Arts 10

Page 1


u EDITORIAL - Presentacit. m I S T A - Ignasi Puente i Mamt per hobd bi M e ~ Sieso 6 DOSSIER M ~ S I C A APONEN~;AWI - ~a música tradicional a Ponent, avui per Xavier Massot-

La moguda musical a Ponent per- Manel Ponso i Blanch-

-

La Ciutat i I'ideal de música en viu per josep Ramon

- D e la música comercial per Pep Tort i Bardolet -6 - En el centenari del cinematbgraf per WIP Machcm' S d h - Reflexions sobre el consum .

.

+ Un mon de marbre per

i:

hn~escCabatW-El Canyeret per Miquel Roig i Nodal

- La no pertinenga.Trajecte entre tres exposicions per

JondiAlybns

gcrjorPBi

- LITERATURA -Poesia i Desgreuge iMas La revolució est&ticaEditorial:

EdicionsVigia per Francesc Catola i Doviu Guiu

- Lleida

i Poesia per Joan Crous i Vidal 4.8 POESIA de joon

.


ENMARCACIONES GALERIA DE ARTE Pi i Maragall, I O Tel 24 09 27 25004 LLEIDA

LES SEVES INVERSIONS MES RENDIBLES AL ler. BANC DEL PAIS


Amb el pessimisme inherent a la nostra aguerrida condició de lleidatans surt, a la llum, per segon cop en aquest any, un nou exemplar del que, amb perdó del Sr. Gené Roddenberry, ens agradaria denominar com "ARTS, la Nova Generació". El món artístic lleidati sembla, per primer cop en m o l t de temps, haver comencat a assumir la seva diversitat, t o t creant diferents camins d'acces al que, basicament, es podria definir com a tres nivells d'interacció artistica. El primer, p r o m o t o r de la vessant més innovadora i avantguardista de I'art actual, resulta ja un fet consolidat a partir de la programació d'exposicions de I'Escola Municipal de Belles Arts i, mes recentment, de I'oferta realitzada des de la Universitat de Lleida. El segon, destinat a divulgar i difondre I'art contemporani lleidata dins el context de la revisió historica, sembla haver trobat, per fi, el camí apropiat sota el marc institucional del Museu d ' A r t Jaume Morera.

A aquests dos nivells, pero, cal afegir-hi un tercer que podríem denominar de base, i que, amb una doble intencionalitat, recolliria tant aquelles mostres creatives que esdevenen la vessant mes popular de I'art com els treballs dels anomenats, t o t i la perillositat del terme, "joves creadors". En aquest sentit I'any 95 ha resultat sintomatic pel que fa a la revifalla de galeries d'art a Lleida, espais disposats a mostrar aquesta tercera via de difusió amb un clar nexe d'unió, I'Associació d'Arts de Ponent, entitat que aglutina i promociona t o t un seguit d'artistes desvinculats dels dos nivells citats anterioment. En el present exemplar de la revista ARTS, doncs, hem cregut interessant incloure una conversa mantinguda amb el president de I'AAP, fidel reflex d'aquest taranna reivindicatiu de base (mantinguda gracies a la seva independencia institucional) i que és, alhora, el que mes s'apropa als renovats objectius del Cercle de Belles Arts, subratllats amb la recent reobertura de la Sala d'Exposicions Maria Vilaltella, que sorgeix amb la intenció de promoure qualsevol manifestació artistica la realitat de la qual es mantingui allunyada dels dos grans eixos institucionals ja reiterats. Els camins comencen a senyalar-se, i cal que cada un tingui molt clara la funció social que ha de desenvolupar per aconseguir, així, que Lleida assumeixi d'una vegada i per sempre la seva pluralitat artistica, una pluralitat construi'da al marge de criteris desqualificatius i que, de forma complementaria, ofereixi a I'espectador la possibilitat de fruir de I'art en t o t a la seva concepció. L'elit, cal n o oblidar-ho, existeix com a procés iniciat des de la propia base, i en aquest camí evolutiu res no ha de resultar excloent.


ENTREVISTA A IGNASI PUENTE l MARROT PRESIDENT "ART DE PONENT"

Ignasi Puente, destacat i conegut artista lleidata, ens parla en aquesta entrevista de I'Associació Arts de Ponent, de la qual fou fundador i n'és el president, des dels seus inicis fins a I'actualitat. L'Associació Arts de Ponent es crea I'any 1992, com a conseqüencia de les inquietuds artístiques i personals d'un grup d'artistes preocupats per I'art i la cultura. Quines van ser les motivacions que van portar a un col.lectiu d'artistes a crear la vostra Associació? CAssociació va néixer per crear una serie de normes. Nosaltres estem normalitzats, pero I'art és una cosa diferent, imprevisible, que s'aparta d'aquestes normatives tan clares i rotundes que la societat vol imposar. j o vaig pensar a fer-ho i aleshores hi havia el col.lect~ud'amics de I'Ereta que, en aquell moment, van considerar que si es creava aquestaAssociació, I'Ereta n o tenia per que existir i es van unir a nosaltres. En un principi erem 12 persones, ara en som 100. D'aixo fa tres anys. Quin és I'dmbit territorial de I'Associacio? Tenim socis de t o t arreu, de Catalunya, Castella, Madrid, A v i l a , ~ r a ~ ó , ~ l e r n a...nEl ~a seu abast és internacional. €s un Pmbit imprevisible, total. Pel que fa als seus integrants, hi ha alguna mena de condicionament per formar part de I'Associació? No, en absolut. CAssociació és oberta a tothom, a qui vulgui ser-hi, a totes les edats, a totes les tendencies.Tothom qui vulgui és benvingut.

Hi ha algunes normes en la vostra Associació? H i ha uns estatuts, com a totes les associacions, perque si no, n o t e I'aprovarien. És una entitat independent?


Ignasi Puente en la seva darrera exposició

t s completament independent, n o dependent de res ni de ningú, absolutament de ningú, de cap partit polític ni de cap entitat cultural que no sigui la nostra.

1 economicament? Economicament tampoc depen de ningú, ens autofinancem nosaltres mitjangant una quota mínima, pero es paga.Ara bé, sempre es demanen determinats ajuts, i la veritat és que n'hem tingut m o l t pocs. D e fet, qui ens ha ajudat més, bé, més no, únicament, han estat la Paeria i la Generalitat. Pero tampoc mai tant, molt poc. Fins i tot, nosaltres hem tingut gent a qui hem ajudat economicament; bé, més que economicament, si en algun moment algú ha estat en unes condicions adverses, durant un temps n o ha pagat i ja esta. H e m pagat catalegs, hem ajudat, gent, tant promocionalment com economicament, i ho continuarem fent.

@

Quines són les activitats de I'Associació?

Tot tipus d'activitats plastiques i artístiques. Fires, mostres col.lectives, individuals. Sempre a nivell individual, n o a nivell d'associació, el que passa és que, clar, al cataleg sempre poses <(Membre de I'Associació d'Arts de Ponent>>.Aixodóna un reconeixement.També comprem obra. Quan fem una fira, la millor obra la comprem. t s una especie d'ajut, n o és una caritat, es un ajut i un premi a I'artista I'obra del qual ha escollit el jurat perque considera que és bona. Ah6 vol dir que és un grup ben avingut?

No ens queda mes remei si volem lluitar. Hi ha competrincies entre vosaltres? Competencies n'hi ha. Q u i es cregui que les té, que les visqui, pero de fet I'Associacio funciona. Només Arts Pl~istiques,o teniu en ment integrar dintre de la vostra associació litera-


tura, poesia... Sí, en el moment que la infraestructura sigui més completa, t o t aixo t é entrada, naturalment.Ara, per exemple, esta entrant algun fotograf. Pero, clar, a poc a poc, sense córrer. Quins són els problemes amb que us trobeu actualment com per exemple infraestructura, local...? No, no tenim un local, ja el tindrem, pero ara no en tenim. bes nostres reunions n o tenen una periodicitat establerta, potser un cop a I'any, pero en general són esporadiques i ens reunim o n podem.Tot i que som uns 100 associats hi ha molta gent de fora -en tenim 30 a Girona-, així, en les reunions n o som massa gent, pero mantenim contactes amb tots. El que nosaltres volem és tenir un local, muntar tallers ... per a aquesta ciutat, pero si aquesta ciutat es nega, potser h o haurem de muntar en un altre lloc. Hem tingut ofertes de pobles molt propers a Lleida, n o vull dir noms, pero els alcaldes deien: escolta!, mira quin local teniu aqui per a vosaltres ...! I potser ens h o plantejarem; bé, esta plantejat el que passa és que n o esta decidit. Fins ara les reunions les hem fet en algun bar o allí on ens acullen, com per exemple al Cercle de Belles Arts. on n'hem fet diverses. Ens podries explicar quina és la finalitat de I'AssociaciÓ?

Entre

La finalitat d'aquesta Associació sempre és el progrés dins de les diverses activitats artístiques i assumir una serle de gent per fer activitats, com podrien ser, per exemple,grups de gent en diferents localitats per fer gravats,altres de pintors,escultors ...i a que som tants que no podem fer una associació tots junts com era al principi. Quan erem 12, sí que podíem fer-ho, pero ara no. Cal enfortir i donar continultat a moltes altres questions i activitats arreu. Nosaltres ara tenim estudis gratuits a Alemanya per a la gent que hi vulgui anar. Si vols anar a Alemanys tres mesos, h o tens t o t pagat, flns i t o t el menjar. I, naturalment, potser ens donen més els alemanys que les institucions d'aquí, perque val molts diners si vols entrar dintre i en canvi ens ho donen gratis. S i vols deixar una obra, la deixes, pero no t e la demanen. Pots estar-hi dos, tres mesos i després et preparen una exposició. Aixo h o hem fet sense ajut de la Generalitat, per tant n o hi té res a veure. Aixo ho ha fet I'Associació. En general, les institucions, com van acollir la idea de que els artistes s'associessin? N o la van acollir de cap manera, pura ignorancia total que existíem, pero ens hem guanyat un respecte. Quines són les realitats actuals i quins projectes teniu a curt o llarg termini? Ara, per exemple, hem de fer dues col.lectives a Alemanya que ja estan acceptades, pero encara ens manquen les dates. A Alemanya els bancs són els marxants. Allí cobren una comissió i tenen un venedor que et ven I'obra. I farem més coses, tenim allí persones que treballen per nosaltres. En projecte, aixo, i hi ha moltes altres coses que anem preparant. N o parem, potser haurem de parar al final, pero de moment... j a han passat tres anys des de la seva creació. Mirant cap enrere i també cap endavant, quin diries que és el panorama actual de I'Associació? Anirem endavant, anirem cap a Europa. Nosaltres mirem cap all&, no mirem cap aqeri.Aqui les coses estan malament, el panorama 6s totalment negre perqu6 no eol.0abora ningis.Aqui s6n quatre amiguets que s'ho munten entre ells. Nosaltres hem de mirar cap a Europa perque ens ajuden més i no dema-

Nosaltres mirem cap alia, no mirem cap aquí. A clzl F les coros estan malament, el panorama e s totalment negre perqui! no col.labora ningu. Aqui s6n quatre amiguets que s'ho monten entre ells.


nen res.Actualment tenim contactes amb Alemanya, Holanda...

*

O srgur, Europa del Nord?

On hi ha riquesa? N o n'hi ha tanta ..., pero n o hi ha tants conflictes, potser podríem parlar de riquesa de caracter. La gent es diferent. Aquí n o interessem, molestem. Si dema desapareixem els farem un favor. N o ens volen, pero fan veure que ens mimen i ho han de fer veure perque els votem en les eleccions. Quan sortim fora es una altra historia. N o es mira el prestigi, es fixen en el fet que és una associació d'artistes. Per exemple, fa dos anys vam fer una exposició a Santander i mentre es muntava jo estava assegut en un despatx perque van trucar vuit emissores de radio seguides,¡ les línies retingudes. Va sortir tres vegades a la televisió d'alla ...i aquí no. Que passa? Els mitjans de comunicació se'n fan resso de la vostra Associació? Els mitjans de comunicació aquí a Lleida comencen a funcionar millor. Comencen a funcionar bé. Sobretot ((La Mañana),. N o vull dir amb aixo que els altres mitjans n o ho facin, pero se li nota que t é un sentiment diferent, un tractament especial envers la cultura. La televisió també funciona bé. En Ramon Mesull es un home dialogant i penso que podrem fer moltes coses. Pel que fa a la radio, perfectament. La Mari Bometón es preocupa molt per nosaltres, ens truca, ens demana quin problema tenim ... Aixo és interessant, el fet de tenir la premsa darrere teu. Potser hi ha algunes deficiencies, pero t o t va correcte. O sigui que els mitjans de comunicació si que estan amb nosaltres i aixo es important. Important perque som un termometre de la societat?


incid6ncia ha e s t a t total,

perque 6 s un inici de revolucio social.

Ent

Aquí tens la clau. Si funcionen els mitjans de comunicació i n o funcionen les institucions, que vol dir aixo? Que alguna cosa no encaixa. Potser les institucions no volen que colaborem amb els mitjans de comunicació ... alguna cosa rara passa. D e tota manera, hi ha de tot, h i ha polítics molt bons tambe.

e

Quina incid6ncia ha tingut la vostra associació en la societat lleidatana. Hi ha hagut canvis? La societat lleidatana. us ha ocollit be? Us coneix? L a i n c i d h c i a ha estat total, perque 6s un inici d e revoluci6 social. En tots els nivells socials I'acollida ha estat correcta.Tenim m o l t bones relacions amb les associacions de ve'ins. H i estem totalment compenetrats. Les associacions de comerciants tambe ens recolzen i ens ajuden, igual que els mitjans de comunicació. Les associacions de ve'ins i de comerciants i els mitjans de comunicació són el nostre baluard.

Pel que sembla, la societat en general, funciona? Sociologicament funciona. L a nostra associaci6 6s un denbrnen sociolbgie. Ara, amb la resta, amb les institucions, n o funciona. Potser volen mes elitisme, n o ho se ...

@

Les institucions no us ofereixen el suport necessari?

Les institucions no funcionen. Cartista n o te entrada en les estructures perque es revolucionari. Volen gent poc activa, submisa. Gent que n o funciona ni p o t fer funcionar res. Del que es tracta es de ser conflictiu, de dir el que es pensa. S'han de trencar les normes si volem la revolució, trencar les normes que recolzen el pedestal. Si les trenques, el pedestal se'n va a terra i després comenca una nova cultura. Els artistes no farem aixo. El que n o podem fer es canviar les institucions perque ja estan creades.Tampoc podem canviar la gent perque n o ens volen, n o els servim perque no som submisos i perque som competents. La majoria d'institucions funcionen per simpatia, perque hi ha un pressupost. H i haura un senyor, un galerista que demana un milió de pessetes per fer. ..res, i I'hi


donaran. H o demana un artista, o dos, que vulguin anar a un determinat lloc, i n o els donen ni un duro. Pero aixo s'ha d'acabar. Els farem un boicot si n o es negocien certes qüestions. I a les entitats bancaries, també. N o hi ha dret que a aquestes entitats els hagis de donar una obra i a haver de pagar pel lloguer d'una sala que ni tan sols te labavo, has de tancar i anar-te'n al bar del costat. El que han de fer és comprar una obra. Que escolleixin I'artista, pero que comprin una obra perque per aixo tenen els diners.Tenen un fons per obres culturals i socials, pero I'obra I'has de regalar. En una entitat bancaria s'estan cobrant 30.000 pessetes per poder exposar.Aixo es il.legal. N o fan ni rebut, perque legalment n o h o poden fer. Aixo és denunciable, no es p o t acceptar. Les entitats bancaries han d'invertir una part dels seus beneficis en cultura, i si a sobre e t cobren ...imagina't!

Aixo potser passa per la manca de galeries? Aixo es per la cara dura que tenen.Ara, la qualitat no la busquis allí, perque no hi es. S'estan carregant I'art. Aixo passa a Lleida, o és en general? En general, es en general. Doncs, ho teniu malament, no? Nosaltres h o tenim m o l t be, perque si arriba un dia que la nostra associació n o es valida per fer la revolució, en crearem una altra. Actualment hi ha gent preparada i que esta disposada a fer-ho. El problema potser es la sensibilitat de la gent?

La societat no va a les galeries, no va a veure res, ho veu t o t apatic, absurd.

C o m mes sensible ets mes revolucionari pots ser. La gent accepta i enten el nostre missatge. N o hi ha cap problema en aquest aspecte. La societat h o recolzara, les institucions no, pero es igual. La societat no va a les galeries, no va a veure res, ho veu tot apatic, absurd. I veu una manca de qualitat incre'ible. Pero n o pots culpar a la societat d'aixo, sinó que I'has de reciclar, pero per la seva propia voluntat. Reciclar vol dir educar, explicar perque fas una cosa en un determinat moment i després deixes de fer-la. Cartista s'entés mes amb la societat que amb les institucions perque en I'obra artístics hi ha un missatge terrible. En les institucions t o t es un montatge politic. Cal que es sensibilitzin, allí si que hi ha manca de sensibilitat, n o pas en la societat. Cal que entenguin més els conceptes, que col.laborin. Les institucions ens toleren mitjanament, que bonic i tal, pero s'ha acabat, no hi ha res mes.Aquest és un país en el que el polític no t e mai temps. Cada tres mesos hi han eleccions d'una cosa o altra i n o vagis a veure cap politic. N o tenen mai temps. j o penso que la Cultura i altres institucions, n o les haurien de dirigir els polítics, sino una persona, un professional de la cultura, i aquest senyor que passes de política. És un panorama m o l t gris, és greu aixo. La societat n o és culpable, la societat h o pateix. Les institucions són les autentiques culpables. Abans deies, pero, que tant la Paeria com la Generalitat us havien ajudat, aixo vol dir que no s'han tancat a vosaltres, que h i ha una certa relació? No, n o s'han tancat, i s'obra cada dia més perque actualment la nostra evolució així ho requereix. Ara, per exemple, a IIAjuntarnent tenim al Llevot que també és u n home dialogant, positiu, i t o t anira millor.Amb ell s'hi p o t parlar i penso que a I'Ajuntament t o t anira millor. Quins contactes teniu amb altres ambits del món artístic com per exemple amb la


universitat. els estudiants...Hi teniu bona relació? Si, si, inclús amb la Universitat de Lleida. El que ens manca es temps.Temps per poder tenir altres contactes. Per exemple,jo vaig fer un contacte amb la Universitat Menendez Pelayo que no s'ha pogut dur a terme per manca de temps per poder viatjar alla i partal-+'hi. Pero els contactes estan creats. Amb la Universitat de Kassel, a Alemanya, hi ha uns contactes. De fet, el marxant que tinc jo, es el catedratic d'Historia de I'Art d'alli i properament vindra a Lleida i parlarem de moltes coses. La veritat es que estem molt ben relacionats fora. I-lem tingut de marxar fora.Tambe tenim relacions amb Barcelona, precisament amb I'Escola de Belles Arts. El que passa es que s'han de fer mes amplies, pero d'entrada hi són. €s un món que es p o t assimilar mes facilment. És mes facil entendre's amb la gent de Belles Arts de Sant Jordi que amb determinats col.lectius d'aqui. Potser són gent mes experimentada.

Ija per acabar, la vostra Associació vol fer una projecció de la ciutat de Lleida cap enfora?

I

Entre

Realment tornem a parlar del mateix, sempre anem al mateix. Si a les institucions els interessa fer una promoció de cara a I'exterior nosaltres tenim la infrastructura mes que suficient per fer-ho. Pero clar, a m i em fa I'efecte que n o els interessa perque s'ha ofert varies vegades i si, si, si, pero la realitat es que no, la realitat es que les institucions et diuen que si, t o t molt correcte, pero... I ens h o podem montar en 15 dies. Sense anar mes lluny, precisament ahir vam fer una reunió amb un crític d'art que ara col.laborara amb I'Associació, que es diu Montaner i vam preparar amb en Xart,tots tres, una exposició que farem d'aqui a dos anys aToltio.Veus que facil que es monten les coses? i segur que ho farem, ja h o veuras.


"RI

TS

PONENT AVUI 1

,

La música configura un sector molt important de la nostra cultura. L'escena musical catalana ha mostrat sempre una vitalitat i una passió que li acrediten un reconeixement internacional. Dins aquest context les comarques de ponent juguen un paper important, i reflex d'aixo ens trobem u n mercat amb una gran quantitat i diversitat, de concerts, els quals venen programats des de les institucions, empreses privades o des de la mateixa societat civil. Des de la revista ((Arts))hem invitat a la reflexió , diferents coneixedors i activistes musicals a fi q u e ens donin una visió d ' u n s ambits de creació poc instuticionalitzats, pero amb una preshcia permanent en la vida cultural de ponent. En Xavier Massot parla de musica tradicional, que necessita una certa estructura per canalitzar un moviment que a les comarques occidentals te unes inquietuds forca interessants. En Josep Ramon Jove, des de 1'Associaciodels Amics del Jazz, ens fa una lectura de la vida musical i la relació entre els diferents sectors de Lleida. En Manel Ponsa analitza la moguda mes jove i com la tecnologia ha fet un gir en la difusió de productes musicals. Finalment, en Pep Tort fa una valoració de la musica més comercial, la qual te uns esquemes mes lucratius i es mou dins una dinamica propia.


LA MUSICA TRADICIONAL A PONENT, AVUI La recuperació i revitalitzacio de la musica tradicional va lligada a la recuperació dels instruments tradicionals i, entre aquests, la gralla. Des que el 1978 va tornar a sentir-se per les nostres contrades, amb alts i baixos pero en ascens, ha estat la que més s'ha estes, sense oblidar que avui ja no és rar veure a Ponent m6sics amb cornamuses, tarotes, flabiols o acordions diatonics. En la recuperació de la gralla a Ponent, podem trobar dos moments. El primer, que va del 1978 fins al 1986, va veure apareixer uns quants grups de grallers (mai van ser més de 15),alguns d'ells amb un so i una tPcnica forca remarcables. Un segon moment, que comenqa el 1991 i encara dura, ha significat l'extensió i aparició de nombrosos grups. I entre aquests dos moments, una petita davallada quan van desapareixer els primers grups capdavanters. Superat aquell parentesi de crisi, ens trobem avui que hi ha moltes mes persones que intenten fer sonar la gralla, perb la sensació general, des del punt de vista musical, és que esta estancada. No es estrany trobar grups on la percussió, en excés, est&descompensada pel nombre de gralles que sonen. Sovint se sent nomes el picar de les caixes (adhuc dels bombos), i el conjunt esdevé mes aviat una xaranga amb gralles que no pas un grup de grallers. Un fenomen més generalitzat és que la immensa majoria de grups no realitza cap harmonització, no se senten segones ni terceres veus (cosa que requereix nivell tecnic mes alt), el resultat és un so pobre. Una altra característica de la majoria de grups es el

seu curt repertori (no arriben ni a 20 melodies) i que fa anys que no es renova ni s'incorporen melodies noves i la interpretació també és de curta durada (tenint en compte la poca resistgncia de llavi de la majoria dels grallers), així com el pobre paper que es fa jugar a la percussió, amb ritmes monbtons i sense variacions (ni rítmiques ni cromatiques). També és generalitzada la dedicació quasi exclusiva dels grups a cercaviles, i es troben a faltar formacions que s'enfrontin amb les modalitats de concerts i balls de gralles, per exemple. Resumint, malgrat haver augmentat el nombre de sonadors i de públic, falta renovació i evolució, tant de tecnica com de repertori. Pero si aquests són els problemes, d'on poden venir les solucions? En primer lloc, caldria una reflexió per part de cada graller sobre les seves mancances. Si algun sentit té avui interpretar musica tradicional és justament per recuperar melodies amb bones harmonitzacions i, sobretot, que sonin bé perque la gent pugui engrescar-s'hi i enganxar-s'hi. L'objectiu és dignificar la nostra musica tradicional. Feta aquesta reflexió caldria afegir que ja ha passat el moment en que l'important era estendre 1'6s de la gralla. La seva recuperació esta més que consolidada. Ara és l'hora d'exigir, d'autoexigir-nos, i que quan un músic surt a tocar al carrer la gralla, hauria de tenir uns mínims (com sonar afinat, saber aguantar els temps suficient perque no quedin temps morts, etc.). A la fi, costa el mateix treball fer les coses bé que fer-les malament. En aquesta tasca d'elevar el nivell, hi tenen una gran


I

C

responsabilitat les persones que ensenyen a tocar la gralla. Tot mestre graller hauria d'assumir que ha de transmetre una bona preparació tecnica als seus alumnes, que no es pot ensenyar de qualsevol manera. És possible que els mestres grallers hagin d'augmentar bé coneixement i preparació, per que a la fi i sobretot, la gralla és un instrument musical, amb l'objectiu si més no, que qualsevol alumne sortís sabent bufant la gralla i sabent llegir una partitura. Llenguatge musical, rítmica i harmonització haurien de formar part de l'ensenyament de la gralla, perque e l s futurs grallers no tinguessin por a fer segones i terceres veus. E n segon lloc, cal resoldre el problema del repertori. Recordo que la gran majoria de les tonades de Ponent resten encara en l'oblit. En aquest sentit, no esta gaire lluny el moment de la primera publicació del primer recull de 50 melodies ponentines per a gralla, q u e hauria d'esperonar els grups de grallers a cercar el seu propi repertori. E n tercer lloc, algun dia caldrh fer trobades de grallers de Ponent, per posar coses en comú i nivells de col~laboració.Un grup de grallers no hauria de convertir-se en gueto o capelleta musical. Els grallers, i aquesta és la seva funció social, han d'esdevenir músics tradicionals; es a dir, entesos i difusors de música tradicional. Finalment, i és una idea i alhora una mancanca, caldria convhcer a algú per a fer de luthier de gralles i canyes, ofici perdut en les nostres comarques. I una nota d'optimisme. El moment de la gralla a Ponent

és bo, mai havia estat com ara, amb tants grallers i grups. Ara cal donar el pas de l'exigencia, de la professionalitat (entesa aquesta en el sentit de fer les coses de manera seriosa). Els problemes que avui existeixen són superables tots i en un temps relativament breu. Si en reeixim, el moviment graller a Ponent esdevindra, estic segur, un potent i autentic moviment musical.


LA MOGU MUSICAL A PONENT Es pot afirmar que la música és l'art en que participen més joves de les nostres comarques; habitualment formen grups musicals. És un fenomen complex, plural i socialment desorganitzat, que difícilment es pot reflectir correctament en un sol article. En aquest escrit es fa l'esforc de tragar algunes línies fortes que potser poden ajudar a entendre aquest món creatiu que ens interessa. Els punts forts delmon musical lleidata . En les nostres comarques aquest món musical progressa en alguns aspectes amb claredat. És el cas de la formació musical. Davant un prototipus de músic més o menys autodidacte, ara s'incorpora jovent format en conservatoris i altres escoles musicals. Formació i talents naturals han fet sorgir instrumentistes i arranjadors d'un nivell de qualitat remarcable. La societat Ileidatana no és conscient d'aquest fet; aquests talents, fora dels propis ambients artístics, no reben cap mena de reconeixement social. No són profetes en la seva terra. Hi ha avencos en l'accés a les noves tecnologies musicals. La demanda musical que generen les festes majors, les revetlles, la docencia i les necessitats musicals de a la publicitat comercial ha impulsat I el desenvolupament d'un sector empresarial de serveis musicals: venda d'instruments i equipaments, empreses de so i estudis d'enresgistrament. Aquest sector comercial

I'I "

apropa les actuals possibilitats tecnolbyiques als joves creadors. Es genera un perfil de music tecnologic que inverteix adquirint les novetats tecniques, i que les aplica en el seu treball interpretatiu i creatiu. Sóc testimoni que ja l'any 91 hi havia la tecnologia i el talent artístic necessari per produir aquí música amb el nivell de qualitat de producció que exigeix el mercat catala. Les propostes musicals . No n'hi ha prou amb el talent i la tecnologia, s'han de dissenyar propostes pensades per interessar algun sector del públic. El ventall d'estetiques i subestetiques a les quals s'incorporen els nostres músics adolescents i joves es intrincat: rockers, blues, heavys, pop-rock, música d'arrels, country rock, hardcore, death metal, trash ... Amb molt esforg alguns d'aquests grups editen maquetes amb els seus enregistraments. Hi ha línies de treball que presenten propostes mes assentades. Unes estan dirigides a participar en els corrents espanyols. Logicament produeixen els temes en castella o bé també en angles. Solen ser grups de la ciutat de Lleida. En aquesta línia treballen els Rosas Rojas. Amb tres albums editats, es pot considerar el grup mes consolidat de Lleida dels r Últims anys. Xavier Baró -ex-membre de Primavera Negra- ha editat aquest any el CD Mundo primitiva. Inquietos ha editat el CD. Inquietos. Altres grups destacats en aquest sec-

h"w


Prcsitlent de

tor són Acero Negro, El Alma i Trasgos. Altres propostes estan dirigides a participar en els corrents catalans. Produeixen els temes en lleidat&. Curiosament aquests grups neixen mes aviat en els pobles. Els mes veterans van comenqar a treballar anys abans del boom del pop-rock catala. És el cas dels Xala de Torres de Segre. Varen comenqar a desenvolupar el seu country-rock e n lleidata l'any 82. Quina Barra de Juncosa va comencar el 89. Els Sinestesia, de la Granadella, han estat escollits per la revista Enderock com una de les tres opcions mes valides de la musica actual cantada en catala. La revista ha editat un CD promocional. Aquests tres grups, amb altres, han organitzat aquest any la Pataforma de Músics de la Terra Ferma. Aquesta plataforma te com a finalitat promoure iniciatives de musica catalana en les nostres comarques i procurar fer emergir el catala nord-occidental en el món de la música en cata18 del nostre país. Una altra línia de treball important e s la dels instrumentistes influits per la musica negra americana; destaquen les propostes de jazz i Rythm 'Blues, En el Festival de Jazz de Tardor s'han aplegat per primer cop 6 formacions Ileidatanes: Swing Affair -que ha editat el C D Standard Weather-, Alfons Enjuanes Trio, Euarambique, Minuano, Pau1 Hirsch Quintet i Pixie Dixie. Aquests Últims han destacat per

clo ?Tí~sic.sdc la Terra Fermei i autor clcl <:I) hll~sicalDrac h'lclrraco.

1 ~ 1Plalalorma

la seva espontaneltat que saben transmetre amb el seu dixieland peculiar en els cercaviles musicals que organitzen. Els Amics del Jazz -associació nascuda I'any 87- actua com a anima d'aquesta sensibilitat, fent accessible als lleidatans les figures mes representatives del jazz mundial. També editen la revista Jazzology, lunica revista catalana especialitzada e n jazz. Els CD editats. Un aparador, la vitalitat creativa musical que intenta reflectir aquest article es el de l'edició de CD enregistrats aquesta temporada en estudis lleidatans. Sabem que a mes dels citats CD de Swing Affair, Inquietos i Baró, s'ha enregistrat a Lleida el CD col.lectiu del l r Mercat de la Música de Lleida (Virtuts Homologues, Tunisia, Inquietos, Wal.las, Pixie Dixie i Woodpecker). Altres CD que cal citar són els de Montse&Joe -EI dulce encanto de 10 intimo-, Antoni Abad -Cap problema-, Jaume Oró Brindis per Catalunya-, i Habir Josha's Dream-. Un altre pas en endavant ha estat no sols enregistrar a Lleida sinó editar alguns d'aquests CD amb un segell discogrhfic Ileidata: Rec Records. En concret s'ha editat el CD Musical Drac Marraco de D'Oc -1r CD editat en catala de Lleida-, i el CD Lleida Carrinclona I l .


Aquest seguit d'edicions en aquesta temporada es un fet historic. En les temporades anteriors, exceptuant potser un CD de X. Baró , els enresgistraments produits a Lleida no s'editaven en CD. Aquest any odem citar 9 títols. És un salt quantitatiu i un indiB t i U de la vitalitat creativa dels nostres músics, Una problematica cultural lleidatana. L'entramat cultural i institucional, i els mitjans de comunicació, histbricament han donat l'esquena a aquest món creatiu que esta emergint amb vitalitat. Aixo esta perjudicant les dues parts. Sense suport sociolbgic, l'esforq creatiu dels músics lleidatans no aconsegueix difusió. Malgrat la qualitat artística d'algunes produccions, aquestes no tenen repercussió sociologica. La tasca d'aquests artistes queda redu'ida a una afecció personal compartida per un grup reduit de coneguts. Sociol6gicament respecte a Catalunya la musi-

ca lleidatana es un zero a I'esquerra. Aixo esta perjudicant la música lleidatana i el catala nord-occidental. Lleida no ha disposat del privilegi que figures com Raimon i Ma. del Mar Bonet han suposat per als altres territoris lingüísticament no hegemonics. Les recents Jornades sobre Catala Nord-occidental, celebrades a Lleida i organitzades per l'IEI, han dictaminat que si no s'atura l'arraconament que pateix la nostra parla e n els seu us social i en els mitjans de comunicació, aixo pot comportar un trencament simbolic de la unitat de la llengua catalana. No sols quedara perjudicada Lleida sinó el conjunt dels Pa'isos Catalans.


amic del jazz

Tota ciutat necessita les seves dosis de musica en directe. Aturar-se un moment i intentar dibuixar e n la ment la imatge d'una ciutat sense musica seria un petit pero significatiu exercici de masoquisme del qual val la pena prescindir. La musica al carrer, a les sales i als auditoris, als teatres i a les escoles es, des de fa molts anys una realitat ineludible i del tot positiva. Sense aquests esdeveniments sonors i quasi semp r e festius, la vida de les ciutats seria una altra, pots e r mes trista i menys intensa. Des de sempre, escolt a r un grup de músics tocant damunt un escenari ha estat l'experiencia musical per excel.lencia. Sense ella l a música enllaunada o emesa per les radios i televisions no tindria massa sentit. I es que tothom reconeix que el veritable punt d'interes per a qualsevol musica neix de la comunicacio i energia despreses d ' u n bon concert. És a partir d'aquell que podem reconeixer sense cap qüestionament que tota ciutat precisa de bones programacions de musica en direct e . De la mateixa forma altres disciplines artístiques com el teatre, la pintura, la literatura o el cinema, no podem estar exclosos del moviment cultural de les ciutats. Pero no es tracta només d'omplir espais vuits en una programació amb un calendari al costat. A l'hora de parlar de música en directe s'ha de tenir consciencia d'una ubicació en el temps, així com dels significats obvis que la nostra epoca, d'alguna manera, ens imposa. Vivim un fi de segle intens per6 confús, els moviments culturals lluiten preocupats per trobar definitivament un llenguatge que els doni unes senyes d'identitat i que serveixi perque els historia-

dors de futur puguin esbrinar sense massa problemes com va ser la sensibilitat d'aquells homes de la fi del segle XX. Ja fa dos decades que el mercat de la musica pop ens retorna llenguatges del passat davant la impossibilitat d'arrelar unes estetiques propies del nostre temps. Ara, com a resposta a aquest problema sembla que el mestissatge de sons i cultures estableix el seu regnat durant l'última decada del segle per fomentar mentalitats artísticament obertes i definir, d'una vegada, quina ha de ser la nostra petita aportació a la historia del gaudi i el consum musical. Aixo est&be per6 no es pas cap descobriment. La idea d'un art format a partir de l'interes de transcendir fronteres i identitats geografiques ja va ser exposada per escriptors del segle XIX com Oscar Wilde i Charles Baudelaire. A mes, existeix una música, mare de totes les del segle, que ja en la seva genesi contempla el messtissatge com un element fonamental i imprescindible per a la seva evolució, alhora que, quasi com un bon exemple, sap caminar amb la mentalitat oberta i mai te por de barrejar-se amb altres tendencies per gaudir de l'experimentacio i tirar endavant. M'estic referint al jazz. En l'actualitat les programacions de musica a les ciutats son principalment canalitzades a traves de tres iniciatives: la de les institucions, la dels col~lectius civils i la privada. Sol succeir que aquests tres factors es barregin entre ells per oferir formules de col.laboració que produeixen resultats positius. Pero de vegades, determinants desitjos d'exclusivi-


tat, sempre motivats pel panorama polític concret de cada lloc, actuen com un agent negatiu i les coses continuen sent el que són sense esdevenir mai el que podrien arribar a ser. Aquesta realitat es, en principi, llunyana a la idea que s'intentava exposar en la introduccio d'aquest article i, per entrar ja en el tema, tambe és contraria pel seu fons a la línia d'actuació del col.lectiu del qual formo part: els Amics del Jazz de Lleida. És obvi que les ciutats generen cultura i alhora nodreixen el seu moviment cultural amb aportacions forsnies. Si les coses van be aquestes últimes incidiran en les propies per donar nous fruits i enriquir els continguts culturals propis de cada lloc i, al mateix temps, universalitzar-10s. Aquesta idea, aplicada a la música en viu adquireix un sentit innegablement positiu i del tot real. Si analitzem la totalitat de les músiques populars del segle XX veurem sense massa problema que les seves procedencies més clares es troben a la Gran Bretanya i als Estats Units. Aquesta idea és real pero no del tot aclaridora. És a dir, ens pot servir com a molt per ubicar sense massa problema una genesi per a la musica pop. Pero si resseguim el fil fins al seu origen trobarem un camí confils i dolorós, pero tambe, almenys amb perspectiva historica, apassionat: probablement el mateix que val-en fer aquells esclaus africans que van ser importants al nou món per a la seva venda. Després d'aquesta aproximació als inicis de les musiques que ens són mes properes, podríem escriure

línies i línies sobre el naixement dels blues i el jazz i la seva importancia i incidencia com a musiques mare del rock 'n' roll, el rhythm and blues o e1 pop en general. Pero la veritat es que aixo ara no importa, el millor sera entendre la importancia de la musica negra i el mestissatge innegable que resideix en la seva genesi, i que, com a conseqiiencia d'aixo, tinguem una clara idea del significat positiu que les berreges gtniques tenen a l'hora de generar cultura. Aixo és el que ens ajudara a creure que les ciutats no han de tenen que restar al marge d'una idea de la música i la cultura en general que, en benefici propi, fugi de les fronteres i els nacionalismes per fomentar un esclat cultural marcadament universal, positiu i sempre obert. Fa quasi deu anys que Lleida te una programació de jazz estable que, temporada a temporada, ofereix al públic local concerts de les millors figures del panorama internacional. Els Amics del Jazz han fet la seva programació any rere any, triant els músics mes interessants que hi ha hagut disponibles a cada moment, sempre des d'una actitud oberta a tots els estils i tendencies. També han establert aliances amb institucions per crear cicles i festivals, amb un esperit totalment al marge de la política i sempre per possibilitar una activitat continuada i una creixent passió per la bona musica a la ciutat. Ara, a Lleida, el jazz es una realitat important, pero, evidentment, no n'es l'única. La musica clkssica, el rock, la canyó i el pop tambe tenen un lloc privilegiat entre les possibilitats que


la ciutat brinda d'anar tot sovint a concert. Tenim, doncs, un ventall d'opcions de musica en viu que pot ser considerat important i fins i tot variat (malgrat mancances tan importants com el flamenc o la musica folk i tradicional), pero cal no oblidar que tot aquest seguit d'opcions tenen una característica que afecta negativament la nostra realitat: son disperses i venen promocionades des de diferents ambits civils i polítics que mai s'han plantejat la necessitat de treballar plegats, oblidant una competencia evident que es negativa per a tots. És molt positiu que cada entitat fomenti la seva tasca, que els músics mes variats puguin visitar la ciutat gracies a la feina d'unes determinades persones que creuen en el que fan. Pero cal tambe donar una dimensió diferent a tot aquest moviment, una dimensió que parteix de l'enteniment entre programadors i que arribar&a donar encara millors fruits, alhora que ajudara que la ciutat trobi el seu espai dins del conjunt de llocs d'arreu que han t r o b a t e n la musica e n directe u n element identificatiu. De vegades arriben a la meva bústia programacions musicals d'altres ciutats dlEuropa o de 1'Estat espanyol. Les millors són aquelles que em recorden una idea que ja m'han manifestat personalment alguns grans músics: no és bo parlar de jazz, rock, classica o etnica. Cal parlar únicament de bona musica, perque la bona musica sempre es la unió entre totes les musiques, sense prejudicis formals ni sectarismes distanciadors. He de dir que existeixen algunes ciu-

tats que han en& molt be aquesta idea, llocs en els quals en uns dies de festival de musica pots trobar en la mateixa programació els músics Ganawa del Marroc i una orquestra simfonica, un capdavanter del jazz actual com Joshua Redman i un grup de musica celta, un guitarrista flamenc i un cantautor... Aquesta es una idea que sol es pot aconseguir des d'un enteniment mes raonat entre els col.lectius i les institucions, i tambe des d'un prisma en el qual els interessos merament polítics o de guanyar merits en solitari no siguin un element detractor de ia cultura que es el que veritablement importa. Ser&sempre un raonament i una forma de funcionament en que els elements materials i els interessos amagats que nodreixen el moviment cultural de les ciutats es mantinguin en un segon pla en relació a les veritables accions de passió que haurien de generar qualsevol realitat cultural. A mes, aquesta necessaris falta de prejudicis de genere a l'hora de programar seria enriquidora i significaria una important contribució a aquest corrent que, avui mateix, amb la seva pluralitat de significats i la seva obertura a altres tendencies tambe es converteix en la millor metafora d'una necessitat que ens hauríem de comencar a prendre molt seriosament: la urgencia d'obrir les nostres ments i donar molt mes joc a l'imprevist, sempre en benefici d'un canvi important en els nostres habits culturals.

TS


R

1

LA MUSICA OMERCIAL ENS ATAQUEN LES MAQUINES?

El món de l'anomenada música comercial es el mes estrany i incoherent pel que fa a la creació i a la qualitat, i el mes faci1 de definir pel públic. La música com a producte cultural o senzillament com a producte de consum ja ha arribat arreu. Tenim fil musical als ascensors i als banys, tres o quatre aparells per cap, i instruments que superen les expectatives futuristes de la literatura de ficció. A la vegada, pero amb molt menys criteri que abans, encara som en un món que balla quan fa festa i que canta quan ha begut, i que situa els seus cadells, joves i no tan joves, segons les músiques que utilitza.

El resultat d'aquestes dues realitats ens ha dut a una nova situació que la nostra sensibilitat i el nostre entorn encara han de pair O tempora, o mores! o modes? I. "Bainando c o n nocos" Algú pot dir-ne ballar de fer el "maquinero"?Algú en pot dir música d'aquell desgavell de sons mecanitzats que estripen el sistema nerviós i maten neurones mentre et tremola la boca de l'estómac? Jo no. I malgrat tot, com altres models de consum sonor ja superats, es a l'abast i a les voluntats explícites de moltes persones i personetes. I també a casa nostra.

Pero, a mes, les darreres sessions de ball "convencional" de saló, de jubildts ...etc. són en un 90% o mes protagonitzades per uns músics que ja cal que no

coneguin el pentagrama, cal nomes que utilitzin uns botons de play, stop, record, ... i que coneguin el MiniDisc, els cartutxos de colors i les quatre instruccions en japones o angles del fabricant d'orquestres sintetitzades que cobren menys que les de veritat i sonen igual. Si a mes algun d'aquests "músics" és una senyora amb minifaldilla, millor. 2. Els n o u s instruments Siguin sempre benvinguts com a tals, es a dir per utilitzar-10s i fer-10s servir per a l'expressió d'una creativitat, d'una interpretació personal, d'una consciencia musical, i d'unes funcions socials que van des del fer ballar i distreure al fabricar-se un estudi complet a casa. Mentre no siguin assumits així, anem llu'its aquells a qui ens agrada la música. 3. Enregistra q u e enregistraras Per altra banda, pero, des de fa poc temps, fins i tot a Lleida disposem d'uns excel.lents equips i materials tecnics per enregistrar i difondre arreu la música que fem, i la que ens agrada. Durant el 1995 s'han editat a Lleida gairebé una desena de productes en format CD o Casset, i encara se n'han gravat uns quants mes, editats a fora. No es pas que s'hagin pogut distribuir gaire, i amb la col.laboració d e la premsa local, alguns han passat desapercebuts. Pero ja es un primer pas. 4. Les orquestres

Així, en aquest temps d'eclecticismes, de renovades


dis que s'hi dediquen. Si les funcions habituals dels músics van variant, amb el temps haurem d'aprendre també a vendre la música en llauna, i a exportarla com els fruits de la terra. I, a part de conservar la memoria del que ara s'esta fent i fins recuperar les músiques locals, obrir possibilitats a joves creadors i interprets perque es puguin "escoltar" des del fil musical al radiocasset del cotxe. Per acabar, només uns mots més: endavant les mBquines, si no ens prenen l'alegria de l'escenari i el contacte de l'interpret o creador, i endavant si ens permeten una projecció nova i una entrada als nous mitjans globals de comunicació, tambe sonora i musical. I endavant tambe amb la recuperació d'espais per a la bona música en viu, sigui de l'estil que sigui. Tornem la música al teatre, aprofundim-la a les escoles, traiem-la als carrers, cantem serenates a les amigues i sirventesos als enemics, aprenguem les maquines pero també els instruments foranis, etnics i classics, barregem experiencies, exigim mes a les nostres orelles i a les dels media ... De música n'hi ha tanta que tothom pot trobar la seva, i fins fer-se-la.

m

versions i "remakes" i de tanta música produi'da, all6 tan debatut dels conjunts i les orquestres s'han desdibuixant i els repertoris, tot i que pobres, són variadíssims. Tant com els músics que els toquen. Des d e les grans orquestres, amb la parafernalia d'uns estudis de Hollywood fins als duos i trios formats per teclat-i-nena-que-canta, a les convencionals formacions de cinc o sis que malviuen de l'ofici els caps de setmana. Tenim de tot, a casa, i els de fora empenyen. Cal considerar tambe que els preus són tan competitius que moltes formacions no han augmentat el caixet des d e fa cinc anys. Pero la llei de l'oferta i la demanda amb una quasi nul.la orella del públic i una deficient educació musical de la majoria, porta a l'extrem aquestes situacions.

I

L a llista de grup a nostra ciutat i comarques és més llarga del que hom pensa. La nomina dels professionals, més curta, i la majoria ho han de complementar amb altres "feines"musica1s com classes particulars o enregistraments publicitaris, o altres actuacions més "artístiques" fora de l'orquestra que els dóna el pa. La resta, que som molts, músics d'afició, de sobresou o de diumenges i festes i casaments diversos. 5 . Els productes amb denominació d'origen També en la música, i ateses les possibilitats tecniques del present, s'hauria de promocionar el món de l'edició fonografica local, i els diversos espais i estu-

comercial ha de ser un anomenada L, refugi de mals aficionats, com la música de ball no un recurs per als qui no sabien ha estat mai vendre les seves creacions o els seus estils més vitals, =taltra més llepada de cultures i modes, tampoc a les servituds actuals, sloferei,, rebaixada a qualsevol preu i a qualsevol qualitat. Aneu tocant!, encara tenim feina per anys!

/,R i:

TS y:


El Centre de formaei6 Kineston School els ofereix les més modernes Instal.lasions, dotades de la mes avaneada tecnoloeria

Ofimatica: Entorn Windows,Word, Excel,Access,Dbase, MsDos... Comptabilitat: Pla General Comptable, Comptabilitat per ordinador

Sistema Multimedia. Última tecnologia en informatica de mecanografia interactiva per ordinador. Cursos d'iniciacici i de velocitat.

-

-

ENSENYAMENT INDlVlDUALITZAT FLEXIBlblTAT D'HQRARI PROFESSORAT ESPECIALITZAT IORDINADOR PER ALUMNE, CURSOS ADAPTATS PERATOTES LES EDATS

EGB FP BUP C O U SELECTIVITAT Classes de Rebrg: Enfocades a superar aquelles materles que necesslten ser aprovades o que necesslten un re for^ Tecniques d'estudi: conjunt d'act~vltats enfocades a aconseguir que I'alumne adqulrelxl un amblt d'estud~I que organltzl I que programlla seva tasca escolar

SEGUIM ELTEMARI DE C A D A ESCOLA GRUPS REDu'I'TS INFORMES PERSONALS DE SEGUIMENT IA V A L U A C ~ ~

* Programacions basades en potenciar Ia

cornprensi6 i B'expressici oral mitjangat el suport del LABORATORI d'lDIOMES junt amb els nostres ja caracteristics professors nadius altament qualificats. Cursos intensius: Preparacia5 Examens Oficials. Cursos Generals. Cursos Especifics per a empreses.

PROGRAMA D'ADULTS I NENS CRUPS REDUYTS

Centre de Formacio d

-

IMPREMTA COMERCIAL Av. Blondel, 13 fel. 24 34 22 LLEIDA

M a t e r i a l T i c n i c - Dibuix i P i n t u r a Creacions G r i f i q u e s - Objectes d ' e s c r i g t o r i


En el centenari del

Un diagnhstic cultural de I'exhibicio cinematografica a Lleida

A r a que se celebren els primers cent anys de la presentació del cinematograf Lumiere a Paris es un bon moment per avaluar I'estat de I'exhibicio cinematografica a la nost r a ciutat. H o vull fer per tal d'establir un diagnostic del que hauria de ser la difusió d e la cultura cinematografica, t o t apuntant una serie d'idees que plantegin possibles línies d'actuació a curt i llarg termini, per tal que les tingui en compte el ciutada, pero tambe aquells a qui pertoca la dinamització cultural a Lleida, ja sigui des de les instancies públiques o privades. Sempre, pero, amb una clara voluntat constructiva i sense anim de forjar polemiques, t o t i que la crítica, per a la seva sinceritat, sigui diafana. La historia de I'exhibicio cinematografica a Lleida és tan antiga com I'arribada de I'invent Lumiere a I'Estat espanyol. El 12 de desembre de 1896, una data relativament primerenca, a I'antic cafe Paris situat al desaparegut carrer dlEstereria, es va fer la primera sessió pública de cinematograf a Lleida. D'aleshores enga, el cinema mai ha abandonat els lleidatans. Des d'un bon principi, I'espectacle s'implanta com a entreteniment ambulant que ens visitava regularment durant totes les festes majors i altres celebracions populars. Ben aviat, pero, aparegueren les primeres sales estables. L a primera fou un dit Gran Cinematógrafo, establert al carrer Major el 190 1. Despres,el van seguir tota una serie de sales com I'Estrella,el Moderno i el Portfoliograph, entre altres,fins que a mitjans dels anys deu aparegué un dels locals més emblematics d e la ciutat, el Cataluña, recentment enderrocat i substitu'it per un edifici comercial al bell mig de c o r urbanístic de la ciutat. Des de llavors fins ara, la historia de I'exhibició cinematografica a Lleida s'ha escrit amb noms tan familiars per a tots com Viiies, antic Rambla,Victoria, Fémina, Granados o Bahía, tots ells finats, i Principal. Més recentment, s'ha afegit una nova generació de sales, Xenon, Lumiere, Bonaire o Rambla I i 2, que han donat continu'itat a una historia de I'exhibicio a Lleida que podem considerar d'allo mes saludable. Certament, Lleida es una de les ciutats que al llarg de la seva historia ha comptat amb una presencia proporcional més nodrida d e cinemes. Malgrat aquesta important tradició, pero, n o s'ha generat una cultura capag de fer entendre que es en realitat I'exhibicio cinematografica. Si partim de la idea que el cinema es un art (encara que tambe una indústria), I'exhibició cinematografica ha de constituir el mitja a traves del qual aquesta expressió artística sigui difosa amb normalitat. La normalització d'aquesta difusió passa, necessariament, per uns circuits d'exhibició que assoleixin totes les seves manifestacions possibles.


Per tal de fer entenedora aquesta idea és m o l t il.lustratiu comparar la situació dels circuits d'exhibició de I'art fílmic amb la dels de difusió de les arts plastiques. Ningú posara en dubte que la normalitat en I'apropament d'aquestes al ciutada és concreta en I'existencia d'un circuit d'exhibició compost per uns bons museus i unes bones sales d'exposicions. En termes m o l t planers, podríem acceptar que els primers hauran de fomentar les activitats de recuperació, conservació, identificació, restauració i divulgació de les arts plastiques des d'una perspectiva historica, mentre que les segones constitueixen el forum o n apropar al ciutada les darreres tendencies creatives. En el cas de les obres cinematografiques la dinamica hauria de ser molt semblant. En primer Iloc, és necessari un circuit comercial i professional capag de donar a coneixer els films de recent producció. En segon Iloc, a aquest hauria d'afegir-s'hi un altre circuit, que p o t identificar-se amb la tasca realitzada pels museus d'arts plastiques, que donés cabuda a la revisió, exhibició periodica i estudi de les obres classiques, les seves restauracions i versions, encara que també podria incidir en obres de nova creació de difícil difusió comercial, sempre amb criteris de programació rigorosos i coherents. En els dos casos, pero, s'ha de tenir en compte que és fonamental garantir les optimes condicions tecniques de visionat, aixi com la possibilitat de gaudir de copies en un bon estat i, a més, en versió original subtitulada. Només amb un desplegament d'aquestes caracteristiques, el ciutada assoliria I'accés lliure i veritable a la cultura cinematografica. Vegem com a Lleida, malgrat la llarga tradició exhibidora i I'actual oferta quantitativament notable, mitjanqant propostes enquadrades en les dues necessitats assenyalades, manca un arrelament coherent i extens de la difusió de les obres d'art cinematografic tant en el sector públic com entre la iniciativa privada. Comptem amb una consolidada exhibició comercial, encara que m o l t parcialment atractiva, a causa de les caracteristiques de la programació. Cexistencia d'unes quotes de pantalla que haurien d'assegurar I'exhibició de cinematografies molt variades, a I'hora de la veritat no aconsegueixen trencar amb la primacia d'uns productes, quasi íntegrament nord-americans, d'escassa va1ua.A més, cap de les sales comercials de la ciutat programa pel.lícules en versió original.Aaixo s'ha d'afegir la inexistencia d'una sala de reestrena on es pugin veure les grans obres del cinema amb normalitat.Aquesta podria ser la gran aportació privada a les tasques de difusió i estudi del cinema. A l contrari, pero, és impensable a Lleida I'exisdncia d'un cinema com, per exemple, el Verdi barcelones. Cafeccionat al cinema sovint identifica els propis exhibidors amb els culpables d'aquesta situació. Penso, tanmateix, que aquesta apreciació, sense deixar de tenir part de la raó, podria arribar a ser injusta i, per tant, cal matisar. Cexhibidor juga a un negoci en el qual li va la subsistencia. Després de dues decades en que el sector de I'exhibició va patir una greu crisi d'espectadors és, com a mínim, comprensible cert recel a I'experimentació empresarial. Més encara si tenim en compte que quan algun dels nostres cinemes comercials ha intentat apostar per una versió original, una pel.lícula d'una cinematografia desconeguda o, perque no, per algun dels bons films que es fan a Espanya, la sala ha quedat buida. Per aixo, potser tambe hi ha certa culpabilitat en I'espectador cinematografic lleidata, poc format per al gaudi de determinades rareses.Tot i aixo, seria bo que les nostres sales assumissin algun risc addicional, encara que fos dolorós. Pel que fa a una exhibició que ha intentat fer-se alternativa a la comercial, precissament per tal d'omplir I'absencia d'una difusió encaminada a I'estudi del fet fílmic com a realitat cultural, aquesta s'ha manifestat tant en iniciatives públiques com privades, molts cops lloables pero malauradament esporadics. Entre les públiques cal destacar les sessions de la Filmoteca de la Generalitat a Lleida i Cine-ull, Cine-club de la Universitat de Lleida. Tot i que la Filmoteca és gestionada a Lleida per una entitat cultural privada,el Cercle de Belles Arts, i s'hostatja en una sala d'una fundació tambe privada, La Caixa, prefereixo tenir-la com a iniciativa plenament pública,ja que aixi es caracteritza per la seva adscripció organica al Servei de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. La necessitat d'aquestes sessions a Lleida és indiscutible. Pero, s'ha de ser profundament crític amb la seva política de programació. Si una Filmoteca, maxima expressió de la recuperació i difusió del patrimoni cinematografic, es dedica a fer cicles sense


cap coherencia ni rigor interpretatiu, calaixos de sastre amb un títol suggeridor o n es poden veure de la ma films disparatadament llunyans, la seva funció n o arriba ni tan sols a la categoria de cinema de reestrena (tambe necessari, pero que n o es la funció que li pertany).Tot i la voluntariosa i eficaq participació d'entitats culturals privades lleidatanes en la gestió de la Filmoteca a Lleida, els cicles venen donats i bene'its des de Barcelona, on parlen de filmoteca a comarques, amb una expressió tan desafortunada com una altra semblant de madrilenya. Una programació que, a més, es considera indiscutible, ja que per a comarques ja esta be. En canvi, els grans cicles tematics que passen per la Filmoteca al cap i casal de Catalunya, que si no m'equivoco tambe es troba en una comarca com la resta, li són exclusius, sense que pugui arribar quasi be res amb coherencia a la resta de Catalunya. Pel que fa a Cine-ull (puc parlar amb un gran coneixement de causa) aquest ha intentat des de la Universitat, amb una suficient dotació de recursos, plantejar-se c o m a alternativa a la situació de Filmoteca mitjancant una programació molt selectiva. I encara que la coherencia i el rigor dels estudis universitaris han de ser el seu horitzó, potser la seva funció n o hauria de passar per definir-se alternativa, sinó complementaria. Per una raó ben palesa: els canals de distribució al quals accedeixen el cineclubs n o tenen, molts cops, la qualitat necessaria per aconseguir grans versions i copies d'estudi. I quan un cineclub intenta accedir als canals mes idonis de distribució, com h o intenta Cine-ull, I'existencia d'uns recursos humans limitats es tradueixen en decebedores crisis de gestió dels recursos. Pel que fa a les iniciatives privades dins de I'ambit n o comercial, cal destacar el paper que juga a la ciutat La Fundació la Caixa d'enca que ha especialitzat la seva sala cap a I'exhibició cinematografica, amb una excel'lent infraestructura tecnica. i s per aquest a raó, que mes que una iniciativa privada sembla pública, t o t acollint propostes, algunes molt interessants, de diferents institucions ciutadanes.Tot i el caracter posit i u d'aquesta valoració, la disponibilitat de la sala fa que les propostes siguin d'allo mes heterogeni, sense que hi hagi una clara política de programació.Tanmateix, a redós d'aquesta fundació, s'han produii. dues iniciatives de tipus mixt, públiques i privades,que es poden considerar de les mes atractives a la ciutat: la Primera Mostra d e Cinema Llatinoamerica i el cicle de cinema espanyol amb motiu del centenari. La primera, desitgem que tingui continu'itat; i pugui consolidar-se com una important referencia cinematografica internacional, mentre que la segona, t o t i la seva valua, ha d e qualificar-se d'esporadica (encara que si tambe tingués continu'itat podria constituir u n bon punt de partida d'estudi del nostre cinema mes immediat). Podríem parlar d'altres manifestacions de I'actual exhibició cinematografica a Lleida, p e r o amb els exemples citats les principals iniciatives han estat analitzades i permet e n establir un primer diagnóstic. Per damunt de tot, s'observa una gran confusió a I'hora d'entendre polítiques de programació i funcions pertanyents a cada ambit de difusió. Aixo és el producte de I'absencia total d'una política cultural tocant a I'exhibició cinematografica a la nostra ciutat. Lleida viu uns anys en que les estructures i infraestructures culturals han conegut una excel.lent actualització.Tenim un Auditori o n desenvolupar les activitats de difusió i estudi de la música, a més d'iniciatives privades musicals de rellevant activitat.Tindrem un complex teatral que assoleixi el mateix amb I'art dramatic i doni continu'itat a la tasca de I'Aula de Teatre, a la qual s'afegeix una creativa iniciativa privada amb Boulevard Espectacles.Tamb6, tenim sobre la taula la definició efectiva d'una política museística a la ciutat, a mes d'algun galerista privat de projecció internacional. Pero, i el cinema? N o hi ha, en canvi, política pública ni definició privada coherent. Potser amb el pas dels anys aquesta sigui I'assignatura pendent d'aquesta ciutat per tal d'assolir la plena normalitat cultural. Els cent anys del cinema poden ser una bona excusa per pensar-hi.


SCBRE EL CONSUM

CQLTURAL Darrerament han aparegut, a la premsa i als altres mitjans de comunicació, estudis i estadístiques sobre els habits culturals. Preferencies, tendencies i úsos dels espanyols, dels catalans, dels occidentals en general, dels del nord o dels del sud. Aquests estudis palesen un interes per esbrinar els secrets del consum cultural, interes gens innocent i desinteressat, sinó més aviat resultant d'una necessitat real: la cultura es cara. La realitat obliga, com a mínim, a analitzar el sector, i veig logic i correcte que així es faci. Cal acceptar obertament que, avui per avui, els productes culturals, amb certes peculiaritats importants, intervenen en el mercat com qualsevol altra mercaderia; es a dir, se sotmeten a lleis tan generalment acceptades com, per exemple, I'oferta i la demanda. Considerem també que, en qüestions culturals, la demanda i els costos estan creixent en progressió geometrica, cosa que n o succeeix en el capítol dels ingressos, el qual, a més, ha de suportar una duríssima competencia, fruit d'una oferta cada cop més diversificada. Davant d'aquesta situació, els productors, els programadors i, en definitiva,qui paga tenen el deure i la necessitat d'interessar-se per les qüestions del consum. Referint-me concretament als estudis sobre la nostra ciutat o extrapolant-ne altres de més generals, se m'acuden t o t un seguit de comentaris i en referiré alguns. En primer lloc, cal dir que la situació del consum cultural a la ciutat de Lleida,des d'una optica ccmacro)),és absolutament igual que la de la resta de Catalunya i de practicament tota I'Europa Occidental; o sigui, la problematica és general i es reprodueix arreu. Des d'una visió més de microscopi hauríem de referir-nos als pros i als contres dels polítiques culturals que s'han aplicat al llarg dels darrers quinze anys. Pero generalitzant, la situació és comparable a moltes de les ciutats de la mateixa mida del país. En un altre ordre de coses i comparant la situació actual a la del passat proper, abans havíem de parlar, almenys a Lleida, de públic de cultura o d'activitats culturals,ates que els consumidors, t o t i tenint segurament preferencies particulars, participaven de tots els productes. Existia una militancia cultural que feia que t o t h o m assistís a tots els


actes, es comentava allo de "sempre som els mateixos" iencara alguna cosa ens queda,es cert,pero,que h o feien més per compromís social o polític que per la necessitat de donar suport o mantenir en vida una activitat incipient i trontollant. Cal considerar també que el nombre general d'activitats i productes culturals era realment minse. Avui I'oferta ha crescut considerablement, s'ha diversificat i també h o ha fet la demanda.Ara, a mes de públic de cultura en forma generica, ens hem de referir i hem d'estudiar, perque són realitats de vegades molt diferents, als -en plural- públics de cultura o dels diferents sectors culturals. Els consumidors s'han especialitzat i s'estan especialitzant. S'adscriuen a n o masa sectors, un o dos ... potser tres. Els nivells d'especialització i les possibilitats que hi ha avui de poder-10s abastra, així h o facilita. I, paral.lelament, participen, de vegades conscientment, de vegades inconscientment, d'un consum cultural generalitzat produ'it sobretot pels multimedia. Si abans els organitzadors d'activitats culturals feien propostes adregades a tothom en general i rebien la resposta d'un públic heterogeni, avui les convocatories, cada cop mes, es dirigeixen a públics especialitzats. Comenga a entendre's que el fet de n o convocar una assistencia massiva a un acte n o es cap fracas, sinó la realitat més palesa. El públic en general, tal com I'enteníem historicament, n o ha desaparegut. Es reuneix principalment per dues raons principals: o be perque es convocat per un producte esteMar propi dels mitjans de comunicació, o bé quan un determinat sector cultural organitza una activitat excepcional. Per exemple, malgrat que el teatre sigui un fenomen minoritari, si una companyia prestigiosa arriba a la ciutat, la sala s'omple. És cert que cada vegada cal que la companyia sigui més prestigiosa!, per6...aquesta, seria qüestió d'un altre article, com a mínim. El problema de la diversificació, de I'especialització o del repartiment del públic de cultura en ambits diferents radica en el fet que la velocitat de diversificació no ha estat proporcional al creixement general dels consumidors, la cosa que va molt més lenta i comporta greus problemes de finangament,sobretot a ciutats mitjanes com la nostra, ates que les minories qualificades, a les quals ens referim, en Brees demograficament més grans, poden sumar un nombre suficient d'afiliats que facin rendible, en bona part, les seves activitats o els productes culturals. U n altre matís important, i aquest em sembla que n o es t é massa en compte a I'hora d'elaborar estadístiques, és que el consumidor cultural es cada cop més exigent. Em referiré breument a quatre aspectes que un tecnic cultural quan programa no ha d'oblidar mai: Informació, qualitat, comoditat i economia. Informació amplia, clara, precisa, amb temps i si p o t ser personalitzada. Qualitat, tant del contigut de I'activitat com dels aspectes organitzatius, tant del producte com de I'embolcall. Comoditat per poder consumir el producte en tots els seus aspectes i també comoditat en aquelles qüestions mes propies del relax i el benestar personal. El temps d'estar dret o el de les cadires de fusta ha estat substitu'it pel de la butaca anatomica. I economia perque, a part el fet que les despeses domestiques també s'hagin diversificat i crescut, i costi arribar a fi de mes, existeix la idea generalitzada que la cultura es un element fonamental del progrés al qual tenen dret tots els homes i totes les dones i que I'administració ha de proporcionar igual que la sanitat o I'ensenyament.

AR '

TS


I

opi

L'estiu d'aquest any que ja és a punt d'abandonar-nos s'inicia,per a un grup de socis del Cercle de BellesArts de Lleida, amb un viatge a la ciutat italiana de Carrara, convidats pel Comunne d'aquesta població i I'Associacio Cultural ccEndas il Faro)). El viatge, programat per una durada de set dies, representava el primer pas d'un programa d'intercanvi cultural i agermanament entre les ciutats de Lleida i Carrara, alhora que, per extensió, pretenia apropar dos pobles, el catala i el tosca, historicament lligats per fites i desitjos comuns. Les idees sobre el lloc i la gent restaven perdudes en un mar de topics sobre el que a casa nostra, i a bona part del món, s'ha considerat sempre com a modus vivendi italia. Com sempre acostuma a passar en aquests casos, pero, la realitat n o t&res a veure amb el que hom s'imagina. La complexitat del taranna social i cultural dels toscans, així com la immensitat del petit món de pedra blanca que conformava el seu univers, són dos factors que sobrepassen en molt el fet purament anecdotic que sempre acostuma a acompanyar qualsevol viatge d'aquesta mena. Carrara n o es pot considerar, en absolut, una ciutat turística en el sentit que dóna al terme la ve'ina Florencia (no hi ha japonesos a Carrara). La seva universalitat, pero, va molt mes enlla, i s'escriu en blocs de marbre extrets des de temps immemorials de les canteres (o ctcavesn, c o m ells les anomenen). La morfologia d'aqueses espais es divideix en dues variants, una dedicada a esgraonar la muntanya a cel obert, i una altra que la buida interiorment.Amb aquest darrer metode s'aconsegueix no impactar de forma tan directa el paisatge que envolta la ciutat,tot i que per al visitant aquesta consideració queda rapidament en segon terme davant

el que suposa contemplar com I'home i la maquina Iluiten costat a costat a mes de mig quilometre de profunditat sota la muntanya, amb I'única finalitat de poder extreure ingents quantitats del preuat o r blanc que la resta del món sembla reclamar amb avidesa. Fins aquí, hom p o t percebre amb claredat la immensitat de recursos tecnologies destinats a la producció de marbre que una vila tan petita com Carrara és capag d'aglutinar gracies, basicament, a la demanda del mercat nacional i internacional. El que resulta d'una subtilesa extrema, pero, és com allo que inicialment hauria d'ésser exclusivament un factor de desenvolupament economic, ha acabat esdevenint, alhora, part essencial en el creixement cultural de la zona. Realment, t o t respon a una adequada planificació i coordinació institucional, i encara que aquesta pugui semblar una conclusió excessivament generalitzada,cal veure com els italians han sabut crear un model únic al món en aquest sentit, definint una serie d'institucions (del tipus que sigui) que,alienes al caos superestructural que conforma el govern de la República Italiana,funcionen de forma independent i en contacte directe amb la població i les seves necessitats. B e fet són aquestes petites institucions de caire local o comunal les que fan que les coses funcionin, i, com en el cas de Carrara, funcionin bé. Aixo és, doncs, la resposta al perque de I'existencia de tota aquesta subcultura del marbre que envolta el viatger vagi alla on vagi. Laboratoris o n s'experimenta amb noves formes i aliatges derivats del marbre, i tallers on els blocs marmoris adquireixen formes concretes (al.legories humanes, divinitats o sants destinats a reposar a qualsevol cementiri del món) a partir del tre-


ball concret del mestre artesa, de I'alumne que estudia en academies dedicades exclusivament a aquest món i, fins i tot, de I'artista, que impregna la seva forma d'expressió amb el material que millor defineix la terra o n viu i a partir de la qual treballa. Potser la maxima expressió de com adaptar aquest sentiment de cultura tradicional, lligat a la solidesa del marbre, a les noves formes d'expressió artística sigui la fira anual d'escultura all apperto, una mostra en viu del treball dels artistes sobre el marbre i en la qual, i durant tres dies, I'home s'enfronta en solitari a la immen-

sitat del bloc marmori. Els darrers dies d'estanga a Carrara del grup del Cercle de Belles Arts n o serveixen sinó per intentar assimilar la ingent quantitat d'informació rebuda, t o t esperant que aixo faci possible un punt mes alt de comprensió. Arribats a aquest punt, pero, el final resulta ja una sirnple anecdota, i si be els topics turistocratics imposen una fulminant visita a les ciutats de Pisa i Flor&ncia, per als visitants de Lleida aquestes dues ciutats no són, sinó, la cara explorada d'un món sencer per descobrir, u n món de marbre.


CANYERET

i s molt difícil escriure sobre el nostre desaparegut barri, perque cada persona que I'ha vist i I'ha viscut en podria donar una idea completament diferent. La meva visió i els meus records poden tenir dues o tres vessants d'interpretació. Vaig néixer a la plaga de la Constitució, avui de Sant Joan (i en I'interregne ccPlaza de Españan), al número 15, al costat de I'església del matelx nom, encara que separada per I'estret carrer de la Pilota. A casa teníem, per part del meu pare, un comerg d'ultramarins i comestibles,i també una fabrica de xocolates, t o t fundat el 1843. La meva mare era filla dels Nadal,fabt-icants de mosaics hidraulics afincats al costat esquerre del Camp de Mart. Explico t o t aixo perque els meus primers coneixements del Canyeret foren les anades i vingudes, els dijous a la tarda i dies de festa, a casa de I'avia Serafina, cosa que feiem per la Redola de Sant Joan, més coneguda per la Costa. Quasi sempre triavem el mateix recorregut, passant per davant de la posada de La Catalana, el transformador amb el típic cartell de la calavera i dos ossos creuats al darrera; més amunt el primitiu seminari, instal.lat en I'antiga casa Desvalls, i t o t seguit ja comengava la Llengua de Serp, que donava el t o m b a les muralles de la Seu, i que podia considerar-se el final del Canyeret per aquell costat.Arribats a aquell punt, el nostre camí continuava fins a I'esmentada fabrica de mosaics, plena de munts de sorra i grava de diferent mida, que era la nostra diversió. El Canyeret s'estenia a un costat i altre de la Costa, i tots els carrers tenien una vida rica i exhuberant, o n la pagesia, menestrals i petits artesans eren els amos i els reis de I'entorn.Tot aixo que comento es p o t enquadrar dins el període compres entre els anys 1925- 1930 aproximadament. Quasi tots els pagesos de I'horta de fora el pont tenien la seva llar a la Costa, i era bonic contemplar-10s amunt i avall amb la mula quasi sempre descarregada, ja que t o t el gruix de fruites i verdures s'havia venut durant el matí al mercat de la propera plaga de Sant Joan. Altres petits artesans hi tenien els seus obradors, o n treballaven fent pastissos, coves, canyissos, ceramica, etc., fet que provocava, alhora, un inusitat moviment en aquest conjunt de carrers i carrerons que, adossats a la vessant de la muntanya, desembocaven als grans rials dels porxos de la Paeria, plaga de la Constitució, plaga de la Sal i carrers del Carme i Magdalena.

Miquel Roig i Nadal


Les cases del Canyeret, totes de taranna humil, tenien quasi generalment dues plantes, a més a mes de I'entrada i els magatzems, espais aquests darrers que en alguns casos es convertien en petites quadres per a les cavalleries. EIS carrers eren estrets i llargs, uns enlairats i altres plans, segons el terreny de la muntanya, i la població era de m o l t diferent procedencia, t o t i que majoritariament de classe treballadora (a mesura que van anar passant els anys, i amb I'arribada de gent del sud per treballar en la pagesia i el servei domestic, les coses aniran canviant). A m b la guerra del 36 la cosa es transforma. El trasllat del mercat central cap al Portal de la Magdalena, i el creixement de Lleida varen fer que t o t el barri del Canyeret anés degradant-se,tant humanament com arquitectonicament, fins arribar al moment crític en que es decidí el seu enderroc. N o vull culpar ningú d'aquesta desaparició, pero crec que entre tots hauriem hagut de que salvar-10, encara que acabes convertint-se en una mena de ((Poble Espanyol)) de Barcelona, o d'altres que existeixen arreu del món, conservant les seves faganes i introduint-hi el comerg i I'artesania, elements claus per a retornar la vida al barri. D'altra banda, el Canyeret es mereix un estudi a fons de totes les seves particularitats, tant cíviques com artístiques (la primera Medalla Morera fou per a una pintura de Joan Serra sobre aquest barri), tan interessants i conegudes per part del públic actual. Josep Benseny va publicar una carpeta amb vint-i-sis gravats d'una suprema qualitat, i que fóra necessari tbrnar a editar. En Coma Estadella mostra a la Sala C o p d'UII una visió rectilínia de les restes del Canyeret, i molta altra gent ha deixat la seva empremta en aquest tema; artistes com J. Barber& R. Fontova,]. Crous, Roig Nadal, Mercader, E. Ibañez, V.P Pallares, Vives, Tapiol, Garcia, etc., i estudiosos com Agelet, Morera, Vallverdú, Lladonosa, Bellmunt, Roma Sol, Eritja i altres. D e tots se'n podria fer un gran recull per editar, així, una monografia del nostre estimat i desaparegut Canyeret.

Arc

TS


LA NO PERTINENCA TRAJECTE ENTRE

TRES EXPOSICIONS En un dels seus contes, Robert Walser, escriptor que va influir en I'obra de Kafka, descriu els transits d'un personatge per escenaris canviants, de I'espai de I'habitatge propi,a I'espai públic del carrer,fins al camp. El moviment és viscut per aquest personatge com un monoleg, com una narració estructurada sobre la seva base subjectiva. Es un subjecte entre els diferents entorns,el seu pensament i la seva mirada semblen units, essent els llocs per on passa i les seves presencies, la seva font dinamica. La seva figura, amb alguns matisos, es propera I'arquetip del flhneur baudeleria, sobretot pel concepte d'ull pensant que estigmatitza el subjecte de la narració. Dins I'arc del recorregut es descriu la imatge de la multitud, de la fugacitat, i un sentiment d'alteritat que és complet en els límits de la ciutat, en un entorn més natural, on I'encontre amb I'alter ego del personatge es manifesta d'una forma que per excés de claredat, provoca un sentiment perturbador. El conte porta com a títol El carrer i d'alguna manera anuncia un determinat tipus de relacions amb I'entorn urba. Centramat urba p o t esdevenir en models de desig. Dins els seus escenaris són generats els estímuls necessaris perque els segments viscuts habitin dins la memoria, les nostres experiencies són gravades en els seus espais; la ciutat es narra a través de nosaltres com un album de fotografies on ens trobem representats. Curbanitas modern s'enfronta en el marc global de la ciutat, amb les questions que wella deriva: multiculturalitat, segregació, incomunicació, distorsió de la imatge de I'individu, violencia, marginació... Aquest enfrontament varia en intensitat segons quina sigui la pertinenga a unes esferes socials en conflicte o no. Així, I'optica des de la qual s'elaboren els projectes, tant socials com urbanístics, es la ubicada dins I'area social majoritaria. Aixo genera u n exercici d'autoritat, d'imatge benefactora quan els projectes es realitzen per a la població mes agreujada, pero I'autoritat es vista, des de I'esfera a qui van dirigides les millores com a poder, en


Joan Pena

alguns casos com abús de poder. Els conflictes que es generen són fruit, en molts casos,de visions globals que perden en generalitzacions prepotents les particularitats de sectors socials diferenciats. El retorn al subjecte es reclamat des de bases de participació per a la construcció de la ciutat, la multiculturalitat es assumida pel creuament d'identieats diferents; com a subjectes podem acceptar la diferencia pero enfrontats a la diferencia, amb tota la seva claredat, els sentiments perturbadors ens envaeixen. D e les primeries de segle enca, la importancia del nucli urba dins I'imaginari artístic, ha produi't un ampli ventall d'imatges de les ambigües relacions d'individu i ciutat. El treball dels artistes actua sovint com a catalitzador d'una subjectivitat general, possibilitant mirades que romanen neutralitzades pel flux continu del I'esdevenit. Alguns metodes emprats en ['urbanisme modern (tals com I'elaboració de mapes mentals de la ciutat per mitja de les informacions provinents dels ciutadans) validen el que de subjectiu t e I'entorn urba, i la seva importancia perque objectius previstos per a projectes urbanístics funcionin. Cartista es veu dificultat per reconeixer la seva funció fora dels vels de la seva intimitat; el seu treball, plantejat al marge del marc debot que la denominació d'origen A r t atorga, perd el seu cos auratic. Les exposicions fora dels seus context habituals posen en tela de judici la versemblanga de les obres,fins al punt de generar expressions desqualificadores. La realitat mai es igual a la imatge que nosaltres tenim d'ella, en el cas dels resultats gestats des d'un marc artístic, hom podria tenir la certesa de realitat, pero la veritat és m o l t una altra;ens enfrontem a artificis que en molts dels casos n o sabem com mirar, n o sabem com veure'ls; podríem dir que I'evidencia s'amaga en si mateixa, quan la Iogica dels conceptes es topant amb la seva forma, la claredat es fa opaca, encara mes si el lloc d'on mirem n o es I'ambit codificat per fer-ho. Treballs compromesos amb la contemporane'itat, i amb plantejaments propers a les problematiques urbanes,s'han inclos dins el cicle d'exposicions que la Universitat de Lleida ha realitzat en aquest darrer curs.


Cexposició itinerant de Sandra Esquerra, constitu.ida per I'inventari fotografic de grafits i tags damunt les parets del barri de Pardinyes, desplagava al centre potencial de la cultura la imatge de I'art vista des dels el límits de la ciutat, com una resonancia del que foren les crues imatges del desaparegut Basquiat en traspassar els límits de la subversió, i veure's aquestes dins les parets de la galeria Leo Castelli. El sentit de rebel.lia que el grafit havia significat per a les poblacions urbanes en altres temps, t e ara per ara un aire festiu, de divertiment juvenil,fins i t o t en alguns casos ha estat subvencionat per entitats municipals. La presencia topica de la boira constitu'ia un fons eteri sobre el qual es diapositava el treball intimista de MaiteVilafranca ; les seves peces en el hall universitari, exposades a les agressions de migracions d'estuditans, manifestaven una visió de Lleida de caire dur amb perjudicis, presencies semiocultes i desconfiades, tal com es, en I'inconscient dels artistes, el públic. Desconeguts dins els pasadissos de les zones neutres urbanes. La boira amara i protegeix, actua com artífex de mag capag de salvant-se del fet traumatic d'exposar-se a la mirada d'un estrany, d'exposar la nostra nuesa amb tots els seus defectes a I'amant conegut fa uns instants. Fora de Lleida , dins els cicles d' Espais d'Art Contemporani (projectes que es ve realitza al casc antic de Barcelona), el desplagament, la carencia d'un lloc propi per a I'Art, el sentiment de n o pertanyer a un espai específic, es produeix en mirar els treballs dels artistes a traves de la frontera de cristall dels aparadors, normalment llocs, aquests, on el reclam de consum estimula els nostres mecanismes de desig. En aquests aparadors, espais d'exposició o n la interacció públic-obra genera un discurs diferent, les intervencions que es realitzen apropen I'art a una realitat mes accesible, obrint-se a tothom que passa per davant, transeünts d'una ciutat mobil que nomes p o t ser imaginada en les realitats subjectives de cadascú. La intervenció de Joan Pena durant I'estiu, en un d'aquests aparadors, prenia el paisatge urba com a escenari de trames que es fonamenten en les estructures de I'espectacle informatiu. Els succesos, la difusió de notícies de curt impacte, fruits de la ctviolencia urbana)), aliment dels noticiaris, ofereixen en aquest treball una acre visió de la quotidiane'itat ciutadana, quotidianeitat que coneixem a traves de la finestra de la TV, quotidiane'itat reverberant en la pantalla, tan sabuda que acaba per diluir-se, desapareixent.


Gas Lleida Major, 74

25007 Lleida

Tel. (973) 27 18 l l

CENTRAL

DISSENY Disseny grafic Il.lustracions Marques Originals per a Ediciรณ i Publicitat Imatges i normatives d'empreses Muntatge d'exposicions Muntatge d'estands de Fires Placa del Carme, 16 Entresol 2a Tarrega

Tel. (973) 3 1 30 58


POESIA I DESGREUGE m HOMENATGE ATORRENTE BALLESTER.

1

Liter

Torrente Ballester ha estat,en bona part de la seva vida,victima perversa de la Historia i de la Critica. El seu exili voluntari als Estats Units, en els anys 60, en són una clara mostra. N o cal, pero, anar tan lluny. Espelunca carnal, sangiento espaeis de mugre mensual y blanca baba.

Aquests dos versos representen una mostra del t o t arbitraria de la producció p o k i c a de I'escriptor gallec. En parlar del Torrente poeta n o h o estic fent d'un altre escriptor, no. Ans al contrari, en aquest espai vull defensar la vessant poetica -més o menys lírica- de I'autor de la trilogia Los gomos y las sombras, alhora que, de passada, vull mostrar el poc fonament cultural i artístic de I'atac que aquest escriptor ha sofert en els darrers mesos. Torrente es considerat una de les figures cabdals de la narrativa de la generació del 36, en llengua castellana, ja que la seva trajectoria ens serveix de mostra dels pilars de la novel.la contemporania; des d'una novel.la pseudorealista de la primera postguerra, javier Mariño, a la novel.la mes comercial, La boda de Chon Recalde, t o t passant per una novel.la experimental neo-vanguardista, La saga I figa dej.6. i intel.lectual, Don juan. Precisament, la lectura de les seves novel.les permet de constatar la presencia de la poesia com a element i com a motiu narratiu, i la importancia del factor lúdic en la base estetica d'aquest escriptor. La poesia present en la novel.la deTorrente Ballester precisa d'una primera classificació o distinció, pel que fa a la seva procedencia: a) versos prestats d'altres autors: Baudelaire, Shaltespeare, Rilke, Góngora, Pessoa; Una ve%arnei, juiguei, que me amarian, mas nhs fui arnado.

m i

Mas


Nho fui amado pela uniea grande razho porque nho tinha que ser. Alberto Caeiro (La isla de 10s jacintos cortados) b) versos que pertanyen a la tradició oral: tangos, cuplets, cancons folkloriques, etc; En Cuba hay un sereno atento y muy servicial que cuando je baten las palmas acude rnuy puntual. Hay una recién casada que cuando solita esta a voces Ilama al sereno para su tranquilidad. (La Pascua triste) c) versos de creació propia: aquest representa el grup mes nombrós i suficient per tal de justificar el seu estudi. En són una mostra els següents versos: ¿Por qué canta Guadalupe bimón por las azoteas? Amores de un capitán a la sojedad la condenan: amores de un capitcin en la soledad le queman. Guadalupe Limón siente palpitar bajo la tela del camisón sus dos pechos desazonados de espera. U n calambre reprimido le sacude las caderas. Rumor de sangre caliente le alborotaba las venas. (El golpe de Estado de Guadalupe Limón) El propi escriptor ha parlat de la seva frustació poetica en la novel.la Dafne y ensueííos: Como ves, va saliendo bastante incoherente, pero no incompresible, menos alin oscuro: tan solo penumbroso o poco iluminado. Pregunto, desconfiado, iqué es la eoherencia? y traslado a este verso el pero adversativo s610 por obediencia al metro de Alexandre. En pretendre donar n o m a aquest fenomen, apareix Genette amb el concepte d'hipotext, com a transformaciód'un text en un altre, igualment valid per a la resta d e les arts. Mes enlla del concepte, pero, Cesare Segre ens avanca ja una de les seves funcions: la plurivocitat, i el propiTorrente ens justifica la presencia de la poesia en el marc de la seva novel.la: com a expansió lírica i com a element propiament narratiu. D'altra banda,aquests hipotextos ens serveixen per exemplificar I'herencia cervantina enTorrente: per ambdós escriptors, poiesis es el joc de la creació en un ambit global; aixo es la llibertat de combinar i imaginar.

Un altre element que justifica la consideració envers I'obra poetica deTorrente es la coincidencia amb les constants de la seva novel.la: la ironia, el mite, la sensualitat, la


fantasia, Galicia, I'amor es troben al darrere de la polimetria experimental deTorrent e Ballester, que no oblida cap mesura ni cap possibilitat, des del romanG més tradicional a I'avantguarda més revolucionaria:

A los amores les lleg6 el momento. btrvate el coraz6n y jas palabras. Cuando saques del alma una, cualquiera, mira si resplandeee, o si, al menes, calienta; deseonficl de aquellas que eoruscan en lo oscuro: detrtrs yace el engaiio. (La rosa de 10s vientos)

En aquesta línia, es despren I'existencia d'un eix poetic, constitu'it per tres novel.les: Donjuan, La sagalfuga de1.B. i Dafen y ensueños i la constatació del declivi en I'ús de la poesia a partir de Filomeno a m i pesar (Premi Planeta, 1988). Dafie y ensueños representa la poetica de la producció en vers de Gonzalo Torrente Ballester. Malgrat allo que ell pugui dicTorrente és conscient d'aquesta darrera circumstancia i tanca el capítol de les seves novel.les poetiques amb un homenatge a I'intertext: precisament, un únic poema esdevé el dominant i el pretext de Crónica del rey pasmado. Igualment, a la novel.la seguent, O p i , els protagonistes discuteixen I'absencia del personatge poeta que havia estat present en les composicions anteriors. Quelcom més que paraules. D'altra banda, també és cert que I'escriptor, fill predilecte de Salamanca, ciutat en que viu des de fa més de vint anys, ha patit un fenomen veritablement estrany: al llarg dels darrers mesos, els mitjans de comunicació han parlat deTorrente més que mai; tanmateix, els seus llibres han anat desapareixent, progressivament dels aparadors de les llibreries catalanes ... i n o pas perque hagin estat adquirits pels lectors. En la primavera passada, aquest premi Cervantes va estar protagonista d'un incident molt trist, en reinvindicar -en veu alta i davant de t o t el poble de Salamanca- que I'Archivo Histórico Nacional n o s'havia de moure d'on era, per crdret de conquesta)). Sento que d'aquest incident se'n fes un Ús realment interessat, per part de polítics i per part d'informadors. D'una banda, els polítics van enganyar Torrente Ballester i de I'altra, els informadors -en mostrar tan sols una part del discurs deTorrente-,van provocar una descontextualització de les seves paraules, des d'una perspectiva parcial. N o vull pas justificar les paraules de Gonzalo Torrente Ballester. Les entenc en un context polític, violent, agressiu, insensible, interessat, egoista, cec... del qual Torrent e no en forma part, pero sí que n'ha estat victima, victima molt ingenua. Per cert, algú sap en quin estat es troba la qüestió? Llegiu aquestes paraules d'un dels seus fills, publicades al diari Avui pocs dies després de I'incident: H... els representants d'aquest poble (I'alcalde socialista li va fer arribar una invitaei6 promoguda pels regidors del Partit Popular) van requerir la seva pres8ncia i la seva $araula per a un acte simb6lie. i s un home agra2 i es va prestar, amb bona fe, al que després, per intervenci6 d'interessos polítics no gaire transparents, va ser convertit en un altre acte, d'aquests que animen la cursa cap a les urnes.,, Resulta veritablement trist que tota una figura literaria en llengua castellana hagi


estat mes coneguda per aquest succés que n o pas per la seva obra, pels merits propis. O n és el seny?

A mes, seria b o de tenir present queTorrente Ballester es va desmarcar de la carta de I'Academia (RAE) adreqada a Felipe Gonzalez, o n es reinvindicava la protecció de la llengua castellana a les comunitats autonomes en que comparteix oficialitat. Igualment,Torrente Ballester ha estat estretament vinculat a Catalunya pel que fa als seus principals editors. Aquest és el risc de la politització de la cultura, i que ha de servir per a molts altres.

I per a tots aquells que, des de la ignorancia, han intentat humiliar la personalitat literaria i artística de Gonzalo Torrente Ballester, permeteu-me una molt modesta l l i ~ óintroductbria , als estudis literaris: PELMA. Aquesta es el recurs que ofereixo als meus primers alumnes per tal de situar la literatura en les Belles Arts: Pintura, Escultura, Literatura, Música i Arquitectura. Perdó, n o us volia pas ofendre.

...

Fue una quimera lo de pensar que éramos del todo y que ese todo estaba ya entre nosotros. Es muy curiosa, es realmente inexplicable, y sin embargo, lógica, esa clarividencia con que el amante abandonado empieza a ver la realidad, y esa sinceridad interior con que se lo confiese (Yo no soy yo, evidentemente)

...

TS

I! *

opi


Francesc Catali

i David Guiu k'article que us presentem descriu, des de dues visions complementaries, la singularitat d'un projecte editorial. Aquest s'estructura en dues parts, una mes descriptiva dels procés que va dur a fundar I'Editorial, i del product e final que se'n despren. I I'altra que reflexiona sobre que representa aquestaumanera de fer'' en la literatura cubana actual. Cs indubtable que,alhora,el fet que aquest taller funcioni actualment a I'illa també condiciona la seva quotidianeitat en múltiples aspectes que s'entreveuen en les línies que segueixen. En una tarda d'agost del 1993, tres lleidatans que estaven treballant a la Universitat de Matanmas -en una brigada de cooperació-, vam tenir I'oportunitat de coneixer la Casa de I'Escriptor, seu de 1'EditorialVigía.Aquella tarda es convertí en una estada de set dies a I'Editorial i des de llavors les relacions entre Lleida ¡Vigia han crescut sense aturar-se. El Centre de Cooperació Internacional de la Universitat de Lleida enviava aquest proppassat estiu un grup d'estudiants que treballaven en la confecció d'una antologia de poesia catalana i cubana,a mes de realitzar tallers culturals catalans en el si de la Casa de I' Escriptor. Cexit de I'experiencia augura continu'itat a aquests contactes. I a mes, des de fa uns mesos, ja hi ha llibreries de Lleida que tenen a la venda exemplars cubans. CEditorial produeix actualment diverses col~leccionsde 1libres:"De San Juan" (poesia),"Trebol" (contes),"GriIlo" (literatura infantil),"Coloquio" (crítica),"CIásicos" (autors classics i traduccions), entre d'altres. Pero n o es tant el contingut, el que ara ens interessa, sinó el continent, I'estetica del llibre i la forma de confeccionar-10.

Quan a principis de I'any 1985,AIfredo Zaldivar -fundador i actual director de 1'Editorial;fou designat coordinador de la Casa de I'Escriptor es troba amb un col.lectiu d'artistes i literats, que a causa de les mancances de materials per publicar -tinta, paper. i a la insatisfacció amb els criteris estetics de les editorials que llavors imperaven, comengaren a editar invitacions impreses amb multicopista.Aquestes presentaven un disseny innovador i suggeridor. Fou així com s'inicia una epoca en que la improvisació marca I'experiment editorial que s'estava gestant. Ja en I'any 1987 es comengava a pefilar una línia editorial concreta. Els llibres que des d'aleshores s'estan produint tenen aquest denominador comú: la ~mpressiósempre es feta amb multicopista i sobre paper reciclat marró. Per trencar la monotonia que aixo p o t causar es canvia el format de cada col~lecciópero a més -i és aquí on Vigia marca la diferencia- s'estableix un dialeg directe entre la tematica del llibre i la seva propia estetica. Els dos-cents llibres que surten de cada tiratge han estat decorats amb lletres capitals, i motius diversos pintats manualment; decoració que es complementa amb retalladures pegades, que poden ser: teles, llavors, escorga d'arbre, fulles, trossos de fusta; vinyetes que han estat tallades esquincant el paper per donar un acabat rústic al llibre. Cenquadernació es grapada i uns cordills v6nen a donar I'últim toc al llom. Amb aquest ventall de detalls podem imaginar -nos que cada exemplar produ'it a Vigia es un llibre únic i irrepetible i que immediatament s'ha convertit en una "raresa" editorial.Aquella tarda ja ha quedat llunyana, pero potser la distancia ha esdevingut més curta que mai. Gairebé tothom coneix la crisi que esta vivint la Cuba actual (des de la caiguda del seu espai comercial -


basicament del bloc sovietic-). Aquest daltabaix, obviamet també ha repercutit en I'estrat cultural. D e la globalitat cultural, la particularitat en que possiblement h a repercutit mes ha estat en les publicacions. Si observ e m la restricció de paper que pateixen les publicacions diaries (d'informació general) entendrem la conflictiva situació de esta vivint I'illa, en la indústria paperera. Ensems si tenim en compte el funcionament cultural que establi la Revolució (I), (Alfredo Zaldivar s'expressa amb aquestes paraules: "Luego de 1959 el Gobierno Revolucionaria propicio el desarrollo educacional, alfabetizó a l pueblo, se creoron 10s Talleres Literarios en escuelas y centros laborales, en todos 10s rincones del país") podrem fer-nos una idea del que suposa per a la cultura cubana aquesta manca de paper (i d'altres materials).A t o t aixo cal sumar I'alt nivell de preparació intel.lectual de que gaudeixen els artistes cubans. El fet que I'artista o estudiós n o pugui donar sortida als seus productes ha provocat una situació de claustrofob i a intel.lectual que mediatitza m o l t la seva obra, b h i c a m e n t pel que fa als productors de literatura. En aquest sentit no es gens exagerat si afirmem que el contingut discursiu de les obres- molt menys en el pamf l e t polític (ben al contrari, majoritariament es tendeix a defugir el tema)- s'omple de referencies amargues i pessimistes produides per la situació que viu a nivell general I'illa. H i ha una mena de resignació (dominada e n el fons per una porfidiosa voluntat de recuperació) q u e porta, sobretot el poeta cuba, a "l'exili interior" o, altrament dit, a I'inhibicionisme de la realitat política i social. En t o t a aquesta situació de crisi la presencia de Vigía esdevé un important espai alternatiu per a la regular publicació d'obres. A t o t aixo cal afegir I'enclavament geografic de Vigía p e r entendre encara més la seva importancia, ja que esta ubicada a la ciutat de Matanzas, altrament conegud a amb el n o m de IW'Atenescubanaupel seu alt nivell de producció cultural dins el context cuba. Si recordem les principals fonts de prove'iment (reciclatge i materials alternatius), entendrem que per les seves característiques editorials Vigía ha aconseguit monopolitzar -circumstancialment- la producció poetic a -essencialment- de tota I'llla de Cuba. A i x o ha esdevingut aixi perque el seu barat cost de producció -en la

manufactura- possibilita el seu funcionament regular i creixent. I creixent perque el departament -governamental- de cultura de la ciutat de Matanzas n o nomes n o ha retallat els pressupostos sinó que els ha augmentat, tant a nivell personal com a nivell material (fins o n h o permet la realitat).Aquest predomini editorial illenc s'ha produ'lt, sobretot de dos o tres anys enca, ja que la plantilla que treballa en I'editorial ha crescut (passant de 2 treballadors inicialment, a una plantilla que t e u n total de 9 treballadors distribuis aixi: 3 editors, I mecanograf, I impressor, I dissenyador, 3 artesans; encara que és molta la gent que gravita per I'editorial) i d'aquesta manera es posible realitzar mes publicacions i encabir, cada cop mes, noves propostes. Les propostes Iiteraries de I'editorial són molt plurals i en I'únic punt o n convergeixen es en I'apoliticisme (encara que no es estrany trobar publicat algun cuba exilia t a Miami). Es a dir la Revolució els ha donat una infraestructura lloada al continent america (han participat en diferents fires internacionals com poden ser Mexic o Costa Rica), i I'editorial n o vol que la seva obra cultural, que ha bastit amb una decada de durs esforqos, s'esvaeixi per qüestions polítiques. D'altra banda,aquesta tasca ha estat recompensada amb diferents premis: Premi Nacional de Crítica ( I99 1,1992, 1993) i millor estand de la Feria Internacional del Libro de La Habana, entre d'altres. En darrer terme, nomes voldríem cloure I'article amb unes escaients paraules del director de I'editorial: "Al cabo de diez años de labor,Vigía puede exhibir un trabajo meritorio por el fomento y promoción de la cultura cubana,que es parte importante de la cultura universal...,EdicionesVigia parte de la nada material para hacer arte y hoy dignificar al libro cubano". Nortr: c/c/.\ r~tcct1i.c Urlrr clt~elc~ que ors cor!firnrcr rrclr~est,fi.r1j.s 1 'o>olrcc,iA ~~rzir~er.sirtrri.s: Crrhrr pnssir ciu rerlir. tres ~tnil.e,:silnts -crbrrri.s tle In r-e\'ol~tcid-,tr les qrccrnrrlttr-rltrir trt.rrlo1.s (t1es01.h.\tle 36 trrr!..\ dt. gesrid rpi~ol~rc.iorlirricr). I creir rlrlcr irrdri.strin per tlorltrr ~.trh~rrkr tr /t..\ t1errrcrrlde.s c.~rlt~~rtrls c/rrc. es l~i-c,serrttr\~rr~ e11tots el.\ c,.sl~tri.sc,r.c.crtires.

I% T9


"laCaixa" CAIXA DESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA


Joan Crous i

POESIA

Vidal

Quan la tasca pictorica he de deixar perque la manca d e llum m'aparta la ma dels pinzells i colors,es aleshores que el meu jo cerca en diferents activitats plastiques, siguin musicals, cinematografiques, literaries, poetiques, i e n altres vessants intel.lectuals, nous coneixements el coneixement dels quals m'assedega. P e r o aquesta vegada, fou per endinsar-me en unes carpetes curulles de reculls de premsa nacional i internacional, o n els seus articles estan acreditats p e r signatures de valua reconeguda, que garanteixen les plomes que els escrigueren, una saborosa sensibilitat, coneixenga intel.lectual i estima al ser huma. Casualment, i fou ben a I'atzar, va cridar-me I'atenció, u n article aparegut en el periodic venezola El Universal, d e Caracas, data dilluns 8 de desembre de mil noucents vuitanta, signat p e r la poetessa venecolana coneguda universalment, Jean Aristeguieta, encapcalat amb el nom ctLirios de Lerida)).

vertader des d'una disposició d'assedegada integritat. Contrariament, solament es viuria ensorrat entremig d'adotzenada vulgaritat. La transparencia creadora en unitat amb la senzillesa, la poesia, es apassionament de la passió.

LIRIBS DE L ~ R I D Ade jean Aristeguieta. El nombre de la ciudad suena como si fuera derivación de lirio. Pero también el signo se encuentra en una muestra marmórea en el antiguo hospital de Santa Maria junto a /os encantos arqueológicos . Heráldica entre la realidad y la leyenda ese lirio distante indefinible- en busca de 10 oculto. Empeiio de objeto sin precisión y a la vez hallazgo. Como el río Segre impulsando en el espacio de espuma congelada el cadáver de la bíblica Salomé entre sus espejos. Todo en aquietada fulguración, en demanda magica.

En llegir-lo de nou, seguidament vaig interessar-me per les seves activitats artístiques i el desenvolupament d'aquestes. Quan es viu per la poesia mes enlla dels quotidians conflictes, quan davant de I'imperiós ombradiu, I'abrandament nodreix la bugia de la fe dins el poetic m i s t e r i , es aleshores, que t o t a conseqüencia es I'extraordinaria esperanga, perque per custodiar invulnerable aquesta vigília, requereix un encerclament del transcendent en un efluvi essencial inexhaurible. Quan es viu per la poesia, t o t es convergent vers el

Un nuevo tramo de flor, la Seo Antigua -catedral vieja 12031.278- en una colina, arquetip0 del románico-gótico con elementos de mudéjar. Desde 10 extern0 aparece maravillada presencia de su propia armonia. No hay mas que evocarla a comienzos de otoño, ilesa en materia vencedora de las ofensas de guerras, invasiones, indeferencias, olvidos. Pero el10 permanece en su desvelo. Criatura impar ajena a 10 efimero. Por dentro, el recinto es sobrecogedor. El claustro, de una armonia espaciosa y mística, plasticidad seductora. El silen-

-


Liter

I

cio la invade -la dignifica- en una teoria celeste. Y la torre sedienta, seductora -sigles XIV-XV-, frontera de la melanco1ia.Tambien efigie de un ritual de ensueño.

Salomon en sus días de gloria. Lérida-Iirio, region de la fineza, su destello. ((EL UNIVERSAL) Caracas, 8- 12-80 (lunes).

Lérida, de fondo ibérico, capital del pueblo de 10s ilergetes, antes invadida por cartagineses y romanos.

6s directora propietiria de la col.lecció ctArbol de Fuegon, revista poetica que de Caracas es difon per tots els pa~sosamericans i uns quants d'europeus i fins i t o t orientals; el seu prestigi internacional t e com a suport I'optima qualitat dels seus col.laboradors donant a coneixer el líric pensament de poetes d'arreu del món, qualsevulla tendencia estetica o política.

Lérida con su bel10 nombre que es cua1 sonido de laúd intentando escalar la extension de la fantasio. Lérido resistiendo 10s azares del tiempo en su Palacio de la Paheria -Ayuntamiento-, del sigla XIII, en encendida abstraccion, con un patio integrándose al hechizo. Luego fulgura la gotica iglesia de San Lorenmo. Y algunas fracciones civiles medievales aceneuadas por el sigilo de la soledad, donde un domingo de la Feria de San Miguel -patrono de la comarca-, una mascara de Helios en representacion popular danzaba en una alusion lejanisima de saturnal. En la hoja de la memoria otros aspectos alucinontes: el tamboril acompañando a 10s Gigantes y Cabezudos, mientros en la alta noche estrellada el signo de un par de objetos volantes no identificados -OVNI-, intensificaba 10s delirios.

Poetessa vene~olanad'extensa producció aplegada en nombrosos volums, molts d'ells tradults a les mes cultes llengües. A r t i s t a d'espel-it cultivat i penetrant; de sensibilitat finíssima,avida de formes curulles de bellesa, assedegades de les mes ínfimes vibracions de les coses, a la fi de trobar i traduir I'essencial idealitzant el poema a una potgncia infinita, potencia que te per exacta arrel la veritat.

LA POESIA La magna -alada corola- de Lerida se identifica tambien con su huerta con grandes plantaciones de pera, manzana y melocoton.

Y en punto al adios estremecido - la nube de la nostalgia-, figura la casa hospitalaris de la poeta Cristina Lacasa, con sus libros, la madre en un emblema de nobleza, la jilguera, la canaria, 10s caracoles del jardin, el acebo proveniente de un monte con la nieve, las plantas alegoricas tales el tomi110, el lirio, siempre el lirio con su plenitud que no supero ni

El poeta freqüentment escriu per a tothom, almenys p e r llegidors desconeguts i g n o r a n t també, p e r consegüent, quina es la riquesa de la seva experiencia; pero si ell dóna a coneixer imatges, no ficcions, que I'oidor o be el llegidor mai en fou coneixedor, p o t asseverar-se que per aquests, aquelles ficcions són autentiques; per tant, quan el poeta crea partint fins i t o t d'altres mes assenyalades, ens enlaira a una noció mes universal.


La Girada

Girada: un poema pagina, o bĂŠ, una pagina art, idees expressades per I'autor mateix. Dues maneres d'entendre un espai expositiu, I'imbit creatiu de la pagina en blanc; d'aixo es tracta, de jugar amb I'espai de la pagina t o t deixant grans espais en blanc (I'univers net i polit del minimal?),encara que no sempre sigui aixĂ­. Poesia visual? Poesia minimalista? Poesia de disseny?Art?De t o t una mica, i res de t o t aixo. H o repetirem: poemes pagina, o bĂŠ, pagines art. I el canvi sobtat, inesperat. I I'autor.

LU


Sense restriccions, inventa el seu m ó n d'imatges i sojorna entotsolat en el regne de la imaginació volent construir en aquest món el seu ideal de bellesa i felicitat amb alta fantasia, que es la que realitza les transformacions del llenguatge. Tant es aixi, que la poesia es com un somni;pero res de realitat,un joc de paraules que no aplega la serietat de I'actuació. isser poeta, autenticament poeta, mai vol dir que s'ha de voletejar per sobre els núvols, o sigui, allunyat del món en que vivim. El poeta ha de trobar i traduir el fonamental encís; la f o r ~ airressitible suggestió, les represenatcions sensibles, que són les que estableixen les parts del poema; per tant, es aquí on s'aplega la poesia; i tota aquesta creació de viva veu feta per I'esperit te mes fermesa que la mateixa materia. El ser del poeta transformat per la forca del seu art en aquella cosa que ell mateix canta i que a la vegada reflecteix i el revela; acobla la mesura de la forma, excel.lent qualitat de I'art, justificant la correcció, la justesa, I'elegancia i la gracia d'un llenguatge que es model de construcció poetica, i es aixi com I'artista, el poeta,aplega una doble qualitat:l'impuls i la ponderació. L'artista sincer, de la branca artística que es manifesti, fins i t o t els filosofs, redimeixen la seva anima mitjangant el treball continuat i la contemplació per I'exercici constant de la voluntat i per la perseverant noblesa del seu proposit, forgen pel seu ús particular, un jardí d'autentica bellesa.

El poeta p o t considerar-se com guardia de la paraula per preservar-nos del caos original; tant és aixi que el poeta segueix viu en les seves paraules,que són I'eterna paraula dels humans ultrapassant-les en ondes de mes i mes vastitud, per sobre de t o t a creació,volant des dels segles i per segles. Tot vertader a r t tendeix a I'elevaci6,a la idealització; I ' e n v o l t a una f o r c a c a p t i v a d o r a d e saborós encaterinament. I pel que fa el poeta, t o t el que diu en els versos, i les paraules, sembla aprovar I'aparen~adel seu misteri diví. Si la cadencia pel que fa, afecta al gust, produeix plaer a I'o'ida, es per tan poetica; pero els vocables que fan referencia als diferents fragments també hauran de ser poetics:Ara be, han de considerar-se diferents aspectes d'aquests:el seu so articulat i la seva significació com mes poetics són ambdós, molt mes excel.lent es el poema. El poeta que va a la recerca d'accent metric i n o viu compres pel ritme, la seva poesia esta mancada de veritat; si capta el ritme i aquest es converteix en I'únic i sol mitja d'expressió, es quan la poesia es manifesta en t o t a la vivacitat. El ritme es I'anima de I'esperit. L'elevació, el ritme i el moviment són I'essencia característica de tota obra d'art.


A Carles Hac M o r

Deixeu que els poetes s'atansin a mi.

Dejad que 10s poetas se acerquen a mi.

Let the poets come closer t o me.


L'" - .

d s ~~~aWmik.ada19.PS* 6

d'l

I

at I-Tardm&Sa9

C B~sbeRuano, 15 Tel. (973) 27 25 88 25006 LLEIDA


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.