Arts 49-50 by Arts. Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

REVISTA DEL CERCLE DE BELLES ARTS

DOSSIER CULTURA I TERRITORI

ENTREVISTA

Núm. 49-50, octubre 2020

Presidenta Divina Drudis Direcció Francesc Català Cap de redacció Òscar Flores Consell de redacció Francesc Gabarrell Xesco Guillem Teresa Ibars Manel Plana Joan Talarn Alberto Velasco Editor gràfic i fotografia Oriol Rosell Col·laboradors Marta Alòs Francesc Canosa Quintí Casals Francesc Català Divina Drudis Francesc Gabarrell Xesco Guillem Teresa Ibars Maia Kanaan Pau Marcos Llorenç Melgosa Pau Minguet Lluís Llobet Erika Pena Pepa Roma Albert Royo Ramon Rubinat Anna Sàez Montserrat Serra Roser Vernet Coordinació dossier Teresa Ibars Portada Llorenç Melgosa Alonso Revistes en obert i per descarregar https://repositori.udl.cat/ handle/10459.1/63265

Edita: Cercle de Belles Arts C. Major, 24 · 25007 Lleida Tel. 973 243 725 cerclebellesarts@gmail.com

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida 5 0

David Marín

n ú m e r o s

Pa u M i n g u e t 44 3

EDITORIAL

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Presentació Divina Drudis i Solé

Te r e s a I b a r s 45

Centre Quim Soler, la literatura i el vi. Priorat en persona R o s e r Ve r n e t i A n g u e r a

El Centre d’Art i Natura de Farrera, molt més que una residència d’artistes

Cinc anys sense el Quim Minguell

Lluís Llobet i Martí

Francesc Gabarrell 52 8

Cultura i territori, una aposta

Trenta anys d’ARTS. 50 números

Ü del Bac, cultura als afores Pa u M a r c o s i M a i a K a n a a n

Francesc Català i Alòs 54 13

Publicacions periòdiques a Lleida.

impulsa un projecte literari

Alguns casos paradigmàtics.

Montserrat Serra

Segle XIX i meitat del XX Te r e s a I b a r s

Vibop Edicions o quan el vi

LaKabana, new design & old printing Er ika Pena i Francesc Català

L’àmbit fotogràfic a la revista ARTS. Una visió personal

DIVERSÀRIUM

Llorenç Melgosa Alonso

Enric Arderiu Valls (1868-1920): en el centenari de la seva mort Quintí Casals Bergés

Disseny: D·Disseny

La revista que tornava del fred F r a n c e s c C a n o s a Fa r r a n

Edició amb el suport de l’IEI-Diputació de Lleida

L’estat del sector periodístic lleidatà a cavall de la tradició

28 Dipòsit legal: L-127-1990 ISSN: 1576-8368

ARTS, 30 anys i 50 números

i la modernitat (1875-1939)

de bon art i cultura

Alber t Royo

Quintí Casals Bergés ARTS no es fa responsable dels escrits publicats, l’opinió dels quals reflecteix exclusivament el criteri del signant.

69 30

Xesco Guillem i Crespo

ARTS, un bé a protegir Marta Alòs

Amb la col·laboració de:

Pepa Roma

contra l’emperador

PORTFOLIO Llorenç Melgosa Alonso

Dones i homes i viceversa Anna Sàez

COSES QUE HE LLEGIT Vida privada

Una full metal jacket Ramon Rubinat

Ètica i art

ACTIVITATS DEL CERCLE 1

EDITORIAL

Arribem amb un nou número: el 49-50 d’ARTS. Doble, perquè aquesta revista augmenta els seus continguts amb un suplement dedicat a celebrar que hem arribat als 30 anys de trajectòria i que hem fet 50 revistes. Dues fites que no podem passar per alt i que mereixen aquesta edició especial. Tampoc podem oblidar que ja farà 5 anys que un gran company de la revista ens va deixar, el Quim, i en totes aquestes celebracions i ets ben present. I, amb tota la franquesa del món, us confessem que no ha estat fàcil mantenir aquesta constància i dedicació que fa assolir aquestes xifres i amb el llistó tan alt quant a continguts —tots els qui heu estat vinculats d’una manera o d’una altra a una publicació ho sabreu. Però tampoc ha estat difícil, i explicarem per què. ARTS va néixer en el si d’una entitat, el Cercle de Belles Arts, que des del seu inici hi va creure i hi ha cregut, i ARTS hi ha sabut respondre aportant una projecció important de l’entitat cap a la societat; mostra d’això, sense anar més lluny, va ser el premi que vam rebre l’any passat i el ressò que cada presentació té en el territori. Aquesta base ha servit perquè al voltant del projecte s’hi hagin aglutinat col·laboradors d’una important vàlua. Els diversos consells de redacció, els autors de cada article, els fotògrafs, els il·lustradors, els maquetistes..., tots els qui han treballat al voltant de la publicació n’han sentit el pols, hi han participat de grat i li ha donat l’empenta que ha necessitat en cada moment, així ha estat com hem arribat fins aquí.

I repassant el passat, també ho fem del present. Aquesta revista s’ha gestat enmig d’una pandèmia que en dies va canviar tot el nostre univers, ens hem vist tancats a casa, sense espais de convivència social i amb una crisi del sector cultural que ha acabat d’ensorrar el que ja costava de mantenir. Tots els professionals del món de la cultura i els satèl·lits que l’envoltaven s’han vist abocats a estar de braços plegats i esperar que passi una pandèmia a la qual no s’hi veu la fi. En aquestes condicions ha estat gestada aquesta revista, i ho hem tornat a fer, amb adversitats de tot tipus hem aconseguit una vegada més allò que ens fa créixer: un altre lliurament d’ARTS. Tornem a l’inici, i sense allargar-nos més del que és necessari ni cansar-nos de repetir-ho, volem agrair a les plomes que ens han dedicat unes ratlles en aquesta celebració, totes grans amigues d’ARTS, fidels sempre a les nostres pàgines. I a les que han emplenat totes les que han precedit aquesta revista. La grandesa de la capçalera són, sense cap mena de dubte, les col·laboracions que hi hem tingut, i la proesa que ens hem proposat és seguir comptant-hi molts anys més. Digueu-nos agosarats, sí, perquè creiem que en som... molt, però som així, i aquesta empenta és la que ens mena dos cops a l’any a trucar-vos a la porta per presentar-vos allò que és ARTS: art i cultura en estat pur!

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

PRESENTACIÓ

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

Divina Drudis i Solé Presidenta del Cercle de Belles Arts

És difícil fer un escrit amb poques paraules on s’han de dir tantes coses. El Cercle de Belles Arts es va fundar el 1947, i amb 73 anys de vida s’hi recull gairebé tota la història cultural i artística de l’època. Per la nostra entitat han passat les figures més rellevants del mon artístic: V. P. Pallarés, Ernest Ibáñez, Lluís Trepat, Isidre Mercadé, Antoni Garcia Lamolla, Mariano Gomá i Leandre Cristòfol, entre d’altres. Volem ser un referent historicocultural en la vida de la nostra ciutat. Hem d’agrair i donar les gràcies al nostre president, Jaume Vilella i Motlló, que durant els últims 40 anys ha tirat endavant i ha mantingut activa aquesta entitat i també ha fet

possible la realització del projecte de la revista ARTS. També donem les gràcies a la Diputació de Lleida i a totes les entitats que ens donen suport. El primer número d’ARTS es va presentar el 6 de febrer de 1990. En aquells moments la revista l’editaven alguns membres de la junta del Cercle. A partir del número 10, Francesc Gabarrell va agafar la direcció de la revista i al número 12 la va reprendre Francesc Català, que encara la dirigeix, amb el nou consell de redacció format per Xesco, Francesc, Teresa, Manel, Joan, Albert i altres col·laboradors. El desembre de 2019, la revista ARTS va rebre el Premi a la Comunicació Associativa per part de la Federació d’Ateneus de Catalunya (el Cercle és Ateneu, per tant, pertany a aquesta federació), tota una sorpresa, ja que d’aquest premi no se’n fa ressò fins al mateix dia del lliurament. Va ser un guardó molt ben merescut, atesa la qualitat de les publicacions. Esmentar, a més, que una revista cultural gairebé mai arriba als 50 números, de mitjana, i la nostra és a punt de superar-los. Ara per ara, estem passant uns temps de canvi en què s’intueix un futur incert, un estat d’ànim expectant que es respira entre tota la societat civil, “ja veurem què passarà”, però nosaltres som positius i desitgem amb totes les nostres forces la continuïtat de la nostra entitat en tots els seus vessants. Són temps difícils, costa molt tirar endavant, però em consta que ARTS té tota l’empenta i la força per fer-ho. És tot un luxe tenir al Cercle aquesta revista i tot l’equip que la fan possible.

Façana del Cercle de Belles Arts. Foto: Joan Mestre.

Moltes gràcies, ARTS

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

CINC ANYS SENSE EL QUIM MINGUELL Francesc Gabarrell

El 5 d’agost de 2015 et vam enterrar, Quim. Cinc anys sense tu. Una eternitat, un sospir en el temps. Des que vas marxar, a la revista tot segueix més o menys igual. Lluitant número rere número, cercant aquelles complicitats voluntàries que tu vas conrear i cuidar durant tant i tant de temps. És el teu llegat, com molts altres, i seguim mantenint-lo i esforçant-nos perquè sobrevisqui en un entorn on la cultura està cada cop més devaluada. Som ja quasi una rara avis, com tu, com tants i tantes de la nostra generació. Però hi som, i ens fem sentir. El Francesc Català segueix sent aquell immens director, aquell amic que ens ha dut fins aquí. No t’agrairem mai prou que un dia li obrissis les portes de la revista. Ara, i ja ho saps, té al seu costat l’Óscar Flores. Quin màquina, el tio! Perseverant, endreçat, sempre a punt per activar el que faci falta. Tots dos són infal· libles, un equipàs quan toca tirar endavant i tancar l’edició. Darrere seu encara hi som la resta, tal com ens vas deixar. Bé, no exactament. L’Albert Velasco, enfeinat i infatigable a parts iguals, més prim i refotudament més incisiu que mai. El Xesco Guillen, la quota valenciana, tot coneixement i bonhomia. Somriure etern. El Joan Talarn, ara al·lucinaràs..., és el nou president de la Diputació de Lleida. Aquella barreja d’home savi i adolescent entremaliat, un refugi segur, un orgull per a tots. I jo, el desgavell perpetu, seguint el ritme dels grans tal com em vas ensenyar.

T’he dit que tot segueix més o menys igual? No ben bé, perquè fa un temps es va incorporar al consell de redacció la Teresa Ibars. Te’n recordes? Pólvora del Baix Segre, un coet. Ha estat arribar i moldre’ns uns números espectaculars. Un fitxatge del teus. D’aquells que han vingut per quedar-s’hi. I el Jaume Vilella s’ha jubilat, definitivament. No un jubilar-se sui generis com els d’abans. Ja no és el president del Cercle, ara ho és la Divina Drudis, d’aquells Arts de Ponent que vas ajudar a néixer i créixer. Se’t troba a faltar, Quim, a voltes amb desmesura. I és que no anem sobrats de somriures, no. I avui més que mai enyorem el teu optimisme. Cinc anys des que vas marxar i el món s’acaba. T’has perdut una supergrip anomenada Covid-19 que us vacil· laria fins i tot als de Tàrrega. Morts, confinaments domiciliaris, tancaments de comarques senceres i allò que tant odiaves, els eufemismes buits. Ara en diuen “nova normalitat” perquè no volen reconèixer la por. No t’agradaria aquest 2020, amic. Sé que vaig prometre recordar-te sempre amb un somriure. Agafant un d’aquells “gats” que “només agafaven els castellans”. Sap greu, company. Vivim en una tristesa generalitzada, en una sensació de falta de forces contínua. Tot costa, i no hi ha ningú com tu. Algú que empenyi sense recança, amb aquella passió que dona el fet de no esperar res a canvi més que l’agraïment i l’abraçada.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Foto de membres del Consell de Redacció d’ARTS en la inauguració d’ARTS 20/25/40. Foto: Xavier Goñi.

Tens sort de no haver assistit al desmantellament de la cultura en aquest territori que tant i tant vas trepitjar i estimar. Tu ja ho veies a venir, oi, cabronàs? I no és pas que en els darrers temps no ens avisessis... Però, francament, qui s’havia d’imaginar aquesta magnitud de la tragèdia. Qui podia esperar que d’aquella casa que teníeu a la rambla d’Aragó número 8, d’aquell espai que vas ajudar a convertir en una llar per a tanta i tanta gent, entitats i associacions culturals, ara ja no en quedi res. Quatre

parets buides sobre aquells fonaments que vas construir, i el teu record en sales i despatxos. Cinc anys sense tu, company. Tocava recordar-te en aquest número tant i tant especial. No t’oblidem, no podem. Totes i tots vivim i convivim amb el teu record, amb el que ens vas deixar i ensenyar. Aquests trenta anys de la revista són els teus trenta anys. Hi ets present. I seguirem lluitant per mantenir viu el teu llegat, malgrat que el món s’entesti a dur-nos a l’extinció.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

TRENTA ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Francesc Català i Alòs

ARTS compleix trenta anys! I ho estem celebrant amb la publicació del número doble 49-50 que teniu a les mans. Sí, trenta anys d’un projecte editorial que ha engrescat un llarg nombre de col·laboradors que han anat repassant a través dels seus articles el pols de la cultura a Ponent. Rellegint retalls vells de diari, en la presentació del número 20, un article de la periodista Anna Sàez parlava del petit miracle que havia estat arribar als 20 anys d’una revista sociocultural a Lleida, i hi coincidíem, perquè mai és fàcil fer durar projectes que avancen amb recursos mínims, amb molta voluntat, per part dels seus promotors com a únic motor. Hem tingut els ajuts necessaris de les institucions, que mai són prou, cal dir-ho, per imprimir número rere número... i ràpid, com passa el temps, ja som deu anys més endavant vivint aquest “petit miracle” que ens fa mantenir ferms en l’àmbit de les publicacions de Ponent, amb un bagatge important sota el braç, plenament consolidats en el nostre àmbit i amb les mateixes ganes de sempre de seguir treballant en aquest projecte, amb les mateixes ganes de sempre de fer ARTS. Hem volgut reproduir en aquest número l’article que vam publicar en el catàleg ARTS 20/25/40, en què analitzàvem la trajectòria que havia tingut la revista en els 25 anys i els reptes de futur. N’hem actualitzat les dades, però l’esperit segueix intacte, amb uns passets —que volem destacar— en l’àmbit de la difusió digital de la publicació. Ha costat una feinada, però ara mateix es pot trobar la revista digital en tres espais complementaris: es pot descarregar des del Repositori Obert de la Universitat de Lleida, des d’on s’in8

dexa i cataloga perquè els continguts siguin recuperables per a l’àmbit acadèmic i cultural (https://repositori.udl.cat/ handle/10459.1/63265); des de la pàgina web del Cercle de Belles Arts (http://arts.cerclebellesarts.cat), punt de referència de tots els socis i simpatitzants del Cercle, i també es pot fullejar a Issuu (https://issuu.com/revistaarts), una plataforma de publicacions digitals de referència internacional. I com que som gent del segle XXI, també hem treballat per incrementar la presència a les xarxes socials amb els anuncis de notícies relacionades amb les presentacions i novetats d’ARTS, així com amb una newsletter que anuncia cada número penjat en format digital. El darrer canvi d’aquests últims anys afecta la institució mateixa, el Cercle de Belles Arts, que compta amb una nova presidència, amb Divina Drudis al capdavant, que s’ha envoltat d’un equip renovador que vol fer del Cercle un espai dinàmic per a les arts a Ponent. El Cercle, la seua junta, el seu expresident, Jaume Vilella, que sempre ha cregut en la revista com a eix de difusió del Cercle, i els diferents consells de redacció han estat el puntal d’aquest projecte que n’ha sortit per representar-lo en la societat lleidatana i en el marc global que ha assolit la revista quant a reconeixement i difusió. Fem un repàs del que ha estat aquest projecte. L’evolució El mes de gener de l’any 1990, Manel Garcia Sarramona coordinava el primer número de la revista. La motivació va

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Presentació del número 45 d’ARTS al CCBA de Barcelona. Foto: Arxiu ARTS.

sorgir d’aquell interès que tenen les entitats culturals de difondre els continguts que s’hi viuen i, encara més enllà, de reflexionar sobre les inquietuds culturals del seu entorn. Contràriament al que es pot pensar per a una publicació emmarcada en una entitat dedicada a les belles arts, el tema artístic no és l’únic eix central de la revista, tot i que hi és ben present, i ja des del primer número trobem entre les col·laboracions temàtiques com la gastronòmica, l’activisme cultural, les sardanes i la poesia. I així s’ha mantingut en les tres etapes per les quals ha passat, tot i que l’evolució ha anat fent pesar cada cop més el vessant sociocultural que projecta els continguts cap a l’universal des del local. Reproduïm aquí el text de presentació actual de la revista per fer-nos una idea d’allò que vol ser. ARTS és una revista sociocultural que es fa des del Cercle de Belles Arts de Lleida amb la vocació de ser una eina de difusió i reflexió al servei d’Allò Artístic. Així de clar i, alhora, així d’indeterminat. Perquè la precisió és límit, i ARTS està renyida amb els límits. No ens limitem ideològicament perquè el fet artístic és massa complex per anar delimitant els marges i massa lliure per anar col·locant barreres mentals que acaben esdevenint modes. Tampoc ens limitem geogràficament, perquè menyspreem tant el provincianisme atemorit i carrincló de botigueta com l’universalisme uniformitzador i amorf amb què es vesteixen els cosmopolites de cafè. No renunciem a entendre el món de l’art des del ponent català, el nostre localisme ens globalitza. Us oferim, doncs, un projecte obert, però al mateix temps planificat, en el qual contingut, imatge i difusió han de funcionar com un sol ens,

Coberta del número 1 d’ARTS.

únic i indivisible, i fer d’aquesta revista un veritable instrument de comunicació (sense matisacions de cap mena).

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Xerrada informal postpresentació del número 37 de la revista. Foto: Arxiu ARTS.

Quant al disseny i els acabats de la publicació, en els inicis ens trobem amb unes cobertes primes i cosides amb grapes, amb la portada a tot color i blanc i negre per als interiors. El producte en si és auster, si el comparem amb les etapes següents, perquè ja a la segona tindrem una revista relligada i acabada amb llom i cobertes de cartolina que li donaran l’aspecte consistent que ha tingut fins a l’actualitat, i és en aquesta etapa que es canvia el disseny i se li dona una presència moderna, adequada a les tendències del moment i amb el dossier central amb les pàgines en un paper de color crema per distingir-lo. En la tercera etapa, al número 21 es va actualitzar el disseny interior amb el dossier central que passarà a imprimir-se a tot color a partir del número 25, i la coberta que s’il·lustrarà amb una fotografia d’autor en blanc i negre. Aquesta darrera etapa arriba amb un consell de redacció consolidat i la incorporació d’Oriol Rosell com a editor gràfic.

segona i tercera etapes. Al número 10, trobem Francesc Gabarrell, que dirigirà dos revistes per arribar al 12, en què li pren el relleu Francesc Català, que ha continuat en la direcció fins a l’actualitat. En aquest repàs de l’organització de la revista s’han d’esmentar els consells de redacció que hi ha hagut, perquè han estat els veritables motors dels continguts. La sort, potser, de la revista és que mai ha esdevingut un projecte personal i amb un lideratge en solitari, d’aquells que fan desaparèixer la publicació quan falta el relleu, sinó que ARTS ha tingut diverses direccions i diversos caps de redacció, com Jordi Capdevila i Ermengol Tolsà al costat de Manel Garcia, i

Els consells de redacció En el pas pels diferents consells de redacció trobem Manel Garcia, que va dirigir la revista durant els primers cinc números i que va donar pas a Jordi Capdevila durant dos números més. A partir del número 7, la figura del director es dilueix en un consell de redacció en què continuen els dos directors anteriors i amb components del consell com Quim Minguell, que hi participen des de l’inici. L’any 1995 arribaran a la revista un grup de joves estudiants universitaris que, aixoplugats pel consell de redacció del moment, aniran imprimint un canvi de rumb que marcarà la

Inauguració de l’exposició ARTS 20/25/40. Foto: Xavier Goñi.

Foto de la primera coberta del nou disseny de la segona època de la revista. Foto: Oriol Rosell.

Alberto Velasco i Òscar Flores amb Francesc Català. Però la base ha estat la gent que ha anat passant pels diferents consells i que s’han anat renovant amb el temps de forma gradual. Aquest ha estat el secret, poder anar emplenant els buits que s’han anat produint per part dels qui, pels atzars de la vida, han anat deixant la revista i així renovar les inquietuds i les aportacions a partir de les persones que s’han anat agrupant al voltant del projecte. Així és com s’ha arribat als 50 números, ara amb un consell de redacció amb gent de procedència i experiència ben diverses que aporten a la revista aquesta visió polièdrica que la representa. Al final d’aquest article hem volgut reproduir els noms de tots els qui han passat per la revista, perquè han estat el gran valor que l’ha fet durar. L’ambient de cordialitat, curiositat i gust per compartir inquietuds que s’ha viscut en les reunions ha fet que apareguessin un tema rere un altre per anar recollint els continguts de les nostres pàgines. Si bé és cert que hi ha hagut etapes més actives que d’altres, aquest interès per continuar aportant debat no s’ha aturat mai en el si dels diferents consells.

Continguts La revista, ja des del número 4, s’ha estructurat en diverses seccions més o menys fixes, i a partir del 9 hi haurà uns grans apartats que passaran per l’Entrevista, relacionada amb el Dossier central i el Diversàrium. Més endavant, al número 21, s’incorpora el Portfolio, una mostra de dos fotografies de l’autor de la portada, i Coses que he llegit, en què un escriptor ens explica quin ha estat el llibre de la seua vida i per què. Així, si el Diversàrium aporta tot allò d’opinió sociocultural a partir de qualsevol temàtica relacionada amb la revista, els dossiers són allà on anem, al moll de l’os,

Seguint amb els dossiers, n’hi ha hagut que han tingut “rèpliques” immediates. Amb això volem dir que han motivat altres esdeveniments que sense aquesta espurna no s’haurien produït. Sense voler valorar uns temes més que altres, n’anomenaré alguns, com el dossier titulat La fotografia a Lleida, del número 17, que va provocar després una exposició col·lectiva de 20 fotògrafs lleidatans anomenada Dmostra, que no s’havia realitzat mai abans a la ciutat. Un altre, CCCP: Col·lectiva de Cuiners Creatius de Ponent, en què repassàvem els joves creadors de la cuina lleidatana, va provocar l’esplèndid llibre de creació literària i visual sobre la jove cuina lleidatana titulat Festival. També trobem el dedicat als joves cineastes, en què, sota el nom Una nova onada: joves cineastes de Lleida, vam ajuntar les noves promeses del cinema a Lleida, alguns d’ells treballant en diversos països del món i que a través del dossier es van integrar en el que podríem dir una “generació” de cineastes lleidatans abans no identificada. Hem volgut posar alguns exemples que no han de desmerèixer pas la resta, perquè hi ha hagut dossiers per a tots els gustos: Bafarades: la il·lustració actual a Lleida, amb la participació de 14 il·lustradors amb les seues visions d’aquesta modalitat artística; La tertúlia dels dimecres, un repàs al grup d’escriptors que van formar un grup de poetes d’un moment ben determinat; El Segre: un cabal de cultura, on la cultura de l’aigua i el que el riu havia aportat a la ciutat prenien protagonisme; Els centres d’estudis a Ponent: la socialització de la ciència, que coincidirà amb el naixement del Centre d’Estudis del Segrià i el reconeixement dels ja existents, i, per acabar, La cultura per un nou estat. Un estat per una nova cultura, en què es fa un dossier de compromís analitzant les estructures culturals que necessita el nou estat que Catalunya vol esdevenir, amb unes aportacions de veritable luxe i amb què des de Lleida s’enceta un important tema de debat cap a l’esfera de l’àmbit nacional.

En futur Del passat al present no podem deixar de mirar cap al futur, i ARTS, com qualsevol cosa viva, no té garantia de futur si no és a través de la renovació de les idees de la seua gent. Quant al format de les revistes culturals, és canviant i cada vegada en trobem més en format electrònic per la

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

són, podem dir, la gran aportació al debat cultural, on fem la fotografia del moment i on cerquem una reflexió crítica sobre allò que hem escollit per a cada número. En tots els dossiers ens hem “buidat”, no hi ha hagut mai la idea d’anar emplenant pàgines per tenir una nova revista, no hi ha hagut dos dossiers que hagin pogut comparar-se. Tots han quedat com aquell “estat de la qüestió” del tema i el moment que hem tocat, i aquest és l’accent que hi posa ARTS: ens hem convertit en referents inevitables per estudiar alguns aspectes de la cultura de Lleida, ho diem sense vanitats, amb tota la humilitat, i amb la motivació de seguir treballant en aquesta línia que ens aporta l’energia per continuar.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

sempre hem trobat companys de viatge que han donat forma a les nostres pàgines. Aquest rumb no té perquè variar, i si avui celebrem 30 anys amb 50 números, l’esdevenir n’haurà de veure encara molts més, perquè el debat de les idees a ARTS no pot aturar-se, i sense aquest la cultura de Ponent hauria perdut una aportació important. Per la nostra banda, treballarem perquè això no passi i puguem gaudir aprenent d’aquest ofici que és fer una revista, fer ARTS. Llistat de membres dels diferents consells de redacció (per ordre d’aparició als crèdits de la revista):

Exposició ARTS 20/25/40. Foto: Xavier Goñi.

facilitat que dona publicar en mitjans digitals. ARTS no vol renunciar al paper i convivim entre l’edició tradicional i els formats electrònics que sempre deixem en obert i gratuïts a la xarxa. El nostre objectiu és arribar a tothom qui tingui interès en els nostres continguts i hi posem tots els mitjans disponibles. Els reptes de la distribució, comunicació i flux de feedback amb el lector són aspectes que sempre tenim presents, perquè cada número té el seu públic especialitzat i nosaltres hi volem arribar. Volem continuar provocant interès en els nostres lectors i alhora continuar-hi engrescats, i seguir generant continguts, per això treballar amb llibertat editorial és imprescindible per sentir-nos còmodes amb aquest projecte, i sempre ho hem aconseguit. ARTS té molts amics i no volem cap enemic, perquè no és aquesta la nostra meta, som crítics per natura, però no gratuïtament, el nostre debat és per construir, i si no se’ns entén, no tindrem problema a explicar-nos. La nostra línia editorial sempre intentarà mantenir una coherència que ens fa sentir segurs de la nostra trajectòria, i des de totes aquestes premisses, que no són poques, és des d’on partim per elaborar cada número. I a la vista del moment que vivim, creiem que això és compartit amb els nostres col·laboradors. Poder comptar amb col·laboracions sense remunerar no és tasca fàcil, però creiem que tots participem d’un projecte que val la pena i

Manel Garcia (gener, 1990 - maig, 1995) Jaume Vilella (gener, 1990 - juliol, 2019) Jordi Capdevila (gener, 1990 - desembre, 1991) Ermegol Tolsà (gener, 1990 - desembre, 1991) Quim Minguell (gener, 1990 - ...) Paco Esteve (desembre, 1991) Ramon Sans (desembre, 1991) Josep M. Piqué (novembre, 1993) Toni Conejo (abril, 1994 - maig, 1995) Alfons Carrasquer (maig, 1995) Francesc Gabarrell (maig, 1995 - ...) Fernando Lázaro (maig, 1995 - octubre, 2001) Elena Belló (octubre, 1996) Francesc Català (octubre, 1996 - ...) Albert Barrientos (juny, 1998 - octubre, 2001) Alberto Velasco (març, 2000 - ...) Joan Talarn (setembre, 2000 - ...) Jaume Mòdol (setembre, 2000 - novembre, 2014) Antoni Jové (abril, 2002) Jordi Suïls (abril, 2002 - juny, 2006) Oriol Rosell (febrer, 2004 - ...) Òscar Navasa (octubre, 2004 - juny, 2007) Ramon Rubinat (octubre, 2005 - novembre, 2013) Josep Manuel Martínez (juliol, 2010 - febrer, 2011) Xesco Guillem (setembre, 2012 - ...) Jordi Soldevila (abril, 2013 - juny, 2017) Òscar Flores (novembre, 2013 - ...) Manel Plana (marc, 2018 - ...) Teresa Ibars (marc, 2018 - ...) Margarida Troguet (juliol, 2018 - febrer, 2019)

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

PUBLICACIONS PERIÒDIQUES A LLEIDA. ALGUNS CASOS PARADIGMÀTICS. Segle XIX i meitat del XX Teresa Ibars

Lleida té una llarga tradició de premsa periòdica que ha fet que, darrerament, diferents estudiosos prestin atenció a aquesta temàtica. Al llarg del segle XIX hi ha una variada mostra de publicacions que mostren més o menys continuïtat, i que, en moltes ocasions, obeeixen a diferents tendències polítiques, socials o culturals. Així doncs, podem trobar des de publicacions carlines o liberals, republicanes o conservadores fins a d’altres que, al marge de corrents ideològics, eren d’índole cultural, satíriques, i fins i tot religioses, etc. El Pasatiempo (1845); El Eco (1862-1863); El Catalán Occidental (1867); El Cronicón Ilerdense (1875), de caràcter cultural; el Butlletí de l’Associació Excursionista Ilerdanesa (1885); El Almogávar Leridano (1893-1894), o La Veu del Segre, de caràcter tradicionalista i dirigida per Mariano Jaques Quer entre els anys 1899-1905, entre moltes altres, mostraven una ciutat activa i diversa. De fet, els grups d’opinió eren, en aquell moment, molt variats i actius, sobretot a partir dels darrers anys del segle XIX, i això feia que molts comptessin amb alguna publicació per difondre el seu ideari. Si analitzem què passa la primera meitat del segle XX, observarem que, a banda d’alguns periòdics que també són la veu oficial d’alguna tendència política, com ara L’Ideal —el diari oficial de Joventut Republicana— o El País, per posar-ne alguns casos, també hi ha publicacions que apareixen i desapareixen al llarg dels anys per diferents motius que ara no ve al cas de detallar. D’aquestes, m’agradaria destacar la revista Art, dirigida per Enric Crous, que, tot i que no va tenir una vida gaire llarga (1932-1934), va ser molt

Labor número 220.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

La Boira número 2.

innovadora. També, i amb més continuïtat, destacaria Vida Lleidatana entre el 1926 i el 1931. Aquestes dues revistes ens permeten fer un apropament bastant real a aquella Lleida inquieta de les penyes —moltes amb seu en diferents botigues del carrer Major— i de gent activa en la política i en la cultura. Posteriorment, i amb un caràcter més polític i ja més vinculades al conflicte de la Guerra d’Espanya, destacaria Acràcia (1934-1938) i Combat (1936-1937). La guerra marca, precisament, un abans i un després en aquest terreny. Un cop acabada la conflagració, el diari oficial del règim passa a ser La Mañana, i pel que fa a revistes i altres publicacions, tot queda reduït a allò que hom podria entendre com a eines de publicitat del règim. En l’àmbit cultural, la revista Ilerda, de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, es publica entre el 1943 i el 1985, i és continuadora, en part, d’El Cronicón Ilerdense que més amunt comentava. En un altre àmbit, destacaria Forja (1943-1956), la revista mensual d’Acción Católica, i no seria fins a l’any 1949 que apareix la revista Ciudad (1949-1977), totalment sota l’auspici d’El Caliu Ilerdenc i que respon, per tant, als interessos i les opinions dels que són intel·lectuals i homes del règim. Aquests, provinents de destacades famílies de la ciutat, arriben fins i tot a ser decisius en el nomenament del president de la Diputació i de l’alcalde o el governador civil. L’any 1954 sorgeix una altra revista, primer setmanal i l’últim any, mensual, que podríem considerar l’altra cara de la moneda i que acaba esdevenint incòmoda per a la gent d’El Caliu. Es tracta de Labor, que l’any 1959 és censurada per Josep Tarragó. Fa pocs anys que s’ha acabat una guerra que ha deixat la ciutat exhausta moralment, raquítica demogràficament i destrossada socialment i econòmicament. Els membres de Joventut Republicana, políticament i socialment molt actius abans del conflicte, són silenciats; l’alta burgesia

prebèl·lica, molta afí a la Lliga Regionalista, es castellanitza i s’enquista dins del règim implantat pel dictador, i aterra a la ciutat un alt funcionariat de procedència espanyola que contribueix a l’amenorrea intel·lectual i moral dels lleidatans. I a tot això, i com a instruments formadors d’opinió intel·lectual i política, l’Instituto de Estudios Ilerdenses, d’una banda, i els homes d’El Caliu, de l’altra, resten amatents a les imposicions d’un règim que potencia el provincianisme i la descontextualització de Lleida fora de Catalunya. La realitat no pot ser més decebedora, malgrat això, la revista Labor, endegada per Josep Siré Pérez, director de Radio Lérida i propietari de la petita impremta Artis, amplia i divulga l’actualitat local que s’explicava a l’emissora. Un Siré tolerant i obert de mires que permet els canvis que posteriorment tenen lloc en la publicació i que no solament en seria còmplice, sinó que més d’una vegada havia de fer mans i mànigues per esquivar la censura. I és que a partir del número 22, del 17 d’abril de 1954, un nou equip fa un tomb important a Labor. En aquesta data, entren a formar part del consell de redacció un seguit de personatges de la ciutat engrescats pel corredor de comerç i ànima de la revista, l’inquiet Francesc Porta. Labor aglutina els qui lideren l’avantguarda artística de Ponent, i en alguns casos fins i tot de Catalunya. El setmanari també està molt pendent dels canvis demogràfics, econòmics i socials de la demarcació en aquell moment. Finalment, un parell d’escrits de Francesc Porta sobre l’urbanisme de Lleida posen fi a aquella aventura. En el penúltim número, l’escrit titulat “El culpable”, de Porta, posa el dit de manera molt directa a la dolorosa nafra de l’endarreriment urbanístic de la capital del Segre i situa així en estat d’alerta la classe dirigent de la ciutat, que acaben per censurar-lo. Labor és una plataforma des de la qual es crea un entramat de relacions entre uns ciutadans cultes i crítics que, com ha

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS La Quera número 19. La Quera, números 1 i 19.

afirmat Manel Lladonosa, es constitueixen en la “inteligentsia lleidatana catalanista”. En aquell moment veu la llum Acento (1957-1965). Mensual i controlada pel bisbat, respon a uns criteris editorials clars, tot i que en format i continguts imita Ciudad, i en alguns casos, Labor. La mort del dictador Just després de la mort del dictador, l’any 1975, a la ciutat de Lleida es produeix un cert ressorgiment cultural i informatiu que tindria, entre d’altres, dos grups que cal tenir en compte. El primer estaria format per algunes de les persones que la dècada de 1950 i 1960 havien orbitat al voltant de la revista Labor, atès que al capdavant de la Regidoria de Cultura s’hi posa Jaume Magre, que d’ençà de finals de 1955 està fent una feina molt potent des de l’Alliance Française i que, juntament amb altres tòtems de Lleida i gent que col· laborava en aquella revista, va poder fer realitat alguns dels seus desitjos culturals i socials. I el segon grup pivotaria entorn uns joves que en aquells moments havien acabat els estudis o senzillament tenien desitjos d’intervenir en la cosa pública a través d’un mitjà de comunicació, motiu pel qual van impulsar la revista setmanal La Boira (1979). Aquest setmanari, que treu setze números, és la primera publicació de qualitat marcada per un periodisme d’investigació, d’opinió i crític del moment. Poc després, i des d’un altre àmbit prou diferent i més centrat en temes culturals, va veure la llum la revista de l’Ateneu Popular de Ponent Ressò de Ponent (1980-2010). I de durada i periodicitat més curts, cal esmentar també la revista Làtex (1987-1990), sorgida del cicle formatiu de Belles Arts, liderada en aquell moment per Antoni Llevot i especialitzada en darreres tendències dins de l’art.

Ja la dècada següent es va començar a editar —i dirigida en aquell moment per Manel Garcia Sarramona— la revista ARTS (1990-2020, i segueix), del Cercle de Belles Arts. Els continguts, artístics, culturals, socials, lingüístics i històrics han posat molts cops a la palestra estudis, iniciatives i/o personatges força interessants. Arribats aquí, voldria destacar una altra publicació que va constituir una fita interessant a Lleida i que tan sols va durar un any (2001-2002), amb un total de set números: La Confidencial. Els seus continguts, reportatges, humor gràfic i temes d’investigació la van convertir en una revista decidida i crítica en la qual es feia una aposta política i cultural molt clara i s’intentava fer valer personatges i activitats interessants en aquell moment per a la cultura lleidatana. Amb posterioritat, va aparèixer La Quera (2012-2013), una revista també satírica, d’opinió i d’articles d’investigació i certament crítics amb les polítiques municipals. En total, se’n van publicar vint-i-sis números. Darrerament ha aparegut la revista Plec (2013-2020, i segueix), en la qual s’aborda la cultura com a ecosistema i que de moment, i d’ençà del 2013, continua sortint periòdicament. I també la revista del centre d’Estudis Comarcals del Segrià, Shikar, que va veure la llum l’any 2014 i és l’encarregada de publicar les investigacions que es presenten anualment a les Jornades d’Estudis Comarcals del Segrià. Per acabar, farem una menció especial a la revista de l’ateneu cooperatiu La Baula, Fossa 218, el primer número de la qual es va presentar el novembre de 2019 i que té com a objectiu ser una plataforma de reivindicació de la memòria històrica.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

La Confidencial número 3.

publicació jove i valenta que va morir d’inanició enmig d’un panorama monopolístic dominat pel diari La Mañana.

La Boira número 1.

Tres casos paradigmàtics: La Boira, La Confidencial i La Quera Entre l’allau de publicacions que he esmentat, volia destacar el cas paradigmàtic d’aquestes tres revistes que, tal com va passar amb Labor en el seu dia, no han tingut gaires impediments per prosperar. Francament, crec que en el seu dia totes tres eren incòmodes, i en moltes ocasions, políticament incorrectes. La Boira, La Confidencial i La Quera són tres exemples clars de mort per inanició. De fet, molts dels seus impulsors han continuat participant en altres projectes posteriors. La Boira, redactors, corresponsals i col·laboradors, més fotògrafs, humoristes i dissenyadors, volien fer un setmanari formal i amb continguts innovadors. A banda de l’anàlisi política pròpia del moment, també hi havia una tasca d’investigació molt interessant. Així, per exemple —i en diferents números—, es va fer una extensa radiografia dels ingressos, amb noms i cognoms, de moltes de les persones més destacades de la ciutat i amb oficis liberals. Igualment, van dedicar pàgines senceres a retratar l’estat en què estaven els diferents barris de Lleida i com el franquisme havia estat excloent i castrador quant a la seua realitat social i econòmica. El setmanari es va poder endegar amb una aportació econòmica dels membres del consell de redacció que, un cop esgotat aquest capital inicial, atesos els problemes de liquiditat, es va haver de tancar. Va ser, doncs, una

El cas de La Confidencial va tenir també uns orígens similars. Un grup de persones provinents de diferents àmbits, però majoritàriament del món del còmic, van voler fer una revista amb reportatges d’investigació, innovadors i, certament, compromesos. Destaquen d’una manera clara l’humor gràfic i la sàtira, amb algunes entrevistes de personatges alternatius del moment, com la del punky i cantant de Droguerías Asociadas, Arcadi Rosell, Ruso, o la del poeta i polifacètic Blai Arraràs, intel·lectual polèmic en el seu moment i autor del llibre El aliento precoz y otras historias, que comptava amb un pròleg d’Anna Maria Moix que va escriure amb tan sols 18 anys. Com ja s’ha apuntat més amunt, La Confidencial també va tenir una vida molt curta i, segons els seus fundadors, en el tancament hi va pesar molt la qüestió del finançament i el poc suport de cap institució. Finalment, voldria comentar el cas més recent, i igualment breu, de La Quera. Aquest setmanari es va iniciar amb una clara crítica per part dels seus col·laboradors al periodisme oficial de Lleida que, segons ells, pecava de connivència amb les institucions i els polítics de torn a causa de les subvencions. La Quera volia treure a la llum temes —pertinentment investigats— que no sortien als altres mitjans amb la profunditat que ells consideraven. Un dels primers va ser el cas de la Llotja. El segell de la revista era la dura crítica al govern de la Paeria, en aquell moment dirigit per Àngel Ros. La revista va haver de tancar igualment per la falta de recursos i finançament. ¿És una casualitat que els casos més recents de La Boira, La Confidencial i La Quera tanquessin, com en el seu dia Labor, perquè resultaven molestos a la classe política? Aquí ho deixo.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

L’ÀMBIT FOTOGRÀFIC A LA REVISTA ARTS, UNA VISIÓ PERSONAL Petita crònica disseccionada de les relacions entre ARTS i la fotografia Llorenç Melgosa Alonso

Des de la redacció de la revista que teniu a les mans m’han convidat a fer un escrit sobre fotografia. Els agraeixo la confiança que m’han dipositat en el que jo pugui aportar, que he acceptat, perquè sempre m’han agradat els reptes i, encara que de vegades pugui ser una mica temerari, mai abans havia fet quelcom de similar, i espero i desitjo que aquest escrit sigui útil per a algú. Abans de res, dir que no faig aquest escrit amb cap ànim de crítica als seus redactors o a les persones amb responsabilitat editorial, perquè soc conscient de les limitacions i la problemàtica de tirar endavant una publicació periòdica com aquesta en l’àmbit de Ponent; ans al contrari, penso, pel que sé i intueixo, que ARTS s’ha fet sempre amb molt d’esforç i entusiasme des d’un voluntariat militant de tots els equips que l’han fet possible al llarg del seu recorregut. Tothom, o gairebé tothom, sap que la fotografia és la germana pobra de les arts, no sé ben bé quina n’és la raó, però és una disciplina més per poder-se expressar de manera artística, i de moltes maneres. I per fer-ho, en alguns casos fins i tot no cal cap enginy fotogràfic complex, només amb un emissor de llum i material fotosensible és possible generar imatges creatives i impactants, i valguin com a exemple els rayogrames de Man Ray o la fotografia estenopeica. No crec que m’equivoqui si afirmo que una revista s’edita generalment amb la intenció d’oferir un servei que doni cobertura informativa a una comunitat interessada a saber quelcom segons les seves necessitats o anhels i per mirar

d’establir una bona comunicació amb els possibles usuaris. La revista ARTS, en els inicis, tant en el nom (capçalera) com en els elements que componien la coberta, es posicionava clarament en l’àmbit de les belles arts, però mirant els continguts, la sensació és que podia semblar més una mena de producte dedicat a la cultura i al folklore en general amb un pes clar en el món de l’art, i les seccions de la mateixa entitat, centrada bàsicament en la societat lleidatana, on la fotografia no hi va intervenir gairebé, com si aquesta activitat no anés amb els de Ponent. Enfocant el tema del tractament de la fotografia com a àmbit creatiu o artístic en els continguts, el que em sorprèn més és que fins al número 11 inclòs, la fotografia només hi intervé un cop en solitari, i en aquest cas, en un vessant més documental que artístic, en un article de Jordi Capdevila Mas titulat Fotopres 91: l’art de l’objectiu al servei de la premsa (número 5, desembre de 1991). I em sorprèn sobretot perquè la disciplina fotogràfica en aquella època a Lleida, per raons diverses, gaudia de molt bona salut, sobretot per la tasca realitzada per la Societat Fotogràfica de Lleida, un exemple de dedicació, entusiasme i innovació en tot el seu recorregut que va tenir la primera seu a les dependències del Cercle de Belles Arts.1 També cal tenir en compte que en aquest temps ja hi havia la possibilitat d’accedir a una oferta de formació fotogràfica reglada oficial a Lleida, a l’Escola Municipal de Belles Arts, una gran iniciativa política portada a terme pel llavors regidor de Cultura de la Paeria Jaume Magre, excel·lent ac-

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Coberta del catàleg de l’exposició De la terra i dels homes. Fotografies de Ton Sirera, organitzada per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. 2013.

tivista cultural, especialment en l’àmbit artístic, i creador de la Petite Galerie, i amb Antoni Siurana com a paer en cap i Antoni Llevot com a primer director, on, a més, vaig tenir el plaer d’impartir-hi classes un parell de cursos. A banda d’aquests dos referents anteriors, no voldria acabar aquest apartat, en què miro de descriure l’estat de salut de la fotografia del moment a Lleida, sense deixar palesos uns quants referents de l’àmbit privat i sense ànim de lucre en què la fotografia era una activitat que comptava amb una secció formal. El primer de tots, el Centre Excursionista de Lleida, on la fotografia disposava d’una vocalia i d’un laboratori fotogràfic (un lloc emblemàtic per a mi, perquè allí vaig descobrir la màgia de la fotografia), no en va l’excursionisme català en general, i especialment el Centre Excursionista de Catalunya, han estat i són els grans actors en l’àmbit fotogràfic documental. El segon és l’Ateneu Popular de Ponent, amb una secció de fotografia molt activa. A banda, vull deixar també testimoni d’un ventall de persones com a referents locals amb qui em vaig creuar en algun moment de la meva vida. El més important, per la seva creativitat i atreviment, és Ton Sirera, barceloní de naixement i lleidatà d’adopció, qui, artísticament parlant, tenia aquella notorietat que transcendia més enllà del nostre territori, perquè a part de la seva professió, que obviaré, va ser gran fotògraf, cineasta i aviador, i el seu llegat és d’un valor incalculable. No en cal dir res més, en aquesta mateixa revista ha estat citat mantes vegades i per gent més entesa que jo. Voldria, a més, aprofitar l’avinentesa per citar-ne alguns, en principi més anònims, o anònims del tot. I començo per Josep Barberà, a qui vaig conèixer a l’estudi de Leandre Cristòfol, amb qui s’hi va relacionar força i de qui va fotografiar de manera excel·lent tant la seva obra com a ell. D’altra banda, dos personatges singulars del Centre Excursionista de Lleida, excel·lents fotògrafs en els seus àmbits, Manel Cortés Ribelles, en fotografia astronòmica i de muntanya, gran excursionista, pioner de l’escalada a Lleida i autor de dues guies de muntanya,2 i Francesc Tomàs Fort, fotògraf cos-

Leandre Cristòfol amb un dels seus Ralentis, fotografiat per Josep Barberà.

tumista i documental, sobretot de la nostra ciutat. De tota manera, el que va diferenciar Francesc Tomàs dels altres va ser el gran coneixement tècnic que tenia de fotografia en general i de química fotogràfica, en particular, que va adquirir de manera autodidàctica, i gairebé m’atreveixo a dir que va ser pioner del processament en color a Lleida; a més, no només es revelava els seus carrets de diapositives, sinó que tenia coneixement de les fórmules dels reactius per revelar-los i era gairebé autònom en el seu petit i endreçat laboratori. D’ell vaig aprendre a fer els meus primers passos en color i detalls diversos per gestionar el meu laboratori. Conservo com un tresor un llibre tècnic de fotografia que em va regalar, una obra complexa que ell va traduir de l’anglès al castellà.3 Amb el denominador comú de la fotografia,

Cobertes de les guies del Boumort (Cossetània Edicions, 2005) i del Montsec (editada el 1984 pel CE Lleida, any de celebració del seu 75è aniversari, realitzades per Manel Cortés.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Exemplar del llibre Fotografía aplicada que Francesc Tomás, va traduïr al castellà a partir de l’edició original anglesa per encàrrec de l’Editorial Omega.

Coberta del número 32 de la revista de fotografia Sombras, identificada amb el segell Exlibris de Francesc Tomàs, amb la qual col·laborava.

es va relacionar amb altres apassionats com ell, tant estrangers com de l’estat espanyol, com Claudi Gómez Grau, reconegut fotògraf cerverí. A mitjans del segle passat, va col· laborar amb la revista de fotografia Sombras, editada entre el 1944 i el 1954, i en aquell temps, i fins que va morir, va estar subscrit al setmanari britànic Amateur Photography i al nord-americà d’edició mensual Popular Photography, totes dues publicacions en llengua anglesa. No voldria deixar de citar dos personatges a cavall entre finals del segle XIX i part del XX, als quals, naturalment, no vaig poder conèixer: Manuel Herrera Ges, que ens va deixar un llegat fotogràfic de valor incalculable, especialment una col·lecció de negatius estereoscòpics de vidre, i deixa testimoni gràfic de la riuada de 1907 d’una qualitat remarcable per l’època, entre d’altres, i Ceferí Rocafort Sansó, fill de la Pobla de Segur, advocat de professió, membre del CEC, gran fotògraf en l’àmbit de l’excursionisme i divulgador del nostre patrimoni natural i artístic, com ara el Prepirineu i el Pirineu, les pintures rupestres de la cova dels Moros del Cogul, el monestir de Bellpuig de les Avellanes i els raiers, entre d’altres. Aquell excursionisme incipient es basava molt en la descoberta i l’estudi, era molt cultural, a diferència del d’ara, que persegueix més la gesta i l’aventura, el consum de la cultura i l’art, bàsicament ha quedat en mans del turisme. Finalment, citaré Ramon Rius, un personatge anònim que deixa de ser-ho en el món fotogràfic l’any 2006. Flequer al carrer Major, des del més pur amateurisme ens va deixar un llegat magnífic sobre la Guerra Civil a Lleida, i que va conservar en una capsa de sabates amagada a les golfes, a risc de la seva integritat, una col·lecció de carrets fets per ell que

va arribar a mans de Carlos Ramos, marit de la seva neta i professor de literatura contemporània i d’estudis culturals al Wellesley College de Boston (Massachusetts), institució molt vinculada a la fotografia. Ell, a partir de les fotografies que va trobar, va produir l’exposició Photographs from the Spanish War in Lleida, 1936-1939. The Ramon Rius Collection l’any 2006 amb el mateix Carlos Ramos com a comissari. El final feliç d’aquesta història és que l’IEI va editar en edició bilingüe (català i anglès) un magnífic llibre catàleg4 a cura del mateix Carles Ramos i se’n va fer una exposició titulada Lleida en guerra. La col·lecció Ramon Rius a la UdL i organitzada pel Vicerectorat d’Activitats Culturals i Projecció Universitària des del 16 de maig fins al 15 de juny del 2007, amb les mateixes fotografies realitzades i exposades a Boston. Per arrodonir la festa, les filles de Ramon Rius van fer donació dels negatius a l’IEI. Algunes d’aquestes imatges van ser publicades dins del llibre Lérida bajo la horda, de José María Álvarez Pallás, editat per l’Ajuntament de Lleida l’any 1941, en plena postguerra. Soc conscient que la majoria de referents humans que he citat no ho són per la seva vàlua artística, però per a mi, tots intervenen de manera important en els col·lectius de qualsevol disciplina, i especialment en la fotografia, tan àmplia i complexa tècnicament i sense llocs perquè s’aprengui de manera reglada, o no en aquells temps, i en què difícilment l’afició et podia venir de petit, si no tenies algun referent a la família, perquè era més fàcil iniciar-se en altres disciplines, com un llapis de color o unes ceres, més fàcils de manipular, ni que fos de manera maldestra. Hem d’esperar el juny de 1998, vuit anys després del primer número, al número 12, amb Francesc Català Alòs com a director, perquè la fotografia hi intervingui d’una manera —en la meva opinió i atesos els referents exposats— que hauria d’haver estat la normal. S’hi publiquen dos articles, un a càrrec de Jordi V. Pou i un altre de Toni Prim, i en aquest mateix número s’estrena la secció Espai de Creació, exclusivament destinada a un fotògraf o una fotògrafa, de dues

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Coberta del catàleg de l’exposició Lleida en guerra. La col·lecció Ramon Rius. 2006.

pàgines confrontades, l’una dedicada a parlar sobre el seu historial fotogràfic i l’altra, de la imatge, sempre en blanc i negre, i en endavant l’espai quedarà definit d’aquesta manera per als fotògrafs participants. Número 12 (juny de 1999) - I si parlem de fotografia, Jordi V. Pou - Aquella fotografia amateur de Lleida, Toni Prim Espai de Creació, Jordi V. Pou Número 13 (gener de 1999) - La conservació de la fotografia a Lleida, Xavier Goñi i Miquel Carrera - Història i fotografia, Jordi V. Pou Espai de Creació, David Saura Número 14 (març de 2000) - Diada popular de fotografia de la Festa Major de Lleida, Francesc Català Alòs Espai de Creació, Liliana Miret Número 15 (setembre de 2000) Espai de Creació, Aleydis Rispa Número 16 (març de 2001) - (ap) Art, per Jordi V. Pou - La societat fotogràfica de Lleida, una iniciativa memorable, Florencia Corretti Espai de Creació, Antoni Benavente En la meva opinió, és al número 17 on finalment es fa una mena de posada de llarg de la fotografia, i d’alguna manera

aquest fet podria semblar un desgreuge final, tot i que als números citats ja se li dedica una atenció en equilibri amb les altres disciplines. Tant l’Entrevista com el Dossier estan dedicats totalment a la fotografia, i seixanta-sis de les setanta-quatre pàgines totals parlen de fotografia. Aquest número anticipa el que esdevindrà a partir del número 20, amb el nou disseny de la revista. Número 17 (octubre de 2001) Entrevista: David Balsells, conservador del Departament de Fotografia del MNAC i director de Primavera Fotogràfica Dossier. Dedicat totalment a la fotografia - La fotografia a Lleida: una diagnosi de l’actualitat - Breu història de la Lleida fotògrafa, Xavier Goñi i Florencia Corretti - Conservar la memòria. Apunts sobre la situació dels arxius fotogràfics a Lleida, Glòria Vilella i M. José Mur Feliu - A l’espera d’un encontre. La fotografia a les galeries d’art, Núria Semis - El camí cap al coneixement. L’aprenentatge de la fotografia, Mariona Roure - Mostrar a Lleida, David Saura Espai de Creació, Manel Viladrich Número 18 (abril de 2002) - L’aprenentatge de la fotografia a Lleida, Toni Prim Espai de Creació, Miquel Carrera Vilanova

Finalment, al número 20, del setembre del 2003, celebració de l’Any del Disseny Gràfic, amb Francesc Català com a director i un consell de redacció molt estable des de l’any 2001, format per Francesc Gabarrell, Quim Minguell, Jordi Suïls, Joan Talarn i Albert Velasco, és on la revista enceta un nou disseny general i fa un canvi, diria, estructural, sobretot en la forma, molt diàfana i adequada als temps actuals. Així, la coberta passa a ser totalment coherent amb l’estil emprat amb l’interior i el fons, tot i que presenta un esquema no tan trencador amb el model anterior, estrena noves seccions amb noms més atractius, però en conserva algunes. A partir del número següent (21), l’staff de la revista incorpora una nova responsabilitat relacionada especialment amb la fotografia, la d’editor gràfic i fotogràfic, que recau en el fotògraf Oriol Rosell. Parlant del contingut fotogràfic en la nova època, em referiré a les dues seccions en què hi és. Primer, i molt important, és la portada, que ara es dedica sempre a una obra fotogràfica, i a l’interior, la nova secció Portfolio, tots dos espais sempre en blanc i negre i destinats al mateix autor o autora, en aquest cas, l’artista escollit és Oriol Rosell, que, com s’ha esmentat, passarà a gestionar aquesta secció. Amb tot, queda palès que la fotografia guanya enters en la nova època. A més, el Portfolio, a diferència d’Espai de Creació, tot i que disposa del mateix espai (dues pàgines), ara s’empra de manera diferent: abans l’esquema era una pàgina per a la ressenya de l’autor i una altra per a una fotografia, i ara, en una pàgina, foto o fotos i ressenya o text conceptual no fets pel mateix autor i a l’altra, foto o fotos i nom del fotògraf. Des del número 21 fins al 48, la tasca de selecció inicial per escollir els fotògrafs per a la portada i el Portfolio ha estat responsabilitat d’Oriol Rosell, que gairebé sempre utilitza per a aquest fi els alumnes més destacats del cicle formatiu de grau superior de Fotografia Artística de l’Escola d’Art Leandre Cristófol de Lleida perquè hi tinguin presència com a mitjà d’introducció i promoció en el medi artístic o fotogràfic. Número 20 (setembre de 2003) Diversàrium - Un itinerari particular de creació fotogràfica a Lleida (a propòsit de dMOSTRA), Francesc Gabarrell Guiu - Coberta i Portfolio, Oriol Rosell

cito dos articles d’aquest número, Mort i resurrecció de l’art, de Josep Grau, il·lustrat amb fotografies d’autor de Josep Porredon, i Al marge de la institució també hi ha vida: segon segona, un projecte interdisciplinari i alternatiu, d’Antoni Jové, en què intervé Llorenç Rosanes, fotògraf. - Coberta i Portfolio, Emili Morreres Número 23 (març de 2005) - Sensacional de fotografia. Treballs del taller de fotografia artística de l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, Oriol Rosell i Francesc Gabarrell - Coberta i Portfolio, Llorenç Rosanes Número 24 (octubre de 2005) - Coberta i Portfolio, Santi Iglesias A partir del número 25, la revista incorpora el color a vint pàgines que anteriorment es feien en blanc i negre i aprofita per remodelar-hi exclusivament el disseny gràfic. Número 25 (juny de 2006) - Coberta i Portfolio, Marc Garrofé Número 26 (desembre de 2006) - Coberta i Portfolio, Joan Vicent Cantó Número 27 (juny de 2007) - Coberta i Portfolio, Noemí León Número 28 (desembre de 2007) Diversàrium - Human condition, una sèrie fotogràfica de Llorenç Rosanes (www.jpgmag.com/people/rosanes), Ramon Rubinat - Coberta i Portfolio, Mireia Salvia Número 29 (juliol de 2008) Cultura 2.0 - Net Art, Josep Maria Ganyet (incloc aquest article per la importància que li atribueixo a la fotografia en aquest llenguatge de la xarxa) Diversàrium - En el camí, Antoni Benavente Barbero i Adolfo Lucas Esteve - Coberta i Portfolio, Jordi Adrià Núm. 30-31 (abril de 2009) - Coberta i Portfolio, Elba Romero

Número 21 (febrer de 2004) - Vuit projectes. Una aproximació als treballs del Cicle de Fotografia Artística de l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, Oriol Rosell i Francesc Gabarrell - Coberta i Portfolio, Edgar Dos Santos

Número 32 (novembre de 2009) Diversàrium - 100 anys. L’aventura de la vida, Noèlia Caselles - Coberta i Portfolio, Tere Güerre

Número 22 (octubre de 2004) Tot i que no estan dedicats específicament a la fotografia,

Número 33 (juliol de 2010) - Coberta i Portfolio, Nuèlla Tardiu Anglès

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Número 19 (desembre de 2002) Espai de Creació, Florencia Corretti

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Número 34 (febrer de 2011) Diversàrium - Emergent-Lleida és cultura, Jesús Vilamajó - iPhoneografia. Els nous reptes de la fotografia, Jordi V. Pou - Coberta i Portfolio, Marta Benavides Número 35 (novembre de 2011) El Segre, un cabal de cultura. El riu a Grenyana: substrats, Jordi Alfonso Com el riu, tot el paisatge es belluga, canvia o s’asseca Tot i que no és un article de fotografia, incloc aquest article de Jordi Alfonso per dos detalls importants per a mi (el tema, l’escrit i les fotografies, però, em semblen entranyables, i per motius com aquests n’hauria citat altres articles, però no tenien els detalls que aquest conté): el primer és que jo vaig néixer i créixer a la vora del Segre, a 200 metres de la Mitjana, al barri de Pardinyes, a l’altra banda de Grenyana i, entre altres coses, vaig aprendre a nedar a les comportes, i el segon, i més important, és que un dels personatges que cita és el malauradament ja desaparegut Jesús Vidal Rosell, Big-Boy per als amics, membre d’una família de grans atletes i muntanyencs, persona d’una integritat envejable i pioner de l’ecologisme, i que va lluitar tota la vida per la conservació de la natura i per la independència de Catalunya —les reunions del Col·lectiu Natura es feien a casa seva, molt a prop de la Mitjana. Vaig tenir la sort de compartir molts moments amb ell i el seu mestratge em va deixar una forta empremta. Crec fermament que sense la seva tasca valenta i tossuda de lluita per la natura avui no podríem gaudir del magnífic parc de la Mitjana i Lleida li deu, realment, com a mínim un homenatge.

- La recerca sobre el riu Segre a través de les imatges fotogràfiques (de mitjan segle XIX a mitjan segle XX), Josep Carles Balasch Solanes - Coberta i Portfolio, Anna Isan Número 36 (setembre de 2012) - Coberta i Portfolio, Toni Oliva Número 37 (abril de 2013) Diversàrium - Seròs, anys vint, vist per Lucien Roisin. Un petit viatge a través d’una col·lecció de postals, Jordi Jové - Coberta i Portfolio, Gala Oró Número 38 (novembre de 2013) - Coberta i Portfolio, Dominique Viet (aquest autor no prové de l’EALC) Número 39 (novembre de 2014) - Coberta i Portfolio, Al polígon, Oliver Villas Número 40 (juny de 2015) Diversàrium - Detritus. Una història de reconeixement, text i fotos de Llorenç Melgosa - Coberta i Portfolio, Marta Bisbal Número 41 (març de 2016) Diversàrium - Albert Camps Pairat: primer fotògraf de Lleida des del 1859, Quintí Casals - Coberta i Portfolio, Marc Castelló

Els germans Vidal (d’esquerra a dreta: el Jordi, el Jesús (Big Boy) i el Josep Lluís (Vis), un cop encès el pebeter de la Seu Vella, després d’haver portat la torxa olímpica de les olimpíades de Mèxic’68 al seu pas per Lleida. Foto: Autor desconegut.

Número 43 (juny de 2017) - Coberta i Portfolio, Ares Masip Número 44 (març de 2018) - Coberta i Portfolio, Enric Garrido Núm. 45 (juliol de 2018) Presos polítics a l’Espanya contemporània - El dossier que mai no hauríem volgut publicar, Francesc Gabarrell He cregut convenient esmentar aquest dossier perquè, encara que el fons sigui polític, gira al voltant de l’obra de l’artista madrileny Santiago Sierra titulada Presos polítics a l’Espanya contemporània, presentada i censurada a la fira Arco 2018, una instal·lació formada per 24 fotografies amb una intenció clara de denúncia. - Coberta i Portfolio, Rafa Ariño Número 46 (febrer de 2019) Diversàrium - Humanæ - Work in progress, Xesco Guillem Crespo - Saó de Ponent. Escriure/descriure el territori, Jaume Jovells i Cristina Simón Incloc aquest escrit de Saó de Ponent perquè és una entitat que, a banda d’altres activitats culturals, organitza un taller d’escriptura fotogràfica. - Coberta i Portfolio, Anna Llovera Número 47 (juliol de 2019) - Coberta i Portfolio, Habitud, Marc Chic Gallur Número 48 (febrer de 2020) - Coberta i Portfolio, Eloi Tella

Vegeu l’article titulat La societat fotogràfica de Lleida, una iniciativa memorable, de Florencia Corretti (ARTS, número 16, març de 2001).

2 El Montsec i muntanyes veïnes, editat l’any 1981 pel CEL en el seu 75è aniversari, i La serra del Boumort i muntanyes veïnes (Cossetània Edicions, 2005), totes dues de Manel Cortés Ribelles. 3 Christopher R. Arnold, Peter J. Rolls i James C. J. Stewart. Applied Photography (Fotografía aplicada). Editorial Omega, 1974, 608 p., ISBN: 84-282-0400-4.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Número 42 (novembre de 2016) Aquest número està gairebé tot dedicat a la memòria de Quim Minguell, membre històric del consell de redacció i gran activista cultural. Una gran pèrdua, sens dubte. - Coberta: Camil·la Minguell Cardenyes - Portfolio: Miscel·lània de fotografies on surt Quim Minguell (diversos autors)

Conclusions Des del punt de vista fotogràfic, dividiria la història d’ARTS en tres trams o èpoques, de pitjor a millor: - De l’1 a l’11: es pot dir que la fotografia creativa no existeix. - Del 12 al 19: es comença a normalitzar amb continguts. - Del 20 al 48: època normalitzada i millorada. Disposa actualment també de la portada. D’altra banda, citaré algunes reflexions respecte al tema que ens ocupa, i aclareixo que ho faig com a suggeriment i no pas com una crítica, i és el que jo crec. La primera i més important, que afecta des del número 25, és que totes les fotografies del Portfolio hagin de ser obligatòriament en blanc i negre. A la coberta, i per raons òbvies, ho entenc, però amb una part de la publicació en color la situació del Portfolio es podria replantejar i obrir totalment el camí expressiu als participants. En aquest tema del color, els il·lustradors han tingut més sort que els fotògrafs al número 33, del juliol de 2010, tot i que els fotògrafs ocupen més pàgines en general. Quant als peus de foto d’autoria de les imatges que il· lustren articles, crec que es podria millorar, i soc conscient que cuidar aquests petits detalls és complicat, tot i que en els últims números ha millorat molt. També trobo a faltar fer ressò d’actes vinculats al món de l’art fora de l’àmbit del mateix Cercle de Belles Arts, com ara exposicions importants importades o locals a Lleida tipus Génesis, de Sebastião Salgado, o altres actes notoris, encara que sigui a tall de petita crònica o en forma d’article. Com a aclariment final, els continguts apuntats en aquest llistat de participació fotogràfica, tant els descriptius i/o crítics com les imatges publicades a les portades i a Espai de Creació i Portfolio, en la meva humil opinió, em semblen d’una qualitat remarcable i, malgrat la importància de la fotografia en l’apartat del cinema, no he cregut convenient incloure en el llistat els articles que fan referència a aquesta disciplina. Per acabar, felicitar el Cercle de Belles Arts, com a entitat editora, i especialment tots els directors i equips de redacció des de l’inici per la seva tasca desinteressada i eficient en aquests trenta anys de vida i reiterar el meu agraïment a l’actual consell de redacció, personalitzat en el seu director, Francesc Català, per haver-me convidat a participar en aquest número especial. Totes les revistes consultades estan a lliure disposició, descarregables en format electrònic a: https://repositori.udl.cat/handle/10459.1/63265

Lleida en guerra. La col·lecció Ramon Rius [a cura de Carlos Ramos]. 2007, 284 p., ISBN: 84-282-0400-4.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

LA REVISTA QUE TORNAVA DEL FRED Francesc Canosa Farran

No sé si Alec Leamas tenia parents a Lleida. Ell és L’espia que tornava del fred. La novel·la de John Le Carré. El món check point postguerra. El mur de Berlín. L’Alemanya partida com una poma corcada. Les fronteres del cos i l’ànima. L’espia britànic olora que la guerra freda s’està acabant i decideix canviar el futur. Ai, el demà. Tothom el voldria veure. El demà també el vaig ensumar el 13 de desembre del 2011. És el primer cop que vaig intuir el desgel de la nostra domèstica, casolana, guerra freda. Jo no era un espia, i no tornava del fred: anava cap al fred. A la nevera, al congelador, a l’iglú: a Lleida. Tenia 36 anys i un abric llarg com els que duia mon padrí a la postguerra. Poc misteri. Esquerrer, arrítmic, maldestre. No podria ser mai un espia ni un mentider a sou: tímidament visible. Soc un ésser que sempre arriba impuntualment puntual perquè creu que així és lliure. Abans d’hora. Miro. Remiro. Reconec el terreny. Per si hi ha franctiradors. Camps de mines. O xips prodigiosos. Soc un agent ilerget amb passaport diplomàtic d’encriptació sentimental que es passa la vida travessant el check point de la Panadella. Amunt i avall. D’acord: certament, des de feia anys, tenia una missió: explicar el que no estava explicat. Explicar-me a mi, als meus, a tot allò que em va parir i es va multiplicar. El 2003, per un viatge accidental a la gènesi, al bressol, a l’espermatozou dels meus orígens familiars, em va vaig il·luminar i vaig veure que tot allò meu no estava explicat. No existíem. Fantasmes sense llençol. Som els que no veu ningú. Els altres. Vaig decidir agafar el xapo de la neurona. I vaig plantar. Perquè la pitjor collita és no sembrar.

Enric Crous Vidal, París, 1952.

perquè hi havia uns paios que em volien conèixer: eren els de la revista ARTS.

ART 2.

Coberta revista ART.

Crec que els vaig veure gairebé a tots abans de la presentació. Allà, a la cafeteria cantonera de la plaça de la Catedral amb el carrer Major. Em va semblar estrany que vinguessin en ple abans, i a la presentació, i encara xerréssim després de l’acte. Recordo el Francesc Català, l’Albert Velasco, l’Òscar Flores, el Francesc Gabarrell i el Xesco Guillem, i diria que el Joan Talarn i en Manel Plana s’hi van afegir a la presentació. Ei, disculpes si erro amb algú, però ho faig recuperant la Kodak química de la memòria, com si imprimís les cares a cada cadira diminuta de la cafeteria que feia xupxup i on nosaltres anàvem fent polaroids, que porto dins d’aquell abric de postguerra. Tenia al davant aquells ulls, aquelles mirades furtives d’escamot de la resistència freda desglaçant-se. Em van dir que feien una revista: ARTS. Jo no la coneixia. I que teníem coses en comú. I tal cosa i tal altra. Podria dir més, molt més, però és tard i vol sortir el tren, o l’avió, o el coet, o el submarí nuclear. Des d’aquell dia no ens hem deixat de veure, parlar, col·laborar... Moltes coses. Però jo ho he dit, repetit, escrit, reescrit mantes vegades des d’aleshores: amb aquell comando enèrgic, vitamínic

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Aquell dia de boira i fred de swing domèstic del 2011 presentava, a les 19.30 h, a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el meu darrer llibre, L’imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Pla Badajoz. I sí, també parlava de la guerra freda. I del check point Charlie. Berlín Oriental. Berlín Occidental. Allà, el 1956, uns ilergets vinguts d’Ilerda van introduir... la pera llimonera via els soldats ianquis. La repera. Els anys seixanta i setanta tot Europa queda ocupada per l’or dolç: la fruita. Els power fruits lleidatans. El pop nutritiu. Pantone esperança. El miracle, el nostre miracle. La gran mitologia. La nostra gran explicació. Com, des de principis del segle XX, hi ha un projecte de futur, de demà, d’envair tot Europa de fruita, de colors, de teca. La revolta de l’oest català. Com es passa del marró misèria al verd esperança. Com es passa del desert del clot de l’infern al jardí del paradís terrenal. Com, a la gran planúria de l’occident català, brota el prodigi de la zona fruitera més fosforescent d’Europa. Tot fet amb un programari revolucionari: l’R+D de la suor, de l’esllomament. L’ilerget és Superman. L’ilerget és un heroi moral, normal, real. I nosaltres, nosaltres, la Catalunya invisible, no estàvem explicats. Fi del rotllo. Perquè si aquell 13 de desembre del 2011 encara vaig arribar més d’hora del que normalment arribo a tot arreu, és

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

pagesia ilergeta. Ai, la filosofia de la mitjania. L’equilibri, la frontissa, el funambulisme existencial. El Sí i el No. L’Anti i l’A Favor. El cel i la terra (i també l’infern, que pot ser a tot arreu). El que t’ho fa veure tot en 360 graus existencials. El futur que es veu.

J. V. Foix.

i supervivent vaig veure que hi havia una Lleida de futur. Ei, que jo desconeixia, que no sabia que existia. Una Lleida underground, sota terra. Esperant, pacient, resistent. La Lleida de la meva Catalunya iceberg: enfonsada, congelada, tot i ser real. El país que viu sota taula, que no es veu però que hi és, que pica i repica en silenci tartamut. Com si fes anar una màquina encriptada. Com si tot el que no es veu fossin missatges xifrats per verbalitzar, explicar, la clau per poder sortir del cau, de l’amagatall. Del búnquer. Del fred. Comença el desgel. El temps passa i sempre, sempre, torna la primavera. I un dia del segle XXI tot el món s’adonava que la plana de l’oest català es tornava de color rosa. Com si una Pantera Rosa infinita fes la migdiada eterna. Com si les estovalles del Ponent Imponent es paressin per tornar a menjar-se el món. Com si els fruiters no florissin cada any. I un dia la gent s’adona d’això: que un dia els fruiters esclaten. Les obvietats, per òbvies, s’obliden. Som el que no veu ningú. I per això no ens queda temps. 30 anys feu. Penso en vosaltres, amics de la revista ARTS, en els del passat permanent, en els del present continu, en els del futur ininterromput, i penso que estem guanyant. Que sumem. Que anem a més. I que heu fet brotar una S de Súper. De Supermans. Penso en vosaltres i veig aquells xalats de marca que el 1932, a Lleida, fan néixer la revista Art. L’extraterrestre terrestre Enric Crous al capdavant. Producte del know how de la terra: de la mitjana

Aquestes generacions d’ilergets que sempre, sempre, tornen, rebroten, ressusciten, com la de Crous, que és el demà quan encara no ha arribat. Metàfora Crous del tot integral: dibuixant, dissenyador gràfic, tipògraf, creador d’alfabets internacionals. Crous infant d’infants que ja queda tocat el 1912. Any gloriós de “l’exposició d’artistes lleidatans”: els Xavier Gosé, Jaume Morera, Anton Samarra, Joan Bergós, Francesc Borràs; Manuel Villegas... Lleida esclata. El pop ilergeta. Ilerda aixeca el dit. Salve, Ilerda. I així, el 1914, neix el Museu d’Art Jaume Morera. Ilerda és art. Ilerda pica la porta de Catalunya, d’Europa, del món. És la Lleida d’aquests selenites terrícoles que la mentida, l’analfabetisme, la lobotomia decapiten, enterren i finalment diuen que no existeixen. Que no tenen explicació. Ells, una vegada rere una altra, sincronitzen Lleida amb Catalunya. La Lleida que esclata com una magrana. La Lleida superpower colors. La Lleida del cosmos ballant amb Catalunya. La Lleida que fa un dels girs de guió més grans de la seva història. Ilergets que volen canviar el destí i, d’una vegada per totes, volen lluitar i guanyar. I guanyen, precisament... Lleida. La Lleida que passa de Lleyda a Lleida perquè l’impressor lleidatà Pau Guimet escriu a Pompeu Fabra. Del passat al futur. A partir d’ara, Lleida serà Lleida. Una i pot ser un petit pas per a l’ilerget, però un gran pas per a la Ilerda planetària. Lleida, còsmica, mengívola, pastís de desig, salivera. Nyam-nyam. Ho veu el poeta pastisser de l’obrador de versos de mitjania onírica que exalten “lo nou i enamoren lo vell”: J.V. Foix. El de Sarrià escriu un article a La Publicitat, el diari dels elevats catalans, el 1934. Hi diu això: “Teniu un cofrare, per exemple, a Lleida que us sobta amb les més inesperades especulacions. Tal aquest Enric Crous, que porta publicats nou números d’una revista documental, Art, de gran format, impresa damunt un paper propi i amb una gairebé immoderada profusió de gravats [...]. totes les meves simpaties, tot amb tot, són per aquests il·luminats que solen ésser, gairebé sempre, esperit [sic] universals.” Aquesta és la Lleida galàctica que es veu arreu, que no té espai ni temps, perquè l’eternitat sempre és en vida. Les cartes de navegació estan escrites a Coberta del llibre L’imperialisme Art el 1933: “Contra clos dolç, de Francesc Canosa.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Floració a Aitona. Foto: Joan Grífols.

geogràfic. No com un imperatiu voluntarista, sinó com una necessitat vital. No Lleida-Barcelona, sinó cosmos, però, dins del cosmos: Lleida-Barcelona.” S’ha entès?

coca de recapte. Feta a trossos que fan el tot. Si Barcelo-

Els segles foten clatellots de veritat: “Barcelona és cap de Catalunya en la marina, e en la Terra Ferma Lleida.” Aquest és el futur: el tuteig. Parlar de tu a tu. Com s’havia fet sempre: Comtat de Barcelona i Comtat d’Urgell tenien línia directa. Bidireccional. Seqüencial. Tu i tu. És la Catalunya

territorial i emocional del nostre país. Ja no som espies.

na és la petita majoria, Lleida és la petita minoria. Aquest és el camí. Aquesta és la missió: reconquerir el reequilibri Ja hem tornat del fred. Desgelats. Nus. A cara descoberta. A punt. Amics, com us vaig dir aquell dia del 2011 i no he parat de repetir per terra, mar, aire... Lleida és el futur: perquè està per descobrir. I això també és una obra d’ARTS.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

ARTS, 30 ANYS I 50 NÚMEROS DE BON ART I CULTURA Quintí Casals Bergés

ARTS fa 30 anys després d’haver publicat 50 números. És una gran notícia per a la cultura de Ponent. Lleida ha estat de sempre, sens dubte, una ciutat dominada per l’opinió políticament correcta, per la qual cosa, que una revista com ARTS es mantingui forta, independent i fresca esdevé inaudit. I a mi, aquesta ARTS, la del segle XXI, em recorda l’Art fundada per Enric Crous i els seus amics durant la Segona

República, amb l’excepció que la pobra Art només va durar dos anys (del 1932 al 1934) i va publicar deu números, mentre que ARTS es manté en plena forma després de 30 anys. Quin és el secret? Segurament l’experiència adquirida pel seu consell de redacció, situat majoritàriament fora dels canals institucionals locals. Capitanejat pel seu director, Francesc Català, amb qui m’uneix una llarga i sincera amistat, compta amb elements, també ben coneguts per mi, que uneixen entusiasme i sapiència a dojo. No cal dir que la seva tasca desinteressada mostra el seu amor per la cultura i l’art i parla clarament del seu voluntarisme. Però ARTS no va començar amb aquesta frescor. Una ràpida ullada al primer número, el del gener de 1990, ens descobreix unes planes farcides de cultura d’una època anterior. Els Antoni Siurana, Romà Sol, Joan Manuel Nadal i Gaya o Francesc Esteve, entre d’altres, van ser els iniciadors, els que van escriure uns primers articles culturalment molt correctes, però que, inevitablement, transporten a una època anterior, al meu entendre, massa institucional. Probablement era el que tocava llavors per arrancar, però avui és una forma de fer que esdevé llunyana.

Reunió del Consell de redacció d’ARTS preparant el núm. 40. Foto: Arxiu ARTS.

I vet aquí que, també al meu entendre, el principal encert del Cercle de Belles Arts de Lleida va ser adoptar un canvi de timó en la direcció cap al 1995, amb Francesc Gabarrell, primer, i Francesc Català des del número 12 del 1998, els quals van encapçalar la renovació del consell de redacció. Català, que des de llavors n’ha estat el director i alma mater

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Cobertes de la revista ARTS. Foto: Xavier Goñí.

de la revista, va comptar amb la col·laboració principal de Quim Minguell i Francesc Gabarrell per reunir un equip de treball molt divers, però cohesionat, que ha aconseguit consolidar una línia cultural alternativa i complementària en el panorama ponentí. Un canvi de rumb que per a mi esdevé definitiu amb el nou format adoptat en el número 20, publicat el setembre del 2003, que va consagrar aquesta revista en l’avantguarda cultural de Ponent i va deixar de banda un marc institucional que esdevenia massa protector i la feia dependent en els primers números. I tot i que estic d’acord que per fer bon art i promocionar la cultura calen diners i suport institucional, no ho considero indispensable. L’artista de debò sempre existirà, i una bona prova del que dic ha estat el confinament causat per la Covid 19 durant uns mesos del 2020, que ens ha tancat a casa però que ha obert les portes a un nou art virtual que ha esdevingut tremendament creatiu davant la situació. I és que l’artista, en tots els sentits, és generós, es delera perquè la gent gaudeixi del seu art i, si convé, l’ofereix gratuït per divertir, emprenyar o commoure el seu públic potencial.

I el grup d’ARTS, els Francesc Català, Francesc Gabarrell, Albert Velasco, Òscar Flores, Joan Talarn, Tere Ibars, Xesco Guillén o Manel Plana, per esmentar els darrers del consell de redacció, tenen molt de generosos i altruistes. Treballen, i perdoneu-me l’expressió fàcil, “per amor a l’art”, perquè els agrada i creuen que amb el seu esforç contribueixen a diversificar la visió cultural de Lleida. Amics d’ARTS, seguiu en aquesta línia, continueu donant a Lleida nova cultura i penseu, com en el seu dia algú va fer amb vosaltres, que la renovació garanteix la frescor. En aquest sentit, només us faig una crítica de gènere. La visió femenina, a banda de ser necessària per completar la visió humana, avui dia esdevé obligatòria. Penseu-hi! I res més. Per acabar us reitero la meva enhorabona per haver fet 30 anys i 50 números. En el panorama cultural tan precari que tenim a Lleida, dominat per l’institucionalisme, la vostra gesta assoleix caràcter de rècord Guinness. I malgrat que us ho mereixeu, no abaixeu la guàrdia, publicar en tiempos de la COVID esdevindrà complicat a partir d’ara! Amb tot, espero poder-vos escriure alguna cosa per al número 100... Salut!

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

ARTS, UN BÉ A PROTEGIR Marta Alòs

En el número 47 de la revista ARTS, un magnífic article de Teresa Ibars intitulat Kultura de kombat ens recordava que parlar de cultura és, habitualment, fer-ho d’esforços titànics. Una sentència que, com la gota malaia, torna a caure una vegada i una altra damunt d’aquelles persones que apostem decididament per la cultura, la qual, malgrat que és un pilar estratègic de qualsevol societat que es vulgui lliure, ha de combatre a mar obert i amb el corrent de proa contra aquells que ignoren les lleis més elementals de la navegació. La pandèmia que ens tenallarà fins a ves a saber quan ens ha tornat a corroborar allò que teníem coll avall. La cultura no cotitza en el mercat de valors. La cultura —deixeu-me caure en la provocació— no val res. Per això, als creadors i creadores de cultura se’ls exigeix que la regalin a les xarxes socials, a Instagram, a Twitter i a tutti quanti. Crear cultura ha esdevingut, al nostre país, una tasca de voluntariat que t’aboca, en el pitjor dels casos, a treballar pel dimoni. Un dimoni escuat que repta pel nostre cos xuclant idees, projectes, imaginació i il·lusions, i que ho fa sense pietat, fins a l’extenuació de les seves víctimes. A casa nostra, fer cultura és gairebé abocar-te a la misèria. Morir d’inanició. Però, com que morim contents, els projectes continuen i continuen passant el testimoni dels uns als altres. Sense defallir. Sabent que, per damunt de tot, fem cultura des del més absolut principi de proïsme. La revista ARTS és tot això i molt més. Homes i dones que, des de Ponent, han volgut obrir al món tot allò que els neguiteja, que els fa vibrar, amb l’objectiu de posar l’art a l’abast de tothom. Del local a l’universal. Sense manies ni com-

plexos. Amb l’autoritat de qui se sap captiu de la feina ben feta. Amb l’orgull de poder obrir finestres, portes i balcons i mostrar el bo i millor de les persones que volen construir i defensar amb arguments sòlids que un altre món és possible. Al llarg de la història, la ciutat de Lleida ha parit un bon grapat de publicacions. Per esmentar-ne només unes quantes a tall d’exemple, em ve a la memòria El Alba leridana —que va esdevenir el primer periòdic publicat a Lleida—, la Revista Ateneo Leridano, El Cronicón Ilerdense, L’estrof, Aquí estoy, Vida lleidatana, Quaderns de Ponent, Butlletí del Centre Excursionista de Lleida o la revista Labor, que sortia al carrer l’any 1953 d’una forma tímida, darrere d’una portada que, tal com la va descriure Dolors Sistac, era de colors apagats, gris i ocre, i que reproduïa la silueta boirosa d’una aliança: una antena de ràdio monumental amb, al fons, la mola boirosa i emblemàtica de la Seu Vella. El naixement de qualsevol projecte cultural és possible gràcies a la iniciativa de gent inquieta que prové de cercles diversos. Unida per una voluntat intel·lectual. Esmentaria en aquest context una altra revista interessant: URTX. Una publicació de l’àmbit de les humanitats, història, geografia, arqueologia, antropologia, art, economia, sociologia i tot un llarg ventall de disciplines, centrada bàsicament en les poblacions de Tàrrega, l’Urgell i les comarques de la plana de Lleida. Sense cap pretensió d’establir paral·lelismes que ens podrien conduir a confusions, afirmaria que la revista ARTS és la més completa de les revistes que actualment es publiquen en el marc del territori català. L’amic Josep Borrell la va definir sota el concepte de “no límits”, “d’amplis horitzons, en relació amb

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Presentació revista ARTS, amb el dossier Kultura de Kombat a la Baula.

la idea d’art i de cultura que desplega la revista a través de la tria i el tractament de continguts”. I encara hi afegeix: “I la voluntat explícita de ser un instrument d’expressió pública d’idees, d’interessos, de preocupacions, de reconeixements, de presentació de l’actualitat cultural.” Crec que és aquesta, precisament, la voluntat que mou l’esperit dels creadors i creadores d’ARTS. Crear opinió des del coneixement. A partir de l’excel·lència. Elaborant articles que ajudin a millorar el conjunt d’una societat que demana a crits pessics de saviesa. Potser per això ARTS neix amb un equip de redacció potent. Imparable. Hi descobrim noms que han deixat pet-

Coberta de número 40 d’ARTS. Foto: Marta Bisbal.

jada i que no han estat cera tova. En aquest pas del temps, hi trobem Manel Garcia, que va dirigir la revista durant els primers cinc números per donar pas a l’amic Jordi Capdevila i a l’enyorat i tothora estimat Quim Minguell. He seguit ARTS des del moment de la seva creació. En guardo els números com un tresor i els repasso de tant en tant, com si es tractés d’un bon llibre de capçalera. Hi he trobat informació que m’ha servit de base sòlida per a molts dels meus articles d’opinió. ARTS significa, com us ho diria, un vell amic a qui sovint vaig a cercar quan vull saber. ARTS és experiència i coneixement. Les seves seccions s’emmarquen en un principi de seriositat i rigor. No sabria amb quina quedar-me de totes. L’entrevista? Portfoli? Diversàrium? Coses que he llegit? Els dossiers? Per què s’hauria de triar quan de totes se’n pot treure benefici? Ens podríem preguntar si compensa treballar a favor de la cultura. Parafrasejant la Ibars, l’esforç titànic de la gran família que elabora la revista ARTS, paga la pena? Rep cap mena de compensació? I no parlo de compensació econòmica —i ara!—, sinó d’una a manera de reconeixement institucional, d’agraïment per part de la ciutadania, de vendes desfermades, de lectures compulsives, de compra massiva per part de les universitats o dels estaments oficials. Sí? M’enteneu, oi, per on vaig? ARTS, que ho dona tot, hauria de rebre una gratitud immensurable. És així? Com seria la rebuda d’ARTS en països, diguem-ne, més endreçats que no pas el nostre? En països on, per exemple, la cultura se situa en el primer lloc d’un pressupost públic? ARTS, que ha posat llum a tanta ombra, que ha donat a conèixer un bon grapat d’artistes a través de les seves magnífiques portades, té el reconeixement que es mereix? Sé, en soc conscient, que he posat el dit a la nafra, que estic tocant os. Però d’això es tracta. ARTS és cultura. I amb això ja hem arribat al cap del carrer. ARTS no és futbol. No juga cap lliga esportiva. No cotitza en borsa. No apareix a les notícies de televisió. ARTS pica pedra. Constant. Imparable. Per això la meva més sincera enhorabona per no haver defallit. Per seguir. Per pensar que, com diria Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

UNA FULL METAL JACKET CONTRA L’EMPERADOR Ramon Rubinat

L’hàbit té una importància cabdal en el nostre occident. El Creador, de fet, fou el primer sastre («Fecit quoue Dominus Deus Adae et uxori eius tunica pelliceas, et induit eos») i no l’exercí, la sastreria, sense polèmica: per confeccionar aquells primers hàbits, les «pelliceas» no podien provenir de cap teixit animal, per això Teodoret exculpa Déu d’incórrer en l’error o la contradicció (perquè, atès que només hi havia dos individus de cada espècie, el sacrifici de qualsevol bèstia hauria suposat una demolició de la perfecció creada) i les tradueix com a «membranes», que interpreta que el Creador hauria extret d’un arbre vellós i, posteriorment, hauria tallat i cosit segons les fisonomies d’Adam i Eva. Des d’aleshores, el nu serà pecaminós. Les verges milèsies —de les quals ens parla Plutarc—, enigmàtiques suïcides pudoroses, en saber que les portarien nues a enterrar, deixaren de mutilar-se i matar-se. Aristòtil

Hoplites.

instituí l’hàbit com a Categoria i hi va fonamentar la virtut (areté). Penseu en l’astuta i pacient Penèlope (que Homer confecciona entre altres ordits, trames i fils argumentals); en els gloriosos hoplites entreteixits en la falange; en el rapsode (aquell que cus diferents poemes); en la preclara Lisístrata («si en vosaltres hi hagués una mica de seny, ho governaríeu tot com nosaltres la llana [...] un únic cabdell amb el qual aleshores teixiríem una túnica per al poble»); en Ausiàs March («amor, amor, un hàbit m’he tallat / de vostre drap, vestint-me l’esperit»); en el Sartor Resartus, de Carlyle; en Zurbarán explicat per Florence Delay, i en centenars d’exemples de tota mena... Sabem, per Malón de Chaide, que Plini diu que els frigis foren els primers a cosir amb fil i agulla, que Àtal, rei de Pèrgam, expert cosidor, fou el primer a introduir l’or en el teixit, i que Berós explica que Arali, rei dels assiris, fou el primer al qual se li’n va anar la mà en concedir perles i pompes i altres superfluïtats a les gales femenines... Els excessos en els hàbits diuen l’hàbit execrable. «Em vaig vestir amb tela basta i un sac rústic era la meva gala perquè coneixia bé el molt que desagrada a Déu la pompa i excés del vestit», diu Job, i per la mateixa raó el Baptista camina cobert amb una aspra pell de camell: «els membres nus, cremats del sol, el rostre torrat, que a penes té figura d’home, que aquest és el vestit que més agrada a déu». Les disjuncions i assimilacions entre l’hàbit (repetició del fet, la coutume) i l’hàbit (peça de roba, la «costume») representen una matèria interessantíssima que recorre la nostra Història i la de molts altres pobles, com ens recorda Gaston Bouthoul en assenyalar que al Japó del segle XVII es deia que l’uniforme mil-

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

itar era la «lliurea del rei». L’hàbit explica, en definitiva, allò que som: simis vestits. La lluita contra els mites, ideologemes, psicologismes i paralogismes postmoderns que determinen la nostra manera de pensar la literatura i les lletres exigeix un hàbit, és a dir, una ocupació que hem d’incorporar a la nostra personalitat com quan ens posem un vestit. Aquesta lluita és una milícia, una disciplina, però no la podem emprendre vestits de qualsevol manera, que és allò que li ha esdevingut a aquell que anomenarem «el Nostre Home de Lletres» (figura que actuarà com a epítom de tot allò que execrem). El Nostre Home de Lletres té l’hàbit de la crítica, però el seu criteri (de signe psicologista, retòric, ideològic o doxogràfic) és un frau. Permeteu que em posi l’hàbit més bufó per denunciar aquesta figura i vindicar que l’hàbit també fa al monjo i que la revista ARTS, en aquest sentit, és l’abadia de Cluny.

El vestit nou de l’emperador o l’hàbit (disciplina) sense hàbit (vestit) del Nostre Home de Lletres El Nostre Home de Lletres no sap què fer amb la literatura i per això es dedica a estudiar les biografies dels autors, la seva inserció en una generació o en una altra, o s’entreté amb qüestions de sociologia de la lectura, paratextos, elements formals..., o bé —i això, avui dia, és un tumultuós desori— converteix la literatura en una plastilina ideològica amb la qual mira de modelar les figuretes totalitàries dels seus somnis aureolars. L’hermenèutica és una forma de ludopatia prestigiada per l’acadèmia. Sense la cobertura de la universitat, aquests ventrílocs de les muses mai no haurien transcendit els recintes firals. Al Nostre Home de Lletres tot li va bé (l’ideologema, la capnomància... o la carretera de Torrefarrera) i a tot s’atreveix, excepte a encarar-se de forma competent amb les idees objectivades en l’obra literària, sense veure (miopia) o prescindint de veure (cinisme) que el fet de defugir aquest enfrontament decreta l’extinció del fenomen comunicatiu que anomenem literatura. El Nostre Home de Lletres —ahir, comunista; avui, minoricràtic— és d’una volatilitat Lehman Brothers (de la revolució cultural se n’anà a Belavezha per acabar aterrant a la correcció política: remenat, no sacsejat, si us plau). Ara abomina del proletariat i troba en l’immigrant pobre la pàgina en blanc per escriure-hi el naixement de l’home nou (un home empoderat i emprenedor [Adriano Erriguel subratlla que les consignes progres i les neoliberals coincideixen sovint, si no sempre]). El proletariat tradicional (l’obrer, el paleta...) li sembla una vergonya: el veu inculte, groller, xenòfob, patriarcós i d’una inacceptable i primària virilitat. Són aquells individus —seguim amb Erriguel— als quals Hillary Clinton va anomenar «els deplorables». Els deplorables no mereixen la lluita de classes del Nostre Home de Lletres; per això, assenyadament, els ha abandonat. L’immigrant pobre és la seva oportunitat de reviure Rousseau i Thoreau (...i Rawls i tants d’altres), de fer, per

Vestit nu de l’emperador.

fi —apoteosi genesíaca!—, tabula rasa. L’obrer és mala raça; el migrant, en canvi, és el bon salvatge que ens posa davant dels ulls la ignominiosa política subjugadora d’Occident. L’empatia Altaïr del Nostre Home de Lletres és la Sagrada Família del cinisme. Així com la mare de Thoreau li portava les camises planxades a la seva cabana del bosc i Rousseau abandonava els seus fills i recorria les aristocràcies europees mentre recomanava als camperols que no se’ls acudís escolaritzar la canalla, el Nostre Home de Lletres ha trobat en les minories una raó de ser. Com que no sap què fer amb la literatura, la converteix en un panteisme Open Arms, en un acte —ho veurem tot seguit— d’ignominiosa submissió a l’imperi estatunidenc. El Nostre Home de Lletres, aquell estendard de l’antiamericanisme, s’ha empassat com un babau tota la ferralla de la ideologia de gènere (compte!, una cosa és el moviment social feminista i una altra, molt diferent, la ideologia de gènere). Ell, l’antiamericà, s’ha convertit en el novatxer de totes les excrescències de l’Imperi Obamista i Trumpfal. Els Estats Units anorreen i sotmeten països, grups i individus i després, els seus —i els nostres— homes de lletres, en funcions de brigada de la neteja, li blanquegen arreu la

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

reputació. L’espectacle és esfereïdor. La Xina ho observa amb una gaubança impagable. De la minoria a la reclamació; de la reclamació a l’extensió de drets; de l’extensió de drets..., ja ho veurem (l’Houellebecq ho ha fabulat a Submissió, una de les seves novel·les). Tot plegat ho podríem xifrar en aquest eslògan postmodern però malauradament definitori: «a la promoció per la reacció». L’imperi ianqui esmicola i depreda adversaris i recursos i, aleshores, «el Nostre Home de Lletres» alimenta les dinàmiques minoricràtiques per amortir via culturalis les trencadisses de l’amo. Sí, sí, ho repeteixo: per amortir via culturalis les trencadisses de l’amo. Al·lucinant. Aquest és l’ofici més grat als Nostres Homes de Lletres: la neteja traumàtica (així se’n diu d’allò que fan els qui netegen els escenaris de crims, suïcidis o accidents). Al xiquiparc del neoliberalisme econòmic, la lluita del Nostre Home de Lletres (de l’homo festivus, del nen etern) és una progre PortAventura: ara puja al Dragon Khan de la lluita antiespecista, ara al Furius Baco de la teoria queer, ara a la Serp Emplomada de l’indigenisme... Quin frenesí! Quina suada emancipadora! Quin compromís! Els laberints de la ideologia de gènere, però, són una atracció tan clenbuterolitzada que està patint una experiència spin-off: ella sola ja conforma un poble Potemkin, una Route (19)68 cap a l’irenisme i la kriptonita antifeixista. George Soros s’asseu a l’absis central de Sant Climent de Taüll i fuma satisfacció. Perquè la festa continuï (follow the leader, leader!), el Nostre Home de Lletres ha construït el fatxa, que és una forma d’anar al gimnàs o de guanyar al solidari, una martingala per protegir el xiringuito i que no et facin inspeccions. Jo, per haver escrit aquest article, en seré molt, de fatxa. I serà, sens dubte, un bon senyal: voldrà dir que aquest no és un article estabulat. Quan el Nostre Home de Lletres m’acusi de fatxa em tranquil·litzaré perquè això voldrà dir que tot segueix igual, que encara tenim temps i diners per construir romanços, que l’economia va bé. En sentir-m’ho dir, assaboriré una alenada de satisfacció iconoclasta. ¡Qué alegría, qué alboroto..., y otro perriiiiitooooo pilotooooo! Quan el Nostre Home de Lletres et diu que ets un fatxa, la vida és un 0 de l’escala de Douglas, un somni eutàxic. Quan la literatura cau a les mans emperadores (nul·les i nues) de l’individu ideologitzat, les seves crítiques i explicacions d’allò que la literatura és sempre fan aflorar la condició vicària del seu criteri: una delatora sentor de catecisme. Sí, sí, oloreu-ho, oloreu-ho... Hi ha una escalfor de dogma, una calentor totalitària que el Nostre Home de Lletres dissimula d’altermundialisme igualitari, de pacifisme namasté, de fraterna tolerància, d’un eticisme kumbaià, d’antipolítica, en suma, però que no escapa a la condició d’article de fe. No us ve una flaire agustiniana? Disciplinat, militant, apòstol postmodern, punta de llança de tot afany soteriològic, no sap res de res, va nu, tot ell

és una xerrameca, una retòrica retortillòrica, una impostura (tots es diuen Enric Marco). És astut —això sí—, un sofista, un triler. El Nostre Home de Lletres és al coneixement el que l’arròs blanc a la metamfetamina. Ell es creu emancipat del jaç cristià, però és incapaç de reprimir la seva tirada cap a la lletania. Les seves idees Instagram, ignorants de la dialèctica, encara pertanyen al diminut món de l’escapulari. Full metal jacket o l’hàbit (disciplina) amb l’hàbit (vestit) dels experts Quan ja ningú no s’atreveixi a posar cap més prefix a la postpostmodernitat i el saber torni a ser l’indumentum de l’home de lletres, els estudiosos de la cuina, la il·lustració, la literatura, la pintura, els murals, el turisme, la joieria, la fotografia, les institucions culturals, la música... i moltes altres activitats i agrupacions produïdes i desenvolupades a Lleida, gaudiran del regal i la complicitat de la revista ARTS. La revista ARTS és un testimoni de primer ordre, 50 números —per ara— que ens ofereixen de tot: des del relat propi dels diferents camps categorials (història, geologia, turisme...), passant pel relat memorialístic en cru (entrevistes), fins a la construcció d’idees crítiques (sobre literatura, art, música...). Aquesta revista són 50 institucions d’estudis ilerdencs. Gairebé tot el que ha esdevingut en el nostre panorama artístic ha estat estudiat críticament o registrat documentalment en les seves pàgines. La revista ARTS permetrà que tots els estudiosos de qualsevol camp que vulguin investigar allò que aquí es va fer en relació amb les arts —i altres àrees afins o, fins i tot, completament alienes però vinculades al territori— tinguin una plataforma solvent sobre la qual podran construir els seus treballs: no un sistema, però sí els fets, el fenomen... Cal recordar, amb Giambattista Vico, que la veritat rau en el fet (verum est factum). La revista ARTS és un notari que combina a parts iguals l’expertesa i el diletantisme, el rigor i la gosadia (com haver dedicat un dossier a una CCCP [Col·lectiva de Cuiners Creatius de Ponent], neologisme suilsià de vocació festívola), la memòria i el relat. Dèiem que la lluita contra els mites, ideologemes, psicologismes i paralogismes postmoderns que determinen la nostra manera de pensar la literatura i les lletres exigeix un hàbit, és a dir, una ocupació que hem d’incorporar a la nostra personalitat com quan ens posem un vestit. Ens cal la disciplina, però també és fonamental que el nostre exercici de la crítica tingui un fonament científic, és a dir, conceptual i categorial, no fraudulent. Aquest és el vestit. Permeteu-me un petit excurs per incidir en aquesta qüestió: Execració del diàleg: el diàleg, que consisteix a alternar torns de paraula, és el nu més sorollós dels erms postmoderns. Sembla mentida que una estupidesa com el diàleg tingui tan bona reputació. «Tu has robat. Doncs mira que tu! Tu has robat. Doncs mira que tu! Tu has robat. Doncs

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

mira que tu! Tu has robat. Doncs mira que tu! Tu has robat. Doncs mira que tu! Tu has robat. Doncs mira que tu!» El Parlament, la premsa, els programes de debat de la TV i totes les sínies del mercat neoliberal són els llocs on més s’explota l’esperpent del diàleg i on més se cita i es reivindica, es giravolta i se centrifuga. El Nostre Home de Lletres, emancipat, empoderat i emprenedor, corre i corre, com un hàmster, dins de la roda de l’oncle Gilito. Dialoga i dialoga, corre i corre, i la roda roda i les paraules se les emporta la dinamo de l’amo. Vindicació de la dialèctica: la dialèctica consisteix a afirmar una idea A contra una idea B a partir d’una idea C correlativa a A i a B. Això vol dir que, per poder discutir de qualsevol cosa, primer hem de fixar els conceptes (C) sobre els quals construirem la discussió (jo afirmo B contra la teva afirmació A, però A i B es fonamenten en C). La dialèctica és una arquitectura, la dialèctica és l’única Unió Europea que sempre ha funcionat fins que el pangermanisme —sempre— se l’ha carregat: Luter, Kant, Tetens, Baumgarten, Kant, Fichte, Herder, Freud, Hitler, Jauss... Per què tenen tant prestigi aquesta colla de faixeros espiritualistes? Resposta: perquè han aconseguit que tots els que van nus es pensin que van vestits. Als seus presoners sempre els han dit que hom pot gaudir de la «llibertat de consciència» o bé que «el treball els farà lliures», i els presoners d’ahir i d’avui s’ho han cregut. El Nostre Home de Lletres, home de vocació fidelíssima, és esclau d’aquesta Alemanya deliqüescent, però també de la França dels engruts (derridanians i foucaultians) i dels USAtges de la depredació imperial vestida de caputxeta minoricràtica. Contra la logorrea nua de la secta espiritualista, nosaltres no deixarem de reivindicar la dialèctica materialista de tradició grecollatina, la cerca de la full metal jacket que

Full metal jacket.

sempre ha d’embolcallar el logos. Contra la nuesa emperadora postmoderna, aquest article afirma que la revista ARTS és Inditex.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

DONES I HOMES I VICEVERSA Anna Sàez

Aquest és el primer text que escric en un ordinador encara buit que acabo d’estrenar. I em fa il·lusió que les primeres paraules que hi teclejo siguin per a la revista ARTS. Un dia, fa molts anys, em van venir a veure a la redacció de Segre una colla de nois que volien parlar-me de la revista del Cercle de Belles Arts. Eren molt joves. Jo, també. Vam anar a una cafeteria que ja no existeix, amb aquella estètica vuitantera deliberadament freda i nom enigmàtic: Haytt. A mi no m’acabava de quadrar que aquella colla formés part del Cercle. Equivocadament, pensava que una entitat del 1947 havia d’arrossegar problemes de caspa. I no. Ni el Cercle ni la revista ARTS s’havien quedat als anys quaranta. Va ser una conversa meravellosa, d’aquelles que lamentes no haver gravat. Aquells xicots van tenir el central que es mereixien amb motiu del número vint de la revista, que estrenava nou format. I aquell dia, encara que l’avió s’enlairés amb Ingrid Bergman, va ser l’inici d’una bonica amistat. Prova d’això és que celebrem 50 números de la revista. I trenta anys. Tot i que per a mi siguin 50 anys (els meus) i trenta números. Molt de temps, en tot cas. Aquell primer dia la testosterona corria a raig. Era l’única dona a la taula que vam compartir al Haytt. I sí, el títol d’aquest text s’inspira en un programa de televisió. Jo seria la tronista, per entendre’ns. Però encara que poc paritària, la redacció d’ARTS era fresca, punyent i, sobretot, ambiciosa. Prou per dedicar un monogràfic a l’art electrònic, amb col·laboracions de Marcel·lí Antúnez i Antoni Abad. Exemple 1 de 5.325, pel capbaix. Una primera cita prometedora. Des del 2003, si em diuen “vine”, ho deixo tot. O modero la

Presentació de la revista ARTS al Cafè del Teatre, que comptà amb una mesa moderada per Anna Sàez. Foto Arxiu ARTS.

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS Presentació revista ARTS núm. 47. Foto Arxiu ARTS.

taula rodona que calgui, per ser més exactes: sobre revistes culturals, sobre el català a la Franja, sobre el #lleidapower... El consell de redacció que em va venir a veure al Segre fa tres vides i mitja va patir una sotragada grossa quan va perdre la mirada xinesa i la rialla sorneguera de l’enyorat Quim Minguell. Però es va refer. Es va asserenar i li va dedicar un número inoblidable en què vam descobrir que el nostre Minguell tenia un passat d’estrella del rock. Tant és que Víctimes de la Tos no arribés a gravar mai un disc. Ell sempre seria el nostre mite de guàrdia al qual recórrer. I fos com fos, aquell número ho va canviar tot i la revista va deixar de ser cosa d’homes, com el Soberano. Vaig rebre un encàrrec per al número 43. Una entrevista a la cantant Clara Vinyals, la veu i ànima de Renaldo i Clara. Formaria part d’un monogràfic dedicat a dones joves i creadores que coordinaria una altra dona. I tremenda: Teresa Ibars. Va ser màgic. Es va pre-

sentar a la terrassa del Gilda. I tots ens vam haver de posar unes ulleres violeta. Ja tocava. El director, Francesc Català, entonava el mea culpa i anunciava que la presència de la Teresa Ibars no es limitaria a aquella col·laboració, sinó que passava a formar part del consell de redacció. Jo d’aquell dia recordo, sobretot, l’entrevista que vaig fer a una jove cineasta, Alba Cros. Em va fer pensar en aquells escriptors que només tenen un llibre publicat i que és un primer llibre, que te’l podries carregar per uns quants llocs. Però que salves perquè intueixes el que encara no han escrit. I aquesta noia tenia coses a dir. Tenia coses dins. Totes les joves i creadores, de fet. M’agrada que cap d’elles hagi marxat del grup de WhatsApp que vam crear els dies previs. Gairebé no el fem anar, però és com tenir-les a prop mentre totes volen alt i lluny perquè encara han de recórrer món i viure molt. Això és apostar. I apostar és arriscar. Mullar-se.

udis Ilerdencs Institut d’Est s/n - 973271500 plaça Catedral

leida.cat

fpiei@diputaciol

IEI

La cultura a Lleida

té màgia

Ens vols conèixer?

Visita’ns

Territori i cultura Dossier

ENTREVISTA

David Marín “Hi ha moltes altres formes de fer cultura que no són omplir les butaques dels teatres o pagar entrades de macroconcerts”

T E X T: PA U M I N G U E T FOTOGRAFIES: ARXIU DAVID MARÍN

David Marín és director de la Nau Ivanow, un centre de residències per a ARTS escèniques situat a Barcelona, i president de Xarxaprod, una associació que impulsa la creació contemporània i que integra més de 25 centres repartits pel territori català. En aquests moments de crisi sanitària ens veiem obligats a reflexionar sobre el paper que ha de tenir el món de la cultura en l’època post-Covid. ¿Seguim amb l’immobilisme endèmic que les institucions tenen vers el món de l’art o aprofitem la pandèmia per fer un replantejament des de la base, des dels micelis del teixit cultural? ¿Com viviu aquests mesos de crisi sanitària des de la Nau Ivanow i des de la Xarxaprod? ¿Un balanç provisional del món de la cultura en aquesta sacsejada tan forta que hem viscut a tots els nivells? És difícil tenir una mirada global, ja que les realitats, a Xarxaprod, són molts diferents, i justament aquest fet és una de les grans virtuts de la Xarxa: hi podem trobar espai públic, espais privats i espais públics gestionats per privats. Això fa especialment difícil poder fer aquesta foto

global. Per exemple, la Nau, que és una fundació privada que gestiona un espai públic, podem dir que ha viscut uns mesos de redefinició, però no pas uns mesos complicats. El fet que tinguem assegurada la part econòmica ens ha estalviat patiments i ens ha permès de centrar-nos a redefinir projectes, a fer-ne de nous en formats online, que han funcionat molt bé, i a mirar les coses amb perspectiva. Però la realitat dels centres cent per cent privats és ben diferent: ells sí que han patit. L’aturada de les activitats, la no entrada d’ingressos i la incertesa en les ajudes han fet que molts espais estiguin ara mateix en una situació de molta tensió i inseguretat. Podem dir que aquesta crisi ha deixat clara la fragilitat del sector i dels qui hi treballem. Segur que la programació i el funcionament, tant de la Nau Ivanow com de XarxaProd, s’han vist alterats en aquest període de pandèmia. ¿Com heu previst tornar al que ara anomenen “nova normalitat”? Evidentment, tot s’ha vist alterat, i durant un temps poques coses seran iguals que abans. Però una cosa que, crec, hem pensat i hem treballat des de la Xarxa en

aquests temps és, justament, no caure en la idea que la nova normalitat s’ha de basar només en qüestions econòmiques. M’explico. Durant aquestes setmanes, hem vist molts manifestos, cartes i posicionaments amb una visió centrada només en la cultura de consum i en el consum de cultura, però hi ha moltes altres formes de fer cultura que no són omplir les butaques dels teatres o pagar entrades de macroconcerts. Nosaltres, Xarxaprod, som espais de creació, i sovint el nostre objectiu no és —o no és només— omplir, sinó crear, investigar, donar eines i recursos perquè els i les creadores d’arreu puguin dur a terme els seus projectes, que després —sí— ompliran espais. En aquest temps ens hem oblidat molt de com crearem i de com serà aquesta nova normalitat creativa, i de quina relació hem de tenir amb el públic, que potser ha de ser més pròxima, perquè és possible que ja no vulgui omplir grans espais o que li costi més de fer-ho. Potser aquesta “nova normalitat” no deixa de ser un parany. Ara més que mai potser és un bon moment per replantejar les institucions artístiques des de les arrels fins al cimall. ¿Hi estàs d’acord?

ENTREVISTA

Totalment, però no només les artístiques, sinó també les educatives, les polítiques, les socials, etc. Crec que la situació provocada per la pandèmia ens ha demostrat moltes coses, com ara que la societat té moltes eines per fer les coses d’una manera diferent, i que potser cal fer un replantejament global i pensar com encarem aquesta nova pàgina. Si seguim igual i no canvia res, vol dir que no n’hem après. Durant el confinament, hi ha hagut moltes accions sorgides des de la base de la creació, però ara les institucions culturals parlen d’obrir els centres més institucionals sense fer cap reflexió. ¿Una oportunitat perduda? Del tot. Com et deia, si seguim igual i no pensem d’on venim i on volem anar, res no haurà servit. A nosaltres, per exemple, a la Nau Ivanow, ens agrada parar-ho tot, un o dos cops a l’any, i marxar tot l’equip un parell de dies fora de la ciutat i avaluar i replantejar tots els projectes que fem. Això ens permet actualitzar-nos i estar en contacte real —creiem— amb els nostre ecosistema creatiu, que són tots els qui passen per la Nau. Hi ha institucions que en els darrers 10 anys no ho han fet, això.

Els centres d’art que s’apleguen a Xarxaprod són molt variats. ¿És possible pensar en l’autogestió d’aquests centres? Rebre ajudes més que subvencions, que han justificar com si fossin una empresa... És difícil pensar-hi com en un tot, ja que, com dius, entre els més de 25 centres que componen la xarxa hi ha moltes diferències. El que sí que defensem, globalment, des de la xarxa, més enllà de la disjuntiva ajudes o subvencions —que implica entrar en qüestions de concurrència, transparències, etc.—, són les ajudes triennals. Els nostres projectes no són projectes d’un any o d’una temporada, sinó que tenen vocació de servei públic, d’estabilitat, de projecció i visió a llarg termini. Necessitem doncs que les administracions ho entenguin i que ens ajudin a tenir aquesta estabilitat. No podem passar-nos dos mesos omplint formularis i enquestes i dos mesos més preparant factures i extractes per justificar. Al final, només miren les factures i no valoren el projecte que fas ni la memòria que presentes. La Nau Ivanow està situada a Barcelona, però, dins la Xarxaprod, hi ha espais i projectes que es desenvolupen

arreu de territori. ¿Creus que les polítiques culturals del nostre país encara s’encaren massa cap al centre, cap a la capitalitat de Barcelona? Sí. Només has de mirar el mapatge de centres de creació que vam fer des de la Xarxa fa un parell d’anys (www.espaisdecreacio.cat) i l’estudi que l’acompanya, i la foto és devastadora: gairebé el 90% és a l’àrea metropolitana. Aquesta foto, a les administracions no els va agradar gens, però és la realitat. Des de la Xarxa, però, estem treballant i volem treballar per donar més visibilitat als centres d’arreu del territori, i per promoure’ls. Totes aquestes iniciatives que sobreviuen, o intenten sobreviure, en el que podríem anomenar la perifèria geogràfica, rural, de terròs, ¿tenen prou suport o visibilitat? Com deia, afronten moltes més dificultats, ja que sovint pertanyen a nuclis petits quan, en el cas dels centres de creació, el suport més gran sovint arriba de les administracions locals que es creuen els projectes i que hi aposten, però si els recursos que tenen són molt limitats...

ENTREVISTA

“No podem passar-nos dos mesos omplint formularis i enquestes i dos mesos més preparant factures i extractes per justificar”

¿És complicat, per a Xarxaprod, intentar fer pinya tenint en compte l’enorme diversitat de realitats que hi ha dins la mateixa plataforma?

Xarxaprod treballa per adobar el terreny —donar espais— perquè floreixis, sigui quina sigui la teva disciplina. Un espai que, segur, trobes a la xarxa.

No. Jo crec que la diversitat és una gran virtut d’aquest tipus de xarxes. Al final, els problemes i les virtuts són els mateixos, per bé que a diferent escala, però, d’aquesta manera, podem compartir moltes coses, tant les penes com les alegries.

Aquest aiguabarreig de realitats és, doncs, un fet positiu i enriquidor.

Més enllà de les situacions geogràfiques dels centres i dels projectes que componen la Xarxaprod, també hi ha una enorme diversitat pel que fa a les disciplines que es desenvolupen dins de cada espai. La Xarxaprod, ¿com pot articular aquesta heterogeneïtat?

En els últims temps, moltes institucions culturals s’han omplert la boca amb la paraula “interdisciplinari”. Veient, però, les dificultats endèmiques que pateix el món de la cultura, potser ens hauríem de fer més nostre el concepte “indisciplina”.

Aquí és on hi ha la força de Xarxaprod. Nosaltres no defenem tant una disciplina o una altra, o un sector o un altre, com els mateixos espais. Defensem la gestió, l’acompanyament, els projectes que acullen. A la Nau Ivanow tenim un lema de Warren Bennis, que creiem que ho deixa molt clar, això: “Hi ha dues maneres de ser creatiu: un pot cantar o ballar, o pot crear espais on floreixin els cantants i els ballarins.” Doncs això:

Les fronteres entre disciplines són cada cop més invisibles, de manera que la indisciplina és intrínseca als projectes. Però està bé saber quin és el teu punt fort i on et mous amb més força, perquè les necessitats sovint són diferents entre disciplines.

Totalment. Si els espais no existissin en la seva multidisciplinarietat, no hi hauria creadors i creadores.

¿Ser una mica més combatius i inconformistes, fer de l’art, de la cultura, de la creació, un espai de lluita permanent...?

Això sempre. La cultura ha de servir per crear persones crítiques en tot, persones actives i inconformistes. I nosaltres, els espais de creació, tot i que, en molts casos, som espais tancats (pels processos que acollim), hem d’estar sempre oberts al que passa al nostre voltant i ser-hi sensibles. Ho vaig sentir dir un cop a Toni Casares: hem de lluitar per transformar les polítiques culturals en eines per culturalitzar la política. ¿Heu emprès alguna iniciativa concreta des de la Nau Ivanow per encarar aquesta nova etapa? De moment, hem obert tota una línia de formació gratuïta i oline que està funcionant molt bé, i que ha vingut per quedar-se. Aquests dies hem fet vuit càpsules, a les quals s’han connectat més de 1.500 persones de més de 80 ciutats d’arreu del món. N’estem molt contents. ¿I des de la Xarxaprod? Des de la Xarxa hem aprofitat per començar a fer ressorgir l’estudi de centres de creació de Catalunya a què m’he referit abans. Creiem que és una eina molt

important, i que hem d’aconseguir que tots els espais estiguin connectats i en xarxa. Això ens farà més forts per defensar allò que volem.

sobre la taula les dificultats permanents amb què ens trobem per sobreviure dins el món de la cultura. ¿Hem de ser optimistes, però?

Esperem que tota la situació actual ens permeti, com a mínim, tornar a posar

Sempre. L’optimisme no l’hem de perdre mai: són temps complicats i no sa-

bem cap a on van les coses, però, si no som positius i pensem que alguna cosa n’hem de treure, de tot això, encara serà pitjor. Em considero una persona molt positiva i crec que sempre podem trobar aquella oportunitat... Si ets negatiu, no veuràs passar el tren.

Cultura i territori, una aposta Teresa Ibars Territori i cultura, un binomi interessant i amb mil i una possibilitats d’anàlisi i acció, un tema que, sens dubte, feia falta que abordéssim en algun dels dossiers de la nostra revista ARTS: la cultura com a valor i alhora com a motor de creixement des del territori i pel territori. Entre altres coses, parlar de la cultura i del territori ens introdueix en la reflexió sobre les relacions entre els centres de producció cultural, els mitjans de difusió dels qui formalment es consideren pertanyents al món de la cultura i els mateixos centres de consum de productes culturals. Quina és la xarxa i el motor d’aquests aspectes i on es concentren majoritàriament els seus agents ens porta, en conseqüència, a plantejar-nos mapejar els recursos i comprovar la densitat territorial de les propostes. Els nuclis de creació, difusió i consum, alhora que els centres on es concentren la majoria de persones dedicades a la creació, siguin de l’àmbit que siguin, se sobreposen perfectament entre ells coincidint amb els grans nuclis poblacionals, i sobretot al voltant de la principal ciutat catalana, Barcelona. La reflexió profunda sobre la qüestió de territori i cultura ens hauria de permetre plantejar un model més equilibrat territorialment, més just socialment i més solidari amb accions més inclusives pel que fa a població concentrada i dispersa i que obrin noves possibilitats entre els creadors i el públic, tant del centre com de la perifèria. En aquest sentit, considerar atenció i presentar diferents projectes que, situats a les perifèries del món de la cultura i també allunyats territorialment, cada cop més i, sobretot en aquest moment de teletreball que s’endega d’ençà de la pandèmia de la Covid-19, tenen molt a aportar ateses les possibilitats que s’albiren respecte a la descentralització de la vida laboral que, en general, els mitjans tècnics permeten. D’altra banda, volem apuntar que l’activisme cultural des de la perifèria, on existeixen i han existit visions i mons paral·lels i alhora complementaris als que emanen dels centres neuràlgics, suposa un tema de fons del qual encara s’ha parlat poc, tot i haver-se repetit, sistemàticament, al llarg de la història l’existència de persones, idees i centres que opten per aquesta aposta. En aquest sentit, volem posar l’exemple paradigmàtic de Guillem Viladot, creador que des d’Agramunt va ser importantíssim per a la consolidació d’alguns moviments avantguardistes dels anys setanta, com el de la poesia concreta, i com aquesta voluntat va generar una activitat que hauria de revertir encara més sobre el mateix territori. En definitiva, i des d’Agramunt, Viladot es va abstreure del remolí que suposava la metròpoli quant a absorció i assimilació de fenòmens culturals que naixien i creixien en territoris allunyats i demostra com un art d’avantguarda pot ser volgudament i de manera reivindicativa perifèric i alhora important per al conjunt. Això pel que fa a l’àmbit creatiu, però és que en propostes i difusió hem de recollir altres iniciatives que han treballat i ho continuen fent en aquesta línia. Els darrers vint-i-cinc anys han sorgit un seguit d’iniciatives a Catalunya, tant en el sector de la producció com en el de la creació, que han treballat per enfortir-se i visibilitzar-se des dels territoris dispersos i rurals i/o no neuràlgics de Catalu-

nya. Alhora, moltes d’aquestes apostes han creat xarxes (Xarxaprod en seria un exemple) que les promouen i les difonen, que són alhora motor dels mateixos motors (valgui la redundància) territorials i tenen en la reflexió sobre la territorialitat un element comú de treball. I és que el binomi cultura i territori, com dèiem al principi d’aquest escrit, esdevé un camí alhora que una solució a moltes qüestions de l’actual societat. Problemes d’urbanisme, de massificació i, per tant, de qualitat de vida de les persones i de desequilibris per al sistema econòmic i importants impactes ambientals. En aquest sentit, hem volgut reunir en el marc d’aquest dossier diferents iniciatives, disperses en el territori català, que aposten per la cultura des del territori com a motor de creixement i com a opció de vida. Volem incidir en els conceptes cultura i territori entesos com el conjunt de sensibilitats, de valors, d’actituds i aptituds en relació amb el territori i que alhora són proposta i mitjà per assolir l’equilibri ecològic, la justícia ambiental i l’equitat social i amb una aposta ferma per la cultura i centrada en la necessitat de considerar el territori no tan sols com el marc on passa segons què, sinó també com un sistema —o millor dit, ecosistema— que compta amb unes relacions, uns coneixements, uns valors, unes actituds, unes activitats i uns recursos indispensables d’incloure en els plantejaments socials i culturals. Per a la demarcació de Tarragona, Roser Vernet ens explicarà què és el Centre Quim Soler, La literatura i el vi. Aquesta entitat, una associació cultural que té la seu al Priorat, a la localitat del Molar, té com a objectiu, d’una banda, custodiar el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i el foment de l’estudi i la difusió de la seua obra, i, de l’altra, ser un espai que vinculi la literatura i el vi; en definitiva, la literatura i la terra. Per a la de Girona, ens explicaran la seua tasca Maia Kanaan i Pau Marcos, que dirigeixen el projecte Ü del Bac. Aquest espai cultural, ubicat al Bagatell (vall del Bac), un territori molt verge i aïllat, es reivindica fent “cultura als afores” i entenent-la com un àmbit de trobada, d’experimentació, de gaudi, de creació i d’aprenentatge en el qual el paisatge és un element molt important. En el cas de la demarcació lleidatana, Lluís Llobet ens explicarà l’experiència d’un centre que té una llarga tradició de residència de creadors i d’organització d’esdeveniments al cor del Pallars Sobirà. Em refereixo al Centre d’Art i Natura de Farrera. I, finalment, per a Barcelona, Montse Serra, periodista cultural i també editora, ens parlarà de la seua iniciativa amb Vibop Edicions, que centra el seu interès en la cuina, el vi i el paisatge i en tot allò que vinculi art i sentits, i ho fa també des d’una zona allunyada, físicament, del centre de Barcelona. El seu projecte té la seu a Alella i ja compta amb diferents col·leccions: Envinats; una col·lecció de poesia, Clar de Nit; La Panxa del Bou, de gastronomia; una col·lecció sobre música, En-cantada, i el projecte d’una col·lecció dedicada al món del paisatge, el rostre del territori i les ruralitats que s’anomenarà Coma Fosca Coma Clara. Vejam, doncs, com s’expliquen els protagonistes d’aquest dossier.

Centre Quim Soler, La literatura i el vi. Priorat en persona Roser Vernet i Anguera

Al Priorat, comarca rural, poc habitada i terra frontissa entre el Camp i l’Ebre, l’any 2006 una colla de persones decideixen tirar endavant una associació per dur a terme activitats culturals, sobretot al voltant de la literatura, però no exclusivament. L’eix aglutinador és “la literatura i el vi” en un moment en què la revifalla del món del vi i el que s’ha anomenat “la cultura del vi” passa per una efervescència que convida a fer-hi comboi. Aquest binomi fa conlloga amb la figura de l’escriptor Quim Soler, que, tot i ser barceloní de cap a peus, té vincles amb l’espai físic i emocional que veu néixer el projecte.

instrument de dinamització cultural i de col·laboració amb altres iniciatives de cara endins. I per la seua activitat i les complicitats que estableix amb el món literari i cultural de més enllà del coll de la Teixeta i de l’Ebre, un instrument de difusió de la cultura que es promou a la comarca, en tant que “lloc on passen coses fetes des de casa, amb visió local i global alhora”.

Un projecte que, en origen, se circumscriu a un espai privat i que amb la creació del Centre Quim Soler, La literatura i el vi (CQS) passa a ser col·lectiu. I com a tal, comença a caminar. Ben aviat, a mesura que les activitats es diversifiquen, tant en continguts com en formats, i que s’amplia el radi d’actuació dins de la mateixa comarca, el CQS esdevé un

Postals del Centre Quim Soler.

TERRITORI I CULTURA

Biblioteca del Centre Quim Soler. Foto: Xavier Camí.

I també passa a ser, per voluntat pròpia i decidida, un actor que cal tenir en compte en la contribució a la visibilitat d’un paisatge cultural amb ganes d’incorporar-se a un imaginari literari que, massa sovint, es reclou o es redueix als espais simbòlics canònics. Reduccionisme del tot coherent amb una visió de país que categoritza sense parar: paisatges, tradicions, músiques, diversitat lingüística, etc. Categoritza, jerarquitza i estigmatitza, i, conseqüentment, genera desequilibris de tota casta a l’hora de repartir prebendes i càrregues en àmbits diversos. També en la consideració i la valorització del fet cultural. Del conglomerat genèric dels objectius que tenen les persones que impulsen el projecte (difusió de l’obra de l’autor que dona nom al centre, programació d’activitats al voltant de la literatura, el vi i el territori), ben aviat pren cos el que serà el projecte estrella del CQS i que li donarà més sentit. Un projecte que naix paral·lelament amb d’altres que, al Priorat, malden per situar al mapa, i fer-ho d’una determinada manera, una comarca que ha passat de la invisibilitat gairebé total a una posada en escena d’un reduccionisme excessiu, vorejant els estereotips que tant bescantem.

Aquest projecte és Priorat en Persona (PeP). Com el seu nom ja proclama, els protagonistes de l’invent són les persones, i el Priorat, que en certa manera es personifica gràcies als homes i les dones que seran els encarregats, cada edició, de fer viure un territori en directe, i una colla de gent de lletra que ve convidada per fer coneixença d’un lloc que voldríem que esdevingués, també, matèria literària més enllà de tòpics i que generés expressió rica i diversa. De les primeres quatre persones, les de casa, n’hem dit “adalils” (que, segons la crònica del rei Jaume I, designa “els que coneixen les entrades de la terra”), dos homes i dos dones de pobles, edats i oficis diferents que

canvien en cada edició. De moment, 24 persones han fet aquest paper en els anys que fa que va el PeP. Els altres, els autors, tres homes i tres dones cada edició, venen d’arreu dels Països Catalans, també d’edats, gèneres i procedència diversa, i fins ara 35 han estat convocats i han escrit textos inspirats durant la seua estada. Uns textos que s’apleguen en una mena de diccionari que vol conformar un corpus literari fet de retalls de mirades creuades. Un corpus que és obert, sempre en construcció, individual i col·lectiu alhora... Un diccionari fet a moltes mans, amb entrades repetides, sense gaire ordre (tret de l’alfabètic) i amb un concert sense director d’orquestra. Quatre pautes mig pactades i llibertat de tria, de gènere, d’estil i, en algun cas, fins i tot de suport. Aquestes deu persones són convocades a la tardor, en un moment en què la comarca bull, un temps de clarors i contrastos que, a casa nostra, permeten copsar els matisos d’una terra que és més diversa del que els tòpics proclamen. I d’això, els adalils en donen fe. El primer any de cada edició, a l’anada, els escriptors arriben un dijous al migdiatarda i és el moment de les presentacions entre ells i amb els amfitrions del centre. Els dos dies següents, divendres i dissabte, rondaran pel terme. Cada adalil té mitja jornada per fer el que bonament hagi decidit. Dissabte, acabada la ruta, un sopar amb els socis del centre, adalils i algun convidat. I diumenge, la cloenda pública per explicar a cop calent com ha anat tot plegat per als uns i per als altres. Se sol fer en algun poble que no hauran visitat encara. Els espais concrets que els autors coneixeran venen determinats per la tria feta pels adalils. La ruta entre poble i poble, recórrer carreteretes i camins, forma part també de l’escenari i el ritme que compondrà el resultat final de cada edició. La itinerància en aquesta terra nostra de pobles petits escampats pels replecs de l’orografia reconsagrada també ajuda a llegir aquest paisatge. I ja se sap que per escriure cal llegir molt. De tot, en deixem constància en un vídeo que es va fent al llarg dels dies.

A la mateixa època, l’any següent, tornaran, de divendres a diumenge, i aniran a les escoles i als instituts per compartir el que els seus textos han suggerit i provocat en xiquets i xiquetes i nois i noies. Activitats complementàries diverses, i acabem l’edició amb un acte obert de vermut en algun dels pobles de la comarca. I tot queda recollit, ben endreçat, a la web del projecte: textos, entrevistes, vídeos de totes les anades, aportacions del retorn, cròniques, etc.: www.prioratenpersona. cat. Aquí podeu, si voleu, viure virtualment l’experiència terra a terra de cada una de les edicions.

Publicació de celebració dels 10 anys.

Deu anys de Priorat en Persona. CQS.

Deu anys de Priorat en Persona, Dolors Pena - CQS.

Amb motiu dels deu anys del projecte, va veure la llum una selecció dels textos dels 29 primers escriptors que han participat en les cinc primeres edicions. Un tast que permet copsar un xic l’abast de tot plegat. Figura commemorativa per als participants al Priorat en Persona. CQS.

TERRITORI I CULTURA

Entre l’anada i la tornada, cal fer els deures, és a dir, escriure.

TERRITORI I CULTURA

El Centre d’Art i Natura de Farrera, molt més que una residència d’artistes Lluís Llobet i Martí

Context històric i geogràfic

Al Pallars Sobirà hi ha dues realitats territorials extremadament diferenciades. D’una banda, el fons de la vall principal, vora el curs de la Noguera Pallaresa, amb l’eix viari de comunicació que concentra la majoria de la població i de l’activitat econòmica, i des dels anys 90, aquesta dualitat encara s’ha vist més reforçada per l’efervescència dels esports lligats al riu, com el ràfting i el piragüisme, principalment; per la immensa superfície que constitueixen les petites valls secundàries, d’orografia difícil, amb més d’un centenar de pobles, alguns d’abandonats, la majoria buits o molt fràgilment poblats a l’hivern (però amb més habitats a l’estiu), i, finalment, alguns més amb una població permanent que no posa en risc la seva continuïtat al llarg de l’any. El terme o territori d’aquests pobles configura el gran espai de recursos naturals: els boscos de coníferes, les pastures d’alta muntanya, les bordes a tocar dels antics espais de conreu en altura, els prats de dall i conreus al voltant dels pobles, les solanes rocalloses d’aprofitament hivernal... En l’antic paradigma econòmic dominat per l’activitat primària —fins al gran èxode dels anys 60—, aquest era el territori on es concentrava la majoria de la població de muntanya. Si el Pallars Sobirà ara mateix només té una quarta part de la població que l’habitava a finals del segle XIX, en petits pobles com Farrera només en tenim una dècima part: ara, 20-25, i al cens de 1857, 219 habitants! 48

La necessària mà d’obra del vell model de creixement industrial concentrat a Barcelona i la seva àrea, principalment, així com les transformacions tecnològiques i energètiques (electricitat i combustibles fòssils), amb l’afegit d’una guerra incivil pel mig que va partir la comarca gairebé un any seguit, el 1938, tot plegat va transformar i buidar radicalment la muntanya en poques dècades: de l’energia animal (mules, matxos i rucs) com a producció més important a començaments del segle XX, fins a la llet de vaca produïda per centenars de petits productors a la postguerra, i de la llet a la carn, tot concentrant les explotacions en poques dotzenes quan es va entrar a la UE, el 1986. Aquest és el recorregut resumit: del sector primari absolut a la seva residualitat! La comarca s’ha convertit en bona mesura en el jardí de les poblacions urbanes. Els serveis de lleure i esport, els serveis públics, el comerç i la construcció subsidiària dominen l’activitat econòmica dels darrers 30 anys. Aquell sistema de vida que va perdurar, amb pocs canvis, durant segles i que va modelar i humanitzar el paisatge, s’ha acabat. Si hi ha un símbol que exemplifica la gran transformació des d’una economia productiva fins a una altra de banal, és La Bruixa d’Or, l’administració de loteria de Sort, primera en vendes a tot l’Estat. En aquest nou paradigma que aproxima la vida urbana a la rural en termes de sistema de vida, transforma també els seus habitants. Rurbans, és tal com va definir encertadament el col·lectiu de dones pallareses mOntanyanes, els habitants de muntanya en trànsit cap al nou mil·lenni. Justament en aquell nou context, concretament el 1995-96, s’iniciava l’activitat al

TERRITORI I CULTURA Trobada de Xarxaprod, la Xarxa d’Espais de Creació i Producció de Catalunya, en un dels tallers de la Bastida. El CAN és soci fundador d’aquesta xarxa i a hores d’ara ja hi ha uns 25 socis.

Centre d’Art i Natura (CAN, des d’ara) a Farrera. I ho podia fer gràcies a un fenomen sociològic i migratori del qual encara no s’ha fet menció a l’article: entre la segona meitat dels 70 i la primera dels 80, joves idealistes d’origen urbà marxen de la ciutat a la recerca de viure més a prop de la natura, amb sistemes més comunitaris que els acostin a la seva utopia. A Farrera, hi van anar a parar el 1975 un petit grup de joves de Barcelona que van servir de pol d’atracció per a molts altres, no només de Catalunya, sinó també d’Anglaterra i Irlanda, i anys després, d’Alemanya i Holanda. Entre els forasters, hi havia Bernard Loughlin i la Mary, una parella d’Irlanda del Nord que hi van passar un any de la seva vida, s’hi van casar i hi van tenir una filla. Anys més tard, al comtat de Monaghan la parella era responsable de The Tyrone Guthrie Centre, una residència de treball per a artistes amb molt de prestigi. El 1989, de vacances per Farrera, en Bernard convenç un grup de veïns de com en faria de bé a Farrera un servei com aquell, també en zona rural.

Beneficis materials i immaterials pels quals aposta el CAN Així és com va néixer el CAN, la residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món localitzada en un d’aquests petits pobles resilients de què parlàvem més amunt. Amb 1.360 metres d’alçària, Farrera és el darrer poble de la Coma de Burg i dona nom al municipi format per cinc petits nuclis més. Aquesta nova activitat va representar tot un pretext per rehabilitar una part del patrimoni arquitectònic del poble. Com a exemple, valgui la restauració de les antigues escoles de Farrera, però sobretot la de l’antiga Bastida de casa Manresà, un monument de l’arquitectura agrària civil de muntanya de principis del 1800 per una monumental en-

cavallada de fusta a la cara sud reconvertida en taller, espai de residència, cuina-menjador i magatzem. El benefici públic de l’obra va fer recréixer la plaça fins al doble de la superfície original i es va obrir al pas un carrer transversal que havia quedat inutilitzat per la runa. L’estratègia seguida per aconseguir el finançament de les inversions va ser municipalitzar el projecte. Així es com es va poder accedir a programes europeus (Interreg, Leader) que, combinats amb alguns de la Generalitat (1% Cultural, Plans Específics de Governació...), van fer possible completar les instal·lacions l’estiu del 2005. Mentre, l’activitat d’acollir artistes i desenvolupar programes s’havia iniciat amb les antigues escoles, l’Estudi, i amb cases privades. La creació de l’associació sense ànim de lucre Amics del Centre d’Art i Natura, el 1998, va permetre anys més tard, quan el gruix de les inversions s’havien consolidat, gestionar el projecte de forma independent de l’ajuntament. Vint-i-cinc anys més tard dels inicis, les pernoctacions al CAN oscil·len entre 1.100 i 1.400 a l’any, realitzades per unes 250 persones diferents. Els beneficis per al poble, més enllà de les obres públiques (plaça i carrer), són la quantitat d’activitat cultural que s’hi genera, l’ús dels equipaments pels mateixos veïns més enllà dels residents i la generació de tres llocs de treball. La biblioteca —amb connexió a Internet i calefacció a l’hivern—, presentacions d’artistes, petits festivals, concerts, debats, projeccions... són un benefici directe per als habitants més enllà de les noves relacions personals que s’estableixen entre farrerencs i residents del CAN. Els efectes econòmics són també positius per a la comarca, amb l’ús del transport públic, les compres en supermercats i botigues i molts altres subministraments. Però tan importants o més encara que els econòmics són els beneficis a la

TERRITORI I CULTURA

Aplec Saó, petit festival d’arts a la natura que es realitza a mitjans d’octubre (performance de l’artista occità Carl Hurtin).

cultura. La formació a través de cursos no reglats ha estat un dels pilars del CAN. A cavall de l’art i la ciència, de la teoria i, sobretot, de la pràctica, el CAN és escola d’il·lustració científica, de gravat i paisatge, de fotografia, de cuina saludable, de plantes i cosmètica natural, d’ornitologia, de dibuix i energia, d’escriptura, de cant..., i de molts altres espais de reflexió a través de tallers i seminaris, cicles i presentacions, sempre oberts al públic. El CAN ha consolidat petits festivals, com el de Poesia als Parcs, al juny, i l’Aplec Saó d’Arts i Natura a l’Alt Pirineu a mitjans d’octubre (https://www.aplecsao.cat/), amb gran participació comarcal i que contribueix a la desestacionalització de les activitats de muntanya. Programes com Fem escola per a la canalla o Divendres creatius! per a artistes i creadors residents a l’Alt Pirineu cohesionen el sector educatiu i cultural de la regió. Recerques de musicologia sobre les polifonies masculines van aportar molta llum i un bon material acústic, visual i literari sobre els Cantadors del Pallars. L’educació ambiental especialitzada és des del principi una de les àrees que tractem des del centre. Centenars d’universitaris (sobretot de la UAB, però també de la Universitat de Girona) han passat per les nostres instal·lacions per fer pràctiques de geografia de muntanya i desenvolupament local. L’interès de l’alta muntanya com a objecte de recerca va determinar des del primer moment, el 1996, que el Grup de

Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (UAB) usés el CAN com a plataforma d’estudi. La recerca sobre l’evolució del paisatge des de l’última glaciació fins als nostres dies (només uns 17.000 anys!) és de llarga durada i ja s’ha convertit en un dels cursos d’estiu més veterans, amb tretze edicions celebrades, el Curs d’Evolució del Paisatge. Més enllà de la nostra vall, a la veïna Vallferrera, i concretament al poble d’Alins, d’uns anys ençà s’hi celebra la Fira del Ferro amb molt d’èxit. S’hi han implantat uns itineraris per les antigues mines i carboneres i ja hi ha un petit museu de la metal·lúrgia a l’aire lliure. Res de tot aquest nou recurs turístic cultural hauria estat possible sense els estudis sobre l’evolució del paisatge que, localitzat al bosc de Virós, va donar molta llum sobre el passat d’aquesta activitat minera i de primera transformació.

Una porta oberta al món A més, però, el CAN ha tingut una vocació internacional des del primer moment, vocació que amb la perspectiva dels anys ha estat clau per a la seva supervivència com a projecte fins als nostres dies. Tant els usuaris internacionals (de més de 50 estats diferents) com els programes europeus han generat interaccions de gran interès no només per als residents, sinó també per als mateixos veïns del poble i per a aquells ciutadans que s’han acostat a les nos-

TERRITORI I CULTURA Farrera, nucli del poble amb l’església de Sant Roc, i just sota la Bastida, seu central del Centre d’Art i Natura.

tres instal·lacions. L’estratègia de participar primer en una xarxa internacional, Res Artis, i des de fa uns anys en una segona, Alliance for Artists Communities, ens ha permès arribar a un mercat d’usuaris internacional (Amèrica del Nord, Europa, Oceania i el nord d’Àfrica, principalment), però també a conèixer personalment interlocutors que ens han dut a poder participar en programes europeus com, per exemple, l’últim, Frontiers in retreat, amb participació de vuit residències de set estats de la perifèria europea i 25 artistes involucrats, dos d’ells, catalans proposats pel CAN. Les beques d’intercanvi han permès a artistes d’aquí treballar en projectes com HIAP de Hèlsinki (Finlàndia), l’UFA Fabrik de Berlín (Alemanya), el The Tyrone Guthrie Centre d’Irlanda, l’NKD de Dale (Noruega) o Artellewa de Giza (Egipte), alhora que artistes d’aquests països eren acollits al CAN. Actualment oferim un parell de beques internacionals, Art i Natura a la Creació, per a estades de dos mesos a Farrera conjuntament amb el Centre d’Art la Panera de Lleida.

Mala salut de ferro No tot són flors i violes, cal explicar també les pedres a les sabates! Amb uns edificis de titularitat pública municipal rehabilitats i edificats per esdevenir residència de treball, des del 2007 el CAN és gestionat per una entitat privada sense

ànim de lucre, Amics del Centre d’Art i Natura, amb uns 115 socis. Aquest model d’autonomia de gestió del servei hauria pogut donar estabilitat al projecte, però raons econòmiques l’han tingut tenallat des del 2005, primer pel pagament d’un lloguer a l’ajuntament que per principi de servei cultural no s’hauria hagut d’implantar mai, després, per la crisi econòmica del 2008, que va comportar retallades radicals a la cultura, que va passar del 2% del pressupost de la Generalitat en època de Maragall al 0,6 actual (2019). En el cas concret del CAN, des del 2013, el suport públic anual s’ha reduït a una dècima part! Cal dir que les vicissituds s’han suportat més bé compartides amb la Xarxa d’Espais de Creació i Producció de Catalunya (Xarxaprod), l’entitat que defensa els interessos del sector des del 2006, any en què va ser fundada amb la nostra participació.

I ara la Covid-19, per si ens envalentíem massa! Com haureu deduït, lectors i lectores de la revista ARTS, el centre és molt més que una residència d’artistes: és un projecte de desenvolupament local, amb vocació de servei públic, que fomenta la creació cultural i en fa el seu motor principal i raó de ser. Si singularitzem els nostres petits pobles utilitzant el recurs cultural com a eina central, reforçarem sistemes de desenvolupament més sostenibles i més adequats al model d’assentament territorial que hem heretat als territoris rurals i de muntanya.

TERRITORI I CULTURA

.. Ü del Bac, cultura als afores Maia Kanaan i Pau Marcos

Ü del Bac neix a partir del desig de fer germinar un espai cultural que feia temps que ens movia, però que no trobava el seu lloc en l’espai urbà on el plantejàvem inicialment. Després d’haver estat en contacte amb centres de creació i cultura fora de l’àmbit urbà, la perspectiva de vincular aquest projecte amb el Bagatell, de la Vall del Bac (Vall de Bianya), que és la casa familiar i actualment un dels refugis de l’Alta Garrotxa, li va donar sentit i forma, perquè ens permetia obrir una nova possibilitat de relació amb la vall més enllà de les activitats habituals d’aquest indret, com la ramaderia, l’agricultura o el turisme i, al mateix temps, ens permetia contribuir a descentralitzar la cultura i apostar per desplaçar i multiplicar els centres. Amb aquesta finalitat es va crear l’Associació Ü del Bac, que va començar l’activitat pública el juny del 2018, amb una programació estiuenca. Des d’aleshores, el projecte d’Ü del Bac ha anat agafant cos i, a poc a poc, creixent amb la voluntat de tenir activitat regular al llarg de tot l’any, i s’ha definit com un petit centre d’experimentació i creació, d’exhibició, aprenentatge i reflexió. És un projecte modest i humil que neix de la convicció de la necessitat de crear i proposar un altre model de cultura en un espai natural. Així, de manera semblant als arbres del seu entorn, creix lentament, sense presses, però amb la voluntat de crear arrels prou sòlides per fer-lo durar al llarg del temps. Ü del Bac es troba vertebrat a partir de diferents línies de treball. D’una banda, hi ha la part més visible i oberta al públic, que pren la forma d’una programació que es porta a

Marga Socias. Foto: Belén Martínez.

TERRITORI I CULTURA Ü. Foto: Nirvana Jiménez.

terme durant els mesos de finals de primavera, estiu i inicis de tardor a l’aire lliure. Les programacions de la temporada 2018 i 2019 han ofert al públic una mirada diversa a partir de propostes de diferents naturaleses artístiques, que tenen en comú dirigir la vista i l’atenció cap als elements que trobem a l’entorn més proper. En aquestes vetllades, s’ofereix sopar amb els aliments dels productors artesans i de proximitat. La programació d’aquest 2020, que havia d’iniciar-se durant el mes de maig, s’ha vist afectada per l’actual situació. D’altra banda, també acollim petites residències de creació. El fet que el Bagatell també sigui refugi de muntanya permet poder acollir els residents i oferir-los un espai de treball les èpoques en què el refugi té menys ocupació. Una altra de les línies de treball és el vincle amb els centres educatius de l’entorn per conèixer i involucrar-los en els processos creatius que es portin a terme a Ü del Bac. Arran de la crisi sanitària de la Covid-19, aquest any hem hagut de repensar tota la programació que teníem preparada i s’ha decidit compensar la falta de programació estiuenca amb l’inici d’un projecte amb els centres educatius del municipi. La Vall del Bac és un indret poc conegut de l’Alta Garrotxa catalogat com a EIN (Espai d’Interès Natural) i, de fet, l’entorn on ens trobem és un element indestriable de la naturalesa del projecte, que vol estar-hi situat, atent a les característiques del lloc on arrela: l’espai natural, les persones que l’habiten, els costums i la història del lloc. Entenem la cultura en un sentit molt ampli i, més enllà de les diverses disciplines artístiques, pensem que és necessari dirigir la mirada cap al territori que ens envolta. De fet, definim Ü del Bac amb el subtítol “cultura als afores”, en el sentit que es

Poulain Jars. Foto: Nirvana Jiménez.

troba als afores dels circuits culturals convencionals, però al mateix temps aquests afores ens són font d’inspiració, motor de treball i eix del projecte. En aquest sentit, ens és inspirador i revelador un fragment del llibre Paraules locals, de Perejaume: “[...] Us convido a fer una especial atenció a aquesta possibilitat de conrear l’espai: en l’espai de l’espai, podríem dir-ne: en l’espai que es fa espaiós. Com si hi hagués una llavor de l’extensió. Com si hi haguessin veritables plançons tendres de terra plantats en terra [...] Tot això lligat, és clar, no amb la idea d’ocupar l’espai com si l’espai fos una cosa inerta, sinó amb la idea d’habitar-lo realment, de ser-ne, de fer-ne: de viurehi i viure’n. [...] Perquè l’espai és sempre generós, sobretot si el tractem bé i sabem fer-li els deguts compliments. [...].” Tot i que el nostre centre d’operacions és la Vall del Bac, tampoc tanquem la porta a portar a terme activitat en altres entorns, en vinculació amb altres projectes. Al llarg d’aquests dos anys hem teixit aliances amb persones, entitats, projectes i iniciatives del territori, com Sismògraf, el festival de dansa a Olot; Òmnium Garrotxa; la Bianyal; Nau Côclea; Nyam Nyam; Cultural Rizoma, o El Convent de Pontós, entre d’altres. A més d’aquests vincles amb altres iniciatives, Ü del Bac és possible gràcies a la complicitat de l’ajuntament de la Vall de Bianya, que hi ha donat suport des dels inicis, així com a l’empenta de molta altra gent sense la qual el projecte no seria possible: familiars, amics, artistes col·laboradors, veïns, etc. Us convidem a conèixer una miqueta més del projecte consultant www.udelbac.cat! 53

TERRITORI I CULTURA

Vibop Edicions o quan el vi impulsa un projecte literari Montserrat Serra

Vibop Edicions és una petita editorial que va néixer el febrer del 2018. Aleshores no ho sabia, però era un projecte que contenia molta temeritat. Perquè una de les primeres ensenyances que en vaig treure és que fer llibres és una de les feines més boniques del món, mentre que vendre’ls, és de les més difícils. Durant anys vaig alimentar la idea de crear una col·lecció de plaquetes (llibres de petit format i de menys de seixantaquatre pàgines) que vinculessin el vi amb les arts i la creació, d’una manera oberta, heterogènia i heterodoxa. Era una conseqüència lògica de la meva formació i del meu paisatge: d’una banda, marcat pel periodisme cultural i, de l’altra, per la vinya i el vi. Aquests dos mons han estat els meus centres d’interès i de gaudi i fa anys que impulso activitats que els posen en relació.

perquè hagi resistit l’empit del totxo i no hagi desaparegut completament. Avui, en aquesta població tenim dues valls vinícoles, la vall de Rials i la vall Cirera, que fan frontera amb els pobles veïns, i que s’han convertit en la joia més preuada d’aquest municipi, tot i que les polítiques agràries continuen essent inexistents per recolzar el paisatge i recuperar la pagesia. Com en seria de diferent el poble si la majoria de propietaris dels terrenys de la vall de Rials haguessin aconseguit convertir aquest espai vinícola en un polígon industrial, com volien. A la dècada dels vuitanta va començar aquesta batalla, que s’ha guanyat ara fa només dos anys, sortosament a favor de l’agricultura i del bé comú. Hauríeu de veure com, un cop iniciat el desconfinament, els espais vinícoles han estat els més passejats i viscuts per la gent d’Alella i dels pobles del voltant.

El paisatge

L’editorial

Soc nascuda a Alella (el Maresme), al costat de Barcelona. Només ens separen uns setze quilòmetres de la metròpolis. Ens diuen periurbans. En aquest territori, durant cinquanta anys la urbanització s’ha anat imposant al sòl agrari. Ja sabem que l’abandó de la pagesia i la minva del paisatge agrari ha estat una tendència general, de país, però en aquestes zones tan properes a Barcelona, s’hi ha acarnissat. El Baix Maresme era sobretot zona de vinya, horta i planta ornamental.

He començat parlant del paisatge vinícola i agrari, perquè sense entendre aquest paisatge no existiria Vibop Edicions. L’editorial va començar amb la col·lecció Envinats: petits llibres que trenen el vi amb les arts i la creació. Llibres bonics, càlids, delicats, agradables de tenir entre les mans. Aquesta primavera hem arribat a la plaqueta número 10.

En aquest temps, la vinya ha perdut centenars d’hectàrees de cultiu, a Alella. I, tanmateix, ha estat prou resilient

Vam començar amb dos títols que són una mena de declaració d’intencions: Josep Roca, a l’avantguarda del vi, que aplega dos tasts importants fets pel sommelier en aquests darrers anys, i Les olors en la literatura, una selecció de

TERRITORI I CULTURA Llibres. Foto: Albert Salamé.

cites curtes que parlen de les olors, a cura de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà. El primer llibre és molt vinícola i vínic, parla de grans vins del món des d’una sensibilitat i respecte pel paisatge i per les persones que els fan. L’altre títol ens porta directament a les aromes, un àmbit indestriable del vi, i de com les han expressat alguns grans escriptors. La col·lecció és rica i diversa i conté uns binomis o vasos comunicants que li confereixen un ritme intern: la relació “vi i literatura”, amb títols com Vins de memòria, un aplec d’articles memorialístics on apareix el vi, escrits per personatges del món de la cultura; Els raïms immortals i altres textos, de Narcís Comadira, on el poeta parla de Josep Carner i ens relata un viatge per la Borgonya i la Xampanya, i l’última plaqueta que acaba de sortir, Vi i benzina, de l’escriptor Julià Guillamon, que conté quatre contes originals deliciosos a la manera de Joan Perucho. La relació del vi amb l’art la posa el magnífic desplegable obra de l’artista Joma, que il·lustra el cant del Ciclop de l’Odissea, una de les parts del clàssic d’Homer on el vi juga un paper determinant. Tenim el binomi “vi i disseny” protagonitzat pel dissenyador gràfic Enric Satué, Vins, vinets i vinasses, que conté una important selecció de treballs vinculats amb el vi i la gastronomia, una part important dels quals són inèdits. I relacionem “vi i història” a la plaqueta A taula amb Eiximenis. Com beure i menjar a l’edat mitjana, de la historiadora Cristina Armengol, on trobem textos originals d’Eiximenis plens d’humor, traduïts al català actual.

Apareix el binomi “vi i paisatge”, molt literari també, al llibre Priorat en persona, perquè aporta una selecció d’entrades de diccionari sobre el paisatge del Priorat elaborades per vinti-nou escriptors que han participat en el projecte homònim, que impulsa el Centre Quim Soler, La literatura i el vi. I en la línia del llibre de Josep Roca, també hem publicat Bodegons amb ampolla de vi, de l’enòleg Eduard Puig i Vayreda, que aplega quatre conferències que l’humanista va pronunciar als anys vuitanta en què relacionava vi, gastronomia i cultura. La col·lecció Envinats no només és la primera que va iniciar Vibop Edicions, sinó que a través d’ella hem començat a construir una comunitat de lectors que amb el temps anirem cuidant, ampliant i fent més sòlida i complexa. Creiem que cal explorar maneres noves de relacionar els llibres amb els seus lectors. Així, des de l’inici, a més de ser presents a les llibreries, també hem iniciat una línia de subscripció que permet que els llibres de la col·lecció Envinats (només d’aquesta col·lecció) arribin a casa dels subscriptors quan surten al carrer. El nostre compromís és editar quatre plaquetes cada any.

Altres col·leccions Vibop Edicions és un projecte d’equip. No seria possible sense la direcció d’art i maquetació de Josep Puig, la producció editorial de Ramon Ruiz, l’administració de Laia Rúbies, la correcció de Martí Crespo i Bel Zaballa. Després d’engegar la col·lecció Envinats, també vam començar a definir dues col·leccions més, La Panxa del Bou, vinculada

TERRITORI I CULTURA

Vibop, autors i editora. Foto: Albert Salamé.

a la gastronomia, i Coma Fosca, Coma Clara, relacionada amb el paisatge. A mitjans de juny hem portat a impremta el primer títol de la col·lecció ”La Panxa del Bou”, Simenon i Maigret s’entaulen, que va escriure el gran crític gastronòmic de Le Monde Robert J. Coutine, detractor bel·ligerant de la nouvelle cuisine. En una primera part, el llibre ens acosta als gustos culinaris de l’escriptor George Simenon i de com els trasllada al seu estimat personatge més gormand, el comissari Maigret. La segona part del llibre conté la llibreta de receptes de Madame Maigret.

En la col·lecció de poesia, també s’hi compta el volum Poetes del Maresme, una antologia que va servir per celebrar els deu anys d’Espais de Poesia d’Alella. Aquest volum exemplifica la voluntat de Vibop Edicions de vincular-se amb la comunitat més immediata, que és la local. Soc del parer que el lloc és la gent i que contribuir a la cultura de la comunitat on vius és necessari per ajudar a fer-la millor.

Però un cop havíem bastit l’estructura empresarial per tirar endavant aquestes tres col·leccions, ens vam adonar que podíem fer més llibres i més diversos, encara. La realitat ens va estirar i vam obrir una col·lecció de poesia, A Clar de Nit, que s’ha anat conformant com una col·lecció de poesia compromesa i reivindicativa. Així, vam començar amb 1-O. Trenta poetes per la llibertat, que conté un aplec de poemes escrits, la majoria, arran de la repressió exercida per la policia i la guàrdia civil espanyoles durant el referèndum d’independència de Catalunya. El número tres de la col·lecció és Poemes de combat, de Joan Brossa, triats per Joan M. Minguet, on veiem el poeta quan escriu contra la iniquitat del poder, o fa lloances als rebels del seu temps, parla també de nosaltres, de la rebel·lia del present. I enguany també hem estrenat la col·lecció En-cantada, de música, amb la plaqueta Parlant de música, de Margarida Hervàs, que conté una selecció d’articles de la secció homònima que la lingüista fa al programa Tots els matins del món, de Catalunya Música.

Amb aquesta voluntat d’aportar i retornar a la comunitat una part del coneixement i l’experiència viscuda, Vibop també és el paraigua d’altres activitats que reverteixen en la vida cultural del municipi i que en moltes ocasions s’estenen a altres pobles de l’entorn i del país, la majoria de les quals vinculen vi i creació i s’apleguen a la web www.vibop.cat.

Projectes culturals i vinícoles nascuts al territori

El periodisme cultural m’ha portat a mirar el vi des del seu vessant més cultural i de creativitat. És aquesta part del vi que m’interessa, com també la que s’expressa a través dels sentits i que es vincula amb un paisatge sostenible. I m’és fàcil relacionar aquests àmbits a fi que en neixin projectes. Així, vaig fundar la revista Papers de Vi l’any 2008. I a partir del 2013 també vaig crear les sessions Literatures amb sentits i els projectes Nit de la pansa blanca i Tasts narrats. Literatures amb sentits és una activitat que fem cada últim dimecres de mes al centre d’art Can Manyé d’Alella. Són sessions literàries en les quals maridem vins de la

TERRITORI I CULTURA Vinyes i mar, Alella. Foto: Mariona Serra.

Denominació d’Origen Alella. Convidem autors, editors i traductors per parlar de llibres concrets o d’algun tema literari. Al llarg d’aquests anys hem fet gairebé una seixantena de sessions. Aquesta activitat té el suport de l’ajuntament. També la Nit de la pansa blanca compta també amb el suport del consistori i se celebra un cop a l’any. Aquesta proposta és dedicada a ampliar coneixements i mirades sobre aquesta varietat de raïm, la més genuïna del nostre territori, i proposa una sèrie d’activitats artístiques i vinícoles, sempre originals i sorprenents: la instal·lació gegant d’uns mots encreuats vinícoles per resoldre de forma col·lectiva; un planetari portàtil que ens mostra les constel·lacions en temps de verema; pel·lícules destacades del MostFestival; un banquet odisseic, o la màgia vínica proposada pel Mag Hauson. Nit de la pansa blanca forma part d’una programació més àmplia, el Vi+, que engloba tots els municipis de la DO. Una aItra activitat que oferim és el Tast narrat, que construeix un relat on apareix el món vinícola i que maridem amb els tastets gastronòmics d’un restaurant i un tast de vins. Entre els tasts narrats que hem confegit, hi ha Les veremadores de Lola Anglada, sobre la història d’aquesta dibuixant i pintora i el seu vincle amb un paisatge de vinyes; El celler de les Galeries Laietanes i el vi de fa cent anys, sobre aquest emblemàtic establiment de la Barcelona de primers de segle i les pintures de borratxets que contenien les parets del celler i que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya; Joan Vinyoli, encén

el vi, dedicat a la vida i l’obra del poeta, autor d’una poesia que és plena de referències vinícoles, i Miró, Manolo, Maillol i el seu paisatge vinícola, perquè tots tres artistes van viure en zones rurals que van marcar la seva obra. Aquesta activitat la fem amb la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella, dins el programa Biblioteques amb DO. Un final Engegar Vibop Edicions ha suposat posar en marxa un no parar de vida literària i activitats culturals que s’hi vinculen. Tot i ser un projecte amb voluntat generalista, no circumscrit al món estrictament local, crear comunitat és important i formar part de la comunitat, també, de manera que tots els llibres que editem es presenten a Alella, i també a tots els espais i llibreries del país que ens ho demanen. Els diferents títols han voltat prou: hem estat presents en molts municipis del Maresme (Teià, Cabrils, Argentona, Sant Pol, Calella, Canet…), a Lleida, al Vinseum de Vilafranca, en diferents pobles del Priorat, Sitges, Llorenç del Penedès, l’Escala, Barcelona, Agramunt, Palma… Amb la pandèmia aquesta vida se’ns ha estroncat temporalment i la trobem molt a faltar. Creiem en la cultura i en compartir. Vibop Edicions és un projecte incipient que va consolidantse de mica en mica. En aquest camí, he anat aprenent moltes coses, la majoria de l’ofici, però d’altres que el depassen. Apunto aquesta: crec que un catàleg editorial és un mirall que ens mostra i ensenya com som. Esperem que us agradi el que hi veieu. 57

30 ANYS D’ARTS. 50 NÚMEROS

MUSEU DE LA MECANITZACIO AGRARIA CAL TREPAT DE TARREGA MUSEU DE LA CIENCIA I DE LA TECNICA DE CATALUNYA

Av. Josep Trepat Galceran, s/n 25300 Tàrrega · T. 973 311 616 informacio@museu trepat.cat www.museutrepat.cat

MUSEUS OBERTS

segurs i saludables

DIVERSÀRIUM Te x t : E r i k a P e n a i F r a n c e s c C a t a l à Fotos: Erika Pena

LaKabana, ”new design & old printing” Aterrem en un racó de Ponent i arribem a una casa on ens trobem amb l’Erika i l’Àlex, i en un no res ja som dins LaKabana, el seu laboratori refugi d’experimentació amb màquines del segle passat, quan els tipus de lletra eren de fusta i plom i no els havies d’anar a buscar a la finestreta del marge esquerre del processador de text. Aquí es treballa amb sensacions perdudes, que valoren el gaudi de la textura del paper als dits, i sempre es va a la recerca de la satisfacció que tants impressors han tingut: traure la màcula que la tinta ha deixat al paper en un nou projecte. LaKabana és la il·lusió d’un enginyer mecànic, Àlex Moreno, i d’una dissenyadora gràfica, Erika Pena, tots dos amb ganes d’experimentar el disseny amb processos d’impressió obsolets, mantenint la part més analògica, tradicional i romàntica de la pressió sobre el paper... En aquest món tan saturat de tecnologia, ells són aquest estudi de disseny no convencional que pren per bandera el letterpress. El letterpress, o impressió tipogràfica, és una tècnica d’impressió directa dels tipus de fusta o gravats inventada per Gutenberg a finals del segle XIV, la qual es va anar perfeccionant i va tenir el seu auge durant el segle passat, abans de la transformació digital de les impremtes. Una de les característiques principals d’aquesta tècnica d’impressió és el baix relleu que deixa la planxa gravada amb el dibuix quan es pressiona sobre el paper. I aquí hi ha el secret: no sortiran mai dos projectes iguals, perquè s’ha treballat cada impressió de forma diferent, harmonitzant el paper, el disseny i cada acabat a fi que la impressió sigui única, i perquè aquest procés manual, gairebé artesanal, fa que la impressió es pugui personalitzar completament, de manera que el resultat es podrà imitar, però difícilment igualar. Aquesta singularitat és el que cerca qui avui dia surt de la uniformització que el procés industrial ha portat a tot tipus de produccions —ni les arts gràfiques se n’han salvat. La impressió digital, que tantes portes ha obert a l’edició, amb acabats professionals des d’una petita impressora, mai no aconseguirà plasmar aquesta ànima que la pressió del plom deixa en un paper gruixut adobat amb olor de tinta i dissolvent. Foto de capçalera: Llibreta.

Estudi.

De LaKabana en surten des de papereria corporativa fins a invitacions de boda amb papers de cotó, stampings (daurats, platejats i metal·litzats amb foils) i encunys (formes definides per crear packagings). Com han arribat fins a aquests productes, l’Erika i l’Àlex? Provant i equivocant-se, i provant i compartint coneixements amb els darrers maquinistes que queden d’una generació que no va conèixer una altra manera de treballar, en una transmissió de saviesa que ha estat com les d’abans, quan els aprenents es formaven amb els consells que els donaven els seus oficials i amb les feines que els ensenyaven. Tot això necessita molta passió i ganes d’aprofundir en un univers que està sent recuperat per aquest gust pel vintage que ha aportat la modernitat. Tornem, però, als orígens per explicar-ho d’una altra manera, la visió dels seus protagonistes... D’on ve, LaKabana? El nom va sorgir de la paraula cabana, que identifica els protagonistes amb l’entorn —cabana és el nom amb què els pagesos anomenen les antigues construccions disseminades pel camp—, però s’escriu amb la k d’Erika: ella hi ha fusionat el nom per fer-lo més seu. I després es connectarà amb el món exterior amb www.lakabana.com. L’Erika i l’Àlex tenien el camp com a locus amenus del seu projecte de vida. Estar en contacte amb

Nosaltres.

Màquines.

Chivalet.

Llibreta.

els arbres, les plantes i els animals els ha fet i els fa sentir bé. Volen estar totalment alineats amb una vida més sostenible, simple, responsable, en contacte amb la natura, i volen que això també s’expressi a través dels seus dissenys i la seva manera de fer, perquè aquesta és la seua aposta vital. Com ho està sent ara l’aposta que ha fet l’Erika llançant-se a crear projectes personalitzats per a cada ocasió que es presenta.

visibilitat a la nostra història d’amor amb el letterpress”, i a la nostra seu: LaKabana.

L’eslògan New design & old printing és una síntesi del que realment fan: dissenys actuals creats amb el nou programari informàtic, però impresos amb tècniques antigues. Davant de les seues estimades Heidelbergs, de més de 100 anys, hi ha un escriptori per a un Mac: el vell i el nou units per donar vida a la creativitat de l’Erika i a l’acció mecànica de les velles màquines d’imprimir apanyades per l’Àlex. “Un dels primers contactes que vam tenir amb la impressió tipogràfica va ser fa uns anys, col·leccionant alguns tipus de plom que trobàvem en mercats, antiquaris o encants. Fins que un dia l’Àlex em va regalar una petita Adana, una màquina d’impressió molt manual i antiga que havia de ser un objecte decoratiu per a casa... Això ens va despertar molta curiositat per aquest món de la impressió artesanal letterpress.” LaKabana va començar a imprimir fa quatre anys, inicialment com una afecció, per pura experimentació, sense cap pla de negoci. Van ser molts mesos de proves, d’anar intentant entendre les màquines i el seu funcionament, purament mecànic i molt complex. Paral·lelament, compaginant-ho amb les seues feines, van donar-se a conèixer a través del web i d’un perfil a les xarxes, on podien mostrar els treballs que realitzaven i el procés que seguien. “En definitiva, donàvem

Fer renéixer una impremta tancada, per obsoleta, va ser com retornar al passat. Els convidava a abaixar el ritme, a fer les coses d’una forma molt més conscient... Cada disseny, cada planxa, cada mil·límetre, cada elecció de paper, cada formulació de tinta... és un procés molt lent i costós, si es compara amb les tècniques de la impressió convencional. Però la impressió noble letterpress aporta un gran valor diferencial a l’obra gràfica: aporta importància als materials, als acabats de qualitat, a les textures, tan palpables… El resultat de la impressió artesanal és extraordinàriament atractiu i fa redescobrir altres sensacions més enllà de les visuals. De forma molt orgànica, LaKabana va madurant a poc a poc, superant nous reptes, creant nous projectes i perfeccionant tècniques. Tot i que el món està encaminat cap a un model de transformació digital, ells creuen que hi ha un espai per sentir el paper i promoure la impressió artesanal, aquella sensació que encara cerquen els qui llegeixen els llibres en paper, els qui oloren la tinta en obrir les pàgines de la darrera novel·la que han comprat... i que els clients de LaKabana trobaran en cada regal que l’Erika els farà, amb un projecte únic i apassionat com és aquest estudi.

Bodes.

DIVERSÀRIUM Quintí Casals Bergés

Enric Arderiu Valls (1868-1920): en el centenari de la seva mort Enric Arderiu, polièdric com pocs, fou un home clau en la consolidació del catalanisme lleidatà contemporani. Seguit per la joventut lletraferida i nacionalista ponentina del moment, Arderiu aconseguí bastir un aura indestructible entre el catalanisme nacional al marge de qualsevol atac o tendència. La seva mort fou plorada, a parts iguals, per tots els grups catalanistes del moment a Ponent: republicans com Francesc Macià, amb qui convisqué a Lleida al tombant del segle XIX, o Frederic Godàs, amb qui fundà el Liceu Escolar, així com per carlins com Joan Bergós Dejuan, o els de la Lliga Regionalista, com Romà Sol i Mestre. I això fou així, perquè Arderiu aconseguí l’estima de tot el catalanisme lleidatà. Com a valent promotor de la cultura catalana, s’oposà sempre als abusos del poder central espanyol. Home d’acció, en la seva joventut arriscà la vida i l’estatus socioecòmic per reivindicar o defensar la cultura catalana. La seva mort, a primers del juliol del 1920, ara fa 100 anys, fou sentida com poques i considerada una pèrdua irreparable en el teixit social lleidatà. Nascut a Linyola el 25 de novembre de 1868, el jove Arderiu estudià Filosofia i Lletres a Madrid i tot seguit aprovà unes oposicions del cos nacional d’arxivers el 1894. Destinat a Lleida com a arxiver d’Hisenda, es va veure amb cor de fundar i dirigir una escola al carrer Cavallers de Lleida anomenada Santiago Apóstol per al curs 1894-18951, que tancà en 1897. Després de moure’s en els ambients conservadors i carlins, inicià el seu compromís amb el catalanisme, tal com confessava en una carta al duc d’Almenara el 1900: “desde 1895; si bien no se me conocen otras manifestaciones de catalanismo que las literarias, aunque yo creo en el catalanismo de las Bases de Manresa.”2 En conseqüència, si fem cas del que deia en aquella lletra, Arderiu s’inicià en el catalanisme de la mà de la conservadora Unió Catalanista, associació de la qual era soci i que fou l’encarregada de redactar les Bases de Manresa el març de 1892 inspirades en el retorn modern de Catalunya a l’estatus confeFoto de capçalera: Baixada en barca del 1900. Catalunya [08/07/1920], p. 1. Arxiu de l’IEI.

Enric Arderiu Valls el 1920. Catalunya [08/07/1920], p. 1. Arxiu de l’IEI.

derat previ a la guerra de Successió. En la redacció i signatura d’aquest document, no participaren els primers republicans catalanistes del moment, encapçalats per Valentí Almirall, i sí els elements més conservadors, catòlics i tradicionalistes del catalanisme del moment, com els carlistes, la burgesia proteccionista i la Lliga Regionalista. Però en Arderiu, més que un polític hi hem de veure un intel· lectual tot terreny, preocupat pel desenvolupament de la cul-

DIVERSÀRIUM

Signatura d’Enric Arderiu. Arxiu de l’IEI.

Claustre de professors del Liceu Escolar de Lleida. Cedida per Josep Varela.

tura catalana, en perill davant la maquinària uniformadora espanyola. Tal com afirmà en el seu dia Josep Borrell, Arderiu representava “el típic [treball] de «l’intel·lectual perifèric», d’una molt diversificada activitat, encara que plantejada amb molta coherència [...] el cas d’Arderiu és d’una complicada varietat, filla de l’anhel que inspirà la seva obra i del desconsol que li produïa veure que a tot s’havia d’atendre, perquè tot restava inconscientment abandonat”. Tanmateix, segons el mateix Borrell, “la tasca d’Arderiu es reparteix entre tres activitats: recerca històrica, periodisme i activisme politicocultural, a més de les edicions i els estudis de caire filològic”.3 Per tant, trobem un Arderiu que s’implicà i produí escrits de caire històric, periodístic, filològic, polític, bibliòfil, de promoció cultural i, afegeixo jo, teoricometòdic historiogràfic.

nya, fundada a mitjan 1900 pel comerciant de llana Domènec Serra, primer president, i Enric Arderiu, que tenia base cultural i apel·lava també per la unió de tot el catalanisme. D’altra banda, completaven el panorama el sector carlí de Manuel Roger de Llúria, amb el seu rotatiu Lo Campanar de Lleyda (1901), i els republicans, que fundaren el 1901 Joventut Republicana de Lleida, liderada pel metge Humbert Torres, primer alcalde de Lleida per elecció popular el 1917, i Alfred Perenya.

I això succeïa perquè a Lleida, l’any 1900, el catalanisme era molt feble. Tal com descriu un dels seus promotors del moment, Josep Vilaplana, l’octubre de 1900: “L’any passat en aquest temps, ¿Què hi havia de catalanisme a Lleyda? Molt poca cosa, gayre be res; solsament l’Associació Catalanista que per medi dels Jochs Florals fomentava el catalanisme literari [...] Entretant Catalunya anava despertant de son ensopiment, fins que per fi tocà torn á nostra ciutat [...] Primer La Veu del Segre, després l’Avenç, després l’Associació Catalunya i La Comarca de Lleyda. Hi ha doncs avui a Lleyda tres associacions catalanistes i dos setmanaris que guian nostre poble.”4 En definitiva, Lleida encetava un procés d’atomització catalanista partint de l’antiga associació cultural Catalanista, fundada per Frederic Renyé i Josep Pleyan de Porta el 1878, que va adherir-se a la Unió Catalanista, en la qual participaren catalanistes de diversa mena, com Romà Sol, Rafael Gras, Roger de Llúria o Arderiu. Aquests van escriure en el seu òrgan de difusió, La Comarca de Lleyda, dirigida per Manuel Espluga i Enric. A partir de l’Associació Catalanista, que pretenia aglutinar tot el nacionalisme, a Lleida, es diversificà l’opció política catalanista en el regionalisme de L’Avenç, precedent de la fundació posterior de la Lliga Regionalista a Lleida (1902), que fundà La Veu del Segre, dirigit per Joan Rovira Agelet, i l’Associació Catalu-

Al marge d’aquest moviment, els partits espanyolistes caciquils, que dominaven la política local, principalment el Partit Liberal, copaven els càrrecs de diputat, alcalde i regidor, i comptaven amb fins a quatre diaris més: El País, conservador; El Diario de Lérida, catòlic integrista; El Palleresa, liberal, i El Ideal, republicà.5 Amb aquest ric ambient de fons, Arderiu s’establí inicialment a Lleida com a arxiver d’Hisenda (1894-1900), fins que fou destituït pels seus actes de desacatament vers el cap polític anticatalanista José Martos O’Neale, que arribà a Lleida el 1899 disposat a acabar amb el catalanisme de Ponent. De fet, O’Neale fou coautor, el 1901, de l’incendiari llibre Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo, on criticava el catalanisme i veia separatisme arreu del territori. Amb aquesta predisposició, Martos molt aviat donà mostra del seu tarannà quan prohibia, el 27 de març de 1900, que els mestres lleidatans poguessin ensenyar en català a les escoles. Arderiu hi respongué tot seguit amb una carta publicada a La Comarca de Lleyda, el 2 d’abril, en què manifestava que la prohibició era “una vertadera provocació als partidaris de les idees catalanistes”.6 Martos, que a partir de llavors tingué en Arderiu un dels seus objectius prioritaris, continuà amb la seva política contra tot el que era català, i fins i tot lleidatà, els mesos següents. Així, ordenava la detenció de la gent que cantava Els Segadors al carrer i la seva prohibició durant la celebració dels Jocs Florals del 1900, o les caramelles dels nens a la festa major de Lleida. Segons Lo Campanar de Lleyda, l’any següent: “Lo Sr. Martos, aquell célebre gobernador que [...] va fer ell sol més catalanistes que totas las propagandas dels companys de causa.”7 En la

DIVERSÀRIUM

seva croada anticatalana, es topà un dia del 1900 amb l’enginyer militar Francesc Macià i Llussà, destinat a Lleida, amb qui s’enfrontà públicament al Casino de Lleida.8 El clima s’anava enrarint, fins al punt que la recentment fundada Associació Catalunya protagonitzà una excursió fluvial catalanista el diumenge 30 de setembre de 1900 pel riu Segre. Segons informava el diari estatal El Imparcial:

“No fué un meeting la manifestación catalanista celebrada el domingo anterior en Lérida, y en la que tomó parte el archivero y funcionario de aquella delegación de Hacienda D. Enrique Arderiu, el cual ha sido suspendido de empleo y sueldo, sino una excursión en lancha por el rio Segre, lindante con toda la longitud de la calle de Blondel. Los manifestantes llevaban ondeando una gran bandera catalana, daban gritos de ¡Visca Catalunya! y cantaban Els Segadors. Llegaron á la villa de Torres de Segre y colocaron la bandera en el balcón de una posada, mientras prorrumpían en gritos antipatrióticos. Un capitán de la Guardia Civil, enviado por el gobernador, hizo callar á los alborotadores quienes arriaron su flamante bandera, se metieron en la iglesia, en donde no sabemos si también el organista entonaría el himno de Els Segadors.”9 Els tripulants de la barca foren tretze. Avui podem donar-ne els noms per la denúncia que el cap polític feu contra ells: “Se ha notificado ya a todos los jóvenes de la Associació Catalunya que realizaron la excursión a Torres de Segre el auto de procesamiento dictado en el sumario que se instruyó à denuncia del Gobernador. Los procesados son: Don Salvador Revés, don Domingo Serra, don Mariano Jenè, don Càndido Clua, don Agustín Guarro, don Juan Bergós, don José Escolà, don Enrique Arderiu, don Luis Borràs, don José Aleu y don Francisco Casanovas. Todos gozan de libertad provisional sin fianza.”10 Però contràriament al que deia el Diari de Catalunya, els membres d’aquell grup no eren tan joves ni tan irresponsables, ja que els cabdills de l’expedició foren el corredor de comerç i caixer al Banc d’Espanya Joan Bergós Dejuan (Lleida, Segrià, 1859 - 1930), que llavors tenia 41 anys i havia estat propagandista de les Bases de Manresa; Càndid Clua, corredor de comerç del Banc d’Espanya; l’esmentat Enric Arderiu, amb 32, i el comerciant Domènec Serra, president de l’associació. L’advocat Manuel Roger de Llúria i Mensa (Anglesola, 1888 - 1917), president de la Junta Carlina de Lleida, defensà quatre dels encausats, però no participà en l’excursió com es creia. Amb tot, al llibre que publicà l’any següent, L’As de Bastos, com a resposta al llibre citat més amunt de Martos O’Neale contra el catalanisme,11 aquest autor explicava que els policies havien intentat enfonsar la barca quan passava sota el pont vell de Lleida tirant-los un gran roc. Tanmateix, el governador fracassà en el sabotatge de l’excursió, que havia estat anunciada, i en la denúncia posterior, ja que el jutge arxivà el cas l’any següent. Enrabiat pel seu fracàs, el

cap s’acarnissà amb Arderiu, que era l’únic funcionari públic del grup i al qual podia perjudicar laboralment. Destituït a Lleida, passà un temps destinat a la Biblioteca Provincial de Huelva a finals del 1900; després, el febrer de 1901, a l’Arxiu d’Hisenda de Terol, i el juny de 1901, al d’Osca. Desenganyat de la funció pública, demanà l’excedència per dirigir a Barcelona, durant el 1902, el periòdic La Renaixença, que havia comprat l’enginyer Manuel Folguera i Duran, president d’Unió Catalanista des del 1901. La seva gestió al capdavant d’aquest rotatiu es caracteritzà per l’intent de reunir el catalanisme històric apolític cultural, del qual formava part, amb la branca política que encapçalava Enric Prat de la Riba, entre d’altres, al front de la recentment fundada Lliga Regionalista (1901). El fracàs del 1902 per reintegrar la Lliga a la Unió Catalanista feu que Arderiu deixés la direcció, demanés el reintegrament al cos d’Arxius i fos acollit, doncs, a la Biblioteca Nacional de Madrid, sota la direcció de Marcelino Menéndez Pelayo. En aquesta etapa, concretament el 1902, Arderiu publicà dos articles a La Comarca de Lleyda (de la regionalista Unió Catalanista), en què reflexionava sobre el catalanisme polític i la seva història. En el primer, titulat “Lo catalanisme polític”, Arderiu concloïa: “És un error incomprensible pensar que’l catalanisme és de nostres temps; [...] el catalanisme polític, entès com la defensa de la peculiaritat de la nació catalana, era un ferm propòsit polític des del mateix moment que els monarques espanyols van voler uniformar políticament i administrativa tot el territori estatal.”12 Poc després, en el segon article, titulat “Les petites nacionalitats”, publicat el mes següent, defensava que el nacionalisme pogués sorgir en qualsevol país que patís la dominació d’un imperi. Per argumentar-ho, posava l’exemple dels Països Baixos i Portugal, i la seva rebel·lió contra la dominació d’Espanya.13 Després del seu periple per la Península, Arderiu tornà a Lleida el 1905, amb la plaça de bibliotecari provincial sota el braç. Amb un catalanisme ja consolidat, el 1906 fundà el Centre Excursionista de Lleida, del qual fou president fins al 1915, excepte l’any 1909. Paral·lelament, el 1908 també creava el Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, que dirigí, i en el qual escrigué notables articles de recerca històrica fins que morí, el 1920, i que, segons Josep Borrell, aconseguí ser “una de les millors publicacions periòdiques de la història de la premsa lleidatana”. Amb Arderiu, a més, “el centre esdevingué el punt de referència paradigmàtic de l’activitat cultural de Lleida”.14 L’activitat d’Arderiu fou intensa aquells anys. Així, el 1906 ajudava a fundar amb el republicà Frederic Godàs i Legido (Lleida, 1879 - Senaillac, 1920) el Liceu Escolar de Lleida, centre adherit a la línia pedagògica de l’Escola Nova i on impartí classes de Lletres. De fet, Arderiu, en tornar a Lleida, reprengué la seva tasca pedagògica, que intensificà amb l’acceptació de la plaça de professor de català a les Normals masculina i femenina el 1916. El grup cultural catalanista que encapçalava Arderiu tenia una intensa activitat, que es diversificava en diverses direccions. Així, donà suport als Jocs Florals de Lleida, dels quals fou jurat el 1903, president del Cos d’Adjunts el 1916, vicepresident el

DIVERSÀRIUM

Capçalera de Lo Campanar de Lleyda, on col·laborà. Arxiu Municipal de Lleida.

1917 i vocal del 1917 al 1920. A més, també ocupà diversos càrrecs a la Societat Econòmica d’Amics del País de Lleida i fou soci corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Durant aquells anys, s’implicà de forma tangencial en la política catalanista. El 1916 refundava l’associació cultural catalanista Catalunya i la revista Catalunya, que apel·lava, a la capçalera, per “l’unió dels catalans, per conquerir l’autonomia integral de Catalunya”, que era el programa de Francesc Macià per a les eleccions de 1916. En un article publicat aquell any, Arderiu manifestava el seu temor perquè s’havia “esmorteït aquell esperit català que va fondre en solidaritat aspiracions de tot un poble. La nostra terra s’havia declarat amantíssima de lo seu i contrària a les orientacions del poder central”. Amb tot, lloà l’aparició en l’escenari polític català del Bloc Republicà Autonomista (BRA), un partit fundat el 1915 per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Gabriel Alomar i altres republicans catalanistes d’esquerra contraris al centralisme del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux. El nou Arderiu semblava que simpatitzava amb el Bloc i apostava perquè “es de creure que tard o d’hora el nacionalisme i el bloc arriben a fusionar-se; perquè

ambdós partits tenen casi idèntic programa […] que hi pensen los directors d’aqueixes dues forces; qu’els guii l’amor a Catalunya; que sacrifiquen son amor propi davant els interessos de la pàtria”.15 Una setmana després, en un nou article tornava a demanar la unió política dels catalans a l’estil de Solidaritat Catalana del 1906.16 Però quan semblava tenir la seva vida orientava a Lleida, el poder central es tornà a acarnissar amb ell. D’aquesta manera, poc abans de morir patí un nou trasllat a l’Arxiu de Simancas, l’abril de 1920, com a càstig per la seva forma de pensar catalanista. Arderiu s’acomiadà, desesperat, dels seus companys de l’associació Catalunya: “També jo’ls he de dir ¡adeusiau! A les dolses montanyes de la pàtria mia; la llei de l’ostracisme ha sigut fulminada contra mi; per continuar febrós la lluita de reivindicació de sos drets y reconqueriment de sa llibertat, se m’allunya, inhumans, de son calor de mare. (...) es gran mania la d’aqueixos pensadors, sociolechs y polítichs que volen fer-nos la felicitat; es gran mania la d’empenyarse en regalarnos una patria postissa, com

DIVERSÀRIUM

si no’m tinguéssim una de natural e immillorable; es una insensates fora de mida voler robar a Catalunya’l dictat de patria, quan los catalans no’n tenen d’altra; és insigne tonteria o caríssima ignorància o mala fe a tota prova, lo pretendre apaivagar de tal manera lo caliu de nostra terra (...) ¿Qué n’hau de treure perseguidors del catalanisme de ferme visitar vostres terres castellanes y contemplar los turons de vostra Andalucía, si somnis plascents de daurada benhauransa han de venir a mitigar ma pena, transportant-me felís a la vall del Segre o als pics altívols de nostre Montserrat? Jo no em vull moure. Encara que mon cos sigui presoner de vostre despotisme, la meva ànima quedarà aixoplugada baix los plecs de la bandera catalana i’s gaudiria com sempre ab lo cant dels Segadors y discurriria els medis del reconqueriment dels drets de la pàtria y farà la mateixa propaganda dels mateixos ideals, perquè no és ab persecucions arbitràries com se combaten les idees.”17 Dos mesos després, Arderiu moria trist en el desterrament laboral, el 4 de juliol de 1920, als 52 anys. El trencament emocional en el seu grup d’incondicionals es transmeté en un número de la revista Catalunya, publicat només quatre dies després de morir, el 8 de juliol de 1920, en homenatge a la seva trajectòria, que incloïa tres escrits seus pòstums. La redacció de la revista li dedicà uns emotius paràgrafs que resumien la tasca i la significació d’aquell home “de cabells blancs, pro de cor jove” per a la nova generació catalanista lleidatana:

El Pallaresa [29/08/1895]. P. 1. Fons Sol Torres. UdL.

Carta d’Enric Arderiu al duc d’Almenara [15/11/1900]. Informació cedida amablement per Josep Varela.

BORRELL, Josep (1987). “Enric Arderiu: un model d’intel·lectual en l’inici del Nou-cents lleidatà”, Miscel·lània Homenatge a Josep Vallverdú. Lleida: IEI, p. 361.

VILAPLANA, Josep. “Lo catalanisme a Lleyda”, La Veu del Segre, número 56 [21/10/1900], p. 1.

SOL, Romà; TORRES, Carme (1978). Lleida i el fet nacional català (1878-1911). Barcelona: Edicions 62, p. 194-200.

La Comarca de Lleyda [02/04/1900], p. 1.

Lo Campanar de Lleyda, núm. 11 [14/07/1901], p. 7.

SOLDEVILA, Jordi. “José Martos O’Neale”, Altres històries de Lleida: http://altreshistoriesdelleida.blogspot.com/2011/09/ jose-martos-oneale.html (consulta, 20/04/2020).

Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, número 12 [desembre 1900], p. 768; i El imparcial [07/10/1900], p. 2.

“Encara anàvem conduïts per l’amorosa mà d’aquell home mil i mil voltes respectable, qu’ens senyalava el camí a seguir, qu’ens iniciava en la feixuga pro gustosa tasca de lluitar per lo que era nostre ideal, que era’l timoner de la nostra jove però forta nau i la conduïa pels innombrables esculls interposats en el camí liberatiu dels nostres anhels, quan la mort, implacablement injusta ens el arrabassa (...) Per nosaltres, Enric Arderiu ho era tot (...) aquests qui foren vostres companys i deixebles ens juramentem per a perpetuar vostres esforços, en ésser uns eterns continuadors de la vostra obra. No han caigut en terreny inculte ni en ànimes desagraïdes vostres consells (...) Per la llibertat de Catalunya, guieu-nos!”18 En conclusió, repetim, la figura d’Arderiu s’ha de veure com la d’un home lliurat en cos i ànima a la pàtria que estima, Catalunya. El seu afany fou la contribució a la recuperació de la cultura catalana i l’intent d’unir el catalanisme per lluitar pels drets nacionals. Situat al marge de la política, participà en accions per reivindicar el dret de Catalunya a mantenir la seva peculiaritat, com, per exemple, la baixada del riu Segre el 1900, la promoció de l’educació i la cultura a través de la fundació del Liceu Escolar amb el republicà Frederic Godàs o demanar el vot per a un Francesc Macià que cercava, com ell, la unió del catalanisme. De forma premonitòria, veia la debilitat del país i el nacionalisme en l’enfrontament dels seus líders, de la mateixa manera que la seva força sobreeixia en la seva unió.

Diari de Catalunya [11/10/1900], p. 2. La Comarca de Lleyda [09/06/1901], p. 3. També donava els noms de Jaume Piñol i Josep Mostany com a encausats.

MARTOS O’NEALE, José; AMADO, Julio (1901). Peligro Nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo, Madrid. Sobre Llúria, vegeu CLOSA, Francesc (2017). “Manuel Roger de Llúria i el procés de renovació del carlisme lleidatà (1888-1917)”, La industrialització al Berguedà i el fenomen carlista: V Simposi d’Història del Carlisme, Avià, 13 de maig de 2017. Avià: Centre d’Estudis d’Avià, p. 195-221.

La Comarca de Lleyda, número 104 [13/04/1902], p. 2-3.

La Comarca de Lleyda, número 108 [11/05/1902], p. 1.

BORRELL, Josep. “Enric Arderiu: un model d’intel·lectual en l’inici del Nou-cents lleidatà”, p. 364-365.

“Les eleccions i Catalunya”, Catalunya [13/04/1916], p. 1.

“La força única”, Catalunya [20/04/1916], p. 1.

Catalunya [08/07/1920], p. 1.

DIVERSÀRIUM Albert Royo

L’ESTAT DEL SECTOR PERIODÍSTIC LLEIDATÀ A CAVALL DE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT (1875-1939) L’època circumscrita entre les darreres dècades del segle XIX, amb l’emblemàtica fita que suposa la Restauració borbònica de 1875, i la Guerra Civil de 1936-1939 és, sens dubte, el període de gestació, naixement, desenvolupament i primera consolidació de la societat i la cultura de masses a Catalunya. En aquest procés, els mitjans de comunicació, com el conjunt de la vida pública i social, es democratitzen i es massifiquen, i el rol de la premsa, en tant que principal i únic mitjà fins ben entrada la dècada dels vint a casa nostra, esdevé necessàriament de primer ordre. En efecte, ho és fins al punt que esdevé la principal eina i expressió periodística —alhora que social, cívica, cultural i, per extensió, politicoideològica— del conjunt dels moviments socioculturals, civils i artístics d’arreu del país.

(1893-1918, en dues èpoques), El Consultor Municipal (18951898), Lo Maco Lindo (1899), El Noticiero de Lérida (1902-1903), Farmacia y Medicina (1906-1909), Hispania (1908), La Prensa (1912-1916), Lérida Pecuaria (1914-1915), Revista Musical Lleidatana (1917-1920), Hojita Mercedaria (1927-1928), Occident (1931-1932), Guia d’Espectacles (1933), Rebel·lió (1934), El Caçador Lleidatà (1936), Independencia (1937) o Hoja Informativa Militar (1938), entre moltes altres.

A la comarca del Segrià, entre el 1898 i el 1939 s’editen un total de 259 publicacions de tota mena i tipologia: informatives, polítiques, religioses, esportives, humorístiques, culturals, infantils, escolars i estudiantils, associatives, comercials, professionals, femenines i feministes, i il·lustrades i gràfiques. Algunes s’han considerat indeterminades per manca de troballes i referències tècniques que permetin categoritzar-les de manera clara, a més de totes les periodicitats possibles: des de la diària fins a l’edició anual, passant per setmanaris, quinzenaris, mensuals..., i incloent-hi les efímeres o d’edició irregular per motius diversos.

A la resta del Segrià, només apareixen nou publicacions durant el mateix període, és més, set d’aquestes nou s’editen i es concentren als anys de la Segona República prebèl·lica, és a dir, entre 1931 i 1936. Les viles comarcals productores i els títols editats són Corbins, amb Veu Infantil (1933) i Corbins (1935-1936); Almacelles, amb La Clamor (1931-1932) i Pàgines Viscudes (1933); Almenar, amb Lo Pensament del Segrià (1901-1902); Maials, amb El Propulsor Mayalense (19181923); Montoliu de Lleida, amb Colección Escolar de Libros Vividos (1932-1934); Alguaire, amb Latidos Escolares (1935-1936), i Puigverd de Lleida, amb L’Afany (1932-1933).

Amb tot, la preponderància de la ciutat de Lleida en el conjunt comarcal és incontestable, atès que 250 capçaleres de les 259 publicades al Segrià entre el 1898 i el 1939 s’editen a la capital, i això suposa el 96,52% del total comarcal. Entre aquestes, no s’ha d’obviar la premsa diària històrica de la ciutat, com El País (1879-1936), El Ideal (1898-1923, 1936-1938, en dues èpoques), Diario de Lérida (1886-1931) o El Pallaresa (18951923, en quatre etapes), ni tampoc les grans revistes culturals, artístiques i literàries Vida Lleidatana (1926-1931), Lleida (1921, 1925-1930, en tres etapes) i Art (1932-1935, en dues etapes). Tanmateix, les capçaleres menys conegudes o reconegudes, atesa la seva sort empresarial, són infinites, i en són un exponent, per citar-ne només algunes, El Avisador del Magisterio

Evidentment, les viles i les revistes publicades en cada cas beuen i són influenciades per la irradiació lleidatana. En aquest sentit, les produccions sorgeixen en consonància i connivència amb els principals repunts socioculturals i populars de construcció progressiva però ferma de la cultura i la societat de masses arreu de la comarca, la província i el país. Tot plegat posa en valor la certa rellevància d’algun dels sectors periodístics locals, sobretot en paral·lel amb els principals moviments socioculturals esdevinguts al llarg del període: el catalanisme cultural i patriòtic, el cooperativisme i sindicalisme agraris, la politització i massificació social, republicana i catalanista, i, finalment, els moviments de renovació pedagògica, aquests dos últims, en simultaneïtat durant els anys trenta.

En definitiva, la prolixa capacitat editorial de Lleida posa de manifest la seva total i absoluta patrimonialització i monopolització envers tots els aspectes de la vida pública comarcal i provincial, i també quant a l’activitat i el sector socioperiodístics.

DIVERSÀRIUM

Independencia, 01/07/1937, núm. 1, p. 1. Fons Sol-Torres UdL.

Farmacia y Medicina, any III, març de 1908, núm. 1, portada. Fons Sol-Torres UdL.

A banda d’aquesta connexió entre esclat productiu periodístic i moviment sociocultural, també cal destacar la seva coincident edició amb cada un dels tres períodes d’intensificació de la producció local a la ciutat de Lleida. Aquests tres moments editorials es vinculen indestriablement a les tres etapes d’intensificació experimentades arreu de Catalunya i a les dinàmiques periodístiques i, per extensió, socioculturals i polítiques del país. En primer lloc, els anys tombants del segle XIX al XX, i la data més emblemàtica en aquesta fase, l’any 1898, en tant que cruïlla bàsica en la història catalana i espanyola amb la confluència de la crisi colonial espanyola, l’agudització de la crisi sistèmica de la Restauració, la galvanització del catalanisme prepolític que acaba cristal·litzant en la configuració de la Lliga Regionalista el 1901, la recomposició de les forces republicanes, etc.

de 1923 i la definitiva supressió de la institució catalana dos anys més tard. En tercer lloc, la Segona República, amb la concurrència de l’acció de la Generalitat republicana i el primer gran període d’esplendor de la cultura, la societat i la premsa de masses en el conjunt del país, per bé que no sense desequilibris notables en virtut del desenvolupament socioterritorial a escales medium i micro. L’obertura social, política, cultural i periodística, i la democratització, politització i massificació de la vida en tots els seus àmbits i aspectes es trunquen radicalment l’any 1939, tot reflectint el daltabaix de la Segona República i de tot el període previ de temptatives de vertebració d’una Espanya liberal i d’estroncament del renaixement de Catalunya iniciat al segle XIX.

En segon lloc, el període 1914-1923, coincidint amb l’acció de la Mancomunitat de Catalunya, preocupada per la territorialització del país —infraestructures, xarxes de comunicació, urbanització, connexió socioterritorial...— i per dotar la catalanitat de consciència ciutadana i d’instruments d’acció política —impuls lingüístic, cultural, literari, artístic, educatiu, pedagògic, instructiu, polític... Aquest segon episodi és frenat de soca-rel pel cop d’estat de Primo de Rivera el setembre

Amb tot, és palesa una certa efervescència sociocultural, sociopolítica i associativa comarcal progressiva —variable i limitada— al llarg del període i a redós dels fenòmens socioculturals esdevinguts i subsumits a la irradiació lleidatana. Aquest fet, altrament i en paral·lel, concreta la no-articulació en cap cas d’un sector editorial comarcal propi, diversificat i integrador, atesa la naturalesa i la funcionalitat exercides pel lleidatà. La comarca del Segrià és inevitablement eclipsada per la produc-

DIVERSÀRIUM

Guia d’Espectacles, 09/03/1933, núm. 1, p. 1. Fons Sol-Torres UdL.

Lleida, any III, 05/05/1926, núm. 26, portada. Càtedra Màrius Torres, UdL.

ció de Lleida, atesa la seva naturalesa de capital comarcal i provincial, amb tot el que això comporta i suposa. La patrimonialització que la ciutat fa del sector periodístic i editorial inhabilita d’antuvi i per tot el període la possible i normal constitució d’un genuí ecosistema informatiu comarcal.

i comarcal en termes de modernització, diversificació i massificació. No obstant això, és palesa com aquesta lectura queda desvirtuada, si s’aixeca el focus de la capital i s’obre el marc a tota la comarca: la proliferació de viles editores d’alguna producció escrita, així com les limitacions quant a longevitat, empresa i tipologia, limiten molt l’afirmació anterior. A Lleida, però, aquests factors incideixen i determinen una generalitzada i progressiva millora de les estructures periodístiques i editorials de les diferents empreses, la qual resulta cabdal per assolir una creixent estabilitat i durabilitat en cada cas i, per extensió, més efectivitat —i directa— de la seva instrumentalització i del seu consum en termes moderns i massius.

En efecte, la naturalesa que li atorga a la capitalitat provincial s’ha manifestat essencial per configurar la societat de masses, en paral·lel amb la seva densitat econòmica i demogràfica i al grau de desenvolupament de la moderna cultura de masses. Tot plegat fa que la capitania de Lleida evidenciï i refermi una generalitzada i progressiva evolució del sector periodístic local

DIVERSÀRIUM Te x t : X e s c o G u i l l e m i C r e s p o

Ètica i art

Sovint hom pensa que l’àmbit artístic sols ens aporta plaer estètic, reflexió del tractament del cromatisme o la perspectiva, melodies encisadores o volumetries que ens captiven, però el que també ens ha aportat l’art és representació del poder, representació dels nous actors socials i econòmics, la plasmació dels nous impulsos rebels, la voluntat de legitimació del poder, la voluntat de contestació i crítica del poder, l’enardiment de les emocions públiques, o la justificació estètica del poder. Digam-ho clar, l’art també és reflexió ètica, l’art també és concreció moral.

És amb la projecció publica de la seua obra que l’artista té l’oportunitat de qüestionar la moral imperant i generar una reflexió qüestionadora que projecta des dels valors de la seva ètica personal. És llavors quan la ideologia de l’artista, els seus valors axiomàtics, ètics, assumeixen el rol de confrontació entre els valors reflectits en la seva obra i els valors establerts en la societat. És en aquest punt on l’ètica de l’artista es projecta i es materialitza.

L’art és una forma d’expressió lligada a un context, a una història, a una època. La creació artística promou un procés de comunicació entre l’artista i el seu públic, una relació dialèctica entre els valors de la societat i els valors propis de cada artista, un procés de creació que sovint es materialitza com una defensa o un atac als valors imperants, en una crítica o una reafirmació del poder i els seus representants. L’art, a través de l’emoció, el treball, la passió, l’esforç, la dedicació, el talent de l’artista, és el mitjà d’expressió que moltes persones utilitzen per mostrar als altres els seus sentiments. Cada artista, amb la seva obra pretén enfrontar-se a la societat, ja que el resultat de la seva expressió creadora serà vist i, en certs casos, pres com a referència per altres persones. Una obra d’art és el mitjà a través del qual milers de persones del món expressen els seus sentiments. Aquestes idees, valors i conceptes arriben en forma de missatge a un receptor, que, segons l’entorn sociocultural en què es desenvolupa, serà capaç de descodificar un missatge que transformarà, en algun aspecte, la seva manera de veure la vida. L’obra es forja inicialment dins de l’artista, com a resultat de la seva pròpia reflexió, i es realitza amb els mitjans d’expressió artística que més serveixen a l’artista per materialitzar la seva voluntat de transmetre emocions i reflexions. Però juntament amb el reialme de la creació, l’artista encarna inevitablement amb el seu treball un conjunt de normes i valors que constitueixen l’ètica de cada artista, són valors personals que l’artista pretén projectar cap a la societat. Foto de capçalera: Blake Cheek

Foto: Felicia Varzari.

DIVERSÀRIUM

la societat. Cada pintura, cada actuació musical, cada obra, cada programa de televisió i llargmetratge cinematogràfic té una gran responsabilitat perquè transmet conceptes i idees a la societat, i correspon als seus creadors determinar quins seran aquests valors. Ara, però, ¿ha de ser absolutament lliure el missatge de l’artista? ¿Què és una obra d’art acceptablement ètica? Independentment dels límits que cada codi penal de cada estat marca, ¿pot un artista mostrar la mort en les seves obres, pot portar el cadàver d’una persona o matar lentament un ésser viu mentre el filma o fotografia? ¿Són aquests actes artístics artísticament ètics? És en aquest debat dels límits que podríem centrar el punt de debat en què l’ètica de l’artista es planteja com un conjunt de normes o valors propis que el transcendeixen i es plasmen en la seva obra. En aquest aspecte, Heidegger intenta donar resposta a la relació entre l’ètica i l’art amb aquestes dues frases extretes del llibre L’origen de l’obra d’art, en què ens diu: “Què fa l’obra com a obra? L’obra, sense pendent, obre un món i la manté en la permanència imperativa. Ser una obra significa establir un món.” “El que està en funcionament en l’obra: l’obertura de l’ens en el seu ésser, el lloc de presa de la veritat.” Heidegger ens remet a l’ètica, en el sentit que l’establiment d’un món significa, primer, fer diferències. Cada obra és un món diferent, irrepetible.

Foto: Alessia Chinazzo.

Cada obra artística genera una reflexió, ja sigui per promoure la diversitat cultural, la revaloració de la història pròpia o pública, o com a concreció de l’hegemonia consumista per obtenir només diners, promoure el consum, crear moda i controlar el mercat dominant, o des d’un altre vessant, intentar cercar un marc del creixement espiritual amb la voluntat d’ajudar al desenvolupament humà. Qualsevol d’aquestes voluntats és un posicionament ètic. L’art genera molta controvèrsia, i aquest fet no ha de ser rebutjable; a més, personalment crec que ha de ser necessari. El treball de l’artista expressa i comunica, inevitablement, els seus valors ètics, des del seu llenguatge de símbols, que genera envers l’artista una responsabilitat ètica i moral, en relació amb la societat on es difondrà la seua creació. L’artista pot ser revolucionari en els seus mètodes expressius, però conservador en el seu missatge, o a l’inrevés. La força que pot tenir una obra artística és poder qüestionar-se no sols des dels enfocaments estètics, sinó també des de la moral predominant social per promoure’n la seva reflexió, el canvi de tot el que es creu que ha de ser canviat a favor del bé social. L’art no només interpreta la funció d’entretenir o excitar el públic, sinó que és també un gran entrenador de valors en

El pensament de la filosofia ètica actual es troba corprès entre la clàssica assumpció de l’“imperatiu categòric” proposat per Kant al segle XVIII, que implica veritats absolutes o obligacions morals universals i entre els més recents enfocaments positivistes i utilitaristes, que consideren que, d’una banda, les nocions morals es defineixen en el marc de cada cultura i, de l’altra, que les obligacions morals no sorgeixen directament de la raó pràctica, sinó de contextos socials i culturals. L’ètica és el que ens diu què hauríem i que no hauríem de fer. Determina el nostre comportament en la societat i el nostre comportament com a éssers humans. L’ètica es reflecteix en els nostres drets i responsabilitats. Per tant, pel que fa a l’ètica, és evident que és molt difícil inferir uns principis que es poden anomenar universals i bons d’una manera absoluta per a tothom. Això sovint ens porta al relativisme, i a exaltar la llibertat individual per sobre de tota la resta. El mateix problema ens trobaríem si traslladéssim el mateix context de debat al món de l’art. L’art té la característica fonamental de formar les persones, donar-los una visió més àmplia i generar més riquesa emocional en una persona i en la societat en general. L’art conté en si mateix una manifestació ètica i, per tant, la llibertat d’un i de molts individus; una llibertat que, si bé limitada per aquelles coses que corrompen la tranquil·litat de la societat, queda pel fet que permet a l’home expressar-se de tots els mitjans possibles. L’art, només perquè ho és, ja porta una ètica en si mateixa. Tant el concepte art com el concepte ètica són subjectius i es presten a discussions. No és ètic utilitzar éssers vius o violar la

DIVERSÀRIUM

integritat d’una persona per una causa artística. I tampoc no és ètic prendre un gran prestigi a costa del treball dels altres. Davant d’aquesta controvèrsia, que abasta tant la pròpia reflexió del marc de l’ètica com del marc de la creació artística, es fa força difícil establir regles exactes per a l’art i l’ètica que ens ajudin a tenir una guia d’interpretació ètica de la creació artística. L’ètica implica un esforç que va més enllà de deixar-se portar pels costums rebuts; és reflexió, estudi i criteri, i té com a objectiu un intent de desenvolupament social i individual davant el context social en què s’articula la vida. L’artista, encara que assumeixi en la seva pràctica la llibertat que implica l’absència de límits clars i diferents en la definició de l’art, no pot ser eximit de la seva llibertat expressiva, de les repercussions ètiques de la seva obra. L’acció artística ha estat aquell lloc des del qual els límits han estat més ignorats, i més encara si aquest art és contemporani; no només perquè en el context en què vivim els criteris ètics tradicionals semblen haver desaparegut, per a bé o per a mal. L’art té la característica de transformar les persones, tant el mateix creador, si és el mitjà que s’utilitza per expressar les pròpies emocions, o la persona que la veu i la rep com a subjecte passiu. I és precisament el públic el que està directament afectat per les decisions ètiques dels artistes, ja que cada peça d’art, ja sigui una fotografia, un quadre o una cançó, posseeix la peculiaritat de deixar alguna cosa en l’espectador, el que està present en l’anima de l’artista. Les diferents disciplines artístiques són el canal entre l’autor i el públic, i és en aquest canal que l’artista transforma les seves emocions i les seves premisses ètiques. Aquesta és una gran responsabilitat que l’artista posseeix quan decideix mostrar la seva creació al públic.

Foto: Levi Stute.

COSES QUE HE LLEGIT

Pepa Roma

Vida privada ABSTRACT He triat Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, perquè és un dels meus referents literaris i el que més influència ha tingut en la meva literatura. Vida privada, d’un dels poetes i homes de lletres més prolífics i reconeguts del seu temps, va crear gran renou en la societat barcelonina quan es va publicar, el 1932. Retrat d’una alta burgesia en decadència, molts es van sentir assenyalats i identificats amb els personatges. Guanyadora del Premi Joan Crexells a la millor obra de narrativa en català i publicada per Llibreria Catalonia, es va convertir en el gran èxit literari de l’època. Qualificada d’“escandalosa i immoral” per la censura franquista, no es va permetre reeditar-la fins al 1965, quan va ser descoberta i reconeguda com la “gran novel·la catalana” pels nous narradors, des de Juan Marsé fins a Terenci Moix o Eduardo Mendoza. A les meves mans va arribar en la magnífica edició del 1994 que va fer Anagrama amb la traducció al castellà i notes de José Agustín Goytisolo i Manuel Vázquez Montalbán.

El meu descobriment de Josep Maria de Sagarra, i especialment de Vida privada, es va produir molt després d’haver passat per autors catalans que es van posar de moda entre els estudiants i els joves barcelonins als anys 70 i 80 —des de Ferrater, Brossa o Foix fins a Anna Maria Matute o la nostra contemporània, la finada Montserrat Roig, a qui vaig tenir el privilegi de conèixer i amb qui compartir més d’una xerrada amb ella. La novel·la de Sagarra, però, va canviar per sempre la meva manera de veure la societat catalana i de llegir l’anomenada “novel·la de tradició barcelonina”. Vaig començar, doncs, a llegir o rellegir amb passió Mercè Rodoreda, Carme Laforet, Joan Marsé, Eduardo Mendoza i també Ignasi Agustí, a la llum de noves claus i amb una nova mirada, aquella que em va proporcionar Vida privada, una novel·la que em descobria aspectes desconeguts de la meva pròpia realitat, els d’una Barcelona amb una burgesia que té dues cares, una de portes enfora i una altra de portes endins, fins al punt que es va convertir en un dels meus referents a l’hora d’escriure la meva última novel·la, Una família imperfecta. Procedent d’un poble de la Noguera, i arribada de nena amb la meva família a l’anomenada Zona Alta de Barcelona, on es concentrava la burgesia il·lustrada als anys 60, m’havia criat

amb nenes ben vestides i educades en els millors col·legis, amb mares que anaven a missa amb la meva i amb senyors encorbatats que només baixaven a les molt qüestionables Rambles —etern focus de prostitució, mariners i perdició— per anar al Liceu. Si a això hi afegim locals com el bar llibreria Cristall, un lloc que semblava trasplantat del mateix París, on trèiem el cap quan érem petits per veure les noves llumeneres literàries en tertúlia —des de Carlos Barral fins a Gil de Biedma—, potser servirà per explicar la visió idealitzada que des de molt jove vaig tenir d’una classe de la qual sempre havia vist la millor cara. En un entorn en el qual es mesurava el prestigi personal pels llibres que llegies i els gustos musicals, els joves miràvem d’emular i adoptar molts dels rituals que passaven per anar al Liceu o al Palau de la Música, aquesta joia del Modernisme que ens donava la mesura del que Barcelona devia a la seva burgesia. Una burgesia classista i excloent, sí, però en la qual la cultura va ser sempre el filtre i el llarg camí d’iniciació per als nous rics que aspiressin a formar part d’aquesta classe que és vista com la més exquisida de Barcelona, i no diguem ja d’Espanya. Les aparences enganyen, aquesta va ser la lliçó de Vida privada. La dissecció amb ganivet de la vida privada d’una aristocràcia

COSES QUE HE LLEGIT

i una alta burgesia en decadència ens mostra l’altra cara de la moneda: aristòcrates arruïnats, especuladors, vividors, amants i mantingudes, prostitutes, grimpadors socials i altres assidus dels cabarets de l’època comparteixen protagonisme amb la hipocresia dels senyors i les bones maneres. No en va el mateix De Sagarra pertanyia per llinatge a aquesta noblesa que retrata a cop de bisturí. Descriu amb implacable ironia el canvi de jaqueta de l’alta societat barcelonina després de la fi de la dictadura de Primo de Rivera i l’adveniment de la República, una bestreta del no menys vertiginós canvi de jaqueta que protagonitzarà després de la caiguda de la República i l’arribada de la dictadura de Franco. Aquesta capacitat d’adaptació i supervivència d’una classe alta per a la qual l’ultima finalitat és no perdre el negoci ni la llotja al Liceu. A través dels Lloberola, una de les famílies més respectades de la burgesia barcelonina de finals dels anys 20 i principi dels 30, observem com després de dècades de prosperitat passen pel difícil tràngol de veure com el patrimoni familiar s’esvaeix en mans dels hereus més tarambanes. Al mateix temps, la mort de Pilar de Romaní, comtessa de Sallent, el personatge més carismàtic, encarna la fi d’una època hereva de l’anomenat Vuitcentisme. De prosa enlluernadora, un clàssic de la gran novel·la europea de ple dret, d’obligada lectura avui i sempre, però que avui cobra un nou significat amb la pèrdua de protagonisme social d’una burgesia que va fer de la cultura el seu senyal d’identitat en benefici dels nous senyors dels diners per tancar així el cicle d’una decadència que s’inicia amb la ressaca de la Primera Guerra Mundial, quan tantes fortunes canvien de mans, i de la qual ens dona compte de manera inigualable Vida privada.

Josep Maria de Sagarra.

Pepa Roma Nascuda a la Sentiu, Lleida, ha viscut des dels 7 anys a Barcelona, on va estudiar Filosofia i Lletres i Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant els seus anys de formació, va alternar els estudis amb llargues estades a Londres, Sydney i San Francisco, i amb viatges a l’Àsia i l’Àfrica, inclosa una volta al món de dos anys. Ha treballat en alguns dels principals mitjans de comunicació de Barcelona i de Madrid —on actualment resideix—, com La Vanguardia, Tele/eXpress, El Periódico de Catalunya, TVE, El Globo, Diario16 i El País. Entre les seves obres, destaquen les novel·les Una familia imperfecta (Editorial Espasa, 2017, en versió castellana, i publicada en català per Editorial Pagès el 2019); Indian Express, guanyadora del Premi Azorín 2011 (Planeta); Mandala, Premi Andalusia de Novel·la (Alfaguara, 1997); Cómo desaparecer sin ser visto (Exadra, 1991), i relats com Adiós Istanbul, accèssit Premi Antonio Machado 1990. També és autora dels assajos La trastienda del escritor (Espasa 2003), Jaque a la globalización. Cómo crean su red los nuevos movimientos sociales y alternativos (Grijalbo, 2001), De profesión periodista (Anaya 2000) i Hablan ellos (Plaza & Janés, 1998). Va ser editora de Ser hombre (Temas de Hoy, 2001) i va dirigir la col·lecció Modelos de mujer, de Plaza & Janés.

PORTFOLIO

CONVERSA AMB UN DETRITUS -Detritus: Hola, qui ets? -Llorenç: Em dic Llorenç, però això no té cap importància. -D: I que hi fas, aquí? Aquí fa temps que no hi vol ser ningú. -L: Pot semblar fàcil de respondre, però no ho és tant, faig fotografies, però això només és una excusa. -D: Una excusa? Què és una excusa? -L: Una excusa és una mena de pretext que busquem els humans per desviar l’atenció dels qui ens envolten d’allò que realment ens interessa. -D: Doncs si fer fotografies és una excusa, perquè empres tants aparells? Amb un mòbil n’hi hauria prou, oi? -L: Justament porto aquest equip per dues raons. Una és per a mi, perquè soc un maniàtic del detall des de sempre i m’agrada mostrar al màxim la matèria per poc il·luminada que estigui, i l’altra, perquè també m’agrada mostrar les imatges en format molt gran, i el més important de tot, ho faig per tu. -D: Per mi? -L: Sí, per tu. Vull mostrar al món, amb el màxim de detalls, la ingratitud, la desídia i l’egoisme de la raça humana, que és capaç d’abandonar a la seva sort espais que van costar molt d’esforç i energia de construir, i també, i molt important, van permetre d’aixoplugar famílies, treballadors, animals... en definitiva, éssers amb les seves alegries, tristeses, inquietuds... per ajudar-los en la seva vivència i fins i tot supervivència. -D: Caram! Mai m’ho hauria pensat, això. Ara veig clar tot això de l’excusa. -L: Em fa content que ho entenguis, hi ha força gent que no veu clar que penetri en llocs com aquest que ara compartim, on ja només hi habites tu. -D: I això? -L: No poden entendre que em mogui per llocs mig enderrocats, fins i tot perillosos, foscos, humits, a cops pudents, plens de runa i deixalles de tota mena, però jo no els interpreto així. -D: Com els interpretes tu? -L: Sé que el que et diré no et serà fàcil de creure. A mi aquests indrets com el que tu habites em parlen des del seu silenci gairebé absolut, estimo la llum que entra per les seves escletxes, m’evoquen escenes que potser s’hi van viure, algun cop he sentit presències, els tracto com a sagrats en la seva soledat i observo amb calma com la mare natura se’ls va fent seus inexorablement. Tot plegat és com una espècie de metàfora del que farà ella també amb mi algun dia... Paro, no et vull escalfar més el cap, seguiré fent fotos, no fos cas que vingui algú i ens trenqui l’encanteri. -D: Ho entenc, gràcies per la estona de vida que m’has regalat. -L: Això que m’has dit, potser és el més important en aquesta dedicació d’immortalitzar llocs abandonats com el teu. M’ha agradat molt poder conversar de tu a tu i així alleugerir per una estona la teva agonia, si més no m’agradaria. Fins aviat amic!

Llorenç Melgosa Alonso

PORTFOLIO

L L O R E N Ã&#x2021; M E L G O S A A L O N S O 75

Activitats 2019-2020

ACTIVITATS

Els Urban Sketchers Lleida, secció de Dibuix Urbà del Cercle de Belles Arts de Lleida, ha organitzat durant tot l’estat d’alarma viatges virtuals per dibuixar diferents ciutats del món com Nova York, l’Havana, Istanbul, Venècia, París, Londres,... Hi han participat també els Urban Sketchers de les Terres de l’Ebre i s’hi han afegit molts sketchers de tot Catalunya. Cada setmana s’han fet una mitjana de 80 dibuixos de cada ciutat i s’ha fet un vídeo setmanal on es poden visualitzar totes les obres. Passat l’estat d’alarma es manté la proposta, però amb una periodicitat quinzenal. D’altra banda, recentment s’ha publicat el llibre Hem dibuixat el Turó de la Seu Vella, que conté un recull de dibuixos i fotografies que es van fer el 4 de maig del 2019 a la IV Trobada d’Urban Sketchers de Catalunya, que va aplegar més de 350 dibuixants a la Seu Vella de Lleida. Aquest llibre es pot aconseguir al Turó de la Seu Vella, al Museu de Lleida, a l’Oficina de Turisme de Lleida i al Cercle de Belles Arts.

L’Havana. Marçal Abella.

San Francisco. Joan Mestre.

Llibre USk.

Nova York. Pere Rosinach.

El Caire. Carmina SolĂ .