Restes romanes a Catalunya by Ramon Boixader

6. Emporiae, Tàrraco, Bàrcino i Ilerda La conquesta romana Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni. El 195 aC Cató hagué de desembarcar, també a Empúries, amb un exèrcit que aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya. Quan, després, intervingueren en guerres ho feren ja dins el sistema romà, durant el període de les guerres civils de Sertori o de Cèsar i Pompeu. Durant aquesta darrera tingué lloc la important batalla d'Ilerda. Però la transformació profunda, la romanització, no comença a manifestar-se netament fins cap a la fi del s I aC. Decaigué la cultura indígena i s'anà imposant la manera de viure a l'estil romà: penetració del llatí, sistemes legislatius, moneda unificada encunyada a Roma, economia basada en el sistema de la vila la rústica, sovint precedent llunyà de les cases de pagès actuals, establiment de ciutats de nova fundació o transformació de les antigues, xarxa de vies de comunicació, etc. Administrativament gairebé tot l'actual territori del Principat, llevat d'una petita franja a l'oest, constituí el convent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco era alhora capital de la província i del convent. Aquests tres-cents anys corresponents a l'alt imperi, per la profunda transformació que dugueren i per la transcendència que tingueren amb vista al futur del Principat, tenen molta més importància que no li atribueix la historiografia tradicional. Posaren fi a la gran crisi del s III, que somogué tot el món romà. A Catalunya la crisi fou particularment aguda a causa de les invasions dels francs i els alamans, invasions probablement unides a convulsions internes d'origen social. Les ciutats més importants foren poc o molt destruïdes: Tarragona, Barcelona, Empúries, Lleida, a l'igual d'altres de menors, com Badalona. Una gran part de les cases de pagès, les vil·les, ho foren també, i sovint no les referen. D'altres, reconstruïdes, duraren tot el Baix imperi i enllaçaren amb l'època visigòtica. Una de les reaccions generals a tot l'occident romà tot just passada la crisi fou la preocupació per la defensa de les ciutats: al Principat el cas més clar és el recinte fortificat de Barcelona, element decisiu per al futur de la ciutat. Resultat de les noves condicions socioeconòmiques, gairebé no hi ha mostres, per contra, de construccions monumentals d'altres menes, llevat del cas excepcional del mausoleu de Centcelles a Constantí (Tarragonès).

6.1.Tàrraco La favorable configuració geogràfica i el seu clima molt benigne, van afavorir que el procés de poblament humà s'hi iniciés en dates molt primerenques, ja a l'època prehistòrica. Però el procés d'assentament de les tribus de la prehistòria va finir amb la consolidació sobre el territori, de les diferents tribus que conformaren el mosaic sociopolític de les terres llevantines de la Península Ibèrica a l'època preromana, com a conseqüència directa del contacte d'aquells grups autòctons amb els diversos pobles colonitzadors de la Mediterrània (fenicis, grecs i púnics). El territori del Camp de Tarragona era ocupat per la tribu dels cessetans, essent un dels seus assentaments més importants (Kese) el que constituí, potser la seva capital i el precedent immediat, també, de la ciutat romana de Tàrraco, l'actual Tarragona. L'any 218 aC, amb motiu de la II guerra púnica entre romans i cartaginesos, l'exèrcit romà a les ordres de Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries, colònia grega aliada de Roma. Simultàniament es fundà Tàrraco, com a principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània, iniciant un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, en el qual Tàrraco va jugar en tot moment un paper fonamental. A la segona meitat del s. l aC se li va concedir l'estatut de colònia de dret romà, prenent la denominació de Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco. L'any 27 aC li va ser concedida la capitalitat de la província Tarraconense, dins de la nova organització provincial, propiciada per August. Aquest va residir a Tàrraco durant dos anys, seguint les operacions militars que portava a terme a la cornisa cantàbrica i dirigint la seva planificada transformació del món.

Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco

Emplaçament de les principals restes romanes

S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. La vitalitat d'aquesta es mantingué amb plenitud fins a mitjan s. III dC. Com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres onades d'invasors germànics, s'inicià un procés de progressiva

recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic. Això significà la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. En aquesta època la pèrdua de la capitalitat de Tàrraco, primer respecte a Tolosa, després respecte a Bàrcino (Barcelona) i finalment respecte a Toletum (Toledo, s. VI) suposarà un allunyament de la ciutat dels centres polítics decisius de l'època. Aquest allunyament no minvarà la seva importància urbana fonamentada en la seva condició de seu eclesiàstica metropolitana i en el manteniment de les instal·lacions portuàries fins a l'arribada dels musulmans a la ciutat el 713-714. Aquest fet senyala definitivament l'entrada de la ciutat en l'anomenada Edat Mitjana.

Les restes romanes que queden en aquesta ciutat són les següents:

Circ Construït a les darreries del s. I dC, vingué a completar el programa d'ordenació urbana del sector oficial de representació provincial de la ciutat. Tipològicament respon als cànons normals per aquesta mena d'edificis destinats a les curses de carros (planta rectangular allargada - en aquest cas concret, 325 x 110/115 m- amb els costats llargs rectilinis i els curts arrodonits). Dels seus elements estructurals s'ha conservat bona part de les voltes i -ocasionalment- també les grades a les quals sostenien, restes de la façana exterior i del pòdium, així com algunes de les monumentals portes d'accés a l'edifici.

Circ romà de Tàrraco

Maqueta i planta del circ romà de Tàrraco

Teatre Fou construït en la zona portuària, extramurs, aprofitant el fort desnivell existent entre aquest sector i la primera plataforma topogràfica per a recolzar les que degueren ser importants graderies. Malgrat les contínues vicissituds per les quals ha passat aquest edifici, conserva - encara que parcialment- els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Bon exemple de la riquesa de l'edifici són els monumentals capitells i les estàtues d'iconografia imperial (cuirassats i togats) que formaven part de la decoració del frons scaenae, actualment exposats en el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Teatre romà de Tàrraco

Amfiteatre

Fou construït al començament del s. Il dC. Presenta la característica planta el·líptica amb l'arena - on es desenvolupaven els espectacles (bàsicament combats de gladiadors)- en el centre, envoltada per la cavea o graderia - on s'allotjava el públic. En els eixos longitudinal i transversal de l'arena s'hi obren les fosses destinades a ubicar els serveis auxiliars relacionats amb els espectacles. Les restes visibles en l'actualitat a l'arena, i en una part del sector oriental de la graderia, corresponen a una basílica visigòtica (s. Vl-VII dC) i a l'església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes en el mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi (l'any 259).

Tres panoràmiques de l’amfiteate de Tàrraco

Fòrum de la colònia (o Fòrum local) Tradicionalment s'ha interpretat el conjunt existent en l'extrem nord-est del recinte emmurallat com el fòrum de la Colònia Tàrraco, constituït per una plaça porticada, una filera de tabernae i en posició central- la cúria. Recents estudis, però, permeten suposar que el que s'ha conservat no és més que una part (concretament la basílica) de l'esmentat fòrum. La resta del conjunt estaria encara amagada (o perduda) sota la trama d'edificacions modernes existents entre el fins ara anomenat fòrum i l'extrem de la plataforma que domina la zona portuària.

Restes del fòrum local de Tàrraco

Fòrum provincial

Per la seva condició de capital de la Província Hispània Citerior, Tàrraco tenia, a més del fòrum de la Colònia destinat als assumptes locals, un fòrum provincial on s'articulaven les distintes dependències i els serveis relacionats amb el govern i l'administració provincial.

Maqueta del fòrum provincial de Tàrraco

Es coneix perfectament el perímetre exterior d'aquest fòrum provincial (320 x 175 m), pels murs visibles encara en nombrosos punts del recinte antic de la ciutat, malgrat que es desconeix quasi del tot la disposició interior de la plaça i les característiques arquitectòniques dels edificis

Muralles La seva construcció data dels primers anys de la presència romana a Tàrraco (final del segle III començament del II aC). Resta només una part del primitiu recinte, la corresponent a la Part Alta. S'han conservat tres torres: la del Cabiscol, la de l'Arquebisbe (amb fortes modificacions medievals) i la de Minerva (la més genuïnament romana). Al sòcol megalític s'hi obren petites poternes (portes), d'ús estrictament de vianants. De les portes principals només se n'ha conservat una (anomenada del Socors), molt a prop de la Torre de Minerva, amb modificacions d'èpoques posteriors.

Muralles de Tàrraco

Restes extraurbanes Torre del Escipions

Constitueix un dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Situat ben a prop de la Via Augusta, a uns 6 km de Tàrraco, es tracta d'un típic exemple de monument funerari trufarem. Presenta planta gairebé quadrada. Consta de tres cossos superposats, decreixents en dimensions. El segon (I'intermedi) presenta, a la façana, dues figures en relleu alt que representen Atis (divinitat d'origen oriental associada al culte funerari). Una l'errònia identificació d'aquestes figures amb els germans Escipió donà origen a la tradicional denominació del monument. Per les seves característiques, cal datar la seva construcció en la primera meitat del segle I d.

Vil·la romana dels Munts Per les característiques de les seves restes arquitectòniques i dels seus elements ornamentals (escultures, mosaics, capitells, etc.), és un dels conjunts més importants d'Hispània en la seva categoria, amb un dilatat període d'ocupació (segles I al V dC). Un passadís porticat constitueix l'eix vertebrador d'un complex projecte arquitectònic en què s'articulen els diferents àmbits funcionals de tipus residencial (termes, habitacions, etc.) i agrícola.

Aqüeducte de les Ferreres Situat a la marge esquerra del Francolí, a uns 4 km del nucli urbà, és el més important dels existents en el llevant peninsular. Constitueix una peça clau en la complexa xarxa de canalitzacions traçada per a conduir aigua a la ciutat des dels rius Francolí i Gaià. Està bastit amb carreus de pedra local, amb un encoixinat pla, units en sec. Presenta dos pisos d'arcades superposades, amb 11 arcs en el pis inferior i 25 en el superior, amb una alçada màxima de 27 m i una llargària de 217 m. S'ha conservat parcialment el revestiment original del canal (specus) per on circulava l'aigua. Cal datar la seva construcció en el segle l dC.

Vil·la romana mausuleu de Centcelles La vil·la romana de Centcelles documenta diferents fases d'ocupació (segles II aC - lV dC). Una de les estances principals de la vil·la fou habilitada, a mitjan segle IV, com a mausoleu. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les Quatre Estacions i de personatges entronitzats. És un monument clau de l'art paleocristià.

Arc de Berà És, entre els monuments de les seves característiques, el més important dels coneguts a l'antiga provincia Tarraconensis. Situat en el traçat de la Via Augusta, a uns 20 km al nord de Tarragona, es tracta d'un arc senzill d'una sola obertura, d'extrema sobrietat, construït amb carreus de pedra local. Vuit pilastres estriades, rematades per capitells corintis, sostenen un entaulament amb una inscripció al·lusiva a la restauració del monument, costejada per Luci

Licini Sura al començament del s. II dC. Per les seves característiques, cal situar la seva construcció a l'època d'August.

Columbari Vil·la Rodona Edifici funerari construït al segle II dC, sembla relacionat amb una vil la pròxima, situada a la ribera esquerra del Gaià. De planta rectangular; el cos central presenta falses pilastres dòriques i estava cobert amb teulada a doble vessant. Els murs de l'interior conserven part de l'estuc original i els sis petits nínxols o fornícules (loculi) en què hom dipositava les urnes amb les cendres dels difunts. Recentment ha estat objecte d'importants treballs de restauració.

Bàrcino Els orígens de la ciutat de Barcelona, que s'han pogut establir gràcies a les restes arqueològiques i les fonts literàries i cartogràfiques, es remunten al segle I A.C., quan els romans van establir una petita colònia al voltant del Mont Tàber (actual barri gòtic) . Llavors la Bàrkeno ibèrica es transforma en la Bàrcino romana. La ciutat fou construïda en la forma colonial, amb la creuera del "decumanus" i del "cardo maximus", i el fòrum al mig. La ciutat fou voltada d'una muralla amb quatre portes als extrems de les dues vies principals. Un conjunt de 74 torres protegien la ciutat. Als voltants de la ciutat, s'estenien les vil·les o masos de l'època, i també els cementiris. Bàrcino era una petita ciutat de 12 hectàrees, amb un perímetre de poca cosa més d'un quilòmetre. En el segle I d.C. va ser colònia romana amb els noms de Bàrcino, Pia Faventia i Júlia Augusta gaudint del dret itàlic (no havia de pagar impostos). En l'època romana la principal ciutat de l'Est d'Espanya era Tàrraco (avui Tarragona) que va ser cabdal de tota la Hispània Citerior. Amb l'arribada dels visigots Barcelona comença el seu important paper sociopolític. Entre el 268 i el 305 aC., els emperadors romans tractaven de consolidar l'Imperi i aturar els bàrbars, i calgué comptar amb Bàrcino, ja que el seu emmurallament ferm i ben torrejat és dels pocs que hi hagué dins el món romà. Es degué tenir en compte que per la situació entre la Costa Brava i Tarraco, amb un Pla nodridor i en un enclavament amb comunicacions, constituïa una bona base defensiva. Fou convingut que la ciutat del turó havia de ser fortament emmurallada; l'obra tingué un circuit d'1,500 km, que encloïa un espai de 9 hectàrees i on s'encabiren els nous vinguts; molts solars degueren ser compartits, la vialitat adaptada; la mà d'obra no hi mancava. Es bastí una muralla de dos metres de gruix amb una setantena de torres ben fermes. Hi hagué un fòrum en la cruïlla de les dues vies axials urbanes, als extrems de les quals s'obrien les quatre portes del recinte. Quan el perill got es presentà amb invasions organitzades, s'aixecaren pisos a les torres, amb corredors que les unien de manera que es pogués anar de l'una a l'altra per a millor defensa. Així s'augmentà el poder protector i defensiu del circuit. Bàrcino s'havia convertit en una plaça forta. A partir del segle III D.C, tribus germàniques ocupen l'Imperi Romà i Bàrcino també n'és víctima. És durant aquesta època que arriben les idees del Cristianisme. El 415, el rei visigot Ataülf, casat amb Gal·la Placídia, s'establí a la ciutat que, durant uns quants mesos fou la cort del regne visigòtic, fins a l'assassinat d'Ataülf. Els segles posteriors, Barcelona experimentà un llarg període d'inestabilitat política.

Les restes materials de la Bàrcino romana són:

Fòrum Lloc de reunió dels primers barcelonins i centre polític de al ciutat. Es trobava en el creuament del Cardo Maximus i el Decumanus Maximus, i paral·lelament a aquests s’estructuraven els carrers secundaris. La plaça Sant Jaume correspon aproximadament al que fou el fòrum de Bàrcino. Aquí hi havia la basílica, la cúria, el mercat, les termes, el temple…

Temple El temple, que presidia el fòrum, estava dedicat al culte a l’emperador August i la vida de la ciutat s’articulava al voltant d’ell. El temple romà es conserva en el Museu Arqueològic. El trobem a l’actual Centre Excursionista, ja que el temple va ser aixecat a la part més alta de la ciutat, al cim del Mont Tàber. Se’n conserven quatre columnes i part del pòdium.

Columnes del temple d’August

Muralles

La muralla romana de Bàrcino va tenir un important paper en desenvolupament de la ciutat, que va consolidar la seva hegemonia en el territori que més tard va constituir Catalunya, per sobre de ciutats molt més importants en temps romà com Tàrraco. Es creu que la segona muralla, que es va aixecar al segle V, i de la qual es conserven restes, es va construir sobre de la primera abarcant el mateix recinte urbà de 10 hectàrees. Aquesta segona muralla constava de 74 torres i 4 portals, i tenia un perímetre rectangular de més de 1,5 km. Al voltant de les muralles, per fora de la ciutat, hi havia els camins de ronda per on patrullaven els soldats encarregats de la vigilància. L’arc del costat de la porta és una part de l’aqüeducte que portava aigua a la ciutat. Muralla de Bàrcino

Aqüeducte Una novetat de les ciutats de l’època romana va ser l’aigua corrent a la majoria de les cases i edificis públics. El sistema de sanejament de les ciutats va ser resolt d’una manera senzilla però eficaç: mitjançant canalitzacions tapades amb lloses planes, que a vegades dificultaven part del paviment dels carrers, i amb canals coberts, generalment amb una volta de mig punt. D’aquesta manera, es va establir una àmplia xarxa de clavegueres que anaven per la major part de la ciutat per a conduir les aigües residuals cap als camps o cap als rius. Els romans necessitaven també l’aigua perquè circulés a través de la xarxa de clavegueres a fi de garantir la salut pública. A més del consum domèstic i industrial de l’aigua, els romans necessitaven disposar d’aigua abundant per les termes públiques, que consumien en gran quantitat. Mitjançant un pla poc inclinat es canalitzava l’aigua amb la pressió necessària perquè pogués circular. Normalment eren construccions subterrànies que travessaven les muntanyes mitjançant túnels, però quan havien de salvar una vall profunda, es construïa un viaducte o pont amb arcades.

Necròpolis Totes les restes humanes de les ciutats romanes se situaven extramurs, és a dir, fora de les portes de la ciutat. Les necròpolis, els cementiris, les ciutats dels morts segons el sentit etimològic de la

paraula greca, s’emplaçaven al costat de la via però fora de les muralles. La necròpolis de la ciutat romana de Bàrcino la trobem a l’actual Plaça de la Vila de Madrid.

Necròpolis romana del segle II-III dC

Emporiae L'estiu de l'any 218 a.C., amb motiu de la segona guerra púnica, va desembarcar a Emporion un exèrcit expedicionari romà a les ordres del general Gneu Escipió per intentar tallar el cordó umbilical que unia l'exèrcit cartaginès, que com recordarem ja era a Itàlia, amb les seves bases de subministrament a la península Ibèrica. A partir d'aquest moment, Emporiae esdevingué un ferm aliat de la República romana i una base naval i militar de primera importància des de la qual els romans iniciaren, un cop acabada victoriosament la guerra amb els cartaginesos, la conquesta de la Península Ibèrica. L’any 197, any en què el Senat de la República envià a Hispània els magistrats encarregats d'establir el límit provincial entre els territoris de la Citerior i de la Ulterior, esclatà una gran revolta dels indígenes de la Citerior, que, cansats dels abusos a què els sotmetien els nous ocupants, prengueren les armes amb la vana pretensió de foragitar-los. Un cop més, Emporiae jugà la carta de l'amistat amb Roma, raó per la qual, l’any 195, tornà a ser escollida per acollir la flota romana que per via marítima portà a Hispània l'exèrcit que comandava el consol Marc Porci Cató. El consol, que a través de Titus Livi ens ha deixat una descripció d'Emporiae al començament del segle II a.C., reprimí amb tanta duresa la rebel·lió dels pobles indígenes de la Citerior que mai més no es tornaren a aixecar contra Roma. Una altra acció molt important que féu Cató, persuadit com estava de la gran importància estratègica d’Emporiae amb vista als interessos de la Republicà, fou instal·lar un campament permanent al costat mateix d'Emporion, amb la finalitat de controlar-ne el port. A partir de llavors, la nostra ciutat prengué una importància extraordinària ja que no sols esdevingué la porta d'entrada del comerç itàlic a Hispània, sinó també el punt per on s'infiltraven els nous corrents intel·lectuals i artístics de l’hel·lenisme tardà que Roma vehiculava vers l'extrem occidental de la Mediterrània després de beure, ella mateixa, en les fonts originals del mon hel·lenístic oriental. Les fonts escrites no diuen res d'aquesta instal·lació militar romana a Emporion; només l'arqueologia ha pogut documentar aquesta presència física de Roma al territori emporità. El descobriment del nucli central emmurallat del campament, que d'una forma convencional ha estat anomenat praesidium, i la constatació dels seus eixos i dimensions, 1 x 2 actus (35 x 70 m), indicaren l’orientació i les dimensions de les insulae, o illes de cases, de la ciutat romana, i fan pensar que l'existència del nucli militar postcatonià és perfectament versemblant. D'aquesta fortificació, molt desfigurada per construccions posteriors d'època imperial, encara son visibles una part de la muralla, una petita porció del paviment que empedrava l'interior i unes esplèndides cisternes que foren recuperades per a l'ús públic en la ciutat civil.

Algunes de les restes arqueològiques de la ciutat d’Emporiae són les següents:

Domus romana A l'antiga Emporiae hi hagué tres ciutats o tres nuclis de pobladors ben diferents: grecs, ibers o autòctons i, més tard, romans. Encara que no està del tot excavat l'indret arqueològic, s'hi veu clarament que les cases dels romans són a la part més alta i més llunyana al mar. Les cases romanes són grans, elegants, quasi palaus. Tenen cambres esplèndides, amb paviments de mosaic i s'hi aprecia una distribució harmònica, amb parets ben rectes, patis, jardins i una intel·ligent simetria. La ciutat o poblat ibèric, que es coneix com a Indiké, no ha estat localitzada. Les restes excavades són gregues i romanes. És especialment bonic un mosaic anomenat El sacrifici d’Ifigènia

Fòrum romà Aquesta porxada és una reconstrucció que ajuda a imaginar la galeria que donava la volta al fòrum romà. Cal admirar-ne l'altura, el disseny i l'elegància, que en fan una destacada obra urbanística. Els grecs tenien una plaça pública o àgora petita, discreta, adequada a les seves conveniències. Els romans van voler superar-los amb la construcció d'aquest formidable fòrum monumental. Aquest fòrum romà tan gran permetia fer actes públics, com és ara mercat, judicis, consultes, contractes privats, actes religiosos, etc. És un gran espai obert i això és de molt de valor en les ciutats emmurallades, que tenen una extensió limitada i que no poden créixer de muralles enfora. Aquesta porxada coberta és un ambulacrum, construïda per tal de no mullar-se si plovia o per a trobar ombra. L'ambulacrum tenia forma d'U. A la part oberta hi havia el temple principal damunt un pòdium, amb una escalinata frontal. D'altres temples més petits van ser-hi construïts al davant. Aquesta zona religiosa també era voltada d'un ambulacrum, en forma d'U, bastit sobre un criptopòrtic, que és un passadís fosc, per a evitar humitats i que servia de magatzem.

Muralla romana La muralla d'època romana era externament de grans carreus que feien efecte òptic de gran solidesa. Aquesta era la impressió que en rebia l'enemic. Però la muralla, a partir de certa altura, era buida i de pedra només n'estava revestida, perquè a dins hi havia un passadís cobert, a fi de protegir els sentinelles i els lluitadors de la terrible tramuntana, el vent fred del Nord que pentina la regió. Tal com ara la contemplem, la veiem mig destruïda.

Ilerda Inicialment va ser capital d'un important poble ibèric, el dels ilergets, que s'estenia fins al Montsec i la Segarra. Les últimes troballes prehistòriques proven que el puig del castell de Lleida ja estava poblat un miler d'anys abans de Crist. Cap al segle V aC els ilergets de nissaga ibèrica van ocupar el Pla de Lleida i li donaren el nom d'Iltirda o Ilirda, la Ilerda dels romans que acabaren dominant el país després d'haver vençut els seus cabdills sublevats (206 aC) Indíbil i Mandoni. La Ilerda romana va ser clau en les lluites entre Juli Cèsar i Pompeu. Les cròniques romanes parlen d'una ciutat fortificada, amb un pont de pedra que constituïa un "municipium" (creat en temps de l'emperador August) que posseïa fèrtils hortes i que, a la fi del segle III, bandes de bàrbars germànics van destruir.