Punt de Trobada, 175

de trobada Viladecans

Publicació independent d’informació i opinió

Any 17

15 d’abril de 2023

Per Viladecans

D’aquí un mes i mig tenim les eleccions municipals. Es tracta de pensar què em sembla a mi millor per Viladecans, i valorar quin partit considero que millor pot dur-ho a terme. I votar en funció d’aquest criteri.

Els lectors del Viladecans Punt de Trobada, i també els qui en formem el consell de redacció, votarem, sens dubte, partits diferents, perquè a l’hora d’establir quines són les coses més convenients per a la ciutat i quina credibilitat ens mereix, a l’hora de dur-les a terme, cada un dels partits que es presenten, les nostres perspectives són diferents. Això és, de fet, la democràcia: buscar el més convenient per a tots a partir de les diferents mirades que cada u tenim sobre les coses. El que cal, això sí, és fer l’esforç de pensar-hi una mica. Des d’aquesta revista, com fem cada cop que hi ha eleccions, donem la paraula als partits perquè ens diguin alguna cosa del que proposen. Habitualment ho fem simplement demanant-los que escriguin allò que considerin més oportú. Aquesta vegada, però, hem cregut que fora bo demanar-los que ens parlin de les seves propostes entorn de tres temes concrets: l’habitatge, l’atenció a la dependència i el transport públic. Els hem dit que ho podien fer parlant tema per tema o bé fer un article englobant tots tres temes.

I això és el que trobareu a les properes pàgines. Ens han respost cinc dels partits a qui ho hem demanat i aquí publiquem els seus escrits col·locats segons l’ordre en què els hem rebut. Esperem que us puguin ser útils a l’hora de reflexionar el vostre vot.

Sumari

1 Per Viladecans

2 Viure a Viladecans és tenir més oportunitats. Carles Ruiz (PSC)

3 Algunes de les nostres propostes. Tomàs Caroz (Junts per Viladecans)

4 Més enllà de promeses, reptes ingents. Bàrbara Lligadas (ERC)

5 Les persones, al centre. Encarni Garcia (Viladecans en Comú Podem)

6 Una alternativa municipalista. José Luis de la Rosa (Ciutadans)

7 Coses que potser no sabies de la indústria del llibre. Vanessa Rodríguez

9 18 anys del Grup Tres Torres. Vicenç Castelló

10 20 anys d’Àtrium Viladecans. Xavier Campón

13 De la erupció del 79 a.C. al tauler. Cristian Becerra

14 RA, un nou aplicatiu de difusió de l’ermita de Santa Maria de Sales. Manuel Luengo

16 Viladecans-Riner, la ruta de les abelles. Encarni Garcia

17 L’ull i la ploma: La consagració de la primavera. J.L. Atienza i Jaume Muns

18 Com l’or acabat de trobar. Patrícia Aliu

19 Contra la crisi climàtica: Punt d’informació itinerant. Oficina tècnica del Pacte Viladecans pel Clima

20 Aprofitar el menjar. Mercè Solé

21 La Bíblio a mà: La Jordiada a la Biblioteca

25 La mirada aguda: Mallerenga cuallarga. Eio Ramon

26 La memòria en imatges: Sant Jordi 1982. Jaume Muns

27 Recerca històrica: El cost humà de la Guerra d’Espanya a Viladecans (1936-1945). Manuel Luengo

Equip de redacció

M. Carmen Castellano; Maria Comas; Josep Lligadas; Agustí Martí; Natàlia Morant; Jaume Muns; Montserrat Pastor; Vanessa Rodríguez; Miguel de la Rubia; Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que l’enviem a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes (levat del mes d’agost, que fem vacances). El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net

El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

ELECCIONS MUNICIPALS 2023

Viure a Viladecans és tenir més oportunitats

L’habitatge, l’atenció a la dependència i el transport públic són estratègics per a l’Ajuntament que treballa amb intensitat des de fa anys, independentment de l’àmbit de les seves competències. En el proper mandat ens centrarem en continuar aplicant polítiques innovadores i cercant el suport d’altres administracions. Aquestes polítiques ens estan permetent fer de Viladecans una ciutat moderna i igualitària, com ho demostra que siguem la ciutat amb menor desigualtat d’Espanya.

L’accés a l’habitatge: una prioritat per a la cohesió social

La Viladecans del present és el resultat d’una planificació urbanística que l’ha transformat en una ciutat amable, accessible i inclusiva. Així, estem desenvolupant el barri de Llevant que dota d’equipaments i zones verdes a tota la ciutat, habitatge i millora la mobilitat. El 50% dels pisos seran de protecció oficial i més del 20% en règim de lloguer. A més, 500 estan promoguts per cooperatives, que suposa la possibilitat d’adquirir habitatges més barats que en el mercat lliure.

Creiem fermament que l’accés a l’habitatge és una prioritat per a la cohesió social. Aprovarem el nou Pla Local d’Habitatge 2030, que definirà les actuacions perquè la ciutadania pugui gaudir d’habitatge digne i assequible, sobretot joves i persones amb necessitats especials. Reforçarem l’Oficina Local d’Habitatge, potenciarem la Borsa de Mediació per al Lloguer Social i ampliarem el programa Pis Compartit, totes elles accions adreçades a facilitar l’adquisició d’habitatge assequible per als veïns i veïnes.

em cuida”, el Pla Local d’Acció Comunitària Inclusiva. Un model d’intervenció social innovador en què s’incorpora el vessant comunitari com a estratègia, barri a barri, sense deixar ningú enrere.

Continuarem activant noves eines per a la millora de la salut social, comunitària, emocional i mental. Crearem, per exemple, un servei d’acompanyament per a la Gent Gran per a la realització de tràmits digitals, incrementarem la teleassistència i habilitarem espais segurs per a aquest col·lectiu i persones amb diversitat funcional en totes les activitats del municipi.

Viladecans és una ciutat que té cura de les persones, i especialment, aquelles que es troben en situacions de vulnerabilitat o dependència. Els plans de reactivació local van ajudar a que la gent gran i les famílies i empreses que pitjor ho estaven passant arran de la pandèmia, es convertissin en prioritàries. Va ser quan vam posar en marxa el programa “Viladecans

Transport

públic: solució

als problemes de la mobilitat

Tant a Viladecans com a la resta de municipis del Delta, el transport públic es troba en un moment de transformació que assenyala un futur millor. Una acció important és la reforma integral de la C-245, inclòs un carril bus per a una nova línia de gran capacitat i l’increment de freqüència.

Pel que fa als autobusos metropolitans, l’AMB acabarà de culminar la substitució dels busos per elèctrics o híbrids així com incrementar el nombre de línies.

Respecte al ferrocarril, seguirem treballant perquè el ministeri continuï amb els treballs engegats de reforma de l’estació i la Generalitat amb l’ampliació de les freqüències de trens amb aturada a la ciutat. També està en marxa, en el marc del nou Pla de Rodalies, la construcció d’una nova línia soterrada que unirà Cornellà amb Castelldefels pel centre dels nuclis urbans.

Els autobusos municipals seran tots elèctrics i recuperarem la línia V3 (que uneixi els nous punts d’interès de la ciutat i els equipaments) i la V4, que porta a la platja cada estiu, tindrà major freqüència de pas i dies de funcionament.

Finalment, completarem la xarxa ciclable interna de carrils bici i ciclocarrers, així com el bici bus a les escoles, amb l’objectiu de continuar impulsant la mobilitat sostenible.

Carles Ruiz

“Viladecans em cuida”: les persones al centre de les polítiques socials

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)

Algunes de les nostres propostes

Com a Junts per Viladecans – Compromís Municipal us presentarem algunes de les nostres propostes que responen als temes indicats per Viladecans Punt de Trobada

En parlar de polítiques d’habitatge no podem obviar la relació recíproca on s’apliquen: el barri, encreuament de lloc i sentiment de pertinença. Creiem en els barris i en potenciar les sinergies de la gent que hi viu. En aquest sentit, volem recordar que ara toca l’atenció cap al barri antic de Viladecans que ha estat molt deixat de banda en l’activitat dels consecutius governs municipals. Conservar l’estructura del nucli antic és part important de la personalitat diferenciada de Viladecans i ha de continuar essent-ho.

Creiem, també, que s’ha de refredar el procés expansiu en política d’habitatges que han seguit els governs municipals i evitar que la competència que es crea pel sòl comporti un augment excessiu del seu preu. Projectes immobiliaris prop del Poblat Roca han posat en alerta, correctament, els veïns del barri. En matèria d’habitatge la nostra política es dirigirà també a:

• Promocionar l’habitatge social de lloguer facilitant l’accés i la reserva d’habitatge per a gent jove i gent gran, sobretot en les zones de nova edificació, establint convenis d’ús d’habitatges i plantejant, també, models de cohabitació a través de l’Oficina Local d’Habitatge.

• Actualitzar el registre de pisos buits per facilitar la gestió de la seva ocupació. Volem facilitar la reconversió d’usos de locals buits, sense possibilitats d’esdevenir locals comercials, a pisos de lloguer (en preferència per gent amb poca mobilitat i risc d’exclusió social).

• Promocionar la instal·lació de plaques solars en edificis multifamiliars.

Serem bel·ligerants amb les ocupacions delinqüencials d’habitatges que no pertanyin a grans tenidors o que creïn malestar als veïns.

Volem tenir un constant diàleg amb les entitats del tercer sector de Viladecans sense paternalismes i per

fer front a problemàtiques d’habitatge i de dependència social tant per a gent jove com de la tercera edat.

Estarem al costat de la gent amb solituds no volgudes i també de les seves famílies. En aquest sentit, definirem:

• Plans d’acompanyament i seguiment, en concordança amb els serveis sanitaris, per a tots els ciutadans i ciutadanes amb patologies agudes o rares.

• Dotar i exigir més accessibilitat als recursos sanitaris i d’assistència revisant polítiques de copagament dels serveis.

• Proposar més formació de cuidadors i crear una borsa de treball per millorar l’assistència i/o companyia de la gent gran.

• Crear serveis de menjador, a preus accessibles, per la gent gran que no pot cuinar.

Exigirem el compliment del PAM on es faci referència a barreres arquitectòniques municipals per a persones amb diversitat funcional, definint un urbanisme i vialitat on es respecti la mobilitat reduïda de les persones.

Quant al tercer apartat, el transport públic, la nostra política serà sempre responsabilitzar-nos pel seu correcte funcionament encara que el servei segueixi una gestió d’altres administracions. En aquest sentit, seguirem les previsions de la licitació que es van aprovar en el servei d’Avanza per redreçar-la cap a la qualitat de servei esperada. Una mala gestió en el canvi de titularitat d’aquesta licitació (denunciada per nosaltres el febrer del 2022) ha comportat un servei deficient i, posteriorment, un problema laboral que repercuteix també en la ciutadania.

Proposarem també:

• El Metro del Delta (metro lleuger o tramvia) com a alternativa complementària de l’autobús.

• Demanar a RENFE que el baixador passi a ser estació i exigir a Foment que es facin les obres necessàries perquè s’aturin tots els trens.

• Establir la gratuïtat diària del servei d’autobús a la platja durant la temporada de bany.

Ciutadanes i ciutadans de Viladecans, gràcies per llegir-nos.

Tomàs Caroz Junts per Viladecans

Més enllà de promeses, reptes ingents

AViladecans tenim un equip de govern (majoria absoluta del PSC amb suport de Comuns) que gestiona per inèrcia, fins a tal punt que som una de les poques ciutats que segueix sense pla contra la sequera malgrat fa dos anys que és necessari i nosaltres els hi hem reclamat. Fa un any que tenim l’única biblioteca de la ciutat tancada -les obres havien de durar només uns mesos- i al damunt, per tercera campanya electoral consecutiva, veurem com prometen la construcció d’una segona biblioteca. Per posar només dos exemples.

Som una ciutat amb un munt de reptes pendents, d’incompliments reiterats i de col·lectius oblidats. On està la tan promesa i publicitada transició energètica del Vilawatt? I la millora del sistema de neteja i recollida de residus? I la cura dels barris ja existents, farcits de mancances mentre els veïns i veïnes veuen com s’esmercen tots els esforços en la construcció permanent de nous barris?

On estan els cinemes, la reforma del conjunt arquitectònic dels Jardins de Magdalena Modolell i de la Torre Modolell, o la pista d’atletisme? On estan les mesures perquè la nostra gent jove pugui viure i gaudir a la seva ciutat? I les iniciatives pensades per als més grans de la ciutat per tal que tinguin una vellesa activa? I les polítiques que permetin una ciutat cohesionada on tothom formi part del teixit associatiu?

Entre aquests col·lectius oblidats també trobem les persones dependents. Des d’Esquerra Republicana creiem que hi ha molt camí a recórrer pel que fa a les persones amb diversitat funcional. Per això vam proposar reservar una parcel·la del futur projecte urbanístic ubicat en terrenys de la fàbrica Roca per construir una residència tutelada i centre de dia. Però també cal impulsar iniciatives que visualitzin la inserció laboral d’aquestes persones, que vinculin la seva activitat a la quotidianitat de la ciutat, com en altres municipis, amb mesures com el repartiment de menjar del mercat a les llars, la reutilització de bosses de cartró pintades per utilitzar-les als mercats municipals o la recollida de fruita dels arbres urbans per fer melmelades.

Pel que fa a la gent gran amb manca d’autonomia personal, cal seguir treballant de la mà de la Generalitat de Catalunya per incrementar les places residencials i sociosanitàries del municipi, però que estiguin en equipaments diferenciats, per millorar el servei i la seva especialització.

Ara bé, si calen places residencials i tutelades, també calen actuacions integrals pel que fa a l’habitatge. Mentre continua essent impossible conèixer el nombre real d’habitatges buits a la ciutat per la manca de transparència dels socialistes i l’única política municipal en aquest àmbit és construir un barri nou, hi ha poblacions amb governs republicans, com Caldes de Montbui, que ha construït un edifici amb contenidors de mercaderies per tal que gent jove pugui disposar d’un primer habitatge amb lloguer assequible i durant un termini de temps limitat. Fa mesos vam presentar una moció amb diverses mesures en aquesta línia innovadora, com la masoveria urbana, i l’alcalde se’n va riure. Una mostra més de la seva manca d’empatia. Mentrestant, gent gran de la ciutat ha hagut de marxar a promoure un edifici comunitari (cohabitatge sènior) en un altre municipi perquè aquí resultava inviable.

I per manca d’empatia de l’alcalde, la mostrada durant la crisi dels autobusos d’Avanza. Només s’ha mogut quan hi ha hagut mobilitzacions ciutadanes o de treballadors, i ara que s’acosten les eleccions municipals. Però la ciutadania recorda molt bé tot el temps que se li ha robat per la ineficiència d’un servei precari i amb una flota d’autobusos tercermundista. I els treballadors i treballadores encara segueixen lluitant per les seves condicions laborals.

La nostra proposta és clara, seguir lluitant per tal de desdoblar les vies a Viladecans i que així s’aturin tots els trens de Rodalies, solucionar la crisi dels autobusos d’Avanza (pressionar per a la cancel·lació del contracte de concessió, si calgués, per incompliment de contracte), i estudiar quines altres mesures serien viables i necessàries per millorar el sistema de transport públic de la ciutat, com minibusos en barris com l’Alba-rosa, o la possible arribada del metro o el tramvia a Viladecans.

Bàrbara Lligadas Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Les persones, al centre

La gent de Viladecans en Comú Podem creiem en un model de ciutat que posa al centre les persones. Creiem en una Viladecans cuidadora, acollidora i ecofeminista que és viscuda en primera persona, que es sustenta en les xarxes familiars i comunitàries i amb uns serveis públics forts i ben dotats. El primer pas per a fer les nostres ciutats més obertes i resilient és mirar-les amb uns altres ulls i entendre-les com patrimoni de tots i totes.

L’espai públic de la ciutat cuidadora ha de ser una alternativa al model neoliberal basat en la dominació del cotxe, el turisme de masses i la gentrificació dels nostres barris. Una mirada diferent que té com a eix vertebrador la igualtat d’oportunitats i que busca trencar amb la ciutat com a espai hostil i frenètic, per recuperar la ciutat com a espai de trobada, de convivència, de seguretat i de suport mutu.

Per a fer front a aquest repte de benestar col·lectiu, també cal abandonar el model de cures basat en l’assistencialisme que estigmatitza i responsabilitza les persones, per un model de serveis socials com a dret per a les persones i les famílies, posant l’accent en el rescat social amb la cultura, l’esport, la salut l’educació o el dret a l’habitatge.

Proposem un nou model de serveis socials que va més enllà de la centralització a Can Palmer. Incorporarem als Serveis Socials bàsics el Servei tècnic de suport, fins ara

inexistent, amb un psicòleg, pedagog, advocat i especialista laboral i implementarem un pla funcional per optimitzar els recursos materials i humans que modernitzi l’atenció social i permeti realitzar una atenció individual, grupal i comunitària de qualitat. Garantirem els serveis bàsics com llum, aigua i gas, així com els ajuts per a la suficiència alimentària per a les famílies més vulnerables, potenciarem el paper de la taula de necessitats bàsiques i de la gent gran.

Creiem en un model de cures que promogui l’autonomia de les persones dependents, impliqui l’entorn i la comunitat, per això cal dignificar i professionalitzar el treball de les cures com un dret públic garantit. Promourem la formació especialitzada i els projectes cooperatius de cures cap a la gent gran i crearem un servei de “cangur “ per a les persones grans o dependents que alliberi unes hores a la setmana a les famílies cuidadores. Lluitarem per a la construcció d’un centre residencial, llars, residències i pisos tutelats en la zona Delta del Llobregat per a persones amb diversitat funcional.

El dret a l’habitatge és un dret fonamental recollit per la constitució. Tot i que l’habitatge és competència de l’estat i la Generalitat, som lluny de poder fer realitat aquest dret.

Els ajuntaments vivim amb els veïns i veïnes el drama que suposa no tenir vivenda i hem de donar resposta a aquesta emergència social.

Exigirem una llei que garanteixi l’obligatorietat de construir habitatge públic en tots els nous plans i dedicarem el 15% de les inversions (IFS) que s’obtinguin del superàvit pressupostari de l’any anterior a la construcció o rehabilitació o compra d’habitatge. Dinamitzarem el mercat de lloguer, promourem ajudes a la rehabilitació i els projectes d’habitatge compartit. Lluitarem per la construcció d’habitatge dotacional per a persones amb dependència a les parcel·les reservades per a aquest ús.

Els carrers són l’espai públic on ens movem cada dia. No obstant això les voreres són poc més d’una quarta part de la superfície total i la resta és ocupada pels vehicles. La mobilitat és un problema a resoldre. Cal apostar per una mobilitat pública segura i sostenible per tal de millorar la qualitat de l’aire a Viladecans i per treballar a favor de l’equitat i la cohesió social per això: convertírem els voreres en espais on poder caminar amb comoditat, pacificarem els carrers per afavorir la relació interveïnal, la reducció de sorolls i reduir la contaminació. Proposem l’ampliació del camí del mar fins la platja. Continuarem pressionant perquè Viladecans sigui parada obligatòria per als trens i exigirem a l’AMB i a l’empresa concessionària del transport públic Avanza, la immediata solució del conflicte del transport a la nostra ciutat. Apostem perquè el servei públic de transport al Baix Llobregat Sud, sigui assumit per TMB per tal de garantir els nivells de qualitat de servei i les condicions laborals dels seus treballadors.

Encarni Garcia Viladecans en Comú Podem

Una alternativa municipalista

Ciutadans Viladecans creiem que és necessària una alternativa municipalista per a Viladecans. Durant aquests quatre anys hem recorregut els barris de la ciutat, ens hem reunit amb entitats, amb veïns a títol particular, i hem treballat per traslladar totes les necessitats que ens hem anat trobant, a l'equip de govern amb l'objectiu de resoldre, i repeteixo, millorar el dia a dia de les persones. Gràcies a tota a aquesta feina, podem afirmar que existeixen àmbits on els veïns de Viladecans tenen mancances urgents. A més a més, també ho podem reafirmar amb dades objectives, com el baròmetre de l'estat de la ciutat que va realitzar la Diputació de Barcelona. Entre aquests es troba la urgent necessitat d'habitatge i la dificultat en el seu accés a Viladecans. Els successius governs, tant de la Generalitat, com a nivell local, no han fet la feina i ara ens trobem en una situació greu. És evident que la Llei d'Habitatge que va establir el Parlament de Catalunya no ha funcionat i Viladecans s'ha convertit en una de les primeres ciutats de l'Àrea

Metropolitana de Barcelona on el preu de l'habitatge ha crescut més en els últims anys, fet que ha provocat, moltes vegades, la impossibilitat d'accedir a un habitatge. En aquest sentit, els joves són el grup que està patint les

conseqüències de l'encariment de l'habitatge, ja que, el lloguer ha sofert també un augment important. Per això, promourem un parc d’habitatges per a joves. Hem reclamat una aposta decidida per la construcció d'habitatge de protecció oficial que augmenti l'oferta, i per tant, s'equipari a la demanda i sigui accessible a uns preus assequibles. També, des de Ciutadans vam proposar la rebaixa de l'IBI per a aquells propietaris particulars que tinguin habitatges buits i els incorporin al mercat, tant de lloguer com de compra-venda. Pensant també en els més vulnerables, Ciutadans hem reclamat insistentment, des de diferents àmbits administratius i juntament amb entitats implicades, habitatge de protecció per a persones amb necessitats especials que puguin tenir una inclusió real a la societat, tal com porten anys reclamant les famílies de CAVIGA. Una demanda que fins ara és desatesa pels governs locals de la comarca i de la Generalitat.

He mencionat abans que hi havia problemes que afrontàvem al principi del mandat municipal, i d'altres que havien aparegut més tard. Doncs en aquest punt ens trobem actualment amb el transport públic. Dels tres serveis pitjor valorats a Viladecans, els viladecanencs es decanten per l'accés a l'habitatge, l'aparcament i el trànsit. Però, és que dels 5 proble-

mes més greus que identifiquen els veïns de Viladecans, el primer és el transport públic. Els últims mesos, hem pogut patir a Viladecans les decisions de l'equip de govern que ha anat arraconat el transport privat (falta d'aparcament, canvi en els carrers de la ciutat, etc.) però que, per altra banda, no ha invertit, ni millorat el transport públic. La imatge que recull aquest malestar i la situació actual del transport públic a Viladecans i els municipis del voltant és el servei d'autobusos interurbans. Ciutadans hem reclamat que es faci complir el contracte de forma urgent i s'escolti els treballadors d'Avanza. La situació que actualment pateixen molts viladecanencs, que tenen en el seu dia a dia el transport públic com l'única forma de mobilitat, no pot continuar així. Ciutadans recuperarem la línia 3 del Vilabús i plantejarem una nova línia de microbús per als barris perifèrics de la ciutat com l’Albarosa perquè els veïns i la gent gran puguin baixar al centre.

En aquestes properes eleccions municipals, Ciutadans parlarem d'aquests i altres temes, ja que com a veïns de Viladecans, creiem que existeixen greus mancances i problemes que ens preocupen en el nostre dia a dia, i una alternativa municipalista que treballi per resoldre's és possible.

José Luis de la Rosa Ciutadans

Coses que potser no sabies de la indústria del llibre

La setmana vinent celebrarem Sant Jordi i complirem escrupolosament amb el ritual de la rosa i dels llibres. Com a fenomen sociològic, aquesta diada és una anomalia meravellosa, un miratge de qui voldríem ser, però no aconseguim ser, ni com a societat, ni individualment. Però és ben cert que d’il·lusió també se’n viu i en fa molta, d’il·lusió, omplir la tauleta de nit de llibres que sabem que no tindrem prou vida per llegir-los.

La proximitat de Sant Jordi m’ha fet pensar en algunes curiositats de la indústria editorial que em semblen fascinants i que voldria compartir amb vosaltres. Són aquestes:

L’objectiu del sector no és vendre llibres

És vendre experiències. Ja fa anys que els grans grups editors treballen per convertir el llibre en una experiència col·leccionable i, si pot ser, col·lectiva: llibres pensats per transmutar-se en sèries de televisió, llibres de lectura lleugera (també els de 500 pàgines ho poden ser), llibres escrits per guionistes (penseu en el fenomen Carmen Mola), bestsellers i megasellers, sagues, ‘Què has de llegir aquest estiu’, ‘Les millors deu novel·les històriques’, ‘Les cinc lectures imprescindibles per a ser una bona feminista’. El que cerca la indústria és vendre’ns experiències de consum ràpid i nosaltres, que tenim fam d’acumular vivències i no perdre’ns res, ens deixem convèncer fàcilment.

La gran indústria del llibre atempta deliberadament contra el medi ambient

El mercat editorial es fonamenta sobre un model de gestió únic: el de les devolucions. Els grans grups publiquen a l’engròs i inunden les taules de les llibreries de títols variats tot i saber que no es vendran. Però tant se val, es tracta d’ocupar l’espai i esperar que soni la flauta amb un parell de títols que els facin recuperar la inversió. El problema és que tot el que no es ven, es retorna i es destrueix. No importa el cost mediambiental de la producció de milions d’exemplars de llibres, ni el de la seva distribució per carretera. Val a dir, però, que cada vegada són més les petites editorials que aposten per l’ecoedició.

La indústria del llibre s’assembla a l’agroalimentària.

Sense entrar en les peculiaritats dels contractes d’autors i autores, els beneficis del món editorial es reparteixen més o menys així: per cada exemplar venut d’una novel·la que costa 20 €, l’autor en rep 2 €, l’agent 1 €, l’editorial 4 €, la distribuïdora 8 €, i la llibreria 5 €. De la mateixa manera que passa amb el sector agroalimentari, el distribuïdor és qui més hi guanya.

La mala salut del sector, no és tan dolenta L’últim informe complet publicat per la FGEE és de 2021 i diu que la facturació d’aquell any va augmentar un 5,6% respecte a l’any anterior. El del llibre és, per tant, un sector econòmic amb salut de ferro i molt estable, atractiu per a la inversió estrangera.

Qui diu que els joves no llegeixen?

El segon gènere editorial més venut és el del llibre infantil i juvenil. És un mercat en expansió i representa el coixí econòmic per a més d’una editorial. La literatura infantil i juvenil apel·la directament a dos perfils de compradors compulsius: els pares i mares que volen que els seus fills llegeixin, i els joves adolescents que converteixen la lectura en una experiència grupal.

(Molt) grans, mitjanes i petites editorials

Agafa una novel·la qualsevol i mira el segell editorial. Alfaguara, Tusquets, Seix Barral. Busca entre les dades de la primera pàgina a quin gran grup pertany. Ja t’ho avanço: segurament el Grupo Pla-

neta o Penguin Random House. Aquests dos gegants han fagocitat la competència i han concentrat pràcticament tota la cadena de valor del llibre: edició, impressió, distribució i, en el cas de Penguin, venda. Sabíeu que la Casa del Llibre és seva?

Amb això, les editorials mitjanes han perdut capacitat de maniobra, però per sort algunes com Siruela, Salamandra o Acantilado continuen sent independents. Les petites, en canvi, gràcies a la poca estructura que necessiten i a la gran passió dels qui s’hi dediquen, han aconseguit fidelitzar autors i lectors i tirar endavant els seus catàlegs.

L’”oasi” català

El sector del llibre a casa nostra també gaudeix d’una salut excel·lent. Normal, si tenim en compte que editorials com La Campana, Rosa dels Vents o La Magrana pertanyen a Penguin, i el totpoderós grup Edicions 62 a Planeta. Però el que potser no sabíeu és que quasi el 50% del sector del llibre en català es dedica al llibre de text.

Tot i els clarobscurs del sector de l’edició, no tot és tan pervers com sembla. És cert que els gegants empobreixen el mercat del llibre saturant-lo de propostes amb un enfocament clarament comercial. Però també és cert que, tant Planeta com Penguin, han respectat la identitat i la qualitat literària d’alguns dels segells que han comprat, com ara Tusquets, Alfaguara o Lumen. I també Anagrama, que fa uns anys va ser adquirida pel grup italià Feltrinelli.

Afortunadament, hi ha grans espais de resistència ben organitzats enfront dels mandats del capitalisme literari. Són més de set-centes les petites editorials, i algunes de mitjanes, que s’han mantingut fermes i valentes en atrevir-se a publicar obres complexes i de gran qualitat, noves veus i nous temes literaris. També són moltes les llibreries que han obert (o reobert) en els últims anys, decidides a crear espais amb identitat pròpia i a convertir-se en

centres de cultura on han de passar coses, al marge dels grans segells. I les biblioteques, és clar!, que ja fa anys que van deixar de veure’s a si mateixes com a santuaris de la cultura, per saber-se espais de vida comunitària entorn dels llibres i, per tant, una font d’experiències.

Així, doncs, llarga vida a la resistència i, sobretot, llarga vida per a nosaltres que tenim tantes lectures pendents. Feliç Sant Jordi.

Vanessa Rodríguez

18 anys del Grup Tres Torres

El 30 de juny de l’any 2004, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, vam fer la reunió fundacional del Grup Tres Torres i ara ja hem assolit la majoria d’edat.

Des d’aquella data hem defensat tot aquell patrimoni que hem cregut que el nostre poble no podia permetre’s perdre o deixar caure en l’oblit. Com a exemples, la lluita per mantenir el nom de «Camí de les Fipilines»; per la restauració i dignificació de la Torre Modolell, i la recuperació del seu jardí; pel manteniment de Cal Menut o per la salvaguarda de les restes de l’antic molí dels Modolell.

Divendres 21 d’abril de 2023, a les 7 del vespre, al Centre Cultural Sant Joan

Hem editat sis llibres, tots ells relacionats amb gent i històries de Viladecans; 53 “Canis Vallis”, el nostre butlletí; i ja portem 12 publicacions del col·leccionable “Personatges i racons de Viladecans”, amb ressenyes escrites per nosaltres i il·lustrades per artistes de Viladecans.

També hem participat, aportant ponències i comunicacions, en les 15 edicions de les “Trobades dels Centres d’Estudis i Estudiosos de l’Eramprunyà” i, en tres ocasions, amb la col·laboració del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans, n’hem sigut els organitzadors.

• Masos i torres a Viladecans durant l’Edat Mitjana.

Per Mireia Comas Via

• Una rondalla de l’avi Roc: La Favereta.

Per Jaume Lligadas Vendrell

Presentarà l’acte:

• Vicenç Castelló Solina I després, per no perdre els bons costums, hi haurà coca i cava.

Hem col·locat gairebé un centenar de rajoles al poble, unes amb els noms de les cases i, d’altres, amb el nom popular de carrers i llocs, que no recull el nomenclàtor municipal, i a la muntanya del Montbaig, amb dites sobre el lloc de Sant Ramon i un poema sobre la construcció amb pedra seca.

Donem suport a les entitats, institucions i grups que promouen les nostres festes i història local, col·laborant-hi com a socis, mecenes, fent xerrades o mitjançant el Premi «Recercans», creat conjuntament amb Òmnium Viladecans, per premiar treballs de temàtica viladecanenca realitzats per estudiants de batxillerat dels centres educatius del poble.

I, darrerament, estem recuperant les construccions de pedra seca repartides per la zona de muntanya del municipi. Ja portem restaurades cinc barraques de vinya i uns centenars de metres lineals de marges; a més hem recuperat antics camins malmesos per l’abandonament i els incendis que pateixen les nostres muntanyes.

Tot l’anterior ha estat possible gràcies al suport dels nostres socis i sòcies, i als diferents membres de les cinc Juntes, les anteriors i l’actual, de la nostra entitat. Des d’aquí us convidem a formar part del nostre projecte que volem que sigui el de tota la ciutadania de Viladecans.

Vicenç Castelló Solina President Grup Tres Torres

Grup Tres Torres - trestorresviladecans@telefonica.net

20 anys d’Àtrium Viladecans

El 27 de març és el Dia Mundial del Treatre. Aquesta efemèride se celebra des del 1961, dia en què va començar la temporada del llegendari teatre parisenc “Théâtre des Nations”. Va ser un acte promogut per l’Institut Internacional del Teatre. Es volien donar a conèixer les arts escèniques i la cultura de la Pau en un moment històric on l’Alemanya de l’Est estava construint el maleït mur de Berlín, dins una Europa en plena Guerra Freda i amb la incipient formació de la Comunitat Econòmica Europea.

El món del teatre volia tenir veu pròpia i apostar fort per un món on no hi tingués cabuda la guerra i on el teatre alcés la veu per reivindicar la cultura. Des d’aleshores, cada any, una celebritat mundial del món del teatre fa un manifest que es divulga per tot arreu promovent aquests valors i, molts teatres d’arreu organitzen activitats culturals per reivindicar-lo.

El passat 26 de març, i aprofitant l’avinentesa que era diumenge, vàrem celebrar els primers vint anys del nostre teatre públic: l’Àtrium de Viladecans. Va ser una festa popular, de carrer, oberta i inclusiva on vam gaudir de tot un dia d’activitats familiars i gratuïtes. Al matí activitats esportives i a la tarda instal·lacions artístiques, animació de carrer per a les famílies, un berenar popular, una exposició on vam poder veure un recull de les actuacions que hem tingut al llarg d’aquests vint anys a l’Àtrium, i va culminar amb l’actuació del grup de música “Los Niños Jesús” capitanejats pel Jordi Évole. Finalment un petit piromusical va posar el punt i final d’aquest dia de celebració. La participació del televisiu Jordi Évole

no va ser casual. Justament ell va fer el seu primer monòleg davant del públic el dia de la inauguració de l’Àtrium, ara fa vint anys, i, vint anys més tard, també ha fet el seu primer concert multitudinari a la festa del nostre teatre. Viladecans i Jordi Évole tenen un lligam especial des que ell va començar

a desenvolupar-se professionalment a l’antiga Viladecans Televisió i, amb el pas del temps, hem mantingut una relació cordial de respecte i admiració mútua que esperem que continuï i puguem tornar a treballar plegats.

L’Àtrium és un edifici esportiu i cultural, que venia a culminar un

procés de dignificació de l’espai públic i recosir territorialment la ciutat. Viladecans va reconfigurar el seu centre físic amb equipaments i serveis públics de molta qualitat. Al voltant d’un pulmó de 19.000 m2, el parc del Torrent Ballester (1996), es van dissenyar i construir edificis de serveis que la ciutat necessitava: la Biblioteca Municipal (1999), l’Àtrium (2003) i el Centre per a Joves Can Xic (2009). La planificació urbanística pensada a finals dels anys noranta del segle passat, culminava la unificació dels barris de ponent amb la resta de la ciutat, amb aquest eix cívic que ens feia començar el segle XXI en unes condicions òptimes de serveis per a la ciutadania i una projecció comarcal i metropolitana evidents.

Un projecte cultural com l’Àtrium, és un aposta ferma per fer de la cultura un dels eixos centrals de desenvolupament de la nostra ciutat i no només des de la perspectiva de la democratització de la cultura, amb l’accés a propostes culturals de molta qualitat, sinó especialment dels drets culturals. Tal com diu l’article 27 de la Declaració Universal del Drets Humans de l’ONU, els drets culturals són elements essencials per aconseguir la dignitat humana, i s’han de protegir, respectar i sobretot visibilitzar, ja que són elements imprescindibles per a la formació de la identitat cultural i la dignitat de les persones. Moltes felicitats a tothom per aquests primers vint anys de l’Àtrium. És un orgull tenir una ciutat on la gent valora i cuida els projectes culturals. I com diu l’estimat Joan Manuel Serrat... “ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, que no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang...” Doncs fem-la bullir vint anys més, perquè la cultura ens fa més lliures, ens fa més sàvies i ens fa millors persones.

Xavier Campón Brugada

De la erupció del 79 a.C. al tauler

Qualsevol persona sense saber gaire de vulcanologia li sona el nom de Pompeia i del volcà Vesuvi. La ciutat italiana, juntament amb d’altres pròximes a aquesta muntanya de foc, van ser testimonis d’una de les pitjors erupcions de la història. Amb un índex de explosivitat de nivell cinc, la nit del 24 d’agost del 79 abans de Crist Pompeia va quedar sepultada per un mantell de cendres.

En el món dels jocs de taula qualsevol temàtica és benvinguda, o això sembla ser, encara que sigui una mica desagradable. L’autor del conegut Carcassonne, Klaus-Jürgen Wrede, ens va portar allà cap al 2004 el joc The Downfall of Pompeii, conegut en espanyol com La noche que cayó Pompeya i traduït a aquest idioma per l’editorial Maldito Games.

Si bé no va tenir tant d’èxit com l’explotat Carcassonne, el joc dedicat a l’erupció catastròfica del Vesuvi té la seva gràcia, especialment pel fet de dividir-se les seves partides en dues parts: una primera en què els jugadors poblen amb gent la ciutat de Pompeia i una segona en què el volcà entra en erupció i, per tant, han de treure-la del tauler tan ràpid com poden per posar-la fora de perill. La partida la guanya precisament qui salva més gent. En cas d’empat entre alguns jugadors, guanya qui menys persones tingui dins del volcà. Més endavant veureu com es va ficant la gent dins del Vesuvi de plàstic.

En el tauler els jugadors trobaran un seguit d’edificis amb números i cercles en ells. La primera fase del joc, la de poblar la ciutat amb gent, es juga amb les anomenades Cartes de Pompeia. Cadascuna d’aquestes cartes està directament relacionada amb un dels edificis numèrics del tauler. Els jugadors, per torns, les van jugant de la seva mà i en van robant de noves de la baralla corresponent que es forma durant la preparació de la partida. Jugar una carta permet

al jugador que la juga posar una persona en l’edifici corresponent.

A més, a la baralla hi ha dues cartes 79 a.C. Quan apareix la primera s’apliquen noves regles, com la dels parents. Al posar una persona en un edifici que ja estigui ocupat per altres, el joc permet afegir persones extres en un sol torn en edificis del mateix color y en neutrals. Els neutrals son aquells que no tenen número i solament poden ocupar-se mitjançant la regla dels parents. També comencen a aparèixer les cartes de presagi, les quals permeten ficar dins del volcà persones dels altres jugadors, representant que fugen del terratrèmol que va haver-hi 16 anys abans de l’erupció destructiva del Vesuvi. De fet, durant aquests 16 anys també va haver-hi un fort augment de la població a Pompeia, que en el joc s’aplica amb la regla dels parents

Un cop dona senyals la segona carta 79 a.C la mecànica del joc canvia totalment: el volcà entra en erupció, es deixa de jugar amb les cartes de Pompeia i s’utilitzen les llosetes de lava. Aquestes son la lava que anirà arrasant la ciutat des de dins a través de sis punts d’inici que hi ha al tauler. En la segona fase de la partida, els jugadors es dediquen a col·locar les llosetes de lava pel tauler de joc, començant pels punts d’inici i expandint-se des d’ells, cremant la gent que trobin al seu pas. La gent cremada es fica dins del volcà de plàstic, també. Una miqueta bèstia tot plegat. Al mateix temps, els jugadors poden anar movent les seves persones a través del tauler per fer-los sortir de la ciutat a través d’una sortida. En el joc les llosetes de lava són la caiguda de les cendres durant l’erupció. En la vida real es té per entès que la lava no va ser precisament el que va causar la destrucció de la ciutat, sinó que va ser la pluja de cendres, entre altres elements volcànics. Com ja he indicat anteriorment, potser The Downfall of Pompeii no té l’èxit que té Carcassonne, però aquesta forma de jugar, al principi pacífica i després totalment destructiva, fa que a la gent li agradi força un cop el proven.

Cristian Becerra

RA, un nou aplicatiu de difusió de l’ermita de Santa Maria de Sales

El 6 de setembre de 2021 es van inaugurar les obres de restauració de l’ermita de Santa Maria de Sales i les pintures murals que s’aixopluguen al seu interior. Va ser el punt i final d’un projecte dilatat en el temps. L’ermita va començar a ser restaurada pel servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPALDIBA) l’any 1997, data en la qual també van ser descobertes les pintures, en tota la seva extensió.

de pintures murals gòtiques que representen diverses escenes de la Passió de Crist, d’altres escenes renaixentistes, a l’arcosoli, que presenta l’escena de l’Anunciació així com tota una pintura –que devia decorar tot l’interior– de carreus simulats, de finals del segle XVI.

Prototip de codi QR per accedir a la recreació virtual de les pintures murals gòtiques de Santa Maria de Sales, instal·lat al porxo de l’ermita. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona – Ajuntament de Viladecans – Museu de Viladecans.

Com tots sabeu la capella de Sales està datada a inicis del segle XII, si bé la imatge actual, amb la seva capçalera pentagonal i porxo, corresponen a finals del segle XVI i està bastida sobre les restes d’una vil·la romana datada, aproximadament, de finals del segle II aEC (abans de la nostra Era Comuna). A l’interior es conserven, en el seu parament nord, restes

SPAL-DIBA ja va fer una primera aproximació, l’any 2013, a les pintures murals i al mestre de Sales, amb el treball de Raquel Lacuesta, Javier Fierro, Marilena Gracia, José Luis Prada i Àfrica Pitarch amb la publicació El misteri de les pintures murals de l’ermita de Santa Maria de Sales (segles XIII i XVI) i que us podeu descarregar gratuïtament en la web del SPALDIBA.1 L’any següent, el mateix servei va presentar un audiovisual, amb el qual es pretenia fer difusió, per al gran públic, d’una possible reconstrucció de les pintures a partir del seu estudi exhaustiu des de diversos àmbits científics. Aquest audiovisual, de 2014, també us el podeu descarregar, gratuïtament, des de la web del SPAL-DIBA.2

Una vegada acabades les obres de restauració de l’edifici així com també de les pintures murals, l’Ajuntament de Viladecans va encarregar al SPALDIBA, com a projecte de difusió del monument, un treball, utilitzant la tècnica de la realitat augmentada, per tal que a partir dels dispositius mòbils –que gran part de la ciutadania ja utilitza de manera quotidiana i generalitzada– es poguessin visualitzar millor i amb més claredat les pintures que l’ermita conserva. I és aquest projecte de recreació virtual de les pintures, desenvolupat amb el portal WebAR

1 https://www.diba.cat/es/web/ spal/descarregues-opuscles-viladecans [Consulta realitzada l’1 de març de 2023]

2 L’ermita de Santa Maria de Sales a través del temps, a Viladecans (2014). https://www.diba.cat/es/ web/spal/descarregues-audiovisualsales [Consulta realitzada l’1 de març de 2023]

Imatge global de les tres escenes recreades virtualment: el prendiment a Getsemaní, Jesús davant Pilat i la flagel·lació. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona –Ajuntament de Viladecans – Museu de Viladecans.

del web municipal el que es va presentar el passat 22 de març. Els visitants de l’ermita, mitjançant un dispositiu mòbil o una tablet, podran accedir al portal WebAR a traves del reconeixement d’un codi QR que s’ha instal·lat al porxo. Una vegada escanejat el codi QR s’accedeix a una explicació de com procedir a la visualització virtual de les pintures, de manera global o unitària per cadascuna de les tres escenes que s’han reconstruït: el prendiment a Getsemaní, Jesús davant Pilat i la flagel·lació. L’aplicatiu també dona l’opció de desplegar uns breus textos –amb opció de català, castellà i anglès– explicatius de les escenes. Finalment, hi ha la possibilitat de fer un zoom per tal de disposar d’un major detall de les pintures.

Per arribar a aquest pas final de la recreació virtual cal dir que l’equip de Documentació i la direcció d’obres de l’ermita de SPAL-DIBA ha realitzat un laboriós treball de documentació i cerca de paral·lelisme d’altres pintures semblants a les nostres per tal de restituir aquells espais que el pas del temps havia deixat malmesos o que s’havien, simplement, perdut, però sempre mantenint l’aproximació als traços, a la gamma cromàtica, textures i ombres emprades per l’autor, l’anomenat mestre de Sales.

Amb aquesta nova intervenció de difusió, en aquest cas digital, es vol parar atenció a la importància i interès que té la nostra ermita romànica, així com les seves pintures murals gòtiques i renaixentistes, dins de l’art català, i una forma de fer-ho es apropar-la al gran públic mitjançant les facilitats que ens donen les noves tecnologies i els dispositius més senzills a l’abast de gran part de la població.

Manuel Luengo Carrasco

Amés de per les platges naturals, els espais naturals i la qualitat de les verdures dels nostres camps, Viladecans comença a ser coneguda per ser ciutat amiga de les abelles, treballar per preservació de aquesta espècie declarada la més important del món i esperem que per obrir dolça ruta de les abelles Viladecans – Riner i ho farem de la mà dels nens i nenes de les escoles Marti Pol i de Riner. La relació amorosa dels municipis amb les abelles i la voluntat de treballar per la seva preservació, ha estat el que ha unit una ciutat compacta del Baix Llobregat com Viladecans, amb més de seixantaset mil habitants i 20 km2 d’extensió, amb Riner, un poble del Solsonès amb més de 40 km2 i docents-seixanta habitants que viuen en la seva majoria en masies disseminades pel terme.

Aproximadament vuitanta kilòmetres separen Viladecans d’aquest bonic poble del Solsonès. Tot i la curta distància en kilòmetres, hem pogut comprovar la diferent realitat que viuen els pobles respecte a la ciutat, per exemple, i que els nens i nenes de ciutat tenen una percepció i un contacte amb la natura molt diferent de la dels nens dels pobles rurals, que la tenen a tocar. És per això que aquest projecte, més enllà de la seva acció ambiental, és una gran oportunitat per als infants per descobrir i per connectar el món rural amb el món urbà. Dos móns que sovint s’ignoren i que s’han de conèixer i entendre’s, i les abelles seran el fil que unirà aquesta activitat ambiental i aquesta relació poble-ciutat.

Fins arribar a la declaració de Viladecans com a ciutat amiga de les abelles pel ple municipal, hem fet un llarg camí de descoberta, aprenentatge, divulgació i cooperació amb científics i entitats com l’associació dels Amics de les Abelles. de la qual participem en projectes

Viladecans-Riner, la ruta de les abelles

com el Redicat en què treballem juntament amb altres municipis. Sabem que les abelles es troben en el primer esglaó de la biodiversitat i que sense elles la vida que coneixem no existiria. Malauradament, per l’ús de pesticides o la introducció d’espècies invasores com la vespa asiàtica, les abelles es troben en clara regressió, sobretot en el món rural. El projecte Redicat ve a posar un gra de sorra per salvar les abelles i prendre consciència de l’important paper que tenen en la biodiversitat i en la nostra alimentació.

Sobretot, durant la primavera les abelles reines surten a colonitzar nous llocs i són seguides per un cert nombre d’abelles que s’installen en un altre lloc. A Viladecans vam col·locar diverses caixes niu per atreure les abelles que s’escapen i captar-les a un nou eixam: així, alhora que contribuïm a la seva preservació, evitem les molèsties que suposa que es posin en finestres o teulades. Una vegada les abelles han ocupat les caixes

niu, ja estan llestes per a ser traslladades al poble receptor. La paradoxa d’aquest projecte és que la ciutat és l’emissora de abelles i el poble rural, i el medi natural, el qui les rep. En el cas de Riner, en aquesta primera jornada amb l’escola Martí Pol vam traslladar aproximadament 20.000 abelles de Viladecans als boscos i prats de Riner.

En arribar al poble, els setantacinc nens i nenes de 5è del Martí Pol vam ser rebuts per els 25 nens i nenes de l’escola de Riner i vam compartir una jornada d’educació ambiental, jocs i dinar. Vam visitar el Rusc, vam plantar un jardí de mel·líferes a l’entorn de l’escola de Riner, vam fabricar hotels d’insectes i vam crear el llibre gegant de les abelles de Riner. A l’hora del comiat, emocionats demanàvem amb impaciència el dia de venir a Viladecans per continuar treballant el món de les abelles.

Encarni Garcia

L’ull i la ploma

La consagració de la primavera

Són belles les fotos que ens recorden la vida en blanc i negre. Són fogonades que illuminen el cel de la nostra memòria, com un foc d’artifici. Tornen al present un instant, curt com un parpelleig del passat. En el record, aquest instant sembla cobrar vida. Mires atent la fotografia, cada detall. Intentes reconèixer cada semblant, cada fragment de rostre, fins i tot intentes posar cara als que donen l’esquena. És el dia de Sant Jordi amb les parades dels llibres a la plaça de l’ajuntament. La primavera del 1977, l’única primavera on florien alhora les roses i la llibertat: el 9 d’abril s’havia legalitzat el PCE, el partit comunista d’Espanya. La democràcia havia arribat amb soroll de sabres a les casernes, però ser roig i ajuntar-te amb altres rojos va deixar de ser un delicte. Aquella festa de Sant Jordi era també la festa dels llibres. Veien la llum les paraules prohibides, ressuscitaven les pàgines censurades, parlaven als ulls els llibres silenciats. Tot tenia el sabor fresc de

la fruita acabada de collir. L’Asociación de Vecinos Tres Torres, el nom elevat entre dos pals, en una pancarta, amb una reclamació: sota quatre línies paral·leles, verticals com quatre barres probablement vermelles, es llegeix Volem L’Estatut. El que havia arrabassat la guerra estava bé que es tornés a la pau. El nom de Tres Torres, bilingüe, havia estat idea de l’Andreu Comellas. Sota el tauler que fa de taulell, encara que es llegeix molt parcialment, està escrit ara en català Associació de Veïns Tres Torres i anuncia el descompte dels llibres. Ho fa amb una falta d’ortografia. Aleshores, no pocs, escrivien d’oïdes, com nens que aprenen de nou a llegir i a escriure en una llengua que ningú t’havia ensenyat. El mestre d’alguns era la lletra de les cançons de Raimon, on descobrien que Ausiàs March era més que el nom d’un institut, que Salvador Espriu escrivia per retornar-vos el nom de cada cosa. Els poetes són els que enamoren amb la llengua, i les llengües, com els Beatles, també necessiten amor.

Fotografia: Jaume Muns; text: José Luis Atienza

Núvols de sucre passen canviants i ocells els solquen mentre L pensa en R avui. El dia ha començat gris i ara resplendeix. L escolta a través dels seus auriculars música cèltica, mira al cel, pensa. Els sons èpics, violins, arpes, clarinets, tambors, panderetes i llaüts ressonen com a batecs. El cor d’L recorda els bons moments passats amb R i s’omple de goig. Quatre anys ja des que el va conèixer. Com si fos ahir, el somriure d’L confirma que sent la història renovada, amb aires de familiaritat, sí, però no pas d’avorriment.

El conte d’L i R va començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant. S’atreuen des dels inicis com imant i metall. El passat es fa present i L segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades, frecs de braços, contactes suaus, coincidències que no van ser tan casuals en un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè desitjada alhora.

Noteu que el múscul de la vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes en què la luxúria és la

COM L’OR ACABAT DE TROBAR

protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de pressa. R acompanyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona, aquell que encara no els fa por. Al contrari. L’endemà, tots dos a la vegada amb el mòbil a la mà. R s’avança i li envia un missatge. L se sorprèn sense sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos adolescents un altre cop, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs. Els llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar, l’abraçada és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens que proven experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per hores. Tot just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexperiència inexplicable.

Després d’aquell dia, les trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a aquelles mans, fins ara desconegudes, aquella carícia més esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre anys ha crescut junt amb l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no sàpiguen l’un de l’altre, res que no comparteixin, encara que moltes vegades sigui en la distància. Com R diu, són amics especials, i L no li rebat. Afecte i lascívia corren paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de trobar.

L torna a somriure cap al cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R segueixi com sempre i que mai canviarà. L tan sols vol perpetuar el valor que els uneix. I que els quatre anys compartits, que no es poden esborrar, esdevinguin cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves ànimes resisteixin.

Patricia Aliu patri.aliu@gmail.com

Fragment de Sirena Microcosmos, de Marc Quinn.

VILADECANS CONTRA LA CRISI CLIMÀTICA

Punt d’informació itinerant del Pacte pel Clima

El Pacte de Viladecans pel Clima ha reforçat l’aspecte de comunicació directa amb la ciutadania

Es tracta d’una instal·lació de tres carpes, amb un espai d’estada per donar informació, atendre consultes i facilitar la participació en la iniciativa i en les diferents accions en marxa. Per altra banda, amb motiu del Pla d’acció que impulsa actualment el Pacte per reduir el menjar que llencem a Viladecans, per una banda, es podrà visitar una mostra sobre l’exposició Menja, Actua, Impacta que recull de manera impactant les principals causes d’insostenibilitat de l’actual model alimentari i, per altra banda, els infants també hi trobaran una activitat per gaudir aprenent com aprofitar bé el menjar.

Al llarg de 2023, el punt informació sortirà fins a 16 dies diferents acostant-se als barris i participant dels esdeveniments socials.

Així, es podrà trobar diferents cops al carrer Doctor Reig i a la Plaça Europa en companyia dels tallers mòbils d’autoreparació Reparatruck i Didaltruck, en els quals poder-se arreglar un mateix aparells elèctrics i roba amb l’ajut d’un professional de cada matèria.

Per altra banda, també el podrem trobar en els esdeveniments culturals de referència com ara Sant Jordi, Sant Isidre, Teatre al carrer, Festa Major i Nadal. També acompanyarà els esdeveniments ambientals del municipi com ara la Fira de Sant Ponç, la diada del Medi Ambient, l’Àpat d’aprofitament que es celebrarà a la diada Viu Can Batllori i en la Festa de la Mel.

Oficina tècnica del Pacte Viladecans pel Clima

Aprofitar el menjar

Sabeu que rentar els ous és obrir les portes a la seva contaminació? Sabeu que si, quan els bulls, tot el rovell queda desplaçat a un cantó, és un signe que no són prou frescos? Sabeu que, llevat de quan fa una calor extrema, no cal desar-los a la nevera?

Sabeu que una bona manera de conservar les herbes aromàtiques és congelar-les submergides en oli, com si fossin glaçons? O que perquè les verdures conservin les seves qualitats quan se les congela, és bo escaldar-les abans?

Això, i mil coses més, va sortir l’altre dia a la trobada #jo no llenço que organitza el Pacte pel Clima de Viladecans. Van sortir per en Pau, animador de la jornada i membre de la Fundació Espigoladors, però sobretot van sortir perquè el grupet de participants eren unes cracks a la cuina a l’hora d’organitzar-se i a l’hora d’aprofitar els aliments.

De fet, en aquestes trobades, que van voltant per Viladecans i a les quals encara us podeu apuntar1, el que es fa és compartir experiències de les quals en sortirà una guia que es distribuirà al petit comerç. Escoltar les meves companyes em va fer pensar en la meva ignorància: el desconeixement de fruita i verdura de temporada, de quin és el punt òptim per comprar-la i aprofitar-las (la manca de temps tampoc ajuda); no saber com netejar o com cuinar se-

1 Encara us hi podreu inscriure aquí, per a alguna d’aquestes sessions:

• 20/04 (Dijous), de 18 a 19:15h al Casal de Barri Montserratina

• 25/04 (Dimarts), de 18 a 19:15h al Casal de Barri La Unión

• 06/05 (Dissabte), d’ 11 a 13 a l’espai

Viladecans Repara de la Deixalleria Municipal

gons quin peix; no recordar com la mare feia la sopa de pa. De molt joveneta em mirava les coses de la casa amb arrogància: totes em semblaven fàcils i evidents. Amb els anys m’he adonat que no són ni una cosa ni l’altra i, si pogués rebobinar, potser ho valoraria d’una altra manera i hi posaria més atenció. O no. Però com a mínim avui, que potser tenim més instruments per cuinar i per conservar -llevat potser de temps per a fer-ho-, soc conscient que menys que mai tenim dret a llençar el menjar, en canvi, segons alguns estudis, a Catalunya llencem un 40 % del menjar que produïm. Un menjar que té un elevat cost energètic, un menjar que no ha estat retribuït com cal

a pagesos i ramaders i que sovint ha arribat aquí recorrent grans distàncies (que els espàrrecs que trobem a moltes botigues provinguin del Perú és un disbarat!), i tot plegat en un context de gran desigualtat social.

Els aliments que han sobrat d’un àpat, els aliments que no tenen una aparença vistosa, els aliments de temporada que són en el seu punt i que no podem consumir en el moment, els aliments que comprem per caprici o perquè els grans supermercats ens obliguen a carregar-ne més quantitat de la que necessitem, poden ser ben aprofitats. Per menjar millor, més econòmicament i més solidàriament. Val la pena. Mercè

Solé

La Biblio, a mà

Secció a càrrec de la Biblioteca de Viladecans

La Jordiada a la Biblioteca, presentacions de llibres i xerrades

Les presentacions de llibres, les xerrades i les novetats editorials més esperades seran les protagonistes enguany de la Jordiada a la ciutat de Viladecans. D’entre tota l’oferta, la Biblioteca de Viladecans ha organitzat diferents propostes per celebrar una data tan especial com la diada de Sant Jordi.

A banda de les presentacions de llibre gestionades des de la llibreria Els Nou Rals, les de la Biblioteca de Viladecans s’iniciaran, el dijous 20 d’abril, amb la presentació del llibre Un mal any per deixar de fumar, de Pere López Tolosana. L’autor, veí de Viladecans i dinamitzador del taller de conversa en anglès de la Biblioteca, ha guanyat l’última edició del Premi de Poesia Joan Aliguer de Mollet del Vallès. Els membres del jurat del guardó, nascut per honrar la memòria i el llegat intel·lectual del poeta i periodista Joan Aliguer, van valorar la qualitat literària de l’obra i el domini de la tècnica. Aquest poemari és el quart de López Tolosana, després d’Estudiants?, Paraules no dites i Quadern de bitàcola. La presentació es farà al pati del Present de Ca n’Amat-Museu de Viladecans a les 18.30 hores i serà a càrrec de Rosa Agustí i Silvia Lleonart.

El dissabte, 22 d’abril, l’il·lustrador Fernando ‘Nono’ Moreno Lastra, natural de Viladecans, presentarà la seva novel·la gràfica Una gossa en un descampat. Una adaptació de l’obra de la dramaturga Clàudia Cedò, que va ser representada a la Sala Beckett de Barcelona l’any 2018. L’obra de teatre va ser un èxit de públic i crítica i va ser guardo-

nada amb els Premis de la Crítica, els Premis Butaca i el Premi Núvol Apuntador. ‘Nono’ Moreno conversarà amb Uge G. Amor, de Medicina Gràfica (expressió que fa referència a la utilitat dels còmics i novel·les gràfiques i infografies com a eines en el món sanitari) i amb Noelia Sánchez, responsable del projecte De cor a cor, col·lectiu que acompanya i visibilitza la mort gestacional. El col·loqui es centrarà en el procés de creació d’aquesta obra, que narra un dels moments més complexos que pot passar una persona gestant: la mort perinatal. L’activitat també es farà al pati del Present de Ca n’Amat a les 12 hores.

Dins de les sessions del Club de Lectura Feminista, i amb collaboració amb la unitat d’Agermanament, Solidaritat i Cooperació Internacional de l’Ajuntament, hi haurà una conversa amb la periodista, politòloga i investigadora sobre dones i gènere a Àfrica, Melibea Obono. A banda de la seva àmplia trajectòria acadèmica, Obono ha publicat diversos llibres i relats que aborden les qüestions de gènere a Guinea Equatorial, país on va néixer i en el qual resideix. Aquesta activitat, que està oberta a tothom, forma part del projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans, coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat amb la participació de 28 ajuntaments i 9 entitats i institucions catalanes implicades en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global. L’objectiu d’aquesta iniciativa és sensibilitzar, conèixer de primera

mà altres realitats i també mostrar la feina de les persones defensores dels drets humans. L’activitat, en aquest cas, es desenvoluparà a la sala d’exposicions de la Torre del Baró, dijous dia 27 d’abril a les 18 hores. Una oportunitat per sentir una veu crítica que proposa alternatives de convivència i la inclusió i respecte de les minories sexuals a Guinea Equatorial.

A més d’aquestes propostes i trobades, la Biblioteca de Viladecans comptarà amb les últimes novetats editorials tant de novel·les i coneixements per a adults com per a infants i podran ser agafades en préstec pels usuaris.

Melibea Obono

L’agenda de la Jordiada 2023

Programa coordinat per la Biblioteca de Viladecans i el Departament de Patrimoni Cultura

Dimarts, 18 d’abril

‰ 18:30 h – Pati del Present de Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA).

Presentació del llibre El fabricant de records, de Martí Gironell, premi Prudenci Bertrana, 2022, a càrrec del mateix autor.

Organització: Llibreria Els Nou Rals.1

Dimecres, 19 d’abril

‰ 18:30 h – Pati del Present de Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA).

Presentació del llibre De la cuina i la vida. Converses amb Josep Lladonosa i Giró, a càrrec de Ivan Mambrillas, Mingo Morilla i del mateix Josep Lladonosa.

Organització: Llibreria Els Nou Rals.2

Dijous, 20 d’abril

‰ 18:30 h – Pati del Present de Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA).

Presentació del llibre Un mal any per deixar de fumar

Pere López Tolosana, pre mi de poesia Joan Aliguer, 2022 a càrrec de Rosa

Agustí Sanfeliu i Sílvia

Lleonart Roura.

Organització: Biblioteca de Viladecans.3

1 La llibreria disposarà en sala llibres de l’autor per a la seva venda.

2 La llibreria disposarà en sala llibres de l’autor per a la seva venda.

3 La llibreria/editorial Bon Pla Edicions disposarà en sala llibres de l’autor per a la seva venda.

Dissabte,

22 d’abril

‰ 12:00 h – Pati del Present de Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA).

Presentació del llibre/còmic, Una gossa en un descampat, de Claudia Cedò, il·lustrat per Fernando “Nono” Moreno Lastra. Conversa amb Nono Moreno, Uge G. Amor, de Medicina Gràfica i amb Noelia Sánchez, responsable del projecte De cor a cor, col·lectiu que acompanya i visibilitza la mort gestacional.

Organització: Biblioteca de Viladecans.4

‰ 18:30 h – Pati del Present de Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA).

Presentació del llibre Antes muerta que analògica, d’Àurea Rodríguez, a càrrec de de Lourdes Torices i la pròpia autora Àurea Rodríguez.

Organització: Fundació Ciutat de Viladecans.

Espais de presentacions de llibres

‰ Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA). Carrer d’Àngel Guimerà, 12. Tel. 935 190 809. a/e: museu@viladecans.cat

‰ Sala d’exposicions de la Torre del Baró. Carrer d’Àngel Guimerà, 2. Tel. 93 635 18 02. a/e: TorreBaro@viladecans.cat

Diumenge, 23 d’abril

‰ 11:00 h – Ca n’Amat – Museu de Viladecans (MUVA).

Museuconte a càrrec de Núria Clemares.

Organització: Museu de Viladecans.

Dijous, 27 d’abril

‰ 18:00 h – Sala d’exposicions de la Torre del Baró.

Dins del Programa Ciutats

Defensores dels Drets Humans i el Club de Lectura Feminista, conversa amb Melibea Obono, periodista, politòloga i investigadora sobre temes d’igualtat de gènere a Guinea Equatorial.

Organització: Agermanaments, Solidaritat i Cooperació Internacional i Biblioteca de Viladecans.

4 La llibreria disposarà en sala llibres de l’autor per a la seva venda.

L’agenda

de l’11 d’abril fins al 10 de maig

ACTIVITATS ADULTS

/ Divendres 21 d’abril, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: els drets dels animals. Els animals tenen drets? Les mascotes són animals amb drets retallats? Dinamitzador: Toni Cano.

CLUBS DE LECTURA

(places lliures al Còmic Club i al Club de lectura de Teatre)

/ Dimecres 19 d’abril, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “Hoops” de Genie Espinosa. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Dimecres 3 de maig, 18.00h: Club de lectura de teatre. Parlarem sobre: “El pare” de Florian Zeller i “Els temps i els Conway” de J.B. Priestley i presentem: “Terra baixa (reconstrucció d’un crim)” d’Angel Guimerà amb versió de de Pablo Ley. Dinamitzador: Joan Viñals. Lloc: Àtrium Viladecans. Cal inscripció prèvia

TALLERS

AMB CONTINUÏTAT (sense places lliures)

/ Divendres 14 d’abril i 28 d’abril 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

/ Divendres 21 d’abril, 18.30h: Book Club. Comentarem: “Hateship, Friendship, Loveship, Marriage” de Alice Munro. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.

/ Dimarts 11, 18 i 25 d’abril i 2 i 9 de maig, 18h. Tertúlies dialògiques. Llegim: “El Quijote” de Miguel de Cervantes. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Dimecres 12 d’abril, 18,45h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “T’estimo si he begut” d’Empar Moliner. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

/ Dimecres 11 de maig, 18,45h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “Mitja vida” de Care Santos. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

EL MEU MÒBIL I LES MEVES XARXES

Víctor Romero

Barcelona : Larousse, 2022

Un recorregut per la història de la tecnologia i la informàtica, amb anècdotes divertides, i per les interioritats i l’ús de tota mena de dispositius. El programari, Internet, les xarxes socials, els videojocs i les biografies de les principals personalitats de la informàtica són alguns dels aspectes del llibre, tractats amb humor i un llenguatge proper als lectors més joves. Escrita per l’enginyer i programador Víctor Romero i il·lustrada per Pedrita Parker, aquesta història de la tecnologia que ens envolta pot descobrir informació interessant per a tota la família, sigui qual sigui el seu grau d’empantallament.

CUALQUIER VERANO

ES UN FINAL

Ray Loriga

Barcelona: Alfaguara, 2023

Ray Loriga, novel·lista, guionista i director de cinema, narra a la seva última obra els abismes de diversos personatges i compon una simfonia sobre l’amistat, l’amor i el final de la joventut. Una novel·la en la qual es parla de la mort brindant per la vida. Una novel·la sobre l’estiu que encara queda per gaudir abans que arribi l’hivern. Una història, a més, en clau d’humor, un humor que acompanya a la història i que fa de contrapès d’una altra dimensió del relat, la que té a veure amb la mort, perquè en Qualsevol estiu és un final hi ha dos amics, una relació d’admiració al caire de l’obsessió, i una persona en el que probablement és el millor moment de la seva vida, que no obstant això vol morir, o que precisament per això vol morir, però no de qualsevol manera, sinó en un bell i pintoresc centre suís que per un preu gens mòdic, et permet retirar-te per a acomiadar-te de la vida tranquil·lament i sense dolor. Loriga compon amb tot això una novel·la lluminosa, brillant, emocionant i divertida.

REVELAR A VIVIAN MAIER: LA HISTORIA NO CONTADA DE LA NIÑERA FOTÓGRAFA

Ann Marks

Barcelona: Paidós, 2022

Vivian Maier ha captivat la imaginació del món amb les seves magistrals imatges i la seva misteriosa vida. El seu passat estava tan profundament encobert que ni tan sols les famílies amb les quals vivia sabien molt d’ella, i la seva obra només es va descobrir pòstumament i per casualitat. Això, tanmateix, no ha impedit que sigui un dels majors descobriments fotogràfics del segle. Ara, gràcies a una meticulosa recerca, Revelar a Vivian Maier ens descobreix la història d’una dona que, per a compensar un passat difícil que li va impedir ser capaç de mostrar els seus sentiments i entaular relacions, va aconseguir expressar-se a través de la fotografia i crear una cartera secreta d’imatges repletes d’emoció, autenticitat i humanitat.

Ann Marks revela a la dona profundament intel·ligent, empàtica i talentosa que s’amagava darrere de la seva façana de fredor.

Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus)

Espai Natural Remolar-Filipines, 21 de setembre de 2013.

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Resident comú. Cos petit i arrodonit. Per sobre és d'una combinació molt vistosa de negre, marró clar i rosat, per sota blanquinós. La cua és llarga, negra i blanca. El bec és negre curt i gruixut. El mascle i la femella són iguals. Es mou en grups, cercant petits insectes Vola amb rapidesa d'arbre en arbre amb un comportament inquiet i sorollós. Tot i que no és una espècie amenaçada, l'alteració dels ecosistemes pot crear un problema a curt termini.

secció a càrrec d’Eio Ramon

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Sant Jordi 1982

Amb la sortida d’aquest numero del Punt de Trobada estarà a prop la celebració de la diada de Sant Jordi. Ara farà 41 anys, el 1982, es va celebrar aquesta data a la plaça de la Vila, amb venda de llibres i roses i ballada de sardanes. Una diada molt especial on participaven molts veïns i veïnes.

El cost humà de la Guerra d’Espanya a Viladecans (1936-1945)

Síntesi de la ponència presentada a la XV Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà, dedicada als conflictes socials i polítics del segle XX, organitzades pel Grup Tres Torres, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Viladecans-departament de Patrimoni Cultural, i que es van celebrar a la sala petita de l’Àtrium Viladecans, el 12 de novembre de 2022. Treball actualment em premsa.

Justament, quan surti a la llum aquest article s’hauran complert noranta dos anys de la proclamació de la II República Espanyola i Catalana i, pràcticament, vuitanta-set del cop d’estat militar i feixista que va acabar amb l’experiència democràtica republicana. Després de, quasi, cinquanta anys de la mort del dictador, de dues lleis de Memòria Democràtica i de la creació d’institucions oficials que cerquen la recuperació de la memòria d’aquells lluitadors antifranquistes, encara a hores d’ara no disposem d’un recompte definitiu de tots aquells ciutadans i ciutadanes als quals va afectar, directament, la revolució i la guerra que van provocar els militars insurrectes. Els vencedors del conflicte, amb la seva causa general contra la població que es va enfrontar a la insurrecció militar, sí que van recomptar i honorar els seus morts, ferits i empresonats. Els primers anys de la postguerra van servir perquè a cada població hi hagués un monòlit que recordés aquells que havien mort víctimes de la violència revolucionària o de la repressió de les forces de seguretat de l’estat republicà en guerra; els soldats ferits de l’exèrcit franquista i els ciutadans empresonats durant la revolució –per accions contra la República– es van recol·locar en l’administració pública, mentre que una altra part de la població, des de diversos àmbits, patia la repressió de la dictadura.

Amb la mort de l’exgeneral Franco s’acaba el règim militar i es transforma en una monarquia parlamentària, amb un rei escollit per la pròpia dictadura.1 Des de 1975 fins a l’octubre de 1982 s’han considerat els anys de la Transició Democràtica: constitució, primeres eleccions a diputats a Corts, eleccions municipals i configuració de l’estat de les autonomies en un estat que pretenia ser descentralitzat. La majoria absoluta del PSOE, a les eleccions d’octubre de 1982, foren el punt d’inflexió en la consolidació del sistema democràtic, després d’un intent de cop d’estat militar, el febrer de 1981. Des d’aleshores ençà el sistema monàrquic ha facilitat un bipartidisme on el PSOE ha governat en diversos mandats.

La recuperació del sistema democràtic va facilitar, des de sectors molts diversos –les universitats, els centres d’estudis locals i comarcals, els arxius i museus–l’estudi i les publicacions científiques, però també divulgatives,

1 El qualificatiu d’exgeneral està justificat perquè, en tant que em considero hereu de la legalitat republicana, no puc, ni vull, blanquejar el nom d’un militar revoltat al qual la República va donar de baixa de l’Exèrcit el 21 de juliol de 1936. Gazeta de Madrid, 22 de juliol de 1936, pàg. 770: decret de la presidència de la República pel qual es dona de “(...) baja definitiva en el Ejército con pérdida de empleos, prerrogativas, sueldos, gratificaciones, pensiones, honorarios, condecoraciones y demás que les correspondan” als generals de divisió Francisco Franco, Manuel Goded, Miguel Cabanellas, Gonzalo Queipo de Llano, Joaquín Fanjul i Andres Saliquet.

Sortida

a l’entorn dels fets de la II República, el cop d’estat militar, la revolució, la guerra, l’exili i la repressió franquista. És cert que en aquests quasi cinquanta anys des de la mort del dictador hem avançat molt en el coneixement del que va passar en aquells fugaços anys de la República i la Revolució; però, a hores d’ara, per exemple, ignorem, detalladament, per cada població, quants soldats republicans van ser cridats als fronts de guerra i quants d’ells van morir i on són els seus cossos; quants d’ells van ser ferits i quines conseqüències va tenir; quants van passar per camps de classificació de presoners, fet que podia implicar la seva posada en llibertat; l’adscripció a batallons disciplinaris per tornar a fer el servei militar; l’assignació a batallons de treball o directament enviats a les presons a l’espera de consell de guerra; quants ciutadans van passar per les presons franquistes i els anys que s’hi van estar complint condemna; quants soldats i ciutadans van passar pels camps de concentració francesos després de la retirada, davant l’avanç de les tropes franquistes, el febrer de 1939 o, finalment, quants d’ells es van exiliar. Les administracions públiques al llarg d’aquests anys han

creat institucions de memòria per estudiar, recuperar i recordar el passat republicà, per posar-lo en valor i també han fet memorials per honorar els soldats republicans que van morir a les batalles; els ciutadans que van morir sota les bombes de l’aviació feixista; els ciutadans que van ser assassinats pel règim franquista; o s’han recuperat els camins i les traces de l’exili; però, a hores d’ara, vuitanta-set anys després de l’inici del conflicte encara no hem fet net. Ens falten molts noms, ens falten molts ciutadans per recuperar de l’oblit. I en aquesta tasca els historiadors i les institucions públiques anem molt tard. Hem fet tard.

Es dins d’aquest aspecte de conèixer –de manera global, detallada i integradora– quin fou l’impacte que la guerra i la revolució va tenir a la nostra població on s’emmarca aquest treball. Ja fa alguns anys que ens dediquen a aquesta recerca, els fruits de la qual he anat publicant en la revista digital Viladecans Punt de Trobada, a la qual us adreço per tal que pugueu veure tots els articles publicats a l’entorn de la II República, la guerra i la revolució, la repressió franquista i l’exili a

Viladecans.2 En la ponència, que avui, en aquest article, presentem de manera resumida, s’ha fet un esforç de síntesis, per donar una visió de conjunt a tots els articles que hem publicat a l’entorn de la temàtica descrita, però també per afinar, al màxim, en el nombre de persones que varen ser afectades directament pel conflicte i les conseqüències posteriors.3

No entrarem a explicar el context general ni local de la guerra, la revolta i la repressió franquista, que per al cas general ho podreu trobar en molts manuals d’història i per al cas local de la nostra ciutat, en els meus articles i en d’altres també escrits per l’historiador Xavier Calderé Bel.4

Per a nosaltres, el cost humà de la Guerra d’Espanya, ve definit per totes aquelles persones que van participar o es van veure afectades de manera directa per la revolució o el conflicte bèl·lic que es va desencadenar, com ho van ser les següents: els milicians i milicianes que de manera voluntària van anar als fronts de guerra en les primeres setmanes de la revolució; els perseguits, empresonats i assassinats per la violència revolucionària desfermada en els primers mesos de la revolució o aquells que van ser assassinats per les forces de seguretat de l’estat republicà en guerra; els refugiats de guerra que van venir d’altres ciutats i pobles d’Espanya, per l’impacte econòmic, social i

2 Articles que es van recopilant a la següent adreça d’internet: puntviladecans.blogspot.com/recerca-historica. html. Aprofito l’avinentesa per agrair als companys del Viladecans Punt de Trobada l’esforç que implica la publicació mensual de la revista digital i, sobretot, per facilitar-nos la difusió de la nostra recerca en una secció fixa de la revista.

3 Per tal d’alleugerir l’article hem obviat relacionar els noms de persones, de cada sector d’estudi, que sí que els podreu trobar a la ponència esmentada.

4 Les fonts d’arxiu i bibliogràfiques estan detallades en la ponència, fet que excusa la seva incorporació en aquest article de difusió.

cap el front de milicians i milicianes de la columna Los Aguiluchos (FAI). Barcelona, 28 d’agost de 1936. Fotografia Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona – Ajuntament de Barcelona.

demogràfic que va tenir a la nostra població; els morts o ferits en accidents bèl·lics; els assassinats i ferits conseqüència dels bombardejos de l’aviació feixista; els homes que van ser cridats a files per l’Exèrcit Popular de la República per anar als fronts de guerra, i els que van morir o van ser ferits o els que després van ser empresonats en camps de concentració de classificació; els ciutadans empresonats i assassinats pel franquisme en els primers anys de la postguerra; els soldats i ciutadans que van haver de creuar la frontera, fugint del feixisme i van patir els camps de concentració francesos i, posteriorment, els camps nazis (1939-1945); els exiliats; però també els que es van quedar aquí, i van ser informats per les autoritats militars a la cerca d’antecedents pels quals se’ls pogués obrir consell de guerra; o els soldats depurats que van patir un doble servei militar o els treballadors públics que van ser objecte de depuració, i en molts casos de càstig. La ponència recull el conjunt d’afectats directes, als quals hem volgut sumar les persones del seu nucli familiar immediat que també es van veure impactades, les persones amb les quals l’afectat convivia: darrera de cadascun dels perseguits, empresonats, assassinats o exiliats hi havia uns pares, uns germans, un cònjuge o fills. Per tant, partint, sempre, de la referència del padró municipal confeccionat a l’abril de 1936 –segons el qual a Viladecans hi havia censades 3.795 persones–, a més de sumar totes les persones afectades directament hem sumat les del seu cercle familiar més proper, les d’aquells que estaven empadronades, en la mateixa casa que l’afectat, a l’abril de 1936.5 D’aquesta ma-

5 Aquesta afectació familiar, per una qüestió de temps, encara no l’hem pogut fer extensiva a totes les categories incloses dins del que hem denominat com a

nera tindrem una fotografia més nítida de la crueltat, de l’atrocitat que va suposar la Guerra d’Espanya i les seves conseqüències, en aquest cas, a Viladecans.

Els milicians voluntaris de les primeres setmanes de la Revolució (juliolnovembre de 1936)

Una primera aproximació a aquest contingent ens va donar que l’aportació viladecanenca a les milícies antifeixistes –que

es van desplaçar cap el front de l’Aragó o de les Illes Balears en les primeres setmanes de la revolució– fou de 74 milicians, que hem pogut incrementar fins a 83 mercès el treball de l’historiador Gonzalo Berger.6 Aquests milicians es van incorporar, majoritàriament, a les columnes de la CNT i d’ERC i, en molta menor mesura, a columnes de PSUC-UGT o del POUM. Dins de l’organització anarcosindicalista, es van adscriure a la columna Roja i Negra amb destí a les terres d’Osca, mentre que la Macià-Companys,

cost humà de la guerra. S’indicarà quan s’hagi realitzat aquest recompte d’afectació familiar. Padró Municipal d’Habitants, abril de 1936, Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).

6 Berger Mulattieri, Gonzalo. Les Milícies Antifeixistes de Catalunya, 21 de juliol – 31 de desembre de 1936, tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona, maig de 2017.

Portada del llibre de Miguel Sabater. Estampas del cautiverio rojo. Memorias de un preso del SIM, Barcelona, 1940. Conté una dedicatòria, datada el 2 de maig de 1940 a Vicenç Vendrell “excompañero de fatigas”. Arxiu Lligadas Vendrell, Viladecans.

dels republicans, fou destinada íntegrament a la població d’Alcanyís, Terol. A destacar que entre els milicians hi havia una dona, la Ramona Lombarte Tonda, de 20 anys, natural de Calaceit, que va sortir cap el front, el 4 de setembre de 1936, amb els serveis sanitaris. En aquestes columnes milicianes ja s’intueix l’aportació familiar: en les files de la CNT van marxar tres parelles de germans; en la columna d’ERC hi van participar dues parelles de germans i una altra es va dividir entre la columna d’ERC i la del PSUC-UGT.

Aquests 83 milicians viladecanencs suposaven el 2,19 % de la població total de la localitat.

Els afectats per la violència revolucionària (1936-1939)

Per afectats per la violència revolucionària entenem aquelles persones que van ser molestades, detingudes, que van patir registres de casa seva o van ser perseguides per les seves creences religioses o polítiques; fonamentalment, capellans, frares o monges, gent d’ordre i de missa, catòlics –fejocistes o no–, propietaris agrícoles, persones vinculades a partits de dretes, d’extrema dreta o directament feixistes, com podien ser la Lliga Regionalista/ Catalana, l’Acció Popular Catalana –filial a Catalunya de la Confederación Española de Derechas Autonómas (CEDA)– la Falange o els tradicionalistes, moltes de les quals van haver d’amagar-se en cases d’amics o coneguts de la població o dels pobles del voltant, i en el moment oportú –amb la connivència del Comitè de Milícies Antifeixistes local– van marxar –sanes i estàlvies– cap a Barcelona o cap a altres poblacions. Dins d’aquesta categoria hem pogut comptabilitzar trenta-dues persones, de les quals set són religiosos. Cinc, foren perseguits per les seves creences catòliques;

d’altres, casa seva serà registrada, també, per ser creients o perquè treballaven per als ordes religiosos de la població. Alguns van ser detinguts perquè eren titllats com a gent d’ordre o eren grans propietaris de terres, vinculats a partits de dretes. Directius de la Impex o de la fàbrica del Llevat també van haver de marxar de la població o varen ser detinguts per les patrulles de control. Finalment, altres conciutadans foren detinguts o perseguits per les seves idees polítiques: per ser membres d’Acció Popular Catalana-CEDA, de la Lliga o de la il·legalitzada Falange Espanyola. Aquestes 32 persones suposaven el 0,84 % de la població de Viladecans però si hi afegim l’impacte sobre les seves famílies, aquest percentatge s’incrementa fins al 2,32 %.

Els empresonats durant la Revolució (1936-1939)

De la recerca realitzada fins a l’actualitat hem pogut detectar que varen ser deu els veïns empresonats durant la Revolució, dels quals dos són dones: Josepa Alaball Mestres i la seva filla Matilde Masellach Alaball, molt possiblement per pertànyer a grups de suport de catòlics i per tant perseguides pels cossos de seguretat de l’estat republicà en guerra per identificar-les com a persones que formaven part de xarxes de derrotistes, quintacolumnistes o sabotejadors del règim republicà. D’aquests, Vicenç Vendrell i Vicente Ferro arribarien a ser condemnats, pels tribunals especials de guàrdia de la República, a sis anys y un dia en camps d’internament, pel delicte d’Alta Traïció.

Aquestes deu persones suposaven el 0,26 % de la població de Viladecans però si hi afegim l’impacte sobre les seves famílies, aquest percentatge s’incrementa fins al 1,34 %.

Els assassinats per la violència revolucionària i per les forces de seguretat de l’estat republicà en guerra (1936-1939)

Cal dir, primer de tot, que cap d’aquests assassinats va tenir lloc en el terme municipal de Viladecans ni amb la participació de milicians, patrulles de control o dels membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Viladecans.7 Així queda reflectit en la recerca que hem fet i publicat. Ans al contrari, en molts casos, els membres del Comitè de Milícies van ajudar a que es poguessin amagar; quan en alguns casos foren detinguts per patrulles locals, els van vigilar perquè no succeís cap desgràcia i van facilitar la fugida mirant cap a un altra banda. Els assassinats varen ser membres de la comunitat religiosa gabrielista (5); el veterinari municipal; un dels guardes rurals i un natural de Viladecans, veí del Prat de Llobregat. Tots foren assassinats en el segon semestre de 1936, a les costes de Garraf, al cementiri de Montcada i Reixac, a l’Hospitalet i a Gavà. Jaume Abril fou assassinat en la part final de la guerra, la matinada del 4 al 5 d’abril de 1938, a les costes de Garraf. En total nou persones que suposaven el 0,24 % de la població de Viladecans però si hi afegim l’impacte sobre les seves famílies, aquest percentatge s’incrementa fins al 0,50 %.

La repressió de la Revolució i la República en guerra (1936-1939)

Tal i com podeu veure en el quadre núm. 1, la repressió de la Revolució i de les forces de segure7 Excepció feta del mestre d’escola santboià Miquel Batlle i Elias (Barcelona, 1893-Viladecans, 15 d’agost de 1936), que va ser rematat, en el cementiri municipal de Viladecans, per milicians locals, que, a la carretera, estaven custodiant l’entrada de Viladecans.

tat de l’estat republicà en guerra va afectar a 50 ciutadans i ciutadanes viladecanenques..

Els refugiats de guerra (novembre 1936-desembre 1938)

En aquest treball hem considerat els refugiats de guerra per l’impacte que la seva arribada va tenir en la societat catalana en general i en la nostra població en particular. Des de novembre de 1936 fins al desembre de 1938 –en vint-i-quatre mesos–, Viladecans va acollir un total de 466 refugiats, és a dir, un 12,3 % de la seva població.

El ritme de l’arribada dels refugiats és paral·lel als moviments bèl·lics i a les grans batalles o ofensives de l’exèrcit rebel, que gradualment va guanyant territori a la República. Serà al llarg de l’any 1938 quan el gruix dels

refugiats arribin a Viladecans. En aquest any, s’acolliran 411 refugiats. L’any 1938, Viladecans, com a molts pobles catalans, era un poble cansat, desgastat per una guerra que no havien provocat i que veien venir que es perdria. Aquest creixement demogràfic exponencial del 12 %, en dos anys, i en condicions de guerra, fou un impacte considerable per a la nostra població i justifica que l’hàgim volgut tractar en la ponència.8

Els refugiats venen de Madrid (27), de Santander, d’Astúries, però sobretot de pobles de l’Aragó –Plenas (34), Moyuelas (22),

8 L’any 1938 es un any tràgic per a Viladecans: és quan es dona la màxima arribada de refugiats de guerra a la nostra vila; es produeixen els bombardejos de l’aviació feixista, al març, abril i setembre; es crida a pràcticament el 70 % dels soldats i és quan moren la majoria dels viladecanencs cridats per l’Exèrcit Popular de la República.

Lécera (21) o Sástago (16), Saragossa– i en concret dels pobles de la franja de Ponent i d’entre aquests, de Calaceit, d’on arribaren 140 desplaçats. Venen a Viladecans perquè aquí hi tenen familiars que no fa una dècada van emigrar d’aquelles terres cap a les nostres a la cerca d’un futur millor. En menor mesura també van arribar d’altres poblacions catalanes com La Fatarella (21), Tortosa (15) o Benifallet (13).

Les lleves: els soldats cridats al front, els morts i desapareguts (1936-1939)

Entre març de 1937 i octubre de 1938 a Viladecans es van cridar a files un total de 479 mossos per incorporar-se arreu dels fronts de guerra. A partir de l’encreuament de la informació, continguda en la documentació consultada, podem incrementar el nombre de

Refugiats de guerra davant del Refugi de Trànsit núm. 1, de Barcelona, entre el 16 i el 25 de gener de 1939, quan milers de refugiats republicans arribaven a Barcelona camí de la frontera francesa, fugint de l’avanç de les tropes franquistes. Fotografia de Robert Capa. ICP.

soldats fins a un total de 491, cosa que implica que es va afectar, pràcticament, al 13 % de la població total de Viladecans, prenent com a referència el padró municipal d’habitants d’abril de 1936. Viladecans va realitzar una considerable aportació a l’esforç bèllic de la República. L’aportació familiar al conflicte també es veu en aquest àmbit. D’entre aquests 491 soldats cridats, hi va haver 55 famílies de les quals es van reclutar dos germans, 10 famílies amb 3 germans, i dues famílies més amb 4 i 5 germans. A partir de la documentació consultada hem pogut recuperar el nom de 48 soldats morts o desapareguts, que corresponen a l’l’26 % del total de la població, però afegint-t’hi les 167 persones del seu nucli familiar directe, l’impacte sobre la població s’incrementa fins al 5,67 %.

Les morts per accidents

bèl·lics 9

Només hem pogut constatar una mort per accident bèl·lic: la de Miguel Giménez Tapias, ocorreguda a Viladecans, el 14 de febrer de 1937. Milicià anarcosindicalista va marxar al front d’Osca en les primeres setmanes de la revolució. Ignorem quan va tornar a la població, però sí que va morir com a conseqüència de la manipulació d’una granada de mà.

Assassinats i ferits per bombardejos de l’aviació feixista

(1938)10

Dins del pla de terror programat per l’exèrcit franquista en la seva

9 A efectes estadístics aquesta mort produïda per un accident està comptabilitzada dins dels quadres i redactat que fa referència als soldats morts o desapareguts.

10 Una primera aproximació en Xavier Calderé i Bel, Els bombardejos de l’any 1938 a Viladecans, Arxiu Municipal – Departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, Viladecans, abril de 2009, 36 pàg.

ocupació del territori, Viladecans va ser bombardejada per l’aviació feixista italiana, a les ordres dels sollevats, el març, juliol i setembre de 1938. Presumptament, l’objectiu militar era la fàbrica Roca, transformada en indústria de guerra pel govern de Catalunya poques setmanes després de la seva incautació pels treballadors. Però a banda de caure bombes a la foneria Roca, també en van caure sobre la població civil dels nuclis habitats que tenia més a tocar, Gavà i Viladecans. A la nostra població el bombardeig va causar la mort d’onze persones i en va deixar ferides a cinc.

Els soldats que van anar a camps de concentració de presoners i presentats i batallons disciplinaris de soldats treballadors (19391942)

Conforme l’exèrcit rebel anava guanyant terreny a la República, els soldats de l’exèrcit republicà eren empresonats en camps de concentració de classificació on es decidia la seva sort, segons fossin addictes o no a la causa franquista o segons la seva trajectòria política durant la República, tant si haguessin estar actors actius o simples ciutadans, militants o no, de partits o organitzacions sindicals d’esquerres.

A partir de la documentació consultada hem pogut esbrinar els camps de concentració on s’hi van estar seixanta-sis viladecanencs, bàsicament distribuïts entre diverses províncies de Castella-Lleó (17), Biscaia (10), tres províncies andaluses (8), Catalunya (7) i la comunitat de Madrid (6). Els camps més coneguts són els de Miranda de Ebro o San Pedro de Cardeña, a Burgos; el del Burgo de Osma, a Soria; el de Deusto a Bilbao i el camp de concentració d’Horta a la ciutat de Barcelona.

Els viladecanencs afectats per la Revolució i la Guerra (1936-1939)

En el quadre núm. 2 podem apreciar el nombre total de viladecanencs i viladecanenques afectats durant els anys de la Revolució i la Guerra, així com l’impacte familiar que va suposar el seu empresonament, l’assassinat o desaparició, sense comptar el nombre de refugiats de guerra que Viladecans va acollir. D’aquest nombre total, de 690 persones, s’haurien de treure els noms repetits: noms de milicians voluntaris que després van ser cridats per l’Exèrcit Popular dins de la seva lleva, o noms de soldats cridats, que els podem tenir repetits en la llista de desapareguts, per tant és possible que el total d’afectats, incloent-hi la seva afectació familiar, no superi els 995 que ens dona el quadre i que suposa una brutalitat: el 26,22 % de la població total. Si descompten el nombre de milicians així com el nombre de soldats morts i desapareguts i la seva afectació familiar reduïren el nombre de viladecanencs afectats a 687, cosa que suposa el 18 % de la població. La xifra continua sent d’una gran magnitud. Pràcticament un de cada cinc viladecanencs tenia un familiar afectat per la revolució i la guerra.

Els viladecanencs empresonats i assassinats pel Franquisme (19391945)

Bàsicament, a partir de l’estudi i buidatge dels Sumaríssim – Consells de Guerra, conservats a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero, amb seu a Barcelona, hem pogut conèixer el nombre total de ciutadans viladecanencs que van ser empresonats en la postguerra, a instàncies de denúncies fetes per altres ciutadans de Viladecans, pels informes demanats des de la fiscalia de l’Au-

ditoria de Guerra a l’alcalde, al cap de Falange Local i al comandant de “Puesto” de la Guàrdia Civil o els que s’incoaven, d’ofici, des dels propis camps de presoners i presentats.

En total són 75 ciutadans i ciutadanes de Viladecans que van passar per les presons franquistes, en els primers anys de la fosca i dura postguerra, i que corresponen a l’1,98 % de la població. Si els hi sumem els 272 familiars directes que giren a l’entorn d’ells, l’afectació s’incrementa fins a arribar el 9,14 % de la població total. D’aquest nombre total hi ha tres ciutadans que, posteriorment, van ser assassinats al parapet del Camp de la Bota, que, a efectes estadístics, han estat inclosos dins de les dades dels empresonats.

L’afectació de la repressió franquista, pràcticament, triplica la repressió de la Revolució i la República si comparen el quadre núm. 3 –on estan inclosos els exiliats, els que van patir els camps de concentració francesos i nazis, els veïns que van ser informats per les autoritats militars franquistes, els soldats i treballadors depurats–amb el quadre núm. 1, podem veure que la repressió franquista s’incrementaria fins al 15,8 % de la població de Viladecans.

Les penes d’aquests viladecanencs i viladecanenques sotmesos a sumaríssims van ser les següents: tres penes capitals; sis condemnes a reclusió perpetua, equivalents a 30 anys d’empresonament; dues condemnes a vint anys de reclusió temporal; quatre condemnes de quinze anys de reclusió temporal; vint condemnes de dotze anys i un dia de reclusió temporal; tres de sis anys i un dia de reclusió temporal; quatre empresonats dels quals no tenim informació de la condemna i 33 sobreseïments o absolucions.

Però aquests trenta-tres veïns i veïnes que van ser absolts no vol

dir que no passessin per les presons franquistes. Tots van entrar i alguns s’hi van quedar no pocs anys. Entre la detenció, per part

exiliar, de tretze que van passar pels camps francesos i de dos que van estar als camps nazis. I aquí tornem a l’inici de la ponència.

de les parelles de la Guàrdia Civil, l’empresonament, primer a la presó del partit judicial i després el trasllat a la Model de Barcelona, i el sobreseïment de la causa podien passar dos anys i 7 mesos com s’hi van passar alguns dels nostres veïns.

Viladecans té la trista distinció de tenir una dona entre les assassinades pel franquisme. Es tracta de Virgínia Amposta Amposta, parella d’Adolf Casé Pitarque, també empresonat a la Model. Tots dos van ser afusellats al Camp de Bota, el 8 d’agost de 1939. L’altre assassinat per la dictadura militar fou Salvador Pérez Martin, el 6 de juny de 1940.

Els exiliats i els internats en camps de concentració francesos i nazis (19391945)

Aquest es un terreny en què encara ens queda camí per recórrer. És un treball que encara li queda recerca perquè només hem trobat el nom de setze veïns que es van

Anem molt tard en el coneixement local d’aquests fets i de les persones que van haver de que fugir de la repressió franquista. En aquest àmbit estem parlant de xifres molt reduïdes. Tenint en compte els afectats directes més l’impacte familiar entre exiliats i reclosos en camps de concentració francesos i nazis, sumen un total de 90 persones, el 2,4 % de la població total.

Pels camps nazis hi van passar dos veïns: els germans Vicenç i Josep Ballester Gómez, tots dos d’Eslida, tots dos terrassans per compte d’altres. En Vicenç, en la diada de la Festa Major d’Estiu de l’any 1936, sortia cap el front d’Alcanyís amb la columna Macià-Companys, d’ERC. Tenia 23 anys acabats de fer. En Josep, fou cridat a files el 10 de març de 1938, quan encara no havia fet els 19 anys. Amb la retirada, és molt probable que passessin pels camps francesos. Van acabar reclosos als camps nazis. En Josep fou assassinat a Gusen, el 16 d’octubre de 1942. En Vicenç fou

Instantània de la celebració de la Mercè a la presó Model de Barcelona, l’any 1941. Fotografia de Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona – Ajuntament de Barcelona.

alliberat de Mauthausen el 5 de maig de 1945.

Els veïns informats i els depurats (1939-1942)

Una altre forma de repressió de l’estat franquista guanyador de la guerra fou el de la petició d’informes de totes aquelles persones sospitoses als seus ulls, a fi i efecte de veure si els podien incoar procediments de consell de guerra. L’altra forma de purgar les administracions de rojos, republicans i catalanistes fou les depuracions de treballadors de les administracions públiques, però també dels soldats de lleva, que eren classificats com afectos, desafectos o indiferentes. Aquí també tenim molt camí per recórrer.

Nosaltres, bàsicament, a partir de documentació municipal i la continguda en consells de guerra, hem pogut detectar que a banda dels consells de guerra i empresonats ja esmentats, les autoritats

militars judicials van voler encausar set veïns més. Finalment aquests set veïns van sortir illesos. Hem pogut comptabilitzar que el Tribunal Depurador de Vilanova i la Geltrú, núm. 3 –de la Inspecció de Tribunal de Depuració de la 4a Regió Militar–, entre 1939 i 1942 va depurar un total de 135 soldats de lleva, fet que suposa el 3,56 % del total de la població. D’aquests soldats depurats coneixem la classificació d’uns quants: dos considerats com a Indiferentes i quinze considerats Desafectos.

En relació a les depuracions de professionals de l’administració pública només hem pogut esbrinar les depuracions de disset persones, bàsicament, mestres d’escoles i personal sanitari (metges, llevadores i farmacèutics) que van córrer una sort desigual.

Els cost humà de la Guerra d’Espanya a Viladecans (1936-1945)

Els quadres núm. 2 i 3 ens donen una aproximació als viladecanencs i viladecanenques afectades per la Revolució, la Guerra i la repressió franquista posterior. Però les seves xifres totals no les podem donar com a vàlides sinó aproximades, perquè com hem anat dient al llarg del treball es dona el cas de noms repetits. Per tant, l’única forma de comptabilitzar amb exactitud el nom de veïns i veïnes de la ciutat que foren afectats directament per la Revolució, la Guerra i la repressió franquista és confeccionant un llistat nominal, en el qual no es poden repetir els noms. I és això el que hem fet. Hem elaborat un llistat nominal dels milicians que van anar al front de guerra, dels perseguits i assassinats per la Revolució i els aparells de l’estat republicà en guerra, dels

Refugiats republicans ocupant la part central del camp de concentració del Barcarès, al Rosselló. Fons Chauvin, Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals, Perpinyà

morts en accidents bèl·lics, dels assassinats i ferits pels bombardejos de l’aviació feixista italiana l’any 1938, dels soldats cridats a files pel govern de la República, dels que van morir o desaparèixer en els fronts de guerra, dels que van passar pels camps de soldats presoners i batallons disciplinaris, dels empresonats i assassinats pel franquisme, dels exiliats i dels que van estar reclosos en camps francesos i nazis i, finalment, dels que varen ser informats per les autoritats militars franquistes i els que varen ser depurats, inclosos el soldats de lleva. Aquesta relació nominal no la podem publicar en aquest treball pel seu volum però sí que, a data d’avui, poden dir que el nombre d’afectats directes fou de 751 viladecanencs i viladecanenques!

Fet que suposa el 19,8 % de tota la població, tenint en compte el padró d’abril de 1936. Una xifra d’impacte. Pràcticament, un de cada cinc viladecanencs o viladecanenques va estar afectat per la Guerra d’Espanya.

Aquest nivell despietat d’afectació directa –sense tenir en compte l’afectació indirecta sobre les famílies– podria explicar moltes coses del perquè la dictadura militar es va sostenir tant en

el temps. El cost humà del cop d’estat militar i feixista de juliol de 1936 va ser salvatge per a la societat catalana en general i per a la viladecanenca en particular. Crec que sobren les paraules, en aquest cas les xifres no són fredes, perquè cada número equival a una història personal, a un drama humà que es va viure a partir de 1936, i que, en molts casos, no es va tancar fins molts anys després. De la revisió del llistat nominal trobem 113 grups de germans. A títol d’exemple, hi ha tres famílies que podrien donar testimoni de la tragèdia que va suposar la guerra: dues famílies d’esquerres –la Casé Pitarque i la Segura Gasulla– i una família de catòlics, de dretes, la Calbet Sendra. Quan va acabar la guerra es van trobar en la següent situació: els Casé Pitarque amb un fill i una jove assassinats per la dictadura franquista, dos fills a les presons franquistes, un altre a l’exili i un cunyat també empresonat; els Segura Gasulla, tres fills que van anar als fronts de guerra, dels quals un va desaparèixer i un altre va acabar a l’exili; i, finalment la família Calbet Sendra: el pare, a les txeques i presons de la Revolució; un fill petit, la germana del pare i la sogra assassinats pels bombardejos

de l’aviació feixista i un altre fill, desaparegut al front de guerra. Del drama personal de milers de catalans, i com es pot veure de centenars de viladecanencs, de totes les ideologies, foren responsables aquells militarots sollevats que amb el seu cop d’estat provocaren una revolució, una guerra i una inhumana repressió posterior. Malgrat el que ens volen fer creure alguns historiadors revisionistes, els protagonistes del cop feixista mai van buscar la pau i la concòrdia, sempre van celebrar la victòria. En tot cas, la recuperació de la Memòria Democràtica serveix per això: per posar negre sobre blanc aquest fet tan transcendental que va ser la Guerra d’Espanya.11

Malgrat l’indult atorgat als presos polítics cal seguir vindicant la solidaritat amb les persones encausades i el retorn dels exiliats. La meva solidaritat amb el poble ucraïnès que està patint les conseqüències d’una guerra que no va començar.

11 Article escrit amb les imperfeccions de la intel·ligència humana.

Quadre núm. 1.- La repressió de la Revolució i la República en guerra (1936-1939)

(*) En realitat són 50 ciutadans afectats si tenim en compte que Jaume Abril Puig consta en la relació d’empresonats i en la d’assassinats per membres de les forces de seguretat de l’estat republicà en guerra.

Manuel Luengo Carrasco

Quadre núm. 2.- Viladecanencs afectats per la Revolució i la Guerra (1936-1939)

Quadre núm. 3.- La repressió franquista (1939-1945)

Les tres persones assassinades pel franquisme van passar prèviament per la presó i per tant per no duplicar dades estan comptabilitzades dins de la relació d’empresonats.