à l a t a c a i d g r u a f e u r g el l’avant de
e u ism q N a el fr nfluir en t n a o dur ssa van co om que n a. l a r i o ultu àpies i Br scapçat. C temporàn c ó i T e i n ress om Miró, rra havia reació co n un espa g s n tra artistes c que la gue isible la c obregat e edifici e d i spa stguerra, guardes a per fer v lta del Ll d’aquell l gracià e n is, u de la po les avant a privad sa del de les sales t. Per orio m o s r g e a v asa itjors any ar el fil de la iniciati va nova c van ompli toni Bon c a n l r p e ts els er recupe cessitaven vertir la s i la poesia onalista A a s s a i p n P e jecte públic, n mis va co , el teatre itecte rac o r p o ca rt qu un supo r Ricard G a: la músi a per l’ar n e i n ten ginye ió artístic rica Llati n e ’ l , Així imentac de l’Amè er es d’exp ssenyat d di únic
avui asa, ser la c s van ns, u moble
ls alg Tots e ts a mida i bre el a ce y n n disse , els va co net. La o t o B t i e ect fins cta arquit ingut inta ix e t t n e ma a d s’ha m ssible casa vui i és po ita fins a hi una vis fera. guiad
E
l gener del 1950, el matrimoni Gomis-Bertrand va rebre per correu postal l’avantprojecte de la seva nova casa. El sobre —enviat des de l’Argentina— contenia quatre plànols, una memòria amb descripcions tècniques i diverses fotografies de la maqueta. Amb tot allò n’hi havia prou perquè Ricard Gomis i Inés Bertrand s’imaginessin com podria quedar la residència familiar que havien encarregat de construir al delta del Llobregat, a tocar de la llacuna de la Ricarda. Tots aquells plànols, però, només 44 Sàpiens
FOTOS: ENRIQUE MARCO
eren l’embrió d’un experiment racionalista que l’arquitecte barceloní Antoni Bonet gestava des del seu estudi a l’altra banda de l’Atlàntic, a 11.000 quilòmetres de Catalunya. I tanta distància no era fruit de la casualitat. Malgrat el context hostil i gens procliu a la innovació, un cop superada l’època més negra de la postguerra, intel· lectuals i artistes catalans es van proposar recuperar el fil de les avantguardes, que a casa nostra havien arribat al seu punt àlgid durant els anys de la República. El pintor Joan Miró, l’escultor i pintor Antoni Tàpies, el poeta Joan
Brossa i els fotògrafs Francesc Català-Roca i Joaquim Gomis —germà de Ricard Gomis— són només alguns dels personatges que van confluir en l’anomenat CLUB49, que va adoptar aquest nom per l’any de la seva creació. Així, durant més de vint anys, artistes de diverses generacions i disciplines van impulsar en diferents sales de Barcelona i rodalia activitats plàstiques, exposicions de pintura, recitals poètics i espectacles de música, teatre i dansa amb l’objectiu de mantenir viu l’esperit de la irreverència, la imaginació i la modernitat.
Ricard Gomis va demanar parer a les amistats del CLUB49 per escollir l’arquitecte de la casa que volia construir al delta del Llobregat. Després d’una primera consulta a l’arquitecte i urbanista Josep Lluís Sert —que no va acceptar l’encàrrec—, aquest li va recomanar de contactar amb un dels seus antics alumnes, el barceloní Antoni Bonet, que a mitjan anys quaranta, des de l’Argentina i l’Uruguai, ja s’havia convertit en una espècie d’heroi mític de l’interiorisme i l’arquitectura moderna catalana a l’exili. I si bé és cert que a priori la distància podia semblar un Sàpiens 45
treball a distància
FOTOS: COL·LECCIÓ FAMÍLIA GOMIS
L’arquitecte Antoni Bonet va gestar el projecte a l’Argentina i l’Uruguai. Durant quatre anys, ell i la família Gomis-Bertrand es van intercanviar desenes de cartes per fer el seguiment de les obres.
impediment, Ricard Gomis i Inés Bertrand van decidir tirar endavant el projecte, encara que fos a cop de correu postal. De fet, estaven tan entusiasmats amb aquell encàrrec, que ja s’imaginaven un espai arquitectònic nou, d’inspiració racionalista, integrat en el paisatge i, sobretot, que donés cabuda a les disciplines artístiques d’avantguarda que permetessin sortir de la foscor creativa que impregnava l’Espanya del franquisme. Bonet havia començat a destacar l’any 1936 quan feia poc que havia sortit de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. En aquell moment, va rebre una proposta del mateix Josep Lluís Sert per col·laborar amb ell en el disseny del Pavelló de la República Espanyola que s’havia de construir per a l’Exposició Universal del 1937 a París. Bonet va ser hàbil i va aprofitar l’ocasió per teixir una xarxa de contactes que l’acabarien portant fins al despatx de Charles-Édouard Jeanneret-Gris, Le Corbusier, un dels principals representants del moviment modern. L’arquitectura del mestre francosuís, que es va caracteritzar per la simplificació de les formes i l’absència d’ornament va deixar empremta en el jove català. l’heroi de l’arquitectura a l’exili
Al cap de dos anys, coincidint amb les constants derrotes republicanes que ja feien previsible la victòria de l’Exèrcit franquista, Antoni Bonet va tenir la possibilitat d’embarcar-se rumb a Buenos Aires, on aviat va impulsar el Grupo Austral. L’activitat d’aquest col·lectiu d’arquitectes, dissenyadors i interioristes va ser fructífera, i el 1938 el seu prototip de cadira BKF 46 Sàpiens
El compositor Mestres Quadreny es va quedar sorprès dels vuit altaveus que tenia l’equip de so de la casa i que sonaven talment com una orquestra simfònica —feta de ferro i cuir i coneguda internacionalment amb el nom de cadira Butterfly— es va convertir en el símbol del disseny argentí. El 1945, Bonet es va instal·lar a l’Uruguai, i no va ser fins quatre anys més tard que va tornar a Catalunya. Aquell viatge tenia tres grans objectius: visitar familiars i amics, recollir el títol d’arquitecte i reunir-se amb Ricard Gomis per començar a definir sobre paper el projecte de la Ricarda al delta del Llobregat. Al principi del segle XX, el delta del Llobregat era un espai natural humit, un racó empantanat encara per domesticar. L’empresari tèxtil Manuel Bertrand Salsas, però, va impulsar el drenatge de les terres més baixes per assecar el sòl i, a poc a poc, va convertir aquells terrenys en una zona de pastures i conreu. Cap al final dels quaranta, part de la família va voler establir la residència en aquell indret. Així va ser com Inés Bertrand i Ricard Gomis, tot just acabats de casar, van decidir construir-hi la residència on, a més de passar-hi caps de setmana i estius, canalitzarien les seves aficions familiars, molt vinculades a les avantguardes artístiques.
1
Gomis FOTOS: Arxiu Joaquim
/ Fundació Miró
quan els treballadors encara feinejaven per la casa, Ricard Gomis s’aturava als pavellons gairebé buits, aplaudia i n’escoltava l’acústica. D’aquesta manera podia imaginar com sonarien els concerts i les representacions teatrals que s’hi organitzarien. I és que Gomis tenia molt clar que per contrarestar la falta d’institucions públiques que donessin suport i visibilitat a la creació contemporània, la iniciativa privada hi tenia un paper decisiu. Per això, l’any 1963, després de la inauguració de la Casa Gomis, ja s’hi van començar a organit2 zar vetllades poeticoteatrals i cicles de música promoguts per pintors, poetes i músics vinculats al CLUB49: l’escultor Moisès Villèlia, el compositor Josep Maria Mestres Quadreny i el jove pianista Carles Santos, entre d’altres, formaven part d’una nova generació d’artistes que se sumaven al talent de Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró i Joan Prats en la promoció de l’art avantguardista. l’art com a provocació l’star system de la casa gomis
L’historiador Alexandre Cirici amb Joan Miró i la seva muller Pilar Juncosa. 2 Antoni Tàpies amb el psiquiatre Joan Obiols. 3 El músic Alain Milhaud amb Joan Brossa i el compositor Mestres Quadreny. 1
3
L’any 1950, en el primer projecte de la casa que Antoni Bonet havia enviat a la família es feia notar la influència de l’arquitectura lecorbuseriana: s’hi observava un cos central de tres nivells des d’on sortien corredors elevats que connectaven amb diverses terrasses i creaven “una zona fresca a l’aire lliure, ideal per a l’estiu”, en paraules del mateix arquitecte. Ara bé, el 1953 els plànols havien canviat completament: ara, l’estructura formava una xarxa de pavellons coberts per una volta ondulant i amb diversos espais oberts que facilitaven el contacte amb l’entorn natural. I és que la modernitat artística apostava, precisament, per abolir el sentit de la frontera i fer permeables els compartiments arquitectònics. Caldrien, però, més de quatre anys de cartes amunt i avall —també d’alguna visita fugaç d’Antoni Bonet a Catalunya— per acabar de donar forma al projecte. miró, un convidat il·lustre
“Aquesta casa ha de quedar perfecta”, comentava l’arquitecte a Ricard Gomis, en un dels textos que es van intercanviar per carta. En l’edificació es van utilitzar materials de gran qualitat, tant en els espais arquitectònics com en l’interiorisme: fusta d’oma, llautó sulfuritzat, gres, pedra calcària... I la tardor del 1961, quan les obres estaven a punt d’acabar, la casa va rebre uns hostes d’honor: l’impulsor del CLUB49 Joan Prats, acompanyat de Joan Miró i la seva muller, Pilar Juncosa. Aquella visita ja deixava entreveure el dinamisme artístic d’alta volada que pocs anys més tard impregnaria les parets d’aquella casa. S’explica que 48 Sàpiens
Però quin era l’esperit que unia tota aquesta gent procedent de disciplines artístiques tan diverses? En el primer número de la revista Club 49-Actividades y Noticias l’historiador de l’art Joan-Josep Tharrats escrivia que aquell col·lectiu no tenia cap altre propòsit que “utilitzar l’art en plena llibertat i sense convencionalismes”. A grans trets, era un grup format per individus cosmopolites, liberals i afins a l’antifranquisme, si bé no buscaven tant la subversió política com la pura provocació a través de l’art. “Entre el mobiliari de la Ricarda, s’hi comptava un equip de so monumental, amb vuit altaveus, dos dels quals feien més de dos metres. Recordo que Ricard Gomis ens va proposar d’escoltar l’òpera L’or del Rin de Richard Wagner i ens vam quedar impressionats perquè semblava que tinguéssim una orquestra simfònica al davant”, explica el compositor Mestres Quadreny. Així, des de les orquestracions metàl·liques de Wagner, els concerts que s’organitzaven a la Casa Gomis avançarien pels camins de la música antiga, el jazz, l’experimentació dodecafònica i la música concreta.
les exclusives de gomis i català-Roca
Els fotògrafs de Joan Miró
L
a fotografia va tenir força protagonisme entre els artistes del CLUB49. Joaquim Gomis, germà del propietari de la Casa Gomis de la Ricarda, n’és un exemple. Era fotògraf aficionat però no per això menys ambiciós. Les seves instantànies exploraven paisatges, espais industrials i arquitectònics, però sobretot van focalitzar la mirada en Joan Miró. De fet, la gran majoria de fotografies que es conserven d’aquest pintor català
són obra de Gomis o del seu company Francesc Català-Roca. I si tenim en compte que Miró només es va deixar fotografiar pels amics més pròxims, les imatges d’un i altre són d’un gran valor documental. Mont-roig del Camp, el Mas, els camps de cultiu, la platja o el petit estudi que l’artista tenia al passatge del Crèdit de Barcelona, molt a prop de la plaça de Sant Jaume, són espais exclusius que avui dia podem conèixer gràcies a les seves instantànies.
S à p i ens 48
poesia, música i teatre omplen l’escena
A la Casa Gomis es va estrenar una obra de Brossa i Els Joglars (a la dreta). Però fou en l’àmbit de la música on es van fer les millors aportacions. A sota, un cartell d’activitats del CLUB49 il·lustrat per Modest Cuixart.
La música es podia presentar en estat pur o com a part d’espectacles que barrejaven les melodies amb el mim, el ballet i la comèdia. Així doncs, la interrelació entre la poesia, la música i el teatre —de fet, entre les arts en general— va ser una de les consignes del CLUB49. D’aquest esperit artístic més o menys transversal, en van sorgir espectacles com la Suite bufa, una obra amb llibret de Joan Brossa i música de Josep Maria Mestres Quadreny que es va estrenar el 1966 a Bordeus. L’espectacle— que poc després es representaria amb èxit a la Casa Gomis— jugava amb el transformisme poètic que tant agradava a Brossa i tenia entre el seu elenc el jove pianista Carles Santos, la mezzosoprano catalanoitaliana Anna Ricci i les coreografies de la ballarina Terri Mestres. En total, una hora i mitja de sorpreses i incontinència imaginativa. punt àlgid de creació artística
De la mà d’aquest col·lectiu, la Casa Gomis també va veure passar artistes de renom internacional com, per exemple, el ballarí i coreògraf nord-americà Merce Cunningham i el compositor John Cage, un dels pioners de la música aleatòria i electrònica. Tots dos hi van fer parada en ocasió de la seva visita a Catalunya, on van actuar al Teatro Prado de Sitges. Les fotografies de Joaquim Gomis va immortalitzar el moment, amb les imatges de Cunningham descansant
amb la gent de la seva companyia al jardí de la Ricarda, acompanyats d’un tranquil John Cage que duia un elegant vestit de color blanc. Cap a mitjan anys seixanta, l’activitat artística a la casa dels Gomis va arribar al seu punt més àlgid. Però el 1970, la mort del Joan Prats —que, al costat dels germans Gomis, fou un dels principals dinamitzadors del CLUB49— es va sumar al punt d’inflexió política i social que va significar la mort del general Franco l’any 1975. El col·lectiu artístic se’n va ressentir i a poc a poc es va anar diluint. I és que amb l’arribada de la Transició, l’economia i la cultura del país van emprendre uns nous camins i la creixent generació d’artistes conceptuals va acabar eclipsant els vells models i els debats de la modernitat. Paral·lelament, aquella tranquil·litat que la Ricarda i el delta del Llobregat oferien a la primera meitat del segle XX es va veure ofegada pel creixement urbanístic de l’àrea metropolitana de Barcelona i, sobretot, per l’expansió de les instal·lacions de l’aeroport del Prat de Llobregat, que ara, amb la tercera pista ja en funcionament, s’ha plantat a tan sols cinc-cents metres de l’edifici. A la Casa Gomis, la vida s’hi fa cada cop més difícil i a poc a poc l’urbanisme engoleix un dels millors exemples de l’arquitectura racionalista catalana, però sobretot un experiment arquitectònic que durant els últims quinze anys del franquisme es va erigir com a refugi de l’art d’avantguarda. S
oriol gracià és periodista.
De la mà del CLUB49, la Casa Gomis va veure passar artistes internacionals com el ballarí Merce Cunningham i el compositor John Cage, pioner de la música electrònica 50 Sàpiens
Per saber-ne més
:: Álvarez, Fernando (et alt.). La Ricarda. Antoni Bonet. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1996.
:: bonet, pilar; peran, martí. CLUB49, reobrir el joc (1949-1971). Barcelona: Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 2000.
:: folch, núria. La Ricarda. Màster en Documental Creatiu de la UAB. Barcelona, 2009. http://vimeo.com/25973316