1
La Berta detesta que algú parli amb la boca plena. I això és el que està fent el Queló, mentre pugen el carrer Cavallers camí de la plaça del Dipòsit. Allí han quedat amb la resta de companys per enfilar-se junts fins al Turó de la Seu Vella. La Berta se’l mira de reüll i malament per fer-li entendre que mengi o que parli, tot alhora no. Però el Queló va a la seua, i per cada mossegada d’entrepà de truita, deixa anar tres o quatre paraules amanides amb alguna gota de saliva. El Queló explica que al Turó de la Seu Vella, a més de la catedral antiga, també hi ha el Castell del Rei o la Suda. La Berta, sorpresa, pregunta: —Un castell? On? A la vora de la Seu? Si mai no l’he vist! —Sí, sí... Hi ha un castell, però solament en queda un tros... La Berta no s’ho acaba de creure i només vol que el Queló s’empassi d’una vegada l’entrepà o que calli. A la plaça ja hi són tots, fins i tot la Lali que avui, miraculosament, no ha fet tard. En grup, comencen a fer ziga-zaga pels carrerons del centre històric de la ciutat fins arribar al parc de la Mitja Lluna al peu del Turó. El mestre Mateu, entre esbufecs, els anuncia que encara han de pujar més amunt. —Veieu aquella senyera que s’enlaira allà dalt?— assenyala cap a una construcció a l’esquerra de la Seu— Agafeu forces perquè la nostra ruta arrenca allí, al Castell del Rei. I... pssstttt, pssssttt no vull ni sentir ni una queixa pel camí... — avisa. 3
4
5
Quan el Queló escolta les explicacions sobre el Castell del Rei, busca la Berta per retreure-li «Ja t’ho deia jo», però no la troba. Allarga la vista més enllà de la pinya de la classe i veu com la Berta i la Lali estan en un marge del parc, assegudes en uns gronxadors. La Lali parla i gesticula molt, mentre que la Berta, seriosa, remena el cap fent que no. Al Queló li pica la curiositat i, mig camuflat darrere uns arbres s’apropa a les seues amigues i tafaneja: —Lali, et dic que no! No t’acompanyo al campanar! Ja hi anirem després de la visita a la Suda, amb tots els altres. —Per què no? No ens deixaran pujar al campanar perquè hi ha dos-cents trenta-vuit esglaons estrets i empinats. Si hi anem mentre fan un tomb pel Castell del Rei, segur que ni tan sols se n’adonen... Va, Berta... Ai..., si ets la més bonica del món!—diu mentre li acaricia una galta. —No em facis la pilota! Que no! T’he dit que no!—insisteix la Berta. —Si vols, ja vinc jo!—interromp el Queló sense caure en que aquell era un diàleg secret. —I tu, per què ets tan xafarder? No estava pas parlant amb tu! — respon ofesa la Lali, s’aixeca d’una revolada i se’n va amb la resta del grup. —Queló, per què sempre et fiques allà on no et demanen?— diu la Berta. —Jo...jo volia ajudar perquè he vist que no us posàveu d’acord— es defensa el Queló. —Doncs has tallat la nostra conversa... —afegeix la Berta mentre pensa que almenys ha parlat sense tenir entrepà a la boca— Bé, no facis cas del que ens ha proposat la Lali i, vinga, atrapem els altres que ja estan a la costa del Castell del Rei! 6
7
Pujar el camí costerut fins al cim del Turó del Castell del Rei exigeix un esforç però amb recompensa: una ampla i oberta
esplanada que, en els dies serens i clars, atansa les muntanyes. En veure aquell enorme espai el grup s’ha dissolt en menys d’un minut sense fer massa cas de les advertències del mestre Mateu. De fet, ell tampoc hi ha posat massa èmfasi perquè ja li va bé que escampin la boira fins que arribi el guia del Turó. Així, s’asseu en un pedrís, reposa i recupera la respiració. Tota la classe està dispersada pel pla. Però el mestre Mateu no perd d'ull la Lali. —És encantadora, però no me’n refio d’aquesta pèl-roja. Sort en tenim que amb aquest cabell la veiem d’una hora lluny. Tot i que avui no està especialment activa... La veig una mica apagada—pensa. Però el mestre s’equivoca. La Lali no està baixa d’energia, sinó que està capficada en com pot arribar al campanar de la Seu sense ser descoberta. Li ha fallat la col·laboració de la Berta, però pensa en l’Adam com el seu nou còmplice.
8
Poca estona després se sent un crit similar a un renill de cavall. Tots giren la vista cap a la baixada i d’allí apareix un noi amb barbeta, ulleres, vestit blau i capa marró. Cavalca en un cavall de cartró. —On heu lligat els vostres cavalls?— pregunta l’estrafolari personatge—Ah...ah... ja els veig...—diu mirant de dreta a esquerra— Doneu-me deu segons per fermar el meu! Tots els de la classe riuen però, encara que incrèduls, no perden de vista el noi d’ulleres que fa reposar el seu cavall en una de les parets del Castell. Després d’arreglar-se la capa, prova la seua veu: —Do, re, mi,fa, sol, la, si...— solfeja amb els braços oberts de bat a bat—si, la, sol, fa, mi, re, do! — afegeix —. Benvolguts i benvolgudes. El meu nom és Eudald i vinc de família joglaresca que es guanya la vida encadenant paraules i històries. M’han convocat perquè us narri gestes memorables que han succeït aquí! Sí, sí, no em mireu amb cara de «què està dient aquest?». Sobre el mateix terra que ara esteu trepitjant s’han esdevingut fets tan extraordinaris que no us els podeu pas imaginar! L’extravagant joglar capta l’atenció de tot el grup i la Lali, de cop, oblida el desig de pujar al campanar de la Seu.
9
10
El joglar Eudald es mou amb petits bots fins a la porta del castell. Tots el segueixen encuriosits i entusiasmats. El mestre Mateu està admirat del seu poder de convocatòria.
—També hauré d’arribar a classe amb un cavall de cartró... Així potser em faran més cas— rumia. El joglar, quan els té a tots agrupats, comença: —Nois i noies! Estem davant de les restes d’un castell que es coneix amb dos noms, la Suda i el Castell del Rei, tal i com aquestes dues inscripcions indiquen— explica mentre assenyala els noms gravats a l’entrada del castell— Per què creieu que té dos noms?— pregunta. —Perquè un castell també pot tenir dos noms com les persones— diu convençut el Queló. —Sí, podria ser... però en aquest cas és perquè hi ha dos castells en un. Primer es va construir la Suda i, segles més tard, es va edificar el Castell del Rei a sobre de la Suda— el joglar calla i fa que el silenci aporti misteri—. Voleu saber-ne alguna cosa més? El joglar Eudald no espera la resposta i continua. Treu de sota la capa una matraca de fusta taronja i diu:
11
—Aquesta és la meua particular màquina del temps. La fem
rodar 1.300 anys endarrere i aterrem a l’any 714 en aquest mateix punt, el lloc més elevat de tot el Turó, conegut com la Roca Sobirana— diu mentre gira enèrgicament l’objecte— Ara tanqueu els ulls i escolteu-me... Ep, no s’hi val a tenir-ne un de mig obert!— envia un toc d’atenció a la Lali que ha aixecat la parpella dreta—. Així, amb els ulls tancats us serà més fàcil seguir les meves descripcions i concentrar-vos per imaginar com era la Suda. Tots a bord! Llestos pel viatge? —Al voltant del 714 Lleida fou ocupada per les forces àrabs i musulmanes. Medina Larida, li deien. La situació estratègica de Lleida, a més del valor de ser una terra de regadiu, va fer que s’hi estiguessin quatre segles. Aquest domini arabomusulmà ha deixat una inesborrable empremta com ara molts noms que comencen per «Al» o bé restes d’antics palaus i muralles islàmics, el que es coneix com la Suda.
12
La Berta és a tocar de la paret, a un pam de les inscripcions. Mentre escolta el joglar i fantasieja en com deuria ser la ciutat en aquells temps, ella ressegueix lentament amb el dit índex les quatre lletres de la paraula Suda. Quan arriba a l’última lletra, nota com un fort però agradable pessigolleig se li escampa per tot els cos a partir de la punta del dit. Mai no havia viscut res similar! Què li està passant? Manté els ulls tancats, no els pot obrir. De patac, les pessigolles inicials es transformen en un cop de vent sec que la fa empetitir, la xucla d’un glop i, en un tres i no res, la fa desaparèixer pel relleu de l’última A. Ni el joglar ni el mestre ni cap dels seus companys s’han adonat que la Berta ha sigut engolida per una lletra. Tampoc no s’ho creurien.
13
14