3 Hivern 2014
Staff
portada David de las Heras blog carapajaro.blogspot.com
troba ’ ns
editorial Ja portem temps treballant en aquest número i, de fet, el tema l’havíem triat alhora que el segon. Vull dir això perquè en l’àmbit cultural català es va generar una polèmica al voltant d’un esdeveniment que havia de tenir lloc al Centre d’Arts Santa Mònica molt posteriorment que triéssim el tema i pot relacionar-se. El tema en qüestió és la festa.
No l’hem triat amb segones intencions ni per posicionar-nos a favor d’uns o
d’altres, principalment perquè l’actualitat “no ens interessa” (entén-me). La festa pot entendre’s com una cosa ingènua i fins i tot frívola, que no pot anar més enllà del mer passatemps. Tot i així, a aquest concepte se li pot donar una altra dimensió molt més profunda, com Gadamer planteja a L’actualitat de la bellesa. L’art com a joc, símbol i festa. El fet, però, de pensar en aquesta dimensió no vol dir confondre això amb l’entreteniment ingenu que comentava en un primer lloc. Gadamer parla de la festa com una experiència que rebutja totalment l’aïllament dels uns cap als altres. Així doncs, la festa implica comunitat, implica compartir un temps i espai determinat amb altres. Un temps, els anys 20, un espai, la Residència d’Estudiants de Madrid on es van congregar Lorca, Dalí, Buñuel, Bello... Aquests personatges ens porten a entendre la festa d’una altra manera: això és com a mitjà d’expressió. El joc, el carnaval, allò irracional i l’absurd han servit a moviments artístics com el surrealisme i dadaisme per tal d’expressar-se. La festa és, en definitiva, una expressió de voluntat de viure (“cremant com a fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes entre les estrelles” que deia en Kerouac) i fins i tot un ritual present a les religions (amb el vi que embriaga del Càntic dels càntics també com a símbol de l’amor i alegria). Benvinguts.
Sergi Álvarez Riosalido
autor
Eudald Espluga
il·lustracions
Jon Garbet
autora
Núria Vilellas il·lustracions Ferro
el carnaval de Juan Francisco Ferré: realisme grotesc en alta definició
Santiago Rusiñol, l’artista total
C ooper S td
D akota
autor
Chus García il·lustracions Miljana Tosic
autor
Sergi Álvarez fotografies Roc Pont
Fellini,
rebel de la tragèdia i esteta de la festa
Entrevista Ricard Planas i Ramon Mas de l’editorial Males Herbes
B erthold A kzidenz G rotesk
F utura
autora
Marina Pintor il·lustracions Raquel Ródenas
Surrealisme,
inconscient i amor boig
B raxton
autor
Víctor Balcells il·lustracions Alan Piris
CASTRATIO
T all , D ark
and
autor
David Daura il·lustracions Gala Pont
Is it normal to be a
female and not have many (okay, any) close guy friends?
H andsome
autora autor
Sebastià Portell il·lustracions Marina Pessarrodona
Veuve Clicquot
Marta Sesé il·lustracions David Rosel
La recerca d’un reflex S ketch R ockwell
B edini autor
autor
Oriol Quintana il·lustracions Irene Iglesias
Contra el destí (desenllaç)
Viure la vida fins apurar-la B ebas autor
H ydrophilia L iquid
Iñaki Pardo fotografies Lluís Tudela
neue
Andrés Alcántara fotografies Joan Canyelles
Epifania S ifonn
•
NO FICCIÓ Literatura
El carnaval de Juan Francisco Ferré: realisme grotesc en alta definició. autor
Eudald Espluga
il·lustracions
6 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
Jon Garbet
NO FICCIÓ
•
“Sabed que me dixeron que á çerca de un año que anda don Carnal sañudo, muy estraño, astragando mi tierra, faziendo mucho daño, vertiendo mucho sangre, de lo que más me asaño”
N
De la festa dels ases al carnaval: el realisme grotesc
Arcipreste de Hita, El libro del buen amor, 1070-1071
o és banal l’afirmació de Philip Roth que diu que no hem de servir vodka en un envàs de llet. Amb aquesta imatge reformula la preocupació tradicional per la forma li-
terària, que adquireix un sentit renovat en la postmodernitat. L’explosió de nous llenguatge literaris ha fet que el problema del realisme no sigui una qüestió periclitada. Ja no es tracta de justificar la veu narrativa, ni de respectar certes directrius estètiques. La dificultat resideix, davant la multiplicitat ingent de possibilitats narratives, en escollir aquella que permeti representar la realitat de forma més significativa: el realisme segueix essent l’objectiu de la novel·la contemporània.
El realisme segueix essent l’objectiu de la novel·la contemporània És en aquesta línia que hem d’entendre el treball novel·lístic de Juan Francisco Ferré. L’escriptor malagueny recull el testimoni que en el panorama espanyol li deixa Juan Goytisolo: l’obra de Ferré és una temptativa de conjugar les poètiques distants, però no contradictòries, de Reivindicación del conde don Julián i La saga de los Marx. En altres paraules, la seva voluntat és aglutinar en una sola capsula narrativa la ironia destructiva i crítica, plantejada en una prosa excessiva i desbordada —que difumina els personatges, les situacions i les històries— amb la mirada distant, metaficcional i cerebral que es desprèn de La saga de los Marx. I afirmem que no són poètiques contradictòries perquè les dues estan al servei de la sàtira més descarnada i punyent. El resultat sempre és una riallada que constern.
La primera novel·la important de Ferré és La fiesta del asno, una al·legoria d’arrel kafkiana sobre el terrorisme basc. El que de bones a primeres podria sembla una boutade —el protagonista és una figura incoherent, inconstant i inclassificable fins i tot en matèria de gènere, que protagonitza situacions inconcebibles i poc realistes— és en el fons un intent de captar, per mitjà de la desfiguració del real, de la desconjunció de la història i de la monstruositat ideològica, el romanent irracional de la nostra pròpia identitat: no només del nacionalisme basc i ETA, sinó també —i jo diria que principalment— de tota la societat espanyola. Però no se’ns ha d’escapar la simbologia inherent al llibre: un dels capítols centrals escenifica una versió cruel i paradoxal de la festa de l’ase, una celebració típica a l’Edat Mitjana, que juntament amb la festa dels bojos i el carnaval, representava un d’aquells moments on era socialment acceptable la desviació de les normes. Fins i tot a l’església, institució normativa i moral per excel·lència, es subvertien les formules estàndards del ritual que eren substituïdes per un surrealista diàleg entre ases. El sacerdot bramava com la bèstia, i la pastoral responia amb un compassat «ii-aah, ii-aah». Ferré reconverteix la festa de l’ase en una altra cerimònia de rebel·lió: la del poble contra el parlament i el terrorisme —dues formes igualment institucionalitzades de fer política—, que prefereix votar abans a un ase mort. Si algun adjectiu mereix La fiesta del asno, a pesar de fer referència a una altra festa paral·lela, és el de carnavalesca. I és que si pretenem ocupar-nos de la narrativa de Ferré no podem obviar la teoria literària de Mikhail Bahktin i el seu estudi de la cultura popular medieval. Segon els teòric rus, la festivitat és una forma primordial de la civilització humana: considera que el seu sentit profund resideix en expressar una concepció del món. Quelcom semblant expressa Julio Caro Baroja en el seu estudi del carnaval, al relacionar les festes amb la temporalitat: en contra d’una interpretació matematitzant, Caro Baroja aposta per considerar el temps una realitat densa, carregada de sentit, que s’estructura en la cultura popular a partir de diferents components socials, entre ells la festivitat.
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 7
•
NO FICCIÓ Literatura
Per tant, les festes —i el carnaval— estan lluny de ser una mera contingència anecdòtica en la història de la humanitat. Bahktin aprofundeix en el significat de la festa de l’ase i del carnaval: oferien una visió del món diferent de l’església, una versió no oficial, que propiciava una dualitat en la percepció del món. El carnaval no era una representació teatral, sinó una forma d’experimentar la pròpia vida que consistia en l’abolició de les relacions jeràrquiques, els privilegis, les regles i els tabús.
Les festes estan lluny de ser la mera contingència anecdòtica en la història de la humanitat L’objectiu de l’humor carnavalesc no era negatiu, ja que no es tractava de simple oposició: era una estratègia creativa basada en la deformació i la degradació. Per Bahktin aquest procés de corporeïtzació dels alts ideals —la carnalització és una forma de degradació, com molt bé s’exemplifica en un passatge d’El libro del buen amor, on el carnaval esdevé simplement Don Carnal— és també un procés positiu que porta al naixement de noves formes de vida. La iconoclàstia implica una transformació creativa. Per això, el realisme grotesc, com a forma literària, és per Bahktin —però també per Ferré— una via no hipòcrita de representar el món que posa al descobert una vessant humana, massa humana, que la descripció hegemònica del real acostuma a desdibuixar.
Realisme d’alta definició
pel·lícules i internet. Realisme és l’espectacularització de la vida quotidiana. I precisament això és el que fa Ferré a Provi-
A Mimesis y simulacro, Ferré sentencia: «quan s’ha con-
dence: construeix una novel·la que és al mateix temps un guió
sumat la digitalització de la realitat, és a dir, el procés de desrea-
cinematogràfic i un videojoc. A partir de referents tan dispars
lització pel qual la realitat es situa completament sota el signe de
com A Clockwork Orange, David Cronenberg o Lovecraft, Fe-
l’imperi d’allò virtual, quina altra opció li queda a la narrativa, en
rré deconstrueix la gran pel·lícula americana, el perfecte en-
aquest context de màxima inestabilitat dels referents, excepte la
tretainment.
de fer-se tan mediàtica i tecnològica com la realitat? Així, i només
És en la claustrofòbia d’un relat en bucle sota l’imperi del si-
així, es podria parlar d’un realisme d’alta definició, això és, un rea-
mulacre, on tot esdevé un subconjunt d’una altra narració, que
lisme que prengui plena consciència del creixent domini de l’artifi-
el realisme adquireix el nou sentit que pretén Ferré. El «realis-
cialitat en tots els àmbits de la realitat».
me d’alta definició» no és només una etiqueta moralitzant que
És a partir d’aquesta premissa formal que Ferré considera
posa en qüestió el paradigma tecnòfil de la nostra cultura: és la
que el realisme ja no pot ser la representació del món en el ma-
confirmació que només des d’aquesta premissa podem enten-
teix sentit que ho era abans. Realisme és publicitat, videojocs,
dre el nostre món i, enconseqüència, representar-lo.
8 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
NO FICCIÓ
•
Karnaval TV Juan Francisco Ferré va guanyar el XXX Premi Herralde de
galaran les Google Glass. És en aquesta línia que Karnaval pot
novel·la amb Karnaval. Premiar aquesta obra no només va ser
ser llegida com la transcripció de l’emissió d’un canal 24h dedi-
un encert per la innegable qualitat literària del text, sinó so-
cat a la violació perpetrada per DK.
bretot perquè suposava la culminació de la poètica que fins ara
Si hem començat afirmant que Ferré recollia el testimoni
havia desplegat l’escriptor malagueny. La imatge del carnaval,
de Goytisolo, podem concloure que no només ho fa confron-
més que no pas la de la festa de l’ase, li permet conjugar la seva
tant diferents nivells narratius, com feia aquest a La saga de los
doble interpretació del realisme: des de la perspectiva formal,
Marx, i mostrant les ironies que en resulten, sinó enfrontant
com a realisme d’alta definició, i des del punt de vista del con-
directament la nostra identitat amb la seva representació, per
tingut, com una narració grotesca i, per tant, subversiva.
mostrar fins a quin punt és monstruosa la imatge refractada. És en la celebració carnavalesca, quan ens posem una màscara,
El carnaval és el temps de la violència preestablerta, de la desmesura real i simbòlica
que prenem consciencia d’aquesta monstruositat. I d’això Juan Francisco Ferré en diu realisme. •
Karnaval converteix la figura de Dominique Strauss-Kahn (DK a la novel·la) en una màscara carnavalesca sota la qual s’agrupa una polifonia de veus. DK, de la mateixa manera que Gorka K. a La fiesta del asno, és un punt de referència sobre el qual convergeix la narració, encara que, al mateix temps, és un punt mòbil, inestable, que en cap moment resta idèntic a si mateix. D’aquesta forma, Ferré canvia les regles del joc a cada pas. L’esperit del carnaval s’encarna en la paraula mateixa, i s’introdueix una relativitat sistèmica que fa de l’ambigüitat el prisma hermenèutic de l’obra. El mateix fet —la violació per part de DK d’una cambrera africana— és abordat des de perspectives incompatibles, contradictòries, que no fan sinó augmentar el desconcert. L’excés dionisíac esdevé el terme mig de l’obra: el carnaval és el temps de la violència preestablerta, de la desmesura real i simbòlica. Però la imatge del carnaval no només és bona per expressar aquesta dimensió macabra de l’esdevenir humà: el carnaval és també símbol de la inversió de rols, de la simulació i l’aparença. El carnaval és negació de la identitat i la coincidència amb un mateix. Precisament per això esdevé un catalitzador literari adequat per transposar la idea de simulacre: la vida humana elevada a second life. I amb això no ens referim només a aquest videojoc en particular, sinó principalment al desdoblament mediàtic generalitzat, al regnat del reality show, als perfils de les xares socials, així com al cyborgià futur pròxim que ens re-
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 9
•
NO FICCIÓ Cinema
Fellini,
rebel de la tragèdia i esteta de la festa. autor
Chus García
il·lustracions
Miljana Tosic
E
n la Itàlia dels anys 1942 i 1951 va eclosionar el neorealisme, aquest, un títol imposat pel mitjans. Va aparéixer a les acaballes de la Segona Guerra Mundial en un moment en què tota la producció artística era fagocitada pel feixisme més recalcitrant. En aquest constructe malastruc que un grup de cineastes –entre ells Federico Fellini–, van rebutjar, de facto, la
cosmogonia imposada pel règim a través d’un discurs cinematogràfic que va entroncar amb la naturalitat i el frescor dels escenaris naturals, els
llocs públics, amb imatges d’una fotografia més crua, i fent servir actors no professionals. En essència, amb uns formalismes que van tractar de desfer-se dels convencionalismes cinematogràfics de l’època. Aquesta va ser una mostra transparent i sense artificis de la tragèdia postbèl·lica que recollia les misèries del dia a dia, sense atenuants, tan crua com era. Però Fellini va ser un rebel i va acabar situant-se en contra d’aquesta tragèdia. Any rere any, pel·lícula rere pel·lícula, el cinema del de Rimini es va distanciar del neorealisme per a, progressivament, acollir-se al simbolisme. Fellini va prendre per bandera la gent, la burocràcia, el capitalisme i la religió, els va desempolsar amb barroquisme i va afegir un pessic de teatralització; per a
10 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
NO FICCIÓ
•
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 11
•
NO FICCIÓ Cinema
Fellini va prendre com a bandera la gent, la burocràcia, el capitalisme i la religió, els va desempolsar amb barroquisme i va afegir un pessic de teatralització
en l’esdevenir de la consciència i la inconsciència, de la lògica i la il·lògica, de la simbiosi entre el somni i la realitat, en ocasions són primitius i mentiders, tant mentiders com la memòria pot arribar a ser. Just en aquest enclavament de la psique, que Fellini planteja un llenguatge de fàbula que sacseja la fragilitat dels seus personatges i, per extensió, de si mateix. En aquest retrat plasma, paral·lelament, un gran mural on els seus protagonistes apareixen anquilosats a les rectituds de la societat burgesa, que els constreny i no els permet realitzar-se amb plenitud. En el món fellinià la societat es mostra com un entre negatiu, egoista i inhibidor de llibertats. No escolta els problemes de les minories i no permet que les persones puguin sobresortir
tot això servir-ho en copes que reflecteixen onirisme. Poc a poc
ni ser lliures. Nosaltres, espectadors, observem, expectorats,
es va desentendre de les situacions de la vida quotidiana per a
com els protagonistes de les seves pel·lícules s’ofeguen, donant
focalitzar-se en l’estadi emocional i psicològic dels personatges
a conéixer que cadascú viu al seu propi món i sense desitjos
i, com a projeccions d’aquests, la seva forma particular d’enten-
d’ajudar als altres o, almenys, tractant d’entendre els proble-
dre la vida. En aquest sentit, el director italià és una rara avis
mes aliens. Però no tot està perdut, doncs les cadenes de l’es-
–com tots els genis ho són– en la història del cinema: un poeta
clavitud només lliguen les mans: és la ment la que fa a l’home
del cinematògraf que va fer de la seva vida, indistintament de
lliure o esclau. Si no té la llibertat interior, quina altra llibertat
la megalomania que poguem extreure, la seva particular obra
podríem tenir?
d’art. Recollint paraules expressades per ell mateix, el director italià va aconseguir viure com volia viure, fent allò que sentia i gaudint amb aquesta feina. Si seguim la seva filmografia podem traçar un detallat full de ruta de la seva vida: l’artista, com a home, que tracta d’impulsar el profit de la festa de la qual som partíceps. Si bé, per edulcorar aquesta realitat, es va bastar de molta fantasia i va generar realitats alienes. Una realitat que no és tràgica, però que tampoc és un desbordament d’optimis-
És la ment la que fa l’home lliure o esclau. Si no té la llibertat interior, quina altra llibertat podríem tenir?
me. Ni tan sols als seus primers treballs –recordem, abraçats al neorealisme–, els personatges són tràgics. Sí, aquests fan coses
A Otto e Mezzo –obra cabdal de la seva dialèctica en opi-
patètiques, tristes, i són dignes de pietat però també, sempre
nió del qual escriu aquestes línies–, Fellini emfatitza des de la
són capaços de fer-nos riure amb les seves pallassades. Aquests
perspectiva de Guido Anselmi, personificat per Marcelo Mas-
dualismes no fan sinó enriquir la contingència moral dels seus
troianni, actor fetitxe i gran amic del director transalpí, l’es-
antiherois.
devenir de la vida mateixa amb totes aquestes contradiccions
Per tant, la situació en què Fellini situa els seus personatges
abans exposades. El camí d’estat de somni, diatriba i misteri que
és d’una gran complexitat existint, també, fantasmes que els
adopta el director italià per al protagonista d’aquesta pel·lícula,
assetjen, que no són ni més ni menys que vivències i situacions
que està esculpit a imatge i semblança de la seva pròpia vida,
que els han acompanyat tota la seva vida. Aquests fantasmes,
està ple de marxes i retrocessos, bordejant sempre la incerte-
12 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
NO FICCIÓ
•
sa que provoquen les zones fosques que tots portem a dins per
amb alegria, que no tenia res a perdre (més aviat el contrari),
causa de la pressió social. Però davant d’aquest mar de dubtes
a l’hora de fer front i superar totes les obligacions procedents
una llum acaba il·luminant-ho tot: “La vida és una festa, vis-
d’imperatius externs. Recordem, Fellini va ser un rebel i va aca-
quem-la tots junts!”. Amb aquest sentit al·legat Guido Anselmi,
bar situant-se en contra d’aquesta tragèdia. I per a nosaltres,
més que mai, alter ego per excel·lència de Fellini, conclou Otto
que som afortunats de reviure el seu treball en l’infinit oceà
e Mezzo, la més brillant tentativa d’unir vida i obra.
del temps, no només ens meravellem amb l’excelsa cal·ligrafia
Frédéric Vitoux, escriptor, crític literari i acadèmic francès, va dir del director italià que a sota d’aquesta proclama a la fes-
cinematogràfica de Federico Fellini, també rebem instruccions precises de com hem de viure la nostra vida. •
tivitat, Fellini va aconseguir la seva llibertat total demostrant,
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 13
•
NO FICCIÓ Art
autora
Marina Pintor
il·lustracions
Raquel Ródenas
S
ortim del cinema després de veure la immensa La vie d’Adele. Pel·lícula poc amable per veure en parella. Incòmoda perquè posa de manifest l’amor en majúscules, en múltiples de les seves fases, en tota la seva complexitat; i duresa, i do-
lor. Sembla increïble com encara es pot elevar a obra mestra un tema tan infinitament tractat pels creadors al llarg de la història: només l’amor i la mort poden aspirar a tal privilegi. Amor i mort apleguen en ells mateixos, en forma d’infinites ramificacions, la totalitat de les obsessions humanes. Han passat dos dies. Apreto el play, ara, per veure una pel·lícula diametralment oposada a l’anterior: l’Age d’or, de Luis Buñuel. Estrenada el 1930, s’emmarca plenament dins del surrealisme, després que Buñuel fos admès al grup fundat per Breton arran de l’èxit rotund de la seva arxiconeguda Un chien andalou. L’Age d’or comparteix quelcom -obviant les evidents diferències de forma, de context, de manera d’entendre el cinema amb La vie d’Adele: ambdues narren una història d’amor. Crec. Explica una història d’amor, L’Age d’or?
14 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
Sintetitzant al màxim, el film ens situa davant de dos personatges principals –interpretats per Gaston Modot i Lya Lysdels qui desconeixem nom i procedència i que, després d’ésser descoberts en actitud d’amants, són separats. A partir d’aquí, l’home fa l’impossible per reunir-se amb la seva estimada mentre que ella, des de casa seva a la “Roma imperial” pensa contínuament en ell –ah!, aquella escena de la vaca al llit de la protagonista. Tindrà a veure amb la languidesa, l’avorriment i el sopor sexual que l’acompanyen en absència de l’amant?-. Al llarg de tot el metratge, fa la impressió que els dos enamorats són empesos per una força inexplicable i irreductible que els arrossega a estar junts. Allò tan surrealista de l’instint i l’irracional, allò de l’atzar: aflora la idea que existeix un destí que ha d’acabar per reunificar els amants que han estat separats.
NO FICCIÓ
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 15
•
•
NO FICCIÓ Art
Aquest últim punt ens obliga a aturar-nos en un text cabdal del surrealisme: L’amour fou, d’Andrée Breton, publicat el 1937 (és a dir, pocs anys més tard de l’estrena L’Age d’or). Per comprendre bé l’íntima relació entre l’Age d’or i l’amour fou, cal tenir en compte que el mateix Buñuel afirmà que volia que la seva fos una pel·lícula que anés sobre “l’amor boig”, expressió que posteriorment servirà de títol per l’assaig de Breton. A més, podem observar com, en aquest text, el fundador del surrealisme parla de la pel·lícula de Buñuel en uns termes d’admiració profunda, afirmant que el film és “l’única temptativa d’exaltació de l’amor absolut tal i com jo lo concebo”. Assaig d’envejable bellesa formal, a l’amour fou Breton expressa, al llarg de set capítols, idees com ara que l’atzar no és més que la manifestació
remetre a obres fonamentals del segle XX com ara Rayuela o
d’un desig del subconscient humà: ve a dir que allò espontani
La insoportable levedad del ser, on aquesta idea de l’atzar-destí
i inversemblant és regit, efectivament, per quelcom similar al
assoleix una rellevància molt notòria). Breton també parla –i
destí, que satisfà allò que l’home inconscientment necessita i
tornant, de seguida, al film- d’un amor exclusiu, que va en di-
no ho sap. (Només com a incís: per tal de comprendre la impor-
recció unívoca a una persona: és l’amor que beu directament
tància posterior d’aquestes idees formulades per Breton -que
del Romanticisme (i que, si viatgem uns segles més enrere, neix
no en té el patrimoni exclusiu, però que potser fou el primer
de la poesia trobadoresca dels segles XII i XIII). Aquell o aquella
avantguardista en expressar-les amb tanta claredat-, podem
a qui estem destinats es “troba” i, un cop trobat/da, l’amor que
16 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
NO FICCIÓ
•
sentim ha d’anar per sempre dirigit a aquest mateix algú (“el
i que, malgrat que la relació entre pel·lícula i assaig existeix, no
veritable amor no és susceptible de cap alteració apreciable en la
l’hem d’entendre en termes absoluts-, em penso que ho hem
duració”, afirma l’autor). De l’amour fou es desprèn que existeix
de llegir en clau de provocació (què són les avantguardes, al
quelcom de bell, de poètic, en aquesta idea de l’ésser únic; hi
cap i a la fi, si no una provocació constant?). Particularment,
ha lirisme en la “casualitat” que ens reuneix amb l’amor de la
hi percebo, de nou, la necessitat de deixar-se arrossegar per
nostra vida (per cert, en queda exclòs l’enamorament homo-
instints irracionals, inexplicables, sobtats, sense passar-los pel
sexual: l’amor és un afer entre oposats). De fet, Breton no dubta
filtre de la moral repressora construïda per la civilització. No
en subscriure l’afirmació d’Engels segons la qual la monogàmia
és l’única vegada, al llarg del film, que emergeix aquesta idea
és “el més gran progrés moral” realitzat per l’home modern. Cer-
tan freudiana que també explicaria, per exemple, el moment
tament, a l’Age d’or, això queda clarament de manifest: des del
en què el protagonista clava incomprensiblement un cop de
ressò clàssic de la idea del viatge ple d’obstacles protagonitzat
puny a un avi cec. Quant a la importància i presència de l’in-
per un heroi predestinat, l’enamorat surt a la recerca de l’esti-
conscient, no deixaria de destacar també la enorme riquesa
mada, l’única, l’objecte exclusiu de tot desig, amb qui finalment
simbòlica de l’Age d’or en relació a la imatge tan moderna de
es retroba idíl·licament.
degradació i decadència associada a la societat contemporània:
Tanmateix, al final del film es produeix una aparent contra-
així, veiem com la pel·lícula comença amb un documental so-
dicció, un trencament: la protagonista, després de retrobar-se
bre escorpins –què pot suggerir començar una història d’amor
amb el seu enamorat, decideix anar-se’n amb un altre dels per-
amb insectes que ens produeixen fàstic a gran part dels espec-
sonatges del film (el director de l’orquestra). Per més que això
tadors?-, com més tard s’ensorren els edificis a un carrer de la
vagi en contra de les tesis exposades per Breton sobre l’amor
“Roma Imperial” (metàfora de la decadència de la civilització?),
–que, per cert, cal recordar que es van redactar posteriorment
com posteriorment observem escarabats a la cara del pare de la protagonista; com, fins i tot, en la primera escena d’amor els dos personatges principals jeuen, s’abracen i es fan petons a la vora d’un escusat, enmig de les roques, plantejant així Buñuel un paral·lelisme entre degradació i amor, convertint l’escena en una manifestació avantguardista d’Eros i Tànathos. Així doncs, un cop sintetitzada la concepció de l’amor que emergeix de l’Age d’Or, podem concloure, finalment, tornant a llençar la pregunta inicial: hi ha amor, a l’Age d’or? Particularment, diria que no, i afirmaria que, al cap i a la fi, i més enllà de la visió romàntica de l’enamorament com quelcom etern i absolut que se’n desprèn, a l’Age d’or l’amor no es planteja en termes de fer-ne una anàlisi profund –com sí que es planteja a l’amour fou-, sinó que serveix més aviat com a excusa circumstancial per posar de nou sobre la taula el projecte surrealista (i, més àmpliament, les inquietuds avantguardistes en general). Aquesta tesi queda reforçada amb el pertorbador –i fins i tot incoherent- final abans esmentat en què la dona abandona en l’últim moment el seu enamorat per anar a parar als braços d’un altre. No importava, a Buñuel, que empatitzéssim amb els seus protagonistes, no li importava que els coneguéssim –no en sabem ni els noms!-, ni que els entenguéssim. Des del meu punt de vista, el que li importava era, un cop més, fer una apologia d’allò irracional, una crida a deixar-nos guiar per l’inconscient. També en l’amor. •
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 17
◆
PERSONATGES Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol, l’artista total autora
H
Núria Vilellas
il·lustracions
Ferro
auria preferit morir com un pobre, al ca-
La seva mirada confiada imposava i desprenia un caràcter
rrer i ple de merda abans d’haver de re-
fort en els seus gestos, però al mateix temps sempre mostrava
nunciar a l’artista total que era. I és que
un somriure tranquil·litzador a qui se li dirigia. Rusiñol va ser
els modernistes això ja ho tenien, res els
la primera estrella mediàtica de la societat catalana, i la im-
hi importava, tot els era igual, anaven
mensa quantitat d’obres artístiques que va produir, juntament
deixats i amb llargues barbes enredades, i només veien les
amb la seva personalitat divertida, eixelebrada i imprevisible
seves creacions, i si per fer-les s’embrutaven d’absenta o de la
el van convertir en el pare del modernisme. Des de ben jove va
cendra de les seves pipes millor, més bohemis serien. Santiago
sentir la seva vocació, i malgrat els esforços del seu avi perquè
Rusiñol (Barcelona 1861 – Aranjuez 1931) va tenir una infància
continués el negoci familiar de la indústria tèxtil, ningú el va
dura al perdre els pares de nen, i sembla que això no li va impe-
aturar per convertir-se en el virtuós que era. L’artista total. I és
dir donar-li el mateix destí a la seva filla, quan va decidir aban-
que Rusiñol ho feia tot. Tot. Era escriptor de novel·les, obres de
donar la seva esposa embarassada per emprendre l’aventura
teatre, monòlegs, era pintor de retrats i paisatges (les natures
de la seva vida, París, la capital del món cultural. Només eren
eren la seva debilitat), era periodista i un dels cronistes més im-
artistes de veritat aquells que viatjaven fins a terres franceses i
portants del modernisme. Sense oblidar que va fer de drapaire,
s’esmerçaven per cultivar el seu afany addicte a les substàncies
arqueòleg i recol·lector de peces antigues de ferro forjat.
narcòtiques de l’època i el seu esperit creatiu. Tenien mitificat
I d’aquí prové el nom del santuari modernista a Catalunya,
el personatge que deambulava pels carrers de París i aspiraven
a Sitges, El Cau Ferrat, el temple on se celebraven les festes
a transformar-s’hi. Buscaven els orígens, la natura era la seva
exòtiques a que Rusiñol va mal acostumar als seus amics. Una
mussa i ells els sacerdots de l’art: “ho deixaré tot per escriure”, o
pila d’artistes bohemis, que posaven tot el seu esperit i la seva
pintar, o escultar, o composar... Va estudiar l’ambient dels su-
ànima en la poesia i la creació, participaven d’aquelles esbo-
burbis, els cabarets i els locals nocturns parisencs, i la seva obra
jarrades reunions: Manuel de Falla, Àngel Guimerà, Ramon
va començar a plasmar figures tristes i distanciades, sempre
Casas, mossèn Cinto Verdaguer, Pompeu Fabra, Valle Inclán,
amb l’enyorança i la desesperació com a rerefons. Després, els
Benito Pérez Galdós, Enric Granados, Isaac Albéniz, Enric Mo-
paisatges i els retrats passarien a protagonitzar les seves com-
rera, Erik Satie... Entre tots feien d’aquelles trobades existen-
posicions.
cialistes una experiència embriagant, on no deixaven d’escriu-
18 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
PERSONATGES
◆
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 19
◆
PERSONATGES Santiago Rusiñol
re poesia i de beure com embuts: “aigües de poesia, malalts com
Van ser els inventors de l’expressió “vendre duros a quatre pes-
estem del mal de prosa”. A la quarta festa, el 1894, Rusiñol, amb
setes”, i les seves anècdotes van córrer per tot el país. Fins i tot
el seu exhibicionisme, va fer que tot Sitges es vestís de gala a
Zolà o Proust van batejar Rusiñol com el ‘príncep dels catalans’,
l’organitzar una processó per mostrar un Greco que havia ad-
per les seves anades i vingudes per tot arreu.
quirit a París.
Rusiñol era un morfinòman bevedor addicte a l’absenta, i
Enric Clarasó, amb qui van compartir pis a Montmartre,
en vàries ocasions es va haver de desintoxicar. La seva dona,
Ramon Casas i ell mateix van fer un tàndem artístic brutal
amb la que es va acabar reconciliant, va aguantar estoicament
que es van mantenir fins la seva mort. El modernista es movia
les seves excentricitats fins que el geni va morir. Ja de gran
i es desplaçava, d’aquí que va aparèixer la crònica com a prin-
caminava encorbat, però tot i així la seva altura era superior
cipal format periodístic. Rusiñol va viatjar per tot arreu fent
a la resta, continuava tenint un actitud imposant, i fins tenia
cròniques amb Ramon Casas per La Vanguardia; mentre un
forces per ridiculitzar i riure’s d’aquells noucentistes, com Eu-
escrivia l’altre il·lustrava seqüencialment les escenes escrites.
geni d’Ors, que es creien amb el dret a destronar el modernisme
Viatjaven en carro per fer-ho encara més dramàtic, i per allà
queell havia portat a Catalunya. Sempre anava a la seva, tossut,
on passaven la seva firma personal impactava la gent. Eren uns
dur de pelar, incapaç de resistir-se a les seves necessitats artís-
showmans, anaven als mercats dels pobles i demanaven preus
tiques, preferia defugir dels qui l’estimaven a favor del que per
desorbitats per productes inútils. Quan la gent es negava a pa-
ell era la seva verdadera vida. I així ho va fer. Fins el dia de la
gar, ells destrossaven aquests objectes davant la mirada incrè-
seva mort va estar pintant el seu estat anímic en aquells jardins
dula de tothom, mofant-se de les situacions que plantejaven.
i paisatges que per ell eren més que el mirall de la seva ànima.
20 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
◆
PERSONATGES
◆
- Entrevista Ricard Planas i Ramon Mas de l’editorial Males Herbes autor
Sergi Álvarez
fotografies
Roc Pont
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 21
◆
PERSONATGES Males Herbes
Ens trobem amb en Ricard Planas i en Ramon Mas, responsables de l’editorial Males Herbes, a la vermuteria del Tano al barri de Gràcia de Barcelona, quan els nens de l’escola del davant comencen a sortir. La porta d’entrada del bar està plena d’adhesius i a dins, es respira aquell ambient de l’estona del vermut de diumenge al migdia. Seiem i després de demanar comencem a parlar. En Ricard, en Ramon i en Pau són les persones que estan al darrere de Males Herbes, els dos primers porten l’editorial i en Pau Clemente la revista. De fet Males Herbes va començar en format revista l’any 2010 i encara segueix. Des d’aleshores han publicat relats vinculats al gènere fantàstic d’autors catalans com Adrià Pujol, Antoni Padrós, Max Besora i Víctor Nubla, entre d’altres.
Ramon. Amb en Pau fèiem fanzines diferents, jo feia una història, ell feia una altra. Ens vam conèixer en una festa d’un altre fanzine i va donar el cas que la seva publicació, l’Smile, s’havia acabat. Es va presentar llavors la possibilitat de fer alguna cosa junts i vam decidir fer una revista de relats pulp, a l’estil de les revistes dels anys 40, 50, 60 de ciència ficció. Vam intentar fer això amb autors d’aquí però ens vam trobar una realitat molt diferent ja que no hi havia tradició d’això ni de lectors ni d’autors. Aquests, per exemple, directament plagiaven la cultura anglosaxona o si era una cosa més nostrada acabaven sent contes de l’estil d’en Pere Calders. Ha estat durant aquests dos, tres anys de revista com s’ha agafat identitat. Més tard, amb en Ricard vam decidir fer l’editorial en la que portàvem temps pensant, i a l’hora d’arrencar vam veure que teníem un món muntat amb la revista Males Herbes, que també era un bloc que seguia moltíssima gent. Potser és una frikada però hi ha molta informació que no es pot trobar enlloc més (articles sobre pel·lícules, llibres i imaginari popular i tradicions fantàstiques catalanes). Així doncs, quan muntem l’editorial ho fem a partir d’això. Tant l’editorial com la revista tenen web i logo diferent però va ser així com vam construir un artefacte més gran a partir de la base, que era la revista.
D’on surten les ‘males herbes’? Ramon. ‘Males herbes’ prové del títol d’un article que va escriure en Pau Clemente a l’Smile, l’últim que va escriure a l’últim número del fanzine. L’article era sobre en Joe Wyndham, un autor britànic de ciència-ficció política, els llibres del qual parlen de la Guerra Freda d’una manera velada. Molts d’ells els protagonitzen plantes i en té un molt famós, ‘El dia dels trífids’, que tracta sobre una invasió vegetal extraterrestre. És un survival, la típica història de zombies i un grup de supervivents que munten societats post-apocalíptiques. En aquest cas, però, enlloc de zombies són plantes i Males Herbes era un homenatge a això.
Quines dificultats us heu trobat durant el procés de muntar l’editorial? Ricard. Ha anat millor del que ens pensàvem. Ramon. Perquè nosaltres ja la sabíem la crisi. No pretens vendre mil llibres de manera que fas tirades de quatre-cents i et gastes molt menys.
22 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
Ricard. L’estratègia és de guerrilla. Després tot el que és publicitat amb les xarxes socials funciona bé. Ramon. De fet funcionem com un segell discogràfic. I també es tracta de ser diferents de tots els altres però el que és un fet és que sense la revista i el món que hi havia al darrere hauria estat diferent. És molt més complicat començar de zero i intentar que la gent sàpiga donar-li un caràcter.
Deies, Ramon, que funcioneu com un segell discogràfic. En la vostra editorial es veu clarament la influència de la música en molts altres aspectes. Per començar en Martí Sales (Surfing Sirles) va traduir el primer llibre que veu publicar, Bressol de gat d’en Kurt Vonnegut. Ricard. Sí, n’hi ha molts. I el maquetador té un segell discogràfic... I això també influeix al tarannà de l’editorial en sí. Ramon. En la música, l’underground sí que existeix i està molt ben articulat des de fa anys. Viu d’una manera precària, però viu. Un segell discogràfic com pugui ser Bankrobber o BCore arriba a muntar els concerts a les bandes però també es cuiden de la promo, de l’editting, van a les ràdios si fa falta, etc. Es tracta d’estar a sobre controlant tot el procés i es mouen sobretot d’una forma més dinàmica. Les editorials, per altra banda, fan una presentació en una llibreria, el llibre queda allà i la gent l’ha de trobar. Ricard. Pel que fa a la música, ens ho vam anar trobant. Coneixem més gent del món de la música que del món editorial i però això ens va venir donat. Hi ha molt poca comunicació realment entre els subsectors culturals, cap de fet. Un editor no sap res sobre discogràfiques, algú d’una discogràfica no sap res d’una editorial, cinema, televisió i realment això és bastant lamentable. Es tracta de crear realment una cultura que valgui la pena, en el sentit de crear una cultura completa, una cultura que a més a més sigui visible per a la gent. A mi em pot agradar un grup, a través d’aquell grup puc entrar en els llibres d’una certa editorial i així. Ramon. Això és articular una contracultura.
I de fet crida l’atenció el primer aplec de Badadura, que té lloc al llibre 100.000 candeles d’en Jordi Sanglas, es va fer realitat. Ricard. Allò va ser molt psicodèlic. Ramon. Va ser idea del mateix autor, que volia fer una presenta-
PERSONATGES
◆
“Es tracta de crear una cultura que valgui la pena, completa, una cultura que a més sigui visible per a la gent”
ció. Nosaltres volíem fer una presentació-concert com fem sempre i en Jordi va convidar a tots els grups dels seus amics, va haver la possibilitat de fer-ho i va sortir una cosa molt especial que hem de continuar. Ricard. És el que volem que sigui l’editorial. El que volem és aquesta transversalitat, una comunicació directa. Ramon. És un col·lectiu de veritat, un funcionament en xarxa. Això ja ve de la revista amb la qual havíem fet actes amb curtmetratges d’Antoni Padrós, que és un director experimental dels anys 60, dels que no se’n recorda ningú... Vam parlar amb ell i vam fer ‘passis’ de curtmetratges seus amb la revista. Això és intentar articular una colla de coses que s’estan fent alhora, que tenen molt en comú i que si les Males Herbes és prou obert poden passar totes per aquí. Jo no dic d’estar al centre però sí ajudar a fer xarxa.
Males Herbes, tant la revista com els llibres de l’editorial, publica exclusivament en català i s’ha donat el cas que ens hem trobat el dia 12 de desembre, poques hores després de conèixer les preguntes i la data del referèndum. Podent aconseguir una major públic en llengua castellana, vosaltres per què us decanteu a treure una editorial en català? Ramon. És una qüestió d’identitat cultural. Jo em cago molt en tota la qüestió d’estat i en tota la parafernàlia política de partits, però catalans ho som. Som una editorial catalana, és el nostre idioma, i publicar en castellà no tindria gaire sentit. És com si volguéssim escriure en castellà. Quan vols escriure en castellà no tens la mateixa
veu que fent-ho en català. Hi ha un punt no polític en tot això i és que en català està tota la feina per fer. Les editorials que actualment publiquen en català és bàsicament un gran grup i quatre satèl·lits que corren per allà i hi ha molta cosa que no s’ha publicat,molta feina que no s’ha fet perquè hi ha hagut una interrupció de seixanta anys. En aquell temps era quan la literatura es modernitzava i a Catalunya no va passar. Com a editors és un regal perquè si haguéssim de publicar en castellà ens hauríem de posar molt les piles, hi ha moltes editorials fent coses molt bones i molt marginals.
I en l’àmbit català quins referents teniu d’aquest tipus de treball? Ricard. Són dispars. A l’hora de publicar, per exemple, teníem presents La cua de palla, col·leccionsmítiques. Ramon. Editorials de la transició, Laertes, la col·lecció blanca de Laertes, l’editorial Laia –que a mi em flipa–. El que passa és que aquesta última va durar des de finals dels 70, mitjans del 80 i va desaparèixer. Però la majoria de referents que tenim a l’hora d’entendre l’edició són en llengua castellana perquè en català no existia el que volíem fer. Perquè ha existit La cua de palla però formava part d’un gran grup, formava part d’Edicions 62. En castellà sí que hi ha editorials independents amb un catàleg concret i amb una filosofia pròpia. Potser Baldemar, Minotauro quan era una bona editorial, fins i tot Anagrama als 70.
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 23
◆
PERSONATGES Males Herbes
Del panorama editorial actual a Catalunya, què en penseu? Ramon. És desolador. Tot i que ara està millor que fa cinc anys, està pitjor que fa quinze. És oscil·lant: el panorama editorial català d’abans de la guerra civil és meravellós i és un. Durant la guerra civil hi ha un desert gegant i molts anys després una eufòria molt bèstia. Va sortir de tot, moltes vegades massa i amb poc criteri. Després van anar desapareixent totes aquelles editorials i s’ho han anat menjant quatre. El que predomina fins i tot en moltes de les noves editorials, no totes, és un punt de vista generalista. Hi ha poca voluntat de ser incòmode i de buscar allò que formalment pugui ser més atrevit. Potser en vendràs la meitat d’exemplars o no en vendràs cap però és important que hi sigui, que un lector que vulgui llegir en català i li interessi aquest tipus de llibres tingui accés. I això passa poquíssim. Les editorials petites han acabat tirant de guies de viatge i llibres de cuina per sobreviure i quan treuen coses literàries són del dinou perquè són lliures de drets. Les històriques, Viena... Llavors és directament cultura massiva o una cosa com molt exquisida per a una elit. Més enllà d’això no hi ha una alternativa entremig, entre el best-seller, el llibre de Lluís Llach i l’autor alemany que escrivia en llatí al segle XIX i que publicarà Adesiara.
Males herbes s’ha centrat en un àmbit molt determinat com és la literatura de gènere, l’interès per allò satíric i la contracultura. Tenen una vocació, diuen, underground a l’hora que reivindiquen figures com Kafka, Philip K. Dick però també Bulgakov o Boris Vian. La seva primera col·lecció, “Distorsions”, se centra en obres no realistes. Quan veu començar amb aquesta col·lecció, per què veu triar aquest nom? Ramon. Al principi havia de ser una col·lecció de distòpies –que això ara s’ha posat molt de moda–. Nosaltres havíem investigat molt i volíem fer una col·lecció per recuperar distòpies, deformacions: són novel·les centrades en personatges que viuen en una societat de control, diferents deformacions socials. Hi havia des d’un treball de l’Ayn Rand, que és una individualista americana, mare del Tea Party i tot el pensament de dretes americà, fins al Zamiatin, que el publicarem finalment, i és un rus soviètic dissident. O sigui que des de tots els angles hi ha societats de control que aïllen a l’individu, o bé són completament individualistes o bé completament colistes. Vam veure, però, que no anàvem enlloc, que era excessivament concret si fèiem una col·lecció només d’això. I llavors obrint mires hi entren distòpies i també hi entren la ciència ficció, simples deformacions de la realitat com a manera d’explicar la realitat. Segueix tenint el component polític, segueix tenint el component de deformació, de fantàstic. I distorsions potser era la manera menys pedant de dir-li.
“És molt difícil saber com poder posicionar-se per veure quina és la realitat concreta”
24 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
PERSONATGES
Sobre el tema de la distorsió i el que és la ciència ficció, que és parlar d’alguna cosa que està passant però ambientat amb una sèrie d’elements futuristes, penseu que la gent té por d’enfrontar-se a la vida real tal com és avui dia? Ricard. Jo crec que la situació social, política i econòmica d’aquest país ens ha demostrat que sí. Hem viscut una mentida durant molts anys: la transició espanyola, un país de nous rics durant els noranta... Ningú volia veure la realitat quina era. Ara ha petat tot. Jo crec que estem vivint la distòpia en cert sentit. Sempre és algú que està dins d’un sistema i que en un moment donat, sigui pel que sigui, s’adona de què és la realitat. Ramon. Sí, és el moment en què passes a fora i t’adones de quina és la realitat. El problema és que la gent no la veu, la realitat; però no sé si és que no la vol veure o és que la realitat és massa complexa com per poder-la veure i definir ara mateix. La realitat la veus en el moment en què t’apartes i en les distòpies és claríssim. El que jo no crec és que sigui voluntari per part de la gent, no crec que les persones estiguin alienades perquè volen. Ricard. I també és que és realment difícil sortir fora del sistema, observar què està passant i tornar- hi a entrar. Segurament perquè si surts després el sistema et menja i llavors tu ets un subsistema. Per això les contracultures acaben realment en una altra cosa i s’adapten completament. És molt difícil saber com poder posicionar-se per veure quina és la realitat concreta.
Llavors quin és el sentit de la contracultura i la necessitat de defensar-la? Per què s’ha de defensar una editorial com la vostra en què està present aquest element, entre d’altres? Ramon. Si hi ha una realitat, és un mode de pensament majoritari. La cultura està supeditada en quatre grans fonts, és l’estat gairebé avui en dia qui l’alimenta –si no és l’estat són grans empreses–. Si hi
◆
ha una cultura majoritària llavors també hi ha la necessitat d’una contracultura a fora, i és aquest sortir a fora el que permet veure el que hi ha a dintre. Si tu sempre compres llibres o consumeixes llibres de les editorials que deuen alguna cosa a qui ostenta un poder sempre tindràs una visió limitada, és com llegir el diari, que tots pertanyen a grans grups. Llavors pots anar a fora però a fora quin prestigi hi ha? A fora només serà creïble en el moment en què hi hagi una contracultura ben articulada, que treballi des de fora per informar o per oferir cultura. Ricard. Jo defensaria també que la contracultura és un laboratori. És una mica on tu com a escriptor o com el que siguis pots investigar noves formes, pots investigar moltíssimes coses que segurament si estàs ficat no pots fer. No dic que tot el que publiquem sigui així. Ramon.. Això és la vessant estètica. No crec que sigui necessàriament d’una forma més complexa o més trencadora. Crec que la contracultura és una manera de posicionar-se a l’hora d’oferir el producte –’producte’ és molt lleig, però sí perquè pot ser una peça de vestir-, la manera d’oferir el que tu fas. Pots oferir-lo o moure’l dins dels cànons habituals o pots oferir-lo fora, intentar buscar una via alternativa. Ricard Jo crec que hi ha més. Ramon. Sí, hi ha molta més llibertat fora que dins, està clar. Un autor que experimenti formalment, doncs, mai no trobarà una editorial gran. Ricard I això a nosaltres ens ha passat. Sí que tenim autors que segurament el seu original no l’acceptarien en una altra editorial. De fet ho sabem. Catalunya és un país petit, no hi ha tantes editorials com la nostra i ara n’estan sortint. I és clar, aquí ho podem fer. Per a mi un dels sentits que té és el de donar veus discordants en quant a contingut i en aspecte formal, que per mi van units. Coses que siguin incòmodes o que ho puguin arribar a ser.
◆
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 25
■
FICCIÓ Castratio
26 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
autor
E
Víctor Balcells
il·lustracions
■
Alan Piris
l que veiem aquí és el mar. Això és indubtable. Com
Ens distreu un conjunt de ruïnes arqueològiques. La ciutat
l’amor o els ocells, ens sembla bell perquè no ho
va ser arrasada el 1714 i és clar que això ens és igual, que la po-
comprenem. Els creuers i els vaixells de càrrega se
lítica ens dóna pel cul i que prendríem foc a qualsevol bande-
cenyeixen a l’horitzó. Mai vaig imaginar que ens
ra. I sí, ho sabem: aquesta ràbia no té explicació. No és possible
retrobaríem en aquestes circumstàncies. Malalts,
determinar quins fets la van desencadenar, quines decisions
febles, pàl·lids. Gairebé no hi ha un simulacre d’ardor en les pa-
o quines paraules equivocades. El que sabem és que ara som
raules que diem i les abraçades que ens donem podrien ser tant
aquí i la ciutat ens convida a passejar. El Palau de la Música, les
un signe d’amor com de consol. El que veiem aquí és el mar. No
amples avingudes i un aire salabrós que ascendeix pel carrer
ens deixem portar per l’engany de la calma absoluta. Un grup
de l’Hospital. Les peces de l’escenari semblen abstretes en una
de velers enfila la proa cap al port i a la platja un ancià busca
obsessió comú: recordar-nos la francmasoneria íntima de les
metalls quimèrics. Som a prop, compartim una cigarreta, i ca-
estacions balneàries, els sanatoris i els passatges aquells de La
llem.
Muntanya Màgica que llegíem junts anys enrere.
Després, ens aixequem i passegem pels carrers estrets del
La impressió es manté fins i tot quan ens apropem a casa
Born. Feliç el qui sent alegria de cor per les coses que no té. De
meva i l’entorn és familiar. A la cuina, mengem aterrats per la
tant en tant ens aturem per tornar a abraçar-nos. L’estreta té
decoració i bevem aigua d’uns gots tintats de negre. Les parets
un matís de desesperació i l’anhel és clar: que les forces que
blanques ens semblen parets d’hospital. Les nostres cares resul-
ens han demolit fins ara canviïn de bàndol. Jo assumiré la teva
ten encartonades sota la llum del fosforescent i no triguem en
malaltia i tu obtindràs la meva. La por creixerà en diferents di-
col·locar els plats i el sopar a la terrassa, amb l’esperança de què
reccions però significarà el mateix.
allà, al menys, les plantes respectin la nostra integritat. És es-
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 27
■
FICCIÓ Castratio
tiu però sembla que hagi arribat la tardor. M’agrada el seu coll.
Aquest ha estat el motiu de la seva visita. A quina hora has de
M’agrada ella amb el cabell recollit; aquella encantadora negli-
llevar-te?, pregunta; s’emporta les mans a la nuca. A les set. En
gència en el detall que la caracteritza. Ara, de nit i en aquesta
endavant, disposem de cinc hores per a acostumar-nos a no-
terrassa, començo a veure-la diferent. Ara sí puc imaginar-la al
saltres. Per a representar amb elegància quelcom que pot ser
meu costat passejant sobre un jaç de confeti de festa major. Ara
bell i que qualsevol pas en fals podria arruïnar. Com que no puc
sí em penso estimant-la en un cotxe en mig de la muntanya.
veure-la, tantejo amb les mans, busco la seva cara i m’apropo.
Ara sí exhalaria una broma sobre els seus llavis divertits co-
Deixem lentament que succeeixi. Parlem de vaguetats entre
berts de gelat, per després fer- li un petó. No sé com ha passat.
xiuxiuejos espaiats i la nit sembla un epitafi. No dormim i a
El contacte potser, la nit o l’excés de consol. Però quan acabem
trenc d’alba, quan sona l’alarma del telèfon, ella em fa un petó a
de sopar i ens conduïm al llit, em decepciona que ella decideixi
la boca, breu i concís que podria significar qualsevol cosa.
dormir sola. Aquí hi ha espai, li dic i estenc la mà cap a la meva habitació; és en va.
El terra del quiròfan està mullat, sembla el vestuari d’una piscina. L’olor porta records infantils que m’apaivaguen. L’in-
M’estiro boca per amunt i penso en com som de contradic-
fermera em convida a estirar-me a la taula del quiròfan i col·lo-
toris, en l’inexplicable vaivé del desig i del seu turment. Deci-
ca una cortina davant meu. Suposo que no vol que vegi l’esca-
deixo no tancar el llum com a signe de reclam, i això funciona.
betxada. Posa al meu dit índex quan pinça per a mesurar les
Ella no triga en aparèixer: la meva habitació és massa fosca,
meves pulsacions i cobreix les cames i l’entrecuix amb un gel
pretexta. S’estira al meu costat i parlem. Demà m’operen, dic.
que noto glaçat. Apareix el cirurgià i procedeixen amb l’anes-
28 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
■
tèsia. Cinc punxades estratègiques; algunes particularment in-
cia, ara un baluard tancat i barrat. I ella, a la vegada, s’abandona
còmodes. Quan s’encerteixen que ja no sento res comencen a
a pensaments turmentats que m’amaga. Ho noto per la manera
tallar. Parlen entre ells del menjar de l’hospital.
distreta i severa d’esperar als semàfors i per com parlava de les
El cirurgià és un fatxenda i la infermera sen’ riu de les seves
seves classes de sintaxi a la universitat. Jo voldria parlar-li d’un
extravagàncies. Mentre hem desposseeixen d’una part de mi,
poema d’Ashbery que vaig llegir una vegada. What if we are all
ell parla del seu fill escarriat i explica amb detall una operació
ignorant of all that has happened to us, the song starting up at
difícil en la qual va haver d’extirpar un bony. Rere la cortina,
midnight, the dream later. Però no ho faig.
em sento incòmode. És tan sols una qüestió de delicadesa. Po-
A prop de l’estació ella es recolza al meu braç i em dema-
drien dedicar-me una mica d’atenció, mirar d’animar-me. En
na que ens asseguem. S’ha marejat. El seu cap descansa sobre
canvi, haig de conformar- me amb què, de tant en tant, el cirur-
la meva espatlla i tanca els ulls. Em sento molt dèbil, diu. Jo
già em pregunti secament si estic bé. Sí, estic bé, contesto i tan-
encenc una cigarreta i suporto amb estoïcisme el dolor d’una
co els ulls i m’abandono en estats de somni varis. Un cos estès
erecció inoportuna. Els captaires s’apropen atemorits amb la
sobre una platja. En l’aire la mansuetud contagiosa d’un mar en
mà estesa. Què podrien obtenir de nosaltres, en aquestes cir-
calma, potser el mateix que vam veure fa unes hores. L’estepa i
cumstàncies?
els seus cavalls. Tots els cavalls formosos. La meva ment divaga
Jutjant per la seva respiració, s’ha adormit. Desplaço la seva
sense una intenció precisa. Perdo la noció del temps. Ja no hi ha
cara per mirar-la als ulls i trobo el rostre petit d’una nena amb
causa o conseqüència, sinó una estreta filera de punts que tra-
els llavis entreoberts. Ni una arruga. Sé que morirà jove i que
vessa la ferida, el tall del qual una vegada va partir el membre,
el seu cos romandrà incorrupte en un cementiri de Castella. Sé
rotllos de paper de vàter ensangonats a l’inodor.
que espero no ser allà per veure-ho. Els seus llavis. L’últim petó
Vols veure’l?, li pregunto al bany. Es mossega els llavis. Es
en el moment d’anar-se. Secs i carnosos. M’apropo i exhalo so-
mossega els llavis. Té por o potser fàstic, però la nit ens ha
bre ells un sospir que podria ser una ranera. No m’atreveixo ja
canviat i després de l’operació, l’alta immediata i la tornada a
ni a tocar-los. Res podrà ser canviat si les fronteres estan can-
casa, el retrobament té matisos diferents. L’he despertat i, per
viant. Intentarem semblar-nos a la idea que tenim de nosaltres
com m’ha mirat, he sentit que portàvem anys casats. Sí, ensen-
mateixos i fracassarem. Exigirem de la vida una vague noció de
ya’m-ho, diu per fi. Li ho ensenyo i ho escruta. És clar que in-
justícia i la vida ens decepcionarà. Més tard, l’autobús marxarà
tenta amagar qualsevol indici d’emoció. Examino la seva cara.
i en mig de l’autopista es punxarà una roda. El passatge, assegut
No sé si li agrada allò que veu o si ho repudia, sóc incapaç de
a la cuneta i sota un sol de justícia, esperarà mentre contempla
discernir-ho, però no importa: el desig ardent que sento per
el desert. Ella és l’única que ha decidit no baixar. Esperarà amb
ella no podrà ser consumat. A sobre del llit, la maleta; el seu
impaciència i sense sentit rere la finestreta el canvi de roda,
viatge s’acaba i hem de dirigir-nos cap a l’estació. A jutjar per
com si la pressa o l’ansietat poguessin accelerar el procés.
la pal·lidesa del seu rostre, juraria que durant la meva absència
La deixo dormir a la meva espatlla i desitjo que l’autobús
s’ha posat malalta. És com si li caiguessin pel coll flocs de neu
marxi i l’oblidi aquí. Li ha pujat la febre i a mi també m’ha pujat
fresca. Sembla feta de cera.
la febre. Fabulo: hauríem de viure en un llit i forgem allà un
Poc després, som dues figures que caminen per una cune-
amor malalt i diletant. Hauríem de veure series a la televisió
ta a certa distància de la calçada. Ens aturem em alguns parcs
tapats per llençols, tocar-nos amb els peus i pressionar allà on
sota l’ombra dels arbres, tenim temps i no l’aprofitem. Al costat
ens fa mal. Que ens portin el menjar a domicili i que l’única
d’un estany ens quedem en silenci i llencem engrunes de pa als
aventura sigui el descans. Hauríem de fer moltes coses que
ànecs. Si m’apropo massa a ella la ferida es tensa i fa mal. En
no farem. I ara bufa el vent i un grup de nens juguen davant
cert sentit ara qualsevol desig és un turment. Em veig obligat
nostre amb una pilota. Es persegueixen els uns als altres i això
a fixar la vista a les escombraires llefardoses i en els gossos, en
els sembla divertit. No, les persecucions no són res que pugui
fer-li un petó amb els ulls oberts mentre penso en rinoceronts.
definir-se com a divertit. Encara trigaran anys en aprendre-ho.
M’agrada. Hi ha alguna cosa morbosa en aquesta forma de do-
Feliços ells. Ha arribat el moment de separar-se.
lor i la penitència és grata però incomunicable. Sóc jo, en essèn-
■
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 29
■
FICCIÓ Veuve Clicquot
30 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
autor
Sebastià Portell
il·lustracions
Marina Pessarrodona
Idò sí, reina. T’ho dic així, de tu a tu, i no perquè vagi borratxa, trompa, èbria, pet, gata com una sopa, sinó perquè te tenc una estima especial, ja ho saps, i sempre fa més il·lusió fer aquest tipus de confessions en un context de celebració. No ho sé, tu: la gent mudada, retrobant-se després de mesos d’alienació laboral i la monotonia dels seus matrimonis, bevent, espipellant, presentant-se els uns als altres... i enmig, el xampany. Sempre el xampany. M’encanten les bombolles, a tu no? Em vaig enamorar del meu home quan érem joves -sí, encara que no ho sembli jo no he anat sempre així, de quiròfan en quiròfan, per la vida- i despreocupats. Ell no era precisament un home agraciat. Suava molt i, potser precisament per això, el seu crani ja mostrava els primers efectes d’una alopècia juvenil molt, molt acusada. També tenia panxa, però no m’importava. M’agradava mirar-me’l mentre s’enviava glops i glops de cervesa com ho fan avui els joves que fan balconing i que van a l’oktoberfest. Em semblava tot un mascle. I tampoc és que el seu món interior fos gran cosa, no et pensis. Era un jove més aviat mediocre, convencional. Quasi no llegia i no se n’empegueïa. Era molt d’aquí, però encara més espanyolista. Encara record una foto que duia a la cartera, entre bitllets i bitllets de deu mil pessetes, de quan ell era petit i la padrina el vestia de balilla i el feia desfilar per dins la casa. Potser encara tenia el seu punt de tendresa i tot, el pobre. Perquè una altra cosa no, però a la família la tenia mitificada. Allà ho havia après tot, amb aquesta saviesa que només es transmet a partir de les generacions i les clatellades que es professen, i allà mateix ho deixaria. En un sac buit. Feia feina per son pare a la fàbrica de pneumàtics de ca seva, nova de trinca. Es pot dir que era un càrrec digital, ara que això s’usa tant. Triat a dit, vaja. No vivia dels seus mèrits però en aquells moments jo no me’n temia o no me’n volia témer i em limitava a estar orgullosa del seu estatus social. O, qui sap, m’obnubilava en pensar que un dia jo podria ser la dona del fabricant de pneumàtics. Una primera dama.
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 31
■
■
FICCIÓ Veuve Clicquot
I així va anar tot. Tampoc és que la nostra relació amorosa tengués res més especial que les altres. Després d’uns quants mesos de fer-ho d’amagat al llit dels seus pares, pel morbo que ens feia o pel que no ens trobin o pel jo què sé, em va presentar a la família i, sense que tengués temps de dir si sí o si no, va decidir que ens casàvem perquè trobava que tenia fusta de mare i de bona esposa. Que era una dona sofridora. Fill de la gran puça... I perdona que t’ho digui d’aquesta manera, reina, ja sé que passeig una bona sól·lera, però en això tenia tota la raó del món: en aquesta vida sempre he estat una dona molt soferta. Molt soferta perquè aquest home meu m’ha sortit ben carregat de manies. Jo no en vull, gràcies. Som intolerant als lactis. I tu, reina, vols canapès? Idò el que et deia: un neuròtic. Mai no he pogut sofrir, per exemple, aquella dèria seva de col·leccionar figuretes de jardí. A hores d’ara, a ca nostra, ja en tenim de tota casta i tota mida: nanets, angelets, fades, bruixes, pageses, nenúfars, budes, brolladors, dones trobades nues, desprevingudes davant els ulls lascius de l’escultor... Per regalar-ne, creu-me. Una inutilitat. Perquè la memòria se’m reviscola, amb aquesta mona que duc damunt, i les coses em tornen i em fan el mateix mal i la mateixa ràbia que el primer dia. Com ell i la seva punyetera obsessió de dur sempre les ungles netes, impecables. De cuidar-se les cutícules, llimar-se les impureses, eliminar-se els padastres. Només li faltava pintar-se-les per fer-s’hi més coses que jo, a les ungles, i tanmateix no puc evitar veure deu bons botifarrons cada vegada que pens en els seus dits. Tanta història per tenir-los nets per després grufar-se el nas tot el dia! El que tampoc he entès mai és la seva devoció per l’ordre establert, i quan dic ordre m’hi referesc en tots els sentits: al jardí, al carrer, en l’estructura social, però, sobretot i per damunt de tot, al seu escriptori. Pobra de mi, si mai he provat de tocar-li alguna cosa de damunt la tau-
32 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
la! La resposta sempre ha estat la mateixa: mala cara i indiferència. Indiferència i mala cara. Però és que jo, estimada, jo amb la indiferència sí que no puc. Jo he nascut per ser una dona complaguda, realitzada, i no una mestressa de casa rica, podrida de pessetes i d’euros, això sí, però inflada de diazepams. Als pocs anys de matrimoni ja vaig sentir com ell m’avorria, i com avorria també els nins, fins al punt de no mirar-me de cara a l’hora de dinar o sopar, com si jo fos la cuinera d’un hotelet amb pensió completa on s’hi estava una temporada. Indiferència, indiferència per tot. Ni una amant, m’ha tenguda. Una amiga, una fulana, què sé jo. Ni tan sols amb un home m’ha sabut ser infidel, cony! Tan poc li he importat en aquesta vida? I això no és tot, reina, creu-me perquè no és tot. La seva indiferència m’ha xuclat tota la sang que tenia a les venes i jo, perquè m’hi circulés alguna cosa, me les he hagudes d’arreglar amb el que he tengut a mà al celler de ca nostra. Vi, conyac, herbes... el que arreplegava, però sobretot, i té gràcia que ho digui ara, xampany: la Veuve Clicquot m’ha estat la millor amiga que hagués pogut tenir. Perquè aquest home meu m’ha fet tan infeliç, m’ha avorrida tant, a mi que tenia el pla perfecte, a mi que havia de ser la dona del fabricant de pneumàtics, d’una fàbrica de poble, sí, però fàbrica al cap i a la fi, que l’únic que he pogut fer en el meu temps lliure, que és tot el meu temps, ha estat beure. Beure i xumar per no plorar i per convèncer-me de no matar-lo durant una de les seves sestes interminables. Perquè et diré una cosa, reina, i no et pensis que te la dic per la moixa, per la turca, per la merda que duc damunt. Te la dic a tu perquè sé que com a germana seva el vares estimar molt en vida i no sé quan ens tornarem a veure, després d’aquest vetllatori. Si ell no hagués mort d’avorriment, jo mateixa l’hauria eliminat. ■
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 33
■
■
FICCIÓ Contra el destí. Desenllaç.
Contra el destí (Desenllaç)
autor
Oriol Quintana
il·lustracions
Irene Iglesias
L
a pluja l’estava deixant amarat de cap a peus, però aleshores això era el que menys li importava. Que l’apuntessin al clatell amb una pistola no era quelcom que li hagués passat amb freqüència a la vida, per la qual cosa no sabia gaire com calia reaccionar. El fet de trobar-se sota una pluja torrencial tan sols era una petita molèstia per a la seva frenètica activitat cerebral, que maldava per trobar la millor manera d’actuar.
No va creure convenient moure’s, però no va veure cap perill a demanar a l’individu de la
seva esquena qui era i, sobretot, per què el tenia encanonat. Una veu greu i enrogallada, molt pròpia de les pel·lícules amb aquesta classe d’escenes, va respondre-li que no fes preguntes. També va advertir-lo que si se li acudia deixar anar cap crit, no tindria temps ni de penedir-se’n. Va notar una empenta brusca als ronyons i, de la batzegada, va anar a topar amb un pi proper. Va quedar encastat contra el tronc, encara amb la sensació de l’arma freda al bescoll. Rere aquell pi quedava ocult a qualsevol ull que pogués circular pel parc, en l’ombra que l’arbre projectava en la ja prou negra fosca. Després d’uns quants segons en què tot va restar immòbil, l’home es va preguntar què devia estar esperant l’individu de la pistola per fer alguna cosa: “No deu tenir pensat de tenir-me clavat aquí fins que em mori, crec. No és la forma més habitual ni més pràctica de matar ningú”. Tampoc no era la més natural, però això ja no s’ho preguntava, perquè res no era natural d’ençà de la notícia del diari. Semblava que el sicari li hagués sentit el pensament, perquè la veu enrogallada, darrere seu, va remugar entre dents: “Per què collons triga tant?”, mentre l’home notava l’alè calent de l’individu passejant-se-li per entre els cabells més fins de la nuca. Així que esperaven algú... “Deu ser la pluja, que fa anar tard”. Això sí que se li va escapar en veu alta, cosa que no va agradar gens a l’individu, que el va pressionar encara amb més violència contra el pi. Abans que pogués passar res més, un cotxe es va parar a la vorera del parc, en la llunyania, i la veu impacient va murmurar: “Ja era hora”. Una mà enguantada va tapar la boca de l’encanonat, que va ser conduït a empentes forçades cap a aquell cotxe, on va ser introduït de mala manera. L’individu de la pistola va entrar al seu costat, sense deixar de tenir-lo sota control, i va vociferar “Vinga!” just abans que el cotxe arrenqués. Aleshores, l’home es va poder fixar per primera vegada en l’individu que l’havia segrestat: anava cobert de negre de cap a peus. Al seient del copilot hi havia una altra persona igualment guarnida que es va girar lleugerament per llençar una llambregada a l’ostatge. L’home raptat va observar pel retrovisor interior l’individu calb que conduïa, que feia l’efecte de tenir la malaltia d’estar enfadat perpètuament. “M’agradaria saber on em porten i què volen de mi. Crec que no és demanar massa”. Però
34 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 35
■
■
FICCIÓ Contra el destí. Desenllaç.
l’individu del costat li va insinuar que sí, que era demanar
de l’individu mut que havia fet de copilot en el viatge del
massa. L’home va preguntar si els senyors que seien al da-
parc al garatge. Aquest, una mica pocatraça, va caçar-lo al
vant eren muts, i a l’individu de la pistola no se li va acudir
vol de miracle i, tremolant com una fulla per si li sortia ma-
res més que agafar-lo pel coll i amenaçar d’estrangular-lo.
lament la seva part del tracte, el va allargar al de la barba
L’home no va entendre per què els empipava tant que els
llardosa, més finament que no pas li havia enviat a ell el de
volgués oferir conversa, però resultava evident que es trac-
la pistola. “Ei! Es confonen. Això és meu! Són documents de
tava d’uns sicaris molt antipàtics.
la feina!” Però, a més de muts, semblaven sords. Tots tenien
Aviat van entrar en un gran garatge molt fosc on van
ara l’esguard concentrat en el barbut, que va procedir a
aparcar el cotxe de qualsevol manera. L’individu calb, el mut
l’obertura del maletí. Després de sentir-se el clec de les dues
i l’armat van sortir del vehicle arrossegant com un drap brut
sivelles, en va separar curosament les dues bandes i va exa-
el seu ostatge i van dirigir-se cap a un altre automòbil que
minar-ne l’interior amb una expressió greu. L’individu més
hi havia aparcat en una plaça de pàrquing propera. Aquest
proper a ell va estirar el coll dissimuladament per tafanejar
cotxe l’envoltaven tres individus més, disfressats molt sem-
també què hi havia a dintre. El barbut va somriure; d’un cop
blantment als que l’havien acompanyat. Un d’ells, que duia
sec, va tancar el maletí i aquell, espantat, va enretirar el coll.
una barba frondosa i llardosa, es va avançar i va preguntar
Al garatge es féu el silenci més sepulcral. Però només foren
teatralment: “Ho porteu?”. El calb va assentir bruscament
uns segons, perquè, després, tot va anar molt ràpid.
amb el seu cap pelat i tots sis individus van dirigir la mirada
L’individu de la barba llardosa va fer un gest amb el cap
en un sol temps cap a l’únic home d’entre els presents que
i acte seguit es va sentir un tret. Tapar-se les orelles, tancar
no anava vestit com ells. “És a mi?”, va fer, simulant esbalaï-
els ulls, girar el cos i ajupir-se; tot fou un sol moviment re-
ment, el blanc de tots aquells ulls àvids de tortura; “Què vo-
flex de l’home segrestat. El primer tret va anar seguit d’un
len? Jo no tinc res!” L’individu que no havia deixat d’apun-
altre. Crits a la seva esquena. Moviments ràpids. Dos, tres,
tar-lo amb una pistola en els darrers vint minuts, amb la mà
quatre trets més. Potser cinc. Algunes bales van passar-li
que tenia desocupada va estirar-li el maletí de la feina, que
per sobre el cap. Una respiració. Un altre tret. I encara un
encara regalimava aigua de la pluja, i el va llençar als braços
últim.
36 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
I després, de nou el silenci més absolut, el silenci més de cementiri. Com si haguessin marxat tots.
tota la tensió d’un dia en què la mort no l’havia deixat de perseguir. Haver superat aquell repte li donaria les forces
Potser van passar dos minuts sencers abans que l’home
per afrontar tot el que pogués venir aleshores. Abraçat a
mogués el primer múscul, que va ser el de les parpelles. Va
la seva dona, s’hi veia amb cor. Ja el podien venir a buscar.
veure un rajolí de sang que li passava entre els dos peus.
Abraçat a la seva dona... Abraçat a la seva dona, va rebro-
Encara mig ajupit, va girar-se –va estar-s’hi dos minuts més,
tar el dolor al seu estómac, on la noticia del diari se li havia
girant-se– i, tremolant, va apartar-se les mans de les orelles
quedat clavada el matí anterior, l’inici del seu martiri. El
en veure l’escena del seu davant. Sis cossos vestits de negre,
dolor a l’estómac va créixer de nou, com un volcà que en-
amb una arma a la mà cadascun, romanien desplomats al
tra en erupció d’imprevist. El dolor a l’estómac va explotar
terra, banyats en un mar de sang.
i es va expandir per tot el cos com una bomba atòmica. El
Sense donar cap crèdit a res d’allò, va agafar el seu ma-
dolor a l’estómac va arribar a un pic de màxima intensitat
letí, que nedava al bell mig de l’estany vermell, i va fugir
que encara no havia assolit mai. Recargolant-se de dolor,
esperitat, en la mesura que les cames li van permetre, de
l’home va haver de separar-se de la seva esposa. Al punt
l’escenari d’aquella esgarrifosa massacre. Va córrer i córrer
de l’estómac on el dolor era insuportable hi tenia clavat un
pels carrers de la ciutat com una gasela demacrada però
ganivet recobert de sang que empunyava la mà homicida
perseguida pel seu devorador, deixant al seu pas un rastre
de la dona. Va alçar la vista i va observar-la als ulls, uns ulls
sangonós que s’anava diluint sota el diluvi...
que s’havien tornat verds, brillants i malignes. Li hauria
I, a la fi, va arribar a casa. Quan va ser a dins, va repen-
agradat saber el perquè de tot plegat. Però l’única resposta
jar tot el pes del seu cos a la porta, rere la qual va quedar
que va ser a temps de copsar fou un encongiment d’espat-
tot. El diari, la bicicleta, les tisores, l’amanida, el parc, els
lles de l’assassina, perquè així fou com acabà la vida d’un
individus, les pistoles, la tempesta... Ja estava protegit de
home innocent i desgraciat que havia esmerçat el seu últim
tot. La seva dona va venir a rebre’l i va quedar atònita de
dia a lluitar inútilment contra el propi destí.
■
l’aspecte deplorable del seu marit, però ell va passar-ho per alt i se li va llençar als braços, sobre els quals va descarregar
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 37
■
■
FICCIÓ Is it normal to be a female [...]
38 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
E
autor
■
David Daura il·lustracions Gala Pont
t miro mentre dorms nuu al meu llit.
saps, però porto uns quants dies trista. Deprimida no, només
No fa més de sis hores que et conec,
trista. Dir que estic deprimida seria prendre-s’ho de forma exa-
però la teva respiració, tan profunda i
gerada. Fa dos mesos que el meu xicot Sergi (o millor dit, el meu
tan sonora, em resulta molt relaxant i
ex xicot) m’ha deixat. I des de llavors estic trista, sense ànims
ja del tot familiar. De tant en tant, fas
per fer gaire res. He plorat molt poc, perquè en honor a la veri-
algun moviment, molt lleu, això sí:
tat i trencant un tòpic de dones, sóc molt poc de plorar, jo. Però
gires el cap o mous una mica el braç. Sembles un nadó ador-
no sóc feliç, o almenys no ho he sigut durant aquest mes. La
mit. Ningú diria que fa un parell d’hores eres aquella bèstia
Berta ja m’ho ha dit, que jo no tinc la culpa d’haver-me enamo-
incontrolable i esbojarrada que em sacsejava i m’excitava tots
rat d’un capullo que m’ha acabat deixant per una altra, i que
els punts del meu cos. Pensava que, un cop haguessis acabat,
l’única manera que tinc per oblidar-lo és acabant al llit amb un
marxaries. Però no. Has preferit quedar-te abraçat a mi fins que
noi, sense que els remordiments em vinguin. Sé que pot sonar
t’has adormit.
molt vulgar i molt bèstia, però la Berta és així. I té raó. Sempre
Et seré sincera: aquesta nit m’està costant adormir-me. Su-
que he deixat una relació, per les raons que siguin, m’ha costat
poso que per això estic desperta i et miro. No sé si és que estic
tornar a intimar amb un altre noi. No sé perquè, potser és una
tan satisfeta sexualment que sóc incapaç de dormir o si, per al-
actitud estúpida, però sóc així. Normalment em deixava portar
tra banda, dubto de si el que he fet està gaire bé. Ha sigut una
i després (com passa sempre que et deixes portar) me’n penedia
nit molt boja, ho reconec, i tu has format part d’aquesta boge-
profundament. Però aquesta nit, no. Quan la Berta m’ha agafat
ria. Feia mesos que no m’ho passava tan bé ballant i bevent a
del canell per ajuntar la meva mà amb la teva, de seguida he
dojo. Jo en principi no volia sortir. Però la Berta (ja saps, la noia
tingut el pressentiment de que acabaríem anant junts al llit.
que ens ha ajuntat a la pista de ball, així perquè sí) ha insistit
Després ho he notat amb les mirades que em feies, els somriu-
tant i és tan bona amiga que no he pogut dir-li que no. Diu que
res i, per últim, les insinuacions que, tot i ser divertides i plenes
he de sortir, que he de divertir-me i passar- m’ho bé. Tu no ho
d’eufemismes, no t’han amagat les intencions. I així ha sigut. I
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 39
■
FICCIÓ Is it normal to be a female [...]
no me’n penedeixo gens ni mica. El Sergi és història, jo sóc feliç
plegats perquè, segons em diries tu, s’ha d’estalviar aigua. Ens
contemplant-te i per aquesta raó em fumo un cigarro amb més
passaríem el matí xerrant i, de tant en tant, tornaríem al llit,
plaer que mai.
a fer l’amor. Però series més dolç, més suau i més tendre que
Si fos per mi, no només et contemplaria, també t’abraça-
no pas durant la nit. Et comprenc, a la nit, tots ens tornem fe-
ria i t’acariciaria aquests cabells rinxolats que tens, mentre et
res salvatges, i ens agrada mossegar, esgarrapar i fer coses més
dic coses boniques. Però no em vull arriscar. Amb prou feines
pròpies d’animals que no de persones. M’acariciaries els cabells,
et conec i, per com t’has comportat al llit, dubto que siguis un
em repassaries el cos sencer amb la punta del dit índex i em fa-
d’aquests nois a qui els hi agrada que el despertin amb carícies
ries uns petons fantàstics que es podrien mal interpretar com
i paraules dolces. Siguem sincers, ens hem atret físicament l’un
petons d’amor. Em donaries el teu mòbil i marxaries. Ens tru-
a l’altre. És ara que m’has despertat aquesta estúpida tendresa
caríem, quedaríem per anar a sopar, al cinema, al teatre (¿ets
que al llarg de tota la meva vida només ha fet que portar-me
gaire d’anar al teatre?) o, els dies de pluja, per quedar-nos a casa
mals de cap. No sé què dir-te quan et despertis ni com dir-t’ho.
per veure una pel·lícula que no acabaríem de veure perquè les
Simplement podria llençar-te la roba a la cara, i amb un rostre
nostres passions ens podrien més.
superb i de superioritat dir-te que marxis, deixar per entès que
Potser em precipito massa, ho sé. Però últimament ten-
no vull saber res més de tu. Tot i que, si et sóc franca, m’agrada-
deixo a imaginar-me com poden anar les coses ¿No t’ha passat
ria que et resistissis, que m’agafessis i que em fessis tot el que
mai? Tens una bona estona lliure i poca cosa per fer, i de segui-
volguessis. Sempre m’ha agradat sentir-me dominada, i amb tu
da et comences a imaginar què et pot passar i de quina mane-
m’ho he passat molt bé sentint- m’hi. No sé com agrair-t’ho i si
ra. T’imagines situacions específiques amb gent específica, i tu
ni tan sols vols que t’ho agreixi d’alguna forma. Potser el que
mateixa et fas la història i els diàlegs... Em passa sobretot quan
faràs quan obris els ulls serà dir-me un insípid “hola”, agafar la
estic al llit i no puc dormir. I sempre em ve un sentiment (força
roba per iniciativa pròpia, vestir-te i marxar per no tornar a
estúpid, he d’admetre) de felicitat, encara que molts cops sàpiga
ser vist mai més. Ni un telèfon mòbil, ni un correu electrònic,
de bo de bo que tot allò que imagino té pocs números per con-
ni Facebook, ni Twitter ni res de res. Només el teu nom (Ru-
vertir-se en realitat. Però vaja, suposo que la felicitat també són
bén) i el record d’una nit de sexe meravellosa. N’hi ha molts
petits instants d’imaginació.
com tu. El món en va ple. Però potser m’equivoco (i tant de bo
No et pots ni imaginar les ganes que tinc de que et despertis!
m’equivoqui). Potser et despertaries i em demanaries amb cer-
Vull veure com reaccionaràs, que em diràs i si em proposaràs
ta timidesa si hi ha res per esmorzar. I després ens dutxaríem
alguna de les coses que he pensat. La llum de primera hora del
40 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
matí ja fa estona que ha entrat per la finestra i et dóna en tota la cara. Sembla que no et molesti gens ni mica. Amb el cor a cent per hora, torno al llit, amb tu. Em situo al teu darrere i t’abraço. En tinc moltes ganes. Estàs fred, però és normal, els llençols són a terra i per la finestra hi entra l’aire fred de primera hora del matí. Continues dormint, no reacciones davant el meu tacte, i això en part m’alegra i en part m’entristeix. M’alegra perquè puc seguir abraçant-te, però m’entristeix perquè m’agradaria que et despertessis i m’agafessis les mans perquè t’abracés encara més fort. Acluco els ulls a poc a poc. Dormo. Els torno a obrir al cap d’una estona, quan els sons de la ciutat comencen a entrar per la finestra. Estem en la mateixa posició. Estic excitada. Et mossego l’orella, t’acaricio els cabells, et llepo l’esquena, et faig xuclades al coll i et començo a acariciar els ous. Però ni t’immutes. Cap gemec, cap tremolor, cap paraula. Res. Em reincorporo i t’observo amb certa preocupació. No respires d’aquella forma tan sonora i profunda d’abans, ni tampoc et mous tant com abans... No et mous gens! Premo els dits sobre el teu coll. No tens pols. Esbufego, cansada i mosquejada. M’aixeco, em poso la bata i vaig fins a la cuina. Despenjo el telèfon de la paret i demano una ambulància. Els hi dic que tu, el capullo amb qui he anat a dormir aquesta nit, te m’acabes de morir al llit. Penjo. Arrossego els peus fins el lavabo. Em trec la bata, em fico dins de la dutxa, encenc la ràdio en forma de granota i, mentre espero a que arribi l’equip mèdic, canto totes les cançons tristes que van sonant, mentre un xorro d’aigua calenta em cau a sobre i tu ets al meu llit, nuu i mort.
■
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 41
■
■
FICCIÓ La recerca d’un reflex
La recerca d’un reflex autora
Marta Sesé
il·lustracions
A
David Rosel
leshores poc sabia jo que aquell indret,
mergir-se en si mateixa i no haver de parar compte a gairebé
amb prou feines conegut, em canvia-
res del que l’envolta en aquell moment.
ria la vida. No me n’havia parlat ningú
Caminant cap a l’Abraxas passava pels carrers més il·lumi-
abans i, d’entrada, el seu nom no em va
nats que trobava, ‘allà on hi hagi més llum menys coses et po-
cridar l’atenció. ‘A les 23 h a l’Abraxas.
den passar’, m’havien dit sempre. Després de baixar l’avinguda
Diuen que hi ha molta festa, la birra és barata i la música està
i creuar la plaça ja arribava a la part vella de la ciutat. Vaig tom-
bé’. Així de concís era el missatge que vam rebre tots els amics.
bar a la dreta per un carrer estret que em feia abandonar una
L’enviava la Carla. A ella li va molt la festa, és d’aquelles que
quadrícula de carrers per entrar en un laberint, en un tramat
sempre se’n surt amb la seva, que ja no pregunta mai, que ho
anàrquic de carrerons de diferents mides. Inconscientment
diu tot sabent que sempre tindrà un seguici de fidels darrere
vaig posar l’estat d’alerta i vaig començar a estar atenta a tot
que acudiran a fer-li companyia. Jo no me’n salvava.
allò que pogués passar. A l’alçada de la sabateria vaig veure una
Després de sopar, paraules i gestos de protocol per part dels
figura que s’acostava cap a mi i que parlava tota sola. Una por
pares, que em diuen que m’ho passi bé però que vigili amb la
sense fonament em va fer tombar a l’esquerra abans del que
gent rara. Els patrons de raresa sí que són estranys. Bé, això
tocava; potser faria una mica de volta però, en aquell moment,
últim és el que penso ara, però no aquell dia, quan encara era
evitar aquella figura que parlava tota sola em semblava impor-
capaç de creuar cap a l’altra vorera si algú no encaixava en els
tant. Quan ja havia pres el nou carrer vaig sentir unes passes
meus criteris de bona presència. Vaja, que no n’entenia ni de
ràpides que van arribar fins a mi i algú em va tocar l’espatlla.
rareses, ni de normalitats. Així que, com sempre, vaig acceptar
Em vaig girar espantada. Era el Gerard. Aquella figura que ca-
el consell, el consell d’uns pares no especialment conductistes
minava cap a mi, parlant tota sola i que m’havia fet canviar de
però en el fons amb cert recel per allò desconegut i amb una
direcció era el Gerard, un amic de tota la vida que també venia
idea força clara del que era millor per a mi.
a la festa a l’Abraxas. En Gerard és un tros de pa, previsible-
Procuro prendre’m el camí com un entreacte. Com allò que es dóna entre dos moments, un espai de traspàs on una pot sub-
42 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
ment bo, d’aquells bondadosos per inèrcia. Potser més que per decisió.
FICCIÓ
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 43
■
■
FICCIÓ La recerca d’un reflex
Plegats vam arribar al bar, on ja hi eren alguns dels altres.
sica i a aquell joc de llums només podia acostar-te a la foscor i
El primer impacte va ser molt fort. El lloc és difícil d’explicar,
fer-te perdre el traçat correcte. Em vaig quedar parada inten-
no era molt d’una manera ni tampoc d’una altra, proporcio-
tant entendre aquell discurs tan exagerat. Sense moure’m del
nava un ambient eclèctic perfecte per esdevenir un temple
lloc vaig buscar a la Carla amb la mirada per veure si, amb una
nocturn de personalitats excèntriques. I així era. Un cop allà
mica de sort, entenia que volia que em salvés d’aquella conver-
dins, els patrons de normalitat que portava posats de casa s’es-
sa. La Carla ballava absent de qualsevol altre estímul. ‘Ordre,
vaïen forçadament, ja que cap dels presents es podia associar,
fre i equilibri és el que ens fa falta!’. Cridant aquesta frase, la
aparentment, a una etiqueta concreta que em permetés distri-
noia va allunyar-se de mi i va desaparèixer entre la multitud.
buir-lo entre el sac dels bons i el dels dolents.
Al·lucinada amb el que acabava de passar vaig acostar-me
La música estava molt forta i t’havies d’apropar a la gent
al Gerard. Li vaig explicar l’escena i sense sorprendre’s molt em
per poder mantenir una conversa. Vaig saludar els meus
va dir que ell ja marxava, que l’endemà havia de fer coses i que
amics, vaig demanar una cervesa a la barra i vaig deixar perdre
no li convenia fer gaire tard. En Gerard sempre té moltes coses
la mirada, amb molta curiositat, per les diferents personalitats
a fer l’endemà de tots els dies.
del bar.
Amb l’exactitud d’un funcionament mecànic vaig vo-
Al tercer glop i just quan sonava, a mode d’homenatge,
ler anar al bany just quan acabava la segona cervesa. La vaig
Walk on the wilde side d’en Lou Reed, una noia va dirigir-se a
deixar a la barra i després de la resposta del cambrer, ‘al fons’,
mi. Sense presentar-se m’explicava que no entenia tot allò. Que
sense dretes ni esquerres, ja em trobava fent la cua de rigor,
no veia la necessitat de deixar perdre hores de vida refugiada
aquesta vegada una mica més llarga per falta de distinció entre
en un lloc com aquell, on la beguda sumada al volum de la mú-
homes i dones. Quan estava esperant, el noi del meu davant,
44 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
■
amb els ulls tancats, murmurava coses mentre agafava molt
fitant la breu intervenció de la Carla. Ho vaig tornar a intentar
fort amb les mans la peça del penjoll que portava al coll. No
però res. En el fons em feia enveja la capacitat de la meva amiga
podia comprendre el que deia però al cap de poca estona es va
per saber desconnectar de tot, per poder apartar allò que l’an-
girar i em va preguntar si volia resar amb ell. Prenent conscièn-
goixava i regalar-se moments de plaer absolut.
cia que en aquell bar hi podia passar qualsevol cosa vaig inten-
Estava cansada i estranyada. No estava enfadada però ne-
tar contestar serenament que no, que no volia resar perquè jo
cessitava marxar d’allà per pensar en tot el que havia passat. En
no creia en Déu. ‘Segur? En cap ni un?’ Després de pensar-hi un
les converses amb els desconeguts i en les poques paraules que
moment li vaig dir que no, que creia que no creia en cap Déu.
havia creuat amb els meus amics.
‘Creure que no creus no deixa de ser un acte de fe’. M’estava
Vaig dirigir-me a la porta i, just abans de sortir vaig llegir
començant a angoixar, la fe i la religió eren els típics temes que
el cartell que coronava la sortida: ‘Abraxas. No t’atrapis en una
evitava en una conversa. ‘Jo no he cregut sempre en el mateix,
sola manera. Que tinguis un bon camí, Siddharta’. Després de
vaig saltant, de divinitat en divinitat, mai els compagino però
tot, el missatge em va treure un petit somriure. No sabia qui
sí que m’atenc al que s’adapta més al que necessito en cada mo-
era en Siddharta però la frase em va reconfortar. En sortir vaig
ment. Així sempre tinc companyia, així comparteixo la glòria
dir adéu al porter i ell va respondre’m així: ‘Ara tu també ets un
i també el càstig i l’error.’ La cua havia avançat i la porta del
Siddharta. Només has d’aprendre a caminar cap a tu per com-
davant d’aquest noi ple de fe va obrir-se donant pas a la fi de
prendre qui ets. Acceptar la raresa de l’altre per poder assumir
la nostra conversa. Quan es va tornar a obrir la porta, el noi va
la teva.’
sortir i sense dir res va donar-me el penjoll que abans duia al voltant del seu coll.
Aleshores vaig entendre-ho tot i vaig posar-me a caminar, resseguint el camí que havia fet abans.
■
Amb la tercera cervesa a la mà vaig decidir que era un bon moment per deixar-se perdre entre la multitud que ballava a la sala més gran del bar. En tota la nit quasi no havia vist la Carla i
“Abraxas era el dios que reunía en sí a Dios y al diablo. [...]
tenia ganes d’explicar-li les converses que acabava de tenir. Em
Placer mezclado con espanto, hombre y mujer entrelazados, lo
vaig acostar a ella que, com sempre, estava ballant poc a atenta a ningú del seu voltant. Quan era més a prop em vaig fixar que un noi i una noia ballaven al seu costat, generant un trio de
más sagrado junto a lo más horrible, la culpa más negra palpitando bajo la más tierna inocencia: así era mi sueño de amor,
dansaires perfectament compenetrat. Trobant la manera de fer
así era también Abraxas [...] Eran las dos cosas, esas dos cosas
encaixar els moviments del meu cos al fil musical vaig intentar
y muchas más: ángel y demonio, hombre y mujer, hombre y
integrar-me en aquell grup de ballarins. ‘Deixa’t anar, oblida’t
animal, bien supremo y hondo mal.”
del teu cos, de la teva ment, separa’t de tu per fusionar-te amb
Demian (Hermann Hesse)
la música, per trobar el plaer de qui no està condicionat per res’. Un altre discurs. El noi i la noia que acompanyaven la Carla
“Dejó de ver el rostro de su amigo Siddharta y vio en vez de él
m’agafaven les mans per ajudar-me a entrar en aquell ball.
otros rostro, muchos, una hilera enorme, un río de rostros, cien-
Vaig cridar la Carla però no em sentia. Els vaig explicar que jo
tos, miles de caras que llegaban y pasaban, aunque parecieran
no sabia ballar gaire, que em deixessin estar i que poc a poc ho faria millor. M’esforçava perquè semblés que m’ho estava passant bé, però em passaven tantes coses pel cap que no podia
estar todas allí al mismo tiempo; miles de caras que se transformaban y se renovaban incesantemente y que, sin embargo eran
concentrar-me ni en la música ni en el ball. De sobte la Carla
todas Siddharta. [...] vio todos estos rostros y figuras anudados
em va veure i em va agafar el braç, amb un somriure exagera-
en mil relaciones recíprocas, ayudándose unos a otros, amá
dament eufòric cridava que s’ho estava passant molt bé i que ja
ndose, odiándose [...].”
no pensava en tots els problemes que tenia just abans d’entrar
Siddharta (Hermann Hesse)
al bar. ‘Ho veus, deixa’t endur pels teus estímuls, no pensis més i fes el que el cos et demana’, em van insistir aquell parell apro-
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 45
■
FICCIÓ Viure la vida fins apurar-la
46 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa
FICCIÓ
autor
L
Iñaki Pardo
fotografies
■
Lluís Tudela
a diferència entre el dia i la nit, una consideració important
provable que s’adormís, pensant en les paraules que acabava de llegir;
en la majoria dels éssers humans i fins i tot entre el seu cer-
l’última frase del quart capítol: “Durant el dia és extraordinàriament
cle més proper, era una dada d’interès menor per a ell. Feia
fàcil fer-se el dur sobre qualsevol assumpte, però a la nit és una altra
temps que ja no patia pel desgavell horari de la seva vida.
història”. Sabia perfectament sobre què parlava Ernest Hemingway.
Uns dies es llevava a les sis del matí; uns altres no dormia; però quasi
Els primers rajos de sol ja apuntaven per la finestra.
sempre es despertava passada l’hora de dinar. Després podia dormir
Va recordar una altra frase que havia llegit al principi del llibre:
tota la tarda sense problemes. Sabia que el dia i la nit es regeixen per
“No puc suportar la idea de què la meva vida se’n vagi amb tanta rapi-
paràmetres diferents.
desa i no la visqui realment”. Va ser en aquell punt on va decidir que
Ell de nit era una altra persona. No era tan gris; una gamma de co-
se’l llegiria fins al final, passés el que passés.
lors formava el seu ésser quan el sol es ponia. De vegades, quan l’alco-
El seu últim pensament abans de tancar els ulls no va ser per a
hol entelava el seu sistema nerviós, deixava ocultes les paraules tem-
ella per primera vegada en molt de temps. Les coses estaven canviant
perades i el discurs mesurat per treure a relluir els seus extrems més
a millor; encara que ell no s’assabentava i en despertar-se se sentiria
ocults. Tot i així, seguia sent respectable, però d’una altra manera.
com un traïdor, com si l’hagués abandonat. Allò li feia ràbia i li dolia, a
Els nois de barri ‘copaven’ els bars del centre de la ciutat i ell se
la vegada el curava. Era l’esquizofrènia habitual, la incoherència que
sentia còmode. Aquell era el seu centre i el seu hàbitat, i no el del trà-
equilibrava i regia la seva vida i, sobretot, la seva salut mental. La ma-
fec dels carrers, plens de turistes, residents i treballadors. Temps en-
teixa que li permetia encaixar i desencaixar en qualsevol part i amb
rere era un d’aquells joves, fins que un dia va passar a ser un resident
qualsevol tipus de gent, al menys durant unes hores.
més. El fet de ser un noctàmbul consagrat va fer que no fos un canvi
Es va adormir pensant que ell no volia ser torero –quina bogeria–
molt traumàtic. Només trobava a faltar el dia a dia al barri, baixar al
encara que el seu nou i malparat ídol digués que “ningú viu la vida
carrer i parlar amb el botiguer d’enfront.
fins apurar-la, excepte els toreros”. Va tancar els ulls preguntant-se
Les nits evocaven aquells temps en què havia de caminar mitja
com haurien de sentir-se els toreros en provar la sort suprema, i si hi
hora per prendre unes cerveses o uns vins als únics bars que obrien
havia alguna manera d’experimentar-ho sense haver de plantar-se
fins l’hora d’esmorzar. Eren temps difícils, però també feliços. Sempre
davant de les banyes d’un toro amb una capa o una espasa a la mà.
feia malabars per a tenir alguna cosa de diners per tal de costejar els
Hauria de ser semblant a mirar la mort als ulls i desafiar a la vida;
seus vicis. Ja havia abandonat l’alquímia i vivia acomodat, dins de la
l’eternitat en una mirada, en el transcurs d’uns pocs segons. Va estar
incomoditat de la seva existència.
a punt de pensar en ella, però no ho va fer. Fins al cap d’uns dies no va
Rememorant tot allò, va apurar el whisky de Malta d’una tirada i va deixar sobre la tauleta del menjador un exemplar de Festa que
comprendre que quan ella el mirava als ulls sí viva la seva vida fins a apurar-la.
■
ella li havia regalat feia un temps. Es va estirar al sofà, sabent que era
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 47
Epifania autor
AndrĂŠs AlcĂĄntara
fotografies
Joan Canyelles
Llàtzer Era jove i vaig ser llop, innocència als ulls, força als peus i un roure a l’ànima. Caminàvem. Una estranya força amb cara d’avui i vestits d’ahir picà tres cops a la mia tomba. Silenci. Negre. Em formí en l’esclat del verb, bevíem món, camí i verb, aquell segle. Una munió d’àngels em portaren a la lluna on jo decidí. I la mateixa franja groga al meu cap. Des d’aquell temps sempre, sempre, camino trepitjant-me la ment. Cada petjada enfonsa més i més el sòl. Cada passa hissa més i més el sol.
pSalm Només una ombra que cada cop més fort em crida. “Realise what real eyes can realize.” Perillós, aquest consol que no conhorta. M’ataquen. Em tempten. La forçosa necessitat d’un jo consistent els obre les portes. Entendre és vital. Aquesta lluita no es guanya. Aquesta lluita només es lluita. Sóc el guerrer sense espasa. Sóc el qui no és. Cada cop rebut m’obre els ulls. M’aixeco, amb les forces d’Algú, i els crido: “Real lies!”
•
NO FICCIÓ Literatura
52 | MICROCOSMOS | nº3 | Festa