Microcosmos#2 | ETERNITAT by Microcosmos Revista

2 Tardor 2013

Staff Consell editorial Se rgi Álvarez Núria Vilellas Or iol Quintana Maquetació i disseny Antònia Monroig Portada Cr ist ina Daura

Fotografia Joan Canyelles Cristina García Roc Pont Marta Sesé

Il·lustració

Redacció Andrés Alcántara Guillem Borràs Pau Ferrando Chus García Marina Núñez Marina Pintor Pau Pique ras Oriol Quitana Belinda roca Núria Vilellas

Irene Iglesias Be rnardo Marcos Gala Pont Miljana Tosic Raquel Ródenas Pau Fe rrando

Microcosmos @MicrocosmosMag Microcosmoscat.cat

Editorial v

aig arribar a aquesta frase a través de la lectura de Incerta glòria, de Joan Sales, del qual vull fer una menció especial per tractar-se del trentè aniversari des de la seva mort. “Sento i experimento que sóc etern” pensa en

Lluís de Brocà recordant les paraules de Spinoza i, tanmateix, “com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?” Quan hom troba fragments com aquests, escrits que donen una forma tan precisa a pensaments tan vagues i alhora tan presents del dia a dia no pot fer altra cosa que afirmar i reconéixer que està davant d’una gran obra i que la supervivència d’aquesta és gràcies al seu caràcter universal. L’ésser humà té aquesta intuïció d’eternitat i és per això que no pot acceptar l’absurd de la mort i d’aquí la necessitat de deixar signes del nostre pas per la vida (a través de l’art, escrivint, plantant un arbre, tenint fills...). Potser m’he posat massa transcendental per tractar-se d’un editorial... Tant se val. De fet, això no pretén ser res més que una presentació d’aquest segon número, que té com a tema l’eternitat. Els textos de no ficció s’han articulat a partir d’aquest concepte, aquest ha estat el fil conductor d’aquests microcosmos. Mentres que en molts àmbits de la nostra societat postmoderna es fomenta l’estetització de la vida (des dels costums fins a la publicitat, la política i la guerra), capes de maquillatge i artifici, aquí volem plantejar-nos altres coses, com el que comentava respecte l’eternitat, la vida i la mort. No volem penjarnos medalles ni proclamar-nos els portadors de la veritat –res més lluny d’això!– sinó avisar i sobretot convidar a la reflexió i al debat. Benvinguts. Sergi Álvarez Riosalido

Pau Piqueras, Joan Canyelles

Malinterpretacions humanes Tall, dark and handsome - Quick Stick

12 16 22

Marina Núñez, Cristina García

Eternitat i un dia Dakota - Rosalind Stoughton

Marina Pintor, Gala Pont

Rossinyol Lletraferida - Josep Patau

Oriol Quintana, Irene Iglesias

Contra el destí (II part) Hydrophilia Liquid - Felix Braden

Belinda Roca, Bernardo Marcos

Sense Postres Bino Mono - Neal Fletcher

Guillem Borràs, Miljana Tosic

Wagner i l’obra universal Valentina - Pedro Arilla

38 42 46 50

Andrés Alcántara, Marta Sesé

Fúries internes Oswald - Vernon Adams

Chus García, Roc Pont

Sursum Corda 2.0. Bariol - Atipo

Núria Vilellas, Raquel Ródenas

Un dia Dense - Charles Daoud

Pau Ferrando

Cel·lular Ventura Edding - Josep Patau

microcosmos

malinterpretacions

humanes autor Pau Piqueras fotografia Joan Canyelles

editar sobre el concepte de l’eternitat és complicat, i arribar a una conclusió clara pot suposar-te molts esforços i maldecaps que possiblement no valen la pena, així que les persones que escrivim i deixem un testimoni de nosaltres mateixos, o de la visió que tenim de veure les coses, tendim

a expressar-nos i a traure conclusions de tot, fins i tot de coses que tenen tan poca importància que no arriben a ser mai res, ens empipem pensant en coses sense trellat. Us en recordeu del discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt? Doncs ve a ser una mica això. No entraré en abstraccions ni parlaré sobre moments metafísics difícils de descriure. De fet, mentre pense com descriure-ho de la millor manera possible, m’adone que no sé ben bé que és l’”eternitat”, o si més no, com puc explicar-ho des d’un punt de vista que siga reflexiu. Però sense una ‘contaminació’ cultural el seu ús està molt estereotipat per unes normes molt característiques que ja vénen des de les més antigues civilitzacions: com l’egípcia, on els faraons es passaven tota la vida preparant-se per a la mort. Quin estrès, oi? Tot el dia pensant sobre què els faltarà a l’altre barri... Supose que per això es duien a la tomba tot allò que posseïen, esclaus vius inclosos, que horripilant. I parlant d’antigues cultures, què en pensem nosaltres?

Reflexionem de debò sobre aquesta qüestió? O solament ho fan els filòsofs? Sincerament, crec que sí ho fem, i més a sovint del que pot semblar a primer cop d’ull i, a més a més, d’una manera innata. Fins i tot ho fem des de ben menudets; se’ns ensenya a pensar en el demà, a treballar per un futur millor, fer alguna cosa que serà per a tota la vida. Però compte amb aquesta eternitat! Quin preu hem de pagar per viure? Alguna persona il·lustre va dir que perdem la vida i la salut treballant i amb els diners ens paguem per curar-nos-la quan caiem malalts per l’esgotament, no té sentit això que fem. Aleshores per què ho fem? Vull dir, ens passem el dia pencant per obtindre un benefici escassament net, que més d’una vegada ens ha donat alguna que una altra desgràcia... Una de les conseqüències de fer coses per un demà que encara no existeix és la pèrdua de temps que usem del dia d’avui. No estic dient que ens passem el dia mirant els ocellets cantar, sinó que ens hauríem de replantejar d’on prové la nostra felicitat i veure quines coses sacrifiquem, igual replantejar-nos una mica més les coses no ens vindria malament. Encara que pensant-t’ho bé, igual no ens agrada pensar en eixes coses, dóna mal de caps. Ja ho deia Salvador Espriu: “L’eternitat, inintel·ligible, ens comporta, sense escapatòria, una sofrença intel·lectual contínua”. I no sóc l’únic que creu que la vida és barroera. Ens passem tant de temps mirant cap al cel, que no ens adonem de tot el que tenim al nostre voltant. Hem de gaudir del moment, de l’instant. El mateix Joan Maragall en Cant espiritual feia una pròpia valoració sobre el pensament de la fe catòlica, en què possiblement tothom la malinterpretava, fins i tot l’Església queia en contradiccions. Per què volem l’eternitat, si l’eternitat la tenim en els moments del nostre temps? Per a Maragall, l’eternitat no és el més enllà, sinó el més ençà, el que podem viure ja, ara mateix:

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t» sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria aturar tants moments de cada dia, per fe’ls eterns a dintre del meu cor!... O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort? Mes llavores, la vida, què seria? Fóra l’ombra només del temps que passa, la il·lusió del lluny i de l’a prop, i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot?

microcosmos #2

Amb açò possiblement diu que la lectura Evangèlica que s’ha fet és errònia, que ens auto-enganyem (i ens enganyen, tot s’ha de dir), això sí, ens enganyem amb optimisme, pensant que viure eixa posterior eternitat serà bona... En certa manera som esclaus d’aquestes idees i em fa pensar que la llibertat és la gran mentida de la vida, sempre estem sota uns pensaments i unes maneres de fer la vida complicades i el que ocorrerà és res. No vull ser pesat, però la humanitat s’hauria de replantejar la seua manera de veure les coses, de ser més feliços i no preocupar-se tant pel més enllà, encara que tampoc és segur que existisca. Sóc partidari que una vegada la persona ha fet tot el que hi havia de fer, no té sentit allargar la vida passant-la sense cap objectiu, viure per viure no és vida, la vida és gaudiment per les coses que ens envolten. Rebutjar l’afecte a la terra, a la sensualitat, al plaer, és una contraposició a la que hauria de ser la realitat humana bona.

“Ens hauríem de replantejar d’on prové la nostra felicitat i veure quines coses sacrifiquem” Oscar Wilde, un escriptor amb una crítica de l’entorn quasi còmica, però amb visions totalment encertades sobre la vida i el comportament humà, va escriure uns aforismes que segueixen aquesta línia temàtica de com és l’actitud de les persones quan fan front a la vida, però amb un punt inhòspit: “Viure és la cosa més rara del món. La majoria de la gent existeix i res més” i “Viure és una cosa massa important per poder-ne parlar seriosament”. És un bon consell per no passar com si res per la vida, és massa bonica com per desaprofitar-la, cal usar-la i explotar-la. “La felicitat és en les coses i no en el nostre gust”, ens diu Pitigrilli, una altra raó per viure el moment. No és d’estranyar que la idea de l’eternitat estiga contraposada a la felicitat. L’eternitat com a tal, és massa temps, massa llarga, ho és tant que sembla avorrida. Per combatre l’eternitat de la vida cal tenir capricis o aficions, coses que ens facen sentir bé. Lord Wotton deia que “l’única diferència entre el caprici i la passió d’una vida és que el caprici dura una mica més”. I és cert, la vida és igual a una passió, cal mantindre-la, abusar-ne, no caure en la resignació de fer-se vell i que passe el temps, donant pas a una “eternitat” antihigiènica. En Tot allò que perdura, de Vicent

Andrés Estellés, es fa una hipòtesi sobre què pensa Déu sobre la vida de les persones, com la duen (i hem) d’utilitzar:

Amb els ulls apretats i els llavis apretats. Déu no es desentenia. Ho comprenia tot. Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor a la vida en els ulls, en les mans, en les dents. Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu. Ara ens volia amants, elementals i plens.

Gaudir dels instants, dels moments, de les ocasions és el que importa, i no fer-ho és un error greu. Si viure és no haver-se mort encara, l’home no ha d’esperar-la, l’ha de deixar fer, ja vindrà quan vulga. L’eternitat que vindrà després no valdrà la pena, no s’ho mereixerà. Perdre el temps esperant és, en certa manera, aïllar-se d’u mateix, del món o sobre qualsevol cosa. L’aïllament intrínsec del que parle és inconscient, la persona no sap que el pateix, però val la pena aturar-se en aquesta qüestió. La vida, és tan fragmentària com voluble, amb canvis constants, de rumbs per definir que sembla mentida que la gent visca tant. És fascinant com les persones tenim la tendència a adaptar-nos a totes les circumstàncies sense reflexionar-hi.

“Ens passem tant de temps mirant cap al cel que no ens adonem de tot el que tenim al nostre voltant” Joan Fuster deia que “res no uneix tant com una bestiesa compartida” i possiblement és la clau de totes les persones. Nosaltres, els humans, som éssers que vivim com a individus dins d’una cultura, d’un societat determinada, d’un poble i, per tant, no podem defugir de viure aïllats, vulguem o no ho compartim tot, inclosa la felicitat (o l’eternitat segons es mire i les creences de cadascú). També va dir: “Tens un cos: aprofita’l, aprofita-te’n!”

microcosmos #2

No allargaré més l’article, no vull que es faça etern i que perdeu el temps en ximpleries, la vida és per abusar-ne. L’eternitat és passatgera, desgavells d’homes que pensen sovint sobre qüestions que no duen enlloc. La veritat és que les persones més felices són les que no tenen memòria perquè viuen l’instant, per a bé o per a mal... Per finalitzar, us deixe un poema de Maria Josep Escrivà, Anhel del cercle, del poemari Flors a casa. En aquest poema es retracta perfectament l’instant etern, en què la persona fa un elogi dels moments feliços, sensacions que les viu un cop i un altre fins a l’infinit. Deixaré que tragueu les vostres conclusions:

L’aire encalmat com una vall. Unes mans florides com la vall sota el sol, remotes com la vall petita. Un cos primitiu davant la vall despullada. Unes mans benèfiques com les sèquies que recorren la vall. Un cos fondo com la vall oberta com un cos, com dos cossos esqueixats.

Tota l’amplària de la vall

dins d’un únic cos, en calma. En el vertigen blau, l’eternitat voreja l’anhel del cercle.

microcosmos #2

eternitat i un dia autor Marina Núñez fotografia Cristina García

a fa mesos que sóc a San Petersburg i encara no havia gosat sortir més enllà dels murs de la ciutat. Potser pel fred, potser per mandra, potser perquè tot queda massa lluny aquí al nord, o simplement potser per la por que realment la Rússia que es troba més enllà de la finestra a Europa pogués de-

cebre’m. Tancats, desagradables, avorrits, intolerants, racistes... i tot allò que vaig poder sentir a propòsit del caràcter rus just abans de volar a aquestes terres. “San Petersburg no és Rússia” sovint em diuen els amics que he conegut aquí. Així doncs, caldrà sortir-ne, vaig pensar, així que vaig esperar que la neu es fongués per fer el meu viatge menys feixuc. El concepte d’eternitat va molt lligat a l’ànima russa. Aquí, l’eternitat, sembla durar un dia més. Per exemple, l’hivern. Després de mesos i mesos de temperatures extremes, de sentir com els pèls del nas s’han congelat i de la por de no saber si qualsevol dia moriràs per la caiguda fortuïta d’un caramell; quan creus que l’hivern finalment ha decidit donar pas a la primavera, de sobte apareix per l’horitzó una tempesta de neu que torna a deixar els carrers blancs en ple abril. La Rússia hivernal no obstant és ben diferent a la Rússia de la primavera. Tan bon punt surt el sol i el bon temps dóna un cert marge, els russos es desprenen dels seus abrics i de la seva mala hòstia que sembla eterna. Així doncs, maleta en mà i bufanda a l’altra –mai se sap– vaig agafar un tren que em va deixar nou hores després a

microcosmos #2

Moscou. Els russos viatgen en tren i sembla que no tenen pressa per arribar a les seves destinacions, perquè en aquesta terra tot queda lluny. És per això que els trens estan ben preparats per les interminables hores de viatge. Quan compres un bitllet, compres un llit on descansar deu, vint, trenta hores; les que semblin convenients. Així els bancs on seus de dia es converteixen en llits de nit. No és com a casa nostra, on viatjar en tren és incòmode. Seus pacientment al teu banc i esperes arribar on has marcat el teu destí. La duració d’un viatge aquí és eternitat, el paisatge és eternitat – sembla que miris una fotografia de boscos de bedolls constantment – i la seva gent...fa que vulguis passar l’eternitat i un dia amb ella. A Moscou, només arribar a la Plaça Roja, no em vaig poder estar de seure en un raconet de gespa que hi havia just davant els murs del Kremlin. El sol il·luminava el verd de la gespa i era el primer cop en mesos que podia seure tranquil·la, sense fred al cos, deixant que el sol m’acaronés els cabells. Just allà, en la calma d’una ciutat on creia que la multitud em sepultaria, vaig sentir que encara quedava tot per descobrir. No obstant, la por de no saber què em trobaria va resistir fins arribar a Perm, a vint hores de tren des de Moscou, just a les portes dels Urals. Fins llavors havia conegut la cara desagradable de la Rússia de la que tothom parla a casa meva, sentir-te no res en mig d’una ciutat gran i hostil, on els russos són gent que constantment desconfien de l’estranger que prova de viure en pau amb ells a la seva terra. A Perm ens esperava algú que poc coneixia. Es tractava d’un cambrer que acostumava a servir-me el cafè de després del migdia a Petersburg i que havia tornat a casa seva feia poc. Abans de marxar, moguda per una mena de premonició inconscient i desconeguda vaig decidir provar sort. Desconfiada, vaig demanar-li si sabia on podríem passar la nit a Perm, jo i una companya de viatge. A Petersburg no havíem creuat més de tres paraules seguides, tot i així a Perm ens esperava a l’andana de l’estació, somrient, amb la desconeguda que havia decidit obrir-nos les portes de casa seva. Tot i la barrera del llenguatge, de seguida vàrem començar a conèixer els seus amics i els amics dels seus amics, i semblava que tots eren feliços de veure com dues catalanes havien decidit posar els ulls en aquella ciutat que semblava no interessar ningú. Allà em vaig adonar que potser havia après molt bé l’art de la desconfiança que es practica a la gran ciutat. Sembla ser que la joventut russa està molt disposada a canviar la imatge negativa que es té de Rússia a Europa, no obstant, sembla ser que el vell costum del qual havia sentit parlar aquí de què quan un rus t’obre les portes de casa, t’ofereix tot allò i més, és ben certa. No només ens van fer sentir com si fóssim a casa, sinó

que ens va costar moltíssim marxar d’allà. Vàrem passar cinc dies a Perm i quasi no vàrem veure res de la ciutat. En marxar, recordo sobretot les paraules d’aquell cambrer, convertit en amic inoblidable, perquè no només nosaltres vàrem gaudir de la seva companyia, sinó que ell també lamentava la nostra partença i tampoc ens oblidaria en temps. Va ser difícil dir adéu i en els seus ulls blaus vaig veure la tristesa de l’etern comiat que sempre ens acompanya a la vida. Tot i la nostàlgia del comiat, aquesta gent nova em va donar força i esperança que el que trobaria després seria tan bonic com fins llavors. I així va ser. Aquella força es va convertir en cançons i alegria pels carrers de Kazan, en balls amb desconeguts en una Nizhni Novgorod acalorada, en salts i tombarelles davant la catedral de Suzdal i de nou al punt de partida, Moscou, on vam retrobar amics amb qui fer una cervesa sota el sol, parlant de tot i de res. És ben cert allò que al cap i a la fi, els viatges no són els llocs en sí, sinó la gent que coneixes en ells, els instants que gaudeixes amb ells i la petita il·lusió, quan t’acomiades, de què un dia, llunyà o no, tornareu a trobar-vos. Si el temps no fos realment quelcom immutable que inexorablement passa davant els ulls sense res a fer per aturar-lo, hagués passat l’eternitat i un dia entre aquells nous amics que espero tornar a trobar en el decurs de la vida. •

Els viatges no són els llocs en si, sinó la gent que coneixes, els intants que gaudeixes amb ells

microcosmos #2

Rossinyol autora Marina Pintor il路lustraci贸 Gala Pont

esprés de dos anys de guerra, ja no hi havia amenaça bèl·lica que pogués espantar la petita Carlota. Cada cop que s’atansava el perill, la mare l’arrossegava cap a la seva habitació i s’estirava amb ella sota el llit de matrimoni,

on l’abraçava i li cantava cançons infantils a cau d’orella, tot acariciant els cabells de la seva filla: - Rossinyol, que vas a França, rossinyol, encomana’m a la mare…. Així, mentre les bombes provocaven terror a l’exterior, la veu melodiosa de la mare asserenava la nena sota la protecció del llit de matrimoni. Després del bombardeig, tornava a Barcelona una tranquil·litat transitòria, que finalitzava quan de nou les sirenes advertien, embogides, d’un atac imminent: pura rutina per a la petita Carlota. El 16 de març de 1938 la Carlota feia 9 anys; i ni la guerra podia esborrar la lluïssor blavenca i excitada de la seva mirada mentre s’emprovava soleta –com les nenes grans– el vestit vermell que la mare li havia teixit. La petita jugà durant uns segons a girar sobre ella mateixa per veure dansar harmoniosament els volants del vestit, fins que s’aturà davant del mirall de la seva habitació, que li tornà la imatge d’una nena de cabells intensament negres, a qui la primor excessiva no difuminava la dolcesa de les seves faccions infantils. De sobte, quelcom usurpà el protagonisme de la Carlota en el seu dia especial: eren, aproximadament, les 21.30 de la nit, i la petita va córrer cap al menjador en sentir que la mare la cridava amb urgència. La trobà asseguda al terra, recolzant l’esquena al sofà. Estava nua de cintura cap avall i un bassal estrany –semblava aigua– regalimava per sota de les seves cames obertes. La mare, pàl·lida, parlà entre esbufecs: - Carlota, el germanet ja és aquí. Ha arribat abans d’hora... –s’aturà, com si pensés les instruccions que havia de donar a la seva filla-. Has de pujar a buscar la Pilar, la veïna. Ho faràs, princesa? Deu minuts després, la Carlota, neguitosa, penetrava la Plaça Catalunya. No havia trobat la Pilar al seu pis i,

microcosmos #2

per iniciativa pròpia, havia decidit anar a buscar-la al Liceu, on sabia que treballava. La nit i el murmuri de converses apagades pròpies d’un vespre en temps de guerra espantaven la nena, que accelerava el pas i es repetia a ella mateixa que la Pilar havia d’estar per força al Liceu, i que en menys de 10 minuts la trobaria. Un cop al bell mig de la plaça Catalunya, la petita va fer un saltiró exactament al punt més cèntric: era un joc que la mare li havia ensenyat. Va ser llavors que les alarmes començaren a sonar. La Carlota alçà la mirada cap al cel i veié la silueta, il·luminada pels reflectors, d’un avió, i després d’un altre, que sobrevolaven el centre de Barcelona. Tot tapant-se les orelles per esmorteir el bramul amenaçador d’aquelles màquines, la Carlota recordà el pare: aquells avions eren com els que ell pilotava i que li havia explicat que eren tan perillosos. Eren com els que algun cop havia vist des del balcó de casa, abans que la mare se l’emportés a l’habitació. Eren d’aquells que llençaven bombes. La petita, atemorida, volgué imaginar que aquells artefactes voladors i sorollosos no eren més que petits rossinyols que cantaven, i va començar a entonar mentalment: jo t’he de donar per paga, rossinyol, un petó i una abraçada, rossinyol... En qüestió de minuts, la nena començà a veure com desenes de persones s’acostaven a la plaça Catalunya des de diversos punts i s’hi endinsaven acceleradament, en un desordre inquiet. La Carlota ho observava tot ajupida i immòbil: una mare que plorava amb un nadó als braços, un avi desorientat amb dificultats per caminar, una parella que sortia del Zurich amb les mans agafades... Les sirenes i el brogit dels avions persistien

en la seva amenaça abstracta, i ningú parava atenció en la presència d’una nena al bell mig de la plaça, el dia del seu novè aniversari. Durant uns segons, la Carlota –que, dominada pel pànic, havia esclatat en llàgrimes- pensà en la idea de seguir alguna de les famílies que recorrien la plaça i que, de ben segur, anaven en direcció a un refugi. Però la nena recordà les paraules que sempre repetia la mare quan hi havia un bombardeig. Carlota, filla, em dol molt que hagis de passar per això –començava, mentre acaronava els cabells de la seva filla, sota el llit-. Però no vull que anem a un refugi. Perquè els refugis, Carlota, són foscos i estan abarrotats de persones que amb prou feines poden respirar. I allà dins, la gent, sovint, perd el control a causa del pànic. I, amor meu, de cap manera voldria que passessis per això. Penso que aquí, fent-nos companyia, estarem millor. Ho entens, petita? La caiguda de la primera bomba provocà un rebombori i una cridòria que anul·laren abruptament el ressò consolador de la veu de la mare dins de la ment de la Carlota. Arran de l’impacte –que la nena no sabia endevinar on s’havia produït exactament-, un “piiip” molest i un dolor agut van envair per complet les oïdes de la petita. Passats un trenta segons, la nena intentà obrir els ulls, que llagrimejaven entre una espessor negra, irrespirable. Si hi havia crits, la Carlota ja no els escoltava; tampoc si hi havia gent que corria desesperada al seu voltant. Més que bategar, semblava que el seu cor fes acrobàcies dins seu, alhora que una tremolor violentíssima s’estenia per tot el seu cos, tot plegat provocant que la petita tan sols desitgés tornar a casa immediatament, on es disculparia a la mare per no haver pogut aconseguir ajuda per ella i el germanet. La Carlota va córrer sense rumb cap a un cantó i un altre tot intentant trobar una sortida de la plaça entre la fumarada. A causa de la negror de la nit, era difícil distingir on s’acabava el fum densíssim i on començava l’aire fresc del març, fet que entorpia encara més l’orientació de la nena i incrementava la sensació de laberint sense sortida. Enmig la confusió, la Carlota ensopegà i caigué bocaterrosa. A pocs centímetres del terra, el fum encegador permetia una subtil treva, i la petita va poder veure allò que l’havia fet ensopegar: un cos ensangonat de rostre irreconeixible que desprenia una pudor abominable. Si dirigia la mirada un pèl més enllà d’aquest primer cadàver, la petita podia veure un altre cos, i un altre pocs metres més lluny. Aquesta tètrica i irregular filera va ser l’última imatge que

microcosmos #2

captaren els ulls de la Carlota abans de l’impacte de la segona bomba, que la deixà inconscient.

El 17 de març de 1938, la Carlota sumava 9 anys i un dia; i s’esmunyia hàbilment entre les runes del que abans havia estat casa seva. Feia uns minuts, s’havia despertat envoltada per la llum tènue, encara contaminada pel fum, que inundava la plaça Catalunya. Estossegant i provant d’ignorar l’abominable pudor de la mort, la Carlota havia enfilat cap a casa bellugant-se a quatre grapes entre un mosaic de cadàvers i membres mutilats. Perseguia un únic objectiu: retrobar- se amb la mare d’una vegada per totes i conèixer, per fi, el germanet. La petita s’havia trobat la meitat de l’edifici on vivia enderrocat, i l’altra meitat, també greument deteriorada, semblava que s’aguantés en peu gràcies a un miracle. Malgrat la destrucció, la Carlota estava convençuda que trobaria la mare esperant-la, amb el germanet, sota el llit de la seva habitació, en una espècie d’oasi immune a les bombes: no hi havia refugi més segur que aquell. Però allà on hi havia hagut d’haver l’habitació de la mare, la petita tan sols trobà dos cossos mig amagats entre la pols i les runes; i la remor subtil de les rates en moviment, quasi inapreciable però present. La Carlota s’acostà al primer dels cadàvers i va fer un crit d’esglai: era la mare, amb la cara mig coberta de sang resseca, i encara nua de cintura cap avall. A pocs centímetres, hi havia el cadàver d’un nadó quasi intacte, però en un estat de degradació més avançat que el de la mare: com si la mort actués més ràpid com més petita és la vida. En un instant de pèrdua de l’equilibri, la Carlota trepitjà el cordó umbilical del germanet, tallant-lo així involuntàriament. Incapaç de recuperar el control, la nena caigué entre els dos cadàvers. De genolls, es tragué pel cap el vestit, que estava brut i estripat per diversos cantons, massa malmès per ser nou. Després d’espolsar-lo i d’intentar, amb delicadesa, de planxar-lo amb les mans per retornar-li el flamant vermell i l’aspecte impecable del vespre anterior, la Carlota diposità suaument sobre el cos del germanet l’últim regal que la mare li havia fet. Nua, la Carlota es girà cap a l’altre cadàver: la pudor i el rostre tètric de la mare morta van fer esclatar el plor de petita que, malgrat tot, s’abraçà a ella –i així va romandre durant hores- en la mateixa posició que quan es protegien de les bombes. Dels seus llavis ressecs sorgia, tímidament, una melodia tremolosa: Rossinyol, que vas a França, rossinyol, encomana’m a la mare…. •

microcosmos

Contra el destí (Segona Part) autor Oriol Quintana il·lustració Irene Iglesias

a obrir l’aixeta, va recollir a les mans tanta aigua com va poder i se la va llençar a la cara. La tensió passada durant la nit havia quedat en un punt de suspensió que feia l’efecte que ja només podia disminuir. L’instant de paràlisi

va ser interromput per una mà de la seva dona a la seva espatlla. Ell la va observar pel mirall mentre ella li preguntava si es trobava bé després d’aquella nit tan dolenta que li havia fet passar. Va contestar-li que sí. Però no era cert. Va marxar a treballar sense poder treure’s del cap el somni que havia tingut i la notícia del diari del matí anterior. El sentit comú li deia que no hi havia cap motiu per amoïnar-se, que al cap i a la fi només es tractava d’una situació ximple i casual. Però quin poder té el sentit comú? Sobretot si es troba davant de la possibilitat de morir, per més absurda que sigui aquesta? Mentre caminava cap al cotxe es va esforçar a ignorar la part del seu pensament en què navegaven les idees més paranoiques, i es va concentrar a refermar la serenor d’esperit i la lògica cerebral. Però quan es creia convençut que qualsevol preocupació era una bajanada, en introduir les claus del cotxe al pany, va notar-se una fiblada a l’estómac, i la visió li va quedar momentàniament torbada pels dos grans ulls verds del somni.

microcosmos #2

Inquiet, va retirar les claus i es va fer enrere. Si mai algú li feia preguntes, diria que actuar amb lucidesa i sentit comú no exclou fer-ho amb prudència. Aquell dia aniria a treballar a peu. Tot i que això podia fer-lo arribar a la feina amb un retard de més d’un quart d’hora, s’aturava a cada cantonada; no creuava mai el carrer si el semàfor estava en vermell, encara que no es veiés cap vehicle acostar-se ni de lluny, ni encara que el vianant del costat s’hi atrevís sense miraments; abans de travessar la via, mirava a banda i banda del carrer, fos quin fos el sentit de la circulació. A una cantonada de la feina, per evitar passar per sota de la bastida d’un edifici en obres que envaïa tot l’ample de la vorera, no va tenir més remei que fer aquell tros de camí per la calçada i, en baixar-hi, gairebé el va envestir una bicicleta que venia en sentit contrari i que una columna de la bastida li havia impedit de preveure, i el cor li va fer un salt. L’excés de prudència l’havia portat a una petita imprudència. Però en cap cas no estava disposat a passar per sota d’aquella construcció molt probablement malastruga, i la segona vegada va treure bé el cap abans de baixar a la carretera. L’hora que va arribar a la feina no li va permetre d’anar a esmorzar al bar. Va estar a punt d’explicar el problema que tenia, però a l’últim no ho va creure aconsellable i es va excusar del retard fent creure que el cotxe se li havia espatllat i que per això havia hagut de venir a peu –tan de pressa com havia pogut, naturalment. Aleshores es va entaforar a la cadira del despatx i es va posar a repassar uns formularis. Els nervis li impedien de concentrar-se, però es va animar pensant que si aguantava un dia, només aquell dia, actuant pas a pas amb aquella escrupolosa prudència, ja no caldria patir més i tot hauria resultat una anècdota. La notícia del diari ho havia indicat ben clar: el presumpte endeví maligne es manifestava en somnis la nit del dia que havia de produir-se la mort. Això volia dir que, si aquell dia passava sense problemes, s’hauria acabat tot perill.

Ja semblava que es tranquil·litzava, fins i tot que somreia a plaer; però ai dels èxits celebrats massa prematurament!, que d’un despistament, fruit de la lleugera relaxació de l’estat de l’alerta (al cap i a la fi, què li pot passar de greu a un individu que està sol en un despatx?), mentre retallava una meitat sobrera d’un full, les tisores van topar amb el polze de la seva mà esquerra. En notar l’esgarrinxada, l’home va tenir un sobresalt desproporcionat i, del bot, la cadira amb rodetes on seia va cedir cap enrere i el cul li va anar a parar a terra com un sac de rocs, cosa que va causar un gran dolor al desgraciat i un rebombori encara més gran a la sala. L’estrèpit va atreure l’atenció d’altres treballadors de la planta, que van acudir amb gran neguit al lloc d’origen del terrabastall, i van auxiliar el seu company que, abatut enmig d’uns quants documents desordenats, alçava esverat un dit tenyit de sang. Amb el polze lesionat ben embolicat amb una bena improvisada, facilitada per una senyora de la neteja que s’havia mostrat molt amable, va anar a dinar al menjador de bufet lliure, respirant alleujat perquè l’afer del dit se li havia pogut solucionar sense complicacions. Va passar per davant d’un filet molt seductor, però va decidir que aquell dia convenia un àpat sa, no fos el cas que..., i va optar per una amanida, i també va passar de llarg d’un gelat de xocolata i vainilla amb un bastó de galeta i condiment de gerds per anar a agafar una poma. Mentre menjava pensava que la senyora de la neteja tenia raó: n’havia fet un gra massa. Només havia estat un tallet, i ell s’havia esverat com una mona. La consciència que havia fet el ridícul del segle li començava a pertorbar la ment quan, en punxar i aixecar una fulla d’enciam amb la forquilla, va descobrir-hi a sota un exèrcit de cucs negres que exploraven l’amanida. La reacció impulsiva fou immediata: va vomitar damunt el plat tot el que estava mastegant a les dents i va córrer a llançar la safata sencera a les escombraries. A la poma, no es va atrevir ni a posar-hi els dits al damunt, per si de cas. Una noia del servei es va fixar en el seu comportament i se li va acostar histèrica. Ell, en veure venir una baralla que no li convenia de cap de les maneres, va fugir del menjador cames ajudeu-me.

microcosmos #2

En plegar de la feina, a mitja tarda, va sospesar tot el que li havia passat en el que, segons semblava, havia de ser el seu últim dia al món, i va decidir que defugir la pròpia mort era realment més angoixant del que s’hauria imaginat mai. Només pensava en arribar a casa per sentir-se definitivament protegit. Mentrestant, no podia baixar la guàrdia, encara. Havia refusat el suggeriment d’un company de feina d’acostar-lo a casa amb el seu cotxe, el qual hi havia insistit especialment després de veure que el cel amenaçava amb una tempesta imminent sobre la ciutat. Se sentia molt més segur anant a peu que sotmetent tota la seva vida a la sort d’un vehicle susceptible de patir un accident per qualsevol fotesa.

El que no va poder evitar fou que, a mig camí cap a casa, es posés a ploure a bots i barrals. El cel s’havia enfosquit més d’hora del compte i la ciutat s’anava despoblant dels vianants habituals d’una tarda de primavera. Per arribar més aviat a casa i prevenir una galipàndria que podia ser fatídica, fent servir el seu maletí com a paraigua, va decidir d’agafar com a drecera un camí que travessava un parc, que, encara més que els carrers de la ciutat, s’havia quedat fosc i desèrtic. Xop de dalt a baix, hi va haver un moment que es va d’haver d’aturar perquè un esternut va començar a pessigollejar-li els narius, preparant-se per sortir disparat. Quan ho va fer, l’espasme violent i sorollós va coincidir amb el retruny d’un tro esgarrifós que va sacsejar el parc i en va il·luminar fugaçment les capçades dels arbres. El món va trontollar. Una gran ràfega de vent va escombrar el parc en aquell instant... Els dos ulls verds malignes van tornar a aparèixerse-li a la ment durant una dècima de segon. Alhora, un contacte metàl·lic al clatell el va deixar tibat i el soroll d’un gallet ho va glaçar tot. Algú l’encanonava amb una pistola.•

microcosmos #2

Sense postres autora Belinda Roca il·ustració Bernardo Marcos

om ja porta fent cada dimarts a la nit des de fa tres anys, s’empolaina amb l’uniforme negre, el que es reserva per als funerals. Avui, però, canviarà de

lloc. Està fart del restaurant de sempre, fa massa olor de fregits i la vella que el regenta fa setmanes que no es renta el cap. Anirà al dels afores i veurà món. L’inunda una fragància a roba neta rentada amb suavitzant prohibitiu i a foie amb melmelada. Una senyoreta vestida com de noia de camp li pregunta quantes persones són i ell li respon si veu ningú més al seu costat. S’adona que tots els cambrers vesteixen igual; les dones abillades amb una falda ampla fins als turmells, brusa verda i davantal estampat amb flors silvestres. El voreja un voraviu treballat que sembla de cristall quan algú se’l mira. Al cabell porten una còfia del mateix color de la brusa. Els homes porten pantalons blaus que a mesura que baixen es tornen estrets . Els cobreix el tors una camisa marfil amb botons petits i marrons. Porten un davantal tosc, brut a propòsit que lluny de produir repugnància els dóna un aire a pastura que s’estima familiar. La senyoreta l’acompanya cap a una de les taules del centre, a l’única lliure que veu i això el desequilibra. Es pensa més cavernícola que mai. Allí al mig tothom el mirarà. Se sent desprotegit, a mercè de comentaris aliens i probablement equivocats que ell no podrà debatre. Prefereix la finestra o la paret. Es disculpa a la senyoreta al·legant fòbia social. La senyoreta fa una ganyota quasi imperceptible però

microcosmos #2

que ell ha captat al vol. Li ha volgut dir: “I què fas en un restaurant, lluerna?” Però això de lluerna no és positiu perquè ell sap que això ho ha dit precisament per a posar de manifest allò que, segons ella, no serà mai. El porta a un altra sala més petita contigua a la principal i en la qual només hi ha sis taules, tres de les quals estan ocupades. L’invita a asseure’s a l’única de dues places que està contra la paret. Hi ha un quadre del qual sobresurt una pedra amb un títol a baix on posa: “El gust de l’inconclús”. I pensa quin gust deu tenir l’inconclús. Li porten la carta. Té un tacte vellutat, amb unes lletres impreses platejades. Mentre està llegint la secció dels peixos, la senyoreta li porta una mena de tubs petits de pasta de full farcits de formatge fos i mousse de préssec, regal de la casa. Els restaurants normals ofereixes olives. La carta inclou plats com: “arrel de lotus amb sang d’arraitxiki”, “cristall de porc amb buf de patxaran” o “fòssil de Verdel”. Els de la taula del costat mengen alguna cosa líquida i del plat surten uns filaments grocs que ell relaciona amb patata o maçana fregida. Es decideix per una amanida “pollastre feliç dormint en un coixí de plomes verdes” i un “macerat de foie amb agradable companyia” de segon. Escull un “Gos blau” per regar el sopar. Ara que res roba la seva atenció es fixa en les estovalles. Són negres i això les fa sofisticades però són irregulars i no cobreixen del tot la taula. En aquests espais buits s’hi han posat trossos de roba platejats. Vist així li confereix un aire elegant que dista dels vestits dels servents. Què ens mou més? El retorn al natural, a l’essència? O pel contrari ens cega l’exquisidesa, l’opulència? Com es viu en perpendicular en aquest frau d’existència? Si estàs sol al món t’has de fer aquesta mena de preguntes. Sona una música suau que l’acompanya a retornar a la matèria. Veu venir la senyoreta cap a la seva taula amb un recipient metàl·lic ple de gel a una mà i la botella de vi a l’altra. Seguidament li treu l’amanida i s’adona que no li han portat la vinagrera. Crida la senyoreta quan ja està enmig de la sala i aquesta li diu que no li fa falta guarniment perquè ja ve enllestida per menjar. Això l’enerva perquè allí dintre a la cuina no saben com li agrada a ell d’amanida. Li diu a la cambrera que si us plau li ho canviïn i que li ho portin sense cap ornament líquid. Treu el llibre que està llegint i que el té absolutament enganxat. Se sent molt proper a Antoine Roquentin, el seu protagonista, ja que moltes vegades a ell també li arriba la nàusea. Només demana que no li arribi aquesta nit després d’ingerir tot l’abonat. És curt, el va començar la nit passada i no ha pogut dormir pensant en com

serà la seva vida una vegada convertit en Antoine. Ha trobat en un personatge de ficció la seva pròpia historia. I necessita saber com acaba. Algú aliè ha pintat la seva existència i milions de persones han llegit el seu futur abans que ell. Se serveix una copa de vi i nota que està lleugerament tèbia. La senyoreta arriba amb una amanida sense condiments i la vinagrera i ell li somriu obertament com si ja haguessin aconseguit un nivell de confiança alt. Però ella no ho creu així i es gira amb cara d’absència. Comença a menjar amb ganes i deixa una molla de pollastre damunt el tovalló. Quan la cambrera li retira el plat, ell, com a senyal d’agraïment li posa el tros de carn a la boca. La noia fa un gest brusc i l’amenaça amb treure’l del restaurant. Se sent incomprès. Els pregunta als seus veïns de taula si volen el tros de pollastre i l’home i la dona el miren amb cara estranya. Continua amb la seva lectura, que ja està a punt d’acabar. Si quan l’acaba encara no li han portat el segon, marxarà. Se serveix una copa. La senyoreta arriba amb el plat i a deu centímetres de la taula rellisca amb un petit sortint de la rajola. Ell s’aixeca parsimoniosament mentre mira a la noia amb un somriure dissecat mentre ella es disculpa avergonyida. L’home es dirigeix a la sortida del local. Es fixa que la porta té un aspecte pesat i penja d’ella una picaporta amb forma de lleó enfadat.•

microcosmos #2

Wagn�� l’�br� u�i�er�a� autor Guillem Borràs il·lustració Miljana Tosic

quest any es commemora el 200 aniversari del naixement de Wagner. Molts teatres d’òpera d’arreu d’Europa i de tot el Món s’han esforçat per encabir alguna de les òperes del compositor alemany dins de la seva

programació. Paral·lelament també se celebra el 200 aniversari de Verdi que representa un bon contrapunt a la música de Wagner. Si es compara la producció musical d’ambdós, es veu clarament que el catàleg d’obres de Verdi és molt més extens. L’heroi nacional d’Itàlia escriu ni més ni menys que el doble d’òperes que l’alemany. Però si en algun aspecte Wagner supera en producció a Verdi és en textos filosòfics i autobiogràfics que va deixar escrits on explica i defensa la seva visió de l’art i de l’estètica en general. A part d’això també va escriure els llibrets de totes les seves òperes, els programes de mà d’alguns concerts, dedicatòries en forma de poema, discursos i articles monogràfics entre d’altres (al seu catàleg d’escrits hi consten 316 entrades). Tot i la seva extensa producció sembla que al que dedicava més temps era a llegir. Coneixia la majoria dels filòsofs contemporanis i amb alguns fins i tot va arribar a establir-hi una relació d’amistat.

microcosmos #2

Una de les obres teòriques més conegudes és L’obra d’art del futur, un text on proposa una alternativa a les diverses formes d’art contemporànies que sota el seu punt de vista havien quedat obsoletes. Aquest nou format l’anomenà obra d’art total (Gesamtkunstwek). La característica principal és que totes les arts formen part d’aquesta obra d’art total. Música, poesia, dansa i teatre prenen la mateixa rellevància que les arts plàstiques com ara la pintura, l’arquitectura i l’escultura. Totes van de la mà per complir el propòsit de l’art que és educar i transmetre uns valors d’universalitat al públic. Wagner parteix del model de la tragèdia grega i materialitza el concepte d’obra d’art total en les seves òperes de les quals ell n’és tant el compositor com el llibretista. Però va més enllà i ell mateix dissenya la sala on s’han de representar les seves òperes: la Festspielhaus de Bayreuth, on des de la seva inauguració al 1872 ha estat la seu del festival wagnerià de més renom i ha acollit la orquestra especialitzada en Wagner més famosa del món. Wagner no va deixar passar ni un detall: la il·luminació, la posició dels seients, el fossat de l’orquestra... tot esta dissenyat per tal que l’espectador centri l’atenció a allò que

“Totes les arts formen part de l’obra d’art total: música, poesia, dansa, teatre, pintura, arquitectura i escultura”

succeeix a l’escenari. L’obra d’art del futur és escrit per Wagner en dos mesos i pren el títol del text de Feuerbach La filosofia del futur. Les connexions entre ambdós texts són més que evidents, fins i tot el compositor dedicà l’obra al filòsof. No obstant el contingut d’aquestes obres no es correspon tant com s’ha arribat a dir. Els dos autors s’adonen que la societat ha arribat a un punt de no retorn i decadència, cal un canvi que en sacsegi els fonaments. No s’ha de per-

dre de vista que els dos texts van ser publicats durant i al final i de les revolucions del 1830 i 1849, en aquesta segona Wagner va prendre-hi part activament la qual cosa li va comportar haver d’exiliar-se a París i després a Zurich on es va establir. Wagner proposa la solució a aquest “col·lapse” a través de la creació d’un nou tipus d’obra d’art mentre que Feuerbach basa les seves idees en la supressió de la religió a través de la filosofia. Segons Feuerbach en els inicis de les civilitzacions els pobles comencen a autointerpretar-se a través de manifestacions religioses. La religió constitueix el primer autoconeixement de l’home, però alhora esdevé forçosament un camí d’anada i tornada que finalitza en l’home mateix. La humanitat comença projectant el seu ésser fora de si, com si es tractés d’una entitat diferent, adorant així inconscientment el seu propi ésser. Aquest procés de maduració històric fa que en el seu primer estadi la religió aparegui com a quelcom objectiu i que en una etapa

posterior esdevingui subjectiu, allò que fou contemplat i adorat com a Déu ara és reconegut com a quelcom humà. En aquesta segona etapa és quan la religió es converteix en antropologia. Tot procés en la història de les religions consisteix en “un auto coneixement més profund”. Per Feuerbach la filosofia del futur és la culminació de la dialèctica de Hegel. El misteri d’aquest només consisteix en última instància en saber que es nega la teologia mitjançant la filosofia i després de nou la filosofia a través la teologia. Inici i final són teologia i al mig trobem la filosofia en quant a negació de la primera posició però negació de la negació de la teologia. La filosofia hegeliana és l’últim gran intent per posar de peu el cristianisme. Feuerbach elimina aquest ultim esglaó teològic per passar a un nivell humà, antropològic. Justament aquí és on es veuen les coincidències amb Wagner. L’obra d’art del futur és per a tota la humanitat. Segons Wagner l’exigència més forta i necessària de l’ésser humà com a artista és comunicar-se a si mateix amb la comunitat més àmplia possible. Ha de sortir d’ell mateix per captar una personalitat que li és aliena. L’ésser humà amplia la seva essència particular presentant com a essència humana universal una personalitat individual que no és la seva pròpia. La religió en un principi és l’ésser humà que surt d’ell mateix com l’artista de L’obra d’art del futur que ha de sortir d’ell mateix per entendre l’essència humana universal i tornar en si per expressar aquesta personalitat individual amb valor d’universalitat, tal com ho fa la religió, segons Feuerbach, un cop objec-

“L’ésser humà amplia la seva essència particular presentant com a essència humana universal una personalitat individual que no és la seva pròpia”

tivada i convertida en antropologia. S’ha parlat sovint sobre l’influencia de Schopenhauer en el pensament de Wagner i sobretot com la lectura de la seva obra l’inspirà per compondre el Cicle de l’anell, però aquesta consideració no és del tot precisa. Wagner no entra en contacte amb les obres de Schopenhauer fins al 1854 quan ja ha escrit L’obra d’art del futur i té enllestida una primera versió del poema de L’anell. Wagner deixa escrit que és gràcies a la lectura de El món com a voluntat i representació de Schopenhauer que comprèn profundament el significat del seu poema. No obstant no es poden ignorar certes discrepàncies entre el pensament dels dos. La major desavinença fa referència a la classificació de la música dintre les arts. Per Wagner la música no ha d’ocupar un lloc preponderant entre les diferents arts en canvi Schopenhauer defineix la música com la més sublim de les arts. Schopenhauer divideix el món en

microcosmos #2

dues parts: el fenomènic (que percebem amb els sentits) i el noümènic (de les coses en si). Però aquesta separació no és un concepte físic com en la filosofia de Plató sinó que correspon a l’experimentació del món des de dos punts de vista. Una és la representació, una experiència lligada al temps i a l’espai i l’altre és la voluntat, l’energia pura i responsable de tot el que es manifesta en el món fenomenològic. La música segons Schopenhauer no està lligada ni a l’espai ni a la causalitat, només ho està al temps, per això la música esdevé voluntat pura. En el seu pensament la música no expressa alegria o dolor, la música és alegria o dolor. La voluntat, no es regula pel temps, espai o causalitat per tant és atemporal i invisible. D’aquí se’n dedueix que la voluntat individual i universal són el mateix. Aquesta idea de universalitat també la defensava Feuerbach. Wagner també va conèixer Nietzsche i d’aquesta relació en va sortir un dels debats estètics més importants del segle XX. En un principi Nietzsche sentia una gran admiració per Wagner la qual cosa el portà a dedicar-li el llibre L’origen de la tragèdia en l’esperit de la música i és precisament aquest amor per la Grècia clàssica el que els uneix. Nietzsche ja havia publicat textos sobre el tema com ara El drama musical grec (1870) o Sòcrates i la tragèdia (1870) mentre que Wagner ja al 1826 i només amb 13 anys d’edat havia traduït 12 volums de l’Odissea del grec antic a l’alemany. Wagner proposa com a model per L’obra d’art del futur la tragèdia grega. Tot i això sembla estrany que no utilitzi arguments extrets de la mitologia clàssica per les seves òperes. A partir de 1848 trenca amb les temàtiques i trames històriques, cosa poc habitual ja que els llibretistes de l’època es servien d’episòdics històrics per inspirar-se. Però tot i que els textos de Wagner per a les seves òperes no es basen directament en els mites grecs, podem veure clarament com s’inspira en la tradició hel·lènica. Ell mateix identifica l’argument de l’Holandès errant amb l’Odissea i compara el Lohengrin amb la història de Zeus i Semele. Un dels avantatges d’utilitzar aquesta mitologia disfressada és que ofereix moltes possibilitats i reinterpretacions per causa de la seva atemporalitat. És al mateix temps en un pont cap al passat, cap a la restauració de l’esplendor del món clàssic i arcaic però en ser reinventat com a drama musical es converteix en utopia i per tant un pont cap al futur. Wagner fa una clara crítica de l’òpera del segle XIX retraient-li haver perdut el nord, haver convertit el mitjà en la finalitat. La música que en principi havia de servir al drama s’ha convertit en l’element més important. Les àries són cada cop més llargues i no ajuden a la comprensió i assimilació del drama, sinó que es transformen en un exhibicionisme buit. Totes les arts s’haurien d’unir de manera que l’oient aconsegueixi identificar-se amb els personatges i senti com a pròpia l’essència indi-

vidual d’aquests de forma que es purifiquin a través del terror i la pietat, o expressat en altres paraules, que participi de la catarsi. Nietzsche acusa Wagner dient-li que li ha succeït el mateix que a la òpera del segle XIX, ha oblidat la seva finalitat. On s’havia de representar l’essència de la humanitat, la pluralitat de l’individu, Wagner s’erigeix com a figura de redempció. Li critica haver-se disfressat d’oracle i sacerdot, convertir-se en “un telèfon amb el més enllà”. Diu que ja no parla de música sinó de metafísica. Nietzche renega definitivament de la música de Wagner per una música “més mediterrània”, “que es pugui ballar” ja que la música de Wagner és igual que el mar; s’hi entra a poc a poc fins que el nivell de l’aigua és tan alt que no queda més opció que nedar si hom no es vol ofegar. Com a nou model proposa a Bizet, però tal com revela en una de les seves últimes cartes no ho fa perquè li agradi sinó perquè representa l’antítesi més allunyada que troba a la música de Wagner. Una de les obres més importants del compositor francès i que Nietzsche pren com a icona és l’òpera Carmen l’argument de la qual representa el llibertinatge i el trencament amb la moral establerta. És fàcil veure l’esperit dionisíac del qual tant parla a L’origen de la Tragèdia i adonar-se que aquesta òpera és just tot el contrari que el Parsifal de Wagner que, segons Nietzsche, representa una retrogradació cap la fe cristiana.•

microcosmos

Fúries internes autor Andrés Alcántara fotografia Marta Sesé

L’últim segell Nit de festejar, un nou ciri ens és donat. La taula és plena, i envolta la petita llumenera, encesa. L’ombra, en sigil·lós desplaçament, la no-ombra odia.

Ella continua. En el monòton ball de cares i obres, d’ombres i antigues cares. Mai no es corromp l’antic ésser. Ja avança, no hi ha refugi. Tots en tenen. Tots en van tenir. Un riu de negres propòsits es precipita horitzontalment. És a tocar la porta, però no sap trucar.

Les set cares són reflexos del petit espectacle ben fet, treballen en la gran complaença que il·lumina la casa.

El gran factor tranquil·litza, ell sap. En el seu joc creador, els convidats hi confien. Mai no s’ho haurien pensat. El fracàs i el triomf són i eren a la porta.

Mentre que ella segueix atansant-se, tanmateix, lluny estant.

Nit de festejar, la negra ha errat. Un ciri ens és donat. El ball de cares lumíniques l’han devorat.

Trontolla la petita llum, el maleït moviment de l’aire, tentacles obscurs que es deleixen en el nou. El factor bé que ho sap, el seu treball és el primer. i totes les cares que fiten la descoberta de les coses, l’única cosa que veuen. Cal viure, elles entenen. Cal que es faci el camí propici pel miracle de la Vida, el joc del blanc i el negre els configura i cada ciri té el seu viatger.

El sapient factor en qui tothom confia l’ha convidat. Un nou ciri ha estat creat. La taula coneix noves dimensions i un nou i negre i viatger s’atansa des del desconegut.

microcosmos #2

Jo, el senyor Goliadkin Un constant ritme d’arítmies, La suavitat del vent. Batalles inconegudes per perdre, A la cara el vent de la fugida. La submissió d’un poble decisiu, Record de la fugida, un demà. El maleït rei ignorant-ho tot, Caure per fi, un demà, a la teva mar. La terrible confusió de Babel. Ser l’únic, a la teva mar, que hi beu. Inacabables rites dels anys. Plenitud, pel qui hi beu, de dos i cap més. Quan la columna digui prou i la casa sembli no caure. Quan França es revolti i mai més sigui com un crim de multituds. Quan el dit trenqui l’anell de tanta força com tindrà. Quan el libertador la faciliti: Jo seré dels segons, Mai més dels primers, mai, mai més.

microcosmos #2

Sursum Corda 2.0 autor Chus García fotografia Roc Pont

esulta graciosa la quantitat de llocs als quals hauran arribat les nostres paraules, imatges, vídeos, el que sigui, a través d’internet. Per exemple, aquestes lletres, han entrat a una habitació que ni tan sols conec, allà on

treballes, a una biblioteca de Madrid, a una aula d’informàtica de Nova York, a un telèfon mòbil a prop de casa meva, a un cibercafè d’Istambul, a casa de la meva amant, de la meva parella, de la meva ex-parella, i de l’ex-parella de la meva ex-parella –si això últim us sembla sòrdid i llunàtic, espereu que un dia us expliqui la història real. Potser aquestes paraules hagin passat també per la facultat de comunicació audiovisual, on estudio, per l’Hospital de Sant Joan de Déu o hagin arribat a la tenda de fotos del carrer Simón Bolívar a Santiago de Xile. Al cas, són les meves paraules les que van entrar a la teva pantalla, i sóc jo, i ets tu. Però el més probable és que mai ens haguem conegut. De fet, hom tendeix a intercanviar missatges amb la gent que mai ha vist ni sentit però a base d’intercanvis hom es va fent una idea de la personalitat de l’altre. De vegades fins i tot comencem a distingir quant hi ha de personatge en allò que escriu i quant de persona, o quan és una cosa més que l’altra. Tot és literatura. Segurament un dia no tornarem a intercanviar res més, o jo no torni a llegir res vostre, ni mirar les vostres fotografies, o vosaltres us aburrireu per fi de mi, de la xerrameca que deixo anar sobre els meus

nous amors, sobre els amors perduts, sobre nous amors que desplacen de vells, sobre recuperar els que semblen trencats, tota aquesta xerradissa meva que ben es podria prendre com a falsa, o pitjor, com a vertadera. La cosa és que tot és veritat. La ficció és realitat. Aquestes paraules poden també ser-ho. Existeixen en alguna part, encara que sigui a la imaginació. Veureu, quan un fet històric ha succeït –ja sigui la invasió a Polònia o el dia en què se’t va caure al terra el gelat i no tenies calers per un altre–, només existeix realment en els records, això és, en les ments. Si bé les conseqüències d’aquests fets semben demostrar que realment van succeïr, això no és del tot fiable. La ficció també habita en les ments, i només en les ments, i res menys que en les ments. Fora de les ments no hi ha res. No existeix res més enllà d’allò que tu penses o recordes o perceps. Amb això tornem al meu solipsisme i monisme i nihilisme, però aquesta és la veritat, i aquesta és l’avantatge. L’oportunitat que això ofereix a l’autosuggestió, un poder infravalorat, menyspreat, potser, per la seva gratuïtat, és pràcticament infinita. Alguns busquem poder crear estats mentals, aquesta vegada sense intervenció de substàncies externes, que ens elevin, ens sostreguin, ens apartin o ens introdueixin en racons del món que no hem explorat encara. Si tot és a la ment, viatjar no ha de

microcosmos #2

ser diferent a tancar els ulls i navegar cap endins. La introspecció és la base de tota tècnica de meditació, si bé la seva primera regla és la relaxació, deixar la ment en blanc, apagar motors, planejar. Amb la pràctica aconseguim el buit, que és la resposta a totes les preguntes, perquè és l’absència de preguntes, la destrucció de la necessitat de resposta. Tornem a la realitat tard o d’hora perquè som físics, i les nostres alarmes estan constantment brunzint amb peticions de menjar, sexe, violència, satisfacció intel·lectual, amor, defecació, una altra vegada sexe, i sexe una vegada més. I en tot el caos i la radiació, i la quantitat d’intercanvis d’informació que fem amb els altres, les mirades que creuem amb coneguts i extranys, les converses, els escrits, tot allò llegit, vist, olorat... tot allò viscut ens deixa una empremta i no parlo només d’un autèntic engrama al sistema nerviós, sinó d’alguna cosa que va més enllà del que es pugui explicar, aquest pessic de color, olor, sabor, textura, aquesta ressonància que queda per sempre a la nostra ànima, fins i tot quan ja no som conscients d’ella –especialment llavors–, que han provocat, aportat, tots els éssers amb els quals has tingut contacte. Cada veu, cada petó, cada carícia, cada insult, cada orgasme, cada crueltat, cada mesquinesa, cada

mentida, cada regal, cada abraçada, cada lliçó apresa, cada badall, cada respiració... cadascuna de les coses que em passen, les que ens passen a tots, són un fet còsmic. I ni la felicitat ni la tristesa poden venir totalment de fora, tot és al nostre cap. I de la mateixa manera que les coses, els fets, els successos que deixen una empremta, nosaltres mateixos podem deixar una empremta en els altres, de vegades fins i tot de la forma aparentment més insignificant, i encara que fracassem estrepitosament. Però el més important és deixar en nosaltres mateixos l’empremta que volguem, abstracta o concreta, vertadera o falsa, temporal o permanent. Si ens entrenem una mica en el món de l’autosuggesió, si ens preparem una mica per estimar-nos a nosaltres mateixos, amplificar-nos, sempre, en comptes de limitar-nos. Totes les religions tendeixen en principi a això, a expandir la vida en lloc de trepitjar-la, és clar que moltes vegades es corrompen. Budisme i física, i com el zen i el buit ens ajuden a superar el que en poques paraules ens ataca a tots alguna vegada que altra: el sofriment. Ah, se m’oblidava, a tu que se que llegeixes tot això: amb amor, per mi et pots menjar tota aquesta.•

microcosmos #2

Un dia autora Núria Vilellas il·lustració Raquel Ródenas

“S

í, sí, és clar, estigues tranquil·la que no els diré pas res. Ja ho entenc... Sí, nena, són ells. Jo també m’he quedat de pasta de moniato”. Em vaig afanyar a penjar el telèfon, perquè encara ho tenia tot pel mig i ja faltava poc

per a que arribessin. Des d’ahir que no havia parat ni un moment i en tota la nit no havia pogut dormir gens, i la veritat és que el meu cos començava a notar el cansament. Vaig aprofitar que l’aigua estava bullint als fogons per seure cinc minuts a la cuina mentre degustava una camamilla que potser em restituiria els ossos i l’ànima. A la ràdio, la meva gran companya, ja s’havia acabat aquell programa que cada dia em fa riure tant, i ara començava a sonar la sintonia de les notícies. Com era d’esperar van obrir els titulars amb la maleïda notícia. Després la van seguir la crisi, el govern i tantes coses que em costen tant d’entendre. Després van començar a explicar la notícia amb més detalls, i vaig tancar la ràdio, amb la ment cansada, l’ànima pertorbada i la sensació que una gran pena m’inundava el cos. Vaig quedar-me mirant amb tristesa una fotografia en blanc i negre del meu marit, on un noi de divuit anys somreia a la càmera amb l’uniforme de l’exèrcit republicà. El timbre em va despertar del meu mar de records, i vaig apartar corrents la paella del foc abans d’obrir la porta. Voletejant van entrar disparats a la cuina, guiats per l’olor del sofregit de ceba. “Àvia! Ho has sentit? Dos assassinats al teu carrer! És

microcosmos #2

al·lucinant, ho hauríem d’investigar!”. Els dos nens havien deixat caure les motxilles al terra de qualsevol manera, i el petit es va dirigir directe a la sala de revelatge. “Pol, quiet aquí! Estic revelant les fotografies que vam fer ahir, i si entres ara, s’espatllaran tots els negatius! Si vols jugar ves al menjador”. Després d’unes quantes queixes el vaig convèncer que els jocs de construcció de la saleta de cosir no estaven tan malament i va desaparèixer pel passadís mentre jo tancava l’habitació amb clau. “Àvia, els coneixies?” va preguntar l’Andreu, mentre m’ajudava a parar taula. Ves que li havia de dir ara jo en aquest, “No fill, no els coneixia, però em sonaven de vista”. I és clar que els coneixia, però no tenia ganes de parlar-ne. No era ni el lloc, ni el moment, ni la persona adequada per explicar-li res. Així doncs, cansat de tot el matí de classes, l’Andreu va anar a veure la televisió al menjador mentre jo acabava de fer el dinar. Des de la cuina no podia deixar de pensar en tot el que havia passat durant tots aquests anys, la captura del meu marit, els mesos de presó, la posterior execució... i tot plegat amb la incertesa de saber qui l’havia entregat als soldats de Franco. “Pol! Ves a rentar-te les mans!”. Com que preveia que tardaria encara uns cinc minuts a fer-me cas vaig decidir sortir al menjador amb l’Andreu, tot just quan a les notícies començaven a explicar els fets. “Aquest matí s’han trobat dos homes morts a la ciutat de...”. El meu marit havia estat un bon home tota la vida. Tothom el respectava, i sempre era bo amb tots. Fins i tot al senyor Canals– que després d’enganyar la dona va tenir tan mala reputació– li havia donat un càrrec al taller després que el fessin fora de la feina. Ara bé, ningú s’esperava aquella traïció, i menys per part dels veïns. “Les autoritats sospiten que han estat dos assassinats paral·lels comesos en pocs minuts de diferència. La policia investiga si hi ha alguna relació entre...”. Tot i les protestes de l’Andreu vaig canviar de canal perquè aquella situació em marejava. En acabar la guerra el meu home va haver de fugir a l’estranger, però va aconseguir una documentació falsa i va poder tornar. I, és clar, al barri tothom se’n va alegrar, i ningú va dir res, al contrari, tots van fer veure que no el coneixien pas. I així va anar fent. Vivia a casa d’amagat, perquè, és clar, jo era una senyora casada i de cara la llei hagués semblat una altra cosa... El senyor Canals ens va ajudar molt durant aquell temps. Ell no va anar a la guerra, perquè un dia al taller es va tallar i va perdre tres dits. Primer ens va fer pena a tots, però després ja vam veure que això li serviria per estalviar-se d’anar al front, i al final me’n vaig alegrar i tot de

l’accident. Ell va explicar que el meu home era un cosí seu del poble que havia viscut molts anys fora del país, i els soldats se’l va creure. I és clar que se’l van creure, perquè això és el que deia la seva documentació. I és que el senyor Canals és l’home que li va aconseguir els papers, i els va treure d’un cosí llunyà que realment vivia fora, a Rússia, i deia que era un revolucionari, però aquí no n’havíem sentit a parlar d’aquests. A nosaltres tot això ens va servir de molt, perquè feia ben poc que ens havíem casat i vaig poder quedar-me embarassada de la nena, i llavors vaig aprendre que es podia plorar de felicitat. Maleeixo el dia que aquells dos veïns van decidir entregar el meu pobre home als grisos. Van destapar la farsa i jo em vaig quedar sense marit. Primer vam pensar que potser ens en podríem sortir, que amb uns dies a la presó tot es calmaria, però de seguida ja vam veure que tot acabaria malament. Van ser els pitjors mesos de la meva vida. El meu home va poder conèixer la seva filla tres setmanes abans de l’execució, i aquest és el meu únic consol, tot i que només la va veure dues vegades, i això m’entristeix. Al principi jo no sabia qui havien estat els “xivatos” que van trair el meu home, però després ho vaig saber perquè l’esposa d’un d’ells m’ho va venir a explicar entre llàgrimes, i em deia que estava molt penedida de tot plegat i que ella no n’havia estat al corrent fins després de la mort. I vinga a plorar, i totes dues ho fèiem, però jo no la volia ni veure a ella, perquè per culpa del seu marit jo ho havia perdut tot. Fins i tot les ganes de viure. Van trucar a la porta i el timbre em va distreure dels meus pensaments. Els nens ja s’estaven acabant els postres i vaig anar a obrir. “Hola Mare! Estan aquí encara? Va afanyeu-vos a marxar! Com estàs?”. Trasbalsada, molt trasbalsada. D’una banda sentia que s’havia fet justícia, però de l’altra no m’alegrava pas de les seves morts, no m’havia tret cap pes de sobre. “Bé, filla, de tot això ja fa molt temps...”. Va insistir en quedar-se amb mi tota la tarda, però jo vaig preferir quedar-me sola. Els homes que havien matat el meu marit acabaven de morir assassinats a casa seva. Coincidència? No. No era pas cap coincidència. Portava mesos planejant el cop, i aquella havia estat la meva venjança. Vaig encaminar-me a la sala de revelatge, vaig donar la volta al pany amb les claus i, ara que per fi tornava a estar sola, vaig continuar netejant l’arma del crim.•

microcosmos #2

CEL路LULAR

autor Pau Ferrando

La vida de cada home és un camí cap un mateix,

l’assaig d’un camí, l’esbós d’una drecera. Herman Hesse