La Lletra Borda. Articles 2007-2009 by Vicent Llavero

OPINAR, DEBATRE, REFLEXIONAR El món dels blocs, nascut al socaire de la revolucionària Internet, ha permet a milions de persones dels cinc continents expressar-se sense embuts ni lligadures. Escriure i mantenir un bloc s’ha convertit en una eina de comunicació i fins i tot, en alguns casos, un eficaç mitjà d’informació.A Lloret en tenim de blocs i blocaires, planes personals o temàtiques. Es pot dir que hi ha de tot i al gust de tothom. La Lletra Borda és un bloc fet i mantingut per gent de Lloret i la seva filosofia és fàcilment entenedora mirant l’encapçalament de la plana: opinar, debatre, reflexionar. Per a les persones que estem al darrera de La Lletra i els amics i amigues que hi col•laboren, creiem que l’espai virtual és un autèntic lloc de trobada social per discutir i comentar els temes que l’actualitat lloretenca va generant. I ens agrada que hagi una gran pluralitat de idees, ja sigui per mitjà dels articles o pels comentaris, per poder adonar-nos què es el que passa a la nostra ciutat. No tenim cap pretensió de ser el substitut dels transmissors de la informació local. No és la nostra feina. Però si en fem quelcom que és democràtic: expressar una opinió, i com totes les opinions poden o no agradar.

I aquí rau l’esperit de La Lletra, el motiu per la que va ser oberta a tothom ara farà un any i escaig. Basant-se en el respecte a les persones i la diversitat de criteris, són sabedors i conscients de la importància de crear un torrent de pensament constructiu més enllà del pes de la comoditat i la dictadura del pensament únic. Per això, valorem tots aquelles comentaris i opinions que facin avançar la nostra comunitat, i La Lletra Borda és al servei de totes aquelles persones que pensin que cal impulsar espais lliures per opinar, debatre i reflexionar. Aquest bloc té arrels lloretenques i no volem prescindir de les mateixes. Una extensió d’aquest ideari el trobareu en altres planes com Recull de Lloret i Capsa de Fotos, juntament a les planes culturals com l’Es Traginer o Cercallibres, o la propera Cassola d’idees. Totes elles exploren la identitat i sentir lloretenc i al igual que La Lletra Borda, són obertes, plurals i independents. -Jahc i Vicenç Llavero, equip La Lletra Borda-

De Juana “Caos” 23 de març de 2007 Que quedi clar des d'un principi que no tinc cap mena d'estima per aquest individu, bé, jo i suposo que la majoria de gent que ens estimem un mínim la democràcia com a sistema idoni per expressar i fer valer les idees de les persones. És en aquest sentit, que considero que De Juana és tan sols una mota de pols ínfima dins d'aquest conjunt de valors. Per aquest motiu, miro amb tristesa com aquest "senyor" s'ha convertir en les darreres setmanes en l'actor principal de la política espanyola , com si no haguessin temes més importants a discutir. És el centre d'una disputa política entre PSOE i PP que està marcant aquesta segona part de la legislatura, una discussió agre que no ens ha d'amagar el que realment és important: com ha actuat el sistema judicial en aquest cas? Perquè desenganyem-nos, fora de les picabaralles per obtenir rèdit electoral, en això el PP hi juga un paper important, el que realment ens hauria de preocupar és el fet que un terrorista que ha assassinat a 25 persones només se'l pot jutjar en aquests moments per 2 simples cartes suposadament amenaçadores. I el càstig pels 25 morts? Han prescrit? Ja ha complert la seva pena? Doncs, certament si veiem que De Juana tampoc és una persona d'edat avançada podem arribar a la conclusió que: no es castiga justament als assassins. Per això, potser s'hauria de revisar el sistema judicial espanyol i veure si aquells que no segueixen la línia de la pau i la decència no s'aprofiten d'un sistema dèbil i que no es correspon amb el pensament majoritari de la gent del poble. Fora d'això, l'actuació de certs partits polítics com el PP es tan sols una posició partidista que l'únic que pretén es treure'n més vots en les properes eleccions. I mentre això passa, els ciutadans veiem com tristament el dia a dia de la política del país s'ha convertit en un "Caos"(De Juana). -Joan Antoni Hernández Carbonell-

Lloret: mig segle de turisme i quatre reptes 28 de març de 2007 No es tracta de fer cap crítica ni cap sociologia completa del fenomen del turisme: és simplement una meditació sociològica sobre els quatre reptes que el país ha hagut de gestionar; és com una mena de balanç ara que sácaba la temporada déstiu. Vagi dit dántuvi que jo no sóc partidari del creixement, sinó del decreixement; potser és una deformació mental que prové del meu treball de funcionari de lÉstat, primerament en el Ministeri dÉducació, i després en el Departament dÉnsenyament, al nivell de catedràtic dínstitut, quan eren alguna cosa. Accepto això: no he fet mai negocis, no he sigut mai competitiu, només he estudiat tota la vida com un animal. I anem al tema de Lloret. El primer repte em sembla que es pot anomenar polític. Només la meitat dels últims cinquanta anys transcorreguts des de línici del turisme s´ha viscut en democràcia, més o menys vigilada, i parcialment consolidada; res però com a Anglaterra, ni com els països nòrdics. Això ha fet que certs vicis del passat remot i no tan remot (cacics, homes forts, boom urbanístic i immobiliari, grups de pressió, interessos especulatius, etcètera), s´hagin mig perpetuat fins al present. Aquest repte, però, tendeix a remetre, a minvar i a millorar molt a poc a poc; el mal en molts de casos ja s´ha fet, però la intel·ligent gestió de la cosa pública cada cop va millor, i les 3

perspectives són, si més no, esperançadores. El repte és si el país arribarà a una democràcia plena, perquè el mot democràcia és del tot polisèmic. El segons repte és léconòmic. Aquest país, com Barcelona mateixa i tot Catalunya, ha estat un país pobre en el passat. De cop i volta, i en un temps massa curt, i per obra i gràcia del turisme en el cas que ens ocupa, s´han produït grans fortunes, lobbies i trusts enormement potents, al costat de sobrevinguts econòmicament febles, que intenten imitar els qui tenen el poder del diner. El meu grup (antics estiuejants, i pensionistes normals) n´ha quedat sortosament despenjat; alguns som gent dúna base cultural respectable, però això és irrellevant en una societat de capitalisme salvatge; el nostre grup no és res, ni interessa a gairebé ningú; no té diners, i per tant no compta. Hi ha la gran dita de la filosofia perenne que diu: natura non facit saltus, i com que aquí ha fet saltus, s´ha produït un fenomen semblant al dáquella caldera que séscalfaria més dúna part que dúna altra, la qual cosa produeix grans diferències i segmentació social dispar: cal fer calés i res més, diuen alguns. Els calés vénen de la multitud de turistes, de poca durada en el present, que van passant pel sedàs de les innumerables botigues i bars, i hi van deixant alguna cosa, no gaire, però que no para de rajar. La contrapartida és immensa: despeses enormes dáigua, generació excessiva de deixalles de tota mena, desgast general de tot, i poca tranquil·litat ciutadana. Però hem de recordar línici de la descripció dáquest segon repte: el país encara és pobre, moralment pobre, encara que hi hagi milionaris. El tercer repte és el de la mentalitat liberal. Aquest és un tema ambivalent, i la seva anàlisi és molt interessant. Després de tants dánys fora, i venint dún país liberal com Anglaterra, mádono que, en láspecte de la tolerància externa, la cosa sembla molt avançada: els vestits (o millor, no vestits), les relacions sexuals (heterosexuals) i socials, la gresca del jovent, la beguda, les farres interminables, i un llarg etcètera, han proliferat i donen una imatge cosmopolita i de màniga ampla. Però en láspecte mental i interior, podríem dir espiritual, dubto molt, pel que veig, que hi hagi hagut un progrés cultural i a la vegada liberal en el concepte bàsic de la ciutadania lliure. Hi ha encara clientelisme, patrimonialisme, closed shops, parroquialisme, temor a la llibertat mental, a la discrepància política i social, en una paraula, a la vida independent de la llibertat de pensar i parlar, que Sant Pau anomenava en grec parresia. No crec que s´hagi avançat gaire, ni crec que esperits autènticament lliures s´hi trobin gaire bé i a gust; es confon llibertat amb llibertinatge, bretoleria, rauxa, i a veure qui la fa més grossa. I no és això. Els trens anglesos de llarg recorregut tenen un quiet coach on no se sent gens de soroll, ni es pot parlar alt. Aquí la gent canta i balla, i turistes mig beguts et saluden estúpidament des del seu carrilet, i no els coneixes de res, ni tínteressen en absolut. Una certa visió de futur, potser massa optimista, em fa pensar en un progrés molt lent; i si incidències mundials o fanatismes amenaçadors no ho espatllen, és molt possible que el camí de la millora de les condicions socials i ambientals es vagi obrint pas: el nostre és un país de reformes lentes i dássimilacions progressives. Veurem si aquest tarannà perdura. La dita castellana “dime con quien andas y te diré quien eres” és tan falsa com aquella que “la cara es el espejo del alma”.

El quart repte és el de la integració social. Amb una immigració extraordinària de tantes nacions, llengües i races, que només sínteressa en la seva particular supervivència econòmica, és del tot impensable que sésdevingui cap intent díntegració real; la formació de guetos és inevitable; el teixit social de la població en resulta clarament afectat: hi ha població estacional (turistes clients) i població resident (immigrants), que no tenen cap interès per la integració social en cap sentit; són com una mena de personatges que pul·lulen pel costat, sense intervenir en res que sigui social (per 4

ara), ni en res que no vagi en el seu propi interès. I s´entén: la qüestió no és la persona, sinó la quantitat de persones.Per Oriol Colomer i Carles Diari de Girona (3 d’octubre del 2006)

Política Virtual, Lloret Virtual 2 d’abril de 2007

Quan una persona qualsevol, portada per un excés d’entusiasme fa unes proclames, uns compromisos i unes declaracions, molt sovint es troba amb el deure de fer-les efectives. Si aquesta persona utilitza un càrrec polític per generar il·lusió amb les seves paraules, el més normal es que remogui cel i terra per acomplir-los. I el pitjor del casos, pactarà amb el diable. Però als temps que corren, tot es virtualitza – o diríem millor, es desvirtualitza – en una successió d’imatges animades des de els mitjans de comunicació afins al projecte polític que governa en aquell moment. Tot rau en recrear una realitat. “España va bien”, recitava Aznar. “Lloret de grans horitzons”, lema de CiU a la nostra vila. I els demés fan partidisme i nosaltres des de una televisió que la paguem entre tots, uns butlletins municipals que el paguem entre tots i fulletons varis que paguem entre tots, no hi ha electoralisme ni partidisme de cap mena. Una realitat virtual de coses que ens diuen que s’enceten, de projectes que s’inicien, d’aparicions públiques que parlen d’ un govern d’una ciutat paral·lela a la nostra que sembla que vagi millor que Lloret de Mar, la ciutat amb problemes reals, amb persones de carn i ossos i amb ganes de que es parli el llenguatge de la gestió eficient del dia a dia i no de realitats virtuals. -Vicenç Llavero-

PASSA DE L’ESGLÉSIA, AJUDA AL TEU MOSSÈN 20 d’abril de 2007 Dintre de poc temps ens tocarà la declaració de renda i haurem de triar entre marcar la casella de sosteniment de l’església i de les entitats amb fins humanitaris quan n’hi ha una petita porció dels nostres ingressos que tenen una utilitat social. Això sempre m’ha fet reflexionar. Som un estat laic, oi? Presumim de ser una societat multicultural, no és veritat? Si jo fos, com l’ acudit, jueu, gay, comunista i de raça diferent, aquesta part de l’imprès de la renda la suprimiria. Per una altra banda, les entitats sense ànim de lucre potser que no siguin tant de desinteressades, després de tot. Però el que és segur es que ompliré la casella dels fins socials, plenament convençut. Destinar part dels meus ingressos per financiar la COPE no en bé de gust, ni pagar fulletons alarmistes de bisbes encoleritzats de doble moral, de personatges que amb sotanes fan de les almoines inversions en Gescartera en comptes d’ajudar veritablement al necessitat. No em fa falta sermons a peu de micròfon de persones que agafen la fe d’una manera doctrinària per que les seves declaracions, moltes vegades, freguen la vulneració dels drets humans. Sortosament per nosaltres, l’església que obre portes, que està al teu cantó, que no busca ressò de cap mena i ajuda realment al que demana ajuda, es troba a prop de casa teva. És el mossèn, humil i dialogant, part de la societat en la que vius, que coneix els teus problemes i busca un món millor, sense tiares papals, sense bisbes porpres que viuen massa bé ni llenguatges ambivalents. Sí, aquests hi val la pena estar al seu costat. I per aquests, marcar la casella d’ajuda a l’església no els servirà gens ni mica. -Vicenç Llavero -

EL BON POLÍTIC 1 de maig de 2007 Convindria començar pel començament. Existeix el bon polític? Parafrasejant Aristòtil, l’home és un animal polític, però es ben cert que hi ha de polítics que són animals. No es pot dubtar de la necessitat de tenir-ne, tot i que es pot discutir quin perfil han de donar. I com tot és opinable i subjectiu, des de aquestes línees buscaré els trets que caracteritzen al bon polític. Els ciutadans demanen, volen i necessiten. Els polítics, en especial els més sensibles, saben esbrinar les diferències entre què es demana, què és vol i realment què necessita el ciutadà. Si tens un bon nivell d’empatia i socialització, com a polític responsable sabràs interpretar el que es demana i el que es vol son dues coses diferents: quan jo demano seguretat al veïnat vull dir que no en sento a gust, hi ha por. És una petició raonada. Quan el ciutadà vol agents de policia, parla amb els sentiments a flor de pell. El bon polític captarà les necessitats i ho concretarà: el barri s’està 6

degradant i cal actuar mitjançant actuacions concretes en àmbits socials, econòmics i culturals. I naturalment, més policies que és el que el ciutadà veurà d’immediat i el tranquil·litzarà. El bon polític té una visió de futur a mig termini. No et creguis d’aquell que parli del futur i encara menys del que et parli del passat. Has de creure el que mostri capacitat de ser flexible als canvis i que garanteix adaptar-se als mateixos sense brusquedat. Normalment, la política que es recuina als nostres ajuntaments té massa bona voluntat, però cau, sovint a la demagògia i el populisme en sabates d’anar per casa. Les frases de campanya electoral són molt sentides, eleccions rere eleccions, i a l’ hora de votar has de buscar que la intuïció no et falli. El bon polític, malgrat a que sigui la primera vegada que es presenti, atrau els vots de manera natural i fluida i és el que no té ha fet cap promesa. I a més, recorda que com a ciutadà no votaràs a un déu totpoderós, sinó a un ciutadà igual que tu. Un alcalde o un president d’ un govern no deixen de ser el primus inter pares, es a dir, el primer entre iguals, el que s’hi delega part del poder que tots el ciutadans en tenim. El bon polític mai, mai a l’execució de la seva feina, oblidarà això. Davant de la cita electoral del 27 de maig, espero que aquest petit esbós serveixi per aclarir què esperem dels nostres governants. -Vicenç Llavero-

SOBRE LA CAMPANYA ELECTORAL... 25 de maig de 2007 Afortunadament s’acaba la campanya electoral, i la primera pregunta que ens podem fer si analitzem el que ha passat aquestes darreres dues setmanes és la següent: realment hi ha hagut campanya electoral?. Pel que hem vist a Lloret, no! (com a la resta de poblacions, crec). Ho copiem tot dels americans i fins i tot les campanyes electorals. En aquesta pràcticament només ha existit una successió de festes i botifarrades (com diu aquella famosa pancarta) en lloc de primar l’exposició d’idees i el cara a cara entre els candidats. Com a conseqüència obtenim uns aspirants a alcalde plans i amb poc perfil que l’únic que els preocupa és saber què pensa la gent per apuntar-se al carro. Crec que abans el candidat proposava idees i mitjançant aquestes creava un estat d’opinió en la ciutadania, ara és a l’inrevés i suposo que és per por de “pixar” fora de test i perquè no els considerin “políticament incorrectes”. S’han fet dos debats i els dos han estat un rotund fracàs, és més, crec que fins i tot algun dels candidats, conscient de la seva poca perícia en el cara a cara ha intentat evitar-los… Però això sí, molts concerts i missatges buscant suport mitjançant Internet i altres tipus de noves tecnologies aportant, com no, fredor i distància entre l’aspirant que viu en una bombolla i el poble. Encara és l’hora de saber que pensa fer pel futur de Lloret els que es presenten per alcalde i no em refereixo a idees vagues i generalistes sinó a temes concrets. Després tothom és queixarà que la gent no viu el fet públic i que hem d’evitar l’abstenció a tota costa. Des d’aquí proposo que en un futur les campanyes electorals durin com a molt una setmana i que no se les doni tanta importància en els mitjans de comunicació, així estalviaríem costos de tota mena i mals de cap. En el fons sempre és el mateix. -Joan Antoni Hernández Carbonell7

LA FOTO DEL DIA 26 de maig de 2007

Aquest pamflet ha estat penjat aquests Ăşltims dies per tota la vila...

UNA ALCALDIA I VINT CÈNTIMS D’EURO 4 de juny de 2007 La vida, en ocasions, ens dóna el toc irònic que fa que ens deixem de mirar el melic i fer un somriure. Mentre que a Catalunya estem encara capficats pel tema de l’abstenció electoral, un poble d’Alacant, Tormos, l’alcaldia s’ha decidit pel llançament d’una moneda de vint cèntims d’euro – sí, aquestes punyeteres monedes que es semblen a les de cinquanta- i tant el guanyador, el PP com el perdedor, el PSOE, acceptem el veredicte de la sort. Tot gràcies a que hi ha una llei que preveu què fer en cas d’empat, com va ser el resultat de les eleccions municipals a aquest poble alacantí. I que tingui a bé decidir la sort. Hi ha també una llei per a l’abstenció? Molt s’ha reflexionat sobre el particular. Quan una persona amb dret de vot no el utilitza, està dient quelcom als polítics de torn? Potser sí O potser, com han assenyalat alguns entesos, hi ha per una banda un afartament de les qüestions polítiques que no condueixen enlloc o bé, cal un pedagogia democràtica que expliqui cóm funciona per dintre una administració pública. Seria massa agosarat si jo fes la proposició de que passar per l’ajuntament, de manera periòdica i obligatòria per a cada ciutadà major d’edat? Si un membre d’ un jurat popular o un president de comunitat, per llei, ha de fer-se càrrec de la tasca assignada, no crec que perdéssim gaire fent la prova. Podrien així deixar d’escoltar les frases tòpiques de que “tots el polítics són iguals”, “la política és un rotllo i no m’interessa” o millor encara, “tots entren en política per embutxacar-se els quartos”. Per que a la postra, com deia Winston Churchill, la democràcia és la menys dolenta dels sistemes polítics i ja passada la felera del postfranquisme, caldria que els ciutadans, i no els polítics, tinguin millor implicació al curs de les decisions del seu ajuntament. Per què al final només hi ha dues maneres d’enfocar el problema: et queixes o fas quelcom. Tot i que llençar una moneda de vint cèntims a l’aire no és, de cap de les maneres, un servei honrós a allò que anomenem democràcia. -Vicenç Llavero-

LLORET LA NUIT! 17 de juny de 2007 A aquestes senyoretes els és igual l'horari de tancament...I ara resulta que allargant l'horari de sortida de les discoteques fins a les 6 de la matinada serà la solució que acabi amb el soroll, la disbauxa i "la vida loca" de bona part del jovent que visita la nostra població! Penso que l'únic que s'aconseguirà amb aquest fet és traslladar el problema exactament seixanta minuts, és més fins i tot considero que es poden augmentar ja que algú ha pensat com aconseguirem equilibrar l'onada de joves que retornin a l'hotel amb els lloretencs que agafin el cotxe per anar a treballar o a repartir per les botigues? I quan s'ajuntin els serveis de neteja de primera hora del matí o els lloretencs amants de passejar o fer esport a primera hora del dia? 9

És d'una ingenuïtat alarmant pensar que el turista jove ,que és el principal que ens visita , anirà a dormir de manera graonada i sense fer soroll gràcies a aquesta mesura, i òbviament no callaran ni deixaran de fer soroll a causa de la suposada pressió d'aquesta nova normativa. Això sí, els que clarament queden satisfets són els representants del sector de la nit que tenen una hora més per fer caixa i els mateixos turistes que poden allargar així la seva festa. Aquesta és la típica llei feta des dels despatxos de Barcelona, i això no m'estranya però el que sí em sobta és el consentiment dels municipis turístics entre ells els de Lloret, que una vegada més s'han agenollat davant la pressió dels lobbies poderosament econòmics. Si em permeten ser irònic proposo, si realment algú pensa que amb aquesta llei canviarà alguna cosa, fer que les discoteques tanquin a les vuit del matí, potser així els turistes encara tindran més bona conducta i amb una mica de sort encara aniran a dormir callats, en fila índia, i llegint el Financial Times. -Jahc-

QUE EL PAPAMÒBIL ENTRI DINS EL DECÀLEG! 27 de juny de 2007 Doncs ves per on ara sembla que els conductors no en tenim prou amb el legendari i típic Sant Cristòfol i el clàssic adhesiu del “papá, no corras” per anar ben tranquils d’espérit mentre conduïm el nostre cotxet. El Vaticà ens ha tornat a sorprendre (i van ja…) amb un decàleg que ha de seguir tot bon conductor cristià alhora d’iniciar un trajecte. Al principi ens hem de santiguar, cosa que ja molts conductors fan i no suposa cap element innovador ni sorpresiu, però durant el viatge, segons l’Església, hem de resar el rosari per demanar a Déu Nostre Senyor una bona protecció; aquí jo em pregunto qui ho ha de fer perquè penso que conduir al mateix temps que resem el rosari és molt perillós i ens pot portar a veure els àngels i les estrelles, això sí, després de fotre’ns una santa hòstia… Però la mesura més impactant és la que fa referència al sexe ja que segons el Vaticà els conductors de bon sentiment hem de rebutjar caure a la diabòlica temptació que ens presenta en Pere Botero disfressada de senyora que fuma i que trobem als vorals de les carreteres de les nostres contrades. Senyoretes que normalment porten poca roba, parlen un idioma estrany i et gesticulen com dient: “ven, amigo conductor, ven”. Però, és que a més a més, també hem de rebutjar la seducció que ens ofereix el magnífic seient del darrere de qualsevol cotxe, seients que si parlessin…Quants matrimonis i parelles s’han iniciat en la part de darrere d’un vell i atrotinat cotxe mentre s’esperaven per entrar a la discoteca de torn; mireu si això forma part de la història del nostre país que ara em ve a la memòria aquella magnífica cançó de “Los Inhumanos” que deia: “que difícil es hacer el amor en un Simca 1000…”. Però si s’han arribat a fer coses en espais encara més petits, com als Siscents o als Renault 5! Senyors de l’Església, el nostre país és com és i hi ha coses que no canviaran i no les hem de canviar. Com aquell president de broma que surt a TV3 els dijous a la nit, em poso la mà al pit i dic: catalans, visca el Simca 1000, el Siscents, i els seients reclinables! -Jahc10

I ARA EL MEGÀFON... 15 de juliol de 2007

Primer van ser els barrets de mexicans i després les catanes, les pistoles que disparen boletes, les porres de fusta i un reguitzell d'andròmines que no fan més que embrutir l'imatge de Lloret davant el visitant. Ara, però, un nou souvenir estrella espera al "guiri" en bona part dels xiringuitosambcamisetesderonaldinho que és el tipus de comerç que trobam majoritàriament a la nostra vila: el megàfon!... No sé d'on han sortit, però des de fa dies que no paro de veure pel carrer nanos amb la cara plena d'acne i un megàfon a les mans menyspreant el bon art de la música. Es l'estrella de la temporada turística 2007 a Lloret. Qui ens ho anava a dir? Un megàfon! Instrument que jo relaciono amb part important de la història del nostre país perquè en qualsevol reivindicació que s'ha fet al carrer sempre hem trobat un megàfon d'on sortien perles tipus: "el pueblo unido jamás será vencido" o quelcom més escatològic. Doncs, ara no, ara ha passat a ser un arma de destrucció massiva ja que cada cop som més els lloretencs que hem de patir des de l'hotel que tenim davant de casa uns quants bàrbars al balcó deixant anar les seves perorates mitjançant el megàfon. Terrorisme acústic, és l'únic que ens faltava! Santa paciència... -Jahc-

ELS LLORETENCS VIVIM A "MATRIX" 22 de juliol de 2007

He sortit a fer un petit volt avui diumenge. I certament penso que o no sóc d'aquest món o els que ens manen ens tenen per... Feia temps que no veia els carrers del centre del poble tan bruts; el terra enganxifós i les papereres a rebentar o ja rebentades amb el seu contingut pel terra. Després he passat per la Dona Marinera i les baranes de ferro del caminet estan destrossades o desaparegudes, si no ho han arreglat ara quan és temporada alta, quan ho faran? O es que esperen a que estigui degradada del tot per després arreglar-ho i fer una foto tipus: "antes y después". Al tornar i creuar-me amb els nostres visitants m'he sentit molt vell i m'he preguntat si potser no hauria d'estar ja a Marina d'Or ballant els "pajaritos" perquè la mitjana d'edat és de 16-17 anyets. Perdoneu-me l'ironia però en Michael Jackson es posava les botes a Lloret... Clar, després ens queixem dels sorolls però que podem esperar, són nens! Es normal que cridin, cantin, beguin i si tenen la punyetera sort de perdre la virginitat en una calurosa nit d'estiu a Lloret de Mar, doncs, de conya!!! Però res d'això és important, ja que tot és perfecte, tot va bé i és un èxit, almenys això és el que diu la tele de la nostra vila, i és clar, jo me'ls crec... En definitiva, que collons, és Sta. Cristina. BONA FESTA MAJOR A TOTHOM!!! -Jahc-

NOU CURS POLÍTIC A LLORET 26 d’agost de 2007 A les acaballes d’agost, ja tenim el setembre a la cantonada i l’agenda política lloretenca es presenta molt atapeïda. La capsa dels trons ja l’ha destapada l’equip al govern amb la seva idea de construir un pàrquing subterrani al Passeig Marítim. Tot i que és una decisió que prové de la seva anterior legislatura, el Sr. Crespo ha optat per portar aquets tema a primera línia informativa. La seva pretensió és delicada i toca una de les estampes més representatives de la nostra vila. El Passeig està bé i costa d’imaginar-lo amb sortides i entrades de vehicles, sortides de vianants, torres de ventilació...No s’ha presentat el projecte, ni el plaç d’execució ni tan sols el valor de quan puja tot plegat. I qui ho sufraga, és clar. El que si és molt important és que hi hagi entre tots els vilatans la màxima informació possible, al detall, d’ aquesta obra. Particularment, i a priori, no estic d’acord. Per què? M’ agrada el Passeig de sorra roja, perquè és un lloc únic i central de la nostra vida cultural i social i perquè dona a Lloret una personalitat especial. Sent pragmàtics, l’obra no solucionarà el problema endèmic d’aparcaments, ni homogeneïtzarà el frontal marítim, ni millora la circulació. Si el centre socio-cultural està trigant tant, quan de temps, brutícia i soroll suposarà l’ obra del pàrking? Parlant de l’ esmentat centre, portem tres anys - i ara un mur de la vergonya a la plaça, què bona imatge als nostres visitants! -, en conflicte amb l’ empresa adjudicatària. Si les coses no van per bon camí i a més, hi ha denúncies contractuals que acabin als jutjats, aquesta obra s’apropa a la Sagrada Familia en el termini d’acabament. I la piscina, tres quarts del mateix, amb un espai que hagués sigut aprofitat per fer aparcaments d’ autobusos aquest estiu. I després altres aspectes municipals com el carrilet turístic, la temporada turística més baixa de l’esperada a l’estiu, el servei de recollida de escombraries i la gestió de l’abocador que necessiten una bona auditoria, que tots els nens en edat escolar disposin de places... Mira si hi ha de feina... -Vicenç Llavero-

EL CARRER DEL MAR 29 d’agost de 2007 A finals del segle XIX, el carrer del Mar constituïa un preat vial i l´àgora per excel·lència de les noves classes benestants. «Lóbra mestra de la burgesia lloretenca, constantment mimat i replantat... dárbres i de fanals», escriu Jordi Padilla en el llibre Evolució urbana i edificació privada a Lloret de Mar de 1850 a 1915. Aquell carrer no és altre que el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, o el passeig de les palmeres o el passeig de sorra rogenca. Un distintiu del paisatge urbà, allò que fa diferent i únic Lloret, com agrada tant proclamar. Si més no, al llarg dels anys ha merescut els elogis dúna plèiade de prosistes. Aquí van algunes lloances recollides a látzar: «És una pura delícia contemplar una audició de 13

sardanes davant la Casa de la Vila de Lloret, cara al mar, enfront del passeig de palmeres dóndulació tan acurada». Un testimoni de Josep Pla present a La Costa Brava, una guia dels pobles dáquesta zona incomparable. «Sempre vam sentir dir que en el passeig de Lloret falten bancs. Ara, perquè no sigui dit, en poc temps n´hi ha posats tres i encara en van construint dáltres. És clar que els bancs en qüestió no tenen res a veure amb aquells seients de fusta i ferro, emplaçats davant la mar per a repòs de vells i enamorats», meditava irònicament lÉsteve Fàbregas i Barri, en el llibre Vint anys de turisme a la Costa Brava 1950-1970. «La nit a Lloret comença a les onze, que és quan la gent ha acabat de sopar. Aleshores hi ha els passeigs pel passeig: duos, ròdols i colles», escrivia el poeta Josep Carner a Lloret paradís gentil, un article que va aparèixer a la revista Dácí i dállà lány 1919.Ben segur que es poden trobar més cites dáltres escriptors. També s´ha de fer esment els pintors que l´han plasmat en els seus llenços. N´hi ha a cabassades. I per descomptat, estan els records de generacions senceres que l´han trepitjat. Quan eren nens, sémbrutaven amb el polsim vermellós. Quan eren joves, festejaven caminant amunt i avall. Quan eren grans, portaven a passejar els seus fills. Quan eren vells, la seva descendència els acompanyava a fer un tomb. Al capdavall, un cúmul de vivències inoblidables per a cadascun.Doncs bé, aquest espai ja no tornarà a ser igual quan sácabi láparcament soterrat que està projectat construir-hi. Tant de bo tingués coll avall, amb total certesa, que després dúna esbudellada seguirà com si res no hagués passat. No serà així sinó que tindrà uns budells nous de trinca i probablement una fesomia airosa i rejovenida. Léxperiència avala que, qui supera el tràngol del quiròfan, ja no és el mateix: o l´han arreglat o l´han espatllat encara més. Malgrat no desitjar-la, confio en l´èxit de lóperació i en un curt període de convalescència.Amb aquestes meditacions no es vol qüestionar cap remodelació per aconseguir veure el mar sense cotxes que embrutin la vista. Ni avivar la polèmica de si s´han de treure vehicles de la via pública per entaforar-los dessota, o la necessitat de nous aparcaments per dinamitzar el comerç, o si es formaran interminables corrues dáutomòbils desfilant a la recerca dúna plaça. Tampoc és la por als temporals que poden venjar-se de les obres dels humans que desafien la natura. Està clar que el futur exigeix sacrificis. En fi, que no hi ha progrés sense destrucció. Amb tot, a hores dára no puc apaivagar un íntim, insondable i inescrutable neguit. Un desassossec complicat déxpressar. És com... com si et mosseguessin un dit de la mà o téstiressin una orella o et colpegessin els narius o et tapessin un ull o et matxuquessin la llengua. És enyorança i melangia dún passeig que està present en els cinc sentits. Què hi farem! Són sentiments i emocions. Adéu-siau carrer del Mar dántany! Arreveure, sorra rogenca i palmeres xacroses! -Carles ArbóFont: Diari de Girona

LA VIDA NO ÉS UN LLARG RIU TRANQUIL... 16 de setembre de 2007

-Carrer de Sant Geroni, un carrer com qualsevol altre de Lloret......bàsicament perquè la vida de les persones és formada per contínues sotragades de fets bons i dolents i aquests els hem d'anar superant tan bonament com puguem. A finals de la setmana passada estava com de costum prenent el meu cigaló de bailey's al Raimon's quan vaig tenir una petita conversa amb l'Imma Mogas. Vam estar parlant d'unes fotografies antigues de familiars que ens hem de deixar; ella m'ha de passar una dels meus pares i jo a ella una del seu germà "Fernandet". D'aquí, la conversa va derivar cap als nostres records d'infància que s'emplacen al Carrer Sant Geroni de Lloret, més o menys entre la Plaça del Carme i la Plaça d'Espanya. És aquí, concretament al número 7, on vivien els meus avis: la Carmeta de la llet, i en Joan Carbonell, possiblement el millor boletaire del poble, què he de dir... Els nostres records bàsicament eren comuns. Era aquell un barri dels d'abans, on tots els veïns compartien un important espai social de comunicació que era el carrer, no com ara. Recordo amb especial estima la casa de davant dels meus avis: Can Coll. Eren, com es deia abans, els senyors de Barcelona. Era, i és, una gran casa amb un magnífic jardí on les tardes d'estiu s'hi estava meravellosament bé. D'aquesta casa recordo moltíssim un lloro que aleshores jo ,que tindria 7 o 8 anyets ,el veia gegantí; xerrava pels descosits i havies d'anar amb cura que no t'enganxés els dits amb el seu magnífic bec. Al costat de casa dels meus avis, mirant cap a mar, vivien els Vila. Recordo molt vivament el geni del senyor de la casa que sortia a reganyar-me, i amb tota la raó del món, perquè li molestaven els contínus cops de pilota als vidres de casa seva. Així mateix, també recordo la seva senyora amb aquell pentinat en forma de monyo i les seves grans arrecades; en aquell moment em queia molt millor ella que no pas el seu marit... A l'altra banda vull fer especial esment de Can Leal, que dirigien un petit hotelet. Just una porta de la cuina donava al carrer dels meus avis i per aquesta "porta del cel" de tant en tant sortia algun dolç. Curiosament, força anys després vaig coincidir amb la Mª Antònia Leal, quan ella dirigia l'Agenda XXI i jo estava a SOS Lloret. A partir d'aquest moment sempre que ens hem vist ens hem saludat i hem recordat especialment com la seva germana, ja desapareguda, i la meva mare, també desapareguda, jugaven per aquells carrers. Davant, hi trobem encara Can Daga, on vivia en Francisco Magí, també mort, i la seva dona Cristina Moreno de Can Terrades, una bona família lloretenca amb qui tinc tracte especial amb el seu fill Joan Magí de finques Proa. Sota casa seva hi havia una petita botiga de queviures bonament dirigida per la Rosa i a la cantonada amb el C/Sant Martí hi havia una petita floristeria. Cap dels negocis ja no existeixen. 15

El dia després de la conversa amb l'Imma Mogas vaig decidir agafar la meva càmera de fotos i anar fins al carrer dels meus avis, pel qual no havia passat des que van morir ara fa ja 4 anys. Volia fer unes fotos i un petit escrit (que és aquest) per penjar-lo al bloc. Aleshores, em vaig trobar amb la Cristina Moreno i em va posar al dia de les novetats de la zona. Em va dir que a la casa dels meus avis, ara tapiada, s'hi van instal.lar l'any passat uns okupes i a ella se li trencava el cor veure el menjador, on encara hi tenia present als avis i a la meva mare, tot farcit de brutícia i de gent amb currículums dubtosos. També, amb tristesa als ulls, em va fità de cap a peus i em digué que ara pràcticament estava sola al barri i que ja res era com abans. Això ja va ser el súmmum per a mi. Tot el camí de tornada a casa el vaig fer plorant pels descosits bàsicament perquè una munió de sentiments que tenia amagats van caure sobre meu en cascada. Pel camí em vaig topar amb la meva apreciada amiga Mª Àngels de la Torre que em va explicar que a ella aquest estiu li va succeïr el mateix amb la casa, derruïda recentment, dels seus avis. Guardaré tota la vida molts bons records d'aquells carrers i especialment dels que ja no hi són entre nosaltres. Tot allò ara és buit però s'hi respira la bonhomia de la gent que van habitar la zona i que ajudaren, entre d'altres, a fer gran el poble. Molts van morir massa aviat. Els Carbonell, Aymerich, Roca, Vila, Magí o Leal han deixat pas, o ho faran, a altres cognoms que potser seran Petrescu o Zubkov, ves a saber, però que a la llarga també aniran creant i entrellaçant les seves històries personals farcides, com no, de moments bons i dolents. I és que la vida va passant, però els records sempre quedaran. -Jahc-

PRIORITATS, PRIORITATS, PRIORITATS 2 d’octubre de 2007 Aquests últims dies hem assistit a les opinions i argumentacions a favor i en contra de l’ aparcament a sota del Passeig Verdaguer. Els senyors Joan Brugué Ribas i Albert Batlle han exposat el seu convenciment de d’idoneïtat d’aquesta infraestructura i la postura d’ERC en contra del mateix. S’ha de fer una mica de memòria. Ens remuntem al 2003, (Vegeu l’acta del Ple) a un Ple en que s’aprova, per unanimitat, el Projecte Bàsic de Restauració del Front Litoral de Lloret de Mar. Ja havia previsió de fer dos aparcaments en el frontal marítim, un d’ells al Passeig Verdaguer, una idea obsessiva per part de CiU i el seu portaveu llavors, senyor Josep Valls, que portaven 8 anys raca-raca la matraca i que entre tots els partits polítics van donar el vist-i-plau. Ho podem llegir a l’hemeroteca del Punt Diari (llegiu notícia). Al ple del 16 de juny de 2005, l’alcalde Xavier Crespo treu el projecte, el modifica – tots els projectes d’anteriors mandats han sigut tocats per l’actual equip de govern (teatre municipal, centre sociocultural, estació d’autobusos, el MOLL, etc) – i l’oposició possa el crit al cel. Però tot el projecte es centra a l’aparcament a sota del Passeig Cinto Verdaguer, com està passant a l’actualitat, completament deslligat d’un projecte que contemplava un rentat de cara de tota la façana litoral. “No era el que havien consensuat”, es sent a l’oposició. Com deia la Rosa Maria Santamaria llavors “(...) el projecte que avui es presenta no és el que es va aprovar el 2003. Aquest 16

que avui es vol aprovar és un altre, donat que abans eren dos fases i ara són 3. Abans les entrades i sortides no estaven en el Passeig Verdaguer. Un dels objectius principals del projecte era peatonalitzar-lo i en el projecte del 2003 es podia demostrar. En el d’avui no és així ja que les entrades i sortides es fan en el passeig. I això és així perquè ara s’inicien pel centre les obres i no per un costat com abans, i això no és peatonalitzar, ja que els cotxes per entrar i sortir del pàrquing hauran de passar per sobre del passeig. Per això no ho veuen bé, perquè no és amb el que tots van estar d’acord l’any 2003. Ara es vol sol.licitar poder fer aquest pàrquing, que està en el centre, i sembla que es vol iniciar la casa per la teulada.” I la portaveu del PSC, la Lucia Echegoyen ho va dir encara més clar:” En el projecte en el que tots estàvem d’acord, hi havia dues fases, i la intenció que el projecte de la façana marítima es fes tot ell. Amb aquest projecte, es peatonaltizava gairebé 1 km. i la primera fase era des de La Caleta fins a Casa Garriga. Aquesta és una fase que no te risc i que té autonomia pròpia. Avui el que es presenta a aprovació és un pedaç, un tros, un aparcament en el centre de les actuacions. El projecte de la façana marítima tenia un full de ruta clar i consensuat, i volia regenerar Lloret com a destí turístic. I aquesta ruta tenia un inici. Ara el que es fa és trinxar un passeig i no avançar. No es contempla el projecte íntegre” (Vegeu l’acta del Ple) Per això val la pena, i estic en complet acord amb el senyor Joan Brugué Ribas, en que cal més informació de cara als ciutadans, que es pugui analitzar els pros i contres del projecte i que el debat sigui obert a tothom. Sense preses i sense pauses. ON HI SÓN LES PRESSES... ... un nou hospital per la nostra gent gran.” Lloret necessita un segon hospital, perquè l'actual, l'asil Nicolau Font, ha quedat saturat d'usuaris. En altres paraules, el centre sociosanitari ha quedat petit, davant la demanda i l'envelliment de la població. Ho ha dit avui el regidor de Benestar i Família, Romà Codina: “l’hospital del centre ha quedat petit, amb 100 places -25 de l’asil i 75 de sociosanitari- no en farem prou. Crec que, si volem una projecció de futur, hem de pensar en un centre d’entre 200 i 300 placesPer Romà Codina, a nivell d'estructura social, avui “manca” a Lloret un hospital nou. El regidor ho considera una “assignatura pendent”, una “prioritat” en el pròxim mandat per tal de cobrir la demanda de la població en el futur. ”.(Font: Nova Radio Lloret. Serveis Informatius. 31 de gener de 2007) Sí, en veritat fa anys que no hi ha un aparcament al Passeig, però els cotxes no formen llista d’espera, ni tenen familiars que no poden ocupar-se d’ells, ni necesiten una atenció continuada…i la nostra gent gran sí que necesita un nou equipament el més aviat posible. -Vicenç Llavero-

I DEL PERIODISME DE BORRATXERA? NINGÚ NO EN PARLA?... 14 d’octubre de 2007 Fa poc una venerable i respectada senyora del poble em va donar una fotografia d'un setmanari gratuït de la zona per saber què en pensava. La fotografia en concret mostrava un turista en una banyera tota plena de llaunes de beguda (no podria concretar quina, però us ben asseguro que d'aigua no n'eren...) i el peu de foto deia: Turista a Lloret de Mar. La meva emprenyada ha estat monumental. La foto anava emmarcada en un extens article sobre el turisme a Catalunya. I el que m'ha molestat és que en l'article no surt ni una vegada el nom de Lloret ni de cap altra població turística de Catalunya. És més, era un article sobre el turisme des d'un punt de vista merament tècnic i de xifres. Concretament, parlava de les actuacions de la Conselleria de Comerç i Turisme de la Generaliat i dels seus objectius per als pròxims mesos. La meva pregunta és: calia? És necessari reduïr i significar el turisme, no només de Lloret, sinó de tot el nostre país a una foto mostrant un "guiri" en una banyera farcida d'alcohol? Havia de ser precisament una foto suposadament feta a Lloret? No! No havia de ser ni de Lloret ni de cap altre lloc! Flac favor fem al país amb actuacions com aquestes... Això em porta a parlar del que jo anomeno: periodisme de borratxera. És aquell periodisme sensacionalista i groc, tipus Bild o The Sun, sense idees i on prima més la foto espectacular i el peu de lletra "facilón". És aquell periodisme de becaris on davant la falta de compromisos reals i d'objectivitat diàfana s'opta per anar al reportatge lleuger tipus: anar al peatge de Martorell (quan 18

hi ha operacions sortida), preguntar a la gent si fa calor (en ple juliol) o anar a poblacions de la costa a buscar el típic reportatge nocturn on primen les cerveses i l'olor a Delial. Què fàcil! Fins i tot el meu nebot de 8 anys és capaç de fer una cosa així. Una pena. -Jahc-

LA "RATJADA" VARADA 18 de desembre de 2007 Ratjada o rajada és el nom de diversos peixos de cos en forma de disc, cua prima i aleta caudal reduïda que habita en fons sorrencs a prop de la costa. Aquest peix ha servit d’esquer per donar nom a dos capítols d’una sèrie que TV3 coprodueix amb l’empresa Alter Ego Films. En una arriscada aposta, alguns paratges de Lloret seran escenari del rodatge d’una pel•lícula d’intriga i crims. La rajada ja ha estat varada des de les nostres platges iniciant el seu ignot periple. Ara bé, de quin tipus de rajada serem dipositaris? Serà la rajada blanca o cardaire, la rajada estrellada o grisol, la rajada de miralls o de taques, la rajada jaspiada o peluda, la rajada punxosa o clavellada, la rajada vestida o menjamoixines...? A hores d’ara és una incògnita. Si fos la cardaire, valdria la barroera analogia amb una prolixa activitat sexual? O es podria interpretar que ens cardaran o ens fotran? Be, deixem-ho córrer. A La Ratjada, un ex-convicte retorna al poble amb la dèria de demostrar la seva innocència. És un leif motif similar a La senda tenebrosa (1947), La luz brilló dos veces (1951) i La ciutat del pecat (Sin City, 2005), que són un petit mostrari d’un ample ventall de pel•lícules del gènere negre. Caldrà tenir més fetge que una rajada, és a dir, estar tranquil i no perdre la calma per empassar-se un argument tan tronat. Això si, en una hàbil operació de participació ciutadana, podrem contemplar a persones del poble entre els figurants i alguns actors secundaris, seleccionades a través d’un càsting.Ja hi haurà ocasió, quan s’estreni, d’entrar en detalls. Amb tot, la sinopsi no augura bones perspectives per la imatge de Lloret. El punt de partida és un seguit de macabres i aberrants assassinats que commocionen tothom. Com perquè els turistes agafin les maletes i surtin corrent o es repensin passar les vacances a la nostra vila. Ja se sap que hi ha moltes persones susceptibles que confonen la ficció amb la realitat. Sort en tindrem que serà difícil identificar Lloret amb un poble de pescadors dotat d’un esplendorós port de pesca quan només existeix un minúscul port esportiu a Canyelles i els pescadors es poden comptar amb els dits d’una mà. Certament que els personatges relacionats amb l’oci nocturn donaran molt de joc. Però, segurament pel gremi d’espectacles es convertirà en una desagradable sorpresa l’activitat mafiosa que es desenvolupa en un local de cites, drogues i prostitució. I si a l’amanida s’hi afegeix un carregament de coca, doncs, com més sucre, més dolç. A més a més, la trama inclou històries de baixes passions, traïcions, desenganys amorosos, odis i temors que poden ferir la sensibilitat de l’espectador. Res a veure amb Un rayo de luz, traduïda com una rajada de llum, la primera pel•lícula de la Marisol, a principis dels anys seixanta, lacrimògena i apocada, que vessava a dolls bons sentiments. Per tant, no viatjarem en el túnel del temps sinó que trobarem mar de fons amb ventades d’una violència esfereïdora. Ai, ai, ai! En sortirem escaldats i rebrem una bona rajada de cops? Tant de bo m’equivoqui i l’èxit acompanyi la sèrie que portarà la vila a les primeres pàgines dels diaris i a les pantalles de la televisió. En fi, que sigui una rajada de sol, com cantaven allà pels setanta Los Diablos: Un rayo de sol, oh, oh, oh, me trajo tu amor... Sha la la la la, oh, oh, oh... Una ullada del sol que surti enmig les boires i, per una escletxa, il•lumini el poble sencer. Si no és així, la sèrie es pot convertir en una vacil•lada d’espant. Potser, amb tants afanys, l’haurem cagat! -Carles Arbó i Blanch FONT:DIARI DE GIRONA

Som un poble? Som una ciutat? Què som ara? 6 de gener de 2008 Segons dades facilitades pel propi Ajuntament, Lloret disposa de 38.040 persones empadronades, de les quals el 39,37% són estrangers originaris de poc més d’un centenar de països. Tot un salt quantitatiu per un territori que suma 48,7 km2 . Es calcula que cada any augmenta en més de 3.000 persones el seu cens, la immensa majoria immigrants i de continuar aqueta tendència, el 2010 veurem que Lloret de Mar tindrà una població propera als 50.000 habitants i un percentatge major d’immigrants, amb un considerable 55% del total. Aquestes dades són del tot curioses, tenim en compte que la principal activitat de Lloret continua i serà el turisme de sol i platja. Totes les discussions, debats i reflexions en torn el tema que es fan a principis i finals de temporada contradiuen la realitat de que l’ocupació dintre el sector de l’ hostaleria és notable. A això, s’ha d’afegir la vitalitat del sector constructiu dels últims cincs anys, avui en clar retrocés i que alterarà el padró els propers mesos. Si la crisi del cicle econòmic és breu – dos anys -, les xifres s’estancaran, per posteriorment notar un augment que, de ben segur, considerarem espectacular. LLORET, CAPAÇ DE TRANSFORMAR-SE Aquest va ser el lema d’una campanya institucional creada pel mandat socialista a mitjans dels 90. Quinze anys després, s’ha complit amb escreix. Tot fent una ullada a les taules estadístiques (taula 1), el canvi radical que va sofrir la població amb l’arribada del turisme a partir de la dècada dels 60, amb l’entrada de nouvinguts i desaparició progressiva de la pesca i l’agricultura i consolidació de Lloret com a model turístic, s’accentua encara més vint anys després (1986-1991) Tot i això, aquestes dades s’anaven quedant petites a l’entrada del nou mil•lenni (taula 2) i en especial els darrers quatre anys.

LA CONSTRUCCIÓ I ELS SECTORS AUXILIARS I NO PAS EL TURISME, EL QUE HA AJUDAT HA CREAR AQUEST INCREMENT POBLACIONAL

Aquesta afluència de persones nouvingudes, ja no tan sols s’explica per les favorables condicions de treball i residència, sinó perquè ha sigut la construcció i els sectors auxiliars i no pas el turisme, el que ha ajudat ha crear aquest increment poblacional. Un altre factor, més important encara, és la fecunditat que ha ajudat a superar la mitjana de naixements del poble ( +/- 230 nadons pel període 1975-2000) fins a situar-se en els 300 (període 2001-2005). SOM UNA CIUTAT? SOM UN POBLE? QUÈ SOM ARA? Aquestes són les preguntes bàsiques que ens fem quan sortim al carrer. Lloret és més urbanitzat i més poblat. Els barris no presenten un continuum de població com ho tenien fa 10 anys. Disposen de una segregació invisible que els fa tenir una personalitat definida per la gent que hi habita i els serveis que tenen o deixen de tenir. La barreja de cultures és fa evident i tots tenen un lloc aquí. Ara la qüestió rau en quin model de ciutat vol l’Ajuntament, present i futur, i com fer una 20

integració sostenible, harmoniosa i igualitària entre la diversitat de la població i el territori. -Vicenç Llavero-

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?... 29 de gener de 2008 La sensació d'inseguretat ciutadana s'encomana com la grip i una vacuna no sempre evita arreplegar un refredat si hi ha veus que sembren alarma social. Per aquest motiu, s'ha de manejar curosament la informació per part dels responsables polítics, sindicats policials i periodistes. Recordar-ho és oportú perquè l'estiu passat el col·lectiu de la Policia Local de Lloret va repartir un manifest per denunciar la manca d'agents. Es comparava els 76 policies de l'any 1993, a raó de 4,67 policies per 1.000 habitants, amb els 86 del 2006, baixant al 2,63. Examinem els motius que nodrien la modèlica inquietud i la inaudita forma de protesta. Primer de tot, una doble observació: la ràtio recomanada per la Unió Europea és de 1,5 agents per cada 1.000 habitants i la comparació entre els anys 1993 i 2006 s'ha de fer amb cautela. El 1993, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil estaven sota mínims i els Mossos encara no s'havien desplegat. Els Ajuntaments, atents a la pressió veïnal, feia anys que havien optat per ampliar les plantilles. Segons dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, l'any 1993, Lloret figurava en segon lloc, després de Salou amb un 4,7, al rànquing de municipis semblants. L'any 2006, apareix en tercer lloc, per dessota de Calafell (3,31) i Salou (2,93). A tots, baixen les ràtios. També en altres municipis turístics com Castell-Platja d'Aro (d'un 6,83 a un 3,28) i Roses (d'un 3,24 a un 2,04). Aquest descens es degut a que els Mossos han anat assumint bona part de les funcions d'altres cossos policials. És veritat que, pel ciutadà, no importa l'uniforme davant d'un delicte; però els policies locals saben que els pertoca actuar a instància o en auxili dels Mossos, excepte en casos de flagrant delicte que, evidentment, es multipliquen si només patrulla la Policia Local. No es voldran cobrir uns serveis desatesos per manca d'efectius dels Mossos? En segon lloc s'ha de meditar si cal dimensionar la plantilla en funció d'una població que es multiplica per cinc al punt àlgid de l'estiu. Qualsevol empresari respondria que seria malbaratar recursos mantenir personal tot l'any per atendre les necessitats d'uns dies punters. Més lògic seria buscar reforços dels Mossos o policies d'altres Ajuntaments. Amb tot, és innegable que, a Lloret, s'ha de donar servei a l'augment de la població censada (de 16.274 el 1993 a 32.700 el 2006). I s'hi pot afegir la població estacional en termes d'equivalència anual (ETCA) estimada en unes 30.000, en total 62.700 persones. Doncs bé, amb 86 policies, Lloret s'equipara a municipis com Granollers (58.904), Castelldefels (58.503) i Rubí (70.248). Per tant, és discutible prendre com a referència la ràtio de 1993 que enguany suposaria 144 policies (els mateixos de Reus amb 102.128 habitants). Probablement aquella ràtio respongués a una impetuosa elecció davant la incertesa del desplegament dels Mossos i la inoperància de la Policia Nacional. En tercer lloc, una constatació sobre la quantia de Mossos. L'any 2000 n'hi havia, a la comarca de la Selva, 1,91 per cada 1.000 habitants i l'any 2005 la ràtio era de 1,52, un 20% menys. És raonable una proporció tan baixa? És lògica aquesta disminució? Per últim, hi ha el compromís de l'Ajuntament d'ampliar la plantilla fins a 100 agents, 10 al 2008 i els altres quatre l'any proper (Manresa en té 102, amb 71.831 habitants). Tant de bo els Mossos també augmentessin a 100 de forma permanent. Però, a més del nombre, és important millorar l'eficàcia i la coordinació. I tots contents? No ho sé, no ho sé. Potser alguns pensen que Lloret és com Chicago als anys trenta. Aleshores, a més dels 100 agents locals i dels 100 mossos, caldrà un Elliot Ness i els seus intocables. 21

-Carles Arbó i BlanchFont:Diari de Girona

VOLEM BISBES CATALANS... 7 de febrer de 2008

-Els bisbes s'han d'obrir...Els bisbes han tornat a parlar. No tenen prou amb la Cope per alienar a una part dels ciutadans que ara es despengen amb notetes recomanant el vot cap a aquells partits afins a la seva ideologia: més que partits en plural hauríem de parlar d'un en singular, el PP. I fins a cert punt puc entendre dintre del seu pensament retrògrad i atàvic- que parlin i defensin les seves idees quant a l'eutanàsia, l'avortament, o la prohibició d'utilitzar el preservatiu en les relacions sexuals (saben què està passant a Àfrica?), però d'això a volguer influir en temes merament socials i polítics en un estat laic hi ha una gran diferència. Poden condemnar el terrorisme, com qualsevol ciutadà civilitzat, només faltaria! Però no poden manifestar si un govern ha de negociar o no amb els que agafen les armes, ja això pertany al terreny de la política i d'altres estaments socials. Ara, com no, manifesten que se'ls ha malinterpretat i que no era la seva intenció intentar influir la gent a l'hora de votar i acaben, com sempre, parlant de la fe i del catecisme. I sempre han fet el mateix, però aquest escut darrere del qual s'amaguen -fe i catecisme- no els va frenar a l'hora de: mirar amb tibiesa l'holocaust jueu sota el domini nazi amb Píus XII, la ràpida felicitació de Píus XI a Franco acabada la guerra, o l'actuació de l'església durant el franquisme... Més recentment vull recordar el Banco Ambrossiano, amb Marcinkus, Roberto Calvi (penjat sota un pont del Tamesis?) o la gran estima que alguns capellans nordamericans tenen pels més petitons de la casa: dejad que los niños se acerquen a mi... Molts clarobscurs dins un estament que té més de 2000 anys d'història. En aquest sentit, i veient que durant aquest llarg període han sobreviscut, estareu d'acord amb un servidor que han hagut d'anar-se al llit tant amb demòcrates, com dictadors, dirigents corruptes i tota classe d'altres espècimens inclassificables...Potser el que haurien de fer és reflexionar i dirigir-se cap al que han de fer en definitiva: servir les persones. Santa paciència! Ah, i sobre la X a la famosa casella de la declaració de renda podeu fer el que volgueu, jo sí que no vull influir, però jo ja fa temps que ho tinc clar. -Jahc22

BURROS CATALANS... 6 d’abril de 2008 Avui a Lloret hem viscut una simpàtica jornada en que al matí, entre altres actes, ha tingut lloc la tradicional benedicció d'animals. Tots sabem que Sant Antoni Abad és el 17 de gener, però com que aquelles són unes dats molt fredes i concòrren altres factors que no les fan gaire idònies, el Sant se'n fa el càrrec i així ja hem fet costum de celebrar-ho a l'entrar la primavera. L'acte ha estat ben lluït i participatiu amb nombrosos cavalls de les hípiques, tots ben guarnits, cavalls i genets i després han fer els tres toms pel passeig, tirant carmels a tort i a dret. Aquesta tradició dels tres tombs, tot i ser importada de Barcelona, val a dir que també ha passat a incrementar el nostre ventall de tradicions o, al menys, de les nostres costums.També s'han vist a la plaça de l'Església persones que portaven a beneïr tota mena d'animals de companyia: gossos de totes les races, gats, ocells, rèptils. A pesar de l'època eixuta que passem, tots han estat beneïts. Però a allòl que avana: xerrant amb un bon amic lloretenc i de més pès que no pas jo, hem observat que, al final de la desfilada dels cavalls, hi anaven quatre "guarans" o burros catalans, ben bonics i ben guarnits i plens de cintes que, naturalment també han estat beneïts com la resta. Amb el meu amic ha surgit el comentari de la oportunitat que, ara que sembla que desapareixerà de l'escenàri lloretenc el trenet de'n Fuertes "per imperatiu legal", seria un fet simpàtic establir una empresa que es dediqués a passejar els nostres turistes al llom d'uns quants burros catalans. Amb el meu amic ressaltàvem que seria un mitjà i una activitat del tot ecològics, alhora que culturals per fa a l' espècie d'ases de que es tractaria. Fins i tot, hem comentat, es podria establir en el plec de clàusules, que l'empresa adjudicatària es responsabilitzés de la recollida de les deposicions dels animals i de portar-les als recentment inaugurats hortets de Can Ribalaiga (que el meu amic i jo preferim anomenar 'saions') i servíssin per adobar aquells cultius, més quan l'Ajuntament ha establert com a norma que els adobs que s'hi poden emprar només poder ser ecològics. Més no ho podíen pas ésser.... Així ha quedat la cosa i ara em permeto, a través d'aquestes humils línies meves, sotmetre-ho a la consideració del nostre Ajuntament i de tothom que hi vulgui dir la seva. -F.Xavier Rotllan-

CASES D'INDIANS 15 d’abril de 2008 A finals de l'any 1981 l'Ajuntament de Lloret va comprar dues cases d'indians o americans, les cases Garriga, que tanquen per llevant el passeig de les palmeres i que s'oposen en la llunyania a l'edifici de la Casa de la Vila, que l'emmarca per ponent. Ara són la seu del Museu del Mar inaugurat a la primavera de 2007, després d'una profunda remodelació. Segons uns, les obres no van ser gens respectuoses amb la primitiva estructura. Segons altres, l'estat de deteriorament feia impossible preservar la peculiaritat original, molt malmesa per reformes anteriors. Bé, a part de la polèmica, cobrir el pati amb una estructura de vidre per instal•lar una oficina de turisme és un exponent de l'ètica del tant se me'n fot i de l'estètica del mal gust. Però, sia com sia, el Museu del Mar és avui una realitat al marge del seu nom pretensiós, si tenim present que no es dedica a la conservació, difusió i gestió d'uns fons amb l'objectiu de salvaguardar un determinat patrimoni cultural. La restrictiva legislació museística estableix diferències entre un museu, una col•lecció, un centre d'interpretació i un jaciment museïtzat. Per tant, si se l'inclou dins la categoria de museus és que li ha tocat a la loteria. AL MEU PARER, se n'anomeni d'una forma i es qualifiqui d'una altra, és un centre d'interpretació 23

de la història de Lloret. És un equipament cultural que explica la vinculació entre la vila i el mar a partir d'un conjunt de maquetes navals, documents, fotografies i mitjans audiovisuals. La visita és com un viatge que s'inicia amb les imatges d'una relació que es perd en el temps i on Lloret i el mar es miren. Continua amb el comerç de cabotatge per la Mediterrània i les grans aventures dels pilots i navegants. Amb l'aparició del vapor es tanca aquesta etapa perquè els mestres d'aixa i els vaixells de vela ja no poden competir amb la nova tècnica. El recorregut s'acaba amb l'època de la pèrdua de les colònies que suposarà la tornada dels indians, uns amb fortuna i d'altres amb una mà al davant i l'altra al darrere. Si és lloable qualsevol esforç per difondre el passat mariner i és un encert un reguitzell d'activitats programades, no és sinònim d'èxit airejar que des del maig passat fins al març d'aquest any més de tretze mil persones han trepitjat les seves delicades estances. El repte no és rebre com més gent millor sinó ser un referent per als vilatans incloent els originaris d'altres cultures que s'han instal•lat entre nosaltres i també per a un segment dels turistes. De totes maneres, cal tocar de peus a terra sobre l'efecte de trobades i intercanvis culturals. Per una banda, seria absurd pensar que els immigrants assimilaran la cultura marinera de cop i volta després de la visita al museu. Per l'altra, el turisme de sol i platja, encara que perdi pistonada, continua essent el motor fonamental de l'economia del poble. El turisme cultural sempre serà un serrell en l'oferta global i seria una quimera pensar que algun dia pot arribar a ocupar l'espai del turisme d'oci. En un afany desmesurat d'oferir atractius culturals cada poble vol tenir un museu i s'inventa o busca algun reclam diferenciador. Això no és dolent, però té data de caducitat si no va acompanyat d'una visió global de com s'ha de gestionar el patrimoni cultural. El Museu del Mar, per sort, s'integra en l'aposta del Museu Obert de Lloret (MOLL), format per diferents components entre els quals hi han els Jardins de Santa Clotilde, els jaciments ibèrics, el Castell de Sant Joan, la masia de Can Saragossa i el cementiri modernista. És un conjunt amb un futur esperançador més enllà d'efímers localismes. Perquè, en el fons, si adequar un equipament cultural és costós, més ho és mantenir-lo i dotar-lo de continguts, sobretot si fonamenta la seva raó de ser a recrear la història d'un desaparegut poble de pescadors. -Carles ArbóFont: Diari de Girona

SEMBLAR HONRAT 8 de juny de 2008 En tot Ajuntament n’hi ha dos àrees preponderants: Urbanisme i Hisenda. Totes dues marquen la identitat d’un poble o una ciutat més enllà de les seus trets culturals i socials. Els polítics que es fan càrrec d’aquestes carteres han d’assumir des de el principi, que no ho tindran fàcil i que bona part de la seva feina es recolza en el bon fer dels tècnics que son sota la seva responsabilitat. Aquestes qüestions pesen a l’hora de prendre decisions que moltes vegades no son enteses i els maldecaps es succeeixen un darrera l’altre.

En política, no sols has de ser honrat, sinó també semblarho. 24

Això ho deu estar pensant el regidor d’Urbanisme de Lloret, el Sr. Josep Valls. No fa pas gaire, des d’un grup anònim el consideraven poc menys que “xoriço”. La noticia aparegué al diari Avui i prou. Per un altre cantó, el Millor torna atacar amb la mateixa acusació de beneficiar-se d’uns terrenys familiars, recalificats gracies al POUM que passen de convertir-se d’equipaments a terreny residencial. D’un solar pelat a la possibilitat de projectar-hi 88 vivendes. Ho ha fet ara i ho va fer-ho l’any passat. El concepte d’equipaments és ambivalent. Immediatament ve al cap col•legis, centres sanitaris, etcètera, de titularitat pública. Un equipament pot ser privat: un gimnàs, un camp de golf, una escola d’idiomes, una discoteca ... Per que l’Ajuntament convertís els terrenys de la controvèrsia en quelcom d’utilitat i propietat pública hauria de comprar-los, expropiar-los o demanar cessió dels mateixos. Aquí dir “xoriço” a algú és insultar d’una manera gratuïta i més quan, com a única prova, és un retall de diari. Molts redactors de plans urbanístics utilitzen el concepte d’equipament per dir el que no ha de haver-ne. No parlen d’hotels, ni vivendes ni sol industrial. D’aquesta manera tant còmoda es deixa pel futur la possibilitat de crear un pla especial per aquella zona en concret, segons les necessitats futures de la població. I aquest era el cas més típic per fer-lo i no s’ha volgut fer. Per quin motiu? Amb el POUM era suficient? Crec que no.

l’equip de govern actual hauria de fer front a qualsevol sospita i encarar obertament el tema En política, no sols has de ser honrat, sinó també semblar-ho. Examinant les al•legacions al POUM es trobem amb una coincidència entranya. Els terrenys vinculats amb la mare del regidor d’Urbanisme es situen a Poeta Carner número 2. Doncs, bé. Segons dites al•legacions hi ha dues persones que diuen ser propietaris d’aquest solar. A part d’ella, apareix un altre nom. Francesc Xavier Vila Llobet ( el segon cognom coincideix amb el del nostre alcalde per casualitat, suposo). Tots dos van entrar el document l’últim dia per presentar les al•legacions i tot que esta redactat de diferent manera, venen a dir el mateix: no equipaments i sí a vivendes, igual resposta que va obtenir un conegut hoteler de Lloret que té un solar al carrer Marina, pegat a aquest solar de la polèmica ( veieu planes 104 i 105 del document). El Sr. Francesc Xavier Vila Llobet és vicepresident de l’empresa Inbesòs S.A., empresa matriu del Grup Inbesòs. Com podeu veure a la seva plana corporativa, aquestes empreses ens mouen, a través de filials, en els sectors de les immobiliàries i el sector d’oci, en concret, els camps de golf. Camps de golf. La primera pregunta que ens ve al cap es si el Sr. Valls, ferm defensor de l’ampliació del camp de golf de l’Angel i el Sr. Vila Llobet tenen interessos comuns per aquest esport. La resposta es no. Un no, però amb matisos. Si mirem el conveni urbanístic subscrit entre el propietari de Sant Pere del Bosc i l’ Ajuntament, apareix com a copropietari el Sr. Bruno Figueras Costa, totpoderós cap de l’immobiliària Habitat i director del Saló de la Construcció Construmat. Com se sol dir, tots els peixos grossos neden a la 25

mateixa peixera, i tot i que és pura coincidència , això crea dubtes sobre si el tema urbanístic a Lloret, portat des de l’administració municipal, és tant transparent com ha declarat en diverses ocasions el Sr. Crespo i el Sr. Valls.

Les darreres informacions que surten en torn a irregularitats urbanístiques i que passen a Lloret ciutat i no tan sols a les urbanitzacions ( considerades pel Sr. Valls com a tumors en unes declaracions al Punt Diari) fan reflexionar que l’equip de govern actual hauria de fer front a qualsevol sospita i encarar obertament el tema, amb bona demostració de que, no les simples paraules, sinó amb la llei i la normativa aplicable d' urbanisme a la mà, a Lloret no es comet cap infracció urbanística en que l’Ajuntament faci els ulls grossos. Acusant de demagògia als partits de la oposició no es treuran de sobre la sensació de que puguin estar actuant de mala fe i a favor dels seus propis interessos. -Vicenç Llavero-

El castell d´en Plaja 17 de juny de 2008 A les deu de la nit d'un dilluns de maig, passejant per la plaça de la Vila, se m'acosta un individu de barba i pell colrada pel sol, samarreta de coloraines i texans atrotinats. L'acompanyen dues noies i un noi, tots a prop de la trentena. Són francesos de Lió i el barbut és un guia turístic que xampurreja el castellà. Assenyala l'edifici bastit per l'arquitecte Felix d'Azua i pregunten si és la Maison de la Ville. Correcte. Seguidament m'interroguen pel significat de la bandera i l'escut. S'afanyen a comentar que tenen per costum interessar-se per la toponímia dels llocs que visiten. Els explico mig en francès, mig en català que el nom de Lloret ve del llatí Loredo que significa lloredar o lloc ple de llorers. Per ensucrar la conversa afegeixo la llegenda d'Apol·lo i Dafne. La nimfa rebutja les propostes del Déu que la persegueix i quan està a punt d'atrapar-la, suplica al seu pare Peneu que la salvi. És transformada en llorer i Apol·lo decideix que, si no pot aconseguir-la, la venerarà com un arbre sagrat. No semblen gaire entusiasmats i pregunten si el poble adora el llorer. Bé, tant com això, no. Ni tampoc els vilatans ens adormim sobre els llorers. M'expliquen que durant la tarda han rondat per l'entorn del Castell d'en Plaja, situat al final de la platja de Sa Caleta, sense aconseguir visitar-lo a l'estar tancat i barrat. Els esclareixo que, en realitat, és una casa-castell, un capritx de l'industrial gironí Narcís Plaja. El projecte, de l'any 1935, fou obra de l'arquitecte Isidor Bosch. Les obres, però, varen acabar als anys quaranta, envoltades de polèmica per l'apropiació particular d'un paratge singular. Amb tot, la seva imatge s'ha convertit en un dels símbols del poble reproduït en postals malgrat que és una imitació dels castells medievals. També recalco que no és propietat de la "municipalité" sinó dels hereus d'aquell fabricant de galetes. Callo el desig, suposo que compartit per la majoria 26

dels lloretencs, que el castell d'en Plaja sia el castell de Lloret. Així ho expressava l'ex-regidor socialista Vicenç Llavero el dia dels innocents de l'any passat quan anunciava en una web la compra del monument per una picossada amb la intenció de convertir-lo en un pol d'atracció turística i cultural. Era una innocentada, és clar. Ara bé, en comptes d'esquitxar calés, millor una donació a canvi del manteniment i conservació, com van fer els propietaris dels Jardins de Santa Clotilde. SENSE FER PARTÍCIPS D'AQUESTES disquisicions als turistes, el cert és que no entenen que el monument no sia públic. També s'han quedat bocabadats perquè es pensaven que tenia segles d'història. És una llàstima. Baixen dels núvols. En compensació al desencís provocat per la revelació els proposo que l'endemà facin una excursió pels camins de ronda vora el mar. Fan que no amb el cap. No tenen temps. Demà el seu itinerari serà el Museu Dalí de Figueres i les ruïnes d'Empúries. Avui han de tornar a Barcelona que és on s'hostatgen. Han vingut a Lloret atrets per les seves famoses nits de disbauxa discotequera. Els plantejo si no seria millor al revés: allotjar-se a Lloret i fer excursions a Barcelona i a Figueres. "Pas du tout!" Barcelona és la capital. En fi, res a fer. Per ells, Lloret no és parada i fonda. Quan confesso la meva sorpresa em responen tots tres alhora que no té res estrany. I a rengló seguit s'esplaien parlant que al seu periple cultural hi afegeixen el gaudi d'una estona de garbuix en una pista de ball al so de la música més estrident. Somio despert? És creïble que el motiu de les seves vacances sia la cultura i una nit de discoteques sia el complement? Si és així, aquests francesos de Lió són un filó! -Carles ArbóFont:Diari de Girona

HISTÒRIA PRÒPIA... 22 de juliol de 2008

La Lletraborda ha pogut aconseguir un programa original de festes de Santa Cristina de l'any 1914. Aleshores el gruix de la festa anava des del dia 22 fins el 26 de juliol. El que farem durant els pròxims dies és anar escrivint quins actes festius es duien a terme aquests dies en paral.lel al dia d'avui.

SANTA CRISTINA/ 22 de juliol de 1914 Actes previstos: "Festa eucarística i repartiment d'almoina als pobres de la vila. -Solemne col.locació de la bandera catalana al balcó de la Casa de la Vila. -A la tarda: Recepció d'Autoritats i benedicció de l'Exposició d'ornaments sagrats donats per les senyores de la localitat. -Sardanes per l'orquestra La Principal, d'Arbúcies". Durant les nits dels dies 23,24, 25 i 26, lluiràn esplèndides lluminaries a càrrec de la casa Casulleras i Carvi, S. en C., successors de Lazzoli. -La ComissióAixò és el que es va fer per festa major tal dia com avui, però d'ara fa 94 anys...

A QUI TEM L'AJUNTAMENT? 11 d’agost de 2008

“El desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment” és una dura sentència que des de l’Administració Pública s’aplica sense cap tipus de contemplació. Però, el ciutadà, o en llenguatge tècnic l’administrat, molt sovint, no en sap de totes les normes, reglamentacions, supòsits legals i ordenances que el poden afectar a ell o a les seves activitats personals i professionals. El sentit comú i una llei o norma no són sinònims. El dret individual pot ser sotmès a la necessitat pública – un exemple clar, les expropiacions forçoses –. Els canvis normatius com ara la Llei del Tabac poden fer perdre diners als empresaris i a la vegada ser objectes de greus sancions econòmics si no respecten els terminis d’aplicació. 28

En aquest context, pot resultar insuficient el OIAC, el programa CONSENSUS ( com es fa un maleït certificat digital?) el regidor del departament corresponent i el mateix alcalde, i fins i tot massa tard per que contesti el Síndic de Greuges de Catalunya quan un ciutadà de Lloret rep una notificació municipal amb caràcter d’apremi que l’obligui, per activa o per passiva, a fer quelcom que consideri vulnera els seus drets. Pedagogia municipal, espais de participació ciutadana i bona informació als vilatans són elements que farien que un síndic de greuges local no tingués raó de ser-hi a Lloret. Però la realitat és molt diferent. Per començar, no hi ha espais de participació en que es debati quin model de barri, de ciutat i de turisme volem els que paguem impostos a Lloret. Els mitjans de comunicació d’àmbit local no recullen les taules rodones o les tertúlies que n’havia fa uns anys; l’Agenda XXI ha estat desactivada per no interferir en el POUM; les comissions de cultura, festes i altres ha deixat de ser convocades... La normativa sobre les mostres comercials indica una nul•la voluntat de fer coparticipar els comerciants. El Pla Local de Seguretat Viaria ha de comptar amb una mínima participació ciutadana tal i com recomana la Generalitat. L’elaboració del POUM al 2005 va passar quasi dissimuladament, gràcies al poc interès que van manifestar el consistori en que Lloret pogués conèixer els pro i contres de les propostes... El ciutadà que vol participar de manera activa a les decisions que pertoquen al poble ha de trobar una via per deixar-se sentir i no esperar cada 4 anys per votar. Així que quan al passat ple no prosperava la moció que demanava un síndic de greuges per a Lloret tenia la sensació que havien perdut una oportunitat de que l’Administració Local s’humanitzés i fos més sensible a les nostres cuites administratives. N’hi ha que s’escuda en l’anonimat quan opina de l’Ajuntament per por. La pregunta que es podem fer és a qui tem realment l’Ajuntament. -Vicenç Llavero-

EXPEDIENT X: L'HOME APUNYALAT QUE NO PATIA FERIDES D'ARMA BLANCA 19 d’agost de 2008

Mira que en Mulder i la Scully s´ho passarien bé amb el cas de l´home apunyalat que no en tenia cap ferida dárma blanca. Amb El Diari de Girona a la mà, a la seva edició dominical i en portada apareixia "Un home és apunyalat durant la nit al costat de la plaça de lÁjuntament de Lloret de Mar. Va ser evacuat a l´hospital amb ferides al braç i l'abdomen". I Catalunya Informació, en el seu repàs de les noticies de les capçaleres dels diaris catalans ressaltava aquesta informació. Informació? Lárticle es fa amb conjectures no amb fets comprovats i contrastats, i per l'hora, poc abans del tancament de l'edició i des de la redacció del diari i no sembla que a peu de carrer. Dels comentaris a l'article es desprenen dues coses: primer, que el Sr. Josep Lluís Major deia la veritat sobre els fets i segona, el tòpic i la mala llet una constant quan apareix el nom de Lloret de Mar en relació amb els incidents de qualsevol mena. Els agents de la sèrie televisiva poden dormir tranquils. La veritat és allà fora. I s'ha convertit en un article, signat amb noms i cognoms, en que relata la versió dels fets tal i com havia succeït. No és la primera vegada que l'interès per informar passa per davant de l'exactitud de l'informació. Comunicar i informar són dues coses distintes. I cada diari - i els seus redactors- hauria de saber on és aquesta diferenciació. Obrant d'aquesta manera s'ha fet mal el nom de Lloret - ja són masses galtades aquest estiu- i si vendre diaris a qualsevol preu és això, haurien de repensar entre tots què és el que passa als mitjans de comunicació actuals. Sobre aquest cas, força comú a la premsa, unes consideracions del defensor del lector de El País, Sr. José Miguel Larraya: "El uso de fuentes anónimas, o vagamente identificadas, se ha convertido en un recurso habitual en los medios de comunicación que, por su abuso, restan credibilidad a las informaciones. A veces se emplean en informaciones políticas y el lector no sabe quién opina, si la fuente o el periodista; cuando dan datos, y no se contrastan por el periodista, peor. El periodista y el medio de comunicación que publican esos datos, o esos hechos que luego se demuestran falsos, no tienen justificación alguna para su conducta. Salvo reconocer, con humildad, el error." 30

P.D. Sóc una mica dur amb El Diari de Girona, ho reconec. Però això no treu que m'agradi la cobertura de les noticies importants de Lloret que fa aquest diari, fins i tot, aquelles que silencien els mitjans locals dominats per l'Ajuntament, i la feina engrescadora de professionals joves en mantenir en peu un medi imprès. Precisament per què m'agrada aquest diari, vull i desitjo que actuï amb tota professionalitat. - Vicenç Llavero-

TURISME DE PET I PORRÓ ( I ) 24 d’agost de 2008

Font: El País, 17 d'agost de 2008

No fa pas gaire, en Victor Llasera en la seva posició com alcalde accidental, feia unes declaracions a RAC-1 sobre el turisme que en tenim - o ens toca tenir- en el sentit que "conviuen" els turistes que venen de festa i a la platja amb els que venen per la cultura i l'esport. Opino que no hem de parlar de convivència en sentit estricte sinó que coexisteixen, com el turisme familiar, d'una manera forçosa els mesos centrals de l'estiu. Son diferents maneres d'entendre el fet de realitzar una estada de vacances que segons les enquestes son curtes i deixen menys calés, tot i que l'afluència de gent augmenta quan es comptabilitza a finals d'any. El nostre model de sol i platja s'ha esgotat. Son les mateixes declaracions que portem sentint des de fa uns 20 anys per part de les administracions i els organismes corporatius. Som una destinació madura, una cantarella que apareix en cada informe sobre turisme a Catalunya i la Costa Brava. Som un mal exemple d'urbanisme salvatge i turisme desmesurat és el dit acusador de cada dia de cada estiu als mitjans de comunicació des de temps remots. A dintre de casa ens queixem del tipus de turisme que ens arriba a l'estiu: sorollós, incívic, míser i problemàtic, buscant culpables de la situació a tort i a dret i al final, rebem tots. Ja ho diu la dita: a l'esquena de l'ase tot son cops. Hem acabat en un punt en què no sabem si la gent que ens visita ha creat l'oferta hotelera i comercial que en tenim o ha sigut a l'inrevés: hem propiciat l'arribada d'un monstre, el nostre Leviathan particular, que ens ha portat per la senda endimoniada de no saber en 31

quin poble estem. El resultat és un fabulós i meravellós turisme de pet i porró. Si posem a una balança els guanys que ens deixa aquest determinat turisme, per una banda i la despesa pública que suposa ser una ciutat capdavantera en turisme de tot l'estat, en una altra, veuríem la descompensació: tenim que patir una disminució de la qualitat de vida com a ciutadans per oferir serveis públics -seguretat, platges, sanitat, transport, neteja viària...- que provenen dels nostres impostos per què tinguem uns minsos guanys any darrera any. Seria l'equivalent d'arreglar l'habitació de convidats de casa nostra per allotjar una colla de ximpanzés etílics pensant que es comportaran com a persones. I com a mostra, les paraules del senyor de la foto: ha vingut a Lloret buscant "dones, sol i drogues". Com deia un amic, la paradoxa es dona quan aquest senyor marxi després de pasar-ho d'allò més bé i que tornarà a Lloret quan sigui pare de família anys després. És la ironia que té això de la fidelització del client. Llavors ... què en fem de tot plegat? -Vicenç Llavero-

TURISME DE PET I PORRÓ (i 2) 27 d’agost de 2008

Foto: www.maskworld.com

"Estan farts des de fa temps del que ells anomenen el turista barat, inculte i molest que es comporta de manera grollera, irrespectuosa i arrogant.(...) "Benvolgut visitant --comença l'escrit, que ja està penjat en diverses parades de flors i d'animals situades a la part central--. Aquesta és una ciutat on treballa i viu gent, no un parc temàtic. Hi ha comerços a la Rambla que tenen 150 anys d'història. Abans que arribéssiu, érem molt feliços. Si us plau, demostreu una mica de respecte per la ciutat i els seus habitants. Gràcies". Font: El Periodico de Catalunya

Aquesta queixa, convertida en cartellet, és de les paredes de la Rambla, però la podem subscriure moltes ciutats turístiques de Catalunya. La democratització del turisme, o millor dit, (la espantosa etiqueta) de turisme de masses unit als canvis en la manera de viatjar (arribar i moldre, apurant l'estada al màxim amb menys calés possibles gràcies a la disminució de preus de transport i hostalatge) ha creat un model de turista fast food en plena cultura de "usar i tirar", amb nul interès pel lloc que visita. i totes les destinacions vacacionals tradicionals ho noten i no troben estratègies eficaces a curt termini per solucionar-ho. Menys quantitat i més qualitat? Podem recuperar la identitat, la nostra natural disposició pels nostres hostes per que sigui un bon reclam turístic? I parlem de TURISME com a persones que viatgen per plaer i gaudeixen del lloc triat. Quan es parla de Lloret de Mar s'oblida -o ens oblidem, per què no dir-ho- que cal diferenciar entre la vila pròpiament dita (ciutat mil·lenaria, catalana, de la gironina comarca de La Selva, amb 40.000 habitants, cosmopolita i oberta, etc) de la marca turística anomenada Lloret de Mar (com a 33

destinació de sol i platja, esbojarrament, ambient nocturn, massificació, hotels a dojo, apartaments il·legals, etc) Són dos etiquetes que no es deurien confondre però que la premsa i l'opinió pública s'entossudeix en fer-ho mal que ens pesi a tots els que estimem Lloret de Mar, la nostra ciutat. Un adjectiu pejoratiu i que admet moltes connotacions negatives és lloretització (veieu exemples aquí i aquesta altre). Per uns aquest "procés" fa referència a l'urbanisme desaforat i altres entroncant amb la desgraciada etiqueta que la ex consellera Tura va titllar de "turisme de borratxera"al comportament de cert tipus de turisme les nits d'estiu lloretenques. Tot i això, una cosa va amb l'altra, i acabem tenint entre nosaltres aquesta mena de turisme de pet i porró que només fa que perpetuar el tòpic sobre la població. Treure's de sobre una mala fama costa més que guanyar-se una de bona. Quants anys necessitem per canviar el "xip"? Cóm desactivar aquesta imatge negativa? Entonem el mea culpa abans de fer quelcom per remeiar-ho? Busquem múltiples culpables que sempre s'acusen entre si mateixos? Portem tot aquest segle buscant com canviar la situació, tant des de l'ajuntament com el sector privat. El primer pel bé de tots; el segon pel bé de les seves butxaques i alguns obrant d'esquena als interessos generals del poble. I no és així. La marca turística que anomenem Lloret de Mar ha de tenir una imatge pròpia, sòlida i ben configurada, adaptada al client potencial, segmentant la oferta i ampliar-la per poder competir amb altres destinacions com Croàcia o Tunisià. Ser diferenciadors i completar "el sol i platja" amb propostes de turisme de ciutat cultural (ampliar el MOLL amb un Aquarium que reflexi la biodiversitat marina de la Costa Brava), turisme rural (Sant Pere del Bosc, parador nacional?), turisme gastronòmic (segur que tenim alguna especialitat culinària exclusiva de Lloret), turisme de congressos, turisme de festivals (si volem atraure el turisme familiar, una Fira de Titelles)... les idees són sobre la taula però es necessita que hagi la voluntat política per aplegar gremis, entitats i ciutadans per esbrinar quin model de ciutat volem i quina marca turística volem potenciar. -Vicenç LlaveroArticle recomanat: Etologia del turista per Juan Sobesano

LLORET, EN DEFINITIVA... 31 d’agost de 2008 Com a lloretenc de naixement i com a gracienc de residència per causa de la feina en toca tractar la desafortunada pancarta “Vila de Gràcia is not Lloret” que es va exhibir a la barcelonina plaça de Rius i Taulet durant la lectura del pregó que obria la festa major de Gràcia. Vol dir això que hi ha graciencs que coneixen Lloret. Vol dir també el seu desconeixement del problema dels aldarulls amb la deguda amplitud. Compartim amb Gràcia diverses coses: a Lloret patim el problema del xivarri cada estiu i a Gràcia també a cada Festa Major… i més dies. Ni ells ni nosaltres, tot i els esforços d’ambdúes Vil.les, ens en hem sabut surtir prou bé fins ara , però el que no farem mai a Lloret és penjar cap pancarta que digui “Lloret is not Gràcia”, precisament perquè sabem que el problema és de massificació i d’afluència de persones de tota mena que venen d’altres indrets just amb el propòsit de fer merder. La prova és que a Gràcia van patir dues nits de greus aldarulls que, com vam veure a la premsa i a la tele, van motivar importants desplegaments dels mossos d’esquadra anti-avalots, crema de contenidors, destrossa dels decorats dels carrers, del mobiliari 34

urbà, arrencament de semàfors i altres problemes que a Lloret, per ara (i toquem ferro!), encara no hem arribat a tant. Una altra aspecte que compartim és la devovió per la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la dita Vila i que a Lloret venerem a l’ermita de Sant Pere del Bosch. També els que provenen de la localitat sevillana de Carmona comparteixen aquesta advocació mariana i li tenen dedicat un altar a la gracienca parròquia dels “Josepets”, a la Plaça de Lesseps, que és la més antiga de Gràcia i la que va donar nom a aquella Vila, que fou municipi independent de Barcelona fins fa una mica més d’un segle. Parlem ara, si us sembla bé, de com tracta la premsa els aldarulls i fets violents que passen a Lloret i que sembla que ens dona fanta fama arreu fins a posar-nos com a exemple i paradigma del xivarri discotequer i la disbauxa generalitzada. Parlem també de com gestionem des de Lloret la informació dels fets que esdevenen, siguin bons o dolents. Dir la veritat “fa mal”…?. Personalment crec que quan passa una noticia luctuosa o una de greu, s’ha de dir, s’ha d’explicar tota la veritat i mai, mai, s’ha de mentir, ni que sigui per un fi de bé. La mentida i el bé no tenen res a veure ! Respectant opinions contràries, jo crec que no és cert que els diaris només parlin de Lloret per referir-ne desgràcies. Els mitjans de comunicació cubreixen la majoria d’actes que es desenvolupen a casa nostra, com ara exposicions, concursos, festes i altres esdeveniments. Un exemple extrem és que no fa gaire van cubrir la inauguració d’un tram de vorera que s’havia refet perquè no hi caigués tanta gent, la inauguració dels hortets de can Ribalaiga, proves esportives, la majoria d’actes de la Festa Major, etc. El que passa és que ens semblen normals unes noticies i ens dolen unes altres, però “el dolor” l’hem d’encaminar al fet que succeeixin, no que es publiquin. També és cert que, a vegades, hi ha mitjans que semblen un xic aus carronyaires quan donen les noticies. En el cas de la mort del de Terrassa a l’altra banda de la Riera, per exemple, un destacat mitjà deia que s’havia trobat un cadáver enmig d’un carrer cèntric de la Vila, com si anéssim pels carrers de Lloret mirant de no ensompegar amb els morts que hi trobem….. Altres medis, més humils però que en aquest cas van actuar amb més professionalitat i rigor, treien fins i tot la foto del carreró on havien passat els fets i l’endemà el retrat-robot de la persona que busca la policia. De ovelles negres i d’actuacions desafortunades n’hi ha a totes les professions, per desgràcia. “La veritat tus farà lliures,” va dir Jesús als seus deixebles i el poble, inclós el de Lloret, té dret a aquesta vessant de llibertat. La Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució de l’estat proclamen com a drets fonamentals (és a dir, amb el mateix rang que el dret a la vida, a la llibertat d’opinió, a la inviolabilitat del domicili, a la igualtat davant la llei, els drets a donar i rebre informació veraç i a la llibertat de premsa. És lògic doncs que, en règims dictatorials i gens democràtics, s’estableixin limitacions, censures, o inclús la supressió d’aquests drets, “pel bé del poblé”. Personatges com el ministre de propaganda nazi Goëbbels, el franquista d’informació i turisme Fraga Iribarne en són testimonis de la nostra història més recent. La cosa no acaba aquí: instaurades les democràcies, es proclama als quatre vents la llibertat d’informació i de premsa, es suprimiexen legalment totes les formes de censura, però….. com que a vegades surten noticies que podrien “esvalotar” el personal, s’encomana als propis mitjans que ells mateixos estableixin un sistema “d’autoregulació”, de manera que el propi mitjà decidirà en cada cas si dóna una noticia i com la dóna. Tot perfecte, però com tantes coses a la vida, el sistema també té els seus forats o degotalls: la majoria de mitjans estan lligats a un grup empresarial i a uns personatges, alguns dels quals ara ens venen a la ment a tots. A la vegada, aquests personatges i “lobbyes” empresarials solen haver contret matrimoni de conveniència amb determinada opció política i, és clar, li deuen lleialtat eterna. Així parlem com la cosa més normal, de “premsa de dretes”, d’”esquerres”, “vinculada o propera a….”, etc. La llibertat es desplaça del professional periodista assalariat a la direcció del medi i d’aquest al seu empresari, de manera que la “puresa total” de la tasca informativa passa a ser una utopia que és abastable només parcialment i ocasional. Quantes vegades no sentim i diem “sembla mentida que precisament aquest diari tregui això…!” Un altra aturador o filtre de la veritat solen ser els anomenats “Serveis de Premsa” o “Serveis d’Informació”, “… de Comunicació”, etc.. Avui dia ja és pràctica habitual que les grans empreses i els estaments oficials tinguin instaurats aquests “Serveis” que, en el cas de les administracións 35

públiques, paguem entre tots amb els nostres impostos, per tal que obtinguin i ens transmetin la informació de les coses importants que passen dins el seu àmbit. . El que succeeix a vegades és que, qui mana, pateix i sovint sucumbeix a la temptació d’utilitzar el Servei d’Informació per a ell, per informar-se ell i prou o, al menys, prioritàriament. Si procedeix, ja es decidirà què és el que s’esbomba a la premsa i de quina manera i quines altres noticies no es publiquen i, per això, es recòrre a negar-les simplement i fins i tot a titllar gairebé de traïdor a tot aquell que insisteixi en que s’ha de saber la veritat i tota la veritat. Ens diuen que és pel nostre bé i que si s’arrivés a saber, aquella noticia “faria mal”. (Això ho dic referint-me a TOTS els partits i tendències polítiques i ideològiques i a CAP de manera personal ni individual). Però qui diantres els ha donat a ells el patrimoni exclussiu de saber la veritat de les coses i, més encara, de privar-ne als altres? !. En el pecat moltes vegades troben la seva pròpia penitència: s’acaba saben tot i, a més a més, que se’ns ha intentat amagar o mentir. Pensem que en el món globalitzat actual i amb Internet a l’abast és difícil amagar cap notícia, de manera que els mitjans i molts ciutadans contrastem la versió local de la noticia amb la que en dona la premsa internacional (Tots recordem, entre altres fets més o menys propers, el cas de les bombes als trens de Madrid del 11-S, el tractament informatiu que se’n feia a Espanya i el que deien paral.lelament els mitjans extrangers…) . Per tenir més o menys domesticada determinada premsa, sovint es recòrre a regular adequadament l’aixeta de les subvencions, la contractació de anuncis cars i la concessió d’exclussives, de manera més o menys encoberta. En el nostre estimat Lloret recentment hem patit un mós de tot això amb el famós “cas Federica”. Penso i desitjo sincerament que el desgraciat succés, juntament amb la mort d’un de Terrassa als cap de pocs dies en circumstàncies no gens clares marcaran un abans i un després en el tarannà de la política informativa de Lloret. No sé si existeix o no, però penso que s’hauria d’el.laborar un protocol d’actuacions per quan es donin circumstàncies com aquestes. Quan dic el.laborar un protocol no m’estic referint a un paperot per auto-felicitar-nos el dia que s’aprova però que, quan es dona el cas de posar-lo a la pràctica, ningú se’l mira i tothom comença a improvisar a tort i a dret com si res, amb tota la bona voluntad del món, això si…. Penseu que vivim en una població de 40.000 persones que, en temporada turística època alta podem arribar als 250.000. Per tant, és prudent tèmer i preveure que l’index de criminalitat sigui l’adequat a aquestes xifres i, a més, pensant que és població de risc, que no va de casa a la feina, sinó de xirinola en xirinola. Un protocol que prevegui que, davant la mort d’un turista o d’un fet violent greu, quí s’ha d’assebentar primer, atenció a la víctima i a la seva familia, persecució eficaç dels culpables, si n’hi ha, explicacions clares i concises a la premsa (que és tant com informar a la ciutadania), etc, etc. Desprès, analitzar si s’ha fallat en res i fer les millores que calgui de cara al futur. És a dir, que el turista que vé a Lloret i els seus familiars sàpiguen que, inclús en el pitjor dels casos, rebran un tractament humà i alhora precís i ben organitzat. I en fi, sàpìga tothom que els lloretencs sóm persones “normals” i no una especie de “comerciants de la mort” als que els és indeferent tot per tal d’assegurar l’èxit econòmic de la temporada turística. Tenim sentiments com tothom i tenim familia que estimem i que ens estima, que pateix per nosaltres i que patim per ells. Així sóm la majoria, evidentment, però, per desgràcia, sembla que, com arreu sol passar, a vegades hom té l’impresió que també hi ha unes poquíssimes ovelles no tant clares ficades enmig del nostre ramat…. -F.X. Rotllan-

NO A LES CÒPIES PIRATES... 28 de setembre de 2008

The Matrix és una magnífica pel·lícula de ciencia ficció protagonitzada per Keanu Reeves i dirigida pels germans Wachowski. En aquest film el protagonista Neo descobreix que el món en el qual viu és una il·lusió creada per uns ordinadors molt evolucionats des del punt de vista tecnològic. Aquestes màquines pretenen enganyar l'ésser humà fent-li pensar que viu en un món normal, mentre que la realitat és que existeix un món paral·lel fosc on l'home és un esclau que serveix per nodrir d'energia aquestes màquines... Llegeixo aquests dies que s'ha creat a Lloret un nou cineclub, fet que em causa sorpresa i desconcert. Bàsicament, perquè a la nostra vila ja n'hi ha un, el CineClub Adler, dirigit de manera encertadíssima pel Joan Moret. Els principis que regeixen el CineClub Adler, que recordem és l'hereu històric dels anteriors cineclubs de Lloret, giren entorn unes premises bàsiques: l'immens amor que sent en Joan Moret pel cinema, i les ganes que té d'oferir un cinema de qualitat a tot una vila que, recordem, pateix una falta històrica de sales on anar a gaudir d'aquest art. Sang, suor i molt d'esforç és el que s'ha de portar a terme per iniciar i continuar una tasca tan gran com la que és muntar un cineclub, i penso que un ajuntament s'ha d'abocar clarament a ajudar a mantenir-lo, i més si és creat per jovent del poble. Que quedi clar que no es poden posar entrebancs a la creació de cultura. Tothom té dret a crear un cineclub, només faltaria, però crec innecessari crear un de paral·lel quan ja n'hi ha un de format. A més, així com tinc claríssim que l'Adler es va crear per qüestions purament artístiques vull pensar que aquest nou també ho ha de ser, però que voleu que us digui, hi ha certa ferum (políticocomercial?) en l'ambient que em fa pensar que hi ha alguna cosa que no sabem i que algú ens hauria d'explicar... En aquest punt m'agradaria saber que n'opina l'Ajuntament i especialment Cultura (perquè suposo que ho sabien, no?). Quan se'ls va presentar la proposta que hem de creure què van dir? Senyor, ja n'hi ha un de cineclub; intenti col·laborar amb el que hi ha... És va consultar al CineClub Adler i als seus socis? En definitiva, moltes preguntes i molts interrogants. Jo ho tinc claríssim, seguiré participant de la programació de les pel·lícules del CineClub actual i com no, li seguiré donant suport. I és que experiments estranys amb vés a saber quines pretensions només ens poden conduir a una divisió que pot significar que a la llarga no hi hagi cap cosa relacionada amb el cinema a Lloret. I per acabar, i ja que semblem entestats en crear móns paral·lels, us proposo crear, perqué no?, una Obreria de Santa Cristina paral·lela fent altres activitats, o un XinoXano, o una Casa de Cúllar... Joan, som molts els que et convidem a què continuïs, ara amb més força que mai, amb les activitats del CineClub Adler. El suport de bona part de la vila ja el tens, i és més, em sembla que cada cop en tindràs més. Endavant! -Jahc37

PER UNA BANDA VINDRAN I PER UNA ALTRA MARXARAN (ELS DINERS) 3 de desembre de 2008

Per una banda vindran... El govern central s'ha tret del barret el Reial Decret Llei sobre el Fons Estatal d' Inversió Local que contempla una línia de subvencions als ajuntaments de tot l'Estat per minorar l'impacte de la crisi econòmica el proper 2009. L'anunci fet ahir per la ministra de les Administracions Públiques, Elena Salgado, ha agafat a contrapeu a bona part dels alcaldes que hauran, a corre cuita, buscar una necessitat social, elaborar un projecte i una execució en un temps rècord. Concretament tenen temps del 10 de desembre fins el 24 de gener de 2009, per presentar les seves propostes si volen accedir a aquesta bossa de diners. Després d'anys sentint la queixa de Diputacions i Ajuntaments reclamant una reforma de la Llei de Finançament Local que alleugeri l'ampliació de serveis que tenen que assumir les corporacions locals, aquesta mesura adoptada pel govern espanyol fa que meditar. Per una banda, no regalen res que els ajuntaments no els pertoqui; i segona, una de les condicions per l'atorgament és que els projectes comptin amb treballadors desocupats. Es a dir, els treu de les prestacions de l'atur per donar calés per un altre costat. I ja tenen una acció contundent més contra la crisi. En definitiva, jocs de mans amb els diners disponibles per que, a la redacció dels Pressupostos Generals de l'Estat, les aportacions als municipis s'havien reduït. És clar, la crisi...ja sabeu. I quan toca a Lloret? Agafant el cens de la població a 1 de gener de 2007 - les dades que l' INE te processades i confirmades -, Lloret li toquen 6.194.058 euros pels seus 34.997 habitants de llavors. Tant com dir que a cada lloretenc/a ens toca 177 euros. La pregunta dels 6 milions d'euros està servida: els gastarem en promoció turística?; o rehabilitació o millora d'edificis i equipaments socials, sanitaris, educatius, culturals i esportius?; o millorar la xarxa viària?; o construir una nova residència geriàtrica?; o una piscina municipal?... Sigui el que sigui el projecte triat que faci servei a Lloret i als sectors socials més exclosos. 38

....per una altra marxaran els diners. El proper 5 de desembre, i un cop més, des de l'ajuntament es procedirà a l'acte d'encesa dels llums de Nadal, que, com és tradició, ja llueixen per la Festa Major de Sant Romà. Un acte que, tal i com va el panorama, és podia suprimir. L'acte de l' any passat va costar 9.836 euros. Donar a un interruptor és força car, pel que es veu tot i que queda molt maco davant les càmeres de televisió. Però també es criticable el consum d'aquest enllumenat. Segons la normativa ambiental de la Generalitat de Catalunya, l'enllumenat per aquestes dates no ha de ser superior a 168 hores, dintre del període comprés entre el 21 de novembre i el 6 de gener. Es pot argumentar que es fa ús de bombetes tipus led, de menor consum, però per exemple, no té cap sentit tenir uns llums nadalencs rivalitzant amb l'enllumenat públic un dia entre setmana. El podem estalviar, oi? O apagar-lo a les 10 hores, que pràcticament tothom és a caseta, que fa fred! I suposo que hi ha voluntat d'estalvi. Per què sinó, quin sentit tendria encarregar a la Universitat Politècnica un estudi valorat en 97.000 euros per un pla que permeti un subministrament de llum de qualitat i alhora sostenible? - Vicenç Llavero-

QUANTS MÉS SEREM, MÉS RIUREM 14 de gener de 2009 La demògrafa Anna Cabré, en l'assaig Demografia i Immigració, 1991-2005 publicat l'any 2007, escrivia: "En els propers anys, els fluxos migratoris seguiran constituint el factor determinant del creixement de la població a Catalunya. El ritme del creixement però, tot i que es veurà influït per factors sociodemogràfics, continuarà estant supeditat a l'evolució econòmica." També assenyalava que aquest fenomen "... es traduirà en demanda en els àmbits escolar, sanitari i de l'habitatge..." Tal dit, tal fet. De totes maneres, en el cas de Lloret, la xifra d'habitants provoca esgarrifança i desassossec. En els últims sis anys i dos mesos, si es comparen el cens de 2001 (tancat l'1 de novembre) i el padró a 1 de gener de 2008, Lloret passava de 20.239 a 37.734 habitants, que són 17.495 persones més, és a dir, un increment del 86,44%. A tota la província, durant aquest període, només Girona, amb 19.605 habitants, superava Lloret en valors absoluts, encara que en percentatge el creixement era 3,3 vegades inferior (un 26,18%). Lloret ha avançat del sisè al quart lloc en nombre d'habitants, ha superat Salt i Olot, i ha escalat vint posicions, passant del número 51 al 31 en el conjunt de pobles de Catalunya. A parer meu, aquest creixement ja no pot continuar, més enllà d'un període de reagrupaments familiars, si no es produeix una reestructuració del sector serveis. No cal esperar miracles del sector de la construcció ni tampoc pensar en convertir paletes i manobres en cambrers i bàrmans perquè seria miraculós que l'hosteleria, la restauració i l'oci nocturn, activitats estacionals, absorbissin l'excedent de la construcció. Tanmateix és una incògnita saber si els immigrants retornaran als països d'origen o romandran al poble esperant temps millors. Ara bé, mentre segueix la incertesa de l'evolució d'una economia basada en el monocultiu del turista, Lloret pateix mancances en els serveis públics que minven la qualitat de vida dels vilatans. 39

La responsabilitat és atribuïble tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. En l'àmbit municipal, un esgotat govern tripartit no va estar a l'aguait quan l'any 2000 es saltava la barrera dels 20.000 habitants. És cert que ni el més optimista podria preveure les xifres d'ara, però també ho és que hi havia manca de planificació respecte a enllumenat públic, clavegueres, abastament d'aigua, cementiri, recollida de residus i serveis socials. Igualment, l'opció de l'actual govern municipal, en simultaniejar costosos equipaments (centre sociocultural, teatre i piscina) i la millora de serveis bàsics, és agosarada perquè qui molt comprèn poc estreny i més val menjar poc i pair bé quan els diners no donen per tant. En l'àmbit autonòmic, els departaments de la Generalitat han fet com qui sentís ploure davant els dèficits de Lloret. Aquesta gasiveria no és exclusiva dels governs tripartits, sinó que inclou els responsables polítics d'anteriors legislatures. Sense ànim de ser exhaustius, cal recordar les actuacions d'Interior, amb l'esquifida oficina de denúncies i la magra dotació de Mossos; d'Obres Públiques menyspreant la millora dels accessos al poble; d'Educació amb barracons perennes; de Sanitat amb un Centre d'Atenció Primària en un mòdul prefabricat... Bé, no és moment de lamentacions sinó d'assumir el repte de la crisi i buscar sortides de futur. Lloret es convertirà en una ciutat dormitori de l'àrea de Barcelona? És una alternativa que espanta els que aposten per viure del turisme de qualitat. Però, en Pau, en Pere i en Berenguera s'hauran d'adaptar a la coexistència entre consumidors barcelonins, joves turistes d'atrotinats texans i persones de la tercera edat. En anteriors crisis, aquesta amalgama va revifar el sector serveis que, no ho oblidem, ocupa a l'entorn del 82% de la població activa. I si no reeixim amb la dita de quants més serem, més riurem, doncs plorarem tots plegats. -Carlos Arbó- Diari de Girona 13/01/2009

REPENSANT EL TURISME... 6 de febrer de 2009

Turisme Responsable. Aquest fou el suggerent títol de la xerrada organitzada per IC-EUiA que es va fer ahir divendres per la nit a la sala d'actes de l'Ajuntament i que tenia com a convidat a l'antropòleg Joan Gascón. A grans trets, el ponent va exposar el turisme com a una activitat depredadora en el sentit que arreu del planeta ha xuclat i ha malmès la resta de sistemes productius i fins i tot els ha fet desaparèixer. Gascón es va centrar en com ha afectat la creació del sector turístic en els antics sistemes productius, bàsicament pesca i agricultura. En moltes zones, aquestes pràctiques han desaparegut fet que ha creat una gran massa d'homes i dones que han acabat treballant en el sector terciari, fet que sovint els ha reportat un estil de vida no tan bo com el que esperaven. A més, explicà Gascón, la construcció de grans complexos turístics ha significat una pujada del preu de la terra amb la conseqüent aparició del mobbing rural. El ponent es va centrar en casos paradigmàtics d'Amèrica Central i del Sud, així com també del Sud-Est asiàtic, casos però, que es poden extrapolar perfectament a les nostres contrades. Per cert, permeteu-me per acabar afegir que a diferència del que va passar amb la xerrada d'en Terricabras, on jo també hi era, ahir no hi havia cap representant del govern municipal. Això m'estranya ja que es parlava de turisme. Crec que independentment de qui organitzi la xerrada, en un tema com aquest, i més tenint en compte que tots en aquest poble vivim del turisme, a algú de l'Ajuntament li ha d'interessar el tema, o no? O és que només ens agrada sortir a la foto? -Jahc-

52 9 de febrer de 2009 Permeteu-me que faci d'advocat del diable. Pel que he pogut llegir en la plana del nostre amic i company Lluís Picart, l'Ajuntament ha començat a multar a tots aquells comerciants que no compleixen la cada cop més famosa ordenança número 52 sobre les mostres comercials a les façanes. L'Ajuntament fa el que ha de fer; multar per desobeir una ordenança i alguns comerciants lloretencs ("la vaca es de donde pace")fan el que és totalment legítim: denunciar un fet que creuen els perjudica. Des del punt de vista dels comerciants he de dir que m'encanta la decisió de discutirli al nostre consistori aquesta ordenança. Us preguntareu perquè ( i si no ho feu ja ho faig jo per vosaltres). Molt fàcil: per a mi això significa que alguns comerciants comencen a interessar-se per 41

la situació del comerç a casa nostra. Discutir aquesta ordenança significa, per a mi, que aquests bons comerciants molt probablement tenen les botigues impolutes: façanes netes, etiqueta amb el preu ben clar a tots els productes (sense regateig que perjudica a tot el comerç local), objectes dignes de la nostra estimada vila (per tant fora katanes, porres de fusta, megàfons, camisetes escatològiques sobre la vila), atenció oral i escrita almenys en català, etc. Per què si t'interesses pel comerç suposo que un s'ha d'interessar cada dia de l'any i des de tots els vessants i no només quan una mesura et toca directament la butxaca, o no? -Jahc-

"EGOCARTELLISME" 19 de febrer de 2009 Els polítics sempre han tingut una obsessió: la necessitat de sentir-se estimats pel poble al que tant destinen d'energies i discursos. De fet, d'energies ja veiem que les gasten quan van contra els polítics rivals; i de discursos, paraules buides per emplenar diaris. Aleshores, et preguntes per què redimonis serveix un polític al segle XXI. Sento per una banda que els polítics donen diners a la banca i la gran patronal; sento per una altra, que s'aferrissen a la cadira en temps de crisi tot esperant el final però que no acaben de trobar la fórmula adequada. Potser per què no paguen prou bé als seus assessors, una figura interessant que per un informe de quatre planes podem dir-te si la influència de Venus pot afectar el període de cel dels cargols pirinencs. Això sense tenir en compte la despesa en banquets i regals originada per una conferencia internacional per tractar la gana al món. Tot això es tradueix en satisfer l'ego. L'ego que qualsevol persona posseeix i un polític, en grau superlatiu. El més nou és l'absurda polèmica de les mides dels cartells anunciadors de les obres del FEIL (Fons Estatal d'Inversió Local) que dintre de poc brollaran com a bolets per arreu de les nostres contrades. El diputat de CiU al Congrés, Jordi Xuclà, presentarà una proposició no de llei al congrés per reduir els cartells del Pla Zapatero (veure notícia Diari de Girona). Els cartells institucionals són una prova més de l'ego de les institucions polítiques i les persones que hi són al capdavant. En el cas de la publicitat institucional, per damunt de les publicacions de la Generalitat, folletons de l'Estat i revistes municipals d'informació ciutadana, destaquen els cartells anunciadors de les obres públiques. Compten les que es preveuen, les presents i les passades. Aquest ego es manifesta en cartells i aquí, com més gran millor. Podrien definir-ho com egocartellisme: ens diuen "fent coses per tú per que vegis que són bons gestors de la Rex Pública". Parlen del que es evident. T'imagines el president de la teva comunitat posant un cartellet "Endavant el progrés. Hem arreglat les bombetes de l'entrada"? Què es el que poden fer els nostres polítics per que els estimem, per que no els afecti l'ego?

TURÓ RODÓ I SI ES POGUÉS MÉS... 25 de març de 2009 Ens agrada llevar-nos al matí i llegir notícies com la que publica sobre la nostra vila el diari El Punt en la seva edició d'avui dimecres. Tot i això, i ja que parlem del tema, fa un temps des de la Lletra l'amic Vicenç va llençar la idea que tota aquella zona passés, inclós castell, a formar part del patrimoni del poble. Us imagineu un museu o un centre d'interpretació del mar al castell, amb una terrassa-restaurant de qualitat i poder visitar a sobre un jaciment ibèric? Quina meravella, ja ho voldrien la majoria de viles!!! Imagineu-vos quin dos punts de qualitat tindríem a la vila: Cala Banys per un costat i el Castell de'n Plaja per l'altra (i ja no parlem dels Jardins de Santa Clotilde, quin trident! Ni la davantera del Barça). Política-ficció? Potser sí, però hem de tenir el dret a somniar. Llegiu la notícia: Lloret destinarà 150 mil € per adequar Turó Rodó. L'Ajuntament de Lloret de Mar ha aprovat el projecte per adequar els accessos i l'entorn del jaciment ibèric del Turó Rodó, que data del període comprès entre els segles III i I abans de Crist. El projecte té un pressupost de 149.290,26 euros i l'objectiu és fer que el jaciment sigui visitable i convertir-lo en un atractiu turístic inclòs dins del Museu Obert de Lloret (MOLL). D'acord amb el programa, es condicionarà l'accés a partir d'un vial de vianants de quatre metres d'amplada; es farà una esplanada just a l'entrada del recinte per fer-hi la taquilla i els serveis; també d'adequarà el recorregut perimetral del jaciment, des d'on s'accedirà a les passeres elevades que han de permetre l'observació directa de les restes arqueològiques sense afectar-les; es construirà un tancament perimetral mitjançant un mur de pedra sobre el qual es col·locarà un filat metàl·lic; es consolidarà el marge existent entre l'àmbit del recinte i el camí de ronda; s'instal·larà l'enllumenat i tot el mobiliari urbà, i es construirà un petit mirador orientat al nord-est, des del qual es podran contemplar les magnífiques vistes de Punta Roja i els illots d'es Frares. +info: www.elpunt.cat

TANQUEM LA PARADETA La Lletra Borda us ha estat acompanyant dos anys a la Xarxa i ara, ens arriba el moment de tancar la paradeta, deixar assecar la font de les nostres articles. Hem sigut fidels al principi que inspirava el bloc: opinar, debatre, reflexionar. Ens ha interessat mostrar què és el que pensa qui escriu, ja sigui els redactors habituals com els col•laboradors i buscar la complicitat del lectors i lectores per crear un espai lliure per on circulin idees i pensaments. Hem de reconèixer que l’objectiu s’ha complert a mitges, però ens a portat a nosaltres, Joan Antoni i Vicenç, una gran satisfacció per la feina feta els darrers 24 mesos. Els deures professionals, i també personals, ens han portat a prendre aquesta decisió. D’igual manera que varem encetar La Lletra Borda i els altres blocs com Recull de Lloret o Capsa de Fotos, ara marxem en llibertat de consciencia i amb la sensació d’haver contribuït, poc o quelcom, a que Lloret sigui la millor ciutat que es pot merèixer els lloretencs. Fins aviat!