La Selva-Lloret de Mar

1134 La Selva

Lloret

De Tossa a Lloret avancem per la carretera que, mentre no estigué remodelada la de Llagostera, era l’accés més còmode a Tossa, fa uns anys. Hi ha revolts, encara que no tan sobtats com a la de Tossa a Sant Feliu, i alguns miradors esplèndids sobre el mar (val més mirar el mar i no algunes incomprensibles edificacions que desfiguren el paisatge terrestre en aquell tram).

Lloret ha tingut també una llarga tradició literària i de premsa, local i per a tot el districte, que sortia de la vila, on l’estiueig i el comerç marítim, així com el contacte més assidu amb Barcelona, atreien personalitats i iniciatives. Des de Lloret mateix Esteve Fàbregas va fer, en el marc de les possibilitats que cada etapa històrica li oferia, l’esforç de recuperar el passat i projectar amb originalitat aspectes que trobava útils per al seu present. Avui, el seu llegat i el d’altres continuadors ens permeten d’esbossar el canemàs inicial d’un recorregut literari de Lloret, que amplia i completa el que volia i començà a definir ja en els llunyans anys 50 —i tot i tenir títol, “Sinfonía (o “Melodía, segons com) de Lloret”, i índex definit i anunciat, no s’arribà a publicar mai— el poeta lleonès Lope Mateo. Estiuejant a la vila, Mateo havia escrit nombrosos articles a la premsa lloant el paisatge i les condicions de Lloret, alhora que es vinculava a determinades operacions comercials, coses totes dues que el feren popular. El 1956 oferí en el marc el Club Marina, el “casinet” de Lloret (“uno de los últimos reductos del Lloret tradicional”, en mots el corresponsal del diari Los sitios) “una charla-recital sobre el tema Motivos literarios de Lloret”. Autor de poesia castellana publicada sobretot els anys 40 i ja gran en arribar a Lloret, dedicà també diversos sonets ben construïts a la població que “como una concha nacarina / abre su luz abajo, ante la arena”, o a algun dels seus racons com ara sa Caleta (“sonríe

Santa Cristina

de paz llena, / sobre el cantil donde lloró Marina”).

Lloret és per a ell “monte y mar en la calma vespertina”, una oreneta travessa el cel serè de cap al tard i els pins, “canto de sombra y luz”, desprenen la seva flaire davant la lluna: Déu mateix “viene a habitar humilmente / la barca del oscuro marinero...” Anys després, Tomàs Roig i Llop, que passà temporades d’estiu a Lloret —com explica en les seves memòries Del meu viatge per la vida (1975)— reprengué la imatge de Lloret com “una daurada petxina dels déus”.

Lloret 1135

aV

Lloret

id re

r es

ANTONI M. ARAGÓ Turó de Rosell Mare de Déu de les Alegries

Sant Pere del Bosc Turó de Sant Pere

Mare de Déu de Gràcia

JACINT VERDAGUER DOLORS MONSERDÀ

JOSEP CARNER: Paradís gentil MARIÀ MANENT: Aquest poble de marina FELICIÀ SERRA MONT: Oda a Lloret Ànimes vincladisses

L'Àngel

JOSEP PALOMER JOSEP CORTILS I VIETA ANTONI DOLTRA JOAQUIM RUYRA FELICIÀ SERRA MONT JOSEP ROIG I REVENTÓS LLUÍS COLL I RODÉS JOSEP M. COLL I RODÉS MARIÀ MANENT

Cala Moltó

Lloret de Mar

Platja de Canyelles

Platja de Lloret

Fenals

Santa Cristina Platja de Santa Cristina

es Pa de Sucre

Cala Gran

Venècia

Platja de Fenals Sta. Cristina

Tossa de Mar

Punta des Cabdells

Castell de Sant Joan Cala Banys Punta de Fenals

JOSEP M. COLL I RODÉS

M. ÀNGELS GARDELLA Blanes

En el nostre camí d’apropament a la vila, passem per l’accés a Canyelles. César González Ruano, que també els anys 50 fa el trajecte invers de Blanes a Tossa, podia definir Canyelles com “dos deliciosas playas casi en nostálgico abandono”. Ara no és pas així, certament.

Canyelles té la seva llegenda. La inventà l’arenyenc Josep Palomer, vicari de Blanes l’any 1915 (després de passar per Riudellots de la Selva i Calella de la Costa).

Situada el 1573, regnat de Felip II, avui no seria “políticament correcta”: un jueu, que no ha complert l’ordre d‘expulsió i viu clandestinament a Lloret, és l’autor d’un terrible crim: la desaparició de tres noies. Se’l

cerca, se’l deté i se’l jutja en una mena d’acte de fe a l’església de Lloret en presència del bisbe, jurats i homes del Consell. El jueu confessa el crim i és condemnat “a la pena de mort” i és “capbuçat... en la cala de Canyelles.” Un any després, cal anar a Canyelles en processó cantant lletanies: d’ençà dels fets “els pescadors no havien vist may més ses aigües tranquiles.” La cala era envaïda al capvespre per una “fosca boyrina” i “unes lamentacions” torbadores, la cala mateixa repel·lia les embarcacions que s’hi atansaven. Un Te Deum conjurarà els mals esperits. “Des de llavors, ni la remor de les onades, ni les boyres negres, ni cap força oculta va torbar a n’els del poble, y anà esvahint-se

FRANCESC CAMPRODON LOPE MATEO JOAN B. DOMÈNECH ARTAU FELICIÀ SERRA I MONT CÉSAR GONZÁLEZ RUANO JOSEP PLA ESTEVE FÀBREGA BARRI ANTONI M. ARAGÓ ISABELL COLL DOMÈNECH JOAN DOMÈNECH I MONER

1136 La Selva

El paradís de Lloret “Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles casetes exquisides, i l’església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d’Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d’enamorats; i una gran plaça composta de dos bells quadrilàters (l’un ombrejat d’acàcies, i l’altre sense, per a ballar-hi el ball de les moratxes) sempre curulla de criatures; i una platja de petits òpals, dits arena, adornada pels tenderols i pavellons de l’Acadèmia Tiburón, el Quintet Verdura, la Molèstia Social, el Trianon i l’Artilleria pesada; i els jardins tropicals i mítics del 81 del carrer de Sant Pere, i una Venècia, reclosa, crítica, amb planos de dolces noies i enormes canyes de pescar i patis blau argent i flors vagament conventuals; i una ajuntament que s’assembla d’allò més per la seva sumptuositat i el seu aire gairebé francès amb un palau del Tsar que sortia en una làmina de l’edició castellana de Michel Strogoff que llegíem quan érem petits; i quatre casinos...

Lloret és, per tots cantons, un bé de Déu. ¡I quines eixies tan boniques que un hom s’hi peremt! Santa Cristina, Tossa —d’anomenada, com Lloret, en tot lo món—, cales com la Boadella, que sembla haver de contenir en sos caus impressionants algun oblidat tresor de pirates; Fenals, regular com una pista; Canyelles, on sembla que els pins es barallen amb les ones; Banys, Cala Moresca i altres sojorns memorables de bellesa, de magnífics pins escamarlats damunt la roca, penyes grises o oxidades, listons de vinyes, rieres d’alocs florits, grenys plens de ginesteres...”

Josep Carner Lloret, paradís gentil

poquet poch el recort de l’ànima del juheu...” En visitar el lloc, “un dels més pintorescos y poètichs”, el jove i erudit vicari recorda, com una “ombra vaporosa”, la història que pretén haver trobat “recercant altres documents en un arxiu”.

La carretera circula a una certa alçada i entrarà a la població en un punt que, per la distància i per les edificacions, no tenim esment del mar. En la línia de la costa, la cala de la Tortuga o la d’en Simó ens acosten a Lloret, no sense haver doblat abans la punta dels Cabdells. La cala d’en Trons i la dels Frares, i la visió

d’una recorrent postal lloretenca, la casa anomenada “el castell d’en Plaja”, són les darreres etapes per atènyer sa Caleta, i des d’allà fins a sa Caravera, tota la llargada de la platja de Lloret, davant per davant del passeig. “El castell de Sa Caleta —ens diu Esteve Fàbregas— és una de les coses més pintades i més fotografiades de Lloret... acompleix en el nostre paisatge una unció semblant a la d‘aquell disc de color que s’enganxa sobre les portes de vidre perquè la gent vegi que hi ha vidre. És la piga postissa que llueix per coqueteria el bell rostre mediterrani de Lloret”.

“Els anys 1919 i 1920 Josep Carner va passar dos estius a Lloret i s’hi va lliurar en cos i ànima”, ens informa Esteve Fàbregas. El 1919 escriví, amb el pseudònim d’”Olaguer Recó” un ampli text d’onze pàgines, profusament il·lustrat, Lloret, paradís gentil, a la revista D’Ací d‘Allà, on descrivia la vida a la vila marinera. Constitueix, segons Fàbregas, “el Pregó de Lloret davant la seva nova empresa: l’atracció de forasters...”, a càrrec d’un poeta que s’instal·là a la vila, un membre més de la dita “colònia” d’estiuejants, tots ells de la burgesia barcelonina i aparentment poc disposats a la poesia. Carles Sindreu ha deixat escrita una evocació literària d’aquelles estades i Marià Manent l’esmenta als seus dietaris.

En aquell text el poeta afirma: “Voltat d’un amfiteatre regular de muntanyoles —cap d’elles no amenaça tràgicament ni torreja ensuperbida com un non plus ultra— la vila de Lloret s’estén a ran de mar (veieu-la de la Caravera estant), com si en una llenca de terra les ones, en lloc de deixar-hi petxinetes, hi haguessin deixat cases clares, amb patiets on hi ha hortènsies o jardinets on hi ha geranis de dues dotzenes de colors.” Es refereix als temporals amb una bella imatge (“Algunes vegades la mar ha fet... el gest maquinal de tornar-se a quedar la

Lloret 1137

vila de Lloret”) i evoca la riquesa procedent d’Amèrica i el comerç marítim. La sentència d’aquell text, ja coneguda, és: “Lloret és clàssic, com Blanes és romàntic”, i retreu el passat romà i el fet que Lloret era “en el temps antic un gran lloredar vora les ones”. El classicisme es respira també, al cap dels anys, en l’Oda a Lloret de Mar (publicada a Escaiences, 1974) que escriví Sebastià Sánchez-Juan, gran amic d’Esteve Fàbregas, i que recorda una placa als jardins d’entrada a la vila: “Fora d’humana mesura no resulta/ res que es doni a Lloret. Atzar, fatic,/ recordats piament, tenen un culte/ al fons del cor com en un vidre antic.” Alguns dels edificis que hom ha vist alçar-se a Lloret, però, desmenteixen, cal dir-ho, qualsevol pretensió de sotmetre’s a la mesura humana i de permetre de visualitzar, avui, un paisatge lloretenc que tin-

gui alguna retirada amb el que generalment evoquen els poetes i els narradors.

La descripció carneriana de la vila, si hi tornem, és espurnejant i ajustada alhora, a condició que enfoquem un Lloret tradicional i deixem de banda la seva fesomia actual: “Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments.

Velles casetes exquisides, i l’església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d’Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d’enamorats; i una gran plaça...” Tots els elements que configuren la topografia urbana i espiritual de Lloret tenen cabuda en un text d’exaltació entusiasta que fa goig de llegir i que tot poble estaria joiós de tenir, de la ploma del “príncep dels poetes”.* Per a Carner Lloret és el centre d’operacions i des del seu “bé de Déu” enumera les “eixides tan boniques” que el visitant pot fer: “Santa Cristina, Tossa —d’anomenada, com Lloret, en tot lo món—, cales com la Boadella, que sembla haver de contenir en sos caus impressionants algun oblidat tresor de pirates; Fenals, regular com una pista; Canyelles, on sembla que els pins es barallen amb les ones; Banys, Cala Moresca...”

En els Jocs Florals del 22 d’agost de 1920, els segons que es feien a la vila, organitzats per Carner i presidits per Ruyra i López-Picó, guanyà la Flor Natural un jove de 22 anys, Marià Manent: “Ai, gessamins exquisits / d’aquest poble de marina!”

A banda d’aquestes expressions literàries de l’estiueig barceloní, Lloret ha estat retratat també amb molta vivesa per un lloretenc. El 1930 Felicià Serra i Mont, nat el 1900, publica Ànimes vincladisses, que és qualificat com “el primer llibre de Lloret” i que té “un protagonista únic... el poble de Lloret”, en mots de

Josep Carner

El passeig de mar de Lloret

1138 La Selva

Carner a Lloret i el retrat de Carles Sindreu

El barri de Venècia [de Josep M. Barba]

Felicià Serra i Mont

La presència de Josep Carner a Lloret és documentada els anys 1919 i 1920. El lloretenc Esteve Fàbregas en deixa constància en els seus llibres i en un conferència pronunciada el 1990 i després editada, amb altres materials, per l’Associació Popular Amics de la Cultura, encapçalada per l’actiu Germinal Ros. Segons Fàbregas: “Si la memòria no ens enganya, el poeta s’instal·là en un antic casal al carrer de la Vila...” Ja vell, en el seu darrer retorn a Catalunya el 1970 Carner retreu —en conversa amb Marià Manent, que ho anota als dietaris— el record de “la casa que tenia dues entrades: l’una al mar, l’altra a la terra”. El text que escriví per a D’Ací d‘Allà el 1919 fou reproduït en “el primer fullet turístic de Lloret”, diu Esteve Fàbregas.

Carner organitzà a Lloret una vetllada teatral. Hi prengueren part unes senyoretes de la colònia. Esteve Fàbregas, que ens informa que Carner era “altament sensible a la dona jove”, recuperà un sonet carnerià dedicat a tres “senyoretes” estiuejants. L’any 1920 organitzà uns Jocs Florals, que presidiren Ruyra i López-Picó. Llaverias decorà la sala. Carner féu un discurs memorable. Hi foren premiats Manent, Riba, Clementina Arderiu, Bofill i Mates... i el lloretenc mossèn Josep Mundet. Per a Albert Manent, “[t]ot un període de la seva vida i d’una part de la vida cultural catalana (aquella que volia incorporar l’alta burgesia, frívola o assenyada a les lletres del país) es cloïa amb aquesta festa noucentista, encara.”

El poeta i narrador Carles Sindreu (1900-1974) evoca aquelles estades i la coneixença personal de Carner, de lluny estant, que li deixà “una empremta tan lluminosa, que mai més no s’havia d’esborrar...” Sindreu veu Carner, i ens el retrata amb vivesa, “enfundat, com els bons estiuejants de l’època, dins un vestit complet de fil blanc —l’americana una mica baldera—, netíssim i calçant sabates de lona blanca, d’una blancor absoluta, passejant amunt i avall de l’avinguda limitada per un sorral poblat de palmeres de verdor mentolada. Recordo la seva cara rodona i de color sanitós emergint del blanc obsessionant de la seva indumentària. I un pentinat llustrós, molt negre, que ostentava al bell mig una clenxa ben partida.”

El poeta “[n]o anava mai sol. La seva esposa... l’acompanyava sempre, i mai no feien bracet, sinó que marxaven amb un pas elàstic agafats de la mà llargues estones, silenciosos i mirant-se als ulls...” Sindreu no gosà parlar-hi i fins al 1959, en el volum d’homenatge en què deixà constància d’aquesta coincidència a Lloret, no publicà els versos juvenils que volia mostrar-li.

Joan Domènech. La vida quotidiana de la primera meitat de segle és l’element bàsic i el punt d’interès d’aquesta novel·la que, malgrat el títol (que podria fer pensar, segons l’autor, en “una intervenció quirúrgicoliterària feta amb el bisturí resseguint les pregoneses de l’ànima humana —Dostoiewsky!—“), “no persegueix altre fi que el de la bellesa en si mateixa...”

Situada a la vila i als seus barris i cales, la narració té com eix argumental una trama amorosa (d’en Cisco Gòmbit i la Roseta), trasbalsada per l’aparició d’una actriu de cinema, la Lucienne. La figura, també ben

lloretenca, de l’indiano adinerat o del fill d’indianos, la representa el senyor Miquel Tarruga, propietari de finques rurals “no... a Lloret solament: en tenia a Vidreres, a Sils i a Pineda. Fill únic de casa bona, havia heretat els béns de son pare...”

La Roseta viu “a Venècia —la banda de llevant de la vila—“, mentre que “ell tenia sa casa de l’altre costat de la Riera —la banda de ponent.” Hi trobem es Gurugú “a mig camí de Banys... el penyal més encimat d’aquell bell indret de la costa llevantina”, sa Caravera, sa Caleta, la cala d’en Serrahima “de la part amunt de

Lloret 1139

Fenals”, o els carrers de Sant Pere, les Tres Creus, les sales de ball “La Solidez”, “La Nyerra”, “Can Maitanquis”, el Casino..., les fàbriques de la carretera de Vidreres, la plaça amb sardanes de festa o Santa Cristina en dia d’aplec. El gran espectacle, però, és la filmació d’una pel·lícula en escenaris lloretencs, en una evocació, volguda o espontània, de la filmació real de la cinta de Josep de Togores i Muntades el 1915, que va significar, segons Esteve Fàbregas, el descobriment cinematogràfic de la Costa Brava.

Una visió, també suculenta de records i de notícies sobre personatges i indrets de la vila, una visió memorialística, anecdòtica i feta des de l’enyorament americà al cap dels anys, és Relatos de mi pueblo, del lloretenc fincat a Xile Joan B. Domènech i Artau. L’escriví el 1967 i fins al 1987 —ell havia mort el 1973— no va poder veure la llum a Lloret mateix, de la mà del Club Marina “Casinet” i a cura de Joan Domènech. Escriví també en castellà Poemas humanos (1937) i s’incorporà decididament a la vida social del país d’acollida. El seus Poemes de Joventut, editats a Xile el 1944 (amb obra de 1912), els féu arribar a Lloret, en especial a l’ajuntament, el 1955, coincidint amb el centenari de l’estrena de Marina, l’òpera o sarsuela de Francesc Camprodon, que se situa a les platges de Lloret, i que en aquells anys fou molt celebrat.

Els indrets de la banda de ponent del terme de Lloret han tingut una presència desbordant en la literatura, a partir de la seva rellevància en la vida local. Si sortim i agafem la carretera de Vidreres, dalt d’una elevació en el primer revolt en què la carretera s’enfila, trobem l’avui ermita de les Alegries, antiga parròquia, a la qual Antoni M. Aragó dedicà l’any 1938 uns versos, inèdits fins ara, marcats per l’experiència traumàtica de la persecució antireligiosa: “En el celatge ennu-

La platja de Lloret de Mar

volat / hi ha alguna finestreta, / com en el mar, negre i esvalotat, / alguna cala quieta. / Així també, com un xic de claror / en la grisor dels dies / és un esquinç per alegrar el cor / la nostra Dona de les Alegries.”

Si tornem a la línia de la costa, per la carretera que ens ha d’acabar duent a Blanes, topem amb el populós barri de Fenals, construït sobre el que eren camps i hortes no fa gaire anys i que no deixa veure el mar que tenim davant mateix. En la ficció llegendària de Mn. Palomer, la donzella grega Karina és assassinada davant les costes de Lloret i “les aygues removien en son vayvé bellugadís” el seu cadàver. La platja de Fenals “romania solitària”, cosa que avui deu ser quasi impossible, almenys molts mesos l’any. La tragèdia de Karina era recordada, segons la llegenda, per una “creu plantada al cim d’una roca de la platja de Fenals“, “en la roca més apropada a les aygües.” Avui dia, “la Creu

Joan B. Domènech i Artau

1140 La Selva

La processó per mar “Els llaguts pintats de nou amb llurs proes i popes ornamentades tenen un posat de nau antiga. A cada una hi va un músic de l’orquestra i cada llagut és una confraria on s’han acoblat els devots d’un sant..

[Després de la Salve] altre cop torna a avançar la processó més bella, la processó per mar. Les gotes de cera que cauen a l’aigua es converteixen en petits navilis que giravolten amb els remolins que fan els rems, que es mouen compassats, majestuosos, tots alhora, com una mena d’armats de mar. No es veu la gentada encuriosida, ni els balcons i finestres amb cobrellits i flors. La natura és l’única que s’ho mira joiosa i resplendent; les roques s’entendreixen, les ones no s’alcen per por de fer trontoll, els peixos no s’allunyen adelerats com sempre, i mentre la música es perd a l’infinit i el perfum de l’encens es confon amb l’aire del mar, les oracions, en ample espai, pugen sobiranes fins al mateix cel. El vent que hi passa és feble; diria’s que arriba de puntetes. Els penons i banderes onegen, com les veles llatines enlairades al cim dels arbres enseuats... La costa és piadosa; si una pluja hi hagués, en les roques, les relíquies trobarien un sagrari amb l’encens dels fonolls marins...”

Josep Roig i Raventós L’ermità Maurici

Lluís Coll i Rodés

—anacrònica i impensable en el temps en què situa els fets l’autor, i qui sap si en el nostre, novament— ha desaparegut, y la llarga successió de segles ha esmortuhït la llegenda...”

Abans d’arribar a Fenals, però, la línia litoral, també practicable a peu en un agradable passeig, ens hauria dut al mirador de la Dona Marinera i a l’indret de Banys, dit Cala Banys —tot i que es troba entre roques i no hi ha pròpiament platja—, on una antiga font d’aigua bicarbonatada i càlcica havia propiciat ja d’antic les anades a passeig, on el 1907 s’inaugurà l’Escola Horaciana amb la presència de Francesc Layret —com ens recorda Esteve Fàbregas, el seu promotor— i on des de mitjans anys 80 podeu prendre una copa en un recer tranquil, arran de mar, amb musica ambiental. El 1989 la promoció de l’indret com a esta-

bliment turístic, on es veu la mà e Fàbregas, no oblidava la poesia, en aquest cas obra del barceloní vinculat a Lloret i a Tossa Pere Vives i Sarri: “Per l’ala del silenci llisca el vent / i les ones manyagues / s’arrissen suaument damunt les roques... / Capvespre a Cala Banys, recer dilecte, / on les hores esguarden quietuds / i la sentor del mar arriba pura. / Jardí acurat i bell camí de ronda / vers la Dona Marinera...”

Sobre la punta de Fanals, les restes el Castell de Sant Joan, un dia solitàries ruïnes en el promontori, visibles des de Santa Cristina, i avui, un cop estudiades i excavades, reconstruïdes en un nou entorn voltat d’altres edificacions. Els joves lloretencs Josep M. i Lluís Coll i Rodés, fills d’una notable família local, estudiants a Barcelona i poetes romàntics, víctimes d’una mort prematura tots dos el 1900 i el 1909 respectivament, han deixat sengles poemes dedicats al castell.

Per a Josep M. els “trossos de muralla/ qu’escampats jahuen arreu” només fan que enyorar “als que rodaren/ al fons de l’abim negrench,/ hont la mar entre les roques/ canta y bull eternament...” No sap la història del castell i la “rodona paret” que encara aguanta, però hi passa llargues estones “extasiat, mirant lo cel” per “veure’s pondre/ lo sol darrera’l Montseny”, o “sentir fresses misterioses/ que’s fonen pe’l bosch espès...”

El seu germà Lluís el veu “sobre’l cim d’aspre pujada / ab los sostres retuts per les tempestes” i després d’evocar les grandeses del seu passat (“d’armadures brugit, esclats de festa... / gòtichs forats”) conclou que aquells indrets “altre remor de vida ja no senten / sinó el vent que gemega pels boscatjes.”

En la processó vers Santa Cristina, element essencial de la tradició local i de la literatura que hi és dedicada, sempre hi ha un moment culminant, abans de l’arribada a Santa Cristina; és quan les barques s’aturen al

Lloret 1141

La processó de Santa Cristina Davant Fanals, la processó s’atura quan es veu el perfil d’un campanar.

De cara al santuari marià un prec comú s’eleva vers l’Altura.

Els vogadors, sol·lícits, tenen cura d’alçar enardits els rems, amb ferma mà.

La Salve va escampant-se mar enllà com si emprengués una altra singladura.

L’escena del moment és ben sublim.

El sentiment pregon que tots sentim fins a l’entranya més adusta arriba.

Pel rem gastat, allargassat i prim, rellisca lentament un regalim com una dolça llàgrima furtiva.

Joan Domènech i Moner

mig del mar, en enfilar la capella de la Mare de Déu de Gràcia, a la serra dels Tres Turons, a Sant Pere del Bosc, per cantar la Salve. L’escena ha impressionat diversos autors, que l’han registrada en les seves obres. El vidrerenc Mn. Antoni Doltra veu com les barques “mar endins van allunyant-se / fins descobrir allà lluny, / esguardant a la muntanya, / com blanquíssim colomar / la Mare de Déu de Gràcia”. “Son moments —continua— solemnials: / els vaixells han fet parada, / els mariners alcen rems / i els clergues canten la Salve...”

Felicià Serra i Mont hi al·ludeix també, i en descriu tot el recorregut: “passen enfront del roqueram de Banys... i sota el cingle que tantíssims segles fou la peanya del castell...; la platja de Fanals, gran i esplèndida...” I arriba el moment en què “dempeus a les barques, adreçaren la Salve tradicional a la Mare de Déu de Gràcia l’estatge de la qual allà lluny, damunt una coma de la muntanya ennegrida per espesses suredes i aulets, es llambregava en son contrast contra el fons, petitona per la gran distància, com el Far de la Glòria que és, blanca i amb son campanar refilat com un dit assenyalant el cel... Salve Regina, Mater Misericordiae...

No n’era poc de corprenedora aquella pregària cantada en mig la mar i sota el cèlic tàlem...”

En la prosa de Roig i Raventós, a L’ermità Maurici, “de cada embarcació s’alça una boscúria de rems que resten degotant damunt les mans dels mariners, com si ploressin d’emoció... Cap mur de temple, ni cap muntanya, no fa tornaveu a la pregària! Mar, cel, terra llunya, i una salve que neix com un perfum de les onades.”

Per a ell, la platja de Fanals “tan blanca i tan llisa, apar un altar de carrer, amb les tovalles ben netes i planxades...” * Per a Ferran Agulló, que també descriví aquells instants en què la immensitat de l’espai sembla interrompre el seu etern vogar, “[m]ar, costa, sol, muntan-

Josep M. Coll i Rodés

La processó de Santa Cristina

1142 La Selva

El pedró de Sant Pere del Bosc [de Josep Puig i Cadafalch]

El Castell d’en Plaja

yes, valls, arbres i flors, els ocells en l’aire, els peixos en el fons del mar, semblen suspesos d’aquella pregària...”

La imatge i el moment de la processó de Santa Cristina havia estat evocat encara per Mn. Josep Rodó Morral, de Sta. Coloma de Farners, antic capellà de Lloret, a qui retroba anys després, al final de la seva carrera, Joan Domènech, quan Rodó exerceix el seu ministeri a Malgrat de Mar, on escrivia setmanalment, entre el 1958 i 1963, un sonet al Full parroquial, a manera de “petit sermonet”. Josep Rodó, poeta des de ben jove, publicà en revistes religioses i locals, col·laborà assíduament en les caramelles de Lloret i recordà sempre el seu pas per la vila. “La processó —escriví el 1927— devota, peregrina, / de sobte s’ha parat al mig el mar, / i entona el cant de la Salve Regina / quan, bosc amunt, punteja un campanar. / La barca que es glonxola fervorosa, / els rems regalimant drets a la mà, / la quietud solemne que s’imposa / amb l’oració que resa el capellà...” Joan Domènech —poeta també, a més d’estudiós i activista de Lloret— reprèn en un sonet equilibrat i pulcre aquesta imatge d’uns rems alçats durant l’aturada el cant de la Salve (“Davant Fanals, la processó s’atura / quan es veu el perfil d’un campanar...”), uns rems que, com qui diu, semblen supurar el plor generat pel grau màxim de l’emoció local lloretenca “que fins a l’entranya més adusta arriba”: “Pel rem gastat, allargassat i prim, / rellisca lentament un regalim / com una dolça llàgrima furtiva.” * El campanar que es divisa des del mar, repetidament esmentat, és, com hem dit, Sant Pere del Bosc o la Mare de Déu de Gràcia, segons Esteve Fàbregas, “la finca més senyora de Lloret i de la seva rodalia”. Hi esmenta presència de comunitat benedictina, després agregada a Sant Pere de Galligants de Girona. El 1898 Jacint Verdaguer ve a Lloret, on visita Sant Pere del

Bosc, que el patrici Nicolau Font i Maig, “conde de Jaruco”, havia adquirit el 1860 en públic encant i on realitzà importants reformes: restaurà la capella i féu encàrrecs a Enric Monserdà, que pintà un seguit d’escenes a l’interior. Mn. Cinto, convidat per un amic lloretenc, Emili Martínez, que el volia ajudar en la situació que vivia, dedicà un poema a “la vila del llorer”

Lloret 1143

St. Pere del Bosc

i sembla que fou ajudat econòmicament per Font. De fet, es tracta del seu Càntic a la Creu que modificà en les estrofes finals; se sospita si no intervingué també en els goigs a la Mare de Déu de Gràcia.

Pocs dies després de la visita, el primer de maig de 1898 s’inauguraren, segons que narra Esteve Fàbregas, les obres de restauració, que incloïen, a més, el padró de la Mare de Déu, “a l’entrada de la finca, i l’artística creu de terme, un poc abans d’arribar a l’ermita”, enmig el bosc i al peu el camí, on solia acabar l’aplec amb unes paraules del predicador i el Cant a la Creu: “Creu Sagrada, / creu amada, / vine, vine a nostre cor...” El poema, musicat pel mestre Candi, el proporcionà Verdaguer, que l’havia arranjat per a l’ocasió, dedicant-lo a la creu en qüestió que hom roba “de l’ermita en lo camí” i demanant-li: “D’exa serra, mar y terra / beneeix del Principat...” Hi assistiren Jaume Collell, Puig i Cadafalch, Dolors Monserdà i diversos representants de publicacions catalanes.

Esteve Fàbregas literaturitza l’encontre a Sant Pere del Bosc, al·ludint com a base una “nodrida carpeta de records íntims” entre el poeta i el senyor Martínez, que aquest conservava. “[E]l poeta trobava, potser —ens

diu—, en el nostre paisatge, petit, suau, una nova frisança; i potser, també, un coixí bla per a reposar, baldament per poca estona, la seva testa atribolada. ‘Ah! —va exclamar—. Que m’hauria agradat d’ésser ermità d’aquest amagat paradís!”

En la inauguració llegí també un poema Dolors Monserdà, que després publicà La Renaixensa, dedicat a la creu de terme que sosté un magnífic cavaller Sant Jordi, disseny de Puig i Cadafalch. Hi lloa les “montanyas flayrosas”, les “boscúries y valls, / hont entre sas flors gemadas / com estrellas del cel blau, / ermitas y santuaris / s’hi enlayran com lliris blanchs...” La temàtica paisatgista i devota, i el prec que la contrada floreixi i doni fruits “de clemència, de germanó y caritat”, deixa pas, finalment, a una explícita vena catòlicocatalanista: Sant Jordi ha d’occir “lo monstre infernal” i Catalunya “lliurada de novells drachs” retornarà “ab la fe dels avis / als goigs de sas llibertats!”.

El 1904 hi hagué una nova festa a la Mare de Déu de Gràcia; s’alçà el monument dit l’Àngel de Lloret, al capdamunt del turó de “ses pedres lluïdores”, projectat per Monserdà, que inclou el primer homenatge públic a Verdaguer: un relleu o medalló de bronze d’Eusebi Arnau amb l’efígie de Mn. Cinto i esculpida a sota en pedra la popular quarteta: “Maria al cel guia / per camí de flors; / anem-hi, volem-hi, / cantant sos amors.”

Al bell mig de la plaça de Sant Pere, els nebots de Font i Maig feren erigir el 1911 un monument “a la memòria de llur oncle —diu Fàbregas de nou—, restaurador de l’ermitatge i patriarca de Sant Pere del Bosc”. És una figura asseguda de don Nicolau damunt d’un pedestal molt solemne. Anys després, Narcís Comadira escriuria un poema dedicat a Joan Tarrús amb el títol “Sant Pere del Bosc” en què l’indiano “Cansat, després de tants viatges,/ de paisatges estranys, d’arbres

L’Àngel i el medalló amb el rostre de Verdaguer

1144 La Selva

Sant Pere del Bosc Aquí, els arbres dels seus boscos van acollir els seus somnis.

Volia aixoplugar-hi tots els records del món.

Cansat, després de tants viatges, de paisatges estranys, d’arbres llustrosos, del comerç i dels guanys, d’ocells multicolors, de flors esquives, dormiria tranquil.

I al fons veuria el mar.

Jardins, jardins, terrasses, terrecotte, pavelló de descans, el rajolí del sortidor, llaços de vinya verge, gelosies de fusta al templet de les heures.

(Ara alçaràs la mà i diràs: faci’s un món.

I el teu món va ser fet.)

I el descans acotxa llargues hores amb soroll de cadenes, cridòria als port llunyans, les certituds del múscul.

Cos, cos, absent de tan fort i present en la carn i el perfum dels fruits aspres.

Ulls en la nit. Els meus braços són rems per dur-te a platges closes. Sorra a la pell, amarada dels sucres més flonjos.

Torna’m, torna, dents blanques, foc i brasa entre els sacs de cafè, l’olor de la vainilla.

(Has d’estirar les cames, ves a veure les vinques que ja són ben florides, amb les seves estrelles blavoses prop del mur.)

Com una sargantana, ja la pell se t’arruga tacada i endurida sobre ossos trencadissos.

La voluntat vacil·la.

Jardins, jardins, terrasses devastades, copes de terra cuita esquerdades, rovell, cambres buides de somnis, finestres tapiades, parets que s’escrostonen.

Impassible en el marbre, veus ara com s’ensorra el teu món. Arrogant, mires l’Àngel de la follia i et somriu. Al lluny.

Narcís Comadira Terra natal

llustrosos,/ del comerç i dels guanys, d’ocells multicolors,/ de flors esquives, dormiria tranquil./ I al fons veuria el mar...” El diàleg entre la veu poètica i l’indiano de marbre que enyora ports llunyans de joventut enmig d’una finca un dia esplèndida i ara en declivi, quan escriu el poeta, acaba amb una referència que podria

semblar críptica i ara se’ns fa clara: “Impassible en el marbre, veus ara com s’ensorra/ el teu món. Arrogant, mires l’Àngel/ de la follia i et somriu. Al lluny.” * Baixem de la serra i tornem a la ratlla de mar. La punta d’en Sureda separa Fanals de la meravellosa platja, encara impol·luta per la invasió d’edificacions —fins

Lloret 1145

quan?—, de Cala Boadella, “partida en dos —diu Ferran Agulló— per una roca enorme.” M. Àngels Gardella ha emplaçat l’inici de la seva novel·la El mar i el desig (1994, premi J. Ruyra, 1993) a sa Boadella, “una platja flanquejada de penya-segats, prou ampla per no semblar reclosa i abundant de sorra daurada. Allà el mar es torna d’un verd maragda intens, transparent com el gel. Com totes les platges d’aquella zona és oberta al llevant i les onades s’hi encresten i trenquen escumoses, minerals, tot efervescència.” A dalt, “la casa de N’Eulàlia que, groga i assolellada, obria les arcades de les finestres més altes a dalt del turó que ho dominava tot...”; aquesta imaginària “torre de color de canyella enmig dels pins” que fa al protagonista una “impressió arcaica i caduca” pot evocar la casa de Santa Clotilde, on el doctor Roviralta encomanà el 1919 a Rubió i Tudurí de construir els magnífics jardins, avui visitables, “una de les joies més importants de l’arquitectura jardinística del noucentisme”, segons Pere Figareda.

En el promontori de Santa Clotilde, davant el mar i l’Illa des Bot, i sobre el que havien estat vinyes, hom pot veure-hi, distribuïts en diverses terrasses i nivells, estanys i brolladors, servits per camins i caminois, un magnífic exemple de jardins renaixentistes, esmaltats per un conjunt de sirenes de Maria Llimona. “La gran escalinata, flanquejada de superbs xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa (...) Santa Clotilde és la millor casa del litoral entre Barcelona i França”, sentencia Josep Pla en la seva Guia de la Costa Brava. La casa i els jardins són qualificats per César González Ruano, en el seu Nuevo descubrimiento del Mediterráneo (1960) com “un sueño suntuario y neoclásico de cipreses, escalinatas y arquitectura”, que el porten a una nova evocació literà-

ria: “hace pensar en aquella gratísima invención de la Casa del Inglés, en la novela de Baroja El laberinto de las sirenas”. Es tracta, en efecte, d’una jardí renaixentista fet construir per un magnat anglès a la costa italiana de Nàpols, a Rocanera, també per un arquitecte especialista, Toscanelli, en la ficció barojiana. Les vistes que es poden contemplar des dels jardins, en el nostre cas sobre la cala de Sa Boadella i, un xic més enllà, de Santa Cristina i Treumal, la punta de s’Aguia... són encara extraordinàries i retornen als ulls d’avui paisatges que ja crèiem destruïts per sempre, almenys en aquesta part del litoral.

“Les onades ressonaven en els penya-segats, un respir blau marí com el respir del ventre d’un gegant adormit”, i per un camí “entre fonolls i pins” els personatges de M. Àngels Gardella arriben a Santa Cristi-

Platja de Santa Cristina [de Joaquim Sorolla]

1146 La Selva

Francesc Camprodon Santa Cristina

na. “Era com si els camins no s’acabessin mai, ni el granit rogenc, ni la sorra d’arròs; fins que entre els ondulats turons de pins, flonjos com munts de molsa, veien la capelleta de Santa Cristina...”

El primer que cal dir de Santa Cristina, en consonància amb el seu pes en la vida de Lloret, religiosa i popular, i amb la seva projecció, és que Joaquim Ruyra la batejà com “la perla” de les ermites de la Costa Brava i Josep Pla en digué “[l]’ermita de les ermites de Catalunya”. Marià Manent, del mar estant en l’excursió a Tossa de 1919, veié “l’ermita blanca emergint de la verdor. La mar és tranquil·la i les roques, al bat del sol, fan una clara policromia”; i en el seu viatge al País Basc de 1921, davant les ones cantàbriques, “línies perfectes de mig quilòmetre de llargària”, i davant la “impressió de grandesa” de l’illa de Txatxarramendi recorda “la polidesa més preciosista de les platges de Santa Cristina de Lloret de Mar” i enyora “la majestat graciosa dels nostres pins”. És aquest paisatge que inspirà Joaquim Sorolla per a realitzar el seu quadre Cataluña, avui a la Hispanic Society de Nova York; el pintor valencià en deia el 1915: “Santa Cristina es una maravilla. Grandes pinos sobre el monte, con escollos claros de color, sobre una mar maravillosa, de azul y verde. Algo griego y estupendo.” Per a César González Ruano Santa Cristina “insinúa al visitante lo que va a ser la alta Costa Brava.

Pero insinúa nada más. Aquí todo es aún poco grandioso, aunque dulce y bello... Olorosos pinares circundan a la ermita y los pinos bajan hasta el mismo mar.”

Josep M. Coll i Rodés a primeries del segle XX la saludava “hermita blanca, / orgull de nostra vila, / joyell que un tresor servas... / hont sempre’l mar té càntichs / y’l cel sempre és serè.” Des de la seva cambra, malalt, el poeta prega pel seu restabliment i vola, “que’l cor sem-

pre ales té”, a trobar la “enjoyellada Santa... / la Santa forastera —de la italiana Bolsena— / qu’al ombra d’aquells boscos / son niu penjar volgué...” Dedicà, com a mínim, dos poemes més a Santa Cristina, ermita i santa, enmig d’una profusió de versos al mar, a les platges, a l’enyorament juvenil del poble i de casa. Més endavant, però no gaire més, Ferran Agulló incidí també en l’elogi poètic de Santa Cristina.

Josep Palomer, del qual ja hem parlat, inclogué en les seves Llegendes i fantasies també Santa Cristina. En la narració La festa d’Helios y l’aplech de Santa Cristina vol fer recular novament a temps pre-cristians els orígens de les tradicions lloretenques. Ens importa sobretot com descriu l’indret: “No lluny de la població, s’alçava a la vora del mar un montícul espadat, salpicat

Lloret 1147

de pins selvatges y ple de roques cantelludes; y al cim... un ample dòlmen, isolat, estava preparat per sacrificar víctimes cruentes a Helios. (...)”. Amb el temps el paisatge resta, però ha estat civilitzat, que per a ell vol dir cristianitzat: “Avuy no és tot igual. L’aspre montícul, resta encara ab els pins selvatges y les pedres cantelludes. La mateixa mar llepa ses vores. Però’l dòlmen druídich ha desaparegut, y en son lloch, s’alça blanca com una magnòlia y encisera com un bes de les aures, una capella que corona son cim...”

Joaquim Ruyra en el seu parlament als Jocs Florals de Lloret (La costa serena, 1914) no pot deixar de “fer menció de la de Santa Cristina, la perla de totes elles [les ermites]. El seu pendís és tan suau, les seves arenes tan fines, les flors que hi creixen tan extraordinàries, la vegetació que l’enronda tan ufanosa i el mar que la banya tan manyac, que tota ella respira una mena d’idealisme femení. Res més escaient que assignar-li per patrona una nobilíssima i santa Vergeta. Abans de descobrir la seva capella, ja sentim que la naturalesa la demana. I quan ens agenollem per collir els lliris blancs, indígenes i característics d’aquella platja, el nostre cor es complau a dedicar la genuflexió a una puresa més adorable que la material dels lliris mateixos.” Igualment el 1925 en el romanço nou “Les encantèries de Blanes” (expressió benèvola de la controvèrsia entre blanencs i lloretencs sobre la possessió de l’ermita), Ruyra repeteix l’al·lusió a una dimensió religiosa del paisatge: Cristina és “símbol de la puritat/ la bellesa i la bondat/ que Déu vessa a plena embosta/ en formant aquesta costa...” El 1976 Octavi Saltor dedicava un poema a Santa Cristina —recollit al programa de la festa que ens facilita Joan Domènech— en una línia molt similar que evoca “la fe dels lloretencs” i el caràcter tradicional i identitari de la

El Pi Gros de Santa Cristina

festa: “Verge Cristina, amada de la mar, / que, un cop a l’any, entre frisar d’onades, / us granen amb les barques agençades / pels passats segles i els vinents, encar. / Lloret devot us té per lluminar, / dreta al pujol que acobla les mirades / per presidir del pobles les diades / més viva i més perenne que cap far.”

La processó arriba a la platja i “amb ‘sa rellíquia amorrada’ / la devota processó / cargoleja munt enlaire / vers l’ermita. A son redors / s’extén espaiosa plaça, / que cobricela un gros pi...”, diu Antoni Doltra. Roig i Raventós, que ens ha ofert el trajecte per mar des de Blanes i des de Lloret, veu “la capella... voltada de boscúria atapeïda. Mireu que gentil i blanca i enlluernadora, com una nena que fa la primera comunió acompanyada dels jais: el pi centenari, els xiprers envellits, les roques immortals!” “Sobre el verd dels pins —diu Ferran Agulló—, la cúpula blanca de l’ermita brillava al

1148 La Selva

L’obra d’Esteve Fàbregas

Esteve Fàbregas

El personatge que més ha escrit sobre Lloret en el període que va dels anys 30 als anys 80 és Esteve Fàbregas Barri (1910-1999).

Pel que fa a llibres va publicar primer Lloret de Mar, el 1959, primer recull de notícies sobre la vila. El segon llibre fou Dos segles de marina catalana (1961), un aplec de “delicioses narracions” sobre l’aventura ultramarina del segle XIX. Les col·laboracions a la revista Tramuntana s’aplegaren, ampliades, en Vint anys de turisme a la Costa Brava (1970). El 1976 publicà Alba de prima. Una manera de pensar.

Amb la novel·la La mort a Rieral guanyà el Premi Narcís Oller de 1977. Després revisa i aplega narracions de joventut en tres volums: La serp es mossega la cua (1978) amb dibuixos de Cesc, Boira il·luminada (1980) i Senyora i pastora (1981). Es tracta de “divertir el lector —tot fent-lo pensar un xic potser— contant-li històries”.

Rieral aparenta el nom d’una població imaginària, bé que al·ludeix al veïnat del Rieral de Lloret, i els luctuosos fets que narra tenen una base real. Fàbregas n’usà d’altres com ara Vallfadó (Lloret), Santagna (Blanes), Montllor (Tossa)... i inventà de vegades móns de ficció no gaire reeixits. En allò que va excel·lir és en les notes breus, anècdotes i facècies de la història i el present de Lloret i de la costa: de la vida marinera, la primera industrialització i l’arribada del turisme. Aquests textos no sols no han envellit, sinó que han guanyat amb el pas del temps i, llegits avui, ens ofereixen una imatge molt viva de Lloret i de la costa d’aquells anys, a més d’un entreteniment divertit i segur.

sol com un gran escut d’un guerrer gegantí; els pins i les alzines vorejaven la sorra d’or plena d’assutzenes...”

En arribar a la platja “tot és bullici i alegria —ens conta Agulló—. Les veles, a tall de tendes, la cobreixen; hi formiguegen homes i dones i criatures; flamegen els focs per a coure la menestra; aquí atraca un llagut; allà fondeja una balandra; un bot i un altre i cent, són issats

(sic) sorra amunt... La gent corre i riu i salta, o s’enfila per la pineda que volta l’ermita o s’embadaleix sota el pi centenari de l’era que ombrejaria una sardana de cent parelles, contemplant l’espectacle encisador d’aquella costa sense parió en totes les costes de la mar...”

Felicià Serra i Mont també fa anar els seus protagonistes a Santa Cristina, com hem vist en el fragment de la processó. Ara hi troben el “Pi Gros, conífer centenari que majestuós en la seva vellúria venerable s’alça al final del planell...” i “[a]baix, vorejant el morro agrest, la platja riallera amb la seva sorra finíssima...”; fou Déu mateix qui la passà pel sedàs per a la santa i la dugué allà, “joiell escollit dintre l’enfilall de pedreria” de la Costa Brava. No és pas una ermita qualsevol aquella que pot exhibir, a més, uns goigs dedicats a la santa de la mà de Josep Carner que s’endugueren premi als Jocs Florals de Girona de 1921: “Espandeix la llum divina, / Oh Cristina; / apaivaga en nit funesta / agonia, dol, tempesta... En el cel, i enmig d’esteles / te’ns reveles; / i ames ja, com nou estatge, / nostra vila, nostra platja, / nostres veles...”

El pi de Santa Cristina té una especial relació amb els escriptors. Després d’haver-se reunit sota la seva ombra el Govern de Catalunya el 1934, el 24 de maig de 1935 s’hi apleguen, amb motiu del XIII Congrés Internacional celebrat a Espanya, els membres del Pen Club.

De retorn de l’aplec a Santa Cristina, ens cal encara retornar sobre la vila. Serra i Mont publicà més tardanament, el 1947, un volum de poesies, sota el títol de Ginesta, tarongina i alga, de cap manera comparable a la novel·la Ànimes vincladisses (1930) en ambició i resultats. Es tracta de poesies senzilles que volen “cantar les emocions d’infant i de jove”, i que “circumstàncies que no vénen al cas” —que tots podem intuir per les dates— havien impedit d’editar abans. Com les

Lloret 1149

anteriors dels germans Coll i Rodés i com d’altres de després, el mar, l’ona, les gavines, el vent i els vents, hi juguen un paper de matèria primera, com és natural en una població costanera.

Per acabar ens hem de referir, tancant un cercle que hem obert en començar el nostre itinerari, a l’obra literària i memorialística d’Esteve Fàbregas. Anomenat l’Estevet, féu tots els papers possibles a Lloret. Jove escriptor catalanista, funcionari municipal sota el règim, promotor de publicacions com Aires lloretencs els anys 30, militant catòlic i militant de la cultura, divulgador de les virtuts del seu poble, entusiasta del seu poble i de la dita ”atracció de forasters” sense escamotejar els aspectes històrics i culturals, inventor de tradicions i d’eventuals monuments i espais vinculats a la literatura tot rescatant de l’oblit no sols la història marinera sinó la presència dels escriptors (sense això, com dèiem en començar, mal hauríem pogut emprendre el nostre recorregut), Esteve Fàbregas ha deixat una obra variada i extensa, imprescindible per entendre l’evolució el turisme a la Costa Brava i a Lloret en particular durant més de 60 anys, que va des de la sim-

ple anècdota o la recuperació de notícies i personatges fins a la novel·la, passant per la reflexió moral i per una àmplia pluralitat d’interessos.

No és el paisatge natural la seva especialitat, sinó el paisatge humà: desfilen per les seves narracions personatges com en Feliu que va portar sa dona a l’illot de sa Tortuga perquè hi infantés, “es gran Reyner”, que anava a l’art tot l’any, o en Pepet Joga, de Vallfadó (un imaginari Lloret), que va tenir “l’última botiga d’aquelles que tenien de tot”, o els joves que es banyen de nit i nus a la platja amb les estrangeres i que, davant la guàrdia civil, afirmen fer-ho per defensar “el honor nacional” i queden lliures, o en Pelegrí, “un vallfadonenc de pura sang” la família del qual durant quatre generacions “van proclamar de Santagna (Blanes) a Montllor (Tossa) les dues viles veïnes, els trets essencials de la raça...” Aquesta aportació de Fàbregas manté encara avui la frescor i el bellugueig del peix o del marisc acabats de treure de l’aigua.

Interior de Santa Cristina

Representació de “Marina” a la platja de Lloret

1150 La Selva

Santa Cristina Entre les roques de la costa brava, com un llir entre penyes s’esponcella, Santa Cristina, blanca meravella, s’alça entre pins, mirant-se en la mar blava.

L’ona se sent de son amor esclava i els peus li besa enamorada i bella, l’assutzena perfuma la capella, com les sorres daurades perfumava, bandes de roques, llum encegadora; cel blau, mar blava, i una font que plora, un aire pur, les vinyes verdejant...

Quin goig, voltat de santes harmonies, somniar en ventures i follies a l’ombra fresca de ton pi gegant!

Ferran Agulló

La platja de Lloret

Sobresurten dos aspectes que tenen un viu interès.

D’una banda, el fet d’haver acollit (com mestre Ruyra féu, d’altra banda) el parlar salat i popular dels pescadors i, sobretot, de les dones: La cançó del lladre, per exemple, conté una impagable tirallonga d’insults i bescantaments entre dones que causa impacte (“Calla i passa de pressa abans no t’escupu a sa cara... Bèstia !

Bèstia salvatgina d’aquelles d’entre rius! Molt seria que miressis es codro de ca teua... no m’hi embolicus, si no vôs que t’arrencu aqueixa figa de moro des coll...”); i d’altra banda, la consignació (en el conte La sardana

d’en Feliu) d’un seguit de “senyes” usades pels pescadors per enfilar els caladors que conserven vestigis reculats de topònims oblidats, i que poden haver deixat d’usar-se. Fàbregas les recollí.

La invasió del turisme és el gran tema de moltes narracions i textos d’Esteve Fàbregas, tant des del punt de vista més imaginatiu com del més realista. La nit de Lloret pot haver esdevingut per a molts un paradís d’anonimat i de descordament absolut, en un terbolí de festa inacabable i relacions humanes intenses i joves —per anomenar-les d‘alguna manera. Certament, l’evolució que ha fet tot plegat esparveraria el mateix Fàbregas.

Dues poetesses, vinculades a Lloret, han publicat la seva producció en els anys 80 i 90, totes dues integrades en el grup Poesia Viva i de vegades premiades en els seus certàmens. Es tracta, d’una banda, de Celi-

Lloret 1151

na, nom d’autoria de M. Isabel Coll i Domènech (nascuda a Barcelona el 1946, de pares lloretencs), autora de Primera volada. Poesies 1975-1978 (Barcelona-Lloret, 1979) i de Miei, prop de la mar (Barcelona, 1983).

En el primer recull inclou un poema dedicat a Lloret en què reprèn la imatge del llorer, que arrenca de Carner i que Esteve Fàbregas portà fins a la dansa i altres expressions artístiques i turístiques: “A la vora de la mar / hi ha una fulla de llorer; / ha caigut de la corona / del romà, valent guerrer.” Celina designa Lloret “Rosa blanca” i, en el segon dels poemaris, l’evoca així: “una vila, vora l’ona / al meu ànim dóna empar... / Lloret de Mar m’acarona / com un jove enamorat... Rosa blanca, vora l’ona, / que amb amor m’ha perfumat.”

D’altra banda, la barcelonina Pilar González-Fàbregas ha passat l’estiu a Lloret durant anys i ha arribat a tenir una relació íntima amb la vila; “la meravella i l’encís” del Passeig de Mar l’han corprès “una tarda de març”: “Tinc la mar als peus, gronxant-se / amb un lleuger remoreig. / El farcell de les angoixes / aquest cant lleu m’amorteix... Vaig trenant sola la passa / mentre cau la tarda, dolça, / a la platja de Lloret” Recentment Josep Pastells, en la novel·la Rere el mirall (2001) ha ambientat a la vila una història tèrbola de relacions desorbitades, que discorre per localitzacions del Lloret més turístic d’avui. Ella i ell van “parlar a la barra del Tito’s, sota la foto en blanc i negre dels Beatles (...)” “Ens vam asseure a la terrassa del Tito’s a menjar un cucurutxo, jo de kiwi i ell de banana, mentre contemplàvem la façana de l’Ajuntament, d’un groc pàl·lid que contrastava amb les cadenes verdes de les pilones... després vam enfilar el carreró de Santa Eulàlia, el primer que puja des del passeig. Visc aquí a prop, em va informar (...) per fer-me entrar a Vinos La Parra. Era un local fosc i buit, ens vam acomodar en una taula espe-

cialment apartada... en sortir de la bodega va insistir a mostrar-me la botiga on li havien fet un tatuatge, l’Universal Tattoo Studio. Era al mateix carreró, una mica més amunt.” Un element que no ha perdut la condició de punt de trobada és la Dona marinera: allà “vam trobarnos un matí esplèndid, amb un cel net i una mica de gregal que ens feia arribar el perfum dels pins, una olor espessa i directa que sobresortia per damunt de la flaire de bronzejador dels turistes que es dirigien a Sa Caravera. I tu eres allà, repenjat a la barana que s’obre al mar (...) vam anar caminant fins al castell de Sant Joan, on vam asseure’ns en un banc de pedra força apartat...”

Sortim novament de Lloret per Fanals. Anem deixant els trencalls que ens durien per la dreta a Sant Pere del Bosc i més avall i a l’esquerra, a Santa Clotilde i a sa Boadella, i a Santa Cristina. Després de la costa d’en Gallina, entrem al terme de Blanes. B

El Passeig Verdaguer i la Casa de la Vila