L'ACCENT 148

Periòdic popular dels Països Catalans

148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

El 2008 ha finalitzat el desplegament dels Mossos d'Esquadra al Principat després de catorze anys. Al llarg d'aquest temps s'ha constatat de manera repetida la utilització per part d'aquest cos policial de fitxers polítics il·legals. Tal i com explica el portaveu d'Alerta Solidària, Martí Majoral, els respon-

sables d'Interior ho coneixen i ho justifiquen considerant que els col·lectius independentistes i de l'esquerra anticapitalista són "susceptibles de cometre delictes". A la secció d'En Profunditat de L'ACCENT repassem juntament amb l'advocat Benet Salellas, el periodista David Fernàndez, el portaveu d'A-

La lluita contra els cultius transgènics arriba al Parlament

SUMARI

La iniciativa legislativa popular (ILP) que va engegar la plataforma Som Lo Que Sembrem ha fet un nou pas amb la confirmació per part de la comissió control del Parlament de Catalunya que han superat les 50.000 signatures mínimes per tirar endavant la iniciativa. De fet, aquest llindar es va superar molt àmpliament, ja que més de 105.000 persones han fet possible que en les properes setmanes la cambra

legislativa del Principat debati la prohibició dels transgènics. Mentrestant la plataforma, juntament amb Transgènics fora!, ha engegat una nova campanya amb el lema "Transgènics 0,0%" per rebutjar la nova normativa europea d'agricultura ecològica que permet una contaminació genètica de fins al 0,9% en la producció orgànica. >>Països Catalans 5

lerta Solidària Martí Majoral i el portaveu de la plataforma Jo També Cremo la Corona Espanyola la vigilància que els Mossos, i anteriorment la Policia Nacional espanyola, realitzen per motius polítics. >>En Profunditat 8 i 9

Bolívia i Veneçuela superen nous reptes en el camí revolucionari Amb més del 56% del vots a Veneçuela i del 60% a Bolívia, els referèndums celebrats els darrers dies en aquests dos països han estat una empenta endavant per als processos revolucionaris que s'hi viuen. L'ACCENT analitzem les perspectives que obren en cada una d'aquestes repúbliques la victòria del 'sí'.

En el cas de Veneçuela, hem recollit valoracions tant des de Caracas com des dels Països Catalans sobre els reptes que té el procés bolivarià iniciat fa 10 anys. Pel que fa a Bolívia, entrevistem José Pimentel, president de la Comissió de Desenvolupament Econòmic del Parlament andí, que ha visitat el nostre país. >>Internacional 11 i 12

Iniciativa Legislativa pel català a la televisió

Continuen les mobilitzacions d’estudiants

Malcolm X en la memòria, 49 anys després

Acció Cultural del País Valencià ha anunciat la campanya per impulsar una iniciativa legislativa popular per garantir les emissions de la televisió en català al País Valencià >> Països Catalans 4

A la universitat, les mobilitzacions no s’aturen en contra de l’EEES malgrat la repressió.

A secundària, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans ha convocat una vaga general al País Valencià. >> Països Catalans 7

Repassem la figura de Malcolm X quaranta-nou anys després del seu assassinat. El símbol de la lluita negra és encara viu i indispensable per conéixer la teoria i la pràctica d’un dels moviments d’alliberament clau del segle XX. >> Monogràfic 14

RAMON USALL PÀG.2 // JÚLIA HUMET PÀG.2 // NÚRIA RODRÍGUEZ PÀG.3 // XAVIER NAVARRO PÀG.7 // ÀLVAR LLORIS PÀG.14 // LAIA JURADO PAG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Silencis informatius RAMON USALL LLEIDA

El passat 26 de gener es compliren 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. L'efemèride, trista, d'ingrat record, però d'una inevitable transcendència història, fou abastament recordada pels mitjans de comunicació del país. Malgrat la transcendència de l'aniversari, i del gust que darrerament semblen haver agafat determinats partits polítics per la memòria històrica, només l'esquerra independentista va parlar clar, agafant el testimoni de resistència dels combatents antifeixistes derrotats el 1939, proclamant-se hereva de la lluita de la Catalunya republicana, i, sobretot, recordant el que molts voldrien oblidar: que el rei Borbó que suportem actualment fou designat com a cap de l'Estat pel general Franco i que aquest monarca, hereu per tant del dictador, jurà fidelitat als principis del Movimiento.

L'esquerra independentista organitzà un acte polític d'homenatge als lluitadors antifranquistes i una posterior marxa que aplegà, el 24 de gener, més d'un miler de persones, tot just dos dies abans que es complís el 70è aniversari de l'ocupació franquista de Barcelona.

La manifestació, em consta que d'allò més ben preparada pels companys i companyes de les organitzacions aplegades en la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència", fou, de ben segur, una de les mobilitzacions que més gent reuní aquell cap de setmana a Barcelona. L'endemà, però, ni un sol mitjà en parlava malgrat les moltes pàgines que alguns dedicaven a recordar l'aniversari de l'ocupació. Les mil persones que es reclamaven hereves dels combatents republicans i anunciaven la seva ferma decisió de continuar el combat per la llibertat contra els hereus del franquisme, rei Joan Carles inclòs, senzillament no existien.

Els silencis informatius al voltant de l'activitat de l'esquerra independentista no són nous, és cert, i més si l'activitat que convoca aquest espai polític pretén tenir dimensió nacional, però no deixa de sobtar el fet que ni un sol diari (almenys que jo llegís) es fes ressò de la manifestació. No vaig poder evitar fer-me la següent pregunta, que m'agradaria, sense cap mena de mala intenció i amb un profund respecte per la gent i les entitats de la campanya dels 300 anys, traslladar al conjunt de l'esquerra independentista: Si el convocant de l'acte i de la manifestació, sense canviar ni una coma de la convocatòria, hagués estat la CUP, quina hagués estat la cobertura mediàtica?

Com és lògic, no hi ha una única resposta, potser no és ni procedent formular la pregunta. Però al meu entendre serveix com a element de reflexió per posar sobre la taula un debat convenient, el de la necessitat d'aprofitar l'escletxa que la CUP ha obert en els mitjans i en una part de la societat on el discurs de l'esquerra independentista rarament penetrava. Una possibilitat per fer-ho és aplegar el conjunt de la militància independentista a la CUP, convertida en una casa comuna de l'esquerra independentista, potser això, al marge de moltes altres coses, ens ajudaria a trencar els silencis informatius que vergonyosament ens imposen.

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

COL·LABORACIÓ

JÚLIA HUMET *

Quan el dret penal es converteix en una arma de l'Estat “La tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és l'estat d'excepció en què vivim” Walter Benjamin

14 de novembre de 2008. El Consell de Ministres del Govern espanyol anuncia l'aprovació d'una contundent reforma del Codi Penal. Diuen que ha de donar resposta a les demandes socials de més mà dura "contra la delinqüència i el terrorisme".

Aprovació de reformes sobre la llibertat vigilada, la prescripció, l'ordenació del territori, la "nova delinqüència" i els delictes sexuals... o el que és el mateix, legislació en calent, a cop de titular informatiu ("cas De Juana", Albertos, escàndols urbanístics, assalts a xalets, "cas Mari Luz"...).

Segons la vicepresidenta del Govern, Maria Teresa Fernández de la Vega, "no hi haurà cap escletxa per a la impunitat".

Pel que fa a les condemnes per "terrorisme", la reforma contempla la imposició d'una pena accessòria de fins a 20 anys de llibertat vigilada. És a dir, condemnes de presó de fins a un màxim de 40 anys de compliment efectiu més 20 anys de llibertat vigilada, o el que és el mateix, presó sense reixes. La llibertat vigilada suposa estar permanentment localitzable, comunicar al jutge canvis de domicili o de feina, presentar-se periòdicament als jutjats... I prohibicions: d'acostar-se o comunicar-se amb les persones que el jutge determini, d'abandonar el lloc de residència sense permís del jutge, d'acudir a determinats llocs o establiments, acostar-se a certs llocs... fins a 60 anys de condemna en total... i qui deia que la cadena perpètua no existia a l'Estat espanyol?

En el marc de la Unió Europea, diferents estats contemplen, en la seva legislació penal, la figura de la cadena perpètua. En tots ells, sota la forma anomenada "cadena perpètua revisable" que permet la revisió de la condemna i la possibilitat de la concessió de la llibertat vigilada al cap d'un temps: 26 anys a Itàlia, 20 a Grècia, 15 a l'Estat francès o Alemanya, 12 a Dinamarca... Això significa que, passat aquest temps, qualsevol persona condemnada a cadena perpè-

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Número 148.Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu

tua pot veure com la seva pena és revisada i se li concedeix la "llibertat vigilada". Les reformes del 2003 dutes a terme pel PP i el PSOE del Codi Penal espanyol van ampliar el temps màxim de compliment efectiu de les penes a 40 anys, i ara acaben d'aprovar els 20 anys "de propina" de llibertat vigilada. Que cadascú n'extregui les seves conclusions.

En els últims anys, i mica en mica, les Corts espanyoles han anat aprovant mesures d'enduriment del Codi Penal, fins a arribar a tenir un dels codis penals més durs de la "democràcia" que inclou mesures que ni en les pitjors èpoques del règim franquista es van arribar ni tant sols a proposar.

Des de la reforma de 1995 en què es va suprimir la reducció de penes per treball, passant per la reforma del 2003 sobre compliment íntegre de les penes, que allarga el temps màxim de compliment a 30 anys i impossibilita, a la pràctica, l'accés al tercer grau o a la Llibertat Condicional de les persones condemnades pels anomenats delictes de "terrorisme", l'aplicació de la "Doctrina Parot", fins a aquesta més recent reforma. Totes elles emmarcades en la línia d'abast podríem dir que global de posar en relleu (i crear) les més diverses amenaces per, amb l'excusa de la Seguretat, endurir el control social, el sistema penal...

El jurista alemany Günter Jakobs va definir el concepte del "Dret Penal de l'Enemic": el legislador no dialoga amb els seus ciutadans, sinó que amenaça als seus Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Joan Buades,Martí Cirici,Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González,Irene Jaume,Pere Habet, Francesc Miralles,Miquel Serra,Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa. Opinió: Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky. Internacional: Ausiàs Alminyana, Laia Altarriba,Marc Lamarca i Manel López.CCultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda,Hèctor Serra,Josep Maria Soler, Pau Tobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Il·lustracions: Joan Carbonell, Roger Ferriols. Distribució: Guillem Romero Senent. Han col·laborat en aquest número: Vicent Company, Júlia Humet, Laia Jurado, Enric Llopis, Àlvar Lloris, Eloi Mayordomo, Xavier Navarro,Núria Rodríguez,Mercè Rubià,Roger Sànchez-Amat, Jordi Soldevila i Ramon Usall.

enemics, retalla garanties processals, endureix les penes i amplia les possibilitats de sancionar conductes molt allunyades de la lesió d'un bé jurídic.

L'Estat espanyol s'ha convertit en un dels exemples més clars d'aquesta teoria. El dret penal s'utilitza com una arma més en el negat però existent conflicte basc, i de retruc, contra tota la dissidència política. El que no es pot aconseguir per la via policial (la desarticulació d'un moviment polític i social, l'eliminació d'unes conviccions ideològiques...) s'intenta per la via de l'amenaça. Amenaça amb l'enduriment de penes, amb la tipificació de nous delictes, amb la

creació de delictes d'opinió...

Un cop més, l'Estat espanyol vulnera els seus principis i la seva tant suposadament respectada i intocable Constitució, que promulga, entre d'altres, l'orientació cap a la reeducació i la reinserció social de les penes privatives de llibertat. L'exministre de justícia del PSOE, Juan Fernando López Aguilar, afirmava el 2006 sense cap mena de remordiments "farem el que estigui a les nostres mans per evitar que es produeixin aquestes excarceracions", en referència a una vintena de presos polítics bascos que, d'acord amb les lleis espanyoles corresponents, estaven a punt de ser excarcerats. I es va quedar tant tranquil!

Així doncs, aquesta nova reforma no és més que un altre dels tants i tants exemples de doble moral, o doble vara de mesurar les coses, a la que ja estem acostumades. Bones paraules, o bons principis, per una banda... i crua realitat, per l'altra.

Com afirma Iñaki Rivera (director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans), "quina debilitat la d'una democràcia que necessita cada cop més recórrer a la força -al sistema penal, ni més ni menys-, per atallar la disconformitat social". *Júlia Humet és advocada i militant de Rescat

FULLEJANT LAIA ALTARRIBA La llibertat d'expressió empresonada a l'Afganistan Sayed Parwez Kambakhsh és un jove periodista afganès empresonat a 20 anys per haver distribuït un article sobre la relació entre la religió i l'opressió de les dones.

Els tribunals el van condemnar a mort l'octubre de 2007, però la pressió ha aconseguit que li canviessin per la presó. Aquesta setmana el seu germà, també periodista, serà a Barcelona per denunciar el cas, i també la persecució de periodistes a l'Afganistan. L'Ateneu Barcelonès l'acollirà el dijous 26 al vespre per donar eco a l'exigència que els governs occidentals deixin de donar suport al govern que ha empresonat el seu germà.

Fa unes setmanes va venir a Barcelona una altra afganesa, la jove diputada Malalay Joya. Vaig poder-la entrevistar, i ella denunciava que mentre Parwez Kambakhsh és a la presó, el president Karzai ha indultat tres homes que van violar una dona d'una manera molt cruel. I és preguntava: "Com és possible dir que hi ha democràcia i justícia quan un president fa una cosa com aquesta?".

Ella mateixa es responia: "El sis-

tema és mafiós i està en mans dels senyors de la guerra, els senyors de la droga i criminals. I a més hi ha els talibans, que han esdevingut més forts".

Malalay Joya anava més enllà en la seva crítica, i explicava que malgrat la propaganda occidental, la situació de les dones afganeses fins i tot ha empitjorat: "Segons el Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la Dona, el 65% de les 50.000 vídues de Kabul i milers de dones a la resta del país veuen el suïcidi com l'única opció per sortir de la misèria i la desolació; més del 95% de les dones afganeses pateixen depressió; cada 28 minuts una dona mor per motius relacionats amb el part; la violència contra les dones afecta el 80% de les afganeses en algun moment de la seva vida actualment".

Mentrestant, els diaris catalans recollien que la ministra espanyola Chacón visitava contenta el passat mes de desembre els 778 soldats que l'Estat manté a l'Afganistan per donar suport a un govern que empresona periodistes que li fan nosa i perpetua l'opressió contra les dones.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

NÚRIA RODRÍGUEZ*

COL·LABORACIÓ

EDITORIAL

Els discursos de despatx El joc d'Israel

Fa dotze anys vaig iniciar els meus estudis universitaris de filosofia. Amb 18 anys les meves inquietuds estaven més que fiançades però sentia una gran necessitat de dotar eixes idees d'un bon fonament teòric. Innocent de, mi tenia una visió romàntica de la universitat, havia llegit com en d'altres moments històrics, res llunyans, les estudiants havien estat protagonistes de revoltes o mobilitzacions importants, i esperava trobar-me un alumnat rebel amb ganes de canviar les coses i un professorat interessat en educar l'actitud crítica.

Malauradament, a la meua arribada a la universitat no vaig trobar ni una cosa ni l'altra. La majoria de l'alumnat llegia amb la mateixa indiferència Aristòtil que Marx i entre el professorat, prompte vaig comprendre que si en algun moment havien lluitat per un canvi social i polític sense desigualtats, ja feia força temps que havien presentat públicament la seua renúncia. El pitjor però era comprovar que aquesta indiferència front la brutalitat del sistema capitalista i patriarcal , no era cosa exclusiva de la facultat de filosofia sinó que més aviat era un símptoma comú a la filosofia actual. La filosofia de finals de segle XX i inicis del XXI és la filosofia de la renúncia.

La força que va tenir el marxisme fou tanta en el pensament filosòfic, que sembla que el fracàs de la Unió Soviètica ha estat interpretada per la filoso-

“Quan vaig iniciar els meus estudis de filosofia, esperava trobar-me un alumnat rebel amb ganes de canviar les coses” fia com el fracàs del marxisme. Després dels abusos de poder soviètics, pocs intel·lectuals s'atreveixen a continuar afirmant la necessitat d'acabar amb les classes socials. El passat, i també el present, ens mostra les atrocitats del capitalisme, com s'equivoca una i altra vegada, com comet abusos de poder a cada moment. Mentre el capitalisme no és qüestionat, o almenys no com els esdeveniments històrics ho requereixen, el socialisme és constantment satanitzat.

Continuen existint les mateixes desigualtats de classe que va analitzar Marx; el control social i el càstig penitenciari continuen la lògica que va criticar Foucault; el patriarcat continua construint dones com va reivindicar Simone de Beauvoir; i el capitalisme fa servir els mateixos arguments absurds per espoliar recursos mitjançant la guerra com ho va fer al Vietnam i que tan enèrgicament va denunciar Bertrand Russell. En canvi els pensadors que són valorats i guardonats actualment són fidels amics dels sistema, com ara un Fernando Savater que és la cara pública d'una organització vinculada amb l'extrema dreta.

Front les errades del passat, front la victòria del capitalisme, l'actitud general ha estat la renúncia, la resignació i la descreença. El postmodernisme neix d'eixe pessimisme, capaç de veure les errades del passat, capaç de viure el desempar del present però incapaç de construir en positiu. Ens ha permès tenir més en compte la diversitat, fent-nos entendre que cada problemàtica s'ha d'analitzar des de cada casa, que els discursos han de ser autòctons i no universals. El postmodernisme ens ha ensenyat a valorar les diferències i ens ha mostrat els perills del dirigisme no assembleari. Però les seues crítiques en molts casos han estat tant destructives que l'únic camí que queda seguir és la passivitat i l'individualisme. Els perills del treball col·lectiu, si no es cuida la llibertat personal, els ha conduït a l'individualisme. Estranya comunió la de la postmodernitat i el capitalisme que acaben provocant els mateixos efectes: la passivitat social i l'individualisme.

El debat entre la modernitat i la postmodernitat també està en la vessant feminista. L'anàlisi teòric queer és sens dubte significatiu respecte el que és la postmodernitat i és la conseqüència directa del feminisme del segle XX. Si els discursos feministes, en la gran majoria, havien creat subjectes universals (dona en general), els discursos postmoderns van mostrar que calia tenir en compte la realitat especifica de cada dona (opressió patriarcal no afecta de la mateixa manera una dona negra que una blanca, una treballadora que una burgesa). Si la modernitat reflexionava sobre la necessitat de crear consciència entre les dones i crear espais de dones, la postmodernitat reivindica la necessitat mixta de ser reeducats. Si el modernisme ens deia que la dona era una creació des de la infantesa, el potsmodernisme ens diu que cal acabar amb dita construcció i negar la diferència de sexe.

Ha nivell teòric la teoria queer és la superació coherent del feminisme de la modernitat, el problema radica en el seu poc pragmatisme. La pràctica malauradament no ha avançat a la mateixa velocitat que els discursos feministes. Les dones continuen fent-se càrrec en la gran majoria de les tasques de la llar i la cura de les filles, les pràctiques sexuals continuen sent heteropatriarcals, l'obsessió per agradar als altres porta les dones a entrar a un quiròfan... la gran majoria de les dones continuen sense estar conscienciades de la seua desigualtat social i molt poques ho senten com una gran injustícia. Si

les dones estan poc conscienciades, els homes encara ho estan menys. Perquè no són ells que han de passar per la humiliació de fer-se un examen psicològic per avortar, no són ells que sentiran por al caminar de nit per llocs solitaris, tampoc no són ells que cobren menys pel simple fet de tenir ovaris ni veuran com les seues parelles fan ús de la violència quan no poden tenir raó amb el diàleg. No són ells els que patiran la manca d'oportunitats perquè al seu document d'identitat diga dona i per tant serà més difícil que prenguen consciència de la castració que suposa tenir una educació sexista.

La teoria queer i el postmodernisme en general desconfien dels subjectes col·lectius, creuen que s'han fet massa abusos en nom d'eixos subjectes col·lectius, en nom de la religió, en nom de la raça, en nom de la pàtria, en nom de la classe... I acaben defensant postures individualistes.

Malauradament estem encara en un moment massa llunyà per poder proclamar la mort del patriarcat i la deconstrucció dels sexes. Estic totalment d'acord en la premissa que les dones i els homes som una construcció social. Però també sé que aquesta societat és marcadament sexista, que les persones continuen sent educades per ser homes i dones i que les desigualtats socials que patim les dones són molt reals per molt creada que siga l'arrel del problema.

“Estem encara en un moment massa llunyà per poder proclamar la mort del patriarcat i la deconstrucció dels sexes” Eixa opressió col·lectiva fa que a nivell pràctic tinga sentit parlar del subjecte dona com a subjecte de lluita de la mateixa manera que al segle XXI continua sent necessari parlar del subjecte classe i també la classe és una construcció social. Això no significa reforçar una identitat creada i per tant aliena i imposada, sinó tot el contrari aconseguir anar desfent-se de cadascuna de les barreres que ens han anat posat durant la construcció del nostre sexe. El subjecte dona, però, ha de respondre la realitat concreta, l'opressió especifica i per tant el nostre subjecte de lluita feminista ha de ser la dona catalana de classe popular.

Crec que la superació de l'etern debat entre modernitat i postmodernitat passa per assumir moltes de les crítiques de la postmodernitat al feminisme però també crec que cal reivindicar la necessitat de tenir subjectes de lluita col·lectius i ser capaços d'assumir que els nostres destins no estan marcats per cap naturalesa i alhora ser conscient que cal crear discursos que es realitzen des de la realitat social i no des de despatxos d'universitat i per tant exclusivament teòrics. *Militant de l'Assemblea del Terra

Sobta l'assossec amb què s'han rebut els resultats de les eleccions de l'Estat ocupant d'Israel. La intelligentsia autòctona, la nostra, tan àvida en denunciar les amenaces a la democràcia arreu del món (i especialment a sud-amèrica) ha acceptat la victòria de l'extrema dreta sionista com un avatar propi del joc democràtic. El trio guanyador format pels partits Likud, Kadima i Israel Beitenu -també conegut a Palestina com el trio del terror- ha obtingut setanta escons, divuit més que a les passades eleccions, mentre que la socialdemocràcia s'ha quedat en setze. D'aquests tres partits reaccionaris, és especialment significatiu l'ascens d'Israel Beitenu, el partit d'Avigdor Lieberman, un immigrant de l'antiga república soviètica de Moldàvia que proposa retirar la ciutadania a tots els àrabs que no juren fidelitat a l'Estat d'Israel o que va suggerir un atac nuclear a Gaza per acabar amb el "problema palestí". Així, per bé que finalment sembla que Israel Beitenu no formarà part del Govern sionista, és innegable que hi influirà enormement i, per molt que el nou tarannà d'Obama ho intente evitar, podem estar davant la feixistització definitiva de l'Estat ocupant d'Israel.

Davant aquest panorama, els nostres polítics i tertulians s'han abstingut de qualificar les eleccions israelianes de "festa": la seua pulcritud ètica i els seus valors eterns no els han permès de veure-hi la “festa de la democràcia”, però, això sí, democràcia al cap i a la fi. Res a veure, en tot cas, amb les eleccions parlamentàries de 2006 a Palestina. La indignació i les exclamacions apocalíptiques es reproduïren al món civilitzat, no perquè els palestins hagueren de celebrar aquesta "festa" sota l'ocupació i la (re)pressió de l'Estat d'Israel, ni perquè el "joc" estiguera fortament viciat a favor d'un dels contrincants que tenia el beneplàcit d'occident i que, per tant, gaudia de facilitats i recursos superiors. No. L'amenaça a la democràcia consistia, en aquest cas, en el vot massiu que els palestins donaren a Hamàs, un partit considerat "terrorista" per occident. Això era intolerable per a la democràcia i, consegüentment, començaren els embargaments, boicots i, fins i tot, intents de cop d'Estat per desfer allò que les urnes havien decidit.

Tanmateix, les eleccions recents a l'Estat ocupant d'Israel són alguna cos més que un altre exemple del doble barem amb què mesura les coses la nostra intelligentsia. Són una lliçó i un advertiment. Una lliçó de com la socialdemocràcia amb la seua tàctica de desmobilitzar l'esquerra amb promeses i postures, mentre satisfà la dreta amb fets (el laborisme israelià, defensor d'un "acord de pau", ha promogut les guerres contra el Líban i contra Gaza i també els assentaments jueus als territoris ocupats, per citar-ne només dos exemples) no ha aconseguit res més que reforçar els discursos més reaccionaris i, així, cavar la seua pròpia tomba electoral. Però encara més greu que això és la constatació de com els discursos de la por, les proclames ultranacionalistes i els discursos xenòfobs són especialment prolífics en poblacions desemparades d'una o diverses esquerres coherents i compromeses.

Molt més a prop, en un altre tauler de joc, milers de persones no poden exercir la seua ciutadania perquè la seua opció política ha estat il·legalitzada. La nostra intelligentsia potser no comparteix del tot aquestes mesures repressives, però tampoc cal exaltar-se perquè la "festa" pròpia encara està garantida. Però mentre polítics i tertulians assumeixen el discurs de l'antiterrorisme, de la no-violència i de la Constitució, mentre legitimen la repressió i l'Estat d'excepció al País Basc, mentre fan tot això estan reforçant també l'espanyolisme, l'anticatalanisme i la xenofòbia a la resta de l'Estat i als Països Catalans.

Estan contribuint a desmobilitzar la classe treballadora quan donen l'esquena a la persecució de la part més conscient i organitzada o quan desvien la seua atenció de l'arrel dels seus problemes. Com ha succeït a l'Estat ocupant d'Israel i com succeí a l'Alemanya dels anys trenta, aquesta actitud de la socialdemocràcia és fonamental per explicar l'ascens del feixisme. I si la crisi en què estem immersos és tan greu com ens diuen, no tardarem en tornar a veure hitlers molt a prop de casa.

Això sí, amb un poc de sort i gràcies a l'empeny de la nostra intelligentsia algun poble sud-americà podrà gaudir de la seua llibertat reconquerida de la mà d'algun crioll instruït a Harvard en el noble joc de la democràcia.

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

04PAÏSOS CATALANS

L’APUNT

Les dades de la crisi als Països Catalans LAIA ALTARRIBA BARCELONA

El 2008 es va tancar amb 907.000 aturats als Països Catalans sota dominació espanyola. Això significa que un de cada set treballadors està a l'atur.

La zona on hi ha una taxa d'atur més elevada és el País Valencià, amb un 14,85% d'aturats (381.700 persones), seguida de les Illes Balears amb un 12,32% (69.000 aturats) i finalment el Principat amb unn 11,82% (455.000).

El nombre de persones que han passat a engruixir les files de l'atur el 2008 ha estat al voltant d'un 60% (390.000 aturats més).

Per territoris: al Principat de Catalunya n'hi ha 204.000 més, al País Valencià la xifra augmenta en 158.500 persones (70,99% més respecte 2007) i a les Illes s'afegeix 20.500 aturats més a les

“El 2008 s'ha tancat amb 390.000 persones més apuntades a l'atur als Països Catalans” llistes (aumgent del 41,84%). També se n'hi sumen 7.000 més a la Catalunya Nord (on ha crescut en menor mesura: un 7% més).

De tots els aturats, un 40% (430.348 persones) actualment no cobren subsidi d'atur. Aquesta xifra augmentarà significativament al llarg de 2009 ja que es notarà els efectes de l'onada de tancaments i acomiadaments de 2008. Cal tenir en compte que aquest tipus de prestació té una durada entre 102 dies i dos anys.

Durant el 2008 s'han presentat fins a 600 ERO (expedients de regulació de l'ocupació), que han deixat milers de treballadors i treballadores al carrer. El 2009 ha començat amb una onada de nous ERO que indiquen que acabarem l'any amb una xifra superior d'expedients que l'any anterior. Les empreses més gran que han presentat ERO són: Nissan, Seat, Ford, Telefónica, Pirelli, ONO, Colortex o Lladró.

Les dades de beneficis del 2008 de les principals entitats bancàries de l'Estat espanyol mostren que, tot i que són inferiors a 2007, els guanys nets conjunts ascendeixen 17.590 milions d'euros.

Aquesta xifra és similar a la quantitat total que la Generalitat preveia recollir entre impostos directes i indirectes en el pressupost del 2007 (la previsió era de 17.255 euros).

Els governs prometen milions mentre la fi de la crisi s'allunya LAIA ALTARRIBA BARCELONA Ja tenim una nova data d'acabament de la crisi:segon semestre de 2011.Això és el que assegura l'estudi Consens Econòmic elaborat per la consultora PricewaterhouseCoopers, d'àmbit estatal espanyol i fet públic el 22 de febrer. El que es manté intacta és la incertesa sobre què cal fer per sortir d'aquí a dos anys i mig del forat.

Davant de la certesa de la davallada dels beneficis econòmics, però sobretot del creixement galopant del nombre d'aturats, els governs autonòmics han anunciat que estan elaborant plans de resposta. El president valencià, Francesc Camps, anunciava fa uns dies que presentarà "unes bases sòlides per a un nou impuls econòmic i social" del País Valencià dotat amb més de 8.000 milions d'euros. El principatí Montilla assegurava que el seu govern ja ha posat en marxa dues terceres parts de les mesures aprovades l'abril passat, i que han suposat la mobilització de 7.750 milions. El Govern Balear, al seu torn, ha aprovat un Decret Llei de mesures urgents, entre les quals "facilitar al màxim la constitució de noves empreses , impulsar la indústria turística que des de fa temps constitueix el motor sòlid de l'economia balear i l'activitat urbanitzadora i edificadora en determinats supòsits".

La majoria d'aquestes mesures tenen com a eix la inversió en obra pública com a incentiu per generar llocs de treball i el finançament per a les empreses. Els governs alineats en les posicions més progressistes també preveuen paquets per a les persones amb menys recursos i que, per tant, és previst que encara tinguin més dificultats amb les conseqüències de la crisi.

Per la seva banda, els partits més conservadors, com és el cas del PP i de CiU, demanen la reducció d'impostos a les empreses. És el cas de la presentació que va fer Alicia Sánchez Camacho, líder del PP al Principat de Catalunya, de "100 solucions per combatre la crisi", on proposa la rebaixa d'impostos, la injecció de liquiditat a les pimes, el suport als emprenadors i la desburocratització de la Generalitat".

Acció al barri de Gràcia en el marc de la jornada de lluita "Que la crisi la paguin els rics"

metropolitana de Barcelona on hi participen tant organitzacions nacionals, com sindicats alternatius i col·lectius locals. Va començar com a resposta a la directiva de les 65 hores que volia aprovar la Unió Europea, però s'ha transformat en un espai de resposta global al context econòmic actual. Una de les principals crítiques de la campanya és que "els governs suposadament d'esquerres mantenen les retallades socials, i segueixen privatitzant serveis socials, ensenyament i sanitat".

Aquesta campanya, que ha pres per

“Els governs d'esquerres mantenen les retallades socials,i segueixen privatitzant serveis socials, ensenyament i sanitat”

Organització de l'esquerra anticapitalista

"Actualment, no existeix cap organització o moviment al nostre país que puga fer front d'una manera directa a les circumstàncies [que comporta la crisi], enmig d'un context d'ofensiva europea, estatal i de la classe política i la patronal autòctones", analitza l'organització juvenil Maulets, en un document de reflexió que ha elaborat sobre la crisi. La preocupació és compartida per bona part de l'esquerra anticapitalista catalana.

Però els darrers mesos s'ha articulat una campanya amb base a l'àrea

nom "Que la crisi la paguin els rics", ja ha dinamitzat la resposta a les conseqüències que la recessió econòmica està tenint en els treballadors, però els mitjans de comunicació hi ha parat molt poca atenció. Segons Josep Bel, un dels portaveus de la campanya, i sindicalista de CoBas, l'absència en aquestes manifestacions de CCOO i UGT ha determinat el silenci informatiu, però alhora ha permès "visualitzar com, mentre els i les treballadores necessitem coordinar les lluites i estendre la solidaritat de classe, aquests sindicats prefereixen aïllar les lluites i aconseguir signar tots els ERO que els posen al davant".

De la crítica a la proposta

Conscients que sovint s'acusa les organitzacions que formen part de la campanya de limitar-se a criticar, alguns

d'aquests grups han començat a fer propostes alternatives a les respostes dels governs a la situació de crisi. És el cas de l'organització Endavant, que davant de l'augment de l'atur proposa "el repartiment del treball i de la riquesa amb la reducció de la jornada laboral actual"; o enlloc del "salvament i els plans de rescat amb diners públics dels bancs que han fet fallida i donar diners als bancs per garantir els estalvis de la població", aposta per "la nacionalització de la banca i la garantia dels estalvis modestos amb diners de l'estat i la reactivació de l'economia real amb préstecs responsables"; i per fer front al "deteriorament dels serveis públics i les privatitzacions", assegura que cal anar cap a "la gestió pública de qualitat de tots els serveis bàsics i estratègics (energia, comunicacions, transport...)".

Ocupació de seus bancàries per denunciar els culpables de la crisi L'ocupació d'oficines bancàries a Barcelona i a Tarragona, a més d'accions simbòliques en poblacions de l'àrea metropolitana barcelonina, van protagonitzar la jornada de lluita del passat 20 de febrer. L'havia convocada campanya unitària contra els efectes de la crisi sobre la classe treballadora.

Els organitzadors havien llençat la crida fer accions descentralitzades arreu del territori amb l'objectiu d'assenyaar els culpables de la crisi, i deixar clar que "ens oposem a pagar nosaltres la

crisi que han provocat ells". La convocatòria acusava el govern espanyol "de fer polítiques al servei dels més poderosos, donant ajudes econòmiques multimilionàries als bancs i caixes sense demanar res a canvi, mentre el mateix govern no mou un dit per evitar els comiats massius que s'estan produint arreu del país els darrers mesos. I recordaven que, mentre quasi un milió de treballadors pateixen atur avui als Països Catalans, "els governs suposadament d'esquerres mantenen les

retallades socials, i segueixen privatitzant serveis socials, ensenyament i sanitat".

La resposta mobilitzadora va ser desigual, i les accions es van concentrar, sobretot a municipis metropolitans com Sabadell, Vilanova i la Geltrú i els barris barcelonins de Gràcia, Sants i Sant Andreu.

MÉS INFORMACIÓ

L’ACCENT 148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

El debat sobre els antitransgènics arriba al Parlament de Catalunya

LAIA CREUS BARCELONA

Els catalans consumim molts més aliments transgènics dels que creiem. De fet,"la major part d'aliments càrnics,com els ous, la llet, els formatge i la carn, provenen d'animals engreixats amb ingredients que porten transgènics, excepte els de procedència ecològica", assegura Albert Ferré, membre de l'entitat Transgènics Fora! També lluita contra aquest tipus d'aliments Som Lo Que Sembrem, promotora de la iniciativa legislativa popular per declarar Catalunya lliure de cultius i aliments transgènics.

gim un etiquetatge clar dels aliments que en contenen i els que no", explica Carles Serra, membre de la plataforma Som Lo Que Sembrem.

Un cop feta la validació, la comissió de control té un termini de quinze dies hàbils per comunicar-ho a la Mesa, per tal que es pugui iniciar la tramitació de la proposició de llei que promou la ILP. A partir d'aquí, la Mesa i la Junta obriran un termini perquè els grups puguin presentar esmenes de retorn, pas previ al debat de totalitat. "Ara és quan comencem els tràmits pròpiament parlamentaris. El pas més important és superar el debat a la totalitat en el ple del Parlament, en el qual finalment es decidirà si la ILP continua endavant o no", aclareix Serra. Està previst que el proper mes de maig es faci pública la decisió institucional respecte a la ILP.

“Més de 105.000 persones han fet possible que la ILP hagi arribat al Parlament de Catalunya”

Més de 105.000 persones i les seves signatures han fet possible que el passat 11 de febrer una trentena de membres de la plataforma Som Lo Que Sembrem assistissin a l'acte públic que es va dur a terme al Parlament de Catalunya. La comissió de control de la iniciativa legislativa popular (ILP) va comunicar que s'havien aconseguit més de les 50.000 firmes necessàries per tirar endavant la iniciativa. "El nostre objectiu és que es prohibeixin els transgènics a Catalunya, així com la investigació per poder desenvolupar cultius transgènics, que s'investiguin els seus efectes sobre la salut i el medi ambient i també exi-

Posicions contràries

Les critiques del moviment antitransgènic a les institucions catalanes i espanyoles són molt contundents. Albert Ferré, de Transgènics Fora!, considera que "l'Estat espanyol és un cas únic en el terri-

La lluita contra els transgènics no s'atura

tori europeu: mentre que en altres països aplicaven la moratòria de cultius comercials recomanada per la Unió Europea el 1999, el govern de l'Estat i la Generalitat els ha autoritzat sense interrupció". Ferré creu que tant l'administració central com la catalana defensen els transgènics "a capa i espasa", que oculten els problemes provocats per la contaminació genètica, mentre "menyspreen" els informes crítics independents que mostren els nega-

L’APUNT

tius impactes socials, ecològics i sanitaris. A més, assegura que la Generalitat de Catalunya "ha criminalitzat el moviment de resistència a aquest tipus de tecnologia i al model destructor que representa i fins i tot ha portat a judici dos destacats activistes per la seva participació en actes de protesta".

Carles Serra, de Som Lo Que Sembrem, remarca "Hi ha fortes pressions a favor de la implantació i el desenvolupament dels transgènics

MÉS INFO: WWW.SOMLOQUESEMBREM.ORG

SIS ARGUMENTS CONTRA ELS TRANSGÈNICS El procés d'aprovació d'aquestes varietats no mereix cap confiança, ja que el desenvolupament i l'aprovació dels 1transgènics ha estat deguda a motius polítics, no ha estat

Transgènics 0,0% Precisament la plataforma Som lo que sembrem, juntament amb Transgènics fora!, són els responsables de la Campanya "Transgènics 0,0%", que es va engegar a finals de gener durant la Gran Festa de la Calçotada de Valls. "L'objectiu de la campanya és fer visible el rebuig als transgènics i estendre la desobediència a la nova normativa europea d'agricultura ecològica que permet fins un 0,9% de contaminació genètica en la producció ecològica", explica Albert Ferré, membre de Transgènics Fora! i de la Cooperativa de Consum Ecològic Germinal.

Es tracta d'una campanya que mobilitzarà persones d'arreu del territori durant les properes setmanes, i "comptarà amb una setmana d'accions descentralitzades repartides per diverses poblacions durant el mes de març", explica Ferré. D'altra banda, Saragossa serà l'escenari d'una manifestació estatal que es durà a terme el 18 d'abril. "La campanya pretén intensificar fins al mes d'abril la mobilització al carrer i la pressió social

una decisió científica.

de totes les persones, col·lectius, entitats i plataformes que lluiten per la justícia social i ecològica", afegeix Ferré.

Amb tot, Transgènics 0,0% també té la voluntat d'arribar al ciutadà i difondre els arguments antitransgènics a la societat, malgrat les través que explica Ferré: "La indústria biotecnològica amb el suport de l'Administració compta amb potents lobbys, empreses de relacions públiques i científics submisos amb la finalitat de difondre públicament un discurs interessat, parcial i manipulat per presentar als transgènics com un avenç científic i necessari socialment que beneficia tan a pagesos com a consumidors".

una tecnologia incontrolada i imprevisible.Els seus perjudicis sobre el medi ambient estan documentats i suposen 2laSón continuïtat d'un model agrari basat en l'ús de plaguicides i fertilitzants de síntesi que s'han mostrat problemàtics a nivell de salut humana.

incrementen el control de la cadena alimenper part d'unes poques empreses a nivell mundial.

3Elstariatransgènics La coexistència és impossible amb altres tipus d'agricultura a causa de la contaminació pol·línica.Els transgènics han pro4vocat la desaparició dels pagesos que feien blat de moro ecològic i de l'única varietat tradicional a Catalunya, el panís del Queixal.

solidaritat, ja que els transgènics perjudiquen greument els països perifèrics o empobrits.

5Per No està justificada l'assumpció dels riscos que aquests representen, i de fet, en gran part es desconeixen.Cal aplicar el 6principi de precaució.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

en prejudici dels drets fonamentals de les persones i dels pagesos que no volen fer agricultura transgènica i que veuen els seus cultius contaminats". "Cal tenir present que ens enfrontem a un poderós lobby que actua a molts nivells per protegir els seus interessos econòmics. A nosaltres ens toca protegir els nostres", sentencia Serra.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ TRIMESTRAL (12 EUROS) SEMESTRAL (24 EUROS) projecte d’informació popular i compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a subscripcions@laccent.cat sos Catalans

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

L’APUNT

Com s'articula una ILP AURE SILVESTRE VALÈNCIA

La iniciativa legislativa popular que promou ACPV difereix d'altres, que s'han proposat els darrers anys als Països Catalans per un motiu principal: el seu caràcter estatal. A gran trets, les diferències entre les ILP estatals i les que han de ser tractades als parlaments autonòmics rauen en el nombre de signatures i en l'ens que les ha de debatre.

En aquest cas, en referir-se a tot l'Estat, demana un nombre de signataris de, com a mínim, 500.000 persones amb plens drets polítics (en el cas autonòmic, al País Valencià és de 50.000). Això vol dir que aquesta ILP només pot ser subscrita per les persones autoritzades a votar els representants de la cambra que l'haurà de discutir. En aquest cas totes les persones que tenen la ciutadania de l'Estat espanyol, majors de 18 anys i amb tots els seus drets polítics intactes o el que és el mateix, que es troben inscrits al cens electoral.

La llei de proposició de les iniciatives legislatives populars va ser signada durant el primer govern de Felip González, el 1984, i recull tot el procediment que aquestes iniciatives han de seguir fins a la seua tramitació al Congrés dels Diputats espanyol. En primer lloc exclou una sèrie de supòsits on les ILP no poden entrar. El primer és que no poden tractar-se matèries contingudes a les lleis orgàniques, és a dir, les que tindrien un caràcter de rang major, fins i tot constitucional. Les de caràcter tributari, internacional, les prerrogatives de gràcia reials i les que estan contingudes als article 131 i 134.1 de la Constitució espanyola. Abans de començar el procés de recollida de signatures, aquesta iniciativa es presenta al Congrés que, després de donar el seu vistiplau, autoritza l'inici d'arreplegada de signatures i ho notifica a la Junta Electoral Central, que supervisa el seu procediment i la validesa de les dades dels signants, per la qual cosa es dóna un termini de nou mesos. Per a la autentificació de les signatures, la junta electoral determina que han d'anar acompanyades del nom i cognoms del signant, el seu número de document d'identitat i el municipi on està inscrit per votar.

En cas de ser correcte, la proposta de llei promoguda per la ILP, una vegada arreplegat el total de signatures, retorna al Congrés, que es prepara per al seu debat en un termini de, com a mínim sis mesos.

En el cas de validar-se el mínim exigit perquè la ILP es tramite al congrés, la llei diu que l'estat se'n fa càrrec de les despeses que ha suposat als seus promotors amb, com a màxim, 300.000 euros.

Des de l'any de promulgació de les ILP, només nou ILP han aconseguit arribar al Congrés espanyol, i en un únic cas, va aconseguir ser votada afirmativament, en una proposta de modificació de la Llei de propietat horitzontal.

La ILP vol garantir que es vegin tots els canals de la CCMA al País Valencià

Mig milió de signatures per salvar la televisió en català al País Valencià AURE SILVESTRE VALÈNCIA 500.000 és la xifra de signatures,l'objectiu que Acció Cultural s'ha marcat per aconseguir tirar endavant un projecte d'iniciativa legislativa popular (ILP) al Congrés dels Diputats espanyol i que permeta que TV3 i la resta de canals de televisió i ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es puguen vorer al País Valencià.

Televisió Sense Fronteres és el títol de la ILP que promourà ACPV i que es va presentar de manera pública el passat 10 de febrer. Amb l'inici d'un circuit de presentacions de la iniciativa a diferents poblacions del País Valencià, la intenció de l'entitat que presideix Eliseu Climent és organitzar, el més prompte possible, un extens equip de treball que possibilite l'arreplegada del major nombre possible de signatures en el temps requerit. Perquè l'objectiu principal d'ACPV és que, malgrat que la campanya s'estenga a tot l'Estat, siga el País Valencià el lloc on s'arreplegue el major nombre de suports.

fecció l'aprovació, pel Congrés espanyol, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries l'any 2000.

Si avança la proposta, asseguraria la recepció del senyal de les cadenes que emeten en català a tot el País Valencià. Cal recordar que en aquesta moments, i a conseqüència de l'acció de la Generalitat Valenciana, que va precintar i desmuntar els repetidors propietat d'ACPV, les comarques més meridionals del país tenen tallades les emissions dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). De prosperar la iniciativa, el català no seria l'única llengua beneficiada, com es va explicar des d'Acció a una de les reunions preparatòries. El gallec i el basc també es voran afavorits, per la qual cosa, l'entitat espera aconseguir també molts suports en els seus respectius territoris lingüístics.

“La iniciativa legislativa popular impulsada per ACPV pretén que qualsevol televisió es pugui veure en tot el seu àmbit lingüístic”

Garantir les emissions de TV3 al País Valencià

La proposta legislativa que ACPV vol dur al Congrés dels Diputats espanyol pretén garantir, per llei, que totes les televisions que emeten en una llengua determinada, es puguen vorer als seus territoris lingüístics. L'entitat cultural entén que la iniciativa s'ajusta a la per-

Sobrepassar el marc autonòmic

Tot i que la legislació autonòmica ja reconeix la possibilitat d'organitzar iniciatives legislatives populars, des d'Acció s'ha preferit estendre la campanya a nivell estatal per diferents motius. El primer d'ells està avalat per la història més recent. L'any 2001, la plataforma Per l'Horta, amb més de 120.000 signatures, va aconseguir superar amplament el doble d'avals necessaris, per dur a les Corts Valencianes la seua proposta de protecció de l'horta de València. Aquella ini-

ciativa incloïa una moratòria d'actuacions urbanístiques durant un període de dos anys, l'elaboració d'un inventari dels recursos que aporta aquest espai, un pla públic de foment de l'agricultura i d'altres activitats per preservar la seua conservació i, per últim, la creació d'un consell assessor que vigilés i orientés les polítiques directament relacionades amb el paisatge de l'horta. Malgrat tots els esforços, el Partit Popular es va fer valdre de la seua majoria absoluta per rebutjar la tramitació parlamentària de l'ILP amb l'argument que, tot i tenir un bons objectius, els seus promotors s'havien fet servir de mitjans erronis.

De fet, els populars no van, ni tan sols, deixar intervenir els representants del grup promotor al debat a la cambra autonòmica.

Aquest menyspreu dels conservadors valencians a les iniciatives socials és una de les causes que ha motivat ACPV a dur la seua proposta al Congrés dels Diputats espanyol, on el partit popular no gaudeix de cap majoria.

L'altra raó és que, d'aquesta manera, també es donarà a conèixer a tot l'Estat, l'atac exercit pels populars, des de les institucions valencianes, cap a la llengua pròpia dels valencians, el que materialitza una evident incongruència. Amb el partit popular en minoria a les Corts espanyoles, la proposta d'ACPV segurament tiraria endavant, més encara quan la majoria de grups parlamentaris ja s'ha expressat de manera favorable a garantir les emissions dels quatre canals de la CCMA a totes les comarques valencianes.

L'última va ser, justament, fa pocs dies, el 13 de febrer. Amb tot, en un comunicat, Acció Cultural recordava que aquest darrer posicionament, tot i valorar-lo de manera molt positiva, no deixen de ser declaracions d'intencions, en no anar acompanyades de cap disposició legal. Amb una ILP, defensen des d'ACPV, es podria forçar les cambres parlamentàries estatals, a anar un pas més enllà.

“Tot i que les diferents legilsacions autonòmica preveuen les ILP, s'ha decidit estendre la campanya en l'àmbit estatal”

L’ACCENT 148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

El rector de la Pompeu revifa la metxa de la lluita contra Bolonya

Ordena el desallotjament d'una tancada al campus mentre es nega a convocar un referèndum sobre la paralització de la implementació de l'EEES ARNAU URGELL BARCELONA

El desallotjament dels estudiants tancats al nou campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per part dels Mossos d'Esquadra ha tornat a encendre la metxa de la lluita contra Bolonya. El rector, Josep Joan Moreso, no ha parat de repetir que els estudiants tancats -i que l'endemà van evitar la inauguració de les noves instal·lacions per part del president José Montilla- són una minoria. Tanmateix s'ha negat a convocar un referèndum per paralitzar la implementació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES).

Finalment la consulta l'han organitzat els claustrals pel dimarts 24 de febrer; també se'n realitzaran a la Universitat de Barcelona (26 de febrer) i a la Universitat Politècnica de Catalunya (5 de març).

Una dinàmica que ve de lluny

Pel portaveu del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), Arnau Mallol, l'autorització del rector Moreso per desallotjar el campus de la Pompeu és "la continuació lògica d'una actuació marcada per la manca de diàleg i la imposició de la força contra qualsevol actuació que qüestioni la implementació de Bolonya".

Tant el SEPC com l'AEP i l'Assemblea d'Estudiants censuren el paper

Concentració al campus de la Ciutadella per reclamar la dimissió del rector Maeso // FOTO:SEPC

de Moreso i demanen el vot en blanc a les eleccions a rector que se celebren el dijous 26. "Si el nombre de vots en blanc supera els vots del candidat a la reelecció entendrem que està absolutament deslegitimat i en demanarem la dimissió" explica Mallol a L'ACCENT. Els estudiants han rebut el suport de la junta del Personal d'Administració i Serveis (PAS) que considera que "una universitat que es diu democràtica ha de saber resoldre els conflictes que es generen internament a partir del

debat i la negociació, sense menystenir el dret dels seus membres a expressar i manifestar les opinions i sense recórrer a la força".

Implicació de la societat per a la universitat pública

"Hem iniciat una roda de contactes amb diversos agens socials i polítics per fer front comú en la defensa de la universitat pública" explica Mallol.

Aquesta línia conjuntament amb mantenir les mobilitzacions, una vaga a les universitats el proper 12

de març i l'inici d'una vaga de fam per part de Tomàs Sayes, estudiant de la UAB i militant del SEPC, marcaran les properes setmanes de la lluita contra Bolonya. Mentrestant continuen les ocupacions al Rectorat de la UB, la Facultat d'Educació de la Universitat de Girona, la de Filosofia i Lletres de la UIB i l'Aulari 1 de la Universitat d'Alacant.

MÉS INFO: WWW.SEPC.CAT

Un centenar d'estudiants d'instituts coordinen la lluita contra l'EEES BREU 26-FF: vaga i mobilitzacions als centres de secundària del País Valencià

MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Al llarg d'aquest curs diverses assemblees d'estudiants d'instituts d'arreu dels Països Catalans s'han sumat a la lluita contra el Pla Bolonya que estan duent a terme les assemblees de facultat de les universitats catalanes, així com el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). En alguns casos, fins i tot, també han dut a terme ocupacions simbòliques per tal de mostrar el seu rebuig al procés de privatització i elitització de l'ensenyament, a més d'exigir la readmissió dels sis estudiants expulsats de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El passat 11 de febrer van fer la primera trobada, on van assistir diversos estudiants dels instituts que més s'han mobilitzat fins ara. Estudiants de Sabadell, agrupats en el MAES, de Cerdanyola del Vallès, Alella i Vilassar van preparar aquesta trobada d'instituts dels Països Catalans, coincidint amb la trobada d'assemblees de la CAE (Coordinadora d'Assemblees d'Estudiants) i que ha servit per trobar punts de confluència en la lluita i promoure mobilitzacions conjuntes, així com d'intercanvi d'impressions i experiències.

La trobada celebrada el cap de setmana del 21 i 22 de febrer al rectorat ocupat de la UB també ha permès cre-

El SEPC també es mobilitza a l’ensenyament secundari

ar comissions de treball en diferents àmbits. La comissió jurídica tracta les repercussions legals que comporta la lluita contra Bolonya i les ocupacions, una comissió de relació amb el professorat tracta d'establir un pont de diàleg i la comissió internacional, que intentarà establir lligams amb els moviments d'arreu d'Europa i el món. Alhora també ha servit per marcar uns objectius comuns i reforçar la coordinació entre el moviment assembleari.

Repressió a Girona

Emmarcada en aquest context de mobilització i lluita contra l'Espai Europeu d'Educació Superior el passat 18 de febrer l'assemblea d'estudiants de l'IES Jaume Vicens Vives de Girona van convocar una jornada de lluita que havia de cloure amb una ocupació simbòlica de

l'institut. La direcció de l'institut, però, va bloquejar l'accés a l'institut i va cridar els Mossos d'Esquadra, que van desplegar agents de paisà al voltant del centre i alguns furgons policials. També va retenir part de les estudiants, alhora que va trucar els pares perquè les anessin a buscar. És per això que el SEPC ha demanat a la conselleria d'Educació que revoqui el càrrec a l'equip directiu de l'IES Jaume Vicens Vives, a qui acusen d'abús de poder sobre els estudiants que participaren en aquesta mobilització.

MÉS INFO:

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat una jornada de vaga i mobilitzacions a tots els centres educatius de secundària del País Valencià, per al proper dijous 26 de febrer. El sindicat independentista pretén mostrar el rebuig a la situació actual de degradació de l'ensenyament públic valencià. El lema de la jornada de lluita és "Contra la contra! Construïm l'ensenyament popular" i hores d'ara es preveuen mobilitzacions a les 12 del migdia a Guardamar del Segura, Teulada, Carcaixent, Gandia, Castelló i València.

De manera paral·lela a la convocatòria s’ha conegut el fracàs de les negociacions entre Conselleria i la Plataforma per l’Ensenyament Públic.

MÉS INFO: WWW.SEPC.CAT

MUNICIPALISME

Coses que aprenem XAVIER NAVARRO VILAFRANCA*

Com sabreu, tot l'afer del David Sànchez -el David de la Fornal- va finalitzar de forma satisfactòria en arxivar l'audiència provincial el seu cas per considerar que ja havia prescrit els delictes (sic).

Ara que tot ja ha passat i que vaig viure ben a prop totes aquestes circumstàncies permeteu-me que en faci unes quantes de consideracions.

Fa temps que sé que la resta de grups municipals presents al nostre ajuntament, no faran res per nosaltres quan vagin maldades. Ara ens volen utilitzar per aprovar els seus pressupostos o per tirar endavant una moció de censura, però en quan sigui necessari ens intentaran trepitjar com a escarabats. Per avançat, no podran amb nosaltres.

N'hi ha d'altres al ple municipal que encara no han sabut perdre.

Aquells que contínuament fan el ridícul intentant criminalitzar-nos i "batasunitzant" la nostra lluita.

Aquells que els encantaria que l'esquerra independentista desaparegués o millor encara que anés a la presó. Aquells que creuen que ocupem el seu espai i que només som un gra al seu cul. Encara no ha arribat el pitjor El poble posa a tothom al seu lloc.

I a Vilafranca ho ha demostrat amb àmplies mostres de solidaritat popular vers el David. El meu agraïment i reconeixement al nostre poble.

“Els que no han sabut perdre a Vilafranca contínuament fan el ridícul intentant criminalitzar-nos i "batasunitzant" la nostra lluita” Finalment haig d'agrair tant a n'Alba i en David haver-me permès estar amb ells en aquest moments tant difícils. Han estat per a mi una lliçó de coherència i combat. També haig d'agrair a la Loli, la mare del David, la seva senzilla lliçó, quan en trobar-me-la i felicitar-la per l'arxivament del cas em va contestar "aún faltan los otros" referint-se als companys i companyes que continuen essent represaliats únicament per qüestionar el sistema, com fa dia a dia el David, rera el mostrador de la Fornal.

A la resta, als que han hagut d'anar amb el cap baix, als que han buscat com justificar la seva covardia, als que han utilitzat el silenci com a element de debat, als que no podran mirar mai més a la cara del David, el poble us jutjarà. * Regidor de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès

08EN PROFUNDITAT DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

EN PROFUNDITAT

La militància política, vigila

Diversos casos evidencien el control policial de la dissidència política LAIA ALTARRIBA I ARNAU URGELL BARCELONA

L'any 2008 els Mossos d'Esquadra van finalitzar el desplegament al conjunt del Principat. Catorze anys abans l'havien començat a la comarca d'Osona. Al llarg d'aquest temps s'ha constatat de manera repetida com utilitzaven, talment com feia la Policia Nacional espanyola, els fitxers policials polítics. Curiosament ja des del 1991, tres anys abans de tenir cap competència, a la seu del carrer Pujadas de Barcelona ja van començar a utilitzar-los. Tal i com explica el portaveu d'Alerta Solidària, Martí Majoral, els responsables polítics d'Interior ho coneixen i ho justifiquen considerant que els col·lectius independentistes i de l'esquerra anticapitalista "són susceptibles de cometre delictes".

Pocs canvis respecte a la Policia Nacional espanyola

El portaveu de l'organització antirepressiva de l'esquerra independentista considera que l'actuació de la brigada d'informació dels Mossos d'Esquadra difereix ben poc dels seus col·legues de

la Policia Nacional espanyola. Arran d'algunes detencions en els darrers anys de la Policia espanyola al Principat es va conèixer l'existència de fitxers polítics. Especialment rellevant va ser la descoberta que es va fer arran de les detencions de quatre nois acusats d'atacar una oficina bancària al barri barceloní de Sants l'octubre de 2003. Durant els interrogatoris als detinguts els van ensenyar uns fitxers amb les dades i fotografies de trenta persones actives políticament a Sants per tal que n'assenyalessin algunes com a autores dels atacs. Una campanya social va denunciar l'existència d'aquells fitxers amb motivacions simplement polítiques.

Malgrat que Majoral explica que els Mossos han heretat la dinàmica de recopilar dades polítiques sobre la població, matisa que el seu paper en les mobilitzacions s'ha situat en un segon terme per donar major protagonisme als antidisturbis. "Ara els Mossos d'informació són més discrets" explica Majoral.

El que no hi ha hagut, indiquen diverses fonts, és traspàs d'informació de la brigada d'informació de la

ca Martí Majoral mai una ideologia es pot considerar un element susceptible per cometre delictes, però sembla que des d'Interior no ho veuen així.

Manual per fer fotos a les manifestacions

Policia Nacional a la dels Mossos d'Esquadra. David Fernández, periodista que ha investigat sobre actuacions policials al nostre país, explica que "hi ha un fitxer compartit per aquests dos cossos policials i per l'Europol (la policia europea) amb informació bàsica sobre la ciutadania que té antecedents, però dubto que comparteixin les dades polítiques".

El periodista David Fernández recorda que ara fa un any es va descobrir un manual intern dels Mossos d'Esquadra on donaven consells de com fer fotografies en manifestacions per tal de tenir controlat qui hi assistia. El manual aconsellava, entre d'altres coses, que els policies simulessin que eren periodistes per tal de passar desapercebuts.

Els Mossos es destapen a Vic

Un del darrer cas en el qual es va denunciar l'existència dels fitxers va ser per la crema d'una bandera espanyola i fotografies reials l'11 de setembre de l'any passat. El cas, una vegada va passar de l'Audiència Nacional espanyola al jutjat d'instrucció 23 de Barcelona, va acabar amb l'absolució dels dos encausats.

Mentre el jutge, Joan Francesc Uría Martínez, criticava la manca de professionalitat dels Mossos en "imputar alegrement delictes" -un magistrat no podria acceptar com a prova un fitxer il·legal- Alerta Solidària denunciava "l'excel·lent tasca professional" del cos policial. De fet, l'habitual utilització dels fitxers havia portat, una vegada

Un dels primers casos on es va constatar l'evidència de la utilització dels fitxers es va produir a Osona, la primera comarca on es van desplegar els Mossos. En un Mercat de la Música Viva de Vic van detenir a l'Oriol, un militant independentista osonenc. Mentre dos agents el reduïen se sentia per la ràdio dels policies detalls sobre la militància del detingut. En aquell cas, i com és molt habitual, aquella persona mai havia estat identificada -i ni molt menys detinguda ni tenia cap antecedent penal. D'aquesta manera és ben lògic imaginar que el seu nom estava registrat per la seva activitat política. Tal i com expli-

Darrers casos denunciats

més, a quatre independentistes a l'Audiència Nacional espanyola per ultratjar presumptament els símbols de l'Estat.

Un altre dels casos paradigmàtics recents va ser la imposició de multes a quatre independentistes del barri barceloní de Gràcia per la seva participació a la tradicional manifestació de festa major el mes d'agost passat. De les quatre persones que van rebre la multa a casa, dues havien portat la pancarta i dues havien llegit el comunicat, però al llarg de la manifestació cap policia els havia demanat acreditar-se. I de totes elles, només una tenia antecedents policials. Fins a 30 col·lectius graciencs van denunciar que els Mossos havien pogut saber a qui enviar la carta perquè són persones que tenen fitxades per la seva militància política.

El recent judici a Girona per la crema de retrats monàrquics ha donat noves proves a l'existència d'aquests fitxers. Resta veure la decisió que prendrà l'Agència de Protecció de Dades davant la denúncia interposada pels afectats, però es fa difícil pensar que la policia renunciarà a seguir controlant la població que considera, com justifica Interior, "susceptible de cometre delictes". Encara que la base per encabir algú dins d'aquests paràmetres de susceptibilitat sigui discutit per moltes entitats.

“ d

LAIA

Arra xers fotog ens Bene fona expl fet so form tes d de p D recu què e per a da la cat g "es d l'ext rra". sos m agen semp cis a el ca o con els r

L'Agència de Protecció de Dades i el Síndic dels fitxers policials en el cas dels antimonà REDACCIÓ BARCELONA Un dels casos en els quals s'ha denunciat la utilització de fitxers policials polítics és el de la crema de fotografies dels monarques espanyols a Girona el setembre i octubre de 2007.La Plataforma de suport als encausats va traslladar el passat desembre el cas a l'Agència Catalana de Protecció de Dades i al Síndic de Greuges que actualment ho investiguen. En canvi la fiscalia es va negar a instruir una causa pel presumpte delicte de revelació de secrets.

El jutge accepta que estan “fitxats”

En el judici del passat 29 d'octubre contra setze antimonàrquics -encausats després de cremar fotografies en solidaritat amb Enric Stern i Jaume Roures, els dos primers citats per l'Audiència Nacional espanyola- els Mossos d'Esquadra van afirmar que “els noms i les dades de les persones les haurien obtingut pel fet que tots ells o tenien antecedents o bé s'haurien presentat a llistes electoral ante-

riorment”. Des de la defensa es va negar aquest fet -només era cert en cinc dels setze casos- i el mateix jutge va reconèixer que els encausats “estaven fitxats”. Fins i tot va recomanar a la defensa que denunciés els fets. “És bastant significatiu que un jutge de l'Audiència Nacional espanyola ens faci aquesta recomanació” explica a L'ACCENT Lluís Sales, portaveu de la Plataforma Jo també cremo la corona espanyola. Des d'aquest col·lectiu es considera que aquests fitxers il·legals “vulneren drets fonamentals com d'expressió i activitat política” i que constitueixen “una eina per perseguir amb mitjans il·lícits la dissidència social i política dels Països Catalans”.

El Síndic i l'Agència de Protecció de Dades ho investiguen

Després del judici, la plataforma de suport als encausats va denunciar el passat mes de desembre el cas a l'Agència Catalana de Protecció de Dades, al Síndic de Greuges, a l'A-

Els Mossos mantenen els seguiments polítics de la Policia Nacional espanyola // FOTO: Oriol Clavera

gència ministe que la b quadra fet que delicte secrets na va d gació de mentre yola es de la ca D'aqu Síndic d cia Cata Dades h existeix ya és “u dels dre bertat i de dade na”. L’a

L’ACCENT 148 EN PROFUNDITAT 09

da

Ha sortit a la llum que els Mossos disposen de moltes dades sobre militància política”

A ALTARRIBA BARCELONA

an de la denúncia sobre l'ús de fitpolicials en el cas de la crema de grafies del rei a Girona, L'ACCENT hem adreçat a l'advocat gironí et Salellas per conèixer en què es amenta aquest denúncia. Salellas ica que aquest cas i d'altres "han ortir a la llum que la unitat d'inmació dels Mossos disposa de moldades sobre la militància política art de la població". e l'existència d'una unitat que ull dades n'hi ha constància peren els atestats que fan els Mossos als diversos casos, surt anomenaa "unitat d'informació". L'advogironí explica que aquesta unitat dedica a emmagatzemar dades de trema dreta i de l'extrema esque. Basa aquesta afirmació en divermotius: "D'una banda, hi ha uns nts adscrits a aquesta unitat que pre són els mateixos en els judiamb motivacions polítiques, com as de l'anarquista Núria Pòrtulas ntra les persones que van cremar retrats monàrquics; d'una altra

banda, ens hem trobat aquests agents de policia casos d'agressions de caps rapats d'extrema dreta, i ells mateixos ens han deixat molt clar quina és la seva feina". El que no sap Salellas és quants policies tenen destinats a les tasques de recopilació d'informació sobre temes polítics.

confia que l'Agència de Protecció de Dades doni la raó als demandants: "Si ens donen la raó seria la mort de la unitats d'informació de la policia, així que penso que faran una interpretació perquè la policia en pugui sortir airosa".

Què regula la legislació

Però fins a quin punt la policia pot investigar la militància política d'una persona? La Llei de protecció de dades, explica Salellas, diu que cal ser molt estricte amb els fitxers que tenen dades d'orientació sexual, ideologia, religió i afiliació sindical de la ciutadania. És per això que la policia només pot registrar aquest tipus de dades quan són necessàries per un cas concret (com per exemple una agressió per motius d'orientació sexual), però un cop tancat el cas ha de destruir aquestes dades. Sembla, però, segons el mateix advocat, que, "quan es tracta de la policia, l'aplicació de la llei es relaxa". És per això que el lletrat gironí no

Espanyola de Protecció de Dades i al eri fiscal. Els fets semblaven indicar brigada d'informació dels Mossos d'Eshavien utilitzar il·legalment fitxers podria constituir un e de revelació de . La fiscalia de Girodescartar la investiel presumpte delicte e que l'agència espanva inhibir en favor atalana. uesta manera tant el de Greuges com l'Agènalana de Protecció de hauran de deliberar si x el que per la campanuna vulneració clara ets fonamentals a la lliideològica” i “de les lleis de protecció es per part de l’administració catalaassemblea de suport als encausats tam-

bé recorda que no és el primer cop que al Principat col·lectius independentistes i d'esquerres “fan una denúncia pública sobre l’existència dels fitxers polítics il·legals”. Lluís Sales explica que descartada la via penal el Síndic podria acabar fent una recomanació mentre que l'agència podria imposar una multa econòmica. En tot cas l'objectiu és “desvetllar una pràctica totalment habitual” i que el cas de Girona serveixi com a exemple per denunciar la resta de casos en els quals es constata l'ús d'aquests fitxers il·legals.

Mentrestant, el cas dels dos únics condemnats està al Tribunal Constitucional espanyol. Sales explica que si tomben el recurs acudiran al Tribunal europeu dels Drets Humans, un tràmit que es podria allargar vuit anys.

“El jutge de l'Audiència Nacional espanyola va reconèixer que estaven "fitxats" i va recomanar denunciar-ho”

FOTO: Oriol Clavera

investiguen l'ús àrquics gironins

10ECONOMIA

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

Per un nou sindicalisme pagès català del segle XXI JORDI SOLDEVILA I ROIG* LINYOLA

Les prediccions de Lenin i Marx sobre la "descamperolització" del camp s'han anat complint al llarg del segle passat. Mentre a finals del segle XIX als Països Catalans, l'agricultura ocupava gairebé un 50% de la població activa, a principis del XXI ocupa tan sols un estret marge proper al 2,5%. Per contra a l'Estat francès es manté al 5%. Per què aquesta diferència? D'entrada constatem que l'abandonament de la terra no sols s'ha produït als Països Catalans, sinó també a altres punts d'Europa.

Les primeres associacions agràries catalanes apareixen a mitjans del segle XIX eren de caràcter elitista i minoritari: la Societat d'Agricultura de l'Empordà (1845) i l'IACSI (1851).

L'associacionisme de finals del XIX té una base corporativa i interclassista que es trencarà entre els anys 10 i 20 del nou segle, encara que hi ha algunes experiències poc reeixides prèvies. Les federacions de treballadors del camp que es vincularan a la CNT i la fundació de la Unió de Rabassaires (1922) són dos ítems en el sindicalisme agrari de classe català.

El franquisme va estroncar qualsevol moviment pagès que no passés pel sindicalisme vertical, quedaven lluny els sindicats de preguerra i la seua lluita per un nou model de propietat o per la col·lectivització. El sindicalisme que es va imposar va ser el dels grans propietaris pel manteniment de la propietat i l'ordre al camp.

El nou sindicalisme pagès va començar a aparèixer encara amb la dictadura. Unió de Pagesos de Catalunya es constituïa l'any 1974, poc després ho feia la Unió de Llauradors (197677) i la Unió de Pagesos de Mallorca (1977).

Aquest sindicalisme de base, unitari, democràtic, comarcal, català i plural ideològicament ha estat hegemònic els darrers trenta anys. Tanmateix, aquest sindicalisme que aglutinava les diferents sensibilitats de l'antifranquisme comença a patir les primeres crisis amb l'entrada de l'Estat espanyol a la UE (1986).

UE i GATT: canvi d'escenari

La pèrdua d'efectius al camp ha suposat la concentració de terres en mans d'empreses de serveis agraris, ja sigui a través de l'arrendament o de la compra de la terra. Els pagesos han vist com en poc temps entraven a formar part d'un model d'intercanvi neoliberal amb les directrius marcades pel GATT (actualment OMC) que els feia impossible mantenir el vell model pagès. La vella pagesia ha desaparegut per donar lloc a la creació d'agroempreses i empreses familiars agràries, un canvi que ha requerit la capitalització de les noves entitats empresarials per fer front a un mercat cada cop més gran. L'engrandiment del mercat ha aconseguit trencar les antigues xarxes comercials locals i nacionals i han aparegut productes de paï-

L'autor reclama un nou model sindical pel camp català

sos llunyans amb costos molt inferiors, gràcies a les pèssimes condicions laborals dels treballadors i una agricultura extensiva dedicada a l'exportació i no a l'alimentació de la població autòctona.

L'expansió del mercat ha dut el

“Els sindicats pagesos, nascuts als anys 70,s'han convertit progressivament en un híbrid de sindicat i empresa de serveis força burocratitzada” pagès a l'adaptació a les grans xifres del mercat mundial i a la recerca del productivisme.

Associacionisme agrari

En la mesura que la taxa d'efectius al camp s'ha anat reduint, la taxa d'afiliats als sindicats també ho ha fet, també l'envelliment hi ha influït.

A aquests factors cal afegir-hi les pràctiques dels mateixos sindicats.

En primer lloc, els sindicats pagesos nascuts als anys 70 s'han anat convertint en un híbrid de sindicat i empresa de serveis força burocratit-

zada (Agroxarxa en el cas d'UP de Catalunya), abandonant les tradicionals solidaritats pageses i optant per una "solidaritat" pagada. Molts dels afiliats ho són en funció dels serveis i no de la defensa dels interessos comuns o d'un projecte pagès.

En segon lloc, la representativitat dels sindicats ha deixat de ser la mobilització al carrer, per passar a una forma molt més integrada al sistema: les cambres agràries. El grau de representativitat mesura també les subvencions a rebre, cosa que juntament amb l'aparició d'empreses de serveis ha modificat el sosteniment econòmic dels sindicats. Els sindicats pagesos han passat a preocupar-se per controlar el vot i desmobilitzar.

En tercer lloc, la pluralitat ideològica dels sindicats sorgits de l'antifranquisme els ha portat contradiccions internes importants, com per exemple, la defensa i rebuig, a la vegada, dels transgènics per part de la Unió de Pagesos. Tot plegat només es pot entendre perquè l'únic objectiu és mantenir l'hegemonia al camp, sense un projecte pagès concret.

Altres sistemes associatius al camp han estat les cooperatives. Les actuals cooperatives agrícoles són filles del franquisme del qual n'han heretat els errors que les han acabat conduint on són. Les cooperatives han deixat de prestar els seus minsos serveis cooperatius per convertir-se en societats anònimes i crear una estructura piramidal a partir de cooperatives de segon grau per amunt.

Nou associacionisme pagès

Hi ha un estret marge de maniobra

entre els efectes del neoliberalisme i les pràctiques dels sindicats. Als anys 70 en el sindicalisme democràtic pagès francès es va produir una problemàtica similar. La CDJA patia una escissió interna que va donar lloc als paysans-travalleurs que reivindi-

“Cal que unim les petites alternatives locals i comarcals en un sindicat pagès nou,capaç d'articular un discurs alternatiu”

caven "una nova pràctica sindical", però també un nou projecte pagès.

Aquesta escissió donaria lloc el 1987 a la Confédération Paysanne.

Justament, aquest canvi és el que necessitem als Països Catalans. Un nou sindicat amb noves idees, modern, allunyat de l'electoralisme i les subvencions, amb un projecte clar.

D'entrada cal vèncer dos problemes: la reducció del col·lectiu pagès i la desafecció a l'activisme i mobilització. Per fer-ho cal establir una aliança amb tres col·lectius importants: consumidors, tècnics i moviments socials. En primer lloc, els

moviments socials són una bona caixa de ressonància per fer sentir la veu d'un col·lectiu empetitit com el pagès i fer arribar propostes de consum alternatives a la societat (Xarxa Consum Solidari, Som Lo Que Sembrem, Slow Food, moviment ecologista, etc.).

En segon lloc, la crisi econòmica i la nova consciència ciutadana poden aportar una dosi d'autoorganització al voltant del consum, les cada vegada més esteses cooperatives de consum són l'embrió d'una futura alternativa alimentària i pagesa que pot estalviar costos a través de la venda directa pagès - consumidor. I en darrer lloc, els tècnics i la universitat, punts essencials per garantir alternatives tècniques al model actual, molt car econòmicament i ecològica. Necessitem una aposta per l'agroecologia per part de les universitats, cal forçar-la a través de la reivindicació per part dels sindicats d'estudiants i per part del professorat. L'agroecologia pot garantir estalvi energètic, creació de bancs de llavors, ús de llavors autòctones, reducció de fertilitzants químics i maquinària sostenible, tot plegat la millora dels costos econòmics.

D'altra banda, ens cal assegurar la possibilitat que persones no pageses puguin ingressar al camp sense la necessitat d'haver de realitzar una gran inversió. Cal crear bancs de terra amb els lots de persones que han abandonat l'activitat agrària, gestionada per cooperatives o a través dels municipis. I assegurar als nouvinguts l'assessorament.

Reflotar el cooperativisme agrari en els seus principis inicials pot beneficiar en tres aspectes: garantir una sortida comercial als productes, repartir equitativament els beneficis i obtenir un suport tècnic i formatiu que d'altra forma sortiria molt car. Pel que fa al comerç dels productes es fa necessari optar per produir per al mercat local i nacional amb l'objectiu d'acostar-se al màxim a la sobirania alimentària i reduir costos. A més, també cal apostar pels productes artesanals, transformats el més a prop del pagès possible, recuperant i promovent productes propis de cada comarca adaptats al medi. Per això es fa necessari un banc de llavors.

Aquest és un procés llarg, però cal que el camp català es posi a caminar, a altres llocs del planeta això ja està succeint (MST, Brasil, Confédération Paysanne a l'Estat francès,...). Cal que unim les petites alternatives locals i comarcals d'arreu dels Països Catalans en un sindicat pagès nou, potser petit, però capaç d'articular un discurs alternatiu al dels sindicats i partits del sistema bastit després de la Transició. Aquest nou sindicat no ha de seguir cap fórmula clàssica d'unir només pagesos, sinó que ha de teixir aliances amb altres sectors afins (consumidors, tècnics i moviments socials) amb l'objectiu de garantir una alternativa agrària pel camp català. El primer pas: fixar un punt de trobada. *Historiador

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

Manifestació chavista a l’avinguda Bolívar de Caracas

La victòria del ‘sí’ dóna aire a la revolució veneçolana

Amb el 54,36% dels vots favorables, s'elimina la restricció per presentar-sse a les eleccions veneçolanes REDACCIÓ BARCELONA

"La gent dels populosos barris caraquenys del 23 de Enero i de Catia va sortir en massa quan es va conèixer la victòria del 'sí' i va omplir l'avinguda que va cap al palau presidencial veneçolà. La victòria en el referèndum s'ha viscut amb una gran emoció, ja que la gent tenia moltes ganes de poder tornar a celebrar una victòria bolivariana". Ho explica a L'ACCENT el sociòleg basc Luismi Uharte, que viu a Caracas i és autor d'El sur en revolución (Txalaparta, 2008). L'emoció la justifica que el 2007 el procés que viu Veneçuela va perdre per primera vegada des de l'arribada de Chávez al poder, i que malgrat que a les eleccions municipals del novembre passat l'anomenat "chavisme" havia guanyat a nivell nacional, a la Gran Caracas va perdre. És per això que, segons Uharte, "hi havia una gran necessitat de tornar a prendre el carrer en una celebració, la victòria ha estat com una catarsi".

Els resultats de les urnes

La població de Veneçuela estava convocada el diumenge 15 de febrer per decidir sobre la modificació dels articles de la Constitució del país que restringien a dues les vegades que una persona es podia presentar de manera consecutiva a un càrrec electe. Un 54,36% dels votants va donar suport a la reforma, cosa que significa que el president Hugo Chávez es podrà presentar a les eleccions presidencials previstes pel 2012. El 'no' va perdre, però va aconseguir un poc menyspreable 45,63% dels vots. La participació va ser molt elevada: fins a un 70% de veneçolans van acudir a les urnes.

"Avui ha guanyat la veritat contra la mentida, ha guanyat la constància d'un poble. Avui hem obert de bat a bat les portes del futur", expressava un Chávez satisfet en conèixer el resultat des del balcó del Palau de Miraflores. I afegia: "Avui surt refor-

çat el socialisme bolivarià davant del món, avui surt reforçada la Revolució Bolivariana davant del món".

Aquesta victòria dóna tranquil·litat al procés bolivarià per continuar treballant en el que Chávez va anome-

“Els sis milions de vots afirmatius mostren que els partidaris del procés bolivarià han tornat a acudir a les urnes” nar "èxits de la la Revolució aquests darrers 10 anys" i poder aprofundirlos de cara al futur: "Hem de revisar tot el que hem fet i començar a rectificar, a ajustar, a enfortir els aspectes econòmics i socials. Les missions socials encara s'han de reforçar més.

I després estarem en condicions, en millors condicions, a partir de 2010, per continuar obrint nous horitzons, nous espais.

Anàlisi dels vots

El 54,36% s'ha aconseguit amb una mica més de 6 milions de veneçolans que van votar afirmativament. Això significa que els partidaris del procés revolucionari bolivarià han tornat a acudir a les urnes. Ara fa més d'un any, quan es va celebrar el referèndum constitucional, els vots per Chávez van caure a 4 milions, fet que es va interpretar com un vot de protesta perquè alguns sectors no estan prou contents amb els avenços del procés veneçolà i consideren que continuen pràctiques com la burocràcia i la corrupció, tant esteses abans de la primera victòria de Chávez el 1998.

El resultat fins i tot supera la victò-

ria amb 5,8 milions de persones que el 2004 van votar per evitar que Chávez hagués de plegar, tal com havia demanat l'oposició.

El sociòleg Luismi Uharte considera que "hi ha diversos factors que influeixen en l'augment de vots, però n'hi ha un de molt important que és que després de la derrota del 2007, els sectors que es van abstenir aleshores han tornat a participar a les eleccions per consciència política amb l'objectiu d'evitar que torni la dreta". En aquest sentit, Uharte afegeix: "Molts diuen que l'augment respecte a 2007 s'ha d'interpretar sota la categoria del "No tornaran", cosa que és relativament preocupant, ja que no és un vot per convicció i il·lusió amb el projecte, sinó de resistència i bloqueig contra l'enemic".

Tot i haver sortit derrotada, l'oposició ha aconseguit superar el nombre de votants que li acostumen a donar suport (uns 4 milions): el 'no' ha obtingut més de 5 milions. Aquesta xifra és superior, fins i tot, al 4,5 milions que el desembre de 2007 van fer fracassar la reforma constitucional a les urnes. Luismi Uharte considera que "han aconseguit activar en termes electorals tot el seu potencial, i a més han atret sectors socials que estan molestos amb el funcionament de la gestió pública diària, ja que després de 10 anys de Revolució hi ha problemes amb la seguretat, les escombraries, en el transport, i això té un cost".

Chávez anuncia el tercer cicle de la Revolució

Des del balcó de Miraflores, el president veneçolà va assegurar que amb la victòria del 'sí' començava el tercer cicle històric de la Revolució Bolivariana del 2009 al 2019: "Jo estic preparat, hem obert les portes del futur per continuar transitant el camí, i vostès saben quin camí és, és el camí de la dignitat de l'home, de la dona, de la dignitat del poble, i aquest camí no té altre nom, és el socialisme".

La brigada solidària amb Veneçuela de l'esquerra independentista catalana (la Brigada CatalanaVeneçolana Alí Primera) també celebra la victòria: "Amb aquest nou triomf es consolida la força del pro-

“Amb la victòria Chávez anuncia el tercer cicle històric de la Revolució Bolivariana”

cés revolucionari i es genera una nova estabilitat i un clima de legitimitat absolutament imprescindible per tal de continuar endavant amb algunes de les estratègies principals per la construcció d'una democràcia participativa protagònica i la justícia social i econòmica en una dimensió cooperativa i autogestiva".

Tot i això, els membre de la Bri-

gada consideren que encara hi ha reptes no assolits i amenaces al procés, i és per això que es preguntaven l'endemà del referèndum: "Com superar el culte a la personalitat i la importància central del Comandant per a la construcció d'un nou model de socialisme humà, democràtic i autogestionat? Com resoldre el problema del seu relleu com a líder, en mig d'una administració i unes institucions encara burocràtiques, corruptes i autoritàries? Com avançar en l'empoderament de les comunitats, la descentralització i el desmantellament progressiu de l'estat, quan l'estatalització és una línia de combat fonamental en l'actualitat?".

Qui també assenyala les flaqueses del procés i es mostra escèptic amb l'eufòria de Chávez és Luismi Uharte: "Penso que és més retòrica que projecte real, a no ser que realment es reprengui l'aposta pel Socialisme de segle XXI, que es va llençar el 2005.

Sincerament crec que hi ha un estancament, perquè s'ha esgotat la fase que va començar el 2003 amb les missions, i no detecto voluntat governamental per fer un salt qualitatiu".

Caldrà seguir de prop el procés per saber si assoleix els reptes que té davant ara que ha guanyat estabilitat amb la victòria en el referèndum.

Perpetuació en el poder?

Bona part dels mitjans que es poden llegir, veure o escoltar als Països Catalans han presentat el referèndum com el suport a la "perpetuació" del president Hugo Chávez en el poder. La Brigada Catalana-Veneçolana Alí Primera (que cada any organitza viatges solidaris amb Veneçuela) ha denunciat la hipocresia d'aquests mitjans de comunicació perquè "han silenciat el fet que l'aliat incondicional de l'Imperi a l'Amèrica Llatina (Álvaro Uribe, la versió més sanguinària dels titelles colonials dels Estats Units) ha introduït canvis similars en la legislació colombiana el darrer any". A més, la Brigada també destaca que els diaris, ràdios i televisions occidentals "han obviat la pròpia realitat jurídico-política, ja que a l'Estat espanyol i a molts altres existeix la possibilitat de reelecció indefinida, com recorden els casos de Jordi Pujol, Felipe González, Manuel Chaves o Manuel Fraga.

12INTERNACIONAL

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

“El nostre model no és còpia de ningú, és el fruit del nostre procés” ENTREVISTA Entrevista a José Pimentel, president de la Comissió de Desenvolupament Econòmic del Parlament de Bolívia José Pimentel. Membre de l'Ejército de Liberación Nacional,va actuar en resistència des de la clandestinitat i va ser un dels darrers presos de la dictadura d'Hugo Banzer (1971-1978). El desembre de 2005 va ser elegit diputat nacional pel Departament de Potosí a les llistes del Moviment Al Socialisme (MAS-IPSP).Dins de la Cambra de Diputats, actualment és el president de la Comissió de Desenvolupament Econòmic.

ELOI MAYORDOMO BARCELONA

José, com a lluitador polític i social, has dedicat bona part de la teva vida a la revolució social, com veus el procés encapçalat per Evo Morales?

El desenvolupament del procés bolivià és per a mi una cosa una mica sorprenent. Jo vinc de la vella escola marxista, la de la lluita armada, on una generació no va dubtar en deixar-ho tot i oposar-se a les dictadures i proclamar el seu missatge de justícia social. Als 80, de sobte, es va recuperar la democràcia i ens va quedar un gran buit. Es continuava amb un estat classista que generava marginalitat, però ja no hi havia un Estat opressor que en darrer terme, justificava la guerra revolucionària. Nosaltres volíem continuar la guerra fins a implantar el socialisme, però el desig del poble era la democràcia i la pau. Aquesta reflexió va portar temps, però finalment s'assimilà, com a projecte històric, la necessitat d'una revolució democràtica. Això significà un procés no només d'acumular experiència sinó també d'esperar el moment oportú per desplegar aquestes forces.

Després de 20 anys de presència indolent del model neoliberal, el sistema polític i econòmic que ens van imposar va caure. I és aquí on es va aprofitar, amb la lucidesa del company Evo Morales, per ocupar aquests espais democràtics electorals i imposar la veritable voluntat popular a través de les eleccions.

José Pimentel en una visita a Barcelona // FOTO:Oriol Clavera

Però no tot ha estat tan lineal. Fins i tot optant pel camí electoral, imagino que a la dreta no li haurà agradat que sorgís una força amb capacitat de plantejar-se la presa del poder a través els vots.

El creixement del company Evo Morales va ser sorprenent: el 2002, obtingué un 1% de la votació nacional i

“El creixement d'Evo Morales va ser un procés d'acumulació accelerat, tant per la crisi del sistema com per presentar una alternativa” solament 3 anys més tard, el 2005, va guanyar les eleccions amb un 54%.

Va ser un procés d'acumulació accelerat. En part a causa de la crisi del sistema polític però també a la construcció d'una nova alternativa política a Bolívia. El fet que els humils decidissin fer el seu camí però, no és una alternativa que hagi convençut tothom. L'oposició ha estat molt activa en aquests 3 anys de govern. No es podia esperar una altra cosa ja que en els processos electorals només can-

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

vien el poder executiu, mentre que tota la base estatal contínua intacta.

Es guanya el govern però no es té el poder. Això de vegades no s'entén molt bé. Sobretot quan es vol que les coses vagin més ràpid.

Des del 2005 vàrem iniciar un nou procés infestat de dificultats. Encara que el poble va escollir el company Evo com el seu president, els resultats de la votació no van ser els necessaris per desarmar l'estructura que l'estat neoliberal i burgès havia creat al llarg de més de 150 anys de vida republicana. Totes les transformacions que hem volgut introduir troben una barrera al Senat, controlat per l'oposició. A més a més, els operadors dels sistemes de fiscalització estatal, a l'oficina de control de la despesa pública, a la fiscalia,... han estat nomenats pels règims anteriors.

Els seus mandats són de 10 anys, inamovibles constitucionalment. A més, part del poder és a les prefectures i governs departamentals que, segons la constitució política, són representants del govern. És per això que una de les primeres mesures d'Evo després d'un llarg procés de discussió, va ser la convocatòria a l'Assemblea Constituent, perquè tenint una nova constitució estem obligats a la renovació total de tots els poders de l'estat i naturalment, pensem que tindrem la suficient legitimitat i força moral perquè aquest nous llocs siguin assumits per gent compromesa amb el poble.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona//Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

Finalment José, què aporta la Nova Constitució Política de Bolívia, aprovada recentment?

El fonamental és que ens declarem un estat unitari plurinacional. La població boliviana som provinents de pobles indígenes, quítxues, aimares... més de 30 nacionalitats i ètnies que tenen els seus usos els seus costums

“La nova Constitució reconeix Bolívia com un estat unitari plurinacional format per 30 nacionalitats i ètnies”

i la seva llengua, i tanmateix, mai han estat considerats d'igual a igual.

Fins ara, teníem una sola llengua, el castellà, però la majoria de la gent parla quítxua o aimara, i si volia recórrer a la justícia o a la premsa, havia de fer-ho en castellà. Això genera una enorme distorsió entre allò que es vol dir i el que es tradueix. D'altra banda, també se'ls reconeix el dret d'administrar els seus Territoris Comunitaris d'Origen (TCO), amb els seus usos i costums.

L'altra característica d'aquesta

constitució és que centrem la nostra atenció en l'home, en el seu desenvolupament integral. D'aquesta manera, tots els drets que signifiquin una millor condició de vida (salut, educació, serveis bàsics: aigua, clavegueram, llum, comunicació) són drets de caràcter universal i l'Estat els ha de garantir. Fins ara per exemple, la Constitució ja deia que la més alta funció de l'Estat era l'educació. Tanmateix, la majoria de la població no tenia accés a l'escola i menys encara a la universitat. L'única garantia que aquests drets universals siguin reals passa pel desenvolupament econòmic de la nació boliviana. En aquest sentit, es recupera el concepte de la planificació nacional mitjançant l'Estat, un concepte que amb l'economia de mercat havia estat oblidat en pro d'una lluita de titans on sempre guanya el més fort i els pobles marginats van ser abocats a la supervivència al camp perquè era l'única manera que tenien de menjar i viure.

Com veuran, el nostre model no és còpia de ningú, és producte i resultat de les pròpies condicions bolivianes. Hem deixat de banda el desenvolupisme, aquella visió del creixement indefinit, de la desaparició dels pobles endarrerits, d'una classe obrera uniformitzada i hem recuperat alguns principis de la cultura andina amazònica que resumeixen el que vol fer aquest govern. Nosaltres assenyalem que no destruirem a ningú, que la nostra diversitat és una diversitat que es complementa.

L’ACCENT 148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

CULTURA13

En perill el Jardí Botànic de la Universitat de València Redacció VALÈNCIA

U

n bé d'interès cultural (BIC) sota amenaça. El Jardí Botànic de la Universitat de València, tota una institució amb més de quatre segles d'història al servei de la investigació botànica, lliura batalla ara contra l'especulació urbanística. La sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV), que autoritza la construcció d'un hotel d'onze plantes al Solar dels Jesuïtes, on es troba el jardí, posa en perill la seua supervivència.

Només la plataforma Salvem el Botànic, creada el 1995 arran l'aprovació de l'Ajuntament de València d'aquesta edificació, presentarà un recurs contra la sentència.

Els serveis jurídics de la Conselleria de Cultura i l'Ajuntament de València han decidit abstenir-se.

Salvem el Botànic, que té per objectiu la conservació del jardí, joia científica mundialment reconeguda, exigeix que aquest terreny es qualifique com a no edificable i es dedique a l'espai públic. Per això, ha decidit seguir endavant amb el recurs contra la sentència del TSJPV que rectifica la declaració de BIC del Jardí Botànic i avala la construcció de l'hotel de cinc estrelles per part de la constructora Expo Grupo. El portaveu de la plataforma, Pasqual Requena, explica que "La cassació d'una sentència intenta anul·lar-la per no haver estat dictada conforme a dret o perquè la llei no ha estat interpretada correctament en les seues fonamentacions". Tot i això, després de 18 anys de litigis i dispositives a favor de la constructora, la plataforma no té prou recursos econòmics per fer front a un altre

Redacció BARCELONA

L

judici. Per aquest motiu, ha demanat solidaritat popular i ha anunciat que encetarà una sèrie d'iniciatives per tal d'aconseguir diners, com ja van fer el 1995 amb la rifa de quadres donats per artistes valencians.

En un comunicat emès per Salvem el Botànic, la plataforma ha criticat fortament les administracions valencianes. La Conselleria de Cultura i l'Ajuntament de València s'han tirat enrere després d'anys de judicis, malgrat que va ser la Generalitat qui va fer un decret per protegir el solar. A més, l'acceptació de la sentència implica el pagament de 3.000 euros en concepte de les despeses del procés a Expo Grupo per part de la Generalitat, que ha estat acusada de desviament de poder.

Meravella paisatgística El Jardí Botànic té com a tasca fonamental

la investigació i la transmissió de coneixement sobre diversitat vegetal, conservació de les espècies rares o amenaçades de la flora de la mediterrània i la conservació dels hàbitats naturals. Pasqual Requena creu que "El Jardí Botànic, el Col·legi dels Jesuïtes i la seua capella neobizantina, l'església de Sant Miquel i Sant Sebastià, el tram final de la Gran Via de Ferran el Catòlic i el Jardí del Túria conformen, amb algunes altres fites arquitectòniques, un paisatge urbà d'una importància indubtable i amb un nivell màxim de protecció patrimonial". Per al portaveu del col·lectiu, "Els terrenys de Jesuïtes, que són l'original pati d'entrada col·legial i de jocs dels alumnes, sempre han estat lliures de tota edificació i haurien de continuar així per sempre, entre altres coses per no interferir amb la visió actual del paisatge".

Santiago Estruch roda Ovals en homenatge a Edgar Alan Poe Vicent Company SIMAT DE LA VALLDIGNA

S

antiago Estruch fa temps que fa cinema en valencià i independent a la Valldigna. Un ampli repertori de personatges valldignencs han fet d'actors amateurs en les diferents produccions cinematogràfiques de l'autor i el seu germà, el compositor Carles Estruch, ha posat les bandes sonores dels seus treballs, amb una simbiosi enriquidora i colpidora.

Un autor compromès amb la terra i que fa un cinema independent sense gaire recursos i gens ben tractat, pel que fa a suport econòmic des de l'esfera institucional.

Va començar la seva carrera cinematogràfica fent curtmetratges a principis dels anys noranta, va col·laborar amb la televisió local Escola Comarcal de Vídeo i Televisió (ECVT) de Tavernes de la Valldigna.

Aquests curtmetratges van ser Cuando la luz se enciende i RIP, que van donar pas a Con la soga al cuello, seleccionat en diversos festivals.

A finals de l'any 1992 estudia un curs de cinema al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CEEC) on tingué professors com José Luis Guerin, Paulino Viota, Gerardo Gormenzano, Luis Aller... Com a treball de fi de curs realitzà un curtmetratge en súper 8mm amb el títol de La niña.

L'octubre de l' any 1993, a Tavernes de

Lliurats els Premis Enderrock 2009

la Valldigna, escrigué amb l'escultor Salvador Ripoll de Simat un guió per al documental L'ofici de la pedra com a encàrrec dels ajuntaments de la Valldigna. En el mateix treball va fer la història de ficció Escultum, on es recreava la reconstrucció d'un capitell del segle XV del monestir de Santa Maria de Valldigna feta pel mateix Salvador Ripoll.

Ara, però, l'autor fa un pas endavant amb la producció del curtmetratge que està rodant a Simat de la Valldigna (la Safor) i que té com a protagonistes l'actriu teatral i televisiva Lola Moltó i els actors amateurs Idelfons Oltra com a protagosnista i Aureli Mansanet en un paper secundari; al film hi participen també els actors Bea Bonilla i Jose Luís Hernàndez.

El curt es presentarà al festival de Sitges 2009 i és un homenatge a Edgar Alan Poe, en el 200 aniversari del seu natalici, segons declarava el mateix director durant el rodatge a Simat al qual L'ACCENT va tenir accés.

Estruch ja va estar present en l'edició del 2006 amb la pel·lícula Bela Lugosi, PICFAIR 569 Hollywood un llargmetratge

digital també de producció pròpia projectat a la secció Brigadoon.

En l'amplia filmografia de l'autor destaquen els curts rodats en català per actors amateurs de la Valldigna: Salón Cinema Simat (2001); Il·lumina la teua vida (2002); Efecte Òptic (2003); Les 4 Estacions (2004) i Vida, mort i resurrecció (2005). Així com la direcció del documental musical obra del seu germà Carles Estruch Per una Vall digna interpretat per l'Orquestra Simfònica de Cullera.

MÉS INFO: HTTP://CINEMADELATERRA.BLOGSPOT.COM

a Sala Bikini de Barcelona va ser testimoni el passat 10 de febrer del lliurament dels Premis Enderrock 2009. El bo i millor del món de la música catalana es va citar en una festa on hi va haver premis, tributs i actuacions en directe. Com en altres edicions, Enderrock va dividir els seus reconeixements en dos tipus: els deliberats per la crítica musical (periodistes de la publicació i altres crítics) i els que són per votació popular. Pel que fa a la crítica, Roger Mas va ser el gran protagonista d'enguany en emportar-se els premis al millor disc de l'any i al millor disc de folk (Les cançons tel·lúriques). Manel va aconseguir el premi al millor disc de pop-rock (Els millors professors europeus) i Òscar Briz el de millor cançó d'autor (“Asincronia”).

Pel que fa a la votació popular, els principals protagonistes van ser Miquel Abras (millor grup i disc de pop-rock per M'agrada sentir el que tu sents), Pau Alabajos (millor artista i millor disc de cançó d'autor per Teoria del caos) i Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (millor grup, cançó i disc de folk per Oco!). Hi ha hagut molts altres premiats: Lax'n'busto, Gossos, Albert Fibla, Eina, The New Raemon...

“Roger Palà, cap de redacció d'Enderrock, destaca la "vitalitat" de la música catalana” Molta "vitalitat" El cap de redacció d'Enderrock, Roger Palà va destacar la "vitalitat" de la música catalana, tot i que va subratllar que "Els mitjans de comunicació ho reflecteixen poc". Palà es congratulà per l'existència de "Noves bandes en tots els gèneres i estils que hi són a tots els racons dels Països Catalans". Per al periodista, "Hi ha bandes que han esdevingut fenomen com els Manel amb tan sols fer una feina de boca i orella i de myspace".

El premiat per votació popular i col·laborador a la secció de Cultura de L'ACCENT, Pau Alabajos, es va mostrar molt agraït ja que "És el públic que reconeix la tasca feta". El torrentí era la primera vegada que acudia a aquesta cita: "És una gala més desenfadada que els Premis Ovidi Montllor". Alabajos va trobar "molt plaent" el fet de rebre el premi de mans del seu company d'aventures Cesk Freixas. Per al cantautor, "Cada volta els artistes valencians tenen més presència. Això és símptoma de la qualitat de la música feta al País Valencià, tot i que les institucions no acompanyen".

14 CULTURA

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

MONOGRÀFIC Va de bo

La galotxa Àlvar Lloris TORRENT

L

a galotxa és una de les modlaitats de pilota valenciana més practicades i amb més arrelament popular al carrer. Aquesta modalitat "per dalt corda", que es juga al nord del Xúquer, té el seu màxim arrelament a les comarques de l'Horta i el Camp de Morvedre.

La galotxa és una modalitat que es juga al carrer i el origens de la qual són la "galotxa antiga", la "perxa" i la "pilota blanca" i té com a capitals la pedania de Borbotó i la localitat de Godelleta.

Com podem jugar: Cal fer dos equips, al ser possible de tres persones. Els límits de l'espai són per les bandes de les façanes del carrer i pels extrems la delimitació que decidisquen els jugadors.

Per altra banda necessitarem la col·locació de dues cordes, la primera situada just al mig del terreny de joc (corda de falta) que s'enganxa a una alçada entre 1,70 i 1,80 m i la segona s'haurà d'enganxar a una alçada d'uns 3m a una distància d'uns 5m de la corda de la falta, aquesta corda li direm de "galotxa". Per últim, cal pintar al terra dos rectangles, un a la banda on no tenim la corda de "galotxa", des d'on es farà la ferida (la treta) i l'altre sota la

corda de "galotxa" pegat a la fassana de la dreta, aquest últim rectagle s'anomena "el dau".

Un cop tenim açò, podem començar a jugar. La partida començarà ferint la pilota (traguent) des del rectagle de la ferida, de manera que la pilota haurà de passar per damunt de les dues cordes i caure al dau. La pilota ha de pegar a la façana i després a terra dins del dau.

L'equip contrari l'haurà de retornar, ara ja sí, només per damunt la corda de la falta. Un cop passada aquesta fasse el joc consiteix en anar passant la pilota de banda a banda per damunt la corda de falta, podent pegar només un bot a terra la pilota a cada camp. La puntuació serà de 15/30/VAL/JOC, amb un total de 60 jocs que es conten de cinc en cinc.

El jugadors els qualificarem per feridor o punter (qui trau i juga davant), mitger o galotxer (qui juga al mig) i qui fa el bot o boteja (qui juga darrere).

Sis persones, dues cordes, clarió, una pilota i un carrer i tenim una partida muntada.

*Estudiant de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport

En el 49è aniversari del seu assassinat

Malcolm X revisitat

Audubon Ballroom, Manhattan. 21 de febrer de 1965.

Mentre Malcolm X es dirigeix a la multitud, setze trets acaben amb la seua vida. Han mort un revolucionari.

Aurora Mora TORRENT

N

ascut trenta-nou anys abans a Omaha (Nebraska) amb el nom de Malcolm Little, amb només quatre anys va presenciar com prenien foc a sa casa. Eren anys durs per a la població negra, amenaçada constantment per grups de supremacia blanca, dels quals la família de Malcolm va haver de fugir més d'una vegada, i no sempre amb èxit. Son pare, un pastor baptista seguidor de Marcus Garvey i líder local de l'associació que va fundar, l'Associació Universal de Desenvolupament Negre i la Lliga de Comunitats Africanes (UNIA per les seues sigles en anglès), va morir atropellat per un tramvia. Una mort que les autoritats van qualificar d'accident però que la comunitat negra va sospitar que els Black Legion eren al darrere. Aquest fet va desestabilitzar la mare de Malcolm, que la van declarar boja l'any 1938, i va suposar la separació dels fills, repartits en diferents cases d'acollida.

Després del seu pas per aquestes institucions, Malcolm va mudar-se a Boston, on va tenir algunes ocupacions precàries, i més tard, a Nova York, on es va veure involucrat a una sèrie de delictes menors. L'any 1946 va ser arrestat, declarat culpable per robatori i enviat a la presó de Masachussets. L'estada a l'ombra canviaria la seua vida per sempre.

Allà va unir-se a La Nació de l'Islam, també coneguda com a Moviment Musulmà Negre, un grup religiós en el qual romandria catorze anys. En un curt espai de temps es convertí en una de les seues figures més destacades i principal portaveu del seu líder, Elijah Muhammad. Tanmateix, el grup distava de ser una organització política. Per una banda, no donven suport ni a demòcrates ni a republicans i criticaven els dirigents blancs del moviment pels drets civils. Per l'altra, van ser incapaços, a causa de la seua política abstencionista, de dirigir les masses afrodescendents o de convertirse en un mitjà per a l'expressió de la seua fúria. Seria aquest segon aspecte el definitiu perquè Malcolm X se separara de la Nació. El 1962, la policia de Los Ángeles va disparar contra set musulmans desarmats i n'arrestà uns altres setze. Quan Malcolm intentava organitzar una resposta a aquests greus fets, va ser retirat per Muhammad. Això, junt a un escàndol de tipus sexual en què es va veure involucrat el líder de l'organització, va suposar l'abandonament per part de Malcolm i la fundació, per la seua banda, de la Mesquita Musulmana. Però, en ser conscient que aquesta no seria suficient per agrupar un ampli moviment de les masses contra l'opressió racial, llançà l'Organització per la Unitat Afroamericana (OUA), que res tindria a veure amb la religió.

Es va adonar de les limitacions del nacionalisme negre, segons l'entenia en la seua etapa anterior, ara apel·lava els seus germans a unir-se, inde-

“Malcom X es va convertir en una persona perillosa per a la classe dominant i per això el van assassinar”

pendentment de les seues creences. El seu programa fundacional va estar molt influenciat per les lluites d'alliberament que en aquell moment es produien a Àfrica, i alhora, suposà un gir important cap a una posició de classe. Sols cal escoltar algunes frases que proclamà aquells dies per adonar-se'n de l'evolució dels seus raonaments: "Estem vivint en una època de revolució i la rebel·lió dels negres nord-americans és part de la rebel·lió contra l'opressió i el colonialisme que caracteritzen aquest època… És incorrecte classificar la rebel·lió dels negres contra els blancs, o com un problema purament nord-americà. Més bé hui estem vivint una rebel·lió global dels oprimits contra els opressors, de l'explotat contra l'explotador."

Una evolució ideològica que no s'aturà aquí. En qüestió de mesos, fins i tot setmanes, rebutjà els remanents que li quedaven de sectarisme sense rebaixar en el més mínim el seu discurs. Es va desfer dels seus prejudicis sobre els matrimonis mixtos (interracials) i reconegué el paper de les dones en la lluita de l'alliberament negre.

També el seu posicionament front els dos partits polítics del sistema es va radicalitzar.

Per a ell, ambdós

representaven els interessos de la classe blanca dominant.

Obvi és dir que Malcolm X es va convertir en una persona perillosa per a la classe dominant, que temien una radicalització del moviment negre en termes clarament anticapitalistes. Per això, va caure assassinat mentre parlava en un míting. Avui, quasi mig segle després d'eixe tràgic succés, és l'hora de revistar-lo.

Amb eixa finalitat, des de L’ACCENT us proposem la lectura de la seua autobiografia, escrita per ell mateix en col·laboració amb Alex Haley, i que hui per hui és el document més exhaustiu i més autèntic a l'hora d'acostar-se a la seua figura, així com l'adaptació cinematogràfica d'aquesta a càrrec del gran Spike Lee, catalogada per Martin Scorsese com una de les deu millors pel·lícules de la dècada dels 90. Imprescindibles.

CULTURA 15

L’ACCENT 148 DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009

Ressenya de la quinzena: Els nois d'història

Els Nois de Focus, Orson Pou i El club dels poetes el·litistes dins l'armari de les meravelles Raül Moreno Supervia BARCELONA

Q

uatre. Ja són quatre els teatres barcelonins que gestiona el Grup Focus, un holding empresarial creat amb la unió de nou societats l'any 2007, algú podria dir que són un focus d'infecció per el teatre realment popular que hauria d'omplir els escenaris de la ciutat comtal. Quins són aquests teatres? El Romea: el gestionen des de l'any 1999, Calixto Bieito n'és el director artístic; La Villarroel: gestionada per ells des de l'any 2005 i dirigida artísticament per l'argentí Javier Dualte; El Condal: pertany a FOCUS, des de l'any 1992, hi han actuat, entre d'altres, Joan Pera i Paco Moran, fent temporades llarguíssimes i oferint comèdies més blanques que la neu. L'última incorporació d'aquesta xacra global privatitzadora és el Teatre Goya, amb en Josep Maria Pou com a director artístic. Totes les sales estan ultrasubvencionades per ministeris, diputacions i ajuntaments. Molts joves artistes, en comptes de tenir aquella empenta post dictadura que va fer que es creessin companyies de teatre a dojo i que s'omplissin les sales amb propostes autènticament populars i transgressores, esperen tenir la seva oportunitat en una empresa privada i, aleshores, fer el que li diguin i no alçar la veu en contra dels que li donen de menjar, no fos cas que el fotessin fora. Sabeu que us dic: que torni La Comèdia de l'Art; que torni l'esperit revolucionari del Teatre Lliure de Gràcia. Que els podorosos siguin tractats com es mereixen. Si els poderosos són els que controlen els centres de creació artística s'estalvien de ser retractats i jutjats pel poble. No els hi fem el joc, no els hi enri-

quim la butxaca. Al Teatre Goya fa cinc mesos que s'hi representa: Els nois d'història, d'Alan Bennett. Divendres passat m'hi van convidar i em vaig avorrir com una ostra. Assegut a la primera fila feia cara de pomes agres i a mesura que la nit avançava m'anava convencent que alguna cosa falla si aquesta mena de textos són aclamats per la crítica i pel públic. Perquè em sembla que l'obra és un nyap com una casa de pagès? Bàsicament, i sense donar-li cap importància als premis que ha obtingut, l'obra no sabria dir de quin gènere és, perquè intenta ser un producte sense ànim d'ofendre a ningú i amb ànim d'agradar a tothom. Josep Maria Pou, un súper actor, fa de professor experimentat i extravagant que ensenya uns alumnes de secundària amb mètodes poc ortodoxos -la classe de francès és una recreació d'un prostíbul, per exemple. Un dels vuit alumnes que té anirà tocant el piano i tots cantaran cançonetes de jazz sense cafeïna, perquè no hi falti un guiny

al musical. Al fons de l'escenari hi ha un passadís amb guixetes vermelles decorades amb pòsters de temàtiques diverses que donoten els gustos culturals del estudiants: OrsonWelles, Buñuel, The Doors… i, no podia ser d'un altre manera, els nois ensenyaran músculs i cuixes sense cap justificació dramàtica i transfigurats en maniquís d'aparador. L'escenografia la fa l'omnipresent Paco Azorín, que tot ho acapara: que no hi ha més escenògrafs o més escenògrafes al país? Per acabar, la manera de parlar dels personatges és molt artificial: mesclar l'erudició amb la vulgaritat és insultar la intel·ligència.

En Jordi Andújar, que interpreta un professor novell que prepararà als alumnes per la prova d'accés a Oxford o a Cambridge, fa una feina extraordinària: cada paraula, cada gest, cada actitud dramàtica està perfectament sostinguda amb emocions i intencions que converteixen la seva actuació en una obra d'artesania fina que proporciona goig als sentits i gaudir a l'esperit.

Hi ha actors joves que fan més del que han de fer i desequilibren les escenes corals. El tema tractat podria ser l'educació, el que passa és que el perfil d'estudiants que hi surt formen part d'una realitat molt allunyada dels instituts públics de casa nostra. L'obra és una fantasia de la realitat: artificial, poc creible, el·litista i vulgar. La frase que més em va agradar va ser un aforisme d'en Pascal: "el cor té raons que la raó no coneix".

Fitxa tècnica Obra: Els nois d'història Autor: Alan Bennett Direcció: Josep Maria Pou Lloc: Teatre Goya (Barcelona)

El racó del coc

L'allioli: occità i català Roger Sánchez Amat BARCELONA*

S

i bé el romesco, protagonista del darrer article, resultava una salsa base genuïnament catalana, l'origen del famós allioli resulta més incert. Tot i haver-hi preparacions similars en tots els països mediterranis, és al nostre país on ha esdevingut gairebé un icone, un senyal d'identitat. Es considera una salsa catalana, tot i que els occitans se'n disputen l'autoria, sobretot a la Provença i el Llenguadoc. I ho tenen ben clar.

Després de tenir una sèrie contactes entre dos grups de música amics, els Pirats Sound Sistema i els Mauresca Fracas Dub (de Marsella), amb les seves corresponents discussions sobre la maternitat de la salsa, van anomenar el fruit de la colaboració "Allioli", presentant-se als concerts amb aquest nom. Tant als Països Catalans com a l'Occitània mediterrània, la salsa és tota una institució, "uns dels pilars fonamentals de la cuina rural i marinera", com afirma Vicent Marquès en el seu Thesaurus de la cuina catalana i occitana. El mateix autor cita Frederic Mistral, escriptor en llengua occitana, Nobel de literatura al 1904: "l'allioli concentra en la seva essència el calor, la força, la joia de la Provença, i té una altra virtut: caça les mosques. Als qui no els

agrada, aquells a qui el nostre oli els fa venir basques, no vindran així a fer el borinot al nostre voltant." Va publicar l'escrit en una revista precisament anomenada L'Aiòli, i suposem que feia referència als veïns del nord, tan amics de la crema de llet i la mantega. L'allioli ve d'antic, i es diu que els romans i els grecs ja feien anar el morter.

Com apunta l'escriptor Narcís Comadira, l'allioli és l'essència "d'un mediterrani real, estrident, popular, de xivarri i broma grassa, de pescadors i terrassants, de tabola i aplecs". L'ús de l'all en l'alimentació és un tret típicament mediterrani. L'allioli és el perfeccionament d'aquest costum.

La seva laboració és relativament senzilla. No és més que l'emulsió de l'oli d'oliva amb alls finament picats. A partir d'aquí, les possibilitats gastronòmiques són infinites, com també les aberracions. Si afegim ou, ens serà més fàcil lligar-lo, però la digestió serà més difícil. Obtindrem una maionesa amb all, però en cap cas podrem considerar allioli. A l'original li podrem afegir fruites i altres vegetals. I en destaca-

ríem un, l'allioli de codony, aquell fruit aspre i lletjot, de color groc, tacte poc amable i interior difícil. Sembla mentida que una vegada pelat i bullit permeti aconseguir un dels alliolis més increïbles, ideal per acompanyar carns a la brasa i verdures.

Un petit miracle culinari. Si bé resulta fàcil fer un allioli amb una batedora elèctrica, la dificultat apareix si es vol fer a la manera tradicional, amb un morter. L'oli i l'aigua de l'all s'ha de lligar, i per a fer-ho cal paciència.

Sobre aquesta pràctica se n'ha escrit molt, i com recull Jaume Fàbrega, ha estat

Agenda >>El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans convoca una jornada de vaga i mobilitzacions a tots els centres educatius de secundària del País Valencià el proper dijous 26 de febrer, per tal de mostrar el rebuig a la situació actual de degradació de l'ensenyament públic valencià.

El lema és "Contra la contra! Construïm l'ensenyament popular!" i les convocatòries, les següents: Guardamar del Segura 12h Davant l'Ajuntament; Teulada 11h Plaça de l'Ajuntament; Carcaixent 12h Plaça Major; Gandia 12h Davant l'Ajuntament; Castelló 12h Plaça Maria Agustina; València 12h Facultat Geografia i Història.

No hi falteu. >>El dijous 26 hi haurà una xerrada a Tarragona sobre: "1721-2009. Els Mossos d'Esquadra: de la prosperitat a la decadència". Serà al casal Popular Sageta de Foc i comptarà amb la presencià d'Ana Borruel, de la URV. >> EL dissabte 7 hi ha una concentració unitària contra els símbols espanyolistes al Bruc. Serà a les 12 hores, a la plaça de l'Ajuntament del Bruc i desprès: dinar popular i concert amb el cantautor Josep Romeu >> El mateix dissabte Endavant i AJV han organitzat una jornada amb el lema "Ciutat Vella: reptes d'un barri davant la crisi" . Hi haurà una taula rodona oberta i després, picadeta-sopar al local de l'Associació de Veïns el Palleter. >> El proper diumenge 1 de març a partir de les 12h a la plaça de Sants arriba la calçotada. "A la crisi i al calçot: llenya i foc" és el lema d'engunay. A més dles calçots comptarem amb les actuacions de la Colla bastonera de Sants, el Gegants de Sants i les tabaleres dels Diables de Sants i l'actuació musical d'Oriol Foll i Kumbanyia.

Del 23 de febrer al 9 de març de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a AGENDA@LACCENT.CAT

inspiració de rondalles, romanços, cançons, sainets i poemes satírics. Interessant és la significació sexual que se li dóna. "Ring que la ring / entre cames el tinc / com més el remeno / més bonic el tinc" o "dinguilindín / entre mig de les cames el tinc / quan més oli li pose / més lluent el tinc". A la cançó "El rector de Collbató" "fer l' allioli" és fer l'acte sexual, i una tonada valenciana diu "allioli vol Neleta / i per a poder-li'l fer / necessite el seu morter, / perquè jo sols tinc maceta".

La recepta. L'allioli Per recordar la seva elaboració, recorrerem a un clàssic, La cuynera catalana, llibre publicat per primer cop al 1835. Apareix una "salsa á la catalana dita alioli". "Aixì pues, per fer una escodella de alioli se picaràn en lo morté dos cabessas de alls pelats, que sian bons y sencers ab un pols de sal: advertint que lo morté ha de ser ben sech ò aixut y un poch calent, y luego de ben picats se comensará à remenar ab un moviment circular, constant é igual, tiranthi ab lo setrill en laltra ma l' oli per lo raig prim y sens parar fins á tenir son punt, lo que se coneixerà cuant al remenarlo cesse de cruxir, y en lo cas de deslligarse ò negarse, se hi tirarán algunas gotas de llimona ó taronja agre. Així mateix per traurerlo del mortér se anirá reunint al mitg de la cullera, y despres de fer donar algun vol ab lo mortér mitg decantat, se abocará en lo plat ò cassola que s' tinga destinada."

WWW.TDK.CAT

*Terra d'Escudella. Sants, Països Catalans

DEL 24 DE FEBRER AL 9 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 148

16CONTRAPORTADA

“A València hi ha un gran pacte de silenci a l'entorn de les foses comunes” ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Com era la ciutat de València de la postguerra?

Moltes persones, les van assassinar, d'altres no se'n va saber mai res i moltes altres van morir de fam i de l'escassetat que patien. Jo sempre vaig sentir que a València la repressió va ser salvatge. Especialment a les presons. Van detenir milers de persones i les van tancar al convent de Santa Clara, el monestir de Sant Miquel dels Reis i el de Santa Maria del Puig, edificis públics, i fins i tot, a la plaça de braus. Després dels primers afusellaments caòtics, alguns al mig del carrer, va arribar el torn dels empresonats. Aquest fet és el que em va moure a investigar, buscar les fosses i a totes les persones que hi havien estat tirades.

Quantes fosses i víctimes heu documentat al Cementiri General de València?

Hem descobert sis fosses que ocupen una superfície de 41.020 metres quadrats. La documentació de les víctimes una per una, va generar una xifra total de 24.529, totes entre l'1 d'abril de 1939 i el 31 de desembre de 1945. Tanmateix, aquesta dada és orientativa ja que hi ha molts milers de persones sense documentar que també les van llençar a les fosses. Segons afirma Francesco Cossiga, president emèrit d'Itàlia, en el pròleg de llibre de Toni Strubell El moment de dir prou, aquestes fosses són les més grans d'Europa.

Quina és la magnitud de la repressió?

A València hi hagué una repressió implacable contra les classes populars. A les fosses comunes no hi anaven a parar ni els rics, ni els afectes al règim, ni els falangistes. S'hi tiraven els represaliats (executats "legalment" o extrajudicial, assassinats per pallisses, tortures o en el llocs de detenció) i les víctimes de les miserables condicions de vida que el franquisme va imposar a la població republicana que havia sobreviscut a la guerra. Moltes persones van morir a més de fam, fred i malalties.

Consideres que es pot parlar de "genocidi" franquista al País Valencià?

Va existir una deliberada voluntat política d'eliminació d'un grup nacional diferenciat, el republicà. Tant a les persones com als seus valors culturals i polític. Raphael Lemkin va ser la persona que va engendrar el terme "genocidi"; i dóna aquesta mateixa explicació en les seves obres. Per tal d'aconseguir aquest objectiu van utilitzar tota la infraestructura estatal militar, policial, social (grups paramilitars com la Falange o el sometent) o la mateixa Església catòlica, que va posar a disposició de l'Estat els seus edificis que en molts casos es van convertir en presons.

ENTREVISTA Entrevista a Empar Salvador, presidenta del Fòrum per a la Memòria del PV Empar Salvador va començar en solitari la lluita per la memòria de les víctimes.El 2004, desprésdediversosanysderecercanoexempta de dificultats ("com sempre es xoca amb tants interessos") funda el Fòrum per a la Memòria Històrica del País Valencià.Conseqüència del seu treball,i de la labor de nom-

Un dels escàndols majors ha estat l'actuació de l'Ajuntament de València, governat pel Partit Popular, i el seu projecte per construir un miler de nínxols sobre les fosses comunes.

Ells afirmen que el contracte l'havien formalitzat anteriorment. Però és cert que les obres van començar arran de publicar les dades de la nostra investigació. Al cap de pocs dies de publicar un informe sobre les fosses, van tancar el perímetre de l'única fossa que no havia estat destruïda per iniciar les obres.

Així mateix el Fòrum ha denunciat la pretensió del consistori d'endur-se els llibres de registre del cementiri.

Ens va arribar la notícia que els llibres de registre, en els quals havien anotat les persones tirades a les fosses, els traurien de l'oficina on es trobaven. Vam entendre que si destruïen l'única fossa que quedava, i s'enduien els llibres, no quedarien proves ni dades de les fosses ni de les persones que hi van tirar.

Vam fer guàrdia fins que va venir la notaria a aixecar acta de l'existència dels llibres i la vam dur als jutjats.

A quins interessos obeeixen i a quins noms concrets o de famílies, aquestes maniobres?

Els interessos són clars. No volen que es conegui la veritable dimensió de la repressió franquista a València. Hi ha molts interessos en joc. És una prova que el discurs del general Mola adreçat a la seva Instrucció Reservada número 1, a l'abril de 1936 -abans de començar la guerra-; "cal sembrar el terror" i "eliminar a tots els que no pensin com

brosos col·laboradors altruistes,apareix el llibreEl genocidi franquista al País Valencià,en el qual apareixen els nom i les dades de les persones enterrades a les fosses.També tiren endavant un documental homònim, testimoni del terror que va exercir el franquisme a la València de la postguerra.

nosaltres" era seriós. Això és un genocidi i segons la legislació internacional, aquesta classificació suposa implicacions penals, econòmiques i administratives pels seus responsables i col·laboradors, que el Govern espanyol, a jutjar per les seves actuacions, no està disposat a assumir. A la inversa, totes les actuacions s'encaminen per blindar la impunitat.

Existeix un "pacte de silenci" a l'entorn de la memòria històrica? De quina manera hi participen partits polítics i mitjans de comunicació, fins i tot els suposadament progressistes?

Que a València hi hagué i hi ha "pacte de silenci" respecte a les fosses comunes del cementiri, per mantenir-les en el més gran dels silencis, no pot haverhi gaires dubtes. "L'esquerra" va governar l'Ajuntament de València al llarg de 14 anys i durant aquest període ni es van protegir ni es van fer públiques. És més, el consistori "progressista" va construir a sobre les fosses i per tant també les va destruir. De fet, han romàs en la clandestinitat més absoluta fins que jo mateixa les vaig descobrir i es van fer públiques a través del Fòrum per a la Memòria del País Valencià.

Una revisió a fons de la memòria històrica suposaria, a més, reconsiderar la "idíl·lica" Transició?

La Transició no va tenir res d'idíl·lica.

Tant la dreta com "l'esquerra" van pactar la impunitat pels responsables i col·laboradors del genocidi, la destrucció de les proves i l'oblit i negació de les víctimes. Això més aviat es podria qualificar d'ignomínia.

Com es pot desmuntar el tòpic tan estès des del poder i entre bona part de la ciutadania que "hi van haver morts per ambdós bàndols"?

A l'Estat espanyol no hi van haver "bàndols". Hi havia el Govern de la II República legítimament constituït després d'unes eleccions lliures i democràtiques. A aquest Govern se'l va atacar mitjançant un colp d'estat criminal, promogut pel sector feixista de l'exèrcit, l'Església catòlica, els terratinents i els posseïdors de les grans rendes, amb el suport entre altres, de la potència imperialista més gran d'aquell moment, l'Alemanya nazi. I un poble que va sortir com va poder al carrer a defensar amb el que podia la seva República, que havien guanyat legítimament a les urnes. No es pot qualificar per igual als que realitzen o donen suport a un acte criminal i als que van caure defensant la legalitat i el bé comú.

El desembre de 2007 va entrar en vigor la Llei de la memòria històrica. Quina opinió li mereix? Suposa un avanç en algun sentit?

Des del nostre punt de vista no. I en això coincidim la major part del moviment per a la recuperació de la memòria. La considerem més aviat una vergonya social. No és capaç, 70 anys després del genocidi, d'anular els consells de guerra sumaríssim que no van ser res més que una farsa sinistra per afusellar a milers de demòcrates. A banda, blinda la impunitat als responsables i col·laboradors del genocidi, en declarar prescrit tots els seus delictes, obviant que van cometre crims contra la humitat. No fa res per a la justícia de les víctimes del franquisme.

Quina explicació té la decisió de Garzón d'iniciar una causa penal contra la dictadura i l'autorització de l'obertura de les fosses i la inhibició, al cap d'un mes, en favor de 62 jutjats provincials? Fins a quin punt va intervenir la raó d'Estat?

La raó d'Estat sembla intervenir en tot moment. Són tantes les "extravagàncies" que es van donar en aquest procés que, encara avui, els juristes i advocats estan sorpresos. Fins i tot es va reunir d'urgència, a petició del fiscal, el ple de la sala penal de l'Audiència Nacional espanyola. Va caldre convocar a tots els jutges, fet que va paralitzar un judici de l'operació Malaya, un altre d'ETA... com si fos una "emergència nacional". Tot plegat per paralitzar les mesures ordenades pel jutge que, en realitat, eren les ordres d'exhumació. En el cas de Valencia s'havia ordenat judicialment la exhumació de tres de les fosses del cementiri fet que hagués estat la major operació d'aquest tipus realitzada mai. Tanmateix la premsa no va donar cap importància a aquest "detall".

LA REMATADA

L'un és el tot o el tot fa l'un?

LAIA JURADO VIC*

En la societat actual i molt més en la situació de crisi que patim s'accentua encara més l'individualisme i això porta a que cadascú defensi els seus interessos per sobre de totes les coses i oblidant-se del col·lectiu. És clar que la persona com a individu ha de vetllar pels seus interessos, només faltaria que no ho pogués fer, però no vivim sols en els nostres pobles o ciutats, ni en els nostres barris, ni a la feina, ni en l'oci.

Mai no estem sols, vivim formant part d'una xarxa social (i no em refereixo al Facebook tant de moda) tot i que últimament hi ha molts sectors socials que ho han oblidat.

Estem immersos en una societat individualista i competitiva que fa que siguem com un gegant amb peus de fang. A la mínima ensopegada si estem sols ens enfonsem! És un model social dèbil, un model amb el qual no hi estic pas d'acord, una societat que no vull que sigui la meva.

Crec que un camí a seguir des d'un punt de vista social i polític ha de passar per consolidar les xarxes socials (torno a repetir, no em refereixo a xarxes informàtiques), que són la base de la cohesió i de la fortalesa dels pobles. Per mi la base dels pobles comença en els seus barris i, per tant, tothom en forma part. Un barri organitzat i amb una xarxa ben teixida es preocupa per tot el que afecta a la seva societat i al seu territori i pot aconseguir allò que individualment seria impossible i que al poder polític establert ja li va bé .

Posem un exemple concret: què passa amb els petits comerciants?

Se'ls demana que tinguin presencia als barris, ja que donen vida i moviment i creen un entorn social amb els seus veïns, però cada vegada es troben més ofegats. Si tanca la botiga del barri, es trenca una part de la xarxa, una part de la base per la cohesió social.

Per tot això, cada vegada crec més en el treball social i polític des de les associacions veïnals, que són capaces de resoldre molts dels conflictes que poden haver-hi als barris i conseqüentment a les ciutats. Trepitgen el carrer, coneixen si a l'escala A o la B estan bé i poden fer molt per la integració dels veïns nouvinguts. En fi, poden ser la base perquè la gent trobi que forma part d'un col·lectiu, d'un país i per anar avançant en el canvi de model social.

I si aquestes associacions estan interconnectades per tota la ciutat, creant una teranyina compacta amb un teixit el màxim d'espès, amb la col·laboració del màxim de gent que conviu al barri, a la ciutat, amb la suma de les individualitats farem una societat més igualitària, sense tants perjudicis i amb el tu a tu més proper.

I no cal oblidar que a més aquest treball es pot fer en part d'una forma lúdica donant vida al barri mitjançant festes i actes populars. * Regidora de l'Ajuntament de Vic per la CUP