Accent251

Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

La solidaritat s’estén...

...quan la repressió s’accentua >>Països Catalans 6

Tot l’aparell estatal podrit per la corrupció

SUMARI

Infografia a les pàgines centrals

La dona, el feminisme i la lluita pel Kurdistan lliure Un moviment que parteix de la premissa, defensada pel fundador i president del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) Abdullah Öcallan, que “cap revolució tindrà lloc al Kurdistan mentre les seves dones siguin esclaves” no és estrany que acabi esdevenint un referent pel que fa a la lluita feminista. Al Kurdistan hi conviuen les agressions masclistes més extremes (poligàmia, violacions, crims d’honor, analfabetisme) amb l’autoorganització de les dones en l’àmbit social, institucional, professional i, fins i tot, armada, en forma de guerrilla pròpia. >>Internacional 10 i 11

ENTREVISTA

“Si estem unides som invencibles” Ariadna Calvet Vidal, nascuda l’any 1988, és militant d'Arran les Corts. Estudia educació infantil a la UB i treballa en el lleure. Ariadna és, també, una de les encausades pels incidents de la vaga general del 29 de març i ara s’enfronta a una petició de presó per part de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Fiscalia. >>Contraportada 16

Mobilitzacions contra el fracking

L’Everest esdevé un destí turísitic de mil·lionaris

Els pensionistes comencen a moure’s pels seus drets

Les comarques de Castelló estan immerses en una roda de mobilitzacions contra el fracking que clourà el 22 de juny amb una manifestació a la capital. >> Països Catalans 7

El cim més alt del món ha esdevingut un destí turístic de grans fortunes. La saturació de les vies d’ascens ha posat en perill la vida de molts alpinistes, a més de crear problemes de residus. >> Esports 13

La primera mostra del despertar dels pensionistes és la reclamació col·lectiva per la revalorització de les pensions, que ja ha aplegat unes 2.000 demandes judicials. >> Economia 12

RAMON USALL PÀG. 2 // IGNASI BEA PÀG. 2 // MARIA PLANA PÀG. 3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG. 12


DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Marxa enrere RAMON USALL LLEIDA

Expliquen els responsables d’impartir tallers sobre sexualitat entre els adolescents del nostre país que entre la generació que ens han venut com la més informada de la història (amb accés a milers de fonts tant properes com llunyanes amb un senzill clic a la pantalla del mòbil o de l’ordinador) encara perviuen falses llegendes poc d’acord amb uns temps que es diuen moderns. Certament, les jovenetes catalanes ja no pensen que poden quedar-se embarassades si les toquen per damunt de la faldilla com en èpoques pretèrites els havia fet creure una totpoderosa Església que fiscalitzava la seva moral, però tot i així moltes encara creuen, per exemple, que la masturbació excessiva pot acabar provocant alguna malaltia o que la marxa enrere és perfectament eficaç a l’hora de prevenir concepcions no desitjades. Precisament sembla que aquesta darrera creença és també compartida per una part significativa del Govern de la Generalitat i del partit que li dóna suport. D’un temps ençà, Convergència i Unió i els inquilins de la Plaça Sant Jaume semblen entestats a creure que al procés sobiranista català se li pot aplicar en qualsevol moment la marxa enrere evitant així la concepció d’un nou ésser (en aquest cas d’un nou estat) sense cap mena de problema. Massa tard! Durant anys van fer-nos creure que una excessiva masturbació ens ofuscava la vista, el que traduït al llenguatge polític venia a dir que l’obsessió per la independència era nociva pel futur del país. Afortunadament, els qui, entestats en la necessitat de construir un país lliure per guanyar un futur millor, defensaven la plena sobirania han acabat imposant la seva veritat. Els qui en plena negra nit franquista o durant una transició tutelada per la por van gosar resistir i albirar un futur de plenitud nacional han donat una lliçó als qui ens deien que entestar-nos en la independència era masturbar-nos en excés, que ens ofuscava la vista. Ara els toca aprendre que la marxa enrere no és un mitjà anticonceptiu. Que per molt que ara vulguin frenar el procés amb acords de límit de dèficit, amb reformes constitucionals, amb molles que no ens alimenten, això ja no té aturador. Aquest poble s’ha desbocat, ha llençat a la paperera els preservatius que en forma de constitucions o d’estatuts li van aplicar durant dècades per evitar una gestació no desitjada (per alguns), i ara no hi ha marxa enrere que l’aturi. Mas i els seus es poden plantejar fer-se enrere, de fet, sabem que ho fan, que ho han fet, que ho faran... El que no poden, però, és forçar tot un poble a la marxa enrere. Fan tard. Estem en solfa, i a un espermatozou contingut durant tres segles no el para ni Déu. Per molta marxa enrere que intentin.

COL·LABORACIÓ

IGNASI BEA SEGUÍ*

El risc, les pèrdues i altres coses que ens empassem doblegades A l'escola ens ensenyaven que els beneficis que els empresaris obtenien en aquest bonic sistema que anomenem capitalisme estaven justificats pel risc que assumien a l'hora d'invertir. Com que podien perdre molt si anaven maldades, quan tot sortia bé era legítim que s'apropiessin de part del treball d'altri i es quedessin els beneficis. Però és que més enllà d'aquesta premissa, ja injusta o com a mínim qüestionable, ni els mateixos que defensen aquest joc respecten les regles que han imposat, i ara ja ni tan sols s'assumeixen els riscos. Si les coses van malament, que sigui algú altre qui pagui els plats trencats. El cas paradigmàtic l'hem vist al sector financer de l'Estat espanyol, rescatat amb diner públic al preu de desmantellar tot allò públic i els drets socials i laborals. La crisi, a més, ha fet proliferar una variant encara més perversa d'aquesta trampa, i empreses que segueixen tenint beneficis any rere any, com que han vist reduïts els seus guanys, fan servir aquest argument per justificar acomiadaments i ERO. En l'afany de seguir tenint més i més beneficis redueixen costos com sigui, i evidentment, qui ho paga són els i les treballadores: subcontractacions, deslocalitzacions, precarització, etc. Al darrer ple, tres grups vam presentar una moció de suport als treballadors vinculats a HP. La multinacional de tecnologies de la informació, amb seu a Sant Cugat, va anunciar l'any passat 27.000 acomiadaments a tot el món, malgrat tenir uns beneficis de prop de 4000 milions d'euros al darrer exercici. El degoteig d'acomiadaments, prop de 200 arreu de l'Estat, va fer que demanéssim que l'ajuntament tras-

Número 251 Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat@gmail.com Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler (coord.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Esports: Rafael Escobar. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala Han col·laborat en aquest número: Ignasi Bea, Ramon Usall, Maria Plana, Aquil·les Rubio, Lluís Cussó.

lladés a l'empresa el seu malestar i demanés que si s'havia d'arribar a acords, aquests fossin basats en la voluntarietat. Malgrat aquestes simples demandes -no estem demanant expropiar ni col·lectivitzar-

l'equip de govern va votar en contra, entre altres coses perquè, segons ells, el text contenia falsedats. Ahir, 48 hores després del ple, s'anunciaven noves mesures: increment de la jornada laboral, reducció sala-

rial, modificacions importants en les condicions de guàrdies i horaris, etc... Totes aquestes mesures, a més a més, no aturaran els acomiadaments previstos. Em reafirmo en el que vàrem dir al ple: estem traslladant un missatge molt perillós al no donar suport als i les treballadores que corren el risc de ser acomiadats. No posicionar-se legitima, per omissió, les pràctiques de certs empresaris. I una empresa que es permet el luxe d'indemnitzar amb desenes de milions d'euros els seus directors executius els últims dos anys i que segueix tenint beneficis, no té dret a fer fora ni un sol treballador. Cap ni un. I ja ens poden dir que estem fent bàndols de bons i dolents, però entre els que acomiaden i els acomiadats, nosaltres tenim molt clar de part de qui estem. *Ignasi Bea Seguí és regidor per la CUP a Sant Cugat del Vallès

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Cròniques de R: la «jeta» Pilar Rahola està fent un estudi de mercat a l'Argentina. Ha descobert que si poses a parir la senyora Fernández (que alguns, inclosa la pròpia senyora Fernández, anomenen de Kirchner) reps un ingrés en compte. No és una estratègia absurda car també aquí posar verda la senyora Fernández té la seva quota de mercat, sobretot des que un important sector empresarial espanyol va resultar greument perjudicat per alguna de les seves decisions (qui paga, mana!). L'aspecte més fascinant de la Rahola és que ha aconseguit crear un personatge suposadament progressista, suposadament independentista i suposadament feminista. El feminisme de Rahola acaba, dia si dia també, en una simple variació sobre el tema fonamental de la defensa de l'Estat d'Israel i la conclusió acaba sent que les dones de l'Orient Mitjà han de ser bombardejades pel seu propi bé. Però aquest tema, que podria ser la base de l'aliment dels seus fills a jutjar pel currículum que la pròpia Rahola exhibeix al web, en el fons és també una simple variació del tema bàsic: la defensa de l'imperialisme en totes les seves formes. És per això que, en sintonia amb la internacional neoliberal, l'ha emprès contra la presidenta d'Argentina

en un parell d'articles a La Vanguardia que són un compendi de demagògia barata i manipulació propagandística dels aspectes connotatius del llenguatge: «Si hagués de resumir la sensació que em provoca l'Argentina en els meus primers dies, després d'anys sense visitar-la, la paraula que utilitzaria seria “por”. Malgrat relacionar-me amb periodistes, empresaris, intel·lectuals, les veus dels quals sempre vaig considerar assenyades i fortes, aquesta vegada els pensaments es formulen amb sordina i mirant pels costats, no fos cas que algú escoltés més del que cal. “Què està passant?”, pregunto amb neguit, i la resposta és la mateixa en qualsevol de les converses: “K ho controla tot”» («Cròniques de K: la por», La Vanguardia , 5 de juny). Entre les virtuts habituals dels mercenaris de la ploma la que més em fascina és la falta de sentit del ridícul. Es fot uns whiskies amb els seus amiguets de l'Argentina, que pensen com ella, i d'aquest recull que no és més que la seva pròpia imatge reflectida en un mirall en diu «les meves impressions sobre l'Argentina», com si aquest munt de fems pogués ser qualificat de «reportatge periodístic». Per dir que Argentina està «ofegant-se en un règim neochavista» no feia falta viatjar a Argen-

tina, les instruccions sobre el que cal dir d'una senyora que expropia empreses les té Rahola a la seva tauleta de nit. La prova del cotó està en el fet que l'article no proporciona ni una dada, només frases com aquesta: «darrere d'aquesta lletra (vol dir la K) hi ha un castell de presons mentals, un demoníac procés contra cada argentí que gosa pensar més enllà del sistema, un magma de poder que intenta dominar-ho tot». Davant d'aquelles presons, tant del gust de la Rahola, en que un munt d'àrabs palestins fa anys que esperen que se'ls comuniqui de què se'ls acusa, les «presons mentals» d'Argentina li resulten intolerables. I de la mateixa manera que per salvar les dones musulmanes la recepta de Rahola és atiar el bombardeig, cal salvar els argentins d'ells mateixos: «K no està governant una democràcia. Està pertetrant un cop blanc a la democràcia, des de la democràcia». És una democràcia? No ho és? Aquest no és un debat filològic. Contra règims no democràtics, són legítims els mètodes no democràtics. I aquesta és la imatge real del personatge: independentista, progressista, feminista? Criada dels seus amos, propagandista del colpisme i de la guerra imperialista, aduladora del President i mercenària de la burgesia.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

MARIA PLANA

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

I ara, les pensions Un camp de batalla, per exemple L'anàlisi de les metàfores; una qüestió que aplico de vegades, i de la qual en recordo l'estudi a Filologia catalana. La lexicologia ens ensenyava com d'útil és l'ús dels camps metafòrics per a tractar —treballar, promocionar, destruir, etc.— moltes i diverses qüestions de la vida real. La llengua catalana, com és habitual, em ve al cap; un joc de metàfores, també: el de la lluita. Ara per ara, a les beceroles del segle XXI, una fortíssima lluita tenim present al nostre dia a dia; la lluita d'un poder, pròpiament egoista, contra un altre poder, el popular. I tot plegat és perfectament transportable a l'àmbit de la sociolingüística. Cadascun dels bàndols, lògicament, ataca i es defensa amb les seves armes, i també disposa d'aficionats. El primer anomenat, el del poder, bàsicament ataca; i ho fa des de fa segles, via decrets de Nova Planta, via trac-

“Ens cal tornar a girar la truita a les concepcions del bilingüisme social com a positiu”

tats, via lleis, que pretenen anar dividint i aculturitzant el territori, així com també intentant desvincular-ne la població. Parlem, també, de les massives i poderoses, econòmicament parlant, campanyes exterminadores cap al català. L'exaltació del bilingüisme n'és un exemple. Aquest bloc també efectua algunes accions de defensa: es basen en l'ús del poder per tal de retallar, aniquilar la cultura, la literatura pròpia. L'arma utilitza-

da, sens dubte, i essent redundant, el poder. A l'altre costat de la batalla hi ha el poder popular, la força de la gent. L'entrenament d'aquest bloc, i la seva afició, ha estat, és i serà diari, constant, potentment militant. El poble és l'encarregat de mantenir, i vetllar, per allò que és seu; reivindica totes les batalles que ha guanyat i es prepara per totes les que encara vol guanyar. Sens dubte, ha de defensar-se dia sí i dia també dels atacs que rep per part dels interessos de l'altre bàndol. És per aquest motiu que surt al carrer, es manifesta, critica argumentadament els atacs bruts, el joc brut —sí, aquell de Pedrolo— que es fa, per exemple, a propòsit de la invenció de (no-)teories sobre noves llengües, molt de moda avui en dia. També es defensa dels atacs brutals contra la terminologia i toponímia catalana, crida en contra de l'ús populistament polititzat del bilingüisme. L'entrenament diari, però, permet no només una bona defensa, sinó que ajuda que l'atac sigui constantment potent, i molt treballat. Aquesta és precisament l'acció més valuosa dins de la batalla: el bàndol que lluita per creença, per militància, sense cap interès que no sigui el de la victòria col·lectiva contra el bàndol, que lluita per un únic interès: el del propi benefici. L'atac del sector combatent popular ha de calar, és i ha de ser contundent. A més, té l'arma més forta: la llengua, com a eina, idiosincràtica, de socialització a dins del territori català. Així, ens cal utilitzar-la i reivindicar-la com a vehicle de comunicació en la nostra quotidianitat i en els espais d'organització. Ens cal tornar a girar la truita a les concepcions del bilingüisme social com a positiu a dins d'un context diglòssic en el qual una llengua poderosa (l'espanyola o la francesa) va entrant als espais vitals de la llengua minoritzada, com ara ens els mitjans de comunicació, en l'administració, etc., cosa que impedeix l'existència de la convivència objectiva de dues

llengües. Ens cal reivindicar l'ús de la llengua a l'ensenyament, als mitjans de comunicació, a la cultura, a l'administració, i a la vida en general, per tal de fer-nos entendre, llegir, escoltar o veure en la llengua que, per sort o per desgràcia viu amb l'amenaça constant d'anar-se-li tallant les ales una mica i una mica més. L'arma més punyent sempre serà la llengua viva, la llengua que el poble utilitza en l'àmbit familiar, de les amistats, el més col·loquial; també, però, la llengua que serveix per a la literatura, per a l'escola i les universitats, en àmbits formals. Sens dubte, la batalla presentada és una història que es repeteix, però que també evoluciona. Per una banda, joc brut; per una altra banda, la nostra força, intel·ligència i entusiasme, el que tenim i tot el que ens cal, perquè no volem impossibles, sinó assumim que el poble

“El poble és l'encarregat de mantenir, i vetllar, per allò que és seu”

és la veu d'ell mateix, del mateix poble. Normalment, el context d'una història s'explica al principi. De vegades, però, fer ballar la perdiu interessa, les mitges defenses, els pactes d'amagatotis amb el bàndol contrari, les cessions d'algunes sectors del bloc a l'oblit. No és el cas d'aquest joc de metàfores. La darrera relació entre ficció i realitat és ben clara: el camp de batalla són els Països Catalans.

El Govern de Rajoy ha gaudit d'una primavera relativament tranquil·la, sense vagues generals ni grans manifestacions ni la població pendent de la prima de risc i de la borsa. Recentment, unes xifres de l'atur suposadament bones han servit, fins i tot, per treure pit. I, mentrestant, la corrupció està sent naturalitzada cada cop més per la població, sense necessitat de prendre decisions polítiques -és a dir, dimissions o cessaments- que eviten el desgast electoral. L'estiu que arriba es presenta, doncs, com en anys pretèrits: amb la premsa i els mitjans de comunicació buscant temes innocus per omplir pàgines i minuts davant la paralització de l'activitat política. Això, si més no, és el que voldrien creure les elits governants. Però suposar que les tendències macroeconòmiques estan canviant i que, per tant, ja no hi hauran retallades de gran abast és una il·lusió fàcilment rebatible si mirem més enllà de casa nostra. A l'altra banda de la Mediterrània, el descontent social s'ha manifestat de manera tan contundent com inesperada a l'Estat turc, que fins ara pareixia que restava al marge de les "primaveres àrabs". Milers de ciutadans han pres els carrers per mostrar el rebuig a les polítiques d'Erdogan i ho han fet a partir d'un fet tan improbable com la defensa d'un espai verd enmig la gran metròpoli d'Istanbul. Paral·lelament, l'històric rival de Turquia viu moments convulsos a causa del tancament fulminant de la televisió pública. Mentre uns grup de treballadors de l'ens s'ha amotinat a l'edifici central amb l'objectiu de mantenir les emissions, cal preguntar-se com de greu deu ser la situació econòmica per prescindir d'una de les potes bàsiques sobre les quals se sostenen els estats-nació. En les darreres setmanes aquí es comencen a per públics informes que van preparant el terreny per a futures agressions socials. Cal parlar clar: hi ha un pla de desmantellament de l'estat del benestar i dels drets socials, i aquest pla s'anirà duent a terme, si no hi ha cap daltabaix, de forma inexorable. La seqüència dels fets d'aquesta crisi sempre ha estat la mateixa: allò que ningú creia que el govern fos capaç de fer, s'acaba fent, després d'un temps de preparar el terreny amb informes, tertulians i l'amenaça permanent de la intervenció europea com a excusa. A tall d'exemple podem recordar com quan alguns pronosticaven la devaluació interna (la pèrdua d'un 20% del salari real dels treballadors), tothom els considerava com a alarmistes i apocalíptics. Tres anys després aquesta devaluació interna és incontestable. El mateix podem dir sobre la desaparició de les caixes d'estalvi, l'expulsió de milers d'estudiants de la universitat per la incapacitat per a poder fer front a les matrícules o el fet que hi hagi milers de nens que literalment passin gana al nostre país. Ara, la Unió Europea -el tòtem que utilitza el capitalisme financer i les oligarquies locals per a aplicar mesures inapel·lables-, ha posat en el punt de mira les pensions. Allò que semblava una línia vermella té ja els dies comptats tal i com l'hem conegut, si el poble no ho revoca amb la lluita al carrer. En relació a aquest tema, és propaganda recurrent d'un sector independentista el dir que amb la independència es podran garantir les pensions, així sense més. Com si el manteniment de les pensions fos únicament una qüestió de liquiditat. Doncs no, el manteniment de les pensions és únicament una opció política. Per tant, en un estat independent governat pels partits capitalistes, l'amenaça al sistema de pensions existiria igualment, perquè l'opció del capitalisme és la imposició dels plans de pensions privats com a model. Això vol dir que la independència és indiferent respecte als drets socials? No, al contrari. La independència entesa com a procés de ruptura popular i de construcció d'un nou ordre plenament sobirà és probablement una de les úniques palanques possibles a l'Europa actual per a poder capgirar la truita i plantar cara al capitalisme. Cal explicar a la gent que el manteniment dels serveis públics i el combat contra la deutocràcia només és possible guanyarlo mitjançant la construcció d'una independència que ho canviï tot. Una independència que en els seus fonaments garanteixi els principis de la sobirania econòmica i la igualtat social i, per tant, desobeeixi els dictats neoliberals.


DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

04PAÏSOS CATALANS

“Treballant principalmen institucional no es poden ENTREVISTA Isabel Vallet, diputada de la CUP-AE al Parlament de Catalunya Isabel Vallet ha estat col·laboradora d'aquest periòdic, on ha publicat diversos articles sobre temes jurídics. Ara és, des de fa una setmana, diputada de la CUP al Parlament de Catalunya.

ABEL CALDERA SABADELL

Tu a qui representes? No sóc massa de la cultura de la representació ni de la cultura de la delegació. Jo em considero militant, per tant estic fent una altra feina militant respecte a la meua organització que pot ser vista en clau de representació, però jo l’entenc en clau d’un altre tipus de militància. Així en abstracte, jo he militat sempre a l’Esquerra Independentista. És on em sento d’alguna manera representada. Si digués a qui li he de retre comptes, doncs bàsicament a tota la gent que està lluitant, a tota la gent que creu que s’han de canviar les coses mobilitzant-nos i fent servir totes les eines possibles. Com a valenciana, sents que representes alguna cosa especial al Parlament de Catalunya? No, no. A més, crec que la gent que pensa que pel fet que jo sigui valenciana, la quota nacional està acomplerta s'equivoca. És a dir, jo ni represento a principatins, ni represento a valencians, ni represento a mallorquins. Jo me crec que pertanyo a una nació i que la nació va, doncs, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que són els Països Catalans. I, per tant, les distincions regionalistes no les puc articular mentalment, perquè responen a artificis administratius. Aquí al Parlament, hi resideix la sobirania popular? No. No hi resideix ni aquí, ni a cap altre Parlament. Ja fa bastants anys, però en els últims trenta anys de manera més accentuada, que els centres de decisió es situen fora de les institucions. Les institucions estan totalment buides de cap capacitat, de cap sobirania per a exercir ni per a canviar res, si no és amb el vist-i-plau dels poders fàctics. Que, bàsicament ara, són els financers i, com he dit, ni estan

L'ACCENT l'hem volguda entrevistar per a conèixer com són els primers passos en la seva nova faceta, i ella ens ha convidat a visitar-la al Parlament. Després de travessar les parts nobles de l'edifici, de pujar i baixar escales, es passa per davant dels despatxos de Ciutadans. Cañas mira l'ordinador, mentre Rivera està preparant amb dues assessores la seva faristolada del dimarts. Pel camí, l'Oriol Amorós i en Joan Herrera fan via cap a la

compareixença de premsa. Tot plegat té un aire de familiaritat i camaraderia inquietant, d'oasi clàssic malgrat la suposada tensió política. Finalment, a baix a la dreta i al fons del passadís, la sensació és de petit territori recuperat. Ovidi, Chávez, l'escola en català i una infografia del nostre periòdic enganxats a la porta i les parets dels dos despatxos que tenen els diputats i els treballadors del grup parlamentari de la CUP.

en aquest parlament, ni tan sols en l'espanyol o l'europeu. Com a nova diputada, què és el que més t’ha sobtat del Parlament? M’han sobtat moltes coses. Una de les que més, l’escenificació que certs diputats i certs partits polítics duen a terme quan hi ha càmeres davant. Tot i que m'ho imaginava, no pensava que era tan exagerat. El que cada cop m’està sorprenent més és la sensació que totes les comissions parlamentàries, fins i tot totes les comissions d’investigació, no serveixen per a res. És a dir: si vols no tractar un problema, crea una comissió d’investigació; si vols no treballar mesures contra l’atur, crea una comissió per a estudiar mesures contra l’atur, perquè són espais on es perd moltes hores i on no hi ha cap tipus de capacitat per a resoldre res, ni menys per a fer efectius els acords que s’arribin allà. Tot i que jo ja era escèptica, ara tinc clar que treballant principalment per via institucional no es poden canviar les coses. Ahir hi va haver la comissió de sanitat. Els representants dels

“Ni a aquest ni a cap altre parlament hi resideix la sobirania popular perquè els centres de decisió se situen en altres bandes” consorcis sanitaris, sobre els qui pesaven serioses ombres, es van mostrar segurs de si mateixos,

fins i tot van arribar a donar-vos lliçons als diputats amb un cert paternalisme. Creus que aquesta comissió tindrà utilitat? Jo és una pregunta que me faig. D'entrada, molta gent ja no va poder comparèixer perquè per un acord entre partits majoritaris ja decideixen qui ha de comparèixer i qui no ha de comparèixer. Per altra banda, no hem d’oblidar que les persones que s’asseuen formen part, quasi sempre orgànicament, de dos o tres partits acostumats a governar, ara o abans. Hi ha un cert pacte de no agressió perquè s’ha compartit la gestió en moltes institucions. Ahir vam veure intervencions de persones que viuen del negoci sanitari des de fa més de trenta anys, amb una impunitat total garantida pel seu propi Govern, i que saben que estan ben assessorats legalment. Tenen aquesta actitud perquè la poden tenir, perquè estan totalment segurs que no hi haurà cap conseqüència posterior.

El Govern redueix les beques menjador, però alhora dóna 25 milions d'euros a escoles concertades d'elit. Un cop t’has queixat en una pregunta parlamentària, què més s'hi pot fer?

“Encara que el parlament aprovi una moció, no hi ha garantia que allò aprovat es dugui a terme”

Institucionalment, encara que proposessis una moció i la moció s’aprovés al Parlament, no hi hauria

garantia que allò aprovat es dugués a terme, perquè depèn de la voluntat política del Govern i del soci de Govern. Aquest és el nivell d'aquesta democràcia. És purament una qüestió de voluntat política. Per exemple, hi ha una moció aprovada al Parlament per la reobertura del CAP La Guineueta, d’aquí, de Nou Barris. Aprovada, eh? Doncs no s’ha reobert el CAP. La gent que contacta amb vosaltres, com els vaguistes de Badalona on vas anar fa uns dies, què és el que espera i què és el que us demana? Jo crec que se’ns crida per una qüestió de possibilitats que la notícia tingui més visibilitat. És un reclam més que hi vagi un diputat; la lluita concreta pot sortir en algun mitjà i ser socialitzada. També hi ha altres possibilitats. Amb els vaguistes de Badalona, per exemple, els proposàvem demanar en la comissió d’empresa i ocupació, que és a la que jo vaig, la seva compareixen-


L’ACCENT 251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

t per la via n canviar les coses” ça. Però se’ns denegarà, segurament. Si me preguntes què pot fer la lluita institucional per lluites concretes, crec que una via exclusivament institucional pot fer poc o res. De fet, jo el que els deia als vaguistes és que aguantessin, que portessin la protesta al carrer, que els canvis els fa el carrer. Cada cop n’estic més convençuda.

Durant la campanya electoral el vídeo de ‘Som unitat popular’ va rebre 150.000 visites. Mig any després, on queda tot això? Com creus que s’ha d’articular la relació carrer-parlament? Això és molt complicat. La CUP encara ha de fer tot un procés assembleari per a decidir quina és l'estratègia a seguir també sobre aquest tema. Jo personalment crec que si no hi ha un replantejament respecte a l’activitat parlamentària, tot el que es digui sobre l’articulació carrer-Parlament, serà una mica literatura. És a dir, si no es fa clarament una priorització de què és el que volem fer servir, què és el que el Parlament pot fer pel moviment, i ens limitem i focalitzem tota la nostra acció sobre això, començarem a tenir problemes en aquest sentit. També trencaré una mica una llança a favor de l'equip parlamentari de la CUP. El que es va acordar amb els diputats va ser que per poder decidir quina era l’activitat que havíem de fer aquí, i per a què això respongués a les prioritats del moviment, s’havia de saber què és el que es podia fer aquí, fins on es podia arribar, què és el que s’estava parlant, com podíem construir un relat, quin és el relat que estan construint els altres i en base a què. I que, per a fer això, es necessitava assumir o acumular informació i intentar entendre una mica certes lògiques. I es marcava sempre fins a l’estiu el límit per a poder tenir una visió una mica general de què s’estava fent aquí i a partir d’aquí poder decidir. Encara no hem arribat al dia de l'examen, però al setembre cal haver passat de curs. Dieu que no feu electoralisme. Obriu El Periódico i us trobeu l’enquesta en la qual la CUP està estancada. Què penseu? Jo no li faig cas, sincerament. Jo personalment la he obviat totalment, perquè les enquestes responen a uns interessos. I jo crec que aquesta, a més, clarament té uns interessos molt, molt, molt nítids, estan bastant definits. Per tant, era normal que la CUP estigués estancada. És una enquesta sis mesos després que la CUP entri aquí, amb dos diputats només i, com he dit, intentant situar-se i veure què

és allò que pot arribar a fer. Temps al temps. Fins i tot, encara que ens tornéssim a presentar, si no traguéssim cap representació aquí, no seria, per a res, cap drama. Simplement caldria fer un replantejament i posar en valor allò que ens distingeix, que és el municipalisme.

El procés sobiranista, on arribarà? Bé, avui Mas ha dit que acabarem

“Cal fer un replantejament de l'activitat parlamentària per a poder articular les lluites amb la representació institucional” la legislatura, no? Per tant, on arribarà? Jo crec que, malauradament, si depèn de CiU, no arribarà enlloc. Crec que es materialitzarà en un altre pacte fiscal o en un concert econòmic. En un tracte més beneficiós per al Principat i jo crec que no anirà més lluny d’això, per desgràcia. Sí que hi ha molta gent amb ganes que això tiri endavant. També tinc clar que la pressió que hi havia per part de certes mobilitzacions, bàsicament les de l’ANC, ara no hi seran, perquè en la seua estratègia ells donen una certa carta blanca a allò que pugui fer el govern i crec que el govern sense aquesta pressió jugarà al que ha jugat els trenta anys anteriors, que és a la negociació d’una millor autonomia. És possible reconduir tot això cap a un concert econòmic sense ensorrar-se electoralment? El Govern ara el que diu és ‘anem a aconseguir una majoria més hegemònica’ a favor d’allò que ells diuen el dret a decidir. Ja d'entrada, ha plantejat el dret a decidir i no el dret a l’autodeterminació, seguint una lògica que és la de ‘som la comunitat’, com una comunitat de veïns, sense fer referència al fet de ser una nació i sense fer referència al conflicte. També s’ha plantejat la consulta i no el referèndum, també perquè té unes implicacions legals, com ara la vinculació. I si ells segueixen venent el seu discurs, que és un discurs de ‘anem a aconseguir una majoria hegemòni-

ca’ i que almenys en els primers passos s’han de fer negociacions amb l’Estat espanyol, el recorregut s'acaba aviat. De tot això se'n pot dir prudència i cintura, però també podríem dir que es deixen les portes obertes al canvi de rumb. I depenent de com evolucioni la situació política i social, aquest canvi de rumb pot trobar suport en alguns sectors de conversos de darrera hora al sobiranisme. A banda, és clar, que aquest és l'objectiu de les elits del Principat. Si la voluntat popular és la independència, caldrà que el poble desbordi i passi per damunt d'aquestes elits.

Però, clar, després de trenta, quaranta anys en solitari de l’Esquerra Independentista, defensant la independència... ara no hi ha la sensació una mica d’anar a remolc de tot això? O s’està creant una alternativa? Jo crec que és complicat, perquè tot aquest procés d’efervescència independentista principatí, si no està ben calibrat i no està ben pensat, pot abocar a un model de secessió del Principat que seria igual de perjudicial que l'actual situació pel que fa a la construcció dels Països Catalans. Ara com ara és difícil crear una alternativa gran i consolidada que pugui plantar-li cara al model de ‘trenquem amb l’Estat espanyol per seguir fent el de sempre’, que és la independència que planteja Convergència. És complicat plantejar-la perquè la independència que es planteja des de l’esquerra independentista és una independència que planteja un canvi radical. És la sobirania en diversos aspectes: sobirania econòmica, sobirania energètica, sobi-

rania contra totes les imposicions dels mercats, respecte al no pagament del deute... És a dir, tota una sèrie de condicionants que fa que la independència que nosaltres reclamem sigui no un pas, sinó uns quants passos més que aquesta independència de ‘trenquem fronteres administratives amb l’Estat espanyol’. Per tant, crec que construir una majoria al voltant d’això és el nostre objectiu, però estem anant pas a pas, perquè no és fàcil.

“És un bon moment per a reprendre el municipalisme com a eina de reconstrucció nacional”

Potser un dels principals problemes per a encaixar els Països Catalans en el procés és la dinàmica institucional divergent. Per tant, on queden en tot plegat els Països Catalans? Hi ha via per a construir. Jo crec que és un bon moment per a reprendre el municipalisme com a eina de reconstrucció nacional, perquè els ajuntaments, tot i ser institucions segrestades com les altres, encara exerceixen un tipus de governança més directa. Això pot permetre que la construcció nacional pugui tenir incidència i canvi en

el dia a dia de les persones i que això es vagi retroalimentant. Aquesta divergència política entre els diferents territoris fins i tot es reprodueix al sí de l'esquerra independentista. És viable construir una agenda política comuna per als Països Catalans? Jo crec que sí, però plantejant-la en realitats diferents. És a dir, la CUP té sentit al País Valencià? Possiblement comença ara a tenir sentit... Al País Valencià si es vol construir un projecte que vagi més enllà de l’Esquerra Independentista s’ha de plantejar amb els mateixos termes que aquí, però amb una diferència. Al Principat la diferenciació entre la identitat de l’oprimit i la identitat de l’opressor es polaritza de forma clara en la qüestió nacional. Això ha facilitat l'èxit de tot aquest discurs de ‘Espanya ens roba’ que tant han sabut vendre i que a tanta gent ha arribat. En canvi els discursos que ha de fer l’esquerra independentista al País Valencià són un una mica més complicats. En no estar clara aquesta diferenciació entre opressor i oprimit a nivell nacional, fa que tot el discurs polític independentista presenti molta més complexitat que el que es puga construir aquí. Però és viable? Sí que és viable, perquè jo crec que en el País Valencià i a les Illes, i més com a reacció de les polítiques del PP, cada cop aniran creixent més espais d’articulació de poder popular. Espais on es veurà que l’alliberament nacional és necessari per a poder empoderar-se com a persona i com a classe. On els Països Catalans no seran simbòlics, seran una necessitat per a això, per a poder alliberar-se com a classe.


06PAïSOS CATALANS

DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

Arriben els judicis contra els vaguistes del 29M del 2012 REDACCIÓ BARCELONA Després de més d'un any dels esdeveniments, arriben els judicis pels incidents de la vaga general del 29 de març de 2012 a Barcelona. Entre els encausats hi ha diversos militants d'Arran de les Cort i del Clot, a qui se'ls demana penes de presó que oscil·len entre els 5 i 7 anys. A mesura que s'apropa la data del judici, també s'han activat les campanyes de suport.

El passat dissabte 8 de juny, la plaça Concòrdia del barri de Les Corts de Barcelona es va convertir en el centre de la solidaritat amb les encausades d’aquest mateix barri per la vaga general del 29 de març de 2012, a les que demanen entre 5 i 7 anys de presó. La concentració, a la que van assistir més d’un centenar de persones, va començar amb el parlament d’un company de la COS, que va traslladar el suport del sindicat i de tota l’esquerra independentista a les encausades, i va fer fortes crítiques a les actuacions de la policia i l’Ajunta-

Lectura de manifest parlaments durant la concentració als encausts de les Corts

ment de Barcelona en contra del sindicalisme alternatiu i l’esquerra anticapitalista. Després, una companya del 15M de Les Corts va recordar la necessitat d’aquest barri de construir alternatives

anticapitalistes i la importància de la unitat de la classe treballadora per combatre els atacs repressius. Posteriorment, van ser dos membres de l’assemblea local d’Arran qui van prendre la paraula. En Joan, un

dels encausats, va agrair la solidaritat de totes les presents, i els va encoratjar a continuar la lluita i a solidaritzar-nos amb totes les persones represaliades per la seva militància. Després, la Laura va llegir el manifest

d’Arran Les Corts, recordant també que la solidaritat és la millor de les armes contra la repressió. Aleshores, la concentració es va convertir en cercavila, i va començar a caminar pels carrers del barri, als crits de “qui sembra la misèria, recull la ràbia”, “violència és no arribar a final de mes” o “encausades llibertat!”. Després d’aproximadament mitja hora de manifestació, es va arribar a la seu del districte de Les Corts, on novament es va llegir el manifest i es va cridar a participar de la concentració el dia del judici, el proper 14 de juny, a les 10 hores, a la Ciutat de la justícia. Ja arribada la nit, al CSA Can Vies, es va realitzar una explicació més profunda del cas i, després, una cafeta per l’autogestió i la solidaritat amb les encausades. Diverses organitzacions han convocat a la concentració solidària el dia del judici, que tindrà lloc el dia 14 a les 10 hores a la Ciutat de la justícia.

CRÒNICA DEL JUDICI CONTRA ELS DETINGUTS DEL CLOT-CAMP DE L’ARPA (BCN)

“No respondrem aïlladament!” NI 7 NI UN NI MIG NI CAP

Aquestes línies volen explicar com ha anat el primer judici contra els encausats de la vaga general del 29 de març del 2012. Divendres 14 hi haurà el següent judici, en aquest cas contra companys de Les Corts, que han convocat una manifestació aquest dissabte a les 18h a la plaça de la Concòrdia (Les Corts). El judici d'ahir (5 de juny) era contra els tres companys del Clot-Camp de l'Arpa. Recordem que les peticions fiscals i de l'acusació particular (Ajuntament i Generalitat) pujaven a 7 anys de presó, com expliquem en el següent quadre. L'acusació: moure contenidors. El que traduït en les seves paraules era delicte contra la seguretat vial, desordres públics i danys. Durant els darrers mesos, des de la campanya “Ni 7, ni 1, ni 1/2, ni cap” hem intentat donar a conèixer el màxim possible aquesta situació. Ahir, dia 5 de juny, vam afrontarnos al judici. Veníem carregades d'energia fruit de la manifestació que va aplegar centenars de persones al nostre barri i que va clamar amb força per la llibertat de totes les encausades de la vaga general del 29-M, però també d'altres casos repressius. A la Ciutat de la Justícia ens vam concentrar més 100 persones per donar suport. Mentrestant, al carrer es repartien octavetes i es penjaven diverses pancartes, a la segona planta de jutjats, la sala 217 era bloquejada per un control de seguretat privada. Tot i que es suposava que l'audiència era pública, a familiars i amics ens hi van restringir l'entrada.

Els mitjans de comunicació i agències com El Punt, EFE, i ACN, van protagonitzar moments de tensió perquè prioritzaven la seva entrada a la sala per sobre de la de gent propera als encausats. Finalment, la jutgessa va resoldre la situació permetent l'accés de un familiar per acusat i tots els periodistes. No va ser fins a la sortida de la premsa que algunes de les amigues familiars que érem fora vem poder entrar, tot just per veure les conclusions finals. El judici va acabar després de sis hores d'haver començat i quan el Javi, l'Òscar i el Sergi van sortir encara quedava una cinquantena de persones que els va rebre cridant “Vaguistes llibertat!” Per part dels acusats, el Javi només va respondre a preguntes de la defensa i va negar-se a contestar a la fiscalia i a les acusacions particulars. Va argumentar la seva decisió dient que la fiscalia demana altes penes de presó als vaguistes i, en canvi, banquers i corruptes reben tractes de favor. A continuació va parlar el Sergi. Finalment, l'Òscar no va intervenir i es va declarar en alegre rebel·lia envers el tribunal, a qui considera part d'un engranatge que, entre d'altres coses, dóna cobertura a la privatització de l'educació i la sanitat. Penjarem el comunicat que ha escrit al blog. El Javi i el Sergi van explicar que formaven part del piquet del Clot, però que no van moure cap contenidor. Posteriorment, sis persones van ser retingudes per la policia i tres d'elles, finalment, detingudes. Consideren que ells

van ser els tres detinguts perquè tant l'Òscar com el Sergi van demanar a la policia pel motiu de la retenció i van exigir als agents que s'identifiquessin. El Javi creu que va ser detingut perquè tenia antecedents policials, cosa que els Mossos van comprovar per ràdio després d'identificar-lo. Tres dels testimonis de la defensa van assegurar que havien participat al piquet i que cap dels tres acusats no va moure cap contenidor. L'acusació no els ha donat credibilitat justament perquè formaven part del piquet. L'altre testimoni de la defensa era un membre del Congrés dels diputats que havia presenciat la detenció i n'havia observat algunes irregularitats, com ara que els agents no duien el número de placa. Aquest testimoni també ha ensenyat una fotografia que havia fet aquell dia on es veia el carrer Aragó completament sense trànsit. L'acusació, en canvi, es basa exclusivament en el testimoni d'una policia secreta, la qual va declarar darrere una mampara per tal de no poder ser reconeguda. Afirmava que va veure els tres acusats que movien un contenidor, cosa que va provocar que els vehicles que circulaven pel carrer Aragó haguessin de frenar bruscament. Després d'aquest fet, els va

perdre de vista durant entre 15 i 20 minuts. Segons la seva versió, més tard va veure un grup de gent retinguda de cara a la paret. S'hi va acostar i va poder reconèixer els tres acusats, però com que el cap del dispositiu (Jordi Arasa) no hi era en aquell moment no va poderhi parlar. Al cap d'una estona, ell li va trucar per telèfon i ella va descriure com anaven vestits els tres acusats, de manera que Arasa va procedir a la seva detenció. Neguen que la detenció fos arbitrària o pels motius que hem descrit més amunt. També per part de l'acusació va comparèixer Batlló, president de Barcelona pel Medi Ambient, el qual va assegurar que els contenidors van ser danyats, però no va aportar cap peritatge extern a l'Ajuntament. En les conclusions finals, l'acusació (Fiscalia, Ajuntament i Generalitat) es van reafirmar en les seves peticions inicials i es van escarrassar per dir que era evident que els tres acusats havien mogut almenys un contenidor.

L'advocada de l'Ajuntament va afegir que els contenidors prestaven un servei al conjunt de la ciutadania i que, independentment que fossin propietat d'una empresa privada, era deure de l'Ajuntament de vetllar per a protegir-los. La defensa va demanar l'absolució dels tres vaguistes emprant múltiples arguments. En primer lloc, que no es pot condemnar ningú amb un únic testimoni, testimoni que, a més, no era gens clar i que havia realitzat les identificacions per via telefònica. En segon lloc, va insistir en el context dels fets: un dia de vaga general, en què l'alteració de la normalitat no pot ser tractada de la mateixa manera que qualsevol altre dia. També va criticar la desproporcionalitat entre les acusacions i les peticions de presó. Per acabar, també va condemnar la utilització del dret penal de l'enemic, que es basa a condemnar la gent per qui és (en aquest cas, vaguistes que formaven part d'un piquet de barri) i no per allò que ha fet. La seva llibertat és la nostra! El 29 de març no ens van tocar aïlladament: no respondrem aïlladament!


L’ACCENT 251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

Un centenar de persones escridassen el PP durant la celebració de la Convenció Política a Peníscola REDACCIÓ VALÈNCIA

La por al tripartit valencià

El conjunt de mitjans de comunicació convencionals cobriren, a la vila de Peníscola, al Baix Maestrat, la “Convención Política del Partido Popular de la Comunidad Valenciana”, celebrada el cap de setmana del 8 de juny. La Convenció fou un intent d'escenificació de normalitat per part d'un partit assetjat per una pèrdua constant de vots, per la imputació de moltes de les primeres espases i per la desastrosa situació econòmica que no sembla tocar fons. Tot això, sumat a la crisi interna que pateixen, amb diverses faccions pugnant per situar els seus líders el més prop possible de la línia successòria presidencial. Així, els vora 1.600 delegats dels conservadors

“El PP va canviar l’emplaçament per evitar protestes i la trobada de Rajoy amb un imputat” valencians es rodejaren de representants socials, això és, principalment de membres de les principals patronals valencianes, com ara el president de la Confederació d'Organitzacions Empresarials del País Valencià (CIERVAL), José Vicente González; el de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), Salvador Navarro; el president de la Confederació d'Empresaris de Castelló (CEC). També hi assistiren el president de l'Autoritat Portuària de València, Rafael Aznar, el del Consell de Cambres del País Valencià, José Vicente Morata, i el de la Fira València, Alberto Catalá. Tots ells destacats membres de l'oligarquia valenciana que deu tant al PP com el PP n'està en deute. La intervenció estel·lar fou a càrrec de president del PP i del Govern espanyol, Mariano Rajoy, qui, responsable de la clausura de la trobada, exercí d'aval als populars valencians i, en especial, al president Alberto Fabra. El que no va eixir als mitjans, però, és que més d'un centenar de persones es concentraren a les portes del Palau de Congressos per mostrar el rebuig a l'acte i a les persones que hi participaren. Una mostra que les terres de Castelló, que tradicionalment han sigut d'incon-

La plana major del PP valencià acudí a la Convenció de Peníscola

testable suport al PP comencen també a generar problemes. De fet, segons explicava la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa (CRTR), l'esdeveniment s'anava a realitzar inicialment a Castelló de la Plana però les convocatòries que circulaven per les xarxes socials van poder convèncer el

PP de la idoneïtat de modificar l'emplaçament. Un altre factor hi pogué haver influït: l'actual alcalde de Castelló de la Plana té previst visitar els jutjats en breu, com a imputat del cas Gürtel. I l'obligada foto entre l'amfitrió i el president del Govern espanyol potser aconsellava desplaçar-se a Peníscola.

Així, la CRTR assegurava que malgrat que “la premsa del poder no se n'ha fet ressò de res que no siga la versió oficial, això no evita que les convocatòries de protesta siguen cada cop més grans i nombroses, denunciant el sistema capitalista, les seues causes i els seus responsables”.

Les enquestes d'intenció de vot apunten la possibilitat -cada cop més granque el PP puga ser destronat per un tripartit format per EU, Compromís i PSOE. Tot i que els conservadors tenen massa fronts oberts com per començar una campanya electoral a gran escala, moltes de les intervencions de la Convenció ja indicaven els nivells d'alerta i les intencions futures. Així, en la inauguració de la Convenció, Gonzàlez Pons afirmà que si guanyava el tripartit, a la “comunidad habrá un gobierno de extrema izquierda y catalanista”. El vicesecretari estatal d'organizació, Carlos Floriano també féu menció a aquesta possibilitat i carregà, alhora, contra el procés sobiranista del Principat. D'altra banda, no faltaren en la Convenció els agraïments a Zaplana, Camps, Barberá i el mateix Alberto Fabra per la seua tasca a favor de “la comunidad”. El mateix Fabra explicà que amb la Convenció Política es tancava el procés de renovació de les estructures del PPCV “que se ha llevado a cabo bajo las premisas de la ejemplaridad y la transparencia”.

Les comarques de Castelló es mobilitzen contra el fracking REDACCIÓ VALÈNCIA

La campanya contra el fracking a les comarques de Castelló prem l'accelerador amb tot un seguit de mobilitzacions en les darreres setmanes, que tindrà com a colofó una gran manifestació a la capital de la Plana el dissabte 22 de juny. Després de passar per Morella (25 de maig, 200 persones) i Vilafranca dels Port (1 de juny, 300 persones), el dissabte 8 de juny fou el torn de Sant Mateu, al Maestrat. Vora les quatre-cents persones, entre veïnes i veïnes de Sant Mateu i de pobles del voltant, participaren en la tercera manifestació de la ronda organitzada per la Plataforma Antifracking Comarques de Castelló. La manifestació fou encapçalada per una pancarta amb el lema “Fracking No”, seguida d'una altra de la PAF Comarques de Castelló, i acompanyats per tambors, tabals i dolçaines. Un cop finalitzat el recorregut es va procedir a la signatura de l’A-

La manifestació de sant Mateu ha sigut la més nombrosa de la ronda de mobilitzacions

cord Comarques de Castelló, prèvia lectura del mateix per part de membres de la plataforma i de representants polítics que s'hi van adherir. El document és una aposta per la defensa de la qualitat de l’aigua i de la salut humana i un compro-

mís de treballar per una legislació especifica que prohibisca el fracking i per un canvi de model energètic. Representants de més de vint municipis de la zona ja han signat el document, inclosos d'alguns pobles governats pel PP.

El mateix dissabte 8, els membres de la Plataforma també van acudir a Peníscola per fer visible el rebuig de la societat al fracking aprofitant la Convenció Política del Partit Popular i la visita de Mariano Rajoy.


08 -09 EN PROFUNDITAT


DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251


10INTERNACIONAL

DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

“L’autoorganització és per canviar l’actitud d Un moviment que parteix de la premissa, defensada pel fundador i president del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) Abdullah Öcallan, que “cap revolució tindrà lloc al Kurdistan mentre les seves dones siguin esclaves” no és estrany que acabi esdevenint un referent pel que fa a la lluita feminista. Al Kurdistan hi conviuen les agressions masclistes més extremes (poligàmia, violacions, crims d’honor, analfabetisme) amb l’autoorganització de les dones en l’àmbit social,

institucional, professional i, fins i tot, armada, en forma de guerrilla pròpia. La Meral Cicek, de 30 anys, filla d’exiliats del Kurdistan Nord actualment ocupat per Turquia, és periodista i activista del Moviment de Dones per l’Alliberament del Kurdistan. Amb ella parlem de les raons que van portar a les kurdes a organitzar-se separades dels homes del moviment, i dels avenços socials aconseguits en les darreres dècades.

NORA MIRALLES BARCELONA*

Com neix el moviment per l'alliberament de les dones del Kurdistan? Des del naixement del moviment d'alliberament nacional kurd, hi havia dones entre les seves files, com és el cas de la lluitadora assassinada a París fa uns mesos Sakine Çansiz. Però la primera secció de dones al moviment neix l’any 1987 a Alemanya, a Europa, impulsada per les activistes de la diàspora kurda. Eren dones organitzades, que lluitaven des de l’exili al servei del moviment d’alliberament, però no de la lluita feminista. Després la visió va canviar, perquè vam arribar a la conclusió que, si el principal conflicte social és entre l’home i la dona, si volíem crear una societat realment lliure, havíem de començar per aquí. Perquè els homes kurds eren oprimits per l’Estat turc, però estaven reproduint el mateix sistema social d’opressió dins la societat kurda, dins les famílies i, en aquell moment, també dins la guerrilla, a les muntanyes. Eren revolucionaris però representaven el sistema patriarcal. Va ser llavors quan les dones van decidir autoorganitzar-se per separat? Va ser pocs anys més tard. A principis dels 90, l’exèrcit turc va destruir i cremar pobles kurds on s’havien produït aixecaments –en alguns casos liderats per dones- i molts dels seus i les seves habitants se’n van anar a les muntanyes. Paral•lelament a les universitats, el nombre de dones que participaven dels moviments estudiantils va augmentar, en part perquè els comandants de la guerrilla enviaven allà a les qui havien fugit a les muntanyes, perquè consideraven que no era positiu tenir tantes dones allà. Els guerrillers no les consideraven capaces d’agafar un fusell i combatre i les van intentar relegar a feines de segona, però elles volien fer-se fortes. Tanmateix, la

Mera Cicek considera que la societat kurda és encara molt feudal i conservadora

raó principal que va portar a l’autoorganització de les dones kurdes per separat va ser ideològica. Dins la guerrilla es va introduir el debat

“Eren revolucionaris però representaven el sistema patriarcal”

sobre com l’alternativa que aquesta volia crear passava també per canviar les relacions de poder entre sexes dins la societat. Fins llavors,

les dones no eren enteses com a subjectes polítics actius, sinó que se les concebia com a objectes, així que l’estat de les relacions entre homes i dones al moviment en aquell temps no era precisament òptim. I va nèixer l'única guerrilla de dones que existeix actualment, l'YJA Star... Sí. Les dones necessitaven empoderar-se, i van començar a crear escamots propis dins la guerrilla, que van acabar esdevenint, l'any 1993, l'YJA Star. També les lluitadores de la guerrilla mixta establien les seves pròpies sub-unitats de dones. És ingenu pensar que només pel fet de ser un moviment revolucionari els homes canviaran les actituds per ells mateixos de manera natural, així que havíem de fer fortes les dones, fer-les capaces de lluitar contra l’opressió que rebien dels seus propis camarades. I vam trobar que l’autoorganització era el millor camí.

Vau trobar molta oposició per part dels vostres propis companys cap a aquesta decisió? I tant. Va ser un pas difícil, per-

“Actualment, la visió dels homes sobre l’autoorganització de les dones ha canviat molt”

què no només els homes hi estaven en contra, també algunes dones preferien quedar-se amb els homes, i deien no entendre les raons que

motivaven aquesta separació, el que per elles era un trencament. Però per a moltes, la separació era establir un espai on les dones poguessin ser lliures, on els homes no les influenciessin en cap sentit, amb les seves pròpies dinàmiques i maneres de funcionar. Hem hagut de fer molta pedagogia, de crear molta germanor i consciència de gènere, ja que abans els homes utilitzaven aquestes divisions que es creaven entre les dones del moviment per enfrontar-nos entre nosaltres. I el resultat és clar. “, també. Aquesta autodefensa feminista ha donat fruits? Heu aconseguit transformar la societat? La societat kurda de la part turca ha canviat de forma espectacular en 30 anys. Les dones tenen accés a l'àmbit públic, a la universitat, a la cultura, a les escoles. Però les estructures socials continuen infrarepresentant-les absolutament, i totes les formes de violència patriarcal continuen vigents. Encara hi


L’ACCENT 251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

INTERNACIONAL 11

s el millor camí els homes” ha matrimonis forçosos acordats pels pares, poligàmia, crims d’honor, violacions, violència contra les dones, però també existeixen espais als municipis governats pel moviment kurd on aquestes poden anar si tenen un problema, i la poligàmia i el maltractament contra la parella són castigats. L’actitud de les famílies ha canviat, també. Abans, quan les dones marxaven s’unien a la guerrilla, els veïns deien als pares “la teva filla es tornarà una puta allà a les muntanyes”. Ara, en canvi, n’estan orgullosos. Tot i així, a d'altres parts del Kurdistan, com ara Iran, les polítiques governamentals contra les dones activistes, sobretot les kurdes, són molt dures. Generalment comporta la pena de mort o la presó, però les preses polítiques kurdes continuen lluitant dins les presons malgrat l'amenaça de ser assassinades. A la part iraquiana, es mutila els genitals d'entre el 70 i el 80% de les dones, i a Síria les agressions estan també a l'ordre del dia. És per això que posem tant d'èmfasi en organitzar les dones als seus pobles i viles, perquè s'autodefensin.

de les dones, des d'on es construeix la ideologia de l'alliberament social del Kurdistan, i a l'organització de dones joves que és dins del moviment juvenil. Totes les dones som també membres d'estructures mixtes i, alhora, totes les dones del moviment kurd són també membres del moviment de dones, agrupat dins el Consell de Dones del Kurdistan (KJB). Quina és la situació del moviment LGTB al Kurdistan. Hi teniu relació? No és gaire nombrós i el que existeix està dins del nostre propi moviment. L'homosexualitat continua essent un tabú en la societat kurda, però és cert que els activistes kurds són més sensibles amb aquest tema que abans. Amb qui també tenim relació és amb els moviments LGTB i feministes d'esquerres d'altres zones de l'Estat turc, però no són gaire nombrosos.

“Les dones necessitaven empoderar-se, i van començar a crear escamots propis dins la guerrilla”

Com organitzeu la lluita als barris i pobles? A través de l'YJA, l'organització social de les dones, amb presència a tots els territoris on hi ha kurdes i és el front de lluita més important, des d'on es duen a terme les campanyes més fortes, ja que la societat kurda és encara una societat molt feudal i conservadora. Allà les dones s'hi organitzen en assemblees locals. També ens organitzem dins del PJAK, el partit ideològic

Els homes kurds també s’autoorganitzen? En general no, tot i que hi ha hagut algunes experiències a les muntanyes, als espais de formació i reeducació que es creen dins la guerrilla de dones, que acull cada any 20 homes interessats en formar-se i analitzar els rols patriarcals que han heretat de la societat i que reprodueixen. Després d’un any de reeducació, tornen a la guerrilla mixta i així transmeten als altre homes el que han après i aquesta nova perspectiva que han incorporat.

*Aquest article és una col·laboració L’ACCENT-Extramurs

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

QUATRE DADES BÀSIQUES

Més de vint-i-cinc anys d’autoorganització feminista kurda MONTSE VENTURÓS BERGA

Als anys vuitanta, mentre el nombre de dones que s’afiliaven a la lluita armada i a la guerrilla creixia de forma imparable, l’organització de dones a la diàspora també guanyava un gran pes. Així fou, com l’any 1987 sota el nom de (Yêkitîya Jinen Welatparêzên Kurdistane - Unió de Dones Patriotes del Kurdistan) es creava a Hannover (Alemanya) la primera organització de dones kurdes. Aquest fet, suposava per primera vegada l’autoorganització femenina per l’alliberament nacional al Kurdistan. El creixement més significatiu però, tindrà lloc durant la dècada dels noranta, quant milers de dones s’integraran a la lluita armada i protagonitzaran una de les més grans marxes de dones cap a les muntanyes. Serà l’any 1993 quan aquestes s’organitzaran de forma unitària i per separat dels homes en creure que calia una autèntica lluita ideològica per a fer front a la dominació masculina i a les nombroses marques endèmiques del patriarcat en el propi front. Serà així, com amb el pas del temps i amb la constant i insistent lluita en clau femenina es propiciarà un autèntic canvi de mentalitat que representarà una autèntica ruptura amb el sistema de dominació patriarcal. L’any 1995 es durà a terme el Primer Congrés de Dones per l’Alliberament del Kurdistan que suposarà

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l’Atzur C. Arquimedes 89, Terrassa // Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

la creació del conegut YAJK (Yekitiya Azadiya Jinen Kurdistan ), l’organització de dones lliures del Kurdistan. Aquesta organització serà de cabdal importància pel que fa al desenvolupament de teories polítiques pròpies nascudes a través de les pròpies experiències a la guerrilla i adquirides durant la formació de l’exèrcit de dones dos anys abans. Igualment, les dones han estat les autèntiques protagonistes en la lluita ideològica que ha significat un canvi substancial en la mentalitat masculina inserida en l’alliberament nacional. Així, el 8 de març de l’any 1999 es fundarà el primer partit que sota el nom de Partit de les Treballadores del Kurdistan (PJKK) que l’any següent formularà importants canvis en el decurs del III Congrés del moviment d’alliberament de Dones amb l’objectiu d’ incorporar i conèixer experiències de la lluita de les dones en altres moviments d’alliberament nacional

arreu del món. El Koma Jinen Bilind, KJB (Consell de Dones del Kurdistan), fundat l’any 2005 serà la primera organització femenina que unirà i organitzarà les dones de les quatre parts del Kurdistan així com aquelles que viuen a la diàspora. És aquest consell el que actualment actua com a paraigües de diferents organitzacions femenines al sí del moviment d’alliberament nacional kurd entre les quals podem destacar: YJA Star d’estructura autònoma i que vetlla per la seguretat i la defensa de les dones; PAJK, el Partit de Dones Lliures; El Comitè de Dones Joves... La seva lluita constant contra les bases de la societat patriarcal actua com a eina de resolució de contradiccions al sí del patriarcat i com a eina de defensa. I és que des del KJB es sosté que “el grau de llibertat d’una societat està estretament lligat al grau de llibertat de les dones”.


12ECONOMIA

DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

Milers de pensionistes reclamen a l’INSS per la revalorització de les pensions del 2012 ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Com si no en tinguessin prou amb uns ingressos molt inferiors a la mitja europea, els pensionistes porten tres anys de congelació de les pensions, sota el malefici europeu de l’austeritat. Però poc a poc aquest col·lectiu, històricament poc mobilitzat, comença a donar mostres d’alçar la veu, conscient de que si no protesta serà una diana massa fàcil en el nou escenari de retallades. I la primera mostra d’aquest despertar ha estat la reclamació col·lectiva per la revalorització de les pensions de l’any 2012, que ja ha aplegat unes 2.000 demandes judicials, i obre la porta a la mobilització d’un col·lectiu que en altres estats europeus, com Portugal, està marcant l’agenda política amb les seves protestes. Reclamació de la revalorització 2012

La reclamació judicial és molt simple. Hi ha en vigor una llei que obliga al govern espanyol a revaloritzar les pensions anualment segons l’IPC, però que ja porta tres anys consecutius en suspens. Però el darrer Real Decret de no revalorització de les pensions del 2012 es va aprovar sorprenentment al novembre de 2012, amb efectes retroactius d’onze mesos abans, des de gener de 2012. La reclamació judicial, iniciada per l’advocat Miguel Arenas del Col·lectiu Ronda, reclama que no es podia aprovar aquesta llei retroactivament, i per aquest motiu sol·licita que s’aboni la revalorització de les pensions de gener a novembre de 2012, període en que estava en vigor l’augment de l’IPC. Les quanties reclamades van, segons cada pensió, d’uns 125 a 400 euros en total. La reclamació és totalment gratuïta durant tot el procés administratiu i judicial, ja que cada pensionista simplement ha de fer-se unes còpies dels formularis (que es poden trobar a internet), presentant-se cada afectat els formularis a l’INSS i al Jutjat, i és possible acollir-se gratuïtament a un advocat d’ofici, pel fet de ser beneficiari de la Seguretat Social.

Cal tenir en compte que les anteriors lleis que havien deixat sense efectes la revalorització de les pensions segons l’IPC ho havien fet sempre aprovant aquestes lleis abans de que s’inicií l’any en que s’havien de revaloritzar, fet que aquest any no ha passat.

“La reclamació és totalment gratuïta durant tot el procés administratiu i judicial” Context de retallades en les pensions

Aquesta campanya no pot desvincular-se d’un moment de grans retallades i incertesa en les pensions. La darrera gran reforma es va aprovar al març passat, i menys de dos mesos després, ja es feia públic una nova proposta del govern de Rajoy de reforma unes pensions “insostenibles”, enmig del bombardeig de nous informes “d’especialistes” tant subvencionats com catastrofistes, fet que sorprenentment

havien pogut comprovar amb només pocs dies en vigor dels nous càlculs. Es proposa, entre altres mesures, modificar per primera vegada les prestacions ja reconegudes, anul·lant la revalorització de les pensions a partir de l’IPC (fet que mantenia el poder adquisitiu dels pensionistes) substituint-lo per un nou càlcul, que dependrà de l’evolució econòmica general, i que en èpoques de crisi com l’actual pot significar una rebaixa real de les pensions que es venien percebent. La Patronal i la banca han embogit en aquesta orgia de retallades, i futura privatització, de les pensions. I en boca d’experts i informes oficials reclamen, sense ni tan sols ruboritzar-se, l’augment de la jubilació als 70 anys. Alhora, es proposa eliminar moltes de les possibles jubilacions anticipades o parcials, per fer efectiu la retirada de la vida laboral a edats molt avançades, mai abans dels 65 o 67 anys; i alhora un nou càlcul de la prestació final amb una mitja de tota la vida laboral, fet que estadísticament rebaixarà encara més les prestacions finals. Mobilització en el primer judici

Es calcula que unes 2.000 persones han interposat aquestes reclamacions només a diferents barris de

Barcelona. Els pensionistes, amb l’ajuda inestimable del 15M en alguns barris i del Col·lectiu Ronda, han organitzant una concen-

Campanya del 15M a Sants ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Les administratives de l’INSS del carrer Numància de Sants no donaven crèdit al que veien. És ben bé el món al revés, afirmaven. Els pensionistes, aquells que fins ara aguantaven mil i una rebaixes sense protestar, comencen a alçar la veu i organitzar-se. La imatge pagava la pena. Un centenar llarg de pensionistes de Sants feien cua el passat 22 de maig a les oficines de la Seguretat Social, reclamant alhora i col•lectivament la revalorització de les seves pírriques pensions, enmig d’una agitada campanya veïnal impulsada pel moviment 15-M de Sants, i que ha generat xerrades als casals d’avis, associacions de veïns i parròquies, a més

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

tració davant d’un dels primers judicis, el proper 17 de juny a les 11 hores al Jutjat Social 33, a la Ronda de Sant Pere 52 de Barcelona.

de taules informatives als mercats i centenars de cartells pel barri. La campanya ha unit les assemblees d’indignats veïnal amb molts pensionistes del barri, que es reuneixen setmanalment per difondre la campanya al màxim de persones possible. MÉS INFO: HTTP://SALVEMLESPENSIONS.WO RDPRESS.COM/2013/05/24/RECUL L-DE-PREMSA-ENTREGACOL%C2%B7LECTIVA-22-DEMAIG/ WWW.CRONDA.COM/DEPARTAMENTS/SALUT-I-TREBALL/DESTACATS/DEMANDA-REVALORACIO

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


ESPORT 13

L’ACCENT 251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

L’Himàlaia, de l’èpica alpinista al turisme de rics RAFA ESCOBAR MANISES

Des dels 1990 l’alpinisme a l’Himàlaia i, especialment l’ascens a l’Everest, ha experimentat una profunda transformació. Abans d’aquestes dates eren pocs els qui s’aventuraven a pujar els principals pics d’aquesta gran serralada. Generalment es tractava d’alpinistes amb una gran preparació i recursos econòmics, que es feien acompanyar de xerpes nadius que coneixien el terreny. Actualment es calcula que els trekkings per l’Himàlaia i l’escalada turística als grans pics mou anualment més de vint-i-quatre milions d’euros i dona feina a unes 300.000 persones, aproximadament un deu per cent de la població. Aquest creixement ha tingut diversos efectes. En primer lloc l’increment exponencial de les llicències lliurades, així com del seu cost, que ha passat de suposar uns 10.000 dòlars per expedició a costar aproximadament uns 10.000 dòlars per integrant de l’expedició. Una segona conseqüència ha segut el negoci turístic que ha aparegut al Nepal al voltant de la serralada i en concret del seu pic més elevat i emblemàtic: l’Everest. Això ha provocat l’aparició de nombroses agències que ofereixen paquets que inclouen l’ascens, el material, l’oxigen i els xerpes. Les agències s’adrecen a clientela diversa, oferint tarifes molt variables i per tant l’organització d’expedicions també molt desiguals pel que fa a la qualitat del material i sobretot l’experiència i la perícia dels xerpes. Aquest fenomen turístic ha generat durant les anomenades finestres climàtiques que permeten l’ascens al pic la formació d’autèntiques caravanes d’expedicions, integrades per persones no sempre preparades i aptes per formar-ne part, però sí amb la bitlletada suficient per poders’ho permetre. La massificació a l’Everest ha creat una sèrie de problemes afegits, un d’ells la dificultat per a les autèntiques expedicions d’alpinistes de disposar dels xerpes millor preparats, que treballen per a les agències a canvi de grans salaris. Paradoxalment altre problema és l’aparició de xerpes amb poca preparació i experiència que formen part de les expedicions més econòmiques que ofereixen les agències, amb el consegüent risc que això suposa. Com a tercera conseqüència tindríem l’enorme quantitat de residus que aquestes expedicions generen i que resulten molt difícils de gestionar. Es tracta de plàstics, restes de roba i sobretot les bombones d’oxigen que molts turistes es veuen obligats a consumir, una darrere de l’altra, per poder dur a terme una expedició per a la que no estan preparats. El problema dels residus ha provocat que des de les autoritats del Nepal es faça front al problema, obligant a les expedicions a trans-

Saturació de muntanyers en l’ascens a l’Everest pel pas de Hillary, en maig d’enguany

portar els seus residus i a lliurar-los un cop s’haja acabat l’expedició sota amenaça de multes quantioses. Així i tot, el problema està molt lluny de resoldre’s, si tenim en compte la quantitat creixent de persones que

pugen les muntanyes de l’Himàlaia cada any. Aquest auge de l’alpinisme turístic, tot i tindre un a innegable repercussió i impacte econòmic sobre el territori, té una incidència molt des-

igual en la població, enriquint a unes agències, sovint capitalitzades des de l’estranger i tenint un impacte més modest sobre la població autòctona. Però potser allò més cridaner és

la banalització d’una activitat tan arriscada com l’alpinisme, el qual esdevé un negoci pel qual qui paga puja, però que cada any es cobra vides humanes que sucumbeixen a la implacable llei de la muntanya.

Bèlit, canes i escapçades MARC GARCIA BARCELONA

El Bèlit és un joc popular mixt i intergeneracional que es practica arreu del món, sota noms diferents i normes canviants. Als Països Catalans, el bressol resistent és Girona, on des de fa 9 anys s’hi organitza el campionat mundial. Un mundial que a falta d’altres participants, enguany està competit per 10 equips de la ciutat, un de Sarrià de Ter i un combinat format per diversos equips del pla de Barcelona i que rep el nom de Totbèlit. Jugat sobre una superfície de gespa o sorra, el bèlit te per objectiu sumar el màxim de canes possibles després de dues tandes d’atac i defensa. L’atacant ha de colpejar amb la cana, el petit bèlit de fusta, el més lluny possible evitant l’escapçada de la defensa abans de tocar terra. La Cana és la pala i unitat de mesura (40 cm) amb què comptar la distància. Just guanyador d’una final inesperada

El cap de setmana de l’u i dos de juny, són les dates centrals de l’activitat de la Festa Major del popular barri gironí de Sant Narcís. I és en aquest marc, que l’associa-

ció de veïns i veïnes, fa nou anys que organitza el “Campionat mundial de bèlit”. Durant les setmanes prèvies, la lligueta classificatòria va mostrar la bona salut d’aquest joc popular, que cada dia més, agafa tons de sana rivalitat esportiva. Només el millor de cada un dels dos grups de sis equips, passaria a la fase final. Així, Can Barraca, vigent campió mundial i Construccions Cañi, feien bons els pronòstics i després de la lligueta s’asseguraven el pas directe a

quarts de final. A la batalla dels vuitens de final, poques sorpreses. El combinat Barceloní Tot Bèlit havia aconseguit colar-se a la fase final, fent evident la millora dels seus components respecte l’any anterior. Més quan van superar al Casanova Team i es van plantar a quarts de final. Les sorpreses però encara havien d’arribar. Decibèlits, que amb moltes dificultat havia arribat a la fase final, va desfer-se de les Mosquetes Mortes i va fer saltar la banca eliminant

a semis al vigent campió. A l’altra banda del quadre, els Cañi, es van desfer dels Cana-dencs i queien a semis davant d’uns organitzats Taronges, que a quarts eliminaven el combinat Barceloní amb una molt bona segona ronda. La final, estava servida, Taronges contra Decibèlits. Una final inèdita sense massa intriga. Al principi de la segona ronda el combinat taronja, ja tenia el partit encarrilat, essent un mer tràmit la seva ronda de tirs, fent inútil els esforços dels joves Decibèlits que han pagat car l’eufòria d’eliminar els vigent campions. La victòria taronja, però, ha estat molt treballada i ha tingut com a pilar el seu capità, en Jaume Garcia que al final del torneig ha estat el màxim canador, màxim recollidor i màxim matacanes. En el lliurament de premis, el capità ha rebut els guardons respectius de les mans de l’organització, així com del regidor de barri i de l’alcalde de Girona, on ha dedicat la victòria al seu pare, i ha agraït a l’organització la possibilitat de seguir jugant a aquest joc popular que l’any vinent tindrà el seu 10é campionat mundial per la festa de Sant Narcís.


14 CULTURA

DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

Estudiants contra el franquisme: un compromís que mai no acaba Borja Català MANISES

a contestació des de les aules universitàries va ser, sens dubte, un dels principals elements de desgast del règim franquista. La mobilització estudiantil, així com el moviment obrer i l'activitat armada mampresa per diverses organitzacions, va fer trontollar els ciments d'una pau social fictícia que la dictadura va tractar de sostenir fins al darrer moment amb la repressió. Amb l'objectiu de difondre i reivindicar el paper d'aquella part del col·lectiu universitari que es va implicar decididament en la lluita antifranquista, la Universitat de València ha organitzat l'exposició Memòria i vigència d'un compromís, que romandrà al centre cultural La Nau fins a l'1 de setembre. La mostra fa un recorregut històric del moviment estudiantil des de la fi de la guerra civil fins a la mort del dictador destacant-ne les particularitats del cas de la Universitat de València dins del context general estatal, enllaçant-lo amb la primavera valenciana de febrer de 2012. I ho fa mitjançant un material molt divers que contextualitza els diferents períodes travessats: fotografies, retalls de premsa, pamflets, actes d'assemblees, documents judicials i obres d'art d'alguns del creadors valencians més compromesos de l'època, com Joan Genovés, Rafael Canogar, l'Equip Realitat o l'Equip Crònica. El primer període en què les comissàries Elisa Sanchis, Susi Artal, Mila Belinchón i María José Millán han dividit l'exposició és el que va de 1939 a 1957. Rep el nom de “Silenci”: són els anys de la postguerra, de les depuracions -com l'afusellament del rector Joan Peset-, del sindi-

L

“Ni amb la mort de Franco es van acabar els motius per a lluitar, ni la del Vives fou la primera primavera. I d'això també cal fer memòria.”

cat únic, de l'adoctrinament nacional-catòlic. Una consigna de l'època deia: “Preferimos ser ignorantes y buenos españoles que doctos y malos españoles”. La segona part és “Consciència”, que arriba fins a 1964 i té com a punt de partida els aldarulls que hi hagué a la Universitat de Madrid en 1956. Segons explica la mostra, en aquell temps van nàixer les primeres organitzacions d'oposició a la dictadura en la Universitat de València, com l'Agrupació Socialista Universitària o el Partit Socialista Valencià (formació

valencianista), les quals van patir la repressió del règim. “Rebel·lió” és el títol de la tercera part de l'exposició, la més gran, que abasta els últims deu anys de la vida del dictador. La contestació universitària va anar en augment i al mateix temps la repressió fou cada vegada més dura: són els temps de la Caputxinada, de la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants, de la mort de l'estudiant Enrique Ruano en una comissaria de Madrid i de la posterior declaració de l'estat d'excepció (1969), entre d'altres. A València destacà en aquest període la realització de la primera reunió coordinadora preparatòria del moviment estudiantil (1967), d'àmbit estatal, que acabà amb nombroses detencions i actes de protesta. Finalment la mostra acaba amb una sèrie de documentals sobre diferents històries de compromís a les aules i repressió: “10 mujeres contra el olvido” dóna la veu a deu estudiants universitàries detingudes a València durant l'estat d'excepció de 1969; “La caída” se centra en el cas de 15 estudiants de la Universitat de València detinguts i torturats en l'estat d'excepció de 1971 (declarat arran de les mobilitzacions de protesta contra el Procés de Burgos) per la seua pertinença al PCE; i “Estudiar en primavera”, que ofereix el testimoni de diferents protagonistes de la primavera valenciana. Lligant la lluita antifranquista amb la de l'Institut Lluís Vives l'exposició reivindica la vigència del compromís estudiantil. Però aquest no va defallir entre 1975 i 2012, 37 anys dels quals la mostra no parla. Ni amb la mort de Franco es van acabar els motius per a lluitar, ni la del Vives fou la primera primavera. I d'això també cal fer memòria.

Els setrills estan de dol Joana Brustenga BARCELONA

afel Marquina (1921 – 2013). Aquest més de Juny a mort Rafel Marquina, segurament un dels homes més copiat del món, pare de els setrills que no gotegen mai. A cavall entre Madrid i Barcelona, la ciutat i el camp, aquest dissenyador va col·laborar amb nombrosos arquitectes, dissenyadors i artistes, i el seu treball va estar clarament marcat pel corrent racional amb l’objectiu final de millorar el procés de fabricació dels objectes. Quan penso amb Rafel Marquina em venen un parell d’imatges al cap: de petita, estiu a Sant Pol, una gran taula parada amb tota la meva família, una bona plata d’enciam, el meu avi de cap de taula i, de mà en mà, el setrill Marquina; i l’altre, la mostra Coco, còpies i coincidències que l’any 2004 es podia veure al Fad on aquesta peça de Marquina compartia protagonisme amb Chupa-chups, el Flexo, les cadires Jacobsen ... Una mos-

R

tra que em va portar a reflexionar sobre els límits de la creativitat-única en un món on ja està quasi ve tot dissenyat. Cap als anys 60 del segle passat Vigotski va escriure que la creació no és una característica innata i pròpia de la infància sinó que s’adquireix amb el temps ja que es nodreix de l’experiència, i és l’acumulació d’aquesta el que ens permet fer noves creacions a partir de la combinació de les experiències ja viscudes. Per tant, hem de procurar alimentar i alimentarnos de vivències i experiències culturals, estètiques i ètiques enriquidores des de la infància, per a un futur creativament ric i variat. Marquina i els seus setrills són algun dels productes culturals que ens brinden

aquesta possibilitat. Projectes que amb la premissa de resoldre qüestions pràctiques

molt quotidianes, aporten una solució rodona: practicitat, estètica interessant i costos relativament assequibles. En un mercat sobresaturat amb escreix de productes poc útils, gens rigorosos en l’estètica i de costos molt cars o sospitosament barats, és un bon moment per continuar plantejant l’ús cultural, social, econòmic, polític i estètic del disseny i les seves eines de treball. Aprofitemnos doncs, com deia Vigostki, de les experiències i vivències que la història ens brinda per continuar lluitant per un país culturalment ric, variat i exigent.


CULTURA 15

L’ACCENT 251 DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013

Ressenya de la quinzena Cançons d’ara

Jordi Montañez en format banda pop/rock Vicent Company i Sancho BARCELONA

l passat 31 de maig, el jove cantautor barceloní presentava el seu segon treball al Centre Artesanal Tradicionarius (CAT), al cor del Vila de Gràcia. Montañez va demostrar amb un directe viu i sòlid, que el producte no era fruit de masteritzacions i estudi, i avalat per la professionalitat de tot l'equip present dalt l'escenari: en Pau Romero, responsable dels arranjaments i la producció musical (guitarres i instruments de corda pinçada), en Dídac Fernández (bateries i percussions), en Climent Lanaspa (baix elèctric) i en J.J. Caro (teclats). Aquest nou llarga durada representa un punt d’inflexió en la trajectòria musical de l'autor, on els protagonistes són els arranjaments pensats per aquest format de banda pop/rock. El resultat són temes més eclèctics i elèctrics amb lletres on el context socioeconòmic és novament una constant. El títol del disc, Cançons d'ara, neix a partir de l'article que va escriure Lluís Serrahima al 1959 titulat "Ens calen cançons d'ara", i que és considerat com un dels textos fundacionals de la Nova Cançó Catalana. En la presentació, el cantautor no va dubtar en adoptar un to polític per defensar el manifest "Som Països Catalans" i lloar el moviment de la "cançó necessària", una iniciativa

E

de músics i cantants d'arreu dels territoris dels Països Catalans que es manifesta hereva dels 16 Jutges i que beu ideològica i musicalment de les tesis iniciades des del moviment de la nova cançó. Montañez, juntament amb

Andreu Valor, Pau Alabajos, Cesk Freixas, Josep Romeu i Meritxell Gené ... conflueix en el que s'ha vingut a nomenar “La Cançó Necessària” un col·lectiu músical que aposta per la cultura popular i la cançó compromesa. El treball ha estat editat per la discogràfica valenciana Més de Mil i promogut des de la plataforma Tot Suma per tal de finançar les despeses de la masterització, la primera edició del CD, el disseny, la realització del videoclip promocional, la promoció i el concert presentació. Montañez admetia que havia optat per aquesta fórmula per la seva concordança amb la filosofia i sensibilitat cap al país i la cultura que manifesten des del plataforma de micromecenatge català. Podeu adquirir des de la xarxa els dos treballs editats fins ara pel cantautor a la botiga de la seua web: www.jordimontanez.cat, al Bandcamp del cantautor, des de plataformes virtuals (iTunes, Amazon, Google pay ...) i als concerts ja tancats a hores d'ara: Àger (la Noguera), Araós (Pallars Sobirà), Barcelona, Masquefa (l'Anoia) ... També hi ha prevista una mini gira per diferents comarques del País Valencià.

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva. Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre “. *Fragments de l'article Ens calen cançons d'ara de Lluís Serrahima (1959)

Història

L’octubre del 34 més enllà de l’acció governamental Josep Maria Sole Soldevila BARCELONA

ls fets d'octubre de 1934 és un dels episodis de la història contemporània catalana de què més s'ha parlat i escrit. Malgrat tot, el volum no és sempre garantia de qualitat. Així, tot i el temps transcorregut, la majoria de treballs que s'hi han apropat no han anat gaire més enllà de descriure la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola feta pel president Companys el 6 d'octubre i valorar-ne la seva oportunitat, basant-se massa sovint en el funest resultat de tot ordre que la derrota suposà per al conjunt de les classes populars catalanes. Fa uns anys, l'historiador Manel López, actualment professor a la Universitat de Lleida, començà a posar fil a l'agulla per bastir una explicació completa i complexa d'aquells esdeveniments. Un treball que fou la seva tesi doctoral i que ara trobem sintetitzada a Els fets del 6 d'octubre de 1934, el llibre publicat per Editorial Base i que compta amb pròleg d'en Josep Fontana. Gràcies al coneixement profund de la bibliografia especialitzada del període i a un treball rigorós d'arxiu, en Manel López ofereix un relat que, segons el nostre parer,

E

presenta dues característiques que el fan especialment útil per a la comprensió del fenomen objecte d'estudi. La primera és la contextualització dels fets en l'Europa de la puixança del nazi-feixisme, la qual cosa permet entendre'ls bàsicament com un moviment de defensa del projecte reformador republicà. L'altre és l'ampliació del focus d'atenció, anat més enllà de l'acció governa-

mental i dels enfrontaments que es produïren pels voltants de la plaça de la República, modificant d'aquesta manera també la comprensió total de l'octubre principatí. Analitzem-los amb una mica de detall. Per tal que comprenguem el per què d'un moviment de la magnitud del del 6 d'octubre en Manel López ens el situa en el seu espai i temps concret: l'Europa dels anys trenta. A Alemanya i Àustria, l'ascens electoral del nazisme havia suposat de fet la liquidació del moviment obrer i de la democràcia parlamentària, i la construcció d'un estat corporatiu. Per tant, després de l'ascens de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), allò que s'estava dirimint a la República espanyola era si després del seu ascens, la dreta antirepublicana “faria efectiva l'amenaça percebuda com a real, de transformar la seva victòria electoral de

novembre del 1933 en l'aniquilació de la democràcia republicana com a sistema parlamentari i [...] del projecte reformador del govern de Catalunya”. I, si això no s'entén, no és possible explicar-se la segona característica que destacàvem d'aquest treball, que no és altra que la constatació que, amb l'acció governamental encapçalada per Companys, hi convergiren el republicanisme catalanista, els separatistes, l'Aliança Obrera, els rabassaires i pagesos pobres, importants sectors de base de l'anarcosindicalisme i inclús alguns del l'anarquisme. Així, la percepció d'aquesta amenaça va anar configurant un antifeixisme de base popular activat pel “temor a la novetat del feixisme com a acció contrarevolucionària”, i explica per què la declaració de Companys va anar acompanyada d'una àmplia resposta per part de col·lectius socials i polítics diversos. El seu gest activà els sectors que se sentien atacats, que respongueren arreu del territori amb un seguit d'accions amb lògiques diverses posades al servei d'un “denominador comú” majoritàriament defensiu del projecte republicà. El fracàs del conjunt del moviment caldria buscar-lo segurament en el fet que “aquesta multiplicitat de lògiques socials i polítiques no va trobar cap element comú que fes possible travar-les cap a un mateix objectiu”.


DEL 13 AL 26 DE JUNY DE 2013 L’ACCENT 251

16CONTRAPORTADA

“Si estem unides i anem a la una, som realment invencibles” LLUÍS CUSSÓ BARCELONA

Per què vau sortir al carrer el 29m? Suposo que pel mateix motiu que va sortir tothom. Dia de vaga general, un dia per no quedar-se a casa; bé, algú ha de reivindicar els nostres drets. A Les Corts va sortir un piquet conjunt format per l’Assemblea de Barri i per Arran Les Corts. Vam baixar al carrer per molts motius: per la situació actual que estem vivim de precarietat social i econòmica, de violència, d’empobriment de l’educació i de la sanitat pública, de pujada de taxes, de falta d’habitatge digne, d’atur juvenil, d’explotació laboral…la llista no acabaria. El 29 de març de 2012 ja érem, doncs, conscients de la situació que vivíem com a jovent i com a poble i del paper que ens tocava jugar aleshores. El 29m ens tocava moure fitxa. Com fou la detenció? Angoixant, però tot molt ràpid. Vam sortir corrents i dispersats. Veure un barri tan tranquil ple de furgones superant el límit de velocitat pels nostres carrers és ben estrany. Ens van atrapar a llocs diferents. T’agafaven, et reduïen entre dos agents a cops, t’emmanillaven i de cara la paret. Registre d’estris personals i cap a la furgona. Un cop junts vam poder comprovar qui érem els companys detinguts. De camí a la comissaria vam aprofitar per agafar força col·lectiva; la necessitaríem per afrontar les hores que ens esperaven, que sabíem que no serien agradables. I com foren les hores a comissaria? Al principi només podies pensar en el què havia passat; resumies els fets una i altra vegada durant hores fins que ho assimilaves i acceptaves la gravetat de la situació. A la comissaria no tenies gaire cosa a fer; pensaves tant que al final acabava sent perjudicial per la salut mental: com estarien els altres companys que també havien pres, com estaria la gent de fora, com estaria anant la manifestació -haurien detingut algú més?- quina hora seria, quan en sortiríem, els pares… no pensaves tant amb el què et cauria judicialment sinó en sortir d’allà dins ja. Els estats d’ànim et canviaven sovint: en

ENTREVISTA

Ariadna Calvet Vidal, militant d’Arran encausada pels fets del 29M Ariadna Calvet Vidal, nascuda l’any 1988, és militant d'Arran les Corts. Estudia educacio infantil a la UB i treballa en el lleure. Ariadna és, també una de les encausades pels incidents de la vaga general del 29 de març i ara s’enfronta a una petició de presó per part de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Fiscalia.

moments t’angoixaves i t’atrapaves i en d’altres aprofitaves per parlar i intentar distreure’t una mica, perquè no et quedava altra. Les últimes hores van ser les més desesperants; havíem dormit una nit allà i no comptàvem en passarne una altra. Després d’unes 35 hores a la comissaria ens van dur a la Ciutat de la Justícia on vam declarar i finalment vam sortir, al cap d’unes 5 hores més aproximadament, cap a les 2 de la matinada del dissabte. El judici està previst celebrar-se en breu, finalment de què se us acusa? De tres delictes: desordres públics, seguretat vial i danys. Les acusacions són de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Fiscalia. Les acusacions més exagerades són les de l’Ajuntament de Barcelona, amb les quals se’ns demana 4 anys i 6 mesos de presó pel delicte de desordres públics, 2 anys de presó pel delicte de danys i 1 any pel delicte contra la seguretat vial. A la descripció dels fets que va redactar al jutjat d’instrucció corresponent, explica que vam causar desperfectes a mobiliari urbà i immobles de propietat privada, provocant trastorn a la ciutat de Barcelona; també se’ns acusa d’empènyer amb força contenidors i tallar el trànsit als vehicles, als quals propinàvem puntades de peu al mateix temps que increpàvem

als conductors. Davant d’aquestes desmesurades i increïbles acusacions, volen justificar allò injustificable, una pena falsa i desmesurada que no es correspon als anys que se’ns demana.

Són unes setmanes de constants reunions i trobades per preparar el judici; m’agrada veure com totes anem a la una, vivim el procés amb optimisme i no deixem que la situació ens ensorri.

Per què creus que volen imputarvos condemnes tan exagerades? Per reprimir la lluita. No els interessa que el poble s’aixequi i és el que està començant a passar; estan agafant caps de turc per sembrar la por, per silenciar, perquè la gent acoti el cap i accepti i assumeixi la violència de l’Estat. És tot una cadena, quan el sistema falla, els drets minven, la gent es revolta i, conseqüentment, el règim s’endureix; causa- efecte, no dic res de nou. Així doncs, la condemna que se’ns demana, de 5 a 7 anys de presó, no és més que un toc d’atenció per la resta.

De quines armes es disposa per fer front a aquests casos de repressió? L’arma més clara i contundent de què disposem és la de la solidaritat, una arma de la qual elles, les persones que formen part d’aquest sistema, mai podran disposar. Creure’s una lluita, un projecte polític, uns principis… ens fa avançar, no decaure i ens ajuda a fer front la situació. El suport que s’està donant pel nostre cas des de l’assemblea d’Arran Les Corts, de la CUP Les Corts, de l’Assemblea de Barri, del grup de suport, de la resta de nuclis, d’entitats, de moviments socials, etc., és clau per tirar endavant i per enderrocar, maó a maó, aquesta repressió. Els i les camarades, amics i amigues, famílies, companys i companyes…tots i totes són allà per al que faci falta, per penjar una pancarta, per manifestarse al barri i per fer màxima difusió del cas. Petits però significatius gestos que demostren que, si estem unides i anem a la una, som realment invencibles. Hem de recordar que no ens van tocar aïlladament i que, per tant, tampoc respondrem aïlladament.

Com esteu organitzant la defensa? Ens hem sorprès bastant de la rapidesa amb què ens han citat per a jutjar-nos. Amb prou feines hem tingut temps per preparar-nos el judici però estem anant a totes per fer-ho i ens n’estem sortint prou bé. Totes tres parts, tant la defensa, com els testimonis, com nosaltres, els acusats, estem posant molt d’ímpetu, ganes i forces per tirar el judici endavant, perquè estem convençudes que serà tot un èxit.

LA REMATADA

Vençudes AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Així semblen trobar-se algunes de les persones que van organitzar l’homenatge a les víctimes del bombardeig al Mercat d’Alacant el 25 de maig de 1938. La bona feina desenvolupada en els darrers anys per la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica es va veure enterbolida per les decisions que va prendre a l’hora de preparar l’acte. La Comissió Cívica ha estat capaç de situar al mapa polític i emocional de la ciutat els indrets més significatius relacionats amb la Guerra Civil: el camp dels Ametlers, el Port, i el propi Mercat. I sempre ho ha fet acompanyada de centenars de persones, quan no milers. Ha trencat un mur de silenci i reconeixement sobre els bombardejos a la ciutat, el camp de concentració de la Goteta, o els dies finals de la guerra al port. Un silenci institucional i també acadèmic. Amb tota la feina feta s’obre el camí per a continuar explorant, recordant i reivindicant la memòria popular de la II República i la Guerra Civil. A qui s’havia de rendir comptes, doncs? A canvi de què? Per a trobarnos amb l’espectacle indigne del passat 25 de maig al Mercat, en el 75è aniversari d’un bombardeig? No té justificació que la placa estiga escrita només en castellà; perquè la Comissió Cívica ignora la llengua pròpia de la ciutat? Perquè nega la llengua que parlaven, en el moment de l’atac feixista, les classes populars d’Alacant? Perquè s’entesta a utilitzar, exclusivament, la llengua dels vencedors? Perquè accepta els paràmetres culturals que imposaren els feixistes en 1939? La pròpia placa amaga, també, la veritat. “La Comisión Cívica de Alicante para la Recuperación de la Memoria Histórica a las más de 300 víctimas civiles del bombardeo de la aviación italiana fascista del 25 de mayo de 1938”. Com si la responsabilitat de l’atac recaiguera en uns italians que, casualment, passaven per allà; com si donara por, o vergonya, deixar gravat en pedra que els avions de Mussolini eren també els avions de Franco, de l’Església, dels terratinents i dels burgesos espanyolistes. La indignitat resulta major quan els organitzadors de l’acte van donar la paraula als representants municipals del PP i UPyD. En una trista, patètica i protestada escenificació de la reconciliació nacional, els organitzadors no van tenir escrúpols per a donar veu als que condecoren els feixistes de la División Azul, als que aquella mateixa setmana impedien la declaració del 18 de juliol com a Dia de Condemna del Franquisme, als que a Alacant només han estat capaços de canviar 6 dels 86 noms de carrers feixistes, als que mantenen en peu la Creu dels Caiguts, el monument als falangistes d’Aigua Amarga, o els escuts franquistes de la Delegació d’Hisenda, la caserna de Rabassa o el Banc d’Espanya. I és que si volem recordar, restituir, reivindicar i dignificar la memòria dels assassinats pel feixisme ho hem de fer des de la veritat i la justícia. Començar a fer-ho des de la renúncia suposa, 75 anys després, una nova derrota.


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.