Accent 242

Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

>>En Profunditat 8 i 9

>>Països Catalans 6 i 7

La COS celebra el 8è Congrés per consolidar el sindicalisme d’alliberament

Som Països Catalans es presenta a Mallorca per reivindicar el país sencer

SUMARI

Som Països Catalans es presentà a Petra el proppassat 2 de febrer, amb vocació de ser una eina oberta a tothom i al servei de la construcció nacional, amb tres eixos de treball molt clars. D'una banda, i com a essència de la campanya, la llengua catalana; en segon lloc, l'impuls de projectes amb vocació nacional, donant suport i difusió a una gran varietat d'iniciatives de molts possibles àmbits (esportiu, cultural, eco-

nòmic, cooperatiu, polític...); finalment, Som Països Catalans diu estar al servei de la construcció del país i que, per tant, també treballarà en propostes de mobilització social.“No ens cal esperar a ser lliures per començar a construir el país que volem”, va concloure Albert Giné en nom dels convocants durant l'acte fundacional a Petra. >> Països Catalans 5

El sindicat independentista, que fa poc va complir 25 anys, està vivint un augment en el nombre de militància, en l’expansió territorial i en la combativitat al carrer. Com a conseqüència d’açò l’assemblea nacional es va plantejar no sols com una cita per debatre i posar al dia les línies mestres de la central, sinó també per consolidar aquest salt qualitatiu i quantitatiu. En aquesta línia, es va aprofundir en els pilars del sindicalisme d’alliberament: lluita unitària de classe, feina sociopolítica (al centre de treball i al carrer), expansió als indrets dels Països Catalans on no s’ha arribat encara i assemblearisme. >>Economia 10 i 11

ENTREVISTA

Guido Ramellini, membre d’Altraitalia Altraitalia és una associació d’italians antifeixistes residents a Catalunya fundada el 2010. Altraitalia ha estat clau perquè per primera vegada s’investiguin a l’Estat espanyol fets ocorreguts en el transcurs de la Guerra Civil. >>Contraportada 16

Un any de la Primavera Valenciana

Unnim cedeix davant els activistes antidesnonament

Django lluita contra monstres

El 15 de febrer del 2012 va esclatar una de les revoltes estudiantils més importants que han viscut els Països Catalans. Les seqüeles continuen vives. >> Països Catalans 4

Després de 4 dies de pols amb Unnim, aquesta entitat financera ha acabat cedint i ha arribat a un pacte amb Ahmed, aceptant la dació en pagament i un lloguer social. >> Països Catalans 7

Django unchained és un western amb les seves particularitats que tenen a veure amb l'encreuament de dos universos íntimament relacionats històricament: el salvatge oest i l'esclavisme. >> Economia 15

RAMON USALL PÀG. 2 // NEREA ROIG PÀG. 2 // GERARD SOLER PÀG. 3 // MARC GARCIA PÀG. 16


DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Això és Espanya! RAMON USALL LLEIDA

Que un distingit membre de la Casa Reial s’embutxaqui calés a tort i a dret, fent broma fàcil amb el seu títol nobiliari, i contribuint com ningú a desacreditar la monarquia. Que un president del govern hagi cobrat milers i milers d’euros en un sobret sense declarar. Que les constructores paguin, també de sotamà, per alçar pisos que restaran per sempre buits en una bombolla demencial de la qual ningú no es fa responsable. Que els alcaldes, regidors i altres pretesos servidors del ciutadà acceptin prebendes diverses en forma de bosses de Prada, de joies Cartier o de viatget turístic, amb visita al Rasputin inclosa, a la molt democràtica Rússia. Que els bancs presentin anualment xifres insultants de beneficis. Que aquests mateixos bancs tinguin la indecència de presumir del seu volum de guanys al matí mentre a la tarda envien sicaris uniformats a expulsar humils famílies de casa seva. Que les comptabilitats dels partits semblin les d’Al Capone. Que hi hagi milions de persones sense feina, i el que és pitjor, sense futur. Que la justícia volgués empresonar una jove per comprar bolquers pel seu fill amb una targeta robada mentre permet que Matas, Millets, Camps o Urdangarins puguin passejar-se lliurement pels carrers. Que es privatitzin els beneficis alhora que se socialitzen les pèrdues. Que els medicaments tinguin preu de productes de luxe. Que la cultura suporti un IVA que ni Dior que no té altre objectiu que el d’anorrear-la per eixamplar així la massa d’estúpids obedients. Que els inútils que ens han abocat a la misèria siguin contractats amb sous milionaris com a consellers assessors d’empreses rapinyaires com a forma de pagar favors prèviament concedits. Que un ministre d’educació que sembla nét del Tercer Reich tingui la poca vergonya d’afirmar sense complexos la seva voluntat d’adoctrinar els nostres fills i filles en l’espanyolisme més ranci, hereu del feixisme franquista. Que s’il·legalitzin idees, que es persegueixin referèndums i consultes, mentre una fundació, de nom Francisco Franco, rep impúdiques subvencions de l’erari públic. Que s’amenaci amb l’exèrcit, la guàrdia civil, la cabra de la Legió i el Sant Cristo gros si algú gosa qüestionar la sacrosanta “unidad de destino en lo universal”. Que s’ofegui a la gent del carrer, retallant-los l’educació, la sanitat i fins i tot la vida, mentre ses senyories converteixen el frau, fiscal i polític, en un recurs quotidià, enganxat ja al seu ADN. Que se’ns negui el dret a parlar del que no els agrada. Que es tanquin diaris mentre s’alimenta la manipulació informativa. Que se’ns negui el dret a tenir memòria. Que se’ns vulgui negar fins tot el dret a existir. Tot això és Espanya. A què esperem per marxar-ne?

COL·LABORACIÓ

NEREA ROIG

Ni cavallers, ni damisel·les, ni prínceps, ni mitges taronges, ni més contes que esclavitzen... Amb aquest article, tractarem de fer una anàlisi d'un tema tan bàsic i important a les nostres vides, que ens influeix en l'autoestima, en la felicitat i en la relació amb els altres: la construcció de l'amor romàntic. Desvetllarem què se n'amaga darrere i com influeix el patriarcat i el capitalisme. L'amor se'ns presenta com un “llibre d'instruccions” que ens marca i delimita com hem de ser, viure i sentir. Teoritzar és una ferramenta però no ens “salva” dels seus tentacles, nosaltres també ens enamorem, patim o ens tornem boges de vegades. Aquesta reflexió ens ajuda a entendre'ns i a la resta millor, i donar-li a les coses la importància justa. No hi ha una única manera de viure: amb parella, sense parella, en trio o comunitat... cap opció serà millor que l'altra. Es tracta de saber què volem en cada moment i d'intentar fer-ho, sense prejudicis. Les relacions poden ser tan diferents com imaginem. Per què no? No tenim espai per a desenvolupar l'evolució de les relacions al llarg de la història. Però hem comprovat que les nostres vivències no són eternes, si no que en cada moment aquestes es donen d'una manera o d'una altra. Les vivències de l'amor, la parella o la sexualitat no estan lligades a un procés natural si no a una conducta apresa en l'espai i el temps on vivim. La visibilitat de l'amor romàntic apareix amb els primers trobadors que donen la seua vida per l'amor a l'Edat Mitjana. A partir d'ací, comencen a crear-se les històries de cavallers i damisel•les, prínceps valents (actius) i princeses delicades (passives). A causa de la socialització patriarcal, les vivències de l'amor ens poden afectar de manera diferent. A les dones se'ns educa molt més en la part emocional de la vida, així com en aspectes comunicatius. L'educació, expectatives i models, basats en la cura familiar i de terceres persones està marcada per l'amor a l'altre. En aquest repartiment de tasques, som les responsables de l'es-

Número 242 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori Esports: Rafael Escobar Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala Han col·laborat en aquest número: Ramon Usall, Nerea Roig, Marc garcia, Gerard Soler,

tructura familiar, sobretot en aspectes subjectius, on estarem molt més vinculades. A més d’aquest món, se'ns instrueix en la dependència, passivitat i feblesa i en la necessitat de la cerca d'una altra persona, que ens protegisca i cuide, el “no estar soles”. A l'home, se li educa en el desenvolupament de la seua autonomia. L’educació, expectatives i models es basen en la part pública, productiva i social i se li dóna menys importància a la part emocional. Se'ls educa com a éssers forts i independents, més atents al món laboral i social que al sentimental i familiar. Quant a les relacions, l'èxit social no depén tant de la parella com de l'èmfasi en la seua sexualitat. Penseu com varia socialment la concepció de dona soltera (amargada) i home solter (vividor). Per a la dona, la parella constitueix un èxit més important i açò suposa situacions desiguals i injustes per a ambdós sexes. Provoquen conflictes i situacions de desequilibri en les vivències, necessitats i demandes, sobretot a nivell emocional i comunicatiu. L'home sol tindre més problemes per conèixer-se i identificar-se, mirar-se per dins, així com menys necessitats comunicatives. La dona, més familiaritzada en l'aspecte emocional, no troba la manera d'entendre's amb la seua parella i troba mancances en aquest àmbit. D'ací, que els homes titllen aquestes necessitats com a excessives i complexes i les dones vegem els companys com a poc expressius emocionalment. Darrere de moltes relacions s'amaguen inseguretats, pors i “normativi-

tat social”. Necessitat de sentir-nos estimades i especials, por a la solitud. Es basa en carències pròpies i necessitats afectives i emocionals que no sabem resoldre d'altra manera; més que amar, busquem el que esperem rebre a canvi: sentir-nos estimades. Deixem caure en una persona la responsabilitat de sentir-nos bé, valorades, especials, de ser el pilar en les nostres pors i inseguretats, establidores d'autoestima. Un pes molt gran per a qualsevol. El reforçament d'aquest amor coincideix amb l'emigració a les ciutats i el desarrelament social que suposa, amb l'efervescència del capitalisme que necessita de la família burgesa per la seua reproducció. El seu ideari centralitza l'intercanvi econòmic com a eix principal, el mercat és la pedra angular i tot es converteix en mercaderies per intercanviar i solventar necessitats, sense aprofundir més enllà de la materialitat i superficialitat. La societat capitalista és individualista i aïllant. Suposa explotació de les persones, no som propietàries del nostre treball, de les nostres vides. Davant d'una vida gris, horaris infinits, impotència, obediència... busquem refugi en la parella, nostra i exclusiva. La gran amenaça de la postmodernitat és la solitud, i la parella, com a segur de vida, esmorteix aquest sentiment. Hem abandonat la comunitat, ens dediquem a tindre cura d’una única persona i qui no jugue dins del joc queda exclòs i abandonat. Perdem la capacitat d’organitzar-nos col·lectivament per crear un model alternatiu de vida. Així, en lloc

d'expandir l'amor cap als barris, el poble, les amistats... ens tanquem en el sálvese quien pueda i la “hipoteca de dos”, utopies individualistes que ens ofereixen suposats paradisos artificials, una illa afectivoemocional en mig del caos. Pensem que l'amor és fonamental, que ho mou tot, però cal descentralitzar l'amor romàntic heterosexual i monògam com a eix central, la vida està plena de coses per les quals sentir “amor”, que ens fan sentir felices i completes: la lectura, l'amistat, la família, la militància... Desfer-nos de la idea d’associar l’èxit a la vida i la “normalitat”, amb estar en parella, ja que aquesta no és un mitjà per ser feliços. Tant tindre parella com no, suposa beneficis i dificultats associades a cada circumstància. Entenem l'èxit i felicitat amb intentar viure com sentim i pensem, fer allò que ens faça sentir bé, sense prejudicis. Entenem la relació en parella com una oportunitat per aprofundir en una amistat, estimar-se, respectar-se i crear. Quan una relació acaba, independentment del temps, allò que quedarà seran les construccions fetes: amistat, estima, projectes comuns... sinó el sentiment de fracàs serà implacable. Al cap i a la fi, una relació es basa en allò que vulguem que siga: llibertat, poligàmia compartida, monogàmia... i és aquesta la decisió que caldrà respectar. Saber que podem viure l’amor de la manera que nosaltres lliurement decidim. En definitiva, desmuntar el mite de l’amor romàntic.

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

L’opressió de l’ocupant i el deliri dels flipats “El camí de l'home recte està per totes bandes envoltat per la injustícia dels egoistes i la tirania dels homes dolents” (Ezequiel, 25:17). I el de l'independentista està per totes bandes rodejat per la opressió de l'ocupant i el deliri dels flipats. Els primers proven de liquidar les ànsies populars de llibertat amb el tigre de paper de la llei. Els segons es deixen embriagar per la política com a espectacle. Tot ocupant té el seu botifler. Francesc de Carreras, dedicat en cos i ànima a aquesta tasca, havia de combatre la Declaració de Sobirania i ho va fer a La Vanguardia del 30 de gener: "un text amb un contingut tan flagrantment inconstitucional i, per tant, aprovat sabent que es menysprea la legalitat democràtica, es justifica per raons d'una pretesa "legitimitat democràtica" al marge de l'actual Estat de dret”. Carreras és jurista i el seu enfocament neix d'una deformació professional interes-

sada. El dret, com totes les disciplines particulars, parteix de les seves il·lusions pròpies. I és propi de la mentalitat jurídica pensar que tothom ha de compartir aquestes il·lusions. Però resulta que la qüestió que tracta és una qüestió política. I en política cap legislació particular és l'encarnació de la democràcia. Res no impedeix, però, als homes (i les dones) elevar-se per sobre dels seus prejudicis i tenir un moment de lucidesa: “No entenc que mitjançant la utilització d'aquests nyaps jurídics, i només som a l'inici, els independentistes catalans puguin creure que, en el cas que assoleixin el seu objectiu, Catalunya sigui reconeguda com a Estat sobirà per la UE”. Però hi ha límits que no es poden superar, i el redactat suggereix que amb enfocaments jurídics més sofisticats la cosa milloraria. Són aquests límits els que deixen Carreras estupefacte, incapaç de comprendre el problema i obligat a suspendre el judici: “ Pot ser reco-

rreguda davant el TC una resolució, presumptament anticonstitucional, d'un poder públic com és el Parlament? L'article 161.2 de la Constitució estableix que ‘el Govern podrà impugnar davant el TC les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats autònomes’, la qual cosa comportarà automàticament la suspensió de l'acte impugnat. (…) Ara bé, hi ha qui sosté que la declaració no té efectes jurídics sinó merament polítics i, per tant, no hi cap la impugnació”. A l'altra banda del camí de l'independentista hi tenim aquells que, benintencionats però mal equipats, s'enceguen davant la irrupció de la història amb majúscules. També tenen els seus apòstols: “L'aprovació de la declaració de sobirania i dret a decidir dimecres passat al Parlament és un pas més ‘en la recuperació de la plenitud nacional’, segons ha opinat el president Mas durant la inauguració de l'atri rehabilitat de la Seu de Manresa.(...) Un camí que hauria de servir, segons Mas, per contemplar ‘una Catalunya en llibertat i plenitud nacional’ per posar tots els instruments disponibles ‘al servei de la


OPINIÓ 03

L’ACCENT 242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

GERARD SOLER I SEGÚ*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Winston Churchill: la vergonya als carrers de Barcelona A mitjans de desembre l'equip de govern del districte va inaugurar els jardins de Winston Churchill, al barri barceloní de Tres Torres. Més enllà de la rellevància del nomenament de la cantonada de Via Augusta amb General Mitre amb el nom de l'exprimer ministre britànic i president del Partit Conservador, també es va aprofitar l'avinentesa per a dotar l'espai d'una estàtua d'homenatge, feta per l'escultor vallesà Pep Codó i finançada per la Fundació Catalunya Oberta, entitat promotora de l'actuació urbanística. Si bé, ja el 8 de març, la ciutadania va encaixar amb sorpresa la decisió pressa pel Ple del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, la incredulitat persisteix nou mesos després. No s'entén com una decisió d'aquesta magnitud s'ha pogut prendre únicament apel·lant al mèrit d'haver guanyat el Premi Nobel de Literatura l'any 1953 i, en un discurs, haver empès a la població de Londres a seguir l'exemple de resistència de Barcelona durant els bombardeigs de l’aviació feixista italiana. Però aquest arguments, clarament per lluir la galeria, no pretenen res més que amagar l'autèntic sentit d'honorar un espai públic amb el nom del polèmic dirigent.

gent’. (…) ha animat els catalans a ‘viure els moments amb energia i compromís i fer-ho amb pulcritud democràtica’" (La Vanguardia, 26 de gener) En què consisteix la “plenitud nacional”? Si hem de recuperar-la: en què va consistir? Espanya va imposar la seva “plenitud nacional” a base de declaracions? Diu alguna cosa la famosa declaració sobre “posar tots els instruments disponibles al servei de la gent? Com ens ho farem per no decebre el president i “ viure els moments amb energia i compromís”? No trobarem en la Declaració de Sobirania resposta a cap d'aquestes preguntes. Podríem concloure de tot plegat que “el camí de l'independentista està per totes bandes envoltat pel prejudici jurídic”. Deia José Patiño, ministre de Felip V que no patia aquest tipus de prejudicis: "Acabar con los fueros será cuestión de días, pero lidiar con gente apasionada de su patria, que solamente habla en su lengua nativa, va a costar meses o quizás años”. Ell ho va entendre perfectament. Ho entendrem nosaltres?

Darrera d'aquesta decisió s'hi amaga un poder a l'ombra, el d'un grup de pressió com és la Fundació Catalunya Oberta. Aquest «think tank» enquadrat en el catalanisme burgès i el liberalisme econòmic, compta amb la presència de patrons de la talla de Xavier Sala i Martín (mentor del neoliberalisme més agressiu), Joan Oliver (denunciat per escoltes il·legals) o Lluís Prenafeta i Macià Alavedra (condemnats a presó per corrupció al cas Pretòria). D'entre els objectius marcats a curt termini estava la de donar a un carrer o plaça - a ser possible en un dels barris més adinerats de la ciutat a fi d'evitar agressions - el nom de Sir Winston Churchill, un dels dirigents més reaccionaris que ha vist Europa en el segle XX, autor de restriccions socials a la població britànica més desafavorida en època de postguerra, així com de la privació d'exercicis de descentralització política o aprofundiment democràtic. De tot allò que no vivim al present, la història ens rememorarà tot el passat que no hem viscut. Per què hem de dedicar un espai a un premi Nobel essent aquests guardons font d'innumerables incoherències? Henry Kissinger, Al Gore o Barack Obama, per posar alguns exemples meridianament recents. Per què la mera referència discursiva a la ciutat genera una conseqüència d'aquesta envergadura? El filòsof Voltaire ja va apel·lar al mateix esperit de resistència dos segles abans, i que, per cert, cap indret de la ciutat li ret homenatge. En aquella ocasió, es referia a la força amb la que la població barcelonina aguantà les envestides de l'exèrcit borbònic durant la Guerra de Successió. Mostra d'aquest respecte el plasmà en els antecedents d'una de les seves obres més cèlebres, Histoire de Jenni (en català, Setge de Barcelona), en la que l'origen de la trama es remunta trivialment al setge de Barcelona de

1705. Malgrat tot, els arguments de rebuig no s'acaben aquí perquè el memorial de greuges és més llarg que un dia sense pa. A qui m'invoqui l'esperit antifeixista de Churchill li recordaré que ell fou un dels artífexs, i de forma irreductible, perquè l'Exèrcit aliat no entrés a la península per derrocar les dictadures de Franco i Salazar, i alliberar, de totes totes, el feixisme del vell continent. A la conferència de Potsdam (1945) no va escatimar esforços a convèncer Truman i Stalin que el règim franquista no era més que un problema de política interna dels espanyols (sic), en el qual no s'havien de ficar. A petita escala, Churchill va preferir la submissió del poble català abans que es restaurés el clima polític – clarament revolucionari – que imperava abans del cop d'estat franquista, donant-se la possibilitat a que arribés a ser la porta d'entrada de la Unió Soviètica a la Mediterrània. És així com, a mesura que passaven els dies, va anar alterant el seu ordre de prelacions, prioritzant l'anticomunisme a la democràcia. Fruit d'aquest menyspreu a la democràcia és la frase atribuïda que subscriu: «Per deixar de creure en la democràcia només cal parlar cinc minuts amb un votant mitjà». A qui m'invoqui els seus valors de pau i tolerància li recordaré qui va assentar les bases de la Guerra Freda, amb la recuperació del concepte de tradició goebbeliana «teló d'acer». En aquell històric discurs a la Universitat de Westminster (Missouri, EUA) l'any 1946 fixà, al seu parer, el nou enemic a combatre des dels països anglòfons, marcant una frontera escatològica entre «bons» i «dolents» a l'Europa continental, que donaria pas a dècades de conflicte latent al centre, i manifest a la perifèria. O també li recordaré les paraules de tolerància que proferí, fins i tot abans, en el discurs de 1919 com a president del Consell d'Aviació Britànica: «Estic molt a favor de l'ús de gas verinós contra les tribus incivilitzades. Això tindria un bon efecte moral i difondria un perdurable terror». No obstant, l'any 1937 davant de la Comissió Reial Palestina, ja va córrer a cobrir-se les espatlles fent proclames de lloança a la força i qualitat de la raça aborigen d'Austràlia i d'Amèrica del Nord. No fos cas que la memòria històrica ens fes recordar l'autèntic Churchill. *Gerard Soler i Segú és militant de la CUP Barcelona

Un règim podrit En tots els finals de règim afloren sempre els casos de corrupció. No obstant, aquests casos molt sovint es remunten anys enrere, en moments en què el règim -ja sigui tot un sistema socioeconòmic o un simple govern prolongat en el temps- vivia èpoques plàcides i de bonança. La corrupció no és filla de la crisi. La corrupció és filla dels sistemes on per damunt de qualsevol altra consideració es situa l'acumulació individual a qualsevol preu de diners i poder. Els nivells de corrupció que s'estan destapant, i dels quals bona part de la ciutadania tenia convenciment íntim de la seva existència fins i tot abans que es fessin públiques les proves, mostra l'existència d'un sistema mafiós, incruent però mafiós, que ha podrit absolutament tot el sistema representatiu. Unes institucions de l'estat parasitades per una casta extractiva que han drenat a consciència tots els recursos públics. Mentre es destapava que el tresorer del PP repartia sobres per a completar els salaris de tota la cúpula del partit de govern, la Unió Europea condemnava l'estat espanyol a retornar . Al mateix temps sortien a la llum tot tipus de relacions de l'antic alcalde de Lloret -i, atenció!, frustrat secretari general de Seguretat en el darrer minut- amb la màfia russa i la presidència del Kazakhstan. Això mentre segueix lenta però imparable la investigació sobre l'adjudicació de pisos tutelats a persones de la tercera edat de Sabadell a canvi de la propietat de les seves cases en terrenys requalificats, en què hi està implicat l'alcalde Manuel Bustos. Si a tot aquest llistat hi afegim el vestits de Camps, l'estafa a la cooperació exterior de Blasco, el saqueig a la sanitat catalana o la màfia de les escombraries a Alacant, tindrem el pastís de la corrupció, on només hi faltaran les cireretes del cas Palau, les corrupteles de Matas i l'Instituto Noos d'Urdangarin. Aquest és el retrat d'uns Països Catalans abocats al clientelisme polític i a un model de desenvolupament desastrós. Equiparar els sobres de diner negre del PP i el fet que la ciutadania pagui en negre la factura d'un lampista és entrar en la trampa discursiva del sistema per a socialitzar les culpes. És exactament el mateix mecanisme que quan s'acusa la ciutadania d'haver estirat més el braç que la màniga i se la corresponsabilitza així de la crisi. Una altra perversió del discurs al voltant de la corrupció és considerar que aquesta és fruit de la simple pertinença a Espanya; com si fos un mal extern, impropi de la nació catalana. Si una part suficientment significativa del sobiranisme opta per aquest camí, estarà adobant el terreny per a no aconseguir mai cap majoria social. El camí cap a la independència cal transitar-lo havent fet net a casa. La construcció de la majoria social només serà possible si s'associa a la regeneració democràtica i a la justícia social. En aquestes properes setmanes veurem tot tipus de propostes rocambolesques per a finalitzar amb la corrupció. Ponències parlamentàries, cimeres, reformes de la llei electoral... No seran més que una escenificació d'una llei implícita de punt i final on hi voldran encabir tant els diputats díscols com els moviments ciutadans de protesta.


DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

04PAÏSOS CATALANS

La Primavera Valenciana, un any després LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

El 18 de gener, Alberto Fabra, després de rellevar Francesc Camps al capdavant de la Generalitat Valenciana, aprovà un decret llei que retallava el salari de 55.000 docents i limitva la despesa de la Generalitat en educació. Com a conseqüencia d’aquestes mesures, els recursos del centres escolars minvaren dràsticament fins el punt que algunes hagueren de prescindir de la calefacció a les aules. Així, des del dilluns 13 de febrer el 2012, molts instituts d'arreu del país comencen a eixir al carrer diàriament (i des del 18 de gener ho fan setmanalment) i tallen el trànsit després de l'horari lectiu, per exigir la fi de les retallades en general i de l'educació en particular. El dimecres 15 de febrer, una trentena d'estudiants del IES Lluís Vives, tornen a tallar, durant 5 minuts, el carrer Xàtiva, just davant l'Estació del Nord de València i a dues cantonades de l'Ajuntament de la ciutat. Però aquesta vegada la policia intervé, i deté un jove de l'institut. L’endemà, dijous ,els estudiants tornen a convocar, no només per reclamar la fi de les retallades sinó per solidaritat amb el seu company detingut. La policia carrega contra la gent que està aturant el transit i deté 10 persones més. A partir d’aci, es multipliquen les carregues per tot el centre de València, i centenars de persones se sumen als estudiants i reclamen la llibertat

Roda de premsa anunciant les mobilitzacions de l’aniversari

dels detinguts paralitzant diversos carrers i avingudes i jugant al “gat i ratolí” amb la policia. El 17 de febrer els estudiants tornen a convocar els valencians al carrer Xàtiva a les 14:30, i des de les facultats de l campus de Blasco Ibañez també s'hi sumen. La policia no deixa passar als concentrats que volien anar a Delegació del Govern i un grup d'unes 400 persones comença a manifestar-se cap a la comissaria de Sapadors per exigir la llibertat dels detinguts. Davant de comissaria, els agents antiavalots, encerclen la majoria dels manifestants i durant hores no en podran eixir. Se'ls identifica a tots i se'ls amenaça amb imputar-los delictes per desobediència a l'autoritat si els tornaven a identificar en una altra manifestació. El diven-

dres acaba amb sis detinguts més i un ferit. El dissabte no hi ha protestes, però des de les xarxes socials tornen a convocar per al dilluns següent. El dilluns 20 de febrer tot just tallat el trànsit davant de l'IES Lluís Vives, la policia torna a carregar de nou, els manifestants decideixen anar a la seu del PP, però les carregues continuen durant tot el dia i el caos s'estén arreu de la ciutat. La policia deté 14 persones més i en fereix a moltes més. Aquell mateix dia apareix la delegada del Govern Paula Sànchez de León i el cap superior de la policia al PV qui es refereix als manifestants com “l'enemic”. Els carrers de la capital del Túria reclamen la dimissió d'ambdós personatges. Durant tot el migdia i tarda del

“Ningú s’esperava aquella reacció de la policia” ENTREVISTA Néstor Terron (militant del SEPC i d'Arran), estudiant de l'IES Lluis Vives durant la Primavera Valenciana LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Com comença tot? perquè eixiu al carrer? sou els únics? La Primavera Valenciana va començar a gestar-se al gener del 2012, un mes abans de aquells fatídics dies. Per aquella època, es vivia un ambient de lluita increïble dins dels instituts del País Valencià. Des del nucli del SEPC al Lluís Vives vam

impulsar la creació d'una assemblea d'estudiants al centre, per començar a mobilitzar-nos. Vam ser els primers, però prompte es van crear altres assemblees a més centres de València. En aquell moment, el professorat es concentrava tots els dijous a l'hora del pati a la porta de l'institut, i nosaltres vam decidir sumar-nos-hi i tallar el trànsit. Ho vam fer durant un parell de setmanes, però el periòdic Las Provincias se'n va fer ressò i va criticar molt durament l'institut per deixar-nos eixir a l'hora del pati, així que ho vam haver de deixar. Posteriorment, vam decidir continuar fent-ho però a quan acabàvem les classes, fora de l'horari lectiu. Ho vam fer dos dies sense problemes, fins que el tercer dia ens vam trobar amb les forces d'ocupació esperant-nos. Com es viu dins l'institut la detenció del primer dia? La veritat és que eixa detenció ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú, ni nosaltres, ni el professorat

s'esperava que la reacció policial fóra tan desmesurada. Els qui estàvem prop en aquell moment, ho véiem amb els ulls plens d'indignació, ja que s'estaven emportant un company que no havia fet res, però sobre tot de ràbia i importància, al veure que no podíem fer res per evitar-ho, i que, passara el que passara, ells tenien les de guanyar. Eixe mateix dia no sols van detindre el company, sinó que dos persones més vam ser denunciades, també per motius falsos (prova d'això és que ens han retirat les denúncies abans d'aplegar a judici). Els dies posteriors, a l'institut hi havia una revolada impressionant. Tothom estava eufòric, amb ganes d'eixir per a veure com evolucionava tot i participar de les protestes. Durant eixos dies, ens vam reunir quasi a diari, per a analitzar la situació, prendre mesures i decidir com continuar. Els professors, en canvi, no ho tenien tan clar. Els pareixia increïble com ens havien tractat, però no a tots els agradava que els plantàrem cara i continuàrem tallant el trànsit.

dimarts 21, els carrers de Colom, Xàtiva i Marques de Sotelo,s'omplen de manifestants, que al final de la jornada van aplegar-se també davant la seu del PP al carrer Quart. És el primer dia on la policia no fa cap detenció, ni tampoc hi ha cap incident als carrers, ja que es va reduir la presència policial. Finalment el dimecres, hi hagué una manifestació convocada per pares d'alumnes, professors, estudiants, organitzacions cíviques i partits polítics, que surt des del carrer Xàtiva fins a Delegació del Govern per exigir responsabilitats polítiques. No hi va haver cap incident. Això sí, durant la nit, diverses persones foren colpejades per policies nacionals espanyols, sense numero identificatori, quan tornaven a casa després de les mobilitzacions. Un any després

Dos mesos després d'aquells dies, el cap de la policia va demanar el trasllat a l'ambaixada de Delhi (Índia) i l'1 de juny és ascendit, juntament amb d'altres policies, a “comissari principal” Al principi de l'estiu, el jutjat 6 de València va arxivar la denúncia presentada contra la Delegada del Govern i contra el cap de la policia, Antonio Moreno, per les càrregues policials de la primavera valenciana. A mitjan de juliol, Antonio Moreno fou substituït per José Manuel Salgado. Multes i judicis

Arran dels incidents, es va constituir l'Assemblea per les llibertats i contra

Inclús alguns ens van demanar que deixarem de fer-ho, però allò ja no estava a les nostres mans... La Pimavera Valenciana s'havia convertit en un moviment ciutadà del qual tota la ciutat va voler formar part. Dijous 16, quan hi ha mes detinguts i feu assemblea al carrer, que decidiu? Perquè? Eixe va ser el dia en que es va consolidar la Primavera Valenciana. Va ser molt mogut, vam viure fins a cinc càrregues encadenades en distints punts de la ciutat, i es va detindre a molta gent, entre ells diversos companys de l'EI. En l'assemblea vam deixar clar des del primer moment que no volíem caure en el mateix error que altres moviments com el 15M. Si estàvem allí era per que estàvem farts i volíem vèncer (o almenys plantar cara) als governants, amb tots els mitjans que estigueren al nostre abast. Què en penses de tot plegat un any després? La veritat és que la reacció ciutadana que es va viure aquells dies a València va ser increïble. Vam aconseguir que allò que havíem començat un grup d'estudiants esdevinguera un clam multitudinari pels serveis públics i contra la repressió. Va ser molt emocionant -i, sobre tot, molt encoratjador- veure els

la repressió, que agrupa partits polítics d'esquerra, sindicats, organitzacions estudiantils i de joves i associacions de pares i mares, fins a un total d'una cinquantena d'organitzacions. Des de l’Assemblea s’he realitzat la defensa jurídica i política dels repressaliats, gràcies a l'ajut desinteressat de molts advocats que també en formen part i que, des d'un primer moment, varen fer-se càrrec de la defensa legal de qualsevol detingut o sancionat d’aquells dies. Ara mateix estan treballant amb 116 sancions administratives, plenes d'irregularitats, i per això les recorreran. També continuen oberts mes de 40 processos judicials. Així mateix, l'Assemblea i més de 80 persones directament imputades, presentaran una querella contra la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, l'anterior cap superior del Cos Nacional de Policia, Antonio Moreno, els caps de brigades i prop de 200 agents de la Policia Nacional espanyola pels fets ocorreguts. I també convoquen a la manifestació del dia 15 per recordar a la societat els fets de ja fa un any. Cal recordar també que al finals de l'estiu passat, l'assemblea muntà un concert on més de 4.000 persones gaudiren a Godella d'Obrint Pas, Arrap, Aspencat, Dj Biano i Los Chikos Del Maiz que tocaren sota el lema “Hem perdut la por”. Els diners recaptats han servit i estan servint per pagar les moltíssimes despeses judicials que es deriven de la Primavera Valenciana, amb un objectiu clar, que es faci justícia i que, per tant, es condemni als responsables policials i polítics i s’absolguin els sancionats i detinguts. D’altra banda, l’Assemblea s’ha desvinculat del concert que, amb motiu de l’aniversari, s’ha organitzat per recollir diners per a les despeses judicials d’una part dels repressalitats.

últims dies a centenars de milers de persones col·lapsant tot el centre de valència, i mes encara sabent que érem nosaltres els qui ho havíem aconseguit. Persones de totes les edats es van voler apropar, inclús des d'altres parts dels Països Catalans i l'Estat espanyol. Molta gent ens deixava rams de flors i cartells d'agraïment a la porta de l'institut, i la veritat es que veure-ho cada matí t'"omplia" per dins. És evident que no hem aconseguit els objectius que buscàvem (la nova llei d'ensenyament, la LOMQE, suposa la mort del sistema educatiu públic tal i com el coneixem), però, en canvi, hem aconseguit altres coses: les dures imatges de la repressió contra els estudiants han donat la volta al món, i s'ha evidenciat que l'Estat espanyol, una vegada més, fa ús de la tortura com a eina política, i que de drets humans en sap ben poc. També hem aconseguit fer "despertar" a la societat valenciana. En aquell moment, molta gent va prendre consciència, i es va adonar que som nosaltres qui hem de lluitar per allò que és nostre. Prova d'això és que la conflictivitat social ha anat en augment des d'aleshores, fins al punt que a la passada vaga general, València va ser la ciutat més combativa d'arreu dels Països Catalans, i, en conseqüència, amb més repressió.


L’ACCENT 242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

Som Països Catalans neix a Mallorca advertint els enemics de la nació: “serem un fantasma polític” La iniciativa es dóna a conèixer en un Teatre de Petra ple de gom a gom, amb el suport de dues entitats locals i llegint el manifest fundacional a nivell nacional REDACCIÓ PETRA

“Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma? No m'importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició d'aquests termes —'nació', 'nacionalitat', 'fantasma'— amb un mínim rigor científic. Però són —som— alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat? És igual. Serem un fantasma. Un fantasma polític”. Són les paraules de Joan Fuster amb les quals es va donar el tret de sortida a la iniciativa Som Països Catalans el passat 2 de febrer al Teatre de Petra (Pla de Mallorca), on no hi cabia ni una agulla més. L'organització, que va haver de deixar molta gent sense entrada, aprofità per exposar els objectius i el camí que seguirà aquesta nova entitat. Som Països Catalans es presenta com una eina oberta a tothom i al servei de la construcció nacional, amb tres eixos de treball molt clars. D'una banda, i com a essència de la campanya, la llengua catalana: l'entitat diu haver nascut amb l'objectiu de dotar d'unitat al conjunt de lluites per la llengua que es desenvolupen dia rere dia a les diferents comarques i territoris del país. En segon lloc, l'impuls de projectes amb vocació nacional, donant suport i difusió a una gran varietat d'iniciatives de molts possibles àmbits (esportiu, cultural, econòmic, cooperatiu, polític...). “No ens cal esperar a ser lliures per començar a construir el país que volem”, va concloure Albert Giné en nom dels convocants durant l'acte fundacional a Petra. Finalment, Som Països Catalans diu estar al servei de la construcció del país i que, per tant, també treballarà en propostes de mobilització social a nivell nacional. En aquest sentit, diuen, intentaran unir esforços arreu del territori per tal de dur a terme accions simbòliques o per sortir al carrer en moments puntuals. En aquest sentit, també es va remarcar la importància d'haver pogut dur a terme l'acte fundacional de Som Països Catalans junt al Col·lectiu Albaïna (Sóller) i a Pla de Mallorca en Marxa, dues entitats de caràcter local i comarcal respectivament- molt arrelades al territori i que treballen en base a valors com la la defensa de la llengua i la cultura, el territori, els serveis públics i els drets socials. Cai Alcover (Albaïna) presentà l'acte en nom de les dues entitats, que

Els músics, com els que protagonitzaren la Cançó Necessària, són una part fonamental de la contrucció nacional

aplaudiren el sorgiment d'una iniciativa com aquesta. Manifest fundacional

Dues joves, Joana Neus Oliver (Pla de Mallorca en Marxa) i Laura Dorado (Arran Palma), foren les encarregades de llegir el manifest fun-

dacional en nom de Som Països Catalans. El text adverteix que, en l'actual context de crisi econòmica, “la nació catalana es troba en una important cruïlla que ens podria fer perdre definitivament l'opció d'esdevenir un país lliure i complet en el concert de pobles lliures

del món”. Per això, remarca el manifest, en els propers mesos i anys serà molt important el “protagonisme” i el “compromís nacional” que prengui la nostra societat, citant com a exemples, entre d'altres, el moviment de les escoles en valencià, les mobilitzacions per la

llengua a Mallorca, el creixement de la xarxa de casals i ateneus arreu del territori o l'organització dels referèndums per la independència. A més, afegeixen, “en aquest procés també caldrà combatre les tendències regionalistes que justifiquen la fragmentació del país”. El manifest cita la figura de Joan Fuster i del conjunt de lluites, organitzacions, moviments i iniciatives que han apostat des d'anys enrere pels Països Catalans; i assegura que Som servirà per a “treballar continuadament per assolir la plena llibertat de la nostra nació”, assumint-ne “la seva unitat i la pròpia diversitat”. “Emplacem el conjunt de la societat a establir vies de treball comunes en els àmbits polític, social, cultural i econòmic, per tal de construir un univers nacional compartit, sense barreres ni límits interiors”, apunten. En aquest sentit, conclou el manifest, Som Països Catalans treballarà per a construir el país “des de la síntesi i la suma de la seva realitat diversa i viva, perquè exerceixi el seu dret a l’autodeterminació i, en definitiva, faci dels Països Catalans una veritable democràcia del segle XXI”.

Tres espectacles i un segon manifest nacional XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La cançó necessària –amb Pau Alabajos (Torrent), Cesk Freixas (Santa Eulàlia de Riuprimer), Josep Romeu (Tarragona), Meritxell Gené (Lleida), Jordi Montañez (Barcelona) i Andreu Valor (Cocentaina)-, el cant improvisat –amb els reconeguts glossadors de Mallorca Maribel Servera i Macià Ferrer- i la veu de l'experiència –amb el veterà músic i mestre d'Algaida Biel Majoral- van ser els tres espectacles musicals que serviren per a celebrar el tret de sortida de Som Països Catalans. Tant els dos glossadors com Biel Majoral s'implicaren activament amb els organitzadors de l'acte en expressar la seva adhesió en la defensa dels Països Catalans. Maribel Servera i Macià Ferrer van protagonitzar un combat de gloses marcat per la reivindicació de la llengua i la

nació; però també, i com no podia ser d'altra manera, per l'humor àcid en diferents àmbits i la crítica política: els sobres de Bárcenas i del PP també van quedar plasmats entre algunes de les rimes més aplaudides. Per la seva banda, Biel Majoral, sensiblement emocionat, recordà que ell du “molts anys defensant els Països Catalans” i celebrà la iniciativa, així com la presència de noves generacions de músics compromesos amb el seu poble, en referència als glosadors i als joves components de La Cançó Necessària, que l'havien precedit. Alguns dels temes més emotius que entonà Biel Majoral, acompanyat de la seva ximbomba i dels també algaidins Biel Torres i Delfí Mulet, foren els clàssics “Jo sóc català” i “Sa Porrassa” o “No ens fareu callar”, en homenatge a Toni Roig.

La cançó necessària

Durant la fundació de Som Països Catalans, però, sorprengueren especialment al públic els integrants de La Cançó Necessària, col·locant-se rere el faristol de presentació de l'acte. Des d'allà, Meritxell Gené llegí el manifest del grup de cantautors, que cita Ovidi Montllor, Guillem d'Efak, Pi de la Serra, Maria Mercè Marçal i Vicent Andrés Estellés. “Per celebrar la seva coherència, i per reconvertir-la en fonaments sòlids per a la nostra conseqüència”, sentencia el text. La Cançó Necessària es reivindica, doncs, com una iniciativa que va molt més enllà d'una banda musical o un grup de cantautors compromesos: “Hi ha cançons que es canten amb el català parlat de cadascú de nosaltres, i n'hi ha que neixen indignades, i que vénen de la primavera valenciana, i que arriben de

la dissidència de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. La Cançó Necessària és la nostra memòria i el nostre present. La voluntat d'omplir amb contingut, valors i compromís la cultura d'aquesta terra. Som el puny que ja és cançó. Som la cançó que ha de ser de tots”. Així doncs, la presentació del manifest de La Cançó Necessària no va poder estar en més sintonia amb el rerefons de l'acte fundacional de Som Països Catalans. En aquest sentit s'expressa també el manifest dels sis músics: “Som nosaltres i sou tots. És la veu que s'alça en contra de tota opressió, en contra d'un sistema econòmic que genera desigualtat i pobresa. És la veu que lluita i treballa per a la nostra plena independència. La veu dels Països Catalans i de la justícia social. Al servei d'aquest poble i de la seva gent”.


06PAïSOS CATALANS

DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

Fiasco de la patronal per organitzar un acte antisobiranista ABEL CALDERA SABADELL

Punxada històrica dels dirigents patronals del Principat en el seu intent de convocar un acte de masses contra l'actual procés sobiranista a la CAC. Aquesta és la nítida lectura que es desprèn del serial protagonitzat per Foment del Treball per a convocar un acte empresarial. El primer intent fou el passat 18 d'octubre, i l'indret escollit fou el Palau Blaugrana. S'aplaçà, segons l'organització, per no interferir en la campanya electoral. Posteriorment, i després d'unes setmanes de silenci, s'anuncià que l'acte es celebraria el 14 de febrer al Palau de Congressos de Barcelona. Després de la polèmica interna al sí de les diverses agrupacions patronals, l'acte ha quedat pràcticament desarticulat, reduint-se a una convocatòria a la mateixa seu de Foment i sense algunes de les entitats de pes que firmaven la convocatòria original. Sota el lema “Anem per feina”, Foment i altres patronals convocaven l'acte per a “reivindicar el paper central de l'empresariat en la sortida de la crisi”. La intenció, però, era transmetre dos missatges: calia anar més a fons amb les reformes estructurals per abaratir els costos laborals i calia negociar amb l'estat per a desencallar la situació política. Uns missatges que s'han anat concretant en els darrers dies en forma d'aposta per a recuperar la política tradicional de negociació autonomista amb l'estat. Aparcar el referèndum i prosseguir les reformes estructurals. En el segon punt hi havia un acord empresarial absolut, des del Cercle Català de Negocis fins a l'Institut de l'Empresa Familiar. Però el primer és el que ha fet esquerdar la unitat patronal. Si fins ara sempre s'havia dit que la por a perdre el mercat espanyol impedia un pronunciament independentista de sectors de l'empresariat, ara sembla que aquesta por a veure's esquitxat per la política juga en favor del procés d'autodeterminació. Independentment de les opcions personals de cadascú, l'acció de les agrupacions empresarials no s'ha tenyit de sobiranisme i ha mantingut, com a mínim, una prudent distància de l'escenari polític. El que realment hi ha hagut ha estat una negativa de molts empresaris a ser arrossegats a l'arena política per a donar suport explícit a una opció cada cop més allunyada del centre polític. I aquí és on probablement Foment l'ha vessat i el seu nucli dirigent ha posat en risc un lideratge, indiscutit entre tot l'empresariat pel que fa a la interlo-

cució social, però no pel que fa a la presa d'opció política. El sobiranisme explícit continua essent patrimoni exclusiu de grups minoritaris com el CCN, però bona part de l'empresariat està a l'aguait per veure cap a on es decanta la situació política. Un escenari canviant

L'escenari en el qual es començà a gestar aquesta mobilització empresarial ha canviat i això ha desdibuixat la seva estratègia inicial. Es gestà durant l'escalada sobiranista del passat estiu que culminà amb la mobilització de l'Onze de Setembre. El seu objectiu: reforçar la via seguida des de 2010 pel govern autonòmic. Això es produïa enmig de la creixent protesta ciutadana contra la política de retallades i d'una ofensiva sense precedents contra l'autonomia de la Generalitat. Juliol fou el mes en que els homes de negre començaren a visitar la plaça de Sant Jaume, fet que desembocaria en el rescat encobert del FLA. I també fou el mes en que des de sectors cada vegada més importants de CDC es reclamava a Mas un acte de desobediència i ruptura amb

“El missatge que volia transmetre l'acte era el d'aparcar el referèndum i continuar amb l'abaratiment de costos laborals”

La patronal ha reculat en les seues pretensions públiques

l'estat davant l'escanyament a què aquest sotmetia les finances autonòmiques. És en aquest context d'incertesa que la proposta de mantenir l'aposta de 2010 es perfilava com el full de ruta més adient per als interessos dels sectors conservadors i regionalistes. I aleshores arribà el milió i mig de l'Onze de Setembre i la política autonòmica patí un sotrac. Convergència decidí intentar encapçalar la reivindicació per evitar que la

reivindicació li passés pel damunt. Una oportunitat magnífica per a intentar perpetuar-se al poder, estalviar-se la factura de les retallades i instaurar una nova frontera ideològica en la reivindicació autonomista. El resultat -més sobiranisme, menys Convergència-, se situava fora d'allò esperat i obria una perspectiva que encara s'ha accelerat més amb l'exposició pública de la putrefacció de les estructures polítiques. La possibilitat d'ar-

ticular un front antisobiranista s'ha vist frenada per la crisi política del PSOE, el descrèdit absolut de Duran i Lleida i la pròpia incapacitat del PP de presentar cap iniciativa audaç respecte la qüestió catalana sense contravenir el seu nacionalisme espanyol. El fracàs de l'articulació d'un front de la por empresarial pot haver suposat haver cremat un cartutxo que molts des dels centres de poder de l'estat creien quasi infal·lible.

Qui són les patronals catalanes? ABEL CALDERA SABADELL

Foment del Treball és la patronal històrica del Principat. Per contra del que sovint es pensa, no és la patronal només dels grans empresaris, sinó que la seva estructura que permet afiliacions individuals i col·lectives-, dóna cabuda a les associacions d'empresaris comarcals o sectorials d'arreu de Catalunya. Així, d'una forma més o menys directa, Foment -dirigida per les grans famílies industrials del país, es fa també amb la representació de desenes de milers de petits empresaris o autònoms. Un exemple d'aquestes agrupacions sectorials serien FEPIME, que competeix pel mateix espai que la PIMEC, i l'AIJEC, que agrupa als alabats “joves emprenedors” del camp de la tecnologia com Pau Garcia-Milà o Marc Bonavia. Ambdues organitzacions també han figurat fins a darrera hora en la nòmina de convocants del 14F. La intervenció en política de Foment no és pas nova. Del suport incondicional a la dictadura, i després dels fracassos dels intents d'ar-

ticular una dreta postfranquista a la catalana, el seu president Alfred Molinas beneí el 1980 el pujolisme cridant a votar contra el perill d'un front popular -en aquells moments representat pel PSUC i el PSC-. La benedicció anà acompanyada de 300 milions d'euros en ajudes a la campanya electoral dels partits conser-

“Josep Piqué és considerat per a molts l'esperança blanca del front antisobiranista” vadors a Catalunya. Posteriorment, el 2011, el president de Foment Joan Rosell aconseguia la presidència de la patronal espanyola, una poltrona llargament perseguida per l'empresariat català. El seu lloc l'ocupà

qui sembla que pagarà els plats trencats del fiasco del 14F, Joaquim Gay de Montellá i Ferrer-Vidal, rebesnét d'un altre president de Foment, provinent de l'empresa familiar i amb cadira al consell d'administració d'Abertis. Juntament amb Foment, hi havia altres dues grans patronals que convocaven l'acte i que se n'han desdit davant la polseguera que ha aixecat: la Cambra de Comerç i PIMEC. PIMEC és una associació que aplega la petita i mitjana empresa. Va rebre el seu impuls principal el 1997 de la mà del convergent Agustí Contijoch, qui en va estendre l'àmbit a tot Catalunya. Desvinculada de Foment des de finals dels noranta, actualment es troba en procés de negociació per a la seva reincorporació. El malestar derivat de l'acte del 14F, que ha portat a PIMEC a desmarcar-se de la seva convocatòria, pot afectar el procés d'integració a Foment. La Cambra de Comerç, pel seu caràcter de corporació pública d'obligada vinculació per a totes les empreses que operen a la demarca-

ció de Barcelona, era un dels principals actius de la convocatòria. Va ser també, però, l'espai on va esclatar la polèmica sobre la conveniència o no de convocar a un acte al que se li veien les segones intencions. El seu president, Miquel Valls, no va poder fer front a la revolta interna de part de la seva junta directiva. Que les coses es moguessin a la Cambra va facilitar les veus discordants per a exposar els dubtes dins la resta d'agrupacions. Altrament, hagués estat difícil que es trenquessin els principis jeràrquics d'obediència deguda imperants en el món patronal. Menció a banda mereix el Cercle d'Economia. Tot i que no és una associació patronal, sí que exerceix una gran influència i se la considera una de les veus orgàniques més autoritzades de la burgesia barcelonina. Actualment està presidit per Josep Piqué, a qui molts consideren l'esperança blanca per liderar un front antisobiranista que permeti reconquerir la centralitat política per al moderantisme regionalista.


L’ACCENT 242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

Els activistes antidesnonaments guanyen el pols a Unnim REDACCIÓ SABADELL

Victòria final per al moviment antidesnonaments a Sabadell. Després de 4 dies de pols amb Unnim, aquesta entitat financera ha acabat cedint i ha arribat a un pacte amb Ahmed, pel qual a la pràctica li accepten la dació en pagament del seu pis i un lloguer social de 120 euros que li permetrà continuar vivint al pis com a mínim 5 anys més. El pagament d'aquest lloguer social, però, computarà teòricament com a retorn del deute de 4.500 euros que l'afectat tenia amb l'entitat bancària. Aquesta clàusula ha estat exigida per Unnim per tal de rentar-se la cara després de 4 dies que han posat tot un barri en peu de guerra. L'acord arriba després d'un duríssim pols del moviment antidesnonaments, que ha comptat amb la complicitat de moviments socials i polítics d'arreu del territori, amb Unnim. 72 hores d'ocupació

La situació viscuda pel veí del barri de Torre-Romeu, ha estat similar a la de desenes de milers de persones als Països Catalans. Després de deu anys de pagar una hipoteca, la crisi econòmica l'impossibilità de continuar fent-ho. Malgrat els intents de la PAH de pactar una dació en pagament del pis i saldar el deute, Unnim li exigia, a banda de lliurar el pis, el pagament de 4.500 euros per a poder cancelar el deute. Fonts de la PAH circumscriuen l'ac-

en un ambient força caldejat, anaven aplaudint tots i cadascun dels activistes que eren trets a la força de l'oficina. Ahmed, altres activistes de la PAH de Sabadell i el diputat de la CUP Quim Arrufat, van ser identificats pel dispositiu policial. Un cop conclòs el desallotjament, en una ràpida assemblea improvisada es decidí traslladar la protesta a la seu central d'Unnim a Sabadell -l'antic edifici de Caixa Sabadell del carrer Gràciaa partir de dilluns a les 9 del matí. Així mateix, es convocà una jornada de solidaritat a nivell estatal. Moment en què es coneix la notícia

titud d'Unnim com l'intent d'experimentar un nou model per aturar les protestes antidesnonaments. Dació parcial amb quantitat a pagar per a cancelar el deute. És per això que la PAH va programar actuacions solidàries per a fer desistir Unnim en la seva intenció de pervertir els processos de negociació. Cal recordar que Unnim -que agrupava les antigues caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu- va ser rescatada per l'estat, que hi va injectar un total de 953 milions d'euros de diner públic. Posteriorment, fa un any va ser adquirida pel BBVA per només un euro. Una d'aquestes actuacions va ser l'ocupació de l'oficina bancària on Ahmed tenia la seva hipoteca contractada. Dijous a la tarda va iniciar-se una ocupació que ha durat fins diumenge a la nit. En tots aquests dies, desenes d'ac-

tivistes han mantingut l'ocupació i han rebut la solidaritat del veïnat, que durant quatre dies s'hi ha anat concentrant cada vegada que hi havia perill de desallotjament -divendres al vespre hi va haver la primera amenaça-, i que ha anat portat menjar i begudes calentes per als activistes. Finalment, aquest diumenge al vespre els Mosssos d'Esquadra van rebre l'ordre de desallotjar l'oficina. Una dotació de set furgones d'antidisturbis i tres cotxes policials encerclà l'oficina i començà a treure'n els ocupants. Mentrestant, a l'exterior s'hi concentraren més de dos-cents solidaris que animaven amb crits de suport als activistes i en contra de l'actuació policial. Mentre això passava al carrer, alguns veins van arribar a tirar aigua i un ou des de la finestra contra la policia. Els concentrats,

El Casal Tio Cuc d’Alacant denuncia atacs feixistes REDACCIÓ ALACANT

Mitjançant un comunicat de premsa, el Casal Popular Tio Cuc d’Alacant ha denunciat una agressió feixista al seu local. Segons el Casal, la matinada del 1 al 2 de febrer es van realitzar dues pintades sobre la persiana del local, es va vessar oli a la vorera d’entrada i a la carretera, i es va siliconar el pany de la porta. Lluny de minimitzar o silenciar aquest atac, els membres del Casal Popular han denunciat la impunitat amb la qual actuen els grupuscles feixistes a la ciutat i han generalitzat l’atac com una agressió als valors que l’entitat representa i pels quals treballa, com ara l’autoorganització popular i la dignificació de la llengua i cultura pròpies d’Alacant. El Casal Popular Tio Cuc ha agraït, també, la ràpida resposta del veïnat, que en alçar-se dissabte de bon matí es van comunicar ràpidament amb els responsables del Casal i van permetre reparar amb celeritat els, afortunadament, escassos danys materials. D’aquesta manera, el sabotatge no complí amb els seus objectius

Pintades a la porta del Casal

i les diverses activitats que s’anaven a desenvolupar a la vesprada organitzades per l’Esquerra Independentista de la ciutat, una xerrada amb el diputat de la CUP Quim Arrufat i un concert del grup de folk Pelandruska, es van poder realitzar amb normalitat i l’assistència de més de 100 persones. Així mateix, el Casal Popular sol·licitarà una reunió amb la Subdelegació del Govern d’Alacant per tal de realitzar la corresponent denúncia política, i ha convocat una concentració per al dissabte 9 de febrer. Afirmen que “aquest és un

atac de l’odi contra la solidaritat, de la incultura contra el coneixement, i de la destrucció contra la memòria. Si ens toquen a una, ens toquen a totes” Fonts consultades per L’ACCENT han assegurat que la presència de grupuscles feixistes a Alacant ha augmentat en els darrers temps, i a l’habitual propaganda en el carrer s’han sumat diverses pallisses. El 5 i el 6 de gener passats, la seu local d’Esquerra Unida va patir dos atacs, i en breu s’espera que el grupuscle neonazi Respuesta Estudiantil dispose d’una seu social a Alacant.

Protestes davant diverses oficines d'Unnim

Aquesta crida ja va suposar que durant la matinada de diumenge a dilluns diverses oficines d'Unnim de ciutats del Principat apareguessin empastifades d'adhesius i cartells acusant-los de deixar famílies al carrer. Així mateix, aquest dilluns al matí diverses concentracions han provocat que moltes oficines no puguin obrir i operar amb normalitat. Una de les que ha hagut de tancar portes ha estat la seu central a Sabadell, davant la qual s'hi han congregat més d'un centenar de persones. Malgrat que ahir Unnim va afirmar que no negociaria res amb els afectats, aquest

matí ja s'han compromès a mantenir una reunió per tal de cercar solucions. Unnim i l'actuació dels Mossos

En l'actuació de divendres al vespre un intent de desallotjament que acabà només amb la identificació dels ocupants de l'oficina bancària-, policia i activistes pactaren una treva fins dilluns a la tarda. L'argument dels activistes era esperar a la reunió compromesa amb Unnim per a dilluns al matí. Quan la policia es presentà el diumenge al vespre a l'oficina per efectuar el desallotjament, informà als activistes que Unnim els havia comunicat que no negociaria amb ells i que per això procedien a desallotjar-los. L'obstinació de la PAH de Sabadell, i la solidaritat d'arreu, amb ocupacions d'oficines bancàries incloses, ha dut l'entitat financera a canviar d'opinió en només 12 hores. Això encara ha deixat més al descobert el paper servil de la policia catalana envers l'entitat bancària, sobretot tenint en compte el risc que una actuació com la de diumenge al vespre acabés derivant en greus aldarulls. El conseller Espadaler sembla que haurà de respondre al parlament sobre l'operatiu policial, perquè tant la CUP com EUiA ja han anunciat que preguntarien a fons pels fets.

Milers de persones “no paguen” REDACCIÓ BARCELONA

El dijous 31 de gener, convocada per la plataforma No Paguem, es va fer al Metro de Barcelona i Santa Coloma una jornada de 'portes obertes' descentralitzada. La protesta, que va permetre que més de 5.000 persones accedissin al servei sense pagar, ha estat la darrera acció de desobediència convocada per aquesta plataforma que reclama un transport públic al servei de les classes populars i denuncia els augments de tarifes, cada vegada més alts. Activistes de la Plataforma van obrir portes a les estacions de Sant Andreu, Eixample, Sant Pau, Llucmajor, Virrei Amat, Sants, Santa Coloma de Gramenet, Fabra i Puig, Poblenou i Fort Pienc. Al llarg de la jornada els Mossos d’Esquadra van procedir a identificar a desenes de persones que participaven en les protestes, i segons les convocants n’haurien multat almenys un per desobediència. TMB va emetre un comunicat dient que les accions eren 'desafortunades i sense suport social', una afirmació que la simple assistència a qualsevol de les protestes desmenteix sense cap dubte. També ho fan les dades de viat-

gers anuals al transport públic metropolità, que mostren una caiguda d'usuaris que paguen el bitllet cada any més pronunciada, deixant sense efecte les pujades de preus. Unes pujades amb les quals TMB no ha aconseguit augmentar la recaptació, i si en canvi impedir a milions de persones el dret a un desplaçament en transport públic. Només el 2012, tant el metro com l'autobús van perdre 25 milions de viatgers amb bitllet validat respecte l'any anterior. Des de NoPaguem es va valorar l'èxit de la mobilització, i la creixent participació dels i les ciutadanes en les seves accions, i es va fer una crida a estendre la desobediència: "en un moment en que ens volen fer creure que els i les treballadores som els responsables de la situació, els responem que el deute no es nostre i no el pagarem, així doncs volem fer una crida a estendre la desobediència als diversos serveis públics que estan essent robats, esquarterats i privatitzats, com les aigües, la sanitat, l’educació i una llarga llista", afirmava en un comunicat. Per al proper dissabte 9 de febrer, s'ha convocat una assemblea oberta de #NoPaguem a les 11h a la Casa Groga. Al carrer Alí Bei, 12 de Barcelona.


08 EN PROFUNDITAT DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

L’augment de la vida, sobre de les classes La pujada de preus és especialment acusada en els béns i serveis bàsics. Com que les classes populars destinen una part molt majoritària dels seus ingressos a cobrir necessitats com alimentació, habitatge o medicaments, carreguen amb un cost proporcionalment molt més gran la pujada de preus que no les classes adinerades. Aquesta pujada de preus ve acompanyada de les retallades en salaris i prestacions, fet que situa la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors a nivells de fa dècades.


el cost de les esquenes populars

L’ACCENT 242 EN PROFUNDITAT 09


10ECONOMIA

DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

“Tenim el potencial polí un sindicalisme rupturis REDACCIÓ VALÈNCIA

Acabeu de celebrar el vostre 8è congrés nacional, com el valores? La valoració general és positiva; hi ha hagut un relleu en el Secretariat amb noves incorporacions, s'han obert debats força interessants que ens han d'ajudar a aprofundir en el camí de fer el sindicalisme que necessita la classe obrera d'aquest país en aquest moment, i estic convençut que s'ha eixit amb ànims i força per plantar tota la batalla possible al capitalisme. En aquest congrés s'ha triat un nou secretariat nacional i entre d'altres se t'ha triat a tu com a secretari d'organització. Quina és la tasca d'aquesta secretaria i per què vas presentar la teua candidatura? Les tasques d'aquesta secretaria serien coordinar i ajudar en tot el possible a les diferents àrees de treball de les que ens hem dotat en aquest congrés, portar un seguiment i col·laborar amb les diferents seccions sindicals que anem creant

ENTREVISTA Jordi Aldeguer, secretari d’organització de la COS Jordi Aldeguer ha estat reelegit secretari general de la COS en el marc del 8è Congrés, celebrat el cap de setmana del 2 i 3 de febrer a València. Nascut a Elx el 26 d'agost de 1982, actualment Jordi treballa com a cuiner a Barcelona i des del 2009 milita a la Coordinadora Obrera Sindical, el sindicat de l’esquerra independentista. L’entrevistem per a què ens explique el resultat del Congrés i el moment en què es troba aquest sindicat d’alliberament.

de noves, donar tot el suport a aquelles noves assemblees territorials que es vagen implantant a partir d'ara i treballar per assentar les creades recentment. Em vaig presentar perquè per la meua professió no puc participar

La SC El Micalet de València fou l’espai triat per acollir el congrés de la COS

de moltes reunions o activitats de les altres àrees de treball, a més de que per la meua forma de ser tinc certa predisposició a la organitza-

ció i la planificació. Simplement pensava que des d'aquesta àrea puc aportar quelcom al sindicat, i açò és el més important.

Des de la teua secretaria quins són els reptes, campanyes, mancances a solucionar, etc., més immediates?

El 8è Congrés de la COS a València consolida el creixement del sindicat els últims anys CESC BLANCO VALÈNCIA

Mig centenar de persones van participar el dissabte 2 de febrer del 8è congrés nacional de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) a València. Va tindre lloc a la societat coral El Micalet i s’hi van discutir l’aposta organitzativa i d’acció sindical pels propers anys. La ponència estratègica es deixarà per la segona part del congrés que es realitzarà al febrer del 2014. Al descans es féu un dinar de germanor amb les assistents del sindicat i més persones. Finalment, en acabar l’acte desenes de persones (entre elles afiliades a la COS) van assistir a una xerrada, organitzada per la CAS-PV al mateix Micalet, amb dos companys grecs que van explicar la situació de confrontació social al país hel·lè. El sindicat independentista, que fa poc va complir 25 anys, està vivint un augment en el nombre de militància, en l’expansió territorial i en la combativitat al carrer. Com a conseqüència d’açò l’assemblea nacional es va plantejar no

ció i assessorament per tal d’impulsar-les i crear una militància més capaç de confrontar els atacs neoliberals. Sindicalisme com a arma de classe

L’Estrela Roja de Benimaclet acompanyà els actes del Congrés

sols com una cita per debatre i posar al dia les línies mestres de la central, sinó també per consolidar aquest salt qualitatiu i quantitatiu. En aquesta línia, es va aprofundir en els pilars del sindicalisme d’alliberament: lluita unità-

ria de classe, feina sociopolítica (al centre de treball i al carrer), expansió als indrets dels Països Catalans on no s’ha arribat encara i assemblearisme. Alhora es conformà un Secretariat Nacional (SN) amb cares noves i amb d’altres que

repeteixen per executar les decisions presses per la militància al congrés. Potser el canvi organitzatiu més gran en comparació amb l’anterior SN fou la recuperació del Centre d’Estudis Sindicals que pretén fusionar l’àrea de forma-

La lluita de classes ha existit sempre, però les seues contradiccions en forma d’atacs a les classes populars s’ha mostrat més clarament els darrers cinc anys. I ha estat en aquesta època quan més ha crescut en tots els aspectes el sindicat, sobretot de la mà de l’Esquerra Independentista. S’ha demostrat que el sindicat és una eina fonamental en la lluita per construir el socialisme, ja que només ell pot dur aquesta batalla dels carrers als centres de treball. La feina honesta, el sindicalisme de classe i les formes organitzatives que blinden els objectius d’alliberament de gènere, nacional i social són les claus que expliquen per què la central manté la seua consolidació lenta, però constant.


L’ACCENT 242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

ECONOMIA 11

ític i humà per construir sta i combatiu” Considere que el primer que hem de fer és reforçar les territorials ja existents, crear noves seccions sindicals i assemblees territorials. Cal també més comunicació entre els representants sindicals per compartir informacions tècniques i experiències de lluita, i per últim, posar fil a l'agulla en el debat sobre les cooperatives i treballadores en règim de treball autònom, per adaptar el nostre discurs i la nostra pràctica a aquesta forma de treball que a dia de hui està creixent i ens planteja nous reptes. El creixement lent però constant de la vostra central sindical es deu només al context socioeconòmic favorable a la mobilització social o hi ha alguna cosa més? Per una banda és cert que l'actual crisi sistèmica ha despertat certa combativitat en la classe obrera i d'alguna manera s'està visualitzant la COS com quelcom nou i radicalment diferent a les velles estructures sindicals, força burocratitzades i mancades d'esperit de lluita. D'alguna manera es podria fer el paral·lelisme entre com la gent més polititzada veia la CUP fa uns anys, sobretot abans de l'èxit electoral a les municipals del 2011, i el que la COS encarna a dia de hui: frescura, dinamisme i combativitat. També és cert que dins l'esquerra independentista fa ja algun temps que s'està donant una cada vegada més alta conscienciació que hem d'incidir des dels nostres posicionaments ideològics i tàctic-estratègics dins els llocs de treball. Vos definiu com “el sindicat de l'esquerra independentista (EI)”. Com valoreu, doncs, que hi haja membres d'aquest moviment polític que estiguen afiliats a sindicats d'àmbit estatal? Des de l'absolut respecte cap aquestes companyes, creiem que com a moviment tenim el potencial polític i humà per construir el sindicalisme rupturista i combatiu que des dels nostres paràmetres ideològics comence a plantejar-li dura batalla a la patronal i als sindicats

pactistes. També hem d'assumir que possiblement les mancances de la COS haja fet d'aquest sindicat quelcom poc “atractiu” a moltes companyes, però treballem dia a dia per millorar i així convèncer a propis i aliens que la COS pot ser eixa eina

“Hem de fer és reforçar les territorials ja existents, crear noves seccions sindicals i assemblees territorials” que ens manca com a moviment. El moviment de l'EI aposta pel sindicalisme independentista? En quin grau és responsabilitat de la COS? Per començar plantejaria una altra perspectiva per respondre't; la COS no és un sindicat independentista, la COS és un sindicat de classe català. Assumint el nostre marc territorial sense ambigüitats treballem per construir un sindicat de classe que plante cara a la patronal amb l'objectiu d'eradicar el capitalisme. Evidentment lluitem per la independència política dels Països Catalans, però creiem que la millor aportació que podem fer al projecte independentista és crear consciència de classe i combativitat ací a casa nostra. No crec poder parlar per tot el moviment per dir si l'EI aposta pel “sindicalisme independentista” o no, però sí crec que no mentisc si dic que el nostre moviment comença a vorer que hem de dotar-nos d'una eina d'altíssim valor estratègic com és el sindicat.

mancances) i quina estratègia hi ha per arribar allà on no hi ha presència encara? Els darrers anys bàsicament hem creat les assemblees territorials del Garraf, Anoia, Vallés i Maresme, a banda de multitud d'afiliacions personals a moltes altres comarques del territori. Considere que l'encert bàsic ha estat que les noves assemblees han treballat amb paciència, rigor i ànims de treballar unitàriament amb la resta de moviments socials, polítics i organitzacions sindicals ja presents a la seua realitat concreta. Això ha evitat molts malentesos i recels. Les mancances creiem que es podria resumir en què en alguns llocs no s'ha trobat la manera d'obrir suficientment el sindicat a treballadores alienes al moviment i la multimilitància de moltes afiliades ha deixat les tasques del sindicat una mica en segon terme. La millor estratègia d'expansió entenem que és l'exemple de lluita i coherència que donen les assemblees ja establertes. Fer la feina

Quina ha estat l'expansió territorial del sindicat els darrers anys, com la valores (encerts i

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

ben feta, amb humilitat i disciplina, no hi han receptes màgiques. El sindicalisme és un àmbit que malauradament molt masculinitzat i amb poca presència de persones migrades, com s'intenta solucionar açò des de la COS?

“La millor estratègia d'expansió entenem que és l'exemple de lluita i de coherència ”

Aquesta ha sigut una de les preocupacions que s'han pogut vorer en el congrés, i una de les prioritats

de treball de les àrees de polítiques de gènere, i d'aturades i treball precari, és analitzar correctament el per què d'aquesta situació i plantejar una línia d'actuació per anar solventant aquesta mancança. En un ràpid anàlisi considerem que aquests dos “col·lectius” han ocupat i ocupen els treballs més precaritzats i invisibilitzats, el que els impedeix una massiva afiliació i lluita pels seus drets laborals. Una línia de treball que hem d'anar avançant és anar perfilant el nostre model sindical, que ja vam batejar com “sindicalisme del Segle XXI” per crear instruments de lluita individual i col·lectiva, vàlids i eficients, per treballadores en situació d'alta precarietat. De totes maneres, i per respondre't amb major profunditat espere que aviat tinguem en marxa el pla de treball d'aquestes àrees i es faça pública una dinàmica de treball per anar solucionant aquesta mancança.


12INTERNACIONAL

DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

“Cal esclarir la veritat sobre els òrgans de propaganda de l’antic règim tunisià” ANDRÉS G-NANDÍN BARCELONA

Quina era la situació de la premsa a Tunísia abans de la caiguda de Ben Alí? No hi havia premsa, hi havia diaris al servei del règim i mitjans de propaganda. Es van introduir a mitjans dels 80, la data en què es va eradicar el conjunt de la premsa independent que hi havia fins aleshores. Alguns diaris van desaparèixer completament, mentre que d’altres van sotmetre’s i esdevenir la veu de l’amo. La propaganda era dirigida per l’Agència Tunisiana de Comunicació Exterior (ATCE) i aquesta és la màquina que vam heretar com a paisatge mediàtic quan vam fer la revolució. La feina ara és conèixer i desmantellar aquesta màquina, per tal de reconstruir el panorama mediàtic i construir uns mitjans realment professionals. Quina és la situació i la qualitat dels mitjans avui dia? La premsa escrita ha seguit el ritme de la revolució i ha alliberat les iniciatives dels periodistes. Hem vist néixer comitès de redacció, inexistents abans, i hem vist també una pressió de les bases periodístiques que volien exercir els mètodes professionals que els havien ensenyat a la universitat i que mai havien pogut dur a la pràctica. D’altra banda, a Tunísia hi ha inseguretat mediàtica. Perquè els no-demòcrates, els qui treballen per la restauració de l’antic règim, han aprofitat les llibertats aconseguides amb la revolució. Hem vist aparèixer nous diaris, amb diners bruts, de la màfia, nous diaris de l’antic règim. Són dirigits i finançats a vegades per un sol mafiós, que els utilitza com a mitjà de pressió sobre l’opinió, com a desinformació. Abans teníem una desinformació oficial, ara tenim una desinformació difosa per aquests diaris. Aquests nous mitjans són els portaveus del discurs de l’odi, en els quals s’insulta a les persones, s’ataca la seva vida privada, es desinforma, es difonen rumors i s’intoxica. Ens manca una autoritat de regulació, lleis de regulació i molta autoregulació. Els mitjans tenen una funció periodística o són a vegades propaganda de la revolució? Un mitjà ha de ser professional, ni partisà ni portaveu d’un partit o lobby. Ha de respectar el dret a la informació del ciutadà, aquest és el seu rol, i per fer-ho la informació ha de ser fiable, creïble i neutra. Avui dia, el panorama medià-

participar en aquesta nova etapa? Necessitem reconciliació per calmar la societat. Però no podem parlar de reconciliació sense fer la reparació de les víctimes. No podem violar els seus drets a l’esclariment dels fets i a que es faci justícia. Fins que això no sigui així, no hi podrà haver reconciliació. Per contra, i pel que fa a la llei “d’immunització de la revolució”, nosaltres com a defensors dels drets humans hi estem en contra. Perquè és una llei que sobrepassa el procés de justícia transicional. Pensem que els crims són individuals, demanem comptes a individus i la responsabilitat és individual, no pot ser col·lectiva. Aquesta llei vol jutjar de forma col·lectiva crims del passat. És injust, i no podem parlar de justícia transicional amb procediments injustos. Cal que els demòcrates i els revolucionari siguem exemplars en termes de processos i procediments equitatius.

ENTREVISTA Sihem Bensedrine, presidenta del Grup Àrab d’Observació dels Mitjans Periodista tunisiana i activista dels drets humans, Sihem Bensedrine ha lluitat durant anys contra el règim de Ben Alí. El 1998 fundà el Consell Nacional per a les Llibertats de Tunísia. Tres anys més tard fou perseguida i empresonada pel règim per defensar la llibertat de premsa i la violació dels drets civils. S’exilià del seu país el 2009, on tornà el gener de 2011. Actualment és la presidenta del Grup Àrab d’Observació dels Mitjans.

tic, en general, no reuneix aquests requisits. Hi ha una nova fornada de periodistes que respecta aquests criteris i són professionals, però simultàniament hi ha les mateixes persones que feien propaganda durant l’antic règim fent-ne avui al nou. Són desinformadors, no professionals, que existeixen notablement dins el sector públic.

“Encara tenim la vella màquina de propaganda, i els seus operaris encara existeixen, coneixem els seus noms“

Però això pot canviar amb els anys i la nova fornada de periodistes, no? Absolutament. Ara s’estan formant moltes associacions mediàtiques, hi ha la voluntat d’aquesta fornada de periodistes d’esclarir fets i sobretot hi ha la depuració dels periodistes. Perquè encara tenim la vella màquina de propaganda, i els seus operaris encara existeixen, coneixem els seus noms. Ens cal esclarir la veritat sobre l’ATCE i els diferents òrgans de propaganda de l’antic règim. A través de l’accés als arxius del règim podrem conèixer la veritat i fer aquesta depura-

ció. Un cop feta, podrem parlar de veritables mitjans professionals a Tunísia. Hi ha el perill que els interessos econòmics es barregin amb els interessos editorials? És un risc real, hi ha aquest diner brut, de la corrupció, de la màfia, de la família de Ben Alí. Abans hi havia “el Padrí” que organitzava la màfia; ara que ha marxat, la màfia és lliure i s’ha apropiat d’espais sencers de l’economia, els mitjans i fins i tot a vegades d’ONGs i de clubs esportius, que s’utilitzen per difondre la seva propaganda per tal de restablir l’antic règim. Quines altres llibertats encara estan amenaçades avui dia? Les llibertats individuals, perquè una de les amenaces és el sorgiment de grups no estatals que utilitzen la violència per imposar la seva visió al ciutadà. Ja sigui en les modes de vestir o les pràctiques individuals, pel que fa a la religió sobretot. La societat tunisiana està vacunada contra aquestes amenaces i és estimulant veure com des de la societat civil es combaten aquestes tendències, lluites que sovint s’han guanyat. És sa que hi hagin aquests combats, conflictes i debats. Són el rol d’un període de transició. Hi ha d’altres amenaces més greus, com ara la persistència de l’antic aparell de seguretat, que no ha estat desmantellat i continua condicionant la vida pública. Durant la dictadura no només s’ocupaven de la seguretat; s’ocupaven de la sanitat dels ciutadans, de les nominacions a la universi-

tat, dels que havien de ser inscrits o no, de l’economia...S’han quedat i no s’ha extirpat el verí d’aquest lobby de seguretat. Avui treballen per desestabilitzar el procés democràtic. De fet, els defensors dels drets humans sospitem que són al darrere de la violència salafista, perquè vesteixen amb els colors de la revolució i són una mica a tot

“Els valors i els principis de la revolució no han de ser els mateixos que els de la dictadura“

arreu. Han modificat molt les seves cares i són la vertadera amenaça contra les institucions democràtiques i contra l’establiment de l’estat de dret a Tunísia. Com se’ls extirpa, doncs? Cal la reforma de la policia, de la justícia, de l’administració i sobretot cal engegar un procés de justícia transicional, que estableixi la veritat i permeti conèixer els crims del passat i lluitar contra la seva impunitat. Aquesta revisió del passat pot servir per a la reconciliació i permetre a sectors de l’antic règim de

Aleshores com fer perquè els elements contrarevolucionaris no s’infiltrin a les altres esferes del poder i dinamitin el procés? S’infiltren, tenen la capacitat de fer-ho, perquè en períodes de transició hi ha coexistència entre l’antic i el nou règim. Són al poder, a l’administració; no han desaparegut. És un risc a córrer, però preferim aquest risc, el de deixar un crim impune si no tenim proves, que el risc de condemnar un innocent sense proves. La clau és l’accés als arxius. El dia que s’estableixi un reglament per fer-ho hi haurà l’oportunitat de conèixer la veritat. I els arxius no són sols els documents, també hi ha els testimonis entorn d’aquests arxius. És tot un procés que ens permetrà distingir aquests criminals. Volem un procés equitatiu i no discriminant. Els valors i els principis de la revolució no han de ser els mateixos que els de la dictadura. Hi ha veus que diuen que la comunitat internacional, amb la revolució tunisiana, vol exportar un model de democràcia per a tot el món àrab. Hi està d’acord? Els models de democràcia, fins i tot a Europa, no es poden exportar. Són molt diferents uns dels altres. Cada país ha fet la seva transició, amb les seves especificitats. I si tenen ganes d’importar-nos alguna cosa, tingueu la certesa que els tunisians rebutjaran a l’instant el seu model “prêt à porter”. Estem construint el nostre propi model, que serà fet a mida de la revolució tunisiana. No serà ni massa gran, ni massa petit, senzillament serà el nostre.


ESPORT 13

L’ACCENT 242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

Operación Puerto, la vergonya continua en la vessant judicial RAFA ESCOBAR MANISES

A les darreres setmanes hem assistit amb certa expectació, després d’una llarga i polèmica instrucció, a les primeres sessions del judici de l’anomenada Operación Puerto. En concret al testimoni estel·lar d’un dels principals responsables d’aquesta important xarxa de dopatge d’àmbit espanyol i amb importants ramificacions internacionals: el doctor Eufemiano Fuentes. El desenvolupament de la instrucció, i ara també de la vista oral, encara llença més dubtes i opacitat al voltant del paper de les institucions esportives i polítiques en l’assumpte. L’afer arranca l’any 2006 quan una operació de la Guàrdia Civil, arran del positiu del ciclista Roberto Heras a la Vuelta del 2005, fa pública l’existència d’una xarxa de distribució de productes dopants, així com d’un control sistemàtic per part d’equips mèdics sobre el rendiment d’un nombre elevat d’esportistes que ingerien aquests suplements . A mesura que la Guàrdia Civil va aportant dades de la investigació es va veient que aquesta xarxa actuava a gran escala, fent servir mètodes diversos i variats, com serien l’ús d’EPO, hormones del creixement, autotransfusions, etc. I que la seua actuació es dilatava en el temps esquitxant a esportistes ja retirats o fins i tot morts. Molts d’aquests noms s’han fet públics, altres romanen encara ocults sota pseudònims, mentre que hi ha un grup gran que es mantenen deliberadament ocults. És en aquest punt on arranca la primera polèmica durant la investigació policial i posterior instrucció. La Guàrdia Civil únicament ha procedit a identificar públicament el nom de cinquanta-vuit ciclistes, però se sap ben cert que al sumari es te el coneixement (les pròpies declaracions del doctor Fuentes així ho deixen entreveure) que de la xarxa també es beneficiaven nombrosos atletes, tenistes i, fins i tot, futbolistes. De fet el jutge instructor de la causa Antonio Serrano va negar a la Guàrdia Civil procedir al buidatge informatiu de cinc ordinadors decomissats, així com de deu telèfons mòbils o dels moviments bancaris a un comte del doctor Fuentes a Suïssa. A sobre el mateix jutge es negà reiteradament a traspassar part d’aquesta informació a les diferents federacions esportives internacionals que la sol·licitaren. Segons sembla, des d’un primer moment i des d’instàncies polítiques

MMMMMMMMMMMMMMMMMM

i judicials, es va pressionar per a què d’una o altra manera únicament es feren públics els noms dels ciclistes implicats. Resulta fàcil tornar a tacar la imatge d’un esport que ha perdut tota credibilitat, però ja s’han cuidat molt de fer públics el nom dels futbolistes i tenistes que semblen estar implicats, perquè potser ens trobaríem davant d’alguna bomba informativa. Així i tot, durant l’operació han eixit a la llum el nom de ciclistes o directors ciclistes d’enorme importància, com és el cas de l’esmentat Heras, l’alemany Jan Ulrrich, el director esportiu Manolo Saiz o el ciclista murcià encara en actiu Alejandro Valverde. Aquest últim cas és paradigmàtic per mostrar el modus operandi de les institucions espanyoles en els casos de dopatge. Valverde és condemnat per la Unió Ciclista Internacional i la federació italiana, però no per la federació espanyola que li permet competir, malgrat les proves existents en contra d’ell, a territori espanyol. De fet les institucions espanyoles practiquen l’obstruccionisme a la investigació i arropen a l’esportista fins al final. Són situacions que no ens resulten estranyes si parem atenció als darrers casos de dopatge que han afectat a esportistes espanyols de primera línia, Alberto Contador i el més flagrant de Marta Domínguez, imputada en l’anomenada Operación Galgo, en la qual hi havia indicis importants de la seua implicació i participació activa. De fet aquesta operació, tot i existir també indicis en aquest sentit, no es va incloure dintre de la Operación Puerto, sinó que es va trac-

tar com a un cas menor i separat de la gran xarxa malgrat existir un element connector important, com és el doctor Fuentes.

La defensa de Domínguez fou en alguns sectors de la premsa aferrissada, donada la condició de militant del PP de l’atleta, qui en poc

La Europol destapa una xarxa internacional per falsejar partits de futbol RAFA ESCOBAR MANISES

Aquesta mateixa setmana, mentre els aficionats a l’esport tractàvem de digerir amb indignació les mancances del procés judicial de la Operación Puerto, assistíem sobresaltats a l’esclat d’una nova bomba informativa, encara molt verda pel que fa a la informació disponible. Es tracta de l’existència a gran escala d’una xarxa internacional dedicada a arranjar el resultat de partits de futbol que es trobaria vinculada d’una forma encara no revelada a algunes importants cases d’apostes. L’Europol ha segut l’encarregada de fer la investigació i és la que n’ha filtrat alguns dels resultats al diari alemany Bild. Segons sembla, la xarxa, tot i tindre ramifi-

cacions internacionals i presumptament haver arreglat el resultat de més de set-cents partits, radicaria principalment a Alemanya. L’existència de partits falsejats afectaria almenys a catorze països i implicaria a futbolistes i àrbitres entre altres. Des dels mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, ràpidament s’ha negat l’existència del frau a partits de la Lliga Espanyola, però sembla massa aviat per a fer afirmacions tan taxatives quan es tracta d’una investigació de la qual encara han transcendit ben poques coses. De la mateixa manera caldrà veure si des de les institucions europees es deixarà a l’Europol tirar del fil, tot dependrà de la importància de la xarxa i del frau destapat, ja que estem parlant de futbol

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

de temps va veure com la causa es resolia en el seu favor sense cap conseqüència legal. En aquest context està tenint lloc la vista oral, sense gaire esperances de que es tire veritablement del fil i sembla que se circumscriurà el cas a l’àmbit del ciclisme i es condemnarà al doctor Fuentes, la seua filla Yolanda Fuentes, altres membres de l’equip mèdic i algun director esportiu, com és el cas de Manolo Saiz. Les llistes secretes d’esportistes beneficiats en el seu rendiment per les activitats de la xarxa romandran, si res no canvia, tancades. Tot això en el context d’un país en el qual la corrupció sembla un fenomen generalitzat que travessa transversalment institucions polítiques econòmiques i judicials. Més encara quan l’esport s’ha convertit en els darrers temps en un dels únics elements de vertebració nacional d’un estat immers en un ampli procés de descomposició territorial, econòmica, política i moral.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

i no pas de ciclisme. Així i tot, la magnitud del cas sembla important: segons s’ha filtrat poden haver més de 425 implicats entre jugadors, àrbitres i buròcrates de diferents països. Es parla a més de nombrosa documentació que està encara pendent d’anàlisis, més de 13.000 trucades, mails i missatges que han de ser revisats. El temps dirà si ens trobem davant d’un frau a gran escala i si aquest serà destapat en la seua totalitat i més tenint en compte que l’epicentre de la xarxa es troba a Alemanya, on es parla de més de setanta partits arreglats. Caldrà veure si els alemanys, que sempre han predicat sobre el joc net, entren a fons o adopten una actitud a l’espanyola.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


14 CULTURA

DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

Els Aplecs modernistes i el modernisme aborigen Core Dekker SAGUNT

ón punts de confluència dʼinquietuds culturals, que tenen com a nucli l’anomenat “Modernisme Aborigen”; són un punt de trobada de seguidors de lʼescena seixentera i Mod, oberta a tothom on el principal protagonista és la música i la cultura arrelada a la nostra terra, tenint com a referent lʼAnglaterra dels 60, és a dir, soul, R&B, ie-ie, jazz, fins i tot sons jamaicans, fets als Països Catalans i cantats en català, en una època castigada per la llosa del franquisme, on cantar en català es podia considerar ja de per si un acte de rebel·lia i compromís amb la nostra llengua. Així des uns anys enrere es vénen celebrant aquest tipus de trobades a diverses comarques dels Països Catalans com ara al Vinalopó, al Vallés, Osona, a lʼHorta o, fins i tot, al Rosselló en dues ocasions. El passat dissabte 12 de gener tenia lloc el Ier Aplec modernista de lʼHorta. La jornada obria cap al migdia al Swan Club de Benimaclet amb el concert en acústic de Miguel Ángel Landete, més conegut com Sènior (Sènior i el Cor brutal), cantant de country-folk de la comarca de la Ribera, que si ben bé no té molta relació amb la temàtica general de lʼaplec, servia per obrir els actes i fer més oberta i participativa la jornada modernista; així doncs el Swan es plenava de gom a gom de pares i xiquets, per gaudir de la música del cantant valencià. La jornada continuava amb una paella de germanor al Pub Tulsa on els assistents vinguts de diversos llocs dels Països Catalans tenien ocasió dʼintercanviar impressions i coneixements musicals, motiu principal de la jornada modernista. A meitat de vesprada començà el mer-

S

cadet de roba i vinils al mateix Pub Tulsa, mercadet majoritàriament orientat als sons i estètica sixtie, on es podien trobar des de discos de música soul fins a R&B, passant pels sons jamaicans facturats en la dècada dels seixanta, singles i vinils dʼartistes com Etta James, Small faces o els castellans Los Flechazos omplien els caixons dʼaquest xicotet mercadet. A continuació tenia lloc un dels plats principals de la jornada, la presentació del llibre 40 mods de les nostres terres (Editorial Base), escrit per Robert Abella, docent de professió i autor de llibres com

Revival mod 1974-1988, historia de un renacer (edicions Lenoir), qui, acompanyat per dos dels protagonistes del seu nou llibre, feia un repàs a lʼobra del senienc i creava una mena de debat obert on intercanviar aspectes i conceptes del que ha sigut i és a hores dʼara la filosofia o el moviment Mod arreu dels territoris de parla catalana. A 40 mods de les nostres terres en Robert Abella exposa el que és lʼideari Mod i com continua vigent fidel a una essència inicial que admet diverses experiències i variants. Com així ho conten 40

xics i xiques de diverses edats i procedència dins el marc del Països Catalans, cadascú amb una interpretació personal, però alhora amb un punt en comú: la fascinació pel soul, R&B, els sons més negres, les vespes, vinils, concerts, etc. A la nit -i com a punt fort de la jornada modernistatenia lloc la punxada al Swan Club, on els PD convidats per a lʼocasió feien les delícies del públic assistent amb els seus vinils i singles de 45”; per una banda obria la nit Manel Ramodne, vell conegut dels ambients mods valencians i col·leccionista de vinils dʼestils com el garage, pop-punk o revival mod entre altres. Lʼacompanyava en cabina el Marc Serrats des de Sabadell. En Marc és membre del Belda i el Badabadocs i ha format part de bandes clàssiques dins lʼescena soulera i skatalitica catalana, com els Mount Zion o la banda soul Goldfingers. El vallesà, a més a més, és integrant dels Selectors Badabadocs, colla de modernistes aborígens que es dediquen a col·leccionar i a descobrir joies de lʼescena pop i ie-ie dels anys seixanta, cantades en català... i, així doncs, feia sonar als plats temes dʼartistes com Lita Torello, Lleó Segarra o Bruno Lomas, entre altres, tot cantat en català. La cloenda de lʼAplec tingué lloc al Club Excuse-me de Russafa amb més música a càrrec dels Tulswan Dj’s + Dr. Octopus Dj’s. Una sessió que posà punt i final a una jornada reeixida.

Com penells desbocats Hèctor Serra VALÈNCIA

erdre’s en un món escrostat, ferit, tan caòtic i complex com el nostre, no és gens difícil al bell mig d’aquesta peripècia diària a la recerca d’algun sentit. Amb la tremolor palpitant en l’agulla magnètica de la brúixola, el poeta Ivan Brull (València, 1978) ressegueix la sendera encetada amb Cantaments (Onada Edicions, 2010) i ens lliura ara un nou i elaborat mapamundi que traça els vaivens de les existències anònimes i espectrals. Guia de pèrdues i perdicions. De sagetes de ferro desbocades, de sentiments a la deriva, d’instints de fuga en forma d’evasió necessària (“En una altra part, lluny, / cap als oasis corrent en paral·lel”) o en forma de placebo (“Sempre véns, pietosa, als meus conflictes / i la mort comprimeixes, comprimida”). Des d’aquesta fugissera i instantània determinació en què Ivan Brull ulla els seus encontorns, l’espai urbà pren un protagonisme cabdal. Aquest és l’homenatge al nòmada de ciu-

P

tat, als centenars d’artistes i bohemis ambulants, músics de carrer i ànimes desnonades que escriuen la història de les urbs. El súmmum creatiu de Brull dins les coordenades metropolitanes es dóna a “Oració a un gratacel”, un subtil entramat líric on el valencià parla directament a l’edifici: “Dóna’ns l’alè d’un horitzó

més clar, / dóna’ns un cant per dalt de l’estructura”. No és pas l’única peça d’altura recollida al poemari. Molta atenció a “Recursos”, acrobàcia sintàctica i lingüística que ve a revelar la capacitat poètica d’un escriptor amb molt de portent a la motxilla. I, tractant-se d’un llibre de perduts, hom podria veure en els versos de Brull una ajuda,

una mena de bíblia a la qual acudir misericordiosos davant una realitat que supera tota ficció. Però l’encert del poeta és situar el seu llenguatge en l’eix de la constatació, no en el de les lliçons moralistes. Així, els seus ulls neguen l’existència de tot allò que no abasten. Res de literatura mística. Per a Brull, la unió de l’home és amb el mateix home: “Més de set mil milions d’ulls / superposats / reclamen una pròtesi de l’ordre”. Amb Guia de perduts, Ivan Brull no només captiva pel seu càntic ferm, sense contradiccions i amerat d’existència habitada d’inquietud. A més, sap apuntar amb mestria unes referències literàries de gran bagatge. Com la crua poetització de Sult (Fam), la novel·la del noruec Knut Hamsun on el protagonista combat la pobresa mastegant fusta. O les llambregades als versos del poeta txec Holan. Tot plegat, un exercici calibrat amb lletra reveladora i suggeridora.

Fitxa tècnica: Titol: Guia de perduts Autor: Ivan Brull Editotrial: Germania, 2012


CULTURA 15

L’ACCENT 242 DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013

Ressenya de la quinzena Django unchained

Django lluita contra monstres Inglourious Basterds (2009), es va aproximar a la lluita contra els nazis, combatent feixisme amb feixisme. Ara ha fet el mateix per la causa antiesclavista”. Si aquesta crítica es queda en un nivell purament ideològic és simplement menyspreable. Que un ex-esclau busqui la revenja carregat d'odi i no amb un enfocament filosòfic superior al dels seus adversaris és perfectament coherent tant des del punt de vista dramàtic com his-

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

ui lluita contra monstres ha de tenir cura de no convertir-se en monstre. Quan mires llargament l'abisme, l'abisme també mira dins teu” (Friedrich Nietzsche, Més enllà del bé i del mal). Pel tipus de lletra, per la música i pel paisatge mostrat en pla fixe, els títols de crèdit de Django unchained (Django sense cadenes) remet des del primer segon a l’“spaghetti western”. I no enganya, perquè la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino és una pel·lícula de gènere i el director ja s'ha encarregat d'aclarir en nombroses entrevistes des de Reservoir dogs la seva voluntat de superar els gèneres des del respecte a les seves bases. Però Django unchained és un western amb les seves particularitats. I no són particularitats que tinguin a veure únicament amb aspectes estilístics. Tenen a veure més bé amb l'encreuament de dos universos íntimament relacionats històricament que el cinema havia mantingut separats: el salvatge oest i l'esclavisme. En paraules del propi Tarantino: “en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels 'westerns' l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai no ho veiem”. A l'escena inicial el doctor King Schultz (Christoph Waltz) busca un esclau que, per haver treballat a la plantació de Carruca, pot reconèixer certs fugitius pel cadàver dels quals pretén cobrar una recompensa. Davant de la negativa a vendre dels seus propietaris,

Q

els assassina i allibera Django. Com que va cobert únicament per un llençol i fa fred, Schultz li ofereix la possibilitat de prendre l'abric d'un dels difunts. El moment en què Django llença el llençol i camina sense cadenes cap al seu ex-propietari és la viva imatge de la llibertat i del desig de revenja. I caracteritza un dels aspectes fonamentals des del qual cal enfocar la crítica. Ho ha fet David Walsh a la World Socialist Web Site: “A

“Django unchained no és una obra mestra però és el millor que Tarantino ens ha ofert en molts anys”

tòric. És cert que Tarantino converteix Django un mirall dels seus opressors, però si no pot anar més enllà és per motius més estilístics que ideològics. La debilitat de Tarantino consisteix en la seva incapacitat per superar els esterotips del gènere, pel seu culte idiosincràtic de l'estereotip. És així com la revenja de l'esclau s'equipara a la de l'esquadró antinazi d'Inglorious bestards o a la del policia justicier de qualsevol pel·lícula de Charles Bronson. Aquestes debilitats estableixen límits aparentment insalvables al talent formal de Tarantino i aquest tema ja ha estat desenvolupat en aquesta mateixa publicació amb motiu de les crítiques a Kill Bill, vol.1 i Inglorious bestards. Però cal dir que amb Django unchained Tarantino supera àmpliament les seves obres més infames (com les esmentades) i recupera alguns aspectes del seu millor cinema (Reservoir dogs i Pulp Fiction). El mestissatge va més enllà de l'esmentada fusió entre el western i el cinema d'esclaus i inclou referents culturals tant diversos com la música negra contemporània (establint una continuïtat entre la lluita contra l'esclavisme i el moviment modern d'alliberament nacional negre) o la mitologia germànica (el doctor King Schultz és alemany). Tornem a trobar alguns diàlegs certament brillants, que recorden pàl·lidament els de les seves primeres obres i el guió, amb les limitacions esmentades, té alguns punts d'interés que brillaven per la seva absència a les seves darreres pel·lícules. Django unchained no és una obra mestra però és el millor que Tarantino ens ha ofert en molts anys.

Lectures recomanades

Pessigolles AADD Edicions Bellaterra, 2012 essigolles és un llibre il·lustrat dirigit a infants, però especialment a les nenes, que vol ser una eina pel descobriment de la pròpia sexualitat. Escrit a dues mans entre la catalana Alba Barbé i Serra i la basca Sara Carro Ibarra i amb il·lustracions de la també catalana Núria Fortuny Herrero, el llibre apropa el públic infantil a l'experiència del descobriment de la sexualitat i, en particular, de la masturbació. I ho fa primer amb l'ús de la metàfora -la màgia que es produeix quan es reté entre les cames i el coixí les ombres xineses d'unes papallones- i més endavant prescindint d'ella, anomenant al joc pel seu nom.

P

Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis

Fer el salt: cooperativisme i economia solidària

El senyor Nakano i les dones

Pere Calders Acontravent, 2012

AADD Comú Editorial, 2012

Hiromi Kawakami Quaderns Crema, 2012

es del Casal Popular de Castelló i els moviments socials de la capital de la Plana Alta van aprofitar el fet que el 2012 havia estat designat com a Any Internacional del Cooperativisme per a organitzar les Primeres Jornades de Cooperativisme i Economia Solidària i per publicar aquest treball col·lectiu. El llibre combina materials de caràcter teòric -una aproximació al cooperativisme i a l'economia social, a la seva significació històrica, al seu valor actual i als desafiaments de futur- amb d'altres de pràctics, útils per aquells que vulguin tirar endavant nous projectes.

'escriptora japonesa Hiromi Kawakami va estudiar ciències naturals a la Universitat de Ochanomizu i es dedicà a la docència fins que el 1994 publicà la seva primera novel·la: Kamisama. L'èxit de crítica i públic d'aquesta primera novel·la la convertí en una de les escriptores més populars del seu país. Amb la publicació d'aquest darrer treball ja són quatre les obres editades per Quaderns Crema. La història que ens explica en aquesta ocasió té com a teló de fons una brocanteria, plena d'objectes que “conviuen amb la vaga melancolia d’uns homes i unes dones que mai no aconsegueixen ser felices del tot”.

profitant que l'any que hem deixat enrere es va commemorar el centenari del naixement d'en Pere Calders l'editorial Acontravent acaba de publicar un llibre que recull la relació epistolar que va mantenir, des de Mèxic estant arrel de la victòria dels feixistes a la guerra civil, amb el seu amic i com Calders home de lletres Rafael Tasis. L'edició ha anat a càrrec de la Montserrat Bacardí i del Francesc Foguet, que ens apropen una dimensió menys coneguda d'en Calders, amb reflexions al voltant de l'exili, els principis estètics que guiaven la seva obra o el model de llengua literària.

A

D

L


DEL 7 AL 20 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 242

16CONTRAPORTADA

“A Catalunya, l’associacionisme relacionat amb la memòria històrica està poc coordinat” ANDREU MERINO BARCELONA

Com comença el procés que portarà a l’Audiència de Barcelona ha investigar els bombardejos de l’aviació italiana durant la Guerra Civil? Al 2007 el Museu d’Història de Catalunya va organitzar l’exposició “Quan plovien bombes”. Un any després es tradueix el text de l’exposició a l’italià i el material exposat arriba a Itàlia. L’exposició reunia informació vital que ens va permetre conèixer com van ser els bombardejos de l’aviació italiana. Aquest fet coincideix amb la primera vegada que els italians residents a l’estranger podem votar en les eleccions al Parlament del nostre país. Un cop es forma el govern després dels comicis, un grup d’italians residents a Barcelona decidim enviar als diputats dels partits de centre-esquerre una petició perquè el govern de Romano Prodi demani perdó pels bombardejos de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de bombardejos terribles, fets per saturació, una pràctica prohibida ja llavors per acords internacionals. Tenien l’únic objectiu d’aterroritzar la població. Com va acabar la petició de perdó per part del govern italià? La idea es que es pronunciessin simultàniament els parlaments català, italià i europeu, però el govern de Prodi va caure i la tornada de Berlusconi va deixar sense possibilitats la iniciativa. Aleshores, sense la participació del govern italià, no tenia gaire sentit tirar endavant la mesura. Però, tot i així, la voluntat de denunciar els bombardejos de Barcelona no desisteix. Tot al contrari. Al 2010 neix l’associació Altraitalia, amb la voluntat molt clara de defensar la memòria històrica en relació als fets de la Guerra Civil. Per fer-ho ens marquem tres vies. La primera és sondejar partits i institucions polítiques per mirar on podem trobar suports. En aquest sentit, rebem bona resposta de partits com ERC, ICV o Solidaritat; la segona via passava per organitzar un conveni amb el Memorial Democràtic, per tal de llegir de forma creuada els fets que van passar a Itàlia i els que van ocórrer a l’estat espanyol; la tercera era la denúncia per la via penal. És aleshores quan presenteu la denúncia a l’Audiència Nacional? Sí, va ser el 2 de juny de 2011, coincidint amb la festa de la República ita-

ENTREVISTA

Guido Ramellini, membre d’Altraitalia Altraitalia és una associació d’italians antifeixistes residents a Catalunya fundada el 2010. Altraitalia ha estat clau perquè per primera vegada s’investiguin a l’Estat espanyol fets ocorreguts en el transcurs de la Guerra Civil. A través de la documentació de fets històrics i el testimoni de dues víctimes, l’Audiència de Barcelona investigarà els bombardejos de l’aviació italiana sobre la capital del Principat, els quals van causar més de 5.000 morts i dels quals encara se’n pot seguir el rastre, per exemple a la façana de l’església de Sant Felip Neri.

liana. L’Audiència Nacional de Madrid declara que no és competent per investigar els fets i delega en l’Audiència Provincial de Barcelona, al·legant que és allà on van passar els fets que denunciàvem. Les víctimes que havien posat la denúncia amb nosaltres volen tirar endavant i així ho fem. L’Audiència de Barcelona va rebutjar en primer moment la nostra denúncia presentada el 30 de maig de 2012. Va considerar que probablement tots els denunciats ja havien mort i afirmava que teníem un punt de partida massa vague per iniciar una investigació tan cara. Però l’aviació italiana va recollir documents on explicaven com bombardejaven. El que van fer és innegable i fins i tot tenim noms dels aviadors contra qui ens hem querellat. Van acceptar el recurs el passat novembre, i fa dues setmanes van comunicar que obrien investigació. A que respon que la querella sigui contra els aviadors a títol personal i no contra l’exèrcit italià? És molt difícil denunciar l’exèrcit coma institució. Els avions italians no portaven identificació perquè Itàlia havia firmat el pacte de no intervenció, i per tant no hi ha gaires dades on poder-nos agafar. En canvi, la documentació històrica sí que ens dona informació sobre les dades dels aviadors, alguns dels quals també haurien bombardejat Gernika. La participació d’Itàlia a la guerra va ser il•legal, i la seva incidència terrible per a la població. Els avions italians eren fins i tot millors que els de l’aviació alemanys de l’època. Ara només cal

reunir les proves per demostrar que els noms dels quals disposem corresponen als que van bombardejar Barcelona. Com valoreu que la primera vegada que s’investiguen fets de la Guerra Civil, sigui gràcies a una associació d’italians a Catalunya? És un pas important, perquè ja vam veure com van acabar els primer intents d’investigar fets de la Guerra. De tota manera, a nivell legal és evident que s’ha tirat endavant perquè els culpables són italians i per tant no es topa amb la llei d’amnistia. Però la responsabilitat de no investigar fins ara no recau només en la justícia, sinó també en la societat. La societat civil catalana s’ha mogut poc, o més aviat s’ha mogut de manera poc ordenada per fer justícia. Hi ha moltíssim associacionisme relacionat amb la memòria històrica, però poc coordinat. Existeixen lluites molt locals, però en falta una de global. Hi ha associacions que treballen en àmbits molt concret, i ens ha estat impossible fer denúncies conjuntes amb més d’una organització. Ara estem intentant sumar a la nostra causa la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, la qual cosa seria molt important. De tota manera, tenint en compte que els aviadors que quedin vius superaran els 100 anys, l’objectiu final de la denúncia és més simbòlic que pràctic? Exacte, i també la voluntat que les institucions recullin el testimoni de les víctimes, que de fet és el seu deure. El representant dels damnificats hauria de ser l’Ajuntament de Barcelona, però si no ho fa per pròpia iniciativa l’haurem d’instar a fer-ho. Però de tota mane-

ra el més important és que el tema arribi a la gent. Sabem que tenim suport polític per part de la CUP, ICV o ERC, però el més important és que aquest debat transcendeixi tribunals i administracions i arribi al gruix de la societat. Quina ha estat la resposta de les institucions públiques fins ara? No s’han mostrat gaires disposades a col·laborar. Per exemple, vam intentar gestionar una col·laboració amb l’Ajuntament de Figueres en relació a uns bombardejos de la Guerra que van afectar la ciutat. Doncs bé, ens va ser impossible el simple fet trobar-nos amb el llavors alcalde, Santi Vila (ara conseller de Territori de la Generalitat). És evident que les administracions d’aquest país han de fer un pas endavant. Quin camí judicial us espera a partir d’ara? La decisió de l’Audiència ja no es pot recórrer i han d’obrir la investigació. Però és un procés lent. S’ha d’investigar si els aviadors estan vius, estudiar la possibilitat d’extraditar-los... És molt complicat. Però almenys això provocarà una reacció a Itàlia, on encara ningú ha dit res. A Itàlia és tan complicat el procés de memòria històrica com ho és aquí? Itàlia està plena de records dels aviadors feixistes. Fa menys d’un any, a un poble que es diu Forte dei Marmi, l’alcalde de centre esquerra va voler posar una estàtua en homenatge a l’aviació italiana, i va posar-ne una d’antiga que representava el fill de Mussolini, un home que va bombardejar amb bombes de fòsfor a Etiopia i Eritrea. Per sort la pressió dels moviments populars van obligar a retirar-lo, però l’administració va al·legar motius de seguretat, no per motius memorístics. Quan va morir Bruno Mussolini en el mateix poble van posar una pedra commemorativa i els partisans la van fer volar. El fill d’un d’aquesta partisans li va dir a l’alcalde que si el seu pare havia fet volar la placa ell podia fer volar l’estàtua. Queda molta feina per fer, però els moviments populars duen terme una lluita intensa.

LA REMATADA

Color nacional per ban municipal MARC GARCIA BARCELONA

És casa meva la meva nació? Jo diria que no, car no impediria que aquesta s’independitzés d’Espanya, és doncs el meu barri la nació? tampoc, tot i barriota com soc, convençut de viure en un dels barris del centre del món al qual la gent hi va a parar amb un rodalies. Tampoc podria negar-li el dret a ser lliure. Potser és la ciutat que m’ha vist nàixer la meva nació? I altre cop tampoc puc dir si, Barcelona, tindrà moltes virtuts, però de moment aquest no la té, com a molt li pot disputar capitalitat de nació a tantes altres candidates. Serà doncs l’anomenada Comunitat Autònoma de Catalunya la meva nació? i altre cop diré no, malgrat biblioteques, arxius, teatres, orquestres, ràdios i televisions nacionals d’una part i no del tot. Absurditats i artificialitats tals com si demà un ple municipal es decidís que el groc és el color nacional sense tenir en compte la resta dels habitants de la nació. mitjançant ban municipal i traient pit l’alcalde a la balconada de l’ajuntament, tot proclamant: ja tenim color nacional! I és potser per això que entenc que 2 independentistes de pedra picada s’abstinguin de dir que la sobirania nacional recau en un Parlament de renuncies anticipades. I un altre surti a la palestra a dir que amb un vot favorable ja en tenim prou, que a nosaltres, els IDTP, els independentistes de tota la vida, ningú ens ha de donar lliçons de sobiranisme, i molt menys d’aquells que venen la sobirania dels nostres drets socials, dels nostres recursos naturals o serveis públics a la primera transnacional que es deixa caure pel consell d’administració del país empresa de la Convergència de la seu embargada per ordre judicial. Queda pendent doncs, saber quina és la nació. Per a mi no hi ha dubte, i el dia 2 de febrer ha quedat clar al teatre de Petra, la nostra nació és la dels Foguerons i Falles, de Montserrat Roig i Jesús Montcada, som Països Catalans, per història, per cultura, però sobretot ho som per lluita, perquè per molts llibres d’història o literatura compartida, només la voluntat del poble de seguir formant part d’aquest marc nacional és la que farà que la sobirania no recaigui en institucions creades àdhuc per negar-nos l’existència. La sobirania nacional per tant recau no en institucions sinó en el poble i és aquest qui legitima les institucions que el governa. Abstenir-se doncs, en la declaració de sobirania, quan aquesta emana d’una part i no del tot, obviant volgudament la resta, es fa més per la construcció nacional que no pas un si crític però uniforme de tres diputades que no han de demostrar res a ningú, quan tenen un moviment al darrera i al costat que fa país cada dia des de la lluita i no des del despatx.


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.