Accent 239

Periòdic popular dels Països Catalans

239

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Mobilitzacions pel dia contra la violència de gènere El 25N fou també el dia internacional contra la violència de gènere i centenars de persones isqueren al carrer convocades per col·lectius feministes i l’esquerra independentista per denunciar el patriarcat. >> Països Catalans 4

Èxit de la consulta popular a Elx

126.219 vots per fer-los la vida impossible

Més de 1.500 persones participaren en la consulta popular sobre l’ús dels antics jutjats. >> Països Catalans 5

La COS entra a la FSM Entrevistem Cesc Blanco, de la secretaria de relacions internacionals de la Coordinadora Obrera Sindical, recentment acceptada a la FSM. >> Economia 11

ENTREVISTA

Maria Josep Martínez, advocada i membre d’Alerta Solidària Alerta Solidària porta més de 10 anys ajudant els repressaliats catalans.La seua feina se centra,no només en l’assitència jurídica,sinó també en la formació de la militància i en la divulgació dels casos repressius. Des de la seua fundació, a poc a poc, s’ha anat consolidant com un dels pilars de l’esquerra independentista i en ocasions com en la passada vaga general, la seua tasca ha sigut cabdal. >>Contraportada 16

SIMÓN VÁZQUEZ PÀG. 2 // QUIM ARRUFAT PÀG. 3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG. 16

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

02 OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

SIMÓN VÁZQUEZ

Forçar les condicions objectives per avançar en la lluita

Els i les treballadores, és a dir, aquells éssers humans que han de vendre la seva capacitat de produir intel·lectual o manualment a canvi d'un salari a altres éssers humans, hem tingut històricament diferents eines per defensar-nos de l'explotació que una part petita de població exerceix sobre la majoria, i hem arribat a tenir prou consciència en algunes ocasions com per subvertir aquesta situació i intentar crear una situació on no hi hagués aquesta diferència entre els productors i els beneficiaris del treball d'aquests. Fins ara tots els intents, o bé, no han triomfat, o bé, no han aconseguit només que millores salarials o de condicions de vida.

Actualment el món del treball i per tant del capital es troba en un procés de desestructuració creixent de les grans fàbriques industrials integrades que generaven un model de classe treballadora monolítica, majoritàriament masculina i amb pocs estudis. Aquesta classe treballadora està desapareixent a marxes forçades a causa de les deslocalitzacions, els ERES i els tancaments d'empreses. Paral·lelament està essent substituïda per una nova classe treballadora ja no vinculada a grans maquinaries industrials integrades sinó a un amalgama de petites empreses lligades entre elles en diferent grau de subordinació.

I no només això, sinó que les condicions de vida i treball aconseguides pels primers gràcies als grans processos de lluita a tot Europa i de l'existència del bloc de l'Est s'han anat perdent poc a poc amb la desmobilització i la perversió de les cúpules dels vells partits i sindicats de classe.

Aquesta nova, bé ja té 30 anys, classe treballadora té com a característiques bàsiques la precarització extrema del lloc de treball, la temporalitat, la mobilitat, la “flexibilitat” horària i els baixos salaris. Dues d'aquestes característiques, la mobilitat i la temporalitat, són elements claus de la dificultat que ens porta l'organització d'aquest nou subjecte, i dels reptes de la construcció de poders antagònics dins del món del treball. Un dels problemes claus ha estat la incapacitat de l'esquerra de repensar noves formes orgàniques per combatre l'explotació.

I és que hem fet del nostre pensament un dogma inalterable i sovint no utilitzem la imaginació per a la nostra lluita. Com deia Mandela: “mai ets tu qui esculls les formes de lluita, sempre és l'enemic qui té les imposa”. Si al s.

XIX es va passar de les federacions de teixidors i altres formes d'organització gremial al sindicalisme de principis del s.XX no va ser una decisió congressual sinó una obligació donada per les noves formes d'explotació.

Doncs si ens disgreguen ens cen-

tenars d'empreses, subcontractades unes a altres en una infinitat de noms i contractes diferents, l'única manera que tenim és disgregar-nos i reformular les formes de lluita on ja no és el lloc de feina el marc de lluita, on estem soles i febles davant l'empresariat, sinó que hem d'establir les nostres eines de lluita cap al territori a organitzar els treballadors als barris, però també en els polígons, recuperar la força coercitiva col·lectiva sobre l'empresariat, coaccionar mitjançant la capacitat de baixar les quotes de benefici i amb això hem d'aprofitar la crisi econòmica per trencar la ideologia dominant de la inactivitat i el passotisme.

El sindicalisme ha de deixar de teoritzar i reunir-se en les seves capelle, o tancar-se a les empreses on encara tenen força per què la vella classe treballadora esdevinguda aristocràcia obrera que encara té algunes condicions laborals semi dignes les perdrà en poc temps o desapareixerà directament. El sindicalisme que superi les seves pròpies pors i corporativismes i avanci o construeixi aquest model, serà el que a curt-mitjà termini

Número 239 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Marc Garcia, Ramon Usall, Gonçal Bravo, Guim Tuson, Roger Sánchez.

s'imposarà sobre la resta, més enllà fins i tot del sindicalisme groc ja que tindrà la capacitat d'organitzar sectors de classe totalment abandonats de la mà de déu com les aturades, que no són res més que tre-

balladores amb treball però sense feina, o les immigrants i joves.

Com podem fer per avançar en aquest model? Anant a buscar el conflicte, no esperant que arribi.

Si les condicions objectives estan

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

fartes de nosaltres, anem a buscarles, fem comitès als barris que desemmascarin la precarietat laboral de les treballadores del mitjà comerç, supermercats i cadenes de distribució dels nostres carrers. Al principi les pròpies treballadores es posicionaran en contra per por a perdre el lloc de feina i empitjorar les seves condicions, però l'exemple de petites victòries serà l'element que donarà el pas a l'organització de sectors cada cop més creixents.

La capacitat del proletariat, sobretot el metropolità, per poder afectar a la taxa de beneficis de l'empresariat ja de per si decreixent, amb noves formes de lluita que combinin el sabotatge, la desobediència i el desprestigi han de ser els elements dels “nous” subjectes de classe per subvertir l'ordre establert.

Què fem, ens hi posem, o pensem restar vint anys més veient com ens degraden les nostres vides, encara més?

PAPER DE VIDRE

El poltre de Tuset I un dia Artur Mas va decidir convertir la seva carrera política en un gran farol. Fins el moment havia agredit el poble amb una política de retallades tant entusiasta que si Milton Friedman hagués estat viu s'hagués penjat el seu pòster a l'habitació. Això és el que s'anomena mossegar la mà que et dóna de menjar. Havia arruïnat les arques de la Generalitat (amb la inestimable col·laboració del tripartit, Jordi Pujol i la resta) a base de fer gracioses concessions fiscals a les elits ocioses. Havia també saquejat les arques de la trista autonomia principatina a base de comissions, frau fiscal, obres estúpides, etc. Com si d'un Robin Hood de la Bonanova es tractés va repartir el botí entre els seus amics. I així ha reduit a cendres les poques “estructures d'Estat” que li havien estat concedides. Afortunadament entre les miserables escletxes de democràcia que ofereix el capitalisme contemporani està la d'escollir el govern de la Generalitat cada quatre anys. Faltaven dos anys per la partida i Mas es va adonar que tenia unes cartes lamentables. Quan va veure que el poble s'anava a manifestar massivament per la independència l'11 de setembre se li va encendre la llumeta i com qui diu “Eureka!” va exclamar “Pòquer!”.

La famosa manifestació li va permetre presentar la seva miserable parella com un joc guanyador.

Quan hom està acostumat a les modalitats més especulatives del capitalisme i rep un possible Euro-

vegas com una autèntica benedicció del cel és difícil que entengui que la ludopatia és una cosa molt poc saludable, “que no estem en l'edat i tot això i allò”... i que per molt que el signe del temps sigui confondre els fets amb les expectatives la realitat és tossuda. I així La Vanguardia després de sobrevalorar la ignorància del poble durant un mes de “molt bé, xaval” i “tu tira que aquests són rucs” va haver de titolar el passat 26 de novembre “Càstig dur a Mas”, “Les urnes castiguen Mas”, “Fracàs excepcional” i altres.

Pretendre que CiU tirés endavant un procés de secessió és com córrer al mundial de Fòrmula 1 amb un camió: molt de pes i poca velocitat. De manera que fins i tot en el cas que Mas cregués realment en el projecte estaria clar que el seu farol, com tots els farols, és més un signe de debilitat que de fortalesa.

Però el poble és força menys ruc que el consell de redacció de La Vanguardia i no només ha percebut amb claredat la cortina de fum del “Poltre de Tuset” si no que s'ha curat en salut recordant-li al PSC que no es flipi, forçant un altre titular previsible: “Els socialistes fan la seva pitjor marca històrica”.

I ara tenim un parlament que sembla la cabina dels germans Marx.

Lamentablement Roma no es va fer en un dia i ara Oriol Junqueras i Albert Rivera han esdevingut ídols de masses fent bona la dita que “en el país dels cecs el borni és el rei”.

Tot plegat, en qualsevol cas, és

una gran oportunitat per les elits autonomistes de tornar als bons vells temps del regateig i el pont aeri. Ho avançava La Vanguardia a la seva editorial: “Un escenari nou que l'obliga a buscar suports parlamentaris per formar govern, però també a reflexionar sobre la crisi econòmica que afecta tots els catalans, inclosa la classe mitjana, i sobre el dret a decidir sobre la independència de Catalunya”. Reflexionar pot ser la millor manera de no fer-hi res. El comte de Godó ja ha llençat la consigna. Però l'essència de les coses es troba sovint en els detalls. Concretament en la redundància que diu: “tots els catalans, inclosa la classe mitjana”.

Continua la invisibilització sistemàtica dels que estan per sota de la mitjana que, si ens hem d'atenir al concepte que aquests senyors tenen de classe mitjana, som la immensa majoria i abans que la realitat virtual suprimís del llenguatge corrent la realitat a seques s'anomenava proletariat. Com es diu a la darrera escena d'Els raïms de la ira (pel·lícula de John Ford sobre una novel·la de John Steinbeck): “Nosaltres som els que vivim.

No podran eliminar-nos ni destruirnos. Persistirem i resistirem sempre. Som la gent (en anglès “people”, que també vol dir “poble”)”.

Ara la CUP té tres diputats al Parlament per recordar-los-ho també a casa seva, ja que el carrer fa anys que no el trepitgen més que per pujar al cotxe oficial.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 239 DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

COL·LABORACIÓ

QUIM ARRUFAT*

EDITORIAL

Un nou temps de reptes, exigències i esperances

Ni la independència és de CiU, ni l’espanyolisme ens ho posarà fàcil Segurament la dada més destacada d’aquestes darreres eleccions autonòmiques és la participació, històrica en conteses electorals autonòmiques. Sigui per posicionar-s’hi a favor o en contra, el dret a l’autodterminació del Principat ha estat el gran tema de debat en campanya i en seu electoral.

C iU ha patit el càstig per l’apropiació indeguda, barroera i par-

“La irrupció de la CUP-AE és la peça que disloca els anàlisis pausats i ordenats” tidista del pom de la porta a la independència, és a dir, de la consulta: o ens voteu, o no serà. Sortosament no és ni serà així, era simple partidisme. Però si fos així, flac favor al dret d’autodeterminació hauria fet CiU, després de retallar drets socials com el que més i de pactar dos anys amb el PP: quina credibilitat volia? Una ERC renovada que apel·lava al vot útil per la independència lliure dels darrers dos anys de retallades i pactes amb el PP hapogut recuperar terreny perdut, malgrat -o potser justament per això- haver-se inhibit tant en l’eix social com per arribar a comparar els seves propostes amb les de la CDU d’Angela Merkel.

El posicionament públic de CiU

i ICV en favor de l’autodeterminació, almenys és el que han dit i repetit, fa doncs evident que almenys 87 diputats dels 135 hi estan a favor.

Cal doncs esperar, si no era tot plegat una estratègia de màrqueting d’uns i altres, la data de la celebració.

Però l’espanyolisme també ha reaccionat i amb força. El suport a PP i Ciutadans, així com la supervivència del PSC, és preocupant en un context on la seva principal proposta és no permetre als catalans decidir. És a dir, on la principal proposta és aturar la democràcia. El Partit Popular a més complementava la negació de drets democràtics amb la negació de drets socials, doblement alarmant. Ciutadans, per la seva banda, és una formulació electoral mancada de projecte polític, on una cúpula de persones vives, les mateixes que el van fundar i que tripiteixen candidatura, en un clar exemple d’absència de renovació, aprofiten forats discursius i contradiccions en el bloc espanyolista, siguin els que siguin, per fer forat. I els va prou bé, que en el fons és senyal que l’espanyolisme està en desbandada. I es posarà a cridar i a fotre cops.

Per últim, la irrupció de la CUPAlternativa d’Esquerres és la peça que disloca els anàlisis pausats i ordenats. En un context on creixen ERC i ICV, què mou la gent a votar una opció com la CUP-AE? D’on surten els vots? Què farem amb els 3 diputats?

Ni els 3 diputats són fruit únicament d'un vot antisistema, ni ho són únicament del vot de l'esquerra independentista, ni tampoc és la conseqüència del vot de les muni-

cipals. És una barreja de tots tres i alguna variable més. Tenim 3 reptes per endavant, com a mínim: com vincular la representació parlamentària al conjunt de lluites i activistes que han apostat per la CUP-AE; com seguir estenent i aprofundint el motor indiscutible de les CUP, el municipalisme popular; i com reforçar, actualitzar i activar el millor que pot donar de si

“Onze de Setembre d'enguany ha servit per convertir aquestes eleccions en plebiscitàries” l'esquerra independentista, sempre en el marc territorial que la defineix, els Països Catalans.

Al marge de l'anàlisi concret de cada cas, l'Onze de Setembre d'enguany ha servit per convertir aquestes eleccions en plebiscitàries i ara toca ser conseqüent amb l'anhel de referèndum que ha rebut una amplíssima majoria a les urnes. No fer-ho, és a dir, no fer cas tampoc a la demanda sobiranista del carrer, seria una nova fustració que se sumaria al cas omís que les institucions i la classe política han fet a la resta de mobilitzacions populars recents, com les tres vagues generals o el moviment dels indignats, que han topat amb un mur de formigó armat. Fins ara.

L'entrada de la CUP al parlament de la CAC, amb més de 125.000 vots i amb 3 diputats, aconseguits en un temps rècord i amb una mobilització militant sense precedents ha estat un èxit enorme del qual des d'aquestes pàgines volem felicitar a tots i totes els qui l'han fet possible.

Els resultats del 25N obren un panorama incert que molt probablement retorni la política al carrer. La manca d'un lideratge polític clar pot suposar l'afebliment del pensament únic al sí del moviment sobiranista i el retorn a dinàmiques de carrer, després de veure com de l'11 al 12 de setembre passava de ser protagonista a comparsa d'Artur Mas. Així mateix, l'agudització de la pobresa i la precarietat de les classes populars fan preveure l'obertura de nous escenaris de mobilització social.

L'esquerra independentista ha fet una aposta amb la CUP que no deixa de ser, com tota aposta que suposa un bon salt endavant, arriscada. Ho és perquè suposa entrar en un espai institucionalitzat que té molta força de cooptació pel sistema i de tapar les dinàmiques polítiques externes a la institució. I també perquè introdueix un element de disfunció important en el funcionament d'una estratègia nacional.

Un altre partit, que precisament ara ha desaparegut del parlament, ha viscut en carn pròpia el què és veure's fagocitat del parlament tot i haver gaudit d'una tribuna mediàtica des de la qual escenificar gestos radicals. Tot i la radicalitat formal, i l'assaig d'escenificar protestes ciutadanes, no ha pogut resistir un escenari de polarització del vot útil. També ha quedat escenificat el sense sentit d'un ús instrumental del marc nacional i l'esterilitat de fer una expansió fantasma de l'organització a altres zones del país simplement per a treure-ho a passejar quan, rara vegada, algú els interpel·lava sobre com plasmaven això dels Països Catalans. És obvi que l'esquerra independentista no és Solidaritat, ni per teixit organitzatiu ni per bagatge ni per cultura política, però també és cert que les dinàmiques d'assimilació al sistema acostumen a calar de forma lenta i poc estrident.

La feina a fer, com sempre, sembla ser ingent, i és probable que l'embranzida que suposa l'entrada al parlament de la CAC faci que aquesta s'afronti amb més coratge. Traslladar la dinàmica al carrer ha estat una de les consignes de la campanya electoral de la CUP; doncs bé, les dinàmiques al carrer normalment aglutinen quan són capaces d'oferir discursos i objectius concrets, coherents i amb profunditat. Si l'esquerra independentista és capaç de materialitzar una proposta alternativa a la que fins ara han brandat paladins del Masisme com Cardús i Requejo, estarà en disposició de disputar ideològicament el carrer a CiU quan el sobiranisme torni a baixar-hi.

D'altra banda, aquesta energia pot dirigir-se també cap a la consolidació d'eines de construcció nacional, de caire sindical, associatiu, comunicatiu, polític o social. La creació d'una forta xarxa associativa d'àmbit nacional és pràcticament una necessitat per a la CUP i l'esquerra independentista si no vol veure's engolida per la dinàmica del regionalisme o caure en la política de franquícies-fantasma.

L'escenari que s'obre ara d'inestabilitat política trasllueix la possibilitat de canvis en les hegemonies, de cops de timó en els processos, i de multiplicació o reducció accelerada d'espais i projectes polítics. Uns temps dels quals tots plegats en serem testimonis i protagonistes, ja sigui des del carrer, des del lloc de treball, des de l'entitat, en un seient d'un parlament o escrivint a les pàgines d'aquest periòdic.

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

04PAÏSOS CATALANS

Mobilitzacions arreu dels Països Catalans pel dia contra la violència de gènere REDACCIÓ VALÈNCIA

El dia internacional contra la violència de gènere, el 25 de novembre, ha estat marcat a la comunitat autònoma de Catalunya per la prohibició a Barcelona de la manifestació feminista que cada any es convoca. La prohibició ha esta justificada per la coincidència amb la jornada electoral, malgrat que els convocants han insistit en que dita mesura atempta contra el dret de les persones d'expressar lliurement al carrer les seves reivindicacions.

Així, tot i la prohibició, la convocatòria s’ha mantingut i vora 500 pesones van acudir a les 18:00h a la font de Canaletes. Darrere d’una pancarta on s'hi podia llegir “Dones lliures en països lliures”, els manifestants baixren per la Rambla i van acabar davant de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume.

Per la seua banda, a València, desenes de persones van marxar rere la pancarta amb el lema “Capitalisme és precarietat, desemmascarem la violència institucional” que marcava l'inici del bloc de l'esquerra independentista, de lluny fou el mes vistos i combatiu. Tot i així, la manifestació fou menys nombrosa que altres anys, possiblement pel fet d’haver-se convocat en horari matiner.

Pancarta del bloc independentista a València

A Palma, l'acte consistí en una marxa de torxes silenciosa convocada per l'Assemblea Antipatriarcal, projecte impulsat per l'EIM juntament amb altra gent propera, com són l'Ateneu Popular de Palma, sectors llibertaris, el 15M, etc. Se sortí de la plaça Porta Pintada i es feu un recorregut pel casc antic, tallant alguns carrers comercials i acabant a Cort, davant l'Ajuntament on es llegí el manifest. La marxa fou seguida per unes dues-centes persones.

La diada a Tarragona començà amb una concentració a les 12h davant de l'Ajuntament, a la plaça de la Font. La convocatòria la feia Cau de Llunes i hi col·laborava l'EI i el Brot Bord. L'acte va consistir en un recital de poesia a càrrec del grup de dones de l'Ateneu Llibertari Alomà. Després hi va haver una actuació musical a càrrec del grup Ai, Carai! on totes les components son noies. Després es va llegir el manifest i es féu una xiulada popular.

Incidents quan Artur Mas votava

Cinc feministes van esperar al col·legi electoral on votava el president en funcions, Artur Mas, per mostrar públicament el seu rebuig a la invisiblització d'aquesta diada per part de les institucions catalunyeses. Amb les boques tancades per cinta adhesiva i enganxines del 25N van rebre el dirigent de CiU, però els mossos les expulsaren immediatament i les retingueren

L’APUNT

Què va passar el 25N? Des del 1999, el 25N és el dia mundial per l’eliminació de la violència de gènere. Es va triar aquesta data per a recordar unes lluitadores per la llibertat del poble i contra la opressió: les germanes Mirabal, assassinades l'any 1960, a la República Dominicana, per ordre del dictador Trujillo.

Aquestes germanes (i els seus marits) eren activistes en el moviment “14 de junio” un moviment on confluïen diverses organitzacions i guerrilles amb l’objectiu de enderrocar el règim. Les germanes ja havien estat a presó anteriorment, on foren violades i humiliades. El 25 de novembre del 1960, després de visitar els seus marits, encara dins de la presó, el seu cotxe fou interceptat per homes del dictador. Les dones i el conductor del vehicle foren duts en una casa propera i en una habitació, foren ofegats i apallissats, seguidament els seus cadàvers foren portats al cotxe, que havien accidentat els mateixos sicaris, per fer creure que les germanes havien tingut un accident de trànsit.

La mort de les germanes provocà una indignació general arreu del país i Trujillo va caure mort el 30 de maig de l'any següent. uns vint minuts fora del col·legi.

Tots els grans mitjans de comunicació silenciaren l’acció.

La FAPA i la Crida s’uneixen contra la Conselleria d’Educació i les retallades El SEPC se suma a les protestes i la PUDUP-Illes lliura una carbassa per simbolitzar el “suspès” de la Conselleria d'Educació REDACCIÓ PALMA

La Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes (FAPA) i la Plataforma Crida per una Educació Pública de Qualitat (Crida) han decidit impulsar un front comú contra les retallades a les escoles i les imposicions de la Conselleria d'Educació.

Una de les accions més contundents que s'han preparat és una tancada massiva d'un dia sencer a 118 centres educatius de l'illa. De fet, al tancament d'aquesta edició en algunes escoles estava previst que molts professors, alumnes i pares i mares passessin la nit dins la seva escola en protesta contra ls política de retallades del conseller d'Educació, Rafel Bosch.

Sota el lema "Tancat per retallades. Obert per educació", la protes-

ta inclou assemblees obertes i possibles mobilitzacions en alguns pobles i ciutats. En el manifest que dóna unitat al tancament simultani en els centres la Crida denuncia que l'e-

L'escrit, que en el moment de la publicació d'aquest article ja haurà estat debatut als 118 centres, es posiciona de forma explícita contra la nova llei d'educació i recorda que alumnat, professorat i progenitors estan units en aquesta lluita contra la censura a les escoles i a favor dels drets laborals dels docents i d'una educació Carabasses per a la Conselleria d’Educació pública i de qualitat. ducació pública es troba en mans En el manifest estan expressades les "d'una minoria d'especuladors" i que reivindicacions de les tres parts afeces converteixi l'alumnat en "un engra- tades, i tot apunta que aquesta aliannatge més del sistema productiu ça contra les polítiques educatives no es limita als centres d'educació inhumà".

primària i secundària.

De fet, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) també ha donat suport i ha convocat a la protesta, en un moment en què la lluita per una educació pública i de qualitat ha agafat una embranzida a Mallorca. Ha estat durant aquest inici de curs que el SEPC i diverses entitats del món de l'educació han fundat la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUPIlles), que durant la setmana del tancament a les escoles ha lliurat una carbassa simbòlica a la Conselleria d'Educació. Un grup d’estudiants, treballadors PAS i professorat de la Universitat de les Illes Balears (UIB) han volgut representar així el "suspès" que reben el conseller Bosch i el director general d'Universitats, Miquel Deyà.

L’ACCENT 239 DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Aclaparadora majoria contra les privatitzacions a Elx REDACCIÓ ELX

La immensa majoria de les persones que han participat en la consulta ciutadana impulsada per #Elxnoesprivatitza, s'han posicionat en contra de la cessió de patrimoni públic il·licità a interessos privats.

En total han sigut 1.622 les persones que, entre el 17 i el 25 de novembre, han dipositat el seu vot a les urnes instal·lades als diferents barris de la ciutat. Aquesta xifra, que representa aproximadament un 1% del cens electoral il·licità, és valorat positivament per la plataforma ja que no han comptat

sió d'espai públic elxà. #Elxnoesprivatitza ja ha demanat cita amb l'alcaldessa Mercedes Alonso (PP). L'objectiu a més de traslladar-li els resultats, és proposar-li que siga ara el propi Ajuntament qui organitze una consulta de caràcter vinculant en relació amb el controvertit ús d'aquests espais públics. La plataforma és terminant al respecte: tota la ciutadania té dret a decidir què es fa amb el patrimoni comú. Una voluntat que xoca diametralment amb els plans del consistori, just el mateix dia que es feien públics els resultats de la consulta, l'empresa

“Un 98,7% del total s'ha oposat a la cessió gratuïta dels antics jutjats a la universitat privada”

“La lluita contra la privatització continuarà els propers dies amb noves accions”

amb cap suport institucional ni han comptat amb cap campanya mediàtica.

Jeroni Rico, un dels voluntaris que ha dut les urnes als carrers d'Elx, ens explica les seues sensacions: “érem una quinzena de voluntaris que hem decidit dedicar-li a la consulta el nostre escàs

Paperetes de participants en la consulta

temps lliure, i així i tot, si prenem com a referència la participació en les passades eleccions municipals, ens hem situat en un 1,42% de vots, aproximadament la meitat dels obtinguts per Compromís o EUPV”.

Rico destaca sobretot la tasca informativa que ha suposat mantenir les urnes a peu de carrer durant una setmana, “fins i tot hi ha gent que desconeixia la proposta i no ha dubtat en col·laborar en les urnes”.

Segons l'organització, la participació ha estat, comparativament, molt més elevada als barris populars (el Pla, Carrús, Altabix, Avinguda de la Llibertat...) que al centre històric.

El recompte, obert al públic, es va realitzar el diumenge 25 de

novembre a partir de les 20h a la seu del Col·lectiu Ecologista “Margalló”. En total han sigut 1.602 persones, un 98,7% del total, les que s'han oposat a la cessió gratuïta dels antics jutjats a la universitat privada CEU-Cardenal Herrera, mentre que l'1,3% restant s'ha posicionat a favor d'aquesta. Pel que fa als usos públics que es podrien donar a l'edifici, una qüestió que també introduïa la butlleta de la consulta, les respostes van ser molt diverses, però les opcions majoritàries proposaven bastir un centre cultural o un menjador social.

En el cas de la segona pregunta de la consulta, la que afecta a la cessió de 53000 m2 de sòl públic municipal a la Federació Valencia-

na de Golf, els resultats han estat també aclaparadors: un 95,6% dels participants s'ha manifestat en contra.

Els resultats globals es presentaren en roda de premsa a les portes de l'Ajuntament el passat 26 de novembre. Marian Campello, en nom de #Elxnoesprivatitza, va valorar positivament el procés participatiu ja que considera que els resultats són una mostra vàlida del pensament de la població il·licitana.

“La resposta ha estat molt clara: es rebutgen de manera massiva les privatitzacions d'aquests espais públics” assenyalava Campello amb rotunditat alhora que emplaçava a l'Ajuntament i a la Generalitat a recular en aquesta política de ces-

Ferrovial, adjudicatària de les obres d'adequació dels antics jutjats a les necessitats del CEU-Cardenal Herrera, començava els treballs. En tot cas, les assemblees continuen cada vesprada de dilluns a les portes dels vells tribunals, i la lluita contra la privatització continuarà els propers dies amb noves accions.

Arran es presenta a la comarca de la Safor per reactivar la lluita juvenil G. MORANT GANDIA

El passat dia 17 de novembre al local “Malavida” de la platja de Gandia, va tindre lloc la presentació de la nova assemblea d'Arran la Safor. Amb l’aparició d'aquesta nova assemblea, creada per antics militants de Maulets i altres joves de la comarca, ja són 40 les comarques on l’organització juvenil de l’esquerra independentista està present, fet que converteix Arran en l’organització de l’esquerra independentista amb una major implantació als Països Catalans.

L’objectiu d'aquesta assemblea és la lluita tant a nivell nacional com local, centrant-se en les problemàtiques comarcals que afecten especialment el present i el futur dels i les joves saforencs i saforenques: l’atur, la degradació de l’ensenya-

ment i els centres escolars públics, el retard en la construcció i l’intent de privatització del futur hos-

pital comarcal, la destrucció de la marjal, la possible urbanització de la platja de l’Ahuir, etc..

La presentació de l'assemblea, que va tenir un caràcter festiu i reivindicatiu, va incloure diver-

sos actes des de les sis de la vesprada fins ben entrada la nit: una actuació acústica del grup Odi, un tast de begudes de la terra, un sopar popular de més de 200 persones i un concert amb grups procedents de les comarques veïnes: Garrotada, Arrap, Kaoba, Mos-kou i Escak al rei.

Durant tots els actes no van faltar consignes de resistència i esperança, per part del públic assistent, i en especial, en la lectura del comunicat, on la nova assemblea animava els joves i les joves a unir-se a l'organització.

Així doncs, després d’un breu parèntesi, sembla que una nova etapa s’inicia, una etapa en la que la lluita juvenil per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans estarà de nou present als carrers de la Safor.

06PAïSOS CATALANS

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

Geografia del v ABEL CALDERA BERGA

S'havia dit sovint que l'entrada de la CUP al Parlament de Catalunya, si s'esdevenia, seria en un escenari de baixa participació i erosió electoral d'ERC. Doncs bé, els 126.219 i 3 diputats obtinguts per la formació han estat obtinguts en un context de participació rècord i amb un dels millors resultats de la història d'ERC. Molts analistes, quan van descriure el fenomen CUP en les eleccions municipals del 2007 i 2011 el van etiquetar de fenomen propi de la Catalunya interior, i fins i tot algú es va atrevir a imputar-los el concepte de “neocarlins”. Per a un cert tipus d'anàlisi consistent en atribuir a la CUP el ser els fills radicals i cumbes d'ERC, aquesta etiqueta tenia una certa lògica. Ara, despistats pel que fa a la geografia del vot cupaire, i desconeixedors de la dinàmica de construcció d'unitat popular i d'imbrincació en lluites socials i teixit associatiu, ja hi ha qui apunta a definir la CUP com el representant dels “indignats”.

En línies generals, s'identifiquen dos comportaments electorals força marcats en el votant cupaire. D'una banda, un gruix gens menyspreable de votant de la CUP de les municipals en les ciutats mitjanes, en aquestes eleccions ha fet una aposta tàctica per la immediatesa d'un possible procés independentista i ha donat el seu vot a ERC. Ha interpretat el moment com a transcendental i ha decidit prestar el vot a ERC, bàsicament per dos motius: per crear un contrapès independentista fort a l'hegemonia de CiU i perquè desconfiava de les possibilitats reals de la CUP d'obtenir representació.

Això, però, no vol dir que no continuï mantenint la confiança en la CUP a nivell municipal o que l'entrada de la CUP al parlament no faci variar la seva propera aposta. És més, en aquestes ciutats la CUP ha obtingut la banda alta dels seus percentatges.

L'altre moviment ha estat la consolidació d'un vot militant, minoritari però significatiu, a nivell metropolità. Un vot que en comptes de seguir el relat de la transcendència del moment a nivell independentista, ha seguit la lògica d'un discurs compartit entre la CUP i les lluites socials del darrer cicle mobilitzador. Aquesta tipologia de vot, qualitatiu pel que té de militant i també pel seu caràcter metropolità -fins ara un dels hàndicaps de la CUP segons els analistes-, si s'assenta constituirà una base social molt important i que, complementat amb la possibilitat plausible de retorn de vot que ara ha anat a ERC, auguren una base electoral ferma per la CUP. El vot dels feus de la CUP

Algunes de les meses de Berga són especialment indicades per a entendre la lògica del vot en clau exclusivament sobiranista. En meses com la de Sant Francesc o la de la Plaça

David Fernández duran

Maragall, els partits espanyolistes (PP, PSC i C's) tots junts sumen poc més del 5% dels vots. En aquestes meses el resultat de la CUP, un 7% i un 11%, que és molt per sobre del de la mitjana autonòmica, es situa tant en percentatge com en vot absolut força per sota del resultat de les municipals, on la CUP vorejava el 20%. En canvi, és ERC qui capitalitza bona part d'aquest vot. arribant fins a percentatges superiors al 25%, mentre que a les municipals no arri-

“Molts votants de la CUP a les municipals han apostat per Junqueras” bava ni al 5%.

Aquest mateix esquema es reprodueix a Manresa, Vilafranca i, especialment, a Vic, on la CUP només ha obtingut el 3,6%. La dinàmica es veu lleugerament modulada a l'alça en el cas de Vilanova i la Geltrú, on l'arrelament i l'impuls que suposava que Quim Arrufat, regidor de la localitat, figurés tercer a les llistes va permetre obtenir més del 7% dels vots. L'empremta de l'arrelament de

la CUP local també es veu amb intensitat a municipis de més de 20.000 habitants en els casos de Molins, Vilafranca, Sant Pere de Ribes, Valls, Girona o Reus, també per damunt del 5% en vot.

Vot metropolità

La formació, d'altra banda, era molt conscient que si no aconseguia uns resultats mínimament bons a l'àrea metropolitana, l'objectiu d'entrar al Parlament seria pràcticament inassolible. Per això es cuidà molt el disseny de la campanya en aquests indrets, intentant involucrar el màxim nombre de persones i fent una intensa campanya propagandística. Un dels indrets més delicats era tot el Pla del Llobregat, on la CUP hi té poca implantació. Allà, on s'hi concentra un volum important d'electors, la candidatura aguantà el tipus i no baixà del 2% en cap dels grans municipis. Només a Viladecans i Castelldefels hi ha hagut percentatges inferiors. En definitiva, el Baix Llobregat ha aportat uns 10.000 vots a la CUP. Una altra incògnita política era saber com actuaria l'electorat de les Candidatures Alternatives del Vallès, després que algunes d'elles demanessin explícitament el vot per la CUP i que en conjunt es treballés per afavorir la candidatura. Al Vallès occidental la formació ha obingut més del 3% i de 14.000 vots. I a les localitats amb un pes específic de les CAV, el percentatge s'ha situat

per sobre de la mitjana comarcal, demostrant que hi ha una base social, reduïda però molt activa, que aposta per la dinàmica de la unitat popular. Així, a Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Castellar del Vallès, el percentatge de vots ha superat el 4%, mentre que a Badia, Barberà o Sabadell ha superat el 3%.

Precisament, el mapa electoral de Sabadell mostra com s'ha activat el vot a la CUP als barris més populars.

“Allà on hi ha presència de candidatures alternatives, el vot a la CUP s'ha situat per damunt de la mitjana” A les municipals de l'any passat el diferencial entre els tres barris del centre i la resta era molt gran.

Mentre als tres barris del centre els percentatges oscilaven entre el 3,88% i el 5,14%, als quatre barris perifèrics els percentatges anaven del 0.91% al 1,8%. En aquestes autonòmiques,

en canvi, el percentatge de vot als barris del centre ha oscilat entre el 4% i el 5%, mentre que als barris perifèrics ha oscilat entre el 2-2,5%.

Cert és que a les municipals la CUP competia electoralment amb l'Entesa, integrada a les CAV i que ara pot haver recollit una part d'aquells vots, però els resultats reprodueixen altra vegada la doble tendència: una fuga de vot amb intencionalitat independentista cap a ERC i un augment del vot més ideologitzat i més en consonància al discurs de la triple crisi nacional, social i democràtica que ha sostingut la CUP durant tota la campanya.

El vot cupaire a la capital

Contra el tòpic malintencionat que acusa els independentistes d'esquerres de ser fills de papà, la realitat dels vots: la CUP obté els seus pitjors resultats als dos districtes més benestants de Barcelona. Per contra, aguanta perfectament als que alguns titllaven de barris “difícils”, aconseguint pràcticament el 3% dels vots a Nou Barris.

La geografia del vot a cadascun dels 72 barris de la ciutat remarca una vegada més que allà on la CUP es mou millor és en els barris populars amb fort teixit associatiu. Allò que en diuen classe menestral. Així, als nuclis històrics de Sants, Poble Sec, Poblenou, Sant Andreu o Ciutat Vella la CUP assoleix percentatges de vot superiors a la mitjana de la ciutat, que és del 3,9. On el resultat ja

L’ACCENT 239 DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

vot cupaire altres indrets com el Pallars Sobirà els resultats pràcticament doblen la mitjana autonòmica.

Les Terres de l'Ebre no són perifèriques en quant a implantació de l'esquerra independentista però sí en quant a implantació de la CUP. L'estrena electoral en un territori amb un pes específic dins la seva circumscripció es presentava com tota una incògnita. Els moviments socials i l'EI ebrenca havien de posar el seu capital polític per primera vegada al joc electoral en unes autonòmiques i no en unes municipals, on la proximitat i la manca de condicionants d'alta política permeten una confrontació més controlable a escala local.

L'aposta sembla haver reeixit, ja que en les quatre comarques la formació es situa per damunt del 3%.

Allà on es governa

nt l’acte central de campanya al BTM // FOTO: Oriol Clavera

és excepcional és al barri de la Vila de Gràcia, on aconsegueix situar-se per damunt del propi PSC. La mobilització del teixit social d'aquests barris, on l'esquerra independentista porta teixint treball d'unitat popular des de fa anys, ha estat clau per assolir uns resultats que han acabat triplicant els vots obtinguts a les municipals de fa un any i mig.

A la perifèria del moviment

Algunes de les zones del Principat amb menys implantació de l'esquerra independentista, o menys implantació recent, se situen molt sovint a la perifèria de l'imaginari del moviment. Tot i que a priori tinguin uns condicionants nacionals i socials que haurien de ser propicis per a la implantació massiva de l'esquerra independentista, els condicionants demogràfics i de cultura política fan que hi hagi molt poca activitat de l'EI. Ara bé, els resultats en aquests territoris són força desiguals. Mentre el resultat de la CUP es situa per sota de la mitjana global a bona part de Ponent, on la tradició del republicanisme d'esquerres aglutina molt vot per a ERC, a

Uns altres que hi posaven capital polític extra en aquestes eleccions eren les CUP de municipis on governen el consistori. En tres dels quatre ajuntaments -Navàs, Celrà i Viladamat-, els resultats referenden la tasca de la CUP local, ja que tots se situen per damunt del 10%, essent dels resultats més bons del país a nivell municipal. A Viladamat, amb el 25%, fins i tot aconsegueixen aturar la fuga de vot de les municipals cap a ERC. En canvi a Arenys de Munt el resultat obtingut per la CUP ha estat del 4,66% dels vots, esdevenint sisena força.

N'haguessin pogut ser cinc

Aquesta era l'aposta íntima de bona part de la militància cupaire. 3 diputats a Barcelona, 1 a Girona i 1 a Tarragona. De fet, segons a quines enquestes es fes cas, es podia arribar a pensar que era més probable obtenir un diputat per Girona o per Tarragona que no pas per Barcelona. Amb els resultats a la mà, però, no va ser possible però va anar de poc. Van faltar 800 vots a Girona i 3.000 a Tarragona. Allò que va perjudicar més les opcions d'entrar a Girona va ser l'augment de participació; de fet, amb els mateixos vots l'any 2010 l'escó hauria estat garantit.

Tot i això, els resultats obtinguts per la CUP en aquestes demarcacions apunten tendències de futur molt interessants per l'àmbit municipal. De fet, els dos únics municipis del Principat on la CUP va ser primera força van ser La Vilella Alta (Priorat) i Sales de Llierca (Garrotxa). En aquestes dues comarques, especialment el Priorat, els excel·lents resultats, llaurats amb el treball de base dels col·lectius independentistes, auguren l'eclosió de la candidatura en les properes municipals.

“Al barri de Gràcia de Barcelona, els vots de la CUP superen els del PSC”

ANÀLISI

Una lectura del nou escenari ABEL CALDERA BERGA

Els resultats del 25N certifiquen una majoria política en clau sobiranista però alhora suposen una estocada als plans hegemonistes de CiU. Quan el dia 12 de setembre Mas va decidir començar a jugar-ho tot a la carta sobiranista, es posà en marxa una màquina ideològica que ja s'havia anat gestant des de l'etapa final del tripartit. Mentre el moviment sobiranista de masses s'estenia com una taca d'oli, bona part de les seves tribunes intel·lectuals i públiques eren ocupades per persones que han anat bastint un discurs que va acabar amb l'”apoteosi” de la rebuda de Mas a la Plaça Sant Jaume i intentant fer que tota l'allau popular desemboqués a CiU. Amb quina finalitat? Doncs amb una finalitat poc clara de fer una “consulta sobiranista” de termes i objectius poc definits i una voluntat molt clara de recuperar una hegemonia ideològica, social i política que permetés esclafar qualsevol posició que dissentís per l'esquerra.

La jugada, contra tot pronòstic, li ha sortit malament a Mas i ha deixat tot el seu entorn d'ideòlegs momentàniament fora de joc. Només ha pogut aplegar poc més de la meitat del vot autodeterminista. Que no és poc, però que no és suficient per a materialitzar els plans de victòria total.

Si Mas serà un nou Ibarretxe o no, només el temps ho dirà. L'ombra de Duran apareix allargada, però, des de la nit del 25N, projectantse en portades increïbles de La Vanguardia on es distingeix en un gràfic entre diputats de CDC i d'UDC, o en filtracions poc dissimulades sobre la voluntat d'un

“El procés sobiranista podria tornar al carrer i a la mobilització més popular”

“Mas només ha pogut aplegar poc més de la meitat del vot autodeterminista”

pacte amb el PSC. Qui té ara l'opció de moure fitxa és ERC, investida segona força al parlament i per a molts garantia que el procés que es va prometre obrir el passat Onze de Setembre arribi a bon port. Pot optar per a fer de crossa a CiU, i de fet la temptació és molt gran, ja que una part important dels seus nous quadres combreguen amb la tendència dominant de la constel·lació sobiranista incapaç de desenganxar-se de l'òrbita convergent. O bé pot optar per prendre consciència que els grans canvis en aquest país sempre han vingut de la mà de l'esquerra (1931, 1977) i creure's que pot liderar una esquerra nacional que assalti el poder autonòmic en dos anys. L'opció hi és, però el dubte és si també està instal·lada en la cultura política dels qui han de prendre la decisió.

Aquests dies també s'ha parlat de l'espai d'esquerra nacional, conformat pels votants d'ERC, ICV i la CUP. És a dir, per aquelles persones que creuen que amb el seu vot afavoreixen, en graus variables, un procés d'autodeterminació i una voluntat d'aturar les polítiques d'austeritat. Són gairebé un milió de vots; moltíssims vots. És possible activar tota aquesta base social en un únic programa? I si és possible, qui ho pot pilotar? La Syriza catalana serà un dels conceptes polítics que actuaran de forma secundària però insistent en aquest nou escenari. De fet, EuiA ja pretén marcar perfil propi amb l'oferta de cedir dos parlamentaris a la CUP per a formar grup propi. La resposta de la CUP fins ara sempre ha estat dir que les aliances es teixeixen al carrer. Un espai difícil per a l'entesa entre el moviment que s'identifica amb la CUP

i EUiA, per l'estreta vinculació d'aquests darrers a CCOO, sindicat on la immensa majoria de quadre d'EUiA ocupen llocs rellevants.

I la CUP, després de l'eufòria per haver saltat la barrera electoral, ha de trobar el seu espai en la dinàmica parlament-carrer, i això trigarà encara un temps, com temps va trigar a agilitzar el discurs polític durant la campanya electoral, que no va començar a travar amb fermesa fins la darrera setmana. El repte més important és consolidar el carrer, traslladar el sentit de la seva existència en una alternativa construïda en altres espais -ajuntaments, casals, sindicats, cooperativisme, per poder afrontar amb garanties qualsevol nou escenari electoral imprevist sense el risc de ser escombrada per manca d'espai de joc, tal com ha passat a SI.

“Són possibles nous escenaris electorals de resultats imprevistos, canvis de majories i obertures de nous espais de mobilització”

S'obren temps imprevisibles, amb una crisi econòmica que tot fa preveure que s'aguditzarà i amb una efervescència sobiranista que ha quedat momentàniament sense lideratge i que probablement es debati entre subordinar-se a la batuta d'una possible Ercvergència o bé retornar al carrer i a la mobilització més popular. Per això, escenaris electorals de resultats imprevistos, canvis de majories que ara són poc visibilitzades i obertura de nous espais de mobilització són hipòtesis possibles.

Això sense descartar els efectes d'un possible procés de Mans Netes si finalment es desencadenen amb totes les conseqüències els processos judicials sobre corrupció.

08 EN PROFUNDITAT DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

L’ACCENT 239 EN PROFUNDITAT 09

10INTERNACIONAL

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

Gaza: guanyar vots a costa de vides MONTSE VENTURÓS BARCELONA

Hi ha una màxima que sembla complir-se fins a l’exhaust. Les campanyes de bombardejos d’Israel contra els diferents territoris ocupats palestins semblen ser una prèvia electoral, quelcom similar a un tipus de campanya per als comicis que posa la maquinària de guerra una vegada rere l’altra en funcionament. En aquesta ocasió no ha estat diferent, i és que les properes eleccions que es celebraran a Israel en el decurs del proper any 2013 en són una prova més. Recordem que les anteriors eleccions es dugueren a terme el dia 22 de gener de 2009, dos dies abans finalitzava l’anomenada “Operació plom fos” que s’havia iniciat un mes abans i que va portar a la mort de més de 1.400 ciutadans palestins.

L’episodi de conflicte ha deixat aquesta darrera vegada un estol de prop de 170 morts en només 8 dies (d’entre els quals només es comptabilitzen 6 israelians), sense tenir en compte les cinc morts produïdes en manifestacions de suport a la població palestina que s’han dut a terme al territori de Cisjordània.

Del total de víctimes que es comptabilitzen en aquesta operació anomenada “Pilar defensiu”, es calcula que un 70% han estat civils, entre els quals un nombre elevat d’infants. Per altra banda el nombre de ferits podria ascendir fins a 1.500 a la franja de Gaza i fins a 300 a Israel.

A nivell internacional, cal tenir en compte que són moltes les convencions, cartes i recomanacions que Israel vulnera una vegada rere l’altra. Una de les principals, és aquella que afecta els drets dels infants, i també la Quarta Convenció de Ginebra de 1949, relativa a la protecció de les persones civils en temps de guerra.

La vesprada del dimecres 21 de novembre, es vivien els primers minuts d’un alto al foc oficial, que fou anunciat unes hores abans per l’actual ministre d’afers exteriors egipci, Mohamed Kamel Amr, i la secretària d’estat nord-americana Hillary Clinton. Aquest alto al foc, que contempla petits pedaços al bloqueig que pateix la franja des del 2006, com ara l’ampliació de la zona pesquera fins a sis milles en comptes de tres que era la que estava permesa fins ara.

A banda de la situació de gue-

El bombardeig assola un territori devastat

rra viscuda aquest mes de novembre, i com ja hem esmentat deixa un camí planer per l’actual cap de l’executiu israelià Benjamin Netanyahu (Likud) a les properes eleccions davant l’altre principal candidat, Shaul Mofaz, president de Kadima, (partit fundat per Ariel Sharon l’any 2005). Tota la carrera electoral es basa en la defensa

“La població civil malda per continuar endavant en un enclavament completament militaritzat”

del poble israelià davant els constants i continus atacs per part dels palestins, que són durament reprimits per les forces israelianes, i així, A nivell internacional, el reclam

per tal que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides posi fi a aquesta situació a través dels diferents mecanismes internacionals que té a l’abast, així com es busquin mesures per tal d’enjudiciar Israel davant aquesta nova agressió i les que s’han dut a terme al llarg de tots aquests anys, no deixa de ser ignorada. Així doncs, les amenaces per part dels Estats Units, no deixen ni al Consell de Seguretat ni la resta d’organismes internacionals indiferents. Els Estats Units foren el primer país en reconèixer a nivell internacional i de facto la creació de l’Estat d’Israel poques hores després que aquest es declarés com a nació independent l’any 1948. El sionisme nord-americà ha hagut de trampejar en diverses ocasions amb la possibilitat que el recolzament a un estat d’Israel no suposés un obstacle a la consecució de les seves finalitats comercials i petroleres amb els països musulmans. D’altra banda, cal tenir en compte també la contribució que fan a la continuïtat d’aquesta situació altres estats d’Europa com Alemanya o Espanya en absoluta connivència davant d’aquesta greu situació que pateix la població palestina, ja sigui expandint les relacions militars entre ambdós països o no donant suport a la iniciativa

per a la creació d’un estat propi per a Palestina al sí de les Nacions Unides.

Recordem que el bloqueig i l’estancament que viu la Franja de Gaza des de fa prop més de 5 anys, després que la facció islamista de Hamàs guanyés les eleccions, es fa notar enormement. La situació en què es troba els palestins de la franja de Gaza, amb una densitat de població elevadíssima, i amb un estancament que no els permet cap possibilitat d’intercanvi comercial amb l’exterior, porta a aquest poble a les més absolutes condicions de vida infrahumanes. Així mateix, l’inici del bloqueig per part de l’aleshores primer ministre d’Israel Ehut Olmert, va agafar unes dimensions desproporcionades durant l’any 2006 quan es prohibiren l’entrada dels productes bàsics a la franja així com les exportacions palestines. L’executiu israelià comptava amb tot el suport i la complicitat de Hosni Mubàrak que havia mantingut tancat el pas de Rafah, que connecta Egipte amb la Franja de Gaza.

Després de l’assalt a la Flota de la llibertat, durant l’any 2010, on moriren nou persones i més d’una trentena van resultar ferides, l’estat israelià va alleugerir les condicions del bloqueig, tot i que no es pot afirmar en cap cas que les con-

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

dicions de vida de qualsevol ésser humà que es propugnen al sí dels principals acords internacionals, fossin aconseguits. La flota per la llibertat pretenia fer arribar un total de 10.000 tones d’ajuda humanitària a la Franja de Gaza. L’atac per part de la marina israeliana es va produir en aigües internacionals del Mediterrani, operació la qual va ser durament criticada per part de la comunitat internacional.

Aquestes dures crítiques forçaren a Israel a rebaixar la intensitat del bloqueig a què estava sotmesa la Franja de Gaza.

La situació que viu la població palestina de la Franja de Gaza dista molt d’esdevenir normalitzada en els propers anys, i encara més, si tenim en compte l’enorme complicitat internacional de què gaudeix l’estat d’Israel. Mentrestant, la població civil malda per continuar endavant en un enclavament completament militaritzat, amb constants talls d’electricitat i aigua i amb unes xifres d’atur que posen el crit al cel.

De moment, la població palestina continua reclamant a les Nacions Unides el seu reconeixement com a estat, que ja va ser presentat per Mahmud Abbas davant l’assemblea d’aquesta organització internacional el passat setembre de 2011.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

ECONOMIA 11

L’ACCENT 239 DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

“Més que l’admissió a la FSM el que és dur és lluitar al carrer i demostrar el teu valor en l'àmbit internacional” REDACCIÓ VALÈNCIA

Per a moltes persones no vinculades amb el sindicalisme les sigles FSM no tenen cap significat. Què és la Federació Sindical Mundial?

L'FSM va ser fundada a París el 1945 (és la federació sindical internacional més antiga que existeix). Com diu el seu propi nom, és una associació democràtica de centrals sindicals de 210 països, molts d'ells amb estat i d'altres sense. Representa, per tant, a uns 78 milions de persones treballadores. Que no és poca cosa!

D'acord amb els seus estatuts i la seua pràctica diària, segueix la línia del sindicalisme de classe i lluita per la destrucció del capitalisme i contra qualsevol tipus d'opressió social. És un altaveu a organismes internacionals com ara l'ONU o l'OIT, pren resolucions per exemple contra els atacs a Palestina o en defensa dels cinc cubans empresonats als EUA i ofereix formació sindical. A més té el que s'anomenen les Unions Internacionals Sindicals, una mena de sectorials sindicals d'agroalimentació, energia, educació, etc., que són eines importantíssimes, ja que celebren congressos mundials on es comparteixen experiències i es creen documents molt valuosos de cara a la lluita sociolaboral en cada sector.

Com pots veure, és un gran organisme de solidaritat internacionalista i de coordinació internacional. Ja en són membres el PAME de Grècia, LAB del País Basc, la Intersindical Canària i la IntersindicalCSC, del Principat de Catalunya.

Com s'ho fa un sindicat menut com el vostre per entrar en contacte amb un organisme internacional amb seu a Atenes?

L’apropament a l'FSM es va fer fonamentalment mitjançant l’ajut del sindicat basc LAB (central sindical que fa anys que forma part de l'FSM i té un paper destacat al seu si).

L'FSM ja era el nostre referent internacional des de feia anys, de fet participem de les seues campanyes mundials, com ara la jornada de lluita de cada 3 d’octubre. Personalment, trobe que més que l'admissió en si el que és dur és lluitar al carrer i demostrar el teu valor en l'àmbit internacional.

Per què l'FSM, què espera rebre la COS? La participació a l'FSM busca establir contacte amb altres sindicats que comparteixen que l'única eixida de la crisi capitalista és la creació de models socials alternatius i que comparteixen el model sindical de confrontació amb el capital.

ENTREVISTA Cesc Blanco, membre de la Coordinadora Obrera Sindical Cesc Blanco (1987, Sagunt) és un dels encarregats de la secretaria de Relacions internacionals de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), sindicat per l'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans. L'organització ha anat creixent a poc a poc els darrers anys i una de les mostres d'aquesta expansió és la recent entrada a la Federació Sindical Mundial (FSM), la qual ens explica tot seguit.

La COS entén l’internacionalisme com la solidaritat amb els moviments sociopolítics d’altres països, però amb un respecte mutu del marc d’actuació de cada nació (en el nostre cas el marc nacional dels Països Catalans). És a dir, comprenem la solidaritat internacionalista com l’ajut desinteressat a totes les organitzacions obreres i populars que llui-

“L’apropament a l'FSM es va fer fonamentalment mitjançant l’ajut del sindicat basc LAB”

ten per aconseguir l’alliberament social i de gènere al seu país, sempre que es respecte que el nostre marc de referència són els Països Catalans.

Per tant, com a organització independentista, ens enfoquem en la lluita per alliberar totalment el nostre país; i si això pot ajudar (en forma d’exemple) a altres organitzacions d’esquerres, el nostre sindicat estarà més que satisfet. Ara bé, l’aprenentatge funciona en les dues direccions, és molt important fixar-se en altres experiències i és fonamental coordinar i aprendre d’altres lluites perquè tot i que tinguen matisos diferents a cada estat i país, al final, les polítiques són dissenyades a la UE, a l'FMI, al BM, etc.

I què hi pot aportar?

Intentaríem aportar el nostre gra-

net de sorra en l'experiència d'un poble treballador que lluita contra el capital sense tenir instruments político-administratius d'àmbit nacional complet i propis, sense tenir un àmbit per prendre les seues pròpies decisions, i tenint una classe dirigent local que sempre optarà per ajuntar-se amb qui més i millor li permet desenvolupar el seu projecte, que són les classe dirigent espanyola o internacional.

Per altre cantó, la COS és un sindicat amb 25 anys d’existència i això sempre genera una experiència gens menyspreable (travessia del desert, un bon nombre de reformes laborals, vagues generals...).

Amb tot, cal tenir present que cada organització sindical és totalment diferent, producte del seu context, de l’evolució política i econòmica del seu entorn; per tant, cada sindicat pot aportar la seua pròpia realitat, i tots són imprescindibles.

Entenen, en un organisme internacional, la realitat dels Països Catalans? És a dir, entenen que no sou una central sindical espanyola i que lluiteu per la independència del vostre país?

Açò és molt curiós i t'ho respondré amb una anècdota. En una ocasió estava parlant amb el company Igor, responsable de relacions internacionals de LAB, sobre l'FSM i m'explicava que fa molt de temps, després de l'entrada del sindicat basc, de les intersindicals de Canàries i Catalunya, i de la CUT de Galícia, George Mavrikos (el secretari general de l'FSM) li preguntà: “És que no hi ha sindicats espanyols de clas-

se a Espanya?”. Evidentment ara no té cap dubte de la diferència que hi ha entre els sindicats bascos, canaris o gallecs que he esmentat

“La nostra és una lluita massa sovint silenciada i difícil d'entendre”

abans, i CCOO, UGT, USO i la resta de centrals espanyoles.

Amb l'anècdota el que vull dir és que, des de fora, la nostra és una lluita massa sovint silenciada i difícil d'entendre, però que amb la presència i la feina en aquests espais es trenquen aquestes imatges preconcebudes. Detalls tan minsos com les webs en altres idiomes que no són el castellà, la reivindicació nacional dels nostres respectius països, o les vagues generals circumscrites al nostre país i no a l'Estat espanyol. Vagues que s'han aconseguit a Galícia i el País basc i que en un futur aconseguirem convocar als Països Catalans també.

També existeix la Confederació Sindical Internacional (CSI) i la Confederació Europea de Sindi-

cats (CES), hi participeu o hi teniu interès?

Cal explicar que el món sindical, potser a diferència de la resta d’organitzacions, té una sèrie d’organitzacions internacionals ben clares, de fet les centrals sindicals estatals solen afiliar-se a federacions mundials. N'hi ha diverses, amb bases ideològiques diferents, com per exemple, la CSI, de tendència demòcrata-cristiana, o l'FSM, de tendència socialista. Però també hi ha federacions a altres nivells territorials, com per exemple la CES. Nosaltres, actualment, no hi participem en cap de les dues que has esmentat ni hi tenim cap interès.

Pel que fa a la confederació europea (CES), el president és, des de l'any passat, Ignacio Fernandez Toxo, actual líder de CCOO. Amb açò queden dites moltes coses. És a dir, tant la CES com la CSI són federacions que s'acosten més a un model sindical proper al de CCOO i UGT (tan conegut al nostre país), i a uns objectius laborals/polítics que sovint no defensen els interessos de la classe treballadora. Així doncs, estan fora dels nostres objectius.

En canvi, sí estem gestionant la nostra entrada a la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat (PSNSE) que està formada per sindicats de classe i independents dels partits polítics. Però el que per a la nostra organització és més important és que té com a principi la lluita inseparable per l'alliberament social i nacional dels respectius pobles.

12 ECONOMIA

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

Nadal conflictiu en el transport públic urbà i interurbà Les retallades, les represàlies patronals i les maniobres pre-privatització intensifiquen les protestes dels treballadors durant el període nadalenc A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Dins del panorama convuls de la conflictivitat laboral, poques empreses han tingut tant de protagonsime als Països Catalans com les empreses municipals i autonòmiques de transport públic. TMB, EMT, FGV o FGC han protagonitzat totes lluites importants que, en alguns casos, remunten abans de la crisi.

El transport públic és un servei essencial per al funcionament de les grans conurbacions, sense el qual el nostre model urbà seria insostenible, no només econòmicament, sinó també ambientalment i social. Potser per això, les empreses urbanes de transport públic tenen la particularitat d'haver-se mantingut púbiques i d'haver conservat unes plantilles nombroses i, en comparació a altres sectors, relativament cohesionades i combatives. Tanmateix, no han estat pocs els intents de desmantellar aquest servei i el capital privat fa anys que hi ha penetrat en forma de subcontractes o privatitzacions parcials, o simplement en la desinversió de recursos públics.

Actualment, són dues d'aquestes empreses les que estan liderant la protesta. D'una banda Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), de qui depèn el Metro de València i el Tram d'Alacant, que vol aprovar un ERO per acomiadar una quarta part de la plantilla; i de l'altra, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), en conflicte amb els treballadors per la supressió de la paga extra de Nadal i també per determinades actuacions en contra dels drets laborals de la plantilla. Ambdues han convocat un calendari de mobilitzacions d'ací al Nadal.

Altres empreses públiques també han protagonitzat protestes, i de fet, durant la passada vaga, aquest sector fou dels que tingué el seguiment més elevat durant la passada vaga del 14 de novembre.

L'Empresa Municipal de Transports de València (EMT) està actualment en una situació d'impasse, ja que després d'una primavera i estiu moguts, es va trobar una clàusula de l'època de la fundació que impedeix tot intent de privatització (o d'aplicació d'ERO, que n'és el primer pas) fins, com a mínim, el 2014.

ERO a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana

Després d'una tensa espera, finalment el passat 27 de novembre, l'empresa pública FGV donà a conèixer la proposta d'ERO per estalviar 22 milions d'euros. Els treballadors i les treballadores de FGV estan mobilitzats activament des de l'octubre quan feren acte de presència en les

Els treballadors i treballadores de FGV en una manifestació per la vila d’Altea

processons cíviques de la Diada.

D'ençà, no s'han aturat ni un moment. El motiu: més de 450 persones afectades per un ERO sobre

“Aquest ERO suposa una ‘brutal agressió als treballadors de FGV’ i, més encara, quan aquests sempre han mostrat voluntat i capacitat de negociació” una plantilla de poc menys de 1.800.

I entre mig, diversos escàndols com la tragèdia de l'estació de Jesús, gestors dimitits, obres de noves línies sense acabar i obres acabades però sense funcionar.

Per bé que l'ERO actual pareix ser el colp definitiu sobre FGV, ja fa anys que els treballadors protesten per la reducció de personal i per les retallades salarials. De fet, des del 2010, com a mínim, s'han succeït les vagues i aturades parcials. A més a més, l'empresa està introduint la gestió privada en algunes línies, tot i que de moment, sense massa èxit: la línia 2 del Tram d'Alacant està acabada fa temps, i els combois estan comprats, però encara no ha eixit cap empresa privada disposada a assumir-ne la ges-

tió; d'altra banda, la línia 4 del Metro de València, que també havia de ser gestionada per capital privat, està aturada en la fase d'obres per falta de recursos. De fet, segons ha apuntat a L'ACCENT la presidenta del comité d'empresa, Alícia Murcia, aquestes obres i l'atribució del cost a l'empresa han causat una part del deute que ara s'usa per justificar les retallades.

En paraules d'Alícia, aquest ERO suposa una "brutal agressió als treballadors de FGV" i, més encara, quan aquests sempre han mostrat voluntat i capacitat de negociació. De fet, la representat dels treballadors assegura que un estalvi semblant al que planteja l'empresa es podria assolir sense acomiadaments traumàtics si els terminis foren més flexibles, cosa que de moment no es contempla. És per això que l'assemblea de Treballadors de FGV ha decidit no alterar el calendari de mobilitzacions, que inclou un dia de vaga el dijous 29, així com aturades parcials per als dies 3, 4, 5 i 10 de desembre; encara més, és probable que les protestes passen de ser aturades parcials a vagues completes.

Alícia insisteix en la determinació dels treballadors a no acceptar cap mesura que no entre dins del conveni col•lectiu, i recorda el compromís que qualsevol resultat de la negociació haurà de ser ratificat en referèndum. "Hi ha més empatia dels usuaris que mai" respon Alicia a la pregunta de si han trobat la comprensió dels usuaris del transport públic. L'augment de preus i les retallades en la freqüència dels combois ja han generat malestar entre els usuaris i per això

entenen ara més que mai la necessitat de defensar el servei públic.

Degut a la deixadesa de l'Administració es dóna la paradoxa que

“Actualment costa menys temps anar de València a Madrid en AVE que de València a Castelló de la Ribera en metro” actualment costa menys temps anar de València a Madrid en AVE que de València a Castelló de la Ribera en metro, ens explica Alícia, per a qui l'ERO respon a una decisió exclusivament política imposada pel Govern central, sobre la qual, la Generalitat té poc marge de maniobra a causa del rescat.

Els bus i metro de Barcelona en vaga

Els treballadors de TMB de Barcelona han anunciat un calendari de mobilitzacions que inclou vagues al desembre i també al febrer, coincidint amb el congrés de mòbils que se celebra cada any a la ciutat comtal.

La principal reclamació dels treballadors del transport públic és la paga de Nadal, que ha estat suprimida per l'empresa al•legant directrius superiors. Així, als dos dies d'atur de desembre (el 16 vaga total i el 24 parcial) i els quatre de febrer (del 25 al 28 coincidint amb el congrés de telefonia) convocats per la plantilla del metro, s'hi suma ara una altra setmana d'aturades dels busos, del 17 al 21 de desembre, i els quatre dies del citat congrés internacional. Els treballadors d'autobusos estan també en lluita per la readmissió d'Andreu Cabo, treballador acomiadat per denunciar irregularitats en l'empresa, així com per denunciar les diferents represàlies que l'empresa ha tingut amb els sectors de la plantilla més combatius.

L’ACCENT 239 DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

ESPORT 13

La marató: entre el gran esdeveniment i la marginació de la llengua RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 18 de novembre tingué lloc a València la edició número trenta-dos de la Marató Popular de València. En aquesta ocasió, l’organització d’aquest important esdeveniment esportiu s’havia marcat un ambiciós objectiu, donar el salt qualitatiu que col·locara la marató valenciana a l’alçada de les grans maratons estatals (Barcelona i Madrid) i europees. És per això que aquesta edició ha incrementat el nombre i l’aportació dels patrocinadors, així com la publicitat als mitjans de comunicació. Per primer cop feia la sensació que els habitants de la ciutat de València eren conscients de que anaven a ser els amfitrions privilegiats d’un esdeveniment atlètic de gran transcendència. Periòdics, ràdios i televisions feren una acceptable cobertura i seguiment de la marató.

Es pot dir doncs que, en aquest sentit, l’organització si que ha complit el seu objectiu. Al contrari que fa anys, i com a culminació d’una progressió ascendent que arranca almenys des de fa tres edicions, els nombrosos corredors no han recorregut els 42195 metres de forma quasi anònima i en alguns casos increpats pels nombrosos cotxes retinguts als inacabables embussos de trànsit provocats per l’esdeveniment.

La major difusió de la cursa es va plasmar en la major part del recorregut, en la que no faltaren nombrosos espectadors animant als corredors, fins i tot punts negres pel que fa a l’animació com eren els quilòmetres que transiten pel temut bulevard sud en aquesta edició estaven farcits de gent.

També és un fet a destacar els nombrosos punts d’animació musical que els corredors es podien trobar en diferents punts del recorregut, des de batucades, fins a xarangues falleres, dolçaines i tabalets, bafles amb música electrònica o bé fent sonar l’èpica cançó de Carros de foc. La varietat era gran i la implicació de diferents col•lectius musicals important.

Pel que fa a la participació, aquesta, una vegada més tornà a superar el record d’atletes arribats, 7781 en el cas de la marató i 5662 a la cursa de 10 quilòmetres que tingué lloc paral·lelament a la marató, amb un increment notable d’atletes de fora del País Valencià i de

La marató de València s’ha convertit en un gran aparador polític i comercial

l’Estat espanyol, un 60% segons els organitzadors. Aquesta dada, en cas de ser certa reflecteix una tendència a la internacionalització de l’esdeveniment.

Però la fotografia desitjada, la de 13000 atletes creuant el pont de l’assut d’or junt a la Ciutat de les Arts i les Ciències no va ser possible per una errada tècnica que pro-

“El corredors valencians hagueren d’escoltar, les darreres instruccions en llengua castellana, anglesa, francesa i italiana” vocà una eixida nul·la. La mascletà que es dispara un cop s’ha donat l’eixida es va disparar abans d’hora, provocant que la primera línia de la marató, composada sobretot per atletes africans, començara a córrer abans de que es donara l’eixida. Aquesta acabà retardant-se uns deu minuts, mentre que la cursa de 10 quilòmetres si que va eixir

de forma correcta.

Altre gran objectiu de l’organització era el de superar el record de la prova, amb l’objectiu d’assenyalar València com a una de les maratons més ràpides d’Europa, un cop més no va ser possible, els organitzadors han argumentat que la tromba d’aigua caiguda durant la nit anterior havia generat un ambient molt humit que ha contribuït al descens del rendiment dels primeres espases. L’atleta de keniata Luka Kolobe Kanda amb un temps de 2:08:14 es quedà a 16 segons del record de la cursa. En categoria femenina la guanyadora fou la sorprenent Birhane Dibaba, qui amb els seus dinou anys aconseguí una sorprenent marca de 2:29:22 quedant en un meritori divuitè lloc a la general.

Aquest panorama expansiu de la marató popular de València amaga però alguns punts foscos als que cal fer referència. En primer lloc la desaparició quasi total del valencià en la promoció de la cursa, la fira del corredor i tota la sèrie d’activitats que acompanyaven a la cursa durant tota la setmana. Tampoc estigué present la llengua autòctona en tot el material i publicacions donades per l’organització a la bossa del corredor. Però allò que va resultar més sagnant fou la megafonia de la cursa en el previ i l’a-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

rribada dels corredors. El corredors valencians, molts d’ells valencianoparlants, hagueren d’escoltar, les darreres instruccions en llengua castellana, anglesa, francesa i italiana, sense que des de la megafonia es fera, ni tan sols una petita concessió folklòrica al valencià. Es tracta d’una mostra més de l’antològic autoodi de les elits valen-

“L’impresentable llibret que cada corredor rebia estava ple de col·laboracions de polítics del Partit Popular” cianes, sobretot quan es tracta d’esdeveniments amb repercussió i que els fa amagar o fins i tot avergonyir-se de la seua llengua.

Altre aspecte fosc és el dels patrocinadors, en el cas de la cursa valenciana hi ha dos principals, l’asseguradora Divina Pastora i la fundació suposadament benèfica Trinidad Alfonso la qual està en l’òrbita dels germans Juan i Fernando Roig, membres destacats i influents de la burgesia valenciana.

Pel que fa a l’asseguradora Divina Pastora, té una trajectòria d’anys patrocinant curses a peu arreu de l’Estat Espanyol, de fet a la mateixa capital del Túria patrocina una cursa de 10 quilòmetres al gener. És sabut que aquesta asseguradora en alguns moments ha aprofitat les bases de dades de les curses oferint els seus serveis als corredors

fent servir el correu electrònic o fins i tot el telèfon.

Aquest fet resulta inquietant pel fet que els atletes populars, sempre que fan una inscripció, estan cedint les seues dades a una empresa privada sense tindre la seguretat de que aquesta va a fer un ús responsable d’aquestes. A ningú escapa que el tràfic de dades existeix i que tothom rebem grans quantitats de publicitat i sovint ens preguntem com aquestes empreses han obtingut les nostres dades.

De l’altre gran patrocinador, la fundació Trinidad Alfonso ja parlarem al número anterior. És altruista la irrupció dels Roig com a mecenes de l’atletisme popular?

Segurament no. Pretenen obtenir un benefici econòmic? Possiblement fiscal però no ho podem afirmar amb rotunditat. El que si està clar és que el rèdit més clar està relacionat amb la neteja d’una imatge de les seues empreses malmesa durant l’estiu arran de les requises als supermercats protagonitzats pel SAT, així com amb la intenció de difondre un eslògan que implica una interpretació implícita de l’actual crisi econòmica basada en la responsabilitat compartida, cultura del esfuerzo y el trabajo.

Per últim fer referència, un any més a l’impresentable llibret que cada corredor rebia la seua bossa, on hi havia tota una sèrie col·laboracions de polítics del Partit Popular, alcaldessa, president, regidors...

Propaganda política monocolor, gratuïta, innecessària i obscena.

Ja és ben sabut que la dreta valenciana, quan ensuma un gran esdeveniment, es deixa veure, s’aboca, amb l’objectiu d’obtindre rèdit polític i/o econòmic. Tot això amb el beneplàcit servil de l’organització de la cursa, la SD Correcaminos.

14 CULTURA

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

La història oblidada dels valencians d’Algèria Josep Marqués VALÈNCIA

adège Font viu a Xaló, però la seua rebesàvia de Tàrbena arribà en una pastera a Sidi Ferruch en 1875. [...] Paquita Pérez és nascuda a Orà; és filla d’un refugiat polític republicà, d’aquells que van poder embarcar-se en l’últim vaixell [l’anomenat Stanbrook] que eixia d’Alacant el 28 de març de 1939, unes hores abans que les tropes de Franco entraren a la ciutat”. Són només dues veus de la trentena que en recull el documental Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger, produït per InfoTV. Des del passat mes d’octubre el documental s’està projectant amb èxit arreu del país i a més ha aconseguit el premi Guillermo F. Zúñiga de l’Associació Espanyola de Cinema i Imatge Científiques (ASECIC), un dels dos que es concedeixen en el I Certamen Audiovisual Internacional sobre Migracions i Exilis.

Algèria, el meu país presenta el doble exili que milers de valencians i valencianes realitzaren entre 1830, data de la invasió francesa d’Algèria, i el 1962 arran de la seua independència. Del Serpis al Segura, nombroses persones fugiren ara de la misèria en què vivien, adés de la mort a què els abocava l’arribada del feixisme a l’Estat espanyol. En una primera part del documental s’expliquen amb detall les experiències i anècdotes d’aquells que marxaren o bé dels que ja nasqueren a l’Algèria colonial, tots ells protagonistes d’una època de prosperitat i modernitat no exempta de dificultats. En efecte, molts dels valencians instal·lats a Algèria passaren de realitzar treballs molt durs a desenvolupar-se en un ventall molt ampli d’oficis, entre els quals destaquen alguns de ben característics del centre i sud valencià: sabaters, xarcuters, pastissers i forners, torroners... A més de l’àmbit laboral, l’aportació valenciana a Algèria es féu notar en la

“La majoria de valencians (a l’igual que mallorquins i menorquins) que no moriren en la guerra d’independència d’Algèria van haver d’encarar un segon exili”

N

seu. Entre la inadaptació i la dispersió familiar que els esperava, una part d’aquests exiliats retornaren a terres valencianes; “ací és una miqueta Alger, també”, comenta ÀngelaRosa Menages al documental. Algèria, el meu país és un homenatge emotiu als milers de valencians i valencianes que hagueren de començar de nou i que se’n sortiren gràcies a la seua valentia. gastronomia, les festes, la cultura i també en la llengua, que mai van deixar de parlar els originaris o descendents de valencians. Una nombrosa documentació il·lustra tots els records d’aquests emigrants que se sentiren integrats i alhora meravellats pel benestar i la convivència que es respirava a les ciutats d’Alger i Orà.

Però aquesta convivència que existia entre les diverses comunitats de pobladors era només una part de la realitat algeriana.

Com s’explica a la segona part del documental, la situació legal i el nivell econòmic determinaven les possibilitats socials de cada comunitat, i ací la majoria de població àrab i amazic (un 90%) era la més desafavorida i castigada des de 1830, desposseïda de tot dret. Des d’aleshores s’anà creant un solatge per a la revolta independentista algeriana que esclatà el 1954 i que es va allargar durant

8 anys de guerra extrema que trencà tots els ponts de relació entre els colons europeus i els pobladors autòctons algerians. Combinar l’autodeterminació amb l’extensió dels drets a tota la població algeriana era una opció necessària per a refer la convivència, però això es demostrà inviable en un clima de profund ressentiment entre comunitats.

Així, mentre l’OAS (Organització de l’Armada Secreta) cridava a la “caça de l’àrab”, l’FLN (Front d’Alliberament Nacional), acabada la guerra i signada la independència amb França (1962), anunciava revenja als colons: “o la maleta, o el taüt”.

Davant aquesta fractura social, la majoria de valencians (a l’igual que mallorquins i menorquins) que no moriren en la guerra d’independència d’Algèria van haver d’encarar un segon exili, tan dur o més que el primer, marxant d’aquell país que ja sentien

Dignificar la ela geminada Hèctor Serra VALÈNCIA

nllaços que es trenquen en el punt volat, codificacions errònies a censos i padrons municipals que ja han abocat en processos legals, bases de dades que l’entenen com un caràcter separador o estrany... Són alguns nyaps detectats entorn de la nostrada ela geminada (l·l, L·L) i amb els quals els usuaris de la llengua catalana ens hem pogut topar alguna vegada. Des de l’any 2004, un grup de professionals treballa en el “Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada” amb l’objectiu, a curt termini, de detectar usos erronis i proposar solucions per esmenar els errors, i a llarg termini, d’obtenir una codificació informàtica correcta i recuperar un espai propi per al caràcter en els teclats dels dispositius

E

electrònics.

Fa unes setmanes, es va posar en marxa el portal del projecte (l·l.cat) per acostar aquest debat al públic general. L’acurada documentació existent convida a plantejar-se l’escriptura correcta d’aquesta genuïna modificació gràfica quan fem ús dels mitjans tecnològics. Partint de la idea fabriana, que diu que hem d’escriure “les dues l tan acostades l'una de l'altra com les del símbol ll, en què res no hi ha

interposat entre ambdues”, actualment premem tres tecles per escriure-la: una ela, un punt volat (és incorrecte el guionet o el punt no volat) i una altra ela.

Ara bé, l’espai que ocupa això no s’avé amb la idea d’un sol caràcter; per això el projecte promou l’existència d’una sola tecla directa, una sola peça per a la ela geminada no escapçada. Una demanda que, en el cas d’aconseguir-se, dignificaria els teclats catalans.

Gramenet a Ovidi Vicent Company LA VALLDIGNA

esk Freixas, Pepet i Marieta, Jordi Montañez, Meritxell Gené, Andreu Valor, La Carrau, Caliu, La Banda de Pablo Gil, Camerata Gramenet, Delincuentos, Revolución, DKBand, Josep Ma. Rosset, El Mito de Sísifo, Huno, Jorge Rufo, Favrier Martí, Hugo Mas i VerdCel reten homenatge al cantautor alcoià, interpretant les seues peces a l'Auditori Can Roig i Torres el proper dissabte 1 de desembre de 2012 a partir de les nou del vespre.

Els actes comencen a mitja tarda amb una cercavila amb colles de cultura popular i tradicional de la comarca i una taula rodona en la que intervindran diferents músics valencians analitzant la vigència actual d'Ovidi en el panorama musical dels Països Catalans.

L'Aramateix, organitzadora de l'acte, neix el desembre de 2009 amb la voluntat d'esdevenir una eina de difusió de la cultura catalana a Gramenet, tot afavorint l'intercanvi amb les diferents cultures existents a la ciutat. De la mateixa manera, vol oferir un nou espai d'opinió, pensament crític i participatiu, i que aquest afavoreixi la creació de teixit social alternatiu i autogestionat. Des de l'entitat destaquen què Ovidi roman en les nostres com icona nacional "pel seu amor per la nostra llengua i cultura i per romandre com a símbol de la unitat lingüística i territorial dels Països Catalans". Les entrades hi tenen un cost de 5€ i és poden aconseguir a la seu de l'ACP Aramateix, al carrer Montserrat 3 de Gramenet del Besós.

C

aramateix.blog.cat

CULTURA 15

L’ACCENT 239 DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena El retorn a la terra i La comunidad

Dibuixant i novel·lant un món rural idealitzat Marc Pastor i Sanz BARCELONA

e'n vaig al camp, viurem en harmonia entre conills!". Això cantaven sorneguerament Els Catarres tot parlant d'un personatge que s'afartava de la ciutat i decidia tornar-se'n al poble per cercar la felicitat.

De fet la idea no és nova, i dins la història recent de l'esquerra podem traçar els seus orígens fins el Maig del 68 francès. No van ser pocs els que, acabada la revolta, van ser prou conseqüents amb el seu ideari socialista, llibertari i ecologista com per mudar-se a una "comunitat" rural.

D'això precisament parla la novel·la gràfica que ens ha fet arribar l'editorial franctiradora La Oveja Roja, que acaba de publicar la segona i darrera part de La comunidad.

Aquesta obra exposa el naixement, desenvolupament i desaparició de "La Minoterie", una experiència de vida comunitària en la qual va participar l'autor. Ho fa a través d'una llarga entrevista novel·lada que l'apropa al gènere documental però que, gràcies a la tècnica del còmic, està farcida de tota mena de representacions i aproximacions diverses que ens faran somriure i entendre millor tots els aspectes.

En aquest sentit, val a dir que l'aproximació és d'allò més valenta i s'allunya del

M

pamflet. S'exposen amb claredat tots els aspectes pràctics però també emotius des de la perspectiva que dóna el temps: la tensió entre l'idealisme i el pragmatisme, el conflictes entre l'individualisme i allò col·lectiu, o les dificultats que suposa emprendre un nou món sense haver-se deslliurat del tot dels esquemes mentals de l'anterior. La lectura, molt àgil, farcida d'anècdotes i amb un plantejament gràfic molt atractiu, és d'allò més recomanable.

I bé, de fet acaba gairebé en l'actualitat, on un altre autor pren el testimoni i

posa de la seva pròpia experiència per construir una sèrie de tires còmiques. Parlem de El retorn a la terra de Ferri i Larcenet, autor que hauríeu de conèixer per l'imprescindible Los combates cotidianos. En aquest cas, el plantejament individualista i irreflexiu del protagonista concorda amb el de l'esquerra desconcertada tan característica dels darrers anys a Europa.

L'obra, que duu publicats quatre volums en català i espanyol per l'editorial Bang, tracta d'un dibuixant de còmic i la seva parella que es muden a un xicotet poble tot fugint de la ciutat, per viure-hi i criar-ne els fills. La tria és més espontània que cap altra cosa però aquesta manca d'un plantejament ideològic no evita que sorgisquen les inevitables contradiccions entre el món rural idealitzat i el real. De fet aquesta és

la principal font de comicitat, conjuntament amb la pròpia imaginació dels autors, que sovint aporta moments surrealistes. A la fi, la felicitat es mostra més fugissera del que semblaria, i això es reflecteix en una certa melangia que impregna l'obra. Fos com fos, a estones més bonic que graciós, aquest és també un còmic de lectura ben recomanable. Per cert, els primers números d'ambdues obres encara no s'han esgotat.

Fitxa tècnica: Titol: El retorn a la terra Autors: Manu Larcenet, Jean-Yves Ferri Editorial: Bang Característiques: 4 volums (sèrie oberta), 96 pàgines, color, tapa dura PVP: 12,00 euros

Fitxa tècnica: Títol: La comunidad.

Autor: Hervé Tanquerelle, Yann Benoît Editorial: La Oveja Roja Característiques: 2 volums (obra completa), 180 pàgines, blanc i negre, rústica PVP: 16,00 euros

Història

La vaga de la Tèrmica del Besòs de 1973 Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l'abril del 2011, Endesa va tancar les centrals tèrmiques de Sant Adrià del Besòs i de Badalona.

Un any i mig més tard ha iniciat els treballs de demolició i desmantellament. Però sembla ser que no tot serà enderrocat perquè les administracions volen conservar les tres xemeneies i la nau de turbines adduint que ja formen part de l'skyline del litoral nord del barcelonès. Jo hi afegiria que cal conservar-les perquè en el seu procés de construcció s'hi va desenvolupar una de les vagues més contundents del cicle de lluites del tardofranquisme, i que l'episodi que s'hi produí ha passat a formar part de la història per la lluita emancipadora del moviment obrer d'aquest país.

La Tèrmica del Besòs, el 1973, ja estava en funcionament. Però l'augment en el consum elèctric dels darrers temps havia dut als responsables de la central a ampliar-ne les instal·lacions. Per al muntatge d'aquesta segona planta es comportà, en un primer moment, amb una plantilla de més de 1.700 treballadors de les empreses Casa, Sade i Copisa. Les condicions laborals eren molt dures i, essent fidels a l'estadística, que qualificava el ram de la construcció com el segon més combatiu per darrera del metall, el mes de març de 1973 començaren les assemblees per tal d'elaborar una platafor-

A

ma reivindicativa. El 29 de març, l'assemblea de treballadors decideix prescindir dels enllaços sindicals del sindicat vertical franquista i, en conseqüència, sortir dels camins establerts pel règim en la resolució dels conflictes obrers. En aquesta mateixa línia, la plataforma reivindicativa a la que donà suport el 50% de la plantilla demandava millores laborals però no s'oblidava de reivindicar també drets sindicals i polítics.

La negativa de l'empresa a negociar i l'amenaça d'acomiadar temporalment tot el personal obligà als treballadors, el 2 d'abril, a declarar-se en vaga i en assemblea general permanent en espera de la resolució final de

la direcció. Mentrestant, l'equip de tècnics alemanys i una quarantena de treballadors de Vinco, una altra constructora que s'afegí a darrera hora, se sumaren a la vaga. Aquesta situació de tensa espera es resolgué la matinada del 3 d'abril, quan la policia ocupà la fàbrica tot desallotjantne els treballadors tancats. A les sis del matí, grups de treballadors començaren a estendre el conflicte a les empreses de l'entorn. A mig matí, els treballadors concentrats a la porta de la fàbrica ronden els 2.000 i, en assemblea, decideixen entrar altra cop a la fàbrica a ocupar els seus llocs de treball. Però la policia els ho impedeix. La tensa espera feu marxar cap a casa unes cinc-centes persones però les restants provaren d'entrar per la força a la fàbrica, moment en què es generalitzaren els aldarulls i en què un treballador de 27 anys, en Manuel Fernández Márquez, morí a conseqüència dels trets de la policia.

Per tal que el seu enterrament no es convertís en un nou clam de denúncia del franquisme i demanada de llibertats sindicals i polítiques l'enterrament es realitzà l'ende-

mà mateix al matí, abans i tot de l'hora acordada i amb la policia armada i a cavall cobrint tot el camí que havia de recórrer la comitiva.

De resultes d'aquesta agressió mortal, el dijous 5 d'abril la lluita s'intensificà i s'amplià el seu radi d'acció. A Badalona i Santa Coloma es feren pintades i es repartiren octavetes, a Cerdanyola-Ripollet es feu una manifestació que aplegà vora 10.000 persones i també al Baix Llobregat es feren activitats de denúncia. Nombroses organitzacions i personalitats denunciaren l'assassinat i també personalitats públiques expressaren la ràbia davant aquest nou crim. Un dels més colpits per l'acció policial, Pi de la Serra, ho deia amb aquestes paraules: “Me n'aniré a la muntanya,/ quan ja no pugui cantar,/ me n'aniré a la muntanya amb l'eina d'anar a caçar/ [...] Matar socials,/ matar burgesos/ que s'amaguen darrera els socials,/ i als qui lamenten/ que la violència engendri violència”. La vaga, però, anà perdent pes fins que el 24 d'abril tornaren a la feina. Malgrat que en el camp de les demandes laborals concretes el resultat no fou gaire satisfactori sí que s'assolí impugnar el marc franquista de relacions laborals, acabant acceptant l'empresa la negociació amb els representants elegits pels propis treballadors. I aconseguí també despertar noves consciències que enfortiren el projecte de ruptura amb el règim.

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 12 DE DESEMBRE DE 2012 L’ACCENT 239

16CONTRAPORTADA

“Les noves taxes judicials deixaran indefensa la gran majoria de la població” A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Quin ha estat el balanç repressiu de la vaga del 14N als Països Catalans?

Als Països Catalans la passada vaga general en ha deixat 47 detingudes (20 al País Valencià, 25 al Principat i 2 a les Illes Balears), 49 possibles imputacions (15 al País Valencià, 30 al Principat i 4 a les Illes Balears), a més de incomptables identificacions, persones ferides per càrregues policials, coaccions, amenaces, insults i vexacions per part dels diferents cossos de seguretat. Pel que fa a membres de l’Esquerra Independentista, el balanç és: 5 detingudes (totes en llibertat amb càrrecs, 2 de l'organització juvenil Arran, 2 del SEPC - Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, i 1 de l'organització política Endavant); i 25 possibles imputades més.

Poden haver encara actuacions contra vaguistes i militants de l'esquerra independentista?

Si, de fet eixes 49 possibles imputacions que he assenyalat, responen a identificacions que possiblement en els propers mesos es convertisquen en imputacions o denúncies administratives.

A banda, és possible que hi haja més casos de gent identificada en dies anteriors a la jornada de vaga general o el mateix dia de la vaga, en tant que és incomptable el nombre de persones identificades tant en activitats de difusió prèvies a la vaga general com als piquets informatius del dia de la vaga. És per això, que no és pot donar per tancat el balanç repressiu de la vaga amb les dades que tenim ara mateix.

D'ença que ha esclatat la crisi, com ha variat la política repressiva de l'Estat?

La multitud de protestes que s’han donat i es donen als Països Catalans durant els darrers anys ha fet incrementar de manera considerable la repressió. La política repressiva de l’Estat espanyol té com a objectiu intimidar a la població per tal d’evitar la multitudinàries mobilitzacions que la gestió de la crisi i les seues conseqüències està generant. De fet hem vist com els agents molts cops s’han dedicat a intimidar i amenaçar a gent que participava en les protestes, quan després d’identificar-les les advertien que si les tornaven a identificar en alguna protesta serien detingudes.

Tanmateix, s’han engegat una sèrie de reformes legals tendents a limitar el dret de reunió i manifestació, i a tipificar com a delicte les gravacions a agents dels cossos de seguretat, tot això amb l’objectiu últim de limitar les mobilitzacions.

D’altra banda, també assistim a la criminalització dels sectors més combatius, en un intent de dividir els moviments socials entre pacífics i violents, quan s’ha demostrat que qui

ENTREVISTA

Maria Josep Martínez, advocada i membre d’Alerta Solidària Alerta Solidària porta més de 10 anys ajudant els repressaliats catalans. La seua feina se centra, no només en l’assitència jurídica, sinó també en la formació de la militància i en la divulgació dels casos repressius. Des de la seua fundació, poc a poc, s’ha anat consolidant com un dels pilars de l’esquerra independentista i en ocasions com la passa vaga general, la seua tasca és cabdal.

exerceix la violència són precisament els cossos policials.

Gràcies a la proliferació de mòbils i cameres digitals, s'han pogut documentar moltes agressions de policies cap a manifestants. Ha tingut això alguna limitació real en la seua actuació?

Com hem vist a les imatges difoses de la vaga general a Tarragona o a altres ciutats dels Països Catalans, on són incomptables les ferides a causa de les càrregues policials, és evident que no, que els cossos policials continuen utilitzant de manera arbitrària i desproporcionada la violència contra la gent que es manifesta. Després dels fets coneguts com la Primavera Valenciana, el passat febrer, i que varen posar de manifest l’abús i l’excés de violència per part dels anti-avalots, sembla les instruccions que reben els agents dels cossos policials són les mateixes.

Serà efectiva la persecució de la difusió d'aquests tipus d'imatges, com pretén el Ministeri d'Interior? És difícil controlar la gravació i difusió d’aquest tipus d’imatges, en tant que els mitjans estan a l’abast de tothom. No obstant, les noves tecnologies també estan molt controlades per part dels cossos policials. De fet, fa un parell de mesos a Castelló de la Plana fou detinguda una persona per haver penjat a internet un vídeo en què agents de paisà gravaven les persones que participaven en una manifestació contra la repressió patida en l’obertura del curs acadèmic a la UJI. ElGovern està modificant les lleis per dificultar la contestació política dels ciutadans. Quines són les mesures més destacades en aquest sentit? Com ens afectaran?

A les moltes i molt nombroses mobilitzacions contra la crisi i les seues conseqüències, en forma de retallades de drets i serveis, així com les denúncies de l’ús desproporcionat i

arbitrari de la violència per part dels cossos policíacs, el Govern espanyol respon amb la proliferació d’anuncis de reformes legals per tal de limitar el dret de reunió i manifestació, blindar la impunitat policial amb la tipificació com a delicte de les gravacions a policies, i també l’aprovació d’una llei de taxes judicials que limitarà l’accés a la justícia a les classes populars, que som la gran majoria de la població.

Pel que a la reforma anunciada del codi penal per perseguir les gra-

“En tant que els mecanismes repressius evolucionen, també la formació antirepressiva ha d’anar canviant”

vacions als membres dels cossos policials, els efectes vindran de la mà de detencions i imputacions per gravar i difondre imatges que evidencien l’actuació violenta dels cossos policíacs.

Pel que fa a la llei de taxes que ja ha estat aprovada, encara que suspesa per no tindre preparats els mecanismes necessaris per posar-la en pràctica, els efectes seran molt més generalitzats, i sens dubte deixaran indefensa la gran majoria de la població, ja que qui necessite acudir al tribunals de justícia per defensar els seus interessos ara haurà de pagar unes taxes per iniciar el procés que són realment abusives, i a les que moltes persones no podran fer front.

Un exemple són les multes administratives, uns procediments que instrueix i resol la mateixa administració, i que ara per recòrrer-les als jutjats s’haurà de pagar una taxa

mínima de 200 euros i que va creixent en funció del tipus de procediment i de la quantitat de la multa.

Cap a on hem de dirigir l'estratègia antirrepressiva, tenint en compte les previsions gens optimistes del que ens espera.

L’acció antirepressiva s’haurà de dirigir a denunciar la impunitat amb què actuen els cossos policials, la por i la restricció de drets que des del govern s’impulsen per aturar les protestes dels moviments socials.

Penses que els moviments socials estem ben formats en matèria antirepressiva?

L’augment repressiu que patim els darrers anys ha fet que els moviments socials hagen vist la necessitat d’augmentar la formació antirepressiva per tal de minimitzar els efectes de la repressió. No obstant això, en tant que els mecanismes repressius evolucionen, també la formació antirepressiva ha d’anar canviant per fer front a les noves formes que pren la repressió. Per tant, i davant un present i un futur de mobilitzacions i protestes constants, la formació ha de ser un eix fonamental dintre dels moviments, per evitar que l’acció repressiva ens ature.

Dóna'ns algunes consignes bàsiques a tindre en compte tant en manifestacions com en el dia a dia...

En les manifestacions, és important no anar-se’n mai sola, anar degudament documentada, i dur l’estríctament necessari a sobre, és a dir no dur documents, llibretes d’actes, usb amb informació, etc. Tanmateix s’ha d’anar amb compte amb el que duem als mòbils o a les càmeres de fotos, cal buidar les imatges després de cada acte o manifestació. D’altra banda, i vist l’escalada repressiva que es viu a cada mobilització, és important dur el telèfon d’una advocada de confiança, i el que és més important, en cas d’una detenció no accedir mai a declarar davant la policia. En cas d’agressió és importantíssim anar de seguida a un centre de salut i cursar la corresponent denúncia.

LA REMATADA

Paràlisi AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Les comarques d’Alacant, fins fa pocs anys paradigma del creixement, de l’èxit econòmic, de les bondats de la construcció, el sol i platja i l’especulació, es troben hui en dia completament paralitzades. El gran poder financer que exhibia la CAM s’ha ensorrat, amb la caixa d’estalvis rescatada i venuda, millor dit regalada, al Banc de Sabadell i amb un nou plantejament empresarial que eliminarà l’Obra Social i enviarà al carrer 1250 treballadores.

El cas Brugal i l’actual judici a l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, han destapat mediàticament les conxorxes entre la classe política i l’empresarial, les corrupteles i tractes de favor que s’oferien mútuament per tal d’enriquir-se a costa de l’erari públic. Per la comissaria han passat els principals empresaris del sud (Ortiz, Fenoll) i els màxims responsables de les institucions, des d’alcaldes fins al president de la Diputació, recol·locat en la direcció del port d’Alacant. Les xifres de l’atur creixen mes a mes, arribant a 225.000 persones enregistrades a les llistes del Servef a tot el sud; al mateix temps, augmenta el treball submergit i tanquen diàriament desenes de comerços i fàbriques. Les farmàcies porten tancades dues setmanes, reclamant el pagament de 450 milions d’euros de deute que ha contret la Generalitat, al port poc a poc marxen les consignatàries, les autopistes de pagament, que han enriquit les grans constructores, es troben sense vehicles, i a l’aeroport preguen per la tornada de Ryanair, que garantia el 70% del trànsit, i de l’arribada dels milers de jubilats europeus que venen a passar l’hivern a la Marina i a la Vega Baixa. Ni tan sols el futbol és ja una anestèsia eficaç: l’Hèrcul·les pena per la cua de la classificació de la Segona Divisió, agreujant encara més el dolor que provoca el lideratge de l’Elx. Així passen els dies al sud, entre una aparent resignació, un tel de desesperació i el desassossec que provoca comprovar que aquesta crisi no té marxa enrere, que no recuperarem drets i benestar, que el dia de demà serà pitjor que el de hui. I passen els dies amb un cert dejà vu: Ortiz torna a guanyar el concurs per netejar els col·legis i dependències municipals malgrat presentar la pitjor oferta, Arias anuncia el pròxim conflicte laboral als autobusos municipals i comarcals davant la negativa a signar el nou conveni, la Policia Nacional continua apallissant els vaguistes, i l’alcaldessa clama la seua innocència, sense assumir malgrat totes les proves que més que una representant pública és una empleada de l’empresariat de la ciutat.

Així que davant la paràlisi i la putrefacció que ofereix el capitalisme i la democràcia representativa, ens queden dues opcions. La primera, continuar mantenint aquesta farsa, taparnos el nas, com si no ens afectara, com si ignorant el problema aquest passara de llarg. Paralitzar-nos nosaltres també. La segona opció ens exigeix fer un pas al davant, com vam realitzar el 14 de Novembre amb la Vaga General: la mobilització, l’organització, la unitat d’acció, la lluita. Se’ns acaba el temps, i ens va la vida.