Tres històries de Colera arran de mar by Quaderna

Tres històries de Colera arran de mar El Salt del Gavatx Garbet

Port-bau

Jordi Rodó i Rodà

La majoria dels fets històrics, dels topònims i dels personatges referenciats en aquestes històries són veritat, però no necessàriament tot allò que se’n diu. Caldrà esbrinar el que és real i el que és ficció. Algun dia han de començar les llegendes...

Colera, estiu del 2011

Segona edició revisada. Setembre de 2011 Les fotografies, els dibuixos i els plànols són obra de l’autor. Maquetació de Toni Galera

Territoris de la República d’Albera

La Costa de la Balmeta al Golf de la Selva

EL SALT DEL GAVATX1 Vents de revolució “Fassam entendre al Univers que hereus som dels almugàvers” Dita dels miquelets A finals de l’any 1790, a Colera i Molinàs ningú no volia parlar d’aquell darrer Sant Miquel tramuntanat en què el diable, des de les entranyes de les Barbes del Boc,2 havia maleït per sempre més els habitants d’aquell indret a sofrir tot tipus de desgràcies. La primera de les malvestats no es va fer esperar: va arribar al cap de tres anys en forma de guerra; una guerra ben estranya que també és plena de misteris i llegendes… Aquell mateix any també havien començat a arribar les idees revolucionàries de l’estrenada República Francesa a través del contacte estret dels colerencs amb els veïns de Banyuls. La propaganda del nou ordre arribava al sud des del Rosselló pels passos de muntanya i per les vies marítimes que servien per al contraban de sal i tabac.3 Aquella nova moral removia els fonaments de la societat de l’època. A la Catalunya d’aleshores, sotmesa des de la Guerra de Successió al poder absolut del rei borbó i a les lleis uniformistes de Castella, la Revolució Francesa li feia por, molta por. El fort sentiment religiós dels catalans

En general, per als catalans, “gavatxs” és una forma despectiva d’anomenar els francesos. Originàriament podria referir-se a aquell que viu més enllà de les Corberes, la serralada que separa tradicionalment les terres de llengua catalana de les occitanes. Per això, a Catalunya nord és sinònim de foraster. Sembla que, d’origen occità, el significat del mot és pap o galta. Vegeu el conte del mateix autor “Les Barbes del Boc” (2010).

Segons els Cahiers de doleances del Rosselló de 1789, Banyuls era el punt neuràlgic de les rutes del contraban amb cinc-cents contrabandistes comptabilitzats.

contrastava amb el corrent anticlerical dels revolucionaris. De França entraven molts refugiats, monàrquics i eclesiàstics, cap a les poblacions empordaneses i explicaven les maleses de la Revolució. Però no tothom a Catalunya veia amb mals ulls el que passava a l’altra banda de la frontera. Entre aquests catalans, s’hi comptaven els colons que estaven transformant el paisatge feréstec de les valls de Colera i Molinàs en un lloc habitable. Els colerencs eren favorables a canviar l’ordre establert. La colonització de Colera i Molinàs havia estat una empresa dels propietaris d’aquelles terres aprofitant l’interès que movia el monarca Carles III a construir un poble de frontera. Com els colons de l’Amèrica del Nord o els que seguiren Guifré el Pilós mil anys abans, repoblar zones de frontera volia dir habitar i treballar una terra inhòspita, perillosa, i amb l’enemic a l’altra banda. Tot això significava també l’oportunitat d’obtenir propietats i de començar una nova vida. Però, per als nouvinguts a Colera, aquella empresa representava alguna cosa més. No eren uns colons qualssevol. La gran majoria eren descendents de miquelets.4 Els miquelets van ser els guerrillers catalans austriacistes que van defensar fins al final les llibertats i els privilegis de Catalunya durant la Guerra de Successió.5 Amb la derrota final, van viure reprimits dins del seu propi país o van fugir a l’exili, en molts casos lluitant en altres conteses bèl·liques arreu d’Europa fins que, a poc a poc, van anar tornant als seus masos i pobles, resignats i abatuts. Per a mantenir la flama de la resistència i l’anhel per la recuperació dels ideals perduts, alguns d’aquests antics miquelets van decidir que es retrobarien cada dia de Sant Miquel en alguna capella del país amb advocació al sant.6

Els fusellers de muntanya o “miquelets” eren membres d’una milícia, de caràcter mercenari o voluntari, reclutats per a accions especials o com a reforç de les tropes regulars. Hi ha moltes teories sobre l’origen del nom “miquelet”.

La guerra es desenvolupà, a Catalunya, entre el 1705 i el 1714, finalitzant amb les capitulacions de Barcelona i Cardona (l’11 i el 18 de setembre respectivament) davant les tropes borbòniques. Els miquelets eren devots de Sant Miquel. Hi ha més de 500 llocs i esglésies amb aquest nom al Principat.

A mitjans del s. XVIII, aquells antics combatents van sentir a parlar d’una vella ermita romànica de Sant Miquel que es trobava dalt d’una muntanya, mirant el mar, i que era a un tret de mosquetó de la maleïda frontera que separava les dues catalunyes: una, envaïda pels espanyols; l’altra, pels francesos. Des d’aquell moment, ja ancians, van decidir que els seus fills prendrien la torxa que ells deixaven i els van encomanar d’anar a habitar aquelles valls per, des d’allí, reconstruir el món que havien perdut. Havien vist en la colonització de les terres verges de l’Albera, en la zona més allunyada de la cort, una oportunitat per a reconstruïr les seves vides; un lloc on començar de zero i establir la llavor d’una nova pàtria. A partir del 1773, doncs, en iniciar-se la fundació del poble fronterer de Sant Miquel de Colera, van anar arribant de tot arreu famílies senceres per començar una nova vida i construir una nova comunitat. Tots sabien d’on venien i on volien arribar.

El poble al s. XIX

Encara que, com a colons, els nous pobladors gaudien d’avantatges, no deixaven de sentir-se sotmesos a la jurisdicció del seu senyor, que era un representant més de l’odiat monarca hispànic i de l’antic poder

monàstic sobre aquelles terres.7 Tot i que eren catòlics i fervents devots del sant patró Miquel, aquella gent no temien el corrent anticlerical i les idees alliberadores de la República. Per això, els refugiats que fugien de la França revolucionària no eren ben acollits a Colera, i el nou rector, Francesc Teixidor,8 posava al davant l’interès dels seus fidels als de l’Església absolutista. Per altra banda, aquella república promovia el dret dels pobles a la seva lliure determinació, i això casava amb els ideals dels colerencs hereus de la lluita per les llibertats del poble català.9 No se sentien espanyols, però tampoc francesos perquè desconfiaven d’ells per la repressió que havien dut a terme als comtats catalans de l’altra banda de l’Albera.10 Una de les primeres demostracions que els colerencs abraçaven les idees revolucionàries va ser adoptar el costum de plantar un arbre de la llibertat a la plaça del poble.

Arbre de la llibertat

La colonització dels pobles de Colera i Molinàs havia estat una empresa de la família de terratinents Ferran Ferrer i Batlle (de la mà d’Isidre Ferran), amos d’aquelles terres després de prendre-les al monestir de Sant Pere de Besalú, hereu del de Sant Quirze de Colera. Els Ferran Ferrer havien ennoblit gràcies al “foment de població”, impulsat per Carles III. El fill d’Isidre, Anton Ferran, era tot un nou senyor feudal: portava escut i armes, s’estalviava el cadastre, i tenia relacions fluïdes amb la Cort. Aquest personatge és el prototipus de l’absolutisme borbònic.

Rector entre 1790 i 1795.

El 26 d’agost de 1789 es proclama la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. I al 1791 la Constitució.

Des del Tractat dels Pirineus (1659).

La República de l’Albera “Recordau-vos de les glòries-ab que nostres ciutadans en altres temps se cenyiren –de corones immortals. / Vostres barres victorioses –en la Grècia tan triomfants, portant de Nàpols les portes –les tancaren amb ses claus… / No decaiga la fermesa –de vostres pits catalans, vostra força és la mateixa –la mateixa és vostra sang.” Cobla de de la Guerra Gran.11

Feia poc, per tant, que els nous habitants de Sant Miquel de Colera s’havien arrelat en aquelles terres quan, el 1793, va esclatar la Guerra Gran entre la República Francesa i la Monarquia Hispànica que havia de durar dos anys i que afectaria de ple aquell territori de frontera. Primer, els espanyols van envair el Rosselló i, després, els francesos l’Empordà. Els colerencs, hereus de l’experiència transmesa pels seus avis miquelets en el combat a muntanya i de guerrilles, i únics coneixedors d’aquella terra abrupta dels contraforts de l’Albera, van esdevenir un factor clau en el control d’una frontera establerta en unes terres inaccessibles i acabades de colonitzar. Els veïns de Colera controlaven els passos de muntanya i la navegació de cabotatge de Llançà a Banyuls. I, també, controlaven el contraban. Els habitants de la vall van decidir defensar el seu territori i van constituir un sometent de miquelets a l’estil dels que sortien arreu.12 Els més vells, les dones i els nens, davant l’amenaça d’una guerra a tocar de casa, retornaren als seus pobles d’origen acollits per familiars. Els homes en edat per 11

Durant la Guerra Gran es feren cançons i d’editaren opuscles per cridar a la resistència i per exalçar el paper dels miquelets. Destaquen les “Novas coblas a la nació catalana per animar-los a prendre les armas”.

A partir de l’octubre del 1793 es constitueixen assembles catalanes a diferents municipis del país que recluten miquelets per a defensar-se atesa la inoperància de les autoritats borbòniques. La primera iniciativa contra “lo mal govern” és la manresana.

travessar colls i fondalades i per carregar fusells es quedaren a defensar la terra.13 Un centenar d’homes ben preparats constituiren una companyia de guerrillers colerencs i molinencs, sota el comandament del jove i valerós capità Salvador Sirvent.14 Com a bons miquelets, també estaven disposats a oferir els seus serveis militars a qui els respectés i els donés més profit. Els espanyols, coneixedors de la vàlua militar dels miquelets van intentar contractar-los per controlar la zona de la Marenda.15 La frontera era massa inexpugnable per destinar-hi soldats no avesats a aquells contorns. Una delegació dels miquelets, amb Sirvent al capdavant, va desplaçar-se a Llançà on es van trobar amb els propietaris de la vall i un emissari del General Ricardos –comandant en cap de l’exèrcit espanyol a la frontera empordanesa. A canvi dels seus serveis, els van prometre l’abolició d’alguns drets feudals que s’exercien encara sobre la jurisdicció de Colera, amb l’exempció de censos sobre les vessanes de terra treballades pels colons.16 També, el ple control de la pesca i dels recursos miners que s’estaven començant a explotar a la vall: or, coure i ferro. El novembre de 1793, les tropes espanyoles volien assetjar per terra i mar els francesos concentrats a Banyuls, Argelers i Portvendres. El setge marítim concentraria una flota davant de Banyuls des d’on bombardejaria la població. Mentestant, les tropes, passarien els colls de Banyuls i de l’Alzina fins a Cotlliure per encerclar-los. Tot i tenir controlats aquests passos de muntanya, no dominaven la zona que anava des de Taravaus i Querroig fins al mar, un territori ben conegut pels colerencs. Per això van demanar als miquelets que establissin una corretja de seguretat en Al 1790 a Colera hi havia 180 habitants, al 1794 només 90.

Aquest Sirvent va ser un dels primers colons de Colera i Molinàs, fill de Montellà del Cadí, al Baridà, terra de senyors, bandolers i miquelets. Podia haver heretat ben bé els gens del país...

Sector costaner del Rosselló, des d’Argelers a Cervera, entre l’Albera oriental i la mar.

El sistema de propietat de les terres era el de l’emfiteusi: “Contracte de cessió perpetual o a llarg termini d’un bé immoble mitjançant el pagament d’un cànon anual o d’altres prestacions a qui fa la cessió, el qual en conserva el domini directe” (DIEC).

aquesta línia, de ponent a llevant, per evitar l’escapada dels francesos cap al sud. També els van demanar que els ajudessin a recuperar una vella empresa que no havia estat realitzada: la construcció d’una torre de defensa que s’havia projectat conjuntament al disseny de Colera pels enginyers militars. La torre s’havia d’erigir sobre el Cap Lladró, a l’actual Muntanya dels Canons.17 Fos pels problemes econòmics o per la desídia de l’exèrcit en el seu moment, el cas és que ara els amenaçaven els francesos i allí no hi havia cap bateria defensant l’accés a Llançà des del nord. Per la seva banda, els francesos també volien lligar curt els miquelets colerencs per establir una via de sortida en cas de retirada. Encerclats per terra i coneixent la intenció dels espanyols de reforçar el setge de Banyuls per mar, van enviar un emissari a Colera a través de les valls de Cervera i Portbou per demanar-los l’ajut. El capità Sirvent el va rebre amb tota cortesia i prudència. Els francesos demanaven que, per terra, asseguressin tots els passos entre el mar i el coll de Banyuls. Per mar, havien d’evitar a tota costa que la flota espanyola establerta a Roses reforcés el bombardeig. A canvi del suport dels miquelets per guanyar la guerra a la frontera els van prometre la proclamació d’una República de l’Albera associada a la francesa. En aquell temps, el govern francès18 havia decretat la invasió del Principat i la seva erecció en República Catalana. Primer, aquesta nova república alberenca es constituiria només en terres de Colera, des de la serra de la Balmeta a la del Socarrador i des del Puig de la Calma al Querroig fins al mar.19 Després, les altres comunitats veïnes de l’Albera (Rabós, Espolla, Vilamaniscle, Garriguella o Llançà) podrien associars’hi. Per facilitar la lliure unificació de Banyuls a la nova república –l’únic Vegeu llibre de Pablo de la Fuente: La fundació de Sant Miquel de Colera. Història del naixement de la carolina empordanesa; Ajuntament de Colera, 2006.

El Govern de la República francesa era anomenat Gran Comitè de Salut Pública de França.

Aquest territori comprenia la Vall de les Portes (Sant Miquel de Colera i Molinàs); la Vall del Freixe (Garbet); la Vall de Portbou i la parròquia de Sant Silvestre de Valleta.

municipi en territori francès–, els colerencs van afegir-hi la demanda de supressió de les fites que marcaven la frontera del Tractat dels Pirineus, des d’arran de mar fins al Coll de Banyuls.20 Respectarien, a més, la parròquia de Colera i repartirien entre els colons les propietats i els béns monàstics i senyorials sobre la vall. Finalitzada la proposta del delegat francès, els colerencs es van reunir a la parròquia en assemblea i van valorar les dues alternatives. O Espanya o França, absolutisme o república, Església senyorial o parròquia. La demanda de serveis militars era la mateixa per ambdós bàndols i les promeses eren prou satisfactòries, però cap de les alternatives era segura. Ni espanyols ni francesos eren de refiar, però els republicans els oferien la possibilitat de construir un nou ordre: la seva utopia, la pàtria ideal, l’Arcàdia que feia dues generacions que buscaven. La discussió s’allargà fins a la matinada quan van decidir fer cas a l’oferta dels gavatxs. Però, fos quin fos el final de la guerra, una cosa tenien clara: la seva llibertat no depenia del permís de ningú. La proclamació de la nova República de l’Albera va ser unànime i exultant. Amb l’alba ja clapejant a l’horitzó, els homes declamaven cobles per una Neopàtria que emprenia un futur massa incert. Per mar, el setge de l’armada espanyola a Banyuls s’havia de reforçar amb naus que salparien de Roses, on es trobava concentrada la flota. Entre elles, hi havia la fragata Preciosa, armada amb trenta-quatre canons; el bergantí Galgo I, amb catorze; i la galiota Sta. Rufina, amb tres. Les naus van travessar el Cap de Creus i el vespre del dia 22 fondejaven davant de

El 1659 es signa el Tractat dels Pirineus. Les carenes del vessant nord de la Vall de Portbou esdevenen la frontera artificial entre el Rosselló i el Principat. La fita que es troba dins de la Cova Foradada, tocant a mar, és la darrera des de l’Atlàntic, la número 602. La que es troba al Coll de Banyuls és la 591.

Llançà. Diu la història oficial que l’endemà una garbinada21 els va impedir salpar i van haver d’ancorar amb tots els arreus per no ser arrossegades. El temporal, però, els va empènyer direcció nord fins estavellar-se al Cap Ras i no van poder fer res per salvar les naus. Hi van morir catorze homes. La llegenda colerenca, però, va per altres viaranys... El cas és que la intenció de les naus no era fer nit a Llançà sinó esperar que es fes fosc per salpar d’amagat i arribar per sorpresa davant Banyuls i bombardejar de matinada. Per això van demanar l’ajut dels miquelets de Colera atès l’acord fet dies abans. La navegació es faria a recer de les badies que resseguien el litoral prenent per referència els focs -els farells-22 que els colerencs encendrien als diversos caps que trobarien: el Cap Ras; el Cap Lladró;23 el Cap de la Mercè; i el Cap de Cervera. Mentrestant controlarien tots els passos per muntanya. Els francesos no tindrien escapatòria, si els colerencs no els ajudaven... L’endemà van recórrer a Garbet, el vell pescador que vivia a la Platja del Freixe, a la badia que ara porta el seu nom. Garbet seria l’encarregat d’enganyar els capitans de les naus encenent els senyals de foc de tal manera que encallessin als esculls. En comptes d’encendre el primer foc al Cap Ras ho faria al cim del Cap Lladró que, en ser més alt, confondria les naus que es dirigirien des del port de Llançà directament als esculls dels

El vent de garbí ve del sud-oest, però gira a nord-oest en arribar al Cap de Creus. Per això, quan a Colera es parla popularment del garbí o de la garbinada, realment estem parlant del vent o tempesta que ve del Cap de Creus, el xaloc.

Els miquelets eren experts en comunicar-se amb senyals de foc i amb el so dels corns.

Plujà (Estudi del Cap de Creus, 1996) atribueix al terme “lladró” la mateixa etimologia que Pella i Forgas fa derivar del mot d’origen celta o grec “lladó”, com a sinònim de pedra, fita o frontera. Consultat Pella (Historia del Ampurdan, 1883) ell mateix reconeix que està “vacil·lant” quan atribueix la relació entre “lladó” i el leader cèltic-gaèlic o amb “pedra” o “acabament” en grec.

Tres Pecats.24 El temporal només va fer que donar el cop de gràcia a les naus empenyent-les contra el rocam. Encara no clarejava que els miquelets s’apressaren a arribar a les restes de les naus amb dos grans llaguts abans no ho fessin les barques de rescat que sortirien de Llançà alertades pels supervivents. Damunt de cada llagut hi estibaren un canó de la Preciosa. Amb la pesant artilleria a bord, les barques es dirigiren a la platja de Port Joan on van descarregar els canons perquè fossin tibats per una corrua de mules pel camí de ronda fins al capdamunt del Cap Lladró. Els canons van ser instal·lats un de cara a gregal i l’altre de cara a garbí, per controlar l’accés per mar a les seves badies. La bateria de defensa que havien volgut construir els espanyols passava ara a mans dels colerencs. Com a escarni, els miquelets havien triat el canó número 165,25 just el que portava la inscripció “año de 1789”, l’any de la Revolució. De seguida va descobrir-se l’engany dels colerencs. Els espanyols, però, estaven massa ocupats en la guerra per reprimir aquella acció traïdora. A finals del 1793, el general Ricardos ja havia pres Banyuls, Cotlliure i Portvendres i encerclava Perpinyà.26 L’exèrcit francès estava desmoralitzat, però Ricardos no tenia forces per seguir la campanya i va fer quarter d’hivern al Voló. Aquí va canviar el signe de la guerra. Mentre el general anava a Madrid a demanar reforços va caure malalt i va morir. Els francesos, envalentits, recuperaren terreny amb la batalla del Voló i amb la presa de Ceret, Portvendres i Cotlliure alhora. Els espanyols, comandats ara pel Conde de la Unión des de Figueres, establien una línia defensiva entre Sant Llorenç de la Muga i el Cap de Creus. A la tardor, les Els dos illots de l’extrem del Cap Ras (l’Illa Plana i l’Illa Rodona) són la frontera entre els termes antics dels monestirs de Sant Quirze de Colera i de Sant Pere de Rodes, i actualment entre Colera i Llançà. La primera punta colerenca s’anomena dels Tres pecats, potser perquè es refereix als tres renecs dels antics pescadors (cony, punyeta i carall) o, segons Josep Pla, a caram, carall i carat. També es diu que podria referir-se als noms de les tres naus que hi encallaren.

Segons Plujà, és el número 163. Se’m fa difícil d’assegurar...

El Voló el 30 d’abril de 1794, Ceret l’1 de maig i Portvendres i Cotlliure el 26.

tropes franceses entraven a l’Empordà per Sant Llorenç i derrotaven les espanyoles a la Batalla del Roure, on moriria el seu comandant.27 Amb la caiguda vergonyosa del Castell de Sant Ferran de Figueres pocs dies després, els francesos van ocupar l’Empordà i van escampar el pànic arreu. Les devastacions foren constants a tots els pobles i la gent fugia atemorida; famílies i rectors deixaven cases i parròquies a la sort del pillatge francès. Només els miquelets i els sometents d’arreu de Catalunya, sota les ordres del general Urrutia, van contenir el front perquè no s’arribés a Girona, mentre Roses resistia un fort setge fins caure al febrer del 1795. Els estires i arronses al llarg de la frontera pirinenca, de Colera a l’Atlàntic, es van acabar amb la Pau de Basilea al juliol d’aquell mateix any. La guerra havia durat dos anys i la frontera tornava a quedar on era. Les cròniques oficials no expliquen què passava a la Vall de Colera mentre es produïa aquesta guerra a banda i banda de l’Albera, com si hagués desaparegut del mapa de la contesa. Però la llegenda ens segueix explicant que, un cop enfonsades les naus espanyoles al Cap Ras i proclamada la República de l’Albera, els colerencs havien mantingut el seu territori al marge de la conquesta espanyola del Rosselló acollint els refugiats que arribaven de Banyuls. L’esperada reacció espanyola contra la traïció de Colera no va ser a temps de complir-se per la fulminant ocupació francesa de l’Empordà. El pacte dels miquelets colerencs amb els invasors de respectar les seves terres i parròquia es va complir i no van trepitjar la vall, que va viure tots aquells mesos aïllada del front de resistència espanyola i mirant de construir el seu nou estat. Amb la pau signada i el restabliment de les fronteres, els colerencs van recórrer a les autoritats franceses perquè es complís el pacte de mantenir la seva independència enmig de les dues grans potències. Els francesos, Batalla del Roure o del Mont-roig: lloc del desenllaç dels enfrontaments ocorreguts entre Darnius, Sant Llorenç de la Muga i Ponts de Molins entre el 17 i el 20 de novembre de 1794.

però, es van oblidar ràpidament dels acords i van deixar a la seva sort aquella petita vall al sud de la frontera. Això volia dir quedar en mans de la repressió de la monarquia hispànica. I no es va fer esperar. Acabada la guerra, el rei Carles IV i el General Urrutia van dissoldre els miquelets d’arreu de Catalunya que havien lluitat al seu costat. Els van lloar, però també van incomplir els pactes fets en allistar-se. Per això, alguns guerrillers es van refugiar a la República de l’Albera per defensar el seu honor al costat de les llibertats dels alberencs. Al mateix temps, les famílies dels colerencs que havien fugit de la guerra i que tornaven a casa van ser segrestades pels militars. Una delegació de l’exèrcit va negociar la rendició dels miquelets i la supressió de la seva república a canvi de la vida de les dones i els fills. També els perdonarien el “diezmo de horca”28 si lliuraven el capità Sirvent per tal d’ajusticiar-lo. Amb la pressió dels espanyols per una banda i la indiferència dels francesos per l’altra, el somni de la minúscula república s’esllanguia per hores. La rendició era l’única sortida. L’honor, però, els impedia lliurar el cap del seu capità i van ordir un darrer engany als espanyols. Els van dir que Sirvent havia mort i que havia estat enterrat amb tots els honors de capità al cementiri del poble. Els espanyols van fer aixecar la pesada llosa que cobria la sepultura i van comprovar un rostre mig desfigurat i un cos abillat amb l’uniforme i els galons d’un capità dels fusellers de muntanya. Van suposar que era el cos de Sirvent. El mort, però, era en realitat un capità dels miquelets refugiats feia poc a Colera i que havia estat ferit greu al front del Fluvià i portat a lloms de cavall pels seus soldats. Havia pogut morir en terra alliberada i salvant la vida d’un compatriota. Sirvent havia fugit vers Molinàs arrecerat pels cingles de les Barbes del Boc i protegit pels habitants del poble. Allí s’amagà fins que el 1796, amb l’aliança entre la Monarquia Hispànica i la República Francesa contra el Regne Unit, el Sistema de repressió castellana aplicada als catalans durant la Guerra de Successió: per cada deu presoners, un de penjat a la forca, i la resta condemnats a galeres de per vida.

capità s’allistà amb els anglesos com a corsari per lluitar contra espanyols i francesos alhora. L’exèrcit espanyol va ocupar Colera i va eliminar qualsevol testimoni d’aquella efímera república. Els soldats van tallar l’arbre de la llibertat de la plaça del poble i van cremar tots els papers que provaven el pacte amb França i els acords de la junta de govern de l’incipient estat. Aquella aventura insòlita quedava només en la memòria dels pocs colerencs condemnats a seguir treballant les vessanes de vinya i en el record de l’esperit indomable del capità Sirvent. Només els canons dalt de la muntanya no foren desmuntats pel servei que poguessin fer en un futur. La República de l’Albera havia durat escassament un any i ningú, fora de Colera, no ho sabia.

Fusell de miquelets

Màrfega “Mala ventura ha tingut la gent catalana, de escamparse los Gavaigs per lo Empurdà i la Cerdanya. A la guerra catalans, Miquelets, al arma, al arma, nons havem de acobardir per tota la gent de França.” Cobla de la Guerra Gran Derrotada la República de l’Albera, els següents anys foren tristos i desoladors. Els habitants de les valls de Colera i Molinàs estaven controlats estretament per les guarnicions militars de la frontera. El rector, Francesc Teixidor, fou deportat pel seu compromís anticlerical i revolucionari i substituït per nous preveres que vetllessin per les ànimes pecadores d’aquells pagesos insurrectes. El seu continuador, però, el prevere Joan Sunyer,29 es va deixar seduir per les conviccions del seu antecessor i pel seu compromís amb la sort dels vilatans. Així, anaven passant els dies i cap crònica oficial va explicar mai què havia passat entre el novembre del 1793 i el febrer de 1795 en aquell raconet de l’Imperi espanyol. Ningú no en sabia res fins que, de nou, de tramuntana va arribar una nova guerra. Amb el Tractat de Fontainebleau, el 1807, Napoleó i Carles IV s’aliaven i el monarca espanyol deixava que l’exèrcit imperial francès travessés la península per atacar Portugal. D’aquesta manera, els francesos es quedaven a Espanya i l’ocupaven immediatament. El 9 de febrer de 1808 les tropes de Napoleó entraven a l’Empordà i, a l’abril, un regiment s’apoderava de nou del castell de Figueres. Ràpidament es van fer amb el control de Barcelona i de moltes ciutats del país, tot i que les zones rurals i de muntanya van ser difícils de sotmetre. Arreu s’estengué un fort rebuig a les tropes franceses i començaren a aparèixer novament grups de guerrillers, miquelets i sometents que s’oposaven a l’invasor. Prevere de Colera i Molinàs entre 1795 i 1813.

Ressorgia la Catalunya insurrecta que veia com la seva capital restava en mans dels francesos i s’obria una nova i llarga guerra que duraria set anys. En aquest context, l’ensopida i oprimida colònia de miquelets colerencs es desvetllava de la seva letargia i melangia i es constituïa, de nou, en una comunitat armada. El capità Sirvent, que havia estat comandant un vaixell corsari anglès, va tornar d’incògnit per a noliejar un bergantí amb llicència de cors, anomenat “Veta Blanca”, finançat pel govern de Cadaqués per defensar la Mar d’Amunt dels atacs francesos, i per a saquejar-los, si calia. Sirvent havia adoptat una nova identitat: ara es feia dir capità Saint Michael.

Bergantí “La Veta Blanca”

Saint Michael va convertir la badia de Garbet en la plataforma des d’on controlar l’accés al Golf de la Selva. Les seves raconades arrecerades li permetien fondejar de forma segura i els canons del Cap Lladró protegien el refugi i donaven cobertura als seus atacs. La seva activitat corsària va permetre subministrar armes als colerencs, desarmats per les autoritats espanyoles d’ençà de la seva aventura republicana. De nou, un cop controlat l’accés per mar i tancats els passos per muntanya, tornaven a viure en un estat d’exaltació que els recordava el recent intent de constituir-se en una república. Ara, però, ja no es refiaven dels francesos com a aliats i la decisió sobre el seu futur restava només a les seves mans. Primer defensarien el seu territori i, un cop acabada la guerra, ja veurien quin seria el seu destí.

Les poblacions veïnes també s’organitzaven per defensar-se.30 Al juny, les autoritats de Figueres van manar a Llançà defensar les Alberes perquè estaven amenaçades pels francesos des de Cotlliure i Banyuls. Els llançanencs ja sabien prou bé que d’això se n’encarregarien els colerencs per una banda, tancant els passos per muntanya, i el capità Sirvent per l’altra, controlant l’accés per mar. Mentrestant, la guerra continuava per tota la Península Ibèrica en una contesa que ja es preveia ben llarga. El febrer de 1812, Napoleó decidia annexionar Catalunya a l’Imperi francès: des del 28 de gener de 1812 fins al final de la guerra, Catalunya és França. Durant aquells dos anys, François Les Cases, el subprefecte de Figueres, va aconseguir una certa pau imperial a la comarca creant juntes cantonals, assemblees de districte i comunes amb alcaldes afrancesats. Conscient de l’esperit belicós i insurrecte dels colerencs i de la seva negativa a constituir-se en un més dels districtes imperials va voler pactar amb ells un règim especial. Així, els prometia que no serien atacats per l’exèrcit si renunciaven a les seves constants incursions guerrilleres per la banda de Banyuls i Rabós. A més, havien de lliurar-los Sant Michael, el capità rebel que amb la seva nau corsària que feia estralls per la Marenda i pel Golf de la Selva i que fondejava en aigües colerenques protegit pels seus habitants. Altre cop, els miquelets es trobaven davant d’una decisió definitiva, però ara no farien cas als gavatxs. Van decidir mantenir-se independents del règim francès resistint a ultrança protegits per les seves carenes retallades i valls congostes. La resposta de Les Cases no es va fer esperar. Va manar tancar-los en aquesta presó natural entre muntanyes i mar i mantenir ocult i isolat aquell espai de llibertat enmig del més gran imperi mundial. Per a això, només li calia fer callar els canons i fer plegar les veles del capità Saint Michael. Segons J. Pla i Cargol (“La guerra de la Independencia en Gerona y sus comarcas”, 1953), a l’octubre de 1808 es produí una escaramussa a Llançà entre cent-vuitanta italians de Napoleó i cent sometents de Vilamaniscle, Espolla, Sant Quirze i Rabós liderats pels caps Coderch i Pairet que van encerclar els imperials en un turó prop de mar fins a rendir-se.

Una nit tramuntanada i de lluna plena de Sant Miquel del 1813, els francesos, amb l’ajut d’un afrancesat de Llançà, coneixedor de la costa, van dirigir un escamot de soldats de Grifeu fins a Garbet, al Port Joan, on la nau de Sirvent fondejava a recer dels embats de la tramuntana. Assaltantlos per sorpresa, els francesos van matar a traïció tots els mariners que dormien a la platja amb les seves màrfegues. Ferit de mort al seu jaç, van lligar el capità Sirvent a l’arbre de la “Veta Blanca” i fou cremat, encara viu, amb la seva nau. El rector Sunyer, que havia fet nit amb ells per beneir la navegació de l’endemà, fou desposseït dels seus hàbits i, abans de ser degollat, el van obligar a presenciar l’execució del valerós capità. La resplendor del foc va alertar la patrulla de miquelets que vetllava la badia des dels Canons, però no van poder encalçar els assaltants que ja havien superat el terme de Colera amb Llançà. Els colerencs van jurar venjança, però ara no els quedava cap altra sortida que esperar l’embat final dels francesos que els encerclaven. Els miquelets, sense líder ni heroi, aquella tardor i hivern no dormiren ni una nit esperant que l’enemic els trepitgés sense compassió en un atac final i fatal. Els francesos, però, tenien altres maldecaps en què entretenir-se que no pas amb una partida d’insurrectes reclosos en un racó de l’Albera. Els problemes de Napoleó a Rússia i a l’est i centre d’Europa van ser aprofitats pels espanyols que, ajudats pels anglesos, van fer retirar les tropes imperials cap al nord, a Aragó i Catalunya; així, al febrer de 1814, començaven l’evacuació del Principat retirant-se fins a la línia del Fluvià per protegir la seva frontera.31 Els soldats francesos emprengueren la fugida desordenadament pels passos fronterers evitant de caure presoners. Alguns van creure que el pas arran de mar els seria més fàcil i decidiren marxar pels colls de Colera.32 No sabien la sort que els esperava. El 24 de març de 1814 Ferran VII arriba al pont del Fluvià, i Figueres s’allibera el 28 de maig.

De fet, el nom de Colera sembla que podria tenir el seu origen en “coll” (collum). Però també he sentit altres etimologies possibles com la de “còdol” o “card” (de card formatger, anomenat també card coler, herbacol o herba colera, que es feia servir per qualllar la llet i fer formatge).

Els miquelets de Colera que havien sobreviscut als set anys de guerra volien venjar fins la darrera gota de sang dels seus companys assassinats i la mort humiliant del seu capità, cremat viu a la coberta de la “Veta Blanca”. L’objectiu era clar: no deixarien passar viu cap gavatx que travessés el seu territori. Així, cada hora del dia, un grup de miquelets faria guàrdia al capdamunt del Coll del Frare33 per esperar el pas dels fugitius just al lloc on podien veure, a l’altra banda de la Vall de Portbou, la fita de la seva salvació. Els francesos es trobaven a la Platja de Grifeu i, en grups d’entre quatre i deu homes, emprenien el camí vora el mar cap al seu destí. Encara que aprofitessin les hores més intempestives i el temps més inhòspit, un cop arribaven al Coll del Frare mai no s’escapaven de l’assalt inesperat dels colerencs. De cop i volta, de darrere el roquissar apareixien uns espectres abillats de manera estrambòtica, vestits amb els arreus de miquelets i coberts d’algues, petxines d’or i escates d’argent;34 alguns duien cranis de senglar i banyes de boc per barret. Davant l’esglai, els francesos no podien reaccionar paralitzats per l’horror d’aquelles bèsties armades amb mosquetons, fitores i sabres. En sorprendre’ls, els colerencs els demanaven si eren francesos que fugien. Els pobres gavatxs feien que no amb el cap per no desvelar la seva evident identitat. –Ja ho sabrem quan sigueu davant del Salt –deien els miquelets. Els presoners, nus de tors i peus i lligats de mans, eren conduïts l’un darrere l’altre pel corriol que mena fins al penya-segat del Cap de la Mercè, travessant el rec de Pixavaques35. El camí és pedregós i trencadís i les roques cantelludes i lacerants. El pas forçat i el pànic dels soldats, indefensos i confosos, es feia cada cop més evident amb constants Pas més proper a mar entre les badies de Colera i Portbou.

A J.V. Foix, en memòria i veneració, per la conversa mantinguda sobre Colera.

Segons Plujà (Estudi del Cap de Creus. 1996), el nom li ve pel soroll que fa l’aigua torrencial en baixar-hi, similar als pixats dels bovins. Constato que fa veritablement la mateixa sensació...

La Badia de Garbet vista des del Cap Ras.

El Cap Lladró, l’Illa i els Canons des del Cap Ras. El Cap de la Mercè i el Cap de Cervera al fons.

La Vall de Grifeu enfilant el Rec de Boquer.

La Badia de Garbet vista des de la vall.

La vall i la platja de Garbet amb els cims de les Barbes del Boc, al fons a l’esquerra, i de Taravaus (700 m), a la dreta.

La costa nord de la Badia de Garbet. A l’esquerra Port Joan; al fons a la dreta, l’Illa i Cap Lladró. Enmig la costa de la Rallada.

L’Illa Grossa i l’Illa Petita des de la costa de la Rallada.

L’Illa Grossa o Cap Lladró, en primer terme. Al fons els espadats del Cap o Punta de la Mercè amb el cim del Salt del Gavatx.

La Muntanya dels Canons i l’Illa des de la Platja del Borró.

La platja i la punta del Borró

La Riera de Garbet quan arriba a la platja, envoltada de tamarius i còdols. Al fons el Mas Perdigot.

La Cova d’en Malta, o del nàufrag, a Garbet.

El Cap Ras i el Borró des de Port Joan.

Cap Ras des dels Canons, amb l’Illa Plana i els esculls dels Tres Pecats, frontera històrica entre Sant Pere de Rodes i Sant Quirze de Colera i ara dels termes de Llançà i Colera.

El Cap o Punta del Frare, sota els canons. Semblava un frare amb la seva caputxa resant de cara a la muntanya.

El Frare sense la caputxa, després de caure-li. Ara podria ser el Cap Cors, per la semblança amb el perfil de l’illa mediterrània.

L’accés a l’Illa Petita, en baixa mar i plena mar, des de la platja de Carbassó.

CA AÑO DE 1789 nº 165.

Els Canons.

La Badia de Colera, amb la Platja dels Morts, des de la Muntanya dels Canons.

La Rovellada, el Rec de Gallego, el Salt del Gavatx i el Cap Mercè des dels Canons.

L’Illa, la Muntanya dels Canons i el Cap Ras des del Salt del Gavatx.

La Badia de Colera, el Rec de Gallego, el Cap Lladró i el Cap Ras, des del Salt del Gavatx.

Veta Blanca i Salt del Gavatx des del Rec de Gallego.

Veta Blanca i Rec de Gallego des del Salt del Gavatx

Cap de la Mercè i espadat del Salt del Gavatx

El cim de la Punta o Cap de la Mercè és el “Salt del Gavatx”. Cent quinze metres sobre el nivell del mar en caiguda vertical . El Cap de Creus al fons.

Possibles emplaรงaments del Salt del Gavatx. Mirant al Cap de Creus o mirant al Claper, de cara al Cap de Cervera.

Monestir de Sant Quirze de Colera.

Barraca a la vall de Portbou, com deurien ser les dels primers pastors i pagesos de la contrada a finals del s. XVIII.

Barraques de pescadors a la platja de Portbou, com les que hi havia abans de lâ&#x20AC;&#x2122;arribada del tren.

Fita fronterera entre Colera i Banyuls al Coll dels Empedrats.

Aquesta costa ĂŠs plena dâ&#x20AC;&#x2122;anfractuositats, coves i penya-segats.

La Cova d’en Xocolata, sota l’espadat del Salt del Gavatx , des de mar i des de dins.

Cova d’en Xamuixa, des de fora i des de dins, amb el Cap de Creus al fons.

La Cova Foradada per la banda catalana sota domini espanyol; al darrera la banda nord, sota domini francès.

La Cova del Bou marí.

Interior de la Cova Foradada mirant a la sortida al Principat. A la dreta, a un metre i mig per sobre del nivell del mar, hi ha la darrera fita (n. 602)..del Tractat dels Pirineus (1659).

Vista des de lâ&#x20AC;&#x2122;interior de la Cova Foradada: al nord, el Cap de Cervera; al sud, el Cap de Creus.

Des d’antic, la relació entre els animals marins i els éssers mitològics i fantàstics ha estat ben estreta (Gravats extrets d’ Armand Landrin: Les monstres marins. Paris, Hachette, 1869)

tremolors de cames, relliscades i esgarrinxades per un camí inestable i abrupte que mostrava sovint taques de sang resseca. Aterrits, alguns francesos mormoraven paraules en un català incert que havien après entre pillatges i violacions durant la seva llarga estada arreu del país. En arribar al cim, enmig de roques esculpides capriciosament per la força del vent, un penó amb la creu de Sant Jordi assenyalava l’extrem del precipici que s’estimba vertiginosament al mar. Just abans d’arribarhi, damunt de la petita plataforma pètria que s’abraona sobre el Claper s’estenien les màrfegues ensangonades on havien jagut els miquelets vilment assassinats. Enmig d’aquestes, lluïa la del capità Sirvent amb un crespó negre. Un a un, els presoners eren portats per dos miquelets a punta de forca fins al límit de l’estimball. Un cop allí, li atansaven un paper on hi havia escrit “màrfega” i obligaven el gavatx a pronunciar la paraula. Quan el soldat balbucejava esbalaït “...marf[è]ga…” era posat damunt la màrfega de Sirvent i, des d’allí, obligat a saltar al buit. La seva incapacitat per pronunciar esdrúixulament una simple paraula en català el condemnava a una mort esgarrifosa.36 En veure’s perdut, el reu implorava mercè37 als botxins mentre, amb el posat d’orat i amb el cap de senglar per elm, el capellà38 el beneïa. Al crit de “Sant Miquel”, la fitora d’un dels monstres venjatius l’empenyia de cap a mar. Els crits ofegats dels gavatxs saltadors i el silenci eixordador que seguia només feien que accelerar els polsos dels presoners que esperaven uns metres més lluny, arraulits rere les roques i ignorant que una màrfega mal accentuada era la seva sentència de mort. L’única referència escrita que conec d’aquesta llegenda és al capítol VI del llibre de Joaquim Pla i Cargol “Tradiciones, santuarios y tipismo de la comarcas gerundenses”; Girona, 1947. Segons em fan notar els amics Pere Torres i Albert Villaró, podria ser que els colerencs s’haguessin inspirat amb un passatge bíblic: els galaadites van vèncer els efraïmites. Aquests van intentar fugir. En un pas, quan arribava una persona desconeguda, li preguntaven si era galaadita o efraïmita. Tots deien, esclar, que eren galaadites. Aleshores, els guardians els feien dir “xibòlet”. Els efraïmites no sabien pronunciar la x i deien “sibòlet”. En sentir aquesta pronúncia, els guardians els degollaven (Llibre dels Jutges, capítol 12, a partir del versicle 5).

Per això aquell indret és conegut com a Cap o Punta de la Mercè (gràcia, misericòrdia). Sovint, però, surt escrit com a “Marcer” o “Marsé”, fins i tot en la toponímia oficial.

Joan Moy, prevere entre 1814 i 1827.

Aquells dies de juny del 1814, els cossos mutilats i balbs de la venjança colerenca arribaven a la Platja dels Morts gronxats per les onades. Ben aviat, l’exèrcit espanyol tornava a patrullar la frontera i pels carrers de Colera s’endevinava un tel de secrets i de remors que la tramuntana no podia ni esvair ni silenciar. Només la silueta del Salt del Gavatx, desafiant, s’erigia a gregal com un record petrificat que tothom volia oblidar. •••• La història no ha deixat cap més rastre que els contes a la vora del foc d’alguna família de la vall sobre allò que potser es va esdevenir i potser no durant aquells anys de guerra. Alguns dels protagonistes d’aquells primers temps de la colonització i de l’intent d’esdevenir una república van desaparèixer de qualsevol registre oficial i no se’n va saber res més. Des d’aleshores, la memòria popular a Colera es va anar perdent. Només algun fet aïllat, al llarg dels anys, com la plantada d’un nou arbre de la llibertat a la plaça,39 feia rebrotar la saba que hi havia en el més profund de l’esperit d’aquells primers colons. Potser només en aquest context s’explica el cas del molinenc Pere Carrés Suñer i la colerenca Maria Valls Grifeu. El matrimoni i els seus deu fills feien una vida transhumant pels vessants fronterers amb les seves cabres. Fou així com, el 1887, nasqué, al corral de Selva Rodona, sota les cingleres de Taravaus, una filla a qui posarien per nom República.40 Qui sap si va ser un darrer intent eixelebrat, tramuntanat, de crear una nova comunitat a partir de velles idees. Just poc després que l’arribada del tren i de la fil·loxera41 canviessin per sempre més el futur d’aquelles valls congostes i oblidades entre muntanyes esquerpes i espadats salabrosos. L’actual plàtan va ser plantat l’any 1898, junt amb 13 arbres més a les cantonades de la plaça que sembla que van treure perquè no deixaven passar els carros. Va ser plantat també com a signe de rebel·lió per la recent annexió de Colera a Portbou (1885) que va comportar la crema de l’arxiu municipal com a protesta dels colerencs.

Vegeu Plujà: “Molinàs. Sant Miquel de Colera; Els veïnats oblidats del Cap de Creus”, 2005.

El tren va arribar a Portbou el 20 de gener de 1878 i la fil·loxera a Rabós el 1879, escampant-se ràpidament per les vinyes de l’Albera.

GARBET Certa cosa és que lo demoni és públic enemic de Déu; doncs, ab aital no és llegut a nengun crestià fer neguna convenció ne pati, ne reebre’n negun servei. Item, tots sabem que lo demoni nos ha en oi de mort, e que a nengun no s’acosta sinó per fer-li mal a la sua ànima. Francesc Eiximenis. “Llibre dels àngels” (1392) Era un rostre ple d’esquerdes, reguerols i feixes, com si la pell s’hagués empeltat de la terra rebregada on vivia. Els llavis, molsuts, sobresortien de l’espessa barba blanquinosa amagant unes dents escasses i corcades. El seu cap feia temps que no respirava més fortor que la de la barretina morada que portava calçada fins a les orelles i que només es treia per esporgar-se els polls. Vestia amb una casaca d’un capità de navili naufragat davant els farallons de la badia. No parlava gairebé mai, però renegava molt. Per qualsevol fotesa feia baixar sants, marededéus, àngels –i qui fes falta– a les fondàries dels inferns. No hi havia res que no hagués estat malparit o malfotut. No li calia tenir ningú a prop, ni ningú que li digués un déu-vosguard o bona nit. Era un home sol; de fet, era l’únic home que des de feia tres-cents anys hom podia trobar entre el Cap Ras i el Cap de Cervera. Ni ell sabia perquè li deien Garbet. Potser perquè la platja de la Vall del Freixe42 on vivia és feta de graves; potser perquè sempre maleïa el garbí que li humitejava el racó de mala mort on dormia; o potser perquè garbellava el mar a la cerca de qualsevol ésser mengívol. El cas és que Garbet era l’amo de la badia on vivia, no perquè fos de la seva propietat sinó perquè no hi havia ningú més. No havia dit mai si havia nascut en aquella platja El nom de la vall o muntanya de Freixe està documentat des del s.X. Podria ser que es digués així perquè al llarg de la riera hi hagués un bosc de ribera amb freixes. En tot cas, a partir de la constitució del poble de Colera ja sempre més s’anomenà Garbet.

o hi havia arribat abans de la colonització, però en formar-se Colera ell ja hi era. Per això, per als primers habitants d’aquelles valls, aquella badia acabaria essent la d’en Garbet. En aquells temps, a la platja no hi havia res més que l’antic Mas Perdigot,43 arrecerat a tramuntana i abandonat des de feia anys i panys. Garbet, però, no havia volgut ocupar el vell casalot: preferia aixoplugar-se a la barraca que s’havia fet prop d’on la riera es troba amb el mar, enmig d’uns tamarius que amorosien la salabror de l’onatge i que marcaven la llera de les rierades. La cabana li servia més d’abrigall que de casa, per tenir-hi la màrfega on gitar-se i perquè no se li mullessin les poques pertinences que tenia: la samarra per a l’hivern; espardenyes seques i calces; quatre rals; la bóta de vi i la de l’oli; les anxoves; i els formatges que curava al corral que tenia riera amunt. La barraca estava envoltada per una paret baixa, de pedra seca, que li marcava l’espai vital necessari on cuinar, menjar i deixar els aparells de pescar. Una part del tancat era cobert amb un tendal fet amb quatre bigues de fusta, canyes i murtra on s’hi recollia un petit forn de lloses on hi coïa els àpats. Garbet era un ermità; sempre havia estat sol i no temia que ningú li prengués res si no era que el dimoni se li enduia l’ànima. Tot i això, tenia el seu petit amagatall a la cova que es troba just on el rocam substitueix els còdols de la platja. En aquest forat, fet a la roca i encarat a garbí, hi amagava el que fos en cas de necessitat i se’l podia trobar els migdies xafogosos d’estiu fent una becaina bressolat per la humitat de l’ambient marí.44

Ja citat l’any 1522, encara resta dempeus, tot i que amb les lògiques transformacions.

Segons Arnald Plujà (“Estudi del Cap de Creus”, 1996), aquesta cova rep el nom de Cova d’en Malta, sobrenom d’un pescador llançanenc, Vicenç Calsina i Reig, propietari d’una vinya propera. Solia viure-hi temporalment, raó per la qual també se la coneix com la Cova del Nàufrag. El meu avi, però, explicava que l’havia fet ell mateix per fer-hi els suquets de les nits de reganar per aquells verals. Em quedo amb la darrera versió, per mentida que sigui, esclar.

En Garbet vivia com i de què podia, amb un peu a terra i un altre a l’aigua. Riera amunt, rere les graves i els tamarius de la platja, hi tenia unes poques cabres que engegava pels vessants de la vall; un parell de bucs d’abelles li fornien la mel, i els esbarzers fruitats la confitura de móres que li endolcien la vida; quatre ametllers i vint oliveres li regalaven més que no demanava; de l’hortet en treia un grapat de cebes i alls, naps, cols i escaroles arronsades i escarransides que amania amb olives i fulles tendres de fonoll marí i herba salada; la bassa de la riera li donava de tant en tant un àpat llepafils de granotes; i, dels marges, en treia espàrrecs i cargols amb les primeres pluges de primavera. A tocar de mar, Garbet aprofitava cada pam de vinya, desempedrant aquella terra esquerpa per fer-hi viure un centenar de ceps que semblaven els dits torturats de la terra, rabassuts i aspres com la llicorella que els arrelava. Les feixes semblaven onades petrificades que es confonien amb els esquistos de la muntanya que es precipitaven a mar. A finals d’estiu, els pàmpols de raïm acaronaven el terra i endolcien l’aire abans de regalimar pels semals i cistells que Garbet omplia l’un rere l’altre, sense entretenirs’hi gens per si la pedregada li malmetia la collita. Cada dia de verema, al migdia, carregava el seu llagut i hissava la vela o bogava fins el port de Llançà on bescanviava la collita per farina, sal i pebre i allò que li fes falta fins al setembre següent. Tornava a la posta de sol amb més esperit de vi al cos que ànima per remar. Amb el raïm malmès durant la verema en feia el seu propi vi, un espès brou rovellat que només ell podia empassar-se. Amb les panses de la garnatxa en feia una escassa però dolcíssima mistela que assaboria a xarrupades les llargues nits tramuntanades d’hivern. Garbet, però, era pescador. La vida en terra era el preu que pagava per no poder viure només de la mar. Es deia que si hom s’hi fixava bé li lluïen escates al clatell i que l’alè li peixatava. Calava la xarxa cap al tard, quan amb prou feines veia la silueta de la platja, entre l’Illa Grossa i la Petita tancant el pas als peixos que s’apropaven al clapissar de la platja d’en 41

Carbassó.45 Llevava els filats en despuntar el dia per no perdre ni una peça xuclada pels polls o mossegada pels pops, i cernia la malla de cànem a la platgeta arrecerada de Port Joan,46 que li feia d’eixugador i estenedor fins a la propera calada. Més a llevant hi tenia el seu bol47 preferit, a “la Rallada”,48 on aprofitava les seves aigües somes per llançar-hi amb destresa el rall des dels esculls o per deixar anar, des del llagut, el xarambeco amb garotes amb què pescava Rall guiules, tords i serrans.49 Amb la barca no s’allunyava massa de la badia. Direcció Colera, no passava mai del Cap de Frare i el Rec d’en Basco,50 on hi calava la nansa per fer-hi cigales i llagostes. Direcció Grifeu, s’arribava fins a Bramant o Canyelles, rere el Cap Ras, ja en terres de l’abat de Sant Pere. De punta a punta de la badia, des de l’Illa Grossa a l’Illa Plana, hi solia fer una solta de palangre pel nero, el congre o algun lluç distret. Quan Garbet havia bon peix, s’arribava fins a Llançà per vendre-hi les peces grosses o canviar-les per un tros de cansalada o tabac. Aquest és el nom que rep actualment aquesta platja plena de clapers protegits per l’Illa Petita i el Burro (un niell que toca l’illeta), sembla que en motiu d’un colerenc anomenat així (Arnald Plujà; “Estudi del Cap de Creus”, 1996).

Nom d’un colerenc que hi tenia la vinya (Plujà, “Estudi del Cap de Creus”, 1996).

Un bol seria l’acció de calar o llançar la xarxa. Per extensió, s’entén el lloc on hom té l’hàbit de fer-hi les calades.

Segons Plujà (“Estudi del Cap de Creus”, 1996), rep el nom perquè s’hi pescava amb el rall. Tot i això sovint es veu escrit com a “ratllada”, de ratlla i no de rall, l’ormeig de pesca.

A Colera diem “xarambeco” a l’ormeig que és anomenat “cel”. Un xarambeco en realitat és un fil amb un plom i un ham (una fluixa). Val la pena, llegir la descripció que fa Emerencià Roig (“La Pesca a Catalunya”. Ed. Barcino, 1927) sobre aquest ormeig: ”El cel és un cèrcol de ferro prim, del qual penja una bossa cònica, feta de malla de cordill, com la d’una xarxa. A l’extrem inferior hi ha un pes de plom a fi que l’ormeig s’enfonsi quan hom el cala. Al cèrcol hi ha una nansa i un cordill; aquest va unit a un cap de corda llarg que serveix per a calar-lo i llevar-lo del mar. Cal anar embarcat i trobar-se en lloc poc fons. El cel és escat amb suïsos (garotes), aixapats a cops de roc. El peix, atret per l’esquer, passa per damunt del cel. Llavors aquest és llevat ràpidament, procurant que el peix resti empresonat dins la bossa. Així pesquen serrans, judrioles i donzelles”.

Segons Plujà, sembla ser que s’anomena així pel cognom d’un colerenc que hi tenia la vinya.

Els dies sense onatge resseguia els esculls –com si fossin un hort marí particular– fent musclos, fideus, crancs, cargols, pallerides, i tot el que pogués posar a la cassola si no és que s’ho menjava a mar estant. El seu art de pesca preferit, però, era anar a reganar:51 les nits de calma i de mar baixa s’arremangava les calces fins a les cuixes, prenia la fitora, una atxa i un sac lligat a l’esquena i començava a recórrer la badia a nord o a sud, segons l’oritjol, de la platja Nansa fins a l’Illa o fins el Borró passant Cel o xarambeco per la platgeta de Santa Llúcia.52 Arrossegava els peus pels recs i les basses dels esculls esperant de trobarhi un peixot mig endormiscat, una cabra enlluernada, un pop roquisser o qualsevol altre bestiola que pogués enforquillar i posar al sarró. En arribar al seu refugi, al cap d’un parell d’hores de tenir els peus en remull, ja tenia a punt la brasa amb poda de cep amb què faria bullir un brou espès amb el grapat de closca collida del matí i amb la pescada més o menys suculenta de tota una nit de reganar. La mullena del cos se la feia passar amb la collita de la vinya.

Pesca amb llum i fitora, associada a l’art de pescar a l’encesa, típica de la zona del Cap de Creus, i gairebé perduda de la memòria popular. Al llibre de J. Lleonart i JM Camarasa “La pesca a Catalunya” el 1722. Segons un manuscrit de Joan Salvador Riera (Museu Marítim, 1987) s’esmenta escrit “reganar”. Si tenim present que es tractava d’anar pels recs, potser escauria més escriure-ho “reguenar”. En tot cas, certifico que el meu avi hi pescava així.

El nom del Borró prové, sens dubte, de la planta herbàcia que es troba entre les seves dunes (Ammophila arenaria). L’etimologia casolana em diu, però, que podria ser per les boles de borra (borró) que deixen les fulles i tiges esfilagarsades de l’alguer (posidònia) quan és arrossegat pels llevants a la platja. De fet, aquestes boletes peludes fan tot l’efecte de les mateixes que trobem pels racons. En qualsevol cas, cal reinvindicar el nom del Borró per sobre del més recent de Platja de les Assutzenes (planta també present), que sembla imposar-se entre els nous fondejadors. Entre la platja de Garbet i el Borró hi ha una platgeta sense nom oficial però batejada pels de casa com “Santa Llúcia”.

Podríem dir que en Garbet vivia del que collia i del que pescava i no necessitava gaire res més ni ningú per anar passant la vida. Només un cop l’any, un delegat del monestir53 passava a reclamar el delme del peix i de la terra del mas Perdigot. I sempre li responia el mateix, que aquell era un mas rònec i que no n’era pas el masover, que ell només vivia de l’aigua de la terra i l’aire de la mar. L’emissari s’enduia un bon àpat de Garbet i fins l’any vinent. Garbet només tenia un enemic declarat: en Grifeu, el veí de l’altra banda del Cap Ras.54 Es tractava d’un home tan malcarat com ell, i no es podien ni veure ni sentir parlar l’un de l’altre sense que un renec els sortís del llavi com una butllofa pudenta maleïnt-se els ossos. Tots dos vivien del mar i de la terra i dels pocs excedents que podien vendre a Llançà. Per això, quan un tenia mala collita o mala pesquera l’altre ho celebrava amb joia malgrat que patís les mateixes conseqüències. Sempre competien per arribar abans al port a oferir els seus productes. Grifeu, amb les mules, per terra i Garbet, amb el llagut, per mar. La majoria de les vegades per no vendre res o Llagut per tornar amb menys.

Des del segle X el monestir de Sant Quirze de Colera poseïa el delme del peix i de la terra d’aquestes valls (de Garbet a Portbou). Des del segle XVI, amb la decadència de Sant Quirze, aquest dret passa al monestir de Sant Pere de Besalú.

Les valls de Garbet i Grifeu estan separades per la Serra del Socarrador segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Segons Plujà (El Cap de Creus. 60 itineraris de Portbou a Roses, 2000), aquest nom el rep la serra que separa les valls de Colera i Garbet fins a la Muntanya dels Canons. En tot cas, sembla que el “socarrador” seria un lloc cremat per obtenir-ne conreus.

Així era la vida en aquelles valls fins que el 1773 van arribar els primers colons per començar a treballar-les. Garbet era l’únic home que coneixia els topants d’aquell territori per descobrir i per això els nouvinguts se’n refiaven. Garbet ja semblava un home vell quan el van conèixer, però encara mantenia la força i el coratge d’un jove i no es va fer mai estrany als colerencs. Ara ja no estava tan sol i se sentia un més d’una comunitat; esquerp, rabiüt i solitari, però era un més. Al cap de vint anys de relacions cordials entre els colerencs i Garbet va esclatar la Guerra Gran que trasbalsaria aquella contrada. Aleshores Garbet va esdevenir una peça clau per als colerencs que pretenien crear la República de l’Albera.55 Gràcies al seu coneixement de la terra, del cel, del vent i de les aigües va convertir-se per als revoltats en una espècie d’oracle al qual acudien per rebre’n consell. Acabada ja la guerra, un bon dia Garbet es va fer fonedís. La llegenda diu que va ser en una nit de lluna plena d’un fred mes de gener quan des del Puig del Llop baixaven uns udols que glaçaven la sang. Per aquells temps, Garbet rebia, com tots els colerencs, la repressió dels senyors de la vall que li reclamaven censos que mai abans no havia pagat i, també, les malifetes dels soldats castellans que, de tant en tant, transitaven pel camí de ronda –que passava prop del refugi del pescador. Si el trobaven pescant li ensorraven la barraca i, si era a la vinya, li trencaven un rem o li xafaven l’horta. Conta la llegenda, però, que la seva desaparació no va tenir res a veure amb els soldats sinó amb raons més ocultes... En aquells temps de penúries, tant Garbet com el seu veí Grifeu no tenien gaire cosa a vendre a una població llançanenca disminuïda i empobrida. Però les coses van canviar de cop i volta per a Grifeu. D’un dia per l’altre vivia en l’abundància. Les seves vinyes donaven més fruit que les de Garbet Vegeu la història “El Salt del Gavatx”.

i les seves xarxes s’omplien de peix tot just calant-les arran de platja. En Grifeu, havia canviat i ja no era un ermità com el seu veí: ara tenia un grapat de dones joves al seu servei que li feien la verema, li calaven les xarxes i li anaven a mercat mentre el fornien de menjars suculents i plaers prohibits. Garbet es temia que tanta exhuberància fos el preu cobrat pels favors fets durant la guerra quan es va posar del bàndol monàrquic mentre que Garbet lluitava amb els republicans colerencs. Un bon dia en Garbet es va decidir a anar a veure en Grifeu per demanarli per l’origen de la seva sort. N’estava fart de malviure pagant censos abusius i dels pillatges que no li deixaven ni per sostenir els seus malaurats ossos. Garbet es va empassar tots els gripaus de la riera de la vall abans de rebaixar-se a fer aquest pas, però finalment es plantà davant el mal veí. Grifeu feia patxoca; bé, més aviat li feia fàstic de l’abundor que l’envoltava. Va agafar Garbet per un braç i se l’endugué a l’eixida de la casa, on quatre doncelles els serviren una tassa de cacau espès i aromàtic i tabac portats de les Antilles per un marxant de Cadaqués. El vell mariner llançanenc li va confessar a Garbet que la seva fortuna es devia a un tracte fet de per vida amb el senyor més important d’aquelles terres. Només havia hagut de jurar-li fidelitat amb tota l’ànima per sempre i renunciar a les lleis divines i terrenals i lliurar-se als plaers de la vida. Si volia acceptar el compromís només havia de dir-ho al masover del senyor, en Boquer, el misteriós cabrer que vivia enclotat a la Vall de Grifeu, sota el Puig Tifell.56 Garbet no va dormir en tota la nit. Sabia qui era en Boquer, no era un simple pastor de cabres i bocs, sinó el sicari del gran Boc, el senyor malèfic d’aquelles contrades, el mateix que tenia atemorits els habitants de Colera d’ençà que havien reconstruït les seves vides a l’ombra de les seves

La partida de terra i el torrent que devalla del Puig Tifell i que separa la platja de Grifeu del port de Llançà, s’anomena El Boquer. Segons Plujà, al seu llibre sobre Molinàs, al 1424 hi hagué un tal Jordi Boquer, pescador i pagès de Molinàs, que fou raptat pels pirates i empresonat a Bugia.

barbes.57 Però la temptació de viure com els reis pagava la pena de pactar amb el diable. De fet, s’havia passat tota la vida maleïnt Déu, sa mare i tots els fotuts àngels. No vindria d’acabar de refotre’ls tots plegats per poder canviar els anys que li quedaven d’humitats i ronyes amb una mica de confort i plaers. Fet i fet, per vendre’s l’ànima no hi perdria res: deuria estar tan corcada i putrefacte com els dos queixals que li quedaven. A més, no havia sentit a parlar mai que als cels hi hagués bocois de vi ni femelles afamades i, en canvi, els inferns n’eren plens. L’endemà, cap al tard, per indicació de Grifeu, Garbet s’enfilava carena amunt fins al Mas Patiràs, entre el Puig del Llop i el Puig d’Esquers, on l’esperava el Boquer. El mas era deshabitat de feia temps i servia d’aixopluc per als ramats que pujaven des de Valleta fins a les pastures del Puig d’Esquers. Boquer el va rebre amb un gruny i el va dur cap a l’antiga estança que encara conservava la teulada erta. Repenjada en un racó ombrívol s’endevinava una figura indeterminada, corpulent i amb una gran testa. Sense que li arribés la claror tardorenca del vespre minvant, la bèstia diabòlica li adreçà aquestes paraules amb una agra i rocallosa veu: – “Garbet, des d’ara no et mancarà res que et plagui, de menjar o beure, de gaudir o jeure. La vinya i els arbres fruitaran sense poda’ls; el mar escopirà a la platja que vulguis tan peix com demanis. Qualsevol desig et serà donat. Només has de reconèixer el meu poder immortal i deure’m obediència eterna. Maleiràs qualsevol nom i alè diví i celestial perquè no hi ha més regne que el meu. La teva ànima em pertany i jo t’ofereixo tot el plaer terrenal, des d’ara i per tot temps. Des d’avui, cada nit de lluna plena vindràs al Pla de les Bruixes i renovaràs el teu pacte participant del sàbat. Si no compareixes, però, el nostre acord serà trencat i moriràs en solitud: no seràs rebut al meu regne infernal, però tampoc rebràs sepultura cristiana. Seràs una ànima en pena.” Vegeu el conte de l’autor “Les Barbes del Boc”, 2010.

Aquell Nadal en Garbet s’havia acomodat al Mas Perdigot, reconstruït misteriosament d’un dia per l’altre, on hi celebrava luxurioses vetllades amb tota classe d’abundàncies i sense els preceptes que la bona religió imposava. Els veïns de Colera sospitaven del comportament del vell Garbet. Havia deixat de relacionar-s’hi i es comportava més esquiu que mai. Ja no es llevava amb el Sol, ni feia anar el llagut i la xarxa, anava fart de vi i vianda i les seves constants riallades nocturnes ressonaven per tota la vall. Una d’aquelles nits gèlides de gener, Garbet es desvetllà de la somnolència fartanera que feia dos dies que durava i va sortir a prendre l’aire a la platja. En veure que es trobava en plena època de minves58 li vingué al cap i al cor la seva dèria pescadora i decidí sortir a reganar com feia sempre en aquelles condicions. Prengué la fitora, la torxa i el sac lligat a l’esquena i es dirigí vers l’Illa Grossa per aprofitar les grans passeres que formaven les roques emergides enmig de basses encalmades. Embriac encara de vi perdia el senderi immers en una voràgine d’avarícia enfilant amb la forca tot el peix que podia. Se sentia insaciable i amb llicència d’haver-ho tot. Tentinejant pels esculls sense mullar-se els peus, es dirigia cap a l’Illa Petita quan va adonar-se que havia fet tot el recorregut sense encendre la teia. Tenia l’altra mà alçada amb la fitora a punt de batre un peix quan una claror diàfana i enlluernadora va fer espurnejar-li les escates. Per sobre del Cap de Creus una immensa lluna plena senyorejava tota la mar i tota la terra que s’estenia al seu davant. De cop i volta, miraculosament, el mar es va botir i va començar a cobrir les roques per les que havia saltat: de sobte l’aigua ja li arribava al pit, glaçant-li els ossos. Garbet no va tenir temps de resar un pare nostre ni cap Les minves o calmes de gener son reduccions del nivell del mar que es produeixen en aquesta època de l’any, per causa de l’existència d’altes pressions atmosfèriques. El fenomen sol comportar una mar molt plana, sovint amb aparença de llac més que de mar, i una minva del seu nivell de l’ordre dels 20 a 40 centímetres aproximadament..

de les oracions i conjuracions contra tempestes que se sabia; no va ser a temps de cremar cera beneita, de dir el nom de Crist i invocar els diversos sants que havia maleït tantes vegades; tampoc no tenia herba de Sant Joan, ni llorer ni cor de voltor per purificar-se. Garbet ja no feia peu i s’enfonsava al mar amb l’àncora d’un sac ple de peix lligat a l’esquena que li aixafava els pulmons. El darrer que va il·luminar la resplendor de la Lluna va ser el ferro de la fitora, com si es tractés del ceptre d’un déu marí o de la mateixa forca que remenava el foc dels inferns en què Garbet havia cregut. L’endemà un grup de colerencs, sorpresos per la sobtada pujada de les aigües en plena minva de gener van voler recorrer a Garbet per saber-ne les raons. En arribar a la platja van trobar-se amb el mas fumejant després d’haver cremat tota la nit. No hi havia cap rastre del vell pescador. Els vilatans es van apropar a la seva cova i van trobar-hi un rem plantat al davant i lligat amb la seva fitora en forma de creu. Una creu esquinçada i ennegrida per les brases d’una foguera satànica que havia estat el centre de la invocació i la idolatració del Boc.

Fitora

El dimoni havia tornat a la vall i s’havia endut Garbet. Els colerencs, que pocs anys abans havien patit la ràbia del Maligne es tornaven a trobar ara amb signes evidents de la seva presència i el vell pescador havia estat la darrera víctima fatal de la seva maldat. Davant dels objectes infernals i els evidents signes de la presència del dimoni, els supersticiosos pobletans van pregar al seu patró Sant Miquel, per l’ànima del vell Garbet: – “Monsenyor, sigueu piadós d’aquesta criatura vostra, per la vostra gran bondat, ara i tot temps. Oh, Senyor, hages pietat d’aquesta persona teua, i tramet en la seua ajuda monsènyer sant Miquel arcàngel, qui la deslliuri i la defensi del dimoni i de totes ses malícies.” 59 Pregària comuna per exorcitar i foragitar el dimoni (Eiximenis. Llibre dels àngels).

Atemorits de nou i amb la intenció de no aterrir encara més el poble, van amagar qualsevol vestigi dels fets i van explicar a tothom que Garbet havia mort sota les bigues del mas cremat i que l’havien enterrat a la seva vall, prop de la salabró del mar. Només ells sabrien el final incert i obscur del vell Garbet, el cos del qual no va aparèixer mai en terra ni surant per les aigües. D’ençà aleshores, en les nits tramuntanades i de lluna plena, hom diu que s’escolten les lamentacions i els renecs de la seva ànima pels esculls de la badia que, per sempre més, va portar el seu nom.

Cap Ras des del Borró

PORT-BAU Cent anys abans que hi arribés el tren, Portbou no era res més que una cala ombrívola i una vall enclotada entre parets de pissarra on no hi vivia ni una ànima, almenys que fos humana. L’imponent mola del Querroig presidia la vall i senyorejava la de la veïna Cervera, també solitària. Era un territori cobert per una immensa massa d’alzinars, rouredes i garrigues i una costa vertical de cingleres vertiginoses que s’enfonsaven a mar. A Portbou és tant alt el balç que s’enfila cap el cel com el que s’enfonsa a mar davallant a fondàries ignotes. El seu perfil litoral és ple de coves, anfractuositats i raconades. Per això podria dir-se “port-bau”, perquè era un port natural envoltat de “baus”, de balços, de penya-segats i d’estimballs fets de terra i mar.60 En consolidar-se el poble de Colera, cap a finals del segle XVIII, aquells primers pobladors de seguida van explorar aquelles terres veïnes i van constatar l’esglaiadora profunditat d’aquella solitud. Els colerencs van establir ben aviat una xarxa de camins de contraban cap a Banyuls, però la Guerra Gran61 aturà circumstancialment aquell mercadeig i el substituí pel 60 No queda clar d’on prové el nom de Portbou. Podria ser dels “bous”, vaixells de pesca d’arrossegament, que s’hi refugiaven de la tramuntana; també dels bous marins, la foca que habitava aquestes costes (per això hi ha una “cova del bou marí”); també existia el Mas de Parbaus. Fins i tot, surt citat com “port bo” en plànols antics. M’inclino, però, per la relació entre balç/bau/ bou, en referència als penya-segats de la zona; de fet, entre Portbou i Cervera, hi ha dos paratges coneguts com Bou-follit de terra i Bou-follit de fora (“Follit” ve de “fall”, caiguda o estimball, com “Castellfollit”). Per altra banda, cal considerar, encara que sigui per veneració literària, la descripció de “bau” que fa Josep Pla (“Derelictes”; Obra completa v.II).”un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. És clar que en onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes de revulsió d’aigües que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació i per això solen ser assenyalats en les bones cartes marines”. També hi ha força baus d’aquests a la costa portbouenca… 61 Entre el 1793 i el 1795.

pas de refugiats de nord a sud. Aquell final de segle, fins que va esclatar la següent guerra amb Napoleó, va ser crític per al comerç de Catalunya en general i d’aquelles contrades, però el contraban mantenia oberts els passos de mercaderies de tot tipus. Els homes anaven fins a Banyuls des de Molinàs, pel Coll dels Empedrats o el de les Llaceres, passant per les carenes de les Barbes del Boc i Taravaus fins al Querroig o, des del poble de Colera, pujant pel Coll del Falcó i travessant la vall fins al Coll de la Farella. El pas més a llevant era pel Coll del Frare fins al Coll dels Belitres, el nom del qual ja evoca aquest tràfic.62 Arran de mar, les coves entre Colera i Portbou, com la Cova d’en Xocolata i la Cova d’en Xamuixa63 o la Cova Foradada (a la frontera) oferien un amagatall circumstancial als homes i als productes que travessaven la frontera. Aquells primers colons i contrabandistes, temerosos i supersticiosos, no les tenien totes quan travessaven la Vall de Portbou, però encara menys quan navegaven per les seves aigües. Així, durant aquells primers anys de vida colerenca, Portbou es va anar poblant amb algun mas de colons que buscaven noves terres i com a refugi de pescadors, pastors i homes de mal viure.. En esclatar la Guerra Gran la gent tampoc no estava per massa assentaments en la frontera del conflicte i els esdeveniments a Colera van fer endarrerir l’arribada de més població a Portbou. Ja en època de pau, el 1802, l’Abat de Sant Pere de Besalú va promoure la colonització de Portbou per tal d’engrossir els malmesos delmes del cenobi i per assegurar aquelles terres frontereres en el control

62 “Belitres” vol dir “mals homes” o “homes roïns”.

63 Segons Arnald Plujà (“Estudi del Cap de Creus”, 1996) el nom real de la cova és “Celler d’en Xocolata” i faria referència al sobrenom d’un colerenc anomenat Joan Miàs que hi guardava el vi (segons una escriptura del 1824). El mateix autor, però, a “El Cap de Creus, 60 itineraris de Portbou a Roses” (2000), no fa referència a “celler” i diu que era el lloc on Miàs solia calar. En tot cas, m’inclino a pensar que no era pas vi el que hi deuria guardar al “celler”. Plujà també ens diu que la Cova d’en Xamuixa rep el seu nom en referència a Joan Carreres, un portbouenc que solia anar-hi amb la seva barca.

del contraban i dels belitres.64 Així, en començar el nou segle, Portbou començava tímidament a humanitzar-se. Una nova guerra amb França, però, va estroncar el seu poblament durant seixanta anys fins a l’arribada del tren. Així, durant bona part del s. XIX a Portbou tot just cinquanta persones vivien en alguns masos a la vall i en quatre casalots a la platja. Riera amunt, el Mas Budellers i l’extensió de la vinya havien començat a dibuixar un paisatge de feixes i corriols. A Portbou només s’hi acostaven els que no tenien res a perdre. Fins que el 1876 el túnel del Coll de Belitres foradava la frontera amb Cervera i obria les portes al creixement desmesurat del nou poble que acabaria engolint la veïna Colera. Així eren aquella vall i aquella platja quan hi van arribar els primers treballadors que obrien la nova via fèrria. Per a aquells homes, l’empresa que estaven duent a terme representava arribar al racó més inhòspit del país i trobar-se amb homes esquerps que amb prou feines sabien relacionar-se. Va ser un d’aquests homenots -el més vell que havia nascut a la vall- qui, en una nit xafogosa de juliol i embafada d’aiguardent, els va contar els fets més inversemblants que es puguin escoltar arran de mar. Tot va passar en acabar-se la Guerra amb Napoléo, quan el vell pescador tot just era un infant. La primera de les històries feia referència a la creença que tenien els pescadors i els mariners que aquells baus profunds, els fons marins, representaven el seu particular infern, el lloc des del qual les ànimes malignes provocaven les galernes i els cop de mar que tant temien. I que aquelles coves que es troben entre la terra i el mar són com embornals que es comuniquen i que connecten les bèsties de les entranyes terrenals amb els monstres dels abismes i que són el refugi d’éssers amb formes 64 Mitjançant una reial cèdula, l’abat Francesc Melcior de Rocabruna i de Taberner, va obtenir el permís per al repartiment de les terres entre colons i l’explotació de la vall.

fantàstiques, mig humans mig peixos. Per això hom deia que aquestes coves i bòfies submarines són els caus del dimoni i els homes sabien que si el feien enfurismar podien ser engolits cap el fons del mar. Així, els va contar que, un bon dia de matinada, un portbouenc va veure la barca d’un jove pescador de Colera, anomenat Perot, dins la Cova d’en Xocolata. Però al noi no se’l veia per enlloc i va creure que s’havia negat. L’home es va afanyar a avisar la gent de Colera però, en arribar a la platja, va ser testimoni d’un fet extraordinari: en Perot acabava d’arribar al poble pel camí de Molinàs! Estava com orat, esbalaït, i explicava una estranya història que li havia succeït. El capvespre anterior, mentre calava prop de la cova, de cop es va posar a ploure a bots i barrals i s’hi va aixoplugar amb la seva barqueta. La volta de la cova regalimava i feia ressonar el fregadís de l’onatge que remou la petita platgeta que hi ha al fons de la gruta. Atret per aquell cant encisador, el jove pescador va voler veure aquella raconada on no havia estat mai i on es deia que totes les pedres eren iguals, grisenques amb franges blanques i que s’hi sentia una pau profunda. Va encendre la teia que duia a la barca i es va ficar a l’aigua encalmada nedant amb un braç mentre amb l’altre sostenia la tènue llum. De seguida va arribar a una platgeta on amb prou feines hi cabia estirat i es va ajeure sobre unes pedres arrodonides i uniformes, tal com les havia imaginat. Movent la llum de la teia va veure com una paret de la cova oferia una escletxa per on podia passar el seu esprimatxat cos i s’hi va endinsar tot decidit. Aviat es va trobar enmig d’una gran cavorca de parets lliscoses i rugoses com la pell d’un pop. Es va endinsar cova enllà durant hores seguint estrets passadissos: era massa lluny per tornar enrera i estava massa obsedit per no avançar més en un inframón ple de meravelles. Quan la teia ja li cremava els dits va veure la primera llum del dia per un forat i va sortir a l’exterior: havia caminat tota la nit des de la Cova d’en Xocolata fins a la mina de coure que es troba al Rec de la Murtra, sota el Puig del Falcó. Ningú no es va creure res del que deia haver viscut aquella nit. El pobre noi no va tornar

a tenir seny ni ànima i vagarejava pel poble explicant les seves converses amb dones fantàstiques i éssers sobrenaturals amb qui havia tractat durant el seu periple esperpèntic per les entranyes de la terra. Tot escurant la segona ampolla de licor, el vell mariner va continuar amb la següent història. En aquells temps en què ell era infant sovint es veien força bous marins65 per la costa que va des del Cap de la Mercè fins al Cap de Perafita, passada la badia de Cervera. La poca presència humana pels verals feia compatible l’existència d’una colònia de foques fins ben a prop de Banyuls. Aquestes bèsties no feien cap gràcia als pescadors; se’ls fotien els peixos i, a més, tenien reputació de ser animals de mal averany. Els bous marins eren considerats transmissors entre els diables de terra i els de mar, i per això es deia que es convertien en sirenes. Aquelles sirenes mítiques de què tothom n’havia sentit parlar però que ningú no havia vist. La memòria dels més antics en arribar a Portbou deia que, en una cova propera, justament anomenada “del bou marí”, en les nits de lluna plena es podia sentir el melodiós cant d’unes sirenes bellíssimes que s’hi aplegaven: eren les femelles de bou marí que es transformaven en ésser fantàstics per poder enredar els homes i prendre’ls l’ànima. Es deia que qui les pogués veure, atret pel seu cant, cauria embadalit per la seva bellesa i en fruiria la carn però que, en fer-se de dia, es convertiria en un mascle de foca. Per això els pescadors passaven de llarg d’aquesta cova –i de gairebé totes; però, sobretot, no s’hi acostaven ni sortien mai a mar amb la lluna plena. Un jove pescador, però, va voler vèncer les pors i comprovar amb els seus propis ulls la nuesa enlluernadora de les dones-peix i escoltar amb les seves oïdes les veus més dolces que es podien sentir. Dit i fet, tot sol, una nit de lluna plena de finals de setembre va decidir que agafaria els rems i s’atansaria a la Cova del Bou Marí. Això és el que li va dir al seu amic que faria, just 65 El bou o vell marí, també anomenat foca monjo, és l’espècie de foca pròpia del Mediterrani (monachus, monachus). Era comuna per aquesta costa i la del Cap de Creus fins a finals del s. XIX. Actualment només se’n troben colònies a la costa turca i en alguna illa marroquina o en penya-segats mauritans. Es parla de la seva reintroducció al Cap de Creus…

abans de la mitjanit, mentre deixava escórrer la corda pel palanqui66 platja avall i s’enfilava al bot. La seva imatge bogant i lliscant per damunt la mar lluenta va ser el darrer que se’n va saber. Des d’aleshores, cada cop que algun pescador dels contorns veia un bou marí o passava per davant la cova se senyava i recitava tota la lletania que coneixia -i la que suposava que sabia- contra els mals esperits del mar i tots els seus animals de companyia. Bossells

Palanquí

Bossells

El vell pescador ja no encertava el raig d’aiguardent al got mentre, balbucejant, va voler explicar-los la tercera història. Sembla ser que, a finals de la Guerra del Francès, els colerencs es venjaven dels gavatxs llençant-los des de dalt de l’espadat del Cap de la Mercè a mar. Doncs es deia que per aquells dies els gavians que nien en els espadats del Claper s’alimentaven d’uns crancs molsuts que corrien per aquelles platjoles i esculls. Segons les supersticions, aquells crancs s’haurien afartat dels cossos dels francesos estimbats pel penya-segat. En esclafar-se contra els 66 Seguint el mestre Emerencià Roig, es podria definir el palanqui com un aparell de dos bossells o taies (peces de fusta, de forma plana i ovalada, amb una politja al mig, sostingudes per un pern de ferro) i cordes gruixudes d’espart per treure embarcacions a la platja.

esculls eren escorxats ràpidament per plagues de crancs que sortien de les esquerdes del rocam i del fons del mar. Quan s’aixecava el gregal, els cossos mutilats eren arrossegats per les ones fins a la Platja dels Morts de Colera. Aquest festí esgarrifós va durar tantes setmanes com els colerencs anaven prenent partides de gavatxs fugitius. Això va provocar que estols de gavines arribessin per ocupar aquells espadats on trobaven suculents crustacis sorprenentment engrossits. Per això els vells pescadors de la zona diuen que si escoltes bé els gavians del Claper sembla que facin un plany enyoradís que digui “gavaatx, gavaatx”, com si trobessin a faltar els francesos fent el darrer salt mortal. Sigui com sigui, durant molts i molts anys, els crancs, els musclos i les pallerides del Claper, tot i ser els més plens i saborosos de la costa, ningú no els collia... No va tenir temps d’acabar la història que el pescador, ensofrat d’alcohol fins a l’ànima, va deixar caure un rot espès i el cap li va planar damunt la taula endormiscat en un baf de deliris. Tot enriolats i tentinejant, els treballadors del tren van anar a fer un tomb per la platja a la recerca de les sirenes barates que, seguint l’arribada del tren, s’aprofitaven de la setmanada dels nouvinguts a aquell port ple de baus.

[...] Aquells dies de juny del 1814, els cossos mutilats i balbs de la venjanรงa colerenca arribaven a la Platja dels Morts gronxats per les onades.[...]