Haereticare potero (articles regió7 1994 1998) by Quaderna

ARTICLES AL REGIÓ 7 (1994-1998) COLUMNA: HERETICARE POTERO Jordi Rodó i Rodà

1. ARTICLES 1994 ...........................................................................................4 1.1. HAERETICARE POTERO SED HAERETICUS NON ERO (26/01/94) . 5 1.2. ARNAU (29/01/1994)............................................................................. 6 1.3. DE DAVOS A SAN DIEGO (05/02/1994) .............................................. 8 1.4. LA FEBRE D'OR (12/02/1994) .............................................................. 9 1.5. EL PREU DE LA PAU (19/02/1994) ................................................... 10 1.6. PROTOCOLS NOTARIALS (26/02/1994) ........................................... 11 1.7. DO YOU PARLER CATALAN ? (05/03/1994) ..................................... 12 1.8. L'OPORTUNITAT DE LA CRISI (12/03/1994)..................................... 13 1.9. MÉS ENLLÀ DELS MARGES (19/03/1994) ........................................ 14 1.10. EL POLÍTIC, EL TÈCNIC I EL CIUTADÀ (26/03/1994)...................... 15 1.11. YUPPIES (02/04/1994) ...................................................................... 16 1.12. PA AMB TOMÀQUET (09/04/1994) ................................................... 17 1.13. EL "CLASH" DE LES CIVILITZACIONS (16/04/1994) ....................... 18 1.14. EL DRAC TORNA A ATACAR (23/04/1994)...................................... 19 1.15. TORTUGUES CATALANES (30/04/1994) ......................................... 20 1.16. NO HI HA COLOR A RUANDA (07/05/1994)..................................... 21 1.17. GUANYAR A CAMP CONTRARI (19/05/1994).................................. 22 1.18. FUNCIONARI A BRUSEL.LES (21/05/1994) ..................................... 23 1.19. VOTAR EUROPA (28/05/1994) ......................................................... 24 1.20. SOM DIFERENTS (25/06/1994) ........................................................ 25 1.21. ELS LÍMITS D'EUROPA (02/07/1994) ............................................... 26 1.22. PAGESOS (16/07/1994) .................................................................... 27 1.23. GARBET (23/07/1994) ....................................................................... 28 1.24. EN PEROT FUMAT (30/07/1994) ...................................................... 29 1.25. WELCOME TO THE CATALAN NATION (06/08/1994) ..................... 30 1.26. UN ESTIU DIFERENT (13/08/1994) .................................................. 31 1.27. LA MARIBEL VA A LA COSTA (20/08/1994)..................................... 32 1.28. LA REPÚBLICA DE L'ALBERA (27/08/1994) ................................... 33 1.29. INDEPENDÈNCIA (03/09/1994) ........................................................ 34 1.30. EL DIA DE LA VICTÒRIA (10/09/1994) ............................................. 35 1.31. 12 DE SETEMBRE (17/09/1994) ....................................................... 36 1.32. COM MÉS SIGUEM MÉS RIUREM? (01/10/1994)............................ 37 1.33. SEDÀS AL SADDAM (15/10/1994) .................................................... 38 1.34. NEW YORK, NEW YORK (22/10/1994)............................................. 39 1.35. SAHRAUÍ (29/10/1994) ..................................................................... 40 1.36. EL RIU ÉS VIU (05/11/1994).............................................................. 41 1.37. ARA QUE TÉ 2O ANYS (19/11/1994)............................................... 42 1.38. L'ADMINISTRACIÓ DE L'ESTABILITAT (26/11/1994) ...................... 43 1.39. LA MODA DE LA CORRUPCIÓ (03/12/1994) ................................... 44 1

1.40. SOM I SEREM? (10/12/1994) ............................................................ 45 1.41. LA LLUNA EN UN COVE (17/12/1994).............................................. 46 1.42. NADAL SOTA SOSPITA (24/12/1994)............................................... 47 1.43. CAP D'ANY A MOULINSART (31/12/1994) ....................................... 48 2. ARTICLES 1995 .........................................................................................49 2.1. BOTIGUERS (14/01/1995) ................................................................. 50 2.2. SAUDADE PRA ROMARIO (21/01/1995) ........................................... 51 2.3. GARZÒNIX EL GAL (28/01/1995)...................................................... 52 2.4. CERDANYA CATALANA (04/02/1995) ............................................... 53 2.5. "CATARUNYA" (11/02/1995)............................................................... 54 2.6. CARTA A JOSEP RUEDA (18/02/1995) ............................................. 55 2.7. JUTGES INDEFENSOS (25/02/1995)................................................. 56 2.8. ESPRIU VIU (04/03/1995)................................................................... 57 2.9. XOVINISME (11/03/1995) ................................................................... 58 2.10. EL QUE NECESSITES ÉS VERGONYA (18/03/1995)..................... 59 2.11. VINYES QUE DIEU ADÉU (28/03/1995) ........................................... 60 2.12. FEM L'INDI (05/04/1995).................................................................... 61 2.13. UN ÀNGEL A L'AJUNTAMENT (11/04/1995) .................................... 62 2.14. TEMPS ERA TEMPS (18/04/1995).................................................... 63 2.15. LA CREU DE SANT JORDI (25/04/1995) .......................................... 64 2.16. AMB "C" DE CATALUNYA (02/05/1995) ........................................... 65 2.17. MESTISSATGE (06/05/1995) ............................................................ 66 2.18. L'AJUNTAMENT HABILITADOR (31/05/1995) .................................. 67 2.19. GUERRA I PAU (06/06/1995) ............................................................ 68 2.20. REGANANT (13/06/1995) .................................................................. 69 2.21. NOUS REGIDORS (20/06/1995) ....................................................... 70 2.22. PACTE DE PROGRÉS (29/06/1995) ................................................. 71 2.23. STÒITXKOV, L'ALMOGÀVER (18/07/1995) ...................................... 72 2.24. LES AVENTURES DEL PASSAT (12/08/1995) ................................. 73 2.25. EL PP CONTRA ELS CATALANS (11/09/1995)................................ 74 2.26. ERC (21/09/1995) .............................................................................. 75 2.27. 10 DE SETEMBRE,GIBRALTAR (30/09/1995).................................. 76 2.28. PP, TRIES BÉ ? (07/10/1995)............................................................ 77 2.29. COMPANYS (14/10/1995) ................................................................. 78 2.30. DE PRAT A PUJOL (20/10/1995) ...................................................... 79 2.31. NO VOTARÉ COM SEMPRE (31/10/1995) ....................................... 80 2.32. ENMIG D'AQUESTES TERRES (01/12/1995)................................... 81 2.33. COM ELS HO HEM DE DIR (08/12/1995) ......................................... 82 2.34. EL CLUB DELS 4 (15/12/1995).......................................................... 83 2.35. EL PODER DEL DIÀLEG (23/12/1995)............................................. 84 2.36. NINGÚ NO ÉS PERFECTE (30/12/1995) .......................................... 86 3. ARTICLES 1996 .........................................................................................87 3.1. ASSOCIACIONS D'INTERESSOS (11/01/1996) ............................... 88 3.2. SALVEM ELS MOTS (20/01/1996) .................................................... 89 3.3. GENER DEL 76 (12701/1996) ............................................................ 90 3.4. UN CENTRE ANCORAT A LA DRETA (03/02/1996).......................... 91 3.5. UN BON DISCURS (14/02/1996) ........................................................ 92 3.6. LA IGNORÀNCIA DEL PP (14/03/1996) ............................................. 93 2

3.7. UN FUTUR INCERT (21/03/1996) ...................................................... 94 3.8. LA SAVIESA DEL PP (30/03/1996)..................................................... 95 3.9. ESTEM COM UNA CABRA (10/04/1996) ........................................... 96 3.10. BREZALKOHOLNA (16/04/1996) ...................................................... 97 3.11. L'ESCOPINADA EN L’ESPORT REI (20/04/1996) ............................ 98 3.12. LA DARRERA OPORTUNITAT (01/05/1996) .................................... 99 3.13. PLANTEM CARA (09/05/1996) ........................................................ 100 3.14. INVERSIÓ EN VALORS HUMANS (18/05/1996)............................. 101 3.15. MALEÏDA PRIMAVERA (29/05/1996) .............................................. 102 3.16. L'OLIVERA MANRESANA (08/06/1996) .......................................... 103 3.17. POLÍGLOTES (19/06/1996) ............................................................. 104 3.18. ESTIU SOTA EL BALCÓ (29/06/1996) ........................................... 105 3.19. LA PILOTA A L'OLLA (10/07/1996).................................................. 106 3.20. QUIN PAÍS VOLEM ? (1) (24/07/1996)............................................ 107 3.21. QUIN PAÍS VOLEM ? (2) (10/08/1996)............................................ 109 3.22. QUIN PAÍS VOLEM (3) (16/08/1996)............................................... 111 3.23. QUIN PAÍS VOLEM? (4) (23/08/1996)............................................. 113 3.24. ZAPATISTAS (07/09/1996) .............................................................. 115 3.25. “CUANDO CALIENTA EL SOL…” (21/09/1996) .............................. 117 3.26. NEXES (28/09/1996)........................................................................ 119 3.27. RODES DE PREMSA (03/10/1996) ................................................. 121 3.28. VIDAL-QUADRAS (15/10/1996)....................................................... 123 3.29. CATALUNYA SOBIRANA (29/10/1996)........................................... 125 3.30. EL TRÀNGOL D’UDERZO (12/11/1996).......................................... 127 3.31. UN ÀPAT D’ETIQUETA (27/11/1996) .............................................. 129 4. ARTICLES 1997 .......................................................................................131 4.1. EL DOL DE LA LLENGUA (09/01/1997) ........................................... 132 4.2. EL SUÍS (16/01/1997) ....................................................................... 134 4.3. EL PREMI NADAL (31/01/1997) ....................................................... 136 4.4. UNA SOCIETAT MILLOR (00/02-05/1997) ....................................... 138 4.5. L’ALCALDE-PRÍNCEP (00/02-05/1997)............................................ 140 4.6. BILINGÜISME OPRESSIU (28/05/1997) ......................................... 142 4.7. EUROPA ERÒTICA I TRADUCTORA (05/06/1997) ......................... 144 4.8. NOUS HORITZONS (15/07/1997)..................................................... 146 5. ARTICLES 1998 .......................................................................................148 5.1. L’ESPANYA REAL (15/01/1998) ....................................................... 149 5.2. EL PA NOSTRE DE CADA DIA (25/02/1998) ................................... 151

ARTICLES 1994

1.1.

HAERETICARE POTERO SED HAERETICUS NON ERO (26/01/94)

A finals del segle XV a València i a Catalunya es va implantar el Tribunal de la Santa Inquisició, liderat per Torquemada. Va ser el primer organisme d'abast general als regnes peninsulars que funcionava com a aparell d'estat homogeneïtzador i unitari i gairebé fou l'únic fins que el Decret de Nova Planta abolí tots els drets de l'antiga Corona d'Aragó.La Inquisició va perseguir tots els suspectes de ser heretges. El poble, que ignorava el castellà i el llatí, llengües en que treballava el Sant Tribunal, s'havia d'esforçar a utilitzar-les si volien defensar-se dels càrrecs acusadors. Els Inquisidors Generals no entenien el català i això feia recomanable a tots els sospitosos d'esforçar-se a aprendre la llengua del poder fins que el 1561 es va fer obligatori. El reu s'adaptava a la llengua del jutge i això condicionava la seva defensa (no molt diferent del jutjats d'avui...). En aquesta situació molts acusats aprenien frases fetes i paraules en ambdues llengües o en un aiguabarreig, per tal de repetir-les en defensa pròpia. Entre aquestes frases, una de llatina que guanyava el hit parade de les sales de tortura era la que encapçala aquest article, que traduït volia dir: " Puc fer heretgia però no sóc heretge". O sigui, que molts antics jueus i llavors conversos, o gent de ciència i lletres, justificaven els seus actes per tradició o per descuit o per afany de saber, potser, però en cap cas deien que ho feien des d'una conciència herètica i, per tant, demanaven el perdó del tribunal. Aquells botxins, doncs, parlaven en castellà i els que dictaven les sentències ho feien en llatí castellanitzant. Per tant, la visió que del castellà havien de tenir els ciutadans catalans era la d'un idioma emmascarat amb caputxa i amb accent de ferro roent. Amb aquests antecedents no és d'extranyar que tinguem el vici de parlar en castellà al nostre interlocutor castellanoparlant, encara que la caputxa amagui uns rínxols rossos, el grinyolar del grilló es torni una veu melosa i la sala de tortures sigui una disco de Puigcerdà per cap d'any. Sens dubte que el nou Tribunal de la Inquisició, capitanejat per Torquemada-Aznar i els seus companys de la premsa amb els seus sermons demagògics des de la trona de l'ABC o de les teles privades, continuen despertant en nosaltres esgarrifances en l'ADN herètic que hem mamat dels nostres avantpassats. Ningú, però, ens pot fer repetir l'"haereticare", perquè ni fem heretgia ni som heretges, ni ells ens han de jutjar. Potser l'únic que es pot permetre el luxe de dir que ha fet una malifeta però que no n'és culpable és el Mario Conde, i potser també ho faré jo en el què diré a partir d'ara en aquesta columna, que vol jutjar els fets dels altres i no sortir-ne

cremat. Alea jacta est.

1.2.

ARNAU (29/01/1994)

Joan Maragall va recollir en poesia el mite del Comte Arnau perpetuat en les generacions catalanes. Arnau era per al poeta el mite popular que definia i concentrava l'essència de la nacionalitat catalana. El messianisme d'Arnau representava la individualitat de l'artista modernista. Un i altre volien assumir l'esperit col.lectiu de la seva comunitat; volien redimir els errors del seu poble a través de l'exaltació de la seva personalitat, del seu destí determinista. Els mites nacionals són referents de la identitat d'un poble. Catalunya és una nació de mites i llegendes que superen la història. Potser és que la història no ha estat prou justa amb les il.lusions creades. Potser per això cada generació crea el seu ideal esperant millorar les expectatives de la mediocritat personal i col.lectiva. Avui els joves catalans no recorren a Arnau o a Guifré o a qualsevol dels mites forjadors de la nostra nació. El passat és massa lluny i el temps els passa massa depressa. Els seus referents neixen i moren tan ràpid com n'apareix un de nou. La transmissió oral d'avis a néts deixa pas a la publicitat o a les modes més supèrflues. Res és etern ni insubstituïble. Catalunya oblida els seus mites; la terrenalitat, el vitalisme, la inquietud pel coneixement, l'autenticitat d'Arnau, no són referents suficients per elevar l'esperit col.lectiu. Ens cal que els models actuals siguin definidors d'un ideal col.lectiu. Potser ens cal reivindicar la Judith Mascó per la Claudia Schiffer, el Guardiola pel Romario, el Sr. Esteve pel Mario Conde o el Miki Moto per l'Emilio Aragon. Potser la televisiva recuperació del mite d'Arnau desperta l'interès per un passat definidor. Potser no és l'esperit d'heroi nacional el què en destaquin les noves fornades, potser serà la seva dubtosa moralitat i rebelió contra una societat massa mística, però el cas és que per allò que té de bo o de dolent sigui conegut i reconegut com un patrimoni. El Comte Arnau fou comdemnat a vagar pels boscos damunt d'un cavall en flames per purgar el seu comportament i regenerar la societat; esperem que la seva penitència no hagi estat en va. Esperem que no calgui anar molt lluny a buscar els nostres referents personals i col.lectius. Ser autòcton també és ser autèntic i tenim en la nostra història i present prou mites i realitats com per no desestimar-los. De totes maneres, no cal exagerar i invocar el perdó de la comtessa Ermessenda si la Claudia Schiffer ens fa proposicions immorals. Potser els udols d'Arnau que ens porta el vent en les nits feréstegues són els planys per no poder fer-li a la model alemanya el què en vida féu a l'abadessa Adelaisa.

1.3.

DE DAVOS A SAN DIEGO (05/02/1994)

Enmig de la nevada, el President brandava el cap d'una banda a l'altra passant de l'alemany a l'anglès, del francès a l'italià. Els idiomes feien de pont per parlar de números: l'economia, la política, la crisi, eren a l'ordre del dia al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Però enmig del somriure fàcil d'un japonès i les apreciacions taxatives d'un l'alemany, al President se li va fer la neu fonedissa, l'alè li va perdre la bovor i les mitenes se li glaçaren a les mans. Només un eco llunyà ofegava els interlocutors i li retrunyia al cap com una cançó abassagadora que anava repetint: " Pujol, enano, aprendre castellano !". Com podia ser que en aquells moments li retornés la cançoneta dels seguidors de Goméz Rovira a la sortida de l'acte de lliurament del Premi Blanquerna?. Era el presentiment d'un fet recorrent i aburrit : - Ja hi tornem a ser!-, va pensar. Mentrestant, la premsa d'aquí reflectia dubtes constitucionals sobre la Llei de Normalització Lingüística. Esteban Gómez Rovira cavalcava de nou com el Cid contra Berenguer Ramon II, disposat a guanyar la croada de la intolerància. A Davos, un català, parlava llengües i ens obria al món; uns dies abans, amb un grup d'empresaris catalans havien anat a Alemanya per ampliar la nostra economia. Però, mentre el país es feia gran altres ens l'enxiquien: a Catalunya es volia dividir la societat tot fent llengotes al català i sotmetent-lo encara més, en la seva inferioritat. Onze anys d'aplicació sense fisures de la Llei no havien estat prou per no qüestionar-la. L'endemà, el President tornava a Catalunya amb la satisfacció de ser tots un xic més universals, més plurals. Continuava pensant que a més de l'economia i la projecció internacional, la "pedra angular" del país seguia sent el català i que ni preteses inconstitucionalitats ni escarnis podien vèncer la voluntat de ser del poble. Mentrestant, al Prat, en un Boeing 747, l'orca Ulisses, asseguda als vint seients que havia llogat, llegia als diaris l'èxit del seu comiat al zoo i la notícia sobre el català. El cetaci, com a insigne català que és, temia per la seva integració als EEUU. Ell, que tenia com a llengua materna el noruec, havia après el català i el castellà a la feina i ningú li havia dit mai res per fer els espectacles en català. Ara, esperava no tenir problemes entre els seus nous companys i clients del Sea World de San Diego; tenia la ferma convicció que l'anglès li seria fàcil. Malgrat tot, va respirar tranquil, segur que ningú s'atreviria a dir-li allò de " Ulisses, enano...". Li havien dit que a Califòrnia a més a més de tolerants eren educats.

1.4.

LA FEBRE D'OR (12/02/1994)

Diumenge vam poder veure a la Sala Ciutat "La Febre d'Or", una pel.lícula en català, gràcies a la iniciativa ciutadana davant la manca de normalització a les pantalles privades de Manresa. El guió (basat en la novel.la de N. Oller) ens situa en una Barcelona eufòrica i una societat exuberant, on el conflicte entre la productivitat i l'especulació genera un procés que arriba fins avui. Només canviant el vestit encartronat dels personatges per un "Armani", els cotxes de cavalls per un 4x4 japonès i el barret de copa per un planxat a la brillantina tenim un argument per fer un film de rabiosa actualitat. Sempre, conèixer el passat ens ajuda a comprendre el present. Per això, per entendre la Catalunya actual hem de referirnos al moment en que es produeix la fusió de les dues catalunyes, la muntanyenca i la marinera, provocada per l'onada dels pirinencs cap a la plana. Com explica J. Vicens i Vives, "el desenvolupameant de les comunicacions i dels diversos incentius econòmics contribuïren a l'aiguabarreig de la gent de les contrades catalanes, fent possible l'aparició històrica d'un ver poble català, sòlidament articulat i amb intenses relacions familiars d'unes comarques a altres". D'aquesta manera, el darrer terç del segle XIX, Catalunya es multipolaritza esdevenint un tot homogeni, on totes les comarques tenien un pes substancial pels grans moviments demogràfics de base que es produïen. Les diferències existents des del s. XIX entre el litoral i la muntanya, reproduïdes la primera meitat del Vuit-cents amb el liberals i els carlins, es fusionen en una sola Catalunya, equilibrada i harmònica. Aquesta Catalunya puixant de fi de segle, viu un fenòmen que travessa fronteres: l'emergència de Barcelona com a cap i casal del país. Aquest procés de creixença desmesurada, amb l'arribada de catalans d'arreu, va sobrepassar les seves possibilitats demogràfiques produïnt el problema de la macrocefàlia i la immigració. Com ens recorda Vicens, "Barcelona acabà el segle amb més ambicions de les que podia donar-li Catalunya, i amb inquietuds no idònies al tarannà assenyat de la terra. Factors, ambdós, de desequilibri demogràfic i espiritual que havien de desbordar ben aviat el perfeccionament orgànic assolit pel país". Des d'aleshores hi ha qui veu l'economia productiva com un anacronisme i fer diner fàcil com un mèrit. Per sort els catalans d'ara hem pogut capgirar aquesta idea al govern espanyol abans que les empreses fossin peces d'arqueologia. La febre de l'or no ens pot fer perdre mai la identitat: que, al film, la filla d'un financer català parli en castellà no vol dir que sigui més rica, de la mateixa manera que fer el cinema en català no vol dir perdre clients, sinó tot el contrari.

1.5.

EL PREU DE LA PAU (19/02/1994)

Aquell hivern un noi feia cua amb altres a la plaça del mercat esperant el torn del racionament del convoi humanitari. Amb la sirena, tothom fugí sense alè als refugis propers; només uns quants van seguir dempeus per no perdre la fila i la llet en pols. En acabar el bombardeig, anaren sortint dels caus sacsejant-se els abrics i estossegant la pols dels pulmons. En esvair-se la broma que havia deixat l'esclat, contemplaren un escenari macabre: res quedava dret, les racions i la roba usada s'havien fos en un magma indestriable. El caos no deixava espai a l'ordre. Espargits per arreu, els cossos dels joves suraven en un bassal de sang. A l'hospital de campanya un soldat jeia ferit esperant que el company, cangrenós, s'adormís sense esma per menjar-se-li el ranxo amb delit. En acabar la guerra, amb el pare presoner, el noi feia cua de nou per rebre el racionament dels vencedors. Amb un amic, xerraven per passar l'estona quan un soldat els va etzibar un cop de culata per no parlar en el seu idioma.

Aquesta crònica podria ser de Bòsnia, però és la Guerra Civil Espanyola. El mercat de Sarajevo és la Plaça del Gra de Figueres i el convoi de les NU és l'Auxili Roig Internacional. El noi és el meu pare, el soldat el meu avi. La guerra als Balcans sembla una cosa molt llunyana pels que ens mirem els conflictes bèlics com un joc de rol, o com un reality-show. Els més grans saben, però, que la guerra és real; poden endevinar el so d'un obús i la fallida de les cames encara que sigui via satèl.lit. Els joves no distingeixen la realitat de la ficció; ja no fan cas a les "batalletes" dels avis, semblen contes a la vora del foc; foc que no escalfa sinó que crema. Si no respectem la memòria col.lectiva i no sabem quin va ser el destí dels avantpassats mai podrem entendre les nostres accions i en el seu cas, evitar-les. Com valorarem el progrés assolit i treurem exemple dels errors comesos si tanquem el passat als llibres d'història ?. Potser les nacions unides haurien de canviar de delegats i enviar als Balcans una delegació d'ex-combatents de la Guerra Civil per parlar amb els serbis, croats i musulmans de la Guerra Mundial; amb els néts al davant, perquè n'aprenguin la lliçó. I que sàpiguen que també en la pau, després d'anys, es pot negar la identitat, imaginar greuges generacionals o malmetre la llibertat. A Bòsnia i a Catalunya, a Iugoslàvia i a Espanya; perquè la intolerància i l'odi poden planar arreu. Ningú no atura la guerra, les amenaces d'intervenir es fan fonedisses al brogit dels canons. Tothom fa l'orni. Exili. Fam. Fred. Repressió. Després, la pau: Bòsnia, 21 de febrer de 1994 ?, Catalunya, 10 de febrer de 1939 ?.

1.6.

PROTOCOLS NOTARIALS (26/02/1994)

La literatura medieval ens ofereix moltes dades per entendre la història de Catalunya. En aquell temps, les Cròniques parlaven dels governs dels comtes-reis com el diari del poder, i els trobadors cantaven a l'amor cortès i feien somniar els nobles com la premsa rosa del moment. Aquests textos, com altres, ajuden a refer el marc social d'una època, però donen una imatge sectorial de la societat catalana. Per això, ens cal recórrer a altres documents com els protocols notarials, que perfilen amb més realisme el què passava aleshores. Els notaris donaven fe de la vida quotidiana, de tot allò que la literatura en majúscules obviava. En el marc de les Festes de la Llum, s'ha presentat el "Catàleg dels Protocols Notarials de Manresa". El llegat documental de caràcter municipal que s'hi recull és un dels més importants del país d'època medieval i moderna. La meitat dels protocols de Manresa són del s.XIII al XVIII, mentre que altres ciutats tenen, bàsicament, documentació del s.XIX i XX. Tenim prop d'un centenar de protocols del s.XIII i més de tres-cents de la primera meitat del s.XIV quan el més antic de Barcelona és del 1351 i a Castella no se'n conserven d'anteriors al s.XVI. També conservem manuals de Consell (llibre d'actes de l'Ajuntament) del s.XIII, el primer dels quals és del 1291, essent Manresa la ciutat de Catalunya amb la documentació més antiga d'aquest tipus.Tenim, però, altres documents rècord: el "Receptari de Manresa", un llibre de receptes farmacèutiques del 1347 que és el més antic d'Europa i un llibre de gran importància per a la història de la medicina. Però el document estelar del nostre arxiu és un protocol notarial del 1222/1223 que és el més antic del continent, exceptuant Itàlia.

Amb aquest patrimoni documental el nostre passat queda assegurat. Hi ha, però, un aspecte que cal remarcar de cara al futur: quan els protocols deixaren de ser escrits en llatí cap el s. XV, s'anaren catalanitzant progressivament; fins i tot després de la repressió del Decret de Nova Planta el 1716, els manresans no deixaren de demanar els seus contractes en català fins que ben entrat el s. XIX el pes de l'estat centralista els anà castellanitzant. Avui dia, però, malgrat els seus drets, el signant catalanoparlant no es molesta en demanar al notari que li ofereixi els papers en el seu idioma. Hauríem de pensar què diran de nosaltres a la Llum del 2394 quan presentin els protocols notarials del segle XX. Pensaran que volíem passar a la història en un idioma que no parlàvem. Ara que, també poden pensar que s'equivocaven els que deien que el castellà era perseguit a Catalunya i que estava en perill de desaparèixer.

1.7.

DO YOU PARLER CATALAN ? (05/03/1994)

Esperem que sigui cert això que algun dia els catalans anirem pel món tenint-ho tot pagat; ens ho mereixem. Al que li ha tocat créixer demanant llet i no "milk", "lait" o "leche" haurà pogut veure com per anar pel món és més fàcil demanar les coses amb altres idiomes. Primer els grecs i els romans, després Castella i França i Anglaterra o ara els americans no els ha calgut canviar mai d'idioma. Amb aquesta seguretat, avui, qualsevol que tingui l'anglès com a llengua materna, s'estalvia acadèmies d'idiomes i diccionaris, i a més pot lligar pels descosits. Ells no han de fer rialles forçades, assentir amb el cap o arronsar-se d'espatlles quan algú ens parla amb un anglès barreja d'ànec Donald i locutor de Ràdio Harlem. Ells poden anar arreu amb la seguretat que els altres s'esforçaran a entendre'ls; nosaltres, hem de demostrar que sabem més del que sabem dir. Però és que a més de ser minoritaris estem en un entrepà de dues potències lingüístiques que fan el possible per protegir el seu idioma. No ens deixen ni treure la llengua entre llesca i llesca perquè els fem perillar el futur de la seva. Només ens queda sortir al mar i recórrer aquells vells camins que ens dugueren a l'Orient. Potser en algun dels antics consulats a Tunis, Alexandria o Atenes encara trobaríem algú que no se sorprendria si saludéssim amb un "Hola!".

Sempre estem patint!: que si cada cop els joves parlen menys el català i no saben situar-se al mapa, que si les TV són en castellà, i la premsa i les ràdios i el cinema, que si la cultura, les tradicions, que si els Països Catalans, que si caguem el tió i comprem un llibre per Sant Jordi... Què faríem les hores que dediquem a salvar el país? D'on treuríem els disgustos que ens ofereix l'ABC i l'Aznar? Si tot l'esforç, sofriment i diners que dediquem a sobreviure i a justificar-nos com a poble els poguéssim estalviar, viuríem més feliços, ens podríem dedicar més a la feina, a la família, a fer esport, a perdre'ns pel país els caps de setmana... Només hauríem de perdre els nervis noranta minuts cada cap de setmana davant d'onze tòtils blaugranes. Els americans, doncs, no pateixen. Però si els francesos prenen grans mesures per defensar l'idioma, què hauríem de fer els catalans? De ben segur que un nadó francès seguirà demanant "lait" i de gran podrà dedicar molt temps a ell i als altres sense haver de témer per la seva identitat; perquè si és parisenc, això el farà sentir-se segur. Potser acabarem pensant que les cigonyes més que venir de París s'hi haurien d'haver quedat. Ara que, ja se sap que les mares catalanes són patidores de mena i és que s'estimen el país com un fill. I per un fill sacrifiques el què sigui.

1.8.

L'OPORTUNITAT DE LA CRISI (12/03/1994)

Estem immersos en una crisi econòmica, cíclica, que podem superar temporalment, i una d'ordre estructural que comporta una dinàmica de canvi, de revolució, que ningú sap com es resoldrà. És una crisi de valors i d'idees que des de la caiguda del comunisme i amb els defectes del sistema liberal, està deixant la societat buida d'objectius i raons. L'empenta del progrés tècnic, comunicatiu i de consum oblida principis ètics i religiosos que no troben substitut. Aquesta situació s'insereix en la fallida del sistema de producció occidental i de l'estat del benestar, i ni la revolució tecnològica ni la mundialització dels mercats semblen poder mantenir les conquestes socials o superar un atur ja endèmic.

Tot plegat ens pot dur a un desencís col.letiu i a un distanciament entre segments de la societat amb uns ciutadans que es poden sentir abassegats per una societat hostil i en una situació de conflicte permament, sobretot en les noves generacions que no trobin un lloc assignat de responsabilitat social. Un allunyament de la realitat pot crear disfuncions dins de les mateixes comunitats nacionals i culturals i estendre's a conflictes entre civilitzacions. Per tenir respostes als dubtes d'un món en trànsit cap a noves perspectives, cal estar amatents a les reflexions de qualsevol àmbit del pensament. Per això, hem de cercar alternatives que omplin el buit ideològic, de rumb, d'objectiu comú.

Per exemple, podem viure el medi ambient des de l'equilibri i el creixement sostingut i adaptant les necessitats a un ritme de producció no agressiu, provocant un canvi de comportament vital que ens ajudi a entendre, respectar i estimar allò que tenim a prop i que podem gaudir. Veient el nostre medi com un valor afegit de la nostra qualitat de vida, potser sabrem racionalitzar la competitivitat i el consumisme desaforat i copsar globalment la importància d'un món harmònic. Un altre valor a aprofitar pot ser el sentit de la identitat. Si sabem qui som i d'on som, sabrem participar d'una comunitat que sentirem nostra. Sentirse part d'un col.lectiu ajuda a projectar-se al món, a relacionar-se a través de les persones, les cultures i els pobles i a no dependre tant de les ideologies. Allò proper ens pot fer entendre allò llunyà. Per tant, viure des del medi i la identitat ens pot comportar unes actituds fonamentals per a superar la crisi: el compromís, la responsabilitat, la solidaritat, el pluralisme, la diversitat... Són arguments suficients per corregir els errors comesos i construir un món millor. De la paraula crisi, n'hem d'aprofitar la seva idea d'oportunitat, l'oportunitat de canviar les actituds que ens han menat a un món massa complex per a tantes misèries humanes.

1.9.

MÉS ENLLÀ DELS MARGES (19/03/1994)

Després de passar Berga, el Tato feia estona que sentia pudor de cremat en el seu GTI nou de trinca. De cop i volta el motor va dir prou i es trobà arraconat al marge de la carretera. Es va maleir per haver anat a la festa de la Fefa a l'Up & Down i haver sortit tan tard, perquè a aquelles hores, de matinada i de camí a la Cerdanya, difícilment trobaria qui li solucionés la pana. Alguns noctàmbuls l'enlluernaven cremant benzina a tota velocitat. Va encendre un cigarret, baixà el volum del Roadstar i amb els intermitents fent pampallugues va buscar un mapa de carreteres que no havia dut mai a la guantera. No sabia on era. Va decidir arribar-se fins a unes llums que es veien no massa lluny del que deuria ser el traçat de la carretera. Es va calçar les Nike i es cordà l'anorak fins el nas. Després de posar-se els guants Reuscht, agafà la llanterna, tancà el porta-esquís i posà l'alarma al cotxe. Feia estona que caminava quan va veure que un caminet sortia de la carretera i anunciava el llogarret a dos kilòmetres. Va travessar un vell pont medieval sobre el Llobregat i avançant dificultosament pel camí de terra, va arribar a les primeres cases. Va fer llevar el matrimoni d'aquella masia setcentista, però la senyora Maria el va acollir amorosint-li la nit amb un te de roca que li recordà vagament el "xupito" que havia pres dues hores abans. Poc després, s'adormia en una màrfega al costat de la llar de foc, enmig d'olles d'aram i de pedres rovellades. El cotxe ja deuria tenir el vidres ben glaçats. De bon matí, amb el tractor d'en Gepes van remolcar el Golf fins al mecànic del poble del costat per canviar-li la corretja del ventilador. Dues hores més tard, va arribar a l'apartament de Puigcerdà i els seus companys encara dormien. Aquell cap de setmana va esquiar com mai.

Diumenge a la tarda, de tornada, la cua els va aturar davant del caminet que duia a ca'n Gepes. Mentre avançava lentament no deixava de pensar que a banda i banda de la carretera, entre Barcelona i el Túnel hi havia gent, cases, un riu ple d'aigua i ponts que no eren com els de les variants. Un cop a casa, no va veure "Sensación de vivir" i va anar a buscar el mapa que el seu pare tenia a l'Audi, i treient la pols de l'Enciclopèdia va intentar situar la seva experiència. Dilluns es compraria una "Història de Catalunya" per descobrir com s'ho feien els avantpassats d'en Gepes per anar d'una comarca a l'altra. Dimarts a la nit, es va adormir amb el capítol "l'art romànic" al pit, tot pensant que quan tingués un fill li posaria Guillem, com el trobador del Berguedà. El divendres convenceria els companys per anar a conèixer més sorpreses d'aquelles que hi ha més enllà dels marges de l'Eix.

1.10. EL POLÍTIC, EL TÈCNIC I EL CIUTADÀ (26/03/1994)

A l'hora de formular polítiques públiques, cada cop caldrà tenir més en compte com fer-les més efectives per realment resoldre els problemes socials i respondre al control popular. Hom creu que la solució és aconseguir més informació, reflexió i anàlisi en els processos. Però, en introduir-hi l'anàlisi tècnica, científica, es rebaixa el pes de la decisió política i, per tant, els ciutadans renuncien als interessos que han dipositat en el seu vot. Per tant, la participació popular, la democràcia, poden perdre pes davant de la influència de l'expert o del tècnic. És lògic que els ciutadans pensin que els seus representants polítics han d'estar ben assessorats, però també són conscients que no han d'arribar a abdicar les funcions polítiques en els tècnics. O sigui, les polítiques haurien de ser més científiques però sempre dins el món de la "Política". No podem ignorar, però, el conflicte que aquest procés representa entre la raó (l'anàlisi), i la política i la democràcia. El ciutadà exigeix eficàcia al polític i aquest sol justificar-se amb arguments d'origen tècnic; qualsevol insuficiència política pot ser coartada amb l'informe tècnic, per això els càrrecs públics, sol.liciten recursos analítics i demanen planificació en les anàlisis per tal de tenir una base científica sota la qual aixoplugar les seves decisions. És aquí quan al ciutadà no el convenç la pretesa objectivitat de l'expert i exigeix la responsabilitat del seu representant. Sigui com sigui, el ciutadà no pot sotmetre's ni a la decisió impersonal, massa objectiva i sentenciadora dels tècnics i experts, ni sotmetre's a decisions massa partidistes, dogmàtiques o poc analitzades de polítics potser representatius però, a voltes, poc capacitats per a decidir. Com a resposta, el ciutadà no pot desentendre's del joc de les polítiques públiques i ha de participar activament en el procés. Primer, no renunciant al seu dret de vot, elegint els representants dels seus interessos i aprovant o rebutjant actuacions. Per altra banda, no pot deixar-se dirigir per una administració totpoderosa i omnipresent que hipotequi la seva capacitat d'iniciativa i decisió. Aquesta participació, però, no vol dir exigir a tècnics i polítics tota la responsabilitat; els ciutadans s'han de corresponsabilitzar com actors i no com agents passius de l'acció pública. Una societat madura ho serà en relació al seu grau de compromís, protagonisme i participació envers la cosa pública, i sabent discernir, respectar o valorar la funció de cada part, analitzant, decidint o rebent, segons el cas, les actuacions públiques.

1.11. YUPPIES (02/04/1994)

Hem passat uns anys en els que es primava el currículum personal de cadascú; com més màsters i matrícules d'honor tingués un jove, més ben considerat estava socialment. D'aquí en sortia un dels principals objectius del "yuppisme": arribar a tenir una sortida professional que donés satisfacció material als anhels consumistes. La gran oferta d'anys de creixença econòmica comportava valors efímers que conduien a molts joves a un individualisme ferotge, abocat a assolir la distinció social a través de l'èxit immediat. La crisi de la postmodernitat i el canvi de conjuntura ha dut al fracàs grans expectatives creades. I és ara quan fan més falta aquells principis sòlids, fonamentats en valors permanents que no depenguin de l'index Dow Jones. Els yuppies han perduts molts "enters", i la inversió personal que havien fet s'ha desvaloritzat molt. Aquests anys, la realització personal no ha trobat lloc en el món de les idees, en el compromís amb causes perdudes o en la responsabilitat social, sinó en la distinció supèrflua dels béns més eteris. Si fins ara només prevalia el currículum, ara caldria reivindicar també virtuts personals oblidades, com el fet de ser treballador, espavilat o culte . La cultura del "pelotazo" ha substituït la del treball. L'oferta de la societat de consum és immensa i porta a un absentisme juvenil alimentat per la manca d'educació en els valors més humanistes. Els joves no saben distingir el què és important i perdurable del que és circumstancial i efímer. Cal que els joves es distingeixin a través del seu lideratge en la societat. Cal promoure la imatge d'un jove compromès amb ell i la seva comunitat alhora. Treure bones notes no ha de ser, per si sol, un mèrit o garantia. Cal introduir als joves l'afany de conèixer, el neguit de la curiositat. Si tenim enginyers que no s'hagin recorregut el país, faran carreteres que no sabran on duen. Tampoc podem tenir arquitectes que no coneguin les rutes del romànic català, ni advocats que no coneguin els usatges. No podem fer persones de qualitat només basant-nos en la formació tècnica o especialitzada. Cal introduir aspectes més humanistes en la formació dels joves. L'ordre dels valors vindrà donat per un ensenyament de continguts, d'allò essencial i propi de l'existència. La història, la geografia, els costums, la família..., tot allò que ens dóna identitat, ha de ser prioritari en la formació dels joves. Sense un punt de partida no tindrem mai cap nord. Potser sí que falta, ara més que mai, la transmissió oral dels avis que donava sentit de continuïtat i trascendència, de valorització i respecte al pas inexorable del temps.

1.12. PA AMB TOMÀQUET (09/04/1994)

Vivim influïts per la cultura anglo-saxona, pels creadors del capitalisme, de les presses i del fast-food. En canvi, la mediterraneïtat del nostre país ens defineix per altres raons: la saviesa del menjar i el beure, el plaer de viure arran de mar o a la humanitat de les àgores de les nostres viles. Res d'això està en contra dels temps, dels avenços o de la productivitat. No hem de renunciar a deixar-nos seduir per allò que ve de lluny, però tampoc substituir-ho per allò que ens fa ser diferents i ens dóna personalitat i caràcter. L'essència de la nostra cuina es confon amb el nostre tarannà; el "pollastre amb llagosta", per exemple, defineix el dualisme mar-muntanya que forma la geografia i el caràcter català: la tradició i el progrés, el carlisme i el liberalisme, les arrels i el viatge, la masia i el llagut. El "pollastre amb llagosta" es cou lentament, en un mestissatge assenyat, conscient, confonent flaires i gustos, no confrontant-los. Allò difícil d'unir esdevé un plat melós que resumeix les essències del poble que és capaç d'imaginar-lo. Es menja amb delit però amb paladar, per poder digerir amb plaer les emocions d'un art fet als fogons. Contràriament, trobem el fast-food, un àpat sobtat, impersonal, que es menja sense ensumar ni paladejar, com si l'estòmac volgués oblidar ràpidament una digestió ensopida.

La nostra cultura ens diu també que el vi és un amorosiment de l'àpat, un beuratge màgic que fa despertar els instints i evocar passions. El vi i els seus generosos garnatxa, moscatell, ranci, mistela, o tants altres, són elixirs sociables, que volen ser compartits enmig d'una taula asserenada, d'una conversa sostinguda o oferts generosament al nouvingut. Contràriament, els "long-drinks", els "cubates", promouen un individualisme poc comunicatiu, de sons bategadors i de sol.litud de taulell. Per què el menjar xinès o les filigranes de la "nouvelle cuisine" ens atreuen més que un "cap i pota", un "morro i tripa" o unes "mongetes amb cloïses" ?. Per què les aparences forànies ens sedueixen més que allò propi que conté les essències naturals dels aliments i que a més sorgeix de l'esperit popular ?. Per què els italians han pogut difondre la seva pizza arreu del món i nosaltres no ho hem fet amb el pa amb tomàquet i pernil o botifarra ?. És que allò pròpi no ens és tan valuós com allò aliè ?. Si no sabem vendre les nostres creacions acabarem comprant la nostra història als americans, el romànic i el modernisme als japonesos, o l'oli als alemanys. Sort que l'Himalaia no li arriba als peus a Montserrat i el Madrid no rasca bola davant el Barça.

1.13. EL "CLASH" DE LES CIVILITZACIONS (16/04/1994)

Samuel P. Huntington ens adverteix a "The clash of civilitations" del perill d'un futur conflicte entre civilitzacions i de com Occident hi hauria d'actuar. Com a reflexió a llarg termini, creu que cal tenir en compte que no hi haurà una civilització universal sinó moltes de diferents que hauran d'aprendre a conviure entre elles i recomana que el món no-occidental no s'occidentalitzi sinó que es modernitzi.

Evidentment, les diferències Nord-Sud marquen tot el procés de construcció d'un govern global, de la realització d'un món harmònic. És clar que no podem seguir incrementant les diferències planetàries entre civilitzacions. Com recorda Susan George, des de la implantació de la noció de progrés al s. XVIII, les diferències Nord-Sud han passat de ser de 2 a 1 a gairebé de 70 a 1. El desenvolupament tecnològic i tots els avenços del primer món no poden seguir més temps allunyats del profit del món no desenvolupat. La tendència actual, d'explotació dels recursos naturals dels països del tercer món, pot agreujar-se si esperem, per exemple, que els grans monstres asiàtics s'incorporin a l'economia de mercat i al progrés material copiant el model de desenvolupament seguit per occident. Si pocs milions de persones hem deixat el planeta a l'UVI, no podem estar expectants a que la major part de la població mundial, seguint els nostres defectes, li apliqui l'eutanàsia activa. Huntington destaca que els conflictes entre civilitzacions poden suplantar els conflictes ideològics que han marcat la nostra història i preveu que les relacions internacionals es desoccidentalitzaran i esdevindran un joc en el que les civilitzacions no occidentals seran actors i no simples objectes. Ara bé, com podem entendre un nou sistema mundial de relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals si no solucionem abans els conflictes dins de les mateixes civilitzacions?. Hauríem de fer compatible aquest nou sistema global amb la possibilitat de mantenir espais de sobirania que preservin la identitat nacional. Només des del respecte al pluralisme dins de les mateixes civilitzacions es pot obrir el diàleg entre les diferents. Si no ens entenem entre dues llengües romàniques o dues d'eslaves, com podrem construir ponts de diàleg amb la Xina o el Magreb?. La solidaritat entre veïns no ens pot fer perdre més temps en l'edificació d'un món més just i equilibrat en el que la bio-diversitat i el pluralisme cultural en siguin els fonaments i no la decoració.

1.14. EL DRAC TORNA A ATACAR (23/04/1994)

Això de ser el patró de tants llocs amoïnava en Jordi: n'estava fart de ser implorat per tanta gent i que tothom l'hagués fet servir a les guerres. Quedaven molt lluny les invocacions dels almogàvers a Orient o la dels anglesos a Crimea, i ja havia oblidat el mal paper que li feien jugar al camp de batalla; però, ara els grecs el tornaven a avergonyir amb Macedònia. Amb els anglesos encara hi tenia reticències pel seu comportament egocèntric en la qüestió europea i pel pes colonialista que encara deixava traspuar el gest d'algun lord. Portugal, Lituània i d'altres tampoc li feien el pes...Darrerament, doncs, ja no anava a Londres o Atenes: s'hi trobava incòmode. En canvi, a Catalunya encara se sentia el megalomàrtir defensor de causes perdudes, lluïa l'aureola de mite messiànic i donava sentit a tota una vida de servei a la justícia. Ho tenia clar, si havia d'anar a algun lloc aquest 23 d'abril tornaria a Catalunya. La festa del llibre i la rosa sempre li havia fet patxoca. No és que li agradés massa llegir, però des que va deixar la milícia, cada dia es tornava més sensible i ja havia començat a conrear la poesia. Les roses eren la seva penitència per la sang vessada.

L'últim "Sant Jordi" s'havia disfressat de "Cavaller Inexistent" de l'Italo

Calvino i havia passat desapercebut per les Rambles. Enguany aniria de "Vescompte Migpartit", perquè el reclamaven a Manresa i a Tàrrega al mateix temps. Eren els inconvenients de ser famós en un país on cridar el teu nom fa girar mig carrer. A Manresa segurament el rebrien els Sants Patrons manresans, en Fruitós, en Maurici i l'Agnès, amb la bandera de la ciutat, que portava la seva ensenya. Tenia ganes de veure-la, l'Agnès; la darrera vegada es van trobar a Lydda, abans del martiri, i havia quedat encisat de la jove.

Ara doncs, més que mai, volia venir aquí. Li havien dit que últimament s'havia sentit la bafarada, l'alè pudent, d'un drac que vivia amagat a Ponent. Deien que tenia una llengua molt llarga que se li engrandia a mida que es menjava la dels infants que capturava. En Jordi estava disposat a tot per ajudar els catalans, però les forces ja li fallaven, tenia més de mil cinc-cents anys i això es nota a la malla de ferro. Aquesta Diada demanaria l'ajut de tothom, fins i tot al seu amic l'Arnau: agafarien tots els llibres de les parades i ferien una muralla per aturar el drac. D'aquesta manera amb les lletres substituïrien les armes i farien de la llengua del país la millor defensa. Farien ponts amb els diccionaris de llengües perquè la gent de cada banda puguessin continuar intercanviant cultura. Els ponts serien forts per a la saviesa dels pobles, però fràgils a les urpes del drac. Esperava que seguint el mateix exemple, l'any següent, els habitants de l'altra banda, haguessin continuat la muralla tot encerclant el monstre perquè, afamat, acabés menjant-se la seva llengota.

1.15. TORTUGUES CATALANES (30/04/1994)

Les tortugues de les Alberes tremolen amb les notícies que els arriben dels incendis a Catalunya i a l'arxipèlag de les Galàpagos i temen un cas semblant a casa seva. Des que són una espècie protegida en perill d'extinció i les Alberes mereixen una especial atenció del nostre govern estan més segures, però l'experiència els porta a no confiar-se i a unir esforços davant la possiblitat d'un sinistre. Saben que les mesures anti-incendis i la preparació dels bombers de la Generalitat són òptimes, però no són infalibles davant els humans irresponsables que provoquen les fatals guspires. Els bombers poden salvar el monestir i els pins, les alzines sureres tenen l'escorça a prova de foc, els conills i els senglars fugen de les flames, pero elles són lentes de reflexes i de seguit els falta l'alè. No són ni grosses com les galàpagos que es veuen de lluny i es poden rescatar. Per això, van ser convocades a les runes de St. Quirze de Colera per elaborar un pla estratègic de cara a l'estiu. El neguit va envair la tensa reunió al claustre. Les més velles invocaven la memòria col.lectiva recordant les closques fumades de parents socarrimats en el darrer incendi i describien el pas de les flames empeses pel vent tramuntanal. Els joves no s'ho podien creure; havien nascut ja a l'ampara del Parc Natural i no en èpoques de persecució i abandonament. Durant el debat s'insinuà de travessar la Serra de la Balmeta i acostar-se al mar, però es desestimà pel perill d'acabar al terrari d'algun banyista o en forma de sopa a l'exquisida carta d'un restaurant de la costa. Es proposà també un servei permanent d'alerta amb els bombers i apropar-se als camins per ser vistes pels forestals. Algú agosarat exigia un pacte antinatura amb els esparvers signant un conveni de transport aeri dels damnificats. També un jove atrevit volia contractar les Ninja com a policia anti-graellades o per fer un show per recaptar fons i sensibilitzar la gent... Mentre discutien, algú renegava de la seva condició i maleïa la pesada armadura que les fa lentes i feixugues; altres, envejaven les seves parentes marines. El seny de l'experiència, però, els convencia que sense closca perdien la identitat i no eren res més que vulgars sargantanes, o que a mar, la línia de foc es convertia en malla de nylon. D'aquí uns dies es tornaran a veure per concretar idees i establir un calendari d'actuacions. Només una proposta ja va ser aprovada unànimament: crear un comitè d'acollida per si les galàpagos es queden sense llar. No volen que les amigues darwinianes pateixin com elles per si acaben en un zoològic o en un llibre d'història natural dels Països Catalans. Les tortugues catalanes saben com queda tot després del foc.

1.16. NO HI HA COLOR A RUANDA (07/05/1994)

Fets com els de Ruanda ens demostren fins on poden arribar la intolerància i l'odi entre races, ètnies o cultures. Mentrestant, Europa pretén alliberar la humanitat mobilitzant totes les forces socials contra les discriminacions i els maltractes que reben alguns immigrants. Malgrat la nefasta presència europea a Àfrica, Amèrica o Àsia, que carrega sobre les nostres espatlles un pes feixuc de culpabilitat, no podem obsedir-nos pensant que el racisme és un fet que només es dóna des de la nostra tradicional posició de superioritat blanca occidental. Els catalans, per exemple, que som fruit del mestissatge, podem arribar a ser xènofobs envers els negres, magribins, gitanos o orientals que viuen aquí, però també els negres s'esbatussen a Àfrica, els àrabs han estat els principals comerciants d'esclaus, i els gitanos o els japonesos no es barregen amb altra gent. Per tant, cal relativitzar el complexe que té la nostra societat, blanca ( o per segons qui de color trencat mediterrani), de que som els principals discriminadors d'ètnies.

No hem d'amagar, per tant, el fet diferencial entre races, ètnies i cultures, sinó que hem de defensar justament el què tenen de diferent, sempre des del respecte al pluralisme, a la diversitat i als drets humans: recíprocament, no menyspreant al qui ve de fora ni al qui et rep a casa seva. Tampoc la convivència harmònica al món ha de significar una barreja difosa i homogènia de les cultures, sinó un mosaic en el qual els colors fan ric el conjunt per la seva intensitat i diversitat i no per la seva fusió caòtica. En el moment en que es volen treure unes pedres per posar-ne unes altres, és quan el mosaic perd la seva conjunció. No hi ha races més bones o més dolentes, ni pedres més precioses que les altres, hi ha les que hi ha i totes hi caben. Mentre a Ruanda, Bòsnia o Kurdistan es genocidin pobles sencers, no hem de magnificar el nostre sentiment de culpabilitat ni usar hipòcrites justificacions, el què cal fer és respectar més els altres i afavorir la mútua comprensió; no es pot pretendre ser millors sinó diferents. Entre Tutsis i Hutus hi ha el mateix to de pell i es maten, entre serbis i bosnis musulmans tampoc hi ha color i també es maten, a Sud-Àfrica els zulus s'alien amb els racistes blancs contra la democràcia... No sempre el color de la pell i la forma de les faccions són l'objecte del racisme, però la xenofòbia és un mal que pot sortir a qualsevol lloc i a qualsevol moment i per qualsevol cosa, i depèn de l'actitud de tots que passi.

1.17. GUANYAR A CAMP CONTRARI (19/05/1994)

Sempre que Catalunya ha pogut decidir alguna cosa en la política estatal ens hem quedat a les portes de treure'n un profit per al país. La força política del catalanisme ha vist aquest segle com es frustraven totes les expectatives; només cal relacionar la Lliga amb Primo de Rivera o ERC amb Franco. Avui, el relleu del catalanisme polític, protagonitzat per CiU, també ha estat atacat: 23-F, LOAPA... Sempre que la força de Catalunya es podia deixar sentir, algú la fet callar. Però malgrat tot, un cop més, des del primer govern democràtic, CiU ha optat per una actitud constructiva, de suport a la governabilitat i estabilitat dels governs com a base per construir un estat que ofereixi garanties i confiança. Ara, des de fa un any, CiU i Catalunya hem tornat a tenir l'oportunitat de decidir un model d'estat modern, plural, just, on hi pugui compartir la idea de l'autogovern de Catalunya amb la construcció d'un estat plurinacional que encaixi amb cadascuna de les realitats peninsulars. El suport que CiU ha donat al PSOE per formar govern i prendre decisions cabdals per l'economia, per la reforma estructural de les institucions, o el desenvolupament autonòmic, significa un esforç de participació en la governabilitat de l'estat que comporta riscos per CiU i atacs contra el nacionalisme català molt greus. L'ofensiva del PP fomentant el lerrouxisme a Catalunya i l'odi visceral dels espanyols a tot el que fa tuf de català ha estat de les més dures de la democràcia. La feblesa dels PSOE s'ha incrementat arran dels darrers casos de corrupció que posen el govern al marge del precipici. Però, un cop més CiU, amb Pujol al davant, s'ha mostrat com una força política responsable, el.ludint tota classe d'interessos partidistes, per afavorir la sortida a l'entrellat amb la recuperació de la serenitat i confiança que permeti continuar les reformes endegades i perquè no ens trobem abocats a una situació límit, de desgovern i despropòsits que ens dugui a una lluita partidista fatal i al descrèdit. Només el seny de Pujol i la seva visió d'estadista (elogiada per l'opinió internacional) han fet quadrar Gonzàlez a donar la cara i assumir la responsabilitat que li pertoca. Els altres grups esperen com voltors que tot s'ensorri per rossegar les despulles del govern. Ara poden posar dues coses, o que la història es repeteixi i surti algú que ens ho desmonti tot, o que per una vegada tinguem la sort que Catalunya en surti beneficiada. Com el Barça, estem condemnats a dependre dels altres, i per evitar-ho hem de golejar a casa i guanyar a fora. I no esperem que ens ajudin els àrbitres; juguem a camp contrari.

1.18.

FUNCIONARI A BRUSEL.LES (21/05/1994)

Davant la consolidació de la Unió Europea ens trobem amb els dubtes propis d'aquest procés de construcció político-administrativa. El debat sobre l'Europa dels pobles o la dels estats, el sistema de defensa, la unió monetària o els tractats de comerç, són alguns dels temes que couen als fogons d'Europa. Però n'hi ha un que en el fons i, a la pràctica, esdevé la clau de volta del funcionament de la Unió: l'administració d'Europa. Tenim el dilema d'haver de triar entre dos models històrics d'administració pública, un de predominància política i un altre d'administrativa. El problema d'Europa és que el cos burocràtic és molt més estable que no pas el polític. Brusel.les, i també Estrasburg, ja són grans màquines administratives difícils de seguir per part dels polítics elegits (els que haurien de decidir i controlar els béns públics). Sembla que la construcció d'Europa passa inel.ludiblement per les mans dels funcionaris comunitaris: uns experts que cada cop agafen més protagonisme davant el poc aprofundiment parlamentari i que fan témer una difícil consolidació d'un poder polític fort dins l'administració. Segurament aquesta situació obeeix als criteris d'un model que suposa un funcionari neutral, expert, no subjecte al poder polític i que promou l'interès públic. Però, sense un executiu massa homogeni i amb un Parlament sense massa contingut, de moment, aquest òrgan infal.lible i incorruptible pot esdevenir el més immediat dipositari de la decisió pública. Si entenem que qualsevol tema, per tècnic que sigui, és distributiu, polític, no podem deixar en mans del funcionariat tota la confiança de l'administració pública europea; per tant hem de demanar als representants del poble la decisió sobre la política de la Unió. Els tècnics d'Europa han tingut a les mans tota la regulació de l'activitat econòmica i social essent un punt de referència per als interessos dels afectats. Així, és corrent el freqüent salt dels alts funcionaris a l'àmbit privat del sector que gestionaven des de l'administració pública. El cert és que a Brusel.les molts alts funcionaris negocien molts milions amb certa permissivitat política i que també els polítics són conscients que sense la capacitat tècnica i el coneixement directe de l'aparell burocràtic per part dels funcionaris, no podrien crear una administració tan gran com desconeguda. Per això, mentre no poguem elegir cada un dels funcionaris europeus, haurem de seguir confiant en la seva eficàcia, neutralitat i experiència; de la mateixa manera que, mentre no poguem elegir els nostres representants polítics a Europa amb criteris més territorials, no podrem sentir-nos realment integrats a una Europa dels pobles. De moment, cal demanar als candidats que durant la campanya electoral ens parlin d'Europa i que s'oblidin de demagògies, insults i comissions diverses.

1.19. VOTAR EUROPA (28/05/1994)

1.20. SOM DIFERENTS (25/06/1994)

Catalunya continua essent diferent. A Espanya, les eleccions europees les guanya una dreta que invoca l'homogeneïtzació espanyola contra la diversitat de l'estat, i els vençuts tampoc destaquen massa pel respecte als drets dels pobles. A Espanya no saben pactar, només entenen la força, el descrèdit i l'insult. Els espanyols no parlen de tu a tu, sempre ho fan des d'una posició de superioritat o de submissió. Catalunya, però, és diferent: guanya el nacionalisme (CiU) i dos partits més de caire catalanista (ERC-IC) obtenen bons resultats. JM Batista i Roca ja ens recordava en unes conferències a la Universitat de Ginebra el 1976 el perquè del fet diferencial català: Castella sempre ha tingut la constant nòmada en la seva història; de pastors a guerrers, i de guerrers a sobirans. Batista ens ho descriu d'aquesta manera: "- Quan els castellans han arranat l'herba de llur propi país mengen l'herba dels altres països (...)" En canvi, quan els catalans han conquerit un país comencen de seguit a organitzar-lo políticament des del federalisme, com un pacte d'iguals, no com els castellans que annexionen territoris governant-los des del centre i sense autonomia. Castella sempre ha estat guerrera, ha aplicat les ràtzies arreu, sense donar importància a la possessió de la terra. Això es veu en l'origen dels cognoms castellans acabats en -ez, que destaquen més la pertinença familiar que no pas a la terra; en canvi l'origen de cognoms catalans es relaciona majoritàriament amb la toponímia, o amb els oficis. El poc arrelament de Castella a la terra indica el poc respecte al fet de pertinença a un país. Fins i tot es comprova en el diferent procés de feudalització català i castellà. La nul.la feudalització de Castella comportà la manca d'organització democràtica, i uns reis absoluts i unes Corts sense cap poder legislatiu. Les finances o l'economia d'estat no eren preses en consideració. A la Corona d'Aragó, en canvi, el Rei estava en mans de les Corts, dels diners dels mercaders, de les armes dels nobles i dels estols dels navegants per emprendre qualsevol iniciativa. Avui, els espanyols continuen igual, fent ràtzies d'una banda a l'altra en un joc de vencedors i vençuts, destruint l'enemic a qualsevol preu, mentre els catalans continuem pactant i pensant en les finances d'avui pel progrés de demà. De moment CiU ja s'ha federat amb illencs i valencians per treure'n, tots, el màxim profit a Europa. Sembla estrany que després de tants segles els espanyols encara ignorin que som diferents i no copiin el nostre model. Serà qüestió que s'acostumin a necessitar-nos i a demanar-nos si us plau les coses.

1.21. ELS LÍMITS D'EUROPA (02/07/1994)

Quan parlem d'Europa cal repensar aquesta "denominació d'origen". La Unió Europea (UE), l'estructura política que defineix actualment una entitat comuna formada per diferents estats, és el referent més immediat que tenim. Des de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, nascuda a la post-guerra per a controlar aquests recursos bèlics, es va començar a donar cos al què avui és una unitat política. Des de l'Imperi Romà o el Carolingi passant per Napoleó, Hitler i l'esperit de Rougemont, Europa ha tingut molts arquitectes, però cap fins avui havia pogut consolidar els ciments d'aquest edifici. Amb l'amistat franco-alemanya, amb el Benelux o amb la incorporació de l'arc mediterrani, només hi faltaven nòrdics i austriacs perquè la UE ja comenci a semblar un bloc compacte. Fins aquí tothom sembla identificar-se, més o menys, amb una unitat històrica, cultural. Ara comença el gran debat: els "altres europeus", els ex-països de l'Est i les noves realitats estatals, ressucitats amb la caiguda del mur, volen incorporar-se a la identitat comuna europea. La idea d'Europa segueix viva i recupera familiars que feia temps que no vèiem: segurament no tardarem massa a veure polonesos, hongaresos, romanesos o eslovens al Parlament Europeu. Però pot ser que els propers a trucar la porta siguin ja parents de lluny, d'aquells que convides un cop però que no vols que es quedin a dormir: ucraïnesos, lituans, russos o georgians ja no sabem com considerar-los, alguns continuen formant part d'antigues realitats històriques europees i d'altres tenen els mítics Urals molt aprop. Però, què passarà quan truquin els turcs, els caucàsics, els magribins o els senegalesos? Els considerarem part d'una mateixa civilització? Recordarem els turcs a les portes de Viena i els moros a Poitiers? Hem obert el mur de Berlin per fer-ne un altre d'Istambul a Dakar? De moment, asiàtics, musulmans o negres ja formen part del nostre paisatge ètnic continental i no sembla que acabem de veure-ho massa clar. Els catalans estem acostumats a rebre migracions inesperades i no per això hem deixat de ser catalans. Caldrà esperar que Europa vagi integrant cultures sense perdre la seva identitat o almenys fent-la més flexible i ampla. I no passa res si cada cop som més gent diferent mentre cadascú coneixi els seus límits i els dels altres. De moment hem de recórrer molt camí encara per saber com serà la casa comuna, però mentrestant cal que ningú es quedi sense habitació. N'hi ha, com els eslovacs, que fa poc eren amb nosaltres a l'Assemblea de les Regions d'Europa i ara ja són a l'ONU; han passat de les golfes de les nacions a la suite dels estats. A mi, de totes maneres, no em fa res dormir al jaç si em deixen dormir tranquil.

1.22. PAGESOS (16/07/1994)

"Després del foc els ocells volaven feixugament sense trobar el verd d'una branca d'arbre; tot eren filferros de fusta consumida. El pagès, desolat, contemplava el mar cendrós que se li estenia al davant; al darrera, el mas encara fumejava." Aquest podria ser el començament del relat d'un trist final. Aquests dies hem sentit a flor de pell l'esgarrifança d'estar perdent una part de nosaltres mateixos, perquè allò que és més essencial en la identitat d'un poble és la seva comunió amb el medi físic, natural, i quan aquest es perd, trontollen els principis que sustenten el tarannà d'una cultura creada des de l'adaptació de la gent a l'espai que identifica com a propi. El pescador i el llagut formen part dels esculls, la platja i el vent, com el pagès i el mas es confonen amb el bosc. Aquests dos elements, mar i muntanya, ens defineixen i són indestriables del nostre caràcter com a catalans. El pagès i la masia han rebut un fort sotrac, una nafra mortal. Els pagesos han estat l'ànima del nostre país, els dissenyadors de l'espai comú. Els boscos poden ser iguals a molts països però només la presència de l'home els dóna personalitat i els fa únics. Ancestralment, el pagès català ha anat donant forma al bosc i a la natura des de la saviesa del respecte, confonent-se amb l'entorn. Persona i natura, casa i paisatge són un mateix element. La masia sembla una formació rocosa sorgida de les entranyes del bosc, les esglésies romàniques semblen més els santuaris de la natura que de les persones, les rieres són les venes i els camins les artèries, i els camps la fugida a l'estrès forestal. La veu del pagès és el clam de la terra que trepitja, és un alè misteriós que va del subsol al pensament per fer de la parla de la gent la conjunció de la natura amb l'home. La llengua viva és la llengua del pagès. I els costums, la tradició i el caràcter del poble català també es troben condensats i fidelment guardats a cada racó del camp, del bosc, de cada llar. Els noms dels llocs i de les persones es troben espargits arreu com el millor diccionari etimològic. Tots hem format part alguna vegada d'un tros d'aquesta terra. I avui hem perdut molt d'això, ja res sembla com era, hi ha hagut morts, els boscos no hi són, algunes masies tampoc, els camps i el bestiar s'han malmès; però el pitjor que ens pot passar és quedarnos aquí, en el record, en el plany, en l'enyorança. La desolació ha fet perdre la il.lusió dels que tant esforç havien posat per continuar formant part d'una llarga història d'arrelament a la terra. Ara cal que s'ajudi al màxim tota aquesta gent amb tota l'empenta material possible però, sobretot, cal que seguim confiant en ells i demanar-los, un cop més, que continuin essent el què són, perquè amb ells tot té sentit, sense ells no som ningú.

1.23. GARBET (23/07/1994)

El vell Garbet va desenganxar el palanqui i va empènyer el llagut a l'aigua. Com tantes vegades, en tants anys, saltà d'una embranzida a dins i s'assegué amb un rem a cada braç. Tot just clarejava quan va arribar al recer on recollia les garotes. Amb el sol del migdia tornava a la platja, torrat pel sol i amb les mànigues resseques de salabró. Va descarregar els arreus, i abans d'obrir les garotes amb el ganivet gerxo, va posar a coure una butifarra negra amb un all tendre; amb els peus mig enfonsats als còdols i les ones fregant-li els calçons arremangats, aniria sucant rosegons de pa al coral.lí àpat que engoliria ajudat pel moscat de la vinya d'en Grifeu.

A l'hora foscant, després de calar la xarxa i la gambina, sortiren amb en Grifeu a reganar pels esculls amb la fitora, el salabre i el fanal. Trepitjant sense massa fressa les basses de la badia carregaven el sac fins que hi havia prou rufins, pops i crancs per fer bullir l'olla. De tornada, amb la fredor del capvespre a la cara, feien juguesques a veure quants rogers trobarien l'endemà a la xarxa forada i consumida ( si l'aiguardent els havia deixat prou forces per hissar-la). A trenc d'alba, però, quan llevessin els filats, tornarien a desitjar tenir més sort l'endemà.

Un dia, de tornada al vell salador que servia de llar a en Garbet, amb el cossi mig buit i el renec al llavi, es trobà amb un foraster que amb una riota es planyia de la misèria del vell pescador: - Garbet, per què has de viure d'allò que et dóna el mar si en pots prendre el què vulguis?. Si pesques molt, podràs vendre't el peix i comprar-te una vela nova per al llagut i un matalàs per al llit com els senyors.L'endemà, en Garbet va maleir el seu destí i es decidí a canviar-lo. Va agafar més garotes que les que hi havia al seu racó de sempre, els sacs de reganar deixaven un rastre sanguinolent damunt els esculls i va calar totes les xarxes que va poder llogar pel veïnat. A l'albada, en llevar-les carregades, omplí a vessar el vell llagut. El pes de la peixalla i l'aigua que pujaven els filats va esquerdar la fusta corcada i el bot es va fer estelles. Amb l'aigua al coll i relliscant-li els dits del tros de timó al qual s'aferrava, en Garbet va adonar-se massa tard que no li calia una vela nova tenint els braços forts per remar, ni un matalàs ni un llit, perquè li agradava jeure a la seva màrfega i sentir el bategar de la terra. Ho tenia tot; l'únic que trobava a faltar és no haver après a nedar de petit.

1.24. EN PEROT FUMAT (30/07/1994)

En Perot Fumat era un carboner parit sota una romaguera i criat enmig d'artiga i boïga. Ja de petit s'amagava a les argelagues, als boixos i als brucs perquè son pare no el fes carregar les gavelles que portaven als forns d'obra i calç. Ben aviat va educar l'olfacte i amb el ulls clucs s'ajeia en una clariana a prop de la rovira i es delectava amb el flaire de la ginesta i el romaní.

En Perot no tenia amics, al bosc no hi havia gaires nois de la seva edat i per això va començar a fer amistat i a xerrar amb els arbres i les plantes i a distingir els seus parlars, costums i neguits. Constantment posava pau en qualsevol discussió o apaivagava malhumors. Que si l'aladern no es podia veure amb el freixe, que si l'ullastre deia que d'olivera borda no en tenia res, que si el castanyer, la noguera, l'ametller o la figuera competien en fruits saborosos... El podies veure planyent el sentiment d'inferioritat del lledoner, el tamariu o l'arboç, o baixant els fums al bedoll i al roure. El més difícil era quan els havia de comunicar que calia esporgar-los o tallar-los. Però tots sabien que, en el fons, la regeneració era llei de vida i en Perot n'era un artífex. L'ofici d'en Perot era el del pare i el de l'avi. Quan va tenir prou coneixement per saber que el cairat era la mida del tronc de l'arbre que serveix per a quadrat o jàssera, o que l'escorça del pi també és anomenada carrotxa o que el reboll és l'alzina o roure renadius d'una soca, el van posar a traginar formigueres d'arbúcies per cremar i a fer gran la sitja de carbó. Era un ofici dur i brut, el de ca'n Fumat. Tenien el mas a la devesa, envoltat de mata, falguera i xipell. Cara nord, a l'obac, hi tenien l'esteller on hi treballaven la fusta d'alzina apilonada en rulls. La fusta d'aulet la destinaven a fer el carbó, que pesaven a la xevira i l'amuntegaven en fornells abans de baixar a ciutat a vendre. La vida d'en Perot sempre fou així. Ja de vell deia que de petit era com una guia, com l'ull de l'arbre o brot més tendral i que ara es trobava com una rabassa corcada i abonyegada. Però sempre havia seguit un procés vital aparellat al dels seus amics vegetals. En Perot va morir sota el pi de l'entrada al porxo, mentre feia la migdiada, com havia de ser. Una història com aquesta d'en Perot podria formar part d'un drama rural de la Víctor Català o d'un "sót feréstec" d'en Casellas, però es tracta, tan sols, d'un exercici terminològic per a demostrar com a través de la vida d'un home lligat a la natura apareixen més de 40 possibles cognoms o topònims catalans relacionats amb el bosc. Perquè després encara hi hagi qui li costa sentir-se arrelat a la terra.

1.25. WELCOME TO THE CATALAN NATION (06/08/1994)

Fa uns 1005 anys, es va produir la independència de fet dels comtats catalans envers el poder franc, moment en el qual el territori entès com a pre-Catalunya es començaria a dotar de sentit nacional. També fa 515 anys que la Corona d'Aragó, hereva política d'aquesta entitat nacional, s'unia dinàsticament a la Corona de Castella (1479). És ben sabut que això no significà la pèrdua dels drets nacionals de Catalunya ( que no es perderen fins el Decret de Nova Planta el 1716), sinó que representà tan sols la inflexió en l'equilibri de forces a la península i l'origen d'un procés gradual de submissió catalana als designis de Castella. Aquest fet, però, és utilitzat i tergiversat sovint per polítics i ideòlegs espanyols com l'inici de la unitat d'Espanya com a entelèquia nacional. No cal discutir la ignorància, mala fe, la manca de respecte a les cultures, o el rebuig al pluralisme i a la diversitat que comporta la manipulació i la lectura esbiaixada dels fets històrics per justificar l'arrogància dels estats-nació. Però posats a especular, i acceptant el seu plantejament, podem acabar, també, tenint la raó.

Si acceptem que fa 1005 anys (el 989) que els catalans vam ser "independents" (i això ni la monarquia ho nega), i que segons els espanyols en fa 515 (des del 1479) que som "Espanya", trobaríem que Catalunya va ser independent durant 490 anys ( del 989 al 1479) i espanyola durant 515 (del 1479 al 1994). O sigui, només tindríem 25 anys més d'espanyols que de catalans. Però, 25 anys no són res en la història: més va durar el franquisme i els més joves ja no saben de què els parlem. Això dóna esperances perquè algun dia un fill meu pugui dir que ell és català com els seus avantpassats però no com el seu pare; i si és així haurà valgut la pena perdre alguna generació en més de 1000 anys d'història nacional de Catalunya. Només som a la mitja part del partit de la història i encara podem recuperar el marcador. Com es pot veure, amb les dates històriques podem crear diferents interpretacions dels fets. Si no fem servir el rigor científic en la història, convertirem el passat en els daus d'un futur d'atzar i ho podem fer entrar tot a la partida. Doncs bé, la Joventut Nacionalista de Catalunya ha editat i repartit entre els turistes que ens visiten aquest estiu un díptic que els dóna la benvinguda a Catalunya i on es fa una referència a la història i geografia del país. De seguida els diaris espanyols, sobretot, se n'han fet ressò destacant la falsedat i demagògia de tant execrables pamflets. Jo recomano tothom a llegir-se'ls i després fer una ullada a les darreres 100 portades de l'ABC o a les referències històriques que de tant en tant surten de la immaculada oratòria del Sr. Aznar.

1.26. UN ESTIU DIFERENT (13/08/1994)

No fou el despertador sinó una escletxa a la persiana la que aquell primer matí de les vacances recordava al Pep que no calia anar a la facultat i que no tenia més pressa que la de sentir el batec solar. Estrenaria banyador com cada estiu, i de samarreta es posaria la vella, aquella blavosa de l'estrip a la màniga i la taca de lleixiu al costat.

L'esmorzar era lleuger i d'una brevetat determinant però justa per poder obrir la porta del carrer sense patir una lipotímia ni rampells de mal de ventre en entrar a l'aigua. En Pep ja havia trobat les Vuarnet negres i es disposava a sortir: la gorra destenyida amb l'anagrama al front, les espardenyes de retaló de l'any passat encara encarcarades per l'inactivitat hivernal i la tovallola grossa penjada a l'espatlla. Arrossegant els peus arribava a mar on trobaria els amics de sempre, disposats a lluir un clar avantatge en morenor. Després d'informar-se de les primeres novetats estiuenques pujarien al llagut del Joan i anarien a fer uns quants musclos i ostres abans d'anar a la cala que cada estiu patia els seus partits de futbol marí i les seves descarades embestides a turistes ufanoses. Eren els "warriors" de les ones, dominaven el medi líquid com si els déus els haguessin empeltat de posidònia. Amb la pell socarrimada i salada i les puntes dels dits arrugades tornaven a port amb la sensació d'haver esgotat totes les possibilitats de cansament i lluïment.

Un cop deixada la barca, encara tenien temps d'arribar-se a la platja i badar una estona a l'aparador i deixar-se embriagar per la barreja d'olis que amanien aquella immensa graellada de carn. Era l'anàlisi necessària per situar l'estratègia nocturna sense cometre gravíssims errors. No es tractava de caps de setmana a Lloret o Platja d'Aro on hom podia rectificar; al poble, un mes de vacances i amb poc mostrari a triar calia ser més precís que un "Tomahawk". Després de dinar, la soporífera tarda i el desgast d'una insolació excessiva amb prou feines deixaven el Pep arribar al llit a suar la migdiada. El vespre s'encetava amb el cap sota la dutxa llepant la gustosa salabror que regalimava per la cara i triant la roba més escaient per una llarga marató nocturna. Però, mentre s'afaitava, s'adonà que li quedaven massa dies amb el mateix guió i que començava a estar-ne fart. Mentre es dirigia a la terrassa on havien quedat rumiava com s'ho agafarien els companys si els proposava que l'endemà fessin una batuda pels esculls recollint bosses i llaunes i a dirigirse als turistes de la platja donant-los la benvinguda a Catalunya. El més difícil era convèncer-los que aquella nit no podien anar a dormir tard si l'endemà tenien tanta feina.

1.27. LA MARIBEL VA A LA COSTA (20/08/1994)

Aquell estiu la Maribel havia convençut el seu marit per canviar d'aires. Ella, que sempre havia tingut el do de l'oportunitat en saber estar al lloc exacte en el moment precís i amb les persones adequades, creia que calia buscar un nou ambient. La seva cotització oscil.lava segons el rebombori que despertava allà on solia anar. Ràpidament els "paparazzi" l'envoltaven a cada aparició pública acompanyats d'un núvol de curiosos que no estalviaven detalls en tornar a l'oficina. El marit, tercer en passar pel tràngol d'esposori, només podia conformar-se i pregar per no sortir en calçotets i despentitat a la pàgina següent a la de la regata del rei. Ella volia anar a la Costa Brava; li havien dit que els catalans eren molt senyors i que l'Empordà tenia un cert regust a classicisme estiuenc britànic, estava farcit d'intel.lectuals i el paisatge tirava a la Provença "carolinesca". Les nobles masies i el palatí Casino donaven un toc elegant a les platges farcides de turistes. Tot plegat era un bon escenari per despertar admiració i enveges. Després d'enviar els faxos a les principals revistes, amb l'adreça de l'antiga casa pairal d'un noble llinatge local, la Maribel agafà paquets, marit, nens i gossos i s'instal.la al nou centre d'operacions. El primer dia d'estada s'estilava anar a comprar el pa i rebre el primer bany de masses en una prova de terrenalitat. Un cop a la fleca algú li assenyalà qui era l'últim en un dialecte, barreja de francès i portuguès, que es preguntà si seria allò del català de l'ABC. Quan la mestressa li va lliurar les dotze barres de mig dient-li el seu cost, la Maribel s'indignà; mai li havia calgut portar moneder, com a molt li demanaven l'honor de fotografiar-s'hi, un cop la casa convidava. Durant dies no va gosar ni sortir del seu amagatall. Algun sopar a fora o alguna visita de compromís trencaven la monotonia de vigilants i gossos i l'ensopiment dels fotògrafs que passejaven amunt i avall del mur del jardí. Fins i tot el gran iot llogat a Puerto Banús, va girar cua en veure que al port només acceptaven llaguts i zòdiacs. El desè dia, enmig d'una forta tramuntana, i en el més absolut anonimat, marxaven, farts, a Madrid. Aquella nit la Maribel renegà i esbroncà el seu marit; no podia reconèixer l'error. Per primer cop havia equivocat la tàctica estiuenca: la gent era gasiva i anava per feina, no hi havia grans festes (tret d'un "suquet"), ni reverències ni tractaments, no els entenia i no soportava que no li fessin cas. Sanglotant encara, va somriure sense esma i, forçant el rictus, recuperà l'ànim tot pensant que l'estiu vinent, a les piscines i festes de sempre, ningú s'adonaria que portava els mateixos vestits de l'any anterior.

1.28. LA REPÚBLICA DE L'ALBERA (27/08/1994)

El 1322 el Comtat d'Empúries gairebé estava en mans de Jaume II de Catalunya-Aragó, quan el Compte va pactar amb alguns nobles que pertanyien al seu comptat o que hi limitaven i els proposà d'aliar-se per tal d'oblidar les seves seculars baralles i poder enfortirse per continuar essent independents. Així, es reuniren al Castell de Requesens delegats del Vallespir, d'Empúries, dels Rocabertí, o de Peralada, entre altres, per associar-se en el què anomenaren el Comtat de l'Albera, com estat associat a la Confederació. En el Tractat dels Pirineus, el Comtat esdevingué una zona neutral entre Castellà-Aragó i França convertint-se així en el modern estat que avui coneixem com la República de l'Albera. Els nobles alberencs, seguint les pautes de la Revolució Francesa, modernitzaren l'estructura de estatal democratitzant les seves institucions i establint la capital administrativa a Castelló d'Empúries i descentralitzant-se en 5 departaments. Avui, doncs, aquest país s'extén, per la costa, des d'Argelés a l'Escala, i pel nord, seguint el riu Tec i el Vallespir, fins a St. Llorenç de Cerdans i seguint cap al sud, sota el cim de Bassegoda, s'arriba a Albanyà, Navata i Bàscara, on des del Fluvià, s'arriba a Verges, on el Ter ens duu al Montgrí. El millor recurs del país és la natura, i el turisme que aporta tant a les costes verges com als parcs naturals. Un 50% del territori és espai protegit i la gestió cinegètica i la dels recursos marins fa que sigui un paradís per pescadors o caçadors. Alguns rius, com la Muga, són un santuari ecològic. El medi ve acompanyat sempre pel patrimoni històrico-artìstic que també distingeix el país. l'Albera està farcida d'empremtes històriques, des de dolmens fins al romànic de St. Pere de Rodes, St. Quirze de Colera o Vilabertran com a monestirs insígnies i gran quantitat de conjunts monumentals que afegits a la perfecta conservació dels nuclis habitats, fa del recorregut un viatge al passat a través d'un museu viu. Però la natura i el turisme no són els únics recursos de la República, ja que s'ha convertit en un important nus de comunicacions i centre de serveis internacional que la dota d'excel.lents infrastructures. A més, disposa d'una flota pesquera competitiva gràcies a la creació de zones productives. També la indústria juga un paper clau amb el parc tecnològic de Figueres reconegut a tot el món. I el camp, amb els seus vins de qualitat i la fertilitat de la plana, suposa un recurs econòmic de tradició a la zona. La República de l'Albera, doncs, no sols manté una cultura i llengua pròpies i té la renda per càpita més alta de l'arc mediterrani, si nó que és un país on l'ordre i el seny planen sobre el territori, que només es veu trencat per la genialitat que la tramuntana dóna als seus habitants...

1.29. INDEPENDÈNCIA (03/09/1994)

No sé si la independència és una solució. Hi ha qui creu que amb ella tot seria més fàcil i que tindríem resolta la defensa de la nostra identitat i d'altres creuen que no és suficient. Si fossim independents, no estaríem subjectes als designis d'un estat que, per múltiples i conegudes raons, no respon a les particularitats polítiques, nacionals, culturals, i econòmiques que Catalunya té. Tindríem reconeguts internacionalment els nostres drets nacionals i la pervivència de les nostres estructures institucionals, simbòliques i d'aparell d'estat sense patir com ara pel nostre autogovern. Ara bé, garantiria l'estat, per exemple, la pervivència de la llengua?. Evidentment que es podrien fer lleis proteccionistes al respecte, però igualment hauríem de tenir en compte la realitat sòcio-lingüística catalana, i la dels mitjans de difusió internacionals que planen sobre el nostre espai comunicatiu. Econòmicament continuaríem depenents de les lleis del mercat mundial, malgrat fer mesures adients. Però, fins i tot acceptant que la independència ens fes progressar com a país, seria suficient per garantir la catalanitat?. Què entenem per ser català, nacionalista o patriota?. És que Roger de Llúria o Jaume I eren patriotes catalans, o això només és un invent dels burgesos vuit-centistes? Podria ser que precisament fóssim nacionalistes, els catalans, pel fet de no ser independents. Potser és el desig de supervivència el què ens fa perpetuar el nostre sentiment nacional i l'obtenció de la independència ens faria baixar la guàrdia i aigualir la nostra identitat. Tenen garantida per sempre la seva identitat els danesos, els noruegs, els lituans o els macedonis? De ben segur que tenen les eines, però mantindran l'esperit?. Un país oficial amb una llengua oficial no ha de ser necessàriament natural. El contingut ha de prevaldre a la forma.

Tots sabem que l'estat garanteix i difon la sobirania a través de la seva expressió política, però també és cert que cada estat té una composició social i cultural diferent que els condiciona molt. No podem basar tota la complexa essència i estructura nacional catalana en l'obtenció de l'estat, perquè no sabem, justament, si això depèn de la seva no existència. L'objectiu d'un nacionalista és anar més enllà de la independència, és no conformar-s'hi. Mitificar-la és ser-ne esclau. Cal que multipliquem els esforços per nacionalitzar els catalans i no per fer-los creure en un projecte independentista que pot desenganyar-los. Com més parlem de les fites més ens hi aturarem.

Cal que anem

parlant-ne i reflexionant, però mentrestant, si la independència passa a prop, estirem al braç, no fos cas que no tornés a passar...

1.30. EL DIA DE LA VICTÒRIA (10/09/1994)

Aquell onze de setembre podia ser la darrera alenada de Barcelona; La Junta de Braços ja no aguantava el desgast del fort setge i l'arribada de Berwick amb 40.000 homes. Els ferits s'amuntegaven a l'hospital de mar i els morts eren carregats com farcells als carros que recorrien els carrers. El fum dels incendis s'havia convertit en una constant boirina que enterbolia la visió i dificultava l'angoixat respirar dels supervivents. Les runes es convertien en improvisades muralles que cada cop encerclaven més la resistència dels valerosos combatents. La fe en qui sap què i la convicció de lluitar per una raó justa feia imperturbable la fermesa dels ciutadans. El Conseller en Cap, reunit amb els comandaments de la ciutat encapçalats pel general Villaroel, preparaven, de matinada, el què suposaven que havia de ser el darrer intent de ressistència dels 5.000 homes armats que quedaven drets. Només l'esperança que les forces replegades a Cardona manades per Desvalls assolissin una momentània victòria, els feia mantenir la honorabilitat de la seva causa. A migdia Barcelona agonitzava, ja no quedava esperança per a la ciutat i amb ella, Catalunya cauria en mans dels Borbons i l'opressió política i militar seria inevitable. Rafael de Casanova, acompanyat pels seus consellers va enarbolar les banderes de Santa Eulàlia i Catalunya i al crit de "Barcelona no es rendeix", es dirigiren pels carrers esquarterats a fer front a l'enemic. En aquell moment, però, al seu voltant se sentí un gran murmuri que es feia cada cop més sonor mentre cessava el bombardeig i els trets. De cop, Casanova va ser envoltat per una munió de ciutadans ensangonats i empolsinats que amb els ulls desorbitats i la gola esquinçada li deien que les forces catalanes de Cardona no només havien derrotat els felipistes, sinó que havien baixat fins a Barcelona per a alliberarlos, i que pel camí s'hi afegien pobles i viles senceres. Les forces borbòniques havien abandonat el setge a la ciutat i el Duc de Berwick s'havia rendit. Després d'aquell dia, la sublevació de la Catalunya ocupada va significar la desfeta dels filipistes al Principitat i l'origen de revoltes populars a València i Mallorca que acabarien dos anys més tard assolint, també, la llibertat. " Per això, fill, cada onze de setembre anem al monument de l'abraçada de Casanova i Desvalls, a retre homenatge als que van morir per mantenir la llibertat del nostre país, i recordem les paraules de Ferrer Ciges: "Despertauvos, despertau-vos, catalans adormits (...) no sepulteu la vostra honra, vostres lleis y la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat d'una perpètua esclavitud...". Qui sap on seríem ara si no li haguessin fet cas...!".

1.31. 12 DE SETEMBRE (17/09/1994)

Ha passat un altre 11 de setembre i tot sembla seguir igual: l'Anguita sonat, l'ABC sense saber-se l'abecedari, l'Aznar tan simpàtic com sempre i el Vidal Quadras escupint al cel. Però no hem de desilusionar-nos, perquè un altre genet s'incorpora a la col.lecció: l'inefable Mendoza. El senyor Mendoza, el guerrer blanc, ens recorda que quan anem de Puigcerdà a Barcelona tot és una autopista gratuïta i ràpida i que els catalans som els opressors d'Espanya, que volem que tots parlin en català i mengin pa amb tomàquet; que el Barça és un "contubernio judeo-masónico" i l'Espanyol la vergonya dels catalans. Per sort el senyor Perelló és tot un senyor periquito i el Cruiff és més xulo que qualsevol madrileny. Però les autopistes continuen essent de peatge i continuem pagant impostos a no sabem qui per fer autovies a no sabem on. Volem negociar uns pressupostos que ens afecten i ens diuen que robem, volem ser solidaris amb els altres pobles hispànics i ens diuen que som uns xantatgistes. Davant de tanta ignorància l'unica resposta possible és la del 12 de setembre de 1714: com si no hagués passat res i seguir treballant per pagar les autopistes que no ens paguen els que ens expolïen continuament. La serenitat del poble català és èpica, ho aguantem tot amb estoïcitat i no hi ha res que ens destorbi. De totes maneres continuarem treballant però, cada cop més, ho farem per què ningú no ens faci deixar les eines per canviar-les per una falç. El dotze de setembre la falç va caure i l'eina es va alçar; ara, és molt irresponsable fer que un poble que opta per treballar se'l distregui a mitja feina, sobretot quan sabem que ningú ens pagarà les hores perdudes. Cada dia més em convencen que la nostra causa ja és qüestió de justícia i vergonya. Ens critiquen que busquem enemics exteriors però és que no ens deixen més remei que trobarlos. Faran que al final ens creguem que els bons som nosaltres i que no tenim més remei que esperar la salvació celestial per trobar la felicitat eterna que ens ajudi a purgar la nostra penitència terrenal. Si ser catalans és un pecat suposo que el dia del judici final tindrem un advocat d'ofici. Seguirem treballant com si res hagués passat, fent autopistes més cares o perdent lligues; però a partir d'aquest 12 de setembre començaré a creure que no és culpa nostra que no ens entenguin i que es fa difícil voler anar d'educat quan et giren l'esquena. A partir d'aquest 12, el Quebec se m'escau més aprop que mai i la imatge d'escarni del cap del General Moragues penjat en una gàvia s'em fa massa present. Sort que tinc molta feina i no em puc entretenir...

1.32. COM MÉS SIGUEM MÉS RIUREM? (01/10/1994)

La Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament del Caire (CIPD) ha generat dures reaccions sobre com controlar el creixement demogràfic al món. Sobretot, des de dues grans religions ( catòlica i islàmica) s'han llançat consignes condemnatòries cap a les resolucions. L'arquebisbe de Barcelona, per exemple, va afirmar fa dies, que la CIPD pretenia "eliminar els pobres, en lloc de repartir la riquesa...". Declaracions com aquesta, però, sembla que no han impedit que s'hagi arribat a un acord consensuat. No es pot parlar només des de valoracions ètiques, religioses, morals, quan es tracta de planificar el creixement sostingut de la humanitat; encara que, discussions com la de l'avortament, mereixen el màxim respecte per a cada opció en defensar-se des de la coherència de les creences personals de cadascú i amb arguments tan sòlids com la defensa de la vida o la llibertat de decisió de les dones. Els drets humans, la vida saludable i l'harmonia amb la natura, l'equitat entre els sexes, els drets de la dona, el rebuig a formes de producció insostenibles o contràries a la protecció del medi ambient, la família, l'asil polític i altres aspectes socials pretenen ser admesos com a prioritats per la humanitat i tots els estats que la representen. No sé amb detall què han acabat decidint al respecte els participants a la Conferència, però suposo que el consens haurà permès albirar un futur com a míním planificat. Mentrestant, l'evidència ens palesa l'error de no haver plantejat abans les mesures i la necessitat d'actuar urgentment. Haiti ens demostra com la manca de drets humans, la pobresa, l'educació, i la demografia són elements clau en el destí dels pobles. No sé si les consideracions ètiques o religioses poden limitar el camp d'actuació, però de moment no han evitat que casos com aquest siguin normals. No hem de repartir la riquesa entre els pobres sense més. Cal fer polítiques mundials de consens per repartir la riquesa alhora que es preveu un desenvolupament sostenible. Ser ric també té a veure amb la planificació social i l'educació dels pobles. No es tracta d'eliminar pobres, sinó evitar que cada cop s'agreugi més la seva condició: el plantejament integral de lluita contra la pobresa mundial preveu aturar el procés destructiu i donar solució als grans reptes. Tots hem pecat, unes cultures sotmetent a d'altres i empobrint-les, i unes permetent que el fet "multipliqueu-vos" no anés acompanyat d'un manual de racionalitat i previsió. No cal eliminar pobres ni matar embrions, cal preveure que els nens neixin amb possibilitats de no morir de pobresa o de fam; si nó, no tindrem més remei que multiplicar pans i peixos.

1.33. SEDÀS AL SADDAM (15/10/1994)

La crisi de l'Iraq encara no ha acabat; sembla que Saddam Hussein torna a moure la cua provocant els països aliats que van sortir en defensa de Kuwait. És difícil entendre com pot ser que després del desastre de la Guerra del Golf els militars iraquians i el mateix poble tinguin encara anims per desafiar un enemic tan poderós com els EUA i els seus correlegionaris de les NU. De totes maneres, els americans no han trigat gens a reaccionar per no repetir els mateixos errors del 1990, subestimant les intencions de Saddam. L'Iraq després del conflicte armat del 91 ha patit un dur embargament econòmic i un control estratègic intens que ha servit al líder iraquià per exaltar els ànims humiliats dels seus compatriotes. Són milers els ciutadans que voluntàriament es volen afegir a qualsevol anunci de crida patriòtica per defensar el seu honor. Però és que sota la bandera de l'orgull nacional s'hi amaga una situació insostenible al carrer: escassetat d'aliments, de medecines, de recursos econòmics, de benestar en general; i aquest malestar, Saddam sap traduir-ho en una repulsa i odi als països que mantenen l'embargament. Potser la moguda de tropes al sud del país no és res més que una provocació i farol del dictador, però el que és segur és que li ha servit per sortir a la llum pública denunciant la situació límit en que es viu a casa seva per culpa del càstig sofert després de la guerra. Just quan s'havia de decidir la continuació de l'embargament, l'acció publicitària de Saddam sembla que hagi donat el resultat buscat: que se'n parli. Amb tot això es presenten uns interrogants a aclarir. L'embargament a l'Iraq ha suposat l'eliminació del país com a productor i venedor de petroli, fet pel qual les països veïns, i enemics, han pogut vendre durant quatre anys l'or negre a les potències occidentals sense patir per un descens del preu; en canvi, si s'aixeca l'embargament a l'Iraq suposaria un descens del ingressos dels altres països. I perquè, després de guanyar la guerra, no es va fer fora del seu lloc a Saddam, com s'ha fet a Haiti?. Hi ha qui pensa que als EUA els interessa molt mantenir al càrrec un perill públic com el dictador per obligar als països del golf a estar sempre alerta i no deixar de rearmar-se ( evidentment comprant armes molt cares als americans). O sigui, si Aràbia Saudí, Kuwait i companyia tenen molts ingressos d'un petroli molt car tindran molts diners per comprar armes cares per defensar-se d'un enemic tan proper i perillós com l'Iraq. En una situació així, com més es tardi a aixecar l'embargament millor i com més temps estigui Saddam al poder també. Això deuen pensar a Washington. Mentrestant, televisions i diaris han canviat bitllets al Carib pel Pèrsic.

1.34. NEW YORK, NEW YORK (22/10/1994)

A NY no saben menjar ni cuinar, i no tenen imaginació per a variar. Les cafeteries i bars no estan pensats per seure a sucar un croissant al cafè amb llet, s'ho emboliquen i s'ho prenen on i quan poden, perquè allà on van amb la bosseta de l'esmorzar hi van molt de pressa. A NY el pollastre el fan amb amanida, i l'amanida amb pollastre; això sí, pots demanar-lo a la planxa o fregit. L'amanida no està amanida. El vinagre i l'oli són destacats a la carta quan perfumen algun plat. Les ostres i mariscades se les prenen amb un excel.lent Ketchup tot bebent un acolorit batut de no sé què. Els orientals mengen plàstic per influència americana, els blancs i negres "autòctons" mengen les verdures crues per influència xinesa, els italians mengen "fajitas" per influència hispano-americana i els mexicans mengen pizza per influència mediterrània. El servei als restaurants és bastant atent però no els pots donar propina, te l'exigeixen. A NY hi ha molta llibertat, fins i tot tenen una estàtua que es diu així. A NY, si renegues al football et fumen fora de l'estadi, encara que al començament t'hagis aixecat amb la mà al pit i hagis cantat l'himne nacional. A NY surt fum del terra a tothora i arreu però no et deixen fumar enlloc. Als labavos públics, a NY, et veuen els peus quan t'ajups i el cap quan t'aixeques. Al sud de Central Park, a la 5ª avinguda, hi ha els locals més cars del món; al nord del parc, a la 5ª avinguda, hi ha Harlem. A les botigues del sud no hi entris si no duus targeta de crèdit, al nord no t'hi passegis amb targeta de crèdit. A NY els executius del Financial District mengen "hot-dog" al carrer i llencen les llaunes de refresc a un contenidor perquè d'altres se les venguin per poder menjar-se un "hot-dog". A NY hi ha edificis altíssims fets amb ferro i vidre i hi ha llars arran de terra fetes de cartró. A NY hi ha quatre maneres de parlar l'anglès: els que només parlen castellà, els que només parlen xinès, els que no saben què parlen i els que fan el possible perquè no els entenguis. A NY hi ha molts mitjans de transport: els propis (amb cotxe, a peu, amb patins, amb bici) o els públics ( metro, bus, taxi, ferry). El cotxe particular pot morir d'esgotament en no trobar aparcament o d'estrès per les botzinades dels taxistes, el que va a peu és que no té més remei i el que va amb patins o amb bici és un suïcida. A NY tenen de tot i tothom hi troba alguna cosa amb la que identificar-s'hi. A NY hi ha els sepulcres d'Ermengol VII,IX i X, comtes d'Urgell, i parts de claustres catalans i altres peces romàniques. Sempre és bo saber que en una ciutat així hi trobés quelcom de familiar, llàstima que sigui tan difícil trobar-hi un pa amb tomàquet o una esqueixada. És que no es pot tenir tot.

1.35. SAHRAUÍ (29/10/1994)

El poble Sahrauí fa anys que viu exilat fora del seu país o reprimit a casa seva. Pels milers de saharians que viuen refugiats en territori algerià la situació és agonitzant. Després de molts anys de guerra ara viuen en la incertesa d'una treva que els ha de portar al referèndum per decidir la sobirania del Sahara Occidental. Mentrestant, els saharians sobreviuen enmig d'un desert aclaparador. El llast de la guerra imprimeix caràcter en l'esperit dels homes i les dones. Els saharians només tenen un objectiu: recuperar el territori original del seu poble i establir-se com un poble lliure en un estat sobirà. La situació és molt díficil, en estat d'alerta militar, amb precarietat de mitjans i recursos de tota mena als campaments i en un territori esquerp. A partir d'aquí sorgeixen els problemes: l'alimentació, la vivenda, la sanitat, l'educació... Davant de tot això, no tenen altra sortida que un règim basat en els principis més purs del socialisme, sota un lideratge carismàtic del president de la república. El fet de no tenir cap propietat ni bé material fa que només així es pugui assegurar a tota la població l'assistència mínima necessària. Aquesta organització és escrupolosament respectada i tothom sap que només en aquest ordre i disciplina poden conviure i sobreviure al límit. Per això és bàsic l'ajut internacional, amb suport material per poder viure on viuen, amb suport polític per resoldre el conflicte i amb suport moral per no sentir-se sols. Així, moltes institucions i entitats catalanes se solidaritzen amb el poble saharià per diverses raons; però no sempre amb actituds prou coherents. Hi ha qui veu el tema sahrauí com un simple gest de solidaritat humanitària cap una gent que pateix i que té necessitats. Hi ha qui s'ho pren des d'un punt de vista ideològic agafant el cas sahrauí com el substitut del què anys enrera suposava Nicaragua o Cuba. Gent que ha trobat en aquest troç de desert un element de referència per substituir mites decadents. El fet revolucionari, l'estat de puresa social o la manca de guanys materials són alguns dels trets que esperen trobar en la causa sahariana. I finalment hi ha l'altra vessant, que és la política, la d'entendre el conflicte saharià com una lluita per l'alliberament nacional. Les tres vessants són lícites i complementàries per a ajudar els saharians, però no es pot oblidar que el fet humanitari i el fet social no tenen sentit sense el referent polític. Que passin gana o que siguin "purs" socialment és conseqüència de l'opressió nacional. No entenc que es pugui donar suport a la causa sahariana amb el seu component nacionalista i en canvi no s'accepti posicionaments idèntics a Catalunya. Qui més es pot identificar amb la causa sahariana és justament qui pensa igual que ells. Ells només volen ser saharians al Sahara.

1.36. EL RIU ÉS VIU (05/11/1994)

Sempre he viscut de costat al riu, no de cara, perquè la gent a Manresa viu d'esquena al Cardener, excepte els que el tenim a la vora. Les millors atraccions del riu quan era petit eren les variades coloracions i bromeres de l'aigua i observar les rates que com conills corrien a la vora en un safari apassionant. El Passeig del Riu era un espectacle: déus d'aigua pudent brollant entre les bardisses, meandres encrostonats, flaires que feien emmudir el paladar del cervell. El riu era un mar de colors i pudors, l'anticrist de la biodiversitat (a no ser per les distintes mutacions de les rates). No és tan sols que la gent visqués d'esquena al riu, si no que a aquest li feia vergonya ensenyar la cara.

Avui, sembla que només els que vivim a prop del riu ens n'hem adonat del canvi. Els marges són definits, l'aigua fa temps que ja no varia de colors ni d'olors. Les polles d'aigua, els ànecs, i moltes altres aus de ribera neden i es capbussen alienes a la civilització. En aigües poc profondes es veu els cossos allargassats de peixos lliscant sobre els còdols, i les nits d'estiu les granotes assagen una desconcertant melodia. Avui es pot anar al riu. El Congost, ple d'arbres creixent i més ordenat, es converteix en un espai lúdic ple d'activitat cada diumenge al matí. Aigües avall comença un caminet endreçat que voreja el riu fins arribar al Pont Vell. És un indret arbrat, ajardinat i assolellat que et deixa escoltar la remor de l'aigua gairebé als peus i et permet redescobrir la intimitat d'un riu tancat durant anys a la seva llera. I per la carretera vella, seguint l'antiga ruta fabril fins a la Riera de Rajadell, el riu ens mostra un alè vibrant; les rescloses ja no són barreres on s'hi enganxa allò que el riu no vol baixar, sinó sobreeixidors d'aigua que té pressa per conèixer noves emocions.

El riu ja no és el que era, l'han canviat; li han tornat la vida. Ara, cal millorar-lo i completar el què queda per fer (acabar el sanejament de Cardona i Súria, solucionar els abocaments incontrolats, etc...) per tal que l'aigua assoleixi una qualitat potser no vista des de l'edat mitjana. Tampoc podem deixar d'anar millorant la façana sud manresana perquè, passejant-hi, hom l'imagina encara millor. Però l'administració, institucions o empreses no són suficients si no hi ha el respecte de cadascú cap el delicat equilibri riberenc. Si el riu encara no és net del tot, cal embrutar-lo el menys possible, com cal que tothom qui va a veure un partit de futbol al Congost no llenci la bossa de pipes al terra. L'important és que coneguem i estimem el riu. Jo hi recomano una passejada; potser encara no ens convencerà del tot, però segur que mai més li girarem la cara.

1.37. ARA QUE TÉ 2O ANYS (19/11/1994)

Aquest cap de setmana comença a Montserrat la celebració del vintè aniversari de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Són 20 anys de la història recent del país durant els quals CDC n'ha estat un important protagonista. Hi haurà temps per a analitzar, debatre i criticar el seu paper en tots els àmbits en els que ha desenvolupat la seva acció, però ningú podrà negar que ha representat un model excepcional i únic de partit polític.

A CDC, des dels seus origens s'hi han trobat tots els corrents ideològics i totes les tendències sòcio-econòmiques. Diferents vessants, però, que han tendit a convergir cap a models possibilistes i pragmàtics resultat de l'equilibri entre plantejaments; els extrems han anat cedint cap al comú denominador que més reflectia la realitat catalana. Així, CDC ha tingut l'encert de parlar des d'una posició entenedora i acceptable per a tothom, essent el paradigma d'un partit interclassista capaç d'aglutinar la majoria d'interessos sectorials; difícilment un grup social pot no trobar cap coincidència amb el partit.

Aquest és, no tan sols l'èxit electoral de CDC com a partit de masses, sinó la seva més gran aportació a la història de Catalunya. Després de la foscor de la dictadura calia entendre i connectar amb la diversitat del país i representar-la. Aquest component, però, no hagués estat excepcional sense un altre element definidor: el nacionalisme. CDC és el partit nacionalista de Catalunya, el que, defensant els valors propis de la nació, és capaç d'elaborar un projecte i un missatge integrador i renovador que es pot dirigir sempre a la majoria dels catalans. Falta, però, el tercer element que fa de CDC un cas rar: el carisme dels seus líders: a part de ser un partit sense obediència a cap corrent ideològic i amb un plantejament nacionalista, té el lideratge del seu ideòleg i artífex, Jordi Pujol i la indiscutible figura política de Miquel Roca . Tot plegat dóna a Convergència unes característiques que la fan de difícil comparació i que demanen una anàlisi acurada. Ara, després de 20 anys ja hi ha la suficient perspectiva com per poder començar a opinar de tot allò que envolta CDC. El nostre país ha sofert un procés de reconstrucció nacional complexe i viu moments, encara, de definició. El què hi ha tingut a veure Convergència i el què li toca fer ara és sobre el què cal reflexionar. CDC ha estat una bona eina per al país i no podem deixar ni que se'ns rovelli ni que la malmetin. Ara que té 20 anys, ara que encara té força, que no té l'ànima morta, cal que li bulli la sang.

1.38. L'ADMINISTRACIÓ DE L'ESTABILITAT (26/11/1994)

Entenem com a "gestió de l'estabilitat" el model majoritari al món occidental que ha permès la consecució de l'Estat del Benestar. Sobretot, després de la Segona Guerra Mundial, a Europa es magnifica aquesta idea d'un estat paternalista, que assoleix unes millores socials impensables dècades enrera i que es basa en el sistema de producció de l'etapa "fordista": la idea de produir molt i per a tothom fonamenta els principis d'estandarització i universalisme dels béns públics i es tradueix en una concepció monopolitzadora de l'administració. Si centrem per un moment la nostra mirada a Catalunya, trobarem una situació especial dins d'aquest marc europeu. Les llargues dècades de dictadura no van portar per al nostre país un creixement econòmic i desenvolupament de serveis públics equiparable al que es produia al continent. Per això, és fàcil suposar que amb l'adveniment de la democràcia, i ja en un àmbit municipal, els novells ajuntaments volguessin posar al dia l'endarreriment que patien en la prestació de serveis públics. Les urgències històriques i la manca de formació participativa i democràtica dels ciutadans, va empènyer molts ajuntaments del nostre país a aplicar a ultrança els conceptes de "gestió de l'estabilitat". D'aquesta manera, els dos primers mandats d'ajuntaments democràtics (79-87), especialment en els ajuntaments mitjans i grans i amb una tendència política majoritàriament socialista, van aplicar mètodes d'arrel dirigista en monopolitzar l'activitat pública des del govern local. L'afany per aconseguir prou poder per atrapar el tren del progrés ens va dur a uns ajuntaments sobredimensionats, omnipresents i amb més responsabilitats públiques de les que podien assumir. Davant d'això, el ciutadà va respondre amb una actitud passiva en front les polítiques públiques que rebia. Podríem dir que la inèrcia dels primers anys de democràcia en els nostres ajuntaments han hipotecat els recursos municipals, la capacitat d'iniciativa privada i han esvaït molts models de participació ciutadana en la gestió pública.

L'administració local haurà de revisar el model de gestió aplicat fins avui i adaptar-lo a les noves necessitats socials. Cal tenir en compte els nous reptes plantejats i adaptar els serveis públics per a una eficient i eficaç resolució de les demandes dels ciutadans. Això no es podrà acomplir tan sols amb l'actuació administrativa si no hi ha una implicació i participació responsable de la societat en els afers públics. Els ajuntaments no tornaran a ser, possiblement, el què eren i això ho ha d'entendre tothom; els polítics canviant registres, comportaments i esquemes, i els ciutadans canviant actituds.

1.39. LA MODA DE LA CORRUPCIÓ (03/12/1994)

Va mirar-se al mirall tota enlleganyada maleïnt aquella cara ullerosa i envoltada de sécs. Va fer uns exercicis d'estirament de galtes i papada per encaixar els plecs de pell a l'alçada del "lifting". Realment no era el millor dia per aparèixer en públic i deixar-se seduir pels "flashos". La Matilde va trucar a la porta i va entrar amb un suc de taronja, un cafè i un parell de croissantets de mantega. La Sra. Puri ni se la va mirar de tan absorta com estava fitant l'armari de dalt a baix buscant aquella combinació adequada a les circumstàncies i al seu estil i categoria. El vestit que havia comprat a Dior, a la 5ª avinguda, i que encara no havia estrenat, estava pensat per ocasions úniques però se'l trobava massa cenyit i agosarat. Li quedava la referència de les senyores Rubio i De la Rosa, però no li acabava de fer el pes. Ben mirat, però, les seves precursores prou que havien quedat bé a les fotos, i translluïen una sensació de serenitat, honradesa i humilitat molt escaients al moment i sense haver de renunciar a la seva altivesa i distinció social.

Va furgar entre els calaixos de la seva filla i va trobar aquella semarreta blanca de Valentino que li anava clavada sota el blazer Burberry's. Els pantalons no podien ser altres que els texans Armani ajustats amb el cinturó de Loewe. Es va calçar els mocasins Sebago fets a mà i va avisar al seu xofer que ja podien anar a recollir l'advocat.

El camí del xalet fins al jutjat era prou llarg com per escoltar els consells de l'assessor legal mentre s'empolsinava el cutis. Va baixar de l'Audi escortada fins la porta de l'audiència travessant un mur de micros, càmeres, preguntes i batzegades. Les Ray-ban amagaven un ulls experts en saber cap on calia girar el perfil a cada metrallada de carret. Davant del jutge va negar qualsevol coneixement dels procediments delictius del seu marit: ella tan sols n'havia estat una consumidora dels resultats. Amb el magistrat es coneixien de feia anys, fins i tot tenien més que una simple amistat. Després de la declaració la convidà a un cafè al despatx. La Puri rejuvení vint anys quan ell li ressaltà l'aureola amb la que l'havia vist entrar a la sala. Podia marxar tranquila, només havia de dir on anava si viatjava. Un cop al cotxe, va trucar perquè li tinguessin a punt l'apartament parisenc que tenia al seu nom. Volia veure's ràpidament amb en Karl Lagerfeld: li havia de proposar una nova col.lecció de moda que segur que moltes seguirien. Mentrestant no calia patir pel marit, a l'Hotel Reixes tenien un bon servei de llarga estada.

1.40. SOM I SEREM? (10/12/1994)

Ja feia molts anys del primer desembarcament dels grecs a Empúries, i el fet era recordat amb certa enyorança pels pobles íbers que poblaven el vast territori que s'estenia des de l'extrem est del Pirineu fins a les valls de l'Ebre. Els grecs sens dubte els havien deixat un llegat cultural que els havia transportat d'un món de foscor a la llum de la civilització. L'hel.lenització dels indígenes va crear la cultura ibèrica i això els donà una identitat cultural, no pas racial. Fins i tot els cartaginesos, havien aportat lligams entre la cultura ibèrica i la púnica que refermà encara més els íbers en la seva identitat. Totes les aportacions, un cop superats els primers inconvenients de xoc entre cultures, havien afavorit el sentiment de pertinença a una terra. Les èlits polítiques i l'organització social en poblats-estat eren indígenes i garantien la independència de cada poble. Fou a partir del desembarcament d'Escipió a Empúries el 218, que les coses agafarien un rumb diferent que significaria la fi d'una civilització i el començament d'una altra. Roma portà la vida de ciutat i nous costums que desplaçaren els íbers al refugi de les seves muntanyes. El comerç, la indústria, l'esclavisme, no eren res més que la materialització d'una llengua i una civilització omnipresents que estenia un exèrcit inaturable malgrat la bèl.licositat íbera. Poc a poc els resistents s'acostaven a les planes i es deixaven convèncer per una cultura totpoderosa que manava el món. Les lleis, els costums, el poder, l'escriptura, la llengua, tot es llatinitzava; els caps íbers es sotmetien al nou poder i les famílies es barrejaven. A mitjans del s.II a.c., l'assimilació dels pobles autòctons a la civilització llatina era total: la civilització ibero-romana era un fet. El que durant segles havia estat el país dels lacetans, berguistans, andosins, laietans, ilergetes i de tants altres pobles íbers, ara era una província d'un immens i homogeni imperi. Els darrers defensors de la identitat ibèrica lluitaven contra l'aparell romà infructuosament, la seva llengua ja gairebé no es parlava al carrer i pocs se sentien íbers; oficialment, tothom era romà. Tenien dues opcions: intentar la reconstrucció nacional del seu país o renunciar als seus drets com a romans i tornar a les muntanyes. Fou llavors quan un dels caps de la resistència advocà per la tercera via: deixar que la història fes el seu camí abassegador i esperar que del llatí en neixés una llengua i cultura que donés al seu poble una nova identitat. Potser per això avui existim els catalans, i potser per això algun dia, damunt d'aquesta terra, hi haurà un altre poble que també creurà que perdent els origens es perd la identitat. Ara per ara, però, tenim massa camí a recórrer per encallar-nos a la tercera via.

1.41. LA LLUNA EN UN COVE (17/12/1994)

Fa temps que no sento parlar de la Lluna, i això que sovint m'hi deixo portar. Sembla com si després d'haver-la trepitjat se n'hagués desentès tothom. I ella continua igual, al mateix lloc, veient passar els satèl.lits de telecomunicacions i naus que van més enllà ( no m'estranyaria que els sel.lenites ja parlessin del "fistro" i s'informessin amb la CNN). Ja res és igual. Ja no podem al.ludir als mites licantrops ni a les cançons trobadoresques, ja no hi ha misteri en la seva claror, ja no hi ha lloc a fantasies. Tan sols les marees i els estats d'ànim ens evoquen influències llunàtiques. No fa tants anys, la lluna despertava curiositat, passió, admiració. Quan Italo Calvino ens fa saltar del mar terrenal al mar lunar en una sola embranzida, la Lluna s'escau propera, màgica, profunda. Jules Verne ens transportà a un viatge imaginat però que mai fins aleshores ningú s'atreví a descriure. El coet de Tintín ens justificava la realització dels somnis, ens feia creïble l'epopeia de l'Apollo. Eren temps d'innocència, moments de lucidesa o espurnes d'onirisme que movia els humans a deixarnos arrossegar pel seu encant. El somni, la ciència, la imaginació, tanmateix la por i la ignorància, deixaven la Lluna a molta distància encara. Avui la tenim massa a prop; l'Amstrong ens va desfer la il.lusió i des de llavors ja no tenim fites llunyanes. Envien trastos voladors al voltant de Mart o cap a Venus, però no desperten les sensacions que provocava una Lluna tan a l'abast dels ulls i tan difícil d'obtenir. Potser si arribem a altres planetes i astres ampliarem la nostra curiositat i potser també anirem eixamplant límits, però mai serà el mateix. Ens hem portat com uns missogens amb la Lluna, era com una dona bonica que ens enlluernava cada dia i no la podíem assolir, i un cop posseïda ha perdut l'interès. Ara la continuem veient, però ja sabem com té la pell i hi hem deixat petjada. No m'arriben notícies de la Lluna i temo que segueixi el camí de les estrelles del cinema que un dia enamoraren el món i després moren oblidades de tothom. Com potser que tant aviat ens oblidem de les passions que havia provocat? Què hi han fet des que hi van arribar? És que no hi havia res més per explicar?. La ciència pot tenir respostes però no ens dóna motius per seguir pensant que valia la pena aixafar l'encant del desconegut. És que no tenia res per amagar la Lluna?. Em resisteixo a creure que era tan fàcil anar-hi i no tornar-hi. Voldria saber què passa, què s'hi pensa fer. Voldria potser anar-hi, però tinc por que també jo acabi perdent la il.lusió de pensar que no tot allò que veiem i desitgem ho aconseguim. Potser val més que no se'n parli i continuem pensant que mai serà nostra. No voldria que demanar la Lluna en un cove fos una possibilitat.

1.42. NADAL SOTA SOSPITA (24/12/1994)

El Papà Noel, el Pare Nadal, feia temps que s'havia anat imposant progressivament al Reis Mags d'Orient en la seva cursa per arribar abans a les llars dels infants. Tenia més bon equip, amb el seu trineu amb tracció total i reforçat per un ramat de rens entrenats per curses de fons. L'explotació de la seva imatge comercial als carrers de tantes ciutats, li proporcionava prou ingressos per anar invertint constantment en la seva renovació i competitivitat; havia guanyat el mercat de les il.lusions i preferències dels petits i l'abassegadora campanya publicitària de la TV i el mercat de Nadal havien afavorit l'augment de la seva popularitat. Els Reis no hi tenien res a fer; continuaven amb els mètodes tradicionals desplaçant-se amb camells i aturant-se arreu. Als pocs pessebres que encara es feien a algunes cases, continuaven avançant cada dia una mica fins arribar a cada llar el 5 de gener a la nit amb tots els regals. Segurament havia d'influir la poca capacitat d'adaptació als nous temps que tenien a Orient: ells encara es guiaven a través d'estels quan el Pare Nadal ho feia a través de satèl.lit. A més, seguien mantenint el vell sistema epistolar per saber quines comandes de joguines havien de transportar a la feixuga caravana. Papà Noel, en canvi, havia adoptat el sistema informàtic i encarregava per fax a grans superfícies comercials que fessin el repartiment a domicili. L'arbre de Nadal era el principal aliat de Papà Noel ja que amb la seva ràpida i massiva introducció a les llars catalanes havia afavorit la penetració del personatge. L'avet tenia la sort de ser un element decoratiu excepcional i de remoure les consciències de culpabilitat dels ciutadans envers els focs forestals. A Noel ja només li calia eliminar el darrer obstacle, aquell que encara era constant a moltes cases el mateix dia que ell: el Tió.

El Caga-tió es mantenia estable com a element tradicional a Catalunya i competia amb pocs mitjans, però tossut, per no perdre les preferències d'infants i grans. Aquell Nadal, però, passarien coses que alterarien el rumb de les festes. Els patges secrets dels Reis van descobrir una xarxa ilegal de tràfic de joguines bèl.liques en la qual s'hi veié implicat Joe Santaclaus, alies "Noël". Més tard també es descobrí com blanquejava el diner a través d'una empresa de xemeneies i una de mitjons, i se l'acusà de falsejar la seva identitat amb una disfressa ridícula i una barba exageradament grossa que dissimulava la cicatriu que el caracteritzava. Aquell Nadal el Tió va cagar més que el caganer del pessebre i els Reis, sense perdre la compostura, anaren arribant poc a poc a la seva epifania, com havien fet durant 2000 anys.

1.43. CAP D'ANY A MOULINSART (31/12/1994)

Faltaven cinc minuts per les dotze i ja tothom estava neguitós a Moulinsart. Unes hores abans els convidats havien anat arribant a les portes del castell on Néstor els feia entrar a la biblioteca on el Capità Haddock els esperava amb un whisky a la mà. Fins que no hi foren tots anaren xerrant i bebent esperant l'hora de sopar, intercanviant experiències laborals i descobrint les darreres xafarderies. L'últim en arribar va ser el Corto Maltés que venia d'un llarg viatge d'ultramar. Demanades les oportunes disculpes, en Nestor anuncià el sopar i va fer-los passar al menjador. Abans, però, Bianca Castafiore els va obsequiar amb l'Aria de les Joies dedicada a l'emocionat amfitrió. L'àpat va ser lluït, com corresponia a la tradició dels sopars de cap d'any a ca'l Capità. Hi havia de tot, i tothom en menjava amb fruïció, però si alguna cosa tingué èxit fou, com sempre, el celler del capità: el reserva "Chateau de Moulinsart" i el xampany "Rackham el Roig" van fer les delícies de tothom. Acabades les postres ja hi havia més botelles que persones sota la magnífica llàntia que presidia el menjador. Només faltaven quatre minuts per acabar l'any i calia aixecar-se de la taula i passar al saló on es feia el "reveillon". L'Asterix va haver de carregar amb l'Obèlix i el seu nas vermell i arrossegar-lo fins al sofà. En Néstor repartia, esverat, raïm i cava a tothom. Al fons de la sala, Panoramix preparava el còctel de cada any per després de les dotze mentre Dupont i Dupond donaven confetti i espanta-sogres. Més serens que els altres, com sempre, Gil Pupil.la, Tintín i Espirú parlaven del darrer afer de corrupció que portaven els diaris. En Fantàstic, amb una copa a cada mà lligava amb la columna i en Sargantana empaitava la minyona com podia. L'Espip, el Marsupilami i Snoopy es dedicaven a anar llepant les copes que trobaven pels racons mentre en Milú i l'Idefix menyspreaven el seu comportament. Tornassol era l'encarregat de donar dotze cops a un pèndol tibetà aguantat, amb prou feines, per en Jan i Trencapins que reien veient com el professor a més a més de sord anava pet. Les dotze campanades van començar a caure junt amb els grans de raïm, i els riures, plors i petons desfilaren entre els assistents. En un racó, la Mafalda i el Jabato no estaven per orgues i mostraven la seva morbosa relació davant la desesperació gelosa de Charly Brown. El Capità va brindar amb el desig que l'any que encetaven fos millor per a tots i que els mitjans audiovisuals no els fessin massa competència. Aquella nit, fins i tot el bard va cantar. A Moulinsart els caps d'any només representaven passar una pàgina; l'any següent tots es tornarien a trobar.

ARTICLES 1995

2.1.

BOTIGUERS (14/01/1995)

El mercader medieval català va representar un fenòmen extraordinari de colonització comercial a l'Àfrica, Orient i Europa, obrint noves vies de creixement. Els mercaders catalans influïren en la Corona decidint, amb el seu poder econòmic, les empreses militars i comercials que calia emprendre. Els mercaders, burgesos o comerciants innovaren tècniques i lleis que feren de Catalunya un estat pròsper. Amb el Mediterrani en crisi, els mercaders catalans hagueren d'esperar que Castella permetés la seva entrada a Amèrica per tornar a demostrar la seva capacitat. Com ho van fer en el renaixament cultural i polític del canvi de segle. Sigui com sigui, el mercader, el comerciant, el botiguer, ha estat sempre en la història de Catalunya una peça protagonista. El caràcter català sempre ha estat identificat amb el pactisme, l'estalvi, la innovació o la creació, i d'altres qualitats pròpies del tarannà dels nostres comerciants. Avui, qui mereix una especial atenció no és el gran mercader d'ultramar reconvertit en industrial, gran comerciant o financer, sinó el petit botiguer, el del meu barri, el de tants carrers. Els canvis urbanístics, la difícil adaptació al medi urbà, la fiscalitat o les grans cadenes dificulten la supervivència i només uns quants resisteixen, reconvertint-se als nous mètodes i evolucionant cap un món impecable.Ara, al barri cada cop queden menys botiguers d'aquells que viuen rera el mostrador i que fan de la botiga l'àgora dels veïns. Avui al barri hi ha dos tipus de carrers: amb botigues o sense; els primers són vius, els altres emmalalteixen. El botiguer ha estat l'ànima del carrer i ha donat personalitat al barri i esperit i empenta al país. Ha estat l'element aglutinador del nostre teixit urbà i ha donat tremp a les ciutats. L'amable prosa del tracte personal, el rigor del treball i la noblesa empresarial, han estat norma i definició sempre. Avui, un tomb per les botigues del barri es converteix gairebé en un passeig antropològic, en un retrobament amb els origens i la contemplació d'una espècie en perill. Anar de botigues i perdre deu minuts per una col, quinze per uns mitjons o cinc per un sabó, és submergir-se en la més fresca quotidianeïtat de les relacions humanes. Seria una llàstima que l'evolució darwinista de les espècies fes que es quedés pel camí un element socialment tan integrador i definidor de la nostra societat. Tot depèn de que sapiguem respectar el medi i créixer d'una manera sostenible, adaptant-nos a l'escala evolutiva però mantenint les essències. Espero que, en un futur, a Manresa no haguem de recordar els botiguers només a través de cromos.

2.2.

SAUDADE PRA ROMARIO (21/01/1995)

En Romario ja ha arribat al Brasil. Me n'alegro per ell, sé el què és sentir "saudade" per aquell país, fins i tot si no és el teu. També imagino el que deuen sentir els seguidors del Flamengo amb l'arribada del seu ídol, fins i tot el Corcovado deu haver baixat els braços per poder-lo aplaudir. En Romario és a casa i l'envejo. Envejo poder-se sentir brasiler i jugar amb la samarreta de "l'ordem e progresso". Un país que no té ordre i que té el progrés encallat, però que és capaç de remoure els sentiments a qualsevol. Quina màgia és capaç de fer tornar un crack com el Romario al seu país, quan estava al millor club del món ?. Com es pot tenir consciència nacional en un país amb tantes barreges?. Els negres a Bahia, els japonesos a Sao Paulo, els alemanys al sud, els tupí del Matto Grosso, els ianomami, els mestissos, els mulats, els italians i els portuguesos, són alguns dels indefinits patrons nacionals que et fan sentir tan brasiler. És com si els catalans ens sentíssim alhora íbers, grecs, romans, visigots, francs, àrabs, ho barregéssim tot, hi afegíssim força llimona i "cachaça" i balléssim Sardanova. Imagino el Romario entrenant poc, jugant divinament, ballant samba i escoltant Bossa-nova, xarrupant una "caipirinha" a Itapoa, o llançant-se al mar a Natal o bebent una aigua de coco a Ipanema. Me l'imagino i l'envejo. Voldria saber jugar a futbol com ell i al Brasil. Jugar a ritme de "cuica" i tambors, animat per "garotas" samberes. Entenc molt bé el Romario, massa bé. Jo hagués fet el mateix. Al Romario no li agrada llegir, però no li cal. Els déus no llegeixen, al Brasil, només ballen, canten o juguen al futbol. Tots els patiments del cap o del cos són pels mortals, els brasilers es mouen pel "coraçao". Mentrestant, a la meva pobra, trista, bruta i dissortada pàtria, algú ha de marcar els gols del Barça. No pot ser que a Madrid estiguin de carnaval massa temps. No sé pas què haurem de fer. Als Cruyff no crec que els agradi la Sardanova i prou feina tenen a aprendre el català; el Koeman, el búlgar i el rus vénen de països freds; l'Hagi és llatí, però romanès; els espanyols del Barça són mercenaris, i els catalans han perdut la força per ser els almogàvers que ens donin victòries. No sé pas de qui ens hem de refiar. Hauríem de poder cridar un ídol que jugués a les antípodes i tingués ganes de convertir-se en el Roger de Llúria d'un equip que navega. Necessitem un Déu de la pilota, necessitem algú que la toqui, i que a més s'enyori del pa amb tomàquet, de la sardana, i dels colors de la bandera. Necessitem un ídol com els brasilers. La llàstima és el que el Romario no es digués Romeu i fos de Riudebitlles en comptes de Rio de Janeiro.

2.3.

GARZÒNIX EL GAL (28/01/1995)

" Any 13 de l'era Felipe. Tota la Hispània està corrumpuda. Tota?. No!. Un llogaret resisteix a la temptació: l'Audiència Nacional. El seus herois, els jutges, encapçalats pel guerrer Garzònix es mantenen ferms envoltats de calúmnies i traïcions..." Així podria començar, d'aquí uns anys, les "Aventures de Garzònix el Gal", si algú es decidís a fer dels nostres dies una sèrie històrico-còmica. El que passa és que avui no ens en fa cap de gràcia tot el que està passant. Vivim uns moments de desconcert social que es basa en un desengany i desencís cap a la cosa pública, i molt especialment pels seus actors principals, els polítics. La pel.lícula, però, té artistes convidats que alhora estan fent de guionistes i directors. El paper de fiscal que han exercit molts mitjans de comunicació i el paper estelar d'alguns jutges han contribuït ha augmentar els espectadors deleresos de sang i fetge. Tothom està enganxat al culebró esperant un final apoteòsic, fins i tot amb ganes d'assistir al linxament públic del culpable. La situació és caòtica, certament. Els dubtes assetgen l'executiu, ningú s'en refia; la incertesa plana sobre el legislatiu; i la síndrome Gary Cooper a "solo ante el peligro" infla el subconscient de la judicatura. Mentrestant alguns polítics fan de "caçarecompenses" al Saloon. Algú, però, té les coses més clares. CiU i el President Pujol ho han dit: ni agrada el PSOE, ni es tracta de salvar ningú, i la corrupció amenaça, el GAL fa pudor, i l'alternativa no sap què oferir, però cal fer coses positives i governar la nau malgrat les tempestes. Hi ha moltes coses que ja es fan i d'altres que es poden fer, per exemple per no perdre la reactivació econòmica. Però per això fa falta calma i seny i una mà que no tremoli per agafar el timó del vaixell. És urgent regenerar la política, canviar esquemes i resoldre els conflictes que posen en dubte l'estat de dret i la credibilitat dels polítics. Que s'aclareixi el cas del GAL i que peti qui hagi de petar; que es faci justícia, però que no pengin a ningú abans de jutgar-lo, ni que es faci demagògia des dels mass-mèdia, ni que es destrueixi el contrari. Els jutges no són déus infalibles ni els guerrers del poble, i l'oposició ferotge no és la panacea als mals, ni els mitjans de comunicació la guàrdia celestial dels valors ètics. Als contes sempre s'acabava l'aventura amb un sopar on s'hi reunien tots, excepte el bard al qual li tapaven la boca perquè desafinava. Si féssim ara el sopar hi hauria més senglars a taula que comensals. Espero, però, que aviat el druida ens doni la poció màgica per recuperar la força abans que el cel ens caigui damunt dels caps.

2.4.

CERDANYA CATALANA (04/02/1995)

És molt humiliant sentir-se foraster a casa, i això a Catalunya ens passa sovint. Una de les moltes ocasions en les que se sent aquest sentiment és esquiant a l'Alta Cerdanya. Primer et fan travessar una forçada frontera (ara sense passaport) que et divideix una mateixa comarca, un mateix país en dos estats diferents. Ja tot et comença a semblar diferent: el paisatge, el fred, els cavalls, són cerdans, però els rètols, la decoració afegida, ja no són pròpies. És clar que tampoc ho són tantes coses al Principat, de pròpies, però el cop visual és més intens, avui per avui, a la Catalunya Nord. En arribar a l'estació d'esquí, a punt de comprar el "forfait", trobes turistes catalans preguntant en castellà i pagant en francs a una caixera que parla en francès i espanyol. Un cop comences a fer cues pels remontadors els comentaris entre els esquiadors són molt majoritàriament en castellà o en francès i molt pocs en català. Els esquís a llogar, el cafè amb llet, la benzina, tampoc et són servits en l'idioma propi del país. Només algunes espurnes et fan pensar en un passat o una realitat diferents: la mare de la botiguera que et ven en català allò que la filla no t'ha sabut entendre que volies, els bombers que et demanen la voluntat per la felicitació de l'any nou, el pagès que et diu que t'has perdut, i poques coses més. Es fa difícil pensar que ets a casa, malgrat que aquella ermita romànica t'és tan propera, que els topònims et són familiars i que aquella carretera és la que duu a Perpinyà. Sembla que la cosa no tingui remei, que tot estigui perdut, però no pots renunciar a allò que sents teu sense posar-hi cap resistència. Però el més greu no és que a la Cerdanya tinguis dubtes d'on et trobes, coneixent la seva història i identitat, sinó que tants catalans hi vagin cada setmana sense saber on són i d'on venen. Si anem a deixar-hi els diners, com a mínim recordem a uns quin és el seu idioma propi i la seva identitat i a d'altres amb quina llengua volem pagar. Jo no renuncio a tenir-ho perdut ni a Barcelona, ni a Perpinyà ni a València ni a Mallorca, ni a Sallagosa ni a Vilafranca del Conflent.

No vull fer reflexions teòriques, científiques, històriques, lingüístiques o polítiques sobre quina és o hauria de ser la identitat de l'Alta Cerdanya, el Capcir, el Vallespir, el Conflent, el Rosselló..., tinc molts arguments, però ara no em cal. Seré intransigent: continuaré sense parlar el francès a la Catalunya Nord, com només parlo en català al Principat. Al carrer, a les pistes, a les botigues, som a Catalunya i cal que se sàpiga. Si no podem normalitzar la Catalunya Nord a través de la política, fem-ho per la pela. El client sempre té la raó, no?.

2.5.

"CATARUNYA" (11/02/1995)

Al segle XII, Occitània era una terra pròspera amb una agricultura avançada i una burgesia dinàmica que s'expandia pels burgs del país. En aquells temps, el Llenguadoc era un territori molt llatinitzat, civilitzat, que es diferenciava d'arrel amb el Nord més bàrbar dels francs. Podríem dir que el Renaixement hi estava a punt de florir 300 anys abans i la revolució burgesa s'hi endevinava. L'ordre feudal es veia en un procés de transformació cap una societat més igualitària on les classes socials s'apropaven. Els nobles es feien burgesos i el comerç creava classe mitjana. La societat, el dret, la llengua, eren l'avançada de la civilització occidental; la tolerància, l'ordre, el progrés feien del Llenguadoc un país envejable, amb el qual la Corona Catalano-aragonesa hi mantenia estrets vincles familiars i de vassallatge. Fou llavors quan apareixen a la zona entre el Garona i el Roine dos fenòmens excepcionals: l'amor cortès o fin'amor i el catarisme. L'extraordinari del cas és el fet de la convivència d'un moviment estètic, literari, de tall cortès, de sublimació dels sentits i els plaers, amb un altre de religiós, herètic, purista, basat en l'esperit i en el menyspreu a allò material. Així, en una terra de tolerància i cultura, els nobles, representants de l'ordre establert, convivien amb un moviment considerat heretge per l'Església oficial. Roma s'adonà de l'extraordinària expansió del catarisme i del poder que exercia sobre la societat posant en dubte els fonaments de la institució eclesiàstica; per això, el Papa Innocenci III va manar una croada per acabar amb l'heretgia càtar, encapçalada pel noble Simó de Montfort i altres barons francs. La croada fou la primera en terra cristiana i va suposar l'enfonsament del món càtar i amb ell el de tota una nació esplendorosa, una cultura avançada al seu temps. El somni occità moria alhora que naixia l'opressió i l'esperit francès al Midi. El 1213, a Muret, també moria el nostre rei Pere I defensant els seus vassalls occitans al costat dels Tolosa i els Trencavell i altres nobles d'aquelles terres. Aquí es va acabar, també, l'expansió catalana al nord i la possibilitat de canviar l'esdevenir del nostre poble. Foren anys de resistència llegendària, de màrtirs i mites, d'esgarrifoses matances i d'aparició de la Inquisició. Tot un món s'esmicolava i s'avortava l'oportunitat d'avançar la història. Amb els francs al nord i els àrabs al sud, Catalunya era una illa on trobadors, càtars, nobles i comerciants occitans trobaren la pau d'una terra germana. Ara començarien anys d'esplendor pels catalans, però per sempre més estaríem lligats a allò que hagués pogut ser i que Muret es va encarregar de desfer-ho. El destí de Catalunya ja començava a ser el de les causes perdudes.

2.6.

CARTA A JOSEP RUEDA (18/02/1995)

Amic Rueda. Estic molt content que hagis decidit participar en la llista municipal de CiU per Manresa. Això em confirma la impressió que tenia de tu com a persona responsable i compromesa i que sap què és el que convé als seus conciutadans. Hi pot haver qui hi hagi que et digui que has traïcionat un col.lectiu, un pensament, un esperit, fins i tot una trajectòria, però jo crec que el que has fet ha estat reconèixer, en tot cas, què és el que ara convé. Com tu ja saps has entrat en un grup nacionalista, on hi trobaràs molta gent que tenim com a objectiu la plenitud de Catalunya. CiU és una coalició interclassista, hi ha conservadors, liberals, gent d'esquerres, confessionals, agnòstics, gent que ve de moviments obrers i d'altres d'empresarials. No és una coalició de dretes com algú diu.

El meu avi, en el seu temps fou un catalanista radical i va formar part de grups d'esquerres, va ser un llibertari i un revolucionari, però en aparèixer CDC sempre més va ser-ne un fidel seguidor. L'important és saber que a cada moment li correspon una cosa. I avui, i aquí, qui imagini un país més just i més lliure, sap que CiU és una opció adequada per assolir-lo. Abans de la guerra potser ERC representava aquest esperit, però ara, ni la dreta visceral del PP, ni la frivolitat d'ERC, ni el sucursalisme i paràlisi ideològica d'IC, ni el magma caòtic del PSC, poden realment representar un projecte nacional majoritari. A CiU hi cap tothom i tots hi poden dir la seva. Discuteix el que calgui i procura aportar noves llums a la nostra via. En aquest projecte hi hem de convergir tots; del consens en surt el millor. Hem de sumar més que restar. Quan gent, com tu, gent que surt d'un barri majoritàriament d'origen castellanoparlant i de procedència obrera, i se sumen al nostre projecte, no són ni la floreta de la llista, ni la cirereta per vestir de "progres" i esquerranosos ni és un fitxatge extraordinari. És un ciutadà més, responsable i preocupat per la seva ciutat i el seu país i compromès a treballar-hi amb qui li sembla més coherent i eficient. A més, l'objectiu d'un grup nacionalista és ser majoritari i incorporar tothom al projecte sense tenir en compte la seva procedència. L'important és que t'estimes Manresa, vols que Catalunya sigui millor i sentir-la com a pròpia, sense renunciar a estar enamorat d'Almeria. Tot això és compatible. Jo et demanaria que intentessis que el teu exemple el seguís més gent. Catalunya és un objectiu il.lusionador i només entre tots el farem realitat. No facis cas dels que no són capaços de reconèixer que s'han equivocat massa vegades.

2.7.

JUTGES INDEFENSOS (25/02/1995)

El PP diu que la reforma de la llei del poder judicial qüestiona la unitat jurisdiccional de l'Estat; o sigui, que qualsevol jutge espanyol pugui exercir a Catalunya amb els mateixos requisits que se li demana a un altre lloc. I és clar, quan vénen aquí, com que no els ha estat necessari conèixer el català, no entenen el document i demanen una traducció i això alenteix la justícia a més de ser un greuge comparatiu. Es veu que això pot ser inconstitucional perquè atempta contra el dret dels jutges a no haver de conèixer la llengua, també oficial, de la comunitat autònoma on treballen.Pobrets jutges, el PP els ha d'ajudar perquè puguin entendre tots els papers i així facilitar-los la feina. Els del partit del Sr. VidalQuadras argumenten que ho fan en benefici de millorar els processos judicials i sempre defensant el bilingüisme ( sobretot en el món judicial on, com tothom sap, el català hi és majoritari... ). On aniríem a parar si els jutges, que representen la "justícia", discriminessin així una llengua?. El greu del cas no és la ignorància i mala fe del PP, ni el fet que no s'exigeixi el coneixement del català als jutges, el més greu és pensar que un jutge, que se suposa que és un ciutadà exemplar, que té una mitjana de coneixements per sobre del normal i que ha de ser receptiu a tot, no sigui capaç d'entendre documents en una llengua romànica germana de la seva, pròpia i cooficial del país on exerceix. A mi em faria vergonya dir que no entenc un idioma romànic i, en canvi, llegir "The Economist" com deuen fer molts. Potser és que "constitució", "llei", "recurs", "resolució", "advocat" o "fiscal" són termes difícils d'entendre. Si un actor o un futbolista, poden entendre una llengua similar a la seva ràpidament, perquè no ho podrien fer els jutges? És que no tenen capacitat pels idiomes? El PP dóna la imatge que els magistrats no tinguin voluntat per aprendre res de nou i menys si s'ha de reconèixer que en el seu destí laboral hi ha una llengua diferent a la seva. Amb gent que no acceptés la diferència, la diversitat, el pluralisme dels pobles i les cultures, com podríem estar segurs que exercirien justícia?. No em puc creure que existeixin jutges d'aquesta mena, però si el PP fa el que fa potser és perquè algú se'ls ha queixat, o perquè ja no saben on més anar burxant. Mentre partits com el PP no promoguin actituds més obertes, serà difícil que cap jutge ni cap espanyol entengui qui som o qui hauríem de ser. Recordem que la Inquisició jutjava en castellà els heretges catalans i s'havien de defensar en la llengua del tribunal. Només els quedava el renec davant el botxí; això sí, tenien el dret de maleir en català.

2.8.

ESPRIU VIU (04/03/1995)

Fa 10 anys que va morir Salvador Espriu, el poeta nacional. És bo que recordem la seva obra i la seva figura i que salvem de l'oblit la seva presència entre nosaltres. Personalment no he estat mai un amant de l'Espriu poeta, sempre m'han despertat més els sentits o m'han excitat més l'intelecte poetes com Foix, Riba, Carner o Sagarra. De totes maneres, l'important ara, 10 anys després de la seva mort, no és "salvar els mots" d'Espriu només; el que ens cal recuperar és el que va representar de referent nacional per a Catalunya. Totes les col.lectivitats nacionals necessiten poetes, trobadors, que dignifiquin les paraules per al poble, que escampin la llavor de l'ideal al seny de la terra; líders que teixeixin amb mots el caràcter i el sentiment col.lectiu, que siguin portaveus de l'esperit d'una comunitat. Espriu fou per als catalans el darrer gran poeta, el que fou capaç de reconèixer els nostres defectes i els mals del seu temps i donar contingut a les respostes, arguments per sortir del passat. En un moment d'esllanguiment dels poetes que van empènyer el segle, mancava algú, encara amb forces, per gratar la crosta de la dictadura; hi havia d'haver qui marqués la llum, l'esperança a un poble adormit, ensopit, sense guies. I Espriu, potser sense volerho, va ser convertit per una generació en la referència ètica i moral d'una resistència que no veia el nord. Espriu va ser per a Catalunya el compromís cultural, social, nacional, en el qual emmirallar-se i prendre'n coratge. Amb la seva mort es tancà, gairebé biològicament, una etapa de llum intel.lectual per al nostre poble. Encara Foix mantenia la seva presència serena enmig de tots, i Garcés i altres, però la seva llum ja no resplandia com abans. Altres poetes encara responen, avui, als nostres neguits culturals i nacionals, però, Espriu, i els darrers vells poetes, van tancar un procés; com si haguessin volgut renunciar a cap responsabilitat i deixar-nos d'alletar en la llibertat dels nostres actes un cop entrats en la maduresa política. Des de llavors, trobo a faltar els referents que donin la raó als nostres dubtes, la pau a les nostres angoixes, la força a les nostres pors. Potser sí que els nous poetes són el Miky Moto, el Cuní, el Guardiola o el bisbe Deig, però no puc trobar la clau que m'obri les portes de la incertesa. Perquè avui, com fa 10 anys, massa sovint em cal l'escalf, l'ordre i la veritat dels mots dels meus poetes. És llavors quan enyoro Foix, i Carner, i Riba, i Sagarra, i també Espriu. I és tants anys després quan encara els seus mots ressonen amb tanta força; potser és que sabien que ens caldria recuperar-los. Potser per això Espriu ens va demanar que ens mantinguéssim fidels, per sempre més, al servei d'aquest poble. I és que els grans poetes solen ser profetes a la seva terra.

2.9.

XOVINISME (11/03/1995)

M'estimo el meu país. No sé si això és bo o dolent, o si és un amor poc racional, o si em sento correspost o no, o si per ser el primer amor no sé veure'n d'altres; però tampoc em plantejo perquè m'estimo els pares o perquè no m'he casat amb una altra dona. El cert és que m'enamora i no en trobo cap altre que em satisfaci tant. Potser és que sóc un xovinista. Em sembla que tenia raó Espriu en dir que la nostra pàtria és pobra, bruta, trista i dissortada, però m'agrada. No me n'amago pas dels meus defectes ni vull ignorar els del meu país, però tinc tendència a ressaltar allò que em fa enorgullir de ser d'on sóc. Per això no em mereix massa respecte qui amaga els orígens dels seus avantpassats o qui se n'avergonyeix. Som on som i venim d'on venim i, en tot cas, ens ha de moure l'esperit de millorar, de superar els nostres defectes. Els catalans, malgrat el que es pugui dir, solem menystenir la nostra pròpia condició. Potser no és per falta de modèstia, o per vergonya, o per por a treure massa el cap, potser és més que res la ignorància. Som ignorants de nosaltres mateixos, d'allò que ens dóna raó de ser. No coneixem la nostra història, la gent que ha fruitat aquesta terra, les gestes, els valors, els honors. A vegades no tenim ni arguments per defensar-nos. I això demostra el poc coneixement de la nostra raó de ser i la manca de seguretat en nosaltres mateixos. I no es tracta de saber que el Barça és un dels millors clubs del món, o que el nostre romànic o modernisme són admirats arreu, o que Casals, Miró o la Caballé han parlat català. És en el coneixement més profund de nosaltres, de la terra, l'art, la història, del caràcter, de tot allò que ens conforma, on trobem valors que ens dignifiquen com a poble o que ens fan sentir orgull patriòtic. I la grandesa d'aquest sentiment és que no només el pots assumir d'una forma natural, inherent a la teva herència personal o col.lectiva, sinó que el pots adquirir i fer-te'l teu; no és un amor que entengui de gelos i d'infidelitats, es deixa estimar i mai posa condicions als amants, vinguin d'on vinguin. Només cal estar-hi predisposat. Cada dia es va enriquint la nostra relació: el meu país té la capacitat de sorprendre'm i de desvelar-me secrets que m'acosten més i més a tots els seus racons més íntims. Fins fa poc no sabia, per exemple, que el primer claustre de Sant Pere de Rodes, pugués ser el més antic del món. Potser s'en troba un altre de més vell i més ben fet, però no m'importa, per a mi continuarà essent el "meu" claustre. I segur que cap altre tindrà els capitells salabrosos ni tindrà a llevant el Cap de Creus, a ponent la plana de l'Empordà ni al fons el Canigó. I és que no em convenceran; perquè potser no serem perfectes ni tindrem el millor, però déu n'hi do de com ens defensem.

2.10. EL QUE NECESSITES ÉS VERGONYA (18/03/1995)

Hi ha un programa en una televisió privada que es titula "Lo que necesitas es amor". El presentador fa de cupido entre una parella que sol estar separada, no corresposta, emprenyada, o amb qualsevol problema sentimental. El cas és que surt gent a la pantalla que confessa el seu estat més íntim, que es posa en evidència i no s'està de plorar, cantar a l'estimat-ada, abraçar-se, petonejar-se, declarar-se l'amor, etc. És com si haguessin embogit tots plegats. Sembla que no tinguin cap vergonya. Imaginem la nostra parella sortint a la tele dient que els crits d'ahir no tenien mala fe, que no volia fer-ho, que encara t'estima, que tornis, i a sobre et vénen a veure les càmeres i el senyor presentador que t'atabala a preguntes. Segurament se'ns enfonsaria el món als peus. És incomprensible fins on es pot arribar, fins on la gent pot ser capaç de trair la seva intimitat i la de l'altre davant de milers d'espectadors ( espectadors, també, que no saben el que és sentir vergonya aliena ).

Però aquest no és l'únic programa per l'estil a les televisions espanyoles: n'hi ha uns que es dediquen a buscar gent que s'ha perdut qui sap on, d'altres que ens volen fer avorrir el sexe, alguns volen fer riure des del patetisme i d'altres fan plorar esbatussant-se com gladiadors dialèctics davant les masses enfollides. Sembla com si tothom hagués perdut el seny i ja no existís el sentit del ridícul. Amb tota impunitat la gent consumeix productes televisius que atempten la capacitat cognoscitiva del públic i els aliena en un món d'imatges grotesques. La fantasia esdevé grollera i la realitat es confon amb l'engany.

Si això és el que volen els espectadors espanyols, i s'hi identifiquen i ho troben normal, es ben bé que no m'hi assemblo. No sé si és que a Catalunya ens ho mirem diferent o no; potser hi ha més gent que li agrada que no pas que ho detesta, però sembla que el populisme barat i hipnotitzador de moment no cualla aquí amb la mateixa força. El que ja em començaria a preocupar seria que Televisió de Catalunya, la nostra, anés per aquest camí. Espero que el senyor Vilajoana, que vol fer de TV3 la millor tele del món l'any 2000, no segueixi el model dels nostres veïns. Si no hi ha més remei i la cosa va per aquí, llavors si que tindré una crisi d'identitat i ja no sabré qui sóc. Potser sí que l'estrany seré jo i resultarà que m'equivoco. Si és així, potser serà el moment, també, de perdre la vergonya i mostrar a tothom les meves misèries humanes.

2.11.

VINYES QUE DIEU ADÉU (28/03/1995)

A vegades la llum del dia et sembla la claror de la vida; pots tastar en l'aire tots els colors de l'astre encès. El temps no té tard, les busques no tenen ànsia de girar; tot alenteja al ritme del pols. És en aquests moments quan ets capaç de copsar qualsevol moviment, qualsevol flaire, quan et sobten els sons mai escoltats. Només en aquests moments pots ser conscient dels més petits detalls i descobrir-ne la seva grandesa. Hi ha moments i hi ha llocs que et permeten ser més a prop dels sentits. Per això, mai no puc deixar de transportar-me als meus racons, aquells que necessito quan em cal sentir-me viu. I això només ho trobo entre ones i turons, a l'est de l'est, al límit de terra i mar. Perquè no hi ha cap vent tan colpidor ni oreig tan suau, ni claror tan enlluernadora, ni foscor sense basarda com al llevant empordanès. Les matinades d'estiu, els migdies hivernals i els capvespres de primavera concentren totes les intensitats imaginables. Les tempestes no ofenen la pau de l'esperit: exalten la força de la natura, però no desvetllen els somnis. Els cementiris inviten a una mort plàcida i els xipresos s'arrelen ben fort per acaronar i protegir els finats. Només aquí pots viure morint. L'emprempta que hi han deixat els homes i les dones es fon en la història i empelta el paisatge de caràcter. Aquesta terra estima la seva gent i la gent es deixa estimar. Per això no pots oblidar-te'n quan n'ets lluny ni fugir-ne quan et pren. Si et deixes encisar, si et deixes convèncer, ja ets lligat per sempre més al seu destí. L'ordre dels elements hi és inalterable. Cada escull pren el seu troç al mar però l'onada el recupera ofegant-lo; el pi s'arrapa al penya-segat en un bri de pols i estén les branques per esgarrepar-li la pell - massa llavors han gratat abans per deixar-se endur ell per la tramuntana-. Ni el llagut fa més estela que la que pot fer la força dels braços. L'únic ordre que s'esmuny és la força dels mots. Fugen els mots quan vols fer entendre el paladar del teu cervell, quan et cal compartir els sentits. Pocs són els que et poden representar amb paraules la música que sents tan endins. Alguns, però, han aconseguit que les sensacions d'un moment, d'un lloc, no es perdin per la memòria i que, a més, romanin per sempre al rebost de l'art de les noves generacions. No tothom ha sabut explicar que les vinyes diuen adéu al llagut i a la gavina. És que potser ningú com Sagarra ha tastat a la seva pell l'all i el salobre d'aquest país. Enguany faria 100 anys; potser les coses han canviat massa de com ell les va veure, però sempre ens quedarà el record d'allò que fou.

2.12. FEM L'INDI (05/04/1995)

Guatemala ha modificat la seva constitució per reconèixer els drets dels pobles indígenes. Fins ara la seva llei ignorava el 60% dels seus habitants; la reforma constitucional definirà el país centramericà com un nació multiètnica, pluricultural i multilingüe. Això vol dir que 22 llengües seran oficials amb el castellà. La discriminació ètnica serà considerada delicte. Aquest acord va ser aprovat davant de representants de la ONU i dels països amics, entre els quals hi havia Espanya. És commovedor veure com l'Estat Espanyol reconeix que un país de 10 milions d'habitants, que fins ara teneien la llengua "imperial" com a única oficial, pot conviure amb tantes llengües diferents. No sé què farà el govern de Guatemala a partir d'ara, però si segueix el consells de la "madre patria" segur que la constitució quedarà en paper mullat. Com s'ho faran per conviure 23 llengües en un país tant petit i amb tants habitants com els dels Països Catalans?. Si aquí, dues llengües germanes, d'origen comú i tan fàcil d'entendre's tenen tants problemes, què passarà quan un maia, un xinca o un garífuna es dirigeixin a un "hispano-hablante" en la seva llengua?. Acabaran, com sempre, passant-se a l'idioma dominant. Perquè en aquest cas, com aquí, la diglòssia sempre actua en favor del castellà. I només els falta que el Torrente Ballester de torn invoqui el dret de conquesta per mantenir la preeminència de l'espanyol, que ja hauran begut oli. De totes maneres estan en un procés que tot just comença, i tenint en compte que els indígenes són majoria, encara poden fer valdre la seva veu. De moment se'ls reconeix jurídicament les formes d'organització pròpies de les seves comunitats, el dret a rebre una formació bilingüe i a fer servir els seus vestits tradicionals a les escoles. Tenint en compte que a nosaltres també ens van reconèixer el nostre autogovern i la possibilitat d'educar els nostres fills en català i encara no ho han paït, proposo que demanem formalment que deixin els nostres infants anar a escola amb barretina i espardenyes de set vetes. És potser la darrera esperança que ens queda perquè ens deixin ser diferents sense suposar que els volem eliminar culturalment. Mai ens podran dir que no hi tenim dret si ells validen aquest ús a un país "amic" com Guatemala. Haurem d'estar a l'aguait de què passa al país americà, perquè si se'n surten i se'ls manté els seus drets diferencials i això no provoca cap daltabaix entre tantes llengües i ètnies, llavors podrem apel.lar sempre més al referent indígena. De fet, tant som una colònia espanyola nosaltres com ells i tenim el mateix dret a haver estat conquerits (això bé és el que ens recorden).I si hem de fer l'indio per millorar els nostres drets el farem, que ja n'hem jugat molts de papers de l'auca com per no fer-ne un de més.

2.13. UN ÀNGEL A L'AJUNTAMENT (11/04/1995)

No sé com deu anar a les altres comarques, però al Bages es produeix un fet curiós: en aquestes eleccions municipals es presenten tres candidatures encapçalades per tres dones que es diuen Angels. Una és l'alcadessa de Monistrol de Montserrat, l'Angels Queraltó, l'altra l'alcadessa de Cardona, Angels Gasó, i l'altra la candidata de CiU a Navàs, Àngels Estruch. Ja és extraordinari que es presentin tres dones a alcadessa, cosa que per desgràcia no es veu massa sovint, però si a més hi afegim que es diuen igual, el cas ja és excepcional. Moltes vegades les poques dones que es presenten a les llistes electorals són precisament aquelles que han destacat per la seva capacitat en molts camps. Són dones realitzades professionalment, o com a mares, companyes, ciutadanes, o membres de qualsevol organització. No és que siguin triomfadores en tot, però sí que han demostrat en alguna o altra ocasió l'esperit de superació de la seva condició femenina amb tot el que això suposa de prejudicis. Solem pensar que les dones estan infravaloritzades, que fan feines que no haurien de fer soles, que estan discriminades professionalment, però en canvi són capaces de sorprendre'ns quan superen tots els inconvenients i es posen a l'alçada dels homes més preparats sense esperar que les nostres lamentacions els solucionin la seva situació. Ser alcalde és una de les ocupacions més dignes i alhora difícils que pot exercir un ciutadà, perquè demana preparació política, capacitat de gestió, lideratge, honestedat, paciència, compromís, esperit de sacrifici, i moltes altres qualitats que fan que no tothom pugui exercir un càrrec d'aquestes característiques. Quan una dona opta a aquesta responsabilitat és que té totes aquestes condicions però, a més, té la valentia de superar el llast que penja sobre les seves espatlles de tabús i herències culturals sobre la capacitat femenina i les seves limitacions. Fins i tot suposant que una alcaldessa només es limités a aplicar a la política local la seva experiència com a mestressa de casa ja faríem el fet. Perquè a moltes ciutats i pobles convé que s'hi faci dissabte, que algú s'estimi els ciutadans com els fills, que la roba bruta es renti a casa, que s'hi apliqui l'economia domèstica de l'estalvi, que no es compri més del que es pugui gastar, que ens arrengem una mica abans de sortir de casa i que mai falti un plat a taula. No sé si s'ha de ser un àngel per ser alcaldessa però segur que tindran el cel guanyat només per haver-se decidit a donar exemple a moltes altres dones i sobretot a molts homes. Encara que si un home guanya a alguna d'elles serà perquè s'ho val.

2.14. TEMPS ERA TEMPS (18/04/1995)

A la Cimera del Clima que s'ha celebrat a Berlin s'ha advertit sobre els fenòmens climàtics que efecten el Món: l'augment de la temperatura mitjana, el desgel de l'Àrtic, la inundació d'illes, la desertització de zones humides, els canvis de règim de pluges, l'efecte hivernacle, i molts altres fets que denoten un preocupant canvi del clima. Els origens d'aquesta situació són molts i a vegades només són especulacions, però és evident que els incendis forestals, l'emissió de gasos, el canvi de l'ús dels sòls i tants altres efectes produïts pels humans, són culpables d'alguna alteració. Potser aquests canvis són fruit d'un cicle natural com altres que ha patit la Terra, però, per si de cas, cal que els estats prenguin urgentment les mesures oportunes per solucionar-ho. El cert és que, aquí, fa massa calor a la primavera, i no plou bé des de fa més d'un any (excepte torrencials i desastroses avingudes) i a més se'ns cremen els boscos. Ja fa temps que els paraigües no són darrera la porta sinó a dalt l'armari. Els infants no van a l'escola amb "Katiuskas" ni saben xafar bassals. El fred a Manresa ja no és tampoc el mateix: els pingüins migradors que foragitaven els coloms de la Plaça Sant Domènec en arribar l'hivern, han estat substituïts per cotorres cridaneres. No es veuen nassos vermells ni orelles a punt de caure, les bufandes fan bonic en algun aparador de roba i els mitjons gruixuts es corquen a la calaixera. Potser sí que tot obeeix a les característiques del règim mediterrani i estem passant una mala època que oblidarem. I és que no tenim gaire memòria històrica, perquè també els manresans del segle catorze van passar set anys de sequera intensa i se'n van sortir de miracle; i tampoc els més vells recorden el Diluvi Universal i Déu n'hi do de l'aigua que va caure. Però ara em sembla que comencem a tenir una certa psicosi de catàstrofe: l'any passat se'ns van cremar molts boscos, i ara portem un ritme pitjor que fa témer més desgràcies si els núvols no es decideixen aviat. Per això cal que extremem més que mai la vigilància i la cura en tot. No ens podem permetre el luxe de confiar en que la natura és molt sàvia i que ja farà que plogui, o que si es cremen els arbres ja rebrotaran. No vull tenir més la sensació de culpabilitat, i no només per deixar que cremin els nostres boscos, que perdem els pagesos, que mori la natura i que malgastem l'aigua; perquè ara, em sento també culpable que els incendis del Bages i el Berguedà ajudin a crear l'efecte hivernacle, a desfer el casquet polar i a inundar les illes del Carib. I és que no voldria que un dels somnis de molts mortals es destruís. Ara que, ben mirat, si les coses canvien tant potser aviat el paradís per les nostres vacances serà un bungalow rodejat de palmeres a la costa de Groenlàndia.

2.15. LA CREU DE SANT JORDI (25/04/1995)

Catalunya té dues ensenyes ben pròpies: els quatre pals vermells i també la creu de Sant Jordi. Manresa com Barcelona tenen la sort que en l'escut de la ciutat hi constin les dues; tot i que l'ajuntament de la capital catalana ha canviat els quatre pals per dos en una clara semblança a la bandera espanyola. De fet, és greu que els barcelonins no insisteixin més en un retorn als origens, almenys per evitar confusions. La confusió és una particularitat de Catalunya, ja que si el nostre país s'ha hagut d'afirmar nacionalment durant els darrers tres segles principalment enfront la dominació espanyola, hem de compartir dues banderes semblants. I que la nostra és més antiga i reconeguda no ens val quan algú de fora l'Estat Espanyol les veu gairebé idèntiques. Moltes nacions sense estat s'han identificat sempre amb una ensenya que els ha ajudat a diferenciar-se. Els bascos, els escocesos o els occitans, per exemple, quan manifesten la seva personalitat enarbolen unes ensenyes molt diferents a la dels estats en els que estan inclosos; però, en canvi, nosaltres lluïm els mateixos colors de l'estat. M'imagino que quan un americà veu les dues banderes de costat o en llocs diferents no deu pensar que es tracti de dues banderes sinó d'una mateixa en diverses versions; igual que ells representen les barres i estrelles en tres franges de colors. Per tant, als Jocs Olímpics de Barcelona, que sortissin més o menys banderes catalanes als estadis potser va ser interpretat per molts espectadors del Món com una repetició dels colors espanyols. Mentre l'Estat no representi la sobirania de totes les nacions que inclou, m'agradaria tenir una bandera més diferent de l'espanyola, perquè ningú tingués dubtes que m'identifica com a català i prou, sense haver de justificar que no té res a veure una amb l'altra ni que els espanyols ens hagin deixat els seus colors per representar les nostres institucions. Hi ha qui alguna vegada ja ha reclamat una major presència de la creu de sant Jordi al costat de la catalana. La veritat és que l'escut és igual de representatiu per als Països Catalans que els quatre pals i a més el sant és el patró de Catalunya. Potser estaria bé potenciar la bandera de sant Jordi i veure-la penjada dels balcons per la diada del 23 d'abril o enmig de senyeres en els actes públics. De moment ja m'enorgulleix pertànyer a una ciutat que té els dos emblemes en el seu escut i a més d'una forma clara, sense estranyes metamorfosis. Pere III anomenava sant Jordi "àncora de la nostra esperança"; espero que ens ajudi a confiar en les nostres ensenyes, i si no podem incorporar la creu vermella sobre fons blanc als nostres ajuntaments i institucions, que almenys hi onegi la bandera catalana sense altres que la puguin confondre.

2.16. AMB "C" DE CATALUNYA (02/05/1995)

Hi ha partits polítics de clar component catalanista; alguns marcadament nacionalistes o independentistes i d'altres que reconeixen el fet nacional català i prenen sovint postures d'arrenglerament amb les tesis catalanistes. Amb més o menys coherència i claredat els partits representats al Parlament Català han coincidit i consensuat sobre els nostres drets nacionals bàsics; tots excepte el Partit Popular que es destaca per ser doctrinàriament contrari a qualsevol alè de major sobirania per a Catalunya. No cal recordar les constants oposicions del PP, fins i tot quedant-se en solitari, a pactes polítics d'autogovern com la normalització lingüística o el desplegament dels mossos, entre altres signes d'increment de la consciència nacional o del poder polític català. Des d'Esquerra Republicana, Convergència Democràtica i Unió Democràtica, passant per Iniciativa i acabant amb els socialistes, qui més qui menys intenta posar-se del cantó pro-catalanista. Sovint el PSC o IC

han

tingut

impulsos

lerrouxistes,

equívocs

"internacionalistes",

llampegades

demagògiques sobre el fet nacional, i sobretot moltes i moltes incongruències, relliscades i incoherències degudes al seu sucursalisme espanyol; però, si fem un còmput global de la seva trajectòria històrica sempre pesa més el seu cantó catalanista. En els moments crítics saben què volen, malgrat que hagin de passar la vergonya de no poder fer seves les posicions d'Anguita o de Rodríguez Ibarra, per posar dos exemples. Sigui com sigui, el que és segur és que preval una concepció no unitària de l'estat, reconeixen Catalunya com a nació, i se senten incòmodes, majoritàriment, davant postures anti-catalanes com les del PP, l'ABC o la Cadena Cope. Hi ha un fet curiós entre els partits parlamentaris catalans: tots es defineixen amb la paraula "Catalunya". CDC, PSC, ERC, UDC, IC, són independents o estan federats amb partits espanyols, però tots es defineixen, en el seu origen, i malgrat les divergències polítiques, com a partits catalans. L'únic que a les seves sigles no hi consta la "C" és el PP. Segurament el PP guanyarà les eleccions espanyoles, i de la manera que va tot, i a no ser que CiU els pugui collar ben fort, no s'auguren bon vents per aprofundir en el nostre autogovern. De fet, també els del PSOE eren presentats, el 82, com els joves nacionalistes espanyols i ara ens fan la pilota, però em temo que els del PP seran més difícils de reciclar. Amb el que pot venir, potser caldria que comencéssim a pensar, els que portem la "C", en coincidir més en allò que tenim en comú: el recel a discursos que grinyolen en la nostra memòria històrica.

2.17. MESTISSATGE (06/05/1995)

A Catalunya els diferents substrats culturals i lingüístics s'han anat modificant amb altres aportacions: primer l'iber i després el llatí, principalment, formen el pòsit al qual altres estrats s'hi van fonent fins que a l'edat mitjana es pot parlar per primer cop d'una cultura autòctona catalana. Des de fa mil anys, altres cultures ens han enriquit diluïnt-se en una única identitat. Diferents ètnies i migracions deixaven petja a Catalunya i s'integraven a la llengua i els costums del país. Aquesta identitat catalana ha perdurat fins els nostres dies, però ara està en greu perill. Hi ha qui defensa que la cultura que fan les cases regionals a Catalunya, com la mateixa llengua castellana, formen part de la cultura catalana i que cal donar-hi el tractament de pròpies, tot defensant el mestissatge. Però aquest mestissatge pot portar a equívocs: de moment la cultura catalana, i des de fa 200 anys, viu un procés de diglòssia en la qual el català tendeix a quedar com a substrat incapaç de vèncer la força expansiva del castellà (o cultura castellana). El mestissatge, l'intercanvi, s'ha de produir entre iguals. Mentre Catalunya estigui en una situació de dèficit polític i cultural no hi ha mestissatge que no signifiqui una possible desaparició. Només en una situació d'absoluta normalització i preeminència de la llengua i cultura pròpies de Catalunya, sí que podríem exercir un mestissatge necessari i saludable. El que s'anomena mestissatge i integració pot convertir-se en colonització i homogeneïtzació. Tenim diferents origens, però tots hem de defensar un mateix passat i futur col.lectius per al nostre país. Que se celebri la Feria de Abril a Catalunya ha de ser l'expressió d'identificació de molts catalans amb la seva herència personal i una mostra d'agermanament entre països iguals; però, a més, fins que Catalunya no tingui salvada la seva identitat nacional, tots hem de potenciar l'ús del català i d'aquelles expressions culturals que són pròpies de Catalunya; perquè la nostra llengua i tradicions no les defensarà ningú altre. La llengua castellana, té poder polític, mitjans de comunicació i molts milions de persones que en garanteixen no només la supervivència sinó la difusió. Si volem mestissatge, fem que la nostra cultura pugui seguir incorporant elements nous sense por a perdre una cultura per a la humanitat (el francès es va carregar el bretó, el cors, el provençal o el basc). Cal recuperar la força integradora de la Catalunya medieval i renaixentista per no desaparèixer com els ibers o caure en una fossilització de la llengua oficial com el llatí dels carolingis. Depèn de cadascú que no hi sortim perdent tots.

2.18. L'AJUNTAMENT HABILITADOR (31/05/1995)

Els propers governs municipals potser hauran de començar a plantejar-se aviat propostes alternatives i models de gestió viables que solucionin la indefinició que viu l'administració local (i les altres). Sembla clar que s'esgota el model que va començar quan els anys 60' i 70' els municipis europeus van convertir-se en els "municipis del benestar". Aquest model no es veuria a casa nostra fins els 80', quan els ajuntaments de la democràcia s'havien d'auto-crear alhora que esdevenien el braç executor de la política de benestar de l'estat. La dècada passada els nostres ajuntaments tenien molta feina a fer i prevalia més un model de gestió que la dimensió política i el component ideològic. Ara els ajuntaments ja han acabat el dèficit franquista i la situació financera no els permet mantenir el mateix paper d'executors de benestar. És l'època de mantenir els guanys socials assolits i de redefinir els models de gestió. Potser cal repolititzar els ajuntaments per passar de la quantitat a la qualitat, de les pedres a les persones, de la macro-realitat a la micro-acció. A Europa sembla que es passa dels ajuntaments del benestar als municipis habilitadors, on la principal preocupació dels dirigents és coordinar i implicar sectors per fer un projecte de ciutat. S'hi endevinen tres posicions diferents: una que té una interpretació restrictiva del model habilitador, en la qual l'ajuntament esdevé un simple intermediari entre les demandes dels ciutadans i les entitats o empreses prestadores de serveis, en una clara mercantilització dels governs locals provocant la pràctica desaparició de l'ajuntament actual. Una segona interpretació, entén les autoritats com intermediàries entre les demandes i els prestadors però des d'una situació de decisió amb una proposta de contingut polític, programàtic, amb un pla estratègic de lideratge per tirar-ho endavant. I una tercera posició, que aprofundeix més, vol que els polítics habilitin però ho deixin tot en mans dels ciutadans amb criteris de co-gestió i de priorització de la participació ciutadana envers la democràcia representativa. Aquestes son algunes de les posicions que s'observen en la definició dels ajuntaments. Ara ens toca a nosaltres començar a desmitificar els "ajuntaments del benestar" que hem conegut en les darreres dècades. Aquesta repolitització del món municipal portarà, sens dubte, a haver de replantejar moltes coses per adaptar-nos a una societat massa canviant i flexible com per aplicar, des de l'administració, els mateixos mètodes que ara. El que ja no sé és on se situaran dretes i esquerres, com es definiran els partits i com ho interpretaran els ciutadans. No és fàcil, però és apassionant. Ja se sap, "crisi" vol dir caos però també oportunitat.

2.19. GUERRA I PAU (06/06/1995)

Estem celebrant el cinquantè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial i encara continua el conflicte dels Balcans. Sembla que l'ex-Iugoslàvia vulgui recordar-nos que el normal a Europa i al Mediterrani és viure en guerra i no passar mig segle sense matar-nos. De fet, la meva deu ser l'única generació en la història de Catalunya que no s'ha vist immersa en una guerra. Ara, a finals del mil.leni, al Món en general, la democràcia i la civilització mercantil imperen arreu i sols es veuen pertorbades per alguns conflictes locals. Però això no ha estat sempre així, segons André Glucksmann, la transformació del Món sempre ha estat molt vinculada a la guerra. A Europa, per exemple, la Guerra del 14 defineix els esdeveniments del segle: el bolxevisme, el hitlerisme o el franquisme són hereus d'una guerra que representava la decadència del continent. La guerra és connatural a Europa: Freud deia que vam educar els europeus a respectar normes, la més suprema de les quals era respectar la llei de l'estat. Però els soldats europeus es van adonar que l'estat tenia dret de no respectar cap norma. Primer se'ls deia "no mataràs" i després se'ls ordenava matar. D'aquest capgirament dels valors en van sorgir revolucions i feixismes, perquè la gent ja no tenia criteris. Glucksmann creu que si la guerra és l'experiència fonamental de l'europeu és perquè a Europa no ens entenem sobre el bé sinó que ho fem sobre el mal. La guerra és més veritat que la pau, no hi ha una pau natural; les paus o el respecte de les fronteres depenen del fet que hi ha una cosa pitjor que una frontera injusta: la guerra. I com a regla fonamental els europeus, avui, ens proposem acceptar les fronteres pel sol fet que existeixin i no pas perquè siguin justes; perquè, de fet, al s. XX a Europa les fronteres no són naturals. És la veritat de la dissuassió: ens entenem per por a la guerra, per evitar el pitjor i això ens permet acceptar injustícies. La dissuassió esdevé la veritat de la guerra, és l'entesa entre gent que no s'entén, perquè no és possible entendre's entorn del bé quan aquest no és igual per a tothom. Que després del 1945 tothom es vagi convertint en demòcrata potser és perquè sabem millor què és el mal i no pas el bé. Glucksmann afirma, doncs, que la veritat de la pau és la guerra i la veritat de la guerra és la dissuassió. Em pregunto, doncs, si calen més morts als Balcans per a dissuadir-se que el millor és no matar-se. Potser els valia més no tocar les fronteres, encara que fossin injustes. Els catalans també en sabem de fronteres artificials i sabem que tocar-les vol dir rebre. Potser l'estratègia és persuadir als que ens volen dissuadir que mai les considerarem justes, encara que vulguem seguir portant moltes generacions en pau.

2.20. REGANANT (13/06/1995)

El reganar és un art de pesca ja en desús que consistia en anar, de fosc, arran de mar pels esculls i els clapers amb un fanal, una fitora, un salabre i un sac. L'avi explicava com un parell d'homes s'arremangaven les calces fins els genolls i anaven d'una platja a una altra a través de les roques sense treure gairebé mai els peus de l'aigua per no fer soroll. Es tractava d'anar enllumenant cada una de les basses que queden entre el roquissar buscant el peix que s'acosta a menjar o a descansar. En veure un pop, una sépia, una cabra o una escórpora, per exemple, un dels homes enlluernava el peix amb el fanal i l'empenyia amb la fitora mentre l'altre li parava el salabre perquè no s'escapés. Així anaven omplint el sac fins que en tenien prou per arribar a la platja on els esperaven les dones amb un bon foc per fer el suquet. Era una pesca apassionant: calia reunir una bona dosi d'aventura, esportivitat i paciència per tenir una nit reeixida, i encara que no es pesqués prou sempre representava una nit emocionant. Avui dia ja no es pot seguir un costum com aquest; les nits d'estiu a la costa no són tranquiles ni silencioses com abans i ja no queda prou peix a un pam de fondària. A més a més, els plàstics, les llaunes i la brutícia que els banyistes i les barques llencen als esculls fan difícil distingir alguna cosa comestible de la brutícia. No podíem, però, deixar perdre la tradició. Per això vam trobar la manera d'emular els nostres avis i recuperar l'esperit d'aquesta activitat, creant-ne la versió moderna amb un esport d'aventura que anomenem "reganant" o en versió anglòfona, el "clàpering". Es tracta de fer travesses de dia d'una platja a una altra o d'un poble a un altre passant per les roques. Cal anar ben calçat, amb un bons guants, un barret i força aigua dolça, a part dels complements que cadascú s'enginyi. Es va sempre arran d'aigua, saltant marges, esculls, escalant els fonaments dels penyassegats o llançant-se a l'aigua quan no es pot avançar. Mai es pot nadar o pujar muntanya amunt i sempre cal seguir el perfil de la costa. Evidentment que el grau de risc, de dificultat o d'exigència de les normes depèn de cadascú, però sempre és un repte. És un esport emocionant, amb contacte amb la diversitat marina, que promou el coneixement de la nostra costa, i que desperta l'estima i la conservació del nostre patrimoni natural. Segur que els avis se'n riurien de les nostres foteses, però creiem que seguim el mateix esperit, encara que desgraciadament al final del recorregut ens esperi un refresc i no un bon suquet. Al sac no hi portem peix sinó bosses, plàstics, i tot allò que no voldríem trobar entre els clapers. A vegades, la millor manera de no perdre les tradicions és reinventar-les, encara que perdin cert regust a autèntic.

2.21. NOUS REGIDORS (20/06/1995)

Ja s'han constituït els nous ajuntaments i molts regidors i regidores deixen el seu lloc a nous membres de la corporació municipal. Regidors de diferents grups hauran passat per la tristesa de deixar enrera anys de dedicació a la seva ciutat, de govern o d'oposició, durant quatre, vuit, dotze i, fins i tot, més anys. No és fàcil assistir a l'últim Ple o acte públic, o mirar per darrera vegada el despatx, els papers, fer una darrera signatura o deixar de veure les mateixes cares durant una sessió plenària. Hi ha massa experiències viscudes, massa neguits, satisfaccions, emoció, impotència o injustícia. He conegut molts regidors per tot el país i la gran majoria són un exemple de ciutadans. Gent abocada al servei públic, responsable, compromesa amb els seus veïns, i orgullosos i honorats de representar la seva ciutat. És saludable per a la democràcia revaloritzar la imatge dels regidors. En un moment d'incertesa i decepció pública, la política local esdevé referent del tarannà que cal imprimir en el món públic. Normalment els candidats a regidors solen ser persones amb poca experiència en la gestió pública, però en canvi, aporten una gran dosi d'il-lusió. Els regidors solen tenir una trajectòria personal d'esperit de servei, en molts camps, que els avala. És difícil que un ciutadà decideixi comprometre's en un determinat projecte de forma tan pública, i sotmetre's a la pressió que comporta. Sovint ser regidor significa deixar de banda la comoditat de l'anonimat i la intimitat per viure depenent dels esdeveniments i la pròpia imatge pública. El servei públic en un ajuntament comporta un canvi en els hàbits personals, en la dedicació professional i fins i tot en l'estructura mental. Passar de preocupar-se per un mateix a preocupar-se pels altres no és un registre tan fàcil d'assumir, ni pel regidor ni pels que l'envolten. Potser massa vegades ens queixem de la poca preparació dels càrrecs locals, però és que no tots els "experts" tenen la capacitat de sacrifici dels que van en una llista. Cal, però, que els partits formin els seus quadres i, també, que les condicions laborals i, sobretot, de reconeixement social, puguin facilitar que molta gent capaç de ser regidor no hi renunciï. Tampoc és massa just que sota unes sigles que vota, el ciutadà hagi d'acceptar personatges que no li mereixen prou confiança, o que algú, anant sota el paraigües d'una corrent favorable, es presenti d'alcalde sense conèixer massa bé quina ciutat serveix. Així, també es desprestigia l'accés a la "cosa pública". Potser seria convenient anar estudiant la viabilitat de les llistes locals obertes per posar a prova la decisió dels ciutadans i forçar els candidats a fer-se valdre. Desitjo que tots els nous regidors catalans, de govern i oposició, siguin dignes del seu càrrec i conscients que serveixen el bé públic per sobre de tot. Sort.

2.22. PACTE DE PROGRÉS (29/06/1995)

Alguns dels nous ajuntaments, com el de Manresa, han optat pels anomenats "pactes de progrés", entre PSC-ERC-IC, per a desbancar la llista més votada (CiU) del govern de la ciutat. No tinc massa clar perquè s'usa el progrés com a fet diferencial, respecte a CiU, des d'una coalició tan poc homogènia en idees. Som molts els que sempre hem tingut present el progrés del nostre poble en tot, i em costa molt trobar elements en aquests partits que els faci més progressistes. No cal repassar totes les actuacions de govern del PSOE ni les vinculacions d'IC amb antigues idees periclitades, per adonar-se'n que, en tot cas, les diferències amb CiU no són per defensar alternatives de més o menys progrés. Aquesta denominació sembla a voltes una fal.làcia que només porta a confondre el ciutadà i a introduir un cert grau de demagògia terminològica entre "esquerra" i "dreta". I si fos que CiU té la voluntat i capacitat d'incorporar sectors "conservadors" a un projecte de progrés col.lectiu, això encara la faria una força més progressista i interclassista. La voluntat de transformar la societat cap a millor, cap al progrés, no és patrimoni d'uns quants. En tot cas, els socialistes sí que han necessitat el progrés de CiU per la seva acció de govern a l'Estat. Tampoc m'explico com es dóna una coalició entre interessos tan contraposats com els del PSC, ERC, IC i AUP. Ara ERC dóna suport al PSC quan sempre han criticat el suport de CiU al PSOE. És que les filiacions nacionalistes només es fan valdre quan convé?. De la mateixa manera, Iniciativa, que sempre s'ha volgut destacar del PSC perquè feien una política de dretes, ara s'hi coalliguen en nom de les esquerres. I l'AUP, amb militants independentistes ultratjats pel govern del PSOE, recolza un alcalde socialista des d'una candidatura encapçalada pels seguidors d'Anguita. Tot plegat fa que aquest pacte de progrés i d'esquerres no ho sembli tant. Almenys la coherència no ha estat una raó fonamental en aquests canvis de govern. Entendria que fos per criticar una mala gestió, per no posar-se d'acord amb el programa o el cap de la llista més votada, però no per ser "progressistes". El cert és que no s'ha contrastat amb CiU les seves propostes de govern que, possiblement, tenen més coincidències amb les del PSC i ERC que no pas les d'aquests amb les de IC-AUP. No voldria pensar que ha pesat més al PSC les ganes de poder que la correspondència a l'estabilitat, com fa CiU a Madrid, i a ERC el fet "esquerranós" que el nacional. Malgrat tot, espero que Manresa i altres ciutats catalanes progressin tant com puguin, és el meu desig i el de molts "progressistes".

2.23. STÒITXKOV, L'ALMOGÀVER (18/07/1995)

Diria que l'Stòitxkov té sang catalana, segurament per descendència d'algun almogàver. No seria res d'estrany que durant l'expedició dels catalans a Orient, una colla de mercenaris, prop de Salònica, hi deixessin alguna petjada més que la de les armes. "Almogàver" ve del mot àrab "al-mogàuar" que vol dir el que fa incursions, el devastador. Amb aquestes connotacions no podem negar que se li escau molt al jugador un origen com aquest. És ben conegut que les incursions de Stoitxkov a les àrees enemigues són, sens dubte, devastadores. Ara, la Gran Companyia Catalana de ca'n Barça ja no serà la mateixa. El davanter búlgar era un mercenari a les ordres del Megaduc Cruyff, però sentia els colors i defensava l'ensenya amb més força que ningú. Segur que les gestes de l'equip per Europa no seran iguals sense el tremp i l'ardidesa del jugador. El gran cronista Desclot destaca com a característiques dels almogàvers la fortitud i rapidesa, coratge i resistència, esperit rapaç i goig pel combat. És, de ben segur, la millor definició que es podia fer de l'Stòitxkov: un home que tenia aquell punt d'impertinència i sobèrbia que tan sovint ens manca als catalans i que ens feia despertar instints oblidats de rebelia. La Gran Companyia no l'ha volgut per la propera temporada d'expedicions i el Megaduc ha prescindit dels seus serveis cridant nous mercenaris. Stòixtkov, però, com a almogàver, viu dels "fets d'armes", de la soldada que li paga l'exèrcit i, per tant, quan no hi ha gestes a protagonitzar ni guanys a saquejar ha de trobar nous camps de batalla. Durant aquests darrers anys de glorioses victòries i ràtzies hi ha hagut un altre protagonista de la Companyia que també es posa al servei d'altres senyors. Es tracta de Beguiristain, el Ramon Muntaner de l'epopeia blaugrana, el cronista de les aventures, la cara amable dels guerrers, la intel.ligència i la imatge assenyada d'un equip fet per atemorir el contrari. Serà difícil trobar la gentilesa d'un home que, vingut de fora, emulava l'almirall Roger de Llúria parlant "lo plus bell catalanesc del món". I el rei Josep Lluís I, amb la seva magnanimitat, ha volgut evitar una pèrdua tan gran, però el Roger de Flor holandès no ha tingut compasió. El poble, mentrestant, clama pel seu ídol i desconfia del capitost. Em temo que si no hi ha aviat nous camps d'expansió a recórrer i títols a conquerir es pugui produir una nova "venjança catalana", i aquest cop no serà per l'assassinat a traïció del capità de la Companyia, sinó precisament pels sacrificis que ha comès.

2.24. LES AVENTURES DEL PASSAT (12/08/1995)

Sempre és apassionant imaginar com ha estat possible, en la història de la humanitat, fer grans expedicions a llocs desconeguts, viatjar per rutes que semblen impossibles o superar distàncies enormes. Tot és relatiu al costat de les grans epopeies que s'han realitzat des de temps immemorials. El primer gran viatge el trobem en l'origen de l'home, quan fa vuit milions d'anys, a l'Africa Oriental, uns familiars dels simis es van convertint en humans. Primer són sedentaris, però a partir dels tres milions d'anys, pel fet de ser omnívors i més intel.ligents, es comencen a moure cap a l'Africa del sud i cap al Nil. En arribar al gran riu africà es disseminen cap a les costes egípcies i al Pròxim Orient i des d'allí cap a totes les ribes del Mediterrani i Europa. Segur que ningú ha vist mai terres més verges que les que veiren ells. Les aventures de grecs i romans són més conegudes, però l'eix de comunicacions que van crear, les fronteres que van establir i els contactes amb altres pobles són mostra de la seva universalitat i capacitat de fer assequibles i governables les distàncies. De l'edat antiga, podríem destacar el fabulós viatge d'Anníbal de Cartago a Roma, travessant Pirineus i Alps amb 90.000 soldats, 12.000 genets i 37 elefants. Segles després, els àrabs, amb tan sols 100 anys, van dominar un espai que anava de Poitiers al sud d'Abissínia i fins l'Índia. Ja a l'Edat Mitjana, no podem oblidar l'expedició catalana a Orient o la de Marco Polo a la Xina a través de la ruta de la seda. Una anècdota de l'època és el desafiament entre el rei Pere II i Carles d'Anjou que va obligar el català a anar de Sicília a Bordeus en tan sols 25 dies i amb una tempesta que el va dur a costes tunesines abans d'arribar a Menorca. Segur que no era fàcil governar la Confederació, de Montpeller a Alacant i de Sardenya a Atenes, sense fax ni ponts aeris. De l'època moderna res es pot comparar a l'aventura castellana a Amèrica, amb la descoberta d'un nou Món ple de coneixements sorprenents i rutes fantàstiques. Potser s'hi acosten la conquesta del Farwest o els grans navegants europeus per costes africanes, asiàtiques, indonèsiques o de la polinèsia. Ja contemporàniament, els exploradors a l´Àfrica i als dos pols completen les rutes inèdites de la superfície terrestre. Des de llavors, només la profunditat del mar, l'espai exterior i el cervell humà, han obert noves vies a l'esperit de descobriment i conquesta. Amb aquest bagatge, fer ponting o baixar barrancs és un joc de nens, i anar de safari a Kenya sembla un viatge de l'Inserso. Potser per això hi ha poques coses més apassionants a fer aquest estiu que rellegir Verne o les Cròniques de Muntaner.

2.25. EL PP CONTRA ELS CATALANS (11/09/1995)

El senyor Vidal-Quadras ha criticat darrerament el "nacionalisme doctrinari de CiU i ERC" pel fet de bastir la guerra acabada el 1714 com una guerra de separació de Catalunya d'Espanya. Segons el dirigent popular no es volia separar-se sinó contribuir des de Catalunya a una idea d'Espanya, a una concepció diferent de la monarquia espanyola. El líder del PP català és un mestre a l'hora d'interpretar la història des de la demagògia i la confusió. Tant CiU, com ERC, com tots els nacionalistes, sabem que el conflicte referit és anomenat també "Guerra de Successió" i no de "secessió" com anomenem la Guerra dels Segadors. Per tant, els propis nacionalistes admetem que no era una guerra per separar-se d'Espanya (que ja l'havíem perdut anteriorment) sinó per decidir quin model de Catalunya i d'Espanya volíem. En aquest cas defensàvem la causa dels Àustries que era de signe confederal, defensora dels drets de la Corona d'Aragó i que prometia la construcció d'un estat modern i obert basat en la igualtat dels seus regnes. Per altra banda, el model borbó, castellà i francès, volia un estat unitarista, centralista i aïllat. Doncs bé, van guanyar les tropes felipistes i se'ns va anorrear com a poble; és lògic, doncs, que commemorem aquella data perquè hi vam perdre l'oportunitat de construir amb els nostres veïns un estat més just que l'actual. A més, hauria de saber el senyor Vidal-Quadras que durant el segle XVI també es va produir un debat sobre quin estat-nació es construïa a la Península, si el del model català o el castellà. La major demografia castellana i l'Imperi americà van decantar la balança cap a posicions castellanitzants. Per tant, sempre que des de Catalunya es proposa models avançats d'organització per als pobles ibèrics se'ns rebutgen. I algunes vegades a través de les armes. O sigui, si el senyor Vidal-Quadras diu que veu inviable el model austriacista-català per a Espanya i vol celebrar la diada de l'11 de setembre, vol dir que és partidari de les posicions felipistes, d'aquelles que van guanyar la guerra als catalans. Està bé de saber que el PP celebra una victòria el mateix dia que molts catalans recordem una derrota. Si aquesta és la reconversió catalanista que vol imprimir el PP a Catalunya ja cal que ens repassem la nostra història perquè ens poden vendre Macià com a militar espanyol, Sant Jordi com a homenatge a Cervantes, Cambó com a inspirador del PP, o Pujol com a espanyol de l'any. Encara diran que el cap tallat del General Moragues va ser un mal afaitat.

2.26. ERC (21/09/1995)

Aquesta Diada, davant el monument a Rafael Casanova, participants a la desfilada d'ERC cridaven "botiflers", i altres coses, a la delegació de Convergència i de la Joventut Nacionalista de Catalunya, amb la seva característica prepotència de sentir-se posseïdors de la veritat. No cal donar-li cap importància, però sí que mereix una consideració. ERC ha criticat massa vegades que CDC era una formació poc nacionalista, incoherent i contradictòria en les seves actuacions, ambigua en els seus plantejaments ideològics, que es venia als espanyols i que assumia la realitat estatal com a inamovible. Però, aquest tipus d'atacs per part dels líders i simpatitzants d'ERC queden desautoritzats per les seves pròpies contradiccions. I si no, com s'explica el desmesurat interès de Pilar Rahola per les intitucions i afers espanyols, la seva desaforada presència a determinats mitjans de comunicació o l'estima que li tenen els sectors més dretans? Sembla la projecció d'un independentisme de "café-teatro", més preocupat per representar un paper que agradi a la crítica que no pas per seguir fidelment el guió original. També sorprèn que s'hagi criticat la col.laboració de CiU amb el PSOE, per raons de governabilitat, i que després, per les mateixes raons, ERC ho hagi fet als ajuntaments. Què farien si tinguessin l'oportunitat de decidir al parlament català?; donarien suport a un partit d'obediència espanyola abans que a una coalició únicament catalana?. I on era ERC durant els Jocs Olímpics? Mentre gent de CDC i de la JNC s'arrengleraven amb Acció Olímpica i es mobilitzaven arreu, el senyor Colom callava les proclames independentistes i obeïa el senyor Samaranch. Cada cop més, els simpatitzants d'ERC s'acosten al límit de les seves contradiccions. Vuit anys insistint al govern de Manresa que fes onejar sols la bandera catalana i ara que els toca governar a ells no ho fan. Es veu que les raons d'acatament de la legalitat vigent no sols obligaven i incomodaven CiU. És que el poder obceca tant ERC que són capaços de renunciar a una de les més aferrissades demostracions dels seus ideals?. Almenys CDC i la JNC sempre han dit que optaven pragmàticament per difondre la consciència nacional i governar un model de Catalunya acceptat per la majoria dels ciutadans, sabent que això comportava, molt sovint, resignar les conviccions profundament nacionalistes dels seus militants. Són moltes les coses a les que CDC ha renunciat per poder tenir el país que avui tenim, més català i sense fractures socials; un país que permet a ERC poder dir allò que pensa, encara que cada cop tingui menys a veure amb el que fa.

2.27. 10 DE SETEMBRE,GIBRALTAR (30/09/1995)

El 10 de setembre és la diada nacional de Gibraltar. Amb el Tractat d'Utrecht de 1713, el Penyal de Gibraltar passa a ser de sobirania britànica i a partir d'aquell moment experimenta un procés de poblament estable a través de succesives immigracions de genovesos, jueus, portuguesos, maltesos, britànics, holandesos, espanyols, i altres ètnies que van conformant, amb el pas dels anys, una societat plural i única. Ara, després de gairebé tres segles de colonització, Gibraltar té consciència nacional i reclama el seu dret a l'autodeterminació. La particular realitat ètnica i d'identitat dels gibraltarenys els diferencia tant dels seus veïns com de la metròpoli colonial. Des de la fi de la Guerra de Successió, anglesos i espanyols han anat lliurant una guerra diplomàtica per assegurar-se el control del penyal. Ambdós estats es refereixen sempre al Tractat d'Utrecht per reclamar el seu dret de sobirania; un dret que sols pot correspondre als seus habitants per sobre dels interessos de Londres i Madrid i del que disposa el Tractat. En aquest sentit és intolerable que l'Estat Espanyol vulgui annexionar-se la colònia sense escoltar la voluntat dels ciutadans, únics propietaris de Gibraltar. Madrid, de sempre, però sobretot amb Franco i, sorprenentment, amb la democràcia i l'actual govern del PSOE, no ha deixat d'ofegar aquest petit país amb traves frontereres i bloquejos de tot tipus. Precisament el 10 de setembre del 1967, en un referèndum, 15.000 electors van preferir, com a mal menor, seguir sent colònia, mentre que sols 44 preferien ser espanyols. Amb Gibraltar veiem que no cal ser una nació mil.lenària per reclamar el dret a l'autodeterminació quan aquest dret el demana tot un poble. Els casos de Gibraltar i Catalunya són ben paradigmàtics de diferents formes d'opressió nacional. Catalunya té tots els trets característics d'una nació sense estat però li manca la plena voluntat popular. Gibraltar, en canvi, sense uns trets nacionals tan definits com els catalans, té a favor la totalitat dels seus habitants per esdevenir un poble lliure. Gibraltar no vol ser anglès ni espanyol i per això demana que s'efectuï el procés de descolonització per a esdevenir una nació sobirana. Nosaltres, però, no som considerats una colònia i no tothom vol autodeterminar-se. Espero que siguin independents i espero que aprenguem l'exemple de que gent de molt diversa procedència són capaços de posar-se d'acord en que prefereixen ser petits i diferents que ser igual de grans que els espanyols o els anglesos.

2.28. PP, TRIES BÉ ? (07/10/1995)

El PP creu que ha triat bé fitxant en Trias de Bes o en Trias Sagnier per donar un empelt de catalanisme al seu discurs polític. Diuen que aporten un fort component catalanista al partit i que això els dóna el dret de ser hereus de Cambó. Ja és curiós que un partit polític hagi de dir públicament que fitxa uns determinats personatges per adquirir un "pedrigree" que no tenia. Almenys reconeixen que a Catalunya no hi pot haver altre discurs que el catalanista, i no un amb els plantejaments que sempre ha defensat el PP. No sé si tot es tracta d'una operació d'imatge del partit o és que de veritat comencen a assumir posicions catalanistes; però si ens hem de guiar pels fets, és segur que els Trias i companyia són tan sols un maquillatge i no una operació de cirurgia estètica. I si no, com podem oblidar, de cop i volta, tots els atacs del PP a la llengua catalana, les seves acusacions de "pesseteros", fenicis i xantatgistes, o com podem oblidar que titllessin la cessió del 15% de l'IRPF d'insolidària quan ara que els interessa la defensen. I com és que ara, després d'haver incitat gent com els de CADECA, d'haver fomentat el lerrouxisme i la confrontació social, ningú piula quan dels 280.000 alumnes catalans, només 87 han demanat el tractament diferenciat a la immersió lingüística. El PP reclama l'adscripció al catalanisme tot mostrant un model d'autogovern com el de València, on la més absoluta ignorància i menyspreu a la diversitat cultural s'exemplifica en la figura del president de les corts. No es pot negar la força de la majoria, però és trist que amb demagògia, falsedat i maniqueisme es confongui els ciutadans. No es pot posar al mateix vot el menyspreu als socialistes, unes idees de dretes i un sentiment anti-catalanista. Per què no es pot ser conservador i nacionalista català?. Per què al senyor Zaplana o a Vidal-Quadras no se'ls ocorreix que potser qui ens roba és Espanya, que de tradicions a conservar n'hi ha moltes de pròpiament catalanes, que si volen el progrés econòmic, Catalunya és un país emprenedor o que poden ser molt patriotes i només catalans...? De què els serveix ser espanyolistes?. No entenc perquè per ser conservador i de dretes hagis de pensar que el castellà estigui en perill per culpa del català. Potser a part de reclamar que són hereus de Cambó, la gent del PP de Catalunya haurien de llegir-lo més, i també a Prat de la Riba i molta d'altra gent que han demostrat que defensar un corrent político-ideològic més o menys conservador no implica ignorar l'evidència d'una cultura, d'una història, d'una nació. Potser és que quan parlem de catalanisme no parlem del mateix.

2.29. COMPANYS (14/10/1995)

El 15 d'octubre de 1940 moria afusellat el President Companys a Montjuïc a mans de l'exèrcit franquista. Sempre he tingut imprès en la memòria les imatges que ens han arribat de la tràgica etapa que protagonitzà el president màrtir. Des de la mort de Macià fins a l'assassinat de Companys se succeeixen un darrera l'altre moments gloriosos i dramàtics per a la història de Catalunya: glòries efímeres i drames persistents. La proclamació de l'Estat català el 6 d'octubre del 34 enceta esdeveniments difícils d'imaginar en el nostre context polític actual però que aleshores eren inevitablement empesos per la força determinista dels anys 30. El món de les idees, de la justícia, de les llibertats, del progrés, estaven en joc i la revolta i la violència eren factors determinants de l'estat de les coses. En un context com aquell, el mite República, el mite Catalunya, el mite Companys són fàcils d'entendre. La imatgeria de la República sempre m'ha fascinat. L'efervescència del moment comporta imatges inèdites en la història del nostre país. Un president pres, les proclames, la revolta, el desordre, la intel.lectualitat amenaçada, la producció bèl.lica, la por, la derrota, la fugida, el patriotisme... Grapats de sensacions em commouen com si en la meva pròpia pell hagués viscut cada seqüència. No puc deixar de veure'm en un Companys agafat a les reixes, en un soldat abatut per l'enemic, en un gener glaçat camí de l'exili. Potser és que recordo el rostre de l'avi com si hi tingués empeltades totes aquestes emocions. Potser veia en el seu vestit auster i en el to de la seva pell, i en les seves paraules, les mateixes emocions que avui veig impreses en text i en imatges. No puc evitar buscar enmig de les multituds que envolten Companys a la tornada del seu empresonament un rostre conegut. Són l'ambient, les robes, les actituds els que s'em fan tan propers, tan familiars, tan nostres. Espero que molts portem ben endins aquest sentit de la memòria, que no deixem que res esborri el record, que sentim com a part del nostre ésser les angoixes i anhels d'aquells homes i dones que van veure com s'ensorrava tot el seu ideal, com perdien l'esperança i buscaven la darrera alenada de llibertat molt lluny de casa. Què deuria passar per les ments atormentades dels vençuts quan els esperaven anys de foscor a Catalunya al mateix temps que arribaven vents maleïts a Europa?. No puc deixar d'honorar Companys quan ara fa 55 anys moria afusellat per ser el President de Catalunya. No puc oblidar les seves darreres cartes a la família i al poble i a les idees als quals dedicava els seus darrers pensaments. M'esborrona pensar que es confongui el perdó amb l'oblit.

2.30. DE PRAT A PUJOL (20/10/1995)

Enguany celebrem 125 anys del naixement d'Enric Prat de la Riba i 15 anys d'autogovern recuperat. Ambdues commemoracions tenen una especial relació pel que representen en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya. De Prat de la Riba s'en desprèn l'obra de la Mancomunitat de Catalunya i d'aquests 15 anys de govern en destaca la figura del President Pujol. Per tant, coincideixen dos personatges excepcionals en dos moments clau. És curiós pensar que quan Prat va morir tenia la mateixa edat que Pujol quan va ser President, com si el destí vulgués recuperar el fil conductor d'una obra en marxa. Prat de la Riba va donar al catalanisme polític una raó de govern, va donar cos a una doctrina que encara no es concretava en una acció definida sobre el poder i les institucions a Catalunya. El corpus doctrinari de Prat, difós sobretot a través de La nacionalitat catalana, origina una pràxis política, d'obra de govern. La creació de la Mancomunitat dota Catalunya, després de molt temps, d'una eina al servei d'una idea. Pujol, de la mateixa manera, recollint la llavor de Prat, assumeix en el seu pensament nacionalista la perífrasi "fer país". En un gest de racionalització política va ser capaç, com Prat, d'entendre perfectament la realitat del país i proposar un projecte que s'adaptés a les possibilitats d'un previsible autogovern. Un cop restaurada la Generalitat, Pujol comença, igual que a l'any 14, la feina de donar credibilitat a la institució i dotar l'administració de contingut. Prat crea un model de governar, el del consens, el del pacte, com Pujol parla de sumar i no restar i de construir i no destruir; els dos demostren la seva talla d'estadistes, d'homes fets a la mida d'un país que no vol quedar-se enrera. Ni Prat ni Pujol haguessin planejat uns projectes nacionals tan complexos sense basar-se abans en l'estructura d'un partit polític fort. Prat de la Riba és l'alma màter de la Lliga Regionalista, el partit troncal del primer terç de segle que articula un moviment de pensament i de mobilització social. I Pujol, fa el mateix amb Convergència, el "pal de paller" que assumeix el relleu d'ERC a la República. No hi ha en aquest segle incert i malaurat cap moment de renaixement del poder polític català que no s'associi a un partit gran, d'obediència catalanista i capaç d'arribar a grans capes socials. Tenim, doncs, el Prat i el Pujol homes de doctrina, de partit i de govern. Sense el seu liderat en moments tan importants per l'esdevenidor, ara estaríem escrivint una altra història. Prat va ser el seny ordenador de la nació, el que hi posà els fonaments, i Pujol és l'arquitecte que n'ha bastit columnes i parets. Ara, cal que entre tots ajudem a posar-hi la teulada.

2.31. NO VOTARÉ COM SEMPRE (31/10/1995)

Malgrat la militància política, sempre és convenient a cada elecció, preguntar-se quines són les raons que et porten a votar un partit. Per això, aquesta vegada no penso votar CiU per les mateixes raons que ho fet abans o per les que em motivarien racionalment a fer-ho ara. Podria votar CiU perquè tot i no tractar-se d'una coalició o un candidat perfectes, no hi ha ningú que em satisfaci tant. També podria votar la coalició de govern perquè durant 15 anys ha fet avançar espectacularment el procés de reconstrucció nacional conduint el nostre país a ser un dels més avançats de l'arc mediterrani i esdevenint un motor d'Europa. També justificaria el meu vot per tractar-se d'una força política coherent, amb un programa definit i amb un alt sentit de la responsabilitat. O perquè no juga a la difamació i al negativisme tal com s'ha demostrat aquests dos anys de participació en la governabilitat de l'estat. I podria votar un President la prioritat del qual és el benestar del país i que és capaç de defensar internacionalment els interessos de Catalunya amb talla d'estadista. I és cert, tanmateix, que CiU són els únics que volen guanyar per governar Catalunya amb un programa de futur mentre tots els altres tenen com a principal fita arrabassar-li el poder sense programa alternatiu ni propostes de governabilitat. Només els satisfà desestabilitzar CiU com a força majoritària. Sens dubte que la raó que em motivaria més per donar el meu vot favorable a CiU és el fet de ser una coalició d'obediència catalana i nacionalista. I que és la solució més adient per assegurar un govern que vol un país més avançat i lliure. També votaria per utilitat del vot, per no haver de fer concessions a la dreta espanyolista o per no facilitar un govern forçat tipus Manresa. CiU ja és un grup interclassista i prou divers com per a assegurar la pluralitat i no caure en ressentiments o prepotències, malgrat tenir majoria absoluta. Aquesta coalició, com la mateixa CDC, ja neixen de la voluntat de fer convergir en un sol projecte diverses sensibilitats. Tinc moltes més raons per tornar a votar CiU i que motiven i omplen de contingut la meva decisió, però aquest cop em permetré la frivolitat de votar perquè sí. Perquè em ve de gust i perquè em plauria molt repetir la majoria absoluta o obtenir un bon resultat; així, l'endemà de les eleccions, els diaris, les ràdios i les tertúlies de Madrid - i també algú d'aquí- s'haurien d'empassar moltes coses. Entre d'altres, que Catalunya és governada per un excels gurú que té el poble idiotitzat. Seria bo demostrar amb el vot que el que ens passa és senzillament que els catalans som diferents i que encara creiem en la sobirania popular

2.32. ENMIG D'AQUESTES TERRES (01/12/1995)

La Conferència Euromediterrània de Barcelona ha omplert de pàgines tots els diaris catalans parlant dels països riberencs, de la seva història, de la seva realitat sòcioeconòmica, dels conflictes internacionals i els problemes interns. Potser massa informació per tan poques respostes. La Mediterrània és un mar entre terres tan diverses i semblants alhora que provoquen grans contradiccions. A finals de segle, quan les distàncies ja no ho són tant, quan s'està reinventant l'estat del benestar, quan mig món es parla a través de l'espai, els pobles mediterranis ens anem allunyant. Però és un mar massa estret per separar i massa ample per ajuntar; per tant, hem d'acostar-nos més, però no cal que ens barregem. Justament la riquesa de la conca mediterrània rau en la seva diversitat. Sembla impossible, comparant aquest espai tan petit amb vastes zones del Món, que hi càpiguen tantes ètnies, llengües, costums, religions. D'un turó a un altre, d'una vall a l'altra, d'una illa a una altra, canvien parles, menjars, supersticions; en canvi, el paisatge és massa semblant com per establir-hi fronteres. No es pot concebre una Mediterrània que no sigui plural. El pòsit històric és tan immens, la civilització tan densa i la cultura tan diversa, que l'imaginari d'aquest mar i les seves ribes suscita tots els ideals possibles. No sé perquè tot el que se m'escau mediterrani m'és proper, m'ho sento meu: no hi ha barreres emocionals ni res que no pugui entendre. Sempre hi ha una olivera, una vinya, una platja que fan no sentir-te extrany. El que no entenc és que tinguem un mar de possibilitats i les deixem perdre en l'oratge dels mals averanys. Potser enyoro moments màgics de la història d'aquest mar i em neguiteja pensar que som incapaços de reviure'ls. Em sedueix la diferència fins als límits: aquells límits que fan mantenir-ne l'essència. Per això penso que ens caldria ser més diferents que mai per poder ser més iguals, perquè només entenent que, a casa seva, cadascú és com és, sabrem respectar la llar dels altres. Només així farem una casa comuna mediterrània. Però, per què hi ha qui no pot païr que algú vulgui sentir-se propi a la seva terra?. Com es pot permetre la desaparició d'una llengua milenària?. Si volem una Mediterrània en pau i bressol de nous ideals, hem de respectar la seva complexitat. No som en temps dels romans per imposar una llengua, un dret, una civilització. Ja tenim parlars, drets i cultures prou madures com per no esborrar-les. El que em temo és que hi ha gent de casa nostra que han deixat de mirar un mar entre terres per deixar-se portar per l'indefinit horitzó de les planúries.

2.33. COM ELS HO HEM DE DIR (08/12/1995)

La Disney i la seva distribuïdora filial Buenavista internacional han donat raons comercials per no doblar la pel.lícula "Pocahontas" al català malgrat el desig i la col.laboració de la Generalitat, que va oferir finançar íntegrament el doblatge. Això no té cap sentit quan es demostra que l'exhibició en català d'aquestes cintes d'animació no perjudica la seva comercialitat, tot i fer-se en sales menys concorregudes. L'exemple clar el dóna l'èxit de públic de "101 dàlmates" en català: a Catalunya es va registrar una mitjana molt més alta per còpia doblada al català que no pas la versió castellana; és a dir, 73.000 espectadors per 6 còpies catalanes contra 173.000 per 20 còpies en castellà. Aquesta és una situació totalment coercitiva ja que posa molts pares en l'entredit de no poder evitar que ells i els seus fills vagin a veure la pel.lícula. No és gens fàcil fer entendre a un infant que no el portes a veure una cosa que li estan anunciant, i li agrada, pel fet de no ser en la seva llengua. Curiosament hi ha una situació de diglòssia justament en aquells camps en els quals es fa més palesa la normalitat d'una llengua: cinema, televisió, premsa, ràdios, justícia, etiquetatge... Només l'escola manté una situació encara privilegiada per l'ús normal del català. Això sí, quan l'infant vol passar-s'ho bé troba que el normal és que l'oferta li sigui feta en castellà, tant a les sales de cinema o com en una majoria aplastant de televisions. Quan gent del PP critica la situació preeminent del català i es queixen de l'opressió lingüística que es pateix a les escoles i temen la desaparició del castellà, deu ser perquè no van a veure Pocahontas ni passegen els seus fills pels carrers de Barcelona, on el català és sovint testimonial. Sap molt greu que justament la tesi de la pel.lícula sigui el respecte a la naturalesa i a la diversitat cultural i en canvi després no es faci res per col.laborar a la normalització d'una llengua i una cultura amenaçada. La noia índia defensa aquestes posicions en una llengua de 300 milions de potencials parlants que es creu amenaçada pel poc poder d'uns pocs milions de ciutadans sense estat. Deu ser una situació semblant a la que hi deu haver entre les reserves sioux als EEUU i l'anglès. El Món és ple de contradiccions. La Disney i Buenavista faran que em caiguin més simpàtics 101 gossets que un poble aniquilat com el de la Pocahontas, que representa precisament un crit a la llibertat dels pobles i el respecte a la diferència. Haurem de demanar al Dr. Slump i a l'Arale que li expliquin a la Pocahontas que els nens i nenes de Catalunya s'ho passen d'allò més bé en català.

2.34. EL CLUB DELS 4 (15/12/1995)

Dels resultats de les eleccions al Parlament se'n dedueix que CiU ha perdut la majoria absoluta però que ha continuat mantenint un resultat espectacular. Hem de tenir en compte que ha obtingut el 41% dels vots i els segons més votats, gairebe la meitat menys de diputats. Els altres grups continuen estant en una situació minoritària a la cambra. Amb uns resultats així, no hi ha dubte que la força més votada és la que hauria de formar govern i obtenir, proporcionalment, una representació majoritària en els òrgans i càrrecs institucionals. Per exemple, en la constitució de la Mesa del Parlament que, des d'una lògica representativa, qui n'hauria d'haver obtingut la presidència hauria d'haver estat CiU, encara que la majoria absoluta la tinguessin entre els altres. Això que sembla normal i que és el que va fer CiU al parlament espanyol, o sigui, respectar la voluntat de les urnes, és el que els grups de l'oposició a Catalunya no han observat. D'aquí que es pugui interpretar aquesta coalició institucional -encara que no de govern- com un acte de 4 contra 1. Per això s'entén la por de Pujol a que això introduís costums espanyols a la política catalana, estil del pacte a l'andalusa que ha escanyat aquella comunitat durant tant de temps. No es pot dir, des dels quatre grups pactants, que això és el reflex del mandat popular. Així, posen en entredit les promeses electorals d'ERC d'anar contra el PP, o del PP per afavorir una presidència al PSC. Tampoc es pot justificar que és un reflex de pluralitat, perquè és igual de plural CiU sola, quan té gairebé els mateixos vots que tots els altres grups junts, fet que comporta haver de representar interessos molt plurals. La voluntat de les urnes diu que qui treu 60 diputats és qui ha de tenir el dret de presidir el Parlament. Podria entendre que la raó fos que s'ha girat la cara a CiU per desentendre's dels pactes i ser, malgrat perdre la majoria absoluta, un acte de prepotència. No crec, però, que aquest pacte a cinc s'hagués fet amb els mateixos termes. Vaja, que és fàcil dir: "vols pactar amb nosaltres allò que saps que no pots acceptar i així podrem dir que no hem tingut més remei que deixar-te fora?". Suposo que molts votants d'aquests grups es deuen preguntar de què els ha servit votar el seu partit si han permès que passés allò en el que no hi creuen. Normalment, la prepotència, més que venir del que la pot exercir ve de part dels que la desitgen i sols no la poden exercir. No sé què haurà dit el President al debat d'investidura, però espero que el "club dels 4" es replantegi la seva actitud de ressentiment i revenja. Com també espero que CiU entengui que no es pot viure sempre dels llorers damunt el cap i que a vegades cal tirar-los a l'estofat per treure'n més profit.

2.35. EL PODER DEL DIÀLEG (23/12/1995)

El malestar social de les darreres setmanes a França és el reflex d'una situació anunciada que ja no podia esperar més a sortir al carrer. Les crítiques al pla Juppé han estat ben raonades: les reformes no es poden fer totes de cop i menys sense haver buscat el diàleg i el consens social. Al darrera hi ha unes constants sòcio-econòmiques i polítiques que es repeteixen arreu del món occidental i que denoten la crisi del mercat i de l'estat del benestar. França no és un fènomen aïllat sinó l'exemple d'uns factors que es reprodueixen arreu. Les estructures i els valors de l'estat de dret estan en crisi, i tot canvia tan ràpid que no podem assimilar-ho. Sempre diem que la tecnologia està canviant el ritme del Món, que estem immersos en una revolució silenciosa, però ara en comencem a sentir el soroll. La societat canvia, i és tan flexible i dinàmica que no deixa temps a que les institucions donin resposta a les noves necessitats. La tècnica, de la TV a l'internet, fa obsolets els canals de participació ciutadana tradicionals i ens transporta a una democràcia virtual. I és que estem passant de la democràcia vertical a l'horitzontal. I si nó, com s'entén que tenint la dreta francesa el control absolut de les estructures de poder (assemblea nacional, presidència, regions i municipis...) no pugui tirar endavant una reforma com la que plantegen?. Se suposa que es tracta d'un poder representatiu i, per tant, que té el manament popular per exercir-lo. Però, en canvi, aquest poder polític no es correspon al poder social, que es revolta al carrer i exigeix la negociació. Se'ns mostra una administració rígida i feble, incapaç d'entendre's amb la flexibilitat social. Una societat que està estructurada en organitzacions que graviten entorn del poder però que tampoc poden representar i mobilitzar el teixit social, més heterogeni i dinàmic del que cap estructura pot assumir. D'aquí la paradoxa francesa quan, malgrat el col.lapse del país, la majoria de la població recolza les vagues. La gent vol un canvi d'actituds. S'és conscient que cal canviar coses, que l'estat del benestar s'ensorra, que calen sacrificis i que no hi ha alternativa, però detesten la prepotència, la manca de sinceritat i de missatge clar dels polítics; volen escollir els seus representants més directament, volen més democràcia i menys endogàmia de partit. Juppé no ha entès que ser primer ministre no li dóna dret a fer coses que, malgrat tenir la raó, demanen un consens social ampli. Potser la gent no se sent representada pels sindicats, però tampoc vol que es facin les coses de forma dirigista. Com Chirac tampoc no ha entès que no havia de fer proves nuclears o, almenys, que havia de fer-les concedint al dubte i a la por un mínim d'espai en les seves decisions.

La gent vol polítics més humans: el problema no és que un polític s'equivoqui, sinó que digui que no s'equivoca mai. La societat és cada cop més madura en la democràcia i en canvi la democràcia no avança. Potser a les classes més altes tan els fa tot perquè són elles qui manen, potser les més desfavorides volen sentir-se més protegides, però la classe mitjana, que és la gran majoria, no vol que se'ls mani, sinó que es governi; i és que a la majoria no se la pot enganyar per molt temps. La revolució francesa ens va ensenyar moltes coses, potser és hora que tornem a fixar la mirada cap a les aigües del Sena a veure cap on va la corrent dels temps.

2.36. NINGÚ NO ÉS PERFECTE (30/12/1995)

Coincidint amb el centenari del naixement del cinema un diari ha publicat la pel.lícula preferida d'alguns polítics, amb curioses coincidències entre el títol i el propi personatge. Si no és una broma, és que els ha traït el subconscient, perquè no podien triar pel.lícules més escaients amb la seva personalitat i les circumstàncies que els envolta. Gonzàlez prefereix el Bogart de "Casablanca", com si li agradés ser el bo rodejat de dolents, en un ambient de corrupció i traïcions, de resistències i amors impossibles. Sembla que el guió de la mítica pel.lícula descrigui els darrers temps de la política espanyola. Felipe, defensor dels valors de la llibertat, la democràcia, la honestedat, es veu immers en una voràgine d'esdeveniments que el fan culpable i boc expiatori dels mals del sistema. Davant de l'assetjament constant i la persecució moral que pateix decideix, però, ser l'au fènix que alliberi els seus del pecat enfrontant-se tot sol, als enemics de la pàtria tornant a ser "el candidat". I és just quan es confirma que l'estimada no el correspon que s'acaba la pel.lícula i se li insinua una nova amistat. Potser sí que li convindrà tornar a trobar parella, i segur que no dubtarà a tornar a seduir la companya dels darrers temps. Jordi Pujol ha triat "Un lugar en el mundo". També sembla fet expressament: el guió ens mostra un matrimoni, a la Sudamèrica rural i deprimida, lluitadors i defensors de la democràcia i les llibertats; uns idealistes que volen educar el poble fent arribar la cultura arreu. Per altra banda, el títol delata el personatge i les seves aspiracions: trobar un lloc al mapa del Món on situar el seu país, tenir presència als cercles decisoris, i l'angoixa per sortir de les cotilles nacionals donant nom, presència i prestigi a una idea i a un poble no sempre reconeguts. No sé com acaba la pel.lícula. Tampoc pot dissimular massa el seu caràcter el líder del Partit Popular, Aznar, quan tria "Bailando con lobos". Potser és que veu el govern com un llop que devora les entranyes a l'estat i fa por als ciutadans i ell es veu com l'heroi capaç d'ensinistrar la bèstia i treure-li tota la força. A més, és curiós que la pel.lícula de Kevin Costner sigui un cant a la defensa de les cultures, de la diversitat, a la comprensió entre llengües i la denúncia a l'expoli i dominació dels americans als indígenes. I ja no cal que comentem el títol preferit del seu company de files Rodrigo Rato: "Sed de mal". Sembla ben bé que a través de les obres que tria cadascú es projecti l'autèntica personalitat i les seves vivències. Amb aquest precedent es podria endevinar que Colom triaria "El somni d'una nit d'estiu", La Rahola "Molt soroll per no res", Narcís Serra "Tiempos difíciles", Ribó "Reds" o Nadal "Solo ante el peligro". I és que ningú no és perfecte.

ARTICLES 1996

3.1.

ASSOCIACIONS D'INTERESSOS (11/01/1996)

Una de les característiques de les societats desenvolupades en el marc de les democràcies liberals ha estat el de la creació de vincles estables entre la societat i el món polític. Mitjançant aquests vincles, els ciutadans defensen i promouen els seus interessos. Aquesta és una important font de conflicte, atès que, justament, el creixement d'aquestes vies i el seu poder cada dia més gran és un dels factors que ha provocat el desbordament de l'Estat del benestar, que hi ha qui creu capaç de donar resposta a tots els problemes socials quan ni tan sols sabem si disposarà de solucions eficients per garantir la "subsistència" del conjunt de ciutadans. L'acció de les associacions d'interessos es basa en generar mòvils d'acció i desenvolupar activitats, articulant interessos econòmics i socials, que s'interaccionen en el sistema polític. En aquest context l'administració assumeix un doble paper: en primer lloc ha de fer sovint una tasca d'arbitratge o intermediació entre diferents interessos contraposats. En segon lloc, és el receptor i el responsable de les aplicacions dels acords assolits en cada cas. L'intent de patrimonialització que alguns polítics intenten fer de la seva posició, o encara més, la generació d'un nou corporativisme polític conformador d'elits estables que detenten el poder de forma permanent, l'anomenada "classe política", provoca una necessitat electoral constant i, per tant, dóna als polítics una posició de feblesa davant l'opinió pública d'efectes perversos per la sostenibilitat de les hisendes de les administracions. Això es complica quan s'interaccionen en xarxa una enorme heterogeneïtat d'interessos socials i econòmics que intervenen de forma col.lectiva en els processos de decisió pública. Aquesta bola immensa de demandes socials i les seves satisfaccions, fan que la roda sigui difícil d'aturar. De moment portarem en els darrers 10 mesos tres eleccions amb els seus llargs períodes d'impàs i encara queda molt per debatre. Per això fa falta suficient temps i tranquilitat per poder reflexionar sense haver de satisfer clientelismes abassegadors. Esperem que uns anys propers sense eleccions permetin reduir les pressions socials sobre els polítics i els governs i que aquests puguin generar nous discursos regeneradors de la vida política i oferir alternatives. El proper govern de l'Estat haurà d'afrontar grans debats que s'han anat ajornant. Si és el PP el que governa haurà de prendre exemple dels francesos i tenir més en compte les associacions d'interessos. Ara bé, per fer-ho fa falta un estil, un caràcter i un encert que, de moment, poso en dubte que la dreta espanyola sigui capaç d'oferir. Tot depèn dels interessos que vulguin o hagin de defensar.

3.2.

SALVEM ELS MOTS (20/01/1996)

Que J.L. Núñez sigui una de les persones que més repercussió mediàtica tenen en aquest país és força comprensible ja que és el president d'una de les institucions més importants de Catalunya i de les que més presència tenen en l'opinió pública. Precisament per això el president del Barça hauria de tenir en consideració la seva imatge pública ja que representa molta gent i és escoltat per gairebé tot el país. En canvi, ves per on, en comptes de ser un excel.lent comunicador no té cap cura de l'expressió oral. Primer perquè generalment Parla sense dir gairebé res, però, molt especialment, perquè menysprea l'idioma. No s'entén que algú que parla tant en públic no s'hagi dignat mai a corregir els seus errors i no li faci recança parlar malament. No construeix ni una frase sintàcticament correcte i usa i abusa dels barbarismes. Justament, representant una entitat que és més que un club i que sempre ha estat sensible a la llengua catalana hauria de ser el primer a donar exemple. Un altre cas és el de l'entrenador, que no només no s'ha molestat a picar l'ullet als socis parlant de tant en tant en català, sinó que destrossa el castellà. Tant l'un com l'altre haurien d'aprendre de Begiristain, que va voler ser sensible a la llengua pròpia del país on treballava, demostrant que hi ha futbolistes més cultes que molts doctors universitaris. I parlant de doctors en coneixements, tampoc s'explica, potser encara menys, que hi hagi tants periodistes a Catalunya, alguns de molt prestigi professional, que siguin incapaços de parlar el català o que, tot i ser catalanoparlants, no els faci cap angúnia passejar-se per tertúlies radiofòniques demostrant absoluta insensibilitat per la seva llengua. Mereixerien una especial atenció els comentaristes esportius, que no n'endevinen ni una, començant per pronunciar malament gairebé totes les vocals neutres dels noms dels esportistes. Però un àmbit de la vida pública en el que s'hauria de ser el màxim de curós, és el de la política. Massa càrrecs públics i polítics de partits malmeten la llengua constantment davant dels mitjans de comunicació o de qualsevol auditori, fins i tot al Parlament de Catalunya. Aquesta és una de les assignatures pendents de la nostra classe política. La gent que té responsabilitats públiques i representatives han de ser impecables amb gairebé tot. No pretenc censurar una moral de vida privada, però davant dels ciutadans han de ser exemple dels millors hàbits. La regeneració de la política ha d'aportar ideologia, bona gestió, honestedat, servei públic, transparència o sinceritat, però no es pot oblidar que és a través de la paraula que es dignifiquen les idees, i en això cal ser el màxim de coherent, especialment en qui té en el catalanisme la doctrina de defensa de la nostra identitat.

3.3.

GENER DEL 76 (12701/1996)

Ja fa 20 anys del concert de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona. El cas és que jo no hi era encenent una flama enmig de tota aquella il.lusió col.lectiva, però des d'aquell moment, cada nota de les cançons que componien el disc m'ha perseguit fins avui. I ja no podia desenganxar-me de les lletres i els sons que en Llach anava destil.lant a cada nova composició. Potser va ser després d'aquell altre memorable concert del cantant al Camp Nou anys després, que vaig començar a perdre poc a poc l'embadaliment que fins aleshores tenia per les seves cançons. També em vaig perdre el concert. I va ser una llàstima, perquè potser va ser la darrera oportunitat de submergir-me en la seva lírica. Ja els darrers discs no tenien el mateix sentit dels que havien marcat aquella etapa. El Llach de "l'Olimpia", del "I si canto trist", del "Viatge a Ítaca" o del "Campanades a morts" deixava una emprempta massa profunda per sentir-me igual de receptiu en posteriors obres. Enyoro un Llach, o potser una època, que ens deixava molta llibertat per poder somniar i imaginar un horitzó prou indefinit com perquè gent molt diversa coincidís en els seus mots. Eren segurament uns temps en què els objectius eren més compartits i els neguits més propers; tothom hi podia trobar l'anhel que buscava. Poc a poc, aquell primer Llach s'anava escorant en idees i música, i potser ens allunyàvem més del que volíem, igual que ho hem fet molts dels que cantàvem les seves cançons amb un únic to. L'evolució deu ser inevitable i necessària en un poeta, com ho deu ser en el receptor de les seves creacions, però no sempre van en la mateixa direcció. És una llàstima que les sinèrgies que has trobat tantes i tantes vegades les vagis perdent pel camí. Jo encara escolto les cançons que m'esborronaven i m'omplien de força i difícilment les podré treure mai de la meva memòria perquè, encara que jo no hi fos, aquell gener al Palau, les vibracions anaven més enllà dels altaveus. Potser és que no he pensat mai com en Llach, i sóc jo qui ha estat equivocat durant tant de temps, però vull continuar creient que aquells mots de llibertat, d'esperança, d'amor i de tristesa eren també els meus. Potser és que m'he quedat ancorat en el record o l'enyorança d'un moment que hagués volgut viure més d'aprop i no només a través d'una reproducció magnètica. Però tant se val, continuo escoltant "Gener del 76" i a flor de pell sento l'escalfor de tots els que cantaven "Companys, si busqueu les primaveres lliures amb vosaltres vull anar (...)". Sé que el llarg hivern és igual de dur per a tots. Potser és que Ítaca encara és massa lluny.

3.4.

UN CENTRE ANCORAT A LA DRETA (03/02/1996)

El Partit Popular es presenta davant els electors com el partit del centre. Sap que només una posició centrada pot fer que els electors frustrats del PSOE els cedeixin el seu suport. Aquesta actitud centrista els porta a haver de ser ambigus i incoherents. De moment ja hem vist com el sector més clàssic de la dreta tradicional espanyola (la banca i el gran empresariat) els dóna suport explícit. Si tenim en compte que també tenen el beneplàcit de l'Església encarcarada que s'amaga darrera la COPE, dels terratinents oligàrquics i dels militars més tronats i reaccionaris, sense cap altre partit a la seva dreta, aquest pretès centrisme queda en dubte. No és que tots els votants del PP siguin de dreta o extremadreta, però segur que n'hi ha molts que sí. El fet és que gent més centrada com l'Herrero de Miñon o el Fernàndez Díaz han de compartir projecte amb l'Aznar i el Vidal-Quadras. La qüestió és saber qui pesa més i quins interessos hauran de servir. Les propostes polítiques del PP denoten una indefinició absoluta. Primer estaven en contra del 15% de l'IRPF i després l'accepten, volien abaixar impostos i després diuen que no, proposen l'administració única sense desmantellar l'administració perifèrica de l'Estat, atabalen amb el GAL i quan veuen que poden manar diuen que des del poder no en parlaran més. La seva proposta econòmica, si té quelcom de positiu no és res de nou que no hagi incorporat CiU a la política del govern aquest darrers dos anys i, en canvi, s'hi amaga al darrera els dubtes d'una política neoliberal capaç d'aplicar mesures dràstiques en la reforma de l'Estat del benestar. Al menys no parlen massa clar del què volen fer. L'alternativa que podria representar un partit de centre a l'Espanya plural del final de segle sembla que està per arribar. L'única proposta del populars que defineix realment el seu ideari és Espanya, Espanya, Espanya. I d'aquí a una Espanya gran i lliure hi va tan poc com no tenir altre programa polític que l'homogeneïtzació del centre polític amb la dreta i del centre físic amb la perifèria. Davant d'això, el PSOE és un projecte esgotat i esquitxat, amb un líder que no es volia presentar i que no té il.lusió. La fe socialista sembla que torna amb Barrionuevo i Serra, com un "no passaran" abans de la desfeta. A Catalunya, tampoc ERC representa l'alternativa catalana per aturar el PP. ERC ha fet gràcia als espanyols durant dos anys i mig i ha portat a la residualització el moviment sobiranista català. Només CiU ha fet por a Espanya, perquè ha influït amb seny, coherència i raons i ha posat en evidència la poca seriositat dels espanyols. Em sembla que en aquest mar de dubtes, l'onada abassegadora del PP només es podrà superar amb el vaixell nacionalista ancorat al centre d'una badia tranquila.

3.5.

UN BON DISCURS (14/02/1996)

Dos eixos bàsics de la política de CiU durant aquesta legislatura espanyola han estat l'economia i la política autonòmica; i ho tornaran a ser, sens dubte, en el programa electoral de la coalició nacionalista, entre d'altres coses, perquè abasten la majoria de temes que preocupen els catalans. Es tracta de les premisses bàsiques per a qualsevol negociació del catalanisme polític amb l'Estat espanyol. El que és destacable, però, del programa polític de CiU per a aquestes eleccions és el discurs de Joaquim Molins. No es tracta només de tenir les millors receptes econòmiques i de model d'estat plurinacional sinó que es té el millor programa polític. En Molins no té la retòrica i la poètica d'en Roca, però elabora un excel.lent discurs, fruït de la tradició del grup parlamentari català a Madrid i de l'estil del candidat. Hi ha dos eixos del programa que crec que donen al discurs d'en Molins un toc diferent al que s'escolta arreu. En primer lloc, la idea de que cal passar de l'Estat del benestar a la Societat del benestar. En aquest sentit, penso que CiU opta per una posició que va de la socialdemocràcia en el benestar al liberalisme econòmic, en una autèntica posició de centre polític que garanteix el progrés en els dos vessants. Per Molins, l'Estat del benestar dóna cohesió social i, per tant, qualsevol proposta de retallada seria profundament insolidària i injusta en un país que tot just fa 15 anys que construeix el benestar quan a Europa en fa 40 i tenen un nivell de prestacions molt superior al nostre. Per CiU, el problema de mantenir les prestacions no és que n'hi hagi massa, sinó que l'economia espanyola no és prou forta per mantenir-les. O sigui, que abans de repartir la feina, el prioritari és crear-ne de nova. Això, amb la necessària reducció, simplificació i racionalització de les despeses d'un estat desequilibrat que ha de transferir competències a ajuntaments, comunitats autònomes i a la iniciativa social, pot ajudar a mantenir i redefinir l'Estat del benestar sense haver de sacrificar els guanys socials. L'altre element que destaca del discurs és el de la dignificació de la política i la recerca i defensa de la seva dimensió ètica; el fonament de la política ha de ser tendir a actuar bé en favor dels altres. Tos els partits hi han de reflexionar, especialment el PSOE i el PP, i alguns mitjans de comunicació espanyols que han ajudat a embrutar l'essència de la política i s'han enfangat de porqueria fins el coll. Ens calen discursos tècnicament impecables, amb propostes racionals, però també discursos ètics, que demostrin la dimensió humana de la política, que continua essent una molt noble demostració de servei a la comunitat. Missatges com aquests no surten al Mundo, l'ABC o la COPE, potser és que són prou intel.ligents i atempten contra la ignorància.

3.6.

LA IGNORÀNCIA DEL PP (14/03/1996)

S'està parlant molt, i encara se'n parlarà més, del resultat de les eleccions. La situació és molt difícil i hi ha opinions de tot tipus sobre el que pot passar. L'únic que queda clar és que ningú pot governar contra Catalunya i que el nostre pes específic (els 16 diputats de CiU) ha de ser tingut en compte. És esperançadora la nova situació a Espanya i a Catalunya, però no deixa de ser preocupant tot el que ha passat. És preocupant que hi hagi, tot i ser minoria, gairebé un 18% de catalans que voten el PP, i no pel fet de ser de dretes, que és molt normal i saludable, sinó perquè es tracta d'un vot espanyolista que oneja banderes catalanes als mítings i espanyoles el dia dels resultats. Crec que es tracta d'un vot fomentat des de la ignorància: els dirigents del PP són uns ignorants de Catalunya i això fa que puguin elaborar un discurs basat en la demagògia i la confrontació que és fàcil de seguir. Han atiat la flama de l'espanyolisme, que no és res més que el rebuig al pluralisme, la tolerància, la diversitat, la convivència. Els darrers anys han estat distorsionant la realitat per excitar els impulsos més viscerals cap a tot allò que sona català. I ara ens necessiten. Ja veurem com s'ha de fer, però crec que se'ls ha de facilitar la investidura (i no sols des de CiU sinó també des del PSOE i altres) perquè puguin reconèixer que s'han comportat deslleialment i per adonar-se que han actuat des de la ignorància. No vull creure'm que tot el que han dit i fet hagi estat per pur electoralisme, vull creure que el que passa és que durant massa temps ningú els ha explicat el perquè de les coses. Només la ignorància de la història i de la realitat pot justificar el seu comportament. No em valdrà, doncs, que en quatre dies ens diguin que som una nació, que apliquem molt bé la Llei de normalització, o que ens cal un finançament més just. Vull això i moltes coses més, però, sobretot, que s'aturin un moment a fer l'esforç d'entendre'ns i acceptar-nos per buscar solucions a la convivència plurinacional. Per desfer-se de la ignorància de molts anys, necessiten més que una purga de pocs dies; cal que els donem la possibilitat de demostrar que reconeixen que han de governar un estat complex, que no poden homogeneïtzar-ho tot i que cal una regeneració completa per trobar un model d'estat que ens sigui còmode. La Constitució, l'Estatut, l'estat-nació, ja no han de ser inalterables; tot s'ha de poder modificar. I ara és l'hora de ser-ne conscient. Si no és així, entendré que el que volen clarament és anul.larnos com a poble i que d'ignorants no en tenen res. Haurien de saber que tindríem tot el dret a reclamar la independència i tot el que ens han pres des de 1714, inclosos els arxius de Salamanca. Si no volen que ens quedem amb la rauxa del cor, que escoltin el seny.

3.7.

UN FUTUR INCERT (21/03/1996)

Estem vivint un moment de canvis massa ràpids, en un Món cada cop més flexible i plural, en el qual les demandes socials esdevenen més actives i fragmentades i en el que les respostes ja no seran les mateixes que hem tingut fins ara. La generació que representem els que tenim entre 20 i 40 anys ens tocarà l'ingrat i alhora apassionant encàrrec d'administrar aquest canvi. Segurament haurem de saber passar de gestionar l'estabilitat a gestionar la incertesa. Però per administrar aquests nous temps, que ja se'ns escolen sense adonar-nos-en, hem de ser capaços de generar, d'inventar, una estratègia per a la incertesa. I això només ho podem fer des de l'agosarament d'introduir el dubte i la reflexió en tot el que ens envolta. I per fer això, i m'hi refereixo des d'una dimensió especialment política, crec que cal que ens replantegem el nostre món des de tres esferes indissociables: les idees, la identitat, les estructures. En l'àmbit de les idees, la crisi de les ideologies clàssiques ens aboca a la pèrdua de l'estabilitat moral i social establerta i la incertesa dóna pas a noves vies de pensament. L'ecologia, la cooperació, l'avenç tecnològic, la democràcia virtual, la participació, el desenvolupament... són elements a incorporar en un nou discurs sociopolític. Hem de debatre permanentment sobre els vells i els nous valors i elaborar un discurs flexible per un Món de contrastos i canvis. En el marc de la nostra identitat, la catalana, també cal que sacsegem els fonaments, no per fer-los caure sinó per saber quins hem d'arranjar per mantenir dret l'edifici. La Catalunya dels anys 90 i la de principis de segle vinent, potser no serà la que imaginàvem als 70. Ens cal definir els marcs, el de l'estat, el de la Mediterrània, el d'Europa. Els nacionalismes no han periclitat com les ideologies del s.XIX, però hem de redefinir el nostre catalanisme si no volem que les idees del s.XXI ens deixin fora. En el camp de les estructures, ens veiem irremeiablement abocats a prescindir de l'estabilitat de l'Estat del benestar i buscar solucions a la incertesa d'una administració més pluralista. La crisi de la representativitat política ens ha d'obligar a pensar nous models i noves formes de fer política. I pel que fa als partits, és necessari que s'adaptin a la realitat i s'obrin, des de l'eficiència i l'eficàcia, a noves maneres d'incidir en la societat. Ja sé que les eleccions i els escàndols no han deixat massa temps als polítics per pensar en tot això i que els ciutadans en general estan massa ocupats en sobreviure; però, des de la política en el seu estat més pur i des de les consciències més compromeses dels ciutadans hem de començar a bastir un nou espai de debat i diàleg que ens introdueixi a un futur sense tantes incerteses.

3.8.

LA SAVIESA DEL PP (30/03/1996)

Fa dies parlava de la ignorància del PP -dels dirigents, no dels electors!- respecte la història i la realitat de Catalunya i la seva dificultat per articular un model d'estat compatible amb les nostres aspiracions nacionals. Deia que la tradició centralista i unitària de la dreta espanyola suposa un llast difícil de perdre en quatre dies per demostrar que poden crear un nou ordre, basat en el pluralisme i la diversitat nacional d'un estat complex. Avui voldria parlar de la saviesa del PP, de la que poden adquirir i demostrar. Perquè poden actuar intel.ligentment i perquè poden aprendre molt. De fet, a l'òrbita del PP sempre hi ha hagut gent que ha sentit angúnia vers la demagògia i la desestabilització social que propugnaven alguns dirigents. Són gent de dreta, més o menys conservadors o liberals, però que sabien que aquesta actitud rància i intransigent anava en contra de les seves conviccions, no només morals sinó, sobretot, intel.lectuals. Gent així ja es pronunciava durant l'embestida preelectoral del PP i relativitzaven tot l'espectre dretà amb un posicionament de centre equilibrat. Són homes com Herrero de Miñon, Ruiz Gallardon, Fdz.Diaz o Cristòfor Soler. A aquests s'hi han anat afegint ara, com per generació espontània, d'altres que no poden amagar el rictus forçat amb el que volen oblidar les seves anteriors conviccions. En aquesta línia de penitència ideològica, de fets i paraules, ara s'apunten a postures més catalanistes com la que ha defensat Trias Sagnier i que altres han tardat massa a seguir. No sé si és que en dues setmanes han après tot allò que s'aprèn en anys o és que ja ho sabien abans i no ho deien. Si n'eren tan conscients de com són les coses, per què els insignes dirigents del PP català no ho havien anat a explicar abans als veïns?. Aquest canvi sorprenent que estem vivint els darrers dies és el senyal que alguna cosa està canviant. Però no voldria que respongués només als símptomes d'una síndrome d'Estocolm sinó a la voluntat ferma del PP de reconvertir els seus postulats decimonòmics en postures més obertes que els alliberin de prejudicis i obcecacions obscures envers el catalanisme. Els nacionalistes catalans ens hem definit sempre com a pactistes i això marca la nostra estratègia amb l'estat: només ens presentem electoralment a Catalunya i, per tant, renunciem a assumir la "titularitat" estatal però estem disposats a influir des de la nostra quota d'intervenció ( fiscal, demogràfica, electoral...) en la definició d'un marc polític adequat. Si ens ha d'ésser útil, podem parlar amb qui calgui i negociar-ho tot. De fet, hem d'exercim el nostre poder i fer-nos valdre, perquè si volem ser claus de debò hem de picar amb martell, si no ningú no ens escolta.

3.9.

ESTEM COM UNA CABRA (10/04/1996)

Ja feia dies que no podia prendre el sol a la seva roca preferida, i no perquè aquell mes de juliol fos plujós, precisament. Ella, com totes les sargantanes, necessitava escalfar-se sovint per sobreviure, però també sabia que sortir del cau podia significar una mort instantània. No li feia cap gràcia veure's empalada en una "brochette" de rèptils als xiringuitos de les platges. Des que s'havia extès el costum de menjar carns blanques i verges, cada cop eren menys les corredisses al mur de pedra seca abans curull d'activitat. Els nanos es divertien caçant-les i a més en treien algun caleret. Tot va començar quan allò d'estar "com una cabra" es va encomanar a les vaques. I després de la vedella, la cosa va continuar pels porcs que van acabar convertits en masses informes de gelatina. Més tard van ser els conills, que van transmetre un estrany gen als humans que els feia créixer les orelles; i poc després foren els xais, que canviaven la llana pel tergal. El cas dels pollastres també va ser d'escàndol quan es va saber que la mare dels ous era un laboratori on es feien mutacions genètiques a les plomes d'escorxador. De seguida van començar a sorgir propostes alternatives per renovar l'oferta càrnica als mercats. Els estruços van ser els primers a tastar la reproducció intensiva i la trangressió de l'escala evolutiva. Aviat, el llarg coll anava prenent formes de rodanxa i les esbeltes potes ja no sabien córrer. Quan tot just perdien la memòria de les amples sabanes africanes, es va haver de recórrer a un altre producte alimentari que aportés les calories necessàries. Immediatament es van importar milers de cries de "jacaré", el caimà del Mato Grosso, fàcil d'adaptar a les granges situades a les zones humides del país. La finesa de la seva carn va ser ràpidament acceptada pels millors gourmets i la seva comercialització a baix preu els va fer entrar còmodament a les llars més modestes. Aviat, però, es van observar elements rars en els consumidors de carn: a alguns els apareixia un plumissol sota les aixelles i a d'altres els sortien durícies com escates a les extremitats. El pànic va tornar als mercats i els sacrificis massius d'estruços i cocodrils es van estendre arreu. La bogeria va portar a buscar de nou alternatives. Ja només prevalia el consum de carns fresques i prou abundants en règim salvatge que es puguessin alliberar de tota sospita. Pardals, coloms i garces van ser els primers a caure. Després, algú es va fixar que les sargantanes tenien el mateix gust melós que els grans rèptils sudamericans. Aquell vespre, mentre la sargantana, tremolosa i afamada, se sentia la representant dels darrers batecs de la seva espècie, escoltava esgarrifada els udols dels gossos que fugien precipitadament dels jardins de l'urbanització.

3.10. BREZALKOHOLNA (16/04/1996)

Brezalkoholna deu voler dir "beguda refrescant" en eslovè. Ho sé perquè un amic ha anat a Eslovènia i m'ha ensenyat una llauna de Coca-cola amb l'etiqueta escrita en la llengua oficial i pròpia del país. També ha vist als cinemes la projecció de Pocahontes en eslovè. Eslovènia és un nou estat (va obtenir la independència de Iugoslàvia el 1991) d'aquells que s'han creat al vell continent aquest darrers anys i que no ha sofert les desgràcies que han patit els bosnis. Això vol dir que Eslovènia, com Eslovàquia, com Lituània, etc..., han viscut un procés d'independència sense massa sotragades. Això els ha portat a ser considerats com un estat més dels que conformen les nacions lliures del planeta i, per tant, a gaudir de les mateixes oportunitats i consideracions que les nacions més consolidades. Una mostra de que ja poden considerar-se un país normal és el fet de poder anar al cinema a veure Pocahontes en el seu idioma tot bebent-se una Coca-Cola eslovena. Aquest petit país fronterer amb Àustria, Croàcia, Itàlia i Hongria, no és massa diferent del nostre. Té uns 20.300 Km2, una costa mediterrània, un interior ple de muntanyes i valls i un teixit industrial potent, una esperança de vida de 74,73 anys, un 19 % de ciutadans fins a 14 anys i un 96% de catòlics. Moltes dades poden ser equiparables a les nostres, però hi ha dues diferències clares: una, és que només són 2 milions d'habitants, i l'altra és que el 91% parlen en eslovè. Amb aquestes dades podem deduir que si la Coca-Cola etiqueta o la Disney dobla en eslovè, serà perquè els surt a compte des de tots els sentits. Per tant, 2 milions de ciutadans són suficients per fer un producte rendible en una llengua minoritària. És curiós que en canvi, a Catalunya (i no parlo dels PPCC) 6 milions no siguin prou. Potser és que tots els eslovens parlen un mateix idioma i a Catalunya no, però encara que això sigui veritat, se sap que més del 90% dels catalans entenen el català, i encara que només comptessin els catalanoparlants, continuaríem essent més que els eslovens. O sigui, què és el que fa que la Coca-Cola i la Disney, difonguin els seus productes en un idioma i no en un altre?. És el fet que una llengua sigui o no minoritària? És la renda per càpita? És la religió?. Si això afecta igual a Catalunya i a Eslovènia, perquè en un lloc es fa amb la llengua pròpia del país, i en l'altre no?. Què queda, doncs, que faci els eslovens mereixedors d'un tracte especial dels americans que no en siguem dignes els catalans?. Potser serà que la independència fa més respecte que qualsevol estudi de mercat. Però m'extranya que dues multinacionals tan importants no sigui capaces de superar les fronteres dels tabús estatals. Al final, per beure Cola i veure cinema com cal no ens deixaran altra solució que ser independents.

3.11. L'ESCOPINADA EN L’ESPORT REI (20/04/1996)

El futbol és un gran espectacle, només cal mirar els partits de màxima rivalitat com la final de Copa del Rei o la classificació per a una final europea. En algun cas ho és per la perfecció tècnica del joc o la plàstica de les jugades ben trenades i en altres ocasions ho és per l'emoció del resultat, encara que el joc sigui dolent. Sens dubte que un partit d'aquests vist en directe és esplèndid, però els retransmesos per TV guanyen en fidelitat i perfecció detallista. Per la tele podem veure repetida una jugada, distingir bé els jugadors o jutjar els encerts i errors dels àrbitres. Fins i tot en càmera lenta se'ns ofereix l'espectacularitat d'un salt, d'una caiguda o d'una entrada barroera. També tenim el "morbo" de veure la cara i la gesticulació dels entrenadors quan les coses no van bé o el patiment dels directius en una llotja plena de VIP's. També podem jugar a endevinar els renecs dels gladiadors de la pilota quan els xiulen falta o els anulen un gol. O l'esclatant alegria d'una "melé" de cossos robustos fosos en una orgia de carn suada quan s'avancen al marcador. De totes les imatges que s'aboquen a la pantalla n'hi ha una, però, que és la que es repeteix més al llarg del partit i que inexplicablement esdevé la visió més usual: l'escopinada. Si no és que s'ha marcat un gol, cada cop que la càmera enfoca d'aprop un futbolista després d'una acció, inel.ludiblement escup al terra. Suposo que deu ser una necessitat fisiològica per l'esforç realitzat, però és un acte de mal gust. No només perquè mentre tu estàs sopant t'escupin a dos metres del plat, sinó, especialment, pel company que potser 10 segons més tard caurà de morros al mateix lloc amb la gespa ensalibada. Sempre que veig un jugador celebrar un gol com si es tirés a la piscina penso que ha triat aquell lloc on abans un altre ha escopit per tal de lliscar millor en aquell mar verdós. Suposo que algú els hauria de dir a tots que si tenen necessitat d'eliminar líquid, expulsant-lo des de la pressió que exerceix la llengua enmig dels llavis, no ho haurien de fer després d'una jugada quan el realitzador els enfoca en un primer pla. Un interrogant que tinc, perquè no m'hi fixo tant com en el futbol, és si els jugadors de bàsquet fan el mateix. Si és que 10 jugadors tan alts i grossos, en un camp tan petit i sense capacitat de drenatge, també escupen, no sé com no juguen amb katiuskas i no amb sabatilles. Suposo, però, que ho deuen tenir prohibit, més que res perquè en el trajecte que va de la boca d'un pivot al parquet, l'humit artefacte podria impactar a la closca d'un àrbitre o un base. De totes maneres, aquest costum futbolista pot suportar-se prou al costat de l'escopinada que algun president de club de la capital del regne llença sovint a la dignitat i l'honorabilitat de l'esport rei.

3.12. LA DARRERA OPORTUNITAT (01/05/1996)

Considerem la Guerra de Successió com un punt de no retorn de la Corona d'Aragó, de la decadència i la desfeta nacional de Catalunya. En efecte, la Nova Planta va significar per al nostre país la pèrdua de les seves institucions i llibertats nacionals. És el moment en què guanya l'opció borbònica, unitarista i centralista, defensada per Castella, enfront la causa confederal dels Àustries, defensada pels catalans. El 1714, però, no fou res més que la crònica d'una mort anunciada mig segle abans. El 1640 començava la Guerra de Secessió (també de Separació o dels Segadors), com a resultat de la política assimilista de Castella. Des del s.XVI la convivència de dos "estats" diferents en un mateix imperi no era fàcil. La crisi i el canvi del pol socioeconòmic de la Mediterrània cap a l'Atlàntic, el desplegament d'un imperi castellà a ultramar i la demografia, van deixar Catalunya en una situació d'inferioritat en la discussió sobre quin model d'organització política havia de prevaler a la Península. La forta embranzida castellana va continuar fins que Felip IV, assistit pel seu privat el comte-duc d'Olivares, va optar per uniformitzar tot l'Imperi sota les lleis i model castellà. Olivares sabia que amb la guerra dels 30 anys, tenia l'excusa perfecte per establir les tropes castellanes a Catalunya. Els greuges comesos van dur a la revolta dels segadors i, a la fi, la pèrdua de la Catalunya Nord a mans dels francesos. El cas és que, malgrat respectar-se les institucions i l'estat català, ja s'havia obert una ferida que Felip V faria mortal anys després. La guerra del 1640 és, doncs, un moment clau de la nostra història per entendre tots els esdeveniments posteriors. Per això, cal saber què pensaven i què feien els nostres compatriotes d'aleshores. En aquest sentit, és molt recomanable la lectura de dos volums titolats "Escrits polítics del segle XVII" de J. Caresmar, on hi apareixen els principals documents dels cronistes de l'època. D'aquests en podríem destacar un de Gaspar Sala, amb el suggerent títol "Secrets públics. Pedra de toc, de les intencions de l'enemic, i llum de la veritat". Aquest text, com els altres, és una font inesgotable d'arguments i exemples per veure com les coses no canvien tant amb el temps. A Gaspar Sala el desesperava la no comprensió i acceptació d'un estat plurinacional i divers per part de l'uniformisme absolutista. Ja aleshores no ens entenien; com no ens van entendre el 1714 ni el 1939 ni ens han entès fins que els hem fet falta. Potser sí que cal que aprofitem l'oportunitat per tornar a explicar-los com voldríem que fossin les coses. Em temo, però, que no passi el de sempre: un que vol explicar-se i un altre que no vol entendre res. Ja fa 350 anys que Gaspar Sala ens avisava de com de difícil és entendre-s'hi i les prevencions que cal prendre. No sé si es mereixeran més oportunitats.

3.13. PLANTEM CARA (09/05/1996)

Ja tenim govern del PP amb el suport de CiU, PNV i C.Canaria, sobretot pels vots de CiU sense els quals no seria possible. L'alternativa era que CiU no hagués donat suport a Aznar, però això ens abocava a noves eleccions. Deixant de banda que això sigui bo o no, és gairebé segur que la possibilitat d'una victòria més àmplia del PP o del PSOE hagués suposat no haver de dependre de CiU, i la condició de "ser claus" o de "plantar cara" no es podria aprofitar. A més, també el PSOE i el PP podrien canviar la llei electoral per no haver de dependre mai més dels catalans. Per tant, per al nacionalisme català era una oportunitat, potser irrepetible, de fer valdre el nostre programa. Una oportunitat per condicionar el govern espanyol a aplicar una determinada política: la que havia començat incipientment en la darrera legislatura i que només va durar 2 anys i mig, havent de tractar amb un partit que durant una dècada de majoria absoluta no havia volgut entendre'ns, en un final de cicle en plena crisi moral i política i amb una pressió absoluta de l'oposició i de mitjans de comunicació. Ara, la inferioritat del PP ha estat oportuna per poder-los condicionar en la formació del govern a través d'un pacte d'investidura i governabilitat. El que s'ha pactat es pot valorar més o menys positivament en una discussió de màxims i mínims difícil de mesurar, però és una aposta per augmentar l'autogovern i per aplicar polítiques convenients a Catalunya. És un camí obert per avançar cap a noves cotes de sobirania. L'important del pacte no és el que rebem pel fet de ser claus, sinó que s'ha pogut plantar cara al PP i fer-los canviar de rumb. L'èxit de CiU és que ha signat un armistici amb els seus enemics, els que volien anul.lar-nos nacionalment. Ara no podran bombardejar la llengua, ni afusellar les competències d'autogovern -com les policials-, ni atemptar contra la convivència, ni renunciar a l'Estat del benestar,... S'ha aconseguit que tot allò que al 80% de catalans ens feia por que pogués fer el PP no ho faci; o sigui, no anar enrera. La situació ens és favorable: hi ha un pacte de no-agressió i, a més, amb contrapartides per a Catalunya. Almenys tindrem un temps de pau per aprofundir en l'autogovern i per proposar un projecte d'estat que ens vagi bé. Per a mi, però, el PP continua sent l'enemic amb el que hi pots estar en guerra o en pau. En la guerra ho pots guanyar o perdre tot i en la pau tothom hi surt guanyant, encara que cedint; a més, una treva pot fer que la gent s'escolti i s'acabi entenent i canviant. Crec que val la pena que ho intentem, potser acabarem trobant aquell marc de convivència que ens porti d'aquí a uns anys a dir que no ens cal haver de ser claus ni plantar cara per no retrocedir com a nació. I si no ens demostren que es pot construir un futur en comú, ja sabem el que ens cal fer: no insistir-hi.

100

3.14. INVERSIÓ EN VALORS HUMANS (18/05/1996)

El Grup Gas Natural i la Unesco han firmat un acord per crear quatre càtedres de recerca i docència sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament Sostingut a Algèria, Líbia, Marroc i Tunísia. Aquesta operació obeeix, segons el president del Grup Pere Duran Farell, a la obligació ètica i estètica dels inversors a explicar a aquests països que es vol contribuir al seu desenvolupament. I això cal fer-ho sempre des de la comprensió de la societat en la que s'inverteix, tot deixant-los elegir la seva integració al futur, reflexionant ells mateixos sobre el seu model de desenvolupament. Aquest és potser el gran repte al que s'enfronta el món occidental, no sols com mantenir el seu estat de benestar, sinó com solucionar des d'aquí els problemes del tercer món. A part del perdó del seu deute amb els països desenvolupats i de la creació de valor afegit, Duran creu que, empresarialment, el camí més clar per actuar al tercer món és amb l'esperit de les ONGs, actuant amb generositat, en contra de la idea del capitalisme insolidari. Sembla ser que per viure només ens cal una energia de 150 Wats/persona i, en canvi, al món occidental estem gastant 15.000 Wats/persona. Hom diu que si apliquem a la resta del Món el nivell de vida dels països desenvolupats ( el 20% de la humanitat disposem del 85% de la riquesa), amb tot el que això representa de benestar i de consum d'energia, les reserves energètiques del planeta s'esgotarien en cinc anys. Davant d'aquest panorama sembla lògic que l'única solució que ens quedaria seria la d'equilibrar aquest desnivell. Potser té raó Duran quan diu que no ens cal exportar el nostre sistema de vida als altres països, sinó ajudar al seu desenvolupament amb un creixement sostenible que respecti la seva cultura i manera d'entendre la "qualitat de vida". Potser hem de començar a comprendre que, perquè el Món se "civilitzi", no hem d'aplicar el nostre ritme de consum arreu sinó adaptar-lo a cada realitat. Si els centreafricans vulguessin fer la nostra revolució industrial no quedaria selva, però tindrien tot el dret de fer-ho com ho hem fet nosaltres amb els boscos europeus. I també tindrien dret els xinesos a anar tots en cotxe, encara que pol.lucionessin tot l'aire del planeta. Hauríem d'anar pensant a canviar els nostres hàbits i valors. Potser a Occident vivim per sobre de les nostres possibilitats i la resta per sota. Hem de trobar el punt mig. Hem d'exportar els nostres avenços tècnics per millorar la qualitat de vida de tothom, però sense afegir-hi els nostres errors, dèficits, càrregues i tot allò de dolent que té el nostre sistema de consum i els seus valors. El món pobre té els seus propis valors, el problema serà si els rics perdem els nostres.

101

3.15. MALEÏDA PRIMAVERA (29/05/1996)

Per què la primavera agrada tant?. Diuen que desperta la sensualitat i els instints, la creativitat es desferma i la sensibilitat, l'art i l'amor brollen arreu. No sé com pot agradar un temps tan indefinit, que no és ni carn ni peix, que no vol ser hivern i encara no s'atreveix a ser estiu. A la primavera la roba d'hivern et fa nosa i la d'estiu és traïdora, i estàs massa blanc per lluir pell i vols prendre el sol i t'agafa una insolació, i et costa adormir-te, i tanques la calefacció però després fa més fred a casa que al carrer, i no pots programar res a fora perquè un dia et plou, l'altre et fa vent i l'altre et torres, ja no hi ha neu per anar a esquiar i l'aigua del mar encara es freda i és l'època de preparar exàmens, i la selectivitat, i la gent es casa i fa la primera comunió i tot és blanc i festa i has de fer regals i perds els caps de setmana entre misses, banquets i petons de parents desconeguts, i l'americana d'hivern no lliga amb els pantalons d'estiu, i és el moment en que tot és d'un verd escandalós, i els ocells no callen, i els mosquits s'acosten, i als marges surten herbots, i tot és ple de flors i polen, i et pica el nas i els ulls i la gola, i les cames et fan figa i tens mal de cap i no tens ganes de fer res, i et cau el pèl del cap i et surten grans i comences a suar quan no toca, i veus fred i et refredes i menges fort i no paeixes i s'acaba la lliga i el Barça la perd i el Nuñez es torna boig i el Cruyff també i els culés més i encara fan l'Eurovision i la programació de les teles veïnes encara són pitjors i ja ha passat Setmana Santa i les vacances d'estiu no arriben i encara no hi ha pagues extres i em continuo gratant el nas i els ulls i ja n'estic fart de l'al.lèrgia a les gramínies i a la parietària i a tot el que fa pudor a primavera... Tant bé que s'està a l'hivern, sempre abrigadets, amb carn d'olla i taronges bones, amb torrades a la vora de la llar, amb l'escalfor dels llocs acollidors i amb el Nadal pel mig i el caganer i el tió i la neu, i treballant amb ganes perquè no pots sortir al carrer i amb unes nits llargues plenes d'imaginació i recursos; o a l'estiu, amb calça curta i sense mitjons, amb la pell socarrimada i amb bona cara i a la platja, i fa sempre sol i calor i les nits són sensuals i els turistes deixant divises i amors de temporada i amb l'olor de paella al migdia i amb la feina al ralentir, sense anar a classe i passant d'estudiar pel setembre, i sortint després de sopar fins tard perquè no ve de gust dormir; o a la tardor, breu i amorosida, amb la bellesa reposada de la decadència de la natura, amb tons suaus, trencats i de vellut, buscant bolets, començant el curs amb cares noves i amb la il.lusió de fer-ho millor que abans, amb panellets i sense herbes ni flors ridícules i cursis que et piquin el nas, els ulls i la gola i la pell i sense adolescents enamorats ni poetes i artistes romanticons i passats de moda que encara s'emocionen amb el despertar de la maleïda primavera...

102

3.16. L'OLIVERA MANRESANA (08/06/1996)

Darrerament s'ha parlat molt sobre la famosa "Olivera" i ja s'ha dit gairebé tot. El que ha estat una novetat és que el govern municipal de Manresa es posi d'exemple del que podria ser un possible pacte de progrés al govern català per al 1999. Si el nou projecte de l'"Olivera" impulsat per Obiols, Ribó i companyia ha de seguir les passes del primer any de govern de coalició a Manresa, em sembla que no l'endevinaran. El fet de pactar representa la renúncia de les parts a alguna de les seves propostes programàtiques principals. És d'esperar, doncs, que l'AUP catalana vulgui treure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i no ho facin com ha passat a Manresa. Tampoc sabem fins on defensarà ERC la seva irrenunciable independència, o si acceptarà IC el liberalisme de sectors pseudosocialistes. I voldrà el PSC renunciar al seu paper hegemònic de l'esquerra?. Suposo que l'únic que els podria justificar tanta renúncia seria l'afany de governar, encara que fos malgrat els principis. El pacte manresà, com el català, són fruit de l'esperit d'anar tots contra un per tal d'obtenir el poder, sense un projecte ideològic realment alternatiu. Per què, quin projecte alternatiu presentaran? Quin model de societat és tan diferent de l'actual que justifiqui un "front popular"? El model dels socialistes?. Què vol canviar el PSC?. Potser el sentit d'un om manresà o una olivera catalana sigui el de voler canviar les actituds i formes de govern, però per això no es justifica una aliança de partits tan diferents. A Manresa, hi ha hagut un canvi en l'estil de governar; ara s'ha tornat al que ja havíem conegut: la prepotència, el sectarisme, la monopolització. En això sí que es torna a l'arrel de l'esquerra tradicional. És aquesta la nova esquerra, el nou estil que vol representar l'"Olivera"?. Si no és amb CiU, amb quin projecte ens hem d'identificar els progressistes que no som partíceps de l'estil de l'om manresà?. A l'olivera italiana, com a CiU, també tenen democristians, socialdemòcrates o liberals. No serà que l'anomenada esquerra vol fer a Catalunya una cosa que ja existeix?. No serà que més que inspirar-se en l'"Ulivo" ho han fet en l'arbre de Convergència?. L'arbre de CDC representa la unió, en un mateix tronc, d'arrels molt diverses per tal de bastir un projecte comú, en positiu, i no a la contra. Això no vol dir que, com qualsevol arbre, cal no malmetre-li les arrels, esporgar-lo dels brots que no deixen créixer les branques i anar-lo regant sovint. Mentre l'olivera catalana pugui semblar-se a l'om manresà, em sembla que la millor fusta continuarà sent la de l'arbre convergent; a no ser que vulguem demanar "peres a l'om".

103

3.17. POLÍGLOTES (19/06/1996)

El catalanòfil romà Giuseppe Tavanni, explica en el capítol "El pluralisme lingüístic i cultural de la Confederació Catalano-aragonesa" al llibre "Per una història de la cultura medieval catalana", que l'antiga Corona ha estat un exemple, potser el més paradigmàtic en la història, de coexistència de diferents realitats nacionals, lingüístiques, culturals, socials dins d'un mateix model d'entitat estatal. Miquel Batllori ja havia dit que a la Corona d'Aragó la cultura escrita es manifestava en cinc llengües diferents: el català, llengua gairebé única al Principat, als comtats de Rosselló i Cerdanya i al Regne de Mallorca, la predominant al Regne de València, la particular del Comtat de Ribagorça i de tota la franja d'Aragó, la més difosa al novell Regne de Sardenya, i la més coneguda, entre les hispàniques, en el Regne de Sicília; l'aragonès, la provençal, la llatina i l'hebraica. A part d'aquestes, l'àrab, els dialectes sards i ítalo-sards, i els dialectes sicilians, formaven l'univers cultural i lingüístic dels territoris de la Corona. Els reis catalans vivien, doncs, immersos dins l'accentuat caràcter plurilingüe i pluricultural de llurs dominis, característica essencial de la vida i la cultura de la Confederació. Jaume I feia servir a més del català, el llenguadocià, l'aragonès, el castellà, i fins i tot el francès i l'àrab. I sembla ser que, encara que les llengües de la Cancelleria eren sobretot el llatí i el català, el rei "conqueridor" feia servir constantment l'aragonès amb els seus vassalls d'Aragó, tant verbalment com per escrit. La particular conformació plurinacional i plurilingüística dels seus dominis imposava als nostres reis una certa familiaritat amb l'aragonès i l'occità, i també amb el mossàrab i l'àrab. La Corona d'Aragó havia nascut d'un contracte, d'una unió dinàstica pactada i no d'una fusió ni d'una conquesta. Es tractava d'un estat confederal en el que cada component conservava la seva identitat, la integritat territorial, les lleis, els costums, la llengua i els governants propis. No sé si quan s'explica història d'Espanya als infants espanyols se'ls descriu així la Corona d'Aragó i se'ls ensenya a valorar els principis que van guiar aquesta fórmula política durant 700 anys. En tot cas, seria desitjable que fos així i que també es digués que aquest model de convivència i respecte va ser trencat per la força de les armes. No sé si el rei actual de la Corona espanyola, pel fet de ser borbó, prefereix sentir-se hereu d'aquells que van voler acabar amb el pluralisme i les llibertats, o d'aquells que ho defensaven com a forma d'organització sociopolítica. Si al segle XIII, Jaume I podia parlar tantes llengües i sentir-se rei de tants pobles diferents, perquè els governants espanyols d'avui no ho fan?.

104

3.18. ESTIU SOTA EL BALCÓ (29/06/1996)

Ja ha passat Sant Joan. S'acaba la primavera i comença l'estiu. Ja no haurem de passar canvis sobtats de temperatura (excepte la glaçada de la revetlla), ni haurem de portar un rotlle de paper higiènic a la butxaca per mocar-nos els narius o eixugar-nos la conjuntivitis que ens deixa l'al.lèrgia. Ara ja només haurem de patir per baixar el nivell de l'aire condicionat quan els companys de la feina estan distrets o per obrir les finestres perquè entri una glopada de saludable xafogor estiuenca. És el moment de sortir de casa amb mànigues de camisa i calça curta i anar-se posant jerseis i mitjons cada cop que entres a una botiga. Es veu que els aparells refrigeradors són per "condicionar" la salut dels altres i per alterar el procés de la mare naturalesa creant hiverns a mida en plena canícula. No es d'estranyar veure aranyes teixint la teranyina amb guants i mosques xuclant líquid anticongelant als tallers mecànics. Després de la nit més curta de l'any -amb els petards més llargs-, comencen les nits inacabables a ciutat. La calor fa obrir finestres i obliga a jeure sobre el llençol; després, tot és esperar. Primer passa una pizza quatre-estacions sense silenciador, a més velocitat de la que pot aguantar qualsevol mozzarella. Més tard arriba el cotxet amb motor de trailer que comença a ruixar els carrers poques hores després d'haver plogut. Al darrera, per si s'ha deixat alguna cosa, el camió cisterna para cinc minuts sota cada balcó perquè un operari engegi la mànega a pressió multidecibèl.lica. Torna a passar una altra pizza. Poc a poc se sent com va arribant el cotxe de les escombraries i va deixant caure, des de molta alçada, els contenidors que va buidant. Mentrestant el de la mànega va cridant al de la cisterna que avanci 4 metres més, però des de dins de la cabina i amb el soroll del motor no se sent res. Ara, els de "la colla del vespino" s'han parat a la cantonada per decidir on van, i mentre esperen que el company "pizzero" torni de repartir s'expliquen acudits barroers i riuen molt, molt, molt. El de la mànega torna enrera perquè s'ha deixat un raconet sota el banc de la plaça. Els divendres i els dissabtes són més distrets, perquè els del vespino eixamplen la colla i tothom té ganes de viure la calor de la nit a la fresca dels carrers. Grupets de jovenetes passen corrent, rialleres i cridaneres d'una punta a l'altra del carrer canviant d'escenaris on lluir el primer moreno de la temporada. I al seu darrera, tot de xicots van seguint la seva estel.la tot cantant i bramant la seva joia pletòrica en sentir-se joves i combatius. Una altra pizza... Sort que aviat anirem a la platja i els turistes són seriosos i no surten de nit i no beuen i les discoteques i els bars tanquen d'hora, i ningú va en moto i els joves no tenen ganes de fer xivarri, i els veïns no posen la música alta...

105

3.19. LA PILOTA A L'OLLA (10/07/1996)

Quan hi ha una competició com l'Eurocopa de futbol tothom espera poder gaudir d'un gran espectacle esportiu per sobre de tot, però, a més, s'hi afegeix un altre element que aporta l'alicient necessari per despertar passions. Em refereixo al fet que, agradi o no l'esport i es jugui més o menys bé, la gent pren part per alguna selecció determinada. Així, moltes vegades l'apassionant de la competició no és qui juga millor, sinó quin és el país que guanya i quin el que perd. Les nacions que es veuen representades per la seva selecció ho tenen molt clar a l'hora de triar el seu equip, però no sempre una selecció estatal respon a una realitat nacional. El fet que els estats siguin els representats en el campionat es veu trencat per alguna excepció com és la de les nacions que composen la Gran Bretanya. D'aquesta manera, Escòcia pot jugar competecions internacionals de futbol sense representar la bandera de la Unió. En canvi, Catalunya no disposa d'una selecció pròpia i ha de jugar sota la bandera espanyola. En aquest sentit, per un nacionalista català es fa molt difícil triar la selecció preferida per guanyar el títol. És per això que, a Catalunya, la selecció espanyola de futbol no aixeca grans passions ni masses de seguidors, exceptuant les simpaties i desitjos d'èxit personal per jugadors catalans com el Sergi. D'aquesta manera, comences a diferenciar grups de més a menys preferits segons diferents criteris. Per exemple, jo segueixo el barem de no considerar com a preferides les seleccions estatals que inclouen nacions incorporades per la força (Espanya, França, Turquia...), les que tenen un sentit unitari de l'estat (les mateixes i Itàlia, per exemple) o les que són una gran potència en diferents sentits i juguen amb avantatge (Alemanya), o per raons històriques ( Rússia o Anglaterra). A favor hi hauria totes les altres segons si són nacions sense estat o nous estats (Escòcia, Croàcia, Txèquia), o estats plurinacionals "ad hoc" (Suïssa), o si són estats en els quals hi veig un paral.lel al que podria haver estat o hauria de ser Catalunya (Dinamarca, Holanda, Portugal). Quan es tracta d'escollir entre dues seleccions no preferides (Anglaterra contra Espanya) o entre dues de les escollides (Portugal contra Txèquia) ja hi entren altres consideracions com el bon joc, el fet cultural i, sobretot, si tenen jugadors del Barça. Per tot això, aquesta Eurocopa és d'aquelles per oblidar, perquè cap jugador del Barça va arribar a la final i a sobre perd un satèl.lit com Txèquia davant del seu imperi, Alemanya. Per això espero que els catalans puguem perdre algun dia per nosaltres mateixos, encara que sigui a la petanca, i no lamentar-nos de que perdin els altres. Mentrestant haurem de conformar-nos a tirar la pilota a l'olla.

106

3.20. QUIN PAÍS VOLEM ? (1) (24/07/1996)

La pregunta Quin país volem ? porta implícita dues preguntes més: quin país tenim i quin país podem tenir?. El país que voldríem es mou dins de l’univers dels desitjos i per això només es pot formular una resposta des d’un posicionament que parteixi de considerar primer el país que tenim, d’on venim i on som. L’evolució històrica de Catalunya passa per un procés de gènesi, de creació d’unes estructures nacionals i estatals, un període de consolidació i expansió i per una etapa de progressiva pèrdua de la seva sobirania, fins arribar a un nou procés de renaixença i recuperació de la seva identitat i institucions. Els trets més distintius que enllacen les diferents seqüències històriques del nostre país són la capacitat d’integració social i la concepció d’un model polític basat en el pactisme i l’estructura confederal. Aquests trets són gairebé endèmics en la dinàmica nacional. Però, si bé la capacitat d’integració es traduïa al llarg dels temps en un procés d’homogeneïtzació i síntesi en una única identitat, a mitjans d’aquest segle, aquesta característica pren un relleu totalment diferent i esdevé un factor d’heterogeneïtat que corregeix el contínuum sociohistòric anterior. Per altra banda, la indefinida concreció d’aquesta realitat nacional en estructures de poder polític fa que les fórmules pactistes basculin entre la debilitat i la força i sigui difícil modelar una única resposta. Cal afegir que aquestes característiques s’emmarquen en un procés de globalització del context geopolític i de fragmentació i diversitat de la societat. Tot plegat fa que un possible model desitjat d’identitat i estructura política basat en la homogeneïtzació nacional sigui molt difícil en els termes clàssics de nació i estat. Per això, hem de ser conscients de les nostres limitacions i basar qualsevol projecte nacional en el possibilisme que marca la nostra realitat. Caldria partir de dues consideracions prèvies a l’hora de de definir una concepció nacional: el procés “racional” (raons objectives) i el procés “emocional” (raons subjectives). Per procés racional entendríem la comprensió objectiva del fet nacional; aquelles raons, l’anàlisi de les quals porta a reconèixer la identitat nacional de Catalunya i la seva necessitat de concreció en estructures de poder polític. Per això, no cal ser de la mateixa ètnia o origen nacional per a comprendre, respectar, viure i defensar un fet diferencial. En aquest sentit, el catalanisme polític, com a moviment de defensa dels interessos de Catalunya, és un factor objectivament cohesionador de la societat. El catalanisme comporta l’acceptació d’un procés de nacionalització, de recerca d’una estructura política que defensi aquests interessos. Això es concreta en un discurs fàcilment assimilable per la seva objectivitat i evidència: un model de societat basat en el progrés, el pluralisme, els drets individuals i col.lectius...; un model polític-institucional

107

basat en l’assumpció de l’autogovern, la cooperació, el confederalisme...; un model econòmic basat en la productivitat, en la defensa dels recursos pròpis...; un model de societat diferenciada basada en la història, la llengua, la cultura, la convivència... Tot un plec de raons entenedores que es poden assumir fàcilment des de la coherència i el raonament. Les mateixes raons que han fet que tot això es traduís en l’assumpció del pacte com a fórmula possibilista per assolir més sobirania en tots aquests camps. Això ens porta a necessitar una força electoral per negociar un model polític còmode per a Catalunya en una discussió de mínims i màxims sobre la interpretació de la realitat del país. Sigui el que sigui, sempre el temps hi és determinant; les fites del catalanisme polític són generacionals, són conquestes en el temps. La gran incognita dels objectius del catalanisme polític racional és si un possible model de sobirania política a assolir garanteix la identitat i, en aquest cas, quina és la identitat que ha de garantir?. Ens cal, doncs, veure com interpretem aquesta identitat, quin és el país que tenim, podem tenir i volem tenir des d’un punt de vista emocional. Com sentim el nacionalisme?.

108

3.21. QUIN PAÍS VOLEM ? (2) (10/08/1996)

Parlava a l’anterior article que el nacionalisme català té un component racional i un d’emocional. Si sembla clar que el procés racional es concreta, en la pràxis, en el catalanisme polític, cal saber com interpretem aquesta identitat nacional des del vessant de les emocions. Estaríem parlant d’una dimensió molt a prop dels sentits i dels sentiments; es tracta d’allò que et fa sentir català sense un procés previ de raonament, allò que se sent o no sent, difícil de mesurar i difícil de fer entendre. Hi ha diferents elements que es mouen en aquest univers de les emocions i que conformen un còrpus cultural, col.lectiu, que cal identificar. En primer lloc, ens trobaríem amb el component hereditari: l’educació, la família o els referents de l’entorn no s’escullen, s’adquireixen sense haver-ho de raonar. També la llengua, que es pot saber i parlar, però sentir-la o no sentir-la com a pròpia. En un marc més global, la cultura, com a element d’identificació també es pot moure pels sentits. El fet diferencial en l’art (romànic, gòtic...), en la tradició oral (llegendes, contes...) i folklòrica (sardana, castellers...); en els símbols (himne, bandera, Montserrat...), els costums (Nadal, el tió...) i en un llarg etcètera, forma un tot cultural que s’adquireix pel fet d’haver nascut o viscut en un ambient determinat i que es pot sentir com a propi sense un procés de raonament. Tot això et pot fer sentir la diferència des de l’autenticitat d’allò que entens com a consubstancial i connatural. La història, per altra banda, també dóna consciència de transició, de continuïtat d’un mateix element que se succeeix en el temps i en el que t’hi sents immers com a protagonista, en la mesura de cadascú, de l’evolució d’una comunitat. De la mateixa manera, la geografia et dóna sentit de pertinença, de consciència, de propietat, d’identificació. Així, la Mediterrània, el clima, la diversitat de l’espai, donen un país molt diferent però sempre identificable. El concepte de “terra” ens imprimeix caràcter: els seus productes ens són propis, els sentim sempre propers. Per això la cuina és, com deia Pla, el paisatge d’un país posat a la cassola. Ens mengem allò que som, el que hem treballat, el que hem fruitat, el que hem creat amb l’enginy del paladar (és el primer que s’enyora). L’espai, doncs, actua sobre la gent de forma directa influint en com som (el caràcter, els costums, la cultura, el treball...) i en què som (la masia, els oficis, els noms, l’ordre del paisatge...). A Catalunya hi ha hagut una comunió entre l’ús de la natura i la gent, imprimint un determinat caràcter; això dóna un espai únic: des del Canigó als rius més industrialitzats, des de la ginesta al gos d’atura, de la paret seca a la vinya. També un altre dels possibles elements identificadors podria ser el tarannà. Tenim una forma pròpia de tractament

109

(amics, coneguts i saludats, també deia Pla), de pragmatisme, de seny i de rauxa, de ser emprenedors o estalviadors... Però, som com som o és que ens plantegem ser o no ser d’una determinada manera? Hem de deixar de ser com som? I com hem de ser?. Tots aquests elements conformen un substrat nacional, però els sentits i les emocions difícilment s’escullen i s’objectivitzen; per això, ens cal el component racional per interpretar un nacionalisme que sigui identificable amb la realitat del nostre país. No un país idealitzat, abstracte, sinó un que surti de la síntesi del conflicte entre la raó i l’emoció; això comporta, però, contradiccions profundes al nacionalisme català. Caldrà veure el procés d’aquest conflicte...

110

3.22. QUIN PAÍS VOLEM (3) (16/08/1996)

Hem de plantejar el nacionalisme català des de les dues concepcions, la racional i l’emocional, i del conflicte entre les dues n’ha de sortir la pròpia definició. Ara bé, com podem sintetitzar la raó i l’emoció si semblen contradictòries en essència?. Vegem algunes de les contradiccions que ens fan dubtar entre quin país podem tenir i quin voldríem tenir, o el que és el mateix, entre el cap i el cor. El catalanisme polític pot fer avançar el país cap a quotes d’autogovern ilimitades, i pel fet de ser plantejat des d’una base racional, es tracta d’un procés que pot ser entès i acceptat per tothom. Però, fins i tot amb la independència, s’assegura el fet ”emocional” del nacionalisme? I pot ser comprès aquest component? No sabem si la independència ens portaria a ser més catalans, però en tot cas hem de tenir el dubte de què voldria dir això. Hi ha qui té menys estat però més nació (Escòcia, Quebec) o qui té tot l’estat però no tota la nació (Irlanda i el gaèlic). En tot cas, sempre roman el perill de perdre la identitat nacional diferenciada. Per altra banda, sempre s’identifica Catalunya amb mestissatge. Però, què entenem per mestissatge: homogeneïtzació, integració o barreja?. La mediterraneïtat, per exemple, pot voler dir ser diferents per ser iguals o ser més iguals per no ser diferents. Jo la interpreto en la primera definició: el gaspatxo és mediterraneïtat feta a Andalusia com l’esqueixada ho és a Catalunya, o com la cultura del vi és la síntesi de l’heterogeneïtat del Mediterrani. Una cosa és sintetitzar, l’altra és barrejar; el mestissatge no ha de voler dir aigualir, sinó acceptar les diferències en un tot. Si acceptem que Catalunya sempre integra, incorpora, perquè no pot ser, en un futur, el castellà la llengua pròpia de Catalunya com ho era l’iber abans que el llatí? És que no s’hi ha estat més anys a “Catalunya” la civilització ibèrica que la cultura catalana?. I què serà Catalunya, el que volem que sigui uns quants o el que li toqui ser?. Es plantejaven els hispano-romans esdevenir catalans?. I allò autòcton és l’autèntic?. El pa amb tomàquet forma part de l’univers cultural dels catalans, però només del s. XVI ençà (Jaume I no tenia ni pa amb tomàquet ni el Barça). Potser en un futur, la cultura catalana no tindrà res a veure amb el que són els senyals d’identitat actuals. Per altra banda, per estimar cal conèixer, però sempre és més fàcil estimar allò que t’agrada. Per això és més fàcil estimar Catalunya a través del Pedraforca que a través d’un bloc de pisos. Però com es pot superar el desconeixement i provocar l’”enamorament”?. El que és segur és que a través del coneixement de la natura es pot estimar un país, perquè actua com a conducte d’identificació amb l’entorn humà. Un apassionat de l’Amazònia s’acabarà enamorant dels ianomamis, com un foraster al Pirineu es pot acabar identificant amb els

111

seus habitants. També deia que la llengua es pot conèixer però no “sentir-la”. Per això, com pot algú identificar-se amb una llengua que no la té com a pròpia i emocionar-se amb la seva ànima? Es pot parlar, respectar, defensar i fins i tot investigar una llengua, però es més difícil “sentir-la” si no és la teva. En definitiva, hem vist que es pot convèncer per les raons; però, i per les emocions? Podem fer una immersió de sentiments i apel.lar a ells perquè la gent adquireixi conciència nacional?. I quins són els sentiments que volem preservar? I ens cal fer-ho? És la independència política assimilable a la preservació de les essències? O és que som esclaus de les essències?. Cal buscar respostes a les contradiccions...

112

3.23. QUIN PAÍS VOLEM? (4) (23/08/1996)

He comentat en els darrers articles que crec que el nacionalisme català té un component racional i un d’emocional i que entre ells es generen unes contradiccions que dificulten la definició i la concreció dogmàtica d’aquest moviment polític com a projecte immers en una realitat social complexa. Per això és molt díficil trobar solucions monolítiques i homogènies que resolguin ideològicament, i a la pràctica, totes les situacions que ha de resoldre. Si la solució ha de primar el component racional, es pot perdre l’origen o el nord com a moviment d’alliberament nacional, però si es decanta massa cap a les emocions o les essències pot ser un discurs irracional, aliè a la realitat o estèril. Per tant , pot ser que ens veiem abocats a fer del conflicte entre la raó i l’emoció la nostra essència. Resoldre el conflicte pot voler dir perdre les dues coses, i no podem ser només raó o només emoció, perquè possiblement perdria sentit la nostra identitat. L’important és reconèixer els propis dubtes i estar obert a analitzar totes les propostes que puguin ajudar a resoldre’ls. Deia al primer article que les fites nacionals són conquestes en el temps. Per això, generacionalment, cal bastir un projecte flexible, adaptable als canvis i sense fixar límits, perquè la inèrcia de la societat els relativitza i els fa superables. Una generació ha de ser millorada per una altra i no veure’s superada per la seva pròpia impotència. En aquest món de mutació contínua, ens calen nous referents i més imaginació. El rock català o el Mikimoto s’han incorporat perfectament al pa amb tomàquet o a la sardana i ens actualitzen i ens donen una identitat competitiva en un món globalitzat i assetjat per la uniformitat. La innovació cultural i l’adaptació és, més que un repte, una necessitat per no periclitar com a cultura. A més, ens cal reivindicar un nacionalisme que pensi globalment i actui localment. Per por a perdre el referent racional, no crec que haguem de renunciar als sentiments. Podem i hem d’apel.lar als sentiments per crear consciència nacional. Però no hem de limitar-nos a estereotips massa encotilladors; l’humanisme, la diversitat, el medi ambient, poden ser canals per despertar emocions fàcils d’assimilar a un projecte nacional. Ser català ha de representar un valor afegit. Potser cal un xovinisme no exclusiu. Ser i sentir-se català pot voler dir estar més disposat per entendre llengües, per entendre cultures, la diversitat, les minories, les llibertats, la justícia i la igualtat, o per ser més universals que ningú. Som un país petit però prou exemplar en moltes coses i ens n’hem d’enorgullir. El nostre patrimoni és tan important com el de qualsevol nació del Món, i no hem de menysvalorar-nos per cap complexe d’inferioritat. A més, sempre hi ha l’evidència dels fets, que ens donen bona part de raó: per això cal conèixer els motius que fan de

113

Catalunya una nació. La història, el nostre procés com a societat diferenciada, són un bon argument per emocionar-se amb les raons que ens fan seguir buscant la llibertat nacional. I tal com van les coses sempre en tindrem de noves, de raons i d’emocions. Hi ha moltes propostes per enriquir i actualitzar el discurs però, sobretot, l’important és no tancar la porta a les idees i no deixar res per sentenciat sinó preguntar-s’ho tot. Ja ho he dit, de les contradiccions i del conflicte n’han de sortir oportunitats i solucions, o si ho preferiu, entre tesi i antítesi, síntesi !.

114

3.24. ZAPATISTAS (07/09/1996)

Com tots els estereotips sobre els països, el que tenim de Mèxic és tant equivocat com el que donen les botigues de les Rambles de Barcelona en vendre barrets mexicans i postals amb sevillanes. Sempre s’ha venut la imatge d’un país amb cactus, de gent cantant rancheras, fent la migdiada o menjant guacamole, nachos i chile. Per això, el que cal fer quan es viatja a aquesta república federal és saber ben bé on aterrem. Si allà on us ha portat el paquet turístic de l’agència té alguna cosa a veure amb la “ruta maya” o les platges del Carib, deixeu a casa tot prejudici sobre els mexicans perquè sereu als estats de Yucatan, Quintana Roo o Chiapas. I aquest no és el mèxic de les pel.lícules de Cantinflas. Si exceptuem els centres turístics de la costa com Cancun o Playa del Carmen o les antigues capitals colonials com Mèrida (Yucatan) o San Cristobal de las Casas (Chiapas), la majoria de la població no és “ladina” (descendents d’espanyols). O sigui, que el mexicà de les rancheras és una minoria i els indígenes -que molts no parlen el castellà- són els autèntics habitants d’aquesta regió. D’aquí ve el gran problema, que la immensa majoria de la població viu depenent d’una oligarquia i en una situació de pobresa endèmica amb escasses expectatives per sortir-ne. La poca escolarització dels indígenes, l’ocupació de les seves terres, la manca absoluta de serveis públics i, en definitiva, la indeferència d’un govern allunyat dels seus problemes, fa que la situació es torni insostenible. Per això, un moviment com el del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) ha triomfat a Chiapas. L’enigmàtica figura del sub-comandante Marcos (que és blanc) ha aconseguit liderar un moviment existent de fa anys que coordina la població indígena en les seves reivindicacions. A través de la força, el EZLN ha aconseguit fer quadrar el govern i ser escoltats arreu del Món. Però, just en el període de converses entre l’exèrcit i el EZLN, ha esclatat violentament un altre grup armat -el ERP- que estava bullint de feia mesos a l’estat de Guerrero i altres del sud-oest . Això fa que s’estengui a mig país la sensació d’estat d’excepció i que perilli el règim semidemocràtic del PRI. L’èxercit està preparat per ser repressiu -perquè per això hi és-, però potser el govern no ho està per donar sortida política al malestar social que hi ha al país. Ara que els zapatistas han aconseguit que el president Zedillo entri a negociar la pau a Chiapas, la irrupció de l’altra guerrilla desestabilitza el procés de democratització. Al sud de la capital mexicana l’escepticisme plana damunt la població i no és estrany sentir la gent d’allí comentant que aquest país només l’arregla una revolució, perquè el govern no és democràtic i l’oposició o està comprada o està morta. Mentrestant, a les

115

platges de Cancun, els “gringos” passen de ruta maya, d’indígenes i de guerrilles; només els preocupa torrar-se al sol i comprar-se un barret mexicà ben gros i ben estrafolari.

116

3.25. “CUANDO CALIENTA EL SOL…” (21/09/1996)

Aquest estiu, com gairebé tots, els diaris i revistes s’han omplert de notícies intrascendents o aparentment poc importants. Entre aquestes hi ha tota la sèrie llarga de reportatges que tenen a veure amb la gent famosa que veu envaïda la seva intimitat. No sé si aquestes notícies són tan banals com sembla que haurien de ser o si realment afecten i importen a la opinió pública tant com la situació dels kurds o la salut de Ieltsin, però el que és claríssim és que se’n parla molt més al carrer. La notícia estel.lar d’aquest estiu ha estat, sens dubte, la col.lecció de fotografies- que va publicar l’Interviude la relació del marit d’Estefania de Mònaco -Marcel Ducruet- amb una ballarina de cabaret i que no cal descriure-les en detall (qui no les hagi vist encara que ho faci i sabrà perquè són tan explícites). El cas és que van ser fotografiats -se suposa que sense saber-ho- en unes postures prou compromeses al llindar d’una piscina d’un xalet particular i al costat del seu guardespatlles, que també anava ben acompanyat. Però aquest no ha estat l’únic cas: un altre de força espectacular és el de les fotos que algun “paparazzi” va fer de la “top-model” Elle McPherson amb un paio a la coberta d’un iot en aigües balears. Com en el cas anterior, anaven despullats i feien alguna cosa més que prendre el sol. No sé si ambdues situacions obeeixen a algun recargolat motiu publicitari o econòmic en la publicació d’exclusives periodístiques o a algun xantatge, però el que no s’entén és que gent amb tanta repercussió pública siguin tan babaus com per deixarse enganxar d’aquesta manera. A part que el que estiguin fent sigui més o menys arriscat (sobretot si, com el Ducruet, les fotos les veu la teva dona als quioscos), el que se suposa és que aquestes coses demanen un xic més d’intimitat. I no perquè no estigui bé fer-ho a l’aire lliure, sinó perquè és normal que tinguin sempre al darrera un munt d’objectius apuntant-los. Per això, el marit de la Grimaldi, es podia haver esperat a entrar a dins d’alguna habitació del xalet, o la incommensurable model a dins del camarot del vaixell. A vegades els famosos es queixen que no se’ls respecta la seva vida privada o que se’ls viola la seva intimitat, però en molts casos només res més que provocar-ho. Si no, com s’explica que tants altres protagonistes no surtin mai a les portades sensacionalistes? Segur que també tenen coses a amagar. Molts personatges coneguts deuen tenir febleses que els puguin perjudicar la seva imatge pública, però bé prou que se’n guarden d’exposar-les en llocs en els que puguin ser vistos. Potser el president Núñez té la passió de ser algun dia president del Real Madrid, però pel què s’hi juga no se li ocurrirà tallar la gespa del seu jardí de la Cerdanya vestit amb la

117

samarreta de l’equip blanc. O potser el somni inconfessable de Vidal-Quadras sigui ser el President de la Generalitat d’una Catalunya independent, però no per això es passejarà pel Parlament amb un pin de l’estel.lada i xiulant “El cant de la senyera”; si de cas ho farà en cercles íntims. Hi ha coses que per molt que t’hi juguis, si et venen molt de gust, pots fer-les mantenint-les en secret. I si t’enganxen, n’has d’acceptar les conseqüències, però no pots culpar ningú de la teva indiscreció. Per això hi ha molta gent a la que no li agradaria pas ser famosos i prefereixen mantenir-se en l’anonimat. En aquests casos les piscines i les cobertes dels iots són escenaris ideals per deixar córrer la imaginació i el que s’escaigui, sobretot si tens la McPherson al davant o l’amiga de l’espavilat Ducruet. Ja ho deia la cançó :“Cuando calienta el sol...”.

118

3.26. NEXES (28/09/1996)

Tornant de Sant Boi la nit de la Diada, a TV3 feien un programa titulat “Nexes, Onze de Setembre” sobre els fets de 1714. Només en vaig poder veure la meitat, però valia molt la pena. Diuen que va ser el programa de màxima audiència aquella nit, fins i tot havent de competir amb el futbol. No és normal que un programa de televisió sobre història enganxi tanta gent (encara que la programació de la majoria de les televisions que veiem sigui desastrosa). Normalment, al nostre país, la pròpia història o ha estat falsejada o simplement ignorada. Fins i tot la televisió catalana no havia tingut fins ara massa sensibilitat envers el nostre passat. Espero que no sigui només un cas aïllat i que els responsables de TV3 programin més capítols fent-ne una sèrie tan atractiva com han fet amb altres casos. Ara que se’ns anuncia una tele espectacular i atraient da cara a la tardor, caldria tenir en compte el fet que, des de la qualitat, fins i tot la història pot fer guanyar espectadors. Segurament hi hagi qui haurà descobert en aquest programa que això de l’11 de setembre no és una festa qualsevol sinó la commemoració d’uns fets tràgics per al nostre poble. El cap de Moragues tancat en una gàvia pot haver despertat en molts la consciència de la magnitud de la repressió viscuda des de 1714. Tinc la sensació que, malgrat haver guanyat consciència nacional i haver progressat moltíssim des de l’acte de Sant Boi del 1976, ara vint anys després no ha augmentat, en igual mesura, el coneixement que els nostres ciutadans tenen de la seva història i les conseqüències de fets tan transcendentals com la derrota en la Guerra de Successió. Només amb el coneixement del passat podem entendre el present, i gairebé sempre això comporta una actitud determinada davant el futur. M’agradaria preguntar als que van veure el programa, i que no tenen una actitud ferma en la defensa dels drets nacionals de Catalunya, si això els ha canviat la perspectiva de la seva posició política. Com a mínim, suposo que els que es pensaven que Espanya era una unitat de destí des dels Reis Catòlics o que Catalunya no ha tingut mai vocació d’estat independent, hauran descobert que com a mínim fins el 1714 les coses no eren així. Hom té la sensació que després d’haver-se passat molts anys postul.lant una visió nacional de la història i la realitat catalana, intentant convèncer d’un a un els seus conciutadans de l’engany en el que hem viscut els darrers 282 anys, ara, en l’espai d’un programa de televisió, s’ha fet molt més i en menys temps. Potser hem pecat massa vegades de prudència i modèstia i no ens hem llençat a dir les coses pel seu nom. Senzillament calia dir que ens van

119

envair, que ens van massacrar i ultratjar i que encara hi ha qui ho troba bé. No es tracta de estar sempre mirant enrera i lamentant-se del què hagués pogut ser, sinó ser conscients del perquè les coses són com són i de com podrien ser. Estic convençut que la ignorància ha servit per confondre la gent i per crear falses percepcions. Segur que tothom entén més el problema dels indis després de “Bailando con Lobos” o la dels escocesos amb la pel.lícula del Mel Gibson. L’orgull de la pròpia història no té a veure amb les victòries o les derrotes sinó amb la dignitat dels pobles, i no és digne de la seva història el poble que la ignora. Per això ens fan falta els nexes que ens treguin de tan desconeixement. Només així podrem escriure nous capítols sense perdre el fil ni haver de canviar de llengua.

120

3.27. RODES DE PREMSA (03/10/1996)

Si les idees i els programes són la base de qualsevol projecte polític, no és menys cert que la imatge pública dels líders o el farcell amb el que s’embolica qualsevol missatge són fonamentals per “vendre” el producte. Sense idees no es pot convèncer ningú, però sense imatge, la seva repercussió pública pot ser nul.la. Per això, és normal que, en la presentació de la seva política, els partits busquin les millors tècniques per connectar amb la gent. La publicitat, l’aparença, són fonamentals en la definició de l’estratègia política; per això el món de la cosa pública no s’escapa al setge de les modes, els corrents, les tendències, i moltes vegades, la superficialitat. Una de les formes preferides pels polítics per promocionar la seva activitat pública ha estat, de sempre, la roda de premsa. Sense elles, el polític no sortiria sovint als mitjans de comunicació i no donaria la imatge directa, personal, que no donen els comunicats massa oficialistes i freds. La trobada del polític amb els periodistes, cara a cara, és l’aventura iniciàtica per als novells o la salsa amb la que cuina un veterà. Per això, tot el que envolta una convocatòria de premsa és analitzat amb cura perquè el producte final sigui el desitjat. Aquest acte permet al polític lluir la seva oratòria o eloqüència, mostrar la cara més amable i responsable, i esdevenir el reflexe del caràcter, actitud o humor dels ciutadans. Tot es pot relativitzar i fins i tot esmenar al llarg d’una trobada presencial amb els periodistes. Fins i tot molts arriben al clímax torejant les preguntes més incisives, demostrant que es pot parlar sense dir res. Com en tot, sempre es troben noves tàctiques per rendibilitzar aquests minuts que poden portar el polític a desfilar per la passarel.la de l’èxit o potser a esbarlar-se el cap en el precipici dels índexs de popularitat. Una de les modes més seguides darrerament en aparèixer davant dels micros -sobretot els governants- ha estat la desaparició de la taula, la carpeta, la ploma entre els dits o la botella d’aigua sense obrir. Fa temps que els polítics ja no s’asseuen i prefereixen afrontar els flaixos i les preguntes a peu dret, darrera d’un mínúscul faristol al jardí o sota el dintell de l’entrada del palau ministerial o presidencial. Els presidents americans van ser els primers a fer-ho en les seves aparicions als mitjans de comunicació, al vestíbul de la Casa Blanca o a la sala de prema. És la mateixa moda que van seguir els pubs, treient taules i cadires, aguantant el got fred i relliscós en una mà i el cigarret a l’altra. Sembla, doncs, que ara tothom prefereix afrontar grans decisions, crisis o èxits sense trinxeres ni defenses en un atac a punta de baioneta amb els periodistes. Això, que sembla donar més espontaneïtat, valentia i seguretat al polític,

121

provoca en molts casos sensacions rídicules. Com sortir al pati de la Moncloa, amb el primer ministre d’un país convidat, a 40 graus a l’ombra o amb un fred que pela, o haver d’improvisar dades en no poder tenir un dossier a mà. Pot ser que el que vulguin els assessors d’imatge sigui que les arrugues del vestit s’adaptin a l’esbelta figura del governant o que els reporters es cansin abans després d’estar una hora esperant a l’aire lliure, però segur que molts polítics deuen pensar que aquesta americanada no va amb ells. Potser si els polítics prioritzessin la comoditat i no es deixessin portar per les modes, s’estalviarien molts ensurts, rectificacions i mal de ronyons. Em sembla que trobarem a faltar tant la improvització de les rodes de premsa al marge d’una carretera acabada d’inaugurar, com la solemnitat de les sales de premsa amb taula massissa. I és que podria ser que en voler fer espontània la rigorositat de la notícia s’acabi frivolitzant el missatge.

122

3.28. VIDAL-QUADRAS (15/10/1996)

He parlat massa vegades d’Aleix Vidal-Quadras, i potser serà la darrera, però era inevitable dedicar-li unes darreres paraules en el seu comiat de la presidència del PP català. Des de l’estiu, s’ha obert un debat públic sobre la figura del controvertit polític i hi ha hagut postures de tota classe, però les que m’han deixat més perplexe han estat les d’admiració i exaltació dels seus suposats mèrits i capacitats. És clar que té el gran mèrit d’haver posat en evidència a gairebé tota la classe política catalana i d’haver-se creat un protagonisme sobredimensionat; i a més, ha estat capaç d’elaborar un discurs que ha convençut i confós molta gent. Però, malgrat que tot això siguin conquestes personals, no crec que hagin de ser exaltades i admirades amb l’efervescència que ho han fet destacats personatges. Pot tenir una explicació que Vidal-Quadras sigui alabat per contertulians de Madrid per la seva aferrissada lluita contra les reivindicacions nacionals de Catalunya, perquè ells són uns ignorants del que passa; però, el que no té explicació és que ho facin “intel.lectuals” de casa. És inversemblant que intel.lectuals, fins i tot d’esquerra, hagin posat el polític conservador com a model del liberalisme, la tolerància i el racionalisme envers les postures nacionalistes catalanes, que són titllades de reaccionàries (quan ell és nacionalista espanyol). I li donen premis per defensar els drets dels castellanoparlants, com si es tractés d’una comunitat alienada i oprimida per una societat i una administració catalanoparlant i sectària. És possible que fantasmes personals hagin aflorat al pensament del polític i com un Quixot hagi embestit enemics inexistents en una croada obsessiva; però hi ha hagut qui li ha fet d’escuder, potser alentats per un discurs que satisfeia el seu ressentiment i impotència. No sé què li troben al seu discurs per considerar-lo tant excel.lent; a part d’una retòrica barroca, no té ni originalitat ni rigor. No és original perquè des del Comte-duc d’Olivares s’ha anat repetint constantment la mateixa idea que ell repeteix des que va sortir a l’escena política. Tampoc té rigor perquè demostra un desconeixement (potser intencionat) dels fets històrics. Per això és capaç de dir amb tota impunitat que Catalunya no ha tingut mai un estat, davant d’un auditori convençut per la vehemència de l’orador. Potser algú li hauria d’enviar els Decrets de Nova Planta... No sé si les raons per la qual han tret Vidal-Quadras de la presidència del PP i s’ha arraconat el discurs lerrouxista de Catalunya, tenen a veure amb els compromisos del PP amb CiU, però si és així ja haurà valgut la pena “plantar cara”. Perquè no es tracta de no ser receptiu a la llibertat d’expressió, sinó de fer evident la incongruència d’un discurs pobre i barroer. Voldria que

123

expliquessin, els intel.lectuals que li han fet costat, què és el que troben d’innovador, alliçonador en el seu discurs, què és el que els sedueix?. Els Vargas-Llosa (pare i fill) o Francesc de Carreras lamenten la seva desaparició de la “pole-position” de la política catalana, com si perdéssim una llum orientadora en la confosa i perillosa dinàmica nacionalista catalana, ancorada en una doctrina provinciana, envellida i opresora de les llibertats individuals. Potser que comencem a desmitificar Vidal-Quadras i a llegir els seus discursos amb anàlisi crítica. Veurem que no hem perdut res, perquè res del que ha dit, en nom de la llibertat d’expressió, val la pena més enllà de la passió per la dialèctica.

124

3.29. CATALUNYA SOBIRANA (29/10/1996)

El cap de setmana passat s’ha celebrat el IX Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya amb una presència mediàtica tan o més gran que el que poden tenir alguns congressos de partits polítics. El fet no és estrany si l’emmarquem dins d’un altre procés congressual, el de Convergència, que està cridat a ser un punt d’inflexió en la història del partit nacionalista. Davant de la situació dels demés partits catalans, el present i el futur de CDC es planteja, com a mínim central, i cabdal en la política catalana. Pel fet, doncs, de ser la JNC la branca juvenil d’aquest partit, el seu congrés ha esdevingut l’avantsala del convergent. Però la JNC no s’ha limitat a ser el col.lectiu jove que s’incorpora al discurs dels “grans”. Aquest congrés, per ell sol, sense el referent convergent té els elements necessaris per ser tingut en compte dins del marc polític català. En aquest sentit, les vuit ponències sectorials i les dues centrals que s’han debatut aixequen el nivell de reflexió, debat i concreció molt per sobre de la mitjana de les organitzacions polítiques juvenils i se situen al costat de les ponències dels grans partits. Però, si ens centrem en la ponència marc, “Catalunya Sobirana”, crec que no hi cap partit català que en aquesta tardor congressual hagi aportat tanta densitat política com la que emana aquesta ponència. Cal llegir-la i rellegir-la per adonar-se que s’hi plantegen els grans debats i les grans propostes de futur per a Catalunya. Des d’un punt de vista nacionalista és una aposta decidida i compromesa com cap altra. L’anàlisi de la realitat catalana que s’hi fa és lúcida i les solucions a la possible consecució de la plena sobirana són raonables. Això fa que, un cop llegit el text, es tingui la sensació d’estar davant d’una de les més, per no dir la més assenyada proposta de tot l’espectre nacionalista català actual. A part de concretar i aclarir els conceptes estructurals i marcar el camí a recórrer en l’àmbit nacional, les altres propostes polítiques assoleixen un alt nivell de consciència social i de compromís amb les postures més progressistes i avançades. I això no és fruit de la casualitat; en primer lloc, perquè es correspon amb la tradició de la JNC de profund i constant debat sobre la societat catalana i pel rigor d’una acció ferma, coherent i realista des de la responsabilitat i el compromís. I per altra banda, perquè des de Convergència s’està facilitant la renovació de les idees i la posta a punt d’un partit obert al futur. Però per sobre de tot, això és possible perquè a la Joventut Nacionalista de Catalunya hi han passat i hi ha joves conscients de pertànyer a un projecte que els trascendeix però que han de protagonitzar i fer avançar. És una joventut compromesa i conseqüent amb la dinàmica dels temps, però amb uns objectius,

125

uns somnis, generacionals que volen fer realitat. I un dels joves que ha fet que aquesta organització juvenil fos capaç de connectar amb tants àmbits de la societat i amb tots els cercles nacionalistes i progressistes del país, ha estat el seu actual ex-president i diputat a Corts, Carles Campuzano. En Carles ha deixat de militar a la JNC, per haver arribat a la seva “jubilació” de l’organització, consolidant una direcció amb més expectatives que mai. Sempre les organitzacions són el que són les persones que les composen i les dirigeixen; i en aquest congrés s’ha vist el reflex de la llarga trajectòria del seu president. Però segur que no el trobaran a faltar, perquè continuarà pensant, al costat d’aquests joves, que tot queda per fer encara i que els somnis d’aquesta “generació llibertat” no el deixaran fer-se mai gran fins que siguin realitat...

126

3.30. EL TRÀNGOL D’UDERZO (12/11/1996)

Feia temps que esperava un nou àlbum d’Astèrix amb la mateixa impaciència que ho he fet a cada llibre de Goscinny i Uderzo. Les aventures de l’Astèrix ens han transportat a paisatges i a moments històrics com no ho ha fet cap llibre de text, i ens han submergit en un constant conflicte entre la ficció i la realitat. Llegint les seves pàgines es descobreixen molts petits detalls que formen un univers de coneixements i de bagatge cultural díficil d’obtenir d’altra manera als 10 o als 15 anys, i difícil d’oblidar quan en tens més de 30. Molts hem descobert el Món amb l’Astèrix. Per això, en qualsevol viatge tot t’evoca imatges i situacions viscudes a cada pàgina. Així, a Egipte recordes l’Obèlix trencant i amagant el nas de l’esfinx o t’imagines Cleopatra amb aquell nas que enamorava Panoramix (i quin nas!). T’imagines una Bretanya plena de

llogarets

envoltats de menhirs i senglars resistint la invasió de turistes; o veus els corsos amb el mateix caràcter rebel que el seu líder Ocaterinabellatxitxitx. Però d’ençà la mort del guionista, René Goscinny, les aventures d’Astèrix ja no són el que eren, malgrat que continuïn tenint l’aureola mítica de les velles estrelles del cinema. La genialitat del dibuix d’Uderzo ha seguit donant als personatges la seva especial expressivitat i ha mantingut l’evocadora capacitat per recrear ambients, llocs i èpoques fantàstiques. Però, cada cop, els textos han anat perdent la màgia, l’enginy i la intensitat d’anteriors històries. La nova aventura d’Uderzo, “El tràngol de l’Obelix” continua essent tan vistosa com les altres, però ja no té l’interès d’altres; ha perdut la força narrativa, la sàtira, la ironia, la tendresa d’anteriors guions. L’autor desenvolupa tres possibles eixos centrals en l’argument que acaben anul.lant-se entre ells i esdevenint secundaris: el robatori de la galera de Cèsar per part d’un grup d’esclaus capitanejats per un tal Espartakis, que recorda l’actor Kirk Douglas; el fet que Obèlix beu per primera vegada la poció màgica i en pateix els efectes; i el viatge fantàstic que fan els nostres herois a l’Atlàntida, a bord de la galera imperial. De qualsevol dels tres suggestius temes se’n podia haver fet una gran aventura o, fins i tot barrejats, podien haver estat més aprofitats. Tot plegat queda en una mediocre història, amb uns dibuixos com sempre excel.lents, però sense el tremp, el geni i l’urpa narrativa d’abans. I, per sobre de tot, hi ha un sacrilegi imperdonable, que és el fet d’haver descobert els efectes que produeix la poció en Obèlix. Això era un misteri i un tema recurrent en tots els llibres i ara s’ha perdut en un desenllaç pobrement resolt. Ha estat com si ens diguessin l’edat d’Astèrix, ens presentessin la nòvia de Tintín, o descobríssim que l’Espirú i en Fantàstic són amants. Vaja, com saber qui és l’assassí

127

d’en Fèlix l’endemà de ser mort. Hi ha coses que no s’han de descobrir fins que arriba el final. Des de la desaparició d’en Marsupilami, aquest afer de l’Obèlix és una de les més terribles decepcions que he tingut. Uderzo hauria de saber que, en qualsevol activitat, quan no se sap o no es pot continuar una història el millor és deixar que quedi en llegenda. Sempre és millor un bon record que un trist futur. Però ja se sap, estan bojos aquests ninotaires!

128

3.31. UN ÀPAT D’ETIQUETA (27/11/1996)

La sentència del Tribunal Constitucional de 19 de setembre de 1996 diu que l’Estat té competència per determinar de caràcter “bàsic” la qüestió de l’etiquetatge i, per tant, que s’hagi d’etiquetar, almenys o com a mínim, en castellà. Si això és així hom podria interpretar que l’Estat es reserva tota la competència lingüística en poder determinar allò que és bàsic i, en conseqüència, en el futur també es podria dir que cal fer, almenys en castellà, altres actuacions a Catalunya. De moment, la norma ara declarada bàsica fa referència exclusivament a determinades especificacions de l’etiquetatge de productes alimentaris envasats i no és d’aplicació a altres tipus de productes que s’etiqueten o es poden etiquetar en català. Suposo que, pel contrari, també podríem modificar a Catalunya la Llei de normalització lingüística per introduir-hi una disposició que estableixi que tots els productes envasats i comercialitzats aquí s’etiquetin, com a mínim, en llengua catalana i que, en el cas de ser productes alimentaris, les especificacions obligatòries constin en les dues llengües. El fet és que, per una cosa o altra, tornem a estar en una situació que ens col.loca a la defensiva. Després de l’esforç que ha costat que les empreses catalanes anessin etiquetant els seus productes en la nostra llengua, ara se’ls condiciona en allò que els fa més mal: la comercialització dels seus productes. Justament els productes alimentaris, que són els que fan valdre més una denominació d’origen, unes característiques locals, regionals, són els que lògicament haurien de presentar-se en la llengua pròpia d’aquell territori. Per altra banda, el fet que aquests productes portin l’etiqueta en català no hauria de ser raó per confondre els clients sobre quin és el contingut. Passar del castellà al català, al francès o a l’italià hauria de ser un exercici absolutament normal. Pocs castellanoparlants deuen ignorar que fromage o fromaggio vol dir queso; i si ho entenen, no hi ha haver cap problema per saber què és un ”formatge”. I a més, segur que els deu semblar que un camembert és més bo si està etiquetat en francès i és d’importació. Potser sí que “préssec”, melocotón i pêche són més diferents, però els pots de confitura solen portar la fruita dibuixada per no haver de llegir quina és la seva composició. Estic segur que tot és conseqüència de l’hàbit de ser monolingües castellans i del costum de no haver de fer cap esforç per traduir altres llengües. Excepte quan es tracta de traduir del català, perquè si és del rus es veu que no hi ha cap problema per identificar la vodka o el caviar. La sort és que els catalans estem acostumats a haver de fer massa coses sense la nostra llengua; això ens permet consumir lechugas, zanahorias, ternera, cerdo o judías sense por a ser enverinats. El

129

que potser haurem de fer és acostumar-nos a triar l’enciam i les pastanaques del Baix Llobregat, la vedella del Berguedà, el porc d’Osona i les mongetes de Castellfollit del Boix i fer els àpats d’etiqueta.

130

ARTICLES 1997

131

4.1.

EL DOL DE LA LLENGUA (09/01/1997)

Poc a poc ens van deixant tots aquells grans personatges que van marcar una època esplendorosa per a Catalunya. Des de les primeries de segle fins la Guerra Civil, el nostre país havia estat testimoni d’una efervescència intel.lectual que no crec que s’hagi donat en massa països al llarg de la història. Alguns ja portaven l’empenta vuitcentista, d’altres naixien amb el segle, i molts perdien la joventut al camp de batalla o a l’exili. Joan Coromines va ser un d’aquests, un dels personatges que passaran a la història malgrat tots els intents per fer-los desaparèixer. La mort o l’exili van aturar la resplandent força creativa i intel.lectual d’unes generacions irrepetibles: polítics, metges, científics, poetes, escriptors, arquitectes, enginyers, artistes... Després de 1940, un desert planava sobre Catalunya, els homes i dones capaços de liderar una societat s’havien fos en un magma d’incomprensió i oblit. De forma espurnejant, però, tant a dins com a fora del país, reemprenien molts la llarga marxa d’un país que tornava a començar de zero. Tot el que s’havia avançat amb la Mancomunitat i la República, tot el que havien donat la Renaixença, el Modernisme o el Noucentisme quedava anihilat. No tornàvem a 1714, ens ensorràvem en un abisme pitjor. Per això, tenint en compte la situació que es vivia a la postguerra, encara resulta increïble que aquesta fornada d’excepcionals ciutadans mantingués l’esperit del fènix català. Alguns, com recordava en la mort d’Espriu, van ser els poetes populars que servien de referència ètica i moral, els líders del sentiment col.lectiu i l’exemple de compromís cultural, social i nacional. Però d’altres no han estat reconeguts popularment fins al final perquè la seva activitat s’ofegava en un silenci opressor que no deixava que el poble dignifiqués els que dedicaven la vida a enriquir i ennoblir el patrimoni nacional. El paradigme ha estat Joan Coromines amb la seva total dedicació i abnegació per aprofundir en l’estudi de la pròpia raó de ser del nostre poble. Coromines va agafar les armes (preparant l’assalt de Prats de Molló i al 36) per defensar i alliberar Catalunya; però, tot i perdent les batalles, va mantenir l’única arma que havia superat totes les guerres: la llengua. Lliurat per complert al seu estudi, el filòleg ens ha deixat l’idioma al nivell més alt que pot tenir una llengua, i això no ho pot fer qualsevol poble sinó té personatges de la seva categoria humana i intel.lectual. Ara, que siguem fidels o no a la llengua, a través del seu llegat i el seu exemple, només depèn de nosaltres. Ell ja ho va demostrar l’any 89 al ministre de Cultura del govern espanyol quan li van atorgar el Premio Nacional de les lletres espanyoles: “L’única nació i l’única

132

llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la Nació i la llengua catalanes.(...)”. El mateix homenatge que mereix qui les va servir, la llengua i la Nació, fins l’últim alè.

133

4.2.

EL SUÍS (16/01/1997)

No sé si s’escau que parli del Restaurant Suís quan, després de 56 anys, està a punt d’acomiadar-se. M’és molt díficil parlar-ne perquè no ho puc fer des de l’objectivitat sinó des de la més absoluta intimitat i emoció. Des que l’any 40 els avis van obrir una taverna al carrer de les piques, que es convertiria en un dels més populars i tradicionals restaurants de Manresa i el Bages, el Suís ha format part del paisatge i el pols ciutadà evolucionant al ritme que marcaven els temps. Per això, avui, parlar de la història del Suís és repassar la història d’una família i d’una ciutat. Per a una família que ha viscut intensament el món de la restauració durant 56 anys al mateix lloc, acomiadar-se d’aquest local no és tan sols deixar un negoci sinó deixar una llar. Per això se’t fa difícil interpretar la vida sense la referència obligada a l’espai comú que has compartit amb els teus: néixer amb presses entre plat i plat, no poder cagar el tió fins que hagin sortit els darrers clients, córrer entre taules i cadires i descobrir racons insospitats en un espai immens... La vida en un restaurant conforma un component essencial en la pròpia personalitat que costa molt de perdre quan es transmet a través de quatre generacions. Quan la gent no sap quin és el teu cognom i t’anomenen “el del Suís”, és que la identitat familiar es fa fonedissa i indissociable amb la feina. El Suís, com a negoci, també ha fet història creant un pòsit d’experiències que el converteixen en un pou de records i en un marc de referència dels costums i dels personatges que durant més de mig segle han caracteritzat la vida quotidiana. Al llarg dels anys, el restaurant ha esdevingut un món particular on l’aire feia olor a estofat, les taules formaven un arxipèlag i els clients evolucionaven en el temps com les espècies. Amb aquesta habitual diversitat es va anar configurant un mapa del Suís on cada racó, cada taula, esdevenia un referent únic i personalitzat. Així -com si es tractés d’illes- algunes taules agafaven el nom del descubridor (aquells clients que prenien, gairebé en propietat, la seva plaça al restaurant), i d’altres, com qualsevol accident geogràfic, rebien topònims identificatius del seu emplaçament segons les coordenades del menjador. La identificació de l’espai passava també pels clients que eren anomenats pels seus plats preferits més que no pas pel seu cognom. Aquesta simbiosi entre personatges i restaurant ha fet que, fins i tot comensals encara habituals, no puguin ser datats en el seu origen com a clients i semblin incorporats al paisatge del Suís des de temps massa reculats per a la memòria. La vida del Suís també va lligada molt directament a la relació especial amb els seus proveïdors. La recerca de la qualitat en els productes s’ha fonamentat en la fidelitat i el

134

tracte cordial més enllà del pur negoci, i això ha comportat un paral.lelisme entre la trajectòria del restaurant i les empreses subministradores que s’ha mantingut, en molts casos, des del començament. Aquest lligam amb els clients, proveïdors i empleats ha generat una vinculació d’amistat que no es pot ni es vol oblidar i, per això, la família no vol deixar de ser mai “del Suís”. De ben segur que en el tancament del restaurant no hi haurà el plany per la pèrdua de tants records i tantes relacions, sinó la satisfacció d’haver acabat una feina ben feta i amb el goig i l’esperança de mantenir, per sempre, tots els amics que durant 56 anys han fet que, amb l’agraïment del seu paladar, no es puguin oblidar mai totes les hores viscudes als fogons i a les taules del Suís.

135

4.3.

EL PREMI NADAL (31/01/1997)

El Premi Nadal de narrativa d’enguany l’ha guanyat un professor de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona, Carlos Cañeque. No sé quines són les seves condicions literàries ni he llegit les crítiques del seu llibre com per poder jutjar la seva obra escrita; se suposa que els jurats estan prou qualificats com per valorar la qualitat de la lletra impresa i les seves repercussions al mercat editorial. Però, en canvi, hi ha alguns elements de la personalitat del professor que sí que em permeten jutjar la seva actitud davant la realitat social, política, cultural,... Un d’aquests motius que m’inciten a poder opinar i criticar sobre les seves posicions, són les afirmacions que, fa uns quatre o cinc anys, va realitzar en una classe del curs de doctorat en ciència política de l’Autònoma. Evidentment, cada creador literari pot bastir el seu món de ficció com li sembli i mostrar-nos la idea, el concepte que té de la realitat de les coses segons li convingui a la seva obra. Però no tinc tan clar que això pugui passar quan un professor universitari es dirigeix als seus alumnes. En sentit, el Sr. Cañeque va utilitzar la seva condició de professor per introduir un tema de discussió des de la més absoluta subjectivitat -fet no destacable si no es té en compte que no tenia res a veure amb la matèria de l’assignatura-. El fet, però és que l’exposició dels plantejaments del professor, des del meu punt de vista eren absolutament fora de lloc, insultants i demostratius de la ignorància que se suposa que mai hauria de tenir un professor universitari d’un curs de doctorat de ciència política. El Sr. Cañeque, el primer dia de classe de l’assignatura “Política als Estats Units”, va exposar als alumnes (la majoria d’origen llatinoamericà) el seu parer sobre el nacionalisme, dient coses semblants a que el President Pujol era com un telepredicador estil americà que ensarrona les masses, que ser nacionalista era provincià, que la llengua i cultura catalanes, com a minoritàries, era absurd que ens entestéssim a fer-les sobreviure, que calia afegir-se a les “grans” cultures i deixar-nos d’insignificàncies, que l’únic bo que teníem en literatura era Josep Pla, i només sabia escriure sobre mariners i pagesos, etc... En resum, tota una demostració de falta de respecte a la llengua i cultures del país on treballa i viu, de manca de respecte a la diversitat, al pluralisme, a la convivència, un aabsoluta ignorància sobre els origens i els plantejaments polítics i socials del catalanisme polític, una manca de respecte a les persones, i una absoluta ignorància sobre la cultura catalana, com li va recordar un alumne xilè, en dir-li que ell havia llegit llibres de Pla que no parlaven només de pagesos i mariners com el llibre titolat “Del Golf Pèrsic a Xile”.

136

No sé què pot haver escrit aquest home, no sé quin és el seu valor literari, però per la seva condició cívica i intel.lectual m’estalviaré de comprar-me el seu llibre gunaydor del premi Nadal. Encara sort que no li van donar el Josep Pla

137

4.4.

UNA SOCIETAT MILLOR (00/02-05/1997)

John Kenneth Galbraith -un dels homes més influents en el pensament econòmic mundial- reflexiona en el seu darrer llibre “Una sociedad mejor” (Ed. Crítica), sobre com es pot construir una societat bona des del possibilisme, no des de la utopia. Que un home de 91 anys es posi a pensar sobre el futur, no deixa de ser un exemple per a tots els dirigents -polítics i socials- que el seu objectiu vital hauria de ser deixar les coses millor que les han trobat. Galbraith proposa, des de la realitat dels fets, un programa possible per a assolir les llibertats personals, el benestar i una vida més satisfactòria per a tot el planeta. Els problemes de l’economia, el medi ambient, l’educació o la pobresa són analitzats amb consciència crítica però desprenent tothora espurnes d’idealisme optimista. Voldria destacar d’entre tots els seus missatges -rigorosos en l’anàlisi, però senzills i clars en l’exposició- un dels que dedica als marginats del planeta. Diu l’eminent economista que “(...) al Món no hi ha població educada que sigui pobre, ni població no educada que no ho sigui. (...) Amb una població educada, el progrés econòmic es torna gairebé inevitable. Només d’aquesta manera es produeix l’ús veritablement eficaç de l’ajuda general per al desenvolupament”. D’aquesta manera, reivindica la importància de l’educació en l’objectiu de construir una societat millor. I relaciona la manca d’educació, la ignorància, en l’origen de molts conflictes al tercer món. Per això, constata que el sofriment humà i la devastació econòmica i social derivats dels conflictes interns poden ser més grans, i darrerament ho han estat, que no pas els conflictes internacionals. Aquesta reflexió de Galbraith, que sembla molt evident però massa cops l’oblidem, ens hauria de fer pensar en la responsabilitat dels països rics amb el seu llegat imperialista de misèria i sofriment. Però la terrible paradoxa que es desprèn de les paraules del pensador és la de constatar la dificultat d’entesa entre veïns quan avui, a finals de mil.leni, som capaços de globalitzar les relacions humanes connectant-nos a Internet o digitalitzant la informació que ens apareix a la pantalla de televisió. Com és possible que els satèl.lits, la informàtica, la telefonia i tantes altres invencions tècniques incomprensibles per a una estructura mental feta de lletres, com la meva- puguin relacionar parts tant llunyanes del Món com el Japó i Amèrica i en canvi no siguin capaces de connectar hutus i tutsies, bosnis i serbis?. És evident que si seguim Galbraith, la manca d’una bona educació porta a no respectar les regles i a confondre la gent en el caos social, però és inevitable preguntar-se com pot ser que en la “societat de l’Internet”, l’educada i “civilitzada”, costi tant entendre’s i respectar-se. L’educació porta a

138

evitar els conflictes internacionals i permetre la lliure circulació de les idees i les llengües i en canvi no evita susceptibilitats quan es vol millorar la normativa de la llengua pròpia d’un país. O sigui, que la ignorància pot fer que sigui més difícil entendre una etiqueta en català d’un envàs de melmelada que un “e-mail” en anglès del catedràtic emèrit d’economia de la Universitat de Harvard, John Kenneth Galbraith. És trist que els qui veuen amb recel una llei per a afavorir el català, no posin problemes a la globalització de l’espai informatiu o dels mercats. Per a construir una bona societat no fa falta només l’educació que et permet un país ric o pobre, sinó les ganes d’entendre les coses, i per això només cal voluntat.

139

4.5.

L’ALCALDE-PRÍNCEP (00/02-05/1997)

D’ençà dels darrers congressos dels partits catalans, s’ha generalitzat el concepte del postpujolisme. Si bé aquest és un element recurrent en els últims temps, ja fa gairebé una dècada que es va començar a parlar de l’esgotament del model polític convergent i molt especialment del President Pujol. Mentrestant, sense cap alternativa original, els partits d’oposició no fan res més que recórrer a l’argument que el país està cansat del seu Govern i que s’exhaureix el projecte de Convergència. Però, si volen substituir Pujol, amb què ho volen fer?. I per què hauria de canviar la tendència política majoritària si els ciutadans li han anat renovant la confiança?. Diuen que perquè el País està fart de veure la mateixa persona al capdavant i que el projecte social i nacional de Convergència està esgotat, però en canvi no tenen cap proposta engrescadora de model polític alternatiu. Només el voler canviar; prescindint que el Govern hagi executat un canvi radical en la fesomia del país i hagi ofert tants elements de progrés social per als ciutadans. Davant d’això, els diferents partits continuen obsessionant-se en substituir Pujol cercant totes les possibilitats. Per això han començat a renunciar, fins i tot, al seu propi projecte de partit creant plataformes interpartidistes que superin les deficiències ideològiques i programàtiques de cadascun fonent-les en un magma confús i inconcret. Les “oliveres”, els centres de debat i les coalicions anomenades de progrés, han proliferat al marge o a lloms dels partits tradicionals d’esquerra perquè han vist que després de tants anys començaven a ser obsolets. Una de les plataformes més vistoses ha estat la de l’alcalde de Barcelona, “Catalunya segle XXI”, a través de la qual s’ha erigit en la figura messiànica d’un nou moviment alliberador de les fatalitats dels pobres ciutadans de Catalunya. Des de la florentina, burgesa i il.lustrada aureola de la ciutat maragalliana, l’alcalde-príncep s’ha projectat olímpicament mentre les coses reflectien esplendor. Ara, a mig fer el mandat postolímpic, com que el lluïment no és tan fàcil i els problemes reals emergeixen cada dia fent aterrar els somnis de grandesa, Maragall decideix abandonar compromisos i passejar-se per metròpolis i fòrums cosmopolites predicant la seva teoria de l’alliberament acomplexat:: la creació d’un món de ciutats que traspassi els límits nacionals o la crida a que ens atrevim a pensar sobre nosaltres mateixos, el nostre passat, les seves conseqüències i contradiccions, són la fugida endavant d’una renúncia als conflictes personals i col.lectius del maragallisme. Ens demana una catarsi col.lectiva sobre la nostra pròpia identitat, com si ens haguéssim d’avergonyir de sentir-nos massa catalans, com si haguéssim de relativitzar tot allò que soni anticatalà per autoculpar-nos.

140

És que el seu pretès universalisme alliberador no ens deixa ni imaginar Itaca?. L’alcalde pot dir coses tan contradictòries com que cal donar suport als pares que no entenen els seus fills o convidar Vargas Llosa a l’Ajuntament per pregonar un neoliberalisme cultural amb reflexos de la millor escola feixista italiana i del pitjor colonialisme hispanoamericà. Maragall sempre ha pensat que els catalans ens havíem d’explicar millor fora de Catalunya: per això, com que no ho va voler fer mentre governaven els socialistes a Espanya o quan Barcelona va ser capital mundial dels jocs, ara sembla que podrà fer-ho més bé des de fora de l’alcaldia. Pot ser que ara es dediqui a omplir de contingut la buidor del pretenciós protagonisme del “segle XXI” i a convèncer el seu partit que si Pujol és líder del nacionalisme català, ell ostenta el monopoli del progressisme benestant. Ens diu que cal buscar un espai de centre, que cal reinventar la política nostrada superant els encotillaments dels partits tradicionals per passar-los pel sedàs de l’americanisme dual. Potser és que el PSC mai ha interpretat el joc de la política com a ell li hagués complagut, o potser hagués volgut ser un Pujol entre els socialistes o un President d’una ciutat-estat renaixentista. S’entesta a descobrir allò que ha volgut ignorar: un espai de centre humà, un ideal de sensibilitat, no una ideologia única sinó totes; ser conservador en la tradició, progressista en la innovació, liberal en els desitjos i socialdemòcrata en les necessitats. Això, senyor Maragall, ja està inventat, és el nacionalisme català, és Convergència. I perquè hauríem de canviar si l’alternativa només és reinventar-se des de la brillantor verbal i mediàtica?.

141

4.6.

BILINGÜISME OPRESSIU (28/05/1997)

En el marc d’una conferència sobre la Carta Europea d’Autonomia local, celebrada a l’Ajuntament de Barcelona, es va donar un cas, com tants d’altres, de bilingüisme absurd. El fòrum era obert a participants de diferents països i la presidència estava formada per personalitats catalanoparlants que representaven diferents estaments, gairebé tots, d’àmbit nacional. Doncs bé, tot i havent-hi un excel.lent servei de traducció simultània, alguns d’ells, com el President de la Diputació de Barcelona i el de la Federació de Municipis de Catalunya, van començar el seu discurs en català per passar ràpidament al castellà. Van fer més de tres quartes parts del seu parlament en la llengua no pròpia de les seves institucions ni de l’ajuntament ni del país on es trobaven. Si hi havia traducció simultània perquè no podia parlar cadascú en la seva llengua?. És que hagués parlat en català un castellanoparlant?. Es pot fer una salutació o una referència concreta en un altre idioma si et dirigeixes a un col.lectiu determinat dels assistents, com va fer el Conseller de Governació en dirigir-se als magistrats espanyols de la sala, però no té sentit canviar d’un paràgraf a un altre perquè si. El suposat bilingüisme de Catalunya, tant defensat pels detractors de la llengua catalana, no fa sinó demostrar que es tracta d’una diglòssia, i en aquest cas vol dir de preeminència del castellà per sobre del català. Constantment es donen casos com aquest que l’únic que fan és mostrar l’opressió que s’exerceix sobre el català en voler diluir-lo, quan hauria de ser prioritari i preeminent. A Correus, per exemple, es pot llegir “cartas-cartes”, “impresos-impressos” o “ciudad-ciutat” , insultant així la intel.ligència dels castellanoparlants, perquè és tant com dir que no entenen una llengua que només canvia una lletra en algunes paraules. O l’exemple dels cinemes Atlàntida de Manresa que, tenint la còpia en català de “El pacient anglès”, la passen també en castellà com evitant un suposat greuge, quan es tracta d’una excepció en el marc absolutament castellanitzat del cinema. I per si fos poc, a sobre els passis de la pel.lícula en català són a les 16’30h i a les 22’30h, i la versió castellana a les 19’30, la millor hora tenint en compte que la pel.lícula dura gairebé tres hores. Què els costava fer-la tota en la nostra llengua si ho fan amb les altres?. Qui anirà a veure la versió catalana?. I encara diran que les pel.lícules en català no tenen èxit de públic... No acabaríem mai trobant casos i més casos d’absurd bilingüisme. En un país com Catalunya, amb una llengua pròpia amenaçada, aplicar el bilingüisme és imposar el monolingüisme castellà. Els que diuen sentir-se perseguits per la política lingüística del Govern o veuen perillar la supervivència del castellà és que no saben del

142

que parlen. Fins que no tinguin gairebé el 100% dels canals de TV, dels diaris i revistes, dels futbolistes i dels taxistes parlant només en català, no sabran el que és sentir-se en minoria en el teu propi país.

143

4.7.

EUROPA ERÒTICA I TRADUCTORA (05/06/1997)

Bernard-Henri Lévy és un dels més prestigiosos intel.lectuals europeus del moment. En l’acte de lliurement dels primers premis de la Fundació Ramon Trias Fargas (atorgats a Francesc Candel i Jordi Porta) va pronunciar una conferència en la que va esfilagarsar algunes idees sobre el futur polític d’Europa. El filòsof francès creu que una de les raons de la crisi de la política i de la democràcia és la desaparició dels grans corrents ideològics antagònics que han protagonitzar la història moderna i contemporània del continent. Des de la fi del mur de Berlín, les ideologies clàssiques es mostren obsoletes i això ha creat la sensació de la fi de la política i de la història. La història havia estat sempre per a la humanitat una esperança de futur, com la democràcia, perquè es basava en el conflicte, en el debat de posicions contràries. Ara, sense poder-se oposar a models de societat contraris, la política no té sentit. La pau, la tolerància, la simbiosi en la societat, comporten la idea de la “bona comunitat”. Lévy creu que cap comunitat pot ser “la bona”, que totes han de ser desorganitzades, que no hi pot haver la comunitat adient, la que s’estableix sobre la idea de l’espècie, de la qual cal preservar-ne la puresa. Només es pot defensar la nacionalitat quan es posa de cara a les altres. Dit d’una altra manera, no creu en una Europa entesa com una aglomeració de comunitats, com una voluntat d’unir el desunit. Tot el contrari, la grandesa és reconèixer que les comunitats existeixen, que no es tracta de construir-ne una de sola; Europa és una idea que les posa en confrontació i les enriqueix: no hauria de ser la “bona comunitat” sinó una màquina de desincorporar, desintegrar, per fer que cada nacionalitat se senti inquieta en ella mateixa. Lévy resumeix la seva idea apel.lant a una Europa “eròtica i traductora”. És a dir, una Europa que, com l’erotisme, és trangressió, com un cos que es fon en un altre; per això, transgredir és atravessar la frontera, la pròpia identitat, sense negar-la, afirmant-la. Per tant, un projecte europeu que abolís les fronteres ( identitàries) aniria al fracàs, perquè el mundialisme és l’extenuació de la política. Ens cal, doncs, transgredir fronteres, passar-les per afirmar-les, reforçar els elements constituents anant més enllà. Amb la mateixa idea, la circulació de les llengües també ajuda a obrir-se, a confrontar per existir. Per això, la traducció és bona perquè corromp dues llengües i les enriqueix una amb l’altra. És la manera de no desaparèixer. La proposta d’una Europa eròtica i traductora, adaptada a les idees, no fa res més que tornar a la comunitat, no la “bona” o “única” sinó justament a les diverses i plurals que comporta el reconeixement de la pròpia identitat en confrontar-la amb l’altra. No es tracta d’agredir-la sinó de posar-

144

la en conflicte. Només des de dues posicions diferenciades hi ha un punt mig, d’equilibri, de consens, de síntesi. Ja és bo que un intel.lectual fill de la cultura política més jacobina -eròticament frígida, i incapaç de traduir la “grandeur”-, sigui capaç de posar en evidència els propis errors en la construcció dels estats-nació i la destrucció de les comunitats identitàries i ens vulgui il.lustrar sobre el nostre futur. La llàstima és que la modernitat intel.lectual hagi tardat tant de temps en traduir i erotitzar el que el nacionalisme català ha predicat durant tant de temps. Potser haurem de fer un “striptease” patriòtic per seduir el personal...

145

4.8.

El document

NOUS HORITZONS (15/07/1997)

“Per un nou horitzó per a Catalunya”, que Convergència ha redactat,

suposa una alenada fresca en el debat nacional a Catalunya. Es tracta d’un document de treball i discussió per al Consell Nacional, màxim òrgan de representació del partit entre congressos. En el text s’hi marquen les principals etapes i fites que Convergència es planteja per a desenvolupar la seva actuació política, en una relectura del nacionalisme català davant dels reptes que afecten Catalunya i el Món a la fi del segle XX. Això significa un pas endavant en la reformulació de l’estratègia del catalanisme polític, especialment pel que fa referència al model estructural, d’organització nacional i d’avenç sobiranista. No es tracta d’un document dogmàtic ni teòric -que ja vam fer al Congrés- sinó la concreció d’un programa polític. Són les clàusules d’un conveni que el catalanisme polític majoritari proposa als ciutadans. A part de la valoració que es pugui fer de cada proposta, i abans que s’hagi produït un debat més extens i intens, el realment significatiu políticament, és la mateixa presència d’un document, elaborat per un partit amb responsabilitats de govern, que planteja un salt endavant. En aquest sentit, un cop més, CDC ha demostrat que sempre s’avança en el compromís de la innovació política. Ara, amb aquest nou marc d’accions i d’objectius, Convergència complementa el procés de renovació i regeneració de les estructures del partit que va encetar la tardor passada en el seu Congrés. Perquè, els partits polítics, com les reivindicacions nacionals, també s’han d’anar adaptant a les noves realitats per tal de satisfer les exigències de l’evolució social. D’aquesta manera, el nacionalisme, com a superador de l’encotillament de les ideologies, també ha de representar un nou model, un avenç, social. No es tracta de canviar sinó d’adaptar, de continuar sent un referent d’innovació, modernitat i progrés per al nostre país. Perquè, també en l’aspecte social, i no només en l’estructura política nacional i el model de partit, Convergència ha d’estar al capdavant. La iniciativa i l’agosarament del nacionalisme català ha de marcar el to polític dels nous temps. I ho hem de fer des de dos vessants: el de la regeneració politica i el de la renovació nacional. Regeneració política perquè cal humanitzar més els comportaments, introduint la modèstia i l’autocrítica en les relacions amb la societat -impulsant l’ètica i l’esperit de servei-, i definir el lideratge polític en les transformacions socials, deslocalitzant i desconcentrant els poders, introduint la priorització i l’estratègia en l’interès públic, reestructurant l’administració i habilitant escenaris de participació, articulant els processos d’informació, consulta i decisió en les polítiques públiques,

146

debatent la representativitat política i social, o tenint en compte la fragmentació de les demandes ciutadanes, entre molts altres elements d’anàlisi i debat que ningú no pot obviar.

renovació

nacional

perquè

volem

una

Catalunya

socialment

justa,

econòmicament pròspera, ambientalment sostenible i globalment solidària: en les noves realitats socials i culturals, en la diversitat i la identitat, en la modernitat dels elements identificadors en un marc de globalització, en el benestar i la solidaritat, en el sistema educatiu i en l’ecologia com a font patriòtica... I en tot allò que, més enllà d’un esquema d’articulació nacional, conforma i haurà de conformar els eixos vertebradors de la Catalunya del futur. Per tot això, en la guia dels viatgers cap a la sobirania, cal que hi marquem totes les etapes i totes les fites, perquè no podem perdre ningú pel camí. El destí val la pena.

147

ARTICLES 1998

148

5.1.

L’ESPANYA REAL (15/01/1998)

Jo no sé quan un país és real, oficial o virtual, però en el cas de l’Espanya del PP no voldria que la seva fos la única. D’ençà de l’adveniment del PP al govern de l’estat hem notat que hi ha, com a mínim, dues versions d’Espanya: la de TV1 i l’altra. L’altra és diversa: catalanista, espanyolista, de dreta o d’esquerra; però la de la cadena pública del PP és només espanyolista, de dreta i, a més a més, rància. El model de televisió del govern del PP és com el model de país que volen: absolut, nostàlgic, postís, de cartrópedra, i ple de farbalans. En aquest cas, coincideix el país oficial que els populars volen construir amb el que ens representen. Pot ser que Espanya sigui només així: com la Norma Duval, com el José L. Moreno i “sus muñecos”, com el Torrebruno, com les pel.lícules dels anys 60, com la cançoneta de “Qué apostamos”, com l’Hotel Royal Manzanares, com l’Herrero. I si hi afegim el Carrascal, l’Hermida, els Moros i Cristianos, el “Pelícano”, i altres programes d’altres cadenes, tenim un espai comunicacional, lingüístic i cultural, que determina una visió molt característica del país que interpreten, que entenen i que volen. Però també pot ser que Espanya no sigui només d’aquesta manera. També és un país que s’interpreta des d’una visió històrica unitària i castellana, d’anorreament de la diversitat lingüística, de xiulades, de greuges econòmics, … És el país que recrea Vidal Quadras al seu article del 28 de desembre a “El País” (i que no té pèrdua): “(…).Y yo no soy el que está fuera de juego, porqué las cosas que digo y escribo las comparte el 90% de los españoles, tirando por lo bajo.(…)”. Com que Vidal Quadras és molt “liberal”, creu que el 10% (!?) no té dret a defensar el seu idioma -el català, per exemple-, quan el 90% posa sancions a qui no etiqueti en castellà. O s’és liberal per a tot o per a res. A Vidal Quadras li fa por que els nacionalistes reïxin en el seu projecte de divisió d’Espanya perquè deixaria d’existir com a nació. Llavors, “(…). Los gobiernos nacionalistas impondrian sus políticas mediante la coacción, y el sentido de solidaridad de compartir un destino común de los españoles desapareceria.” Per això creu que entre el PP i el PSOE haurien de “…poner freno a esa obsesión divisiva y particularista que nos debilita enormemente”. El polític del PP crítica els nacionalismes català i basc perquè ell no és nacionalista español (?!); ell és liberal i defensa els drets individuals de les persones. Així, quan s’imposa l’obligació de conèixer el castellà als espanyols ningú veu amenaçada la seva llibertat, en canvi, quan es fa una llei per assegurar la supervivència del català, és una imposició totalitària del nacionalisme “tribal” de Pujol (80% del Parlament!). Per aquesta raó, l’excels esperit democràtic de

149

Vidal Quadras l’impulsa a fomentar la desobediència civil a la llei del català. Potser sí que l’Espanya real és la que diuen que és i que Catalunya ha de ser com ells volen; però sí és així, vull tenir el dret a defensar la “meva” Catalunya real, una que no s’assembli en res a aquesta “altra” realitat. I també voldria defensar una Espanya diversa, plural, tolerant, coherent; perquè només així puc continuar pensant que tot té solució. De moment, des de Catalunya, ja hem ofert diverses propostes per anar canviant les coses, i de fet, n’hi ha que han donat els seus fruits: Espanya es modernitza, s’europeïtza, creix econòmicament. Sembla, però, que alguns programes són bastant incompatibles. Fins que sigui possible caldrà seguir buscant punts de coincidència en un interès comú almenys mentre sigui d’interès per a Catalunya. De totes maneres, continuo creient que si l’Espanya oficial és la real, haurem d’anar pensant en que la solució és fer-la més virtual. I si no, sempre ens queda la desobediència civil, oi senyor Vidal Quadras?.

150

5.2.

EL PA NOSTRE DE CADA DIA (25/02/1998)

Quan es vol explicar el caràcter religiós dels catalans, hom ho exemplifica amb aquella trobada entre dos amics: “Què, com està el teu germà d’ençà l’accident? - Cagumdéu!, per poc es mata; però, gràcies a Déu, se n’ha sortit”. El conflicte entre la irreverència i la devoció és el conflicte entre el seny i la rauxa, entre la muntanya carlina i la marina liberal, entre el renec i la benedicció. És l’aiguabarreig de la raó i l’emoció el que conforma aquest esperit contradictori del tarannà català; un pragmatisme racionalista i una espiritualitat romàntica. No som res més que Torras i Bages i Almirall, que el Noi del sucre i Prat de la Riba, que Papasseit i Pla. De la confluència de dos estats d’ànim només en poden sortir dues coses: o la síntesi o la divergència. La síntesi és el que ha procurat ser el catalanisme polític d’ençà que personatges com els anomenats van anar aportant-hi el seu sentit crític de la societat en la que vivien. A punt de començar la darrera guerra romàntica, l’any 36, encara no hi havia prou aproximació entre les diferents sensibilitats catalanistes com per no poder evitar ferides massa fondes. Els anys de foscor i resistència potser van ajudar a recuperar punts en comú, però amb l’adveniment de la democràcia es van tornar a separar. Des d’aleshores, Convergència Democràtica de Catalunya potser ha estat l’únic partit polític capaç de definir el nou nacionalisme amb la voluntat d’apropar sectors absolutament distanciats 40 anys enrera. A les seves files hi ha nacionalistes descendents de carlistes i anarquistes, de propietaris de la Lliga i pagesos d’ERC, hereus de l’intel.lectualitat avantguardista o noucentista, de moviments catòlics o laics, orfes d’afusellats d’un bàndol i d’un altre. Potser per això aquest nacionalisme és tan desacomplexat que és capaç de fer rebrotar les més antropològiques tradicions i d’exaltar la més recent innovació. Per això és capaç de recordar Guifré el Pilós i de projectar-se a Internet. I potser així, pot anar a Montserrat a fer ofrena de la bandera nacional a la patrona del país sense fer tuf a ciri ni fer el senyal de la creu. El problema és que encara hi ha massa gent en aquest país que no ha paït les contradiccions internes de ser català o nacionalista, que no ha pogut sintetitzar les dues, les tres o les quatre parts d’una societat complexa com la nostra. Són partits i gent massa ancorada en posicionaments dogmàtics i prejudicis, que no han superat frustracions ideològiques o de classe bandejades en aquest final de segle. Segurament els falta desempallegar-se d’estereotips maniqueistes i obrir el ulls als nous temps; un temps de convergència d’idees i d’accions cap una societat flexible, diversa i sense complexes. La millor manera d’interpretar aquesta societat és posant-se al centre

151

vital, submergir-se en un mestissatge d’emocions i raons: les que defineixen la riquesa de la Catalunya del futur. Aquest país que està renaixent nacionalment, ha de comprendre que li cal destil.lar els seus origens i assimilar un Món sense tanques per poder entendre l’esdevenidor. Per això ja no val allò de ser internacionalista, ciutadà del Món, i abominar les identitats provincianes, carrinclones i ridícules. Aquesta és la contradicció d’aquells que senten vergonya aliena amb la sardana i la barretina però que no dubten a buscar, al punt més allunyat del planeta, l’espiritualitat i l’autenticitat d’allò autòcton. Potser és que mai han sabut que no estaven al punt mig sinó massa lluny de tenir tota la raó. El que és segur, és que haurem de fer compatible una globalitat que humanitza amb una identitat que personalitza. A partir d’ara, serà el pa nostre de cada dia.

152