MAIN-96

M

AINHARDT ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2020 NÚM. 96

C

G A `

E

I

TEMPS DE RECORD

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA L’1 de desembre de 1950 es va celebrar el bateig de Rafael Traver Alonso, en braços d’Angelita Roda.

La foto està feta al pla de Dalt (Plaça Justo Zaragozà, núm. 15). A la foto també apareixen: Desamparados Ripollés, Amparín Traver, Manolita Roda, Enrique Ortiz, Paco Amela i dos veïnetes més. Foto cedida per Enrique Ortiz Equip de futbol de l’Acció Catòlica entre els anys 1952-54. De peu i d’esquerra a dreta: José Vte. Bosch (Botó), Rafael Vicente (Botifarro), Manuel Barceló (Retoret), Juan Roda (Canalda), Paco Peñarroya (Escolano), Paco Bayarri (Mallorquí) i Roberto Mor (Coleta). Acatxats: Juan García (Sopega), Antonio Marzal (Marzal), Agustín Obiol (Polisseret), José Luis Peris (Peris) i José Mayo (Mote). Foto cedida per uns gaspatxers Foto de la família León a la boda d’Antonia León i Fernando Martínez. Foto de començament dels anys 60

Foto de joves del “Plantel agrícola d’Alcalà”. Darrere, d’esquerra a dreta: José Miguel Cucala, Paco Calduch, Vicente Cucala, José Luís Vidal, Ricardo Sancho, Paco Cucala i el tècnic agrícola d’extensió agrària. Davant : Juan José Calduch, Pascual Cherta i José Vicente Griñó )RWRJUD¿HV FHGLGHV SHU /ROD /HyQ L -RVp 9LFHQWH *ULxy

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

Europa en un nou entorn internacional, financer i geopolític La Unió Europa ha d’estar a l’alçada dels actuals moments de crisi motivada per la pandèmia del coronavirus: pel risc de ruptura, per tenir el seu projecte assetjat i per la necessitat de protecció dels seus ciutadans. D’entrada, la prioritat és l’atenció dels serveis essencials que sostenen la vida i la salut. Des de la racionalitat i de l’enteniment mutu, s’han de reforçar els mecanismes de la solidaritat, de l’esperança i de la supervivència. I, alhora, treballar l’entorn socioeconòmic que ens trobarem el dia després. Tancar el ulls i creure que açò es pot resoldre com si fos la crisi de 2008 seria llençar-se al precipici. Europa no pot renunciar a ser una potència influent amb personalitat pròpia. I, molt menys, a prendre els acords necessaris per a evitar convertir-nos en botí de les potències que se n’eixiran millor per les seues fortaleses: Xina, USA i, fins i tot, Regne Unit.

Recordem que, abans de la pandèmia, el capital que buscava rendibilitat ja havia fixat la mirada en Espanya. Passava amb l’IVEX, amb sectors estratègics, amb les grans immobiliàries i també amb empreses no tan grans però amb possibilitat de créixer. És a dir, a poc a poc, les empreses espanyoles cada volta esdevenien menys espanyoles. Així, en l’actual context, hem vist que el Govern ha posat vedat a la possibilitat que algun inversor estranger superés el 10% del capital d’alguna firma estratègica o que pogués controlar algun consell d’administració. I, cal pensar que, quan tot açò haja passat, estarem més exposats en mig de la intempèrie, per ser més fràgils i per la voracitat dels voltors financers. A la resta d’Europa, segurament i amb diferents nivells, els passarà el mateix, per les dificultats de competir amb Xina, USA i Regne Unit, que injecten a les seues economies un tsunami de diners.

El dia 9 d’abril Europa prenia l’acord financer proposat per l’Eurogrup i activava el fons de rescat.

Tanmateix, es preveu que les quantitats seran insuficients per abastar els efectes de la recessió (depressió?) que se’ns acosta pel volum de l’endeutament del conjunt de països. Aporta, però, un canvi qualitatiu que incideix en el rumb de la geopolítica de l’euro: no serà possible imposar cap mesura guiada per la llei d’austeritat o d’ajustos macroeconòmics per part dels països rics amb governs neoliberals com va ocórrer l’any 2011 i 2012. És a dir, han hagut noves estratègies que, al sud d’Europa, han permès un marge de maniobra als governs progressistes. Un nou escenari que impedirà aplicar polítiques d’austeritat i evitarà danys socials irreversibles. Un fet que contrasta amb el seguidisme automàtic d’anteriors governs conservadors respecte de les posicions neoliberals del nord.

Necessàriament s’ha d’anar més lluny, tot i saber que el debat no serà un afer conjuntural, perquè està influenciat per sentiments lligats a creences, a la cultura i a la política. Però s’ha d’assumir que serem a un escenari d’accentuada crisi, molt complicat i carregat de necessitats que ens empentaran a moure’ns per a protegir-nos. Així, s’haurà de decidir com organitzar-nos en un nou entorn internacional, financer i geopolític que, des de feia algun temps, ja venia guanyant-nos posicions.

Tampoc no podem repetir errors, com el d’haver construït una unió monetària sense dur associada una unitat fiscal. Seria un bon senyal mostrar voluntat de voler caminar cap a una Unió Europea que siga Estat protector i garantia dels dret dels seus ciutadans. Amb rigor, serenitat i altura de mires, s’hauria d’aprofundir en l’afer que hi ha al damunt de la taula sobre com construir més Unió: d’una banda, en la necessitat d’una convergència fiscal i d’una figura institucional associada a ella. I, paral·lelament, sobre els nivells de sobirania que estem disposats a compartir i sobre els compromisos associats per a ser efectius.

Fotografia cedida per un capicorpero

4

Fotografia d’Antonio Navás cedida per Joan i Cristina

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

EDUCACIÓ 3.0?

ENSENYAR EN TEMPS DE CORONAVIRUS ANNA SANZ TAUS Trobo a faltar el soroll dels passadissos quan arriba l’hora del pati. Trobo a faltar demanar silenci a classe i, fins i tot, m’atreviria a dir que enyoro corregir exàmens i fer guàrdies de pati. Però fa tres setmanes que cada matí m’assec davant l’ordinador i començo a corregir durant hores. Tinc una pila de correus: amb exercicis, dubtes, comentaris…

La setmana del 9 de març tot semblaven rumors: I si anul·len les classes? I si no venim dilluns? I de sobte, el que pareixia encara llunyà i dramàtic, es va convertir en una realitat. De la nit al dia vam saber que faríem classes en línia i que treballaríem des de casa fins a nou avís. I des de llavors, el professorat ens hem reinventat: hem començat a fer vídeos, àudios, kahoots i qüestionaris en línia. Hem esperat setmanes a que la plataforma educativa AULES estiguera preparada per suportar una allau d’usuaris neguitosos per no perdre punt. I mentre la plataforma no funcionava, hem hagut de tirar mà d’alternatives i esforçar-nos per seguir millorant.

Fins ara he rebut fotos de llibretes per correu, amb el missatge a l’assumpte, fotos borroses, algun exercici que no he manat, words amb nom, words sense nom… Vaig corregint, fent-los “classes individualitzades” i utilitzo el Paint per fer correccions… I mentrestant, alguns pares es queixen i d’altres agraeixen: i jo només puc pensar, que tots tenen una mica de raó.

Malgrat això, després de dos setmanes de caos, munts de feina i molt estrés per a famílies, professorat, tècnics i alumnat: hem aconseguit normalitzar la situació. Hem aconseguit contactar amb tot l’alumnat, ens hem assegurat que tothom té algun dispositiu amb què treballar i hem començat a agafar-li una mica el gustet a les noves tecnologies.

Sí, ens han salvat de perdre el curs, i s’han convertit

en el nostre millor aliat per mantindre un contacte quasi diari amb l’alumnat.

Al cap i a la fi, el contacte diari s’ha convertit en el més important. Tant és si la meua classe ha fet un exercici més o menys del first conditional. Jo vull que sàpiguen que seguisc sent la seua tutora i professora, vull animar-los a seguir endavant i a tindre esperança i paciència.

Amb eixa finalitat, l’altre dia vaig decidir llançarme a la piscina i fer una sessió de tutoria virtual amb la meua estimada classe de 2n d’ESO. Va ser, probablement, el millor dia de confinament.

Els seus pares i mares em van escriure agraint-me la trobada, van vore els seus fills verdaderament contents i motivats. I jo també ho estava: em vaig emocionar i, per un moment, vaig viure la fantasia de tornar a classe.

Però torno a la realitat i estic convençuda que no m’hi acabaré d’acostumar, a la vida online. Seguisc trobant a faltar els seus crits pels passadissos quan arriba l’hora del pati. Trobo a faltar demanar-los silenci a classe. M’atreviria a dir que enyoro, fins i tot, corregir exàmens i fer guàrdies de pati.

Fotografia cedida per Soledat Ripollés

Fotografia cedida per Pichi

5

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

¿CASTIGO DE DIOSES? EMMA GARCÍA ACHONDÍA A día de hoy, con todo lo que se nos está viniendo encima parece que estamos sufriendo un castigo divino por nuestro mal comportamiento. Yo creo, por muy conspirativo que suene, que lo que está pasando si que tiene que ver con seres poderosos, pero no me refiero a los dioses griegos.

En estos días, el sentimiento de incertidumbre está a flor de piel, es normal preocuparse por el futuro, pero últimamente hay parte de la población que teme porque ese futuro tal vez no les llegue.

Más que nunca, ciencias y humanidades han de trabajar juntas.

La participación de la ciencia en está colaboración es obvia, es absolutamente necesaria para terminar con esta pandemia. Encontrar la vacuna, atender a los enfermos… ¿Pero cuál es el papel de las humanidades?

Por su parte, la lectura, ayudará a los individuos obligados a retirarse al especial ruido de sus hogares, adjetivo que se irá desgastando y probablemente perderá encanto a medida que pasen los días, lo que Camus llama “el exilio en casa”. Es decir, a entretenerse en esta cuarentena.

Y en relación con esto, libros como Peste de Albert Camus, El último hombre de Mary Shelley, La carretera de Cormac MacCarthy y Epidemia de Robin Cook están siendo tendencia. De estos libros que hablan de situaciones parecidas a las que estamos viviendo se busca extraer lecciones.

Leer está siendo y será esencial para quitar el miedo que se está empezando a esparcir por el mundo. Abstraerse, ver las cosas de diferente perspectiva, pero especialmente a empatizar. Como dice John Carlin, aunque sea por puro egoísmo hay que ser solidarios.

En las noticias se pueden ver acciones que demuestran generosidad como el grupo de ayudantes que sale a hacer la compra para los más ancianos. También algunos hoteles se han solidarizado con la gente sin casa y les han ofrecido habitaciones de forma gratuita, debido a la nueva ley que prohíbe a la gente estar en la calle. Margaret Mead ya lo dijo: “Nunca dudes que un pequeño grupo de ciudadanos juiciosos y comprometidos pueden cambiar el mundo. De hecho, son los únicos que lo han logrado”.

Pero en la dialéctica hegeliana se puede ver como toda tesis tiene su antítesis, en este caso los paranoicos que han arrasado con los supermercados, antes incluso de que nos pusieran en cuarentena, poniéndose en modo juegos del

6

hambre y pensando únicamente en la propia supervivencia. El final de está crisis por el Covid-19 llegará cuando encontremos la síntesis, que espero que sea más temprano que tarde.

Lo cierto es que todo ha ido cambiando muy rápido, de en un principio no aceptar la situación y tomárselo a broma, a tener que estar recluidos en casa. Esta situación también está provocando ansiedad y locura por no estar acostumbrados a estar en casa durante tanto tiempo. Especialmente los países mediterráneos que debido al buen tiempo no tienen tanta costumbre al confinamiento. Por eso lo más importante es encontrar actividades para mantener la mente calmada, pero a la vez activa.

No son vacaciones y ese sentimiento está bastante presente en la mayoría de cabezas. Lo que provoca que muchas actividades pierdan sentido y la ilusión por hacerlas, en parte también por la ansiedad de las noticias que llegan.

Podemos compararnos con las escritoras a las que el médico les prohibía escribir, ya que no era una actividad bien vista para las mujeres, cuando eso era lo único que en muchas ocasiones las mantenía cuerdas, como en el caso de Emily Brontë. Pero nosotros tenemos la suerte de poder realizar gran variedad de ocupaciones y que el médico la única restricción que nos pone es la de no salir de casa.

La economía es otro infectado más por el coronavirus y uno de riesgo, por su descenso en los últimos días. Hay una gran preocupación a nivel internacional, el sistema económico actual está basado en el capitalismo y la globalización, sin poder contactar ni salir de casa la economía se está viendo realmente afectada. Sobre todo, el sector turístico, el cual es fundamental en muchos países.

Y en este caso el paciente no será curado por un médico, los economistas junto con los políticos tienen que colaborar para encontrar soluciones a esta nueva crisis.

Para concluir, diré que la palabra latina Hostis tiene mucho que ver con la situación actual. Pues al principio por la gran costumbre de los griegos que después también tendrá el Imperio Romano de ofrecerle cobijo al extranjero, ha derivado en huésped. Pero a Europa se le está olvidando y se está decantando por otra derivación, la de hostil, países volviéndose enemigos. Es el momento de que dejemos de hacernos las víctimas (otra acepción de la palabra-hostia consagrada), aportemos todo lo que esté a nuestro alcance y recordemos ese primer significado.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

LES ROSES NO EN SABEN DE CONFINAMENT TICA MARTÍ HERRERA “I vaig podar els rosers... Mentre els llevava les rametes velles, podia veure ja a les branques petits projectes de vida, esbossos de fulletes fosques, tendres, que continuaven amb els ritus de la primavera. Els rosers no paraven... no en sabien res de confinament... I així continuen, preciosos, plens de vida... ignorant quantes vides s’estan quedant en aquest incert camí.”

“I vam tancar les escoles... I el silenci es va apoderar de les aules. Ja no hi havia crits, ni rialles, ni queixes, ni sorolls, ni murmuris. I les xarxes es van fer protagonistes... Però no era el mateix; no veies les mirades, no escoltaves les veus, no senties el contacte d’una mà, no ensumaves eixe olor que impregnava la classe quan els alumnes l’abandonaven, eixe olor de vida, d’energia, d’hormones desconcertades... Vertaderament no era el mateix..., no és el mateix. Els esperits, les ànimes, no traspassen les pantalles. “ “I vam buidar els carres... I cadascú es va quedar confinat en la seua casa, gran o menuda, bonica o lletja, còmoda o incòmoda, nova o vella, agradable o insuportable... Donava igual. Estàvem amagats , com les bestioles quan es refugien d’un foc o d’una tempesta..., pitjor encara... amagats d’un enemic invisible” “I havíem pensat que érem éssers invencibles, que estàvem per sobre del bé i del mal... I ens vam adonar que érem criatures minúscules, dèbils, desprotegides, insignificants, prescindibles... fins i tot ridícules. El món seguia rodant, el dia seguia a la nit, el sol tornava a sortir, el cel estava més net, més blau, més pur, més feliç... s’havia alliberat de nosaltres.”

“I vam plorar... vam plorar molt, pels morts, pels qui no els van poder acomiadar, pels malats greus, pels lleus, pel personal sanitari, pels qui havien de sortir a treballar i no podien amagar-se de l’enemic, pels qui no tenien on refugiar-se, per un cartell, per una cançó, per una imatge, per una paraula, per una mirada, per un gest, per una intenció, per un pensament... I era un plor de dolor, de solidaritat, d’impotència, de ràbia, de desesperació... de por.”

“I vam veure allò essencial, allò que roman amagat en una vida de presses, de reptes, d’interessos,de superficialitat, d’hipocresia, de supèrbia... Calia protegir la vida, calia lluitar per la supervivència, calia lluitar sense treva... Per un temps, lluitàvem

junts... I els aplaudiments de les vuit així ho proclamaven. Una altra vegada els clàssics eren més actuals que mai. El cronista Ramon Muntaner ja ens explicava al segle XIV que una mata de jonc junta és impossible d’arrencar, és invencible. “ “I continuem tancats, confinats, aïllats... I pensem que quan tot acabe haurem canviat, serem diferents, serem millors, no tornarem a caure en les errades anteriors... La història ens recorda que som éssers oblidadissos, que no aprenem del que fem malament, que tornem a entropessar amb la mateixa pedra una i una altra vegada; però la mitologia ens conta que quan Zeus va regalar a Pandora la capsa que havia d’escampar tots els mals pel món, Hefest, apiadant-se dels mortals, va introduir als fons de la capsa l’única cosa que ens permet continuar lluitant davant les adversitats: l’esperança. L’esperança en què aquesta vegada sí que aprendrem de les nostres errades...”

“I els rosers continuen creixent, preparant una collita de roses espectacular... Com si res. No ens esperen... La roda no pot parar. Quan podrem, tornarem a eixir de casa, tornarem als llocs de treball, tornarem a emplenar les aules, tornarem a emplenar els carrers, els bars, els cinemes, els teatres...; tornarem a abraçar i besar familiars i amics...; tornarem a la rutina; ens incorporarem de nou al cicle de la vida... amb l’esperança, això sí, que tantes morts hagen servit per a alguna cosa, amb l’esperança d’haver-nos fet una mica més savis.”

7

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

L’ART, COMPANY DE CONFINAMENT I DE VIDA MARINA YUSTE CERVERA (*) Les manifestacions artístiques en les seues diferents vessants modifiquen i amplien la nostra capacitat d’expressió i percepció de l’entorn que ens envolta. L’art ens relaxa, ens anima, ens fa pensar, reflexionar, ens ajuda a comunicar... ens dona vida i ens ajuda a viure (i a sobreviure).

Parlem de la música, el cinema, la dansa, el ball, la poesia… alguns dels grans protagonistes d’aquest confinament.

El veí del costat que ix a amenitzar la vesprada amb la trompeta tocant “eixe pasdoble” des de la seua balconada o la xica que abans de sopar ix a interpretar una cançó amb la guitarra al seu terrat.

També el cantant d’òpera que, en escoltar-lo cantar, ens posa la pell de gallina i que ens arriba al mòbil en un vídeo viral. Les pel·lícules i sèries diàries que, en cada casa, ens distrauen i ens abstrauen del “monotema” del moment; eixe temps de pau interior que ens dona pintar un quadre o, simplement, dibuixar amb un llapis en un paper... ¿Quant de temps del nostre dia a dia utilitzem la música, el cinema, el teatre, la dansa, la poesia, el dibuix o la pintura per a deixar de pensar, per a distraure’ns? Si ens parem a pensar, molt més del que creuríem. Les manifestacions culturals i artístiques ens omplin com a persones, i ens fan més humans, d’això no hi ha dubte.

No obstant, pareix que el nostre sistema educatiu no reflecteix esta evidència. La música, la dansa i les arts plàstiques, ocupen un lloc residual en ell, junt a l’educació física. Malgrat tot es tracta d’assignatures amb un fort potencial per al desenvolupament de la creativitat i el pensament alternatiu, una font de motivació per a treballar aspectes tan importants com la lateralitat, la coordinació i la motricitat fina.

Una píndola màgica per al benestar emocional i una important ferramenta de cohesió social.

Llavors? Quin és el problema? Per què un excel·lent en música no es veu amb els mateixos ulls que un en matemàtiques? Per què l’horari d’una matèria instrumental triplica o quadriplica el de la música o la plàstica?

Es diu que l’escola és un reflex de la societat i a l’inversa. Potser la nostra societat infravalora les arts i la seua influència en la formació integral de les persones? Potser, el poc pes que se li dona a aquestes assignatures en l’escola siga, en part, fruit de tot això?

El que resulta ben cert es que molts professionals del sector cultural estan acostumats a viure moltes vegades en la corda fluixa, amb condicions d’inestabilitat laborals que no solem trobar en altres treballs.

El coronavirus està provocant un silenciós desastre en molts àmbits i per suposat, també en el món artístic amb el tancament dels museus, teatres, òperes, sales de concerts i festivals....

Encara no sabem com acabarà la pel·lícula, però, si la cultura s’empobreix, ens empobrirem també com a persones i com a humans.

MAINHARDT, SEMPRE AMB LA CULTURA 8

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 De qualsevol manera, sí, l’art sempre es un company fidel de vida, i en situacions adverses com la que vivim, continua al nostre costat d’una manera o d’una altra. Però també cal recolzar-ho econòmicament i amb la nostra actitud. Amb suport social i econòmic.

Recordem que, des de l’inici de aquesta crisi, els artistes han donat mostres de solidaritat, treballant de manera desinteressada i altruista per a que tots i cada un de nosaltres, siguem una mica mes feliços i posant, de vegades, banda sonora a alguns moments d’aquesta quarantena.

En conclusió: aquesta crisi ens farà reflexionar al voltant de molts aspectes, inevitablement. Es un temps de prendre distància, de silenci. Un silenci,que, encara que sempre ha estat present, es fa més notori en aquestos moments i no oblidem que, es indispensable en la música. Sense silenci, no hi ha música.

Pensem doncs, quin hauria de ser el gran valor de l’art en les nostres vides, prenent consciencia de la importància real que li donem i la que potser hauria de tindre. (*) Mestra de música

TEMPS DE RECORD. LES COMUNIONS

Fotografia d’Antonio Navás cedida per Joan i Cristina

9

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

L’ENDEMÀ DE LA PANDÈMIA MARIA SORLÍ FRESQUET (*) El 2008 va haver una crisi financera que els bancs, amb la connivència de diferents governs, van saber traslladar a tota la ciutadania. El que era una mala gestió del seu negoci es va convertir en inversió pública per a ells. Però també, i el que és més greu, en retallades absolutament sagnants dels serveis públics que van quedar en precari impedint que foren la xarxa que la població necessitava. El resum d’aquella crisi financera va ser: debilitament del sistema social, desconfiança en l’estat del benestar i multimilionaris amb tres vegades més capital. No era LA crisi, era LA SEUA crisi, la crisi financera, i ens la van traslladar a tots i totes.

Ara, 12 anys després, ens trobem amb una crisi sanitària a la que sí podem llevar-li el cognom i dirli LA CRISI, ja que afecta a tota la població sense distinció. No és una mala gestió empresarial, és una pandèmia. Una tercera part de la població mundial ha estat confinada al mateix temps i al llarg d’este 2020 es preveu que tot el món passem per la limitació de la llibertat de moviment. En este moment hi ha quasi 2 milions de persones contagiades i han perdut la vida més de 100 mil. Comerços tancats, desplaçaments limitats i contacte humà quasi prohibit.

Un crisi sense precedents de la qual només podem imaginar quines seran les conseqüències.

Ens creiem invencibles, però la pandèmia ens ha agafat en hores baixes, amb el sistema públic en precari després del desmantellament i la privatització conscient. No som invencibles, mai ho hem sigut i mai ho serem, i menys amb les prioritats equivocades. Però com ja és sabut, tota crisi és una oportunitat per ressituar les prioritats i en este cas tenim diverses oportunitats, si actuem amb determinació.

La primera és construir un estat del benestar per donar resposta a les necessitats en moments durs. El sistema sanitari, en este cas, és on més s’està veient la necessitat de professionals i d’infraestructures. Només cal observar les conseqüències d’un sistema sanitari privatitzat a Estats Units, on la cartilla mèdica és la del banc i això s’està traduint en milers de morts sobretot entre les classes més baixes que no poden pagarse l’atenció mèdica ni els medicaments. Més vides perdudes per haver fet de la sanitat un negoci.

Tenim doncs, la responsabilitat de construir un sistema sanitari públic fort amb el que poder curar a totes les persones, independentment de la seua capacitat econòmica.

Però també veiem les conseqüències en els serveis socials. L’atenció a persones que

10

estan soles a casa, ara mateix, és fonamental, i l’acompanyament en la pèrdua d’un familiar una de les tasques encara pendents. Però també a l’endemà de la quarantena serà més necessària que mai l’atenció directa a persones i famílies en situació de precarietat. Ja siga perquè han perdut la feina, i per tant els ingressos, o per la necessitat de suport psicològic després d’una situació tant complicada. Uns serveis socials dignes són necessaris en el dia a dia d’una societat sana, però encara ho són més després d’una crisi com l’actual.

Tenim a les mans la possibilitat de construir un estat del benestar digne per assegurar-nos que d’esta eixim verdaderament amb més força i unió.

Una altra oportunitat és aprendre a respectar el nostre planeta que s’ha recuperat enormement en unes setmanes d’aturada. Les imatges de Venècia amb l’aigua cristal·lina, dels pardals cantant o els animals caminant per les zones poblades s’han repetit durant este temps en que hem estat a casa. Quants anys feia que a l’abril no teníem tanta pluja? Hem parat (per imposició) i s’ha notat molt ràpidament, aprofitem per instal·lar una vida més pausada reduint els desplaçaments tant per treball com per oci i per tant la contaminació. Femho de forma voluntària i conscient. És possible.

Permetem-li al nostre planeta regenerar-se ja que és l’única opció de vida que tenim. L’única manera per a tindre present i futur és detindre’ns.

També és moment de mirar al nostre entorn i posar en valor a totes aquelles persones que, durant anys, han estat menyspreades. Les que atenen persones majors, les que treballen als supermercats o les que netegen i desinfecten el nostre entorn. Totes eixes persones són les que, en esta crisi, continuen mantenint els serveis bàsics en funcionament per a que nosaltres puguem estar a casa. Podem, per fi, donar-los la importància que mereixen i fer que l’endemà del Covid-19 tinguen el valor que s’han guanyat durant estes setmanes.

Vam perdre l’oportunitat de transformar el nostre sistema el 2008, però la vida ens torna a posar en safata de plata la possibilitat de fer-ho ara. La situació econòmica és important, però més ho és la vida. A l’endemà d’esta tragèdia cal que canviem els aplaudiments de les vesprades de quarantena per treball actiu per aconseguir un sistema públic digne que tinga la vida i les cures al centre. Ressituem les prioritats i distribuïm els recursos, posem al capdavant de les polítiques a les persones i el planeta per invertir en el que de veritat importa: LA VIDA I EL BENESTAR. (*) Portaveu de Compromís per Alcalà i Alcossebre

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

ENTREVISTEM NEUS ARQUER GASCH JOAQUIM ARNAU I VALLINA Neus Arquer Gasch (Castelló, 1980) és Llicenciada en Història, especialitzada en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat de València, Màster en Gestió i Conservació del Patrimoni Cultural de la Universitat de València i Màster en Tècniques d’Investigació Arqueològica i Històrica per la UNED. Des de l’any 2018 treballa com a Informadora Turística a l’Ajuntament de Borriol i s’encarrega de la gestió del MUHBO (Museu d’Història de Borriol).

La seua vinculació arqueològica amb Alcalà de Xivert es remunta a l’any 2008 quan va dirigir les excavacions que es van efectuar al recinte superior del Castell de Xivert. També ha format part de l’equip d’excavació de Santa Llúcia a les campanyes del 2016, 2017 i 2018 dirigides per Gustau Aguilella.

Des d’un punt de vista professional, en quina mesura les teues experiències en el camp de l’arqueologia han donat resposta a les teues expectatives inicials i/o les ha enriquit?

Les meues experiències en el camp de l’arqueologia no només han donat resposta a les meues expectatives inicials sinó que també són les que han marcat la meua carrera professional. De fet vaig començar a interessar-me per la història medieval arran de l’excavació del recinte superior del Castell de Xivert i van ser les campanyes d’excavació que vaig dirigir a la Moreria de Borriol les que van fer que m’especialitzara en l’estudi

de la història dels mudèjars i moriscos a terres de Castelló.

Fotografia de Xivert dels anys 30 del S. XX. Col·lecció Editorial Fotogràfica

11

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 “El Castell de Xivert és un magnífic exemple d’un conjunt monumental defensiu” I a nivell personal?

A nivell personal són molts els aspectes positius que m’ha aportat el treball arqueològic. A les excavacions de jaciments he après a treballar en equip, a respectar l’entorn natural i valorar el patrimoni cultural. Treballant al laboratori amb les troballes arqueològiques he cultivat la meua paciència, i, difonent els resultats dels treballs realitzats, he desenvolupat les meues habilitats socials i m’he acostumat a parlar en públic.

Us sentiu valorats socialment? On has trobat una especial sensibilitat al vostre treball?

Crec que el treball de l’arqueòloga no està suficientment valorat socialment i prova d’això són els salaris que cobrem que estan molt per davall d’altres professions tècniques com l’arquitectura o enginyeria. Tanmateix des del punt de vista de la societat local crec que sí que es valora molt positivament el nostre treball, ja que totes les xerrades i activitats de difusió en les que he pogut participat han tingut molt bona resposta i la societat d’Alcalà de Xivert s’ha mostrat sempre molt interessada, tant per Xivert, com per les excavacions realitzades a Santa Llúcia. També crec que hi ha hagut molt d’interès per part de l’ajuntament que ha segut el promotor de totes les campanyes d’excavació realitzades al jaciment. També cal fer referència a Rafa Ronchera, encarregat de la col·lecció museogràfica local i principal precursor de les excavacions a Santa Llúcia.

Des de quan la teua vinculació arqueològica amb Alcalà de Xivert?

La meua vinculació amb Alcalà de Xivert va començar l’any 2008 quan vaig codirigir junt amb Ferran Falomir les excavacions arqueològiques al recinte superior del Castell de Xivert. Aquesta intervenció va ser molt important per a mi, perquè va ser la primera vegada que dirigia una excavació.

Va ser una experiència dura però enriquidora i el Castell de Xivert és per a mi un jaciment especial, a banda de l’elevat valor patrimonial i arqueològic que, per descomptat, té.

En aquest temps, què t’ha sorprès especialment en el treball de camp?

Una de les coses que més m’agrada de la meua professió i el principal motiu pel qual me vaig dedicar a l’arqueologia és que mai deixa de sorprendre’t. A mi concretament una de les coses que més m’ha impactat és l’empremta que van “Una de les coses que més m’ha impactat és l’empremta que van deixar els musulmans a les nostres terres i que queda reflectida en els abundants jaciments amb materials andalusins, mudèjars i/o moriscos que hi ha a Alcalà”

12

deixar els musulmans a les nostres terres i que queda reflectida en els abundants jaciments amb materials andalusins, mudèjars i/o moriscos que hi ha a Alcalà, com per exemple Santa Llúcia o el Castell.

A nivell de resultats d’investigació, què destacaries del jaciment de Santa Llúcia?

Tot i que a nivells d’investigació el jaciment de Santa Llúcia destaca fonamentalment per les troballes de l’Edat del Bronze (datat entre el 2200 i el 1800, abans de Crist), així com també del Ferro antic (segles VII i VI abans de Crist), a mi m’ha interessat especialment, la fase andalusina que sembla iniciar-se al segle XII i arriba al seu punt àlgid al segle XIII, tractant-se probablement d’un assentament de caràcter estratègic de control del territori. Aquest hàbitat sembla bastant important, perquè hi ha un entramat d’habitatges, hi ha indicis d’emmagatzematge (sitges), i es va trobar una espàtula de plata banyada en or que indica la presència de gent amb recursos.

A nivell de resultats d’investigació, què destacaries del Castell de Xivert?

El Castell de Xivert és un magnífic exemple d’un conjunt monumental defensiu. A les diverses campanyes d’excavació portades a terme al recinte superior s’ha pogut documentar la seua evolució arquitectònica des de la primera fase d’ocupació islàmica d’època califal fins al període almohade (primer terç del segle XIII), destacant per a aquests moments la construcció de la Torre Celòquia. També han permès establir una primera fase d’ocupació que es remunta a l’Edat de Bronze (II Mil·lenni abans de Crist), un segon moment que correspon al Ferro Antic (segle VII abans de Crist) i un tercer moment que correspon a l’època ibèrica i abasta des del segle VI abans de Crist, fins almenys el segle I abans de Crist.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 En un futur immediat quines prioritats arqueològiques proposaries que haurien de ser activades en aquests jaciments o en altres?

Pel que fa a Xivert crec que hi hauria que finalitzar els treballs de conservació-restauració del recinte superior, tenint en compte tant la preservació de les estructures, com facilitar la lectura per part dels visitants. El procés de museïtzació d’aquest espai també requeriria d’altres labors com la instal·lació de panells explicatius, la publicació de tríptics i la realització de visites guiades. A més a més, cal destacar especialment la necessitat de manteniment de les àrees excavades i que implica la neteja d’escombraries acumulades, la reparació de tancaments, el desbrossat, etc. Aquestes tasques crec que són també imprescindibles pel que fa a Santa Llúcia, on ja han finalitzat els treballs d’excavació, conservació i posada en valor del jaciment.

Quins arguments adreçaries als gaspatxers i a les institucions més pròximes a la fi d’augmentar complicitats per a continuar amb els projectes actuals o encetar uns altres?

Els diria que tenen un valuós patrimoni arqueològic que s’ha de preservar i que per a preservar-lo cal conèixer-lo i per a conèixer-lo cal investigar-lo. Fins al moment crec que s’ha treballat molt i bé en aquest sentit, però cal continuar treballat per assolir l’objectiu final que és la posada en valor del patrimoni arqueològic gaspatxer.

“Pel que fa a Xivert crec que s’haurien de finalitzar els treballs de conservació -restauració del recinte superior, tenint en compte tant la preservació de les estructures, com facilitar la lectura per part dels visitants”

AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT - ALCOSSEBRE

13

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

HOMENATGE A JORDAN SOSPEDRA, FISIOTERAPÈUTA DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA DE BÀSQUET

REDACCIÓ

El passat mes de desembre, la regidoria d’esports de l’Ajuntament d’Alcalà-Alcossebre va organitzar un acte d’homenatge al veí de la localitat, Jordan Sospedra Achondía, per tal de reconèixer la seua trajectòria esportiva, professional i els triomfs aconseguits.

Jordan va iniciar el seu camí en el món del bàsquet com a jugador del C.B Torreblanca i va passar posteriorment per les files del TAU Castelló i el València Basket. Ha estat, però, la seua feina com a fisioterapeuta el que li ha obert les portes a l’èxit esportiu.

Al costat de l’anomenada generació d’or, va aconseguir la medalla de bronze a l’Europeu de 2017 però més recentment la seua destacada contribució a la consecució de la medalla d’or de la Selecció Espanyola de Bàsquet és el que li ha suposat el seu màxim reconeixement Jordan va rebre, a l’Espai d’Oci d’Alcalà, un emotiu i sentit homenatge dels veïns de la localitat, amics i familiars. El local que estava ple de gom a gom, va rememorar la seua trajectòria des dels seus inicis en el món del bàsquet fins el darrer èxit aconseguit.

A l’escenari de l’Espai d’Oci d’Alcalà de Xivert van rebre l’agraïment del públic assistent els seus pares, que tants esforços i sacrificis han hagut de realitzar per donar suport a la carrera esportiva i professional dels seus fills. També, el seu germà Cristian, en un emotiu discurs que reproduïm íntegrament en aquesta edició de la revista, va posar de manifest el treball i la dedicació professional de Jordan.

L’Associació d’Amics de Mainhardt, mitjançant la nostra revista, ha volgut sumar-se a l’homenatge i oferir-vos el parlament de Cristian així com una selecció de les millors fotografies que evidencien aquest èxit professional.

14

Jordan, amb els amics, el dia de l’homenatge.

Foto Guillem Navarro

Jordan, amb Marc Gasol, durant el mundial a la Xina

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

PARLAMENT HOMENATGE A JORDAN CRISTIAN SOSPEDRA Bon dia a tots! Abans de res volia agrair-vos de tot cor, en nom de la família, que hàgeu volgut compartir este moment amb nosaltres.

També volia agrair a l’Ajuntament d’Alcalà per haver fet possible este acte (en especial a Jordi per l’interés mostrat), així com a l’Ajuntament de Torreblanca per haver donat suport des de fa molts anys al bàsquet de la localitat.

Dic molt anys, perquè esta història va començar fa més de 20 anys, en un simple torneig de 3x3 a Benicarló, que per cert, van guanyar, quan Gimeno entrenava a un grupet de xiquets entre els quals estava Jordan. Recordo anar a vore’l jugar amb els “abuelos”, eixos “abuelos” que tantes vegades ens han dut als entrenaments i als partits durant tant de temps i que han sigut tan importants en el transcòrrer d’esta història.

A casa sempre hem sigut més de futbol, de fet, des de menut Jordan jugava a l’Alcalà, però veiem com poc a poc aquell xiquet tenia inquietud per l’esport de la cistella i lentament va anar deixant el futbol de banda. Ja vos dic que no vaig tindre res a vore (per això que diuen que el germà major sempre marca el camí…).

Just en aquella època, va aparèixer el basquet a Alcalà de la mà d’Ivan Garcia, on tant Jordan com jo vam donar les primeres passes en el bàsquet. Jo tenia 16 anys i ell només 12, i encara així feia més punts que jo jugant en el mateix equip…

Poc després va anar a Torreblanca, on la incansable tasca de Kike havia aconseguit formar un club amb una estructura sòlida. Una dada curiosa: amb 14 anys va debutar amb l’equip sènior de Torreblanca fent 11 punts si no recordo malament.

Eixe mateix any tot va canviar quan Kike li va proposar d’anar a fer unes proves per a la selecció valenciana. Bo, el resultat va ser: jugar 3 anys consecutius el campionat d’Espanya representant a la Comunitat Valenciana i canviar de club el següent any.

D’esta forma, va arribar Jordan al Club Amics del Bàsket de Castelló, on va passar les següents 8 temporades. En la primera d’elles van guanyar la final cadet de la comunitat contra tot pronòstic contra el Pamesa València amb l’esforç de David i Ramón des de la banqueta.

Van passar els anys i Jordan va anar pujant de categoria dins del Club, passant per l’equip de Nacional i acabant en l’equip d’EBA amb Toni Ten d’entrenador durant 4 anys. Recordo un estiu, quan Jordan encara era junior, que va fer uns quants

A la pista durant els partits del mundial

Durant una sessió d’entrenament amb la selecció

Amb el Valencia Básket campió de la lliga

entrenaments amb l’equip dels majors, als quals entrenava un tal Pablo Laso… (quines coses, eh?) i com Luis García, el seu president, aprofitant que estiuejava a Alcossebre, el baixava i pujava a Castelló.

Durant aquells anys de Castelló, la família vam haver de canviar de cotxe per un més gran ja que anàvem tots a vore el partit del “xiquet” (pares,

15

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

Medalla de Bronze a l’Eurobasket 2017

Medalla d’Or al Mundial de la Xina 2019

AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT - ALCOSSEBRE 16

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 “abuelos”, “tios”, els nostres cosins, jo…. Imagineuvos l’escena…). Però de fet, no érem els únics que anàvem a vore’l ja que Jordan tenia i té la sort de comptar amb uns amics molt… diguem que autèntics, que baixaven a Castelló a animar-lo cada partit que jugava a casa. Mireu com eren d’autèntics (ara ho entrendreu) que quan arribaven al pavelló feien sonar una espècie de “cuerno vinkingo” que indicava a tots els presents que la penya de Jordan ja estava allí preparada. A més, duien un llençol on Marcos, Dani, Urko i companyia havien escrit amb lletres ben grans “algo” paregut a: “15, you’ll never walk alone”, que es pot traduir com “Mai caminaràs sòl” imitant la coneguda cançó i lema del Liverpool de futbol (que justament ahir es va proclamar millor equip del món, quines coincidències…)

Dit açò, no cregueu que tot va ser tan fàcil, perquè com han dit abans els meus cosins, Jordan va començar a estudiar 2 carreres a la vegada; estudiava i vivia a València, fet pel qual havia de desplaçar-se cada vegada a Castelló per a entrenar; i quan jugues en un equip semi professional has d’anar sí o sí a entrenar tots els dies de la setmana.

Recordo que els primers anys se n’anava del pis on estudiàvem sobre les 6 de la tarda, agafava el tren, anava a Castelló, entrenava, tornava a agafar el tren i cap a casa de nou, arribant prop de les 12 de la nit cada dia. Anys després ja anava amb cotxe. Com podreu entendre, l’esforç que feia era realment important.

Aquella època va passar i els seus 2 últims anys ja van ser com a jugador del 2n equip del València Bàsket. Allí va finalitzar els seus estudis i va poder fer les pràctiques de fisioteràpia dins del club que marcaria la seua trajectòria professional. Dels 7 anys que va passar, les últimes 4 temporades ja van ser com a fisioterapeuta del Primer equip. Durant aquest període, l’equip va aconseguir guanyar: - 1 Eurocup (que és la segona competició de clubs a nivell europeu) i quedar 2n en una altra edició.

- 1 Supercopa d’Espanya - I el 1r títol de campió de lliga per al València Bàsket, just l’any del seu 30 aniversari del club.

Gràcies a estos èxits, va arribar, segurament, una de les cridades més importants de la seua vida: la selecció espanyola.

D’esta manera, ens presentem a l’estiu de 2017, en el Campionat Europeu on la selecció va obtindre

un sofrida medalla de bronze a Turquia. Mireu si va ser important la cita que fins i tot els nostres pares van anar a Istambul a veure la semifinal i el partit pel bronze, deixant de banda la feina!

Un any després s’acaba la seua vinculació amb el València Bàsket i comença una etapa diferent però no menys motivant com és l’obertura d’un negoci propi.

I quan ja tots pensàvem que el món de la selecció espanyola havia passat ja, sorpresa! Té lloc una segona cridada per a acompanyar a l’equip nacional i poder gaudir d’una experiència tan única com un Campionat Mundial a Xina amb el resultat que tots coneixem i pel qual estem hui ací.

Esta vegada, he tingut el privilegi de viure tot el campionat en viu i he vist la seua tasca dia rere dia arribant a la 1 o les 2 de la nit a l’habitació després d’atendre als jugadors i alçar-se a les 6h per continuar la seua feina.

Acabant ja aquesta història, va tindre un últim episodi curiós, que va ocórrer farà ara uns dos mesos. I és que una nit, sobre la 1, mentre estàvem buscant material per a la Clínica, de sobte, sentim que el mòbil li sona i em diu “mira qui escriu”. Era un tal Marc Gasol, que volia que aquesta aventura amb el bàsquet continuara, però esta vegada en terres americanes.

Finalitzo ja amb una frase d’Einstein on deia que l’èxit té un 99% de treball i un 1% de talent.

Tots tenim clar que el talent ha d’existir, però el treball ve tant de la persona implicada com de totes aquelles coses que fan els del voltant i que ajuden a propiciar el millor escenari possible, i per això, s’ha de reconèixer tot l’esforç que han fet els nostres pares i qui els ho hem d’agrair.

Gràcies de nou!

17

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

TROBADA AMB RAMON LAPIEDRA. UNA DEDICADA A LA INVESTIGACIÓ I LA CULTURA

VIDA

JOAN SANZ SANCHO Va ser durant l’acte d’entrega de la medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que vam convenir trobar-nos un dia per preparar una entrevista per a la nostra revista Mainhardt. Va ser a mitjans febrer abans que el confinament ens obligués a romandre a casa tancats en pany i clau, i les eixides més enllà del llindar de la porta es fessen únicament i exclusiva per necessitat.

Amb Ramon, Ramon Lapiedra, volíem fer una repassada del que ha estat la seua vida, tant des del punt de vista professional com personal. He de confessar que, a hores d’ara, no recordo ben bé quin va ser el nostre primer contacte, però SÍ que us puc dir QUE d’aleshores ençà hem continuat el contacte i l’amistat. Les trobades amb Ramon han estat sempre un autèntic plaer. De bon començament es va mostrar una persona interessada i sensible amb tots els temes que giraven al voltant del nostre poble.

Així hem tingut converses de política, de com ho feien els uns i els altres, de com veiem les properes eleccions, de l’urbanisme desenfrenat que anava esgarrapant sense mira tots els racons i raconets del nostre territori; de cultura, d’ensenyament i de totes aquelles coses que produeixen neguit en

18

Ramon davant un quadre de Carme Vidal, la seua dona

un personatge de la talla intel·lectual del nostre entrevistat. Conèixer la seua biografia és fàcil, només cal posar el seu nom a internet i de seguida us eixiran un bon grapat de pàgines on es recull la seua vida acadèmica i professional. Nosaltres, en aquesta ocasió, però, volíem anar una mica més enllà. Ho fem tenint en compte que Ramon és un gaspatxer més, un capicorpero que aprofita qualsevol moment per passar-lo acompanyat de Carme Vidal, al seu idíl·lic racó de Capicorb.

Biografia Ramon és doctor en física teòrica per la Universitat de París (1969) i per la Universitat de Barcelona (1974). Va ser investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França des del 1966 fins al 1969 i professor al Departament de Física Teòrica de la Universitat de Barcelona del 1969 al 1978.

Catedràtic de la Universitat de València (1982), en va ser rector de 1984 a 1994, càrrec des del qual es va convertir en un dels principals impulsors de la renovació de la universitat. Dins l’àmbit universitari, posteriorment va participar en la comissió assessora per a l’elaboració de l’Informe Universitat 2000, conegut com Informe Bricall, encarregat per la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE). És autor d’articles sobre física relativista en revistes científiques d’àmbit internacional. Entre les seues publicacions amb un registre més divulgatiu o assagístic es troben Els dèficits de la realitat i la creació del món (2004, premi Crítica Serra d’Or d’assaig 2005) i El coneixement nostre de cada dia (2005, conferència). El seu activisme cívic el va portar a ser jutjat pel Tribunal de Orden Público

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 (TOP), que el va condemnar a onze mesos de presó, que passà a Barcelona i a Jaén (1970).

Durant el mandat com a rector de la Universitat, el compromís cívic amb els problemes i la realitat valenciana el van convertir en una figura cabdal del valencianisme progressista. Va ser cofundador de la plataforma cívica Valencians pel Canvi, que es va mantenir activa de 1999 a 2018. Des de diverses institucions valencianes ha treballat per la recuperació de la llengua i la cultura valencianes, especialment des del Consell Valencià de Cultura, del qual fou membre de 1998 a 2011. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1986), és doctor honoris causa per la Universitat Jaume I de Castelló (1993), ha rebut la Medalla d’Or de la Universitat de València (1995) i la Medalla d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2019).

Ramon va estar el primer rector, triat democràticament pel claustre de la Universitat de València. Ho va estar pel seu tarannà dialogant amb el professorat, amb l’alumnat i per la seua manera de fer, oberta i transparent. Ramon és una persona tranquil·la, pacient, honesta que, sense estridències, va saber liderar la transició democràtica de la nostra universitat. Isabel Morant, exvicerectora de la Universitat de València, en un article en el suplement de Cultura de El País deia: “En la memòria de tots hi ha les coses fetes: la constitució dels òrgans de representació que havien de generar més participació i transparència; la recerca d’una eficàcia millor en la gestió, que havia de contribuir a augmentar l’excel·lència de la investigació i la docència, o la voluntat de promocionar l’ús de la nostra llengua i la nostra cultura...” “..., sense renunciar a les seues idees, sabia escoltar les idees dels altres sense defugir el debat i sempre argumentant les seues negatives, quan pensava que les demandes plantejades no havien de ser dutes a terme”.

Amb ell, com hem dit abans, volem repassar moltes d’aquestes qüestions per què ens conte de primera mà com van anar les coses i la seua visió personal d’aquests breus apunts biogràfics Els estudis. La decisió d’estudiar ciències físiques Quan u és jove té en ment molts projectes i professions. Ens resulta curiós que fa més de 60 anys ja va decidir estudiar ciències físiques. Li preguntem quin va ser el motiu pel qual va decidir estudiar aquesta carrera.

Ramon ens conta que la física del batxillerat va estar una assignatura que, des d’un primer moment, el va atraure molt especialment des del punt de vista intel·lectual, i més concretament per la manera com plantejava i resolia els problemes. A més a més, les matemàtiques eren una eina fonamental per aquest camp i se li donaven molt bé.

Carme i Ramon al seu racó de Capicorb

Una professió que, per aquelles dates, tenia molt d’atractiu des del punt de vista de la societat era la d’enginyer. Així que, arrossegat pel prestigi dels estudis d’enginyeria va fer el primer curs d’ingrés, una mena de curs selectiu que era comú per a totes les facultats de ciències i escoles d’enginyeria. Ho va haver de fer lluny de casa, a Madrid, ja que en aquella època la majoria de les carreres d’enginyeria encara no es podien realitzar a la ciutat de València.

Mentre feia el curs d’iniciació ben aviat es va adonar que allò no era per a ell. Recorda un dilluns que, en acudir a les classes, es va trobar amb dos col·legues els quals parlaven de manera molt emocionada i un d’ells explicava que havia anat al famós Rastro madrileny i que, amb diverses peces que havia trobat, estava muntant una ràdio. De seguida es va adonar que això ell mai no ho podria fer i que s’havia equivocat de carrera. Va acabar el curs, va aprovar les assignatures i el curs següent ja es va matricular en ciències físiques.

Avui és fàcil estudiar a l’estranger o a qualsevol facultat de l’Estat. La tecnologia i les millores en les comunicacions ens facilita molt les coses, però en l’època que Ramon va començar a estudiar la carrera universitària això no era tan fàcil.

Ramon ens comenta que ell ja havia fet el selectiu i el preuniversitari a la ciutat de València. Havia fet part dels seus estudis anant i tornant cada dia des del seu poble. Com que la carrera que ell volia cursar no es feia a València va haver de desplaçar-

19

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 se a Madrid. No hi havia més remei. Era el camí que s’havia de recórrer inexorablement. Abandonar el País Valencià i travessar l’àrida Meseta camí cap a Madrid el va sobtar molt negativament. Madrid tampoc no l’atreia massa però estava content perquè havia fet un llarg camí per estudiar una carrera que li agradava. Va estudiar, i com els bons estudiants, va realitzar els cinc cursos de carrera a curs per any.

Un pas endavant. Cap a París Acabada la llicenciatura l’any 1963, gairebé sense imaginar-s’ho, de seguida, va aconseguir una beca del govern francés. Li preguntem com ho va aconseguir en aquella època. Ramon ens comenta que no va estar una tasca massa difícil.

Un company i ell, només acabar els estudis, es van assabentar que la Junta d’Energia Nuclear donava beques, però justament eixe any no hi havia fons i no les van convocar. També havien escoltat que l’Institut Francés de Madrid atorgava beques per tal de fer estudis de postgrau a la capital francesa.

Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, es van adreçar allí, i un agregat cultural, en vore els expedients, sense cap preàmbul més els va dir que tenien la beca concedida. Ramon no ens ho va dir però, de ben segur que es tractava d’uns expedients força brillants.

Tenien la beca concedida. Li van donar allotjament al Col·legi d’Espanya a la Ciutat internacional universitària de París i li van assignar un director de tesi que treballava en qüestions de relativitat general, un tema que gira al voltant de la teoria de la gravitació general d’Einstein. Se’n va anar sense saber massa francés, però això només va ser un problema durant els primers mesos.

I així, com que el temps passa en un tres i no res, va estar sis anys a París, tres de becari i tres d’investigador del Centre Nacional per a la Investigació Científica (en francés, Centre National de la Recherche Scientifique o CNRS), la institució d’investigació més important i prestigiosa de França. Allí va poder publicar diversos treballs de la seua especialitat i va llegir la seua tesi doctoral cosa que li va obrir la porta per ser professor a la universitat francesa.

La tornada i la passió per la llengua Així, després de sis anys a París, l’any 1969 va decidir tornar a l’Estat espanyol. Ací va començar a impartir classe de física als alumnes de primer curs de la Universitat de Barcelona. Per a completar el sou també va acceptar una plaça de professor d’ensenyament secundari a Vilanova i la Geltrú.

Però això només va ser un curs, ja que al curs següent va abandonar l’institut i es va concentrar en la docència universitària. El sou no era molt elevat. Era professor adjunt. Cobrava 13.000 pessetes. Donava per a pagar el lloguer d’un pis menudet d’una sola habitació i poca cosa més. Va

20

continuar a la Universitat de Barcelona fins el curs 78/79 quan es van convocar unes oposicions per a places de mecànica teòrica. Una era per al País Basc i l’altra per a Santander. Es van presentar un total de cinc persones, però un altre company seu i ell les van guanyar i així és com Ramon va fer cap a Santander amb la seua dona, Carme Vidal. Allí van estar quatre anys i mig fins el juliol de 1982.

Li comentem que ell sempre ha estat considerat una persona nacionalista. Li preguntem si va estar el seu pas per Catalunya el que va determinar el seu tarannà nacionalista i de clar defensor de la nostra llengua. Ramon ens comenta que el seu interès per la llengua li ve de lluny, de quan estava a París.

Recorda que algú li va deixar un llibre de Salvador Espriu, segurament Sepharad. De sobte, llegint un poema, li va aparèixer el verb guaitar. Quan ell era menut a una tia seua li agradava molt guaitar pel finestró. Estar a París i entropessar amb eixa paraula va ser com retrobar de nou la nostra llengua.

Allí, a París, hi havia molts estudiants catalans. Uns havien anat simplement a estudiar però n’hi havia d’altres que estaven allí fugint del franquisme. De seguida es va adonar que parlàvem la mateixa llengua, encara que amb accents diferents.

També es va adonar que ell parlava un valencià monstruosament castellanitzat i que podia fer un esforç per tenir-ne més cura, que podria ser molt gratificant parlar com déu mana i no de qualsevol manera. Això no el va fer més nacionalista però li va fer estimar més la nostra llengua.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 A Madrid, no sap ben bé perquè, sempre va tindre un visió progressista de la qüestió social, mentre que a París es van exacerbar les seues postures més esquerranes.

A finals del primer curs que va estar a París, algú li va dir que en començar el curs vinent li farien una visita. Estava clar que es tractava de gent del Partit Comunista que volia proposar-li entrar al partit.

Efectivament el curs següent va rebre eixa visita amb la idea de proposar-li entrar en la cèl·lula de la cité international, però justament els havien suspés de militància del partit. Els seus coneguts s’havien aliat amb les tesis de Jorge Semprún, l’escriptor, qui posteriorment va ser ministre de cultura amb un govern del PSOE. Aquest va ser un fet nou per a ell que el va fer girar encara més cap a l’esquerra i el va posar en contacte amb organitzacions franceses, opuscles comunistes, marxistes-leninistes, a l’esquerra del Partit Comunista.

D’aquesta manera, quan va tornar a Barcelona, ho va fer molt radicalitzat cap a l’esquerra. Pensa, però, que va ser, encara que parega mentida, el seu tarannà científic el que el va salvar. Un tarannà que avança propostes agosarades però que al final sap que l’última paraula sempre la té l’experiència: - Si el que dius està avalat per l’experiència, endavant, i si no canvia de parer, canvia de teoria i canvia de proposta.

Aleshores les previsions que feien els marxistes leninistes era la d’una revolució, però el que es veia a Barcelona no era la revolució. Un bany de realitat i racionalitat li va fer oblidar aquelles propostes més radicals i convertir-se senzillament en una persona d’esquerres i més concretament -avançada la dècada dels setanta- en un socialdemòcrata que és el que ha estat la resta de la seua vida fins ara.

La clandestinitat i la presó Pels seus ideals va estar tancat una bona temporada a la presó. Li preguntem com va anar això, com hi va fer cap. Ens comenta que tot va passar durant una curta temporada mentre va formar part d’una escissió del Partit Comunista, que s’anomenava PC Internacional, d’inspiració trotskista. En arribar de París i posar-se a viure a Barcelona va començar a militar en una cèl·lula d’eixe partit. Prèviament una companya militant i ell s’havien adreçat a la frontera, al Pirineu, on un company francés els havia passat literatura prohibida, clandestina, que ell havia guardat al seu pis.

Un dia van fer una reunió informal amb dos militants de la cèl·lula a un bar. Va donar la casualitat que allí també hi havia dos policies als quals els van resultar sospitosos. Els companys de la reunió, tot i que tenien més hores de vol, no ho van fer el suficientment bé ja que, en lloc d’adoptar un posat més tranquil, es van posar nerviosos. Aquest

nerviosisme sembla que va alertar els policies i va fer augmentar la sospita. Diu Ramon: Fins i tot es devien pensar que érem uns terroristes.

Quan els policies es van alçar, els dos companys van apretar a córrer i ell també. La mala sort va ser que durant la fugida va esvarar, va caure i el van agafar. Com que Ramon portava una carpeta amb literatura subversiva, el van detindre i el van portar a la comissaria. Allí va passar uns dies durant els quals el van interrogar. Volien saber noms de llocs i de persones. Ell sabia que, si no el torturaven, havia de fer el possible per no dir absolutament res. A ell no el van torturar, però si que el van tindre moltes hores de peu, essent molt incisius i reiteratius en les preguntes. Ell es va mantindre ferm, intentant que el discurs fora coherent des del principi i sempre el mateix. Finalment desesperats i avorrits el van deixar per impossible, i ell va aconseguir no delatar ningú. De comissaria el van portar a la Model on, curiosament, només va estar uns dies. Posteriorment es va assabentar que el seu alliberament havia estat gràcies a un jutge de tarannà més d’esquerres que va dictar la seua llibertat provisional.

Tot i això, estava encausat i quan es va fer el judici li van caure onze mesos de presó. Va sospesar la possibilitat de fugir d’Espanya o quedar-se, ja que tenia clar que d’un dia a l’altre anirien a buscarlo per ingressar a la presó. Finalment va decidir quedar-se. No mereixia la pena fugir. Tot açò va passar quan estava de professor a la Universitat de Barcelona. Un dia quan arribava a casa va escoltar una veu que deia: Ramon Lapiedra!, i de seguida va saber que ja venien a per ell.

Aquella nit va tornar a dormir a la comissaria i des d’allí ja se’l van emportar a la presó, primer a la de Barcelona i després a la de Jaén. Va complir nou mesos de condemna, ja que dos mesos li van estar condonats pels treballs que havia realitzat a la presó. Aquesta vegada no va haver cap jutge que intercedira.

A Jaén va estar amb altres presos polítics, però ens confessa que no ho va passar malament, ja que en cap moment va rebre maltractaments. Hi havia avorriment, una mica d’enyorança i poca cosa més. El seu patiment al llarg d’aquells mesos era el no estar fora abans de l’1 d’octubre, ja que si no estava fora per aquestes dates podia ser que la universitat arribés a contractar una altra persona i es quedés sense feina. Però, va tindre sort i va eixir justet. La universitat el va contractar de nou sense cap problema i mai li va fer cap retret. L’ambient a la Universitat de Barcelona era molt progressista.

Simbiosi entre ciència i cultura Ens sorprèn que tot i ser una persona de ciències pures ho haja compaginat tan bé en altres aspectes molt més socials, més humanistes, de lletres, del món de la cultura, de la llengua... Això no és

21

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 massa usual. A més, fora del cercle estrictament universitari, se’l coneix més per aquests vessants que per la tasca purament científica.

Ramon ens comenta que ell mai no va fer una planificació, una previsió del que havia de ser la seua vida. La vida seguia el seu curs i ell es dedicava a totes aquelles coses que més li interessaven.

Sense cap pla preestablert es va anar relacionant amb plataformes cíviques i culturals. A poc a poc es va veure involucrat en un activisme que, a ell, li semblava indefugible, no programat i que no buscava cap realitat concreta que no fos l’aposta per la democràcia i la solidaritat.

La física teòrica ha acaparat, en gran mesura, la seua dedicació universitària i a ella li segueix dedicant, encara, una bona part del seu temps.

No de bades acudeix tres dies per setmana al seu despatx de la facultat, on encara treballa, participa en projectes d’investigació i intercanvia idees amb altres col·legues de la mateixa especialitat.

Per altra banda Ramon segueix essent membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Pertany a la Secció de Ciències i Tecnologia que actualment comprén quatre disciplines de ciències: Matemàtiques, Física, Química i Geologia.

Primer rector triat de manera democràtica Com ja hem comentat en la introducció, Ramon va ser rector des de 1984 fins 1994, va ser el primer rector elegit de manera democràtica pel claustre de professorat i per l’alumnat. Se’l considera impulsor de moltes reformes, per això li preguntem quines van estar, sota el seu punt de vista, les iniciatives i reformes que més valora.

Ens comenta que, en aquells moments de reformes, no només va estar implicada la Universitat de València. Va ser tot el sistema universitari espanyol el que, amb l’aprovació de la Llei de reforma universitària l’any 1983, es va veure arrossegat per la reforma política de la transició. En poc de temps es va democratitzar la universitat i es va continuar en la direcció que feia poc de temps que s’havia encetat: la direcció de convertir la institució en un ens que fes alhora docència i investigació. Una cosa que es va fer bé a nivell universitari i no tan sols a la UV, a nivell de l’Estat, el que estava d’acord amb la genètica de la institució: començar a fer investigació d’una manera sistemàtica i ordenada.

- Encetar i continuar per aquest camí és una de les coses que vam fer bé en aquesta època.

- A hores d’ara una de les coses negatives és que les universitats s’han encarit i no només estan les taxes dels graus, sinó que la gent aspira a titulacions superiors, per tant han de cursar màsters i això és el que ha encarit extraordinàriament els estudis. Segur que hi ha molts màsters que són de qualitat, ben reconeguts, però n’hi ha un bon grapat que no són ni de bon tros essencials per a

22

la formació de l’alumnat i altres que, de vegades, poden convertir en elitista la universitat.

Segurament avui, per trobar una feina de qualitat, és més important i efectiu un bon coneixement d’idiomes i una bona relació amb les empreses que fer el primer màster que et passa pel davant.

- Ací s’han fet progressos, però encara és una assignatura pendent la relació entre empresa i universitat. No és fàcil posar-les en contacte de manera profitosa per a uns i per als altres.

Una altra cosa és que s’ha de potenciar la formació professional. S’ha de promoure perquè de vegades els estudis universitaris són innecessàriament teoricistes. Pot ser un major contacte entre els cicles formatius i la universitat, traspassar coneixement d’un lloc cap a l’altre i un major contacte amb les empreses podria donar mots bons resultats per als estudiants a l’hora de treballar i per a la societat.

Durant la seua etapa com a rector una de les fites que es van intentar aconseguir va ser que es fessen més classes en valencià. D’entrada van intentar que la vida administrativa i els actes solemnes es feren normalment en valencià. En alguns aspectes va tindre més èxit que en uns altres. Els actes solemnes, des d’aquella època fins ara, es fan majoritàriament en valencià. La docència tot i que ha anat augmentant en percentatge encara no és majoritari. Des del seu punt de vista el nivell de valencià utilitzat en la docència el qualificaria de significatiu encara que no de majoritari.

Professor emèrit. Una dedicació contínua a la investigació i la cultura Ramon es va jubilar l’any 2010 quan va passar a ser professor emèrit. La condició d’emèrit és una condició formalment de per vida. a més d’això la universitat et pot fer un contracte per fer diverses tasques durant tres anys, que es poden renovar per tres anys més d’acord amb la normativa de la universitat. Així va estar sis anys de professor emèrit fent investigació però amb menys hores de docència. A partir d’ací, durant la darrera etapa, va deixar la docència, però va continuar en la tasca investigadora. El fet que estigués involucrat en projectes d’investigació li ha permés conservar el despatx i seguir treballant, colze a colze, amb diversos companys del departament. D’aquesta manera continua anant amb regularitat a la universitat i col·laborant amb el projecte. Tot i això, des que va finalitzar el contracte, ho fa sense cap tipus de remuneració. Ara bé, no li fa falta ja que l’únic que busca és trobar-se a gust i gaudir amb la tasca que desenvolupa.

Va estar deu anys en el Consell Valencià de Cultura (CVC), un òrgan que segons ell va estar decisiu en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, especialment en un informe que li va encarregar al CVC les Corts Valencianes.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 - Aquest va ser un encàrrec que es va complir molt bé.

Pensa que el CVC podria donar més de si, si hagués estat més independent del poder executiu i el seu president fora triat entre els membres i no pel President de la Generalitat, com passa en l’actualitat. L’adscripció de persones vinculades al CVC hauria de passar un control acadèmic, de manera que les conveniències polítiques tingueren un paper mínim en el nomenament dels consellers.

Per tant s’hauria de canviar en consonància part de la normativa que regula el funcionament i les accions del Consell.

Al llarg d’aquests anys Ramon ha escrit o ha participat en l’elaboració de nombrosos articles i llibres. En preguntar-li de quin o quins està més satisfet ens comenta que ell se sent molt satisfet d’alguns dels articles que va publicar fa uns quants anys. Hi ha però un article, que fa referència a una teoria per a donar compte de la creació del món com a procés quàntic, que per a ell és molt especial. És un article publicat a Physical Review i del qual es sent molt satisfet científicament parlant. Els sis primers treballs els va publicar en francés, ja que en aquells moments els francesos encara es resistien a la colonització lingüística dels anglosaxons.

A partir d’ací, com és habitual en els cercles científics internacionals, ja va fer les publicacions d’investigació sempre en anglès. Una altra cosa han estat els treballs de divulgació o reflexió sobre física que normalment ha redactat en català o en castellà.

El tema polític. Les propostes Tornant al tema polític volem fer incidència que, en més d’una ocasió, havíem escoltat que alguns partits polítics li havien tocat a la porta per incorporar-lo a les seues llistes fins i tot algú l’havia postulat com a cap de llista per a la Generalitat.

- Què hi ha de cert en tot això?

Ramon ens comenta que, si no recorda malament, van estar quatre les vegades que li ho van proposar, però que ell mai no va acceptar. Cada vegada que li arribava la proposta ell sempre deia que no i que tal vegada la propera vegada ja es trobaria disponible.

La veritat és que passada l’etapa de rector, la tasca de docència i investigació sempre li va resultar més atractiva que la tasca política. D’aquesta manera es van consumar les quatre propostes i ell mai es va trobar disponible.

- El que si és cert és que he estat un activista fent tasques de suport polític des de l’esquerra i per a l’esquerra, com per exemple des de la plataforma de Valencians pel Canvi.

I fent referència a la política actual, veient com corren els aires pel món, a nivell mundial ho qualifica d’alarmant. A l’Estat espanyol, de manera pragmàtica, ho qualifica de delicat però positiu ja que pensa que les possibles alternatives són encara molt pitjors.

- Dins del que cap podem parlar d’uns governs prou correctes.

Espera que aquests governs duren el màxim possible -en referència a l’estatal i a l’autonòmic- i que no es llancen els plats al cap els uns als altres atenent que, trobar una alternativa millor, avui per avui, al govern de concentració, al govern de pacte resulta una mica difícil.

Ramon insta a aquests governs a ser pacients, intel·ligents, generosos i a fer el que tots els partits han de fer que és servir a la gent i no posar per davant d’això els interessos partidistes. Pensa que la dreta que tenim, Vox i el PP, és una dreta plural que de vegades pot arribar a ser fins i tot inhumana (pensa en el debat sobre una mort digna, per exemple), i de vegades amb un discurs maligne i exaltat que posa en valor entitats abstractes per damunt dels problemes i la vida de la gent.

La qüestió és molt delicada i s’ha de fer el possible i l’impossible per a que la cosa funcione.

- En política cal ser constructius, cal atendre els problemes de la gent, fer un discurs raonable i sincer, i no perdre l’esperança. Si es posa el coneixement i la generositat que cal, ningú no diu que no es puga avançar.

Els reconeixements Ramon ha rebut diversos premis i el reconeixement d’algunes de les institucions més prestigioses del nostre país. El juny de 1993 va estar investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Jaume I de Castelló. L’acta del seu nomenament destacava: “... a més de la seua provada vàlua científica en l’àmbit de la Física Teòrica, demostrada per una intensa activitat acadèmica i per les seues nombroses publicacions, reuneix l’afectiva condició de ser el rector de la Universitat de València quan es va crear la nostra Universitat, en el procés fundacional de la qual va tenir un paper molt destacat i favorable”. Ell mateix ens reconeix el seu treball en pro què aquesta universitat finalment es creés, el que fou d’allò més fructífer per a les comarques castellonenques.

L’any 1995 va rebre així mateix la Medalla d’Or de la Universitat de València el màxim guardó que atorga la que ha estat la seua casa durant molts anys. Com deia Pedro Ruiz, aleshores rector de la universitat “... el rector del canvi i l’impulsor de la democratització i autonomia de la institució universitària”.

Finalment aquest any passat, tal i com recollíem en el Mainhardt del mes de desembre, se li va atorgar la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un clar reconeixement com deia l’acadèmic Antonio Ferrando a “les iniciatives en favor de la cooficialització del valencià al si de la seua Universitat i el seu paper en el procés de gestació d’una autoritat lingüística del valencià”.

Ramon ens confessa que es tracta de tres guardons molt significatius per a ell dels quals va estar molt content, està content i estarà sempre

23

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 molt content. Modestament ens confessa que segurament al llarg de la seua vida, en les tasques que ha desenvolupat, de ben segur que s’haurà equivocat en moltes coses. Però, enllà dels errors o equivocacions comesos, vol pensar que aquestes tres institucions hauran valorat les coses que ha fet bé. En tots tres casos hi ha coses positives de les quals ell se sent molt satisfet.

I per acabar Capicorb - No cal que diga amb paraules l’important que ha estat Capicorb en la nostra vida, en la vida de Carme i meua. El que hem fet en la pràctica és un clar testimoni d’eixa importància, ja que es tracta de trenta-cinc o quaranta anys venint amb regularitat.

Sempre que hem tingut lliure un cap de setmana hem vingut, tret de quan érem a Barcelona o Santander. Llavors, hi veníem només quan teníem vacances. Però, com acabe de dir, després, des de l’any 1982, amb l’arribada a València, els caps de setmana indefectiblement acudíem, ni que fora una nit, amb gust, amb interès i això any rere any. Tot plegat mostra l’atractiu que tenia i té aquest racó de Capicorb, al qual li hem tret un bon grapat de gratificacions continuades. Tot el material i l’estima que li vam posar està amortitzat de totes totes.

24

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

TEMPS DE RECORD, CON VICENTE BORT MORENO (II) JOAQUÍN ARNAU VALLINA “Si tuviera que resaltar una cualidad de José Bort, como algo que emanaba de él de una forma natural, sería ‘su gran bondad’. Era algo que le caracterizaba en sus formas de actuar y que le engrandecía” Apuntábamos en la revista Mainhardt de diciembre último que la componente humanista de Vicente se vio enriquecida por su relación con su tío José Bort-Vela, intelectual, periodista, corresponsal de guerra y brillante pensador, natural de Alcalà de Xivert (1905-1979), que, acabada la guerra civil, tuvo que exiliarse por sus ideas republicanas. Fue una relación epistolar durante el exilio y de cercanía a su regreso, compartiendo encuentros con intelectuales y gente del mundo de la cultura, en los que los interlocutores de Bort-Vela apreciaban y reconocían su talento, sus valores personales y sus profundos conocimientos intelectuales.

En esta nueva cita, Vicente nos cuenta “su experiencia y su visión del tiempo que tuvo el honor y la fortuna de compartir” con José Bort-Vela, su tío Pepe. Nos habla de un reencuentro que tuvo momentos muy especiales aprovechando sus paseos por lugares muy queridos por los dos. Por Alcalà y, especialmente, por Alcossebre, donde caminaron por la playa del Cargador, hasta el roquer Martí, recorriendo todos sus rincones para recordar los lugares de pesca de llises y doradas.

Otras veces se acercaban hasta cala Mundina.

Mantenían largas e intensas charlas sobre los más variados temas culturales, sobre la historia de Alcalà, de Alcossebre y de la familia, sin olvidar Madrid y los lugares donde pasó el periodo de la República.

Vicente es un excelente conversador con valor añadido, como su ágil capacidad de síntesis o su facilidad para estructurar el relato, y con el aporte de un valuoso tono pedagógico. A lo largo de la entrevista, los momentos más cálidos se producen cuando nos habla de la bondad de José, de su amor a España y de sus profundos conocimientos artísticos, culturales y sociales.

Vicente, apenas habías cumplido el primer año de vida, cuando José Bort-Vela inició el camino del exilio por sus ideas republicanas. ¿Cuándo y cómo vas conociendo su estatus de exiliado?

Comienzo a ser consciente de la situación de exilado de mi tío José Bort, cuando tengo uso de razón. Los largos veranos en Alcossebre y Alcalà de Xivert, con el permanente contacto con mis tías Lola y Encarna, me ofrecieron una visión y conocimiento progresivo de la situación de exilio de

Vicente Bort. Foto de Soumaiya el Hamri

mis tíos José y Juan Bort, en Francia. Además se complementaba con las charlas de tipo familiar que como es lógico mantenía desde joven con mi padre Vicente, mi madre Pilar y mi tío Eduardo. Además, mantuve, como el resto de la familia, una relación epistolar con mi tío a partir de los 16 años. ¿Qué otros intereses se activaron en ti a partir de aquellos momentos?

Mi interés también se centraba en aquella época en buscar, a través de mis tías y padre, las raíces familiares y, en especial, saber de mis antepasados Vela y Cucala, muy acomodados económicamente en el pueblo, y de tanta importancia política y social en la historia de Alcalà de Xivert. Así me interesó muy pronto el carácter conservador y profundamente religioso de estas familias, que de alguna manera iban a marcar la vida, hasta su muerte.

En ese progresivo conocimiento de la realidad en el exilio, ¿qué testimonio te resulta especialmente enriquecedor?

Mi tío Juan Bort Vela, el de menos edad de los hermanos Bort, vuelve España de su exilio en Francia en los años 60. Él me cuenta de los horrores

25

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 de su exilio, y de los duros años compartidos en los campos de concentración de Francia, hasta el fin de la Segunda Guerra Mundial. Juan también es una gran fuente información de José Bort durante el periodo que compartió con él en Madrid en los años previos a la Guerra Civil, y el periodo de la República. Años después Juan regresa a París y allí se casa con su novia Juliette, con la que tuvo una hija Dolores Bort Blay, con la que mantengo actualmente correspondencia. ¿En qué momento eres consciente de los valores que representaba y que le convirtieron en un referente?

Pronto pude entender lo que representó mi tío José para la cultura, el arte, la docencia, la política y la acción social sobre todo en Valencia y Madrid en el periodo de 1930 a 1939, año en que se produce su exilio. ¿Qué significó para ti su regreso a España?

Quiero resaltar que como único varón descendiente de los 6 hermanos Bort, mi tío José siempre me dedicó un gran afecto, cariño y especial atención. Su retorno a España y en concreto a Madrid, entrados los 70, me ofreció la gran posibilidad de conocer, al tío, a la persona y al maestro, que representó para mí: No solo fuiste José, el familiar, el amigo, me ofreciste tu testigo, en el que yo me apoyé.

Así, desde entonces, José seria el espejo donde yo intentaría mostrarme a lo largo de mi vida, en especial inyectado de esa gran humanidad, que emanaba constantemente de su figura.

Si tuvieras que destacar cualidades de José, ¿cuál de ellas pondrías por encima del resto?

Si tuviera que resaltar una cualidad de José Bort, como algo que emanaba de él de una forma natural, sería “su gran bondad”. Era algo que le caracterizaba en sus formas de actuar y que le engrandecía.

Siempre dispuesto a la ayuda desinteresada y a la cooperación, lo que provocaba la amistad con los demás. Esta gran virtud la promovía en los ámbitos personales y profesionales, orientadas sobre todo a la exaltación de la justicia, al bien social, a la pedagogía y enseñanza a quien a él se acercaba.

Siempre con una capacidad verbal y dialéctica que llamaba la atención de todos. Invitaba a la tranquilidad de espíritu a quien se le acercaba.

Y así escribía este verso: Sueña el poeta la ronda, De palabras; qué alegría!

Sueña redimir al mundo, Con un sol de epifanía.

A todos habla de amor, Del bien y de la harmonía, Toda libertad exalta, Como una Pascua Florida, Que el mal sea desterrado, Del camino de la vida.

El tío Pepe (derecha) con el tío Juan antes de la guerra. Vicente aún no había nacido

26

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 Sin duda, la aportación de José Bort-Vela a través de su obra La angustia de vivir es muy valiosa para comprender la historia de España del siglo XX. Su generación y él tenían un concepto global de España. ¿Cómo lo expresaba?

Es un segundo aspecto a resaltar de José Bort: su gran amor a España, a sus gentes, a la inquietud por el conocimiento y la cultura de los pueblos, clave para el desarrollo social y político de nuestro país. José, consideraba que el pueblo español tenia unas virtudes místicas tradicionales, como ningún otro pueblo del mundo. Misticismo que independientemente de la componente política de sus individuos fue el timón fundamental de revoluciones, como el alzamiento del pueblo contra Bonaparte, la reacción contra los Cien Mil Hijos de San Luis en el periodo liberal de 1823-27, o la misma reacción en defensa de la democracia contra el fascismo.

A José Bort se le reconoce su fidelidad y lealtad a los valores democráticos y republicanos.

Una lealtad y fidelidad que no le impidió hacer periodismo; es decir, ser riguroso y objetivo en sus análisis de aquella realidad tan compleja que le tocó vivir. ¿Cómo entendía la paz real?

Quiero volver a aquello que siempre le preocupó, y era la recuperación democrática de España.

Siempre defendió la concordia, y la participación de todos en la idea política sobre la recuperación de la democracia en España. Así, incluso lo manifestaba reiterativamente en tiempos de plena República, y lo mantuvo hasta su muerte. Sus artículos en “Solidaridad Obrera”, y en publicaciones de aquellos años, como en las revistas “Estampa” y “Ahora” del Grupo editorial Rivadeneyra, así lo demuestran. Decía, “no dar opción a las derechas de forma cívica y democrática, en ese periodo republicano, constituía un gran error, que invitaba a la revolución”.

La angustia de vivir mereció la atención del diario El País en mayo de 1977. Destacaba sus capacidades técnicas, su claridad y su concisión, como sus fortalezas junto a su vocación y formación intelectual. ¿Qué añadirías para ilustrar tal afirmación?

Esta sería su tercera gran característica y faceta a resaltar. Era su profundo conocimiento cultural, en todas las manifestaciones de las Bellas Artes, escultura, pintura, historia, literatura, poesía. He de resaltar que los más importantes pintores, escultores, pensadores y literatos de su época, especialmente en Madrid (1925-1938), profesaban una gran amistad, respeto y admiración por José Bort Vela. Así José se convirtió en unos de los más importantes críticos de Arte de España. De su estrecha relación con artistas de la talla de Victorio Macho, Manuel Benedito, Pinazo, Castrovido, Zamacois, y muchos más, queda constancia a

“Un segundo aspecto a resaltar de José Bort: su gran amor a España, a sus gentes, a la inquietud por el conocimiento y la cultura de los pueblos, clave para el desarrollo social y político de nuestro país” través de sus escritos, artículos y redacciones en las revistas especializadas y prensa de ese periodo. Y allá por el año 1958, conocí al gran empresario del Grupo editorial Ribadeneyra, Luis Montiel Balanzá, quien no dejaba de ensalzar la figura de José Bort, en sus componentes artísticas y personales.

Seguramente, el arte sería uno de los temas troncales en vuestras conversaciones, ¿cómo te introdujo en su mundo artístico?

Recuerdo que en las visitas que realizábamos al Museo del Prado, en los años 70, ya José Bort en Madrid, de regreso de su exilio de la antigua Yugoslavia, demostraba ser todo un compendio de enseñanza, de conocimientos y de capacidad de comunicación pedagógica. Delante de cualquiera de los importantes cuadros del museo, era un verdadero lujo acompañarlo. Escucharle era una lección maestra del cuadro en cuestión, sus matices artísticos, su historia, la del pintor, y en fin de todo lo que podía representar el cuadro en su componente más artística, social o costumbrista. Tal era su capacidad de enseñanza y divulgación, que en poco tiempo siempre nos rodeaba un importante número de visitantes al Museo para escucharle con atención. Como anécdota, recuerdo que frente al cuadro del “Sueño de Job” de Ribera, fue tal número de personas que se congregaron a nuestro alrededor que los responsables de la vigilancia del Museo del Prado, obligaron a dispersar a las personas, por entorpecer la movilidad del museo.

27

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

NOTES I APUNTS POÈTICS per Vicente Bort SONETO BREVE, AÑORANDO ALCALÀ: Y tú, almendral gaspatxer, Bajo las crestas de Irta, Tan bello al atardecer, En tu vejez valenciana, Descansas en mi recuerdo, Desde Madrid cortesana.

MIS SUEÑOS (6 de Enero 2019) Ayer la sierra soñé, Subiendo por los caminos, En busca de algún destino, Que me calmara la sed.

Sed de limpios pensamientos, De campos azul violeta Sed de una voz de poeta, Que aliente mis sentimientos.

ALCALA CARLISTA !Ay tierras de los Carlistas, Las del Bajo Maestrazgo, Tierras de sol en Xivert, Cucala y su liderazgo!

Sed de vino, sed de sueños, Que embriaguen mi corazón, Sed que envuelva mi pasión, Como una bandera al viento.

EL TOREO EN NAVIDAD (Diciembre 2019) Siempre pensé que el Mesías, Natural con su verdad, Pudo incluso mejorar, El arte de Bienvenida.

Soñando así, de repente, Entre sierras y quebradas, Al alba, muy de mañana, España brota en mi mente.

Es Bella, viva, imponente, Con sabor a monte y prado Es sangre de mis hermanos, Que sacia mi sed ardiente

En su cuadrilla lidiaba, Pedro y Pablo capoteros, Lucas de banderillero, Y San Juan le apoderaba.

Con su arte predicaba, Su credo y su sentimiento, Colgando en Ayuntamientos, El cartel de “no hay entradas“.

Pronto toda la afición, Celebrará en Navidad, Con Paz y Felicidad, Su alegre “reaparición“.

Vicente Bort. Foto de Soumaiya el Hamri

Es el mar, la luz bendita, Es el monte, la pradera, Es mi sueño, que verdea, Entre espino y margaritas.

Acelerado mi aliento, Baño mi piel de jarales, De vientos, y peñascales, Que me sirven de alimento.

Pido a Dios con su bondad, Que acabe con los rencores, Mazas, sables y pasiones, De una España medieval!

LLIBRES DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 28

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

APUNTS POÈTICS per Gloria Bosch AZUL MARINA Somos fuimos Estela de pasos alados Tensando el cable Por donde pisa el funambulista Suelo de acero Que se quiebra en tu frágil empeño Yo aquí Yo Tú, al otro lado Tú Yo voy, sí, ya voy Yo Somos fuimos Caminando sobre el hilo Estela blanca y rota que se nos hace aire Azul es el fondo, azul Marina Peces de colores y estrellas de mar Juegan a dibujar Lejano y cerca Siempre de camino Guiando mis pasos Haciendo horizonte Azul, azul!

Somos fuimos

POEMA PARA VOLAR Soñar un sueño Volar con un dedo Enfilando alto Allá del miedo Oculto queda Temblor y pálpito El deseo Desasosiego Busca un premio Sin descansar Pero mañana ya será nuevo Y yo pasaré Como pasan las cosas buenas En el tiempo Corazón que arde Inflamado y ligero Arrancará su planeo De par en par Al fin Volar!

NANA PARA MARTÍN Nanas soñadas arrullando las noches proyectan ausencias despiertan silencios Laten con fuerza golondrinas bajo un cielo cubierto de otoño volando hacia un sur imaginario donde anidan locos y genios Niño triste ríe alto, ríe fuerte agita el magma dulce en el fondo de los hombres rompe los posos del tiempo con la furia de tus risas para que prendan fuegos a tu paso y el amor te sorprenda jugando Así te reconoceré y así me sentirás refugiada en tu mirada entre las risas y las sombras

29

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

MARC MARTORELL, DE GAUDIR RESTAURANT, GUANYA EL III CONCURS GASTRONÒMIC DE LA TÒFONA NEGRA D’ANDILLA ANNA BARCELÓ CUCALA El cuiner vinarossenc es va imposar amb un “ravioli de sípia, ou, ibèrics i tòfona” El concurs gastronòmic es va celebrar el dia 3 de febrer a l’edifici Veles e vents de la Marina de València. L’esdeveniment va reunir 7 finalistes procedents de diverses regions d’Espanya per demostrar les seues habilitats amb un producte tan complex i valorat com la tòfona negra, o com molts l’etiqueten: l’or negre de la gastronomia.

El cuiner local Marc Martorell va apostar per una creació que ell mateix defineix com ‘molt mediterrània, molt de casa’, trets que van ser valorats de manera molt positiva per part del jurat, format per membres i institucions de la gastronomia valenciana com són Bernd Knöller (xef del RiFF), Cuchita LLuch (presidenta executiva de Gastrónoma), Maria Diago (Guia Gastronòmica de proximitat i sostenibilitat), Pedro García Mocholí (periodista Gastronòmic), Rafa Poveda (Acadèmia de Gastronomia de la CV) o Santos Ruiz (crític gastronòmic). Concretament, el conjunt de jutges va destacar l’excel·lent fusió dels elements de terra i mar que Martorell va escollir per al seu plat, així com en la potència del sabor i la perfecta integració de la tòfona negra en la composició, molt rodona a nivell gustatiu i visual.

Per a saber de primera mà com el cuiner de Gaudir Restaurant (Alcossebre) va viure aquella jornada i com ha repercutit aquest guardó en la seua feina, aquí us deixem una petita entrevista: Marc, com et sents després d’aquest exitòs resultat en el concurs?

Bé, em sent molt content i agraït. Que valoren el teu treball de manera tan positiva sempre és una bona injecció que et fa seguir treballant amb més força i motivació. I més, quan es tracta d`un jurat

30

tan imponent com el que teníem al davant la resta de concursants i jo.

El plat que vas presentar, “ravioli de sípia, ou, ibèrics i tòfona” és un mar i muntanya. Com va sorgir aquesta idea?

Sempre penso que la manera que més m’agrada de menjar tòfona és amb uns ous ferrats i cansalada, però estic segur que aquesta no és una recepta per a entrar a un concurs gastronòmic. D’aquesta manera vaig pensar en traslladar aquest plat al

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 món de la mar, on em sent còmode cuinant i que representa l’estil de Gaudir Restaurant. Així, vaig substituir la cansalada per sípia en cru (ja que té una textura similar) i vam aportar salinitat i gust a mar amb la tinta i la melsa de la mateixa sípia. La part dels ibèrics la vam aconseguir amb un brull d’os de pernil ibèric amb tòfona. Finalment, vam afegir el rovell de l’ou tofonat per a incloure un punt tècnic i una textura untuosa i suau que li donés cohesió al plat. Quant a la decoració, era febrer i els ametllers estaven en plena floració. Això dibuixa un escenari tan bonic al Mediterrani que ho vam voler plasmar també al plat, afegint uns pètals de flor d’ametller com a punt decoratiu.

A nivell personal, com afrontaves aquest repte?

Estava prou tranquil. Em presentava al concurs amb el meu soci i company Dani Silva (maitre de Gaudir Restaurant). Dani és una persona molt segura i resolutiva. Tenia clar que entre els dos trauríem una bona feina. No pensava que anàvem a guanyar, però estava segur que el resultat seria bo.

I al restaurant, s’ha notat aquest premi?

Bé, just després del concurs si que vam rebre trucades i visites que venien a conèixer-nos i a provar la nostra cuina. La veritat que ens va sobtar, ja que no esperàvem tanta resposta. Però, a mesura que ha anat passant el temps, hem tornat també a la nostra activitat habitual. El que si que és cert és que ens serà de gran promoció. A més una part del premi és participar, com a ponents, a les fires Gastrònoma de València i Alicante Gastronómica, dos dels esdeveniments gastronòmics més importants a nivell estatal. Això és increïble.

I si volem provar aquest plat guanyador, podrem fer-ho a Gaudir Restaurant?

Ara mateix, respondre a aquesta pregunta se’m fa un poc complicat. (Estem fent l’entrevista durant

l’estat d’alarma i el període de confinament del Covid-19). Els clients que van vindre al restaurant abans del dia 13 de març el van poder tastar.

Ens encantaria poder oferir el plat tal com es va presentar al concurs quan tornem a obrir, però a dia d’avui no sé si serà possible; ja que, si aquesta situació s’allarga, deixarem de trobar tòfona negra (perquè s’acaba la seua temporada). El que si que podem confirmar és que, amb tòfona negra o sense, l’adaptarem i es podrà degustar un plat ben similar.

Tòfona negra d’Andilla Andilla és una petita localitat de la zona interior de la província de València on les característiques d’altitud i climàtiques generen l’atmosfera ideal per al cultiu de la tòfona. Martorell, que està més familiaritzat amb la tòfona d’Els Ports i de la zona del Maestrat (amb què treballa habitualment a Gaudir Restaurant), va destacar del producte andillà el seu intens aroma i color. També, indica el cuiner, li va sobtar la consistència, que va trobar més densa i apretada, probablement per la menor humitat que el fong acumula en aquella zona. Del que no dubtem és que ja siga la d’Andilla, de Morella o de Vistabella, una tòfona enriqueix qualsevol plat i, més, si la tracta un professional com, en aquest cas, Marc Martorell.

WEB: www.amicsdemainhardt.eu 31

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

ALCALÀ DE XIVERT, 1936: EL EXTERMINIO DE UNA COMUNIDAD RELIGIOSA JOSÉ VICENTE MOYA JULVE El 14 de abril de 1931 se instaura en España la II República. En Alcalà de Xivert ésta es proclamada en la plaza de la Iglesia, izándose la bandera tricolor en lo alto de la torre campanario, ante la admiración del numeroso público asistente. Francisco Sospedra Bosch pasará a ser el primer alcalde republicano de la población. La República, pese a la campaña subversiva llevada a cabo por la Iglesia y otros poderes sociales, se afianza en Alcalà de Xivert.

El tradicionalismo, tan arraigado en la población desde las Guerras Carlistas del siglo XIX, resultó aplastado por las izquierdas: la sociedad xivertense de la época anhelaba un cambio y apostó por la República para intentar salir del estancamiento social en que se había sumido durante el reinado de Alfonso XIII. El conservadurismo, representado por el tradicionalismo carlista, se aferraba al poder para no perder los privilegios que hasta entonces había ostentado. Estos posicionamientos comportaron desde el inicio de la II República una polarización progresiva de la sociedad y, sobre todo, una radicalización que se volvió explosiva en el año 1936.

Una de las mayores reformas y que más problemas le daría a la Republica fue la separación entre la Iglesia y el Estado. Por primera vez en la historia de España, el Estado estaba decidido a limitar drásticamente las actividades de la Iglesia católica. En consecuencia, la legislación republicana restringió la expresión pública de religiosidad, disolvió la Compañía de Jesús y prohibió la enseñanza impartida por órdenes religiosas; esto terminaría con la educación católica, que sería sustituida por un amplio sistema de enseñanza estatal.1 La República emprendió la mayor construcción de instalaciones escolares conocida hasta entonces, con el objetivo de proporcionar una educación pública y gratuita para todos los niños menores de diez años. Se imponía un “Estado laico” y, además, se rechazaba la idea de una “Iglesia libre dentro de un Estado libre”; más bien, se intentaba la eliminación de ésta.2 En Alcalà de Xivert el alcalde, Francisco Sospedra, emprende las primeras reformas republicanas como son el cambiar rótulos de calles por otros más afines a la República, así como sacar a subasta pública la colocación de dos fuentes públicas y entablar conversaciones con el ministro de Instrucción Pública, Marcelino Domingo, para la construcción de unas nuevas escuelas públicas en Alcalà y los caseríos de Alcossebre y Capicorb.

Dichas peticiones son apoyadas en los diarios de la época por el abogado catalán Francisco Casas Sala, desterrado en Alcalà durante la dictadura de

32

Documento de la detención de Manuel López.

Junto al sello del ayuntamiento y la firma del alcalde Miguel Pascual figuran los sellos de los diferentes partidos políticos y centrales sindicales. Lo que demuestra que, desde un primer momento, el Comité revolucionario intento interferir en las decisiones del ayuntamiento

Primo de Rivera, al que une una fuerte amistad con los elementos republicanos de esta localidad y por el maestro nacional Francisco Fuertes Antonino.

Por desgracia, Francisco Sospedra también tendrá sus duros enfrentamientos con la Iglesia, pues a través de los periódicos de la época “Libertad”, “República” y “Diario de Castellón”, insta al presbítero Manuel Calduch a que desmienta el rumor que extiende desde su púlpito sobre la posible anulación de la procesión que ha de realizarse en honor a San Miguel. También, a través de anónimos, el fraile franciscano Rosendo Llorens Ávila recibirá fuertes ataques verbales por oponerse a la enseñanza laica.3 Este hecho llevó a varios vecinos a denunciar ante el Gobernador Civil a fray Rosendo por proferir un sermón donde se “atacaba al régimen actual”. También se detuvo al párroco de la localidad, Bautista Albiol Pla, por organizar reuniones clandestinas donde se cuestionaba la legalidad republicana. Aunque el caso que más escándalo social supuso fue la detención y juicio de seis frailes, acusados de repartir hojas clandestinas entre la población de Alcalà de Xivert.4 El posicionamiento anticlerical de la población poco a poco se va haciendo más latente: por una parte, las conferencias que realiza el párroco de Tírig, D. Duato, llenan de asistentes el centro tradicionalista, sito en la plaza de la Iglesia;

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 por otra parte, elementos asociados al anarquismo colocan petardos en el peiró ubicado a la entrada del pueblo, junto a la carretera de Albocácer, y efectúan varios disparos de escopeta hacia el convento de los frailes franciscanos. Este clima anticlerical llegará, a veces hasta rozar lo absurdo, cuando una muchedumbre se congrega, con intenciones violentas, ante la casa del sacerdote Felipe Cervera, por “agredir” a un niño que pasaba cantando una copla difamatoria por delante de su casa. El altercado terminó con la presencia de la Guardia Civil y la correspondiente actuación judicial.5 En 1932 la República prosigue con su reforma anticlerical: procede a disolver la Compañía de Jesús, se aprueba la ley del divorcio y la secularización de todos los cementerios; además se ordena, mediante una circular dirigida a todos los maestros nacionales, la retirada de todo signo religioso de las aulas, lo que provocaría la irritación de todas las familias católicas, pues veían amenazadas las creencias religiosas de sus hijos. Pero la ley que más polvareda levantó en la opinión católica fue la llamada de Confesiones y Asociaciones Religiosas. En ella quedaba limitado el ejercicio del culto religioso y sometido en muchas ocasiones al consentimiento de la autoridad civil, con amplio margen para el arbitrio personal de los poderes municipales6.

Entre todo este ambiente de renovación y crispación, por fin las peticiones de nuevas escuelas para Alcalà van dando sus frutos: a las propuestas de Francisco Sospedra, Antonio Fuertes y Francisco

Panfleto propagandístico emitido por la Columna de Hierro, para intentar justificar los desmanes producidos por diversos elementos radicales pertenecientes a la CNT-FAI. El asalto a la cárcel de Castellón y los hechos de octubre en Valencia, supusieron el declive de la sindical ácrata en la comunidad valenciana. Para el control de grupos armados en la retaguardia la Republica creó la Guardia Antifascista Popular (GUAP), lo que motivó varios enfrentamientos con elementos anarquistas. Colección particular de Miguel Martorell Bellés

Casas Sala ante el Ministerio de Educación, se suman ahora también varios artículos orientados en este sentido por parte del periodista gaspatxer José Bort Vela, lo que hace que paulatinamente la coyuntura escolar experimente una clara mejoría. Ésta se vería reflejada, en un primer momento, en el aumento de profesorado y un poco más adelante con la creación de las Escuelas Públicas de Alcalà, Alcossebre y Capicorb. Inaugurados estos recintos en 1934, sin duda venían a romper -por fin- con aquella triste historia escrita a principios del siglo XX que hablaba de una Escuela Nacional que más

En la fotografía se puede apreciar la cruz que había en la entrada de la ermita del calvario y que fue destruida por elementos extremistas, antes de la guerra civil

33

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 bien parecía un depósito de algarrobas, lleno de telarañas y polvo, para el cual el sentido común reclamaba un cierre inmediato. La corporación municipal, agradecida, decidió bautizar el nuevo Colegio con el nombre de “Grupo Escolar Casas Sala”7.

La situación política de España se enrareció a partir de la sublevación de Asturias y de Cataluña en octubre de 1934, se persiguió a las organizaciones obreras y sindicales y muchos políticos de izquierda tuvieron que huir ante el temor a las posibles represalias, como el socialista Indalecio Prieto.

La inestabilidad se extendió, entonces, por toda España. En Alcalà de Xivert continuaba la férrea lucha anticlerical, pues el día de la celebración del Corpus se llegó a amenazar de muerte al cura, si no suspendía la procesión; además, se hacen explotar dos petardos de dinamita: uno en la propia casa del cura y, otro, en una grieta de la fachada de la Iglesia. Como contrapartida, los partidos de derecha organizan una manifestación de apoyo ante la Casa Rectoral; aun así, el alcalde en funciones Miguel Pascual -previa consulta con las autoridades- decide proceder a suspender la procesión8. También es detenido un vecino de Alcalà por cortar las líneas telegráficas. Desde entonces, las relaciones de los dirigentes de la población de Alcalà con las autoridades delegadas del poder central, presidido por la coalición Radical-Cedista, se deterioran inexorablemente, y ante la excusa de que amparaban o toleraban actos de sabotaje de la militancia anarquista, el Gobernador civil procede a destituir a la corporación municipal de Alcalà de Xivert9. Manuel López Alegre, perteneciente a la Derecha Regional Agraria, pasará a ser el nuevo alcalde. Una de sus primeras resoluciones fue cambiar el nombre del Colegio Público, no volviendo a recuperar su nombre original hasta 1936, ya en plena Guerra Civil.

El 16 de febrero de 1936 se celebran elecciones generales y el día 20 del mismo mes las Juntas Electorales confirman el triunfo del Frente Popular por un escaso margen. En Alcalà de Xivert sale ganadora por mayoría la candidatura de Izquierda Republicana encabezada por Francisco Casas Sala. Pasa a desempeñar las funciones de alcalde Miguel Pascual Conesa. La situación en Alcalà a raíz del triunfo del Frente Popular es de relativa tranquilidad, aunque empiezan a sentirse los primeros brotes de extremismo cuando las autoridades locales auxiliadas por fuerzas de orden público desalojan de su sede a los militantes de la CEDA, con el pretexto de realizar reuniones clandestinas, maltratándoles de palabra y amenazándoles sin consecuencias. Su presidente, Agustín Voltes, es requerido para que presente la debida autorización; tras su negativa, se da parte al Gobernador civil de Castellón10.

Los altercados de corte anarquista y anticlerical se acrecientan más en estos tiempos, pues se

34

Varios franciscanos y gente de Alcalà en el huerto del convento. La posición anticlerical de la II República y el radicalismo de ciertos elementos llevaron al exterminio de esta comunidad religiosa de Alcalà de Xivert

colocan petardos en el peiró de la Bassa Nova, en la entrada de Alcalà y en una cruz de la ermita del Calvario. Por su parte, la asociación de mujeres de Izquierda Republicana -denominada “Las Femeninas”11- acrecientan su campaña de propaganda a favor de los enterramientos y las bodas civiles y aconsejan no bautizar a los recién nacidos12: la sociedad gaspatxera se radicaliza cada vez más.

El 18 de julio de 1936 se produce un golpe de estado, perpetrado por una parte del Ejército, contra el Gobierno legítimo de la República. El fracaso de éste en las grandes ciudades de España propiciará el estallido de la Guerra Civil. Los sectores más extremistas de la España republicana aprovecharán este acontecimiento para hacerse con el poder y promover la revolución social: hay que exterminar a la reacción, por lo que militares, conservadores y religiosos serán sus objetivos a eliminar para poder implantar el comunismo libertario. Ha empezado la “caza del cura”.

La población de Alcalà de Xivert contaba en 1936 con una comunidad religiosa compuesta por la iglesia parroquial de San Juan Bautista, atendida espiritualmente por los sacerdotes Vicente Cobertorer Ferrer, José Aragonés Ahís y Aniceto Montrós Castell. También contaba con las comunidades de las monjas Carmelitas Terciarias de San José y la de los padres franciscanos de San Pedro de Alcántara, donde también se practicaba el culto religioso, al igual que en las ermitas de los caseríos de Alcossebre y Capicorb, a cargo del religioso Pascual Cherta Cucala.

A partir del 20 de julio, elementos extremistas de Alcalà forman lo que pronto será denominado Comité Revolucionario, que aprovechando el vacío de poder creado con el golpe de estado intenta hacerse con el control de las instituciones locales, implantando su autoridad por encima de la del Consistorio municipal, que queda relegado a un

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 segundo orden. Cada partido o sindicato existente en la localidad comenzó entonces un proceso de busca y captura de “facciosos”, enemigos de la revolución en marcha más que de la Republica, labradores hacendados, antiguos patronos, sacerdotes, funcionarios municipales y de los juzgados, entre otros muchos, que serán perseguidos y asesinados en las cunetas, cementerios o descampados. Las rencillas, odios y desavenencias pasadas serán causas más que suficientes para llevar a la muerte al rival, al acreedor o al simple enemigo potencial13.

En este sentido, cabe señalar que una de las primeras medidas tomadas por el consistorio local fue la incautación de todas las armas de fuego en propiedad de personas vinculadas a la derecha, así como el confinamiento de dichas personas en su domicilio. Las personas eclesiásticas desaparecen entonces de la vida pública. Así, el 19 de julio se realiza en la iglesia parroquial la última misa con asistencia de fieles: fue la celebración de la Mare de Déu del Carmen.14 El día 27, Juan Máñez Doménech, perteneciente al Comité Revolucionario, insta al sacerdote Rosendo Cucala a que le entregue las llaves de la iglesia; respondiendo él personalmente de la seguridad del eclesiástico mientras se encontrase en su domicilio de Alcalà.

Pues la casa abadía había sido incautada por el Comité15.

Las fuerzas de la guardia civil son requeridas por el Gobernador civil de Castellón y acuarteladas en dicha localidad, con lo cual es el comité revolucionario el que usurpando la autoridad del alcalde se hace cargo del orden público, distribuye las armas incautadas a sus simpatizantes y forma grupos de escopeteros que controlan las salidas y entradas de la población.

El día 20 de julio, el alcalde Miguel Pascual Conesa, de acuerdo con el prior del convento, procede a la incautación de este edificio religioso por medio de un acta notarial, ejerciendo como notario Miguel Roca y como testigos, Manuel Bosch Sanz, Pascual Ripollés Chillida y el sacerdote José María Rubio Folch; exponiendo ante el prior la necesidad que tenían de abandonar el edificio, para lo cual la Alcaldía facilitaría toda clase de documentos; manifestando el prior la decisión de permanecer todos los frailes juntos; finalmente, facilitando documentación para los religiosos José María Rubio Folch y Rosendo Cucala Martí, por si querían abandonar la población16.

El día 21, a las once de la mañana, se presenta en el convento el alguacil municipal con la orden del ayuntamiento de que disponían de dos horas para desalojar el edificio. En vista de ello, el padre guardián llamó a José Herrera Roca, benefactor del convento, para informarle del caso y preguntarle si les admitiría en su casa. Así, todos los religiosos pasaron a alojarse en ella17. Los frailes que por aquellas fechas estaban residiendo en el convento eran: Joaquín Macià Serret, guardián del convento,

Calle Purísima de Alcalá, calle República en 1936, en ella estaba situado el café republicano donde fueron vistos los padres franciscanos antes de ser llevados a la cárcel de Vinaròs

Luis Colomer Salada, vicario, Manuel Geli Fita, organista de la iglesia, Pascual Ortega Blanco, Luis Selves Tort, profesor de la escuela y José Trabal, que se encontraba ingresado en el hospital de Vinaròs por padecer una enfermedad incurable, que acabaría meses después con su vida. Además, estaban también los hermanos legos Antonio Vila Peroy, sacristán y portero del convento y Diego Monfort, cocinero18.

El día 22, el fraile Diego Monfort Carratalá decidió marchar hacia su ciudad natal, Burriana, pasando a alojarse en casa de su hermana, donde trató de apartarse de la vida pública. El 23 de octubre se presentaron seis hombres armados en su casa, de la que fue sacado con el pretexto de realizar una serie de declaraciones. La realidad es que fue asesinado en la carretera de Almazora a Burriana, en las proximidades del mismo cementerio. Al día siguiente, sus familiares recogieron el cadáver y lo enterraron en el camposanto de Burriana19.

El día 23, sobre las dos de la tarde, varios milicianos armados y dirigidos por el teniente de alcalde Eugenio Muñoz proceden al registro de la vivienda y a la detención por unas horas del padre Colomer y de José Herrera. Terminado el registro, Eugenio Muñoz les ordenó que no se movieran bajo ningún concepto de la vivienda, pues tan pronto se restableciera la comunicación por tren con Cataluña les entregarían los papeles

35

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 para poder circular sin que nadie les molestase.

Pocas horas después, sobre la una y media de la madrugada, se presentaron en la casa miembros del comité revolucionario, exigiendo la salida de esta de todas las personas que no pertenecieran a la familia y amenazando con prender fuego a la vivienda, si no lo hacían de inmediato. Acto seguido salieron los religiosos, intercediendo José Herrera a que por lo menos dejasen permanecer en casa al fraile Manuel Geli, dada su avanzada edad y su precario estado de salud20.

A continuación, tras hacerlos subir al camión conducido por Agustín Anglés, efectuaron una parada frente al café republicano, en la calle Purísima, donde fueron vistos por el vecino Luis Pescador Pérez, el cual dio aviso al alcalde Miguel Pascual. Los religiosos fueron conducidos a la prisión de Benicarló, donde no fueron admitidos, y después trasladados a la cárcel de Vinaròs, donde ingresaron el día 24 por la mañana. Ese mismo día, el alcalde contactó con el Gobernador civil de Castellón pidiéndole que mandara fuerzas de la guardia civil para mantener el orden público. Por la mañana se presentó una sección de guardias civiles al mando del teniente Tomás Jarque Marcos, comandante de puesto de Alcalà acuartelado en Castellón. Tras la detención de los milicianos y realizadas las pertinentes comprobaciones de que los frailes se hallaban detenidos en Vinaròs, los milicianos fueron puestos en libertad y las fuerzas de orden público regresaron a Castellón21.

En la cárcel de Vinaròs fueron encerrados junto al Padre José Mureda. Este relata que los frailes no habían sabido medir bien el alcance de la revolución que todos predecían. El fraile Maciá escribió a José Herrera aconsejándole que no fuera a visitarlos para evitar peligros y manifestándole su total desconfianza respecto a su suerte y la de sus religiosos. El 2 de agosto de 1936, los franciscanos fueron trasladados a la cárcel de Castellón en dos vehículos acompañados de carabineros y milicianos. Todos iban vestidos de paisano.

En la cárcel de Castellón los religiosos pudieron recibir varias visitas de familiares y amigos, procedentes de Cataluña, interesándose por su suerte e intentando influir en su libertad. Así, el padre Luis Colomer fue visitado varias veces por su tía Ramona Salada a la vez que familiares de esta intercedían directamente ante el Presidente de la Generalitat Lluís Companys, sin obtener ninguna respuesta por su parte. Las promesas de libertad ofrecidas por el comité a fray Luis Colomer parecían tan formales que la víspera de su muerte manifestó la esperanza de salir de la cárcel el día 4 de octubre22. En la cárcel de Castellón estaban recluidos nueve sacerdotes de Vinaròs, cinco franciscanos de Alcalà de Xivert y ocho dominicos procedentes del convento de Calanda. Al parecer, a los religiosos se les permitía realizar ejercicios espirituales; estos estaban dirigidos por el párroco

36

arcipreste de Vinaròs, José Bono, así como por el padre franciscano Joaquín Macià.

El día 2 de octubre de 1936 elementos pertenecientes a la Columna de Hierro abandonaron sus posiciones en Puerto Escandón (Teruel) y se dirigieron hacia la ciudad de Castellón de la Plana. Allí, ante la pasividad de las autoridades republicanas, a últimas horas de la tarde asaltaron la cárcel llevándose consigo a 65 presos políticos como prisioneros, entre ellos, a todos los citados religiosos. La mayoría de ellos fueron ejecutados en los cementerios de Almazora y Castellón. Los religiosos de Alcalà fueron llevados en un camión junto con seis detenidos más hasta el cementerio de Alcora, donde durante la madrugada del día 3 de octubre vieron como desaparecía toda esperanza de libertad ante la trágica realidad de una muerte inminente. Allí, frente a la puerta del cementerio, fueron alineados mientras a escasos metros los milicianos montaban una ametralladora. Los once fueron asesinados y posteriormente enterrados en una fosa común23.

El 13 de octubre de 1938, una vez ocupada la población de Alcora por las tropas franquistas, Soledad Pons pidió autorización a la autoridad militar para desenterrar el cuerpo de su marido, y pudo reconocer perfectamente los cuerpos del Fray Luis Colomer y Fray Joaquín Macià, pues los tenia conocidos por haberlos visto con anterioridad en Vinaròs cuando predicaban, así como durante sus visitas a la cárcel. En 1942 el padre Bernardino Vilar, guardián de Villarreal, afirmó: “en el mes de agosto de 1939 estaban todavía los cadáveres de nuestros religiosos incorruptos, como acabados de morir, después de tantos reconocimientos y traslados de una parte a otra”.

El mes de marzo de 1959 sus restos fueron exhumados y trasladados al Valle de los Caídos, según orden gubernativa de trasladar todos los restos de aquellos caídos en nuestra Guerra Civil y que no habían sido reclamados por sus familiares.

Los cinco religiosos fueron trasportados en una caja sin identificar. Después de tantos entierros y exhumaciones, ni las autoridades franquistas ni aún las eclesiásticas tuvieron la dignidad de identificar los cadáveres o de comunicarse con sus familiares.

Tal vez las palabras que mejor definan el final de estos religiosos las pronunciase Ramón Felipo, familiar de fray Luis Colomer Salada: “Me indigna que esté enterrado en el Valle de los Caídos. No es un monumento religioso, sino de venganza; todos tendrían que poder enterrar a sus muertos donde quisieran. Pero me indigna más que fuera asesinado con 31 años solo por el hecho de ser religioso”.

Lamentablemente, la persecución religiosa no termina con el asesinato de los franciscanos: había de terminarse con todo signo de corte religioso.

Así, el mismo día 18 de julio de 1936, elementos extremistas de Alcalà obligan a abandonar su

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 domicilio en la aldea de Alcossebre a Pascual Cherta Cucala, vicario de esta pedanía. Esa misma tarde se dirige hacia una masía, en el término municipal de Cuevas de Vinromá, donde permanece escondido doce días. Advertido de que el comité conoce su refugio, se oculta por los montes y el día 1 de agosto se refugia en su casa de Alcalà. El día 8 de agosto es detenido por un grupo de milicianos forasteros y es conducido a la prisión de Castellón.

Allí coincide con los franciscanos del convento de Alcalà, los cuales le atienden espiritualmente. El día 29 de septiembre es sacado violentamente junto con un grupo de 15 sacerdotes y asesinado cerca de la población de Borriol, donde fue enterrado en el cementerio24.

La situación en Alcalà de Xivert por aquel entonces es verdaderamente explosiva: la autoridad del Ayuntamiento ha sido ya desplazada por el Comité Revolucionario, compuesto en su mayoría por miembros extremistas pertenecientes a la CNT o a la FAI -organización política que no contaba con sede en Alcalà, si bien se daba el caso de que varios miembros del Comité Revolucionario estaban afiliados a ella. El control de orden público estaba dirigido por milicianos que acataban más pronto las órdenes de las centrales sindicales, CNT y UGT, que las impartidas por la autoridad municipal. La Gobernación de Castellón, ante el cariz anticlerical que se estaba desarrollando en

la provincia, da la orden a un delegado del museo de Castellón para que proceda a incautar todas las obras de arte que se encuentran depositadas en la Iglesia Parroquial, el convento de los Franciscanos, la capilla de los Desamparados y demás centros religiosos de Alcalà de Xivert, operación ésta que se ve respaldada por el alcalde Miguel Pascual, acompañando al delegado durante todo este proceso de confiscación Eduardo Ferreres25.

El día 30 de julio y ante la pasividad de las autoridades municipales, el Comité Revolucionario que había instalado su sede en la casa abadía, incita a la población de Alcalà al saqueo de los centros religiosos. Así, son incautados y asaltados los edificios de la Iglesia parroquial, que se convertirá en almacén de abastos y taller de automóviles; el convento de los Franciscanos, transformado ahora en comedor, y su iglesia en garaje de vehículos; la capilla de los Desamparados, que se aprovechará como escuela para refugiados; el convento de las Carmelitas; las ermitas del Calvario y de Santa Lucía; la Iglesia de Alcossebre y la ermita de San Antonio en Capicorb; en tal contexto, también será saqueada la capilla del cementerio y se procederá a la destrucción de las imágenes de santos de algunas calles. El ansia de borrar cualquier signo religioso por parte de elementos procedentes de la sociedad civil gaspatxera tal vez alcanza su apogeo el día 8 de agosto, cuando Lorenzo Cucala Pitarch,

Grupo de escolares junto a los padres franciscanos, a principios de siglo XX, una parte importante de la enseñanza escolar de los niños de Alcalá estaba dirigido por los frailes y las monjas

37

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

38

perteneciente al Comité Revolucionario, proclama en un bando público la obligación de que todo el vecindario de Alcalà presente, queme o destruya todas las imágenes, cuadros u objetos religiosos de propiedad particular26. Asimismo, se procede también al registro de varias viviendas de gente de creencias religiosas y/o de tendencia conservadora o antirrepublicana en lo político.

En octubre de 1936, se crea el Comité Popular Antifascista, compuesto por los principales partidos del Frente Popular y asociaciones sindicales. El Ayuntamiento surgido de las elecciones de 1936 había dejado definitivamente de existir, pero la persecución religiosa continuaba.

El 3 de agosto de 1936 subía al tren en la estación de Castellón de la Plana el vecino de Alcalà Juan Bautista Albert Verdecho, vicario a la sazón de la localidad de San Juan de Moró. En vista del carácter antirreligioso que estaba tomando la situación tras el golpe de estado, decidió vestirse de paisano y dirigirse hacia su población natal. A la altura de Torreblanca y cuando ya se dirigía para bajar del tren, es reconocido por dos milicianos del servicio de vigilancia antifascista del ferrocarril, los cuales le obligan a seguir viaje hasta Tortosa; una vez allí es entregado a las autoridades y encarcelado en el colegio de san Agustín, convertido en prisión, le son incautadas 3.500 pesetas y una cartilla de la Caja de Ahorros. Allí es visitado por su hermano Vicente, al cual le confiesa las duras condiciones de vida a la que es sometido, pues dormía en el suelo sin colchón ni manta, además de pasar todas las noches con el sobresalto de ser señalado para ser fusilado27.

Tras muchas negociaciones ante el Comité de Alcalà, Vicente consigue que su hermano pueda ser trasladado desde la prisión de Tortosa hasta su localidad natal. A su llegada a Alcalà, es encerrado en la casa abadía, habilitada en este caso como sede del Comité, donde permiten que sea visitado por sus padres y hermana. A la mañana siguiente, Juan Bautista es trasladado nuevamente a Castellón para ser recluido en el Palacio Episcopal.

Tras negociaciones con el Comité y tras pagar una fuerte cantidad de dinero, su familia consigue que sea trasladado al barco prisión Isla Menorca por considerarlo más seguro. El día 29 de agosto, elementos extremistas asaltan el barco prisión con el resultado final de 56 víctimas mortales; una de ellas será Juan Bautista Albert. Los cuerpos de los asesinados fueron enterrados en una fosa común del cementerio de Castellón de la Plana, pero los restos del sacerdote nunca pudieron ser identificados28.

El golpe de estado sorprende a Manuel Calduch Rovira, coadjutor de Alcalà, en la misma población, refugiándose de inmediato en su casa de Alcossebre. Hasta allí se desplaza su hermana Isabel Calduch junto con Sor Fernanda, procedentes ambas del convento de las Clarisas Capuchinas de Castellón. Los tres permanecen en dicho domicilio

Puerta del cementerio de Alcalà de Xivert, donde fue asesinado el sacerdote Felipe Cervera. Aún hoy en día se pueden apreciar los impactos de los proyectiles

hasta el día 6 de agosto de 1936, cuando toman la decisión de trasladarse a su domicilio en Alcalà de Xivert, situado éste en la calle del Molino. El día 26 de agosto, el Comité de Alcalà le ofrece un salvoconducto a Sor Fernanda para que pudiera trasladarse a Castellón; esta es acompañada en este desplazamiento por Sor Isabel y por su padre.

Aprovechando la ausencia de familiares, el día 27 el Comité requiere a Manuel Calduch que entregue la cantidad de 1.000 pesetas. Esta cantidad es presentada por su hermano Francisco, pero el Comité las rechaza diciendo que tiene que ser el propio Manuel el que las entregue. Cuando este se presenta en el local de Comité para entregar la cantidad solicitada, es detenido29. Al día siguiente es subido a un vehículo junto a dos miembros del Comité de Alcalà hasta la sede del Comité de Santa Magdalena de Pulpis; allí se le une otro vehículo con tres miembros del Comité de dicha población.

Es llevado al camino de Peñíscola y allí, antes de llegar a la estación del tren, le hacen descender del auto y un miembro del Comité de Santa Magdalena le dispara dos tiros de escopeta en la cabeza30. Su cadáver nunca fue recuperado.

A su regreso de Castellón, su hermana es informada del asesinato acaecido y decide trasladarse hasta la casa de su hermano Francisco, en la calle San Pascual nº 7. Allí comparte espacio y tiempo con el fraile Franciscano Manuel Geli, refugiado en la casa de José Herrera por ser familiares y por tratarse de viviendas anexas y comunicadas por la planta superior. El 13 de abril de 1937 un grupo de milicianos se presenta en el hogar de José Herrera con el pretexto de realizar un registro domiciliario. Tras registrar toda la casa, comprobaron que ésta se comunicaba con la de su vecina, en la cual estaba refugiada Isabel Calduch, optando entonces por llevárselos detenidos a los dos. Así, son encerrados en los locales del Comité, en la actual Casa Consistorial situada en la calle Purísima. Tras tenerlos incomunicados y después

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 de ser gravemente injuriados, a las doce de la noche fueron trasladados hasta el cementerio de Cuevas de Vinromá donde fueron ejecutados y arrojados juntos a un hoyo, sin ataúdes31. Era la madrugada del 14 de abril de 1937, séptimo aniversario de la proclamación de la II República. Sus cuerpos serian recuperados tras la Guerra Civil, recibiendo sepultura el franciscano en el cementerio de Alcalà y Sor Isabel en el de Castellón de la Plana.

Otro caso a reseñar es el del sacerdote de Sierra de Engarcerán, Vicente Marín Roures, quien observando que allí le era imposible ejercer su ministerio dado el ambiente antirreligioso existente tras el golpe de Estado, pensó -erróneamente- que en su pueblo natal, Alcalà de Xivert, se hallaría más seguro, por lo que se dirigió hasta él. Estuvo escondido durante dos meses; pero, descubierto y encarcelado el 29 de septiembre, aquel mismo día fue ejecutado en el término municipal de Borriol32.

El 28 de agosto de 1936 un grupo de milicianos de Alcalà se dirige hacia la población de Ulldecona, donde detiene al sacerdote Felipe Cervera Cardona, que había sido presbítero de Alcalà. Éste es llevado en un camión hasta dicha población, siendo antes obligado a dirigirse a la sucursal del Banco de Tortosa y a sacar de allí todo el dinero que tenía depositado en sus cuentas33. Encerrado en el local del Comité, a las 12:30 h. de la madrugada es conducido hasta el cementerio y, no sin antes padecer todo tipo de vejaciones, insultos e improperios, es asesinado a las puertas de éste34.

El asesinato de mosén Felipe no deja de ser un hecho curioso, pues a mi entender responde más al patrón de un homicidio por motivos personales que por argumentos de odio hacia las instituciones eclesiásticas, pues como hemos referido anteriormente dicho sacerdote ya había tenido alguna que otra desavenencia con los elementos republicanos de la población. Además, otro hecho insólito es que en el informe de la Causa General, en el apartado de afiliación política figura como Tradicionalista, único caso de toda la documentación consultada; por todo esto, es de suponer que debió de ejercer una fuerte oposición hacia todo aquel sujeto partidario de la República.

Otro dato que demuestra la poca afinidad del sacerdote con una parte de la población de Alcalà son las declaraciones de Amparo Pitarch: “Mosén Aniceto era muy guapo, muy buena persona y estaba un poco sordo. Y, como enseñaba a los jóvenes a jugar a futbol, lo querían mucho. En cambio, a Mosén Felipe no lo querían: cuando iba en las procesiones la vista se le iba al culo de las chicas”35. Por supuesto, esto no justificaría ni su asesinato ni el de los demás religiosos, pero aportan un dato en el que se demuestra que parte de la Iglesia sí se oponía fervientemente a la República, y que esto pudiera servir a la postre como detonante para su exterminio.

Manuel Cornelles Martorell, franciscano del convento de Balaguer y vecino de Alcalà de Xivert,

Fotografía de la casa de José Herrera, en la calle San Pascual núm. 7. Lugar donde se refugiaron los franciscanos y fueron detenidos por miembros del comité revolucionario de Alcalà

se refugia en su domicilio de la calle San Abdón nº 38 a los pocos días de empezar la Guerra Civil, llevando una vida recluida y ayudando a su familia en las labores del campo. El 14 de octubre de 1936 se encontraba trabajando con su padre en la zona de las Atalayas, en una propiedad de la familia conocida como “La Palma Vera”, cuando se presentan dos milicianos de Alcalà, con la orden de que tiene que presentarse de inmediato a declarar en el Comité. A la llegada a este, Manuel es detenido. Su cadáver aparecerá al día siguiente a un kilómetro de la población de Cuevas de Vinromá, arrojado en una cuneta. Su cuerpo será enterrado en el cementerio de esta población y allí permanecerá hasta el final de la contienda, cuando su familia reclamó el poder recuperar sus restos y será entonces trasladado al cementerio de Alcalà36. En este caso también surgen anomalías en las declaraciones de familiares, pues mientras su padre asegura que fue asesinado cerca de Cuevas de Vinromá, en la Causa General y en su acta de defunción figura que fue asesinado en término municipal de Alcalà, partida Valle del Ángel.

Desconozco a que se pudo deberse este error.

Por otro lado, en los archivos de la Causa General y en el libro de Manuel García Sancho Sacerdots Diocesans Fidels Fins al Martiri, aparecen también los nombres de dos sacerdotes vecinos de Alcalà de Xivert y asesinados en Valencia, pero con muy escasa información sobre ellos; estos eran los hermanos Diego y Francisco Albert Sanz. En cuanto al primero, se sabe que al estallar la guerra se encontraba en Valencia ampliando sus estudios teologales. Sorprendido por el alzamiento del 18 de Julio, se refugia en casa de un médico amigo

39

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 suyo. El día 12 de octubre de 1936, no obstante, es detenido a las seis de mañana. Se ignoran las circunstancias de su muerte y de donde fue asesinado; aunque en su acta de defunción figura que fue asesinado en día 14 de octubre, en el paraje denominado “El Saler” de Valencia37.

Por lo que respecta a Francisco Albert Sanz, éste estaría impartiendo el culto católico como sacerdote en Torrenostra, pedanía de Torreblanca. Al estallar la Guerra, se le prohíbe de inmediato el ejercicio del ministerio, razón por la cual se traslada a su población natal, Alcalà de Xivert. Por miedo a ser detenido, se desplaza entonces hasta Valencia para permanecer junto a su hermano Diego. También es detenido y asesinado, desconociéndose el lugar y la fecha precisos del trágico suceso.

Pero, ¿de dónde provino todo este odio exacerbado hacia la Iglesia? La verdad es que la injusta situación social de la época hizo que entre las masas proletarias creciera el sindicalismo como medio de defensa ante la miseria que padecían; lo malo en este sentido es que estos núcleos sindicalistas se convirtieron también en focos revolucionarios, y estos habrían de llevarse por delante en un incendio final tanto a justos como a pecadores... Toda esta lucha que predicaba e imponía el socialismo contra el capitalismo y la propiedad individual la revertirá el anarquismo contra la organización estatal. Socialismo y anarquismo no solo diferían en sus fines, sino también en los medios empleados: mientras que los primeros aspiraban a hacerse con el poder a través de unos cauces legales, la corriente anarquista sólo pensaba en abordar la destrucción de ese poder establecido por medio de una revolución violenta.

En paralelo, sin planteárselo formalmente ambos sistemas ideológicos coincidían en un decidido anticlericalismo: para el socialismo, la Iglesia aparecía como el sostén del mundo capitalista, mientras que para el anarquismo esta institución se erigía en la gran fuerza conservadora del orden vigente. Tras este estallido anticlerical que promovió la II República y que exacerbó el golpe de estado de 1936, no soy del pensar que se matara al cura por ser el representante de Cristo, ni tampoco por el odio a la religión que tanto socialistas como anarquistas entendían como un retraso para la humanidad; en este sentido, creo que se asesinó más por el odio que se sentía contra el clero por considerarlo protector de los ricos y de la burguesía.

NOTAS: 1

Moya Julve, José Vicente. Alcalà de Xivert. Revolución guerra y represión. Página 15.

2 Payne, Stanley. La Guerra Civil Española. Página 27.

La enseñanza en Alcalà de Xivert antes de la República estaba dirigida por un colegio público -inaugurado en 1904- para niños y párvulos, así como la proporcionada por los padres franciscanos y las monjas carmelitas descalzas.

40

3

Giner Moya, Juan Francisco. Entre dos banderas.

Páginas 48 y 49.

4 Marzal Rodríguez, Pascual. El diputado Casas Sala.

Página 41. Para saber más: periódico La Vanguardia, 26 de septiembre 1932, p. 21; La Vanguardia, 21 de noviembre p. 24; y La Vanguardia, 22 de febrero 1933, p. 24.

5 Diario La República, 18 de julio de 1932.

6 Gaceta del 3 de junio de 1933. Para saber más: Cárcel Ortí, Vicente. La gran persecución. España 1936-1939.

Ed. Planeta+Testimonio, Barcelona, 2000.

7 Diario La Vanguardia, 24 de agosto de 1934. El acto de inauguración se llevó a cabo el 27 de agosto de 1934 y en él se agasajó tanto a Casas Sala, como a Royo Gómez. El partido de Izquierda Republicana organizó ese día un “grandioso homenaje”, al cual fueron invitados todos los grupos locales de la provincia. También fue invitado el presidente de la Generalitat de Catalunya que, sin embargo, no asistió. El presupuesto de las Escuelas había sido aprobado el 15 de abril de 1933, y ascendía a la cifra de 100.000 pesetas de la época.

8 Expediente Sumarísimo de Urgencia contra Miguel Pascual Conesa.

9 Diario La República, 21 de noviembre de 1934; y La Vanguardia, 25 de noviembre de 1934.

10 Diario La República, 30 de marzo de 1936.

11 Amparo Ferreres Sospedra desempeñó el cargo de presidenta de esta asociación desde 1935 a 1938.

12 García Sancho, Manuel. Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Página 42.

13 Gabarda Cebella, Vicente. La represión en la retaguardia republicana. Página 26.

14 García Sancho, Manuel. Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Página 42.

15 Expediente Juicio Sumarisimo de Urgencia nº 307-C 16 Procedimiento Sumarísimo de Urgencia contra Miguel Pascual Conesa. 513-43. En 1941 Rosendo Cucala Martí hizo donación de una campana a la iglesia parroquial de Alcalà de Xivert, ya que estas fueron destruidas durante la guerra civil. En la actualidad, dicha campana se encuentra expuesta en la rotonda en la entrada norte de la población de Alcalà.

17 Dicha vivienda estaba situada en la actual calle San Pascual, nº 5.

18 Guillamón Espallergues, Vicente. El convento de los RR.PP franciscanos de Alcalà de Xivert. Página 61.

19 Guillamón Espallergues, Vicente. El convento de los RR.PP franciscanos de Alcalà de Xivert. Página 68.

20 Trepat Trepat, José. Los mártires franciscanos de Cataluña. Declaración acerca de lo sucedido por José Herrera Roca y Consuelo Cucala Albert.

21 Procedimiento Sumarísimo de Urgencia 513-C-43: Declaración de dos guardias civiles que intervinieron en los hechos.

22 Felipo Oriol, Ramón. Fray Lluis Colomer Salada.

Página 52.

23 Trepat Trepat, José. Los mártires franciscanos de Cataluña. Declaración de Soledad Pons, viuda de Ramón Adell -asesinado junto a los franciscanos. Según conversación de ella con el secretario del ayuntamiento

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 de Alcora, cuando se entrevistó con el presidente del comité para intentar recuperar el cuerpo de su marido, vio perfectamente un sobre dirigido al padre Colomer con un paquete de crucifijos y de rosarios; nada quiso entregar el presidente del comité a los familiares de los asesinados.

24 García Sancho, Manuel. Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Página 44.

25 Expediente Sumarísimo de Urgencia 4475-C. 26 Moya Julve, José Vicente. Alcalà de Xivert. Revolución, guerra y represión. Página 37. También en Causa general: Informe de la guardia civil.

27 Declaración de Vicente Albert Verdecho en el Expediente Sumario de Urgencia 3883-C 28 Sancho García, Manuel. Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Páginas 43-44.

Gabarda Ceballán, Vicente. La represión en la retaguardia republicana. Página 30.

29

Declaración de Francisco Calduch Rovira ante la Guardia Civil.

30 Declaración de Pascual Achell Bou. Expediente Sumarísimo de Urgencia. 3558-C 31 Guillamón Espallergues, Vicente. El convento de los RR.PP franciscanos del convento de Alcalà de Xivert.

Página 67.

32 García Sancho, Manuel. Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Página 46.

33 Declaración del director de la sucursal del banco de Tortosa. Causa General.

34 Expediente Sumarísimo de Urgencia. 3871-C. 35 Revista Mainhardt nº 95. “Temps de record amb Amparo Pitarch, Amparito. Una gaspatxera de 105 anys”.

36 Declaración de su padre ante la guardia civil. Expediente Sumarísimo de Urgencia. 3871-C y 4472-C. 37 Juzgado Municipal. Acta de defunción Nº 167.

TEMPS DE RECORD. LES COMUNIONS

41

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

VALÈNCIA CAPITAL DE LA II REPÚBLICA ( i IV) II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA JOAQUIM ARNAU VALLINA “Nuestro programa es ganar la guerra, y aún añadiré, prepararnos para ganar la paz”, Negrín La tercera i última sessió del Congrés dels Diputats a València va tenir lloc divendres 1 d’octubre de 1937. El govern se sotmetia a la confiança de la Cambra. Un nou govern. El presidia Juan Negrín. Havien passat vuit mesos des de l’anterior sessió. Els diputats foren informats de les decisions de la Diputació permanent del Congrés, entre altres: el passe al Govern de la República dels serveis de seguretat pública de Catalunya; el trasllat a València i a Barcelona del domicili de les companyies, entitats o empreses establertes al País Basc, i la suspensió de la convocatòria d’eleccions generals a Catalunya.

Tot s’havia precipitat en maig, quan les forces de seguretat republicana van aixafar una rebel·lió anarquista a Barcelona. Fou el punt més calent de la divisió interna del bàndol republicà. Una crisi que concloïa amb la derrota dels partidaris de la revolució social i l’eixida de Largo Caballero de la presidència del Govern.

Havien passat més de quatre mesos des de la presa de possessió com a cap del govern, quan el doctor Negrín compareixia davant les Corts.

Justificava el retard: d’una banda, el bombardeig que va patir València la nit del 23 de maig, que va obligar a buscar i habilitar un nou lloc on celebrar la sessió: la històrica Llotja. I, d’una altra, un seguit de successos que demandaren l’atenció del govern o el desplaçament dels seus membres: a l’àmbit nacional, les ofensives italiana al Nord o la republicana al front d’Aragó, i, a l’internacional, l’Assemblea de la Societat de Nacions.

El govern de Negrín tenia un objectiu fonamental: guanyar la guerra o, al menys, aconseguir una pau digna. Exigia convertir l’exèrcit popular republicà en una força armada, al menys, amb capacitat de defensa. Una estratègia que se vinculava a la necessària consolidació de totes les estructures de l’Estat, que, d’aconseguir-se, podia projectar a l’exterior una millor imatge democràtica que provoqués canvis en la política de “no intervenció” de França i del Regne Unit, que, fins aleshores, afavoria la posició dels rebels colpistes. Els trets que definien aquell govern eren els següents: - Representació unipersonal de tots els partits o entitats que formaven part del Gabinet anterior.

Substituir aquells que no volgueren integrar-se per organitzacions o partits afins. Amb l’afegit de, prèvia autorització, poder escollir entre els seus membres aquells que havien de desenvolupar la

42

Juan Negrín. Biblioteca UCM

responsabilitat reservada. Perquè s’entenia que la necessària autoritat del Govern sols era eficaç quan, qui dirigeix la política, té tota la confiança per acoblar serveis i triar els seus col·laboradors.

Els diferents partits republicans amb representació parlamentària van respondre als criteris apuntats.

Ni CNT ni UGT, però, es van integrar al govern.

- Concentrar en un sol ministeri, el de Defensa Nacional, els dos anteriors, el de Guerra, el de Marina i el d’Aviació.

- Concentrar en el menor nombre possible de departaments rectors els àmbits vinculats a l’economia.

Negrín va parlar de “ganar la paz”. Es referia a la pau posterior a la restauració de l’autoritat i del dret, la que garantiria un règim democràtic republicà, la que asseguraria al poble decidir sobre el seu destí polític, des de la llibertat i la independència. Aquella pau únicament admetia la mediació i la intervenció d’aquells països amb què Espanya tenia signat el solemne pacte que atorgava dret a exigir suport contra els invasors.

Va reiterar que el que va sorgir en juliol del 36, amb l’aparença d’una insurrecció militar, no era una altra cosa, com ja es va veure després, que una evident guerra de conquesta: L’ambició maquiavèl·lica dels països totalitaris havia ordit la

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 trama de la tragèdia espanyola. La van organitzar de manera ben cautelosa per aconseguir unes posicions avantatjoses a Espanya, que els permeteren amb garanties d’èxit imposar la seua hegemonia a Europa i, després, al món.

“La guerra no se gana solo en los campos de batalla”, Negrín Negrín va exposar que per a guanyar la guerra s’havia de coordinar la tasca de govern en la política interior, en la econòmica i en l’exterior. I, explicava els resultats de les mesures preses. Des dels departaments de Governació i Justícia, amb polítiques d’orde, de seguretat interior i de garantia dels drets dels ciutadà, es va treballar per restaurar la legalitat, l’orde i la disciplina social allí on s’havia alterat. Des de la convicció que els poders públics no admeten que ningú es prenga la justícia per la seua mà, es van suprimir tots aquells organismes que van sorgir al marge de la legalitat o de la Constitució i que havien assumit funcions que eren de l’Estat.

Va remarcar haver-se aconseguit el restabliment de la normalitat en la justícia i en garanties dels drets individuals, en desaparèixer l’innegable terror de tipus anàrquic que hi havia al país.

Es van introduir innovacions en l’Administració de Justícia. Per a resoldre aquells casos en què, atenent el dret positiu, es cometien evidents injustícies, es va crear la Sala de Equidad; per a corregir en l’orde econòmic els abusos dels acaparadors, es va crear el Tribunal de Subsistencias; i, per a combatre aquells enemics de la República que crearen dificultats a l’Estat, el Tribunal de Alta Traición, Espionaje y Derrotismo.

Un exèrcit de refugiats: els drets d’asil i extraterritorialitat També es va referir al problema d’orde públic que tenia vinculació amb la política exterior: el dels refugiats. Havia esdevingut en aprofitar les Legacions i Ambaixades a Madrid l’anomenat dret d’asil -un dret que no lligava Espanya, per no ser un principi general de Dret internacional, ni havia estat reconegut en cap Conveni- per a rebre centenars, milers de ciutadans. Les ambaixades, en no poder acollir tants refugiats, habilitaren pisos i cases, quasi mançanes senceres; és a dir, s’atorgaren el dret d’extraterritorialitat per a protegir un vertader exèrcit d’enemics de la República. En Madrid arribaren a ser 20.000 persones.

El Govern va mantenir conversacions per a facilitar l’evacuació d’aquelles persones, dones i xiquets, cas que no hi haguessen imputacions. I, en algun cas, es va permetre que marxés la totalitat de refugiats d’alguna ambaixada. Va ocórrer, però, que molts dels refugiats en lloc d’estar a l’estranger, se trobaven en zona rebel prestant serveis rellevants.

En la reunió de la Societat de Nacions a Ginebra, la delegació espanyola va mantenir contactes amb les dels països que més refugiats tenien a les seues ambaixades. En tot moment el Govern va donar-los

a entendre que en cap cas permetia que se lligués la solució al problema sobrevingut de la possible reelecció d’Espanya en el Consell de la Societat de Nacions.

Al respecte, Negrín va ratificar la seua declaració a l’Assemblea de Societat de Nacions, en el sentit de donar a l’evacuació de refugiats totes les facilitats que siguen compatibles amb els interessos de l’Estat espanyol i la pròpia legislació, interpretant ambdós termes de la manera més generosa en atenció als interessos de les representacions diplomàtiques.

Així, es va comprometre davant del Congrés a garantir, en primer lloc, la seguretat personal de tots aquells refugiats que no estiguessen en conflicte amb les lleis. I, a considerar com a procedent, l’extradició d’aquells que, en conflicte amb els tribunals i amb la legislació, es presentessen per iniciativa pròpia als Tribunals.

“La guerra ha de ser muy larga, es preciso que el país lo sepa, la guerra ha de ser muy larga”, Negrín Sobre el paper de l’economia, un dels punts més importants de la política interior i de fonamental interès per a guanyar la guerra, va assegurar que, si seguia rígidament dirigida i administrada per l’Estat, la guerra no se perdria.

De la gestió de Negrín al front de la hisenda espanyola, tothom era sabedor que la seua decisió més important i, alhora, polèmica (octubre de 1936) fou emprar les reserves d’or del Banc d’Espanya per a pagar amb la seua venda equipaments militars, matèries primes, aliments, serveis i resta de subministraments que de manera creixent necessitava la República, per no tenir recursos propis i trobar-se, diplomàticament, aïllada.

Sobre el Ministeri de Defensa Nacional, va assegurar que s’havia continuat la reorganització militar fins aconseguir un Exèrcit eficient i capaç; i que s’havia canalitzat l’actuació de les comissaries polítiques amb la finalitat que arribés l’alè necessari fins els soldats de la primera fila.

Admetia que l’Exèrcit no havia aconseguit tota la seua potencialitat, perquè no era fàcil improvisar els quadres de comandament i la “no intervenció”.

Insistia i reiterava que la guerra havia de ser llarga, que era precís que el país ho sabés.

També va enumerar tot un seguit d’infortunis davant l’enemic per motiu, en molts casos, d’una evident i notòria inferioritat: la pèrdua de Bilbao, la de Santander, que no va poder resistir l’ofensiva de les divisions italianes i la lluita vertaderament heroica en Astúries. Afegia que s’havia actuat de forma activa: les ofensives de Segòvia, primer; Madrid, després, i, finalment, la del front d’Aragó. I valorava les tres, amb més o menys èxit, d’eficaces.

Sobre la política exterior, Negrín apuntava bones relacions amb tots els països, tret d’aquells que únicament reconeixien els rebels. Destacava en especial la relació amb Mèxic i amb Rússia.

43

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 Explicava que la política exterior es podia abordar de dues maneres: tractar de comprendre per a ser atesos o, al menys, ser escoltats; o, fer-se comprendre per a convèncer. I, des del seu punt de vista, Espanya havia de triar el primer.

Per a refermar la seua posició recordava que la República espanyola no havia gaudit de la simpatia de la majoria de països que la van veure nàixer. Un matí d’abril Europa va despertar amb la sorpresa, enutjosa, que en Espanya s’havia instaurat un nou règim. Hi havia encant, desencant i curiositat.

Els intents de subversió que periòdicament fuetejaven la República foren acollits amb una major simpatia per molts països. I, a partir de 1933, molt especialment des de 1934, Itàlia i Alemanya van començar a intervenir d’una manera directa i evident en la política espanyola. I tothom sabia que els seus interessos eren contraposats als d’un nombrós grup de països europeus. No faltaven els episodis que delataven italians i alemanys: Rhur, Rhin, Sarre, Corfú, Abissínia, Manchukuo en Xina.

Ningú no ignorava els riscos que esdevindrien, si Itàlia i Alemanya se fincaven a Espanya.

Però, malgrat tot aquella perspectiva i estat de coses, Negrín assegurava que Espanya guanyaria la guerra i salvaria Europa.

En el debat sobre la declaració del cap del Govern va intervenir en primer lloc González Peña, de la minoria socialista. Va valorar la importància del camí seguit per a organitzar un exèrcit regular i els progressos assolits, encara que insuficients, i la importància de l’economia a partir d’aleshores.

Així, demandava s’accentuaren les polítiques en el sentit de supeditar, en aquelles circumstàncies, la iniciativa individual a l’interès col·lectiu. Recolzava el treball de la diplomàcia espanyola defensant a nivell internacional la causa de la República. I convidava el diputat Portela Valladares a expressar el seu testimoni.

Especialment crític amb els rebels, emfatitzava sobre com tractaven uns i altres les dones i els xiquets. Així, denunciava que, el que no destruïa la metralla dels rebels, quedava en mans de la voracitat dels moros que acostumaven a dur en avantguarda: quan entraven en algun poble enfilaven els xiquets a les seues baionetes i, dominats per la luxúria, forçaven els llars i la honestedat de les dones. I feia referència a la guerra civil com a guerra d’invasió on l’interès que privava en les nacions que donaven suport als rebels era el repartiment del boti de guerra.

Concloïa donant tot el suport al govern per a prioritzar l’objectiu de guanyar la guerra.

Assegurar el respecte a la petita propietat, en tots els seus aspectes (comercial, industrial i agrícola) El diputat Velao, d’Izquierda Republicana, recordava el seu suport al Front Popular i que no tenia altra política que la guerra. D’ací els seus arguments des del seu inici en favor d’organitzar

44

un exèrcit regular, amb una disciplina fèrria i amb comandament únic.

Demanava al Govern mesures per a posar vedat als sistema d’apoderaments realitzat al marge d’un pla ordenat i decretat, atès que, gestionades per les passions dolentes o els ànims de venjança, treien el país del marc de la civilització europea. O, assegurar el respecte a la petita propietat, en tots els seus aspectes (comercial, industrial i agrícola).

I, de manera urgent, mesures per a canalitzar l’economia.

I, finalment, feia palès el seu recolzament al Govern en la política internacional que tants esforços necessitava per fer veure a Societat de Nacions que Espanya havia estat envaïda vilment per nacions estrangeres i que sols volia viure en un règim decidit lliurement pel poble i en harmonia amb tots els pobles del món.

Portela Valladares es va negar a publicar el decret d’estat de Guerra i va dimitir Finalment, Portela Valladares, el Cap de govern que havia convocat les eleccions que van donar el triomf al Front Popular, no va dubtar d’intervenir per fer unes aportacions que constaren al Diari de Sessions i quedés com un jaló de la vida d’Espanya, en la història d’Espanya.

El dia 19 de febrer de 1936, Portela Valladares va presentar la dimissió del Govern. I ho va fer perquè van entendre que tenien l’obligació de transmetre l’autoritat, els instruments de l’acció de govern i l’estructura de l’Estat a aquells que els havien de succeir. I havia de ser així, perquè el Front Popular havia guanyat les eleccions. Afegia que hi havia una altra raó, de més valor positiu, de més transcendència històrica i de més valor polític: després d’aquell 19 de febrer era precís declarar l’estat de guerra i la tesis que hi havia al damunt de la taula era o estat de guerra o dimitir. Segons el diputat, el decret declarant l’estat de guerra el tenien signat; es va negar a publicar-lo, va dimitir i li’l va lliurar a Manuel Azaña. Entenia que haver actuat de forma diferent hagués estat un colp militar obrint la porta al que va vindre després.

Va posar fi a la seua intervenció proclamant que, en aquelles circumstàncies, la seua lleialtat i adhesió sempre estaria al costat del Govern de la República.

II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA GERDA TARO, LA PRIMERA FOTOPERIODISTA QUE VA MORIR COBRINT LA INFORMACIÓ DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA Gerda Taro va tenir un destacat paper al II Congrés d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, per ser la fotògrafa que va acompanyar els escriptors antifeixistes a les sessions de València, de Madrid i per conviure amb ells a la casa de La Alianza madrilenya. Els seus vincles professionals amb els principals mitjans gràfics de l’època, com

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 Ce Soir i Regards, de la plataforma francesa Vu, van permetre una especial difusió de l’esdeveniment en la premsa internacional.

Hi havia un factor que, tant a ella com a Robert Capa, els permetia una situació de privilegi com a documentalistes del Congrés respecte la resta de professionals: l’acreditació de la Junta de Defensa de Madrid i la de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes. Uns documents que facilitaven la mobilitat pels fronts de la guerra. En Madrid les sessions tenien un entorn més bèl·lic que acadèmic.

A diferència de Robert, Gerda va viure intensament les sessions congressuals i, a banda, va poder seguir els intel·lectuals en moltes de les seues activitats públiques i privades, realitzant un conjunt documental únic. Gerda tenia la il·lusió de poder documentar una victòria dels soldats republicans.

I va demanar permís a Ce Soir per a ajornar el seu retorn a París... Ho va aconseguir: a Brunete.

Les seues imatges van ser publicades a la revista Regards. Poc després tornaria a aquell front, per motiu del contraatac dels rebels.

Coneguda per la “raboseta roja”, per la seua joventut i el color dels seus cabells, se li reconeixia la seua ànima periodística i la seua habilitat per trobar el lloc adequat en el moment oportú per obtenir la millor imatge. Era una dona valenta, per estar en la primera línia de la informació del front.

Era una fotoperiodista que, com molts professionals de la informació desplaçats en 1936 a Espanya, simpatitzava amb els republicans i el seu objectiu era reflectir i influir en els lectors a través d’imatges que arreplegaven els patiments dels espanyols.

Durant molts anys la seua memòria fou ignorada. Potser, el fet que, en acabar la Guerra Civil espanyola, s’iniciés de manera immediata la II Guerra Mundial, que Franco destruís els treballs dels fotògrafs del bàndol republicà, o que se vera associada al comunisme, podrien explicar aqueix silenci.

Però, en 2007, per sorpresa i a Mèxic, s’informava que dins d’una maleta es van trobar tres caixes amb milers de negatius fotogràfics de Gerda Taro i de Robert Capa. Uns materials que van posar d’evidència que, molts treballs atribuïts a Robert Capa, eren de Gerda. I, l’any 2017 va ser reconeguda la seua figura com a documentalista de la Gerra Civil Espanyola.

Gerda Pohorille (1910-1937), el seu nom real, era natural de Stuttgart (Alemanya). Filla d’una família burgesa jueva d’origen polonès. Des de molt jove va simpatitzar amb el moviment obrer i la ideologia socialista.

En 1929, la seua família va fixar la residència a Leipzig. Aleshores, a Alemanya s’iniciava l’etapa nazi. Allí, Gerda va estar custodiada un temps, en haver pres partit per les esquerres, en lloc dels nazis. El gran ensurt, però, va arribar en 1933, quan va estar detinguda per fer campanya en contra dels nazis. Tota la família es va veure obligada a marxar

Gerda Taro. Biblioteca UCM

a altres països. I, van acabar prenent diferents destins.

Després d’aquests incidents, Gerda va aconseguir arribar Paris. Allí, després de realitzar diferents treballs, es va col·locar a una agència de fotografia. Una experiència que, a banda de ser font d’oportunitats, li va permetre descobrir la seua vocació. I el destí va fer la resta. Havia conegut André Ernö Friedman, un jueu hongarès que pretenia guanyar-se la vida com a fotògraf. Es van enamorar i es van fer nuvis. André li va ensenyar els seus coneixements, la tècnica i els secrets de la fotografia.

Com que hi havia falta de treball i necessitaven diners, Gerda va idear una estratègia. Va crear un personatge, amb el perfil d’un afamat fotògraf procedent dels Estats Units per a treballar a Europa. El seu nom seria Robert Capa. Tan famós, que vendria les seues fotos a través dels seus representants, ells mateixos, Friedman i Pohorylle.

Va ser una idea d’èxit. Reberen molts encàrrecs i començaren els guanys econòmics. S’havia d’anar més enllà, però: Gerda va adoptar el pseudònim de Gerda Taro. Tot i que la vertadera font de negoci anava lligada al terme Robert Capa, el pseudònim d’André, les fotos eren de tots dos i, ben sovint, resultava difícil esbrinar l’autor.

La Guerra Civil espanyola se’ls va presentar com una oportunitat per créixer professionalment i, alhora, anar a territori republicà significava una resposta als seus ideals revolucionaris. Així, Robert Capa, és a dir, André i Gerda, viatjaren per diferents fronts republicans, tant junts com separats. Foren testimoni de diferents episodies bèl·lics i elaboraren diferents reportatges que, posteriorment, eren reproduïts en prestigiosos mitjans de comunicació.

A les acaballes de 1936, André va començar a emprar la càmera de gravar, mentre ella continuava amb la fotogràfica.

I ja en 1937 va arribar el distanciament. Gerda va rebutjar la proposta de matrimoni d’André i, a partir d’aquell moment, van seguir les seues carreres de forma independent. Ell es va quedar el nom de Robert Capa i, ella, va connectar amb els

45

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 intel·lectuals antifeixistes i va comercialitzar el seu treball a través de Photo Taro; ell, fundaria l’agència Magnum Foto.

Entre els reportatges de Gerda Taro, cal destacar la primera fase de la batalla de Brunete en què fou testimoni de la victòria republicana. Poc després, les tropes rebels contraatacaren i Gerda va tornar al front de Brunete. De fet anava quasi tots els dies. El dia 26 de juliol, però, devia estar a París on l’esperava un nou projecte. Ella ja ho havia comentat als escriptors i havien fet una festa que també pretenia ser celebració del seu aniversari.

A la matinada del dia 25, de nou va anar al front.

Fou testimoni de la derrota republicana. Va poder obtenir moltíssim material fotogràfic. En la retirada, muntada a l’estrep del cotxe del general Walter, de les brigades internacionals, i, al pas de l’aviació franquista a baixa altura, va arribar el pànic: Gerda va caure al terra darrere d’una petita alçada de terreny amb la desgràcia que un tanc republicà que feia marxa enrere li va passar pel damunt, després de superar aquella petita cota. Fou traslladada a un hospital anglès, a El Escorial, on poques hores després moriria. Era la matinada del dia 26 de juliol de 1937, pocs dies abans de complir els 27 anys.

El seu cos fou traslladat a París on va rebre tots els honors com una heroïna republicana.

BIBLIOGRAFIA: - Extractos oficiales de las sesiones del Congreso de los Diputados celebradas en València (1 de diciembre de 1936, 1 de febrero de 1937 y 1 de octubre de 1937. Archivo del Congreso de los Diputados. Madrid.

- Sesiones de la Diputación Permanente de Cortes (desde noviembre de 1936 hasta febrero de 1938.

Archivo del Congreso de los Diputados. Madrid.

- Hora de España. Revista mensual VIII. Valencia, agosto 1937. Biblioteca Valenciana Digital.

- Spain 1937, de W. H. Auden. J. Carnero González.

Universidad de Sevilla.

- “Spain”: un poema de guerra de W. H. Auden.

Ana Mª Gimeno Sanz. Universidad Politécnia de València. Quaderns de Versàlia.

- La angustia de vivir. Memorias de un emigrado republicano espanyol, de José Bort-Vela. Ediciones de la Revista de Occidente. Madrid, 1977.

- La Guerra Civil española: reacción, revolución y venganza, de Paul Preston. Ed. Debolsillo, 2010.

- La guerra fascista, Italia en la Guerra Civil Española, 1936-1939, de Javier Rodrigo. Alianza Editorial, 2016.

- Españoles en guerra. La Guerra Civil en 39 episodios, de Carlos Gil Andrés. Ed. Ariel 2014.

46

Diego Martínez Barrio, President del Congrés.

Biblioteca UCM

- Arte en las alambradas. Artistas espanyoles en campos de concentración, exterminio y Gulags, de Francisco Agramunt Lacruz. Universitat de València, 2016.

- Historia mínima de la Guerra Civil española, de Enrique Moradiellos. Turner, 2016.

- El enigma del doctor Juan Negrín: perfil político de un gobernante socialista, de Enrique Moradiellos.

Revista de Estudios Políticos (Nueva Época) Núm 109, págs 245-264. Julio-Septiembre 2000.

- La Guerra Civil española, 80 años después.

Alberto Reig Tapia y Josep Sánchez Cervelló (Coordinadores). Ed Tecnos, 2019.

- La Segunda República en el exilio (1939-1977), de Josep Sánchez Cervelló. Planeta, 2011.

- Segundo Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura (València-MadridBarcelona-París, 1937), de Manuel Aznar Soler.

Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. València, 2018.

- La chica de la Leica, d’Helena Janeczek. Tusquets Editores.

- “Gerda Taro y los orígenes del fotoperiodismo moderno en la Guerra Civil Española”, de L. B. Arroyo Jiménez (UJI) H. Doménech Fabregat (UJI).

Fotocinema, Revista científica de cine y fotografia, E-ISSN2172-0150 Nº 10 (2015).

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

MAINHARDT, AGENDA 2020 (I) GABI KUPFER* En 2020 Mainhardt continua l’esforç inversor Si l’any 2019 Mainhardt va tenir un important esforç inversor, el 2020 no li anirà enrere. Així, cal recordar la inauguració realitzada enguany passat de la nova torre d’aigua potable (28,30 metres, amb una capacitat de 400 metres cúbics), en què es van invertir 1,6 milions d’euros. Es concloïa un projecte acordat en 2014, quan el municipi va entendre que la construcció d’una torre era més eficient i econòmic que instal·lar un sistema per a reforçar la pressió de l’aigua. Cal afegir que el conjunt del pressupost del programa de millora de servei d’aigua potable (catorze mesures) ha estat de 2,5 milions d’euros, amb una aportació estatal que va arribar al 80% del total.

Mainhardt va presentar en gener la seua oferta turística a la Fira de Turisme de Sttutgart Mainhardt va incidir en els valors dels seus parcs naturals com a balneari d’aire i de salut climàtic, complementada amb una oferta de senderisme, ciclisme i cultura. La seua proposta va enriquida a tots els nivells per l’estreta col·laboració i coordinació que, en matèria turística, manté amb tots els districtes municipals del seu voltant. Alhora, també va ser present a la fira de Hohenlohe on va aportar valor afegit amb la seua gastronomia. Cal dir que les diferents guies editades inclouen les ofertes culinàries de temporada dels restaurants i de les cases de menjars de Mainhardt.

El Consell municipal decideix per unanimitat reconvertir de manera gradual l’enllumenat públic a LED A l’àrea del municipi hi ha 1.100 punts de llum, amb una producció mitjana de 80 w. En 2018, va suposar una despesa elèctrica de 43.000 €. Cal dir que, en l’actualitat, la proporció de LED és d’un 20%.

El Consell ha entès que l’estalvi en consum d’energia no sols és un argument ecològic, sinó també d’estalvi en despesa de funcionament i de

Torre d’aigua. Foto: Gemeinde Mainhardt, en Landkreiss Hall

En primer plànol, a la dreta, Damian Komor, l’Alcalde de Mainhardt, en la Fira de turisme de Hohenlohe. Foto de Gustav Dottling, en Landkreiss Hall

manteniment. Amb una inversió aproximada de 40.000 € anuals, els punts pendents de canvi es realitzaran en 6 anys. La inversió total és de 311.535 €. I és compta amb subvenció del Ministeri federal de Medi Ambient i de Conservació de la Natura.

Mainhardt, vista general del poble.

Foto: Gemeinde Mainhardt

47

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 La renovació del Centre escolar hauria de concloure’s en 2023. Compta amb un pressupost de 17 milions d’euros i el municipi rebrà subvencions per valor de 4’4 milions d’euros dels Governs federal i estatal.

Després de les vacances de la tardor de 2019 es va iniciar la renovació de l’escola Helmut Rau i la creació d’un campus multifuncional. L’objectiu és crear una instal·lació educativa moderna que siga respectuosa amb tots els paràmetres, criteris i requisits de seguretat, d’accessibilitat i de funcionalitat educativa. És una renovació total.

Mentre, per al normal funcionament de les activitats escolars, s’han instal·lat un total de 103 mòduls.

Com que hi ha molt d’espai per a jugar i aprendre, s’està aprofitant el sistema de la moderna construcció prefabricada per a bastir un jardí d’infància, adjunt a l’existent, que podrà albergar sis unitats. La previsió és que estiga en funcionament en el primer trimestre.

Amb les suaus temperatures de febrer, començaren les primeres caminades dels amfibis Els amfibis han de creuar nombrosos camins i alguna carretera en el llarg desplaçament per arribar a les seues aigües. No tots estan equipats de tanques o túnels permanents. Així, cada any, nombrosos animals són atropellats per vehicles de quatre rodes. Malauradament, en les rutes de senderisme passa el mateix a pesar del límit de velocitat. Hi ha un evident perill per a la conservació de la biodiversitat per a les futures generacions, Normalment la caminada principal d’amfibis era habitual en el mes de març. Tot i que els períodes poden diferir segon les diferents espècies.

Malauradament, ara no hi ha tantes granotes comunes. Als prats la quantitat de pluja no acaba d’inundar-los i la falta d’aigua es un problema per a pondre. Per la seua banda el gripau comú és menys exigent que la granota i empra llocs amb aigües estancades o zones excavades amb abundància d’aigua. Es troben en una àrea per on passen les principals rutes de senderisme. En elles el problema es la falta de voluntaris que, per raons d’edat, ja no supervisen les rutes, en detriment de la protecció dels amfibis.

També cal destacar les rutes de senderisme de la salamandra localitzades en sis llocs. Es mou, depenent de les temperatures, durant cinc dies entre abril i mitjans de maig i dipositen les larves a l’aigua per la nit.

El microbús de Mainhardt per a persones majors, un model d’èxit Des de desembre de 2015 funciona un servei de transport sènior, per anar-hi a la compra o per les cites de rehabilitació o per desplaçaments per motiu d’alguna necessitat. En aquell moment, l’anterior Consell municipal va prendre una decisió que entenia molt positiva per a la comunitat. Després de quatre anys de funcionament, és un servei molt

48

Damian Komor, Alcalde de Mainhardt, amb el vehicle del programa Senioren Bus

ben valorat pels ciutadans. Està adreçat a jubilats a partir dels 60 anys i per a discapacitats, a partir dels 50.

A finals de setembre de 2019, el Consell va decidir per unanimitat la compra d’un nou vehicle per a substituir l’anterior, amb un càlcul de rodatge de 20.000 km anuals. Cal dir que, en uns moments que el municipi ha d’atendre una despesa milionària per motiu de la reforma dels seus centres escolars, empreses i particulars s’han bolcat aportant ajuda econòmica per a renovar el microbús. Des de desembre d’enguany passat fins la primera quinzena de febrer d’enguany s’havien ingressat 8.000 €.

El servei compta amb un important nombre de voluntaris. Si va començar amb set conductors, dos dones i homes en coordinació i un responsable dels manteniment del vehicle, en l’actualitat hi ha 14 conductors i 8 coordinadors (sis dones i dos homes.

La despesa mensual del vehicle és de 530 €, sense incloure despeses addicionals com l’assegurança o el combustible.

I, amb el coronavirus, les mesures d’emergència L’11 de març es detectava un cas de coronavirus en un mestre de l’Escola Helmut Rau de Mainhardt.

Inicialment es va prendre la decisió de tancar el centre fins divendres 13 de març. Seguidament, es van aplicar mesures preventives de quarantena a alguns professors, es va ampliar el tancament escolar fins el dia 20 de març i es va recomanar a professorat i alumnat que evitaren el contacte amb altres persones. A tot açò, l’estat federal decidia el tancament de jardins d’infància i escoles de BadenWürttemberg des del dia 16 de març al 20 d’abril, mesura que, òbviament, era d’aplicació a la vila de Mainhardt. *Des de Mainhardt.

Traducció: Angelika Medem i Joaquim Arnau

Senyalització per a protegir amfibis

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

SIEGLINDE HINDINGER, IN MEMORIAM ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Nach langer Krankheit verlies uns am 31. Januar Sieglinde Hindinger.

Sieglinde war aus sozialer und familiärer Sicht eine Pionierin und Urheberin des Schüleraustauschprojekts zwischen Mainhardt und Alcalá.

Diejenigen von uns, die das Glück hatten, sie kennenzulernen oder mit ihrer Familie zu leben, heben ihre tiefe Menschlichkeit hervor, ihre enorme Arbeitsfähigkeit und ihr Opfer für andere.

Sie war eine große Aktivistin des Schüleraustausches. Als gute Beobachterin, nutzte sie jede Gelegenheit, um sich dafür zu interessieren, wie die jungen Leute ihren Aufenthalt in Mainhardt aufgrund ihrer Beteiligung und familiären Integration lebten. Sie war sich auch der Lehrer bewusst. Sie war fähig dich mit den kleinsten Details zu überraschen. Sie war glücklich, wenn sie alle glücklich sah. Und sie machte alles Mögliche, um zu erreichen, dass alle glücklich waren.

Sie war eine Person, die aufgrund ihrer Einfachheit und Bescheidenheit mit ihrem breiten Lächeln jede Versammlung erfüllte und erfreute. Es spielte keine Rolle, wenn hohe Vertreter der Kultur oder Institutionen der Region anwesend waren; weil sie immer so nah, lächelnd und aufmerksam war, die Formalismen auflöste und dazu beitrug, ein Umfeld zu schaffen, das engere und wärmere persönliche Beziehungen begünstigte.

In diesen Momenten des Schmerzes durch ihren Verlust, lächeln wir noch in Erinnerung an ihre Kommentare, an ihre Art zu kommunizieren, trotz des Sprachunterschieds, an ihren enormen Sinn für Humor. Sie war die Oase der Freude inmitten von Ordnung und Disziplin.

In Erinnerung können wir sagen, dass Sieglinde diese große Person war, die es mit ihren enormen Qualitäten geschafft hat, das Kleine groß und das Große klein zu machen.

El passat 31 de gener, després d’una llarga malaltia, ens va deixar Sieglinde Hindinger.

Sieglinde va ser, des de l’àmbit social i familiar, pionera i artífex del projecte d’intercanvi escolar entre Mainhardt i Alcalá. Els que vam tindre la sort de conéixer-la o de conviure amb ella i amb la seua família, destaquem la seua profunda humanitat, la seua enorme capacitat de treball, el seu esforç i sacrifici envers els altres.

Va ser una gran activista de l’intercanvi escolar.

Bona observadora, aprofitava qualsevol ocasió per a interessar-se per com vivien els joves la seua estada a Mainhardt, pel seu grau de participació i integració familiar. També estava pendent del professorat. Era capaç de sorprendre’t amb els més xicotets detalls. Era feliç veient-los a tots feliços. I feia tot el possible per a aconseguir que tothom ho fóra.

Va ser una persona que, des de la seua senzillesa i humilitat, amb el seu ampli somriure, omplia i alegrava qualsevol reunió. No importava que en ella estigueren presents alts representants de la cultura o de les institucions de la zona; perquè, sempre tan pròxima, somrient i atenta, diluïa els formalismes i contribuïa a crear un ambient que afavoria unes relacions personals més pròximes i càlides.

En aquests moments de dolor per la seua pèrdua, encara se’ns dibuixa un somriure, en recordar els seus comentaris, la seua manera de comunicar conceptes malgrat la diferència idiomàtica, el seu enorme sentit de l’humor. Era l’oasi d’alegria enmig de l’ordre i la disciplina.

En la seua memòria, podem dir que Sieglinde va ser aqueixa gran persona que amb les seues enormes qualitats aconseguia fer gran el més xicotet i empetitia el més gran.

Descanse en pau

In Frieden ruhe sie

Hindinger, dempeus. A la seua dreta, Ernst, el seu home. A l’esquerra, Cecilia i Miguel Vives

49

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

EL SISTEMA EDUCATIU A ALEMANYA: PRÀCTIC O POC INCLUSIU? ANNA SANZ TAUS La Comissió Europea estudia, des de ja fa uns anys, la diversitat de sistemes educatius europeus: ens planteja canvis en les metodologies, promou l’ús de les noves tecnologies a l’aula, l’intercanvi cultural entre països o es planteja com disminuir les taxes de fracàs escolar. Aquest últim assumpte com a màxima prioritat.

L’Estat espanyol estava, en els estudis de 2016, en segona posició pel que fa referència a les taxes d’abandonament escolar més altes de la UE, només per darrere de Malta. Un 19% dels estudiants espanyols abandonava els seus estudis, quan l’objectiu europeu es fixava una mitjana del 10%.

Entre els millors resultats, com ja ens podem imaginar, trobem els països nòrdics: Finlàndia, Estònia, Dinamarca... No conec els sistemes educatius d’aquests països, però sí el d’Alemanya, país que ha arribat a mantenir-se en aquest 10% tan desitjat, encara que amb un sistema educatiu una mica controvertit i titllat de poc inclusiu. A continuació analitzarem les diferents etapes educatives per sospesar, de forma molt general, els seus punts febles i les seues fortaleses. Cal dir, però, que el sistema educatiu alemany depèn dels Länder o estats federats i, per tant, hi ha diferents variacions segons la regió.

L’educació obligatòria a Alemanya comença als sis anys; fins llavors, els xiquets poden estar a casa o poden anar a la guarderia (de pagament, en molts casos) dels 3 als 6 anys. En els últims anys s’ha recalcat la importància de millorar l’àmbit infantil, i oferir un curs preescolar per a grups reduïts que contribuiria a una fàcil incorporació a l’educació primària. Aquest curs ajudaria, especialment, a l’alumnat que, procedent d’altres països, no té com a llengua materna l’alemany i per a prepararse per a la iniciació a l’escola. Sense aquestes nocions, l’alumnat estranger estaria en una situació de desavantatge respecte els nadius abans de començar l’escolarització, una situació, d’entrada, poc inclusiva.

Pel que fa l’educació obligatòria té lloc dels 6 als 15/16 anys, però se li exigeix a l’alumnat que continue formant-se fins la majoria d’edat. Durant la primària tot l’alumnat va junt a la Grundschule, però ja comença un procés de selecció que, amb 10 anys determinarà quines capacitats es tenen per continuar estudiant. Una junta d’avaluació recomana quin tipus de centre serà el més adequat per cursar la secundària. Hi ha tres tipus de centres creats

50

Institut de Mainhardt

amb la idea originària de facilitar a cada individu la possibilitat de desenvolupar-se en un tipus d’escola segons les seues necessitats i capacitats. Tenint en compte aquesta base, partim d’una idea que pot ser positiva tant a nivell individual com social i econòmic.

Els defensors d’aquest sistema, de fet, argumenten que és la millor manera d’atendre les necessitats educatives de cadascú. A més, defensen que aquest sistema evita grans comparacions, perquè els alumnes d’un mateix centre tenen un nivell semblant pel que fa a habilitats, continguts i competències.

No obstant això, una de les crítiques més ferotges a aquest sistema sosté que amb 10 anys no es pot determinar les capacitats de l’alumnat, sobretot si es procedix de situacions socioculturals i econòmiques desafavorides. A més, no té en compte els diferents ritmes de maduració dels xiquets i xiquetes, i ja des de ben prompte es creen obstacles en el seu procés de formació.

Dels tres tipus de centres d’educació secundària, en el pitjor dels casos es recomanarà anar a la Hauptschule. Es tracta d’una escola de secundària general, que oferix el nivell de formació secundària més bàsic de tots, amb l’opció de formar-se de manera professional en acabar. Allà, s’hi estudien les mateixes matèries que en altres centres, però a un ritme més lent, ja que acull els alumnes amb més dificultats o problemes. En molts casos, coincidix amb l’alumnat que té un perfil sociocultural baix o que procedix d’altres països. Sembla ser, però, que conscients de l’estigma que pot generarse per anar a estos centres, alguns Länder, com Berlin o Hamburg, que són estats pioners en la

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 igualtat educativa del país ja han abolit aquest tipus d’escola. Està demostrat, segons estadístiques, que l’alumnat que es gradua en la Hauptschule té més dificultats per trobar una feina qualificada quan acaba la seua formació.

En segon lloc trobem la Realschule, un tipus de centre d’educació secundària obligatòria que proporciona als seus estudiants un nivell mitjà de coneixements, un mica més elevats que la Hauptschule. Aquests centres tenen com a finalitat proporcionar, a més, coneixements tècnics que conduiran el seu alumnat a una formació professional, ja que el seu pla de formació és un parell d’anys més llarg que la Hauptschule. Tot i que d’entrada no està pensat per a que el seu alumnat assistisca directament a la universitat, no és impossible, però sí una via una mica més lenta i generalment dirigida a carreres més tècniques. Podríem comparar, de manera molt general, la Realschule amb els nostres programes de Formació Professional Bàsica (FPB), amb la diferència que nosaltres sí que tenim l’alumnat en un mateix centre, ja estudie ESO, batxillerat o FPB. Alemanya obté personal tècnic qualificat en la seua matèria a través d’aquesta via formativa, encara que en alguns estats federats, l’alumat que es forma en aquests centres també sol trobar-se en situació de desavantatge social.

Finalment, el desig de la majoria de pares és que els seus fills i filles puguen assistir al Gymnasium, un institut amb batxillerat i la porta directa als estudis universitaris. Acabats els estudis obligatoris, l’alumnat del Gymnasium pot triar on seguir formant-se: una formació professional, formació professional dual o batxillerat. No cal dir

que, donat el ventall de possibilitats que ofereix cursar els estudis al Gymnasium, és la situació més privilegiada per a un estudiant: la formació oferida és molt més profunda que en els dos centres anteriors.

Una vegada acabat el batxillerat i fetes les proves d’accés a estudis superiors, els seus estudiants ja poden triar la formació universitària que desitgen.

Com a solució intermèdia i per a aquelles famílies que es neguen a catalogar els seus fills i filles a una edat tan primerenca tenim les Gesamtschule.

Aquests centres inclouen els tres tipus de formació i permeten que l’alumnat tinga una formació flexible, però són menys nombroses que els altres tipus anteriors. En la Gesamtschule no necessàriament han de seguir a un tipus de formació en concret, la qual cosa els dona moltes opcions i facilitats als alumnes que van evolucionant més lentament.

L’ambient en aquests centres és, a més, més relaxat que en els altres. Seria aquesta una solució per fomentar la inclusió en els centres alemanys?

Des d’una perspectiva econòmica, cal recalcar que el sistema escolar tripartit alemany ajuda a que les taxes d’atur juvenil es mantinguen baixes: molts joves tenen faena, relacionada amb la seua formació professional. No obstant això, des d’un punt de vista social, és un sistema pobre que fomenta, d’alguna manera, les desigualtats socials i la bretxa entre diferents capes de la societat. Si bé els docents ens trobem en un moment de qüestionament del sistema, i estem lluitant per adaptar les noves metodologies a una societat canviant, la lluita cap a la inclusió és un dels pilars fonamentals i la meta de la nostra tasca. I ara per ara, només se m’ocorre la Gesamtschule com a millor opció a Alemanya per complir amb la nostra comesa.

WEB: www.amicsdemainhardt.eu 51

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

ELS JOVES DE L’INTERCANVI MARC DOMÉNECH El meu nom és Marc Doménech. Sóc i visc a Vinaròs, una xicoteta ciutat banyada per la Mediterrània. Aquest fet li permet ser una ciutat que, tant a l’hivern com a l’estiu, sempre està molt activa. Un lloc amb una temperatura mitjana molt agradable durant tot l’any. Amb una gastronomia molt variada i encapçalada pel peix de la nostra mar.

Les últimes onades de construcció, per al meu gust l’han enllegit prou i, a banda de no haver conservat tot el nostre patrimoni, ens permet passejar, per exemple, pel seu passeig, renovat fa uns 10 anys i que és un dels principals llocs d’esbarjo. Poder sortir a passejar amb la dona i els xiquets, vore la mar, trobar-te amb la gent, etc. són privilegis dels que tenim la sort de poder gaudir.

Vaig tindre ocasió d’anar a Mainhardt fa 23 anys i vaig viure una experiència inoblidable. Dues setmanes molt enriquidores. No coneixia ningú dels que vam anar, llevat d’Angelika Medem però, de camí, ja vaig poder fer amistat amb quasi tots els que anàvem. I un cop allí, les amistats es van anar ampliant.

La meua germana havia estat uns anys abans i arran d’això, vaig animar-me a anar. Desconeixia la llengua alemanya, però durant l’estança, de tant escoltar-la, va aconseguir agradar-me. Fins i tot, vaig començar a estudiar-la un temps després, però es necessiten moltes hores per poder aprendre-la.

Allí vaig estar a casa Helga i Hannas, professora de música i ell retirat. Molt bona gent i molt acollidors.

Els dies que vam passar allí, a banda de Mainhardt, vam poder vore Nürenberg, Schwäbish Hall i molts altres llocs amb uns paisatges impressionants.

Durant l’estada vaig conéixer Matthias Shlipff, els seus pares Dagmar i Rudy i sa germana Micaela.

Gent magnífica. Com dic jo, “sortirien de casa per a que entrares tu”. No recordo ben bé com ens vam fer amics; però, potser, ho va propiciar el ser ell músic i jo també. És un amic que encara conservo i quan tenim l’ocasió ens retrobem bé a Vinaròs o bé a Alemanya. Ara ja tenim els dos família i es complica una mica la mobilitat, però això no impedeix que ens puguem trobar de tant en tant.

L’ultim cop que vam anar va ser el 2018 per a la seua boda amb Cristine. Va ser molt bonic poder compartir un moment tant important i retrobar-nos de nou amb ell i la seua família.

Mainhardt 1997. Matthias, el primer per l’esquerra.

Marc Doménech, en primera fila, al centre

Mainhardt 1997. D’esquerra a dreta: Dani, Juanma, Marc i Joan

Grup de participants a l’intercanvi amb Mainhardt de 1997

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 52

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

EL VALENCIÀ ÉS UNA LLENGUA MINORITÀRIA O MINORITZADA? ESTHER CUCALA SOSPEDRA Diu Vicent Torrent, cantant d’Al Tall, a una cançó de Tesa, una rapera d’Almussafes, que qui estima la seua terra és el que estima la vida, i els que ens estimem la llengua del futur fem garantia. D’això, en vull fer una reflexió, de la nostra llengua.

La minorització d’una llengua ocorre quan els seus àmbits d’ús són sotmesos a una restricció considerada i ocupen un lloc secundari (familiar i col.loquial) respecte altres llengües, de les quals se’n fan un ús professional, administratiu i social més estàndard. En el cas del valencià resulta inevitable qüestionar la situació en què es troba.

En primer lloc, si ens fixem en les anàlisi sociolingüístiques fetes grosso modo sobre l’administració i l’ensenyança públiques del País Valencià és cert que afirmen l’èxit sobre les polítiques lingüístiques implementades durant el govern de Lerma, després de la dictadura franquista.

Tanmateix, no podem negar les circumstàncies tèrboles en què el règim dictatorial va deixar la nostra llengua, i tampoc que, exceptuant alguns preceptes al seu favor com l’esmentat, els governs posteriors no han mostrat massa interès a mantenirla viva.

En segon lloc, concebem una llengua com a minoritària segons l’extensió geogràfica o demogràfica on es parla. Referint-nos al valencià, podem afirmar que no és minoritària, perquè té

més de deu milions de parlants al món (dels quals gairebé la meitat són de llengua materna), cada vegada la població que l’entén augmenta i les Universitats que la imparteixen van més enllà de les que hi ha dins de l’Estat espanyol, doncs Alemanya, Xangai, Londres o els Estats Units són algunes que hi col.laboren.

Per tant, deduïm que el conflicte amb el valencià o català és merament polític i que, nosaltres com a valencians i valencianes hem de contribuir al seu recolzament, a la seua defensa. Eduard Buïl, un poeta exiliat, va escriure un poema titulat Absència en el qual inclou els següents versos: València del meu cor jo em moria/ i solament la llengua que parlava/ era en el meu dolor llum i alegria, en el qual mostra el refugi que troba en el nostre idioma durant temps convulsos en què estava allunyat de la seua terra. Així doncs, és la nostra obligació cercar aquest resguard i emprar la nostra llengua per comunicar-nos.

Estimem-la, cuidem-la i parlem-la!

53

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

NOTES I APUNTS POÈTICS JOSEP MANUEL LORIENTE RÀBIA No tindre resposta a totes les preguntes no trau escoltar totes les preguntes, ni baixar un escaló, per a que quan algú entropesse, poder entomar-lo amb els braços oberts.

L’alba de l’esperança ha nascut, encara que sempre el polp del passat trau els tentacles de la desesperació i desperta el voltor carronyer de l’addició.

L’amor és un bumerang on a la superfície de la memòria afloren fètides ampolles enverinades de ferides del cor, el pensament i el cos que poden transformar-se en virus d’esperança.

Com no és genètic, tinc dret a canviar, a recordar el passat per a estar alerta, ja que no puc permetre’m recaure en els dolços càntics de les sirenes. Només desitjo la droga de la felicitat, xuts d’amor i una borratxera de vida.

Els vells costums s’aferren com a sentinelles rebels, però sóc un rodamón de la diferència i rebutjo la diferència en les ànimes, sóc un viatger de l’univers i retornen les amistats del bosc que era desert.

Aprenc que no sóc res, i al mateix temps que cadascú té el seu propi tresor. La meteorologia del cor ja no vol tempestes, ni jutjar; perquè massa sovint jutgem, jutgem, jutgem...

54

RAONAMENT DE LA RAÓ Raons que no entenen de raons, romanen en altres dimensions.

Si la ment t’enganya, qui la desenganya?

Laberints de pensaments, que no volen lliurament.

Tancat en barrots invisibles...

Qui m’ensenya l’eixida?

Com a refugi la soledat, com a companyia, ni el teu amargor.

Quan et creus la teua pròpia mentida, quina veritat ho supera?

Virus i bacteris impacients, per posar-se a desfilar.

I quan veus la llum de la lluna, la llibertat t’espanta.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

EL CF ALCALÀ, VUITÉ, EN EL SEGON TERÇ DEL CAMPIONAT 2019/20 REDACCIÓ GABI NAVARRO Durant el segon terç del campionat, l’equip gaspatxer, tot i ocupar una còmoda posició en la taula de la classificació, no ha pogut mantenir les dades del primer terç. Tot i que va acabar l’any amb 30 punts, a la zona alta i veient els llocs de privilegi, l’inici de l’any ha estat fluix. De vegades passa; perquè els rivals del teu nivell també juguen. I, aleshores, cal posar valor afegit amb una marxa més potent.

1. Benicarló 2. Almassora 3. Borriana 4. Castelló B 5. Soneja 6. Vall d’Uixó 7. Puçol 8. Alcalà 9. Cabanes 10. L’Alcora 11. Onda 12. San Pedro 13. Manises 14. Alqueries 15. Huracán 16. Almenara 17. Albuixec 18. Nules

PJ 20 21 21 20 21 21 21 20 21 21 21 21 21 21 20 21 21 21

G 13 12 11 11 10 10 10 7 7 8 7 6 4 4 4 4 3 2

E 6 4 7 5 8 7 6 10 7 3 5 7 7 6 5 5 5 5

P 1 5 3 4 3 4 5 3 7 10 9 8 10 11 11 12 13 14

GF 32 34 41 34 39 32 43 26 33 25 26 33 27 19 24 18 20 18

GC 14 15 22 19 25 17 26 24 31 26 21 39 44 36 33 38 47 47

(10.11.19) Alcalà, 0 – Vall d’Uixó, 0 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Inglada, València, Pineda, Moreno, López (Santi), Roger (César), Yerson (Saber), David (Moha).

Un punt d’or El vent fou protagonista d’un partit intens en què les defenses es van imposar amb autoritat i no van permetre ocasions de gol.

En la primera part, poc vistosa per als aficionats, el domini fou altern. A la segona, l’Alcalà va començar millor, amb bon control del baló i fent bones triangulacions. Fins i tot, Oscar Moreno va tenir una bona ocasió en un llançament de córner; el seu tret, però, se’n va anar alt. I, a mesura que anava avançant el partit, l’equip de la Vall va anar estirant les seues línies a la fi d’aconseguir el gol, però la defensa gaspatxera ho va evitar.

Al final, repartiment de punts entre dos equips que es van mostrar respectuosos. Per als xivertins, un valuós punt que els permet guanyar posicions en la classificació i, alhora, mantenir-se en la zona alta.

PTS 45 40 40 38 38 37 36 31 28 27 26 25 19 18 17 17 14 11

Golejadors D. Posso Yerson Inglada López Lucas Moha Roger Valencia

Gols 14 4 3 1 1 1 1 1

(16.11.19) Soneja, 1 – Alcalà, 1 Alcalà: Aguayo, Alvarado (Saber), Inglada, Valencia, Pineda, Moreno, Yerson (Fran), Roger (López), Santi (César), David, Moha.

Gol: Inglada.

Incidències: Expulsió d’Alvarado, en haver vist dues targetes grogues, la segona en haver estat substituït.

Gran partit d’un Alcalà que no deixa de créixer L’Alcalà, conscient de les dificultats que presentava el partit davant d’un equip experimentat i farcit de jugadors exprofessionals, algun de la primera divisió, va saber respondre al repte i en cap moment li va venir gran i el va disputar sense arronsar-se en cap moment.

La primera part va ser de domini altern, sense presentar-se ocasions de gol. A l’inici de la segona part, els locals es van trobar amb un penalti a favor i Sanfeliu no va fallar i va fer l’1-0. Amb aquest colp, els xivertins no es van enfonsar, no van baixar els braços, feren una passa endavant i anaren a per l’empat. I va ser en temps de descompte quan un baló centrat per César va ser rematat de cap per Inglada (1-1).

55

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

56

(24.11.19) Alcalà, 1 – Onda, 1 Alcalà: Aguayo, César, Inglada, Valencia, Pineda, Moreno, López (Saber), Yerson, Santi (Lucas), David, Moha.

Gol: López.

L’empat permet als gaspatxers seguir en la zona mitja alta de la classificació.

Els xivertins, que se presentaven al partit amb baixes importants en les seues files, van plantar cara a l’Onda, un dels equips que millor futbol han fent al camp de l’Alcalà.

En la primera part, de domini altern, no van arribar les ocasions de gol. A la segona, l’Onda va eixir millor, bolcat en atac i cercant el gol.

Els visitants foren els primers en avisar, però va aparèixer Aguayo per Plantilla del C.F. Alcalà de Regional Preferent, 2019/20 a salvar els seus. Acte seguit, Palmer va aprofitar un baló en la frontal per a posar-lo a Gols: Lucas i David. l’escaire i avançar els visitants. L’alegria, però, va Gran partit del CF Alcalà, molt superior i posant durar poc; ja que, en la següent jugada del partit, el Benicarló contra les cordes López aprofitava un baló llençat a l’esquena de El CF Alcalà va sumar un punt en casa del líder la defensa per a creuar el baló i posar taules al i, amb aquesta, suma tretze jornades sense perdre. marcador.

Els gaspatxers, sabedors del potencial del Benicarló van plantejar un partit molt seriós i a punt estigueren (30.11.19) Nules, 0 – Alcalà, 1 de donar-li un ensurt més gran. A les acaballes de Alcalà: Aguayo, Lucas (Goueguel), Inglada, la primera part, una cavalcada de Lucas va servir Alvarado, Pineda, Moreno, López (César), Yerson, per avançar els xivertins.

Roger, David, Moha (Saber).

En la segona meitat s’avançaria de nou l’Alcalà Gol: Yerson. mitjançant David Posso en rematar un centre Incidències: Expulsió de Roger, en veure targeta mil·limètric de Pineda. Però, cinc minuts en què roja. els gaspatxers “s’absentaren del partit”, van ser L’Alcalà se situa cinquè i veu de prop els primers aprofitats pels locals per aconseguir l’empat, amb llocs de la taula, un fet impensable a principis gols d’Elián i Jordi. de temporada El CF Alcalà, a base de treball, s’endú tres punts (15.12.19) Alcalà, 2 – Almenara, 1 de Nules, tot i que als 58 minuts es va quedar amb Alcalà: Aguayo, Alvarado, Inglada, Valencia, un jugador menys després de l’expulsió de Roger.

Pineda (López), Moreno, Yerson, Roger, Santi El partit va començar com s’esperava. El Nules, (César), David (Goueguel), Moha (Lucas). molt necessitat de punts, no ho ficaria fàcil. En la Gols; David (2) primera meitat, molt tàctica, els dos equips van Incidències: Expulsió de López, en veure dues emprar els seus punts forts, però sense crear targetes grogues. problemes a l’àrea del rival. En haver-se iniciat la David Posso va liderar la victòria d’un Alcalà segona meitat, Yerson Ramírez va enviar un míssil que completa la primera volta invicte al San des de fora de l’àrea que obriria el marcador. Tot Fernando seguit, els gaspatxers es va quedar en inferioritat Cert que els xivertins no mostraven la millor numèrica en haver estat expulsat Roger Murillo. versió, però, a penes havien passat cinc minuts i El Nules, amb un jugador més, va avançar línies David Posso marcava el primer, després d’aprofitar i va arriscar en defensa en busca de l’empat. Ho un centre de Carlos Pineda. L’Almenara no ho va intentar fins el final, però es va trobar amb una posava fàcil, però l’Alcalà defensava bé el seu fèrria defensa, un Aguayo molt segur i el treball de avantatge. I, després del descans, un altre gol de tot l’equip. I, amb aquell Nules bolcat, els xivertins David Posso, que superava el porter aprofitant van poder sentenciar en alguna jugada a la contra. una assistència de València. Un gol que semblava assegurar la victòria.

(08.12.19) Benicarló, 2 – Alcalá, 2 L’Almenara es va trobar amb un penalti i l’expulsió Alcalà: Aguayo, Alvarado, Inglada, Valencia, de López. Va acurçar distància i a l’Alcalà li tocava Pineda, Moreno, López (Santi), Lucas (César), patir. Els visitants es bolcaren a l’atac sense trobar Yerson, David (Goueguel), Moha. el camí del gol.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 Al final tres punts per a completar una primera volta invicte al San Fernando i dos gols com a dos sols de David Posso.

(21.12.19) Huracán Moncada 1, Alcalà, 2 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Inglada, Valencia, Pineda, Moreno, Yerson, Roger, Santi (César), David, Moha.

Gols: David i Inglada.

Incidències: Expulsió de Moha (targeta roja directa) L’Alcalà va saber mantenir el marcador i sumar una victòria que li permet acabar l’any amb 30 punts, a la zona alta i veient els llocs de privilegi L’Alcalà que presentava a Sagunt nombroses baixes ho feia amb mentalitat de sumar els tres punts. En la primera part foren dominadors del baló, però sense crear ocasions clares de gol. Els locals aprofitaven la seua velocitat quan podien recuperar-lo. Així van crear alguna ocasió que va ser neutralitzada per Aguayo. I, en un llançament de banda, el baló va arribar a Inglada que li va donar un lleuger toc per a que David Posso marqués.

A la segona meitat, els locals van estar més centrats. Així van aprofitar una pèrdua de baló dels gaspatxers per aconseguir l’empat. L’Alcalà no se va enfonsar i va reaccionar en busca del gol, que arribaria quan Inglada va aprofitar un baló solt a l’àrea.

(11.01.20) Alcora, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Inglada, Valencia, Pineda, Moreno, López (David), Lucas (César), Santi, Yerson, Roger.

Gol: Yerson.

L’Alcalà, amb absències importants, no va trobar suficients revulsius Als 13 minuts els locals s’avançaven al marcador.

A partir d’aquest moment els gaspatxers intentaven mantenir la possessió del baló, però els locals s’apropaven amb més perill. Es van mantenir així fins el minut 42, quan els locals feien el segon.

En la segona part els xivertins acurçaren distàncies. No anaren més enllà, perquè no van poder generar més perill atesa la contundència de la defensa local que va neutralitzar l’intent de remuntada.

(25.01.20) Cabanes, 2 – Alcalà, 0 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Torres, Inglada, Pineda (López), Chemeka (Lucas), Valencia (Temitayo), Yerson, Santi, David, Moha.

Els locals foren millors en gran part del partit Els de Cabanes van eixir molt motivats i ben aviat van obtenir la recompensa, al minut 13 feien el primer gol. L’Alcalà va reaccionar, però va faltar encert. Els de casa controlaven el joc amb llargues possessions de baló.

A la segona meitat. L’Alcalà va avançar línies, un fet que provocava que els locals trobaren espais entre línies. Les ocasions, però, no arribaren. A més a més, Aguayo va salvar els seus d’encaixar el segon gol en aturar un penalti. I en el tram final del partit, amb l’Alcalà bolcat a l’àrea local, va arribar el segon i la sentència del Cabanes.

(02.02.20) Alcalà, 2 – Alqueries, 2 Alcalà: Aguayo, Alvarado, Torres, Moreno, López, César, Lucas (Temitayo), Caicedo, Santi (Cornelles), David, Moha.

Gols: David (2).

David Posso, l’heroi del partit Fins en dues ocasions es van avançar al marcador els visitants. I, en dues ocasions, David Posso, màxim golejador del grup, va salvar els seus, el segon en l’última jugada del partit.

La primera part fou molt igualada. Al minut 17 en un error defensiu dels locals va arribar el 0-1.

El gol en contra va activar els gaspatxers que van treballar intensament per aconseguir l’empat.

Aquest va arribar al minut 42, quan David Posso va fer-se amb un baló solt dins l’àrea i, de tret potent, va superar el porter visitant.

A la segona meitat, en augmentar els equips el seu ritme, el partit fou més vistós. En el minut 69, els visitants aprofitaren un avantatge dins de l’àrea per a fer l’1-2. Així, l’Alcalà va haver de començar de nou. No baixaren el braços i es bolcaren sobre la porteria de l’Alqueries. I, a l’última jugada del partit, amb tot l’Alcalà dins l’àrea rival, David Posso va rematar de cap un llançament des del córner i va establir l’empat definitiu (2-2)

57

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

58

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

L’INFANTIL DEL CLUB DE FUTBOL ALCALÀ DE LA SEGONA REGIONAL (GRUP 1) REDACCIÓ TOMÀS VINUESA L’infantil acusa els canvis en les mesures dels terrenys de joc i de nombre de jugadors L’infantil del CF Alcalà ha fet una primera volta de campionat amb un joc i uns resultats pitjor d’allò que s’esperava. Entre els motius, cal destacar els següents: L’acoblament dels jugadors a les noves mesures dels terrenys de joc, ja que, fins ara, sempre havien jugat a l’ample del camp i, enguany, ho fan per tot ell.

L’acoblament de tots els jugadors a l’equip. Fins ara, ne jugaven vuit i, ara, juguen amb onze.

Les baixes, en alguns partits, de jugadors teòricament titulars.

Uns motius que han influït en el fet que l’equip ocupe l’última posició de la taula de la classificació, quan, en temporades i categories anteriors, estos mateixos xiquets, sempre havien ocupat llocs de privilegi.

Les dades de la primera volta de l’actual temporada són les següents: Dels 15 partits jugats,

n’han guanyat 3, n’han empatat 2 i n’han perdut 10, així han sumat 11 punts; han marcat 35 gols i n’han encaixat 50.

La millor golejada a favor (4-0) la van aconseguir a casa contra l’Atlètic Baix Maestrat, el 10 de gener.

La pitjor golejada en contra (0-5), també a casa, va ser el 20 d’octubre contra el Sant Mateu, líder del grup.

Els golejadors de l’equip han estat: Unai (8), Jonathan (7), Joel (6), Lluís (5), Taha (2), Mohamed (2), Moha (2), Rodrigo (1), Andriy (1). El gol número 35 se’l va marcar en pròpia porta un jugador rival.

Cal afegir que, en els últims partits s’ha notat una significativa milloria en el joc d’aquest equip, fet que fa presagiar que el final de temporada pot ser millor del que ha sigut fins ara. Però, independentment de com acabe la competició, estem convençuts que aquest grup de xiquets de 12 i 13 anys han gaudit practicant l’esport, coneixent altres jugadors com ells d’uns altres llocs i, sobretot, formant-se com a persones adquirint una sèrie de valors que els serviran de molt quan siguen grans.

D’esquerra a dreta. De peu: Vicente, Ander, Iker, Carlos, Jonathan, Moha, Lluís, Joel, Jesús i David (entrenador). Ajupits: Moha, Taha, Andrey, Alfred, Marc i Unai

59

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

REY DE REYES. ALFONSO I: EL REY BATALLADOR i RAMIRO II. EL MONJE QUE DESAFIÓ AL PAPA. EL REY DE LA CAMPANA, REFERENTS D’EXCEL·LÈNCIA i D’INNOVACIÓ CULTURALS JOAQUIM ARNAU Durant mesos i mesos, Rey de Reyes. Alfonso I: el rey batallador i Ramiro II. El monje que desafio al Papa. El rey de la campana han estat en la llista de llibres més venuts a l’Aragó, fins esgotar-se les edicions. Els seus editors, Caballleros de Exea, apunten que, gràcies a aquests reis, Aragó és el que ha arribat a ser: al primer, se li deu l’expansió territorial i, al segon, la consolidació i el manteniment del regne, que, a la mort d’Alfonso I va estar a punt de desaparèixer. Per al medievalista Agustín Ubieto Arteta, “biocuentos”, no són un llibre qualsevol, es tracta de biografies narrades en forma de conte. Els seus textos es caracteritzen per un llenguatge i uns diàlegs senzills i atractius; per una redacció amena i didàctica, i per una fidelitat històrica encomiable fora de qualsevol dubte. Les il·lustracions i dibuixos són excel·lents des d’un punt de vista tècnic que, amb intencionalitat, reprodueixen amb mestria i amb fidelitat absoluta els escenaris, tots ells perfectament identificables, i les escenes narrades.

Rey de Reyes. Alfonso I: el rey batallador convida els lectors a saber més de la història d’Aragó i a gaudir d’ella. El llibre narra diferents episodis de la vida del Batallador, posant l’èmfasi en els fets més singulars des de la seua infància, amb l’objectiu de recuperar la seua imatge i vàlues personals. I, com a rei, considerar-lo l’home més decisiu en la història d’Aragó: el rei que va governar Aragó, Pamplona, Lleó i Castella. Cal dir que Alfonso I va ser un heroi per a l’Europa de l’època: uns deien d’ell que era un nou Juli Cèsar; altres, un segon Carlemany.

60

Si a finals de l’any 2018 es va presentar el llibre sobre Alfonso I el Batallador, a finals del 2019 veia la llum Ramiro II. El monje que desafio al Papa. El rey de la campana. Aquest conte dona a conèixer la figura de Ramiro II, fill de Sancho Ramírez, germà de Pedro I i d’Alfonso I, a qui va succeir a la seua mort no sense polèmica. En el marc d’este conflicte successori, s’ubica la llegenda de la Campana d’Osca, l’episodi que acompanya els relats sobre este rei i que, alhora, és el sots títol de referència del llibre. La imatge popular de Ramiro II, el Monje, és la d’un rei a la força, un rei que va trobar-se amb una corona que no buscava. És la història d’un home que va ser educat per a ser monjo i va acabar sent rei, un rei que té el gran mèrit de salvar Aragó i transmetre’l a les generacions següents.

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 Són dos llibres, amb voluntat de convertir-se en col·lecció, que difonen la història d’Aragó, amb fidelitat a les dades històriques i que compten amb l’aval d’historiadors de prestigi. Cal destacar les aportacions d’investigació i de documentació de Sergio Miguel Longás i de Jorge A. García Miana.

O, les adaptacions dels textos realitzades per Griselda Lozano Carvajal i Ana Belén Arbués.

Cal destacar el treball amb els textos per a fer-los assequibles a tot tipus de lectors, amb un l’objectiu de no perdre rigor i que, alhora, els més menuts puguen entendre allò que se’ls conta. I, el gran valor afegit que aporten les il·lustracions de Carlos Pérez, XCAR Malavida, amb línies clares i una composició clàssica, per la manera de jugar amb els colors i, quan és procedent, pel sentit de l’humor. Es pot afirmar que la simbiosi de textos i d’imatges són un vertader regal a la mirada del lector.

No es pot ignorar el valor pedagògic de les publicacions, per les guies didàctiques que aporten i les propostes d’activitats per als alumnes. Les vinyetes estan datades, compta amb mapes per a ubicar els fets o senyalitzar localitzacions, les imatges animen a inferir temes, dades i curiositats.

Amb ells, s’obri un ample ventall de possibilitats d’interactuació entre alumnat i professorat. S’han convertit en llibres de lectura recomanada en nombrosos centres d’ensenyament primari i instituts.

Com hem apuntat, en estos bio-contes està ben present la veritat i l’honestedat. És l’aportació d’assessorament del medievalista Agustín Ubieto Arteta, professor emèrit de la Universitat de Saragossa, que ha supervisat el rigor dels textos i il·lustracions per a ser fidels a la realitat històrica de l’època.

En el pròleg-presentació del llibre sobre el Batallador, Ubieto esmenta vàries cites sobre la seua personalitat. Entre elles, la de l’autor de la crònica d’Alfonso VII; és a dir, d’una crònica castellana que narra les gestes del seu gran opositor: “Ni antes ni después de él hubo en Aragón rey que se la pareciera ni en fuerte, ni en lo prudente ni en lo belicoso”. O, la del cronista musulmà Ibn al-Athir: ”Ningún principe cristiano le sobrepasó en valor, en ardor para combatir a los musulmanes ni en resistència... Alá, con su muerte, permitió a los fieles respirar y los libró de seguir expuestos a sus golpes”. I, en el de Ramiro II, “A pesar de haver solventado tantas y tan difíciles manos en todas sus partides, entre ellas, nada menos que salvar al Reino de su desaparición, a Ramiro II el Monje, la historia no le ha hecho justícia y los aragoneses tampoco. La terrible propaganda en su contra pudo más”.

Els editors d’aquests bio-contes són Caballeros de Exea (Ejea de los Caballeros, Cinco Villas Saragossa). Se tracta d’una associació que, des

de fa anys i a les festes patronals de Sant Joan, el primer patró d’Ejea, tots ells vestits d’època, duen al barri de la Corona tot tipus d’activitats recreatives i històriques: teatre històric, treballs artesanals, mercats medievals, tornejos de cavallers, conferències... Any rere any, representen esdeveniments històrics. En ells priva la passió per la història, una passió que volen compartir i difondre.

Si bé representen batalles i lluites, quan els joves els pregunten sobre la seua activitat, sempre diuen que la principal arma dels sers humans són els llibres. Per això, un dia Caballeros de Exea van decidir anar més enllà. I allò que contaven en forma de teatre o d’animació de carrer ho van dur als llibres. I es van llançar al món editorial, sense ajudes públiques i posant diners de la seua butxaca.

I continuen. Sembla que hi ha un personatge en qui pensen: Petronila d’Aragó.

I cal recordar que, pendents del calendari històric i per reviure moments excepcionals de la història de l’antic Regne d’Aragó, van ser rebuts pel Sant Pare Francisco en març de 2018: quan feia 950 anys que Sancho Ramírez, com a rei d’Aragó, va acudir a Roma amb los Caballeros de Exea per a consolidar el seu regne davant del Sant Pare Calixte II.

61

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

DES DEL MAESTRAT I LES TERRES DE L’EBRE, PIRATES DE LA SAL, CANÇÓ DE RIU, DE MAR I DE TAVERNA JOAQUIM ARNAU Si cantar és un plaer i ajuda a millorar les relacions humanes, Pirates de la Sal estan intentant demostrar-ho amb els seus concerts i la seua manera de concebre la música. El grup, integrat per músics del Maestrat i de les Terres de l’Ebre, cultiva allò que ells en diuen “cançons de mar, de riu i de taverna”: cançons populars i algunes de pròpies, d’aquelles que es comparteixen amb bonhomia i sense exclusivismes.

Pirates de la Sal és un grup integrat per tres veus femenines, Raquel Pérez (Vinaròs), Anna Arques (Deltebre) i Maria Elena Maureso (Tortosa), acompanyades per la guitarra o el bouzouki de Sergi Trenzano (Benicarló) i la veu i guitarra d’Arturo Gaya (Tortosa). Músics d’ofici i músics d’afició, units per l’objectiu de compartir i difondre el goig i aquesta emoció que molt sovint produeix cantar.

En remarquen que “ens agrada que la gent que ve als nostres concerts acabe cantant i no només escoltant”. És el que volen aquests cinc músics i, per a això, han escollit un repertori amb havaneres, cançons de taverna i altres peces que senzillament els permeten transmetre al públic allò de què la música és per viure-la i compartir-la.

La seua condició de ciutadans de banda i banda del riu Sénia fa que les cançons parlen del riu Ebre, del Delta o de les illes Columbretes, sense renunciar a un viatge pel Mediterrani o, fins i tot, a l’altra banda de l’Atlàntic; perquè la música no té fronteres. Així, en el concert desfilen temes com Parlo d’un riu mític i remorós (poema de Gerard Vergés) o Islas de les Columbretes (del mariner vinarossenc Joan Barbé); però també algunes de les més populars havaneres catalanes i valencianes, un sirtaki del grec Mikis Theodorakis o una enganxosa tonada tradicional brasilera que va popularitzar Caetano Veloso.

Islas de les Columbretes, la història d’una cançó que ja és nostra Naturalment, cal donar algun apunt de les lletres i dels compositors que, des del Maestrat i des de les Terres de l’Ebre, formen part del concert. D’Islas de les Columbretes, Pirates de la Sal ens comenten que “va ser pels anys 40, quan un mariner vinarossenc, Joan Barbé Zaragoza, ‘El Curiòs’, estava pescant a les Illes i va escriure la lletra d‘aquesta cançó; per mitjà de la qual, expressa les preocupacions i sentiments que tenien els mariners que anaven a pescar a l’arxipèlag, davant del greu problema en què es trobaven: cada vegada hi havia menys pesquera, la dura feina dels mariners…

62

Cantant a la taverna del festival Càntut de Cassà de la Selva (Girona). D’esquerra a dreta, Raquel Pérez, Anna Arques i Maria Elena Maureso

La va fer per a ser interpretada sobre la música del tango Madre de Gardel.

Aquesta cançó va ser molt coneguda pels mariners de tota la província de Castelló que anaven a pescar a les Columbretes, punt de trobada per a tots ells; on passaven setmanes pescant i en acabar la feina de cada dia, compartien vetllades plenes de companyonia i com no, de música.

Va ser el seu amic Miguel Pau ‘Rochil’, l’encarregat de fer-la arribar fins els nostres dies, ja que en companyia de la seua guitarra no va deixar mai de cantar-la, tant per a la gent que acudia a la seua taverna, com en els diferents festivals en què participava”.

Parlo d’un riu mític i remorós, paraula de Gerard Vergés.

I de l’autor de Parlo d’un riu mític i remorós ens diuen que “Gerard Vergés i Príncep va morir a Tortosa als 83 anys. Se’n va anar un 23 d’abril, el mateix dia que Miguel de Cervantes i William Shakespeare, de qui va traduir al català tots els seus sonets. És segurament l’escriptor ebrenc que més reconeixement universal ha assolit. Tot i l’allunyament que suposa ser del sud en el món de la cultura, Vergés ha estat guardonat amb alguns dels premis més importants en literatura catalana com són el Carles Riba (L’ombra rogenca de la lloba, 1981), el Josep Pla (Tretze biografies imperfectes, 1985) o el Serra d’Or (Tots els sonets de Shakespeare, 1993).

El seu poema Parlo d’un riu mític i remorós va ser publicat el 1986 dins l’obra Long play per a una ànima trista. Conté algunes de les més belles paraules que s’han escrit sobre el riu i el

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 Delta de l’Ebre i ha estat musicat per diversos artistes. A la versió que Pirates de la Sal canten en el seu repertori, la música és d’Arturo Gaya i els arranjaments de Sergi Trenzano”.

La trajectòria de Pirates de la Sal és curta: just fa poc més d’un any van decidir tirar endavant aquest projecte. A banda dels llaços familiars i d’amistat entre alguns dels seus membres, els unia també la seua activitat comuna a l’Aula de Músiques de la Terra a Tortosa. I, com no podia ser d’una altra manera, un bon dia va arribar la reflexió i es feren una pregunta: “Si per uns i altres motius passem tantes estones junts, per què no iniciar un projecte musical i fer-lo arribar a la gent dels nostres territoris?”. Per què no? Així és com va nàixer aquesta formació, que deu el seu nom a la figura mítica dels antics pirates que traficaven amb la sal, prop de les costes de l’Ebre i del Maestrat.

Han actuat al festival de música popular ‘Càntut’ de Cassà de la Selva (Girona), al Jota campus del Poble Nou del Delta, i a casa nostra els hem pogut veure gairebé en primícia a Xert en un concert pel dia de la Dona Treballadora, justament a les portes de l’obligat confinament. Aquests dies han continuat treballant des de cada casa, des de cada territori, amb la il·lusió posada en què la música torne a reunir veïns i veïnes. Si els voleu escoltar, els tindreu segurament ben prop d’enllà on els vulgueu tindre.

Pirates de la Sal: cançons amb remor d’aigua.

D’esquerra a dreta, Raquel Pérez, Maria Elena Maureso, Arturo Gaya, Anna Arques i Sergi Trenzano

Joan Barbé (al centre de la foto) a bord de la barca Carmen Cano, de Pedro “el mastec”

Gerard Vergés i Príncep (1931-2014), un escriptor ebrenc que ha trencat fronteres i ha obtingut alguns dels premis més importants de la literatura catalana

63

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

COM AFECTA LA TEUA POSTURA A LA SALUT? ANNA BARCELÓ (*)

64

Alguna vegada t’has parat a pensar si tens una bona postura corporal? Et veus amb gepa, amb l’esquena arquejada o amb els muscles cap avant i/o elevats? Aquestes són algunes de les postures més habituals.

En termes professionals aquestes posicions corporals s’anomenen: hipercifosis dorsal (marcada curva dorsal, el cap avançat i els muscles cap avant) o hiperlordosis lumbar, postura que implica una gran curva en la zona baixa de l’esquena, una basculació de la pelvis cap avant (anteversió), isquiotibials allargats i psoas curts i tensos. Aquests dos exemples de postures són, pot ser, els més fàcils de detectar, tot i que n’hi ha d’altres. En aquest article, ens centrarem en aquestes dues.

Com en un sistema de polees i balances, el nostre cos es compensa en funció a les nostres fortaleses i debilitats, cosa que afavoreix que justament les parts més fortes seguisquen enfortint-se i les més dèbils es debiliten cada cop més. Entendre açò és realment important per a entendre de quina manera reconduir una mala postura: si una persona amb una hiper cifosis (curvatura dorsal més accentuada de l’anatòmicament normal) no treballa el seu cos per a millorar la seua postura, amb el temps aquesta curvatura dorsal s’incrementarà. Així, els músculs de l’esquena es debiliten i s’acurten els músculs de la part anterior i superior del tronc (com per exemple els músculs pectorals i deltoide anterior), cosa que se sol observar amb les persones majors i el pas del temps (en aquest cas la postura es veu alterada -també- per altres factors/patologies).

En el cas de la hiperlordosis lumbar passa exactament el mateix. Una accentuada curva lumbar comporta un abdomen fluix (relaxat) i un quadre lumbar curt i amb tensió. Si tonifiquem l’abdomen i reconduim la nostra columna cap a una posició més natural, el quadrat lumbar podrà estirar-se i donar lloc a una esquena més relaxada i alineada, afavorint també la posició neutra de la pelvis.

Hipercifosis (característiques principals: psoas llarg, isquiotibials curts, curva dorsal, muscles rotats endavant, pectorals i deltoides anteriors curts, cap avançat)

Hiperlordosis (trets principals: isquiotibials llargs, psoas curt, pelvis en anteversió, curva lumbar, extensió abdominal)

Fig. a) postura ideal, fig. b) hipercifosis, fig. c) hiperlordosis ). Imatge de: Anatomía del pilates de Rael Isacowitz i Karen Clippinger

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 I bé, com afecten aquestes alteracions posturals a la nostra salut? La llista és llarga i, varia molt en funció al subjecte i al seu cas particular, però aquí us deixo algunes de les funcions vitals i corporals que es veuen afectades per la postura: - Els òrgans vitals: pulmons, ronyons i òrgans digestius. Una bona alineació corporal afavoreix el seu òptim suport i posicionament i, per tant, el seu correcte funcionament. Com a exemple, podríem dir que una persona amb una hipercifosis dorsal molt accentuada tindrà la zona pectoral i del tòrax més tancada, amb menys capacitat d’expansió. O el que és el mateix, els seus pulmons veuran limitat el seu moviment y la capacitat respiratoria es veurà també reduïda.

- La vista: el sentit de la vista es pot veure alterat quan els nervis s’irriten o es desalínien (una mala alineació pot produir protusions i hèrnies o pinzaments nerviosos).

- Mobilitat general.

- Moviment i trànsit intestinal: l’estrenyiment i la mala absorció poden relacionar-se també amb una mala postura.

- Suport muscular dels òrgans pèlvics: una pelvis mal alineada (en hiperlordosis lumbar, per exemple, la pelvis sol estar basculada cap avant -anteversió), pot dificultar el suport d’aquests òrgans.

- Moviment mandibular: la nostra postura afecta directament a la nostra mandíbula i a la forma de mastegar.

- Sensació de lleugeresa o de pesadesa: una persona ben alineada sembla més esvelta, ja que al projectar la seua columna cap a dalt, manté la musculatura abdominal més plana. Una postura “vaga” sembla molt més pesada.

amb tensió o amb el cap massa avançat, carregar pesos de manera adequada, dormir amb els coixins i matalassos oportuns o alternar activitats que requerisquen estar de peu i sentat, entre moltíssims altres).

Per altra banda, el més important a l’hora de posar-se en marxa és conèixer el nostre propi cos i saber determinar quin tipus de postura tenim i de quina manera això ens afecta. Si tenim dubtes, podem acudir a professionals com fisioterapeutes, osteòpates o metges per a que ens facen una valoració postural i ens aconsellen exercicis a realitzar. La pràctica de l’esport també és una gran aliada ja que ens obliga a exercitar els músculs i tonificar-los. No obstant, caldrà saber quins esports són els més adequats per a cada cas: una persona amb una hèrnia hauria de descartar pràctiques d’impacte, per exemple. La pràctica de disciplines com el ioga i el pilates són molt adequades per a corregir males postures, ja que amb elles es busca una elongació axial (projecció de la columna amb oposició dels peus o els que és el mateix, un estirament) que facilita l’alineació corporal, de la mateixa manera que es treballa de manera focalitzada i controlada cada part del cos. A més a més i si es treballa amb un instructor compromès, aquestes disciplines ofereixen adaptacions d’exercicis per a tots els tipus de cossos i tècniques que, un cop apreses, es poden aplicar a cada acció diària.

AB Pilates (*)

Postura “vaga” i postura elongada

Reconduir una mala postura és possible si adquirim uns hàbits posturals saludables o tenim en compte les normes bàsiques d’higiene postural (com no passar més d’1,5h en la mateixa posició, no creuar les cames de manera prolongada, adaptar el seient del cotxe per a evitar conduir

65

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

A LA RECERCA DELS ALCALÀ (I) ALCALÁ DEL JÚCAR JOAN SANZ SANCHO Fa poc més d’un any, veure Mainhardt-92, pàg.53, fèiem al·lusió a l’article de Camilo José Cela, Don Camilo: “Las diecisiete alcalás españolas”, per revisar i recordar tots els pobles o llogarets de l’Estat espanyol que porten l’apel·latiu Alcalà.

Temps després ens vam marcar com a propòsit, amb el permís de l’autoritat i si el coronavirus no ho impedeix, visitar, recórrer i conèixer cadascun d’aquests pobles que comparteixen amb nosaltres el topònim Alcalà.

El primer que hem visitat ha estat Alcalá del Júcar. Alcalà és un topònim que, procedent de l’àrab, designa diverses localitats relacionades amb la presència d’un castell situat a una certa altitud. D’aquesta manera Alcalá del Júcar, localitat de la província d’Albacete, d’uns 1.200 habitants i situada vora els 600 metres d’altitud compleix aquesta important premissa: tindre un castell i estar construït a la zona més alta del poble. Es tracta d’una imponent torre de defensa de l’època musulmana que va estar construïda al llarg dels segles XII i XIII i que va estar conquerida als musulmans per Alfons VIII de Castella al voltant de l’any 1213. Com Xivert gaudeix d’una situació estratègica immillorable per a la defensa i una visió excel·lent de totes les terres que l’envolten.

La torre, a hores d’ara reconstruïda, presenta una curiosa forma pentagonal i es troba envoltada d’unes muralles amb dues torres circulars disposades a diferents altures. Al voltant del castell es conten diverses llegendes que fan referència a uns amors impossibles entre una jove cristiana i un jove musulmà o a l’inrevés però que, a l’igual que la nostra llegenda de la Roca del Moro, cap d’elles no va acabar amb un final feliç.

I és del Júcar (en valencià Xúquer) perquè just pels peus de la població discorre aquest riu de gairebé 500 quilòmetres de llargada que travessa

la província de Conca on té el seu naixement, passa per Albacete i desemboca al Mediterrani per la província de València. Al seu pas per Alcalá ho fa formant un impressionat meandre que envolta tota la ciutat.

Certament Alcalá del Júcar s’ho val i és un poble digne de ser visitat. Mereix la pena endinsar-se, passejar i perdre’s pels seus carrerons o pel costat del riu. És un poble d’interior amb un gran atractiu turístic al qual, a més a més, li han sabut traure partit.

66

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

Un cop allí no es pot deixar de pujar al castell per conèixer la seua història i veure de primera mà com s’han realitzat els treballs de reconstrucció i consolidació de la fortalesa. Cal recórrer tot el bastió i contemplar les espectaculars vistes dels voltants de la localitat i del poble que ha anat creixent serpentejant el vessant de la muntanya que es troba als seus peus.

Visita imprescindible és recórrer alguna de les coves que foraden el penyal per baix del poble.

Mereix la pena pagar una modesta entrada per travessar el poble a través de seues entranyes al llarg d’una de les dues coves visitables que ens transporten per passadissos estrets i laberíntics.

Antigament havien estat utilitzades com a corrals, colomers o rebosts de les cases. Avui, connectades les unes amb les altres, ens permeten andarejar centenars de metres per unes grutes innegablement preparades com a reclam turístic. Així, durant el recorregut, trobarem multitud d’antigalles com mobles, eines utilitzades en les tasques agrícoles i ramaderes, aparells de ràdio, retalls de diari... que ens traslladaran diverses dècades cap enrere. No ens podrem resistir a traure el cap per alguna de les poques finestres o balconades que donen a l’exterior per contemplar unes magnífiques vistes sobre el riu Xúquer i la vall que serpenteja de manera sigil·losa als peus del poble.

No menys curiosa resulta la plaça de bous, una de les més antigues de l’estat i que presenta una forma ovalada, amb unes grades excavades directament sobre la roca i envoltada per murs de tova.

Tampoc no falten, per als amants de la natura, diversos racons interessants per on es poden fer passejades en bici o a peu. A la gent del lloc els agrada destacar el Paratge natural del Tranco del Lobo, l’embassament del Molinar o el Parc Natural de la Hoz del Júcar.

En resum, Alcalá del Júcar resulta espectacular i no de bades va estar declarat conjunt HistòricArtístic segons un Reial decret de 1982. El 1986 li va estar concedit el tercer premi, després de la Torre Eiffel i la Gran Mesquita d’Istanbul a la millor il·luminació artística. L’any 1998 també va rebre el «Premi de Turisme» de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa.

Avui Alcalá del Júcar forma part dels anomenats Los pueblos más bonitos de España, una distinció atorgada per l’associació del mateix nom que pretén posar en coneixement de tot el món, indrets de gran bellesa. Espais que destil·len història, patrimoni, cultura o natura per tots els seus racons. Pobles i ciutats que fan gaudir i somniar els visitants durant tota la seua estada.

No us ho perdeu!

67

MAINHARDT - 96 / abril de 2020

LA FAMILÍA EBRÍ (II) JOSÉ LUIS ESTELLER ALBERT El poder econòmic de la família Ebrí, com ja havíem dit en l’anterior article, era molt important.

A finals del segle XVI la viuda de Tomás Ebrí, Damiana Paula, tenia uns censataris entre els moriscos de Xivert de més de 2.300 sous anuals.

Aquesta riquesa es va perpetuar durant segles per un vincle de primogenitura creat per Tomás Ebrí el 1612.

El vincle de primogenitura és una institució de l’antic dret castellà que permetia mantenir la riquesa familiar d’una forma conjunta. A conseqüència d’açò se beneficiaria de tots els béns un hereu, normalment el fill major, però podia ser qualsevol fill/a. D’aquesta manera el patrimoni d’una família no se disseminava, sinó que tan sols podia augmentar.

Açò obligava els altres germans, no beneficiats, a emprendre camins com l’eclesiàstic o el militar, ja que no disposaven de rendes. Per a les germanes la solució era ingressar en un convent o fer un bon casament, cosa difícil al no tindre una gran dot que oferir.

A aquest vincle de primogenitura creat per Tomás Ebrí se li va afegir, el 27 de desembre de 1694, don Francisco Guerau, Senyor de Villores i la Todolella amb el desig que s’incorporaren tots els seus béns.

Al mateix temps mitjançant l’esmentat document desheretar els seus altres tres fills i al nasciturus1 per mig d’un dobló d’or a cadascú d’ells de legítima.

Aquest vincle va vindre del primogènit de la unió de la besnéta de Tomás Ebrí, Teresa Ebrí i Alreus i Francisco Guerau i Ciurana que va heretar tot el patrimoni d’ambdues famílies.

Va ser tant el poder econòmic d’aquest matrimoni que el seu fill Francisco Guerau i Ebrí va ser nomenat primer marqués de Villores i la Todolella. D’aquesta manera podem entendre que el marquesat de Villores és continuació de la família Ebrí i, des de la meitat del segle XVI fins la meitat del segle XX, s’ha mantingut l’herència familiar. Podem suposar que, pel que fa a les seues possessions, a més dels terrenys de Torreblanca, en el lloc de Miravet on avui es troba la torre de doña Blanca, disposava de terrenys a la Serra d’Irta, avui el denominat barranc d’Ebrí on es troba la Torre Ebrí. També podem incloure en aquestes possessions la finca del Campàs a Torreblanca i, si ens referim a topònims, el corral del Marqués a Torreblanca, tota la zona del pla del Marqués i corral del Marqués a Alcalà, així com possiblement terrenys d’una partida del terme de les Coves de Vinromà anomenada també torre d’Ebrí. A més d’això, en diferents èpoques han estat propietaris de palaus a València, Sant Mateu,

68

Gravat de la religiosa Sor Vicenta del Corazón de Jesús besnéta de Jaime Isidoro Ebri i Blanca de Cardona

Villores, Villena, Albacete i Vinalesa a més d’altres propietats a diversos termes municipals. A tot açò cal afegir la casa familiar a Alcalà.

Sobre la Torre Ebrí podem dir que, segons alguns historiadors, era una torre privada; és a dir, no era de l’estat i pertanyia a Tomás Ebrí. En un informe de 1870 no la nomena, ja que només es van tenir en compte les torres de propietat estatal. És possible que l’amistat de Tomás Ebrí amb els reis Felipe II i Felipe III el que va fer que aquest tingués un detall amb ells construint la torre, per a la vigilància marítima, al seu càrrec. Segurament va aprofitar aquest gest per a fomentar i augmentar la seua relació. Tenim constància que Tomás Ebrí va intervenir com a generós en les corts de Monzón de 1585 i el seu fill Jaime Isidoro també va intervenir a les de València de 1626. Així mateix el seu fill, conjuntament amb el seu nét, en els furs de les Corts Valencianes de 1645. A més d’açò ha aplegat

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 fins els nostres dies com a Torre Ebrí o Torre d’Ebrí representant un signe de possessió. Pel que fa a la casa familiar d’Alcalà tenim constància d’ella des de l’any 1599, però creem que és molt anterior.

Tenim una descripció de la mateixa al testament de don Isidoro Ebrí de 1645: “Que el qº Jaume Isidoro Ebrí Ciutada en son ultim y darrer testament rebut per Gabriel Ebrí qº notari de la Vila de Alcalá de Gibert... de Sette delany mil siscent quaranta y cinch... y la Cassa, que poshia enla dita Vila de Alcalá en lo Carrer dela Cort, que al temps de fer é instituhir dit vincle, a frontava al carrer de Mossen Batte. Lorens, ab carrer quete de front dela Cassa y presso de dita Vila, y alla plaza de la Yglesia...”

La casa als anys 70 del segle XX era igual a la descrita en aquest paràgraf. Donava al carrer dels Desemparats (antic carrer de la Cort) fins al cantó, en front de la capella dels Desemparats.

Continuava la fatxada pel carrer Alcalde Puig i una altra part de la casa donava a la plaça de l’Església, però la importància d’aquesta casa radica en que per ella van passar dos reis d’Espanya i un príncep d’Astúries que després seria rei.

A la primavera de 1599 el rei Felipe III en un viatge cap a Barcelona per a assistir a les corts Catalanes es va allotjar en aquesta casa. Venia de València on s’acabava de casar amb doña Margarita d’Àustria encara que, l’enllaç, ja s’havia realitzat anteriorment per poders. Durant l’estància va ser hoste de Tomás Ebrí i segons l’expedient del

Fotografia de la casa Abadia i la casa de la Marquesa, situades a la plaça de l’Església. Arxiu fotogràfic de Mario Gillamón Vidal. Biblioteca Valenciana

69

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 1682 de cavaller de la Ordre de Montesa de Vicente Ebrí i Abreus, besnét de Tomás Ebrí, on es dia que la família Ebrí era “generosa, hidalga y rica” i “que a su casa la honró su majestad hospedandose en ella de transito a Barcelona por ser la persona de más lustre y estimación del Maestrazgo”. La repercussió de la visita va ser molt gran per als nostres avantpassats que fins i tot van canviar el nom del carrer per carrer de la Cort, un nom vigent durant més de tres segles.

El 23 de novembre de 1802 el rei Carlos IV (anomenat el Caçador) també va ser hoste d’aquesta casa i els seus amfitrions segurament van ser Buenaventura Vidal Guerau i Raimunda Caballero Delfín, avis del segon marqués de Villores. El rei anava cap a València procedent de Barcelona, després d’haver assistit a l’enllaç del seu hereu, futur rei Ferran VII amb la infanta María Antonia de Nàpols. En la comitiva, a més dels reis, el príncep d’Astúries i la seua esposa, estaven María Luisa, filla dels reis, i el seu espòs Luis I, rei d’Etrúria; els infants Antonio Pascual i Carlos María Isidro que després seria el primer monarca de la dinastia tradicionalista (carlisme); Francisco de Paula, futur pare polític de la reina Isabel II i, organitzant-ho tot, el que va ser primer ministre del rei, Manuel Godoy. Va ser aquest el que va convèncer el rei per a que durant l’estància a Alcalà foren a realitzar una jornada de caça en la partida del corral de la Vinyeta que, a posteriori va passar a denominar-se Prigó del Rei, com tots coneixem. Posteriorment la casa va ser habitada pels successius marquesos fins el final de la Guerra Civil quan va passar a un estat d’abandonament i als anys 70 es va enderrocar per a fer en el seu lloc un bloc de vivendes.

En aquesta casa va viure Blanca de Cardona i el seu home Jaime Isidoro Ebrí. Aquest l’any 1645 va deixar la custòdia dels seus fills i l’administració de tots els seus béns a la seua dona amb la condició que havia de viure a Alcalà, prendre el cognom Ebrí i no tornar-se a casar. A partir d’ací van separar

les seues vides, deixant tot el treball i el patrimoni en les seues mans. Aquesta forma de separació és molt curiosa, ja que a partir d’aquesta data hem trobat dos censos, un de 1645 i un altre cens de l’església de l’any 1646 on ens apareix Blanca de Cardona com a viuda. Possiblement va morir aquell mateix any o va desaparèixer de per vida pública, internant-se en algun convent o institució.

Per altra banda podem confirmar l’existència d’un altre fill del matrimoni del qual, en l’anterior article, dubtàvem de la seua existència. Es tractaria d’Isidoro Ebrí de Cardona, ja que hem trobat noticies seues l’any 1660 en la casa oratori de San Felipe Neri com ardiaca i va enviar una carta des de la ciutat de Xàtiva a la seua tia María Margarita l’any 1685.

En un proper article descriurem la història del marquesat de Villores amb tota la llista de marquesos i la seua corresponent relació amb el poble d’Alcalà.

1

Nasciturus és un terme jurídic que designa l’ésser humà des que és concebut fins al seu naixement.

Fa al·lusió, per tant, al concebut i no nascut.

BIBLIOGRAFIA - “Colón, Cardona, Ebrí (Apellidos del Maestrazgo)”.

CEM, Boletines 41 y 42, Manuel Sanz de Bremond y Frigola, Benicarló, 1993.

- Historia de los moriscos Valencianos de Xivert.

CEM, Javier Hernández Ruano, Benicarló, 2003.

- “Entorno a la aculturación de los moriscos valencianos de Xivert en la época de Felipe II”.

SAITABI: revista de la facultad de Geografía e Historia, núm. 50, Javier Hernández Ruano, València, 2000.

- “En las afueras del pueblo de Alcalá de Chivert se levanta un monumento en memoria del Rey Carlos IV”. Revista Valencia Atracción núm. 506.

José Rico de Estasen, València, marzo 1977.

- Diverses pàgines d’Internet.

LLIBRES DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

MAINHARDT SEMPRE AL TEU COSTAT 70

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0

LES VOLTES QUE PEGA EL MÓN FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Diuen que el món pega moltes voltes, i és veritat.

No s’equivoquen en res. I en la vida passa el mateix. És igual que una roda, la qual no para de donar voltes, cosa que fa que tan bon punt estigues dalt com baix.

Amb el pas del temps he conegut infinitat d’avanços, tant tecnològics com científics, i també una gran quantitat de millores socials. Alcalà, de manera un poc més lenta, per ser un poble, com és normal, no va quedar tampoc al marge d’una gran quantitat d’estos avanços. En veritat, seria curiós i d’interès, fer un article per repassar aquells costums que, el pas del temps ha esborrat. Així mateix un altre on es relatés, amb les corresponents dates, una relació entre els avanços públics i particulars, que es donaren d’un temps cap ací en el poble.

Però, per a fer tot açò i fer-ho bé, un s’hauria de documentar, parlar i assessorar-se amb gent d’edat.

Saber explicar, i bé, el perquè d’aquests canvis, les conseqüències econòmiques que comportaren...

En fi, tot un senyor treball que jo no sabria fer.

En canvi, vaig a fer el de sempre, una cosa més senzilla. Per començar cal posar l’espill retrovisor i, a rengló seguit, escórrer la memòria fins l’última gota.

Alcalà, com tots sabem i molts recordem, en temps antics era un poble majoritàriament agrícola. Com a cosa lògica, estava format per famílies anomenades “de llauradors”. D’entre elles, a causa del seu major patrimoni, en destacaven una vintena o més que eren els llauradors rics. Estos eren propietaris d’un bon nombre de jornals de terra, quasi tots de secà i escampats per la major part del terme, a excepció de les partides del Vadànxer i les Astalaes. També se’ls podria afegir, en propietat, algunes cases del poble. Per regla general, disposaven, uns més que altres, d’una certa seguretat econòmica. Amb tot i açò, n’hi havia alguns que, malgrat el seu patrimoni, la feina era d’ells per a passar l’any. Tot i això, mantenien el títol de llauradors rics.

Pel que fa a la rellevància social, ací al poble, eren bastant influents. No cal més que recordar com, molts d’aquests, sempre ocupaven càrrecs decisoris, tant públics com privats: ajuntaments, jutjats, sindicats, societats i cooperatives. I així van continuar fins a finals dels anys setanta.

Ara, hem arribat als nostres dies i hem trobat que el món ja no és el mateix. Ha canviat i quasi tot és diferent. S’ha produït un canvi tan radical que ha arrasat quasi tot el valor patrimonial de la

Imatge de l’enderrocament del Cine Rex. Fotografia cedida per Agustín Cerdá Vinuesa

71

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 major part del terme. D’aquesta devaluació tampoc s’ha escapat una gran part de cases del poble.

Tots o quasi tots, alguns més i alguns menys, teníem alguna cosa heretada, i tot junt, formava part del patrimoni global del poble. I este, tenia un determinat valor.

A partir d’un temps cap ací, la terra, a poc a poc, ha anat perdent valor fins tocar fons. Dic que ha tocat fons pel fet que ja no es tracta de discutir el preu, el problema és que no existeix cap comprador.

En les cases del poble ocorre quasi el mateix, es fan molt poques vendes. Els marroquins són els únics interessats en comprar. Es tracta de cases antigues, en les quals no vol viure ningú, que no vol arreglar ningú, la majoria en el centre del poble i a preus molt baixos.

Resumint, el que ha passat és que, en el termini de vint o trenta anys, la gent del poble i en major mesura, els descendents d’aquells que més tenien, clar està, s’han trobat amb un patrimoni totalment devaluat. I, així, a causa d’estos canvis que s’han produït en el món agrícola s’ha donat fi, en l’estricte sentit econòmic, a aquelles famílies tan influents de llauradors.

Deixem el terme i l’agricultura per aventurar-nos en el poble. Com molts podrem recordar, teníem un bon nombre de menestrals en actiu. Es componien, en primer lloc de botiguers, cafeters, oficis diversos i xicotets industrials. D’entre tots aquests he fet una tria d’aquells que al meu parèixer he considerat que eren els més importants en aquells temps. Em refereixo als anys cinquanta i part dels seixanta.

Estos establiments, que a continuació indicaré i dels quals faré un poc de comentari, eren pel caràcter dels seus propietaris, i pel tipus de negoci que gestionaven, unes autèntiques joies d’inestimable valor. Tot funcionava bé, era molt diferent. Tot es quedava a casa. Quasi no hi havia mitjans per desplaçar-nos, cosa que comportava que les compres, la festa i altres necessitats es realitzaven dins del poble. Ocorria, com comentaré més endavant, que sovint en freqüentar els establiments, o passar tantes voltes pel seu davant, els prenies (i no és mentida) una certa estima.

També he de dir, i no exagero, l’orgullosos que ens sentíem de tindre estos locals al poble.

Bé, començaré, per una desaparició que em va entristir molt. Va ser quan en passar (feia temps que no ho feia) pel carrer o carreró del Rex, com li dèiem abans. Em vaig parar una estona i refermat a la paret d’enfront contemplava les quatre parets, l’únic que queda, de tot aquell imperi de l’oci que va ser el Cine Rex. I és que ho teníem tot en un mateix espai: cinema, pista de ball i cafeteria. Tot per a l’ús i goig de la gent del poble; però, sobretot, per a la joventut. Em va agafar tristor i enyorança, recordant les diferents etapes de la meua vida: la infantesa, la joventut i després ja casat. Seria llarg d’enumerar les figures de l’espectacle que van actuar en este

72

recinte. Eren, com he dit, uns altres temps, en els quals la gent acudia i omplia el local, per tal de gaudir de la varietat de l’espectacle, com també per veure de prop l’actuació de les primeres figures de la cançó.

Però, la vida és així, tot té un principi i un final, com este cas del cinema Rex. Recordo de manera confusa el seu naixement. Este va ser obra de Daniel Durà, un gran emprenedor i, com no, la inestimable ajuda de la seua esposa Amparo Cherta. I encara m’ha sobrat temps per veure, esta vegada amb més claredat, la seua llarga agonia i mort.

També crec que s’ha d’esmentar el Cine Goya.

Este està pitjor, no queda ni una simple paret de tot el que va ser. Tan sols es pot contemplar, un simple solar. Este, segons el rètol del relleu que hi havia en la façana, s’anunciava com a Teatro Cine Goya.

Es tracta de ressenyes escrites a principis de segle XX, allà pel 1906, on es feia referència a algun esdeveniment del poble. Esmentava les funcions d’un cinematògraf ací en el poble que tenien lloc en un local de la carretera de València. Seguia comentant l’esmentada ressenya que, durant les tres primeres funcions que es van fer, el local es va omplir a vessar. No sé, però, probablement, es podria tractar del mateix lloc que molts anys després es convertiria en el Teatro Cine Goya.

Tornant més cap ací en el temps, la gent el coneixia com a Cine de Mingo, a causa que el seu propietari era Domingo Abellà, natural de Rosell.

La desaparició va ser molt sentida per una clientela fidel formada, majoritàriament, per gent de mitjana edat. Per molts d’aquests, la seua desaparició va suposar no xafar mai més cap cinema. Va canviar el propietari i es va enderrocar, una veritable llàstima.

El nou propietari, Joaquim Balaguer, el va transformar. El primer pis en una sala de cinema més actual i, la planta baixa, la va convertir en una moderna cafeteria, la qual, algunes vegades, es convertia en un saló de ball. Més tard, es va transformar en una discoteca, per acabar al final sent un simple solar.

Més amunt, a la plaça del Frontó es pot contemplar una altra d’aquelles joies del passat. Allí està el cafè Colón, tancat i inactiu ja fa molts anys. Va ser un dels locals públics de més renom d’Alcalà, un punt de referència. En la seua àmplia cafeteria a més dels corresponents cafès, es podien també degustar les últimes novetats en begudes i combinats. I va ser ací on, juntament amb tres o quatre amics, vaig provar eixa barreja de begudes anomenada còctel.

Sabia el que era a força de veure’l en el cinema, però esta vegada en la realitat. Joaquinet, El Nen, ens va suggerir que el provàrem. A Joaquim Puig, el propietari, sembla que encara el veig darrere de la barra, amb jaqueta blanca i la corbata de llacet al coll, menejant de diferents formes aquell recipient tancat de metall al qual li deien coctelera. Servides, aquelles mescles, en unes amplíssimes copes

M AINHARDT - 9 6 / a b r il d e 2 0 2 0 decorades, pareixia que revivíem aquelles escenes de les pel·lícules americanes. Tan sols ens faltava el barret i allí, assegudes al tamboret del costat, una d’aquelles actrius amb les cames creuades i un cigarret entre els dits. Bé, érem joves i a aquella edat s’acostumava a somniar molt.

Tornant al que anàvem, faré referència a la meritòria fama que va assolir la seua cuina. Era de ressaltar aquella llarga barra plena de tapes acabades de cuinar. No se sap quina era més bona.

Pel que fa referència al restaurant, la fama d’esta cuina va traspassar els llindars del poble i es va estendre més enllà. Entre la seua clientela convé destacar els representants o viatjants que venien de pas o visitaven els comerços del poble. Deien que molts d’estos se les apanyaven en la seua trajectòria per coincidir a l’hora de dinar ací a Alcalà.

Uns altres que cal esmentar eren els comerciants que acudien al poble al temps del raïm, raïmeros que deien. La majoria d’ells també feien cap al Colón.

Allà dalt, a la plaça del Mercat, també tenim dos d’aquells establiments que en el seu temps tingueren la seua importància. Un d’ells és la botiga de les que deien les Constantines. Possiblement va ser la més antiga del poble. En la seua façana es pot llegir el rètol que diu “Vda de Constantino Salvador”.

Esta botiga, dedicada a la venda d’articles tèxtils, va ser molt important en el seu temps. Més endavant, no va saber adaptar-se a la moda ni al gènere que demanava el client. En conseqüència, a poc a poc, va anar apagant-se fins trobar el final.

L’altra botiga, d’ací de la plaça, que també es pot veure tancada i inactiva, és la que en els seus temps va ser la tenda de comestibles i altres articles de Vicente Bosch, el Pintoret. Esta deu ser de les últimes, si no l’última, que va tancar. Va tindre èpoques bones, per la seua varietat d’articles, però sobretot va destacar per la gran qualitat dels seus embotits.

Prop d’ací, als Quatre Cantons, un dels punts més concorreguts del poble, era la botiga de tèxtils i peces de vestir de Juan Salvador, el Xato, un home comercialment molt actiu. Allí està tancada i, com es pot observar, des de ja fa molts anys. Allò que va ser una valuosa perla, sense cap dubte, la botiga de tèxtils més important de tot el poble. No de bades, la propaganda la denominava: El Palacio de la Moda.

Hi havia certa veritat en açò, perquè ací es podien trobar les últimes novetats en teles i peces de vestir, i la joventut formava una gran part de la seua clientela. Destacava el seu apartat de gavardines i trinxeres, tan de moda en eixes èpoques. En fi, allí està, intacta, igual que era i penso que seguirà així per molt de temps.

Després de deixar esta botiga, no cal anar molt lluny, davant mateix, en tenim una altra. Encara que siga repetitiu, esta és una altra perla d’antany, un altre comerç que en els seu temps brillava amb llum

Fotografia cedida per Agustín Cerdá Vinuesa

pròpia. Era el basar de Caralampio Salvador. Dit siga de pas, aquesta era una de les principals firmes comercials del poble. Va muntar un establiment d’electrodomèstics i d’articles de la llar. Allí, hi havia una exposició de les marques més acreditades en l’última generació d’aparells.

Tot seguit, unes cases més avall d’este carrer de Sant Ferran estava la botiga de teixits de Remigio Miralles. Avui dia podrem comprovar com, igual que totes, està aparcada de fa temps en la via morta, donant fi a tota una saga de botiguers.

Esta botiga, en els seus temps, a banda de peces de vestir, es va decantar de manera especial en la roba de llar. A casa Remigio acudien les mares tant dels xics com de les xiques que estaven en edat de casar-se, per tal d’anar reunint allò tan important com era l’aixovar. Un costum que, crec, avui en dia està totalment en desús. És possible que alguns diguen “mira este, s’ha deixat dos locals importants sense anomenar”, segur que es refereixen al Cafè Avenida o al Café de Pío que dèiem, i també al Bar Rosaleda. Ocorre que no els puc incloure en este article, per no estar dintre de l’esquema que he traçat. Com heu pogut comprendre, tracta de la gran devaluació que s’ha produït sobre aquells comerços actualment inactius.

En primer lloc, el de Pío. Este, en els diferents locals en els quals ha exercit de cafeter, mai han sigut de la seua propietat. Per tant, ell mai ha tingut res a veure en la pèrdua de valor del local, en ser sempre llogater.

En referència al bar Rosaleda, encara que la seua imatge haja canviat, avui dia continua en funcionament. Convé recordar, i en açò crec que no m’equivoco que el Rosaleda és de bon tros el local en funcionament més antic del poble. Vaig conèixer com la gent vella anomenava a este bar l’anomenava Casa Centet, molt famós en el seu temps per l’elaboració de paelles. Bé, siga com vulga, tan sols desitjo que en estos temps tan difícils continuo la seua activitat tants anys com els que ha durat fins ara.

73

MAINHARDT - 96 / abril de 2020 Aclarit aquest punt, continuaré endavant per tal de fer alguns comentaris més. Mereix la pena reflexionar sobre estos establiments, que he ressenyat en el seu temps de màxima activitat i apogeu. En el cas d’una hipotètica venda, tant de l’immoble com de la infraestructura del negoci, penso que no hi havia en el poble ningú que tingués suficient liquiditat per a efectuar tal compra sense recórrer al seu patrimoni. Així, d’aquest mode, vull ressaltar el valor que tenien estos establiments i la diferència del que tenen avui dia. No sé, a hores d’ara, quin seria el preu de venda, com tampoc sé si tindrien comprador.

He estat present i he participat en eixes tertúlies de cafè. En una d’elles va eixir a relluir este tema.

Es lloava la saviesa, la capacitat organitzativa i el bon entendre (cosa que no poso en dubte) d’alguns d’aquells principals llauradors, com també d’estos menestrals que he esmentat.

Al mateix moment, alguns d’estos tertulians també posaven en qüestió la capacitat dels seus descendents, tant la dels llauradors com la dels menestrals, per seguir uns amb la terra i altres amb el negoci dels seus antecessors.

Estos no sabien, o el que és pitjor, no volien saber que vivim en unes èpoques molt canviants, que no és com abans. La terra en primer lloc, l’explotació, la producció i comercialització no és tan simple com abans, és tot més complex i difícil. Pel que fa al comerç local encara pitjor: les grans superfícies i els cotxes per desplaçar-se l’han acabat de matar. De manera que tots aquells homes entesos tant de la terra com del comerç, tal com està tot en l’actualitat, no tindrien tampoc res a fer.

Estava escrivint este article quan açò del coronavirus m’ha donat tema per prorrogar-lo un poc més. Ens ha agafat de ple. No ho esperàvem i no és cosa de riure. Un animalet o virus, com siga, tan xicotet, que no es veu a simple vista, però igualment l’han sabut retratar i del qual tots coneixem l’aspecte... Mira el mal que ha arribat a fer, les morts per tot el món es compten ja per milers, i no parlem dels infectats. Ha fet que tots, aterrits, ens fiquem dins de casa, sense eixir i amb la porta tancada. Ha col·lapsat hospitals, ha paralitzat tota activitat i ha produït moltíssimes pèrdues econòmiques.

En estar ací dins de casa, i com tens poc a fer, tens temps per cavil·lar. Penso que ara ens trobem front un perillós enemic al qual hem de batre i parlo a escala mundial. Resulta que aquell gran arsenal d’armes sofisticades, míssils de curt i llarg abast, carros de combat, avions supersònics i tantes i tantes armes i explosius no ens serveixen de res.

Cal veure, tan xicotet i tan poderós.

Arribats a este punt ens hem d’adonar que l’últim exèrcit efectiu per combatre tan poderós enemic són hospitals, personal sanitari, investigadors i científics. Ací és on hem de gastar-nos els diners,

74

Fotografia cedida per Agustín Cerdá Vinuesa

per si més avant es produeix un altre atac. I jo pregunto, no passarà que ens estem equivocant d’enemic?

No sé, però, penso que se li havia de fer un escoltet a Tramp, Trump o com li diguen. Ell que té mà, perquè no mana que entren en combat els tres?

Spiderman, Superman i Batman. Segur que en una setmaneta donarien fi al tal coronavirus. Però, no sé, penso que deuen estar tancats de por a casa i no volen eixir. No serà que no són tan valents com ens deien? I és que hem de tindre en compte que aquests americans, per dir mentides, valen el que pesen.

I és que açò et dóna molt per pensar. No serà que la Mare Terra, la natura, s’ha enfadat i amb motius, amb tant de maltractament? No serà açò un cop d’atenció perquè xafem terra, i deixem de pensar que l’ésser humà és el rei del mambo? No sé, són tantes les coses que penso que estic torbat.

Per tant, deixaré descansar un poc el cap perquè sinó d’ací demà de matí no acabaria.

Però em sap mal deixar-ho sense fer abans una altra reflexió. Resulta que ja fa temps vaig llegir i escoltar comentar a alguns polítics i comentaristes, tots ells ultraliberals que es diuen. Tots ells apostaven constantment per una continua rebaixa d’impostos. Estos argumenten que el millor estat que hi ha és el que és menys estat, el que menys intervé en la vida pública, i que siga la iniciativa privada i la llei del mercat les que actuen. Resulta que tots, en estos moments tan greus com els que estem passant, no acudeixen a la sanitat privada, sinó a la pública. Resulta que en estos moments de dificultats econòmiques no acudeixen a entitats privades, sinó a l’estat, per tal d’exigir-li ajudes, ajornaments i condonacions d’impostos. Total, que si ens adonem, estos són els primers a criticar les carències de la seguretat social, quan en altres moments van optar per reforçar i ajudar a la sanitat privada en detriment de pública. En què quedem, privada o pública? Quina convé més?

TEMPS DE RECORD

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA L’1 de desembre de 1950 es va celebrar el bateig de Rafael Traver Alonso, en braços d’Angelita Roda.

La foto està feta al pla de Dalt (Plaça Justo Zaragozà, núm. 15). A la foto també apareixen: Desamparados Ripollés, Amparín Traver, Manolita Roda, Enrique Ortiz, Paco Amela i dos veïnetes més. Foto cedida per Enrique Ortiz Equip de futbol de l’Acció Catòlica entre els anys 1952-54. De peu i d’esquerra a dreta: José Vte. Bosch (Botó), Rafael Vicente (Botifarro), Manuel Barceló (Retoret), Juan Roda (Canalda), Paco Peñarroya (Escolano), Paco Bayarri (Mallorquí) i Roberto Mor (Coleta). Acatxats: Juan García (Sopega), Antonio Marzal (Marzal), Agustín Obiol (Polisseret), José Luis Peris (Peris) i José Mayo (Mote). Foto cedida per uns gaspatxers Foto de la família León a la boda d’Antonia León i Fernando Martínez. Foto de començament dels anys 60

Foto de joves del “Plantel agrícola d’Alcalà”. Darrere, d’esquerra a dreta: José Miguel Cucala, Paco Calduch, Vicente Cucala, José Luís Vidal, Ricardo Sancho, Paco Cucala i el tècnic agrícola d’extensió agrària. Davant : Juan José Calduch, Pascual Cherta i José Vicente Griñó )RWRJUD¿HV FHGLGHV SHU /ROD /HyQ L -RVp 9LFHQWH *ULxy

M

AINHARDT ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2020 NÚM. 96

C

G A `

E

I