MAIN-82 by JOAN SANZ

r a f EL

a t r d’I

MAINHARDT ALCALÀ DE XIVERT AGOST - 2015 NÚM. 82

TEMPS DE RECORD

'H IHVWD DPE OD FROOD )RWRJUD¿D FHGLGD SHU 5RVD 0DUtD )XVWHU

Festes d’abril de 1962. Pista de ball del cine 5H[ )RWRJUD¿D FHGLGD SHU )UDQFLVFR $UQDX

MAINHARDT - 82 / agost de 2015

SUMARI EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 INAUGURACIÓ DE LA XV FIRA AGRÍCOLA DE SANT ISIDRE I LA NOVA COL·LECCIÓ MUSEOGRÀFICA DEDICADA A LES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES DE SANTA LLÚCIA. Redacció ....... 5 4ª CAMPANYA D’EXCAVACIONS A SANTA LLÚCIA (ALCALÀ DE XIVERT). Equip de treball de Santa Llúcia........................ 7 SANTA LLÚCIA 4000 ANYS D’HISTÒRIA Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló ...................................................................... 9 ARQUEOLOGIA: CONVERTIR EL PASSAT EN EL NOSTRE PRESENT Paz Calduch Bardoy ................................................................................ 12 CRÒNICA BABAKUS 2015 Anna Barceló Cucala .............................................................................. 14 ENTREVISTEM PEDRO BLASCO, L’ÀNIMA DE BABAKUS Anna Barceló Cucala ............................................................................... 15 ALCALÀ 1961 (L’ABANS I EL DESPRÉS) Francisco Arnau Vilaplana ....................................................................... 21 PROTEGER CAPICORB DE LA ESPECULACIÓN Y EL MAL GUSTO Gloria Bosch Roig.................................................................................... 28 TEMPS D’ESCACS ................................................................................. 31 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 32 DE LA CAIXA TONTA AL CERVELL, PROBLEMES DE VEURE VIOLÈNCIA A LA TELEVISIÓ Anna Barceló Cucala ............................................................................... 34 COMUNITATS D’APRENENTATGE: UN PROJECTE D’ÈXIT EDUCATIU Jaume Pellicer Verge .............................................................................. 36 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES Juan Emilio Prades Bel ........................................................................... 38 EL ALIENTO DEL DIABLO (II) LA GUERRA CIVIL 1936-1939 José Vicente Moya Julve .........................................................................40 L’ART, EL RESPECTE I LA INTERCULTURALITAT ES REUNEIXEN UN ANY MÉS AL ROTOTOM SUNSPLASH DE BENICÀSSIM Anna Barceló Cucala ............................................................................... 44 ISAAC MANUEL FRANCISCO ALBÉNIZ PASCUAL (CAMPRODON, GIRONA, 1860 CAMBO-LES-BAINS, FRANÇA, 1909) Antoni Mir i Marquès................................................................................ 46 GOURMET’S MAINHARDT Antonio Verdú .......................................................................................... 48 CÓMO TRABAJAR LA OBEDIENCIA Daniel Posadas Juárez............................................................................50 AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE Joan Sanz Sancho ..................................................................................54 REGAR I PLOURE Aureli Puig Escoí .....................................................................................55 AL BON AMIC, ELIO ...............................................................................57 EL C.F. ALCALÀ 2014/15, A LA REGIONAL PREFERENT Redacció..................................................................................................59 PREBENJAMÍ A DEL C.F. ALCALÀ ......................................................... 62 DIEGO ALBERT RUBIO “L’ART ÉS SENTIMENT I EMOCIÓ” Javier Sancho Cucala - Joan Sanz Sancho ............................................ 63 EL FAR D’IRTA D’ALCOSSEBRE Revista de Obras Públicas ......................................................................66 NOTÍCIES D’EDUCACIÓ. EL CONVENT 1842 Manuel Rovira .........................................................................................68 ENTREVISTEM PASCUAL MASIP PINTOR AUTODIDACTA D’ALCALÀ DE XIVERT Javier Sancho Cucala.............................................................................. 73 DANZA DE LAS HACHAS O DE LAS ANTORCHAS Francisco Herrera .................................................................................... 74

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

MÉS EUROPA En la mesura que avançava l’estiu hem anat seguint pels mitjans de comunicació com els moviments migratoris, molt especialment el de refugiats, es convertien en el principal problema d’Europa. Imatges dantesques il·lustraven qualsevol informació. La situació s’ha desbordat. I, no tant pel que s’anomena pobresa negra-emigració econòmica, sinó per la política: per motiu de violència o de guerres civils. És una tragèdia humana. Cap país pot resoldre aquest afer des de la soledat. És un repte per a tots, ja siguen els que per situació geogràfica són punt d’arribada o, els que sumen el major nombre de peticions d’asil, el cas d’Alemanya per haver estat fins ara el que s’ha mostrat més generós. Ningú no ho pot assumir en solitari, per molta capacitat econòmica o demogràfica que tinga, un tsunami de població com el que ens està arribant. Fer front a aquesta crisi amb un mínim de garanties demanda que tots els països de la Unió assumisquen la dimensió global del problema. En un primer moment es plantejava el debat en termes que confrontaven seguretat i solidaritat; quan cal, prèviament, un acurat diagnòstic. El problema té la suficient dimensió per adonar-nos-en de què no passa per la construcció de murs o de subvencionar aquells que organitzen centres d’acollida. Tot va més enllà. Cal canviar la perspectiva. La dimensió és global i cal arribar a les arrels del problema, amb mesures econòmiques i geoestratègiques. Europa ha de definir ben aviat el seu paper davant els milers i milers de persones que fugen de l’horror de les guerres o de la misèria. Com sempre passa, de la necessitat es pot fer virtut. I, així aquesta crisi pot ser aprofitada per a enfortir i refermar els vincles que fonamenten les relacions entre països europeus. Ja sabem que a curt i mitjà termini les seues economies demandaran treballadors. La majoria dels refugiats són gent jove, amb fills, que saben que durant alguns anys, potser molts, no podran tornar als seus països i la seua esperança és Europa. Per a ells, un terme que significa espai de pau, de llibertat i de seguretat. Nosaltres, del que podem estar segurs és de què amb les divisions internes conreem dubtes entre la ciutadania i donem aire als xenòfobs i als que volen menys Europa amb més fronteres nacionals. En la crisi, Alemanya s’ha convertit en el líder continental necessari, per l’acció del seu govern i pel compromís majoritari de la seua ciutadania. És evident la seua autoritat moral i el seu mèrit en no haver defugit el problema. Tampoc no es pot ignorar que en molts països europeus, el nostre inclòs, s’ha mobilitzat la resposta solidària de bona part de la ciutadania i dels seus governs. Cal confiar que la Unió Europea definirà una política comuna orientada a un augment de les ajudes al desenvolupament, a elaborar una estratègia solidària, a assegurar i garantir la pau i els drets humans als territoris en conflicte.

Alumnes d’Alcalà d’excursió per Càceres amb Donju

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

INAUGURACIÓ DE LA XV FIRA AGRÍCOLA DE SANT ISIDRE I LA NOVA COL·LECCIÓ MUSEOGRÀFICA DEDICADA A LES TROBALLLES ARQUEOLÒGIQUES DE SANTA LLÚCIA REDACCIÓ El darrer dissabte del mes de maig de 2015, va tindre lloc la inauguració de la XV Fira Agrícola de Sant Isidre. Una fira multisectorial que va comptar, com en edicions anteriors, amb un bon grapat d’expositors. A la fira va destacar l’exposició de productes agrícoles i maquinària, però va comptar, a més a més, amb les exposicions de pintura dels artistes locals J. Casermeiro i Pascual Masip, així com nombrosos estands d’algunes associacions locals com la de Productors i comercialitzadors de la tomata de penjar d’Alcalà de Xivert, l’associació de mestresses de casa, les fadrines de Santa Teresa, Joventut Bouera, Custom Maestrat, l’Associació del Cavall Alcalà-Alcossebre... Durant la fira també es van poder visitar diverses exposicions realitzades a l’edifici del Centre Educatiu i Social d’Alcalà com la de bonsais, la de puntaires (bolillos), restauració, pintura i un dels plats forts de la jornada com va ser la IV mostra museogràfica dedicada, en aquesta ocasió, a les darreres troballes efectuades a l’entorn de l’actual paratge de l’ermita de Santa Llúcia i Sant Benet i que portava el nom de: Santa Llúcia. 4.000 anys d’història.

Recreació de les diferents etapes de poblament en el lloc que avui ocupa l’ermita de Santa Llúcia i Sant Benet

Es tracta, com ja hem dit, de la quarta exposició d’aquestes característiques després d’haver celebrat les dedicades al Castell de Xivert, a la Cova de Pastrana i a la Cova de Diablets. Com explicava la regidora de cultura, Maria Agut, es tracta d’una exposició fruit de la constància i el

La regidora de cultura María Agut, amb Rafa Ronchera responsable de l’exposició i les festeres de 2014, durant l’acte inaugural de l’exposició

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 treball de molts anys, que posen a l’abast de tot el poble i d’aquells que ens visiten el ric patrimoni arqueològic del nostre municipi. Per això, amb la finalitat de donar-li la màxima difusió, la regidora va informar que al llarg de l’estiu es podrien realitzar, com en estius anteriors, visites guiades al castell, visitar la col·lecció museogràfica i aquest any com a novetat visites guiades a les excavacions i l’ermita de Santa Llúcia. Així mateix la regidora va voler agrair l’esforç realitzat al Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló, encapçalat en aquesta ocasió per Gustau Aguilella i a Rafa Ronchera per la seua dedicació al llarg dels darrers anys. Per la seua part Rafa Ronchera va fer referència a que la mostra és el fruit de més de 15 anys de treballs, de troballes i d’investigació, que estant permetent aclarir molts aspectes de la història local i de les nostres arrels. Així mateix feia referència a la importància de les ajudes institucionals per dur endavant aquests treballs que ens han de permetre conèixer, cada cop, més i millor el nostre passat. L’exposició conté una exhaustiva descripció dels jaciments, considerats d’interès local i provincial, però que cada dia prenen una major dimensió per ser investigats i divulgats a nivell nacional i internacional.

Rafa Ronchera durant l’explicació de l’interior de l’ermita, a uns turistes, deprés d’haver visitat les excavacions

La mostra compta a més a més amb una xicoteta publicació editada per la Diputació de Castelló i de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert-Alcossebre, on a més d’una breu explicació de les diferents etapes històriques datades, ofereix un recull de fotografies tant del procés d’excavació dels jaciments com de les troballes arqueològiques realitzades. En les pàgines que acompanyen aquest treball trobareu els textos i una part de tot aquest material.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

4a CAMPANYA D’EXCAVACIONS A SANTA LLÚCIA (ALCALÀ DE XIVERT) EQUIP DE TREBALL DE SANTA LLÚCIA Després de dues setmanes d’intens treball, a finals del mes de juny va concloure la 4a campanya d’excavacions al jaciment arqueològic de l’ermita de Santa Llúcia (Alcalà de Xivert). Les investigacions sobre aquest assentament es van iniciar l’any 2012, i han vingut desenvolupant-se, en períodes de dues setmanes, cada estiu. Això ha permès establir tres moments d’ocupació humana anteriors a la construcció de l’actual ermita, des de l’edat del bronze a l’època islàmica. En aquesta ocasió els objectius de la campanya estaven centrats en aprofundir en el coneixement de la fase d’ocupació més antiga del jaciment arqueològic, datada fa uns 4000 anys, en els inicis de l’edat del bronze. Els resultats de l’excavació han estat molt positius, ja que han permès documentar un habitatge o estança allargada que es va construir adaptantse a les irregularitats de la roca, amb diversos murs i pals per habilitar l’espai de la vivenda.

Vistes aèries del jaciment arqueològic als peus de Santa Llúcia

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 Entre les troballes més rellevants es troben diversos atuells i gots ceràmics complets, alguns objectes de metall, estris de sílex destinats a crear corbelles, molins manuals de gres, així com restes de fauna i altres restes orgàniques, la qual cosa indica una activitat domèstica quotidiana. També s’han detectat indicis de fabricació d’objectes de metall. A partir d’ara s’inicia un minuciós treball de laboratori per analitzar totes les restes recuperades, el que permetrà obtenir informació molt més detallada de la manera de vida d’aquest primer assentament prehistòric de Santa Llúcia. Les excavacions han estat finançades per l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert i la Diputació Provincial a través del Servei d’Arqueologia. Aquest any s’ha comptat a més amb la col·laboració especial de dues empreses d’Alcossebre: Casa Azahar SL i Albert Villas Alcossebre SL, cosa que permetrà ampliar el repertori d’analítiques i proves de laboratori a realitzar sobre les diferents restes recuperades.

Les excavacions han estat dirigides per l’arqueòleg del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló Gustau Aguilella, amb la col·laboració del responsable de la Col·lecció Museogràfica d’Arqueologia de Alcalà de Xivert, Rafael Ronchera. A la campanya han participat, a més a més, d’estudiants de diverses universitats espanyoles, arqueòlegs, els quals han treballat de manera desinteressada i voluntària, cosa que els permet complementar la seva formació i adquirir experiència en treball de camp. En breu està previst iniciar treballs de consolidació i de posada en valor de les restes, de manera que la visita al conjunt de Santa Llúcia es veurà complementada amb la aportació de les importants restes arqueològiques del jaciment. Aquest estiu, a més, s’ha pogut visitar l’exposició sobre els resultats de les excavacions a Santa Llúcia, a la sala de la Col·lecció Museogràfica d’Arqueologia, en l’edifici CESAL d’Alcalà de Xivert, organitzada per l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert i pel Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló.

Imatge de Santa Llúcia treta en processó, al voltant de l’ermita, durant la celebració de la festa. Imatge de la Col·lecció Museogràfica

AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT - ALCOSSEBRE

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

SANTA LLÚCIA 4000 ANYS D’HISTÒRIA SERVEI D’INVESTIGACIONS ARQUEOLÒGIQUES I PREHISTÒRIQUES DE LA DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ Antecedents El conjunt de Santa Llúcia, amb l’ermita i els edificis annexes, conforma un dels paratges més emblemàtics d’Alcalà de Xivert i Alcossebre, on nombrosos visitants s’apropen atrets per I’entorn i les excepcionals vistes. Està, a més a més, declarat BIC (Bé d’Interès Cultural). Els darrers anys de la dècada dels 80, la secció d’arqueologia del Club Muntanyenc Serra d’Irta va dur a terme la prospecció sistemàtica de tota la Serra d’Irta inclosa dintre del terme municipal d’Alcalà de Xivert. I també Santa Llúcia va rebre les corresponents visites i atencions. Els materials recollits indicaven la presència d’assentaments prehistòrics roblits o arrasats a I’edat mitjana, quan es dugueren a terme les obres de tipus militar (Torre de Guaita o Castellet) a les que segles després es van afegir les de caràcter religiós: l’ermita de Santa Llúcia. Recentment, ha estat el turisme qui ha acabat de dibuixar I’aspecte que avui lIueix. Carreteres, camins, lIum i aigua, empedrats i per últim els traçats de rutes senderistes que han alterat els paquets arqueològics que restaven. És per açò últim que es va demanar una actuació d’urgència al Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló. Després de tres curtes actuacions els resultats són altament satisfactoris i posen de manifest la necessitat de conservar-los i ensenyar-Ios als visitants amb fam de conèixer la veritable història d’aquest indret, fonamental per a la nostra història.

Edat del bronze entre el 2140 i 1950 abans de Crist Les excavacions efectuades a la zona meridional fora de la zona de I’ermita han descobert que el primer moment en que es detecten ocupacions al cim de Santa Llúcia es remunten a un moment, datat pel mètode del Carboni 14, entre el 2140 i el 1950 abans de Crist, és a dir, a l’inici del període conegut com a edat del bronze. Es tractaria d’un poblat que ocuparia els vessants sud i est especialment, més calfades pel sol. Sabem que la gent que visqué en aquest moment vivia de I’agricultura i la ramaderia, i que practicava també la cacera i la recol·lecció, activitats importants que complementaven els recursos, tant alimentaris com de matèries primeres per la fabricació d’utensilis. Un fet especialment interessant del poblat de I’edat del bronze va estar la troballa d’un menudet got ceràmic amb diverses boletes de metall de coure, preparat per fabricar útils, i un punyal triangular de coure, com a testimoni del coneixement i ús, més o menys habitual, del metall per a la fabricació d’útils.

Esplanada de l’ermita. Foto Joan Sanz

MAINHARDT, SEMPRE AL TEU COSTAT TREBALLANT PER LA CULTURA I PRESERVANT LA NOSTRA LLENGUA 9

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 Edat del ferro antic, segle VI abans de Crist Després de quasi de 1500 anys sense estar habitat, es construeix al segle VI abans de Crist sobre I’anterior emplaçament un poblat fet amb cases de planta rectangular i murs de pedra i morter. La seua extensió aparentment era major de la que ocupa actualment el conjunt d’edificis. Els treballs d’excavació a la zona sud del cim de Santa Llúcia han detectat diversos aterraments sobre els que es van edificar les cases. Un dels aspectes més interessants descobert és que tot fa pensar que aquest poblat degué abandonarse precipitadament, pot ser com a conseqüència d’algun episodi violent, ja que s’han trobat una bona quantitat d’objectes pràcticament sencers. D’aquesta manera s’han recuperat gerres i àmfores fenícies de ceràmica feta a torn, gerres d’emmagatzematge fetes a mà, un possible forn i diversos objectes de plom i coure. Com a altres objectes destacables cal mencionar la presència d’una graella de terra cuita, un objecte prou excepcional a I‘arqueologia castellonenca, i una acumulació de còdols amb perforació que suggereixen una activitat artesanal de tipus tèxtil. Des de I’edat mitjana a I’actualitat Tots els indicis apunten a que I‘actual ermita de Santa Llúcia es va construir al segle XVII, però adossant-Ia a una construcció anterior que actualment encara és visible. Es tracta d’una part de fortificació d’aspecte medieval que inclou una torre de planta circular i un llenç que configura una edificació de planta rectangular. Precisament a I’interior d’un dels edificis annexes a I’ermita s’observa la porta d’accés a la part de la fortificació, que dóna pas a una escala de caragol dins la torre. Aquest element fortificat s’ha relacionat amb les torres de vigia que es construïren a la costa castellonenca als segles XVI i XVII per tal de vigilar I’arribada de pirates, turcs i barbarescs. En aquest sentit, disposem d’una cita de Gaspar Escolano qui, en 1611, explicava que “Desde la torre de Cabo Cuervo se camina una legua hasta la torre de San Benito, que se sirve de dos guardas de a caballo y dos de a pie”, tot i que es planteja el dubte de si es referia a aquest lloc o bé a la Torre Ebrí situada més al nord. En aquest sentit, una de les novetats que han aportat les excavacions ha estat la identificació d’una ocupació d’època islàmica, en la qual es detecten vivendes i activitat domèstica, amb la qual cosa és molt provable que l’origen de la fortificació puga establir-se en aquesta època.

Imatges de la Col·lecció Museogràfica

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

ARQUEOLOGIA: CONVERTIR EL PASSAT EN EL NOSTRE PRESENT PAZ CALDUCH BARDOY Com cada segona quinzena de juny, des de fa quatre anys, un grup format per arqueòlegs, historiadors i estudiants ens reunim per dur a terme la corresponent campanya d’excavació als peus de l’ermita de Santa Llúcia, a Alcossebre-Alcalà de Xivert. Al principi ens vam moure per suposicions basades en algunes troballes fortuïtes, però finalment aquestes no eren tan sols suposicions. Aquestes donaren peu a constatar una realitat. Hi havia un assentament de cronologia ben antiga que ens remuntava a uns dels pobladors més antics que habitaven en el que avui és part del nostre terme. Ens situem al davant d’un enclau important de la geografia i de la història de la nostra localitat. Actualment podem retrocedir, fins a 4.000 anys en el nostre origen, tan sols en aquest context. S’han determinat estructures de diferents èpoques i dins d’aquestes, objectes lítics, metàl·lics o ceràmics, que mostren que aquest lloc no fou un assentament esporàdic, sinó que la seua ocupació es va perllongar en el temps, en els segles, tot i tenir alguns períodes de no ocupació. Aquests milers d’anys que podem retrocedir ens traslladen a I‘època del bronze, quan tindria lloc l’ocupació més antiga, una segona ocupació que dataria de I’època del ferro i la tercera d’època musulmana, essent l’última la construcció de l’actual ermita de Santa Llúcia a finals del segle XVll. Tot açò ens ajuda a entendre que aquest turó ha estat un lloc important per les seues condicions geogràfiques, topogràfiques i climàtiques durant milers d’anys. Però, que és el que ens mou per a investigar el nostre passat, un passat llunyà. Bé, és una resposta senzilla però difícil d’explicar. Estudiar el passat pot ser una afició, una professió o ambdues coses, en tots dos casos té al rerefons una curiositat per conèixer una realitat diferent a I’actual. Per veure l’evolució dels humans a l’hora de valorar els béns materials i immaterials, per conèixer les causes i les conseqüències dels canvis que han tingut lloc en els diferents períodes de la història, tant els físics i intel·lectuals propis dels humans, com tot allò que ens envolta (arquitectura, cultura material, religiositat, geografia, etc.). Tot un seguit de preguntes a les quals intentem donar una resposta adequada. La manera que tenim aquells que ens dediquem d’alguna manera a l‘arqueologia no és una altra

que l’estudi de camp, és a dir, estudiar un context: un vestigi i tot el que podem trobar en ell. Aquest ens permet, en la majoria d’ocasions, respondre les preguntes al mateix temps que fa que ens en plantegem altres de noves. Tal vegada algunes persones es senten identificades, però a títol personal aquesta curiositat que em mou a dedicar-me a l’arqueologia es converteix, quan estic dins d’un jaciment, davant d’una troballa, d’una exposició, etc., en una mena de sensació que barreja la interrogació, la satisfacció, el nerviosisme al mateix temps que la tranquil·litat i, sobretot avui per avui, la il·lusió. Aquesta il·lusió és major si es tracta d’investigar el passat del lloc on has viscut al llarg de tota la teua vida. Ens hem de considerar afortunats per això. El nostre terme ha estat una zona poblada en diferents punts del territori des de fa milers i milers d’anys, en diferents moments, per persones, costums i formes de viure molt diferents. Tot això ha deixat uns vestigis que, per sort, han arribat fins a nosaltres i ens permeten reconstruir la nostra historia. No obstant això, per poder dur a terme endavant un projecte d’aquest tipus es necessita alguna cosa més que il·lusió i ganes de fer-ho. Ens movem en un món d’interessos, positius o negatius depenent de qui els mire. Al meu parer, I‘arqueologia és un camp deixa’t de banda perquè d’ella no s’obtenen beneficis ràpids i directes. L’arqueologia és un àmbit que necessita constància i voluntat per treure’l endavant. Per això, el recolzament, a qualsevol nivell, és important i necessari per donar-li el valor que es mereix. Jo no estaria escrivint aquestes paraules si ell no m’hagués ensenyat el valor de fer allò que t’agrada, per això iaio, et dedique aquest article.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 VISTA GENERAL DEL JACIMENT I TREBALLS DE CAMP

AJUNTAMENT ALCALÀ DE XIVERT - ALCOSSEBRE

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

CRÒNICA BABAKUS 2015 ANNA BARCELÓ CUCALA Música, ball, acrobàcies, malabars i rialles, moltes rialles, van ser les protagonistes a la plaça La Mola d’Alcossebre durant els dies 17, 18 i 19 de juliol per tercer any consecutiu. El festival de circ Babakus, ja consolidat i amb alts índex d’audiència en aquesta última edició, creix any rere any a passes de gegant. Com no podia ser d’una altra manera, el festival va començar de la mà dels Babarots, el grup de circ i arts de carrer local. Van ser ells els que des de la plaça Vista Alegre van conduir els aficionats al circ a la plaça La Mola, on el grup juvenil Alcossebre Joven esperava amb ganes per oferir al gran públic en forma de teatre la seva versió del conte popular, “la Caperucita”. Les arts escèniques van ser les reines de la primera jornada, que va acabar amb el cabaret del grup local Babarots. Les batukades, els malabars, els espectacles de foc i els pallassos van arribar el segon dia amb la gran gala del Babakus, on gran part dels artistes participants van presentar les seves especialitats al gran públic d’Alcossebre. Públic del que cal destacar la participació en les actuacions, on grans i petits van posar el seu granet de sorra, aportant familiaritat a l’espectacle i reforçant el vincle artista-espectador amb divertides col·laboracions. Aquesta participació es va veure multiplicada el dia de clausura ja que el diumenge al matí es van organitzar olimpíades de malabars, acrobàcies i xanques per a tots els voluntaris i assistents. Aquest mateix dia per la vesprada, es va dedicar a acomiadar-se del Babakus a base d’humor i música de la mà de Batuclown i l’artista castellonenc El Purpu.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

ENTREVISTEM PEDRO BLASCO L’ÀNIMA DE BABAKUS Pedro Blasco: l’art de carrer és una ensenyança continua, és una manera bona de viure la vida, un bon hobby i un bon espectacle per veure.

ANNA BARCELÓ CUCALA Ja fa tres anys que la plaça La Mola d’Alcossebre acull al llarg d’un cap de setmana un festival de circ que congrega centenars de famílies i d’aficionats a les arts circenses, es tracta del Babakus. Un festival organitzat i dirigit per Pedro Blasco que, després de tres edicions, no fa més que créixer. Cada cop hi ha més actuacions, més audiència i més ganes per part de l’organització de fer més i millor. Avui entrevistem a Pedro Blasco, el precursor del circ a Alcalà i Alcossebre. Bon dia Pedro, podries presentar-nos el Babakus? És un festival que es va fer per l’experiència que portàvem acumulada. Crear el festival de circ va ser una aposta personal, una cabuderia meva que vaig poder dur a terme gràcies a la gent que m’envolta. Si no tens un bon grup de gent al costat que t’ajude, les coses no van avant. En el cas del Babakus, jo pensava que seria un festival molt local, molt nostre, de casa però després de veure com han anat les tres edicions veiem que no, que està creixent i està agafant ja unes grans dimensions. És un festival que està obert a tots els públics, és per a menuts i majors, no dic que siga gratuït perquè passem la gorra, però és un festival accessible a tothom. No hi ha ningú que no puga vindre per qüestions econòmiques perquè és obert a tots i cadascú aporta el que vol i pot. Per la nostra part agraïm i valorem totes les aportacions, per menudes que siguen. Com neix la idea de crear un festival de circ? La trajectòria dels Babarots és el que ens convida a fer-ho. Amb els Babarots hem tingut la sort de viatjar molt per gran part del país. Hem actuat en molts llocs i en molts d’ells les actuacions formaven part de festivals de circ. Això ens convidava a fer-ne un al nostre poble però a més, ens ha obert fronteres, ens ha ampliat experiència, coneixements, hem fet contactes i hem viscut vivències que, en un moment determinat ens van conduir a preguntar-nos per què no fer un festival d’arts de carrer a Alcalà-Alcossebre tenint una associació que es dedica això, que està per la labor i que té ganes de fer-lo. Així naix la idea. Volíem fer un festival que es pogués sostenir per si sol i que es puga repetir any rere any.

D’on ve la teva passió per les arts circenses? Perquè el meu germà em va endinsar en aquest món a través de les xanques. Ell me’l va presentar i jo vaig trobar la substància que té i que fa que siga com una droga sana. A partir d’ací es va unir molta més gent al projecte. Gent que comparteix aquest sentiment i que li agrada. Què creus que aporta el Babakus al municipi? El Babakus és un altre festival. És diferent. És un festival que agrupa a molta gent i molt diversa. És una manera d’animar a la gent, de traure-la al carrer. És una forma de presentar al poble el que fan les associacions del poble, en aquest cas la nostra. De presentar la nostra feina i de presentarnos de cara els xiquets com una opció. Com una opció extraescolar. És una manera de donar força també a les associacions del poble, que estan a un nivell molt alt. A més d’això cal sumar que estem a Alcossebre, que és molt fort turísticament i que amb el Babakus el que fem és sumar a l’oferta del poble de cara al turista. Donem una opció d’oci més al turisme d’Alcossebre, que sol ser turisme familiar i li crida molt l’atenció. Després, cal destacar que l’organització és molt bona i per això el resultat és bo. També, per que tot surti bé cal mencionar als “pringaos del babakus” que són tots els companys que col·laboren i presten la seva ajuda per poder dur a terme el festival. Són, inclòs jo, els pringats que fan que el Babakus siga possible, i tot sense cobrar res, per amor a l’art. Aquest mot nosaltres el portem amb orgull a les camisetes perquè ens sentim orgullosos de què la nostra feina obtinga tants bons resultats. Estem orgullosos perquè

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 la gent gaudeix, s’ho passa bé i repeteix. Per tot això el festival no para de créixer. Cada any es fa més gran i està més consolidat. Sembla mentida el que s’ha aconseguit en tres anys. El primer any hi havia gent que no confiava en el projecte i ara ja quasi s’aguanta sol, amb l’ajuda de les subvencions que anem rebent, clar, que també són una ajuda importantíssima. Aquest any el festival s’ha superat. A més d’aconseguir reunir més de 2.500 persones, s’ha ampliat un dia i les actuacions han demostrat ser de gran qualitat. Com s’aconsegueix créixer any rere any d’aquesta manera? S’aconsegueix, en part perquè jo també sóc una persona que em moc molt. Ara per exemple, vaig al festival de Tàrrega que és un festival d’arts de carrer impressionant. Allí es veuen les coses que estan despuntant en el món del circ, s’agafen contactes, idees. Això és important. Després també és destacable el que ens movem com a associació. Sempre estem d’aquí cap allà. Una vegada vas a un lloc, una altra et truquen per a anar a un altre, etc. És molt i molt important per a créixer la gent que hi ha al darrere, gent que col·labora i s’implica en el circ, en l’escola de circ i en el Babakus, sense ells seria difícil qualsevol cosa, perquè la veritat és que són un punt de suport molt important i s’aboquen molt en la feina. La transparència que hi ha a l’associació també ens fa avançar molt i molt conjuntament, som com una família on cadascú té una responsabilitat i una feina. Llavors clar, una vegada ho ajuntes tot: tens experiència, tens gent darrere i pel voltant que respon, que et busquen d’un lloc i d’un altre i que et coneixen per vindre ací. Tot junt fa, molt més fàcil, créixer el projecte. A l’edició d’aquest estiu 2015, han acudit artistes de quasi tota Espanya. Han vingut especialistes del circ del País Basc, de Madrid, de Saragossa, València, Catalunya, etc. Com s’aconsegueix implicar a professionals de tants llocs? Pel fet de moure’s pel mundillo i anar actuant. Això et porta a conèixer gent de tot arreu i especialitzada en moltes coses diferents. Per trobar gent bona i diversa ens hem de moure i nosaltres ens movem. Ara tenim ja molts contactes que ens truquen i als que nosaltres podem trucar. També, tenim consellers de confiança, gent que t’aconsella -“fixa’t en aquell artista que fa coses bones”, “fixa’t en l’altre”- . Així és com s’aconsegueix que vinguen i que vulguen vindre, quan més contactes tens més fàcil és implicar a més gent. Per altra banda, com els artistes que venen al Babakus se’n van molt contents per l’ambient, per la germanor que hi ha, per la bona organització i perquè se’ls remunera la feina que fan, tornen i parlen bé del festival als companys. Ara no només nosaltres truquem als

artistes que volem que vinguen sinó que rebem molts currículums d’altres artistes que estarien encantats de participar al festival. I tots els artistes que venen cobren. Tots els professionals de les arts de carrer que venen tenen un caché. Venen amb un preu mínim per actuació. Aquí venen amb un caché un poc més baixet perquè som amics i al ser col·legues s’estiren una mica i clar, ells també veuen que és un festival que no es fa per guanyar diners sinó per promocionar aquest art i que és un projecte nou. Així és com et trobes amb gent de tot arreu. De Catalunya, del País Basc, d’Andalusia, etc. Fins i tot volia que aquest any haguessen vingut uns artistes de Menorca que espero que l’any que ve puguen acudir. La gent vol venir perquè tot va bé. Si fas l’esforç d’aconseguir que tot funcione i es treballe a gust, la gent respon, volen vindre i ja passen aquí el cap de setmana, es queden als hotels, mengen als restaurants i tot el que comporta. El Babakus ha aconseguit primeres banderes de l’art de carrer. Cal recordar que es tracta d’un festival sense ànim de lucre, com es finança el Babakus? Es finança primerament gràcies a uns inversors particulars que ens deixen una quantitat determinada de diners, al principi, per organitzar i preparar tot i, després tenim l’ajuda de l’Ajuntament com a primera espasa de subvenció. La Diputació de Castelló també ens ha ajudat aquest any per primera vegada,

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 ens financem també del que podem recaptar quan passem la gorra, del que podem treure del baret de Babakus. També fa una aportació Paco del bar Àgora. També estan Hermanos Bruñó, està Sat Campal i està l’associació Friends of Alcossebre que ens han ajudat també econòmicament. Aquests són els principals pilars econòmics als quals estem molt agraïts i que penso que no em deixo a ningú per nomenar. Amb això hi ha prou per mantenir als artistes, per organitzar, per al material, es treu algun benefici? Si és que es trau alguna cosa, va tot destinat a invertir en l’any següent, tot es destina a la propera edició del Babakus. Nosaltres no cobrem per organitzar-ho ni per dur-ho a terme, com hem dit, és un festival sense ànim de lucre. Això sí, després de cada edició, els que hem estat fent-lo possible fem un soparet. Per altra banda, cal destacar que l’acció de Pedro Blasco no es limita a l’organització del Babakus sinó que a més, és el president de l’escola de circ els Babarots. Com sorgeix aquesta escola Pedro? Tot va començar quan es va formar l’associació a casa Manolo Barceló ja fa uns vint anys. Allí hi va haver la primera reunió i es va crear l’associació de xancuts. Es van fer els estatuts, es va posar nom (Babarots vol dir espantaocells). Tot va nàixer fa més de vint anys en aquella reunió i a través, també, del meu germà que va ser qui ens va portar les xanques a casa i qui ens va començar a donar classes a tots en aquell moment. A partir d’ahí vam anar sumant en quant a gent, vam començar a sortir al carrer perquè se’ns conegués, vam començar a treballar per a altres empreses externes com són Xarxa o Escura i a poc a poc i des de l’humilitat hem anat creixent. Si mai hem tret benefici d’alguna cosa, l’hem utilitzat per seguir

invertint en el nostre projecte i així ens hem anat fent grans. A partir d’ací van anar augmentant les actuacions i vam anar adquirint certs compromisos amb l’ajuntament d’unes determinades actuacions a l’any. Així et vas nodrint econòmicament i arribes a fer-te gran. Ara mateix és molt important la implicació que aconseguim dels xiquets que formen part de l’associació. Jo no seria el que soc ni faria el que faig si no tingués als babarotets, als socis de la colla de Xanques els Babarots. Després això ha anat evolucionant, clar. Llavors l’escola de circ, és l’escola de xanques evolucionada? Sí, tot va començar amb les xanques i després ja hem anat a més. Per a no estancar-se cal anar evolucionant, cal anar fent més coses i més variades. Arriba un punt que les xanques quan les fas bé, i nosaltres ens considerem un Barça o Madrid de les xanques, s’han de diversificar, cal aportar més als espectacles per dotar de més qualitat els shows amb xanques que ja de per sí són espectaculars. Així, ara fa dos anys vam començar a invertir en coses noves, en malabars i en altres disciplines que puguen agradar a la gent per donar espectacles de primera. Hem invertit en malabars,

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 en equilibris i, fins i tot, enguany intentarem fer aeris amb teles i cèrcols per veure si podem fer un número d’aeris. També farem classes de pallassos i continuarem amb el que estem fent, que és portar a professors molt bons i especialitzats de fora perquè ens ensenyen tot allò que saben fer. La veritat és que estem creixent. El salt de l’escola de xanques a la de circ es fa per la motivació que tots tenim i per poder donar oportunitats a tots per desenvolupar-se en la disciplina que més els agrade. De professors per altra banda, en venen de molt bons a prestarnos ajuda en quant a formació. A Castelló hi ha una associació molt bona d’arts circenses que ens aporta, quan pot, professors que són molt bons i dels que aprenem molt. Sempre costa una mica perquè aquesta gent tenen una vida, treballen, se’ls ha de pagar, però aquesta aposta per la formació és molt important. Ara comentaves que esteu intentar introduir noves disciplines, cadascuna en les seves tècniques i riscos, com els aeris, què cal per dominar les diverses disciplines? Sobretot al circ cal regularitat i constància. El risc zero no existeix, sempre hi ha perills i coses a aprendre. Cal prendre mesures de seguretat i ser responsable en els exercicis que es fan, cal escalfar abans de començar, tots els babarots estem assegurats i som conscients del que fem. Per fer aeris vindran a instal·lar els materials seguint uns criteris de seguretat i per part nostra, cal prestar atenció i aprendre a fer les coses bé, sobretot en constància. Seguint amb el tema de la formació, cal destacar que l’escola de circ local és molt activa i que aquest any va tenir la sort de poder portar a tres dels seus membres a una espècie de campus de circ a Itàlia, on van passar 10 dies amb el Circ du Mundo. De què es tractava? És una estada que es va dur a terme amb l’escola valenciana de circ. Només podien anar tres xiquets, acompanyats per un professor de l’escola valenciana de circ. Es tracta d’una beca europea que s’ofereix per a les escoles de circ. Una manera de promocionar el circ i aquest art a un altre nivell. En aquest cas, els xiquets que van anar a Itàlia van aprendre dels millors, de professors que venen del Circ del Sol, que tenen una experiència i unes habilitats increïbles i que ensenyen molt i molt bé. Nosaltres vam fer un esforç molt gran perquè poguessen anar a Itàlia, i per això estem molt orgullosos d’haver-ho aconseguit. A més a més, als espectacles del grup local de circ s’han anat afegint noves disciplines al repertori: xanques, espectacles i malabars amb foc, cabaret, etc. Com es preparen els espectacles des de dintre?

Nosaltres preparem els espectacles gràcies a la inspiració. Portem una idea i la treballem fins que surten els números i les actuacions. A més, avui tenim la sort de comptar amb Internet i el Youtube que són fonts d’inspiració. Allí podem veure tot el que està a la avantguarda en el món del circ. En el nostre cas, quan vam preparar el cabaret ens va ajudar molt a perfilar l’espectacle. Nosaltres, a partir d’idees, anem fent les nostres actuacions. Ara mateix portem 4 o 5 actuacions per estar preparats per al que vulguen els clients. Igual fem foc, que malabars, que cabaret, que una cosa més medieval. Ens agrada poder oferir un ventall divers perquè es puga triar i, evidentment, tot això s’ha de preparar amb temps i una certa dedicació. Intentem enfocarho tot a la diversió i fer-ho participatiu. Amb les xanques ja intentàvem involucrar a algun xiquet i ara fem també tallers d’iniciació al circ molt divertits. En el nostre treball oferim serietat i diversos models d’actuacions. Es pot combinar bé amb la feina i les obligacions que teniu cadascú? Ara de cara la temporada 2016 estem intentant fer uns horaris. Quedar tres dies a la setmana una hora mínim cada dia. Fer sessions més curtes amb professors més adequats i jornades més específiques i, de tant en tant, fer un entrenament general més llarg per agrupar, veure tot el que estem aprenent i fer balanç. Que tots puguem anar a entrenar els mateixos dies i a les mateixes hores és molt difícil. Sempre és complicat coordinar, tots tenim coses a fer, uns treballem, altres estudien, altres tenen anglès, futbol, etc. Sabem que el circ no pot ser una obligació, no és el que es prioritza, però tot i la dificultat intentem fer el possible per prepararho tot bé i estar a punt per si tenim cap imprevist. Si a una actuació falta algú, cal poder substituir-lo. S’ha de comptar amb aquestes xicotetes coses, però amb preparació i organització tot ix i quan ix bé ens dóna una gran satisfacció. En diverses ocasions, has destacar la figura de l’artista Richard Sepassipour, a qui es va homenatjar al primer Babakus, com a referència del món del circ i gran punt de suport en el desenvolupament del festival. Perquè ha estat tan important la seva figura? Richard ens va començar a inspirar molt quan vam començar a forjar l’idea del Babakus. Ell era qui, quan perdíem un poc la il·lusió o no sabíem molt bé per on tirar, ens guiava un poc. Van ser moltes les tertúlies i molt sanes les que van haver amb Richard i a partir d’ací li vaig agafar un apreci molt gran. Ell compartia amb mi les seves experiències, era com la veu de l’experiència i em guiava per què tot anés bé. Això s’havia d’homenatjar ja que és un home que ha estat amb Charles Chaplin i que ha

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 recorregut tots els països del món fent acrobàcies impressionants. Per a nosaltres va ser un orgull ferli l’homenatge i comptar amb ell. En algun moment heu pensat en professionalitzar l’escola de circ? Sí, clar. A mi m’agradaria que eixe fos el futur. Avui en dia no es pot encara però penso que amb tot el que estem fent podríem arribar a fer una cosa privada, més seriosa i inclús treure algun benefici econòmic per a nosaltres, per poder mantenir-ho i apostar més fortament pel circ i pel projecte. Però ja dic, ho veig encara com un somni del futur. De cara a pròximes edicions de Babakus, quins objectius us marqueu? L’objectiu principal és créixer. És no parar de fer coses, no parar de treballar. M’agradaria arribar al punt en què puguem dir que estem contractats

per a fer actuacions perquè les empreses de circ fan contractes diaris per a tots els artistes. Jo vull aconseguir contractar i que ens contracten. Crec que això és el futur del Babakus i, espero, que els que ara mateix en formen part vulguen quedarse molt de temps, que l’actual família Babakus es mantinga i que creixa. També espero poder portar a més professors de gran qualitat i apostar per la formació. Al futur... jo no li veig límit. I finalment, després d’haver parlat de futur, per què creus que és important el circ, Pedro? Perquè tot el que aporta l’espectacle és bo. Perquè uneix a la gent, a grans i petits, perquè aporta diversió. L’art de carrer és una ensenyança continua, és una manera bona de viure la vida, un bon hobby i un bon espectacle per veure, és bo.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

ALCALÀ 1961 (L’ABANS I EL DESPRÉS) FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Va ser a començaments dels anys seixanta, exactament al 1961, quan la població d’Alcalà, i més en concret la classe treballadora, va començar a notar una lleugera millora en el seu nivell de vida. Van ser uns quants els motius per a que comencés a produir-se una tendència a l’alça de l’economia local. Unes d’aquestes causes van ser els canvis de la política econòmica a nivell estatal. Aquesta política fou impulsada per una nova generació de joves tecnòcrates, la majoria dels quals provinents de l’Opus Dei, que prompte passaren a ocupar diversos ministeris i secretaries. Es deixà d’aplicar una forma de govern i de gestió basada en l’autarquia, una de les causes principals de l’estancament en el qual es trobava el país. Però com estàvem i què passava a Alcalà? I concretament, com es trobava el treballador? Crec que per a poder explicar-ho hem de fer un poc d’història, i el millor serà situar-nos cinc o sis anys enrere, concretament a les acaballes dels anys cinquanta. Durant el mes de febrer de 1956 Alcalà, com una bona part del país, va patir les greus conseqüències

que va provocar una ona de vent gelat de procedència siberiana. El fred va durar quasi un mes sencer, sense parar i les temperatures en alguns casos van arribar als -10ºC i es va fer notar especialment a l’agricultura. L’arbrat d’una gran part del terme va quedar totalment arrasada. Esta vegada varen ser els arbres situats en els alterons de la part de dalt del poble qui més va patir les conseqüències. D’oliveres i de garrofers no en va quedar ni un. Les Astalaes i el Vadànxer varen ser les partides més castigades, i en aquest cas, com en moltes altres ocasions, els més perjudicats foren els econòmicament més dèbils: els xicotets llauradors i alguns jornalers. Casualment la gent més pobra del poble eren els majors propietaris d’aquestes dos partides del terme. Es pot dir que esta vegada el llop si que va anar a les calces esgarrades. I per acabar d’arrodonir este mal any cal afegir la pèrdua total de la collita d’ametles, una de les rebudes més rendibles en aquella època. Van ser molts els llauradors que econòmicament van quedar bastant tocats, la qual cosa va fer que baixés la demanda de mà d’obra.

Fotografia cedida per una gaspatxera

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 Durant els anys següents 1957, 58 i 59 el poble continuava igual, urbanísticament seguia com temps enrere, no havia crescut gens. Els carrers eren tots de terra, les vivendes, tant en l’interior com en l’exterior sense cap signe de modernitat. I de l’aigua no en parlem, seguíem sent de secà, tant a nivell de terme com de poble. Els anys de poques pluges els pous del poble que eren d’ús públic s’esgotaven. Això feia que, només clarejar, a penes ratllar el dia alguns veïns s’apropaven als pous per aprofitar l’emanació d’aigua que durant la nit s’havia acumulat. Tots satisfets traïen els poals plens d’aigua i exclamaven: - encara eixien plens, referint-se als poals. I qui no recorda Juanito Marina i el seu pou del carrer de San Fernando, que mai s’esgotava?. Assegut en una cadira i esperant a que la gent anara a comprar-li aigua i vigilant que no en tiraren a terra ni una gota. Un xavo (10 cèntims) costava un cànter, i una portadora un quinzet (25 cèntims). Ho tenia tot previst, et donava unes fustes planes i uns bastons (els quals t’havies de comprometre a tornar després). Aquests els posaves damunt l’aigua per a que amb el balanceig no se’n perdés ni una gota. Pel que fa al camp, el cultiu del raïm de taula li va aportar al llaurador una substanciosa millora en els seus beneficis, però aquests a dures penes es veien reflectits en el seu viure diari. Les faenes del camp

pràcticament es feien com molts anys anteriors, sense a penes mecanització. La part treballadora del poble continuava immersa amb molta diferència en l’últim esglaó socioeconòmic. Els sou que aquests rebien no donava per una altra cosa més que per a sobreviure. Eren uns sous de misèria, entre 35 i 40 pessetes cobrava un home per tot un dia de treball. Un sou que a penes donava per a mantindre una família. Hi havia una gran diferència entre el jornal que percebia un treballador i els preus que es pagaven pels productes del camp. No hi havia dret, tan sols feia falta una caixeta de raïm de 10 kg per a que un llaurador pagués el jornal diari d’un home. Amb les ametles passava el mateix, no calia arreplegar més de 8 o 9 kg per a pagar un jornal sencer. Estes diferències motivaren que, després de la rebuda, foren moltes les persones de classe treballadora que anaven a espigolar ametles per a guanyar-se un jornal complementari. Hi havia molta, però molta diferència entre la majoria de llauradors i els seus treballadors. Estes diferències es notaven, i no poc, especialment en el vestir i en el menjar. La vida d’aquestes famílies no era que diguem fàcil, estava plena d’estretors i dificultats. Pensem que la majoria d’aquestes havien de comprar-ho tot, i molts al damunt encara vivien en casa llogada. De fam, generalment, no en patien, però no sabien el que era una llepolia.

Pasqua, a Alcossebre, damunt el roquer. Abril de 1962. Fotografia cedida per Manuel Barceló Arnau

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 En qüestió de vestir i calcer, per als dies de festa i sobretot per als més joves, anar mitjanament ben vestits els suposava una despesa que en la majoria d’ocasions no es podien permetre. Pel que fa a l’activitat social de la classe treballadora, a la qual fèiem referència abans, es trobava pràcticament marginada. Recorda algú cap bracer presidint alguna entitat local? Pel que sembla mancaven d’aptituds suficients per a aquests menesters. Però més bé semblava que la capacitat de cada persona es mesurava per la quantitat de patrimoni que posseïa. Però hi havia una cosa per a la qual estaven la mar de sol·licitats. Per algunes funcions, sense cap mena de dubte, tenien l’exclusiva. No era res més que per eixir a les processons. Allí tenien poderoses raons de pes per fer-se vore. Raons de pes com portar al muscle el Sant Sepulcre, la peanya de l’Oració del Hort del convent, i altres que també el feien. Havien de complir i no hi havia un altre remei. Els amos per als quals aquests anaven llogats, tenien en propietat una barra o el que és el mateix, una quarta part de la peanya, però jo no recordo haver vist mai a aquests, ni que tan sols fora una vegada, arrimar el muscle. Eren molt espavilats en qüestió de pes, per això en aquest tipus d’activitat l’esforç que feien era mínim. Pensaven que ja complien portant una llista de tela entre les mans. Si s’havia d’anar a la processó fent llum, ni ells ni cap autoritat portaven mai cap atxa a la mà, d’aquelles grosses i llargues, això era per als altres. Pensaven que d’esforç no en calia fer massa, que amb la llum que feia un ciri xicotet el Sant o la Mare de Déu ja estaven més que agraïts. Una vegada, comentant l’assumpte en un d’aquests polliganers, prou habituat a fer aquests menesters, em va contestar que ell també ho havia pensat i que compartia aquests raonaments però... resumint, em va voler fer entendre que era ell més les seues circumstàncies i no tenia més remei. Tot açò fa pensar en que uns no eren tant ignorants com deien, ni els altres eren tant espavilats com creien. I es que com sempre s’ha dit, a la força pengen. Al començar la dècada dels anys seixanta en Alcalà, el preu dels jornals que es pagaven als treballadors havia augmentat lleugerament. El sou que percebia un polliganer s’acostava a les 50 o 55 pessetes; els altres, els bracers que anaven volanders treballant per a uns i per a uns altres se’ls pagava un poc més, el que venia a ser entre les 60 o 65 pessetes. Pel que feia al sou de les dones, segons les normes estipulades en aquells temps, el sou era equivalent a la meitat del que percebia un home. Aquestes normes, en algunes de les faenes, eren

Fotografia cedida per la família Pitarch-Marín

Fotografia d’Antonio Navás, cedida per Joan i Cristina

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 summament injustes, ja que estes rendien en molts d’aquests treballs igual o més que un home. Malgrat aquest augment de jornals resultava que el nivell de vida del treballador a penes havia millorat. Pràcticament tot quedava igual al pujar els preus al consum gairebé en el mateix percentatge que els salaris. Però el més greu de tot, per al treballador, era que este seguia dependent quasi en la seua totalitat de les necessitats de mà d’obra que demandava l’agricultura. Al començar l’any 1961 i justament a primers del mes de febrer (al contrari que el febrer de cinc anys rere) va significar l’arrencada d’una nova etapa que suposava millors perspectives per al treballador. Va ser una coincidència i també una sort, per a Alcalà, que en la veïna Peníscola es comencés a rodar una bona part de la pel·lícula titulada El Cid. Per a realitzar aquesta superproducció nordamericana feien falta milers de figurants. Així és que la productora va haver de tirar mà de gent de la mateixa Peníscola, però també de més personal dels pobles del voltant, i entre ells d’Alcalà. Per a contractar tot aquest personal no varen escatimar massa en recursos. Van ser prou convincents en pagar a 100 pessetes la jornada, un sou que resultava ser gairebé el doble del sou mitjà

que es pagava, a més d’anar i tornar en autobús de manera gratuïta. Amb aquesta oferta, està clar que no els va faltar personal. Foren molts els dies, com era de suposar, en que es passava del centenar les persones d’ací del poble que feien cap a Peníscola. Tot açò va fer minvar i no poc l’oferta de mà d’obra. Per alta banda als llauradors, necessitats de contractar treballadors, aquesta ditxosa pel·lícula, com ells deien, començava a aportar-los més d’un mal de cap. Com era d’esperar aquest fet va suposar que la demanda de mà d’obra, per primera vegada des de feia molts anys superés a l’oferta. Les 100 pessetes que es cobraven a Peníscola es va convertir en el punt de referència del que volien guanyar els que treballaven al camp. Alguns llauradors, necessitats per la urgència d’algunes faenes pujaren els jornals a 75 pessetes, altres, encara que de mala gana, no tingueren més remei que pagar els jornals a aquest nou preu. Molts d’aquests pensaven que tot açò duraria poc, que quan s’acabés de fer la pel·lícula els sous tornarien a ser com abans, però esta vegada es varen equivocar i no poc, i és que el meló es va obrir i ja no es podia tancar. El que són les coses! Una simple pel·lícula va fer que en Alcalà comencés una altra etapa

Vista general de la urbanització i la platja de les Fonts, durant els inicis de la construcció. Fotografia cedida per José Luis Ronchera

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 socioeconòmica que el poble en general i la classe treballadora en particular tant necessitava. No va tardar molt. En pocs anys va començar també la reforestació de les muntanyes de Xivert. Per aquest menester es va haver d’emprar també bastant mà d’obra local, sobretot joves. A cadascú els assignaven un determinat nombre de clots per jornada. Molts d’aquests joves, a mig dia, ja tenien feta la quota que els corresponia, així si trobaven faena per la vesprada es llogaven per a fer altres treballs. D’aquesta manera es guanyaven uns diners extra que feia que mai no els faltés un duro a la butxaca per gaudir-lo en el cine i els cafès. La realitat és que alguna cosa estava canviant, ja no eren tan sols els fills dels llauradors els que podien gastar, també els fills dels jornalers podien gaudir, encara que fos a força de molt de treball i no poca suor. Prompte, cap a l’any 1963, van irrompre els inicis de la construcció en Alcalà. Començaven a ferse les vivendes del carrer del Carmen, així com el primer bloc de pisos del Grupo Argaya. Aquest nou fenomen inèdit fins el moment va augmentar la demanda de mà d’obra local. Al cobrar la setmanà, així és com s’anomenava la paga de tota la setmana, es notava a la butxaca dels gaspatxers. Es guanyaven més diners però per a ser un augment realment significatiu s’havia de treballar molt. S’havien de fer hores extraordinàries i agafar algun que altre treballet a destall. Tot seguit el turisme va començar a eclosionar la nostra zona costanera. Amb Peníscola al capdavant, Alcossebre es va sumar al nou fenomen econòmic que anava a canviar les nostres vides. Així, en un tres i no res, la construcció i el sector serveis es van convertir en els dos factors més importants i determinants en la creació de llocs de treball al nostre municipi. Per la zona d’Alcossebre i Ribamar van començar a realitzar-se les primeres vendes de terrenys. Els compradors les adquirien ja en mires al turisme. Els

oferien als propietaris un preu cinc o sis vegades per damunt del seu valor agrícola la qual cosa feia que aquests no es feren de pregar gens ni miqueta. La venda suposava, per a molts d’ells, un bon grapat de duros amb els quals podien anar descansats econòmicament durant uns quants anys i alguns altres ho feren servir per comprarse el seu primer tractor. També hi hagué molts d’aquests propietaris que aprofitaren estes vendes per reformar les seues vivendes. Tot plegat va seguir fent augmentar un poc més la creixent demanda de faena en la construcció. Els nou o deu paletes que hi havia en el poble hagueren d’augmentar les seues plantilles contractant a més personal. La majoria va passar de treballar en l’agricultura a treballar en la construcció. Este canvi d’activitat els va suposar una certa millora econòmica, així com també estar assegurats i tindre una faena estable. Per als treballadors joves feien que amb el temps aprengueren l’ofici i passaren a treballar d’oficials. Cap a l’any 1964 quan la companyia URLESA va començar a construir a la zona de Ribamar la urbanització de Les Fonts. La seua realització va anar a càrrec de l’empresa constructora Agroman i una altra de menys entitat que es deia Nekel. Fins a molt avançada l’obra la veritat és que l’empresa no va estar molt mecanitzada. Les sèquies que es feien per a la conducció dels diferents serveis es feien totes a mà, és a dir, a pic i pala. Com que els feia falta molta mà d’obra es van contractar gran quantitat de treballadors la majoria del nostre poble, però també de Torreblanca. I com que ja sabem que la nostra economia es regeix d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda, en aquest cas la forta demanda va anar a favor del treballador i com passa, en molt poques ocasions, situació va fer pujar els jornals. A la tardor i a l’hivern pràcticament es treballaven totes les hores de llum que hi havia al dia. Es cobrava a la setmana, la qual es componia de sis

BUFETE NAVAS ESTELLER ABOGADOS C/Jai Alai, 8 - C. Comercial Les Fonts L-23 12579 Alcossebre (Castellón) Spain Teléfono (+34) 964 412 122 Fax (+34) 964 412 355 José María Navas Esteller ABOGADO ENGLISH SPEAKERS

info@bufetenavasesteller.org www.bufetenavasesteller.org SOLICITORS OFFICE - LAWYERS

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 dies de treball. En un principi a raó de 900 pessetes a la setmana i l’assegurança del treballador. Al poc de temps, dependent de les faenes que realitzaves podies arribar a cobrar 1.100 pessetes setmanals. Com podem observar el jornal diari equivalia a 150 pessetes diàries cosa que va fer que, en molt poc de temps, es quedaren antiquades les 100 pessetes que es van cobrar a Peníscola durant el rodatge de El Cid. Però no creguem que, de la nit al matí, el nostre poble es va convertir en Xauxa la Rica. Encara que hi havia molts que així ho pensaven. Res més lluny de la realitat, el que passava és que veníem de molt enrere i qualsevol millora en la nostra vida ens pareixia tot el del món. El nostre nivell de vida socioeconòmic així com una sèrie de cobertures de tipus social, comparat amb molts països europeus, era encara de riure. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que anàvem a la cua del pelotó. A partir de l’any 1963 es va començar a notar l’irrupció de molts més turistes. Començava el que més tard es coneixeria amb el nom de turisme de masses. De bon començament la majoria d’aquests eren francesos, després també aparegueren alemanys i anglesos. Nosaltres els contemplàvem admirats dels cotxes que portaven. Volíem que es trobaren a gust entre nosaltres i estàvem sempre de cara a ells i els rèiem qualsevol gràcia que feien. Aquests venien tots proveïts de les seues càmeres fotogràfiques que portaven sempre penjades al coll. Nosaltres sempre estàvem disposats a

que ens retrataren. En aquells temps vestien de manera molt diferent a nosaltres. Duien un tipus de vestimenta més acolorida i florejat, sobretot per part de les dones. Venien de vacances, menjaven en restaurants, tenien cotxes, màquines de fotografiar i un bon grapat de diners per gastar durant tot el mes. Ens pareixia que eren una espècie de déus. Fins i tot el tabac que fumàvem, quan algú ens convidava ens semblava molt millor que el nostre. A començament de la dècada dels seixanta, la gent d’Alcalà en general i els joves en particular vàrem rebre amb certa curiositat els primers turistes que ens visitaren. Eren un poc diferents, tant en els costums com en el comportament. Però pel que feia referència a les dones, les turistes que dèiem, això eren figues d’un altre paner. El nostre país, portava molts anys d’endarreriment en qüestions referents a la moral. Ens trobàvem immersos en un embolic de costums i prejudicis antics que dictaminava l’església. Tots els estaments del poder es trobaven influenciats per les ràncies idees del nacionalcatolicisme imperant en el moment. Emparats per unes lleis retrògrades es feia difícil qualsevol aire de llibertat i més encara les dones. Ens trobàvem a anys llum de la majoria de països europeus. Pel que feia referència als joves del poble, a l’igual que en tots els llocs, les coses prohibides eren les més desitjades, i més encara si de sexe es tractava. Prompte, els nostres pensaments calenturients,

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 propis de l’edat, alimentats per algunes contalles fantasioses que escoltàvem feia que la nostra imaginació anés molt per davant de la realitat. Totes aquestes estrangeres es convertien en l’objecte del nostre desig. Ens pareixien guapes i templaes, encara que no foren totes així. Admiràvem embadalits la major part dels seus comportament que sempre associàvem al de dona moderna. Les contemplàvem assegudes a les terrasses d’algun bar amb les cames creuades, admirant les seus cames amb falda més curta del que ací era habitual. Les contemplàvem subjectant amb una mà el got de la beguda i a l’altra un cigarret que, de tant en tant, es posaven als llavis per a fer una calada. La veritat és que ens semblaven igual que eixes artistes d’algunes de les pel·lícules americanes que veiem al cinema. Algunes coses si que eren com ens les imaginàvem, però en moltes altres de ben segur que no. Que eren més lliberals pel que feia referència a la temàtica sexual, no n’hi havia cap dubte. Que possiblement no li donaven la importància que ací se li atorgava al sexe, segurament també. Però una cosa sí que era certa, i era que estes dones que ens visitaven ja feia temps que s’havien alliberat una mica de la corda que encara tenia ben subjecta la dona d’ací. També hi havia una altra cosa que no era certa, la creença de molts, el quals pensaven que “todo el monte era orégano”. Quantes coses ens feia imaginar la ignorància! I que equivocats estàvem al voler generalitzar alguns fets concrets! Quant n’estàvem d’endarrerits i reprimits en aquesta matèria! Peníscola altra vegada la tenim com a protagonista. Era la població de tota la comarca que rebia major nombre de turistes, i el lloc preferit dels joves d’aquells anys per anar allí a gaudir de

la nit. La nit de Peníscola, de manera exagerada, ens pareixia a més d’un que allò s’assemblava i no poquet a Sodoma i Gomorra. Als seus locals, no massa grans, com El Capote, es feia ball totes les nits. Farcit de turistes, de costums més permissibles i més desinhibides, aquests locals s’omplien de joves dels pobles del voltant a la recerca d’una ocasió per a poder ballar i lligar en el millor dels casos amb alguna d’aquestes turistes. Allò, en veritat, semblava una pel·lícula de l’Oest, en la qual tots anàvem revolts al darrere d’algun filó d’or. La conquesta i apropament a alguna de les turistes no era cosa fàcil d’aconseguir atesa la competència que hi havia entre nosaltres. I és que en aquests menesters s’havia de tindre en compte allò que deia: Jugador i caçador, ignorant i embustero. I si és de faldes, el més porrero Pel que feia referència a les platges, encara que avui en dia ens face gràcia, durant aquells primers anys, els joves anàvem passejant d’una banda a l’altra per poder vore, ni que fora de tant en tant, alguna d’aquestes estrangeres en bikini. Però, en fi, és millor deixar-ho estar i acabar. La cosa es faria massa llarga, en haver de seguir recordant totes les diferències i actituds que es produïen en el tracte que es tenia, tant per part dels turistes com per la nostra part. El més dolent per a nosaltres va ser que, per a poder gaudir a l’igual que aquells turistes, van haver de passar més d’una vintena d’anys. I és que, com ja hem assenyalat abans, en eixa cursa cap al progrés i el benestar, quan nosaltres començarem a córrer els altres països ja havien fet més de la meitat del camí.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

PROTEGER CAPICORB DE LA ESPECULACIÓN Y EL MAL GUSTO GLORIA BOSCH ROIG (*)

La asociación cívica “Ciutadans per Capicorb”, que nada tiene que ver con el partido de Albert Rivera ni con ningún otro partido político, se ha propuesto como principal objetivo la defensa del patrimonio natural y cultural de Capicorb, uno de los últimos reductos de la costa mediterránea que conjuga la tradición, la explotación agrícola y ganadera, con el turismo de sol y playa. Como plataforma ciudadana pensamos que desarrollar un modelo vacacional con futuro para esta zona, que sea diversificado, ecológico, sostenible, y que no atente contra los intereses de aquellos que han optado por hacer de la agricultura o ganadería su modo de vida, no sólo es factible sino también deseable. La experiencia de los últimos años de la burbuja inmobiliaria nos ha servido de enseñanza. El disparate de la construcción masiva en áreas costeras sin ningún tipo de ordenación y respeto por la legalidad, en connivencia directa con ayuntamientos y consejerías, nos ha dejado un paisaje desolador. En el mejor de los casos nos encontramos con importantes extensiones de campo cultivable con pequeñas construcciones típicas que fueron vendidas a promotores en su momento, y que tras quebrar, han quedado completamente abandonados. Hoy sólo crece la maleza, las casas se deterioran y su futuro es bastante incierto. En casos más graves nos quedan ya las construcciones y urbanizaciones levantadas ilegalmente, sin los permisos necesarios ni las infraestructuras y servicios mínimos exigidos por la ley como depuradoras de aguas residuales, que finalmente acaban en el mar, contaminándolo, enturbiándolo e impidiendo el buceo. No menos importante es el factor estético, la mayoría de estas moles no se adaptan al entorno y no aportan ningún valor añadido, al contrario, afean el paisaje y abaratan la oferta turística. La belleza y armonía arquitectónica, siempre constituyen un valor añadido, atraen a un turismo más selectivo, de mayor calidad y más alto poder adquisitivo. Desde su fundación en el año 2012, la plataforma ciudadana por Capicorb ha llevado a cabo acciones contra este tipo de abusos urbanísticos, un ejemplo es la defensa del entorno de la Ermita de San Antonio, donde la empresa británica Taylor Wimpey ha intentado durante años levantar un complejo urbanístico de cuatro alturas y docenas de apartamentos sin que hasta el momento haya tenido éxito. Este proyecto contempla la Ermita

Representants de l’associació a la fira de Capicorb

en el centro de la urbanización como elemento temático decorativo, un exótico y curioso gancho para los turistas, que desde la piscina observarann la romería, alterando de esta forma todo el sentido original y arraigo cultural del emblemático edificio. No menos importante es el impacto negativo que tendría este proyecto sobre la marjal, un humedal protegido de gran valor ecológico y sobre la Cañada Real, una vía pecuaria ancestral igualmente protegida por ley. Debido a su localización geográfica y morfología, muy determinada por las diferentes ramblas y el río Cuevas-San Miguel, Capicorb es una zona no urbanizable en el Plan General de Urbanismo local por su alto riesgo de inundabilidad. Por esta misma razón, desde la asociación ciudadana proponemos alternativas viables y sostenibles para la toda zona como la creación de una “vía verde” entre los parques naturales de la Serra d’Irta y el Prat de Cabanes, que aproveche la existencia del Camí de l’Atall y la

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 Cañada Real para rutas cicloturísticas, compatibles con senderistas y excursionistas a caballo. Es una forma de dinamizar el turismo local y atraer a un segmento turístico en gran auge, el deportivo, de salud y gastronómico, ya que la colaboración de los diferentes establecimientos de hostelería a lo largo de la costa aportaría el elemento gastronómico local de gran atractivo para el turismo. De la misma manera, también podría crearse una ruta cultural que uniese todas las torres de vigilancia, muy abundantes a lo largo de la costa desde Peñíscola hasta Oropesa, lo cual dinamizaría enormemente el turismo patrimonial en todo el litoral. Desde la plataforma “Ciutadans per Capicorb” invitamos a todos aquellos que quieran colaborar con nosotros a crear propuestas alternativas al turismo masivo, tan nocivo para la salud de nuestros paisajes naturales y culturales, pero tan codiciado por aquellos que han visto en él una forma de enriquecimiento fácil y rápido: “El turismo de la tierra quemada”. (*)Diplomada en Turismo y Doctora en Filología Germánica. Profesora titular de la Universitat de les Illes Balears y presidenta de l’Associació Ciutadans per Capicorb

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

TEMPS D’ESCACS I TORNEIG D’ESCACS A SANTA MAGDALENA Santa Magdalena de Polpís va celebrar el passat vint-i-tres de juliol el I Torneig d’escacs Festes Patronals. Va estar organitzat conjuntament per l’Ajuntament de la vila i el club d’escacs d’Alcalà de Xivert, amb el suport del clubs de Vinaròs (el Ruy López) i el de Benicarló. Es va disputar pel sistema suís a set rondes de cinc minuts, amb un total de trenta-dos participants procedents de tota la província. La classificació final va ser la següent: - En infantils sub/8, va guanyar el vinarossenc Xavi Martínez, seguit de la jugadora d’Alcalà de Xivert Elisa Barreda i, el benicarlando Eric Garcia. - En infantils sub/10, el guanyador fou el peniscolà Elies Alberich. - En infantils, sub/12, el campió fou el vinarossenc Pau Morales, seguit del castellonenc Nicolàs Bellón i, tercer, el jugador de Alcalà, Andrés Fernández. - En la categoria absoluta: la primera posició va ser per a José Javier Martínez, del club Ruy López de Vinaròs; la segona, del també vinarossenc

Ramiro Trujillo i, el tercer lloc, per al jove jugador d’Alcalà de Xivert, Marc Lavernia. TORNEJOS D’ESCACS A LES FESTES D’ALCALÀ DE XIVERT I BENICARLÓ Amb motiu de les festes patronals d’Alcalà de Xivert i Benicarló ha continuat el circuït d’escacs amb la participació dels clubs més importants de la comarca. Tenint continuïtat a Vinaròs, Peníscola i Sant Mateu. L’inici va tenir lloc el dia vint-i-dos a Alcalà de Xivert. En aquesta primera jornada es va fer palesa la qualitat dels participants, destacant per part dels gaspatxers Marc Lavernia. El dia vint-i-nou d’agost va ser a Alcalà de Xivert, on va resultar campió absolut el gaspatxer Marc Lavernia. I, el mateix dia, per la vesprada, es va celebrar a Benicarló. El dimarts anterior es va celebrar a Benicarló, amb un total de quaranta participants. En aquesta ocasió Marc Lavernia va fer un tercer lloc en la categoria d’infantils sub/12.

COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT QUOTA ANUAL - 12 €

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ DECLARACIÓ INSTITUCIONAL. L’AVL encoratja els grups polítics a potenciar la llengua i recuperar els mitjans públics en valencià L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar recentement una declaració institucional, que remetrà a les Corts, al Consell, a les corporacions locals de la Comunitat Valenciana i a totes les formacions polítiques, per a encoratjar els nous representants polítics a crear en els seus respectius àmbits les condicions adequades per a garantir la igualtat dels drets lingüístics i la promoció del valencià, així com per a adoptar nous acords i compromisos per tal d’aprofundir en el procés de protecció i promoció de la llengua pròpia. Esta declaració es resumix en tres punts. El primer es concreta en “la protecció, des del punt de vista legislatiu, de l’ús prioritari del valencià en l’ensenyança, perquè els programes plurilingües tinguen el valencià com a llengua bàsica i prioritària, amb una decidida voluntat de compensació a favor de la presència del valencià com a llengua vehicular”. El segon punt posa l’accent en “la priorització de l’ús del valencià en totes les activitats oficials de les institucions valencianes i, especialment, en les Corts, en el Consell i en l’Administració local, de manera que se’n faça un ús exemplar en els àmbits escrits i orals formals, per a prestigiar el valencià davant del conjunt de la societat”. El punt tercer reclama “el reconeixement i la garantia de fer efectiu el dret del poble valencià a uns mitjans públics en valencià, amb informació objectiva i plural, i amb una programació de qualitat, per tal de complir el que s’establix en la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, i posar en funcionament el més prompte possible una emissió de ràdio i una cadena de televisió”. Finalment, en la declaració institucional, l’AVL s’oferix a les administracions públiques per a dinamitzar actuacions unitàries dirigides a potenciar l’estima pel valencià i a dignificar-lo amb la voluntat de fer de la nostra llengua el millor instrument de convivència. EL CIVAL suposa un pas decisiu per a l’estudi de la història, la cultura i la llengua dels valencians L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar a començament d’estiu, 308 anys després del Decret de Nova Planta, el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL), un dels projectes més importants

i ambiciosos de la institució normativa. El treball dut a terme per la Secció de Documentació durant els últims vuit anys significa un pas decisiu per a tots els investigadors de la història, la cultura i la llengua del poble valencià El CIVAL arreplega inicialment més de quatre mil documents i incorpora des del Llibre del repartiment de Jaume I fins a obres modernes, dividides en dos grans subcorpus: 1.600 que marquen l’evolució de la llengua, i 2.500 del valencià actual. Per tant, el Corpus Informatitzat del Valencià reunix vuit segles de producció literària en valencià, que, des d’ara, es convertix en una peça fonamental per a tots els investigadors. Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va afirmar durant la presentació del CIVAL que des d’ara hi haurà un abans i un després en el coneixement del valencià. “És un obra global per a estudiar la llengua que s’ha utilitzat al llarg dels segles” i va afegir que “per a la nostra institució normativa representa un orgull i, al mateix temps, un honor cultural i lingüístic la presentació d’esta formidable base de dades”. L’AVL posa a partir d’este moment, a l’abast de la societat, este potent fons documental, a través de la seua pàgina web, per a permetre un major coneixement de la llengua valenciana, des de la vessant lexicogràfica, gramatical o onomàstica, i que, fins i tot, pot convertir-se en un verdader i completíssim Diccionari d’autoritats, com ha

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 assegurat el professor Albert Hauf, president de la Secció de Documentació. Els materials, copiats amb la màxima fidelitat possible, i amb puntual referència a la pàgina i l’edició, són de temàtiques diferents i de procedència diversa: actes notarials, llibres de cort, epistolaris, dietaris, novel·les, poemes, cançons, relats, articles o assajos. També s’han incorporat textos jurídics, administratius, monografies científiques i tècniques, sense oblidar les actuals edicions en línia de revistes, blogs o qualsevol tipus de col·laboració escrita en el món de les xarxes. El CIVAL, per tant, s’ha fet ressò d’un cabal tan divers com diverses són les expressions textuals actuals, com ha explicat Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’AVL, que ha mostrat detalladament l’aplicació per a extraure la major informació dins de l’univers documental que permet este potent banc de dades: La possibilitat

de buscar en dos grans subcorpus (diacrònic i sincrònic); l’opció de poder combinar esta busca amb altres 14 subcorpus més atenent la tipologia textual i la temàtica dels textos, i, sobretot, unes estratègies de busca combinada de seqüències d’un màxim de sis paraules, seguides o precedides de tantes altres categories gramaticals, faciliten tota classe d’investigacions. La presentació del CIVAL ha coincidit amb el 308 aniversari del Decret de Nova Planta, que va representar la postergació del valencià escrit dels àmbits públics, però en contraposició a aquell gest l’AVL ha expressat la voluntat de recuperar el nostre patrimoni cultural i literari per a restaurar la dignitat del valencià.

Fotografia cedida per Joaquina Giner

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

DE LA CAIXA TONTA AL CERVELL, PROBLEMES DE VEURE VIOLÈNCIA A LA TELEVISIÓ ANNA BARCELÓ CUCALA 670 homicidis, 15 violacions, 848 baralles, 419 afusellaments, 14 segrests, 32 preses de rehenes, 27 escenes de tortures, 13 intents d’estrangulament, 11 atracaments a mà armada, 11 escenes de guerra i 9 defenestracions. Aquesta és la quantitat de violència que consumia als anys 90 un jove europeu d’entre 8 i 14 anys a través de la televisió segons un estudi del diari francès Le Point. Actualment, segons indiquen diverses investigacions, aquestes dades s’han multiplicat. A les televisions europees s’emeten uns 40.000 homicidis anuals mentre que a l’Estat Espanyol veiem una mitjana de més de 1.000 escenes violentes per setmana. Amb aquests números només ens queda preguntar-nos, i molt seriosament, què consumeixen els nostres joves i quines influències té aquest exacerbat consum de violència gratuïta en el seu desenvolupament. A dies d’ara, amb el boom de les series policíaques (CSI, NCIS, BONES, CASTLE, etc.) i d’altres de fantàstiques i de ficció (TRUE BLOOD, JUEGO DE TRONOS, etc.) la violència és la reina de les nostres pantalles. Menció a part tenen els videojocs. Els disquets amb els que juguen els adolescents per distraure’s no són per treballar l’intel·lecte i la imaginació cap a un bon fi, sinó que el que fan és cercar la millor estratègia per matar algú i com més sanguinàriament millor. També s’ha de subratllar que uns dels programes televisius més violents, com indica a Cómo nos venden la moto el periodista Ignacio Ramonet són els informatius, on dia rere dia se’ns mostren imatges d’accidents, catàstrofes naturals, guerres i actes, en definitiva, amb un alt contingut de violència sense escatimar en detalls, que en molts casos se salten les normes de regulació en protecció dels menors. Totes aquestes imatges afecten greument els més petits, influenciant-los i determinantlos de per vida. En primer lloc, les imatges són (moltes vegades) d’una cruesa extrema i per altra banda, el fet de consumir imatges traumàtiques o influenciables a través de la televisió provoca que els xiquets, identifiquen aquesta violència com quelcom habitual, real i no ficcionat. Tot això té dues conseqüències: pot produir ansietat emocional i, en segon lloc, pot provocar violència psicològica ja que el nen s’habitua a la violència, la banalitza i es fa insensible als efectes que aquesta provoca. En la mateixa línia, el psicòleg infantil i juvenil, Samuel Lepastier explica que: “el fet de veure espectacles violents pot provocar ansietat o malsons als nens, però també, en un grau major i per mitjà d’accions enjogassades pot provocar imitació i passar a l’acte”.

Els dibuixos animats contenen una gran quantitat d’imatges violentes

El mateix passa, com ja apuntàvem, amb els videojocs, molts d’ells basats en guerres reals i altres d’inventades. La gran majoria de videojocs i, sobretot, els més venuts tenen una cosa en comú: són violents. El guió sol ser fàcil i previsible: hi ha un personatge principal que ha de seguir un recorregut per a acabar arribant a un lloc concret i matar, al llarg del camí, a tants adversaris com puga. Matar, destruir, afusellar, desmembrar... Arribem així a la situació que a l’edat de 18 anys un jove europeu ja ha acabat amb una mitjana de 18.000 vides d’adversaris de la petita pantalla que només es diferencien del protagonista del joc pel fet que aquest és l’últim en disparar. Segons afirmen els experts, el perill d’aquests petits (o grans) gestos violents de cara la pantalla de la televisió, és que a la llarga banalitzen l’agressivitat. És a dir, quantes més emissions violentes veuen els nens i joves, més acceptable els sembla la violència i fins i tot els produeix plaer. Hòstia què guapo!!- Exclamava un amic meu mentre veiem Looper, una pel·lícula americana del 2012 on la violència i la sanguinària són les protagonistes durant més de 100 minuts i el guió no va molt més enllà. Aquell dia jo vaig sortir del cinema mitja hora abans del final de la pel·lícula amb nàusees i el meu amic es va quedar extasiat i amb ganes de més. Molts especialistes en psicologia i psiquiatria infantil argumenten que l’augment de violència i delinqüència en adolescents ve donada precisament per aquest motiu, perquè el fet de consumir violència des de petits acaba, com explica el psiquiatra infantil i d’adolescents Solum Donas, per fer-los acceptar gradualment la violència com a manera de resoldre problemes. Els joves que consumeixen altes dosis de violència a la televisió, afirma, poden tornar-se immunes a l’horror de la mateixa i, fins i tot imitar la violència que observen a la pantalla. Segons

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 el mateix doctor, els nens passen una mitjana de 3-4 hores veient la televisió, mitjà que pot ser una influència molt poderosa en el desenvolupament del sistema de valors, en la formació del caràcter i en la conducta. Davant d’això, els especialistes recomanen la reducció d’hores front la tele i un consum més responsable i controlat (en els més petits). L’alfabetització mediàtica o, el que és el mateix, l’educació en mitjans rep importància en aquest sentit per evitar que els nens construeixin la seva personalitat amb la influència de la violència que la caixa tonta s’entesta en oferir-nos cada dia i a totes hores. En aquest sentit, és feina dels pares controlar els continguts televisius que consumeixen els més petits de la casa. Ajudar-los a diferenciar les escenes reals de les de ficció, denunciar la violència i mostrarlos el que està bé i el que està mal, convidar-los a reflexionar sobre els actes violents que s’emeten i invitar-los a sortir al carrer amb els amics, fer esport, practicar activitats creatives i lúdiques en el seu temps lliure en comptes de quedar-se quiets davant

Els més petits passen una mitjana de 3-4 hores al dia davant la televisió. Segons estudis de L.M. Marco, els programes que s’emeten en horaris de major audiència contenen al voltant de 5 escenes violentes per hora.

la televisió. Petites accions amb grans resultats que condueixen a una societat més serena, reflexiva, dialogant i, en definitiva, millor.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

COMUNITATS D’APRENENTATGE: UN PROJECTE D’ÈXIT EDUCATIU JAUME PELLICER VERGE “Som éssers en transformació, d’adaptació” (Paulo Freire)

Amb motiu del Congrés Científic Internacional sobre Aprenentatge i Interaccions a l’aula celebrat a València al mes de març, m’agradaria compartir una reflexió amb vosaltres sobre un dels llibres dels quals es va parlar allà i que més repercussió ha tingut en les comunitats d’aprenentatge. S’anomena: Aprendizaje dialógico en la sociedad de la información. * Les comunitats d’aprenentatge suposen un punt i apart a les escoles tradicionals; academicistes (magister dixit); amb estructures de poder marcades; aïllades del món; etc. Suposen una oportunitat de transformació educativa i social, ja que són projectes socioculturals d’una escola i del seu entorn per aconseguir un centre de qualitat per a tots els que formen la comunitat educativa (mares, pares, alumnat, professorat, personal d’administració i serveis, voluntaris, entitats de la localitat, etc.). Estes comunitats d’aprenentatge impulsen processos de transformació social i educativa mitjançant la participació democràtica de tota la comunitat i els seus agents. Encara que en el llibre es parla àmpliament de la conceptualització del l’aprenentatge dialògic (de la superstició a la ciència, de l’enfocament individual al comunitari, el gir dialògic de les teories de l’aprenentatge i de les bases dialògiques de l’aprenentatge), la part que m’ha cridat més l’atenció per la seua importància en el nostre quefer docent és la dels set principis de l’aprenentatge dialògic: diàleg igualitari, intel·ligència cultural, transformació, dimensió instrumental, creació de sentit, solidaritat i igualtat de diferències. El diàleg igualitari implica acceptar i fer realitat que totes les persones som iguals i que tots tenim veu i vot. L’autoritat d’una opinió, d’una postura ja no la dóna una titulació universitària o un càrrec polític sinó els arguments que hom pot donar per a defensar, rebatre o negociar una temàtica en particular. En paraules dels autors “les propostes plantejades han d’estar basades en pretensions de validesa i es rebutgen les pretensions de poder.” En una comunitat d’aprenentatge totes les opinions tenen el mateix valor. Tots sabem coses diferents que hem après en contextos formals (escola, universitat popular, acadèmia) o no formals (voluntariat, amics, associacions de veïns). Tots tenim capacitat intel·lectual per aprendre allò que necessitem i per aprendre al llarg de la vida. Amb el concepte d’intel·ligència cultural es constata que etiquetar

una persona en funció del seu coeficient intel·lectual no porta a res més que a afavorir un aprenentatge de mínims, no de màxims. “Si reconeixem la intel·ligència cultural de tots els xiquets i xiquetes podem accelerar molt els seus aprenentatges incorporant l’ús de totes les habilitats. La intel·ligència acadèmica no és més important que la intel·ligència pràctica”. D’altra banda, tots sabem que l’aprenentatge dialògic comporta un procés de transformació i de canvi social. Dones gitanes que llegeixen i interpreten García Lorca o Chejov; alumnat amb fracàs escolar que, després un procés de canvi, hi accedeixen a la universitat per voluntat pròpia, persones desarrelades de l’entorn que ara participen en projectes socials i educatius. Este nou model està basat en el diàleg, en la transformació i porta a l’escena pública tots aquells col·lectius que fins ara no eren visibles o no comptaven dins la societat de manera plena (persones amb alguna discapacitat física, psíquica o sensorial; col·lectius LGTBI; les minories ètniques; immigrants; etc.). D’esta manera s’ajuda a superar tot tipus de barreres que es troben per accedir a espais culturals i educatius en un ambient de plena igualtat amb la resta de participants. La clau d’esta transformació rau en la idea que “l’educació no només col·labora en la superació de desigualtats, sinó que en els sectors desafavorits és una de les millors formes de fer-ho.” L’aprenentatge instrumental és un dels pilars d’esta societat de la informació i coneixement. Quan parlem de diàleg igualitari no parlem del “currículum de la felicitat”, és a dir, de les bones

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 intencions i del paternalisme poc efectiu envers els grups socialment més desafavorits. En este nou context, les persones decideixen dialògicament què i com volen aprendre i què poden fer per tindre expectatives encara més positives d’eixos aprenentatges: coneixements que els permetran accedir a altres estudis, millorar la seua situació laboral o organitzar-se socialment. Cal recordar que no hi ha cap demostració científica que garantisca vinculació alguna entre cultura o nivell socioeconòmic i motivació o intel·ligència. A més, autors com ara Rogoff han assenyalat com “la motivació o les ganes d’implicarse en una determinada activitat d’aprenentatge resulten precisament de la participació en activitats que són realment valorades en el context social i cultural en el quals els xiquets i xiquetes creixen”. D’una altra banda, en els últims anys tots estem farts de sentir als mitjans de comunicació socials que la crisi econòmica que el nostre país està vivint també és una crisi social i cultural. Es parla d’una societat líquida (Z. Baumann); de la caiguda de les utopies i dels valors; de la cultura del vertigen; de la generació nini perduda; etc. Doncs bé, l’aprenentatge dialògic també és un revulsiu cap a la pèrdua de sentit generalitzat. A través de la participació, la solidaritat i el diàleg es genera un procés de creació de sentit. De fet “en la societat de la informació, els projectes socials i educatius que mobilitzen més motivació són els que col·laboren en la creació de sentit.” Per exemple, una alumna d’un CAES -Centres d’Acció Educativa Singular- que se sent part del projecte de comunitats d’aprenentatge del seu centre escolar, no només aprèn a llegir i a escriure correctament en l’aula sinó que també col·laborarà en la setmana de la pau; en el dia de portes obertes; en el festival de final de curs i, molt probablement, implicarà el seu nucli familiar en les activitats escolars perquè, de manera constant, el centre li està reforçant (més enllà de l’àmbit acadèmic) les capacitats d’autonomia, de reflexió, de gestió i d’organització. A més tenim el principi de la solidaritat, possiblement el que em va interpel·lar més quan vaig llegir el llibre ja que “el professorat és solidari quan actua com a intel·lectual transformatiu... essent realment radical, denunciant les injustícies i actuant per canviar-les. La crítica per la crítica, així

com la cultura de la queixa, no transforma res i no és solidaria. La solidaritat real és la que supera el nivell del discurs i passa a l’acció”. Ja n’hi ha prou de docents que, sense aportar res de res, estan instaurats en la queixa contínua i estèril. S’ha de passar a l’acció superant els factors exclusors que hi ha presents en els centres. “A nivell d’aula, la inclusió de totes les xiquetes i xiquets és una mesura solidaria que augmenta els aprenentatges i millora la convivència del grup-classe”. D’eixa manera, uns alumnes ajuden els altres en els aspectes que coneixen més; uns docents intercanvien entre ells materials i propostes educatives sobre com fer les classes més profitoses; o els membres d’un AMPA col·laboren de manera activa per fer que els nouvinguts de la comunitat local s’integren en este projecte. Quantes més interaccions tinguen els xiquets i xiquetes i quan més diverses siguen, millor seran els seus aprenentatges. En darrer lloc tenim la igualtat de les diferències; és a dir, el dret a ser diferents dins d’un marc d’igualtat i de dignitat. Això implica que tothom, sense distincions de gènere, classe social, origen o procedència té dret a mostrar-se com és i a ser acceptat així. “La vertadera igualtat respecta les diferències”. D’esta manera ens assegurem que totes les persones tinguen les mateixes oportunitats i que els nostres prejudicis racistes desapareguen gràcies a les interaccions amb persones diferents. Per finalitzar, simplement recordar la visita que vaig fer al CEIP Lluís Vives de Cullera. Allí vaig observar directament com es treballen les actuacions educatives d’èxit; l’esperit emprenedor del claustre; les ganes de participació activa de l’AMPA i dels antics alumnes; les bones relacions interpersonals entre la comunitat educativa. I el leit-motiv del centre “Una escola per a tots, tots fent escola” que demostra, de manera fefaent, que estos projectes suposen un nou enfocament d’aprenentatge molt més motivador i obert a tot el món. * Aubert, Adriana; Flecha, Ainhoa; García, Carme; Flecha, Ramón; Racionero, Sandra (2008). Aprendizaje dialógico en la Sociedad de la Información. Barcelona, Hipatia Editorial.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES

JUAN EMILIO PRADES BEL

EL BUQUE INGLÉS ZANONI HUNDIDO EN TORREBLANCA (WWI) UN NOMBRE DE HISTORIA, MITO Y LEYENDA INSPIRADO EN LA OBRA “ZANONI O EL SECRETO DE LOS INMORTALES” DEL ESCRITOR INGLÉS EDWARD BULWER-LYTTON . El vapor Zanoni (1907-1917) era un buque de bandera inglesa que fue hundido durante la I Guerra Mundial por un ataque submarino el día 12 de mayo de 1917. El buque Zanoni de la compañía naviera Zinal Steamship Co. Ltd. con sede en Londres, fue torpedeado por el submarino U-boat alemán U-34, y lo hundió en las aguas territoriales de la provincia marítima de Castellón (Comunidad Valenciana, España) El barco yace en medio de la bahía entre Oropesa del Mar y Alcossebre al frente de Torreblanca en la lontananza de la costa de Torrenostra y Capicorb. El mercante inglés procedía de Tyne (InglaterraReino Unido) y navegaba hacia Génova (Italia) con un cargamento de carbón mineral. La finalidad de este artículo es hacer mención al curioso origen de personaje épico y significado del nombre propio que impusieron al barco: Zanoni. Los propietarios del buque eran Turner, Brightman & Co. Zinal Steamship Co. Ltd., London. La dirección de esta naviera inglesa la Zinal Steamship Co. Ltd, tenia por costumbre de bautizar todos los buques mercantes con una letra que comenzase por la Z, letra que era el símbolo, anagrama o marca de empresa que distinguía a esta compañía. Las Z pintadas de color blanco sobre fondo negro lucían en las chimeneas de todos sus buques: Zoe, Zeus, Zenobia, Zurich, Zarate, Zeta, Zodiac, Zephirus, Zeleika, Zinal, Zillah, Zoroaster, Zambesi, Zone, Zamora, Zermett, Zhlpha, Zero, Zingara, Zerea, Zitella, Zouave, Zeno… Nuestro buque fue bautizado como el Zanoni, un nombre de corte literario y de personaje histórico creado por el novelista Bulwer-Lytton, noble y político inglés (Edward Bulwer-Lytton 1803-1873). Zanoni es el título de la novela más famosa de este escritor ocultista inglés . La narración de esta novela cuyo título completo es: Zanoni o el secreto de los inmortales, es una obra de literatura ocultista y gótica ambientada en Nápoles y tiene como protagonista al Conde Zanoni. El libro tiene como telón de fondo los principios de la secreta Orden de la Rosa Cruz, tratando metafóricamente sobre el alma y la búsqueda de lo ideal. Zanoni pertenece a una sociedad secreta mucho más antigua que los Rosacruces y utilizaba el poder de la vida eterna para alcanzar buenos propósitos. El personaje

Imagen del buque Zanoni

central de la narración Zanoni es un ser misterioso, de origen desconocido, de quien se cuentan cosas extraordinarias, que vive consagrado a sus estudios herméticos hasta que se enamora de la bella cantante Viola Pisani, ídolo y estrella de la ópera de Nápoles. Zanoni es un hombre con un elevado grado de conciencia por ser inmortal, pero pierde sus poderes al caer atrapado en el lazo del amor. Desde ese momento, los amantes estarán sometidos a toda suerte de vicisitudes; un drama mágico que concluye durante los días del terror, bajo el imperio de Robespierre y la sombra ominosa de la guillotina. Biografía del escritor Edward Bulwer Lytton (Londres, 1803 – Torquay, 1873) Era el hijo menor del general William Earle Bulwer y primer barón Lytton, estudió Arte en el Trinity Hall de Cambridge y se casó a los veinticuatro años con Rosina DoyleWheeler, una irlandesa famosa por su belleza, lo que le costó ser desheredado por su madre. Edward Bulwer Lytton fue diputado y llegó a ser nombrado Secretario de Estado para las Colonias. Practicó diversos géneros literarios, como la narrativa histórica, su mayor éxito en este género fue la obra Los últimos días de Pompeya, su mayor producción literaria fueron las novelas de misterio y las narraciones fantásticas, de género gótico y de terror, algunas de corte ocultista, como A StrangeStory o Zanoni, obras que tal vez delatan una posible pertenencia del autor a la secreta Sociedad de la Rosa Cruz inglesa. Epítome-addenda: “Nuestro Zanoni descansa en el fondo del mar frente a las playas y casas de Torreblanca, Torrenostra y Capicorb, en lugar determinado de telúricos sonidos abisales, en un pacífico y tranquilo mundo, un trono para gigantes de lúgubre descanso en el fondo de un penumbro abismo marino... y para siempre, eternamente imbuido en un sueño inmortal...”. Torreblanca 2010

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

EL ALIENTO DEL DIABLO (II) LA GUERRA CIVIL 1936- 1939 JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Pocos días después del Alzamiento, y antes de acabar julio de 1936, el Gobierno Republicano tomo la decisión de fabricar gases de guerra, nombrando como nuevo director de la fábrica de gases, La Marañosa, a Francisco Giral, hijo del primer jefe del Gobierno de la República después de la sublevación. Desde un primer momento se entabló una pugna entre el Gobierno Central y el de la Generalitat de Catalunya, por el control de la producción de agresivos químicos, solucionándose la querella por el procedimiento de que cada uno creó sus propias fábricas. El de Madrid trasladó en septiembre las instalaciones de la Marañosa a Cocentaina, en Alicante. Ante el temor de que cayese la fábrica en poder de las columnas de Yagüe que avanzaban hacia Madrid, el gobierno catalán creó las fábricas F-5 (Caralps-Ribas de Freser, Gerona) y la F-6 (Orils-Torrelló, Barcelona). Las primeras actuaciones que tenemos de la posible utilización de agentes químicos en la guerra civil son: el bombardeo del Alcázar de Toledo el día 8 de agosto, a cargo de un bimotor Potez 54, que lanzó varias bombas de gas lacrimógeno. Tres de ellas llegaron a caer dentro del patio del propio Alcázar, y el posible bombardeo con gas lacrimógeno de las columnas rebeldes que avanzaban hacia Madrid el 3 de septiembre de 1936. El fantasma del Aliento del Diablo se extendió sobre los dos contendientes y estos se aprestaron lo más rápidamente posible a aumentar su protección contra dicha arma. En octubre de 1936 el ejército rebelde organiza en Sevilla el primer Equipo de Neutralización de Guerra Química, a cargo del farmacéutico Raimundo Blasco Llorente, que se incorporó a la columna que marchaba hacia Madrid, al mismo tiempo que se empezó a distribuir 8.500 tubos de pomada contra los efectos de la Yperita12. Por su parte el Ejército Republicano creaba en diciembre de 1936 el primer Batallón Antigás, cuyo acuartelamiento se encontraba en el colegio de sordomudos del paseo de la Castellana nº 71. Por su parte el Gobierno Vasco creó por estas fechas un Batallón Antigás de Gudaris. Al principio de la guerra las defensas contra gases con las que contaban los dos ejércitos enfrentados eran bastante limitadas, pues se basaban en unos pocos miles de máscaras antigás, todo lo demás tenía que ser improvisado poco a poco. Así el ejército republicano podía contar con mascaras antigás CMP y granadas lacrimógenas CN, de dotación en las fuerzas de orden y seguridad del estado, sobre todo de los Guardias de Asalto. Mientras que el ejército rebelde contaba con las máscaras antigás excedentes de la guerra del Rif, las veteranas Lederschutzmaske 1917, como

también de las municiones cargadas con gas que pudieran estar almacenadas en el Taller de Gases de Melilla.

Soldados franquistas llevando las veteranas Lederschutzmaske 1917. Desde el principio de la guerra el temor a la utilización masiva de gases tóxicos estuvo presente entre los dos contendientes.

Los guardias de asalto contaban en su dotación con la máscara antigás CMP-33, reglamentaria en el ejército español, al igual que otras unidades como el Servicio de Aviación, aunque sin contar con grandes cantidades.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 Al parecer los ataques con gases siguieron en noviembre de 1936, aunque con carácter esporádico. Así, hay confirmado un ataque con gases en el aeródromo y la estación de Talavera de la Reina, el cual aparece reflejado en un informe reservado del general Varela. En dicho informe se cita la intoxicación de un piloto italiano, Víctor Ugo Ceccherelli, con gas Lewisita.13 Ante estos pequeños pero importantes amagos de guerra química el general Franco hace petición formal ante Italia y Alemania de suministros de gases y máscaras para utilizarlos solo en caso de que el enemigo se decidiera a emplearlos abiertamente. Las peticiones a Italia y Alemania surtieron efecto a principios de 1937, periodo en el que llegaron a España, desde Italia, cincuenta toneladas de Yperita destilada, cantidad suficiente para la carga de cuarenta mil proyectiles de artillería, acompañada de unos veinte mil proyectiles más cargados con arsina (estornudógeno). Y desde Alemania llegaron cincuenta toneladas de bombas cargadas con 12 kilogramos de Yperita y otras tantas cargadas con Difosgeno.14

Emblemas de instructor y soldado del batallón antigás creado en Madrid a finales de 1936. Junto al carnet militar y una granada de gas lacrimógeno CN, fabricada en la fábrica de productos químicos La Marañosa. Colección particular

Detalle del marcaje de la fábrica La Marañosa

Por su parte la República, en enero de 1937, en la fábrica de Cocentaina, ya se había instalado un horno de etileno y las cadenas de carga de proyectiles procedentes de La Marañosa. En cuanto a las fábricas catalanas F-5 y F-6 se hallaban en fase de producción bajo la dirección del químico Francisco Sánchez Mur. Aunque al parecer estas nunca llegaron a producir trabajos apreciables, lo que llevó a la detención en julio de 1938 del químico, acusado de pertenecer al POUM y de sabotear el proceso de instalación. Por otra parte el 7 de abril se desembarcaba en Sagunto con destino a Cartagena, 4.000 kg de gas mostaza, llegados desde la URSS en el vapor Aldecoa.15 Ante la escalada de acumulación de medios por ambos contendientes para un posible ataque con gases, el gobierno inglés informó por radio Londres, que tanto el Gobierno Republicano como el Mando Nacional habían dado garantías de no utilizar gases tóxicos. Aun así el 30 de junio de 1937 se produce en la población burgalesa de Cilleruelo de Bricia, en el frente de Santander, el primer ataque químico de las tropas republicanas contra las fuerzas franquistas. Durante los días 30 de junio y 2, 4 y 8 de julio, la artillería republicana lanza alrededor de 200 proyectiles de 105 mm sobre las tropas franquistas pertenecientes a la 62 División, al parecer cargados con agresivos químicos. El informe del general Segardia decía: Los primeros disparos cayeron cerca del grupo que me acompañaba, y nada se notó al principio que fuese anormal, pero a los pocos minutos, algunos empezaron a sentir nauseas, vómitos y sofocaciones; pronto todos sentimos iguales sofocaciones, dándonos cuenta que los proyectiles rojos traían gases. Segardia tuvo que guardar cama durante dos días en el Hospital Militar de Vitoria al igual que otros doscientos hombres de su columna todos ellos afectados en mayor o menor medida en su sistema respiratorio. Según el informe facilitado por el Cuerpo Antigás de Toledo, las granadas lanzadas por el enemigo contenían Yperita, cloro y fosgeno. Siendo estos de fabricación inglesa y de calibre 105 y 127.16 Aunque la única prueba fehaciente de este ataque, la encontramos en la Gran Exposición de armas capturadas al enemigo realizada en el Kursaal de San Sebastián en 1938. En ella podemos observar los restos y el gráfico de un proyectil de artillería para piezas Krupp de 105 mm cargado con trilita (explosivo), arsina (estornudógeno) y cianuro de bromobencilo (lacrimógeno), recuperado de las posiciones de Cilleruelo de Bricia. Al igual que varios proyectiles de 127 mm pero sin especificar si estos llevaban carga explosiva o química. Por lo que podemos aventurarnos a deducir que la gran mayoría de proyectiles lanzados en esta operación debieron de estar cargados con gases lacrimógenos y ser excedentes de la Primera Guerra Mundial, ya que de estar cargados con gas mostaza los informe médicos habrían anotado quemaduras o llagas

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 producidas por este gas y sin embargo solo hacen mención a problemas respiratorios. Tan pronto como corrió la noticia en la prensa del ataque con gases en Cilleruelo de Bricia17, la República Española se apresuró en anunciar que se había tratado de un error y que había sido corregido inmediatamente. El asesor en jefe soviético Voronov dijo: La artillería republicana utilizó en una ocasión granadas de gases, excedentes de la Primera Guerra Mundial y el error fue corregido inmediatamente por el propio asesor.

Esquema del proyectil de 105 mm sistema Krupp expuesto en la exposición del Kursaal

Otro informe que corrobora esta teoría es el informe emitido por Don José Mª Martín Cañedo, licenciado en químicas, de la Sección Antigás de la Jefatura de Artillería, enviado a reconocer la batería capturada en Cilleruelo: Ocupados los asentamientos de la batería que había efectuado dicho ataque, se me ordenó que examinara las municiones capturadas, quedando asombrado del desorden que entre ellas imperaba. Los proyectiles, de varios tipos, oxidados, faltos de pintura y marcas de identificación, estaban revueltos sin poder saberse cuales eran unos u otros, encontrándose mezclados entre ellos incluso de instrucción. Me quedó la impresión que los rojos habían utilizado granadas cargadas con gases sin saber realmente que lo eran. Lo cierto es que tanto si se trató de una provocación o de un error por parte de las fuerzas republicanas. A partir de este momento las fuerzas en conflicto aumentan considerablemente sus defensas contra gases intentando por todos los medios dotar a sus combatientes de máscaras antigás y acelerar los cursos de guerra química en las escuelas de guerra. Manual de la Escuela Popular de Guerra contra la guerra química. Este manual era copia del francés de 1925, el cual se copia, para dar la máxima información de esta nueva arma a los nuevos mandos de la República

En julio de 1937 durante los preparativos para la batalla de Brunete, el Ejército Popular de la República, publicó en la orden de operaciones los peligros que deberían preverse y poder contrarrestar. Gases: si la operación fuese coronada por el éxito, cabe esperar también esta represalia y para hacerle frente solo disponemos en pequeña cantidad de medios defensivos. No sabemos a que pequeña cantidad puede referirse pues la República en noviembre de 1936 hizo un pedido a Francia de 36.400 caretas antigás, seguido de otro pedido en diciembre de 45.000 máscaras del tipo ARS y BTM34. Además, este mismo mes, realizó un pedido en Bélgica de 30.000 máscaras del tipo Sacic AG-15 y AG-17 y en mayo de 1937 se importan desde la República Checa 50.000 máscaras antigás del tipo Fatra VZ-30, que fue declarada reglamentaria en el Ejército Popular en septiembre de 1937. A todas estas importaciones habría que añadir otras 40.000 fabricadas en Bilbao de los modelos “Euskadi” y copias del modelo italiano T-3518, además de un número indeterminado de las fabricadas en Vilanova y la Geltrú y en Castellón. Por otra parte el ejército franquista adquirió 318.908 caretas antigás a Italia y 50.692 a Alemania. Queramos o no el fantasma de los ataques químicos sopesó en todos los frentes de batalla hasta finales de 1938. El informe del Consejo de Ministros de 30 de julio de 1937, de Indalecio Prieto sobre el empleo de agentes químicos expone: Primero. La producción en la España gubernamental alcanzaría una cantidad de gas máxima de una tonelada y media en un lapso de tiempo excesivamente largo para las necesidades de la guerra. De emplearse estos tendrían que importarse. Segundo. Por datos obtenidos de nuestros confidentes en zona fascista. Las defensas de que disponen los nacionales son superiores a las nuestras. En cuanto a la población civil actualmente nuestra defensa es nula en la totalidad de los pueblos de la España gubernamental. En cuanto a la efectividad de defensa de nuestro ejército en los frentes no son suficientes en ningún sector para hacer frente a los gases empleados ni por nosotros mismos. Tercero. La respuesta fascista seria inmediata, efectiva y de características terribles, definitiva para el aniquilamiento de nuestros frentes; por tanto me considero contrario en absoluto al empleo de la guerra química. El 29 de diciembre de 1937 se produjo un incidente que fue inicialmente catalogado por el ejército republicano como un ataque con gases del ejército franquista en el frente de Madrid. Se produjo en un ataque de las fuerzas franquistas con bombas de mano a una mina republicana en construcción, introduciéndolas por los respiraderos de la citada obra de zapa; la deficiente deflagración de las mismas por la falta de oxígeno en la galería, hizo saltar la alarma de un posible ataque con cloro.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 La noticia fue rápidamente transmitida al mando republicano por el cabo del servicio de Defensa contra Gases de la Brigada; afortunadamente el teniente del servicio en el Cuerpo de Ejército deshizo el malentendido al día siguiente.19

NOTAS: 12

José María Manrique y Lucas Molina. Las armas de la Guerra Civil Española. La Esfera de los Libros. Madrid 2006. Página 527. 13 José María Manrique. La guerra química… Página 53. 14 José María Manrique y Lucas Molina. Las armas de la Guerra Civil Española. Página 528. 15 José María Manrique. La guerra química... Página 57. 16 José María Manrique y Lucas Molina. Las armas de la Guerra Civil Española. Página 531. 17 Morten Heiber dice que en junio de 1937, Franco mandó un telegrama a Italia informando de la utilización por el enemigo de treinta granadas cargadas con difosgeno. 18 Durante la batalla de Guadalajara en marzo de 1937, el Ejército Republicano capturó centenares de máscaras antigás italianas del tipo T-35 y M-31, que fueron copiadas en las fábricas republicanas y suministradas a sus tropas. 19 José Mª Manrique. La guerra química… Página 62.

Soldados republicanos exhiben sus trofeos de guerra después de la batalla de Guadalajara, en marzo de 1937, consistente en máscaras antigás italianas del modelo T-35 y M-31

Durante 1937 la República importó enormes cantidades de máscaras antigás para dotar a su ejércitos de medios defensivos ante un ataque químico. Francia, Bélgica y la República Checa fueron sus principales proveedores, que vinieron a reforzar a las fabricadas en Euskadi, Cataluña y Levante. En la fotografía, un grupo de soldados republicanos equipados con máscaras TBM-34 de origen francés. Foto gentileza de la familia Ripollés.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

L’ART, EL RESPECTE I LA INTERCULTURALITAT ES REUNEIXEN UN ANY MÉS AL ROTOTOM SUNSPLASH DE BENICÀSSIM El festival de Reggae més gran d’Europa aterra a Castelló amb el lema “Peace rEVOLution” ANNA BARCELÓ CUCALA El primer que crida l’atenció quan t’endinses al recinte del Rototom Sunsplash és la quantitat de xiquets que hi ha i la diversitat del públic: gent de totes les edats, colors i pensaments comparteixen 8 dies a Benicàssim on la cultura, el respecte, la reflexió i la música són els protagonistes. No s’ho pesaven els quatre amics que organitzaven la primera edició del festival a Itàlia al 1994. Allò que estava destinat a ser un festival alternatiu per a un públic molt concret és, a dia d’avui, la referència europea del Reagge i una cita inalienable a l’agenda de molts durant el mes d’agost. I és que el Sunsplash no és un festival qualsevol. Cal desprendre’s de la idea de festival que predomina actualment per gaudirlo al màxim. Res té a veure amb el FIB, ni l’Arenal Sound (festivals més importants de la província de Castelló a dia d’avui). Al Rototom cal anar sense pressa i amb ganes de viure’l, de conèixer, de sentir i de provar. És un festival per a gent de ment oberta i per a obrir ments, on els valors com la tolerància i el respecte són els protagonistes i la millor música reagge del planeta és la banda sonora. “Al Rototom es deixa de banda la desconfiança per allò diferent i sorgeix la necessitat de conèixer. Tot el món, com a mínim un cop per setmana, confia en l’altre, s’obri a si mateix i viu en pau”, afirmen els pares del festival a la seva web oficial. El Rototom Sunsplash abandona el frenetisme de la vida habitual per deixar-se captivar per la pausa, la pausa necessària per gaudir i participar dels tallers, de l’art, de la música i de la reflexió a

la que convida a cada passa. Des de l’organització es proposen a diari una gran quantitat d’activitats diverses per a tots els públics, activitats en promoció de la cultura i els hàbits saludables amb u mateix i amb els altres: tallers de risoteràpia, de ioga acrobàtic, de dansa africana, de dancehall, exposicions d’art i conferències i debats sobre temes d’interès social, actualitat, sobre el reggae i sobre el moviment rastafari amb els millors especialistes, entre d’altres. Tota aquesta programació, a la que se li sumen espectacles com batukades, circs i concerts a càrrec dels millors músics i artistes de reagge del món, congrega cada any a més de 150.000 persones de més de 100 països diferents. Gent

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 que durant els 8 dies d’agost que dura el festival parla un idioma comú: el de l’alegria i la germandat i que converteix el recinte del Rototom en una ciutat multiètnica farcida d’energia positiva que comparteix un mateix principi: l’amor pel Rototom més enllà de la música, l’amor pels valors que emanen d’aquest festival, reconegut al 2010 per la UNESCO com a Esdeveniment Exemplar per la seva tasca en la promoció de la Cultura de la Pau i la No violència. En aquest sentit, l’organització afirma que el seu objectiu principal és aportar felicitat a través del criticisme i l’acció individual i col·lectiva. “Volem que els espais del Rototom ens aporten felicitat, la felicitat que emana de tenir una visió crítica i constructiva de la societat i de saber que tenim moltes coses que aportar per a créixer” determina el festival a la seva web. Compromís amb el medi ambient Com no podria ser d’una altra manera, un festival d’aquestes característiques s’esforça, i cada cop més, en demostrar el seu compromís amb el medi ambient, no només amb xerrades i amb la secció Pachamama on es promou l’explotació sostenible de les nostres terres i la connexió amb la mare terra, sinó que també demostra el seu compromís amb accions. Amb la promoció del transport col·lectiu, amb mercats de productes locals i de proximitat, fomentant el reciclatge amb contenidors diferenciats per tot el recinte, amb gots reutilitzables, panels fotovoltaics, plàstics biodegradables i llums de baix consum. Més allà de la música El Rototom es caracteritza per la seva vehement acció en favor de la pau i la no violència. Són moltes les conferències y els debats que reuneixen a especialistes i intel·lectuals de tot el món per tractar temes d’interés i importància social. Temes com la situació actual del Sàhara, sobre la guerra d’Ucraïna, sobre com afrontar l’islamofòbia que s’està instaurant a Occident o sobre com fer front al TTIP (Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió) han reunit aquest any a desenes de professionals i especialistes al Foro Social del festival, la zona dedicada a aquestes conferències. Rosa Maria Calaf, Juan Carlos Monedero i Esteban Ibarra han estat alguns dels ponents d’aquesta edició del festival, on han expressat les seves idees i han proposat noves formes de col·laborar per la creació d’un món més just i igualitari. Gastronomia del món Olors i sabors de tot el món envaeixen de manera suau i apetitosa els carrers de la ciutat multiètnica en què es converteix el Rototom cada mes d’agost a Benicàssim. A través de la gastronomia és possible viatjar a quasi qualsevol punt del planeta i gaudir de plats típics d’arreu del món en només quatre passes. Cuina criolla, jamaicana, etíop, marroquí, greca, senegalesa, italiana, colombiana, brasilera, argentina, japonesa i espanyola són part del ventall de possibilitats gastronòmiques que ofereix el festival.

Peace rEVOLution Pau, amor i revolució són les paraules que formen part del lema de la XXIIª edició d’aquest festival i la sensació que et queda un cop tornes a casa després de gaudir-lo. Sensació de pau, de respecte per les cultures autòctones dels països africans, sensació de poder canviar el món amb petites accions i fer-lo millor a través de la comunicació, el respecte, i la cooperació. Aquells quatre amics que van crear el festival a Itàlia no s’ho pensaven, però el que van crear és màgia. La màgia de reunir a nens de bolquers, a famílies amb carros, a grans i joves i a gents d’aquí i d’allà amb un objectiu: gaudir d’un festival que promou la creació d’un món millor. No s’ho pensaven al 1994, però per sort, poden veure-ho avui i poden sentir-se’n orgullosos.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

ISAAC MANUEL FRANCISCO ALBÉNIZ PASCUAL (CAMPRODON, GIRONA, 1860 CAMBO-LES-BAINS, FRANÇA, 1909) ANTONI MIR I MARQUÈS

Pianista i compositor, fou un dels creadors de l’escola de música espanyola contemporània, dins del corrent nacionalista. Va néixer el 29 de maig de 1860 a Camprodon (Girona), al número 7 de la plaça d’Espanya, i va ser batejat el 3 de juny a l’església parroquial de Santa Maria dels Àngels. De pare basc, Ángel Lucio Albéniz i de Gauna (Vitòria, 1817-Barcelona, 1903) i mare catalana, Dolors Pascual i Bardera (Figueres, 1821-Madrid, 1900). Va morir a Camboles-Bains (França), a les vuit del capvespre del 18 de maig de 1909.1 Estada documentada a Mallorca El dia 5 de setembre de 1887, el diari El Isleño anotava: “En el vapor de mañana debe llegar el Sr. Albéniz, afamado pianista, que se propone visitar detenidamente la Isla. No dudamos que nos dará ocasión de oír su destreza en el instrumento de Rubinstein.”2 El dimarts 6 de setembre de 1887, Albéniz arribava per primera vegada a Mallorca. Des del primer dia es va instal·lar a la possessió de Santa Ponça (Calvià), propietat, en aquelles dates, dels marquesos de la Torre, i allí va romandre fins a la seva partida, el 22 de setembre de1887, rumb a Alacant. En aquelles dates el paratge era idíl·lic i -com ell mateix relatà posteriorment al seu amic Pere Antoni Alemany- degué ser precisament un dels seus passeigs per l’aleshores tan bella caleta de Santa Ponça allò que l’hauria inspirat per crear la melodia “Rumores de la caleta”, editada per Romero, amb el número 6, dins la col·lecció “Recuerdos de viaje”. Ens agradaria aquí aclarir que, en apuntar aquesta dada, no pretenem crear cap debat, menys encara si tenim en compte el caràcter i la manera de fer feina de l’autor. Amb tot això, sabem que a “Rumores de la caleta” se li atribueix també haver estat inspirada en una bella cala malaguenya. De fet, a la partitura impresa per l’editor Antonio Romero, hi figura la següent dedicatòria: “A mi Ilustre amigo el Excmo. Sr. General López Domínguez”,3 malagueny, amic del general Prim, el qual mantenia una certa relació amb el pare del músic. Malgrat tot, és difícil assegurar en quina de les dues cales s’hauria inspirat Albéniz en compondre l’esmentada obra, ja que ambdues propostes podrien ser certes. Així, les nostres recerques ens 1 2 3

Quintet format per José Agudo, Enric Fernández Arbos, Rafael Gálvez i Agustín Rubio. Imprenta de Josep Tous

Rosina Jordana Lagarriga, esposa d'Isaac Albéniz

han duit a pensar seriosament en l’opció de la cala mallorquina. A més, ambdues propostes podrien estar fins i tot relacionades. Aquesta és una altra de les incògnites que envolten moltes de les seves magnífiques obres. Ens interessa assenyalar aquí que, en els moments en què Albéniz visita per primera vegada

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 Mallorca, el punt de trobada i lloc de reunió de molts dels músics de Mallorca era el conegut restaurant Cas Català (Calvià), on es van oferir concerts durant molts d’anys. En aquelles dates, el restaurant esmentat estava regentat per “l’amo en Nicolau des forn de sa Pescateria”4. Amb data del 9 de setembre, apareixia al diari Las Noticias la següent nota: “Hace algunos días se encuentra en esta ciudad D. Isaac Albéniz, afamado pianista y notable compositor. Estamos seguros que no se desperdiciará ocasión tan propicia, y la sociedad de esta población podrá apreciar las extraordinarias dotes del Sr. Albéniz.”5 Efectivament, durant la seva primera estada a Mallorca, Albéniz oferí dos concerts. El primer d’aquests es va celebrar a la Sala Banqué del carrer de Joanot Colom, on va interpretar al piano peces de Mozart, Beethoven, Chopin, Bach, Haydn i Schumann. La sala s’havia inaugurat un any abans, en el mateix local en què Emili Banqué tenia la seva botiga de màquines de cosir i d’instruments musicals. El seu segon concert se celebrà el matí del diumenge 18 a la gran sala de festes del Círculo Mallorquín.6 En aquesta ocasió anava acompanyat del sextet Arche, en el qual figurava el violinista Pablo Sarasate (1844-1908), arribat a Palma el dia 17.7 Pareix ser que aquest concert degué ser programat amb l’objectiu de fer conèixer el piano Steinway que l’entitat acabava d’adquirir per 1.250 duros. S’ha de dir que el públic va quedar meravellat del bon fer del jove Albéniz, ja que així ho transmet la premsa del moment.8

Isaac Albéniz i la seua filla Laura (aprox. 1905)

NOTES: 1 MIR I MARQUÈS, Antoni; PARETS I SERRA, Joan. Isaac Albéniz a Mallorca. Edició patrocinada pel Consell de Mallorca, setembre de 2004. 2 El Isleño, día 5 de setembre de 1887. 3 Una còpia d’aquesta partitura ens va ser cedida pel Museu Isaac Albéniz. A més, Romero, J. Albéniz. Discografía recomendada. Obra completa comentada. Ediciones Península, 2002; pàg. 151. 4 La Roqueta. “Periodich independent”. Any 1, núm. 39. Palma de Mallorca: 24 de setembre de 1887. 5 Las Noticias. Palma de Mallorca: 9 de setembre de 1887. 6 SANMARTÍN PEREA, J. Los cien años del Círculo Mallorquín (1851-1951). Palma de Mallorca: Imprenta 4 Mossèn Alcover (c. de la Calatrava, 68); pàg. 84. 75 La Roqueta. “Periodich independent”. Any 1, núm. 38. 6 Palma de Mallorca: 17 de setembre de 1887. 8 nota 1. 7 Op. cit. 8 Op. cit. nota 1.

Isaac Albéniz amb dedicatòria a la seua neboda Sofia Alzamora

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

GOURMET’S MAINHARDT ANTONIO VERDÚ Los miembros del Grupo de Gourmet´s Mainhardt, amigos y simpatizantes, que han podido asistir a los almuerzos celebrados los sábado de los meses de julio y agosto, durante más de 25 años, quieren agradecer a los restauradores donde se han celebrado las reuniones gastronómicas el buen hacer en pos de la cocina española. Viene en primer lugar aclarar el nombre del grupo Gourmet´s Mainhardt, ya que obedece al reconocimiento y al intercambio de los hijos de padres y madres alemanas con los correspondientes hijos de padres y madres españoles en la ciudad alemana de MAINHARDT, con residentes en Alcossebre, Alcalà de Xivert, Benicarló y Vinaròs principalmente. Pero centrándonos en el grupo Gourmet´s, agradecemos a Joan, propietario y restaurador de CAN ROIG, de Alcossebre, el buen recibimiento que siempre nos ha dispensado, así como aceptar de buen grado la recomendación a sus platos típicos como las anchoas con tomate fresco y aceite de oliva Farga, su pulpo a la brasa con crema de patata y aceite de ajo confitado, así como

Vicent i Agusti del BAR NOU de Vinaròs

su buen surtido siempre de pescado fresco, sus estupendos arroces y qué postres de fantasía: la tarta de manzana con leche merengada, la torrija de horchata o el vaso de higos al brandy mascaró, por no hablar de otros muchos...

Al restaurant CAN ROIG d’Alcossebre

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 En Vinaròs hemos tenido la ocasión un año más en CASA LINA, de disfrutar de uno de los mejores arroces a banda que se realizan en la zona, así como disfrutar de sus cocas dulces y su vino moscatel. Una excelente especialista en “ranxos mariners”. Tampoco nos podemos olvidar de Vicent y Agustí del BAR NOU, lugar de reunión donde se toman “decisiones”, ¡qué buena cocina nos prepara Agustín!, cómo nos asesora el amigo Vicent en todo el tema de bodega, como le gusta hablar de los últimos vinos recibidos, de esta garnacha, de aquel merlot... de la DO Ribera, Montsant o Priorat, qué más da, todos están estupendos y como no hablar de ese bacalao o de esa tortilla de pato..., sus frutos secos y el embrujo que le da a sus quemados... Llegado a este punto, es como cuando se acaban las vacaciones, tristeza, aflicción, pero deseando que llegue el verano siguiente, para poder comunicarnos con todos ustedes y hacerles comentarios de los lugares visitados.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

CÓMO TRABAJAR LA OBEDIENCIA DANIEL POSADAS JUÁREZ (*) El enfado es una emoción necesaria, natural de las personas, y una oportunidad para el desarrollo de la inteligencia emocional. A través de él aprenderemos a controlar nuestras emociones si sabemos: identificar, describir y expresar. El enfado es una forma de expresar el desacuerdo con algo, debemos de enseñarles a expresarlo de otra manera más madura. Mediante el enfado podemos desarrollar capacidades como la tolerancia al a frustración, la autoestima, la crítica, la empatía, la inteligencia emocional, la resolución de problemas, etc. Ser capaces de de controlar nuestra conducta cuando nos sobrepasa el enfado u otra emoción, es una competencia que se pude enseñar y aprender, y que se compone de tres capacidades o pasos: 1- Identificar que estoy enfado: en primer lugar se trata de señalar, darse cuenta de que uno está enfadado. Cuando vemos señales fisiológica de que el niño está enfadado, debemos decírselo par que sea consciente de su estado, y a partir de ahí poner los medios necesarios para solucionarlo. El niño puede no ser consciente, y puede no comunicarlo por razones de madurez. 2- Describir como está, cómo se siente: el niño debe conocer e identificar qué es lo que acompaña al sofoco, qué señales caracterizan al enfado: apretar los dientes, llorar, fruncir el ceño, los nervios, la rabia… par que así el pueda identificar y darse cuenta de cuando se siente así y seguidamente pueda frenar, controlarse antes de que su enfado vaya a más y su conducta se descontrole. 3- Expresar y controlarse: se trata de verbalizar porqué estoy enfadado a otra persona, sólo contándolo, con la empatía de la otra persona, el enfado se va pasando. Y seguidamente uno nota que se relaja y se siente mejor para pensar en cómo solucionarlo, para dejar de estar enfadada y no dejarme llevar por los sentimientos: puedo quitar importancia, hablar con la otra persona, disculparme, reconocer el enfado y dejarlo parar centrándome en otra cosa, etc. Este es buen momento de ofrecerle un comportamiento alternativo correcto para conseguir lo que quiere. “Entiendo que quieras una golosina, pero luego no comerás. Si te tranquilizas, después de comer podrás tomar una”. Hay que dejarle claro cuándo una de sus conductas nos enfada, para que sea consciente de las consecuencias de su conducta, para que sepa ponerse en el lugar del otro y medir sus comportamientos antes de realizarlos. 1- Hay que decirle qué conducta concreta es la que nos enfada: “me he enfadado porque te has levantado de la mesa antes de terminar y he tenido que ir a por ti”.

2- Hay que explicarle porqué esa conducta es inadecuada (criterio ético): “Es señal de respeto quedarse en la mesa para comer todos juntos, así todos lo pasamos bien”. 3- Hay que poner consecuencias si incumple una norma: “Si te levantas de la mesa, te ocuparás de recoger y fregar”. Por otro lado hay que evitar que el enfado y las regañinas sean la tónica dominante en la relación, pues el castigo no será efectivo, y el niño pensará que haga lo que haga estará mal, entonces para qué esforzarse en hacerlo de otra manera, en hacerlo bien. Para evitar esta situación: - Mantener un espacio para disfrutar haciendo una actividad con el niño. - Evitar dar largos sermones que no escuchan y no entienden. - No anticiparnos y culparlo por algo que todavía no ha hecho: ni se te ocurra pelearte. - Aplicar la regañina siempre como único castigo, sin entender primero el problema. - Hay que intentar dar las órdenes en positivo, para concretar la conducta que se espera. - Hay que dar la oportunidad de recuperar, de arreglar lo que hizo mal, para remendar su castigo, dándoles la oportunidad de realizar otra buena conducta: - Para recuperar los puntos que perdiste (el castigo), puedes: ordenar tu cartera, limpiar y ordenar la clase, organizar la biblioteca, jugar con los demás sin molestar, etc. - Intentar alabar aquellas conductas que sí hace bien. Es importante ejercer una autoridad positiva sin complejos sobre nuestros alumnos que combina equilibradamente afecto y exigencia, para que crezcan haciéndose responsables de sus cosas. Para aplicar este tipo de autoridad, necesitamos: - Normas claras y concretas en positivo: Al llegar a clase deja tus cosas y prepárate para empezar en silencio. - Normas justas y coherentes, adaptándolas a las necesidades y capacidades del niño: acuéstame a las diez si no mañana estarás cansado en el cole. - Anuncia la norma, explica y cumple las consecuencias de cumplir o no cumplirla. Me gusta que estés bien sentado y escuchando, así luego puedes ganar puntos y elegir la música del final de clase; Si entramos puntuales y en silencio, no perderemos tiempo del patio. - Introduce la excepción de la norma. Si el niño conoce y cumple las normas, puedes introducir una excepción para conseguir algo más o motivarle a seguir lo que ya ha conseguido. Si todos los días salimos y entramos a clase en fila, el viernes

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 podemos ir en parejas. Hay que enseñarle cuándo y cómo saltarse la norma. - Reconocer los esfuerzos y méritos del niño, aunque sea un pequeño paso, algo es en el camino de conseguir el gran objetivo. - Evitar los largos sermones, no valen para nada. Deben de ser cortos y comprensibles. - Admitir los errores propios, porque el niño entiende que de los errores también se aprende y equivocarnos nos hace más iguales. Y debemos permitir que él también se equivoque al enfrentarse a los problemas sin dejarlo sólo, para guiarle en el momento justo y desarrollar su autonomía. - Utiliza el sentido del humor como arma para distender el conflicto y luchar contra la agresividad. Mediante la risa enseñamos al niño a relativizar los problemas. Eso sí, podemos reírnos de la situación, no de las personas. - Hablamos de las emociones que provocan los comportamientos, para que sea consciente de las consecuencias de sus conductas: Me encanta cuando… porque…; Me enfado cuando… porque…; - Enfrentarse al conflicto como algo normal, natural que forma parte de la vida: Cuando dejes de llorar, te atenderé; cuando te relajes hablaremos; - Distribuye y asigna responsabilidades, vigila su cumplimiento. Así como también debemos estar pendientes de señalar los comportamientos que son adecuados e ignorar o penalizar los inadecuados. Cuando educamos con este estilo de autoridad responsable los alumnos desarrollan: capacidad de cooperación, la responsabilidad, el respeto de las reglas, autoconfianza, emprendimiento, capacidad de resolver problemas, mejora su tono emocional y autocontrol de las emociones. Los límites y normas es importante introducirlos desde el principio, para que el niño las vaya

interiorizando e incorporando a sus esquemas o hábitos de conducta. A través de las normas el alumno va a desarrollar muchas capacidades, y sobre todo, a aprender a comportarse. Cada edad necesita de unos límites diferentes y adaptados a su madurez. Si tu hijo ha crecido interiorizando los límites en casa, es muy probable que acepte y respete las normas de otros ambientes. Una vez el niño ha pasado la etapa la primera infancia, a partir de los 7 años, es el momento en el que piden hacer excepciones con las normas y utilizan su recién estrenado dominio del lenguaje para realizar demandas y propuestas. SI has hecho bien tu trabajo, con coherencia y firmeza, el niño empieza a mostrar un comportamiento maduro y responsable, empieza a marcarse y cumplir sus propios límites: Déjame ir esta noche a casa de Pablo, y luego termino los deberes. Así que a partir de ahora se abre una nueva etapa de las negociaciones y los acuerdos, que será la formal normal de gestionar la convivencia durante la adolescencia. Hay diversas razones de peso por las que debemos de ser firmes en la implantación de las normas y límites, sin temores ni prejuicios, puesto que es en pro de su mejor educación.Porque aprende qué se puede y que no se puede hacer. 1. Porque los límites los hacen sentirse seguros y protegidos. 2. Porque actúan de controladores contra la ansiedad y la agresividad. 3. Porque un niño sin normas se convierte en un adulto impulsivo, agresivo, con baja autoconfianza, inestable, etc. 4. Porque las normas facilitan la vida y mejoran la convivencia. 5. Porque somos conscientes de que la norma es justa, beneficiosa.

Temps de record. IES Serra d’Irta

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 6. Porque permiten desarrollar muchas capacidades importantes: paciencia, autocontrol, esfuerzo, constancia, iniciativa… para conseguir tener éxito y desarrollar el talento. 7. Porque si no han adquiridos las normas como hábitos de conducta antes de los 4 años, es bastante probable que se convierta en un niño TEA con trastorno de conducta. 8. Porque adquieren disciplina, el cumplimiento de las normas necesaria para aprender, para trabajar… con autonomía, sin la necesidad de que estemos los adultos encima de ellos poniendo siempre consecuencias a su conducta. 9. Porque las normas y límites les permite aprender a soportar la frustración de equivocarse, de no conseguir los objetivos, y así tener que evaluar qué ha fallado, para reprender un nuevo camino alternativo para poder conseguirlo. Por otro lado conseguir que el niño obedezca es tan sencillo como dar una orden, poner consecuencias y cumplirlas, pero tan difícil como que cada caso es diferente. Para tener éxito con esta “manipulación positiva”, vamos a tener que saber qué, cómo y cuándo pedir las cosas, y qué hacer en caso de que las cumpla o no. Existen algunas pautas que aumentan las posibilidades de que cumplan las órdenes: - Mencionar con la mayor exactitud lo que le pedimos que haga. - Mantén una actitud convincente, tono firme, sin gritar, con gesto serio, mirándole a los ojos y señalando con un gesto le pedido para centrar su atención. - Utiliza la forma impersonal. Podemos utilizar fórmulas como: ¡para ya!, ¡ahora mismo!, ¡ni pero ni pera!, dichas con tranquilidad y firmeza. Es diferente decir: Te he dicho que te quiero ver en tu habitación ya, a decir: Es hora de estudiar, vamos a coger la cartera, mientras lo acompañas a su cuarto. - Señala siempre el comportamiento, no al niño. No podemos calificar al niño con: eres un vago y un desobediente, porque estamos encasillándole. En cambio si decimos: No le gusta hacer los deberes, cuando está con más niños no escucha, le damos la oportunidad de cambiar. - Ofrece alternativas de comportamiento al niño. Le enseñas a renunciar a una idea para retomar otra más interesante, así aprender a resolver los problemas, y cambia el quiero hacer esto ahora, por el puedo hacer esto otro más tarde que es más interesante. Por ejemplo: Ahora no podemos seguir tocando, el próximo día seguimos. - Presenta diversas opciones ante una misma situación para que aprenda a elegir. - No des explicaciones muy largas, porque no las escucha. Explicar de manera concisa el porqué hay que hacer las cosas, lo que está bien. Para ello es importante tener normas y consecuencias a su comportamiento. Por ejemplo: Recoge tus cosas,

luego no podrás encontrar las cosas; Comparte tus cosas, los demás te dejarán las suyas. - Establece los límites implica desarrollar el control emocional de ti y de tu hijo. Las cosas no suelen ser ni el qué, ni cuando, ni como uno quiere. Hay que estar preparado porque los niños no van a hacer las cosas como nosotros queremos a la primera, tendremos que tener recursos para no perder los nervios e intentarlo de otra manera. Algunos buenos consejos son: respira y cuenta hasta diez antes de responder; intenta olvidar lo que hizo mal después de cumplir su castigo y no lo menciones cada vez; intenta fijarte en algo que hace bien; no utilices el chantaje, di cómo te hace sentir su conducta: Me enfada que… Estoy muy contento porque…; no uses las amenazas, cámbialas por: Para poder salir al patio, primero tienes que terminar. - Cambia el lenguaje, y expresa las órdenes en positivo: Es momento de estar en silencio para poder escuchar; Vamos a recoger las cosas para poder utilizarlas después; - Hazle saber al niño cuando tiene un comportamiento adecuado, con una aprobación, escuchándolo, etc. Debemos premiar cualquier cambio o mejora, por pequeña que sea, porque así lo apoyamos en su camino hacia el objetivo final. - Poner consecuencias y cumplirlas, si no es así, entraremos en un conflicto de autoridad. Hay un procedimiento que suele funcionar para saber cómo pedir las cosas al niño: 1- Ir adonde esté él, ponerse a su altura y mirarlo a los ojos para asegurarnos de que nos atiende. 2- Dar sólo una o unas pocas instrucciones, para que sepa lo que tiene que hacer paso a paso. 3- Pídele o exígele con convicción que haga las cosas, no le preguntes si quiere hacerlo, sin justificaciones, rodeos u opciones repítele: Carlos, roge tus cosas y termina los deberes. 4- Si el niño no obedece, repetimos el paso 3 (pedirles las cosas). En lugar de volver a pedírselo, podemos preguntar lo que se le ha pedido: ¿Boro, qué hay que hacer ahora? 5- Dar la opción de ayudarlo: Boro, te ayudo a terminar si luego sigas tú solo. Reforzarlo cuando empiece a hacer la conducta que queremos. 6- No atender otra actividad que inicie, repitiéndole: Cuando empieces a trabajar te atiendo. 7- Si aún así se niega a hacerlo, siempre hay plan B: pon una consecuencia negativa, dile lo que ocurrirá si sigue negándose: Boro si no terminas tu faena, vas a tener que terminarlo a mediodía y te quedarás sin el patio del comedor. Mientras no inicie la actividad que le has pedido, ante cualquier estrategia que coja, le repetirás: Cuando empieces a trabajar te atiendo. Para dejarle claro que esa actitud no sirve para conseguir lo que quiere. 8- Cuando Boro se ponga a trabajar, refuerza inmediatamente su conducta, pero debes de mantener la consecuencia que le has puesto,

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 es decir, como ya no hay tiempo para terminar la faena, la acabará a mediodía, pero seguro que si mañana se esfuerza lo conseguirá. Existen otro tipo de estrategias muy interesantes para conseguir las conductas deseadas en nuestros alumnos como son por ejemplo el programa de punto o el contrato. Con estas orientaciones intentamos ayudar en la ardua tarea de educar, pero debemos ser conscientes de que se trata de acompañar al niño en el desarrollo de sus capacidades, lo que implica equivocarse, desesperarse, preocuparse, cansarse… pero también reírse, disfrutar y sentirse orgulloso de la persona que has ayudado a crear. Por todo ello siempre vale la pena el sacrificio.

BIBLIOGRAFIA: George, G. y Brumauld, C., ¡Estamos hartos de chillar!. Ediciones Medici. 2013. Gootman, M., Guía para educar con disciplina y cariño. Ediciones Medici. 2006. Nelsen, J., Cómo educar con firmeza y cariño. Ediciones Medici. 2007. Nelsen, J., Disciplina positiva de la A a la Z. Ediciones Medici. 2008. Ramos-Paúl, R. y Torres Cardona, L., Niños desobedientes, padres desesperados. Prisa ediciones. 2013. Maestro i licenciado en historia (*)

Temps de record. IES Serra d’Irta

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

AL MEU PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE JOAN SANZ SANCHO Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure. Al meu país la pluja (1983). Raimon N’estic absolutament convençut que aquest poema a Elio li encantava. Mai no en vam parlar però hi ha coses que es saben, i ja està. De la mateix manera que n’estic segur que ens animaria i empenyeria a seguir publicant els seus treballs, tot desitjant que no quedes res dins els armaris. Des de feia molts anys parlàvem molt sovint, qualsevol troballa que feia, qualsevol història que portava al cap era excusa suficient per fer petar la xarrada una estoneta. Elio era un treballador incansable, el seu cap no parava de barrinar i així et transmetia totes les seues inquietuds. No volia que res se li quedes dins el tinter. Malauradament la pluja no sap ploure ni podem triar el nostre moment i de cop i volta Elio ha deixat d’estar entre nosaltres. Quants projectes s’han esvaït en un tres i no res. Queda però el seu llegat. Els seus treballs publicats i els seus treballs inèdits. Hores i hores de recerca, de treball de camp, d’investigació. Hores i hores davant l’ordinador redactant, ordenant, revisant, repassant fins que el treball començava a tindre cara i ulls. I el goig que ell tenia quan un

article veia la llum o quan un dels seus llibres estava al carrer. Llavors volia fer presentacions a Torreblanca, al seu ben volgut Mas del Molló. Allí ens obsequiava amb una lliçó de cultura popular, amb la saviesa de tot lo valencià i amb aquella ironia punyent, esquerranosa i nacionalista que tant el caracteritzava. Ens obsequiava, sempre, amb aquell recull de cobles especialment seleccionades per a l’ocasió a les quals Rosa, la seua dona, li posava la veu i l’ànima. Mai no faltava el carretellet de moscatell i les coques típiques. Ens obria les portes de la seua casa i volia que ens sentírem com si ho estiguérem a casa nostra. I realment ho aconseguia. Ell sempre desitjava que ningú se n’anés decebut de les seues presentacions, anhelava que sempre ens n’anàrem amb ganes de més. I no era només això, volia donar a conèixer el seu treball al pobles del voltant on ell sempre tenia un munt de coneguts. Així vam pujar diverses vegades a Alcalà, a les Coves, a Vinaròs, a Castelló... i a qualsevol d’aquests pobles Elio sempre donava el millor d’ell mateix. Elio des d’aquestes pàgines et vull dir que et trobarem a faltar, que ens has deixat un buit molt difícil d’omplir, però sabem que estàs bé, que estàs ben acompanyat. No m’imagino quin de tots deu parlar més si Sanchis Guarner, Martí Gadea, Francesc Ribés, Joan Amades... o tu mateix. Vaja colla de lletraferits que us heu ajuntat per allà dalt. Sort en tenim els que encara estem per ací ja que, entre tots, ens heu deixat un bon grapat de papers per tenir-nos entretinguts. Un bon grapat de papers que ens permeten tenir-vos sempre presents.

El bon amic Elio, amb Josep Maria Pañella i jo mateix al Mas de Molló

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

REGAR I PLOURE AURELI PUIG ESCOÍ l com a ell li hauria agradat seguim publicant el seu llegat en cobles i cançons de la nostra terra Com a complement obligat, als nostres esforços de llaurar, adobar i plantar, hem de regar la terra, o siga mullar-la d’aigua, per a fer-la fèrtil i productiva; i si no ens és possible els nostres treballs seran inútils, i la collita se’ns anirà en orris. Es pot “regar a raig”, regar abocant a la terra l’aigua amb una galleda; o “regar a tesa o a manta”, regar aviant aigua als bancals. L’aigua de reg, provenia de rius, rierols, torrents, fonts, etc., i es conduïa per mig de “recs”, ja fets d’obra o teules, o cavats al terra. Però un dels sistemes de reg, més emprat, era el de pous. Per a l’extracció de l’aigua es feia ús de la sènia, màquina per a elevar aigua subterrània, composta d’una roda horitzontal, “rodet”, amb braços, moguda per una bèstia que volta, i amb la que engrana les dents d’una roda vertical, que en rodar mou una sèrie de catúfols disposats al llarg d’un rest o cadena sens fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua del pou on la màquina està instal·lada; els catúfols aboquen l’aigua dins d’una caixa de fusta, de baranes baixes pels costats i per davant i més ampla de boca que de sòl, que està col·locada davant la roda, dita “pastera”. La pastera descansa damunt dues pedres, i des d’aquesta per un canal exterior o subterrània, l’aigua va a parar al safareig o bé directament al camp que ha de regar. Tret de les planúries de l’horta de València, i altres de similars, de menys volada, les terres destinades a reg, i plantades d’hortalisses o llegums, eren escasses i de petites dimensions, a la vora de rius, fonts o rierols; destinada la seva producció al consum local. La resta de les terres, la majoria, eren de secà, i el seu reg depenia de la pluja, tal parlarem en apartat posterior. I sent temps d’anar a regar, sense més dilació, ens endinsarem en les cobles que hi són pròpies: Ma mare m’envia a l’hort, a regar el melonar, jo li pegue una revolta i me’n vaig a festejar.1 Les folies, són folies, i les cançons, són cançons, melonera sense reg no pot criar bons melons. Ai, la font de la Penya! si ella brollara,

regaríem les hortes i la Mallada.2 Jo vaig vore a un gos regar, i a un gat que collie espigues; a una gallina trillar i a un cantador dir mentides.3 En l’alt de la Carrasqueta, una vella es va pixar, va regar un bancal d’horta i un altre tant de secà.4 Amollava tan gran xorro, lo piu d’una catalana; que el carreter que bevia, tot quan volia regava.5 Una vella més que vella, de vella no pot pixar; li se rebentà una arruga, i ha regat un melonar.6 Poquet a poquet, va l’aigua a Canet; i tan poquet anava, que mai regava.7 Canet és una de les partides rurals de Castelló. LA PLUJA De tots els elements que intervenen en el negoci agrícola, la pluja és la més determinant, puix sense ella, a terres de secà no es podria plantar, i plantes i sembrats es moririen. A més els cabals subterranis, com rius, corrents, rieres, pous i fonts, s’assecarien, per la falta d’aportació d’aigua, sent impossible així

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 mateix el conreu a terres d’horta de tot tipus de sembradura. Tan decisiva i necessària és la pluja, que sense ella la vida no seria possible. Després d’aquest panorama que els hem exposat, ens ocuparem de la pluja en si, consistent en l’aigua que cau dels núvols, procedent de la condensació del vapor d’aigua de l’atmosfera. La pluja ens pot caure, en diverses intensitats i quantitats, d’aquesta mena trobem la “pluja de pastor”, pluja extremadament fina, de gotetes molt petites. “Pluja de sementer”, la que és profitosa per als sembrats. “Pluja menuda”, pluja suau de gotes petites. “Pluja batent”, pluja molt intensa, que cau en gran quantitat. Si la pluja és de poca intensitat, també es diu “plugim o roina”, i la terra resultant d’aquesta pluja, es diu “eixamorada”, és a dir terra humitejada parcialment o mig remullada, que no soluciona la sequera. Si la pluja cau amb moderada intensitat, i amb suficient durada, de manera que no corre pels camps i s’aprofita, tal la “pluja de sementer”, produeix en la terra un estat òptim anomenat “saó”, que la fa particularment apta per a sembrar i treballar-la. Però si la pluja cau amb forta intensitat, i en llarga durada, dit diluvi, la pluja no sols no és beneficiosa, sinó que inunda camps i destrossa, tot el que al pas de l’aigua s’interposa. Un altre estat derivat de la pluja, i més encara de la seva llarga durada, és la podridura de plantes, arbres i fruits. La pagesia per a solucionar els problemes derivats de la pluja i de l’aigua, té al seu abast a l’arcàngel Sant Miquel, com a iniciador de les pluges, que faciliten la sembradura dels cereals d’hivern, i se li encomana per a què faci ploure amb mesura, i per a què guardi d’inundacions i dels estralls de l’aigua. La falta de pluges, i la pèrdua de collites, ha estat una constant, al llarg del temps, però la més coneguda, ens la conta el celebrat prevere valencià de finals del segle XIX, en Joaquim Martí i Gadea. ELS ANYS DE LA SECA. “La més gran i duradora que hem conegut nosaltres, fou la dels anys 1848 i 1849, en els que no caigué quasi una gota d’aigua, esgotant-se els camps de tal manera en tot aquest regne, que s’assecaren moltes fonts i quasi tots els arbres, i els pocs que s’atreviren a sembrar no colliren res, perquè els blats no aplegaren a espigar, i per lo tant tampoc pogueren batre, i es quedaren les eres sense estrenar i més fam i més desventura no l’hem vist mai, sobretot en les terres de secà, i per això se’n anà quasi tota la gent dels pobles a Castella, a treballar en les carreteres i ferrocarrils, no quedant en ells més que el rector, l’alcalde, el secretari, el doctor, el barber i algú dels més benestants, els que passaren prou estrets en aqueix temps. Fou tan anomenada la tal “seca” i cridà tant l’atenció de tots, que fins tragueren romanços els cecs, donant-nos també ocasió a nosaltres per a què ara la traguem ací a relluir, com

una antigalla de trista memòria, de la que recordem aquesta cobla: Hem passat molta carpanta en l’any passat i en lo nou. !Que direm de l’any cinquanta, Mare de Déu, si no plou. Per això el llaurador, i més el de secà, sempre està mirant el cel, esperant la pluja”. 8 I nosaltres amb el desig que plogui bé i amb mesura, els encolomem les cobles corresponents: Benicolet és poblet de molt bona sembradura, si plou en maig o gener, tenen collita segura.9 Ja no serà gens estrany com no caiga una ruixà, que la collita d’enguany tinga més palla que gra.10 En les hortes de Casinos diuen que el blat s’afollat, la culpa la té l’oratge, que ha plogut i pedregat.11 NOTES: 1

Francesc Ribés. Cantares populares, en lengua valenciana, pàgina, 20. 2 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 111. 3 Francesc Ribés. Cantares populares, en lengua valenciana, pàgina, 61. 4 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 43. 5 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 14. 6 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 114. 7 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 2, pàgina, 164. 8 Martí Gadea. Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la tèrra del Gè. Segona part, pàgina, 341. 9 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 190. 10 Martí Gadea. Ensisám de totes herbes, pàgina, 118. 11 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 27.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

AL BON AMIC, ELIO Com no podia ser d’una altra manera, des de MAINHARDT, volem retre-li un darrer homenatge a qui va estar un fidel col·laborador, soci i amic de l’associació. Amic nostre i de molta gent com podeu veure en aquestes xicotetes ressenyes que teniu a continuació. La teus paraula i el teu llegat sempre estarà present. EDICIONS BULLENT Mor Aureli Puig, les cobles ploren. Nosaltres també. Aureli Puig Escoí, Elio, un masover -deia ell-, una peça insubstituïble a la maquinària per la recuperació de la nostra cultura popular -diu la resta del món-, ha mort aquest cap de setmana. El soterraven ahir a Torreblanca. Sí, com diu Bernat Capó “Cada volta que una dona major o un vell llaurador o pastor de la nostra ruralia mor, és com si un petita biblioteca s’esfondrés o esclatés en flames”, no cal dir que ara crema una biblioteca immensa. Aureli Puig Escoí (les Coves de Vinromà, 1937Torreblanca, 2015) de petit, amb la família, marxaren com a refugiats de guerra al poble de Terrateig. En acabar-se la contesa, retornaren a la població de Torreblanca. Als cinquanta anys va decidir emigrar de l’urbs i muntar una granja de conills, fins que es va jubilar i va reprendre amb més força les seues inquietuds de lletraferit cultural. Es considerava un valencià del Maestrat i, en l’aspecte social, s’estimava les coses senzilles: “la tranquil·litat i la ruralia, relacionar-me amb el poble senzill i anònim que ha viscut amb dificultats, que si se’ls sap escoltar són una font inesgotable de saviesa tradicional”. Va guanyar el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular amb Mengem i cantem. cobles amb motivacions agrícoles i gastronòmiques. Ha publicat els llibres Cobles i costums (2000); Les guerres carlines (2000); Diccionari de la indumentària (2002); Cobles, cançons i costums al nord del País Valencià (2006), Les guerres carlistes al nord valencià: cançoner (2008), Mengem i cantem. cobles amb motivacions agrícoles i gastronòmiques (2010), Retalls de cultura popular castellonenca (2011) i Antologia eròtica : balls, cobles i cançons (2013). Ets viu als teus llibres i al cor de la gent que t’ha conegut.

ONADA Ha mort l’escriptor i historiador Aureli Puig Escoi. Ha mort Aureli Puig Escoi, conegut com ‘Elio’. Nascut l’any 1937 a les Coves de Vinromà, va viure gairebé tota la seua vida a Torreblanca. Ha estat un dels investigadors més destacats d’aspectes com el carlisme, la música o la indumentària tradicional valenciana. Gran col·leccionista, amb el nou segle va esdevindre un divulgador de la cultura popular; entre d’altres, va obtindre el Premi Bernat Capó per aquesta difusió. Com resava a l’autoria del llibre “Antologia eròtica. Balls, cobles i cançons”, els treballs d’Aureli Puig sempre posen de manifest l’estima pel nostre poble, la llengua i la seua gent. Des d’Onada Edicions, amb qui vam tindre la fortuna de treballar en “Les guerres carlistes al nord valencià”, volem transmetre la nostra condolença als familiars i amics d’una persona compromesa amb el país. ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I A la memòria d’Aureli Puig El divendres, passat, dia 15, la nostra associació havia programat la presentació de l’últim llibre del torreblanquí Aureli Puig Escoí, però malauradament, dos dies abans, el mateix Aureli ens comunicava que, a causa d’una petita intervenció quirúrgica havia d’anul·lar l’esmentada presentació i ajornarla alguns dies. Immediatament vam comunicar la notícia als mitjans amb gran pesar nostre ja que escoltar-lo sempre era un plaer, alhora que pensàvem en una nova data. Per desgràcia, això ja no serà possible ja que la senzilla operació a què es referia no era altra cosa que una biòpsia que va evidenciar la malignitat d’un tumor a causa del qual va morir unes hores després. Conegut popularment amb el sobrenom Elio, Aureli era un exemple de persona compromesa en la defensa de la llengua i tradicions. De professió llaurador, les seues inquietuds el van portar a interessar-se, a més, en la història i podem assegurar sense temor a equivocar-nos que era un autodidacta i investigador de treball rigorós, amb base documental, i la inquietud de qui vol saber la veritat i fer-la conèixer. Tot i que havia nascut a les Coves de Vinromà, va passar la major part de la vida a Torreblanca i el mas on vivia aplegava, a més de la seua gran humanitat, una exposició d’indumentària antiga i tradicional valenciana que mostrava il·lusionat a tota persona que el visitava.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 Va escriure molt, tenint en compte que sempre va compaginar l’escriptura amb el treball i per no citar tots els seus treballs, direm que l’editorial vinarossenca Antinea li va publicar, l’any 2000, els llibres Cobles i costums i Les guerres carlines; el 2006, Cobles, cançons i costums al nord del País Valencià. L’associació xivertenca Amics de Mainhardt li va editar Antologia eròtica: balls, cobles i cançons, una publicació deliciosament escrita i il·lustrada que va presentar, en companyia de cobles cantades a cappella per la seua dona, a la Fundació de la Caixa, ara fa més o menys, un any. El llibre que havia de presentar, Els valencians despullats per un masover, era l’últim de la seua producció i malauradament, ja no podrem escoltar de la seua paraula fàcil i entenimentada els arguments d’observador amatent sobre tot el que es coïa i cou en aquesta trepitjada terra nostra. Elio, descansa en pau!

JUAN EMILIO PRADES BEL Aureli Puig Escoí “Elio” Al meu amic Aureli Puig Escoí “Elio” (1937-2015) historiador valencià, amic del senzill i anònim, erudit i patriota, escriptor lluitador i compromès amb la llengua i la cultura del País Valencià, amant de la terra i de les arrels valencianes i castellonenques, un home singular de mil històries i contalles, un cabàs a “gom” de saviesa tradicional, folklore i costumisme de les terres i pobles del nostre estimat Maestrat. Uns camins paral·lels que compartim i sentim... per sempre de costat a costat en la vida, en la memòria, en la distancia... recorrent un camí de memòria i pensament que fa país i seny...

Elio, al Mas de Molló amb les seues relíquies

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

EL C.F. ALCALÀ 2014/15, A LA REGIONAL PREFERENT Al final de l’últim terç del campionat, l’Alcalà ha posat la guinda a una temporada rodona. Així, ha acabat assolint dues fites: l’ascens a la regional preferent i el campionat de lliga. Ha estat l’èxit d’un grup de jugadors jove, amb qualitat i ganes; del seu entrenador; de la directiva i dels aficionats que l’han anat recolzant. Els gaspatxers, dirigits per Alberto Ferrer, han assolit uns nivells de joc que l’han anat convertint en un equip quasi imbatible. Cal dir que el conjunt va haver de superar dubtes sobre la seua solvència a l’inici de la temporada i haver de remuntar set punts respecte el líder. Amb el pas del temps, va anar imposant el seu ritme i ha acabat amb dinou punts d’avantatge sobre el segon classificat. Les dades recollides a la taula de classificació parlen per elles mateix.

http://www.ffcv.es/index.php/competiciones

REDACCIÓ

Resultats del tercer tram de lliga 2014/2015: (22.02.15) Alcalà, 2 – Catí, 0 Alcalà: Víctor, Fabian, Godoy, Adell, Danny, Shola (Bryan), Cristian, Àlex, Fran (Kike), Felipe, Xuso (Roy). Gols: Fran i Felipe. L’Alcalà es manté ferm al capdavant de la classificació. Els gaspatxers mostraren la millor versió al llarg de la primera part. Les millors jugades foren trenades pels locals; el Catí, per la seua banda, es limitava a defensar la seua porteria davant de la pressió a la que era sotmès. El primer gol no va trigar (minut 12), va ser obra de Fran. I, Felipe, va sentenciar. A la segona part, els locals visqueren de les rendes. Amb un avantatge clar, es limitaren a mantenir el control del partit. Els catinencs, tot i que ho van intentar, en cap moment posaren dubtes sobre el resultat final. Cal dir que els visitants van jugar bé; al seu davant, però, es van trobar amb un equip molt ben armat i amb les idees molt clares.

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5 (01.03.15) Traiguera, 0 – Alcalà, 1 Alcalà: Víctor, Fabian, V. Reina, Adell, Danny, Shola (Roy), Cristian (Fran), Àlex (Godoy), Gastón, Felipe, Xuso (Kike). Gol: Adell L’Alcalà més líder.

Partit jugat amb molt de respecte per tots dos equips. De poder a poder. Amb ocasions per part d’ambdós que afavoriren el lluïment dels porters. A la segona part els xivertins assetjaren els rivals. Tot i això els locals gaudiren del llançament d’un penal, que, el màxim golejador de la categoria (Ferrer), no

Plantilla del C.F. Alcalà, dintre del vestuari, després d’haver aconseguit el campionat i l’ascens a Regional Preferent, acompanyats d’alguns jugadors del futbol base

A la fi del partit contra el Sant Jordi, que li donava a l’Alcalà el campionat i l’ascens a Regional Preferent, la plantilla es va fotografiar dintre del camp amb l’alcalde del municipi, el president del club i una gran quantitat de jugadors del futbol base, que varen, d’eixa forma, felicitar-los per la gesta aconseguida

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 va saber materialitzar. Va ser a l’últim minut, amb els gaspatxers jugant amb un home menys, quan Adell va aconseguir el gol del triomf. Una victòria a domicili que augmentava la diferència en la classificació amb el Traiguera, segon classificat, a nou punts. (22.03.15) Cabanes, 0 – Alcalà, 4 Alcalà: Víctor, V.Reina, Adell, Godoy (Gerard), Danny, Cristian, Gastón, Xuso (Roy), Fran (Dayvid), Felipe (Marín), Kike. Gols: Felipe, Xuso, Gastón i Kike. L’Alcalà, un líder solvent, no dóna treva. (29.03.15) Alcalà, 3 – Borriol B, 1 Alcalà: Víctor, V.Reina (Fabián), Adell, Godoy, Danny, Shola, Cristian (Roy), Gastón (Marín), Xuso, Felipe (Alex), Kike. Gols: Godoy, Felipe i Xuso. L’Alcalà continua poderós i intractable. Els gaspatxers marcaren diferències ben aviat. Als vint minuts, el marcador ja registrava un clar 2-0. Si bé els de Borriol acurçaren diferències, els d’Alberto Ferrer en cap moment van veure perillar el previsible desenllaç del partir. Ja a les acaballes, Xuso va arrodonir el marcador. (06.04.15) Alcalà, 6 – Esp. Cinctorrà, 0 Alcalà: Víctor, Fabian, V.Reina (Marín), Adell, Danny, Shola (Roy), Cristian, Àlex, Xuso (Fran), Felipe, Kike (Gerard). Gols: Xuso (2), Felipe (3) i Fabian. L’Alcalà, tot i no jugar bé, va golejar un fluix Cinctorrà. (11.04.15) La Pobla, 2 – Alcalà, 0 Alcalà: Víctor, Fabián, V.Reina (Gerard), Adell (Godoy), Danny; Shola (Àlex), Cristian, Gastón, Fran (Roy), Felipe, Kike. Ben lluny de ser el millor dia. Un partit per a oblidar. (19.04.15) Alcalà, 2 – Sant Jordi, 0 Alcalà: Víctor, Fabián, V.Reina (Godoy), Adell, Danny, Shola, Cristian, Gastón, Fran (Gerard), Felipe, Xuso (Kike). Gols: Felipe i Shola. Victòria, títol i, matemàticament, ascens a la Regional preferent. Sabien els locals que assolir la fita de l’ascens depenia exclusivament d’ells. Així, des del primer minut anaren a per feina. Fou Felipe qui va aconseguir el primer gol (minut 26). I ja a les acaballes, Shola de tret creuat amb l’esquerra va sentenciar. S’aconseguia de bell nou l’ascens a la Regional preferent. Un èxit.

(26.04.15) Els Ibarsos, 0 – Alcalà, 1 Alcalà: Víctor (Kameni), Fabian, V.Reina, Godoy, Danny (Shola), Cristian (Àlex), Roy, Fran, Gerard, Felipe (Gastón), Kike. Gols: Kike. Incidències: Expulsió de Kike (Dues targetes grogues). L’Alcalà va imposar-se sense dificultats. (03.05.15) Alcalà, 4 – Benassal, 1 Alcalà: Víctor, Fabian (Shola), V.Reina (Marc), Godoy, Danny, Adell, Roy, Gastón, Fran (Óscar), Felipe (Dayvid), Gerard. Gols: Shola (3) i Dayvid. L’Alcalà va capgirar el partit en la recta final. (10.05.15) S.Pedro B, 1 – Alcalà, 3 Alcalà: Víctor (Charli), Fabíán, Adell, Oriol (V.Reina), Shola, Godoy, Roy, Cristian (Fran), Kike, Gastón, Gerard. Gols: Godoy, Fran i Kike. El líder posa d’evidència la seua pegada Els gaspatxers van ser molt efectius en atac, tot i això van crear menys ocasions de l’habitual. Va estar a la segona part, i en un breu termini de temps, quan van sentenciar el partit. Amb aquesta victòria van sumar tres punts més, ja sense transcendència, atès que ja feia vàries jornades que, matemàticament, havia assolit l’ascens. Cal dir que els locals no foren un rival fàcil: es van deixar la pell al camp i van merèixer un millor resultat. TAULA DE GOLEJADORS: Felipe 14 Xuso 13 Gerard 10 Fran 8 Kike 7 Shola 6 Gastón 5 Cristian 3 Danny 3 Fabian 2 Godoy 2 Adell 1 Dayvid 1 V. Reina 1

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

PREBENJAMÍ A DEL C.F. ALCALÀ Golejadors de l’equip Antoni: 66 gols Unai: 32 Ismail: 24 Lluís: 23 Miquel: 5 Carlos: 4 Jonathan: 4 Jesús: 2 Iker: 1 Jaume: 1 Andrei: 1 Marc: 1 D’esquerra a dreta. De peu: Marín (2n entrenador), Andrei, Iker, Carlos, Lluís, Jonathan, Jesús i Carlos (entrenador) Agenollats: Ismail, Jaume, Marc, Unai, Antoni i Miquel.

Dades de la temporada 2014-15 3r classificat en el campionat provincial de la seua categoria, darrere dels poderosos Control i Pase de Vinaròs i C.F. Villarreal. 1r classificat: Control i Pase de Vinaròs = 61 punts. 2n classificat: C.F. Villarreal = 60 punts. 3r classificat: C.F. Alcalà = 57 punts. Partits jugats: 22 Partits guanyats: 19 Partits empatats: 0 Partits perduts: 3 Gols a favor: 164 Gols en contra: 34

Antoni ha estat el màxim golejador de tots els equips de la categoria. Alineació més habitual del C.F. Alcalà al llarg del campionat: Jonathan, Marc, Carlos, Jesús, Ismail, Lluís, Unai i Antoni. Tots els altres jugadors: Iker, Andrei, Jaume i Miquel, pràcticament, també han participat en tots els partits. Partit amb major golejada a favor del C.F. Alcalà: Renomar Els Ports de Morella - 0 C.F. Alcalà - 18 Partit amb major golejada en contra del C.F. Alcalà: C.F. Villarreal - 7 C.F. Alcalà - 2

COMPLETA LA COL·LECCIÓ DE LA TEUA BIBLIOTECA GASPATXERA

POSA’T EN CONTACTE AMB NOSALTRES A TRAVÉS DEL CORREU ELECTRÒNIC:

main.mainhardt@gmail.com

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

DIEGO ALBERT RUBIO “L’ART ÉS SENTIMENT I EMOCIÓ” JAVIER SANCHO CUCALA (*) JOAN SANZ SANCHO Diego on vas estudiar? A que et dediques habitualment? Des que vaig nàixer fins els 14 anys vaig viure a Barcelona, on vaig anar a l’escola, però des de ben menut sempre he vingut a Alcalà, Alcossebre i Capicorb a passar llargues temporades ja que tinc familiars ací. Als 14 anys ens vam mudar a Benicarló on vaig fer els meus estudis d’institut. Cap als 20 vaig fer la mili i vaig viure a Benicarló fins els 25 anys. En aquesta època, vaig estudiar Administratiu, a més vaig fer a València i Vinaròs un cicle formatiu de formació professional de perruqueria de 3 anys. Des del 25 fins els 28 vaig fer un nou cicle formatiu de pintura de 3 anys i finalment al 2008, a Castelló, vaig estudiar il·lustració i gravat. Durant aquests darrers anys també donava classes de pintura als xiquets i xiquetes menudes del CEIP Comarcal d’Alcalà de Xivert. En el tema artístic sóc bastant autodidacta i actualment em dedico a donar classes de pintura al CESAL en Alcalà i als alumnes del CEIP LA MOLA en Alcossebre, a més de portar endavant treballs de tipus més personal.

Quines experiències, de les que t’han succeït al llarg del temps valores com a més importants? Una experiència enriquidora que m’ha fet millorar molt com a artista ha segut les classes de pintura tant a xiquets menuts com a persones adultes. Per a mi aquest tipus de treball m’ha permès realitzar una gran evolució com a pintor, ja que cada persona és diferent, tenen maneres de treballar completament distintes i punts de vista que sovint no tenen res a veure. Jo, al llarg d’aquest temps, m’he hagut d’adaptar a cada persona. Al marge de saber pintar i dominar les tècniques millor o pitjor m’he trobat amb treballs molt interessants. Quins aspectes positius i negatius li trobes al món de l’art. Per a mi l’art és felicitat. És una experiència personal al marge del pensament dels demés. Com a aspectes negatius penso que, a Espanya l’art, no està suficientment valorat. Penso que els ulls estrangers ho valoren molt més. La gent pensa que dedicar-se a la pintura és simplement un passatemps. Per a mi és una professió i no ho he considerat mai un passatemps.

Diego Albert al mercat de les festes de Capicorb

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 Tens algun familiar que s’haja dedicat a l’art? Tinc un cosí germà músic a l’Argentina, però ningú que es dedique a la pintura o el disseny. Quantes hores acostumes a dedicar a la teua activitat artística i quan? A part dels dies que impartisc les classes de pintura depèn un poc de la temporada. De vegades tinc temporades molt actives on pràcticament no faig una altra cosa i d’altres més assossegades on només treballo quan tinc algun encàrrec. Quines són les teues fonts d’inspiració? La font d’inspiració és una cosa molt relativa però, per a mi, podria ser la societat i les persones que la composem i buscant sempre els aspectes positius d’aquesta. M’estimula la seua evolució cap al bé. La natura també és un aspecte que sempre tinc molt present. I sempre m’inspire en el moment actual, de vegades en temps passats, però mai no busque la nostàlgia, ni tampoc el futur. Amb quins temes t’agrada més treballar? M’agrada experimentar amb la pintura i els colors. M’agrada treballar temes relacionats amb la naturalesa i pintar sobre tela. No soc retratista. L’art modern m’agrada bàsicament per a la decoració. Em considero un pintor realista i no busco l’art abstracte. T’encasellaries dins d’algun corrent artístic. Quin estil és el que més t’agrada? Jo penso que tinc un estil molt personal i propi. En una ocasió em van dir que tenia un estil faller, un estil carregat. Això em va agradar molt, però no sempre és així, jo crec que de vegades aposto per la senzillesa. M’agrada molt l’impressionisme i el contingut bohemi de les obres. Amb quins projectes treballes a hores d’ara? El meu és un projecte a llarg termini. Es tracta d’un projecte personal que m’ha de portar a la dedicació plena al món de l’art. A manifestar-me interiorment, i traure completament tot el que tinc dins i poder dur a terme una creació personal. Un altre projecte que tinc ara, encara que a més curt termini, és crear una pàgina web on poder mostrar el meu treball als ulls de molta gent. Participes en concursos? Sí ho he fet en diverses ocasions i he guanyat diversos concursos referents a festes patronals, de carnaval, Setmana santa... Però cada cop aquest món està més difícil. El món dels cartells ha canviat molt. Actualment les noves tecnologies han revolucionat aquest món. És molt difícil competir amb les noves tecnologies i els programes informàtics. Aquests canvis em van causar una gran tristesa ja que jo soc un “pintor de pinzell”. Quins altres tipus de treballs has realitzat? He fet alguns treballs publicitaris i disseny de

logotips com per exemple: per a la ja desapareguda papereria Sambori, la merceria Fil i Agulla, la tenda de roba El baúl de Alexandrina, per a Viveros Alcossebre i també he fet altres coses com pissarres artístiques per a bars i restaurants, encàrrecs i il·lustracions per a targetes de boda... Quins materials i tècniques utilitzes més sovint? La veritat és que utilitzo tècniques molt variades. El tipus de pintura acostuma a ser acrílica. Utilitzo suports de cartó, tela, llenç, camises, mocadors... per a pintar les meues obres. De vegades també faig ús de la tècnica del collage i darrerament de les aquarel·les. Com descriuries l’art amb les teues paraules? Per a mi l’art és un sentiment, una emoció. A traves d’una tècnica es materialitza una idea. És creació personal. És un procés pel qual es dona vida. És com tindre un bebè. Per a mi l’art és diferent als ulls de cada persona. Un artista és una persona molt emotiva i comunicativa amb les seues obres, crec que aportem un punt de vista diferent de la societat. Has fet moltes exposicions? Col·lectives o individuals? N’he fet diverses especialment a Alcossebre i últimament he participat en diverses fires, cosa que et permet apropar millor l’art a la gent del carrer i on poden vore el teu treball moltes més persones. Les fotos que il·lustren aquest treball corresponen a la seua darrera exposició realitzada a la sala d’Alcossebre aquest estiu. En la mostra Diego ens presentava una retrospectiva del seu treball de molts dels cartells realitzats fins ara, dibuixos i aquarel·les dels llocs més emblemàtics d’Alcossebre i Capicorb. Sens dubte una mostra interessant que ens presentava aquest ventall de tècniques que ve utilitzant des de fa temps així com la seua creativitat i complet domini del traç, de vegades, minuciós i detallista mentre que d’altres de vegades estilitzat, àgil i elegant. Alumne de l’IES Serra Irta durant el curs 2014/15 (*) Treball realitzat a partir d’una entrevista per a l’assignatura Treball Monogràfic de Investigació

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

EL FAR D’IRTA D’ALCOSSEBRE REVISTA DE OBRAS PÚBLICAS (*) Molt sovint la gent ens pregunta quan es va construir l’anomenat Far d’Irta, quin és el seu abast, des de d’on és veu la seua lluminària... Ja fa un temps va caure a les nostres mans aquest interessant article: Faro de Irta. Castellón (España) publicat per la Revista de Obras Públicas, núm. 3.316, Año 139, diciembre de 1992. En l’esmentat article s’ofereixen els detalls més importants de les característiques del far i diversos aspectes de la seua construcció. Amb aquest article esperem respondre algunes de les preguntes que molts ens havíeu formulat i donar clarícia de les seues principals característiques. Tot seguit us oferim la seua traducció.

Antecedents Aquest projecte es va redactar dins el conjunt d’Obres i Projectes compresos en el «Pla de Senyals Marítims 1985-1989», de la Direcció General de Ports i Costes del Ministeri d’Obres Públiques i Transports. Amb aquest projecte es preveia la plena cobertura de les necessitats de senyalització del litoral, mitjançant la construcció de fars de nova planta així com la rehabilitació i recondicionament d’altres ja existents. D’aquesta manera qualsevol vaixell situat a una distància màxima de 12 milles des de la costa podria albirar, en condicions climàtiques de temps boirós, dos fars com a mínim, suposant que l’observador es trobés situat a 4 m sobre el nivell del mar.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 Projecte Aquest far és una construcció de nova planta, situada a un lloc conegut com Cala Mundina, situat al costat del llit d’un torrent (barranc del Malentivent), a la Serra d’Irta, dins el terme municipal d’Alcalà de Xivert, província de Castelló. L’àrea on s’ha construït el Far d’Irta és una zona no urbanitzada, a mig camí entre dos nuclis turístics. En les seves proximitats es troben algunes construccions d’una i dues plantes, utilitzades com a segona residència. No obstant això, malgrat l’ocupació disseminada del sòl, hi ha una xarxa suficient de proveïment d’energia elèctrica, de manera que aquest aspecte no ha estat problemàtic. La zona on es troba el far està a la franja que defineix la línia marítimo terrestre (LMT) i la línia de costa, i es tracta d’una superfície sensiblement plana, amb pendents cap a la mar, compreses entre un màxim del 14% i un mínim del 5 % excloent el cas del petit barranc del Malentivet, al nord del far, amb un desnivell de 4 m, amb caiguda pràcticament vertical. El terreny és rocós, de formacions semidisgregades, que configuren una vora de costa abrupta amb continus entrants i sortints a conseqüència de l’acció erosiva de la mar. Tot i que les característiques estan recollides a la fitxa tècnica és interessant destacar que els sistemes d’alimentació elegits li donen al Far d’Irta un caràcter autònom. Van seleccionar materials i acabats per tal de minimitzar despeses de manteniment i de conservació, i reforçar al màxim la protecció davant de possibles actes agressius. El fust de la torre està format per un tub de secció quadrada de costat exterior 4,32 m i l’interior per un altre tub quadrat, de costat exterior 1,50 m girat respecte a l’anterior, 14º. Un buit interior en tota la seva alçada, serveix per a la instal·lació d’un elevador. L’escala que puja pel fust és helicoïdal, de trams rectes i es desenvolupa en l’espai lliure entre els dos tubs, formant trams trapezoïdals rectes, de sis altures cada un. A la base de la torre s’hi ha construït un «cos baix» com a recinte per albergar les instal·lacions i equips necessaris per al sistema secundari d’il·luminació del far, així com la maquinària de l’elevador. Aquest recinte té una base quadrada, de 7,20 m de costat i es troba guiat i desplaçat respecte als eixos del fust de la torre. Des de l’interior de la torre i després de coronar l’escala, a la cota +22,14 m, s’eleva a la terrassa principal projectada per situar panells fotovoltaics. En aquest nivell, cota +22,14 m, la secció del fust de la torre perd un dels costats i part de dos del quadrat directriu, tot configurant una peça irregular, de secció trapezoïdal, que deixa que es veja a l’exterior el nucli de l’elevador. Des d’aquesta terrassa, per l’exterior i envoltant el fust, s’ha projectat una escala fins a la cota +25,38 m, en la qual s’ha construït una llosa per

situar la llanterna, que va recolzada sobre un tub de formigó armat, de secció circular, amb un diàmetre exterior de 1,20 m, un gruix de 0,20 i 1 m d’alçada. La llosa de formigó armat que serveix de suport a la llanterna té la forma de trapezi irregular corresponent al fust que la suporta, amb un lleuger vol circular cap a la mar i funciona com un balcó, de manera que es permet, en tot moment, envoltar la llanterna per facilitar les operacions de neteja i manteniment. Els paràmetres verticals del fust, de la zona requerida, queden compresos dins a l’angle cec o zona d’ombra del far. Les obres es van realitzar entre octubre de 1989 i desembre de 1990. Projecte: Faro de Irta Ubicació: Alcossebre-Alcalà de Xivert. Castelló (Espanya) Promotor: Ministerio de Obras Públicas i Urbanismo Director del projecte: Arquitecto Rita Lorite Becerra Constructor: Construcciones y Estudio Característiques: Abast de la lluminària, nominal 12 milles 25 metres Altura mínima del plano focal Intensitat lluminosa 5.400 candeles Diàmetre de la llanterna 0,80 metres Sistema principal d’alimentació - panells fotovoltaics. Temps d’execució 12 mesos © Copyright: Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos (España) (*)

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

NOTÍCIES D’EDUCACIÓ. EL CONVENT, 1842

MANUEL ROVIRA (*)

Sr. Director de los ANALES.- Muy señor mio: Bajo el título de La Pedagogía en la Exposición universal de Londres, emite el Sr. Domingo Coronas un bien sentado artícula en el núm. 17 de los ANALES del 15 se Septiembre último, recomendando y poniendo en el lugar que le corresponde el anfiteatro o gradería, en razón de haberla visto en uno de los planos que el Sr. Cardenera nos ha puesto de manifiesto en su libro de oro (tal puede llamarse) de la Exposición, el cual he leído y releído, noté esta particularidad, y me lo tuve para mi diciendo con el autor del libro que el Magisterio español no hubiera ocupado el último lugar si se hubiera presentado a la Exposición. El Sr. Coronas da a entender en su artículo que su Escuela ha sido la primera que obtuvo la gradería, veamos. El año 1842 mandó el Ayuntamiento de esta villa que las Escuelas de ambos sexos pararan a ocupar el convento de PP Alcantarinos, por razón de los malos edificios que ocupábamos en el interior de la población. En efecto, la clase de las niñas ocupó el piso principal, y yo coloqué la mía en el piso bajo en un dilatadísimo claustro. Al verme en tan espacioso local me propuse levar a cabo pensamientos que nunca había

podido realizar por falta de espacio, y entre otros fue la gradería que trae el manual de párvulos de Montesino, publicado el año 1840, y que yo me extasiaba leyendo y releyendo los ejercicios de gradería que tan buenos resultados me prometía. Estaba tan satisfecho al ver en mi Escuela este anfiteatro por los buenos resultados que daba, que no me saciaba yo mismo de admirarlo; pero duró poco esta satisfacción. El año 44 en la invasión de este país por el cabecilla Marsal, en 8 de febrero del mismo, se me dio orden para que el 9 había de desocupar el local para ocupar militarmente el convento el Comandante D. López Pinto. La gradería quedó en su sitio y entre aflicciones y somatenes nadie se acordó de este mueble, y quedó a disposición de la guarnición, que la utilizó para el fuego y demás que tuvo por conveniente. Del año 57que ocupó mi clase nuevamente el piso principal del convento, pero como se estableció en el 52 Escuela de párvulos, no he vuelto a realizar la gradería, pero no me despido y aconsejo con el autor del artículo citado, la hagan los que tengan local para ello si quieren adelantos y enseñar con descanso.

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5 Con lo que me queda probado hasta la fecha, que es Alcalá de Chivert y no Manresa, donde se construyó la primera gradería. Ruego a V., Sr. Redactor, dé cabida en su apreciable Periódico a estas mal trazadas lineas y le quedará agradecido su afectísimo y seguro

servidor Q. B. S. M.- Manuel Rovira.-Alcalá de Chivert 24 de Febrero de 1864. Publicat a Anales de la Primera Ensenyanza: Periódico de las Escuelas y los Maestros. Tomo VI. Madrid: Imprenta de D. Gregorio Hernando, 1864, pp. 185-186. (*)

Benvolgudes sòcies i benvolguts socis: Com ja us informàvem per carta l’Associació d’Amics de Mainhardt compta, a hores d’ara, amb uns 350 socis i sòcies, alguns dels quals viviu fora de la localitat. Com us fèiem saber cada cop ens resulta més difícil cobrar les quotes, fer-ho de manera diligent i en el temps que correspon per fer front a les despeses de l’associació. Davant d’aquesta situació us agrairíem, si encara no heu fet, ens ajudésseu a domiciliar els vostres pagaments, tot fotocopiant i complimentant l’AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT que us adjuntem en aquesta circular. Aquest cobrament es faria efectiu, per primer cop, durant el mes de novembre de 2015 i correspondria a la quota anual d’aquest any. Com ja sabeu ser soci/a de la nostra associació comporta rebre les 3 revistes anuals, aconseguir els llibres que publiquem a un preu més avantatjós que el públic en general i col·laborar en altres activitats que organitzem periòdicament com les Jornades d’Estudis Gaspatxeres, exposicions...

BUTLLETA D’ACTUALITZACIÓ DE DADES I AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT Autoritzo, fins a nova ordre, el pagament de la quota anual que presente l’Associació d’Amics de Mainhardt. Nom i cognoms ________________________________________DNI_________________ TEL. _____________ // _______________ Adreça_________________________________ Població____________________C. Postal___________________ Adreça electrònica ______________________________________ Titular del compte: _______________________________________________________ BANC/CAIXA: _______________________________________________ IBAN: ES____________________________________________________

________________________, a______ de ________________de 2015

Per favor ompliu l’imprés amb les vostres dades, signeu-lo i envieu-lo a l’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus-26 12570- ALCALÀ DE XIVERT Us reiterem novament les gràcies per la confiança que teniu dipositada en la nostra associació. Esperem seguir comptant amb vosaltres i per dur endavant més activitats culturals. Atentament LA JUNTA DIRECTIVA GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE JA HEU DOMICILIAT EL VOSTRE PAGAMENT COL·LABOREU FENT SOCI/A ALGUN AMIC O FAMILIAR

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

Document de la inauguració de les Escoles Públiques, el 1904

Fotografia cedida per la família Herrera - Calduch Betoret

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

Document cedit per la família Herrera - Calduch Betoret

Fotografia cedida per Pepita Pavia. De Pasqua a la bassa Espiges, 1961

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

SI NECESSITES CONTACTAR AMB NOSALTRES FES-HO A TRAVÉS DEL CORREU ELECTRÒNIC:

main.mainhardt@gmail.com

MAINHARDT - 8 2 / a g o st d e 2 0 1 5

ENTREVISTEM PASCUAL MASIP PINTOR AUTODIDACTA D’ALCALÀ DE XIVERT JAVIER SANCHO CUCALA (*) A què et dediques habitualment? Què vas estudiar? Vaig fer educació primària. Quan jo era jove, en aquells temps, la majoria no estudiàvem. Ens dedicàvem al cultiu i al treball del camp. A partir dels 17 anys vaig començar a treballar en la construcció. Després de fer el servei militar obligatori conegut com a mili, més o menys quan tenia 22 anys, vaig fer un curs de pintura industrial ací a Alcalà. Aquest curs s’anomenava Servei de Promoció Professional Obrera (SEAF-PPO), tractava de la formació, els mètodes, l’organització i distribució dels recursos. Va ser un curs el qual em va ajudar a iniciar-me en el món de la pintura. Tens algun familiar que s’haja dedicat o es dedique al dibuix o la pintura? Algú et va ajudar a iniciar-se en el món de l’art? No, jo em considero autodidacta, jo realitzo l’aprenentatge de nous coneixements en la pintura a través dels meus propis mitjans. El principal exemple seria el meu començament en la pintura i en l’art. En una ocasió vaig vore un xic pintant a l’oli. Al vore’l em vaig parar a pensar. Em va cridar molt l’atenció. Vaig anar i vaig comprar tres tubs d’oli i em vaig posar a la faena. Vaig provar i provar fins aconseguir el que buscava. Ningú m’ha ensenyat mai. M’agrada arreplegar idees de l’exterior i fer-les pròpies. El curs 2012/13 vaig fer un curs de retrat a llapis. Si alguna cosa no la conec i estic interessat en aprendre-ho em busco els mitjans adequats per ferho. Des de ben menut que m’ha agradat dibuixar i pintar. Jo penso que és una destresa que un mateix porta al seu interior. Quins materials utilitzes? El que mes utilitzo són pintures a l’oli, una tècnica pictòrica on el suport és la fusta o la tela tensada sobre un bastidor a la qual aplico, amb pinzells, pigments mòlts dissolts en olis. La fusta i la tela s’han de preparar prèviament i utilitzo pinzells de brotxa més grossa, fina, i plana. Per a dur a terme les textures utilitzo alguns materials comuns com sals, arenes, teles, papers i cartons. En els quadres utilitzo taules de fusta o llenços. Quantes hores acostumes dedicar al dibuix i a la pintura? Normalment unes tres hores al dia. Per a mi és un passatemps. L’art és un gust personal. Busco un passatemps on representar pintures amb un estil clàssic i realista.

Has venut alguna obra? Sí, especialment paisatges del poble. Sobretot en fires, no obstant això alguns coneguts també es passen per ací, xarrem i si els interessa alguna obra se la queden. Com portes a terme els teus quadres? El procediment que acostumo a utilitzar és fer primer el dibuix i després pintar-lo. Sobretot els paisatges. Com definiries el teu estil artístic? Jo diria que és un estil clàssic. M’agrada molt el realisme. El nou art, modern o abstracte no em crida l’atenció. Alguns quadres que faig són abstractes, però jo em decanto més pel realisme. Utilitzo, com ja t’he dit, textures, acrílics, olis i de vegades collages. Quins són els temes que més t’agrada treballar i pintar? Un poc de tot, des de paisatges, bodegons, el poble... inclús dibuixos abstractes que jo m’invento. Ara utilitzo també textures, però abans buscava les coses més senzilles. Jo penso que al llarg del temps, amb l’experiència, es millora molt i això és una gran satisfacció per a u mateix. Has fet alguna exposició? On? Sí, un parell, al saló de la Caixa Rural i a la Casa de la Cultura. També participo a fires com la de la tomata de penjar, a la fira medieval o al mercadet de Capicorb.

Alumne de l’IES Serra Irta durant el curs 2014/15 (*) Entrevista realitzada per a l’assignatura Treball Monogràfic de Investigació

M A I NHA R D T - 8 2 / a g o s t d e 2 0 1 5

DANZA DE LAS HACHAS O DE LAS ANTORCHAS FRANCISCO HERRERA Antigua “Danse du flambeau” (danza de la antorcha) española, a 4/4 de ritmo muy acentuado que cita G. Sanz en sus obras. El origen de esta danza ha sido muy discutido: según ciertos autores, Esquivel por ejemplo, declaraba: “sería española, danzada durante los carnavales o comedias que se hacían en honor a su Majestad”. Otros, como L. Mastrigli, decían que era italiana, citándola en su libro “Les danses historiques” (Roma 1889)”; esta danza de las antorchas se bailaba mucho en Italia en el siglo XVI, al final de otras danzas: “después de haber recibido la antorcha, cada danzante, era libre de apagarla, dando así por terminada la fiesta”. Thoinot Arbeau, identifica esta danza con el “branle français du chandelier” (danza francesa del candelabro) en boga a finales del siglo XV, cosa que podría dar un origen francés, más antiguo que las danzas precedentes. La versión de Th. Arbeau se asimila mucho a la de Mastrigli y, en su “Orchésographie” (1588) hace la siguiente descripción: “Este baile, también llamado danza de la antorcha, se baila en compás binario, con los mismos pasos que la Allemanda: el que la quiere bailar toma el candelabro con la vela encendida, o una antorcha, bailando y dando una o dos vueltas en la sala, escoge una dama, baila con ella, le da el candelabro haciendo una reverencia y vuelve a su sitio. La dama sola con su candelabro va, a su turno bailando para escoger otro caballero, y así sucesivamente”…Pero esta versión de Arbeau, no precisa si alguien pone fin a la fiesta apagando el candelabro. Joaquin Rodrigo, integró esta danza en su “Fantasía para un gentihombre”, inspirándose de la música del guitarrista aragonés Gaspar Sanz. He aquí dos ejemplos musicales: uno de Sanz y otro de Rodrigo.

En Alemania existe una danza llamada “Falckeltanz” (danza del candelabro) que no parece asimilarse mucho a las precedentes, ya que tiene más bién un carácter guerrero medieval.

“Danza de las Hachas” por Simon Bening (1483 - 1561). Pintor miniaturista (Escuela de Bruges, Bélgica) (British Museum) (F. Herrera y M. Weber -”Dictionnaire de la Danse” Ed. Piles. Valencia / España, 1995.)

Fernando Alonso, guitarrista i musicòleg espayol, propietari de la "Casa SORS" de Barcelona, amb Francisco Herrera

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

)RWRJUD¿D FHGLGD SHU Vicentica Suñol

$ 6DQWD /O~FLD O¶DQ\ )RWRJUD¿D FHGLGD SHU -RDTXLQD $OEDODW &KHUWD

MAIN-82

Articles inside

ENTREVISTEM PASCUAL MASIP PINTOR AUTODIDACTA D’ALCALÀ DE XIVERT Javier Sancho Cucala DANZA DE LAS HACHAS O DE LAS ANTORCHAS

Francisco Herrera

Revista de Obras Públicas

Javier Sancho Cucala - Joan Sanz Sancho

AL BON AMIC, ELIO

Aureli Puig Escoí

Antonio Verdú CÓMO TRABAJAR LA OBEDIENCIA

Daniel Posadas Juárez

José Vicente Moya Julve

Juan Emilio Prades Bel

Anna Barceló Cucala ISAAC MANUEL FRANCISCO ALBÉNIZ PASCUAL

COMUNITATS D’APRENENTATGE: UN PROJECTE D’ÈXIT EDUCATIU Jaume Pellicer Verge GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TIERRAS CASTELLONENSES

Anna Barceló Cucala

Y EL MAL GUSTO Gloria Bosch Roig

TEMPS D’ESCACS NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Anna Barceló Cucala ENTREVISTEM PEDRO BLASCO, L’ÀNIMA DE BABAKUS

Paz Calduch Bardoy CRÒNICA BABAKUS 2015

Gabinet de Comunicació DE LA CAIXA TONTA AL CERVELL, PROBLEMES DE VEURE VIOLÈNCIA A LA TELEVISIÓ

ALCALÀ DE XIVERT). Equip de treball de Santa Llúcia SANTA LLÚCIA 4000 ANYS D’HISTÒRIA

Anna Barceló Cucala

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL