Treballs de Sociolingüística Catalana by Institut d'Estudis Catalans

27/01/16

17:23

Treballs de Sociolingüística Catalana 2015

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2015

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Implantació de la normativa lingüística Llindar, per Emili Boix-Fuster

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord: una anàlisi teòrica de dos sistemes educatius diferents, per James Hawkey

Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística

La introducció del concepte de llengua oficial a l’ordenament jurídic espanyol (1902-1931), per Daniel Escribano

I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa (Barcelona, 6 de juny de 2013): presentació dels textos que es publiquen, per Joan Costa, David Paloma, Carme Bach, Elisenda Bernal i Aina Labèrnia Normativa i fonètica: una mirada actual, per Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus Morfologia i norma: algunes qüestions, per Maria Pilar Perea La implantació del lèxic normatiu: estudi complementari del lèxic implantat no normatiu, per Judit Freixa L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana: on som i on podríem arribar, per M. Amor Montané March ¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?, per Jordi Ginebra Aspectes conflictius d’ortografia catalana, per Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola L’avaluació de la implantació de la normativa: la perspectiva sociolingüística i glotopolítica, per F. Xavier Vila

Trenta anys de codificació gràfica. La necessitat d’implementar una normativa en l’occità de la Vall d’Aran, per Aitor Carrera Baiget Primers passos cap a la documentació de discurs signat: el projecte pilot de constitució del corpus de la llengua de signes catalana, per Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola La variació lingüística en els mitjans audiovisuals com a estratègia conscient, per Laia Darder Notes Tres invitacions a la sociolingüística, per Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló Ressenyes

Entre la norma en ús i les propostes normatives: recerca, vehiculació, implantació, per Isidor Marí

«La sociolingüística a primària i secundària», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, de Llorenç Comajoan i Montserrat Vilà (ed.), per Pere Comellas Casanova

Bibliografia de referència de la «Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística»

Memòria d’activitats del 2014

Secció miscel·lània Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa en l’alumnat universitari: la formació lingüística dels futurs mestres, per Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

TSC25

La sociolingüística del euskera: del movimiento social a la práctica académica, per Iñaki Martínez de Luna

Implantació de la normativa lingüística

TSC-2014-25 COVER_llom18,05.pdf

Implantació de la normativa lingüística Institut d’Estudis Catalans

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 8

26/01/16 08:10

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 25 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 1

26/01/16 08:10

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 25

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu Comitè de Redacció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona) Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya) Joaquim Torres (Societat Catalana de Sociolingüística) Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henriquemonteagudo@gmail.com Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlosmoreno@gmail.com Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), mstrubell@uoc.edu Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@hotmail.com Comitè Científic Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Domènec Bernardó (Universitat de Perpinyà), bernardo@univ-perp.fr Helena Calsamiglia (Universitat Pompeu Fabra), helena.calsamiglia@upf.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Gentil Puig-Moreno (Universitat de Perpinyà), g.puig-moreno@wanadoo.fr Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 2

26/01/16 08:10

SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 25 J UL I O L 2 0 1 5

Implantació de la normativa lingüística

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 3

26/01/16 08:10

Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. TSC es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països. A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia. Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement. TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu). Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Gràfica (http://www.nebulosagrafica.com).

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: B 17954-2015 Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 4

26/01/16 08:10

ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 25 índex

Llindar, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística •

•

Normativa i fonètica: una mirada actual, per Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

•

Morfologia i norma: algunes qüestions, per Maria Pilar Perea . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

•

La implantació del lèxic normatiu: estudi complementari del lèxic implantat no normatiu, per Judit Freixa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

•

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana: on som i on podríem arribar, per M. Amor Montané March . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81

•

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?, per Jordi Ginebra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

•

Aspectes conflictius d’ortografia catalana, per Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113

•

L’avaluació de la implantació de la normativa: la perspectiva sociolingüística i glotopolítica, per F. Xavier Vila . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 5

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

•

Entre la norma en ús i les propostes normatives: recerca, vehiculació, implantació, per Isidor Marí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141

•

índex

Bibliografia de referència de la «Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153

Secció miscel·lània • • • • • • •

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa en l’alumnat universitari: la formació lingüística dels futurs mestres, per Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé . . . . . . . . . . . . 175 Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord: una anàlisi teòrica de dos sistemes educatius diferents, per James Hawkey . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199 La introducció del concepte de llengua oficial a l’ordenament jurídic espanyol (1902-1931), per Daniel Escribano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213 La sociolingüística del euskera: del movimiento social a la práctica académica, per Iñaki Martínez de Luna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231 Trenta anys de codificació gràfica. La necessitat d’implementar una normativa en l’occità de la Vall d’Aran, per Aitor Carrera Baiget . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 251 Primers passos cap a la documentació de discurs signat: el projecte pilot de constitució del corpus de la llengua de signes catalana, per Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola . . . . . . . . . . . . . . . . . 287 La variació lingüística en els mitjans audiovisuals com a estratègia conscient, per Laia Darder . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 303

Notes •

Tres invitacions a la sociolingüística, per Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló . . . . . . . . . . . . 319

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 6

26/01/16 08:10

índex

TSC, 25 (2015)

Ressenyes •

«La sociolingüística a primària i secundària», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, de Llorenç Comajoan i Montserrat Vilà (ed.), per Pere Comellas Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335

Memòria d’activitats del 2014 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339 Normes de publicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 349

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 7

26/01/16 08:10

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 8

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 9 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística 1

m complau poder presentar aquest nou número de treballs de sociolingüística catalana (TSC), ja el vint-i-cinquè. La secció monogràfica, la formen textos provinents de la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa, que tingué lloc a la Universitat Pompeu Fabra el 6 de juny de 2013. El tema no pot ser més actual. La reforma lingüística fabriana no s’ha implantat arreu, ni arreu del territori lingüístic ni en tots els sectors socials. I l’escenari social és molt diferent del que es trobà Fabra abans de la Guerra Civil. Ara la societat està molt més formada i digitalitzada que abans. La norma estàndard arriba a la població no només per l’escola sinó pels mitjans de comunicació de massa. Com deia M. Teresa Cabré, nova presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (La Vanguardia, 29 juliol 2014), «hi ha tres sectors, que són els col·lectius implicats en l’elaboració i utilització de la llengua, que tenen la Filològica com a punt de referència: els mitjans de comunicació; els escriptors, correctors i traductors, i els ensenyants, sobretot els de primària i secundària». Ara, en plena època del que Ortega y Gasset anomenava «rebelión de las masas», caldrà investigar i valorar l’impacte de les propostes i directives normatives, tant de dalt a baix com de baix a dalt. Té sentit mantenir una proposta que ningú no segueix? Quanta gent, per exemple, segueix les normes sobre el relatiu normatiu o sobre el canvi i caiguda de preposicions? Al capdavall, com escrivia el mateix Fabra, l’ús té la darrera paraula. Com és habitual, aquest número presenta una secció miscel·lània, que inclou un treball sobre la situació sociolingüística basca en castellà, un article amb tres cartes adreçades a estudiants de sociolingüística, una ressenya i la memòria d’activitats de l’any 2014 de la Societat Catalana de Sociolingüística. I una darrera nota feliç. Ens hem de congratular perquè, en la darrera classificació de revistes científiques elaborada pel CARHUS de la Generalitat de Catalunya, TSC ha assolit la màxima qualificació amb una A. Així s’ha vist reconeguda l’exigència de qualitat en la selecció dels treballs publicats. Cal agrair especialment a Natxo Sorolla la bona feina feta. A Francesc Vallverdú, que ens va deixar quan tancàvem aquest número, li hauria complagut molt aquest reconeixement.

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 617.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 9

26/01/16 08:10

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 10

26/01/16 08:10

Secció monogràfica Implantació de la normativa lingüística

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 11

26/01/16 08:10

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 12

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 13-16 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.88 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa (Barcelona, 6 de juny de 2013): presentació dels textos que es publiquen1 Joan Costa, David Paloma, Carme Bach, Elisenda Bernal i Aina Labèrnia Equip Avalnorm. Universitat Pompeu Fabra

I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa

1. Presentació dels textos de la secció monogràfica

ls textos de la secció monogràfica «Implantació de la normativa lingüística» tenen el seu origen en les ponències presentades a la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa,2 que es va dur a terme el dia 6 de juny de 2013 al campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).3 En la presentació de la Jornada, Joan Costa, investigador principal d’Avalnorm, es preguntava si «cal mesurar l’èxit de les propostes normatives oficials? Es fa?». I continuava: «Per contestar la pregunta de si cal mesurar l’èxit de les propostes normatives, ens limitarem a assenyalar fets que sembla que demostren que sí. En el món universitari, sobretot en les facultats de formació de professorat, d’ací d’allà i periòdicament, sorgeixen iniciatives per millorar la qualitat de la llengua entre l’alumnat: la més cridanera de totes, potser, és l’acord recent de la Universitat de Lleida de posar un màxim de faltes per sobre del qual no es pot obtenir el graduat. En el món professional, em limitaré a recordar un article recent de Quim Monzó sobre les faltes d’ortografia en els missatges electrònics de les empreses o el d’Empar Moliner sobre els accents mal posats en un cartell escrit per periodistes de TV3.» I Costa reblava el clau dient: «Sense que ens hagi de consolar, Correspondència: Joan Costa. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge (despatx 53600). Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: avalnorm@gmail.com, joan.costa@upf.edu. A/I: http://avalnorm.wordpress.com/. Tel.: 935 421 255. 1. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica. 2. Aquestes ponències es poden escoltar a http://avalnorm.wordpress.com/projectes-i-activitats/ arxiu/i-jornada-destudi-de-la-implantacio-de-la-normativa/. La ponència d’Albert Jané finalment va ser publicada a Jané (2013). 3. Aquesta Jornada va ser possible gràcies al suport i la col·laboració de força institucions. Per part de la Universitat Pompeu Fabra, el Consell Social, el Centre per a la Qualitat i la Innovació Docent, el Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge i la Facultat de Traducció i Interpretació. Per part de la Universitat Autònoma de Barcelona, els postgraus de Correcció i Qualitat Lingüística i d’Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals i el Grup d’Estàndard Oral. I, en tercer lloc, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 13

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Joan Costa, David Paloma, Carme Bach, Elisenda Bernal i Aina Labèrnia

val a dir que en altres llengües també hi ha problemes en relació amb les normes.» En conseqüència, va justificar la Jornada com el compliment del «deure del món acadèmic d’identificar quines formes o quines estructures oficials no són usades, intentar explicar per què i, finalment, proposar, quan calgui, solucions. És per això que vam creure que aquesta Jornada era la via adequada per tractar aquesta qüestió amb exhaustivitat, rigor i sistematicitat». Per començar a complir aquest deure aquestes ponències monogràfiques van ser encarregades per l’equip d’Avalnorm amb la instrucció de a) trobar tots els treballs sobre avaluació de la implantació de la normativa de cada aspecte, b) fer-ne una classificació, c) llistar les formes o estructures de cada aspecte que es revelaven com a menys implantades i d) fer propostes de recerca per al futur. Es van encarregar a Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus (sobre fonètica), a Maria Pilar Perea (sobre morfologia), a Judit Freixa (sobre lèxic), a M. Amor Montané March (sobre terminologia), a Jordi Ginebra (sobre sintaxi) i a Albert Jané (sobre ortografia). A banda d’aquestes intervencions monogràfiques, se’n van demanar dues de generals: l’una a F. Xavier Vila, sobre les perspectives metodològica i social en l’avaluació de la implantació de la normativa, i l’altra a Isidor Marí, sobre recerca pel que fa a les relacions entre la norma en ús i les propostes normatives. Els textos que es poden llegir en aquesta secció monogràfica (excepte el de Llach, Cicres i Mola, sobre ortografia, que va ser encarregat per a aquest número) són la versió escrita d’aquelles ponències, enriquides amb la discussió que hi va haver a la Jornada.4 Quines aportacions han resultat dels textos monogràfics? Si comencem per les aportacions comunes a tots (o a quasi tots) els textos serien les següents: a) La constatació que hi ha poquíssims estudis centrats en l’avaluació de la implantació de les variants normatives, excepte en terminologia, en la qual el procés de normalització terminològica ja preveu aquesta implantació. b) L’establiment d’una llista més o menys explícita de variants normatives no implantades. c) Una definició de l’abast conceptual de la normativa, amb una distinció entre normativa oficial i no oficial. Pel que fa a les aportacions no comunes, podem començar per les que fan almenys dos treballs. En aquest sentit cal parlar de l’exposició de resultats d’enquestes pròpies, fetes d’una banda per Carrera-Sabaté i Creus, i de l’altra per Perea. Les dues primeres observen quatre comportaments diferenciats: 1) consciència i/o assimilació de les propostes normatives, 2) manca de consciència del que diu la norma o rebuig implícit de la normativa, 3) dubtes al voltant de la normativa i 4) autovaloracions de la normativa. També en aquests dos treballs trobem suggeriments més o menys explícits de pos4. En el moment de tancar aquest escrit, ja s’han dut a terme, des del desembre del 2013 i fins al juny del 2014, els Seminaris interuniversitaris sobre la implantació de la normativa, també a la UPF i també amb el suport del Centre per a la Qualitat i la Innovació Docent, que, d’una banda, van ampliar el camp d’estudi de la Jornada i, de l’altra, el van aprofundir.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 14

26/01/16 08:10

I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa

TSC, 25 (2015)

sibles causes de la falta d’implantació: l’existència d’una gestió normativa no unificada, criteris de l’autoritat que són poc informatius i poc funcionals, terminologia ambigua, normes allunyades de la normalitat, aspectes de la variació fonètica dialectal no prou reconeguts encara, difusió insuficient de les propostes normatives en llengua oral, la influència del castellà, l’acció de processos analògics, dubtes sobre l’edat adequada per aprendre segons quines variants normatives i la creença que la infracció de la normativa en el registre oral té menys importància que en la llengua escrita. Un aspecte en el qual també es poden agrupar alguns treballs és el del marc teòric (en un sentit lax) o metodologia de buidatge. Pel que fa al primer, Montané i Freixa s’adscriuen a la lingüística de corpus, Carrera-Sabaté i Creus treballen dins del variacionisme sociofonètic, Ginebra treballa des de la planificació de corpus i Perea fa servir la recerca per enquesta. Freixa obre tot un camí en la recerca bibliogràfica, fent servir, d’una banda, els cercadors d’Internet i les cerques avançades en cercadors acadèmics com Google Scholar o Scopus, en la base de dades de Tesis Doctorals en Xarxa i en publicacions periòdiques, i, de l’altra, les dades de l’Observatori de Neologia, com un corpus que sovint funciona «per negació»: molt sovint les variants no normatives són les implantades (i, per tant, les normatives no ho són). Tres treballs plantegen línies de futur: Montané, que constata diversitat metodològica (de corpus i sociolingüística) dins la terminologia, que hauria de ser complementària; Ginebra proposa tres línies d’investigació que segons ell poden ser fructíferes de cara a aconseguir aquest coneixement de la implantació de la normativa sintàctica; Llach, Cicres i Mola fan seu un plantejament molt ambiciós de Segarra (1999), ja que fa un plantejament general d’actuacions. Només un treball es planteja una definició d’implantació: Ginebra, que, en una perspectiva macrosociolingüística, la lliga a la voluntat social de seguir el codi lingüístic fabrià, i en una perspectiva microsociolingüística, la relaciona amb l’assimilació individual de la norma (aspecte, aquest últim, també tractat per Carrera-Sabaté i Creus). Un cop analitzats tots els textos monogràfics, es planteja una pregunta: per què en terminologia s’ha desenvolupat l’avaluació de la implantació i, en canvi, en els altres aspectes de la llengua no? Aquesta és una pregunta que l’equip d’Avalnorm està intentant respondre, començant per aprofundir el concepte d’implantació. Si passem als dos textos generals, Vila desenvolupa el concepte d’implantació tal com s’entén en els estudis sociolingüístics d’implantació terminològica seguint tres vies. En primer lloc, revisant com s’insereix la noció d’implantació en el marc de la teoria general de la política lingüística. En segon lloc, intentant argumentar que l’anàlisi de la implantació hi guanyaria si incorporés un cert nombre de premisses i conceptes d’origen eminentment sociolingüístic. Finalment, plantejant l’esquema utilitzat per a la recerca en implantació de terminologia explorada en comunitats d’usuaris reduïdes. Per la seva banda, Marí planteja la complexíssima varietat de factors que cal tenir en compte per poder parlar de la implantació de la normativa.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 15

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Joan Costa, David Paloma, Carme Bach, Elisenda Bernal i Aina Labèrnia

2. Disposició dels textos de la secció monogràfica Gràcies a la generosa predisposició de la revista treballs de sociolingüística catalana, per poder donar el màxim d’espai als autors s’ha convingut a agrupar la biblio-

grafia de tots els treballs en un sol document, que es troba al final de la secció monogràfica. Per tant, si algú vol descarregar-se un sol article haurà de tenir en compte que les referències bibliogràfiques no estan incloses en el treball corresponent.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 16

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 17-37 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.89 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Normativa i fonètica: una mirada actual1 Rules and phonetics: an updated look Josefina Carrera-Sabaté* i Imma Creus** * Universitat de Barcelona ** Universitat de Lleida

Data de recepció: 27 de maig de 2014 Data d’acceptació: 17 de juny de 2014

Resum L’article consta de dues parts ben diferenciades: en la primera s’analitza l’abast conceptual de la normativa fonètica, es descriuen els centres codificadors, els referents normatius i els criteris de codificació que s’han utilitzat per construir la normativa fonètica del català, així com les iniciatives que s’han desenvolupat per complementar i adaptar la norma fonètica a necessitats concretes dels usuaris de la llengua; també s’analitzen diversos estudis de sociofonètica amb la finalitat de descriure tendències generals en l’ús fonètic, social i dialectal del català, que han de ser a la base de qualsevol proposta normativa. En la segona part de l’article es presenten els resultats d’un estudi pilot sobre l’impacte de la normativa fonètica en cinquanta-quatre catalanoparlants provinents de Lleida, Barcelona i Girona, que s’han sotmès a una prova de producció i a una altra de valoració subjectiva de diversos fenòmens fonètics. Els resultats obtinguts han permès observar quatre comportaments diferenciats: 1) consciència i/o assimilació de les propostes normatives, 2) manca de consciència del que diu la norma o rebuig implícit de la normativa, 3) dubtes al voltant de la normativa i 4) autovaloracions de la normativa. L’estudi pilot permet corroborar la idea que la normativa de la llengua catalana ha d’apostar per integrar la variació fonètica i dialectal de la llengua. Paraules clau: normativa fonètica, fonètica catalana, ortoèpia, ortologia, codificació, variació fonètica.

Abstract This article is comprised of two distinct parts. The first one analyzes the conceptual scope of the phonetic rules. It describes the codifying centres, the normative referents, and the Correspondència: Josefina Carrera-Sabaté. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: jcarrera@ub.edu. Tel.: 934 035 620. 1. Aquest treball és una versió revisada de la presentació que sota el mateix títol es va fer en el marc de la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa (Universitat Pompeu Fabra, 6 de juny de 2013), organitzada pel grup Avalnorm. Agraïm els comentaris que els seus membres ens han fet arribar a partir de la lectura d’una primera versió d’aquest text. En qualsevol cas, el resultat final és responsabilitat exclusiva de les autores (Josefina Carrera-Sabaté, Grup d’Estudi de la Variació de la Universitat de Barcelona, i Imma Creus, Grup de Recerca en Fonètica de la Universitat de Lleida). La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 17

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

codification criteria that have been used to construct the phonetic rules of Catalan. It also describes the initiatives that have been carried out to complement and adapt the phonetic rules to the concrete needs of the language users, and it analyzes different sociophonetic studies with the aim of describing general trends in the phonetic, social, and dialectal use of Catalan, which have to be at the basis of any normative proposal. The second part of the article presents the results of a pilot study on the impact of the phonetic rules on 54 Catalan speakers from Lleida, Barcelona and Girona, who have undergone a production test and a test on subjective evaluation of different phonetic phenomena. The results obtained have allowed for the observation of four differentiated behaviours: 1) awareness and/or assimilation of the normative proposals, 2) lack of awareness of what the rules say or implicit rejection of the rules, 3) questions concerning the rules, and 4) self-assessments of the rules. The pilot study corroborates the idea that the Catalan language rules have to aim at integrating phonetic and dialectal variation in the language into them. Keywords: phonetic rules, Catalan phonetics, orthoepy, orthology, codification, phonetic variation.

1. Normativa i fonètica: abast conceptual

l títol amb què presentem aquest treball, Normativa i fonètica: una mirada actual, ens obliga d’entrada, per una banda, a fixar els matisos conceptuals dels dos termes que en constitueixen el referent principal, normativa i fonètica, i, per l’altra, a establir uns límits cronològics delimitin justament l’horitzó de la nostra mirada. En qualsevol cas, el nostre objectiu no és altre que contribuir a dibuixar l’escenari a partir del qual pren sentit l’anàlisi de la implantació de la normativa, en el nostre cas en relació amb el component fonètic de la llengua catalana. El Diccionari de la llengua catalana (DIEC2) defineix normativa com el «conjunt de normes lingüístiques explícites provinents d’una autoritat reconeguda i aplicables a una llengua». Tot i l’aparent claredat d’aquesta definició, en realitat el terme norma té un caràcter polièdric que en certa mesura condiciona la interpretació del mateix concepte (Pradilla, 2001: 85). En l’àmbit fonètic específicament, a més, s’hi afegeix la distinció —no sempre prou clara— que caldria establir entre els conceptes d’ortoèpia i ortologia. Malgrat la remissió interna que trobem al DIEC2 d’aquestes dues entrades, la qual cosa òbviament no contribueix a dilucidar-ne l’abast semàntic, diversos autors (Pradilla, 2001: 86; Julià-Muné, 2005: 352 i 2012: 281) n’han establert els matisos: l’ortoèpia fa referència a les normes de la pronunciació correcta d’una llengua, mentre que el terme ortologia caldria relacionar-lo amb la vehiculació d’aquestes en tot procés d’estandardització. En aquest sentit, la gramàtica normativa aplicada a la fonètica, és a dir la codificació de la pronúncia d’elements segmentals i suprasegmentals, i el que anomenem estàndard oral són dos aspectes distints, però complementaris i necessaris, que regulen la pronunciació correcta i adequada en situacions d’actuació formal. Aquestes dues cares d’una mateixa moneda alhora obren un debat que té a veure amb la relació que s’estableix entre codificació i ús o, si es vol, entre prescripció i

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 18

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

descripció. Dit en altres termes: la norma s’ha de basar en l’ús o són els usos els que haurien de determinar les directrius normatives del component oral d’una llengua? Sigui quina sigui la resposta, el cert és que la tasca de selecció, i generalment de reducció, inherent a la codificació lingüística acostuma a tenir unes implicacions, no sempre fàcils de resoldre. La «tensió» entre ús i norma creiem que sura de forma implícita en la introducció general amb què l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) encapçala la versió electrònica de l’esborrany de la Gramàtica de la llengua catalana: L’afirmació del caràcter descriptiu d’aquesta gramàtica, però, cal matisar-la. La gramàtica descriu, certament, i pretén descriure el diasistema de la llengua catalana —això és, no una sola de les seves varietats sinó diverses d’acord amb un ordre de correspondències i relacions formals que en manifesten el sistema comú que hi és subjacent […]— i, doncs, parteix de la llengua oral —la qual cosa es fa palesa en obrir-se amb una part dedicada a l’estructura sonora de la llengua—; però alhora, en la mesura que és una gramàtica normativa, en construeix una imatge ideal i relativament estàtica, sovint més ben reflectida en la llengua escrita que en la conversa ordinària. (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 16-17)

El fragment reproduït, a banda de posar de manifest les dificultats de convergència entre descripicó i prescripció, introdueix un dels altres conceptes fonamentals en la nostra anàlisi: el de fonètica. Des del punt de vista gramatical, i en un sentit ampli, la fonètica és l’estudi dels sons d’una llengua, però és en la manifestació sonora de la llengua que pren cos el que anomenem parla, que constitueix la forma d’expressar-se oralment de qualsevol individu. És en aquest darrer sentit que ara ens interessa acostar-nos a la fonètica. Quant als límits cronològics de la nostra mirada, cal advertir que ens fixem sobretot en les aportacions produïdes en els darrers vint-i-cinc anys que, segons el nostre parer, esdevenen els referents imprescindibles per tal d’analitzar les disposicions normatives actuals relatives a la fonètica. Tanmateix, com veurem tot seguit, ens fixem no només en les directrius codificadores oficials, sinó que tenim en compte també aquelles iniciatives, projectes, treballs o propostes que s’han generat des d’àmbits diferents —tant des del punt de vista institucional com geogràfic— i que han contribuït, per un costat, a establir una base descriptiva més completa dels comportaments orals dels parlants de la nostra llengua i, per un altre, a qüestionar, ampliar o modificar alguns aspectes ortoèpics establerts per l’autoritat. Per contra, hem optat per no fer un tractament diacrònic del tema que ens ocupa, atès que aquesta anàlisi depassaria els nostres objectius.2 2. Això significa, per exemple, obviar les aportacions fabrianes en aquest camp. Hom ha reconegut que Fabra no arribà a configurar mai un corpus ortoèpic en sentit estricte, sinó que més aviat aportà orientacions i observacions sobre pronúncia a l’hora d’establir la codificació ortogràfica, que era el seu objectiu prioritari. Amb tot, en algunes de les seves obres gramaticals així com a les Converses filològiques és possible recollir algunes indicacions fonètiques de tipus prescriptiu.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 19

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

1.1. Centres codificadors, referents normatius i criteris de codificació L’Institut d’Estudis Catalans, i concretament la seva Secció Filològica, és qui té —entre d’altres— la funció d’establir la normativa lingüística i fer seguiment del procés d’aplicació d’aquesta en les terres de llengua i cultura catalanes. La gestió, tanmateix, de la tasca codificadora de l’IEC en altres parts del territori d’administració no catalana ha de conviure amb les que exerceixen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) al País Valencià i el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears (UIB) a les Illes Balears. En el cas de l’AVL es tracta d’una institució creada per la Generalitat Valenciana que té per objecte determinar, analitzar i completar la normativa lingüística del valencià, en la mesura que, segons reconeixen obertament,3 el procés de normativització ja va cristal·litzar amb les Normes de Castelló i, a més a més, des dels anys cinquanta l’àmbit universitari ha anat també consolidant i ampliant la normativització del valencià amb la publicació de nombrosos estudis lingüístics. Per la seva banda, en el territori balear, la Universitat de les Illes Balears actua com a institució consultiva en matèria lingüística del Govern balear. Pel que fa a la tasca codificadora de l’Institut d’Estudis Catalans en l’àmbit fonètic podem considerar que s’inicia pròpiament l’any 1990 amb la publicació de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I. Fonètica —PEOF, d’ara endavant—, de la qual s’ha publicat fins a una tercera edició (1998) —amb diverses reimpressions fins al 2009— que, en qualsevol cas, no ha aportat canvis significatius respecte de la primera. Actualment, ens consta que des de la Comissió del Català Estàndard de l’IEC es treballa en una nova versió de la PEOF. Des de fa uns anys també es pot consultar en versió electrònica un esborrany provisional de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC que es presenta com «l’actualització de la gramàtica normativa oficial de l’IEC —la qual, sota l’autoria de Pompeu Fabra, fou publicada per primera vegada en 1918 i per setena vegada i darrera en 1933».4 Aquesta Gramàtica dedica el primer capítol a la fonètica i la fonologia. Segons s’explicita en l’apartat introductori «aquesta part i ofereix una presentació sobretot descriptiva d’aquestes categories [segmentals i suprasegmentals], complementada per les indicacions prescriptives pertinents».5 Si comparem el contingut de la PEOF i la Gramàtica, veurem que, en general, les indicacions prescriptives coincideixen tot i que es detecta alguna diferència; potser la principal és que alguns trets que en la PEOF es consideren «no recomanables» en la Gramàtica es concreta que «no són recomanables en registres formals». Ens referim a fenòmens com: canvis vocàlics (e > i per contacte amb consonant palatal i o > u en mots que tenen una i en la síl·laba posterior), caiguda de a/e pretòniques per contacte amb r, casos d’assimilació d’oclusives i ròtic + lateral (parlars balears), o dissimilacions de sibilants (parlars balears). 3. Informació que es pot trobar en l’apartat de presentació del seu web: http://www.avl.gva.es/AVL/ presentacio.html. 4. Vegeu la «Introducció general» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 15). 5. Vegeu «Part I. Fonètica i fonologia» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 39).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 20

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

Per la seva banda, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’any 2006 publica L’estàndard oral valencià (EOV), el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV) i la Gramàtica normativa valenciana (GNV) (vegeu el capítol «Ortologia», p. 20-33) i el 2014, el Diccionari normatiu valencià (DNV), que constitueixen el canemàs de la normativa oral establerta per l’AVL.6 No pretenem fer una anàlisi aprofundida d’aquests materials però si es contrasta, posem per cas, la PEOF de l’IEC amb l’EOV de l’AVL s’obtenen algunes dades interessants. Mas, que ha publicat recentment (2012) els resultats d’un exercici d’aquest tipus, conclou que l’anàlisi de trets que no presenten discrepàncies en les formulacions d’ambdues propostes es podria situar entre un 75-80 % (incloent-hi algunes diferències dubtoses). El percentatge restant es repartiria en proporcions bastant equitatives entre el que ell anomena diferències «fortes» (pronúncies que una institució recomana i l’altra condemna) i «febles» (trets que una de les institucions considera admissibles/acceptables i l’altra etiqueta com a propis). Pel que fa a les fortes, segons Mas, unes es podrien considerar «lleus» en la mesura que són atribuïbles a una major permissibilitat per part de l’EOV del relaxament articulatori a l’hora de considerar certs fenòmens fonètics, mentre que les anomenades «greus» sumen —en un parell de casos— a aquesta raó articulatòria una aposta major per la genuïnitat valenciana per part de l’EOV. Com a exemples de di ferències fortes Mas es refereix a: la pronunciació com a e o i de la vocal pretònica de les paraules acabades en -aixement/-eixement (naixement/naiximent); l’emmudiment de la primera g del grup gg (suggerir); l’emmudiment de l’oclusiva dels grups ads-, abs-, obs- seguits de consonant; la supressió de l’oclusiu inicial del grup ps-; la pronunciació d’una sola l per l·l, entre d’altres. En canvi, Mas cataloga com a diferències febles fenòmens com ara: la pronunciació com a [a] de e pretònica dels grups en-, em-, es- o d’alguns mots en posició medial; pronunciació unisil·làbica de i seguida d’una altra vocal, i pronunciació de la t ortogràfica en mots com setmana i cotna. Val a dir que més enllà de casos particulars, no podem obviar que en les dues propostes analitzades hi ha plantejaments distints que tenen a veure amb els criteris de codificació vehiculats. D’una banda, l’IEC concep la codificació de la llengua pròpiament com una normativa composicional basada en solucions polimòrfiques, és a dir, «una varietat de la llengua que contingui suficients elements comuns al diasis tema perquè pugui assolir el valor referencial i alhora que sigui una varietat no pas monolíticament unitarista sinó més aviat múltiple, això és, que disposi d’opcions alternatives en funció de les grans varietats territorials» (Institut d’Estudis Catalans, 1990: 9). D’altra banda, el model de codificació de l’AVL, pensat exclusivament per al valencià, ha estat qualificat per Pradilla (2011) com un model autonomista.7 6. Aquests materials coexisteixen amb una altra proposta de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Guia d’usos lingüístics 1. Aspectes gramaticals (2002), que citem en l’apartat següent. 7. Es tracta d’una denominació manllevada del conflicte normatiu gallec, que correspon als partida ris del model aïllacionista. Segons Pradilla (2011: 123) «una de les qüestions més preocupants del model autonomista la constitueix la confusió que genera el reajustament estilístic que promou. Amb l’accés a la primera línia de la formalitat de formes catalogades anteriorment com a col·loquials i l’obertura a l’acceptació d’interferència lingüística, els agents culturals que havien protagonitzat la lluita per la dignifi-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 21

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

Pel que fa a la Universitat de les Illes Balears (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General), el fet que compleixi més aviat una funció d’òrgan consultiu i d’assessorament tecnicolingüístic fa que no puguem atribuir-li disposicions nor matives en sentit estricte, sinó més aviat intervencions en diferents tipus de materials que comentarem tot seguit. 1.2. L’altra cara de la normativa fonètica L’Institut d’Estudis Catalans, en el «Pòrtic» de la publicació de la seva PEOF, es refereix específicament al paper que, en el procés d’establiment d’un model referencial per a la llengua oral, prenen institucions universitàries, mitjans de comunicació, editorials i altres professionals de la llengua. Des de mitjan anys vuitanta, que és quan es comença a veure la necessitat de disposar d’una normativa per a la llengua oral, la feina feta des d’aquests àmbits ha estat determinant i reconeguda per l’IEC. En termes generals, i amb la perspectiva del temps, podríem dir que la tendència ha estat adoptar la normativa oficial i ampliar-la i/o complementar-la —adaptar-la— en aquells aspectes que resultaven insuficients, ja sigui per unes necessitats concretes vinculades a la modalitat oral de la llengua o bé per aspectes de variació dialectal no prou definits. És en aquest sentit que ens referim a l’altra cara de la normativa fonètica. L’existència d’uns mitjans de comunicació orals en català de forma regulada i normalitzada ha estat un element clau que ha contribuït a difondre un model formal d’expressió oral, i igualment importants són els materials que orienten sobre els trets lingüístics d’aquest model. Actualment la Corporació Catalana de Mitjans Audio visuals (CCMA), que inclou els diferents canals de la Televisió de Catalunya i les emissores de Catalunya Ràdio, en el seu Manual d’ús8 reconeix que per al català es basen «en la normativa lingüística vigent, representada pels documents sancionats per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i també per les propostes del TERMCAT i per altres obres i fonts considerades de referència».9 L’any 1997, en un estudi del grup Llengua i Mèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre la llengua de TV3 —aquesta anàlisi es va ampliar posteriorment amb un informe de l’any 2003 elaborat a petició del Consell de l’Audiovisual de Catalunya— concloïen que «la llengua de TV3 és una llengua volgudament respectuosa de la cació de la llengua (els sectors universitaris, el món de l’ensenyament i l’àmbit editorial) han vist impugnat el seu capteniment lingüístic». 8. El Manual d’ús forma part del Llibre d’estil de la CCMA, aprovat el 28 de juliol de 2010, que es compon a més de la Guia editorial i del portal lingüístic corporatiu ÉsAdir (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 2006), iniciat el 2003 i presentat públicament el febrer del 2006. Aquests materials constitueixen l’actualització de textos anteriors: El català a TV3. Llibre d’estil (Televisió de Catalunya, 1995 i 1998), Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge (Televisió de Catalunya, 1997), Orientacions lingüístiques de Catalunya Ràdio (2001) i Llibre d’estil de la CCRTV Interactiva (2005). 9. Disponible des del portal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: http://www.ccma.cat/ llibredestil/manual-dus/llengua-correcta.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 22

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

normativa lingüística vigent» (Bassols, Rico i Torrent, ed., 1997: 145), això sí, amb poca polifonia lingüística i certa rigidesa estilística, tant en registres formals com informals. Tanmateix, en l’anàlisi detallada per programes apuntaven que el component fonètic es ressentia d’alguns errors i vacil·lacions fonètics en la majoria de la programació (informatius, magazins, retransmissions esportives, sèries, etc.). Sigui atribuïble això a la descurança dels professionals o a una mala assimilació de la normativa fonètica, el fet és que a l’entorn de la fonètica i dels mitjans de comunicació orals s’han anat elaborant materials diversos les característiques dels quals tenen repercussió directa en el model de pronunciació que proposen. Vegem-ne alguns exemples. El 2009 es va publicar la Guia fonètica per a les televisions locals (Paloma et al., 2009), com a proposta de models de pronunciació per a l’elocució formal de les televisions locals dels territoris de parla catalana. Tot i que parteixen de la PEOF de l’IEC, l’establiment de dotze varietats distintes va motivar que en l’obra s’estableixin dues pautes de pronunciació: PGR (pauta general de pronunciació: casos generals de tota la comunitat lingüística catalana) i PLP (pauta local de pronunciació: casos específics i locals) i que es parli d’un ARE (àmbit restringit d’emissió) i d’un AGE (àmbit general d’emissió). El resultat, en definitiva, és una adaptació i una ampliació de la proposta de l’IEC. Val a dir, però, que de vegades les necessitats comunicatives d’un àmbit territorial restringit i d’un mitjà de comunicació oral petit poden implicar també l’adaptació terminològica. Això és el que aparentment s’esdevé en el Llibre d’estil de COMRàdio (Ortega i Brunat, coord., 2008) per a la xarxa d’emissores locals, on es parla literalment d’un «estàndard local» (Ortega i Brunat, coord., 2008: 9), tot i que malauradament no es defineix l’abast d’aquesta adjectivació i, consegüentment, els criteris de selecció o omissió de formes que s’hi associen. La gestió de la normativa lingüística des d’institucions diferents (IEC, AVL, UIB) també es veu reflectida en la publicació d’alguns dels manuals adreçats als mitjans de comunicació oral.10 Aquest és el cas del Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià (2011) publicat per l’AVL, que basa les seves propostes en la GNV i el DOPV, especialment en l’apartat dedicat a l’estàndard oral valencià. En l’àmbit balear, el 2005 el Consell de Mallorca i la Universitat de les Illes Balears (el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General en va fer la revisió i donar l’aprovació) van editar el Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (Picó i Ramon, 2009). En la part introductòria en què es parla del model, es deixa clar que «per redactar aquest manual ens hem basat, sobretot, en la proposta de l’estàndard de l’Institut d’Estudis Catalans aplicada a les Illes Balears» (Picó i Ramon, 2009). La mateixa línia d’actuació es percep a Tot dret. Llibre d’estil per a la ràdio i la televisió de les Illes Balears (Universitat 10. Les obres que esmentem tot seguit les hem inclòs en l’apartat de «L’altra cara de la normativa fonètica» perquè, en el cas del valencià, no formen part de la nòmina del que l’AVL considera explícitament «documents normatius» (vegeu el web de la institució: http://www.avl.gva.es/va/documents-normatius); en el cas del balear, cal tenir present que, com ja hem dit, la UIB actua com a òrgan consultiu i assessor i no estrictament com a «acadèmia».

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 23

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

de les Illes Balears, [s. a.]), fruit de la col·laboració entre l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (IB3) i la Universitat de les Illes Balears. De vegades, però, els materials o projectes al voltant de la normativa fonètica s’adrecen a destinataris més plurals o bé a àmbits en què el seguiment que es fa d’aquestes propostes és força difícil d’avaluar. En el primer cas, pensem en el ja clàssic Manual de pronunciació de Castellanos (2004), del qual recentment (2012) s’ha publicat una nova versió. L’obra, adreçada a professionals de la comunicació oral, és un bon mitjà de difusió dels criteris d’elocució recomanats per l’IEC, alhora que l’autor els complementa amb noves aportacions i propostes d’exercicis. Amb el mateix propòsit —ara sense la part pràctica— cal esmentar la Proposta de modificació del fascicle de fonètica del document de l’IEC «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana» (2011)11 del mateix autor. Objectius similars es poden adduir en relació amb El català nord-occidental. Descripció i orientacions ortoèpiques de Julià-Muné, Romero i Creus (2004), encara que en aquest cas només té en compte les principals subvarietats nord-occidentals (lleidatana, ribagorçanopallaresa i tortosina). L’obra parteix també de les propostes de l’IEC, apunta la necessitat de revisar-ne alguna d’acord amb els usos orals del territori i ampliar-ne d’altres que no han estat tingudes en compte per l’autoritat. Se suma, doncs, a altres referents bibliogràfics que ja s’havien fixat en l’àmbit nord-occidental, com ara la proposta d’Aragonés (1995), també seguint les directrius de l’IEC, tot i que, a més de la fonètica, s’ocupa d’altres nivells gramaticals.12 Pel que fa a la segona de les consideracions que apuntàvem, és a dir l’existència de materials o projectes pensats per a àmbits en els quals és més difícil fer el seguiment d’aplicació de propostes ortoèpiques, pensem sobretot en l’àmbit docent. Aquest és el cas de la Guia d’usos lingüístics 1. Aspectes gramaticals, publicada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002), que, en allò que ens interessa (la fonètica), és força coincident amb les propostes de l’IEC,13 alhora que amplia especificitats de pronunciació del valencià que no es tenen en compte en aquestes darreres. Això també és el que trobem, però en aquest cas amb referència al balear, a Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears d’Alomar i Melià (1999), amb el vistiplau formal de la Secció Filològica de l’IEC, i que complementa La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic d’Alomar, Bibiloni, Corbera i Melià (1999). Les dues obres s’ocupen no només de la fonètica, sinó que inclouen recomanacions morfològiques, sintàctiques i lèxiques. En els tres casos esdevenen referents imprescindibles a l’hora de valorar les propostes d’estàndard oral relacionades amb les varietats valenciana i balear. Finalment, per cloure aquesta aproximació sumària a l’altra cara de la normativa 11. Tot i que es tracta d’un document no editat, es pot consultar a: http://latel.upf.edu/resolc/veu/ num3/propostamodificaciofoneticaiec.pdf. 12. En l’àmbit nord-occidental el precedent és l’obra de Beltran (1986), anterior a les propostes de l’IEC i que es basa sobretot en qüestions morfològiques. 13. En contrast amb l’atribució d’autonomista que Pradilla (2011) atorga a la proposta de l’AVL (vegeu la nota 7) en el cas de la Guia la qualifica d’unitarista (2011: 122).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 24

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

fonètica, cal tenir presents projectes sorgits de l’àmbit universitari, que han aprofitat els recursos digitals per difondre de forma directa aquesta normativa. En posarem un parell d’exemples: reSOLC-mitjansCAT i el Diccionari de dubtes del català oral (DDCOR) (Paloma, Montserrat i Mas, 2011). L’objectiu de reSOLC-mitjansCAT (Yzaguirre, dir., 2008-2011), un projecte de recerca desenvolupat durant el període 2008-2011,14 és oferir als professionals dels mitjans de comunicació audiovisuals un recurs en línia15 per resoldre consultes ortològiques sobre la pronúncia de lèxic comú, terminologia, noms propis, manlleus, etc., a partir de l’aplicació de la PEOF de l’IEC i segons diferents paràmetres de consulta (dialecte, àmbit, propietat, formalitat). Per la seva banda, el DDCOR és literalment «el diccionari digitalitzat, sonor, de l’estàndard oral de la llengua catalana». En aquest cas, el projecte parteix d’una doble proposta ortoèpica: la de l’IEC (PEOF) i la de l’AVL (DOPV), a banda d’altres obres divulgatives. A més d’unes etiquetes explicatives, l’usuari disposa de l’audició del mot en les cinc principals varietats del català. Les aportacions del DDCOR en relació amb les propostes oficials de la normativa fonètica representen un 15 % (27 etiquetes); en són una mostra la proposta d’admissió de la pronúncia unisil·làbica de i seguida de vocal en registres formals, la pronúncia amb [a] dels inicis en-, em-, es- en nord-occidental i valencià, o l’admissió de la pronunciació no local del vocalisme tònic de certs topònims adaptant-los a la pronúncia estàndard de cada varietat.16 2. Estat de la llengua actual: estudis de sociofonètica des de 1985 fins avui Tal com dèiem en començar, prescripció i descripció són dos aspectes comple mentaris. És per això que en aquest apartat presentem un estat de la qüestió sobre estudis variacionistes centrats en la producció de diversos fenòmens fonètics per part de catalanoparlants (no hem tingut en compte aspectes relacionats amb la percepció subjectiva dels parlants o les actituds lingüístiques; tampoc no figuren en aquesta llista els treballs de contingut fonètic sense una visió sociolingüística de la variació fonètica). Els estudis que presentem comprenen unes tres dècades, aproximadament. L’objectiu d’aquesta prospecció és descriure tendències generals en l’ús fonètic, social 14. Anteriorment, des del LATEL (Laboratori de Tecnologies Lingüístiques) de l’IULA (Institut Universitari de Lingüística Aplicada), l’equip d’Yzaguirre ja havia treballat en altres projectes com: Diagnòstic ortològic per ordinador (DOPO) (2000-2001), Projecte Diagnòstic Ortològic per Ordinador (DOPO II), ambdós conjuntament amb Catalunya Ràdio, i Servidor ortològic de la llengua catalana. Diccionari ortològic (SOLC) (2006). Alhora, des de la xarxa XALOC (Xarxa d’Anàlisi de la Llengua Oral Catalana), presentada el 30 de novembre de 2011, s’han desenvolupat un parell de jornades (SIROCCO —Seminari d’Intercanvi de Recerques Ortològiques Catalanes sobre Corpus Orals— i Jornada de Recursos per a la Qualitat Oral) amb la intenció de crear un espai d’interlocució entre professionals diversos per debatre temes relacionats amb la llengua oral. 15. Des de la plataforma reSOLC es va crear el butlletí electrònic La Veu de les Ones, del qual s’han publicat tres números, el darrer correspon al setembre-desembre del 2012. 16. Agraïm a Mònica Montserrat i David Paloma, dos dels responsables del projecte, la concreció d’aquestes dades.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 25

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

i dialectal del català, atès que entenem que una normativa s’ha de basar en els usos lingüístics per tal de garantir la màxima normalitat, realisme i difusió de la norma. Els treballs de sociofonètica que presentem són trenta-cinc i se centren en la variació social i funcional i en parlants que tenen el català com a L1. Inclouen, d’una banda, el català entès com un conjunt diasistemàtic de dialectes (català oriental, català nord-occiden tal), com un conjunt de parlars d’una comarca o d’una zona concreta (el Baix Vinalopó, les Pitiüses, la Franja), però, sobretot, el català parlat en poblacions concretes: Alacant, Alguaire, l’Alguer, Barberà del Vallès, Barcelona, Blanes, Benicarló, Càlig, el Pont de Suert, l’Espluga de Francolí, Lleida, Oliva, Petrer, Sunyer i Valls. Tot seguit situem en un mapa dels Països Catalans els treballs que posteriorment glossem en una llista cronològica on es detalla l’autor, l’any de publicació del treball, la zona i els fenòmens estudiats. Al final, presentem unes tendències de caràcter general sobre la variació fonètica que es desprenen de les conclusions dels estudis. Figura 1 Mapa dels estudis de sociofonètica del català (1985-avui)

Font: Imatge extreta de http://esadir.cat/toponims/paginaterritorisparlacatalana; el contingut és d’elaboració pròpia.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 26

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

1) Colomina (1985), Alacant: diftongació de [3] en <ja>; o tònica > [$]; e tònica > [3]; caiguda de <d> intervocàlica. 2) Soler (1985), català central: grups consonàntics /bl/ i /gl/. 3) Mier (1986), Barcelona (barri de Gràcia): africació de fricatius postalveolars. 4) Montoya (1989), Alacant (Petrer): ensordiment d’africats. 5) Cabré (1989), Valls: /r/ final de mot. 6) Alturo i Turell (1990), el Pont de Suert: desafricació i sonorització de [t1] en formes lèxiques com joc. 7) Bernat (1991), Blanes: /r/ final > [rt]. 8) Fernández (1993), Blanes: /r/ final > [rt]. 9) Pons (1992), Vallès Occidental (Barberà del Vallès): pèrdua de iodització tradicional i apitxament. 10) Pradilla (1993 i 1995), Benicarló: africació de la fricativa sonora de mots com roja. 11) Escrivà (1993), Oliva: assimilació de <e> àtona final a [3], [a] i [$]. 12) Plaza (1995), l’Espluga de Francolí: pèrdua de /i/ posttònica, amb una gran estigmatització, en favor de /e/. 13) Pla (1995), Barcelona: obertura de vocal neutra. 14) Montoya (1995), les Pitiüses: modificació de /E/ en posició àtona, elisió de /d/ intervocàlica, elisió de /j/, /‘E/>[‘3]. 15) Solans (1996), Lleida: diversos fenòmens vocàlics: /al/>[aw], /a#/>[3], #/a/>[a], /e/>[a], /e/>[i], /‘3/>[e], /o/>[aw], /o/>[u], segregació de iod davant /1/ i /^/, elisions, metàtesis, adaptacions fonètiques i consonàntiques: rotacisme, dissimila cions, pronunciació de /r/ final, africació de /1/ i /^/, geminacions, alternances [s] [z]. 16) Carrera-Sabaté (1998), català oriental central: ensordiment de <gl> i <bl> i elisió de /r/ final. 17) Carrera-Sabaté (1999, 2001 i 2002a), Alguaire i Lleida: vocal pretònica inicial absoluta, no absoluta o medial ortografiada <e>; vocal pretònica inicial no absoluta o medial ortografiada <a>. 18) Montoya (2000), Alacant: vocal pretònica inicial absoluta ortografiada <e>, harmonies vocàliques, elisió de /r/ final, [y]>[j]. 19) Segura (2000 i 2003), Baix Vinalopó: grups inicials en-, em- i es-, harmonies vocàliques, manteniment-desaparició de les vocals obertes [3 $], ieisme, palatalització de /s/ implosiva davant [k], /s/ en fonètica sintàctica, grup <ix>, betacisme, [d^], <-lt> final seguit de vocal, caiguda de /d/ intervocàlica, /b/ intervocàlica, /r/ final. 20) Carrera-Sabaté (2002b), Televisió de Lleida: [t1]>[1] en mots com Conxita, vocal pretònica <e> emesa [e]. 21) Carrera-Sabaté (2003), Alguaire: segregació de iod en fricatius postalveolars sords i sonors. 22) Carrera-Sabaté i Freixenet-Esteve (2003), Sunyer: [aw]>[o]. 23) Beltran Calvo (2005 i 2011), Marina Alta (42 pobles): vocalisme tònic (/uj/>[wi], /a/>[3], /a/ àtona > [e] i extensió a la posttònica, vacil·lacions entre [o] i [u]); vocalisme àton (/a/>[e], /e/>[a], afèresi de -a, vacil·lacions entre [o] i [u], [e]/[i]

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 27

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

i de -a); consonantisme (pèrdua de /w/ i /j/ intervocàlica, manteniment de /tl/ geminat, oclusiva conservada en -nt, -lt, distinció de /b/ i /v/, absència de iod davant /1/, palatalització de /s/ inicial, [ks]>[ts], [ps]>[ts], [pt]>[tt]). 24) Carrera-Sabaté (2005), Alguaire: variació del vocalisme àton en compostos. 25) Güell, Buldó, Pradilla, Saura, Verge (2006), Valls: fricativa labiodental /v/ com a [b . v]. 26) Carrera-Sabaté, Fernández Planas i Pradilla Cardona (2007), Lleida i Barcelona: comparació de l’ensordiment de [d^] intervocàlica. 27) Saura, Buldó, Güell, Pradilla, Verge (2008), Càlig: /a/ àtona com a [a] i [3]. 28) Carrera-Sabaté (2009), Lleida: [t1]>[1] i [d^]. 29) Suïls, Ariño, Alturo, Turell (2010), el Pont de Suert: desafricació i sonorització de [t1] (a [^]) en formes lèxiques com joc. 30) Beltran Calvo i Herrero Lloret (2011), Marina Baixa (22 pobles): /uj/>[wi], vacil·lacions entre [o] i [u], es-, em-, en-, eix- > as-, am-, an-, aix-, manteniment del timbre de -a al costat de l’harmonia vocàlica, predomini de [i] posttònica, tractament divers /tl/ geminat, distinció /b/ i /v/, oclusiva conservada en -nt, -lt. 31) Moratal (2011a i 2011b), Gandia: pèrdua de la distinció entre /y/ i / /. 32) Valls (2013), català nord-occidental (inclosos els parlars de la Franja): desfonologització de /3/ i /$/ per anivellament a /e/ i /o/, apitxament, /y/>/j/, despalatalització de /1/, augment de /2/ en seqüències d’infinitiu seguit de clític. 33) Cabrera i Callís (2013), l’Alguer: rotacisme. Al marge d’aquests estudis variacionistes, hi ha altres treballs que analitzen els usos lingüístics en relació amb l’impacte de la normativa. Estan focalitzats en el català oriental central i observen el comportament lingüístic de professionals i estudiants dels mitjans de comunicació: 34) Montserrat (2000): <o> àtona, [o] i [$], [e] en lloc de [E], [E] en lloc de [e] i [3], [o-$], [e-3], [a] en lloc de [E], ensordiment de [z] i [^], [y]>[j], [y]>[l]. 35) Paloma (2004): producció de grups consonàntics <tl>, <tll>, <dm>, <tm>, <tn>, <tb>, <bm>, <pm>, <bn> i <pn>. A grans trets, els fenòmens analitzats des d’un punt de vista social permeten determinar diverses tendències que, d’una manera o altra, poden condicionar l’efecte de la implantació de la normativa i que per això cal tenir en compte: 1) Simplificació de produccions per relaxament: aquesta podria ser, per exemple, la tendència creixent al ieisme, en detriment de la lateral palatal, observada tant en català occidental com oriental, el betacisme en detriment de la pronunciació de la labiodental [v], l’apitxament en lloc de les distincions d’africades postalveolars sordes i sonores. 2) El reforçament d’articulacions per causes diverses, com podria ser l’alternança entre fricatius i africats postalveolars o palatals en català oriental (Vallès Occidental) i en català occidental (Benicarló). 3) Modificació d’articulacions per efecte, sobretot, de la llengua escrita: en català nord-occidental, es pot parlar d’efecte de l’escrit sobre l’oralitat en casos com el canvi de vocals tradicionalment emeses [a] que solen pronunciar-se [e], la pèrdua del

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 28

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

diftong [aw] a favor de la vocal de l’escriptura [o] o l’estigmatització de la variant autòctona /i/ posttònica a l’Espluga de Francolí a favor de [3]. 4) Variació fonètica determinada per la velocitat d’elocució o per factors idiosincràtics i lèxics, com és el cas de l’ensordiment dels grups consonàntics <bl> i <gl> o l’elisió de /r/ en posició final de mot en català central i també en lleidatà. 5) També es poden detallar fenòmens que s’expliquen per la influència dels dialectes de més prestigi (en paraules de Valls (2013), per un procés d’advergència): aquest podria ser el cas de la despalatalització d’africats en lleidatà, que es dóna en situacions marcades per la formalitat, prenent com a punt de referència el català oriental. 6) S’observa també en un cas que les formes autòctones tenen més pes que les normatives (el cas de l’apitxament al Pont de Suert vs. la desafricació i sonorització) quan els informants no tenen motivació social per adaptar-se a l’estàndard. Així doncs, la variació és, al capdavall, «el resultat de la percepció que la col·lectivitat pugui tenir dels fenòmens», en paraules de Suïls et al. (2010: 313). 7) Mirant les dades de manera global, s’observa molta variació interdialectal en les articulacions palatals, que són les menys estables; també el vocalisme àton presenta molta inestabilitat en el territori. De totes maneres, no hi ha estudis sobre processos de diftongació, segurament per la dificultat d’arribar a resultats concloents. 3. Impacte de la normativa fonètica en alguns parlants de Lleida, Barcelona i Girona. Prova pilot L’observació i anàlisi de trenta-cinc estudis sobre la variació sociofonètica del català ens han permès esbossar una sèrie de tendències fòniques que s’observen en diverses parts del territori. Gairebé tots els fenòmens s’hi analitzen productivament i n’hi ha pocs que s’estudiïn des de l’òptica de la subjectivitat dels parlants i, encara menys, que tinguin presents les propostes de la normativa oral presa com a punt de referència. Al marge d’aquestes constatacions, en diferents estudis sobre percepció s’ha observat que les informacions fonètica i sociodialectal dels enunciats estan lligades, atès que la informació fonètica és emmagatzemada al cervell i també ho és la informació sociodialectal (vegeu Goldinger, 1997, Johnson, 1997, i Pierrehumbert, 2001 i 2002). En aquest sentit, l’observació de la percepció i la subjectivitat dels parlants sobre un determinat fenomen variable, juntament amb altres factors externs, permet obtenir una visió força completa de la variació lingüística dels parlants. Tenint en compte, d’una banda, la mancança de treballs empírics en relació amb l’objectiu que ens ocupa i, d’una altra, els beneficis d’abordar la variació lingüística subjectivament, hem considerat oportú elaborar una prova pilot17 per tal de donar raó, a grans trets, de l’impacte de la norma en la producció i la percepció lingüístiques de parlants de procedència dialectal diferent. 17. Per a altres treballs elaborats amb un objectiu similar, vegeu Castellanos (2001).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 29

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

3.1. Metodologia 3.1.1. Selecció dels informants Per a les proves, que es van realitzar durant el segon semestre del curs 2012-2013, es van seleccionar informants que cursaven quatre tipus d’estudis universitaris diferents i de procedències dialectals diverses (vegeu la taula 1). Taula 1 Dades sobre els informants de la prova pilot Girona - Postgrau en correcció lingüística (UG)

Barcelona - Grau en Lleida - Filologia comunicació i indústries catalana (LC) culturals (UB)

Lleida - Filologia hispànica (LH)

12 informants

21 informants

12 informants

Edat: entre 30 i 50 anys Catalanoparlants

9 informants Edat: entre 19 i 25 anys

Catalanoparlants

Catalanoparlants i castellanoparlants

Aquesta tria respon a la voluntat d’observar el comportament i l’actitud cap a la variació fonètica d’estudiants de graus i postgraus que tenen una procedència dialectal i lingüística diferent. Es van enquestar tots els estudiants que seguien els cursos esmentats sense fer-ne cap tria prèviament. Som conscients que la mostra és esbiaixada, perquè no comprèn tot el territori de parla catalana ni aporta una representació uniforme d’enquestats en cada grup (per exemple, nombre, gènere, estatus social, etc.); tanmateix, malgrat les limitacions d’espai i de temps del nostre treball, creiem que els resultats són interessants com a prova pilot que caldrà ampliar en treballs posteriors. 3.1.2. Corpus i procediment d’enquesta Els enquestats es van sotmetre a dos tipus de proves. En primer lloc, se’ls va demanar de llegir un text elaborat ad hoc, que s’enregistrava en el moment de la lectura. El text preveia la pronúncia de fenòmens fonètics diversos, objecte de la nostra anàlisi: grups consonàntics finals (<nc>, <mb>) i medials (<bl>, <bs>, <cc>, <tz>, <gz>, <ks>, <ct>), fricatius alveolars sords i sonors (<ss>, <c>), fricatius postalveolars amb segregació de iod o no (<ix>), laterals palatals (<ll>), laterals alveolars geminades (<l·l>), consonants finals (<r>, <s>), diftongs (<Cia>, <Cio>, <qua>), grups vocàlics (<ea>, <ae>), vocals àtones sense canvi de timbre (vocals finals, vocals de compostos, etc.) i vocals mitjanes obertes (<e>, <o>). Al marge d’aquesta prova, com que les dades de la producció provenien d’un corpus escrit, la qual cosa en major o menor mesura condiciona la parla, vam considerar imprescindible desenvolupar una anàlisi sobre la subjectivitat dels parlants per tal de

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 30

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

disposar de més dades sobre la valoració de diversos fenòmens fonètics relacionats amb la PEOF. A aquest efecte, en segon lloc, vam sotmetre els enquestats a una bateria de seixanta preguntes18 que havien de respondre segons si ells mateixos consideraven que es tractava d’un fenomen normatiu, no normatiu, no consignat o, simplement, si no en sabien res.19 Com que no tots els informants tenien coneixements de fonètica suficients per poder interpretar els fenòmens a partir d’una transcripció, vam optar per ortografiar-los (per exemple, «pronunciar aseptar és normatiu?»). Les preguntes es van dividir en dos grups segons l’adscripció dialectal dels parlants: quaranta preguntes comunes a tots els enquestats, deu destinades a parlants del bloc oriental i deu a parlants del bloc occidental.20 Els fenòmens analitzats eren, fona mentalment, els mateixos que s’havien tractat en la lectura del text, per bé que se’n van afegir d’altres: elisions vocàliques (<v(e)ritat>), canvis de timbre vocàlic (<suportar>), epèntesis vocàliques (<ideia>, <no us e la donaré>) i consonàntiques (<àpit>).21 3.1.3. Anàlisi dels resultats Tenint en compte que l’objectiu de la prova pilot és presentar unes primeres tendències generals, hem analitzat els resultats obtinguts mitjançant l’ús de l’estadística descriptiva i prescindint de variables socials. Els pilars sobre els quals bastim l’explicació són els resultats del qüestionari de l’anàlisi de les valoracions subjectives dels parlants a partir de fenòmens que han suscitat dubtes en relació amb la norma oral.22 Quant als resultats, hem dividit el comportament dels informants en quatre apartats: 1) consciència i/o assimilació de les propostes normatives, 2) manca de consciència del que diu la norma o rebuig implícit de la normativa, 3) dubtes al voltant de la normativa i 4) valoracions de la normativa. 18. L’ordre de les proves (primer la lectura i després el qüestionari) va ser estricte per tal de no condicionar la prova de producció lingüística a partir de les preguntes sobre els cinquanta fenòmens fonètics. 19. No vam concretar prèviament l’abast del terme normativa perquè volíem analitzar l’abast del terme. Segurament, aquesta decisió va generar algun dubte a alguns dels enquestats. 20. Així doncs, els enquestats van respondre un total de cinquanta preguntes: els del bloc occidental tenien deu qüestions pròpies del seu dialecte (exemple: cunya-cuina) i els de l’oriental també (exemple: dugues-dues). 21. Tant la tria d’aquests fenòmens com els de la prova de producció tenen a veure amb el fet que es tracta de pronúncies que sovint generen dubtes i/o incorreccions, la qual cosa hem pogut constatar tant a partir de l’experiència docent com de la nostra recerca feta en l’àmbit de la fonètica. Tanmateix, són fàcilment constatables també fixant-se en la manera d’expressar-se d’una bona part dels catalanoparlants. 22. En alguns casos, les dades obtingudes en el qüestionari de valoració es contrasten amb els resultats de la lectura a què es van sotmetre els mateixos informants. Els resultats de la lectura han permès observar com es resolen determinats fenòmens fonètics, amb el benentès que, en alguns casos, hi ha biaixos —causats per la pròpia naturalesa de la lectura— que contrasten amb els resultats que podrien desprendre’s d’una prospecció en la llengua col·loquial.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 31

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

3.1.3.1. Consciència i/o assimilació de les propostes normatives El fet d’acceptar o rebutjar en percentatges alts algunes de les pronúncies plantejades, segons el que estableix la normativa fonètica actual, creiem que pot analitzar-se com una mostra de la consciència que hom té d’aquestes propostes normatives —tenint en compte el tipus d’informants— o, si més no, que l’ús lingüístic en àmbits formals i les directrius prescriptives no van per camins diferents. En definitiva, que es tracta de «normes» que, de forma més o menys implícita, els informants enquestats han assimilat. Això és el que es pot comprovar en els percentatges obtinguts en mots que representen fenòmens fonètics rebutjats com ara: pronúncies ensordides de sibilant alveolar (enfon[s]ar, [s]ero, le[s]oques —‘les oques’—), pronúncia sonoritzada de x en posició medial intervocàlica (sinta[gz]i), pronúncies epentètiques vocàliques (no us e la donaré), pronúncia aproximant del lateral palatal ([j]apis), simplificació de grups consonàntics (a[s]eptar, o[s]tacle), reducció de diftongs ([ka]si, ai[γ]a), substitució d’un so lateral alveolar inicial per un de lateral palatal ([y]ògic), inserció de sons vocàlics ([a]nou, text[e], ide[j]a), substitució d’oclusius (sa[t]s), manca de sensibilització (ce[n]anys), tancaments vocàlics ([i]stiu), reducció a [u] en mots compostos (p[u]rtaveu)23 en informants orientals o inserció de [j] davant fricatiu prepalatal en informants nord-occidentals (pase[j^]a). La majoria d’aquests resultats quedarien ratificats amb els obtinguts en la prova de lectura, encara que en alguns casos els percentatges es veuen modificats quan la L1 dels informants és el castellà. Així, cap al 75 % dels lectors produeixen el so lateral palatal (llegir, llegeixo, ells, llibres) i no l’aproximant, que per contra és el general en els informants castellanoparlants. El mateix passa amb la pronunciació del so sibilant alveolar (meus autors), que la majoria d’aquests informants ensordeixen, a diferència de la resta, que fan l’enllaç sonor. No s’observen diferències significatives, però, a l’hora de pronunciar un mot com quasi, en què gairebé tots els informants pronuncien el diftong corresponent. Pel que fa a la pronúncia de grups consonàntics, els resultats de la valoració subjectiva divergeixen una mica dels obtinguts en la lectura, cosa que demostra que els components productiu i perceptiu de la llengua no són simètrics. Probablement una de les causes que justificaria aquestes divergències és la velocitat d’elocució que es dóna en la lectura. En el cas de acceptació la pronúncia de [ks] és majoritària (90 %) en els informants orientals mentre que en els nord-occidentals la simplificació a [s] se situa al voltant del 50 %; la lectura de obstacle iguala més els percentatges de la pronúncia [ps] (informants orientals: 100 %; nord-occidentals: 90 %).

23. En la lectura de mots amb doble accent (àvidament, sistemàticament, lentament, contraportada), en els informants orientals s’ha constatat en un 90-100 % la pronúncia sense reducció vocàlica del primer element tònic.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 32

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

3.1.3.2. Manca de consciència del que diu la norma i/o rebuig implícit de la normativa En un sentit contrari a l’anterior apartat es fa difícil poder afirmar amb rotunditat si alguns dels resultats obtinguts cal interpretar-los com una manca de consciència del que estableix la normativa en relació amb certs fenòmens fonètics o bé si, en realitat, es produeix un rebuig implícit d’aquesta normativa. Efectivament, aquest és el cas de les pronúncies sordes dels grups pl (poble) i gl (segle) o de la no sensibilització de amb amics, que, en un 50-65 %, els col·lectius enquestats consideren que són normatives. En la prova de lectura, en canvi, l’ensordiment d’oclusiva (irresistible) es va produir en percentatges només d’un 10 %, i sobretot en els informants nord-occidentals. Pel que fa a la sensibilització de amb no es va produir en cap cas, ja que tots van llegir [am]. De vegades el que s’observa és que els percentatges més alts d’acceptació corresponen a les pronúncies «no normatives». Això és el que constatem en la pronúncia de setmana, en què la seqüència assimilada [mm] ha estat considerada en una mitjana del 80 % com a pronúncia no normativa en tres dels grups enquestats; en el grup d’alumnes de la UG els resultats s’equilibren entre els que consideren l’assimilació com a pronúncia normativa (36 %) i els que no (43 %), tot i que el percentatge de dubte (resposta «no ho sé») s’atansa al 22 %. Aquesta tendència és encara més evident en la pronúncia de psicologia amb [s] inicial en lloc de [ps], que és el que recomana la normativa. En aquest cas els percentatges d’acceptació de la pronúncia sibilant se situen també entre el 70 % i el 90 %. Un exemple semblant ens l’ofereix l’anàlisi de la pronúncia de ràdio, amb uns percentatges d’acceptació de la pronúncia bisíl·laba que van del 57 % al 78 %, i on el percentatge del dubte en el grup amb major formació lingüística se situa en el 71,42 %. Considerem, doncs, que en aquest cas —la pronunciació unisil·làbica de i seguida de vocal és admissible en l’àmbit general però només en registres informals segons la PEOF de l’IEC— disposem d’una evidència que la proposta normativa no ha estat prou assimilada o no ho ha estat de forma satisfactòria. De fet, les dades de la prova de lectura anirien en aquesta direcció, ja que tots els informants van pronunciar els mots corresponents (admiració, història, adhesió) amb diftong. En alguns casos el que s’observa amb la resposta dels informants és el que podríem qualificar de menys permissible —o simplement manca de consciència del que estableix la normativa— a l’hora de valorar pronúncies que la normativa accepta sense matisos. En trobem un exemple en la distinció morfofonològica de turiste que els informants nord-occidentals, en prop del 67 %, consideren una forma no normativa, contràriament al que s’esdevé. 3.1.3.3. Dubtes al voltant de la normativa L’obtenció de resultats molts equilibrats en relació amb l’acceptació o el rebuig d’un fenomen creiem que en general es podria interpretar com una mostra de dubte o desorientació de les propostes normatives. En aquest apartat podríem incloure la pronúncia de col·legi amb un lateral no allargat (no «geminat»). En els grups enquestats

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 33

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

els percentatges que titllen aquesta pronúncia de no normativa se situen entre el 44 % i el 58 %. Val a dir que en dos dels grups (UB i UG) els percentatges dels que han escollit l’opció «no ho sé» se situen en el 14 % i el 43 %, respectivament. En la prova de lectura, en percentatges molt alts, els informants no allarguen el lateral. Força equilibrats també es mostren els percentatges de la pronúncia de període amb tres síl·labes (és normativa: UB, 48 %; LC, 56 %, i LH, 50 %), que contrasten amb el rebuig d’aquesta pronúncia per part dels alumnes de la UG (no és normativa: 64 %), tot i que un 22 % expressen el seu dubte. Una «desorientació» similar s’observa en la pronúncia de p(r)endre, en què l’acceptació d’aquesta pronúncia, amb elisió de r, va d’una forquilla del 40 % al 70 %. És interessant constatar també que alguns dels resultats obtinguts, més enllà d’un equilibri d’aquests, pensem que són una mostra prou evident de tendències d’ús lingüístic i potser del que s’albira com a canvis fonètics en curs. Això, si més no, és el que podria explicar que les pronúncies del sibilant sonor de pressió <presió> i expressar <expresar> mantinguin percentatges tan propers en tres del grups enquestats: UB: normatiu 48 %, no normatiu 43 %; LC: normatiu 44 %, no normatiu 44 %; LH: normatiu 41 %, no normatiu 50 %. Només el grup de la UG considera, en un 64 %, que es tracta de pronúncies no normatives. Aquest equilibri possiblement també explicaria el que vam constatar en la prova de lectura: els informants de la UG i els de LH són més fidels a l’escrit (pressió) i pronuncien [s], mentre que els altres dos pronuncien [z] en un 60 % (UB) i un 77 % (LC). Quant a la possibilitat d’expressar directament el dubte per part dels enquestats —opció «no ho sé»— a l’hora de considerar si una pronúncia es considera normativa o no, la primera observació que cal fer és que els percentatges més alts de selecció d’aquesta opció s’han recollit en el grup d’alumnes del postgrau de correcció (UG). Possiblement el fet de tenir més consciència lingüística provoca que hom dubti davant de formes sobre les quals no té clar o no recorda en quins termes s’expressa la normativa oficial. Aquest tipus d’alumnat, en principi, es deixa guiar menys per l’experiència pròpia d’usuaris de la llengua. Així els percentatges més alts recollits en relació amb l’opció «no ho sé» corresponen a la pronúncia de: ràdio amb dues síl·labes (UG: prop del 72 %), preestablir amb dues vocals neutres (UG: 57 %), àpit (UB: prop del 48 %), hora amb o tancada (UG: prop del 43 %) —segurament en aquest cas és significatiu que es tracti d’informants gironines—, col·legi amb l (UG: prop del 43 %) i efe amb -[e] (UG: prop del 43 %). Si ens fixem en les respostes globals, aquells mots en què tots els grups han evidenciat dubtes són: àpit i io/ia, pronunciat amb aproximant inicial. 3.1.3.4. Valoracions de la normativa En algunes de les preguntes del qüestionari que vam plantejar als informants apareixen fenòmens sobre els quals l’autoritat no s’ha pronunciat o definit de forma clara, sobretot a la PEOF. Concretament ens referim a casos com els de: pronunciar amb r final ascensor, hora amb o tancada, mel amb e tancada, efe i RENFE (amb e final).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 34

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

Val a dir, tanmateix, que els informants en la majoria de casos no s’han decantat per l’opció de resposta «no hi ha res escrit sobre el tema», sinó que en certa mesura han aplicat el que podríem anomenar una mena d’autovaloració o interpretació particular d’una normativa no escrita o poc clarificadora en relació amb els fenòmens esmentats. Només han utilitzat l’opció esmentada els alumnes de la UG i de la LH en el cas de hora —en percentatges d’un 7 % i un 8%, respectivament— i els de la UG en el cas de mel (7 %) i de RENFE (14 %). Curiosament hem obtingut alguna resposta utilitzant l’opció «no hi ha res escrit sobre el tema» en relació amb algun fenomen en què la normativa és molt clara. Es tracta de fenòmens com la pronúncia de metge amb africat sord (UG i LH i en percentatges similars del 7-8 %), examen amb la seqüència consonàntica sorda [ks] (UG: 7 %), Tibet pronunciada plana (UG: 7 %), anou (LH: 8 %), xocolata amb pronúncia africada inicial (UG: 7 %). En qualsevol cas, les dades percentuals ens fan pensar que aquests resultats són poc significatius. Quant als resultats obtinguts en els mots que hem esmentat al principi, en el cas de ascensor la majoria d’informants s’han decantat per considerar l’acceptació de la pronúncia amb r (matisant, tanmateix, que era normativa per als valencians). En la prova de lectura, però, la pronúncia de pudor en uns percentatges que van del 75 % al 100 % s’ha resolt sense pronunciar el ròtic, a excepció dels informants gironins en què aquesta pronúncia baixa fins a un 53 %. En el cas de hora, en canvi, les respostes han estat molt diverses i creiem que s’expliquen sens dubte per la procedència dialectal dels informants o per l’ús majoritari del català o el castellà com a llengua d’ús habitual (o tancada és normativa per als informants de la UG i de LH). Novament en ambdós casos probablement a les valoracions de tipus productiu s’hi haurien de sumar les interpretacions perceptives d’aquests informants.24 En el cas de les valoracions de la pronúncia amb e tancada de mel la majoria dels grups consideren que és una forma no normativa (UB: 86 %, LH: 75 %, UG: 57 % i LC: 44 %). En relació amb les pronúncies de efe els resultats analitzats globalment són força dispars, tot i que encaixarien amb els trets dialectals propis de les varietats que representen. En qualsevol cas potser destacaríem que una part dels informants orientals la consideren no normativa en un 76 %, mentre que la tendència es capgira en una part dels informants nord-occidentals que la consideren normativa en un 67 %. Pel que fa al grup de la UG, s’equilibren els percentatges de les informants que consideren que és una pronúncia no normativa (43 %) i les que expressen el seu dubte («no ho sé»: 43 %). El mateix passa amb els informants de LH: 42 % creuen que és normativa i justament un altre 42 % creuen que no ho és. En el cas de RENFE (pronunciada amb e final), que només es va demanar als informants orientals, també els resultats són poc convergents (UB en un 76 % considera que és una pronúncia normativa i UG en un 64 % considera que no ho és). Els dubtes en ambdós casos arriben al 14 % i el 21 %, respectivament. 24. Efectivament, pel que fa a la lectura de trobo, en què hi ha implicada la pronúncia d’una o tònica, en els informants de la LH s’han obtingut percentatges al 50 % de la pronúncia de o oberta i tancada.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 35

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Josefina Carrera-Sabaté i Imma Creus

4. Discussió i conclusions És sabut que el sistema fonètic d’una llengua es fonamenta en els components productiu i perceptiu dels parlants, els quals estan directament interconnectats. Aquesta interconnexió, tanmateix, es veu modelada per factors comunicatius i socials, atès que els parlants d’una comunitat de parla comparteixen una norma lingüística que exerceix influència sobre els models fonètics i cognitius de la pròpia varietat lingüística (vegeu Hume i Johnson, 2001). A l’hora d’estudiar la variació d’una llengua, un dels aspectes més importants és analitzar com aquesta variació està connectada a les estructures socials, i és justament el concepte de significació social el que permet entendre la flexibilitat de la llengua. A més a més, el coneixement de les creences i de les expectatives dels oients permet també als parlants construir i modificar la pròpia llengua per tal d’aconseguir els propis objectius amb la màxima eficàcia. Després d’analitzar més d’una trentena d’aportacions sociofonètiques i d’haver observat els comportaments productius i perceptius d’una cinquantena de catalanoparlants, creiem que la normativa de la llengua catalana ha d’apostar per integrar la variació fonètica, així com la variabilitat dialectal. A parer nostre, aquest és el camí que afavoreix l’acceptació social de la normativa fonètica i, en conseqüència, que resulta útil per als parlants de tot el territori. Entenem la complexitat que representa establir els límits d’allò que fonèticament es considera normatiu per la pròpia naturalesa del component oral de la llengua. Tanmateix, correspon a l’autoritat lingüística orientar els usuaris i els professionals de la llengua en aquesta tasca. En aquest sentit, considerem que caldria tenir en compte els aspectes següents: a) L’existència d’una gestió normativa no unificada (marcs institucionals diferents o coexistència de materials normatius de referència) crea sovint divergències, que afecten sobretot els criteris de selecció de formes, i que s’haurien de neutralitzar sobretot per no desorientar l’usuari. El component fonètic se’n ressent de forma evident. b) Els criteris establerts per l’autoritat són, en alguns casos, poc informatius i poc funcionals, per exemple, quan se’ns remet a usos informals —en relació només amb alguns fenòmens fonètics—; a més, la terminologia emprada crea sovint ambigüitats interpretatives. c) L’establiment de la normativa fonètica no pot perdre de vista els condicionants idiosincràtics de l’expressió oral que els parlants posem en pràctica de forma inconscient. Així, fenòmens com els relaxaments articulatoris o les simplificacions articulatòries són absolutament naturals (pronúncia diftongada de -ió/-ia, no allargament de l·l, etc.). Caldria plantejar-se, doncs, si en tots els casos té sentit condemnar-los o, dit altrament, sotmetre la normativa a un patró de locució que s’allunya de la normalitat. d) Tot mantenint el caràcter composicional de la normativa, creiem que s’haurien d’ampliar i revisar alguns aspectes de la variació fonètica dialectal, no prou reconeguts encara.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 36

26/01/16 08:10

Normativa i fonètica: una mirada actual

TSC, 25 (2015)

e) L’existència d’un entorn comunicatiu globalitzat i mediatitzat ha generat unes necessitats ortològiques que l’autoritat hauria de poder resoldre (noms propis forans, neologia, sigles, terminologia especialitzada, etc.). f ) És imprescindible una major difusió de les propostes normatives en llengua oral. Per tant, cal potenciar la col·laboració entre tots els agents implicats en l’estandardització de la nostra llengua. Si bé en alguns casos (mitjans de comunicació oral) s’han produït algunes iniciatives conjuntes, en d’altres (àmbit docent, per exemple) aquesta col·laboració és pràcticament nul·la. En conclusió, considerem que, transcorregudes ja més de dues dècades de la primera proposta normativa relativa al component fonètic de la llengua oral, és l’hora d’endegar-ne una revisió profunda. A parer nostre, la tasca de l’autoritat lingüística avui consisteix principalment a: promoure una reflexió teòrica a l’entorn del component oral, avaluar la feina feta des de diferents àmbits i planificar una recerca empírica de forma sistematitzada que permeti obtenir dades productives i subjectives per, entre d’altres raons, poder avaluar la implantació de la normativa. L’objectiu principal de l’IEC creiem que hauria de ser l’establiment d’unes bases ortoèpiques sòlides, perquè altra cosa és fer la descripció de les realitzacions articulatòries dels sons, proposar orientacions per a la bona pronúncia o presentar una aproximació dels trets de l’estàndard oral.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 37

26/01/16 08:10

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 38

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 39-64 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.90 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Morfologia i norma: algunes qüestions1 Morphology and prescriptive grammar: some issues Maria Pilar Perea Universitat de Barcelona

Data de recepció: 27 de maig de 2014 Data d’acceptació: 11 d’agost de 2014

Resum Aquest treball examina el grau de coneixement de la normativa en relació amb diversos aspectes relacionats amb la morfologia lèxica i amb la morfologia flexiva. Després de fer referència a la bibliografia bàsica, es descriuen tant les respostes obtingudes d’un qüestionari adreçat a estudiants universitaris com les que es desprenen de les enquestes desenvolupades en el marc del projecte Corpus oral dialectal. L’anàlisi dels resultats obtinguts suscita alguns temes controvertits derivats de relacionar normativa i dialectes. Paraules clau: morfologia, normativa, dialectes del català.

Abstract This paper examines the degree of knowledge of the prescriptive grammar relating to several aspects of lexical morphology and inflectional morphology. After referring to basic literature, both the responses to a questionnaire addressed to university students and those arising from the surveys carried out under the project Corpus oral dialectal are described. The analysis of the results raises a number of controversial issues associated with prescriptive grammar and Catalan dialects. Keywords: morphology, prescriptive grammar, Catalan dialects.

Correspondència: Maria Pilar Perea. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: mpilar.perea@ub.edu. A/I: http://www.ub.edu/ lexdialgram/cv_mpilar.html. Tel.: 934 035 632. Fax: 934 035 698. 1. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 39

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

1. Introducció

om és ben sabut, la tradició gramatical catalana separa la morfologia flexiva de la morfologia lèxica. Aquesta darrera, amb el nom de lexicologia, estudia la formació dels mots a través del resultat de l’acció de diverses regles que posen en contacte les bases lèxiques amb certs afixos. La morfologia flexiva, o morfologia, s’ocupa de la formació del gènere i del nombre en la flexió de noms i adjectius, de l’estructura de les partícules pronominals i dels morfemes i morfs que intervenen per donar lloc a les formes verbals, com també de les relacions que s’estableixen entre ells. I és ben sabut, igualment, que tots dos àmbits es poden considerar des de dues perspectives: la de la descripció i la de la prescripció, les quals tenen abasts i camps d’incidència diferents. Aquest treball, que respon a l’encàrrec del grup de recerca Avalnorm, es proposa d’examinar el grau de coneixement de la normativa en relació amb diversos aspectes de la morfologia lèxica i de la morfologia flexiva. L’estudi s’estructura en sis parts. Després de la introducció, en el segon apartat s’indiquen les referències bibliogràfiques bàsiques a partir de les quals s’han determinat els aspectes normatius que incideixen en els dos àmbits examinats. En l’apartat 3, dedicat a la morfologia lèxica, es descriuen amb més detall alguns d’aquests aspectes vinculats amb la norma. L’apartat 4, que se centra en la morfologia flexiva, examina, també quantitativament, mitjançant l’aplicació d’un qüestionari i dels resultats obtinguts de les enquestes desenvolupades en el marc del Corpus oral dialectal (Viaplana et al., 2007), fins a quin punt s’han assolit determinats aspectes de la normativa. En l’apartat 5 es destaquen alguns temes controvertits que sorgeixen en associar normativa i dialectes. Finalment, l’estudi es tanca amb les conclusions. 2. Descripció, prescripció i referències bibliogràfiques En relació amb la lexicologia, la descripció es manifesta en la creativitat lingüística que els parlants mostren, tot combinant les bases lèxiques amb determinats afixos —o sèries d’afixos— per formar nous mots. El conjunt resultant és un lexicó obert on sempre hi cap un nou element, el qual s’hi incorpora de manera progressiva per raó de les necessitats de denominació de les noves realitats que es generen. Els processos de creació lèxica poden ser molt operatius, però els resultats són determinats bàsicament per «la freqüència amb què els parlants posen en marxa determinats mecanismes de formació de paraules» (Cabré, 1994b: 25). Aquest corpus obert permet, però, d’establir llistes dels sufixos o dels prefixos propis d’una llengua, amb la possibilitat de destriar-ne quins són els més o menys freqüents o els més o menys rendibles. La composició, l’altre procediment de creació de noves unitats semàntiques mitjançant la juxtaposició de dues o més bases lèxiques, és també un procediment prou productiu. Quant a la prescripció en aquests àmbits, la mateixa Cabré (1994b: 24) fa notar que la norma se situa «en un eix de valoració dels enunciats, servint-se de criteris esta-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 40

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

blerts a l’exterior del sistema lingüístic». I són precisament els criteris exteriors al sistema lingüístic els que es recullen en diverses referències bibliogràfiques, que parteixen substancialment del contingut de la Gramàtica catalana (1956) de Pompeu Fabra, compilació de la seva obra gramatical de caràcter normatiu que s’inicia el 1918. Prèviament, però, cal citar el Curs pràctic de gramàtica catalana,2 publicat l’any 1934 per Jeroni Marvà, pseudònim d’Emili Vallès, d’Artur Martorell i d’Eduard Artells, els quals, entre 1927 i 1930, ja havien publicat els Exercicis de gramàtica catalana, sota la supervisió de Fabra. A partir de les directrius recollides en aquests treballs i amb una clara voluntat de seguir la norma fabriana, entesa com el conjunt d’orientacions per a l’ús correcte de la llengua, i de donar-la a conèixer, s’han succeït tota una sèrie de treballs que recullen aspectes normatius de lexicologia i de morfologia, entre els quals destaca, per la seva amplitud i pel seu caràcter iniciador, tota l’obra de Josep Ruaix, que s’encetà amb El català en fitxes (1968-1986). Actualment, hom espera les directrius que s’establiran en la futura Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que es pot consultar ara, en forma d’esborrany, a www.iecat.net, i que ja mostra certes divergències en relació amb les propostes anteriors. Un exemple és l’acceptació de la flexió del quantitatiu bastant,3 com ja consta al Diccionari de la llengua catalana (DIEC2). En contrapartida, no hi ha hagut cap treball que s’hagi plantejat fins ara l’avaluació de la implantació de la morfologia. D’altra banda, pel que fa a la morfologia (flexiva), la descripció s’aplica a les diverses manifestacions i usos dels morfs de femení o de plural, quant al gènere de noms i adjectius; a l’estructura interna dels pronoms en la seva forma simple i quan es combinen, quant a la flexió pronominal, i a la manera com s’encadenen els diversos morfs que componen les formes verbals, quant a la flexió del verb. En aquest cas, els morfemes —i els morfs que els representen—, atès que són unitats aïllables, interconnectades per relacions d’implicació, formen un conjunt tancat, el qual no admet cap element nou. En efecte, un cop delimitats els morfemes de gènere i de nombre, i els morfs que els representen, o els que intervenen en la flexió pronominal o en la conjugació verbal ja no se’n pot afegir cap altre. En l’àmbit morfològic, la prescripció està destinada, recollint la justificació de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia, «a assegurar-ne [de la llengua] la unitat i el desenvolupament funcional, i a contribuir a la coherència del procés normalitzador» (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 7-8); i òbviament la bibliografia esmentada més amunt també incideix en la regulació d’aquest àmbit. L’allunyament de la normativa, en relació amb la 2. Aquesta obra va esdevenir, el 1968, el Curs superior de gramàtica catalana. 3. La Gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), però, considera bastant un quantificador invariable (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006b: 158). D’altra banda, segons la Proposta per a un estàndard oral, és «admissible en l’àmbit general —només, però, en registres informals— l’adopció dels femenins bastanta - bastantes» (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 20). Però l’esborrany provisional de la Gramàtica de l’IEC dóna compte de l’acceptació de la flexió: «Bastant tenia, en la llengua antiga, un funcionament diferent i no presentava flexió de gènere, particularitat que ha pervingut fins a la llengua escrita moderna, en què, tanmateix, la flexió de gènere és corrent i acceptada. Aquest quantitatiu no és propi dels estils de parla més espontanis dels parlars valencians, on s’usa prou» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 152).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 41

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

flexió, també pot donar-se per certes realitzacions dialectals. Examinarem més endavant aquest fet i les implicacions que pot tenir. Per bé que aquest treball se centra en les relacions tant entre lexicologia i norma (§ 3) com entre morfologia i norma (§ 4), s’oferirà una visió més aprofundida d’aquest segon àmbit, atès que és, per les seves característiques, on més s’evidencia l’allunyament dels parlants de la normativa establerta. 3. Lexicologia i norma Aquest apartat examinarà sols breument alguns aspectes de lexicologia, perquè, per una banda, la derivació i la composició mostren una clara connexió amb el lèxic estricte i, per una altra, perquè els parlants, llevat de casos concrets, no acostumen a vulnerar la normativa establerta. Es destacaran sols alguns elements representatius. En la derivació, pel que fa a l’oralitat,4 el parlant, en un primer moment, no té gaires problemes a l’hora d’utilitzar determinats prefixos o sufixos, sobretot els més rendibles; justament, des d’aquesta perspectiva, el que pot ocórrer és que desconegui —i, per tant, no usi— certs afixos menys freqüents o menys productius o que estiguin relacionats amb la composició culta. Un àmbit que cal destacar, però, són els hipocorístics, que ja han estat considerats en diversos treballs (Ruaix, 1976; Mestres et al., 2009; Cabré Monné, 2002). Actualment, la influència del castellà envaeix la tendència tradicional catalana de formar-los per escurçament motivat per l’afèresi (la supressió de la primera síl·laba, o de la segona, si el nom és més llarg). Així, noms propis com ara Magda, Marga, Montse, Xavi, Àlex o Salva, truncats per l’esquerra, són avui d’ús prou general en parlants catalans; i moltes formes que fa uns anys eren tradicionals en català són avui desconegudes pel jovent, especialment si no són de l’àrea on s’utilitzen amb més freqüència (així, alguns parlants joves desconeixen el nom propi al qual es refereixen els hipocorístics següents: Ciset, Sumpta, Ció, Coia, Nelo, Tià, Fina o Guida, per posar sols alguns exemples). No cal dir que aquest fet també és determinat per les modes a l’hora de fer servir noms de fonts. L’Idescat ofereix una mostra de noms propis més freqüents. Els noms de nen més utilitzats són (o ho eren el 2011, que és el darrer any que registra aquesta informació):

4. En general, no faig referència a qüestions de representació gràfica, que estarien més relacionades amb aspectes ortogràfics.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 42

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

Taula 1 Noms més freqüents dels nadons. Nens Rànquing 2011

Nombre

Taxa per 1.000 nadons

Rànquing 2010

Marc

1.229

29,57

Àlex/Álex

814

19,58

Eric

764

18,38

Pol

739

17,78

Pau

735

17,68

Arnau

683

16,43

Biel

649

15,61

Gerard

616

14,82

Martí

613

14,75

Jan

599

14,41

Hugo

585

14,07

David

514

12,37

Nil

506

12,17

Daniel

500

12,03

Aleix

465

11,19

Oriol

465

11,19

Adrià

429

10,32

Adam

420

10,10

Iker

413

9,94

Joel

410

9,86

Font: Idescat. Nom dels nadons, a partir de l’estadística de moviment natural de la població.

Observem-hi la presència d’hipocorístics que es consideren actualment noms complets: Àlex, Pol, Biel o Jan. I els de nena (en aquest cas el nombre d’hipocorístics és inferior):

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 43

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

Taula 2 Noms més freqüents dels nadons. Nenes Rànquing 2011

Nombre

Taxa per 1.000 nadons

Rànquing 2010

Martina

972

24,74

Laia

917

23,34

Júlia/Julia

910

23,16

Paula

835

21,25

Carla

752

19,14

Maria/María

739

18,81

Lucía

724

18,42

Clàudia/Claudia

606

15,42

Aina

595

15,14

Sara

577

14,68

Noa

529

13,46

Alba

485

12,34

Ariadna

480

12,21

Emma

458

11,66

Daniela

390

9,92

Abril

377

9,59

Jana

374

9,52

Ona

370

9,42

Sofía/Sofia

353

8,98

Anna

348

8,86

Font: Idescat. Nom dels nadons, a partir de l’estadística de moviment natural de la població.

Vinculant derivació i flexió, cal destacar les solucions d’alguns dialectes que flexionen, d’acord amb el gènere, certs sufixos invariables segons la normativa: lingüiste/ lingüista, artiste/artista, anarquiste/anarquista.5 Aquestes formes no són acceptades 5. Vegeu, pel que fa a aquesta terminació, en la Gramàtica de l’AVL, les motivacions històriques de l’ús de la forma masculina -iste: «A partir del segle xv, per a designar el masculí, el sufix culte -ista comença a alternar en la llengua escrita amb la variant d’origen popular -iste» (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006b: 96). Tanmateix, en relació amb el codi escrit, la Gramàtica de l’IEC s’hi oposa explícitament: «En els parlars nord-occidentals i valencians, d’altra banda, els noms amb el sufix -ista diferencien el masculí del femení per mitjà de l’alternança -[e]/-[a]: artiste/artista, taxiste/taxista. Aquesta variació de gènere, corrent en la llengua parlada, no s’admet en la llengua escrita» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 107-108).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 44

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

per la norma, però cal destacar que aquesta admet altres doblets de característiques semblants, com ara autodidacte/autodidacta, pediatre/pediatra, adepte/adepta, cir cumspecte/circumspecta, transparents gràficament quant a gènere per a un parlant occidental, però opacs per a un parlant oriental. També, dialectalment, existeix la presència del sufix verbalitzador -isar, força estès a les Illes Balears, i que contrasta amb el normatiu -itzar. El mateix Alcover, el 1918, ja va publicar, al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, un article on reclamava la genuïnitat del sufix -isar, provinent del llatí -izare (-ízein),6 tot contraposant-lo amb la gran volada que adquiria -itzar (Alcover, 1918-1919). En aquest sentit, cal remarcar les vacil·lacions dels parlants barcelonins en relació amb els verbs *matitzar/matisar o *improvitzar/improvisar. Igualment, en mallorquí s’utilitza amb molta freqüència el sufix -idat en lloc del normatiu -itat: vanidat, simultaneïdat, publicidat, universidat, etc., considerat o bé un castellanisme o bé una reminiscència d’una solució culta. En el català continental, altres sufixos poden mostrar un allunyament de la norma, en aquest cas per interferència amb el castellà, com ara -edat: *soletat/soledat, *brusquetat/brusquedat, *claretat/claredat. I també es detecten formes derivades calcades igualment del castellà (aterroritzar, col·lisionar, decepcionar, pol·lucionar, promocionar, visionar, garantitzar, traïcionar, valoritzar)7 i que òbviament poden ser substituïdes per les formes catalanes corresponents (aterrir, col·lidir, decebre, pol·luir, promoure, veure, garantir, trair, valorar o avaluar). Cal destacar que, malgrat el rebuig inicial, algunes solucions, amb l’adopció d’un nou valor semàntic, ja han estat incorporades al diccionari normatiu; és el cas, per exemple, de promocionar o visionar. La pressió del castellà també incideix en mots que tenen un prefix en una llengua i no el tenen en l’altra —o en tenen un de diferent— com en els parells: aire condicionat/*acondicionat, condicionar/*acondicionar,8 aconseguir/*conseguir, endevinar/ *adivinar, duana/*aduana, moblar/*amoblar, negar/*anegar, travessar/*atravessar, assentar o seure / *sentar, envernissar/*vernissar. Alguns parlants tenen dubtes en relació amb els significats dels doblets senyalar/assenyalar o nomenar/anomenar, etc. Altres formes prefixades tradicionals i freqüents no normatives són encostipar-se, enriure’s, enrecordar-se, engronxar, que es poden justificar per l’aglutinació que fan els parlants del pronom i el verb, similar als casos de la gla / l’aglà o la nou / l’anou. Quant a l’ús de sufixos manllevats d’altres llengües, diversos treballs (Casellas, 2001; Fargas i Paloma, 2005; Rull, 2001 i 2009) s’han referit als mots que acaben en -ing, per còpia del sufix anglès -ing, que, a més de la seva rendibilitat (pànxing, pònting, balcòning, etc.), pot fer pensar en l’origen anglès de mots que no tenen un paral·lel semàntic en aquesta llengua; recordem els casos de fúting (per jogging), zàping (per channel surfing), càsting (per audition) o pàrquing (per car park). Finalment, en relació amb la composició, cal destacar la incidència dels mitjans de 6. Cf. suavitzar, aguditzar o agonitzar al Diccionari català-valencià-balear (Alcover i Moll, 19621969). 7. Vegeu, en aquest sentit, Bernal (2007). 8. Per a casos d’aquest tipus, vegeu Bernal (2008) i Paloma i Rico (2007).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 45

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

comunicació en l’extensió de les formes flexives als dos termes de la composició: els *blausgranes, *pellsroges,9 que contravenen el principi d’Allen (1978), segons el qual els afixos flexius no apareixen a l’interior dels mots compostos, per bé que no es tracta d’un principi universal10 —cf. sordsmuts. Notem, en canvi, la superació de la vacil·lació en la formació d’adjectius compostos: fisicoquímic, historicolingüístic, grecoromà. 4. Morfologia i norma En l’àmbit de la morfologia flexiva, malgrat que és un terreny prou delimitat, sobretot en relació amb la varietat estàndard (més endavant, també ens referirem a les va rietats dialectals), és on els parlants vacil·len més quan han d’adoptar les solucions normatives. D’una manera impressionista, tots som molt conscients de determinats errors i vacil·lacions en la parla habitual —i ara em refereixo especialment a la varietat de Barcelona. Pel que fa a la formació del gènere, no és estrany que, entre altres fenòmens, els adjectius d’una sola terminació puguin adoptar la marca de femení (feliç-*feliça), que existeixi vacil·lació quant al gènere dels mots (les postres / *els postres), que en les formes pronominals dobles de CD+CI es bandegi l’estàndard i hi campi de manera gairebé exclusiva la forma els hi, que s’expandeixi —o que no se n’aturi la difusió— el segment velar dels verbs de la segona conjugació a altres temps i persones del mateix model conjugacional (*beguent, *diguent) i de vegades de la primera conjugació (*donc, *dongui, *dongués), o que existeixi vacil·lació quant a la distinció dels verbs dels subgrups incoatiu i pur de la tercera conjugació (bullo/*bulleixi), amb una clara tendència a difondre’s l’extensió palatal. En moltes d’aquestes solucions dominen les tendències analògiques, i en altres casos que examinarem a continuació cal veure-hi la influència del castellà. En la morfologia flexiva, doncs, no es pot fer referència a la innovació lèxica dels parlants sinó bàsicament a l’acció d’un fenomen endogen (l’analogia) i d’un fenomen exogen (la influència d’una altra llengua). Quant als aspectes normatius, caldrà determinar els límits de l’un i de l’altre. Per tal d’obtenir dades significatives sobre determinats aspectes morfològics susceptibles d’allunyar-se de la norma, rellevants per a aquest treball, s’ha fet una enquesta a cinquanta-quatre alumnes universitaris: vint-i-set són estudiants de 1r curs de filologia catalana i els altres vint-i-set són estudiants de 4t curs i alumnes de màsters del mateix ensenyament. Es va optar per l’elecció dels dos grups per esbrinar si existeix alguna diferència entre tots dos nivells en relació amb determinats aspectes morfològics, els quals, d’altra banda, haurien d’haver estat assolits en acabar l’ensenyament secundari. Es parteix de la hipòtesi, però, que el grau d’assoliment dels continguts que es demanen ha de ser prou avançat i que no hi hauria d’haver cap diferència significa 9. Vegeu, en relació amb compostos d’aquesta mena, els treballs de Bernal (2012) i Gràcia (2002). 10. Vegeu Cabré (1994a: 100), per a la descripció d’aquesta problemàtica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 46

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

tiva entre els dos grups d’alumnes universitaris que s’han enquestat pel que fa al coneixement de la morfologia normativa. 4.1. El qüestionari El qüestionari constava de cent cinquanta-nou preguntes, que es van classificar d’acord amb diverses tipologies en relació amb la morfologia, fet que permetia d’avaluar-ne el coneixement en diversos àmbits (morfologia nominal, quantificadors, morfologia pronominal i morfologia verbal). La tria dels termes es va basar no sols en el fet que es tractava de vocabulari bàsic sinó que, en alguns casos, es tractava de mots que apareixien sistemàticament en els apartats corresponents dels llibres de text que donen a conèixer aquests aspectes normatius. Aquest fet explica la inclusió dels desusats talent (gana) o planeta (destí). 4.1.1. Morfologia nominal (gènere i nombre) a) En relació amb el gènere, es demanava el significat de divuit mots de doble gènere, el valor semàntic dels quals canvia en funció del fet de ser masculins o femenins (el canal / la canal). b) En relació amb el gènere, es demanava d’assignar l’article masculí o femení a una sèrie de cinquanta mots, alguns dels quals difereixen del gènere dels mots corresponents en castellà (___ pendent, ___ síndrome). c) En relació amb el gènere, es demanava de formar el femení de set adjectius que, d’acord amb la normativa, són invariables quant a gènere en el singular (capaç). d) En relació amb el nombre, es demanava de formar el plural de divuit mots que tenen característiques particulars (són invariables o poden formar el plural afegint el morf -s corresponent o hi poden intercalar una epèntesi: llapis, gust, enuig). 4.1.2. Quantificadors Quant a certs numerals i formes adverbials quantitatives, es demanava de corregir, si esqueia, nou solucions que podien presentar flexió de gènere o de nombre i que els allunyaven de la normativa (prous, forces). 4.1.3. Morfologia pronominal Pel que fa a la morfologia pronominal, es demanava de corregir, si esqueia, vuit formes pronominals, simples i dobles, que es trobaven en posició enclítica o proclítica, algunes de les quals tenen caràcter dialectal (ens en anem, mireu-els).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 47

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

4.1.4. Morfologia verbal a) Es demanava la conjugació de deu persones de diversos temps verbals que podien presentar certes problemàtiques: en alguns casos, la influència del castellà (1a sing. pres. ind. de cabre); en d’altres, l’acció de tendències analògiques: velarització d’alguns temps i persones (2a pl. imper. de beure), vacil·lació entre verbs incoatius i verbs purs (1a sing. pres. ind. acudir), etc. b) Es demanava de subratllar la forma correcta de trenta-quatre parells de formes verbals que podien presentar diverses problemàtiques: en alguns casos, la influència del castellà (*absolvem/absolem); en d’altres, l’acció de tendències analògiques: velarització d’alguns temps i persones (venint/*vinguent), vacil·lació entre verbs incoatius i verbs purs (escullo/*escolleixo), etc. 4.2. Els resultats 4.2.1. Morfologia nominal 4.2.1.1. El gènere dels substantius En català, diversos substantius adopten un significat o un altre d’acord amb el seu gènere. En aquest cas, per bé que els alumnes de 1r cometen més errors, els de 4t i de màster no n’estan gaire allunyats. S’observa que, en alguns casos, el problema radica en el desconeixement del valor semàntic que un determinat nom té. S’observen xifres d’error molt baixes (inferiors a 5) en el cas de el/la terra, el/la coma, el/la paleta i el/la pols, perquè els alumnes poden definir-ne fàcilment el significat. Hi ha vacil·lacions, però, en el cas de el/la llum, el/la son, el/la pudor, el/la vocal i el/ la còlera. Superen el 50 % d’errors, tant en el grup dels alumnes de 1r com en els grups de 4t i de màster, els mots el/la canal (55 % vs. 51 %), el/la planeta (81 % vs. 72 %), el/ la levita (88 % vs. 81 %), el/la talent (100 % vs. 81 %) i el/la vall (100 % vs. 85 %), bàsicament perquè es desconeix el significat d’una de les alternatives; en particular, la canal (com a canonada), la planeta (com a destí), el levita (com a persona), la talent (com a gana) i el vall (com a fossat). Els doblets el/la vocal (81 % vs. 72 %), un/una editorial (81 % vs. 72 %), el/la salut (81 % vs. 72 %), el/la delta11 (81 % vs. 72 %) i un/ una ordre (81 % vs. 72 %) presenten vacil·lacions en les respostes dels dos grups enquestats.

11. Sovint els alumnes confonien el significat de la delta, que representa el nom de la lletra grega, amb el de delta, inclòs en la seqüència ala delta.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 48

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

Gràfic 1 Distribució dels resultats quant al gènere dels mots

Font: Elaboració pròpia.

Ja s’ha parlat molt de la incidència que té el castellà en els diferents àmbits de la llengua. En el cas de la morfologia, aquesta influència es palesa especialment en relació amb el gènere dels mots masculins o femenins que són usats amb un gènere equivocat. 4.2.1.1.1. El gènere: mots masculins Els mots masculins que s’han enquestat són, en català, susceptibles de ser usats, en la llengua habitual, com a femenins per castellanisme. Observem que el grau d’error és superior en els resultats dels alumnes de 1r. Supera el 50 % d’error l’assignació del gènere dels mots afores, batent i corrent, en el grup d’alumnes de 1r; i de dot i corrent, en els grups d’alumnes de 4t i de màster.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 49

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

Gràfic 2 Distribució dels resultats quant als mots de gènere masculí

Font: Elaboració pròpia.

De manera complementària, les cerques a internet (Google) d’alguns d’aquests mots mostren amb xifres amb quin gènere s’usen majoritàriament; d’acord amb la normativa: un escafandre (935) / una escafandre (322), els narius (4.800) / les narius (3.230), el pendent (43.700) / la pendent (28.600), el corrent (118.000) / la corrent (64.300); però no ocorre el mateix en el cas de els afores (13.300) / les afores (80.700). 4.2.1.1.2. El gènere: mots femenins La mateixa vacil·lació quant al gènere s’esdevé en diversos mots que en català són femenins però que es tendeixen a usar com a masculins per castellanisme. En els mots enquestats, sembla que s’ignora la normativa en l’ús de l’article femení davant alguns noms de rius, especialment la Tet, probablement per desconeixement del topònim. S’ignora també el significat dels mots magneto, àgape i hematies, davant el darrer dels quals alguns alumnes han posat l’article en masculí o en femení singular, tractant-lo com a invariable. Sorprèn que el mot anàlisi, tan usat en el món de la filologia, especialment en la seqüència anàlisi sintàctica, es consideri masculí. L’únic mot que no presenta cap error en els dos grups enquestats és xocolata. A Google també es poden trobar xifres significatives quant a la vacil·lació de gènere: un allau (23.900) / una allau (79.600), els postres (27.700) / les postres (102.000) o el resplendor (8.470) / la resplendor (11.800); però un anàlisi (4.040.000) / una anàlisi (1.070.000).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 50

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

Gràfic 3 Distribució dels resultats quant als mots de gènere femení

Font: Elaboració pròpia.

4.2.1.2. La formació del femení En relació amb la formació del femení d’adjectius invariables, s’observa, en les respostes, casos molt esporàdics de flexió dels mots fàcil, capaç, feliç, bullent i amargant, especialment per part dels alumnes de 4t i de màster. Malgrat que certes gramàtiques consideren la inadmissibilitat d’aquesta flexió, la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana considera que «[p]el que fa als adjectius invariables acabats en -ant o -ent, és admissible en l’àmbit general —només, però, en registres informals o en els casos que ja tenen una certa tradició— l’ús de les formes femenines acabades en -a: amarganta, bullenta, coenta, lluenta» (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 18). I no recomana l’ús d’adjectius «invariables com a variables (iguala per igual, capaça per capaç)» (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 19).12

12. De la mateixa manera, en l’esborrany provisional de la Gramàtica de l’IEC, s’indica: «La tendència a diferenciar el masculí del femení explica la formació de femenins analògics amb -a en diferents adjectius invariables. En el cas dels acabats en -nt, n’hi ha que resulten acceptables en els registres informals o en els casos que ja tenen una certa tradició (amarganta, bullenta, coenta, lluenta). No són, però, admissibles altres formes menys generals, com les que presenten alguns adjectius acabats en -ç (feliça per feliç, capaça per capaç) o en -al (iguala per igual, fàcila per fàcil o dòcila per dòcil). Cal evitar igualment l’ús com a invariables dels adjectius variables comú/comuna, cortès/cortesa o gris/grisa» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 114-115).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 51

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

Gràfic 4 Distribució dels resultats quant a la formació de gènere

Font: Elaboració pròpia.

4.2.1.3. La formació del plural Pel que fa a la formació del plural, les paraules que s’han enquestat tenen repercussions no sols en la formació del nombre sinó també en l’ortografia. En els resultats no s’observen solucions dialectals en els plurals dels dies de la setmana; i el plural invariable de llapis és numèricament dominant en el cas dels alumnes de 4t i de màster. Els resultats, però, mostren un desconeixement de la norma en la formació del plural en el cas dels mots plans, com ara apèndix i índex, els quals es limiten a afegir una -s, i en el cas dels mots aguts, com ara circumflex, reflex o annex, que, a més de la marca de plural, incorporen una vocal epentètica. A més de donar solucions barrejades, sovint, els alumnes, en els casos de apèndix i de índex, deixaven el mot invariable, perquè consideraven que la -s final del grup consonàntic servia també per representar el plural. Aquest fet té incidència en l’ortografia, i per aquest motiu s’ha considerat que la resposta era incorrecta. Mots com ara disc o gust presentaven majoritàriament la forma -os en el plural, per bé que alguns alumnes també indicaven que aquest tipus de mots podien presentar una forma doble amb -s.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 52

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

Gràfic 5 Distribució dels resultats quant a la formació de nombre

Font: Elaboració pròpia.

4.2.2. Quantificadors En els resultats de les preguntes relacionades amb els quantificadors s’aprecien diverses problemàtiques: a) quant als numerals, un desconeixement, tant per part d’alguns alumnes de 1r (33 %) com d’alumnes de 4t i de màster (25 %), de les grafies correctes de milió i bilió, els quals fan servir la grafia i, per tant, la pronúncia castellana; b) la vacil·lació en les formes plurals dels quantitatius força (1r: 2,2 %; 4t i màster: 1,4 %), massa (1r: 3,7 %; 4t i màster: 1,4 %) i prou (1r: 4,8 %; 4t i màster: 5,1 %), en els quals s’aplica la flexió de nombre; c) no es fa la concordança en el cas dels numerals seguits del nom (1r: entre 1,8 % i 2,2 %; 4t i màster: entre 1,4 % i 2,9 %); d) el calc del castellà en l’ús de cada (1r: 6,6 %; 4t i màster: 4,4 %) i de vàries (1r: 6,6 %; 4t i màster: 4 %). En general, les xifres d’error, en aquest cas, són superiors en el grup d’alumnes de 1r.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 53

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

Gràfic 6 Distribució dels resultats quant als quantificadors

Font: Elaboració pròpia.

4.2.3. Morfologia pronominal En l’enquesta, només s’han pres en consideració un nombre reduït de formes pronominals freqüents en la llengua, les quals tenen un caràcter dialectal prou estès. Els errors resultants han sorgit de les solucions incorrectes proposades pels alumnes. Aquest fet s’esdevé particularment en la forma demanar-lis, que es detecta com a incorrecta, però que en la solució aportada es considera que representa dos pronoms (*demana’ls-hi - *demanar-los-hi) i no un de sol (demanar-los) (1r: 4,8 %; 4t i màster: 3,7 %). Observem l’acceptació com a correcta, en tots dos grups, de la forma «nostrada» ens en anem (4,4 %). Les formes barcelonines (cf. Fabra, 1913-1914), actualment en desús per mor de l’acció de l’estàndard, encara tenen certa presència en les respostes d’alguns alumnes (1r: entre 1,8 % i 3,7 %; 4t i màster: entre 1,8 % i 2,9 %).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 54

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

Gràfic 7 Distribució dels resultats quant a la morfologia pronominal

Font: Elaboració pròpia.

En l’enquesta, no s’han pres en consideració altres combinacions pronominals que se sap del cert que, en la llengua oral, s’allunyen sistemàticament de la normativa. Es tracta, en particular, de les combinacions de tercera persona. Tanmateix, s’han pogut obtenir dades representatives a través de l’enquesta que es va fer en el marc del projecte Corpus oral dialectal del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, desenvolupades entre els anys 1995-1997. Malgrat el pas del temps, és molt possible que les coses no hauran canviat gaire en relació amb aquest aspecte, com es pot apreciar en les converses habituals. Les dades corresponen a vint parlants barcelonins que, en aquell moment, tenien entre trenta i quaranta-cinc anys. No s’havien escolaritzat en català, tenien uns estudis primaris o mitjans i havien nascut i viscut a Barcelona. Les oracions resultants es van obtenir a través del mètode de la traducció del castellà. Aquest mètode, per bé que pot donar alguns resultats distorsionats, en aquest cas no els altera significativament, de manera que es troben força acostats a la realitat. La problemàtica que sorgeix en aquestes combinacions és prou coneguda. A diferència de les combinacions pronominals valencianes, que són prou sistemàtiques, l’estàndard compta amb sis combinacions de pronoms de CD i de CI, que són determinades pel nombre d’aquest darrer pronom. La taula 3 mostra les combinacions de dos pronoms quan el complement indirecte és singular. En la segona columna apareixen les respostes majoritàries del qüestionari o bé les que inclouen les formes els hi, que esdevenen generals en la majoria de contex-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 55

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

tos. Entre parèntesis, hi consta el nombre de parlants que les han donades. En la tercera columna apareixen solucions minoritàries. En negreta es destaquen les formes, en nombre molt reduït, que coincideixen amb la normativa. Taula 3 Combinació pronominal de terceres persones amb el datiu en singular l’hi

El regal, doneu[li] (20). Sempre li compra el diari i després [li] (20) pren.

els hi

Si vol els apunts, [Elzi] deixes (20). Els llibres, enrecorda’t de compra[lzi] (16) al nen.

Els llibres, enrecorda’t de comprar[li] (3) / [lis] (1) / [lus] (1) al nen.

la hi

La carta, envia[li] (19) des de la La carta, envia[lE] (1) des de la Universitat. Universitat. Em va demanar la moto, però no [li] deixaré (20). L’agulla, no [li] ensenyaré (20). L’ungla trencada, tens que tallar[li] (19). L’ungla trencada, tens que tallar[lE] (1).

les hi

Les perles, has de compra[lzi] (5) // Les perles [Elzi] has de comprar (11) a la Maria. Les llibretes, compra[lzi] (17) avui. Les entrades, [Elzi] (14) compraré demà. Les cartes, [Elzi] (11) enviaré demà.

Les perles, has de comprar[lEs] (1) / comprar[li] (2) / comprar[lEzi] (1) a la Maria. Les llibretes, compra[lis] (1) / compra[lEzi] (1) / compra[sElEs] (1) avui. Les entrades, [lEzi] (4) / [li] (2) compraré demà. Les cartes, [lEzi] (8) / [sElEs] (1) enviaré demà.

li ho

Tot allò, hauries de comprar[li] (19). [li] (18) diré demà. [li] (19) explicaré tot. Tot allò, regala[li] (20).

Tot allò, compra[lzi] demà (1). [liw] (2) diré demà. [liw] (1) explicaré tot.

li’n

Si necessita camises, compreu[li] (17). Si volia cigarrets, tenies que have[lzi] (8) / haver[li] (6) comprat. Si et dóna caramels, torna[ni] (5) / torna[li] (14).

Si necessita camises, compreu[ni] (3). Si volia cigarrets, tenies que haver[ni] (3) comprat // compra[lzi] (2). Si et dóna caramels, torna[lzi] (1).

Font: Elaboració pròpia.

La taula 4, que recull els resultats de les combinacions de dos pronoms quan el complement indirecte és plural, presenta la mateixa estructura que l’anterior. Observem, d’una banda, que cap de les solucions ofertes pels parlants coincideixen amb la normativa i, d’una altra, que la solució els hi, que apareixia en algunes de les combinacions pronominals amb el datiu singular, és ara d’ús gairebé general.13 13. Cal tenir en compte que l’esborrany provisional de la Gramàtica de l’IEC considera admissible

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 56

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

Taula 4 Combinació pronominal de terceres persones amb el datiu en plural els el

els la

Aquell nino, compra[lzi] (14) als teus fills. Aquest nino, no et descuidis de compra[lzi] (14) als nens. Si els teus fills volen aquell cotxe, [Elzi] (17) compres. Si no saben fer el treball, [Elzi] (20) expliques.

Aquell nino, compra[li] (6) als teus fills.

Aquella bicicleta, compra[lzi] (12) a les nenes. Aquesta nina, no t’oblidis de compra[lzi] (12) a les nenes.

Aquella bicicleta, compra[li] (7) / compra[lE] (1) a les nenes. Aquesta nina, no t’oblidis de comprar[la] (2) / comprar[li] (5) / comprar[sElEs] (1) a les nenes. Si volen la postal, [sEli] (1) envies. Si els teus fills volen aquella moto, [li] (2) compres.

Si volen la postal, [Elzi] (19) envies. Si els teus fills volen aquella moto, [Elzi] (18) compres. els els

Aquells cotxes, compra[lzi] als nens (20). Aquests ninos, no t’oblidis de compra[lzi] (13) als nens. Si no acaben els exercicis, [Elzi] (20) acabes. Si els teus fills volen aquells llibres, [Elzi] (19) compres.

els les

Aquelles bicicletes, compra[lzi] (18) a les nenes. Aquestes bicicletes, no t’oblidis de compra[lzi] (13) a les nenes. Si els teus fills volen aquelles llibretes, [Elzi] (17) compres. Si les portes estan tancades, [Elzi] (17) obres.

Aquest nino, no et descuidis de comprar[li] (4) / [lu] (2) als nens. Si els teus fills volen aquell cotxe, [li] (3) compres.

Aquests ninos, no t’oblidis de comprar[li] (2) / [lis] (1) / [lus] (2) / compra[lzE] (1) als nens. Si els teus fills volen aquells llibres, [li] (1) compres. Aquelles bicicletes, compra[li] (1) / compra[lEs] (1) a les nenes. Aquestes bicicletes, no t’oblidis de comprar[lEs] (3) / [lis] (2) / [li] (1) / [sElEs] (1) a les nenes. Si els teus fills volen aquelles llibretes, [lEzi] (3) compres. Si les portes estan tancades, [lEzi] (3) obres.

aquesta combinació en registres no formals quan el datiu és plural: «L’ús molt estès de la combinació els hi amb el valor de datiu plural (Els hi diré la veritat en lloc de Els diré la veritat) o de la variant hi amb un valor de datiu plural en combinació amb un pronom acusatiu de tercera persona o amb el pronom neutre ho (per exemple, Els hi compraré en lloc de Els ho compraré, Els els compraré, Els el compraré). Totes aquestes construccions, admissibles en els registres informals, no són recomanables en els formals» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 135).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 57

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

Taula 4 (Continuació) Combinació pronominal de terceres persones amb el datiu en plural els ho

Tot això, compra[lzi] (17) als teus fills. Tot això, compra[li] (3) als teus fills. Si poden compra[lzi] (20) als fills, ho faran. Si t’ho donen, [Elzi] (18) agafes. Si t’ho donen, [w] agafes (2). Si ho volen tot, [Elzi] (20) dónes.

els en

Si ells volen pomes, compreu[Elzi] (11).

Si ells volen pomes, compreu[lis] (6) / [lEs] (1) / [lEzi] (2).

Com que volen pastel, [Elzi] (20) compraré. Com que en necessiten molt, [Elzi] (20) agafaré. Si volen patates, envia[lzi] (18). Si volen patates, envia[lzEni] (1) / [lis] (1). Font: Elaboració pròpia.

Els resultats de totes dues taules es poden sintetitzar en la taula 5, on es destaca l’omnipresència de la combinació els hi, que incorpora la marca de datiu -i no sols en contextos de plural, en els quals aquest pronom no té manifestació morfològica, sinó també en contextos de singular. La presència en el plural evidencia que el parlant cerca una certa transparència morfològica i per aquest motiu converteix aquest element en imprescindible. En la taula també s’observa que hi ha elements morfològics prescindibles, com ara la marca de femení, la qual apareix molt esporàdicament en les combinacions que tenen el complement directe amb aquest gènere (cf. Perea, 2012 i 2013). De fet, la normativa en permet una pronunciació potestativa (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 21). Taula 5 Combinacions de 3a persona: síntesi dels resultats l’hi [li]

els hi

la hi

les hi

li ho

[Elzi] [lzi]

[li]

[lzi] [Elzi]

[li]

[lE]

[lEs]

[lis]

[lEzi]

[lus]

li’n

els el

els la

els els

els les

els ho

els en

[li]

[lzi]

[lzi] [Elzi]

[liw]

[lzi]

[li]

[lE]

[li]

[lEs]

[li]

[lis]

[lzi]

[ni]

[lu]

[li]

[lis]

[lEzi]

[w]

[lEzi]

[lis]

[sElEs]

[li]

[sElEs]

[sEli]

[lzE]

[lEs] [lzEni]

Font: Elaboració pròpia.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 58

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

4.2.4. Morfologia verbal 4.2.4.1. Analogies i castellanismes Des del punt de vista de la morfologia verbal, l’allunyament de la norma implica l’ús de solucions analògiques, com ara els tradicionals fagi o coneixo. Els errors que apareixen en el primer cas responen al fet que alguns estudiants s’equivocaven en la resposta o la deixaven en blanc quan es demanava, per exemple, la primera persona del present de subjuntiu del verb fer.14 Solucions del tipus coneixo o apareixo15 són prou elevades en tots dos grups, com també la forma cabo. Respostes amb vocal antihiàtica tenen una incidència baixa. Per contra, les formes generals a Barcelona i a altres indrets conèixe’ns o vènce’ns tenen un cert ús, malgrat les dificultats que en pot representar l’escriptura. El desplaçament de l’accent en el cas de canvia té una certa representació, sobretot en el cas dels alumnes de màster. Dos castellanismes flagrants, com ara favorèixer o pertenèixer, no tenen cap resposta; i, en altres casos similars, les respostes són molt baixes. Formes com complavem i absolvem tenen també una certa presència. Gràfic 8 Distribució dels resultats quant a formes verbals analògiques i preses del castellà

Font: Elaboració pròpia.

4.2.4.2. Difusió del segment velar Un altre fenomen ben conegut —i força estès— en l’àmbit de la morfologia verbal és la difusió del segment velar dels verbs de la segona conjugació (del tipus beure) a 14. Cal notar que alguns alumnes cometien errors en conjugar el temps d’un determinat verb, bàsicament per desconeixement de la nomenclatura. 15. La Proposta per a un estàndard oral, però, considera les formes aparec i apareixo pròpies de l’àmbit general (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 32).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 59

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

persones d’altres temps del mateix subgrup i d’altres conjugacions (Perea, 2003). Aquest fet, molt viu en la parla habitual, que, dialectalment, s’ha estès fins a difondre’s a tots els verbs de la segona classe (perc) i a una part de la tercera (dorc), es manifesta amb incidència diversa en les respostes del qüestionari. Les dues formes finals del gràfic, que certament són solucions velaritzades, s’han inclòs en l’enquesta per comprovar si està assolida la norma ortogràfica segons la qual les dues formes del plural es grafien amb una u en el radical. Es pot apreciar que, en general, el grau d’error, especialment en els alumnes de 1r, supera el 50 %. Gràfic 9 Distribució dels resultats quant a la difusió del segment velar

Font: Elaboració pròpia.

4.2.4.3. Verbs incoatius El mateix procés de difusió de l’increment que es produïa en els verbs de la segona conjugació té lloc amb l’increment palatal dels verbs de la tercera conjugació. La norma, en alguns casos, admet solucions dobles, com ara consumeixo/consumo, pre-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 60

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

sumeixo/presumo, acudeixo/acudo, arrupeixo/arrupo, amb ús sens dubte majoritari de les formes anomenades incoatives. Altres solucions són preferides normativament sense l’extensió, bullo, cruixo, les quals, en els resultats de l’enquesta, són substituïdes per les formes amb extensió. D’altra banda, en una solució clarament incoativa, com assenteixo, es troben, sobretot per part dels alumnes de 4t i de màster, respostes sense increment, potser per un afany d’ultracorrecció o per un creuament amb el verb assentar. Finalment, s’aprecia que una bona part dels estudiants, tant de 1r com de 4t i de màster, desconeixen la diferenciació semàntica, amb repercussió sintàctica, que separa el verb lluir sense increment (‘emetre llum’) de lluir amb increment (amb sentit figurat). Gràfic 10 Distribució dels resultats quant a la vacil·lació entre verbs incoatius i verbs purs

Font: Elaboració pròpia.

5. Norma i dialectes Si els parlants de varietats properes a la norma (els que configuren l’anomenat català central) se’n desvien en relació amb els aspectes indicats, els parlants de varietats dialectals més allunyades, a més del fet que poden cometre —o no— els mateixos errors, es poden separar encara més de la normativa per raó d’utilitzar determinades formes pronominals o verbals pròpies del territori on viuen. Em refereixo, en alguns casos, al que, en el marc de les propostes per a un estàndard oral de l’IEC, es consideren formes «no recomanables». Un breu repàs d’algunes d’aquestes propostes relatives a la morfologia verbal evi-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 61

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

dencia formes força usades en determinades varietats, les quals no són considerades pròpies de l’«àmbit restringit»16 sinó «no recomanables». En presento una selecció: a) Les formes analògiques que afecten el passat perifràstic: 1 vàreig/vai, 4 vem, 5 veu; però són admissibles, en l’àmbit general, les formes 4 vàrem, 5 vàreu, 6 varen (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 24). b) Les formes amb increment velar en verbs que, en la varietat estàndard, pertanyen al grup sense extensió (perdre), però que en valencià es difonen també a aquest grup (1 perga, dorga, 2 pergues, dorgues, 3 perga, dorga, 4 perguem, dorguem, 5 pergueu, dorgueu, 6 perguen, dorguen; 1 corrc, 1 morc). Des d’un punt de vista estrictament morfològic, el valencià, pel que fa a la segona conjugació, sols té verbs amb increment velar, el qual també es pot difondre a alguns verbs de la tercera classe.17 Encara en el marc de les formes velars, hi ha realitzacions dialectals que utilitzen la mateixa extensió velar que apareix en verbs del tipus caber i saber (-ig-) (1 càntiga, pèrdiga, dòrmiga, 2 càntigues, pèrdigues, dòrmigues, etc.; 1 perdigués, 2 perdiguessis, etc., 1 servigués, 2 serviguessis, etc.), algunes de les quals tenen una funció antisincrètica, tot evitant la coincidència formal entre present d’indicatiu i present de subjuntiu. Respecte a la velarització, cal destacar l’acceptació, ja tradicional, de formes dobles del participi (amb velar i sense) dels verbs fènyer, plànyer i pertànyer. Des d’un punt de vista estrictament morfològic, essent com són verbs del tipus perdre, és a dir, que no presenten en cap punt del paradigma una extensió velar, seria més justificable pensar en participis del tipus fenyut, planyut i pertanyut, que no pas del tipus fengut, plangut i pertangut. c) Les realitzacions de subjuntiu en -o: 1 canto, 2 cantos, 3 canto, 6 cànton. L’esborrany provisional de la Gramàtica de l’IEC s’hi refereix, juntament amb les anteriors en -ig- o -eg-: «No són, però, acceptables altres tipus de subjuntius d’ús bastant residual» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 172). «La flexió verbal en els dialectes catalans» d’Alcover i Moll (1929-1933) en recull l’ús, a començament del segle xx, en un terç de les localitats del català occidental que Alcover va enquestar (tretze de trenta-dues localitats)18 i a tres localitats del valencià septentrional (Morella, Benassal i Alcalà de Xivert). L’enquesta que es va dur a terme per aplegar dades per al projecte Corpus oral dialectal, abans citat, limita aquesta solució a les localitats de Morella, Gandesa, Vallde-roures i Albocàsser. Aquesta reducció gairebé absoluta de l’àmbit d’ús d’aquesta desinència en terres occidentals es podria justificar per la incidència de l’estàndard en l’àrea occidental.

16. Aquest terme, que, en realitat, significa ‘local’, pot tenir, per a un parlant d’una àrea dialectal, una connotació negativa, cf. la definició al DIEC2: «v. tr. [LC] Reduir a límits més estrets. Restringir la llibertat, els privilegis. Restringir les despeses». Potser era aquesta la voluntat amb la qual es va adoptar. 17. Per bé que els verbs del tipus beure poden integrar un subgrup ben definit en el marc de la regularitat verbal, tant la Gramàtica de l’IEC com la de l’AVL els consideren irregulars. 18. Andorra la Vella, la Seu d’Urgell, Organyà, Ponts, Artesa de Segre, Balaguer, Pradell de Sió, Bellpuig, Lleida, Sant Martí de Riucorb, la Granadella, Gandesa i Calaceit.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 62

26/01/16 08:10

Morfologia i norma: algunes qüestions

TSC, 25 (2015)

d) Les realitzacions balears del present d’indicatiu del verb estar de caràcter analògic: 4 esteim, 5 esteis. Són pròpies, però, de l’àmbit restringit: 5 reis;19 4 seim, 5 seis. Malgrat l’ús d’aquestes formes pels parlants de les varietats esmentades, és cert que, en alguns casos, s’aprecia un procés lent, però implacable, d’anivellament lingüístic amb convergència cap a l’estàndard. 6. Conclusions Els resultats de les enquestes mostren un panorama força decebedor. Els dos fenòmens principals als quals la morfologia està sotmesa —la influència del castellà i l’acció de processos analògics— no deixen d’actuar, i afecten fins i tot parlants cultes, graduats (o llicenciats) en filologia catalana, alguns dels quals es dedicaran a l’ensenyament o inicien ara el camí de la recerca. Confiem, en el primer cas, que aprendran, quan actuaran de docents, el que no han après quan actuaven de discents. Les dades obtingudes són, de fet, un retrat en petit del que s’esdevé en la societat actual, com ho manifesten les converses, tant col·loquials com formals, o les intervencions orals en els mitjans de comunicació, en les quals s’esmunyen mostres evidents que la norma morfològica, almenys pel que fa als aspectes estudiats, no està assolida o, si més no, per raó de les vacil·lacions que s’observen, no està prou consolidada. Aquesta afirmació suscita diverses qüestions: a) Quan s’hauria d’haver assolit aquesta normativa morfològica? Ja s’ha dit al començament que se suposava que ja hauria estat apresa i interioritzada en els estudis secundaris; però la realitat mostra que no és així. b) La manca d’aprenentatge —i potser d’impartició en l’ensenyament secundari; en l’universitari de ben segur que no s’ensenya— respon al fet que es considera un aspecte poc important o menor en relació amb el domini de la llengua? Es creu, potser, que la «infracció» de la normativa en el registre oral té menys importància que en la llengua escrita? Penso, per exemple, en l’ús de les combinacions pronominals de tercera persona, inaudites en la llengua oral d’un parlant de Barcelona i acceptades, en aquest registre, per la Gramàtica de l’IEC. Amb tot, si aquestes formes no s’utilitzen en la llengua oral tampoc no es faran servir en la llengua escrita. c) Deixant de banda els resultats de la interferència lingüística, que han de ser absolutament bandejats, el resultat de l’acció de processos analògics, ben presents en varietats dialectals, s’ha de sancionar?20 Cal tenir en compte que l’analogia ha tingut un paper preponderant en el canvi lingüístic al llarg de la història. La majoria de solucions relacionades amb la morfologia verbal que no són accepta19. Tot i que no se cita en la Proposta, 4 reim s’admet a la Gramàtica de l’IEC. 20. Per bé que el gerundi velaritzat del verb escriure no és admès, la Proposta per a un estàndard oral considera «pròpies de l’àmbit general les formes 1 escriví/escriguí, 2 escrivires/escrigueres, 3 escriví/escrigué, 4 escrivírem/escriguérem, 5 escrivíreu/escriguéreu, 6 escriviren/escrigueren» (Institut d’Estudis Catalans, 1999: 37).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 63

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Maria Pilar Perea

bles per la norma responen a l’acció de processos analògics, els quals, d’altra banda, són els que han configurat, històricament, algunes de les solucions actualment acceptades. Molt sovint aquests canvis responen a processos naturals que els parlants apliquen a una llengua flexiva com és el català per eliminar elements anòmals, com ara el sincretisme, l’homonímia o l’opacitat. El que es pretén és obtenir una transparència, una regularitat en els paradigmes morfològics i una identitat entre la identificació gramatical i les seves respectives representacions morfològiques (vegeu, en relació amb l’acció de l’analogia, Wheeler, 1984, 1985, 1986, 1993a i 1993b, Elvira, 1998, o Pérez Saldanya, 1998). d) És de destacar, d’altra banda, com també succeeix en el cas del lèxic, el caràcter hipotèticament provisional de la norma; és a dir, allò que semblava inacceptable esdevé, amb el pas del temps, normativament admès (només cal pensar en exemples com inclús, sigut, tindre, vindre o l’esmentat bastanta, entre molts altres). Atès, doncs, que l’establiment de la norma representa un cert grau d’arbitrarietat, té sentit de mantenir una forma normativa que quantitativament no és acomplerta per una xifra molt elevada de parlants? Cal reflexionar sobre aquestes qüestions i, en el darrer cas, si la resposta és positiva, s’han d’aplicar estratègies d’aprenentatge ben efectives perquè no existeixi una diferència tan gran entre la llengua oral formal i la llengua normativa.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 64

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 65-80 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.91 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La implantació del lèxic normatiu: estudi complementari del lèxic implantat no normatiu1 The implantation of standardized lexicon: a complementary study of non-standardized implanted lexical units Judit Freixa Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra

Data de recepció: 4 de juny de 2014 Data d’acceptació: 18 de juny de 2014

Resum En aquest estudi es presenta primer de tot una revisió de l’estat de la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu que permet arribar a la conclusió que els estudis en aquesta línia encara estan per fer. A continuació, i partint de la base que l’Observatori de Neologia és una plataforma òptima per estudiar aquest tema, s’ofereix una visió complementària amb l’anàlisi del lèxic implantat no normatiu, tant en la llengua escrita com oral i tenint en compte els diferents dialectes. L’estudi acaba amb una anàlisi detallada de l’observació de la transgressió de la normativa a partir de les variants neològiques, ja siguin ortogràfiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques o semàntiques. Paraules clau: lèxic, neologismes, implantació, normativa.

Abstract Firstly, this article offers a review of the state-of-the-art research on the implantation of stand ardized lexicon, which leads to the conclusion that studies on this topic have yet to be carried out. Secondly, working on the basis that the Observatori de Neologia proves to be an optimum resource to study this topic, a complementary vision is presented through the analysis of non-standardized implanted lexical units, both in written and oral language and taking into account the different dialects. Finally, the study ends with a detailed analysis of the transgression of the language rules observed in the variant neological units (orthographic, morphological, lexical, syntactic or semantic). Keywords: lexicon, neologisms, implantation, standardization. Correspondència: Judit Freixa. Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: judit.freixa@upf.edu. A/I: http://www.upf.edu/ pdi/iula/judit.freixa/. Tel.: 935 422 322. 1. Aquest treball s’inscriu en el projecte FFI2012-37260 del Ministeri d’Economia i Competitivitat. Agraeixo a Avalnorm l’oportunitat que em va oferir de presentar una primera versió d’aquest treball i agraeixo també els comentaris dels assistents a la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa que han servit per millorar-lo. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 65

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

n aquest estudi em proposo de fer una revisió de l’estat de la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu i, a partir de les dades de l’Observatori de Neologia (http://www.iula.upf.edu/obneo/), oferir una visió complementària amb l’anàlisi del lèxic implantat no normatiu.

1. Estat de la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu Assumint les limitacions de qualsevol cerca bibliogràfica, i que sempre hi pugui haver un document que no s’hagi sabut trobar, es pot afirmar que la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu (no especialitzat) és gairebé inexistent, si no inexistent del tot. En canvi, sí que hi ha treballs puntuals elaborats en marcs molt diversos, amb metodologies diverses i amb objectius també diversos que parlen del lèxic (normatiu o no). Exposaré a continuació una síntesi de la meva cerca documental. No seguiré un ordre cronològic (i per tant no començaré referint-me a les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols) sinó que em referiré primer als cercadors d’Internet. I continuaré amb altres blocs segons l’accés i el tipus de document. No es documenten amb l’ús dels cercadors d’Internet ni amb cerques avançades en cercadors acadèmics com Google Scholar o Scopus treballs sobre la implantació del lèxic, més enllà dels treballs sobre lèxic especialitzat que s’analitzen en un altre article d’aquest monogràfic. I tampoc no se’n documenten a la base de dades de Tesis Doctorals en Xarxa, tot i que sí que es poden localitzar diverses tesis centrades en algun aspecte lèxic. De tot el conjunt de publicacions periòdiques dedicades a la llengua i/o a altres aspectes de la cultura catalana (com ara literatura, sociolingüística o ensenyament), em referiré només a aquelles en què he documentat treballs relacionats amb el lèxic (però mai directament relacionats amb la implantació). Les revistes que he tingut en compte i que he buidat sistemàticament són les següents: Llengua i Ús, Els Marges, Com Ensenyar Català als Adults, Caplletra, Llengua Nacional, Llengua & Literatura, Zeitschrift für Katalanistik, Catalan Review, Treballs de Sociolingüística Catalana, Llengua i Dret, i Articles. Els primers articles que podem retenir de la revista Llengua i Ús es remunten al moment de l’aparició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC). En els primers, la directora de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) amb altres persones d’aquest col·lectiu van publicar dos articles en què descrivien les característiques generals del diccionari. Convé destacar també el treball de Jordi Ginebra de 2007 perquè constitueix una anàlisi del lèxic normatiu.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 66

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

Taula 1 Articles de Llengua i Ús Núm.

Any

Autor/s

Títol

1995

M. T. Cabré; M. Bozzo; C. Santamaria

«Característiques generals del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans»

1996

M. T. Cabré; M. Bozzo; C. Santamaria

«Característiques generals del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (i II)»

1996

Neus Nogué; Elvira Riera

«Fent servir el DIEC»

1996

Lurdes Jordà; Anna Gudiol; Xavier Fargas

«Tres anys del telèfon obert de consultes del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona»

1996

Joan Abril

Ressenya: «Josep Ruaix. Diccionari auxiliar»

1997

Xavier Mitjà

«Telèfon Lingüístic: quatre anys de funcionament»

1999

Joan Solé i Camardons

«La llengua als hipermercats i cadenes de supermercats de Catalunya»

1999

M. Àngels Viladot i Presas

«El gènere del nom de les professions»

2000

Xavier Rull

«Aspectes socials i lingüístics dels manlleus (I)»

2000

Xavier Rull

«Aspectes socials i lingüístics dels manlleus (i II)»

2001

Magdalena Ramon

«Algunes reflexions sobre l’estàndard de les Illes Balears en relació amb les varietats dialectals»

2002

Jordi Ginebra; Anna Montserrat

«Sobre el règim del verb interessar»

2003

Jaume Salvanyà

«L’argot i els mitjans de comunicació del Grup Flaix»

2007

Jordi Ginebra

«Una primera anàlisi del DIEC2»

2008

Pilar Murtra

«El servei de consultes lingüístiques Optimot»

2009

Xavier Fargas

Ressenya: «Rull, X. Els estrangerismes del català. Com són i per què en tenim. Una aproximació social i lingüística»

2012

Maria Pilar Perea

«El Diccionari català-valencià-balear: perspectiva, present i prospectiva»

A la revista Els Marges s’hi han publicat articles molt directament relacionats amb el lèxic normatiu (però no pas amb la implantació). De Francesc Esteve és l’anàlisi crítica de la 2a edició del Diccionari de l’Institut (DIEC2), molt menys polèmica que el famós article de 1998 (núm. 60) sobre el primer DIEC. A la taula s’hi poden veure els anys i els títols de diversos treballs sobre lèxic elaborats per filòlegs tan prestigiosos com Perea, Ginebra, Alturo, Espinal, Rull, etc. Són tots treballs que deixen veure l’interès pel lèxic i la riquesa de plantejaments, però l’anàlisi de la implantació continua absent.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 67

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

Taula 2 Articles d’Els Marges Núm.

Any

Autor/s

Títol

1976

Joan Solà

«Tractats de barbarismes fins a Pompeu Fabra»

1984

Lluís Payrató

«Barbarismes, manlleus i interferències. Sobre la terminologia dels contactes lingüístics»

1996

Jordi Ginebra

Ressenya: «M. Teresa Cabré. A l’entorn de la paraula (I). Lexicologia general»

1996

Jaume Macià i Guilà

«Algunes observacions sobre el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans»

1997

Òscar Bladas

«Expressions lexicalitzades: anàlisi i comparació»

1998

Francesc Esteve; Josep Ferrer; Lluís Marquet; Juli Moll

«El diccionari de l’Institut. Una aproximació sistemàtica»

1999

Xavier Rull

«-Eig: entre la genuïnitat i el calc»

2000

M. Teresa Espinal

«Sobre les expressions lexicalitzades»

2002

M. Pilar Perea

«Falsos amics: veritables enemics»

2005

Xavier Fargas; David Paloma

«Els mitjans de comunicació en català i la naturalització del sufix -ing en la formació de mots»

2008

Jordi Ginebra

«Els verbs de suport en català i en anglès: estudi contrastiu a partir d’un petit corpus paral·lel»

2009

Núria Alturo; Marianna Chodorowska-Pilch

«La gramaticalització de sisplau»

2010

Francesc Esteve

«Rectificacions, ratificacions i feina per fer. Anàlisi crítica de la 2a edició del Diccionari de l’Institut»

La revista Com Ensenyar Català als Adults va ser una publicació de referència entre els anys 1982 i 1997 i més enllà del component de didàctica de la llengua s’hi van publicar articles que eren de lectura obligatòria en els estudis de filologia durant molts anys (treballs de Joan Solà, Isidor Marí, M. Teresa Cabré, per exemple). Però en relació amb el lèxic només retinc l’estudi «Sobre els noms en -es» de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (núm. 6, 1984) i «Necessitat d’un diccionari d’ús» de Joan Solà (núm. 26 i 27, 1992). La revista Caplletra arrossega una trajectòria llarga i de molt pes acadèmic. A la taula podem veure els treballs relacionats amb el lèxic que hem pogut documentar, treballs interessants sobre l’ús d’un mot o un conjunt de mots des d’una visió dialectal, sintàctica, semàntica o morfològica. Treballs, també s’ha de dir, que no toquen directament la qüestió de la implantació.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 68

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

Taula 3 Articles de Caplletra Núm.

Any

Autor/s

Títol

1990

Jaume Solà i Pujols

«Sobre la partícula rai i els tòpics»

1994

Diversos

«Monogràfic dedicat a la lexicografia»

1998

Diversos

«Monogràfic dedicat a la variació»

1999

Antoni Corcoll

«Els noms de l’eriçó de mar en català»

1999

Albert Rossich

«El nom de les lletres»

2001

M. T. Cabré; J. Freixa; E. Solé

«Anàlisi contrastiva de la innovació lèxica en català i en castellà»

2004

Gemma Rigau

«El quantificador focal pla: un estudi de sintaxi dialectal»

2004

Joan Veny

«Sobre els significants de blasfemar i renyar: geolingüística, semàntica i etimologia»

2008

Anna Matamala

«Del guió a la pantalla: trets de l’oral col·loquial en la ficció televisiva»

2011

Ona Domènech; Rosa Estopà

«La neologia per sufixació: anàlisi contrastiva entre les varietats diatòpiques de la llengua catalana»

La revista Llengua Nacional dedica sistemàticament un apartat al lèxic, sovint notícies breus de mots concrets; a Catalan Review hem pogut localitzar un treball interessant sobre lèxic de J. M. Baldaquí Escandell: «El model lèxic dels estudiants dels programes educatius bilingües» (núm. 16, 2002), i a Zeitschrift für Katalanistik hem trobat els següents: Taula 4 Articles de Zeitschrift für Katalanistik Núm.

Any

Autor/s

Títol

1993

Lluís Gimeno Betí

«Lèxic popular regional i diccionari normatiu»

2002

Rolf Kailuweit

«Català heavy - català light: una problemàtica de la “lingüística de profans”»

2002

Sandra Cuadrado

«Estudi lèxic de la Poesia Escènica de Joan Brossa. Anàlisi de les concordances»

2009

Elisenda Bernal; Carsten Sinner

«Al seu rotllo: aproximació al llenguatge juvenil català»

Finalment, a les revistes Llengua i Dret i Articles no s’ha documentat cap article que tracti específicament sobre lèxic, i molt pocs a Llengua & Literatura (els quatre primers) i Treballs de Sociolingüística Catalana (els dos segons):

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 69

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

Taula 5 Articles de Llengua & Literatura Núm.

Any

Autor/s

Títol

1986

Maria Bozzo

«Els noms dels colors al Diccionari general de la llengua catalana»

1986

Jaume Medina

«El lèxic poètic de Carles Riba (índex de freqüències de mots)»

2007

Xavier Rull

«La lexicalització de sigles: pautes i propostes»

2011-2012

Dídac Pujol

«La creativitat lèxica de Josep Maria de Sagarra: el cas de La Divina Comèdia»

Taula 6 Articles de Treballs de Sociolingüística Catalana Núm.

Any

Autor/s

Títol

2009

Judith Rodríguez Vallverdú

«Norma i ús en el valencià central: nivell lèxic»

2012

Jaume Medina

«Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix»

La cerca en publicacions periòdiques ens aboca, doncs, a una conclusió que ja ha estat anunciada des del principi d’aquest repàs bibliogràfic: treballs que tractin directament la implantació del lèxic normatiu són inexistents i, en canvi, els treballs sobre lèxic són existents, però no presenten cap mena d’articulació ni de sistematicitat i no permeten construir un mapa de què ha estat fet i què falta fer. Tot i això podem observar algunes tendències: — els treballs més relacionats amb la implantació són els que tracten del lèxic normatiu, que apareixen al ritme de l’aparició dels diccionaris normatius; — la interferència lèxica ha estat un interès constant: als anys setanta i vuitanta se’n deia barbarismes i a partir dels anys noranta se’n diu preferentment manlleus; — el model de lèxic (dins del model de llengua general) ha estat un dels temes que s’ha mantingut: als anys noranta era el model en els mitjans de comunicació, i més tard, a l’escola; — en els darrers anys l’interès se centra en la descripció del lèxic: formació de paraules, vitalitat lèxica, etc., — i sempre, puntualment, aquí i allà, apareixen treballs que descriuen el lèxic d’una contrada, d’un àmbit, o d’un autor. Més enllà de les publicacions periòdiques, trobem altres documents que poden formar part d’aquesta revisió de l’estat de la qüestió de la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu. Els documents de la Secció Filològica de l’IEC no ens informen de l’estat de la implantació del lèxic normatiu sinó que ens indiquen quin és l’ús normatiu, per què i com. En aquest sentit, són especialment rellevants els pròlegs i les intro-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 70

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

duccions dels dos DIEC: la introducció al primer DIEC «Gestació, història, contingut i formes d’aquest diccionari» de Badia i Margarit (1995) i la de Martí i Castell (2007) al segon DIEC («Introducció - Part I» i «Introducció - Part II»). També hem d’esmentar els documents en què es fan constar totes les diferències que presenta el DIEC respecte del diccionari anterior, els Documents normatius 1962-1996 (amb les novetats del diccionari) (Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, 1997); Novetats del diccionari (‘Diccionari de la llengua catalana’, segona edició) (Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, 2008), i, no cal dir-ho, tots els documents de la Secció Filològica que, d’una manera o una altra, tracten aspectes del lèxic català. I què més s’ha fet sobre lèxic? És evident que molts diccionaris catalans són el testimoni d’algun fenomen relacionat amb la implantació del lèxic normatiu. Per què es publiquen diccionaris de neologismes si no és per complementar el que sovint no trobem en el lèxic normatiu? Igualment per als diccionaris de català col·loquial, els diccionaris de dubtes, de dificultats i de barbarismes, els diccionaris de paranys, etc. Qualsevol diccionari és una eina limitada, i el DIEC també ho és. Per això necessitem obres lexicogràfiques que omplin sempre parcialment els buits existents (la llista següent és orientativa): — Diccionari de sinònims i frases fetes (M. T. Espinal, 2006) — Diccionari de paraules noves (Observatori de Neologia, 1998) — Diccionari de neologismes (TERMCAT, 1997) — Diccionari del català col·loquial (Grup Flaix, 2009) — Diccionari de dubtes i dificultats del català (J. Bruguera, 2000) — Diccionari de dubtes i barbarismes (D. Paloma i A. Rico, 2008) — Diccionari escolar. Dubtes, incorreccions i barbarismes (J. Badia, 2000) — Nou diccionari auxiliar (J. Ruaix, 2011) — Diccionari de barbarismes (J. Ruaix, 2011) — Diccionari d’abreviacions (J. M. Mestres i J. Guillén, 2001) — Diccionari de formació de mots (J. Bruguera, 2006) — Diccionari de formació de paraules (Ll. López del Castillo, 2002) — Diccionaris de paranys de traducció (Enciclopèdia Catalana, diversos anys) La majoria de gramàtiques descriuen el lèxic en el capítol de formació de mots, però els llibres d’estil sí que dediquen una atenció especial al lèxic. Intenten, precisament, fer èmfasi en aquelles paraules que no estan del tot implantades en l’ús. Observem aquest èmfasi en els manuals d’estil dels mitjans de comunicació, en els manuals d’estil universitaris i en la resta de manuals d’estil. Un fet molt remarcable és l’interès pel lèxic com a matèria de divulgació. Tenim especialistes (com Màrius Serra, Ramon Solsona, Albert Pla, Pau Vidal i altres) que han escrit llibres o que escriuen columnes i articles als diaris que tracten aspectes del lèxic del català. En els mitjans audiovisuals tenim el Rodamots, els Caçadors de paraules, les Paraules en ruta, la Paraula del dia, el Trau la llengua, El gran dictat, el Joc de paraules. Realment, vivim en una societat que s’interessa per les seves paraules. De fet, la immensa majoria de les consultes personalitzades a l’Optimot de l’any 2012 són de lèxic, especialment de lèxic general. I, pel que fa a les consultes de les fitxes de

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 71

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

l’Optimot, la majoria també són de lèxic. A títol il·lustratiu, els exemples següents, que formen part de la llista de consultes més freqüents (el nombre de l’esquerra indica la posició de freqüència): — 13: composar / compondre (1.181) — 18: recolzar (1.051) — 24: disfrutar (917) — 25: alçada, alçària, altura (915) — 36: complir / acomplir (803) I en el terreny acadèmic tenim autors notables que es dediquen a la investigació lèxica per al català. Fent cerques, apareixen de manera recurrent noms com Cabré, Bernal, Freixa, Rull, entre d’altres. De fet, Cabré, Bernal i Freixa són totes investigadores de l’Observatori de Neologia, i també altres investigadors amb publicacions sobre lèxic com Domènech, Estopà, Llopart, Font, etc. Dels treballs elaborats en el marc de l’Observatori destaco els volums La neologia en el tombant de segle (Cabré, Freixa i Solé, ed., 2000), Lèxic i neologia (Cabré, Freixa i Solé, ed., 2002 i 2008), Llengua catalana i neologia (Observatori de Neologia, 2004), Tendències en la innovació lèxica actual (Freixa, Bernal i Cabré, ed., en premsa). Certament, doncs, la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu és pràcticament inexistent. En canvi, el lèxic (el lèxic normatiu) interessa i els treballs són prou nombrosos. Són treballs benvinguts, que apunten tendències, que omplen buits i que obren vies d’estudi. Però són treballs no articulats, que no permeten tenir coneixement de l’estat de la implantació de la normativa (en el nivell lèxic) i que posen damunt de la taula un fet evident i és que la feina està per fer. 2. L’Observatori de Neologia és una plataforma òptima per estudiar la implantació del lèxic normatiu

Fa vint-i-cinc anys que l’Observatori de Neologia va començar a recollir neologismes. Com que en aquest projecte un neologisme és precisament una paraula documentada en l’ús i no documentada en el diccionari normatiu (ni en el Gran diccionari de la llengua catalana [GDLC] d’Enciclopèdia Catalana), el que recull l’Observatori és precisament l’ús del lèxic no normatiu. De moment, l’Observatori no treballa amb tots els tipus de textos existents, però sí que buida sistemàticament textos de premsa d’àmplia difusió (Ara, Avui, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya), publicacions periòdiques (com la revista del gimnàs DiR, la del Caprabo, L’Independent de Gràcia, el Troc, Time Out, etc.) i textos orals (de la ràdio). L’Observatori permet estudiar la implantació del lèxic normatiu perquè, si bé no ens permet saber directament quin és el grau d’implantació de les paraules del diccionari, ens permet saber quines paraules no normatives estan implantades en l’ús i a partir d’aquí reflexionar sobre la relació entre aquests dos fenòmens. De vegades l’ús d’un mot no normatiu pot indicar un buit del diccionari, d’altres vegades pot indicar

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 72

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

la no implantació del mot normatiu, però molt sovint deu indicar la necessitat dels parlants de variar la seva expressió, fent servir els mots normatius i també, complementàriament, els no normatius. Són coses diferents i de cap manera estem considerant que els mots alternatius indiquin sempre llacunes del diccionari o problemes d’implantació. 2.1. L’observació del lèxic no normatiu ben implantat en la llengua escrita Des de l’any 2008 (moment en què l’Observatori va començar a fer servir el DIEC2 com a corpus d’exclusió) fins al 2013, l’Observatori ha recollit 11.423 neologismes diferents (sense repeticions). Però la majoria tenen una freqüència molt baixa i per parlar d’implantació necessitem freqüències altes. Un total de 236 unitats tenen una freqüència mínima de 10, i són els neologismes que ens serviran per a l’anàlisi en aquest treball. Des del punt de vista del mecanisme d’innovació lèxica, gairebé la meitat de les unitats de la llista (42,3 %) s’han format per derivació (concretament 100 exemples: 56 pre fixats + 44 sufixats); un 8,4 % s’han format per composició (18 exemples de composició culta i només 2 compostos patrimonials), i el 36,4 % són unitats manllevades a altres llengües (56 manlleus de l’anglès, 20 manlleus del castellà i 10 manlleus d’altres llengües, que sumen 86 manlleus). Finalment, queda un 12,7 % d’exemples formats per altres processos (conversions, truncacions, sintagmacions i lexicalitzacions). Els exemples de derivació (42,3 %) són majoritàriament paraules que no tenen cap relació amb la falta d’implantació del lèxic normatiu. Si de cas, demostren una bona implantació de la morfologia perquè són exemples de formació regular de paraules que no apareixen al diccionari pel fet de ser transparents i recuperables. Tot i així, i com ja he dit en ocasions anteriors, el diccionari ja podria recollir algunes d’aquestes unitats, igual com ho han fet altres llengües romàniques, pel fet de ser extremament freqüents, estables en l’ús i no totalment predictibles. Mots com anticrisi, antisistema, copagament, exitós, identitari, interanual són neològics des del punt de vista lexicogràfic però no denominen cap nova realitat. El conjunt de paraules no recollides al DIEC2 i molt freqüents en l’ús formades per composició (gairebé sempre culta) és baix (8,4 %) però ja hi trobem exemples de paraules utilitzades en comptes de la forma normativa o proposada per altres fonts de referència com el TERMCAT o Enciclopèdia Catalana. Seria el cas de aerolínia, en comptes de la forma proposada pel GDLC línia aèria. I com abans amb els derivats, hi trobem també exemples de mots que podrien entrar a formar part del lèxic normatiu, de manera que els parlants trobessin en el diccionari mots tan usuals com biocombustible, ecosocialista, eurozona, fotoperiodista, teleassistència o videoconsola. Abans de parlar dels manlleus, em vull referir a un grup de neologismes formats per altres processos com la sintagmació, la conversió, la lexicalització i la truncació. Són mots que demostren la necessitat d’actualització lexicogràfica per omplir buits denominatius (full de ruta, xarxa social) o directament d’ús de lèxic no normatiu: col·

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 73

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

lisionar per col·lidir, esclar per és clar o sisplau per si us plau. D’altra banda, trobem un conjunt interessant de verbs formats per conversió sintàctica d’ús relativament recent (com comissariar, posicionar-se o versionar) als quals em referiré més endavant. Els manlleus representen un grup molt nombrós i segurament és el que més ens pot dir sobre la implantació del lèxic normatiu. De la llista d’unitats més freqüents que estem analitzant, una de cada tres és una unitat agafada d’una altra llengua (exactament el 36,4 %). Per què? A quina necessitat donen resposta? Són paraules necessà ries? Són un indici de la falta d’implantació del lèxic propi i normatiu? La majoria vénen de l’anglès i un grup important vénen del castellà, i també en trobem d’altres llengües (basc, francès, llatí, alemany, etc.). Per als manlleus del castellà que formen part del lèxic no normatiu i més implantat en la llengua escrita, i amb l’excepció feta de bailaora i cantaor, que de fet són xenismes, totes les altres són paraules que tenen un equivalent útil en català, i també implantat en l’ús, si bé és possible que les formes normativa i no normativa es reparteixin les situacions comunicatives. Tenim xicot i xicota perfectament vius al costat de nòvio i nòvia; tenim estimat, amor o reina usats al costat de carinyo; tenim bestiesa al costat de tonteria i ruc al costat de tonto; tenim habitatge al costat de vivenda, i catifa al costat de alfombra. Ara bé, què tenim al costat de bronca? Esbronc? I de xiringuito? Baret, quiosquet? I al costat de pijo? També podem trobar alternatives catalanes per a aquests mots, però no sempre la solució és apta per a qualsevol context. Els manlleus de l’anglès plantegen una reflexió diferent, no tan relacionada amb la noció de registre, i més amb la noció de moda i esnobisme (o de prestigi). Alguns d’aquests manlleus es poden considerar denominativament necessaris (però hi hauria opinions) com Internet, però per a la majoria tenim una paraula catalana perfectament acceptable (en línia en comptes de online, aspecte en comptes de look, baix cost en comptes de low cost, telèfon intel·ligent en comptes de smartphone, correu en comptes de mail, etc.) o no tan acceptada (programari en comptes de software). I els manlleus que provenen d’altres llengües com el basc i l’alemany són xenismes (abertzale, kale borroka, lehendakari, realpolitik) i els altres cobreixen necessitats més expressives que no pas denominatives (debacle, souvenir, tour, etc.). L’observació dels neologismes implantats en l’ús escrit demostra que els parlants tenen necessitats lèxiques que van més enllà del diccionari. Convindria veure fins a quin punt aquests neologismes només representen una necessitat d’alternança de les formes normatives amb altres que poden resultar més expressives en una situació comunicativa concreta, o si representen problemes d’implantació del lèxic normatiu. Evidentment, alguns d’aquests exemples demostren simplement que el diccionari s’ha d’anar actualitzant amb aquelles paraules que denominen nous conceptes, com ja va fent. 2.2. L’observació del lèxic no normatiu ben implantat en la llengua oral Com he dit, l’Observatori també buida textos orals, bàsicament de la ràdio, i combina textos molt preparats (com informatius de RAC1 i de Catalunya Ràdio) amb

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 74

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

textos menys preparats, d’interacció (com debats, de les mateixes emissores). No serà cap sorpresa si dic que en la llengua oral el mot no normatiu més implantat és bueno. I tampoc no ens sorprendran els resultats de l’anàlisi dels 50 neologismes orals més freqüents. En primer lloc, trobem un conjunt de castellanismes molt freqüents. La majoria són adverbis, locucions, conjuncions i pronoms: bueno, pues, vale, algo. Però també hi ha un petit conjunt de mots de categories majors com disfrutar, carinyo, menos, tremendo, etc. Són mots que tots reconeixem com a unitats freqüents en la llengua oral. En segon lloc, trobem un conjunt de variacions molt freqüents de paraules catalanes normatives, normalment adverbis, locucions i conjuncions: aviam (el tercer més freqüent), aixís, aixins, allavons, allavòrens, allavors i les variants verbals poguer, sapiguer, volguer. En tercer lloc, un petit conjunt de manlleus de l’anglès: mail, blog, web, facebook que realment estan implantats en l’ús oral (igual com en l’escrit). I, finalment, paraules d’ús habitual a la llengua (oral, però també escrita) que no consten al diccionari: tele, crac, mundial, prèvia, central, muntatge musical, primer equip, vestidor, secretari tècnic, etc. 2.3. L’observació del lèxic no normatiu ben implantat en la llengua dialectal L’Observatori de Neologia coordina la xarxa Neoxoc, que agrupa els observatoris de neologia de llengua catalana. Treballen precisament des de l’any 2008 i està formada pels nodes (observatoris) ubicats en les universitat següents: d’Alacant, d’Andorra, de Girona, de les Illes Balears, de Lleida, de Perpinyà, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Rovira i Virgili. Entre tots els grups, es buida un conjunt considerable de diaris i revistes, com es pot veure en aquesta llista: — Alacant: El Temps, L’Informatiu, Pàgina 26 — Andorra: Diari Bondia Andorra, Diari d’Andorra, El Periòdic d’Andorra — Barcelona: Avui, El Periódico, Ara, La Vanguardia — Girona: El Diari de Girona, El Punt Digital — Lleida: Diari Bondia Lleida, Segre — Mallorca: Diari de Balears — Perpinyà: La Clau, Diguem-ho!, El Fiçó, El Punt Perpinyà — Tarragona: delCamp.cat, Diari de Tarragona, l’Ebre Digital, El Punt, Diari Més Ebre La xarxa Neoxoc acaba de publicar un volum (Cabré, Domènech i Estopà, ed., 2014) en què es recullen els resultats dels primers anys de treball d’aquesta xarxa i, doncs, ja hi ha dades sobre les paraules no normatives implantades en l’ús de cada territori. S’observa, en aquesta publicació, que són rellevants unitats com les següents, exemples que demostren que el català dialectal té propostes interessants d’enriquiment del lèxic normatiu: — a la premsa d’Alacant: blaver, campuser, esgarraet, figatell, gaiater, jogueter, poalada, etc.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 75

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

— a la premsa d’Andorra: antiallaus, bàtxelor, clípol, coprincesa, esquijòrer, forapista, huissier, etc. — a la premsa de Girona: entramuntanar, camaco, enverdolir, pixafred, tomatada, etc. — a la premsa de les Illes Balears: acaramullament, antimallorquinista, benzineria, catafal, cavallista, doblerada, esbucament, etc. — a la premsa de Perpinyà: amenatjar, arrêté, betonaire, carillonaire, domatge, encartellaire, liceà, llocatari, etc. — a la premsa de Tarragona: alburn, baldanada, batea, calçotaire, capllaçar, hemidelta, ferraterià, etc. 2.4. L’observació de la transgressió de la normativa: variants del lèxic normatiu El grau de dinamicitat que s’observa en el lèxic no s’observa en cap altre component de la llengua. Els parlants canvien les paraules amb molta més facilitat que no pas les estructures sintàctiques o les regles de formació de mots. I, de fet, la influència d’altres llengües tampoc no es deixa sentir tan bé en cap altre nivell lingüístic. En aquest apartat em centraré en l’anàlisi d’exemples de transgressió de la normativa: casos en què s’observa variació respecte de paraules normatives. En primer lloc parlaré de paraules usades amb una grafia diferent de la que proposa el diccionari, i després de paraules que són variants morfològiques o variants lèxiques respecte dels mots normatius. Continuaré amb exemples d’usos sintàctics diferents i, finalment, d’usos semàntics diferents. 2.4.1. Variants ortogràfiques A l’Observatori s’utilitza una nota per marcar que la forma neològica és, de fet, una variant ortogràfica de la forma lexicogràfica. Així doncs, en aquest cas la informació que ens aporta l’Observatori se situa en la frontera de l’ortografia i el lèxic, i majoritàriament té a veure amb manlleus (normalment de l’anglès) que ja estan incorporats al DIEC2. Curiosament, poques vegades l’ús ha anat més endavant que el diccionari (amb exemples com fuagràs en comptes de foie gras) i, en canvi, trobem molts exemples de manlleus documentats amb una forma menys adaptada que la que proposa el diccionari (que consta entre parèntesis): alter ego (àlter ego), bikini (biquini), bunker (búnquer), footing (fúting), forfait (forfet), gay (gai), holding (hòlding), glamour (glamur), graffitti (grafit), maga zine (magazín), màrketing i marketing (màrqueting), puzzle (puzle), rànking i ranking (rànquing), rugby (rugbi), stand (estand), stock (estoc), troika (troica), show (xou), zombie (zombi), etc.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 76

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

També trobem vacil·lacions en l’ús del guionet o de l’espai. Algunes d’aquestes variants poden explicar-se per la influència del castellà, però d’altres són evolucions pròpies de la llengua. Altres alternances indiquen el desconeixement d’algunes regles ortogràfiques o simplement de l’escriptura irregular d’un mot. Són ben coneguts els exemples de e epentètica; les duplicacions innecessàries de la essa (o el cas invers); trobem també exemples de doble erra quan la normativa demana erra simple, o de ela en comptes de ela geminada (igualment, la forma entre parèntesis és la que recull el diccionari normatiu): esclar (és clar), sisplau (si us plau), contrarellotge (contra rellotge), aprop (a prop), vist-i-plau (vistiplau), maleducat (mal educat), alto-el-foc (alto el foc); infrastructura (infraestructura), reestablir (restablir), polisportiu (poliesportiu); contrassenya (contrasenya), pressumpte (presumpte), transvassament (transvasament), premisa (premissa); erradicar (eradicar), contrarrestar (contrarestar); protocolari (protocol·lari).

I els fenòmens de variació ortogràfica respecte del lèxic català normatiu continuen: calers (en comptes de calés), estàndar (en comptes de estàndard), expoli i expoliar (en comptes de espoli i espoliar), fluxe (en comptes de flux), línea (en comptes de línia), etc. 2.4.2. Variants morfològiques Alguns exemples de variació morfològica s’expliquen per interferència del castellà, sovint amb el fet afegit d’estar formant un mot amb una regla que també és pròpia del català: acondicionament (en comptes de condicionament), atravessar (en comptes de travessar) i, inversament, contentar (en comptes de acontentar). Amb els sufixos -ença i -ència els dubtes també hi són: recordem que la forma normativa és prevalença (i no pas prevalència, que documentem com a ús neològic), beneficència (i no pas beneficiència) i condolença (o condol) en comptes de condolència. I fora de filòlegs i lingüistes, la majoria de parlants desconeixen que el mot correcte és anorèctic (i no pas anorèxic, que documentem en l’ús general), col·lidir en comptes de col·lisionar i recognoscible (o reconeixedor) en comptes de reconeixible. També en l’adaptació dels manlleus observem variacions morfològiques si contrastem el lèxic normatiu i el lèxic no normatiu documentat a l’Observatori de Neologia: dríbling (en comptes del normatiu driblatge), esprinter (en comptes de esprintador) i estocatge (en comptes de estoc). La llista és molt llarga. Convé ara recordar l’existència d’uns formants relativament nous i ja força implantats en la llengua que se solen denominar afixoides (prefixoides i sufixoides). El DIEC2 ja recull tele- ‘prefixoide del mot televisió’ i aero- ‘prefixoide del mot aeronau’, però en canvi no recull homo- ‘prefixoide del mot homosexual’ que ens permet formar paraules com homofòbia (mot normatiu) i també homoerotisme i molts altres; i tampoc no

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 77

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

està recollit narco- ‘prefixoide de narcotraficant’ amb el qual formem mots no normatius com narcosala, narcoguerra, narcomercat, narcofossa, etc. Caldria també veure com s’ha de recollir la partícula ciber- amb la qual s’estan formant moltes paraules noves que van més enllà del ciberespai i la cibernètica recollides en el diccionari (com ciberactivista, ciberatac i molts altres). 2.4.3. Variants lèxiques L’Observatori de Neologia també reserva una marca per a aquelles paraules que es recullen perquè no són al diccionari, però que no responen a una necessitat denominativa perquè en el diccionari normatiu ja hi ha una paraula per denominar aquell concepte. Són variants lèxiques, manlleus i calcs, sense cap excepció. I la majoria, del castellà. Algunes passen una mica desapercebudes, però hi ha casos flagrants com el primer (per ordre alfabètic): alfombra (en comptes de catifa), camarot (en comptes de cabina), disfrutar (en comptes de gaudir), etc. Els calcs són manlleus disfressats, i podríem discutir força sobre fins a quin punt una bona part del nou lèxic del català no és simplement la traducció del nou lèxic d’altres llengües (principalment del castellà i de l’anglès). Però hi ha calcs que són molt evidents com és el cas de enganxina (en comptes de adhesiu, el terme normatiu i de tota la vida). Encara que les abreviacions pertanyen sovint a un registre col·loquial, el DIEC2 conté el mot progre, i això és una finestra oberta a l’entrada de moltes paraules d’ús habitual i no normatives: el logo potser hauria de ser la primera, però la químio, la tele, la bici i moltes altres (pel·li, retro, demo, macro, depre, disco, físio, profe) també hi voldrien entrar (encara que algunes tenen el problema afegit de la pronúncia castellanitzant, això és evident). I, tot i que el diccionari conté un conjunt reduït de sigles lexicalitzades, hi ha la sida, i amb aquest argument pime i opa, entre d’altres, també hi podrien ser. 2.4.4. Variants sintàctiques Continuo l’exposició del lèxic implantat no normatiu amb l’anàlisi de variants sintàctiques, exemples de mots que tenen una categoria gramatical diferent de la que consta en el diccionari. De fet, la implantació de la forma normativa no es posa en dubte, sinó que s’evidencia que hi ha una forma implantada no normativa que s’hi relaciona sintàcticament. El fenomen més important des d’un punt de vista quantitatiu és la forma verbal de noms normatius: el DIEC2 conté el nom auspici però no el verb auspiciar; i semblantment són normatives totes les bases nominals amb què s’han format els verbs següents: comissariar, disseccionar, eclosionar, franquiciar, implosionar, pixelar, provisionar, represaliar, tensionar, versionar, etc. La llista d’exemples seria més llarga, però aquests són els més freqüents (i, doncs, més implantats). A més, la

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 78

26/01/16 08:10

La implantació del lèxic normatiu

TSC, 25 (2015)

llista es completaria amb exemples en què no parlaríem de conversió sintàctica evident (sovint per pressió del castellà, probablement) sinó de derivació regressiva (com a itinerar de itinerari i a publicitar de publicitat). Els fenòmens sintàctics continuen amb altres combinacions. Per exemple, hi ha determinats sintagmes tan freqüents com indústria siderúrgica o eleccions generals, que han provocat la nominalització de l’adjectiu un cop s’elideix la base del sintagma. Així, trobem usats com a noms molts adjectius normatius: siderúrgica, elèctrica, farmacèutica, gasista, totes elles indústries (o empreses); generals, primàries, municipals, autonòmiques, europees, totes elles eleccions, i també prèvia (fase), autònom (treballador), portàtil (ordinador), etc. 2.4.5. Variants semàntiques Hi ha paraules implantades en l’ús que ja formen part del diccionari, però amb un sentit diferent. De vegades és un simple ús metafòric, però de vegades és un significat tan diferent del que apareix recollit al diccionari que pot arribar a cobrir el significat contrari. I és que, sense haver fet una enquesta formal d’ús, sabem que els parlants (majoritàriament) entenen que un crac, aplicat a persona, és molt bo en la seva matèria, i no pas una persona d’escassa vàlua, com trobem en el diccionari.2 I les retallades no són, precisament, d’allò que sobra. Els duels ja no són combats singulars entre cavallers, i les cúpules poden ser persones (les que manen!). Quan blindem (lleis, contractes, o el que sigui) ja no ho fem amb planxes de ferro, ni d’acer, ni de formigó ni de cap altre material resistent, només volem dir que ho tanquem de manera que no es pugui obrir, i quan ens desmarquem, no estem jugant a futbol necessàriament. La diana és el punt central d’un blanc de tir només metafòricament, perquè de vegades disparem o ens disparen només metafòricament. De vegades ens sentencien sense que hi hagi cap judici, i de vegades som l’epicentre de situacions que potser patim com si fossin terratrèmols però que de fet no ho són. Per a molts parlants, l’estelada no és el conjunt d’estels del firmament i els civils no són només els membres de la Guàrdia Civil. El verb carregar ocupa mitja pàgina del DIEC2, és a dir, que és una entrada complexa, molt ben descrita i exemplificada, però que no dóna compte d’usos tan habituals com carregar-se algú (és a dir, matar-lo o deixar-lo ben malparat) o carregar-se alguna cosa (fer-la malbé). I el verb aterrar ja no és sempre caure a terra ni recalar, sinó que és arribar a un lloc nou. L’Observatori de Neologia s’ocupa també de recollir aquests usos semàntics no descrits en el diccionari. N’hi ha de fugissers, però, com acabem de veure, n’hi ha que formen part de l’ús general dels parlants des de fa molts anys.

2. S’ha fet públic que el DIEC2 recollirà aquesta definició de crac, igual com ja ho ha fet el GDLC.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 79

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Judit Freixa

3. Conclusió És evident que la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu tindria un únic objectiu: conèixer l’estat de la implantació per poder intervenir allà on s’aïllés lèxic amb problemes d’implantació. La Secció Filològica ha donat suport a l’Observatori de Neologia des del seu naixement i sempre ha tingut en compte els resultats anuals que li ha presentat. Per tant, sabem que el camí hi ha estat sempre i que l’hem transitat. Potser, però, les dades de l’Observatori es podrien aprofitar molt més, ara que ja ens acompanyen vint-i-cinc anys d’experiència. D’altra banda, treballant amb corpus automatitzats, els estudis d’implantació no semblen un treball inassolible. De fet, un programa senzill pot trigar ben poca estona a dir-nos quin és l’ús de tots els mots del diccionari en un corpus determinat. I això llançat contra corpus orals, contra corpus d’Internet, contra corpus de text literari o periodístic, etc., aniria confegint un mapa que a poc a poc ens deixaria veure l’estat força real de la implantació del lèxic normatiu. Però és clar, no és això (només) el que volem. Volem veure quina part del lèxic normatiu es perd en cada escenari comunicatiu i quina mena de lèxic ocupa el seu lloc. Volem saber en quin moment de la cadena d’aprenentatge de la llengua es fixen formes no normatives que fan recular les formes normatives. I calen treballs en aquesta direcció. Tinc el convenciment que la recerca sobre la implantació del lèxic normatiu serà en els propers anys un terreny molt fructífer; hauria de ser així. Tenim gent preparada per fer recerca en aquest sentit i tenim eines i materials que han de permetre fer una radiografia prou eficaç de l’estat de la implantació del lèxic normatiu. L’interès acadèmic i científic pel lèxic és un interès creixent, i les institucions saben que és un terreny que no es pot descuidar.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 80

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 81-94 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.92 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana: on som i on podríem arribar The evaluation of Catalan terminology implantation: where we are and where we could go M. Amor Montané March Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra

Data de recepció: 28 de maig de 2014 Data d’acceptació: 2 de setembre de 2014

Resum L’avaluació de la implantació de la terminologia s’emmarca en el procés de normalització de la llengua catalana. En aquest article expliquem breument la situació en què es troba aquest procés i, sobretot, fem un repàs dels diversos estudis d’implantació que s’han dut a terme en el context català, que giren a l’entorn de dos eixos principals: la sociolingüística i la lingüística de corpus. N’observem les coincidències i les divergències, els encerts i les mancances, amb l’objectiu d’obtenir un estat de la qüestió actual. La situació fa palesa la necessitat d’avaluació contínua de la implantació i, si escau, d’actualització, a partir de la qual plantegem algunes perspectives de futur. Paraules clau: normalització terminològica, implantació terminològica, sociolingüística, corpus, llengua catalana.

Abstract The evaluation of terminological implantation is part of the process of terminology planning in the Catalan language. This paper discusses briefly the present situation of this process and especially reviews the various implantation studies carried out in the Catalan context, which revolve around two main axes: sociolinguistics and corpus linguistics. Similarities and differences, successes and shortcomings are shown, in order to determine the current state of the art. The situation highlights the need for ongoing evaluation of implantation and, if appropriate, for terminology update. At the end, some future prospects are considered. Keywords: terminology planning, terminological implantation, sociolinguistics, corpus, Catalan language.

Correspondència: M. Amor Montané March. Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: amor.montane@upf.edu. A/I: http://www.upf.edu/pdi/iula/amor.montane/. Tel.: 935 421 187. Fax: 935 422 321.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 81

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

1. Introducció1 En l’àmbit de la llengua catalana, l’estudi de la implantació terminològica està lligat principalment al procés oficial de normalització de la terminologia i, per tant, al TERMCAT, com a centre institucional que s’encarrega d’aquesta tasca. Així doncs, la majoria dels treballs que avaluen l’ús dels termes se centra a analitzar l’estat de les propostes oficials del TERMCAT enfront d’altres unitats utilitzades en context. Tenint en compte aquestes circumstàncies, creiem que en primer lloc cal presentar una panoràmica general sobre la normalització terminològica i la situació concreta de la llengua catalana en aquest camp. En segon lloc, farem un repàs dels diversos estudis d’implantació que s’han dut a terme en l’àmbit català i resumirem els eixos principals a partir dels quals s’han desenvolupat per observar les coincidències i les divergències, els encerts i les mancances, amb l’objectiu d’obtenir un estat de la qüestió que permeti veure les perspectives de futur. 2. Fonaments 2.1. La normalització terminològica L’avaluació de la implantació de la terminologia s’emmarca en un procés de normalització terminològica de la llengua, la qual s’insereix en un marc més ampli de planificació lingüística. En aquest àmbit, un referent ineludible és el Quebec. Durant els anys setanta del segle xx, en aquesta província bilingüe del Canadà es van començar a preocupar per l’ús de la llengua francesa al mateix nivell que l’anglès en totes les situacions comunicatives, tant generals com especialitzades. Auger (1986) va ser un dels primers a teoritzar sobre el procés de normalització terminològica, el qual va dividir en diverses etapes: recerca terminològica, normalització terminològica, difusió de la terminologia, implantació terminològica, avaluació i control de la terminologia, i actualització de la terminologia. En el camp de la implantació terminològica, les etapes més importants són les tres darreres, que impliquen que s’han de dur a terme accions de dinamització per implantar la terminologia, que s’ha de realitzar un seguiment de l’ús dels termes en context i que, d’acord amb els resultats observats, s’han de replantejar i actualitzar els termes que no s’utilitzen. En el context específic de la llengua catalana, la normalització terminològica és una activitat de tipus intervencionista, ja que hi ha un organisme que depèn de l’Administració que és qui s’encarrega de dur a terme i de controlar el procés: el Centre de 1. Aquest article s’ha realitzat en el marc del projecte Neologismos generales y neologismos especializados: análisis y contraste desde el punto de vista de su producción, recepción y circulación social (FFI201237260), finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, i parteix d’un encàrrec d’Avalnorm amb motiu de la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 82

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana

TSC, 25 (2015)

Terminologia TERMCAT i, concretament, el Consell Supervisor. Hi participen representants de l’Institut d’Estudis Catalans i del mateix TERMCAT, i especialistes dels àmbits tècnics, científics i humanístics. S’hi intenten agrupar, doncs, els tres vessants de la normalització (lingüístic, terminològic i d’ús), per tal d’assegurar l’èxit de la implantació dels termes que aprova. El resultat d’aquesta activitat institucional són els termes normalitzats.2 2.2. La implantació terminològica La implantació es pot concebre des de dos punts de vista: com un procés que inclou un conjunt d’accions que tenen com a objectiu promoure la difusió i l’ús de la terminologia (Auger, 1986) o com un resultat, amb referència a l’acompliment de l’objectiu del procés, és a dir, aconseguir que els termes proposats com a formes de referència passin a l’ús real (Cabré, 2010: 5). En el marc d’aquest treball, quan parlem d’implantació de la terminologia normalitzada ens referim al resultat, és a dir, al fet que els termes que aprova i difon el Consell Supervisor del TERMCAT acabin arrelant en la llengua i s’hi acabin establint, de forma que al cap d’un temps ja no es percebin com a formes noves o foranes de la llengua. Tanmateix, hi ha termes que no assoleixen aquest objectiu i no aconsegueixen implantar-se en l’ús. A causa del desequilibri en l’assoliment de l’ús de la terminologia normalitzada són tan importants i imprescindibles els estudis d’implantació, els quals constitueixen l’estratègia principal per a avaluar els resultats del procés de normalització terminològica. És precisament en les societats en què s’han hagut de dur a terme accions de planificació lingüística on la preocupació per l’avaluació és creixent, ja que senten la necessitat de comprovar si les mesures que s’han pres en matèria lingüística i, en aquest cas, terminològica han resultat eficaces (Auger, 1999: 17). La qüestió principal és com han de ser els treballs d’avaluació, quina metodologia han d’utilitzar i quin corpus han d’analitzar. Els estudis d’implantació terminològica, a més, solen anar acompanyats de l’establiment d’índexs i de mesures, per a calcular el grau d’implantació de les propostes, i del disseny d’eines, que implementen aquestes mesures i constitueixen sistemes d’anàlisi de la implantació. En el marc de la llengua catalana, considerem que el procés de normalització de la terminologia es va començar a dur a terme entre el 1985, any en què fou creat el Centre de Terminologia TERMCAT, i el 1986, amb l’inici de l’actuació del Consell Supervisor.3 Han transcorregut, per tant, més de vint-i-cinc anys des que la tasca normalitzadora es va instituir oficialment. Encara que no sembla que hi hagi con2. La terminologia normalitzada pel Consell Supervisor s’acostuma a presentar en forma de fitxa terminològica i s’incorpora directament a la Neoloteca (http://www.termcat.cat/ca/Neoloteca), una base de dades de terminologia normalitzada en línia que representa la major plataforma de difusió d’aquestes unitats. 3. La primera reunió del Consell Supervisor va tenir lloc el 5 de febrer de 1986.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 83

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

sens en la qüestió del temps que cal deixar passar per a poder valorar objectivament la implantació dels termes oficials,4 després de vint-i-cinc anys de normalització terminològica en català, sembla clar que és necessari realitzar estudis d’avaluació de l’ús dels termes oficials. I, de fet, aquesta necessitat es reflecteix en l’interès creixent que darrerament desperta aquest tema, tal com ho demostra la proliferació no només d’estudis de caire més particular, sinó també d’alguns projectes a nivell universitari. A continuació fem un repàs dels principals estudis i projectes d’implantació que s’han dut a terme fins ara en llengua catalana —dels quals tenim coneixença—, posant especialment èmfasi en la metodologia que utilitzen per a la recopilació i l’anàlisi del corpus. 3. Estudis d’implantació terminològica en llengua catalana Podem classificar els estudis d’implantació en dos grans grups, d’acord amb el tipus de dades que analitzen: obtingudes a partir d’enquestes o de l’observació directa, és a dir, dades orals, i obtingudes a partir de corpus escrits. Tanmateix, cal dir que hi ha estudis que combinen l’anàlisi dels dos tipus de dades. Una altra classificació possible dels treballs es podria centrar en l’enfocament que prenen, en el sentit que n’hi ha que parteixen clarament d’una aproximació sociolingüística mentre que n’hi ha d’altres que són estudis basats en la lingüística de corpus.5 D’acord amb la classificació a partir de l’enfocament analític, presentarem en primer lloc els estudis de base sociolingüística i, a continuació, els estudis basats en corpus. Malgrat que no són dues visions contraposades, sinó complementàries, tal com afirma Lorente (2012: 69-70), aquesta classificació centrada en l’enfocament dels estudis ens és útil per a organitzar-los. 3.1. Estudis d’implantació de base sociolingüística El treball més destacat en aquest grup és el realitzat per Vila (dir., Nogué i Vila, 2007) en l’àmbit dels esports. Es tracta d’un recull de tres estudis en els quals s’analitza la implantació de la terminologia normalitzada pel TERMCAT en tres esports minoritaris: l’esgrima, l’escalada esportiva i l’hoquei sobre herba, amb un fil conductor únic: «avaluar els resultats en els usos lingüístics de les polítiques de normalització terminològica de les institucions catalanes» (Vila, dir., Nogué i Vila, 2007: 27). 4. Aquesta és una discussió àmpliament tractada en la bibliografia sobre implantació (Auger, 1999; Depecker, 1994; Rull, 2000; Quirion, 2003 i 2004; TERMCAT, 2006), però no hi ha una opinió compar tida. 5. També han estat anomenats estudis terminomètrics, sobretot al Quebec, creant una analogia amb els estudis lexicomètrics realitzats sobretot a la Universitat de París III (Sorbona Nova).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 84

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana

TSC, 25 (2015)

D’acord amb un enfocament social, els autors parteixen de la base que la normalització no només es fa sobre la llengua, sinó també sobre les persones que la parlen, i «s’ha de prendre en consideració que aquestes tenen hàbits, opinions i preferències, aprenen i desaprenen contínuament, i formen col·lectius que els influeixen i sobre els quals influeixen» (Vila, 2008: 193). Per aquest motiu, la metodologia utilitzada per a l’anàlisi de la implantació en els tres estudis que recull l’obra és de base etnogràfica i sociològica i s’organitza en diverses fases: 1a fase. Selecció de l’àrea d’estudi. Es van escollir tres esports la terminologia dels quals va ser revisada, normalitzada i difosa a través de diccionaris, i també de pòsters i tríptics en algun cas, durant els Jocs Olímpics del 1992. A més, es van escollir esports minoritaris perquè es desenvolupen en comunitats reduïdes d’usuaris i, per tant, eren accessibles des del punt de vista dels recursos disponibles i del coneixement aprofundit de l’àrea. 2a fase. Caracterització de l’àrea d’estudi. Per als tres esports es presenta l’àrea en termes generals (organització institucional, competicions, etc.), en termes sociolingüístics (llengües d’ús habitual, procedència de les persones relacionades amb l’esport, etc.) i des del punt de vista terminològic (accions de normalització empreses, vies de difusió de la terminologia, etc.). 3a fase. Construcció del marc teòric i analític. Els tres estudis persegueixen un objectiu general comú, però les especificitats de cadascun dels esports analitzats van conduir a tipus d’anàlisis diferents. Per exemple, en l’àmbit de l’escalada esportiva es van poder avaluar materials escrits, però en l’esgrima només es van poder estudiar dades orals. També, en alguns casos es van tenir presents per a l’anàlisi tant els usos reals com el coneixement dels usuaris. 4a fase. Selecció dels termes i de les tècniques d’anàlisi. El criteri que es va imposar va ser la conflictivitat del terme, sigui perquè presenta diverses variants denominatives concurrents, perquè s’allunya de les denominacions en altres llengües, perquè la codificació va ser problemàtica, etc. A més, es va tenir en compte la freqüència d’ús, per assegurar una quantitat considerable de dades per a l’anàlisi; el grau de difusió de les unitats, perquè no es pot analitzar la implantació d’un terme que no ha estat introduït en la comunitat que ha d’utilitzar-lo, i la facilitat d’incorporar el terme en l’enquesta per a l’obtenció de dades quantitatives. Pel que fa a les tècniques de recollida de dades, es va recórrer a les que s’usen en sociolingüística (Vila, dir., Nogué i Vila, 2007: 60): enquestes amb preguntes obertes, semiobertes o tancades, entrevistes semidirigides, observació subreptícia, enregistraments d’interaccions, exploració i buidatge d’usos en els mitjans, i buidatge d’altres materials escrits. 5a fase. Recollida de dades. Es va realitzar sobretot a nivell oral, però en alguns casos també a nivell escrit. 6a fase. Tractament de les dades. Consisteix a convertir els materials recollits en dades manipulables i analitzables. 7a fase. Anàlisi. L’exploració manual, terme a terme, és el procediment majoritàriament utilitzat en els tres casos d’anàlisi del treball.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 85

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

Les darreres fases del procés (8a, 9a i 10a) tenen a veure amb la presentació i la difusió de les conclusions extretes de l’estudi i la seva consideració en el procés d’avaluació de la terminologia normalitzada, la qual cosa es va dur a terme mitjançant la publicació de l’obra i la presentació dels resultats a les entitats implicades, com ara el TERMCAT. Com a conclusions, els tres estudis presentats a Vila (dir., Nogué i Vila, 2007) observen que la implantació de les denominacions normalitzades estudiades és escassa, perquè existeix un alt grau de variació lingüística, motivada per factors diversos (canal de comunicació, formalitat, etc.). Tanmateix, es detecta una certa consciència lingüística favorable a la normalització de la llengua catalana. Finalment, una de les conclusions més importants és la constatació que la difusió de la terminologia normalitzada resulta insuficient. Malgrat que en tots els casos s’ha dut a terme algun tipus de difusió de les propostes, s’ha comprovat que la majoria no ha arribat als seus destinataris, ja que s’ha detectat un desconeixement general de les denominacions normalitzades i dels materials de difusió elaborats. I, tal com s’afirma a Vila (dir., Nogué i Vila, 2007: 246), és complicat que una comunitat utilitzi uns termes que desconeix. D’acord amb aquestes conclusions, els autors plantegen alguns reptes per superar els esculls detectats. La proposta bàsica va dirigida a les institucions (Vila, dir., Nogué i Vila, 2007: 246), però també s’apunten algunes propostes per a contribuir al replantejament de les estratègies de difusió: d’una banda, s’emfatitza la vessant sociolingüística i els autors subratllen el fet que cal conèixer prèviament l’àmbit especialitzat on es pretén normalitzar la terminologia, les vies de difusió idònies i la receptibilitat dels usuaris; d’una altra banda, proposen noves formes per a difondre els termes, com ara incidir especialment en els àmbits educatius o complementar les vies de difusió clàssiques amb altres propostes més lúdiques (concursos, premis, jocs, etc.). L’altre estudi d’aproximació sociolingüística que trobem és un treball inèdit d’un estudiant de màster sobre el vocabulari de l’electrònica (Valls, 2012), que segueix bàsicament la metodologia establerta per Vila (dir., Nogué i Vila, 2007). Com a conclusions, podem destacar dues idees bàsiques, que inclouen implícitament propostes d’actuació per a la millora de la implantació terminològica. La primera és una proposta per a una major i més diversificada difusió de la terminologia electrònica, que explori nous formats de publicació dels termes que aconsegueixin arribar als seus destinataris. La segona idea està relacionada amb la situació sociolingüística del català, ja que es constata que és difícil introduir un terme correcte en català si d’entrada la llengua utilitzada majoritàriament en el sector és una altra. En relació amb això, l’autor remarca que el primer lloc on caldria fer arribar la terminologia oficial és en la formació de professionals de l’electrònica. En general, els estudis d’implantació de base sociolingüística propugnen la necessitat de conèixer prèviament les àrees especialitzades que són objecte d’estudi: les característiques dels usuaris amb referència a la llengua, els àmbits d’ús en relació amb els tipus de discursos prototípics de cada àrea, les vies de difusió de la informació i les innovacions, etc. Aquest coneixement de l’àrea permet a posteriori relacionar els resultats d’implantació amb els trets que s’han posat en relleu per a cadascuna, com per

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 86

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana

TSC, 25 (2015)

exemple l’actitud dels usuaris respecte de la llengua, la seva consciència lingüística o la receptibilitat. Ara bé, un estudi de cada àrea d’especialitat en aquest sentit no és sempre possible. Per aquest motiu, els estudis sociolingüístics semblen estar restringits a l’anàlisi d’àmbits especialitzats amb comunitats reduïdes d’usuaris o de sectors molt concrets d’un àmbit. En aquests casos resulten relativament assequibles. Tanmateix, no semblen viables per a estudis d’implantació a gran escala que puguin obtenir dades estadísticament significatives. Per a l’anàlisi d’àmbits especialitzats més amplis (pel que fa al nombre d’usuaris, a la producció oral i escrita, etc.) o per a accedir a tots els sectors d’activitat d’un àmbit, cal recórrer a treballs d’una altra índole. En aquesta línia, s’han desenvolupat els estudis d’implantació basats en corpus, que permeten el tractament de grans quantitats d’informació. 3.2. Estudis d’implantació basats en corpus La majoria dels estudis d’implantació que s’han dut a terme en el context de la llengua catalana estan basats en corpus, majoritàriament escrits. A continuació descrivim alguns treballs de recerca, alguns treballs restringits a l’àmbit acadèmic dels quals tenim coneixement i alguns projectes vinculats a l’avaluació de la implantació de la terminologia en diversos sectors d’especialitat. En primer lloc, cal destacar un dels primers estudis d’implantació realitzats en català, que va ser publicat en dos articles que presenten la mateixa metodologia d’anàlisi quantitativa (Alonso et al., 2002; Yzaguirre et al., 2003). Els autors consideren que només es pot saber si una proposta oficial té èxit o no en té a través d’un corpus textual real (Alonso et al., 2002: 134) i parteixen de la premissa, que va plantejar primer Auger (1986) i que després també va recuperar Cabré (1992), que hi ha una necessitat d’actualització del lèxic perquè s’adapti a l’evolució de les especialitats i de la llengua en general (Alonso et al., 2002: 123): Com recullen la majoria de metodologies de treball terminològic, si una proposta no té èxit, al cap d’un temps ha de ser revisada, atès que si és rebutjada pels seus usuaris potencials només contribuirà a fixar, per exclusió, el terme forani o espuri al qual volia substituir.

Amb la idea que cal saber l’estat de la implantació dels termes per a conèixer les necessitats d’actualització reals, els autors desenvolupen estratègies de control del seguiment de la implantació dels termes basades en el corpus textual que ofereix Internet i en els cercadors com a eines de recuperació d’informació. El resultat és el disseny d’una aplicació basada en càlculs estadístics que permet obtenir automàticament dades de forma sistemàtica i regular. La metodologia utilitzada pels autors d’ambdós articles segueix diversos passos. Es redacten les consultes que s’han d’introduir en els cercadors, les quals preveuen diver-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 87

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

ses combinatòries dels termes oficials i altres concurrents (Alonso et al., 2002: 127), i s’automatitzen perquè es realitzin a diversos cercadors a intervals regulars de temps. Així, els resultats que s’obtenen de l’aplicació d’aquesta metodologia es poden dividir en dos grups: d’una banda, s’obté un registre quantitatiu del cas analitzat, tant del terme oficial com de les alternatives denominatives; d’una altra banda, s’obté una evolució temporal d’aquest registre, la qual cosa permet comparar qualitativament les diferències en diversos intervals i comprovar si unes formes desbanquen les altres o si els termes oficials s’utilitzen cada cop més. Finalment, també s’obté un registre de les fonts on es troben els termes, cosa que pot permetre realitzar contrastos i veure si el lloc on estan allotjades les formes té influència en el seu ús. El problema que creiem que presenta aquest sistema es deu precisament al seu principal avantatge, és a dir, al fet que sigui automatitzat: hi manca un control sobre el tipus de pàgines que cada motor de cerca proporciona. Així, no es pot assegurar que el corpus global sigui homogeni de textos especialitzats, de premsa o de textos de divulgació, sinó que probablement hi ha textos que corresponen a diverses tipologies i és, per tant, heterogeni des d’aquest punt de vista. Per tal de minimitzar aquest problema, el treball d’Alonso et al. (2002) incorpora una millora del sistema que permet restringir les cerques per domini, és a dir, d’acord amb una extensió concreta (.cat, .eu, .edu, etc.) o amb un URL específic que pot pertànyer a una universitat, a un mitjà de comunicació, etc. Així, amb una actuació manual mínima, es poden constituir corpus més homogenis que permeten realitzar comparacions, i també s’obté un corpus global per a extreure’n dades generals. Per tal de comprovar l’eficàcia de la metodologia, s’analitzen tres parells de termes de l’àmbit informàtic. En síntesi, la tendència majoritària dels casos estudiats és l’ús predominant del manlleu per davant de les propostes oficials. Un altre treball recent que pren els corpus textuals escrits com a punt de partida és el de Montané (2012). Es tracta d’un estudi a gran escala que té dos objectius principals: en primer lloc, l’establiment d’una metodologia per a l’anàlisi de la implantació que permeti determinar un conjunt de factors d’implantació que influencien, positivament o negativament, l’ús real de la terminologia normalitzada en català; en segon lloc, identificar alguns d’aquests factors d’implantació, els quals responen a variables lingüístiques, terminològiques, sociolingüístiques o procedimentals. Per tal d’assolir aquests objectius, l’estudi es basa en un corpus escrit de més de cinc milions de paraules de l’àrea temàtica de la informàtica i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i correlaciona les dades quantitatives amb diversos aspectes dels termes per obtenir dades qualitatives en relació amb els factors d’implantació. Un cop identificades algunes de les variables que podrien constituir factors d’implantació,6 es dissenya una metodologia d’anàlisi que les posi en relleu i permeti 6. La identificació de les variables parteix de la recerca bibliogràfica i de l’observació empírica a partir d’un corpus de prova, que demostra que la implantació dels termes oficials no és homogènia. A grans trets, Montané (2012) conclou que la implantació està relacionada amb la difusió i amb l’àmbit d’ús dels textos. A més, observa que la brevetat i la proximitat formal amb el terme original són factors decisius,

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 88

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana

TSC, 25 (2015)

analitzar-les. La proposta metodològica s’organitza en diversos plans d’anàlisi,7 que atenyen a característiques diverses dels termes, tant intrínseques com extrínseques: — Establiment de l’estatus de cada unitat terminològica, és a dir, la seva condició respecte de la norma: essencialment, termes normalitzats versus termes no normalitzats. — Anàlisi lingüística des del punt de vista estructural i formal: categoria gramatical, estructura (monolèxica o polilèxica), mecanisme de formació i via d’entrada (terminologització, transferència des d’una altra àrea temàtica, nova construcció, manlleu). — Anàlisi de la difusió: presència en els diccionaris (generals i especialitzats). — Càlcul de la implantació: obtenció de la freqüència d’aparició de cada terme en el corpus textual i càlcul del coeficient d’implantació. Des del punt de vista de l’avaluació de la implantació, hi ha una part d’aquesta metodologia que és interessant. Es tracta del càlcul de la implantació, el qual permet obtenir dades quantitatives pel que fa a l’ús de les propostes oficials per poder identificar les unitats terminològiques que potser cal reestudiar i actualitzar. L’objecte d’anàlisi bàsic són els casos normalitzats. Un cas normalitzat és el conjunt de denominacions que comparteixen el mateix sentit. La referència és el sentit expressat pel terme normalitzat oficialment pel Consell Supervisor del TERMCAT. En la pràctica, per tant, un cas normalitzat està constituït per totes les formes normalitzades, les formes no normalitzades i les formes desestimades,8 en cas que n’hi hagi. El càlcul de la implantació de les unitats terminològiques que formen part d’un cas normalitzat proporciona una mesura quantitativa objectiva per a saber i poder comparar el nivell d’implantació de les unitats objecte d’anàlisi. Aquesta mesura pren com a base la freqüència absoluta de les unitats en el corpus textual, la qual s’obté mitjançant l’eina ESTEN.9 Els resultats s’estandarditzen mitjançant el que Quirion (2003: 122) anomena coeficient d’implantació (CI), un índex que estableix per a cada cas una relació entre el nombre d’ocurrències d’un terme del cas i el nombre total d’ocurrències de tots els termes del cas. Esquemàticament, es calcula de la manera següent: Figura 1 Càlcul del coeficient d’implantació nombre d’ocurrències d’un terme X del cas Y nombre d’ocurrències de tots els termes del cas Y

= coeficient d’implantació del terme X

així com el fet que els termes normalitzats concorrin amb formes alternatives. Per a una anàlisi detallada d’aquests aspectes, vegeu Montané (2012). 7. Els plans d’anàlisi són independents, fet que permet una ampliació de la metodologia per a l’estudi de factors d’implantació diferents dels proposats. 8. La forma desestimada és una unitat que ha estat considerada en el procés de normalització, però que el Consell Supervisor ha descartat explícitament com a forma vàlida per a fer referència a un concepte. D’acord amb la metodologia de treball, doncs, es tracta com a forma no normalitzada. 9. Més endavant parlarem extensament d’ESTEN, ja que és una eina que fou dissenyada inicialment per al seguiment de la implantació de la terminologia normalitzada.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 89

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

D’acord amb aquest índex, un terme que s’usa sistemàticament per a fer referència a un cas té un CI d’1. En l’altre extrem, un terme amb CI de 0 implica que no s’utilitza mai per a denominar el cas en qüestió. Per tant, com que el CI és un valor que oscil·la entre 0 i 1, cal establir uns barems d’implantació, ja que, tal com afirma Martin (1998: 67): «Il faut forcément un point de repère dont on doit tenir compte si l’on veut mesurer et non pas tout simplement décrire». Així doncs, es considera que tenen un grau d’implantació alt els termes que se situen entre 0,75 i 1 i un grau baix els que tenen un coeficient entre 0 i 0,25. Els valors intermedis obtenen un grau d’implantació mitjà. El càlcul de la implantació s’ha realitzat sobre la base d’estratègies d’anàlisi utilitzades en estudis previs (bàsicament canadencs i francesos), les quals s’han intentat aglutinar per construir un mètode més complet: la consideració de la variació denominativa present en els textos (cosa que té en compte Auger, 1999) permet conformar descriptivament cada cas normalitzat; l’ús del coeficient d’implantació (adaptat a partir de Quirion, 2003) permet tenir en compte la freqüència d’aparició de cada terme i relativitzar-la per a poder fer comparacions, i l’organització dels resultats en tres franges (com fa Martin, 1998) o graus d’implantació permet emetre judicis de valor respecte de la situació d’implantació de cada cas normalitzat. A partir d’aquest càlcul i de la seva correlació amb les variables lingüístiques i extralingüístiques estudiades, el treball de Montané (2012) va més enllà de l’avaluació de la implantació terminològica, ja que és precisament una avaluació inicial el que la condueix a fer una anàlisi de les causes que podrien explicar la situació. Aquestes dades li permeten fer propostes que podrien contribuir a l’actualització eficaç del lèxic especialitzat oficial, ja que donen algunes pautes per a la creació de termes. En parlar dels treballs d’implantació basats en corpus no podem deixar de mencionar el sistema en línia ESTEN.10 Parteix de la filosofia que el seguiment de l’ús de la terminologia normalitzada és necessari, d’una banda, per a conèixer millor les condicions sociolingüístiques dels termes i, d’una altra, per a avaluar el mateix procés de normalització (Cabré, 2010: 2). A grans trets, podem dir que és una eina independent de llengua que facilita l’exploració de les dades textuals, ja que permet obtenir informació sobre les ocurrències de les unitats terminològiques objecte d’estudi. A més, facilita l’organització dels corpus en subcorpus, en funció de diversos criteris (com ara la data de publicació, l’àrea temàtica, l’àmbit d’ús, etc.), per tal d’obtenir resultats quantitatius contrastables i proposar interpretacions de caràcter sociolingüístic, lingüístic i pragmàtic. ESTEN, doncs, conté una sèrie de prestacions que faciliten l’avaluació de la implantació dels termes en contextos d’ús reals. La caracterització i la segmentació del corpus ofereixen la possibilitat de realitzar tant estudis diacrònics, ja que es pot analitzar l’ús dels termes al llarg del temps, com estudis sincrònics, contrastant l’ús de les mateixes unitats en àrees temàtiques o àmbits d’ús diferents. 10. ESTEN (http://esten.iula.upf.edu) és una eina de seguiment de la terminologia normalitzada desenvolupada pel grup de recerca IULATERM de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, en col· laboració amb el Centre de Terminologia TERMCAT, i finançada per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 90

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana

TSC, 25 (2015)

Els primers estudis que van utilitzar l’eina ESTEN, a banda de la tesi doctoral de Montané (2012), es van realitzar sobre alguns casos de normalització proposats pel TERMCAT, en una col·laboració entre aquesta institució i el grup de recerca IULATERM. Per a l’anàlisi, es van utilitzar les dades quantitatives que proporciona ESTEN i, seguint la metodologia de Montané (2012), es van agrupar els termes en casos normalitzats per al càlcul del CI de les unitats objecte d’estudi.11 A banda d’aquest projecte de caire institucional, en el context universitari també s’han dut a terme alguns estudis d’implantació. Es tracta de treballs molt delimitats i breus, de caire marcadament quantitatiu, que tanmateix arriben a resultats interessants. Una anàlisi de la terminologia de la gastronomia asiàtica en corpus escrits (Cot, 2011) observa que els termes que aconsegueixen implantar-se són manlleus (adaptats o sense adaptar). Una altra duta a terme en l’àmbit del surf de neu (Font, 2011), que incorpora dades escrites i dades orals (obtingudes mitjançant una enquesta), conclou, d’una banda, que la implantació dels termes oficials és major en la llengua escrita que en la llengua oral i, d’una altra, que no sembla que l’oficialitat dels textos influeixi en l’ús de la terminologia oficial del surf de neu, ja que la implantació dels termes documentats en textos que emanen de l’Administració pública (obligada a l’ús d’aquests termes per llei) no difereix significativament de l’assolida en textos d’altres àmbits d’ús, com ara la premsa especialitzada. Existeix també un projecte que concerneix tangencialment la implantació de les propostes oficials. Es tracta de Talaia (TERMCAT i Universitat Oberta de Catalunya, 2009), un observatori de terminologia creat per la Universitat Oberta de Catalunya i el TERMCAT, que recull termes de la societat del coneixement, extrets del buidatge de textos especialitzats, juntament amb la seva situació de normalització. A banda de l’interès que té com a recurs de difusió i de descripció terminològica, cal afegir que, per les seves característiques, Talaia permet fer un seguiment de la implantació dels termes normalitzats i, com a observatori, també serveix per a detectar en un moment primigeni la neologia terminològica. Per aquest motiu, podria resultar ser una font d’informació crucial per a la detecció precoç dels nous conceptes que s’introdueixen en la llengua i podria permetre una actuació immediata de les institucions competents en matèria de normalització lingüística, la qual cosa constitueix un factor d’implantació important. 4. Perspectives de futur La revisió bibliogràfica sobre els estudis d’implantació en llengua catalana que hem presentat en aquest article fa palesa la necessitat d’avaluació i d’actualització, si escau, de la terminologia catalana normalitzada. Aquesta situació s’emmarca dins les fases de la normalització terminològica, descrites per Auger (1986), que inclouen l’avaluació i 11. Alguns dels resultats quantitatius obtinguts en aquests estudis de cas es poden consultar a Lorente (2012).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 91

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

el seguiment de la terminologia elaborada i difosa, per a comprovar si realment assoleix la implantació projectada, i la seva eventual actualització, en cas que no se n’hagi estès l’ús. Uns resultats d’implantació positius animarien a continuar la tasca i justificarien la intervenció en la llengua; uns resultats negatius evidenciarien la necessitat de replantejar la tasca normalitzadora, no per eliminar-la, sinó per modificar-la i millorar-la perquè resulti eficaç (Auger, 1999). Per això, paral·lelament, cal intentar també conèixer els motius que afavoreixen o obstaculitzen el canvi sociolingüístic que preveu la normalització. Malgrat que aquestes fases finals del procés de normalització terminològica són potser les menys estudiades, «probablemente por la dificultad que supone analizar un fenómeno tan complejo» (Cabré, 2010: 2), darrerament la implantació ha suscitat interès tant en l’àmbit institucional com acadèmic i els treballs en aquest camp comencen a proliferar, tal com hem observat. Tanmateix, hi ha encara molts aspectes pendents d’exploració que permetrien anar més lluny en l’avaluació de la implantació terminològica en català. Així doncs, considerem que ens trobem a les beceroles dels estudis sobre implantació. Les publicacions que han aparegut fins ara estableixen les bases per al treball en aquest camp des d’enfocaments lingüístics diferents i s’han començat a construir les eines que han de permetre realitzar estudis a gran escala. Fins i tot, s’ha proposat una metodologia que permet reflexionar sobre els factors d’implantació que poden in fluenciar l’ús dels termes, és a dir, que poden contribuir al fet que un terme sigui utilitzat pels especialistes o que caigui en desús a favor d’una forma alternativa. Creiem que l’objectiu del treball en implantació no només és fer un seguiment de la terminologia per actualitzar-la —si cal—, sinó també obtenir indicacions per a la creació de termes nous amb garantia d’èxit. Al Quebec ja existeixen obres que conclouen amb recomanacions per a l’oficialització dels termes a partir de l’observació de l’estat d’implantació de la terminologia d’un àmbit (Auger, 1999). En català també cal que anem més enllà i, a partir de l’estudi dels factors d’implantació —per exemple—, cal que aconseguim una guia per a la normalització, la difusió i la implantació efectives de la neologia terminològica. Pel que fa a l’orientació dels estudis que existeixen fins a l’actualitat, considerem que l’enfocament sociolingüístic i l’enfocament de la lingüística de corpus no són incompatibles, sinó complementaris. Es poden realitzar estudis de caràcter sociolingüístic que incloguin dades quantitatives i es poden dur a terme estudis de corpus de grans dimensions que incloguin una perspectiva sociolingüística en la interpretació de les dades. De fet, tal com hem vist, ja existeixen estudis en aquesta última línia. Per tant, no es pot abandonar cap de les dues estratègies i seria convenient combinar-les. Quant als resultats, són diversos els estudis d’implantació que arriben a la conclusió que la difusió de la terminologia normalitzada és insuficient. Hi ha també altres veus que des de fa temps plantegen aquesta situació com un problema per a l’ús efectiu de les propostes oficials. S’hi al·ludia fa més de deu anys en la I Jornada de Terminologia i Serveis Lingüístics (per exemple, Rull, 2002: 119) i encara actualment assegurar una difusió àmplia de la terminologia, perquè arribi a qui està destinada

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 92

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la terminologia catalana

TSC, 25 (2015)

(des de professors i estudiants fins a experts i mediadors lingüístics), és una preocupació dels serveis lingüístics catalans (Egea, 2012: 65). Piqueras (2002: 147) resumeix molt bé els canals de difusió i els usuaris, encara vigents avui, on caldria esmerçar els màxims esforços per introduir la terminologia normalitzada: La diligència del TERMCAT en la creació de nova terminologia científica no és paral·lela a la difusió dels nous termes. Els investigadors, i els periodistes i comunicadors científics no sempre coneixen els termes catalans que designen conceptes nous: més aviat solen emprar la paraula anglesa, que els investigadors han llegit en els articles de les revistes especialitzades i els periodistes en els comunicats de premsa rebuts de les principals revistes científiques. Pel que fa a la població general, fa servir les paraules sentides o llegides en els mitjans de comunicació.

Com hem dit, els estudis que s’han realitzat fins ara constitueixen un bon inici per al treball en implantació, però queden encara qüestions pendents, com ara la llengua oral. En aquest sentit, cal tenir present que els estudis de corpus no només permeten l’anàlisi de dades escrites (encara que la majoria d’estudis amb aquest enfocament s’hi basen), sinó que també poden analitzar dades orals. Els problemes principals són la mancança de sistemes d’explotació d’aquestes dades i les dificultats que plantegen les eines de transcripció automàtica (Lorente, 2012). Malgrat tot, seria necessari realitzar estudis d’implantació a gran escala en l’oral, per exemple, obtenint dades de classes magistrals a la universitat, de cursos de formació específics, de converses de laboratori, de discussions entre companys de feina, de converses en botigues especialitzades, etc. És probable que l’estudi de la implantació en corpus orals proporcioni dades divergents respecte de les obtingudes en corpus escrits.12 De fet, els mitjans de comunicació orals ja han manifestat que les propostes oficials sovint no cobreixen les necessitats reals de comunicació oral (TERMCAT, ed., 2012). Per això creiem que l’estudi de dades orals és essencial i contribuiria a obtenir un panorama general de la implantació terminològica més real i fiable. També cal parlar dels estudis diacrònics. Un dels punts més importants per a la implantació és el fet que la llengua evoluciona i canvia. D’aquí deriva la importància del seguiment diacrònic de la terminologia normalitzada, un aspecte que ha estat poc tractat, però en el qual s’ha posat èmfasi, per exemple, en estudis com els d’Alonso et al. (2002) i Yzaguirre et al. (2003) i en la construcció d’eines com ESTEN. Tal com fan aquests treballs, cal desenvolupar tècniques automàtiques o semiautomàtiques que permetin fer un seguiment al llarg del temps de les propostes oficials, i Internet i les noves tecnologies ens ofereixen aquesta possibilitat. Continuant amb aquesta idea, ens adonem que molts dels treballs existents estan constituïts per un corpus sincrònic. Això ofereix la possibilitat de realitzar un treball 12. Hi ha estudis que demostren que l’ús terminològic a nivell escrit i a nivell oral és lleugerament diferent (Seghezzi, 2011). Creiem que aquest fenomen es podria reproduir en termes d’implantació.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 93

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

M. Amor Montané March

similar uns anys més tard (amb les mateixes característiques i que utilitzi la mateixa metodologia de recollida i anàlisi de dades), cosa que proporcionaria un segon període de contrast per a observar l’evolució de la terminologia. Un altre punt pendent és l’avaluació de la implantació en diverses àrees temàtiques. Hem observat que els estudis actuals s’han centrat en àmbits diferents (esports, gastronomia, societat del coneixement, informàtica, etc.), però caldria avaluar l’ús de la terminologia normalitzada en tots els àmbits especialitzats que han estat objecte d’una intervenció institucional en aquest sentit. A banda d’obtenir un panorama ampli de la implantació terminològica en català, aquest tipus d’estudis també permetria observar si hi ha àmbits que són més receptius a l’entrada de nova terminologia oficial i si hi ha diferències en les tendències d’implantació.13 Recapitulant, si reivindiquem aquest panorama general en català, creiem que els estudis basats en corpus poden contribuir de manera clau a l’obtenció de dades representatives (escrites i orals, sincròniques i diacròniques, sobre diversos àmbits d’especialitat). Només amb un corpus representatiu com a pilar central d’un treball es poden aplicar tècniques estadístiques per a l’anàlisi de les dades amb l’objectiu d’obtenir dades significatives i, per tant, plenament fiables. Amb aquesta informació es podria plantejar la necessitat d’actualització de les decisions de normalització preses i es podria anar més enllà, per obtenir recomanacions que guiessin la creació de termes nous. En definitiva, creiem que l’avaluació de la implantació terminològica en llengua catalana està prenent importància, tal com ho demostra la proliferació de treballs, no només per iniciativa institucional, sinó també en l’àmbit acadèmic. Tots els estudis d’implantació revisats aporten dades rellevants per a l’avenç en aquest camp i, malgrat els enfocaments distints, arriben a conclusions similars. Això ens ha de fer veure que la combinació de les diverses tècniques utilitzades fins al moment, i altres que puguin aparèixer, és essencial per a conformar un panorama ampli de la implantació terminològica i poder avaluar-la en línies generals.

13. Amb referència a l’ús de manlleus, per exemple, que podria variar d’un àmbit a un altre, en funció de la influència d’altres llengües.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 94

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 95-111 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.93 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?*1 Do we know whether syntactic corpus planning works? Jordi Ginebra Universitat Rovira i Virgili

Data de recepció: 30 de maig de 2014 Data d’acceptació: 18 de juny de 2014

Resum En el treball es planteja l’estat de la qüestió sobre la recerca en avaluació de la implantació de la normativa sintàctica de la llengua catalana i, a més, es fa una proposta d’investigació sobre la matèria. Pel que fa al primer punt, s’apleguen dades, indicis i informació indirecta que condueixen a tenir una idea general del que sabem sobre el grau d’implantació i assimilació reals de la sintaxi normativa. Així, s’ha elaborat una llista de trets, fenòmens o elements de la normativa sintàctica que presenten dificultats d’implantació. El pla és que aquests trets, fenòmens o elements (o una selecció) constitueixin la matèria de la recerca. Pel que fa al segon punt, es proposen tres línies d’investigació que poden ser fructíferes de cara a aconseguir aquest coneixement que volem de la implantació de la normativa sintàctica. Paraules clau: sintaxi, normativa, estàndard, català, aplicacions, implantació.

Abstract This paper deals with state-of-the-art research on the implantation of Catalan syntactic norms coming from corpus planning. In addition, a research project on the subject is suggested. Regarding the first point, and considering the fact that there are barely any research studies focused on this topic, data and indirect evidence has been collected in order to get a general idea about our knowledge of the real implantation of syntactic norms. Thus, a list of the items and features that seem to be difficult to learn and to implant has been drawn. These are the features and items upon which a systematic and detailed research project could be built. As regards the second point, three different research projects that could work are suggested in order to obtain evidence about those features and items and, therefore, to achieve an accurate knowledge of the results of syntactic corpus planning. Keywords: syntax, corpus planning, standard, Catalan, applications, implantation. Correspondència: Jordi Ginebra. Universitat Rovira i Virgili. Departament de Filologia Catalana. Avinguda de Catalunya, 35. 43002 Tarragona. A/e: jordi.ginebra@urv.cat. Tel.: 977 559 743. * S’ha respectat la voluntat d’aquest autor de fer servir el signe d’interrogació inicial malgrat que la Secció Filològica aconsella d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració. (N. de l’e.) 1. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 95

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

1. Introducció

ls organitzadors de la Jornada m’han demanat que elabori un informe sobre la recerca en avaluació de la implantació de la normativa sintàctica de la llengua catalana, i que, a més, faci una proposta d’investigació sobre la matèria. El primer encàrrec és fàcil de fer: només cal dir que, amb poques excepcions, no hi ha hagut recerca en avaluació de la implantació de la normativa sintàctica, almenys si ens referim al concepte de recerca en el sentit estricte d’estudi explícit, sistemàtic i ordenat. Ara: com que això també ho sabien els organitzadors de la Jornada, és evident que el que esperaven era una altra cosa. Esperaven que s’apleguessin dades, indicis i informació indirecta que ens conduïssin a tenir una idea general del que sabem sobre el grau d’implantació i assimilació reals de la sintaxi normativa. I, en relació amb això, sí que se’n pot dir alguna cosa més. Pel que fa al segon encàrrec, he mirat de concretar-lo de dues maneres. Primerament, proposo tres línies d’investigació que penso que poden ser fructíferes de cara a aconseguir aquest coneixement que volem de la implantació de la normativa sintàctica. En segon lloc, he elaborat una llista de trets, fenòmens o elements de la normativa sintàctica que presenten dificultats d’implantació (o que és raonable pensar que en presenten). Una llista elaborada a partir de les dades, indicis i informació indirecta obtinguda amb el treball realitzat per complir el primer encàrrec. El pla és que aquests trets, fenòmens o elements (o una selecció) constitueixin la matèria de la recerca. Abans de continuar, de tota manera, cal fer notar que el fet que no hi hagi estudis sistemàtics que avaluïn la implantació de la normativa sintàctica ens hauria de sorprendre. Si, d’acord amb la teoria de la planificació lingüística (Haugen, 1966 i 1983), l’acceptació i l’avaluació de la llengua codificada són elements inherents a la fase de difusió del codi, un procés politicosocial de planificació del corpus (com és el del cas català) no hauria de desatendre aquests elements.2 Deixaré per a una altra avinentesa una reflexió més extensa sobre aquest punt, però potser una de les claus que expliquen l’absència d’estudis sobre implantació del codi sintàctic formal és l’evidència que, d’acord amb un cert sentit polític general del terme implantació, la normativa sintàctica —com, en general, tota la normativa establerta per Pompeu Fabra— és una normativa que està implantada: no hi ha avui voluntat social de no seguir el codi lingüístic fabrià. (És innegable que quan parlem aquí d’implantació 2. Quan parlem d’acceptació de la llengua codificada volem indicar tant l’acceptació formal del sistema de normes fixat com, sobretot, la interiorització mental pràctica que en fan els parlants. L’avaluació és la valoració dels progressos que es fan en la implantació social de la varietat codificada, i té una doble vessant: l’avaluació que fan els tècnics de planificació lingüística de com el codi és acceptat i de com funciona (inclou l’activitat de la correcció), i l’avaluació que fa la mateixa societat de manera implícita en fer-la seva o no fer-la seva (per exemple, el fet que la societat no assumeixi en la pràctica un dels trets o elements de la nova varietat codificada equival a una valoració negativa). Aprofito aquesta nota per agrair l’ajut dels membres del grup Avalnorm —especialment de Joan Costa i Aina Labèrnia— en la recerca bibliogràfica relacionada amb aquest treball.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 96

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

no ens referim a això —a acceptació social—, sinó a implantació com a resultat de l’assimilació.)

2. Primera part. Dades, indicis i informació indirecta (estat de la qüestió) 2.1. Observació preliminar Si del que es tracta és d’aplegar dades que ens condueixin a tenir una idea general del que sabem sobre el grau d’implantació de la normativa sintàctica, el que caldrà indicar en primer lloc és que la situació és, de fet, paradoxal. D’una banda, podem dir que en sabem molt. Si preguntem a un professor de llengua catalana o a un corrector professio nal si la normativa sintàctica s’assimila, és segur que ens en podran dir moltes coses. Tant l’un com l’altre s’enfronten cada dia a la tasca d’avaluar textos escrits en català estàndard (o a textos que pretenen haver estat escrits en català estàndard) i, per tant, a causa de la seva experiència, tenen una idea precisa de l’assimilació de la sintaxi estàndard. Però, d’altra banda, podem dir que en sabem poc, perquè aquest coneixement normalment no transcendeix enllà de l’activitat d’aquests professionals (o no ho fa de la manera que ens convindria). De cara a un pla de recerca sobre avaluació de la normativa sintàctica seria important, doncs, tenir en compte aquesta circumstància.

2.2. Avaluació de l’àmbit docent Ara per ara, doncs, no podem aprofitar d’una manera general el coneixement individual que tenen professors i correctors sobre la implantació de la normativa (un punt sobre el qual tornaré després), però sí que és lògic que ens demanem, en primer lloc, si l’activitat docent a Catalunya ha generat treballs empírics que proporcionin informació sobre el grau d’assimilació de la normativa sintàctica en els diferents àmbits i nivells didàctics (escola, universitat, ensenyament d’adults). El fet és que en els darrers trenta anys l’ensenyament de la llengua catalana ha estat objecte d’una gran quantitat d’estudis i recerques: a més de monografies, tesis i actes de congressos, existeix des del 1994 una revista especialitzada específicament dedicada a la didàctica de la llengua i la literatura catalanes, Articles, i del 1982 al 1997 es va publicar el butlletí Com Ensenyar Català als Adults. Tot i així, no hi ha en tota aquesta bibliografia —si la meva revisió ha estat correcta— treballs dedicats específicament a la qüestió que ens ocupa, tot i que certs estudis la tracten parcialment.3 3. Es pot esmentar el treball de Xavier Gutiérrez (1999) sobre el relatiu, amb grup d’alumnes de BUP, tot i que no anava enfocat ben bé al que ens ocupa aquí. Deixo de banda alguns treballs dedicats a col· lectius específics o a etapes concretes (primeres o intermèdies) del procés d’aprenentatge de la llengua, per tal com l’objectiu de la meva intervenció és la competència en normativa sintàctica de la població adulta un cop superada en situació de normalitat l’escolarització obligatòria.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 97

26/01/16 08:10

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

Entre aquestes recerques empíriques cal esmentar el treball de Bassols i Paloma (2004), que estudien mitjançant enquestes la competència normativa (amb atenció especial a la sintaxi) d’un grup d’alumnes de primer curs de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona; el de Brunat (2009), que tracta de la formació lingüística de l’alumnat de magisteri, i que conté alguna referència a la sintaxi (no hi ha referències a la sintaxi, en canvi, a Brunat et al., 2006); i les recerques realitzades per estudiosos vinculats a la Universitat d’Alacant sobre la estandardització lingüística entre els joves al País Valencià i sobre la inseguretat lingüística d’aquest col·lectiu (que podem entendre com un indici de problemàtica d’implantació): Baldaquí (2006 i 2011), Baldaquí et al. (2010), Ponsoda (1996), Ponsoda i Segura (1997) i Segura (2003). També Espinosa (2003), que no segueix la mateixa metodologia. Malgrat la solidesa d’aquestes recerques, cal indicar que no es proposen analitzar variables sintàctiques, i que només n’apareix alguna de forma marginal. El treball d’Argenter et al. (1998) sobre l’ús dels pronoms febles en el català oral dels joves aporta dades i reflexions de gran interès sobre els mecanismes de difusió social de la llengua, i la tesi recent de Hawkey (2012) sobre política lingüística educativa i contacte de llengües a Barcelona —que, de tota manera, tampoc no se centra en la sintaxi— també proporciona informació sobre implantació a propòsit de quatre trets sintàctics. Finalment, cal fer referència als treballs recents fets a l’empara del grup Avalnorm de la Universitat Pompeu Fabra, orientats específicament a avaluar la implantació entre els joves de la normativa sintàctica de la llengua catalana. Són Labèrnia (2010) i Costa i Labèrnia (2014), que estudien la implantació de la normativa dels pronoms relatius seguint de prop els treballs que s’han realitzat sobre implantació de la terminologia catalana; Giménez et al. (2011), Costa Carreras (2015) i Labèrnia (en premsa), que investiguen diversos aspectes també del relatiu; i la tesi en curs de Labèrnia —se’n pot llegir un tast a Labèrnia (2012)—, que avalua la implantació de la norma relativa a setze aspectes sintàctics, entre els quals hi ha, per exemple, el gerundi de posterioritat, el canvi de preposició davant d’infinitiu o l’ús de per o per a davant de sintagma nominal. En el treball es mira d’esbrinar quins factors lingüístics i socials (la llengua inicial, la llengua d’identificació, el nivell d’estudis de la mare, etc.) fan que es cometin errors quan apareixen aquests aspectes sintàctics. El mètode és mixt: enquesta (exercicis) i dades de corpus (redaccions). 2.3. Avaluació de la implantació de la normativa en els mitjans de comunicació A més de l’àmbit docent, és lògic que en segon lloc busquem informació en els estudis dedicats a la llengua dels mitjans de comunicació de massa. Els treballs sobre aquest àmbit —abundants— s’han ocupat preferentment de qüestions relacionades amb la constitució i consolidació dels diferents registres periodístics, amb les característiques del llenguatge propi dels mitjans i amb la contribució que fan a l’establiment de l’estàndard, i amb el debat sobre la permeabilitat del model de llengua periodística a la variació territorial i al registre col·loquial. Però també ens proporcionen en alguns

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 98

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

casos dades empíriques sobre l’adequació a la normativa gramatical de la sintaxi utilitzada. Cal esmentar, així, Tubau (1990), que examina la llengua de vint-i-sis personatges públics entrevistats en un programa televisiu en els anys 1988 i 1989; Bassols, Rico i Torrent (ed., 1997) i Faura, Paloma i Torrent (ed., 1998), que fan una anàlisi comparativa, a partir de diferents gèneres televisius, de la llengua utilitzada en el mitjà durant dos períodes diferents (1985-1987 i 1993-1994), i que presenten dades sobre adequació a la sintaxi normativa; Paloma i Segarra (2000), sobre llengua oral i llengua escrita a les sèries de televisió, que informa d’alguna inadequació sintàctica observada; Julià-Muné (ed., 2000), que presenta el resultat de l’estudi realitzat, a partir d’un corpus d’emissions radiofòniques (1997-1999), per caracteritzar el model lingüístic difós per les principals emissores de ràdio que emetien en desconnexió des de Lleida; Nogué (2000), sobre la ultracorrecció als mitjans de comunicació, que presenta també dades sintàctiques; Torrent (2002), sobre la interferència en la llengua de la televisió catalana (la interferència, almenys si és més o menys sistemàtica, és una conseqüència de la poca competència o seguretat i, per tant, una mostra de no assimilació de la normativa); Julià-Muné (2004), que ofereix informació d’inadequacions de la sintaxi al codi normatiu (en certs casos provocades per interferències del castellà o l’anglès) a partir de l’observació d’emissions radiofòniques de la dècada 1994-2004; i Navarro i Cubells (2003), sobre el model estàndard en els mitjans de comunicació locals escrits de la Ribera d’Ebre, que assenyala algun error o confusió de sintaxi. El treball vinculat a la llengua dels mitjans de comunicació no ha estat únicament de caràcter descriptiu, sinó que també ha tingut com a resultat l’elaboració de guies pràctiques per a l’ús correcte del català en aquest àmbit. Són els llibres d’estil. M’hi referiré més endavant. 2.4. Aportacions de la gramàtica descriptiva i de la tradició prescriptiva Juntament amb el recurs al món de la docència i al món dels mitjans de comunicació, per obtenir informació —ni que sigui indirecta— sobre la implantació de la normativa sintàctica pot semblar raonable de recórrer també als estudis descriptius de sintaxi catalana, sobretot si, com ens demanaven els organitzadors de la Jornada, es pretén avaluar el «grau d’ús real» del codi sintàctic planificat. Cal dir, però, que aquest terreny és complicat, perquè, almenys en teoria, l’abast de la normativa sintàctica és la llengua estàndard i, per tant, la llengua col·loquial, per definició, no queda afectada pel codi normatiu. Constatar, per mitjà d’estudis descriptius, la distància entre la sintaxi col·loquial i la sintaxi de la llengua estàndard no és necessàriament un símptoma de fracàs en la implantació de la normativa. Tot i així, és evident, com s’ha repetit sovint, que el coneixement de la llengua espontània és indispensable per a la planificació lingüística i, per tant, en qualsevol programa de recerca sobre implantació de la sintaxi normativa cal incloure l’atenció a la sintaxi del català col·loquial. En conseqüència, un pla de recerca hauria de preveure —com ja demanava Segarra (1996)— quins són els aspectes de la sintaxi col·loquial que convindria estudiar especialment, tenint en

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 99

26/01/16 08:10

100

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

compte que, de fet, avui encara no disposem d’un nombre gaire extens d’anàlisis sistemàtiques a partir de materials i corpus. També trobem dades sobre avaluació de la implantació de la normativa sintàctica en tot l’extens conjunt de treballs que conformen tant la tradició prescriptiva catalana com la crítica i anàlisi d’aquesta tradició i de les seves concrecions pràctiques. És gairebé sempre informació indirecta. Els materials dedicats a l’estudi i difusió de la normativa sintàctica tracten generalment de l’abast i clarificació dels preceptes, de la interpretació del grau d’obligatorietat de les normes, dels punts no resolts, de les estructures sobre les quals no hi ha doctrina normativa. Només indirectament, en indicar la insuficiència o dificultat d’aplicació d’alguna de les normes, o en condemnar explícitament determinats usos habituals, proporcionen indicis de la dificultat d’implantació i, per tant, es pot dir que avaluen implícitament l’èxit d’aquesta implantació. Val a dir, d’altra banda, que el fet que ens referim a dades obtingudes per vies indirectes no significa que no siguin fiables. Així, el llarg debat —dissortadament, encara no tancat— sobre l’ús de les preposicions per i per a en el català actual neix de la constatació que la norma de Fabra és inaplicable. Neix, doncs, de la comprovació de la dificultat real d’implantació: en neix i la confirma. A més, aquestes vies indirectes de vegades són molt explícites i molt clares, i aquest és un fet que l’estudiós no pot bandejar, perquè al darrere sovint hi ha professionals que, sense haver fet anàlisis quantitatives, coneixen bé la situació. Hem de saber distingir les dades empíriques de les valoracions, però les valoracions poden oferir informació qualitativa rellevant. Així, l’afirmació de Joan Solà (1994: 38), a propòsit de l’anomenat article neutre, que «aquest punt de sintaxi és, juntament amb el del canvi i caiguda de preposicions […], dels que menys han assimilat els usuaris» és una afirmació que l’estudiós de la implantació de la normativa no pot bandejar.4 En la mateixa línia indirecta de les obres que estableixen, difonen o critiquen els preceptes de sintaxi normativa —gramàtiques, manuals, diccionaris de dubtes i obres equiparables, d’una banda, i treballs d’anàlisi o assaig, de l’altra—, hi ha, com he dit, els llibres d’estil, que són en part el resultat de l’observació directa de l’ús concret de la llengua en un determinat mitjà o institució. Com assenyala Labèrnia (2010: 4), aquestes obres estan elaborades perquè els usuaris se’n serveixin per resoldre aspectes que els resulten conflictius a l’hora de redactar textos, i això és un indici que es tracta d’aspectes que no s’han implantat adequadament. Sortosament, la quantitat de llibres d’estil que hi ha avui al mercat català no és reduïda, i això vol dir que disposem d’informació abundant.

4. Fer aquí una llista dels treballs d’aquesta mena útils per a l’avaluació de la implantació de la normativa seria impossible. Cal destacar, en qualsevol cas, les aportacions de Solà (entre altres, 1987, 1990, 1994, 1999a, 2003 i 2009), i potser les tres edicions de les Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa (1983, 1985 i 1987), en la darrera de les quals es va incloure un qüestionari adreçat a correctors professionals per obtenir, entre altres coses, informació sobre els punts de gramàtica que eren objecte freqüent de correcció (Actes, 1989: 113-269). Per a un panorama general de l’activitat dels darrers anys relacionada amb la prescripció gramatical, almenys fins a l’any 2007, vegeu el darrer capítol de Ginebra i Solà (2007).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 100

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

101

2.5. Altres Finalment, cal esmentar algun altre treball aïllat dedicat a àmbits específics: Domènech (1999) analitza textos orals del parlament valencià i constata alguna inadequació sintàctica, i Sanchis Carbonell (2002) tracta de textos de l’Administració local (Ontinyent) i també assenyala errors sintàctics que demostren dificultats d’assimilació de la normativa. 3. Segona part (I). Propostes per al pla de recerca 3.1. Tres línies d’investigació Plantejo ara els camins que em sembla que poden ser més útils per a la recerca que ens afecta, que són tres, com he dit. El primer dels camins té a veure amb la «recuperació» del coneixement que sobre la matèria posseeixen els professors de llengua catalana. Torno ara, doncs, al comentari del començament: els professors de llengua avaluen sistemàticament l’assimilació de la normativa entre els seus alumnes, però el coneixement que es deriva d’aquesta avaluació no és aprofitat per la recerca acadèmica. Caldria establir mecanismes que en fessin possible l’aprofitament. No es tracta només de treure partit del que saben els professors (o del que poden arribar a saber amb facilitat, atesa la seva feina i posició), sinó d’aprofitar l’estructura del sistema reglat d’ensenyament. Així, resultaria de gran interès organitzar una recerca sobre la competència sintàctica dels ciutadans que han completat el cicle superior de l’ensenyament secundari (el batxillerat). Una idea que es converteix en possibilitat assequible si ens adonem que tenim (entre altres) un gran mitjà al nostre abast, que són les proves d’accés a la universitat (les PAU), que garanteixen l’homogeneïtat del conjunt de dades i permeten que l’estudi sigui útil i el corpus objecte d’anàlisi tingui valor representatiu. Existeix, a més, un precedent en llengua espanyola que podria servir de referència (Battaner i Torner, ed., 2005). El segon dels camins també té a veure amb el comentari del començament d’aquesta exposició. La proposta consisteix en un treball de col·laboració amb correctors professionals. També en aquest cas caldria trobar mecanismes per aprofitar la seva feina per a la recerca acadèmica. Es tractaria d’aconseguir, per exemple, que consignessin de manera quantificada i ordenada quins són els elements de sintaxi que corregeixen més sovint, en la línia del que va fer Vallverdú (1968: 161-170) fa més de quaranta anys —o de Sanchis Carbonell (2002), tot i que aquest treball conté poca informació sintàctica i poc estructurada. Com se sap, però, el corrector professional no pot dedicar temps a fer llistes com les que ens interessen, perquè llavors no dedicaria prou temps al que és la feina per la qual és retribuït. La solució, doncs, seria buscar un grup de correctors —a partir d’una crida pública o per algun sistema específic de selecció— amb els quals caldria arribar a un acord per compensar-los econòmicament per la dedicació a una tasca —el control ordenat i sistemàtic, durant un

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 101

26/01/16 08:10

102

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

període, dels errors de sintaxi que corregeixen— que els treu temps de dedicació a la feina ordinària. Per a aquest projecte caldrien recursos econòmics, que haurien d’obtenir-se d’alguna fundació, de la Generalitat de Catalunya o de l’Institut d’Estudis Catalans. El tercer camí consisteix en l’estudi de la llengua publicada en la Xarxa. La llengua de la Xarxa té trets específics —per exemple, en general és una llengua menys controlada que la impresa en paper—, i aquesta circumstància ha d’evitar que projectem acríticament els resultats de l’anàlisi a la totalitat de l’idioma. Però això no ens ha d’impedir, amb la metodologia adequada, aprofitar un tipus de recerca que permet tractar grans quantitats de dades i que és segur que pot proporcionar molta informació sobre la llengua «real». Ja s’ha seguit aquest camí en estudis d’implantació de la terminologia catalana (Yzaguirre et al., 2003). És cert que la sintaxi presenta, a l’hora d’estudiar-la sistemàticament, més complicacions que el lèxic o la terminologia, i també que això és encara més clar en el cas de la recerca feta a partir de les dades de la Xarxa, que exigeix establir prèviament, formulant-lo inequívocament, quin és el tret que s’investiga. Ara: l’anàlisi de certs fenòmens sintàctics és prou senzilla de plantejar des del punt de vista metodològic. Estudiar, per exemple, el grau d’implantació de la norma que estableix que la preposició malgrat, quan introdueix una subordinada conjugada, va seguida de la conjunció que és prou assequible, atès que la variable que s’analitza pot presentar només dos valors: presència de que o absència de que. Per a d’altres fenòmens establir el mètode és certament complex. Així, estudiar la implantació de la norma que prescriu que en català el connector doncs no té valor causal pot semblar impossible, ja que detectar ocurrències de doncs causal en un corpus només té sentit ponderatiu si contraposem aquestes ocurrències a d’altres ocurrències textuals en què el doncs podria aparèixer i no hi apareix. I això no és una tasca fàcil. Sigui com sigui, la lingüística de corpus en particular i la sintaxi en general han fet progressos notables en els darrers anys, i cal pensar que també serà possible trobar sistemes per analitzar aquests aspectes complexos. Finalment, cal dir que la recerca en avaluació de la implantació de la normativa sintàctica no s’ha de limitar a l’anàlisi positiva de les dades, sinó que ha d’aprofundir en l’estudi de les causes de la situació de cada element, és a dir, del sistema de factors lingüístics, sociolingüístics i etnolingüístics que regeixen l’adquisició o rebuig de cada precepte sintàctic. Per a l’estudi d’aquestes qüestions, la recerca pot beneficiar-se dels conceptes, categories i observacions d’alguns dels treballs ja citats (Argenter et al., 1998; Baldaquí, 2006 i 2011; Baldaquí et al., 2010; Brunat, 2009; Brunat et al., 2006; Hawkey, 2012; Ponsoda, 1996; Ponsoda i Segura, 1997; Segura 2003), i d’una manera especial de la tasca realitzada en l’esfera de la implantació de la terminologia, que ha operat en el marc dels diversos factors d’implantació (o variables d’implantació), que sovint són de naturalesa sociolingüística (Montané, 2006, 2008 i 2012; Vila, dir., Nogué i Vila, 2007; Cabré, 2010; TERMCAT, ed., 2012).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 102

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

103

4. Segona part (II). Llista d’elements per sotmetre a avaluació 4.1. Generalitats sobre els treballs revisats He elaborat una llista d’elements obtinguts a partir de la revisió d’una part del material esmentat en la primera part. És un conjunt de trets i fenòmens sintàctics que, com a punt de partida, poden ser considerats elements de la normativa sintàctica catalana poc assimilats o d’implantació difícil i, per tant, elements sobre els quals caldria centrar el pla de recerca. He seleccionat quaranta-dos treballs (alguns ja han estat citats), que he buidat sistemàticament. Els treballs, que tenen finalitats diferents, són de característiques i extensió molt diverses, com ho és l’atenció que dediquen a cada fenomen: en alguns casos només consignen els trets com a «incorrectes» (i és per això que deduïm que són presents en la llengua i que manifesten, doncs, la dificultat d’implantació del tret correcte corresponent) i en d’altres en fan una anàlisi i comentari. En rigor, les dades, quant a les fonts, són poc uniformes: n’hi ha d’obtenció in directa (les que provenen de gramàtiques, llibres d’estil i equiparables) i d’obtenció di recta (les que provenen d’estudis empírics, tant de realitzats a partir de l’observació com de realitzats a partir d’enquestes o amb altres mètodes). Cap treball, tret dels de Solà (1994) i Labèrnia (2012), està dedicat específicament a la sintaxi: la sintaxi és una àrea més de les que tracten, i de vegades en tot un treball només he trobat una única referència a un fenomen sintàctic. La manera —terminologia, categorització— de referir-se en cada treball als fenòmens és heterogènia i sovint inadequada, i en aquest punt he procedit a una lògica homogeneïtzació (els fenòmens sintàctics tampoc no apareixen sempre als apartats de sintaxi dels treballs, sinó que de vegades apareixen als dedicats a la morfologia o al lèxic). El valor de cada un dels treballs i de les «constatacions» que presenten és, doncs, molt desigual, però tot i així penso que la llista té valor justament pel caràcter de primera arreplega extensa. Els quaranta-dos treballs abracen un període de vint-i-cinc anys (1987-2012). La selecció dels treballs és arbitrària, però penso que representen prou els diferents punts de vista de professors, correctors, gramàtics i estudiosos. M’hauria agradat buidar-ne més, però el temps no ho ha fet possible, i em sembla que, d’altra banda, el nombre ja és suficient per a l’objectiu que perseguia. No he tingut en compte, doncs, alguns dels treballs importants de Solà (1987, 1990, 1999a, 1999b, 2003 i 2009) —he donat prioritat a la pluralitat d’autors— ni altres obres de Ruaix a part del seu Diccionari auxiliar, ni obres com les de Vallverdú (2000), Sabater (1992), Münch (2006) i altres, ni una gran quantitat de llibres d’estil ben elaborats que, però, m’haurien obligat a invertir massa temps. Tampoc no he recollit constatacions o opinions sobre l’assimilació de la normativa sintàctica procedents de diaris i revistes, malgrat que la premsa representa una magnífica plataforma per a l’exposició de percepcions sobre la matèria. De fet, el material és abundant, i em semblaria d’interès emprendre la tasca ingent d’inventariar-lo i sistematitzar-lo. També hi ha molt de material a la Xarxa —llocs web amb guies de correcció, solucionaris per a problemes gramaticals, etc.—, com han fet notar Sendra i Vila (en premsa), un material que no recullo però que caldrà tenir en

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 103

26/01/16 08:10

104

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

compte en un futur pròxim (potser, no gaire a la llarga, més que el material imprès «tradicional»). 4.2. Relació dels treballs revisats Els treballs buidats són els següents, ordenats cronològicament d’acord amb la data d’aparició de l’edició utilitzada: 1. Diari de Barcelona (1987) 2. Actes (1989) 3. Tubau (1990) 4. Badia i Margarit (1994a) 5. Camps (1994) 6. Solà (1994) 7. Solà (dir.) (1995) 8. Televisió de Catalunya (1995) 9. Ponsoda (1996) 10. Ruaix (1996) 11. Abril (1997) 12. Avui (1997) 13. Badia, Brugarolas, Torné i Fargas (1997) 14. Bassols, Rico i Torrent (ed.) (1997) 15. Ponsoda i Segura (1997) 16. Faura, Paloma i Torrent (ed.) (1998) 17. Paloma i Rico (1998) 18. Domènech (1999) 19. López del Castillo (1999) 20. Bruguera (2000) 21. Julià-Muné (ed.) (2000) 22. Nogué (2000) 23. Paloma i Segarra (2000) 24. Lacreu (2002) 25. Sanchis Carbonell (2002) 26. Torrent (2002) 27. Espinosa (2003) 28. Navarro i Cubells (2003) 29. Segura (2003) 30. Bassols i Paloma (2004) 31. Julià-Muné (2004) 32. Baldaquí (2006) 33. Company i Puigròs (2006) 34. Mestres, Costa, Oliva i Fité (2007)

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 104

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

105

35. Coromina (2008) 36. Brunat (2009) 37. Pla Nualart (2010) 38. Baldaquí, Llorca, Ponsoda i Saragossà (2010) 39. Labèrnia (2012) 40. Hawkey (2012) 41. Optimot (2012) 42. Optimot (2013) A més de les dades d’aquests quaranta-dos treballs, he inclòs a la llista dades procedents dels estudis descriptius monogràfics següents: Batlle (2000) i Martines (2010) sobre l’article neutre, Cabré i Mateu (1998) sobre el règim dels verbs psicològics, Coba (2005) sobre els possessius, Costa Carreras (2015) sobre un aspecte del relatiu, Llach i Serra (2012) sobre ser i estar, i Villalba (2004) sobre el canvi i caiguda de preposicions. M’ha semblat inadequat consignar un tret sempre que alguna obra general s’hi referia i no fer-ho, en canvi, quan s’hi referia un estudi dedicat específicament a l’esmentat tret. Cal que faci també un comentari dels dos darrers treballs de la relació. No són treballs publicats, sinó fitxes elaborades, a petició dels organitzadors de la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa, pel Servei de Recursos Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. És un material molt útil (perquè no conté només llistes de trets sinó informació quantitativa: quins són els trets que han suscitat més consultes en els anys 2012 i 2013) que en aquest treball exploto molt poc. Pel valor que té m’he permès fer una excepció cronològica (i incloure, doncs, les dades del 2013). 4.3. Observacions sobre la llista i taula amb els trets d’implantació més difícil La llista elaborada, en forma de taula, conté un total de 261 ítems. En faig una presentació breu, però per raons d’espai no la puc reproduir aquí. Els fenòmens estan ordenats alfabèticament, amb una primera columna per a la numeració. En la segona hi ha el tret, fenomen o element poc assimilat. En la tercera hi ha l’element que substitueix el tret, fenomen o element poc assimilat. En la quarta hi ha exemples. I, en la cinquena, la relació de treballs que han detectat el tret no assimilat. Les denominacions de la segona i tercera columnes són meves (mirant de seguir les més corrents), i els exemples han estat elaborats ad hoc o procedeixen d’alguna de les fonts (de vegades escurçats o modificats). El que presento en aquest apartat és una taula amb la relació jerarquitzada dels trenta trets que presenten més dificultats d’implantació. Partint de la taula completa, he comptat, per a cada tret, el nombre d’autors que el detectaven. En la cinquena columna, per tant, hi ha el nombre d’autors que correspon a cada ítem. En la primera, entre parèntesis, hi ha el número d’ordre de l’ítem tal com figura a la taula completa. En aquesta taula el lector comprovarà que alguns ítems es repeteixen en diferents po-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 105

26/01/16 08:10

106

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

sicions. És així perquè en la jerarquització he tingut en compte, quan m’ha estat possible, els trets substitutoris. Així, el tret «sistema preposicional» ocupa la posició setena quant a dificultat si l’element substitutori que la delata és la locució degut a (constatació de disset autors), i la posició quinzena si l’element és a nivell de (constatació de catorze autors). Per a la correcta interpretació de la taula cal tenir en compte dues observacions més. La primera és que hauria calgut distingir entre diversos escenaris d’implantació. Hi ha preceptes establerts per la normativa de Fabra que es contraposaven a l’ús general del moment (com ara la proscripció de l’article neutre), i han estat, doncs, preceptes que ha calgut intentar implantar per a tota la comunitat lingüística des dels inicis del procés de planificació del català. I hi ha preceptes que s’han formulat modernament, a causa d’interferències o d’altres fenòmens dels darrers anys. Amb altres paraules: la llengua de molts catalans més grans de cinquanta anys presenta trets «espontàniament assimilats» que s’han hagut de convertir en prescripcions formals per a la població més jove (vegeu Bassols, Rico i Torrent, ed., 1997: 112). És entre aquesta població que caldria llavors avaluar-ne la implantació. La segona és que una de les tasques més difícils a l’hora d’elaborar les taules ha estat la de posar nom al fenomen poc assimilat, perquè de vegades aquest fenomen no té nom, i no té nom perquè, prèviament, no és gens clara la manera com s’ha de descriure. Les designacions de la segona columna, doncs, són en molts casos provisionals. Sovint els autors fan referència a un tret sintàctic no normatiu que cal rebutjar, i la denominació que fan servir designa aquest tret, i no pas el tret corresponent de la llengua catalana que és objecte de no assimilació. S’indica, per exemple, que s’ha detectat l’ús de la perífrasi venir + gerundi, i que cal evitar-la en català, però no es posa nom al precepte que l’ús d’aquesta perífrasi delata que no s’ha implantat. Trobar llavors un nom és difícil. ¿Podem dir, en relació amb la perífrasi esmentada, que el que no s’ha assimilat és l’indicatiu de continuïtat o reiteració? Probablement no. Els textos catalans d’avui estan plens d’indicatius de continuïtat o reiteració, i seria inadequat afirmar que aquest tret sintàctic és un tret no assimilat o no implantat. Malgrat això, és evident que la proliferació de construccions amb venir + gerundi és símptoma d’alguna mancança (en l’assimilació de la normativa, en la formulació dels preceptes gramaticals o en la disponibilitat dels recursos sintàctics). La tradició prescriptiva catalana tendeix a assenyalar els trets sintàctics espuris, generalment d’influència castellana, però no sempre posa en primer lloc el tret de la sintaxi catalana que no es coneix o que no s’ha assimilat quan s’usa la construcció castellanitzant (sinó que sovint es recorre a una equivalència). He fet l’esforç, doncs, de passar d’una «llista d’incorreccions» a una «llista de coses correctes que no s’assimilen».

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 106

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

107

Taula 1 Trets d’implantació més difícil Tret, fenomen o element poc assimilat 1 (28)

Canvi i caiguda de preposicions

Tret, fenomen o element que el substitueix Permanència de les preposicions

Exemples Insisteix en dir el mateix. Envia’m un senyal de que ho has rebut.

Insisteix a dir el mateix. Envia’m un senyal que ho has rebut. 2 (152)

3 (3)

4 (147)

Perífrasi d’obligació Cadenes tenir que, amb haver de + haver-hi que, ser precís infinitiu (i altres que, deure recursos d’expressió de l’obligatorietat)

El bon cristià té que fer caritat. Hi ha que ser prudent. És precís anar amb compte.

Expressió de l’abstracció

Article neutre Article masculí + adjectiu Article masculí + participi

Ja sé lo que passa. El rar és que calli. Distingim el pensat de l’expressat.

Desgavell en la distribució de per i per a

Treballa per a comprar-se un cotxe. El llum és per la cuina.

Distribució de per i per a

El bon cristià ha de fer caritat. Cal / s’ha de ser prudent. Cal / s’ha d’anar amb compte. 21

Ja sé el que passa. El que és rar és que calli. Distingim el que és pensat del que és expressat. 21

Treballa per comprar-se un cotxe. El llum és per a la cuina. 5 (218)

Distribució dels verbs ser i estar

Progrés d’estar Ultracorreccions

Ja estem a casa. Ja eren a punt.

Ja som a casa. Ja estaven a punt. 6 (105)

Expressió de la intensitat

Article neutre intensificador

Vine lo més aviat que puguis.

7 (162)

Sistema preposicional

Preposició degut a

Degut a l’estat de les carreteres, es recomana circular amb precaució.

Vine tan aviat com puguis. 17

A causa de l’estat de les carreteres, es recomana circular amb precaució.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 107

26/01/16 08:10

108

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

aula 1 Taula 1T(Continuació) Trets d’implantació més difícil

Tret, fenomen o element poc assimilat 8 (39)

9 (200)

Tret, fenomen o element que el substitueix

Exemples

Complement directe sense a (només en certs casos amb a)

Complement directe amb a Ultracorrecció: omissió de la preposició quan és necessària Ultracorrecció: complement indirecte sense a

Visitarem a la Marta. Destorba Zamorano Nadal. Telefonarem la Pepa.

Règim de certs verbs

Règim inadequat

donar de menjar, molestar + CI, olorar a, pagar + CI, preocupar + CI, telefonar + CD, verbs d’àpats + CD, veure

Visitarem la Marta. Destorba Zamorano a Nadal. Telefonarem a la Pepa. 16

donar menjar, molestar + CD, olorar + CD, pagar + CD, preocupar + CD, telefonar + CI, verbs d’àpats = intr., veure-s’hi 10 (88)

Futur simple amb valor de futur imminent o pròxim

Perífrasi anar a + infinitiu amb valor de futur imminent o pròxim

Ara vaig a dir-vos la veritat.

11 (123)

Distinció entre mentre, mentrestant i mentre que

Ús de mentres Altres

Mentres tu fregues, jo endreço. I, mentres, ell llegeix. Ell vol dormir, mentres que jo vull mirar la tele.

Ara us diré la veritat. 15

Mentre tu fregues, jo endreço. I, mentrestant, ell llegeix. Ell vol dormir, mentre que jo vull mirar la tele. 12 (52)

Conjuncions causals

Doncs causal donat que causal posat que causal tota vegada que causal

Pot passar, doncs ja té el permís. Donat que té l’edat, pot entrar. Posat que són les tres, començarem. No es pot signar el document, tota vegada que hi falta la data.

Pot passar, perquè ja té el permís. Com que té l’edat, pot entrar. Ja que són les tres, començarem. No es pot signar el document, ja que hi falta la data.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 108

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

109

aula 1 Taula 1T(Continuació) Trets d’implantació més difícil

Tret, fenomen o element poc assimilat 13 (90)

14 (91)

Quantificador gens

Gerundi amb valor de simultaneïtat

Tret, fenomen o element que el substitueix

Exemples

Quantificador res Quantificador cap Ultracorrecció: gens en el lloc de res

El cotó no pesa res. No em fas cap pena. No augura gens bo.

Gerundi de posterioritat

Va caure sent conduït a l’hospital de seguida.

El cotó no pesa gens. No em fas gens de pena. No augura res de bo. 14

Va caure i va ser conduït a l’hospital de seguida. 15 (162)

Sistema preposicional

Preposició a nivell de

Tindrà conseqüències a nivell de regions.

Tindrà conseqüències a escala regional. Preposició en base a

L’increment salarial es determinarà en base a la llei.

L’increment salarial es determinarà d’acord amb la llei. 16 (208)

Relatiu compost o relatiu preposicional fort

Relatiu preposicional feble Relatiu popular

17 (47)

Estructures condicionals

de + infinitiu amb valor D’haver-ho sabut hauria actuat. condicional Si ho hagués sabut hauria actuat.

18 (101)

Infinitiu, temps no absolut

Infinitiu absolut (també dit d’introducció o recapitulació, copulatiu o independent)

Per acabar, recordar que demà no hi ha classe.

Adjectiu propi

Va respondre el propi president.

19 (116)

Adjectiu mateix

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 109

El tema del que parlava. Una oferta que se’n va desdir.

El tema del qual / de què parlava. Una oferta de la qual / de què es va desdir.

Per acabar, vull recordar que demà no hi ha classe. 13

Va respondre el president mateix.

26/01/16 08:10

110

TSC, 25 (2015)

Jordi Ginebra

aula 1 Taula 1T(Continuació) Trets d’implantació més difícil

Tret, fenomen o element poc assimilat 20 (153)

21 (160)

22 (193)

Perífrasi de probabilitat amb deure + infinitiu

Sobrietat en l’ús dels possessius

Tematitzador quant a

Tret, fenomen o element que el substitueix

Exemples

Futur de probabilitat (simple o compost) Condicional de probabilitat deure de + infinitiu

Aquell nen serà el seu fill. Suposo que ja haurà arribat. Quan va sortir serien les tres. El tren es deu d’haver retardat.

Proliferació de possessius Pleonasme de clític i possessiu Possessius en nominalitzacions Altres

Agafi el seu tiquet. Li agraïm la seva col·laboració. El consell ha examinat la llei i ha donat el vistiplau per a la seva aprovació.

Tematitzador en quant a

En quant a la promesa feta, és massa tard per parlar-ne.

Aquell nen deu ser el seu fill. Suposo que ja deu haver arribat. Quan va sortir devien ser les tres. El tren es deu haver retardat. 13

Agafi el tiquet. Li agraïm la col·laboració. El consell ha examinat la llei i ha donat el vistiplau perquè s’aprovi. 13

Quant a la promesa feta, és massa tard per parlar-ne. 23 (85) 24 (117)

Construcció fer + SN [temps] + que + verb conjugat

Perífrasi portar + SN [temps] + gerundi

Adjectiu mateix

Ús inadequat de mateix

Porta tres anys buscant solucions.

Fa tres anys que busca solucions. La impressora ha arribat, però no hem rebut la factura de la mateixa.

La impressora ha arribat, però no n’hem rebut la factura. 25 (162)

Sistema preposicional

Preposició al respecte

¿Penseu fer alguna cosa al respecte?

¿Penseu fer-hi alguna cosa? 26 (168)

Present i imperfet de continuïtat

Perífrasi venir + gerundi

Venim organitzant aquestes reunions des de fa cinc anys.

Organitzem aquestes reunions des de fa cinc anys.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 110

26/01/16 08:10

¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?

TSC, 25 (2015)

111

aula 1 Taula 1T(Continuació) Trets d’implantació més difícil

Tret, fenomen o element poc assimilat 27 (257)

28 (35)

Caràcter pronominal del verb haver-hi

Distribució de com i com a

Tret, fenomen o element que el substitueix

Exemples

Verb sense pronom Verb sobrepronominalitzat amb en Altres

I no ha hagut més problemes. Ara no n’hi ha faena, però abans sí.

Ús de com a en comptes de com Ús de com en comptes de com a

El presenten com a un dels millors del mercat. Parlo com polític.

I no hi ha hagut més problemes. Ara no hi ha faena, però abans sí. 11

El presenten com un dels millors del mercat. Parlo com a polític.

29 (71)

Expressió de les parts del dia amb la preposició a

Expressió de les parts del dia amb la preposició per

Pel matí, per la tarda

30 (75)

en + infinitiu temporal

al + infinitiu temporal en + infinitiu causal Ultracorrecció: considerar la construcció incorrecta

A l’arribar va caure. En no dir res vam marxar.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 111

Al matí, a la tarda 11

En arribar va caure. Com que no va dir res vam marxar.

26/01/16 08:10

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 112

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 113-128 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.94 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Aspectes conflictius d’ortografia catalana1 Controversial aspects of Catalan orthographic norms Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola Institut de Recerca Educativa. Universitat de Girona

Data de recepció: 3 de març de 2014 Data d’acceptació: 20 de juny de 2014

Resum L’objectiu d’aquest treball és analitzar els aspectes d’ortografia de la llengua catalana que han generat més controvèrsia des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat. Després d’una introducció general, es dedica un apartat als documents normatius sobre ortografia que ha publicat l’Institut d’Estudis Catalans. Finalment, es revisen separadament els temes que han estat motiu de debat en els treballs. Paraules clau: ortografia, normativa, llengua catalana.

Abstract The aim of this study is to analyse the topics on the Catalan orthographic norms which have aroused the greatest controversy from the late 1980s to the present. After a general introduction, there is a section devoted to documents about orthographic norms published by the Institute of Catalan Studies (IEC). Finally, there are several sections addressing specific issues that have been a matter of debate. Keywords: orthography, norm, Catalan language.

Correspondència: Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola. Universitat de Girona. Institut de Recerca Educativa. Plaça de Sant Domènec, 9. 17071 Girona. A/e: silvia.llach@udg.edu, jordi.cicres@udg. edu, montserrat.mola@udg.edu. A/I: http://www.udg.edu/lia/. Tel.: 972 418 741. Fax: 972 418 301. 1. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 113

26/01/16 08:10

114

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

1. Introducció

L’

ortografia és una part de la gramàtica, però una part especial. Paradoxalment, des d’un punt de vista sincrònic, té el valor de semblar intocable, un cop fixada, però en canvi és evident que la forma vigent ha estat establerta després d’uns estudis, d’unes discussions, i que s’ha acceptat com a convenció. A aquest aspecte fa referència Badia i Margarit (1994b): També voldria recordar un parell de tòpics sobre l’ortografia, els quals, de forma més o menys explícita, seran presents en el decurs de tota la meva exposició. El primer és el caràcter convencional de l’ortografia; tots sabem que el sistema gràfic de què ens valem per a escriure hauria pogut ésser diferent d’allò que és, però n’acceptem l’arbitrarietat: és una convenció. El segon, que es desprèn del primer, és el que ens presenta l’ortografia com un gran factor d’aglutinació de la comunitat parlant. (Badia i Margarit, 1994b: 11)

Sense negar el valor aglutinador que li atorga Badia i Margarit, és cert que l’ortografia, juntament amb el lèxic, és probablement una de les parts més visibles de la llengua per a la majoria d’usuaris. Un text pot tenir moltes interferències sintàctiques, que no seran detectades per una bona majoria de lectors. Però si el text conté un barbarisme com «bocadillo» o bé té la paraula «colom» escrita com a «culom», serà catalogat d’incorrecte i de no respectar la normativa. És, per tant, un indicador molt visible sobre el domini de la llengua; i sovint es pot arribar a produir una generalització fàcil: saber ortografia és equivalent a saber llengua. Es pot il·lustrar aquesta idea amb les paraules de Llompart (1991), que evidencien la importància de l’ortografia en els parlants, en un text que situa jeràrquicament l’ortografia en relació amb el lèxic o la sintaxi: La gent no sol interessar-se per la qualitat lèxica ni es preocupa gaire d’aclarir si una determinada estructura sintàctica és adient o no al sistema de la llengua; en canvi, volen saber com s’ha d’escriure un mot, si tal paraula s’escriu o no amb hac, si cal posar aquell o aquell altre accent, etc. De manera que l’aspecte més convencional, més insubstancial i més accessori de l’idioma, ascendeix dins els costums de la societat a un protagonisme absolut. (Llompart, 1991: 56)

Per tot això, no sembla desencertat relacionar la concepció social sobre l’ortografia de la llengua amb la interpretació que fa Costa (2010) del terme hipersensibilitat, que recull de Labov (1983). Tot i que Labov no en dóna una definició exacta, Costa interpreta el concepte com la reacció subjectiva molt exagerada d’un parlant, en comparació amb la d’altres parlants, davant d’una forma lingüística. Ell mateix relaciona aquesta reacció amb les faltes d’ortografia. En aquest cas, l’extensió que donem a aquest concepte no es limitaria a un sol parlant, sinó a tots els grups de parlants que tenen una concepció semblant sobre l’ortografia, sigui pels motius que sigui. L’objectiu d’aquest treball és analitzar els aspectes d’ortografia de la llengua catalana que han generat més controvèrsia des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 114

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

115

Per fer-ho, s’ha dut a terme un buidatge dels llibres i articles publicats en revistes i resultants de congressos. Després d’una breu menció als documents normatius sobre ortografia, es detallen en diversos apartats els temes que han generat més bibliografia, que són: guionet, accents diacrítics, vocal epentètica en mots compostos, apòstrof, dièresi, signes d’interrogació i admiració, rere, mots cultes acabats en -es, -as, -us, -um, i noms de les lletres. 2. Els documents d’ortografia normativa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) L’autoritat lingüística del català recau en l’Institut d’Estudis Catalans des del Reial decret 3118/1976 i les lleis 8/1991 i 1/1998, tot i que aquesta institució existeix des del 1907, i la Secció Filològica (SF), des del 1911. Per tant, és competència principal de l’IEC (malgrat l’existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) fixar l’ortografia del català. La SF ha adoptat una sèrie de criteris ortogràfics que modifiquen o aclareixen els usos vigents fruit de la normativització de Fabra iniciada amb les Normes ortogràfiques de 1913 (Institut d’Estudis Catalans, 1913), seguides per la Gramàtica catalana el 1918 (Fabra, 1918) i, finalment, per l’edició del Diccionari general de la llengua catalana (DGLC) el 1932. L’aparició de la primera edició del Diccionari de la llengua ca talana (DIEC) el 1995 ha oficialitzat tots aquests canvis, tot i que evidentment els canvis de criteri eren vigents des de l’aprovació de les normatives específiques per part de la SF. Els documents aprovats per la SF que afecten algun aspecte ortogràfic des dels anys vuitanta del segle xx (i que es van compilar el 1997 en un únic volum) són els següents (Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, 1997): 1. «Noves normes ortogràfiques sobre els noms en -es» (1984). 2. «Sobre la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant» (1992, revisat el 1996). 3. «L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació» (1993). 4. «Els signes d’interrogació i d’admiració» (1993). 3. Temes més tractats d’ortografia 3.1. Mots cultes acabats en -es, -as, -us, -um La terminació de determinats mots cultes d’origen grec o llatí ha generat controvèrsia i modificacions. En el cas dels mots acabats en -es o -as, trobem que fins a la publicació de la primera edició del DIEC el 1995 van conviure les dues formes possibles. Durant aquest temps, diversos autors, com Ruaix (1984), es van postular per optar només per la forma -es. Poc després la SF (Institut d’Estudis Catalans. Secció

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 115

26/01/16 08:10

116

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

Filològica, 1984) publicava el comunicat «Sobre els noms en -es» en què afirmava que calia escriure amb -es les terminacions de mots apel·latius masculins plans o esdrúixols l’etimologia dels quals acaba en -as: àlies, bòrees…, però en el cas concret de atles, només aconsellava la forma -es, i continuava admetent la grafia atlas. També recomanava -es en les terminacions de noms de persona hebreus, grecs i llatins, que tenen -as en les seves formes gregues o llatines. En el DIEC trobarem la mateixa proposta. Cal dir, però, que actualment a la versió electrònica del DIEC i al portal Optimot només s’admet la forma atles. En canvi, al Diccionari català-castellà d’Enciclopèdia Catalana, consultat a través del mateix Optimot, encara hi trobem totes dues formes (atlas com a secundària). Pel que fa als llatinismes acabats en -us, Marquet (2011) afirma que aquesta és una solució estranya al català, però acceptada perquè són mots cultes. Caldria, però, revisar els mots que tenen aquesta terminació però que són d’ús general (globus, focus). Esteve et al. (2003: 90-91) comenten que aquestes formes llatinitzants acabades en -us i -um tradicionalment es catalanitzaven (mínim, podi, arquetip), o s’hi afegia una -e de suport si calia (nimbe). Només en el cas que la reducció no fos possible o que es generessin confusions, es mantenia la forma originària: referèndum, tipus. La SF no s’ha pronunciat sobre aquests casos. Actualment, doncs, trobem vacil· lacions, com ara en la terminologia que fa referència als noms dels núvols. El TERMCAT proposa usar unes formes en àmbits especialitzats i unes altres en els divulgatius. Trobem la convivència de les dues formes possibles (-tip/-tipus), amb prioritat per a la primera (arquetip>arquetipus). També hi ha propostes que semblen contradictòries, com seria el cas dels sufixos -àrium/-òrium, que denoten lloc: n’hi ha amb -àrium (solàrium) i amb -ari (terrari) com a forma preferent, però també n’hi ha amb -ari com a única forma (planetari). En general, també hi ha forma llatinitzant prioritària en diplodocus, efebus, tètanus, pòdium, espèculum, però, en canvi, trobem la forma prioritària catalanitzada en carpí, clon, tim, isqui, oïdi. Finalment, trobem exemples en què la forma catalana és l’única admesa (acin, coc) al costat de formes amb la forma llatinitzant única (detritus, escapus, critèrium, decòrum). 3.2. Vocal epentètica en mots compostos L’IEC va establir els criteris sobre la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant i que havia dut a escriptures vacil·lants (polisportiu vs. poliesportiu). Evidentment, quan en català un mot prové d’una paraula que etimològicament començava amb essa seguida de consonant, l’adaptació ha consistit en l’afegitó d’una vocal epentètica (o protètica) que ha permès respectar l’estructura sil·làbica de la llengua (escola, escriure). El problema apareix quan aquest mot és el segon component d’un mot compost. La proposta de la SF en aquests casos preveu una doble possibilitat. Si el compost s’ha fet d’acord amb les regles del català i a partir de mots catalans

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 116

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

117

preexistents (guardaespatlles, barbaespès) o a partir d’un prefix productiu (macroestat, poliesportiu, preestablir, pseudoescorpins, psicoestimulant, radioestel, reestructura, semiesfera), aleshores es manté la e protètica. Si, al contrari, el mot compost s’ha format en una altra llengua (habitualment el grec o el llatí) o seguint-ne els procediments de formació de compostos i, posteriorment, s’ha incorporat al català, aleshores no manté la e protètica. Es descriuen dos casos: els mots ja antics en català (adscriure, apòstol, constrènyer, contrastar, destituir, inscriure, omniscient, perspectiva, prescriure, restablir, subscriure, transpirar) i els cultismes adoptats modernament del grec o del llatí (amfisbena, anastomosi, batiscaf, diàstole, epistaxi, ginostem, heterosci, isòsceles, megasclera, piròscaf, telescopi). Aquesta solució, adoptada en el DIEC, és criticada per Cabré Monné (1997), perquè si bé accepta el criteri per mantenir la vocal epentètica, es queixa del fet que «l’epèntesi es representa o no gràficament en funció d’uns criteris que no són sistematitzables i hom no té altre remei que aprendre de memòria la llista de mots amb epèntesi i sense si vol ser fidel al DIEC». I afegeix que «des del punt de vista descriptiu, els mots compostos d’elements que són paraules independents amb epèntesi s’han d’escriure amb aquesta vocal sempre», mentre que el criteri de la SF és que la e epentètica només es manté quan els elements del compost no són aliens al català. Cabré Monné afegeix que «la indefinició d’aquest terme implica la impossible definició de la norma corresponent» (Cabré Monné, 1997: 33). Ruaix (2013) també es planteja si cal escriure o no la lletra e quan s’escau davant de s. En alguns compostos antics, la e ja quedava incorporada al prefix o era absorbida per aquest (rescalf, sobrescriure), però l’autoritat acadèmica ha decidit afegir-hi la e epentètica (reescalf, sobreescrit). Creu dubtós que el canvi sigui encertat. Altres autors, com Esteve et al. (2003: 83-85), creuen que la Gran enciclopèdia catalana havia resolt adequadament el problema traient totes les e epentètiques. Del document normatiu en critiquen la indefinició sobre alguns criteris. Lamenten la diferenciació que fa l’IEC entre prefixos vius i d’altres que «no tenen força creadora en el llenguatge comú», com diu la norma. Com que es tracta de formacions estructuralment corresponents, veuen que no és possible definir el límit d’aquesta productivitat i per tant es genera confusió. 3.3. Guionet L’ús del guionet en mots compostos i locucions és un tema que ha estat llargament debatut. Pel que fa a les qüestions irresoltes abans del document de l’IEC, en el Manual d’estil es consignen alguns dels temes que no estaven ben delimitats (Mestres et al., 2000: 472-483). Per exemple, es parla de la distinció de Ruaix (1987) entre mots compostos i locucions. Els primers anirien amb guionet, i els segons no. Però la comparació entre exemples com cul-de-sac i ull de poll posa en qüestió la claredat sobre el grau de lexicalització que experimenten aquestes construccions. Un altre dels temes que recull el manual són les diferents formes d’escriure compostos coordinats amb la con-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 117

26/01/16 08:10

118

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

junció i, com ara allioli (estadi totalment lexicalitzat), cap-i-cua (estadi intermedi de lexicalització) i pam i pipa (primer estadi de lexicalització). El Manual d’estil també recull els compostos formats per verb-nom o bé nom-adjectiu. Segons les gramàtiques, s’haurien d’escriure junts, excepte en els casos en què el segon terme comença per r, s o x, que s’escriuen amb guionet i formen el plural com a mots simples. La proposta de l’IEC per regular l’ús dels guionets (-) parteix de la necessitat de simplificar-ne els criteris. L’opuscle «L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació», publicat el 1996 i que l’esborrany de la Gramàtica de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2002) manté i amplia especificant-ne alguns casos més, preveu l’ús del guionet (a més de la separació de mots a final de ratlla i la unió de pronoms febles) en els casos següents: 1. En mots compostos patrimonials en què l’absència de guionet pugui dificultar-ne o alterar-ne la pronúncia (Bell-lloc, gira-sol), en què el primer component tingui accent gràfic (pèl-ras, però amb les excepcions de adesiara i usdefruit) o bé quan es tracta de termes especialitzats el primer element dels quals és una lletra o símbol (α-naftol, àcid d-lisèrgic). 2. En els compostos en què el primer element és el nom d’un punt cardinal (nordamericà). 3. En els numerals (ordinals i cardinals), entre desenes i unitats, i entre unitats i centenes (trenta-tres, vuit-cents), però amb l’excepció dels seus derivats (noucentisme). 4. En compostos reduplicatius (baliga-balaga), tot i una sèrie d’excepcions com puput i els mots infantils (titit). 5. En una sèrie d’altres compostos sense justificar (diccionari català-castellà, relació causa-efecte). 6. En mots compostos per noms propis (diccionari Alcover-Moll). 7. Finalment, admet la possibilitat d’escriure amb guionet els mots compostos formats per dos o més adjectius (en què el(s) primer(s) acabi en -o) «en els casos no lexicalitzats […] sobretot si es vol remarcar la independència dels conceptes expressats per cada constituent: Els països hispanoamericans esmentats al tractat hispanoamericà. Un recull de composicions èpico-lírico-dramàtiques» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 388). Així, la normativa preveu que s’escriguin sense guionet tots els mots prefixats, amb l’excepció dels mots formats amb el prefix no- «o quan el prefix precedeix majúscules, xifres o símbols: el no-res, el no-jo, un no-electròlit, la no-violència, els no-violents, els no-catalanoparlants; fluorescència anti-Stokes, selecció sub-21, globulina anti-D, ex-URSS» (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 389). L’evident complexitat dels criteris adoptats per l’IEC ha provocat nombroses crítiques. Per exemple, Ruaix afirma en diverses publicacions (2012 i 2013) que les normes que l’IEC va promulgar sobre el guionet el 1996 són molt confuses i presenten greus inconvenients. En el Català complet / 1, Ruaix només accepta les noves normes en part, ja que considera que la proposta és massa complexa: admet no-violència, però continua amb l’escriptura tradicional de ex-ministre i pre-romànic. A més, proposa deixar

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 118

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

119

com a potestatiu els casos com vicerector o vice-rector. També posa amb guionet els adjectius coordinats (catalano-aragonès) i sense, els que impliquen subordinació (catalanoparlant). També les onomatopeies caldria continuar escrivint-les amb guionet (al contrari del que diu l’IEC per a alguns casos). I finalment, encara resten casos irresolts, com el del Vuitcents (o Vuit-cents) que Solà (2009: 310-311) discuteix sense arribar a una conclusió definitiva. També Pla Nualart (2010) i Ruaix (1994) es mostren crítics amb la normativa que ha suprimit bona part dels guionets per ser poc flexible i trencar la tradició establerta per Fabra. Finalment, trobem l’estudi de Marquet (1999), en què es fa una recerca sobre les idees de Fabra sobre el guionet que extreu de la correspondència entre Fabra i Coromines. 3.4. Signes d’interrogació i d’admiració Un element que en català ha generat polèmica és l’ús dels signes d’interrogació i admiració inicials. Aquesta polèmica ja ve de lluny. Gabriel Alomar (1913, citat per Rovira i Virgili, del mateix any, i recollit a Ginebra, 2001) ja es mostra contrari a la supressió del signe inicial: «S’ha volgut suprimir els signes d’interrogació en començ de frase, reservant sols el del final, a la francesa. Crec que això és un error, i danya a la claredat d’expressió». Fabra, per la seva banda, a la gramàtica pòstuma i al diccionari defensava que es podien escriure al davant quan l’estructura i la llargada de la frase podien portar a confusió. Aquesta proposta, però, ha generat interpretacions i usos diversos. Conscients de la polèmica, la SF va publicar «Els signes d’interrogació i d’admiració» (1996, actualitzat el 2000). Segons aquest document, hi havia acord en el fet que el signe invertit inicial només cal posar-lo, «si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu». Però lamenta que últimament s’ha estès l’ús del signe d’interrogació invertit i fins i tot l’admiratiu (per paral·lelisme, es dedueix). Per aquest motiu, la SF «aconsella, amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració». Actualment, a la versió provisional de la Gramàtica de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 395, § 6.3.1) trobem que, simplement, no es fa esment als signes inicials. Per la seva banda, a la Gramàtica valenciana (Lacreu, dir., 1995b) proposen que es pot suprimir !¿ quan la frase comença amb un pronom o adverbi interrogatiu o amb una interjecció. Si analitzem les posicions dels diferents autors que han tractat el tema, trobem, per exemple, que Pla Nualart (2010), Solà (1984 i 1993), i Pujol i Solà (1995) opten per poder utilitzar el model castellà, i que Ruaix (1995) defensa la proposta de Fabra de buscar un punt intermedi. Més endavant, el mateix Ruaix (2013) afirmarà que els consells de l’IEC no han estat seguits perquè eren poc realistes. En el mateix sentit, si mirem diferents manuals d’ús, veiem d’una banda que El català a TV3. Llibre d’estil (Televisió de Catalunya, 1995), la Guia lingüística de la

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 119

26/01/16 08:10

120

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

Universitat Oberta de Catalunya2 i la de la Universitat Autònoma de Barcelona3 recomanen —amb diferents matisos— usar el signe inicial quan la frase «és massa llarga»; i de l’altra, el Manual d’estil de la Universitat Pompeu Fabra4 manté que només s’ha d’usar al final «sigui quina sigui la llargada o l’entonació de la frase». Cal dir, però, que no s’ha fet un estudi exhaustiu de l’ús real de les dues opcions en àmbits periodístics, literaris, acadèmics... per saber la preeminència d’una opció o de l’altra. 3.5. Accents diacrítics Els accents diacrítics tenen el seu origen durant la Renaixença (Ferrer, 1980), quan s’utilitzaven per marcar els mots homògrafs (en totes les formes), i es mantenen encara ara en les gramàtiques normatives (l’esborrany de la Gramàtica de la llengua catalana i la Gramàtica normativa valenciana), que es limiten, però, a llistar els principals mots que duen aquest accent distintiu. No obstant això, existeixen moltes veus crítiques que argumenten que aquests accents compliquen innecessàriament l’ortografia sense que aportin cap solució a un problema real de confusió. Montoya (2013: 49), per exemple, presenta exemples en la direcció que en cap cas no hi ha possibilitat de confusió, fins i tot si els dos homògrafs apareixen en la mateixa oració. En aquest sentit, Solà (1990) defensa que la majoria no es poden confondre perquè pertanyen a categories sintàctiques diferents. La utilitat o no dels accents diacrítics ha estat un tema sovint debatut, i s’han apuntat possibles solucions que passen per eliminar-los definitivament, o bé per restringir-ne l’ús a una sèrie limitada de mots. Per exemple, a Solà (1990) s’afirma que la normativa en aquest aspecte és confusa: hi ha mots que no tenen homògraf, però que porten accent perquè són derivats, però aquest criteri no s’aplica sempre. Altres són paraules d’ús molt minoritari. Solà remet a Francesc Ferrer Pastor i el seu Diccionari de la rima, en què l’autor tracta el tema dels homògrafs i proposa distingir només dotze paraules (és, sé, té, féu, vós, nós, mòlt, sí, més, què, ós, sòl), sense explicar per què aquest nombre ni aquestes. Solà no entra a valorar en detall aquesta proposta, però, en qualsevol cas, creu que valdria la pena simplificar-los o, com dirà més endavant (Solà, 2009), fer-ne un ús potestatiu. Montoya (2013) planteja quines solucions reals aporten els accents diacrítics, i conclou que ni permeten «diferenciar tot el vocabulari afectat (déu-deu-deu, sòl-solsol)», ni «són útils per a distingir sempre graus d’obertura o centralitat vocàlica (sèuseu-seu)». A més, no segueixen un criteri fix d’accentuació (és a dir, que s’accentuen sempre les vocals agudes o greus) i, afegeix, hi ha contraexemples (moc, ros, tos). Així, 2. http://www.uoc.edu/serveilinguistic/pdf/Guia_catalana_NOVEMBRE-2007.pdf, consulta: gener 2014. 3. http://wuster.uab.es/signes/pagines/manual.htm, consulta: gener 2014. 4. http://www.upf.edu/leupf/, consulta: gener 2014.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 120

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

121

Montoya (2013: 54) defensa eliminar-los de la normativa. Aquesta opció és defensada també per Saragossà (1997). 3.6. Dièresi El paper de la dièresi (¨) està ben definit en l’esborrany de la Gramàtica de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 384): modifica les lletres i o u, per marcar que formen diftong (en els grups gu i qu, davant de e o i) o hiat (després de vocal). Aquesta regla aparentment senzilla, però, s’acompanya d’una sèrie d’excepcions en què no s’escriu dièresi, formulades per no sobrecarregar de diacrítics l’escriptura: a) Quan hi correspon accent gràfic: país, Lluís (malgrat països, Lluïsa). b) En els sufixos -isme i -ista: egoisme, tramoista (convé notar que s’escriuen amb dièresi proïsme, lluïsme, amb una terminació coincident). c) En les formes d’infinitiu, futur, condicional i gerundi dels verbs de la conjugació iii: obeint, pair, trairà, lluiria. d) En les terminacions llatines -um i -us: pòdium, Màrius. e) A començament de radical en derivats per prefixació i compostos: antiincendis, biunívoc, coincidir, reunió (però amb dièresi obriülls, reüll, traüll, sobreïxent, i les formes rizotòniques de reeixir i sobreeixir).

Malgrat això, Solà (1990) reclama un estudi fonètic per simplificar-ne la normativa. Solà troba l’arrel de la problemàtica en la vacil·lació en la pronúncia per part dels usuaris, fet que complica també l’accentuació. En la mateixa línia, Saragossà (1997) apunta els aspectes següents: 1. La dièresi assenyala que la i o la u és nucli sil·làbic. 2. Podem fer una simplificació dient: si una i o una u és consonàntica, no ha de portar res; si és vocàlica i va precedida per vocal, ha de portar accent o dièresi. 3. Pel que fa a l’ús de la dièresi en la síl·laba pretònica, és cert que el parlant hi té dificultats; potser convindria revisar la normativa de l’ús de la dièresi en posició pretònica. Fins i tot, diu l’autor, es podrien eliminar totes. Finalment, Ruaix (2013), davant les grafies oficials apaïsat, traïdor, traïdoria, traïdorenc, veïnat, veïnatge, proposa admetre les variants sense dièresi per la tradició de pronúncia amb diftong dels nexes ai, ei afectats. També hi ha una sèrie de derivats cultes en -al, -at i de derivats primitius en -oide que oficialment porten dièresi, però que per a Ruaix són un cas d’ultracorrecció (o rutina injustificada), i que seria millor escriure sense dièresi (o almenys permetre la doble possibilitat: laïcal, esteroïdal, tiroïdal…). 3.7. Apòstrof L’apòstrof és un aspecte de l’ortografia que genera en general poca controvèrsia; en tot cas, els dubtes ortogràfics neixen de la necessitat d’adaptar a la norma catalana els

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 121

26/01/16 08:10

122

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

manlleus no normalitzats. En aquest sentit, la versió electrònica provisional de la Gramàtica de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 33, § 4.1) fa aquest plantejament: b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició): la schola cantorum, un repertori de scherzos.

Per la seva banda, la Gramàtica valenciana segueix els mateixos criteris, tot i que és més específica i menys restrictiva a l’hora de tractar els manlleus. I, si consultem manuals d’ús —com ara el Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona (Solà, dir., 1995), El 9 Nou (Coromina, 1991), el Manual de redacció i estil (Coromina, 2008) i el Llibre d’estil del diari ‘Avui’ (Avui, 1997)— veiem que les propostes són força similars. Costa (2005) analitza uns casos no tractats per l’IEC: els manlleus no normalitzats començats per f seguida de consonant no lateral (ftal…), per v seguida de consonant no lateral ni vibrant (vd, vg, vj…), per fricativa seguida de consonant (Schlegel) i per [ž] (Ždala). Proposa apostrofar l’article masculí singular davant mots catalans o manlleus no normalitzats començats per un so fricatiu (grafies f, j, ž, sch, s o v) seguit de consonant amb la qual no pugui formar síl·laba: l’ftalat, l’Jdànov, l’Schlächter, l’statu quo, i no apostrofar l’article femení ni la preposició de. Queden, també, alguns altres usos que no apareixen a la proposta de gramàtica, però que, en canvi, sí que apareixen en altres manuals. Al Llibre d’estil del diari ‘Avui’ (Avui, 1997), per exemple, es comenta què cal fer quan l’apostrofació generaria ambigüitats: «El va qualificar de anormal»; o davant de noms propis, com ara títols de publicacions o noms comercials («d’El temps i els Conway»). Pel que fa al Manual d’estil de Mestres et al. (2000), també es recullen els usos conflictius de l’apòstrof que havia tingut en compte Fabra en la gramàtica pòstuma, com per exemple la possible escriptura reduïda de donem-nos-hi com a donem’s-hi; o en el cas dels infinitius, com vaig neixe-hi per vaig néixer-hi; o algunes formes de l’imperatiu, com more’t per mor-te. També és destacable el quadre que apareix en la quarta edició (2009) amb tots els casos especials relacionats amb l’apostrofació. A més, es consigna el canvi d’apostrofació de l’IEC de l’article definit femení en mots començats per una a- de separació o negació, com l’asèpsia. 3.8. El mot rere Un dels mots que ja des del moment en què es fixava la llengua va ser motiu d’una atenció especial per part de Pompeu Fabra és l’adverbi rere i els compostos que se’n deriven. En una carta que Fabra adreçava a Coromines (Ferrer, Ferrer i Pujadas, cur., 1998: 77-83) comentava les esmenes a fer al DGLC (1932) i afirmava: «tinc por que

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 122

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

123

algunes de les que proposaré (d’acord amb vós) en la llista que ara confecciono corren el perill d’ésser mal acollides. Si això ocorria, estigueu segur que no planyeré cap esforç per aconseguir la seva admissió en casos tan clars i importants com darrera-darrere». Les seves propostes no van ser acceptades, tot i que —segons Jané (2013)— les seves raons eren «indiscutibles». Ramon Aramon, continua Jané, justificarà en una carta les raons d’aquest rebuig: «Hi ha, només, una certa resistència a les innovacions que avui en dia (sense premsa, sense escola, etc.) podrien ser pertorbadores. […] Però, seria prudent, precisament en el període de màxima persecució lingüística, de trencar en absolut una tradició de cent anys de darrera?» (Jané, 2013: 27). Poc després, ja mort Fabra, es van acceptar com a formes secundàries les terminacions amb -e i així van aparèixer per primer cop a la segona versió del Diccionari. Cinquanta anys més tard, el DIEC ja només admetrà la forma acabada en -e. Cal dir que a la Gramàtica normativa valenciana aquest mot només hi apareix en la forma darrere. Aquesta dualitat, tal com fa notar Ruaix (1983), també és present en diferents diccionaris i manuals de consulta. Al DGLC (1966) i a la Gran enciclopèdia catalana apareix com a forma principal la terminació amb -a, i com a secundària, amb -e. En canvi, al Diccionari català-valencià-balear (Alcover i Moll, 1962-1969) i al Diccionari catalàcastellà de F. B. Moll (1978) es posa com a preferent la forma rere. També trobem que al Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona de Solà (dir., 1995) s’admeten totes dues formes, tot i que es mostra preferència per l’opció amb -e. Ruaix s’avançarà al que posteriorment decidirà l’IEC, i optarà per la grafia amb -e. També coincidiran amb l’IEC autors com Esteve et al. (2003: 89), tot i que matisen que aquesta decisió es podia haver estès també a altres casos en què es continua acceptant la duplicitat de formes a-e, com ara xarrar, nadar, caguerada, flamerada, fumerada i llarguerut. En canvi tifarada només surt amb a, tot i que s’ha acceptat fenoll i redó, però no renyó. És interessant, però, destacar la reflexió que Jané (2013) fa sobre el canvi produït en l’ortografia d’aquests mots. Afirma que avui en dia escriure darrera només és una falta d’ortografia com qualsevol altra. «Però, amb tot, la possible pertorbació causada per innovacions ortogràfiques continua essent un factor que cal valorar i, doncs, no és gens estrany que la Secció Filològica, com qualsevol acadèmia de la llengua, actuï sempre, quan es tracta d’aquesta mena d’innovacions, amb la màxima prudència» (Jané, 2013: 28). 3.9. El nom de les lletres Un aspecte gràfic poc analitzat a la bibliografia consultada és l’escriptura de les lletres. Originàriament les lletres f, l, m, n, r, s s’anomenaven ef, el, em, en, er, es, però al segle xix, per influència escolar —del castellà— es va afegir una -e final als noms. Fabra va optar per la terminació amb -a, segons Rossich (1999), per fer pronunciar als parlants del català oriental una vocal neutra final. Però aquesta solució, continua l’autor, no és segur que sigui vàlida per als occidentals: «No sempre les solucions pensades per al català oriental es poden traslladar al català occidental sense violentar-ne

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 123

26/01/16 08:10

124

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

la idiosincràsia fònica. I això, en suma, és despullar un sant per vestir-ne un altre». Per a ell, «la normativització del català empresa per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pròpia tradició gramatical». Actualment, a la Gramàtica de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2002: 356, § 2.1) consta el nom tal com el va proposar Fabra: ema, ena, ela…; però afegeix que «en algunes obres gramaticals, les lletres f, l, m, n, r i s també reben les denominacions efe, ele, eme, ene, erre i esse, respectivament». És a dir, s’ha optat per admetre tant la proposta fabriana com l’opció que respecta la pronúncia del parlar occidental. Això no obstant, sembla que aquest tema no s’ha donat per tancat. Trobem, per exemple, Montoya (2013), que, analitzant la qüestió, té en compte la possibilitat de recuperar els noms tradicionals. Per a aquest autor, recuperar el final consonàntic clàssic seria la solució més unitària per a totes les variants del català. 3.10. Altres temes Afegim al final algunes consideracions breus sobre alguns temes que també han estat objecte de revisió per determinats autors.5 Alternança g/x Segons Saragossà (1997), a banda de l’obertura de e i o, només tenim dues lletres realment conflictives: la g i la x. Tenim, per exemple, pròdig, desig, migdia, amígdales. Una forma molt simple de descriure el valor fònic de la lletra x seria la següent: aquesta lletra representa la pronúncia velar quan va precedida de qualsevol vocal que no sigui la i; altrament, representa una consonant palatal sorda. Així justifiquem xafar, punxar, ponx, faixa, calaix i perplex. Aquesta explicació implica unes excepcions poc representatives: esfinx o prolix. Palatals Per tal de solucionar el problema de la manca d’equivalència entre fonema i lletra, Saragossà proposa —tenint en compte la idea fabriana de recuperar la grafia medieval yl— la hipòtesi de treball següent: «En els dígrafs del català, el signe y indica la propietat general que la lletra següent representa una consonant palatal» (Saragossà, 1997: 172). Aquesta proposta permetria —segons l’autor— evitar una heterogeneïtat ortogràfica actual, i que recuperéssim no solament el dígraf yl, sinó també ll amb el valor de l·l (buscat per Fabra i altres autors). 5. Vegeu Segarra (1985) per a una fonamentació històrica de les bases de les normes ortogràfiques.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 124

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

125

Així, en els cultismes representaríem les consonants geminades de la mateixa manera (mm, ll, nn), eliminaríem la tipografia local l·l i acostaríem l’ortografia a la lògica i a l’ortografia internacional (francès, anglès, italià…). A més, utilitzaríem la mateixa solució per a coll, faig, calaix i any, que s’escriurien coyl, fayg, calayx i ayn. Així, per coherència també podríem escriure: pes-pesar, pass-passar. Oclusives Segons Ruaix (2013), el TERMCAT proposa amazic i, per etimologia i ús d’altres llengües, caldria usar amazig. També caldria canviar la k etimològica de folklore i escriure folclor. Grafies b/v Segons Ruaix (2013), en el DIEC apareix la forma bòbila, però altres diccionaris —amb més raó, segons Ruaix— usen la forma bòvila. Nasals n/nn Segons Ruaix (2013), caldria admetre les formes amb una sola n ja que reflecteixen la pronúncia actual: conectar, conex, conexió, anexar, tenis, escàner… Esteve et al. (2003) també reflexionen sobre aquest punt. Diuen que respecte a la -nn- dels anglicismes, en la primera edició del DIEC i en la primera reimpressió del 1996, l’IEC va acceptar escànner i espinnàquer com a normatives. Però en la reimpressió del 1997 es va simplificar la -nn- en -n-. Tot i que prefereixen la forma simple, els autors no comprenen tants canvis en tan poc temps. També comenten que, encara ara, la paraula tennis i derivats (tennista, tennístic) són formes preferents sobre les de simple ena. Ròtiques r/rr Segons Ruaix (2013), per influència del DIEC hi ha una vacil·lació entre la r/rr en alguns compostos. Proposa que, per fonètica i per tradició, són millors les formes amb erra doble: corredemptor, corregnant, correligionari… Tampoc no veu encertada la forma eradicar, sinó que prefereix erradicar. Mots plans acabats en -ol Marquet (2010) tracta aquests mots i els separa en tres grups: els que tenen -ol etimològic (pèsol), els que tenen -ol a partir de mots genuïns acabats en -o i que en són

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 125

26/01/16 08:10

126

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

una variant (cérvol), i els que tenen -ol obtinguts per catalanització artificial de mots castellans (plànol, bonítol, nínxol, rínxol, bàndol…). Discuteix la genuïnitat del tercer grup. Mots sense síncope de -a- davant r Esteve et al. (2003) comenten que el DIEC ha canviat formes que el DGLC no havia gosat de canviar, com cargol o carbassa, que ara remeten a caragol o carabassa i derivats. Segons ells, el DIEC s’ha decantat assenyadament per la forma etimològica i pel respecte a la majoria de dialectes catalans, sense desdir, però, el central, en el qual el fenomen pot equiparar-se a d’altres casos com veritat, verema, però, taronja, Teresa, escarabat, generalment pronunciats vritat, brema, pro, tronja, Tresa, escarbat. Lamenten, però, que en el contingut d’altres articles del DIEC no s’ha esmenat i encara apareix la paraula cargol. L’ús dels plurals amb variants opcionals En els plurals -sc, -st, -xt, hi ha dues opcions: -scs, -sts, -xts, i plurals en -scos, -stos i -xtos. Els masculins acabats en -ig admeten plurals en -igs i en -os. Fabra considerava possibles totes dues opcions, però els exemples del diccionari eren acabats en -s, cosa que solia indicar que era la versió preferent. Esteve et al. (2003) lamenten que, en el diccionari actual, alguns exemples de Fabra han canviat. Per tant, no es veu clar el criteri que ha seguit l’IEC, perquè hi ha formes úniques dels dos tipus. El plural amb s de les sigles Jaume Salvanyà (2009) fa una proposta per a aquest tipus de plurals. Explica que alguns llibres d’estil recomanen no afegir s, però en canvi fer concordar l’article. Segons Salvanyà, aquesta proposta genera confusions si no hi ha l’article. Per a ell és important l’ús de la llengua oral, que flexiona en plural. Respecte als mitjans de comunicació, diu que l’Avui segueix aquest tendència. La seva proposta és CDs, perquè la s no sembli que forma part de la sigla. I en una fase posterior, cedé, que ja podrà fer plural normal. Substantius postverbals en -e Marquet (2009b) reflexiona sobre aquest tipus de substantius i comenta que no és la forma natural en català, sinó que és un procediment de formació de mots d’influència castellana. Un mot com informe, per tant, no seria correcte. Marquet (2008)

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 126

26/01/16 08:10

Aspectes conflictius d’ortografia catalana

TSC, 25 (2015)

127

proposa report per informe. En català hi ha mots etimològics com compte, pacte; i els que necessiten una vocal de suport, com tracte, xiscle. Gentilicis en -eny Marquet (2009a) alerta sobre aquest procediment per formar gentilicis, i recomana reservar-lo per a algun gentilici foraster. El DIEC2 recull una mica més d’una desena d’exemples com ara alzireny, caribeny, costa-riqueny, entre altres. 4. Conclusions El recorregut de tot aquest treball mostra clarament que la discussió sobre l’ortografia es desenvolupa en un àmbit molt concret, que circumscriu l’IEC i un grup d’experts en llengua, o dit d’altra manera, un grup d’usuaris especialment preparats que tenen arguments per debatre les decisions de la institució normativa. Hi ha, per tant, molts treballs que analitzen les propostes de l’IEC i que hi fan assentiments, crítiques, suggeriments… La revisió que hem dut a terme amb aquesta recerca mostra que la major part dels treballs publicats recullen els punts de l’ortografia més discutits durant aproximadament vint-i-cinc anys. Podem dir, doncs, que durant aquests anys, les manifestacions de l’IEC han estat poques, i les respostes que han generat, moltes. L’efecte de les respostes sembla discret, tot i que en aquests moments hi ha disponible una versió de la futura gramàtica de l’IEC que pot portar llum a aquesta qüestió. Però més enllà de discutir la feina de cada punt afectat per la normativa, sembla evident que hi ha molts usuaris o sectors d’usuaris que no fan arribar la seva opinió o que no fan evidents les seves opinions respecte a l’ortografia. Seria interessant descobrir si això es dóna perquè no se senten usuaris prou autoritzats per a un interlocutor com l’IEC, perquè creuen que no val la pena la discussió sobre un tema com l’ortografia o per algun altre factor no considerat aquí. En tot cas, no cal dir que aquesta informació és necessària per valorar la percepció dels usuaris sobre les normes que regeixen l’ortografia de la llengua catalana. El moment sociocultural que estem vivint és complex, ric, amb una gran diversitat de llengües presents en els actes de comunicació, i amb moltes formes noves de comunicació. Per això, sembla evident que aquests agents haurien d’aconseguir que la discussió sobre l’ortografia s’ampliés, arribés a més agents. L’establiment de la normativa d’un llengua persegueix diversos objectius, un dels quals és ser referència per als usuaris de la llengua. És en aquesta funció que volem fer èmfasi, perquè cal trobar un equilibri entre la preservació i l’encunyament de noves normes. És ben cert que és un equilibri difícil d’assolir, perquè es pot suposar que hi ha tants equilibris com usuaris, o com grups d’usuaris. Però més enllà d’assolir l’equilibri, hi ha el repte d’arribar al màxim nombre d’usuaris. I és en aquest punt que sembla que s’ha de reclamar una certa flexibilitat i una adequació als usos actuals de la

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 127

26/01/16 08:10

128

TSC, 25 (2015)

Sílvia Llach, Jordi Cicres i Montserrat Mola

llengua. Una normativa implantada vol dir una normativa entesa, assumida i utilitzada. Al nostre entendre, el primer factor és cabdal: una normativa entesa vol dir una normativa que es pot aprendre, que permet establir generalitzacions, que dóna seguretat a l’usuari. Si no compleix aquests requisits, es pot generar un rebuig a les normes, cosa que comportarà uns usos totalment fluctuants entre diverses solucions. En canvi, la visió de l’IEC sobre la implantació de l’ortografia, com és natural, és molt positiva. Es pot il·lustrar amb el títol de l’article de Martí (2013), «La polèmica entorn de les Normes: més soroll que no pas nous?»; o bé amb aquesta opinió de Badia i Margarit (1994b): La llengua catalana gaudeix avui, doncs, d’un instrument adequat, guanyat no sense afanys ingents ni sense una llarga expectació. Sabrem correspondre al bé que nosaltres mateixos ens hem procurat? Assolirem de custodiar el tresor en bona hora trobat? En els nostres dies no són rares les queixes de determinats cercles contra la normativa establerta. Afecten sobretot el vocabulari, més ben dit: les absències de certs mots al diccionari. També són formulades reserves referents a alguns punts gramaticals, especialment de sintaxi. Més rares són les reticències respecte a l’ortografia: alguns mestres, per a qui la tasca d’ensenyar es fa difícil per raó de l’ortografia, i poca cosa més. (Badia i Margarit, 1994b: 30)

5. Agraïments Aquest article s’ha beneficiat del projecte EDU2011-28381 finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 128

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 129-140 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.95 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’avaluació de la implantació de la normativa: la perspectiva sociolingüística i glotopolítica1 Evaluating the implantation of prescriptive grammar: the sociolinguistic and glottopolitical approach F. Xavier Vila Universitat de Barcelona

Data de recepció: 3 de juny de 2014 Data d’acceptació: 29 de setembre de 2014

Resum Aquest article intenta contribuir a la construcció de la teoria i la metodologia d’estudi de la implantació del canvi lingüístic regulat, bo i partint de l’experiència acumulada sobretot mitjançant diversos estudis d’implantació terminològica. El seu objectiu és intentar aclarir quines aportacions conceptuals es poden fer al terreny de la implantació des d’una perspectiva sociolingüística i presentar el guió de treball per a la recerca en implantació de la terminologia d’inspiració sociolingüística. Paraules clau: política lingüística, terminologia, llengua catalana, estandardització lingüística, implantació.

Abstract This article seeks to be a contribution to the development of the theory and the methodology for the study of the implantation of regulated language change, on the basis of the experience obtained through various studies of terminology implantation. It aims at clarifying the conceptual contributions that sociolinguistics can make to the field of implantation, and presents a script for research on the implantation of terminology. Keywords: language policy, terminology, Catalan language, language standardization, implantation.

Correspondència: F. Xavier Vila. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: fxvila@ub.edu. A/I: http://fxvila.wordpress.com/. Tel.: 934 035 632. 1. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 129

26/01/16 08:10

130

TSC, 25 (2015)

F. Xavier Vila

1. L’avaluació de la implantació en la política lingüística clàssica

na de les paradoxes de les activitats que sovint s’engloben sota el rètol de «planificació lingüística» és el fet que, en general, tendeixen a ser poc planificades, ja que no solen realitzar-se d’acord amb un pla ordenat i clarament especificat que arrenqui de la selecció del problema i conclogui amb l’avaluació dels resultats. En aquest sentit, la major part de les operacions glotopolítiques s’allunyen del cànon del que seria desitjable d’acord amb els models de les polítiques públiques, segons els quals una intervenció sobre la realitat social passaria per una sèrie d’etapes (cf. Boix i Vila, 1998: 288): 1. La selecció del problema, és a dir, la decisió que determinada qüestió ha de ser abordada i pot ser modificada. 2. La definició del problema, és a dir, la fixació dels termes en què s’ha d’entendre la qüestió abordada i la fixació dels objectius. 3. La formulació de les línies d’actuació, o sigui la definició de com s’ha d’abordar la resolució del problema. 4. La posada en pràctica de les mesures previstes, és a dir, l’execució dels plans previstos, l’elaboració i difusió dels materials necessaris, etc. 5. L’avaluació de les actuacions, o sigui la comprovació de l’acompliment dels objectius fixats. 6. L’acabament o el replantejament de la política adoptada, és a dir, la conseqüència de l’actuació en termes ja sigui de tancament del problema —i aprofitament dels resultats— o de revisió de la política adoptada —des de com es va seleccionar el problema fins a com s’ha efectuat l’avaluació. Una de les mancances principals a l’hora de parlar de planificació lingüística és el fet, comunament acceptat, que en l’àrea d’estudi de les intervencions sobre la llengua, les etapes d’avaluació i replantejament, si escau, de les mesures adoptades, rarament es duen a terme. Tal com s’afirma contundentment en una obra encara plenament vigent: «[…] it is generally the case that evaluation is a neglected area of language planning» (Kaplan i Baldauf, 1997: 37). El camp de la intervenció sobre el corpus és en aquest sentit paradigmàtic de la tradicional postergació de l’avaluació de resultats en el món de la política lingüística. Durant la seva primera etapa, entre els seixanta i els setanta del segle passat, hom tendí a creure que qüestions com l’estandardització de les llengües o el seu cultiu estilístic eren reptes essencialment tècnics (cf. Hornberger, 2006; Jernudd i Nekvapil, 2012; Ricento, 2000). Cal recordar que els anys seixanta i setanta són moments daurats per a les ideologies socials intervencionistes, ja sigui a causa de l’avenç del bloc comunista, ja sigui pel prestigi de l’estat del benestar europeu. De fet, un dels pares de la disciplina, Einar Haugen, era un noruegoamericà que estudià la planificació lingüística en un estat tan clarament intervencionista com la Noruega de mitjan segle xx. En aquest context resultava raonable pensar que si unes institucions normatives elaboraven unes propostes tècnicament ben fonamentades i les posaven a disposició dels usuaris, allò que els especialistes concebien com a mers «problemes lingüístics» de caire pràc-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 130

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la normativa

TSC, 25 (2015)

131

tic es resoldrien de manera quasi natural (Eastman, 1983; Fishman, Ferguson i Das Gupta, ed., 1968; Rubin i Jernudd, ed., 1971).2 D’acord amb aquest model clàssic o racional que concebia la política lingüística com una activitat eminentment de dalt a baix, la majoria dels models d’intervenció sobre el corpus lingüístic —com ara el model d’estandardització de Haugen (1983) o el de gestió lingüística de Jernudd i Nekvapil (1987)— van dedicar poc espai a analitzar les conseqüències de l’èxit o manca d’èxit de les propostes innovadores llançades pels reguladors de la llengua. No és estrany, doncs, que l’estudi de la implantació hi tingui escassa rellevància. Un cop d’ull al model de Haugen (1983) —partint de la traducció de Lamuela (1994: 122)— ens permet copsar com l’avaluació dels resultats sembla produir-se només una vegada, mentre s’està duent a terme el procés de difusió de la varietat ja codificada, sense explicitar-ne la retroacció sobre la codificació i sense afectar aparentment el procés d’elaboració: Taula 1 El model d’estandardització lingüística d’Einar Haugen (1983) enriquit per Kaplan i Baldauf (1997: 29) Forma (política lingüística)

Funció (cultiu)

Societat (planificació 1. Selecció (procediments de social) decisió) a) determinació del problema b) fixació de normes

3. Realització/vehiculació (difusió educativa) a) procediments de correcció b) avaluació

Llengua (planificació de l’estructura)

4. Elaboració (desenvolupament funcional) a) modernització terminològica b) desenvolupament estilístic

2. Codificació (procediments d’estandardització) a) codificació gràfica b) codificació gramatical c) codificació lexical

Per què ha dedicat tan poc interès a l’avaluació la política lingüística més clàssica? Certament, és possible que aquesta manca d’interès tingui a veure amb les grans complexitats que planteja aquesta activitat (Kaplan i Baldauf, 1997: 90-94). Entre aquestes dificultats, una de les més significatives és que, de manera majoritària, els models de planificació del corpus disponibles s’ocupen de teoritzar sobre objectius de gran abast que impliquen una transformació massiva de grans col·lectius humans al llarg de períodes substancials de temps. És raonable assumir que l’avaluació de resultats d’objectius macrosociolingüístics resultarà molt més problemàtica que no pas la d’objectius microsociolingüístics i/o parcials, que afectin un petit nombre d’individus i/o aspectes limitats del seu comportament lingüístic (Haarmann, 1990; Vila, 2014). Però l’escàs interès per l’estudi de la implantació deu tenir també una motivació ideològica: 2. Val a dir que aquesta perspectiva que avui sol presentar-se com a global no pot extrapolar-se a totes les escoles de politologia lingüística. De fet, simultàniament, a Europa, ni la sociolingüística continental ni la sociolingüística de la minorització no combregaven pas amb aquesta visió idíl·lica de la gestió de les llengües (Schlieben-Lange, 1958; Williams, 1992; Vila, 2014).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 131

26/01/16 08:10

132

TSC, 25 (2015)

F. Xavier Vila

atesa la concepció de la política lingüística de dalt a baix de l’època, és probable que els autors dels models clàssics donessin per suposat que l’èxit de les propostes normatives adequades era bàsicament una qüestió de temps i d’insistència. 2. Algunes aportacions sociolingüístiques a l’estudi de la implantació A partir dels anys vuitanta, els resultats de les experiències de planificació i l’evolució de la recerca sociolingüística i glotopolítica en general van anar evidenciant que la concepció dirigista i descendent de les dècades anteriors no responia a la realitat de la dinàmica sociolingüística, i hom va anar prenent consciència que allò que aparentava ser simplement problemes tècnics de fet constituïen veritables reptes teòrics, polítics i socials de gran envergadura (Ricento, 2000; Jernudd i Nekvapil, 2012). Les disciplines socials del llenguatge van haver d’enfrontar-se amb fets com ara que les presumptes solucions tecnocràtiques neutres en realitat afavorien interessos partidistes que no podien identificar-se amb el bé comú, o amb la constatació que les propostes generades als despatxos no eren adoptades tal com era previst per unes poblacions que resultaven tenir més a dir del que hom havia suposat anteriorment. Aquestes i altres circumstàncies van afavorir que la sociolingüística i la planificació lingüística s’anessin replantejant i produïssin, entre altres, tres aportacions que considerem d’interès per a l’anàlisi de la implantació: — Una comprensió més dinàmica i pluralista de l’agentivitat sociolingüística. — Una visió del fet lingüístic com a fenomen inherentment social i multidimen sional. — Una comprensió de la llengua sobre la base de l’heterogeneïtat estructurada. Una de les principals aportacions de la recerca sociolingüística i en política lingüística a partir dels anys vuitanta ha estat la concepció de la societat com a entitat plural i dinàmica (Jernudd i Nekvapil, 2012). Hom pren consciència que els actors del canvi lingüístic són múltiples, que sovint tenen interessos divergents i que tot sovint funcionen en direccions contraposades. Tot plegat fa que la política lingüística vagi passant d’un paradigma dirigista i descendent (de dalt a baix) a uns plantejaments molt més plurals i participatius en què les mesures de dalt a baix es combinen amb les ac tuacions de baix a dalt. Aplicat a l’estudi que ens ocupa, això implica que qualsevol temptativa de comprendre la implantació de les innovacions normatives ha de partir de la idea que aquesta és el fruit d’un procés en què els promotors de la intervenció normalitzadora no treballen sobre un col·lectiu homogeni, sinó sobre un conjunt d’agents socials de tipus molt divers —des d’individus fins a poders públics, passant per associacions professionals, institucions educatives, mitjans de comunicació, etc.— que tenen un paper actiu, per bé que desigual, des d’abans de començar el procés, durant tot el procés, i fins i tot després del procés. En aquest sentit, per exemple, l’arribada de la societat de la informació i el capitalisme tardà han obert les portes de totes dues activitats a un nombre d’agents molt més elevat del que havia estat la norma fins fa relativament poques dècades (Vila, 2014).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 132

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la normativa

TSC, 25 (2015)

133

Una segona gran innovació que aporta la sociolingüística més contemporània a l’estudi de la implantació és la idea que la llengua no és tan sols un sistema, sinó també altres coses: molt especialment, una activitat social. Seguint la metàfora de Coulmas (2005), les llengües són similars a un esdeveniment esportiu: no tenen existència fins que un conjunt de persones es posen a actuar —certament, seguint unes regles—, i cessen d’existir en el mateix moment que les persones deixen d’actuar. Quan la manca d’ús esdevé permanent, de fet, ens trobem davant de llengües mortes, de les quals, com a molt, i amb sort, en resta el cos inert en forma de gramàtiques i diccionaris, les traces en forma d’obres literàries o d’enregistraments. És en aquest sentit que tant en psicolingüística com en sociolingüística i en lingüística aplicada s’està estenent l’ús del verb llenguar (en anglès, languaging) en lloc del substantiu reïficador llengua perquè els idiomes són, en primer lloc, activitats humanes (Swain, 2006). La suma del sistema i el seu ús tampoc no explica el fet lingüístic en la seva totalitat. Fins i tot en els casos d’individus molt propers com puguin ser germans o pares i fills, la interacció lingüística sempre es produeix entre persones que tenen coneixements no totalment coincidents. Tal com mostren ad nauseam els estudis variacionistes, tots els components lingüístics, des de la fonologia fins al discurs, contenen elements de variació que mai no són sabuts exactament igual per tots els membres de la comunitat de parlants (Labov, 1994, 2001a i 2001b). La diferència entre coneixement i ús resulta doncs crucial per a l’estudi de la implantació: sense coneixement no hi pot haver ús, encara que el coneixement no garanteixi, en absolut, l’ús. Al costat de la dimensió de sistema, de pràctiques socials i d’objecte de coneixement, encara hi ha una altra dimensió essencial per a entendre la realitat lingüística: el fet que els elements del sistema són objecte de representacions, de connotacions, d’actituds i motivacions (Labov, 2001b). Aquestes idees o creences condicionen des dels actes de parla més trivials —«us presento el meu home / marit / company / parella / nòvio / amant / en Joan…»— fins a l’estructuració de qualsevol discurs o fins i tot la tria de registres o llengües. Usem el terme que usem —els esmentats o altres, com ara ideologies lingüístiques, prejudicis lingüístics, imaginaris sociolingüístics, etc.— el cert és que les pràctiques lingüístiques i l’evolució dels sistemes idiomàtics estan fortament condicionades per infinitat de variables de tipus sociocognitiu i emotiu, de manera que sense aquestes idees no podem capir el comportament lin güístic humà. En suma, si l’estudi de la implantació vol mesurar el grau d’ús d’unes solucions, això no pot dur-se a terme sense tenir en compte simultàniament les característiques formals de les propostes que volen difondre’s, les connotacions que s’hi associen i el grau de coneixement que en poden tenir els seus usuaris potencials. Finalment, una tercera aportació de la sociolingüística que pot resultar de gran interès per a l’estudi de la implantació és el coneixement sobre l’estructuració de la diversitat lingüística i social. Tots els corrents de la sociolingüística coincideixen a concebre com a internament divers l’espai social i sociocultural que forneix la matriu en què interactuen els parlants i en el qual, en socialitzar-se, els membres de cada comunitat de parla aprenen a modular les seves tries. De fet, en bona mesura, la sociolin-

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 133

26/01/16 08:10

134

TSC, 25 (2015)

F. Xavier Vila

güística constitueix «la ciència de les tries que fan els parlants» (Coulmas, 2005). Aquesta idea de l’heterogeneïtat estructurada es tradueix en la identificació de diverses formes d’estructura sociolingüística rellevants: a) En primer lloc, la diversitat estructural inherent a l’organització social. D’una banda, les societats no són homogènies, i els individus s’adscriuen a nombrosos grups segons la seva edat, classe social, grup etnonacional, religió, sexe/gènere, etc. D’altra banda, els individus no s’associen entre ells de manera aleatòria sinó sobre la base de xarxes socials que configuren comunitats de tipus divers. No podrem entendre les dinàmiques lingüístiques sense comprendre l’estructura de les xarxes humanes en què es vehiculen i la natura dels fluxos comunicatius que hi tenen lloc. b) En segon lloc, la diversitat sociosimbòlica de l’espai social. L’espai social s’estructura cognitivament en àrees diferents, sovint regulades per principis diferents, que denominem camps socials (Bourdieu i Wacquant, 1992: 71-90), o el seu paral·lel (inexacte) que en sociolingüística sol denominar-se àmbits d’ús (Fishman, 1972). En cadascun d’aquests camps socials, els individus adopten, segons les seves capacitats, rols diferents, com actors que van alternant entre obres diferents segons els seus interessos, els escenaris o els interlocutors. En aquest context de diversitat social, els individus modulen els seus usos d’acord amb els seus objectius, en allò que denominem variació funcional. c) En tercer lloc, la multimodalitat o multiplicitat dels canals de comunicació. El desenvolupament de l’escriptura va implicar una bifurcació fonamental pel que fa als canals de comunicació lingüística dels éssers humans. Des d’aleshores, la complexificació tecnològica ens ha dut a una progressiva multiplicació dels canals, que van des del paisatge lingüístic escrit fins a les plataformes virtuals, i des dels aparells de reproducció musical portàtils fins als aparells de telefonia mòbil, en una expansió de la multimodalitat de la qual no som capaços d’imaginar aturador. d) En quart lloc, la diversitat de formats verbals i comunicatius a disposició dels usuaris. La diversitat social, sociocognitiva i la multimodalitat tenen el seu reflex en les formes de producció lingüística. Com a mínim d’ençà que l’ésser humà va distingir entre la descripció, l’explicació i la narració, els repertoris lingüístics humans han anat incorporant de manera incessant nous formats verbals, nous gèneres i/o estils. Per no anar més enllà del marc d’una aula, allà on els nostres avis amb prou feines concebien res més que les classes magistrals, la lectura del llibre de text i les lliçons memoritzades, els nostres infants aprenen a fer seminaris i debats en grup, recerca col·laborativa de materials a Internet amb pissarres digitals, exposicions a classe amb suport de materials audiovisuals múltiples, defensa argumentada de posicions contraposades. Dos exemples aplicats permetran constatar com aquestes aportacions poden ajudar a replantejar l’anàlisi de la implantació dels canvis planificats. D’una banda, la necessitat de distingir entre sistema, coneixement, ús efectiu i valoracions ens condueix a estructurar les anàlisis d’implantació a partir d’un model senzill que incorpori com a mínim les dimensions següents (vegeu la figura 1): 1. Codificació (en anglès, codification): avaluació de la situació de l’àrea d’estudi i selecció (in vitro) d’unes solucions en detriment d’altres.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 134

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la normativa

TSC, 25 (2015)

135

2. Difusió (dissemination): facilitació (in vivo) del coneixement i la valoració positiva de les solucions elegides entre els destinataris, si escau en detriment de les formes concurrents. 3. Implantació (implantation): mesura d’ús efectiu entre els usuaris de les formes codificades. Figura 1 Esquema del procés d’intervenció conscient sobre la llengua aplicat a la intervenció sobre el corpus

Situació prèvia a la intervenció

Codificació in vitro de solucions normatives Intervenció conscient sobre la llengua i la comunitat Difusió in vivo de les solucions adoptades in vitro

Implantació (in vivo) de les solucions adoptades in vitro

No cal dir que aquest esquema no deixa de ser una simplificació del procés, perquè la situació prèvia a la intervenció no és en absolut immòbil, atès que la intervenció no es realitza totalment in vitro, sinó que incideix des del primer moment en alguns dels destinataris, perquè la concepció en fases és una estilització d’un procés molt més confús, i perquè la implantació no és un afer de tot o res, sinó gradual, ple de matisos i amb possibilitat de canvis en funció de noves circumstàncies. En tot cas, però, aquest model permet delimitar de manera adequada els conceptes vinculats a les tres grans etapes que cal tenir en compte en l’avaluació de la implantació d’una innovació lingüística planificada: la codificació, la difusió i la implantació.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 135

26/01/16 08:10

136

TSC, 25 (2015)

F. Xavier Vila

D’altra banda, la consciència que cal tenir present el paper tingut en la implantació per tota la constel·lació d’actors sociolingüístics més enllà dels seus mers impulsors implica transformar els models d’intervenció sobre la llengua i fer lloc a la resta d’actors al costat dels promotors del canvi. Això és el que, de manera sintètica, es reflecteix en la figura 2, que sintetitza de manera molt esquemàtica quins podrien ser alguns dels principals actors en la promoció o rebuig d’un canvi lingüístic en el marc d’un estat nació propi de la societat informacional. Lògicament, no tots els agents tenen el mateix pes en totes les intervencions: per posar només dos exemples, les escoles de primària i secundària no tindran pràcticament cap importància en la normalització dels termes corresponents a un esport minoritari com ara l’escalada esportiva o l’esgrima, però el seu paper serà en canvi molt més transcendental a l’hora d’implantar les solucions normatives dels punts controvertits de la sintaxi. Igualment, el pes de cada agent en cada etapa —codificació i difusió— també variarà segons el cas i el model adoptat: tornant a la terminologia, hi ha àrees científiques en què la codificació va tenir un paper principal dels especialistes i altres en què el procés ha estat liderat per les institucions acadèmiques. Correspondrà a cada estudi d’analitzar el pes de cadascun d’aquests agents en cada cas i el seu paper en cada estadi. Figura 2 Actors potencials en una intervenció sobre el corpus

Actors potencials de la difusió i implantació – Poders públics i administracions públiques – Organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, professionals, de consumidors, veïnals – Entitats específiques del camp – Empreses del ram – Mitjans de comunicació – Institucions educatives – Institucions acadèmiques (especialment, institucions lingüístiques) – Professionals lingüístics – Institucions religioses i ideològiques – Institucions sociosanitàries – Associacions culturals, etnonacionals – Organitzacions d’activisme lingüístic – Usuaris privats – (…)

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 136

Situació prèvia a la intervenció

Codificació in vitro Intervenció Difusió in vivo

Promotors de la intervenció (codificadors i/o primers difusors)

Implantació

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la normativa

TSC, 25 (2015)

137

3. Les línies de recerca en implantació terminològica: la recerca d’inspiració sociolingüística

3.1. Les línies de recerca en implantació terminològica Resulta paradoxal que un dels camps en què més esforços s’hagin realitzat per tal de desenvolupar una metodologia coherent que permeti avaluar el grau d’implantació de les formes normalitzades in vitro sigui el camp de la terminologia, una àrea que rarament se sent vinculada directament amb la política lingüística. L’any 1986, per exemple, Pierre Auger plantejava que el procés d’aménagement terminologique, és a dir, de planificació terminològica, podia enunciar-se com una sèrie de sis grans fases ben fàcils de relacionar amb tot el que hem dit fins ara: 1. Recerca, durant la qual a) s’identificaria el projecte, b) es definiria el treball terminogràfic i c) es duria a terme el treball terminogràfic pròpiament dit. 2. Normalització, etapa de codificació o estandardització in vitro de les propostes. 3. Difusió, durant la qual es donarien a conèixer les formes seleccionades per les vies més adients. 4. Implantació, etapa en la qual es passaria del coneixement passiu de les formes entre els seus destinataris a la seva utilització. 5. Avaluació i control, que idealment no es donarien només al final del procés sinó també al llarg de tota la intervenció. 6. Actualització, és a dir posada al dia en funció de les innovacions constants. Dues són les línies de recerca en implantació de terminologia que s’han desenvolupat fins ara: — La recerca d’inspiració socioterminològica (Quirion, 2010; Montané, 2012). Aquestes propostes parteixen de l’estudi d’un camp terminològic i es basen en l’anàlisi massiva de textos mitjançant eines de tractament automatitzat. A causa de la seva orientació metodològica, els estudis realitzats en aquesta línia han treballat sobretot producció escrita de forma quantitativa. — La recerca d’inspiració sociolingüística (vegeu Vila, dir., Nogué i Vila, 2007, i Gresa, 2013), per la seva banda, ha analitzat la implantació lingüística combinant mètodes quantitatius i qualitatius etnogràfics, explorant tant els usos escrits com els orals, i posant atenció especial a comprendre la comunitat d’usuaris. A les línies següents explorarem algunes de les característiques d’aquesta segona línia d’investigació. 3.2. La recerca sobre implantació terminològica d’inspiració sociolingüística L’anàlisi de la implantació d’un repertori de termes o fins i tot d’un sol terme des d’una perspectiva sociolingüística s’entén com una operació de recerca en ciències socials concebuda per verificar la relació entre uns plans d’actuació, les accions empreses i les seves conseqüències sociolingüístiques, i segueix les etapes de recerca tal com es

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 137

26/01/16 08:10

138

TSC, 25 (2015)

F. Xavier Vila

descriuen en els manuals clàssics de recerca en ciències socials (vegeu especialment Quivy i Campenhoudt, 1995), amb determinades adaptacions ad hoc. El procés (vegeu la figura 3) comença amb la selecció d’una àrea terminològica determinada, i continua amb la seva exploració i caracterització, tant des del punt de vista social i sociolingüístic com estrictament terminològic. Un cop coneguda l’àrea, hom pot delimitar el marc teòric a partir del qual s’enfrontarà amb la recerca, i procedir a determinar els objectius concrets de cada estudi, els termes que se sotmetran a anàlisi i les tècniques que s’empraran. En acabat d’aquestes activitats de preparació cal passar a les etapes de recollida, tractament i anàlisi de les dades, procés que permet arribar a l’elaboració de l’informe de recerca. Finalment, hom pot difondre els resultats de la recerca en els circuits adients (per a una presentació detallada del procés, vegeu Vila i Nogué, 2007). Un dels elements singulars de la recerca en implantació d’inspiració sociolingüística és l’èmfasi que cal posar en l’estudi del funcionament de l’ecosistema lingüístic analitzat, almenys en tres grans dimensions: 1. Com s’organitza l’àrea en termes socials? És a dir, qui en són els actors i quants n’hi ha, quines institucions hi intervenen, com s’hi entra i com se’n surt, quina mena de lligams hi ha entre actors i institucions, etc.? Triar una àrea d’estudi implica delimitar un camp social i centrar-se en una comunitat d’usuaris concreta, és a dir, una xarxa d’interlocutors interconnectats sobre la base d’unes aficions concretes, en les quals els parlants desenvolupen papers diferents, més o menys perifèrics, amb més o menys ascendent sobre la resta de la xarxa, que tenen uns punts de trobada, unes vies de comunicació, unes pràctiques socials i discursives, etc. Cada comunitat d’usuaris té les seves vies de comunicació, els seus gèneres propis i les seves pràctiques privatives, molt difícils de detectar si no és des de dins de la comunitat. No és el mateix analitzar la implantació del lèxic en un esport que es practica de manera autònoma a la natura amb pocs lligams oficials i sense projecció mediàtica, com l’escalada esportiva, que analitzar què s’esdevé en un esport federat amb certa presència als mitjans de comunicació i alguna vinculació amb l’Administració com l’hoquei (Nogué i Vila, 2007a i 2007b). 2. Com s’organitza l’àrea en termes sociolingüístics? És a dir, quines llengües hi tenen algun paper, com s’estructuren els esdeveniments comunicatius rellevants per al camp, quina és la composició demolingüística dels seus participants, quins són els mitjans de comunicació de què se serveixen i en quins se’n parla des de fora, quines són les normes d’etiqueta lingüística dels participants en el camp, etc.? Per exemple, per a entendre per què la terminologia anglesa té més vigor en l’hoquei que no pas en l’hoquei patins és important capir que, per la seva posició social, els practicants de la primera disciplina tenen un contacte superior amb l’anglès i el perceben, a més, com un element distintiu i identificador propi de l’esport en major mesura que no pas els de la segona (Nogué i Vila, 2007b). 3. Com s’estructura el camp des d’una perspectiva terminològica? És a dir, quines institucions han intervingut en la codificació terminològica de l’àrea, quines actua cions han dut a terme, com s’han desenvolupat aquestes actuacions, quina difusió se n’ha fet, etc.? Entendre les vies per les quals s’han difós les propostes neològiques i el grau fins al qual els presumptes usuaris hi han tingut accés (o no) resulta crucial per a

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 138

26/01/16 08:10

L’avaluació de la implantació de la normativa

TSC, 25 (2015)

139

analitzar adequadament quines etapes han funcionat i quines no d’un procés d’implantació. De fet, i contràriament a allò que podria imaginar-se, un dels resultats més clars de la recerca en implantació terminològica a Catalunya fins ara és que els parlants no són reticents per principi a les innovacions, sinó que, senzillament, ni les saben ni saben que hi ha institucions que les generen (Vila i Nogué, 2007; Gresa, 2013). Figura 3 Fases de l’anàlisi d’implantació terminològica 1. Selecció de l’àrea Replantejament de la selecció 2. Caracterització de l’àrea seleccionada i de les polítiques lingüístiques aplicades Caracterització general de l’àrea Caracterització sociolingüística de l’àrea

Caracterització terminològica de l’àrea

3. Marc teòric i analític

4. Selecció d’objectius, tècniques i termes Objectius

Tècniques

Termes a estudiar

5. Recollida de dades

6. Tractament de dades

7. Anàlisi de dades

8. Elaboració i presentació de l’informe

9. Inserció en l’avaluació

10. Difusió de resultats

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 139

26/01/16 08:10

140

TSC, 25 (2015)

F. Xavier Vila

Un altre dels punts essencials de la recerca en implantació d’inspiració sociolingüística són les tècniques de recollida i anàlisi de dades. D’acord amb les necessitats de cada treball, hom pot recórrer a bona part de les tècniques usades en sociolingüística (Mallinson, Childs i Herk, ed., 2013): 1. Qüestionari o enquestes amb preguntes obertes, semiobertes i tancades, sobre coneixements, usos, representacions, aprenentatges, etc. 2. Entrevista semidirigida a partir d’un guió. 3. Observació subreptícia o participant. 4. Enregistraments d’interaccions, ja sigui de mitjans de comunicació, d’esdeveniments públics —com una classe o una conferència— o més privats, com una conversa. 5. Exploració i buidatge d’usos en els mitjans. 6. Buidatge d’altres materials escrits. És mitjançant l’ús combinat d’aquestes i altres eines que es pot arribar finalment a confegir un quadre multidimensional que permeti valorar la implantació de les propostes analitzades en els camps socials sotmesos a inspecció. 4. Síntesi i conclusions L’estudi de la implantació ha estat desatès durant molts anys per causes tant teòriques —especialment per la visió dirigista de la prescripció lingüística— com aplicades, com ara el seu alt cost. En la mesura que les operacions de regulació normativa de la llengua vagin deixant de banda el seu caràcter de dalt a baix i vagin incloent l’anàlisi de l’ús efectiu de les solucions establertes entre els seus barems d’eficiència, caldrà incloure estudis d’implantació per tal de poder avaluar l’eficàcia i l’eficiència de la feina realitzada. En aquest article s’ha intentat contribuir al desenvolupament de la teoria i la metodologia dels estudis d’ implantació seguint tres vies. En primer lloc, hem revisat com s’insereix la noció d’implantació en el marc de la teoria general de la política lingüística. En segon lloc, hem intentat argumentar que l’anàlisi de la implantació hi guanyaria si incorporés un cert nombre de premisses i conceptes d’origen eminentment sociolingüístic. En aquest sentit, hem argumentat que la visió sociolingüística permet una comprensió més dinàmica i pluralista de l’agentivitat en la llengua, facilita comprendre el fet lingüístic com a fenomen social i multidimensional, i proporciona una visió de la llengua fonamentada en la noció de l’heterogeneïtat estructurada. Finalment, hem plantejat l’esquema utilitzat per a la recerca en implantació de terminologia explorada en comunitats d’usuaris reduïdes.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 140

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 141-151 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.96 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Entre la norma en ús i les propostes normatives: recerca, vehiculació, implantació Between norms in language use and norm proposals: research, implementation, establishment Isidor Marí Secció Filològica. Institut d’Estudis Catalans

Data de recepció: 27 de maig de 2014 Data d’acceptació: 25 de setembre de 2014

Resum En tractar de la implantació social de les normes lingüístiques, hem de tenir present que forma part d’una finalitat més important: aconseguir la qualitat de la llengua en els usos públics. Per tant, és el resultat d’un conjunt de factors i agents socials. Els estudis de J. Maurais sobre la norma lingüística i la qualitat lingüística en el context de Quebec són un bon referent. Les normes lingüístiques són primordialment socials i s’inscriuen en la variació lingüística. Actualment, la intervenció normativa ha de partir d’aquesta naturalesa social i variable de les normes. L’estandardització, com a establiment o implantació de les normes, és un procés cooperatiu, en què els resultats depenen de la coordinació sistemàtica entre l’autoritat normativa i els grans agents de la vehiculació. Paraules clau: norma lingüística, qualitat lingüística, variació lingüística, estandardització.

Abstract In dealing with the social establishment of linguistic norms, we must take into account that it is a part of a more important aim: achieving quality of language in public functions. It is therefore the result of a number of factors and social agents. J. Maurais’ studies on linguistic norm and linguistic quality in the context of Quebec are good referents. Linguistic norms are primarily social and they are inscribed in language variation. Nowadays, any standardizing intervention must be based on the social and variable nature of language norms. Standardization as establishment or implementation of the norms is a cooperative process in which the results depend on the systematic coordination between the standardizing authority and the major agents involved. Keywords: linguistic norm, linguistic quality, language variation, standardization.

Correspondència: Isidor Marí. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona. A/e: imari@iec.cat. Tel.: 932 701 630. Fax: 932 701 180.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 141

26/01/16 08:10

142

TSC, 25 (2015)

Isidor Marí

1. La qualitat lingüística dels usos públics, objectiu primordial1

n aquest context, la primera afirmació que sembla necessari de fer pot semblar paradoxal a més d’un —i més pel fet que sigui el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) qui la fa—: la implantació de la normativa no és el més important dels nostres objectius, de cara a la plenitud funcional efectiva de la llengua. En efecte: que la normativa estigui implantada satisfactòriament és una condició necessària (imprescindible, si es vol) de la plenitud funcional del català, però no és suficient ni ha d’ocupar el primer lloc en el procés d’aconseguir aquest objectiu. De manera semblant a l’aprenentatge de la llengua, en què el domini de la norma no és suficient ni ha de ser el punt de partida, sinó que s’inscriu en el procés d’adquisició de la competència comunicativa i de la voluntat de comunicar (Marí i Strubell, ed., 2011), en el conjunt de la societat l’objectiu primordial és que, més enllà de la simple correcció normativa, tothom cerqui la qualitat lingüística de les comunicacions, sobretot en els usos públics. L’objectiu final és que l’ús públic de la llengua presenti una qualitat lingüística satisfactòria en termes de variació i riquesa estilística, d’adequació de les formes lin güístiques als gèneres comunicatius, de bona estructuració interna dels diferents textos (siguin orals, escrits o multimèdia). Naturalment, tot això implica que aquests textos públicament rellevants no continguin transgressions normatives injustificades, però la seva qualitat no depèn tan sols de l’absència de transgressions normatives. I la consecució d’aquest objectiu més global i definitiu depèn d’una sèrie encadenada d’objectius o condicions prèvies. 2. La qualitat de la llengua? La consciència que la qualitat de la llengua és una responsabilitat compartida ja és present en la política lingüística quebequesa des de fa temps. El 1996, a la proposta de política lingüística del Ministeri de Cultura i Comunicacions de Quebec (Ministère de la Culture et des Communications, 1996: 68) ja s’hi llegia:

1. Cal expressar el nostre agraïment als organitzadors de la I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa (Avalnorm, Universitat Pompeu Fabra, 6 de juny de 2013), perquè no sols permeté de compartir una sèrie de valoracions sobre l’estat actual de la implantació de la normativa, sinó que va contribuir a perfilar millor el paper de cadascú en el procés d’estandardització i a millorar les formes de col· laborar entre els diferents agents, ja que tant els ponents com els participants hi van aportar reflexions il·lustratives i propostes o crítiques ben útils de cara al futur. Així, el procés d’implantació de la normativa podrà avançar amb més efectivitat. La bibliografia citada en el text ha quedat recollida en un document a part, juntament amb la dels altres treballs de la secció monogràfica.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 142

26/01/16 08:10

Entre la norma en ús i les propostes normatives

TSC, 25 (2015)

143

la responsabilité de la pratique et de la diffusion d’une langue de qualité est répartie entre un grand nombre d’intervenants, dont plusieurs n’ont même pas conscience d’avoir une responsabilité en cette matière ou ont souvent tendance à l’oublier dans la quotidienneté de la parole et de l’écriture.

D’aquesta consciència sorgí la proposta Maîtriser la langue pour assurer son avenir (Conseil de la Langue Française, 1998), en la qual es fixen tres camps d’actuació complementaris: — Assegurar que el sistema educatiu proporciona una competència satisfactòria en els diferents nivells, sense oblidar la importància de la formació dels ensenyants. — Vetllar per la qualitat de l’ús públic de la llengua, especialment en els mitjans de comunicació de tot tipus, atenent també a la formació dels comunicadors. — Garantir la qualitat de les comunicacions de l’Administració pública. Els estudis de Jacques Maurais (especialment Maurais, 1999) constitueixen la fonamentació d’aquesta proposta, basada en una extensa consulta a un considerable nombre d’experts. Val a dir que Jacques Maurais ja havia publicat el 1983 amb Édith Bédard un interessant recull sobre la naturalesa de la norma lingüística (Maurais i Bédard, 1983) i poc després editaria un altre recull d’estudis sobre la crisi de la qualitat formal de la llengua usada públicament en diverses societats (Maurais, ed., 1985).2 Tant aquests treballs de Jacques Maurais sobre la qualitat lingüística com els posteriors (Maurais, 2008) contenen observacions molt interessants per al nostre context sociolingüístic. Com diu Maurais, cal evitar com sigui el derrotisme de la societat sobre la qualitat de la llengua i reforçar l’autonomia i la confiança lingüística dels usuaris. Això no ens eximeix, evidentment, d’identificar i estudiar les deficiències, a fi d’obtenir una avaluació realista de la situació. Ens és imprescindible conèixer quins són els punts en què cal millorar la qualitat lingüística en els usos públics. Però cal encertar en el diagnòstic, i trobar també els mitjans i els aliats idonis per tal de millorar la qualitat lingüística, evitant la culpabilització dels usuaris i centrant l’atenció més aviat en la responsabilització dels principals actors socials que hi intervenen, especificant quina part de responsabilitat hi tenen. No és inútil recordar que l’informe de 1999 (Maurais, 1999) conté un primer apartat històric, en què subratlla aspectes que també són dignes de consideració en el nostre cas: la importància dels contactes amb una llengua dominant (l’anglès en el context quebequès, el castellà en el nostre); el distanciament entre els territoris de la llengua; l’evolució de l’aprenentatge escolar de la llengua; la dificultat de fixar una norma prou vàlida territorialment (la tensió joual vs. francès estàndard); la importància del món del treball i la formació professional; l’efecte de la intensa immigració, etc.

2. En aquest recull precisament hi ha un capítol sobre el català, degut a Albert Bastardas (1985), que pot servir per a valorar el camí recorregut des d’aleshores.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 143

26/01/16 08:10

144

TSC, 25 (2015)

Isidor Marí

3. Un conjunt de factors interrelacionats En aquest context, doncs, que té uns determinats antecedents històrics i sociolingüístics, convé tenir present que hi actua una sèrie de factors interrelacionats, dels quals depèn la consecució de la qualitat lingüística: — És necessari que hi hagi orientacions normatives i models lingüístics de referència per als diferents usos i usuaris —i que resultin fàcilment accessibles, amb sistemes pràctics d’informació, d’assessorament i de resolució de dubtes. No es tracta tan sols d’establir criteris normatius: hi ha d’haver una presència públicament perceptible i generalitzada de mostres de tota mena de textos de qualitat en tots els àmbits de comunicació. — Cal facilitar l’adquisició d’una sòlida competència comunicativa per part dels parlants (no sols una competència estrictament lingüística o normativa), i sobretot dels que difonen textos públicament rellevants. Més enllà del sistema educatiu formal, necessitem una oferta accessible i diversificada de sistemes d’aprenentatge lingüístic i de perfeccionament de les capacitats comunicatives específiques dels principals àmbits públics de comunicació. — Els punts precedents pressuposen un grau raonablement elevat de consciència de la importància de la qualitat lingüística entre els responsables de les diferents formes de comunicació pública. Els professionals de la llengua saben (sabem) prou bé que l’existència de criteris lingüístics adequats i assequibles (que han proliferat en els darrers anys) no assegura per si sola la qualitat efectiva de les comunicacions reals. Coincideixo amb els plantejaments de Francesc Xavier Vila en aquesta mateixa jornada: un bon marc sociolingüístic, conceptual i metodològic, és indispensable. En realitat, és la primera condició de la recerca i de la intervenció sobre la qualitat lingüística. La llengua és una activitat compartida: usar la llengua és dir(-se) i fer junts alguna cosa: la llengua és indissociable de l’activitat social, en totes les seves dimensions. No en va el títol del treball de Maurais (1999) associava l’objectiu de la qualitat lingüística a un projecte de societat. El moment actual de la societat catalana ens convida a tenir ben present aquesta associació. 4. La naturalesa eminentment social de les normes En observar la implantació de les normes, hem de partir de la base que les mateixes normes lingüístiques són de naturalesa primordialment social i que la variació és inherent a la llengua: — Cada llengua és un repertori de varietats (tant funcionals com dialectals, entre les quals s’inscriu l’estàndard), i cadascuna porta implícites les respectives normes i els factors psicosocials que condicionen cada situació d’ús. — La lingüística observa, identifica, explicita les normes: descriure ja és seleccionar i interpretar, com a pas previ a qualsevol intervenció normativa conscient (personal, corporativa o oficial).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 144

26/01/16 08:10

Entre la norma en ús i les propostes normatives

TSC, 25 (2015)

145

— En qualsevol cas, les normes són preexistents a la intervenció normativa i un cop establertes socialment no són modificables unilateralment per una simple decisió de l’autoritat normativa. Pot ser-ne un exemple il·lustratiu el debat recent sobre l’acceptació normativa del lo neutre o abstractiu en els usos formals: en els inicis de la normativa fabriana, prescindir del lo abstractiu en el català literari va ser una proposta, però ara ja és una norma implantada socialment en l’estàndard formal, almenys de forma prou sòlida perquè qualsevol escrit formal que decidís transgredir-la acabés sent percebut com a inadequat. 5. La diversitat interna de les normes: la variació en les orientacions normatives

En aquest context actual, sociolingüísticament conscient, la intervenció normativa té com a àmbit d’aplicació no sols una única varietat, com podia induir a creure el conegut model de planificació lingüística d’Einar Haugen, que s’iniciava amb la selecció d’una sola varietat, sinó que comprèn un ventall de varietats. L’orientació normativa ha d’incorporar la variació interna de la llengua (geogràfica, cronològica o generacional, social, estilística o funcional): les varietats i les normes corresponents. Evidentment, no pot pretendre d’intervenir sobre totes les varietats, sinó sobre les que integren la varietat estàndard (o hi tenen una certa proximitat): usos relativament formals, públics, supralocals, de discurs planificat. Els usos més informals, particulars, locals i espontanis no solen ser objecte de la intervenció normativa. Els gèneres col·loquials de ficció, per exemple, poden tenir les seves pròpies convencions no normatives, si bé en el moment d’establir-les o revisar-les pot resultar útil la cooperació dels creadors amb lingüistes i acadèmics (Jornades, 2008; Bassols i Segarra, ed., 2010). Avui, doncs, la naturalesa de la intervenció normativa, en gran part, consisteix en l’explicitació descriptiva de normes socialment vigents o establertes. La part més específica de les orientacions normatives, evidentment, es concentra en la identificació dels punts en què les normes subjacents en l’ús no presenten prou estabilitat: s’hi observen fluctuacions o vacil·lacions, que manifesten una variació no sistematitzada (i són, per tant, una font d’inseguretat per als usuaris). 6. L’estandardització, cooperativa i innovadora És sobre aquests punts, que cal proposar orientacions de caràcter referencial que procurin respondre a l’interès general de la comunitat lingüística sobre l’evolució més desitjable de la llengua. I fins i tot en aquests casos, no és necessari entendre que són prescripcions o proscripcions inexcusables i d’aplicació absolutament general: no anul·len la llibertat responsable dels usuaris competents, que són els millors col·

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 145

26/01/16 08:10

146

TSC, 25 (2015)

Isidor Marí

laboradors en la implantació i la consolidació de normes més establertes en aquests punts de la llengua. La competència i el sentit de responsabilitat de cada usuari són les condicions d’una transgressió normativa justificada funcionalment i potencialment enriquidora per a les capacitats expressives de la llengua. La llengua és una realitat evolutiva gestionada conjuntament —cooperativament— pels referents normatius (acadèmics o no, oficials o no) i pels usuaris més competents i més influents socialment. D’altra banda, cal abandonar la idea que l’estandardització constitueix una restricció de la llibertat i la innovació lingüística: al contrari, tant en la llengua com en els altres camps de l’activitat social, l’establiment d’estàndards —si és encertat— tendeix a afavorir la variació i la innovació realment útil i a descartar la que no aporta utilitat funcional (Quaderns, 2007). No és cap paradoxa, sinó un fet general en tot procés cognitiu i en tots els camps de la pràctica social. Els mateixos processos de conceptualització, que són la base de la capacitat referencial del llenguatge (inherent i imprescindible des dels orígens de la humanitat), tenen un caràcter selectiu que ens permet delimitar cadascun dels objectes de coneixement (un arbre, un pi), assignar-los una denominació estable i estalviar circumloquis i malentesos (per raons d’economia cognitiva i comunicativa). La sociologia del coneixement (Berger i Luckmann, 1988) ho ha explicat fa temps: la construcció social de la realitat és un procés neològic constant. L’estandardització industrial n’és un exemple ben proper, ja que, com l’estandardització lingüística, tendeix a reduir la variació no funcional (Foray, 1991: no és pràctic que hi hagi moltes classes d’endoll elèctric diferents, com no ho és que hi hagi moltes formes diferents del mateix pronom: nosaltres, nosaltros, nosatres, nosatros, naltros, noltros, natros, matros, etc.) i tendir a la simplificació afavoreix l’expansió d’innovacions i variacions que sí que afegeixen valors funcionals nous (siguin aparells elèctrics més específics o recursos expressius lèxics i fraseològics que enriqueixen les capacitats semàntiques del llenguatge). 7. La implantació de les orientacions normatives com a canvi dels hàbits de comportament

També és cert que en el procés d’implantació de les normes lingüístiques hi tenen una importància especial els factors psicosocials. I cal tenir en compte que no és sempre igual de fàcil d’intervenir en cadascun dels moments o aspectes de la implantació. Podem organitzar i fins i tot planificar l’accessibilitat de les orientacions normatives, amb sistemes de difusió i d’assessorament més i més eficaços, però l’adquisició i la interiorització d’aquestes orientacions normatives passa per processos de socialització complexos (com els diversos sistemes d’educació, més espontanis o més formals i institucionalitzats). L’adopció de les propostes normatives en el comportament real (el seu ús efectiu)

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 146

26/01/16 08:10

Entre la norma en ús i les propostes normatives

TSC, 25 (2015)

147

encara és molt més dependent de criteris subjectius d’adequació, propis de cada situació comunicativa (en cada context, un parlant es troba amb condicionaments psicosocials variables: probablement no activarà les mateixes normes, encara que les hagi interioritzat, en els usos particulars, els professionals o els institucionals). Sobretot, hi ha situacions en què les opcions lingüístiques estan fortament marcades per l’expressió de la identitat o l’estat d’ànim subjectius de l’emissor (i són moments més propicis a la transgressió). Inversament, hi ha situacions comunicatives en què aquesta expressió de la identitat o l’estat psicològic estan més desactivats (com són les comunicacions formals pròpies d’un rol institucional). El procés d’implantació es mou dins d’aquestes complexitats, i hem pogut constatar moltes vegades que tot —absolutament tot— requereix el seu temps i que res —absolutament res— es pot donar per definitivament impossible: bústia o segell eren propostes lèxiques que fa tan sols trenta anys semblaven difícilment incorporables a l’ús corrent… La implicació dels intermediaris o mediadors i la capacitat de promoure l’adhesió dels destinataris de les propostes normatives és crucial. Enfoquem la implantació de les propostes normatives com una sèrie de processos psicosocials de canvi en els hàbits de comportament. En aquests processos cal tenir en compte quins són els moments «naturals» de canvi —els moments en què és corrent que tingui lloc una socialització, primària o secundària: és aleshores quan la receptivitat dels destinataris és màxima i resulta més fàcil l’adquisició i la interiorització de nous hàbits (Marí, 2012). D’altra banda, en aquests processos hi té un paper important que les persones que han d’assumir el nou comportament s’identifiquin empàticament amb algun grup social de pertinença (del qual formen part) o de referència (que tenen com a model) que ja comparteix l’hàbit de comportament que es vol difondre. És així com els comitès tècnics de terminologia, que consensuen les propostes neològiques i són referents per al seu propi sector d’especialitat, esdevenen mediadors de gran eficàcia en la implantació dels nous termes. De manera semblant, organitzar grups de treball amb professors que són referents en el camp de la didàctica de la llengua pot facilitar l’elecció de les millors pràctiques d’ensenyament i aprenentatge dels punts més complexos en l’adquisició de la competència lingüística. O en el món de la creativitat cultural i comunicativa, la realització de seminaris en què els guionistes, creadors o comunicadors intercanviïn experiències i consensuïn criteris estilístics amb lingüistes de referència pot fer que avanci més ràpidament la millora qualitativa dels diferents gèneres i registres de la comunicació audiovisual… Aquesta és una dinàmica habitual en qualsevol procés de canvi social, i també en tots els aspectes de la planificació lingüística, que sempre m’ha agradat de definir com una intervenció organitzada per tal de propiciar un conjunt sistemàtic de canvis en una sèrie de processos sistemàtics preexistents: l’èxit d’aquestes intervencions depèn, en primer lloc, de la capacitat d’identificar en quins moments del procés habitual de funcionament del sistema pot resultar més efectiva cada proposta de canvi; en segon lloc, de la cooperació que siguem capaços d’establir amb els agents que més poden afavorir la incorporació del canvi, i finalment, de prioritzar la reducció de

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 147

26/01/16 08:10

148

TSC, 25 (2015)

Isidor Marí

les resistències al canvi, més que l’increment de les pressions perquè el canvi sigui acceptat (Lippitt, Watson i Westley, 1958).3 8. Primacia de les comunicacions públiques formals En el fons, per tant, l’eficàcia de les intervencions tendents a millorar la qualitat lingüística (inclosa la implantació de les orientacions normatives) no s’ha de cercar tant en les comunicacions de caràcter particular entre les persones, sinó més aviat en les comunicacions públiques de les persones que difonen missatges rellevants i de gran abast social, en exercici d’un rol professional o en nom d’una entitat o corporació, pública o privada. És en aquest tipus de comunicacions on cal centrar l’atenció i on es manifesta la responsabilitat dels mateixos professionals i, sobretot, dels directius de les organitzacions a què pertanyen, en la voluntat d’assegurar la qualitat lingüística. Aquesta exigència s’hauria de donar tant per interès propi, per la importància que té la qualitat de les comunicacions per a la mateixa imatge de la seva pròpia organització, com per un sentit inexcusable de responsabilitat social, per la repercussió pública, a vegades enorme, que tenen les seves comunicacions. 9. Algunes iniciatives en curs i suggeriments En conclusió, mirant endavant, podem detallar algunes de les actuacions que té en curs la Secció Filològica i que aspiren a contribuir a la millora de la qualitat lingüística de les comunicacions públiques. També comentarem alguns suggeriments concrets, relacionats amb les diferents ponències d’aquesta jornada. En primer lloc, durant aquest any 2013 en què s’ha commemorat el centenari de les Normes ortogràfiques de l’IEC, un grup de treball de la Secció Filològica ha preparat una nova versió d’aquestes normes, que seran aprovades i publicades el 2014. S’ha decidit que es difonguin en una obra específica, complementària de la nova gramàtica (a la qual després també farem referència). Ho justifica el caràcter autònom de les regles d’escriptura (i de l’escriptura mateix) respecte a la resta de criteris gramaticals. La Secció va acordar també que fos una obra que contingués específicament allò que és normatiu en l’ortografia, sense incloure-hi —com s’ha fet en altres llengües— moltes altres convencions ortotipogràfiques generals que no són específiques d’una llengua concreta i que són susceptibles de variació dins d’una mateixa llengua (l’ús dels signes de puntuació, de les majúscules, dels tipus de lletra, etc.). La preparació d’uns criteris ortotipogràfics més generals serà l’objecte d’un treball posterior que també promourà la Secció. Així mateix, es pot avançar que s’hi introduiran algunes innovacions ortogràfiques 3. Kurt Lewin és el primer que va introduir la idea del camp de forces en els processos de canvi social.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 148

26/01/16 08:10

Entre la norma en ús i les propostes normatives

TSC, 25 (2015)

149

d’intenció simplificadora, però no seran normes significativament diferents de les actualment establertes. La Secció valora que el procediment que s’ha seguit fins ara de fer petits canvis puntuals i successius —com la substitució de la grafia rera per rere (i derivats) o l’adopció dels finals en -es en els mots d’origen clàssic, com atles o Pitàgores— suscita menys dificultats d’adopció i d’implantació que la realització de canvis més nombrosos —fins i tot si són raonables, d’abast relativament reduït i meticulosament preparats i consensuats. Les controvèrsies recents que s’han produït amb les reformes ortogràfiques del francès o l’alemany semblen indicar que, precisament pel fet d’haver estat presentades públicament com a simplificacions importants, han suscitat resistències molt més intenses que les previstes (a part que l’hàbit d’identificació visual dels mots és especialment resistent a qualsevol canvi). Pel que fa a la nova gramàtica normativa, que ha estat objecte d’un llarg procés d’elaboració, podem avançar que es troba en la fase de revisió de la redacció final dels capítols, en el ple de la Secció. Alguns dels participants en la jornada d’Avalnorm hi han intervingut directament o han estat consultats sobre punts concrets que havien estudiat especialment. Podem assegurar que s’hi ha fet un esforç especial d’inclusió i ordenació de la variació geogràfica i estilística del conjunt de parlars catalans i confiem que el resultat compensarà l’espera. Hi ha la voluntat, a partir d’aquesta nova gramàtica, d’establir sistemes adequats de cooperació amb els dos grans àmbits de vehiculació de les propostes normatives: l’ensenyament i la comunicació de massa. Amb aquesta finalitat ja s’han iniciat contactes amb experts en la didàctica de la llengua i amb professionals de la comunicació. També podria ser especialment útil, com s’ha dit en aquesta jornada d’Avalnorm, centrar l’atenció en els dubtes més consultats en el sistema d’assessorament Optimot o fer una anàlisi dels errors més freqüents en el camp educatiu —per exemple, en les proves d’accés a la universitat. Això ens permetria abordar proactivament i cooperativament els casos que més necessiten aclarir els usuaris. En aquest moment s’ha iniciat també, amb un altre grup de treball específic que coordina Miquel Àngel Pradilla, el procés d’actualització i compleció de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I. Fonètica sobre la qual s’han fet també comentaris ben interessants en aquesta jornada. Pel que fa al lèxic, les Oficines Lexicogràfiques i la Comissió de Lexicografia de la Secció duen a terme de manera continuada un procés d’actualització del Diccionari de la llengua catalana (DIEC), aprofitant el seguiment de les innovacions lèxiques que identifica l’Observatori de Neologia dirigit per M. Teresa Cabré. En la seva intervenció en aquesta jornada, Judit Freixa ha subratllat encertadament la necessitat de tenir presents les condicions sociolingüístiques que intervenen en la implantació del lèxic normatiu. Usant el DIEC com a corpus d’exclusió es pot fer un seguiment cronològic, geogràfic i tipològic de les dades seriades disponibles, a fi d’identificar casos en què la intervenció orientadora pot tenir més efectivitat. La Secció Filològica té en aquest moment pràcticament enllestit un altre treball que pot respondre a aquestes necessitats clarificadores: la proposta d’estàndard oral relativa a la variació lèxica, que ha coordinat Joan Veny.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 149

26/01/16 08:10

150

TSC, 25 (2015)

Isidor Marí

En el camp de la terminologia, com s’ha exposat en aquesta jornada, hi ha hagut treballs singularment importants de seguiment de la implantació. Ja hem apuntat abans que el mateix procés de normalització dels termes té molt present la implicació dels sectors d’usuaris del lèxic de cada camp d’especialitat. La difusió dels termes, al seu torn, busca sempre la màxima coordinació amb els sectors organitzats d’usuaris —sigui amb propostes de vocabularis breus amb motiu d’esdeveniments concrets, com són els congressos de telefonia mòbil, sigui amb diccionaris o reculls més extensos preparats i difosos en estreta relació amb les organitzacions de l’àmbit respectiu. Els estudis presentats en aquesta jornada ens poden suggerir formes d’incidir més efectivament en l’ensenyament superior o en la identificació i la superació de factors sociolingüístics de resistència que limiten la implantació real dels termes. 10. Un balanç global raonable Si hem de fer un balanç global de l’estat de la implantació de les propostes normatives de Fabra i l’IEC en el conjunt de la comunitat lingüística, assumint les limitacions que s’han exposat al llarg d’aquesta jornada, ens cal admetre que els resultats han estat raonablement satisfactoris, considerades les dificultats sociolingüístiques i polítiques en què s’han hagut de produir la difusió i la familiarització dels usuaris amb la norma estàndard. L’aprenentatge i l’ús públic de la llengua en els diferents territoris de la llengua s’han desplegat de manera molt desigual en aquest darrer segle, i pertot hi ha hagut obstacles importants. La incorporació massiva de població de procedències molt diverses als nostres territoris —centenars de milers en les darreres dècades— no permetia esperar que la competència lingüística o el domini formal de les normes de la llengua catalana haguessin arribat a un grau prou satisfactori. Seria injust (és injust, com es fa de vegades) atribuir les deficiències innegables que encara observem sobretot a la incapacitat dels docents i comunicadors o a l’excessiva complexitat de la gramàtica, l’ortografia o el lèxic de la nostra llengua. En aquest context, voldria suggerir que els estudis de la implantació de la normativa, tant els que promou encertadament el grup Avalnorm com els que es facin des d’altres grups, tinguin en compte que hi ha estadis successius diferents en el procés d’implantació: després del moment inicial de coneixement i de reconeixement conscient de les propostes normatives, hi ha una fase d’interiorització —que es produeix en edats diverses, segons el progrés de la socialització i de la plena incorporació com a ciutadans adults i actius a la societat. El paper de les organitzacions en què s’inscriuen aquests ciutadans (el grau de compromís actiu que tinguin amb la consecució de la qualitat lingüística) és especialment rellevant en la consecució d’un nivell efectiu d’implantació de les propostes. D’altra banda, com hem apuntat, els sistemes d’observació i seguiment de la implantació no poden oblidar que hi ha situacions comunicatives més formals o més espontànies, en les quals el comportament lingüístic d’una mateixa persona pot ser diferent respecte a les normes que té interioritzades.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 150

26/01/16 08:10

Entre la norma en ús i les propostes normatives

TSC, 25 (2015)

151

En qualsevol cas, com dèiem a l’inici, una trobada com aquesta resulta extraordinàriament útil a l’hora d’identificar els punts en què és més eficaç actuar i les formes de cooperació que permetran avançar millor cap a la qualitat lingüística desitjada. Insistiria doncs, per acabar, en aquest marc més ampli en què ens convé situar els estudis sobre la implantació de la normativa: la consecució de la qualitat lingüística en els usos públics més rellevants. L’experiència quebequesa pot resultar també en aquest cas especialment il·lustrativa. A part de l’estudi de J. Maurais (2008) que abans hem esmentat, semblen dignes d’atenció les recomanacions del Conseil Supérieur de la Langue Française (2009) en aquest sentit: — Pel que fa a la consecució de la competència (maîtrise), els punts clau són l’aprenentatge en el sistema educatiu, la incorporació de la població nouvinguda, l’aprofundiment en l’alfabetisme o literacitat (la cultura escrita) i el respecte general dels drets lingüístics dels consumidors en els usos públics de la llengua. — En el progrés de la qualitat lingüística, al seu torn, els punts crucials són la formació lingüística dels ensenyants (acompanyada de bons sistemes d’acreditació i de selecció) i el perfeccionament lingüístic dels gèneres informatius dels mitjans de comunicació (Marí, 2009). Esperem que en futures trobades puguem constatar que s’han produït progressos en tots aquests aspectes. Els treballs aplegats en aquesta jornada sens dubte hi hauran contribuït significativament.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 151

26/01/16 08:10

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 152

26/01/16 08:10

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 153-172 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.97 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Bibliografia de referència de la «Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística» Abril, Joan (1997). Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62. Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006a). Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià. València: AVL. Disponible en línia a: <http://www.avl.gva.es/inici.html> [Consulta: 25 febrer 2014]. — (2006b). Gramàtica normativa valenciana. València: AVL. — (2006c). L’estàndard oral valencià. València: AVL. — (2011). Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià. València: AVL. — (2014). Diccionari normatiu valencià. València: AVL. Actes Vegeu Actes de les Terceres Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa (1989). Actes de les Terceres Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa (1989). A cura de Joan Martí, Lídia Pons i Joan Solà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Alcover, Antoni M. (1918-1919). «La z llatina i el sufixe -ízein dins el català». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, núm. x, p. 54-64. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. (1929-1933). «La flexió verbal en els dialectes catalans». Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, vol. ii (1929), p. [73] 1 - [184] 112; vol. iii (1930), p. [73] 1 - [168] 96; vol. iv (1931), p. [9] 1 - [104] 96; vol. v (1932), p. [9] 2 - [72] 64. — (1962-1969). Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll. 10 v. Allen, Margaret R. (1978). Morphological investigations. Tesi doctoral. Universitat de Connecticut. Alomar, Antoni I.; Bibiloni, Gabriel; Corbera, Jaume; Melià, Joan (1999). La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic. Palma: Consell de Mallorca. Alomar, Antoni I.; Melià, Joan (1999). Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears. Palma: COFUC: Moll. Alonso, Araceli; Yzaguirre, Lluís de; Folguerà, Rosanna; Tebé, Carles (2002). «La mesura de la implantació terminològica: dades, variables i resultats». A: Cabré, M. Teresa; Domènech, Meritxell (ed.). Terminologia i serveis lingüístics: I Jornada sobre Terminologia i Serveis Lingüístics (18 de maig de 2001). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada, p. 123-136. Alturo, Núria; Turell, M. Teresa (1990). «Linguistic change in El Pont de Suert: The study of variation of /^/». Language Variation Change, núm. 2, p. 19-30. Aragonés, Albert (1995). La llengua del Baix Ebre i del Montsià: Un model de llengua estàndard oral. Tortosa: Direcció General de Política Lingüística: Consorci per a la Normalització Lingüística. Argenter, Joan Albert; Pujolar, Joan; Vilardell, Elisenda (1998). «L’ús dels pronoms febles en la llengua oral: estudi quantitatiu en una mostra d’adolescents catalans». A: Boix, Emili; Alturo, Núria; Lloret, Maria-Rosa; Lorente, Mercè; Payrató, Lluís (ed.). El contacte i la variació lingüístics: descripció i metodologia. Barcelona: PPU, p. 43-73. Auger, Pierre (1984). «La commission de terminologie de l’Office de la Langue Française et la normalisation terminologique». Terminogramme, núm. 26-27, p. 9-12.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 153

26/01/16 08:10

154

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Auger, Pierre (1986). «Francisation et terminologie: l’aménagement terminologique». A: Rondeau, Guy; Sager, Juan Carlos (ed.). Termia 84: Terminologie et coopération internationale. Quebec: Girsterm, p. 47-55. — (1999). L’implantation des officialismes halieutiques au Québec: Essai de terminométrie. Quebec: Office Québécois de la Langue Française. Avui Vegeu Llibre d’estil del diari ‘Avui’ (1997). Badia, Jordi; Brugarolas, Núria; Torné, Rafael; Fargas, Xavier (1997). El llibre de la llengua catalana. Barcelona: Castellnou. Badia i Margarit, Antoni Maria (1994a). Gramàtica de la llengua catalana: Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. — (1994b). «El procés d’unificació de l’ortografia catalana». Caplletra, núm. 16, p. 11-32. Baldaquí, Josep M. (2006). El model de llengua i la seguretat lingüística dels jóvens valencians. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. — (2011). «Relations between formal linguistic insecurity and the perception of linguisitic insecurity: a quantitative study in an educational environment at the Valencian Community (Spain)». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 32, núm. 4, p. 325-342. Baldaquí, Josep M.; Llorca, Francesc-Xavier; Ponsoda, Joan J.; Saragossà, Abelard (2010). «La consciència del prestigi lingüístic entre els joves. Una aportació a l’estudi descriptiu de la inseguretat lingüística formal al País Valencià». Caplletra, núm. 48, p. 9-46. Bassa, Ramon; Estaràs, Joan; Palou, Miquel (1991). «Avaluació del nivell d’ortografia arbitrària assolit pels alumnes d’educació secundària: influència d’alguns condicionaments ambientals». Escola Catalana, núm. 284, p. 16-20. Bassols, Margarida; Paloma, David (2004). «Coneixement, ús i identitat a primer de carrera». A: Fargas, Assumpta; Puntí, Teresa (coord.). Actes del 3r Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants: Conferències, ponències, comunicacions i conclusions: Vic, 4, 5 i 6 de desembre de 2002. Vic: Eumo. [CD-ROM adjunt] Bassols, Margarida; Rico, Albert; Torrent, Anna M. (ed.) (1997). La llengua de TV3. Barcelona: Empúries. Bassols, Margarida; Segarra, Mila (ed.) (2010). El col·loquial dels mitjans de comunicació. Vic: Eumo. Bastardas, Albert (1985). «La “crise de la langue standard” dans la zone catalane». A: Maurais, Jacques (ed.) (1985). La crise des langues. Quebec: Gouvernement du Québec. Conseil de la Langue Française; París: Le Robert, p. 365-370. Batlle, Mar (2000). «A propòsit de l’article neutre». Llengua & Literatura, núm. 11, p. 331-351. Battaner, Paz; Torner, Sergi (ed.) (2005). El corpus PAAU 1992: Estudios descriptivos, textos y vocabulario. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Beltran, Joan S. (1986). L’estàndard occidental: Una proposta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tram de l’Ebre. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Beltran Calvo, Vicent (2005). El parlar de la Marina Alta: El contacte interdialectal valencianobalear. Alacant: Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. — (2011). Estudi geolingüístic dels parlars de la Marina Alta. Ondara: MACMA; Pedreguer: IECMA. Beltran Calvo, Vicent; Herrero Lloret, Teresa (2011). Estudi geolingüístic dels parlars de la Marina Baixa. Ondara: MACMA; Pedreguer: IECMA.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 154

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

155

Berger, Peter L.; Luckmann, Thomas (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder. Bernal, Elisenda (2006). «Absències en els diccionaris: llacunes lèxiques i llacunes lexicogràfiques en els substantius deverbals del sufix -itzar». Catalan Review, vol. 20, núm. 1, p. 51-67. — (2007). «Formació de verbs, variants morfològiques i neologismes: entre la genuïnitat i el calc». A: Lorente, Mercè; Estopà, Rosa; Freixa, Judit; Martí, Jaume; Tebé, Carles (ed.). Estudis de lingüística i de lingüística aplicada en honor de M. Teresa Cabré Castellví. Vol. II: De deixebles. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada, p. 197-208. — (2008). «Els prefixos verbalitzadors a- i en-: elements per a un diccionari digital». A: Azorín, Dolores [et al.] (ed.). El diccionario como puente entre las lenguas y culturas del mundo: Actas del II Congreso Internacional de Lexicografía Hispánica. Alacant: Taller Digital de la Universidad de Alicante: Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, p. 299-307. — (2012). «Catalan compounds». Probus, vol. 24, núm. 1, p. 5-27. Bernat, Francesc (1991). «Estudi sobre la pronunciació d’erra final a Blanes». Anuari de Filologia, vol. xiv, 2, p. 23-43. Blommaert, Jan (2010). The sociolinguistics of globalization. Cambridge: Cambridge University Press. Boix, Emili; Vila, F. Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel. Bonet, Sebastià (1991). Els manuals gramaticals i la llengua normativa: Estudis de gramatografia catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. — (2000). «Fabra: sintaxi diferencial i interferència». A: Ginebra, Jordi; Martínez Gili, RaülDavid; Pradilla, Miquel Àngel (ed.). La lingüística de Pompeu Fabra. Vol. II. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Universitat Rovira i Virgili, p. 49-80. — (2012). «Les gramàtiques vuitcentistes de Fabra i la Gramática de la lengua catalana de 1912». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 52, p. 35-38. Bosch, Andreu (2009). «Problemes de codificació de l’alguerès». Insula, núm. 5, p. 77-88. Bourdieu, Pierre; Wacquant, Loïc J. D. (1992). Réponses: Pour une anthropologie réflexive. París: Seuil. Bruguera, Jordi (2000). Diccionari de dubtes i dificultats del català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Brunat, Gemma (2009). La formació lingüística de l’alumnat de magisteri. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Brunat, Gemma; Màrquez, Conxita; Nussbaum, Luci; Prat, Maria; Vilà, Montserrat (2006). La formació lingüística a primer de magisteri. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Cabré, M. Teresa (1992). La terminologia: La teoria, els mètodes, les aplicacions. Barcelona: Empúries. — (1994a). A l’entorn de la paraula (I): Lexicologia general. València: Universitat de València. — (1994b). A l’entorn de la paraula (II): Lexicologia catalana. València: Universitat de València. — (2000). «La neologia com a mesura de la vitalitat de les llengües». A: Cabré, M. Teresa; Freixa, Judit; Solé, Elisabet (ed.). La neologia en el tombant de segle. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada, p. 85-108.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 155

26/01/16 08:10

156

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Cabré, M. Teresa (2004). «La importància de la neologia per al desenvolupament sostenible de la llengua catalana». A: Observatori de Neologia. Llengua catalana i neologia. Barcelona: Meteora, p. 17-45. — (2010). «La implantación de la terminología: conceptos, estrategias, recursos y estudios realizados sobre el francés de Quebec y el catalán» [en línia]. A: Alberdi, Xabier; Sa laburu, Pello (ed.). Ugarteburu terminologia jardunaldiak «Euskararen garapena espa rru akademikoetan». Bilbao: Euskal Herriko Unibertsitatea. Euskara Institutua. <http:// www.ei.ehu.es/p289-content/eu/contenidos/informacion/euskara_inst_jardunaldi ak2010/eu_jar2010/adjuntos/LIBURUAehuei10-02.pdf> [Consulta: gener 2014]. Cabré, M. Teresa; Domènech, Ona; Estopà, Rosa (ed.) (2014). New words in Catalan: A diatopic view. Amsterdam: John Benjamins. Cabré, M. Teresa; Estopà, Rosa (ed.) (2009). Les paraules noves: Criteris per detectar i mesurar els neologismes. Vic: Eumo. Cabré, M. Teresa; Freixa, Judit; Solé, Elisabet (ed.) (2000). La neologia en el tombant de segle. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. — (2002). Lèxic i neologia. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. — (2008). Lèxic i neologia. 2a ed. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Cabré, Rosa (1989). «Estudi d’un fenomen de variació lingüística en la parla dels vallencs». A: XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Vol. III. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, p. 227-238. Cabré Monné, Teresa (1997). «Sobre processos fonològics i normes gràfiques: a propòsit de l’epèntesi vocàlica en català». Revista de Catalunya, núm. 115, p. 11-34. — (2002). «Altres sistemes de formació de mots». A: Solà, Joan; Lloret, M. Rosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (coord.). Gramàtica del català contemporani. Vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 889-932. Cabré Monné, Teresa; Mateu Fontanals, Jaume (1998). «Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català». Quaderns: Revista de Traducció, núm. 2, p. 65-81. Cabrera i Callís, Maria (2013). «El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23, p. 153-175. Calvet, Louis-Jean (1996). Les politiques linguistiques. París: Presses Universitaires de France. Camps, Anna (2009). «Actividad metalingüística y aprendizaje de la gramática. Hacia un modelo de enseñanza basado en la actividad reflexiva». Cultura y Educación, vol. 21, núm. 2, p. 199-214. Camps, Anna; Milian, Marta; Bigas, Montserrat; Camps, Montserrat (1989). L’ensenyament de l’ortografia. Barcelona: Graó. Camps, Oriol (1994). Parlem del català. Barcelona: Empúries. Carrera-Sabaté, Josefina (1998). «Estudi del comportament dels segments /bl/, /gl/ i /r/». A: Payrató, Lluís (ed.). Oralment: Estudis de la variació funcional. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 57-74. — (1999). L’alternança a/e al Segrià. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. — (2001). «La normativització del català modifica els hàbits fonètics dels parlants?». Llengua & Literatura, núm. 12, p. 175-199.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 156

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

157

Carrera-Sabaté, Josefina (2002a). Escola catalana i variació fonètica: Una evolució del vocalisme àton a Alguaire i a Lleida. Lleida: Pagès. — (2002b). «Fonètica i morfologia a la televisió lleidatana». Llengua & Literatura, núm. 13, p. 187-206. — (2003). «Aproximació a la segregació de iod en lleidatà». Catalan Review, vol. 17, núm. 2, p. 35-52. — (2005). «Les vocals àtones medials dels compostos en lleidatà. Entre la variació i la imperceptibilitat». A: Miscel·lània Joan Veny. Vol. 7. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes; 51), p. 51-72. — (2009). «Affricates in Lleidatà: a sociophonetic case study». A: Stanford, James N.; Preston, Dennis R. (ed.). Variation in indigenous minority languages. Amsterdam: John Benjamins, p. 77-107. Carrera-Sabaté, Josefina; Fernández Planas, Ana M.; Pradilla Cardona, Miquel Àngel (2007). «De fonètica contrastiva: els africats alveolopalatals del lleidatà i del barceloní». A: Martí, Sadurní (coord). Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 93-106. Carrera-Sabaté, Josefina; Freixenet-Esteve, Elisabet (2003). «“Auliva” o “oliva”? Caracterització de l’alternança al Segrià». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia] (tardor). <http://www6.gencat.net/llengcat/noves/index.htm> [Consulta: 12 gener 2014]. Casellas, David (2001). «L’aparició d’un nou sufix». Llengua Nacional, núm. 34, p. 20. Castellanos, Carles (2000). Llengua, dialectes i estandardització. Barcelona: Octaedro. Castellanos, Josep Anton (1999). Quadern. Normativa bàsica de la llengua catalana (amb exercicis autocorrectius). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. — (2001). Contribució a un model d’ortologia del català central. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. — (2004). Manual de pronunciació: Criteris i exercicis d’elocució. Vic: Eumo. [Edició en nou format: 2012] — (2011). Proposta de modificació del fascicle de fonètica del document de l’IEC «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana» [en línia]. <http://latel.upf.edu/resolc/veu/ num3/propostamodificaciofoneticaiec.pdf> [Consulta: 22 gener 2014]. Catalunya Ràdio (2001). Orientacions lingüístiques. Barcelona: Catalunya Ràdio. [Document d’ús intern] CCRTV Interactiva (2005). Llibre d’estil. Barcelona: CCRTV Interactiva. [Document d’ús intern] Chambers, Jack K. (1995). Sociolinguistic theory: Linguistic variation and its social significance. Oxford, Regne Unit; Cambridge, Mass.: Blackwell. Chessa, Enrico (2008). «Normalització, codificació i complexitat sociolingüística. Oralitat i escriptura a l’Alguer: una relació difícil». Revista de Llengua i Dret, núm. 50, p. 177-200. Cicres, Jordi; Llach, Sílvia; Ribot, M. Dolors de (2014). «Detection and correction of linguistic errors: results according to linguistic preferences and uses». Revista de Lingüística y Lenguas Aplicadas, núm. 9, p. 14-22. Coba Femenia, Joan (2005). Els adjectius possessius: teoria i alguns problemes d’ús. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Codina, Francesc; Fargas, Assumpta (1988). Proposta de classificació dels errors d’ortografia. Vic: Eumo.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 157

26/01/16 08:10

158

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Colomina, Jordi (1985). «La diftongació de /3/ i d’altres canvis vocàlics a la Canyada de Biar». A: L’alacantí: Un estudi sobre la variació lingüística. Alacant: Institut d’Estudis GilAlbert, p. 94-109. Company, Catalina; Puigròs, Maria Antònia (2006). Llibre d’estil d’IB3. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears. Conseil de la Langue Française (1998). Maîtriser la langue pour assurer son avenir. Quebec: Conseil de la Langue Française. Conseil Supérieur de la Langue Française (2009). Réflexion sur la place que devraient occuper les notions de maîtrise et de qualité de la langue dans un rapport sur la situation linguistique au Québec. Quebec: Conseil Supérieur de la Langue Française. Corbera, Jaume (2013). «La llengua dels mitjans: clara, correcta i nacional. Sobre el model lingüístic del diari Ara». Curs, núm. 7, p. 1-24. Coromina, Eusebi (1991). El 9 Nou: Manual de redacció i d’estil. Vic: Eumo. — (2008). Manual de redacció i estil. Vic: Premsa d’Osona. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2006). ÉsAdir: El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [en línia]. <http://esadir.cat/> [Consulta: 20 octubre 2013]. Costa, Joan (2005). «Proposta d’ús de l’apòstrof davant de mots començats amb una consonant fricativa seguida d’una altra consonant». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 34, p. 58-59. — (2008). Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. (Document de Recerca del DTCL). <http://repositori.upf.edu/handle/10230/20018>. — (2010). «Conceptes labovians pertinents per a la planificació lingüística del català». Llengua & Literatura, núm. 21, p. 249-268. Costa Carreras, Joan (2015). «The relationship between use and perception: the case of Cat alan variants of a subject coreferential with an antecedent». Journal of Multilingual and Multicultural Development [en línia]. <http://dx.doi.org/10.1080/01434632.2015.1068 787>. DOI 10.1080/01434632.2015.1068787. Costa Carreras, Joan; Labèrnia Romagosa, Aina (2014). «La implantació de la normativa dels relatius: els resultats en dos exercicis gramaticals». Caplletra, núm. 56, p. 99-129. Cot, Esther (2011). «Anàlisi de la implantació terminològica en l’àmbit de la gastronomia asiàtica». Treball acadèmic de 4t curs de la llicenciatura de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Coulmas, Florian (2005). Sociolinguistics: The study of speakers’ choices. Cambridge: Cambridge University Press. Coupland, Nikolas (2001). «Introduction: sociolinguistic theory and social theory». A: Coupland, Nikolas; Sarangi, Srikant; Candlin, Christopher N. (ed.). Sociolinguistics and social theory. Harlow: Pearson Education, p. 1-26. Cuenca, Maria Josep (1993). Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València: Tàndem. David, Jacques (2009). «Ortografia i producció textual». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 48, p. 50-66. Depecker, Loïc (1994). «L’aménagement terminologique: de l’usage à la décision». Terminologies Nouvelles, núm. 12, p. 9-13. DGLC Vegeu Fabra (1932) o Fabra (1966).

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 158

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

159

Diari de Barcelona (1987). Un model de llengua pels mitjans de comunicació: Llibre d’estil del ‘Diari de Barcelona’. Barcelona: Empúries. Diccionari de la llengua catalana (1988). 2a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Diccionari de la llengua catalana (1994). 3a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. DIEC Vegeu Institut d’Estudis Catalans (1995). DIEC2 Vegeu Institut d’Estudis Catalans (2007). DLC2 Vegeu Diccionari de la llengua catalana (1988). DLC3 Vegeu Diccionari de la llengua catalana (1994). Domènech i Vicedo, Jordi (1999). «Els textos orals del parlament valencià». A: Homenatge a Arthur Terry. Vol. 3. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes; 39), p. 235-259. Duchêne, Alexandre; Heller, Monica (ed.) (2012). Language in late capitalism: Pride and profit. Nova York: Routledge. Eastman, Carol Myers (1983). Language planning: An introduction. San Francisco: Chandler & Sharp. Egea, Àngels (2012). «Difusió i ús dels termes: l’experiència dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona». A: TERMCAT (ed.). Difusió i ús dels termes: Espais Terminològics 2012. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 61-66. Eira, Christina (1998). «Authority and discourse: towards a model for orthography selection». Written Language and Literacy, vol. 1, núm. 2, p. 171-224. Els verbs valencians (1995). Alzira: Bromera; València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Generalitat Valenciana. Elvira, Javier (1998). El cambio analógico. Madrid: Gredos. Escrivà, Vicent (1993). «Aproximació sociolingüística al procés d’assimilació de la variable [3] àtona final a Oliva». A: Alemany, Rafael; Ferrando, Antoni (ed.). Actes del Novè Col· loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. III. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 121-136. Espinosa, Mila (2003). «Anàlisi lingüística i sociolingüística de l’alumnat en valencià de la Universitat d’Alacant». A: Martines, Vicent (coord.). Llengua, societat i ensenyament. Vol. II. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, p. 153-173. Esteve, Francesc (2010). «Rectificacions, ratificacions i feina per fer. Anàlisi crítica de la 2a edició del Diccionari de l’Institut». Els Marges, núm. 91, p. 76-120. Esteve, Francesc; Ferrer, Josep; Marquet, Lluís; Moll, Juli (1998). «El diccionari de l’Institut. Una aproximació sistemàtica». Els Marges, núm. 60, p. 5-96. — (2001). «De diccionaris i autoritats. Resposta a Aina Moll (I, II, III i IV)». Revista de Catalunya, núm. 159, p. 114-127; núm. 160, p. 107-138; núm. 161, p. 88-126; núm. 162, p. 114-154. — (2003). Diccionaris, normativa i llengua estàndard: Del Fabra al diccionari de l’Institut. Palma: Documenta Balear. Fabra, Pompeu (1913-1914). «Els mots àtons en el parlar de Barcelona». Butlletí de Dialectologia Catalana, vol. i (1913), p. 7-17; vol. ii (1914), p. 1-6. — (1918). Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. — (1924). Les principals faltes de gramàtica. Barcelona: Barcino. — (1925). L’obra de depuració del català. Barcelona: A. López Llausàs. — (1932). Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Edhasa. — (1956). Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 159

26/01/16 08:10

160

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Fabra, Pompeu (1966). Diccionari general de la llengua catalana. 4a ed. Barcelona: A. López Llausàs. — (2010). Obres completes. Vol. 7: Converses filològiques. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Fargas, Assumpta (1995). «L’anàlisi lingüística dels errors ortogràfics». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 3, p. 42-52. — (2001). Predictibilitat i impredictibilitat en l’ortografia catalana: implicacions didàctiques. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. — (2009). «L’ensenyament-aprenentatge de l’ortografia. Una qüestió només de regles?». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 48, p. 34-49. Fargas, F. Xavier; Paloma, David (2005). «Els mitjans de comunicació en català i la naturalització del sufix -ing en la formació de mots». Els Marges, núm. 75, p. 86-98. Faura, Neus; Paloma, David; Torrent, Anna M. (ed.) (1998). La llengua de Televisió de Catalunya: Materials per a l’anàlisi. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Fernández, Ana M. (1993). «L’epítesi postconsonàntica de mots amb vibrant final a Blanes». Anuari de Filologia, vol. xvi, núm. 4, p. 73-101. Ferrer, Francesc (1980). Diccionari de la rima. 2a ed. València: Impremta Fermar. Ferrer, Joan; Ferrer, Josep; Pujadas, Joan (cur.) (1998). Pompeu Fabra i Joan Coromines: La correspondència dels anys de l’exili. Barcelona: Fundació Pere Coromines. Ferrer, Josep; Marquet, Lluís; Moll, Juli (1995). «Reflexions entorn d’una norma inaplicable de l’Institut d’Estudis Catalans». Revista de Catalunya, núm. 98, p. 35-84. Fishman, Joshua A. (1972). The sociology of language: An interdisciplinary social science approach to language in society. Rowley, Mass.: Newbury House. — (1991). Reversing language shift: Theoretical and empirical foundations of assistance to threatened languages. Clevedon: Multilingual Matters. Fishman, Joshua A.; Ferguson, Charles; Das Gupta, Jyotirindra (ed.) (1968). Language problems of developing nations. Nova York: John Wiley. Font, Marc (2011). «Estudi d’implantació terminològica del surf de neu». Treball acadèmic de 4t curs de la llicenciatura de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Fontich, Xavier (2010). La construcción del saber metalingüístico. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Foray, Dominique (1991). «Les logiques de la standardisation». A: Witkowski, Nicolas (dir.). L’état des sciences et des techniques. París: La Découverte, p. 475-477. Freixa, Judit (2009). «La interferència en la innovació lèxica del català: anàlisi dels neologismes amb ciber- i homo-». Llengua i Dret, núm. 51, p. 255-277. Freixa, Judit; Bernal, Elisenda; Cabré, M. Teresa (ed.) (en premsa). Tendències en la innovació lèxica actual. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Freixa, Judit; Solé, Elisabet; Cabré, M. Teresa (1998). «Observació de la variació i contacte de llengües en els neologismes». A: Boix, Emili [et al.] (ed.). El contacte i la variació lingüístics: Descripció i metodologia. Barcelona: PPU: Universitat de Barcelona, p. 89-104. Galí, Alexandre (1928). L’ensenyament de l’ortografia als infants. Barcelona: Barcino. Garvin, Paul L. (1992). «La langue standard. Concepts et processus». A: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, IV. Palma: Universitat de les Illes Balears, p. 503-514. Giménez, Pau; Costa, Joan; Labèrnia, Aina; Alsina, Àlex (2011). «El proyecto Deladi: evaluación del conocimiento y uso de los pronombres relativos en catalán». Comunicació

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 160

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

161

presentada al III Congreso Internacional de Lingüística de Corpus (Universitat Politècnica de València, València, 7-9 abril 2011). Ginebra, Jordi (2001). «Un debat periodístic entre Gabriel Alomar, Antoni Rovira i Virgili i Pompeu Fabra sobre ortografia catalana». A: Miscel·lània Giuseppe Tavani. Vol. 2. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes; 43), p. 203-230. Ginebra, Jordi; Solà, Joan (2007). Pompeu Fabra: vida i obra. Barcelona: Teide. Goldinger, Stephen D. (1997). «Words and voices: perception and production in an episodic lexicon». A: Johnson, Keith; Mullennix, John W. (ed.). Talker variability in speech processing. Londres: Academic Press, p. 33-66. Gomà, Enric (2004). Ubert tot l’any: Les errades ortogràfiques al carrer. Badalona: Ara Llibres. Gràcia, Lluïsa (2002). «La composició». A: Solà, Joan; Lloret, M. Rosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (coord.). Gramàtica del català contemporani. Vol. I. Barcelona: Empúries, p. 777-829. Gresa Barbero, Deva (2013). «El català en l’àmbit de la gastronomia del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica als restaurants de Barcelona. Entre el paisatge lingüístic i la implantació». Treball de fi de màster. Universitat de Barcelona. Güell, Sílvia; Buldó, Magda; Pradilla, Miquel Àngel; Saura, Anna; Verge, Joan Anton (2006). «Pervivència de la realització fricativa labiodental a Valls». A: Blas, José Luis; Casanova, Manuela; Velando, Mónica (ed.). Discurso y sociedad: Contribuciones al estudio de la lengua en contexto social. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 391-400. Gutiérrez, Xavier (1999). «Com funcionen els relatius? Aprendre gramàtica investigant». A: Vilà, Assumpta; Fargas, Montserrat (coord.). Normativa i ús de la llengua. Barcelona: Graó, p. 93-111. Haarmann, Harold (1990). «Language planning in the light of a general theory of language: a methodological framework». International Journal of the Sociology of Language, núm. 86, p. 103-126. Haugen, Einar (1966). Language conflict and language planning: the case of modern Norwegian. Cambridge, Mass.: Harvard University Press. — (1983). «The implementation of corpus planning. Theory and practice». A: Cobarrubias, Juan; Fishman, Joshua A. (ed.). Progress in language planning. Berlín: Mouton, p. 269-290. Hawkey, James William (2012). Language policy and language contact in Barcelona: a contemporary perspective. Tesi doctoral. Universitat de Londres. Hornberger, Nancy H. (2006). «Frameworks and models in language policy and planning». A: Ricento, Thomas (ed.). An introduction to language policy: Theory and method. Oxford: Blackwell, p. 24-41. Hume, Elizabeth; Johnson, Keith (2001). «A model of the interplay of speech perception and phonology». A: Hume, Elizabeth; Johnson, Keith (ed.). The role of speech perception in phonology. San Diego: Academic Press, p. 3-26. Institut d’Estudis Catalans (1913). Normes ortogràfiques. Barcelona: IEC. — (1990). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I: Fonètica. Barcelona: IEC. — (1995). Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Edicions 62: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Palma: Moll; València: 3i4. — (1999). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II: Morfologia. Barcelona: IEC.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 161

26/01/16 08:10

162

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Institut d’Estudis Catalans (2002). Gramàtica de la llengua catalana: Versió provisional [en línia]. Barcelona: IEC. <http://www2.iec.cat/institucio/seccions/Filologica/gramatica/ default.asp> [Consulta: 10 febrer 2014]. (2007). Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. Barcelona: Edicions 62: Enciclopèdia Catalana. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (1984). «Sobre els noms en -es». Com Ensenyar Català als Adults, núm. 6, p. 75. — (1997). Documents normatius 1962-1996 (amb les novetats del diccionari). Barcelona: IEC. — (2008). Novetats del diccionari (‘Diccionari de la llengua catalana’, segona edició). Barcelona: IEC. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002). Guia d’usos lingüístics 1: Aspectes gramaticals. València: IIFV. Jaffré, Jean Pierre (1995). «Història i estructura de les ortografies i dels sistemes d’escriptura». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 3, p. 29-41. Jané, Albert (2013). «Implantació de la normativa ortogràfica». Llengua Nacional, núm. 85, p. 25-30. Jernudd, Björn H.; Nekvapil, Jirˇí (2012). «History of the field: a sketch». A: Spolsky, Bernard (ed.). The Cambridge handbook of language policy. Cambridge: Cambridge University Press, p. 16-36. Jernudd, Björn H.; Neustupný, Jirí V. «Language planning: for whom?». A: Actes du Colloque International sur l’Aménagement Linguistique: 25-29 mai 1986 / Ottawa = Proceedings of the International Colloquium on Language Planning: May, 25-29, 1986 / Ottawa. Presentació de Lorne Laforge. Quebec: Université Laval, p. 69-84. Johnson, Keith (1997). «Speech perception without speaker normalization: an exemplar model». A: Johnson, Keith; Mullennix, John W. (ed.). Talker variability in speech processing. Londres: Academic Press, p. 145-165. Johnson, Sally (2009). «Language ideology and spelling reform: discourses of orthography in the debate over German». A: Coupland, Nikolas; Joworski, Adam (ed.). The new sociolinguistics reader. Nova York: Palgrave Macmillan, p. 378-389. Jornades Vegeu «Jornades entorn del català oral de ficció: guionatge i traducció audiovisual» (2008). «Jornades entorn del català oral de ficció: guionatge i traducció audiovisual» (2008). Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, núm. 129, p. 9-84. Julià-Muné, Joan (2004). El llenguatge de la ràdio i de la TV. Alzira: Bromera. — (2005). Fonètica aplicada catalana: Dels fonaments a les aplicacions de les ciències fonètiques. Barcelona: Ariel. — (2012). «La fonamentació ortològica de Fabra i les aplicacions de Coromines». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Fabra, encara: Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 17, 18 i 19 de desembre de 2008). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 279-303. Julià-Muné, Joan (ed.) (2000). Llengua i ràdio. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Julià-Muné, Joan; Romero, Sílvia; Creus, Imma (2004). El català nord-occidental: Descripció i orientacions ortoèpiques. Lleida: Pagès. Kaplan, Robert B.; Baldauf Jr., Richard B. (1997). Language planning: From practice to theory. Clevedon: Multilingual Matters. Labèrnia Romagosa, Aina (2010). «Proposta metodològica per a l’avaluació de la implantació de la norma dels pronoms relatius en català». Treball de fi de màster. Universitat Pompeu Fabra.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 162

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

163

Labèrnia Romagosa, Aina (2012). «Els factors que afavoreixen les formes sintàctiques no normatives en les produccions escrites dels alumnes de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra». Comunicació presentada a l’UR-Ling Workshop (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 19 juny 2012). [I tesi doctoral en curs] — (en premsa). «Tothom qui o tothom que? Reflexió sobre la implantació d’una norma sintàctica de Fabra (1933)». A: Actes del IV Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 18, 19 i 20 de novembre de 2013). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Labov, William (1983). Modelos sociolingüísticos. Madrid: Cátedra. — (1994). Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Oxford: Blackwell. — (2001a). Principles of linguistic change. Vol. II: Social factors. Oxford: Blackwell. — (2001b). Principles of linguistic change. Vol. III: Cognitive and cultural factors. Oxford: Wiley-Blackwell. Lacreu, Josep (2002). Manual d’ús de l’estàndard oral. 6a ed. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. [1a ed., 1990] Lacreu, Josep (dir.) (1995a). Diccionari valencià. València: Generalitat Valenciana: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Alzira: Bromera. — (1995b). Gramàtica valenciana. Alzira: Bromera; València: Generalitat Valenciana: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Lamuela, Xavier (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62. Lippitt, Ronald; Watson, Jeanne; Westley, Bruce (1958). The dynamics of planned change. Nova York: Harcourt, Brace & Company. Llach, Sílvia; Baltrons, Júlia (2012). «Descobrir l’ortografia». Perspectiva Escolar, núm. 364, p. 62-67. Llach, Sílvia; Serra, Pep (2012). «Ser o estar? Les raons d’algunes vacil·lacions». A: Oliva, Salvador (ed.). Joan Solà, in memoriam. Girona: Universitat de Girona, p. 73-94. Llengua i Mèdia (2004). «Annex 7. Informe sobre la qualitat de la llengua de la televisió en català». Quaderns del CAC, núm. extraordinari: Informe de l’Audiovisual de Catalunya 2003, p. 231-264. Llibre d’estil del diari ‘Avui’ (1997). Barcelona: Empúries. Llompart, Josep Maria (1991). Països catalans? I altres reflexions. Palma: Moll. López del Castillo, Lluís (1995). «Valor social de l’ortografia». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 3, p. 73-85. — (1999). Gramàtica del català actual. Barcelona: Edicions 62. — (2001). Qüestions bàsiques del català actual: Lèxic i semàntica, fonètica i ortografia. Barcelona: Edicions 62. Lorente, Mercè (2012). «ESTEN, eina de seguiment de la terminologia normalitzada». A: TERMCAT (ed.). Difusió i ús dels termes: Espais Terminològics 2012. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 67-81. Mallinson, Christine; Childs, Becky; Herk, Gerard van (ed.) (2013). Data collection in sociolinguistics: Methods and applications. Nova York; Abingdon, Regne Unit: Routledge. Marí, Isidor (2009). «L’evolució de la qualitat lingüística dels mitjans». A: Moragas, Miquel de [et al.] (ed.). Informe de la Comunicació a Catalunya 2007-2008. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació, p. 299-304. — (2012). «Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22, p. 17-26.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 163

26/01/16 08:10

164

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Marí, Isidor (2013). «En el centenari de les Normes ortogràfiques». Llengua Nacional, núm. 83, p. 5-7. Marí, Isidor; Strubell, Miquel (ed.) (2011). La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Marquet, Lluís (1999). «Les darreres normes de Fabra sobre el guionet». Llengua Nacional, núm. 29, p. 24-30. — (2008). «Sobre el substantiu informe». Llengua Nacional, núm. 64, p. 26. — (2009a). «Sobre els gentilicis en -eny». Llengua Nacional, núm. 67, p. 20. — (2009b). «Els substantius postverbals en -e». Llengua Nacional, núm. 68, p. 26. — (2010). «Els mots plans en -ol». Llengua Nacional, núm. 71, p. 32. — (2011). «Els llatinismes en -us». Llengua Nacional, núm. 75, p. 14. Martí, Joan (2013). «La polèmica entorn de les Normes: més soroll que no pas nous?». Serra d’Or, núm. 639, p. 12-17. Martin, André (1998). Les mots et leurs doubles: étude d’implantation de la terminologie officialisée dans le domaine de l’éducation au Québec. Quebec: Office Québécois de la Langue Française. Martines, Josep (2010). L’anomenat «lo neutre». L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Marvà, Jeroni (1927-1930). Exercicis de gramàtica catalana. Barcelona: Barcino. 7 v. — (1934). Curs pràctic de gramàtica catalana: Grau superior. Barcelona: Barcino. — (1968). Curs superior de gramàtica catalana. Barcelona: Barcino. Mas, Josep-Àngel (2012). «Les propostes per a l’estàndard oral valencià de l’IEC i de l’AVL». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Fabra, encara: Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 17, 18 i 19 de desembre de 2008). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 317-328. Mata, Marta; Correig, Montserrat; Cormand, Josep Maria (1979). Programa lletra per lletra. Llibre del mestre. Barcelona: La Galera. Maurais, Jacques (1999). La qualité de la langue: un projet de société. Quebec: Conseil de la Langue Française. — (2008). Les Québécois et la norme: L’évaluation par les Québécois de leurs usages linguistiques. Quebec: Office Québécois de la Langue Française. Maurais, Jacques (ed.) (1985). La crise des langues. Quebec: Gouvernement du Québec. Conseil de la Langue Française; París: Le Robert. Maurais, Jacques; Bédard, Édith (1983). La norme linguistique. Quebec: Conseil de la Langue Française; París: Le Robert. Mestres, Josep Maria (1996). «El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans». Revista de Llengua i Dret, núm. 25, p. 179-211. Mestres, Josep Maria; Costa, Joan; Oliva, Mireia; Fité, Ricard (2000). Manual d’estil: La redacció i l’edició de textos. 2a ed., rev. Vic: Eumo; Barcelona: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat. — (2007). Manual d’estil: La redacció i l’edició de textos. 3a ed., actual. i ampl. Vic: Eumo; Barcelona: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat. — (2009). Manual d’estil: La redacció i l’edició de textos. 4a ed., [rev. i ampl.]. Vic: Eumo; Barcelona: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 164

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

165

Mier, Jeanne Zang (1986). «Estudi sociolingüístic de certs aspectes de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 33-112. Milà, Josep (2011). Contragramàtica il·lustrada: Lliçons pràctiques de català amb exemples del carrer. Barcelona: Educaula. Milian, Marta (2009). «Parlem d’ortografia. Què és, com s’aprèn i com s’ensenya». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 48, p. 10-23. Milian, Marta; Vilà, Montserrat (2009). «Ortografia i escriptura». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 48, p. 5-9. Milroy, Lesley; Gordon, Matthew (2003). Sociolinguistics: Method and interpretation. Oxford: Blackwell. Ministère de la Culture et des Communications (1996). Le français langue commune: Promouvoir l’usage et la qualité du français, langue officielle et langue commune du Québec: Proposition de politique linguistique. Quebec: Gouvernement du Québec. Mir, Anna (2003). «Correctors, assessors, lingüistes: reflexió sobre el procés de revisió de textos escrits». Llengua & Literatura, núm. 14, p. 211-237. Moll, Aina (1999). «El Diccionari de l’Institut. Aproximació a una altra aproximació (I, II i III)». Revista de Catalunya, núm. 143, p. 116-154; núm. 144, p. 157-172; núm. 145, p. 96-131. Moll, Francesc de Borja (1978). Diccionari català-castellà. Palma: Moll. Montané, M. Amor (2006). «Estudi preliminar de la implantació de la terminologia normalitzada en llengua catalana. Panorama general en l’àmbit de la informàtica i les tecnologies de la informació i la comunicació». Treball de màster. Universitat Pompeu Fabra. — (2008). «Anàlisi de la implantació de la terminologia normalitzada en llengua catalana: un enfocament qualitatiu». A: TERMCAT (ed.). Espais Terminològics 2007: Neologia terminològica: el tractament dels manlleus. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 177-189. — (2012). Terminologia i implantació: anàlisi d’alguns factors que influencien l’ús dels termes normalitzats de la informàtica i les TIC en llengua catalana. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra. Montesinos, Anna I. (2003). «L’ortografia fonètica en català dins del correu i del fòrum electrònics». A: Posteguillo, Santiago; Ortells, Elena; Prado, José Ramón; Bolaños, Alicia; Alcina, Amparo (ed.). Internet in linguistics, translation and literary studies. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 267-272. Montoya, Brauli (1989). «Estratificació de la variació lingüística a Petrer». A: Gimeno, Francesc; Montoya, Brauli (ed.). Sociolingüística. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 67-95. — (1995). «L’observació del canvi fonològic en el català balear». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 165-219. — (2000). Els alacantins catalanoparlants: una generació perduda. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. — (2013). «Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica». Revista del Vinalopó, núm. 16, p. 41-56. Montserrat, Anna (2000). «La desviació del codi ortològic com a indicador de canvi lingüístic». A: Creus, Imma; Julià, Joan; Romero, Sílvia (ed.). Llengua i mitjans de comunicació. Lleida: Pagès, p. 339-352. Moratal, Vicente (2011a). «Estudio sincrónico y contrastivo sobre el yeísmo en Gandía». Treball de màster. Universitat Nacional d’Educació a Distància.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 165

26/01/16 08:10

166

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Moratal, Vicente (2011b). «Estudio sincrónico y contrastivo sobre el yeísmo en Gandía: enfoque variacionista y sociolingüístico». Ianua: Revista Philologica Romanica, vol. 11, p. 135-154. Münch, Christian H. (2006). Sprachpolitik und gesellschaftliche Alphabetisierung: Zur Entwicklung der Schreibkompetenz in Katalonien seit 1975. Frankfurt: Peter Lang. Navarro, Pere; Cubells, Olga (2003). «Estàndard i variació diatòpica: el model estàndard en els mitjans de comunicació locals escrits de la Ribera d’Ebre». A: Domingo, Anna (ed.). Una radiografia social de la llengua catalana: Actes de les Jornades sobre la Llengua a les Comarques de Tarragona 2002. Valls: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 541-549. Nogué, Neus (2000). «La norma i l’estàndard als mitjans de comunicació de masses: la ultracorrecció com a símptoma». A: Creus, Imma; Julià, Joan; Romero, Sílvia (ed.). Llengua i mitjans de comunicació. Lleida: Pagès, p. 295-306. Nogué Pich, Marina; Vila i Moreno, F. Xavier (2007a). «Buscant, encara, la via idònia. La implantació dels neologismes terminològics en el camp de l’escalada esportiva». A: Vila, F. Xavier (dir.); Nogué, Marina; Vila, Ignasi. Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 91-160. — (2007b). «Entre el hockey i l’hoquei. La implantació dels neologismes terminològics en el camp de l’hoquei herba». A: Vila, F. Xavier (dir.); Nogué, Marina; Vila, Ignasi. Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 161-240. Observatori de Neologia (2004). Llengua catalana i neologia. Barcelona: Meteora. Ortega, Rudolf (2008). Tinc un dubte: El petit llibre del català correcte. Barcelona: La Magrana. — (2010). Tinc més dubtes: El petit llibre del català correcte, 2. Barcelona: La Magrana. Ortega, Rudolf; Brunat, Gemma (coord.) (2008). Llibre d’estil de COMRàdio. Barcelona: COMRàdio. També disponible en línia a: <http://www.xn-noticies.cat/media/ assets/5231/LLIBRE_D_ESTIL-COMRa_dio.pdf> [Consulta: 17 gener 2014]. Paloma, David (2004). «Phonetic habits signaling incipient linguistic change in Catalan». Estudios Catalanes, núm. 2, p. 67-78. Paloma, David [et al.] (2009). Guia fonètica per a les televisions locals. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Paloma, David; Montserrat, Mònica; Mas, Josep-Àngel (2011). Diccionari de dubtes del català oral [en línia]. <http://www.lecturanda.cat/www/lecturanda/ca/recursos/ddcor. html> [Consulta: 8 gener 2014]. Paloma, David; Rico, Albert (1998). Diccionari de dubtes del català. Barcelona: Edicions 62. — (2007). «Variació formal i enriquiment lèxic. El cas dels verbs amb el prefix a-». A: Montserrat, Anna; Cubells, Olga (ed.). Entorn i vigència de l’obra de Fabra: Actes del II Col· loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra». Valls: Cossetània; Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, p. 239-252. Paloma, David; Segarra, Mila (2000). «Llengua oral i llengua escrita a les sèries de televisió». A: Cros, Anna; Segarra, Mila; Torrent, Anna M. (ed.). Llengua oral i llengua escrita a la televisió. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 49-73. Panisello, Josep; Beltran, Joan S. (2002). Aïnes: exercicis de llengua i claus de correcció. Benicarló: Alambor. Payrató, Lluís (ed.) (1998). Oralment: Estudis de variació funcional. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 166

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

167

Peraire, Joan (2009). «La correcció de l’escrit i el procés de construcció textual: una proposta per a l’avaluació de l’expressió escrita». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 47, p. 51-72. Perea, Maria Pilar (2002). «Flexió verbal regular». A: Solà, Joan; Lloret, M. Rosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (coord.). Gramàtica del català contemporani. Vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 583-646. — (2003). «La tendència expansiva del segment velar dels verbs de la segona conjugació en els dialectes catalans». A: Sánchez Miret, Fernando (ed.). Actas del XIII Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románica. Salamanca 2001. Vol. I. Tübingen: Max Niemeyer, p. 403-417. — (2012). «Les combinacions de clítics pronominals en els dialectes catalans». Estudis Romànics, núm. 34, p. 99-143. — (2013). «Els clítics pronominals preposats i posposats en català: anàlisi i comparació». A: Casanova, Emili; Calvo, Cesáreo (ed.). Actas del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas: Valencia, 6-11 septiembre 2010. Vol. II. Berlín: De Gruyter, p. 297-310. Pérez Saldanya, Manuel (1998). Del llatí al català. Morfosintaxi verbal històrica. València: Universitat de València. Pericay, Xavier; Toutain, Ferran (1986). Verinosa llengua. Barcelona: Empúries. Picó, Neus; Ramon, M. Magdalena (2009). Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits [en línia]. 2a ed. Palma: Consell de Mallorca: Universitat de les Illes Balears. <http:// www.uib.es/digitalAssets/149/149297_llibrestil2aed.pdf> [Consulta: 17 gener 2014]. Pierrehumbert, Janet B. (2001). «Exemplar dynamics: word frequency, lenition and contrast». A: Bybee, Joan; Hopper, Paul J. (ed.). Frequency effects and emergent grammar. Amsterdam: John Benjamins, p. 137-157. — (2002). «Word-specific phonetics». A: Gussenhoven, Carlos; Warner, Natasha (ed.). Laboratory phonology 7. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 101-139. Piqueras, Mercè (2002). «La difusió de la terminologia científica». A: Cabré, M. Teresa; Domènech, Meritxell (ed.). Terminologia i serveis lingüístics: I Jornada sobre Terminologia i Serveis Lingüístics (18 de maig de 2001). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada, p. 147-149. Pla, Joan (1995). «L’obertura de [E] a Barcelona: el xava i altres varietats». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 165-219. Pla Nualart, Albert (2010). Això del català: Podem fer-ho més fàcil? Barcelona: Columna. Plaza, Carme (1995). «Lleialtat lingüística, edat i nivell educatiu. La e posttònica a la Conca de Barberà». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 117-157. Pons, Lídia (1992). Iodització i apitxament al Vallès: Interpretació sociolingüística i psicolingüística dels canvis fonètics. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Ponsoda, Joan J. (1996). «Variació lingüística, norma i ensenyament de la llengua». Temps d’Educació, núm. 16, p. 223-246. Ponsoda, Joan J.; Segura, Carles (1997). «Una alternativa tripartida: la varietat tradicional, la varietat estàndard catalana o la varietat estàndard espanyola». Caplletra, núm. 21, p. 47-93. Pradilla, Miquel Àngel (1993). Variació i canvi lingüístic en curs al català de transició nordoccidental/valencià. Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 167

26/01/16 08:10

168

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Pradilla, Miquel Àngel (1995). «El desafricament prepalatal en el català de transició nordoccidental/valencià». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 53-116. — (2001). «La norma ortològica de la llengua catalana: establiment i discussió». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Societat, llengua i norma: A l’entorn de la normativització de la llengua catalana. Benicarló: Alambor, p. 81-100. — (2011). «La gestió normativa de la llengua catalana. Unitat en la diversitat o diversitat d’unitats?». Revista de Llengua i Dret, núm. 56, p. 115-141. Pujol, Josep M.; Solà, Joan (1989). Tractat de puntuació. Barcelona: Columna. — (1995). Ortotipografia: Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna. Pusch, Claus D. (2006). «Relative pronoun reduction and resumptive pronouns in spoken Catalan. A corpus-based study». A: Pusch, Claus D. (ed.). The grammar of Catalan pronouns: variation - evolution - function. Aquisgrà: Shaker, p. 85-117. Quaderns Vegeu Quaderns del CAC (2007). Quaderns del CAC (2007), núm. 28 (maig-agost): La qualitat de la llengua en els mitjans audiovisuals. Quirion, Jean (2003). La mesure de l’implantation terminologique: Proposition d’un protocole: Étude terminométrique du domaine des transports au Québec. Quebec: Office Québécois de la Langue Française. — (2004). «État de la question sur la nature des facteurs d’implantation terminologique». A: Gouadec, Daniel (dir.). Mondialisation, localisation, francophonie(s). Vol. 1: Actes des universités d’été et d’automne 2003, actes du colloque international «Traduction et francophonie. Traduire en francophonie» (Universitat de Rennes II, Rennes, 12-13 setembre 2003). París: Maison du Dictionnaire, p. 193-200. — (2010). «Les résultats des études d’implantation, d’hier à aujourd’hui». A: Depecker, Loïc; Dubois, Violette (ed.). L’évaluation des politiques linguistiques. París: Société Française de Terminologie, p. 69-80. Quivy, Raymond; Campenhoudt, Luc van (1995). Manuel de recherche en sciences sociales. París: Dunod. [Edició catalana: Manual de recerca en ciències socials. Barcelona: Herder, 1997] Ricento, Thomas (2000). «Historical and theoretical perspectives in language policy and planning». Journal of Sociolinguistics, vol. 4, núm. 2, p. 196-213. Richards, Jack C.; Rodgers, Theodore S. (1986). Approaches and methods in language teaching. Cambridge: Cambridge University Press. Riera, Carles (2001). «Joan Triadú. Un optimista preocupat per la llengua». Llengua Nacional, núm. 37, p. 33-35. Rossich, Albert (1999). «El nom de les lletres». Caplletra, núm. 27, p. 65-86. Ruaix, Josep (1968-1986). El català en fitxes. Moià: Ruaix. — (1976). El català en fitxes / 3: Lèxic i estilística. Moià: Ruaix. — (1983). «Punts conflictius del català: rera o rere?». Com Ensenyar Català als Adults, núm. 3, p. 24. — (1984). «Punts conflictius del català: noms grecs i llatins en -es o -as». Com Ensenyar Català als Adults, núm. 4, p. 49. — (1987). El català. Vol. 3: Lèxic i estilística. 2a ed. Moià: Ruaix. — (1994). Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui / 1. Moià: Ruaix.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 168

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

169

Ruaix, Josep (1995). Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui / 2. Moià: Ruaix. — (1996). Diccionari auxiliar. Moià: Ruaix. — (2011). Nou diccionari auxiliar. Barcelona: Claret. — (2012). Català complet / 1. 2a ed. Barcelona: Claret. — (2013). «Punts conflictius d’ortografia». Llengua Nacional, núm. 83, p. 17-19. Rubin, Joan; Jernudd, Björn H. (ed.) (1971). Can language be planned?: Sociolinguistic theory and practice for developing nations. Honolulu: University Press of Hawaii. Rull, Xavier (2000). «Aspectes socials i lingüístics dels manlleus (i II)». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 19, p. 26-36. — (2001). «Innovació en el sistema afixal: nous prefixos i sufixos del català». Catalan Review, vol. 15, núm. 1, p. 95-116. — (2002). «La implantació de la terminologia a l’empresa: problemes, reptes i alguna proposta». A: Cabré, M. Teresa; Domènech, Meritxell (ed.). Terminologia i serveis lingüístics: I Jornada sobre Terminologia i Serveis Lingüístics (18 de maig de 2001). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada, p. 105-122. — (2004). La formació de mots: Qüestions de normativa. Vic: Eumo. — (2008). Els estrangerismes del català. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. — (2009). De la sufixació en català: Apunts i reflexions (1999-2000). Benicarló: Onada. Sabater i Siches, Ernest (1992). Les paradoxes del català. Barcelona: PPU. Salvanyà, Jaume (2009). «El plural amb s de les sigles». Llengua Nacional, núm. 68, p. 10-12. Sanchis Carbonell, Josep (2002). «Sobre els problemes lingüístics en l’Administració local. El corrector-assessor. El cas d’Ontinyent». A: Casanova, Emili; Martí, Joaquim; Saragossà, Abelard (ed.). Estudis del valencià d’ara: Actes del IV Congrés de Filologia Valenciana del 20 al 22 de maig de 2000. En homenatge a Joan Veny. València: Denes, p. 509-528. Sanchis Guarner, Manuel (1993). Gramàtica valenciana. Barcelona: Alta Fulla. Saragossà, Abelard (1997). Criteris de la normativa: L’ortografia contemporània: uns quants problemes actuals. València: Saó. Saura, Anna; Buldó, Magda; Güell, Sílvia; Pradilla, Miquel Àngel; Verge, Joan Anton (2008). «La /a/ àtona final del parlar de Càlig (Baix Maestrat)». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada, p. 375-386. Scala, Luca (cur.) (2003). Català de l’Alguer: criteris de llengua escrita. Barcelona: Publicacions de l’ Abadia de Montserrat. Schlieben-Lange, Brigitte (1958). Soziolinguistik: Eine Einführung. Stuttgart: Kohlhammer. [Edició castellana: Iniciación a la sociolingüística. Madrid: Gredos, 1977] Segarra, Mila (1985). Història de l’ortografia catalana. Barcelona: Empúries. — (1996). «Vint anys de normativa (1976-1996)». Escola Catalana, núm. 328, p. 6-9. — (1999). «Notes per a l’estudi del procés de codificació i estandardització del català al segle xx». Caplletra, núm. 27, p. 23-35. Seghezzi, Natalia (2011). Variación terminológica y canal de comunicación: Estudio contrastivo de textos especializados escritos y orales sobre lingüística [en línia]. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. <http:// www.tdx.cat/handle/10803/52066> [Consulta: gener 2014]. Segura, Carles (2000). Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó. Tesi doctoral. Universitat d’Alacant. — (2003). Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 169

26/01/16 08:10

170

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Sendra, Montse; Vila, F. Xavier (en premsa). «La difusió explícita de la normativa: vies i estratègies en la societat de la informació». A: Actes del IV Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 18, 19 i 20 de novembre de 2013). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Servei de Recursos Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística (2012). «Cercador de l’Optimot: nombre de fitxes de l’Optimot que hi ha, classificades per categories». [Document de treball inèdit] Solà, Joan (1984). A l’entorn de la llengua. 2a ed. Barcelona: Laia. — (1987). Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Barcelona: Edicions 62. — (1990). Lingüística i normativa. Barcelona: Empúries. — (1993). La llengua, una convenció dialèctica. Barcelona: Columna. — (1994). Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona: Empúries. — (1999a). Parlem-ne: Converses lingüístiques. Barcelona: Proa. — (1999b). «Actitud de l’escola davant la norma». A: Vilà, Assumpta; Fargas, Montserrat (coord.). Normativa i ús de la llengua. Barcelona: Graó, p. 9-21. — (2003). Ensenyar la llengua. Barcelona: Empúries. — (2009). Plantem cara: Defensa de la llengua, defensa de la terra. Barcelona: La Magrana. Solà, Joan (dir.) (1995). Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Consorci per a la Normalització Lingüística: Ajuntament de Barcelona. Solans, Esperança (1996). Estudi fonètic sobre la parla de Lleida. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. Soler, Josep (1985). Language standardization and norm formation in Catalonia. Tesi doctoral. Universitat d’Indiana. Spolsky, Bernard (2004). Language policy. Cambridge: Cambridge University Press. — (2009). Language management. Cambridge: Cambridge University Press. Suïls, Jordi; Ariño, Susana; Alturo, Núria; Turell, M. Teresa (2010). «El canvi lingüístic al Pont de Suert, vint anys després (estudi en temps real a partir de l’estudi en temps aparent de 1986)». A: Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan Ramon (ed.). Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 297-314. Swain, Merrill (2006). «Languaging, agency and collaboration in advanced second language proficiency». A: Byrnes, Heidi (ed.). Advanced language learning: The contribution of Halliday and Vygotsky. Londres; Nova York: Continuum, p. 95-108. Televisió de Catalunya (1995). El català a TV3: Llibre d’estil. Barcelona: Edicions 62. — (1997). Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge. Barcelona: Edicions 62. — (1998). El català a TV3: Llibre d’estil. 2a ed., rev. Barcelona: Edicions 62. TERMCAT (2006). La normalització terminològica en català: criteris i termes 1986-2004. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. TERMCAT (ed.) (2008). Espais Terminològics 2007: Neologia terminològica: el tractament dels manlleus. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT. — (2012). Difusió i ús dels termes: Espais Terminològics 2012. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT. TERMCAT; Universitat Oberta de Catalunya (2009). Talaia: Observatori de terminologia de la societat del coneixement [en línia]. Barcelona: TERMCAT. <http://www.termcat.cat/ dicci/talaia> [Consulta: gener 2014]. Torrent, Anna M. (2002). «La interferència en la llengua de la televisió catalana». A: Cano, M.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 170

26/01/16 08:10

Bibliografia de referència

TSC, 25 (2015)

171

Antònia; Martines, Josep; Martines, Vicent; Ponsoda, Joan J. (ed.). Les claus del canvi lingüístic. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Ajuntament de la Nucia: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 101-134. Tubau, Ivan (1990). Paraula viva contra llengua normativa. Barcelona: Laertes. Universitat de les Illes Balears ([s. a.]). Tot dret: Llibre d’estil per a la ràdio i la televisió de les Illes Balears [en línia]. Palma: UIB: IB3. <http://totdret.uib.cat/presentacio.html> [Consulta: 17 gener 2014]. Valls, David (2012). «Estudi sobre la implantació del vocabulari d’electrònica». Treball de recerca. Universitat de Barcelona. Valls, Esteve (2013). Direccionalitat, ritme, abast i naturalesa del canvi lingüístic en curs en català nord-occidental: De l’anàlisi dialectomètrica a la reflexió sociolingüística. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Vallverdú, Francesc (1968). L’escriptor català i el problema de la llengua. Barcelona: Edicions 62. — (2000). El català estàndard i els mitjans audiovisuals. Barcelona: Edicions 62. Viaplana, Joaquim; Lloret, M. Rosa; Perea, Maria Pilar; Clua, Esteve (2007). Corpus oral dialectal (COD) [recurs electrònic]. Barcelona: PPU: Universitat de Barcelona. Departa ment de Filologia Catalana. Disc òptic (CD-ROM). Vila, F. Xavier (2004). «De l’ús al coneixement. Algunes reflexions sobre la promoció de la llengua al sistema educatiu». A: Vallverdú, Francesc (ed.). Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Vic: (17 i 18 d’octubre de 2003). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Vic: Universitat de Vic: Ajuntament de Vic, p. 149-177. — (2008). «Estudis d’implantació terminològica: una aproximació en l’àmbit dels esports». A: TERMCAT (ed.). Espais Terminològics 2007: Neologia terminològica: el tractament dels manlleus. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 191-196. — (2014). «Language policy, management and planning». A: Fäcke, Christiane (ed.). Manual of language acquisition. Berlín: De Gruyter, p. 50-68. Vila, F. Xavier (ed.) (2012). «Algunes bases per a la recerca sociolingüística en sentit ampli». A: Vila, F. Xavier (ed.). Posar-hi la base: Usos i aprenentatges en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Xarxa CRUSCAT, p. 11-24. Vila, F. Xavier; Nogué, Marina (2007). «L’anàlisi de la implantació terminològica en comunitats d’usuaris reduïdes: alguns elements metodològics des de la sociolingüística». A: Vila, F. Xavier (dir.); Nogué, Marina; Vila, Ignasi. Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT, p. 29-68. Vila, F. Xavier; Vila, Ignasi (1997). «Una perspectiva multimetodològica en l’avaluació de resultats: la difusió social de la terminologia». A: Actes del Congrés Europeu sobre Planificació Lingüística: Barcelona, 9 i 10 de novembre de 1995. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 364-373. Vila, F. Xavier (dir.); Nogué, Marina; Vila, Ignasi (2007). Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT. Villalba, Xavier (2004). «Descripció i norma: amb i el canvi de preposició». Llengua & Literatura, núm. 15, p. 257-276. Wheeler, Max W. (1984). «La conjugació valenciana: geografia, diacronia i psicologia». A: Casanova, Emili (ed.). Miscel·lània Sanchis Guarner. Vol. 1. València: Universitat de València, p. 409-419.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 171

26/01/16 08:10

172

TSC, 25 (2015)

Bibliografia de referència

Wheeler, Max W. (1985). «Sincretismo entre categorías modales y cambio desinencial en el verbo románico». A: Actes du XVIIème Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes. Vol. 2. Ais de Provença: Publications de l’Université de Provence, p. 451460. — (1986). «Analogy and psychology: morphological change in Balearic Catalan». Sheffield Working Papers in Language & Linguistics, núm. 3, p. 1-16. — (1993a). «On the hierarchy of naturalness principles in inflectional morphology». Journal of Linguistics, vol. 29, núm. 1, p. 95-111. — (1993b). «Changing inflection: verbs in North West Catalan». A: Mackenzie, David; Michael, Ian (ed.). Hispanic linguistic studies in honour of F. W. Hodcroft. Oxford: Dolphin, p. 171-206. Williams, Glyn (1992). Sociolinguistics: A sociological critique. Londres: Routledge. Yzaguirre, Lluís de (dir.) (2008-2011). ReSOLC-mitjansCAT [recurs electrònic]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Laboratori de Tecnologies Lingüístiques. <http://www.iula.upf.edu/rec/resolc/que-es-resolc.php> [Consulta: 10 gener 2014]. Yzaguirre, Lluís de; Tebé, Carles; Alonso, Araceli; Folguerà, Rosanna (2003). «El seguimiento de la implantación de términos vía Internet: estrategias de cálculo y control». A: Correia, Margarita (ed.). Terminologia e indústrias da língua: Actas do VII Simpósio Ibero-Americano de Terminologia RITerm. Lisboa: ILTEC: União Latina: Fundação Calouste Gulbenkian, p. 323-336.

01 Sec Monografica 1 TSC25.indd 172

26/01/16 08:10

Secció miscel·lània

02 Sec Miscelania TSC25.indd 173

26/01/16 07:30

02 Sec Miscelania TSC25.indd 174

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 175-197 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.98 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa en l’alumnat universitari: la formació lingüística dels futurs mestres Detection, correction and justification of prescriptive grammar errors by university students: language training of future teachers Mariona Casas-Deseures* i Llorenç Comajoan Colomé*,** * Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura. Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya ** Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 26 de maig de 2014 Data d’acceptació: 13 de juny de 2014

Resum Aquest article presenta un estudi sobre la detecció, la correcció i la justificació d’errors de normativa per part d’un grup d’alumnes de primer dels graus de mestre. A la introducció, s’exposen les tendències actuals en recerca en implantació de la normativa. Al segon apartat, es presenta un estudi que pretén donar resposta a les següents preguntes de recerca: 1) els alumnes universitaris són capaços de detectar errors de normativa?; 2) quines variables sociolingüístiques es relacionen amb la seva capacitat de detectar errors?; 3) els alumnes que detecten els errors de normativa són capaços de corregir-los i justificar-los?, i 4) quines implicacions didàctiques tenen els resultats sobre la detecció, la correcció i la justificació dels errors? En l’estudi es van proporcionar a cent seixanta-dos alumnes de primer any universitari una sèrie de frases que contenien almenys un error de normativa i se’ls va demanar que detectessin, corregissin i justifiquessin els errors que hi trobaven. Els resultats mostren que només la meitat dels errors van ser detectats i que els alumnes que procedien del batxillerat eren capaços de detectar més errors que els que provenien d’altres vies d’accés a la universitat, independentment de la llengua primera. A més, es posa en relleu que la detecció d’un error no n’assegura la correcció satisfactòria ni la justificació. Al final de l’article, se suggereixen propostes per a millorar la situació de l’ensenyament-aprenentatge de llengües en l’àmbit universitari. Paraules clau: implantació de la normativa lingüística, didàctica de la llengua, universitat, competència metalingüística, formació lingüística dels mestres.

Correspondència: Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé. Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes. Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura. Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura (GRELL). Carrer de la Sagrada Família, 7. 08500 Vic. A/e: llorenc.comajoan@uvic.cat, mariona.casas @uvic.cat. Tel.: 938 816 164.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 175

26/01/16 07:30

176

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

Abstract This paper presents a study on the detection, correction and justification of prescriptive grammar errors by a group of first-year university students in teacher education. In the introduction, current trends in prescriptive grammar implantation are presented. The second section presents a study that aims to answer the following research questions: 1) Are university students able to detect prescriptive grammar errors? 2) What sociolinguistic variables are related to their ability to detect errors? 3) Are students who detect errors able to fix them and justify them?, and 4) What are the teaching implications of the results on the detection, correction, and justification of errors? In the study, 162 students in the first academic year were provided a series of sentences that contained at least one error and were asked to detect, correct, and justify the errors they could find. The results show that only half of the errors were detected and that students who entered the university with an upper secondary school diploma were able to detect more errors than those entering from vocational training schools, regardless of their first language. They also show that detection of an error does not ensure error correction nor justification. The final section provides some suggestions to improve language learning at the university level. Keywords: implantation of prescriptive grammar, language teaching, university, metalinguistic competence, teacher education.

1. Introducció

L’

estudi que es presenta en aquest article parteix de quatre constatacions. En primer lloc, els docents universitaris fa temps que noten que a la universitat hi accedeixen alumnes que no tenen prou domini de la normativa lingüística en català i en castellà. Tenint en compte que l’alumnat que hi ingressa ha cursat les assignatures de llengua catalana i llengua castellana durant dotze anys (sis de primària, quatre de secundària i dos de batxillerat o cicles formatius) i que els continguts d’aquestes matèries sovint tracten dels aspectes normatius de la llengua, no deixa de sorprendre que en dotze anys els alumnes no dominin els aspectes normatius de la llengua. Ginebra (2015) fa un repàs dels estudis sobre la implantació de la normativa en l’àmbit educatiu i adverteix que, tot i que ja fa més de trenta anys que es fa ensenyament en català i que disposem d’una àmplia bibliografia sobre la didàctica de la llengua, no hi ha encara suficients treballs dedicats a la implantació de la normativa lingüística1 en l’àmbit educatiu (més enllà de les impressions dels docents). De fet, Costa i Labèrnia (2014) constaten que l’escassa tradició d’estudis sobre implantació de la normativa no és exclusiva del cas català i del camp de la planificació lingüística, ja que també la trobem en l’àmbit internacional. En aquest sentit, en l’estudi que presentem s’investiga fins a quin punt les impressions que tenen els docents es corroboren empí1. Els estudis d’implantació de la normativa en l’àmbit català sovint parteixen de la definició d’implantació que van fer servir Nogué i Vila (2007: 34) a partir de la definició d’implantació terminològica (Quirion, 2003): «En normativa, la implantació significa que, un cop exposats a les formes oficials proposades en un marc de condicions sociolingüístiques favorables, els destinataris les aprenen, les valoren i acaben usant-les».

02 Sec Miscelania TSC25.indd 176

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

177

ricament quan es demana als alumnes universitaris que detectin, corregeixin i justifiquin errors de normativa en llengua catalana. D’aquesta manera, l’article pretén contribuir als estudis d’implantació de la normativa de la llengua catalana, i se centra, concretament, en els processos que fan servir els alumnes universitaris a l’hora de corregir frases amb errors. En segon lloc, actualment hi ha un interès creixent en la recerca sobre normativa. Costa (2013) emmarca aquest tipus de recerca en la lingüística aplicada i s’hi refereix com la que s’ocupa «dels problemes de comunicació relacionats amb la normativa que tenen els usuaris, siguin detectats o no pels agents» (2013: 278), i que té per objectiu «fornir als agents els fonaments [sic] per resoldre els problemes dels usuaris» (2013: 283). El mateix autor destaca que es tracta d’una recerca interdisciplinària en què participen l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, la sociolingüística, la lingüística teòrica, la dialectometria, l’anàlisi del discurs, la psicolingüística i la psicologia social. Un exemple clar d’interdisciplinarietat són les recerques sobre la inseguretat lingüística dels joves valencians (Baldaquí, 2006 i 2009), que estudien la intersecció entre variables sociolingüístiques i aspectes de correcció normativa (inseguretat formal).2 En concret, aquests treballs mostren que la inseguretat formal es relaciona significativament amb el grau de formació lingüística, el grau de contacte amb la llengua catalana i altres variables com ara la primera llengua i el tipus d’escola. La recerca que presentem, precisament, se situa entre l’ensenyament-aprenentatge de llengües i la sociolingüística, en el sentit que s’estudien les capacitats que tenen els alumnes a l’hora de detectar, corregir i justificar errors de normativa i es relacionen amb diverses característiques socio lingüístiques, com ara la primera llengua o la formació dels participants. En tercer lloc, des de la perspectiva de l’ensenyament-aprenentatge de llengües, cal destacar que també hi ha un interès creixent a investigar la competència comunicativa (i, en particular, lingüística) de l’alumnat universitari. Per exemple, Brunat et al. (2006 i 2009), en un estudi qualitatiu longitudinal amb alumnes de primer i tercer de les diplomatures de magisteri de la Universitat Autònoma de Barcelona, van constatar el següent: a) els alumnes eren crítics amb la formació lingüística rebuda durant l’ensenyament secundari; b) els alumnes es consideraven bastant competents en expressió oral i escrita, i c) els alumnes consideraven que els professors universitaris sovint eren poc exigents en aspectes lingüístics. En l’anàlisi dels textos acadèmics de tercer curs universitari, tot i que aquest estudi no es va centrar en aspectes normatius, es va comprovar que els alumnes tenien dificultats a l’hora de fer la correcció lingüística. En una altra recerca centrada en alumnat de magisteri, Gallego et al. (2013) analitzen la competència escrita de vint alumnes de final de segon curs de la Universitat de Granada i confirmen que els participants tenen importants problemes en escriptura acadèmica. Finalment, esmentem el treball de Costa i Labèrnia (2014), que estudia els coneixements de normativa catalana en una mostra d’alumnes catalanoparlants del grau en 2. La inseguretat formal de Baldaquí no és equivalent a la capacitat de detectar errors del nostre estudi, tot i que hi està relacionada. En els estudis de Baldaquí (2006; 2009), la inseguretat formal és la «consciència de la distància entre la norma lingüística i els usos lingüístics habituals» (2009: 91).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 177

26/01/16 07:30

178

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

traducció de la Universitat Pompeu Fabra en un cas concret de normativa (relatius en català). Els resultats d’aquest estudi mostren que entre l’alumnat estudiat la implantació de la normativa dels relatius és alta (el 87,3 % de les respostes segueixen la normativa), tot i que hi ha algun cas d’implantació molt baixa (estructura de relativa explicativa amb relatiu adjectiu especificador).3 Finalment, la quarta constatació parteix de la perspectiva didàctica i cognitiva de l’ensenyament-aprenentatge de llengües: l’estudi que presentem parteix del fet que un alumne que no detecta un error difícilment podrà corregir-lo o, si és necessari, justificar-lo. Dit d’una altra manera, es pot demanar a un alumne que revisi un escrit abans de lliurar-lo per assegurar-se que no tingui errors de normativa, però si l’alumne no «veu» els errors que fa, difícilment els podrà corregir. En aquest sentit, és rellevant la recerca al voltant de la noticing hypothesis (‘hipòtesi de notar’; Schmidt, 2001) i la seva relació amb l’aprenentatge implícit i explícit.4 Segons aquesta hipòtesi, per a aprendre algun tipus d’informació, l’aprenent ha de posar-hi atenció (notar-la) en l’input lingüístic que rep; és a dir, no n’hi ha prou a tenir una exposició freqüent a l’input ni a fer ús d’informació explícita si l’aprenent no nota el que es vol ensenyar. Si apliquem aquest principi bàsic a l’ensenyament-aprenentatge de la normativa, és possible que els alumnes no hagin notat els aspectes normatius que els són problemàtics? D’una banda, és pràcticament impossible que no els hagin notat, ja que molts aspectes normatius han format part de la seva vida escolar (per exemple, l’apostrofació o l’accentuació: des de primària fins a la universitat). D’altra banda, pot ser que els hagin notat, però que només ho hagin fet en explicacions excessivament centrades en la normativa i descontextualitzades de l’ús, la qual cosa els pot haver impedit que el coneixement explícit es convertís en implícit.5 Així doncs, és des de la constatació pràctica que hi ha aspectes normatius que els alumnes universitaris —encara— no dominen; des de l’interès creixent en la recerca en implantació de la normativa; des dels resultats de recerques anteriors centrades en la competència lingüística de l’alumnat universitari —i, especialment, dels estudiants de mestre—, i des de la importància de notar allò que s’ha d’aprendre, que ens formulem les quatre preguntes de recerca següents: 1. Els alumnes universitaris són capaços de detectar errors de normativa? 2. Quines variables sociolingüístiques es relacionen amb la seva capacitat de detectar errors? 3. Els alumnes que detecten els errors de normativa són capaços de corregir-los i justificar-los? 4. Quines implicacions didàctiques tenen els resultats sobre la detecció, la correcció i la justificació dels errors? 3. La frase que menys alumnes van saber resoldre, en què, per tant, la implantació és molt baixa, és la següent: «L’assumpte que ocupa l’atenció d’aquesta Corporació requereix una gestió ben planificada fins a l’últim detall, _______ gestió, per tant, no pot ser confiada sinó a una persona de confiança d’aquesta Corporació». 4. Sobre la hipòtesi de notar, vegeu Dörnyei (2009), Ellis (2008) i Ellis i Shintani (2014). 5. Vegeu Camps (2005), Rodríguez (2011) i Ellis i Shintani (2014) per a una discussió sobre coneixement implícit i explícit i aprenentatge de llengües.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 178

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

179

2. Metodologia 2.1. Participants Els participants d’aquest estudi són cent seixanta-dos alumnes de primer dels graus de mestre de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya del curs 2013-2014. En concret, provenen dels tres graus següents: mestre d’educació primària, mestre d’educació infantil i de la doble titulació mestre d’educació infantil - mestre d’educació primària.6 El percentatge més alt de participants va ser d’alumnes del grau en mestre d’educació primària (76 alumnes, 46,9 %), seguit dels de mestre d’educació infantil (56 alumnes, 34,5 %) i dels de la doble titulació (30 alumnes, 18,5 %). La doble titulació es va oferir per primer cop el curs 2013-2014 i presenta la possibilitat d’obtenir el grau en mestre d’educació infantil i mestre d’educació primària en cinc anys. En el cas dels participants de l’estudi, el grau de doble titulació va lligat a l’obtenció de la menció de llengua anglesa, per la qual cosa van haver d’acreditar un nivell de B1 en anglès en el moment de matricular-se. Les dades d’accés al grau mostren que la majoria dels alumnes (108, 66,7 %) provenen del batxillerat i que aproximadament un quart (44 alumnes, 27,2 %), de cicles formatius. La resta es reparteixen entre els alumnes que van accedir a la universitat en les proves per a majors de vint-i-cinc anys (2 alumnes, 1,2 %) o altres estudis (8 alumnes, 4,9 %). En aquest treball ens centrarem en els dos primers grups (batxillerat i cicles formatius). Per obtenir informació sociolingüística rellevant sobre els informants es va demanar quina era la seva primera llengua, la seva llengua habitual a casa i la d’identificació.7 Les dades mostren que més de la meitat dels participants (61,1 %) tenen el català com a L1. Una quarta part (25,1 %) afirma que té tant el català com el castellà com a L1 i una proporció baixa (11,1 %) afirma que té únicament el castellà com a L1 (gràfic 1). Pel que fa a la llengua habitual a casa, el percentatge més alt hi té el català (71,0 %), seguit del castellà (14,8 %) i del català i el castellà (12,3 %). Finalment, si ens fixem en la llengua d’identificació, el català ho és per al 75,9 % dels participants, mentre que el castellà, per a només el 9,9 % dels participants.

6. En el moment de la recollida de dades (curs 2013-2014), no hi havia cap requisit de llengua per a accedir als estudis de mestre. 7. Les preguntes de l’enquesta van ser: «Quina llengua vas començar a parlar a casa quan eres petit/a? Marca una opció. Català, castellà, català i castellà, altres: quines?»; «Quina és la teva llengua habitual a casa? Marca una opció. Català, castellà, català i castellà, altres: quines?»; «Quina és la teva llengua? Quina sents més com a «teva»? Català, castellà, català i castellà, altres: Quines?».

02 Sec Miscelania TSC25.indd 179

26/01/16 07:30

180

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

Gràfic 1 Llengua primera (L1), llengua habitual a casa i llengua d’identificació dels participants de l’estudi (percentatges) 100,0 90,0 80,0 70,0 60,0

75,9

71,0 61,1

Català Castellà

50,0

Català i castellà

40,0 30,0 20,0 10,0 0,0

Altres

25,3 14,8

11,1

12,3

2,5 L1

9,9

12,3

1,9 Habitual

1,9 Identiﬁcació

2.2. Recollida de dades Per recollir les dades es va dissenyar un qüestionari que constava de quatre seccions. La primera girava a l’entorn de la correcció d’errors i contenia catorze frases, en què els participants havien de detectar els errors, corregir-los i justificar-los. En la segona secció, sobre les habilitats lingüístiques, es demanava als participants que puntuessin la seva capacitat d’entendre, parlar i llegir el català i el castellà, i que contestessin una pregunta sobre el seu nivell de català i castellà en relació amb la seva futura professió de mestre. La tercera secció estava dedicada a les actituds lingüístiques i constava d’onze frases a partir de les quals els participants havien de marcar el seu grau d’acord o desacord (sobre una escala de Likert de cinc punts). Finalment, la quarta secció recollia informació biogràfica i sociolingüística (edat, via d’accés a la universitat, llengua inicial, etc.). Les dades d’aquest article provenen de la primera i de la quarta secció. La recollida de dades va tenir lloc durant una de les sessions d’acollida adreçades als estudiants de primer curs, el setembre del 2013. La majoria d’informants van trigar entre seixanta i setanta minuts a completar el qüestionari. La secció de correcció d’errors del qüestionari constava de catorze frases extretes de treballs d’alumnes de primer i segon de mestre del curs anterior (en total, hi havia dinou errors).8 Les instruccions per a completar aquesta secció eren les següents: • A continuació trobaràs una sèrie d’enunciats que han estat escrits per alumnes dels graus de Mestre de la UVic. • Llegeix l’enunciat i encercla els errors lingüístics que hi trobis. • Tot seguit, al full que se t’ha proporcionat, torna a escriure l’enunciat amb els errors corregits. Tots els enunciats tenen, com a mínim, un error. 8. Vegeu la taula 1 i l’annex.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 180

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

181

• Finalment, justifica les correccions que hagis fet. Explica per què has fet cada canvi i quina regla has aplicat en cada correcció.

Els errors que apareixien a les frases eren de tipologia variada i no pretenien ser d’un grau de complexitat concreta, sinó que més aviat representaven errors freqüents en un registre acadèmic escrit per part d’alumnes universitaris. En concret, els errors incloïen casos d’ortografia, puntuació, sintaxi, morfologia i lèxic, tal com es mostra en l’anàlisi de les dades. 2.3. Anàlisi de dades Per contestar la primera pregunta de recerca (detecció dels errors) es va codificar què van fer els participants per a cadascun dels dinou errors que hi havia a les frases. Les categories d’anàlisi que van sorgir són les següents: 1. Error detectat: el participant detecta l’error. 2. Error no detectat: el participant no detecta l’error (en una frase en què n’hi pot haver més d’un). 3. Error no detectat amb introducció d’un nou error: el participant no detecta l’error, però en marca un altre que no ho és. 4. Error detectat amb introducció d’un nou error: el participant detecta l’error i en marca un altre que no ho és. 5. Frase deixada en blanc: el participant no marca res a la frase.9 En l’anàlisi de la detecció dels errors (apartat 3.1), no es va tenir en compte si els participants en feien una correcció adequada o no, és a dir, un participant podia detectar un error i proposar una correcció equivocada. En l’anàlisi de la correcció i la justificació (tercera pregunta de recerca, apartat 3.2), s’estudia la relació entre detecció, correcció i justificació. 3. Resultats 3.1. Detecció d’errors 3.1.1. Resultats generals sobre detecció d’errors Del total de dinou errors que hi havia al qüestionari, els participants van detectar-ne el 49 % i no en van detectar el 51 %. La mitjana d’errors detectats va ser de 9,3; la moda d’errors detectats va ser 11 (vint-i-set participants) i cap alumne no va detec9. En aquest estudi, es va interpretar que una frase en blanc implicava no detecció de l’error o dels errors, tot i que no marcar res podia ser degut a altres raons (manca de temps, descuit, etc.). Per aquest motiu, les categories 2 i 5 es van fusionar en una.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 181

26/01/16 07:30

182

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

tar tots els dinou errors. Si ens fixem en el gràfic 2, s’observa que la proporció més alta és per als errors que van ser detectats (42,3 %), que, juntament amb els casos en què es va detectar l’error i, a més, se’n va marcar un altre que no ho era (6,7 %), sumen el 49 % (categories 1 i 4). D’altra banda, el 51 % d’errors no detectats procedeix de: un 18,3 % dels casos d’errors no detectats, un 19,1 % dels casos en què l’error no es va detectar però es va marcar algun altre mot o segment de la frase com a erroni i un 13,7 % dels casos en què es va deixar la frase en blanc (categories 2, 3 i 5). Gràfic 2 Detecció d’errors (percentatges) 100 90 80 70 60 50 40

42,3

30 19,1

18,3

13,7 6,7

10 0

Error detectat

Error no detectat + error nou

Error no detectat

Frase en blanc

Error detectat + error nou

En resum, els resultats mostren, en general, que els participants, tot i haver estat informats que cada frase contenia almenys un error, tenen poca habilitat per a detectar-los, ja que només en detecten la meitat, aproximadament. A més, cal destacar que en un nombre considerable de casos (aproximadament, un 25 %; categories 3 i 4) es van marcar com a erronis aspectes que no ho eren. 3.1.2. Detecció d’errors segons les característiques de l’alumnat Per investigar com es relaciona la detecció d’errors segons les característiques dels participants, es van calcular les mitjanes d’errors detectats per participant i es van creuar amb tres variables: accés a la universitat (batxillerat, cicles formatius, prova per a majors de vint-i-cinc anys), grau de matriculació (mestre d’educació primària, mestre d’educació infantil, doble titulació) i llengua inicial (català, castellà, català i castellà, d’altres). Els resultats es van analitzar amb proves estadístiques inferencials (ANOVA) i es va estudiar la significació de les diferències mitjançant el programa SPSS 20. Segons l’accés a la universitat, els resultats mostren que els alumnes que provenen del batxillerat són els que detecten més errors (10,6 errors de mitjana, respecte de 19), seguits dels alumnes que procedeixen de cicles formatius, que en detecten 7,3 de mitjana (gràfic 3, part esquerra). Les dades de l’ANOVA mostren que la diferència és significativa (F = 10,58; p < 0,001).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 182

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

183

TSC, 25 (2015)

Pel que fa al grau en què s’han matriculat els alumnes, els de la doble titulació són els que detecten més errors (11,07 de mitjana), seguits dels del grau en mestre d’educació primària (detecten 9,1 errors de mitjana) i, finalment, els del grau en mestre d’educació infantil (8,5 de mitjana) (gràfic 3, part central). Les dades de l’ANOVA mostren que la diferència de mitjanes d’errors detectats entre els alumnes de doble titulació i els de mestre d’educació infantil és significativa (F = 8,12; p < 0,001). Finalment, pel que fa a la llengua inicial dels alumnes, els resultats mostren que no hi ha grans diferències en el nombre d’errors que detecten: 9,4 errors els que tenen el català com a L1, 9,1 els que tenen el castellà com a L1 i 9,5 els que tenen el català i el castellà com a L1 (gràfic 3, part dreta). L’ANOVA mostra que no hi ha cap diferència significativa entre els tres grups (F = 0,20; p = 0,89). Gràfic 3 Mitjana d’errors detectats segons les característiques dels alumnes 19 18 17 16 15 14 13 12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0

10 7,3

Batxillerat

Cicle formatiu Accés

8,5

Infantil

9,1

Primària Grau

Doble

9,4

9,1

Català

Castellà

Català i castellà

En resum, els resultats mostren que la primera llengua dels alumnes no és un factor que contribueixi a la capacitat de detectar o no els errors de les frases, mentre que l’accés i el grau en què s’han matriculat sí que ho són. Aquests resultats suggereixen que la formació lingüística dels participants (més alta en els alumnes que provenen del batxillerat que no pas en els que provenen de cicles formatius), més que no pas la seva primera llengua, és un dels factors que poden contribuir a explicar si detecten o no els errors. Pel que fa al grau en què s’han matriculat, els alumnes del grau de doble titulació són els que tenen més capacitat de detectar errors. Cal tenir en compte que hi ha una relació estreta entre l’accés i el grau de matriculació, en el sentit que la majoria dels matriculats al grau de doble titulació i al de mestre d’educació primària provenen del batxillerat (83,3 % i 75 %, respectivament), mentre que els del grau en mestre d’educació infantil provenen de cicles formatius (48,2 %) i, en menor grau, del batxillerat, en comparació dels dels altres graus (46,4 %).10 10. Les proporcions d’alumnes que provenen de cicles formatius són: 48,2 % per als estudis d’infantil, 21,1 % per als de primària i 3,3 % per als de la doble titulació.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 183

26/01/16 07:30

184

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

3.1.3. Tipus d’errors Per esbrinar si la capacitat de detecció depenia del tipus d’error, es va fer una anàlisi segons el percentatge de participants que van detectar o no cada error. La taula 1 mostra una gradació de l’error més detectat (per els) al menys detectat (correcte), i indica a quin àmbit gramatical pertany cada error.11 Les dades mostren que, en general, la capacitat de detecció dels errors no es relaciona de manera gaire clara amb components lingüístics concrets (morfologia, sintaxi, ortografia, lèxic i puntuació). Taula 1 Errors segons l’àmbit gramatical i percentatge de participants que van detectar l’error

Error (correcció) - frase

Àmbit gramatical

Percentatge de participants que van detectar l’error

1. per els (per als) - F14

Sintaxi (per i per a)

2. es (és) - F7

Ortografia (accent diacrític)

3. pot (poden) - F13

Sintaxi (concordança entre subjecte i verb)

4. tan (tant) - F9

Ortografia (de base sintàctica)

5. mestre (mestra) - F2

Ortografia (de base morfològica)

6. lo (l’) - F3

Morfosintaxi (pronom neutre)

7. la opinió (l’opinió) - F12

Ortografia (apostrofació)

8. els hi (els) - F10

Sintaxi (pronominalització)

9. ja que, (, ja que) - F5

Puntuació (ubicació de la coma)

10. a les que (a què, a les quals) - F6

Sintaxi (pronom relatiu)

11. enten (entén) - F4

Ortografia (accentuació)

12. alguns infants (a alguns infants) - F10

Sintaxi (absència de la preposició a)

13. està d’acord en que (està d’acord que) - F8

Sintaxi (caiguda de preposició)

14. a classe, (a classe) - F11

Puntuació (coma entre subjecte i verb)

15. hipòtesis (hipòtesi) - F7

Lèxic (interferència)

16. l’hi hem de repetir (li ho hem de repetir) - F4

Sintaxi (combinació de pronoms)

17. guiar a l’alumne (guiar l’alumne) - F1

Sintaxi (preposició a en el complement directe)

18. l’hipòtesis (la hipòtesi) - F7

Ortografia (apostrofació)

19. correcte (correcta) - F2

Ortografia (de base morfològica)

19,8

11. F més un número fa referència a les frases que contenien els errors (vegeu l’annex).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 184

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

185

De la taula 1 es desprèn que, per exemple, dos errors d’ortografia de base morfològica se situen en diferents llocs en la gradació: mestre és detectat al cinquè lloc, mentre que correcte, al dinovè; o bé que els errors de sintaxi relacionats amb la pronominalització ocupen els llocs vuitè i setzè. 3.2. Correcció i justificació d’errors 3.2.1. La correcció d’errors El fet que els participants detectin un error no implica que el corregeixin ni que el sàpiguen justificar. En aquest apartat presentem les dades en relació amb la correcció i la justificació dels cinc errors més detectats (són els errors detectats per més del 70 % dels participants) i també de l’error menys detectat (només un 19,8 % dels alumnes el van detectar, taula 1). En concret, els errors que s’analitzen en aquest apartat són els que apareixen a les cinc frases següents: a) F14-E19:12 «Els mestres dissenyen activitats d’aprenentatge per els alumnes amb necessitats educatives especials». b) F7-E11:13 «L’hipòtesis de treball es que els resultats milloraran amb l’ús de la nova estratègia d’aprenentatge». c) F13-E18: «Els alumnes a partir del maneig del diccionari pot arribar a saber com s’ha de buscar una paraula». d) F2-E2/E3:14 «Crec que l’actuació de la mestre és correcte per tal de valorar en quin nivell es troba l’estudiant». e) F9-E13: «A l’escola no s’hauria de perdre tan temps a organitzar els grups». La taula 2 mostra els percentatges de participants que van fer correccions correctes o incorrectes dels cinc errors més detectats i de l’error menys detectat, a partir de la codificació següent: 1) correcció correcta, 2) correcció incorrecta, 3) no correcció, tot i que es detecta, i 4) no correcció perquè no es detecta.

12. Per exemple, F14-E19 vol dir que l’error marcat és l’error 19, que apareix en la frase 14. 13. En aquest cas, la frase 7 conté dos errors més, que en aquest article no s’analitzen (F7-E9, F7-E10, l’hipotèsis). 14. Aquesta frase conté dos dels errors analitzats, tot i que un (mestre) és dels més detectats i l’altre (correcte) és el menys detectat.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 185

26/01/16 07:30

186

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

Taula 2 Percentatge de correcció dels cinc casos més detectats i del cas menys detectat L’error menys detectat

Els cinc errors més detectats per el / per al (E19) Freq.

es/és (E11) Freq.

pot/poden (E18) Freq.

tan/tant (E13) Freq.

mestre/a (E2) Freq.

correcte/a (E3) Freq.

Correcció correcta

47 29,0 130 80,2 125 77,2 105 64,8 122 75,3 32 19,8

Correcció incorrecta

85 52,5 0 0

No correcció (tot i que es detecta)

2 1,2 1 0,7 3 1,8 4 2,5 2 1,2 0 0

No correcció (perquè no es detecta)

28 17,3 31 19,1 33 20,4 34 21,0 35 21,6 130 80,2

Total

162 100

1 0,6 19 11,7 3 1,9 0 0

162 100

Si ens fixem en l’error més detectat (E19), observem que només un 29 % dels participants corregeixen correctament l’error, el 52,5 % el corregeix malament, un 1,2 % no el corregeix (però l’havia detectat) i un 17,3 % no l’havia ni tan sols detectat. Aquest error és el que registra el percentatge més baix de correccions correctes (els altres quatre errors més detectats estan per sobre del 64 %: E11, 80,2 %; E18, 77,2 %; E2, 75,3 %, i E13, 64,8 %). En canvi, destaca el fet que l’error menys detectat (E3) és el que tots els participants corregeixen correctament. De fet, hi ha una altra dada interessant, que es presenta en la taula 3 i que consisteix a classificar la correcció només tenint en compte els errors detectats (és a dir, fixant-nos únicament en les tres primeres categories de la taula 2). En la taula 3 s’observa que l’E3 (correcte/a) és corregit correctament en el cent per cent dels casos detectats (és l’error menys detectat però tots els qui el detecten el corregeixen correctament; en altres paraules, el percentatge de detecció és igual al percentatge de correcció), mentre que l’E19 (per el / per al) és corregit correctament només en un 35,1 % dels casos detectats (és l’error més detectat, però, de tots els qui el detecten, poc més d’un terç el corregeixen correctament). Pel que fa als altres quatre casos més detectats, l’E11 (es/és) és el que registra un percentatge de correcció correcta més elevat (99,2 %), mentre que l’E13 (tan/tant) és corregit correctament en el 82 % dels casos detectats.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 186

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

187

TSC, 25 (2015)

Taula 3 Percentatge de correcció del total de deteccions dels cinc casos més detectats i del cas menys detectat L’error menys detectat

Els cinc errors més detectats per el / per al (E19) Freq.

es/és (E11) Freq.

pot/poden (E18) Freq.

Tan/tant (E13) Freq.

mestre/a (E2) Freq.

correcte/a (E3) Freq.

122 96,1

100

Correcció correcta

47 35,1 130 99,2 125 96,9 105 82

Correcció incorrecta

85 63,4 0 0

1 0,8 19 14,9 3 2,4

No correcció

2 1,5 1 0,8 3 2,3 4 3,1 2 1,5

Total participants que detecten l’error

134 100

100

131 100

129 100

128 100

127 100

La taula 4 presenta quines són les respostes dels participants dins de la categoria de correcció incorrecta per a cada cas. D’aquesta taula destaca la coincidència de les correccions incorrectes en l’E19 («Els mestres dissenyen activitats d’aprenentatge per els alumnes amb necessitats educatives especials»): tots els participants que van detectar l’error E19 i van resoldre la correcció malament, van corregir-lo amb pels en comptes de per als (vuitanta-cinc participants). En aquest cas, es veu clarament el coneixement parcial que els participants tenen d’aquest aspecte normatiu, ja que detectar l’error implica marcar la preposició per i l’article masculí plural els, mentre que la correcció Taula 4 Correccions correctes i incorrectes Número d’error E19: per el E11: es E18: pot E2: de la mestre

Correcció correcta

E13: tan

per als és poden de la mestra / del mestre tant

E3: correcte

correcta

Nombre de correccions incorrectes 85 0 1 3 19

Correcció incorrecta (% respecte al nombre de correccions incorrectes) pels (100) — podrà (100)15 mestres (100)16 tan de (78) tan el temps (11) gens de temps (11) —

15. L’error no és atribuïble al temps verbal (present/futur), sinó a la persona gramatical (tercera persona del singular / tercera persona del plural). 16. En aquesta frase es va acceptar tant la correcció «de la mestra» com «del mestre», però es va considerar que l’ús del plural implicava un canvi de sentit de la frase original i no una correcció.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 187

26/01/16 07:30

188

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

requereix escriure per als en comptes de per els, d’acord amb un coneixement sintàctic que hauria de diferenciar els usos de la preposició per i la preposició composta per a en el context de l’enunciat (en què hi ha el destinatari de la frase). Els participants, però, es limiten a corregir d’acord amb el coneixement que tenen de la contracció que cal fer entre la preposició per i l’article els (pels). En relació amb la taula anterior, fixem-nos en un altre exemple, concretament el de l’E13 («A l’escola no s’hauria de perdre tan temps a organitzar els grups»). En aquest cas, el 78 % dels participants que corregeix incorrectament l’error afegeix la preposició de entre l’adverbi tan i el substantiu temps (tan de temps), però manté l’adverbi tan, quan la resposta correcta és l’adjectiu tant (s’ha considerat com a resposta correcta tant de temps, és a dir, afegir la preposició entre l’adjectiu —que no l’adverbi— i el substantiu). En els altres errors, el nombre de correccions incorrectes és irrellevant; per tant, observem que, en determinats errors, el percentatge de les correccions correctes és molt elevat, de manera que hi ha casos en què el fet de detectar l’error implica, també, corregir-lo correctament. En resum, els resultats mostren que —amb l’excepció del cas de l’error de per els— els casos d’errors més detectats són també errors corregits de manera correcta (i el mateix per a l’error menys detectat, que és corregit correctament en tots els casos). 3.2.2. La justificació d’errors Les justificacions dels participants de les correccions que fan permeten aportar més informació sobre el coneixement lingüístic dels alumnes respecte a l’aspecte normatiu que es tracta en cada cas. En aquest apartat ens centrem únicament en les justificacions de les correccions correctes, que hem classificat segons si són acceptables o incorrectes. S’entén per acceptable la justificació que, encara que sigui imprecisa o incompleta, s’aproxima a una justificació correcta des del punt de vista gramatical, mentre que s’entén per incorrecta la justificació en què l’argumentació que s’aporta no és correcta des del punt de vista gramatical. Per exemple, en el cas de l’E13 (tan), es va classificar la següent justificació com a incorrecta: «Tant va amb t final perquè és una preposició», mentre que es van classificar com a acceptables respostes com les següents: «Al tan li falta una t. Si ho tradueixes al castellà és tanto», «Tan s’hauria de substituir per tant ja que fa referència a quantitat». Les dades de la taula 5 mostren que, malgrat que les correccions siguin correctes, els participants no sempre són capaços de justificar-les, i quan ho fan, les justificacions no sempre són acceptables. De la taula es desprèn, per exemple, que tots els participants que corregeixen correctament l’E19 (per el) i el justifiquen, ho fan amb arguments acceptables. També s’observa que en tots els casos hi ha un alt percentatge en què els participants no justifiquen les correccions correctes, fet que es podria atribuir o bé a la manca de temps o bé a la incapacitat per a explicar la raó de la correcció.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 188

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

189

Taula 5 Percentatge de les justificacions a les correccions correctes L’error menys detectat

Els cinc errors més detectats per el / per al (E19) Freq.

es/és (E11) Freq.

pot/poden (E18) Freq.

tan/tant (E13) Freq.

mestre/a (E2) Freq.

correcte/a (E3) Freq.

61 58,1 74 60,7

31,3

9 7,2 9 8,6 26 21,3

40,6

Justificació acceptable

63,8 81 62,3 85 68

Justificació incorrecta

No justifica

36,2 36 27,7 31 24,8 35 33,3 22 18

28,1

Total

100

13 10

130 100

125 100

105 100

122 100

Fixem-nos, per exemple, en la frase 2, en què hi havia dos errors (E2 i E3): «Crec que l’actuació de la mestre (E2) és correcte (E3) per tal de valorar en quin nivell es troba l’estudiant». En el cas de l’E3, el menys detectat, ja hem vist que, dels participants que el detecten, tots el corregeixen bé, però és en la justificació on s’observen diferències remarcables. En termes absoluts, dels trenta-dos informants que detecten l’error, deu no el justifiquen (31,3 %), tretze el justifiquen incorrectament (40,6 %) i nou el justifiquen d’una manera acceptable (28,1 %). Aquest és l’únic cas dels analitzats en què el percentatge d’alumnes que justifiquen la correcció incorrectament supera el percentatge dels que ho fan d’una manera acceptable. Aquestes dades contrasten, per exemple, amb l’E18 (pot/poden), en què només nou participants (7,2 %) justifiquen incorrectament la correcció, mentre que vuitanta-cinc (68 %) ofereixen una justificació acceptable. En resum, les dades mostren que en els cinc errors més detectats els participants que fan correccions correctes solen fer justificacions acceptables, tot i que els percentatges de participants que ho fan no superen mai el 68 % i aquests percentatges varien considerablement segons el tipus d’error (taula 5). Tot seguit es mostra, per a cada error corregit correctament, un exemple de justificació incorrecta i dos exemples de justificacions acceptables. Per complementar els exemples de cada error, es comenten, succintament, alguns aspectes destacables de les justificacions, que no es desenvoluparan en aquest treball.17 En l’E19, la majoria de les justificacions acceptables apel·len al criteri sintàctic, però són poques les que usen metallenguatge. També hi ha un nombre important de justificacions en què els participants recorren al contrast amb el castellà, com ara «El per el 17. Formaria part d’un altre article fer l’anàlisi qualitativa de les justificacions, però es mostren dos exemples de justificacions acceptables per il·lustrar la varietat de respostes incloses en aquesta categoria, de la qual es pot fer una gradació que va de menys a més precisió en la resposta (es marca amb els signes −/+).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 189

26/01/16 07:30

190

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

podem traduir en castellà per el para en lloc del por per això en català correspon al per a i no al per» (participant 69).18 Taula 6 F14-E19: Els mestres dissenyen activitats d’aprenentatge per els (per als) alumnes amb necessitats educatives especials Justificació incorrecta

«els → als és amb femení» (participant 129)

Justificació acceptable −

«“per als” perquè aquestes activitats són per a ells» (participant 139)

Justificació acceptable +

«per als, perquè els alumnes representen el CI de l’oració, reben l’acció del verb» (participant 106)19

Pel que fa a l’E11, només tres respostes fan referència explícita al fet que l’accent de la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb ser és diacrític (una és la que es mostra com a exemple de justificació acceptable elaborada, participant 102). En la resta de casos de justificacions acceptables, s’apel·la a la distinció és/es sense explicitar la categoria gramatical dels dos monosíl·labs i sense usar el terme accent diacrític. Taula 7 F7-E11: L’hipòtesis de treball es (és) que els resultats milloraran amb l’ús de la nova estratègia d’aprenentatge Justificació incorrecta

«És, en català s’accentua, ja que és aguda acabada en vocal+s.» (participant 124)

Justificació acceptable −

«El verb ser s’accentua.» (participant 59)

Justificació acceptable +

«Accent diacrític per diferenciar es (pronom) i és (verb).» (participant 102)

Les justificacions acceptables més precises es registren en l’E18, en què els participants sí que fan un ús elevat de terminologia lingüística per a argumentar que el verb ha d’anar en plural per a concordar amb el subjecte (apareixen termes com singular, plural, subjecte, predicat, verb, concordança, etc.).

18. Es reprodueix per a cada cas el que van escriure exactament els participants. 19. Cap participant no va justificar que per als alumnes era un complement de destinació. Per aquesta raó, es van codificar com a justificacions acceptables amb precisió (acceptable +) les respostes que assenyalen que era un complement indirecte.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 190

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

191

Taula 8 F13-E18: Els alumnes a partir del maneig del diccionari pot (poden) arribar a saber com s’ha de buscar una paraula

Justificació incorrecta

«El verb ha de concordar en gènere i nombre amb els complements.» (participant 69)

Justificació «El verb ha de concordar en el conjunt de la frase.» (participant 52) acceptable − Justificació «Subjecte i verb han de concordar en nombre.» (participant 98) acceptable +

En el cas de l’E13, que ja s’ha comentat prèviament, en pocs casos els participants encerten la categoria gramatical de la paraula incorrecta (tan adverbi versus tant adjectiu), però, en canvi, hi ha un nombrós grup de respostes que es refereixen a quantitat per justificar la correcció de l’error. També és destacable l’ús de l’estratègia contrastiva respecte al castellà, com ja s’ha comentat, també, en l’E19 (en l’E13 es presenta aquest exemple per a il·lustrar una justificació acceptable però poc elaborada). Taula 9 F9-E13: A l’escola no s’hauria de perdre tan (tant) temps a organitzar els grups Justificació incorrecta

«Tant va amb “t” final perquè és una preposició.» (participant 89)

Justificació acceptable −

«Al tan li falta una t. Si ho tradueixis al castellà és tanto.» (participant 19)

Justificació acceptable +

«Tan s’hauria de substituir per tant ja que fa referència a quantitat.» (participant 160)

Per acabar, pel que fa als errors 2 i 3, presents a la frase 2 (vegeu el quadre següent), s’observa que dos errors que responen a un mateix aspecte normatiu (ortografia de base morfològica nominal i adjectival de mots acabats en -e/-a) es detecten, es corregeixen i es justifiquen de manera diferent. L’E2 és molt més detectat que l’E3 (l’E2 és el cinquè més detectat, mentre que l’E3 és el menys detectat de tots; taula 1).20 Pel que fa a la correcció (taula 3), pràcticament no hi ha diferències entre el percentatge de correccions correctes de l’E2 (96,1 %) i el de l’E3 (100 %), tot i que en el cas de l’E3, com ja hem remarcat, tots els participants que detecten l’error el corregeixen correctament. Aquesta tendència ens indicaria que en aquest cas qui no corregeix és perquè no detecta l’error, però que, si es detecta, es corregeix. Finalment, s’observa —tal com també ja s’ha assenyalat— que hi ha més 20. En estudis posteriors caldria investigar quin impacte té en la capacitat de detecció la presència de dos errors adjacents de la mateixa tipologia en una mateixa frase.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 191

26/01/16 07:30

192

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

justificacions incorrectes que acceptables en relació amb les justificacions de l’E3, cosa que no passa en cap altre dels errors analitzats. Certament, les justificacions incorrectes apel·len a la concordança de gènere entre mestra i correcta, quan la concordança de correcta és amb actuació. Destaquen, també, els casos, força elevats (superiors a les justificacions acceptables), en què no es justifica la correcció d’aquest error. Taula 10 F2-E2/E3: Crec que l’actuació de la mestre (mestra) és correcte (correcta) per tal de valorar en quin nivell es troba l’estudiant Justificació incorrecta E2

«El terme mestre és masculí, però també es fa servir quan parlem d’una noia, per tant, l’article “la” és incorrecte.» (participant 111)

Justificació acceptable − E2

«Estava escrit malament perquè mestra és femení perquè porta “la” a davant.» (participant 48)

Justificació acceptable + E2

«Si el mestre és una persona masculina la preposició i l’article que portaran davant seran de+el. Sabem que quan ens trobem amb això ajuntem la preposició i l’article formant “del”. En el cas “de la mestra” no es forma cap paraula nova però canviem l’última lletra de la paraula “mestre” ja que ens referim a una persona femenina.» (participant 66)

Justificació incorrecta E3

«Al tractar-se d’un femení (la mestra) s’ha de canviar el gènere de l’adjectiu, en aquest cas correcta.» (participant 63)

Justificació acceptable − E3

«Com que l’actuació es femení l’adjectiu o adverbi ha de ser femení.» (participant 3)

Justificació acceptable + E3

«Com que correcte fa referència a l’actuació, s’ha canviar per “correcta”.» (participant 116)

4. Conclusions En primer lloc, els resultats d’aquest estudi han mostrat que els alumnes de primer any universitari tenen poca habilitat per a detectar els errors normatius en frases escrites per companys seus d’altres cursos. A més, la capacitat de detecció dels errors s’ha relacionat amb l’accés als estudis universitaris (els alumnes de batxillerat detecten més els errors que els de cicles formatius) i els estudis a què s’han matriculat (els alumnes de la doble titulació tenen més capacitat de detectar els errors que la resta). En canvi, els resultats de l’estudi no han relacionat la capacitat de detecció amb la primera llengua dels alumnes. En aquest sentit, sembla que per a la detecció d’errors és més important la formació que s’ha rebut anteriorment que no pas la primera llengua. En estudis posteriors caldria aprofundir en dos aspectes. D’una banda, fóra inte ressant estudiar la relació entre les variables investigades en aquest estudi i altres de sociolingüístiques, com ara la inseguretat formal (formes que utilitza un usuari versus les prestigioses o normatives), la inseguretat en l’estatus (actituds dels parlants vers les

02 Sec Miscelania TSC25.indd 192

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

193

llengües) i la inseguretat en la identitat lingüística dels parlants (Baldaquí, 2006 i 2009).21 D’altra banda, caldria estudiar amb profunditat fins a quin punt la formació lingüística que reben els alumnes abans d’arribar a la universitat difereix segons els estudis que han realitzat i les metodologies que s’han emprat. En aquest estudi s’ha mostrat que els alumnes que cursen la doble titulació detecten més errors que els dels altres graus, i un fet que diferencia aquests alumnes de la resta és que tenien un requisit de coneixement de llengua anglesa (B1). Ara bé, també és possible que els alumnes que tenen més coneixements d’anglès hagin rebut una formació escolar diferent o que les seves habilitats en català i en castellà hagin influït en el seu aprenentatge d’anglès. En recerques futures, caldria, doncs, estudiar amb més detall el coneixement que els alumnes tenen de diferents llengües i la relació que hi ha entre aquests coneixements a l’hora de desenvolupar la seva competència lingüística (en una determinada llengua) i metalingüística.22 En segon lloc, els resultats sobre la detecció o no dels errors normatius per part dels participants d’aquest estudi tenen implicacions en dos àmbits, principalment: a) en la qualitat lingüística dels textos que produiran en la seva vida acadèmica i professional (seran mestres), i b) en la manera d’ensenyar la llengua a la universitat. Respecte al primer àmbit, hem constatat que els alumnes tenen una capacitat més aviat baixa de detecció d’errors: com que alguns d’aquests errors són prou freqüents en els escrits del gènere acadèmic, es pot preveure que, si no són capaços de reparar-los, la qualitat dels seus escrits es veurà compromesa, tant al llarg del grau com en l’exercici de la seva professió. Cal dir que, per les característiques de l’estudi, no s’ha pogut comprovar si els participants cometrien els mateixos errors en els seus propis escrits. Per això, en recerques futures caldria comprovar si la baixa competència metalingüística dels participants (en aquest estudi expressada per la baixa detecció d’errors de frases escrites per altres estudiants) també té un efecte en les seves capacitats productives lingüístiques. Quant al segon àmbit, dels resultats es desprèn la necessitat de redissenyar les assignatures de llengua (en el cas que n’hi hagi) als graus universitaris. D’acord amb el que s’ha esmentat a la introducció, és plausible imaginar que els alumnes que accedeixen a la universitat han resolt un nombre considerable d’exercicis gramaticals, però, tot i així, no són capaços de detectar casos de no aplicació de la normativa. En aquest sentit, l’ensenyament-aprenentatge de la llengua a la universitat hauria de plantejar-se la relació entre els coneixements gramaticals i els usos lingüístics, i podria partir de les recerques més recents sobre didàctica de la llengua a l’educació obligatòria, que plantegen propostes innovadores (treballs per projectes, seqüències didàctiques) a l’entorn de la reflexió metalingüística i del paper de la gramàtica en l’enfocament comu21. Baldaquí (2009) utilitza una metodologia diferent de la del nostre estudi i estudia la població jove valenciana de tercer i quart d’ESO (entre catorze i setze anys). Els resultats del seu treball mostren que hi ha una relació clara entre la inseguretat formal i la primera llengua, al contrari del que mostra el nostre estudi. 22. Els estudis de Sanz (2000 i 2007) poden ser un bon punt de partida per a estudiar l’efecte del trilingüisme en l’adquisició de llengües a Catalunya.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 193

26/01/16 07:30

194

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

nicatiu (Camps i Zayas, 2006; Busquets, 2009; Camps, 2011; Camps i Ruiz, 2011; Rodríguez, 2011). En tercer lloc, els resultats mostren que els participants tenen un coneixement força fràgil de la normativa. Aquest fet s’evidencia en tres resultats: a) en la variació que hi ha en el nombre d’errors que poden detectar els participants (no detecten la meitat dels errors); b) en el nombre d’errors que no ho són i que els participants marquen com si ho fossin, i c) en la variació que hi ha en el tipus d’errors que detecten d’acord amb l’àmbit lingüístic (taula 1). Pel que fa a aquest darrer aspecte, es fa palès que els participants no tenen un coneixement sòlid de diferents aspectes gramaticals, com ara la pronominalització o l’accentuació, ja que els resultats han mostrat que casos d’un mateix àmbit poden ser detectats en grau molt diferent (per exemple, la pronominalització de els hi és més detectada que la de l’hi (per li ho); o l’accentuació de és és més detectada que la de entén). Si bé és evident que cadascun dels errors és diferent de l’altre, el fet que la detecció sigui tan variable dóna pistes del coneixement poc sòlid dels aspectes normatius de la llengua. De nou, en estudis posteriors caldria indagar fins a quin punt els aprenents organitzen amb coherència els coneixements gramaticals que van construint i disposen d’estratègies per a relacionar i jerarquitzar els aspectes lingüístics que van conceptualitzant, d’acord amb altres variables sociolingüístiques. Per exemple, en el cas de la pronominalització, hi ha casos concrets amb major o menor dificultat d’aprenentatge, la qual cosa probablement té un impacte en la inseguretat del parlant, en la diferència entre la llengua oral i l’escrita, i, consegüentment, en el grau d’implantació de la normativa. En quart lloc, en relació amb el procés de detecció, correcció i justificació d’errors, aquest treball ratifica que detectar un error no implica necessàriament reparar-lo correctament i encara menys justificar-lo. Són tres moments del procés de construcció del coneixement lingüístic i que probablement requereixen ser abordats des d’estratègies didàctiques diferents. En recerques posteriors, cal aprofundir des de teories psicolingüístiques (confronteu-ho amb la noticing hypothesis) la manera com els alumnes noten (o no) els aspectes normatius de llengua en les seves tasques acadèmiques i com els alumnes universitaris relacionen el coneixement gramatical implícit i explícit. En aquest sentit, és convenient dissenyar estratègies didàctiques que permetin als alumnes reflexionar sobre el seu propi procés de detectar errors (no els detecten perquè no saben que és un error?, ho saben però no els «veuen» en els seus propis textos?, o els «veuen» i no els saben reparar?). D’altra banda, podria ser que els alumnes no detectin els errors no només perquè no tenen prou coneixements de normativa sinó també perquè la revisió formal dels textos que elaboren no és prioritària per a ells. En aquest sentit, la millora de la formació lingüística dels universitaris també requereix més exigència per part del professorat (d’acord amb Brunat et al., 2006 i 2009). Finalment, cal fer referència a les causes de la baixa capacitat que els alumnes d’aquest estudi tenen a l’hora de detectar, corregir i justificar els errors de normativa. Tot i que aquest no és l’objectiu de l’article, ens centrem en una de les possibles causes: la complexitat intrínseca de la normativa lingüística en llengua catalana. Els resultats

02 Sec Miscelania TSC25.indd 194

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

195

plantegen la pregunta de saber si el que és complex des del punt de vista de la implantació de la normativa coincideix amb el que és complex des del punt de vista de l’aprenentatge. Ginebra (2015) fa una classificació dels trets d’implantació més difícil a partir d’una anàlisi filològica dels temes més tractats en normativa catalana i, d’acord amb aquest treball, observem que alguns dels errors del nostre estudi es troben a la banda alta (d’implantació difícil), com ara la caiguda de preposició, l’expressió de l’abstracció (lo neutre), la distribució de per i per a, o el complement directe sense a; mentre que altres són a la banda intermèdia, com ara el relatiu compost, i altres fins i tot no hi apareixen (apostrofació, accentuació, morfologia nominal i adjectival). El fet que la detecció dels errors del nostre estudi sigui tan variable (taula 1) impedeix relacionar d’una manera clara la dificultat d’implantació i l’habilitat de detecció per part dels participants. Aquesta dificultat pot tenir a veure amb la metodologia que es va utilitzar en l’estudi, ja que és possible que el fet que s’indiqués als participants que hi havia almenys un error a cada frase provoqués un biaix en la detecció dels errors (un cop n’havien trobat un ja no en buscaven cap més o en els casos en què no en trobaven cap es forçaven a buscar-ne algun i per això introduïen errors que no ho eren). En qualsevol cas, en estudis futurs cal investigar amb més profunditat què s’entén per implantació difícil o fàcil de la normativa, i, des d’un punt de vista didàctic, com aquest concepte s’incardina en l’aprenentatge de la llengua. De nou, doncs, reiterem la necessitat d’investigar les metodologies d’ensenyament-aprenentatge de la llengua en l’àmbit universitari i d’intervenir en el sistema didàctic de disseny de la transposició didàctica (Camps i Ruiz, 2011) per millorar la competència lingüística dels alumnes universitaris, futurs mestres i ciutadans. Agraïments Agraïm a Jordina Coromina-Subirats l’ajuda en el disseny de l’estudi i la recollida i anàlisi de dades, i la col·laboració de Nicole Diaz Olson a l’hora de processar les dades. Pel que fa a la revisió de l’article, agraïm els comentaris de Joan Costa, Jordi Ginebra i Assumpta Fargas, a més dels suggeriments dels dos avaluadors anònims. Bibliografia de referència Baldaquí, J. M. (2006). El model de llengua i la seguretat lingüística dels jóvens valencians. València: Institut Interuniversitari de Filologia Catalana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (2009). «Inseguretat lingüística o consciència normativa? Inseguretat i ús de la llengua entre els joves valencians». Zeitschrift für Katalanistik, vol. 22, p. 71-94. Brunat, G.; Màrquez, C.; Nussbaum, L.; Prat, M.; Vilà, M. (2006). La formació lingüística a primer de Magisteri. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 195

26/01/16 07:30

196

TSC, 25 (2015)

Mariona Casas-Deseures i Llorenç Comajoan Colomé

Brunat, G.; Vilà, M.; Màrquez, C.; Prat, M. (2009). La formació lingüística de l’alumnat de Magisteri. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. Busquets, J. (2009). «La puntuació als textos dels alumnes de secundària. Una intervenció didàctica». Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, vol. 48, p. 78-95. Camps, A. (2005). «L’activitat metalingüística». A: Camps, A. (coord.). Bases per a l’ensenyament de la gramàtica. Barcelona: Graó, p. 9-32. Camps, A. (coord.) (2011). Llengua catalana i literatura: Investigació, innovació i bones pràctiques. Barcelona: Graó. Camps, A.; Ruiz Bikandi, U. (2011). «La didàctica de la llengua i la literatura». A: Camps, A. (coord.). Didàctica de la llengua catalana i la literatura. Barcelona: Graó, p. 11-32. Camps, A.; Zayas, F. (coord.) (2006). Seqüències didàctiques per aprendre gramàtica. Barcelona: Graó. Costa, J. (2013). «La recerca sobre normativa: proposta general». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23, p. 269-286. Costa, J.; Labèrnia, A. (2014). «La implantació de la normativa dels relatius: els resultats en dos exercicis gramaticals». Caplletra, vol. 56, p. 99-129. Dörnyei, Z. (2009). The psychology of second language acquisition. Oxford: Oxford University Press. Ellis, R. (2008). The study of second language acquisition. 2a ed. Oxford: Oxford University Press. Ellis, R.; Shintani, N. (2014). Exploring language pedagogy through second language acquisition research. Londres: Routledge. Gallego, J. L.; García, A.; Rodríguez, A. (2013). Cómo escriben los futuros docentes: Estrategias para la mejora. Màlaga: Aljibe. Ginebra, J. (2015). «¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25, p. 95-111. Nogué, M.; Vila, X. (2007). «L’anàlisi de la implantació terminològica en comunitats d’usuaris reduïdes: alguns elements metodològics des de la sociolingüística». A: Vila, F. X.; Nogué, M.; Vila, I. Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Barcelona: TERMCAT; Vic: Eumo, p. 29-68. Quirion, J. (2003). La mesure de l’implantation terminologique: Proposition d’un protocole: Étude terminométrique du domaine des transports de Québec. Mont-real: Office Québécois de la Langue Française. Rodríguez, C. (2011). «Reflexió metalingüística i ensenyament de la gramàtica». A: Camps, A. (coord.). Didàctica de la llengua catalana i la literatura. Barcelona: Graó, p. 117-142. Sanz, C. (2000). «Bilingual education enhances third language acquisition: evidence from Catalonia». Applied Psycholinguistics, vol. 21, p. 23-44. — (2007). «Predicting enhanced L3 learning in bilingual contexts: the role of biliteracy». A: Pérez-Vidal, C.; Juan-Garau, M.; Bel, A. (ed.). A portrait of the young in the new multilingual Spain. Clevedon: Multilingual Matters, p. 220-240. Schmidt, R. (2001). «Attention». A: Robinson, P. (ed.). Cognition and second language acquisition. Cambridge: Cambridge University Press, p. 3-32.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 196

26/01/16 07:30

Detecció, correcció i justificació d’errors de normativa

TSC, 25 (2015)

197

Annex Frases per a la detecció, correcció i justificació dels errors (qüestionari de recollida de dades) 1. Amb l’ús d’estratègies concretes, podem guiar a l’alumne perquè resolgui problemes complexos. 2. Crec que l’actuació de la mestre és correcte per tal de valorar en quin nivell es troba l’estudiant. 3. El llibre m’ha interessat perquè parla de l’amistat i t’adones de lo important que són els amics. 4. Quan l’infant no enten el que se li està demanant l’hi hem de repetir. 5. Podem dir que l’alumne es troba en el tercer nivell del procés d’aprendre a escriure ja que, comença a establir relacions entre so i grafia. 6. L’educació bilingüe té com a objectiu el domini d’una o més llengües a les que els escolars no tenen accés en el seu entorn familiar. 7. L’hipòtesis de treball es que els resultats milloraran amb l’ús de la nova estratègia d’aprenentatge. 8. L’autor no està d’acord en què l’ús de mètodes sintètics faci que la tasca del docent sigui més organitzada. 9. A l’escola no s’hauria de perdre tan temps a organitzar els grups. 10. Alguns infants els hi costa molt aprendre dues llengües a l’escola. 11. L’autor de l’article comentat a classe, també esmenta que el bilingüisme té efectes positius. 12. La opinió d’alguns autors és que no cal aprendre anglès a l’educació infantil. 13. Els alumnes a partir del maneig del diccionari pot arribar a saber com s’ha de buscar una paraula. 14. Els mestres dissenyen activitats d’aprenentatge per els alumnes amb necessitats educatives especials.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 197

26/01/16 07:30

02 Sec Miscelania TSC25.indd 198

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 199-212 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.99 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord: una anàlisi teòrica de dos sistemes educatius diferents Tools for the implementation of Catalan in Catalonia and Northern Catalonia: a theoretical analysis of two different education systems James Hawkey Universitat de Bristol Data de recepció: 29 d’abril de 2013 Data d’acceptació: 1 de juliol de 2013

Resum Aquest article examina el paper del sistema educatiu en els processos d’implantació de la llengua catalana (especialment de la varietat normativa) i es focalitza en dues regions de parla catalana: Catalunya i la Catalunya del Nord. S’estableixen els lligams teòrics entre les polítiques lingüístiques educatives i la implantació de varietats lingüístiques normatives, i es detallen tres esquemes sociolingüístics pertinents (adaptats de Cooper, 1989; Schiffman, 1996, i Baker, 2011). Mitjançant aquests esquemes, es classificaran les dues situacions en qüestió per tal de comprendre-les millor. S’examinaran les dues regions per tanda: es farà una anàlisi a partir dels esquemes teòrics, tenints presents dades experimentals existents pel que fa a la implantació de la normativa. L’estudi de la Catalunya del Nord és d’una importància especial, ja que el sistema educatiu d’aquesta regió no ha rebut gaire atenció per part dels investigadors. Veurem que les dues re gions són molt diferents en gairebé tots els aspectes, incloent-hi el grau de la implantació i la presència de les classes de (o en) català. Tanmateix, abans de treure conclusions definitives, ens caldrà una investigació més extensa (sobretot de la situació a la Catalunya del Nord). Paraules clau: Catalunya del Nord, llengua normativa, implantació, política lingüística educativa. Abstract This article examines the role of the education system in the processes of implementing the Catalan language (and particularly its normative variety), and focuses on two Catalanspeaking regions: Catalonia and Northern Catalonia (in France). Theoretical links are established between language-in-education policy decisions and the implementation of linguistic norms, and three relevant sociolinguistic schemas are outlined (based on Cooper 1989, Schiffman 1996 and Baker 2011). These are then used to classify and provide deeper insight into the situations under investigation. The two regions are addressed in turn: they are evaluated using the theoretical schemas, and any data concerning the implementation of the norm is duly addressed and analysed. This is of particular relevance in the case of Northern Catalonia, whose Correspondència: James Hawkey. University of Bristol. School of Modern Languages. 17 Woodland Road. Bristol BS8 1TE. United Kingdom. A/e: james.hawkey@bristol.ac.uk. A/I: http://jameshawkey. jimdo.com.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 199

26/01/16 07:30

200

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

education system has received relatively little academic attention. The two regions will be shown to differ on almost all fronts, from the degree of implementation to the presence of Catalan language (intermediate) education. However, much more research needs to be undertaken (particularly on Northern Catalonia) before any firm conclusions can be drawn. Keywords: Northern Catalonia, normative language, implementation, language-in-education policy.

1. Introducció

quest article examina el paper del sistema educatiu en els processos d’implantació lingüística en dues regions de parla catalana: Catalunya i la Catalunya del Nord. S’analitzaran les polítiques lingüístiques educatives de cada regió, mitjançant esquemes teòrics sociolingüístics. Aquesta anàlisi serà particularment reveladora pel que fa al sistema escolar a la Catalunya del Nord, que no ha rebut gaire atenció per part dels investigadors. A partir de les dades disponibles, serà possible avaluar els processos d’implantació de la llengua catalana i de la varietat normativa en diversos territoris catalanòfons. Cal destacar que aquest article no compara les dues situacions en qüestió. Observarem que els marcs polític i lingüístic dels dos territoris són molt diferents, i que el caràcter de les escasses dades disponibles (sobretot pel que fa a la Catalunya del Nord) impedeix la possibilitat d’una anàlisi comparativa. Ens caldrien unes investigacions molt més àmplies de les dues comunitats lingüístiques si volguéssim comparar-les. A l’apartat 2, s’explicarà el marc teòric, per tal d’establir uns lligams formals entre la implantació de varietats lingüístiques, d’una banda, i les polítiques educatives, de l’altra, i es presentaran uns esquemes teòrics que facilitaran la nostra anàlisi. L’apartat 3 detallarà les situacions a Catalunya i a la Catalunya del Nord, mitjançant els esquemes proposats a l’apartat 2 i dades experimentals. A l’apartat 4, es proposaran unes conclusions i observacions finals. 2. Marc teòric Abans d’analitzar el paper de l’ensenyament en la implantació de la normativa catalana, cal establir uns lligams teòrics entre el sistema educatiu, d’una banda, i la implantació d’una normativa lingüística, de l’altra. Aquest marc teòric examina els processos d’estandardització lingüística, focalitzant-se en la implantació de llengües. S’explica el funcionament de les polítiques lingüístiques educatives i es presenten unes taxonomies per a entendre millor i classificar les polítiques lingüístiques (tant les generals com les educatives).1 El coneixement dels temes teòrics pertinents ens dóna

1. En aquest article, el terme polítiques lingüístiques (en plural) es refereix a casos (generalment governamentals) de la posada en pràctica d’instàncies de planificació lingüística, a diferència de l’ús més abstracte del terme política lingüística de Boix i Vila (1998).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 200

26/01/16 07:30

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord

TSC, 25 (2015)

201

les eines necessàries per a analitzar la situació d’implantació lingüística en diversos territoris de parla catalana. La implantació d’una varietat lingüística normativa resulta d’una sèrie de processos i fenòmens organitzats i planificats. La identificació d’aquests processos és un tema sobre el qual es fa molta investigació en sociolingüística; però, malgrat diversos desenvolupaments en el camp de la planificació lingüística, encara s’utilitza el model d’estandardització que va proposar Einar Haugen el 1966, gràcies a la seva senzillesa i pertinència. Aquest model consta de quatre etapes: la selecció, la codificació, l’elaboració i la vehiculació.2 La implantació d’una normativa és el fruit de la quarta fase, la vehiculació, que ocorre després de les tres primeres etapes, que estableixen la forma (i certs aspectes de la funció) de la varietat lingüística designada normativa. Haugen ens explica que una varietat lingüística només pot sobreviure si disposa d’un grup d’usuaris; no cal que aquest grup sigui nombrós, però ha d’exercir almenys un cert poder, per a garantir que altres persones es motivin a aprendre la varietat en qüestió (Haugen, 1966: 933). La varietat normativa esdevé un símbol del poder dels seus usuaris, i la implantació de la normativa és una manera d’assegurar que l’autoritat del grup dominant sigui més accessible. Les iniciatives de vehiculació contribueixen, doncs, a un accés més ample a la varietat lingüística normativa. Boix i Vila (1998: 290-293) van desenvolupar la idea de les etapes d’estandardització lingüística, i més específicament la de la vehiculació, seguint un esquema que va proposar Argelaguet (1996). A més de parlar de la vehiculació, recapitulen el marc de la formulació de les línies d’actuació, la qual combina idees sociolingüístiques amb conceptes manllevats del màrqueting, concretament l’estratègia de les quatre p (McCarthy, 1960), que detalla uns aspectes molt específics del procés d’implantació. El producte (els aspectes que s’han d’implantar), la promoció (els esforços per a convèncer els nous usuaris d’utilitzar «el producte») i el preu són elements lligats a la implantació, però d’un interès particular són els canals de distribució (el lloc o «puesto»). Boix i Vila (1998: 292) declaren que «els canals de distribució tradicionals de les innovacions lingüístiques planificades són els sistemes d’ensenyament (per a adults i per a infants), les indústries culturals i els mitjans de comunicació de massa». Navarro (2003: 126) compara els diferents canals de distribució i afirma que «els mitjans de comunicació són els que juguen un paper tant o més important que l’escola en els processos […] més moderns». En comptes d’intentar determinar els valors relatius de diferents mitjans de distribució dins dels processos de la implantació de la normativa catalana (un repte pràcticament impossible sense un estudi molt extens i unes dades conclusives), aquest article examinarà només el paper d’un dels canals: el sistema educatiu. L’ensenyament ocupa un paper indiscutible dins del ventall de processos d’implantació d’una normativa lingüística. Cooper (1989) va desenvolupar l’esquema teòric de Kloss (1969) i, per tant, reconeix tres tipus de planificació lingüística: a més de les planificacions del corpus i de l’estatus proposades originalment per Kloss, Cooper va identificar la planificació de l’ensenyament, el qual «es refereix als esforços per a augmentar 2. Per a un resum complet del model en català, consulteu Hawkey (2014a).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 201

26/01/16 07:30

202

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

el nombre d’usuaris d’una llengua i a les estratègies emprades per a millorar el coneixement lingüístic dels parlants» (Hawkey, 2014a: 391). Cooper organitza els exemples de planificació de l’ensenyament segons dos eixos: el de l’objectiu de l’estratègia en qüestió (l’adquisició, la readquisició o la preservació d’una varietat lingüística) i el de la manera de planificar (la creació de l’oportunitat d’aprendre, la motivació d’aprendre, o totes dues alhora), els quals es poden presentar de la manera següent: Taula 1 Els objectius de les estratègies i les maneres de planificar l’ensenyament (adaptat de Cooper, 1989: 159) Adquisició com a llengua segona o estrangera.

Readquisició d’una llengua que ha caigut en desús.

Preservació lingüística.

Creació de l’oportunitat d’aprendre la llengua. 1

Creació de l’oportunitat d’aprendre la llengua. 4

Creació de l’oportunitat d’aprendre la llengua. 7

Adquisició com a llengua segona o estrangera.

Readquisició d’una llengua que ha caigut en desús.

Preservació lingüística.

Creació de la motivació d’aprendre la llengua. 2

Creació de la motivació d’aprendre la llengua. 5

Creació de la motivació d’aprendre la llengua. 8

Adquisició com a llengua segona o estrangera.

Readquisició d’una llengua que ha caigut en desús.

Preservació lingüística.

Creació de l’oportunitat i la motivació d’aprendre la llengua. 3

Creació de l’oportunitat i la motivació d’aprendre la llengua. 6

Creació de l’oportunitat i la motivació d’aprendre la llengua. 9

Adquisició

Readquisició

Preservació

Oportunitat

M a n e r a

Motivació

Oportunitat i motivació

Objectiu A partir d’aquest esquema, mitjançant els tres objectius i les tres maneres de planificar, distingim nou configuracions que es poden emprar en la classificació de diferents tipus d’estratègies de planificació d’ensenyament. Cooper presenta diversos casos de sistemes educatius de tot el món que exemplifiquen les nou configuracions del seu esquema i, en aquest article, utilitzarem aquest model per a analitzar les polítiques lingüístiques educatives de diferents territoris de parla catalana. A més dels objectius i les maneres d’implantar les instàncies de planificació d’ensenyament, cal examinar les característiques dels casos concrets de la posada en pràctica d’aquesta planificació. Quins trets poden tenir les polítiques lingüístiques educatives? Schiffman (1996) proposa una sèrie de dicotomies, adaptades de les de Kloss (1977), que resumeixen les qualitats de les polítiques lingüístiques en general (i no només de les educatives): — Promoció/tolerància: la diferència entre polítiques que fomenten l’ús d’una llengua d’una manera activa (subvencions governamentals, programes de formació lin-

02 Sec Miscelania TSC25.indd 202

26/01/16 07:30

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord

TSC, 25 (2015)

203

güística per als professors, etc.) i polítiques que només toleren l’existència d’una varietat lingüística. Moltes polítiques barregen elements de promoció i tolerància, i, per tant, es classifiquen com a mixtes (Schiffman, 1996: 28-29). — Igualitari/restringit: la diferència entre polítiques que tracten d’una manera igualitària totes les llengües d’una comunitat i d’altres que donen prioritat a una varietat en particular (Schiffman, 1996: 29). — Drets personals/territorials: les polítiques són una manera de determinar i consagrar els drets dels ciutadans. Aquests drets poden pertànyer als ciutadans (és a dir, els ciutadans d’un país segueixen tenint els mateixos drets, vagin on vagin) o al territori (tots els habitants d’una zona determinada tenen uns drets particulars, siguin d’on siguin) (Schiffman, 1996: 29-30). — De iure / de facto: la diferència entre les polítiques governamentals explícites i les que s’utilitzen en la pràctica, sense suport oficial (Schiffman, 1996: 30). La taxonomia de Baker (2011: 208-210) detalla els trets específics de les polítiques lingüístiques educatives. En termes generals, la seva tipologia divideix tots els programes possibles en tres grups: programes monolingües (que promouen una llengua dominant en detriment d’altres varietats lingüístiques minoritàries), febles (que donen accés a varietats lingüístiques minoritàries sense l’objectiu del bilingüisme dels es tudiants) o forts (amb l’objectiu del bilingüisme i la bialfabetització dels estudiants). Cada grup se subdivideix en més categories, que podrem utilitzar en l’anàlisi de les polítiques educatives que tenen com a objectiu la implantació de la normativa catalana. En resum, la implantació d’una llengua o varietat lingüística és el fruit de diversos processos. Els usuaris de la varietat normativa (la que s’intenta implantar) han de tenir un grau de poder; si no, no hi ha cap motiu per a aprendre la nova varietat (Haugen, 1966: 933). Existeixen diversos canals de distribució d’una nova normativa, incloent-hi el sistema educatiu (Boix i Vila, 1998: 292; Navarro, 2003: 126), i les polítiques lingüístiques educatives que poden contribuir a la implantació d’una llengua tenen diversos objectius i funcionen de diverses maneres (Cooper, 1989: 159). Finalment, en aquesta anàlisi de les polítiques lingüístiques educatives que afavoreixen la implantació de la normativa catalana, serà possible utilitzar taxonomies pràctiques (Cooper, 1989; Schiffman, 1996; Baker, 2011) que classifiquen les polítiques segons les seves característiques específiques. 3. El sistema educatiu i la implantació del català en dos territoris de parla catalana

Aquesta anàlisi examina dues situacions molt diferents pel que fa a la implantació de la normativa catalana: Catalunya i la Catalunya del Nord. Mitjançant les dades disponibles, detallarem el paper del sistema educatiu com a part dels processos d’implantació de la llengua catalana normativa en tots dos territoris. En el cas de Catalunya, tenim accés a dades experimentals que ofereixen respostes directes a les nostres preguntes: podrem, doncs, determinar fins a quin punt la normativa s’ha implantat i

02 Sec Miscelania TSC25.indd 203

26/01/16 07:30

204

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

si el programa d’ensenyament actual d’immersió lingüística ha afectat el nivell de coneixement del català normatiu. Pel que fa a la Catalunya del Nord, les dades existents són limitades i només ens permeten de treure conclusions restringides sobre la implantació de la llengua catalana en general, sense poder fer comentaris extensos sobre el seu grau de normativitat. Discutirem, doncs, dos sistemes educatius en dues regions geogràficament contigües amb dos graus molt diferents d’implantació de la llengua catalana; això podria desenvolupar els lligams teòrics entre el sistema educatiu i la implantació lingüística establerts a l’apartat 2. Cal recordar que aquesta anàlisi no és comparativa. Els dos territoris presenten dues situacions lingüístiques molt diferents, i veurem que, per falta de dades comparables, no és gaire apropiat comparar-les. Analitzarem els dos casos a continuació mitjançant les mateixes eines teòriques desenvolupades a l’apartat 2. Tanmateix, això no constitueix una comparació directa; només utilitzarem el mateix marc teòric per tal d’il·lustrar unes característiques específiques de les situacions en qüestió. La discussió de cada situació lingüística s’estructurarà de la mateixa manera. Primer, s’explicarà el rerefons educatiu a la regió pel que fa a la llengua catalana i, en el cas de Catalunya, el seu grau de normativitat. Llavors, analitzarem la situació política segons els tres models teòrics proposats a l’apartat 2 (els de Cooper, 1989; Schiffman, 1996, i Baker, 2011). Finalment, examinarem dades pertinents sobre l’ús i la implantació del català i el seu grau de normativitat. 3.1. La situació a Catalunya Durant els últims trenta anys, un ventall de programes i polítiques lingüístics ha modificat la forma i la funció de la llengua catalana a Catalunya. La creació d’organitzacions governamentals com el TERMCAT i la publicació de diccionaris han promogut la forma de la normativa lingüística catalana.3 Perquè aquesta forma lingüística tingui una funció concreta en la societat catalana moderna, cal implantar-la. Aquesta implantació es realitza gràcies a una sèrie de polítiques lingüístiques promulgades per la Generalitat de Catalunya, i una de les més importants va ser la Llei de normalització lingüística (LNL) de 1983, que intenta normalitzar l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits (LNL, 1983). Pel que fa a la implantació de la normativa mitjançant el sistema educatiu, aquest document innovador declara que «el català,4 com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l’ensenyament en tots els nivells educatius» (LNL, 1983). A més a més, l’objectiu d’aquest programa educatiu queda clar: «Tots els infants […] han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics» (LNL, 1983). Nombrosos decrets i polítiques han actualitzat la llei original, i l’Estatut d’autonomia de 2006 conté diverses estipulacions sobre l’ús 3. Per a més informació sobre aquests casos de planificació del corpus del català, consulteu Hawkey (2014a). 4. Normatiu, es pressuposa.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 204

26/01/16 07:30

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord

TSC, 25 (2015)

205

de la llengua catalana a l’escola a Catalunya. Ara, la dominància relativa del català (relativament, pel que fa al castellà en el sistema educatiu) és encara més extensa que el 1983, i l’Estatut actual declara que «el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari» (EAC, 2006: 26). A més a més, segons aquest document, la capacitat d’utilitzar normalment el català no és només un dret dels ciutadans, sinó també un deure: els alumnes «tenen el dret i el deure de conèixer […] el català i el castellà […] en finalitzar l’ensenyament obligatori» (EAC, 2006: 26). Totes aquestes polítiques lingüístiques educatives tenen l’extensió del català normatiu com un dels seus objectius i són, per tant, exemples d’iniciatives d’implantació de la normativa catalana. Com es classifiquen aquestes polítiques, segons els tres esquemes presentats en el marc teòric? — Segons l’esquema de Cooper (1989). Com que els catalans mai no van perdre l’ús habitual del català, malgrat les mesures opressives de la dictadura franquista, les iniciatives actuals són exemples de preservació lingüística. L’adopció del català normatiu com a llengua vehicular del sistema educatiu estableix unes oportunitats d’utilitzar-lo, i l’extensió de l’ús del català en diversos àmbits de la societat condueix a un creixement del prestigi de la llengua, de manera que es crea una motivació d’aprendre el català. Segons l’esquema presentat a la taula 1, les polítiques lingüístiques educatives actuals de Catalunya es troben a la casella número 9 (preservació, oportunitat i motivació). — Segons l’esquema de Schiffman (1996). Les polítiques catalanes promouen l’ús normatiu de totes dues llengües oficials i subvencionen programes en català: són, doncs, més aviat polítiques de promoció. Pel que fa a l’ús dels idiomes, el català i el castellà es tracten sovint d’una manera força igualitària; però el paper de «llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament» que ocupa el català (EAC, 2006: 13) indica que, en certs àmbits, les polítiques actuals restringeixen l’ús del castellà (s’hi troba, doncs, en una situació entre igualitària i restringida). Pel que fa als drets lingüístics, l’Estatut actual declara que els titulars dels drets de l’Estatut són «els ciutadans de Catalunya» (EAC, 2006: 17) —és a dir, totes les persones residents a Catalunya, siguin d’on siguin—; això correspon més aviat als drets territorials (i no personals) de Schiffman. Finalment, aquests drets i deures lingüístics es poden classificar com a de iure, ja que existeixen d’una manera ben clara i explícita en diversos textos legals. — Segons l’esquema de Baker (2011). El sistema educatiu català és un cas de programa fort i el seu l’objectiu és un domini equilibrat de les dues llengües oficials. Segons l’esquema de Baker, els programes forts es subdivideixen en diverses categories. El 1983, amb la introducció del nou sistema gràcies a la Llei de normalització lingüística, va ser possible de classificar el cas català com a «programa de patrimoni lingüístic» (heritage language program), que promou una llengua autòctona anteriorment minoritzada (Baker, 2011: 233). Per contra, avui dia, gràcies a l’estatus actual més elevat del català, és més adequat utilitzar l’etiqueta de «programa bilingüe general» (mainstream bilingual program) (Baker, 2011: 245).5 5. Per a una anàlisi més detallada (en anglès) del model de Baker, consulteu Hawkey (2012).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 205

26/01/16 07:30

206

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

És possible avaluar fins a quin punt aquestes iniciatives d’implantació de la normativa catalana han tingut èxit mitjançant dades observades. Cal comparar els coneixements de la normativa catalana de dos grups: d’una banda, els beneficiaris d’aquestes polítiques (és a dir, la gent escolaritzada en català) i, de l’altra, les persones escolaritzades en castellà abans de l’entrada en vigor del sistema actual. Si els participants escolaritzats en català coneixen millor la normativa catalana que la gent més gran (escolaritzada en castellà), podem inferir que els processos d’implantació han tingut un grau d’èxit. En l’experiment de camp següent, cinquanta participants barcelonins havien d’identificar casos de llenguatge no normatiu en dos textos (un en català i l’altre en castellà). Els participants provenien de dues franges d’edat: els més joves tenien entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys, i, per tant, van rebre la major part de l’escolarització en català, i els més grans, escolaritzats en castellà, tenien entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc anys. Cada text contenia quinze casos de llenguatge no normatiu —deu exemples d’interferència lèxica i cinc exemples d’interferència sintàctica— que provenen del castellà (sobretot manlleus i calcs semàntics). Els resultats de l’exercici en català es presenten a la taula següent:6 Taula 2 Identificació dels casos d’interferència lingüística no normativa en català; resultats analitzats per franja d’edat Mitjana: Nombre Igualtat de Graus casos Desviació Error de variàncies t de Significació identificats tipus estàndard participants assumida llibertat (/15) 2,436 0,431 Sí 2,768 48 0,008 25-35 32 10,75 8,22 4,037 0,952 No 2,420 24,122 0,023* 55-65 18

Franja d’edat

* Diferència significativa, p < 0,05. Valor apropiat seleccionat en negreta.

Veiem, doncs, una diferència significativa entre el coneixement de la normativa catalana de les dues generacions: els participants més joves (escolaritzats en català) identifiquen més casos de llenguatge no normatiu en català que els més grans (escolaritzats en castellà). Els beneficiaris de les polítiques lingüístiques educatives actuals a Catalunya tenen un coneixement més profund de la normativa catalana vigent que les persones escolaritzades abans de l’entrada en vigor de la Llei de normalització lingüística. És possible, doncs, inferir que aquestes polítiques educatives han contribuït a un cas d’implantació reeixida? Hem de tenir en compte que les polítiques educatives constitueixen només una part del ventall de polítiques lingüístiques introduït als anys 1980. No obstant això, el sistema educatiu constitueix un element important, ja que representa l’únic canal de distribució d’implantació que no és accessible a les persones més grans: almenys en teoria, tothom pot accedir als altres canals (com ara els mitjans de comunicació de 6. Per a una anàlisi més detallada d’aquest experiment, consulteu Hawkey (2014a).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 206

26/01/16 07:30

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord

TSC, 25 (2015)

207

massa). Per tant, el coneixement més alt que tenen els joves de la normativa catalana pot provenir d’un element destinat només als joves (és a dir, el sistema educatiu).7 Malgrat això, no podem afirmar que el paper del sistema educatiu sigui més important que el d’altres canals de distribució, per la qual cosa caldrà una investigació que compari els papers de tots els canals abans de determinar-ne els valors relatius. Tanmateix, podem inferir que el sistema educatiu suposa una part considerable del ventall de programes educatius actuals que han implantat la normativa catalana vigent amb un grau d’èxit (cosa que demostren les dades experimentals, que revelen un creixement en el coneixement de la normativa catalana). 3.2. La situació a la Catalunya del Nord A l’altre costat de la frontera francesa, al territori de la Catalunya del Nord,8 el qual forma la part més al nord dels Països Catalans, el paper de la llengua catalana en el sistema educatiu és menys significatiu que a Catalunya. El marc legal i polític francès limita l’extensió i l’ús de les llengües regionals i minoritàries a França, i, per tant, el català no s’utilitza gaire en el sistema educatiu francès. Les lleis Jules Ferry dels anys 1880 van instaurar un sistema d’ensenyament obligatori en llengua francesa per a tots els ciutadans de França i el català no hi va aparèixer. La llengua catalana va començar a caure en desús a la regió i, sense suport oficial, els nivells de coneixement del català van seguir baixant durant el segle xx (Gene i Casals, 2004: 49). El 1976, un grup de pares van establir La Bressola, una escola privada a Perpinyà on la llengua vehicular de l’ensenyament és el català; durant els últims trenta anys, la xarxa de La Bressola ha crescut i ara comprèn set escoles primàries i un institut d’educació secundària per a tota la regió, amb un total d’aproximadament cinc-cents alumnes.9 Hi ha, també, dues iniciatives més (privades o concertades): l’escola primària Arrels i l’IES Comte Guifré, totes dues a Perpinyà. Els sistemes catalans escolaritzen només l’1 % de la població escolar del departament del Pirineu oriental i la resta dels alumnes formen part del sistema francès monolingüe. L’únic desenvolupament legal que va afavorir la representació de les llengües regionals al sistema nacional va ser la Llei Deixonne (aprovada el 1951 i que va entrar en vigor divuit anys més tard), que permet l’ensenyament del català (o del bretó, de l’occità o del basc) durant un màxim de tres hores setmanals. Tanmateix, la major part de les escoles del Pirineu oriental no aprofiten aquesta concessió i, per tant, només un 19,1 % d’alumnes reben classes de català a l’educació primària, una xifra que baixa fins a un 6,1 % a la secundària (Becat i Rajaut, 2000: 50-52). 7 Per a una discussió més a fons dels lligams entre el sistema educatiu i el coneixement de la normativa, consulteu Hawkey (2014b). 8. La regió de la Catalunya del Nord correspon aproximadament al departament francès del Pirineu oriental, que agrupa aproximadament 450.000 habitants i té la capital a Perpinyà. 9. Per a una discussió més detallada (en anglès) de la història de La Bressola, consulteu Hawkey (2011).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 207

26/01/16 07:30

208

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

A la Catalunya del Nord hi ha, doncs, dos sistemes: el mètode nacional francès pràc ticament monolingüe (amb el 99 % de la població escolar), i les xarxes d’escoles ca talanes. A Catalunya i a la Catalunya del Nord s’han implementat dos sistemes educatius molt diferents pel que fa a l’ús del català. A França predomina el sistema francès (en llengua francesa), amb només uns quants exemples aïllats d’immersió lingüística catalana. Segons els nostres esquemes teòrics, doncs, com es classifica la situació a la Catalunya del Nord? — Segons l’esquema de Cooper (1989). El sistema majoritari francès, en el qual predomina la llengua francesa, no encaixa en el model de Cooper, ja que el Govern francès no intenta augmentar el nombre d’usuaris del francès i, per tant, aquesta estratègia no constitueix un exemple de planificació lingüística de l’ensenyament, segons la definició de Cooper. Els sistemes d’immersió lingüística a la Catalunya del Nord utilitzen el català com a llengua vehicular a l’ensenyament i a l’Administració, i en fomenten l’ús al pati, per tal de «[recuperar el] català com a llengua d’ús quotidià» i de contribuir a «una extensió de l’ús social del català» (Bressola, s. d.). Aquesta «recuperació» reconeix el fet que la llengua ha caigut en desús a la regió i, per a garantir l’extensió del seu ús, cal crear l’oportunitat i la motivació d’aprendre el català. Per tant, les estratègies d’immersió lingüística a la Catalunya del Nord, tal com es fa a La Bressola, es troben a la casella número 6 (readquisició, oportunitat i motivació) de l’esquema. — Segons l’esquema de Schiffman (1996). El sistema francès vigent a la Catalunya del Nord no té tendència a tolerar l’ús dels idiomes regionals. Malgrat les concessions marginals de la Llei Deixonne, la ideologia lingüística francesa encara resta molt centralitzada i el català no rep gaire suport oficial. Les polítiques franceses es classifiquen, més aviat, com a estratègies de promoció del francès (amb elements molt lleugers de tolerància envers el català) i són restringides, ja que el català i el francès no tenen estatus igualitaris. La Constitució francesa declara que «la langue de la République est le français» (La Constitution de la Ve Republique, 2011: 7) i, per tant, els drets són territorials. La Catalunya del Nord no aprofita totes les concessions (limitades) de la Llei Deixonne, com demostren les xifres baixes d’alumnes que reben classes de català. Per tant, la legislació restringida pel que fa a l’ensenyament de les llengües regionals (confronteu-ho amb «Loi numéro 94-665 du 4 août 1994 relative à l’emploi de la langue française», 1994) no és l’únic element que cal considerar i l’escassetat de classes de (o en) català pot ser la conseqüència d’altres factors socials (una falta d’interès per part dels ciutadans, per exemple). Tenim, doncs, una situació de facto, amb el suport de la legislació de iure. — Segons l’esquema de Baker (2011). Segons la taxonomia de Baker, el sistema nacional francès segueix un programa monolingüe, amb l’objectiu social general de l’assimilació dels usuaris de llengües minoritàries i l’objectiu lingüístic del monolingüisme francès. La classificació dels sistemes com La Bressola depèn de la llengua dominant de l’alumne. Si la seva llengua materna és el català, el programa es classifica com a programa de patrimoni lingüístic (com a Catalunya) i es tracta d’una estratègia

02 Sec Miscelania TSC25.indd 208

26/01/16 07:30

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord

TSC, 25 (2015)

209

de preservació del català de l’alumne, amb els objectius lingüístics de bilingüisme i bialfabetització. Si la llengua materna és el francès, Baker classificaria el sistema de La Bressola com a immersió, amb uns objectius socials de pluralisme i enriquiment, i els mateixos objectius lingüístics (ja que són els objectius globals del sistema) de bilingüisme i bialfabetització. No tenim dades concretes sobre el grau de normativitat de la varietat del català teòricament implantada a la Catalunya del Nord i, per tant, no podem analitzar si el català que s’aprèn a La Bressola (i en altres escoles semblants) segueix la normativa lingüística vigent pel que fa al vocabulari o a la sintaxi. Per falta de dades, doncs, no és possible fer una comparació directa amb la situació d’implantació de la normativa a Catalunya. Només es pot especular sobre el grau de normativitat del català a la Catalunya del Nord mitjançant la informació existent. Molts recursos pedagògics que s’utilitzen a La Bressola són fruit de la col·laboració amb altres regions de parla catalana. Una associació catalana (establerta a Barcelona), els Amics de La Bressola, coordina en gran part aquests lligams internacionals: per mitjà d’una plataforma web, Espai Bressola, mestres i professors catalans poden aportar materials pedagògics i didàctics que després s’utilitzen a les escoles Bressola (Amics de La Bressola, s. d.). La coordinació amb els altres territoris de parla catalana també inclou el suport econòmic con siderable de la Generalitat de Catalunya, a més de subvencions del Govern Balear, de les diputacions de Girona i Barcelona, i de diversos ajuntaments. Cal destacar que tota anàlisi del grau de normativitat del català utilitzat a les escoles de la Catalunya del Nord és especulatiu (i per a dir-ne més, necessitaríem un estudi més detallat del contingut dels materials didàctics de les escoles en qüestió); però és possible que el català utilitzat a les escoles nord-catalanes segueixi, en gran part, la normativa catalana vigent a Catalunya, atès que molts recursos pedagògics provenen de Catalunya, on aquest tipus de material té la tendència a seguir la normativa vigent. L’escassetat de dades sobre l’ús del català a la Catalunya del Nord ens limita pel que fa a les anàlisis que es poden fer de la situació. Cal basar-se en dades d’autoava luació, que només donen una impressió subjectiva dels nivells de coneixement del català a la Catalunya del Nord. Malauradament, són les úniques estadístiques disponibles i, per tant, cal fer-les servir, tot i que en reconeixem les limitacions. El 2007, la Universitat de Perpinyà va conduir l’estudi més ampli dels usos lingüístics a la Catalunya del Nord, i, tot i que les dades són molt detallades, també depenen de les declaracions autoavaluadores dels participants (Puig Moreno, 2007). A partir de les dades següents, aportades per la Generalitat de Catalunya el 2004, és possible especular sobre el grau d’implantació de la llengua catalana i sobre el paper del sistema educatiu en els processos d’implantació. Les estadístiques comparen el nivell de competència lingüística en català de dues franges d’edat (escollides perquè s’assemblen a les franges presentades a la taula 2 en el cas de Catalunya).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 209

26/01/16 07:30

210

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

Taula 3 Nivell de competència en català a la Catalunya Nord; resultats analitzats per franja d’edat (Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya Nord, 2004: 13-16) Franja d’edat

Entén el català

Sap parlar el català

Sap llegir el català

Sap escriure el català

15-29

51,2 %

24,2 %

11,4 %

6,2 %

45-64

68,4 %

37,7 %

36,8 %

11,6 %

Veiem que els membres més joves de la comunitat tenen un nivell de català més baix que els més grans en les quatre competències lingüístiques, cosa que podria representar la continuació de la pèrdua diacrònica del coneixement del català a la regió. Tanmateix, hem de tenir en compte el caràcter autoavaluador de les dades i que potser el nivell de coneixement de la franja més gran no és tan alt com es presenta aquí: per exemple, una xifra d’un 36,8 % que sap llegir el català sense gaires recursos (diaris, etc.) en català sembla una mica elevada. Però, de moment, són les dades existents més completes. Els sistemes d’immersió lingüística catalana, molt marginals, que existeixen a la Catalunya del Nord s’assemblen molt als programes que hi ha a Catalunya (les semblances destaquen si comparem les classificacions segons l’esquema de Baker); i els programes d’immersió a Catalunya desenvolupen un paper important en la implantació de la normativa. Contràriament, a la Catalunya del Nord, si observem els nivells de competència lingüística, la llengua catalana no s’implanta d’una manera reeixida. A partir d’aquests resultats, no podem determinar el paper del sistema educatiu en aquesta situació. Hem vist que la major part de la població escolar al Pirineu oriental (gairebé el 80 % dels alumnes de l’educació primària i aproximadament el 94 % dels de la secundària) no rep cap classe de (o en) català i, per tant, no és possible avaluar l’impacte de l’ensenyament en la implantació del català, a causa del seu estatus marginal. 4. Conclusions L’anàlisi de Catalunya ha revelat que la normativa lingüística catalana ha estat implantada amb un grau d’èxit considerable. A partir dels resultats de l’experiment, podem determinar que els participants més joves tenen un coneixement més profund de la normativa catalana que els més grans. Per tant, és possible inferir que el sistema educatiu ha tingut un impacte positiu pel que fa a l’extensió de la llengua catalana normativa, ja que els participants joves que identifiquen més casos de la llengua normativa (i no normativa) són concretament els beneficiaris del sistema educatiu actual d’immersió lingüística.10 El fet que la població catalana mai no hagi deixat d’utilitzar 10. Per a una discussió més detallada dels lligams entre el sistema educatiu a Catalunya i el nivell de coneixement de la normativa lingüística catalana (en anglès), consulteu Hawkey (2014b).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 210

26/01/16 07:30

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord

TSC, 25 (2015)

211

la llengua catalana no implica un coneixement previ de la llengua normativa, i és possible que les innovacions educatives hagin provocat un creixement diacrònic del coneixement (és a dir, una implantació reeixida) de la normativa catalana. Per contra, a la Catalunya del Nord no observem un cas d’implantació reeixida de la llengua catalana, sinó que notem una disminució diacrònica potencial de la competència lingüística catalana. Ni tan sols no podem comentar el grau de normativitat de la llengua utilitzada, per falta de dades pertinents. Cal tenir present que la falta de suport de la llengua catalana per part del sistema educatiu a la Catalunya del Nord suposa només una part de l’estratègia governamental francesa pel que fa a les llengües regionals a França. La llengua catalana té una presència molt limitada en l’Administració i en els mitjans de comunicació de massa (no només en el sistema educatiu). Per tant, no podem determinar si el sistema escolar és la causa principal de la situació precària del català, o si la causa és la falta de suport en diversos sectors. Quines conclusions podem treure, doncs, de les dues situacions diferents? Segons els resultats de la nostra anàlisi de Catalunya, el sistema educatiu pot ser una eina eficaç per a la implantació de la normativa catalana. Observem que, segons l’esquema de Cooper (1989), un sistema de preservació lingüística, que crea l’oportunitat i la motivació d’aprendre la llengua en qüestió, pot tenir èxit. El sistema educatiu català és un programa fort amb l’objectiu del bilingüisme (segons Baker, 2011) i tracta les dues llengües oficials de manera igualitària (segons Schiffman, 1996); aquesta dimensió d’igualtat caracteritza el sistema a Catalunya, a diferència del programa vigent a la Catalunya del Nord. El sistema francès predominant restringeix (segons l’esquema de Schiffman, 1996) el paper i el coneixement del català a la regió, i l’objectiu del programa educatiu de monolingüisme francès contribueix a la disminució de la competència catalana observada. No ha estat possible classificar satisfactòriament aquest sistema nacional francès segons l’esquema de Cooper (1989), ja que no intenta augmentar el nombre d’usuaris de francès, sinó que vol assegurar l’estatus del francès com a llengua nacional. Quan examinem les classificacions dels dos sistemes actuals (el de Ca talunya i el de la Catalunya del Nord) segons els tres model teòrics, queda clar que les dues situacions són completament diferents. Per tant, una comparació directa de les dues regions pel que fa als detalls específics de la implantació del català no és gaire apropiada, a causa dels diversos factors polítics i extralingüístics que condicionen els usos del català. Cal una recerca més detallada de la situació de la llengua catalana a la Catalunya del Nord, amb dades experimentals, per a treure conclusions més definitives. Mentrestant, només podem especular sobre el fet que dues regions geogràficament contigües constitueixen dues situacions radicalment diferents pel que fa a la implantació de la normativa catalana. Agraïments Moltes gràcies als revisors pels seus comentaris, i a Curri Barceló.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 211

26/01/16 07:30

212

TSC, 25 (2015)

James Hawkey

Bibliografia de referència Amics de La Bressola (s. d.). Associació d’Amics de La Bressola: Associació per a l’educació i la cultura catalana dels infants [en línia]. <http://www.amicsbressola.cat>. Argelaguet, Jordi (1996). L’impacte dels partits en la política lingüística de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament obligatori. Tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Baker, Colin (2011). Foundations of bilingual education and bilingualism, fifth edition. Bristol: Multilingual Matters. Becat i Rajaut, Joan (2000). La situació del català a França: Aspectes jurídics i docents i estudis sobre la matèria. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Boix i Fuster, Emili; Vila i Moreno, Francesc-Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel. Bressola (s. d.). La Bressola: Escoles laiques catalanes de la Catalunya del Nord [en línia]. <http://www.bressola.cat>. La Constitution de la Ve République: Édition 2011/2012: Le texte fondateur des institutions de la Ve République entièrement à jour (2011). París: Gualino: Lextenso. Cooper, Robert L. (1989). Language planning and social change. Cambridge: CUP. EAC Vegeu Estatut d’autonomia de Catalunya 2006 Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya Nord: Dades sintètiques (2004). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria de Política Lingüística. Estatut d’autonomia de Catalunya 2006 (2006). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Gene i Casals, Ricard (2004). «La Bressola: una eina per a la recuperació del català a la Catalunya del Nord». El Tempir, núm. 23, p. 49-52. Haugen, Einar (1966). «Dialect, language, nation». A: Firchow, Evelyn Scherabon (ed.). Studies by Einar Haugen. La Haia: Mouton. Hawkey, James William (2011). «Towards an understanding of the contemporary sociolinguistic situation in the Pyrénées-Orientales. What questions need to be asked?». Cahiers, vol. 15, núm. 1, p. 36-52. — (2012). Language policy and language contact in Barcelona: A contemporary perspective. Tesi doctoral a Queen Mary, Universitat de Londres. — (2014a). «“Ai, que em faig un lio”. Desenvolupaments recents del coneixement de les normatives catalana i castellana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24, p. 389-408. — (2014b). «Meeting language-in-education policy aims: Catalonia in the twenty-first century». European Journal of Language Policy, vol. 6, núm. 1, p. 5-21. Kloss, Heinz (1969). Research possibilities on group bilingualism: a report. Quebec: International Centre for Research on Bilingualism. — (1977). The American bilingual tradition. Rowley, Mass.: Newbury House. «Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització lingüística» (1983). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 322 (22 abril), p. 892. LNL Vegeu «Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització lingüística» «Loi numéro 94-665 du 4 août 1994 relative à l’emploi de la langue française» (1994). Journal Officiel de la République Française (5 agost). [Coneguda com a «Loi Toubon»] McCarthy, Edmund Jerome (1960). Basic marketing: A managenial approach. Homewood, Ill.: Richard D. Irwin. Navarro, Pere (2003). «Processos d’estandardització en les llengües romàniques minoritzades: asturià, aragonès, francoprovençal i sard». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Identitat lingüística i estandardització. Valls: Cossetània. Puig Moreno, Gentil (2007). «Enquestes sociolingüístiques a la Catalunya Nord». Aïnes Noves [Perpinyà: Premes Universitàries de Perpinyà], núm. 1, p. 5-97. Schiffman, Harold F. (1996). Linguistic culture and language policy. Londres: Routledge.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 212

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 213-229 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.100 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La introducció del concepte de llengua oficial a l’ordenament jurídic espanyol (1902-1931)1 The introduction of the concept of official language in the Spanish legal framework (1902-1931) Daniel Escribano Doctor en sociologia Data de recepció: 6 de maig de 2013 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2013

Resum Aquest article ressegueix el procés d’introducció del concepte de llengua oficial en l’ordenament jurídic espanyol. S’hi exposa que, tot i que el castellà operés de facto com a llengua de les administracions públiques, no hi hagué, durant el període resseguit, cap disposició normativa que declarés formalment oficial aquesta llengua i que el fet que anés apareixent, primer en declaracions verbals de representants governatius i, després, en normes de rang inferior, i que, finalment, fos declarada llengua oficial en seu constitucional respongué a les reivindicacions de reconeixement oficial de la llengua catalana promogudes pel catalanisme polític, i, doncs, operà com a mesura reactiva per a consolidar la preeminència jurídica del castellà. El període escollit abraça des de la primera norma jurídica en què hom pressuposa l’oficialitat del castellà fins a la primera declaració constitucional d’aquest idioma com a llengua oficial. Paraules clau: història del dret lingüístic, llengua oficial, conflicte lingüístic, català, castellà. Abstract This article attempts to chronologically follow the process of introduction of the concept of official language in the Spanish legal framework. The article explains that although Spanish was de facto the language of government institutions, in the studied period there was no legal order formally stating Spanish as the ‘official language’. The emergence of this concept, first in government representatives’ verbal statements, later in lower rank rules, and its final declaration as the official language in a Constitution were due to political Catalanism’s claims to rec ognize the Catalan language as official, and therefore it operated as a reactive measure to Correspondència: Daniel Escribano. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona. A/e: describano1977@gmail.com. 1. Atès que aquest pretén ésser un treball de recerca històrica, tant els textos com els noms d’entitats i persones es reprodueixen exactament tal com figuren a la documentació consultada. Altrament, resulta un exemple paroxismal de presentisme lingüístic el fet de reproduir documentació en català anterior a la reforma fabriana amb accents greus, la qual cosa, a més d’infringir el deure de tot investigador de citar els documents tal com apareixen a les fonts, crea una imatge anhistòrica de la reforma fabriana, tot equiparant-la en antiguitat amb la mateixa llengua catalana.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 213

26/01/16 07:30

214

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

strengthen the legal dominance of the Spanish language. The chronological framework starts with the first legal rule in which Spanish’s officialness is presupposed and finishes with the first constitutional declaration of Spanish as official language. Keywords: history of linguistic law, official language, language conflict, Catalan, Spanish.

n un article anterior a Treballs de Sociolingüística Catalana (TSC, 2014, núm. 24), resseguírem la introducció pel catalanisme del concepte de llengua oficial en el llenguatge juridicopolític espanyol com a reivindicació que aital estatut fos reconegut a la llengua catalana. Aquí ens proposem d’exposar les respostes que donà el poder central espanyol a aquestes reivindicacions i la recepció que féu del concepte d’oficialitat lingüística, inicialment en declaracions purament verbals, posteriorment en normes jurídiques de rang inferior i, finalment, en declaracions formals en seu constitucional. 1. Presumpcions d’oficialitat del castellà Les referències al castellà com a llengua oficial que hem trobat són posteriors a les primeres reivindicacions per a la declaració d’oficialitat del català i no contenen cap definició del terme. Molt significativament, els primers usos documentats són a Catalunya, tot i que no provenen de l’Administració general de l’Estat espanyol. En efecte, en un article d’agost de 1886, el director del Diario de Barcelona, el conservador J. Mañé y Flaquer, en polèmica amb l’escriptor Benito Pérez Galdós, afirmava el següent: Los catalanes hablamos catalan por la misma, mismísima razon que los castellanos hablan castellano: porque es nuestra lengua materna, porque es la que aprendimos desde que balbuceamos las primeras palabras, porque con ella espresamos con mas facilidad y mayor exactitud nuestras ideas y sentimientos. Y este es el único motivo que tienen también los castellanos para preferir su lengua á cualquier otra, pues no podemos persuadirnos de que la usen solamente porque es la lengua oficial, ó si se quiere, la lengua nacional.2

El segon cas pertanyia ja a l’àmbit de l’Administració, però no a la general de l’Estat. L’acord del 25 de gener de 1887 de la Diputació Provincial de Barcelona, reportat a l’article anterior (TSC, 2014, núm. 24: 351), pel qual s’acceptaven comunicacions redactades en català, en realitat transcendí perquè un diputat havia sol·licitat que una petició de l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas que s’havia presentat en català «se tradujese al idioma oficial para que siguiera el curso correspondiente». Fou aleshores que hom informà que «se había dado cuenta de dicho oficio en catalán por 2. J. Mañé y Flaquer (1886), «La lengua catalana (ii)», Diario de Barcelona (15 agost), p. 9447. La cursiva és afegida.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 214

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

215

que así la Diputación lo tenía acordado» i el diputat que havia demanat que es traduís retirà la petició.3 El primer cas d’utilització del terme idioma oficial per l’Administració central de l’Estat fou també a Catalunya, l’any 1889. En aquest cas, fou el màxim representant del Govern a la província: el governador civil. Segons informava la revista L’Avens el setembre, el governador civil de la província de Barcelona havia retornat al Centre Catalá Agrícola é Industrial de Vich y sa comarca la còpia de l’acta de constitució i nomenament de la Junta de l’associació al·legant que el document no estava redactat «en l’idioma oficial».4 Tot i que un dels arguments habituals en la defensa de les reivindicacions d’ús oficial del català era la inespecificació jurídica de règim d’oficialitat lingüística, en algun cas, importants personatges del moviment catalanista demostraren d’ésser força conscients del fet que el castellà era de facto la llengua oficial. Així, en la defensa de la primera de les conclusions de la segona Assemblea de la Unió Catalanista, el maig de 1893, el membre de la ponència Lluís Durán y Ventosa al·ludí a «los conflictes íntims, diguémho aixís, á qué ha donat lloch ben sovint lo xoch del idioma que nosaltres parlém, ab lo oficial».5 El primer ús del terme llengua oficial per un membre del Consell de Ministres espanyol de què tenim constància tingué lloc al Congrés dels Diputats, a la sessió del 15 de juliol de 1899. Novament, el context d’emergència era el conflicte entre el castellà i la resta d’idiomes peninsulars. En aquesta sessió, el diputat regionalista per Manresa Leonci Soler i March demanà al president del Consell, el conservador Francisco Silvela, que «se admitan esos idiomas [les llengües peninsulars diferents del castellà] en los actos trascendentales de verdadera importancia para la vida de los pueblos que necesitan de la libertad de expresarse en su propio idioma para vivir». El president espanyol, però, respongué que «si se trata de documentos públicos en los que interviene la acción del Estado por medio de la fe pública ó de alguna otra suerte, es lógico y natural, y así se establece en todos los países, que se imponga el uso de la lengua oficial, porque para eso hay en un país una lengua oficial».6 En una rèplica a un altre diputat, Carlos Groizard, Silvela asseverà que el castellà era l’«idioma oficial en todos los documentos y actos públicos, como asimismo en los Tribunales».7 No cal dir que el president del Consell no especificà en quina norma s’establia el caràcter de llengua oficial 3. Diputación Provincial de Barcelona, Actas de las sesiones celebradas por la Ecma. Diputación Provincial, durante el año de 1887, p. 28, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB). La cursiva és afegida. 4. L’Avens. Literari. Artístich. Científich (1889), vol. 9 (25 setembre), p. 155-156. La cursiva és de l’original. Tanmateix, el text no especifica si el terme idioma oficial fou l’utilitzat pel governador civil o es tracta d’una designació coreferent emprada per la redacció de la mateixa revista. 5. Assambleas catalanistas (segona). Reus. Deliberacions y acorts (1895), Barcelona, Imprempta La Renaixensa, p. 40. 6. Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados (DSCCD) (1899), núm. 37 (15 juliol), p. 965. 7. DSCCD (1899), núm. 37 (15 juliol), p. 967.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 215

26/01/16 07:30

216

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

del castellà i, encara menys, en què consistia aquest concepte, jurídicament desconegut, d’oficialitat. L’any 1901, durant el debat amb motiu de la interpel·lació dels diputats regionalistes per a explicar els seus objectius (TSC, 2014, núm. 24: 350), a la sessió del 19 de juliol es produí un incident arran de la intervenció del diputat regionalista Albert Rusiñol, que començà la seva intervenció fent l’avís següent: «me cuesta gran dificultad traducir de mi idioma al vuestro». El president del Congrés dels Diputats, Segismundo Moret, tallà la protesta que seguí aquesta advertència recordant que «[e]l señor Rusiñol ha dicho una cosa de sentido común, á saber: que su lengua maternal es distinta de la lengua castellana; no ha podido decir, y yo no se lo hubiera consentido, que la lengua española no sea la oficial».8 La primera norma jurídica que recollí el concepte d’oficialitat lingüística fou l’Ordre reial del 19 de desembre de 1902.9 El context d’emergència, com era habitual, fou el conflicte polític derivat de la imposició pel poder públic de l’ús del castellà en àmbits específics, en aquest cas, l’ensenyament. L’Executiu no declarava oficial el castellà ni s’hi referia, stricto sensu, com a llengua oficial, ans esmentava les llengües diferents del castellà com a «idioma distinto del oficial» (núm. 3). El 21 de novembre de 1902, el comte de Romanones, com a ministre d’Instrucció Pública del Govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta, havia aprovat un decret reial10 en què preveia amonestacions, primer, i separació del magisteri, després, per als mestres d’ensenyament primari «que enseñasen á sus discípulos la doctrina cristiana ú otra cualquiera materia en un idioma ó dialecto que no sea la lengua castellana» (art. 2). Així mateix, el Govern liberal disposava que «[e]n las diócesis donde no existiesen catecismos escritos en castellano y aprobados por el Prelado respectivo, los Maestros utilizarán como texto de doctrina cristiana cualquiera de los que, estando escritos en el idioma nacional, tengan la aprobación del Arzobispo Primado de las Españas» (art. 3). Aquesta darrera prescripció contradeia l’article 87 de la Llei del 9 de setembre de 1857,11 d’acord amb el qual «[l]a Doctrina cristiana se estudiará por el Catecismo que señale el Prelado de la diócesis». Tanmateix, aquest Govern entrà en crisi al mes següent i, davant les protestes que aquest Decret provocà a Catalunya i l’oposició de la jerarquia eclesiàstica catalana pel fet que retallava competències episcopals, el Govern conservador que el substituí, presidit per Francisco Silvela, dictà l’Ordre reial del 19 de desembre, en què hom derogava implícitament l’article 3 del Decret (del qual hom afirmava sense embuts a l’exposició de motius que estava en «evidente y manifiesta contradicción» amb «los artículos 87 y 92 de la vigente ley de Instrucción pública», que «no pueden ser derogados ó modificados por una disposición ministerial»), restituïa la facultat episcopal per a designar els catecismes per a l’estudi de la doctrina cristiana a les escoles («Que se atengan en punto á la designación de textos para la enseñanza de la doctrina cristiana 8. DSCCD (1901), núm. 33 (19 juliol), p. 752. 9. Gaceta de Madrid (GM) (1902), núm. 356 (22 desembre), p. 1061. 10. GM (1902), núm. 327 (23 novembre), p. 663-64. 11. GM (1857), núm. 1710 (10 setembre), p. 1-3.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 216

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

217

en las Escuelas, á las expresas disposiciones de los artículos 87 y 92 de la vigente ley de Instrucción pública») i limitava molt l’abast de les sancions previstes a l’article 2 del Decret, fins al punt que «3.º Cuando un Maestro se dirija á niños que todavía ignoren el castellano, no incurrirá en responsabilidad, si se sirve como de instrumento ó vehículo para su enseñanza, de un idioma que no sea el oficial; y 4.º Que las responsabilidades á que el art. 2.º del Real decreto de 22 de Noviembre último se refiere, sólo serán exigibles en el caso de que el Maestro emplee idioma distinto del oficial, dirigiéndose á alumnos que sepan el castellano». El 22 de novembre de 1915, el ministre de Governació, el conservador José Sánchez Guerra, replicà al Senat de manera implícita l’argument jurídic essencial del catalanisme lingüístic, a la vegada, però, que n’admetia la correcció formal. En efecte, en resposta a una pregunta del senador liberal Antonio Royo Villanova, la qual, significativament, versava sobre els usos lingüístics de la Diputació Provincial de Barcelona —l’interpel·lant assegurava que la Diputació redactava expedients en català—, el ministre féu la pregunta retòrica següent: ¿[C]abe duda á nadie de que no hay en España otro lenguaje oficial que el castellano? Yo creo que no está en ninguna parte consignado, ni en la Constitución, ni el Código civil se dice, porque no es necesario por aquella razón por la que se cuenta que tuvo Solón al no incluir el parricidio, porque no puede caber duda, porque es evidente que la nacionalidad española tiene por idioma el castellano.12

En aquesta mateixa sessió, el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel de Burgos, féu una afirmació semblant: «entiendo también que el único idioma oficial es el castellano», adduint que «hay un precepto que está en la constitución interna de la Nación española, que establece que el idioma oficial es el castellano».13 Al torn de rèplica de l’interpel·lant, aquest al·legà les disposicions que imposen la traducció al castellà dels documents redactats en altres llengües com a prova de la presumpció d’oficialitat del castellà.14 Tanmateix, era difícil de demostrar el caràcter fàcticament oficial de la llengua castellana quan 12. Diario de las Sesiones de Cortes. Senado (DSCS) (1915), núm. 16 (22 novembre), p. 253. 13. DSCS (1915), núm. 16 (22 novembre), p. 255. 14. DSCS (1915), núm. 16 (22 novembre), p. 254. La Llei provisional del Registre Civil, del 17 de juny de 1870, establia que «[c]uando los documentos presentados se hallen extendidos en idioma extranjero ó en dialecto del país, se acompañará á los mismos su traducción en castellano, debiendo certificar de la exactitud de ella el Tribunal ó funcionario que los haya legalizado ó la Secretaría de la Interpretacion de lenguas del Ministerio de Estado, ó cualquier otro funcionario que para ello esté competentemente autorizado» (art. 28). GM (1870), núm. 171 (20 juny), p. 1-2. L’article 601 de la Llei d’enjudiciament civil, aprovada pel Decret reial del 3 de febrer de 1881, prescrivia que, en els procediments judicials dirimits per la jurisdicció civil, a «todo documento [públic] redactado en cualquier idioma que no sea el castellano se acompañarán la traducción del mismo y copias de aquél y ésta». El Decret aprovatori, a GM (1881), núm. 36 (5 febrer), p. 326. L’article esmentat, a GM (1881), núm. 40 (9 febrer), p. 373-378. Així mateix, l’article 2 de la Llei del 14 de maig de 1908 prescrivia que, per a ésser inscrites al registre del Ministeri de Foment, les companyies asseguradores havien de presentar un seguit de documents, enumerats al mateix article, «redactados en castellano o traducidos a este idioma», GM (1908), núm. 136 (15 agost), p. 789-792.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 217

26/01/16 07:30

218

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

hom no havia definit en què consistia l’oficialitat lingüística, almenys si pretenia que l’oficialitat constituïa un concepte més o menys precís jurídicament. En qualsevol cas, ja hem vist (TSC, 2014, núm. 24: 358-359) que, al debat del 22 de febrer de 1916 sobre la proposició presentada a l’entorn de la llengua catalana per la minoria regionalista al Ple de l’Ajuntament de Barcelona, els regidors radicals Hermenegildo Giner de los Ríos i Juan José Rocha al·legaren el caràcter de «lengua oficial» del castellà per oposar-s’hi. Aquest ús del terme llengua oficial és potser l’exemple més clar de l’origen i la intenció del terme en l’ordenament jurídic espanyol —recordem que, en el moment en què Giner de los Ríos brandava aquesta oficialitat del castellà, només hi havia una norma jurídica, que tan sols tenia el rang d’ordre, del 19 de desembre de 1902, que recollís el terme—: sancionar la política lingüística aplicada per les administracions públiques mitjançant un concepte jurídic nou justament en el moment en què aquella era objecte de qüestionament. I aquest concepte ni tan sols no era de creació pròpia, atès que hom el manllevava precisament del moviment que reivin dicava una política lingüística diferent, per tal com ja hem vist (TSC, 2014, núm. 24: passim) que els primers usos del terme llengua oficial als territoris de la monarquia espanyola eren per a demanar-ne el reconeixement per al català. Fora del domini lingüístic català, val la pena de consignar que, potser inspirat per l’exposició elevada per la Real Academia Española (RAE) al ministre d’Instrucció Pública el gener de 1916,15 el 3 de febrer del mateix any, el governador civil de Biscaia, Alfredo Queipo de Llano, dictà una circular16 en què ordenava als alcaldes que, als acords municipals «y en los bandos y pregones que dicten para darlos a conocer al público, usen el idioma castellano, sin perjuicio de que, privadamente con referencia á todos los actos oficiales, puedan dar las explicaciones precisas en su dialecto peculiar, y adosar, á los referidos bandos y pregones, las traducciones pertinentes en vas cuence». Significativament, el governador motivava la decisió en el fet que «[e]l idioma oficial del Estado español, del que forma parte esta provincia, es el castellano». Tanmateix, dels quatre textos legals que esmentava, la Llei d’instrucció pública, del 9 de setembre de 1857, els decrets reials del 26 de febrer de 1875 i del 21 de novembre de 1902, i l’Ordre reial del 19 de desembre de 1902, només al darrer apareixia l’adjectiu oficial aplicat a un idioma, però ja hem vist que no definia en què consistia l’oficialitat lingüística i ni tan sols no la declarava stricto sensu, sinó que la pressuposava. No cal dir, doncs, que, com recorden Kintana i Artetxe (2013: 50), «gobernadore zibilak oinarri juridiko faltsuen gainean eraiki zuen bere zirkularra, aipatutako lege, dekretu eta arauetatik bakar batek ere ez baitzituen behartzen alkateak beren bandoetan edo bestelako udal-zereginetan gaztelania erabiltzera».17 15. Així ho interpreten Kintana i Artetxe (2013: 50). 16. «Núm. 3521. Gobierno civil de Vizcaya. Secretaría — Negociado 1.º. Circular», Boletín Oficial de la Provincia de Vizcaya (1916), núm. 28 (4 febrer), p. 109. 17. «[E]l governador civil bastí la circular sobre fonaments jurídics falsos, car cap ni una de les lleis, els decrets i les normes esmentades no obligaven els alcaldes a utilitzar el castellà a llurs bans i altres tasques municipals».

02 Sec Miscelania TSC25.indd 218

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

219

El terme llengua oficial seria utilitzat amb profusió durant la dictadura de Primo de Rivera, per bé que sempre a) sense declarar-la, b) en normes de rang inferior i c) pressuposant un estatut previ d’oficialitat del castellà. La primera norma fou el Decret reial del 18 de setembre de 1923,18 a l’article 2 del qual, en interdir a les «personas investidas de autoridad» d’utilitzar «otro idioma que el castellano» en els «actos oficiales de carácter nacional o internacional», hom al·legà que aquest «es el oficial del Estado español». A més, hom hi obligava també les «Corporaciones de carácter local o regional» a «llevar en castellano los libros oficiales de registros, actas, aun en los casos de que los avisos y comunicaciones no dirigidas a autoridades se hayan redactado en lengua regional», amb la qual cosa es restringia l’espai d’indefinició normativa que havia permès a la Mancomunitat de Catalunya la política de restitució d’àmbits d’ús oficial escrit al català, com també s’afeblien els arguments jurídics dels defensors de la catalanització lingüística de la documentació oficial de les administracions locals (TSC, 2014, núm. 24: 346, nota 3, i 348). La Direcció General d’Ensenyament Primari dedicà una circular, del 20 d’octubre de 1923,19 als usos lingüístics docents dels mestres d’«aquellas regiones o comarcas» que hom caracteritzava pel fet de «conservar idiomas o dialectos diferentes de la Lengua oficial» (la cursiva és afegida). L’Administració hi ordenava als mestres «el más exacto cumplimiento del deber en que […] se hallan de enseñar la Lengua castellana en sus respectivas Escuelas y de dar las enseñanzas en el mismo idioma», i atribuïa als inspectors d’ensenyament la tasca de controlar el compliment d’aquesta prescripció. L’Administració fonamentava aquesta tasca fiscalitzadora en el número 1 de l’Ordre reial del 19 de desembre de 1902, però, en aquella ordre, el Govern només facultava els inspectors a vetllar «por el exacto cumplimiento de la obligación en que están los Maestros de enseñar la lengua castellana» (la cursiva és afegida), però no contenia cap mandat per a controlar que l’ensenyament del conjunt de matèries es fes en castellà. Encara resultava més problemàtica la remissió d’aquesta circular a l’Ordre reial del 19 de desembre de 1902 pel fet que, com hem vist, la resta de números de l’Ordre (significativament omesos a la circular) negaven, de manera implícita o explícita, que hi hagués cap obligació de fer tot l’ensenyament en castellà, amb la qual cosa no quedava clar si aquestes altres disposicions de l’Ordre romanien vigents, com es podria desprendre del simple principi de jerarquia normativa, de la manca de declaració derogatòria explícita i de la no-especificació de sancions a la mateixa circular. L’Ordre reial del 2 de gener de 1924,20 que prenia com a fonament jurídic l’article 2 de la Llei del 14 de maig de 1908, també es referia al castellà com a «idioma oficial del Estado». En aquest cas, el Directori Militar, amb el pretext que la inspecció havia trobat que «la documentación y la contabilidad» del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) estava redactada «en dialecto catalán», ordenava no només que, en un termini de dos mesos, la secció de Socors Mutus d’aquesta 18. GM (1923), núm. 262 (19 setembre), p. 1146. 19. GM (1923), núm. 300 (27 octubre), p. 375. 20. GM (1924), núm. 18 (18 gener), p. 300.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 219

26/01/16 07:30

220

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

entitat redactés «en idioma español la documentación correspondiente a los ejercicios de 1922 y 1923» (núm. 1), sinó que estenia l’obligació de redactar en castellà «no sólo su contabilidad, sino también toda su documentación empleada en sus relaciones con los asociados y asegurados» a «todas las entidades sometidas a la Ley de Seguros» (núm. 3). Val a dir que la referència a l’article 2 de la llei del 14 de maig de 1908, adés esmentat (vegeu supra la nota 14), resultava força inútil per a fonamentar aquestes prescripcions, per tal com no només s’hi limitaven a sis tipus específics els documents que s’havien de presentar en castellà al registre del Ministeri de Foment i, doncs, aquesta mesura no s’hi estenia a la totalitat de la documentació emesa per l’entitat, ans la comptabilitat ni tan sols no s’hi esmentava. Així mateix, el dispositiu sancionador previst a l’Ordre (núm. 2) constituïa una aplicació extensiva del previst al títol iv de la Llei de 1908 (a l’Ordre, hom remetia simplement a «las responsabilidades que se determinan en la ley de 14 de Mayo de 1908»), per tal com cap dels supòsits previstos a la Llei no tenia a veure amb usos lingüístics, més enllà de la connexió amb l’article 2 per a les entitats que actuessin sense estar inscrites al registre (art. 32). Al Decret reial del 31 d’octubre de 1924,21 sobre l’ensenyament industrial, hom també es referí al castellà com a «idioma oficial», en prescriure que s’hi impartissin «[l]as enseñanzas comprendidas en e1 plan oficial», mentre que l’ensenyament complementari es podria impartir «en idiomas regionales o bajo la forma de cursos especiales para extranjeros, en el idioma propio de estos», per bé que l’ensenyament complementari que donés dret a l’expedició de certificats per l’escola també s’havia d’oferir «en el idioma oficial al mismo tiempo que en el regional, anunciándose en igual sitio y forma en ambos idiomas» (art. 6). Al Decret reial de l’11 de juny de 1926,22 l’Executiu també es referí al castellà com l’«idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa». En concret, es detallaven sancions per als «Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela» de l’«idioma oficial», que consistien en incoació d’expedient amb possible suspensió de feina i sou d’entre un i tres mesos (art. 1), amb possible trasllat, «[e]n caso de reincidencia», a «otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario» (art. 2), i amb clausura, temporal o definitiva, del centre, en cas d’escoles d’ensenyament primari, quan els mestres no fossin nacionals (art. 3). 2. El règim jurídic de la llengua catalana en projectes legislatius de caràcter bàsic no aprovats

2.1. El projecte d’organització autonomista municipal i regional Com a alternativa a les Bases per a l’autonomia de Catalunya aprovades el 25 de novembre de 1918 per la Mancomunitat, que havien estat rebutjades per les Corts espa21. GM (1924), núm. 310 (5 novembre), p. 586-597. 22. GM (1926), núm. 163 (12 juny), p. 1510.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 220

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

221

nyoles, el Govern liberal presidit pel comte de Romanones nomenà una comissió que havia d’agrupar representants de les principals forces polítiques, al marge de la representativitat de cadascuna al Congrés dels Diputats (per la qual cosa fou coneguda com a Comissió Extraparlamentària)23 però en la qual es negaren a participar les forces catalanes d’esquerra i les catalanistes, al·legant que la tasca de redacció de l’Estatut havia de correspondre a les institucions catalanes, i, en consonància amb això, impulsaren un segon projecte (Balcells, 2010: 58-59), a partir de l’Assemblea de la Mancomunitat i els diputats catalans a les Corts, presentat el 25 de gener de 1919. En contrast amb els dos projectes de la Mancomunitat, el de la Comissió Extraparlamentària, enllestit el 20 de gener de 1919 i assumit pel Govern espanyol com a projecte propi,24 era un text amb molt de contingut lingüístic, per bé que la col·locació d’aquests preceptes resultava força desordenada. L’article 3 del projecte fixava les bases a què s’havien d’adequar els «estatutos regionales» d’autonomia, els quals havien d’instituir una «Diputación regional», d’«[e]lección popular predominante», però formada també amb «representación corporativa de Ayuntamientos y asociaciones», i un «organismo re gional, ordenado por la Diputación y fiscalizado por la misma, que rija y administre los servicios». D’antuvi, cal assenyalar que, entre aquestes bases que havien de recollir els projectes d’estatuts regionals, hom preveia el «[r]econocimiento del uso oficial en casos determinados de idiomas regionales, sin detrimento del empleo y enseñanza de la lengua castellana». Val a dir que no es tractava d’una previsió d’oficialitat amb caràcter general, tal com indica el sintagma en casos determinados. Stricto sensu, no es declarava l’oficialitat del castellà, però aquesta quedava pressuposada en la clàusula sin detrimento del empleo y enseñanza de la lengua castellana, la qual indicava que el castellà era la llengua d’ús oficial amb caràcter general. Tot i que, d’aquest redactat, hom en podria derivar que, en els casos determinados en què fos reconegut l’ús oficial d’«idiomas regionales», aquests es podrien fer servir amb validesa jurídica plena sense necessitat d’utilitzar també el castellà, l’article 15 (l’àmbit d’aplicació del qual, però, es limitava a Catalunya) reduïa aquesta possibilitat a l’expressió oral, per tal com, malgrat reconèixer que «[e]n las deliberaciones orales de la Diputación, de los Ayuntamientos o de otras cualesquiera Corporaciones oficiales, organizadas por la Región, se podrá usar indistintamente la lengua catalana o la castellana, y también al practicar actuaciones judiciales o gubernativas, en las cuales intervenga[n] litigantes, procesados, peticionarios, peritos o testigos», hom imposava que «las actas de las sesiones, las formalizaciones escritas de diligencias, en los juicios o en los expedientes, y cualesquiera otros documentos oficiales o públicos, sean cuales sean su origen, su índole y su destino, si se redactan en lengua catalana deberán contener también su versión castellana; de modo que las firmas, signos, sellos y demás requisitos de autenticidad, abonen y autoricen los dos textos para que, juntamente éstos, se archiven, comuniquen, notifiquen o publiquen». Ja hem vist que la validesa amb caràcter oficial dels 23. Decret reial del 18 de desembre de 1918, a GM (1918), núm. 354 (26 desembre), p. 1026. 24. «Proyecto de ley leído por el señor presidente del Consejo de Ministros sobre organización autonomista municipal y regional», DSCCD (1919), núm. 110 (21 gener), apèndix 11, p. 1-19.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 221

26/01/16 07:30

222

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

actes comunicatius, tant orals com escrits, feia temps que estava reconeguda per molts ajuntaments i diputacions catalans, i, és clar, per la Mancomunitat (TSC, 2014, núm. 24: 350-361). Per contra, la mateixa legislació espanyola vigent només imposava l’ús escrit del castellà als documents presentats al Registre Civil (article 28 de la Llei provisional del Registre Civil, del 17 de juny de 1870), als documents públics que s’havien de presentar en procediments judicials de caràcter civil (article 601 de la Llei d’enjudiciament civil), als documents notarials (article 25 de la Llei del 28 de maig de 1862, sobre la constitució del notariat),25 als documents registrals i a les memòries anuals de les companyies asseguradores (articles 2 i 14, respectivament, de la Llei del 14 de maig de 1908), i als documents de caràcter hipotecari (article 48 del Reglament general per a l’execució de la Llei hipotecària, del 6 d’agost de 1915).26 Precisament aquest buit normatiu sobre els usos lingüístics de les administracions públiques havia estat la base de la política lingüística aplicada per la Mancomunitat.27 És per això que aquesta imposició generalitzada de l’ús escrit del castellà constituïa un veritable retrocés en l’ús factualment oficial de la llengua catalana. Així mateix, l’article tampoc no especificava que, en cas de contradicció entre la versió original catalana i la traducció castellana, prevaldria aquella, omissió que no era gens irrellevant perquè, a l’article 13, que preveia la compilació i publicació bilingüe a la Gaceta de Madrid de les institucions del dret civil català «que están vivas actualmente en territorios de la región catalana y difieren de la legislación común», hom especificava que prevaldria la versió castellana «para las diferencias de interpretación que puedan plantearse». Finalment, l’article 15 preveia que «[a]nte los Tribunales de Cataluña se podrá informar en catalán previa conformidad de las partes y sus defensores». Tanmateix, la mateixa legislació espanyola ja reconeixia el dret dels testimonis que no entenguessin o no parlessin el castellà a ésser assistits per un intèrpret (article 657 de la Llei d’enjudiciament civil), com també als processats, les declaracions dels quals havien de constar en l’idioma en què haguessin estat deposades (articles 398 i 440 de la Llei d’enjudiciament criminal, aprovada pel Decret reial del 14 de setembre de 1882).28 Certament, aquesta previsió del projecte constituïa una millora en la mesura que a) reconeixia el dret a declarar en català, sense especificar que aquest dret s’hagués d’exercir mitjançant intèrpret, i b) no restringia aquest dret als deposants que no sabessin castellà. En relació amb a, cal esmentar l’article 14, on s’establia com a condició la competència en català per als jutges, magistrats i funcionaris del ministeri fiscal que servissin a Cata25. D’acord amb el qual «[l]os instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana, y se escribirán con letra clara, sin abreviaturas y sin blancos», GM (1862), núm. 149 (29 maig), p. 1. 26. L’article esmentat, a GM (1915), núm. 227 (15 agost), p. 458. 27. Des que es constituí, la Mancomunitat de Catalunya utilitzà en el seu funcionament pràctic el català no només a les sessions del Consell Permanent, sinó també, entre altres àmbits, a les actes de les sessions, els anuncis, les publicacions i als rètols de les seves dependències, com també establí l’ús vehicular de la llengua catalana a les escoles que fundà (Grau, 2006: 255-256 i 342). 28. GM (1882), núm. 260 (17 setembre), p. 803-806; els articles esmentats, a GM (1882), núm. 276 (3 octubre), p. 18-19.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 222

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

223

lunya, la qual cosa constituïa una certa garantia de poder exercir el dret a declarar en català i a fer-ho sense la mediació de cap intèrpret. En tot cas, aquest mateix article contenia una clàusula que suposava greus riscos per al compliment real d’aquest requisit, per tal com se’n remetia l’acreditació a «la forma que se dispondrá por Real decreto». Això significava, d’antuvi, que la concreció del requisit lingüístic seria competència de l’Administració general de l’Estat, no de l’Administració autònoma, la qual cosa implicava el risc evident que l’aprovació del decret esmentat s’endarrerís sine die o es fes d’acord amb una interpretació restrictiva. D’altra banda, l’article 15 també empitjorava les previsions lingüístiques de les mateixes lleis d’enjudiciament civil i criminal, fins al punt de posar en risc la seguretat jurídica dels ciutadans incompetents o escassament competents en castellà, en la mesura que condicionava el dret a declarar en català a l’acord de totes les parts (la qual cosa, a més, resultava discriminatòria, atès que no s’establia aquesta condició per a utilitzar el castellà). En qualsevol cas, cal entendre que, en la mesura que les lleis d’enjudiciament civil i criminal romanien vigents, calia interpretar aquesta condició de conformitat amb allò que establien aquestes lleis, i, doncs, la necessitat d’acord entre les parts per a acceptar les deposicions en català tan sols era aplicable en cas que el deposant sabés castellà. Més enllà de tot això, no disposem de criteris per a induir quin era el significat que hom atribuïa a l’article 3 a l’uso oficial dels «idiomas regionales» ni quins eren els casos determinados en què aquell era aplicable. A més, cal assenyalar que la connexió entre els articles 3 i 15 només és adduïble per a Catalunya, atès que els articles 4-18 i les disposicions addicionals transitòries primera i segona tractaven exclusivament de l’autonomia catalana. Pel que fa a la titularitat de la competència en matèria d’ensenyament, tot i l’amfibologia del redactat de l’article 3,29 en aquests altres articles dedicats específicament a Catalunya, en quedava clar el caràcter compartit. En efecte, l’article 9 reconeixia que «[l]a Diputación y la Generalidad regionales,30 estarán, además, facultadas con libertad plena, para instaurar, sostener, regir o reformar a expensas de la región, institutos o establecimientos benéficos, así como cualquiera organizaciones domiciliarias o sociales de igual índole». Cal fer notar que aquest article autoritzava les institucions catalanes a instaurar centres educatius, la qual cosa pressuposava que no els serien transferits els ja existents. A més, l’especificació a expensas de la región indicava que el finançament d’aquests centres hauria de correspondre a les institucions catalanes, per la qual cosa la factibilitat d’aquesta habilitació dependria del règim que es preveiés per a finançar l’autonomia catalana, regulat a l’article 17, el qual, en termes generals, seguia el criteri que els tributs cedits als organismes regionals equivalguessin als costos 29. Entre les bases que calia establir en els projectes d’estatut regional, hom hi incloïa les «[a]tribuciones propias de la región en servicios de obras públicas, beneficencia y agricultura, sin mengua de las del Estado; colaboración regional, con salvaguardia de las funciones de éste en materia de enseñanza, y coordinación para secundar la acción del Gobierno de S. M. en asuntos de policía y sanidad». La cursiva és afegida. 30. En aquests articles 4-18 i les disposicions addicionals transitòries primera i segona, hom es referia a l’organisme executiu català com a Generalidad.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 223

26/01/16 07:30

224

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

necessaris per a finançar els serveis transferits, amb la qual cosa la possibilitat real de finançar la construcció de centres d’ensenyament de creació nova era incerta. L’article 10 tractava específicament el règim lingüístic de l’ensenyament, en el cicle primari: «podrá la región establecer y sostener a sus expensas cuantas escuelas estime convenientes, en las cuales, presupuestas siempre las condiciones normales de moralidad e higiene, será obligatoria la enseñanza de la lengua castellana». En aquest aspecte, el contingut del text no es diferenciava del que aprovarien el dia 25 del mateix mes l’Assemblea de la Mancomunitat i els parlamentaris catalans (art. 6.a.3) (TSC, 2014, núm. 24: 369), la qual cosa significava que hom admetia per implicació que el català fos la llengua vehicular de les escoles de titularitat autònoma. Tanmateix, en aquest mateix article, hom reconeixia a l’Administració general de l’Estat la facultat de «sostener cuantas escuelas y establecimientos estime convenientes para la enseñanza o la cultura», però no preveia cap disposició de caràcter lingüístic i, doncs, no establia la prescripció simètrica que s’hi ensenyés com a matèria la llengua catalana. A més, aquest mateix article també atribuïa a l’Administració central la funció de fiscalització de la tasca tant de «las escuelas primarias de la región» com de les municipals per a «comprobar en cualquier tiempo la observancia de los antedichos requisitos». Finalment, aquest article també restringia l’autonomia municipal en l’ensenyament primari, per tal com imposava que «el Estado y los Municipios seguirán en Cataluña el mismo régimen, sistema y condiciones del resto de España». Pel que feia a l’ensenyament diferent del primari («[f]uera de lo preceptuado para las escuelas primarias regionales»), l’article 10 reconeixia que, «en los establecimientos de enseñanza que sostenga la región, podrán los profesores y los alumnos, siendo derecho de aquéllos y de éstos, dar la enseñanza y contestar respectivamente en castellano o en catalán». Com en el cas de l’ensenyament com a matèria del castellà a les escoles primàries, el reconeixement de drets lingüístics contingut en aquest precepte es limitava a les escoles de l’Administració regional, de tal manera que no s’estenien a les de titularitat estatal, la qual cosa suposava una restricció a l’ús oficial del català reconegut a l’article 3. Finalment, ens hem referit adés a l’article 13, el qual preveia que «[l]as instituciones especiales de Derecho civil que están vivas actualmente en territorios de la región catalana y difieren de la legislación común, serán compiladas y ordenadas por la Diputación a propuesta de la Generalidad, circunscribiéndose estrictamente a ellas un Estatuto, para cuya publicación como ley queda autorizado el Gobierno, pudiendo oir a la Comisión de Códigos si lo encontrare ajustado a este artículo, sometiendo, en otro caso, la solución a las Cortes». La disposició de caràcter lingüístic era que «el Estatuto de Derecho foral se publicará en la Gaceta de Madrid y en el periódico oficial de la región, en castellano y en catalán, estándose al primer texto para las diferencias de interpretación que puedan plantearse». D’una banda, si bé el fet de preveure una versió en llengua catalana de normes jurídiques i en publicacions de caràcter oficial servia per a enfortir l’estatut oficial del català, de l’altra, la preeminència de la versió castellana, en cas de divergència interpretativa entre totes dues versions, afermava un estatut jurídic desigual entre totes dues llengües, amb l’agreujant que el català era

02 Sec Miscelania TSC25.indd 224

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

225

aleshores la llengua de la major part de la població catalana i aquella per a la qual la majoria de partits catalans demanava un estatut de preeminència. Tanmateix, aquest projecte d’autonomia fou rebutjat per la majoria dels partits catalans, els quals presentaren com a text alternatiu l’Estatut aprovat el 25 de gener per l’Assemblea de la Mancomunitat i els diputats catalans a les Corts, que fou rebutjat per aquestes, de tal manera que el projecte no anà més enllà. 2.2. L’Avantprojecte d’estatut de la Mancomunitat Valenciana Ja durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, la Diputació Provincial de València nomenada pel governador civil, després que totes les diputacions provincials fossin dissoltes, d’acord amb el Decret reial del 12 de gener de 192431 (art. 1 i 2), nomenà una ponència per a elaborar un Avantprojecte d’estatut de la Mancomunitat de les províncies de València, Castelló i Alacant, possibilitat prevista a l’article 6 del decret esmentat. La ponència presentà el dictamen el 12 de febrer i la Diputació l’aprovà a la sessió del dia 15 del mateix mes.32 A la lletra a del preàmbul, «[c]omo punto de partida y fundamento a la vez de este Estatuto», la Diputació declarava que «[e]l pueblo valenciano, formado por el territorio de las tres provincias actuales, Alicante, Castellón y Valencia, y los habitantes de este territorio, constituyen una personalidad social definida por el hecho de una comunidad de historia, de convivencia, de condiciones económicas, de poseer un idioma peculiar que es la lengua de las tres cuartas partes de sus habitantes, por su modalidad geográfica y social expresadas en usos, costumbres y arte, y por la voluntad de sus habitantes, tácitamente manifestada y expresamente ahora, al redactar de común acuerdo este proyecto de organización de la región valenciana» (la cursiva és afegida). D’antuvi, val a dir que el fet que s’esmentés l’existència d’una llengua diferent a la utilitzada oficialment per les administracions públiques com a fonament de l’autogovern denotava el reconeixement del valor intrínsec de la llengua, si bé l’ús de l’adjectiu peculiar traïa l’acceptació d’una certa subordinació de la llengua pròpia en benefici de l’idioma pressuposat com a general o neutre. Aquesta connotació de subordinació quedava accentuada pel fet que ni tan sols no es digués el nom d’aquest «idioma peculiar». El punt més rellevant de les declaracions del preàmbul des de la perspectiva sociolingüística era, però, a la lletra d: La realidad valenciana nos ofrece, dentro de su territorio, una dualidad de lenguaje, castellano y valenciano, los cuales pueden continuar teniendo su vida propia y espontánea, y usándose tanto en las relaciones de la vida privada como en los actos de carácter público en que una ley no lo prohiba expresamente.

31. GM (1924), núm. 13 (13 gener), p. 202-203. 32. El text, sense títol, és reproduït a Cucó (1971: 367-379).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 225

26/01/16 07:30

226

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

Amb la «dualitat de llenguatge» esmentada, la Diputació al·ludia al fet que a la regió valenciana hi havia comarques predominantment catalanoparlants (de les quals, a la lletra a, ja s’havia dit que suposaven a l’entorn de les tres quartes parts de la població) i d’altres de majoritàriament castellanoparlants. Quant a la denominació de la llengua pròpia de la majoria de comarques, encara no s’havia produït la confluència dels literats valencians amb el model de llengua normativa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), per la qual cosa no revestia transcendència especial l’ús de l’adjectiu valenciano per a designar la llengua catalana. En canvi, abundava en la subordinació adés esmentada el fet que fos esmentada després del castellà, la qual cosa resultava tan més sorprenent que, a la mateixa lletra a del preàmbul, la Diputació declarava que era el català l’idioma majoritari a la regió. En qualsevol cas, del text del dictamen, se’n desprenia una certa voluntat de la Diputació de donar àmbits d’ús a la llengua catalana. En efecte, en aquesta mateixa lletra d, la corporació provincial valenciana també expressava la seva voluntat d’utilitzar el català a l’ensenyament a les comarques catalanoparlants, baldament fos per raons merament pedagògiques: Respecto a la Instrucción Pública, la Mancomunidad aspira a alcanzar la facultad de instruir a todos los valencianos en los distintos grados de cultura. En la escuela primaria, para evitar el bochornoso analfabetismo que hoy existe en nuestra región, adoptando el vehículo de lenguaje propio de cada localidad para borrar el porcentaje abrumador de los que desconocen las letras.

I vinculada a la llengua de l’ensenyament en un règim d’autonomia hi havia la transcendental qüestió de la competència en la matèria. En aquesta mateixa lletra, la Diputació declarava que la Mancomunitat «debe tener asignados como servicios propios, el ejercicio de las enseñanzas técnicas, para que así puedan responder a los conocimientos especiales determinados por el matiz propio de la región donde se han de ejercer», alhora que demanava que l’Administració general de l’Estat reconegués «la validez de los títulos de suficiencia que otorguen las escuelas de la Mancomunidad». Així mateix, hom també demanava que «la Universidad valenciana, aun siendo del Estado, llegue un día a ser autónoma en cuanto a medios y disciplina y en contacto o relación con el supremo centro regional o Mancomunidad». Ja a l’apartat dispositiu, al número 6 de la base 3a, la Diputació preveia que els ensenyaments tècnics de comerç, belles arts, arts i oficis i oficis i peritatges serien competència de la Mancomunitat i de «los organismos regionales», i que els títols expedits per aquestes escoles tindrien «validez oficial». La qüestió de la resta de graus de l’ensenyament quedava oberta, per tal com l’apartat tercer de la base 5a atribuïa a l’Administració central l’assumpció de «[g]astos de enseñanza oficial, propios del Estado, que no realiza la Mancomunidad, y conservación de Archivos y Bibliotecas del Estado». Amb aquesta puntuació, stricto sensu, se segueix que tot l’ensenyament oficial correspondria a l’Administració general de l’Estat, però ja hem vist que la competència sobre els estudis esmentats al número 6 de la base 3a havia de correspondre a la Mancomunitat i, a més, l’ús del present d’indicatiu en el verb realizar podia descriure una situació fàctica me-

02 Sec Miscelania TSC25.indd 226

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

227

rament contingent, de tal manera que és possible una interpretació de la frase com que el sintagma propios del Estado no era en realitat una subordinada explicativa, sinó especificava, la qual cosa habilitaria la transferència a la Mancomunitat de competències en matèria d’ensenyament. Tanmateix, l’aprovació del Decret reial del 20 de març de 1925 de l’Estatut provincial,33 pel qual es dissolia la Mancomunitat de Catalunya i es retornaven les seves competències a les diputacions provincials respectives (disposició transitòria cinquena), palesà com a il·lusòries la via mancomunal i, en general, les expectatives d’autonomia i descentralització politicoadministrativa en el marc de la dictadura primoriverista. 3. La declaració constitucional del castellà com a llengua oficial La culminació del procés d’oficialització del castellà mitjançant normes de rang inferior havia d’arribar amb l’Avantprojecte de constitució de la monarquia espanyola, elaborat sota el directori civil i presentat l’any 1929,34 on el constituent dedicava un article específic, el 8, a declarar oficial una llengua, per primer cop en la història: «el idioma oficial de la nación española es el castellano». Tanmateix, la crisi de la dictadura es precipità abans que aquest avantprojecte pogués ésser aprovat, per la qual cosa la declaració explícita de l’oficialitat del castellà encara hauria d’esperar al dictamen de la comissió encarregada d’elaborar el Projecte de Constitució de la República. I seria novament la reacció al catalanisme lingüístic que provocaria l’aplicació del terme idioma oficial al castellà. En efecte, l’Avantprojecte de constitució elaborat per la Comissió Jurídica Assessora no contenia cap disposició sobre el règim d’oficialitat lin güística ni cap disposició amb contingut lingüístic, en general.35 Tanmateix, el Projecte de l’estatut de Catalunya aprovat el 14 de juliol de 193136 per la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya i avalat en referèndum, el 2 d’agost, pel 99 % dels electors masculins del Principat que hi participaren,37 contenia la declaració que «la llengua 33. GM (1925), núm. 80 (21 març), p. 1446-1483. 34. «Constitución de la monarquía española» (s. d.), a Anteproyecto de Constitución de la Monarquía Española y otras Leyes complementarias presentados a la Asamblea Nacional por la Sección 1.ª y leídos en la sesión celebrada el sábado 6 de julio de 1929, Madrid, Nueva Imprenta Radio, p. 7-46. 35. Anteproyecto de Constitución de la República española que eleva al Gobierno la Comisión Jurídica Asesora (1931), Madrid, Sucesores de Rivadeneyra. 36. «Projecte de l’Estatut de Catalunya» (1931), Butlletí de la Generalitat de Catalunya, núm. 6 (17 juliol), p. 103-109. 37. En el plebiscit municipal, dels 1.063 ajuntaments catalans, tots acordaren de votar favorablement el Projecte abans del 26 de juliol, data en què expirava el termini per a pronunciar-se. Més concretament, 8.349 regidors hi votaren a favor, 402 s’abstingueren i quatre hi votaren en contra. Pel que fa al referèndum ciutadà, d’un cens de 792.574 homes, 592.205 votaren a favor del Projecte i 3.286, en contra. Vegeu «Estatuto de Cataluña, presentado a las Cortes por el Sr. Presidente del Consejo de Ministros» (1931), Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española (DSCCRE) (1931), núm. 22 (18 agost), apèndix 1, p. 1-7. Les dades amb els resultats dels plebiscits, a la pàgina 7.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 227

26/01/16 07:30

228

TSC, 25 (2015)

Daniel Escribano

catalana serà l’oficial a Catalunya», a la vegada que reconeixia als «ciutadans de llengua materna catalana» el dret «d’usar-la en llurs relacions amb els organismes oficials de la República a Catalunya» (art. 5). En aquest context, la Comissió de Constitució inclogué en el seu dictamen,38 presentat el 18 d’agost de 1931, la declaració d’oficialitat del castellà: «El castellano es el idioma oficial de la República, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconocen a las diferentes provincias o regiones» (art. 4). En realitat, aquest text era gairebé una traducció adaptada del text de l’article 8 de la Llei constitucional federal (Bundesverfassungsgesetz) d’Àustria, de l’1 d’octubre de 1920: «Die deutsche Sprache ist, unbeschadet der sprachlichen Minderheiten bundesgesetzlich eingeräumten Rechte, die Staatsprache der Republik».39 La gran diferència, és clar, era l’omissió al model federal de distribució territorial del poder (bundesgesetzlich) al text espanyol i, si es vol, la substitució de llengua estatal (Staatsprache) per idioma oficial. Tanmateix, la mateixa tardor de 1920 altres deutschsprachige Länder havien introduït a les seves constitucions el terme llengua oficial (Amtsprache), precisament en contextos de conflicte o, si més no, contacte lingüístic.40 Precisament la doctrina espanyola també ha interpretat la declaració d’oficialitat del castellà al dictamen de la Comissió de Constitució com la via utilitzada pel constituent per a garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, atès el règim d’oficialitat lingüística previst al Projecte de l’estatut (González Ollé, 1978: 262-263). Amb alguna diferència de redactat, aquest article figuraria al text finalment aprovat.41 4. Conclusions Com a conclusió, extraiem les dues idees centrals següents: 1. Durant el període resseguit no hi ha cap declaració stricto sensu de l’oficialitat del castellà, ans aquesta és presumida primer en declaracions verbals de representants governatius i, després, en normes de rang inferior. 2. La introducció del terme llengua oficial en textos jurídics fou una resposta reactiva a les reivindicacions en defensa de l’ús públic de la llengua catalana, la qual tenia 38. «Proyecto de Constitución», DSCCRE (1931), núm. 22 (18 agost), apèndix 4, p. 1-12. 39. «Gesetz vom 1. Oktober 1920, womit die Republik Österreich als Bundesstaat eingerichtet wird (Bundesverfassungsgesetz)», Staatsgesetzblatt für die Republik Österreich (1920), núm. 140 (5 octubre), p. 1791-1809. 40. Ens referim a la Constitució de la ciutat lliure de Danzig, del 17 de novembre de 1920, d’acord amb l’article 4 de la qual «[d]ie Amtssprache ist Deutsch». «Dem polnisch sprechenden Volksteil wird durch die Gesetzgebung und Verwaltung seine freie volkstümliche Entwicklung, besonders der Gebrauch seiner Muttersprache beim Unterricht, sowie bei der inneren Verwaltung und der Rechtspflege gewährleistet. Das Nähere wird durch Gesetz bestimmt» (apud Häberle, 1990: 112, nota 26). Igualment, l’article 73 de la Constitució de l’Estat lliure de Prússia, federat a Alemanya, del 30 de novembre de 1920, autoritzava que els parlaments provincials declaressin, «neben der deutschen Sprache», «eine andere Amtssprache in gemischtsprachigen Landesteilen». «Verfassung des Freistaats Preußen» (1920), Preußische Gesetz-sammlung, núm. 54, p. 543-558. 41. «Constitución de la República española» (1931), GM, núm. 344 (10 desembre), p. 1578-1588.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 228

26/01/16 07:30

LA INTRODUCCIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA OFICIAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC

TSC, 25 (2015)

229

com a objectiu consolidar jurídicament l’hegemonia del castellà a les administracions i institucions de dret públic. Bibliografia esmentada Anguera, Pere (1997). El català al segle xix: De llengua del poble a llengua nacional. Barcelona: Empúries. Balcells, Albert (2010). El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric. Barcelona: Parlament de Catalunya. Cucó, Alfons (1971). El valencianisme polític 1874-1936. Barcelona: Lavínia. Ferrer i Gironès, Francesc (1993). La persecució política de la llengua catalana. 6a ed. Barcelona: Edicions 62. González Ollé, Fernando (1978). «El establecimiento del castellano como lengua oficial». Boletín de la Real Academia Española, tom lviii, quadern ccxiv (maig-agost). Grau, Josep (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Häberle, Peter (1990). «Sprachen-Artikel und Sprachenprobleme in westlichen Verfassungs staaten – eine vergleichende Textstufenanalyse». A: Brem, Ernst; Druey, Jean N.; Kramer, Ernst A.; Schwander, Ivo (ed.). Festschrift zum 65. Geburtstag von Mario M. Pedrazzini. Berna: Stämpfli Verlag. Kintana, Jurgi; Artetxe, Karmele (2013). «Real Academia Española-ren gutunaren polemika Euskal Herrian: euskara, ofizialtasuna eta hezkuntza 1916. urtean». Uztaro: Giza eta Gizarte Zientzien Aldizkaria, núm. 86 (juliol-setembre). Pla Boix, Anna M. (2005). «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l’estatut d’oficialitat del català». Revista de Llengua i Dret, núm. 43 (juliol). Roig Rosich, Josep M. (1992). La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: Un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 229

26/01/16 07:30

02 Sec Miscelania TSC25.indd 230

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 231-249 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.101 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La sociolingüística del euskera: del movimiento social a la práctica académica The sociolinguistics of the Basque language: from the social movement to academic practice Iñaki Martínez de Luna Universidad del País Vasco - Euskal Herriko Unibertsitatea

Data de recepció: 9 d’abril de 2014 Data d’acceptació: 7 de maig de 2014

Resumen Se presenta el estado de la sociolingüística del euskera y, de forma más concreta, el de su investigación, durante las últimas décadas. Con ese objetivo, se abordan aspectos tales como el surgimiento, la evolución y el desarrollo del paradigma actual, su dimensionamiento, temática, principales agentes e impulsores, el grado de consolidación, su orientación científica o aplicada, etc. Del mismo modo, se reflexiona sobre la raigambre social que alimenta tal área de estudio. Se concluye con una valoración en torno a los avances que la sociolingüística del euskera ha realizado, así como acerca de las debilidades que presenta. Palabras clave: investigación sociolingüística, sociología de la lengua, movimiento social, vascuence, euskera. Abstract This paper presents the status of the sociolinguistics of the Basque language and, more specifically, that of its research, in recent decades. To this end many issues are discussed, such as the emergence, evolution and development of the current paradigm, its dimensioning, its main agents and promoters, the degree of consolidation, the scientific or applied orientation, etc. Similarly, we examine the social rooting that feeds this area of study. We conclude with an assessment about the progress that this sociolinguistics has made, as well as about its current weaknesses. Keywords: sociolinguistic research, sociology of language, social movement, Basque language.

Correspondència: Iñaki Martínez de Luna. Universidad del País Vasco - Euskal Herriko Unibertsitatea. Departamento de Sociología 2. Campus de Leioa. Bº Sarriena, s/n. 48940 Laioa (Bizkaia). A/e: i.martinezdeluna@ehu.eus. A/I: http://www.ehu.es/es/web/sociologia2/martinez-de-luna-perez-de-arriba -inaki. Tel.: 946 012 367. Fax: 946 012 367.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 231

26/01/16 07:30

232

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

1. Introducción

l artículo busca acercar la sociolingüística del euskera al público catalán, en la confianza de que su conocimiento pueda resultar de interés para personas estudiosas e investigadoras de la disciplina, tanto por las condiciones sociales propias de tal lengua como por las características de su comunidad lingüística. El hecho de que, en este campo, la mayor parte de la producción científica sea realizada en euskera, suele suponer un fuerte inconveniente para acercase a tal realidad. Mediante estas líneas se busca paliar, en alguna medida, tal limitación. 2. Métodos En el acercamiento a la reciente evolución de la sociolingüística del euskera —o lengua vasca— se han distinguido tres periodos que van desde 1972 hasta la actualidad (Zalbide, 2010: 31-32). Tal periodificación es utilizada en estas líneas como guía para la descripción y el análisis de la evolución habida en tal campo de estudio durante las cuatro últimas décadas. En un segundo bloque, se recogen diversos intentos de delimitación conceptual del término sociolingüística, según lo han abordado las y los estudiosos de tal disciplina en relación con el euskera. Así, el texto versa sobre los intentos de ubicación y clasificación del entramado de las especialidades científicas que intervienen en el conoci miento sociolingüístico, sus temas de estudio, etc. Un tercer bloque recoge ciertas iniciativas e impulsos singulares, que han visto la luz en la última década, seleccionados sobre todo por lo que suponen de aportación a la formación e investigación sociolingüísticas. Tales aportaciones han sido realizadas tanto con el foco puesto en la sociedad vasca como, hacia el exterior, buscando la cooperación y la solidaridad con comunidades lingüísticas y culturales de otros entornos geográficos. En el último bloque se compila y analiza —con ciertas pretensiones de exhaustividad— la producción sociolingüística habida durante el periodo comprendido entre 2007 y 2013, reparando tanto en sus contenidos (enfoque puesto en el corpus o en el estatus, temática, etc.) como en las características de sus promotores y de los equipos investigadores, amén del carácter de investigación pura o aplicada. La recopilación se ha llevado a cabo mediante el rastreo de las principales fuentes de información relacionadas con la sociolingüística del euskera. Esta se combina con la petición de ayuda realizada a los principales agentes (académicos, profesionales, voluntariado, etc.) existentes en los ámbitos público y privado.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 232

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

233

3. Resultados 3.1. Los tres periodos de la reciente sociolingüística del euskera 3.1.1. La sociolingüística pre- o parainstitucional: 1972-1982 En tal periodo se da el surgimiento de un nuevo paradigma en la sociolingüística del euskera (Zalbide, 2010: 31-32). Este da comienzo con la obra de José María Sánchez Carrión, Txepetx, sobre todo, en base a dos de sus trabajos: El estado actual del vascuence en la provincia de Navarra (1970). Factores de regresión. Relaciones de bilingüismo (1972), por una parte, y, por otra, el artículo titulado «Bilingüismo, disglosía [sic], contacto de lenguas. Hacia una delimitación de conceptos» (1974). En el primero de tales trabajos (El estado actual…) Sánchez Carrión incorpora, según Zalbide (2010), tres aspectos principales, desconocidos por estos lares hasta entonces: a) parte de una información sólida y contrastada, lo que suponía una práctica inusual; b) establece un nuevo paradigma, basado en tres elementos concernientes a la lengua: competencia, actitudes y uso; c) desarrolla los más diversos enfoques de investigación: descriptivo, cinético, dinámico, prospectivo y prescriptivo. En el trabajo «Bilingüismo, disglosía [sic], contacto de lenguas. Hacia una delimitación de conceptos», Sánchez Carrión realiza, en opinión de Zalbide (2010), una aguda crítica de ciertos conceptos utilizados con formulaciones desafortunadas, así como una aportación de términos y conceptos equivalentes, y que son aún de actualidad entre nosotros. Para ello tuvo en cuenta, entre otros, los trabajos sobre la lengua catalana (Zalbide, 2010: 32-33). Para Zalbide (2010), no obstante, tan interesante trabajo acarreó igualmente tres consecuencias perniciosas: a) sembrar la desconfianza hacia el concepto de bilingüismo; b) impregnar inevitablemente de una connotación de conflicto-lucha cualquier situación de contacto lingüístico; c) incrementar una concepción distorsionada de diglosia, alejándola aún más de su formulación original. Hacemos nuestra la opinión de Zalbide (2010) también para decir que a la muerte del dictador Franco las prioridades de nuestra sociolingüística se orientaron hacia la intervención para mejorar la situación social del euskera; había que hacerle un hueco en el futuro inmediato (Zalbide, 2010: 37). Entre otros esfuerzos encaminados a tal objetivo, destaca la colaboración —que no elaboración— de Siadeco en el trabajo Euskararen Liburu Zuria (El libro blanco del euskera), realizado junto a Euskaltzaindia (Academia de la Lengua Vasca) (1977). El grupo Siadeco protagoniza además los trabajos más importantes de ese periodo: Bases para un futuro plan de actuación en favor de la normalización del uso del euskara (1978), Hizkuntz Borroka Euskal Herrian (‘Lucha lingüística en el País Vasco’) (1979), y, como concreción espacial y desarrollo metodológico del esfuerzo previamente realizado, Gipuzkoako Lurraldean euskararen normalizaziorako plangintzaren lehen urratsak (‘Primeros pasos en la planificación para la normalización del euskera en el territorio de Gipuzkoa’) (elaboración previa a su edición en 1983). Tal dinámica productiva

02 Sec Miscelania TSC25.indd 233

26/01/16 07:30

234

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

cuenta con dos participantes reseñables, Maria-Jose Azurmendi e Iñaki Larrañaga, que además contribuyen ya por aquel entonces con otras valiosas aportaciones. 3.1.2. Década de los ochenta del siglo xx o de la institucionalización de los estudios Con el nuevo marco autonómico, en la comunidad autónoma del País Vasco y en la comunidad foral de Navarra se da inicio a un nuevo periodo para la elaboración de políticas y planes lingüísticos. Así, en la primera de tales autonomías se aprueba la Ley básica de normalización del uso del euskera, de 1982, y se crea el Consejo Asesor del Euskera, junto a diversos entes e instituciones, entre los que destaca la Secretaría (actualmente, Viceconsejería) de Política Lingüística. De la mano de esta última se inician y consolidan numerosos trabajos de investigación, con importante peso específico del enfoque demolingüístico (Zalbide, 2010: 39-40). En Navarra se aprueba la Ley foral del vascuence, de 1986, dando lugar a la creación de un organismo público encargado de la promoción del euskera que, tras pasar por diversas denominaciones, toma cuerpo actualmente en Euskarabidea o Instituto Navarro del Vascuence. Destacan en esta época los trabajos impulsados por el Gobierno Vasco, como por ejemplo: Euskararen Borroka (La lucha del euskera en la Comunidad Autónoma Vasca) (Ruiz Olabuenaga, 1983), trabajo predecesor de la investigación actual y que combina técnicas cualitativas y cuantitativas. Respecto al corpus de la lengua, simultáneamente con lo anterior se va consolidando el euskera unificado o euskara batua, cuyos primeros pasos se habían dado en la década anterior (en Baiona, en 1964, y en Arantzazu, en 1968). Así, en los años setenta cobra más importancia la controversia entre la adhesión y el rechazo al euskera unificado, que la discusión y clarificación conceptual sobre diglosia, etc. Koldo Mi txelena, José Luis Álvarez Enparantza, Larresoro/Txillardegi, y Luis Villasante son, entre otras, figuras relevantes para esta planificación del corpus de la lengua vasca (Zalbide, 2010: 37-39). 3.1.3. Desde la década de los noventa hasta el presente, con la generalización de las investigaciones La dinámica iniciada en la década anterior tiene una continuidad ampliada en los años noventa. El resultado se plasma en diversas líneas de trabajo que, frecuentemente, constituyen los pilares de la investigación actual: Euskararen Jarraipena (La continuidad del euskera) (1995); Inkesta Soziolinguistikoa (Encuesta Sociolingüística) (1991), cuya quinta entrega es de 2013; Mapa Soziolinguistikoa (Mapa Sociolingüístico) (1986), elaborado por el EUSTAT (Instituto Vasco de Estadística) a partir del censo de población para la Viceconsejería de Política Lingüística (2014), y cuya quinta versión ha sido recientemente publicada (Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza, 2014).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 234

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

235

En Navarra se desarrollan trabajos similares, pero en menor volumen, destacando entre los recientes: Estudio sociolingüístico sobre el vascuence en Navarra. 2003 (Gobierno de Navarra, 2004), Estudio sociolingüístico sobre la evolución del vascuence en Navarra 1986-2003 (Euskarabidea, 2006?) y La situación del euskera en Navarra 2008 (Euskarabidea, 2012). En el Pays Basque o Iparralde (zona norte del País Vasco, en Francia) se crea, en 2004, Euskararen Erakunde Publikoa - Office Public de la Langue Basque, bajo la figura administrativa de Groupement d’Intérêt Public. Su dedicación fundamental hasta el presente no la constituye la investigación sociolingüística, aunque sí se hayan iniciado algunos pasos en tal línea. Respecto a la dinámica generada desde la propia sociedad, la línea de investigación más notoria viene de la mano de Soziolinguistika Klusterra (Clúster de Sociolingüística), con el trabajo Kale Erabileraren Neurketa (‘Medición del uso en la calle’) (iniciado en 1989 por Siadeco y Euskal Kultur Batzordea (EKB) (Comisión de Cultura Vasca)), y cuya sexta recogida de información corresponde a 2011. Su metodología cuantitativa utiliza la técnica de observación para la recogida de información, a diferencia de la gran mayoría de trabajos, que recurren a la encuesta (Soziolinguistika Klusterra, 2012 y 2013). Son más recientes, aunque ya están en vías de consolidación, determinadas colaboraciones entre diversos entes, impulsadas tanto desde la Administración pública como desde los agentes sociales. Un caso de investigación desarrollado mediante tal modelo de colaboración lo constituye el impulsado desde el Departamento de Educación del Gobierno Vasco y Soziolinguistika Klusterra, conocido como Programa Arrue (2003- ), centrado en el estudio del uso del euskera en el entorno escolar. Este programa ha ge nerado diversas jornadas y publicaciones (por ejemplo: Martínez de Luna, Suberbiola y Basurto, 2010). Otro caso de colaboración, ahora entre la Viceconsejería de Política Lingüística del Gobierno Vasco y Unesco Etxea, se plasma en la publicación Actitudes y prejuicios de los castellanohablantes hacia el euskera (Amorrortu et al., 2009), que recoge los principales resultados de una amplia investigación de doble obediencia metodológica: cuantitativa y cualitativa. Un tercer ejemplo de tal dinámica de colaboración —aunque en este caso, institucional— lo constituye el trabajo Euskararen Adierazle Sistema (‘Sistema de indicadores del euskera’) (2013- ), impulsado conjuntamente por la Viceconsejería de Política Lingüística (Gobierno Vasco), Euskarabidea (Gobierno de Navarra) y Euskararen Erakunde Publikoa (Pays Basque o Iparralde), junto a las diputaciones forales de Araba, Bizkaia y Gipuzkoa. En definitiva, durante el periodo 1982-1990 se inician y consolidan nuevas líneas de investigación sociolingüística, algunas de las cuales siguen siendo referentes imprescindibles en el momento presente. Así, Hernández y Olaso, en su balance de las décadas ochenta-noventa del siglo xx, concluyen que durante este periodo se busca dar respuesta a la necesidad de conocer la situación del euskera, en dos direcciones: geográfica y demográfica. Dicen, además, que se aborda la creación y el desarrollo de las herramientas necesarias para la medición del conocimiento y uso, incluyendo la elaboración de nuevas categorías e índices (Hernández y Olaso, 2006: 104-105).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 235

26/01/16 07:30

236

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

3.2. Intentos de delimitación conceptual Es sabido que el concepto de sociolingüística presenta fuertes dificultades para su delimitación, tanto por las disciplinas que lo componen como por los contenidos a incluir en su área de estudio. Igual que se ha venido haciendo en el contexto internacional, también desde la propia sociolingüística del euskera se realizan esfuerzos para avanzar en la definición de tal concepto, de la mano de autoras y autores diversos, tales como Azurmendi (1999), Jausoro (2000), Zarraga et al. (2010), Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza (Viceconsejería de Política Lingüística) (2010), Juaristi (2013), etc. Veamos a continuación, resumidamente, algunas de tales ideas. María José Azurmendi publica la obra Psicosociolingüística, en un intento de sistematización del campo de la psicología social del lenguaje y de las disciplinas vinculadas al mismo (Azurmendi, 1999: 126). En ese trabajo menciona cuatro disciplinas-nodriza de la psicosociolingüística. Una es la lingüística, la cual puede referirse a la lengua, al lenguaje o al acto lingüístico. La segunda es la psicología del lenguaje y la psicolingüística. La tercera corresponde a la sociología del lenguaje y a la sociolingüística. Finalmente, menciona la psicología social. En su opinión, por tanto, la sociolingüística se corresponde con una visión social de la lengua, diferenciándola así de los campos propios de la lingüística, de la psicología y de la psicología social. La definición que Soziolinguistika Hiztegia (‘Diccionario de sociolingüística’) hace del concepto de sociolingüística precisa que es la ciencia que estudia la lengua en su entorno social, siendo sus contenidos, entre otros, el efecto que tienen la estructura y los factores sociales en la lengua, las funciones sociales de la lengua, el uso de la lengua que hacen sus hablantes en función de los factores sociales, las tendencias y actitudes hacia la lengua, su enseñanza y aprendizaje, y el variacionismo (Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza, 2010: 57). Por otra parte, Soziolinguistika Eskuliburua (‘Manual de sociolingüística’) proporciona otra definición distinta, que sitúa el campo de su estudio en la influencia mutua ejercida entre lengua y sociedad. Según tal concepción, se pueden diferenciar dos sociolingüísticas: una se centra en el estudio de la lengua; la otra considera la lengua como un ente social. La primera sería más próxima a la lingüística y la segunda lo sería a la sociología (Zarraga et al., 2010: 37, 380). Es decir, hay diferencia notable entre las definiciones proporcionadas por Soziolinguistika Hiztegia (‘Diccionario de sociolingüística’) y por Soziolinguistika Eskuliburua (‘Manual de sociolingüística’), al centrar el citado diccionario su objetivo en el estudio de la lengua en su entorno social, mientras que el manual lo hace en la influencia mutua ejercida entre lengua y sociedad. También Azurmendi (1999) recalca la existencia de esos dos caminos mencionados por el citado manual, pero sin situar a ambos dentro de la sociolingüística. Es decir, a diferencia de Zarraga et al. (2010), reserva el concepto de sociolingüística para el enfoque más próximo a la lingüística, mientras que denomina sociología del lenguaje al más próximo a la sociología (Azurmendi, 1999: 43-44). En lo que podría ser un intento de advertir de los riesgos de tal confusionismo, el diccionario Soziolinguistika Hiztegia

02 Sec Miscelania TSC25.indd 236

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

237

proporciona ciertas precisiones al abordar la definición de sociología de la lengua, a la que califica de «disciplina sociolingüística, que estudia la relación que la lengua tiene con la sociedad», señalando a continuación que frecuentemente suelen confundirse ambas. Como criterio diferenciador señala que —como ya hemos dicho anteriormente— la primera estudia la lengua mediante la relación que mantiene con su entorno social, mientras que la segunda analiza la sociedad (Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza, 2010: 56). Tabla 1 Articulación entre la sociolingüística y las disciplinas de su entorno, en función de su objeto de estudio Objetivo de estudio

Azurmendi (1999)

HPS* (2010)

Zarraga et al. (2010)

La lengua en su entorno social

Sociolingüística (próxima a la lingüística)

Sociolingüística

Sociolingüística (próxima a la lingüística)

La lengua en sus relaciones con la sociedad

Sociología del lenguaje (próxima a la sociología)

Sociología de la lengua

Sociolingüística (próxima a la sociología)

Influencia mutua entre lengua y sociedad

—

Sociolingüística (en general)

* Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza (Viceconsejería de Política Lingüística).

Por tanto, según es tratado por autoras y autores vascos, el concepto de sociolingüística y el de algunas disciplinas próximas se superponen, se cruzan y se confunden, según las acepciones atribuidas en cada caso. Ello pone de manifiesto tanto la extensión como la complejidad de tal campo, no solo entre nosotros. Por ejemplo, el propio Joshua Fishman reconoce el uso indiferenciado de los conceptos de sociolingüística y de sociología del lenguaje: «The term “sociolinguistics” is often used interchangeably with “the sociology of language”» (Fishman, 1968: 6). Hudson, sin embargo, sí ha señalado algunas diferencias entre ambas líneas de trabajo: La diferencia entre sociolingüística y sociología del lenguaje es, sobre todo, una diferencia de énfasis, según el investigador esté más interesado por el lenguaje o por la sociedad, y también según su mayor experiencia en el análisis de las estructuras lingüísticas o en el análisis de las estructuras sociales. (Hudson, 1981: 15)

Dada la complejidad existente también en el entorno académico internacional, es comprensible que, a pesar de los esfuerzos, tampoco la sociolingüística del euskera haya llegado a alcanzar una clarificación conceptual.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 237

26/01/16 07:30

238

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

3.2.1. Delimitación de los contenidos A la falta de precisión en torno al concepto de sociolingüística ha de añadirse la abundancia de disciplinas que coexisten con él y la carencia de acuerdo sobre su límite y articulación en torno al citado concepto. En relación con tal estado de cosas, Boyer (1996) y, a partir de este autor, Jausoro (2000) elaboran un mapa de las corrientes a tener en cuenta en la sociolingüística (gráfico 1), el cual es un inmejorable ejemplo de su complejidad. Gráfico 1 Mapa de las corrientes académicas que comparten el campo de la sociolingüística Ciencias del lenguaje lenguage […]

[…] Microsociolingüística

Psicología social

Antropología Lingüística del texto Análisis conversacional

Análisis del discurso Pedagogía (psicopedagogía didáctica)

Etnometodología

Sociolingüística de la interación

Semiótica

Psicoanálisis Filosofía

Sociopragmática lingüística Pragmática lingüística Etnografía de la comunicación

[…] […]

[…]

Sociolingüística variacionista

[…]

Sociología de la lengua Macrosociolingüística

Adaptado de Boyer (1996) y Jausoro (2000).

Psicosociolingüística

[…]

[…] Etnología

Psicolingüística

Análisis de situaciones plurilingües Lexicología y lexicometría políticas

Etnolingüística

Semiolingüística

Sociolingüística aplicada Dialectología

Historia […]

Sociología

Fuente: Jausoro, 2000.

En el gráfico tomado y reelaborado a partir de Boyer y Jausoro se sitúan algunas disciplinas-nodriza de la sociolingüística: en el eje horizontal aparecen, a la izquierda, la psicología social, la pedagogía y la etnología, y, a la derecha, la antropología, la filosofía y la historia. En la parte superior del eje vertical se hallan las dimensiones micro del lenguaje y en la base, el nivel macro de la sociología. En el espacio así limitado se ubican diversas disciplinas relacionadas con el campo de la sociolingüística.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 238

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

239

Por otra parte, el diccionario mencionado anteriormente (Soziolinguistika Hiztegia) recoge dieciocho entradas en el capítulo dedicado a las ramas, escuelas y corrientes de la sociolingüística (Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza, 2010: 55-57); son las siguientes: teoría de ámbitos y sinónimos, sociolingüística del conflicto, teoría del conflicto, glotopolítica, teoria de la adaptación lingüística, geografía de la lengua, sociología de la lengua, sociolingüística interaccionista, teoría de códigos, macrosociolingüística, microsociolingüística, sociolingüística, sociolingüística variacionista, sociolingüística histórica, sociolingüística matemática y, finalmene, socioterminología. Otro ejemplo, ahora acerca de los contenidos a considerar, lo proporciona el ma nual citado (Soziolinguistika Eskuliburua), que, después de tratar en su primer capítulo la sociolingüística como tal, dedica el resto de capítulos a los siguientes temas: el segundo, al variacionismo lingüístico; el tercero, al contacto entre lenguas; el cuarto, a las actitudes e ideologías lingüísticas; el quinto, a la política y planificación lingüísticas; y el sexto y último, a los métodos de investigación para las lenguas (Zarraga et al., 2010). También más allá de las fronteras geográficas del euskera suele ser habitual la abundancia de contenidos vinculados a la sociolingüística, que son tratados desde diversas disciplinas académicas, como recuerda Urteaga (2007) para el caso de Francia. Según este autor, la sociolingüística en ese país se reparte en trece escuelas, que van desde la lingüística social y la dialectología de la Universidad de Rouen hasta la teoría de las referencias de Pierre Bourdieu, pasando por escuela occitana (Urteaga, 2007: 141). Lo expuesto hasta el momento es una clara muestra de la riqueza y complejidad del espacio de estudio acotado por el binomio sociedad/lengua. Como afirma Xavier Vila, tal abundancia nos ha traído, de forma inevitable, la dispersión en investigación y el alejamiento de toda posibilidad de conformar una disciplina única (Vila i Moreno, 2012: 11). 3.3. Iniciativas e impulsos singulares Son igualmente dignos de mención algunos otros hitos que contribuyen a impulsar las diversas y dispersas aportaciones habidas durante el último periodo. Una aportación es la creación, en 2004, del más arriba mencionado Soziolinguistika Klusterra (Clúster de Sociolingüística), al que paulatinamente se incorporan agentes vinculados al mundo del euskera o interesados por este, aun perteneciendo a entornos muy diversos: académicos, empresas consultoras, ayuntamientos, entidades financieras, academias de euskera, etc. La coincidencia de entes tan dispares, a los que reúne en un mismo foro una similar preocupación por la situación del euskera, ha propiciado el surgimiento de nuevas colaboraciones y sinergias, sobre todo en el campo de la sociolingüística aplicada. Entre las aportaciones de Soziolinguistika Klusterra merecen ser especialmente desatacadas, por su relación directa en la investigación sociolingüística, la edición de la revista Bat Soziolinguistika Aldizkaria (1990- ) y la

02 Sec Miscelania TSC25.indd 239

26/01/16 07:30

240

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

convocatoria anual de Hausnartu Saria (Premio Reflexión), dirigido al fomento de la investigación sociolingüística sobre el euskera (2008- ). Otra aportación, ahora desde un entorno académico muy específico, como es el de Euskaltzaindia o Academia de la Lengua Vasca, se ha iniciado recientemente (2007) y ha consolidado una nueva y pujante línea de trabajo denominada historia social del euskera. Centrando la atención ahora en la formación sociolingüística, dos son las iniciativas más destacadas, ambas con rango académico de postgrado. Por una parte, Hiznet: Hizkuntza Plangintza (Hiznet: Planificación Lingüística), curso creado en 2001 por Eusko Ikaskuntza - Sociedad de Estudios Vascos y que desde 2007 hace suyo como título propio la Universidad del País Vasco, en colaboración con la Fundación Asmoz (de Eusko Ikaskuntza). Su formato mixto (predominantemente on line, pero con un cierto número de sesiones presenciales) ha facilitado que sea cursado por un gran número de personas implicadas en el movimiento de normalización del euskera, tanto por técnicos de normalización lingüística (en empresas, Administración pública, etc.) como por personas implicadas en asociaciones voluntarias. Los trece años de su vigencia hasta hoy en día son testigos del salto cualitativo que ha dado el mundo del euskera en lo que a conocimiento e investigación en la sociolingüística del euskera se refiere, hasta alcanzar actualmente un nivel de preparación más adecuado —aunque este nunca sea suficiente. Por otra parte, encontramos el instituto Garabide (Camino al Desarrollo), de la Universidad de Mondragón. Su ideario recoge que «pretende abrir una nueva línea en la cooperación vasca al desarrollo, basada en experiencias a compartir». En la búsqueda de respuesta para desarrollar otro tipo de cooperación al desarrollo, se hace la siguiente reflexión: «Para que la cooperación supere su carácter asistencial y sus peligros intrínsecos, una sociedad además de fijar cuánto dinero tiene para dar debe preguntarse: ¿Qué experiencias tenemos para compartir con los pueblos empobrecidos?». La conclusión a la que llega es que el País Vasco dispone de una larga y densa trayectoria de lucha y desarrollo identitario, por lo que transmitir esa experiencia a los países necesitados puede ser una aportación a la cooperación para el desarrollo (Garabide, 2013). En esa línea de preocupación, la formación y la investigación socio lingüísticas a llevar a cabo con personas de otras culturas ocupan un lugar predominante, aunque no exclusivo, en Garabide. 3.4. La investigación más reciente En fechas recientes, la revista Bat Soziolinguistika Aldizkaria ha recopilado para el periodo 2007-2013 un total de ciento setenta y cinco trabajos de investigación, tantos como ha sido posible tener conocimiento y conseguir las referencias mínimas necesarias (Martínez de Luna et al., 2013).1 1. La redacción de estas líneas ha coincidido en el tiempo con el artículo citado (Martínez de Luna et al., 2013), del que se han tomado parte de los contenidos.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 240

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

241

Entre tales trabajos se encuentran desde los ubicados dentro de educación plurilingüe hasta los que lo han sido en lingüística; tanto los clasificados en sociolingüística matemática como en sociología de la lengua, sin olvidar el variacionismo o la psicología social, por ejemplo. Por ello, y aunque inicialmente se ha pretendido realizar el análisis en base a las disciplinas desde las que han sido abordados, el intento ha resultado baldío, en parte por la precariedad de referencias sólidas para llevarlo a cabo con garantías. Como ya se ha dicho más atrás, además de la dificultad que entrañan la riqueza y —¿por qué no?— el confusionismo existente a nivel conceptual y taxonómico entorno a la sociolingüística, las materias que suelen ser tratadas bajo tal denominación son también muy dispersas. Por añadidura, los contenidos no son habitualmente monográficos y con frecuencia se da una interseccionalidad entre ellos, con lo que una única investigación puede ser clasificada —y así lo ha sido aquí— simultáneamente bajo varias etiquetas. A pesar de todas esas dificultades, se ha procedido a distribuir las investigaciones recopiladas en función de los temas tratados, llegando al siguiente balance: treinta y ocho estudios abordan el uso de la lengua; treinta y siete, la política o planificación lingüísticas; veinticinco, las actitudes y/o motivaciones; veintiuno estudian la lengua en el mundo del trabajo o del comercio; diecinueve lo hacen en relación con la educación; quince, en referencia a la infancia o juventud; quince tratan sobre la situación social —general— del euskera; catorce lo hacen desde el contacto entre lenguas; catorce, desde el enfoque de la comunicación; seis, desde la competencia lingüística individual; cinco, sobre la transmisión familiar o aprendizaje de adultos; cuatro, desde la perspectiva metodológica o técnica; tres, como paisaje lingüístico; tres, en relación con la inmigración, y, finalmente, otros cinco trabajos se destinan a otras temáticas. No parece muy arriesgado afirmar que tales temáticas buscan fundamentalmente responder a las preocupaciones expresadas por el movimiento social en favor de la normalización del euskera. Es decir, que buena parte de esa investigación sociolingüística es subsidiaria de tal movimiento. Esa podría ser precisamente una de las principales características de la investigación sociolingüística acerca del euskera. Ello estaría en consonancia con Eguzki Urteaga cuando señala que, además de darse una dinámica supranacional de la que participan quienes en cualquier lugar trabajan en sociolingüística, al mismo tiempo en ciertos sitios tal dinámica coexiste con una tradición local propia basada en «opiniones, costumbres y referencias, diferentes y perdurables» (Urteaga, 2007: 151-152). Este puede ser nuestro caso. La evolución en el número de estudios recogidos para cada año, durante el periodo 2007-2013, muestra una paulatina tendencia al alza, que culmina en la estabilidad de los dos últimos años (gráfico 2).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 241

26/01/16 07:30

242

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

Gráfico 2 Evolución en el número de estudios (2007-2013) 31

18 15

13 8

2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013

Fuente: Elaboración propia.

Con todo, cuarenta trabajos quedan al margen de tal serie, por diferentes razones: doce estaban aún inconclusos en 2013, cuando se cerró la recogida; otros diecinueve no estaban debidamente datados; nueve correspondían a líneas de investigación en curso y de duración indefinida. Más allá de las cifras señaladas, destaca el amplio mosaico de los contenidos —metodológicos o temáticos— de los trabajos más innovadores; de entre ellos, a título ilustrativo, pueden mencionarse los siguientes: Hacia una socio-lingüística matemática, de Jose Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi (2002); Minority language use: an experiment, de Ilaski Barañano, Jaromir Kovarik y Jose Ramon Uriarte (2013); Hizkuntza-erabilera behaketa bidez neurtzeko gida metodologikoa (‘Guía metodológica para la medición del uso lingüístico mediante la observación’), de Soziolinguistika Klusterra (2013); Euskararen Adierazle Sistema (‘Sistema de indicadores del euskera’) (2013- ), citado anteriormente, etc. 3.4.1. Entorno y carácter de la investigación A propósito de cuáles son los tipos de entorno que propician la investigación en sociolingüística, se han distinguido principalmente dos: académico y administración

02 Sec Miscelania TSC25.indd 242

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

243

pública. Con todo, también ha de ser mencionado algún ente de otro tipo, en determinadas investigaciones. Conforme a ello, los ciento setenta y cinco trabajos de investigación recogidos se distribuyen del siguiente modo: ciento diecisiete (67 %) han sido desarrollados en un contexto académico, principalmente universitario (las universidades enclavadas en las tres divisiones político-administrativas del euskera: Iparralde o Pays Basque, comunidad foral de Navarra y comunidad autónoma del País Vasco), junto a otros ocho trabajos realizados por Euskaltzaindia (Academia de la Lengua Vasca). La administración pública, por su parte, es el origen de otras cuarenta y dos investigaciones (24 %), tanto por parte de los gobiernos vasco y navarro, como de las diputaciones y diversos ayuntamientos. Finalmente, dieciséis estudios (9 %) han sido propiciados por entes populares (asociaciones en defensa del euskera, principalmente), empresas u otros entes (por ejemplo: Unesco Etxea) y grupos. Buscando dar otro paso más en el análisis de las ciento setenta y cinco investigaciones reunidas, se ha reparado en si su orientación es mayormente académica o aplicada. Para ello, han sido incluidas como investigación académica aquellas que principalmente buscan conocer la situación y/o realidad de la lengua, con el fin de realizar alguna aportación al conocimiento teórico, epistemológico o metodológico. Tal tipo no busca tanto la intervención social sino más bien alimentar el conocimiento (Za rraga et al., 2010: 324-325). Por otra parte, han sido clasificados como investigación aplicada los trabajos que principalmente buscan conocer la situación y/o realidad de la lengua con el fin de contribuir a su normalización, mediante la aplicación de sus resultados a políticas, planes y programas de intervención (Zarraga et al., 2010: 325). No resulta, sin embargo, sencilla la distinción entre ambos tipos, dado que en muchos casos las investigaciones pueden compartir simultáneamente los objetivos académicos y aplicados (Zarraga et al., 2010: 325), independientemente de cuál sea el entorno en el que hayan surgido. Tal sería el caso de un proyecto desarrollado en un entorno académico (por ejemplo: una tesis doctoral), cuyo investigador o investigadora la ha diseñado con la mirada puesta en la necesidad/posibilidad de transformar algún aspecto de la realidad sociolingüística objeto de tal estudio. A pesar de ser conocedores, por tanto, de la precariedad que ello conlleva, se ha realizado una clasificación de los ciento setenta y cinco trabajos cruzando el entorno en que han sido realizados con la orientación académica o aplicada que les hemos atribuido: La gran mayoría de las ciento veintidós investigaciones (el 70 % del total) han sido consideradas como académicas. Los entornos en que han sido gestadas son: en setenta y cinco casos la Universidad del País Vasco; en seis la Universidad de Mondragón; en seis la Universidad Pública de Navarra; en dos el centro IKER (Université de Pau et des Pays de l’Adour); en dos la Universidad de Deusto; en ocho Euskaltzaindia; en dieciséis el Gobierno Vasco; en tres la cooperativa EMUN; en tres Soziolinguistika Klusterra; y en una Unesco Etxea.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 243

26/01/16 07:30

244

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

Tabla 2 Tipo de investigación según el entorno de su realización Tipo de entorno

Carácter de la investigación

Totales

Académico

Aplicado

Universidad o academia

99 (57 %)

18 (10 %)

117 (67 %)

Adminsitraciones públicas

16 (9 %)

27 (15 %)

42 (24 %)

7 (4 %)

8 (5 %)

122 (70 %)

53 (30 %)

Otros entes Total

(9 %)

175 (100 %)

Por su parte, las cincuenta y tres investigaciones calificadas de aplicadas suponen un 30 % del total y se distribuyen del siguiente modo: dieciocho realizadas en universidades, otras veintisiete impulsadas desde las administraciones públicas (diecisiete por diferentes ayuntamientos, siete por la Diputación Foral de Gipuzkoa, dos por el Gobierno Vasco, una por el Gobierno de Navarra), cinco por Soziolinguistika Kluste rra y tres por otras tantas asociaciones populares de diversa índole (defensa del euskera, medios de comunicación y traductores). Como puede apreciarse (tabla 2), la investigación académica no corresponde exclusivamente al mundo académico, ni la aplicada se realiza en su totalidad al margen de este. Por el contrario, se da un cierto cruce entre entornos y caracteres de las investigaciones. Cabe así mismo señalar que, de las ciento diecisiete referencias recogidas del entorno académico, cuarenta y dos corresponden a estudios de postgrado. Por ello, en muchos casos estas no tendrán como fin «realizar alguna aportación al conocimiento teórico, epistemológico o metodológico», y, aun persiguiendo profundizar en el conocimiento sociolingüístico, buscarán posiblemente preparar algún tipo de intervención y, en ocasiones, estarán vinculadas al desempeño profesional de sus autores o autoras. Del mismo modo, puede resultar llamativo que veintitrés de los ciento diecisiete trabajos encuadrados como académicos hayan sido llevados a cabo desde las administraciones públicas y otros organismos ajenos a la universidad. En sentido contrario, de los cincuenta y tres trabajos aplicados dieciocho han sido desarrollados en la universidad. Tales tendencias cruzadas pueden ser una muestra, por una parte, de la adhesión de investigadores e investigadoras universitarios a las preocupaciones del movimiento social a favor de la lengua y, por otra, del interés de sectores sociales ajenos a la universidad —encabezados por la Administración pública— por el fomento de un conocimiento sociolingüístico sistemático y profundo. 3.4.2. Corpus versus estatus El estudio del corpus y del estatus de una lengua suelen producirse a menudo por separado. El análisis del estatus se centra en el lugar o posición relativa —en relación con el resto— que una persona hablante o una lengua mantiene en la estructura so-

02 Sec Miscelania TSC25.indd 244

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

245

cial (Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza, 2010: 18). El estudio del corpus, por su parte, estudia la propia lengua, trabaja la parte lingüística (Zarraga et al., 2010: 239). Volvemos a encontrarnos, por tanto, con las dos caras inherentes al concepto de sociolingüística descritas anteriormente o, si se prefiere, con la distinción entre sociología del lenguaje y sociolingüística. En nuestro caso, ciento cincuenta y cuatro de los ciento setenta y cinco trabajos compilados (88 %) atienden al estatus del euskera, otros quince (9 %) se centran en el corpus de tal lengua, cinco (3 %) atienden ambos aspectos simultáneamente y, finalmente, dos (1 %) investigaciones no pueden ser ubicadas claramente en uno u otro grupo. También ese abrumador predominio de los estudios dedicados al estatus habrá de ser posiblemente entendido como un reflejo de la preocupación por la supervivencia de la lengua propia, que existe en amplios sectores de la sociedad. Combinando la clasificación estatus/corpus con el carácter académico/aplicado de las investigaciones, se obtienen los resultados expuestos en la tabla 3. Tabla 3 Enfoque y carácter de las investigaciones Corpus versus estatus

Carácter de la investigación Académico

Aplicado

Corpus

15 (9 %)

Estatus

101 (58 %)

Corpus y estatus Otros Totales

5 (3 %) 2 (1 %) 122 (70 %)

53 (30 %) 0 0 53 (30 %)

Totales 15

(9 %)

154 (88 %) 5

(3 %)

(1 %)

175 (100 %)

Mientras que los estudios centrados en el corpus tienen un carácter exclusivamente académico, los orientados al estatus se reparten entre ambos tipos de caracteres: académicos y aplicados. Dicho de otra forma, no se han encontrado estudios dirigidos al corpus de la lengua que tengan un carácter aplicado. 4. Conclusión El surgimiento del actual paradigma predominante en la investigación sociolingüística del euskera puede ser datado en la década de los años setenta del siglo xx, aunque es a partir de la transición política y la reorganización autonómica del Estado español cuando se asientan y amplían definitivamente sus bases, que aún están vigentes actualmente. A lo largo de estas últimas décadas se suceden diversos intentos de clarificación conceptual de la sociolingüística del euskera y de búsqueda de algún criterio taxonómico adecuado para encuadrar y ordenar las numerosas disciplinas que contribuyen a enriquecerla. Sin embargo, tales esfuerzos, como los habidos en el contexto internacional, han resultado infructuosos.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 245

26/01/16 07:30

246

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

El campo de la investigación sociolingüística es amplio y disperso: son ciento setenta y cinco las investigaciones localizadas para el periodo 2007-2013. En ese sentido, los temas más habitualmente tratados, siempre en relación con el euskera, son: el uso, la política y la planificación, las actitudes y motivaciones, el sistema educativo, la infancia y juventud, la situación general, etc. Aunque dos de cada tres investigaciones tienen su origen en un entorno académico, principalmente universitario —sin olvidar los iniciados en Euskaltzaindia—, el análisis de las temáticas abordadas respalda la impresión de que estas buscan, en gran medida, responder a las preocupaciones expresadas por el movimiento social en favor de la normalización del euskera. También el predominio de los estudios centrados en el estatus de la lengua sobre los dedicados al corpus habrá de ser posiblemente entendido como un reflejo más de la preocu pación por la supervivencia de la propia lengua, existente en amplios sectores de la sociedad. Por tanto, una de las principales características de la investigación sociolingüística del euskera parte de la condición minorizada de tal lengua; así, la clave que subyace a tal investigación es su subsidiaridad con respecto a la preocupación social existente por su situación actual y futura. En tal dinámica, tres son los engranajes —no siempre suficientemente engrasados y acoplados entre sí— orientados a dar respuesta a tal preocupación: el mundo académico, las administraciones públicas y el movimiento social. En definitiva, también la primacía del enfoque aplicado en tal investigación trataría de atender a las necesidades del euskera en su condición de lengua minorizada. Esa sería, igualmente, la razón por la que una gran mayoría de los trabajos no obedezcan tanto a una intencionalidad científica —aunque sí se ajusten a su método— como a una orientación aplicada. Como balance final acerca de la sociolingüística del euskera se pueden distinguir tanto aportaciones como aspectos a mejorar. Puntos fuertes. Los progresos habidos en la sociolingüística del euskera desde los inicios del periodo autonómico hasta el presente son notorios y (Zalbide, 2010: 40-43) los resume en los siguientes cinco puntos: a) incremento en el conocimiento técnico y en la precisión de los datos; b) mejora de la preparación profesional, sin por ello abandonar el activismo; c) apertura de oportunidades para la preparación de las nuevas generaciones; d) creación de potenciales plataformas y soportes para la reflexión; e) mejora del clima de relaciones entre los diversos tipos de agentes del mundo del euskera. A nuestro juicio, no se agotan con la lista citada los puntos fuertes de la sociolingüística del euskera, a la que cabe añadir algunos otros, tales como: f) paulatina creación de estructuras impulsoras de la investigación y progresiva articulación entre los diversos agentes; g) incremento del número de investigaciones, mayormente aplicadas; h) nuevas e innovadoras reflexiones sobre la situación y el futuro del euskera, sea con formato científico o de ensayo. Puntos débiles. Retomamos una vez más las ideas —que compartimos— de Zalbide, para advertir de la carencia de un centro de reflexión (clearing house) en torno a los esfuerzos en pos de la revitalización de la lengua (Zalbide, 2010: 43).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 246

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

247

Añadiremos por nuestra parte otras carencias relacionadas con la investigación sociolingüística del euskera, con el fin de propiciar una reflexión al respecto; estas serían: a) ausencia de implicación orgánica o institucional de la universidad en tal campo, lo que genera carencias (de estudios básicos y especializados, de elaboración teórica de base científica, de reflexión sobre el trabajo empírico, de acumulación científica, de interdisciplinaridad), etc.; b) ausencia de una política científica para la so ciolingüística del euskera, con lo que ello implica de falta de directrices, de prioridades y coordinación, de eficiencia en el uso de los recursos, de grupos de investigación consolidados, etc. Todo lo anterior deja en la orfandad a la investigación aplicada y dificulta las posibilidades de innovación en las políticas, planes y actuaciones para la normalización del euskera. Para cerrar el capítulo de las debilidades mencionaremos el relativo aislamiento —salvo honrosas excepciones— de la investigación sociolingüística del euskera en relación con las existentes sobre otras culturas y lenguas, sobre todo las que se hallan en situación minorizada. Ese relativo aislamiento se produce en dos direcciones: a) debilidad en la atención prestada a experiencias foráneas; b) escaso eco internacional de la experiencia acumulada en torno al euskera, debido —en gran parte— a que su producción se produce mayoritariamente —casi, exclusivamente— en tal lengua. Agradecimientos La realización de este artículo no hubiese sido posible sin el decidido apoyo y la inestimable ayuda del equipo redactor de la revista Bat Soziolinguistika Aldizkaria (editada por Soziolinguistika Klusterra) y de las numerosas personas estudiosas, investigadoras y especialistas de la sociolingüística del euskera. Todas ellas han aportado ideas e informaciones valiosas e imprescindibles para culminar este esfuerzo. Bibliografía de referencia Amorrortu, E.; Ortega, A.; Idiazabal, I.; Barreña, A. (2009). Actitudes y prejuicios de los castellanohablantes hacia el euskera. Vitoria-Gasteiz: Gobierno Vasco. Azurmendi, M.-J. (1999). Psicosociolingüística. Bilbao-Bilbo: UPV-EHU. Boyer, H. (1996). Éléments de sociolinguistique: Langue, communication et société. París: Dunod. Euskaltzaindia; Siadeco (1977). Euskararen Liburu Zuria [‘El libro blanco del euskera’]. Bilbao-Bilbo: Euskaltzaindia: Siadeco. Euskarabidea (2006?). Estudio sociolingüístico sobre la evolución del vascuence en Navarra 1986-2003. Iruña-Pamplona: Gobierno de Navarra. — (2012). La situación del euskera en Navarra: 2008. Iruña-Pamplona: Gobierno de Navarra. Fishman, J. (1968). «The sociology of language». En: Readings in the sociology of language. Nueva York: Mouton Publishers, p. 5-13.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 247

26/01/16 07:30

248

TSC, 25 (2015)

Iñaki Martínez de Luna

Garabide (2013). <http://www.garabide.org/> [Consulta: 28 noviembre 2013]. Gobierno de Navarra (2004). Estudio sociolingüístico sobre el vascuence en Navarra: 2003: Competencia lingüística, uso y actitudes. Iruña-Pamplona: Gobierno de Navarra. Hernández, J. M.; Olaso, O. (2006). «Theoretical, Social and Political Discourses on the Basque Language». En: Azurmendi, M.-J.; Martínez de Luna, I. (ed.). The case of Basque: past, present and future. Andoain: Soziolinguistika Klusterra, p. 103-116. Hizkuntza Politikarako Sailburuordetza [Viceconsejería de Política Lingüística] (2010). Soziolinguistika Hiztegia [‘Diccionario de sociolingüística’]. Vitoria-Gasteiz: Gobierno Vasco. — (2014). V. Mapa Soziolinguistikoa 2011 = Vº Mapa Sociolingüístico 2011. Vitoria-Gasteiz: Eusko Jaurlaritza. Hudson, R. A. (1981). La sociolingüística. Barcelona: Anagrama. Jausoro, N. (2000). «Soziolinguistika akademikoa [‘La sociolingüística académica’]». Bat Soziolinguistika Aldizkaria, n.º 37. También disponible en línea en: <http://www. soziolinguistika.org/node/857> [Consulta: 18 junio 2012]. Juaristi, P. (2013). «Ikergaien araberako hamazazpi ikerlerro euskal soziolinguistikan». Bat Soziolinguistika Aldizkaria, n.º 87-88, p. 49-72. Martínez de Luna, I. [et al.] (2013). «Azken urteetako Euskal ikerkuntza soziolinguistikoaren azterketa diskribatzailea» [‘Análisis descriptivo de la investigación sociolingüística vasca de los últimos años’]. Bat Soziolinguistika Aldizkaria, n.º 87-88, p. 13-47. Martínez de Luna, I.; Suberbiola, P.; Basurto, A. (2010). Estudio sobre el uso lingüístico de los alumnos y alumnas en el entorno escolar. Vitoria-Gasteiz: Gobierno Vasco. Ruiz Olabuenaga, J. L. (1983). Euskararen Borroka: oinarrizko inkesta bat: ezagutza, erabilera eta jarrerak. Vitoria-Gasteiz: Gobierno Vasco. [Edición original en castellano: La lucha del euskera en la Comunidad Autónoma Vasca. Vitoria-Gasteiz: Gobierno Vasco, 1983] Sánchez Carrión, J. M. (Txepetx) (1972). El estado actual del vascuence en la provincia de Navarra (1970): Factores de regresión: Relaciones de bilingüismo. Pamplona-Iruña: Institución Príncipe de Viana. — (1974). «Bilingüismo, disglosía [sic], contacto de lenguas. Hacia una delimitación de conceptos». Anuario del Seminario de Filología Vasca Julio de Urquijo, vol. viii, p. 3-79. Siadeco (1978). Bases para un futuro plan de actuación en favor de la normalización del uso del euskara. — (1979). Hizkuntz Borroka Euskal Herrian [‘Lucha lingüística en el País Vasco’]. BilbaoBilbo: Euskaltzaindia. — (1983). Gipuzkoako Lurraldean euskararen normalizaziorako plangintzaren lehen urratsak [‘Primeros pasos en la planificación para la normalización del euskera en el territorio de Gipuzkoa’]. Soziolinguistika Klusterra (2012). Bat Soziolinguistika Aldizkaria, n.º 84, vol. 3. — (2013). Hizkuntza-erabilera behaketa bidez neurtzeko gida metodologikoa = A guide to language use observation survey methods. Andoain: Soziolinguistika Klusterra. Urteaga, E. (2007). «Soziolinguistika Frantzian» [‘La sociolingüística en Francia’]. Bat Soziolinguistika aldizkaria, n.º 63, p. 141-152. Vila i Moreno, F. Xavier (2012). «Algunes bases per a la recerca sociolingüística en sentit ampli». En: Vila i Moreno, F. Xavier (ed.). Posar-hi la base: usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 248

26/01/16 07:30

La sociolingüística del euskera

TSC, 25 (2015)

249

Zalbide, M. (2010). «Hizkuntza-soziologiaren ibilia gurean» [‘El recorrido de la sociología de la lengua en nuestro caso’]. Bat Soziolinguistika Aldizkaria, n.º 77, p. 27-55. Zarraga, A.; Coyos, J.-B.; Hernández, J. M.; Joly, L.; Larrea, I.; Martínez, L. V.; Uranga, B.; Bilbao, P. (2010). Soziolinguistika Eskuliburua [‘Manual de sociolingüística’]. Vitoria-Gasteiz: Eusko Jaurlaritza: Soziolinguistika Klusterra.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 249

26/01/16 07:30

02 Sec Miscelania TSC25.indd 250

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 251-286 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.102 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Trenta anys de codificació gràfica. La necessitat d’implementar una normativa en l’occità de la Vall d’Aran Thirty years of graphic codification. The need to implement a norm in the Occitan of the Aran Valley Aitor Carrera Baiget Càtedra d’Estudis Occitans. Universitat de Lleida

Data de recepció: 14 d’abril de 2014 Data d’acceptació: 31 d’agost de 2014

Resum Fa més de trenta anys que es van aprovar les Nòrmes ortogràfiques [sic] der aranés, que van suposar que l’occità de la Vall d’Aran passés a escriure’s en la grafia general de la llengua d’oc i que deixés de ser un conjunt de varietats gascones eminentment orals. En aquests tres decennis que ens separen de les Nòrmes, però, l’aranès ha patit l’absència d’una normativització que anés més enllà de les qüestions gràfiques. En la producció recent en occità de la Vall d’Aran, per tant, han començat a circular formes o solucions lingüístiques que s’allunyen clarament d’allò que seria recomanable des del punt de vista d’una bona fixació i elaboració de l’aranès. En aquest treball mirem de resseguir aquests problemes i intentem de raonar la perfectibilitat d’aquelles tries, corrents en els darrers temps en diversos materials dedicats a l’aprenentatge de l’occità aranès o a guiar-ne mínimament els usos lingüístics. Paraules clau: occità, aranès, codificació, estandardització, sociolingüística.

Abstract The Nòrmes ortogràfiques [sic] der aranés were approved more than thirty years ago. Since that time, the Occitan of the Aran Valley is written in the general spelling of Occitan, and it stops being a group of eminently oral varieties of Gascon. However, in these three decades that separate us from the Nòrmes, Aranese has endured the absence of a codification that went beyond graphic questions. Therefore, in the recent production in Occitan in the Aran Valley, linguistic forms or solutions have begun to circulate that separate it clearly from what would be preferable from the point of view of a good fixation and elaboration of Aranese. In this work we will take these problems and we will try to reason the perfectibility of those choices that are common in recent times in some publications devoted to teaching Aranese Occitan or to orient minimally its linguistic uses. Keywords: Occitan, Aranese, codification, standardisation, sociolinguistics. Correspondència: Aitor Carrera. Universitat de Lleida. Departament de Filologia Catalana i Comunicació. Càtedra d’Estudis Occitans. Plaça de Víctor Siurana, 1. 25003 Lleida. A/e: aitor.carrera@filcat.udl.cat. A/I: http://www.catedradestudisoccitans.udl.cat.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 251

26/01/16 07:30

252

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

1. Presentació. La codificació gràfica

L’

any 2012 les Nòrmes ortogràfiques [sic] der aranés van fer trenta anys. Van ser fixades el 1982 per la Comission entar Estudi dera Normatiua [sic] Lingüística [sic] Aranesa (Comission, 1982), en la qual van participar filòlegs catalans i occitans, i també alguns mestres i erudits locals aranesos.1 La Generalitat de Catalunya havia impulsat les Nòrmes, i les va fer oficials l’any 1983. Això va suposar la fi de l’anarquia gràfica, l’acceptació oficial de l’occitanitat de l’aranès —des d’un punt de vista simbòlic i alhora pràctic— i l’abandonament gairebé definitiu dels sistemes gràfics que havien estat utilitzats anteriorment, malgrat que alguns escriptors locals vinculats a l’Escolo deras Pirenéos —una escola felibrenca ferotgement antioccitanista en la seua darrera etapa— es van oposar frontalment a l’aprovació i difusió de la nova normativa, i van continuar publicant composicions (pseudo)literàries en un sistema gràfic prenormatiu fins a la fi dels anys vuitanta.2 L’any 1999 les Nòrmes van ser revisades per la Comission de Còdi Lingüistic (Comission, 1999), que va introduir alguns petits canvis en el text original, la major part dels quals s’han de relacionar amb el que es considerava correcte a la resta del domini i amb el que proposava el Conselh de la Lenga Occitana (CLO) en les seues primeres preconizacions. Les Normes [sic] ortografiques der aranés van incorporar alguns elements que no eren en el text de 1982, com l’ús de z en el sufix -izar o en algunes formes d’origen —sobretot— grec, o bé la supressió de la dièresi en les seqüències oë, üe o üè. Les Normes també afirmen que els infinitius tenen -r si van seguits d’un pronom en1. Els lingüistes occitans que hi van prendre part eren tots gascons i venien de la part administrativament francesa del domini lingüístic: Pèire Bèc, Michel Grosclaude i Jacme Taupiac. Per la banda catalana hi van participar Antoni Maria Badia i Margarit, Isidor Marí, Josep Maria Pujol, Xavier Lamuela i Aina Moll, que llavors era directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Els autòctons eren representats per l’advocat Casimiro Ademá, per Pilar Busquets, per Elvira Riu i per Frederic Vergés. Les germanes María Carmen i María Teresa Campá van dimitir i van abandonar la Comissió. És molt interessant, per entendre el contingut de les normes i per constatar-ne la fidelitat a la normativa gràfica general del gascó, de veure la comparació que fa Lafita (1999a) entre les mateixes Nòrmes i el document d’Application de Bèc i Alibèrt (1952). 2. Per tenir més informació sobre aquesta qüestió, vegeu alguns treballs de l’època que en parlen, com Lamuela (1987: 166-169) o Viaut (1987: 104-108). L’aprovació de les Nòrmes, al cap i a la fi, no va ser res més que un dels efectes del reconeixement legal de l’aranès, iniciat realment en l’Estatut de 1979, que deia que «la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció». La Llei d’Aran (Llei 16/1990 del Parlament de Catalunya) de 1990 ja diu que l’aranès, «varietat de la llengua occitana i pròpia d’Aran, és oficial a la Vall d’Aran». La darrera reforma de l’Estatut d’autonomia ha fet que l’occità esdevingui oficial —almenys sobre el paper— a tot el Principat de Catalunya: «La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya». Posteriorment, l’any 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, que preveu, entre altres coses, mecanismes de difusió i promoció de la llengua. Sobre la qüestió legislativa, i sobretot sobre la primera etapa de reconeixement de la llengua, vegeu Sarpoulet (1985), Viaut (1985: 140-143; 1986: 16-19 i 32, i 1987: 94, 98-110, 122-130 i 141), Lamuela (1987: 129, 151-154 i 159-171), Bonada (1982) o, sobretot, Simó (1999). El decret de la Generalitat que feia oficials les Nòrmes és a Viaut (1986: 25-31, i 1987: 178-184).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 252

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

253

clític en forma plena (pelejar-se, i ja no *pelejà-se)3 i deixen de banda algunes ambigüitats de 1982. Es pot dir que, en general, allò que era «recomanable» el 1982 passa a ser obligatori —encara que no s’usi explícitament aquest mot— l’any 1999. Alguns dels canvis ja fan acte de presència en el títol del document: com que ja no s’admeten els proparoxítons, ara les normes són ortografiques (i deixen de ser ortogràfiques).4 Altres modificacions més subtils es poden descobrir si es fa una lectura metalingüística del text. Les Normes afinen les Nòrmes. Però els canvis no afecten algunes seleccions que separen l’aranès de les convencions generals occitanes. D’aquesta manera, les terminacions llatines -AS, -AT i -ANT tenen en l’aranès actual les representacions -es, -e i -en, davant de les occitanes generals -as, -a i -an (cantes, cante, canten; davant de cantas, canta, canta). S’hi admet -u- per a representar la solució -[w]- que apareix en la part central i baixa de la Vall d’Aran com a resultat de -B- i -V- intervocàliques (auer en comptes de aver).5 I s’hi proposa d’eliminar l’element semivocàlic final -[w] que ha desaparegut després d’una vocal velar, encara que això torni a separar l’aranès de les formes generals (esquirò contra esquiròu o esquiròl; cu contra cuu, cul o cuol).6 Deixant de banda el fet que hi ha altres casos en què l’aranès té solucions gràfiques específiques que l’allunyen dels hàbits generals occitans que no cal que hagin estat prescrits per les Nòrmes o per les Normes, que són producte de les pràctiques dels darrers trenta anys (i, en algun cas, de l’aplicació al gascó de la reforma occitana) i 3. Curiosament, la primera transgressió d’aquesta convenció apareix en el text del Síndic d’Aran que serveix de presentació de les Normes, on hi ha «completà-lo» i no pas completar-lo (Comission, 1999: 3). 4. De manera xocant, però, la publicació d’un text definitiu de les normes ortogràfiques araneses suposa també l’abandonament, en el mateix títol, de la forma nòrmes en benefici de normes. Tanmateix, el Conselh de la Lenga Occitana utilitza nòrma en els mateixos documents de la segona meitat dels noranta. Vegeu, per exemple, la següent adreça, que reprodueix un d’aquells documents: http://pedagogie. actoulouse.fr/occitan/occitan-grafia.html (consulta: 15 maig 2014). La forma nòrma també apareix sistemàticament en el document de síntesi del CLO (Sumien, 2007) i es prescriu en treballs recents de referència amb vocació normativa com Ubaud (2011: 825). 5. L’Application de Bèc i Alibèrt (1952) dóna com a prioritària la representació -v- i admet en tot cas les dobles grafies amb -v- i -u-. És gairebé el contrari del que apareix en les Nòrmes, on es dóna -u- com a prioritari i, en tot cas, s’admet -v- a Naut Aran. 6. Alguns autors han optat posteriorment per introduir pel seu compte -u final en diversos casos, però no pas d’una manera sistemàtica. D’aquesta manera, en el diccionari de Vergés hi ha «auriò(u)» (Vergés, 1998: 164) o «esquirò(u)» (Vergés, 1998: 226), però al mateix temps «hilhòu» (Vergés, 1998: 247), i per contra «bò» (Vergés, 1998: 176), i aquestes irregularitats han estat sovint reproduïdes pel diccionari de Balaguer i Pojada (2005; vegeu Carrera, 2008: 156). En el llibre de verbs de Barès et al. (2003), d’altra banda, apareix «vò/vòu [‘b$]» (Barès et al., 2003: 296) i, per contra, només hi ha «plò» (Barès et al. 2003: 242) o «mò» (Barès et al., 2003: 218). En el manual de tercer de primària d’aranès es pot trobar «vòu» (Vergés, coord., 2005: 59) i «auriòu» (Vergés, coord., 2005: 116), però immediatament després hi ha «sòs» (Vergés, coord., 2005: 117), una forma que, a diferència dels anteriors, sí que té -[w] en algun parlar de la Vall d’Aran (concretament en el de Canejan) per raons que la separen del tractament general. Si el criteri per a diferenciar -òu i -ò obeís en alguna publicació al fet de voler representar amb -u només una antiga lateral (cosa que tampoc no sembla evident), això no tindria cap fonament, ja que -[$w] final ha estat reduït a tota la Vall d’Aran a -[$], independentment de l’origen últim de l’element semivocàlic.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 253

26/01/16 07:30

254

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

que podrien ser fàcilment superables des d’un punt de vista tècnic,7 avui la grafia alibertina és universal en aranès. Això no vol dir, però, que de tant en tant no trobem algunes violacions de les convencions gràfiques —o del que s’hauria de derivar de la literalitat d’aquestes mateixes convencions— tant en treballs lingüístics, alguns dels quals dedicats específicament a l’ensenyament de la llengua, com en usos institucionals. D’aquesta manera, si les normes araneses parlen de «rasons etimologiques» per triar entre ua i oa i entre ue i oe (Comission, 1999: 8), es va aprovar oficialment que el nom d’un dels cursos fluvials més coneguts d’Aran fos «Joèu» (Conselh Generau d’Aran, 2003: 10) i no pas Jueu (com ueu o bueu, doncs), contra el que implicaria etimològicament la norma.8 A propòsit de c, ç, s i ss, les Nòrmes (Comission, 1999: 10) tornen a fer referència a les «rasons etimologiques», i aquestes raons haurien de fer que s’escrivís andossien (< amb Dieu sien) i no pas *andocien (present, per exemple, a Vergés, 1998: 154, o a Barès i Ané, 1998: 8). Tot i que les Nòrmes assenyalen que i i u només duen dièresi si «van ath darrèr d’ua auta vocau e non apartienen [sic] ara madeisha sillaba» (Comission, 1999: 8), l’any 2003 va arribar a oficialitzar-se el topònim *Prüedo en comptes de Pruedo (Conselh Generau d’Aran, 2003: 15 i 17). En la normativa gràfica aranesa s’hi diu també que h «Correspon a ua antiga aspiracion que proveng [sic] generaument d’ua f» (Comission, 1999: 12). I, tanmateix, en alguns treballs figura *tohut (IEA, 2003: 15; Vergés, 1998: 324)9 i no pas toüt, malgrat que en aquest mot ni tan sols no hi ha hagut aspiració a Canejan (un dels punts on [h] ha tradicionalment resistit; Coromines, 1990: 730). Per contra, hi ha treballs que escriuen *umejar per humejar, o *esperluar per esperluhar (Barès et al., 2003: 341 i 321). Sigui com sigui, són casos més o menys isolats (tot i que, com ja hem vist, poden afectar fins i tot alguna forma d’ús freqüent), que apareixen per aquí i per allà, i que toquen mots dels quals potser s’ignora l’etimologia o les realitzacions locals. Més endavant tindrem l’ocasió de fer més comentaris referits a qüestions gràfiques que tenen a veure amb alguns aspectes morfosintàctics i lexicals.

7. Per obtenir més informació sobre aquesta qüestió, vegeu Carrera (2010a), on comentem i exposem en detall les principals diferències entre les representacions gràfiques araneses i les més generals en occità, amb prescripció o no de les Nòrmes o de les Normes. També hi actualitzem el catàleg de «décisions particularisantes» de Sarpoulet (1985: 158). 8. Més detalls, a Carrera (2008: 140). Des d’un punt de vista etimològic (i diasistemàtic, de fet) també caldria escriure esdejuar i no pas esdejoar (que consta, per exemple, a Barès et al., 2003: 320; deu ser per aquell esdejoï?). 9. El problema es manté en l’edició del Petit diccionari de 2009. I això que aquesta forma era un dels casos que comentàvem a Carrera (2008: 156) a propòsit d’aquest treball i que altres errors formals d’aquesta obra —no pas tots— que assenyalàvem en aquella ressenya han estat corregits per Vergés (avajon per *abajon, hoishinar per *oishinar, pruèr per *prüèr, fins i tot aviege per *abiese, tot i que ara, a més, hi ha *aviese…).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 254

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

255

2. Una necessària fixació morfosintàctica i lexical 2.1. Panorama general En els més de trenta anys que ens separen de les Nòrmes hi ha hagut nombrosos treballs, sobretot adreçats genèricament a respondre a les necessitats de l’ensenyament de llengua o fins d’orientació específicament escolar, que s’han encarregat de l’aranès, en els quals s’han hagut de fer unes determinades seleccions de la morfologia i del lèxic de l’occità de la Vall d’Aran, o que almenys han presentat uns determinats símptomes d’unes certes tendències a l’hora de fer les tries. Sense cap mena de dubte, aquests treballs han contribuït a la difusió de l’aranès i al foment de l’adquisició de competències lingüístiques en l’occità d’Aran, cosa que cal saludar de manera entusiasta independentment de les valoracions de tipus lingüístic que puguem fer dels seus continguts. Citem-ne alguns dels més destacats. L’any 1984 un Libre de lectura signat per la Comission de Mèstres (Comission, 1984) exposava d’una manera sumària formes bàsiques del lèxic aranès, a partir d’uns quants textos de pràctica, i es convertia en el «premier instrument d’apprentissage de l’aranais à l’école» (Viaut, 1985: 145). El 1991 va aparèixer un Petit diccionari aparentment multilingüe signat per Vergés (1998, segona edició) que ha tingut molta difusió i en què realment es donaven alguns milers d’equivalències entre castellà i aranès (i on només secundàriament hi havia correspondències catalanes i franceses). Si mirem de fer una descripció objectiva d’aquest diccionari, però, estem obligats a dir que en la pràctica i en la forma és realment un glossari o vocabulari generós, que va ser d’utilitat al seu moment (especialment, en un context d’emergència en l’àmbit escolar), però que queda lluny d’una obra destinada a fixar el lèxic bàsic o més usual de l’aranès, com tindrem l’ocasió de mostrar. D’una banda, a causa d’una certa predilecció per l’exotisme i d’una selecció del lèxic més aviat discutible des del punt de vista de la utilitat i la freqüència. D’una altra, per la informació lingüística que inclou (amb errors prou importants en diversos nivells, fins i tot en l’ortogràfic).10 I en tercer lloc, per una limitada tècnica lexicogràfica, perquè l’obra consisteix sobretot en equivalències bàsiques en forma de columnes sense accepcions ni subaccepcions, i per tant sense matisos possibles, i inclou fins i tot alguns errors en l’atribució de categories gramaticals.11 Tanmateix, no exagerem gens si diem que algunes de les aportacions discutibles del Petit diccionari han aconseguit recentment una difusió extraordinària, potser també per la intervenció directa del seu 10. Hem tingut l’oportunitat d’avançar-ne alguns casos en la secció anterior. Hi tornarem a fer referència. 11. Vegeu, a tall d’exemple, tots els problemes que hi detecta Lafita (1999b), a més d’algunes de les coses que comentem a Carrera (2008: 145-165). L’any 2009 se’n va fer una tercera edició que manté fonamentalment tots els problemes de les edicions anteriors (tot i que incorpora, com hem advertit més amunt, algunes coses assenyalades a Carrera 2008: 156, per exemple) amb un únic gran canvi general: les columnes són substituïdes per línies. És per aquesta raó que ens referirem habitualment a l’edició de 1998 i no pas a la de 2009 quan citem aquesta obra, tret que la de 2009 presenti alguna novetat amb relació a l’anterior.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 255

26/01/16 07:30

256

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

autor en nombrosos textos aranesos de les darreres tres dècades.12 El Petit diccionari, en definitiva, és potser el millor exemple, el reflex més fidel, de les tries lingüístiques més corrents i que han fet més fortuna en els darrers trenta anys, i, al cap i a la fi, d’un determinat model d’aranès que inclou seleccions que, al nostre parer, són clarament perfectibles. Altres produccions remarcables són Ané et al. (2000; primera edició de 1987), que cal inscriure en el grup de treballs destinats a l’aprenentatge de la llengua (i que recull bona part de les informacions incloses en les Nòrmes, tot i que també s’encarrega d’exposar qüestions de morfologia i inclou un breu lèxic final), així com algunes produccions de vocació pedagògica, adreçades als que s’inicien en l’aprenentatge de l’aranès o —més limitadament— als que persegueixen obtenir-ne un nivell més avançat. Algunes d’aquestes publicacions, malgrat no tenir pretensions (gaire elevades) de codificació de la llengua, han esdevingut clàssics. En alguns casos eren productes de l’antic Centre de Normalisacion [sic] Lingüistica dera Val d’Aran (CNLVA), com 450 mots (uns centenars de paraules amb frases d’exemple, sense definicions ni equivalències; CNLVA i Conselh Generau d’Aran, 1992) o el vocabulari en imatges Vacances en aranés (CNLVA, 1990), també de butxaca. Citem igualment, per exemple, el Vocabulari basic de Salgueiro i Vergés (1999; llistes de mots catalogats per àmbits i per edats), entre molts altres materials d’orientació didàctica, com el manual d’aprenentatge del nivèu A d’aranès del mateix Conselh Generau d’Aran (Barès i Ané, 1998), que en part se serveix d’alguns textos i imatges de documents anteriors, que supera clarament en extensió, organització i metodologia, amb continguts distribuïts en diverses lliçons i exercicis. En un nivell encara molt més ambiciós, amb pretensions clarament codificadores (i un perfil d’autors menys diletant que en alguns dels casos precedents), se situa el llibre de verbs de Barès et al. (2003), equivalent aranès —fins i tot en format— del conegut volum de morfologia verbal catalana de Xuriguera (1989). Tindrem l’oportunitat de veure que, des del nostre punt de vista, aquest volum presenta alguns inconvenients a l’hora de les tries, ja que tal volta no només sobreestima i prioritza alguns localismes originaris de la zona de dos dels seus autors (els dos autors aranesos, al cap i a la fi), sinó que fa propostes que, en el marc occità (i fins i tot gascó, i ja només en l’aranès), ens veiem empesos a considerar antidiasistemàtiques o directament ibèriques, i presenta a més un catàleg final de verbs francament millorable tant en l’inventari (per l’oblit d’importants variants territorials) com en les solucions adoptades en alguns punts gràfics o morfològics problemàtics (com en la tria entre arr- o ren alguns verbs, que a vegades sembla fins i tot aleatòria).13 En l’àmbit estrictament 12. En el prefaci de l’edició de 1998, a càrrec del Sindic d’Aran, s’assegura que el Petit Diccionari «ei possiblements [sic] eth libre vinculat ar aranés que mès difusion a auut de tota era istòria». L’autor, per la seua banda, hi exposa la voluntat d’orientar els usos dels «ensenhaires» i reconeix que l’adreça «as mainatges e joeni escolans qu’an como [sic] lenga veïculara autant era pròpia [sic] d’Aran coma ua auta (catalan e castelhan) e qu’enquia aué non an podut gaudir d’un element de consulta coma ne gaudissen entàs autes lengües d’ensenhament» (Vergés, 1998: 9). 13. A tot plegat, sumem-hi que algunes de les dades que exposa aquest volum no s’avenen amb el que hi ha en algunes teòriques fonts, com els enregistraments de Carrera (1999).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 256

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

257

lexicogràfic, remarquem també la publicació d’un diccionari bilingüe aranès-anglès (Furness, 2006), tal volta conebut per a ser usat en el marc d’una acadèmia d’idiomes, que va ser un producte indubtable de bona voluntat (ja que l’aranès no disposava encara d’un lèxic bilingüe de més de deu mil formes en grafia normativa), però que presenta curioses seleccions del lèxic, fa una apel·lació a l’oralitat aranesa que en la pràctica serveix per a donar passaport d’entrada a tota mena de barbarismes i perquè l’autor s’inhibeixi de les tasques codificadores (vegeu Furness, 2006: 13). Aquesta obra lexicogràfica conté dades francament desconcertants14 i mostra notables problemes de simetria entre les dues seccions del diccionari.15 Altres diccionaris bilingües entre occità i català dels darrers anys, que s’ocupaven sobretot de la varietat referencial central de la llengua d’oc, han inclòs un inventari limitat de formes araneses com a complement de les occitanes generals, com Bel et al. (2007) o Balaguer i Pojada (2005), tot i que en aquest darrer cas amb una forta dependència de les dades de Vergés (1998).16 Durant els anys vuitanta, després de les Nòrmes, ja es veia que era necessari que la codificació gràfica anés seguida d’una codificació gramatical i lexical, i fins i tot s’assegurava que seria una cosa imminent: «Es preveu també la publicació d’una gramàtica i d’un vocabulari, que hauran d’introduir una selecció moderada de les formes en ús a la Vall i fer de pont amb el gascó parlat a França i amb les altres varietats occitanes» (Lamuela, 1987: 154). Tot i això, la primera gramàtica aranesa en grafia alibertina amb voluntat descriptiva i prescriptiva no va aparèixer fins un quart de segle després de les Nòrmes de 1982, l’any 2007 (Carrera, 2007a).17 Al nostre entendre, aquesta gramàtica, de la qual es va haver de fer una segona edició l’any 2010, intenta proposar per primer cop (amb les limitacions normals de qualsevol treball de les seues dimensions, per altra banda tampoc allunyades de les d’obres normatives d’altres varietats lingüístiques que tots coneixem bé) una selecció i jerarquització ordenada de la morfologia, 14. L’exemple més notable és la forma mijò, ‘rovell de l’ou’, que en aquest diccionari és «sock» (per tant, ‘mitjó’; Furness, 2006: 117). Hom es pot sorprendre també de trobar-hi coses com «Perspex®» o «Plexiglas®», tal qual (Furness, 2006: 133). 15. Tot i això, cal admetre que, precisament perquè no posa en dubte algunes solucions recentment difoses en aranès i s’empara en l’oralitat quotidiana, el diccionari de Furness reflecteix sovint els hàbits aranesos actuals en l’àmbit escolar i administratiu, i de fet també en el limitat món audiovisual que s’expressa en occità de la Vall d’Aran. 16. Vegeu Carrera, 2008: 145-165, o Carrera, 2006b. 17. Des de l’òrbita institucional, la secció de lingüística de l’Institut d’Estudis Aranesi (IEA), organisme vinculat al Conselh Generau d’Aran, havia publicat amb prou feines tres breus quaderns monogràfics poc abans, amb una certa voluntat normativa (IEA, 2003, 2005a i 2005b), a vegades amb propostes que hem de reconèixer que es troben en la frontera d’allò que és o seria admissible per la normativa general occitana (com en el cas dels relatius, que abordarem més avall). Segons la Llei de l’occità, aranès a l’Aran de 2010, per cert, l’IEA hauria d’experimentar una forta mutació per a convertir-se en un organisme acadèmic i independent capaç d’emprendre tasques de codificació de la llengua, si més no de la varietat aranesa. Remarquem, en tot cas, que durant l’estiu de 2014 s’ha produït una constitució formal del nou IEA que en la pràctica ha suposat sobretot la juxtaposició formal d’una secció anomenada estàndard a la secció aranesa que ja existia prèviament (com a Seccion de Lingüistica). Aquesta secció aranesa és la que s’ha d’encarregar en primera instància de regular l’occità de la Vall d’Aran, tot i que es pot dir que no ha experimentat canvis substancials amb relació a l’etapa anterior.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 257

26/01/16 07:30

258

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

mira d’establir les bases sintàctiques de l’aranès i, en definitiva, té com a objectiu començar a construir aquell desitjat pont amb les varietats occitanes veïnes i referencials. Amb la voluntat de superar la codificació morfosintàctica, l’any 2010 (Carrera, 2010c) es va fer una primera proposta de fixació del lèxic essencial i més freqüent de l’occità de la Vall d’Aran (exposat al costat del de l’occità referencial general), sobretot amb la voluntat d’esmenar alguns problemes difosos per treballs anteriors, per evitar que s’heretin de publicació en publicació. Tanmateix, la fixació adequada d’un gran cabal del lèxic aranès és encara una tasca pendent per als lingüistes. De fet, l’obra més extensa sobre el vocabulari de l’occità de la Vall d’Aran continua sent un treball en grafia prenormativa, sense pretensions de codificació, purament descriptiu i amb una gran quantitat d’informació sobre el lèxic rural tradicional: El parlar de la Vall d’Aran, de Joan Coromines (1990). Resulta curiós, en tot cas, que, disposant d’un trampolí d’aquesta mena (parlem de l’obra més important que s’ha fet mai sobre l’aranès), encara avui no hagi aparegut un treball lexicogràfic que n’aprofiti la informació i la posi al servei d’una empresa de codificació de l’occità d’Aran. Com advertia Sumien (2006: 176) sobre l’aranès, «il a surtout besoin d’une élaboration convergente avec le gascon référentiel et d’un évitement plus rigoureux des interférences espagnoles et catalanes». En efecte, la producció en aranès dels darrers anys, a causa d’un cert caos normatiu (provocat, entre altres coses, per la manca d’implementació d’unes mínimes coordenades prescriptives acceptables, per l’absència de treballs normatius de referència en l’àmbit gramatical i lexical, per la inexistència d’una autoritat reguladora amb aval institucional i amb ascendència real i efectiva sobre la mateixa comunitat, i, en definitiva, pels mètodes i apriorismes i fins i tot les contradiccions en les seleccions difoses), posa en evidència la proliferació —o la nodepuració— de nombroses solucions lingüístiques que s’allunyen clarament d’allò que seria recomanable i que en alguns casos aixequen importants barreres amb la resta de la llengua occitana, si cal fins i tot amb les varietats gascones més immediates. D’aquesta manera, en la producció escrita recent en aranès —i també en la llengua oral dels pocs mitjans audiovisuals a què l’occità de la Vall d’Aran ha pogut accedir— i, específicament, en els treballs destinats a l’aprenentatge de la llengua o a guiar-ne mínimament els usos, per no dir en la literatura recent i en els textos formals oficials de tipus administratiu o fins i tot en les obres declaradament lingüístiques, han circulat una pila de formes i estructures que són clarament millorables des del punt de vista d’una codificació i elaboració de l’aranès que vulgui partir d’uns criteris objectius acceptables i que, en definitiva, aspiri a posar-se al servei de la recuperació social de l’occità de la Vall d’Aran. Per tant, tot seguit exposarem algunes solucions, prou o molt habituals en l’aranès escrit actual —i, si cal, en l’oralitat—, sobre les quals pensem que cal actuar d’una manera urgent, especialment en els nivells morfosintàctic i lexical, sense oblidar algunes qüestions mal resoltes que afecten la representació gràfica de determinats fenòmens o formes i que no tenen a veure únicament amb l’aplicació de les convencions de les normes ortogràfiques araneses. Tractarem i comentarem algunes qüestions que, al nostre entendre, constitueixen problemes per a una bona fixació de l’aranès, i

02 Sec Miscelania TSC25.indd 258

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

259

si cal descriurem fenòmens lingüístics —com si es tractés d’un catàleg— que poden ser potencialment problemàtics i amb què els lingüistes hauran obligatòriament de tractar. Parlem, evidentment, d’un primer inventari que no vol ni pot ser exhaustiu (ja vam anticipar-ne alguns casos en occità a Carrera, 2010a, molt esquemàticament), que respon a una aproximació prospectiva i que donarà sobretot —no pas exclusivament— referències d’alguns dels principals treballs de tipus lingüístic o paralingüístic que hem comentat més amunt (ja que ara mateix resulta inabastable d’aportar sistemàticament referències concretes de tot allò produït en occità aranès en els darrers trenta anys, sobretot si ens referim als llibres de text escolars),18 sense que això ens impedeixi de fer consideracions generals sobre la qualitat de l’aranès contemporani que parteixen de l’observació personal de l’occità duta a terme durant els darrers vint anys a la Vall d’Aran.19 Aportarem dades corresponents a diversos nivells d’anàlisi —cal tenir-ho en compte— i assajarem d’argumentar sòlidament la incorrecció o la inconveniència de determinades solucions. Al mateix temps, mirarem de demostrar que l’aranès necessita urgentment que li siguin aplicats uns criteris objectius que permetin obtenir uns resultats òptims (que després haurien de ser difosos) tant en la selecció i jerarquització de les estructures i solucions ja disponibles com en la proposició d’innovacions, mitjançant un procés en què es doni prioritat a les opcions més diasistemàtiques (sense oblidar que l’aranès no és una cosa isolada en el marc occità i que una codificació localista complicaria irreversiblement la situació de l’occità d’Aran), a les que tenen una tradició històrica més important (recordant que les produccions en aranès amb voluntat literària tampoc no són quantitativament extra ordinàries i, per contra, sí que són més aviat recents), a les més regulars des d’un punt de vista formal i evolutiu (sense perdre de vista que reduir al·lomorfismes o unificar paradigmes no pot servir per a dinamitar els ponts amb la resta de l’occità, i que en el context aranès és, per tant, inevitable un cert grau de polimorfisme), a les més funcionals (en què la difusió recent d’algunes solucions inadmissibles no pot suposar un pretext per a l’immobilisme), a les que permeten una autonomització de la llengua (tot i que la recerca d’especificitat no pot conduir a distanciacions màximes que atemptin contra altres criteris) i, en definitiva, a les que reforcen l’analogia amb va18. El Catalòg de publicacions en aranés del Conselh Generau d’Aran (accessible en línia a l’adreça http://www.aranes.org/docs/catalog.PDF; consulta: 15 març 2014), sense estar del tot actualitzat, recull una cinquantena de treballs en la secció de «Materiau escolar», que inclou sobretot llibres de text. Els treballs als quals farem referència habitualment, però, pertanyen sobretot al que aquell document etiqueta de «Materiau d’aprenedissatge [sic] e consulta», que aplega bona part dels títols que ja hem citat més amunt. Qui faci un cop d’ull als continguts del «Materiau escolar» (als quals no deixarem de fer alguna referència esporàdica, si és necessari), però, s’adonarà ràpidament que no presenten diferències extra ordinàries en les tries lingüístiques amb relació al «Materiau d’aprendissatge e consulta», sinó que més aviat hi coincideixen. El fet que s’aportin exemples d’aquesta mena de publicacions ha de ser, doncs, considerat rellevant, fins i tot si admetem que aquests treballs —i, en definitiva, el conducte bibliogràfic en general— potser no han estat l’única via per la qual s’han difós un determinat model d’aranès o almenys unes determinades seleccions segurament millorables. 19. En cas que no s’indiqui la referència bibliogràfica dels exemples, entendrem que són fets prou corrents en publicacions o fins elocucions en aranès.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 259

26/01/16 07:30

260

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

rietats genèticament emparentades amb l’aranès, començant per la resta de la llengua occitana.20 Remarquem que aquest petit treball no vol posar en dubte, en cap cas, l’esforç i la tasca duts a terme en els darrers decennis per a mirar de dotar l’aranès d’uns instruments que li permetessin superar, poc o molt, l’estadi de la codificació gràfica o, en tot cas, suplir l’absència d’uns treballs de referència. Tampoc no podem qüestionar, més enllà del que puguem dir sobre els usos lingüístics concrets difosos en aquest àmbit, l’important paper alfabetitzador de l’escola (ni, per tant, dels estris de què s’ha servit) per a mirar de fer front al procés de substitució lingüística de l’aranès pel castellà (procés que, tanmateix, s’ha fet molt evident en les darreres dècades i no ha estat malauradament aturat ni capgirat).21 Però el fet de reconèixer aquests mèrits no ens ha d’impedir de dur a terme una anàlisi d’entrada estrictament tècnica sobre la qualitat de l’aranès difós en els darrers trenta anys, que examini la idoneïtat o la perfectibilitat de determinades formes o solucions al mateix temps que s’abstingui de fer consideracions sobre la bondat o bonhomia de les iniciatives empreses per a fixar i difondre mínimament la llengua. L’objectiu d’aquest treball és, en definitiva, centrar-se en qüestions lingüísticament objectives, amb arguments necessàriament desapassionats. 2.2. El problema de la interferència La interferència de l’espanyol i del català és molt visible en l’aranès actual, tant en la llengua oral com en la producció escrita, i és un dels fenòmens que fan més evident l’absència d’una veritable fixació gramatical i lexical de l’aranès durant els darrers trenta anys. D’aquesta manera, els textos i els documents audiovisuals reflecteixen clarament la intromissió d’elements castellans i catalans que hi ha en l’oralitat quotidiana, i en alguns casos fins i tot incorporen altres interferències que semblen produc20. S’haurà pogut veure que seguim, en general i sense entrar en detalls, el catàleg d’allò que Lamuela (1995) anomena criteris de codificació i compleció lingüístiques. De fet, alguns dels seus criteris són fàcilment agrupables, fins al punt que l’inventari d’etiquetes podria reduir-se lleugerament sense afectar-ne el contingut («regularitat» i «regularitat evolutiva», i fins i tot «coherència estructural» o «homogeneïtat», podrien trobar abric sota un títol genèric de «regularitat», per exemple). Prèviament, Teulat (1976) ja va formular uns criteris per a la tria de les solucions referencials, i els principis de Lamuela van ser represos per Castellanos (2000). Taupiac (2004) també formula uns criteris de codificació amb l’etiqueta de «restriccions a la fonologicitat de la grafia», en una òptica basada estrictament en l’escriptura. Però ja vam comentar que, en la pràctica i en diversos casos, el lingüista de Lomanya no s’allunya gaire del que diuen Lamuela o Teulat (vegeu Carrera, 2007b). 21. De fet, a propòsit de la qualitat de l’aranès vehiculat específicament per l’escola, potser algun dia caldria valorar no només els materials que els mestres aranesos han hagut d’implementar, sinó també les orientacions lingüístiques (pel que sembla, almenys a vegades, vacil·lants, segons testimonis recollits en aquest col·lectiu professional) que els han arribat de determinats organismes com l’àrea de llengua del mateix Conselh Generau (o del desaparegut CNLVA). No oblidem, per altra banda, que existeix un Centre de Recorsi Pedagogics dera Val d’Aran, que de fet ha participat també en l’elaboració de materials en aranès per a l’ensenyament.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 260

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

261

te de la imitació —conscient o inconscient— dels patrons formals de les altres dues varietats oficials. Entre els nombrosos casos d’interferència que pateix l’aranès, citem l’ús impropi —extraordinàriament difós— dels diferents graus dels demostratius, en què aguest o açò i ací (no tant aciu) corresponen a la primera persona o distància, i en què tanmateix són usats en la segona: *açò qu’as ací/aciu → aquerò qu’as aquiu (o aciu). Si ens referim a l’article neutre,22 malgrat que en aquests trenta anys s’ha aconseguit d’una manera (prou) general restituir çò per substituir la forma lo (que en aranès és només un pronom àton de tercera persona) en la llengua escrita,23 la identificació matemàtica entre les dues formes ha conduït a la presència de çò en estructures que no l’haurien de presentar mai en aranès: *çò (de) mès lèu possible → tanlèu possible, tanlèu que sigue possible, tanlèu que se pogue/posque. En els indefinits, l’absència de preposició de al costat de formes que la reclamen es manifesta massa sovint: *cap òme → cap d’òme, *arrés especiau → arrés d’especiau. Encara en aquest àmbit, la manca de distinció entre quauque (‘algun’, adjectiu) i quauqu’un (‘algun’, pronom) sembla també clarament d’inspiració peninsular: *quauques des hustes → quauqu’ues des hustes.24 A propòsit de madeish, l’aranès és víctima de les mateixes interferències del català: *es problèmes dera madeisha → es sòns problèmes, *eth pròpri president → eth madeish president, eth president madeish.25 D’altra banda, l’ús exuberant de molt, que en occità és considerat un arcaisme26 (en cas que en aranès no sigui importat, és en tot cas estimulat per les altres llengües oficials), xoca amb la varietat de solucions alternatives per les quals pot optar el gascó local, com —segons el context— fòrça, ben o plan (aquest darrer d’ús molt restringit en l’oralitat). Els relatius són una de les qüestions en què es fa més evident el seguiment dels patrons meridionals. En l’oralitat han penetrat les estructures amb antecedent explícit en què la preposició va seguida de l’article definit i que: *er òme deth que parlàuem → er òme que parlàuem, er òme que’n parlàuem, er òme que ne parlàuem; *era letra ena 22. Recordem que el mateix Alibèrt (1976: 74) deia que çò «joga lo ròtle d’un vertadièr article neutre». 23. Amb alguna excepció curiosa i anecdòtica. Un establiment d’oci molt conegut pels joves autòctons lluïa un rètol que deia *Ei lo que i a, per exemple. La roda informativa en aranès del canal 3/24, d’altra banda, en un primer moment s’anunciava amb la falca Tot *lo que vòs saber, quan ac vòs saber. Per sort, aviat va ser modificada: Tot çò que vòs saber, quan ac vòs saber. 24. La introducció de seqüències del tipus *quauqui des o *quauques des en el motor de recerca Google (en comptes de quauqu’uns des o quauqu’ues des), per exemple, aporta uns quants centenars d’usos sintàcticament incorrectes que surten en primera instància d’organismes com el mateix Conselh Generau d’Aran, ajuntaments, alguns partits polítics o fins determinats espais en aranès dels mitjans de comunicació (consulta: 1 febrer 2014). No sembla que molts d’aquests usos corresponguin als típics errors produïts per traductors automàtics que no sempre discriminen adequadament la categoria sintàctica de les formes en joc. Per tant, almenys en la majoria dels casos parlem d’errors comesos directament en aranès que no tenen l’excusa de la intervenció d’una eina de traducció automàtica. 25. Per imitació dels usos generals, en un àmbit prou restringit (com els textos aranesos publicats pel diari digital Jornalet) s’ha introduït l’ús de quite en aranès: eth quite president. 26. El diccionari de Mistral (1979, vol. ii: 351) el dóna com a forma del Llemosí i del Carcí, però indicant «vieux». Alibèrt (1976: 89) el defineix com un mot «d’usatge extrèmament reduit» i assenyala que «es sobretot un mot arcaïc».

02 Sec Miscelania TSC25.indd 261

26/01/16 07:30

262

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

que m’anonciaue aquerò → era letra que m’anonciaue aquerò, era letra que m’i anonciaue aquerò, era letra a on m’anonciaue aquerò, era letra a on m’i anonciaue aquerò. Però és que, a més a més, en la llengua escrita es multipliquen les estructures amb quau, inexistents en la parla col·loquial no afectada i etiquetades pels treballs gramaticals occitans d’arcaiques i secundàries, que poden ser substituïdes per oracions de relatiu amb que omnibus (fins si parlem de preposicions fortes o locucions preposicionals: *ath deuant deth quau → qu’ath deuant, qu’ath sòn deuant). Es dóna la circumstància que el mateix Institut d’Estudis Aranesi (IEA), que condemna les estructures amb preposició, article i que d’origen espanyol, sense advertir totes les restriccions necessàries (vegeu IEA, 2005a: 12, 14), dóna exemples com «Era gojata dera quau te parli», o fins i tot «È minjat tamb ta pair, eth quau [que] m’a parlat de tu» (com a mostra d’equivalència exacta de el cual espanyol, per cert), i sanciona positivament coses com jos eth quau, ‘sota el qual’.27 En les preposicions, mentre que aquests trenta anys han fet recular —en la llengua escrita i en la llengua oral de la gent escolaritzada— l’hispanisme *asta amb la re introducció de enquia (tot i que no de denquia, que també existeix en aranès i que faria més fàcilment de pont amb les formes que trobem més enllà de la frontera: dequia, dinca o, en occità referencial, d’aquí a), no només és gairebé absent la caiguda de preposicions davant de que (fins i tot trobem «a despiet de que» a Salgueiro i Vergés, 1999: 46),28 sinó que és general *des de, que podria ser fàcilment substituït, segons el cas, per solucions com de, dempús de (que avui conserva generalment només un valor temporal en aranès oral), de […] estant […]. En l’àmbit de la morfosintaxi verbal, no només han començat a multiplicar-se acords en construccions ergatives en què tradicionalment no hi havia concordança (*i auien dus òmes, *calien moltes causes), sinó que n’hi ha que han admès com a potencialment normatiu —contra allò que era tradicional en aranès, i, de fet, contra el que és general en occità, en una tria també antidiasistemàtica— que només auer pugui servir d’auxiliar en els temps compostos: «Actuaument en aranés s’a generalizat er us der auxiliar AUER» (Barès et al., 2003: 86). De fet, això no és ben bé cert. D’una banda, Coromines (1990: 139) va localitzar casos d’auxiliar èster en diverses zones araneses, sobretot a la part baixa, però també a la part alta: «Resten casos d’este [sic] amb intransitius. La major part els trobo a la part baixa 27. Més informació sobre la qüestió dels relatius, a Carrera (2005b), o, en occità, a Carrera (2008: 61-73). Fins i tot en el francès regional occità es poden arribar a sentir coses com l’homme que je t’ai parlé. 28. Vergés (2009: 7) arriba a utilitzar «a despièch de que», on el problema de la preposició es reforça amb una forma que inclou un pièch que fonèticament no pot aparèixer fins més enllà de Tolosa. Remarquem, per altra banda, que l’aranès piets ‘pit’ (no pas amb è, sinó amb e) pot arribar a ser realitzat amb una africada prepalatal per alguns parlants aranesos, però que això és un accident fonètic menor que no pot tenir transcendència escrita (i que no justifica l’accent gràfic, que delata un origen llibresc). Més que no pas perquè aquella realització existeixi en aranès, l’ús de despièch (o de pièch) sembla que es basa en una simple còpia de manuals o de diccionaris llenguadocians en què s’aplica la regla evolutiva -CT- > -ch-, PECTUS > pièch (que no és aranesa ni gascona; PECTUS > pieits > piets). A Vergés (1998: 204) figurava despiech, i a Vergés (1998: 288) hi havia piech, aquesta vegada tots dos sense accent. Allí mateix hi ha piet però no piets, que és la forma normal en aranès (vegeu Coromines, 1990: 638, o Carrera, 2010c: 230).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 262

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

263

(QL [Quate Lòcs]). […] De tota manera àdhuc en el sector més alt de la Vall vaig recollir algun cas de este [sic] amb intr.». És evident que el verb èster amb aquesta funció ha reculat (i molt), però no cal tenir pressa a proclamar-ne l’extinció. D’una banda, tot i que Barès et al. (2003: 87) donen a entendre que és una cosa del passat, avui se senten encara molts casos de èster amb els verbs pronominals a tota la Vall d’Aran (s’ei pientat, se son lauats). D’una altra, no és cap secret que èster resisteix especialment en la primera persona del singular (sò anat).29 Afegim-hi, per acabar-ho d’adobar, que èster encara és un auxiliar ben viu en parlants conservadors i en algunes poblacions perifèriques, per exemple del Baish Aran (Carrera, 2007b: 21). I rematem-ho dient que hi ha exemples d’auxiliar èster fins i tot en textos recents d’autors de poblacions importants com Les: «Qu’ei ‘nada» (Rodríguez, 1983: 82), «sun nadi» (Montoya, 1999: 676; el text és de 1986). Sembla evident, doncs, també en virtut de l’aplicació d’un criteri de diasistematicitat, que l’ús del doble auxiliar hauria de ser almenys molt recomanable des d’un punt de vista normatiu.30 De fet, totes les circumstàncies que acabem d’assenyalar ens han d’empènyer fins i tot a l’obligatorietat normativa inqüestionable del doble auxiliar. Encara en l’àmbit de la morfosintaxi, l’ús necessàriament postverbal de sonque (vegeu Carrera, 2007a: 240) ha estat alterat per la identificació d’aquesta partícula amb els seus equivalents espanyols o catalans (on no són necessàriament posteriors al verb), i la correspondència amb el castellà sólo deu haver estat determinant a l’hora d’entendre la substitució de sonque per l’adjectiu solet: *sonque n’i a dus, *solet n’i a dus → n’i a sonque dus, non n’i a sonque dus (amb alternatives com n’i a que dus, non n’i a que dus, non n’i a arren que dus…).31 En aquest mateix nivell, la concordança del participi és cada cop menys habitual (ada era, l’auem vist; en comptes de ada era, l’auem vista),32 hi circula l’ús de donques causal (un problema que també existeix en català, avui potser ja amb molta menys intensitat) i elements conjuntius del tipus *se mès non (calc evident del català, amb una aranesització formal que no és insòlita) en lloc de aumens —o, si cal, de ath minim, que en tot cas no és oral— o *com que (mentre que la conjunció causal legítima és coma). L’inventari de casos en què hi ha un mimetisme absolut envers les locucions i expressions estereotipades meridionals, per altra banda, seria quasi interminable. I això és encara més preocupant que tots els casos anteriors.

29. I això afecta també els transitius (tot i que aquest ús no és normativament admissible): *sò vist aquerò, *ac sò hèt. També en parlen Barès et al. (2003: 88). 30. En la prudent Gramatica aranesa (Carrera, 2007a: 182) ja assenyalàvem que és «recomanable d’emplegar es dus auxiliars aumens enes comunicacions e tèxtes formaus», com a primer pas per a la reintroducció del sistema primitiu aranès. Tanmateix, després d’aquest apunt, algun dels autors de Barès et al. (2003) insisteix a remarcar que auer és «auxiliar únic» (Suïls, 2010: 506). L’afirmació potser s’inspira en aquesta altra de Lamuela (1987: 128): «l’auxiliar únic és auer (haver) i només en la primera persona del present es pot utilitzar sò». 31. L’ús adverbial de solet feia acte de presència fins i tot a les Nòrmes (vegeu, per exemple, Comission, 1982: 17), tot i que a les Normes ja va ser substituït per sonque (Comission, 1999: 11). 32. Vegeu Carrera (2007a: 213).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 263

26/01/16 07:30

264

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

En el lèxic l’aranès disposa d’alguns meridionalismes arrelats que encara inunden els textos recents i que, per tant, sovint no han estat depurats ni en el nivell escrit. Del català, segurament a causa de la vinculació al bisbat d’Urgell i de l’arribada a la comarca de religiosos d’altres llocs del Principat, s’han pres formes com *creu, *veu, *capelhà, *pare, *mare, *germà, *bisbe, *bisbat (per crotz, votz, caperan, pair, mair, frair, avesque, avescat),33 tot i que no són les úniques incorporacions.34 En alguns casos concrets, com *juriòl i junhsèga, fins i tot l’ús administratiu vacil·la encara avui entre 33. Les formes frair i fraia han estat reintroduïdes amb prou èxit en materials d’aprenentatge (de fet, mai no deuen haver acabat de desaparèixer de la llengua oral), però no han aconseguit de desplaçar completament les formes importades, fins al punt que els barbarismes fan acte de presència en treballs lingüístics o didàctics al costat de les formes autòctones (vegeu Vergés, 1998: 238, tot i que aquí s’indica «cat»; o vegeu Salgueiro i Vergés, 1999: 52, on resulta que *germà cal aprendre-ho als sis anys i frair als vuit; o vegeu, entre d’altres, Comission, 1984: 16; o bé el manual de nivèu A del Conselh Generau: Barès i Ané, 1998, on hi ha *germà al costat de frair i *pare al costat de pair). Podríem dir coses semblants de formes com pair o mair, que en algunes zones centrals han provocat l’especialització de *pare i *mare per a referir-se als padrins. Per sort, els treballs recents no s’atreveixen a admetre *abuèlo i *abuèla, molt habituals en la llengua oral, tot i que —per contra— el catalanisme *ireua és universal malgrat que en aranès hauria de ser nòra (Coromines, 1990: 592), que ja se sent tan bon punt travessem la frontera estatal. Coromines (1990: 386-387) encara va poder sentir caperan en algun lloc, i crotz es manté en la toponímia (vegeu Carrera, 2001: 31-32). En el Petit diccionari (Vergés, 1998: 194), la forma crotz està etiquetada com a «vlh. dV»; per tant, mot «vielh» i de «dehòra dera Val d’Aran» (‘fora de la Vall d’Aran’). En la forma fe, avui general, també hi pot haver intervingut almenys el català, ja que en la toponímia hi ha coses com Santa He (Bossòst). Lamuela (1987: 127) adverteix que hi ha catalanismes més subtils de tipus fonètic, que en aquest cas no afecten la llengua escrita (on -n apareix regularment), com «català i castellà, que són pronunciats sense la n velar pròpia de la major part de la Vall». De fet, aquest fenomen toca realment tots els gentilicis d’aquesta mena (valencian, american, colombian…) i també l’onomàstica religiosa (Sant Fabian i Sant Sebastian a Bossòst, per exemple, entre d’altres). En el poc aranès oral que hi ha en els mitjans de comunicació i en les elocucions públiques, d’acord amb l’oralitat quotidiana, la nasal és generalment inexistent en tots aquests casos. En la llengua oral —llevat de casos que els mateixos parlants considerarien molt formals o afectats— també campen esdrúixoles en mots com *gramàtica, *física, *atlàntica, *música (mot realitzat sovint fins i tot amb [u] tònic) i tants altres (de fet, quasi tots els imaginables), tot i que aquests trenta anys han aconseguit fer universals les representacions gràfiques gramatica, fisica, atlantica o musica. 34. Entre molts altres, citem mots com *lhadre, *balh (vegeu Vergés, 1998: 167, i Salgueiro i Vergés, 1999: 12), *valh (avui hipercorrectament substituït per val, tot i que la lateral alveolar de Val d’Aran respongui a un canvi contextual de la palatal davant de la consonant següent), *lhauna (cap marca a Furness, 2006: 110), el general *enganhar (catalanisme o hispanisme per enganar; a Barès et al., 2003: 318, hi figuren tots dos), *ampolha (que, per a dir botelha, no és tradicional; recollit, per exemple, a Salgueiro i Vergés, 1999: 6, tot i que ampora en aranès significa ‘resina’), *costelha (per còsta), *anciam (que, escrit així, ha passat a substituir salada als pocs restaurants que tenen la carta en aranès potser a partir del que consta a Jaquet, 2000: 13, i fins a comparèixer recentment en rètols d’algun supermercat; tanmateix, hi ha *enciam a Salgueiro i Vergés, 1999: 6), *òlha (per a referir-se a l’olla aranesa, mentre que l’instrument continua sent ola) o *pardal, entre d’altres. Alguns catalanismes, d’altra banda, han estat territorializats en la zona altaranesa (*cavalh, *nòu (‘nou, fruit’), *febrèr, *cordèr, *mossòl, segons Coromines, 1990: 580, *oraneta o *oroneta…) i fins en bona part del centre i de la part baixa (probablement, *guinèu), tot i que això no justifica les visions acatalanades que alguns tenen de l’altaranès (vegeu Carrera, 2007c; o, directament, tot el que diem a Carrera, 2005a). La forma *babòl sembla que ha arribat per via ribagorçana a la Vall d’Aran, almenys a la part central i baixa (Coromines, 1990: 308).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 264

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

265

la forma autòctona i la importada.35 En algun altre, la forma exògena és universal i probablement se’n desconeix l’origen importat, com en el cas del catalanisme pirinenc ròi.36 Entre els hispanismes no només hi ha *límpio o *vasso (que haurien de ser net i veire), sinó *limpiar, *tarde, *òla, *lhòco, *mosso (que haurien de ser, respectivament, netejar, ser o v(r)èspe, adiu, hòl, vailet),37 *garbanço o *tortilha. Si ens referim només als verbs, hi ha barbarismes com *agarrar, *quedar, *queishar-se, *plantejar o *preguntar, que accepten diversos treballs que s’encarreguen del lèxic i que fins i tot apareixen en obres amb pretensions literàries. El treball de Barès et al. (2003) recull tots els verbs que hem citat, amb l’excepció de *plantejar i *limpiar. *Limpiar, tanmateix, apareix a Vergés (1998: 259, que recull també formes com *lhòco o *vasso, en aquest darrer cas indicant «cast»)38 o a Furness (2006: 110), entre altres documents. Les principals formes citades envers les quals sembla que hi ha reserves —potser per l’espectacularitat estètica— són *garbanço i *tortilha, per al primer dels quals s’ha començat a difondre cede becut (que en gascó no és una cosa exclusivament aranesa).39 Sembla que passa una cosa semblant en casos com *macho —l’origen últim del qual és portuguès— o *golondrina, mots que s’eviten en els vocabularis (tot i que diríem que l’aversió no és tan habitual en altres textos escrits, ni específicament en textos literaris). Però fins i tot en casos com aquests, hi ha treballs amb vocació didàctica o que volen orientar els usos que toleren o proposen els barbarismes en qüestió.40 35. I també vacil·len els treballs: només junhsèga a Salgueiro i Vergés (1999: 40) o a CNLVA (1990). Les dues formes a Vergés (1998: 254), tot i que *juriòl és «cat». També totes dues, però sense marques, a Furness (2006: 107). Per contra, el mateix Conselh Generau utilitzava *juriòl en la programació cultural dels estius de 2013 i 2014, per exemple. 36. Només en la toponímia queden alguns rastres de l’antic article arrog/arroi, arroja. Vegeu Carrera (2001: 14-15). 37. Lhòco ha arribat a l’aranès a través del benasquès (vegeu Coromines, 1990: 505). 38. Però a Salgueiro i Vergés (1999: 6) hi ha, sense marques, «veire, vasso». I alhora, per cert, «netejar, limpiar» (Salgueiro i Vergés, 1999: 33). 39. Vegeu Mistral (1979, vol. i: 320), on cese becut ja és «Pois chiche, en Gascogne», o Palay (1980: 222), on hi ha cése-becùt, «Pois chiche». Pel que fa a *tortilha, i, de fet, per a les formes de l’occità general que s’apropen al francès omelette (que no tothom accepta, i això que l’occità podria haver intervingut en la formació del mot francès), s’han suggerit diverses alternatives com pascada o pescajon (que és alhora el nom altaranès del crespell), o directament troita o trueita (vegeu Carrera 2010c: 258). A Furness (2006: 163) ja es va optar per aquesta darrera opció, i sembla que també van fer-ho Salgueiro i Vergés (1999: 7), on no es donen definicions ni equivalents, però on el mot no sembla referir-se al peix. Tanmateix, els alumnes de tercer de primària tenen la possibilitat d’aprendre una recepta «de tortilha (pascada) de truhes» (Vergés, coord., 2005: 122), i en el treball de Jaquet (2000: 32), que acostuma a reflectir les tendències majoritàries, hi ha quinze tipus de *tortilha. 40. Mulet existeix a la part baixa d’Aran, però *macho no és un iberisme exclusiu de l’aranès, ja que continua cap a l’oest (vegeu Sarrieu, 1906: 29, i Schmitt, 1934: 83). En alguns llocs compareix la forma miòl (Furness, 2006: 117; tot i que diríem que no és una creació d’aquest diccionari), que no només és contrària a la fonètica evolutiva aranesa, sinó que deu sortir de diccionaris occitans geogràficament allunyats de la Vall d’Aran. Pel que fa a oreneta, Vergés (1998: 78) recull «golondrina (cast)» després d’aportar sis formes alternatives, almenys la majoria de les quals segurament provenen de lèxics de més enllà de la frontera. Però a Comission (1984: 20) hi havia «oroneta/arongla [sic] /golondrina (oreneta)». Tot i això, a Beigbeder (1988: 71), que es va servir de dades aportades per Vergés, apareix *oroneta i arongla per a

02 Sec Miscelania TSC25.indd 265

26/01/16 07:30

266

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

Les vides d’algunes formes estan condicionades pel fet de pertànyer al lèxic administratiu estatal, com *alcalde (tot i que en aranès existeix baile; Coromines, 1990: 310) o *ajuntament (tot i que en algunes poblacions s’usen termes potser més acceptables, com casa dera vila o, ja lligat als usos concrets i a la història de l’edifici, i, en definitiva, a la toponímia urbana local, era sala o era crasta; Coromines, 1990: 392 i 418). En el calaix del lèxic estatal també hi podríem posar elements terminològics recents que, tot i que haurien de tenir com a objectiu l’autonomització de la llengua, s’allunyen de les formes generals en occità i reforcen innecessàriament el marc espanyol de referència. Sumien (2006: 419) comenta el cas del Vocabulari de restaurants de Jacquet (2000) i del Lexic de relacions laboraus (Comissió Obrera Nacional de Catalunya i Conselh Generau d’Aran, 1999): «Il manque à ces ouvrages aranais une préoccupation dia systématique: leurs références sont le catalan et l’espagnol, les adaptations éventuelles de ces lexiques au gascon référentiel et aux autres variétés d’occitan ne sont pas évoquées». I afegeix, a propòsit d’un dels títols: «dans l’Occitània Granda, on dirait spontanément relacions professionaus/-alas en relation avec le fr. relations professionnelles… […] Il faudra donc être vigilant sur les dangers d’Abbau qui pèsent sur la terminologie aranaise, au seul profit du catalan et de l’espagnol et au détriment de l’ensemble occitan». De fet, els usos recents de l’aranès posen en evidència una satel·lització extraordinària al voltant de les altres llengües oficials, una deficiència creativa en l’àmbit dels neologismes i una tendència a l’emmotllament als usos d’aquelles varietats i a potenciar-ne sovint les solucions comunes, al mateix temps que una desconnexió de tot allò que hi ha més enllà de la frontera de Pònt d’Arrei. L’aranès actual, doncs, usa *miei ambient (environament, ambient naturau),41 *teclat (clavièr en occità general), *enlaç (lèxic informàtic, ligam) o, simplement, abitacion en comptes de cramba i carta en comptes de letra. No oblidem, per altra banda, l’impacte de l’adscripció estatal en àmbits com la toponímia, que fa que els mateixos topònims occitans siguin realitzats segons una pretesa fonètica francesa —a més, de matriu estàndard i no pas meridional, per no dir amb filtre hispànic— en l’elocució ([tu‘lus] per a Tolosa, *Bordèus per Bordèu, *Fòs per Hòs, [lu‘1on] o fins [lu‘t∫on] per Luishon), que hi hagi una transposició exacta de les versions peninsulars de la toponímia internacional (*Noruèga, *Suècia, i no pas Norvègia o Suèda) i, en definitiva, que no se segueixi ni s’apliqui tot allò que ja ha estat fixat per a la resta de l’occità i que també seria apte per a l’aranès, com en tants altres casos. l’aranès. Deixant de banda que *golondrina arriba fins a la frontera estatal baixaranesa i que el catalanisme *oraneta o *oroneta fa acte de presència a la part alta, el que hem sentit en algun punt del centre de la comarca és arrongla. Sigui com sigui, a Claveria i Vergés (2010) apareix com a prioritària, no pas arongla o arrongla, sinó aurongla, que sembla un compromís entre diversos tipus formals que apareixen en el treball de Beigbeder (1988) per al conjunt del gascó. I això que en un document inèdit anterior Vergés proposava auringla (Clavería, s. d.). Heyns (1938: 161) havia trobat arongla a Bossòst (tot i que també golondrina a Sierp, a l’Estat francès, que ha de ser un error). 41. Sumien (2006: 37) admet que en un occità ben codificat, al costat de environament o ambient natural (que en el fons enllacen amb el francès i l’italià), es podria admetre mèdi ambient. Al cap i a la fi, *miei ambient seria l’equivalent exacte d’un català *mig ambient.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 266

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

267

L’aranès també disposa d’un bon nombre de francesismes. Alguns gal·licismes més o menys típics de l’occità local apareixen simptomàticament en el lèxic de l’ensenyament i són fàcilment substituïbles per formes autòctones, però ara també han de competir amb hispanismes recents. Els principals francesismes d’aquest àmbit són formes com *creion o *craion (que en l’oralitat pot competir amb *lapis;42 gredon hauria de ser la forma normativa), *caièr (ara que n’hi ha que per iberisme diuen *libreta; és a dir: quadèrn)43 o *estilò, que en tot cas hauria de ser estilo (Sumien, 2006: 245) i que avui rep la concurrència de *bolígraf (ni tan sols boligraf, que en occità general és un «néologisme inspiré par le cat. bolígraf a un certain succès dans les écoles en occitan»; Sumien, 2006: 360-361).44 També tenen equivalències fàcils formes com *boèta (boita; vegeu Sumien, 2006: 360),45 *maishina (arrelat sobretot en baixaranès, maquina), *retrèta (retirada) o *grèva (cauma).46 Altres francesismes, o almenys formes sospitoses de ser-ho, són prou antics i tenen prou extensió per a ser acceptats normativament, si cal en occità o gascó generals: pompièr, botjar, possar, jaune (propi de tot el terçó dels Quate Lòcs i hegemònic en occità), sièta (o sètia),47 shivau (que potser caldria considerar escriure amb ch-, com altres casos amb un fricatiu prepalatal inicial d’importació),48 palai49 o carròta. La forma *sanglièr, general en aranès actual, sembla que fins fa poc encara tenia un equivalent autòcton: sanglar (Coromines, 1990: 682), que també va recollir la Comission (1984: 86). L’adjectiu *blu, que té 42. Almenys algun cop apareix *làpitz al costat de *creion (Comission, 1984: 9). 43. La forma *caièr no només ha estat usada diversos cops en el títol de diversos materials d’aprenenatge de l’aranès, sinó que en la línia de publicacions presentada l’any 2013 pel Conselh Generau s’inclou una sèrie de *Caièrs de lectura. 44. Vergés (1998: 178) recull *caièr però indica que és un francesisme, i al costat dóna quadèrn i quasèrn, aquest darrer catalogat de mot de fora de la Vall d’Aran. Per contra, registra *creion sense cap marca (Vergés, 1998: 193), tot i que en la darrera edició del diccionari (Vergés, 2009: 236) la forma ha estat etiquetada de francesisme i va acompanyada de gredon. No sembla que el bolígraf aparegui en cap de les dues edicions. Per contra, Furness inclou *bolígraf (Furness 2006: 48; no hi ha estilo ni *estilò), *libreta (Furness, 2006: 110; i també quadèrn, amb dues entrades amb informació diferent; Furness, 2006: 140) i *creion (Furness, 2006: 64), que remet a gredon (Furness, 2006: 96), que al seu torn és l’única forma que apareix a partir de l’anglès pencil (Furness, 2006: 252). Alhora, hi ha dues entrades diferents per a notebook, una de les quals dóna *libreta i l’altra quadèrn i *caièr (que ara és «Oc-Fr»; Furness, 2006: 246). 45. Recentment, la Biblioteca de Vielha ha posat a disposició dels usuaris una *Boèta de retorn de llibres, per cert. 46. La forma *grèva figura fins i tot en la coberta de Comissió Obrera Nacional de Catalunya i Conselh Generau d’Aran (1999), un treball, per altra banda, farcit de calcs del català i del castellà en què la terminologia aranesa segueix mot per mot les correspondències catalanes i castellanes (amb cims del tipus *plantilha), amb violacions incloses de la normativa gràfica i de les convencions graficofonètiques més elementals de l’aranès fixades l’any 1982 (*sanccion, *sabàtic). En aquest mateix treball també hi ha precisament *retrèta, mot que, per altra banda, disposa d’un sinònim, jubilacion, que incita a l’alegria. 47. Lamuela (1987: 127) assegura que és un francesisme, però Coromines (1990: 699, i 1980-2001, vol. vii: 877) admet en tot cas una col·laboració del mot francès assiette. 48. Sobre la possibilitat que shivau sigui d’origen francoprovençal, vegeu Ronjat (1980, vol. i: 58) i Sumien (2006: 362). 49. Segons Coromines (1990: 604), palai és «apatuesament d’un francesisme». Sumien (2006: 213), però, admet «emprunts médiévaux» com palais. Avui és prou conegut el Palai de Gèu de Vielha.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 267

26/01/16 07:30

268

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

una gran difusió a tot el domini però que ha estat condemnat per la normativa general occitana (vegeu Alibèrt, 1997: 161, o Sumien, 2006: 213-214) a causa de l’existència de l’autòcton blau, potser és un dels mots més difícils de depurar en la situació actual a causa del seu valor simbòlic davant d’un blau identificable com a català (i, per tant, a causa de la desconeixença de l’existència d’aquesta forma en la resta de la llengua occitana i, en el fons, directament de la desconeixença de la resta de l’occità). Finalment, el manteniment escrit irregular d’alguns francesismes com *radiò, *motò o *numerò (per ràdio, mòto, numèro) sembla que respon sobretot —a causa de la seua escassa transcendència en la llengua oral— a una voluntat formal de distanciació màxima envers el català i el castellà, de la qual ens encarreguem en la secció següent.50 2.3. La distanciació màxima Encara que sembli contradictori amb la manca de depuració de tota mena de barbarismes inacceptables, la producció recent en occità de la Vall d’Aran ens mostra nombrosos exemples de distanciació màxima envers les altres llengües oficials, un fenomen que «consiste à rejeter autant que possible les formes qui ressemblent à celles de la langue dominante», en aquest cas a les de la llengua dominant i a les del català, fins al punt que «[o]n en arrive à rejeter des formes parfaitement légitimes en occitan» (Sumien, 2006: 49). Encara que en casos diferents, en aranès també es manifesta, per tant, un dels símptomes que van associats a la minorització de l’occità a l’Estat francès (i, de fet, a altres casos de minorització). La voluntat d’autonomització de la llengua davant de l’espanyol o del català, la recerca de solucions originals, ha acabat promovent en aranès solucions diferents de les d’aquestes llengües, però també de les tradicionals en el mateix occità de la Vall d’Aran, i ha generat prou sovint un allunyament de la resta de la llengua occitana o de les altres varietats gascones. Això i la interferència, combinats, produeixen uns efectes deformadors realment devastadors sobre l’aranès —diguem-ne— tradicional. En alguns casos s’exporten a contextos innecessaris característiques suposadament típiques de la varietat lingüística amb la intenció de reforçar-ne la imatge de genuïnitat. D’aquesta manera, per exemple, -iua ocupa el lloc de la seqüència culta -iva en virtut de l’aplicació d’una llei fonètica que realment no l’afecta (el pas tradicional -B-, -V- > [w]), i té com a conseqüència formes com *auditiua o *expressiua en comptes de auditiva o expressiva (que, per altra banda, dominen l’oral d’aquells que no han patit l’efecte de la hipercorrecció).51 Les realitzacions [p$γa‘p$k] de pòc a pòc, [‘p$γa] 50. A Barès i Ané (1998: 10), per exemple, hi ha *numeròs. Per contra, a Vergés (1998: 276) hi ha *numero. 51. El manual d’aranès del segon curs d’educació secundària obligatòria gairebé s’inaugura parlant de la «foncion expressiua» i la «foncion apelatiua [sic]» (España, 1999: 5). És prou simptomàtic, d’altra banda, que l’autora sigui de Naut Aran, on -v- hauria d’ocupar el lloc de -u- intervocàlic també en mots que no són cultes. El document sobre la formació del femení de l’IEA (2003: 18) no tracta explícitament d’aquesta qüestió. Tanmateix, qui sap si per una tendència personal d’algun dels redactors del document,

02 Sec Miscelania TSC25.indd 268

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

269

de pòca, [‘p$γi] de pòqui, [‘p$γes] de pòques, que conviuen a la mateixa Vall d’Aran amb realitzacions que tenen -[k]- i que no són altra cosa que el resultat d’un accident fonètic superficial, han servit per a generalitzar les representacions antidiasistemàtiques i formalment inacceptables *pòga pòc, *pòga, *pògui i *pògues, que no només fan transcendir innecessàriament en la grafia una qüestió fonètica de detall, sinó que s’allunyen dels seus equivalents d’altres latituds occitanes.52 En altres ocasions, també amb aquella particular voluntat d’autonomització, es fa recurs indiscriminat i asistemàtic a característiques d’altres dialectes occitans que no són pròpies de l’aranès.53 Així, per exemple, les formes en -au en què -[w] prové d’una vocalització de lateral (invariables en gènere) poden ser feminitzades en -ala (normala, principala), malgrat que aquesta solució no sigui aranesa ni en general gascona (Carrera, 2007a: 98; Romieu i Bianchi, 2005: 365), i això s’exporta fins i tot a algun substantiu (en comptes de catedrau hi ha catedrala, posem per cas, a CNLVA, 1990).54 Passa una cosa gairebé idèntica amb els derivats del verb posar, que passen a contenir pausar (expausar per exposar, dispausar per disposar, supausar per suposar…),55 malgrat que en l’aranès oral tradicional no hi hagi mai diftong ni es pugui dir que aquesta absència derivi de la interferència. En els indefinits, per altra banda, ens podem trobar sorpreses. Per exemple: la forma mantuns (usada fins i tot en un document oficial com IEA, 2005b: 3) no és aranesa i ha estat presa d’algun document de més enllà de la frontera (on no tothom l’accepta per als usos referencials), però formalment s’allunya més dels seus equivalents catalans i espanyols que no pas solucions autòctones com diuèrsi o mès d’un.56 Si ens referim a les preposicions i els adverbis, l’excessiva proximitat formal de es dedica a consignar únicament amb -v- formes com tardiva, *judiva (sic, per jodiva), ombriva o doriva, que fora de Naut Aran són tardiua, jodiua, ombriua, doriua (tot i que, per cert, només dóna naua, que a la part superior de la comarca és directament nòva) i que, per tant, no són mots cultes. Però -iua campa en altres publicacions: poblacion *inactiua al costat de pension contributiva o inactiva (Comissió Obrera Nacional de Catalunya i Conselh Generau d’Aran, 1999: 28, 37 i 39). 52. Vegeu, per exemple, Vergés (1998: 292): *pòga pòc. O Comission (1984: 83): pòc, *pòga, *pògui, *pògues. A CNLVA i Conselh Generau d’Aran (1992: 35), solució híbrida: pòc a pòc però *pòga. A Ané et al. (2000: 68) hi ha tot el contrari: *pòga pòc però pòca, pòqui, pòques. A Barès i Ané (1998) hi ha *pòga, *pògui, *pògues. Furness (2006: 134) recull *pòga i *pòga pòc. 53. Vegeu el que dèiem a la secció anterior (a la nota 28) a propòsit de piets i pièch, en el moment de referir-nos a la caiguda de preposicions davant de que. 54. En els ordinals en -au, també invariables, es poden arribar a trobar coses com *tresaua (per exemple, a Comission, 1984: 29). 55. Fins i tot en determinats establiments un rètol oficial adverteix que el client dispause de fulls de reclamació… La doble versió, amb o i au, és sistemàtica en l’inventari de verbs de Barès (2003). 56. És per aquesta raó, i no pas per una fidelitat absoluta —que ara, després del que hem vist, ens xocaria— al que hi ha a Alibèrt (1976: 87), que cal situar l’ús exclusiu de cadun (que inunda els textos actuals i apareix a Vergés, 1998: 178), perquè també deu servir per a marcar una distància amb les altres llengües oficials. El cas és que l’aranès diu cada un [kaUa‘yn] (o [kaUa‘yn]; a Naut Aran existeix cadascun, més que probable catalanisme), d’acord amb una part prou important del Pirineu gascó (vegeu Séguy, 1954-1973, vol. iv: 1557). D’altra banda, en alguns treballs importants com el diccionari de Guilhemjoan (2005, vol. i: 181) no només es recull cada un en primera instància, sinó que s’indica que l’alternativa cadun és una contracció de l’anterior. Per tant, sembla raonable, per motius evidents, d’admetre

02 Sec Miscelania TSC25.indd 269

26/01/16 07:30

270

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

les formes entre i ara amb els equivalents meridionals (en el segon cas, amb el català) ha fet que s’hagin introduït alternatives que tornen a no ser araneses, que pertanyen a alguna altra varietat gascona no necessàriament propera i que no deixen de ser originals i perifèriques en el context general de la llengua occitana, com enter i adara.57 Si es pot optar per dos sinònims aranesos, és prou habitual que se seleccioni el més allunyat del català i del castellà, i de tant en tant que fins i tot s’exporti aquesta forma a contextos o situacions en què no és pertinent ni necessària. D’aquesta manera, en els darrers anys és extraordinària la difusió de termièra en comptes de frontèra;58 de la locució a compdar de en lloc de a partir de (fins i tot quan segurament no tocaria); o de premanir per preparar. Fins al punt que unes formes han substituït completament (o gairebé) les altres en tots aquells àmbits que han sofert la influència de l’escola o l’Administració, amb una especial incidència —com en altres casos— en la llengua usada pels més joves.59 Segons el mateix esquema, shordar (que sembla almenys recomanable d’escriure eishordar, com tants altres casos en què eish- o aish- han estat reduïts a sh-) ha passat a ocupar l’espai de molestar i sinònims.60 En diversos casos parlem directament, per tant, de resemantitzacions o de metonímies. Així, auviatge és un mot que tradicionalment significa «casa i borda, tot plegat», «hisenda» (Coromines, 1990: 303), del qual Sarrieu (1967) també deia que es referia a «la maison et ses dépendances immédiates». Tanmateix, n’hi ha que han vist prou elements perquè que cada un pot tenir un ús escrit almenys en els parlars gascons pirinencs. Tot i que no tractaven de la forma, les primeres Nòrmes (Comission, 1982: 14), de fet, usaven cada un. I, incomprensiblement, les Normes van passar a servir-se de cadun (Comission, 1999: 8). 57. En el diccionari de Vergés adara apareix en un lloc com un mot de «dV» (fora de la Vall d’Aran; Vergés, 1998: 148), però en un altre sense cap marca i un altre cop al costat de ara (Vergés, 1998: 157). A CNLVA i Conselh Generau d’Aran (1992: 9) hi ha, sense cap avís, ara i adara. Tornant al diccionari de Vergés, d’altra banda, entre només fa acte de presència en el lloc que correspon alfabèticament a enter, justament després d’aquesta forma, i sense cap marca que l’identifiqui com a mot de fora d’Aran (Vergés, 1998: 216; per cert: al seu costat hi ha demest, una forma de la qual es diu que no és aranesa, però que no té sempre els mateixos usos que entre). A CNLVA i Conselh Generau d’Aran (1992: 20) fan acte de presència entre i, un altre cop, enter, en la mateixa entrada. En la presentació de les Normes, a càrrec de Vergés, es fa referència a «es divergéncies pichones enter çò qu’a estat revisat e çò que ja i ère» (Comission, 1999: 5). Pichones, per altra banda, tampoc no és aranès. Sí que ho és petit, que en occità general és tan estàndard com pichon. 58. Ens demanem fins a quin punt termièra (que apareix en obres lexicogràfiques gascones com Palay, 1980: 948) tenia un ús oral tradicional en aranès. En tot cas, la difusió d’aquesta forma no sembla que hagi anat acompanyada —proporcionalment— d’un ús més habitual de formes com termiari o tèrme, que sí que estan molt ben atestades en treballs lingüístics sobre l’aranès (vegeu Coromines, 1990: 718). En occità és perfectament correcte i comú de dir, segons el dialecte, frontèra, frontièra, frontièira, frontiera… 59. Potser amb menys intensitat, segons l’autor o el corrector del text, es detecten fenòmens semblants amb trapar i trobar o, posem per cas, dusau i segon (tot i que les altres llengües ajudin a fer viure la darrera forma i fins provoquin incorreccions com *tercèr i com quart fent d’ordinal). 60. En el diccionari de Palay (1980: 425) eschourdà queda clarament restringit a «abasourdir» (a més de «Assourdir, rendre sourd»). A Vergés (1998: 313) s’escriu shordar, en la presentació de les Normes (del mateix Vergés; Comission, 1999: 5) hi ha eishòrden per parlar de «punts que non eishòrden pas bric», però en la darrera impressió del Petit diccionari, a propòsit de la qual s’avisa que «i a avut quaque cambi ortografic en bèth que d’aute mot entà que se corresponesse ara sua etimologia» (Vergés, 2009: 7), hi continua havent shordar (Vergés, 2009: 401).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 270

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

271

auviatge esdevingui sinònim del català patrimoni (Vergés, 1998: 164)61 i, per tant, han volgut evitar un patrimòni amb germans a tota la Romània. Una cosa semblant ha passat amb ièrla, que a la Vall d’Aran és el nom dels prats fèrtils que hi ha al costat del riu (vegeu Coromines, 1990: 514, o Carrera, 2001: 46-47).62 Com que aquesta forma té l’origen en INSULA, ha passat a ser «isla» (Vergés, 1998: 251), malgrat que en la llengua parlada, per a referir-se a una porció de terra envoltada d’aigua, molts usin isla, un mot que és també —per atzar— una de les dues formes més difoses en el conjunt de la llengua occitana.63 Un canvi de categoria també és possible: l’adjectiu trimesadèr (i no trimestrau, per altra banda) passa a substituir trimèstre, i cubertader —almenys rar formalment, per cert— ocupa el lloc de cubèrta.64 Fins i tot elements que són estrictament toponímics, com Laspan i Estanho, han estat proposats per a competir amb coses tan comunes com zòna i estanh.65 La distanciació màxima té més ocasions de manifestar-se. En alguns casos, per exemple, es fa recurs a elements que són morfològicament originals, que en el millor dels casos podrien arribar a ser mots d’escassíssima difusió catapultats a quotidians (l’origen real dels quals no és sempre fàcil de descobrir) i que en el pitjor dels escenaris són artefactes creats recentment a la mateixa Vall d’Aran, qui sap si en l’àmbit escolar o en l’administratiu. De fet, no sempre és fàcil de destriar de quin dels dos casos parlem. D’aquesta manera, en comptes del normal proposicion, circula molt habitualment el femení ?prepausa, que no sembla que ni tan sols figuri en les principals obres lexicogràfiques occitanes. En comptes de que ven s’ha difós extraordinàriament la forma *pròplèu amb valor temporal (que en el fons recorda formes com propvinent o proppassat, ja que lèu és ‘aviat’): *era proplèu setmana. En el diccionari de Vergés (1998: 295) no figura promòir, però sí *prebotjar (‘promoure’; botjar, un antic francesisme, significa ‘moure’). Mentre que en aranès oral predominava l’hispanisme *antes i mentre que la forma tradicional aranesa era abans (idèntica, doncs, a la catalana), en les publicacions contemporànies ha proliferat enormement *abantes, que avui diríem que és hegemònic en els textos aranesos. És molt i molt probable que l’excessi61. I d’aquest fet va derivar el nom d’una revista i alguns usos administratius al mateix Conselh Generau. 62. La toponímia aranesa és plena de denominacions com era Ièrla, era Ierleta, es Ierletes… i fins i tot hi ha algun conegut establiment turístic que porta aquest nom, ja que es troba al costat del riu. A Sent Biat, poc després d’entrar a l’Estat francès, hi ha era Gèrla. 63. No oblidem, per altra banda, que la principal obra literària aranesa s’anomena precisament Era Isla des Diamants. 64. A Vergés (1998: 195), per exemple, hi apareix cubertader (d’un libe). A Vergés (coord., 2005) ja s’indica l’autor del dessenh deth cubertader. 65. Vegeu Vergés (1998: 256 i 227). Laspan és el nom d’un indret altaranès, i això fa que hi passi a voler dir «zona». Estanho presenta un manteniment anòmal de la vocal final que només es dóna en toponímia (vegeu Coromines, 1990: 55) i que s’oposa a l’ús general de estanh en la llengua oral. Una altra qüestió en què ara no entrarem (i que, de fet, hauríem de relacionar amb la interferència) és l’ús inapropiat de lac en comptes de estanh, amb nombrosos exemples en documents com Conselh Generau d’Aran (2003). El conegut estanh Arredon ha passat a ser, doncs, sistemàticament el *lac Redon (ens ocuparem més endavant de la qüestió de arr- i r-).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 271

26/01/16 07:30

272

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

va catalanitat estètica de abans, la forma veritablement aranesa (i en general occitana), fos un factor determinant en la promoció de *abantes a causa del desconeixement de la resta de la llengua.66 L’ús d’alguns francesismes incorrectes —el significat dels quals, si cal, es pot alterar— també pot servir per a obtenir l’allunyament estètic desitjat del català o de l’espanyol. D’aquesta manera, el verb agradar (o el seu sinònim plàser, o en tot cas locucions com hèr plaser) sovint és substituït per shautar (que, d’acord amb el que dèiem a propòsit de shivau, potser hauria de ser chautar),67 cosa que, d’altra banda, no és fidel al significat ni a la trajectòria històrica d’aquest antic manlleu al francès.68 Tot i que *dejà és un francesisme condemnat per Alibèrt,69 això no impedeix que aparegui en els textos recents (i fins en la llengua oral periodística, de fet) i que substitueixi ja,70 que no només és la forma de l’oralitat quotidiana (si deixem de banda, un cop més, singulars idiolectes afectats), sinó que en aranès també fa d’enunciatiu (tot i que, en aquest ús, es troba en franca decadència). En aquest grup hem de col·locar igualment *apuprètz (del francès à peu près) en comptes de, posem per cas, quasi o mès o mens (o lèu, que en aranès pot ser sinònim dels anteriors).71 També hi hem d’incloure l’ús de la 66. Fins i tot en els textos de Jusèp Condò, que no era precisament un purista, predominen abans i *antes. Algun cop va usar *abantes, però sembla que ho va fer d’entrada en català (vegeu Carrera, 2008: 110). Vergés (1998: 145) recull abans i *abantes, i també fan el mateix Ané et al. (2000: 68), Furness (2006: 29) o, anteriorment, Comission (1984: 59). Però també hi ha alguns llocs en què només consta *abantes (per exemple, CNLVA i Conselh Generau d’Aran, 1992: 7). Més que cap descabdellament formal autòcton, en *abantes cal veure-hi un castellanisme i un «creuament» entre abans i *antes, com assenyala Veny (1979: 411) a propòsit del rossellonès (on es donen algunes circumstàncies relacionades amb la forma que, per cert, es repeteixen en aranès). En la segona edició de la Gramatica aranesa ja vam advertir que «Cau evitar donques d’emplegar abantes en plaça de abans» (Carrera, 2010b: 221; i hi vam suprimir l’innecessari «sistematicaments» que constava en la cautelosa primera edició). 67. A Vergés (1998: 313) shautar és «agradar», a més de «fer el pes», «abellir», «apetir». A Vergés (1998: 80) el primer equivalent del castellà gustar en el sentit de ‘agradar’ és shautar, al qual segueixen engorjar (!), agradar (en tercera posició), plàder (en quarta, que en tot cas hauria de ser plàser) i anar (ua causa). A Furness (2006: 237) els sinònims de l’anglès like són agradar i shautar. En el manual d’aranès de tercer de primària apareixen coses com «Me shaute hèr gessudes tamb es mèns amics» (‘M’agrada fer sortides amb els meus amics’). 68. Així, a Palay (1980: 230) chautà-s és «Se préoccuper, s’inquiéter». En el diccionari de Mistral (1979, vol. i: 541) chauta (se), un altre cop pronominal, vol dir «Se soucier, se préoccuper, en Gascogne et Languedoc». Sembla que Alibèrt (1997) ni tan sols no recull el mot. Sobre chautar, vegeu Coromines (1980-2001, vol. ix: 483-484) o l’interessant article divulgatiu de Verdaguer (1976: 9-10). Segur que l’ús més habitual de chautar en occità modern de l’Estat francès —especialment en neolocutors— deu ser me’n chauti (sinònim de me’n foti). De fet, Palay (1980: 230) adverteix que en alguns llocs «se chautà signifie au contraire, ne pas se soucier, se soucier peu, se moquer (de): m’en chàuti! Cela m’est indifférent». 69. Citem Alibèrt (1976: 209): «Lo gallicisme (déjà) tot ben ancian deu èsser regetat». 70. Vergés (1998: 199) dóna *dejà i ja, i en un altre lloc només ja (Vergés, 1998: 253). La forma *dejà és habitual en molts textos dels darrers trenta anys, com per exemple Comission (1984: 70), CNLVA i Conselh Generau d’Aran (1992: 16), i és present en moltíssimes altres publicacions de tota mena. 71. Vegeu, per exemple, CNLVA i Conselh Generau d’Aran (1992: 9), on hi ha *apuprètz i naut o baish. Sorprenentment, a Vergés (1998: 45) els equivalents del castellà casi són lèu (simptomàticament en primer lloc), quasi i ?ben-pròp, segurament un invent per a l’ocasió.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 272

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

273

forma *persutar (‘insistir’),72 que rarament deu tenir cap fonament oral a la Vall d’Aran, que deu sortir del francès poursuite (més que no pas d’una alteració de persecutar, que tampoc no és aranès) i que almenys en algun diccionari és etiquetat de forma bearnesa.73 Esporàdicament, el paper que fan tots aquests francesismes també poden fer-lo alguns mots locals. Per tant, tot i que en la secció següent posarem en evidència que sovint s’obliden o es proscriuen importants variants territorials del mateix aranès (encara que coincideixin amb solucions hegemòniques en occità general), alguns dialectalismes o localismes poden ser útils, de tant en tant, per a marcar distància amb el català i l’espanyol. Més amunt ja hem comentat el cas de *pòga pòc o *pòga, on la realització amb -[γ]- pot tenir una certa presència en aranès oral, però que no és en cap cas general. Afegim-hi més exemples. En alguns treballs es nota una sorprenent preferència per brac davant de curt/cuert, i fins i tot una inclinació a prescindir de curt tot i que sigui una forma autòctona que no només és pròpia de poblacions importants com Les o Bossòst, sinó de la mateixa capital de la comarca, Vielha (vegeu Carrera, 2008: 213).74 La forma perhum, per exemple, que és un arcaisme extraordinari amb prou feines atestat en el canejanès de l’exiliat Jusèp Sandaran (vegeu Coromines, 1990: 625, i Carrera, 2011: 678), fins i tot ha arribat a substituir el general perfum en alguns treballs.75 De la qüestió dels dialectalismes, com dèiem, en parlarem més detalladament tot seguit. 2.4. La gestió de la variació dialectal i algunes qüestions de regularitat morfològica En la morfologia verbal es produeixen casos que posen en evidència —encara— una voluntat de distanciació màxima amb el català i l’espanyol quan hi ha una certa proximitat formal entre determinades solucions d’aquestes llengües i segons quins resultats aranesos, però que també demostren que hi ha un grau important d’extem72. Vegeu Vergés (1998: 287), on *persutar és ‘insistir’ i, en francès, «insister» i fins i tot «rabâcher.» 73. Mistral (1979, vol. i: 551) diu que persuta [sic] és «Poursuivre; insister, soutenir, prétendre que, en Béarn». Palay (1980: 760) assenyala que persutà té els mateixos usos que perseguì i, per tant, que el francès poursuivre. L’un i l’altre recullen persuta (persuto o persute, segons el cas), «poursuite». 74. En el diccionari de Vergés (1998: 174 i 195) hi ha brac i cuert, però sembla que no hi ha curt. El volum que inaugurava la famosa col·lecció «Garona» de Pagès Editors, dirigida pel mateix Vergés, s’anomenava justament Racondes bracs. I això que brac, en aranès, és sobretot canejanès, segons Coromines (1990: 362) i segons les dades que hem obtingut des del 1998 en les nostres enquestes dialectològiques. L’últim episodi creatiu a què hem pogut assistir en aquest temps de crisi econòmica és la difusió de formes com rebracar o rebracada com a equivalents dels catalans retallar o retallada (en al·lusió a les reduccions socials). 75. Vegeu Vergés (1998: 112 i 286), que recull perhum i un sinònim, mosquet, però no perfum. Furness (2006: 130) recull perfum i perhum. Qui sap si tot plegat surt d’una lectura superficial o parcial de Coromines per part de Vergés, de qui ho deu treure Furness (no seria el primer cas: d’una mala lectura de la transcripció fonètica de la forma aviege en els materials corominians, amb un diacrític a la prepalatal passat per alt, en sortia *abiese en el diccionari de Vergés…).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 273

26/01/16 07:30

274

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

poraneïtat a l’hora de gestionar la qüestió dialectal, per no dir —sovint— un des coneixement important de la diversitat interna del mateix aranès i una manca de reflexió sobre les relacions que ha de mantenir la codificació del gascó de la Vall d’Aran amb la codificació general de la llengua occitana, i, en concret, amb les varietats referencials, gascona i general. En gascó es manifesta, en alguns temps de determinats verbs, una tendència important a la generalització de formes analògiques que desplacen les formes clàssiques que disposen d’un element velar -[γ]-. D’aquesta manera, en el verb aver, diversos treballs —en què el bearnès té un pes important— assenyalen com a prioritàries solucions com avó (tercera persona del pretèrit), avosse (imperfet de subjuntiu) o avut (participi).76 Tanmateix, no hem d’oblidar que les formes amb l’element velar són clàssiques (vegeu Birabent i Salles-Loustau, 1989: 115), que la tendència a l’analogia pot ser relativament recent (almenys en alguns llocs) i que la preferència per aquestes formes fa que el gascó s’allunyi de les solucions canòniques en la resta de la llengua occitana: de les referencials generals i de les referencials dels altres cinc dialectes.77 Si mirem les dades de l’Atlas linguistique et etnographique de la Gascogne (Allières, 1971a: 2032-2033), per altra banda, ens adonarem que l’element velar, tot i no tenir tanta difusió com les formes analògiques, és present a la gran majoria dels departaments que parlen gascó, i que la Vall d’Aran és un dels focus més importants de presència de -[γ]en el verb auer o aver. De fet, segons les dades de Coromines (1990: 143), els tipus aguec o aguesse eren clarament majoritaris en aranès, davant de auec o auessa (el gran lingüista català ni tan sols no registra cap avec o avesse a Naut Aran, per altra banda). Segons les nostres informacions, hi ha diversos focus de formes analògiques tant a la part baixa (al mateix extrem, Canejan), com a la part central i alta de la comarca, però sovint sense exclusivitat (les analògiques competeixen, doncs, amb les formes amb velar), i a vegades en distribucions contextuals complexes (on, per exemple, la velar potser no es manté en el pretèrit o en l’imperfet de subjuntiu, però sí en el participi). En altres paraules: les formes amb velar semblen encara prou majoritàries o arrelades a totes les zones, cosa que no s’allunya de la línia dibuixada per treballs com el monogràfic de Coromines. Aquest fet, però, no impedeix que en el model d’aranès difós en els darrers trenta anys, i en les obres que s’han encarregat de vehicular-lo, les formes analògiques tinguin un pes extraordinari, fins al punt que poden arribar a aparèixer com les úniques possibles en aranès,78 cosa que no solament s’oposa a la realitat lin76. Vegeu, per exemple, Romieu i Bianchi (2005: 294-295) o Grosclaude i Nariòo (1998: 117-125). 77. Vegeu Sumien (2006: 338), que proposa que agoi o agut siguin referencials en gascó. Vegeu també Sauzet i Ubaud (1995: 49), Alibèrt (1997: 137) o Pojada (1993: 32). 78. CNLVA i Conselh Generau d’Aran (1992: 48) només donen formes del tipus auí, auís o auec en el pretèrit (amb un aures en la segona persona que deu voler ser, en tot cas, aueres), i obliden completament les formes amb element velar en l’imperfet de subjuntiu (auessa, auesses, auesse), tot i que admeten auut/agut en el participi (però únicament en el masculí singular). Ané et al. (2000: 38) recullen auec i aguec, auut i agut (falta l’imperfet de subjuntiu), amb les formes amb velar en segona posició. I Barès et al. (2003: 118) donen auec i auesse, però alhora agut —en primer lloc— i auut. I es limiten a assenyalar en una nota que existeixen «[f]ormes araneses mès semblantes as deth lengadocian», com, en la primera persona, aguí i aguessa.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 274

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

275

güística tradicional del país, sinó al que són o haurien de ser la majoria dels paradigmes dels estàndards regionals occitans (també al que hauria de tenir el gascó referencial, que com a mínim hauria d’incloure els paradigmes amb element velar, tradicionals i presents deçà i dellà). Insistirem que aquests factors no poden ser menystinguts sota una pretesa reducció de l’al·lomorfisme que, en la pràctica, neutralitzi uns quants dels principis que teòricament hem d’implementar.79 Vistos els precedents, més que no pas una voluntat de seguir la moda gascona, en la preferència per les formes analògiques potser cal veure-hi un efecte més de la distanciació màxima, amb el català (que té velars en tots els casos que comentàvem) al retrovisor, i un sobredimensionament dels fets considerats peculiars. I és que, de fet, es produeix el mateix fenomen en altres verbs de la tercera conjugació amb un element velar en el tema de perfet (exemples del pretèrit): podec per poguec, volec per volguec, calec per calguec, valec per valguec, beuec per beguec.80 La preferència per l’analogia també afecta verbs que tenen la seqüència -[sk](alterada en -[1k]- en alguns punts i casos), com nèisher, o en què poden arribar a conviure -[sk]- i l’element velar, com conéisher.81 En aquest cas, però, la possible excusa de la coincidència amb les tendències gascones s’evapora d’una revolada, ja que conéi sher té sovint element velar en el tema de perfet a la meitat oriental de Gascunya (Alliè res, 1971a: 1884) i nèisher presenta -[sk]- en una pila de llocs d’aquella zona (Allières, 1971b: 1893; i no oblidem, per cert, que les zones més occidentals ja no usen nèisher sinó vàder).82 Es tracta, ras i curt, de l’aplicació d’un criteri de preferència per les formes analògiques sense -[γ]- o -[sk]- que no té en compte qüestions territorials.83 79. Assenyalem, per altra banda, que la difusió de formes analògiques a través de l’escola produeix diferències generacionals importants, amb parlants d’una certa edat que usen formes amb l’element velar i joves escolaritzats que usen formes analògiques. 80. En algun manual es nota una certa vacil·lació segons el verb: només volec i volut, però únicament poguec i pogut (Barès i Ané, 1998: 49-60). 81. Un cop més, Barès et al. (2003: 142-143) donen només formes del tipus coneishec i coneishesse, i ara assenyalen només secundàriament conegut darrere de coneishut (mentre que en casos com poder i voler hi havia primer pogut o volgut, seguit de podut i volgut, contràriament a les altres formes analògiques prioritàries i úniques, potser per un escrúpol estètic). El mateix passa amb el verb nèisher (Barès et al., 2003: 226-227). I la resta se soluciona en nota. Pel que fa a conéisher, es diu que «[e]n quauqui endrets e en cèrti tempsi se consèrve eth consonantisme etimologic sc, a viatges alterat en sch». I per a néisher s’assenyala que hi ha «[f]ormes araneses mès semblantes as deth lengadocian». És tot. 82. Les formes referencials de base llenguadociana, per un altre costat, són, d’una banda, nasquèt, nasquèsse, nascut (Sauzet i Ubaud, 1995: 120; Sumien, 2006: 342; Pojada, 1993: 57), i, de l’altra, coneguèt, coneguèsse, conegut (Sauzet i Ubaud, 1995: 121; Sumien, 2006: 341; Pojada, 1993: 38). Una fàcil coincidència entre l’aranès i aquestes formes, doncs, s’ha vist alterada —un cop més— per la promoció innecessària de formes analògiques. En la gramàtica aranesa (Carrera, 2007a: 199) donàvem en primera instància conesquí, coneguí i conesquessa, coneguessa, però segurament caldria invertir-ne l’ordre de prioritat. 83. De fet, el volum de Barès et al. (2003: 246) fins i tot dóna pòdi en la primera persona del present d’indicatiu del verb poder (això sí: després de pogui i posqui), que en cas de ser aranès ha de tenir una presència tradicional escassíssima, i la inclusió del qual en l’inventari xoca amb la pretesa reducció d’al· lomorfismes que en altres casos podrien justificar el desterrament de solucions realment difoses i vives a una simple nota final telegràfica. Si l’argument és que pòdi és una forma pròpia del referencial llenguadocià o fins i tot que podria ser-ho del gascó (cosa que serviria per a justificar també tries com coneishi

02 Sec Miscelania TSC25.indd 275

26/01/16 07:30

276

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

A l’hora de gestionar la variació geogràfica del mateix aranès, si hi aprofundim una mica, descobrim, doncs, que s’hi imposa més d’una vegada el criteri de la distanciació màxima i que s’hi promouen a rang de prioritàries solucions potser considerades —erròniament— més característicament araneses que d’altres. Per si no n’havíem aportat prou evidències, en la mateixa morfologia verbal es produeixen altres fenòmens semblants als que acabem de veure, en què es fa evident que no es potencien formes coincidents amb la resta del gascó o de l’occità, sinó solucions que podrien fins i tot arribar a ser catalogades de localismes i que, a més, tenen una càrrega important d’irregularitat morfològica. Al costat de les formes analògiques de més amunt, les que han viscut una expansió més considerable en aquests darrers trenta anys han estat les que tenen un element prepalatal -[^]- en els paradigmes d’imperfet d’indicatiu de la tercera conjugació. D’aquesta manera, en els textos aranesos recents han proliferat extraordinàriament tipus com tiege, viege, trège o quège, que tenen com a geosinònims tenguie, venguie, treiguie, queiguie. Les formes amb prepalatal són tan especials que entre els lingüistes fins fa poc circulava la idea que eren un catalanisme.84 A més, es troben isolades en gascó i en occità, i, amb l’excepció del verb hèr i parcialment de trèir, a la Vall d’Aran es concentren sobretot en un espai molt determinat al voltant del terçó d’Arties e Garòs i les localitats més immediates de Castièro, amb algun brot de sorprenent vitalitat allà mateix, cap a Escunhau (on havíem arribat a registrar l’element prepalatal en la segona conjugació: dormija, dormiges…).85 Si poguéssim fer un càlcul estadístic, segur que constataríem que aquestes formes amb prepalatal, malgrat la peculiaritat morfològica i territorial, darrerament han augmentat ostensiblement la seua presència en els textos aranesos, fins i tot formals i literaris. De fet, ja s’han convertit en prioritàries en obres dedicades a l’ensenyament de l’aranès o amb voluntat d’orientar els usos lingüístics. A Barès et al. (2003), per exemple, apareixen sempre en primer lloc tiege (274), viege (292), trège (282) o quège (256), mentre que tenguie, venguie, treiguie o queiguie fan acte de presència regularment en segon lloc. Però és precisament aquest segon grup de formes, tan corrent en bona part de l’aranès, el que té una proximitat formal molt més evident —malgrat els elements velars— amb les solucions majoritàries que hi ha més enllà de la frontera (fins i tot si considerem les originalitats habituals del gascó occidental).86 en lloc de conesqui o conegui, que sumats deuen ocupar la meitat del territori aranès, que topen també amb el coneissi de l’estàndard llenguadocià, però que tenen al mateix temps una important presència en gascó segons Allières (1971a: 1886), es fa difícil d’entendre que en altres casos es deixin de banda formes que coincideixen amb aquelles modalitats. Per tant, tot plegat mostra que la coincidència amb els estàndards occitans immediats no ha estat una variable tinguda en compte —ni que sigui secundàriament— a l’hora de jerarquitzar i establir els paradigmes. 84. Vegeu Carrera (2008: 83-87), on en vam justificar l’autoctonitat. Coromines o Allières (1971b: 266-267) (que en poc temps va canviar d’opinió sobre aquesta qüestió) asseguraven que les formes amb prepalatal eren intrusions catalanes. 85. Més amunt, a Pujòlo, ja han de competir amb les formes amb -v- del tipus tieva o vieva (que, curiosament, sí que tenen paral·lels en altres dialectes gascons, a més de tenir continuïtat en el català immediat), i, per tant, la seua presència és molt més limitada. Vegeu Carrera (2008: 88-89). 86. Pel que fa al verb hèr, malgrat que les formes del tipus hadie han estat geogràficament confinades a Canejan i Bausen, i malgrat que Barès et al. (2003: 197) els dediquin només una breu nota (al mateix nivell

02 Sec Miscelania TSC25.indd 276

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

277

La gestió de la variació dialectal també es mostra especialment problemàtica a l’hora de tractar la pròtesi típicament gascona davant de R- inicial: R- > arr-. En l’aranès modern hi ha una certa tendència a la desaparició d’aquesta vocal antigament protètica, que no es manifesta amb la mateixa intensitat en totes les zones ni tampoc en totes les formes, ni tan sols en tots els idiolectes.87 En els textos escrits en aranès, la tria pot dependre de la pronunciació de l’autor, però hi intervenen molts altres factors, un dels quals és la difusió en els darrers anys de determinades formes amb r- o sense arr-. D’aquesta manera, diríem que avui la representació arriu és universal,88 malgrat que fora de les poblacions extremes de Bausen i de Canejan no hi hagi res més que [‘riw] o [‘rjew] (almenys si deixem de banda aquells que, a causa de l’escolarització, han adoptat una pronúncia ortogràfica de la forma), cosa que ens fa veure que la voluntat d’allunyar-se gràficament dels equivalents català i espanyol deu haver estat un factor determinant.89 Igualment, semblen generals representacions com arrés o arrir (que tenen [a]- a tota la comarca), però també ho són arrés i arren, que ja poden tenir [r]- a la part superior de la Vall d’Aran (Carrera, 2005a: 100-101). De fet, sovint no s’aplica cap criteri sistemàtic per a representar els mots que estan o han estat afectats per la pròtesi. D’aquesta manera, per exemple, a Comission (1984: 85) apareixen amb r- formes com radim, rason, rebrembrar, recéber, i, per contra, ja tenen a- mots com arròda, arròca, arremassar o fins i tot arrasonar. En aquest mateix document s’admeten dualitats que es podrien haver solucionat amb una única forma que incorporés a- («relòtge/arlòtge» podria ser simplement, d’una manera englobant, arrelòtge), però, alhora, hi fa acte de presència alguna hipercorrecció com «arròi», que no té mai [a]- en aranès perquè és un manlleu al català veí. Aquesta actitud dubitativa envers la distribució de l’antiga protètica és una constant en tots els textos i documents aranesos dels darrers trenta anys, que —llevat d’uns pocs casos excepcionals— rarament són sistemàtics, amb solucions diferents segons la publicació i amb contradiccions evidents dins d’un mateix treball. En el llibre de verbs de Barès et al. (2003), per exemple, s’escriu arreconéisher, arrelheuar o arrevirar, però al mateix temps hi ha rebrembar, reborir, rebrotoar, recauhar, repleterar, reforçar i refortir. En aquest mateix treball, per exemple, arretier pot ser també retier, però només hi ha revier o rehèr. En el diccionari de Vergés (1998: 159 i 302-303) trobem arrevirar i revirar, arreconéisher i que formes dels Quate Lòcs com hésquem o hésquetz), el paradigma de l’extrem baixaranès representa el tipus hegemònic en occità: fasiá a partir del llenguadocià i formes amb has- en gascó, del qual had- és una simple variant fonètica (amb les típiques variacions en la desinència del dialecte sud-occidental de la llengua occitana, de tipus curt, amb -v- o idèntiques a les llenguadocianes: hasè, hasèva, hasia, hasiá). 87. Trobem referències a aquest fenomen de caiguda de l’antiga pròtesi en la tesi doctoral de Corominas (1931: 100), i molt més endavant en treballs com Viaut (1986: 9, i 1987: 52). 88. Potser només en algun document esporàdic i primerenc apareix «arriu/riu» (Comission, 1984: 61). En la gran majoria només hi ha arriu. Vegeu, per exemple, CNLVA (1990), Vergés (1998: 160) i Furness (2006: 40). En la retolació en aranès hi ha sistemàticament arriu. 89. El topònim Arrius, que conté arriu i que torna a tenir [r]-, apareix en documents oficials sense a- inicial, potser perquè el seu referent ja no es relaciona directament i unívocament amb cursos d’aigua: «Pontet de Rius», «Pòrt de Rius» (Conselh Generau d’Aran, 2003: 27).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 277

26/01/16 07:30

278

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

reconéisher, però només arremassar i arretier, tot i que hi ha un adjectiu retengut i, al mateix temps, únicament reméter. Al costat de redon apareix ardon (etiquetat de «vlh», tot i que avui [a2‘Uun] encara és la forma de l’extrem baixaranès i fins d’algun punt de Naut Aran), i al costat de relòtge reapareix arlòtge, però no hi ha representacions englobadores del tipus arredon i arrelòtge. Veient aquest grau de confusió, resulta urgent d’establir els casos en què cal escriure arr- i aquells que necessiten r- d’acord amb un criteri històric (no passa el mateix en les formes patrimonials i en els cultismes o en les formes de creació o d’importació recents), d’acord amb la resta del gascó (per veure quins són els casos en què l’antiga pròtesi és present en el conjunt del dialecte, i també en quins es manté) i d’acord, d’entrada, amb els resultats estrictament aranesos. Al nostre entendre, sembla clamorosament evident que l’aranès hauria d’optar per representacions generals del tipus arriu (com ja passa ara), però també —per exemple— per escriure arrehèr, arretetar, arretier (i tants altres mots populars amb el prefix arre-), arrecéber, arredon, arròca o arròda, en formes que poden tenir [a]- en aranès o que mantenen aquesta partícula parcialment a la comarca, tal com ja vam establir en la Gramatica aranesa (Carrera, 2007a: 49). Partim del fet que les representacions gràfiques han de poder incloure totes les realitzacions araneses (arredon serveix per a [a2‘Uun] i per a [re‘Uun], de la mateixa manera que arriu engloba [‘riw], [‘rjew] i [a‘riw]), i que cal evitar, per tant, la multiplicació de formes innecessàries (com les híbrides del tipus ardon o arlòtge).90 Si entrem en el nivell lexical, la preferència per solucions geogràficament no gaire allunyades del centre de la comarca —que ja hem vist a propòsit d’algunes qüestions morfològiques— no evita que, de tant en tant, s’admetin algunes formes especialment representatives de la part baixa o de la part alta de la Vall d’Aran, que, per altra banda, poden ser les que tenen més difusió en gascó o en occità generals. Algunes formes aranesament perifèriques incorporades prou sistemàticament en els treballs recents són jaune, trufa, nòde (hi deu ajudar que la ratafia local es digui arreu aigua de nòdes), camalhon, pastèra o pescajon (aquestes dues formes, juntament amb crespèth, constitueixen la diferència dialectal més recordada pels mateixos aranesos), degun, quauquedegun (que, de fet, són indefinits) o humenèja, forma altaranesa que, tot i la raresa formal, de tant en tant fins substitueix la majoritària tumenèja.91 En alguns casos, 90. Cal evitar, en tot cas, hipercorreccions. En alguns casos la caiguda de la pretònica en una antiga seqüència inicial arre- sembla justificada per raons històriques, de sedimentació i de diasistematicitat, com en arnelh (resulta impensable un giny com *arrenelh; vegeu, per exemple, Guilhemjoan, 2005, vol. ii: 321; o fins i tot Lespy i Raymond, 1998: 39) o andòrta (que ve de ar(re)dòrta; Coromines, 1990: 275). 91. Vegeu, per exemple, Comission (1984: 14) o CNLVA (1990). Vergés (1998: 249) registra les dues formes. Que alguns treballs recullin determinades formes perifèriques en el context aranès no vol dir que en tots els documents es vetlli per l’aparició d’aquestes formes ni que es doni cap prioritat, ni de bon tros, a aquelles que tenen més difusió més enllà de la frontera o que són formalment més regulars. D’aquesta manera, per exemple, en el lèxic de Jaquet (2000), editat pel Conselh Generau d’Aran, hi consten únicament o preferentment formes com truhes (mentre que trufa és ‘tòfona’) o pernilh (camalhon apareix un cop, però els vuit tipus de pernil són només pernilh, l’autoctonitat del qual no és segura), o fins barbarismes isolats en occità —si no ho era potser ja l’anterior— però usats al centre de la Vall d’Aran com *tavelhes.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 278

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

279

però, aquestes formes perifèriques apareixen només d’una manera clarament secundària. La forma casau (‘hort’), que és àmpliament dominant en tot el territori gascó tot i que a la Vall d’Aran no aparegui fora de l’extrem baixaranès més enllà de la toponímia, en el diccionari de Vergés (1998: 249) només fa acte de presència després de uart, i no pas en el lloc que li pertocaria alfabèticament. A Comission (1984: 66), on curiosament sí que hi ha casau en el punt adequat, la forma estiu —general en occità— només segueix la variant exclusivament aranesa ostiu. Entre les formes directament oblidades citem, per exemple, trencar (propi del terçó dels Quate Lòcs, on no s’ha produït el tancament de la vocal de l’arrel que es dóna en altres zones araneses: trincar)92 o ponchar (que, per punchar, torna a ser d’aquella zona baixaranesa).93 La preposició canejanesa dab, idèntica al tipus majoritari en gascó, ha estat ignorada o etiquetada de mot de fora de la Vall d’Aran (Vergés, 1998: 197). A més, en nombrosos textos recents també es nota una clara preferència —que no diríem que respongui a fets idiolectals o a usos territorials concrets dels autors— per tamb en comptes de damb. Tanmateix, damb no només és fonèticament més regular que tamb, sinó que té (més) presència més enllà de la frontera (Séguy, 1954-1973, vol. iv: 1548), se situa entre les formes referencials dab i amb (la primera en gascó i la segona majoritària en el conjunt occità) i, per acabar-ho d’adobar, seria «la més difosa en aranès» segons Coromines (1990: 193).94 Potser determinats oblits es justifiquen simplement perquè no es coneixen determinades formes. Però en algun cas com trencar no es pot descartar que calgui tornar a parlar d’un fenomen de distanciació màxima. En tot cas, certes absències contrasten amb la proliferació de variants gràfiques que miren de reproduir felibrencament els detalls fonètics. Així, Vergés (1998: 329) recull «truèita/treueta/ traueta/truita», quatre representacions que poden ser reduïdes a troita i trueita. De fet, cap d’aquelles quatre formes no és gràficament acceptable. Independentment de l’aparició —o l’omissió— de determinades formes en treballs concrets, és evident que en els darrers temps s’ha anat difonent el tòpic que algunes de les formes perifèriques que hem citat no eren prou genuïnes en aranès, per molt que continuïn més enllà de la frontera i ocupin àmplies zones del domini lingüístic occità. Per tant, seria interessant d’avaluar monogràficament el paper que l’escola (tan important i determinant en la difusió de l’aranès i en l’hipotètic alentiment del procés de substitució lingüística per part del castellà) ha desenvolupat en l’estigmatització de solucions o mots que en el context aranès no són geogràficament centrals. Tot i que la regressió d’algunes característiques baixaraneses o altaraneses no és una cosa completament nova, no és menys cert que recentment es poden observar nombrosos casos de substitució de formes teòricament perifèriques per formes centrals, sobretot en la gent 92. Només trincar a Comission (1984: 89), Vergés (1998: 329), Barès et al. (2003) o Furness (2006: 162, però aquí hi ha un sorprenent «trenca-amètlas» amb una segona part també xocant). 93. Sobre aquestes dues formes i els seus continuadors en altres dialectes gascons, vegeu Carrera (2005a: 279-282 i 469-472). 94. Vegeu Carrera (2007c: 35-36). Malgrat que tamb es pot sentir fins i tot a la part baixa d’Aran (de fet, fins i tot el canejanès dab té una variant tab), avui tamb potser es concentra especialment, o té una densitat més important, en la zona central i alta. Caldrà confirmar-ho.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 279

26/01/16 07:30

280

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

jove i en els sectors de la població que ja han pogut accedir a l’aranès gràcies a l’escola. Fins i tot certes denominacions oficials poden ser testimoni d’aquesta preferència per formes aranesament centrals que oblida tot allò que passa a la resta de la comarca o del domini lingüístic. Mentre que a Naut Aran usen nèu (majoritari en occità), a la població altaranesa d’Unha s’ha situat el Musèu dera Nhèu, que incorpora la forma que domina a la part central i baixa d’Aran. Si abans fèiem referència al fet que casau significa ‘hort’ a la major part de Gascunya i fins en alguns pobles aranesos, això no ha impedit que Vielha disposi d’un casal de la gent gran anomenat Casau deth Jubilat, que sembla dedicat al cultiu d’hortalisses. 3. Recapitulació Després de tot el que hem exposat en les pàgines precedents, sembla difícil errar la diagnosi: en els darrers trenta anys, en la pràctica, l’aranès ha estat víctima d’una important desorientació normativa, especialment en la morfosintaxi i en el lèxic. L’aprovació de les primeres Nòrmes representa un tombant importantíssim en la història recent del gascó local, però en les tres dècades posteriors segurament no s’han fet els passos necessaris perquè l’occità de la Vall d’Aran pogués disposar d’uns estris eficaços per a difondre una eventual normativa lingüística que anés més enllà de les convencions gràfiques establertes al començament dels anys vuitanta. Els nous usos a què ha pogut accedir l’aranès en aquesta nova etapa feien necessàries unes jerarquitza cions i seleccions lingüístiques que, a falta de les necessàries obres codificadores, s’han hagut d’improvisar o que, en el millor dels casos, han hagut de ser parcialment assumides per determinades publicacions dedicades sobretot a l’aprenentatge de la llengua. Lingüísticament, pel que fa a la qualitat de l’aranès difós, això ha tingut unes conseqüències evidents. Si anéssim a la recerca dels motors últims de la situació, ràpidament descobriríem que en darrera instància no cal parlar només d’una qüestió tècnica. El problema deriva també, en definitiva, d’unes determinades accions o in accions públiques i institucionals aplicades a l’aranès. Per tant, en el marc estricte de la política i la planificació lingüístiques, podríem entrar a valorar les decisions i ini ciatives preses —o, precisament, no preses— en les darreres dècades pel que fa a la pro moció d’accions que haurien d’haver conduït a una bona codificació de l’occità local. Tanmateix, ja hem advertit que en aquest petit treball ens limitàvem a exposar les conseqüències lingüístiques pràctiques de la inexistència —i, per tant, de la manca d’implantació— durant trenta anys d’unes mínimes coordenades normatives sòlides, coherents, consensuades i raonables. Independentment d’allò que hagi passat fora de l’esfera purament tècnica i de l’important grau de causalitat que calgui atribuir-li, cal admetre que algunes publicacions a què hem fet referència haurien pogut permetre posar a disposició dels seus usuaris una superació de l’estadi de la codificació estrictament gràfica (i de perfeccionar, al mateix temps, alguns punts en aquest nivell) si haguessin optat per unes tries auto centrades basades en una certa voluntat d’autonomització raonable de l’aranès davant

02 Sec Miscelania TSC25.indd 280

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

281

de l’espanyol i el català, i en un intent d’aproximació als models de l’occità de més enllà de la frontera política, especialment de les varietats referencials (o d’allò que haurien de ser). Tanmateix, l’anàlisi —encara que sigui superficial— dels materials publicats en les darreres dècades, i fins de les informacions de determinats treballs amb vocació pedagògica o (para)normativa, posen en evidència els mals que pateix l’aranès en el nivell estrictament tècnic o lingüístic. D’entrada, l’absència d’una necessària depuració de la interferència meridional, que al cap i a la fi és un símptoma d’allò que viu cada cop més intensament la llengua oral quotidiana, espontània, col·loquial. D’una altra banda, encara que sembli contradictori, la difusió d’algunes solucions pretesament autonomitzadores que, a causa de la seua inadequació, de la manca d’aplicació d’uns criteris objectius a l’hora de dur a terme les tries i de l’absència pràctica d’una visió diasistemàtica de la llengua, només condueixen a reforçar-ne la submissió social, desemboca en episodis d’elaboració divergent de la resta de l’occità, complica encara més la situació sociolingüística de l’aranès i té, en definitiva, conseqüències involutives. L’occità d’Aran, doncs, en comptes d’organitzar-se estructuralment per ser apte per a fer front a la substitució lingüística i per a aspirar a ocupar àmbits d’ús fins ara reservats a les altres llengües oficials (sobretot, evidentment, al castellà), ha experimentat una important desorganització en l’estructura i en l’inventari en la seua limitada difusió social, que segurament ha afectat sobretot aquells que han estat escolaritzats en occità o han accedit a una formació específica en aquesta llengua durant els darrers temps. Ens demanem fins a quin punt, darrere de tot plegat, i sobretot d’aquella manca de visió diasistemàtica, més que cap voluntat de contraplanificar la varietat local, hi imperen algunes concepcions apriorísticament insularistes del mateix aranès (en part qui sap si derivades de l’absència d’una connexió efectiva amb el moviment cultural occità), una percepció de la codificació i de l’elaboració com a qüestions estrictament locals (i qui sap si banals, en alguns casos), i de tant en tant fins i tot una confusió de l’occità de la Vall d’Aran amb determinats idiolectes particulars, a més d’una preocupant desinformació prèvia sobre algunes qüestions lingüístiques i, en definitiva, un excessiva confiança en determinades intuïcions personals més que no pas en el rigor tècnic o científic. En resum: la manca de fixació d’uns objectius clars en l’àmbit de la política i la planificació lingüístiques, així com d’unes estratègies ben definides per a arribar en última instància a la normalització social de l’occità a la Vall d’Aran (que haurien d’incloure en els primers estadis, per força, una bona normativització de l’aranès avalada i implementada institucionalment), ha anat massa sovint acompanyada d’un grau d’amateurisme o d’improvisació en l’esfera tècnica que l’occità de la Vall d’Aran no es pot permetre si vol sobreviure al segle xxi.

Bibliografia de referència Ademá, Casimiro (1966). Estudio sobre el dialecto aranés. Barcelona: Occitania. Alibert, Louis [Alibèrt, Loís] (1997). Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens. Puèglaurenç: Institut d’Estudis Occitans. [1a ed., 1966]

02 Sec Miscelania TSC25.indd 281

26/01/16 07:30

282

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

Alibèrt, Loïs [Alibèrt, Loís] (1976). Gramatica occitana segon los parlars lengadocians. 2a ed. Montpeller: Centre d’Estudis Occitans. [1a ed., 1935] Allières, Jacques (1971a). Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. Vol. V: Le Verbe: Cartes. París: CNRS. — (1971b). Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. Vol. V: Le Verbe: Commentaire. París: CNRS. Ané, Manuela [et al.] (2000). Cors d’aranés. 3a ed. Vielha: Conselh Generau d’Aran. [1a ed., 1987] Balaguer, Claudi; Pojada, Patrici (2005). Diccionari català-occità occitan-catalan. Barcelona: Llibres de l’Índex. Barès, Verònica [et al.] (2003). Es vèrbs conjugadi: Morfologia verbau aranesa. Barcelona: Llibres de l’Índex. Barès, Verònica; Ané, Manuela (1998). Cors d’aranés: Nivèu A. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Bec, Pierre [Bèc, Pèire] (1968). Les interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans. París: Presses Universitaires de France. Bec, Pierre [Bèc, Pèire]; Alibert, Louis [Alibèrt, Loís] (1952). L’application de la réforme linguistique occitane au gascon. Tolosa: Institut d’Estudis Occitans. Beigbeder, Francis (1988). Ausèths: Les noms gascons des oiseaux sauvages. Denguin: Per Noste: Nosauts de Bigòrra. Bel, Mar [et al.] (2007). Diccionari bàsic occità-català: Glossari català-occità. Barcelona; Tolosa: Eurocongrés 2000. Birabent, Jean-Pierre; Salles-Loustau, Jean (1989). Memento grammatical du gascon. Pau: Escòla Gaston Febus: Nosauts de Bigòrra: Cercle Occitan de Tarba. Bonada, Lluís (1982). «Redactades les normes ortogràfiques de l’aranès». Avui (18 novembre 1982), p. 33. Campá, María del Carmen [et al.] (1983). Ûn libret dera Val d’Aran. Barcelona: Vinyes. Campá, Pepita; Medina, Rosa (1983). Ruseta: Ûn cunde dera Val d’Aran. Barcelona: Vinyes. Carrera, Aitor (1999). Bèca de recèrca [sic] etnolingüistica dera Val d’Aran. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. [Mecanoscrit inèdit i quaranta hores d’enregistrament d’enquestes dialectològiques] — (2001). Toponímia de Bausen e des Quate Lòcs: Estudi sus eth lexic deth Baish Aran. Vielha: Conselh Generau d’Aran. — (2005a). Elements de variació diatòpica en el gascó de l’alta conca de la Garona: Afers de vocalisme en l’occità de la Vall d’Aran. Tesi doctoral inèdita llegida a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida. 587 p. i 140 mapes. — (2005b). «La funció local en les formes de relatiu de la producció escrita en aranès». Estudis Romànics, vol. 27, p. 133-146. — (2006a). «Jusèp Condò e er aranés». A: Condò, Jusèp. Era isla des diamants. Vielha: Conselh Generau d’Aran, p. 9-25. — (2006b). «Sus eth Diccionari català-occità occitan-catalan de Balaguer e Pojada». De Lingua Aragonensi, núm. 2, p. 75-90. — (2007a). Gramatica aranesa. Lleida: Pagès. — (2007b). «Jacme Taupiac: L’occitan escrich». Estudis Romànics, vol. 29, p. 475-483. — (2007c). «Una mica de dialectologia occitana. Els parlars de la Vall d’Aran en el marc del gascó pirinenc oriental». De Lingua Aragonensi, núm. 3, p. 9-40.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 282

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

283

Carrera, Aitor (2008). Entre dues frontères: Estudis de lingüistica occitana. Lleida: Pagès. — (2010a). «Era codificacion der occitan dera Val d’Aran. Problèmes e contradiccions en aranés actuau». Lingüistica Occitana, núm. 10, p. 1-20. També disponible en línia a: <http://www.revistadoc.com>. — (2010b). Gramatica aranesa. 2a ed. Lleida: Pagès. — (2010c). L’occità: Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès). Lleida: Pagès. — (2011). «Un apòrt important ara coneishença dialectologica der aranés e deth gascon pirenenc orientau: es documents de Jusèp Sandaran». A: Rieger, Angelica (ed.). L’Occitanie invitée de l’Euregio. Liège 1981 - Aix-la-Chapelle 2008: Bilan et perspectives: Actes du Neuvième Congrès International de l’Association Internationale d’Études Occitanes. Aquisgrà: Shaker, p. 671-681. Castellanos, Carles (2000). Llengua, dialectes i estandardització. Barcelona: Octaedro. Centre de Normalisacion [sic] Lingüistica dera Val d’Aran (1990). Vacances en aranés: Vocabulari en imatges. Girona: Direcció General de Política Lingüística: Conselh Comarcau dera Val d’Aran. Centre de Normalisacion [sic] Lingüistica dera Val d’Aran; Conselh Generau d’Aran (1992). 450 mots que cau saber entà començar a liéger, escríuer e parlar en aranés. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Claveria, Àngel (s. d.). Catàleg de vertebrats de la Val d’Aran. Document mecanografiat inèdit sense numeració de les pàgines. Equivalències araneses dels noms catalans i espanyols a càrrec de Frederic Vergés. 11 p. Claveria, Àngel; Vergés, Frederic (2010). «Catalòg de vertebrats dera Val d’Aran». A: Còts, Pèir (ed.). Miscellanèa en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro: «Damb eth còr Aranés». Lleida: Institut d’Estudis Aranesi, p. 503-549. CNLVA Vegeu Centre de Normalisacion [sic] Lingüistica dera Val d’Aran Comissió Obrera Nacional de Catalunya; Conselh Generau d’Aran (1999). Lexic de rela cions laboraus: Aranés-catalan-castelhan. Barcelona: Comissió Obrera Nacional de Catalunya: Conselh Generau d’Aran. Comission de Còdi Lingüistic (1999). Normes [sic] ortografiques der aranés. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Comission de Mèstres (1984). Libre de lectura. Lleida: Generalitat de Catalunya. Comission entar Estudi dera Normatiua [sic] Ortogràfica [sic] Aranesa (1982). Nòrmes ortogràfiques [sic] der aranés: Tèxt provisional [sic]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Condó, Jousèp [Condò, Jusèp] (1981). Era isla des diamants. Sent Guironç: Escolo deras Pirenéos. Condò, Jusèp (2006). Era isla des diamants. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Conselh Generau d’Aran (2003). Nomenclator dera Val d’Aran. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Corominas, Juan [Coromines, Joan] (1931). Vocabulario aranés. Barcelona: Imprenta de la Casa de Caridad. Coromines, Joan (1976). Entre dos llenguatges. Vol. II. Barcelona: Curial. — (1980-2001). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. I-X. Barcelona: Curial: La Caixa. — (1990). El parlar de la Vall d’Aran: Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó. Barcelona: Curial.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 283

26/01/16 07:30

284

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

España, Lourdes (1999). Lengua e literatura occitana d’Aran (aranés). Vielha: Conselh Generau d’Aran. Furness, Ryan C. (2006). Diccionari occitan (aranés) - anglés. Dictionary English - Occitan (Aranese). Lleida: Pagès. Grosclaude, Michel; Nariòo, Gilabèrt (1998). Répertoire des conjugaisons occitanes de Gas cogne. Ortès: Per Noste: La Civada. Guilhemjoan, Patric (dir.) (2005). Dictionnaire français-occitan (gascon). Ortès: Per Noste. 2 v. Heyns, Karl (1938). Wohnkultur, Alp- und Forstwirtschaft im Hochtal der Garonne. Hamburg: Seminar für Romanische Sprachen und Kultur. IEA Vegeu Institut d’Estudis Aranesi Institut d’Estudis Aranesi (2003). Era formacion deth femenin. Vielha: Conselh Generau d’Aran. — (2005a). Pronòms relatius. Vielha: Conselh Generau d’Aran. — (2005b). Eth vèrb èster. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Jaquet, Eisharc (2000). Vocabulari de restaurants. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Lafita, Jann [sic] (1999a). «Sinòpsi de las nòrmas». Ligam-Digam, núm. 13, p. 4-18. — (1999b). «Lo Petit diccionari aranés». Ligam-Digam, núm. 13, p. 33-47. Lamuela, Xavier (1987). Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema. — (1995). «Criteris de codificació i compleció lingüístiques». Els Marges, núm. 53, p. 15-30. Lespy, Vastin; Raymond, Paul (1998). Dictionnaire du béarnais ancien et moderne. Pau: Marrimpouey. [Reproducció de l’original de 1887] Mistral, Frederic (1979). Lou Tresor dóu Felibrige. Vol. I i II. Banhòus: Marcel Petit Culture Provençale et Méridionale. [Reimpressió de l’original de 1887] Montoya, Jèp de (1999). Vademecum aranense: Era Val d’Aran a trauèrs dera sua lengua (sègles xii-xx). Lleida: Conselh Generau d’Aran: Institut d’Estudis Ilerdencs: Generalitat de Catalunya. Palay, Simin (1980). Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes. 3a ed. París: CNRS. [1a ed., 1932-1934] Parroquia de Viella [sic] (1972). Amás líric de’ra Val d’Arán [sic]. Vielha: Parroquia de Viella: Ajûntaments de’ra Val d’Arán [sic]. Pojada, Patrici (1993). Los vèrbs conjugats: Memento verbal de l’occitan. Foix: Institut d’Estudis Occitans. Ponsolle, Julo; Ponsolle, Yvonne (1981). «Introduction». A: Condó, Jousèp. Era isla des diamants. Sent Guironç: Escolo deras Pirenéos, p. 7-34. Redacciun (1980). «Edituriau». Terra Aranesa, núm. 9, p. 3-4. Rodríguez, María Pilar (1983). «Reperbèris de úa cuaháda». Era Bouts dera Mountanho, Libe d’Or de 1982, p. 91-95. Rohlfs, Gerhard (1977). Le gascon: Études de philologie pyrénéenne. Tubinga: Max Niemeyer; Pau: Marrimpouey Jeune. [1a ed., 1935] Romieu, Maurice; Bianchi, André (2005). Gramatica de l’occitan gascon contemporanèu. Bordeus: Presses Universitaires de Bordeaux. Ronjat, Jules (1980). Grammaire istorique [sic] des parlers provençaux modernes. Vol. I-IV. Ginebra: Slatkine; Marsella: Laffite. [Reproducció dels originals de 1930-1941] Salgueiro, Rosa M.; Vergés, Frederic (1999). Vocabulari basic. Vielha: Conselh Generau d’Aran: Centre de Recorsi Pedagogics dera Val d’Aran.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 284

26/01/16 07:30

Trenta anys de codificació gràfica

TSC, 25 (2015)

285

Sandaran, Josep (1913). La Vall d’Aràn [sic] i els catalans. Barcelona: Tallers d’Arts Gràfiques Henrich i Comp. Sarpoulet, Jean-Marie (1985). «Quatre graphies pour une langue». Garona, núm. 1, p. 153163. Sarrieu, Bernard (1902). «Le parler de Bagnères-de-Luchon et de sa vallée». Revue des Langues Romanes, vol. 45, p. 385-446. — (1906). «Le parler de Bagnères-de-Luchon et de sa vallée». Revue des Langues Romanes, vol. 49, p. 5-48 i 465-494. — (1967). «Boucabulari Luchounes (seguido)». Era Bouts dera Mountanho, núm. 5-6, p. 25. Sauzet, Patrick; Ubaud, Josiane (1995). Le verbe occitan = Lo vèrb occitan. Ais de Provença: Edisud. Schmitt, Alfons Theo (1934). La terminologie pastorale dans les Pyrénées Centrales. París: Librairie E. Droz. Séguy, Jean (1953). «Essai sur l’état des palatales et de -d- romans en occitan du xiième siècle». Pallas, vol. i, p. 170-220. Séguy, Jean (dir.) (1954-1973). Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. París: CNRS. Simó, Vicent (1999). Eth marc juridic der aranés: lengua pròpia [sic] e oficiau d’Aran. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Suïls, Jordi (2010). «Les relacions interlingüístiques al Pirineu central en una perspectiva diacrònica. Aportacions des de la sintaxi». Ibix, núm. 6, p. 495-513. Sumien, Domergue (2006). La standardisation pluricentrique de l’occitan: Nouvel enjeu socio linguistique, développement du lexique et de la morphologie. Turnhout: Brepols. Sumien, Domergue (ed.) (2007). «Preconizacions del Conselh de la Lenga Occitana». Lingüistica Occitana, núm. 6, p. 1-157. També disponible en línia a: <http://www.revistadoc. com>. Taupiac, Jacme (1977). Pichon diccionari francés-occitan. Magalàs: Institut d’Estudis Occitans. — (1984). Normalisacion [sic] grafica e normalisacion [sic] lingüistica. Magalàs: Institut d’Estudis Occitans. — (2004). L’occitan escrich. Montalban: Institut d’Estudis Occitans. Teulat, Rogièr (1976). «Critèris de causida de las fòrmas referencialas generalas». Quasèrns de Lingüistica Occitana, núm. 4, p. 3-9. Ubaud, Josiana (2011). Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’occitan. Perpinyà: Trabucaire. Veny, Joan (1979). «Sobre els castellanismes del rossellonès». Via Domitia. Hommage à Jean Séguy, vol. 2, p. 401-438. Verdaguer, Pere (1976). Le catalan et le français comparés. Barcelona: Barcino. Vergés, Frederic (1998). Petit diccionari: Castelhan - aranés (occitan) - catalan - francés: Aranés (occitan) - castelhan - catalan - francés. 2a ed. Vielha: Conselh Generau d’Aran. [1a ed., 1991] — (2009). Petit diccionari: Castelhan - aranés (occitan) - catalan - francés: Aranés (occitan) castelhan - catalan - francés. 3a ed. Vielha: Conselh Generau d’Aran. Vergés, Frederic (coord.) (2005). Lengua occitana (aranés): 3au de Primària: Cicle miei. Saragossa: Baula: Conselh Generau d’Aran. Viaut, Alain (1985). «La reconaissance légale de l’aranais». Garona, núm. 1, p. 135-151. — (1986). «Quelle langue pour les Aranais?». Lengas, núm. 19, p. 7-33.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 285

26/01/16 07:30

286

TSC, 25 (2015)

Aitor Carrera Baiget

Viaut, Alain (1987). L’occitan gascon en Catalogne espagnole: Le Val d’Aran: Du vernaculaire au formel. Bordeus: Maison des Sciences de l’Homme d’Aquitaine. Winkelmann, Otto (1989). Untersuchungen zur Sprachvariation des Gaskognischen im Val d’Aran. Tubinga: Max Niemeyer. Xuriguera, Joan Baptista (1989). Els verbs catalans conjugats. Barcelona: Claret.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 286

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 287-302 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.103 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Primers passos cap a la documentació de discurs signat: el projecte pilot de constitució del corpus de la llengua de signes catalana First steps towards the documentation of signed discourse: the pilot project for the creation of the Catalan Sign Language corpus 1

Gemma Barberà,* Josep Quer** i Santiago Frigola*** * Centre National de Recerca Científica (CNRS) - Universitat de París VIII ** Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats - Universitat Pompeu Fabra *** Universitat Pompeu Fabra

Data de recepció: 28 de maig de 2014 Data d’acceptació: 25 d’agost de 2014

Resum Aquest article presenta la creació del projecte pilot del primer corpus de referència de la llengua de signes catalana (LSC). El corpus d’una llengua consisteix en una col·lecció representativa d’exemples en format llegible per una màquina i té com a objectiu oferir una visió del conjunt d’un domini lingüístic, ja que constitueix una representació àmplia de la llengua i de les seves varietats geogràfiques, de registre, generacionals i discursives. Pel fet de tractar-se d’un corpus de llengua de signes, les col·leccions de vídeos anotats contenen material sincronitzat amb les dades visuals enregistrades. Aquestes dades contribueixen a millorar les descripcions gramaticals i sociolingüístiques de la LSC, tot proporcionant una base sòlida per a l’anàlisi posterior, així com a fer possible una anàlisi basada en dades tant espontànies com induïdes. Aquí presentem la feina feta durant el procés d’elaboració d’aquest projecte, tant pel que fa a la metodologia d’obtenció de dades, a les filmacions i als materials que s’han utilitzat, com a l’anotació que s’ha dut a terme de les dades signades. Aquesta feina constitueix el pas previ necessari per al projecte de constitució del corpus de referència de la LSC. Paraules clau: anotació, documentació, corpus, llengua de signes catalana (LSC), modalitat gestovisual, obtenció de dades.

Abstract This article presents the creation process of the pilot project of the first reference corpus of Catalan Sign Language (LSC). A corpus of a particular language consists of a representative collection of language samples in a machine-readable format and aims to provide an overview of a linguistic domain, as it is a broad representation of the language and its varieties depending Correspondència: Josep Quer. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Carrer de Roc Boronat, 18. 08018 Barcelona. A/e: lsc@iec.cat. A/I: http://blogs.iec.cat/lsc /corpus/. Tel.: 935 421 136.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 287

26/01/16 07:30

288

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

on the geographical area, register, age and different discourse situations. As a sign language project, the video collections contain synchronised annotations aligned with the recorded visual data. These data contribute to improving the grammatical and sociolinguistic descriptions of LSC, providing a solid basis for further analysis based on spontaneous and elicited data. Here we present the work done during the process of preparation of this project, both in terms of the methodology of data collection, recordings and materials used, as well as the annotation procedure carried out. This work constitutes the first step necessary for the creation of the reference corpus project of LSC. Keywords: annotation, Catalan Sign Language (LSC), corpus, data collection, documentation, gestural-visual modality.

1. Introducció

algrat l’important creixement de la recerca durant els darrers anys, el nostre coneixement lingüístic de la llengua de signes catalana (LSC) és encara limitat. Des que als anys cinquanta les llengües de signes van començar a ser reconegudes com a llengües de ple dret, tot un seguit d’estudis científics s’han esforçat a descriure’n i a analitzar-ne aspectes concrets, tant gramaticals com lèxics. Aquests estudis no només són importants pel valor intrínsec de presentar una descripció i anàlisi d’aquestes llengües gestovisuals pràcticament no documentades, sinó també perquè contribueixen a la difusió de llengües que formen part del patrimoni lingüístic i cultural de la societat en general. Tanmateix, aquests estudis lingüístics i sociolingüístics se centren generalment a descriure un fenomen particular i ho fan a partir de reculls restringits de dades que no poden donar compte de la variació existent en la llengua. En el cas de la LSC, no se n’ha pogut donar encara una visió extensa i global per la manca d’una mostra àmplia, representativa i general de la llengua. Aquest article presenta una descripció del projecte pilot de constitució del corpus de la LSC dut a terme per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en el període 2012-2013. Explica la feina feta durant el procés d’elaboració d’aquest projecte, tant pel que fa a la metodologia d’obtenció de dades, a les filmacions i als materials que s’han utilitzat, com a l’anotació que s’ha dut a terme de les dades signades. Aquesta feina constitueix el pas previ necessari per a la constitució i l’establiment del projecte de corpus de referència.

2. Llengües de signes i comunitat sorda Les llengües de signes són els sistemes lingüístics propis de les persones sordes i sordcegues signants. Com a llengües naturals que són, emergeixen i evolucionen de manera espontània en el si de les comunitats de persones sordes i oients i ho fan amb independència de la llengua oral que es parla a l’entorn, si deixem de banda els fenò-

02 Sec Miscelania TSC25.indd 288

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

289

mens de contacte, típics de contextos multilingües. L’evolució natural i espontània fa que no n’existeixi una d’utilitzada universalment per tothom, sinó que existeixin innombrables llengües diferenciades, que també presenten variació dialectal. La majoria de llengües de signes són llengües minoritàries i, a més, sovint estan minoritzades. D’una banda, es consideren minoritàries perquè acostumen a tenir pocs signants, conviuen amb llengües orals majoritàries i presenten una transmissió discontínua entre generacions. D’altra banda, són llengües minoritzades perquè tradicionalment s’han associat a una discapacitat invisible, la sordesa, i això fa que sovint no hagin rebut el reconeixement lingüístic que mereixen ni la intervenció de les administracions per tal de normalitzar-les. Tot i que això està començant a canviar, molta gent encara veu només la patologia de la sordesa i desconeix la riquesa de la llengua de signes. La LSC és una llengua viva més del conglomerat lingüístic de Catalunya. Tot i que les dades són aproximatives, segons la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), es calcula que actualment uns vint-i-cinc mil signants la utilitzen en la seva quotidianitat personal i laboral. Entre aquests signants, s’hi inclouen persones sordes i persones oients que per raons professionals i personals la utilitzen com a mitjà de comunicació preferent. La LSC té un abast territorial que coincideix a grans trets amb el del Principat de Catalunya, de manera que a la resta de l’Estat espanyol se’n signa una altra, la llengua de signes espanyola (LSE). Respecte de l’ús d’aquestes dues llengües, és important remarcar que a Catalunya no existeix un bilingüisme LSC-LSE, com sí que ocorre amb el català i el castellà. Així doncs, si una persona sorda signant de fora de Catalunya ve a viure aquí, adopta la LSC com a llengua exclusiva de comunicació, deixant de banda la seva llengua de signes d’origen. Els grups de signants formen el que es coneix com a comunitat sorda, és a dir, aquella «comunitat de parla signant que engloba un conjunt d’individus que comparteixen una llengua i uns valors sociolingüístics comuns, com regles d’ús i actituds lingüístiques, així com també una ideologia i una actitud vers aquests usos lingüístics» (Gras, 2006: 5). Tot i així, l’edat de la primera exposició a la llengua, la llengua materna de casa, la varietat social i regional i l’escolarització són elements que contribueixen a donar una gran heterogeneïtat a aquesta comunitat. Un aspecte comú a les comunitats sordes és que la gran majoria dels seus membres van entrar en contacte amb la llengua durant l’escolarització, ja que gran part dels infants sords procedeixen de famílies oients (de manera estàndard es calcula que representen entre el 90 % i el 95 %, però aquest percentatge és probablement superior). A més, cal tenir també en compte que estem parlant d’una llengua que va estar prohibida a l’escola durant molt de temps i relegada, per tant, a l’ús familiar i informal. Les distàncies territorials i les polítiques educatives aplicades en diferents èpoques també han fet que la llengua evolucionés de manera diferent a cada regió i això fa que ens trobem davant d’una variació regional considerable. Tots aquests aspectes, cal tenir-los en compte a l’hora d’engegar qualsevol estudi lingüístic de la llengua. Coneixedors d’aquests fets i conscients que la llengua és un mosaic representatiu de tot un territori, els lingüistes hem de prendre les mesures necessàries per tal que la base empírica de la nostra recerca inclogui la realitat heterogènia de la llengua.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 289

26/01/16 07:30

290

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

3. Importància dels corpus de llengües de signes Un corpus de referència és una col·lecció representativa d’exemples d’una llengua, en format llegible per una màquina, que s’utilitza per a estudiar el tipus i la freqüència d’unitats i trets lingüístics. A més, en la mesura que es planteja oferir una visió del conjunt d’un domini lingüístic, constitueix una representació àmplia de la llengua i de les seves varietats geogràfiques, de registres i generacionals. En el cas particular de les llengües de signes, els corpus es caracteritzen per ser col·leccions de vídeos anotats que contenen material escrit alineat, és a dir, sincronitzat amb les dades principals de la llengua de signes en vídeo (Schembri i Crasborn, 2010). Els beneficis que aquests tipus de corpus presenten són, d’una banda, posar a l’abast de les comunitats científica i educativa un conjunt de dades que contenen una mostra àmplia i representativa de la llengua de signes en qüestió, llengües que en la gran majoria es caracteritzen per presentar una important variació, i, de l’altra, preservar-la com a part important del patrimoni social i lingüístic d’una societat. De manera general, els corpus contribueixen a millorar les descripcions d’una llengua signada, tot proporcionant una base sòlida per a l’anàlisi posterior, així com a fer possible una anàlisi basada en dades tant espontànies com induïdes. Aquest conjunt de dades permet formular hipòtesis i preguntes de recerca relacionades amb cada un dels components gramaticals, com ara la fonologia, la morfologia, el lèxic, la sintaxi i el discurs, així com amb alguns aspectes de la variació dialectal i sociolingüística. Tanmateix, hi ha tres motius principals pels quals és important treballar amb dades signades provinents d’un corpus. En primer lloc, les llengües de signes són llengües joves de comunitats minoritàries que no disposen d’un sistema d’escriptura estàndard establert, així com tampoc dels estàndards de correcció desenvolupats que sovint acompanyen l’alfabetització (Johnston, 2010). En segon lloc, presenten una transmissió discontínua entre generacions a causa dels diferents estigmes relacionats amb la sordesa al llarg dels anys i del fet que la llengua té un nombre molt reduït de signants nadius (Costello, Fernández i Landa, 2008). En darrer lloc, l’anotació tradicional d’exemples signats esdevé sovint inaccessible per a alguns investigadors, ja que no tots els investigadors comparteixen les mateixes convencions d’anotació i perquè en la majoria dels casos les dades enregistrades no acompanyen els treballs publicats. Per aquests motius i amb l’objectiu de basar la recerca lingüística en dades de corpus, en els darrers deu anys, s’han iniciat i s’han desenvolupat diferents projectes de corpus per a llengües de signes. La iniciativa del projecte de corpus de la LSC compta amb el valuós precedent de projectes europeus semblants que es troben davant de mancances comparables i que estan en fase de construcció, anotació o finalització, depenent del cas. L’experiència acumulada en aquests projectes ens permet avançar encara amb més solidesa i eficiència en la constitució del corpus de la LSC, sobre la base de criteris fiables. Així, el corpus de la llengua de signes australiana (AUSLAN) va ser el primer gran projecte de corpus d’una llengua de modalitat gestovisual. Es tracta d’una gran col·lecció de dades signades amb l’objectiu de disposar d’un arxiu d’una llengua amenaçada per

02 Sec Miscelania TSC25.indd 290

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

291

l’accelerat decreixement del nombre de signants (Johnston, 2010). El corpus de la llengua de signes holandesa (NGT) recull dades de signants de diferents regions del país i actualment disposa d’una anotació bàsica parcialment accessible en línia (Crasborn i Zwitserlood, 2008). El corpus de la llengua de signes britànica (BSL) té com a objectiu crear una col·lecció de vídeos signats en BSL per sords nadius d’arreu del Regne Unit i posar-los a disposició en línia per tal d’estudiar-ne la variació gramatical i lèxica (Schembri et al., 2013). El corpus de la llengua de signes alemanya (DGS) té com a objectiu recollir dades signades i fer-ne una compilació per a l’elaboració d’un diccionari DGS-alemany (Blanck et al., 2010). El corpus de la llengua de signes sueca (STS) es proposa, sobretot, posar a l’abast material per a l’ensenyament i l’aprenentatge d’aquesta llengua (Mesch i Wallin, 2008). Altres projectes en curs són el corpus de la llengua de signes francesa (LSF) (Balvet et al., 2010), el corpus de la llengua de signes italiana (LIS) (Geraci et al., 2011), el corpus de la llengua de signes eslovena (SZJ) i el corpus de les variants col·loquials de la llengua de signes japonesa (JSL), entre d’altres. 4. Projecte pilot de constitució del corpus de la LSC 4.1. Objectius Els objectius principals del projecte de constitució de corpus de la LSC són, d’una banda, disposar d’un conjunt de dades representatives i naturals de la llengua, tot documentant-ne l’estat actual mitjançant una mostra àmplia i representativa de diferents tipus de discurs signat de signants nadius o quasi nadius; i de l’altra, desenvolupar una anotació bàsica del corpus com a punt de partida per a la recerca lingüística que ha de permetre avançar en el coneixement de la gramàtica i el lèxic de la LSC. Aquestes dues finalitats es proposen oferir una eina útil per a la recerca en general, no només de caire teòric, ja que permetrà disposar d’un conjunt de dades anotades sobre les quals basar descripcions i anàlisis per a conèixer millor la LSC, i també fer recerca aplicada, perquè ha de servir com a instrument de referència en l’elaboració d’obres lexicogràfiques i bases de dades lèxiques, en els treballs de síntesi de llengua de signes o en els programaris de traducció automàtica. 4.2. Metodologia En col·laboració amb Política Lingüística de la Federació de Persones Sordes de Catalunya, en aquesta fase inicial es va determinar la ciutat del territori català on es durien a terme les primeres gravacions a partir dels perfils socials i lingüístics dels signants que les característiques del projecte requerien, a fi d’obtenir unes dades representatives. La selecció dels sis signants sords va ser feta a partir de criteris de gènere i edat, i tenint en compte que tinguessin familiars directes sords (pares i/o germans) o bé que haguessin estat internats en una escola específica d’infants sords. L’Associació

02 Sec Miscelania TSC25.indd 291

26/01/16 07:30

292

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

de Persones Sordes de Terrassa complia els criteris necessaris per a enregistrar la parella de signants home-dona del grup d’edat mitjana (30-50 anys) i la parella homedona del grup d’edat adulta-gran (50-80 anys). La parella home-dona del grup de joves (18-30 anys) va ser escollida amb l’ajuda de la Comissió de Joventut de la FESOCA. Seguint una pràctica comuna i reconeguda com a fonamental en la metodologia d’obtenció de dades de les llengües signades (Neidle et al., 2000), els enregistraments van ser guiats en tot moment per la figura de l’entrevistador sord expert. El fet que l’entrevistador sigui una persona sorda aporta naturalitat a la sessió de filmació i evita que la llengua de signes que espontàniament signen els informants tingui influència estructural, lèxica o estilística de la llengua oral de l’entorn. Prèviament a l’inici de la sessió d’enregistrament, l’entrevistador sord i la coordinadora del projecte van fer una presentació curta i explicativa sobre els objectius, les finalitats i els beneficis d’un projecte de corpus, de manera que els informants signants captessin l’objectiu primordial: intentar signar de la manera més natural possible i evitar qualsevol influència de nocions de correcció o gramaticalitat i de la llengua oral. L’escenari de les filmacions estava disposat de la següent manera. Un fons de color llis i uniforme, utilitzat a manera de croma, feia de capçalera just darrere de l’esquena dels signants. Aquest fons llis dóna una bona qualitat d’imatge en l’edició dels vídeos i, així, a l’hora de manipular-los, la imatge de la configuració de les mans i del moviment del cos és més nítida. Els informants estaven asseguts de costat i una mica en diagonal, per tal que les dues càmeres (ubicades de manera creuada) poguessin filmar de cara el signant (figura 1). L’entrevistador sord estava situat entre les càmeres i darrere seu hi havia col·locats els focus de llum. Aquesta disposició és molt adequada, ja que evita que els informants mirin frontalment a la càmera i permet una col·locació molt adient a l’hora d’obtenir un entorn natural de conversa. Figura 1 Disposició de l’escenari de les filmacions

02 Sec Miscelania TSC25.indd 292

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

293

Figura 2 Instantànies de les filmacions

Per a les filmacions es van utilitzar dues càmeres panoràmiques d’alta definició que permeten fer una captura no només de l’activitat manual, sinó també dels moviments no manuals i dels gestos facials, de manera que per a l’anotació es puguin utilitzar dos arxius. D’una banda, l’arxiu de pla mitjà permet visualitzar el tors, els braços i el cap del signant en la seva extensió (figura 3). De l’altra, el pla de detall permet apreciar amb més precisió tots els moviments de l’activitat facial (figura 4). Figura 3 Pla mitjà

Figura 4 Pla de detall

La preparació de les mostres de discurs signat que vam enregistrar es va fer seguint els protocols estàndard de qualitat tècnica i lingüística. Per tal de complir els requeriments ètics establerts per al treball lingüístic amb signants i per a l’arxivament i la difusió de les dades recopilades, vam seguir un protocol ètic que consistia en l’elaboració d’un document de protecció de dades i un document de metadades. El document de protecció de dades es va presentar de manera escrita i signada als participants perquè poguessin donar l’autorització per a l’enregistrament i la utilització de les dades recollides. D’altra banda, el document de metadades consigna informació personal per tal de determinar el perfil lingüístic del signant, que podrà ser objecte de cerques. Aquesta recollida de metadades s’ajusta al protocol estandarditzat ISCLE Meta Data Initiative (IMDI), que s’ha utilitzat en altres projectes de bases de dades lingüís-

02 Sec Miscelania TSC25.indd 293

26/01/16 07:30

294

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

tiques multimèdia i multimodals. El protocol permet l’assignació d’un codi anònim per a cada signant, necessari a causa de l’especificitat que suposa per a la privacitat dels participants no poder deslligar les dades lingüístiques en vídeo de la identitat del signant. Així doncs, les metadades personals de cada signant estan identificades amb un codi secret, que no en permet l’associació amb les dades reals del signant. 4.3. Materials i tècniques d’obtenció de dades Cada sessió de gravació va incloure vuit tasques diferents, les quals tenien objectius diversos i utilitzaven, per tant, materials i tècniques d’obtenció de dades (inducció; en anglès, elicitation) diferents. A continuació, detallem cada tasca, per l’ordre d’ús que se’n va fer. La primera tasca consistia en una presentació individual, en què el signant expressava el seu nom i signom. A banda de servir d’escalfament per a signar davant les càmeres, aquesta tasca té com a objectiu documentar signoms i recollir i conservar aspectes característics de la cultura de la comunitat sorda. La segona tasca consistia a explicar les vinyetes del còmic La història de la granota (Mayer, 1969). Es tracta d’un material estàtic basat en vinyetes, sense cap mena de text, que ha estat utilitzat extensament en recerca en llengües de signes i orals i, concretament, en altres corpus, tant signats com de llengües orals, per a fer anàlisis posteriors comparatives. L’objectiu d’aquesta tasca era disposar de dades de discurs narratiu, que s’esperava que contingués un important ús de l’espai, d’estructures de canvi de rol i de classificadors. Es pretenia també obtenir dades que permetessin una recerca comparativa amb altres llengües de signes i amb llengües orals. Per tal que no hi hagués influència a l’hora de narrar la historieta, cada signant va signar la història a l’entrevistador per separat. La tercera tasca va consistir en la visualització d’un fragment del vídeo Silvestre i Piuet i la posterior explicació també a l’entrevistador d’aquest material dinàmic. La finalitat última era disposar d’una narració induïda que s’esperava que contingués una quantitat important de verbs de moviment i localització, classificadors i estructures de canvi de rol. El fet que aquest material s’hagi utilitzat en altres corpus signats i en corpus de gestualitat en la llengua parlada permetrà una recerca comparativa amb altres llengües de signes i amb dades de producció gestual. La quarta tasca consistia a explicar una anècdota personal del passat relacionada amb el fet de ser sord. Aquest discurs narratiu/descriptiu obtingut sense cap material d’estímul serveix per a disposar de dades espontànies i per a documentar fets de la cultura de la comunitat sorda. Cada participant ho explicava a l’altre i l’entrevistador intervenia en els moments necessaris, tot creant una conversa espontània i distesa. La cinquena i la sisena tasca van consistir en unes activitats relacionades amb materials visuals, en què els signants havien d’interaccionar directament. En el primer cas, l’informant A havia de reproduir el dibuix de l’informant B a partir de les seves explicacions. Els dibuixos se centraven en aliments, parts del cos i colors, per obtenir, així, lèxic d’aquests àmbits diferents en què generalment es considera que hi ha més

02 Sec Miscelania TSC25.indd 294

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

295

variació, en tractar-se d’àmbits quotidians on cada unitat familiar, escola o comunitat utilitza signes idiosincràtics. A més, aquesta tècnica serveix també per a induir preguntes. La setena tasca consistia a explicar un vídeo mut de gènere dramàtic, per a un informant, i romàntic, per a l’altre. L’objectiu principal era obtenir dades per a analitzar l’expressió dels sentiments, l’ús de l’expressió facial en general, així com també les pressuposicions fetes a partir d’un material dinàmic mut. Finalment, la darrera tasca consistia a discutir sobre un tema polèmic i força controvertit en la comunitat sorda actual. L’entrevistador obria el debat amb la pregunta de si calia mantenir les associacions de persones sordes. Amb l’objectiu de donar pas a una discussió emotiva i d’obtenir dades de tipus argumentatiu, els informants eren lliures d’opinar i exposar els seus arguments a favor i en contra de la pregunta d’obertura. En tot moment, l’entrevistador sord es va encarregar de controlar i gestionar la discussió, així com en totes les altres tasques que acabem de descriure breument. Tant en les tasques individuals com en les conjuntes, els informants sempre tenien l’entrevistador sord i el company com a interlocutors i en cap cas signaven a la càmera. 4.4. Anotació Com ja hem esmentat a l’inici de l’article, la recerca lingüística de les llengües de signes no disposa encara d’uns criteris comuns d’anotació de les dades d’ús estès i generalitzat. A més, molts fenòmens de la LSC encara continuen inexplorats o amb un coneixement limitat. Amb aquest projecte hem pretès, doncs, establir unes convencions d’anotació generals i neutres que només es basin en els trets formals de la llengua i que, en la mesura del possible, evitin introduir qualsevol anàlisi lingüística, ja que idealment aquesta només s’hauria d’introduir posteriorment. Així doncs, les convencions d’anotació utilitzades es proposen servir com un sistema neutre amb un objectiu descriptiu (Dryer, 2006). Un cop l’anotació descriptiva està feta, cada lingüista, a partir del marc teòric que segueixi i els objectius concrets que es plantegi en relació amb les dades del corpus, podrà fer-ne una proposta d’anàlisi. Així, per exemple, s’ha fet poca recerca per a conèixer en detall quins són els criteris fonològics i morfosintàctics que diferencien els noms, els verbs i els adjectius. Per aquest motiu, hem optat per anotar la glossa a partir del nom i, així, evitar possibles errors d’etiquetatge gramatical induïts per la traducció cap a la llengua oral. Amb aquesta etiqueta, permetem que les cerques al corpus mostrin tots els exemples i que la recerca posterior estableixi les diferències de les categories lèxiques a partir d’una anàlisi exhaustiva de la major quantitat possible d’ocurrències. De la mateixa manera, per exemple, no s’ha volgut distingir entre els diferents subtipus de classificadors (semàntics, descriptius i de manipulació; vegeu Quer et al., 2005) i només els hem marcat amb l’etiqueta CL i una descripció aproximada del classificador. Les diferències fonètiques també s’han identificat en cada anotació. Així, les variants dels signes que es distingeixen per un tret fonològic diferenciat apareixen marcades. Per exemple, el signe MARE es pot

02 Sec Miscelania TSC25.indd 295

26/01/16 07:30

296

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

articular amb la configuració que correspon a la lletra N de l’alfabet dactilològic (figura 5) o bé amb la configuració que correspon a la lletra B (figura 6). Les anotacions corresponents, per tant, s’han diferenciat amb les anotacions MARE(N) o MARE(B), respectivament. Amb la finalitat de facilitar les cerques posteriors, tots els moviments que pertanyen a l’àmbit gestual s’han marcat amb una g seguida d’una descripció entre cometes del significat del gest. Aquesta etiqueta facilita que qualsevol persona interessada en la gestualitat dins d’un discurs signat pugui discriminar tots els gestos que van més enllà del lèxic de la llengua. Figura 5 Signe MARE amb la configuració N

Figura 6 Signe MARE amb la configuració B

Per a les anotacions hem utilitzat el programa ELAN, un programa desenvolupat a l’Institut de Psicolingüística Max Planck Institute de Nimega (Països Baixos). Aquesta interfície, creada inicialment per a la transcripció del discurs parlat i de la gestualitat en les llengües orals, permet treballar les dades a partir de la transcripció sincronitzada amb la pantalla del vídeo signat. Es tracta d’una eina flexible i sofisticada que permet alinear anotacions complexes amb les dades originals de vídeo i fer-ne cerques a partir de les anotacions. A banda de les seves qualitats inherents, la selecció d’aquesta eina permet la intercanviabilitat amb altres projectes internacionals de corpus que estan emprant el mateix programari. Un avantatge addicional és la facilitat d’ús, un aspecte que simplifica l’entrenament dels anotadors pel que fa al vessant tècnic. El fet que la interfície estigui disponible en català i en castellà, entre altres llengües, facilita que puguin treballar-hi anotadors d’aquí i que s’afavoreixi, així, la participació de col·laboradors sords. Actualment l’ELAN és el programa d’anotació de referència en la comunitat d’investigadors de les llengües de signes, fet que ofereix l’avantatge d’inter-

02 Sec Miscelania TSC25.indd 296

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

297

canviar arxius amb facilitat. La figura 7 mostra una captura de pantalla de la interfície ELAN. Al marge superior esquerre es visualitzen els vídeos signats. A l’esquerra, veiem el vídeo amb el pla mitjà i a la dreta, el vídeo amb el pla de detall. A la meitat inferior, apareixen per separat cada una de les línies d’informació lingüística que hem establert, on transcrivim les glosses o bé fem una descripció en el cas del component no manual. Al costat superior dret del vídeo, podem escollir quina línia volem visualitzar. Figura 7 Exemple d’anotació sincronitzada amb el vídeo signat

En la fase pilot hem volgut comparar el cost de recursos humans que suposa fer una anotació detallada de les dades amb una de bàsica. Les següents figures recullen les tires en cada versió. L’anotació bàsica (figura 8) inclou les glosses per a la mà activa (és a dir, la mà dominant del signe) i la mà passiva per a cada un dels signants, la traducció al català i els comentaris corresponents. Figura 8 Tires lingüístiques de l’anotació bàsica

02 Sec Miscelania TSC25.indd 297

26/01/16 07:30

298

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

L’anotació complexa (figura 9) inclou aspectes molt més detallats, no només dels signes manuals, sinó també del component no manual (expressió facial, moviment del tors, etc.), l’ús de l’espai sígnic, així com també l’abast de les estructures de rol. Com era d’esperar, l’anotació complexa requereix un temps d’anotació molt més llarg que no pas l’anotació bàsica. De totes maneres, a l’hora de calcular la ràtio d’anotació no només cal tenir en compte el tipus d’anotació utilitzat, sinó també factors relacionats amb l’expertesa dels anotadors i amb el perfil del signants. Així, d’una banda, l’experiència i la formació prèvia en l’àmbit de l’anotació en la recerca contribueixen a un quocient menor entre el temps del vídeo i el temps necessari per a l’anotació. D’altra banda, els signants de la franja d’edat d’entre divuit i vint-i-cinc anys tendeixen a utilitzar unes estructures més aglutinadores i a fer més ús dels diferents articuladors de la llengua de signes. És a dir, els seus enunciats exploten més l’articulació simultània de les dues mans i dels diferents components no manuals: el cap, el tors, el moviment de les celles, el moviment de les galtes, el component bucal (moviments amb la boca, els llavis i la llengua) i el component oral (moviments que tenen l’origen en el gest de la pronunciació de la paraula corresponent al signe en la llengua parlada). Aquestes estructures tan complexes fan que la ràtio entre el temps d’anotació i la durada del vídeo sigui molt major en l’anotació dels vídeos del grup de joves en comparació dels vídeos dels grups d’edat mitjana i d’adulta-gran. Figura 9 Tires lingüístiques de l’anotació complexa

02 Sec Miscelania TSC25.indd 298

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

299

Tal com havíem previst, en l’etapa de constitució del corpus només serà possible oferir una transcripció neutra i general que pugui ser útil per a objectius diversos de recerca. Aquesta transcripció bàsica del corpus podrà ser ampliada en el futur amb projectes dedicats a enriquir algun aspecte concret de la transcripció o bé per investigadors individuals que treballin en projectes específics. En la mesura que es consideri convenient, aquestes transcripcions podran incorporar-se posteriorment al corpus després d’haver estat supervisades. 5. Conclusions Aquest corpus representa una contribució important en el camp de la recerca en la lingüística i la sociolingüística de les llengües de signes i de la comunitat de signants de Catalunya. En primer lloc, esdevé una eina necessària per a l’establiment de les bases per a l’estandardització de la LSC, tant des d’un punt de vista lingüístic, ja que intenta oferir una mostra de diferents varietats de la llengua que contribueixin a l’estudi de la gramàtica i del lèxic propis de la LSC, com des del punt de vista metodològic, ja que estableix uns criteris compartits, tot fixant unes convencions d’anotació. Contribueix, per tant, als objectius específics plantejats per a la normalització de la llengua en si, en el coneixement tant gramatical com lèxic de la llengua. En segon lloc, és una eina molt útil per a la recerca, tant teòrica, ja que proporciona una quantitat important i representativa de dades anotades, com aplicada, atès que ofereix una base sòlida per a la creació d’obres lexicogràfiques, per a l’activitat neològica i per a la traducció automàtica. A més, aquest corpus garanteix l’accés a materials de referència útils com a estris d’aprenentatge com a primera i com a segona llengua. Un aspecte valuós d’utilitzar-lo com a material d’aprenentatge és que conté diferents varietats de la LSC, així com també models de signants diversos, pel que fa a l’edat, al gènere, a les escoles on han anat o a l’associació de persones sordes a què estan afiliats. Finalment, el corpus fa visible la LSC d’una manera més general al conjunt de la societat i en millora l’estatus. L’objectiu final de tots els corpus moderns de llengües, tant orals com signades, és que es construeixin i estiguin disponibles en un format llegible per una màquina. Per aquest motiu, les anotacions cal que siguin sistemàtiques i coherents en el seu conjunt (vegeu l’apartat 5), que els materials utilitzats siguin els que s’utilitzen en altres projectes per tal d’emprendre estudis comparatius (vegeu l’apartat 4), així com que estigui ben documentat, tant pel que fa al tractament de les dades de caire sociolingüístic, com a la tria de les diferents regions del país on s’obtenen mostres representativament àmplies de la llengua (vegeu l’apartat 3). Això requereix una tecnologia especialitzada, fornida especialment pel programa d’anotació ELAN. Tanmateix, també és del tot necessari que les etiquetes dels signes identifiquin cada un dels lemes de manera coherent i sistemàtica (Johnston, 2008). La identificació determinada de cada glossa passa per associar l’anotació a una base de dades lèxica que contingui cada lema concret. L’associació a una base de dades amb les glosses que identifiquen cada peça lèxica

02 Sec Miscelania TSC25.indd 299

26/01/16 07:30

300

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

(conegudes com a ID-glosses) és determinant per a diferenciar cada tipus de signe (types) de les diferents ocurrències (tokens), amb les corresponents variants fonètiques o variants produïdes per processos d’assimilació fonològica (és a dir, assimilació d’algun paràmetre formatiu del signe pel contacte amb el signe previ o posterior). L’associació a la base de dades lèxica és un aspecte necessari que caldrà incloure en el projecte definitiu de corpus de la LSC. El nou marc legal, un cop aprovada la Llei de la llengua de signes catalana pel Parlament de Catalunya el 2010, estableix l’inici d’un procés de normalització en el qual s’atribueix a l’IEC un paper decisiu, no solament com a autoritat normativa sinó també com a entitat vertebradora de la recerca en LSC. Una condició indispensable per a dur a terme accions normalitzadores ben fonamentades és garantir la descripció i l’anàlisi bàsica de la llengua (Quer, 2010). Ara bé, de cara a desplegar les accions normalitzadores previstes en la Llei de la llengua de signes catalana del 2010, sembla ineludible crear un corpus de la llengua que sigui representatiu de tota la seva variació geogràfica, de registres i generacional (Gras, 2006; Jarque, 2012; Quer, 2010). Sense aquesta eina, es perpetuaria la situació actual, en què tenim una visió fragmentada i només parcialment representativa de la llengua emprada pel conjunt de la comunitat de signants. Això no solament suposa un greuge respecte a aquesta llengua pròpia de Catalunya i als seus usuaris, sinó que també ens impedeix donar la base científica necessària per al desenvolupament de materials destinats, per exemple, a l’educació d’infants signants o a la formació dels intèrprets de llengua de signes. Agraïments Aquest projecte de l’Institut d’Estudis Catalans ha rebut el suport logístic del Laboratori de Llengua de Signes Catalana del Departament de Traducció i de Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, així com també la col·laboració de la Federació de Persones Sordes de Catalunya. Volem agrair especialment la col·laboració i el suport que hem rebut de Política Lingüística de la FESOCA, l’Associació de Persones Sordes de Terrassa i la Comissió de Joventut de la FESOCA. Encara més especialment, volem agrair la col·laboració dels informants sords nadius que han participat en l’elaboració d’aquest projecte de corpus, sense els quals la feina d’obtenció de dades i de filmació no hauria estat possible. L’equip executiu del projecte pilot de constitució de corpus de la LSC ha estat format per les anotadores Delfina Aliaga i Noelia Hernández, l’expert en eines d’anotació Guillem Massó i la traductora i intèrpret Sara Costa. Aquest projecte ha rebut el finançament de l’Obra Social “la Caixa” a través del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Bibliografia de referència Balvet, Antonio; Courtin, Cyril; Boutet, Dominique; Cuxac, Christian; Fusellier-Souza, Ivani; Garcia, Brigitte; L’Huillier, Marie-Thérèse; Sallandre, Marie-Anne (2010).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 300

26/01/16 07:30

Primers passos cap a la documentació de discurs signat

TSC, 25 (2015)

301

«The Creagest Project: a digitized and annotated corpus for French sign language (LSF) and natural gestural languages». A: 4th Workshop on the Representation and Processing of Sign Languages: Corpora and Sign Language Technologies. París: ELDA, p. 469-475. Blanck, Dolly; Hanke, Thomas; Hofmann, Ilona; Hong, Sung-Eun; Jeziorski, Olga; Kleyboldt, Thimo; König, Lutz; König, Susanne; Konrad, Reiner; Langer, Gabriele; Nishio, Rie; Rathmann, Christian; Vorwerk, Stephanie; Wagner, Sven (2010). «The DGS Corpus Project. Development of a corpus based electronic dictionary German sign language – German». Pòster presentat al congrés 10th Theoretical Issues in Sign Language Research (TISLR), Universitat Purdue, Indiana, Estats Units. Costello, Brendan; Fernández, Javier; Landa, Alazne (2008). «The non-(existent) native signer: sign language research in a small population». A: Quadros, Ronice (ed.). Sign languages: Spinning and unravelling the past, present and future: TISLR 9: Papers from the 9th Theoretical Issues in Sign Language Research Conference, Florianopolis, Brazil, December 2006. Petrópolis: Arara Azul, p. 77-94. Crasborn, Onno; Zwitserlood, Inge. (2008). «The Corpus NGT: an online corpus for professionals and laymen». A: Crasborn, Onno; Hanke, Thomas; Efthimiou, Eleni; Zwitserlood, Inge; Thoutenhoofd, Ernst (ed.). Construction and exploitation of sign language corpora: 3rd Workshop on the Representation and Processing of Sign Languages. París: ELDA, p. 44-49. Dryer, Matthew (2006). «Descriptive theories, explanatory theories, and basic linguistic theory». A: Ameka, Felix; Dench, Alan; Evans, Nicholas (ed.). Catching language: Issues in grammar writing. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 207-234. Geraci, Carlo; Battaglia, Katia; Cardinaletti, Anna; Cecchetto, Carlo; Donati, Caterina; Giudice, Serena; Mereghetti, Emiliano (2011). «The LIS Corpus Project. A discussion of sociolinguistic variation in the Lexicon». Sign Language Studies, vol. 11 (4), p. 528574. Gras, Victòria (2006). «La comunidad sorda como comunidad lingüística: panorama sociolingüístico de la/s lengua/s de signos en España». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Jarque, Maria-Josep (2012). «Las lenguas de signos: su estudio científico y reconocimiento legal». Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística, núm. 2, p. 33-48. Johnston, Trevor (2008). «Corpus linguistics and signed languages: no lemmata, no corpus». A: Crasborn, Onno; Hanke, Thomas; Efthimiou, Eleni; Zwitserlood, Inge; Thoutenhoofd, Ernst (ed.). Construction and exploitation of sign language corpora: 3rd Workshop on the Representation and Processing of Sign Languages. París: ELDA, p. 82-87. — (2010). «From archive to corpus: transcription and annotation in the creation of signed language corpora». International Journal of Corpus Linguistics, vol. 15 (1), p. 104-129. Mayer, Mercer. (2009). Rana, ¿dónde estás? Madrid: Los Cuatro Azules. [Edició original en anglès: 1969] Mesch, Johanna; Wallin, Lars (2008). «Use of sign language materials in teaching». A: Crasborn, Onno; Hanke, Thomas; Efthimiou, Eleni; Zwitserlood, Inge; Thoutenhoofd, Ernst (ed.). Construction and exploitation of sign language corpora: 3rd Workshop on the Representation and Processing of Sign Languages. París: ELDA, p. 134-137. Neidle, Carol; Kegl, Judy; MacLaughlin, Dawn; Bahan, Benjamin; Lee, Robert (2000). The syntax of American sign language. Cambridge: The MIT Press.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 301

26/01/16 07:30

302

TSC, 25 (2015)

Gemma Barberà, Josep Quer i Santiago Frigola

Quer, Josep (2010). «La normalització de les llengües de signes». A: Martí, Joan; Mestres, Josep Maria (ed.). Les llengües de signes com a llengües minoritàries: Perspectives lingüístiques, socials i polítiques. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 239-255. Quer, Josep; Rondoni, Eva-Maria; Barberà, Gemma; Frigola, Santiago; Aliaga, Delfina; Boronat, Josep; Gil, Joan; Iglesias, Pilar; Martínez, Marina. (2005). Gramàtica bàsica LSC. Barcelona: FESOCA: DOMAD. També disponible en línia a: <http://blogs.iec.cat/ lsc/gramatica/>. Schembri, Adam; Crasborn, Onno (2010). «Issues in creating annotation standards for sign language description». A: Drew, Philippe; Efthimiou, Eleni; Hanke, Thomas; Johnston, Trevor; Martinez-Ruiz, Gregorio; Schembri, Adam (ed.). Proceedings of the Seventh International Conference on Language Resources and Evaluation. París: ELDA, p. 212-216. Schembri, Adam; Fenlon, Jordan; Rentelis, Ramas; Reynolds, Sarah; Cormier, Kearsy (2013). «Building the British sign language corpus». Language Documentation and Conserva tion, núm. 7, p. 136-154.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 302

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 303-316 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.104 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals com a estratègia conscient Language variation as a conscious strategy in audiovisual media Laia Darder Centre d’Estudis Lingüístics. Universitat de Brown Laia Darder Data de recepció: 26 d’abril de 2014 Data d’acceptació: 8 de juliol de 2014

Resum Quan TV3 es formà l’any 1984, es creà un estàndard oral per a desenvolupar i doblar continguts. Tanmateix, la irrupció del primer canal de televisió exclusivament en català no es féu sense polèmica pel que fa a les tendències lingüístiques que s’hi observaven. Notant el pes de la centralitat de Barcelona en el model de llengua, des dels quatre costats de les terres de parla catalana, lingüistes i estudiosos en criticaren la manca de representació de les varietats del català en un moment en què el canal televisiu es veia com a eina aglutinadora de la llengua després de la dictadura. De trenta anys ençà la presència de nombrosos canals demostra que el català s’empra activament en els mitjans de comunicació, tant públics com privats. En qualsevol cas, la profusió de models lingüístics és palpable, simptomàtica d’una realitat lingüística que dista de la promoció d’un sol model o estàndard, i característica d’un model de llengua pluricèntric. En aquest article exploraré si els mitjans audiovisuals en català efectivament creen diversos centres lingüístics. Compararé la situació amb altres espais audiovisuals en anglès com a punt de referència de la utilització de variació. També parlaré de la inevitabilitat de l’augment de la visibilitat de les varietats dialectals en els mitjans de comunicació. La conclusió valorarà de quina manera la qualitat pluricèntrica del català pot ser positiva per a la vitalitat de la llengua catalana si el disseny de l’audiència es desenvolupa tenint en compte la comunitat lingüística sencera, tal com ho fa la British Broadcasting Corporation (BBC). Paraules clau: mitjans audiovisuals, llengua pluricèntrica, variació lingüística, disseny de l’audiència, normativa, planificació lingüística.

Abstract When TV3 was founded in 1984, an oral standard was created for product development and dubbing. However, the implementation of the first television channel exclusively in Catalan was not without controversy over the language trends that were observed. Noting the focus placed on the centrality of Barcelona, scholars and linguists from the Catalan-speaking areas Correspondència: Laia Darder. Brown University. Center for Language Studies. 195 Angell Street. Providence. RI 02912. United States. A/e: laia_darder@brown.edu. A/I: http://www.brown.edu/ academics/language-studies/. Tel.: 00 1 (401) 863-3043. Fax: 00 1 (401) 863-2551.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 303

26/01/16 07:30

304

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

criticised the lack of representation of the varieties of Catalan within the model at a time when TV3 was seen as a tool for language reunification after the dictatorship. Thirty years on, the presence of numerous television channels demonstrate that Catalan is used actively in audiovisual media, both public and private. However, the profusion of linguistic models is palpable, and symptomatic of a linguistic reality that is far from promoting one model or ‘standard’, and characteristic of a pluricentric language model. In this article I will explore whether the media platforms in Catalan are effectively creating various linguistic centres. I will compare the situation with other audiovisual spaces in English as a reference point of the use of variation in media. I will also discuss the inevitability of the increase in visibility of language variation in media. The conclusion will assess ways in which the pluricentricity of Catalan can be positive for the vitality of the language if, as is the case of the BBC, audience design develops with the entire linguistic community in mind. Keywords: audiovisual media, pluricentric language, language variation, audience design, language model, language planning.

1. Introducció Aquest article està lleugerament vinculat a l’aplicació de la normativa pel que fa als mitjans audiovisuals. Si per normativa entenem les directrius que emanen dels instituts que vetllen per l’adequació de la llengua, aleshores podríem parlar d’una de les aplicacions de la normativa en els mitjans audiovisuals. Tanmateix, prenent com a prisma la societat postmoderna, amb l’abast de les eines de producció de la comunicació, podem constatar que la participació de la societat en la comunicació s’ha horitzontalitzat, la qual cosa es magnifica amb la popularitat d’Internet. La llengua catalana està abocada, com tantes altres llengües passivament o activament, a acceptar la seva diversitat si vol seguir actuant com a eina de comunicació eficaç per als seus parlants, de la mateixa manera que ens trobam abocats a acceptar la diversitat de la població. La qüestió que ens afecta aquí és de quina manera la llengua catalana es pot beneficiar de l’acceptació de la diversitat pròpia. Com ja ha passat en llengües com l’anglès, en català ens trobam en un moment en què potser hauríem de valorar la variació lingüística com una eina de planificació lingüística, més enllà de pretendre que un model oral monocèntric basat en el català central ens faci servei en temps postmoderns. 2. Varietats, disseny de l’audiència i llengües pluricèntriques En aquest apartat introduirem els canvis variacionals que s’han produït en alguns mitjans audiovisuals en anglès, els quals han adoptat usos alternatius a l’estàndard que es desenvolupà inicialment per a la ràdio i la televisió. N’ampliarem els principis, per tal de contrastar-los després amb la llengua catalana. També exposarem el marc de disseny de l’audiència, segons el qual Bell (1984 i 2001) descriu el procés que segueixen els emissors de missatges en ajustar-se a l’audiència que perceben com a receptora,

02 Sec Miscelania TSC25.indd 304

26/01/16 07:30

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals

TSC, 25 (2015)

305

i la manera com la volen influir. Alhora, atès que el català es pot descriure com una llengua pluricèntrica, n’establirem els principis i de quina manera aquesta característica afecta la fesomia de la llengua en els mitjans audiovisuals; aquest apartat serà especialment útil a l’hora de veure les divisions que es produeixen en l’espai mediàtic en català. Cal esmentar que consideram els mitjans audiovisuals com un motor de canvi lingüístic potent i capaç de reestructurar les percepcions sociolingüístiques dels televidents, com demostra Coupland (2010: 70) per al cas de l’anglès. 2.1. L’aparició de varietats en els mitjans La British Broadcasting Corporation (BBC) començà les emissions amb un sol model de llengua —la received pronunciation (RP)—, el qual s’emprava com a símbol de distinció i privilegi en col·legis privats, universitats i sectors professionals (Fennell, 2001: 186) malgrat que només un percentatge ínfim de la població l’emprés com a varietat nativa. El model es percebia com a tan prestigiós i adequat per a les emissions que, quan es començaren a rodar les primeres pl·lícules audiovisuals, es creà l’anglès transatlàntic per tal que Hollywood i la Gran Bretanya se cenyissin a un mateix model d’anglès oral que tenia trets dels dos parlars més prestigiosos de cada banda de l’Atlàntic (Whithers-Wilson, 1993: 9). Tanmateix, aquest model progressivament donà pas a la sinceritat emocional, la qual cosa requeria un ús més natural de la llengua, per sobre de l’eloqüència o l’artifici (Kozloff, 2000: 24). D’aquí es desprèn la importància de l’ús de les varietats lingüístiques com a eina per a establir identitats o bé per a afectar de diverses maneres els receptors de missatges orals; això és el que Coupland (2007) anomena estil. Dins de l’estil es poden establir les bases de la vernacularitat (Coupland, 2009), la qual Coupland descriu com la voluntat d’implicar-se en el llenguatge que no es defineix com a estàndard, que no emana des d’una institució com a varietat prestigiosa (Coupland, 2009). En això, hi podríem encabir qüestions identitàries que es relacionen amb varietats dialectals que no gaudeixen d’un prestigi prescriptiu. Cal dir que, tot i que el concepte de vernacularitat és implícit en aquest article, ens hi referirem escassament.1 En aquest sentit, és útil el debat que enceta Coupland (2007: 21) sobre la conseqüència d’afavorir una varietat per sobre de les altres en el sentit que a la resta se’ls atribueixen, per eliminació, trets negatius perquè els positius es destinen a la llengua percebuda com a estàndard. Així, en el cas del català, fàcilment es poden desenvolupar estereotips pejoratius sobre els parlars de fora de Barcelona si mai no s’empren per a temes que requereixen formalitat en els mitjans de comunicació, o si són sistemàticament estereotipats com a rurals, poc sofisticats o incults. 1. Cal fer notar que el concepte d’estil descriu com els usuaris de la llengua empren el seu codi per tal d’influir els receptors i que va més enllà del concepte d’adequació al context, adduint que el context no és l’únic element determinant del disseny de missatges, sinó que també hi influeixen les intencions comunicatives.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 305

26/01/16 07:30

306

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

És interessant de veure que, en el cas dels mitjans audiovisuals britànics, el coneixement entre els parlants de les diverses varietats que corresponen a l’anglès se suposa ampli, atesa la profusió d’accents que s’empren tant en el cinema com en la televisió britànica —no pas tant en l’americana en l’àmbit nacional, tot i que s’hi observen certes marques variacionals (Wolfram i Schilling-Estes, 2006: 314). Per al cas britànic, Fennell (2001: 186) descriu com el canvi d’ideologia de la BBC vers la variació, un procés que culminà quan l’any 1991 s’acceptaren varietats de fora de la RP als telenotícies, ha propiciat una percepció de prestigi menor de la RP en favor d’altres varietats. 2.2. Disseny de l’audiència Una qüestió que es relaciona amb els models que es promouen és el disseny de l’audiència, un marc formal creat per Bell (1984 i 2001). Amb aquest marc, Bell descriu el procés de disseny conscient o inconscient que es pot trobar en cada acte de comunicació; el disseny determina les formes i l’estil emprats. Segons Bell, el disseny de l’audiència es troba en les comunicacions entre els parlants, però també en els mitjans de massa. Això, ho anomena referee design, el qual descriu una audiència imaginada; els destinataris d’aquest disseny són presents en la ment dels productors, però són físicament invisibles ateses les característiques dels mitjans audiovisuals de massa (1984: 161). El que ens interessa sobre el disseny de l’audiència és veure de quina manera i a qui s’adrecen els canals en català pel que fa a la totalitat dels parlants. És a dir, quina és l’audiència amb qui volen convergir segons les varietats que empren. En demanar quin model segueix la BBC, Martha Figueroa-Clarke (2009), del servei lingüístic, anunciava en una comunicació personal: [a]s a public service broadcaster, the BBC aims to acknowledge the English language in its current form by reflecting, via our broadcasters, the diversity that exists among English speakers across the UK – and around the world.

De la mateixa manera que abans els mitjans audiovisuals tendien a emprar un model d’estàndard idealitzat, també per a una audiència idealitzada, podríem desprendre d’aquesta estratègia de comunicació emprada per la BBC que el concepte chomskià d’emissor i receptor ideals ha donat pas, almenys en anglès, a un disseny de l’audiència adaptat a la realitat de la població. És a dir, a una població que s’expressa amb varietats diferents i que no és homogènia com ho és un sol model de llengua. Cal recordar, tanmateix, com apunten Coupland (2009: 284) i Lippi-Green (1997: 86), que, en la mediatització de dialectes, aquests sovint perden autenticitat;2 el que ells consideren rellevant, tanmateix, és que en principi es produeixi variació en els mitjans audiovisuals i descobrir com està indexada. 2. Coupland considera que això és una conseqüència de l’efecte que tenen els mitjans audiovisuals de massa, i anomena el fenomen mass mediated vernacular speech (2009: 284).

02 Sec Miscelania TSC25.indd 306

26/01/16 07:30

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals

TSC, 25 (2015)

307

Tot i la manca d’autenticitat, allò que destaca Coupland (2010) de la variació dialectal que apareix en els mitjans de comunicació britànics és que provoca que els televidents siguin impulsats «into reflexive appraisal, to construe alternatives to the traditional, modernist order based on gender, age or class principles. Audiences see the process of recontextualisation as well as the social structure that is recontextualised» (Coupland, 2010: 71). D’aquesta idea destacam el potencial que tenim a l’abast gràcies als mitjans de comunicació en català per a canviar les percepcions lingüístiques que tenen alguns parlants vers dialectes d’altri, sovint per manca d’exposició a altres varietats, o per percepcions obsoletes sobre models de llengua imperials, com ho pugui ser l’espanyol. És evident que la situació de l’anglès i del català són ben diferents si tenim en compte l’estatus mundial d’ambdues llengües, el nombre de parlants i la mida del territori. Tanmateix, la representació que es fa de l’anglès en els mitjans respon a un procés de planificació lingüística i cultural en què s’ha donat cabuda a la realitat de la llengua. En una situació de divisió del català en què hi ha ideologies que s’expressen lingüísticament, pensam que un model que apreciï i inclogui la diversitat dissoldria aquestes actituds que s’alimenten del desconeixement. 2.3. Llengües pluricèntriques Clyne descriu les llengües pluricèntriques com a «languages with several interacting centres, each providing a ‘national’ variety with at least some of its own (codified) norms» (Clyne, 1992: 1). Clyne (1992) fa notar que en les llengües pluricèntriques hi ha escissions de la perifèria pel que fa al tracte que reben del centre, i que reaccionen a la codificació central, entre les quals trobam «French-Canadians or Latin-Americans (rather than those from Paris or Madrid)» (Clyne, 1992: 1). Així, l’anglès, l’alemany i l’espanyol són exemples de llengües pluricèntriques, amb centres dels quals emanen innovacions i normativa, ja sigui amb prescripció o mitjançant la difusió a través de mitjans de comunicació. Tot i que el català actua com a llegua pluricèntrica dins un mateix nivell nacional, les definicions de nacions com a constructes d’identitats nacionals (Clyne, 2004) són aplicables a les regions de parla catalana. Com s’ha plantejat en articles anteriors (Mas, 2012), la llengua catalana es pot considerar pluricèntrica; tanmateix, Mas (2012) no detalla les varietats balears com a constitutives d’un altre centre lingüístic, com tampoc l’andorrana, segurament perquè hi ha un cisma clar entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut d’Estudis Catalans, i no tant amb la resta. Com que el nostre punt de partida és la llengua en els mitjans de comunicació, podem argumentar que efectivament ens trobaríem davant d’una llengua fraccionada segons les directrius administratives espanyoles. Això implicaria que l’abast de les comunitats segueix les fronteres establertes per les comunitats autònomes actuals, les quals farien erigir identitats diferenciades i molt vulnerables a canvis polítics, sobretot quan no hi ha un espai mediàtic aglutinador. És per això que aplicam el concepte de llengua pluricèntrica,

02 Sec Miscelania TSC25.indd 307

26/01/16 07:30

308

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

amb regles emeses per cada centre que no sempre són reconegudes o compartides en els altres centres. Com a exemple de l’aplicació del pluricentrisme de la llengua catalana podríem esmentar els dibuixos animats, i el cas concret de Doraemon, una sèrie que es doblà en tres versions, una per a cada comunitat autònoma on el català és oficial. En aquest sentit, les tensions ideològiques en català no són aparents en anglès, atès que la BBC empra programes amb diversitat de variació per a tots els televidents, incloent-hi els infants. No seria il·lògic entreveure una ideologia folkloritzadora en el fet que es doblin dibuixos animats, mentre que s’accepten pel·lícules doblades a l’espanyol i no al català central a Televisió Valenciana (TVV) i, intermitentment, a Televisió de les Illes Balears (IB3). 3. Els mitjans audiovisuals en català Per tal d’entendre la situació actual del català en els mitjans de comunicació és necessari tenir en compte els problemes de caire polític que són inherents a la situació lingüística en els territoris de parla catalana dins la frontera administrativa espanyola. També caldrà veure com la ideologia política ha tingut un paper crucial sobre la divisió mediàtica que ha contribuït a la construcció d’un model pluricèntric, amb varietats que coincideixen amb cada comunitat autònoma. En el present, the governments of each autonomous region have a number of so-called ‘competences’ which are to a certain extent devolved from central government. Both linguistic and public media policies are among these devolved competences and therefore, although Catalonia, the Balearic Islands and the Valencian Community share the same language, they do not by any means share a common linguistic policy for public television [which affects] the language of television. (Marzà et al., 2006: 14)

Aquest és un procés que s’engegà després de la dictadura franquista, amb la normalització lingüística, la qual es refereix al procés de recuperació lingüística en el context catalanoparlant, com un intent de revocar un procés de substitució lingüística (Boix i Vila, 1998: 317). Atesa la posició subordinada i minoritzada de la llengua, es dissenyaren programes de planificació lingüística per tal que la llengua catalana recuperés usos i en tingués de nous. Els processos de normalització van donar pas a la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears, al Principat de Catalunya i al País Valencià en els anys vuitanta. Com a conseqüència de la normalització lingüística, amb el pas dels anys es crearen tres corporacions televisives sobre les quals basarem aquest article.3 Es podria establir que una de les fites principals que feren del català una llengua pluricèntrica començà en la segona dècada del segle xx amb la polèmica engegada 3. Tot i que hi voldríem incloure una secció dedicada a Andorra Televisió, sabent que és un quart centre que desenvolupa el model nord-occidental, ens calen dades pel que fa a la interacció de dialectes a més del central.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 308

26/01/16 07:30

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals

TSC, 25 (2015)

309

arran de la normativització de la llengua. Els dos filòlegs capdavanters, el mallorquí Antoni Maria Alcover i el barceloní Pompeu Fabra, tenien visions molt diferents sobre la codificació de la llengua, les quals han perdurat i s’han repetit cíclicament. El gramàtic de Barcelona volia un sistema en què la varietat de la capital catalana fos afavorida i mantingués més prestigi que les altres, mentre que Alcover propugnava la necessitat que les varietats valenciana i balear hi tinguessin representació (Perea, 2001: 248). Pompeu Fabra passà a establir les normes de la gramàtica catalana, basada en el model barceloní, mentre que Alcover col·laborà amb Francesc de Borja Moll per acabar l’any 1962 el Diccionari català-valencià-balear, en el qual es lloa implícitament la llengua catalana a través de la seva variació, com a continuació de la visió que Alcover tenia de la codificació de la llengua amb tota la seva riquesa variacional. Aquí ja destaca la forja del model pluricèntric, en què el centre no veu la necessitat de fer concessions a la perifèria, mentre que la perifèria alerta sobre els perills d’ignorar-la. Com a fet relacionat després de la dictadura, Sabater (1991), Solà (2003) i Rico i Busquets (2008) parlen extensament sobre els problemes de recuperació lingüística i aplicabilitat de la llengua en els mitjans audiovisuals després d’un silenci de quaranta anys. Aleshores es desenvolupa la problemàtica del català light i heavy. Com explica Solà (2003: 71-78), la visió del català light no tingué en compte la realitat de la influència de l’espanyol sobre el català i la distància que el nou «estàndard» creava amb altres dialectes de fora de Barcelona. Els impulsors del català light, finalment, tingueren veu i vot a l’hora de decidir el català que s’empraria; veien la variació dialectal de fora dels confins de Barcelona com un signe negatiu (Solà, 2003: 75). Això afectà el procés de normalització del català, fins al punt que estudiosos de la perifèria expressaren la seva decepció amb el model. In the early 1980s, the 19th-century polemic was brought back to life, but animated by a different range of meanings. There was rising concern that the 40-year absence of Catalan from school curricula and the mass media was producing two trends that would be very difficult to reverse: the substitution of Catalan lexical items and syntactic structures by Castilian; and the fragmentation of the language into its four main dialectal variants […]. Again, the worst case scenario was that Catalans themselves would unwittingly bring to completion the program of linguistic genocide the Franco regime began […]. (DiGiacomo, 1999: 112)

Com apunta DiGiacomo, un risc real amb què es trobava la llengua aleshores era la fragmentació en un moment clau de la recuperació. Tot i les crítiques i les queixes, quan arribà el nou canal, el model de llengua en què es basà el model oral fou el central, tot i que cal reconèixer que els estadis inicials foren molt tensos en aquest respecte (Puigbó, 2000: 15). Es podria dir que el model centralitzat inicial de TV3 causà reaccions perquè anava en detriment d’una llengua unificada, on tots els dialectes tenien un pes similar. Es podria deduir, doncs, que això va motivar l’aparició de centres paral·lels i que, en una

02 Sec Miscelania TSC25.indd 309

26/01/16 07:30

310

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

llengua minoritzada com el català, hi ha hagut conseqüències que n’han afectat la unitat. Passats més de trenta anys, ens interessa veure la relació que hi ha entre l’ús de la llengua oral en els mitjans de comunicació per veure com ha evolucionat i si incorpora una visió oberta vers la diversitat dialectal, o si ha romàs immòbil durant els anys. Val a dir que, tret del manual d’estil actualitzat de TV3, la qüestió dialectal com a estratègia de comunicació és omesa als manuals d’IB3 i de TVV, en què més aviat s’indiquen pronúncies acceptables. 3.1. TV3 El primer canal televisiu oficial que s’engegà com a institució de la comunitat autònoma fou TV3 l’any 1983. Aquest nou canal mediàtic fou vist com un mitjà que uniria i promouria la participació de totes les àrees de parla catalana sota el mateix espai mediàtic, i que ajudaria el procés de normalització arreu. Tanmateix, no feia ni dos anys que el canal s’havia estrenat quan, el 1985, escriptors i investigadors de València i Alacant, Lleida, les illes Balears i Perpinyà —estudiosos perifèrics— signaren un comunicat en què valoraven el model de llengua de TV3. D’una banda, reconeixien que les emissions de TV3 suposaven una eina indispensable per a millorar la visibilitat i el coneixement del català entre la població, però lamentaven que es fes gairebé exclusivament en la varietat barcelonina (Bohigas i Aramon, 1990: 137). Aquesta negligència vers les altres varietats es percebia com un impediment per al reconeixement de la unitat de la llengua que havia existit anteriorment, cosa que anava en detriment del coneixement dels catalanoparlants sobre el seu idioma i contra la recuperació lingüística dins l’Estat espanyol. Aquesta polèmica no era nova atès que reproduïa els problemes que hi havia hagut a principi dels anys xx, als quals hem fet referència anteriorment. Malgrat els començaments vacil·lants de TV3, en el seu llibre d’estil actualitzat, en la versió en línia, reconeix que la variació geogràfica catalana actualment hi és benvinguda.4 Aquest podria ser el cas de professionals de la comunicació que lingüísticament no provenen de la regió del català central, però que, en principi, no es veurien obligats a adoptar un dialecte que no fos el seu. En el present, TV3 inclou variació, una tendència que sembla a l’alça, tot i que s’hi percep una vacil·lació en presentadors com el mallorquí Rafel Vives —que empra trets dialectals centrals i balears dins les mateixes frases—, Miquel Piris o la valenciana Carolina Ferre. També trobam el cas d’actors valencians o mallorquins que empren el dialecte central,5 tot i que aquest no sempre ha estat el cas, com a Dones d’aigua (Paloma i Segarra, 2000: 55-56). Tanmateix, programes que tenen un grau d’espontaneïtat baix, com el Telenotícies, disposen de varia4. Secció 2.4.1.6, «Llengua variada territorialment». 5. Entre els exemples hi ha Margalida Grimalt a Les coses grans, Llum Barrera a Polseres vermelles o Pep Molina a KMM. Tot i que sovint la raó es pot trobar en la gènesi dels personatges, igualment es podrien crear guions que tinguessin en compte l’origen dels actors.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 310

26/01/16 07:30

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals

TSC, 25 (2015)

311

ció dialectal, percebuda sobretot en l’àmbit fonològic. Aquesta tendència seria semblant a la que va adoptar la BBC a principi dels anys noranta. Tot i que parlars balears, orientals, rossellonesos i valencians se solien reservar a notícies que pertanyien a aquestes regions, ara també se senten en altres emissions generals, tot i que encara són minoria. Ernest Rusinés, del Departament d’Assessorament Lingüístic de Televisió de Catalunya (TVC), esmentà en una comunicació personal que «la diversitat lingüística té presència en els nostres mitjans de manera natural, si bé el català central, per qüestions demogràfiques especialment, és quantitativament més present» (Rusinés, 2012). 3.2. Televisió Valenciana Abans que s’estrenés TVV tingué lloc a València un simposi per tal de valorar el model audiovisual que s’hauria de seguir en la nova televisió. Molts lingüistes, escriptors i investigadors de totes les àrees catalanoparlants es reuniren el març de 1987 a la Universitat de València per parlar del marc lingüístic per al nou canal. Ferrando (1990) ofereix un compendi d’articles que responen a models que es percebien com a erràtics en la corporació catalana. Les reaccions contra allò que alguns estudiosos consideraven un model elitista que beneficiava el català central respecte dels altres parlars s’expressaren en forma de demandes d’un model més representatiu. Malgrat les bones intencions, quan s’estrenà TVV, la llengua es veié marcada per la varietat del País Valencià, i aquest model evolucionà fins al que podríem anomenar un model sovint folkloritzant de la llengua. Com suggereixen Marzà et al. (2006: 24) «[t]he only reason for this impoverishment of the language is the desire to create an unnatural differentiation between dialects, which will in the end provoke the fragmentation of the language». Prova d’aquesta voluntat divisòria és una llista que contenia més de cinc-centes paraules que es consideraven massa principatines i que no eren benvingudes a la cadena (Agost, 2004a). Com suggeria Agost (2004b), la folklorització també arribava als doblatges. També cal notar que els telenotícies seguien un model de llengua que la feia similar a altres varietats del català, i no és coincidència que fossin l’únic programa que rebia assessorament lingüístic (Agost, 2004b: 69). Com és sabut, TVV ha deixat d’emetre des de novembre de 2013, però consideram que aquest precedent és important per a consideracions presents i futures. 3.3. Televisió de les Illes Balears Sota el nom d’IB3, la corporació balear de ràdio i televisió començà les emissions el mes de març de 2005. Des del començament, l’equip polític que era al poder quan s’engegà tingué la creença que havia de ser un canal bilingüe, en el sentit que l’espanyol hi tingués una presència important a més del català, i no tant que hi hagués paritat de continguts. Tanmateix, des del moment en què s’estrenà, IB3 ha passat per diverses etapes. Des de 2007 fins a 2011 IB3 esdevingué la font principal d’emissions en català

02 Sec Miscelania TSC25.indd 311

26/01/16 07:30

312

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

per als teleespectadors illencs, gràcies al canvi polític. Pel que fa a la inclusió de varietats, fins i tot l’any 2006, quan la televisió tot just s’havia engegat com a bilingüe, s’hi podia sentir una pluralitat d’accents, tant de les Illes com d’altres indrets dels Països Catalans (Bibiloni, 2006: 7). El maig de 2011 el Govern del PP, més conservador i centralista que anteriorment, tornà al poder amb una política clara de reduir la visibilitat del català. A això hi hem d’afegir que la darrera proposta d’aquest Govern (abril de 2014) ha estat d’incloure l’article salat en algunes seccions dels informatius, en un context de formalitat en què la població empra l’article literari. Ens trobaríem davant d’un intent de folklorització de la llengua per motivacions ideològiques que la farien més distant de les altres varietats, seguint el precedent valencià. A més, s’ha prescindit de les recomanacions que fa la Universitat de les Illes Balears sobre l’ús del català. 3.4. La interacció de les varietats del català en els mitjans audiovisuals Després d’analitzar els models de llengua o ideologies que s’empren a cada comunitat autònoma per via de la seva corporació televisiva pública, podem concloure que el català opera en aquest context com una llengua pluricèntrica. En la secció anterior hem vist que IB3 és un canal que mostra un disseny de l’audiència que s’adreça a tota la comunitat lingüística quan ho fa en català. Hi ha dos motius que ho podrien fer possible: el primer és el grau de diversitat que es registra entre els parlars illencs, i l’altre és la provinença dels professionals que hi treball(av)en. Cal recordar que els teleespectadors balears han estat els únics dels Països Catalans que han tingut accés a TV3 i TVV des que en començaren les emissions. En aquest sentit, potencialment són els parlants més versats en els usos de la seva pròpia llengua. Com hem pogut comprovar, TV3 actualment segueix unes directrius en què els parlars de regions de fora de la central són acceptats; amb això també podríem dir que el disseny de l’audiència s’ha diversificat. Pel que fa a la Televisió Valenciana, és l’únic centre dels tres que tenen televisió pública en català que, mentre existia, només acceptava variació de la comunitat autònoma pròpia, la qual cosa va en contra de les tendències d’altres cadenes. Per tant, podríem concloure que el disseny de l’audiència que es veu a TVV no cerca la convergència amb parlants de més enllà de les fronteres del País Valencià, una decisió que fàcilment es podria atribuir a polítiques de planificació lingüística a favor de l’espanyol. Marí (2007) arribà a conclusions que destacarien el poc pes de les varietats en els mitjans audiovisuals, de manera que [a] la pràctica, doncs, l’aplicació d’un estàndard oral comú amb variacions internes s’ha vist superat per la dinàmica dels particularismes i les parcel· lacions generals, com a conseqüència de la mateixa estructura dels mitjans i àmbits de comunicació audiovisual. Els locutors, assessors i professionals no tenen gaire presents les opcions dels altres territoris ni les més generals […]. (Marí, 2007: 35)

02 Sec Miscelania TSC25.indd 312

26/01/16 07:30

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals

TSC, 25 (2015)

313

Tot i que hi ha indicis per creure que la situació canvia gradualment, no hi ha trets que facin pensar que hi ha una intenció de planificació estructurada i conscient, i és precisament en aquesta direcció que es podria treballar. 4. Discussió Les qüestions que hem de valorar són dues. En primer lloc, si escau adoptar un model de llengua basat en principis de solidaritat entre els territoris, i no en l’estatus d’un dialecte per sobre dels altres (Milroy i Milroy, 1997: 53). En segon lloc, cal avaluar si el pluricentrisme actual va en detriment de la unitat de la llengua. És per això que ara encetarem un debat sobre quins models hauríem d’afavorir en català, prenent com a model altres llengües com l’anglès. Consideram la implementació d’un model que inclogui la variació, com es fa en els mitjans britànics, una eina per a fer que els parlants siguin capaços de distingir les varietats que operen dins la seva pròpia llengua. Això aniria en oposició a crear un estàndard simplificat que cerqués la convergència lèxica i que defensés «la reducció de la variació dialectal, sia diatòpica, social o diacrònica» (Solís i Puigdomènech, 2006: 294). En contra d’aquest empobriment, creim en la variació, incloent-hi la lèxica, com una eina per a millorar el repertori i el capital lingüístic dels parlants, si més no pel que fa a la comprensió i no necessàriament a la producció. És sabut que els barbarismes i els calcs semàntics i sintàctics han entrat dins la llengua (Rico i Busquets, 2008: 215), i això no és el que advocam en aquest article, atès que ens trobam amb una llengua que encara està immersa en un procés de normativització i normalització, i que es troba en conflicte constant amb altres llengües cooficials. Caldria, per això, fer un pas més enllà per a fornir d’igualtat els diferents dialectes del català i defugir els prejudicis que s’atribueixen a parlars que no han tingut gaire visibilitat o prestigi.6 Com podem veure en altres llengües internacionals europees, com l’alemany o el francès, el pluricentrisme en si mateix no és un problema per a la llengua. Els problemes vénen si hi ha desnivells en la consideració de la importància de cada varietat, i si la comunicació entre el centre i la perifèria es fa de manera desigual, o si no hi ha comunicació entre els dialectes; l’estructura administrativa espanyola és propícia a aquests trets. En un espai mediàtic comú inexistent en català, és important que els vincles lingüístics es puguin mantenir d’alguna manera, sobretot si la situació és tan dependent de resolucions polítiques en regions més fràgils que el Principat de Catalunya en qüestió de defensa de la llengua. En aquest sentit, doblatges recents que reprodueixen varietat lingüística que apareix en els originals (com és el cas de Cars, Shrek 2 i L’espanta taurons) inicien una tendència molt interessant pel que fa a la visibilitat de dialectes gràcies a calcs de tendències externes (Darder, 2012).

6. Aquí consideram el prestigi com una qualitat aleatòria i sovint lligada a valors econòmics i/o geogràfics, la qual cosa no justifica la pretesa superioritat.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 313

26/01/16 07:30

314

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

5. Conclusió De la mateixa manera que la societat evoluciona per acceptar la diversitat pròpia, l’audiència plantejada com a ideal perd pes en les produccions en anglès i s’opta per un model naturalitzat i que reflecteix la realitat dels parlants als quals s’adrecen. Un model de llengua diversificat, que tingui en compte els requeriments ètics actuals pel que fa a la representació i a la pluralitat, que defugi estereotips i prejudicis, i que tracti els dialectes del català de manera respectuosa, complementària i no jerarquitzada seguiria el model que s’ha vist sovint a les televisions britàniques en les darreres dues dècades. És de gran importància que, en un espai mediàtic comú inexistent més enllà d’Internet, els productes audiovisuals que arriben a totes les terres de parla catalana, com és el doblatge de pel·lícules en el cinema, es faci de manera respectuosa amb els parlants i que no desprestigiï parlars que no tenen tanta visibilitat en el circuit general com té el català central. En definitiva, es tracta de fer que els creadors de productes audiovisuals tinguin present la comunitat de parla sencera, i no només parlants ideals o idealitzats; és a dir, que els referees siguin tots els components de la comunitat i que es reclami, així, un espai que ha estat denegat per les institucions encarregades d’administrar les comunitats. Val a dir que, justament en un moment en què es dificulta l’accés a la televisió a través de repetidors, Internet té el potencial d’esdevenir un espai mediàtic compartit que no s’hauria d’infravalorar. Tot i que consideram que el català és una llengua pluricèntrica, no creim que això suposi un impediment per a consolidar la unitat de la llengua. Com hem assenyalat més amunt en esmentar els llibres d’estil, es troba a faltar una estratègia conscient per a desenvolupar un model de llengua pel que fa a la unitat de la llengua, més enllà de les fronteres mentals i geogràfiques corresponents al mapa de comunitats autònomes. Tenim precedents de models de llengua per a llengües pluricèntriques, com són l’espanyol o l’anglès, però cal decidir quina estratègia és la que assegura la unitat de la llengua en el context postmodern i quin disseny de l’audiència s’aplica per a parlants de més enllà de la ciutat de Barcelona. Si prenem les regnes d’aquesta tendència, sobretot amplificada per les aplicacions a Internet presents i futures, amb petits canvis estratègics podem assegurar la vehicularitat del català en tot el territori. Bibliografia de referència Agost, R. (2004a). «Traducció i models lingüístics» [en línia]. Quaderns Divulgatius, núm. 24. <http://www.escriptors.cat/?q=publicacions_quadernsdivulgatius24_traduccio> [Consulta: abril 2014]. — (2004b). «Translation in bilingual contexts. Different norms in dubbing translation». A: Orero, P. (ed.). Topics in audiovisual translation. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins. Bell, A. (1984). «Language style as audience design». Language in Society, núm. 13, p. 145-204. — (2001). «Back in style: reworking audience design». A: Eckert, P.; Rickford, J. R. (ed.). Style and sociolinguistic variation. Cambridge: Cambridge University Press.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 314

26/01/16 07:30

La variació lingüística en els mitjans audiovisuals

TSC, 25 (2015)

315

Bibiloni, G. (2007). «L’ús de la llengua catalana a IB3 Televisió». Coneixements, Usos i Representacions Socials de la Llengua Catalana [en línia] [Palma: Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears], núm. 1. <http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2007/ bibiloni.pdf> [Consulta: 6 març 2015]. Bohigas, P.; Aramon, R. (1990). «La llengua en els mitjans de comunicació de massa i especialment en la televisió». A: Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. Documents de la Secció Filològica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Boix, E.; Vila, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel. (Lingüística) Castillo Ventura, C. [et al.] (2011). Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. Clyne, M. (2004). «Pluricentric language». A: Ammon, U.; Dittmar, N.; Mattheier, K. J.; Trudgill, P. Sociolinguistics: An international handbook of the science of language and society. Vol. 1. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter, p. 296-300. Clyne, M. (ed.) (1992). Pluricentric languages: Differing norms in different nations. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter. Company, C.; Puigròs, M. A. (2006). Llibre d’estil d’IB3. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2006). És a dir: Llibre d’estil de la CCMA [en línia]. <http://esadir.cat> [Consulta: abril 2014]. Coupland, N. (2007). Style: Language variation and identity. Cambridge: Cambridge University Press. — (2009). «The mediated performance of vernaculars». Journal of English Linguistics, vol. 37, núm. 3, p. 284-300. — (2010). «Language, media and social change». SPELL, vol. 24: Performing the self, p. 127-151. Darder, L. (2012). Style as a translatable dimension of language: the applicability of the translation of style in animated films. Tesi doctoral. Disponible en línia a: <http://etheses. whiterose.ac.uk/4232/> [Consulta: juny 2014]. DiGiacomo, S. M. (1999). «Language ideological debates in an olympic city: Barcelona 19921996». A: Blommaert, J. (ed.). Language ideological debates. Berlín; Nova York: Mouton de Gruyter. Fennell, B. (2001). A history of English: A sociolinguistic approach. Malden; Oxford; Victòria: Blackwell. Ferrando, A. (1990). «Elements per a una proposta fonètica». A: Ferrando, A. (ed.). La llengua als mitjans de comunicació. València: Universitat de València. Servei de Publicacions. Figueroa-Clarke, M. (2009). Comunicació personal per correu electrònic (agost). Kozloff, S. (2000). Overhearing film dialogue. Berkeley; Londres: University of California Press. Lippi-Green, R. (1997). English with an accent: Language, ideology and discrimination in the United States. Londres; Nova York: Routledge. Marí, I. (2007). «La consolidació d’un estàndard oral: límits i condicions». Quaderns del CAC, núm. 28, p. 32-37. Marzà Ibáñez, A.; Chaume Varela, F.; Torralba Miralles, A.; Alemany, A. (2006). «The language we watch: an approach to the linguistic model of Catalan in dubbing». Mercator Media Forum, vol. 9, núm. 1, p. 14-25.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 315

26/01/16 07:30

316

TSC, 25 (2015)

Laia Darder

Mas, J. A. (2012). «Catalan as a pluricentric language: the Valencian case». A: Muhr, R. (ed.). Non-dominant varieties of pluricentric languages. Getting the picture. Viena: Peter Lang. Milroy, J.; Milroy, L. (1997). «Varieties and variation». A: Coulmas, F. (ed.). The handbook of sociolinguistics. Oxford; Cambridge, Mass.: Blackwell. Paloma, D.; Segarra, M. (2000). «Llengua oral i llengua escrita a les sèries de televisió». A: Cros, A.; Segarra, M.; Torrent, A. [ed.] Llengua oral i llengua escrita a la televisió. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Perea, M. P. (2001). «La momentània i incomplerta reconducció balear de “L’obra del Diccionari”: A. M. Alcover i “La personalidad llingüística de Mallorca”». Llengua i Literatura, vol. 12, p. 239-295. Puigbó, J. (2000). «Llengua i mitjans audiovisuals». A: Creus, I.; Julià, J.; Romero, S. (ed.). Llengua i mitjans de comunicació. Lleida: Pagès. Rico i Busquets, A. (2008). «El català en els mitjans de comunicació». A: Fernández, E.; Regueira, X. L. (ed.). Perspectivas sobre a oralidade. Santiago de Compostel·la: Consello da Cultura Galega: Insituto da Lingua Galega. Rusinés, E. (2012). Comunicació personal per correu electrònic (juliol). [Comunicació reiterada, abril 2014] Sabater, E. (1991). Ni «heavyy», ni «light»: català modern! Barcelona: Empúries. Solà, J. (2003). Ensenyar la llengua. Barcelona: Empúries. Solís, L.; Puigdomènech, M. (2006). «Proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió: notes sobre el procés d’estandardització de la varietat lingüística nord-occidental». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 19, p. 291-308. Withers-Wilson, N. (1993). Vocal direction for the theatre: From script analysis to opening night. Nova York: Drama Book. Wolfram, W.; Schilling-Estes, N. (2006). American English: Dialects and variation. 2a ed. Malden; Oxford; Victòria: Blackwell.

02 Sec Miscelania TSC25.indd 316

26/01/16 07:30

Notes

03 Sec NOTES TSC25.indd 317

26/01/16 07:30

03 Sec NOTES TSC25.indd 318

26/01/16 07:30

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 319-331 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.105 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Tres invitacions a la sociolingüística Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Presentem a continuació tres textos que volen donar una visió assagística i lleugera, que no vol dir superficial, del que és o voldria ser la sociolingüística. Per a fer-ho, s’ha triat el gènere de tres cartes fictícies adreçades a estudiants de sociolingüística. Les tres cartes, les han escrites tres sociolingüistes de tarannàs diferents: Boix és un sociolingüista ja «idoso», com diuen en portuguès, Rosselló té una perspectiva àmplia, entre la teòrica universitària i la praxi del Consorci per a la Normalització Lingüística, mentre que Bretxa n’és el relleu, perquè ja és qui lidera la disciplina. Boix i Rosselló tenen una formació més lingüística, mentre que Bretxa té una formació més sociològica. Confiem que la macedònia resultant pugui ser estimulant. 1. Emili Boix-Fuster Vint-i-tres de desembre. Calma després del curs de tardor, sense reunions, sense classes, sense estressos… amb l’esperança mai complerta del tot d’unes petites vacances tranquil·les en perspectiva. Pensem uns moments en els nostres futurs estudiants de sociolingüística, amb l’ànim de fer-los arribar l’esperit del que intentem ensenyar, transmetre, revelar… i fins i tot fer estimar a partir del febrer que ve. Ahir en una administració de loteria una colla de veïns van celebrar que els toqués la Grossa («El número X caído aquí, en la administración X») i no hem pogut comentar a classe en quina llengua ho han vociferat esbojarradament, amb el cava escumejant pel desclassament sobtat, en un barri d’Alacant, de Palma o de Badalona, ni tampoc no hem pogut comentar que la gent es desitja uns «Bons Nadals», que ens grinyolen dins l’oïda, ni els rètols de les rebaixes… Sense alumnes, no som professors. Sense alumnes, som incomplets. Ens manca una part de nosaltres mateixos. Fa ja força anys que ensenyo sociolingüística —els estudiants ja tenen la mateixa edat que les filles!— i sempre em queda el ròssec de si veritablement em faig entendre i de si m’entenen, de si els entenc, de si dialogo de veritat amb ells o monologo amb sonsònies i lletanies apreses al segle vint. El diàleg intergeneracional és indispensable, sobretot en un món de canvis socials i tecnològics vertiginosos, en què els joves estan més alfabetitzats digitalment que els adults. La cooperació intergeneracional és indispensable per a evitar caure en la repetició solipsista, en el mantra còmode de lliçons en papers grocs o en powerpoints reiteratius. Correspondència: Emili Boix-Fuster. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 037 065.

03 Sec NOTES TSC25.indd 319

26/01/16 07:30

320

TSC, 25 (2015)

Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló

El bus turístic Tinc delit per a salvar els mots, per a salvar la meva llengua del naufragi: de jove catalanitzava els rètols forçosament en castellà de l’ascensor de casa els pares, corregia el català servilment castellanitzat de les meves germanes i a l’estiu escoltava amb curiositat el Cafarnaüm multilingüe dels turistes dels seixanta a la platja de Palamós, que eren la imatge que ens imaginàvem d’una Europa rica, pròspera, democràtica i llu nyana, molt abans que ens intervingués amb consignes del Banc Central Europeu. I aquest delit per la llengua s’ha convertit en una professió, que m’agrada i m’apassiona fins i tot. Però no sé si sé transmetre, encomanar aquesta passió. Davant la immensitat i complexitat de les dades sociolingüístiques, davant de l’entrellat de les mentalitats, de les estructures, de les competències i dels usos lingüístics, no sé si el meu capteniment és l’apropiat. Amb l’edat, sé molt bé (ja era hora!) el que no vull. No vull ser un capellà que fa sermons sobre com solucionar l’etern conflicte lingüístic dels països de llengua catalana amb receptes i consignes, que no existeixen. No vull ser un opinador professional que es creu trobar-se en una tertúlia permanent i gosa dictaminar rotundament i amb aplom sobre tot i sobre tothom. No vull ser un comercial que ven les mercaderies del seu catàleg d’ideologies sobre com canviar el nostre petit món mitjançant milers de dots de seducció, mil vegades repetits rutinàriament. No vull ser el professor magistral, excels, fred i distant, que monologa com un lloro pedant, exhibeix citacions abstruses per a enlluernar el personal i no para de publicar en revistes en anglès per a augmentar el currículum (i el sou) abocant tinta negra com els calamars quan fugen. Potser sols vull ser un conductor d’un bus turístic. Em plauria guiar els meus estudiants pel laberint de carrerons, carrers i avingudes de la sociolingüística, ajudant-los a entendre la ciutat de les llengües i les societats, la seva història i el seu present, fins i tot una mica les seves perspectives de futur. El meu estatus professoral m’haurà permès triar l’itinerari del bus per als estudiants. Jo els hauré lliurat un mapa de la ciutat, però seran els estudiants mateixos els qui decidiran en quina parada voldran baixar (en quin barri de la ciutat, en quina especialitat de la sociolingüística, en quin camp social concret) i seran ells qui s’endinsaran pels seus racons i hi descobriran secrets que els professors no havíem gosat descobrir i, així, acabaran fent-se’n un mapa propi, independent, nou, autònom, independent. Cada ciutat, cada disciplina tenen les seves regles. Beirut, Nàpols, Barcelona, Alger, Marsella, Gènova són totes ciutats mediterrànies però tenen regles de trànsit ben diferents. El detall del filòleg i la globalitat del sociòleg La majoria dels cursos de sociolingüística de les universitats dels països de llengua catalana es fan en facultats de lletres o de filologia. Sospito que la sociolingüística sona massa «nacionalista» i «identitària», com un afer exclusiu de «friquis» per la llengua, i per això és exclosa dràsticament dels plans d’estudi de sociologia i d’altres ciències socials, com si fos una empestada. Sospito que molts sociòlegs tenen por també de la

03 Sec NOTES TSC25.indd 320

26/01/16 07:30

Tres invitacions a la sociolingüística

TSC, 25 (2015)

321

gramàtica i la normativa lingüístiques: certament, n’hi ha alguns que escriuen ben malament i fan més obscur el que no hauria de ser-ho. Així, els sociolingüistes en l’àmbit de la filologia hem de jugar a presentar les ciències socials en facultats fonamentalment asocials, on rarament se sent parlar del poder, de les classes i de les estructures socials, de la representativitat estadística, on la política és aliena a la puresa excelsa de la literatura o de l’estructura gramatical. Els sociolingüistes, així, sovint fem de sociòlegs entre filòlegs i de filòlegs entre sociòlegs, en una estranya tasca d’outsiders intermediadors, rars ací i allà, sempre excèntrics. Aquest repartiment de papers té avantatges i inconvenients, que cal aprofitar o compensar. D’una banda, el filòleg, si ho és a fons, sol tenir un gran sentit del detall, que li permet assaborir i analitzar la perfecció estètica d’un poema o la sintaxi profunda d’una frase. Qui, si no un filòleg, per exemple, pot descobrir i descriure com i per què les llengües canvien? Qui, si no un filòleg, pot descriure primfiladament com expressem la cortesia? No és per causalitat que Erving Goffman, el gran sociòleg canadenc que ens descobrí els secrets dramatúrgics de la vida social, en els darrers anys de la seva vida es decantà per la recerca de les minúcies més ínfimes del comportament verbal perquè li permetien copsar i entendre molt millor l’ordre de la interacció social. Cal aprofitar, doncs, el gran sentit del detall dels filòlegs. I alhora cal recordar els biaixos en què poden ensopegar i caure: el risc és el que jo proposo d’anomenar filologisme. El filòlegs, i també els llecs en llengua, poden atribuir massa pes a les variables lingüístiques tot atribuint a la llengua més poder del que té. Dos exemples. Durant la revolució soviètica, s’estengué el tractament universal de tovàrisx (‘camarada’), però aquest no enderrocà les diferències de poder i autoritat. D’altra banda, durant la revolució social, al bàndol republicà de la Guerra Civil espanyola, s’eliminaren tant els topònims (Pins del Vallès en lloc de Sant Cugat del Vallès) com les salutacions d’origen religiós (salut en lloc de adéu), però no desaparegueren immediatament les creences religioses. Canviant la llengua no canviem automàticament ni directament el món. Podem, certament, contribuir-hi. Entre la llengua i les estructures socials hi ha tot el camp intermediari de les ideologies lingüístiques que els fan de pont i de filtre. En canvi, els practicants de la sociologia, si ho són també a fons, m’atreveixo a dir vocacionalment, tenen un sentit profund de la globalitat, de la imbricació entre el que és local i el que és estructural, entre les estructures del present i les estructures del passat que s’han heretat i que encara ens restringeixen. Els sociòlegs es plantegen qui mana, qui té el poder, com es distribueix, són ben conscients que no hi ha cap coneixement que s’escapi de la vida social. Pierre Bourdieu, el gran sociòleg bearnès, que il·luminà l’entrellat de capitals econòmics, culturals (lingüístics també), socials i simbòlics que expliquen la reproducció de les estructures socials, també acabà molt interessat en la llengua, en el que significa parlar (Bourdieu, 1982). Els filòlegs potser són més destres en la recerca de la sociolingüística de la llengua (variació i canvi lingüístics, anàlisi del discurs i de la conversa, pragmàtica, lingüística de corpus), mentre que els sociòlegs estan més ensinistrats en la sociolingüística de la societat (sociologia de la llengua, demolingüística, planificació i política lingüístiques, psicologia social de la llengua, dret lingüístic…). El meu mestre Ralph Fasold (1996)

03 Sec NOTES TSC25.indd 321

26/01/16 07:30

322

TSC, 25 (2015)

Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló

ben elegantment, ja en els vuitanta, proposà aquesta refinada distinció entre dues sociolingüístiques, una de més orientada a la llengua i una altra de més orientada a la societat. Tant filòlegs com sociòlegs (i, per extensió, també psicòlegs socials, antropòlegs, politòlegs, juristes de la llengua, economistes…) no han d’oblidar una visió alhora sincrònica i diacrònica de la llengua. Així, és greu caure en l’etnocentrisme, i també ho és el generaciocentrisme. El món ja hi era quan hi vam arribar i, si no hi ha un nou Txernòbil global, continuarà quan l’hàgim de deixar, però alguns creuen que el món s’estrena quan la seva generació arriba a manar. Cal comparar la nostra visió de la realitat amb la dels avantpassats i amb les de les diferents generacions. Tan petulant és creure que la pròpia generació que «puja» es «menjarà el món», com menysprear amb paternalisme ridícul les aportacions de les generacions joves. Tant filòlegs com sociòlegs han de saber combinar la visió qualitativa i la quantitativa del món social, sempre aspirant a entendre’l per damunt de tot. Les noves tecnologies enriqueixen exponencialment la disponibilitat de dades, la informació a l’abast. Cal, sempre, que aquesta informació (molt sovint exformació, amb dades indigeribles per inabastables) esdevingui coneixement, saviesa. Les dades són fonamentals, però sempre cal una teoria que permeti interpretar-les, donar-hi un sentit, interpretar-les imaginativament anant més enllà del que tothom ja donava per sabut. Sigui d’arrels filològiques, sigui d’arrels sociològiques, el sociolingüista ha d’intentar comprendre la societat i les seves llengües d’una manera disciplinada, amb un interès descomunal, infatigable i descarat pels fets dels altres. Sols amb aquesta passió, sols fins i tot amb esperit de sospita i d’irreverència davant la manera com els esdeveniments són interpretats oficialment i des del poder, pot arribar a descobrir que allò que era conegut agafa una nova fesomia. Com que estem (massa?) familiaritzats amb les institucions socials, sovint en tenim una percepció imprecisa o errònia. El sociolingüista ha de tenir, doncs, una intenció desemmascaradora, ha de ser fins i tot poc respectuós i poc respectable, perquè relativitza els absoluts i les afirmacions incontrovertibles. Aquesta tasca pot ajudar-lo a si mateix i a la resta de ciutadans a adonar-se del sentit últim dels propis actes, a establir un lligam entre les biografies i l’entramat de l’estructura social. El sociòleg —i, per tant, el sociolingüista— té un interès enorme, infatigable, fins i tot descarat pels fets dels altres: ha d’arribar a sentir l’emoció de descobrir que allò que era familiar, allò tan conegut, arriba a canviar de significat. El sociolingüista ha de conèixer els eixos de desigualtat que travessen la societat i ha de desxifrar que l’eix lingüístic n’és un més que s’entrelliga amb els altres, ni més ni menys important que els altres. El sociòleg és massa conscient de tots els mecanismes de funcionament de l’escenografia per deixar-se enganyar per la representació. El sociòleg, com l’home modern reflexiu, a diferència dels titelles, té la possibilitat de deixar de ballar, d’aturar-se, de mirar cap amunt, de posar els llums llargs, agafar perspectiva i així prendre consciència dels mecanismes que el fan bellugar.

03 Sec NOTES TSC25.indd 322

26/01/16 07:30

Tres invitacions a la sociolingüística

TSC, 25 (2015)

323

El risc del prescriptivisme i el doctrinarisme Les llengües han estat i són senyals d’identitat, no exclusivament mitjans de comunicació. Les llengües han estat símbols extraordinàriament potents de la identitat ètnica i nacional, i els països de llengua catalana no en són excepció. Per això, en analitzar, estudiar i investigar les mentalitats, les estructures, les competències i els usos lingüístics al nostre país, molts lectors, o oients o estudiants estan més interessats en el que s’ha de fer que no pas en el per què s’ha de fer o en el que passa i el per què passa. La pressió normativa és abassegadora, perquè afortunadament molts ciutadans es preocupen pel futur de la llengua catalana (tenen lleialtat lingüística), tenen «dolor de llengua», en una expressió feliç d’Enric Larreula, i voldrien saber com sortir-se’n, com evitar que la seva comunitat lingüística es fragmenti i desaparegui sota les forces assimilistes dels estats i dels mercats. Per tant, tot estudiant de sociolingüística ha de repassar i tenir en compte les paraules clàssiques de Max Weber a La ciència i la política (2005), que demana que l’investigador social separi bé el rol d’activista polític i social del rol d’home de ciència que vol ser al màxim d’objectiu possible. Sovint, en la sociolingüística catalana, algunes afirmacions «no són relles per a llaurar el terreny del pensament contemplatiu, sinó espases contra els adversaris i mitjans per a la lluita» (Weber, 2005: 42). Evidentment, no neguem el dret a opinar i a actuar políticament (la política lingüística és part de la sociolingüística), però si el sociolingüista es veu cridat a la intervenció en la lluita entre les concepcions del món i les opinions dels partits, que baixi a fer-ho a l’arena política i no des del púlpit de les aules. Deler de coneixement Els estudiants interessats a fons en la sociolingüística sabran triar els propis plànols de la sociolingüística, podran aclarir els nous interrogants que ells es plantejaran i superaran els de les generacions anteriors. El que és bàsic és que construeixin, que basteixin teories pròpies, que sàpiguen discutir el que han rebut i no es limitin a discutir (cal fer-ho, si és necessari… i hi tenen tot el dret del món…) les notes d’examen. L’aspiració és que tot estudiant —de fet, tot ciutadà— sàpiga quin sentit té el que està fent. Sempre caldrà saber plantejar, per damunt de tot, les preguntes més imaginatives i no fer com el borratxo del conegut acudit, que deia que buscava l’ampolla que havia perdut al voltant del fanal perquè era on estava més il·luminat. El perill és acontentarnos amb les dades, que sobreïxen de tan nombroses que són, especialment en uns països amb un contacte de llengües tan intens i omnipresent com els de la nostra Mediterrània. La modernitat líquida (Bauman, 1999) de les nostres societats, sense marcs de referència rígids i preassignats, condemnats o alliberats per l’individualisme més radical, fa més difícils aquestes tasques.

03 Sec NOTES TSC25.indd 323

26/01/16 07:30

324

TSC, 25 (2015)

Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló

Els riscos de la desintegració interna L’estudiant de sociolingüística ha de ser un tafaner organitzat, pertinaç i incansable de la situació sociolingüística tant de les tendències internacionals com del propi país, començant pel propi món de les seves xarxes personals. Però el propi país està profundament subordinat, fragmentat, desintegrat, sense cap unitat política, ni social, ni política, ni comunicativa. La comunitat de llengua catalana s’assembla ja a un arxipèlag, assaltat per aigües amenaçadores que l’escometen ara i adés. Algunes regions de la catalanofonia corren el risc d’esdevenir veritables derelictes: el català, per exemple, no es pot ni anomenar a la Franja aragonesa ni en terres valencianes, el català no pot ser llengua pública, llengua de l’àgora o de la toponímia a les illes Balears i encara menys a la Catalunya del Nord, mentre que a la Catalunya del sud la força demolingüística del castellà és tan potent que esmorteeix o anul·la el poder d’atracció social que, en una tasca de Sísif, encara té el català… Els estudiants solen tenir un coneixement escàs o molt escàs de la diversitat social dels països de llengua catalana. Sense aquest coneixement (els sistemes escolars diferents a cada territori, les tradicions polítiques i literàries singulars des d’un Vicent Blasco Ibáñez fins a un Ludovic Massé o un Juan Marsé, per exemple), cal, doncs un esforç persistent i tossut contra corrent, per a conèixer-nos els uns als altres, perquè l’estructura política espanyola (i encara més la francesa) impedeix, trava aquest mutu reconeixement indispensable. Multipolaritat saludable La sociolingüística catalana és perifèrica. La sociolingüística dominant al món, com en altres disciplines, és l’anglosaxona, entotsolada en si mateixa i massa autosuficient (sols un 3 % dels llibres publicats als Estats Units són traduccions). Com ocorre també en el món de les finances, de la ciència i de la tecnologia, són anglosaxones (britàniques i nord-americanes, fonamentalment) les principals revistes i editorials del ram. L’anglès com a lingua franca planetària funciona com a codi d’intermediació i regula què és prioritari i què és marginal, a partir de la visió del món de Nova York o Londres. Convé que la sociolingüística catalana participi seriosament i regularment en congressos, debats i col·loquis internacionals per aprendre, per dialogar, per contribuir-hi, per evitar caure en els sobreentesos (els «tu ja m’entens») en què podem incórrer els membres d’una comunitat lingüística mitjana. Però la sociolingüística catalana té interrogants, té reptes, té problemes específics que l’han duta a tenir una tradició pròpia que no hi ha raons per a abandonar per culpa de mimetismes ridículs, provincians i tot. Els estudiants de sociolingüística han de ser poliglots: és una servitud i una oportunitat per als qui no tenim el privilegi que la nostra llengua primera sigui una lingua franca. Alhora, hem de dominar la nostra primera llengua per comunicar als nostres conciutadans les nostres troballes amb claredat. Hem de dominar l’anglès per moure’ns amb comoditat pels cercles europeus i internacionals. Però hem de dominar altres llengües també per evitar dependre exclusivament i servilment del món intel·lectual

03 Sec NOTES TSC25.indd 324

26/01/16 07:31

Tres invitacions a la sociolingüística

TSC, 25 (2015)

325

dominat i dictat pels anglosaxons, per evitar un món unipolar, dirigit des d’un sol centre de poder. Cal seguir la producció en castellà (l’Amèrica Llatina mostra casos interessantíssims de polítiques lingüístiques, estudiades, per cert, per catalanoparlants com Xavier Albó i Bartomeu Melià), en francès (la llengua d’un imperi declinant, però encara il·luminador, la llengua dominant encara al nord de l’Àfrica, la llengua dominant a la Catalunya del Nord i, paradoxalment, també la llengua del Quebec, en què tant ens hem emmirallat), l’alemany (la primera «llengua romànica» que calia dominar, per copsar la diversitat del món romànic de debò i que és una bona finestra per a accedir al món eslau), l’italià (la llengua de la Itàlia tan diversa i la primera llengua de l’Alguer), el gallec i el portuguès (l’experiència de normalització gallega és extraordinàriament útil)… I acabo. No trobo cap cloenda més adequada per a cloure aquesta carta que una llista de principis interculturals dels ajuntaments d’Ontario que em va proporcionar l’amic i col·lega Albert Bastardas. La tasca dels sociolingüistes és relacionar-los amb les llengües, una tasca digna, gratificant i socialment útil. 1. No pensis en ningú com els altres. 2. Imagina altres cultures mitjançant la poesia i la literatura. 3. Observa com funcionen els mecanismes de poder i privilegi. 4. Lliga’t a poques necessitats. 5. Aprèn de la història dels pobles i redefineix què entens per progrés. 6. Coneix la geografia física, humana i política. 7. Gaudeix dels jocs d’altres cultures i mira pel·lícules amb subtítols. 8. Coneix la teva pròpia tradició i respecta les de tothom. 9. Llegeix la Declaració Universal dels Drets Humans. 10. Descobreix com treballa els diners el teu banc. 11. Mai no et pensis que tens drets als recursos de tothom. 12. Qüestiona les connexions entre les empreses i els militars. 13. Jutja la governança tenint en compte si satisfà les necessitats de la gent. 14. Prioritza la curiositat per damunt de la certesa. 15. Jura lleialtat a la Terra i posa en dubte qualsevol nacionalisme dominant. 16. Ningú no és silenciós, però molts no són escoltats. Treballa per canviar-ho.

Bibliografia de referència Bauman, Zygmunt (1999). Modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica. Berger, Peter L. (1986). Invitació a la sociologia: Una perspectiva humanística. Barcelona: Herder. [Edició original en anglès: 1963] Boix-Fuster, Emili (1999). «L’entrellat dels usos lingüístics. Els quès i els perquès en sociolingüística». A: II Setmana sobre la Universitat i l’Escola: Llengua, territori i societat. Alacant: Universitat d’Alacant, p. 57-70. — (2012). Civisme contra cinisme: Llengües per viure i conviure. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

03 Sec NOTES TSC25.indd 325

26/01/16 07:31

326

TSC, 25 (2015)

Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló

Bourdieu, Pierre (1982). Ce que parler veut dire. París: Fayard. [Edició en castellà: 1985] Fasold, Ralph W. (1996). Sociolingüística de la sociedad. Madrid: Visor Libros. [Edició original en anglès: 1984] Limbach, Jutta; Ruckteschell, Katharina von (ed.) (2008). Die Macht der Sprache [‘El poder de la llengua’]. Berlín: Langenscheidt: Goethe Institut. Vallverdú, Francesc (cur.) (2006). Cap a on va la sociolingüística?: II Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Weber, Max (2005). La ciència i la política. València: Publicacions de la Universitat de València.

2. Vanessa Bretxa D’on vinc… Només fa quatre anys que faig classe de sociolingüística i tot just acabo de defensar la tesi; sóc el que se’n diu una professora novella. El meu interès per la sociolingüística va néixer al llarg de la llicenciatura de sociologia de la Universitat de Barcelona (UB), que ha volgut ser massa «alingua» pel país on vivim (Vila, 2004). Durant els meus anys d’alumna vaig viure l’inici de la mobilitat estudiantil del programa Erasmus. A classe, tant era a teoria sociològica, com a història contemporània, estructura i canvi social, hi havia massa sovint un debat sobre la llengua; en concret, en quina llengua s’havia d’impartir l’assignatura. Hi havia arguments instrumentals, pragmàtics i d’altres de més essencialistes, però el professorat la majoria de vegades es veia incapaç de gestionar la situació i arribar a acords acceptables per a tothom. Tant podíem acabar fent la classe en anglès —ni tu ni jo—, com en castellà —perquè així l’entenia la majoria—, però molt pocs cops en català… d’aquesta manera vaig acabar fent el 45 % de les assignatures de sociologia de la UB en castellà i durant el doctorat el 80 %. Al llarg de la carrera en cap assignatura no vàrem posar en relació directa la llengua i la societat; es podia parlar de gènere, d’oci, de sexualitat, de futur però no de llengua. No va ser fins al Congrés Espanyol de Sociologia (2001) que vaig descobrir que hi havia un camp de recerca que es deia sociologia de la llengua i que a Galícia i al País Basc s’estaven fent estudis molt interessants sobre ideologies lingüístiques, usos i coneixements en situacions de contacte de llengües. Aquest va ser el meu punt d’inflexió. Aquí va ser on vaig connectar la sociologia —la meva gran passió per entendre el món i explicar el perquè dels nostres comportaments— i l’estudi de la llengua com una variable sociodemogràfica independent capaç de donar explicació a les diferents relacions tant sigui de poder, socials, de desigualtat, etc. Tal com assenyala Giner (1998), el principal objecte d’estudi de la sociologia és la societat humana, i, més concretament, les diverses col·lectivitats, associacions, grups i institucions socials que formen els humans. La sociologia investiga l’estructura, els processos i la natura de la societat humana en general. La sociologia es diferencia de les altres ciències socials perquè parteix d’un punt de vista holístic i intenta inter-

03 Sec NOTES TSC25.indd 326

26/01/16 07:31

Tres invitacions a la sociolingüística

TSC, 25 (2015)

327

relacionar fenòmens que pertanyen a diferents nivells de la vida social. Segons Giner (1998: 18), «la sociologia és una disciplina empírica, teòrica, oberta (no dogmàtica), on la metodologia és moralment neutral, basada en una ètica reflexiva». Berger (1986) en el seu clàssic Invitació a la sociologia diu que la sociologia no és una pràctica, sinó un intent d’entendre. El sociòleg és un espia. La seva feina és informar amb la major precisió possible sobre un determinat terreny social; il·lustrant-ho en paraules de Berger seria: «La gent que no sent cap mena de temptació davant una porta tancada; que no té cap mena de curiositat pels éssers humans; que ja en té prou amb admirar el paisatge, sense preguntar-se per res què deuen està fent aquelles persones que viuen a les cases de l’altra banda del riu: segurament val més que aquesta gent també es mantingui allunyada de la sociologia» (Berger,1986: 38). Cap a on vaig… Dins el camp de la sociolingüística el meu punt d’anàlisi no són les llengües per se sinó els individus —parlants—, els grups, les comunitats i els seus comportaments. Especialment m’interessen les tries, les ideologies, els aprenentatges de les llengües d’un individu o d’un col·lectiu ubicat sempre en un marc social, econòmic, polític, demogràfic més ampli però concret. La llengua entesa com una variable independent més que ajuda a entendre les dinàmiques socials d’una societat o una comunitat concreta. D’altra banda, la meva mirada se centra més en l’anàlisi de l’impacte d’una determinada política en els comportaments —lingüístics o no— que no pas en l’anàlisi de la supervivència o no d’una llengua. Des d’un punt de vista més aplicat, per a mi la sociolingüística s’ha de basar en tres pilars bàsics: En primer lloc, una disciplina clara a l’hora d’elaborar i aplicar una terminologia i un marc de referència teòric per a interpretar un fenomen concret. Unes dades, unes observacions, uns fenòmens per si sols no representen res. Les dades es converteixen en sociolingüística només quan són interpretades sociolingüísticament, és a dir, quan són ubicades dins un marc teòric de referència. El sociolingüista vol entendre la relació entre llengua i societat des d’una perspectiva disciplinària. La recerca per si sola no té valor, és necessari emmarcar-la en un marc teòric concret. En alguns casos pot ser que les dades et portin a la teoria (mètode hipotètic inductiu) però en principi cal un marc teòric (mètode hipotètic deductiu) per a interpretar les dades. La perspectiva teòrica o enfocament que decidim adoptar per tal d’estudiar el problema ve determinat per la manera com interroguem els fenòmens que volem analitzar. En segon lloc, una visió holística, ecològica i sistèmica. Per a mi, la llengua no té cap valor sense els seus parlants i els seus contextos. Des d’aquest punt de vista, és totalment imprescindible fer una anàlisi del context i les interaccions entre els nivells micro (individu/ment), meso (entorn més proper / xarxes socials) i macro (representacions, prestigi, valor social i econòmic). En altres paraules, la base de l’anàlisi sociolingüística és relacionar els comportaments, les ideologies, els aprenentatges lingüístics i l’estruc

03 Sec NOTES TSC25.indd 327

26/01/16 07:31

328

TSC, 25 (2015)

Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló

tura social tenint en compte tots els nivells. Partint d’una perspectiva més aplicada, parteixo del principi que molts cops és millor incidir en polítiques econòmiques, socials o demogràfiques amb conseqüències lingüístiques que no pas directament en el fenomen lingüístic, perquè, tal com apunten Nettle i Romaine (2004: 35), «les disputes de llengües no són realment sobre llengües sinó sobre desigualtats entre grups que parlen llengües/varietats diferents». En tercer lloc, una metodologia clara i estricta. La recerca sociolingüística, com qualsevol recerca en ciències socials (Quivy i Campenhoudt, 1997), s’ha de basar en la ruptura dels prejudicis i les falses evidències, exercici sovint massa difícil en el món de la llengua. Tot seguit s’ha de construir un sistema conceptual organitzat (marc teòric, objectius, hipòtesis, operativització dels conceptes) susceptible d’expressar la lògica que l’investigador necessita per a l’anàlisi del fenomen. I, finalment, una recerca sociolingüística s’ha de fonamentar en la constatació, és a dir, ha de posar a prova el model que s’ha construït a partir de les dades sobre la realitat. Què demano… El meu objectiu és que els estudiants de lingüística o filologia siguin menys «asocials» en l’estudi de les llengües. La lingüística i la filologia s’han oblidat massa sovint del parlant —individu—, com si les llengües existissin en el buit. Les llengües no són organismes que pots analitzar dins un laboratori aïllant-les del seu entorn social: les llengües són socials o no són. Ferdinand de Saussure a l’inici del segle xx va prendre una decisió que va marcar —tràgicament— el futur de l’estudi de les llengües: la separació de la llengua i els parlants. La lingüística s’havia de centrar en l’estudi del sistema abstracte d’una llengua i no pas en l’ús. D’aquesta manera, s’estava esmicolant la idea de fet lingüístic, és a dir, entendre la llengua vinculada al comportament individual i social (Vila, 2012: 12-16). Els lingüistes i filòlegs han creat una dicotomia totalment artificial entre sistema (estructura de la llengua) i ús lingüístic (pràctica social). Ben entrats al segle xxi defenso que l’estudi de la llengua —fet lingüístic— ha de formar part de les ciències socials: la llengua és un fet social. D’altra banda, de manera més concreta, vull que els estudiants coneguin les principals contribucions teòriques de la disciplina i es familiaritzin amb les tècniques de recerca sociolingüística. A més a més, com a científics socials desitjo que els estudiants desenvolupin un pensament reflexiu, crític i creatiu pel que fa a la gestió de les llengües en situacions de contacte. M’agradaria incorporar el dia a dia dels estudiants dins l’aula, aprendre a partir de la seva experiència quotidiana (social) a través de l’anàlisi i la reflexió que aporten els conceptes i els models teòrics treballats al llarg de l’assignatura. L’estudiant hauria de tenir una capacitat de reflexió i anàlisi d’un fenomen lingüístic diferent de la d’un ciutadà del carrer o d’un tertulià. En altres paraules, l’objectiu de l’assignatura de sociolingüística hauria de ser l’anàlisi empírica d’un fet lingüístic (social) emmarcat teòricament, tot fomentant la crítica i la reflexió personal.

03 Sec NOTES TSC25.indd 328

26/01/16 07:31

Tres invitacions a la sociolingüística

TSC, 25 (2015)

329

Bibliografia de referència Berger, Peter L. (1986). Invitació a la sociologia: Una perspectiva humanística. Barcelona: Herder. Giner, Salvador (1998). Sociologia. Barcelona: Edicions 62. (Universitària; 8) Nettle, Daniel; Romaine, Suzanne (2004). Veus que s’apaguen: La mort de les llengües del món. Girona: Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes: CCG. Quivy, Raymond; Campenhoudt, Luc van (1997). Manual de recerca en ciències socials. Barcelona: Herder. Vila, F. Xavier (2004). «Aportacions de les altres ciències socials a la sociolingüística catalana». Caplletra: Revista Internacional de Filologia, núm. 37, p. 91-154. — (2012). «Algunes bases per a la recerca sociolingüística en sentit ampli». A: Vila, F. Xavier (ed.). Posar-hi la base: Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Xarxa CRUSCAT: Institut d’Estudis Catalans, p. 11-24.

3. Carles de Rosselló Deixeu-me que comenci amb dues vivències. La primera. Un dia que hi havia eleccions, ja deu fer uns vint anys, no em feu dir ara mateix com, vaig acabar conversant amb un guàrdia urbà en un col·legi electoral sobre el «tema» de la llengua. Recordo el que em va dir aquell home: «Els idiomes només són un instrument de comunicació». No hi vaig estar d’acord aleshores; i, passades dues dècades, continuo sense estar-hi d’acord. No recordo res més de la conversa, però per algun motiu aquesta frase em va quedar gravada. La segona. Una de les qüestions que més em treien de polleguera en la meva etapa preuniversitària era el que després vaig saber que es deia convergència lingüística, que traslladat al nostre context significa la renúncia a emprar el català en una conversa amb un no-catalanoparlant. La d’emprenyades que em va causar qüestionar aquesta conducta en alguns dels meus millors amics, que ells sí que seguien fil per randa. Simplement no podia entendre les seves tries lingüístiques. Intentava exemplificar la meva estranyesa pel seu comportament dient-los que si de cop i volta aparegués un extraterrestre, no tenia cap dubte de quina seria la seva tria «perquè és molt més probable que els marcians entenguin abans el castellà que el català, oi?». No hi havia res a fer, l’anècdota tan sols servia perquè riguessin una estona, i si algun tenia ganes de fer-me enfadar de valent, només calia que em digués: «Ho fem per educació, home». Amb el transcurs dels anys, el meu posicionament ha canviat respecte d’aquests dos episodis? La resposta és que no. La meva ideologia catalanista sempre m’ha empès a veure la meva llengua com alguna cosa més —sí, com el tòpic diu també del Barça o de Montserrat— que un simple cúmul de normes morfosintàctiques. I encara ara penso que la salut de la llengua guanyaria molts punts si aconseguíssim que els catalanoparlants mantinguessin el català durant els primers quatre o cinc primers torns de parla. Bàsicament, perquè seria l’interlocutor qui es veuria abocat a la convergència, però en aquest cas a través del català. Per tant, no, no hi ha hagut canvis sobre com

03 Sec NOTES TSC25.indd 329

26/01/16 07:31

330

TSC, 25 (2015)

Emili Boix-Fuster, Vanessa Bretxa i Carles de Rosselló

percebo la situació. Hi ha, però, una gran diferència: el que abans era un sentiment visceral d’adhesió o de rebuig cap a unes ideologies o pràctiques lingüístiques determinades, ara amb l’estudi de tots aquests fenòmens s’ha traduït en una millor comprensió de la realitat que m’envolta. Per això ara, quan a un noi acabat d’aterrar de Ruanda, sense coneixement de cap de les llengües locals, un amic li parla en castellà amb un to de veu que s’apropa a la barrera del dolor del so, la meva incomprensió ja no és per la tria lingüística, sinó per què carai li crida si no és sord! Que jo sàpiga, no saber ni el català ni el castellà no és sinònim de sordesa. Emili, al principi de la teva carta, et preguntes fins a quin punt ets capaç de transmetre els coneixements a les noves generacions i com de necessari és evitar les «lliçons en papers grocs». Hi estic completament d’acord. Però també penso que un professor, si és mínimament competent, tindrà molt poques opcions de deixar que els papers se li esgrogueeixin. No cal fer un repàs gaire exhaustiu dels darrers mesos per a recordar aspectes de la política lingüística d’aquí i d’allà que poden ser perfectament debatuts a classe: des de l’enèsima embranzida en contra del model de conjunció lingüística escolar —aquest cop, provinent de l’inefable ministre Wert—, fins al debat cada cop més àcid de l’estatus jurídic que haurien de tenir les llengües en una Catalunya independent. La sociolingüística, doncs, pot ser apassionant, però també un maldecap. Un dels trets definitoris de la disciplina és, precisament, la seva indefinició «territorial», amb ponts constants —no sempre correspostos des de l’altra banda— cap a la sociologia, l’antropologia, el dret, la història, la pragmàtica, i així un llarg etcètera. Els límits boirosos de la disciplina que tan bé expliquen Coupland (2001) o Vila (2004) es poden encarar amb neguit per la immensitat de conceptes i marc teòrics, o també com un estímul per haver d’afrontar un fenomen tan complex. Com un esdeveniment filmat per diverses càmeres, cada una aportant un punt de vista únic, la sociolingüística permet analitzar un mateix fenomen des d’angles ben diferents. Tot plegat fa que afrontem un camp d’estudi amb pocs elements en comú que permetin definir-lo. I, tanmateix, m’agradaria fer-ne explícit un que sura en aquest epistolari: treballem amb la realitat. La sociolingüística ha d’amarar-se de vida per respondre a les seves preguntes. El nostre laboratori és el carrer, la gent, qualsevol col·lectiu humà en la seva quotidianitat. L’observació del món a través d’aquestes ulleres permet entendre les dinàmiques sociopolítiques més actuals. Els nostres estudiants, per exemple, han de poder preveure les conseqüències d’aquelles propostes de política lingüística que, sota fórmules més o menys amables, amaguen riscos per a la llengua i la cohesió social del país (penso en aquelles mesures que propugnen la meitat d’assignatures en català i l’altra en castellà, o, encara pitjor, la creació de dues línies en funció de la llengua inicial dels alumnes). I la resposta no pot sortir de les vísceres, sinó que ha de sorgir de la racionalitat emocional, de la combinació de la ciència amb la passió. Més enllà dels reptes per als estudiants, la sociolingüística també és un desafiament per als docents: per l’exigència d’estar amatents a l’actualitat, per l’exigència d’escatirne les claus interpretatives i per l’exigència —com deia abans— d’haver de batallar

03 Sec NOTES TSC25.indd 330

26/01/16 07:31

Tres invitacions a la sociolingüística

TSC, 25 (2015)

331

amb un cúmul de teories micro i macro que donen compte del binomi llengua-societat. Parlant de reptes i desafiaments, fa uns mesos vaig llegir un llibre que explicava algunes de les pràctiques dels que eren considerats unànimement els millors professors universitaris dels Estats Units. Una de les pràctiques que més em va xocar era la d’un professor que el primer dia de curs convidava els estudiants a interrompre’l qualsevol dia, en qualsevol moment de la classe i preguntar-li «per què?, per què ens estàs ensenyant això?, quina importància té?». És un repte que no sé si els del gremi estaríem dis posats a acceptar o si sempre n’acabaríem sortint victoriosos. Em fa la sensació que m’he deixat endur per un entusiasme excessiu i que potser plantejo —plantegem— uns objectius massa ambiciosos. Fet i fet, molts estudiants només els veiem quatre mesos, el temps que dura una assignatura, i en aquest lapse de temps es pot aconseguir el que es pot aconseguir. Això sí, com a mínim hauríem de ser capaços de sensibilitzar futurs professionals que possiblement hauran de saber gestionar la diversitat lingüística de societats cada cop més multilingües. I això es pot fer des del sector públic, però també des del privat. Potser erro, però durant força temps ha fet la sensació que l’única sortida laboral passava per, abans, haver guanyat unes oposicions. Però ara que les administracions no contracten ningú, què fem amb aquests joves, els nostres joves? Crec que hi ha un camp puixant en l’àmbit de les empreses, perquè les companyies també prenen decisions molt importants per al futur de les llengües. Aquest és un terreny, doncs, que no hauríem de negligir. Quan Granini o Air Berlin opten per rebutjar grollerament l’ús de la llengua catalana, no sé si són conscients que estan ferint la sensibilitat de milers de persones. Tampoc no sé si això afecta els beneficis d’aquestes empreses, però de ben segur que els genera una imatge antipàtica i una predisposició de l’usuari a la contra. En canvi, de les deu pàgines web més visitades de tot el planeta, sis tenen versió en català (Plataforma per la Llengua, 2012). A mi em fa l’efecte que la decisió que llengües mitjanes o minoritàries acabin o no incorporant-se a la vida de moltes empreses encara depèn en excés de processos poc madurats, o directament del lliure arbitri del responsable de torn, que no necessàriament ha de tenir coneixements gaire profunds dels processos sociolingüístics. Persones, doncs, que tinguin aquella sensibilitat que reclamava abans ja són imprescindibles en un mercat en què la proximitat al client és un valor a l’alça. Bibliografia de referència Coupland, Nikolas (2001). «Introduction: sociolinguistic theory and social theory». A: Coupland, Nikolas; Sarangi, Srikant; Candlin, Christopher N. (ed.). Sociolinguistics and social theory. Harlow: Longman, p. 1-26. Plataforma per la Llengua (2012). Informe Cat 2012: 50 dades sobre la llengua catalana [en línia]. <https://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/2559/informeCAT.pdf>. Vila, F. Xavier (2004): «Aportacions de les altres ciències socials a la sociolingüística catalana». Caplletra, núm. 37, p. 91-154.

03 Sec NOTES TSC25.indd 331

26/01/16 07:31

03 Sec NOTES TSC25.indd 332

26/01/16 07:31

Ressenyes

04 Sec RESSENYES TSC25.indd 333

26/01/16 07:32

04 Sec RESSENYES TSC25.indd 334

26/01/16 07:32

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 335-338 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Comajoan, Llorenç; Vilà, Montserrat (ed.) (2013). «La sociolingüística a primària i secundària». Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 60 (juliol-setembre), p. 5-74.

L’escola és des de fa temps un escenari privilegiat de la recerca sociolingüística catalana. És també —si més no ens ho sembla a molts, incloent-hi l’actual ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert— una trinxera de gran importància en la guerra entre models sociolingüístics, cosa que atorga a aquesta recerca un paper crucial. La revista Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura sembla compartir aquest punt de vista, ja que va escollir el tema de la sociolingüística a l’escola per al monogràfic del seu número 60 (juliol-setembre del 2013). Els editors, Llorenç Comajoan i Montserrat Vilà —ells mateixos amb una fructífera producció científica sobre la qüestió— no podrien haver estat més ben escollits: sociolingüistes i formadors, especialistes en didàctica de la llengua i amb una bona experiència de treball de camp a l’aula. I és que, com afirmen a la introducció del monogràfic, tot i que avui es fa difícil pensar en una didàctica de la llengua sense sociolingüística, «hi ha hagut pocs treballs que interrelacionin les dues disciplines» (p. 5). Per això el principal interès d’aquesta col·lecció d’articles és justament la voluntat d’«apuntar enfocaments didàctics que integrin aquests continguts [de la sociolingüística] en l’àmbit escolar» (p. 7). El primer dels sis articles —a més de l’introductori— que integren el monogràfic, a càrrec de Francesc Xavier Vila, suposa un esforç de síntesi i de claredat. Presenta els que l’autor considera els conceptes essencials de la sociolingüística que un docent de primària i de secundària ha de tenir ben presents: llengua o llengües primeres i llengües segones, monolingüisme i plurilingüisme, llengua i dialecte, etc. Exposa també una sèrie d’idees clau que emmarquen a grans trets la recerca en sociolingüística: l’estudi de llengües en contacte i els fenòmens que se’n deriven (convergència, divergència, interferència, alternança de codi), la distribució funcional dels usos lingüístics en societats multilingües i la planificació lingüística, especialment la que es fa per a o des de l’escola. En aquest darrer punt, Francesc Xavier Vila afirma que «l’escola és una de les institucions que té més impacte en la gestió de les llengües, tot i que no és necessàriament la més efectiva» (p. 15), i fa una imprescindible distinció entre el concepte d’immersió i el de submersió. La conclusió és una presa de posició clara, que, d’altra banda, amara no només aquest article sinó tot el monogràfic: «Amb les decisions que prenguin, l’escola i cadascun dels docents poden afavorir models que fomentin la sostenibilitat lingüística i l’enriquiment mutu, o bé apostar per models que propiciïn la uniformització i l’empobriment col·lectiu» (p. 16). En l’article següent, Ignasi Vila i Carina Siqués parteixen del gran canvi experimentat pel panorama lingüístic de l’escola catalana els darrers anys, fruit de la intensa

04 Sec RESSENYES TSC25.indd 335

26/01/16 07:32

336

TSC, 25 (2015)

Ressenyes

immigració al·loglota, i es plantegen fer propostes per a «abordar algunes de les conseqüències que aquesta situació comporta pel que fa a la consecució dels objectius lingüístics proposats, a les actituds de l’alumnat vers les llengües de l’escola i als seus usos lingüístics» (p. 19). Una sola dada il·lustra prou bé la diversitat lingüística del nostre entorn: segons el Baròmetre de la comunicació i la cultura del 2010, a la franja d’edat d’entre catorze i dinou anys hi ha un 15,5 % de la població que no té de llengua inicial ni el català ni el castellà. L’article se centra en el coneixement i l’ús del català i del castellà d’aquesta franja, i subratlla que «un coneixement elevat de català de l’alumnat estranger comporta a la vegada un coneixement elevat de castellà, si bé la mateixa relació no es dóna en sentit contrari» (p. 21). Pel que fa a actituds, subratlla la diferència considerable entre alumnes autòctons i estrangers quant a la valoració del català i del castellà (en aquest punt, llàstima que el quadre reproduït d’un treball d’Àngel Huguet i Judit Janés de 2005 no s’entengui), i atribueix les actituds negatives d’una part de la població estrangera cap al català al fet que «no manté cap contacte amb les persones nacionals i que se sent rebutjada» (p. 23), de manera que podríem concloure que un reconeixement i un contacte més grans amb aquest sector farien minvar les posicions desfavorables. Quant a l’ús, destaquen, sobre la base d’un estudi de 2009 en un centre de primària, que «inicialment, la llengua de les relacions interpersonals entre nens i nenes és el català, però que, a mesura que l’alumnat avança en la seva escolaritat, l’ús del castellà va adquirint més protagonisme» (p. 23). La conclusió dels autors és que tenim una situació lingüística nova que es gestiona amb pressupòsits de l’educació bilingüe, és a dir, que «l’organització pedagògica actual respon en bona mesura a les característiques sociolingüístiques de l’alumnat nacional de la dècada de 1980». A partir d’aquí, recomanen «potenciar i tenir més presents les llengües inicials de tot l’alumnat», així com «incidir en el desenvolupament de pràctiques educatives que permetin que l’alumnat que no té el català com a llengua pròpia pugui avançar acadèmicament en les matèries curriculars que s’imparteixen als centres, malgrat que tingui un coneixement més limitat de la llengua de l’escola» (p. 25): una proposta gens fàcil que si es dugués a la pràctica suposaria, al meu parer, una autèntica revolució en l’ensenyament de llengües. L’article firmat per Mireia Trenchs s’orienta en un sentit semblant a l’anterior, però centrant-se en els usos i les ideologies dels alumnes d’origen xinès, sobretot en relació amb el català i el castellà. Tenchs constata d’entrada la dificultat de determinar quina és la varietat lingüística realment emprada per aquests joves a casa: normalment, declaren parlar xinès mandarí, tot i ser majoritàriament originaris d’una zona on es parla wu (que no consideren una llengua, sinó un «dialecte»). La investigadora posa de manifest l’interès d’aquesta qüestió de cara a entendre la ideologia lingüística d’aquests parlants, un aspecte important perquè té conseqüències en la interpretació de la situació lingüística catalana: «comparen la societat d’acollida amb la regió de Zheijiang de la qual provenen», encara que es tracta d’una comparació amb aspectes contradictoris: si, d’una banda, jerarquitzen clarament xinès mandarí i wu (la qual cosa es podria projectar al castellà i al català), de l’altra, «tant l’aprenentatge del castellà com del català és vist com a positiu i necessari» (p. 34). Finalment, fa propostes pedagògiques que

04 Sec RESSENYES TSC25.indd 336

26/01/16 07:32

Ressenyes

TSC, 25 (2015)

337

haurien de contribuir a esmolar la consciència diversòfila tant dels alumnes com dels docents, per tal que valorin «aquests joves, no com a parlants que pateixen dificultat per expressar-se en català o en castellà, sinó com a parlants posseïdors d’un repertori lingüístic ric». Un reconeixement de l’escola, «més enllà de la correcció que puguin demostrar en cadascuna de les llengües» (p. 34). En síntesi, «la que defensem aquí seria una pedagogia pluralista que valori i fomenti, entre l’alumnat de qualsevol origen, la capacitat de comunicar-se […] i que, per tant, avaluï la competència lingüística en relació amb les competències comunicatives reals, i no només segons els resultats en proves acadèmiques en llengües específiques» (p. 37). Novament, una proposta de revolució pedagògica. Des de la mateixa voluntat diversòfila, l’article de Josep M. Baldaquí i Carme Junyent enfoca més específicament l’objectiu no ja de garantir el coneixement del català sense renunciar a la preservació de la pròpia llengua, sinó de fer introduir el coneixement d’aquesta diversitat en el currículum de manera transversal i en primera fila. De fet, es tracta d’un conjunt de propostes pràctiques adreçades a tot l’alumnat —independentment de si és o no al·loglot— i tindrien el mateix sentit o més en un entorn escolar lingüísticament més homogeni. Les propostes tenen com a objectiu fonamental contribuir a «superar els prejudicis lingüístics fruit de la ignorància» (p. 41). Així, les activitats descrites pretenen «posar en contrast les idees prèvies de l’alumnat, que, en algun cas, poden ser prejudicis no ajustats a la realitat i, molt sovint, seran parcials i incompletes amb les dades extretes de la realitat», de manera que «el conflicte cognitiu que es genera en posar en contacte els coneixements previs amb la diversitat del món real serà el mecanisme que ajudarà els alumnes a ampliar i reestructurar el seu coneixement» (p. 41). Les idees que ofereixen —una síntesi de les nombroses propostes que Junyent fa anys que dissenya en aquesta direcció— comprenen la confecció d’inventaris lingüístics de l’entorn, l’ús dels noms de persona i de lloc per a despertar la consciència que totes les llengües incorporen un gran nombre de trets d’altres llengües, les biografies lingüístiques, l’anàlisi de dades d’ús o —el tema més delicat, segur— la reflexió sobre models de llengua. Tot plegat perquè «l’educació plurilingüe no és únicament la capacitat per a comunicar-nos en diferents llengües, sinó que també implica una competència intercultural, és a dir, la capacitat per a conviure en una societat on trobem individus amb llengües i cultures diverses» (p. 49). L’article de Pere Mayans i Núria Montés exposa un exemple d’elaboració de projecte lingüístic de centre sobre la base d’un bon coneixement de la realitat sociolingüística, la qual «sovint no és coneguda ni pel professorat». Mayans i Montés recorden que «el reconeixement i la valoració de la llengua i de la cultura d’origen dels alumnes ha estat una de les bases del nostre sistema educatiu des del començament de la implantació —la dècada de 1980— del programa d’immersió lingüística» (p. 53), i expliciten la dimensió intercultural i plurilingüe del currículum de secundària, cosa que dibuixa un marc legal més que adequat per a la presència transversal de la recerca sociolingüística a l’escola. A partir d’aquí, exposen els resultats d’un treball de recerca dut a terme per estudiants que permet acostar-se amb rigor a la situació de les llengües a l’institut. Els resultats donen indicis molt interessants, com ara la desigual trans-

04 Sec RESSENYES TSC25.indd 337

26/01/16 07:32

338

TSC, 25 (2015)

Ressenyes

missió de les llengües a les famílies, certes discontinuïtats entre llengua inicial i llengua d’identificació (un alumne xinès té el wu com a llengua inicial però s’identifica amb el mandarí), o desequilibris segons el sexe dels parlants. Que el treball, a més de ser un interessant exercici acadèmic, s’utilitzi per a elaborar el projecte lingüístic de centre en fa una eina pedagògica que transcendeix les dimensions de l’aula i s’erigeix en un instrument de debat i de coneixement per a tots els agents implicats en l’educació: «l’experiència ha servit per reflexionar, amb els alumnes i amb els docents, sobre un seguit d’aspectes que sovint esdevé difícil d’integrar dins de la pràctica educativa de secundària» (p. 60). El darrer article del monogràfic exposa l’experiència d’utilitzar aspectes sociolingüístics en un grup de sisè de primària per tal d’introduir-los en la teoria i la pràctica de l’argumentació. Els autors —Llorenç Comajoan, Nadina Urgell i Montserrat Vilà— presenten breument els fonaments de la didàctica de l’argumentació i mostren que la sociolingüística és «una temàtica que es presta directament a practicar l’argumentació tant científica com social, perquè podem abordar molts dels temes sociolingüístics, tant mitjançant una metodologia centrada en l’aportació de proves com en el sistema de valors i creences dels argumentadors» (p. 64), i crec que s’hi podria afegir que això és així, especialment, en la societat catalana, en què les qüestions de llengua són objecte de debat general i quotidià. L’estudi exposa el resultat d’una unitat didàctica sobre argumentació en qüestions sociolingüístiques que presenta una sèrie de situacions a les quals els estudiants han de respondre dicotòmicament i n’han d’argumentar la resposta. Gràcies a la seqüència didàctica, veiem que els alumnes «poden fer argumentacions sociolingüístiques que van més enllà de les opinions personals», fins i tot en qüestions en què «prenen com a punt de partida les seves experiències personals» (p. 71), cosa que no passa (o no tant) amb altres temes menys directament relacionats amb la vida social (coneixement del medi, etc.), i que aprenen a matisar i a fer més complexos els seus arguments, encara que no en modifiquin substancialment el fons. Aquest conjunt de treballs, en molts sentits complementaris, que no defugen les propostes pràctiques i que procuren ser clars, concisos i entenedors, són, al meu parer, una excel·lent contribució no només a la didàctica de la sociolingüística sinó també al debat pedagògic sobre qüestions ben delicades. Hi ha en diversos d’aquests articles —en algun cas, de manera gairebé implícita— el plantejament d’un problema que, com ja he assenyalat, ens pot portar molt lluny: el perquè i el com ensenyem llengua (i, per tant, també quina mena de llengua ensenyem). En aquesta i altres qüestions els nostres recercadors hi tenen molt a dir i ho poden fer des d’una posició alhora rigorosa i compromesa. La sociolingüística catalana, com tota sociolingüística (com tota ciència), no ha estat mai neutral, és clar, i aquest monogràfic no només ens ho recorda: també posa en evidència que, honestament, no ha pretès mai ser-ho. Pere Comellas Casanova Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Universitat de Barcelona

04 Sec RESSENYES TSC25.indd 338

26/01/16 07:32

Memòria d’activitats del 2014

05 MEMORIA .indd 339

26/01/16 08:15

05 MEMORIA .indd 340

26/01/16 08:15

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p. 341-348 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

1. Junta

Càrrec

Noms i cognoms

President:

Joan Pujolar

Secretària:

Eva Codó

Tresorer:

Albert Fabà Prats

Vocals:

Lluís Polanco Elvira Riera Gil Maria Sabaté Dalmau

Delegat de l’IEC:

Joan Argenter Giralt

2. Llista d’actes • Col·laboració: IV Simposi Iniciativa Catalana de Sociolingüística Acte organitzat conjuntament amb la Iniciativa Catalana de Sociolingüística, coordinada per David Block, investigador ICREA de la Universitat de Lleida. La jornada comptà amb les cinc presentacions següents: 1. «Política lingüística universitària a Estònia: l’anglès i la internacionalització de l’educació superior i la recerca acadèmica». Josep Soler Carbonell, Universitat de Tallinn i Universitat de Tartu. 2. «Language as a resource migrant agency, stance and resistance in access to health care». Melissa Moyer, Universitat Autònoma de Barcelona. 3. «Les llengües mitjanes com a llengües acadèmiques: límits i possibilitats». Xavier Vila, Universitat de Barcelona. 4. «How (not) to talk about adoption in Spain». Susan Frekko, Universitat Autònoma de Barcelona. 5. «Intercultural communicative competence in the third space of virtual communities». Melinda Dooly, Universitat Autònoma de Barcelona. Data: 28 de febrer de 9.45 a 17.00 h Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans

05 MEMORIA .indd 341

26/01/16 08:15

342

TSC, 25 (2015)

Memòria d’activitats del 2014

• 40 anys de sociolingüística catalana: acte inaugural Amb aquest acte es va iniciar la commemoració del 40è aniversari del Grup Català de Sociolingüística, actual Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), que va incloure diverses jornades fins al mes de novembre del 2014.

L’acte inaugural comptà amb la participació de Joandomènec Ros, president de l’IEC, Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Joan Pujolar, actual president de la SOCS, i els expresidents Joaquim Torres i Emili Boix, que van cloure l’acte amb una reflexió sobre la història de la SOCS, el procés de consolidació de la sociolingüística dins la universitat catalana i els reptes de present i de futur de la disciplina. Data: 27 de març de 2014 a les 19.00 h Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans • Col·laboració: «Raons lingüístiques a favor d’un estat propi» Acte conjunt de la SOCS i el Cercle XXI de presentació del butlletí número 13 del Cercle XXI.

05 MEMORIA .indd 342

26/01/16 08:15

Memòria d’activitats del 2014

TSC, 25 (2015)

343

Aquest grup d’opinió ha recollit textos d’un conjunt d’experts en temes sociolingüístics en què es fa una prospectiva de les implicacions que pot tenir per a l’ús social de les llengües l’eventual constitució d’una Catalunya sobirana. Agustí Pou va observar què implicarà la constitució d’un nou règim legal en matèria lingüística que no estarà constantment limitat pel marc legal espanyol, sinó pels límits que imposin els principis democràtics en general i la mateixa realitat lingüística del país. Josep Gifreu va observar que el nou Estat català haurà de construir encara una indústria cultural i comunicativa pròpia, alhora que li caldrà assumir el control del propi espai radioelèctric. Xavier Vila va observar que en matèria educativa es mantindran a grans trets els mateixos reptes que actualment, però que les autoritats hauran d’elaborar un dis curs d’atenció a la diversitat lingüística i cultural diferent de l’actual. Finalment, Isidor Marí va parlar de la gestió del multilingüisme en les empreses, que és encara un àmbit poc desenvolupat, i va assenyalar que aquesta mancança no és atribuïble a la legislació lingüística espanyola, per la qual cosa es podria i s’hauria d’abordar ja des d’ara. Data: 10 d’abril a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans • Lliurament del Premi Modest Reixach el 22 d’abril de 2014

Lliurament del Premi Modest Reixach, de la SOCS, dins els premis Sant Jordi de l’Institut d’Estudis Catalans. El premi va correspondre a Joan Solé, Anna Torrijos i Montserrat Martínez pel llibre Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Volum II, publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

05 MEMORIA .indd 343

26/01/16 08:15

344

TSC, 25 (2015)

Memòria d’activitats del 2014

• Cicle 40è aniversari: «L’etnografia de la comunicació en la sociolingüística catalana»

Les nostres col·legues Luci Nussbaum, Helena Calsamiglia i Amparo Tusón van repassar la trajectòria de la sociolingüística d’orientació antropològica i interaccional a casa nostra. L’acte tingué un format tipus entrevista conduït per Joan Pujolar. Data: 8 de maig a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans • Cicle 40è aniversari: «Els estudis de demolingüística en la sociolingüística catalana»

Joaquim Torres.

Natxo Sorolla.

Des de la implantació de la democràcia i del nou Estatut d’autonomia, el desplegament de les polítiques de normalització lingüística ha requerit el seguiment dels usos lingüístics a Catalunya des d’una perspectiva demogràfica. El malaguanyat Modest Reixach i el company Joaquim Torres, expresident de la SOCS, han estat participants destacats en l’anàlisi demolingüística durant tots aquests anys. Joaquim Torres i Natxo Sorolla ens ho van explicar en una conferència presentada pel també demolingüista Albert Fabà. Data: 5 de juny a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

05 MEMORIA .indd 344

26/01/16 08:15

Memòria d’activitats del 2014

TSC, 25 (2015)

345

• Conferència: «Llengua i independència. Una anàlisi crítica sobre les dades dels baròmetres d’opinió pública (BOP) del CEO»

Projecció de les llengües usades a Twitter en territori català.

Es féu una anàlisi crítica de la sèrie d’enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió en què hi ha la pregunta «Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?» (la sèrie temporal s’inicia el juny del 2011 i acaba l’abril del 2014). Com a conseqüència d’aquesta anàlisi es presentaren unes dades reponderades, que també incloïen les de la doble pregunta del darrer Baròmetre. Alhora, també es creuaren aquestes dades, reponderades, amb la llengua dels enquestats o altres variables com ara l’autoidentificació nacional. Es pretén, d’aquesta manera, tenir una bona perspectiva, tant sociològica com sociolingüística, de l’estat de la qüestió i de la seva evolució en aquests darrers anys. icle 40è aniversari: «Els estudis de llengua i dret durant els quaranta anys del Grup • C Català de Sociolingüística»

Antoni Milian.

Carles Duarte.

Quan es parla de sociolingüística catalana, normalment es pensa en facultats de lletres; però també és bo recordar que la política lingüística als països de parla catalana

05 MEMORIA .indd 345

26/01/16 08:15

346

TSC, 25 (2015)

Memòria d’activitats del 2014

ha portat a consolidar una tradició d’estudis jurídics, de planificació lingüística i de fixació del llenguatge jurídic i administratiu amb una incidència internacional ben notable, en la qual han treballat nombrosos especialistes tant des de la universitat com des de l’advocacia o el notariat. En aquest col·loqui, Antoni Milian Massana i Carles Duarte i Montserrat ens parlaren de com s’iniciaren aquests estudis i com es creà el seu màxim òrgan de difusió: la coneguda Revista de Llengua i Dret. Des d’aquesta revista publicada per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya s’ha marcat escola en matèria d’establiment i modernització del llenguatge jurídic català i també s’hi han anat desenvolupant les nocions que han marcat jurisprudència en matèria d’usos oficials i drets lingüístics. Data: 16 d’octubre a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

• Cicle 40è aniversari: «De la sociolingüística del conflicte a la sociolingüística del multilingüisme: visions passades, presents i futures del contacte de llengües»

Isidor Marí.

Xavier Vila.

Com a cloenda dels actes de commemoració del seu 40è aniversari, la Societat Catalana de Sociolingüística va oferir una reflexió sobre l’evolució que ha fet la sociolingüística a l’àrea catalana, centrada en la manera com ha abordat el contacte de llengües. Amb el terme sociolingüística del conflicte es fa referència a l’enfocament predominant en els inicis de la sociolingüística catalana, que planteja el dilema entre la substitució i la normalització lingüística i que ha tingut una influència significativa en les polítiques lingüístiques públiques. Amb el terme sociolingüística del multilingüisme es fa referència a l’enfocament que, a partir dels anys noranta, parteix de la quotidianitat del contacte de llengües i treballa amb nous conceptes, com els de sostenibilitat o hibridisme lingüístics. Actualment conviuen totes dues perspectives: la del multilingüisme predomina en l’àmbit acadèmic i la del conflicte és present sobretot en el discurs polític.

05 MEMORIA .indd 346

26/01/16 08:15

Memòria d’activitats del 2014

TSC, 25 (2015)

347

Els ponents, Isidor Marí i Xavier Vila, exposaren la seva visió d’aquesta evolució, en el cas de Xavier Vila des d’un punt de vista eminentment acadèmic, i en el cas d’Isidor Marí des del punt de vista de l’acció política i institucional. Les seves intervencions es desenvoluparen a partir de dues preguntes que els plantejà la moderadora, Elvira Riera, successivament: 1. És vigent la sociolingüística del conflicte? 2. Què seria avui la normalitat lingüística? Des d’aquest punt de vista, quins són els principals reptes que tenen les llengües, els parlants i els governs en el context multilingüe actual, i especialment en un cas de contacte de llengües com el català? Aquest acte també s’integrà al programa del II Simposi Internacional sobre Nous Parlants en l’Europa Multilingüe. S’oferí interpretació català-anglès-català. Data: 20 de novembre a les 19.00 h Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans • Col·laboració: II Simposi Internacional «Nous parlants en una Europa multilingüe: reptes i oportunitats»

Aquest simposi constituí la primera trobada general de la xarxa europea sobre nous parlants en una Europa multilingüe (Acció COST ISCH IS1306). S’hi explorà l’experiència dels «nous parlants», és a dir, la diversitat dels perfils emergents de ciutadans multilingües a l’Europa contemporània. Podeu visitar el web d’aquesta xarxa a http://www.nspk.org.uk/.

05 MEMORIA .indd 347

26/01/16 08:15

348

TSC, 25 (2015)

Memòria d’activitats del 2014

3. Altres Socis de la SOCS Actualment la societat consta de cent quatre socis i sòcies. Treballs de Sociolingüística Catalana

El número 23 de TSC dedica la seva secció especial a la sociolingüística de la variació, a cura de Miquel Àngel Pradilla, de la Universitat Rovira i Virgili. També conté un escrit d’Emili Boix i Jordi Cicres en memòria de la malaguanyada Maria Teresa Turell, que fou la pionera d’aquests estudis a casa nostra. La part de miscel·lània inclou diversos articles dedicats als usos lingüístics dels joves, i conté des de l’anàlisi d’una entrevista a Pep Guardiola fins a un estudi sobre els usos del rus com a llengua franca a l’Europa oriental. La revista està disponible en línia a http://revistes.iec.cat/index.php/ TSC/issue/view/5457/showToc. Treballs de Sociolingüística Catalana, la revista editada per la Societat Catalana de Sociolingüística amb el suport tècnic de la Xarxa CRUSCAT, ha aconseguit la màxima avaluació en el sistema CARHUS, utilitzat a Catalunya per a la classificació de revistes científiques dels àmbits de les ciències socials i humanitats. En la seva actualització CARHUS Plus+ 2014, la revista obté la posició A en un rànquing que avalua la qualitat formal de les revistes entre A (més alta) i D (més baixa).

05 MEMORIA .indd 348

26/01/16 08:15

Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/about/ submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs presentats.

05 MEMORIA .indd 349

26/01/16 08:15

27/01/16

17:23

Treballs de Sociolingüística Catalana 2015

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2015

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Implantació de la normativa lingüística Llindar, per Emili Boix-Fuster

Eines d’implantació del català a Catalunya i a la Catalunya del Nord: una anàlisi teòrica de dos sistemes educatius diferents, per James Hawkey

Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística

La introducció del concepte de llengua oficial a l’ordenament jurídic espanyol (1902-1931), per Daniel Escribano

Entre la norma en ús i les propostes normatives: recerca, vehiculació, implantació, per Isidor Marí

«La sociolingüística a primària i secundària», Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, de Llorenç Comajoan i Montserrat Vilà (ed.), per Pere Comellas Casanova

Bibliografia de referència de la «Secció monogràfica. Implantació de la normativa lingüística»

Memòria d’activitats del 2014

TSC25

La sociolingüística del euskera: del movimiento social a la práctica académica, per Iñaki Martínez de Luna

Implantació de la normativa lingüística

TSC-2014-25 COVER_llom18,05.pdf

Implantació de la normativa lingüística Institut d’Estudis Catalans