Llengua & Literatura

Llengua Literatura&

33 2023

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Llengua & Literatura

Director: Daniel Casals (UAB).

Secretari: Arnau Vives (USC).

Consell de redacció: August Bover (UB/IEC), Rosanna Cantavella (UV/Clare Hall, University of Cambridge), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Moran (UB/IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Glòria Casals (UB), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino/IEC), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Germà Colón (Universität Basel/IEC), Josep Massot i Muntaner (IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC).

Objectius i temàtica

L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Política d’accés lliure

L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

33 2023

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

ISSN (ed. impresa): 0213-6554

ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat

Disseny de la coberta: Ferran Cartes

© els autors dels treballs

© 2023, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tf.: +34 93 552 91 04

Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat

Compost per Fotoletra, SA Imprès a Open Print, SL

ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

ISSN (ed. impresa): 0213-6554

Dipòsit Legal: B 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/ 3.0/es/legalcode.ca.

ESTUDIS I EDICIONS

RAMON D. PERÉS I LA POESIA: DE L’ESCOLA ANTIGA A LA «MUSA NOVA»

Ramon D. PeRés anD PoetRy: FRom the ancient school to the ‘musa nova’

Gemma Bartolí masons Universitat Autònoma de Barcelona

Dept. de Filologia Catalana, Facultat de Filosofia i Lletres, Campus UAB, Edifici B, Carrer de la Fortuna, 08193 Bellaterra 935 86 80 78 gemma.bartoli@uab.cat

ORCID ID: 0000-0003-3543-1890

Resum

Amb les primeres aproximacions modernistes, una de les necessitats més urgents que es posen de manifest és la renovació poètica i l’allunyament dels models vuitcentistes. Així ho exposa el crític Ramon D. Perés, que clama per una modernització urgent de la poesia catalana que començaria per l’actualització de la forma. Perés distingeix entre els que segueixen els models de l’escola antiga —plens de falsedat i amb formes èpiques gastades— i els de l’escola nova —que fan una poesia sincera, espontània i renovada, entre els quals sobresurt el nom d’Apel·les Mestres.

Paraules clau

Ramon D. Perés, poesia, literatura catalana, modernisme, crítica literària

Abstract

With the first Modernist approaches, one of the most urgent necessities was a renewal of poetry and separation from the nineteenth-century models. This was stated by the critic Ramon D. Perés, who called for an urgent modernisation of the Catalan poetry that would commence with an update of the form. Perés distinguished the models of the old school—full of falseness and anachronistic epic forms—from those of the new school—which seek a sincere, spontaneous and updated poetry, one prominent practitioner of which was Apel·les Mestres.

Key Words

Ramon D. Perés, poetry, Catalan literature, Modernism, literary criticism

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 7-25

DOI: 10.2436/20.2502.01.105

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 04-10-22; Acceptat 02-11-22

1. INTRODUCCIÓ

Després de la crisi dels anys setanta i vuitanta del segle xix, amb el declivi de l’idealisme, els poetes es veuen empesos a buscar noves vies d’expressió. També s’obre camí la perspectiva de l’art total, es duen a terme un gran nombre de traduccions i es reclama la creació d’un nou llenguatge poètic, despullat de l’excés de retoricisme i la grandiloqüència romàntics (molAs 1986: 460). Aquest rebuig de la tradició vuitcentista catalana en el terreny de la poesia, que té com a esquer polèmic el certamen dels Jocs Florals, és el denominador comú que apareix en els escrits del primer modernisme de L’Avens. Així ho reflecteixen els textos del crític i poeta Ramon D. Perés, que, especialment en la seva etapa com a director de la revista (1883-1884), formula diverses propostes perquè la poesia es renovi com ho estan fent els altres gèneres amb el naturalisme. És una idea que manté amb el pas dels anys en les diverses publicacions en què col·labora com a crític literari, entre les quals destaca La Vanguardia, el Diario de Barcelona, Cultura Española o La Lectura.

En un context en què els Jocs passen a ser l’exponent més clar de totes les actituds que impedeixen la renovació poètica —a causa de l’exaltació patriòtica i les composicions de caràcter oratori que propicien—, Perés reclama la concentració i la naturalitat en els versos, unes característiques que inclouen també que l’ús del llenguatge sigui al més acostat possible al col·loquial; concretament, al barceloní. Ara bé, també és important, segons el crític, que els nous poetes aportin idees i les adaptin als motlles estrangers, però sense limitar-se a la imitació d’un únic autor: només d’aquesta manera la poesia catalana podrà arribar a tenir un caràcter propi i fill del seu temps, que cridi l’atenció dels lectors que s’hi identifiquen. Cal, doncs, deixar enrere la tradició més patriòtica —massa influent tant en el fons com en la forma— i estar més pendent de «los adelantos universales del arte» (Perés 1888: 3).

El crític distingeix entre els que són poetes i els que no, com també entre els que ho són més i els que ho són menys, una característica intrínseca que troba en els autors, encara que s’adeqüin més o menys als seus gustos. Al capdavall, els poetes de veritat (Francesc Matheu, Joan Maragall, Ferran Agulló...) són els que es diferencien dels mers

versificadors, «sin alma propia, sin ideas, sin hondos sentimientos» (Perés 1901: 44), una distinció que, sigui dit de passada, també fa mestres (1902: 28):

És molt comú, molt més de lo creïble, el confondre el poeta amb el versificador, i no obstant, quina diferència més enorme hi ha entre l’una i l’altra cosa! [...] Poeta és aquell que porta la poesia en si, i versificador és aquell que sap fer versos [...]. Per ser poeta no es necessita aprendre res: se n’és o no se n’és.

D’aquesta manera, malgrat que el gènere líric «podria ésser una fecundíssima font d’obres sinceres i naturals [...], per una espècie de fatalitat cau, si és que algú se’n recorda, en mans de poetes ploraires i falsos que la major part de les vegades no passen de ser uns rimadors vulgars» (Perés 1884a: 341). Així ho posa de manifest quan es lamenta de la «plaga de rimadores» que cultiven la poesia, perquè «no todo el que versifica en catalán puede pretender que se le considere como poeta, y muchas veces siquiera como literato» (Perés 1907a: 9.954), i per això s’indigna amb tots aquells que, sense tenir-ne cap justificació, s’autodenominen poetes, com també amb els que creuen que el poeta pot arribar-se a construir i no necessita tenir cap talent innat.

Per tant, si a la poesia catalana li cal aquesta modernització és perquè està farcida de versificadors que escriuen únicament quan hi ha algun certamen, amb la qual cosa es tracta tan sols de «fabricants d’odes, que no tenen cor, sinó l’habilitat de fer veure que en tenen» (Perés 1883: 106). El que ha quedat endarrerit, doncs, són uns determinats gèneres i estils, perquè «no es la poesía la que muere, sino sus ideas y formas antiguas, entre las cuales y nosotros existe un divorcio patente» (Perés 1889: 1), una imatge que repeteix i desenvolupa en diverses ocasions:

No suele decirse ni aun pensarse, pero es indudable que hay, que se ha ido formando a través de los siglos, una poesía falsa, de puro convencionalismo, la cual ha usurpado su nombre a la verdadera sin originar más que muy raras protestas, por lo común bien distantes unas de otras. Pues bien: esa es la poesía que agoniza en nuestra época, reclinada la envejecida frente en otras épocas anteriores, pero relativamente próximas. No es de sentir que muera. Sobre sus cenizas ha de nacer

otra poesía joven, nueva, llena de vida y desnuda como pintan a la verdad; una poesía veraz, sincera, como hija de tiempos sedientos de sinceridad y ansiosos de hallar lo verdadero; sobria, tanto por reacción natural contra precedentes ampulosidades, como por consecuencia de esa vida febril, atareada y positiva en que van engolfándose cada día más los pueblos europeos, breve, concisa, fuertemente coloreada, como picante condimento necesario a paladares refinados. (Perés 1888: 5)

Aquesta idea coincideix amb la que predica Josep YxArt (1888: 119), per a qui «no es la poesía lírica la que perece, sinó la usada hasta aquí», i amb mestres (1893: 5-6), que també ho veu d’una manera similar: «Podran els esperits forts repetir fins a la sacietat “la Poesia és morta!”, podrà la frase ser tan de moda, tan fi de sigle com se vulga, però la Poesia viu i seguirà vivint amb la vida de les coses eternes». A la poesia, doncs, li cal una renovació urgent.

2. L’ESCOLA ANTIGA VS. LA «MUSA NOVA»

Inicialment Perés distingeix dues maneres de fer poesia: la de l’escola antiga, amb autors com ara Ramon Picó i Campamar, Frederic Soler, Pau Bertran i Bros i Jaume Collell, que no aportarien res de nou, i la de l’escola renovadora —la «musa nova» (Perés 1884b: 388)—, formada per noms com ara Francesc Matheu, Apel·les Mestres i Ramon Bassegoda, que proposen unes creacions literàries més útils i especialment innovadores per la forma. Per tant, la nova línia té «mes raó d’ésser que l’antiga» (Perés 1884b: 389), i els qui la conreen contribueixen més que els altres «a l’esplendor de sa literatura, que, com totes, no pot ésser sempre la mateixa, sinó que és precís variar-la, és precís canviar de mestres de tants en tants anys» (Perés 1884b: 389). En definitiva, en les poesies de l’escola antiga s’ha anat perdent l’espontaneïtat en pro de la falsedat, els sentiments fingits i les formes convencionals, de manera que es troba subjecta a un patró determinat. Els noms nous, en canvi, es caracteritzen per la independència absoluta que els empeny a crear no únicament el fons, sinó també la forma, ja que l’adopció de models formals al pas amb els temps és un altre dels elements fonamentals per a la modernització:

Heus-e-la aquí la poesia que, diversament modificada segons les qualitats personals de cada un dels conreadors, deuria arribar a constituir l’última forma, la darrera evolució de la gran escola catalana, més gran, més viventa dintre d’Espanya, si això fes, que la mateixa escola castellana, tan escassa avui en poetes que valguin la pena d’ésser estudiats per les nacions que marxen al davant nostre! Té la brevetat que les impressions artístiques tenen en la vida actual, tota febril, tota inquieta, tota positiva; té la força que un sigle gastat exigeix per a que es digne girar sos ulls a l’art de la paraula rimada, aqueixa espècie de joc sublim que en altres temps arrastrava als pobles i avui sols impressiona a alguns esperits somiadors; té l’harmonia o el color de la música o de la pintura, per aquella barreja especial de les arts que sol portar la necessitat de fer nou quan han agotat aqueixes tots los recursos propis: eixa és l’escola nova que arrancaria el catalanisme de les mans dels erudits, i traient-li el sabor de restauració arqueològica en faria una literatura petita, però forta i viva, filla de son temps i no planta exòtica de belleses reservades per a uns quants amateurs, que no basten per si sols per a fer estimar i respectar un poble. (Perés 1884a: 343)

Entre els membres d’aquesta tendència insurgent, els noms d’Apel·les Mestres i Francesc Matheu apareixen habitualment en aquesta primera etapa de L’Avens, perquè, amb ells, despunta «l’auba de la poesia més moderna de Catalunya», la que s’esforça «en rompre els motllos antics per a crear-ne de nous»:

Els que llegíem a Heine i a Bécquer, primer, i després buscàvem ja en les immensitats de Goethe; en els jardins sàviament podats i conduïts de la poesia francesa (de Coppée a Sully Prudhomme, principalment); i fins de la italiana (amb Carducci i Stecchetti, per exemple), o en alguns dels antics clàssics, lleis per a anar formant el còdic de la Musa nova que adoràvem, rebíem com a última paraula de lo modern les composicions que, com les d’En Matheu, eren crits del cor despullats del vell convencionalisme retòric; apartats de l’inflor que ja ens disgustava, com oposada a l’esperit essencialment realista de la època, i en els quals si alguna influència clàssica podia haver-hi seria la d’antics poetes subjectius catalans, barrejats, tal volta, amb records d’Anacreont i Safo o dels elegíacs llatins. Volíem una poesia de veritat, ingènua, que s’acostés lo més possible a la Naturalesa. (Perés 1922: 23)

Val a dir, però, que en aquest cas Perés recalca el nom de Francesc Matheu perquè es tracta de la resposta al discurs de la seva recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 28 de maig de 1922. En altres ocasions, per davant seu passaran sempre Verdaguer, Mestres o Costa i Llobera —i, com a gran influència de tots ells, i sobretot de l’autor de Canigó, Frederic Mistral. Dit això, convé remarcar que, quan Perés parla de l’escola nova, ho fa, en un primer moment, pensant en una poesia naturalista, però no pas —assenyala— en escriptors com Richepin i Rollinat, els quals considera que són més idealistes que naturalistes.

Pel que fa a la temàtica, l’any 1890 constata un acostament desigual a la natura per part dels poetes catalans: el catalanisme la percep generalment animada i simbòlica, i el poeta ciutadà, envoltat de natura, més enllà de la meravella del paisatge, hi sent també la pàtria, la catalanitat. El crític ho veu com una qualitat perquè respon a un sentiment que impulsa la regeneració d’un poble; tanmateix, nota que en l’observació de la natura hi ha molts matisos i una gran diversitat de direccions cap on mirar. Alhora, en oposició al retoricisme i l’ampul·lositat, comença a fructificar una poesia programàticament intimista, que assumeix una estètica verista, per dir-ho en paraules de Casellas, i obre les portes a l’impressionisme i al simbolisme (CAsACubertA 2020: 91).

D’altra banda, la importància que Perés dona a la forma li impedeix mostrar-se partidari dels poemes en prosa, resultat lògic de la renovació aportada pel simbolisme (CAstellAnos 1995: 20). Per això condemna una obra com Oracions (1895), de Santiago Rusiñol, un llibre que troba fatigós, ple d’efectes retòrics innecessaris —en definitiva, una «oda moderna en prosa» (Perés 1898: 117)—, i conclou que els dramaturgs no acaben de sortir-se’n amb el gènere poètic, tot i que canvia d’opinió quan topa amb la poesia d’Ignasi Iglésias. La prosa poètica, al cap i a la fi, sol estar mancada de veritable poesia:

Para el que lee, por gusto o por deber, muchos libros de versos o de prosa poética, las impresiones que ellos han de producirle no dejan de ser curiosas, hasta cuando, en vez de entretenerle, le sumen en abrumador hastío. Porque parece que en todos esos libros la Poesía debiera representar una parte principalísima, y no siempre es así, sino que con

frecuencia ocurre todo lo contrario. ¿Y no es verdaderamente curioso que siendo tantos los que corren tras de la Poesía sean tan pocos los que dan con ella? ¿No interesa el ver cómo se escapa de unos y se deja coger de buena gana por otros, muchas veces cuando menos se piensa? (Perés 1910b: 10.550)

Segons el crític, «el peor enemigo de un poeta es el prosista que él lleva en sí mismo aunque no quiera» (Perés 1910a: 7.779), i el fet que prosistes i poetes vagin canviant el gènere segons els gustos del públic no dona un bon resultat, perquè això impedeix als autors especialitzar-se. Ara bé, si l’estil de la poesia no ha de ser una prosa rimada, tampoc no s’ha de diferenciar gaire del seu llenguatge: «El verso de la poesía moderna debe ser una prosa, sí, pero tan sumamente exquisita y excepcional que se salga de los moldes de la prosa y tan acabadamente cincelada que su hermosura antes resulte de lo bien torneado de su espléndida desnudez, que de la riqueza y recónditos adornos de vestido alguno» (Perés 1888: 46). I si valora la descripció en el poema, tanmateix no aposta per un model descriptiu, sinó per una poesia pictòrica: això és, que també contingui una intenció al darrere. Segueix, doncs, l’ensenyament predicat per Manuel Milà i Fontanals (1884: 185), de qui va ser deixeble, per a qui «la poesía puede competir en cierta manera con las artes ópticas, siendo exacta en este sentido la comparación de Horacio: ut pictura poesis erit». En definitiva, en el poema ha de predominar la plasticitat sobre la música, i per això cal condemnar la poesia simbolista: la idea de l’«Art poétique» de Paul Verlaine és, doncs, als antípodes del que Perés defensa.

La complicació, diu, és que en la literatura catalana hi ha molts poetes que tenen la tendència a confondre la poesia amb l’eloqüència, fet que també passa en autors francesos i castellans, mentre que la millor poesia és «la que brota espontàniament del cap o del cor, que naix per sa pròpia voluntat i no obligada, que res vol, que res espera més que entusiasmar si s’ha escrit amb lo cor ple d’elles» (Perés 1883: 107). Des del seu punt de vista, la bellesa rau en la sinceritat, en l’expressió de sentiments íntims i veritables que el poeta experimenta i se sent empès a plasmar en el paper. El principal valor de la poesia és que sigui espontània, que surti directament del cor sense que es noti un

esforç a pensar cada paraula, i això és el que han falsejat els certàmens, en els quals predominen els gèneres èpics, per més vulgars que siguin, respecte a l’escriptura íntima i inspirada.

3. MÉS ENLLÀ DE L’ODA

Amb aquests preliminars, és evident que Perés defensa especialment tota aquella poesia que s’allunyi de l’oda —«escull de tanta i tanta mitjania que s’hi atansa sens considerar que aquest gènero té per a les societats modernes quelcom de lo que té també l’epopeia: cert segell d’antigor [...], certa impopularitat» (Perés 1884a: 255)— i que s’inspira en la literatura universal. Per aconseguir una modernització poètica i formar part d’aquesta escola nova cal, per tant, evolucionar també en el gènere:

Per a mi és caràcter distintiu de les obres poètiques primitives una espontaneïtat quasi infantil en la forma; eixa espontaneïtat s’ha perdut després poc a poc, complicant-se amb artificis que feia cada vegada més necessaris lo gust treballat i expert de les diverses èpoques; més ensems que això, que era un avenç positiu, aparegué ben aviat i sempre augmentant la tendència a diluir en adornos retòrics la concisió i la ingenuïtat primitives, tendència que no fou ja altra cosa que un avenç fictici. Aixís aparegueren multitud de gèneros que han esterilisat les literatures en èpoques anteriors a la nostra o bé els hi ha fet deixar la drecera de la veritat i de l’espontaneïtat per a perdre’s pels viaranys de lo fals, dels sentiments fingits i les formes convencionals. Aixís aparegueren, per exemple, i han passat a través dels sigles, l’oda i la complanta, l’entusiasme obligatori i les llàgrimes forçades, com si diguéssim: la claque moderna i les ploraires dels enterros pagans. (Perés 1884b: 561)

D’aquesta manera, a mode de declaració d’intencions, el primer poema del seu llibre Cantos modernos (1888) ja s’intitula «La oda»:

Más de una vez cuando mi débil frente lucha con las ideas obstinada, la vi, cual forma humana, dulcemente llamarme con el gesto y la mirada.

Más de una vez la vi flotar hermosa vagando entre mi pluma y la cuartilla como soberbia imagen de una diosa que adoración pidiera a mi rodilla.

Y nunca la adoré. Nunca rastrero quise arrojar el entusiasmo mío entre sus férreos brazos prisionero: nunca en sus vallas se encauzó mi río.

A mí la sabia libertad del arte que al par el molde y el objeto crea: quiero ¡oh Poesía! sin cesar besarte y que mi beso libre y vario sea.

Quiero la forma natural y llana siempre sincera y espontánea y fácil; si amo la oda griega y la romana es cuando breve, cuando ingenua y grácil.

Mas esa falsa oda que se ciñe con vueltas de abalorios la garganta y la mejilla con carmín se tiñe, y siendo fría entusiasmada canta,

esa es la cortesana impenitente que finge amor no estando enamorada: la poesía es pasión, pasión ardiente jamás a la estrechez bien sujetada.

¡Libertad ignorante y primitiva, arte moderno refinado y sabio, si ha de vivir que por vosotros viva el verso aborto de mi pobre labio!

El rebuig manifest cap a aquest model, com també cap a l’elegia o al bucolisme, ve donat perquè són formes imposades que s’allunyen de l’espontaneïtat de l’art, però el crític insisteix especialment en el primer cas perquè és el que més perviu. Ara bé: fins a quin punt aquestes argumentacions són compartides per les personalitats culturals del

període? Josep Yxart, per exemple, tot i no combregar tampoc amb aquests gèneres, no està d’acord amb la duresa de Perés perquè ja els considera morts, segons posa de manifest a la crítica als Cantos modernos:

Nada tan fundado como abominarlos, pero... ¿qué? ¿no han muerto aún?... ¿merecen todavía tales lanzadas? ¿serán como aquellos soldados rusos que aun después de muertos, había que darles un empujón para derribarlos? El autor los considera muertos, pero se ceba aún en la oda. Por mi parte, en cuanto alcanza mi vista, no hallo en España poeta, digno de este nombre, que la cultive. Si el raudal, nunca agotado, de la fraseología huera, sigue anegando ilustraciones y revistas, solo en los más rezagados se vacía aún en la urna panzuda de la oda, o solo como alarde literario, en las celdillas simétricas de los tercetos y las liras. (YxArt 1889: 53-54)

De tota manera, quan Perés mostra la seva oposició envers l’oda ho fa pensant en la forma de Píndar, «el padre de esa moderna oda heroica, muy impropia ya que no se acompaña con la lira ni tiene verdaderos héroes que celebrar» (Perés 1888: 10), un judici que va contra els seus imitadors del segle xix, i no pas cap a l’autor grec. D’altra banda, matisa que la seva no és una condemna a la totalitat, sinó a les formulacions més ampul·loses i artificioses, que s’allunyen de la naturalitat i la sinceritat, ja que, «por lo demás, la oda sobria, sencilla, la horaciana, en fin, tiene en mí un admirador aunque no tenga un imitador literal» (Perés 1888: 56). Això explica que pugui defensar —i fins i tot lloar— l’oda «A Barcelona», de Jacint Verdaguer, o «A Horaci», de Miquel Costa i Llobera. Per tant, arriba a coincidir amb les idees dels seus coetanis Josep Yxart i Joan Sardà, que també es mostren més partidaris de l’oda anacreòntica o horaciana.

Segons Perés (1891: 67), els models actuals han de descansar sobre una base clàssica: la forma del poema ha de ser «la vella, l’eterna, la que cantaren inconscientment els poetes primitius, els clàssics de les antigues literatures». Fet i fet, la tradició literària clàssica era present entre els estudiants del moment, i noms com ara Pau Bertran i Bros, Ramon-Enric Bassegoda, Joaquim M. Bartrina o Miquel Costa i Llobera es formen sobre aquests fonaments i fins i tot esdevenen traduc-

tors d’odes (medinA 1992; vAlentí Fiol 1973). A partir d’aquests supòsits és natural que Perés (1888: 16) exalti l’aparició de Goethe, «un clásico en toda la extensión del vocablo [...], un moderno que vive con el rostro amorosamente inclinado a lo antiguo»: en definitiva, un romàntic que busca la seva llibertat en el classicisme veritable. Amb ell neix la lírica moderna, que s’acaba d’assentar amb l’aparició de Heine, el qual tampoc no se cenyeix a formes preestablertes, sinó que fa un art sincer i allunyat del retoricisme, que ja desperta entusiasme des del primer terç del xix. De fet, l’Intermezzo resulta una obra de molta importància perquè «és lo primer crit d’una revolució poètica de què no s’han tret encara totes les conseqüències possibles i convenients per al renovament i la vigorisació de la poesia moderna» (Perés 1884a: 340). En altres paraules, l’intimisme i la fragmentació de Heine propiciaran el germen de la poètica de la modernitat durant els anys de realisme, fins a la introducció dels parnassians i la recepció dels simbolistes amb la inclusió de Baudelaire (CAbré 2009: 171). Els dos alemanys se serveixen d’una base clàssica, però molt més ben escollida que els que agafen com a model la poesia grandiloqüent, i també seran els models de poesia moderna per a Yxart.

És fàcil deduir, doncs, per què Perés no aplaudeix l’ampul·lositat de la poesia romàntica de Victor Hugo i lamenta tots els epígons que en deriven. Tanmateix, sí que es mostra partidari dels seus successors, i no pas deixebles —el matís és important—, que arraconen els gèneres convencionals i donen lloc a una poesia «més lliure, més sincera i més digna de veritables artistes, en què es barreja d’hermosa manera la llibertat de la poesia primitiva amb los refinaments de gust de nostres temps» (Perés 1884b: 561). Segons aquesta idea, els membres de l’escola antiga continuen subjectant-se a un patró determinat, mentre que l’escola nova és independent i crea no només el fons sinó també la forma.

La importància per la forma també es deixa notar en les opinions adreçades a les faules en vers d’Eveli Dòria i Bonaplata incloses tant a Música vella (1896) com a Moneda curta (1908). El seu estil, malgrat que de vegades resulti incorrecte, té una gràcia que al crític li recorda Apel·les Mestres i això indica un temperament artístic, però cal deixar que el lector completi la conseqüència moral de la narració, perquè tal

com ho fa Dòria resulta infantil —i la justificació no es pot trobar en La Fontaine, perquè Perés (1908a: 8.325) està convençut que l’escriptor francès s’adaptaria a expressions més pròpies dels nous temps. Fet i fet, en el marc de la Querelle des Anciens et des Modernes, entre la varietat de crítiques a les quals els moderns sotmeten l’antiguitat i els seus defensors hi ha l’argument de la raó —això és, la versemblança, en harmonia amb els requisits de la bellesa— i el del gust —la creença en un model de bellesa transcendent i únic— (CAlinesCu 2003: 42), de manera que convé que les obres noves s’aproximin a aquest ideal.

Així, tot i creure en la immortalitat de la poesia, no n’accepta la immortalitat de les formes; ben al contrari, és necessari que en neixin d’altres. Cal trobar l’estrofa nova, segons l’expressió que manlleva del poema de Mestres «En la tomba de Heine» («Cantem l’estrofa nova, que és la vella, // la que has cantat i no ha comprès ningú»), «el cant verdaderament modern, una forma apropiada al nostro temps, forma en la qual hi aboquem els nostros pensaments i les nostres passions, és a dir la vida nostra tal com ella sigui» (Perés 1891: 67). Al capdavall, la forma és un dels pilars fonamentals que no pot fallar en tota poesia, en línia amb el parnassianisme; per això sempre s’hi fixa i vol determinar-la. La perfecció formal és, doncs, necessària:

Si un poeta ha d’ésser imatge de sa època, per a que sigui com la flor produïda per ella en un moment d’amor i de repòs, és precís que lo poeta modern cerqui aquella perfecció en certs refinaments d’art propis de nostres temps, en cert luxo de detalls reveladors cada un d’un temperament d’artista, no en rebuscaments d’elocució ni en algunes metàfores de més o de menos. L’època actual és més exigent, l’època actual no haguera fet la reputació de molts clàssics que altres consideraren superiors. (Perés 1884a: 306)

A propòsit de «Lo fossar de les moreres», de Frederic Soler, afirma que «cap poesia lírica pot tenir un mèrit absolut sense posseir una forma exquisida, una forma molt diferenta de la dramàtica» (Perés 1884b: 569). Malgrat aquesta contundència, Perés es declara molt favorable a l’idil·li dramàtic modernitzat d’Apel·les Mestres, pel fet que la solució dramàtica dins de la poesia lírica a Espanya havia estat fins aleshores inusual —només havia estat utilitzada en comptades oca-

sions per Campoamor i Núñez de Arce. De fet, celebrarà sempre la innovació formal de l’autor de La garba, com també ho posa de manifest quan parla dels Idil·lis i es decanta pel poema cíclic:

El ciclo es una más de las formas de la épica moderna, indudablemente la que menos épica parece y la que menos fortuna ha tenido en España, pues no se la ha elevado a la altura que merecía, no se ha sacado de ella todo el partido posible. Paréceme digno de notarse, sin embargo, que en Cataluña se ha cultivado más que en otras partes, acaso por la mayor facilidad que tiene esta para adaptarse a ciertas corrientes extranjeras, desprovista, como se halla, del freno del casticismo. (Perés 1901: 49)

La preferència va més cap a la brevetat i concisió en els versos que no pas als poemes extensos. I, lògicament, es posiciona a favor del poema líric enfront de la fórmula narrativa continuada de l’èpica com a font d’obres sinceres i naturals. També Yxart i Sardà consideren que l’excés de convencionalisme i de tòpics, tractats amb superficialitat i ampul·lositat, que caracteritza la poesia jocfloralesca —o l’obra d’alguns poetes aferrats als models romàntics en crisi—, s’han de substituir per uns versos en què les imatges comuniquin amb més nitidesa i claredat unes idees profundes i uns sentiments autèntics (CAbré 2009: 141). El poeta modern, en l’opinió de Perés, ha de buscar la perfecció en cada detall i no pas en una elocució rebuscada ni en l’ús excessiu de metàfores: ha d’escriure una poesia inspirada, segons el que li dicta el cor, que és d’on surt la veritable poesia, i alhora s’ha de servir dels interessos de la literatura universal i de la glòria de la nació.

Així doncs, si el crític prima la sinceritat i les formes originals i renovades, també defensa les obres que tenen sentiment i gust de la terra, contra les que es presenten amb formes gastades o que narren fets històrics posats en vers, llevat que, com en el cas de «Lo sagristà de Girona», de Francesc Ubach, hi detecti més poesia que història. Per això es detura amb una certa admiració en textos que, malgrat que no satisfacin del tot els seus gustos i se li facin difícils de jutjar per la temàtica de què tracten, com ara «Les noces d’or», d’Artur Masriera, reflecteixen el sentiment i la senzillesa, qualitats que d’altres considerarien una manca d’inspiració. En canvi, quan Eduard Girbal Jaume fa la seva entrada dins la societat literària amb La corda viva (1908), a

Perés no el convenç per les característiques de poesia de certamen que hi observa; això és, les odes i els cants polítics. Tampoc no accepta l’ús del dístic aïllat i la quarteta per la dificultat de condensar-hi tot un poema. En algunes composicions Perés (1908a: 8.326) sí que reconeixerà en Girbal Jaume el poeta que «siente hondo, expresa melódicamente su asunto y sabe redondear lo mismo una estrofa que toda la composición», com passa amb «Els pobres ceguets». De tota manera, el Primer llibre de dones, el següent volum que publica, el rebutja per la seva finor excessiva: fins i tot, li agradaran més les idees del pròleg, de Carme Karr, que no pas els poemes.

En aquest context, si parlem de formes poètiques hem d’esmentar l’anomenada batalla del sonet, ja que, a finals de segle, la perfecció formal és un dels requisits fonamentals que es propugnen per justificar la condició de poeta. Les veus dels joves autors com ara Josep Carner i els que s’aglutinen entorn de la revista Catalunya, incloent-hi els de l’Escola Mallorquina, reivindiquen el sonet com a símbol de la perfecció formal (CAstellAnos 1995: 53). Ara bé, la proposta també té detractors, i el primer que hi aixeca la veu en contra és Apelles Mestres, en l’últim dels articles que publica sota el títol «De poètica catalana» a les pàgines de Joventut, el 23 de gener de 1902 (FArré 2019: 199). Hi observa diversos inconvenients: d’entrada, que la imposició del nombre de versos limita l’expressió del poeta; després, que la rima pot arribar a ser massa forçosa, i, finalment, que els tercets trenquen l’harmonia del ritme dels quartets i poden revelar un gust antimusical a causa de la llibertat permesa en la combinació de la rima. Per aquest motiu, a ell aquesta forma li fa l’efecte «d’un os encadenat fent unes cabiroles indignes de la seva gravetat» (mestres 1902: 59).

Aquesta és la línia de Mestres i també de Lluís Via, per al qual, tal com manifesta en una nota al seu volum Esteles (1907), la musicalitat del poema és fonamental, tant la mètrica com l’harmonia, però sempre ha d’estar lligada amb l’expressió del que es vol dir. D’aquesta manera, justifica la contradicció amb la qual inclou uns sonets en el seu volum:

Perquè es vegi ma bona intenció, he separat les formes mètriques massa treballades, això és, els sonets, de les altres composicions. Confesso la meva poca devoció per aquell gènere cultíssim, avui sistemàticament

cultivat per molts que es diuen moderns i que ofeguen en aitals motllos la llur personalitat. Emperò els pocs sonets que publico m’han sigut, gairebé tots, suggerits per un sentiment que m’ha semblat poètic, i és clar que, més que sonets, he pretès fer poesia. (viA 1907: 83)

Perés ressegueix el mateix itinerari en mostrar sorpresa per l’afició que alguns —«que sientan plaza de muy modernistas» (Perés 1907a: 9.954)— demostren per una composició artificiosa, poc lliure i innecessària. D’una banda, hi ha alternatives molt més vàlides, i, de l’altra, no entén que la puguin cultivar els poetes que es presenten com a reformadors —sí, en canvi, els que es volen presentar com a clàssics. El sonet, com ja havia manifestat gairebé una dècada abans, resulta un «tour de force en que laten un fondo bueno, la hábil gradación del pensamiento, y un fondo malo, la exigencia material del número y disposición de versos, riguroso canon sin consecuencia ni razón de ser» (Perés 1888: 8). En aquest sentit, recorda la burla sobre el gènere que fa Lope de Vega («Un soneto me manda hacer Violante...») per posar de manifest com totes aquestes formes són antinaturals:

¿Cómo concebir, si no, que un poeta, en el momento de la inspiración, cuando la idea lucha por tomar forma y en su amplia y magnífica inmaterialidad las halla todas estrechas y mezquinas, se complazca en imaginar la más reducida e incómoda cárcel para encerrarla en ella? ¿Cómo explicarse aquellas obligaciones, innecesariamente impuestas, de escribir catorce versos justos y cabales, divididos en dos cuartetos y dos tercetos, consonando de un modo especial y único, y desarrollando los pensamientos en una gradación tan exagerada que para que la composición sea perfecta, cada estrofa ha de ser más importante que la anterior, hasta que por fin, estalla en el último verso la idea capital, la idea madre, a tanta costa reservada para el momento oportuno, como fuego de artificio con que un pirotécnico aspirara a sellar su reputación?

Es indudable que con todas estas trabas existe en el soneto algo de juego pueril, algo de carrera de obstáculos a la cual tiene que sujetarse el infeliz Pegaso [...].

Y, sin embargo, el soneto es el género de mejor fortuna que puede imaginarse. Siglos ha que vive y apenas hay poeta que se desdeñe de cultivarlo y muchos gozan por él de fama tal que no ha de atreverse nadie a discutirla. (Perés 1888: 30)

Tot plegat no vol dir que no es puguin compondre sonets bons: si el poeta és un geni arribarà a uns resultats acceptables, però perquè això sigui així és necessari que no s’observi l’artificiositat de l’estructura, sinó l’harmonia del conjunt. Comptat i debatut, el sonet també té algunes qualitats positives, com ara la brevetat i l’efecte immediat: el defecte, doncs, és la limitació del nombre de versos i la imposició de la seva distribució, que en fan un gènere forçosament prescindible, atès que ja hi ha moltes altres estructures més adequades que el podrien substituir.

Amb el pas dels anys Perés es veurà empès a acceptar les noves formes més allunyades de les tradicionals: «Época más amiga de libertades y menos casticista que la actual no puede ya pedirse, como tampoco transformación más repentina. Y no vale empeñarse en hacer caso omiso de ella: es un hecho, existe y habrá que estudiarla» (Perés 1907b: 14.757). Amb la mateixa premissa, més endavant gairebé es declara disposat a renovar el sonet per actualitzar-lo als temps, tot i que no desapareixen mai totes les resistències:

La tendencia me complace personalmente, porque es la realización de lo que hace largos años he predicado, mucho antes de que el modernismo autorizara ciertos atrevimientos que han de dar al fin por resultado el desengomar el soneto y dejarlo convertido en una de tantas composiciones cortas, hábilmente conducida. Cuando esto sea una realidad generalmente aceptada, no tendré yo necesidad, al elogiar un buen soneto, de hacer ciertas reservas mentales sobre la falsedad del intangible pedestal en que antes descansaba su hermosura, ni me veré precisado a aplaudirlo alguna vez en otros como útil y gimnasia, absteniéndome, sin embargo, de dar cabida a ninguno en mis libros por respeto a mi ideal poético. (Perés 1908b: 702)

4. APUNTS FINALS

La renovació poètica promoguda en bona mesura per Ramon D. Perés passa, en primer lloc, per un necessari allunyament de l’èpica per acostar-se a la lírica, la qual cosa inclou l’abandonament d’unes formes gastades com l’oda i el rebuig a la poesia de certamen concebuda

fins aleshores, grandiloqüent i carregada de retoricisme. La poesia ha de tenir una «brevedad relativa» (Perés 1888: 57) i, per sobre de tot, cal que sigui espontània i sincera; per això el poeta ha d’evitar d’usar motlles establerts i, si és possible, fabricar-ne de nous, tal com fa Apelles Mestres amb l’idil·li dramàtic modernitzat. El crític contribueix a la renovació estètica de la poesia coetània prenent com a model estètic el naturalisme i els autors estrangers —amb Goethe i Heine al capdavant—, tot allunyant-se dels models renaixencistes ancorats en els temes patriòtics i en els grans poemes èpics.

Amb tot, malgrat situar-se com un dels teòrics més influents del moment i la insistència en el reclam de formes noves allunyades de l’escola antiga, la veritable actualització poètica que s’inicia a partir de Joan Maragall s’allunyarà dels seus ideals (bArtolí 2018: 183). Perés es mostrarà taxatiu en el rebuig al trencament del vers, del metre i de la rima, i acabarà superat per una onada modernitzadora que no acaba de comprendre ( CAstellAnos 1998: 100). El crític es manté ancorat, amb els anys, en les mateixes posicions defensades en la primera etapa de L’Avens , i això el porta a quedar cada cop més desplaçat d’una poesia modernista que ell mateix havia ajudat a impulsar.

BIBLIOGRAFIA

bArtolí (2018): Gemma Bartolí, «“Un poeta de los que nacen y no se hacen”: Joan Maragall a través de Ramon D. Perés», Haidé. Estudis Maragallians, 7, p. 171-184.

CAbré (2009): Rosa Cabré, «Qüestions de poesia en l’època del realisme», Anuari Verdaguer, 17, p. 91-171.

CAlinesCu (2003): Matei Calinescu, Cinco caras de la modernidad, Madrid: Tecnos/Alianza (Neometrópolis 9).

CAsACubertA (2020): Margarida Casacuberta, «La poesia modernista», dins Jordi Castellanos i Jordi Marrugat (dirs.), Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (II). Modernisme. Noucentisme. Avantguardes, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Barcino, p. 85-160.

CAstellAnos (1995): Jordi Castellanos, «Estudi introductori», dins Antologia de la poesia modernista, Barcelona: Edicions 62 (El Cangur 180), p. 5-78.

CAstellAnos (1998): «Ramon D. Perés i l’actitud modernista», dins Intel·lectuals, cultura i poder, Barcelona: La Magrana, p. 90-101.

FArré (2019): Imma Farré, La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme , Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili.

medinA (1992): Jaume Medina, «La Renaixença i els clàssics llatins», dins Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença (18-22 de desembre de 1984), Barcelona: Curial (Estudis Universitaris Catalans xxvii), p. 317-333.

mestres (1893): Apel·les Mestres, «Fragment d’una carta», dins Odas serenes, Barcelona: Espasa, p. 5-6.

mestres (1902): «De poètica catalana. Fragments d’un llibre inèdit», Joventut, 100 (9/i/1902), p. 27-29; 101 (16/i/1902), p. 43-44; 102 (23/i/1902), p. 59-60.

milà i FontAnAls (1884): Manuel Milà i Fontanals, Principios de literatura general (teoría estética y literaria), Barcelona: Imprenta Barcelona.

molAs (1986): Joaquim Molas, «La crisi del Romanticisme: la poesia», dins Joaquim molAs (dir.) et al., Història de la literatura catalana: part moderna, vol. vii. Barcelona: Ariel, p. 459-504.

Perés (1883): Ramon D. Perés, «La crítica literaria á Catalunya», L’Avens, primera època, any ii, 10 (gener), p. 98-107.

Perés (1884a): «Esbossos crítichs. Francesc Matheu», L’Avens, primera època, any iii, 29 (4/v/1884), p. 254-256; 30 (15/v/1884), p. 279-281; 31 (31/v/1884), p. 305-310; 33 (30/vi/1884), p. 339-347.

Perés (1884b): «Los JochsFontalans Florals de 1884», L’Avens, primera època, any iii, 34 (juliol-setembre), p. 380-392; 35 (octubredesembre), p. 556-580.

Perés (1888): Cantos modernos. Ilustrados por Apeles Mestres. Barcelona: Imp. Jaime Jepús.

Perés (1889): «Hojeando libros. Conversaciones literarias. Las Baladas de Apeles Mestres», La Vanguardia, any ix, 943, 26/vi/1889, p. 1.

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 7-25

Perés (1891): «Conferencia donada en el “Centre Catalá” sobre l’últim llibre d’Apeles Mestres», L’Avens, segona època, any iii, 2 (28/ii/1891), ps. 51-60; 3 (31/iii/1891), p. 65-69.

Perés (1893): Norte y Sur. Poema cíclico (segunda serie de Cantos modernos). Con ilustraciones de Apeles Mestres, Barcelona: Establecimiento Tipográfico de «L’Avenç».

Perés (1898): «Notas catalanas. Oracions, por Santiago Rusiñol [...]», Revista Crítica de Historia y Literatura Españolas, Portuguesas é Hispano-americanas, vol. iii, any iii, març 1898, p. 116-124.

Perés (1901): «El movimiento literario en Cataluña», La Lectura. Revista de Ciencias y de Artes, vol. i, any i, gener 1901, p. 43-50.

Perés (1907a): «Literatura. Versos catalanes», Diario de Barcelona, 234 (22/viii/1907), p. 9.953-9.955.

Perés (1907b): «Literatura. Un libro de versos», Diario de Barcelona, 346 (12/xii/1907), p. 14.756-14.758.

Perés (1908a): «Literatura. Libros nuevos», Diario de Barcelona, 191 (9/vii/1908), p. 8.324-8.326.

Perés (1908b): «Notas bibliográficas. Carlos Fernández Shaw: Poesía de la sierra», Cultura Española, 11 (agost), p. 701-702.

Perés (1910a): «Literatura. Leyendo versos», Diario de Barcelona, 160 (9/vi/1910), p. 7.779-7.781.

Perés (1910b): «Literatura. Libros nuevos», Diario de Barcelona, 216 (4/viii/1910), p. 10.549-10.551.

Perés (1922): «Resposta», dins Discursos llegits en la “Real Academia de Buenas Letras” de Barcelona en la solemne recepció pública de D. Francesch Matheu y Fornells el dia 28 de maig de 1922, Barcelona: Imp. «Atlas Geográfico», p. 19-29.

vAlentí Fiol (1973): Eduard Valentí Fiol, Els clàssics i la literatura catalana moderna, Barcelona: Curial (Biblioteca de Cultura Catalana 4).

viA (1907): Lluís Via, Esteles. Poesies, Barcelona: Biblioteca Joventut.

YxArt (1888): Josep Yxart, «Literatura contemporánea», dins Rosa Cabré (1996), Crítica dispersa (1883-1893), Barcelona: Lumen (Palabra Crítica 21), p. 118-124.

YxArt (1889): «Cantos modernos, por R. D. Perés», dins J. Yxart, El año pasado, Barcelona: Editorial de Daniel Cortezo y Cia., p. 52-58.

Resum

UNA NOVEL·LA INÈDITA DE TERESA PÀMIES

CENSURADA

an unPublisheD anD censoReD novel by teResa Pàmies

montserrat Bacardí

Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica Universitat Autònoma de Barcelona

Facultat de Traducció i d’Interpretació Edifici K, 08093 Bellaterra

935 81 33 78

Montserrat.Bacardi@uab.cat

ORCID ID: 0000-0001-9593-7928

A disset anys i en plena Guerra Civil, Teresa Pàmies va esdevenir membre de l’executiva de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). També va combatre en altres fronts: el voluntariat, l’associacionisme, la propaganda política, el periodisme... Va viure un llarg exili de més de trenta anys, fins que el 1971 va tornar a Catalunya, gràcies a l’obtenció del premi Josep Pla per Testament a Praga. Aleshores va guanyar-se la vida escrivint i traduint: del 1975 al 1979, va publicar quinze obres originals i, del 1972 al 1978, en va traduir una vintena.

Una noia i un soldat (novel·la de la guerra civil), datada el febrer de 1972, va ser una de les primeres que va acabar a Barcelona L’editorial Destino de seguida va presentar-la a censura, que la va prohibir de manera taxativa. Es tracta d’una ficció de base autobiogràfica —o autoficció— construïda a partir de l’experiència de la guerra de l’autora, entrellaçada amb una història d’amor ben travada, en la qual els dos protagonistes s’expressen amb veu pròpia. Tant la línia argumental com el desenvolupament de la novel·la van xocar amb dogmes polítics, socials, morals i religiosos infranquejables per al règim. Es conserva a l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares, i encara roman inèdita.

Paraules clau

Teresa Pàmies, Guerra Civil, franquisme, censura, Una noia i un soldat

Abstract

At just seventeen years old and in the full throes of the Spanish Civil War

Teresa Pàmies became a member of the executive committee of the Catalan socialist youth movement Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). But she also fought on other fronts: volunteering, associations, polit-

Llengua

ISSN

Rebut 31-05-21; Acceptat 10-03-22

DOI:

ical propaganda, journalism, and a long etc. She spent more than thirty years in exile until her return to Barcelona in 1971, thanks to her winning the Josep Pla literary prize for Testament in Prague. At that time she was earning a living from writing and translating: from 1975 to 1979 she published fifteen original works and from 1972 to 1978 around twenty translations.

Una noia i un soldat (novel·la de la guerra civil) (A girl and a soldier –novel of the Civil War) dated 1972, was one of the first that she completed here. The Destino publishing house immediately handed it over to the censor, who emphatically prohibited its publication. It is a work of fiction based on autobiography – an autofiction – written partly about the author’s war experience, but intertwined with a carefully woven love story in which the two main characters each have their own voice. Both the subject of the plot and the way in which it was developed challenged political, social, moral and religious dogmas that were untouchable for the regime. It is held in the General Archive of the Administration in Alcalá de Henares and remains unpublished to this day.

Key Words

Teresa Pàmies, Civil War, Francoism, censorship, Una noia i un soldat

1. ABANS DE L’ESCRIPTURA

El 6 de gener de 1971 Teresa Pàmies va guanyar el premi Josep Pla per Testament a Praga, llibre escrit conjuntament amb el seu pare, Tomàs Pàmies, que ja feia cinc anys que havia mort. Ella aleshores vivia a París, després de tres dècades d’exili i d’un periple que l’havia dut a diversos indrets de França, Santo Domingo, Mèxic, Belgrad i Praga (bACArdí 2017).

La militància política li venia des de la infantesa. Havia pujat en una llar que anhelava l’expansió del marxisme com el remei idoni per a crear pobles justos i equitatius. Aquell ideal, que s’havia concretat a Rússia el 1917, des de la llunyania havia de servir de pauta i model (lo CAsCio 2020: 42-44). Membre de la CNT i després de la UGT, empresonat diverses vegades, el pare havia estat un dels fundadors —i regidor— del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i havia transmès el virus de la política activa a tota la família, sobretot als dos fills grans —Teresa i Josep—, que el seguien en actes de propaganda, mítings, recap-

tes... Havien llegit obres de Marx, Engels, Lenin o Gorki, havien vist cinema soviètic i havien entonat cants contestataris. Aquesta havia estat la seva escola ideològica (Pàmies 1975a).

De seguida que es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 23 de juliol de 1936, Tomàs Pàmies va afiliar-s’hi. Paral·lelament, Teresa Pàmies va afiliar-se a la branca juvenil, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). A la impensada va esdevenir secretària femenina de l’executiva —«un càrrec de molta importància dins les JUSC» (bengoeCheA 2013: 30)— i va traslladar-se a Barcelona, a l’Hotel Colón, seu apropiada de l’organisme. Hi va viure tota la guerra i va desenvolupar-hi una activitat frenètica: va dirigir la revista Juliol i hi va escriure un gran nombre de textos (Pàmies 2005), va impulsar l’Aliança Nacional de la Dona Jove, va representar l’Aliança Juvenil Antifeixista Catalana, va intervenir en incomptables mítings, va assistir al II Congrés Mundial de la Joventut —celebrat a l’estat de Nova York— com a representant de la República (mArtínez molinos 2019), etc. De cara enfora, i seguint les consignes del partit, la victòria semblava segura, inevitable i, en totes aquestes accions, ella va desplegar una campanya de propaganda molt creïble, per tal com provenia d’una noia de disset-dinou anys, entusiasta i abrandada, que s’expressava amb tanta il·lusió com convicció. De cara endins, en els escassos papers personals que se’n conserven, la seguretat de vegades s’esquerdava.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, la derrota es va fer palesa i, com tants altres republicans, aquell mateix dia Teresa Pàmies va emprendre el camí de la retirada, de l’expatriació i de l’exili (Pàmies 1975c i 1975d). Si els homes van ser confinats en camps de concentració al ras al sud de França, per a les dones i la quitxalla es buscava recers amb sostre, arreu de la geografia francesa; en el seu cas, una caserna abandonada de Magnaud-Laval, al departament de Haute-Vienne, d’on va fugir gràcies a l’ajut de companys del partit. Al cap de poc d’arribar a París, va ser detinguda per repartir propaganda il·legal i va ser engarjolada a la Roquette. Va sortir-ne tres mesos després a canvi d’abandonar el país immediatament. El desembre del 1939 arribava a Santo Domingo, la capital de la República Dominicana, aleshores rebatejada Ciudad Trujillo, sota la

dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo. Els exiliats que hi van anar a raure en servaven un mal record, d’aquesta etapa, i van maldar per sortir-ne aviat. L’estiu de 1940 Teresa Pàmies va partir cap a Cuba, destí de pas —en el seu cas, vora mig any— fins a Mèxic, país d’acollida i d’oportunitats sota la presidència de Lázaro Cárdenas. A la capital Pàmies va estudiar anglès i francès pel seu compte i va entrar en la primera promoció de periodisme de la Universidad Femenina de México (UFM), fundada el 1943. D’una manera més discreta, va continuar treballant per al partit. En l’ordre personal, la seva vida va canviar: emparellada amb l’excomissari madrileny Félix Barriga García, van tenir el primer fill, Tomàs, el setembre de 1946.

Tres mesos després la nova família va tornar a Europa, a Belgrad, capital de la Iugoslàvia socialista de Tito. Ella va entrar a formar part de l’equip de llengua espanyola de Ràdio Belgrad, l’emissora oficial del país. A causa de la ruptura entre Tito i Stalin, al cap d’un parell d’anys, l’octubre de 1948, novament van haver de fer les maletes i van emigrar a Praga, a la Txecoslovàquia de Klement Gottwald, estalinista fidel. Teresa Pàmies va reprendre la feina de periodista a Ràdio Praga, com a locutora-redactora a la programació en castellà. Com que va familiaritzar-se amb el txec, va dur a terme altres tasques a l’emissora, com reportatges en directe de successos socials i d’actes culturals (Pàmies 1987). En els onze anys que hi va viure, va tenir una filla i un fill, Carme i Pau, amb Félix Barriga, i un altre, Antoni, amb el seu promès de la guerra i company per sempre, el lluitador i polític Gregori López Raimundo.

El 1959 van desplaçar-se a París, on van viure dotze anys i on va néixer el darrer fill, Sergi —avui, l’escriptor Sergi Pàmies. Mare soltera i expatriada, sense gaires estudis i sense el suport directe del partit, aquesta etapa va ser més difícil laboralment: es va guanyar la vida despatxant en una botiga d’esports, cosint, planxant, fent neteja... De franc, cooperava a Radio España Independiente (REI) —coneguda com «La Pirenaica» (Pàmies 2007: 9)—, a publicacions del partit com ara Nous Horitzons, Nuestra Bandera i Treball, i també va trametre alguns reportatges a Oriflama i a Serra d’Or. Freqüentava el Casal de Catalunya de París, avivat per Ambrosi Carrión, i assistia a actes polítics i culturals molt variats —no es va perdre el Maig de 1968 des de

la Sorbona (Pàmies 1975e). A París va començar a escriure narracions i novel·les, en català i en castellà, i va enviar-les a premis, per provar sort i per provar-se: «me ha mantenido vinculada a Cataluña, y me ha obligado a trabajar el idioma» (esPinàs 1971: 23). Fora d’algun als Jocs Florals de l’exili, a l’interior no va guanyar-ne cap. És difícil destriar amb exactitud les obres que va concebre, va esbossar o va enllestir en l’etapa parisenca. Si més no, sabem que va concloure el llibre testimonial Testament a Praga (1971) i que va treballar en una primera versió de la novel·la Dona de pres (1975) i del dietari polític Si vas a París, papà... (Diari de maig, 1968) (1975). En qualsevol cas, a París va encarrilar la vocació literària, davant un cert escepticisme familiar i amical, que mantenia fixa la imatge de Teresa Pàmies «propagandista» i «política».

2. ESCRIPTURA I CENSURA

Com dèiem, la seva existència es va capgirar pel gener de 1971, en merèixer el premi Josep Pla amb Testament a Praga i obtenir una quantitat de diners —200.000 pessetes— que, descomptada la meitat per al partit, li permetia d’emprendre el retorn amb garanties econòmiques: viatges, trasllats, lloguer d’un pis, escolarització dels nens... Al cap de mig any, pel juliol, ja eren a Barcelona, i amb el determini clar de quedar-s’hi. Faltaven tres mesos perquè ella complís cinquanta-dos anys.

Testament a Praga es podia llegir com una novel·la, però ben bé no ho era. S’articula al voltant del «testament», en forma de memòries, que Tomàs Pàmies va redactar entre 1958 i 1962 a la darrera ciutat del seu exili, on va morir l’octubre de 1966. Hi passava revista als episodis més rellevants de la seva vida, des dels primers records fins al retir dels últims anys, quan ja n’havia complert setanta i l’havien jubilat com a jardiner municipal. El seu testimoni s’intercala amb la visió que suscita a la filla a París, el 1968, en endreçar, reescriure i picar a màquina els textos del pare; hi dialoga, a més, per innovar-lo d’alguns esdeveniments que ell ja no ha viscut: sobretot, la intervenció soviètica a Praga, el 21 d’agost de 1968, que posava fi a una «primavera» esperançada,

avortada per la força de les armes. Així, el passat de Tomàs Pàmies s’entrellaça amb el present de Teresa Pàmies, que interpel·la el pare i, sovint, li respon, li fa de contraveu. Ací i allà, l’un retrata l’altre i l’altre retrata l’un, amb respecte i admiració i, també, amb la desimboltura i l’humor que forneixen els afectes familiars. En el terreny polític, des d’òptiques diferents, domina l’entesa: els ideals marxistes no han perdut vigència malgrat que de vegades hagin estat aplicats contra els seus principis inaugurals. La militant comunista es ressitua ideològicament tot escrivint Testament a Praga i, en la llarga conversa que manté amb el pare, conclou: «ésser avui prosoviètic és desaprovar una decisió del Govern soviètic» (Pàmies 1971: 118). Les conviccions de tots dos havien estat demolides i, sota l’empara silent del mentor, calia restablir-les.

Tant la part d’ell com la part d’ella produeixen l’efecte de ser redactades amb «sinceritat», amb «authenticité» (Lejeune 1971: 39), sense gaires circumloquis ni atenuants, amb la «veritat» que requereix, si vol ser eficaç, qualsevol obra testimonial —fins aleshores, la «más importante de la literatura peninsular» (vázquez montAlbán 1971: 27). L’estil és clar, directe i categòric, amb una força que atrapa. Teresa Pàmies havia trobat la fórmula, compartida per molts escriptors de tots els temps, d’aquí i de fora: s’havia fet seva la idea, expressada en mots de Joan Sales, que «el millor estil és el que no es nota» (sAles 1964: 10).

Els primers temps de ser a Barcelona treballava a preu fet, escrivint i traduint. Una simple repassada dels títols publicats dona idea del ritme de feina: en set anys, del 1972 al 1978, va traduir una vintena de títols de l’anglès al castellà (best-sellers que plantejaven una certa controvèrsia social: l’avortament, les drogues, els matrimonis «oberts», vides rebels...); i, en cinc anys, del 1974 al 1979, va editar una quinzena d’obres originals. Després de Testament a Praga, del 1971, el 1974 van aparèixer el llibre de records Quan érem capitans. Memòries d’aquella guerra, i una de les seves novel·les més rodones, Va ploure tot el dia. En una entrevista del 22 de gener de 1972, rere la pregunta «¿Qué seguirá a Testament a Praga?», afirmava: «Mire, para poder expresar todo lo que llevo dentro, tenía primero que volver [...]. Lo único que sé es que lo que escriba será distinto del Testament; será la narración de las experiencias vividas» (sAlAdrigAs 1972: 22).

Una noia i un soldat (novel·la de la guerra civil), 1 datada el febrer del 1972, devia ser una de les primeres obres que va acabar aquí, durant el primer mig any de la tornada. Un parell de mesos després, el 29 d’abril, l’editorial Destino, que ja li havia publicat Testament a Praga, va presentar Una noia i un soldat a censura, amb la intenció de fer-ne un tiratge de tres mil exemplars. Emès el 24 de maig, el «DENEGADO» no va fer-se esperar. Amb dos informes, del 20 i el 23 de maig, n’hi havia hagut prou per a prohibir l’obra sense contemplacions. El primer havia estat taxatiu en el veredicte —«NO AUTORIZABLE»— i en els comentaris:

Novela escrita con un desenfado desafiante y en un tono demagógico y panfletario por demás. Con frecuencia da la impresión de estar leyendo un mitin socialista de 1937 (p. 122-5). Se alaba la revolución violenta (p. 108-9, 129). Se elogia a los rusos (p. 129, 130). Se hacen panegíricos de Companys (p. 110-3), de algunos activistas (117), de varias figuras de la República y de artistas pro-republicanos. Se afirma que todas las naciones simpatizaban con la República (140). Se insiste machaconamente en que los culpables de la guerra fueron «los que la empezaron», «los otros», «ellos». Se justifica la requisa de edificios y la destrucción de obras de arte. Se denigra a unas monjitas. Etc., etc. La novela, en fin, es totalmente destructiva y denegable de necesidad. Otras tachaduras: pgs. 1, 2, 11, 20, 21, 27, 35, 42, 43, 58, 59, 73, 87-90, 93, 95, 96, 104, 107, 119-20, 136, 141, 142.

El segon informe seguia la mateixa estructura: una síntesi argumental i, després, la valoració, que, tan negativa com l’anterior, deixava una porta entreoberta a la possible aprovació tàctica, descartada pel cap del negociat:

En general la visión y la simpatía de la autora están decididamente del lado republicano, tendencia que es más acusada en la segunda de las partes que hemos señalado en la novela. Existen acusaciones tales como la de que los culpables de la guerra civil y sus horrores, fueron los nacionales, a quienes se asimila a ricos y poderosos actuando en

1. Archivo General de la Administración (Alcalá de Henares), Secció de Cultura, capsa 73/1901, expedient 5348-72.

contra de los pobres y oprimidos. Cfr. pags. 1-2-11-20-35-42-43-5873-88-89-90-95-96-107-108-109-113-117-119-120-122-123-124-124129-136 y 140.

Entiendo que quizás pudiera llegarse hasta su autorización, pero lo que no cabe duda es que de autorizarse debe de serlo con las supresiones antes dichas.

Certament, no sembla que, a l’hora d’escriure Una noia i un soldat, Teresa Pàmies s’hagués autocensurat gaire, ni tan sols que hagués esmorteït la càrrega ideològica de la narració d’una experiència de jove dirigent comunista al llarg de la guerra. Tot i que no era la primera vegada que passava pel corró de la censura, potser no li tenia prou la mida presa, o no l’hi volia tenir. Amb Testament a Praga havia estat de sort, perquè, a pesar de la denegació inicial, la repercussió del premi Josep Pla l’havia afavorit: la possible obstrucció del llibre hauria provocat un rebombori públic de mal justificar. L’únic informe que se’n conserva, del 8 de febrer de 1971, ho manifesta sense embuts:2

En forma autobiográfica, interrumpida la relación por largas acotaciones de la hija del autobiografiado, se relata la vida y actividades de un viejo comunista nacido en 1889 y muerto en Praga, en el exilio, durante los sucesos de Dubcek. Como es natural se relatan y comentan los sucesos políticos españoles desde el punto de vista de un marxista perteneciente al Bloque Obrero y Campesino de Cataluña, con resabios, no obstante, de nacionalismo catalán, y en los que se pasa revista a la Semana Trágica, el servicio militar, la dictadura, Sindicato Único y libre, el advenimiento de la República y nuestra guerra de liberación. La hija, en cambio, va comentando, interrumpiendo el relato, los sucesos de Praga desde un punto de vista marxista, y aunque en el fondo da la razón a Dubcek y los suyos, no obstante no deja de aportar sus cantos al marxismo internacional. Y aunque comenta también la vida de su padre y añade a la por él relatada algunas precisiones, las hace también en el mismo sentido. Por tanto, aún con la crítica a la intervención de los Soviets, tanto en la guerra española como en los asuntos de Checoslovaquia, la obra es de un verdadero contenido marxista en fondo y forma, por lo que la consideramos no autorizable.

2. Archivo General de la Administración (Alcalá de Henares), Secció de Cultura, capsa 73/555, expedient 999-71.

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 27-50

No obstante, si por la Superioridad, por tratarse de la concesión de un premio, se considerara conveniente la publicación, habrían de eliminarse de la obra las frases señaladas a lápiz rojo en los fos. 13, 18, 20, 21, 32, 34, 38, 39, 41, 51, 55, 56, 59, 67, 70, 78, 94, 95 y 98.

Després de notificacions, cartes i contactes personals entre l’editor, Josep Vergés, i el Director General de Cultura Popular y Espectáculos, Enrique Thomas de Carranza —responsable de censura—, el 2 de març es va procedir a una «RECONSIDERACIÓN» del llibre, sense nous informes, que simplement indicava que, encara, «se aconseja la supresión de los pasajes señalados en las páginas 2-13-18-20-32-3441-59-60-67-70-72-78-94-98». Efectivament, al final Testament a Praga va sortir amb algunes frases retallades (no totes les que s’havien assenyalat), a criteri, tal vegada, dels mateixos editors —pràctica gens estranya (Pedrolo 1978; Arbonès 1995)—, atès que l’autora vivia a París i l’obra ja era al carrer impresa aquell mateix mes de març.

3. UNA NOVEL·LA DE COMBAT

El mecanoscrit d’Una noia i un soldat (novel·la de la guerra civil) ocupa 150 pàgines, d’escriptura seguida i neta, sense a penes esmenes manuscrites, fora d’alguns lapsus tipogràfics i alguns canvis lèxics, marcats en blau. Abunden, en canvi, les ratllades en blau i en vermell, obra de dos «lectors» —eufemisme emprat per a referir-se als censors— diferents, que no sempre coincidien a l’hora de reprovar passatges «perillosos». A tall de divisa, encapçalaven la novel·la una versos de Gabriel Celaya del llibre Episodios nacionales, publicat a París el 1962:

—«Hay cosas que no se olvidan»

—¡Mentira!

Lo terrible es que se olvidan y estas cosas olvidadas siguen vivas trabajándonos por dentro.

¡Si cupiera recordarlas para así mejor matarlas!

Probablement la gènesi d’Una noia i un soldat, i qui sap si el canemàs, provenia de La xiqueta de Balaguer. Obra avui perduda, Teresa Pàmies n’havia parlat a Rafael Tasis, en una carta del 8 de maig de 1964, com de la primera novel·la que havia conclòs, presentada al premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil d’aquell any (que va obtenir Carles Macià per Un paracaigudista sobre la Vall Ferrera). Per les explicacions que l’autora en feia, coincidien la trama i fins i tot el nom de la protagonista:

És la història d’una adolescent que es fa dona enmig d’un ambient i en un moment de la nostra història en què els homes podien lluitar amb el cap ben alt. Em semblava que la veritat i la frescor que conté arribaria als xicots d’avui i, en certa manera, els ajudaria a entendre l’actitud de tota una generació que no sempre és jutjada amb coneixement de causa. Per tot això, senyor Tasis, no us estranyeu que estigui tan arrapada a La xiqueta...

De totes maneres, àdhuc abans de rebre la vostra carta, no considerava inútil l’esforç que he fet per escriure La xiqueta... Com vós heu pogut copsar, l’obra és autobiogràfica, amb alguns canvis. L’únic personatge que podríem dir «autèntic» és la mare de la Cinteta, que fou la meva mare, morta en circumstàncies dramàtiques després de la Guerra Civil. Per a mi, escriure La xiqueta... ha estat, a més d’un esforç intellectual, el reviure d’uns anys que han decidit tota la meva vida, un fullejar records entranyables.3

Dos anys després, el 10 de febrer de 1966, es tornava a adreçar a Tasis, que de nou l’havia encoratjat a escriure després que La dona del pres (aquest era el títol inicial) no hagués guanyat el premi Sant Jordi (se’l va endur Mercè Rodoreda per El carrer de les Camèlies). En aquesta carta, ella li comentava: «De La xiqueta de Balaguer només puc dirvos que si alguna vegada l’he fullejada, he pogut adonar-me fins a quin punt necessito treballar el meu català. No vull tocar-la per ara.»4 De la mateixa manera que, ja a Barcelona, amb pressures econòmiques i la necessitat de fer-se un nom, va refer Dona de pres, devia

3. Universitat Autònoma de Barcelona, Biblioteca d’Humanitats, Fons Rafael Tasis, ms. TASC-991.

4. Ibídem, ms. TASC-992.

transformar la versió primera de La xiqueta de Balaguer en Una noia i un soldat.

Com ella mateixa afirmava, «l’obra és autobiogràfica, amb alguns canvis», no essencials respecte de la seva pròpia biografia, a la manera d’altres novel·les posteriors —Va ploure tot el dia (1974), Amor clandestí (1976) o Memòria dels morts (1981)—, en què «vida pública y privada, literatura y vida, se mezclan», fins a aconseguir «la inescindible unidad de un texto ambiguo, que participa tanto del discurso referencial que del ficcional» (grillo 2002: 35). Els dos personatges del títol, Una noia i un soldat, corresponen a Ton Juneda i Cinta Planes —anomenada familiarment Cinteta i, en els entorns polítics, Planetes, tal com era designada la novel·lista: Tereseta i Pamietes. Són els protagonistes absoluts de la història, immersos en uns contextos familiars i socials compartits fins al moment de començar la guerra. Els pares, germans, amics i vilatans els acompanyen en el seu camí en comú des de la infantesa, com a veïns-amics que, gairebé sense adonar-se’n, es converteixen en promesos. A pesar de les diferències de tarannàs, festegen plàcidament i amorosa, sense sobresalts, fins que esclata la guerra, que els allunya: ell al front i ella a Barcelona. Quan comença el relat, fa molts mesos que no s’han vist, i el fil argumental que el sosté és el retrobament.

La novel·la s’estructura en quatre parts, de llargades diferents: mentre que la primera i la tercera són més desenvolupades, la segona i la quarta, breus, fan de colofó o d’epíleg de moments decisius.

La primera, la més extensa —i potser, narrativament, la més reeixida—, s’articula per mitjà de l’alternança de les dues veus principals —a la manera de Testament a Praga. Des del present simultani a Barcelona, ell com a visitant i ella com a resident, mentre esperen trobar-se, evoquen un passat que, fent salts endavant i endarrere, els porta del Balaguer de la minyonia i la jovenesa fins als mesos transcorreguts de la guerra, en què han estat allunyats i, als canvis generals, s’hi han afegit canvis personals. La novel·la reflecteix aquesta evolució dels caràcters.

A la segona part sobreïx el fil cronològic, que té com a punt final el conflicte bèl·lic, i s’endinsa en els primers moments del franquisme per oferir, a través d’un narrador omniscient, un retrat de la mare de

la Cinta, aïllada de tothom, denigrada i humiliada pels conciutadans, exiliada dins de casa. En un nou salt cap al futur, també s’al·ludeix al primer viatge llampec de la filla a Balaguer per acomiadar-se’n. Aquesta doble línia argumental, aquí només apuntada, més endavant va donar lloc a la novel·la Memòria dels morts (1981).

La tercera part —la més «pamfletària», potser— exposa l’itinerari de Cinta Planes durant la guerra, explicat per ella mateixa, el qual coincideix fil per randa amb el de Teresa Pàmies: supervisora d’un hospici de monges reconvertit en un taller de confecció a Lleida, dirigent de les JSUC amb seu a la plaça de Catalunya de Barcelona, impulsora de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, participant en el Congrés Mundial de la Joventut a Nova York... Els fets es barregen amb vivències i impressions inoblidables, com les requises, les visites a front o les coneixences de cronistes soviètics de la guerra; també, amb opinions i judicis —sobretot relacionats amb els Fets de Maig—, com és propi de tota l’obra de Pàmies i, en general, de «l’escriptura marxista»: «donar la realitat sota la seva forma jutjada» (bArthes 1973: 20). A l’últim, la quarta part —titulada «L’acabament»—, reprèn l’acció de la primera, és a dir, la superposició de la veu de la noia i de la veu del soldat, fins que, després de molts contratemps, confluint amb els disturbis de maig de 1937, es troben, s’estimen i se separen. Contra els seus volers, ja no són els mateixos d’aquell juliol de 1936 en què s’havien vist per últim cop.

La narrativa sobre la guerra, l’any 1972, encara no abundava gaire, més enllà d’alguns títols emblemàtics (FAulí 1999). A Una noia i un soldat la guerra era presentada des d’una perspectiva femenina singular, d’una jove militant i lluitadora que, obligada a romandre a la rereguarda justament perquè era dona, combatia sense defallença amb les armes que tenia a l’abast: el voluntariat, la cooperació organitzada, l’oratòria, l’escriptura... La vida quotidiana de la ciutat —la falta d’aliments, els talls de gas i llum, els hospitals atapeïts...— hi és absent. En aquest sentit, es tracta d’una novel·la testimonial i política, alhora exemplar i justificativa, una novel·la de la «memòria utòpica» (PiCornell 2012: 41), en la qual els fets d’ahir es rememoren, també, amb vista a l’avui.

La història amorosa que s’hi entremescla no tan sols proporciona interès argumental, sinó que ens acosta a la mirada del soldat

voluntari que, a poc a poc, es desenganya de la política —la batalla— de partits, a la qual es dedica la seva estimada. Si el punt de vista d’ella sobre el conflicte és monolític, el d’ell trontolla i les conviccions s’esfondren davant la barbàrie presenciada: viu turmentat per haver hagut de disparar contra un altre pagès de Balaguer, conegut de tota la vida, que s’havia arrenglerat a l’altre bàndol per por dels pinxos saquejadors de palaus i esglésies. Per a ell, amb l’arma al coll, cap causa no pot exculpar un fet tan execrable. Per a ella, des de les oficines d’un hotel de luxe, preval l’abstracció de l’ideal: «No m’agradaven els seus gemecs de soldat cansat de la guerra. Em decepcionava. Jo hauria volgut escoltar-li narrar batalles. Parlava com els derrotistes.»

En el primer paràgraf de la novel·la ja s’anuncia una de les claus del final i, en la senzillesa de la primera frase, la clau de l’estil amb què és escrita:

Jo vaig estimar un noi que es deia Ton. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona. La guerra no era encara acabada però ja l’havíem perduda. No vaig saber que havia mort fins al cap de molts anys, quan, retornada de l’exili, m’ho va explicar la seva mare amb una veu molt vella i molt trista.

Tota l’obra de Teresa Pàmies —novel·les, cròniques, assaigs, dietaris, llibres de viatge, articles...— es caracteritza per una aparent naturalitat, per una barreja de franquesa i fluïdesa magnètica, per un «to de verisme» i «l’absència d’enfarfec» (rierA llorCA 1977: 31), ja ben presents a Una noia i un soldat. Aquí, commou el monòleg interior del noi, que, seguint els vaivens del pensament, va d’una cosa a l’altra i torna sempre a les dèries que l’obsessionen i als goigs que el sostenen. L’autora aconsegueix atorgar-li una expressió i un estil versemblants, propis d’un pagès tímid i sensible, sense gaire instrucció, com pot apreciar-se des del primer moment que pren la paraula:

Jo no li vaig voler dir al ninot de la guarda que la Cinta Planes era la meva xicota i si li hagués dit no hi hauria guanyat res doncs el murri tenia ordres estrictes de no deixar entrar ningú al Colón sense el carnet de la JSU, de la UGT o del PSUC i jo no en tenia cap i només volia

veure la meva xicota perquè tenia vint-i-quatre hores de permís i ja n’havia gastat dotze entre viatges, instal·lació a la caserna de Sarrià, dinar fent cua i una bona fregada a les dutxes abans de canviar de roba i posar-nos «macos»...

El seu discurs sincopat, sense pauses, fins a un cert punt reiteratiu, contrasta amb el de la noia —més formada i més polititzada—, perfectament ordenat quant al raciocini i quant a l’enunciació. Ella rememora el passat d’una manera sistemàtica, seguint un pla i una prelació, mentre que ell n’ofereix instantànies impressionistes, vívides, de manera que, al final, en tenim dues visions distintes, tan similars com contrastades, les quals conformen un retaule multicolor d’uns temps tràgics. A diferència de Quan érem capitans (1974), en què la guerra és vista en conjunt «bajo un crisol optimista y eufórico» (Möller 1986: 40), a Una noia i un soldat —la ficcionalització corresponent— la imatge que se’n desprèn és més matisada i ambigua.

4. EL COMBAT DE LA CENSURA

Testament a Praga i Una noia i un soldat no van ser les úniques obres de Teresa Pàmies que van topar amb la censura, fet comprensible tenint en compte que ella mai no va desistir d’escriure des d’una posició de marxista-comunista confessa. Als anys setanta el sistema censor ja havia après a simular una certa liberalització5 i havia permès de publicar en llengua catalana obres d’autors forans crítics amb els totalitarismes com Marx, Lukács, Gramsci, Marcuse, Sartre o Simone de Beauvoir6 i, de casa, de Calders, Campmany, Mora, Pedrolo, Riera Llorca,

5. Sobre l’actuació i el funcionament de la censura franquista en general, entre molts altres treballs, vegeu beneYto (1975), CisquellA, erviti & sorollA (1977), Abellán (1980, 1987), ruiz bAutistA (2008), rojAs ClAros (2013), lArrAz (2014) i gAssol & soPenA (2017).

6. Sobre els efectes de la censura franquista en la traducció catalana, des d’una perspectiva genèrica, vegeu gAlloFré (1991a), Arbonès (1995), Cornellà-detrell (2010), bACArdí (2012), vAllverdú [et al.] (2013), godAYol (2016), vilArdell (2016) i estAnY (2021).

Rodoreda, Sales o Viladot.7 Sovint s’aconseguia gràcies a la insistència dels editors, que no es cansaven de fer les gestions que calgués, i gràcies a l’autocensura d’autors, de traductors, de revisors i dels mateixos editors, que, tots plegats, esquivaven la repressió com podien. En qualsevol cas, les retallades proliferaven.

Com és conegut, els informes anaven encapçalats per una sèrie de preguntes —que assenyalaven tot allò que es jutjava recriminable—: «¿Ataca al Dogma?», «¿A la moral?», «¿A la Iglesia o a sus Ministros?», «¿Al régimen y a sus instituciones?», «¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen?» i «Los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra?»; tot seguit venia l’«Informe y otras observaciones», la valoració definitiva del llibre avaluat. Des de la perspectiva del règim, Una noia i un soldat agredia el dogma, la moral, l’Església i els eclesiàstics, el règim —no persones concretes— i els fragments censurats no servien per a dissimular el fons de l’obra. Les marques vermelles i blaves començaven a la primera pàgina i s’estenien per tot el mecanoscrit.

La imatge de la guerra que Teresa Pàmies transmetia se situava als antípodes de l’oficial, la imposada pels vencedors. Per això, els censors es fixaven en les al·lusions a la «culpabilitat» dels que l’havien provocada, els que havien sortit primerament al carrer amb les armes, una minoria que s’enfrontava a la majoria de la població que havia guanyat les eleccions de febrer de 1936: segons els soliloquis del Ton, «no hem pres el fusell per fer-nos rics sinó perquè els altres van començar i s’havia de respondre i la resposta la van tenir».

En clau d’interpretació marxista, per a l’autora aquella havia estat una guerra entre rics-feixistes i pobres-demòcrates, els quals s’havien limitat a reaccionar davant les provocacions —seculars i recents— dels primers. Així s’explicaven les requises de casalots o cotxes. Aquesta associació d’implicacions socials va enutjar els fiscalitzadors del mecanoscrit, que van subratllar-ne paràgrafs com aquest:

7. Sobre els efectes de la censura franquista en la literatura catalana, entre molts altres treballs, vegeu gAlloFré (1991b), torres (1995), Clotet i torrA (2010), vAn den hout–huijben (2015), FeldmAn & Foguet (2016) i Foguet (2018).

I ara digueu: com es fa, doncs, una revolució? Què esdevenen els palaus de Comillas? Com s’organitza l’ordre, la urbanitat ciutadana, el tarannà social, l’espetec airat i turbulent dels més pobres, dels tenebrosament pobres, dels esgarrifosament pobres? Algú té la recepta? Doncs ja poden patentar-la, si us plau. Potser encara la necessitarem o la necessitaran altres pobres, ignorats, embrutits, trepitjats, robats, befats, enganyats pels quatre punts cardinals...

Com no ho va fer en obres posteriors, Teresa Pàmies no eludia les divergències en el mateix bàndol, fidel al govern de la República, manifestades acarnissadament el maig de 1937 als carrers de Barcelona, rerefons de l’acció de la novel·la: d’una banda, sectors anarquistes i trotskistes —CNT, FAI i POUM— i, de l’altra, sectors socialistes i comunistes —PSUC, UGT, ERC, Estat Català... Partien de punts de vista diferents sobre el desplegament de la guerra i de la revolució: els primers —més idealistes i ambiciosos— consideraven que havien de caminar en paral·lel, mentre que els segons —més tàctics i possibilistes— jutjaven prioritari guanyar la conflagració. D’ençà que havia esclatat, els recels i les desconfiances s’havien engrandit rere la disputa pel poder. D’aquells fets, Pàmies en presenta una visió de part, la del PSUC, que, és clar, tampoc no plaïa als censors:

No. Dels errors dels marxistes espanyols no en pot tenir culpa la Unió Soviètica ni tan sols l’estalinisme. No ens hi amaguem. Si Stalin feia injustícies a casa seva, per què repetir-les a casa nostra? La culpa dels errors i que encara avui no puguem explicar «el cas Nin» la té una actitud no-crítica, una política d’incondicionalitat que, segurament, hagués evitat més d’un estrall en la guerra del poble nostre.

No els plaïen, en general, les referències a l’URSS i als vincles que havien establert aquí, més que més si n’exaltaven virtuts, encara que ja haguessin transcorregut una pila d’anys. Ni tan sols deixaven passar la paraula «soviet», en singular o en plural. Tampoc, les mencions a personatges històrics comunistes quan eren vistos amb bons ulls. Per exemple, el record de Lena Imbert (fundadora del Movimiento Antifascista de Mujeres i emparellada amb Ramon Mercader, l’assassí de Trotski) era vetat en aquest passatge:

Tenia prestigi. Miliciana dels primers dies, valenta en la presa de les Drassanes (foto història que ha voltat pel món i per totes les enciclopèdies) i unes setmanes al front d’Aragó fusell a la mà i bona punteria. Bonica, d’una bellesa estranya: morena d’ulls enormes i pell d’oliva; simpàtica, culta (mestra d’escola) i en aquells dies del nostre congrés [la I Conferència Nacional de l’Aliança Nacional de la Dona Jove] acabava d’arribar de Mèxic. Hi havia anat acompanyant Caritat Mercader, que aconseguí fusells per a la República (foto històrica a les enciclopèdies). Hi anaren en representació oficial i no de partits. Un èxit.

En canvi, quan se n’observaven aspectes més problemàtics, els censors practicaven una indulgència desacostumada:

Lena tenia, però, un defecte: era inconstant, tocahotot, sectària i una mica malalta. La malaltia li donava, en certs moments, un estat d’irritació o d’insociabilitat que no arribava a fer-la desagradable perquè era intel·ligent, simpàtica i generosa.

Els amatents «lectors» d’Una noia i un soldat també van interceptar les escasses al·lusions a manifestacions catalanistes populars, fins a un punt gairebé risible. Els personatges centrals de la novel·la havien cantat a l’Orfeó Balaguerí molts anys, tant a Balaguer mateix com en altres poblacions, on acudien quan els demanaven. Ella no havia oblidat una actuació al teatre d’Agramunt, just el moment en què entonaven «Per damunt dels nostres cants, / aixequem una senyera, / que ens farà més triiiiiimfants...», per la comunió que es va atènyer entre els intèrprets i l’auditori:

I mentre nosaltres encetàvem el concert, del fons de la sala entrava solemne el Cirereta, amb barretina vermella i enarborant la bandera barrada. L’emoció que tot plegat produí fou tan gran que els senyors i senyores del públic, així com els components de l’Orfeó Balaguerí, ploraven per dins i per fora. Hi ha moments així en la vida d’un poble. Potser se’n diu sentiment patriòtic.

Com que la religió no havia format part de la vida quotidiana dels protagonistes durant el conflicte bèl·lic, hi apareixia tangencialment, rere una mirada antagònica a la dels agents franquistes, que en barra-

ven totes les referències. Ja en la postguerra, la mare d’ella, creient de cor, havia estat expulsada de l’església pel sacerdot de la seva parròquia, on ella havia acudit tota la vida:

De res no li servia la devoció autèntica, coneguda, indiscutida, mil vegades provada. I si deixà d’anar al temple fou perquè mossèn Ramon, retornat del captiveri, li havia dit a la porta, sota el Crist: «No tornis a posar els peus en la casa de Déu. Mai més.» I ella s’allunyà pensant que mossèn Ramon no manava en la casa del Senyor, però comprenent que al cor del capellà encara hi feia estralls la victòria.

La visió que Teresa Pàmies proporcionava d’aquests primers temps de postguerra, interposada per la cruel experiència de la mare, va ser molt ratllada pels inspectors de l’obra. N’oferia una imatge dantesca, presidida pel pànic, les denúncies, els suborns, la hipocresia i la indignitat a què la progenitora es va veure sotmesa, convertida en una espècie de bèstia rebutjada de tothom, expulsada de la societat:

I quedava quelcom pitjor que la por: l’odi. Un dia, la mare passava pel carrer de la Botera, on vivia la vídua d’un d’aquells que foren «passejats» el 18 de juliol de 1936. Del balcó estant, la vídua velnegrada va cridar: «Encara en queda de la raça podrida. Mentre en quedi un, no viurem tranquils...» I la mare va girar el cap. Sabia que la «raça podrida» era ella. Va sentir com una pietat per aquella dona rancorosa, una dona que havia sofert la gran dissort de veure l’espòs foradat de bales. La mare va comprendre, però, que ja no calia esperar res.

D’aquest excurs posterior als fets novel·lats, ja passada la guerra, també se’n reprovava l’existència d’«exiliats» polítics, la hipòtesi d’un possible retorn sense represàlies i els intents de diàleg, entesa i reconciliació per part dels vençuts. En aquest cas, la veu —burleta— correspon a dues amigues de Cinta Planes:

L’han deixada entrar. Per què no? Ara són amics dels capellans i preconitzen aliances amb comtes i duquesses. Ja no volen sang. Res de sang: coexistència pacífica, carallots. [...] Per això ha tornat? Per això ha fet una guerra? No és que s’hagi de tornar amb la metralleta i una bandera roja. En tot cas, així hi tornarien

els revolucionaris. Ells ja no ho són. Ho foren fa trenta anys? Sí, però no va durar gaire.

A l’últim, el censor de les marques vermelles tampoc no tolerava expressions «malsonants» que de vegades proferien amics de Ton Juneda, les quals ell reproduïa recordant converses passades. Així, va perseguir tots els «hòstia» del mecanoscrit, els quals de vegades s’enllaçaven amb frases considerades «vulgars» i amb conceptes feridors per a la sensibilitat del règim:

i el Jaumet del Guano li va dir: «Alça, enxufat, ben amagat ho tenies, hòstia», i l’home va contestar: «Tu fica’t la llengua al cul que no n’has de fer res si tinc o no tinc», i si li parlava així al Jaumet del Guano és perquè duia la insígnia de la FAI a la gorra i el taverner, als feixistes, no els podia pair.

5. DESPRÉS DE L’ESCRIPTURA

En la breu i interessantíssima correspondència que Teresa Pàmies i Rafael Tasis van mantenir, des de París i Barcelona, ell mirava de fer-li comprendre que, amb independència de la vàlua literària, l’any 1966 una novel·la com La dona del pres, a la pràctica, no podia merèixer el premi Sant Jordi pel simple fet que no es podria publicar. A ella li costava d’admetre que el país encara visqués sota aquella repressió tan efectiva i tangible. Tasis li aconsellava de buscar-hi una sortida en alguna editorial de l’exili, però ella ho desestimava perquè no volia doblegar-se al jou de la dictadura. Assegurava que, abans, preferia que l’obra romangués inèdita, els anys que fos —i, de fet, hi va romandre una dècada, fins al 1975.

En el cas de Testament a Praga o La dona del pres, i sempre amb la complicitat dels editors, Pàmies va lluitar perquè els llibres que acabava no es quedessin al calaix: els va refer, en va suprimir passatges, en va esmorteir expressions, fins i tot va apel·lar a coneixences influents quan va escaure (Pàmies 1978, 2021). En aparença, no es va valer de cap d’aquests estratagemes per a publicar Una noia i un soldat i es va donar per vençuda a la primera. Per a aquest capteniment desacostu-

mat, hi podia haver dues raons: la insatisfacció envers la vàlua de l’obra o bé la convicció que aquella novel·la de la guerra civil no passaria mai els filtres del control franquista.

A ulls d’avui, Una noia i un soldat no desmereix cap de les altres ficcions autobiogràfiques de Teresa Pàmies. És més, la primera i la quarta part, les que mantenen la tensió argumental, contenen pàgines lluminoses, absorbents, sobretot les del llarg monòleg de Ton Juneda, «un pagès-soldat o un soldat-pagès» que s’expressa amb veu pròpia, tortuosa i «espontània». La tercera part, el periple de Cinta Planes durant la guerra, atresora un interès vital i documental indiscutible. La segona, la llambregada al més enllà de la guerra, enceta una línia dramàtica que culmina en una novel·la tan commovedora com Memòria dels morts. En conjunt, i com altres de l’escriptora, la novel·la permet «transcendir una experiència personal i concreta i relatar-la com a col·lectiva i existencial» (PiCornell 2002: 86).

El dictamen de l’aparell de censura sobre Una noia i un soldat semblava inapel·lable, tant pels informes emesos com per les ratllades damunt el mecanoscrit. Se’n reprovava el sentit global, la imatge de la guerra des d’una òptica comunista, i una munió d’aspectes que afectaven molts episodis de la novel·la: polítics, socials, religiosos, morals, lingüístics... L’esmena era a la totalitat. Curiosament, dos anys després, l’autora encara se’n sorprenia i minimitzava la càrrega compromesa: «M’estranya que Una noia i un soldat no hagi passat, ja que no és més que una clàssica love story. Clar que hi ha tot un fons de problemàtica de la terra i dels pagesos.» (vidAl oliver 1974: 69) El fons «problemàtic» era ampli i profund. Teresa Pàmies no devia estar disposada a tergiversar un dels fets més decisius de la seva vida i de tota la seva generació, que els havia marcat sempre més. Per a una qüestió tan transcendent, no hi havia pedaços possibles. L’experiència que hi havia reflectit era la seva veritat. I la veritat era irrenunciable per a la cronista del seu temps que va voler ser, per a les «immenses memòries polítiques i emocionals» (julià 2020: 67) que, llibre rere llibre, va voler construir. Avui, una primera baula encara roman inèdita.

BIBLIOGRAFIA

Abellán (1980): Manuel L. Abellán, Censura y creación literaria en España (1939-1976), Barcelona: Península.

Abellán (1987): «Textos y documentos», Diálogos Hispánicos de Amsterdam, 7, ps. 159-212.

Arbonès (1995): Jordi Arbonès, «La censura sobre les traduccions a l’època franquista», Revista de Catalunya, 97, ps. 87-96.

bACArdí (2012): Montserrat Bacardí, La traducció catalana sota el franquisme, Lleida: Punctum.

bACArdí (2017): «Teresa Pàmies: vida, política i traducció», dins Montserrat Bacardí i Pilar Godayol (ed.), Traducció i franquisme, Lleida: Punctum, ps. 13-27.

bArthes (1973): Roland Barthes, El grau zero de l’escriptura i nous assaigs crítics, Miquel Martí i Pol i Jem Cabanes (trads.), Barcelona: Edicions 62.

beneYto (1975): Antonio Beneyto, Censura y política en los escritores españoles, Barcelona: Euros.

bengoeCheA (2013): Soledad Bengoechea, Les dones del PSUC, Barcelona: Els Arbres de Farenheit.

CisquellA, erviti & sorollA (1977): Georgina Cisquella, José Luis Erviti i José A. Sorolla, La represión cultural en el franquismo: diez años de censura de libros durante la Ley de Prensa, 19661976, Barcelona: Anagrama.

Clotet & torrA (2010): Jaume Clotet i Quim Torra, Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), Barcelona: A Contravent.

Cornellà-detrell (2010): Jordi Cornellà-Detrell, «Traducció i censura en la represa cultural dels anys 1960», L’Avenç, 359 (juliolagost), ps. 44–51.

esPinàs (1971): Josep M. Espinàs, «Testament a Praga, premi Josep Pla 1970. Tomàs y Teresa Pàmies en Barcelona», Destino, 1759 (30 gener), ps. 22-23.

estAnY (2021): Lara Estany, Del silenci a la represa. La censura en la traducció catalana durant el franquisme, Barcelona: Diputació de Barcelona.

FAulí (1999): Josep Faulí, Novel·la catalana i guerra civil, Barcelona: PAM.

FeldmAn & Foguet (2016): Sharon Feldman i Francesc Foguet, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme, Barcelona: PAM.

Foguet (2018): Francesc Foguet, Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977), Barcelona: PAM.

gAlloFré (1991a): Maria Josepa Gallofré, «Las “Nuevas normas sobre idiomas regionales” i les traduccions durant els anys cinquanta», Els Marges, 44 (setembre), ps. 5-17.

gAlloFré (1991b): L’edició catalana i la censura franquista (19391951), Barcelona: PAM.

gAssol & soPenA (2017): Olívia Gassol i Mireia Sopena, «La cultura catalana, asediada. Un balance crítico de los estudios sobre la censura franquista», Represura, 2, ps. 95-138.

godAYol (2016): Pilar Godayol, Tres escriptores censurades. Simone de Beauvoir, Betty Friedan & Mary McCarthy, Lleida: Punctum.

grillo (2000): Rosa María Grillo, «La guerra civil y el exilio en la escritura autobiográfica de Federica Montseny y Teresa Pàmies», dins Francesc Bonamusa (ed.), L’exili republicà. Actes del Vè Colloqui República, Guerra Civil i Franquisme, Barberà del Vallès: Ajuntament de Barberà del Vallès, ps. 31-50.

julià (2020): Lluïsa Julià, «Teresa Pàmies: the Spanish war’s girl escriu novel·les», dins Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Teresa Pàmies, política, memòria i literatura, Barcelona: PAM, ps. 65-94.

lArrAz (2014): Fernando Larraz, Letricidio español: censura y novela durante el franquismo, Gijón: Trea.

lejeune (1973): Philippe Lejeune, Le pacte autobiographique, París: Seuil.

lo CAsCio (2020): Paola Lo Cascio, «Un fil roig que travessa un segle: l’experiència política de Teresa Pàmies», dins Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Teresa Pàmies, política, memòria i literatura, Barcelona: PAM, p. 39-63.

mArtínez molinos (2019): Guillem Martínez Molinos, «La presència de Teresa Pàmies al II Congrés Mundial de la Joventut», Re-

vista del Centre de Lectura (2n quadrimestre). En línia a: <https:// www.centrelectura.cat/revistadigital/la-presencia-de-teresa-pa mies-al-ii-congres-mundial-de-la-joventut/> [Consulta: 10 abril 2021]

möller soler (1986): María-Lourdes Möller Soler, «El impacto de la guerra civil en la vida y obra de tres novelistas catalanas: Aurora Bertrana, Teresa Pàmies y Mercè Rodoreda», Letras Femeninas, XXII, 1-2, ps. 34-44.

Pàmies (1971): Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga, Barcelona: Destino.

Pàmies (1974a): Teresa Pàmies, Quan érem capitans. Memòries d’aquella guerra, Barcelona: Dopesa.

Pàmies (1974b): Va ploure tot el dia, Barcelona: Edicions 62.

Pàmies (1975a): Crònica de la vetlla, Barcelona: Selecta.

Pàmies (1975b): Dona de pres, Barcelona: Proa.

Pàmies (1975c): Gent del meu exili, Barcelona: Galba.

Pàmies (1975d): Quan érem refugiats, Barcelona: Dopesa.

Pàmies (1975e): Si vas a París, papà... (Diari de maig, 1968), Barcelona: Nova Terra.

Pàmies (1976): Amor clandestí, Barcelona: Galba.

Pàmies (1978): «L’autor i la seva obra: Teresa Pàmies», Barcelona: Arxiu Sonor de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (20 gener).

Pàmies (1981): Memòria dels morts, Barcelona: Planeta.

Pàmies (1987): Praga, Barcelona: Destino.

Pàmies (2005): Estem en guerra. Escrits 1936-1939, Xènia Guirao i David Jané (eds.), Valls: Cossetània.

Pàmies (2007): Ràdio Pirenaica. Emissions en llengua catalana de Ràdio España Independiente (1941-1977), Valls: Cossetània.

Pàmies (2021): «M’agrada escriure. M’agrada rabiosament». Cartes (1938-2002), Montserrat Bacardí (ed.), Barcelona: ILC.

Pedrolo (1978): Manuel de Pedrolo, «El meu gra de sorra a la història de la censura», Serra d’Or, 226-227 (juliol-agost), ps. 43-44.

PiCornell (2002): Mercè Picornell Belenguer, Discursos testimonials en la literatura catalana recent (Montserrat Roig i Teresa Pàmies), Barcelona: PAM.

PiCornell (2012): «Teresa Pàmies: l’escriptura política d’una memòria habitada», Serra d’Or, 635 (novembre), ps. 41-46.

rierA llorCA (1977): Vicenç Riera Llorca, «La crònica novel·lesca de Teresa Pàmies», Serra d’Or, 212 (maig), ps. 29-31.

rojAs ClAros (2013): Francisco Rojas Claros, Dirigismo cultural y disidencia editorial en España (1962–1973), Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant. ruiz bAutistA (coord.) (2008): Tiempo de censura. La represión editorial durante el franquismo, Gijón: Trea.

sAlAdrigAs (1972): Robert Saladrigas, «Monólogo con Teresa Pàmies», Destino, 1790 (22 gener), ps. 22-24, dins Robert Saladrigas (2004), Paraules d’escriptors. Monòlegs amb creadors catalans dels setanta, Barcelona: Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors, ps. 185-189.

sAles (1964): Joan Sales, «Pròleg a la tercera edició», dins Josep M. Folch i Torres (1964), Joan Endal, Barcelona: Selecta, ps. 9-23. torres (1995): Estanislau Torres, Les tisores de la censura: el règim franquista contra l’autor i contra Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Guillem Viladot, Montserrat Roig, Víctor Mora, Lleida: Pagès.

vAllverdú [et al.] (2013): Francesc Vallverdú, Xosé Manuel Dasilva, Ibon Uribarri Zenekorta, Jordi Cornellà-Detrell, Maria Josep Gallofré, Eusebi Coromina Pou, Ramon Farrés, Enric Gallén, Jordi Jané-Lligé i Mireia Sopena, «Dossier. Traducció censura», Quaderns. Revista de Traducció, 20, ps. 7-161.

vAn den hout–huijben: (2015): Lidwina M. van den Hout-Huijben, El rojo crítico. Expansión de la literatura catalana bajo censura (1962-1977), Groningen: University of Groningen. Tesi doctoral. En línia a: <https://www.academia.edu/33164959/El_rojo_critico _Expansion_de_la_literatura_catalana_bajo_censura_1962_1977_ pdf> [Consulta: 3 maig 2021].

vázquez montAlbán (1971): Manuel Vázquez Montalbán, «Tomàs Pàmies in memoriam», Triunfo, 471 (12 juny), ps. 27-29, dins Manuel Vázquez Montalbán (2012), Obra periodística 1987-2003. Las batalles perdidas, Barcelona: Debate, ps. 297-303. vidAl oliver (1974): Guillem Vidal Oliver, «La rendible sinceritat de Teresa Pàmies», Oriflama, 1473, ps. 68-69. vilArdell (2016): Laura Vilardell (ed.), Traducció i censura en el franquisme, Barcelona: PAM.

Llengua

Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 27-50

LA TRADUCCIÓ CATALANA ALS ANYS SEIXANTA:

EL COMBAT ENTRE MANUEL DE PEDROLO I LA CENSURA*

catalan tRanslation in the 1960s: the battle between manuel De PeDRolo anD censoRshiP

lara estany

Universitat Autònoma de Barcelona

Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC)

Dept. de Traducció, Interpretació i Estudis de l’Àsia Oriental Facultat de Traducció i Interpretació, Edifici K

Pl. del Coneixement s/n, 08193, Bellaterra

Lara.Estany@uab.cat

ORCID ID: 0000-0002-5100-8008

Resum

A l’inici de la dècada de 1960, després de més de vint anys de prohibicions, la traducció catalana va experimentar un augment sense precedents. Nombrosos editors i escriptors es van immergir en la tasca de recuperar el fons literari, que es trobava devastat, per mitjà de la creació d’obra autòctona i, sobretot, de la traducció. Manuel de Pedrolo va ser un dels traductors més prolífics del període en el camp de la narrativa i, també, a causa de les tendències polítiques i literàries, un dels més vigilats. Aquest article ofereix una anàlisi dels processos de censura que van patir algunes de les traduccions de Pedrolo mutilades al llarg de la dècada de 1960, que il·lustren el funcionament de la maquinària censora i posen de manifest l’aversió generalitzada de l’administració envers el traductor.

Paraules clau

Manuel de Pedrolo, censura franquista, traducció catalana, anys seixanta

Abstract

In the early 1960s, after more than 20 years of prohibitions, Catalan translation experienced an unprecedented upswing. Numerous publishers and writers immersed themselves in the task of reviving the literary heritage, which had been devastated, by creating local works and especially through translation. Manuel de Pedrolo was one of the most prolific translators of the period

* Aquest article s’inscriu en el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) (2017, SGR 1155).

Llengua

Rebut 15-11-21; Acceptat 10-03-22

in the field of fiction, and due to his political and literary tendencies, he was one of the most carefully watched. This article analyses the censorship processes applied over censored works that Pedrolo translated throughout the sixties, which illustrate how the censor machinery operated and show the administration’s widespread aversion towards the translator.

Key Words

Manuel de Pedrolo, Francoist censorship, Catalan translation, the 1960s

La Guerra Civil i el seu desenllaç van interrompre la continuïtat de la tradició editorial catalana per mitjà de la repressió política i, sobretot, de la implantació de la censura. Des del final del conflicte, la llengua va ser relegada de la vida pública i la traducció va esdevenir una activitat prohibida, considerada fins i tot subversiva. En aquest sentit, les directrius del règim es van mantenir fermes i, en pocs anys, el llibre català es va convertir en un objecte de col·leccionista que arribava a una part molt escassa de la població, gràcies a unes poques edicions exigües i a uns escassos tiratges de bibliòfil. Així mateix, les reformes socials i institucionals que es van portar a terme al principi dels anys seixanta van sacsejar les bases de la censura, van afavorir la represa de la traducció catalana i, de retruc, van permetre la recuperació gradual de la llengua en el camp de la cultura. En aquestes circumstàncies, molts editors van començar a incorporar obres estrangeres als catàlegs, de manera que no només van impulsar l’enriquiment del fons editorial català —a aquelles altures, molt debilitat—, sinó que també van promoure l’entrada de la literatura i el pensament contemporanis. La situació d’eufòria que vivia el sector del llibre a causa de les reformes polítiques va esperonar fins i tot algunes editorials a crear colleccions formades exclusivament —o gairebé— per obres estrangeres.

1. LA CENSURA A LA DÈCADA DELS SEIXANTA

A l’inici de la dècada de 1960 es va fer evident el fracàs d’alguns ideals falangistes de la primera postguerra, atès que l’estructura de mesures

repressives que el règim havia aplicat al llarg de més de vint anys tenia cada vegada més detractors. La desestabilitat econòmica, juntament amb la pressió internacional i la mala reputació que la censura havia adquirit entre els països democràtics (per tractar-se d’una pràctica pròpia d’un règim dictatorial) van exigir un canvi d’estratègia. L’any 1962 Manuel Fraga Iribarne va ser nomenat cap del Ministerio de Información y Turismo (MIT) i es va convertir en un dels principals representants del «sector reformista» del règim. Aquesta tendència propugnava petites reformes institucionals amb l’objectiu d’adequarlo a allò que els canvis econòmics i socials exigien: l’Estat va obrir les portes al turisme, als costums estrangers i a l’economia exterior. Es tractava d’una estratègia política que va donar un aire de modernitat sense canviar, en realitat, gaires coses: «malgrat que, des del 62, es modificaren alguns criteris del règim pel que fa a la permissivitat respecte a l’edició catalana, no hem de ser gaire optimistes» (gAlloFré 1991: 573).

El gir aperturista de Fraga va precedir un període excepcional, durant el qual es van traduir títols que fins aleshores havien estat prohibits. Aquesta traducció intensiva va significar un impuls incontestable, que va revitalitzar els professionals relacionats amb el món del llibre: escriptors que es convertien en traductors, editors que llançaven col·leccions precipitadament per introduir títols estrangers, autors que es dedicaven a l’obra pròpia... La doble faceta d’escriptorstraductors defineix la trajectòria d’intel·lectuals com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Joan Oliver o Manuel de Pedrolo. Tot plegat va convergir en una atmosfera d’optimisme i de dinamisme, el resultat de la qual no va trigar a fer-se visible. A mitjan anys seixanta, el pes de la traducció era tan gran que el nombre d’obres traduïdes fins i tot superava el de les obres autòctones, tal com mostra la taula, elaborada per Francesc vAllverdú (1975: 106):

Taula 1. Francesc Vallverdú1

AnyNombre total de llibres publicats en català

Nombre d’obres traduïdes

Percentatge de traduccions respecte al total publicat

En només mitja dècada, el percentatge de traduccions respecte al total d’obres publicades va experimentar un salt espectacular: mentre que el 1960 es van publicar un total de 183 llibres en català, dels quals només deu eren traduccions, el 1965, dels 430 llibres publicats, 236 eren traduccions; és a dir, es va passar d’un 5,5 % de traduccions a un 54,9 %. El salt va ser més pronunciat al principi de la dècada —sobretot del 1962 al 1963— i més moderat posteriorment. L’augment del 50,9 % cap al 1965, el punt de màxim auge de les traduccions, és indicador de dos fets inherentment vinculats: en primer lloc, la censura, que havia suavitzat les mesures repressives aplicades a la traducció, va deixar de percebre-la com una activitat nociva i il·lícita; i, en segon, l’assimilació del pensament estranger com a propi ja era, en efecte, una realitat. Tot i que van ampliar-se els marges, al llarg de la dècada la censura va continuar funcionant sota els mateixos criteris.

1. El treball no inclou les xifres de l’any 1961.

2. MANUEL DE PEDROLO, TRADUCTOR

Manuel de Pedrolo va ser un escriptor especialment perseguit per la censura per les seves opinions polítiques, moral i ús d’un llenguatge «indecorós» (vAn den hout-huijben 2015). 2 Va tenir, de fet, un començament difícil, tot i que al llarg dels anys cinquanta i a l’inici dels seixanta va publicar unes quantes novel·les a Selecta (1953, 1955), Albertí (1954, 1955), Moll (1957, 1960) i Nova Terra (1961). L’any 1963, després d’obtenir el premi Sant Jordi amb la novel·la Balanç fins a la matinada (1953),3 Selecta la va presentar a censura i la va publicar. Aquesta realitat, per descomptat, no passava per alt a l’autor, tal com exposa a una carta dirigida al periodista i crític Josep Faulí el 18 de juny de 1972:

La llàstima és que no pugui publicar les novel·les que he escrit durant els darrers anys, pràcticament totes tombades per la censura (set de prohibides). Sempre m’he trobat amb aquesta pega, però mai com ara. Probablement perquè jugo més fort que no jugava aleshores i cada cop, doncs, molesto més el sistema. En termes personals, això es tradueix en un cert desassossec en adonar-me que crítics i lectors es veuen obligats a considerar encara la mena de novel·lística que era o podia semblar fa deu o quinze anys enrere (gArCiA 1997: carta CCCXIII).

En el cas de Pedrolo, com d’altres escriptors, l’obtenció de premis literaris va condicionar, en major o menor mesura, la concessió d’autoritzacions, com va ocórrer amb la novel·la Cendra per Martina (1952), que va ser prohibida dues vegades (el 1953 a Selecta i el 1958 a Aymà), que el 1960 va ser autoritzada amb nombroses supressions, i que el 1966 va guanyar el Premi Lletra d’Or, després que Aymà la publiqués l’any 1965.4 Un altre exemple és el de l’obra Estrictament personal (1954), que, a diferència dels dos casos anteriors, no va haver d’esperar tant per veure la llum: va ser guardonada amb el premi Joanot

2. Al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, es poden consultar tots els expedients de censura de l’obra de creació pedroliana.

3. L’any 1953 correspon a la data de redacció de l’obra.

4. Pedrolo finalment «només» va haver de reescriure l’escena d’una violació per ordre dels censors.

Martorell i el 1955 va ser publicada per Selecta (si bé amb quarantaquatre fragments censurats).

Bona part de l’obra de l’autor va restar inèdita força anys, a l’espera de l’aprovació de la censura, o va ser publicada amb bastants supressions. La literatura de Pedrolo era intrèpida, inusual, i destacava per «l’agosarament i la llibertat amb què [...] tracta tot de temes que de cap de les maneres no eren habituals a la literatura catalana d’aleshores, ni a la publicada ni a la inèdita, pel que s’ha vist després» (CoCA 1991: 47-48).

Al final dels anys cinquanta i a l’inici dels seixanta, Pedrolo va començar a mostrar un interès especial per la novel·la nord-americana contemporània, que també va manifestar en la faceta de traductor. De les vint-i-quatre novel·les que va traslladar al català al llarg de la dècada, la majoria pertanyen a aquesta categoria i, de fet, es va convertir en un dels principals impulsors de la novel·la negra nord-americana a Catalunya. En una carta del 21 de maig de 1951, el traductor explica al seu amic Ricard Orozco el motiu de la influència que havia exercit en ell William Faulkner des que, al voltant de 1940, la lectura de l’autor estatunidenc (PArCerisAs 2007) el va introduir en el gènere de la novel·la negra:

He llegit l’últim Sobre [es refereix a una publicació que editava Orozco] amb el mateix plaer que de costum. Interessant, entre altres coses, l’article sobre Faulkner. Per cert, que m’han sorprès les breus paraules que tu li dediques: «cuando ya su obra nos dice muy poco», escrius. A mi és un home que continua interessant-me molt, assenyaladament per la seva tècnica. Rarament he vist una més perfecta adequació entre el fons i la forma. Quan vaig llegir-lo per primera vegada, deu fer dotze o tretze anys, fou per a mi una revelació semblant a la que havia estat Dostoievski quan finia el batxillerat. Amb ell, amb Faulkner, vaig descobrir per primer cop la novel·la americana, de la qual no sabia res. Amb el temps, havia de convèncer-me que el nostre segle seria el dels narradors americans. Steinbeck, Caldwell, Hemingway, Dos Passos, Stein (Pedrolo: 143).

En definitiva, la fama subversiva de Pedrolo no va contribuir a establir una bona relació amb la censura, ni va fer que les seves traduccions fossin ben vistes pels censors, tal com mostren els expedients de censura custodiats a l’Archivo General de la Administración (AGA),

a Alcalá de Henares. Alguns dels processos es van resoldre amb prestesa i sense grans contratemps, però n’hi va haver d’altres que van requerir uns tràmits enrevessats i diversos mesos o, fins i tot, anys.

3. TRADUCCIONS RETALLADES DE MANUEL DE PEDROLO SOTA EL SISTEMA DE CONSULTA PRÈVIA5

L’execució de les retallades per mitjà del bolígraf vermell va ser una pràctica habitual des del final de la guerra, de manera que moltes vegades els textos resultaven mutilats. El compliment de les consignes era competència dels editors, que eren prou conscients, sobretot els primers anys, que si no feien cas de les advertències dels censors, les conseqüències podien ser fatals, a nivell econòmic i, fins i tot, judicial.

El 30 de març de 1963 Edicions 62 va tramitar el permís de l’obra Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot. Constituïa una novetat, atès que no havia estat traduïda a cap altra llengua de l’Estat (no va ser editada en castellà fins al 1983, per l’editorial Forum). La lectura va ser designada al lector Manuel Pinés (soPenA 2013), que el 16 d’abril va redactar l’informe següent:

(C). - Novela de crimen o «suspense», con mucho problema de amnesia, escisión de la personalidad y consiguiente intriga, que no justificaría ningún reparo, si el ambiente en que se mueven los personajes no fuese, como es, marcadamente libertino.

A pesar de la desenvoltura narrativa en algunos pasajes, como por ejemplo en las páginas 10-41-43-58-61 y 82, se podría autorizar la publicación suprimiendo en la traducción lo tachado con lápiz rojo en las páginas 63-84-85-91 y 103 y atenuando lo acotado. No tiene tendencia política.6

El Director General de Información va enviar una notificació als editors, tal com era habitual en aquests casos, per fer-los saber les condi-

5. En aquest apartat no hi consten totes les traduccions, tan sols les més paradigmàtiques. Per consultar-ne la llista completa, vegeu l’Annex «Traduccions censurades de Manuel de Pedrolo».

6. AGA, SC, expedient 1971, caixa 21/14495.

cions que havien de complir si volien obtenir el plàcet. L’autorització quedava supeditada, doncs, a la supressió dels fragments que havia assenyalat Pinés i que, a més, vulneraven la moral sexual:

En contestación a su instancia de 30 de marzo de 1963, me complace comunicarle que la obra titulada «Parany per a una noia» de la que es autor Sébastien Japrisot, podrá ser autorizada, previa presentación de las galeradas impresas, por las que pueda comprobarse la supresión de los pasajes señalados en las páginas 63, 84, 85, 91, 103, del ejemplar original adjunto. [...] Madrid, 22 de abril de 1963. (Ibídem)

Tot seguit contraposem dos exemples de l’original i la traducció, a fi de mostrar un tast del resultat de la novel·la després del pas per la censura:

Taula 2. Fragments contraposats de Parany per a una noia

Piège pour Cendrillon (1962)

(p. 82) Il me repoussa brutalment sur le lit. Je voulus écarter cette main qui remontait sur mes jambes, c’est lui qui écarta la mienne, et il me fit mal.

(p. 113) Mi prétendait qu’il était beau et inoffensif. La nuit, Do était trop proche pour ne pas l’entendre gemir dans les bras de l’énergumène. Elle en souffrait comme d’une jalousie, en sachant que c’était un sentiment beaucoup plus simple. Elle fut presque heureuse les oir où Mi lui demanda si sa chambre a l’hôtel Victoria était toujours louée: elle voulait y passer la nuit avec un autre garçon. La chambre était payée jusqu’à fin mars.7

Parany per a una noia (1963)

(p. 24) M’empenyé brutalment contra el llit. Volia allunyar-li la mà [...], però fou ell qui separà la meva i em féu (sic) mal.

(p. 34-35) Mi preten[...]ia que era bell i inofensiu, [...] però ella gairebé va sentir-se feliç el dia que la noia li preguntà si encara tenia llogada la cambra de l’hotel Victòria: volia utilitzar-la. L’habitació estava pagada fins a finals de març.8

7. Sébastien Japrisot, Piège pour Cendrillon, París: Éditions Denoël, 1965.

8. AGA, SC, expedient 1971, caixa 21/14495.

El 5 d’agost l’agent editorial Bernardo Crespo, en representació d’Edicions 62, va tornar el text traduït segons les consignes de Pinés, i en una nota, mecanografiada pel mateix lector al capdamunt de l’informe, datada el 17 d’agost, hom pot verificar que «la traducción de las galeradas respeta correctamente las tachaduras». (Ibídem) El 1963 l’obra de Japrisot va esdevenir el primer volum de La Cua de Palla.

El 9 de febrer de 1965, Edicions 62 va emetre a censura la instància per a Senyor de les mosques, de William Golding. El procés de la publicació no va ser senzill, sinó que va esdevenir força incoherent. En un principi, va ser aprovada per mitjà d’un informe favorable, el qual, fins i tot, en reconeixia la qualitat assagística: «Novela alegórica que contituye un certero estudio de psicología infantil, escrita en un lenguaje limpio y exento de crudezas, por lo que no cabe oponerle reparos de ninguna especie».9

Per motius que queden fora del nostre abast, la superioritat, que no devia quedar gaire convençuda, va demanar a un altre lector que redactés un nou informe. El nou censor va escriure un judici diametralment oposat a l’anterior, que desaconsellava la publicació de la novel·la pel fet que, «aunque la obra responde a una pel[í]cula, es totalmente negativa para niños y adolescentes y no es oportuno autorizar su traducción en castellano o en catalán» (Ibídem). Aquesta resolució del 9 de març és la que va prevaldre, i així ho va informar el Director General als editors el 10 de març. Aquest cop, tanmateix, van perseverar, i el 31 de març Ramon Bastardes va fer arribar un recurs de revisió que enaltia la qualitat literària del text i de l’autor:

Para su consideración, adjuntamos una cubierta de uno de los libros pertenecientes a dicha colección [El Balancí], con la relación de títulos [...], todos ellos de gran categoría literaria, cuyos autores, universalmente conocidos, poseen un indiscutible prestigio dentro de la narrativa contemporània. (Ibídem)

Arran d’aquesta iniciativa, va obrir-se una fitxa de revisió el 5 d’abril. El lector 13 va ser el responsable de valorar l’obra, amb unes direc-

9. AGA, SC, expedient 1060, caixa 21/15908.

trius que, suposem, ja li havien estat marcades. El 27 d’abril va expedir l’informe següent:

(I) Esta novela, bien construida y bien escrita, relata, quizá con excesiva crudeza, los resultados a que conduce una niñez abandonada a sus propios recursos en una isla desierta sin orientación alguna superior; ello la lleva a una exacerbación de lo que en el ser humano hay de primitivo y salvaje: a la lucha y a la crueldad. No hay en la novela nada soez, ni de su lectura se obtiene ninguna consecuencia inmoral: quizá en el fondo todo lo contrario.

RESULTANDO: A juicio de este lector [que] esta obra Puede autorizarse. (Ibídem)

El Jefe de Sección es va mostrar «confome», tal com ratifica una nota al marge, i el 30 d’abril va emetre la resolució definitiva, cossignada pel Director General: «Vistos los informes se propone modificar la anterior resolución autorizando la publicació[ó]n». (Ibídem) Autoritzada en edició «no infantil ni juvenil», el 1966 va esdevenir el volum 16 d’«El Balancí».

L’11 d setembre de 1965 Edicions 62 va emetre la petició per a tres obres de John Dos Passos: El paral·lel 42 (que havia estat importada en castellà el mateix any), L’any 1919 i Diner llarg. Dos mesos més tard, el 7 de desembre, un lector anònim va elaborar un informe extensíssim, del qual destaquem els paràgrafs següents:

(C). Esta trilogía, que consta nada menos que de 1230 páginas, constituye en cierta manera una crónica de la sociedad norteamericana en el periodo que va de finales del siglo pasado al primer tercio del siglo actual. [...] El autor carga las tintas al describir las miserables condiciones de vida de la clase obrera, hace historia de los primeros pasos del sindicalismo norteamericano, relata las luchas sociales contra el capitalismo y se hace eco del impacto de la revolución rusa y de la difusión de la doctrina marxista entre la clase obrera norteamericana.

Entendemos que aunque es evidente el radicalismo izquierdista del autor y su intención de fustigar a la clase capitalista norteamericana, a la que retrata con trazos a menudo caricaturescos, los problemas que discute están actualmente superados en su país y en el mundo, pues se refieren a una época de socialismo romántico que difícilmente

encuentra paralelo en la situación actual. Por ello no creemos que resulte muy convincente para el hombre de hoy el halo romántico conque pretende envolver a los revolucionarios de esa época, sin embargo reciente.

Hay una segunda faceta importante en la novela, y es la sexual, que salta constantemente en el texto. Pero el tratamiento dado por el autor a las escenas amorosas es delicado, dentro de su crudeza, y no se complace en descripciones escabrosas ni fuerza nunca el relato para llegar a situaciones sexuales extremas. Por otra parte, el elevado nivel literario de la obra exc[us]a en cierto modo el considerar con demasiado rigor esta faceta de la obra. Se han efectuado las siguientes tachaduras: Parte I: págs. 30-43-112-337. Parte II: págs. 72-118-325-334. Parte III: págs. 162203-219-275. PUEDE PUBLICARSE.10

El 9 de desembre Antonio Fajardo va signar una nota al marge de l’informe, en la qual recomanava «pedir texto traducido» (Ibídem). El Director General es va limitar a demanar-lo sense avisar els editors de les supressions indicades pel lector. Malgrat que la primera instància incloïa les tres obres, la següent, del 2 de setembre de 1966, només contenia la traducció d’ El paral·lel 42 (les altres dues no van ser presentades, també per Edicions 62, i separadament, fins al 1967). El 5 de setembre, doncs, Mampel va revisar la galerada i va redactar un veredicte, al capdavall de l’informe anterior, en el qual advertia que

La versión catalana sólo contiene la primera parte del original. Contrastadas las tachaduras efectuadas por el Lector 31, opino que deben suprimirse los párrafos señalados en las págs. 15 y 25 por antiteológicos, y el de la p. 60 por inmoral. ACONSEJABLE con tachaduras. (Ibídem)

Tanmateix, una altra nota escrita a mà, signada per Fajardo, diu: «Releídas con el lector 17 no parece realmente necesario aconsejar esas supresiones». (Ibídem) Sembla, per tant, que l’obra de Dos Passos va publicar-se íntegra, el 1966, com a volum 24 d’«El Balancí».

10. AGA, SC, expedient 6635, caixa 21/16578. La trilogia a què es refereix el lector és l’U.S.A. Trilogy.

El febrer de 1966 l’editorial Roca va tramitar una instància per a La nit es mou, de Henri Michaux. El primer informe, de Manuel Pinés, n’aconsellava l’aprovació amb una supressió:

(C).- El lector no encuentra que para autorizar la obra haya que suprimir más que las palabras subrayadas en rojo en la página 49, ya que las dedicadas al tema de la toxicomanía, que empiezan en la 35 y pudieran representar un peligro como excitantes de la curiosidad en los no iniciados, no disimulan la repugnancia del autor por la droga, que confiese haber probado.

Como por lo demás el precio previsto para la obra, el volumen reducido de su tirada y el estilo hermético de sus vagas alusiones la convierten en libro de minorías, el suscrito opina que no hay peligro en autorizarla con la tachadura antes dicha.11

Atès que el cap de secció no devia considerar la frase assenyalada per Pinés prou perillosa per censurar-la, el 21 de febrer va demanar a Mampel que expedís un segon dictamen. Malgrat que l’argumentació és molt similar a la del primer, inclou unes paraules dedicades a Pedrolo que fan palesa la «deferència» amb què era tractat l’escriptor, i que val la pena de reproduir:

(C).- Este engendro está escrito en estilo simbólico, pero tan simbólico que resulta dificilísimo desenterrar la idea intencional del autor. Yo entiendo que es el grito del hombre, inconformista, roído por la angustia vital, que se rebela airadamente contra las incongruencias que le rodean. La traducción es del «amigo» Pedrolo, lo cual podría dar pie a otras interpretaciones torcidas. Pero atendiendo a que el autor es francés y a que estas posibles interpretaciones tendenciosas entran casi en la categoría de los futuribles filosóficos, estimo que puede autorizarse la presente obra. Hay un estudio sicológico-fisiológico del amor y del acto carnal (pág. 35-45). Si bien es muy realista, no puede tacharse de pornográfico. Por todo lo cual mi dictamen resulta ser: AUTORIZABLE. (Ibídem)

11. AGA, SC, expedient 1384, caixa 21/17111. Les «palabras subrayadas en rojo» a què es refereix Pinés són: «Què, encara marxa això de la venda de segells per al més enllà?»

Així que el vistiplau va ser ratificat per Fajardo l’1 de març, l’obra va aparèixer íntegra a la col·lecció «Beatriu de Dia» (número 4) el mateix 1966.

4. TRADUCCIONS RETALLADES DE MANUEL DE PEDROLO SOTA EL SISTEMA DE CONSULTA VOLUNTÀRIA12

El 18 de març de 1966 Fraga Iribarne va impulsar la Llei de Premsa i Impremta, coneguda també com la Llei Fraga, que substituïa la d’abril de 1938 i que, teòricament, alleujava la censura prèvia de qualsevol tipus de publicació editorial i periodística. Aquesta proposta va permetre una certa ampliació de la llibertat d’informació en llibres, diaris i revistes, tot i que encara presentava restriccions importants: a partir d’aleshores ja no se censurava, sinó que s’«aconsellava» el sotmetiment dels textos a l’anomenada «consulta voluntària». Cal considerar aquest canvi com una estratègia que el govern va fer servir per mitigar la mala reputació de la censura, la qual no ajudava al projecte de modernització del règim, tot i que també pot contemplar-se com «un subterfugio que Fraga y su cuñado Robles Piquer consideraban un progreso liberal» (morán 2014: 624).

L’aparent liberalisme de la nova llei va provocar que els editors vigilessin amb més rigor encara els escrits que presentaven, prèvia autocensura dels originals i les proves per tal d’evitar possibles sancions. Es mantenien les normes i els criteris de censura prèvia, els preceptes havien de ser igualment respectats, «i no cal dir que si l’editor no feia gens de cas d’aquestes disposicions, corria el risc que li segrestessin el llibre, un cop distribuït, i li fessin un procés» (Arbonès 1995: 88). De fet, aquest era el principal temor dels editors, per tal com la retirada d’un tiratge complet que ja es trobava en circulació podia suposar una pèrdua econòmica de vegades devastadora. Tot i que n’hi va haver que es van arriscar a no presentar els escrits a censura i els van lliurar

12. En aquest apartat no hi consten totes les traduccions, tan sols les més paradigmàtiques. Per consultar-ne la llista completa, vegeu l’Annex «Traduccions censurades de Manuel de Pedrolo».

directament a dipòsit, la major part van preferir sotmetre’ls a la consulta voluntària: en qualsevol moment, la Junta de Censura podia requisar els exemplars publicats que no havien estat consultats.

En trobem un cas destacat en l’obra L’any 1919, de John Dos Passos,13 que Edicions 62 va presentar a censura a mitjan març de 1967, acompanyada, aquest cop, de la galerada de la traducció. Mampel va fer-se càrrec de l’avaluació el 29 de març:

(C). Libro con marcada tesis antibélica. Se compone de varias narraciones entrelazadas, situadas todas ellas en la Primera Guerra Mundial, y unidas por una especie de noticiarios de guerra harto pintorescos.

Pinta las brutalidades que se cometen en la guerra con brochazos gordos y hasta macabros, la inutilidad de las vidas sacrificadas, y la ruina sicológica de los supervivientes. Pero donde más recarga las tintas es en que la guerra destroza la moral y las buenas costumbres. Abundan las prostitutas y las mujeres «fáciles», y la mayoría de las escenas terminan en la cama. Las mujeres que quedan [e]mbarazadas emplean toda suerte de artilugios para provocar el aborto, suicidándose cuando no lo consiguen. También hay escenas de homosexuales. Resulta imposible efectuar tachaduras. En mi opinión esta novela resulta ser: NO AUTORIZABLE.14

En un segon informe, del 5 d’abril, Manuel Pinés no corroborava estrictament el primer dictamen, però tampoc no el contradeia de manera concloent:

(I). [...] Abundan en el ambiente desmoralizado de la retaguardia parisina las libertades de índole galante presentadas por el autor en una forma crudamente directa, como cuando, en la página 35, rehusa la esposa consumar el matrimonio hasta haber hallado alguna manera de evitar el temido embarazo, o cuando, en la 42, comete Dick adulterio con la esposa del Pastor amigo, o cuando, en la 64, reclama la mujer precauciones contra el riesgo de embarazo, o cuando, en la 75, se afir-

13. Recordem que Edicions 62 ja havia demanat el permís de L’any 1919, juntament amb el d’El paral·lel 42 i Diner llarg. Tot i que en els tràmits de 1965 la resolució va ser favorable, i que el Director General en va condicionar l’autorització definitiva a la presentació dels textos traduïts, a l’últim Crespo només va trametre el d’El paral·lel 42.

14. AGA, SC, expedient 2228, caixa 21/18006.

ma que había once mil putas por las calles de Marsella. Crudezas de otro orden se pueden ejemplificar con la de la página 236, en la que refiere cómo sus raptores mutilaron de un tajo la virilidad de un leñador levantisco, enfrentado con los poderosos industriales madereros norteamericanos y lo colgaron luego de un farol. Como en casi toda la obra de este notable escritor, predomina tambi[é]n en el calidoscópico anecdotario MIL NOVECIENTOS DIECINUEVE el tono antimilitarista y antibelicista en lo tocante a la guerra [...].

La obra, sin embargo, no puede calificarse de pornográfica, ni su pacifismo proletarizante resulta tan violento que neutralice el renombre literario del autor hasta el punto de justificar una negativa categórica a la difusión de su producción entre los lectores españoles. La Superioridad, con mejor criterio, resolverá. DUDOSO. (Ibídem)

La «Superioridad», després de fer balanç, va resoldre que la novel·la de Dos Passos no podia rebre el plàcet i l’endemà, el 6 d’abril, va anunciar a l’editorial que «no es aconsejable la edición de la obra [...]» (Ibídem). Ramon Bastardes va presentar un recurs de revisió el 21 d’abril, en el qual no falten les mostres d’estupefacció que havia provocat el veredicte denegatori:

Nos ha sorprendido mucho el recibir su comunicación núm. 2228-67 con fecha 6 de abril, donde se nos aconseja la no publicación de la obra L’ANY 1919 de John Dos Passos.

Esta obra fue presentada con otra del mismo autor, Paral·lel 42 y después de lo cual, se nos envió una comunicación exp. 6635-65, con fecha de 10 de diciembre de 1965, en la que se nos ped[í]a la traducción de dichas obras.

Así, con fecha 18 de marzo pasado presentamos dos juegos de galeradas de la traducción de L’ANY 1919, para tal efecto. Naturalmente, no es necesario explicarle nuestra extrañeza al recibir su comunicación denegando totalmente nuestra edición. Más aún, cuando nosotros habíamos empezado a tirar la obra, confiando en su escrito [...].

En consecuencia y por todo lo indicado, esperamos obtener con la mayor brevedad posible, una respuesta favorable a nuestra solicitud. (Ibídem)

Arran de l’al·legat, el Jefe de Sección va tornar a demanar a Mampel (que ja l’havia vetat categòricament en el primer informe) una valora-

ció. Devia advertir-lo de la inconveniència de dictaminar una altra prohibició, atès que aquest cop, i en contra de la seva voluntat, el censor va limitar-se a indicar unes quantes pàgines amb passatges subratllats:

(C).- Novela. Tesis antibélica. Se narra la «vida y milagros» de varias mujeres que en circunstancias normales hubieran sido decentes, pero la guerra las arrastró por caminos de pecado. Se intercalan una especie de noticiarios de guerra —la del 14— con una larga lista de estragos y destrozos producidos por la guerra.

Toda la acción se desarrolla dentro de una atmósfera sensual. Sigo opinando que no debiera publicarse esta novela, pero haciendo uso de un criterio anchísimo quedará menos sucia efectuando tachaduras en las pgs. 13, 14, 35, 42, 64, 67, 191, 192 y 199. AUTORIZABLE con tachaduras. (Ibídem)

Una nota escrita a mà sobre el mateix informe, signada el 12 de maig, ratificava la sentència de la manera següent: «Vistos los antecedentes del expediente, aconsejable la Autorización, con las supresiones indicadas en el precedente informe». (Ibídem) El Director General, doncs, va enviar una comunicació als editors, a fi de notificar-los les noves condicions («se aconseja la supresión de los pasajes 13-14-35-42-6467-191-192 y 199») (Ibídem), i l’1 de juliol Bastardes va fer efectiu el dipòsit. Com sigui que la superioritat volia assegurar-se que les tisorades s’havien dut a terme correctament, el 4 de juliol encara va encomanar-ne la revisió a un tercer lector, anònim:

Esta novela, ya en cierto modo antigua, del famoso autor norteamericano, cumple los mismos requisitos de fondo y forma que su notable obra «El paralelo 42». Sigue el mismo m[é]todo de acontecimientos, si bien en cierto modo vinculados, disgregados y m[ú]ltiples, con durezas de expresi[ó]n en fondo y forma, pero que en ninguna manera llegan propiamente a lo pornográfico. [...] con tod[o] eso, por la antigüedad de la obra, por la fama del autor, y sobre todo porque la novela no es susceptible de encajarse en ninguna de las infracciones punibles del C[ó]digo Penal vigente, creemos que [ha]ya (sic) que autorizar la difusión y aceptar el depósito. (Ibídem)

La purga va ser, per tant, ratificada. A fi de mostrar-ne el resultat, confrontem alguns dels passatges mutilats a la galerada amb els corresponents de la versió definitiva:

Taula 3. Fragments contraposats de L’any 1919

L’any 1919 (galerada)

(p. 14) —Que se’n vagi al diable — contestà Joe —. Estic decidit a deixar aquest ofici. Passi el que passi i siguis on siguis, al mariner sempre li toquen les de perdre. No és així, Tin[y]?

—No sé... Deu lliures! Li hauria de caure la cara de vergonya, a aquest fotut marieta! D’això sí que se’n diu un corruptor. Saps què hauries de fer? Tornar a l’hotel amb un parell de companys i fer-lo cantar. A Dover n’hi ha més d’un que paga sense haver arribat tan lluny. Vénen a passar les vacances i persegueixen [e]ls nois de[l] balneari. Jo li faria xantatge, Yank.

(p. 67) Al cap d’una estona la noia es va trobar bevent la darrera copa de vi en una habitació freda i desordenada de Patchine Place, a la qual havien pujat per tres trams d’escales de fusta molt brutes. El xicot començ[à] a fer-li l’amor i quan ella va objectar que tot just feia set hores que es coneixien, Don va dir-li que allò era un altre estúpid prejudici burgès del qual li calia deslliurar-se. La noia li va preguntar sobre els mètodes anticoncepcionals i ell va asseure’s al seu costat i, durant mitja hora, li explicà que Margaret Sanger era una gran dona i que el control de la

L’any 1919 (1967)

(p. 27) —Que se’n vagi al diable — contestà Joe —. Estic decidit a deixar aquest ofici. Passi el que passi i siguis on siguis, al mariner sempre li toquen les de perdre. No és així, Tiny?

—No sé... Deu lliures! [...] Saps què hauries de fer? Tornar a l’hotel amb un parell de companys i fer-lo cantar. [...] Jo li faria xantatge, Yank.

(p. 124) Al cap d’una estona la noia es va trobar bevent la darrera copa de vi en una habitació freda i desordenada de Patchine Place, a la qual havien pujat per tres trams d’escales de fusta molt brutes... [...]

(Continuació)

L’any 1919 (galerada)

natalitat era la benedicció més gran de la humanitat des de la invenció del foc. Quan el xicot recomençà a fer-li l’amor com si fos la cosa més natural del món, ella li va permetre que la despullés entre rialles i rubors. Ja eren les tr[e]s quan Eveline, que se sentia dèbil, bruta i culpabl[e], tornà a la seva habitació del Brevoort. Va prendre’s una gran dosi d’oli de ricí, es va ficar al llit i es passà tota la nit pensant què diria a Freddy. S’hi havia citat per sopar a les onze, en acabar-se l’assaig. La seva por d’estar prenyada havia desaparegut com si s’acabés de despertar d’un malson.

(p. 191) —Tornem, Dick. Estic boja per tu, però no m’havies d’haver esquinçat les bragues... Ets exasperant —féu (sic), i es posà a riure.

—Quan no es vol acabar una cosa, no s’ha de començar —es queixà ell—. Les dones sou terribles llevat de les putes... Amb elles [s]empre se sap com acabarà la cosa. (Ibídem)

L’any 1919 (1967)

(p. 124) Al cap d’una estona la noia es va trobar bevent la darrera copa de vi en una habitació freda i desordenada de Patchine Place, a la qual havien pujat per tres trams d’escales de fusta molt brutes... [...] Ja havien tocat les tres quan Eveline, que se sentia dèbil, bruta i culpable, tornà a la seva habitació del Brevoort. Va prendre’s una gran dosi d’oli de ricí, es va ficar al llit i es passà tota la nit pensant què diria a Freddy. S’hi havia citat per sopar a les onze, en acabar-se l’assaig. La seva por d’estar prenyada havia desaparegut com si s’acabés de despertar d’un malson.

(p. 355) —Tornem, Dick. Estic boja per tu, però no m’havies d’haver esquinçat la roba... Ets exasperant —féu (sic), i es posà a riure.

—Quan no es vol acabar una cosa, no s’ha de començar —es queixà ell—. Les dones sou terribles... [...]15

Un cop concedida l’autorització definitiva el 5 de juliol, l’obra de Dos Passos va ser incorporada a El Balancí, el mateix any, com a número 30.16

15. John Dos Passos, L’any 1919, Barcelona: Edicions 62, 1967.

16. Bernardo Crespo també va iniciar els tràmits de Diner llarg el 1967. Atès que l’obra ja havia estat autoritzada en castellà el 1963, Mampel es va limitar a emetre un concís: «Autorizada sin tachaduras la versión castellana, procede mantenerla en la catalana». AGA, SC, expedient 6979, caixa 21/18378. Va ser inclosa a «El Balancí» el mateix any, com a número 35.

5. CONCLUSIONS

Entre els anys 1963 i 1967, Manuel de Pedrolo va efectuar vint-i-quatre traduccions per a sis col·leccions de narrativa, de les quals onze van patir supressions o bé van ser primer denegades i posteriorment autoritzades. Com a escriptor, Pedrolo sempre es va mostrar combatiu amb el sistema establert; també, en la seva faceta de traductor: especialment a l’hora de triar els textos que traduïa (privilegi del qual normalment gaudien els autors més reputats). En aquest sentit, és evident la predilecció que sentia per la novel·la negra, atès que moltes de les obres traslladades corresponen a aquesta tipologia.

La naturalesa dels textos que va traduir és palesa per les supressions que s’hi van efectuar, en molts casos, per causa de moral sexual i de política. L’examen dels passatges contrastats posa de manifest que en pocs casos practicava l’autocensura, en tant que habitualment feia una traducció força literal dels passatges més controvertits i les «esmenes» s’havien de dur a terme després dels processos de censura. Aquesta particularitat, així com l’animositat de l’esfera franquista envers el traductor, són palpables en els mots que li va dedicar Mampel en redactar l’informe per a La nit es mou, de Henri Michaux («La traducción es del “amigo” Pedrolo, lo cual podría dar pie a otras interpretaciones torcidas»),17 que corroboren, a més, que la fama de l’escriptor ja era amb escreix coneguda.

Cal assenyalar, tanmateix, que no tots els censors se n’havien format la mateixa opinió, atès que en un informe redactat el desembre de 1964 per a l’obra Homes i ratolins, de John Steinbeck, el lector —de qui, malauradament, no en reconeixem la signatura— va deixar constància que la traducció catalana era «debida al excelente novelista Manuel de Pedrolo».18 No és un fet insòlit que els censors mostressin, en molts casos, discrepàncies. L’arbitrarietat dins el sistema jeràrquic de la censura era, de fet, habitual. En trobem un exemple en el procés de Senyor de les mosques, de William Golding (que inicialment va ser

17. AGA, SC, expedient 1384, caixa 21/17111.

18. AGA, SC, expedient 6591, caixa 21/15633. L’expedient d’Homes i ratolins no ha estat inclòs a l’article pel fet que l’obra va ser autoritzada sense supressions.

autoritzada, després prohibida, i una altra vegada aprovada), o el de L’any 1919, de John Dos Passos (que el 1965 havia obtingut un veredicte favorable i que el 1967 va ser denegada i després autoritzada amb un bon nombre de supressions).

Sigui com vulgui, i malgrat les mutilacions que van patir algunes de les obres que Manuel de Pedrolo va traduir, és clar que la seva labor en la recuperació de la traducció en català (de bracet de les nombrosíssimes obres que va crear), va contribuir a enriquir la literatura catalana.

BIBLIOGRAFIA

Abellán (1980): Manuel L. Abellán, Censura y creación literaria en España (1939-1976), Barcelona: Península.

Albertí (1996): Santiago Albertí, «Una incidència de censura de Manuel de Pedrolo», Urtx, 6, ps. 225-229.

Arbonès (1980): Jordi Arbonès, Pedrolo contra els límits, Barcelona: Aymà.

Arbonès (1995): «La censura sobre les traduccions a l’època franquista», Revista de Catalunya, 97, ps. 87-96.

bACArdí (2012): Montserrat Bacardí, La traducció catalana sota el franquisme, Lleida: Punctum.

bACArdí & godAYol (2017): Montserrat Bacardí i Pilar Godayol (ed.), Traducció i franquisme, Lleida: Punctum.

CAstellet (1987): Josep M. Castellet, «Memòries poc formals d’un director literari», dins Edicions 62. Vint-i-cinc anys (1962-1987), Barcelona: Edicions 62, ps. 23-105.

CisquellA, erviti & sorollA (2002): Georgina Cisquella, José Luís Erviti i José A. Sorolla, La represión cultural en el franquismo. Diez años de censura de libros durante la Ley de Prensa (19661976), Barcelona: Anagrama.

CoCA (1991): Jordi Coca, Pedrolo perillós?, Barcelona: Edicions de la Magrana.

Coll-vinent, eisner & gAllén (2011): Sílvia Coll-Vinent, Cornèlia Eisner i Enric Gallén (eds.), La traducció i el món editorial de postguerra, Lleida: Punctum.

Cornellà-detrell (2010): Jordi Cornellà-Detrell, «Traducció i censura en la represa cultural dels anys 1960», L’Avenç, 359, ps. 44-51.

FontCubertA (2007): Joan Fontcuberta, «Pedrolo i La Cua de Palla», Quaderns. Revista de Traducció, 14, ps. 49-55.

gAlloFré (1991): Maria Josepa Gallofré, L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951), Barcelona: PAM.

gArCiA (1992): Xavier Garcia (ed.), Rellegir Pedrolo, Barcelona: Edicions 62.

gArCiA (1997): Xavier Garcia (ed.), Epistolari Manuel de Pedrolo (1960-1990), volum II, Lleida: Biblioteca Literària de Ponent.

jAPrisot (1965): Sébastien Japrisot, Piège pour Cendrillon, Paris: Éditions Denoël.

lArrAz (2014): Fernando Larraz, Letricidio español. Censura y novela durante el franquismo, Gijón: Trea.

llAnAs (2007): Manuel Llanas, Sis segles d’edició a Catalunya, Vic: Eumo.

morán (2014): Gregorio Morán, El cura y los mandarines (Historia no oficial del bosque de los letrados. Cultura y política en España, 1962-1966), Madrid: Akal.

PArCerisAs (2007): Francesc Parcerisas, «Manuel de Pedrolo, introductor a Catalunya de la narrativa nord-americana contemporània», Quaderns. Revista de Traducció, 14, ps. 39-48.

Pedrolo (1961): Manuel de Pedrolo, «Les lletres. Manuel de Pedrolo», Serra d’Or, 7, p. 14.

Pedrolo (1978): «El meu gra de sorra a la història de la censura», Serra d’Or, 226 -227, ps. 43-44.

Pedrolo (1994): El llegir no fa perdre l’escriure, Xavier Garcia (ed.), Lleida: Pagès.

Pedrolo (1997): Epistolari, Xavier Garcia (ed.), Lleida: Universitat de Lleida.

PijuAn vAllverdú (2007): Alba Pijuan Vallverdú, «Anàlisi del mecanoscrit i la correcció de la traducció de Manuel de Pedrolo de Llum d’agost», Quaderns. Revista de Traducció, 14, ps. 57-66.

PijuAn vAllverdú (2008): «Manuel de Pedrolo, traductor», Quaderns Pedrolians, 1, ps. 47-57.

ruiz bAutistA (2008): Eduardo Ruiz Bautista (coord.), Tiempo de censura. La represión editoral durante el franquismo, Gijón: Trea.

soPenA (2013): Mireia Sopena, «“Con vigilante espíritu crítico”. Els censors en les traduccions assagístiques d’Edicions 62», Quaderns. Revista de Traducció, 20, ps. 147-161.

vAllverdú (1975): Francesc Vallverdú, L’escriptor català i el problema de la llengua, Barcelona: Edicions 62.

vAn den hout-huijben (2015): Lidwina M. van den Hout-Huijben, El rojo crítico. Expansión de la literatura catalana bajo censura (1962-1977), Groningen: Rijksuniversiteit Groningen.

vilArdell (2016): Laura Vilardell (ed.), Traducció i censura en el franquisme, Barcelona: PAM.

ANNEX. TRADUCCIONS CENSURADES DE MANUEL DE PEDROLO

Sébastien Japrisot, Parany per a una noia, Barcelona: Edicions 62, 1963.

James M. Cain, El carter sempre truca dues vegades, Barcelona: Edicions 62, 1964.

John Dos Passos, El paral·lel 42, Barcelona: Edicions 62, 1966.

William Golding, Senyor de les mosques, Barcelona: Edicions 62, 1966.

Henri Michaux, La nit es mou, Barcelona: Roca, 1966

Henry Miller, Un diable al paradís, Barcelona: Edicions 62, 1966.

John Dos Passos, L’any 1919, Barcelona: Edicions 62, 1967.

Erskine Caldwell, El petit camp de Déu, Barcelona: Edicions 62, 1967.

jack Kerouac, Els pòtols místics, Barcelona: Aymà, 1967.

Muriel Spark, El punt dolç de la senyoreta Brodie, Barcelona: Edicions 62, 1967.

Lawrence Durrell, Justine, Barcelona: Aymà, 1969.

HISTÒRIES DE VIDA LINGÜÍSTICA:

EUROPA CENTRAL, NORD-AMÈRICA I CATALUNYA

linguístic liFe stoRies: centRal euRoPe, noRth ameRica anD catalonia

emili Boix-Fuster

Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, Universitat de Barcelona, Linguapax Dept. de Filologia Catalana i Lingüística General. Facultat de Filologia i Comunicació

Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona

Tel. 661047422

eboix@ub.edu

ORCID ID: 0000-0002-9104-2614

Resum

En primer lloc es presenten tant la definició de les històries de vida com alguns precedents rellevants en aquest tipus de recerca qualitativa, des de sant Agustí fins a l’actualitat passant per William I. Thomas i Florian Znaniecki, Martí de Riquer, el Marc europeu comú de referència per a les llengües, el grup GELA, i el grup PLURAL, Carles Feixa i Joan Carles Mèlich. Totes aquestes recerques i propostes ajuden a entendre l’ontogènesi i la filogènesi de les competències, les ideologies i els usos lingüístics, és a dir, llur evolució al llarg d’una vida i al llarg de diferents generacions. En el nucli de l’article es comparen les històries de vida lingüística a l’Europa central, Amèrica del Nord i Catalunya a partir d’una selecció de fragments de vint-i-vuit obres, sobretot literàries, que exemplifiquen respectivament la vitalitat plurilingüe de l’Europa central, l’anglicització dels immigrants que arriben a l’Amèrica del Nord i les contradiccions sociolingüístiques de Catalunya. A Catalunya apareixen tant mostres de nativització profunda del castellà en sectors populars i en les classes altes, com mostres de lleialtat envers la llengua catalana.

Paraules clau

Històries de vida lingüística, Europa central, Amèrica del Nord, Catalunya, català, castellà

Abstract

First of all, several definitions of linguistic stories and some earlier thinkers on them are presented, including Saint Augustine, William I. Thomas and Florian Znaniecki, Martí de Riquer, the Common European Framework of Reference for Languages, the research groups GELA and PLURAL, Carles Feixa and Joan Carles Mèlich. All these studies and proposals help us to understand the ontogenesis and the phylogenesis of language competence, language uses

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 73-92

DOI: 10.2436/20.2502.01.108

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 23-09-20; Acceptat 16-03-22

and language ideologies across lifetimes and generations. The core of the article discusses the linguistic stories from 28 sources, mostly literary, from three areas: Central Europe, North America and Catalonia. Deep plurilingual vitality is found in central Europe, a powerful trend towards anglicisation in North America and a vernacularisation process in favour of Spanish in Catalonia today, even though social groups loyal to the autochthonous Catalan language still remain.

Key Words

Linguistic life stories, Central Europe, North America, Catalonia, Catalan, Spanish.

1. HISTÒRIES DE VIDA LINGÜÍSTICA

Com tothom, soc la suma de les meves llengües —la llengua de la meva família i la meva infantesa, de la meva família i dels meus amics, dels meus amors i de l’ample món, més gran i canviant— tanmateix potser tendeixo a ser més conscient de les escletxes que les separen i dels maons que les formen. (hoFFmAn 1989: 273)1

Així exposa una canadenca-polonesa la multiplicitat de sensacions que poden fer despertar les llengües al llarg de la seva vida transhumant. El plurilingüisme es manifesta en mil tonalitats, que lee (2003: 79) exemplifica a partir del relat de la immigració d’un coreà als Estats Units. El repertori plurilingüe d’aquest protagonista li permet l’expressió de múltiples matisos mitjançant tota mena de marques transcòdiques, des d’interferències fins a alternances i tries de llengua: «Aquesta vegada es va posar a parlar en anglès. De tant en tant quan em volia amagar alguna cosa i no mentir-me triava l’anglès. Passava a l’anglès quan discutia amb la meva mare i això la feia enrabiar-se i ella li suplicava: No, no!».

els altres textos també

1. Llevat dels fragments en castellà, tradueixo tots

en llengua estrangera al català.

1.1. Una definició de les històries de vida

Podem començar triant una possible definició de les històries de vida, de les quals les històries de vida lingüística són un subconjunt. Una història de vida sol ser una construcció que fa la persona d’ella mateixa a través d’un exercici d’introspecció en el qual explora idees i sentiments propis, molt sovint mitjançant textos ectòpics. Ectòpics perquè la majoria de vegades la història de vida (la lingüística també) ve desencadenada per un procés de canvi vital, molt sovint una migració. Aquest interès per la subjectivitat és actualment compartit per molts historiadors tout court (trAverso 2021).

Les històries de vida proporcionen esquemes d’intel·ligibilitat, perquè el passat no es mou sinó que el movem: «només a través de la textualització pot un “conèixer” la seva vida. El procés de textualització de la vida és complex; és una interminable interpretació i reinterpretació (bruner & Weisser 1995: 187). La majoria dels fragments que comentem a continuació té un biaix: són productes d’homes de lletres, la intensa consciència metalingüística dels quals és poc usual. Com a mínim per a ells, és certa l’afirmació de mArgArit (2018: 247) en les seves memòries: «la nostra història és la de les nostres paraules».

1.2. Vies de coneixement biogràfic

En el món occidental, la fita fundadora de la meditació biogràfica és Agustí d’Hipona, sant Agustí (354-430 d.C.). Amb les seves Confessions (entre el 413 i el 426/427 d.C.) (Agustí 1989) inaugura el treball intel·lectual entorn del que ell anomena tan bellament «els palaus de la memòria»:

Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar i totes les impressions que n’he pogut rebre, fora d’aquelles que he oblidat. És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes i de la sensació que provava en fer-les. (Agustí 1989: 242)

Han transcorregut molts segles des de sant Agustí i ara volem destacar les aportacions recents de què som més deutors en aquest treball. En primer lloc, sobresurt la immensa investigació de thomAs & znAnieCki (1918-1919) sobre els emigrants polonesos al Chicago del començament del segle xx, que demostrà (thomAs & znAnieCki 1978: 295, citat per FeixA 2018: 19) que «a efectos de análisis sociológico, la superioridad de los documentos vitales sobre cualquier otro tipo de material se hace evidente». En segon lloc, una font inspiradora sobre les històries de vida als nostres països de llengua catalana és l’obra innovadora de Martí de riquer (1979) Quinze generacions d’una família catalana. Gràcies a la documentació històrica de molts segles ençà de què disposa la família Riquer, el romanista va poder resseguir-hi amb detall les tries lingüístiques del català i del castellà en la vida quotidiana. En tercer lloc, han esperonat molt aquesta revisió de les històries de vida lingüística les iniciatives del grup GELA (UB). En quart lloc, ha estat molt motivadora la feina del grup PLURAL, també de la UB, que se serveix dels relats de vida lingüístics en la formació inicial de mestres per a augmentar-ne la competència plurilingüe metalingüística. Tots dos grups universitaris han estat influïts pel Marc europeu comú de referència per a les llengües: Aprendre, ensenyar, avaluar (2002, or. 2001), que també convidava a treballar les biografies lingüístiques.

Ja més endavant, ha estat útil la lectura de FeixA (2018), La imaginación autobiogràfica. Las historias de vida como herramienta de investigación, perquè el seu autor s’ha servit de l’entrevista per a construir històries de vida de joves. Aquesta tria generacional ha plantejat fins a quin punt aquestes franges joves tenen consciència biogràfica, atesa la seva curta edat. Com se sol atribuir a kierkegAArd, «[l]a vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant». Finalment, ens han estimulat les recerques des de la Universitat de Girona d’iglesiAs (2016) i mèliCh (2019), que han mostrat com la bona literatura ajuda a entendre les subtilitats del comportament humà (el lingüístic també).

Les (auto)biografies i les (bones) obres literàries, molt més que les recerques quantitatives, ens il·luminen sobre les emocions que provoquen les llengües. Com deia rodríguez (1983: 93) a Hunger of Mem-

ory. The Education of Richard Rodríguez: «En trobar paraules públiques per a descriure els propis sentiments, un pot descriure’s a si mateix. Hom pot anomenar allò que abans restava fosc». Ho resumeix també clarament Pérez-FirmAt (2003) (apud PAvlenko 2005: 22): «Les llengües no solament inspiren lleialtat, sinó que també provoquen por, odi, ressentiment, gelosia, amor, eufòria —tota la gamma de sensacions humanes». Pérez-Firmat donaria la raó al conegut i debatut aforisme de Blaise Pascal: «El cor té les seves raons que la raó no coneix».

A la nostra Mediterrània catalana les llengües inquieten el cor de força gent. Com bé deia gibert (2012: 12), «en situacions de vulnerabilitat, siguin o no lingüístiques, les emocions ens empaiten de debò». Podem exemplificar l’expressió d’emocions envers les llengües, a Catalunya, des de l’experiència d’una periodista de primera llengua castellana, Maruja torres (1997: 39), que rememora la seva infància i adolescència al Raval barceloní, i els sentiments que li desperten les dues llengües que coneix més: «El catalán, un idioma que nunca será como mi piel, pero sin cuya existencia no puedo sentirme a gusto en mi piel». Per a Torres, el català no és la primera llengua, però sí és una llengua amb la qual se sent identificada. Em sembla que el procés emocional d’identificació és molt més complex que el d’identitat. Com assenyala derridA (2017: 43), un jueu algerià que va viure intensament l’alteritat, «l’anamnesi autobiogràfica pressuposa la identificació. No pas la identitat, justament. Una identitat mai no ve donada, no es rep ni s’assoleix, no. Només es pateix el procés interminable, indefinidament fantasmal de la identificació».2 Un bon exemple d’emocions lingüístiques, en aquest cas d’animadversió, és el generat pel record nefast de l’alemany, encara identificat amb l’Holocaust, que és recurrent en una novel·la eslovena (PAhor 2004: 29): «Però ara sé que també hauria estat capaç d’aprendre bé l’alemany si no fos que li tenia una aversió instintiva. Els meus teixits, les meves cèl·lules, tot el que soc, es rebel·lava simultàniament en contra».

2. Anamnesi, segons el DIEC és «part de la història clínica d’un malalt que recull, d’ell mateix o d’altres persones, els antecedents familiars, fisiològics, patològics, etc. amb vista a la diagnosi».

2. LA COMPARACIÓ D’HISTÒRIES DE VIDA LINGÜÍSTICA

Estic convençut que la comparació enriqueix la comprensió dels capteniments lingüístics. Per aquesta raó he triat tres zones del món occidental per a confrontar-ne algunes biografies lingüístiques que he anat espigolant en les meves lectures els darrers més de deu anys de docència universitària. He triat els textos que, en la meva opinió, illuminen més la relació profunda entre les llengües i les emocions i experiències dels parlants. No puc doncs pretendre analitzar una mostra representativa de textos. Tampoc analitzo les moltes narratives biogràfiques en què la llengua i les llengües són absents, les memòries dels monolingües o dels allunyats de dèries filològiques.

2.1. L’Europa central: la centralitat del plurilingüisme

En primer lloc, destaco i comento quatre fragments autobiogràfics de l’Europa central. El primer representant, el memorialista Elias CAnetti (1985, or. 1977: 46), reflecteix i sobretot valora com a indispensable el plurilingüisme de la Bulgària en què va créixer:

Se’n parlava sovint, dels idiomes; en la nostra ciutat ja se’n parlaven set o vuit de diferents, tothom entenia una mica de tot, només les noietes que venien dels pobles parlaven tan sols búlgar i per això se les considerava beneites. Tothom comptava els idiomes que sabia, era important dominar-ne molts perquè amb aquestes nocions es podia salvar o bé la pròpia vida o la d’altres persones.

En segon lloc, ressalto George steiner (2018: 120), un centreeuropeu d’origen jueu com Canetti, esdevingut nord-americà, que critica el monolingüisme del seu nou país:

Les anomenades doctrines progressistes de l’educació i la psicologia infantil, sobretot als Estats Units, s’han oposat a tot multilingüisme precoç. El més o menys conscient xovinisme i la pressió per la integració ètnica que han estat operatius en aquesta pedagogia són obvis. S’ha

de fer del nen un ciutadà monoglot, purgat del seu passat d’immigrant, netejat del llegat socialment i professionalment inhibidor que li han deixat unes cultures alienes i inferiors. Un anglès americà estandarditzat omnipresent des del naixement, assegurarà l’accés a l’escala mecànica del patriotisme i l’èxit, a aquella hegemonia de valors i desitjos que la manera de viure nord-americana, increïblement imitada, ha arribat a exercir sobre la major part de la Terra.

Més endavant, el mateix steiner (2018: 129) fa una invitació molt brillant a la riquesa del plurilingüisme: «Els algoritmes formals d’una gramàtica universal tenen tanta relació amb la prodigalitat immensa i la diferenciació de les llengües humanes després de Babel, com la taxidèrmia amb un lleó en acció».

En tercer lloc, mAneA (2008: 23), un escriptor romanès que emigra a França, ens recorda que «per a l’escriptor, un exiliat per excellència, la llengua és la seva placenta [...] Però m’havia endut la llengua: duia la casa a sobre com un cargol. Ella continuaria sent, per a mi, el primer i l’últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de la supervivència». Aquesta llengua de l’exiliat, com el déu Janus, és ambivalent (mAneA 2008: 28):

La llengua produeix i acull tant les injúries emmetzinades per l’odi com la metamorfosi meravellosa, el contrast entre la mandra mental i el llamp creador. El foc d’on irradia l’art conté també bubons i pus, de manera que allò inefable que se’n destil·la ha de ser considerat encara més miraculós i benèfic.

En quart lloc, kristoF (2005: 25), un emigrant magiar que es muda a la Suïssa francòfona, percep que perdent l’hongarès malversa una part del seu esperit i es distancia de les seves arrels:

És així com, a l’edat de vint-i-un anys, en arribar a Suïssa, i totalment per atzar en una ciutat on es parlava el francès, em trobo amb una llengua per a mi totalment desconeguda. És aquí on comença la meva lluita per conquerir aquesta llengua, una lluita llarga i acarnissada que durarà tota la meva vida. Parlo francès des de fa més de trenta anys, l’escric des de fa vint anys, però encara no en sé prou. El parlo amb errors i només el puc escriure amb l’ajuda de diccionaris consultats

amb assiduïtat. És per aquesta raó que jo dic que el francès és també una llengua enemiga. I hi ha encara una altra raó, i és la més greu: aquesta llengua està eliminant la meva llengua materna.

2.2. L’Amèrica del Nord: l’aculturació cap a l’anglès

A l’Amèrica del Nord, fonamentalment de matriu anglosaxona, la immigració ha contribuït decisivament a crear tant els Estats Units com el Canadà. Aquesta immigració inicialment ha estat europea i des de la segona part del segle xx, majoritàriament llatinoamericana. Un tret sociolingüístic clau d’aquesta darrera immigració és l’adopció, més aviat o més tard, de l’anglès: l’aculturació cap al mainstream és evident. I aquest procés de canvi té un preu. La llengua autèntica (WoolArd 2016) inicial s’esmicola i acaba perdent-se. rodríguez (1983), a Hunger of Memory. The Education of Richard Rodríguez, descriu gràficament aquesta erosió de la llengua privada en favor de l’anglès:

L’espanyol, la llengua que em semblava una llengua privada. (rodríguez 1983: 15)

A mesura que nosaltres, els nens, apreníem més i més l’anglès, passàvem a compartir menys i menys mots amb els nostres pares. (rodríguez 1983: 23)

He seleccionat fragments de biografies on la llengua apareix a la superfície del discurs. Evidentment n’hi ha d’haver moltes on la llengua no és objecte d’anàlisi, però on l’aculturació cap a l’anglès dels escriptors llatinoamericans, els hispanics, és indiscutida (Alvárez 1992, sAntiAgo 1993, vArgAs 2019, com a exemples). El títol de la primera d’aquestes tres biografies, entorn de l’aculturació dels dominicans als Estats Units, és prou explícit: How the García Girls Lost their Accents (‘Com les noies García van perdre els seus accents’).

dorFmAn, un escriptor xilè, d’arrels ídix i russes, també acaba emigrant als EUA i adoptant-ne l’anglès com a llengua d’expressió literària. La seva narració autobiogràfica reflecteix tant una gran competència plurilingüe familiar, característica de molts jueus com ell (dorFmAn 1998: 18: «una família sofisticada en les arts de les llengües,

una sofisticació que acabaria salvant la seva vida unes quantes vegades») com una experiència de desarrelament, que desembocaria en l’assimilació a la cultura nord-americana.

dorFmAn viu a cavall entre dues llengües i cultures. D’una banda, el castellà era la llengua d’herència: «Sentia una onada de simpatia per les víctimes que, com jo, havien estat desposseïdes de la llengua, que va donar sentit a les seves vides» (p. 107). D’altra banda, la balança entre les dues llengües en contacte i conflicte s’inclina cap a l’anglès perquè aquesta llengua li arriba «des de totes les direccions» (p. 41); «l’anglès havia esdevingut l’instrument eficient que expressava la meva intimitat, el regne interior» (p. 86). Però aquesta aculturació tenia un cost. El mateix Dorfman recorda que molts dels que es van veure forçats a aprendre la llengua dels més poderosos «van córrer el risc de dur una doble vida, la seva ansietat, la seva riquesa, la seva bogeria» (p. 42). El desenllaç afavoreix doncs l’anglès, «la llengua que em van donar que encara és la llengua que faig servir per a entendre el món» (p. 153).

Aquesta ambivalència identitària és descrita magistralment per hoFFmAn (1989), una adolescent, també jueva, que, des de la seva Polònia comunista, arriba a Vancouver (Canadà). Hoffman s’enfronta a la dificultat dels nivells de llenguatge en l’anglès que malda per aprendre:

Potser el nus addicional que escanya la meva veu és la ràbia. M’enfurismo per la personalitat falsa en què em trobo entaforada, com si portés un vestit d’astronauta maldestre i estret. M’enfurismen els meus amics adolescents perquè no hi veuen més enllà de l’aparença, no reconeixen la dansarina de peus lleugers que soc. Només saben veure-hi aquesta criatura que sembla un elefant, que massa sovint sembla que sona com si fes discursos. (hoFFmAn 1989: 119)

Hoffman, també escriptora, percep profundament els límits en les possibilitats d’expressió de la seva subjectivitat quan vol fer-ho en anglès:

Volem trobar-nos com a casa en la nostra llengua. Volem ser capaços de donar-nos acuradament i totalment veu a nosaltres mateixos i a la nostra visió del món [...] La meva mare em diu que m’estic tornant «angle-

sa». El que em diu em fereix perquè sé que el que em diu vol dir que m’estic tornant freda. No em sento pas més freda del que era abans, però estic aprenent a ser menys forassenyada. (hoFFmAn 1989: 146)

Aquest procés d’aculturació pot arribar a comportar l’anomia:

Com que em manca una veu pròpia, les veus dels altres m’envaeixen com si jo fos un ventríloc silenciós [...] Com un turista en una nova ciutat, que no viu en una barriada concreta i que, per tant, sempre percep la ciutat com un tot, una immigrant assimilada a mitges, estic confrontada sempre amb la Cultura. (hoFFmAn 1989: 220)

2.3. Catalunya: nativització del castellà i lleialtat envers el català

Dins del Principat exemplificarem ideologies lingüístiques que traspuen a les històries de vida de diferents sectors: en les classes altes barcelonines, en les classes mitjanes i populars catalanes, i en els castellans populars. Un tret transversal en aquests tres sectors socials és, amb matisos, l’arrelament i nativització del castellà.

En primer lloc, todó (2017: 9-10) descriu un procés familiar de castellanització avortat, per una aparent lleialtat lingüística en la seva burgesia barcelonina:

Em refereixo al costum que s’havia estès entre alguns sectors de la burgesia barcelonina, després de la Guerra Civil, d’expressar-se en castellà fins i tot en l’àmbit estrictament familiar, en contrast amb l’ús lingüístic que havia sigut habitual des de molt temps enrere, i que consistia a parlar català a casa i reservar el castellà per a la vida social, els negocis i el tracte amb el servei quan n’hi havia [...] alguns pares van imaginar-se que fer servir amb els fills aquella llengua que feia molts anys que usaven en altres àmbits era una manera de propiciar un futur més homogeni, menys problemàtic i en definitiva menys perillós.

Però es produeix un capgirament i la família reprèn el català com a llengua d’ús (també a todó 2017: 11):3

3. Vegeu bAtllori (2000) per a un cas similar.

En això com en moltes altres coses, aquell segment de la burgesia barcelonina es va equivocar de mig a mig i va haver de rectificar a mesura que anava afluixant el feixisme militant dels anys quaranta i la vida tornava a una certa normalitat prosaica i realista. Així, molts d’aquells nois i noies més o menys de la meva edat que a casa van ser tractats en castellà per uns pares que entre ells parlaven català, al cap dels anys van passar-se al català com a llengua habitual per raons merament pragmàtiques: la majoria dels seus amics el parlaven i resultava més pràctic adaptar-se a aquesta majoria que continuar en minoria.

Aquesta lleialtat envers el català apareix també en Culla, més mesocràtic, en La història viscuda: memòries:

Més tard en iniciar l’escolarització i aprendre a llegir, arribà un altre descobriment: tots els textos (els dels llibres escolars, els dels diaris que el pare comprava, els rètols de les botigues, els avisos als transports públics, els reclams publicitaris...), tots estaven en castellà. Bé, amb una diminuta i curiosa excepció: als vagons del metro hi havia uns anuncis del «Azúcar del doctor Sastre y Marqués» eficaç —deia— «contra las lombrices (cucs)». Aquelles quatre lletres entre parèntesis van ser l’única paraula catalana que vaig veure de petit en un espai públic, a Barcelona. Així, doncs, vaig interioritzar que la llengua que parlàvem gairebé sempre no s’escrivia. Ni tan sols en privat, perquè no en sabíem: tant el pare com la mare havien estat escolaritzats en castellà, igual que jo mateix. [...] De manera que, quan em va tocar la feina d’escriure, més o menys mensualment, una carta a la meva padrina i germana de la mare, la Lola, [...] la missiva començava amb un «Queridos todos» i seguia en un castellà encarcarat, ple de fórmules convencionals, que no tenia res a veure amb el nostre llenguatge oral. Aquesta situació de flagrant diglòssia —el concepte el vaig descobrir dècades després— no em va suscitar gaires preguntes, potser cap. Però intuïtivament, caçant d’una frase d’aquí, un comentari d’allà, vaig entendre que, si el castellà era la llengua formal, oficial, imposada des de dalt, el català era la meva, la nostra, la que ens sortia espontàniament, la que dibuixava el primer nosaltres del qual em sentia membre. I també vaig concloure que, arraconada i tot, aquella llengua era tan bona, tan digna com l’altra. (CullA 2019: 136)

Per la seva banda, Jordi Puntí reflecteix l’existència al seu Manlleu d’infància de límits etnolingüístics clars (bArth 1968) entre «cata-

lans» i «castellans». La llengua d’ús habitual era un criteri per a categoritzar tant els altres com el grup propi:

¿Qui em defensarà millor el meu amo que és català com jo o el meu company de feina que és castellà (i, per tant, només mira pels seus)?

Mentrestant, per si calia falcar algun dubte, corria la veu: ¿Els castellans...? Aquests agafen la baixa a la mínima. Tot el dia són a l’ambulatori. (Puntí 2011: 42, [la cursiva és meva])

De brillantina, però, els pares no ens en deixaven posar perquè feia castellà. (p. 58)

A l’estiu els nens catalans anàvem a la pista al matí; els castellans, a la tarda. (p. 91)

Podeu veure una categorització etnolingüística similar en una família catalanista a boix (2018).

Aquesta lleialtat a la llengua catalana es reflecteix també, insistint menys en les llengües en contacte, en les memòries de broggi (2005) i de mArgArit (2018), que tanmateix recorden explícitament la repressió contra la cultura del país a la segona dictadura del segle passat.

Un fenomen molt poc investigat és la integració de catalans populars, provinents normalment de la Catalunya interior, al castellà de barris on aquesta llengua funciona socialment com a llengua nativitzada i, per tant, integradora:

Yo creo que la gente que vive en Hospitalet no se siente tan inmigrante como parece. En Hospitalet viven entre paisanos, entre amigos. Tal vez soy más inmigrado yo que ellos. Ellos no han renunciado a su lengua, ellos no han renunciado a sus costumbres, y a la familia y a los amigos. Y todos se encuentran cuando quieren con veinte paisanos amigos que se conocían ya de allí. Lo que pasa es que yo soy tan burro que me he tenido que adaptar; yo soy más inmigrante que cualquier castellano, porque de ser un catalán de terra ferma he pasado a ser un andaluz, y he pasado a ser un andaluz sin darme cuenta y sintiéndome muy a gusto, no tengo problemas de ningún tipo. Por algo donde he estado me han llamado el catalán, porque siempre he estado más con los andaluces que con los catalanes. Por esto a mi me pasa esto, que no sé muy bien donde estoy, que si me pongo a pensar reconoceré los derechos y obligaciones que tenemos sobre el hecho catalán. Pero solo

si me pongo a pensar. Pero, si no, no los pienso. Y no lo hago, por este detalle de que estoy inmerso en este maremágnum de costumbres y tradiciones, y ya no sé donde soy. (boteY 1981: 215)

Des d’un angle del tot diferent es comprova també aquesta nativització del castellà en la visió del català des de Sant Adrià de Besòs, ciutat obrera profundament castellanitzada a causa del desplaçament massiu de població no autòctona:

Ignasi habla conmigo en castellano; pero con su familia y con la mayoría de sus amigos lo hace en catalán. Hablamos como respiramos. Los idiomas se mezclan en la calle igual que en los pulmones el oxígeno se mezcla con la sangre. En los primeros años, en mi barrio, en los bloques, el catalán lo utilizará muy poca gente; donde lo habla todo el mundo es en las zonas más antiguas de San Adrián. Aquí el catalán será sobre todo la lengua de los viejos y de los comerciantes. A nosotros irá llegándonos poco a poco, porque va a ser este idioma el que tenga que dirigirse hacia nosotros, y no nosotros los que vayamos hacia él. [...] Y así se quedarán ambas lenguas, durante años separadas no por ser idiomas distintos sino por la distinción sociológica que hay entre sus hablantes. En Barcelona, ser catalán consiste más en pertenecer a un estatus social que en pertenecer a un país. [...] Quizá porque en casa no había posibles, me conformaré con un solo idioma para todos los días del año. Desde niño les tendré envidia a los catalanes que hablan en ese lenguaje entonces oculto y proscrito. Me cautivará el poder lingüístico del que están dotados y que les permite vivir una vida profundamente privada. Hablar como ellos lo habré deseado; pero me parecerá luego que eso es hacer trampa. (Pérez-AndújAr 2011: 105-106)

La visió d’un català exiliat a Mèxic després de la guerra civil, que retorna a la Barcelona dels seixanta, mostra com s’irrita per l’hegemonia del castellà en la ciutat retrobada (observació feta l’any 1965):

Una sotragada molt forta va ser la comprovació de com havia canviat l’accent de la meva ciutat. Hauríem dit que la nostra llengua havia retrocedit fins a uns límits inimaginables, com un cargol espantat que s’amaga, elèctricament, fins al fons més recòndit de la closca. Hi havia una sola llengua i era un espanyol vociferat, senyorejador, que rebotava d’una banda a l’altra de l’entranyable passeig. Era una colpidora

prova del triomf de Franco. Un document irrefutable, car tota aquella gent tenia la convicció de ser a casa seva (i hi eren, ves!), puix que hom ja duia vint-i-sis anys llargs escoltant l’aterridora cançó que assegurava que Catalunya era Espanya. I la llengua d’Espanya, cosa certament sabuda, és l’espanyol. [...] Afortunadament, la nostra parla havia quedat reduïda a un deplorable dialecto vernáculo. No; per res del món no faria discriminacions! Ells no eren pas culpables de res i no feien sinó de caixa de ressonància. Els ho havien dit, els ho reiteraven segon rere segon. Qui no s’ho hauria cregut, doncs? Cridaven pel carrer, al metro, el tramvia i l’autobús. Ara baladrejaven com nosaltres fèiem abans, en les fontades. La goma greixosa que en altres temps semblava una peculiaritat nostra, ara untava els carrers i les places. La lengua del imperio em fuetejava la cara una i altra vegada. (Artís-gener 1996: 10-11)

Un aspecte complementari en aquests retrats sociolingüístics és la consciència de l’anivellament lingüístic dins del mateix català. Foix, director un temps de La Vanguardia, s’hi refereix d’una manera simplista quan recorda la seva infantesa en un món rural catalanoparlant, amb el seu català proscrit de la vida oficial i pública:

La meva generació va aprendre a parlar català dels llavis dels pares. Era la nostra llengua materna. Però no s’aprenia a l’escola i els joves no el sabíem escriure. En el meu cas vaig haver d’anar a classes per aprendre a escriure la meva llengua quan ja rondava els quaranta anys. Si va resistir en aquelles circumstàncies, la força del català parlat des de fa molts segles a la vall del Corb no morirà mai. El perill que corre és que es perdin les tonalitats dialectals que diferencien la parla de cada poble. En el trajecte que va des de Rauric fins a Bellpuig no hi ha cap poble on es parli amb accents homologables. Aquesta riquesa d’accents es va perdent a causa del català normatiu de les televisions i ràdios que emeten des de Barcelona i no incorporen la pluralitat de les parles del país. Però la gent és tossuda i conserva el que és ben seu i ben nostre. (Foix 2013: 71-72)

Finalment, passem a examinar la visió de les llengües en contacte per part de les classes mitjanes i altes, sobretot barcelonines, per a les quals el català era una llengua de segona. Examinem el que n’escrivia l’escriptor i editor bArrAl (1990: 112-113):

El catalán era la primera de mis lenguas extranjeras, una lengua que hablaba corrientemente y a diario, pero sólo para comunicarme con determinados grupos de gente. Era, ante todo, la lengua de los veranos, la lengua de los pescadores de Calafell, entre quienes la había realmente aprendido, y en ese sentido una lengua llena de locuciones especialísimas, que eran imágenes concretas y directas de las cosas de la mar y de pintoresquismo, algo que, en la adolescencia me parecía estar muy lejos de una lengua de cultura. [...] Mis relaciones con el catalán eran, pues, como las que se tienen con el patois de la región, y lo siguieron siendo aun después de que cobré plena conciencia de que era, para otros, una lengua literaria y de cultura totalmente equivalente a la mía.

En aquest sector barceloní preocupa saber parlar bé el castellà i desempallegar-se de qualsevol accent català. Així ho comenta CAlsAmigliA (2010: 426), d’una família bilingüe il·lustrada, respecte a la seva mare, catalanoparlant, que se li adreçava en castellà: «Mi madre nos hablaba en castellano, y no sólo porque formáramos un grupo muy interrelacionado con las chicas navarras. Tenía sus razones: no quería que lo habláramos y lo pronunciáramos mal». Aquest purisme era generalitzat en aquestes classes acomodades (també molt sovint acomodatícies), com llegim en aquest reportatge sobre la colònia d’estiuejants al Port de la Selva de la primera meitat del segle passat en què es condemnen les marques transcòdiques:

es donaven amb freqüència les combinacions arbitràries amb l’idioma castellà. S’aconseguia així una barreja lingüística contrària als interessos d’ambdues parles que manifestaven un estat d’incoherència més propi d’un galimaties que d’un llenguatge nacional [...] Els estiuejants es veurien afectats com era d’esperar per la malaltia del doble accent. (soler 1995: 218)

La pruïja purificadora és evident. Altres vegades, en aquesta classe alta, el combat lingüístic dona com a resultat un empat: les dues llengües es barregen a la família. En la família Tusquets es constata l’ús del castellà en els dos extrems de la jerarquia social: entre la gent d’estatus alt i entre el personal de servei:

Mis padres que siempre habían hablado conmigo en catalán, utilizaron con mi hermano, nacido tras la guerra, el castellano (y esto se mantuvo inalterable: cincuenta años después, en las comidas familiares, mis padres y yo seguíamos dirigiéndonos a Óscar en castellano y hablando entre nosotros tres en catalán, casi sin reparar en el cambio de idioma, y sin que nos pareciera raro, a pesar de que para entonces el catalán de él fuera tan bueno o tan malo (no dejaba de ser el devastado y degradado catalán de los barceloneses), como el nuestro, que era, por una parte, el idioma de gran parte de la pijería aristocrática y alto burguesa, y, por otra el que utilizábamos con el servicio, procedente casi siempre de otras partes de España. (tusquets 2007: 24-25)

Altres vegades, en aquest cas en una família hidalga de les Castelles, trasplantada a Catalunya, trobem un orgull identitari espanyol (= castellà) i un menyspreu profund per la cultura i la llengua catalanes, respecte a les quals són impermeables des de la seva «campana de vidre»:

Els Pabón eren una mena d’altres catalans, però evidentment no d’immigrants de baix, els descrits pel ja clàssic Candel, sinó dels de dalt —o del mig, com es vulgui—, de fet no descrits per ningú amb la mateixa intensitat, com si fossin un col·lectiu fantasma, transparent, malgrat tenir tant de pes en la vida del país, fins al punt de no poder-lo explicar, en la seva composició complexa, sense parlar d’ells [...] malgrat la seva opacitat han tingut i tenen prou força, i una influència social encara molt i molt densa, que ha determinat més del que sembla l’evolució d’aquest país tan barrejat, en el qual ells estan físicament immersos de fet, però no —diguem-ne— de cor. (FontbonA 2019: 52)

Caldria aprofundir en les ideologies lingüístiques d’altres tipus de famílies catalanes, per exemple les de catalans castellanitzats (vegeu-ne un reflex recent a segurA 2021) o les dels que havien estat al Carib (vegeu bAtllori 2000). Altres vegades, els envitricolls de la història familiar (en aquest cas la mort de la mare de llengua catalana) expliquen el domini del castellà en la vida d’un escriptor també barceloní (goYtisolo 2017: 30-35):

El eclipse gradual y definitivo de la rama materna tuvo una importancia especial para mí y mis hermanos a causa de nuestra futura condición de escritores. A la pregunta tantas veces repetida de unos años acá de por

qué no escribimos en catalán me veo obligado a sacar a luz las circunstancias en que se desenvolvió la vida de mi familia. Mientras los abuelos Marta y Ricardo hablaban entre sí en aquel idioma, se dirigían a nosotros en castellano por expresa indicación paterna, [...] en las aulas y entre compañeros se empleaba exclusivamente el castellano —un castellano empobrecido y adulterado según descubriría más tarde, al extender el ámbito de mis frecuentaciones y amistades más allá de la insulsa y convencional burguesía barcelonesa. Bajo la fuerte presión de unos años en que debía cultivarse por decreto la «lengua del Imperio» el catalán subsistía a duras penas en la intimidad de las casas. Fruto de ello sería mi escaso conocimiento del mismo fuera de las fórmulas de cortesía, saludos y tacos aprendidos en la intimidad de las casas, en los veranos, con los payeses de Torrentbó.

3. CONCLUSIONS

La comparació d’històries de vida lingüística ajuda a comprendre millor la situació sociolingüística estructural general de cada cas analitzat. En primer lloc, constatem la intensa i profunda experiència de plurilingüisme a l’Europa central. En segon lloc, la imparable aculturació cap a la llengua dominant, l’anglès, a l’Amèrica del Nord, malgrat la constant arribada d’immigrants llatinoamericans. En tercer lloc, a Catalunya veiem reflectida a les narratives la nativització del castellà tant en sectors populars com en classes altes, al costat de mostres de lleialtat lingüística en favor del català, sobretot en classes mitjanes.

Finalment, cal esmentar les limitacions d’aquest treball. Un biaix clar plana damunt de gairebé tots els vint-i-vuit fragments analitzats: escoltem sobretot les veus de les minories lletrades. Encara caldria poder sentir i escoltar les veus de molts sectors socials massa silenciosos o silenciats: resta dels països de llengua catalana, noves migracions (llatinoamericans, magrebins, xinesos, paquistanesos, romanesos...), expatriats, catalans de sectors populars. Així mateix, la majoria d’històries de vida a més provenen de gent madura, de més de seixanta aproximadament, que decideixen mirar el retrovisor de la seva vida. En canvi, els joves no tenen necessitat (ni gaire consciència) de la seva història, i encara menys de la seva història lingüística: tenen (no els cal?) una escassa visió retrospectiva de la seva vida.

BIBLIOGRAFIA

Alvárez (1992): Julia Alvárez, How the García Girls lost their Accents, Nova York: A Plume Book.

Artís-gener (1996): Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 4, Barcelona: Pòrtic, ps. 10-11.

bArrAl (1990): Carlos Barral, Años de penitencia, Barcelona: Tusquets.

bArth (1969): Fredik Barth (ed.), Ethnic Groups and Boundaries: the Social Organization of Culture Difference, Londres: Allen and Unwin.

bAtllori (2000): Miquel Batllori, Records de quasi un segle, recollits per Cristina Gatell i Glòria Soler, Barcelona: Quaderns Crema. boix (2018): Emili Boix, «Lleialtats lingüístiques: les petites raons d’un català», dins Vera Eilers i Stefan Serafin (eds.), Vivat diversitas-Romania una, linguae multae. Festschrift für Isabel Zollna zum 60. Geburtstag, Stuttgart: ibidem-Verlag, ps. 313-325.

boteY (1981): Jaume Botey (compilador), Cinquanta-quatre relats d’immigració, Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular.

broggi (2005): Moisès Broggi, Anys de plenitud. Memòries d’un cirurgià, Barcelona: Edicions 62.

bruner & Weisser (1995): Jerome Bruner i Susan Weisser, «La invención del yo: la autobiografía y sus formas», dins David R. Olson i Nancy Torrance (eds.), Cultura escrita y oralidad, Barcelona: Gedisa.

CAlsAmigliA (2010): Helena Calsamiglia, Geografías e historias, Barcelona: Planeta.

CAnetti (1985, or. alemany 1977): Elias Canetti, La llengua salvada, Barcelona: Proa.

CullA (2019): Joan B. Culla, La història viscuda. Memòries, Barcelona: Pòrtic.

derridA (2017, or. francès 1996): Jacques Derrida, El monolingüisme de l’altre, Barcelona: Edicions UB.

DIEC = Diccionari de la llengua catalana (2007), Barcelona: IEC, Enciclopèdia Catalana, Edicions 62.

dorFmAn (1998): Ariel Dorfman, Heading South, looking North. A Bilingual Journey, Nova York: Penguin.

FeixA (2018): Carles Feixa, La imaginación autobiogràfica. Las historias de vida como herramienta de investigación, Barcelona: Gedisa. Foix (2013): Lluís Foix, La marinada sempre arriba. Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb, Barcelona: Columna.

FontbonA (2019): Francesc Fontbona, La campana de vidre. Res comença, res acaba, Barcelona: Edicions 62.

gibert (2012) : Quim Gibert, «De què parlem quan parlem de llengua i emoció?», dins Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.), Llengua i emoció. Set mirades sobre el goig de ser, Lleida: Pagès, ps. 11-26.

goYtisolo (2017): Juan Goytisolo, Autobiografía, Barcelona: Galaxia Gutenberg.

hoFFmAn (1989): Eva Hoffman, Lost in Translation. A Life in a New Language, Nova York: Penguin.

iglesiAs (2016): Narcís Iglesias, «El parlant multilingüe davant la llengua: a propòsit de dues autobiografies lingüístiques», dins Francesc Feliu i Josep Maria Nadal (eds.), Constructing Language Norms, Myths and Emotions, Philadelphia: John Benjamins, ps. 393-411.

kristoF (2005, or. francès 2004): Agata Kristof, L’analfabeta. Narració autobiogràfica, Barcelona: Laertes.

lee (2003, or. anglès 1995): Chang-Rae Lee, Langue natale, SaintAmand-Montrond: Editions de l’Olivier-Le Seuil.

mAneA (2008, or. 2003): Norman Manea, La llengua nòmada, Barcelona: Arcàdia.

mArgArit (2018): Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra. Infància, adolescència, primera joventut, Barcelona: Proa.

mèliCh (2019): Joan Carles Mèlich, La sabiduría de lo incierto, Barcelona: Tusquets.

PAhor (2004, or. eslovè 1997): Boris Pahor, Necròpolis, Lleida: Pagès.

PAvlenko (2005): Aneta Pavlenko, Emotions and Multilingualism, Cambridge: Cambridge University Press.

Pérez AndújAr (2011): Javier Pérez Andújar, Encuentros con mi madre, Barcelona: Tusquets.

Pérez-FirmAt (2003): Gustavo Pérez-Firmat, Tongue ties: Logo eroticism in Anglo-Hispanic literatura, Nova York: Palgrave.

Puntí (2011): Jordi Puntí, Els castellans, Barcelona: L’Avenç.

rodríguez (1983): Richard Rodríguez, Hunger of Memory. The Education of Richard Rodríguez. An Autobiography, Boston: Bantam.

sAntiAgo (1993): Esmeralda Santiago, When I was Puerto Rican, Nova York: Vintage Books.

segurA (2021): Cristian Segura, Gent d’ordre. La desfeta d’una elit, Barcelona: Galàxia Gutenberg.

soler (1995): Glòria Soler, L’estiueig a Catalunya 1900-1950, Barcelona: Edicions 62.

steiner (2018, or. anglès 1997): George Steiner, Errata. Una vida a examen, Barcelona: Arcàdia.

thomAs & znAnieCki (1978, or. anglès 1918-1920): William I. Thomas i Florian Znaniecki, El campesino polaco en Europa y América, Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

trAverso (2021, or. francès 2020): Enzo Traverso, Passats singulars. El “jo” en l’escriptura de la història, Catarroja-Barcelona: Editorial Afers.

vArgAs (2018): José Antonio Vargas, Notes of an Undocumented Citizen, Nova York: Dey Street.

WoolArd (2016): Kathryn A. Woolard, Singular and Plural. Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia, Oxford: Oxford University Press.

EMIGRACIÓ I CANVI LÈXIC: ICTIÒNIMS

DELS PESCADORS VALENCIANS A ANDALUSIA

migRation anD semantic change: the ichthyonyms oF valencian FisheRmen in anDalusia

Francesc xavier llorca iBi Universitat d’Alacant, Facultat d’Educació C. Aeroplà, s/n, 03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant)

965 90 34 00 ext. 2480

francesc.llorca@ua.es

ORCID-ID: 0000-0001-7633-3133

Resum

La presència de gent de mar i de comerciants catalanoparlants a l’Andalusia atlàntica és una constant històrica documentada, almenys, des del segle xiii. Aquesta presència ha tingut unes conseqüències lingüístiques que es testimonien en l’existència de nombrosos préstecs dintre del lèxic marítim entre el català i el castellà. En relació amb aquesta dinàmica, en el present treball estudiem el procés d’emigració de pescadors catalanoparlants, especialment valencians, a les costes de Cadis des del segle xviii fins a l’últim terç del segle xx, motivada per l’aparició d’una nova tècnica pesquera: l’arrossegament amb parelles de bou. Aquesta innovació halièutica proporcionà un gran avantatge als pescadors valencians i originà un moviment emigratori cap a les costes andaluses. Es tracta d’un contacte humà i lingüístic que ha deixat una marca visible en l’aparició d’ictiònims atlàntics com cavalla, marraix, bacallaret o pinta-roja entre altres.

Paraules clau

emigració, pesca, ictionímia, cavalla, marraix

Abstract

Catalan-speaking seamen and merchants have constantly been found on the Atlantic coast of Andalusia throughout history and have been documented since at least the thirteenth century. This presence has had linguistic consequences which can be seen in the existence of numerous loanwords between Catalan and Spanish in maritime vocabulary. In connection with this dynamic, this article studies the migration process of Catalan-speaking fishermen, especially from the region of Valencia, to the coasts of the province of Cádiz from the eighteenth century until the last third of the twentieth century. This migration was caused by the appearance of a new fishing technique, pair sail trawling, a fishing innovation that gave Valencian fishermen

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 93-111

DOI: 10.2436/20.2502.01.109

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 20-09-21; Acceptat 25-03-22

a decisive advantage and spurred a migratory movement towards the coasts of Andalusia. This human and linguistic contact has left a visible mark in the appearance of Atlantic ichthyonyms, such as cavalla (Atlantic mackerel), marraix (shortfin mako), bacallaret (blue whiting) and pinta-roja (catshark).

Key Words

migration, fishing, ichthyonyms, Atlantic mackerel, shortfin mako

La presència de gent de mar i comerciants catalanoparlants a Andalusia és una constant històrica que ha quedat registrada en testimonis escrits tan primerencs com la Lleuda de Tortosa o les cròniques de la conquesta de l’Andalusia musulmana, textos de finals de segle xiii (CuAdrAdA 2001: 32-35, Fernández 1995 [1894]). També els arxius guarden dades de l’activitat pesquera de xaveguers, almadravers i saladors des del segle xiv fins a mitjans del segle xx, de corallers treballant en aigües andaluses i africanes al segle xviii, i de pescadors amb arts d’arrossegament des del segle xviii fins a l’últim terç del segle xx (sáñez 1988 [1791-1795], llorCA 2000: 137-140). Aquesta presència continuada de pescadors valencians i catalans ha deixat força petjades lingüístiques en la terminologia halièutica i ictionímica andalusa, com assenyalava venY (1992: 77-78) a propòsit de garneu i altres préstecs:

L’ictiònim garneu constitueix un exemple interessant d’exportació lexical vers les costes andaluses [...] Juntament amb mujo (< cat. mújol), chuerna (< cat. lluerna), (pulpo) mezcler (< cat. (pop) mesquer > < cast. (pulpo almizclero), etc., formen un conjunt substanciós de testimonis de l’expansió lingüística marinera catalana, a través de València, cap al migdia hispànic.

Altres autors i treballs també han tractat el contacte lèxic fent palesa la influència de la llengua catalana en les denominacions andaluses com torres (1977), mArtínez (1992, 1993), venY (1993), durAn (2007), soto (2017) i AriAs & de lA torre (2019). No obstant això, a partir de mitjan segle xviii començà un nou procés històric i social que tingué com a conseqüència la substitució de denominacions tra-

dicionals catalanes i valencianes per denominacions andaluses: l’emigració temporal, també l’establiment, de pescadors valencians —sobretot del potent districte marítim d’Alacant— en les costes andaluses i canàries. Uns ports de caladors prolífics on les denominacions atlàntiques de les captures més habituals s’adaptaren a la llengua dels mariners valencians i catalans.

En aquest treball expliquem el procés històric, tecnològic i social que portà un gran nombre de pescadors a la recerca de nous caladors a les costes d’Andalusia; i com aquesta emigració influeix en la denominació ictionímica de diverses espècies, centrant-nos en les relacionades amb la pesquera d’arrossegament. Per tal d’obtenir una informació fiable hem seguit tres línies principals de recerca: en primer lloc, enquestes orals a professionals de la pesca per conèixer les denominacions dels peixos del districte marítim d’Alacant. En segon lloc, entrevistes a persones que han viscut o conegut el procés emigratori a l’Andalusia atlàntica.1 I, en tercer lloc, la consulta d’obres halièutiques, històriques i lèxiques que ens proporcionaren el suport documental necessari per a la investigació i que consten en l’apartat bibliogràfic.

1. INNOVACIONS TECNOLÒGIQUES I EMIGRACIÓ

El segle xviii veié una revolució en els usos i costums dels pescadors valencians arran del moviment migratori a la recerca de nous caladors mediterranis i atlàntics. Durant aquesta centúria s’encetà un desplaçament quantitativament significatiu de mariners que emigraven totes les temporades a les aigües del golf de Cadis, Canàries i el nord d’Àfrica, on diverses espècies marines foren objecte de pesca en quantitats massives. Això va esdevenir una font de negoci de grans dimensions en una època de creixement demogràfic i d’augment en la demanda alimentària. Els responsables tecnològics d’aquest increment de captu-

1. Aquestes persones han sigut Basilio López Mayor (Algesires, 1964), tècnic naval i fill de família marinera de la Vila Joiosa; Antoni Mas i Miralles (Santa Pola, 1959), sociolingüista i fill de família marinera; Francesc Morató (Alacant, 1956) professor, de família marinera calpina; Amadeu Ros Torres (Xàbia, 1963), patró de barca pesquera i investigador de la cultura marinera.

Llengua

res foren les parelles d’arrossegament i l’art del bou: un nou mode de pesca que augmentà la productivitat i l’efectivitat de les tècniques conegudes fins aleshores, com assenyalava sáñez (1988 [1791]: 339-340).

Aquesta emigració laboral amb un flux humà considerable s’inicià, segons la documentació que tenim a l’abast, al port del Grau i del Cabanyal coincidint amb l’aparició i expansió de la pesca d’arrossegament del bou amb parelles. La presència de parelles al Grau de València es pot datar indirectament a principis de la dècada de 1720 per una prohibició de 1723 (lóPez & Arbex 1991: 55). Anys després, vers 1734, les parelles apareixen al port d’Alacant (mAs 1979: 56); i el 1755, a Santa Pola (viruelA 1993: 147). La presència de pescadors del districte marítim d’Alacant va ser especialment rellevant i continuada a les costes atlàntiques espanyoles perquè, a més de la generalització de les parelles de bou en els ports valencians meridionals, l’any 1765 es trencà el monopoli comercial amb Amèrica a través del port de Cadis, i Alacant fou l’únic port del País Valencià que s’habilità amb aquesta funció (llorCA bAus 1985: 21).

Malgrat els beneficis econòmics que suposava la pesca del bou, aviat s’inicià un conflicte amb pescadors d’altres arts pel greu perjudici que l’arrossegament causava en l’ecosistema. La disputa acabà amb la prohibició d’ús d’aquest sistema en aigües valencianes i fou un impuls per a l’emigració dels pescadors del país a Andalusia, com expressava CAvAnilles (1795, I: 143):

La prohibición, que empezó á la mitad del siglo actual, privó al Grao de mas de 100 vecinos, que fuéron á establecerse en Cadiz, Puerto de Santa María y otras partes, y reduxo á otros á un infeliz estado, del que saldrían si en nuestros mares se permitiese dicha pesca.

La dinàmica d’anada i tornada prengué també forma d’assentaments amb importants colònies de valencians als ports de Cadis, Algesires, Barbate, el Puerto de Santa María i Isla Cristina. Una mostra clara d’aquests poblaments és el cas d’Isla Cristina, on la presència de xaveguers i comerciants valencians i catalans la trobem en diversos documents com els referits al famós sisme submarí i tsunamis posteriors que destruïren bona part de la costa gaditana l’any 1755. L’informe

coetani als fets, que redactà Alfonso de Cabrera, governador dels Estats del Duc de Medina Sidonia, en dona fe (lóPez márquez 2006: 30):

De la mucha gente, que así de dicha Villa [de Huelva] como de la ciudad de Ayamonte, y otros pueblos se hallaban en la playa de Lepe y de la Tuta [entre el actual núcleo de Urbasur y la Casita Azul], ocupadas en sus Artes de Jabegas en la pesqueria de Sardinas, perecieron, con los merchantes que alli avia de Cataluña y Valencia hasta 2.000 personas, con todos sus caudales, barracas y efectos.

Una conseqüència del succés fou que els catalans supervivents decidiren crear una nova població més arrecerada dels embats marins en una badia entre Ayamonte i La Redondela: La Higuerita, indret que passaria a denominar-se Isla Cristina al segle xix. lóPez márquez (2006: 33) narra la gènesi del nou assentament:

En la temporada pesquera de 1756, como consecuencia del desastroso terremoto acontecido el año anterior, algunos catalanes supervivientes de los que se hallaban dispersos por las playas decidieron agruparse en un lugar más apropiado, y fundaron así La Higuerita.

La riquesa de les costes atlàntiques i la poca població marinera d’aquell territori propicià que hi hagués un corrent constant de gent de mar valenciana i catalana cap a aquells caladors. Una presència que s’amplià i es refermà a les costes de l’Atlàntic occidental marroquí a partir de tractats com el de Mequines a mitjan segle xix (ruso 2012: 271272). mAdoz (1845: II, 329b) feu referència a les temporades pesqueres dels mariners de la Vila Joiosa en les costes africanes i andaluses:

Las compañías establecidas para la pesca de bonítalo y caballa, marchan por abril con 16 embarcaciones y 196 hombres al cabo Espartel en la costa de África, y no regresan hasta setiembre. Otras compañías para diferentes pescas, emplean 14 ó 15 barcos y 200 hombres desde setiembre hasta junio, en la costa de Estepona junto a Manilva, y en el punto denominado la Savinilla.

Aquest procés fou un degoteig secular que es convertí en nova onada immigratòria en les dècades posteriors a la Guerra Civil espanyola. És

un procés migratori que es trobava viu encara a l’últim quart del segle xx, com explica CAmArAsA (1975: 54-55):

En Calpe viven muchos armadores que tienen sus barcas con base en el Puerto de Santa María, Algeciras, Málaga y otros puertos que se hallan más cerca del Atlántico, donde pescan habitualmente [...] Hay que tener en cuenta que muchos pescadores de esta localidad han trasladado su domicilio a los puertos del sur de la península donde tienen sus embarcaciones.

Una conseqüència d’aquest nou èxode fou que, a mitjan segle xx, seguien constituint-se significatius nuclis d’assentament valencià, com és el cas del «barrio del arroz» a Algesires (Europasur, 17.6.17):

Nació en torno a la mar. Se fundó en los años 50 dando cobijo a numerosos pescadores, fundamentalmente de origen valenciano. Fue el primer núcleo urbano consolidado del barrio con 120 viviendas de la Cofradía de Pesca, formalizada a través del Instituto Social de la Marina, entregadas en 1965. El barrio recibió el nombre de San Pedro, pero acabó siendo conocido como el barrio del Arroz, básicamente por el origen de sus habitantes y la vinculación a la paella.

Pel que fa a dades del zenit de la flota alacantina a l’Atlàntic, CAmArAsA (1975: 11-12) indica que l’any 1966 hi havia 119 embarcacions de les 356 de la província d’Alacant que treballaven a l’Atlàntic. Això suposava un total de 1.776 tripulants dels 3.804 amb què comptaven les confraries alacantines, principalment dels ports de la Vila Joiosa, el Campello, Alacant i Santa Pola, a les quals caldria afegir Calp. A més, les embarcacions de dedicació atlàntica tenien un major poder extractiu que la resta d’embarcacions del districte marítim alacantí.

Aquesta presència intensa de pescadors valencians va començar a decaure per la crisi amb el Marroc. Un conflicte que s’inicià entre finals de la dècada dels 60 i principi dels 70. Finalment, l’arribada de l’economia turística propicià que hi hagués noves eixides econòmiques per a la població que donaren alternativa a la dedicació marinera i tancaren un procés històric d’emigració dels pescadors valencians.

2. EL CANVI LÈXIC EN LES DENOMINACIONS ICTIONÍMIQUES

El procés d’emigració provocà un reajustament lingüístic en les persones que anaven de temporada o que s’establiren en les poblacions andaluses, de vegades amb represa del valencià, i altres vegades sense. Més enllà d’aquest fet, també observem que certs camps semàntics com la ictionímia s’han vist afectats per aquesta estada en la mar andalusa. És un procés visible en l’existència de fenòmens lèxics per contacte de llengües que van des de la concurrència a la substitució de diversos ictiònims i noms d’éssers marins. Tant en converses amb pescadors com en els reculls ictionímics valencians, podem constatar que la denominació d’algunes de les principals espècies de peix capturades en aigües atlàntiques ha sigut substituïda per denominacions de les costes del sud peninsular. Concretament ens referirem als substantius agulla palà , alistao , bacallaret , berrugato , cavalla , corbina , marraix , mata-soldats , pinta-roja i xutxo . Entre aquestes denominacions podem destriar un grup on el procés de substitució s’ha consumat o està molt avançat (bacallaret, cavalla, corbina i marraix). Hi ha un segon grup on es troben ictiònims concurrents a les denominacions tradicionals, que són coneguts pels pescadors i que apareixen en diversos treballs lèxics però sense extensió social més enllà d’aquests àmbits ( agulla palà , alistao , berrugato , mata-soldats i xutxo ). I, en tercer lloc, tenim l’ictiònim pinta-roja , un castellanisme concurrent, que arribà a alguns diccionaris com el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, però que no triomfà socialment ni tingué continuïtat lexicogràfica en els diccionaris valencians posteriors.

Si entrem en l’estudi de cada ictiònim tenim, per exemple, que el terme tradicional per a l’espècie Scomber scombrus ha sigut verat, com trobem al Llibre d’actes de l’Arxiu Municipal de València de 1324: «Lagostins, pajells, verats, sarchs... III diners» ChAbàs (I, 18861887: 367). venY (1993: 511) indica que verat es manté com a forma única en els reculls lèxics fins a 1802, quan orellAnA (1802: 3) reportà caballa i, a partir d’ací, ja apareixerà com a forma única en els repertoris lexicogràfics valencians (Escrig-Llombart, Cisternas, ap. Esteve

1887, 153 i Martí Gadea).2 Aquesta aparició en els repertoris lexicogràfics no lleva que verat fos un terme amb vitalitat en el registre oral fins a l’últim terç del segle xx, però en concurrència amb l’andalusisme cavalla des d’inicis del segle xix:

El área actual de verat ‘Scomber scombrus’ se extiende, en línea continua, desde el Rosellón hasta L’Ametlla de Mar, para reaparecer, más al sur, en área valenciana, en Denia, la Vilajoiosa y Santa Pola; también es propio de Menorca y parte de Mallorca. Igualmente se ha recogido en Borriana para el ‘estornino’ (Scomber japonicus). (venY 1993: 510)

Actualment, els estudis lèxics indiquen que la forma predominant en l’àrea meridional valenciana i, al sud de Catalunya, és cavalla, 3 ictiònim que —ocasionalment— també s’aplica a l’espècie Scomber Japonicus, anomenada en català bis o bísol. L’espècie Scomber japonicus —el bísol— rep el nom de cavalla vera als ports d’Altea, Borriana, l’Ametlla de Mar i Sant Carles de la Ràpita,4 seguint la identificació majoritària a Andalusia. Cal tenir en compte que a Andalusia, especialment a Cadis, hi ha confusió terminològica a l’hora de designar els escòmbrids, com indiquen AriAs & de lA torre (2019: 375):

Scomber colias es un pez de interés comercial, comestible y apreciado. Se encuentra en todo el litoral andaluz y es una especie conocida por todos los informantes entrevistados. Siempre obtuvimos respuestas válidas. Sin embargo, la asociación a un ictiónimo no estuvo exenta de polémica en algunos puertos, sobre todo gaditanos, debido a las semejanzas con su congénere Scomber scombrus. Así, los informantes se enzarzaron en encendidas discusiones tratando de defender uno de los dos nombres principales de la especie: caballa o tonino.

És la nostra opinió que l’andalusisme cavalla, per als pescadors valencians, devia designar —inicialment— la saladura de verat que ells pre-

2. venY (1993) constata la procedència forana de l’ictiònim cavalla des de l’andalús en el cas valencià, i des de l’occità en el cas del rossellonés.

3. Amb alguna àrea on verat perviu com a forma secundària, per exemple, Santa Pola, com ens informa Antoni Mas.

4. venY (1993) i informació oral.

paraven en aquelles campanyes i, després, la denominació s’estengué a l’accepció íctica i va desplaçar el terme verat. De fet, sAn niColás (2000: 189) indica un procés semblant a Cartagena: «Caballa: [...] Esta voz viene a designar la variedad Scomber scombrus utilizado generalmente cuando éste se encuentra en salazón, que es como suele consumirse en la zona».

Un altre peix que té una denominació paral·lela a l’andalús en el districte marítim d’Alacant és el bacallaret, espècie Micromesistius poutassou. És una espècie que té una gran diversitat nominal i que, sense entrar de forma detallada en variants i distribució, podem esquematitzar així: a gran part de Catalunya i a Vinaròs rep el nom de maire;5 a Peníscola i Roses, lluça (AYzA 1981: 77, Decat, V, 477a);6 en valencià central, abadeget; i de Dénia cap al sud, bacallaret. 7 Però el que constatem és que la forma autòctona lluça ha designat l’espècie en una gran i variada part del domini lingüístic perquè potser era la forma general. Finalment, cal apuntar que, en moltes poblacions, rep el nom de capellà que, en realitat, és el nom de la saladura feta amb Micromesistius poutassou. A Andalusia, el seu nom comercial és bacaladilla, amb la forma col·loquial bacalaílla als ports andalusos (AriAs & de lA torre 2019: 220-221).

Unes altres espècies que han variat el seu nom són alguns dels depredadors del verat i altres peixos gregaris, esquals que s’acosten a les xarxes per a devorar el peix i que són capturats per a assecar i salar.8 Ens referim a l’espècie Isurus oxyrinchus, tradicionalment deno-

5. A Catalunya també trobem les denominacions tabanc i mare del lluç. Vegeu huguet (1991: 89) i simó (1999: 97),

6. Com a nom secundari també es trobava a la Marina Baixa (llorCA 1998: 705). Coromines (DECat, V, 285a) reporta tres exemples de lusses del segle xiv. En el cas de «septem lusses sechs», l’adjectiu sechs indica que aquest lusses siga un masculí arcaic de lluç, en els altres dos casos potser també.

7. CAbrerA (1997: 132), llorCA (1998: 705), beltrAn, monjo i Pérez (2004: 75), i informació oral d’Amadeu Ros (Xàbia) i Isidre Martínez (Altea). Precisament, el senyor Isidre Martínez Pérez d’Altea feia referència al paregut entre el bacallaret i el lluç, fet que explicaria la denominació de lluça que es reporta en diversos indrets: «El bacallaret és un peix molt preat ací i que és molt paregut al llucet, diguem... al llucet eixe mitjanet que mo lo fem fregidet en farina, igual, paregut.»

8. ruso (2012: 279) esmenta la captura específica dels esquàlids en el cas dels pescadors tabarquins desplaçats a la mar de Larraix, especialment en les nits de lluna plena

minada solraig al País Valencià i Tarragona, i a l’espècie Lamna nasus, denominada llúdria en la costa de Llevant de buen (1926: 26) en durAn (2007: 93). El substantiu solraig es troba en català des del segle xv en un document d’inspecció de queviures de Castelló de la Plana (durAn 2007: 91). El terme marraix, adaptació del castellà marrajo, es troba per primera vegada en orellAnA (1802: 5). Els mariners valencians, especialment del districte alacantí, denominen marraix a les dues espècies, encara que durAn (2007: 93) apunta sobre marraix: «El seu ús, aplicat a Lamna nasus, està consolidat entre els pescadors del Principat i del País Valencià.» En castellà, l’ictiònim marrajo aplicat a Isurus oxyrinchus consta en una ordenança municipal de Málaga de 1501 i és la general als ports andalusos (AriAs & de lA torre 2019: 113). Per tant, atesa la datació i procedència forana de marraix considerem que fou l’emigració a les costes gaditanes la que introduí el terme en el vocabulari dels mariners valencians.

Així mateix, la família dels esciènids ha patit concurrències nominals. Els representants d’aquesta família a la Mediterrània són quatre espècies: Argyrosomus regius, reig; Sciaena umbra, corba; Umbrina cirrosa, corball; i Umbrina canariensis, corball fosc. 9 Tant reig com corba i corball apareixen en la llista de peixos de 1324 (ChAbàs, I, 1886-1887: 366-367).

L’espècie Argyrosomus regius rep la denominació principal de reig però actualment troba la concurrència de l’ictiònim corbina. En català, la denominació corbina apareix per primera vegada a les Balears en l’obra Apuntes para la fauna balear (1875) de Francisco Barceló aplicat a Sciaena Umbra i, amb dubtes, a Argyrosomus regius (durAn 2010: 24). Posteriorment, gibert (1913: 42) i grierA (1923: 45) inclouen corbina com a sinònim de corba a Tarragona. Corbina apareix en el DCVB quan no es podien capturar les espècies més usuals: «Durante el día permanecían fondeados en las costas de Larache sin entrar a puerto, solo entraban cuando la luna estaba llena, ya que al no ser un buen momento para la pesca, el número de capturas era escaso y aprovechaban para secar la red [...] Había quien en esos momentos prefería calar la red para hacer captura de los denominados “peces de cuero” (marrajo, tintorera...)».

9. Aquestes són les denominacions extretes en els repertoris valencians d’AYzA (2005), CAbrerA (1997) i llorCA (1998) excepte en el cas de la Umbrina canariensis, que sols apareix identificada en semPere & mAs (2021: 15). Al DIEC2 les denominacions respectives són reig, corball, corball de sorra i corball de fang.

amb la denominació científica Sciaena aquila Risso, que és sinònima d’Argyrosomus regius (Asso 1881), però els autors del diccionari no arribaren a identificar-ne l’equivalència. L’àrea de distribució de corbina que indica el DCVB és Tarragona i València. Per a determinar l’origen forà del substantiu cal tenir en compte que orellAnA (1802: 7) i esteve (1888: 157) encara recollien reig com a única denominació valenciana i corvina com la seua denominació castellana. A hores d’ara, tant el DIEC2 com el DNV reporten corbina com a forma secundària de reig. El substantiu corvina, que ja apareix l’any 1302 en un Ordenamiento portuari de Sevilla, s’empra a tots els ports andalusos per a designar l’espècie Argyrosomus regius (AriAs & de lA torre 2019: 402-403). Així doncs, considerem que corbina és una denominació andalusa que ha entrat en concurrència amb la denominació catalana reig.

Un altre ictiònim referit als esciènids que arribà als mariners valencians a través de l’andalús és verrugato, una denominació secundària de la corba i el corball que es troba a la Marina Baixa, l’Alacantí i el Baix Vinalopó, en les variants berrugato (Altea), berrugata (La Vila Joiosa) i barrugato i barruato (Guardamar i l’Illa Plana) (llorCA 1998: 833, segurA 2003: 276). Als ports andalusos, els apel·latius verrugate, verrugato, verruguete i vorrucato s’apliquen a la Umbrina cirrosa, Umbrina ronchus i Umbrina canariensis (AriAs & de lA torre 2019: 412-417). CorominAs (1983: V, 791) indica l’origen primer de verrugato en el bearnès: «Del bearn. bourrugat: “poisson de mer (umbrina vulgaris)” (Palay), propiamente bourrugat “couvert de verrues”». La Umbrina vulgaris, denominació científica sinònima d’Umbrina cirrosa, deu el qualificatiu de «berrugat» a un barbelló curt sobre la símfisi mandibular que ha estat interpretada pels pescadors com una berruga. Des d’aquesta espècie, el qualificatiu ha passat a les altres.

Un altre cas és l’espècie Xiphias gladius que té les denominacions en català d’emperador —forma principal— i peix espasa —forma secundària. No obstant això, a Calp, la Vila Joiosa, Santa Pola i Guardamar trobem la concurrència de l’ictiònim agulla palà. 10 Aquest apel-

10. Concretament, aülla palà a Calp i a la Vila Joiosa, aülla palar a Santa Pola, i aülla palà i aülla palar a Guardamar (llorCA 1998: 744, segurA 2003: 163, beltrAn, monjo i Pérez 2004: 77, i enquestes pròpies).

latiu és la catalanització de l’ictiònim abuja palá, que trobem en la majoria dels ports andalusos com a sinònim de pez espada (AriAs & de lA torre 2019: 386-387). Cal assenyalar que l’any 1868 Francisco Barceló recollí la forma guya de paladá a les Balears però atribuïda a l’espècie a Tetrapturus belone (durAn 2010: 143).

En altres casos, trobem denominacions humorístiques que conviuen amb la forma principal com matasoldados ‘Spicara maena, gerret’, que apareix en esteve (1888: 155). Cal dir que és un terme reportat en castellà quan els altres ictiònims del Vocabulario són en valencià, la qual cosa apunta a l’origen exogen del substantiu. Mata soldados ja apareix al primer terç del segle xix en una llista de denominacions andaluses (AriAs & de lA torre 2019: 39). gibert (1913: 56-57) i grierA (1923: 52, 78) reporten mata-soldats com a sinònim de gerret a Barcelona i de xucla a Tarragona. Al Grau de Castelló, Santa Pola i l’illa Plana es troba mata-soldats (LMP 569 i segurA 2003: 233). Afegirem que a Alacant, Benidorm i la Vila Joiosa,11 apareix soldat com a forma secundària concurrent amb gerla ‘sucla en estat juvenil’ i sucla (segurA 1996: 249, llorCA 1998: 764 i 851). Pensem que soldat deu ser variant aferètica de mata-soldats, ja que soldat s’ha aplicat històricament a l’espècie Microchirus ocellatus (esteve 1888: 157, DCVB, DIEC2, DNV).

Altres espècies amb concurrències andaluses són Dasyatis pastinaca, que rep les denominacions catalanes d’escurçana, milà i tòtina (DIEC2, DNV), i Myliobatis aquila, que és anomenada milà, milana, monja i tòtina (DIEC2, DNV i huguet 1991: 93). Malgrat la vitalitat dels termes tradicionals, trobem la concurrència de la forma xutxo al Cabanyal, Cullera, Benidorm, Illa Plana, Santa Pola i Guardamar, i la variant catxuto a Altea (LMP 667, CAbrerA 1997: 128, llorCA 1998: 788-789, mArtorell 2001: 158, segurA 2003: 280), normalment com a forma humorística. orellAnA (1802: 4 i 6) recollia xutxo (jutjo) i

11. Cal tenir en compte que aquest peix presenta un gran poliformisme depenent de l’edat i de l’estat de maduració sexual, fet que ha creat una nomenclatura popular molt rica (durAn 2010: 64). Aquesta espècie també rep la denominació de soldat a l’Ametlla de Mar (huguet 1991: 181). L’Ametlla és una població molt vinculada a la Vila Joiosa i Benidorm, d’on procedia una part dels habitants originaris (mArgAleF 1987) i d’ací pensem que és la coincidència nominal.

l’identificava amb mongeta: «Jutjó. Plur. Jutjos: (en la articulació chuchos) Peix ruin [...] Mongeta [...] lo mateix que Jutjo». esteve (1888: 155-156) també feia la identificació de jutjo amb mongeta (i monja). Totes dues espècies reben el nom de chucho a la major part d’Andalusia (AriAs & de lA torre 2019: 134 i 145).

En el cas de l’espècie Scyliorhinus canicula la denominació valenciana, gat, entrà en concurrència amb la denominació andalusa, pintarroja, però no s’ha produït la substitució lingüística. L’andalusisme apareix en un fulletó anònim de denominacions valencianes en la forma pinta-rotja (durAn 2007: 103-104). Un fulletó, probablement d’inicis del segle xviii, que Cisternas, Escrig i altres autors van reproduir i d’on arribà al DCVB (s. v. Pinta-roja). És a dir, a principis del segle xviii és probable que els pescadors valencians del Grau i del Cabanyal —molt relacionats amb Andalusia en aquell temps— conegueren l’ictiònim castellà pintarroja i que l’adaptaren fonèticament. Els lexicògrafs valencians, majoritàriament habitants de la ciutat de València, inclogueren el terme —una novetat de finals de segle xviii— en els seus diccionaris però sense que aquesta forma tingués un arrelament consistent en les denominacions dels pescadors. Finalment, la forma valenciana reeixí i, a hores d’ara, el terme gat, moltes vegades en forma diminutiva, gatet, es troba en plena vitalitat i sense la concurrència de pinta-roja.

Altres concurrències nominals sols es registren des del segle xx. És el cas de l’espècie Euthynnus pelamis, que té la denominació oficial de bonítol de ventre ratllat. A Peníscola, el LMP (594) reporta rallat per a aquesta espècie. A Dénia, rep el nom de llistat12 (CAbrerA 1997: 141). mArtorell (2001: 155) anota bacoreta ratllada al Cabanyal. Així mateix, l’Euthynnus pelanis apareix com alistao o listao al Grau de Castelló, el Cabanyal, Dénia, Altea, Benidorm, la Vila Joiosa i Santa Pola (LMP 594 i llorCA 1998: 774). Tant alistao com listao són formes preses d’Andalusia, com podem veure en AriAs & de lA torre (2019: 370-371). Cal assenyalar que el bonítol de ventre ratllat

12. A Dénia, també bonyítol listau (CAbrerA 1991: 141) i listao (LMP 594). També a Peníscola es reporta l’ictiònim llista/lista per a Sarda sarda ‘bonítol’ (AYzA 2005: 74, 81).

Llengua

és un peix poc habitual en les aigües del domini lingüístic català i, moltes vegades, és percebut com una variant de bonítol o de tonyina, cosa que fa que en diversos ports andalusos i catalans reba la denominació d’atún/tonyina i bonito/bonítol. L’emigració dels mariners a les aigües atlàntiques provocà una major captura i coneixement del peix i, en moltes localitats, penetrà la denominació andalusa, que clarificava la identificació entre les dues espècies de bonítol.

Una altra espècie amb concurrència de denominacions andaluses és el Pomatomus saltator. El nom estàndard d’aquest peix és tallahams i, en gran part del País Valencià, golfàs. No obstant això, s’observa la concurrència de sargana al Campello, la Vila Joiosa i Santa Pola; i, anxova, a Benidorm, la Vila Joiosa13 i Eivissa (LMP 602, ColominA 1991: 299, llorCA 1998: 767). Segons AriAs & de lA torre (2019: 291), la forma sargana és una variant de sardana, que al seu torn deriva de sarda. L’ictiònim sargana es troba a Caleta de Vélez, i sardana es localitza a El Puerto de Santa María, Estepona, Fuengirola i Adra. Així mateix, anchova ‘Pomatomus saltator’ es registra des d’Ayamonte a Carboneras.

3. CONCLUSIONS

L’avanç tècnic que suposà la introducció de l’art del bou al segle xviii propicià una emigració d’un gran contingent de pescadors valencians cap als ports andalusos, principalment de la mar de Cadis. L’emigració fou, inicialment, a la recerca d’espècies amb facilitat per a un tractament de saladura i, amb l’aparició de la refrigeració artificial, s’estengué a altres classes de peix. Aquest moviment emigratori, que durà amb molta intensitat des de mitjans del segle xviii fins a l’últim terç

13. El motiu de la diversitat nominal en una mateixa població va referida a la via de penetració de l’ictiònim com recollia Llorca (1998: 768) d’un mariner viler: «Els de la tarrafa li dien anxova, els peixcaors de canya dien itxola i al Moro li dien sargana». La tarrafa era un sistema de pesca que es treballava a Andalusia i Portugal. La denominació «al Moro» fa referència a la pesca d’arrossegament a les costes del Marroc, i segons fos la zona de pesca cada tripulació rebia una influència nominal distinta que després pot aparèixer en les enquestes.

del segle xx, singularment en el cas del districte marítim d’Alacant, ha deixat un rastre lingüístic en les denominacions catalanes de diversos peixos, dels quals hem estudiat el procés en les espècies Scomber scombrus, Micromesistius Poutassou, Isurus oxyrinchus, Lamna nasus, Scyliorhinus canicula, Argyrosomus regius, Sciaena umbra, Umbrina cirrosa, Xiphias gladius, Spicara maena, Euthynnus pelamis, Pomatomus saltator, Dasyatis pastinaca i Myliobatis aquila. Aquestes espècies han vist arraconada o oblidada la seua denominació tradicional, que s’ha substituït per la terminologia emprada en els ports de destinació de l’emigració pesquera valenciana, principalment Algesires, el Puerto de Santamaría, Barbate i Cadis. És així com trobem una concurrència lingüística dels ictiònims cavalla/verat, bacallaret/lluça, marraix/solraig i llúdria; pinta-roja/gat; reig/corbina; corba i corball/ corbina i berrugato; emperador i peix espasa / agulla palà; sucla i gerret / mata-soldats; golfàs/sargana i anxova; i milà, escurçana, monja/ xutxo.

També observem que hi ha dues característiques comunes de les espècies on ha triomfat el canvi: són peixos amb un gran volum de captura i amb facilitat per al tractament amb sal, cosa que fa que tinguen un alt valor comercial. En el cas dels esquals són animals amb molt de pes i carn considerada de qualitat —excepte el gat—, apta per a la saladura. En el cas del gat, notem que és un peix amb poc volum de carn, de no massa qualitat i destinat al consum familiar o local, unes circumstàncies que ajudarien al manteniment del terme tradicional. També pateix una forta competència nominal l’ictiònim reig per part de la denominació corbina, encara que no és un peix apte per a la saladura però sí d’un alt prestigi gastronòmic. La competència també es veu facilitada perquè corbina és un substantiu derivat de corb com les denominacions corba i corball, presents històricament en català. Pel que fa al vessant lexicogràfic, cavalla, corbina, marraix, mata-soldats (matasoldados), pinta-roja i xutxo són ictiònims que apareixen primerament en autors valencians des del segle xix, autors que devien tenir com a informants pescadors del Grau i del Cabanyal. De fet, orellAnA (1802: 3) escriu al Pròlech: «M’he determinat à expresar també el nom castellá, qu’en Andalucia, ò alguna part de Castella solen dar-li à cascun peix». I, en el cas del dentó, especifica la població

de l’ictiònim, que ha sigut una de les destinacions seculars dels pescadors de les barques d’arrossegament (orellAnA 1802: 3): «Dentó. Rarisim en este mar, y frequent en el Port de Sancta María».

És a dir, un lexicògraf valencià a cavall entre els segles xviii i xix, època de gran intensitat emigratòria a Cadis, reportà explícitament un andalusisme del Puerto de Santa María, que en aquest cas no ha tingut continuïtat ni en la lexicografia ni en les denominacions valencianes.14 No obstant això, és un exemple d’altres casos en què sí que ha triomfat el procés de concurrència o substitució, com són les denominacions cavalla/verat, bacallaret/lluça, corbina/reig, marraix/solraig i mata-soldats/sucla. Com s’ha dit, també hi ha altres ictiònims amb una presència local o comarcal significativa —sense entrar en els diccionaris— però que apareixen en els treballs lexicogràfics, com berrugato, sargana o xutxo.

Comptat i debatut, amb aquest estudi constatem una reestructuració de lèxic ictionímic dels mariners fruit d’una emigració laboral a causa d’un avantatge tècnic que ha deixat la seua petjada en les denominacions de diverses espècies marines. Unes denominacions que, en diversos casos com els que hem vist, han passat als diccionaris valencians i catalans, a través dels quals s’han estès a tot el cos social. Com hem assenyalat adés, el procés és extensible a altres concurrències nominals puntuals que trobem en els reculls ictionímics i lexicogràfics generals, com també a un grup de denominacions referides a mamífers marins com llop marí / vell marí, orca i espadard/òrguena o roassa / dofí mular.

BIBLIOGRAFIA

AriAs & de lA torre (2019): Manuel Alberto Arias i Mercedes de la Torre, Ictionimia andaluza. Nombres vernáculos de especies pesqueras del «Mar de Andalucía», Madrid: CSIC.

AYzA (2005): Alfred Ayza, El món mariner a Peníscola, València: AVL.

14. durAn (2007: 411) l’usa com a sinònim secundari de forcadella per a l’espècie Anthias anthias, que no deu ser a la que es referia Orellana.

beltrAn, monjo & Pérez (2004): Vicent Beltran, Joan-Lluís Monjo i Vicent-Josep Pérez, El parlar de Guardamar, Barcelona: CurialPAM.

CAbrerA (1997): María Rosario Cabrera, El món mariner a Dénia, Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

CAmArAsA (1975): María Estela Camarasa, La pesca en la Provincia de Alicante, Valencia: Universidad de Valencia, Diputación Provincial de Alicante.

CAvAnilles (1797): Antonio José Cavanilles, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, poblaciones y frutos del Reyno de Valencia, 2 vol., Madrid: Imprenta Real.

ChAbás (1985): Roque Chabás, El Archivo. Revista Literaria Semanal (1886-1887), Dénia: Reproducció facsímil, Ajuntament de Dénia, Institut d’Estudis «Juan Gil-Albert».

ColominA (1991): Jordi Colomina, El valencià de la Marina Baixa, València: Generalitat Valenciana.

CuAdrAdA (2001): Coral Cuadrada, La Mediterrània, cruïlla de mercaders (segles XIII-XV), Barcelona: Rafael Dalmau editor.

dCvb = AlCover & moll (1862-1932): Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma: Editorial Moll, 10 vols. En línia a: <https://dcvb.iec.cat/> [projecte d’informatització: Institut d’Estudis Catalans (2002)].

deCat = Coromines (1980-1991): Joan Coromines, Diccionari Etimològic i complementari de la llengua Catalana, Barcelona: Curial, Caixa de Pensions, 9 vols.

DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (ed.): Diccionari de la Llengua Catalana. En línia a: <https://dlc.iec.cat/> [Consulta: 1.4.22]

DNV = Acadèmia Valenciana de la Llengua (ed.): Diccionari Normatiu Valencià. En línia a: <https://www.avl.gva.es/lexicval/> [Consulta: 1.4.22]

durAn (2007): Miquel Duran, Noms i descripcions dels peixos de la mar catalana, vol. I, Mallorca: Moll.

durAn (2010): Noms i descripcions dels peixos de la mar catalana, vol. II, Mallorca: Moll.

esteve (1888): Antonio Esteve, «Vocabulario Valenciano-Castellano de los peces que se crían en las costas españolas del Mediterráneo

y en los ríos y lagos del reino de Valencia», El Archivo. Revista Literaria Semanal, Dénia: Imprenta de Pedro Botella, ps. 152-158. Europasur (2017): «Un barrio de supervivientes Cuesta del Rayo», Europasur, 11.6.17. En línia a: <https://www.europasur.es/algeciras /barrio-supervivientesCuesta-Rayo_0_1144086035.html> [Consulta: 1.10.20].

Fernández (1995): Cesáreo Fernández, La marina de Castilla, Madrid: Instituto de Estudios Zamoranos, Diputación de Zamora. Reproducció facsímil de l’edició de 1894.

huguet (1991): Alicia Huguet, Catàleg d’espècies d’interès pesquer a Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya.

llorCA bAus (1985): Carlos Llorca Baus, La Vila del mar, La Vila

Joiosa: Ajuntament de la Vila Joiosa.

llorCA ibi (1998): Francesc Xavier Llorca Ibi, El llenguatge mariner de la Marina, tesi doctoral, Alacant: Universitat d’Alacant.

llorCA ibi (2000): El llenguatge mariner de la Marina, Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant. En línia a: <http://rua. ua.es/dspace/handle/10045/4377>.

LMP = Manuel Alvar (1985-1989), Léxico de los marineros peninsulares, 4 vol., Madrid: Arco Libros.

lóPez & Arbex (1991): Javier López i Juan Carlos Arbex, Pesquerías tradicionales y conflictos ecológicos (1681-1794). Una selección de textos pioneros, Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.

lóPez (2006): Vicente López, Isla Cristina. Por los caminos de la historia, Huelva: Diputación de Huelva, Ayuntamiento de Isla Cristina.

mArgAleF (1987): Ramon Margalef, La Cala, filla del mar, l’Ametlla de Mar: Confraria de pescadors Sant Pere.

mArtínez (1992): Antonio Martínez, Terminología marinera granadina, Granada: Universidad de Granada.

mArtínez (1993): Léxico marinero granadino, Granada: Diputación de Granada.

mArtorell (2001): Pep Martorell, El món mariner del Cabanyal, València: Engloba Editorial.

mAs (1979): Luis Mas, La pesca en Alicante, Alacant: Caja de Ahorros Provincial de Alicante.

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 93-111

orellAnA (1802): Marc Antoni Orellana, Catalogo dels peixos qu’es crien, e peixquen en lo mar de Valencia, Valencia: Viuda de Martin Peris.

ruso (2012): Antonio Ruso, «Pescadores tabarquinos en Larache, una travesía más allá del Mediterráneo», Canelobre. Tabarca, utopía y realidad, 60, ps. 269-283.

sAn niColás (2000): César San Nicolás, El vocabulario de la pesca en el litoral de Cartagena, Cartagena: Ayuntamiento de Cartagena.

segurA (1996): Carles Segura, Estudi lingüístic del parlar d’Alacant, Alacant: Generalitat Valenciana, Diputació d’Alacant.

segurA (2003): Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó, Alacant: Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana.

semPere & mAs (2021): Maria Àngels Sempere i Antoni Mas, Fons de mar, València: AVL.

simó (1999): Francesc Simó, El món mariner de Vinaròs: Una recerca lingüística, Vinaròs: Editorial Antinea.

soto (2017): María de las Mercedes Soto, El arte de pescar palabras. Terminología marinera gaditana, Cádiz: Universidad de Cádiz.

torres (1977): José Carlos de Torres, «Prestamos en las designaciones andaluzas de peces», dins Manuel Alvar, Terminología marinera del Mediterráneo, Madrid: CSIC, ps. 279-294.

venY (1992): Joan Veny, «De l’occità gronau al català garneu ‘Trigla lyra’», dins Actes del sisè col·loqui d’estudis catalans a nord-Amèrica, ps. 61-88.

venY (1993): «Dos ‘caballas’ advenedizas en dominio catalán», dins Antiqua et nova Romania: estudios lingüísticos y filológicos en honor de José Mondejar en su sexagenario aniversario, vol. 1, ps. 505-524.

viruelA (1993): Rafael Viruela, «Difusió de la pesca del bou en el litoral valencià (Segles XVIII i XIX)», Cuadernos de Geografía, 53, ps. 145-161.

L’ACUSATIU PREPOSICIONAL EN CATALÀ: HISTÒRIA, CONTROVÈRSIA I ÚS

DiFFeRential object maRking in catalan: histoRy, contRoveRsies anD use

anna pineda

Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana i Lingüística General Facultat de Filologia i Comunicació

Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona

93 403 56 16

anna.pineda@ub.edu

ORCID-ID: 0000-0002-2810-9302

Resum

Aquest article se centra en l’estudi de l’acusatiu preposicional, això és, el fenomen consistent a introduir determinats complements directes amb la preposició a. Emmarquem el fenomen en el context lingüístic general, i romànic en particular, i ens referim, centrant-nos ja en el cas català, a les visions descriptives i prescriptives que se n’han tingut. També mostrem com els estudis de corpus diacrònics a gran escala ens permeten obtenir una imatge molt detallada de quan i en quina proporció començà a sorgir el fenomen en la nostra llengua, i de quin fou el paper de la influència forana de l’espanyol. Finalment, avancem breument alguns dels resultats d’un macroestudi dialectal pioner, elaborat amb més de 400 catalanoparlants nadius de tots els dialectes catalans, que ens permet constatar que, amb l’única excepció del rossellonès, l’acusatiu preposicional és un fenomen estès i comú en tot el territori lingüístic, això és, en català central, nord-occidental, valencià, balear, i alguerès, en diferents graus.

Paraules clau

acusatiu preposicional, català, variació sintàctica, variació dialectal, sincronia, diacronia

Abstract

This article focuses on the study of the prepositional accusative, that is, the phenomenon of introducing certain direct objects with the preposition a. We frame the phenomenon within the general linguistic context, in the context of Romance languages in particular, and focusing on Catalan we refer to the descriptive and prescriptive visions that have existed. We also show how large-scale diachronic corpus studies provide a very detailed picture of when and to what extent the phenomenon began to emerge in Catalan, and what the role of the foreign influence from Spanish was. Finally, we present a pre-

Llengua

ISSN

Rebut 12-03-22; Acceptat 11-09-22

view of the results of a pioneering dialectal macro-survey carried out with more than 400 native Catalan speakers from all Catalan dialects, which reveals that with the sole exception of the Catalan spoken in Roussillon, the prepositional accusative is a widespread phenomenon across the whole linguistic territory, that is, in Central, North-Western, Valencian, Balearic, and Alguerese Catalan, to varying degrees.

Key Words

prepositional accusative, Catalan, syntactic variation, dialectal variation, synchrony, diachrony

1. INTRODUCCIÓ

1.1. Descripció del fenomen

L’acusatiu preposicional, és a dir, l’ús de la preposició a per introduir determinats tipus de complement directe, és un fenomen present en centenars de llengües del món, com ara l’hebreu, l’hindi o el turc, incloent-hi diverses llengües i varietats romàniques, com l’espanyol, el sard, la majoria de les varietats occitanes o el romanès, entre moltes d’altres. En proporcionem alguns exemples en diverses llengües:

(1) Occità gascó (vg. romieu & biAnChi 2005 i bACh 2018 i referències allí citades)

a. Qu’a anat véder au pair ‘(lit.) Ha anat a veure al pare.’

b. Que cèrqui a Miquèu ‘(lit.) Busco a Miquel’

(2) Sard (vg. boeddu 2020 i referències allí citades)

a. Zuanne biet a Maria ‘(lit.) Joan ha vist a Maria’

b. Seo cricande a unu dotore ‘(lit.) Busco a un metge’

(3) Català (vg. huAlde 1992, Aissen 2003, næss 2004, esCAndell-vidAl 2007, 2009 i PinedA en preparació, 2023, 2021a, 2021b)

a. Estimen a la mare (Verdaguer, Flors de Maria, apud DCVB s.v. a)

b. No va poder convèncer d’estudiar literatura medieval a les filles (GIEC 2016)

c. Han detingut al president (ElNacional.cat, 25.3.18)

d. Un any prometent que mourien a Franco, sense fer-ho. (Vilaweb, 25.8.19)

e. Així va ser com vaig conèixer a l’home amb qui m’havia de casar dos anys més tard. (Persèpolis, de Marjane Satrapi, p. 293, traduït per Albert Jané, publicat per Norma Editorial, 2018)

f. Els bancs tenen l’obligació i la responsabilitat de rescatar a les persones (discurs del president de la Generalitat Quim Torra, parlant de català central, 10.5.20)

g. No distragueu al conductor mentre condueix. (rètol informatiu present a tots els autobusos de Barcelona, comprovat el 2019 i de nou el 2021)

En la bibliografia especialitzada, aquest fenomen s’anomena marcatge diferencial d’objecte (MDO), perquè consisteix en la introducció d’alguns objectes directes mitjançant l’ús d’una marca específica, diferencial. Aquesta marca s’ha identificat sovint amb una preposició (d’aquí que el fenomen també s’anomeni acusatiu preposicional) i, en el cas de les llengües romàniques i moltes d’altres, la marca és sovint coincident amb la que duen els objectes indirectes, és a dir, la de datiu. L’anomenem com l’anomenem, el fet és que constitueix un dels fenòmens que més interès ha suscitat i suscita encara en la lingüística, tant en els enfocaments més tradicionals com en els més teòrics (vegeu, per exemple, rohlFs 1971, 1973, bossong 1991, 1998, PensAdo 1995, torrego 1998, Aissen 2003, lACA 2006, leonetti 2008, iemmolo 2010, lóPez 2012).

El marcatge diferencial d’objecte o acusatiu preposicional és un fenomen multicausal. A més, l’aparició de la marca en un determinat objecte directe no és atzarosa, sinó que està condicionada per les característiques de l’element afectat, del verb i del conjunt de la construcció. Especialment, s’ha constatat que l’animacitat i la definitud de l’objecte directe són propietats que regulen l’aparició de l’acusatiu preposicional. En aquest sentit, s’estableixen dues escales que permeten jerarquitzar els elements que més probablement presentaran la marca en les llengües del món (situats al capdamunt) i els elements per als quals la presència de la marca és menys probable (situats al capdavall).

(4) a. Escala d’animacitat: humà > animat > inanimat

b. Escala de definitud: pronoms > noms propis > definits > indefinits específics > indefinits no específics ( > escarits)

(silverstein 1976, keenAn & Comrie 1977, dixon 1979, CroFt 1988, Aissen 2003)

Fixem-nos, a tall d’exemple, que els elements situats al capdamunt d’aquestes escales, això és, els pronoms personals —que tenen referents humans, és clar—, duen obligatòriament la preposició en una llengua com el català (5), però no en una llengua com l’anglès (6), llengua en què el fenomen que ens ocupa és absent:

(5) a. T’he vist a tu

b. L’estima a ell

(6) a. I have seen you

b. She loves him

1.2. Polèmiques a l’entorn de l’acusatiu preposicional

El propòsit del nostre article és oferir una panoràmica general de l’acusatiu preposicional en català, començant pel que succeïa en l’època medieval i acabant per l’abast que té el fenomen avui dia. Sens dubte, aquest aspecte de la morfosintaxi del català, tan comú en el conjunt de la Romània i present en centenars de llengües del món, ha estat sovint motiu de controvèrsia. Malgrat que, des d’un punt de vista descriptiu, la lingüística catalana recent és coneixedora de l’existència d’aquest fenomen ja des de l’època medieval i, més encara, és coneixedora de com d’estès es troba avui dia, tant en àmbits col·loquials com en entorns formals, el fet és que en aquest punt continua havent-hi un contrast evident entre el que prescriu la normativa i el que, generalment, fan els parlants. Aquesta realitat, definida en termes de «divergència clara», ja es va explicitar fa més de vint anys en la Gramàtica del català contemporani (sAnCho CremAdes 2002: 1.737).

Certament, en la regulació normativa de l’acusatiu preposicional en català hi intervenen diversos factors, que segurament expliquen que

continuï havent-hi aquesta «divergència clara» entre norma i ús. Pensem que destaca, especialment, el fet que en la llengua veïna, l’espanyol, aquest fenomen estigui tan estès i des de fa tants segles (vg. lACA 2006), juntament amb la certesa (vg. PinedA en preparació, en premsa a, 2023, 2021 a , 2021 b ) que l’acusatiu preposicional en català, si bé ja existia als segles xiii-xv, començà a ser molt més freqüent a partir del segle xvi, coincidint precisament amb l’inici de la forta pressió sociolingüística de l’espanyol. De ben segur, l’establiment de l’estàndard en el cas d’una llengua minoritzada com la catalana, tan subjecta a les pressions gramaticals de tot tipus provinents de l’espanyol, necessàriament ha de tenir en compte factors extralingüístics, i no és estrany que, en determinats casos, es procuri promoure formes que no són les més esteses entre la comunitat de parlants. D’aquesta voluntat explícita de distanciar-se de l’espanyol —i, hi afegim nosaltres, de tantes altres llengües romàniques, de retruc— en veurem diversos exemples en l’apartat que segueix, en les afirmacions de diversos dels grans gramàtics de la nostra tradició al llarg del segle xx.

També sembla que és aquesta òptica, però duta a l’extrem i segurament mal entesa, el que podria explicar les afirmacions que una persona (que, en comunicació personal, es declara no experta en la matèria que ens ocupa) publicà recentment en l’apartat «Ressenyes col·lectives» del número 32 d’aquesta revista, en un text que ressenyava el llibre Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat, obra col·lectiva que inclou el treball PinedA (2020) sobre l’acusatiu preposicional en la nostra llengua. La ressenya de la qual parlem fou escrita per Pere Giner-Mira. La darrera part de la ressenya en qüestió es dedica al treball esmentat i s’hi fan afirmacions que no s’ajusten a la veritat ni a la realitat. Ens referim, en primer lloc, a aquest fragment:

S’apel·la a l’extensió de l’MDO constatable en l’ús per «plantejar l’opció d’arribar a tolerar»-lo a la normativa, almenys «en determinats registres». I en nota al peu es desacredita l’oposició a admetre’l qualificant-la de «gustos personals de cadascú» i d’«idees preconcebudes sobre la base de factors extralingüístics». (giner-mirA 2022: 142)

El fet més greu és que aquests mots que se citen entre cometes corresponen, com queda ben palès al text original de PinedA (2020), a l’emi-

nent romanista meier (1947: 259). És incomprensible, doncs, que s’atribueixin a l’autora del treball ressenyat, a tall d’acusació de no se sap ben bé què. A més, el paràgraf de la ressenya suara reproduït és redactat de tal manera que dona a entendre que l’autora del treball primer defensa l’opció de plantejar-se tolerar l’acusatiu preposicional en alguns registres i a continuació, en nota al peu, desacredita els que no hi estiguin d’acord. Però això, de nou, és completament fals i una tergiversació greu. Ben al contrari, l’esmentada nota al peu correspon a una part molt anterior i ben diferent del treball ressenyat, concretament una part dedicada als estudis diacrònics sobre el fenomen en català.

En segon lloc, la ressenya també diu que no s’ha d’acceptar en cap cas l’acusatiu preposicional «perquè no és cert que l’ortografia reculli amb exactitud la forma fònica (considereu setmana, cap-hi, una hora, les reines, totes les altres) i, doncs, una [a]/ [ə] encapçalant els CD en l’ús no obliga a escriure cap a» (giner-mirA 2022: 142). Aquesta afirmació dona a entendre que l’autora del treball diu que sí que és cert, això que l’ortografia reculli amb exactitud la forma fònica. En canvi, la realitat és que en cap moment del treball no s’esmenta res de relacionat amb la fonètica, principalment perquè el fenomen analitzat és morfosintàctic, i els fenòmens de simplificació o assimilació fonètica esmentats per l’autor de la ressenya no hi tenen absolutament cap mena de relació.

En tercer i darrer lloc, la ressenya acaba dient: «la llengua també és política, Fabra ho sabia i per això defensava —i ho cita Bellés a la pàgina 51 del volum— que l’MDO cal “combatre’l” “sistemàticament”». De nou, aquesta afirmació, construïda a partir de la juxtaposició de dos sintagmes que no van units en l’original fabrià, no s’ajusta a la realitat. Vegem-ho. bellés (2020: 51), en el seu capítol, cita el fragment següent de FAbrA (1920 [2010]: núm. 114): «el català antic construïa normalment el complement directe sense la preposició a; el català escrit actual el construeix habitualment amb aquesta preposició. Això és el que cal combatre, i per això és que convé d’usar sistemàticament la construcció sense a». FAbrA, doncs, parla de combatre una tendència que ha canviat amb el pas dels segles, però no diu en cap cas que calgui combatre sistemàticament l’acusatiu preposicional;

de fet, ell mateix n’acceptà diversos casos en les seves gramàtiques, com és ben sabut i com el mateix FAbrA (1920 [2010]: núm. 114) recorda tot seguit en el fragment citat suara (vg., per a una ampliació d’aquest punt, PinedA 2020, 2021a). El matís, de nou, és fonamental, i agraïm a Eloi Bellés (comunicació personal), autor d’aquest altre capítol ressenyat també i afectat de retruc, que ens hagi fet notar aquest darrer aspecte.

2. L’ACUSATIU PREPOSICIONAL EN LA LLENGUA ANTIGA

2.1. D’una certa idealització... a visions més matisades

Una bona part dels estudis existents sobre l’acusatiu preposicional en la diacronia del català han presentat una visió segons la qual el fenomen era absolutament anecdòtic en català antic, si no inexistent, i atribuïen qualsevol divergència d’aquest patró a la influència externa de l’espanyol. Així, AlCover (1903: 502-506) establia que «[e]n català l’acusatiu, terme directe d’acció, no va retgit de la preposició a [...] Aquesta retgla observen ordináriament els nostres monuments primitius i els clássichs», però matisava:

Amb l’influencia castellana que comensá a entrarnos a n-el sitgle xvi, especialment dins els escrits, varen anar creixent les trasgressions de la retgla per motiu de que’ls escriptors arribaren a creure que lo correcte era acomodarse tot lo possible a la gramática castellana; y com aquesta mana posar a a n-els acusatius segons hem vist, n’hi posaven, y bona nit. (AlCover 1903: 502-506)

Amb l’objectiu de provar «el reynat de la retgla dins els nostres monuments» que s’observava, segons ell, fins al segle xvi, AlCover (1903: 504-506, 511) aporta exemples de diverses obres de la cronologia de la llengua catalana escrita. Val a dir, però, que algunes de les obres de les quals se serveix, com el Tirant o el Curial, són exponents clars de l’abundància (en alguns casos fins i tot preponderància) de

l’acusatiu preposicional, com veurem tot seguit, i com ja mostrà, en el cas de l’obra de Joanot Martorell, l’exhaustiu estudi de PererA (1986). En la mateixa línia, moll (1952: § 494 i 495) afirmava que aquest fenomen en català antic «es muy poco frecuente». A aquesta certa idealització de la diacronia hi contribuïren també estudis de cas com el de PAr (1923) sobre la prosa de Bernat Metge (s. xiv), en el qual es fan afirmacions tan taxatives com aquesta:

En català modern jamay lo règim directe porta la preposició ‘a’, quan aquell es un nom. Mes ab los pronoms personals tònichs s’hi es introduhida, sens dubte per influencia castellana; barbarisme qui es acceptat, àdhuc per qualques gramàtichs. Metge, pero, no introduheix aytal preposició, ni ab noms ni ab pronoms personals. (PAr 1923: § 406 i 409, [el subratllat és nostre])

La qüestió del català modern és rebatuda, de fet, per FAbrA mateix, en aquest fragment referit a la llengua de principis del segle passat:

en catalán se dice indistintamente Hem vist la casa de ta germana y Hem vist ta germana: el complemento directo ó pasivo es introducido en ambos casos sin el auxilio de la preposición a [...] hase dado modernamente la preferencia á la construcción con a, llegando muchos escritores á dar al empleo de esta preposición la misma extensión que tiene en castellano. [...] así, se oye á menudo Coneixes a la meva filla?, óyese también con igual frecuencia Coneixes la meva filla? (FAbrA 1912 [2005]: §122, [el subratllat és nostre])

Semblantment, els estudis de PinedA (2018, 2019, en preparació) sobre el període que comprèn els segles xvii-xx mostren la preponderància clara de l’acusatiu preposicional amb noms propis i SN en aquesta època.

També cal matisar l’afirmació de PAr referida als pronoms personals, la contundència de la qual ja va ser qüestionada per meier (1947: 247-251). En el nostre estudi de corpus sobre el català antic, que presentarem més endavant, s’han analitzat les primeres 30.000 paraules de l’obra de Metge, i s’hi han detectat 11 ocurrències de pronoms personals en funció de complement directe, tres de les quals presenten preposició (vg. PinedA en premsa a: § 26.3.1).

Al seu torn, Coromines (1971), en comentar alguns casos d’acusatiu preposicional a les Vides de sants rosselloneses, afirma que el complement directe:

només es construeix amb la preposició a en el català genuí, antic o modern, quan el complement és un pronom personal tònic, o quan el complement segueix immediatament el subjecte, sense intercalació del verb, especialment en les locucions recíproques del tipus l’un a l’altre. (Coromines 1971: 330)

Si bé el nostre estudi de corpus confirma l’apreciació de Coromines quant al cas concret d’aquesta obra del segle xiii, cal matisar, com veurem, la generalització sobre la genuïnitat del fenomen en el conjunt del català antic (i modern, és clar).

Trobem una caracterització del fenomen més completa al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, on s’apunta que:

ja en la llengua antiga trobam qualque cas d’acusatiu amb preposició, si el complement és un pronom o nom de persona. E de puys que fo mort lo Rey don Alfonso faeren Rey a don Anrich, Jaume I, Cròn. 17. Jo sé que tu ames molt a mi, Metge, Valter 10. Qui ja tenia a Jacob de Cleues en terra per occiure’l, Curial 31 (DCVB, s.v. a)

Destaquem l’exemple de Metge, amb un pronom personal introduït per la preposició, que contradiu l’afirmació de PAr (1923) que comentàvem suara. Amb tot, el mateix DCVB declara que «la usança més castissa és de suprimir la preposició» i afirma, ja referint-se a la llengua moderna, que «la influència castellana ha estès massa aqueixa construcció, sobretot entre la gent lletraferida», i dona exemples de literats com Verdaguer (recordeu (3a)).

Finalment, és fonamental destacar que Fabra, que va encapçalar el procés d’estandardització de la llengua catalana, era ben conscient del fet que l’acusatiu preposicional no s’havia de veure exclusivament com una influència forana, sinó més aviat com un fenomen que era certament molt més estès en castellà, però que es trobava en moltes altres llengües romàniques. Si bé aquesta visió no aflorà explícitament en les seves gramàtiques (però vg. PinedA 2021a), sí que ho feu en el

marc del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), quan Fabra presentà l’esmena següent a la ponència que havia presentat Costa i Llobera:

La preposició a ha d’emplearse devant dels pronoms personals tònics [...] i en alguns altres casos. No’s pot considerar el seu ús en l’acusatiu com un castellanisme, sinó que’l castellà hi ha donat una major extensió que les altres llengües, ja que’s troven aplicacions de la a en els dialectes d’Itàlia com el sicilià, calabrès i romà; se trova aplicat en la Engadina y en el llenguatge rumanès parlat en les boques del Danubi. (FAbrA 1908 [2010]: núm. 865, [el subratllat és nostre])

Trobem una afirmació similar en aquest altre fragment de les Converses filològiques fabrianes:

No és el castellà l’única llengua llatina que pot introduir amb la preposició a el complement directe quan aquest designa una persona (Hemos visto a tu amigo). El portuguès, el sard i diferents dialectes italians coneixen aquest ús de la preposició a (FAbrA 1920 [2010]: núm. 114)

Sens dubte, Fabra era un bon coneixedor de l’existència (encara que discreta) del fenomen en el català antic, tal com evidencia aquest altre fragment:

Ya en lo antiguo aparece algunas veces la preposición a, sobre todo cuando el complemento es un pronombre. [...] También se encuentra algunas veces empleada la preposición a con los complementos nominales [...]; pero la construcción sin a es incomparablemente la más usada (FAbrA 1912: §122)

Efectivament, com explica sAnCho CremAdes (2002: §11.5.1.5, n. 65) a la Gramàtica del català contemporani, són diversos els autors que han qüestionat la certa idealització que s’havia fet sobre l’acusatiu preposicional en la diacronia del català:

És cert que l’anomenat acusatiu preposicional és molt rar en determinats autors medievals, com ara Bernat Metge, i ha anat estenent-se des de l’Edat Mitjana. Tanmateix, els treballs de diversos autors [...] han

demostrat la presència de l’acusatiu preposicional en autors medievals com ara sant Vicent Ferrer, Joanot Martorell, Roís de Corella, etc.

I és que autors com meier (1947; 1948: 128-181), PererA (1986: 5475) i Adell (1994) han mostrat l’existència de l’acusatiu preposicional, amb proporcions considerables, al segle xv als Sermons de Sant Vicent, al Tirant i en l’obra de Roís de Corella (vegeu també CAbAnes 1994, 1995 per als segles xiii-xvi). bAtlle et al. (2016: 621-622) ho resumeixen així: «Allò que s’esdevé històricament és que hi ha alguna vacil·lació en l’expressió d’aquest complement, de manera que, adesiara, sigui o no un pronom personal, pot aparèixer amb la preposició a». Efectivament, com veurem en l’apartat següent, en català antic es documenta un ús notable de l’acusatiu preposicional, no solament amb pronoms personals (a mi) sinó també amb noms propis (a Tirant) i amb SN (al rei), en èpoques antigues, prèvies a l’inici de la pressió sociolingüística de l’espanyol, que comença a les darreries del xv i esdevé més intensa a partir del xvi. A tall d’exemple, aquesta és la situació descrita per PererA (1986: 57-58) sobre el Tirant: 1

La realitat que trobem en el Tirant és ben diferent, doncs, de la que els manuals i tractats de gramàtica històrica presenten: els complements directes de persona precedits de preposició hi són tan freqüents com els que no en porten i no es limiten als casos de pronoms personals tònics o quan el complement segueix immediatament el subjecte.

En aquest sentit, tal com expliquen sAlvAdor & Pérez sAldAnYA (1993: 60), el segle xv, època d’esplendor cultural i literària i de plenitud funcional de la llengua, constitueix el banc de proves ideal a l’hora d’establir la genuïnitat d’un fenomen lingüístic:

1. En el nostre estudi de corpus hem comprovat, efectivament, que l’acusatiu preposicional és un fenomen relativament abundant en aquesta obra, tot i que no s’han pogut verificar les proporcions que apunta PererA (1986). Les diferències entre els seus resultats i els nostres es deuen, d’una banda, a la proporció de text estudiada (nosaltres només hem agafat una part de l’obra, 30.000 mots), i de l’altra, i sobretot, al fet que, en algun cas, Perera compta com a complement directe preposicional ocurrències que hem exclòs perquè podien correspondre a usos intransitius de determinats verbs, amb un complement indirecte, atès que són molts els verbs alternants entre un règim acusatiu i datiu en la llengua antiga (vg. PinedA en premsa b).

Si le catalan avait évolué, avant de subir la pression sociolinguistique du castillan, vers des solutions grammaticales déterminées qui sont nées pendant son époque de configuration comme langue, le fait de considérer le résultat comme un castillanisme deviendrait problématique [...]. C’est pourquoi quelques études récents [...] invitent à être prudent en ce qui concerne la position de la grammaire normative sur le sujet.

També esCAndell-vidAl (2009: 842), després de revisar la bibliografia disponible, afirma: «The diachronic data suggest that DOM [=differential object marking, i.e. acusatiu preposicional] is not necessarily a transfer from Spanish». L’estudi de corpus que presentarem tot seguit confirma, com veurem, aquesta necessitat de prudència.

2.2. Un estudi de corpus a gran escala en el marc del projecte de la Gramàtica del català antic

Recentment, en el marc del projecte per a una Gramàtica del català antic, PinedA (en premsa a) ha dut a terme un estudi exhaustiu sobre el sorgiment i l’extensió del fenomen en la llengua medieval, des dels primers textos (segles xii-xiii) fins al final del període (segle xvi), a partir de la lectura i anàlisi manual d’un corpus de 900.000 mots representatiu de la variació diacrònica, diatòpica, diafàsica i diastràtica de la llengua, basat en el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic).2 Les principals conclusions d’aquest estudi, que ja s’han publicat de manera resumida en PinedA (2021a: § 2; 2021b: § 4) i que es presenten en detall en PinedA (en premsa a), mostren que l’acusatiu preposicional apareixia de manera relativament notable en la llengua antiga amb noms propis (de persona i de divinitat) i amb SN humans definits, a més, és clar, dels pronoms personals. En els treballs citats el lector interessat hi trobarà també exemples abundants de tots aquests casos. A més, PinedA (en premsa a) analitza també la variació existent en la llengua antiga segons l’àrea geogràfica (el valencià, en general, anava al capdavant) així com un seguit de factors verbals i oracionals

2. La relació completa d’obres del corpus estudiades es pot consultar a PinedA (en premsa a).

(ordre de mots, dislocació, predicació secundària, construccions causatives...) que afavoreixen o dificulten l’aparició de l’acusatiu preposicional. Aquí presentem només una taula que resumeix els resultats segons el tipus d’objecte directe i el segle:

Taula 1. Percentatge i nombre d’ocurrències totals d’acusatiu preposicional amb diversos tipus de CD al llarg dels segles del català antic (PinedA en premsa a)

Aquest estat de coses condueix PinedA (2021a, 2021b, en premsa a, 2023, en preparació) a concloure que l’acusatiu preposicional és un fenomen que, si més no parcialment, és genuí del català, en la mesura que ja existia en la llengua dels segles xiii, xiv i xv. Alhora, les dades mostren també de manera diàfana com, especialment a partir del xvi, s’esdevé un increment notabilíssim de l’ús de la preposició a davant del complement directe, degut indubtablement a la influència de l’espanyol, que s’inicià llavors amb la unió de la Corona d’Aragó amb la de Castella. Aquesta influència, doncs, fou més quantitativa que no pas qualitativa (és a dir, augmenta, i molt, la freqüència del fenomen, però el fenomen ja existia en la llengua). En altres paraules, es pot considerar que el contacte amb l’espanyol suposà un catalitzador per a l’expansió de l’acusatiu preposicional en català. En aquest context, és

natural preguntar-se què hauria ocorregut si els esdeveniments sociopolítics haguessin estat diferents i el català no hagués passat a ser una llengua gradualment minoritzada. Encara que no puguem respondre directament aquesta pregunta, hem de tenir present que l’acusatiu preposicional és un fenomen existent en centenars de llengües del món, moltes i molt diverses, entre les quals s’hi inclou la família romànica (recordeu totes les referències proporcionades a l’apartat 1); i hem de tenir present que els casos de retracció d’un fenomen morfosintàctic com aquest són molt escassos, mentre que el que és general és l’ampliació progressiva de contextos compatibles amb la preposició, seguint les escales d’animacitat i definitud reproduïdes a (4).

3. LA CREACIÓ DE LA LLENGUA NORMATIVA: UN ABANS I UN DESPRÉS

En l’apartat precedent hem explicat que l’acusatiu preposicional era un tret ja present en el català antic, significativament abans que la influència de l’espanyol fos una realitat. També s’ha evidenciat que justament a partir de finals del segle xv i començaments del xvi, quan la pressió sociolingüística externa comença a ser aclaparadora, l’ús de la preposició a per introduir complements directes en català augmenta de manera molt notable. A més, sabem que aquest creixement progressiu continua indefectiblement en el període del català modern, és a dir, als segles xvii i xviii, com mostra un altre estudi de corpus elaborat per PinedA (2018, 2019, en preparació) a partir de textos d’aquell període. En definitiva, al tombant de l’època moderna el fenomen de l’acusatiu preposicional esdevé molt generalitzat, sobretot amb noms propis i amb SN definits (He vist a la Laura / a la teva mare).

Tanmateix, aquest tipus de casos no han estat mai acceptats en la llengua normativa. Si bé la tradició prescriptiva catalana, des de FAbrA (1918 [1933]) fins a la GIEC (2016), ha anat experimentant una lleu ampliació del ventall de contextos en què l’acusatiu preposicional es considera acceptable, el fet és que, essencialment, la normativa actual beu de les bases establertes per Fabra i no accepta, per tant, l’ús de la preposició a en exemples com els que comentem. No en va, la tasca

fabriana aconseguí marcar un punt d’inflexió, un abans i un després, quant a aquest aspecte de la llengua. En concret, en la gramàtica del 1918, que l’Institut d’Estudis Catalans adoptà com a normativa, Fabra considerava que la preposició a era obligatòria amb els complements directes que fossin pronoms personals, i afegia que podia emprar-se també davant de pronoms com tothom, tots i el relatiu qual (FAbrA 1918 [1933]: § 112.I, 112.III). Alhora, també establia l’ús de la preposició amb estructures recíproques (l’un a l’altre) i construccions comparatives amb el verb elidit (com el gat a la rata), és a dir, estructures en què l’absència de la preposició podria provocar una ambigüitat entre la interpretació de subjecte i la d’objecte (FAbrA 1918 [1933]: § 112.II). L’acusatiu preposicional, doncs, no era acceptat ni amb noms propis (He vist a la Maria) ni amb SN definits o indefinits (Han saludat a la mare, Han suspès a un alumne que no havia estudiat), independentment del fet que, com vèiem a l’apartat 2, Fabra no era gens aliè a l’extensió que tenia el fenomen entre els parlants, i de la dimensió panromànica i interlingüística del fenomen.

Ens interessa, ara, saber quins efectes tingué la seva tasca normativitzadora en els textos escrits. Ho estudia PinedA (2023, en preparació), que es fixa en quin era exactament l’escenari sobre el qual la normativa de Fabra, a principis del segle xx, va procurar incidir. Amb l’objectiu de mostrar quin fou el grau d’èxit d’aquella intervenció, aquesta autora duu a terme un estudi de corpus que fotografia l’estat de la llengua catalana en aquella època, gràcies a les dades del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Concretament, s’analitza un període del darrer quart del segle xix (1874-1880), molt anterior a l’estandardització del català; un període del primer quart del segle xx (1912-1918), just abans de la publicació de la primera gramàtica normativa de FAbrA, que aparegué el 1918; i finalment un període del segon quart del segle xx (1928-1934), més d’una dècada després de la publicació de la gramàtica. Es tracta de textos de procedència dialectal diversa i corresponents als gèneres textuals de narrativa, teatre, premsa-publicacions periòdiques i correspondència.3 A cau-

3. La llista íntegra d’obres del corpus estudiades es pot consultar a PinedA (en preparació).

sa de les restriccions d’espai, ens limitem aquí a presentar els resultats més destacables d’aquest estudi: si comparem el primer i el darrer període estudiats, un força anterior i l’altre força posterior a la publicació de la primera gramàtica fabriana, constatem un descens notabilíssim en l’ús de l’acusatiu preposicional en els textos publicats. Ho exemplifiquem amb el cas dels noms propis i dels SN definits humans:

Taula 2. Aparició de la preposició amb noms propis i amb SN definits humans segons el període

a + nom propi a + SN definit

segle xix

1874-1880

segle xx

1928-1934

89,2 % (75/84)

12,4 % (57/459)

70,7 % (210/297)

9,9 % (65/656)

Així, a finals del xix (1974-1880) la presència del fenomen amb noms propis és molt generalitzada, i amb definits també és molt abundant. En canvi, ja ben entrat el segle xx (1928-1934), el fenomen es redueix dràsticament, de resultes de la difusió de la nova normativa, que restringia explícitament l’ús de l’acusatiu preposicional a uns pocs contextos. A tall d’exemple, si fem la mitjana de tots els dialectes i tipologies textuals, l’acusatiu preposicional passà d’aparèixer amb vora un 90 % dels noms propis abans del 1918 a aparèixer amb poc més d’un 10 % just després de la publicació de la primera gramàtica normativa i l’inici de la construcció de l’estàndard català. Hi ha, doncs, un contrast evident entre el català contemporani del període 1928-1934, en què l’acusatiu preposicional esdevé residual, i el català de finals del segle xix, corresponent al període 1874-1880 (és a dir, molt abans dels treballs fabrians), que reflectia un estat de coses totalment diferent, amb una situació general de proliferació de l’acusatiu preposicional amb noms propis i sintagmes nominals definits, entre altres tipus de complement directe. Es tracta, de fet, de la situació heretada directament del període del català modern, en què el feno-

men s’havia sistematitzat seguint el camí iniciat en català antic, sobretot i amb molta més força en l’etapa final d’aquell període, al segle xvi, coincidint amb l’inici de la pressió sociolingüística del castellà, com apunten els treballs de PinedA (2018, 2019, en preparació) sobre aquests períodes.

La intervenció normativa Fabriana fou, doncs, un èxit, i la progressió vers l’eliminació del fenomen en els textos escrits i publicats (amb consciència normativa, o bé revisats), és a dir, llibres, publicacions periòdiques, etc., ha arribat fins als nostres dies i exemplifica, sens dubte, l’eficàcia de la mesura. Ara bé, atès el grau de generalització que havia arribat a assolir el fenomen abans de la intervenció normativa, és lícit preguntar-se si s’ha aconseguit realment fer-lo revertir en el conjunt de la llengua. Ens n’ocupem seguidament.

4. LA SITUACIÓ ACTUAL: UN MACROESTUDI DIALECTAL

Qualsevol lingüista o gramàtic que es fixi en el català d’avui dia, el que se sent als carrers, als mitjans de comunicació, als entorns acadèmics o polítics, etc., s’adonarà fàcilment que la regressió de l’acusatiu preposicional promoguda per la gramàtica prescriptiva fabriana sembla que triomfà sobretot en els usos escrits formals (sovint, textos que són corregits). En canvi, en els àmbits familiars i col·loquials, així com en els usos formals menys filtrats (discursos polítics, debats acadèmics, lliçons universitàries, titulars i articles de la premsa digital, publicitat, etc.), l’acusatiu preposicional ha continuat tenint una presència molt abundant quan el CD és un nom propi o un SN (definit o indefinit) amb un referent humà.

D’exemples orals i escrits de l’acusatiu preposicional, extrets de contextos acadèmics, de la premsa digital, de les comunicacions institucionals a les xarxes socials, de l’àmbit de la publicitat, etc., el lector en trobarà en abundància en els treballs de PinedA (2021a, 2021b). Per complementar, però, aquesta visió impressionística, PinedA (2023, en preparació) duu a terme un estudi dialectal a gran escala basat en entrevistes individuals amb més de 400 parlants nadius de català d’entre 18

i 88 anys i de tots els dialectes (central, balear, rossellonès, alguerès, nord-occidental i valencià), amb l’objectiu de determinar amb precisió el grau d’extensió de construccions com Han criticat a la Maria o He vist a la teva mare en el conjunt del territori lingüístic. A causa de la limitació d’espai d’aquest treball, no podem reproduir aquí els resultats de l’estudi, però el lector interessat pot consultar els treballs referenciats. Ens hem de limitar aquí a explicar que els resultats obtinguts mostren de manera diàfana que l’ús de la preposició a davant del complement directe quan és un nom propi o un sintagma nominal té una presència molt abundant, si no majoritària, en tots els dialectes del català, llevat del rossellonès. En termes generals, el valencià té una extensió de l’acusatiu preposicional pràcticament idèntica a la del castellà, seguit ben de prop pel tortosí i, amb una mica menys d’intensitat, pel català central i la resta del nord-occidental; en català balear (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc) hi trobem també força casos del fenomen, sobretot amb noms propis i definits humans; l’alguerès, dialecte en contacte amb el sard, l’italià regional meridional i l’italià estàndard, presenta sistemàticament l’acusatiu preposicional amb els noms propis de persona; finalment, en rossellonès, en contacte amb el francès (i l’occità), no hi ha ni rastre del fenomen: no tan sols els parlants no el produeixen, sinó que també és l’únic dialecte en què els informants jutgen sistemàticament l’acusatiu preposicional com a inacceptable (l’estudi comprèn una tasca de producció i una d’emissió de judicis de gramaticalitat).

5. CONCLUSIONS

Amb aquest treball hem pretès aportar llum sobre una de les qüestions més controvertides de la morfosintaxi catalana, això és, l’ús de la preposició a per introduir el complement directe. Hem fet una descripció del fenomen, hem comentat l’existència de diferents visions del fenomen en la tradició lingüística catalana, i hem presentat les dades de diversos estudis de corpus referits al català antic i al català contemporani, així com un tastet de les dades d’un experiment pioner dut a terme amb parlants d’arreu del domini lingüístic amb l’objectiu de definir i quan-

tificar el fenomen en el conjunt dels dialectes catalans avui dia. Per acabar, i reprenent els mots de sAlvAdor & Pérez sAldAnYA (1993: 60) de fa 30 anys, ens sembla que és assenyat pensar que els coneixements diacrònics i sincrònics de què disposem «invitent à être prudent en ce qui concerne la position de la grammaire normative sur le sujet», tot i que, evidentment, no és en cap cas tasca ni intenció d’aquest article valorar com caldria procedir pel que fa a aquest punt de la normativa.

BIBLIOGRAFIA

Adell (1994): Marc Vicent Adell, «Problemàtica de l’acusatiu preposicional en català: Notes al voltant de Roís de Corella», Miscellània Germà Colón, Barcelona: PAM, vol. 1, ps. 93-109.

Aissen (2003): Judith Aissen, «Differential object marking: iconicity vs. economy», Natural Language and Linguistic Theory, 21, ps. 435-483.

AlCover (1903): Antoni Maria Alcover, Questions de llengua y literatura catalana, Barcelona: Amengual y Muntaner.

bACh (2018): Xavier Bach (2018): «Elements for a description of DOM in Occitan varieties», comunicació presentada al Romance Linguistics Seminar, University of Oxford, 1.2.18.

bAtlle et al. (2016): Mar Batlle, Joan Martí i Castell, Josep Moran i Joan Anton Rabella, Gramàtica històrica de la llengua catalana, Barcelona: PAM.

bellés (2020): Eloi Bellés, «Pompeu Fabra i la lingüística europea», dins Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat, J. Murgades, N. Nogué i E. Bellés (eds.), Barcelona: Edicions UB, ps. 41-65.

boeddu (2020): Daniela Boeddu, «The Differential Object Marking of The Arborense Dialect of Sardinian in Language Contact Setting», Journal of Language Contact, 13, ps. 17-56.

bossong (1991): Georg Bossong, «Differential object marking in Romance and beyond», New Analyses in Romance Linguistics, D. Wanner i D. A. Kibbee (eds.), Amsterdam: John Benjamins, ps. 143-170.

bossong (1998): Georg Bossong, «Le marquage différentiel de l’objet dans les langues d’Europe», dins Actance et Valence dans les langues d’Europe, J. Feuillet (ed.), Berlín: Mouton de Gruyter, ps. 193-258.

CAbAnes (1994): Vicent Cabanes, «Anàlisi de la construcció d’objecte directe de persona en català (segles xiii-xvi): estudi del sintagma article + substantiu», Miscel·lània, 94, ps. 77-136.

CAbAnes (1995): «Anàlisi de la construcció d’objecte directe de persona en català (segles xiii-xvi): estudi del nom propi», A Sol Post, 3, ps. 47-89.

CICA: Corpus Informatitzat del Català Antic, J. Torruella (dir.), amb M. Pérez Saldanya i J. Martines. En línia a: <www.cica.cat>

ComPAnY (2002): Concepción Company, «Grammaticalization and category weakness», New Reflections on Grammaticalization, I. Wischer i G. Diewald (eds.), Amsterdam, Filadèlfia: John Benjamins, ps. 201-215.

CroFt (1988): William Croft, «Agreement vs. Case Marking and Direct Objects», Agreement in Natural Language: Approaches, Theories, Descriptions, M. Barlow, i Charles A. Ferguson (eds.), Stanford: CSLI, ps. 159-179.

dixon (1979): Robert M. W. Dixon, «Ergativity», Language, 55(1), ps. 59-138.

esCAndell-vidAl (2007): «Acusatiu preposicional i dislocació amb clític», Caplletra, 42, 185-218.

esCAndell-vidAl (2009): Victoria Escandell-Vidal, «Differential object marking and topicality. The case of Balearic Catalan», Studies in Language, 33, 832-884.

FAbrA (1908 [2010]): Pompeu Fabra, Converses filològiques, dins Jordi Mir i Joan Solà (2010) (dirs.), Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 7: Converses filològiques, Barcelona, València, Palma: IEC, Enciclopèdia Catalana, Proa, Tres i Quatre, Moll.

FAbrA (1920 [2010]): Converses filològiques, dins Jordi Mir i Joan Solà (2010) (dirs.), Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 7: Converses filològiques, Barcelona, València, Palma: IEC, Enciclopèdia Catalana, Proa, Tres i Quatre, Moll.

FAbrA (1912 [2005]): Gramática de la lengua catalana, dins Jordi Mir i Joan Solà (2005) (dirs.), Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 1:

Llengua

& Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 113-135

Gramàtiques de 1891, 1898, 1912, Barcelona, València, Palma: IEC, Enciclopèdia Catalana, Proa, Tres i Quatre, Moll.

FAbrA (1918 [1933]): Gramàtica catalana, Barcelona: IEC.

huAlde (1992): José Ignacio Hualde, Catalan, Londres: Routledge.

gieC (2016) = Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: IEC.

giner-mirA (2022): Pere Giner-Mira, «Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat», dins «Ressenyes Col·lectives», llengua & liteRatuRa, 32, ps. 140-143.

iemmolo (2010): Giorgio Iemmolo, «Topicality and differential object marking: evidence from Romance and beyond», Studies in Language, 34, vol. 2, ps. 239-272.

keenAn & Comrie (1977): Edward L. Keenan i Bernard Comrie, «Noun Phrase Accessibility and Universal Grammar», Linguistic Inquiry, 8(1), ps. 63-99.

lACA (2006): Brenda Laca, «El objeto directo. La marcación preposicional», Sintaxis histórica del español. Primera parte: La frase verbal, C. Company (dir.), Mèxic: Fondo de cultura econòmica, Universidad Nacional Autónoma de México, vol. 1, ps. 423-475.

leonetti (2008): Manuel Leonetti, «Specificity in clitic doubling and in differential object marking», Probus, 20, ps. 33-66.

lóPez (2012): Luis López, Indefinite objects: scrambling, choice functions and differential marking, Cambridge, Londres: MIT Press.

meier (1947): Harri Meier, «O problema do acusativo preposicional no catalão», Boletím de Filología, 8, ps. 237-260.

meier (1948): «Sobre as origens do acusativo preposicional nas línguas românicas», Ensaios de Filologia Românica, H. Meier (ed.), Lisboa: Edição da ‘Revista de Portugal’, ps. 115-164.

næss (2004): Åshild Næss, «What Markedness Marks: The Markedness Problem with Direct Objects», Lingua, 114, ps. 1186-1212.

PensAdo (1995): Carmen Pensado, «El complemento directo preposicional: estado de la cuestión y bibliografía comentada», El complemento directo preposicional, C. Pensado (ed.), Madrid: Visor Libros, ps. 11-59.

PererA (1986): Joan Perera, «Contribució a l’estudi de les preposicions en el Tirant lo Blanch (primera part)», llengua & liteRatuRa, 1, ps. 51-109.

PinedA (en preparació): Anna Pineda, Differential Object Marking in Catalan, Berlín: Language Science Press.

PinedA (en premsa a): «El complement directe (I): El marcatge diferencial d’objecte», Gramàtica del català antic, J. Martines, M. Pérez Saldanya i G. Rigau (eds.), Barcelona: Empúries.

PinedA (en premsa b): «El complement directe (II): Aspectes de la transitivitat», Gramàtica del català antic, J. Martines, M. Pérez Saldanya i G. Rigau (eds.), Barcelona: Empúries.

PinedA (2023): «L’acusatiu preposicional en català: d’on venim i cap a on anem?», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 74, p. 15-36.

PinedA (2021a): «El marcatge diferencial d’objecte en català (i Fabra)», dins De llengua i societat: De la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC, M. À. Pradilla (ed.), Barcelona: IEC, ps. 211-222.

PinedA (2021b): «The development of DOM in the diachrony of Catalan: (dis)similarities with respect to Spanish», dins Differential Object Marking in Romance - The third wave, J. Kabatek, PS. Obrist i A. Wall (eds.), Berlín: De Gruyter, ps. 243-277.

PinedA (2020): «La (in)transitivitat en Fabra: Aspectes clau», dins Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat, J. Murgades, N. Nogué i E. Bellés (eds.), Barcelona: Edicions UB, ps. 139-165.

PinedA (2019): «Aspectes de la transivititat en el català modern», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 66, ps. 207-236.

PinedA (2018): «Acostament al marcatge diferencial d’objecte als inicis del català modern», eHumanista/IVITRA, 14 (número especial Gramàtica del Català Modern (1601-1833)), ps. 570-596.

rohlFs (1971): Gerhard Rohlfs, «Autour de l’accusatif prépositionnel dans les langues romanes», Revue de Linguistique Romaine, 35, ps. 312-327.

rohlFs (1973): «Panorama de l’accusatif prépositionnel en Italie», Studii s ¸i Cercetari Lingvistice, 24, ps. 617-621.

romieu & biAnChi (2005): Maurice Romieu i André Bianchi, Gramatica de l’occitan gascon contemporanèu, Pessac: Presses universitaires de Bordeaux.

sAlvAdor & Pérez sAldAnYA (1993): Vicent Salvador i Manel Pérez Saldanya, «Transitivité et interférence linguistique: la construc-

tion A+complément d’objet direct en espagnol et en catalan», Contrastes. Revue de linguistique contrastive, ps. 39-67.

sAnCho CremAdes (2002): Pelegrí Sancho Cremades, «La preposició i el sintagma preposicional», Gramàtica del català contemporani, J. Solà, M.-R. Lloret, J. Mascaró i M. Pérez Saldanya (eds.), Barcelona: Empúries, vol. 2, ps. 1749-1768.

silverstein (1976): Michael Silverstein: «Hierarchy of features and Ergativity», dins Grammatical Categories in Australian Languages, R. W. M. Dixon (ed.), Camberra: Australian Institute of Aboriginal Studies, ps. 112-171.

torrego (1998): Esther Torrego, The dependencies of objects, Cambridge (Massachusetts): MIT Press.

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

RESSENYES COL·LECTIVES

Sabers per als laics

lola Badia

Universitat de Barcelona lola.badia@ub.edu

müller & sAvelsberg (2021): Isabel Müller i Frank Savelsberg (eds.), Sabers per als laics. Vernacularització, formació, transmissió (Corona d’Aragó, 12501600), Berlin, Boston: Walter de Gruyter; «Beihefte zur Zietschrift für romanische Philologie» 463.

Els curadors perfilen un marc teòric que dona raó de la dispersió temàtica i de la diversitat d’interessos dels catorze escrits que articulen en cinc apartats ben definits (ps. 2-15). L’acurat índex de noms i de matèries (ps. 351-361) consagra el valor de referència d’aquest tom —de llengua vehicular catalana— per l’estudi de l’accés dels laics al saber a la baixa edat mitjana i el renaixement a la Corona d’Aragó.

L’apartat «Formació del llenguatge científic i interacció lingüística» ofereix tres aportacions de temàtica mèdico-botànica. Gerrit Bos i Guido Mensching, a «Glossaris medicobotànics multilingües de l’edat mitjana en grafia hebrea» (ps. 19-40), abans d’analitzar part d’un glossari d’equivalència botàniques entre àrab i català que es conserva a la Biblioteca Palatina de Parma (vegeu-ne imatges ps. 4041), ofereixen un estat de la qüestió de la cultura mèdica dels jueus exiliats de l’alÀndalus arran de les persecucions dels almohades i dels almoràvits als segles xiii i xiv. El següent ítem, de Meritxell Blasco Orellana, «La terminologia catalana aljamiada en els sifre refuʾot i la importància dels doblets i triplets lèxics» (ps. 43-66) se centra en els materials multilingües (àrab, llatí, grec, romanç) del ms. Heb-I 338 de la col·lecció Firkovitch de la Biblioteca Nacional de Rússia, font d’informació d’aspectes etimològics, fonètics, semàntics i històrics del lèxic català medieval.

Maria Sofia Corradini, a «El paper de la terminologia catalana en el procés formatiu d’una Fachsprache medicobotànica de l’occità antic» (ps. 67-80), planteja les influències mútues entre l’occità i el català a través de la identificació de

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 139-216

fonts comunes en la introducció d’elements al·loglots. Es classifiquen temàticament els textos presos en consideració (herbaris, receptaris, tractats sobre temes específics; vegeu-ne el corpus a la p. 78) i s’aborden les causes històriques de les influències creuades entre català i occità. Una llista de trets grafemàtics i fonètics permet l’anàlisi d’alguns exemples de terminologia botànica (ps. 70-72). Unes consideracions geolingüístiques, il·lustrades amb altres exemples del mateix àmbit (ps. 72-75) porten a formular la tesi del «doble origen de la Fachsprache occitana» (ps. 75-76).

Els tres articles de la secció «Estratègies de divulgació del saber» analitzen alguns dels recursos que Ramon Llull i Arnau de Vilanova van emprar per difondre les seves idees. Anna Fernàndez-Clot i Francesc Tous Prieto, a «“Placia ausir est nostre mou, lo qual havem en disputar”: el Dictat de Ramon (1299) de Ramon Llull i els seus autocomentaris» (ps. 83-106), acaren les tres versions d’un text lul·lià que té sempre el mateix contingut: el Dictat de Ramon (1299), el Coment del Dictat (1299) i el Tractatus compendiosus de articulis fidei catholicae (1300). El que varia és la forma en què es presenta aquest contingut, que és la demostració per raons necessàries dels articles de la fe. Llull va començar fent la versió en vers occitanocatalà, després va elaborar un comentari en prosa catalana que aclareix i glossa aquesta versió —sovint el·líptica a causa de la versificació— i, finalment, va transformar tot el material en un tractat llatí. És evident que els versos i la glossa que els acompanya van dirigits a uns lectors diferents dels que pressuposa el tractat. Fernàndez-Clot i Tous penetren en tots els racons de l’operació comunicativa multifuncional lul·liana aprofitant les indicacions que ofereixen els propis textos. Aquest estudi assenta les bases de com s’ha d’entendre l’ús fa Llull del sector més «artístic» de la seva literatura en vers.

Maribel Ripoll Perelló, a «El paper de la dona en la transmissió de l’Art lulliana» (ps. 107-121), planteja per primer cop la idea que Llull tenia present el públic femení com a destinatari de la seva Art. Ripoll analitza en termes innovadors el paper de Natana al Romanç de Blaquerna i extreu les conseqüències que fan al cas dels paratextos lul·lians del Llibre de Santa Maria, del l’Arbre de filosofia d’amor i del Llibre d’oracions.

La contribució d’Alexander Fidora, «Arnau de Vilanova, traductor de la pseudo-Hildegarda de Bingen. Observacions i esmenes al text de la Confessió de Barcelona» (ps. 123-134), aborda qüestions ecdòtiques i interpretatives relacionades amb la Confessió de Barcelona (1305). Com que el profetisme és un dels ingredients de les doctrines apocalíptiques d’Arnau és rellevant esbrinar com es comportava en relació amb les seves fonts. L’anàlisi de l’original llatí de les profecies atribuïdes a Hildegarda esgrimides per Arnau a la Confessió posa de manifest els problemes filològics que envolten la relació entre les redaccions d’una obra en llatí en vernacle a principis del xiii.

Dins l’apartat «Paradigmes del saber» Isabel Müller, a «Reflexió epistemològica i divulgació del saber al sermó doctrinal i al sermó literari: Vicent Ferrer i Ausiàs March» (ps. 137-163), acara dos textos de contingut doctrinal que perta-

nyen a gèneres tan diferents com l’homilètica i la poesia de rerefons moral. El treball ofereix un estat de la qüestió de l’accés dels laics al saber a la Corona d’Aragó (ps. 137-139) i un estudi sobre l’estructura del sermó escolàstic (ps. 140144), abans de desenvolupar l’extensa anàlisi (ps. 144-152) d’un sermó vicentí basat en el versicle bíblic «Venit in me spiritus sapientiae» (Llibre de Sapiència 7,7). Finalment s’estudien els límits del saber i del coneixement humà segons March (ps. 152-160) a través de múltiples referències textuals.

Lluís B. Polanco Roig, a «Un humanisme particular. El Liber elegantiarum com a confluència de tècniques heteròclites i de models clàssics, medievals i humanístics», (ps. 165-196), estudia el rerefons cultural del Liber elegantiarum de Joan Esteve, imprès a Venècia el 1489, que és un recull molt singular de fraseologia catalana i llatina. Amb aquest pretext s’ofereix un apartat generalista, «Humanisme i educació» (ps. 167-171), abans d’abordar les tradicions lingüístiques que es detecten a l’obra (ps. 171-187). La singularitat dels «aspectes microestructurals» del recull lèxic estudiat precedeixen les conclusions, que detecten alguns trets de l’humanisme als territoris de parla catalana (ps. 187-191).

Josep Solervicens, a «La construcció d’un clàssic. El filtratge renaixentista d’Ausiàs March (1543-1560) (ps. 197-218) evoca el marc teòric de la literatura en vulgar al segle xvi (ps. 197-200) per introduir el procés de canonització d’Ausiàs March a través de la impremta (ps. 200-203), que implica la reordenació del corpus marquià segons la pauta del Canzoniere de Petrarca (ps. 203-205). Aquest plantejament permet de reinterpretar la funció de les taules de «vocables obscurs» que inclouen les edicions cinc-centesques de March (ps.205-209) a la llum d’una nova lectura «epocal» del poeta, que el transforma en portador de valors renaixentistes (ps. 209-216).

Cesc Esteve, a «El discurs dels orígens divins de la poesia. Saber historiogràfic i teoria literària a la primera edat moderna» (ps. 219-251), planteja una mirada àmplia sobre la historiografia dels orígens a l’edat moderna (ps. 219-223), prèvia a la introducció del tema general de les fonts divines de la poesia (ps. 223-227). Segueix una anàlisi del tractament d’aquest motiu en textos de Cristoforo Landino i Polidoro Virgilio (ps. 227-236), amb motius clau com el furor i la relació de la poesia amb l’Escriptura. La segona part del treball se centra en testimonis d’àmbit català (ps.236-246), on es repassen textos de Joan Àngel, Lluís Vives i Gaspar Aguilar.

L’apartat «Contextos i co-textos» comença amb «Les miscel·lànies mèdiques medievals en català: una proposta de classificació», de Lluís Cifuentes (ps. 255290), que és la peça fundacional i de referència per a l’estudi de les compilacions miscel·lànies de tema mèdic. L’autor selecciona vint-i-quatre manuscrits —llistats a les taules de les ps. 262-263 i 276—, que sotmet a una anàlisi de continguts, de compiladors i d’usuaris que li permet d’establir una primera sistematització en dos àmbits, el de les miscel·lànies «professionals» (ps. 260-273) i el de les «domèstiques» (ps. 273-283). Les conclusions (ps. 283-286) són tot un programa de futur per a la recerca sobre el tema.

Rosanna Cantavella, a «El Facetus “Moribus et vita”, el Facet francès i el català, en el context escolar baixmedieval» (ps. 291-314), estudia comparativament tres versions d’un text catalogat com a erotodidàctic, que en els seus orígens procedeix de l’àmbit escolar. Per això es descriu el paper del autors menors —els que incorporen temàtica erotodidàctica— en l’accés a l’escriptura dins de l’escola medieval (ps. 292-298). El contingut d’alguns manuscrits de la Biblioteca Nacional d’Espanya, de la Biblioteca de Catalunya, de la Biblioteca Nacional de França i de la Biblioteca Inguimbertina de Carpentràs permeten de situar les versions llatines, francesa i catalana del Facetus en els contextos que defineixen els reculls analitzats (ps. 299-309). A l’apartat «Traductors i copistes», «Del llatí al català. El cas del Regimen sanitatis ad regem Aragonum d’Arnau de Vilanova», d’Antònia Carré, (ps. 317330), mostra les interferències entre les versions vulgars d’una obra arnaldiana de tema mèdic, fruit de processos d’adaptació d’un manualet llatí al públic laic. El primer lloc s’ofereix un estat de la qüestió del paper del Regimen sanitatis ad regem Aragonum (ps. 317-329), seguit de la presentació dels tres manuscrits que ens n’han conservat l’adaptació catalana (ps. 329-323), amb sengles taules de possessors de les dues versions que ens n’han arribat. Els problemes ecdòtics (ps. 323-330) permeten de discriminar entre la versió abreujada i els dos testimonis de la versió extensa i de precisar detalls a propòsit de la feina de traductor duta a terme per Berenguer Sarriera, editada per una mà posterior. L’article acaba amb una reflexió sobre els mètodes de treball als tallers de còpia (ps. 331-332). «Les fonts no pal·ladianes a la traducció de Ferrer Saiol» (ps. 337-350), de Raimon Sebastian, comença posant el lector en antecedents de la traducció catalana de l’Opus agriculturae de Ferrer Saiol (ps. 337-338), abans de passar a presentar el problema de les interpolacions de tema i origen divers que presenta l’obra de Saiol (ps. 338-346). La tesi de l’article, que es recull a la conclusió (ps. 348-349), és l’aparat «Ferrer dins Pal·ladi» (ps. 346-348): «Saiol intervé directament a la traducció amb veu pròpia» (p. 346).

A History of Catalan Folk Literature

Josep temporal Grup d’Estudis Etnopoètics j.temporal.oleart@gmail.com

oriol & sAmPer (2019): Carme Oriol i Emili Samper (eds.), A History of Catalan Folk Literature, Amsterdam, Philadelphia: John Benjamins Publishing Company; «IVITRA Research in Linguistics and Literature» 21.

Es tracta d’una obra en col·laboració que presenta la història del folklore català, redactada per un equip de quinze col·laboradors amb una acreditada especialització en els estudis d’etnopoètica, i destinada als estudiosos forans dedicats a la recerca etnopoètica i a la història del folklore fetes en català del domini complet de la parla catalana. Cadascun d’aquests especialistes ha redactat la síntesi, precisa i suficient a la finalitat de l’obra, de cada territori. I dins de cada territori se segueix una presentació diacrònica que no grinyola en cap moment, atès que respon al pla perfectament establert pels editors (Carme Oriol ha ajudat amb les seves recerques a establir la interpretació més panoràmica i, diguem-ne, comprensiva de tot el folklore català segons la visió més actual d’aquesta disciplina) juntament amb el coneixement a fons de cada especialista sobre el folklore que el concerneix. Amb la gràcia, val la pena assenyalar-ho, que ultrapassant el plantejament purament territorial, s’hi fa una lectura global i compartida del folklore i dels estudis d’etnopoètica que enriqueix tot el volum. La complementarietat entre els capítols és destacable i enriquidora per al profit i el resultat final d’una lectura lineal d’aquesta història, que és completa (sense llacunes ni territorials ni diacròniques), segura (sense mancances en les referències) i coherent (quant a la concepció i fonamentació teòrica en què es basa). Un exemple d’aquesta complementarietat és el cas de Serra i Pagès: mentre Montserrat Palau i Laura Villalba posen l’accent en la seva tasca de docent de folklore i del seu foment de l’alumnat femení, Josefina Roma se centra en la seva tasca d’estudiós del folklore. O bé el cas d’Andreu Ferrer Ginard, que és exposat per Jaume Guiscafrè en la seva globalitat de folklorista, mentre Caterina Valriu se centra a exposar les vicissituds de la revista que va fundar, Tresor dels Avis, de gran importància per al folklore balear, i de l’intent no completament reeixit de l’Arxiu del Folklore Balear.

Per tal de precisar acuradament el límit conceptual que se circumscriu en el títol de l’obra amb l’expressió «Folk Literature» (la traducció de la qual s’assumeix que és ‘literatura popular’ o, simplement, ‘folkore [verbal]’), Carme Oriol puntualitza, a la introducció, el següent: d’ençà que

[i]n Catalonia, the term ethnopoetics was introduced in 1985 by Josep M. Pujol in the article «Literatura tradicional i etnopoètica: balanç d’un folklorista [...], which reveals the influence of the work done by Heda Jason, particularly Ethnopoetry: Form, Content, Function [...], the term has been widely accepted among Catalan scholars, who use it in the sense of folk literature (p. xiv)

Per aquesta unitat de plantejaments i per la solvència dels resultats, atès que l’obra s’ha posat a mans dels millors coneixedors, renuncio expressament a fer observacions referides a autores o autors dels capítols. Qualsevol investigador no autòcton que encara no estigui versat en la matèria, descobrirà que els seus redactors acaparen els mèrits d’una part molt rellevant de la bibliografia general del que en aquest llibre és objecte de presentació. El folklore narratiu i la cançonística focalitzen, no pas en exclusiva, els gèneres, però en correspondència fidel a la realitat

que «retrata» el folklore català d’ençà que va començar a ser recopilat i estudiat de manera significativa ara fa aproximadament cent setanta anys, quan l’embat del Romanticisme europeu, a cavall de les construccions nacionals o, almenys, de la plena rehabilitació de les identitats lingüisticoculturals, ens va arribar a nosaltres. L’obra té l’encert de singularitzar els matisos que van existir a cada territori, sovint imperceptibles a les mirades apressades o massa generalitzadores, sobre la consciència d’aquest naixement «identitari» així com del naixement de la disciplina com a ciència. Quelcom molt valuós, que demostra bona ciència, per a lectors no especialitzats i encara més per a investigadors internacionals que siguin exigents en els detalls d’allò que se’ls explica.

En aquest darrer sentit val la pena destacar l’il·lustratiu que és l’índex del llibre en si mateix. Vertebrat, com s’ha dit, territorialment i diacrònicament, no descura cap territori i els atorga les dimensions necessàries i proporcionals que escauen. Cada capítol inclou els protagonistes, l’aplec de materials, l’estudi del folklore, la divulgació, les iniciatives institucionals o privades, a més de les circumstàncies socials, culturals i historicopolítiques, els contextos, etc. Un plantejament, en definitiva, clarament informatiu i sintètic especialment apropiat a qui no conegui la història del folklore català, sense que aquest caire de síntesi menyscabi el generosíssim cabal de dades rellevants per a la ciència que van apareixent en el decurs d’aquesta història.

El cos de l’obra s’estructura amb el següent recorregut: Catalunya (amb tres grans períodes: el romàntic dels inicis, amb el folklore «literari» i el folklore «excursionista» [presentat per Emili Samper]; el clàssic, que va des del folklore acadèmic fins als grans projectes d’arxivística folklòrica [Montserrat Palau, Laura Villalba, Josefina Roma i Mònica Sales], i el període modern, que va des de la recuperació dels estudis de folklore després de la Guerra Civil fins a l’actualitat [Mònica Sales i Carme Oriol]); les Illes Balears (amb quatre etapes: la dels inicis, entre la Il·lustració i el Romanticisme [Jaume Guiscafrè]; 1901-1940, les dècades de l’arxivística folklòrica i dels grans projectes [Caterina Valriu]; 1941-1970, etapa de les recerques i les publicacions en temps de la dictadura [Jaume Guiscafrè], i la represa i la renovació de la folklorística fins a l’actualitat [Caterina Valriu]); el País Valencià (amb dues etapes més la inclusió del territori murcià catalanoparlant del Carxe: 1873-1939, que va dels inicis fins a la Guerra Civil [Vicent Vidal]; postguerra, franquisme, normalització i renovació (fins a l’actualitat) [Joan Borja], més l’apartat sobre el folklore recollit i estudiat al Carxe [Joan Borja]); la Franja d’Aragó [Hèctor Moret i Artur Quintana]; Andorra [Isabel de la Parte]; Catalunya del Nord [Martine Berthelot], i l’Alguer [August Bover]. L’obra demostra sensibilitat territorial i unitària quant al folklore, que és del tot assumida per la recerca folklòrica i etnopoètica habitual que es fa al país, però que convé destacar per a sensibilitats més allunyades. Al Carxe, la Franja, Andorra, l’Alguer i la Catalunya del Nord s’hi dediquen les pàgines proporcionals que els escauen, com s’ha esmentat, però cal destacar que en tots els casos s’hi fan presentacions que podem considerar completes i, per la coneixença dels de-

talls, tan excel·lents com els capítols de recorregut més llarg. No es tracta, doncs, de capítols menors.

L’experimentat tàndem Carme Oriol i Emili Samper ha fet una labor meticulosa que es nota en diversos elements del treball: d’entrada en la nòmina de collaboradors que van aplegar entorn d’aquest projecte; per la unitat i coherència, doncs, que li han sabut donar i, sobretot, perquè l’obra assoleix en escreix l’objectiu d’informar àmpliament de la història del nostre folklore amb la màxima competència que es pugui esperar. I, val a dir-ho, també gràcies a la visió panoràmica del folklore català que representa Carme Oriol. Dels redactors dels capítols cal esmentar que la majoria estan vinculats a la docència universitària o bé hi han estat en etapes professionals anteriors (més de la meitat hi imparteixen matèries sobre folklore i etnopoètica); i que pertanyen, com és d’esperar, a universitats del territori (les de Perpinyà, d’Alacant, de les Illes Balears, de Tarragona i de Barcelona) o bé a d’altres institucions i xarxes de recerca (Arxiu d’Etnografia d’Andorra i Grup d’Estudis Etnopoètics). De fet, formen una comunitat científica que participa de múltiples complicitats en recerques compartides i treballs cooperatius, com és el cas d’aquest llibre.

En concret, aquest treball és el resultat del projecte de recerca I+D «L’estudi diacrònic de la literatura popular catalana: fons inèdits i recursos a la xarxa», del qual en pengen, a més d’aquesta obra ressenyada, altres dos fruits molt valuosos per a l’estudi del folklore i l’etnopoètica catalana: la base de dades «Folkloristes: Diccionari biogràfic de folkloristes» (accessible en línia: <http://rondcat.arxiude folklore.cat/folkloristes_cercador/>) i la Història de la literatura oral catalana (redactada pels mateixos col·laboradors —pdf descarregable des del web de les Publicacions URV: <http://llibres.urv.cat/>). Aquesta darrera obra mereix un breu comentari al marge, del tot pertinent al contingut d’aquesta ressenya. Són, evidentment, dues obres relacionades i concebudes amb el mateix objecte d’estudi i els mateixos plantejaments teòrics, però pensades fonamentalment per a perfils diferents d’investigadors. La que es ressenya fou redactada cronològicament en primer lloc, malgrat que el seu procés d’edició fos més lent i aparegués en posterioritat a l’obra catalana, i és més breu. Ambdues obres, doncs, van tenir redaccions independents, per bé que l’una més desenvolupada que l’altra, i amb característiques que les enriqueixen mútuament. Per això els investigadors faran molt bé de considerar-ne la seva complementarietat. Sumades es convertiran en la referència imprescindible d’aquesta matèria.

Al marge del cos del treball confegeixen el llibre una molt cenyida introducció; una bibliografia molt extensa, que no divaga per camins secundaris o accidentals, i l’adminicle imprescindible d’un índex de noms que inclou toponímia major, noms propis i conceptes. Una eina estupenda que és molt d’agrair.

Amb un plantejament d’aquesta mena, específicament adreçat a la recerca estrangera, aquesta obra no hauria de ser en absolut la darrera ni en la disciplina que ens ocupa ni, en general, en cap altra de la ciència que es fa als Països Catalans. Per la seva empenta i bona orientació, els estudis d’etnopoètica i folklore

estan molt ben cuidats a mans d’una xarxa d’especialistes que en moltes qüestions col·laboren modèlicament i, cal dir-ho, també molt generosament. Aquest llibre n’és una bona mostra.

Estudis etnopoètics: tradició, rigor i heterogeneïtat sense interrupcions

dari escandell

Universitat d’Alacant dari.escandell@ua.es

roviró, rubio & sAmPer (2021): Xavier Roviró, Carme Rubio i Emili Samper, Miscel·lània etnopoètica, La Vall d’Uixó: Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura.

El Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) es constituí l’any 2004 al si de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. A la tardor del 2005 n’organitzava la I Trobada, un seminari de recerca humanística amb l’objectiu de consolidar la investigació sobre literatura popular i folklore a les terres de parla catalana i d’establir, a aquest efecte, canals diligents de comunicació i cooperació entre els estudiosos d’aquesta disciplina (vAlriu 2011: 333). D’aleshores ençà, el GEE ha seguit convocant aquest reputat encontre acadèmic anual arreu del territori: Tarragona, Palma, Alacant, l’Alguer, Montserrat, Eivissa, Sitges, Bocairent, Vic, Banyoles, Andorra, Sueca, Manacor, Perpinyà...1 De resultes de cadascuna d’aquestes jornades es publicava cada any un volum monogràfic d’actes que contenia les aportacions de l’edició precedent. El llançament del llibre i la presentació formal preceptiva tenia lloc precisament durant el decurs de la trobada següent, celebrada sempre a mitjan tardor.

Tanmateix, aquest ritual consuetudinari acabà abruptament estroncat, com tantes altres coses, arran de l’esclat de la pandèmia de la Covid-19. Al novembre de 2019, l’assemblea del GEE elegia la ciutat de Girona com a seu de la propera trobada, la qual havia de celebrar-se —com era costum— tot just al cap d’un any. Davant de la magnitud d’aquell escenari d’emergència sobrevinguda, l’assemblea del 2020 prenia l’acord d’endarrerir un any aquella trobada (al remat, acabà celebrant-se al novembre de 2021), però determinava també, per unanimitat, preservar la tradició de publicar-ne el volum anual, tot i la conjuntura sociosanitària. A diferència, però, dels exemplars anteriors, umbilicalment lligats, per raons ine-

1. Podeu consultar la relació completa de localitats i d’institucions acadèmiques que han acollit aquestes trobades en aquest enllaç: <https://blogs.iec.cat/gee/ trobades/>.

luctables, al fil temàtic vertebrador de cada trobada (illes i insularitat, unitat i diversitat territorial, erotisme i tabús, excursions i viatges, per esmentar-ne només alguns), en aquesta ocasió es decidí optar per la confecció d’una miscel·lània. La crida i el títol del producte resultant, connotats d’una pretesa càrrega simbòlica, rescabalen l’epígraf d’una primera publicació que, intitulada de forma semblant, compilà treballs d’índole diversa d’aquells folkloristes catalans pioners a les acaballes del segle xix (romA 1981: 13). Com a resultat, un volum heterogeni de 160 pàgines i vora una dotzena d’articles acurat per Xavier Roviró, Carme Rubio i Emili Samper.2

El fet cert és que qualsevol recull miscel·lànic implica avantatges i inconvenients respecte dels volums monogràfics circumscrits a un motiu de recerca específic o acotat. L’elaboració d’un text acadèmic a propòsit d’un aspecte sobre el qual hom n’és especialista comporta comunament, com a conseqüència, productes més aviat notoris i irrefutables. En contrapartida, en aquest format que aixopluga sense filtres tota mena d’estudis s’incrementa exponencialment el risc dels «refregits», praxi execrable de la qual l’àmbit universitari tampoc no se’n lliura. En tot cas, com que les plomes que contribueixen a una miscel·lània qualsevol queden eximides del fet d’haver d’ajustar-se a patrons prefixats, sempre podrem fruir més d’investigacions que els siguen afins —a priori, si més no—, perquè al capdavall seran els mateixos autors els qui decidisquen el contingut. Aquesta tessitura compensa que cada text siga un poc de sa mare i de son pare, en clau temàtica. De fet, i no estem referint-nos en absolut als excelsos monogràfics publicats fins ara pel GEE després de cada trobada anual, el requisit d’un fil argumental compartit genera massa sovint veritables malabars per part dels investigadors participants, per això d’haver de lligar com siga la seua línia de recerca particular amb el fil oficial de qualsevol congrés o simposi. Dissortadament, estem massa avesats a remenar en volums d’actes desequilibrats, amb articles reeixits, perfectament cenyits al centre d’interés establert com a eix de partida, que conviuen o cohabiten amb d’altres que, malgrat el maquillatge, no poden dissimular que hi han estat ficats amb calçador.

En canvi, en una miscel·lània, aquests desequilibris són més infreqüents. Cada article llueix més, sense daltabaixos. En essència, la miscel·lània vindria a ser un menú degustació cuinat alhora per diversos xefs reputats, en què cadascú aporta el seu plat estrella, circumstància que facilita la tasca als qui coordinen l’edició del llibre. Aquesta premissa, però, no resta mèrit als investigadors responsables de l’exemplar ressenyat, que han fet una faena impecable. És tradició que l’assemblea del GEE encomane la cura dels seus monogràfics a tàndems conformats per especialistes d’universitats i centres de recerca diversos; faceta empomada en aquesta ocasió per Emili Samper, mantenidor de l’Arxiu de Folklore de la URV,

2. Com és habitual, el GEE n’ha fet una tirada d’exemplars impresos. La publicació, també disponible en format digital, pot descarregar-se debades des de: <https:// blogs.iec.cat/gee/publicacions/miscellania-etnopoetica/>

i per Carme Rubio i Xavier Roviró, membres del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona.

L’obra evidencia a primer colp d’ull els trets d’edició idiosincràtics de la «marca» GEE. Quant a maquetació, tipografia o disposició final de l’índex, en conjunt; i quant a capçaleres, extensió i —sobretot— noms, en cada capítol concret. És precisament en matèria de contingut que subjau amb major profusió aquesta empremta singular. En aquesta ocasió, però, el criteri dels coordinadors difereix respecte dels monogràfics de la casa publicats fins ara. Aquells altres volums d’actes preservaven l’ordre d’intervenció de la convenció anual i no descuidaven tampoc factors com ara equilibris geogràfics o jerarquies acadèmiques. No obstant això, en aquesta edició especial, Roviró, Rubio i Samper han optat per ordenar els capítols cenyint-se a l’estricte ordre alfabètic del primer cognom de les autories signants.

L’absència d’una cadència temàtica prefixada fa que qui n’encete la lectura puga començar perfectament pel capítol que preferisca, sense que això implique cap condicionant o inconvenient. Ans al contrari: n’amenitza la lectura i afavoreix també aquelles encuriosides consultes preliminars a la recerca d’algun article determinat o aleatori. Definits els preàmbuls, inspeccionem-ne el moll de l’os. I fem-ho, com ben probablement farà el lector, sense respectar la pauta alfabètica de llinatge que en delimita l’odre capitular. Com que la fórmula de la miscel·lània ha estat fins ara inhabitual al si d’aquest cercle d’estudiosos, farem el joc començant per aquella temàtica més inusual i, per què no dir-ho, més original. En aquest sentit, el mateix Samper aborda el fenomen viral que va suposar, en l’entorn virtual, la fictícia població de Sant Esteve de les Roures, indret inexistent advertit en l’informe que la Guàrdia Civil envià al Tribunal Suprem arran dels fets relacionats amb el referèndum d’autodeterminació de Catalunya del passat 1 d’octubre del 2017. Per un altre cantó, Roser Ros ens parla de llops, guineus i altres animals antagonistes en l’àmbit de la faula i en categoritza les parelles habituals basant-se en qualitats com la capacitat de generar por, l’argúcia o la intel·ligència. Pàgines abans, Alexandre Bataller reprén el fil dels animals mitològics amb una anàlisi textual de fragments de literatura oral valenciana per a l’ús escolar protagonitzats per serps i dracs.

Per la seua banda, Bàrbara Duran se centra en la música popular mitjançant l’estudi de l’evolució dels goigs i gloses que versen sobre cançons de Pasqua a les Balears. Del cançoner passem a la dramatúrgia, de la mà de Lluís-Xavier Flores, que documenta i referencia el refranyer aplegat en l’obra teatral de l’autor tortosí Joan Moreira. Els altrament curadors Rubio i Roviró aborden l’univers de La Màgica, accepció referida a aquelles rondalles que mantenen encara ara certa vigència entre la pagesia d’Osona. Al seu torn, Salvador Rebés documenta amb cançons de noces, poemes i referents humans, les dues visites de la folklorista Palmira Jaquetti a la localitat pallaresa d’Isil, mentre que Josefina Roma escruta una rondalla mataronina compil·lada a les primeries del segle passat pels folkloristes Sara Llorens i Rossend Serra. Entretant, Joan Armangué reporta i transcriu

el breu epistolari entre Francesc Maspons i Pere Alsius amb motiu de l’edició de les Tradicions del Vallès (1876). Per últim, Àngel Vergés rescabala de l’oblit la figura del folklorista empordanés Agustí Burgas i Tomàs Vibot Railakari recupera del llegendari mallorquí el motiu de l’era esfondrada, amb dues rondalles emplaçades en indrets concrets de la geografia illenca. En conjunt, una cadència amena i afable de lectures acadèmiques no exemptes de rigor, tanmateix. Com a únic aspecte de millora, potser escauria la inclusió d’un abstract tot just al començament de cada capítol o bé en una secció ex professo a tall d’epíleg. Aquest criteri, habitual en revistes científiques indexades, s’ha anat estenent darrerament també als volums monogràfics de forma generalitzada, fins al punt que tal absència sobta en l’actualitat. Si no ara, de cara a publicacions futures del GEE tocaria posar-hi fil a l’agulla, ja que la presència d’aquests resums serviria per agilitzar consultes i incrementaria el nombre d’accessos. Per acabar, la imatge de coberta és també mereixedora de comentari. A la portada del llibre trobem la illustració caricaturesca «Covid Mona Lisa», de Yaroslav Danylchenko, amb la icònica Gioconda de Da Vinci roblida de rotllos de paper higiènic i gel hidroalcohòlic, una estampa que poc o res té a veure amb el contingut d’aquest llibre miscel·lànic, més enllà de la motivació intrínseca del format. El dibuix en si resulta, en qualsevol cas, una anècdota simpàtica.

BIBLIOGRAFIA

romA (1981): Josefina Roma, Miscelánea Folk-Lórica. Edició facsímil, Barcelona: Olañeta.

vAlriu (2011): Caterina Valriu, «El GEE: recerca, preservació i difusió de la literatura oral catalana», Estudis Romànics, 33, ps. 333-340.

Història de la literatura catalana (VII). Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959

patrizio riGoBon

Università Ca’ Foscari Venezia rigobon@unive.it

D. A. (2021): Diversos autors, Història de la literatura catalana, vol. VII, Àlex Broch (dir.), Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959, Jordi Castellanos i Jordi Marrugat (dirs.), Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino, Ajuntament de Barcelona.

Amb el penúltim volum,1 la magna empresa dirigida per Àlex Broch i començada el 2013 amb el primer tom sobre l’edat mitjana, està a punt de concloure. En aquesta revista2 s’han ressenyat tots els volums anteriors i moltes de les observacions fetes pels diferents estudiosos també s’escauen per a aquest. Tot i això, aquest, en la seva segona part («La literatura dels anys Quaranta i Cinquanta», ps. 393-675), tracta potser la part més complicada, i alhora més heroica, de la història la literatura catalana: el primer Franquisme. No es tracta d’una mitització que amb el temps trobarà també diferents —i fins i tot més indulgents— interpretacions. Es tracta, ni més ni menys, del moment en què la mateixa existència de la literatura (i de la llengua, ça va sans dire) va ser posada en perill. Situació de persecució i de quasi total cancel·lació, durant els anys 1939-1945, i de molt petites i aleatòries concessions de part de les autoritats involucrades (govern civil, censors etc.) en les dècades dels cinquanta i seixanta. I la foscor d’aquesta època es fa més forta si comparem aquest període amb l’anterior, del 1922 fins a la Guerra Civil (la primera part del nostre volum «La literatura dels anys Vint i Trenta», ps. 21392) que, malgrat una altra dictadura, va ser marcada per moments esplèndids.3 Efectivament, com va escriure molt encertadament Joaquim Molas, el 1939 va ser «l’any límit» a partir del qual «la dialèctica de les lletres catalanes resulta d’una gran complexitat» (molAs 2009: 88-89). Es tracta doncs d’una època fonamental i heroica de la història literària catalana que el volum recull i estudia amb riquesa d’informació i amb els millors especialistes. He emprat l’adjectiu «heroic» perquè, en un context per cert molt diferent però a la vegada absolutament comparable, el fa servir Leonardo Romero Tobar quan escriu que en la literatura nacional: «no debe faltar un principio originario y una conclusión satisfactoria, un héroe protagonista y una red de dificultades antagónicas, un progreso del héroe a través de los conflictos y una habilidosa forma de sortearlos» (apud romero tobAr 2004: 75). L’heroi, en aquest cas, és la literatura catalana, plenament nacional, les seves nombroses personalitats i la societat que hi ha darrera, que han aconseguit sobreviure, a partir de l’any límit, a la «xarxa de dificultats» que normalment li van venir (i li venen) de la història i que no van faltar mai, ni falten ara mateix amb la recorrent «agudització dels atacs sempiterns a la cultura catalana per part de les forces cavernícoles» (bou 2016: 236). Encara en ple Franquisme escrivia Joan Sales:

1. Després d’haver tancat aquesta ressenya ens vam assabentar que el director Àlex Broch ha anunciat, en una roda de premsa, que hi haurà també un novè volum.

2. llengua & liteRatuRa (Veronica Orazi: 27, 2017, ps. 103-106; Roger Friedlein: 28, 2018, ps. 130-134; Elisa Martí López: 31, 2021, ps. 116-120; Enric Iborra: 32, 2022, ps. 108-111).

3. Escriu Enric Bou: «El mig segle que va de 1892 fins 1939 és curull de somnis i projectes, però que restaren inacabats de manera violenta en acabar la guerra d’Espanya.» (bou 2016: 236)

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 139-216

S’escriu per ser llegit, com es parla per ser escoltat. Si la literatura catalana pogué sobreviure a aquella «duríssima hivernada», fou gràcies a uns milers de lectors fidels: sense ells hauria resultat inútil l’abnegació dels autors i dels editors que no volguérem renunciar a una llengua mil·lenària i il·lustre que era la nostra (sAles 1966: 13)

Vegem ara el llibre per parts. Els límits temporals escollits del volum, sempre una mica arbitraris, estan en aquest cas plenament justificats: de la crisi del Noucentisme i la Dictadura de Primo de Rivera, al 1959, data més aviat simbòlica, quan mor Riba i comença el realisme històric (p. 18). Aquest any, subratlla també Margarida Casacuberta, «és un d’aquells anys cruïlla de la literatura catalana contemporània en què tot sembla possible» (p. 536), quan es poden publicar revistes (molt poques) en català tot establint un contacte directe i regular amb els lectors. Cal subratllar també que, per primer cop, l’àmbit contemporani té, dins el projecte editorial de la Història de Broch, una rellevància més gran que qualsevol altre període (quatre volums dels vuit totals), canviant així el patró que tradicionalment havia privilegiat l’edat mitjana. I representa també un reconeixement als estudis de literatura catalana contemporània que, en els darrers anys, s’han desenvolupat moltíssim a Catalunya, València, Mallorca i també a l’estranger. En la primera part (fins al 1939) i en la segona (fins el 1959), juntament a introduccions generals segons la clàssica divisió per gèneres (narrativa, poesia i teatre) s’han afegit capítols sobre el marc editorial de la literatura (diaris, revistes, llibres i premis) i, especialment, sobre la prosa de «no-ficció» o de reflexió que permet aprofundir altres aspectes de les obres de molts narradors, poetes i/o dramaturgs afegint-hi també figures cabdals que no encaixarien exactament en una història literària, com ara Joan Estelrich o Joan Crexells, i que podríem trobar més aviat en altres «històries» (de la filosofia, de la cultura, etc.), tot i la fluïdesa d’aquestes distincions retòriques. Hi ha després capítols (a vegades veritables monografies) sobre els autors més significatius (Riba, Foix, Pla, Sagarra, Espriu, Rodoreda, Villalonga, Calders). Nogensmenys altres escriptors i altres corrents, que no tenen apartat propi, gaudeixen d’un espai satisfactori: J. Oliver, F. Trabal i l’Escola de Sabadell, J. Sarsanedas, J. Sales i la novel·la catòlica, X. Benguerel, Blai Bonet, etc. I s’estudien també, i profusament, poètiques oposades, com ara la de J. Puig i Ferrater i molts d’altres. El mateix passa en l’àmbit poètic amb una amplitud d’horitzons i d’aproximacions ideològiques molt lloable. En aquest sentit, alguns contribuïdors del llibre hi insisteixen, passa amb l’adjectiu «catòlic», tant pel que afecta a la poesia («poesia de tesi catòlica», p. 495), com la narrativa («literaturanovel·la catòlica», p. 560, etc.). Crec que hauria estat més adient l’ús de l’adjectiu «cristiana», i tal vegada «religiosa», en lloc de «catòlica». És veritat que moltíssims autors encaixen perfectament dins la més estricta confessionalitat («poesia capellanesca», que en deia Riba, p. 196), però la inquietud d’altres va potser més enllà d’aquesta confessionalitat. Escriu J. Sales, tot introduint la seva traducció de l’obra El Crist de nou crucificat: «En un moment més avançat Kazantzaki [...]

inventa un cristianisme personal molt estrany, aberrant diríem» (sAles 1966 : 11). I, dins l’evolució de l’escriptor grec, Sales interpreta que amb El Crist de nou crucificat l’autor arriba al cristianisme «per damunt de les miserables divisions que han fet els homes» (sAles 1966: 12). I sabem com ho eren d’importants per a Sales escriptors com ara Kazantzakis o com Dostoievski. Pel que fa el tractament de la poesia, és l’època sobretot del postsimbolisme, de la col·lectivitat abans que l’individualisme poètic. Aquest aspecte està molt ben tractat per Jordi Marrugat en tots els capítols referents a poesia i poètiques catalanes del segle xx. Versos i obres que es nodreixen també de traduccions. I traductors foren la majoria dels intel·lectuals estudiats, un altre punt que aquest volum subratlla en moltes pàgines. I s’ha de pensar no només en les traduccions de la col·lecció Bernat Metge, empresa cabdal del Noucentisme, sinó en les traduccions dels grans clàssics europeus fetes per C. Riba, J. M. de Sagarra, J. Crexells, J. V. Foix, C. A. Jordana, X. Benguerel, E. Martínez Ferrando, M. T. Vernet, C. Capdevila, J. Estelrich, J. Puig i Ferrater, A. Nin, i un llarguíssim etcètera que inclou la majoria dels escriptors catalans de la primera meitat del segle passat, fins i tot J. Pla. Molt sovint els escriptors traduïts esdevenien models a seguir (p. 51). He pogut notar que nombrosos capítols es fonamenten també en un buidatge temàtic de moltes revistes (ps. 167, 192, 206, etc.). L’«Arxiu de Revistes Catalanes Antigues», amb la seva possibilitat de recerca en línia a text complet, és una eina bàsica, sobretot per a la literatura catalana contemporània, i pot eixamplar enormement el coneixement de cada autor, escola, corrent etc. amb materials fins i tot desconeguts. Tot sabem què significa fullejar anys i anys de revistes i diaris, a vegades sense localitzar res o sense poder «veure» res. Crec que la qualitat i les novetats d’aquest volum es deuen també a aquestes potents tecnologies de consulta que alguns autors del volum van fer servir. Un altre aspecte que cal subratllar és que s’han inclòs escriptors en llengua catalana de fora del Principat (València, Illes Balears i Rosselló, aquest darrer no gaire desenvolupat) tot estudiant llurs peculiaritats i trets privatius (o comuns) pel que fa el teatre (a càrrec d’Enric Gallén en aquest cas) i pel que fa els altres gèneres i sobretot la poesia. Els ja esmentats períodes de «cancel·lació» de la literatura i de la llengua catalana (i no tan sols d’això, evidentment), els anys entre 1939 i 1945 especialment, amb la resistència cultural de l’exili exterior i interior, es poden llegir en aquest volum VII també com un metarelat del desig de llibertat que els escriptors catalans han defensat mitjançant l’ús literari de la llengua prohibida i les obres censurades (fins i tot, algunes vegades, els escriptors catalans més afectes al règim).

Ara alguns petitíssims defectes que qualsevol obra d’aquest abast pot presentar i que es podran fàcilment esmenar: a la bibliografia citada (ps. 683-723) caldria donar més relleu tipogràfic al nom dels autors, perquè sovint, sobretot quan hi ha autors amb un llarg elenc de llibres o articles, no és fàcil localitzar quan comença la llista de l’autor successiu; a vegades s’ha citat el crític Xavier Pla com a «X. Pla» (ps. 296, 300), i les referències es troben a la bibliografia citada, o bé com a «Pla Barbero» (p. 557), que no es troba (i són evidentment la mateixa persona) a la

bibliografia. La inflació és un element fonamental de l’economia, però també de la literatura a l’hora d’entendre avui la quantitat d’un premi d’ahir, concretament el premi Crexells, «dotat amb 5000 pessetes (l’equivalent a uns 30 euros)» (p. 45).

Si s’ofereix l’equivalència en euros sembla que el premi Crexells fos dotat ahir (finals anys vint) amb l’equivalent de 30 euros d’avui. Detalls nimis, com es pot veure, fàcilment esmenables.

Aquesta és doncs una obra que suggereixo llegir com una novel·la, des de la primera pàgina a la darrera, i no tan sols consultar com sovint passa amb llibres d’aquesta mena. El lector hi podrà trobar no solament notícies sobre escriptors, poètiques i històries, o sigui sobre literatura, sinó també sobre moltes altres coses que en són la més perfecta conseqüència.

BIBLIOGRAFIA

bou (2016): Enric Bou, «Història i crítica: la literatura catalana vista de lluny», dins N. De Benedetto i E. Bou, Novecento e dintorni. Grilli in Catalogna, Venezia: Edizioni Ca’ Foscari, ps. 231-248.

molAs (2009): Joaquim Molas, «1939, any límit de la literatura catalana», dins E. Bou (dir.), Panorama crític de la literatura catalana. Vol. VI: Segle XX. De la postguerra a l’actualitat, Barcelona: Vicens Vives, ps. 88-89.

romero tobAr (2004): Leonardo Romero Tobar, Historia literaria/historia de la literatura, Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza.

sAles (1966): Joan Sales, «Advertiment del traductor a la quarta edició», dins Nikos Kazanzaki, El Crist de nou crucificat, Barcelona: Club Editor.

Martí i Pol, Oliver & Benet i Jornet, Formosa: teatre, poesia i relacions personals en la Catalunya dels seixanta i setanta

Jordi marruGat

Universitat de Barcelona jordimarrugat@ub.edu

1. CAnAdell (2020): Roger Canadell (ed.), Et devia una carta. Correspondència Miquel Martí i Pol - Joan Oliver, Vic: Eumo.

2. benet i jornet & FormosA (2020): Josep Maria Benet i Jornet i Feliu Formosa, Tots aquests anys. Epistolari (1972-1980), Joaquim Armengol, Enric Gallén i Esteve Miralles (ed.), Enric Gallén (pròleg), Valls: Quaderns de la Font del Cargol.

La continuïtat en la publicació dels epistolaris de Joan Oliver amb corresponsals molt diversos, a cura d’editors variats i en editorials ben diferents és una prova més del lloc central que ocupa en la literatura contemporània. A les cartes amb Josep Ferrater Mora (1989), Joan Triadú (1991), Xavier Benguerel (1999), Conxita Riera (2000), Pere Calders (2002), Agustí Bartra (2006), Joan Vinyoli (2014) o Joaquim Molas (2015), s’ha sumat aquest 2020 la sucosa correspondència que va mantenir amb Miquel Martí i Pol entre 1961 i 1983. El pròleg de Roger Canadell exposa les aventures per les quals ha passat aquest epistolari —inclosa la llastimosa pèrdua de diverses cartes d’Oliver— fins arribar a l’edició actual.

Martí i Pol es dirigeix sempre a Oliver amb el respecte i la reverència d’un referent admirat. Li demana col·laboracions per a les revistes i actes en què participa, coopera en un muntatge teatral sobre els seus poemes, en llegeix i comenta elogiosament Circumstàncies o en publica una crítica de Quatre mil mots. Són proves prou sòlides de la influència que va exercir la poesia de Pere Quart en la realisme martipolià a partir de la recuperació del sabadellenc feta pel realisme històric. Per la seva part, Oliver desenvolupa en les cartes algunes reflexions sobre el llenguatge, lligades al propi estat anímic, que expliquen moltes coses de la seva poesia i de la desenganyada posició política, cultural i personal que mantingué en les darreres dècades de vida: «Cada cop més les paraules em semblen insuficients i, pitjor encara, falses. La virtut que sovint tenen les nostres idees i els nostres sentiments, s’esbrava o es mistifica en fer-se llenguatge concret i gramatical. L’art, que és una de les grans exclusives de l’home, resulta també, en definitiva, una terrible servitud» (p. 60). Aquesta mena de comentaris es desenvolupen en cartes com la del 5.7.1980, on exposen perfectament la pròpia posició literària desembocant en un resum en prosa del poema «Llenguatges i paraula» de Quatre mil mots. I és per aquests motius tan coherents amb la poètica perequartiana que podem creure ben sincers els elogis que fa de la «limpidesa expressiva» de La fàbrica (p. 60) i, en conjunt, «dels valors genuïns de la vostra obra, les seves pures arrels humanes, la transparent dignitat de la dicció, en la qual la indispensable astúcia artística mai no desfigura ni enterboleix la noblesa de la intenció ni la netedat d’una experiència directa, tan legítima i tan vàlida!» (p. 69) —una lectura de l’obra de Martí i Pol que acaba fixada al pròleg de Quadern de vacances (ps. 85-89). Oliver troba en aquesta poesia, malgrat ser tan diferent a la de Pere Quart, «una mena de justificació dels seus excessos i foraviaments» (p. 133). I, probablement, en l’èxit de públic martipolià, una mena de ratificació de l’ús perequartià del llenguatge en un entorn, el dels anys setanta i vuitanta, en el qual se sent sol, estrany i rebutjat; del qual retrata críticament gairebé tots els poetes, especialment Joan Brossa (ps. 126, 129, 151, 189, 202203), tal com feu de manera pública en la secció «Del mester» de Poesia empírica —on hi ha un poema dedicat a Martí i Pol del qual trobem una versió primigènia en aquest epistolari (ps. 102-103).

A l’altra banda de la línia, podem resseguir l’aparició i el procés de la malaltia de Martí i Pol, acompanyats de l’actitud moral i ètica contrària a la d’Oliver: una

confiança i un optimisme que fins i tot arriben a fer afirmar al sabadellenc que «ha revifat la meva fe en els homes, tan clivellada!» (p. 68). Els dos poetes detecten entre els anys setanta i vuitanta una crisi dels models de societat i cultura moderns en què han estat formats: «alguna cosa s’acaba», afirma Martí i Pol, «una civilització, diuen» (p. 137); «temo que hem entrat al cul-de-sac de la civilització», escriu Oliver (p. 142). Però si Martí i Pol és capaç de conservar «l’optimisme» afirmant que «si alguna cosa s’acaba, alguna nova en començarà, i no serà pitjor» (p. 137); Oliver, amarg, desesperançat, amb «pessimisme» (p. 146), no troba més que una sortida «individual i desemboca en la mort» (p. 142). Contra això —atenció als despistats que encara queden respecte dels propòsits culturals d’Oliver i el Grup de Sabadell—, la solució que planteja per a la cultura catalana, ell que es declara obertament «fill del noucentisme» (p. 192), és, ni més ni menys, que «crear un noucentisme finisecular que substituís el noucentisme d’anteguerra (que tenia moltes coses bones) i el posés al dia» (ps. 135-136).

Així, Oliver passa temporades sense poder escriure, mentre que Martí i Pol es preocupa per mantenir un ritme de publicació gairebé frenètic i esdevé un poeta amb un èxit de vendes esclatant. Dona pistes per a la lectura d’obres com L’hoste insòlit (p. 105) i compon la poesia «d’exaltació nacional» (p. 147) de L’àmbit de tots els àmbits, mentre que Oliver escriu i comenta els poemes lúcidament corrosius de Poesia empírica. Dos homes amb actituds molt diferents davant la vida, el país i la poesia queden units gràcies a aquesta.

Una altra de les grans preocupacions de l’Oliver d’aquests anys era la manca d’una tradició de literatura dramàtica catalana prou sòlida en uns moments en què aquesta situació es trobava agreujada pel descrèdit en què estava caient el teatre de text. En una carta del 16.2.1982 a Joaquim Molas fa una esmena a la totalitat del teatre català (oliver & molAs 2015: 99-100). Al llarg de 1981 i 1982 denuncia a Martí i Pol el funcionament «esnob» del Lliure i l’abandó del «teatre pròpiament dit» per una «gradual deshumanització de l’art dramàtic» (CArAndell 2020: 188-194, 202). Fins i tot arriba a encoratjar-lo a escriure per a l’escena (CArAndell 2020: 209). Aquesta és la situació en què desenvoluparen gran part dels inicis de la seva carrera dos dels homes de teatre més rellevants de generacions posteriors a la d’Oliver: Feliu Formosa i Josep M. Benet i Jornet —qui, de fet, dedicà un capítol de les memòries, «Caiguda i resurrecció del text teatral» (benet i jornet 2010: 225-275), a la denúncia d’una època de bandeig del teatre de text, amb crítiques, també, a la política escènica del Lliure. En l’epistolari de la dècada del 1970 que n’editen Joaquim Armengol, Enric Gallén i Esteve Miralles, queda documentat el compromís d’ambdós corresponsals amb la literatura dramàtica. Benet hi mostra l’ambició amb què ha concebut el cicle de Drudània (ps. 38-41). Tal com remarquen Formosa (p. 119) i Gallén (p. 12), dubta molt i és hipercrític amb si mateix (ps. 58, 74). Per la seva banda, Formosa llegeix i comenta el teatre català del moment, el de Benet inclòs, amb la preocupació ben evidentment sincera «d’un home de teatre, vull dir, d’un home interessat per l’eficàcia escènica dels detalls» (ps. 42, 100).

A més, però, els anys setanta foren fundacionals pel que fa als estudis literaris catalans. Tant Benet com Formosa denuncien la crítica periodística (ps. 65, 70-71) i busquen espais alternatius per construir discursos sobre la literatura. Benet demana un pròleg a Formosa; li fa la presentació de Llibre de les meditacions i aquest la hi demana escrita; i el mateix Benet va publicar diverses ressenyes i estudis a Els Marges, de la qual fou membre cofundador durant aquests anys, de manera que les cartes en documenten diversos aspectes dels inicis. Al primer número, Formosa hi detecta immediatament «tot un sistema de treball que comença a donar fruits» (p. 84). No obstant tot això, Benet no s’està de comentar els dubtes que li provoca la interpretació literària (ps. 59-60) i ell mateix es va presentant com un dramaturg pur —cosa que també remarca el Formosa d’avui a l’epíleg (p. 119). Fins i tot es distancia, ni que sigui irònicament, del gènere de la poesia (ps. 37, 53). També es preocupa insistentment perquè el teatre tingui una presència viva a Els Marges. D’aquesta manera, es va revelant com el gran dramaturg que fou, des d’una dedicació apassionada i total al teatre que passa, tanmateix, de manera indestriable, per la lectura atenta, estudiosa, d’obres de tots els gèneres; pel coneixement aprofundit de la tradició catalana; per la preocupació de la situació cultural general del país. Això és el que va acabar donant a les seves peces un valor literari que ha fet que transcendeixin el seu temps i els estrets límits de les típiques funcions sense més interès que el dels mecanismes escènics.

Una altra de les grans conquestes de les obres benetijornetianes és la dramatització que s’hi assoleix del parlar popular, «aquest aspecte tan “teu” del llenguatge» que Formosa detecta ja en la primera lectura de Revolta de bruixes (p. 100). Vencent les immenses dificultats que la qüestió plantejava en uns moments en què el català no tenia públicament la presència ni la potència literàries —ni teatrals ni dels mitjans de masses— que havia tingut abans i que tindria després, Benet va saber donar un caire natural a l’expressió dels seus personatges —que es fa evident si es compara, sense anar més lluny, amb la manera, als ulls actuals més visiblement artificiosa, com parlen els d’Oliver. En alguns casos, és un llenguatge semblant al que utilitza en les cartes, de manera que aquestes en mostren l’origen personal, familiar, del barri. Són directes, desinhibides i descarades, amb un ús del registre col·loquial que inclou tota mena d’expressions informals i humorístiques —també insults malsonants, grollers. Són, en l’aspecte estilístic, literatura epistolar que pot llegir-se gairebé com un entrenament per a la literatura dramàtica. El pròleg d’Enric Gallén endega ja moltes d’aquestes qüestions i les exposa degudament contextualitzades amb una meticulositat que les notes a l’edició de les cartes i l’epíleg memorialístic de Formosa completen. A més de contribuir a aquesta contextualització, l’epíleg tanca el volum provocant una bella mise en abîme literària, ja que es tracta d’un text de Formosa sobre Benet en les línies dels que, en les seves memòries, Benet va escriure sobre Villalonga, Rodoreda, Espriu, Molas, Moix, Roig, Torras i Marfany. D’aquesta manera s’acaben evidenciant els lligams que estableixen una tradició literària, aspecte al qual Benet atorgava la importància més gran perquè sense aquesta continuïtat col·lectiva ni la vida ni

la literatura, afirma a les memòries, no tindrien cap mena de sentit. També és allò que dota d’interès públic, avui, l’edició de llibres com aquests dos epistolaris de quatre escriptors que ja han esdevingut part inherent de la nostra vida collectiva i personal perquè han contribuït capitalment a configurar-la en l’aspecte essencial que n’és una llengua i els espectres amb què ens conforma.

BIBLIOGRAFIA

benet i jornet (2010): Josep Maria Benet i Jornet, Material d’enderroc, Barcelona: Edicions 62.

oliver & molAs (2015): Joan Oliver i Joaquim Molas, Diàleg epistolar il·lustrat, Xavier García (ed.), Lleida: Pagès, 2015.

Aina Moll i Marquès

maria del mar vanrell Bosch

Universitat de les Illes Balears mm.vanrell@uib.cat

1. ArnAu i segArrA (2021): Pilar Arnau i Segarra, Aina Moll i Marquès. Filòloga i activista per la normalització del català, Palma: Edicions Documenta Balear; «Col·lecció Menjavents» 146.

2. mArí i mAYAns (2020): Isidor Marí i Mayans, Aina Moll i Marquès. Semblança biogràfica, Barcelona: IEC; «Semblances Biogràfiques».

L’octubre de 2020 la filòloga i investigadora Pilar Arnau (Vinaròs, 1964) va publicar una primera edició de la biografia d’Aina Moll (Ciutadella, 1930 - Palma, 2019), inclosa en la col·lecció «Biografies de mallorquins», fundada i dirigida per l’Ajuntament de Palma, que es va exhaurir en poc temps. Mig any després va sortir una nova edició de l’anterior, més completa, i publicada, aquesta vegada, per Documenta Balear amb la col·laboració de l’Institut Menorquí d’Estudis. En la nova edició s’hi varen incloure més fotografies i, a més, l’autora va ampliar els capítols amb informació d’alguns dels actes que es varen organitzar entre una edició i l’altra, com per exemple homenatges i conferències en diferents indrets de les Illes Balears i a Barcelona. Als annexos finals també s’hi va incorporar nova documentació, com ara una carta extensa que Aina Moll envià a la seva família des de París a final de gener del 1954; una carta dirigida l’abril de 1976 als funcionaris de l’Ajuntament de Palma, en què Moll argumentà la necessitat d’anomenar català a la llengua de Mallorca, i el pregó que va fer per la Diada de Menorca de

1998, entre d’altres. Arnau va elaborar aquesta biografia a partir de fonts diverses: entrevistes amb Aina Moll i també amb la seva família i amistats, manuscrits, fotografies, cartes, etc. Tant la primera com la segona edició de la biografia d’Arnau apareixen encapçalades per un pròleg d’Isidor Marí (Eivissa, 1949), que és l’autor de la segona biografia que ressenyaré i que va aparèixer només uns mesos abans de la primera edició de l’obra d’Arnau, el juliol de 2020. Aquesta altra biografia forma part de la col·lecció «Semblances Biogràfiques», publicada per l’Institut d’Estudis Catalans, en què altres membres de l’IEC de les Illes Balears, com per exemple Antoni M. Alcover i Sureda (1862-1932), Francesc de Borja Moll i Casasnovas (1903-1991), Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (1864-1920) i Marià Villangómez i Llobet (1913-2002), també tenen una biografia publicada. En aquest cas, es tracta d’una obra potser no tan basada en l’anàlisi de les fonts documentals, sinó més aviat en els anys de treball compartit i de col·laboracions que varen tenir lloc d’ençà d’aquella primera trobada casual entre l’autor i la biografiada l’agost del 1955 a Eivissa.

Aina Moll i Marquès. Filòloga i activista per la normalització del català és una obra d’unes 230 pàgines, que l’autora estructura en 38 capítols (sense incloure-hi ni el pròleg, ni l’epíleg, ni tampoc els annexos, els agraïments i la bibliografia) ordenats de manera cronològica i a partir de moments personals, acadèmics i professionals rellevants de la trajectòria vital d’Aina Moll. Així doncs, en el llibre hi trobam informació sobre la seva infantesa; la seva etapa com a estudiant; el viatge filològic amb el seu pare, la seva germana Cisca i Manuel Sanchis Guarner per a la recollida de dades de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica; els estudis a la Universitat de Barcelona i la seva formació de postgrau; l’obtenció de la càtedra de francès; els anys com a directora general de Política Lingüística a la Generalitat de Catalunya, etc. Arnau reprodueix, de vegades fins i tot amb fidelitat fotogràfica, tota una sèrie d’anècdotes i de detalls concrets del dia a dia d’Aina Moll, que permeten acostar-nos no només a la figura d’aquesta filòloga i lingüista, sinó també a l’època en què va viure, una època, no ho oblidem, en què no era gens habitual que una dona fes estades d’estudi i de recerca a l’estranger o que ocupàs llocs de responsabilitat i de presa de decisions. D’aquestes estades m’agradaria destacar-ne dues anècdotes, que demostren que Aina Moll era una persona apassionada, amb una curiositat il·limitada per tot el que l’envoltava i amb una dèria especial per la tecnologia; aspecte que, si més no, crida l’atenció, si tenim en compte que el futur assistent de veu en català du el seu nom. La primera anècdota té a veure amb la visita al Salon des arts ménagers, una fira d’articles de la llar, i la segona va tenir lloc aproximadament un any més tard, durant l’estada a la Universitat d’Estrasburg (abril-maig de 1954), en què Georges Straka (Tàbor, 1910Lyon, 1993) posà a disposició de Moll tots els aparells de l’Institut de fonètica d’Estrasburg, del qual era fundador. El lector podrà trobar aquests fragments a les pàgines 60 i 62 del volum.

Aina Moll i Marquès. Semblança biogràfica és un opuscle d’una vintena de pàgines en què Isidor Marí fa un recorregut cronològic per la trajectòria vital,

acadèmica, professional i política d’Aina Moll. Marí divideix l’obra en sis seccions: «Els primers anys i el període de formació», «Les edicions, la docència i la implicació cultural», «La primera directora general de Política Lingüística», «El retorn a Mallorca», «La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans» i «Els reconeixements». En aquest opuscle, l’autor recull els aspectes més rellevants de la «fecunda biografia d’Aina Moll i Marquès» i se centra en les aportacions que va fer a «l’estudi i a la vitalitat de la llengua catalana», amb atenció especial a «les relacions que va mantenir amb l’Institut d’Estudis Catalans» (mArí i mAYAns 2020: 6). Marí dedica una part important de l’opuscle a resseguir les principals fites aconseguides per Aina Moll durant els vuit anys que va estar al capdavant de la Direcció General de Política Lingüística. En destaca el coratge i la disponibilitat cap al càrrec, però també la consciència de la responsabilitat i del repte que suposava assumir-lo. Durant el seu mandat Moll va demostrar sempre un tarannà conciliador i una voluntat d’avançar amb la participació de tots els agents i els sectors socials: la normalització lingüística havia de ser un «procés col·lectiu de canvi social» (mArí i mAYAns 2020: 13). Aquesta voluntat de cooperació es va fer explícita, per exemple, amb l’IEC —pel que fa a l’oficialització dels noms catalans de tots els municipis de Catalunya, la creació de la Comission entara Normalisacion Ortogràfica dera Lengua dera Val d’Aran o la creació dels llenguatges d’especialitat i la terminologia, cosa que obrí el camí a la creació del Centre de Terminologia TERMCAT—; amb els ajuntaments —per impulsar l’ús normal del català i facilitar-ne l’aprenentatge—; amb el Departament d’Ensenyament i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) —amb la intenció de formar els professors d’educació primària en català, en el primer cas, i dissenyar programes i cursos de llenguatge administratiu, en el segon—, o amb els responsables de la política lingüística d’altres territoris de llengua catalana, de les altres llengües de l’Estat i, fins i tot, d’altres llengües d’Europa i del món. Finalment, Marí també presenta algunes de les contribucions a la Secció Filològica de l’IEC, com ara la preparació de la part lèxica de la Proposta per a un estàndard oral, sota la coordinació de Joan Veny; la participació en diferents actes com les Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Mallorca (els dies 18 i 19 d’octubre de 1996); l’acte de presentació de l’Any Mossèn Alcover el 2001, i la presentació de la semblança biogràfica del seu pare també el 2001, entre moltes d’altres.

La comunitat acadèmica té, sens dubte, un deute amb la figura d’Aina Moll. En primer lloc, caldria inventariar, catalogar, estudiar i difondre el seu llegat material. Caldria trobar la manera de conservar aquesta documentació i facilitar-ne la consulta a tots els estudiosos. Durant els darrers anys hi ha hagut un interès renovat pels estudis de la dialectologia tradicional, perquè constitueixen fonts d’informació molt valuoses sobre les varietats autòctones. Accedir fàcilment als materials generats per estudiosos com Aina Moll pot ajudar a entendre les conseqüències lingüístiques i dialectals de l’increment de la mobilitat i dels moviments migratoris, que han caracteritzat els darrers cinquanta anys. En segon lloc, com bé s’observa en les dues biografies ressenyades, s’han fet molts actes de reconei-

xement a la figura d’Aina Moll (ArnAu i segArrA 2021: 181-186; mArí i mAYAns 2020: 21), però potser encara cap que surti de les fronteres estrictes del domini lingüístic català, tot i que, com hem vist, Aina Moll va ser precursora en la recerca lingüística a l’estranger i va tenir cura de difondre la política lingüística de Catalunya a països com Mèxic, el Quebec i el Canadà, Bèlgica i Suècia, entre molts d’altres. El 2021 la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears va convocar el Premi Aina Moll, associat a l’Escola d’Estiu de Lingüística Catalana, una escola que cerca oferir formació en lingüística catalana a estudiants de grau o de postgrau, amb atenció especial als qui es troben en universitats de fora del domini lingüístic. Caldria emprendre altres iniciatives semblants perquè el llegat immaterial d’Aina Moll s’estengués fora de les fronteres estrictes del domini lingüístic català. Finalment, si volem que en el futur hi hagi més Aines Moll, és important difondre la seva figura entre els joves, mostrar de quina manera va ser pionera pel fet de participar en activitats de recerca (estades, congressos, treball de camp), en què rarament participaven les dones en aquell temps, o de ser la primera catedràtica de francès de l’Estat espanyol i la primera directora general de Política Lingüística. Un dels obstacles amb què s’han topat les dones acadèmiques al llarg de la història és que les seves aportacions sovint s’han rebut com a fets aïllats, sense passat ni futur. En aquest sentit, és important recordar que Aina Moll va ser el referent d’una generació de dones que es varen dedicar professionalment a la llengua, bé des de l’ensenyament, bé des de l’escriptura literària o la recerca. Amb paraules d’ArnAu i segArrA (2021: 189), en molts sentits, Aina Moll «fou feminista, sense, probablement, haver-s’ho plantejat mai».

Pensar la literatura, construir un país: de Joaquim Molas als moletes

Jordi marruGat Universitat de Barcelona jordimarrugat@ub.edu

1. molAs (2021a): Joaquim Molas, El mirall de la vida. Dietari 1956-2015, Rosa Cabré i Maria Capdevila (eds.), Barcelona: Edicions 62; «Biografies i Memòries» 100.

2. molAs (2021b): Paraula de Joaquim Molas. Cinquanta-sis entrevistes (19692014), Llorenç Soldevila i Balart (ed.), Lleida, Vilanova i la Geltrú: Punctum, Aula Joaquim Molas.

3. llAnAs i soldevilA (2022): Manuel Llanas i Llorenç Soldevila (eds.), Àlbum Joaquim Molas, Barcelona: Ajuntament.

Qualsevol persona de cultura, i tothom ho és, integra tot el seu ésser en la collectivitat en tant que participa de les formes convencionals que aquesta es va donant a si mateixa dins de la que ho és per excel·lència, la llengua. Si, a més, aquesta persona és conscient de tal integració i hi dedica voluntariosament la vida sencera, tot allò que pensa, escriu i fa, àdhuc en la intimitat, adquireix un valor col·lectiu —al marge de la conveniència o no de fer-ho públic. No és el que sol passar amb la majoria de dietaristes del nostre temps —que publiquen per forçar la validesa comunitària d’un jo aïllat per la seva irreflexió. És, en canvi, el que passa sense cap mena de dubte amb Joaquim Molas. Ja ho demostrava l’edició feta en vida de diversos fragments del seu dietari, que Rosa Cabré i Maria Capdevila incorporen avui entre el gruix inèdit d’aquest text que recorre els anys que van del 1956 al 2015 no tan sols de la vida de l’autor, sinó de la seva incorporació plena, conscient, activa i transformadora a la llengua, la cultura, la política i la societat catalanes. No és, per tant, només un dietari privat, sinó, tal com n’apunta el títol, un mirall de la vida personal (molAs 2021a: 47), que, en el cas de Molas, vol dir també, col·lectiva: un reflex valuosíssim d’aquest mig segle llarg de Països Catalans durant el qual s’ha operat a gran escala de manera especialment incisiva sobre el conjunt de la història anterior amb conseqüències transcendentals per a la cultura posterior. El mirall de la vida és, doncs, un llibre que, com tota gran obra, depassa els límits personals i cronològics que n’emmarquen l’execució material. Llegir-lo, com hi ha qui hi sembla fatalment destinat, per fer-ne safareig de marmanyera és, simplement, no llegir —i Molas, sagaç com era, tampoc no ho posa fàcil, amb un dietari majoritàriament «despullat d’anècdotes» (molAs 2021a: 219). Per això resulta tan reveladora —anava a dir alliçonadora— la lectura en paral·lel del recull d’entrevistes públiques fetes al mateix Molas al llarg de quaranta-sis anys de carrera que ens ofereix Llorenç Soldevila. L’home privat i l’home públic s’entrellacen de manera indestriable en cadascun d’aquests dos llibres complementaris que es reprenen de manera literal en diversos moments (com ara molAs 2021a: 114 i molAs 2021b: 450). Malgrat les prevencions respecte del valor testimonial de les entrevistes que el mateix Molas s’encarrega d’enunciar: «Els estudiosos del futur tindran moltes entrevistes, que, malgrat tot, són indirectes i que, per tant, s’hauran d’agafar amb pinces» (molAs 2021a: 394).

Un dels motius especialment visible en els primers anys, però que recorre els dos volums de cap a cap, és la voluntat gairebé obsessiva per reconstruir una cultura arrasada pel franquisme. Molas encarna l’home de lletres modern per excellència i carrega sobre les pròpies espatlles el pes titànic de la necessitat de bastir les infraestructures que fonamenten tota cultura moderna —editorials, mercat, públics, crítica, tradició, universitat, mitjans de masses, paraliteratura i gèneres populars, etc. No és en va que Porcel afirma, de la seva obra inicial, que «representa, en la historia del país, el centro y los inicios del movimiento cultural más firme y vasto que se ha producido desde que, alrededor de Eugeni d’Ors, se echó adelante el Noucentisme» (molAs 2021b: 19). Tal com repassa Cabré en la introducció al dietari i en donen fe les entrevistes, Molas va acomplir part d’aquest

programa amb èxits rotunds i memorables al llarg de la seva trajectòria. Paradoxalment, però, aquesta es desenvolupà en uns anys en què ell mateix anà testimoniant com els fonaments i els grans bastions d’aquella cultura moderna s’anaven esvaint en l’aire. Ja en les primeres entrevistes del 1969 amb Porcel, se’n mostrava conscient en enumerar els grans poetes del moment, «Josep Carner, J. V. Foix, Pere Quart, Salvador Espriu i Gabriel Ferrater», per acabar puntualitzant: «potser això ja no és sinó el final d’una gran etapa, que comença amb Maragall i Alcover i que abraça mig segle llarg. Però de moment està bé, molt bé. Demà, ja veurem quin vent bufarà» (molAs 2021b: 19 i 34). Són els noms que van establir la modernitat en la literatura catalana, aquesta gran etapa oberta per Maragall i que estava arribant al final. Molas ho estava explicant paral·lelament en els articles que aquests mateixos 1968-1969 publicava a Serra d’Or i que acabarien recollits a Una cultura en crisi (1971). Marcaren l’entrevista de Porcel del 1976 (molAs 2021b: 55-65), reaparegueren en la de Coca del 1980 (molAs 2021b: 76-77) i avui podem veure com van formular-se inicialment al dietari (molAs 2021a: 192, 205206 o 215), on posteriorment ja s’empra amb tota naturalitat la noció de «cultura postindustrial» (molAs 2021a: 288) o, àdhuc, de «postmodernitat» (molAs 2021a: 397), amb consciència que el gran canvi el marcà l’any 1968 (molAs 2021a: 358). Amb la lectura del dietari, podem testimoniar les reflexions, els dubtes i les crisis pels quals passava Molas a mesura que anava bastint el seu projecte d’arrels modernes en una societat postindustrial. Presta especial atenció als records i a les morts de Ferrater, Rodoreda, Riba, Espriu, Foix, Marià Manent i Teixidor, «el darrer representant d’una època» (molAs 2021a: 401). Es produeix així una dialèctica de construcció i desfeta d’estructures i discursos moderns en plena postmodernitat que desemboca en un Molas, el dels darrers anys, desenganyat, desinteressat, poc disposat a comprendre o acceptar el nou entorn cultural i a participar-hi: «M’adono que el món que visc no m’interessa. Que no l’entenc» (molAs 2021a: 650, o 634 i 742, cosa que provoca comentaris com els de 477, 652653, 686 o 694). És una actitud que també es detecta en les últimes entrevistes (molAs 2021b: 429-431, 437 o 442-443). No obstant això, no deixa mai d’examinar el seu temps a consciència (molAs 2021a: 713-714 o 772-781; o bé molAs 2021b: 363-371). I sembla que la seva tasca troba un sentit final quan pot tancar el fragment de dietari sobre la mort del seu deixeble, i també constructor cabdal, Jordi Castellanos, escrivint: «Sortosament, ha deixat escola» (molAs 2021a: 152). En efecte, Castellanos i Molas, que s’ho negava rotundament el 1969 (molAs 2021b: 32), han creat escola. Són, sens dubte, dos dels pilars centrals sobre els quals s’ha assentat la cultura catalana dels anys seixanta ençà, especialment en l’àmbit més autoconscient, sofisticat i, alhora, fràgil, el de la recerca acadèmica. Molas explica amb prou detall i claredat com va anar desenvolupant la seva metodologia crítica, lectora i investigadora, sobre quines experiències, referents i nocions. Mostra una consciència tan clara de com havia evolucionat el positivisme vuitcentista o de les mancances de Lukács, que es fa difícil entendre l’èxit de la caricatura que s’ha fet durant dècades del seu historicisme i el dels que el van

seguir, titllant-los, precisament, de positivistes i lukacsians —les declaracions en aquesta línia avui ja només poden llegir-se com a fruit de la incomprensió, la voluntat de descrèdit a qualsevol preu o la niciesa més estulta. Un cop més, pot resseguir-se en el dietari una part del procés (molAs 2021a: 172, 217 o 266-268) que porta a les conclusions que sobre aquests temes exposa al dietari i a les entrevistes (molAs 2021a: 912; molAs 2021b: 41-42, 72 o 110-112); i la seva aplicació en resultats concrets, com l’estimulant lectura que fa de Màrius Torres (molAs 2021a: 107-110). A més, també s’hi poden llegir els esquemes de major abast que va muntant per fixar una explicació interrelacionada de la història, la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles xix i xx (molAs 2021a: 181-182 o 214), que, així mateix, fonamenten la visió que en dona a les entrevistes, ambdues confluents amb la de molts articles i, cal pensar, la que transmetia a les classes.

La formulació sintètica de la metodologia que estableix Molas apareix igual a ambdós llibres: «Literatura és, a la vegada, un producte històric i una creació de llenguatge» (molAs 2021a: 212 i molAs 2021b: 42). Sense que això en revoqui la validesa, resulta especialment significatiu que sigui una enunciació de base dualista en un autor que tendeix a aquesta forma d’organització del real. És ja clàssica la sistematització que va fer de la literatura catalana com una dialèctica entre ordre i aventura o de les avantguardes literàries catalanes com un fenomen entre imitació i originalitat. Al dietari afirma que «la humanitat es redueix a dos grans tipus», «els teòrics» i «els pragmàtics» (molAs 2021a: 197); que la història de la humanitat és la «lluita de les forces racionals per dominar les irracionals» (molAs 2021a: 269); o que «hi ha dos tipus d’estil» (molAs 2021a: 342). Troba «en dos tipus: unes de generals i unes altres de locals» les raons per les quals és més difícil triomfar en la societat dels seixanta que en l’anterior (molAs 2021a: 206). Així com insisteix repetidament en la dinàmica de creació i destrucció com a gènesi del text literari (molAs 2021a: 39, 52, 67 o 244).

Un dels motius més recurrents del dietari és la reflexió sobre aquest mateix. Molas s’hi planteja sovint què és un dietari, què ha de fer constar en el seu i quin valor té. Les respostes varien al llarg del temps. Dubta molt —tant pel que fa a aquestes pàgines com al conjunt dels escrits publicats. I ho planteja amb una honestedat recurrent. Semblantment, per ell, els referents principals del gènere dietarístic són clars, però també diversos: Pla, Manent i Foix (molAs 2021a: 85 o 489-490). Això genera un text que no és pròpiament un projecte literari com ho són El quadern gris, El vel de Maia o Diari 1918. És, en conjunt, indefinit, repetitiu i canviant —i l’autor n’és del tot conscient (molAs 2021a: 357, 470, 495 o 916-917 i 921-922). Combina tota mena de notes: records, reflexions, aforismes, transcripcions de converses, descripcions paisatgístiques més o menys poètiques, lectures, projectes culturals, narracions de viatges o constatacions anecdòtiques. Però, per posar un exemple il·lustratiu de la variació indefinida com es constitueixen, Molas evita molt a consciència aquestes últimes —o les destrueix, primer perquè el comprometen políticament durant el franquisme, després per banals— fins que el 1980 afirma penedir-se’n (molAs 2021a: 283-284) i, a

partir de maig del 1982 (molAs 2021a: 291), comencen a aparèixer una mena de notes d’agenda, escarides, funcionals, per al record, que tornen a desaparèixer i reaparèixer de manera arbitrària durant els anys següents —igual que la mala consciència per haver evitat l’anècdota (molAs 2021a: 320 o 398)— fins que es converteixen en predominants en les anotacions datades al segle xxi. O bé el 1987 el dietari passa a voler ser «una mena de guió per a unes futures memòries» (molAs 2021a: 325) amb un tipus d’anotacions que ja havien aparegut abans, que ara tampoc no seran predominants i que poc després presenta com a involuntàries (molAs 2021a: 335). És clar que això converteix El mirall de la vida en la mena d’obra que interessava a Molas, la que sorgeix no dels qui «compleixen amb les lleis i els gestos de la institució literària», sinó d’«aquells tipus que són a la frontera de la literatura, els qui escriuen vulnerant totes les lleis de la institució literària» (molAs 2021a: 401).

Les paraules que escoltem en aquests dos llibres es complementen amb imatges i paraules de companys de vida en l’Àlbum Joaquim Molas. Es tracta d’una bellíssima edició que permet fer-se una idea molt ben documentada de la vida, l’obra i el llegat del protagonista. Els primers sis capítols en ressegueixen la trajectòria a través de les presentacions dels editors, Manuel Llanas i Llorenç Soldevila, la tria d’imatges i l’antologia de tota mena de textos del mateix Molas, inclosos molts fragments de les entrevistes recollides a Paraula de Joaquim Molas. La imatge que n’obtenim, però, no és redundant amb la dels altres dos llibres, ja que en aquest cas la funció dels editors ha consistit a construir-ne una de coherent i completa, biogràfica i històrica, sense fissures. En el setè capítol és Molas qui retrata altres escriptors, des de Víctor Català fins a Montserrat Roig, a través de fragments de textos de procedència diversa. Tot seguit, es recullen «sentències i reflexions molianes» i es dona una imatge de «La Barcelona de Joaquim Molas». Finalment, l’objectiu de la càmera s’obre. Els capítols 10, 11 i 12 recullen testimonis molt variats sobre Molas: paraules d’«escriptors i amics», cartes d’autors amb els quals es va escriure i textos de deixebles —que tanquen circularment el llibre sumant-se al que ofereix Joan-Lluís Marfany com a pròleg. És, en conjunt, una magnífica proposta per entrar en la comprensió d’aquesta enorme figura i de la seva significació cultural.

A més, apunta línies de recerca que poden esdevenir fonamentals sobre la literatura de finals dels anys cinquanta als setanta, especialment amb la publicació dels tastos epistolars. Una de les cartes de Foix és un poema en prosa en l’estil habitual de l’autor que, per la seva funció més immediata, ajuda a comprendre com funcionen. Les cartes amb Villalonga documenten els orígens dels enfrontaments entre Vidal Alcover i Molas tal com aquest els havia explicat (molAs 2021b: 42-43). Les cartes d’Oliver, ja conegudes del Diàleg epistolar il·lustrat (1959-1982) publicat per Xavier García el 2015, poden ajudar a situar molts dels seus textos en funció de l’interès per «l’humor negre» que hi demostra, de la crítica que fa de Carner o de l’esmena a la totalitat que proposa respecte del teatre català. Els epistolaris amb Rodoreda i Espriu permeten resseguir-ne els processos

de revisió i publicació d’obres a Edicions 62. Fuster dona mostres, en unes cartes ja editades per Garcia i Raffi al volum 12 de la seva Correspondència —excepte una petita postal que l’àlbum reprodueix fotogràficament i de la qual només se n’havia donat notícia— tant de la seva consciència crítica valencianista com de l’habitual sornegueria barruda, a l’alçada de la qual sap posar-se Molas. Finalment, els epistolaris amb Porcel, Benet i Jornet, Moix i Roig deixen apuntada l’enorme influència que exercí Molas sobre els més grans escriptors joves coetanis no només en la línia realista social a què l’ha reduït una tipificació ridícula (que ell mateix nega a molAs 2021a: 338). Aquesta es dona habitualment aparellada amb l’ús despectiu del concepte «moletes» per referir-se als deixebles acadèmics que tanquen l’àlbum amb evocacions personals i lectures interpretatives, moltes de les quals inèdites, seguides d’una llista de tesis doctorals dirigides pel mestre.

Resulta remarcable que el llibre assumeixi amb satisfacció aquest apel·latiu que durant dècades s’ha llançat com a insult denigrant als alumnes i deixebles de Molas. Els editors s’hi declaren, ja en la primera línia, «“moletes” convictes i confessos» (p. 6); el prologuista s’hi presenta com a «degà dels “moletes”» (p. 9), explica l’origen del terme i l’humor amb què el van assumir des del primer dia i acaba afirmant «l’orgull de dir-se “moletes”» (p. 15); o bé es recull un fragment sota l’epígraf «Caracterització dels “moletes”» (p. 364). La paraula que encara avui alguns empren com a simple desqualificació sense ni tan sols comprendre’n les implicacions perd la funció original per esdevenir un concepte ple de significat. És una operació tan antiga com la que va donar nom a barrocs, impressionistes, modernistes o cubistes precisament perquè van ser capaços de renovar collectivament l’estat cultural del seu temps. Avui, aquests tres llibres ajuden a veure encara més clar fins a quin punt Joaquim Molas va esdevenir un revulsiu cultural que ha fonamentat tot el que va venir després. Inclosos, per descomptat, els antimoletes.

Una literatura possible, de Josep Iborra

víctor laBrado victorlabrado@gmail.com

iborrA (2021): Josep Iborra, Una literatura possible, València: Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació; «Obra Literària de Josep Iborra», 1, 2.

La publicació de la sèrie «Obra Literària de Josep Iborra» és una operació editorial de llarg alé que difícilment hauria estat possible si, des del 2015, no hagués començat una nova etapa a la Institució Alfons el Magnànim, tan diferent de

l’anterior. L’edició, a hores d’ara, comprén ja tres volums i, segons les previsions dels curadors, que van triant i comparant els textos, podria arribar a tindre’n un total de cinc o sis. Si tenim en compte que només els dos primers volums de la sèrie, els que conformen Una literatura possible, objecte d’aquesta nota informativa, fan un total de 1.429 pàgines, el lector ja es pot fer una idea del volum de la maniobra editorial, sens dubte proporcionat a la qualitat intel·lectual de Josep Iborra. Després d’aquests dos primers volums, ja n’ha aparegut un tercer —el Diari 1965-1977—, al qual seguiran uns futurs Quaderns 1980-2010 i, després, uns assajos i notes sobre Montaigne i altres textos de diversa factura, de caràcter assagístic també, amb un fort component introspectiu.

Els textos agrupats sota el títol Una literatura possible conformen, en molt gran part, allò que podríem dir el Josep Iborra més públic, més d’acció, el que escrivia amb una intenció d’utilitat o influència immediata, aprofitant sovint les ocasions que li oferia l’actualitat bibliogràfica. Hi predominen els textos ja publicats, la majoria en revistes, ara dispersos, amb alguns de ja aplegats també en llibre, mentre que la resta de volums de la sèrie, des del tercer fins al cinquè —o sisè—, per contra, aplegaran textos majoritàriament inèdits, que respondrien a una altra mena d’al·licients i estímuls, a un ritme personal d’escriptura més privat, més independent de la circumstància, però elaborats des d’unes possibilitats d’edició —diguem-ne— poc concretes, o improbables.

En Una literatura possible —el nom ja ho diu— hi ha concentrats i ordenats els treballs que Josep Iborra va produir segons una personal «voluntat de contribuir a fer possible, mitjançant la crítica literària, una literatura moderna en català», que és com ho trobem explicitat ja des de la «Nota preliminar», en què hi presenta el conjunt de textos aplegats. En alguns casos, s’ocupava de qüestions relatives a tot el domini lingüístic, però se centrava sobretot en la realitat literària del País Valencià, la posició del qual, en el conjunt de la literatura catalana, era llavors ben precària, ambigua. Josep Iborra va ser testimoni, observador d’excepció, encuriosit i apassionat, d’aquest procés d’integració progressiva —inacabat?— de diverses generacions d’escriptors valencians en la casa i causa comunes de la literatura catalana.

La seua producció crítica publicada en premsa es va estendre —també seguint la «Nota preliminar»— entre 1973 i 2010, amb un breu parèntesi entre 1976 i 1980. És a dir: des de l’aparició dels Premis Octubre fins que forces va tindre d’intervenir en la cosa pública literària, ja que Josep Iborra va faltar l’any 2011. Aquells van ser uns anys decisius pel que fa a la dinàmica literària valenciana. Ell hi va reflexionar, en va fer el comentari i, home ponderat —com a «savi discret» el caracteritza al pròleg Francesc Pérez Moragón—, en va oferir valoracions prudents, de to educat. Jo diria que generalment encertades. Si calgués oferir algun text prou representatiu de la intenció que animava Iborra i de la realitat literària que va voler tractar, no dubtaria a oferir-vos aquest, que clou «Literatura i postguerra al País Valencià»:

Fuster serà el primer escriptor valencià modern que aconsegueix tenir un públic, com després Raimon, i Estellés, que s’hi incorporarà després d’un llarguíssim silenci. I [...] aquest públic era —o serà aviat—, també, el públic de Rodoreda i d’Espriu, de Villalonga i de Pla... Per fi, hi havia a València una primera constitució, elemental encara, d’un petit circuit que s’ampliarà en connectar-se amb la miniliteratura de Catalunya. Avui, aquesta miniliteratura és ja la dels països de parla catalana. Hi ha llibreries, hi ha distribuïdors, hi ha un públic —un ghetto, però un públic, no una tertúlia—, hi ha moltíssima més gent que sap llegir i escriure. (p. 874)

El paràgraf transcrit resumeix bastant bé l’època i la circumstància, també el to i el sentit de la realitat, que hi trobarem tothora: el context i la mirada que hi ha a la base del conjunt de textos aplegats a les pàgines d’Una literatura possible.

Aquesta situació literària valenciana, del darrer terç del segle xx i primeries del xxi, fa que la visió de Josep Iborra sovint vaja més enllà del text a considerar, que traspasse els termes de l’obra com a mera creació estètica. En algun punt ens ho recorda, explícitament:

La literatura és cosa dels escriptors, i també dels lectors, del públic, i d’uns mecanismes de mediació entre els uns i els altres: els editors que s’encarreguen de fabricar per al mercat el llibre, els distribuïdors que, a través dels llibreters, els fan arribar als compradors, als lectors, i els crítics que contribueixen a la difusió i comprensió —o incomprensió, tant se val ara— de les obres: en parlen i així no les deixen caure en el buit. S’ha dit que «la crítica és la consciència de la literatura»; sense aquesta consciència, que la manté socialment i culturalment viva, la literatura es fa pràcticament «invisible». (p. 861)

Una literatura, doncs, ho és només quan existeix i funciona aquest circuit. Això —el mateix Iborra ho reconeix i se’n disculpa— és una obvietat, però calia recordar-ho, perquè «si apliquem aquest esquema —diu— al cas valencià, des de la renaixença fins als anys seixanta, si més no, és evident que no podem parlar de “literatura” (p. 862)». I una de les mancances que no cal considerar menor és, precisament, la de la crítica, perquè remarca «aquesta raquítica producció [literària valenciana, fins a la postguerra] no va acompanyada d’una crítica, d’uns comentaris que, almenys, deixen constància de l’existència de l’obra en un paper o altre [...] aquesta mancança és una constant de les nostres lletres, fins i tot ara» (p. 864).

I per «ara» hem d’entendre l’any 1990. És des de totes aquestes consideracions, des d’aquella manca de crítica que assenyala ell mateix, que naix el compromís de Josep Iborra com a crític, en la voluntat de cobrir un flanc absolutament necessari però desprotegit aleshores. Per moltes raons i, entre altres, perquè entre totes les possibilitats que ofereix el ram de les «belles lletres», la de crític era la menys lluïda, la que menys ambició literària satisfà, la que més poc dret té que li acorden una ració de glòria. En aquell moment (re)fundacional de la literatura catalana al País

Valencià —comprensiblement— plena d’aspirants a geni, una posició tan volgudament modesta té un punt d’heroïcitat o, almenys, una gran dosi de bona voluntat.

Bona voluntat i molta voluntat, val a dir: els dos grossos volums resultants, amb el títol eloqüent d’Una literatura possible, són la prova incontestable de la decisió, de la constància, de la convicció amb què es va prendre la tasca. No cal dir que, per l’extensió, en el panorama de la crítica valenciana de la seua època, el cas de Josep Iborra no té comparació possible. I una obra tan extensa havia de ser necessàriament rica, variada, complexa. No gens fàcil de caracteritzar de forma prou precisa en aquesta ressenya, necessàriament breu.

La primera observació, si voleu òbvia, que hi podríem fer és que Joan Fuster hi ocupa un primeríssim pla. Cosa ben lògica, d’altra banda. A l’«Índex de noms general» hi trobem 118 entrades que hi fan referència. Si tenim en compte que cap altre autor no arriba a les quaranta... Fullejant aquest índex, podem fer-nos una idea molt aproximada dels interessos que Josep Iborra volia compartir amb els seus lectors, ens hi trobarem en segon terme Josep Pla, amb 38 entrades; Carles Salvador, amb 34; Blasco Ibáñez, amb 32... De seguida veiem que, com a autor tractat en Una literatura possible, s’hi pot figurar de maneres molt diverses. I trobe que totes justificades. El cas de Carles Salvador, aparentment tan rellevant, s’explica per la posició relativa que en el seu temps va ocupar: més que no per la seua obra, Josep Iborra sent per ell un interés com a referent, com a símptoma de la situació heretada.

Pel que fa als autors valencians —aleshores encara— joves, els més esmentats són Joan Francesc Mira, amb 27 entrades; Ferran Cremades i Arlandis, amb 25, i Amadeu Fabregat, amb 24. Això és ben representatiu d’una època, quan aquests tres autors eren joves promeses amb possibilitats semblants, o comparables. Si aquest darrer havia obert un camí a la modernitat amb una irrupció esclatant, els altres dos mantenien una producció sostinguda, constant, davant tants novellistes ocasionals, d’una sola novel·la cadascú.

La constitució d’una narrativa valenciana en català no era, per a Iborra, un tema menor. No podia ser-ho. I en aquest punt, per entendre’ns ràpidament, es pot dir que va defensar i posar en relleu l’obra d’autors considerats, en un primer moment, com a més aviat conservadors i, per tant, com a molt secundaris en el panorama literari valencià dels anys setantes i vuitantes: Carmelina Sànchez-Cutillas i Enric Valor, com a —principals— exemples. En canvi, sense negar-los mèrits, va manifestar unes reticències molt evidents davant una bona part dels narradors més joves i trencadors, enquadrats en l’experimentalisme més heroic, de molta actualitat o tinguts per molt propis de l’època. No es pot dir que en aquest aspecte el temps, les ondulacions de les valoracions literàries fins ara enregistrades, li juguen en contra, a Josep Iborra. I podríem continuar fent consideracions d’aquesta mena. El material per a fer-ne és inacabable. Però certament no cal. El lector, amb el que hem vist fins ara, ja se’n pot fer una idea bastant clara. Una literatura possible és un llibre de referència per a les lletres valencianes del segle xx i primeries del xxi. Per a qualsevol estudiós o interessat en aquesta aventura literària, li és de consulta obligada.

Homenatge a Josep Massot: el combat per la història

Jordi GineBra

Universitat Rovira i Virgili jordi.ginebra@urv.cat

1. ginArd (2021): David Ginard i Féron: Josep Massot i Muntaner. El combat per la història, Palma: Lleonard Muntaner; «En Diàleg» 33.

2. d. A. (2021): Diversos autors, El monjo, l’historiador i l’editor. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, Jordi Manent (coord.), Barcelona: PAM; «Biblioteca Abat Oliva» 313.

Al lector que no conegui l’obra de Josep Massot i Muntaner li pot resultar estrany que en una revista com aquesta, dedicada a la llengua i la literatura, es faci una ressenya de dues obres que, pel títol, sembla que estudien la tasca d’un historiador. El que caldria dir-li és que, efectivament, aquests títols invisibilitzen una mica el que «justifica» la ressenya: que tots dos llibres també tracten de la figura de Massot i Muntaner com a filòleg i com a historiador de la llengua i la literatura catalanes, que és —suposem que per a la majoria de lectors d’aquesta publicació— la faceta més interessant de la seva labor acadèmica.

El primer llibre, que conté un breu pròleg de Paul Preston, és la transcripció editada d’un seguit de converses entre David Ginard, professor d’història contemporània a la Universitat de les Illes Balears, i Massot. Unes converses que es van iniciar en un llunyà 1988. Aproximadament la meitat de l’obra, en bona part a causa dels interessos de l’entrevistador, que els fa explícits ja al preàmbul, tracta d’aspectes històrics relacionats amb la Guerra Civil a Mallorca: la posició de Georges Bernanos sobre el conflicte, les vicissituds del desembarcament de Bayo, l’actuació del «Conde Rossi», la divisió política entre dretes i esquerres, el primer franquisme, etc.

L’altra meitat del llibre és un recorregut biogràfic i de la trajectòria acadèmica de Massot, i és la part que pot interessar més els lectors de l’àmbit de la llengua i la literatura catalanes. S’inicia amb l’evocació de la infància i l’adolescència i continua amb els anys de joventut, el trasllat a Barcelona per estudiar filologia romànica, l’ingrés a l’abadia de Montserrat, els inicis de la dedicació a la recerca i la participació en la major part de les plataformes culturals, editorials i acadèmiques del moment relacionades amb la llengua i la literatura catalanes. Són pàgines amenes i entretingudes, en les quals hi ha molta informació —de persones, de llibres, d’entitats— per al que seria la història externa de la filologia catalana contemporània. Unes pàgines que de vegades no defugen els detalls personals i l’anècdota, elements que, com se sap, també contribueixen enormement a explicar el desenvolupament de les disciplines acadèmiques. Heus aquí una mostra d’aquesta mena d’informació, situada a l’inici dels anys setanta: «Algun cop venia també Jaume Vidal Alcover, amb el qual vaig parlar molt en acabar les classes, al

despatx d’en Comas. Tant Comas com Vidal eren grans enemics d’en Molas, cosa que em creava problemes perquè no m’amagava de dir que jo era un moletes» (p. 65). Magnífic.

L’obra es completa amb un petit àlbum fotogràfic encartat entre les pàgines 80 i 81, una bibliografia (més desenvolupada en relació amb la Guerra Civil a Mallorca) i un índex onomàstic. Des del punt de vista material i formal el llibre està ben imprès i ben editat.

L’altre llibre és un extensíssim volum, de 565 pàgines, compilat per Jordi Manent per homenatjar la persona de Josep Massot i Muntaner amb motiu dels seus vuitanta anys, dels cinquanta de la seva ordenació sacerdotal i dels cinquanta d’exercici com a director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (afortunadament, el llibre va aparèixer quan Massot encara era entre nosaltres). Hi participen 56 autors, s’estructura en 9 apartats i conté també un encartament fotogràfic (entre la pàgina 384 i 385). Els aparats són els següents: «Presentacions» (ps. 19-58), «Retrats, semblances, laudatio» (ps. 59-105), «L’editor, el director de revistes i l’assessor cultural» (ps. 107-167), «L’historiador tout court» (ps. 169-219), «L’historiador de la literatura» (ps. 221-277), «L’historiador de l’Església, i la vida religiosa» (ps. 279-303), «L’historiador de llengua i de la música» (ps. 305357), «Records personals i familiars» (ps. 359-439) i «Bibliografia de Josep Massot i Muntaner» (ps. 441-560) —que inclou una «Cronologia biogràfica» del mateix Jordi Manent. I els autors que hi han participat són, per ordre alfabètic (que no és l’ordre a l’interior de l’obra), els següents (no incloc els autors de textos no redactats expressament per al volum): Rafael Alemany, Francina Armengol, Lola Badia, Albert Balcells, Mar Batlle, Sebastià Benassar, August Bover, Xavier Caballé, M. Teresa Cabré, Carles Cabrera, Jaume Carot, Felip Cirer, Miquel Costa, Dominique de Courcelles, Bernabé Dalmau, Carles Duarte, Antoni Ferrando, Josep Ferrer i Costa, Pere Fullana, Pere Gabriel, David Ginard, Montse Ginesta, Carme Gregori, Albert Hauf, Lluïsa Julià, Anna Maria Macià, Núria Mañé, Isidor Marí, Elisenda Marsal, Joan Martí i Castell, Joan Mas i Vives, Biel Massot, Jaume Medina, Pere Molas, Josep Moran, David Pagès, Vinyet Panyella, Maria Pilar Perea, Ramon Pinyol, Damià Pons, Paul Preston, Joan Pujadas, Joan M. Pujals, Joan Anton Rabella, Philip D. Rasico, Josep Riera Pujal, Borja de Riquer, Rafael Roca, Joandomènec Ros, Josefina Salord, Anna Maria Saludes, Vicent Simbor, Antoni Simon, Josep M. Soler, Margalida Tomàs, Fanny Tur i Joan Veny. (Potser hauria tingut interès incloure-hi també algú menor de quaranta anys.) El coordinador del volum, Jordi Manent —que cal felicitar per la immensa feina feta—, a més d’una útil introducció i la cronologia ja esmentada, també ens ofereix una bella evocació de la relació de Massot amb la família Manent-Tomàs. L’obra acompleix amb escreix l’objectiu principal que n’ha guiat l’elaboració: homenatjar la persona de Josep Massot i Muntaner per la seva dedicació tenaç, continuada i altament valuosa a la cultura catalana. La quantitat i la qualitat dels col·laboradors i la lectura dels textos que ens ofereixen són un testimoniatge rotund i contundent de la importància de l’obra de Massot en el desenvolupament i

la concreció material de la cultura catalana contemporània, especialment en els àmbits de la llengua i la literatura i en el de la història. Aquesta impressió de rotunditat i contundència que obté el lector, de realitat sense escletxes quant a la tasca acadèmica i cultural de Massot sorgeix, en bona part, de la coincidència dels judicis i les afirmacions dels autors dels textos, que en general no es retreuen a l’hora de destacar les qualitats de l’homentjat. Això té també, dissortadament i inevitablement, sobretot en un volum tan extens i amb tantes col·laboracions i tan diverses, un cert efecte col·lateral negatiu: la repetició de continguts. I el llibre, en relació amb això, en alguns moments arriba a cansar una mica. Per aquest motiu (i perquè el llibre ja era prou extens), potser no queda del tot justificada la inclusió d’alguns textos que ja s’havien publicat, com els d’Albert Manent, Biel Massot i Muntaner, Josep Murgades o Carme Gregori.

El llibre vol ser també una descripció sintètica de la labor de Massot en els diferents àmbits d’actuació —editor, promotor i director de revistes, acadèmic, folklorista, historiador, historiador de la literatura, historiador de la llengua, etc.—, i és en relació amb aquest aspecte que el resultat és més desigual. En algun cas el que s’hi diu és tan bàsic quant a les dades (sovint conegudes o que ja apareixen en altres parts del llibre), i quant a les valoracions tan centrat en l’elogi (i tan previsible), que no queda espai per a anàlisis una mica més tècniques o acadèmiques, i el text esdevé, de fet, una laudatio més (benvinguda, per descomptat). En altres casos, però, les aportacions ja presenten un esquema de jerarquització i interpretació de la tasca de Massot en l’àrea corresponent (esquema forçosament breu, perquè els autors tampoc no disposen de més espai, i esquema no sempre fàcil d’establir, perquè en l’obra de Massot les dades i l’erudició són tan abundants que de vegades poden amagar els plantejaments interpretatius i metodològics). Així, es poden destacar el textos de David Ginard i de Pere Gabriel sobre la feina de Massot com a historiador, el de Damià Pons sobre Massot i la cultura escrita de Mallorca, el de Josefina Salord sobre Massot i Menorca, el de Vicent Simbor sobre Massot i els escriptors valencians o el de Maria Pilar Perea sobre Massot i Antoni M. Alcover. No són els únics als quals caldria referir-se, naturalment, però l’espai d’una ressenya com aquesta no permet allargar la relació. Demanem disculpes si algun dels col·laboradors pensa que l’hauríem d’haver esmentat.

La part més extensa del llibre és la dedicada a la bibliografia de Massot, elaborada per Rafael Roca, que ocupa 100 pàgines. En aquest punt torna a aparèixer el dubte: ¿calia tornar a editar (tenint en compte, de nou, l’extensió del volum) un treball publicat tot just feia quatre anys (roCA 2017)? Sigui com sigui, el fet és que Roca aprofita per actualitzar les dades fins al 2021, per segregar l’apartat «Llibres traduïts a altres llengües» (p. 458) —els ítems del qual, a roCA (2017), figuraven a l’apartat general de «Llibres»— i per afegir-ne dos de nous, «Entrevistes» (ps. 536-538) i «Llibres i monogràfics dedicats a l’autor» (ps. 538-540). Així, amb independència de la resposta que es doni a la pregunta que s’acaba de formular, cal congratular-se de la feina feta per Roca, que ens ofereix de nou, doncs, «net i polit», un utilíssim recurs per a la recerca.

Josep Massot i Muntaner va poder llegir aquests dos llibres. És una sort. Massa sovint el reconeixement de la feina intel·lectual arriba quan la persona ja no hi és. Malgrat aquest petit consol —saber que sabia que era altament valorat—, el trobarem a faltar. Trobarem a faltar una persona que era, ell tot sol, una veritable «estructura d’estat».

BIBLIOGRAFIA

roCA (2017): Rafael Roca, «Bibliografia», dins Josep Massot i Muntaner, De València i mallorca. Escrits seleccionats, Vicent Simbor Roig (ed.), València: Universitat de València, ps. 92-178.

Teixir xarxa investigadora jove a la catalanofonia

laia Benavent llinares

Universitat de Barcelona laia.benavent@gmail.com

D. A. (2021): Diversos autors, Teixir xarxa, fer camí. Aportacions presents al futur de la catalanística, Eloi Bellés, Paula Marqués Hernández, Júlia Ojeda Caba i Míriam Ruiz-Ruano (eds.), Lleida: Punctum.

L’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (AJILLC) es va crear, l’any 2017, amb l’objectiu de donar impuls a estudiants de tota la catalanofonia que tot just s’iniciaven en la recerca. Des d’aleshores, cada any s’ha organitzat un congrés que ha aplegat estudiants de grau, màster i doctorat de diferents universitats a fi de crear una xarxa acadèmica entre joves investigadors. El llibre que tenim entre mans, i que porta per títol Teixir xarxa, fer camí. Aportacions presents al futur de la catalanística, és el recull d’algunes de les contribucions en aquests congressos, des del de València del 2017 fins al de Barcelona del 2020, passant pels de Lleida (2018) i Palma (2019).

Editat per Eloi Bellés (UB), Paula Marqués Hernández (Universitat de Venècia Ca’ Foscari), Júlia Ojeda Caba (UOC) i Míriam Ruiz-Ruano (UAB) —i amb un comitè científic creat ad hoc per reavaluar els textos—, Teixir xarxa, fer camí està dividit en tres grans blocs temàtics: perspectives lingüístiques, perspectives comparatístiques i perspectives historicistes, que alhora es subdivideixen en funció de les temàtiques més específiques.

Al primer bloc («Perspectives lingüístiques») hi trobem dos articles de «Qüestions de lingüística formal»: d’una banda, el text de Solivellas, en què ana-

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 139-216

litza els límits de la composició culta en català des d’una perspectiva teoricodescriptiva per «assenyalar-ne les principals incògnites», com l’abast d’aquest tipus de composició o la caracterització dels formants cultes (ps. 17-35); i, d’altra banda, el de Font, que analitza «la conceptualització de la tristesa i l’angoixa en català des d’una mirada lexicosemàntica» (ps. 37-57).

Segueixen tres articles de «Qüestions de lingüística aplicada»: el text de Magraner i Martín, que tracta dels diminutius emprats en la conversa col·loquial valenciana com a estratègia pragmàtica i pretén analitzar «quins valors pragmàtics se n’obtenen», així com també «per quina raó i amb quines intencions es poden emprar» (ps. 61-76); el de Marqués i Vidal, sobre la cançó improvisada com a eina per a l’aula de CLE per «desenvolupar la competència intercultural de l’alumnat» (ps. 77-91); i el text de de la Torre, que estudia l’atenuació pragmàtica a les aules de secundària a partir del nivell de competència pragmàtica dels estudiants «per poder plantejar una millora a través de l’ensenyament d’estratègies atenuants» (ps. 93-110).

Per tancar aquest bloc, es tracta «El català relacionat amb altres llengües»: l’article de Cassany-Bates se centra en Das Katalanische, de Meyer Lübke (1925), com a certificat d’independència respecte a una antiga «llengua comuna catalanoprovençal» (ps. 113-134); el de Sarmiento, en què reflexiona sobre la traducció de varietats funcionals i socials del francès al català (ps. 135-158); el text de Marra analitza l’entrada i persistència de catalanismes lèxics en les pragmàtiques sancions napolitanes (ps. 159-176); i el de Chilah estudia la capitalització de la llengua amaziga per a la integració de joves fills d’immigrants a Catalunya (ps. 177-204).

Al segon bloc («Perspectives comparatístiques») hi ha tres articles de «Mirades de gènere i diàlegs poètics»: d’entrada, Casanyes estableix un diàleg en l’imaginari corporal entre la poesia d’Anna Dodas i Gertrud Kolmar (ps. 209228); Matas analitza la influència de Sylvia Plath i Anne Sexton a Maria-Mercè Marçal i les poetes catalanes (ps. 229-244); i, per últim, Marimont, també sobre Maria-Mercè Marçal, se centra en el desig lèsbic i cos femení en la seva poesia (ps. 245-263).

En el subapartat «Intertextualisme i multidisciplinarietat artística», MarcoPalau estudia el vincle personal i intel·lectual entre el poeta Jaume Ferran i el pintor Maties Palau-Ferré (ps. 267-279); Gort parla de la intertextualitat en obres artístiques de Brossa (literatura), Cirlot (música) i Ponç (pintura) (ps. 281-292); i Hernàndez analitza l’estètica de Bach, Mozart i Eugeni d’Ors (ps. 297-318).

Per tancar aquest bloc, a l’apartat «Del ressò dels clàssics a la vigència del seu estudi» s’hi inclouen dos textos: Cano se centra en el teatre clàssic com a univers de referència de Joan Fuster (ps. 321-337) i Castellà, en la recepció creativa de l’aspecte místic de Llull en Verdaguer (ps. 339-356).

L’últim bloc («Perspectives historicistes») conté dos estudis sobre la «Literatura moderna, segle xvii»: Darder fa un repàs de la difusió del poeta mallorquí Rafael Bover en diverses obres (ps. 362-377) i Llàcer estudia el circuit d’obres manuscrites en la Barcelona del segle xvii (ps. 379-395).

Finalment, tres articles sobre «El tombant de segle» clouen el bloc i el llibre: Riera analitza els «espais de violència» en la narrativa breu de Víctor Català (ps. 399-411); Costa parla de Joaquim Ruyra com a poeta, faceta menys coneguda de l’autor (ps. 413-432); i Costa se centra en els textos d’Andreu Nin com a crític literari i la influència del marxista Lev Trotski en els seus textos (ps. 433-455).

Teixir xarxa, fer camí és, com hem anat veient, un recull miscel·lani d’estudis que abracen tota una varietat d’aspectes de la catalanística, que van des de temes de lingüística formal fins a aspectes literaris diversos; és el reflex, per tant, dels temes que interessen als joves investigadors en llengua i literatura catalanes. És evident que, com comenten els editors en el pròleg, un llibre miscel·lani en el qual hi ha participat qui ha volgut, no reflecteix totalment la varietat de temàtiques que s’han anat presentant en els congressos de l’AJILLC: un exemple d’això és el desequilibri evident entre els articles de literatura (14 articles) i els de llengua (9 articles).

La qualitat i el rigor del llibre, com també avancen els editors en el pròleg, ha estat la base del plantejament d’aquesta edició, ja que la feina d’investigadors novells també pot ser de qualitat. I, en general, això es compleix en bona part del llibre, en el qual trobem articles fonamentats i acadèmicament rigorosos. No obstant això, la maduresa investigadora entre estudiants de doctorat en contraposició a la dels estudiants de grau i màster es posa en evidència amb algunes qüestions que, tot i que no són generals de tots els articles, considerem pertinent de fer-hi esment.

No és estrany, per exemple, trobar-hi algun article que basi el plantejament i les conclusions en percepcions i creences subjectives, de manera que s’allunya de l’objectivitat requerida en treballs d’aquest tipus. O bé algun article en què a la introducció s’hi plantegen qüestions a les quals no s’arriba a les conclusions, com també seria esperable en un text acadèmic. Sobta, a més a més, trobar-hi algun text sense cap mena de divisió en apartats (o, si en té, parcial i insatisfactòria) que permeti al lector organitzar la informació i saber què hi trobarà. També cal destacar algun text en què els paràgrafs d’una pàgina o l’excés de notes al peu i d’incisos fan pràcticament inviable la lectura i el bon seguiment del discurs perquè la cohesió se’n ressent. Semblantment, el discurs es fa difícil de seguir en algun article que conté una gran quantitat de dades i poca explicació (o una explicació que potser és justa per a un públic no entès en el tema concret de l’article).

En definitiva, Teixir xarxa, fer camí. Aportacions presents al futur de la catalanística és una obra miscel·lània que agrupa la veu de joves investigadors en l’àmbit de la catalanística, i ho fa com un espai d’intercanvi de coneixement necessari per obrir el camí als joves inquiets per la recerca.

RESSENYES INDIVIDUALS

sAntonjA, Josep Lluís; CAbAnes, Vicent: Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés (Alcoi, 1320), Alcoi: Arxiu Municipal d’Alcoi, 2021; «Fons Antiqua» 2.

xavier luna-Batlle Universitat Autònoma de Barcelona xlbatlle@gmail.com

Aquest volum, d’un gruix de 792 pàgines, edita i estudia un manuscrit medieval de 1320 de registres judicials de la ciutat d’Alcoi. Es desplega en diverses direccions: la primera en l’anàlisi del contingut del document emmarcat en la societat del lloc i del temps i després, la més extensa i completa, la de la llengua, amb atenció especial a l’onomàstica. En són autors Josep Lluís Santonja, que ha publicat diversos estudis relacionats amb documents medievals i moderns de la ciutat d’Alcoi, i s’ocupa del context històric, i Vicent Cabanes, especialista de la llengua antiga i de la toponímia valencianes, que s’ocupa de l’estudi lingüístic. El llibre ens analitza el «volum més complet que es conserva dels registres judicials de més antiguitat de l’Arxiu Municipal d’Alcoi» (p. 5), en el qual hi ha la intervenció de diversos escrivans. S’assenyala en la introducció que aquesta edició té com a precedents obres que han tingut un pes notable en la història de les variants lingüístiques dels català de diverses regions, com el de Joan Miralles de 1994 (Un llibre de cort reial mallorquí del segle xiv (1357-1360), Palma), el de Joan J. Ponsoda de 1996 (El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), Alcoi), el de Joan A. Rabella de 1998 (Un matrimoni desavingut i un gat metzinat [procés criminal barceloní], Barcelona), el de M. Àngels Diéguez de 2001 (El Llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321), Alacant-Barcelona) o el de M. Dolors Farreny de 1986 (Processos de crims del segle xv, a Lleida, Lleida). El llibre que ressenyem, doncs, caldrà posar-lo en aquesta tradició filològica que tan bons resultats ha donat per avançar en el coneixement i l’aprofundiment de la història de la llengua catalana i en particular de les variants dialectals. La llengua dels llibres de cort sovint reflecteix la parla quotidiana, a través de les declaracions i els testimonis.

Aquest d’Alcoi té 422 pàgines escrites amb lletra gòtica cursiva, generalment en català i amb l’aparició del llatí, en particular en les referències als Furs i en les

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 139-216

còpies de cartes. Els detalls arxivístics i diplomàtics els trobem detalladament exposats en les pàgines finals de la introducció, en la qual també es descriu amb molts detalls la vida social i la situació jurídica de l’Alcoi de l’època, amb els enfrontaments i les disputes que van a parar a mans del justícia. Són disputes sovint relacionades amb delictes contra la propietat o les persones, per exemple per les intromissions d’animals en terrenys d’altri, és a dir les topades, molt freqüents a l’època, dels pastors amb els agricultors. Però també hi tenim robatoris, enganys, bregues personals, entre les quals no falta la violència contra les dones per part del marit.

La transcripció, que segueix la tradició d’obres com les adés esmentades, ocupa de la pàgina 69 fins a la 299, un treball molt acurat, però en què, com en tota obra d’aquestes dimensions, pot passar per malla alguna cosa. Trobem a faltar notes als casos com vinets per «vinents» (ps. 102 i 104), perquè sembla evident que a l’original hi ha un descuit de la titlla de la nasal, i el mot el veiem sovint en la forma «vinent» (p. e. p. 104). També i segons el nostre parer cal considerar la «y» gràfica com un possibilitat d’escriptura de la nasal palatal (variant gràfica de ny); en la transcripció es col·loca entre parèntesis quadrats [n] com si fos un descuit o un error. Però no és un cas excessivament rar que y sigui equivalent a la nasal palatal: peyores (= penyores), séyer (= sényer), Yvayes (= Yvanyes) i doncs més que una negligència de l’escrivà pot ser una alternativa gràfica antiga al dígraf ny, més modern.

Els capítols sobre l’onomàstica i la toponímia ocupen de la pàgina 303 a la 417 i se’ls ha donat prelació en oferir-los com a primers capítols d’anàlisi; i l’estudi lingüístic i el glossari van de la 421 a la 786. En l’onomàstica destaca l’observació de la procedència dels cognoms, que dibuixa un panorama precís de l’origen dels colonitzadors. Molts es refereixen a poblacions dels territoris lingüístics del català central i del nord-occidental, però també n’hi ha d’origen occità (L’Abatut a l’Arieja i Ais de Provença apareixen en els noms personals Ramon de l’Abatut i Johan Hax), aragonès (els castell d’Anzano a Esquedas, o Asín de Broto, tots dos d’Osca, apareixen en els noms personals Fferando d’Ançano i Gil d’Así).

L’estudi gramatical es desplega en tots els aspectes i conforma un estudi molt extens, amb llistes completes d’adverbis i conjuncions, i aplega també les locucions, algunes amb la presència de la llengua antiga clàssica, com tro el dia de hui ‘fins avui’. Diem extens també perquè hi trobem els binomis lèxics, tant característics del registre jurídic (aüd e reebut, complit e observat, destret e forçat, etc.). Quant al lèxic, els arabismes hi tenen un gran interès pel que representen d’herència i de convivència cultural en la conformació de la parla pròpia d’aquestes comarques. Em criden l’atenció almaraxa ‘recipient per a líquids’, almut, almuxarif, alqueria, atalayes ‘vigilants’, kaffís ‘mesura’. Entre les formes antigues de noms comuns ens fa peça pel seu valor històric i dialectal aradre ‘arada, aladre’, calcigar ‘trepitjar’, carrera ‘camí per a carros’, colpa ‘culpa’, dan ‘dany’, escalivar ‘remenar un conreu’, fembra, etc. Podríem allargar-nos esmentant el gran interès del text per a la història del llenguatge jurídic, amb casos com enantar ‘procedir

contra algú’, erbatge ‘tribut al consum d’herba’, exovar ‘dot’, fadiga ‘dilació en el compliment d’un tracte’, o fermança ‘garantia’. Hi apareixen atuells quotidians o dels oficis com barutell ‘sedàs per a la farina’.

En l’exhaustiu estudi fonètic s’ha de valorar molt positivament el recompte dels casos, que ens dona amb més detall la situació de l’evolució fonètica. Si hi ha un sol cas de man al costat dels 21 de mà, això és rellevant per suggerir que aquest únic cas de -n mantinguda revela una pronúncia obsoleta, un tret arcaic potser arrossegat per la tradició; fora el mateix per a l’únic cas de vin enfront dels 10 de vi/vy.

Afegeixo que és segur que els autors tenen raó quan diuen en la introducció arran de l’exposició dels criteris de transcripció que apareixen dues variants gràfiques d’un mot en un mateix fragment de text referint-se al cas «per rahó de draps» enfront de «per rahon de draps». Variants gràfiques sembla que han de ser. Per això haguera valgut la pena de conservar íntegrament la transcripció del text, amb les lletres en cursiva i tot, a l’hora de donar els exemples en els comentaris sobre la fonètica, ja que pot ser rellevant que una lletra aparegui en forma abreviada.

Un text d’una tan gran riquesa és difícil d’exhaurir en les explicacions lingüístiques i per això un lector atent hi pot trobar mancances. Totes les que jo hi he sabut veure són menors. N’esmentaré algunes. Pel que fa al nom na Saurina s’hi fa constar que és d’origen desconegut, comentari massa precipitat quan al DCVB se suggereix que és un diminutiu del nom femení Saura. Jo tampoc no hagués anotat que Teresa és també d’origen desconegut quan els diccionaris etimològiques el connecten amb un nom llatí. Potser, en l’anàlisi d’un text com aquest, que interessa explorar-lo en allò que té de particular la llengua de l’època en què s’ha produït, no caldria anar als orígens de segona instància, em refereixo per exemple que ens interessa aquí que aparegui Verdú analitzat com a llinatge provinent de la població urgellenca de Verdú, però potser no cal estudiar d’on ve Verdú, ens sembla que cau fora del marc lògic d’aquest treball. Per posar un altre exemple és important destacar que Vaquerices s’origina en el topònim vallesà, d’on suposem que venia el personatge, però no cal anar a l’origen d’aquest topònim. Amb l’estalvi d’aquests comentaris, que excedeixen el marc de la recerca del document, s’hauria evitat d’anotar que Vallporcar, a més de ser un «cognom de procedència» d’un indret del Segrià (fins aquí el comentari seria suficient), és d’etimologia incerta quan sabem que Joan Coromines proposa que vingui de ‘vall de porcs senglars’ o bé d’un arabisme.

Bellixos, potser ‘estri per a aventar el blat’, no enregistrat en els diccionaris, aixeca interès quan a més a més es proposa que estigui relacionat amb l’aragonès o amb el castellà, seguint una proposta d’Emili Casanova. Potser honquer ‘onsevulla’ (p. 72) també caldria pensar si és d’aquest mateix origen, cas que ha quedat sense comentar. Alguns altres detalls també han passat per malla o no s’han comentat a fons, com per exemple l’adjectiu frontí («i roçí de pèl vermell e frontí» p. 80): al glossari s’anota que és un adjectiu relacionat amb el front d’una animal i res més, però sí que hi ha més: al Tesoro de Sebastián de Covarrubias es recull

frontino amb el significat de ‘taca blanca al front que tenen alguns cavalls’, significat que encaixa en el context. També es tracta d’un aragonesisme? Per a cotí ‘peça de roba femenina’ (p. 84) al glossari hi ha només la indicació «peça de vestir», i els diccionaris fan constar que la primera documentació és de 1839 (DECat) i que ve del francès (DCVB). La novetat doncs és doble i de relleu: el mot és cinccents anys més vell, i cal dubtar de l’origen francès.

Fent-nos aquestes preguntes i aportant aquests comentaris volem dir que es pot afinar i completar la feina, no pas que li traguem ni un bri del gran valor que té, tant la transcripció com l’extens estudi. No podem afegir res més que anotar que sens dubte el llibre es col·loca amb tots els drets com una nova peça, i important, a tenir en compte en l’estudi de l’evolució del valencià i del català en general.

mArtínez romero, Tomàs: La predicació de sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló, Castelló: Diputació de Castelló, Universitat Jaume I, 2021; «Biblioteca de les aules», Minor, 30.

maría luz mandinGorra llavata Universitat de València m.luz.mandingorra@uv.es

La predicació de sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló s’emmarca dins de les diferents iniciatives dutes a terme amb motiu de la celebració, l’any 2019, del 600è aniversari del traspàs, a la ciutat bretona de Gwened (Vannes), de sant Vicent Ferrer. Tant l’organització de reunions científiques com la publicació de monogràfics a diverses revistes tractaren de donar llum sobre una figura de la qual, tot i haver sigut molt estudiada, encara resten aspectes per conèixer. I un d’aquests aspectes era la predicació del mestre dominicà per terres castellonenques, la reconstrucció de la qual és l’objectiu del llibre de Tomàs Martínez Romero. El punt de partida se situa en el manuscrit 477 de la Biblioteca de Catalunya, un miscel·lani textual que inclou cinquanta-vuit prèdiques, en llatí i en català, atribuïdes a Vicent Ferrer per Josep PerArnAu (1974, 1985). Un tret particular d’aquest manuscrit, elaborat majoritàriament entre 1430-1440, és la indicació —en els primers trenta-un sermons— del lloc i la data litúrgica en què foren predicats, en una seqüència que comença a Morvedre (l’actual Sagunt) el 30 d’abril i finalitza en Barcelona en agost de 1413,1 de manera que inclou els sermons, un total de vuit, corresponents a la segona estada del mestre a Castelló, de camí cap a la ciutat comtal des de València. L’itinerari s’inicia a Nules i segueix per Borriana, Vila-real, Onda, Atzeneta del Maestrat, Albocàsser i Sant Mateu per finalitzar a Benicarló. La minsa quantitat de sermons en relació amb el temps transcor-

1. La sèrie del viatge finalitza al sermó 32 (PerArnAu 1985: 241).

regut —sabem que sant Vicent podia predicar més d’una vegada cada dia— s’explica per una altra característica del manuscrit, en aquest cas no tan positiva per a la investigació, i és que no es transcriuen totes les homilies predicades, sinó només les corresponents a les domíniques i altres festes considerades importants pel compilador. En conseqüència, dins de la tradició textual dels sermons del mestre, el manuscrit 477 de la Biblioteca de Catalunya constitueix una col·lecció vinculada a una campanya de predicació concreta —el viatge de València a Barcelona en 1413—, copiada post mortem i, lògicament, sense vinculació directa al mestre (gimeno 2019).

Sobre aquesta base, l’autor divideix el llibre en dos blocs clarament diferenciats: una introducció i l’edició dels vuit sermons esmentats més un que no correspon a la sèrie, ja que hauria sigut predicat en algun punt d’Aragó el 23 de juliol de 1412, però que s’hi inclou, tal com ens indica el mateix Tomàs Martínez Romero (p. 55), per editar el text complet del manuscrit entre els ff.11v i 31r.2

La introducció comença amb unes notes relatives a la biografia de sant Vicent, seguides d’un breu repàs de les diverses predicacions del mestre per Europa occidental. Ambdós capítols constitueixen el marc necessari per situar en una adequada dimensió la part més substancial d’aquesta introducció, en tant que suposa el nucli de l’estudi: la reconstrucció de l’itinerari per terres de Castelló. La primera estada tingué lloc entre maig i juny de 1410, quan, finalitzada la quaresma, Vicent Ferrer deixà Tortosa per anar a Morella i romangué per les comarques castellonenques fins arribar a Nules el 17 de juny, darrer punt documentat del recorregut. La segona estada es va produir igualment entre els mesos de maig i juny, en aquest cas de l’any 1413, quan, acabada la predicació de la quaresma a València, el mestre es dirigí a Barcelona, on predicaria abans de partir cap a Mallorca. És a aquest segon període que corresponen els sermons transcrits al manuscrit 477 de la Biblioteca de Catalunya ara editats. Finalment, Vicent Ferrer estigué a Morella entre juliol i setembre de 1414 amb la finalitat d’entrevistar-se amb el rei Ferran I i el papa Benet XIII. En els tres casos, Tomàs Martínez reuneix i organitza les notícies disponibles omplint els buits documentals amb reconstruccions hipotètiques i valora les petjades que, en forma de manifestacions artístiques i tradicions culturals que han arribat fins avui, deixà la presència del sant per tot el territori castellonenc. Conclou la introducció amb una anàlisi dels sermons editats, dels quals explica estructura i contingut, a més d’oferir-ne algunes remarques concretes, com ara l’ús de exemples coneguts o referències a fets històrics com el Compromís de Casp, en el qual sant Vicent jugà, com és sabut, un paper fonamental.

En el segon bloc, l’autor procedeix a l’edició del text dels nou sermons, tots en llatí, amb la traducció al català acarada, acompanyada per notes destinades a facilitar la comprensió del text pels lectors.

2. Tema: «Ego dispono vobis, sicut disposui mihi Pater», Lc 22, 29. El sermó havia sigut editat per PerArnAu (1989).

Tot i el seu caràcter parcial, es tracta d’una aportació valuosa per al coneixement de la predicació del mestre per diverses raons. En primer lloc, perquè, llevat del mencionat sermó aragonès i del predicat a Vila-real, també prèviament publi-

cat per PerArnAu (1985: 328-360), es tracta de textos inèdits, tot i que podem trobar la redacció dels diferents temes a altres manuscrits o a l’edició príncep dels Sermones de tempore et de sanctis apareguda a Colònia l’any 1485, obra de Heinrich Quentell.3 En segon lloc, perquè la indicació de la data litúrgica i del lloc, junt a la conservació de paràgrafs que desapareixerien en altres compilacions, permet conèixer els continguts específics predicats per Vicent Ferrer i la manera emprada per a exposar-los en moments i espais determinats. Podem copsar, doncs, la individualitat del missatge adreçat a un públic concret, en aquest cas, el de les terres de Castelló.

A més a més, es tracta de redaccions completes, malgrat que presenten algunes remissions internes, pràctica que trobem en altres sermonaris, que revelen llur caràcter funcional, com a guia per a predicadors. Hi trobem, per exemple, referències com «Nota dels [sermons] de Teruel» (p. 138) o «respice in sermonibus de Valentia» (p. 186). Òbviament, aquestes elaboracions, fins i tot quan no arriben a l’estandardització que marcarà l’editio princeps, no permeten reconstruir el poder de la paraula parlada, el dinamisme de l’oralitat, un dels elements clau en la construcció de la fama de sant Vicent com a predicador. Però sí que fan possible valorar els fonaments teològics de les seues argumentacions, la novetat de les seues aproximacions als problemes clau de la predicació de l’època (delCorno 2021), la varietat de les fonts emprades, directament o indirecta, la riquesa dels seus exempla i la seua capacitat per a establir analogies entre els conceptes doctrinals i les imatges de la vida quotidiana. Per altra banda, cal entendre la «normalització» del text al llatí com una garantia per a arribar a un públic ampli, posant a l’abast de qualsevol predicador l’experiència del mestre.

L’obra compta amb un pròleg de Joan Francesc Mira i un epíleg de Gian Luca Potestà, dos estudiosos ben coneguts, que glossen la figura de Vicent Ferrer i ajuden a entendre l’abast de la seua tasca. Es tracta, en suma, d’una nova aportació de Tomàs Martínez Romero, especialista en la predicació vicentina, al coneixement d’un personatge de gran rellevància dins i fora de l’àmbit valencià.

BIBLIOGRAFIA

delCorno (2021): Carlo Delcorno, «Vicent Ferrer e la predicazione medievale», dins Albert G. Hauf i Francisco M. Gimeno (eds.), Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, Universitat de València, ps. 63-83.

3. Per als temes predicats per sant Vicent, vegeu PerArnAu (1999).

gimeno (2019): Francisco M. Gimeno Blay, «Modelos de transmisión textual de los sermones de san Vicente Ferrer: la tradición manuscrita», Anuario de Estudios Medievales, 49/1, ps. 137-169.

PerArnAu (1974): Josep Perarnau i Espelt, «Sermones de Sant Vicent Ferrer en los manuscritos de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 477 y Avignon, Musée Calvet, 610», Escritos del Vedat, 4, ps. 611-646.

PerArnAu (1985): «La compilació de sermons de sant Vicent Ferrer de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 477», Arxiu de textos catalans antics, 4, ps. 213-402.

PerArnAu (1989): «Sermó de sant Vicent Ferrer inèdit explicant el pare nostre (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Ms. 477)», Revista Catalana de Teologia, 14, ps. 527-540.

PerArnAu (1999): «Aportació a un inventari de sermons de Sant Vicent Ferrer: temes bíblics, títols i divisions esquemàtiques», Arxiu de textos catalans antics, 18, ps. 479-811.

mArtorell, Joanot: Tirant lo Blanc, edició, introducció i estudi de Josep Pujol, Barcelona: Barcino 2021; «Imprescindibles - Biblioteca de Clàssics Catalans».

Glòria riBuGent

Universitat de Barcelona gloriaribugent@ub.edu

El Tirant lo Blanc compta des del novembre del 2021 amb una nova edició, a càrrec de Josep Pujol. La nova versió de la novel·la de Martorell és el primer volum de la sèrie «Imprescindibles - Biblioteca de Clàssics Catalans», una col·lecció programàtica de l’Editorial Barcino que s’anuncia com la MOLC del segle xxi. L’objectiu d’«Imprescindibles» és editar les obres canòniques de la literatura catalana, recuperant alguns textos i autors que ja no es troben amb facilitat, des de l’edat mitjana fins al primer terç del segle xx.

Com la resta d’obres de la col·lecció, el nou Tirant s’adreça a un lector culte, que pot llegir el text original en català antic, regularitzat, però que no és ni especialista ni escolar: aquests ja disposen, respectivament, de l’edició crítica parcial d’Albert Hauf i de les abundants còpies abreujades o fragmentàries, com ara els reculls dels episodis amorosos que són lectura obligatòria de Batxillerat.

El nou volum és diferent, també, del Tirant lo Blanc que va sortir al mercat just un any abans: la versió completa adaptada al català modern per Màrius Serra, publicada per Proa, que reescriu la llengua de la novel·la, n’actualitza frases fetes i modernitza noms i topònims, entre d’altres. El volum actualitzat s’adreça a un públic més general, que vol llegir el Tirant, però no se sent còmode llegint el català antic.

La proposta de Pujol, per tant, és una altra i, com apuntava ell mateix en la presentació, vol fer transitar els lectors pel camí del mig, és a dir, presentar el text en la llengua antiga original però amb la comoditat de la regularització gràfica i d’algunes solucions fonètiques antigues.

La nova edició s’alinea, així, amb la de Riquer (publicada per primera vegada el 1947 i esmenada posteriorment en diverses edicions). Una edició d’urgència i explícitament divulgativa, segons Pujol, que no incloïa notes. Pujol segueix el seu text en la versió del 1979, a la qual ha introduït esmenes a partir de la revisió dels aparats crítics d’Albert Hauf i de Joan Perera (edició crítica inèdita), i de la consulta dels facsímils de les dues edicions antigues.

Com Riquer, Pujol presenta un text puntuat i ortografiat segons els criteris de la normativa actual. Va més enllà amb la modernització gràfica, que intenta reduir les vacil·lacions gràfiques i «amb una clara preferència, en cas d’alternança, per les formes gràfiques més modernes i coincidents amb les actuals» (p. 59). És a dir, quan conviuen dues formes gràfiques ha optat sistemàticament per la més moderna, com per exemple amb les formes cirimònia i cerimònia, que són totes dues presents al text i Pujol ha optat per aplicar la darrera sistemàticament.

A diferència de Riquer, Pujol sí que hi inclou anotacions, que són molt abundants (diverses a cada pàgina). Segons anuncia a la introducció, tenen una voluntat doble: resoldre problemes de comprensió literal derivats de la llengua antiga (sobretot lèxic i morfologia verbal) i identificar els elements concrets (personatges, fets històrics, llocs, costums, indumentària, tècniques) i referències literàries explícites o implícites, que reconstrueixen el context històric, literari, cultural i religiós de la novel·la. Les més habituals són els aclariments de significat, que es complementen amb el glossari final, que recull definicions d’alguns dels mots antics o amb accepcions diferents.

A més de l’edició del text, el volum també inclou una presentació, una introducció, una relació biogràfica de Martorell, el glossari mencionat i un annex amb il·lustracions de l’arnès blanc.

L’editor presenta la novel·la amb la reflexió titulada «El Decameró dels catalans?», un epítet que parteix d’una afirmació del clergue català expatriat Antonio de Bastero a La Crusca provenzale (1724). Pujol hi detecta el que el Tirant hauria pogut ser en unes altres circumstàncies històriques. La cita permet a Pujol parlar del context de la publicació, i el de la recepció del text. Recorda que, malgrat que el Tirant es va escriure en l’època més esplendorosa de la Corona d’Aragó, al voltant de 1460, no va imprimir-se fins tres dècades després, en temps dels reis catòlics. El canvi de paradigma polític, i també estètic, va fer que passés força desapercebut i, de fet, a partir del xvi pràcticament només se’l recorda dins del cervantisme erudit, per la famosa al·lusió que se’n fa al Quixot. Així, Pujol constata que, encara que avui sigui considerat un clàssic indiscutible, s’ha fet un lloc al cànon força tardanament i sense deixar un rastre literari en altres obres anteriors al segle xx. La introducció, d’altra banda, és extensa i fa un recorregut (amb la bibliografia posada al dia) per diversos aspectes del Tirant amb el caràcter divulgatiu adient pel públic que tingui ganes d’aprofundir-hi: repassa les fonts cavalleresques i cronístiques de l’obra; sintetitza l’argument, que divideix en cinc arcs narratius, i apunta les fonts en què es poden haver inspirat; explica la voluntat de realisme de l’autor, ja sia geogràfic (amb les ciutats) o onomàstic (a l’hora d’anomenar els

personatges), així com les descripcions socials de la vida de la cort i també la guerra, que volen dignificar l’obra en presentar-la com a espill de prínceps; o presenta els models literaris (i biogràfics) que ha pogut seguir l’autor per construir el personatge de Tirant (el Roger de Flor de la Crònica de Muntaner o el cavaller Blanc hongarès János Hunyadi). A més, planteja els ensenyaments bèllics que el lector pot extreure de l’obra i les virtuts del cavaller que Tirant encarna; les fonts italianes i clàssiques que es poden trobar en el pla narratiu de l’amor cortesà que apareix a l’obra; o la importància de la retòrica a l’obra, que manipula fonts clàssiques i modernes, sobretot en l’àmbit oral.

Després de la introducció, el volum inclou el capítol «Joanot Martorell: retalls biogràfics», que repassa la vida de l’autor a partir dels estudis i documentació més rellevants. Repassa els episodis vitals de Martorell, que acompanya d’onze fragments documentals rellevants, com lletres de batalla amb Joan de Montpalau o extrets del plet de Martí Joan de Gualba contra Galceran Martorell sobre la possessió del manuscrit del Tirant lo Blanc. Al llarg de la biografia, Pujol relaciona amb gràcia la vida de l’autor amb el contingut del Tirant. Per exemple, connecta l’estada a Anglaterra entre els anys 1438 i 1439 amb la història, les tradicions cavalleresques i literàries angleses que s’expliquen en els capítols 1-97 del Tirant, o compara tres lletres de batalla de Martorell amb fragments que reaprofita, pràcticament de forma literal, en els capítols 129 i 132.

Finalment, el volum també recull una bibliografia amb un centenar de referències que vol ser una guia per al lector àvid d’aprofundir més en el text: a més de la bibliografia que cita a cada apartat o a les notes, inclou les edicions modernes més importants de la novel·la i de les traduccions antigues de clàssics o obres italianes i edicions d’algunes obres catalanes importants en la gènesi o l’escriptura del Tirant.

En resum, el nou volum és una bona edició del Tirant lo Blanc, molt adequada pel públic no especialista a qui s’adreça, amb una introducció i anotacions rigoroses molt pertinents. El fet que el Tirant inauguri la sèrie «ImprescindiblesBiblioteca de clàssics catalans» el consolida com el més clàssic dels textos catalans, el Decameró dels catalans.

FerrAndo, Antoni: Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit, sobretot, de la guerra de Cuba), València: Institució Alfons el Magnànim, 2021; «Estudis Universitaris» 176.

Jordi GineBra

Universitat Rovira i Virgili jordi.ginebra@urv.cat

Antoni Ferrando, trenta-tres anys després (FerrAndo 1988) d’haver estudiat i editat les composicions llorentines Cartes de soldat (1896) i Pro patria (1897)

i d’haver analitzat l’actitud lingüística i política del patriarca de la Renaixença valenciana, hi torna. Ara amb documentació abundant i noves reflexions i anàlisis. El nou treball de l’insigne catedràtic emèrit de la Universitat de València confirma que la figura de Teodor Llorente continua suscitant un gran interès. I també que en suscita Vicent Blasco Ibáñez, que és, en part (i se’m perdonarà la simplificació), la «contrafigura» de Llorente. De fet, la bibliografia dels darrers anys sobre aquests dos autors no és menyspreable.

El llibre s’obre amb un pròleg de Rafael Roca (m’hi referiré després) i consta de 9 capítols, dos apèndixs i un índex antroponímic. En el primer capítol es plantegen els objectius de l’estudi: comparar les posicions polítiques de Llorente i Blasco Ibáñez amb motiu de la guerra de Cuba (1895-1898), d’una banda, i comparar la posició de tots dos autors pel que fa a la recuperació del valencià com a llengua literària, de l’altra. Són dos temes poc relacionats —o que semblen poc relacionats—, i un dels propòsits de Ferrando és, precisament, fer-nos veure’n les connexions. En el segon capítol es descriu el context polític i cultural en la València de finals del segle xix. El tercer capítol està dedicat a explicar amb detall la posició pública de Blasco al voltant del conflicte de Cuba. L’escriptor valencià va fer una campanya molt agressiva en la premsa contra el reclutament forçós dels joves de les classes amb pocs recursos, i va ser molt bel·ligerant contra les decisions del govern de la Restauració durant la guerra. No cal dir que Llorente, com a representant a València del conservadorisme del sistema, va ser destinatari de l’agressivitat verbal de Blasco. El quart capítol ens presenta la posició de Llorente, que va ser favorable als plantejaments dels successius governs espanyols. La seva acció més notable per reforçar l’establishment va ser la publicació de les referides composicions poètiques Cartes de soldat i Pro patria, belles peces literàries guardonades als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1896 i 1897 que des del punt de vista ideològic, però, s’inscriuen en un accentuat conservadorisme i governamentalisme acrítics.

Els capítols cinquè i sisè ens ofereixen respectivament una anàlisi literària i lingüística de les dues composicions llorentines. Ferrando mostra l’alta qualitat literària dels poemes (sobretot de Cartes de soldat) i valora positivament el model de llengua literària que Llorente hi va utilitzar, un model reeixit d’equilibri entre el registre culte i la col·loquialitat. En el capítol setè —el més extens: 60 pàgines— Ferrando revisita, ja de manera general (és a dir, més enllà de l’episodi de Cuba i de les intervencions de l’un i de l’altre en el conflicte), l’actitud de Llorente i de Blasco Ibáñez al voltant de la funció del valencià en la literatura culta i, més globalment, en els àmbits d’ús formals. I, en el capítol vuitè, estableix les conclusions, que podem resumir (simplificadament) de la manera següent. Llorente va escriure Cartes de soldat per suscitar l’adhesió popular a una causa patriòtica i Pro patria per neutralitzar la impopularitat de la guerra de Cuba. Amb aquestes composicions va connectar amb la sensibilitat de sectors burgesos, menestrals i agrícoles, i va contribuir a la percepció positiva de la llengua, encara que fos en àmbits restringits. A canvi, va difondre un missatge ideològic conformista i con-

servador, que no facilitava que es veiés el valencià com una llengua favorable al progrés. Com a contrapartida, Blasco Ibáñez aconseguia un gran ressò escrivint en castellà a la premsa contra l’explotació dels soldats, contra les tesis governamentals i contra el conservadorisme del mateix Llorente. Tor plegat (el que va fer Llorente i el que va fer Blasco Ibáñez) va condicionar negativament el desplegament cultural i polític del País Valencià i va impedir que la llengua catalana s’associés a la modernitat (per exemple, amb l’aparició de la prosa de creació).

Després de les conclusions, el llibre encara ofereix material abundant: el capítol 9, amb la bibliografia, i els apèndixs. En el primer apèndix s’editen de nou les Cartes de soldat i Pro patria de Llorente. En el segon s’edita una selecció d’articles de Blasco Ibáñez publicats, entre el 1895 i el 1900, a El Pueblo i La Provincias. Alguns d’aquests articles no havien estat editats des de la seva aparició a la premsa en vida de Blasco. Precedeix la selecció d’articles el poema «Avant!» (m’hi referiré després), exhumat recentment per Lluís Roda (2018). Tanca el llibre un índex antroponímic.

Com s’ha dit, el llibre es completa amb un pròleg de Rafael Roca (ps. 11-26), que, a més d’una càlida evocació del paper que va tenir Ferrando en el naixement del seu interès per la figura de Llorente, conté oportunes reflexions que van en la línia de la «nova lectura» sobre el poeta valencià que Roca ha anat establint des de fa uns anys. Roca insisteix, a més, en la necessitat de nous estudis que ajudin a entendre el context en què es desenvolupa la producció literària valenciana del segle xix.

El llibre de Ferrando, en definitiva, ja és això que demana Roca: un examen de les circumstàncies concretes (en aquest cas, polítiques i socials) en què neixen (o no neixen) els productes literaris. Un examen (especialment el capítol 7) que, al capdavall, acaba fent entendre la pregunta que figura al títol del pròleg del llibre. Perquè la pregunta, com fa notar Roca, potser no és «com és que Llorente no escrigué més en valencià?», sinó aquesta altra: «com és que Llorente escrigué tant en valencià?» Ferrando no justifica Llorente ni Blasco, però ens ajuda a entendre’ls. I aquesta és la feina de l’historiador.

Una petita observació, agosarada, abans de tancar la ressenya. El treball de Ferrando fa palès que, malgrat tot, ens continuem sentint obligats a «justificar» l’apoliticisme de la Renaixença llorentina i, en general, les «limitacions» de la Renaixença valenciana. Però potser el problema —la diferència— no és Llorente ni la Renaixença valenciana. En la qüestió de l’apoliticisme el pensament de Llorente no és gaire diferent del de Rubió i Ors, Antoni de Bofarull o Marià Aguiló (i encara menys del de Milà i Fontanals). Potser —almenys en part— la diferència no és tant el contingut objectiu de la Renaixença de l’un i dels altres com el que va venir després, que és el que ens ha fet adoptar una perspectiva de lectura diferent, i considerar llavors els escriptors de Catalunya —i alguns dels de les Illes— com un «primer pas»: una propietat que, a diferència del que passa amb Llorente, els col·loca en un punt del desplegament d’un discurs orgànic. Potser hem de fer encara més esforços perquè aquest discurs abasti unitàriament la producció literària de tota la comunitat lingüística. En relació amb això, per exemple (i mo-

vent-nos ara de Llorente a Blasco), el poema «Avant!» (1891) —atenent precisament la demanda de Lluís rodA (2018: 303) d’assignar-li «el paper útil i explicatiu que poguera correspondre-li al si de la cultura literària dels valencians i del conjunt de la literatura catalana»— podria ser llegit, a banda del que ens indiqui sobre les vicissituds personals de l’escriptor valencià, com una mostra rellevant de la nova sensibilitat literària —i del substrat ideològic corresponent— que irromp a l’inici de la dècada dels noranta, i que fins ara tenia l’emblema en el famós article «Viure del passat» (1892) de Jaume Brossa.

I un últim comentari. El llibre de Ferrando, encara que pertany de ple al gènere dels estudis acadèmics, traspua connexions, encara que contingudes, amb les literatures del jo. El protagonista de Cartes de soldat i Pro patria, el jove que mor a Cuba, era de Benicolet, poble de naixement de Ferrando. Aquest lligam empeny el catedràtic emèrit —que, a més, tenia un avi que va anar a la guerra de Cuba— a oferir-nos una acurada investigació sobre els possibles vincles de la narració de Llorente amb la realitat històrica. Unes pàgines sucoses (ps. 80-89), amb un punt d’emotivitat, que acaben de completar un treball que, certament, mereix una lectura atenta.

BIBLIOGRAFIA

FerrAndo (1988): Antoni Ferrando, «Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de Cartes de soldat i Pro patria», Caplletra, 4 (1988), ps. 91112. Reproduït parcialment dins roCA (2011), ps. 192-194. roCA (2011): Rafael Roca (ed.), Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

rodA (2018): Lluís Roda, «¡Avant! Un poema inèdit de Vicent Blasco Ibáñez —revisat per Constantí Llombart», Revista Valenciana de Filologia, nova etapa, 2 (2018) ps. 289-349.

oliverAs, Neus: Farmàcia, poesia i societat al Vendrell de Joan Ramon i Soler (1851-1900). Estudi del seu llegat a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, El Vendrell: Impremta Ramon, 2021.

alBert Gener

Universitat de Barcelona albertgenmart@gmail.com

Hi ha autors en qui la singularitat de la seva obra conflueix amb el ritme del segle, intervenint-hi; temps i artista, fins a contracor, acaben assemblant-se: esdevenen, si no sinònims, significats propers. N’hi ha d’altres que es projecten tan sols lo-

calment, en la circumstància: s’afilien, acrítics si es vol, a les dinàmiques del segle, mancats de la capacitat, l’oportunitat o l’afany de torçar-ne el rumb. Tot i que són els més afins al temps, paradoxalment no en poden ser l’emblema.

El testimoni literari del vendrellenc Joan Ramon i Soler, desenterrat en el nou estudi de Neus Oliveras Samitier, no ha gaudit ni tan sols d’una perdurança local. L’estudi, que no prova de ressuscitar al cànon un autor que no és susceptible de formar-ne part, encara la qüestió amb encert; ha reeixit a informar sobre un personatge que serveix per a caracteritzar la vida cultural del Vendrell vuitcentista i que ajuda a comprendre el paper de la literatura en les classes cultes de l’època; això és, els gustos i els usos literaris d’unes classes cultes comarcals que participen, no internament però orbitant-hi, de les dinàmiques de la capital del país. L’estudi, alhora, se sustenta en una recerca documental intensiva que compta amb més de 1.500 ítems, alguns dels quals bellament reproduïts en el llibre; una documentació que, juxtaposada, permet de crear un retrat fidel de l’home, el lloc i el temps.

La primera part de l’estudi se centra en el retrat de l’home. Neus Oliveras en reconstrueix l’arbre genealògic i en perfila els anys de formació. Articulat sobre el carteig familiar d’aquests primers anys, el perfil formatiu de Ramon i Soler té el valor d’esbossar un itinerari típic, si bé particular del personatge, que posa en evidència les zones d’influència, o si més no de recurrència, dels habitants de la capital del Baix Penedès. Alhora, la correspondència familiar, d’un caràcter més aviat casolà i pràctic, simpàtica per anecdòtica, permet emperò de validar uns determinats usos lingüístics —s’escriuen en castellà— i acostar-se als valors domèstics del segle xix. Lateralment, les cartes donen informació sobre la vida local (per exemple, la festa del pa beneït; dita, encara ara, del pa beneit) però també de les circumstàncies polítiques i socials en les quals és immers el país, com ara l’esment a esdeveniments vinculables a la Revolució de 1868.

Després d’una etapa formativa de lleu itinerància, Joan Ramon i Soler s’assenta al Vendrell, ja com a farmacèutic. La seva farmàcia esdevé, tal com escriu un seu amic, Josep Aixalà, «el Quarter General, el Gran Consolat, per on passaven a l’arribar al Vendrell tots els que dintre del catalanisme, en qualsevulga de ses manifestacions, s’interessen pel seu desenrotllament» (p. 31). Delata, doncs, la importància de la figura del farmacèutic a les viles, que depassa l’estricta funció sanitària i que es projecta amb una influència particular sobre la vida social, i per tant cultural i política, dels municipis catalans. En aquesta línia, Ramon i Soler esdevé un veritable dinamitzador de cultura, tasca que palesen les seves intervencions poètiques a la premsa, la participació en la Comissió executiva del Certamen Científic-literari (1887) del Vendrell, presidit per Àngel Guimerà, o, també, el fet que esdevingués professor de Retòrica i Poètica del Colegio de Vendrell.

L’obra literària de Ramon i Soler, heterogènia, pot llegir-se a través de diversos nuclis de sentit, aglutinadors. En primer lloc, cal parlar d’una poesia de circumstàncies, l’emblema de la qual és una llibreta inèdita d’epitalamis, conservada a l’Arxiu Històric del Baix Penedès (AHBP). Aquest aplec de textos té un doble

interès històric: d’una banda, permet de perfilar tot de personatges vendrellencs de rellevància, homenatjats amb un poema del farmacèutic el dia de les seves noces —convertint els dedicataris en un element tan important com el text, si no més—, i de l’altra, els tals testimonis poètics donen compte dels models literaris epocals i d’uns determinats usos socials de la literatura, vinculats a uns hàbits, a uns rituals col·lectius.

Hi ha, en segon lloc, una doble adhesió, no necessàriament antitètica, a dues possibilitats literàries del vuit-cents. D’una banda, cal vincular Ramon i Soler amb el jocfloralisme —«A la Pàtria, Fe i Amor / canto amb versos a tota hora» (p. 67)—, el qual també li és propici en l’objectiu de desplegar-se literàriament en la qualitat, tan afanyada, de poeta local; això és, amb tota la filiació nacionalista i romanititzant que implica, l’assaig d’encimbellar-se com a poeta del lloc. Malgrat això, també se’l pot inscriure en una certa tendència realista, vehiculada per un humorisme de caire costumista, que es realitza en el seu únic llibre que passa per la impremta, intitulat amb el títol tan delatador Quadros del natural. Una doble adhesió que podria sintetitzar-se amb el «Cant de l’àtom», que fa conviure en perfecta harmonia els valors tradicionals catòlics i el cientisme: «Quan Déu va dir: Fiat, jo era, certíssim / a dins lo ser últim, ja ell me va dur» (p. 69).

Farmacèutic i professor de retòrica a la vila, eventualment administrador de correus, el llegat de Ramon i Soler és més interessant com a peça que com a engranatge autònom. Hom pot inferir del llibre que el gran valor del personatge no és cap altre sinó la tipicitat.

Una tipicitat, tanmateix, que s’esdevé en un ambient privilegiat i en una posició clau de la vida vilatana. Però per explicar-ho cal, encara, tornar a la immediatesa del present. A propòsit de la capitalitat cultural del Vendrell l’any 2020, el Palau Robert va acollir l’exposició El Vendrell. L’època daurada: Casals, Fenosa, Guimerà i Nin. El títol, qui sap si una mica hiperbòlic, semblava que es demanés sobre les raons per les quals una vila més aviat petita havia estat capaç, durant gairebé un segle, de generar personatges d’interès nacional i fins d’abast mundial. Aquesta pregunta sense resposta, la qual no ha de ser aliena al poder de la casualitat, bé demanava un discurs, un discurs i una traça que l’exposició no oferia, esdevenint tota ella superficial i innòcua, turística. El buit de l’exposició sembla que aconsegueixi sadollar-se una mica amb les informacions de Neus Oliveras, que converteix la segona part del llibre en una descripció del teixit associatiu i cultural de la vila penedesenca, de gran riquesa i vitalitat, recolzat en un procés industrial en floració. A causa d’aquest ambient que no debades es pot titllar d’exuberant, la tipicitat de Ramon i Soler topa feliçment, per raons purament geogràfiques, amb l’atipicitat de personatges com un Jaume Carner o tot un Àngel Guimerà, amb qui manté també relació epistolar i comparteix espais; i també sap teixir una fecunda relació amb els músics, com el pare de Pau Casals, Carles, que musica fins a set poemes de Ramon i Soler, o Benvingut Socies, amb qui també col·labora.

L’estudi de Neus Oliveras dona els materials necessaris per a caracteritzar, deia, l’home, el lloc i el temps. Dona compte d’un personatge estretament imbri-

cat en les dinàmiques del segle: veure Ramon i Soler és veure el segle xix, el segle xix menut; això és, l’efecte general de les estratègies, polítiques i literàries, del catalanisme —més enllà dels murs de la ciutat comtal. Alhora, és tant un llibre d’un inqüestionable interès local —redescobreix un personatge oblidat, reconstrueix la història de la vila— com una mina de documents que bé afecta la història gran, i n’és afectada. L’aplec de materials, útil i necessari en ell mateix, és susceptible d’esdevenir una font complementària per a estudis de més gran abast i, alhora, l’espurna de noves investigacions.

riCArt, Enric-Cristòfol: Quaderns Kodak, Enric Blanco (ed.), Lleida,Vilanova i la Geltrú: Punctum, Aula Joaquim Molas, 2020.

isaBel marcillas-piquer Universitat d’Alacant isabel.marcillas@gcloud.ua.es

L’any 1923, deia Enric-Cristòfol Ricart (Vilanova i la Geltrú 1893-1960) —gravador, pintor i intel·lectual català— que «en un diari tot hi cap i fa bonic precisament per això de que sigui la plasmació sinceríssima del moment, la instantània que ens permet recordar, reconstruir, amb indiferència, amb llàgrimes als ulls o amb un lleu somriure» (p. 186). Amb aquests mots, Teresa-M. Sala enceta el pròleg a l’edició, a cura d’Enric Blanco, dels diaris del qui ha estat considerat per alguns el millor xilògraf català. Els mots que reportem ens permeten fer atenció a dos aspectes que caracteritzen fonamentalment el volum ressenyat: d’una banda el fet que es tracta d’escriptura diarística, un gènere encara poc conreat per al consum públic en l’època en què va ser redactat i, de l’altra, la sinceritat amb què l’escriptura copsa el moment, situant-lo en el mateix plànol que una imatge captada per una càmera fotogràfica: d’aquí la plasticitat del títol, ideat pel mateix Ricart, que sense cap mena de dubte convida a la lectura, atenta o en diagonal, que permet escorcollar els interessos i les contingències d’una vida plena de reflexions culturals i professionals, més que no pas personals, familiars o sentimentals. Quaderns Kodak és un volum considerable que abraça el ventall cronològic de la vida del seu artífex entre el 1920 i el 1956, quatre anys abans de la seva mort. Com hem comentat, el pròleg de Teresa-M. Sala precedeix l’edició d’Enric Blanco. Per la seva banda, Blanco sintetitza els eixos principals de l’escriptura de Ricart en una introducció bastida sobre una acurada bibliografia que permet una aproximació escaient, no només als diaris del gravador, sinó també a l’època i als esdeveniments culturals que van caracteritzar el moment en què van ser escrits. El gruix del volum es divideix en set apartats confegits per l’anomenada Llibreta de París —un primer assaig d’escriptura diarística, que comprèn les vivències viscudes per l’autor entre febrer de 1920 i maig de 1922—, i el contingut dels sis quaderns Kodak: Kodak 1

(març 1922 - desembre 1922), Kodak 2 (gener 1923 - setembre 1923), Kodak 3 (octubre 1923 - febrer 1925), Kodak 4 (febrer 1925 - setembre 1926), Kodak 5 (octubre 1926 - desembre 1928) i Kodak 6 (gener 1929 - juliol 1956). Finalment, un índex onomàstic clou el volum.

L’escriptura de la Llibreta de París arranca a partir de l’estada parisenca a l’Hôtel Rouen, un dels llocs més concorreguts pels intel·lectuals i creadors catalans. En l’apartat introductori, Blanco argumenta com el viatge es converteix en un estímul per a l’escriptura que el gravador català materialitza, negre sobre blanc, en les impressions derivades de la primera visita al Louvre, l’anada al Salon d’Automne al Gran Palais o la visita al Museu de Luxembourg, per posar-ne algun exemple. Les reflexions a l’entorn de la pintura, l’arquitectura, el paisatge o les referències bibliogràfiques, sovint en francès, permeten una aproximació als interessos artístics i intel·lectuals de Ricart que, entre el 1920 i el 1924, va fer un total de cinc estades a la capital mundial de l’art.

Ricart dibuixa la paraula Kodak amb lletres vermelles i grosses a la portada de la primera llibreta que conformarà els seus diaris; ho fa amb la clara voluntat que impera en tota escriptura diarística d’establir un pacte de veritat, o sinceritat, amb un mateix, atès que no sembla que tingués la intenció de fer-ne pública l’escriptura: «Això no és pas pels altres; és per a mi. Qui no té memòria ha de tenir estilogràfica» (p. 117). Tant en aquest primer quadern com en els que se’n segueixen, la varietat temàtica, i fins i tot estilística, és notòria. És per aquest motiu que, com afirma el mateix editor del volum, es fa difícil una classificació de totes les idees i referents culturals que s’hi escolen. No obstant això, Blanco classifica en cinc topoi els eixos principals dels interessos de Ricart que queden plasmats als diaris: l’art, l’entorn, la destrucció, l’actualitat i els llibres.

En referència al motiu de l’art, els quaderns Kodak plasmen tota mena de reflexions relacionades, especialment, amb la pintura i el gravat. Les impressions derivades de les visites a museus i d’altres col·leccions privades se succeeixen al llarg de les entrades diarístiques, de manera que el lector podrà fer-se una idea tant dels gustos de l’intel·lectual català com de les pulsions artístiques de l’època; unes reflexions que, en moltes ocasions, es fan extensives a d’altres àmbits com ara el de l’arquitectura o la música, de forma que els esments al blues o al jazz també acoloreixen i basteixen de modernitat la paleta de colors amb què s’il·lustra amb paraules la societat del moment. Entre les referències vinculades a les relacions personals en el món de la pintura, destacarem, per posar-ne un exemple, l’entrada del 29 de desembre del 1922, en què Ricart al·ludeix a la interrupció de la correspondència, i també de l’amistat, mantinguda amb Miró, a causa d’una sèrie de bromes pesades de què aquest va ser objecte i en les quals Ricart va participar. Altrament, s’hi poden trobar comentaris de l’obra de Cézanne, Courbet, Matisse, Renoir o Manet, entre els francesos, i el mateix Miró, Rusiñol, Casas, Meifrèn, Urgell o Mir, entre els catalans. Així mateix, l’evolució del propi procés creatiu també hi queda reflectida.

Pel que fa a l’entorn com a motiu de reflexió en els diaris de Ricart, l’editor del volum, Enric Blanco, destaca que, com sol ser habitual en aquest tipus d’es-

criptura, la quotidianitat cobra un paper rellevant a partir, sobretot, de l’esment a les relacions personals amb família i amics. Respecte a les amistats, prenen una presència significativa Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes, J. F. Ràfols, J. M. Junoy o Eugeni d’Ors, qui, a parer de Blanco, apareix tractat amb una certa ambivalència (p. 32) a causa de la forta personalitat de l’ideòleg noucentista, amb qui Ricart acabà mantenint una relació de proximitat a través de les tertúlies sostingudes als anys quaranta a Vilanova.

No és estrany que els diaristes es plantegen qüestions al voltant del sentit de l’escriptura; per a l’editor del volum que presentem, en els Quaderns Kodak aquest qüestionament es pot vincular a la necessitat d’autojustificació en diverses entrades del diari i, de retruc, a la destrucció de pàgines o cancel·lació d’entrades. És en aquest sentit que Blanco es refereix al topos de la destrucció, connectada no només a l’escriptura, sinó també a la pintura, atès que Ricart esmenta la destrucció de tots els quadres que li venien a la mà; «en Art el destruir és en certa manera crear» (p. 507), deia el xilògraf a propòsit de l’art nou l’any 1927. Altrament, es pot dir que aquest motiu es fa palès no solament amb les paraules, sinó també amb l’absència d’aquestes, ja que, com a conseqüència del triomf dels nacionals, Ricart esborra dels Quaderns qualsevol entrada o al·lusió que pogués ser qüestionada pel bàndol guanyador. Així doncs, la destrucció, en el sentit de fer desaparèixer alguna cosa, es manifesta en els Kodak com a una eina bàsica de creació, en unes ocasions, i de vida, en d’altres.

Pel que fa a les al·lusions a l’actualitat, Ricart es refereix sovint a les temàtiques abordades en els articles escrits per Junoy a La Veu de Catalunya, però també a les aparegudes en altres diaris com La Publicitat, que llegia habitualment, o Le Journal o L’Intransigeant, al llarg de la seva estada a París. A més a més, s’hi escolen qüestions polítiques que denoten un posicionament crític durant la dictadura de Primo de Rivera, una relativa afinitat a la República amb el canvi de govern i entusiasme per la victòria dels nacionals al final de la guerra. En qualsevol cas, aquesta nova situació comporta, en l’escriptura dels Kodak, la desaparició de temes vinculats a l’àmbit polític, circumstància que es posa en relació amb un altre dels topoi esmentats per l’editor dels Quaderns, la censura i l’autocensura.

Els diaris de Ricart deixen constància d’una bona quantitat de referències sobre llibres que ofereixen una visió polièdrica dels gustos de l’intel·lectual. Es tracta de lectures que poden estar vinculades al lleure o al plaer derivat de l’estètica literària, per una banda, o als gravats que presenten els volums seleccionats, per una altra. En aquest sentit, resulta interessant fer referència al fet que Ricart deixa constància del seu interès per la literatura del jo, cosa bastant evident a partir de la pròpia escriptura diarística. Així, trobem esments als diaris de Delacroix, a les cartes de Gauguin o Cézanne o als pensaments d’Ingres. Pel que fa als referents catalans, només hi ha al·lusions a Madrid 1921 de Pla o al diari de Víctor Balaguer.

Finalment, a aquell lector o lectora afeccionat a la literatura diarística cal advertir-li que no totes les entrades dels Quaderns s’adiuen al que es considera lite-

ratura, si tenim en compte que, amb el pas dels anys, l’escriptura de Ricart esdevé menys treballada i més telegràfica. Sí que és cert, però, que almenys fins als anys trenta s’hi palesa una voluntat d’estil bastida a través de jocs textuals i de gèneres, entre els quals l’anècdota ocupa el lloc més rellevant. En qualsevol cas, el volum Quaderns Kodak posseeix un innegable interès tenint en compte que es tracta d’uns diaris inèdits fins al moment, amb l’excepció d’algunes cites esparses. Cal afegir-hi, a més, el fet que l’obra ens permet reconstruir i conèixer amb major profunditat, fins i tot des d’un cert intimisme, la figura del gravador català, alhora que ofereix una mirada, adés crítica, adés irònica o admirada i vehement, tant de l’època en què va viure com dels propis interessos culturals i de les relacions intel·lectuals que mantingué. Resulta, sens dubte, una aportació rellevant a l’àmbit de la literatura del jo escrita en català.

gArrigAsAit, Raül: Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder, Barcelona: Ara Llibres, 2020.

victòria alsina Keith Universitat Pompeu Fabra victoria.alsina@upf.edu

L’obra que ressenyem explora la història de la Fundació Bernat Metge, l’emblemàtica col·lecció de clàssics grecs i llatins, des dels anys 20 fins a finals dels anys 60 del segle xx. Val a dir que la darrera dècada està glossada de manera breu i impressionista, i que en realitat la narració pròpiament s’acaba l’any 1959, amb la mort del darrer dels tres fundadors a què al·ludeix el títol; perquè de fet el relat gira entorn de les tres figures més significatives d’aquesta empresa, els homes que la van fer possible i que en van constituir el motor durant l’època estudiada en el llibre: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba. El llibre, que es desenvolupa cronològicament, està dividit en sis parts, cadascuna dedicada a una etapa de la Fundació, però també centrada en un element o personatge diferent. El capítol 1, «Epifania vora el mar», presenta la concepció i els inicis de l’empresa i fa el retrat dels homes que en van ser l’ànima. El capítol 2, «La primavera epicúria», examina el primer volum de la col·lecció, De la natura, i la tasca feta pel traductor Joaquim Balcells. El capítol 3, «Sota la bota militar», cobreix l’època de la dictadura de Primo de Rivera i exposa els efectes que tingué sobre la llengua i la cultura catalanes, i sobre la FBM. El capítol 4, «El monstre i l’ideal», dedicat a l’època de la República, presta una atenció especial a la traducció que Riba feu de les tragèdies d’Èsquil. El capítol 5, «Les Erínies desfermades», tracta de les activitats de la FBM durant la guerra civil i de la profunda divisió que la guerra provocà entre els fundadors, situats en bàndols oposats. El capítol 6, «Col·laborar i resistir», relata els esforços de la col·lecció per sobreviure

després de 1939. El llibre acaba amb un epíleg en què es considera la FBM des de la perspectiva del present. No es tracta, ni és el que es pretén, d’una obra de recerca; la major part del que s’hi explica es basa en publicacions anteriors, que consten en una extensa i útil bibliografia situada després de l’epíleg. Entre aquestes publicacions en trobem, d’una banda, de personalitats destacades de l’època, com el mateix Cambó, Eugeni d’Ors o Lluís Nicolau d’Olwer; d’altra banda, hi ha una bona selecció dels estudis més importants sobre Carles Riba, sobre Cambó i Estelrich, sobre el noucentisme i sobre la FBM. Entre els darrers, cal destacar el llibre de l’enyorada Montserrat FrAnquesA (2013), basat en la seva tesi doctoral. Ens preguntarem per què calia una nova història de la FBM tan pocs anys després de la de Franquesa. La resposta és que el treball de Franquesa és una obra sobretot acadèmica, que ens ofereix una visió de la FBM des de l’estudi dels clàssics i la filologia, mentre que el de Garrigasait descriu la collecció en el seu context. Tot seguint el fil de les vicissituds de la FBM les va situant en l’àmbit polític, cultural i literari en què es creà i es desenvolupà l’empresa, la Catalunya que va des de l’esclat ple de projectes del noucentisme i la República fins a la profunda desfeta que representaren la guerra civil i, després, el franquisme. I fa visible la interrelació estreta que hi ha entre la col·lecció i el seu rerefons.

Els fundadors, que es pot considerar un assaig d’alta divulgació, està meravellosament escrit, amb una prosa alhora genuïna i estàndard, que té, entre d’altres, dues grans qualitats: la capacitat de sintetitzar situacions i esdeveniments complexos amb un parell de frases justíssimes i una gran claredat.

El llibre arrenca amb el descobriment, el 1908, de l’estàtua d’Esculapi a Empúries en el transcurs de les excavacions d’aquesta ciutat grega, troballa de gran importància per als noucentistes, «convençuts que la nació catalana tenia des de sempre una essència clàssica immutable» (p. 15). El relat d’aquest esdeveniment i de l’impacte que tingué en el seu moment dona lloc a fer un retrat de cadascun dels tres fundadors que ens ajuda a veure per què va prosperar la seva empresa: Cambó, l’home que, havent-se fet multimilionari, es converteix en un gran mecenes de la cultura catalana; Estelrich, jove i brillant activista cultural, fou l’esperit inquiet que tirà endavant l’empresa; i Riba, l’intel·lectual, poeta, hel·lenista i traductor, imprescindible per assegurar la qualitat que requeria el projecte.

Un dels capítols més interessants és el segon, que gira al voltant del primer volum de la FBM, De la natura, del poeta i filòsof Lucreci, i de dues polèmiques que va suscitar aquesta publicació. Garrigasait examina amb detall la qualitat de la introducció, l’aparat crític i la traducció fetes pel jove però ja notable llatinista Joaquim Balcells, de qui repassa la trajectòria. Aquesta anàlisi constitueix una de les aportacions del llibre, ja que la figura de Balcells, un filòleg de renom internacional que malgrat una mort prematura va crear escola, no és, malauradament, prou coneguda encara. En el transcurs d’aquest petit estudi l’autor explica què significa constituir el text d’una obra antiga i per què aquesta tasca filològica demana una alta especialització que en aquells moments no estava a l’abast de gaires estudiosos de Catalunya. Això dona lloc a exposar la primera de les polèmiques

que hem esmentat: Carles Riba i Lluís Nicolau d’Olwer van posar en dubte que hi hagués al país prou filòlegs prou competents per establir els textos de totes les obres, i Nicolau va proposar que es compressin els drets dels millors textos ja establerts i que els traductors s’hi basessin per fer la seva tasca. Cambó i Estelrich, però, van preferir que a cada volum el traductor o un altre especialista establís el seu propi text, i així es va fer. A propòsit d’això Garrigasait afirma: «Avui cadascú pot demanar-se a qui s’hauria d’haver fet cas: als qui només tenien raó, o als qui tenien la vehemència fervorosa que va posar tots els altres a remar.» (p. 56) Em permeto de discrepar del que sembla opinar l’autor. Jo crec que la FBM, amb les seves excel·lents traduccions, hauria despertat el mateix entusiasme i hauria contribuït en la mateixa mesura a l’estandardització del català si els textos que les acompanyaven haguessin estat els ja establerts per especialistes de renom, i s’hauria estalviat de tenir un cert nombre d’edicions «ineptes, mal fetes o directament plagiades» (PòrtulAs 2007: 612).

La segona polèmica la va suscitar la tria de l’autor i el contingut mateix de l’obra traduïda: dins del catalanisme, els catòlics més conservadors consideraven que l’epicureisme que Lucreci (un ateu!) propugnava en la seva obra era una filosofia repugnant per als valors cristians; l’exemple més notable d’aquesta actitud, que avui pot semblar singular però que cal entendre en el seu context, es veu en mossèn Antoni Maria Alcover, que el 1923 publicà al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de Palma un article enfurismat a propòsit de la Fundació Bernat Metge i, sobretot, del seu primer volum, segons ell una obra «farcida d’impietats, blasfèmies i escopinades an el cel» (citat a la p. 68): un escrit que li valgué la indignació de Joan Estelrich. En l’últim paràgraf d’aquest segon capítol Garrigasait sintetitza el que significava aquesta polèmica en el seu moment històric, i acaba: «Encara que avui la posició ens pugui semblar pintoresca, si hi va haver polèmica és perquè els clàssics eren una peça clau en els canvis culturals del moment» (p. 70).

Un altre capítol important és el 4, dedicat en gran part al paper de la FBM en la recuperació d’un llenguatge literari estandarditzat en la línia del que propugnaven Eugeni d’Ors i l’Institut d’Estudis Catalans i, sobretot, dedicat a la figura de Riba com a traductor, i, de manera especial, a la versió que feu de les tragèdies d’Èsquil, aparegudes en tres volums entre el 1932 i el 1934. Fins aleshores Riba havia traduït Xenofont i Plutarc, i ho havia fet amb la voluntat de contribuir a la creació d’un català literari. Però amb les tragèdies d’Èsquil s’enfrontà a un text molt més cantellut, obscur i dens, que posà a prova la seva perícia com a traductor i com a poeta, i que són una fita en la col·lecció, en l’obra de Riba i en la història de la traducció al català.

En el capítol 6 i l’epíleg s’explica el gran canvi que va sofrir la FBM després de 1939, no pas en el valor de les traduccions publicades sinó en la difusió i la importància social que passà a tenir. Tot i que les tossudes gestions d’Estelrich van fer possible que un volum de la FBM fos dels primers llibres a publicar-se legalment en català, l’any 1942, amb la majoria dels col·laboradors a l’exili i sota una repressió i una censura implacables, la col·lecció havia passat «del centre de la vida pública [...] a una existència marginal» (p. 227).

L’epíleg que clou la història té un caire personal: l’autor relata l’impacte que li causà arribar, el 2007, a la seu de la FBM (Via Laietana 30, com diu repetidament al llarg de l’epíleg), on la directora de la col·lecció, Montserrat Ros, li va ensenyar la seu de l’empresa, la biblioteca i les taules on havien treballat Carles Riba i Joan Estelrich, i li va explicar la feina meticulosa i rigorosa que s’hi feia. Es pot entendre per què Garrigasait ha decidit aturar la història als anys 60 (de fet, abans) en lloc de fer-la arribar, per exemple, fins al moment en què, el 2017, la Fundació Bernat Metge va canviar de mans en ser comprada a la família Guardans Cambó pel grup SOM. Haurien estat dues històries diferents: una, la història d’una empresa de gran prestigi i vitalitat, arrelada al seu entorn, que el món cultural tenia com a referent, i una altra, la d’una empresa que anava fent la viu-viu (tot i continuar publicant), que conservava el prestigi, però un prestigi reverencial, i que cada vegada estava més desconnectada dels centres de cultura més vitals. Això no és una crítica a aquesta etapa de la FBM, que prou va fer continuant amb la feina després del daltabaix sofert; simplement, no es podia fer més del que ja es va fer. Com bé diu el títol del darrer capítol, «Col·laborar i resistir». Els fundadors, doncs, relata, com si es tractés d’una narració, la història d’una empresa literària catalana profundament vinculada a l’entorn històric, polític i cultural que la va fer sorgir, de tal manera que no ens parla només de literatura i traducció sinó que ens explica un fragment de la història recent de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

FrAnquesA (2013): Montserrat Franquesa, La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938), Barcelona: PAM.

PòrtulAs (2007): Jaume Pòrtulas, «Crònica. La Fundació Bernat Metge ha arribat al número 350», Estudis Romànics, 29, ps. 610-612.

mir, Catalina: Vint-i-dues aproximacions a la traïció com a tema literari. Per a una anàlisi global de Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda, Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 2021; «Biblioteca Mercè Rodoreda» 14.

adriana nicolau Jiménez

Universitat de Barcelona adriananicolau@ub.edu

Vint-i-dos contes és un llibre frontissa, el primer publicat per Rodoreda després de la desfeta republicana, de manera que, «si ens atenim estrictament al que l’escriptora considera la seva producció vàlida, VDC donaria el tret de sortida a la seva trajectòria» (p. 8). El recull va ser descrit per l’autora com a desigual i també

menystingut per la crítica a causa de la varietat de tècniques que aplega (Joaquim Molas) i de l’execució irregular (Carme Arnau i Jordi Maluquer), però va començar a ser rehabilitat a partir d’un article de Jaume Aulet publicat l’any 1998. En aquest text, Aulet recorda que, en el marc de la reconsideració de la seva obra d’abans de la guerra, Rodoreda va descartar força contes per tal d’elaborar el volum, que va presentar al Premi Víctor Català de 1957 —del qual va sortir guanyadora. Aquesta constatació li serveix per atorgar importància a la dimensió simbòlica del nombre de textos, «que és el nombre de signes alquímics i de lletres de l’alfabet hebreu» (p. 9) i fa referència a la idea de totalitat, també palesa en l’ampli ventall de tècniques emprades. En aquesta mateixa línia, Catalina Mir basteix la seva argumentació sobre la premissa que entendre el volum com un conjunt complex i articulat és la via que ha de permetre revalorar-lo, per elaborar la idea que tots els relats hi comparteixen un mateix tema literari: la traïció.

L’estudiosa elegeix aquest punt específic arran d’una consideració d’Augusto Monterroso, qui l’inclou entre el limitat conjunt de temes que pot abordar el gènere del conte. Atès que Rodoreda confegeix el volum «en un moment de profund pessimisme i desencís vital» (p. 13), Mir argumenta que tots els personatges, des de diferents posicions, evolucionen en «un món fonamentalment regit per l’engany» (p. 81). A partir dels treballs de Gabriella Turnaturi i Judith Shklar, l’autora defensa una perspectiva que amplia el conjunt semàntic de la traïció, ja que un tema literari «ha de ser unificador i integrador d’una macroestructura, ha de tenir una certa obertura» (p. 14). D’aquesta manera, es refereix tant al trencament d’un pacte social, que implica un engany desconegut per part de la víctima, com al «desencís amb la realitat» (p. 69), del reconeixement de la duresa d’una situació vital i el dolor —o en alguns casos, el refús— de confrontar-s’hi. Segons aquesta visió, la natura polièdrica de Vint-i-dos contes no seria una falta, sinó un tret necessari per al caràcter unitari del volum, ja que «sense aquesta diversitat, l’aproximació a la traïció no tindria caràcter exhaustiu» (p. 82).

Després d’una secció teòrica on s’emmarquen el gènere del conte, la qüestió del tema literari comú i el tractament crític que ha rebut la narrativa breu de Rodoreda, el gruix del volum està dedicat a l’anàlisi dels relats. Mir proposa una classificació dels textos en tres tipus de traïcions: les sospitades, les maquinades i les recordades, que conformen tres grups de dimensions similars, amb respectivament set, set i vuit narracions cadascun. Per una banda, aquesta estructura permet a l’autora explorar els matisos de les distintes aproximacions al tema literari central d’una manera clara i endreçada; per l’altra, l’afany classificador la posa davant d’unes excepcions que no sempre encaixen en els tres contenidors. I cal reconèixer que, quan ocorre això, l’estudiosa no passa per alt les complicacions, sinó que esmenta els casos conflictius i ens recorda que «en literatura, la particularitat s’imposa sempre a qualsevol generalització» (p. 82).

El primer grup de contes comprèn les traïcions sospitades, que són aquelles «que coneixem des de la perspectiva de la persona que es percep a si mateixa com a traïda» (p. 23), i hi trobarem una «sensació de traïció» que «és predominant-

ment femenina» (p. 44). La més inesperada, assenyala l’autora, és la que experimenta el Quimet de «Gallines de Guinea», un nen que es confronta de sobte a la crueltat del món adult —per bé que el conte sospiti que el nen es farà «més gran» (p. 41) a través d’un somni premonitori. Tot i així, aquest protagonista s’assimila als altres en el desengany transformador que experimenta: de fet, un dels apunts més interessants de Mir en aquesta secció és que els contes que hi recull comparteixen el procés de transformació dels personatges, que els condueix a una nova —i desenganyada— visió de l’existència. La sensació de desorientació i pèrdua de contacte amb el món tal com l’havien concebut fins llavors apareix de manera clara en narracions com «Cop de lluna», on el protagonista recorre l’hort ple de presagis del vell granger francès i experimenta l’entrada a una «nova dimensió» (p. 37); o a «La sang», un relat en el qual pren una gran importància el pas d’una vida cíclica i menstrual al món monòton i sense ritmes en el qual la menopausa endinsa la protagonista.

El segon grup, marcat per maquinacions premeditades, incumbeix aquells contes amb «personatges que tramen una traïció». En aquest conjunt s’hi produeixen dialèctiques complexes, ja que aquí els botxins «se senten, també, víctimes» (p. 45). Les trames inclouen homes que voldrien enganyar les seves esposes, assassinats que no s’arriben a cometre i, a «Nocturn», la teoria d’un antic professor de geografia exiliat que vol elaborar una obra sobre l’engany com a camí a la veritat. Seguint la concepció del volum com a compendi de paranys, aquesta teoria —que la veu narrativa tracta amb un deix de burla— podria proporcionar la clau de volta paròdica del recull, ja que la suposada salvació per l’engany que proclama el professor condueix en realitat a la infelicitat i la perdició. No només en aquells personatges que són traïts per la vida —«Gallines de Guinea», «Carnaval»— o pel cònjuge —«Abans de morir»—, sinó també pels que tramen contra víctimes que confien en ells, com l’home d’«Estiu»: «Li vingué una gran pena. Sí, sí, una gran pena. Sense saber ben bé per què» (p. 41).

El tercer grup de contes és el de les situacions «en què predomina la retrospecció, el record de la traïció, s’hagi patit o comès» (p. 59). Hi trobem una víctima de la brutalitat i la violència sexual en la indigent de «Divendres 8 de juny» i una testimoni de traïcions alienes a «En el tren», així com un bon nombre d’infidelitats, tant masculines —«En veu baixa»— com femenines —«El gelat rosa». De fet, l’estudiosa assenyala a l’inici de la secció que un relat com «La sang» hauria pogut incloure-s’hi. Potser un altre conte que podria pertànyer a més d’un grup és «Carnaval», ja que conté una dosi de record menor que d’altres narracions, com «El mirall» —amb una protagonista que, com anota Mir, podria perfectament ser Teresa Valldaura. El caràcter tancat dels relats d’aquest conjunt, més conclusius que els altres, sembla fer eco a les limitacions vitals a què s’enfronten els seus protagonistes, que «no tenen opcions, que no poden fer res, només remetre a la memòria dels fets i a la seva narració» (p. 79).

Si Jaume Aulet explora les al·lusions simbòliques de Vint-i-dos contes, si Marta Pessarrodona para atenció a com s’hi plasma l’experiència de l’exili i Carme

Arnau hi analitza les relacions entre homes i dones, la lectura que n’ofereix Mir és fonamentalment tematològica. La visió del volum com a unitari no és nova; fins i tot la podríem considerar canònica, ja que és la que recull Maria Campillo al volum VII de la Història de la literatura catalana (a cura de Marrugat i Broch). L’aportació de Catalina Mir, doncs, consisteix a proposar un tema literari prou elàstic i prou operatiu com per incloure i interpretar la totalitat dels textos, i a dedicar prou atenció a la dinàmica de conjunt en relació amb cadascun d’ells, per entreteixir la lectura pròpia amb les línies dominants de les interpretacions anteriors.

Un dels grans atractius de l’estudi és la miríada de coincidències —de noms, metàfores i situacions— que fa emergir, la manera com treu a la llum els vasos comunicants d’un volum en què «certs personatges [...] es podrien considerar fins i tot itinerants» (p. 9). Aquesta anàlisi revela un món poblat per dones que se senten privades de la capacitat per controlar la pròpia vida, personatges que semblen viure dins de la pròpia imaginació i, sobretot, homes, dones, nens i vells que supleixen la desesma vital amb paraules, ja sigui pensades, dites o escrites —amb dues excepcions silencioses significatives, el Quimet de «Gallines de Guinea» i la protagonista de «Divendres 8 de juny». Com que aquest ús de la paraula té una dimensió metanarrativa i, atès que la matèria dels contes és l’engany, «la posada en qüestió de la fiabilitat del narrador o protagonista és una característica de tot el recull» (p. 79).

L’estudi de Mir no s’estén fins a les possibles influències literàries que hi ha al darrere d’aquesta operació, sinó que subratlla el gust de Rodoreda pel gènere policíac (ps. 17, 52). Aquesta predilecció es faria palesa en la novel·la de pre-Guerra Crim i en les declaracions de l’autora sobre el polar en una entrevista de Montserrat Roig —però sabem que les afirmacions de Rodoreda sobre el fet literari han de ser considerades amb cautela. Són apunts que no es desenvolupen al llarg d’aquest treball i intuïcions que, en el futur, valdria la pena posar a prova davant d’una autora caracteritzada per la imbricació d’un ventall ampli i sòlid de referents literaris. Així mateix, si en aquest volum la classificació és concebuda «com un exercici metodològic per il·lustrar el tema que tractem» (p. 82), resultaria d’interès retrobar l’anàlisi del concepte de traïció —i l’escriptura sòbria i entenedora de Mir—, en relació amb d’altres obres, potser en treballs d’encara més volada i espai. De moment, però, aquest estudi constitueix un excel·lent acompanyament a Vint-i-dos contes i s’afegeix a l’abundància d’aportacions recents sobre l’autora de Sant Gervasi, entre les quals destaquen títols de la mateixa col·lecció Biblioteca Mercè Rodoreda, com Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda d’Antoni Maestre Brotons, així com la tesi doctoral de Neus Penalba Suárez: Ànimes preses. La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda: etnografia, primitivisme i espiritualitat.

isArCh, Antoni: El batec de l’època. Domènec Guansé i el periodisme (19181936), Tarragona: Publicacions URV, 2021, «Patrimoni literari» 5.

Josep camps arBós Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

Domènec Guansé ha estat un dels escriptors més remarcables de la Catalunya d’entreguerres. És ben cert que el seu nom no ha assolit el prestigi de coetanis seus com Josep Carner, Josep Pla, Joan Puig i Ferreter o Carles Soldevila. Més aviat s’ha mantingut en un discret segon pla fent costat als germans Ramon i Joan Baptista Xuriguera, Domènec de Bellmunt, Rafael Tasis o Josep M. Poblet. Aquest fet, tanmateix, no ha d’enterbolir la seva indubtable vàlua com a periodista, crític literari i teatral, novel·lista, dramaturg i traductor. Si bé l’home de lletres tarragoní ja comptava, recentment, amb remarcables estudis —Domènec Guansé, crític i novel·lista: entre l’exili i el retorn (2011), de Montserrat Corretger— i recopilacions d’articles i de textos memorialístics —La revolució cívica (2008), a cura de Francesc Foguet, Catalunya a l’exili (2013) i Retrats de l’exili (2015), a càrrec del tàndem Corretger-Foguet—, estàvem mancats encara d’un treball que resseguís amb detall la seva obra periodística abans de l’esclat de l’anomenada Guerra Civil espanyola. El llibre d’Antoni Isarch, El batec de l’època. Domènec Guansé i el periodisme (1918-1936), ve a omplir aquest buit. Encapçalat per un magnífic pròleg de Francesc Foguet, director de la tesi doctoral Domènec Guansé: crítica, periodisme i narrativa (1918-1936), una part de la qual ha donat origen al present treball, el volum es divideix en dos grans blocs, perfectament interrelacionats, i que segueixen un estricte criteri diacrònic: «Els inicis periodístics a Tarragona» i «La professionalització a Barcelona». L’anàlisi de la producció periodística permet resseguir —i inserir— la trajectòria de l’escriptor en el context històric de la Catalunya del primer terç del segle passat.

L’etapa tarragonina de Guansé ha estat, fins avui, pràcticament desconeguda. La ingent recerca hemerogràfica que ha realitzat Isarch ens permet conèixer de primera mà els fonaments estètics, polítics, socials i literaris de l’autor. Literàriament farà el pas del decadentisme a la recerca de la modernitat i, políticament, cap al catalanisme, sempre des del compromís social. Guansé s’inicia com a periodista a la seva ciutat natal el 1918 en el Butlletí de la Secció Excursionista de l’Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera amb unes proses en castellà —idioma de la majoria dels articles d’aquests primers anys— que traeixen corrents finiseculars com el decadentisme o el modernisme. Després d’una breu incursió en el barceloní El Día Gráfico, trobarà el seu lloc al Diario de Tarragona, a inicis de 1919, amb una sèrie de textos que manifesten una clara voluntat intervencionista, lligada a la realitat quotidiana. I la durà a terme a través d’una signatura, Oliverio, i una secció «Comentarios». La vocació periodística es consolida el 1920 en una nova publicació, Tarragona, on tractarà un ampli ventall de temes amb què pretén desvetllar

la vida ciutadana, des del civisme i el compromís, amb la denúncia de l’immobilisme del món tarragoní nascut a l’empara del vuit-cents des d’unes conviccions polítiques properes al republicanisme. Amb la finalitat de visibilitzar-se en el sempre complicat món del periodisme, Guansé dona cabuda en els articles a la reivindicació cultural (l’ostracisme a què està condemnat l’escultor ebrenc Julio Antonio només tres anys després de la seva mort a Madrid el 1919) o al comentari de temes que atenyen la modernitat (el paper social de la dona o la preocupació per una nova forma d’art, el cinema). L’autor tampoc defuig qüestions d’estricta actualitat com l’enfrontament entre el sindicalisme i la patronal o la campanya militar espanyola al Marroc i els esdeveniments que es coneixen com el desastre de l’Annual, que li serveixen per a desmuntar els discursos triomfalistes emesos pel govern de Madrid. En aquesta consolidació de l’ideari polític guansenià hi tindrà molt a veure Antoni Rovira i Virgili, cosa que el durà a interessar-se pel partit que fundà, Acció Catalana.

La segona part del llibre està dedicada a l’activitat periodística de Guansé a Barcelona. El trasllat, el 1922, va implicar, d’entrada, un canvi de llengua: l’adopció del català. Isarch hi mostra els canvis ideològics i literaris que s’operen en les múltiples tasques periodístiques que desenvoluparà: són nombroses les publicacions en què participa i que, amb bon criteri, el discurs focalitza en les dues més significatives, La Nau (1927-1930) i La Rambla (1930-1936), tot i que es fa esment a d’altres capçaleres (La Publicitat, L’Esquella de la Torratxa, Revista de Catalunya, Mirador i a D’Ací d’Allà). A La Nau, diari fundat a iniciativa de Rovira i Virgili, hi tindrà la secció «Del matí al vespre». Els articles que hi presenta giren al voltant de distints eixos d’interès, sempre amb la voluntat d’influir, de nou, en els debats més candents de l’època: la voluntat (potser més desitjada que real) de modernització de la ciutat de Barcelona, que s’està preparant per acollir l’Exposició Universal de 1929; el col·lectiu femení i el seu paper en la societat catalana (posarà èmfasi en les aportacions d’escriptores com Maria Teresa Vernet o Aurora Bertrana); la defensa de la llengua catalana en un context marcat per l’agonia de la dictadura de Primo de Rivera (l’extensió social de l’idioma, l’adopció dels models més aptes per a la normalització lingüística seguint les tesis de Pompeu Fabra); o l’interès per les manifestacions culturals modernes (remarca les interseccions entre cinema i literatura i la supremacia de la paraula escrita davant l’art de la pantalla). Com molt bé sintetitza Isarch, l’autor «s’identifica amb el pensament liberal que, a més, convergeix amb el catalanisme pel que fa a la qüestió nacional i amb els postulats d’esquerra i republicans pel que fa a la modernització social» (p. 91).

El pas a La Rambla mostra com l’articulisme de Guansé es desplega en dues línies diferenciades. D’una banda, els textos d’opinió centrats en l’actualitat sociocultural, amb la finalitat d’educar i modernitzar el país, i que representen una continuïtat temàtica respecte als publicats a Tarragona i a La Nau: la relació entre gènere femení i modernitat o l’ús social de la llengua catalana, presentada com un instrument útil per al món obrer, que amplia cap a noves qüestions com la formació dels infants i joves arran de la implantació de l’ensenyament del català a les

escoles. De l’altra, el periodisme específicament polític, lligat a la reinstauració del Govern de la Generalitat i a l’adveniment de la Segona República l’abril de 1931. L’ideari guansenià es decantarà cada vegada més cap a l’esquerra, gràcies novament al mestratge de Rovira i Virgili, i evolucionarà, com el seu mentor, d’Acció Catalana a Esquerra Republicana de Catalunya (Francesc Macià esdevindrà el símbol de la llibertat que desitja per al país). Els articles polítics mostren un rebuig del dogmatisme en tant que Guansé és capaç de valorar les aportacions d’altres sectors catalanistes, ni que siguin als antípodes del seu (com els que representen Jaume Bofill i Mates o Francesc Cambó, de qui criticarà, però, el seu oportunisme en posar-se al costat de les dretes espanyoles durant el Bienni Negre). I també un atac furibund a la dreta més intransigent i conservadora (acusa els sectors catòlics de ser un dels culpables de l’endarreriment social). Una simbiosi entre republicanisme i catalanisme que culminarà amb la demanda d’un front autonomista i republicà per a les eleccions del febrer de 1936 i que tindrà la seva continuïtat en l’articulisme nascut arran del cop d’estat del juliol del mateix any, a partir del qual l’autor orientarà la seva actuació pública a combatre el feixisme però també els excessos anarcosindicalistes. El volum acaba amb unes sintètiques conclusions i es complementa amb les referències bibliogràfiques dels articles citats —gairebé quatre-cents— i amb una bibliografia general sobre l’autor i el període.

El batec de l’època. Domènec Guansé i el periodisme (1918-1936) és, en definitiva, una aportació de primer ordre a l’estudi d’aquest, encara no prou conegut ni valorat, home de lletres. I, in extenso, sobre la cultura catalana dels anys vint i trenta del segle passat. Com hem assenyalat a l’inici de la ressenya, el llibre és només una part de la tesi d’Isarch. El rigor i excel·lència del que s’ha publicat, com es fa evident en l’argumentació i en l’aportació documental que s’hi desplega, ens impel·leix a demanar que vegi la llum la resta de la tesi: no en va Guansé va ser un dels millor crítics literaris de la seva època (no desmereixen, en aquest àmbit, les seves aportacions al costat de les d’una figura gegantina com la de Carles Riba) i un digne narrador (potser caldria plantejar-se la reedició de les novel·les Les cadenes d’Eva i Una nit). Una tasca en què les editorials i les institucions s’hi haurien d’implicar de manera immediata i sense excuses que hi valguin.

AmAt, Jordi: Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater, Barcelona: Edicions 62, 2022.

Josep murGades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

Truisme. O no. Un jutge escriu sentències. Un metge escriu diagnòstics. Un periodista escriu reports. Cap d’ells no és per això un escriptor. O, si més no, no se’n diu, ni li’n diuen. Un filòleg, pel fet d’escriure les seves lectures, ¿és per això un

escriptor? A dreta llei no hauria tampoc de ser-ho. Tret és clar que, tot contravenint regles i exigències del seu ofici, no s’atribueixi prerrogatives que només a l’escriptor —o «artista creatiu»— són permeses (segons venia a formular oportunament E. M. Forster en la introducció a Aspects of the Novel, 1927).

L’autor de Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater, Jordi Amat, en la solapa interior del llibre es presenta com a «filòleg i escriptor». És ben lliure de fer-ho. Sobretot quan hi ha tants de col·legues filòlegs que no saben ni poden estar-se d’afegir, a continuació d’allò que pròpiament són, l’etiqueta —el brand?— «escriptor».

Cal creure que si Jordi Amat actua semblantment no és perquè consideri insuficient la condició de filòleg. Sinó perquè així deu voler ja advertir-nos que el producte que tan oportun(ist)ament ens brinda, sense desmerèixer bo i gens de la indispensable formació filològica en què recolza, presenta sovint característiques més aviat atribuïbles a la d’escriptor que, com a tal, va per lliure i les amolla sense engaltar gaire.

Dit altrament: res o ben poc a veure, doncs, amb altres obres del gènere biogràfic; com podrien ser, entre tantíssimes d’altres, la d’Albert Manent sobre Josep Carner (1969), la de Jaume Medina sobre Carles Riba (1989), la de Manuel Guerrero sobre J. V. Foix (1996). De fet, el subtítol escollit no enganya: no s’hi parla de biografia, sinó de «vida». Doncs això mateix.

Factura formal. Estil. Enceta Amat el seu llibre amb un començament literari ben acreditat: in medias res d’un periple vital, però ab ovo de l’obra que s’hi ha generat. La sintaxi llisca fluent a còpia de parataxi. Sense per això renunciar de vegades a un cert ritme sincopat. La dispositio s’estructura tot entrellaçant vida i obra, obra i vida. No debades, segons encertada observació d’Amat, GF s’exercita en «una reflexió sostinguda sobre com funciona la literatura per poder entendre com funciona la vida» (p. 142), i perquè «llegeix no com un erudit sinó com un lector que busca coneixement» (p. 177).

Idea força. Vertebrades totes dues, vida i obra, obra i vida, a través d’una idea força: la por. Por de «fracassar en la vida adulta» (p. 161); de no saber com desempallegar-se’n (p. 169); d’imaginar-se-la en altri (p. ex. en Rubén Darío, p. 179); o bé refocil·lant-se en l’experimentada per qui tanta n’havia causada (l’Oliva, p. 209); de preveure-la absolutament victoriosa un pic arribada la vellesa (p. 196); de patir-la per una realitat tan prosaica com la manca de diners (p. 252); de sentir-se incapaç de conviure-hi si no és amb el got de tub ben ple (p. 358); i, doncs, el suïcidi com a única solució per perdre-la definitivament (p. 373).

Un suïcidi prenunciat (p. 166) i consumat davant el context d’una joventut inaferrable (p. 218). ¿Cabria aquí demanar-se si GF coneixia la novel·la de Gabriel Chevallier La peur (1930), on es parlava, en la seva segona part, «Embusqué», de combatents francesos de Verdun suïcidant-se per por de morir d’una manera atroç (en el cas de Ferrater, la d’assistir a la irrupció de la seva decrepitud)?

Aportació comprensiva. I també esbargívola. L’assaig de Jordi Amat, sempre des de la detenció en la trajectòria vital del protagonista, pot en alguns casos con-

tribuir parcialment a la millor comprensió d’algunes manifestacions de l’obra de GF: d’uns quants poemes (ps. 12-13, 22-23, 84-86, 95, 218-219, 245, 283); també amb la notícia d’un dietari d’aforismes, desconegut fins ara, cremat per ell mateix (p. 169), i del qual se n’haurien conservat uns pocs (ps. 173-174).

Els tons eventualment hagiogràfics que ça i lla prodiga Amat a propòsit de GF (ps. 72, 129, 224, 255, 282, 322, 331), per bé que compartibles des de la simple opinió de molts lectors, són això, judicis de valor que, indemostrats com a tals, difícilment s’adiuen amb els requisits propis de tot treball acadèmic. Però ja hem vist que Amat, a més de filòleg, és «escriptor»...

És llavors en virtut d’aquesta (auto)atribució que Amat recorre tot sovint a la deriva merament anecdòtica, feta la major part de xafarderies: jocoses (ps. 39, 116, 165); irrellevants (ps. 75, 80-81, 368); impagables (p. 346 —Espriu a propòsit de Ferrater—; p. 316 —un destacat dirigent del PSOE local qualificant Joan Fuster de «fundador del “feixisme catalanista”»). Etc.

Una variada oferta de potins que, si no diu més del retratista que del retratat, sí que diu prou més del «retratari» —valguin aquí mot i concepte, per analogia amb la noció de narrataire encunyada per Gerald Prince el 1973—; o sigui, d’un públic més procliu a les enraonies que a l’intel·lecte, més disposat a complaure’s parlant de persones que no pas de coses —d’acord amb la subtil distinció feta avinent per E. H. Carr a What is History? (1961, p. 42) entre el que fa el people i el que fa el gentlefolk.

Balanç final. I bé, el safareig no és patrimoni exclusiu del ram marmanyerista; prou que s’hi abonen també —i com!— lletraferits i plumífers de tota mena. I haver fixat per escrit suposicions, hipèrboles i contalles d’un personatge que, com GF, tant es prestava a congriar-les, no deixa de tenir la seva gràcia. Baldament sigui traient a relluir aquella «placenta personal» de GF que aquest retreia a segons quins literats de no saber-se rentar (ps. 174, 207).

«La carn vol carn» certifica Amat com a constant de la poesia de GF (p. 23). I la faixeta publicitària de què va proveït el llibre proclama «més enllà del mite: la vida d’un home». Doncs igualment sí. Tot mite, com va ser-ho ja en vida el nostre homenot, té també menester de carn. Ara, amb Jordi Amat, té ja GF qui la hi ha renovada i augmentada a cent anys del naixement i cinquanta del decés.

Objeccions. Llengua: els veredictes d’un jurat (literari o judicial) no es «fallen» (ps. 12, 25), sinó que es decideixen; si un televisor s’engega, i no «s’encén» (p. 373), t’estalvies de tenir un extintor a mà; malament si a una persona la «truques» (p. 377), com si fos un cotxe, en lloc de li truques; «Colliure» (p. 311) és la hibridació aberrant del genuí Cotlliure i l’afrancesat Collioure; i, encara, en el mateix context geogràfic, situar Prada de Conflent al «sud de França» (p. 369) no deixa de ser una concessió al jacobinisme.

Errates: llegir «lítica» (p. 34) on més aviat escauria lírica sempre es presta a deixar volar més del compte la imaginació...; i segur que fa les delícies de tot menjamarxistes trobar-nos que el nom de fonts de Sacristán no és Manuel sinó «Manual» (p. 14).

Resolucions o no: tot i ser aquesta, segons hem vist, una biografia més aviat ad usum populi, ¿calia donar la traducció de textos citats en anglès, en francès...?; ¿no hauria resultat molt més satisfactori, a tota mena d’efectes (tant erudits com simplement tafaners), dotar-la d’un índex onomàstic?

Remarca textual. Cita Jordi Amat (p. 210) els darrers versos de l’«In memoriam» a partir de la primera edició del Da nuces pueris (1960), criteri altrament ben legítim. On, al vers 342, d’un total de 350, es llegeix «un argentí de SaintGermain [...]».

En l’edició del mateix poema a Les dones i els dies (1968), però, com en totes les posteriors, així com també a les traduccions espanyoles de 1979 i 2002, la lectura que hi figura és «un oranès de Saint-Germain [...]».

Una variant més que significativa que Jordi Cornudella, en la seva edició crítica de 2018 de tot el corpus poètic ferraterià, es limita a consignar, sense ulterior aclariment. I sembla que ningú no hi hagi reparat fins ara. Ni tan sols el «visionari doctor Tosquelles» (l’adjectivació del personatge és de Núria Perpinyà, Gabriel Ferrater: recepció i contradicció, 1997, p. 133), autor d’una diguem-ne monografia sobre el poema en qüestió: Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de «In Memoriam» de Gabriel Ferrater (Reus, 1985).

Llavors: qui podria ser «un argentí de Saint-Germain [...]» si no Julio Cortázar?, exiliat a París des del 1951. I qui «un oranès de Saint-Germain [...]» si no Albert Camus?, nascut a la vora d’Orà. Al·ludits tots dos metonímicament per invocació del barri parisenc on es va coure l’existencialisme.

Ara: si no hi ha per manera de saber què va dur GF a substituir l’un per l’altre, i si acordàvem que feia més per aquest últim que no pas per l’altre això de «literar o filosofar» (v. 344) sobre la por, aleshores ¿què ha passat aquí?

El filòleg, pobret, tot i no disposar de la patent de barra lliure de què gaudeix l’escriptor, sempre pot tanmateix recórrer, amb tantes reserves com calgui, a l’emendatio ope ingenii. I pressuposar, en aquest cas, que a qui es referia GF ja de bon antuvi era a Camus. I, doncs, que hauria escrit argelí; bé per un hipotètic desconeixement de la forma genuïna, algerià, bé més aviat perquè la forma espúria li permetia de mantenir el decasíl·lab. Però a la impremta, per error de lectio facilior li ho haurien trabucat en argentí (!).

Que ferraterians, ferrateròlegs i ferrateròfils (ferrateròfobs, absteniu-vos) hi diguin la seva.

molins, Manuel: Teatre complet 1, introduccions de Francesc Foguet, Simona Škrabec i Manuel Molins, València: Institució Alfons el Magnànim, 2019.

lenKe Kovács, OblOSB

Universitat de les Illes Balears lenke.kovacs@uib.cat

El primer volum del Teatre complet de Manuel Molins, publicat per la Institució Alfons el Magnànim i seguit per dos volums més, inclou sengles estudis introductoris de Francesc Foguet i de Simona Škrabec, com també una carta que el mateix Molins dedica a William Shakespeare.

Les obres recopilades s’agrupen en dos blocs temàtics: en el primer, s’editen sis peces pertanyents al cicle «L’altra memòria» i, en el segon, deu peces sota la rúbrica «Europa, Política i Art». El que crida l’atenció és que només en el primer cas s’inclou «Cicle de» davant dels títols d’aquests dos blocs. A més, si completem l’índex amb l’any de publicació i d’estrena de les obres editades, sorgeix la pregunta de quin criteri s’ha seguit a l’hora d’ordenar les peces que s’inclouen en cada bloc. El que observem és que l’ordre no és cronològic, com s’hauria esperat, ni tampoc alfabètic, que hauria estat sens dubte menys encertat.

A tall d’exemple esmentem «Crònica especial», l’obra que en l’edició tanca el cicle «L’altra memòria», però que, com llegim a la p. 17 és de l’any 1975. Per tant, el lloc que cronològicament li correspondria en l’edició seria el tercer del primer bloc. És a dir, que s’hauria d’haver inclòs entre «Dansa de vetlatori» i «Foc de vellut», escrita el 1974 i estrenada el 2017.

En relació a «Dansa de vetlatori», obra que segons el que llegim a la p. 31 porta el subtítol «País Valencià, 1693-1707», se citen quatre anys en l’estudi introductori (1971, p. 15; 1971/1975, p. 16; 1974, p. 20 i 1978, p. 22), sense que s’especifiqui a què fan referència aquestes dates.

Pel que fa al segon cicle, titulat «Europa, Política i Art», tampoc no s’acaba d’entendre quin ordre s’ha seguit a l’hora d’agrupar les peces que s’hi inclouen. Així, per exemple, «Combat (l’última cinta de Maria Callas)», escrita el 1989 i estrenada el 2006, hi apareix en tercer lloc, tot i ser cronològicament la primera, és a dir anterior a «Abú Magrib», escrita el 1992 i estrenada el 2002.

La incògnita sobre el criteri que s’ha aplicat per ordenar les peces incloses en el primer cicle es resol finalment quan llegim a la p. 31 de l’estudi introductori que l’ordre s’ha determinat «seguint la lògica històrica dels períodes de què tracten les obres». Roman, això sí, el dubte sobre l’ordre en què hi figuren les peces del segon cicle.

Abans d’entrar en el comentari del contingut del volum ressenyat, val a dir que, en general, l’edició és molt acurada. Només hi hem detectat algunes —poques— errates. En concret, caldria esmenar en l’estudi introductori de Francesc Foguet, «Theather Heute» (p. 18), «Brüchner» (p. 27), «al sacerdot Ramon Gascó» [en una enumeració en què cap dels altres elements porta preposició] (p. 28), «mutiplicitat»

(p. 30), «The American Way of Live» (p. 38), «Škravec» (p. 40), «al seus descendents» (p. 57) i «institiva» (p. 59); en el de Simona Škrabec, «Bismark» (p. 82), «fills dels seu temps» (p. 86), «Gotlieb Frege» (p. 90), «Bernard Russell» (p. 90), «Franziscka Ohler» (p. 93), «Margerethe Stonborough Wittgenstein» (p. 93) i «Gustau Klimt» (p. 93), a més de la separació incorrecta de la paraula monosil·làbica «Reich» (p. 82) i del topònim «Ottenthal» (p. 88); i en la carta de Manuel Molins, «The Mangold Institut» (p. 104) i «Falstatt» (p. 127).

El primer dels dos estudis introductoris del volum, signat per Francesc Foguet, comença amb un apartat que, en unes poques ratlles, conté una valoració de Manuel Molins (Montcada, Horta Nord, 1946) com a autor d’una obra «polièdrica, complexa i transparent, inconformista i ex-cèntrica», que en el seu conjunt «configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans» (p. 11).

A continuació, en l’apartat titulat «Un Homo theatralis» (ps. 11-24), es ressegueix —des dels inicis fins a l’actualitat— la trajectòria vital, formativa i creativa de Manuel Molins i la recepció de la seva obra, guardonada amb múltiples premis i traduïda a diferents idiomes. Format en el Seminari Metropolità de València, on estudià Humanitats i Teologia del 1959 al 1970, cursà la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d’Aquino a Roma, estudis que convalidà a la Universitat de València, on es llicencià el 1975. Durant la seva etapa de seminarista fundà el febrer del 1968 el Grup 49, que amb el temps esdevingué, en paraules de Francesc Foguet, «un dels col·lectius més fecunds i inquiets del teatre independent valencià, un moviment que significà un punt d’inflexió estètic i lingüístic en l’escena del país» (p. 15). Una iniciativa paral·lela a la consolidació del Grup 49 fou la seva gestió i programació de la Sala Studio S. A., impulsada per un grup de joves advocats dedicats a la dinamització cultural de la capital del Túria.

En el decurs d’aquest primer apartat es van desgranant les múltiples facetes de Molins que, a banda de la seva intensa i fructífera tasca com a autor i director d’obres teatrals, inclou, entre d’altres, l’any 1982 la cofundació de la revista La Tramoia, de la qual fou sotsdirector i membre del consell de redacció; la seva tasca docent com a professor de dramatúrgia a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València del 1987 al 1990, i la seva participació en seminaris, jornades i activitats acadèmiques diverses, com també en nombrosos jurats de premis de teatre. L’apartat es clou amb una referència a la investigació sobre la dramatúrgia molinsiana duta a terme per membres dels grups de recerca en arts escèniques de la Universitat d’Alacant i la Universitat Autònoma de Barcelona, que culminà el 2006 amb la celebració del I Simposi de les Arts Escèniques, que es publicaren el 2008 amb el títol Teatre passions i (altres) insolències. Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins.

En l’apartat que porta per títol «Una poètica oberta» (ps. 24-30), Francesc Foguet desglossa una sèrie d’assajos en què Molins, igual que en les seves obres teatrals, «s’esforça a il·luminar les zones d’ombra de la realitat contemporània en

una reflexió que avança obertament en espiral i que, sense apriorismes, anhela comprendre el present i entreveure el futur» (p. 26). Considerem que hauria estat convenient d’incloure les referències bibliogràfiques completes d’aquests assajos a la bibliografia d’aquest estudi introductori per facilitar-ne la consulta.

L’apartat següent, titulat «Constants i reverberacions» (ps. 30-79), abraça deu subapartats corresponents als diferents cicles i camps de l’obra de Molins: «L’altra memòria» (ps. 31-40), «Trilogia d’exilis» (ps. 40-42), «Mirades sobre Shakespeare» (ps. 42-45), «Europa, política i art» (ps. 45-54), «Llums i ombres valencianes» (ps. 54-61), «Farses i metrofarses» (ps. 61-64), «Peces curtes» (ps. 64-70), «Teatre infantil» (ps. 70-71), «Encàrrecs i versions» (ps. 72-73) i «Obres en castellà» (ps. 74-78), a més d’un «Apunt final» (ps. 78-79). En cadascun d’aquests subapartats s’assenyalen els trets distintius, les constants —«la reflexió estètica, l’ètica política i el compromís ideològic» (p. 30)— i les fonts de les obres incloses en les respectives agrupacions temàtiques i operatives.

Comptat i debatut, aquest primer estudi introductori del volum ressenyat és de gran utilitat tant per al lector ja familiaritzat amb Manuel Molins i la seva obra, com per a aquell que l’està descobrint gràcies a aquesta edició que feliçment recull la seva obra teatral completa, tot contextualitzant-la d’una manera molt acurada.

El segon estudi que precedeix l’edició de les obres teatrals es titula «El paradís esgarriat (Trilogia d’exilis)» (ps. 81-99), i està signat per Simona Škrabec, estudiosa de l’obra de Molins, a més de traductora a l’eslovè de la seva peça «Abú Magrib». Els tres drames que formen la trilogia objecte de l’estudi són «Diónysos» (1979), «Els viatgers de l’absenta» (1983-1987) i «La màquina del doctor Wittgenstein» (1987). Els protagonitzen personatges inspirats en el filòsof Friedrich Nietzsche, els poetes Artur Rimbaud i Paul Verlaine, i el pensador Ludwig Wittgenstein, les peripècies i circumstàncies vitals dels quals Škrabec es dedica a exposar «per poder apreciar la força dels caràcters ficcionals construïts per Molins» (p. 88).

El que uneix els protagonistes de les tres obres és, en paraules de Škrabec, «un excés de control racional en unes personalitats que per la seva naturalesa indomable trenquen totes les convencions» (p. 89), a banda d’altres similituds com el desterrament, que dona nom a la trilogia, les seves «sospitades, o confirmades, inclinacions homoeròtiques» (p. 90), i unes mares que «sembla que hagin de carregar a les espatlles tot el pes de les frustracions dels seus fills genials, la seva falta de confiança, el seu ofec vital» (p. 93).

Els dos estudis preliminars van seguits d’un text de Manuel Molins titulat «Carta (deguda) a William Shakespeare» (ps. 101-131), en què l’autor s’adreça a aquell amb qui diu que acostuma a reunir-se «pràcticament cada dia en el temps de la memòria elegida que va molt més enllà que tota temporalitat cronològica» (p. 101). L’objectiu de la carta és comentar i discutir alguns aspectes de les obres i dels personatges de Shakespeare que més han cridat l’atenció de Molins des que als set anys va entrar per primera vegada en contacte amb l’obra shakespeariana mitjançant la versió cinematogràfica de Hamlet protagonitzada per Laurence Olivier.

Molins repassa les quatre obres que configuren el cicle «Mirades sobre Shakespeare» i que giren sobretot al voltant de Hamlet: «Shakespeare (la dona silenciada) (1996)», «Una altra Ofèlia» (2000-2001), «Hamlet Canalla» (2008) i «Herència Hamlet: Fortimbràs» (2009, work in progress), incloent-hi llargues cites textuals per il·lustrar la seva recepció i interpretació personal de l’obra de Shakespeare i per ressaltar-ne aquells aspectes que més l’han arribat a inquietar.

Pel que fa a l’edició pròpiament dita és d’agrair que les obres vagin acompanyades de material —com unes notes dramatúrgiques, unes cronologies, unes notes prèvies, uns llistats bibliogràfics i un vocabulari— que en facilita la recepció. Tant per al públic lector general com per als estudiosos del teatre català contemporani, la publicació del Teatre complet de Manuel Molins és una molt bona notícia perquè permet llegir o rellegir les obres d’un autor que, com assenyalava Francesc Foguet en una conferència amb l’autor a l’Ateneu Barcelonès (17 de febrer de 2020), inexplicablement encara no s’ha programat ni al Teatre Nacional de Catalunya ni al Teatre Lliure.

molins, Manuel: Teatre Complet 3, València: Institució d’Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, Diputació de València, 2021.

maria moreno i domènech

Universitat Autònoma de Barcelona Maria.Moreno.Domenech@uab.cat

Manuel Molins és segurament el dramaturg més polèmic del País Valencià. I, sens dubte, un dels més prolífics. Segurament, l’enrenou provocat per l’estrena de Poder i santedat, instigat per sectors d’ultracatòlics d’extrema dreta, tenia més a veure amb el cartell promocional inspirat en fotografies de Benet XVI que en la lectura de l’obra (p. 106). Molins entén l’escena com un lloc d’exploració crítica de la realitat sociopolítica; en altres paraules: sempre subratlla de manera incisiva aquells elements més conflictius de la nostra estructura social. I aquest darrer volum de Teatre Complet no n’és una excepció.

Evidentment, qualsevol recull d’obres completes d’un escriptor —sigui o no dramaturg— presenta textos desiguals. Tanmateix, encara que en aquest tercer volum de teatre complet no trobem obres amb la puixança d’Abú Magrib o Bagdad (dones al jardí), en aquest recull podem trobar tant algunes incursions en el gènere de la farsa com unes quantes peces de caire més experimental. El present volum aplega obres endreçades sota els epígrafs de «Farses i metrofarses», «Infantils», «Encàrrecs i versions», «Obres en castellà» i «Partitures».

Malgrat que Molins afirma que potser el gènere o subgènere de la metrofarsa no tingui cap futur (p. 255), dedica un escrit a definir els seus trets principals: «La metrofarsa com un gènere dels nostres temps». En aquesta declaració d’intenci-

ons el dramaturg defineix la metrofarsa com un una possibilitat de projectar «una mirada sorneguera, irònica i satírica per manifestar les costures i les disfuncions de la realitat» (p. 253).

La peça La divina tramoia, que obre el volum —i també la secció de farses i metrofarses—, és una paròdia que Molins subtitula «una farsa celestial». L’obra explora amb sarcasme els egos i les tibantors que determinen el mapa polític i explota la nota irreverent a l’hora d’exposar les maniobres de governs celestials. Amor, llenguados, dimonis i entropia és una peça que es fonamenta en la variació escènica: tres parelles assegudes en sengles taules mantenen uns diàlegs que són una exploració corrosiva del llenguatge amorós en diverses llengües (català, castellà i anglès). Però el canvi lingüístic constant afeixuga les converses.

Seguidament, trobem València 1957 (Malalts de llengua), una de les grans troballes d’aquest volum. En una tessitura propera a Una vella coneguda olor o a Berenàveu a les fosques, de Benet i Jornet, Molins ens presenta un reflex d’una realitat sociolingüística i històrica concreta a través d’una trama eficaç i d’un elenc de personatges que permet la mirada externa de la realitat, concretament a través del personatge de Jason Lucas, un jove filòleg nord-americà inspirat en la figura de Joseph Gulsoy (Ordu, 1925), a qui Molins dedica la metrofarsa.

A la cuneta és una metrofarsa que es desenvolupa en el marc d’escenes familiars, plenes de retrets, frustracions i comentaris quotidians sobre política i història recents i que es transforma en una mena de remolí paròdic quan el fantasma de Llibert, mort durant la guerra civil, irromp en la dinàmica familiar. El fantasma, que recita Shakespeare en un anglès perfecte, confereix un aire d’absurditat a una obra que fa reflexionar l’espectador sobre el biaix ideològic retrògrad que encara pesa sobre la possibilitat de reconstruir la memòria.

El volum també recull les peces infantils Rosegó, el rodamon, Un dia en el teatre, Els valents de Valor i L’univers, que, amb un clar propòsit didàctic, fonamenten la possibilitat de descobriment i reflexió sobre qüestions com ara la relació amb els animals de companyia o les possibilitats del teatre.

Així mateix, Manuel Molins, home de teatre, ha escrit diverses versions, fruit d’encàrrecs de teatres o companyies. Així, trobem Cleopatra, adéu, una versió lliure d’Antoni i Cleopatra, de Shakespeare, que projecta una crítica a l’imperialisme romà i converteix l’última reina de la dinastia ptolemaica en una màrtir per la llibertat del poble egipci. Seguidament, trobem una versió lliure de Les tres germanes, titulada Tres germanes i un germà, que conforma diversos plans temporals, tot conferint protagonisme a la parella formada per Andréi i Nataixa. Molins subratlla els elements de crítica social, un gest que també podem trobar en la seva versió d’una obra de temàtica escènica com Jo, Feuerbach, de Tankred Dorst. Al recull també es pot llegir Un dia, Mirall trencat, una peça que versiona les obres homònimes de Rodoreda; es tracta d’un text eficaç, encarregat per Ricard Salvat, estrenat el 2008 al Teatre Borràs de Barcelona. El recull d’adaptacions el tanca una joia literària, una adaptació d’Enoch Arden, de Sir Alfred Tennyson.

Per acabar, el volum es clou amb una secció de les obres en castellà del dramaturg: Arlequines sin eco, una peça de joventut amb clares influències beckettianes, molt inferior a Salam Aleykum, una obra de caire realista que retrata l’estament militar a principis dels anys 40. Amb gran eficàcia, el diàleg entre els dos personatges de l’obra, el Comandante i el seu subordinat de la Guàrdia Mora es desenvolupa a través d’una partida d’escacs. Així mateix, trobem Dal. Quijote y juegos de Azar, una obra que confronta les visions literàries i vitals de Miguel de Cervantes i de Lope de Vega; tanmateix, una peça que tan sols aconsegueix portar a escena unes quantes idees esquemàtiques —i, fins i tot, una mica ingènues— sobre el llegat i la figura d’aquests dos clàssics. En canvi, Espejos explora les reverberacions del mite en clau conflictiva i problemàtica. La solución està en los pies és una sàtira escrita el 2002 per encàrrec de Francisco Maldonado i revisada el 2016, en ple mandat de Mariano Rajoy, protagonista implícit de l’obra. Més enllà de les obligades referències literàries i alguna reflexió intel·ligent sobre el matrimoni (l’únic cas conegut de física en què els cossos poden romandre units sense que s’atreguin), l’obra té un valor merament provocatiu. A diferència d’altres obres de Molins, no explora la dimensió profunda de la injustícia social, sinó que es limita a ridiculitzar la sexualitat reprimida del protagonista. La metrofarsa Bésame, Nosfe, escrita per un encàrrec de l’actor Manuel Puchades, explora els mites de la civilització europea tot fent-ne també una lectura social. Yo fui amante de García Lorca és un text de veus que planteja un diàleg interessant amb l’univers lorquià. La última cagada del mono és un monòleg basat en el cèlebre conte de Kafka Informe per a una Acadèmia i també en Primer amor, de Beckett. El monòleg del simi sembla confondre’s amb la veu de l’autor i així, més que una peça social, es converteix en un discurs pamfletari molt allunyat del millor teatre de Molins.

Manuel Molins és un dramaturg que ha sabut inserir la tradició literària en un teatre capaç de retratar les misèries del nostre món i, sobretot, ha tingut prou sensibilitat per fer-nos veure les traces ideològiques que impregnen el dia a dia. Sens dubte, el seu és un teatre que ens permet llegir la realitat i, per això, cal congratular-se que se n’hagin editat les obres completes. Sobretot, cal llegir València 1957 i la versió d’Enoch Arden. Són els dos joiells del volum.

bibiloni, Gabriel: El català de Mallorca. La fonètica, Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2016.

pere Garau Borràs

Universitat de les Illes Balears p.garau@uib.cat

Una obra conscienciosa com la que ens ofereix Gabriel Bibiloni és, sens dubte, un salt qualitatiu en la nostra literatura lingüística per la seva completesa i detallisme. Com a ampliació de la seva tesi doctoral La llengua dels mallorquins: anàlisi sociolingüística (1983), al llarg de les quasi 190 pàgines que integren el volum, Bibiloni repassa amb exhaustiva delicadesa quins són els principals trets de la fonètica que caracteritzen el català de Mallorca en una obra de sensibilitat actual. Seguint un esquema clàssic i vigent, es divideix en tres capítols: vocals, consonants i altres fenòmens.

El primer, les vocals, s’ocupa d’explicar tres blocs de fenòmens detectables en el vocalisme del català de l’illa major: els fenòmens respectius a les vocals en posició tònica, a les vocals en posició àtona, i als fenòmens de contacte vocàlic. Comença el capítol amb l’explicació de les particularitats del parlar de Mallorca; principalment, se centra en la presència de la vocal medial [ə] en posició tònica i l’explicació diacrònica dels diferents estadis d’aquest so fins a arribar a la situació actual. Seguidament, ofereix una visió exhaustiva de cadascuna de les vuit vocals tòniques del mallorquí. Dins cada secció dedicada a una vocal, hi desengrana els trets principals i generals per a, tot seguit, dedicar-se a l’exposició de les particularitats locals.

Pel que fa a la vocal [a], Bibiloni n’exposa els comportaments més generals i resumeix l’estat de la qüestió dels fenòmens locals més rellevants: palatalització de [a] en [ɛ] en contacte amb consonant palatal en el parlar tradicional de Palma, palatalització també de [a] en [ɛ] en el parlar de Felanitx, el pas de [a] en [e] en el parlar de Sineu per contacte amb consonant palatal, velar o les vocals anteriors [e] i [i]. De la vocal [ɛ] se’n presenten els aspectes compartits pel parlar de Mallorca per seguiment o no de l’evolució històrica. Sobre la vocal [e] en descriu les ocurrències amb l’evolució històrica i les desconcordances que se’n presenten. Segueix el mateix esquema per a la vocal [ə] i hi inclou particularitats com la dels parlars d’Alaró, Binissalem i Lloseta, que en lloc de presentar la medial tònica presenten [ɛ], la de la labialització de [ə] seguida de l’aproximant velar [w] ([əw] > [ow]), el pas de [ə] en [e] als demostratius aquest, aquell i aqueix, el pas de [ə] en [e] en contacte amb palatal, velar o [e] i [i] en el parlar de Sineu, etc. Seguit d’aquest apartat, s’ofereix una recapitulació sobre les tres e tòniques, que sintetitza les idees exposades. De la vocal [i] n’assenyala les característiques generals i els pocs casos de variació. Finalment, trobam un apartat on s’analitza el comportament general de la [o] i la [ɔ] i s’exposen alguns casos de divergència localitzables. El segon apartat dins el capítol dedicat a les vocals s’estén sobre el comportament de les vocals àtones. Molt resumidament, podem dir que el gruix d’aquest

apartat procura explicar els processos de reducció vocàlica, les excepcions i altres fenòmens referits a les vocals àtones, d’entre els quals se’n poden destacar: diversos processos de conversió o assimilació, l’apòcope del grup final ia en paraules esdrúixoles, el tancament de [o] en [u] del parlar de Sóller i el tancament condicionat de [o] en [u] davant de [i] o [u] tòniques o pretòniques generalitzat a bona part de Mallorca, entre d’altres.

Tanquen el capítol sobre vocalisme els processos relacionats amb vocals en contacte, on es troben descrits fenòmens com el tractament de la iod derivada del procés històric de iodització, el de la iod en obertura o coda sil·làbica, els tractaments de [w], el manteniment o reducció dels grups finals tònics [ij] i [uw] i altres tractaments. El paraigua d’aquest tercer subapartat serveix a l’autor per a arreplegar els fenòmens tractats sota el lema de diftong, que ajuden al lector a establir-ne la naturalesa i dissipar-los dels principals fenòmens vocàlics, recurs que, a tall d’exemple, també fa servir la GEIEC. No obstant això, el fenomen de la iodització històrica podria haver-se desenvolupat a l’apartat de les consonants, sota el títol de la consonant lateral palatal [ʎ] o sota un d’específic dedicat a la iod. D’aquesta manera, es podria haver parlat aquí només dels tractaments de la iod intervocàlica: variant debilitada (fulla, [ˈfueə]) o variant zero (fulla, [ˈfuə]). Així i tot, és justificada l’exposició dels processos de iodització històrica en aquest apartat, atès que, després de l’explicació, un lector menys especialitzat hi podrà reconèixer els processos que seguit es descriuen i evitar així tota possible confusió.

El segon capítol s’ocupa de les consonants. S’estructura entorn de subapartats que agrupen les consonants de diferents maneres. Així, doncs, s’hi presenten: els sons oclusius, labiodentals, sibilants, laterals, vibrants i nasals. Dins cada subapartat trobam la descripció per punts dels sons integrants del grup. Després, dins un darrer subapartat, es passa a descriure-hi els fenòmens d’assimilació i elisió de consonants.

Dins el primer aparat, els sons oclusius, s’hi descriu l’ocurrència i tractaments dels segments [k] i [ɡ], [t] i [d]; dins el segon, els sons labiodentals, s’hi descriuen les tendències de [b] i [v]; el tercer, els sons sibilants, tracta dels alveolars [s] i [z] i els postalveolars [ʃ] i [ʒ]; el quart tracta els sons laterals, [l] i [ʎ]; el penúltim se centra en els sons vibrants, [ɾ] i [r]; i el darrer versa sobre els nasals. S’ha d’assenyalar que la classificació que s’ofereix obeeix a un patró explicatiu de quins són els fenòmens més rellevants o que més afaiçonen del parlar de Mallorca; per això, el lector no hi trobarà una agrupació canònica dels segments per mode o punt d’articulació. El criteri barrejat que distingim a l’obra, obeeix, per tant, a la representativitat dels sons i els seus processos en la parla de Mallorca; és per això que, a tall d’exemple, no hi trobam cap apartat dedicat al so [p], perquè generalment presenta un tractament igual o idèntic al de la resta del domini. Quan es difereix de les tendències generals del català, és quan neix l’incís i s’exposa sota un dels apartats descrits, seguint l’exemple de [p]: el manteniment d’aquest so en codes de nasal més oclusiva, com en camp o llamp (p. 109).

A grans trets, les descripcions dels processos relacionats amb les consonants és adequada i detalla les tendències compartides del català de Mallorca, alhora que ofereix detalls de casos particulars de zones concretes, que pel que fa al consonantisme són menors comparats amb els del vocalisme.

El darrer apartat de la secció dedicada al consonantisme parla sobre els principals fenòmens de contacte consonàntic: assimilació i elisió. Majoritàriament, es descriuen processos com l’assimilació del punt d’articulació i la sonoritat d’oclusiva en contacte amb una altra oclusiva, l’assimilació del punt i mode d’articulació i la sonoritat d’oclusiva en contacte amb fricativa labiodental, l’assimilació del punt d’articulació i la sonoritat d’oclusiva en contacte amb sibilant, l’assimilació total d’oclusiva en contacte amb lateral, amb vibrant o amb nasal, els mateixos processos de les oclusives per a la labiodental sorda, els tractaments de sibilant més consonant, el tractament de lateral més consonant, el tractament de bategant més consonant, els tractaments de nasal més consonant i, finalment, els tractaments dels grups de més de dues consonants.

Ja a les darreres pàgines del llibre, Bibiloni recull alguns altres fenòmens fonètics que no tenen cabuda dins els apartats anteriors. Exposa algunes consideracions sobre l’accentuació i processos com l’afèresi, la pròtesi, l’epèntesi interior, la síncope, la metàtesi i l’epítesi, tots ells fenòmens rellevants que ajuden a caracteritzar el panorama de la fonètica mallorquina.

A través de l’extensa bibliografia i els agraïments, l’autor fa palesa l’enorme tasca documental d’emprendre un llibre com aquest, on es recullen d’una manera força sintetitzada tots els trets presents en la fonètica del català de Mallorca. Amb això, també cal assenyalar que Bibiloni no només es limita a descriure les pronúncies tradicionals del parlar de Mallorca, sinó que fa incís en la variació diastràtica i les innovacions que les generacions més joves apliquen de manera sistemàtica. Hi trobarem descripcions sobre el betacisme (p. 114), el ieisme no històric (p. 142), l’assimilació total de s seguida de consonant (p. 157) i les diferents articulacions de la l (p. 131-133), d’entre d’altres. Sobre aquest darrer punt, l’autor s’hi estén més que amb els altres i contrasta l’articulació tradicional de la l com a consonant lateral amb punt d’articulació dental i velarització moderada (diferent de l’alveolar velaritzada del continent) amb les tendències anivelladores amb l’articulació espanyola de lateral alveolar i la diferència respecte de l’anomenada ela bleda, alveolar amb desvelarització marcada.

L’obra està proveïda de nombrosos exemples que il·lustren els fenòmens descrits al lector. Amb tot i això, als exemples transcrits fonèticament s’hi poden detectar alguns problemes: la no resolució de xocs accentuals, com [ˈʒɔˈkəp], [ˈtuˈkəts] (p. 22) o [ˌduɾˈvi], [ˌəɾˈmew] (p. 122); una inadequada posició de l’accent respecte de l’obertura sil·làbica a [vomˈita] (p. 144); algunes transcripcions amb símbols fonètics inadequats, com l’ús de [g] en lloc de [ɡ] per a l’oclusiva velar sonora (ps. 39, 43, 105, 122), error que no és sistemàtic (cf. p. 63, [ˈɡɾɔse]; 64, [ɡiŋˈɡaeə]); i la sistemàtica transcripció de la nasal seguida de consonant postalveolar com a [ɲ] i no [n], que representa el procés d’anteriorització de la nasal en

contacte amb la postalveolar (vg. GIEC 2016: 77). Acompanyen els exemples un total de 15 mapes que situen sobre l’eix geogràfic molts dels principals fenòmens descrits.

En definitiva, la colossal feina de Bibiloni dona un fruit exquisit i riquíssim, on es combinen els coneixements lingüístics de l’autor amb la delicadesa de l’observador sempre atent que vol detallar tant per al lector llec com per al versat quina és l’entranya i la pell del català de Mallorca, la fonètica.

BIBLIOGRAFIA

GEIEC (2018): Gramàtica essencial de la llengua catalana, Barcelona: IEC. En línia a: <https://geiec.iec.cat/>.

GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: IEC. mirAlles, Joan: Veus del passat, Barcelona: Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural de l’IEC, 2020; «Biblioteca Càtedra UNESCO» 6.

Joan Gomila pere Universitat de les Illes Balears gomila.p.joan@gmail.com

Joan Miralles i Monserrat (Montuïri, 1945), catedràtic emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears (1978), membre de l’IEC i director del projecte del Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears (NOTIB), publicà l’any 2020, en col·laboració amb Mar Umbert, Veus del passat, que és el sisè volum de la col·lecció «Biblioteca Càtedra UNESCO» de la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural de l’IEC.

Aquest llibre, de títol prou manifest, conté diverses entrevistes fetes a gent gran del poble de Montuïri, localitat natal també de l’entrevistador i autor, durant el bienni 1968-69 (val a dir que això no és del tot precís, puix que en va realitzar dues entre 1978 i 1979), que pertanyen a l’Arxiu d’Història Oral Joan Miralles (AHOJM), del qual la gran majoria resta inèdit. El filòleg va esperar que faltés —l’any 2016— el darrer dels onze informants, nascuts entre els anys 1877 i 1927, per elaborar aquest volum, que veuria la llum quatre anys més tard. Miralles enregistrà aquestes converses amb un magnetòfon quan s’acabava de llicenciar en Filologia a la Universitat de Barcelona (1969).

A l’inici de les 244 pàgines del llibre, trobem un pròleg (ps. 9-15) de Joan Albert Argenter i Giralt (Barcelona, 1947), director de la càtedra en la qual s’adscriu aquesta publicació. Sota l’epígraf d’una cita poètica del menorquí Ponç Pons, reflexiona sobre com els joves tendeixen a mirar cap al futur i els vells cap al

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 139-216

passat (sense deixar, emperò, el darrer col·lectiu, de posar també la vista cap endavant). Argenter assenyala que Miralles és un apuntador de l’espontaneïtat i la quotidianitat d’un poble, generació rere generació, un testimoni de les maneres de parlar i teixir relacions, sempre canviants.

Seguidament, a la presentació de l’obra (ps. 17-27), l’autor hi realitza a les primeres pàgines una contextualització de Montuïri, en tant al seu origen toponímic, característiques demogràfiques i econòmiques, i fa un acurat repàs històric de la localitat fins al segle xx. Ara parla de les onze entrevistes en si, recopilades a les acaballes de la dècada dels anys seixanta, de com, on i quan es van portar a cap i es van enregistrar. Pel que fa als criteris de transcripció, cal destacar la fidelitat que Miralles té a la llengua oral així com era originàriament, tot i que demostra ser conscient de les limitacions que això té. Ha regulat, a les entrevistes, la fonètica i l’ortografia estàndard del català, i això té a veure, diu, amb el fet que avui dia és fàcil consultar la font original per tal d’apreciar els particularismes dialectals; mentre que abans, a causa de la limitació dels mitjans, no ho era tant. També menciona altres tres entrevistes que va dur a terme en aquell temps, però que no s’inclouen en el present volum, sinó al seu llibre Un poble, un temps (1974). Ara sí, ens trobem amb les transcripcions de les entrevistes (ps. 29-224): ens presenta set homes i quatre dones, majoritàriament entrevistats als seus domicilis, i l’ordre d’aparició és cronològic pel que fa a les seves dates de naixement (és a dir, la persona més vella —del 1877— apareix en primer lloc; i la més jove —del 1927—, en darrer lloc). Els agrupa en quatre subdivisions, com apunta l’autor: històries de vida individuals, un altre subgrup conformat per una sola entrevista que versa sobre un matrimoni per poders i la relació de l’entrevistada amb el poeta Josep Carner, vuit entrevistes sobre la dansa medieval dels cossiers i altres qüestions, i diverses converses amb Rafela i altres sobre Cristòfor Colom, Joanot Colom, etcètera. Cada entrevista inclou el nom i fotografies de la persona consultada, en fa una petita nota biogràfica, i assenyala la data en què es va fer. Al capdamunt, apareix un codi QR que, si l’escanegem, ens condueix a l’àudio original de cada entrevista, allotjat a la base de dades web de l’IEC. Nombroses —i notables, per la seva riquesa d’informacions— són les notes a peu de pàgina que l’autor realitza al llarg de les entrevistes, on és molt present la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) i també alguns llibres seus anteriors.

Els apartats finals es corresponen amb la llista de referències bibliogràfiques (ps. 225-228), una nota on l’autor diu haver consultat altrament padrons municipals i llibres sacramentals de l’Arxiu Municipal de Montuïri (AMM); i un apèndix fotogràfic (ps. 229-242) amb material escanejat per Josep Ramon Santiago que porta com a títol «Racons de Montuïri», que il·lustra els espais, les escenes i les situacions a les quals s’ha fet menció durant les entrevistes abans presentades.

Aquesta obra, amb materials provinents de la joventut de Miralles, quan, llicenciat de poc, tenia l’afany d’investigar sobre topònims, llegendes, malnoms, anècdotes, dites, etc., no desentona amb els interessos en què ha posat el focus durant la seva trajectòria, que són els elements emmenats de la cultura popular i

la llengua oral, amb gran interès històric, sociocultural, antropològic i lingüístic (insistim en aquest darrer aspecte, atès que tenim al davant una profitosa i genuïna mostra de la llengua catalana oral col·loquial del segle anterior al nostre, amb unes transcripcions lliures de lapsus i incoherències típiques de l’oralitat). I és de publicacions anteriors seves, com la mencionada Un poble, un temps (1974, 2a ed. 1995), La història oral. Qüestionari i guia didàctica (1985), o Història i cultura popular (1998) i altres, que prové la fórmula o metodologia que li serveix per a replegar històries orals i que posa en pràctica al present volum.

La Guerra Civil, la repressió, el contraban, els costums, usos i tradicions, les glosses, els oficis, la vestimenta, restes arqueològiques perdudes, viatges transatlàntics o la bruixeria són alguns d’entre els variats i copiosos temes dels quals parlen els diferents personatges entrevistats a l’obra de Miralles, una tasca que el filòleg exerceix des de fa més de mig segle. Onze veus col·lectives en vint-i-una sessions d’extensions distintes d’onze montuïrers que ja no hi són, però que representen la realitat d’un poble, i són una fidedigna mostra d’una Mallorca d’antany que ara, gràcies a la publicació d’aquest llibre, no podrem perdre.

CRÒNICA

CONGRÉS INTERNACIONAL TRADUCCIONS I RECEPCIÓ DE DANTE EN LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

Guillem cunill-saBatés Universitat Pompeu Fabra guillem.cunill@upf.edu

Amb motiu del setè centenari de la mort del poeta Dante Alighieri (1265-1321), la Universitat Pompeu Fabra va acollir del 13 al 17 de desembre de 2021 el Congrés Internacional Traduccions i Recepció de Dante en les Llengües Romàniques, dirigit per Marta Marfany i Rossend Arqués, i organitzat pel Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge (UPF), la Societat Catalana d’Estudis Dantescos i la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC). El congrés va acollir quatre conferències plenàries, més d’una trentena de comunicacions i quatre actes culturals, que es van poder seguir presencialment i en streaming, i que actualment es poden recuperar a la plataforma de YouTube.1 Aquesta trobada va tenir un caràcter marcadament multilingüe —es van poder sentir comunicacions en català, italià, castellà, occità, gallec, francès i anglès—, i va reunir dantistes i veus reconegudes en italianística, tant d’universitats catalanes com estrangeres. A més, gairebé totes les filologies romàniques hi van ser representades, amb una presència destacada d’experts en literatura catalana.

El congrés s’emmarca en les diferents activitats acadèmiques i de difusió de la vida i l’obra del poeta florentí que es van celebrar en el conjunt d’Europa durant l’any de l’efemèride dantesca. En aquesta ocasió, durant cinc dies l’intercanvi acadèmic es va centrar en la recepció del sommo poeta en les literatures romàniques, especialment en forma de traduccions, des del període medieval fins a l’actualitat. Ha estat la primera vegada que es planteja una recerca comparada d’aquest tipus, ja que fins no fa gaire s’analitzaven en profunditat les obres originals, mentre que les traduccions es consideraven secundàries, menys dignes de ser estudiades. El congrés, doncs, és un reflex de la feina que des de fa anys es du a terme en l’àmbit dels estudis literaris i de traducció, que parteixen de la necessitat d’aprofundir en l’anàlisi de les traduccions concretes de l’obra i, més en general, en el diàleg que cada període cultural ha establert amb Dante. Aquesta celebració, a més, volia recuperar l’esperit de les manifestacions culturals que es van dur a terme l’any

1. El congrés està penjat per dies al canal de la Universitat Pompeu Fabra. L’enllaç següent és del primer dia al matí: <https://www.youtube.com/watch?v=dRntnOf_ xYY&t=5230s>.

1921 amb motiu del sisè centenari de la mort del poeta, coordinades per Ramon d’Alòs-Moner.

La conferència inaugural, titulada «“Segons lo Dant història recompta” (March XLV, 90). Aspectes de la presència de Dante a la literatura catalana antiga», va anar a càrrec de Lola Badia, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona. Badia va traçar una panoràmica sobre la recepció de Dante a casa nostra, resseguint les antigues aportacions —ja sigui desmentint-les o ponderant-ne l’encert— i sintetitzant les novetats acadèmiques del tema. Va endreçar aquesta recepció en quatre blocs: els orígens i Bernat Metge, entre Andreu Febrer i Joan Pasqual, el Curial e Güelfa, i Ausiàs March.

En la segona ponència, titulada «L’últim viatge d’Ulisses, i les perplexitats d’un traductor», Joan F. Mira, traductor de la Divina comèdia al català, va raonar la seva lectura personal de l’obra dantesca. Va parlar, aportant exemples, sobre la caducitat de les traduccions històriques i sobre el valor de la seva traducció en aquest sentit, i va justificar què creia que era substancial i accidental en traduir la Divina comèdia: per al traductor, la fidelitat al sentit és més important que el manteniment de la rima perquè, essent aquest text essencialment una narració, la rima és secundària en tant que era una condició en la poesia de l’època. A més, va exposar la seva convicció que les traduccions canòniques modernes afegeixen una distància que no existia entre l’obra i el lector original; en la seva traducció ha intentat restituir una relació de proximitat.

Marcello Ciccuto, professor de la Universitat de Pisa i president de la Società Dantesca Italiana, en la seva ponència intitulada «Il Dante romanzato dell’Ottocento italiano», va tractar sobre uns textos amb una gran càrrega ideològica publicats durant el segle xix, entre els quals hi ha La visione del figlio di Dante de Gaetano Buttafuoco (1839), L’amore di Dante de Luigi Capranica (1864), Dante a Ravenna d’Erasmo Pistolesi (1844) o Dante e Giotto de Pietro Selvatico (1864). Tal com va explicar Ciccuto, tots aquests llibres es basen en una tradició anecdòtica, antihistòrica i anticientífica, que va durar fins ben entrat el nou-cents, fins que el corrent de la nuova filologia va fer justícia a aquestes invencions, llegint els textos de Dante, en paraules de Barbi, dissipant la boira de la ignorància del temps en què vivien.

El congrés va acabar amb una conferència a càrrec de José María Micó, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i traductor de la Divina comèdia al castellà, intitulada «Mil soluciones para un único problema: traducir a Dante». Micó va dir que, en traduir la Divina comèdia, es va proposar dos objectius fonamentals: reconstruir-ne el valor literari en castellà i respectar-ne el sentit original. Segons el traductor, actualment —i a diferència d’èpoques anteriors— no es té com a condició necessària que la poesia estigui rimada. Aleshores, el valor literari del poema no es basa en la rima sinó en el metre: és per això que va decidir traduir-la en hendecasíl·labs blancs, una opció que prefereix a les traduccions rimades, que sovint traeixen el text original, o les traduccions en prosa, que són útils, però que no ofereixen com a poesia una cosa que va ser concebuda com a tal. Micó, a

més, va tractar aspectes de les variants en la traducció i va compartir algunes anècdotes textuals presents en la seva traducció.

Pel que fa als actes culturals, el primer dia es va fer una presentació de tres edicions diferents de la Vida nova en català: la traducció històrica de Manuel de Montoliu a la col·lecció «Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana» (Barcino, 2021), a càrrec d’Enric Gallén, director de la col·lecció, i Francesco Ardolino, autor de l’estudi introductori; i les dues traduccions recents de l’obra a càrrec dels respectius traductors, Rossend Arqués (Adesiara, 2021) i Àngels Gardella (Olañeta, 2021). El segon dia es va presentar la traducció comentada en castellà de la Divina comedia (3 vol., Akal, 2021) a càrrec de Raffaele Pinto, autor de la traducció. El tercer dia, després d’una comunicació en què es va presentar el fons Dante de Ramon d’Alòs-Moner conservat a la Biblioteca Pompeu Fabra, es va inaugurar l’exposició presencial a la Biblioteca del campus del Poblenou titulada «Il miglior fabbro del parlar materno». Dante traduït, que va durar fins al 14 de gener de 2022. Aquest fons Dante està format en gran part pel fons de Ramon d’Alòs-Moner i de Dou, donat el 2010 a la Universitat Pompeu Fabra. L’exposició estava dividida en tres grans blocs: els facsímils de tres manuscrits medievals de la Divina Comèdia; el fons Alòs-Moner, que conté bibliografia singular de l’època i una col·lecció de traduccions dantesques de finals del segle xix i principis del xx força extensa —amb traduccions a llengües més o menys exòtiques per a l’època com, per exemple, el danès, el serbi o el japonès—, i les traduccions actuals de Dante —de la segona meitat del segle xx i xxi— amb què s’ha enriquit el fons.2 L’últim acte cultural del congrés, titulat «Dante a l’Acadèmia: un tast plurilingüe de l’Inferno», es va celebrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Raffaelle Pinto va llegir alguns cants de l’Infern en italià i en castellà en la nova traducció d’Akal, i Raquel Parera els va llegir en català, variant entre les traduccions de Josep Maria de Sagarra, Joan F. Mira i Andreu Febrer.3

Les comunicacions van tractar llargament de la recepció de Dante en forma de traducció o d’influència literària, ja sigui en les diferents literatures medievals (Josep Pujol, Lluís Cabré, Courtney Joseph Wells, Marina S. Brownlee, Kevin Brownlee, Cèlia Nadal, Cinthia Hamlin, Francesc J. Gómez, Raquel Parera) o bé en les literatures modernes: el català (Marcel Ortín, Miriam Cabré, Gabriella Gavagnin, Eduard Vilella, Marta Marfany i Imma Muxella, Maria Dasca, Miquel Desclot, Guillem Cunill-Sabatés), l’italià i les diferents llengües d’Itàlia (Daniela Palmeri, Francesco Granatiero, Donatella Buovolo, Lorenzo Azzaro, Filippo Fabbricatore, Chiara Caputi, Marianna Esposito Vinzi), l’occità (Estele Ceccarini), el portuguès i el gallec (Rosa Affatato, Anxo Angueira), l’espanyol (Chiara

2. Aquesta exposició també està disponible virtualment a la pàgina web de la Biblioteca de la UPF. Podeu visitar-la a través de l’enllaç següent: <https://www.upf. edu/web/dante-traduccions>.

3. La lectura es pot recuperar a través de l’enllaç següent: <https://www.youtube. com/watch?v=njT41v4J-ro>.

Chieregato, Rossend Arqués), el francès (Philippe Guérin, Viviana AgostiniOuafi, Claudia Zudini, David Villalta) o el romanès (Ioana Alexandrescu, Corina Anton). A més, també hi va haver una comunicació en què es va reflexionar sobre la funció de Dante en la literatura moderna en general (Pietro Cataldi).

A tall de conclusió, el Congrés Internacional Traduccions i Recepció de Dante en les Llengües Romàniques va complir els objectius que es va plantejar i va oferir un espai de diàleg molt fructífer. Al llarg dels cinc dies del congrés van anar ressonant unes paraules, que va citar Lola Badia en la seva conferència inaugural, del dantista Virgil Ani: «Quan acabes la lectura de la Comèdia, tornes a començar», perquè l’obra de Dante Alighieri, i especialment la Divina comèdia, és d’una profunditat i complexitat tals que sempre cal revisitar i rellegir. Aquest congrés, en definitiva, ha estat una oportunitat excel·lent per fer-ho, no només en la seva llengua original, sinó també en les seves múltiples traduccions.

EL 2019 HAVIA DE SER L’ANY SIMONA GAY, POETA CATALANA (ILLA, 1898-1969)

miquela valls

m.valls@wanadoo.fr

A Illa (Rosselló), es tenia ben clar que no es deixaria passar 2019 sense recordar els cinquanta anys de la mort de la «germana de sang i de poesia» del gran JosepSebastià Pons. Sota el lema «A l’empar de la casa familiar dels dos escriptors» adquirida pel municipi, l’associació «Amics de la Casa Samsó» s’ha fixat com a missió de celebrar, i difondre en el seu medi, el ric patrimoni literari d’Illa i voltants. Sense descuidar cap efemèride: 2012 cinquantenari de la mort de Pons, 2014 i 2015 els escriptors rossellonesos i la Gran Guerra, 2017 cinquantenari de la mort del lingüista Pierre Fouché. 2019, doncs, tocava Simona Gay, Pons de fadrina. Janine Ponsaillé, elegida municipal i animadora cultural d’Illa de tota la vida, n’expressava encara la voluntat el 2018 poc abans de deixar-nos per sempre.

Així doncs, el 25 de gener de 2019, els «Amics de la Casa Samsó» anunciaven durant l’assemblea general de l’associació el desig de fer Simona Gay present tot al llarg de l’any no sols en els actes literaris acostumats («Illa dels poetes» a la primavera, «Diades ponsianes» al setembre) sinó també amb altres celebracions públiques puntuals. El març de 2019 la Institució de les Lletres Catalanes havia inscrit la Simona Gay entre els escriptors a homenatjar. El 26 d’abril, el Sr. Puigbert, director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà, llançava oficialment l’any Simona Gay, que s’allargà fins al març de 2020 (S. Gay va morir el 26 de març 1969) amb l’acte de cloenda al Palau de la Generalitat.

Abril 2019 (Barcelona, Parlament de Catalunya): Lectura de la poesia de Simona Gay en el marc de «Lletres al parlament».

Abril 2019 (Illa, Perpinyà): Lectura de poemes de Simona Gay a Illa i a la Llibreria Catalana de Perpinyà per Sant Jordi. A Illa: presentació del recull collectiu de poetesses catalanes actuals rosselloneses o residents: Aigües sempre vives (ed. Paraules, Illa) en homenatge a Simona Gay i en eco amb el seu primer recull Aigües vives.

18 de juny 2019 (Oleta): Xerrada a la Biblioteca amb familiars, veïns i amics de Simona Gay. Inauguració del «Carrer Simona Gay» a iniciativa del municipi de la vileta d’Oleta, on la poeta feia estades a la casa pairal del seu marit.

18 d’agost 2019 (Prada, UCE): Presentació de la vida i l’obra de Simona Gay, a la secció Catalunya Nord per Miquela Valls.

Setembre 2019 (Figueres, Biblioteca Fages de Climent): Presentació de la poeta Simona Gay (M. Valls) i del recull Aigües sempre vives (Illa, 2019) per la Casa

de la Generalitat de Catalunya de Perpinyà i Amics de la Casa Samsó d’Illa. Lectures per Alba Aldrell, Estel Aguilar, Maite Barcons i Coleta Planas de poemes seus i de la Simona Gay.

Octubre 2019 (Illa): «Diades ponsianes» a Illa organitzades per l’associació «Amics de la Casa Samsó». 1 d’octubre («De Simone Pons a Simona Gay, Memòries illenques/Mémoires illoises, tertúlia pública gravada amb netes de Simona Gay, veïns i amics d’Illa); 2 d’octubre («El motiu floral en l’obra de Simona Gay», conferència d’Ester Aguilar, doctoranda del Centre de Recherches sur les sociétés et environnements en Méditerranée de la Universitat de Perpinyà, i passejada literària seguint les petjades de S Gay, a Sant Miquel de Llotes a càrrec d’Alà Sanchez, Joan Lluís i Miquela Valls; 4 d’octubre (a la sala Simona Gay de la mediateca Josep Sebastià Pons d’Illa: inauguració per Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat de perpinyà, de l’exposició de la ILC en col·laboració amb l’APLEC (Associació per a l’ensenyament del català), comissariada per Miquela Valls, il·lustració fotogràfica Joan-Lluís Valls; «Folklore íntim del Rosselló de Simona Gay», conferència de Miquela Valls (IEC, IFTC Univ. de Perpinyà) i cançons per Leslie Malet; i concert de cançons populars per L’estudiantina d’Illa).

16 d’octubre 2019 (Perpinyà, Casa de la Generalitat): presentació de l’exposició «Any Simona Gay», taula rodona prevista amb la participació d’Estel Aguilar, Vinyet Panyella (escriptora, Institut Català de la Dona, que no va poder ser-hi a causa de dificultats de transport) i Miquela Valls. Aguilar va presentar imatges recurrents de la poesia de Simona Gay i Miquela Valls va proposar una repassada de la vida i de l’obra de Simona Gay en clau feminista.

19 de desembre 2019 (Casa dels Països Catalans, Universitat de Perpinyà): presentació de l’exposició «Any Simona Gay» als estudiants de l’Institut Franco-Català Transfronterer.

26 de març 2020 (Palau de la Generalitat): acte de cloenda ajornat sine die per causa de pandèmia. Participacions previstes de Vinyet Panyella, Miquela Valls i Pere Figueres amb un recital de poemes de Simona Gay, musicats per ell.

ANY CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS: MATÈRIA DE MEMBRANÇA

Joan BorJa i sanz Universitat d’Alacant joan.borja@ua.es

El 2020 va ser declarat Any Carmelina Sánchez-Cutillas per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tanmateix, el terrabastall ocasionat per la pandèmia de COVID-19 va fer que la celebració d’aquest Any Carmelina s’estenguera al 2021. Aquesta circumstància, juntament amb la revelació de la veritable data de naixement de l’autora (tot i que les biografies consignaven l’any 1927 com a referència, s’ha pogut constatar que Carmelina va nàixer, en realitat, el 23 de juny de 1921), ha fet possible que l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas haja pogut coincidir, a més, amb el centenari del naixement de l’autora.

Difícilment podíem imaginar, el 23 de gener de 2020, quan va tindre lloc l’acte d’inauguració de l’Any Carmelina a la Casa de Cultura d’Altea, que la celebració seria condicionada d’una manera tan decisiva per la crisi sanitària. Fet i fet, va ser aprofitant una finestra de relativa tranquil·litat sanitària, que el 15 de juliol de 2020 es van poder presentar, en únic acte a l’aire lliure (a la plaça de l’Aigua d’Altea), el còmic Carmelina Sánchez-Cutillas, obra d’Esperança Martínez Molina; l’exposició itinerant Carmelina Sánchez-Cutillas. Des de les fronteres del silenci amb el corresponent catàleg divulgatiu; la versió digital de la Ruta Carmelina. La casa de la mar per a l’aplicació App PlayAltea; i la nova edició —institucional i commemorativa— de Matèria de Bretanya. A més dels referits materials i recursos, també el 2020 es va publicar, en la «Col·lecció Didàctica» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Carmelina Sánchez-Cutillas: des de les fronteres del silenci. Material didàctic per a batxillerat. Aquest «material didàctic», com l’exposició i l’opuscle Carmelina Sánchez-Cutillas. Des de les fronteres del silenci van anar a càrrec de Joan Borja i M. Àngels Francés, comissaris externs de la Comissió de l’Any Carmelina: una comissió presidida per Maribel Guardiola, i integrada, també, per les acadèmiques Verònica Cantó (que va succeir Maribel Guardiola com a presidenta de la comissió quan aquesta va deixar de ser acadèmica el 2021), Tudi Torró i Immaculada Cerdà. L’11 de setembre de 2020 es va poder inaugurar a la Sala Zero del Centre del Carme de Cultura Contemporània de València l’exposició fixa Des de les fronteres del silenci: Carmelina Sánchez-Cutillas. I precisament en aquest mateix Centre del Carme va tindre lloc, el 24 de setembre de 2020, la jornada «Feminari: Carmelina Sánchez-Cutillas, dona rebel», amb la participació d’especialistes i escriptores com Maria Lacueva, Rosa Roig, Àngels Gregori, Margarida Castella-

no, Maria Àngels Herrero, Joan Borja, Mari Àngels Francés, Marisol Gonzàlez Felip, Pepa Guardiola, Gràcia Jiménez i Anna Moner. Al final de la Jornada, de més a més, va tindre lloc la preestrena del documental Carmelina, mar i cel, de Matilde Alcaraz i Juan Pablo Valero, produït per À Punt Mèdia.

Mentrestant, per mitjà d’un conveni amb el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes (COBDCV), es va crear la figura estratègica de «l’ambaixador de l’Any Carmelina»: un càrrec que va recaure en el senyor Ignasi Beltran Moraleda. Aquesta col·laboració amb el COBDCV va resultar determinant per a la difusió dels materials divulgatius i didàctics, per a l’exhibició de l’exposició itinerant i per a l’organització de clubs de lectura gràcies a la involucració d’un total de seixantavuit biblioteques públiques adscrites a l’Any Carmelina. De més a més, en ple confinament, el COBDCV va celebrar el Dia del Llibre de 2020 amb una memorable lectura virtual en homenatge a Carmelina, i va col·laborar en el viquiprojecte «Escriptora de l’Any 2020-21: Carmelina Sánchez Cutillas», al si del qual es van dur a terme activitats com la Viquimarató Carmelina Sánchez-Cutillas (a la Biblioteca Carmelina Sánchez-Cutillas de Benicalap, el 5 de juny de 2021) o la jornada Wiki Takes Altea (a la Biblioteca Municipal d’Altea, el 2 d’octubre de 2021). La feliç coincidència del centenari del naixement de Carmelina Sánchez-Cutillas amb la celebració de l’Any de l’escriptora va habilitar l’oportunitat de commemorar l’efemèride amb sengles actes a les principals ciutats vinculades a l’autora: a València, el 17 de juny de 2021, a Sant Miquel dels Reis (amb un recital de poemes a càrrec de Josep Valero i Marina Mulet, acompanyats per la violoncellista Vicen Carrascosa); i a Altea, sis dies més tard, el 23 de juny de 2021, vespra de Sant Joan, coincidint amb el centenari exacte de la data de naixement, amb la presentació del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas a la Casa Gadea d’Altea. Aquest Centre d’Interpretació, creat per l’Ajuntament d’Altea, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant i la Generalitat Valenciana s’ubica en una icònica vil·la construïda a finals del segle xix que la mateixa Carmelina descrivia com «un immens i fins i tot gran Palau de les Fades».

El 21 de setembre de 2021 es commemorava en la Universitat d’Alacant la Jornada Carmelina Sánchez-Cutillas, amb una nova exposició, una conferència d’Enric Balaguer i, molt especialment, la presentació del portal de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes dedicat a l’escriptora (a càrrec de Maribel Guardiola),1 que ofereix un nodridíssim repertori de documents, recursos i enllaços sobre l’autora. Una setmana més tard, el 28 de setembre de 2021, l’Any Carmelina viatjava fins a Barcelona amb l’homenatge «Matèria de Carmelina», que va tenir lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès (coorganitzat pel mateix Ateneu, el PEN Català i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua).

Mereixen igualment ser destacades les nombroses publicacions que l’Any Carmelina ha propiciat. S’hi ha produït una notabilíssima ampliació de contribu-

1. Vegeu <https://www.cervantesvirtual.com/portales/carmelina_sanchez_cuti llas>.

cions sobre la vida i l’obra de l’escriptora d’Altea. Ja el 2020 Vincle Editorial havia publicat el llibre La meva cambra més estimada. La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Lluís del Romero Sánchez-Cutillas. La revista Scripta publicava, així mateix, en el volum 17 (2021), el dossier monogràfic «100 anys de Carmelina Sánchez-Cutillas», amb aportacions de Maribel Guardiola, Verònica Cantó, Irene Mira-Navarro, Noèlia Díaz Vicedo, Begoña Pozo, Joan Borja i Josep Vicent Garcia Sebastià. I, igualment, en La Veu dels Llibres es difonia, la mateixa setmana del centenari (concretament, el dissabte 26 de juny de 2021), un altre monogràfic amb articles d’Enric Balaguer, Joan Borja, Mari Àngels Francés, Maribel Guardiola i Lluís del Romero Sánchez-Cutillas.

Però en el tram final de l’Any Carmelina, dins de la tardor de 2021, quedava encara per produir-se —en termes de pirotècnia— «la bomba de la traca». Perquè els dies 19 i 20 de novembre de 2021 la Casa de Cultura d’Altea acollia encara les jornades acadèmiques «Carmelina Sánchez-Cutillas, des de les fronteres del silenci», amb noves aportacions analítiques d’Enric Balaguer, Anna Esteve, Margalida Pons, Víctor Labrado, Mari Àngels Francés, Ximo Espinós, Irene Mira-Navarro, Amparo Pons, Vicent Salvador i Joan Borja. En el marc d’aquestes jornades es presentava el volum Des de les fronteres del silenci. Aproximació crítica a l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas, coordinat per Mari Àngels Francés i Joan Borja, a partir dels estudis realitzats pels participants en les dues principals jornades acadèmiques de l’Any Carmelina (la del 24 de setembre de 2020 a València i aquesta dels dies 19 i 20 de novembre de 2021 a Altea). I, de més a més, es donava a conéixer, per fi, l’edició de l’Obra completa de Carmelina, per mitjà de dos luxosos volums (el primer de poesia i el segon de prosa) amb l’al·licient afegit d’oferir una estimabilíssima quantitat (i qualitat) de textos fins ara inèdits de l’autora.

Efectivament: per a l’edició de l’Obra completa, no solament es van localitzar i reunir els textos dispersos que Carmelina havia publicat ací o allà al llarg de la seua vida: la Comissió de l’Any Carmelina també va gestionar l’estudi del fascinant llegat documental conservat en les 23 caixes del Fons Carmelina SánchezCutillas que la família va voler depositar el seu dia a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. I, així, gràcies a la complicitat i la generositat dels descendents de l’escriptora, s’han pogut documentar, editar i donar a conéixer, degudament redimits del silenci, no solament els llibres coneguts i els textos publicats en llibrets de falles, revistes locals o premsa generalista: també tres poemaris complets dels anys seixanta, fins ara desconeguts —Joiosa guarda, Màxim desert nostre i De la cendra i la flama—, amb un total de noranta-quatre poemes nous, als quals cal sumar, encara, prop d’una setantena més de poemes inèdits solts. En total, 334 poemes en un volum de 452 pàgines. I no menys suggeridor és el segon volum, de prosa, amb 624 pàgines, en què es reuneixen, a més dels textos ja coneguts de l’autora, originals fins ara inèdits com ara les narracions curtes «Ara, quan veig un espill», «Érem una mica com ocells», «Per fi havíem arribat a les postres d’aquell dinarot de Nadal» i «Somnis i divagacions d’estiu»; un saborosíssim «Diari 1964» i una no menys suggeridora «Semblança autobiogràfica»; mecanoscrits amb estu-

dis literaris i historiogràfics com «La personalitat de Jaume Gassull» o «Violant d’Hongria»; pròlegs, presentacions de llibres, ressenyes i comentaris (entre els quals, un substanciós mecanoscrit sobre etnopoètica redactat amb motiu de la presentació del llibre Rondalles de l’Alacantí, de Joaquim Gonzàlez Caturla); diversos discursos i parlaments públicament pronunciats, entre els quals «Dona i literatura», «Dones de la Mediterrània», «Sempre que vinc a Altea és com si fera un viatge de retorn»; etc.

Després de la presentació de l’Obra completa de Carmelina a Altea va tindre lloc, encara, el 22 de novembre de 2021, una nova presentació a la sala d’actes Alfons el Magnànim del Centre Cultural la Beneficència de València, com a colofó solemne per al doble Any Carmelina Sánchez-Cutillas: una celebració que no solament ens deixa com a penyora la memòria de tantes activitats realitzades; els llibres, els estudis i els materials divulgatius editats; o el flamant Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas a Altea: també —o sobretot— la preclara consciència que, ençà i enllà de la pura delícia literària que és Matèria de Bretanya, Carmelina és —efectivament— «la gran escriptora valenciana del segle xx»: una pura i delitosa matèria literària per a la membrança col·lectiva.

JOAN ALEGRET I LLORENS (CANET DE MAR, 1941-2021)

auGust Bover i Font Institut d’Estudis Catalans abover@iec.cat

narcís Garolera Universitat Pompeu Fabra narcis.garolera@upf.edu

Joan Alegret fou un home discret, pulcre, erudit, generós i cordial, un gran savi bonhomiós i insòlit. Nascut a Canet de Mar (Maresme), va fer els primers estudis a l’escola Valldemia, de Mataró. Posteriorment estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1963-1968), on fou condeixeble de Montserrat Roig, Josep M. Benet i Salvador Oliva, i on va fer amistat amb Narcís Comadira i Dolors Oller. I, entre 1966 i 1972, assistí també als clandestins Estudis Universitaris Catalans, de l’IEC.

L’any 1969 llegí la tesi de llicenciatura sobre «El Guardia Nacional» (18351841) i la llengua catalana, mentre ensenyava català (no reglat) a l’institut de batxillerat Emperador Carles, de Barcelona. I l’any 1976 es doctorà, també a la Universitat de Barcelona, amb la tesi Poesia catalana de l’arxiu de Francesc Renart i Arús (1783-1853). Edició i comentari.

Fou professor d’aquesta mateixa universitat entre 1968 i 1979 —un dels professors del primer Departament de Filologia Catalana que dirigia el doctor Antoni Comas. Després exercí la docència a la Universitat de les Illes Balears, on fou professor titular, i més tard catedràtic, entre 1979 i 2011.

Investigador en un camp d’estudi d’una grandíssima amplitud, s’ocupà de totes les èpoques de la literatura catalana i de tots els gèneres literaris. Va ser secretari-redactor (1967-1970) del Diccionari de literatura catalana (1979). Excel·lí en l’anàlisi de textos literaris, que publicà en llibres i revistes, i exercí la crítica de novel·la a la revista El Pont (1969-1973). També feu crítica teatral a la revista Presència (1976-1978).

Gran cinèfil, estudià les relacions entre cinema i literatura. Creà també un mètode de crítica literària basat en els signes astrològics dels escriptors. Docent de literatura catalana a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada, des de l’any 1971, va ser membre de l’equip rector en diferents períodes, i del patronat des de 2002. Assidu ateneista des de 1968 —quan era a Barcelona, l’Ateneu Barcelonès era pràcticament casa seva—, redactà, amb Montserrat Roig i Josep Maria Prim, els primers estatuts democràtics de l’entitat, i formà part de la candidatura de renovació democràtica i catalana d’aquella entitat, de la junta directiva de la qual fou membre.

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 113-235

Bon escriptor, ha deixat inèdita la seva obra de poeta i de dietarista, així com unes esplèndides traduccions poètiques de l’occità —llengua que havia estudiat en els petits seminaris que Joan Coromines organitzava a la Vall d’Aran— i del portuguès, i també nombroses versions de tankes japoneses. I també prologà llibres d’uns quants poetes joves, amb dos dels quals —Lluís Urpinell i Jordi Vintró— fundà les Edicions Anglo-Catalanes. Alegret posseïa una gran biblioteca, repartida entre el seu pis de Barcelona —ara en mans d’un particular— i el de Palma, incorporada a la biblioteca de la Universitat de les Illes Balears.

Ens ha deixat un home savi, bo i amable, d’una immensa cultura i una memòria prodigiosa, un filòleg irrepetible. Caldria aplegar i publicar la seva extensa obra inèdita i dispersa. Seria el millor homenatge que els seus ex-alumnes i amics li podríem fer.

MIQUEL STRUBELL I TRUETA (1949-2022).

IN MEMORIAM

emili Boix-Fuster

Universitat de Barcelona eboix@ub.edu

Miquel Strubell ens ha deixat. L’enyorarem molt. La dedicatòria del seu darrer llibre, Lying for Unity How Spain Uses Fake News and Disinformation to Block Catalonia’s Independence (2021), adreçat a un públic internacional, resumeix la seva lluita intel·ligent, constant i tenaç pel seu país, per la seva gent i per la seva llengua i cultura:

And to all Catalans in prison or in exile, and all those who have suffered —or await trials before Spanish courts—, for defending a perfectly legitimate political aim of all peoples in the world: to be able to join, and make its contributions to the international community, as a free nation. (p. 7)

Permetin-nos un repàs breu i no prou just de la seva vida i obra. Un recull complet de la seva bibliografia es pot trobar al Centre de Documentació Sociolingüística de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, i un altre article minuciós en memòria de Strubell ha aparegut a la revista germana Estudis Romànics, a càrrec de l’amic i company de tantes iniciatives, Isidor Marí.

Llicenciat en Psicologia i Fisiologia per la Universitat d’Oxford, Miquel Strubell va obtenir un màster en Psicologia de l’Educació a la Universitat de Londres, i la llicenciatura en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va fer recerques en temes de bilingüisme escolar i familiar i va escriure sobre polítiques lingüístiques, planificació lingüística i temes relacionats.

El 1980 fou cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció primer d’Aina Moll i després de Miquel Reniu i de Lluís Jou. També va ser director de l’Institut de Sociolingüística Catalana. Fou secretari del Consell Social de la Llengua Catalana, del qual era membre des de 2005; i fou membre del consell d’administració, i després vicepresident, del Consorci per a la Normalització Lingüística.

Entre 1999 i 2014 treballà a la Universitat Oberta de Catalunya a Barcelona, primer com a director adjunt dels Estudis d’Humanitats i Filologia, i entre l’abril de 2001 i el setembre de 2004, com a director del programa d’Humanitats. Hi fou professor dels Estudis d’Arts i Humanitats, i membre de la comissió redactora del Libro blanco del Grado en Humanidades.

Va escriure (sovint en equip: sabia treballar conjuntament), entre altres, els llibres següents: Llengua i població a Catalunya (1981), La llengua catalana a l’àrea barcelonina (amb J. M. Romaní, 1986), The Catalan Language: Progress towards normalisation (amb Jude Webber 1991); Estudis i propostes per a l’extensió de l’ús social de la llengua catalana (coordinador, 1991); Euromosaic. Production and reproduction of minority language groups in the EU (coordinador i coautor, 1996); i Discussion manual on lesser-used languages (amb Jordi Bañeres, 1998). En els anys posteriors cal afegir Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya. Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió lingüística (19972008) (amb Ernest Querol, 2009); Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan (amb Emili Boix-Fuster, editors, 2011), i el darrer, que acabà quan ja estava malalt, Lying for Unity How Spain Uses Fake News and Disinformation to Block Catalonia’s Independence (2021). Ja en el seu primer llibre (1981) va augurar amb encert (p. 28) que «la pèrdua del català —o, més ben dit, la incapacitat de fer que el català arribi a tota la població de Catalunya— farà molt més complicat l’assoliment d’una societat cohesionada, unida, pas previ a qualsevol projecte polític a nivell català, de plena autonomia, federació o independència». A més, l’any 1984, va coeditar (amb Maria Ros) un número especial (vol. 47) de l’International Journal of the Sociology of Language sobre «Catalan Sociolinguistics». A més, té capítols a un bon nombre de llibres. Ha estat membre del comitè editorial de les revistes Language Policy, Journal of Multilingual and Multicultural Development i Treballs de Sociolingüística Catalana.

Per al Parlament Europeu va coordinar dos informes. Primer, un sobre les minories lingüístiques als sis dels estats que estan negociant d’entrar a la Unió Europea, «Lesser-used languages in States applying for EU membership (Cyprus, Czech Republic, Estonia, Hungary, Poland and Slovenia)». En segon lloc, un informe sobre «The European Union and Lesser-Used Languages», editat el mes de juliol de 2002. Va coordinar diversos treballs de recerca d’àmbit europeu, entre les quals destaquen l’estudi Euromosaic (1993-1995), l’observatori Atlantis (2001-2002) DROFoLTA, un estudi encarregat per la Comissió Europea sobre els obstacles a la mobilitat dels professors de llengua estrangera a Europa (20052006). Coordinà l’European Universities’ Network on Multilingualism, cofinançat per la UE entre 2009 i 2012.

Va actuar diverses vegades com a assessor per al Consell d’Europa i l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa, la qual cosa el portà a Kazakhstan, Estònia, Letònia, Croàcia, Rússia i altres països. Strubell, pels seus contactes, pel seu plurilingüisme (l’anglès era de les seves llengües natives) i fins i tot pel seu tarannà cordial i charmante, va saber actuar de diplomàtic en nom d’un país que no està autoritzat a tenir relacions exteriors sobiranes.

Entre 1985 i 2014 fou director d’activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. D’ençà de la seva fundació el mes de novembre de 2002 i fins a la seva dissolució el juny de 2005, fou president de Catalunya 2003, una associació política promoguda per Pere Esteve que reclamava més autogovern per a Catalunya.

Des de 2006 fou membre-fundador de la plataforma independentista Sobirania i Progrés. El setembre de 2009 va ser membre del grup inicial de promotors del «Moviment per la Independència» que esdevindria l’«Assemblea Nacional Catalana», l’organització responsable de les multitudinàries manifestacions de l’onze de setembre de 2012 (a Barcelona), de 2013 («La Via Catalana») i de 2014 (la «V»). També va ser membre del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua i de la junta de Linguapax International. Va ser també cofundador i membre actiu del Cercle XXI.

Fou primer secretari executiu, i després director, de la Càtedra LinguamónUOC de Multilingüisme d’ençà de l’any 2006 (des de la supressió de Linguamón a finals de 2011, la càtedra es diu simplement Càtedra de Multilingüisme de la UOC), fins a la seva jubilació el setembre de 2014.

Probablement el darrer text de sociolingüística del nostre col·lega estimat fou «L’abast, les possibilitats i els límits de la política lingüística», dins Llengua i dialectes: esperances per al català, el gallec i el basc, E. Boix-Fuster i M. P. Perea (eds.), Edicions UB (2020), ps. 61-73.

Ben segur que som parcials i fragmentaris en aquest resum, necessàriament telegràfic i apressat d’una vida i obra molt extenses i intenses. Tal vegada els anhels del seu avi, l’insigne traumatòleg Josep Trueta, escrits en l’exili a Anglaterra després de la nostra guerra civil (The Spirit of Catalonia, 1946, Oxford University Press), van guiar Miquel Strubell i Trueta al llarg de la seva trajectòria de tant abast, de sociolingüista i d’activista compromès amb el país, des d’Oxford, on va néixer, fins a Palamós, on va morir:

Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured. For the sake of all nations, and especially of Spain, one may utter the fervent hope that Catalonia is witnessing the end of her tragic interlude. (p. 168)

En el seu llit de mort Miquel Strubell redactà un darrer escrit («Carta a Europa») en anglès i català, que fou llegit en el seu comiat al Tanatori de Sant Gervasi de Barcelona. Era un text amb un to agre perquè la majoria d’Europa es desentén de les nostres aspiracions a l’autodeterminació.

Miquel, gràcies de tot cor i abraçades de conhort per la Carme, pels fills, Pablo, Miquel i Júlia, i pel net Miquel, arribat fa pocs mesos.

IN MEMORIAM JOSEP MASSOT I MUNTANER (1941-2022)

consell de redacció de LLengua & Literatura Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

La Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i la revista que edita, llengua & liteRatuRa, s’haurien estimat més no haver d’inserir aquest escrit, que està motivat pel traspàs de Josep Massot i Muntaner el 24 d’abril de 2022 al Monestir de Montserrat. Quatre mesos abans, per Santa Llúcia de 2021, Josep Massot, membre de l’IEC adscrit a la Secció Històrico-Arqueològica —la qual havia presidit entre 2014 i 2018—, havia estat homenatjat a la Sala Prat de la Riba de la Casa de Convalescència, amb motiu d’haver complert vuitanta anys.

Organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i per la Institució de les Lletres Catalanes, l’acte esmentat volia reconèixer la immensa aportació que aquest monjo benedictí havia fet, com a editor, investigador i gestor cultural, a la llengua i la cultura catalanes. Entre les fites més destacades de la seva trajectòria, Massot ha estat director de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de la revista Serra d’Or, a més de conservador i editor de l’Obra del Cançoner Popular, i ha elaborat nombrosos treballs de recerca sobre l’edat mitjana, el franquisme i la història de l’església. Dins de la seva trajectòria, hi ha dos fets que, plens de gratitud, volem rememorar des d’aquestes pàgines: la creació de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i la fundació de la revista llengua & liteRatuRa. Essent secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-1993), durant la dècada dels anys vuitanta del segle xx, el pare Josep Massot va rebre l’encàrrec de constituir «un grup de persones que es proposés la revitalització» de la Secció de Llengua i Literatura de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Els fruits de la seva feina van donar lloc a la constitució, el 6 de febrer de 1985, d’una Comissió Gestora de la Secció de Llengua i Literatura, de la qual formaven part Lola Badia, M. Teresa Cabré, el mateix Josep Massot, Josep Moran i Enric Sullà. Aquesta comissió va posar en marxa la Societat Catalana de Llengua i Literatura, que va ser creada el 5 de novembre de 1986 i presidida per Josep Massot i Muntaner fins al 1990, quan Joan Martí i Castell el va rellevar en aquesta responsabilitat. Després de deixar-ne la presidència, Josep Massot es va mantenir involucrat en diferents iniciatives d’aquesta societat.

El mateix any 1986 Josep Massot i Muntaner va idear i fundar llengua & liteRatuRa com a revista acadèmica d’aquesta societat científica filial de l’IEC. Aquesta publicació periòdica estava destinada a la inserció d’articles de recerca,

ressenyes de novetats bibliogràfiques i cròniques d’actes culturals destacats. Amb el procés de normalització lingüística acabat d’engegar a Catalunya, posar en marxa una publicació d’aquestes característiques en català era una manera ferma de creure en la llengua catalana com a vehicle d’expressió científica, i ampliava l’oferta de canals de comunicació acadèmica perquè els investigadors en filologia catalana hi donessin a conèixer els seus treballs. Josep Massot va dirigir llengua & liteRatuRa durant un quart de segle, entre els anys 1986 i 2011, període en què se’n van publicar els vint-i-un primers números. A partir de 2011 va traspassar-ne la direcció a August Bover i Josep Moran, però es va mantenir com a membre del Consell de Redacció i va participar activament en les reunions i els debats, en l’avaluació d’articles i en la proposta de ressenyes i cròniques.

L’any 2015 la Societat Catalana de Llengua i Literatura i la revista llengua & liteRatuRa van retre un homenatge a Josep Massot i Muntaner amb l’elaboració del volum titulat Saviesa i compromís, que és el desè de la col·lecció «Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura». Editat per August Bover i Manuel Llanas, aquest llibre aplega nou entrevistes que diferents mitjans de comunicació havien fet a Josep Massot durant el període comprès entre 1999, any del seu ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans, i 2012, quan va rebre el quaranta-quatrè Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural.

Les persones que estem implicades en la Societat Catalana de Llengua i Literatura i en la revista llengua & liteRatuRa, i que hem tingut el plaer i el privilegi de treballar al costat de Josep Massot i Muntaner, el trobarem a faltar i el tindrem sempre present com a referent en aquests dos projectes de país que ell va posar en marxa ara fa trenta-sis anys i que avui continuen vigents.

SUMARI

ressenYes individuAls

joseP lluís sAntonjA & viCent CAbAnes: Llibre de la Cort del justícia

Pere Penedés (Alcoi, 1320) (Xavier Luna-Batlle)

tomàs mArtínez romero: La predicació de sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló (María Luz Mandingorra Llavata)

joAnot mArtorell: Tirant lo Blanc (Glòria Ribugent)

Antoni FerrAndo: Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit, sobretot, de la guerra de Cuba) (Jordi Ginebra)

175

178

181

183 neus oliverAs: Farmàcia, poesia i societat al Vendrell de Joan Ramon i Soler (1851-1900). Estudi del seu llegat a l’Arxiu Comarcal del Baix

Penedès (Albert Gener)

enriC-CristòFol riCArt: Quaderns Kodak (Isabel Marcillas-Piquer)

186

189 rAül

Weaving a Young Research Network in the Catalan-Speaking Lands

joseP lluís sAntonjA & viCent CAbAnes: Llibre de la Cort del justícia

: Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit, sobretot, de la guerra de Cuba) (Jordi Ginebra)

REPORTS

joAn borjA i sAnz: Carmelina Sánchez-Cutillas Year: Matter of Remembrance

August bover i Font & nArCís gArolerA: Joan Alegret i Llorens (Canet de Mar, 1941-2021)

emili boix-Fuster: Miquel Strubell i Trueta (1949-2022). In memoriam

243

225

229

231 editoriAl boArd oF llengua & liteRatuRa: In memoriam Josep Massot i Muntaner (1941-2022)

234

Llengua & Literatura. Núm. 33 (2023), ps. 239-243

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. Enviament dels treballs

2. Citacions bibliogràfiques

3. Citacions textuals

4. Dedicatòries i referències a premis

5. Encapçalament de treballs i ressenyes

6. Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs

Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (arnau.vives.pi@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS).

L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat

1. Podeu veure la versió ampliada d’aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L.

2. Citacions bibliogràfiques

Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia.

2.1. La citació

Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al.

Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball.

(gulsoY 1961: 214)

(knuth 1986a) / (knuth 1986b)

2.2. La bibliografia

No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès.

• El cognom de l’autor en versaleta.

• L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts.

• El nom i el cognom de l’autor, en rodona.

• El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes.

• Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins, especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol.

• Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.).

• Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm.

PelliCer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15.

bAstArdAs (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva.

• El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol.

• El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta.

• En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues.

• El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues.

soldevilA (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalunya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final.

• En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta.

gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals

• Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua.

• Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació.

• Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11.

• Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’).

4. Dedicatòries i referències a premis

• Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes

5.1. Treballs

• El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès.

• El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats.

• A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor.

• A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

Instruccions per als autors

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim.

• Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim.

249

Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

5.2. Ressenyes

5.2.1. Ressenyes col·lectives

• Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva).

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

• La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent:

Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor.

Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

Ciutat: editorial (separats per dos punts).

La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número.

No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

J. gulsoY (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

5.2.2. Ressenyes individuals

• Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra.

• L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts.

Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma).

La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número.

No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

gulsoY, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

6. Abreviatures i símbols

Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

Els autors en el moment de lliurar els articles a la revista llenguA & literAturA per a sol·licitar-ne la publicació accepten els termes següents:

— Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Llengua i Literatura els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a revista llenguA & literAturA.

— Els autors responen davant la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La Societat Catalana de Llengua i Literatura està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista llenguA & literAturA no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms,

dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista llenguA & literAturA.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista llenguA & literAturAi no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista llenguA & literAturA, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@ iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.