Treballs de Sociolingüística

Page 1

TSC-2012-22 COVER_llom27.pdf 1 21/05/14 08:54

Treballs de Sociolingüística Catalana 2013

Institut d’Estudis Catalans

2013

23

Societat Catalana de Sociolingüística

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana Llindar, per Emili Boix-Fuster Article in memoriam sobre el llegat de M. Teresa Turell, per Emili Boix-Fuster i Jordi Cicres Secció monogràfica. La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana Introducció. Les diferents mirades del variacionisme en la tradició catalana, per Miquel Àngel Pradilla Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català, per M. Teresa Turell Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord-occidental, per Esteve Valls La convergència lingüística: possible retardador del procés de gramaticalització?, per Cristina Illamola La variació lingüística a la Governació d’Oriola, per Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües, per Josefina Carrera-Sabaté Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava, per Jordi Ballart Macabich El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació, per Maria Cabrera i Callís Secció miscel·lània L’ensenyament en català a la Catalunya del Nord: primer pas per a una eventual reversió sociolingüística, per Alà Baylac-Ferrer «L’idioma que ens connecta a tots». Els discursos sobre l’aprenentatge de l’anglès dels adolescents de Mataró, per Avel·lí Flors Mas

Llengua d’ús principal de les xarxes socials dels infants bilingües inicials: anàlisi dels factors intervinents, per Maria Dolors Areny i Cirilo El rus com a lingua franca als estats postsoviètics, per Miquel Cabal Guarro «M’encantaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip»: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola, per Neus Nogué Serrano Orígens, llengües i motivacions dels pares d’alumnes de l’ensenyament en català a la Catalunya del Nord, per Rita Peix Llengua inicial i llengua amb progenitors. Una mateixa realitat o dues variables diferents?, per Xavier Tenorio Segarra «És com saber informàtica»: les ideologies lingüístiques legitimadores del català i l’estonià en l’era de la globalització, per Josep Soler Carbonell Homenatge a Pêr Denez, defensor de la llengua i la cultura bretones, per Martine Berthelot (coord.), Gwendal Denis, Immaculada Fàbregas i Alegret i Meic Stephens Ressenyes Posar-hi la base. Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, de F. Xavier Vila i Moreno (ed.), per Albert Fabà Prats Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011), de Xarxa CRUSCAT, per Xavier Tenorio Segarra i Josep Ubalde Buenafuente De retòrica. La comunicació persuasiva, de Xavier Laborda, per Francesc Bernat i Baltrons Survival and development of language communities. Prospects and challenges, de F. Xavier Vila (ed.), per Josep Soler Carbonell

Muerte y vitalidad de las lenguas indígenas y las presiones sobre sus Una llengua en estat d’excepció: dades, discursos i perspectives de hablantes, de Roland Terborg i Laura García Landa (coord.), futur al voltant de la substitució lingüística a Castelló de la Plana, per Josep Soler Carbonell per Josep J. Conill i Anna Salomé Comunicación y grupos sociales, de Maria Àngels Viladot Presas, per Casilda Güell La recerca sobre normativa: proposta general, per Joan Costa Carreras Memòria d’activitats del 2012 L’adopció d’actituds lingüístiques: un estudi transversal sobre les actituds vers el català en adolescents de Catalunya i la Franja, per Josep Ubalde

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC23

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana Institut d’Estudis Catalans


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 8

27/05/14 13:32


TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 23 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 1

27/05/14 13:32


TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 23

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu Comitè de Redacció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona) Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya) Joaquim Torres (Societat Catalana de Sociolingüística) Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henriquemonteagudo@gmail.com Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlosmoreno@gmail.com Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), mstrubell@uoc.edu Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@hotmail.com Comitè Científic Antoni M. Badia i Margarit (Institut d’Estudis Catalans i Universitat de Barcelona), estudis.romanics@iec.cat Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Domènec Bernardó (Universitat de Perpinyà), bernardo@univ-perp.fr Helena Calsamiglia (Universitat Pompeu Fabra), helena.calsamiglia@upf.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Gentil Puig-Moreno (Universitat de Perpinyà), g.puig-moreno@wanadoo.fr Francesc Vallverdú (Institut d’Estudis Catalans), fvallverdu@iec.cat Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 2

27/05/14 13:32


SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 23 J UL I O L 2 0 1 3

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784  •  ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 3

27/05/14 13:32


Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. TSC es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països. A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia. Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement. TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu). Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Grâfica (http://www.nebulosagrafica.com).

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: CS-151-2002

Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 4

14/05/14 11:38


ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 23 índex

Llindar, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Article in memoriam sobre el llegat de M. Teresa Turell, per Emili Boix-Fuster i Jordi Cicres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Secció monogràfica. La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana

Introducció. Les diferents mirades del variacionisme en la tradició catalana, per Miquel Àngel Pradilla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català, per M. Teresa Turell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25

Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord-occidental, per Esteve Valls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

La convergència lingüística: possible retardador del procés de gramaticalització?, per Cristina Illamola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81

La variació lingüística a la Governació d’Oriola, per Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües, per Josefina Carrera-Sabaté . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava, per Jordi Ballart Macabich . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133

El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació, per Maria Cabrera i Callís . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 5

27/05/14 13:32


6

TSC, 23 (2013)

índex

Secció miscel·lània       •       •       •

L’ensenyament en català a la Catalunya del Nord: primer pas per a una eventual reversió sociolingüística, per Alà Baylac-Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179 «L’idioma que ens connecta a tots». Els discursos sobre l’aprenentatge de l’anglès dels adolescents de Mataró, per Avel·lí Flors Mas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205

Una llengua en estat d’excepció: dades, discursos i perspectives de futur al voltant de la substitució lingüística a Castelló de la Plana, per Josep J. Conill i Anna Salomé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 235

La recerca sobre normativa: proposta general, per Joan Costa Carreras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269

L’adopció d’actituds lingüístiques: un estudi transversal sobre les actituds vers el català en adolescents de Catalunya i la Franja, per Josep Ubalde . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 287

Llengua d’ús principal de les xarxes socials dels infants bilingües inicials: anàlisi dels factors intervinents, per Maria Dolors Areny i Cirilo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 303

El rus com a lingua franca als estats postsoviètics, per Miquel Cabal Guarro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 343

«M’encantaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip»: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola, per Neus Nogué Serrano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 375

•       •       •

Orígens, llengües i motivacions dels pares d’alumnes de l’ensenyament en català a la Catalunya del Nord, per Rita Peix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 391 Llengua inicial i llengua amb progenitors. Una mateixa realitat o dues variables diferents?, per Xavier Tenorio Segarra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 407 «És com saber informàtica»: les ideologies lingüístiques legitimadores del català i l’estonià en l’era de la globalització, per Josep Soler Carbonell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 427

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 6

27/05/14 13:32


índex

TSC, 23 (2013)

7

Homenatge a Pêr Denez, defensor de la llengua i la cultura bretones, per Martine Berthelot (coord.), Gwendal Denis, Immaculada Fàbregas i Alegret i Meic Stephens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 445

Ressenyes       •       •

Posar-hi la base. Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, de F. Xavier Vila i Moreno (ed.), per Albert Fabà Prats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 463

Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011), de Xarxa CRUSCAT, per Xavier Tenorio Segarra i Josep Ubalde Buenafuente . . . . . . . . . . . . . 471

De retòrica. La comunicació persuasiva, de Xavier Laborda, per Francesc Bernat i Baltrons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 475

Survival and development of language communities. Prospects and challenges, de F. Xavier Vila (ed.), per Josep Soler Carbonell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 481

Muerte y vitalidad de las lenguas indígenas y las presiones sobre sus hablantes, de Roland Terborg i Laura García Landa (coord.), per Josep Soler Carbonell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 487

Comunicación y grupos sociales, de Maria Àngels Viladot Presas, per Casilda Güell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 493

Memòria d’activitats del 2012 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 499 Normes de publicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 505

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 7

27/05/14 13:32


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 8

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 9-12 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

E

m plau poder presentar el número 23 de treballs de sociolingüística catalana. Tal com és habitual en els darrers números de la revista, aquesta consta de quatre parts. La primera, de caire monogràfic, inclou set articles que, d’una manera o altra, ofereixen al lector un tast de les recerques més recents sobre sociolingüística de la variació als països de llengua catalana. Miquel Àngel Pradilla, el coordinador d’aquesta secció monogràfica, en fa la presentació corresponent, que va precedida d’un article en memòria de la vida i obra de M. Teresa Turell, gran lingüista de la variació. La segona part, de caràcter miscel·lani, ofereix dotze articles que reflecteixen la gran diversitat d’orientacions que s’engloben dins la sociolingüística al nostre país. Una tercera secció, la integren sis ressenyes de novetats recents de sociolingüística. Finalment, la memòria d’activitats de la Societat Catalana de Sociolingüística, l’associació de la qual depèn aquesta revista, corresponent a l’any 2012, tanca el volum. La sociolingüística de la variació —denominació que sembla imposar-se, davant de competidors com sociolingüística quantitativa, sociolingüística correlacional, dialectologia social, sociolingüística «estricta» o simplement variacionisme— és una tradició que comença a consolidar-se al nostre país, com mostren els balanços de Turell (1995), de Mas i Montoya (2004) o del mateix Pradilla (2008). Les concepcions variacionistes de la llengua, però, encara no amaren les ideologies de gaires investigadors per raons diverses. En primer lloc, entre alguns sociolingüistes molt polititzats, la sociolingüística variacionista no seria prioritària perquè no tracta amb prou ardor del conflicte entre la llengua subordinada i les llengües dominants. Val a dir que certament en algunes zones del país no es pot estudiar la llengua espontània catalana (el vernacular, que diuen els variacionistes), perquè aquesta ha estat desplaçada o substituïda per llengües sobrevingudes. En segon lloc, alguns lingüistes no tenen en compte la sociolingüística de la variació per por o distanciament respecte al seu quantitativisme. En tercer lloc, i probablement de manera més important, alguns lingüistes no assumeixen la concepció social de la llengua i del canvi lingüístic Correspondència: Emili Boix-Fuster. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 617. A/e: eboix@ub.edu.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 9

27/05/14 13:32


10

TSC, 23 (2013)

Emili Boix-Fuster

que proposen els variacionistes. Els nous mètodes i tècniques teòricament haurien de permetre construir ponts entre les diverses branques dels estudis del llenguatge per tal d’investigar el canvi lingüístic: per exemple, l’alta qualitat dels enregistraments, les tècniques per a la recollida de dades representatives de la comunitat lingüística, les tècniques informatitzades per a l’anàlisi de l’ona fònica, les aplicacions de les teories probabilístiques, els nous mètodes per a l’anàlisi multivariant de la variació lingüística, o tot el desenvolupament de la lingüística de corpus (Labov, 1994 i 2001). Estudiar aquest canvi no hauria de ser una empresa quixotesca, si s’accepta de debò que la llengua és (també) una institució social. La sociolingüística de la variació parteix justament d’una presa de posició clarament social. Meillet (1906, citat per Weinreich, Labov i Herzog, 1968: 176) afirmava ja fa molts anys que «la forma més forta d’explicació [de l’estructura i el canvi lingüístics] prové d’una anàlisi de les condicions socials». En un capítol citat moltíssimes vegades (Weinreich, Labov i Herzog, 1968), els iniciadors de la sociolingüística de la variació concretaran més les idees generals de Meillet i plantejaran ja uns principis que encara són un terreny per a desenvolupar. Fonamentalment Weinreich (mort molt jove) i els seus deixebles plantejaren que calia esbotzar la idea falsa que l’estructura anava lligada a l’homogeneïtat i que, en canvi, calia analitzar i entendre la diversitat estructurada. Ho diuen cruament: «l’absència d’heterogeneïtat estructurada seria disfuncional» (Weinreich, Labov i Herzog, 1968: 101). El programa de recerca que esbossaven aquests tres investigadors nord-americans continua essent vàlid. Els problemes empírics que proposaven per a una teoria del canvi lingüístic eren els de «restricció» (constraints problem), «transició» (transition problem), «incrustació» (embedding problem), «avaluació» (evaluation problem) i «actuació» (actuation problem). Els set principis amb què clouen el seu capítol (1968: 187-188) continuen essent un estímul per a tots aquells (sociolingüistes, dialectòlegs, historiadors de la llengua, fins i tot lingüistes tout court, que no tinguin por de la matriu social de la llengua) que estudien el canvi lingüístic, actual o en el passat: Algunes afirmacions sobre la natura del canvi lingüístic són centrals en la nostra concepció d’aquests problemes: 1.  El canvi lingüístic no hauria d’identificar-se amb un canvi aleatori que procedís de la variació inherent en la parla. El canvi lingüístic comença quan la generalització d’alternatives concretes en un subgrup donat dins la comunitat de parla agafa una direcció determinada i adquireix el caràcter d’una diferenciació ordenada. 2.  L’associació entre estructura i homogeneïtzació és una il·lusió. L’estructura lingüística inclou la diferenciació ordenada dels parlants i dels estils mitjançant regles que governen la variació en la comunitat de parla: el domini nadiu de la llengua inclou el domini d’aquestes estructures heterogènies. 3.  No tota la variació i heterogeneïtat en l’estructura lingüística comporta canvi, però tot canvi comporta que prèviament hi hagi variació i heterogeneïtat. 4.  La generalització del canvi lingüístic a través de l’estructura lingüística ni és uniforme ni és instantània; comporta la covariació de canvis associats durant

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 10

27/05/14 13:32


Llindar

TSC, 23 (2013)

11

períodes substancials de temps, i es reflecteix en la difusió d’isoglosses en àrees geogràfiques. 5.  Les gramàtiques en què té lloc el canvi lingüístic són gramàtiques de la comunitat de parla. Com que les estructures variables que es troben en la llengua són determinades per funcions socials, els idiolectes no proporcionen la base per a gramàtiques consistents internament. 6.  El canvi lingüístic es transmet per la comunitat com a un tot; no res limita a etapes diferenciades dins la família. Siguin quines siguin les discontinuïtats que es trobin en el canvi lingüístic, són el resultat de discontinuïtats específiques a l’interior de la comunitat, més que no pas productes inevitables del salt generacional entre pares i fills. 7.  Els factors lingüístics i socials es troben profundament interrelacionats en el desenvolupament del canvi lingüístic. Les explicacions que es limitin a un d’aquests dos factors, tant fa que estiguin ben construïdes, no reeixiran a comprendre el gavadal ric de regularitats que es poden observar en els estudis empírics del canvi lingüístic.

Per la seva banda, els dotze articles de la secció miscel·lània reflecteixen prou bé la diversitat calidoscòpica de la sociolingüística dels països de llengua catalana. Pot ésser significatiu que cinc d’aquests dotze articles tractin aspectes relacionats amb les concepcions entorn de les llengües (ideologies, actituds, representacions, mentalitats, imaginaris…). No debades la legitimació de les llengües és un camp ben actual de lluita tant discursiva com sociopolítica. Així, Avel·lí Flors analitza «“L’idioma que ens connecta a tots”. Els discursos sobre l’aprenentatge de l’anglès dels adolescents de Mataró». Josep J. Conill i Anna Salomé analitzen els discursos entorn de la substitució lingüística a Castelló de la Plana. Josep Ubalde compara les actituds envers la llengua catalana entre adolescents a Catalunya i a la franja aragonesa. Rita Peix estudia les motivacions dels pares d’alumnes d’ensenyament en català a la Catalunya del Nord. Finalment, Josep Soler compara les ideologies lingüístiques legitimadores del català i de l’estonià. Precisament el tema monogràfic del proper número 24 d’aquesta revista seran les ideologies lingüístiques. Els articles que completen la part miscel·lània són els següents. Alà Baylac-Ferrer presenta «L’ensenyament en català a la Catalunya del Nord: primer pas per a una eventual reversió sociolingüística». Joan Costa ens ofereix un programa d’investigació a «La recerca sobre normativa: proposta general» (sabem encara massa poc sobre la implantació social de les reformes fabrianes). Maria Dolors Areny se centra en els elements clau per a entendre l’èxit o el fracàs de la catalanització amb «Llengua d’ús principal de les xarxes socials dels infants bilingües inicials: anàlisi dels factors intervinents». Neus Nogué, des de la pragmàtica, presenta «“M’encantaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip”: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola». Xavier Tenorio analitza un dilema metodològic amb «Llengua inicial i llengua amb progenitors. Una mateixa realitat o dues variables diferents?». Finalment, last but not least, dos articles, a més del de Soler ja esmentat, miren cap enfora, amb una saludable visió d’altres realitats sociolingüístiques, que

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 11

27/05/14 13:32


12

TSC, 23 (2013)

Emili Boix-Fuster

ens poden ajudar a entendre millor la nostra. D’una banda, Miquel Cabal descriu «El rus com a lingua franca als estats postsoviètics», i, de l’altra, Gwendal Denis, Immaculada Fàbregas i Meic Stephens, coordinats per Martine Berthelot, reten un «Homenatge a Pêr Denez, defensor de la llengua i la cultura bretones». Finalment cal recordar el traspàs recent de dos investigadors socials: John J. Gumperz (1922-2013) i Juan J. Linz (1926-2013). Gumperz, professor a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, fou clau en la difusió de la sociolingüística interaccional. Linz, professor a la Universitat de Yale, fou un dels primers a analitzar l’organització lingüística de l’Estat espanyol. Destaquem el seu treball pioner «Politics in a multilingual society with a dominant world language: the case of Spain» (Linz, 1975). Tots dos, estiguem o no d’acord sempre amb les seves opinions, ens han ajudat a entendre la diversitat lingüística. Bibliografia de referència Labov, William (1994). Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. —  (2001). Principles of linguistic change. Vol. II: Social factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. Linz, Juan J. (1975). «Politics in a multilingual society with a dominant world language: the case of Spain». A: Savard, Jean-Guy; Vigneault, Richard (ed.). Les états multilingues: Problèmes et solutions. Quebec: Université Laval, p. 367-444. Mas, Antoni; Montoya, Brauli (2004). «La sociolingüística de la variació als Països Catalans: estat de la qüestió». Caplletra, núm. 37, p. 245-268. Meillet, Antoine (1906). «L’état actuel des études de linguistique générale». Reimprès a: Linguistique historique et linguistique générale. Vol. I. París: Champion, 1926, p. 1-18. Pradilla, Miquel Àngel (2008). Sociolingüística de la variació i llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Turell, M. Teresa (ed.) (1995). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU. Weinreich, Uriel; Labov, William; Herzog, Marvin I. (1968). «Empirical foundations for a theory of language change». A: Lehmann, W. P.; Malkiel, Y. (ed.). Directions for historical linguistics: A symposium. Austin; Londres: University of Texas Press, p. 95-195.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 12

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 13-18 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.48 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Article in memoriam sobre el llegat de M. Teresa Turell Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística Jordi Cicres Universitat de Girona

Sociolingüística: el llegat de M. Teresa Turell Emili Boix-Fuster

V

oldríem amb aquestes línies complementar l’article in memoriam de Jordi Cicres (que mostrem a continuació), de la Universitat de Girona, que glossa les aportacions de Maite Turell, especialment en la darrera etapa de la seva vida, centrades fonamentalment en la lingüística forense. Aquestes notes no pretenen ésser un recull sistemàtic de l’obra de Turell, que més endavant caldria fer amb més calma i profunditat. Maria Teresa Turell fou una de les iniciadores del Grup Català de Sociolingüística en els ja llunyans anys setanta. Ja de bon començament dugué a terme una recerca pionera sobre «el procés diglossificador» de les elits professionals de Barcelona (metges i advocats), en bona part castellanitzades i paradoxalment molt poc estudiades (Turell, 1979). Amb l’entusiasme social i polític d’una dona de conviccions d’esquerres, la seva tesi obria ja una brillant i innovadora carrera acadèmica. Així, el mateix 1979 recollí dades de comportaments i ideologies lingüístics en un context inusual, congruent amb les seves orientacions polítiques: el personal d’una fàbrica en règim d’autogestió de final dels setanta, en què dominava la llengua castellana. Aquestes dades li permeteren presentar la tesi doctoral el 1981, que seria publicada, en forma abreujada, el 1984 amb el títol Elements per a la recerca sociolingüística a Catalunya. El comportament lingüístic a l’àmbit laboral. Els seus objectius eren explicar el discurs sociolingüístic «combinant l’opressió del fet nacional amb la de les seves classes socials més postergades» (Turell, 1984: 9). Com preveia amb encert el doctor Badia i Margarit en el pròleg del volum, «identifiquem M. Teresa Turell per la seva tasca doCorrespondència: Emili Boix-Fuster. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 617. A/e: eboix@ub.edu. Correspondència: Jordi Cicres. Departament de Didàctiques Específiques, Universitat de Girona. Plaça de Sant Domènec, 9. 17071 Girona. Tel.: 972 418 741. A/e: jordi.cicres@udg.edu.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 13

27/05/14 13:32


14

TSC, 23 (2013)

Emili Boix-Fuster i Jordi Cicres

cent d’anglès, per la seva recerca sociolingüística i per les seves actituds engatjades» (Turell, 1984: 10). Quan Turell (1984: 17) esmenta els elements necessaris en la recerca sociolingüística no la percep com una disciplina que es mira el melic: subratlla que el que cal és que «la tasca de planificació lingüística sigui més objectiva, perquè la llengua catalana pugui recuperar el seu status i perquè la convivència entre els pobles i comunitats sigui menys competitiva i tortuosa», i que «voler solucionar els problemes lingüístics de Catalunya no pot únicament implicar l’aixecament de la llengua catalana i del món, és a dir “normalitzar-la”, sinó que s’han de contemplar els drets lingüístics de totes les col·lectivitats existents en el seu si» (Turell, 1984: 14). Més endavant, el 1988, Turell esbossa un programa de recerca, que l’ocuparà tota la vida: l’estudi de l’heterogeneïtat estructurada. El 1988, descriu un programa d’investigació prou ambiciós, un estat de la qüestió sobre els grups socials en la sociolingüística catalana, que combinava el local amb el global: «són necessaris una sèrie d’estudis d’orientació més micro-sociolingüística, que permetran entendre millor l’evolució de la llengua catalana, la regularitat i els mecanismes del canvi lingüístic —a partir de l’estudi dels canvis estables i dels canvis “en moviment”—, i quins són els grups socials que originen aquest canvi. I tot això no tan sols per poder arribar a una descripció completa de totes les varietats i normes d’ús lingüístic a l’abast de la comunitat de parla catalana, sinó també per comptar amb més dades que ajudin a explicar millor una teoria general del llenguatge i de la llengua» (Turell, 1988: 124). Aquest horitzó científic es conjuminava amb un esperit combatiu. En el volum sobre la sociolingüística de la variació (Turell, 1995: 10-12), per exemple, descriu (o denuncia?) resistències dels investigadors contra el progrés científic: «El primer tipus té a veure amb una resistència a compartir línies de treball i metodologia comuna entre membres de diferents filologies i diferents àrees humanístiques i de ciències socials […]. La segona resistència està relacionada amb una mena de rebuig, no només per part d’investigadors, sinó també sentit en medis universitaris i no universitaris del nostre país, cap a la consideració del context de la variació lingüística, fins i tot entre estudiosos que es dediquen a l’estudi del canvi lingüístic del català […]. També sembla que es té por de la metodologia que aquest context d’anàlisi implica, context basat en la consideració de moltes dades, i de molts números. I, permeteu-m’ho de dir-ho ben clar: els números, tot i que només s’utilitzen en la recta final d’aquest marc analític i metodològic, expliquen moltes coses, sempre que es sigui un bon lingüista i que s’hagin formulat les hipòtesis d’un determinat estudi d’una forma correcta». La petjada humana i científica de Maite Turell perdurarà. «Der Staub vergeht, der Geist besteht» (‘La pols passa, l’esperit roman’).

Bibliografia de referència Turell, M. Teresa (1979). «Estudi sobre la diglòssia entre els grups professionals a Barcelona». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 2, p. 134-158.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 14

27/05/14 13:32


ARTICLE IN MEMORIAM SOBRE EL LLEGAT DE M. TERESA TURELL

TSC, 23 (2013)

15

Turell, M. Teresa (1984). Elements per a la recerca sociolingüística a Catalunya: El comportament lingüístic a l’àmbit laboral. Barcelona: Edicions 62. —  (1988). «El comportament lingüístic: els grups socials». A: Bastardas, Albert; Soler, Josep (ed.). Sociolingüística i llengua catalana. Barcelona: Empúries, p. 104-132. Turell, M. Teresa (ed.) (1995). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU.

Lingüística forense: el llegat de M. Teresa Turell Jordi Cicres

Permeteu-me que comenci amb un apunt personal: quan l’any 2000 vaig conèixer la doctora Maria Teresa Turell (Barcelona, 1949-2013), la Maite, en el marc dels cursos de doctorat de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que jo tot just iniciava, em van impressionar tres de les virtuts que l’han caracteritzada al llarg de la seva vida: l’entusiasme, l’energia i capacitat de treball, i el rigor científic. Tant és així que durant la seva llarga lluita contra el càncer que inevitablement la va acabar vencent, i fins ben bé a l’últim moment, va continuar vinculada d’una manera intensiva a la seva passió: la recerca, la docència i el peritatge de casos lingüístics. També reconec que vaig sentir a parlar per primer cop de la lingüística forense a les seves classes, i la passió que la Maite desprenia em va captivar tant que no vaig dubtar a demanar-li si em volia dirigir la tesi doctoral. A partir d’aquell moment hem treballat junts en moltes ocasions, i ha estat per a mi un exemple, una mestra, i també una amiga. En aquest breu article in memoriam parlaré bàsicament de la seva última passió acadèmica: la lingüística forense. La doctora Turell va dedicar bona part de la seva vida acadèmica a l’estudi de la sociolingüística (sobretot a l’anàlisi d’aspectes sociolingüístics dels emigrants i grups ètnics a Catalunya, el multilingüisme, el canvi de codis en la comunicació i el contacte de llengües) i a aspectes relacionats amb l’ensenyament de la llengua anglesa (Turell era catedràtica de lingüística anglesa a la Universitat Pompeu Fabra). Fruit d’aquesta dedicació destaquen dues obres fonamentals: Multilingualism in Spain (Turell [ed.], 2001) i El plurilingüismo en España (Turell [ed.], 2007). A conseqüència de la seva estada al laboratori de W. Labov, durant la primera meitat de la dècada de 1980, Turell va iniciar els estudis en l’àmbit de la sociolingüística de la variació. La voluntat de donar una nova aplicació a aquests estudis descriptius de la variació lingüística i el seu interès pel món legal la van portar, a partir de l’any 2000, a endinsar-se en el món de la lingüística forense, com a investigadora, docent i pèrita judicial. És en aquest moment quan inicia una nova etapa acadèmica brillant que la portarà a ser una de les lingüistes forenses més reconegudes i de més prestigi internacional. Aquesta disciplina, com és conegut, estudia l’espai comú entre la lingüística i el dret i, per tant, se centra bàsicament en tres branques: el llenguatge jurídic, el llenguatge judicial i el llenguatge evidencial. Si bé les dues primeres branques ja gaudien d’una

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 15

27/05/14 13:32


16

TSC, 23 (2013)

Emili Boix-Fuster i Jordi Cicres

llarga tradició acadèmica al nostre país, el llenguatge evidencial va entrar amb força en el món acadèmic per primer cop gràcies a la tasca docent, investigadora i professional com a pèrita judicial de la doctora Turell. No en va fou ella qui va fundar, el 2003, el primer laboratori universitari de lingüística forense (ForensicLab) a Espanya dedicat no només a activitats formatives i de recerca, sinó també de servei en peritatge lingüístic forense. Com a laboratori universitari, doncs, la principal tasca que tenia encomanada era la recerca bàsica i aplicada. En aquest aspecte, la doctora Turell va formar i liderar un equip jove que ha donat —entre altres fruits— la defensa de quatre tesis doctorals (i en el moment de la seva mort n’estava dirigint o codirigint quatre més) i una vintena de treballs de recerca directament relacionats amb la lingüística forense. En aquesta època també va liderar diversos projectes de recerca competitius centrats en la idiolectometria forense. Però com a laboratori amb voluntat de servei, també aplicava aquests coneixements en l’elaboració de peritatges lingüístics, sobretot centrats en el plagi, l’autoria de textos escrits, el litigi de marques i la identificació de parlants. En aquests àmbits, la doctora Turell va actuar com a experta en més de seixanta casos civils i penals a Espanya, a l’Amèrica llatina i als Estats Units. I finalment, lligant aquestes dues funcions, va idear i dirigir un dels únics màsters en lingüística forense del món (que és oficial des del 2011 i l’únic en llengua no anglesa), que s’ofereix des de l’any 2005 i que forma experts en els diferents àmbits de la lingüística forense. La singularitat investigadora de la doctora Turell es va veure reforçada pel fet que sempre va acompanyar la recerca amb la pràctica, o dit d’una altra manera, sovint les necessitats pràctiques de resoldre un cas la duien a plantejar-se reptes investigadors nous: buscar nous enfocaments teòrics, plantejar noves metodologies, trobar noves variables d’anàlisi, etc., que compartia amb la comunitat acadèmica mitjançant articles i llibres acadèmics. Així, les seves publicacions més importants en el marc de la lingüística forense han representat una contribució molt significativa principalment en dos àmbits: el primer, l’anàlisi del plagi lingüístic (Turell, 2004, 2007, 2008 i 2012; Turell [ed.], 2005), ja que per una banda va oferir un enfocament quantitatiu i estadístic no habitual fins aleshores, fent un ús aplicat de diverses eines informàtiques per obtenir i interpretar les dades en el context forense; i per l’altra, va obrir una línia de recerca inèdita en lingüística forense: l’anàlisi del plagi en les traduccions literàries. El segon àmbit en què Turell és una investigadora de referència és en la determinació i atribució d’autoria de textos escrits. La seva formació i expertesa en el camp de la sociolingüística li van permetre oferir una perspectiva de recerca més àmplia en la determinació i atribució d’autoria de textos escrits en contextos judicials. A Turell (2010) va presentar una visió integrada de l’ús d’evidència gramatical, textual i sociolingüística per determinar l’autoria de textos, fent ús tant de tècniques qualitatives com quantitatives. En aquest mateix àmbit, Turell ha participat activament (dirigint dues tesis doctorals i publicant diversos articles) en el disseny d’un mètode basat en n-grames (seqüències de categories morfosintàctiques), que ha demostrat ser una de les tècniques més fiables i amb més possibilitats de futur.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 16

27/05/14 13:32


ARTICLE IN MEMORIAM SOBRE EL LLEGAT DE M. TERESA TURELL

TSC, 23 (2013)

17

Els darrers anys, la seva recerca s’ha centrat principalment en la idiolectometria (la mesura de l’idiolecte) amb la finalitat d’individualitzar parlants i escriptors a partir de l’ús lingüístic. A Turell (2010), però, proposa el terme «estil idiolectal» per referir-se a l’ús de la llengua que fa cada persona de manera distintiva, basant-se en tres aspectes: en primer lloc, com el sistema lingüístic compartit per una mateixa comunitat de persones que és utilitzat d’una manera distintiva per cada individu; en segon lloc, en la constatació que les produccions orals o escrites de les persones són úniques; i finalment, en els conceptes proposats per Halliday (1989) d’opcions i seleccions lingüístiques. A més, considera també els conceptes de marcadesa i prominència a l’hora de descriure l’estil idiolectal dels parlants i escriptors, de manera que com més marcat (és a dir, que aporti més informació específica) i prominent (rar, en termes estadístics d’ús) sigui un tret, més important serà en la descripció de l’estil idiolectal. Amb l’objectiu de trobar una metodologia aplicable en casos reals en què sigui necessari descriure de manera precisa l’estil idiolectal de l’autor d’un text (oral o escrit) indubitat (l’autoria del qual és coneguda) i comparar-lo amb l’estil idiolectal d’un text dubitat (l’autoria del qual és qüestionada en el marc d’un procés judicial), Turell i el seu equip han començat a desenvolupar una metodologia per calcular un índex de similitud / distància idiolectal (IS/DI). Aquest índex permet calcular i quantificar en quin grau dos estils idiolectals són similars. A banda de les publicacions individuals, Turell va editar dues obres de referència del seu àmbit: primer, el 2005, el primer llibre en castellà sobre lingüística forense, amb contribucions dels principals especialistes internacionals: Lingüística forense, lengua y derecho. Conceptos, métodos y aplicaciones; i segon, tres anys més tard, va editar juntament amb J. Gibbons Dimensions of forensic linguistics (2008), que s’ha convertit en obra de consulta obligada per a qualsevol especialista. Finalment, un darrer aspecte que vull destacar de la personalitat de M. Teresa Turell és el seu compromís acadèmic i institucional. Va ser sempre, i en tots els àmbits professionals, una persona compromesa i involucrada en la difusió de la recerca i en la gestió de les institucions. Entre altres càrrecs, fou presidenta de l’Asociación Española de Estudios Anglo-Norteamericanos (AEDEAN), vicedegana de la Facultat de Traducció i Interpretació i secretària general de la UPF, delegada del rector per a la Coordinació de Centres Docents Adscrits, directora de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) i, des del 2011, presidenta de l’Associació Internacional de Lingüistes Forenses (IAFL). A banda d’aquests càrrecs, la seva tasca (juntament amb tot l’equip del ForensicLab) va ser reconeguda amb el Premi a la Transferència de Coneixement del Consell Social de la UPF en la modalitat de Ciències Socials i Humanitats (2009). El llegat de M. Teresa Turell perviu en els molts lingüistes que hem après d’ella i als quals ens ha contagiat —ni que sigui una petita part— el seu entusiasme, el rigor científic i la capacitat de treball.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 17

27/05/14 13:32


18

TSC, 23 (2013)

Emili Boix-Fuster i Jordi Cicres

Bibliografia de referència Gibbons, John; Turell, M. Teresa (ed.) (2008). Dimensions of forensic linguistics. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins. Halliday, Michael Alexander Kirkwood (1989). «Functions of languaje». A: Halliday, M. A. K.; Hassan, R. (ed.). Language, context, and text: aspects of language in a social-semiotic perspective. Oxford: Oxford University Press, p. 15-28. Turell, M. Teresa (2004). «Textual kidnapping revisited: the case of plagiarism in literary translation». The International Journal of Speech, Language and the Law: Forensic Linguistics, núm. 11 (1), p. 1-26. —  (2007). «Plagio y traducción literaria». Vasos Comunicantes, núm. 37 (1), p. 43-54. —  (2008). «Plagiarism». A: Gibbons, J.; Turell, M. T. (ed.). Dimensions of forensic linguistics. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 265-299. —  (2010). «The use of textual, grammatical and sociolinguistic evidence in forensic text comparison». The International Journal of Speech, Language and the Law: Forensic Linguistics, núm. 17 (2), p. 211-250. —  (2012). «Detection approaches to plagiarism in literary translation». A: Lengua, traducción, recepción II: en honor de Julio César Santoyo = Language, translation, reception to honor Julio César Santoyo: Vol. II. Lleó: Universidad de León. Secretariado de Publicaciones y Medios Audiovisuales, p. 535-560. Turell, M. Teresa (ed.) (2001). Multilingualism in Spain. Clevedon: Multilingual Matters. —  (2005). Lingüística forense, lengua y derecho: Conceptos, métodos y aplicaciones. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada: Documenta Universitaria. —  (2007). El plurilingüismo en España. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada: Documenta Universitaria.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 18

27/05/14 13:32


Secció monogràfica La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 19

27/05/14 13:32


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 20

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 21-24 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.49 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Introducció. Les diferents mirades del variacionisme en la tradició catalana Miquel Àngel Pradilla Departament de Filologia Catalana. Universitat Rovira i Virgili Xarxa CRUSCAT. Institut d’Estudis Catalans

D

es de la dècada dels seixanta ençà, la importància atorgada al context ha anat donant forma a un àmbit de recerca que acull interessos compartits amb la sociologia, l’antropologia, la psicologia social, l’etnometodologia, la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’anàlisi de la conversa, la lingüística del text, etc. Malgrat l’oposició de W. Labov a la denominació sociolingüística,1 aquest terme ha fet fortuna a l’hora d’etiquetar un espai de coneixements profundament interdisciplinari, però amb voluntat d’assolir autonomia paradigmàtica. Des d’aquesta perspectiva, hom considera que el coneixement d’una llengua viva és més complet si permet mostrar, no només les relacions estructurals del sistema, sinó també el seu funcionament com a mitjà social de comunicació. El naixement de la sociolingüística s’ha de vincular a interessos més sociològics que lingüístics, mentre que en la seua compleció disciplinària han adquirit més protagonisme aquests que aquells. Aquesta mena de «calaix de sastre», que aplega els treballs que estudien els fenòmens lingüístics en relació amb factors de tipus social, això és, el llenguatge en el seu context sociocultural, ha estat objecte de diversos intents de compartimentació. Tots aquests assajos de conceptualització presenten com a denominaCorrespondència: Miquel Àngel Pradilla. Departament de Filologia Catalana, Universitat Rovira i Virgili. Av. Catalunya, 35. 43002 Tarragona. Tel.: 977 559 767. A/e: miquelangel.pradilla@urv.cat. 1.  La prevenció de Labov cap al terme sociolingüística deriva del fet que aquesta etiqueta representa, paral·lelament, la possibilitat de fer lingüística sense tenir en consideració el component social. No cal dir que, malgrat el desacord d’aquest investigador, aquesta «possibilitat» s’ha entès (i continua entenent-se en termes quantitatius que no es poden negligir) en un sentit de «molta probabilitat». Això no obstant, considero rellevant reproduir les paraules que P. Trudgill (1994) dedica en el prefaci de l’obra de W. Labov (1996 [1994]: 15) Principios del cambio lingüístico, vol. i, Factores internos: «William Labov no sólo ha tenido una enorme influencia sobre el desarrollo de la lingüística secular; realmente él la fundó. Sin él, no habría habido ninguna tradición de investigación lingüística empírica en la comunicad de habla, lo cual, aun cuando muchos lingüistas se empeñen en referirse a ello como “sociolingüística”, ha sido uno de los más importantes de entre todos los desarrollos de la lingüística teórica y descriptiva del siglo xx. Habiendo sido el creador de este modo de hacer lingüística, además, Labov ha permanecido durante treinta años en su propia vanguardia y ha seguido siendo no sólo su más antiguo y más influyente practicante, sino también el mejor.»

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 21

27/05/14 13:32


22

TSC, 23 (2013)

Miquel Àngel Pradilla

dor comú la distinció de dos grans blocs: l’un, el més fressat, té com a objectiu la descripció dels aspectes lingüístics de les societats, mentre que l’altre s’interessa pels fenòmens lingüístics en relació amb certes variables socials. L’objecte d’estudi preeminent del primer seria la societat i del segon, la llengua. Atenent aquesta segmentació primària de la realitat sociolingüística, probablement les dicotomies que han fet més fortuna són les elaborades per Labov i per Fishman. Labov distingeix entre una sociolingüística àmplia i una sociolingüística estricta. La primera se centraria en les qüestions relacionades amb l’ús, les funcions i la situació comunicativa, i inclouria, encara que marginalment, la sociologia del llenguatge com a interacció dels factors socials amb les llengües i/o dialectes. La segona s’ocuparia de l’estructura i l’evolució del llenguatge inserit en el context social d’una comunitat de parla. Fishman proposa una separació entre la macrosociolingüística i la microsociolingüística, branques amb un abast conceptual similar —però de cap manera equivalent— a la consideració àmplia o estricta, respectivament, de la sociolingüística apuntada per Labov. A poc a poc, no sense aspectes sotmesos a controvèrsia, sembla que s’ha anat conformant un cert consens entre els estudiosos, que mostra la sociolingüística com una disciplina amb tres grans direccions: a) sociologia del llenguatge, b) etnografia de la comunicació i c) sociolingüística estricta. Mentre que la primera línia monopolitzaria la perspectiva fishmaniana macro, les dues restants es repartirien l’enfocament micro.2 En l’àmbit de la sociolingüística estricta s’han elaborat diversos models destinats a explicar la variació sistemàtica. Els més destacats són el dinàmic (Ch. J. Bailey, D. Bickerton i D. De Camp) i el quantitatiu (W. Labov). Tanmateix, el decantament majoritari dels nostres investigadors pel segon —també anomenat dialectologia urbana, dialectologia social, sociolingüística («estricta», «en sentit restringit», «pròpiament dita»), estudi quantitatiu de la parla, model de regles variables, (socio)lingüística correlacional, variacionisme i sociolingüística de la variació— motivarà que li dediquem la nostra atenció. Més encara si el considerem (metodològicament) com el referent a partir del qual han sorgit algunes línies de treball autòctones. La proposta sociolingüística de W. Labov s’ha de considerar com l’elaboració més reeixida sorgida a partir de l’article de Weinreich, Labov i Herzog (1968) «Empirical foundations for a theory of language change». El treball en qüestió constituirà un veritable salt qualitatiu en la consideració social del llenguatge. Aquest lingüista nord-americà beu, en els seus inicis, del model estructural a través del mestratge d’U. Weinreich. Tanmateix, a les darreries dels anys seixanta s’incorpora a la gramàtica generativa, de la qual proposa una extensió que incorpore un component social. Com ja s’ha dit, l’objectiu de Labov serà essencialment lingüístic: 2.  Una de les principals discrepàncies a l’hora d’acceptar la taxonomia proposada és la consideració microsociolingüística de la sociolingüística estricta. El fet que aquest model es fonamente en l’establiment de correlacions entre variables lingüístiques i variables considerades macrosocials, com la classe social, l’ètnia, etc., és considerat per alguns autors com un factor decisiu que reubicaria aquesta disciplina en l’àmbit de la macrosociolingüística.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 22

27/05/14 13:32


Les diferents mirades del variacionisme en la tradició catalana

TSC, 23 (2013)

23

es tracta d’estudiar el llenguatge tal com l’utilitzen els parlants en la comunicació quotidiana, això és, l’estudi de la seua estructura i evolució en el context social format per la comunitat de parla. Des d’aquesta perspectiva realista, l’objecte d’estudi serà observat en tota la seua diversitat. La consideració de la llengua com un sistema ordenadament heterogeni i dinàmic es visualitza mitjançant la correlació de variables lingüístiques, socials i estilístiques. I els instruments metodològics que desenvolupa per empiritzar el model són l’entrevista sociolingüística i la quantificació estadística, primer en termes freqüencials i més tard probabilístics, amb les aportacions de l’escola canadenca (Sankoff, Cedergren i col·laboradors). Aquest darrer desenvolupament no és gens trivial, ja que es fonamenta en la idea, epistemològicament essencial, segons la qual les dades d’actuació no són res més que un reflex estadístic de la competència, que ara serà quantificada mitjançant l’aplicació d’un model logístic multiplicatiu que permetrà convertir les freqüències observades en l’actuació en probabilitats teòriques. Aquesta operació ha significat, en definitiva, passar d’ocupar-se amb molt rigor de les dades d’actuació a l’elaboració de models teòrics que donen compte de la competència sociolingüística dels parlants. La sociolingüística de la variació penetra a l’àmbit catalanòfon (i a l’Estat espanyol) de la mà de l’investigador alacantí F. Gimeno. El mestratge que exerceix des de la Universitat d’Alacant dóna el seu primer fruit amb la lectura de la tesi doctoral de Montoya (1985), un treball que aborda l’estudi del canvi lingüístic tant des de la vessant sincrònica com diacrònica (sociolingüística històrica). Paral·lelament, M. T. Turell, primer des de la Universitat de Barcelona i després des de la Universitat Rovira i Virgili, comença a articular un grup de col·laboradors que centraran el seu treball essencialment en la perspectiva sincrònica dels canvis en curs. La publicació el 1995 del llibre La sociolingüística de la variació donarà a conèixer una part de les recerques portades a terme. Malgrat la vigència a casa nostra de la sociolingüística històrica, quantitativament migrada però d’un interès qualitatiu extraordinari, la recepció del model labovià ha reproduït el biaix clarament sincronicista que el mateix investigador va promocionar. La ponència llegida el 1972 al XI Congrés Internacional de Lingüistes celebrat a Bolonya, «On the use of the present to explain the past», o el treball presentat a Mont-real en el col·loqui «New ways in analysing variation in English», titulat «What can be learned about change in progress from synchronic descriptions?», constitueixen un parell de bones mostres doctrinàries. Al voltant, doncs, d’aquest enfocament i amb especificitats metodològiques diverses, l’«ortodòxia» variacionista acumula un grapat de recerques força reeixit. Finalment, voldria constatar la influència mútua creixent que estan experimentant les metodologies de la sociolingüística de la variació i de la fonètica experimental. En el XV Congrés Internacional de Ciències Fonètiques, celebrat a Barcelona l’agost de 2003, hom va poder constatar la presència destacada d’un bon nombre de treballs que s’aixoplugaven sota l’etiqueta sociofonètica. Des que Labov va establir correlacions entre la qualitat vocàlica i el perfil social dels informants mitjançant l’ús de tèc-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 23

27/05/14 13:32


24

TSC, 23 (2013)

Miquel Àngel Pradilla

niques instrumentals, els seus seguidors han proporcionat un degoteig de treballs que amb el temps ha anat fent gruix. I paral·lelament, els resultats obtinguts han obligat els fonetistes a replantejar-se algunes qüestions teoricometodològiques d’índole socioestilística absolutament desateses. En l’àmbit de la llengua catalana, qui signa aquestes ratlles ha insistit reiteradament en publicacions diverses en la conveniència d’assolir una comunió metodològica amb la metodologia experimental. En l’àmbit territorial de la llengua catalana, la sociolingüística de la variació ha anat a recer de l’omnipresent sociologia del llenguatge. Tanmateix, malgrat l’esmentada preeminència, els treballs de caire variacionista tenen una presència significativa en la nostra tradició. Això sí, l’ortodòxia laboviana molt sovint ha deixat pas a tot un seguit d’abordaments que li atorguen una catalogació més complexa. Les diferents aportacions que es van fer a la I Jornada Temàtica de la Xarxa CRUSCAT «La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana» (Institut d’Estudis Catalans, 6 de juny de 2012) i que ara oferim als lectors interessats constitueixen una bona mostra de la diversitat de mirades de l’univers variacionista de la llengua catalana. Bibliografia de referència Trudgill, Peter (1994). «Editor’s preface». A: Labov, W. Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. —  (1996). «Prefacio». A: Labov, W. Principios del cambio lingüístico. Vol. I: Factores internos. Madrid: Gredos.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 24

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 25-56 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.50 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català A retrospective on the Labovian linguistic variation model from the Catalan perspective M. Teresa Turell † Institut Universitari de Lingüística Aplicada.Universitat Pompeu Fabra

Data de recepció: 9 de juny de 2012 Data d’acceptació: 20 de desembre de 2012

Resum El model labovià de variació lingüística parteix d’una premissa fonamental segons la qual la variació és un fet lingüístic significatiu. Aquest article tracta de fonamentar aquesta afirmació i constatar, al mateix temps, que sense la proposta als anys setanta del nou paradigma de sociolingüística quantitativa de Labov, no només no hi hauria «cap mena de tradició de recerca lingüística empírica dins la comunitat de parla» (Trudgill, 1996 [1994]: 15), sinó que molt possiblement aquest paradigma, conegut des de la seva consolidació com a teoria del canvi lingüístic i la variació, no hauria arrelat en la historiografia lingüística internacional. Per damunt de tot, Labov ha estat el defensor d’una nova forma d’observar, analitzar i descriure el llenguatge —aquesta capacitat humana que fa humans els éssers vius— i també el promotor de la integració de la variació dins d’una teoria del canvi lingüístic. Finalment, aquest article considera aquest model retrospectivament, i també a partir de la contribució, durant el darrer terç del segle xx i la primera dècada del segle xxi, de la recerca variacionista en llengua catalana al model labovià i a la lingüística teòrica i descriptiva generals. Paraules clau: variació lingüística, canvi lingüístic, sociolingüística quantitativa, model labovià, recerca variacionista, català.

Abstract The Labovian linguistic variation model is founded on the basic premise that variation is a significant linguistic fact. This article aims to support this assertion while at the same time demonstrating that without Labov’s new paradigm of quantitative sociolinguistics in the 1970s, not only would there not be “any sort of tradition of empirical linguistics research within the speech community” (Trudgill, 1996 [1994]: 15), but very likely this paradigm, which came to be widely known as language change and variation theory, would never have taken root in international linguistic historiography. Above all else, Labov advocated a new approach to the observation, analysis and description of language—the specific human ability that makes living beings human—and promoted the incorporation of variation into a theory of linguistic change. Finally, this paper explores Labov’s model retrospectively, as well as the manner in which the Catalan variationist research of the last three decades of the 20th century and the

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 25

27/05/14 13:32


26

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

first decade of the 21st century has contributed to the Labovian model and to theoretical and descriptive linguistics in general. Key words: language variation, linguistic change, quantitative sociolinguistics, Labovian model, variationist research, Catalan.

1. La variació com a fet lingüístic significatiu

U

na ullada retrospectiva al model labovià de variació lingüística1 comporta haver de remuntar-se primordialment a tres obres seminals de la literatura variacionista. D’una banda, el capítol col·lectiu de Weinreich, Labov i Herzog (1968), «Empirical foundations for a theory of language change», on es van proposar els principis rellevants per fonamentar empíricament una teoria del canvi lingüístic, i «Building on empirical foundations» (1982), on Labov va avaluar, aquest cop en solitari, els avenços que s’havien fet en la construcció d’aquests fonaments; d’altra banda, la monografia What is a linguistic fact? (1975), on Labov manifesta les seves reserves pel que fa al mètode introspectiu del generativisme i emfatitza la necessitat d’observar la varietat més espontània dels membres d’una comunitat de parla. Aquestes tres obres fonamenten el que serà el desenvolupament de la teoria del canvi lingüístic i la variació, i també l’avenç d’altres models lingüístics ressenyats, molt probablement de forma impressionista, com a funcionalistes. Així, dins l’escenari de debat lingüístic del darrer quart del segle xx, l’aleshores potent model generativista va començar a conviure amb aquest nou paradigma que s’ocupa d’estudiar la interfície entre diversos tipus de significant (social, estilístic) i les funcions que expliquen el funcionament del llenguatge, tal com va plantejar Hymes el 1972, en la seva introducció al primer número de la revista Language in Society. Aquestes tres obres conreen la proposta d’integrar la variació lingüística —que de fet va ser el gran contratemps (the greatest bugaboo) dels neogramàtics— dins d’una teoria de canvi lingüístic; no obstant això, d’aquestes tres referències, What is a linguistic fact? planteja més clarament que les altres dues obres la necessitat d’acomodar l’existència de variació lingüística a l’estudi diacrònic de les llengües.2

1.  Evito conscientment el qualificatiu sociolingüístic (Turell, 1995a), ja que, tal com planteja Labov, en utilitzar-lo sembla que hi pugui haver una teorització lingüística que no sigui «social». 2.  En les darreres dues dècades hi ha hagut veus crítiques pel que fa a la presumpció de canvi lingüístic mecànic dins de sistemes tancats (Kretzschmar, 1996; Kretzschmar i Tamasi, 2003).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 26

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

27

2.  Les principals aportacions del model labovià a la lingüística teòrica i descriptiva

Per poder copsar la transcendència del model labovià, s’ha de conèixer i entendre l’escenari disciplinari que van testimoniar els seus orígens. En aquest sentit, cal remarcar que el panorama de debat escolàstic i avenç científic durant la segona meitat del segle xx reflectia una gran fragmentació del coneixement. Durant unes quantes dècades, l’especialització en què va desembocar aquesta fragmentació va comportar que les ciències pures i les ciències socials es consolidessin d’esquena unes de les altres. No obstant això, a finals d’aquell segle es va entreveure un esforç per intentar superar aquesta situació. Aquest esforç es va renovar al començament del nou mil·lenni i des d’aleshores les ciències socials han evidenciat la necessitat de desenvolupar models i mètodes inter- i intradisciplinaris. Labov va ser un visionari del seu temps, ja que es va anticipar als temps que venien, i va esdevenir un exemple d’enfocaments i tècniques d’anàlisi lingüística inter- i intradisciplinaris; en aquest darrer cas, estenent ponts entre la lingüística i les ciències socials. Els apartats que segueixen reten compte de la contribució, original i significativa, de Labov a la lingüística general i a altres ciències socials, a partir de les seves propostes teòriques i metodològiques i les seves troballes sobre la variació i el canvi lingüístics. D’una banda, l’aportació epistemològica i teòrica més important de Labov a la lingüística general és haver demostrat que la variació és un fet lingüístic significatiu, demostració que contrasta amb la resistència d’algunes escoles lingüístiques a acceptar l’existència de la variació lingüística, i, en el pla metodològic, haver confirmat la necessitat de poder aplicar «precisió en el mètode» (precision of method) emprat per analitzar i descriure aquesta variació, i per estudiar la varietat més espontània de la parla d’un individu, tal com aquest l’expressa dins la seva comunitat de parla. D’altra banda, pel que fa a la relació entre teoria i metodologia, la recerca de Labov al llarg de cinc dècades ha demostrat que és necessari un «raonament quantitatiu» (quantitative reasoning), que ha dominat l’activitat investigadora variacionista durant els orígens i l’etapa de consolidació, per «passar de la mesura dels canvis lingüístics que s’observen a la superfície a la proposta dels principis que els causen».3 2.1.  Aportacions epistemològiques i teòriques Ja el 1975, en la seva obra seminal What is a linguistic fact?, Labov plantejava la necessitat de poder comptar amb principis lingüístics generals que podrien fonamentar l’acord entre els lingüistes sobre la naturalesa d’aquells fets lingüístics que podrien ser acceptables i rellevants en la recerca i l’anàlisi portades a terme. En aquell període fundacional del nou paradigma variacionista, Labov també va suggerir que una sèrie 3.  La citació original es pot trobar a Labov (2008), http://www.ling.upenn.edu/~wlabov/Papers/QRL. pdf: «from measuring the surface linguistic changes to proposing the principles that cause them».

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 27

27/05/14 13:32


28

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

de proposicions que relacionessin troballes generals sobre variació i canvi lingüístics podrien configurar una teoria de canvi lingüístic i variació general. I, de fet, després de considerar la trajectòria investigadora dels lingüistes que, juntament amb Labov, han contribuït a la consolidació d’aquest paradigma variacionista, i de destriar els elements que millor el defineixen, és a dir, l’objectiu bàsic que pretén assolir (descriure la variació lingüística), les dades variables que són objecte d’estudi (la varietat individual més espontània) i els mètodes i tècniques que s’apliquen per mesurar aquesta variació (observació, descripció, explicació), es pot afirmar sense cap mena de dubte que el model labovià ha estat generador de teoria (theory-building), en aquest cas, lingüística. La millor forma de descriure retrospectivament el model labovià de variació lingüística és considerant les diferents etapes de la vida acadèmica i de recerca de Labov que li van permetre fer les propostes més rellevants de la sociolingüística variacionista. Aquest article n’esmenta només unes quantes. 2.1.1.  El canvi com a símbol d’identitat social A la seva tesi de màster, Labov va emprar mètodes auditius i acústics per analitzar la parla de Martha’s Vineyard i va demostrar l’aparició d’una variable de canvi lingüístic, la centralització de les vocals /ay/ i /aw/, com a símbol d’identitat social.4 El 1963, aquesta tesi de màster va ser publicada en forma d’article a Word, la revista del Cercle Lingüístic de Nova York (Linguistics Circle of New York), posteriorment molt reconeguda en el camp de la lingüística general. Com planteja Kendall (2011), cinquanta anys d’estudis variacionistes van començar a Martha’s Vineyard i, posteriorment, a partir d’una anàlisi científica dels factors socials que fonamenten un canvi lingüístic, o un context de variació lingüística, es va poder avançar en la comprensió de les causes de la variació i el canvi lingüístics i la forma en què els canvis lingüístics s’estenen a través del temps i de l’espai. Estudis més recents (Mather, 2011) han demostrat que trets fonètics distintius com per exemple l’ús de la /r/ postvocàlica es continuen mantenint com a marques molt importants d’identitat social a la ciutat de Nova York (Becker, 2009), pel fet que els seus ciutadans continuen negociant entre el prestigi manifest, és a dir, el rotacisme, i el prestigi encobert, és a dir, el sentiment de pertinença a una comunitat local. 2.1.2.  L’estratificació de la comunitat de parla i el grau de mobilitat social A través de l’estudi de l’estratificació social i estilística de la /r/ al Lower East Side de la ciutat de Nova York mitjançant les narracions obtingudes, Labov a) va proposar una nova visió de la parla urbana, des de la caòtica fins a l’heterogènia ordenada; b) va 4.  Vegeu també Eckert (2008).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 28

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

29

explicar l’estratificació de la parla de la comunitat i el grau de mobilitat social, i c) va mostrar com es mou el canvi lingüístic a través del sistema social, cosa que va dur a un nou paradigma en la recerca sociolingüística. Aquests descobriments es van publicar en la seva tesi doctoral (1963) i en els seus llibres The social stratification of English in New York City (1966) i Narrative analysis (1967), en coautoria amb Joshua Waletzky. 2.1.3.  El control de la variació lingüística per factors lingüístics interns La recerca portada a terme per Labov a South Harlem entre 1963 i 1970, a l’entorn del vernacle de l’anglès afroamericà (African American vernacular English —AAVE—) dels preadolescents, adolescents i joves d’aquest barri, va mostrar que la variació lingüística és controlada per factors lingüístics interns, com s’observa en la conducta del verb to be (‘ser’) com a verb lèxic i com a auxiliar en l’anglès vernacle dels afroamericans, i que hi ha patrons sistemàtics d’eliminació de la còpula que mostren que aquesta parla vernacla té la mateixa gramàtica uniforme arreu dels Estats Units (EUA). 2.1.4.  La trajectòria del canvi lingüístic: el patró curvilini i els capdavanters del canvi Al llarg de les dècades de 1970 i 1980, la recerca que William Labov va dur a terme en deu barris de Filadèlfia, estratificats per classes socials, va permetre explicar les causes i el curs del canvi lingüístic i identificar els líders d’aquest canvi: les dones joves, la segona i la tercera generació de nous grups ètnics, en mobilitat social ascendent i que desafien les normes socials. Un estudi aprofundit de la /a/ breu i del diftong /aw/, utilitzant el mètode de xarxa sociomètrica, que considerava paràmetres com ara els contactes dins i fora, la mobilitat social i les generacions dels grups ètnics sotmesos a normes socials desafiants, va permetre a Labov plantejar la hipòtesi del patró curvilini, segons la qual el canvi lingüístic intern s’inicia en els grups situats al centre de l’escala social (la classe treballadora alta i la classe mitjana baixa) i no pas en els grups situats en la part alta o baixa de l’escala social. Al llarg d’aquests cinquanta anys d’historiografia variacionista, aquest patró curvilini s’ha provat en moltes comunitats de parla i per a moltes llengües, i s’ha confirmat en la majoria de casos. Aquestes i altres descobertes (per exemple, que la inconformitat social és un factor «incrementacional» de canvi lingüístic i que la mobilitat social ascendent és un factor «exponencial» d’aquest mateix canvi) s’han publicat en nombrosos articles en la revista Language Variation and Change i en dos llibres destacats, Principles of linguistic change. Internal factors (1994) i Principles of linguistic change. Social factors (2001), en què se sistematitzen les descobertes de Labov, avaluades i confirmades en moltes comunitats de parla anglesa i no anglesa.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 29

27/05/14 13:32


30

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

2.1.5.  La influència dels factors cognitius i culturals Una altra de les principals contribucions de Labov, formulada a Principles of linguistic change. Cognitive and cultural factors (2010), és haver donat compte dels orígens, els principis i les forces subjacents al canvi lingüístic a) examinant les influències cognitives i culturals responsables d’aquest canvi; b) demostrant en quines condicions es veu afavorida la convergència dialectal, i c) establint una distinció essencial entre la transmissió del canvi dins la comunitat de parla i la difusió d’aquest entre comunitats (Labov, 2007). 2.1.6.  La divergència dialectal El projecte sobre comprensió interdialectal (cross-dialectal comprehension), dut a terme per Labov i alguns dels seus col·laboradors en diverses grans ciutats dels Estats Units, va revelar que hi havia, i que hi ha, diferències dialectals radicals que afectaven, i que afecten, la comprensió mútua entre persones, i també que en la segona meitat del segle xx, després de molts segles d’estabilitat, les vocals breus angleses de les ciutats septentrionals dels Estat Units estaven començant a canviar de posició, la qual cosa li va permetre proposar el que es coneix com el Northern cities shift o canvi vocàlic de les ciutats del nord. Els resultats d’aquesta recerca es van publicar a The atlas of North American English. Phonetics, phonology and sound change (2006), una obra destacada que Labov va realitzar en coautoria amb Ash i Boberg. 2.1.7.  La variació lingüística en l’individu i en el grup Aquest projecte sobre comprensió interdialectal també va aportar llum sobre les diferències entre la variació en l’individu i la variació en el grup. És ben sabut que Labov té una visió de la llengua basada en la comunitat. Els individus que pertanyen a una comunitat de parla són portaveus de les normes de la seva comunitat, de manera que «la seva parla vernacla», en paraules del mateix Labov, «és arquetípica de la seva comunitat de parlants» (Labov, 2009). Al llarg del temps, s’ha demostrat que aquest binomi individu/comunitat de parla és molt útil, no solament en els estudis de la variació lingüística, sinó també en altres àmbits de la lingüística aplicada, com per exemple, en l’àrea dels perfils lingüístics amb aplicacions forenses. 2.1.8.  La naturalesa dels canvis fonològics Els resultats derivats del projecte sobre comprensió interdialectal també van fer més palesa la naturalesa dels canvis fonològics, en el sentit que no són canvis aïllats sinó, com escriu Labov, canvis tancats en una estructura ajustada, en la qual un canvi en

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 30

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

31

desencadena un altre de manera rotatòria (Labov, 2009). Aquesta rotació queda clarament il·lustrada en el canvi vocàlic de les ciutats de nord dels EUA (Northern cities shift) que es va desenvolupar simultàniament en totes les àrees de l’interior del nord dels Estats Units. El mecanisme de canvis en cadena opera amb molta consistència, lligant els moviments de les sis vocals que comporten aquest canvi en una rotació completa, com mostra la reproducció de la figura 1 (Labov, 2007). FIGURA 1 El canvi vocàlic de les ciutats del nord dels EUA

bit i

6

1

bet e

4

but ^ 5 3

æ cat

2

0

oh caught

cot

FONT: «Figure 14. The Northern Cities Shift» (Labov, 2007).

Aquests canvis fonològics rotatius en cadena també són característics del Southern vowel shift (Labov, 1994; Fridland, 1999), mentre que el tercer dialecte (third dialect) es caracteritza, segons Labov, «per l’absència de pautes de canvis en cadena» (Labov, 1991: 30 i 33-34). 2.1.9.  Els canvis progressius Labov (2001) es fa ressò de tres característiques que defineixen els canvis progressius: a) són canvis lingüístics esporàdics i el seu començament o final són abruptes; a més a més, no es poden predir per cap principi universal; b) és molt més freqüent observar el fenomen de la variació estable, que adopta la mateixa forma al llarg dels segles, que no pas canvis que es completin, i c) no és inusual trobar moviments retrògrads, segons els quals la direcció del canvi es reverteix, o direccions oposades de canvis progressius en comunitats paral·leles. En el model labovià les variables sociolingüístiques estables es troben localitzades en un nivell estructural intermedi; és a dir, que no són sons o paraules del nivell superficial de l’estructura lingüística, sinó que s’han de definir a partir de l’ús d’al·lòfons o al·lomorfs en un context estructural particular —per exemple la variable (ing). A més a més, tota variable sociolingüística estable compleix les pautes següents: a) per a cada estil es manté una estratificació social regular; b) per a cada classe social es manté una estratificació estilística regular;

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 31

27/05/14 13:32


32

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

c) per tant, i com a conseqüència de a, tots els grups socials es diferencien pel seu tractament d’una variable determinada, però alhora, i com a conseqüència de b, tots els grups són similars perquè segueixen el mateix patró de canvi d’estil; d) una mateixa variable sociolingüística serveix com a marcador de nivells culturals i contextos estilístics; e) tot i constatar-s’hi una considerable variació individual, aquesta no enterboleix la regularitat del patró, i finalment, f ) tot i ser una variable altament restringida per factors socials i estilístics, continua sent aleatòria, i per tant l’ocurrència d’aquesta no pot ser prevista. 2.1.10.  L’edat, el temps aparent i el temps real: gradació d’edat o canvi generacional? La recerca duta a terme a Martha’s Vineyard va permetre a Labov a) observar que els nuclis dels dos diftongs que estava analitzant eren progressivament més alts amb cada cohort d’edat més jove i b) formular la diferència entre «gradació d’edat» i «canvi generacional». La seva interpretació de «gradació d’edat» té a veure amb el fet que els parlants de més edat haurien començat amb valors alts, típics dels joves de 1961, i després haurien anat baixant els seus nuclis a mesura que s’anaven fent grans. En canvi, el «canvi generacional» es produiria pel fet que els parlants de més edat haurien après la llengua en un període de temps en què tota la comunitat de parla exhibiria valors baixos i la parla d’aquests parlants vells reflectiria l’estat de la llengua en aquell estadi anterior. Per tant, l’increment regular observat en les quatre cohorts d’edat estudiades representaria un canvi generacional progressiu que Labov anomena canvi en temps aparent. Taula 1 Patrons de canvi en l’individu i en la comunitat (adaptat de Labov) Patró sincrònic

Interpretació

Pla

1. Estabilitat

Pujada regular / Descens amb l’edat

2.  Gradació d’edat

Pujada regular / Descens amb l’edat

3.  Canvi generacional (temps aparent)

Pla

4.  Canvi comunitari

Individu

Comunitat

estable

estable

inestable

estable

estable

inestable

inestable

inestable

Font:  Sankoff (2006: 5).

La taula 1 il·lustra una adaptació de Sankoff (2006) de la sistematització que va portar a terme Labov (2001) sobre les opcions que es poden produir en la consideració dels patrons de canvi tenint en compte el factor edat i el temps aparent. Si la distribució d’edat és plana, o bé no hi ha canvi lingüístic (interpretació 1), o bé tota la comunitat, els grups de joves i de gent gran, està canviant al mateix temps i no s’hi

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 32

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

33

mostren diferències per edat (interpretació 4). Si l’ús d’una determinada variant està relacionat amb la dècada de naixement d’un parlant determinat, això vol dir que tots els parlants són inestables i el seu ús d’aquesta variant va disminuint a mesura que es van fent grans, però en canvi la comunitat de parla i la llengua no estan canviant (interpretació 2 —en negreta—, és a dir: «gradació d’edat»). Es pot inferir també que la comunitat és inestable i que s’hi està produint un canvi lingüístic, però que els parlants un cop han adquirit la seva llengua en la seva infantesa s’han mantingut estables al llarg dels diferents estadis de la seva vida (interpretació 3 —en negreta—: «canvi generacional» / temps aparent). La recerca de les dues últimes dècades ha portat els sociolingüistes variacionistes a considerar que tant el concepte de «gradació d’edat» com el de «canvi generacional» poden ser rellevants per explicar el que passa en moltes comunitats de parla quan s’analitzen en temps real. D’aquesta forma, el que es va observar a l’estudi de Martha’s Vineyard també s’ha anat confirmant en molts estudis en temps real ressenyats per Labov, tals com la revisió de l’estudi de Norwich, de Trudgill (1988), la revisió de l’estudi sobre la ciutat de Panamà, de Cedergren (1987), i la rèplica de Fowler (1986) de l’estudi de la (r) a Nova York. A més a més, l’anàlisi de la interrelació entre «gradació d’edat» i «canvi generacional» ha permès observar dues pautes segons quina sigui la situació de variació i de canvi lingüístics; d’una banda, si es tracta d’un canvi progressiu, els parlants de més edat podrien anar canviant la seva parla en la direcció del canvi mentre van envellint; d’altra banda, si es tracta de variables sociolingüístiques estables, es podria produir un patró curvilini, associat tant amb l’edat com amb la classe social, segons el qual els parlants de mitjana edat, que estan implicats en el que Sankoff i Laberge (1978) anomenen el mercat lingüístic, podrien exhibir un ús més freqüent de variants estàndards que els parlants joves i vells. Per tant, un dels reptes més importants per a l’anàlisi del canvi lingüístic progressiu és decidir si les diferències per edats que s’observen en l’ús lingüístic reflecteixen un «canvi generacional» en les normes lingüístiques d’una comunitat de parla o són simplement l’efecte de la «gradació d’edat», és a dir, un canvi de comportament que es repeteix a cada generació, però que no afecta les normes comunitàries. La metodologia proposada per Labov ha permès aclarir aquestes dues interpretacions, estudiant la història actual d’una comunitat de parla i realitzant rèpliques d’anàlisis sociolingüístiques prèvies i estudis dialectals, afegint-hi un component d’estudi en temps real. Si el que es pretén és estudiar el canvi lingüístic la millor manera de fer-ho és a partir dels estudis «rèplica» (trend studies), que comporten reconstruir una mostra equivalent a la que es va considerar en temps aparent; en canvi, els estudis «mostrari» (Turell, 2003), que fan un seguiment del comportament lingüístic dels mateixos parlants al llarg de la seva vida, constitueixen l’única forma d’esbrinar de quina forma parlants individuals de diferents edats estan implicats en el canvi lingüístic. Per exemple, el primer estudi de Labov sobre la /r/ a Nova York i els subseqüents estudis amb vint-iquatre anys d’interval són significatius no només com a eines metodològiques sinó també com a estudis de canvi fonètic en temps real. L’augment de rotacisme a Nova York és simptomàtic d’un canvi que s’ha estat produint als EUA durant els últims

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 33

27/05/14 13:32


34

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

cents anys i també indica que alguns trets de l’anglès de la ciutat de Nova York estan desapareixent, ja que els novaiorquesos estan adoptant pautes lingüístiques de l’estàndard nord-americà. 2.1.11.  El canvi lingüístic des de dalt i des de baix Els cinquanta anys de recerca continuada a l’entorn del canvi lingüístic i dels factors que afavoreixen aquest canvi han permès a Labov generalitzar l’existència de dos tipus de canvi lingüístic: un canvi conscient (canvi des de dalt) o inconscient (canvi des de baix). Segons Labov (1966), el canvi des de dalt 5 «és producte de les pressions socials conscients d’acord amb la jerarquia social. El procés que es produeix es pot observar obertament, en les interaccions públiques, en les actituds dels mestres a les escoles i en les reaccions conscients d’alguns parlants de la classe mitjana». És un canvi introduït pel grup dominant d’una comunitat, no necessàriament el més alt de l’escala social, que apareix primer en estils formals, es correlaciona amb canvis d’altres variables i que, com que és inconsistent amb la varietat vernacla, assoleix l’estatus de «sistema coexistent». Un exemple clar és la introducció de la (r) a la ciutat de Nova York. El canvi des de baix es defineix com «un canvi gradual en el comportament de generacions successives per sota del nivell de coneixement conscient de qualsevol parlant».6 És un canvi que pot ser introduït per qualsevol grup de l’escala social (Labov, 1994: 79) i es veu primordialment motivat per la identitat local i per l’estatus social. Són canvis que apareixen en la varietat vernacla quan entren en joc factors lingüístics interns, però que no són activats per factors extralingüístics. Un exemple clar és la centralització de (aw) i (ay) a Martha’s Vineyard (Labov, 1963). Els líders d’aquest tipus de canvi són les dones i els parlants joves (adolescents i joves adults), situats en el centre del patró curvilini (treballadors qualificats, funcionaris, mestres, comerciants, activistes locals), amb molt prestigi local, amb capacitat d’escalar socialment, i alguns d’ells procedents de grups ètnics que s’han incorporat a la comunitat recentment (és a dir, tres o quatre generacions abans) (Labov, 1994). En general, en el cas sobretot dels canvis fonològics des de baix, el canvi comença amb una pauta local associada a un grup intermedi del patró curvilini; aquesta pauta s’accelera a partir de la invocació simbòlica a drets locals i es generalitza a través de tot el grup; es difon a grups veïnals que consideren els innovadors com a valors de referència; és un canvi reinterpretat i accelerat per nous grups quan entren a formar part de l’estructura social, de tal manera que formes lingüístiques oposades simbolitzen valors socials oposats; finalment, a vegades es manté 5.  Original: «[…] the product of overt social pressures consonant with the social hierarchy. The process is out in the open for us to observe, in public performances, in the attitudes of teachers in the schools and in the conscious reactions of some middle-class speakers» (Labov, 1966: 128). 6.  Original: «as a gradual shift in the behavior of successive generations, well below the level of conscious awareness of any speakers» (Labov, 1966: 128).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 34

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

35

a nivell inconscient com un marcador i altres vegades el seu ús s’incrementa fins a esdevenir un estereotip. 2.2.  Aportacions metodològiques Es pot afirmar sense cap mena de dubte que la metodologia proposada i millorada per Labov i els seus deixebles al llarg dels cinquanta anys de dedicació a la recerca ha proporcionat una valuosa eina per estudiar científicament la forma en què els diferents matisos del llenguatge estan relacionats amb el món i les seves identitats socials. Existeixen diversos volums que tracten l’entramat metodològic del model labovià (Guy, 1980; Milroy, 1987; Guy, 2003). En tots aquests estudis es reconeix l’enorme vàlua de les propostes metodològiques d’aquest model, sense evitar alguna crítica constructiva. No obstant això, en aquest article només es consideraran algunes d’aquestes propostes, tot i que l’abast metodològic d’aquest model es pot copsar de forma més precisa a partir de la consideració de la interfície entre teoria i metodologia, que s’abordarà en l’apartat 2.3 d’aquesta secció. 2.2.1.  L’estudi sociològic de la comunitat de parla Per coherència amb la necessària «precisió en el mètode» promoguda pel model labovià de variació lingüística, l’anàlisi de la comunitat de parla s’ha de basar a) en un curós estudi sociològic d’una unitat d’anàlisi que acostuma a ser la ciutat (gran o petita, o el poble com a centre comarcal de prestigi), ja que és la unitat que presenta més estratificació social, amb més grups distribuïts per barris; i b) en una consulta al padró municipal o al cens de població, per tal de poder confegir una mostra d’informants i un catàleg d’aquests que reflecteixin les proporcions sociològicament representatives. 2.2.2.  La recollida de dades Pel que fa a la recollida de dades, durant molts anys el model labovià ha comportat l’ús de gravadores, la transcripció i la codificació de les dades. La recerca en variació suposa una gran solitud per part dels investigadors, els quals en la majoria de casos han de recollir el seu propi corpus perquè és impossible tenir un corpus etiquetat per a tots els possibles fenòmens i fets lingüístics variables que es poden arribar a observar en les comunitats de parla que són objecte d’estudi. El procés de recollida de dades comporta planificar la primera observació del barri, configurar la mostra fent una tria aleatòria d’informants i realitzar el primer contacte amb els informants seleccionats, ja sigui a través d’un personatge significat, d’un centre educatiu o d’esplai de la comunitat de parla, o de l’associacionisme, i si cap d’aquests apropaments és possible, ales-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 35

27/05/14 13:32


36

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

hores cal observar els espais de relació dels membres de la comunitat per tal d’adreçar-se a aquests i confegir el catàleg d’informants definitiu. 2.2.3.  La paradoxa de l’observador, l’entrevista sociolingüística i l’observació etnogràfica Mai no s’ha dit amb suficient èmfasi que els mètodes utilitzats pels lingüistes i pels treballadors de camp afroamericans, que van participar en el projecte sobre South Harlem entre 1963 i 1970, a l’entorn del vernacle de l’anglès afroamericà (African American vernacular English —AAVE—), els van ajudar a aproximar-se a la solució de la paradoxa de l’observador, és a dir, observar la gent quan no se sent observada. Publicacions de Labov derivades d’aquesta recerca són The study of nonstandard English (1969), Language in the inner city. Studies in Black English vernacular (1972a) i Sociolinguistic patterns (1972b). Precisament l’ús combinat de l’instrument de recollida de dades per excel·lència —l’entrevista sociolingüística— i l’observació etnogràfica és el que ha permès superar aquesta paradoxa de l’observador. Val la pena recordar que l’entrevista cara a cara —amb uns objectius clars, l’ús de mòduls que estableixen la xarxa de conversa i proves lingüístiques formals— constitueix la forma més sistemàtica d’obtenir mostres de la varietat més espontània d’un parlant, tot i que inevitablement també comporta una certa atenció a la seva parla; d’altra banda, l’observació etnogràfica permet recollir mostres més espontànies sense la presència de l’investigador. 2.2.4.  Els principis metodològics relacionats amb la codificació de les dades Tant si l’estudiós de la variació lingüística codifica corpus confegits ad hoc per descriure un fenomen variable com si fa ús de corpus etiquetats, els principis de rendiment metodològic i de fiabilitat continuen sent rellevants en el marc del model labovià. El primer té en compte el fet que en anàlisi lingüística és important saber no només quan un fenomen lingüístic ocorre, sinó també quan aquest fenomen no es produeix; el segon, preconitza una codificació fiable de la distribució de la variable dependent i també de cadascuna de les seves variants de realització. Fins fa pocs anys aquesta codificació la realitzaven de forma manual dos codificadors. 2.2.5.  Els reptes del processament del llenguatge natural i la digitalització Els avenços en computació i processament del llenguatge natural durant les darreres dècades i l’existència de corpus etiquetats, i no només en anglès, també han facilitat la recerca en variació lingüística. L’existència d’aquests corpus ha impulsat la comparació de resultats, models i mètodes, i també ha permès mesurar la consistència

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 36

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

37

dels etiquetadors en la línia del principi de fiabilitat esmentat més amunt, tot i que sempre serà recomanable fer una postedició manual per minimitzar el possible etiquetatge erroni i el soroll. En aquesta línia, cal esmentar quatre corpus de gran qualitat etiquetats sintàcticament: el corpus LOB (Universitats de Lancaster, Oslo i Bergen), ja posteditat (Johansson i Hofland, 1989); el corpus Brown (Universitat de Brown), que encara no ha estat posteditat; i finalment, els corpus F-LOB i Frown, que van ser confegits en cooperació entre la Universitat de Lancaster i la de Freiburg. S’ha d’esmentar també el Linguistic Data Consortium (http://www.ldc.upenn.edu/), que crea i comparteix recursos lingüístics, és a dir, dades, eines i resultats significatius; finalment, cal esmentar un altre exemple de bases de dades digitalitzades que facilita la recerca en variació lingüística, és el banc internacional de dades bilingües (http://www.ling.lancs.ac.uk/staff/mark/lipps/lipps.htm), que compta amb un manual de codificació, Language Interaction Data Exchange System (LIDES) (Barnett et al., 2000) (http://www.ling.lancs.ac.uk/staff/mark/lipps/manintro.htm), basat en CHILDES (MacWhinney, 1995; MacWhinney i Snow, 1990). D’altra banda, l’ús de l’anàlisi multivariant com a mètode estadístic per retre compte de la variabilitat estructurada i el canvi lingüístic també s’ha vist impulsat a partir de l’existència d’aquests corpus etiquetats. Així doncs, tot i que els treballs encara són escassos, cal esmentar la recerca de Lattin (2001), Bresnan, Cueni, Nikitina i Baayen (2007), Hinrichs i Szmrecsanyi (2007), Johnston i Schembri (2007), Wallis (2007), i Grimm i Bresnan (2009). 2.3.  La interfície entre teoria i metodologia Altres contribucions destacades de Labov a l’estudi de la variació i del canvi lingüístics deriven del «raonament quantitatiu» (Labov, 2008) que aquest ha proposat per a l’anàlisi dels fets lingüístics variables. 2.3.1.  La definició de la variable dependent i la seva discrecionalitat En el model labovià de variació la unitat d’anàlisi lingüística per excel·lència és la variable dependent, que es defineix com a variable discreta per l’ocurrència o noocurrència d’un fenomen lingüístic sintàctic, o la caiguda o retenció d’un segment fonològic; cal dir que una variable discreta pot ser binària, ternària o polinominal. Precisament, el principi de rendibilitat al qual s’ha fet esment més amunt s’aplica en aquest context definitori de la variable dependent, ja que l’ocurrència d’una determinada variant d’una variable ha d’anar acompanyada de la no-ocurrència d’aquesta variant. D’altra banda, aquesta definició de variable lingüística discreta requereix l’establiment d’un univers tancat al qual s’apliquen axiomes probabilístics.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 37

27/05/14 13:32


38

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

2.3.2.  Els factors independents Un cop definida la variable dependent d’un estudi determinat de variació i canvi en curs s’han de localitzar els factors que restringeixen aquesta variable, és a dir, les variables o factors independents, que covarien amb diferències sistemàtiques en la freqüència relativa d’una variant d’una variable dependent determinada i que són primordialment de dos tipus: factors lingüístics estructurals relacionats amb el propi sistema lingüístic (factors interns) i factors socials7 o sociopsicològics de diversos tipus, que existeixen fora del sistema lingüístic (factors externs). Els factors lingüístics independents que poden restringir la variabilitat en el nivell fonològic inclouen la naturalesa fònica de la variant (sorda, sonora), el context fonològic anterior i posterior, l’estatus jeràrquic (posició sil·làbica), l’estatus gramatical (tipus de morfema), i molts altres. En el nivell lèxic, les paraules més freqüents poden afavorir un context de variació mentre que les paraules menys freqüents poden desafavorir-lo (Myers i Guy, 1997). En el cas de variables sintàctiques i morfològiques, els factors rellevants poden ser la categoria lèxica (noms, verbs), la composició dels sintagmes (SP, SV, sintagmes simples o compostos), relacions de coocurrència (concordança subjecte-verb, complements oracionals), i molts altres. La naturalesa dels factors independents (tant lingüístics com externs) és tal que el model labovià de variació ha formulat les generalitzacions següents, ja confirmades en moltes comunitats de parla: 1. Els factors interns i externs són independents entre ells; 2. Si es prescindeix de, o es canvia, un factor intern, els canvis de comportament apareixen en els altres factors interns, però els factors externs no canvien; 3. Si es prescindeix de, o es canvia, un factor extern, els altres factors externs canvien, però els interns es mantenen igual; 4. Els factors interns són independents entre ells, mentre que els factors externs són interactius. 2.3.3.  Variació individual i divisió binària de factors lingüístics i socials El primer pas que es dóna usualment en l’anàlisi quantitativa d’una variable lingüística és l’exploració de les dimensions de variació individual mitjançant la divisió binària de la població, entesa com a població de parlants (homes i dones; nivell mitjà/ superior d’estudis) i com a conjunt de factors lingüístics que apareixen en un missatge verbal determinat (contextos fonològics preconsonàntics/prevocàlics). Aquesta divisió binària exhibeix diferències significatives en l’ús d’una variant o una altra, tot i que aquestes diferències poden ser difícils d’interpretar, perquè poden ser degudes a un tercer grup de factors. La distribució desigual de les dades que s’observa en la distribució, també desigual, d’aquestes diferències significatives es pot corregir emprant un tipus d’anàlisi multivariant que té en compte l’efecte simultani de totes les variables independents rellevants. 7.  Vegeu Labov (1990) i Eckert (1997).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 38

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

39

L’estratègia que es deriva de la consideració de dimensions simples de la variació és el que es coneix com el principi incremental en el sentit que cada increment en una variable independent A va acompanyat d’un increment en una variable B. Per exemple, en el cas de la caiguda de les plosives t/d en anglès, els primers factors independents seleccionats van ser binaris: el context fonològic anterior / context fonològic posterior i el binomi d’unitats monomorfèmiques/bimorfèmiques. Més endavant, i per tal d’entendre la forma en què aquests factors afecten la variable dependent, es va fer una subdivisió de factors que es deriva de la jerarquia de sonoritat proposada per Saussure, segons la qual com més sonor és el segment que segueix el grup consonàntic, existeixen menys probabilitats que sigui simplificat. Igualment, el grau de confiança de la predicció que hi ha una correlació causal entre la posició en l’escala social i l’ús d’una determinada variable s’incrementa quan el número de divisions en la jerarquia social augmenta de dos a quatre o cinc. Aquesta troballa porta a la formulació del principi segons el qual les variables sociolingüístiques s’associen a funcions monotòniques de classe social, que no són necessàriament lineals (Labov, 2008). 2.3.4.  La independència de factors, el principi del factor constant i el principi de les gramàtiques en competència Les troballes més interessants s’obtenen quan es consideren diverses dimensions de variació lingüística, és a dir, quan es correlaciona una variable lingüística dependent polinominal amb diversos factors lingüístics i socials, també polinominals, com ocorre en la correlació de l’estratificació social i estilística de les variables sociolingüístiques estables o quan es comparen conjuntament diverses variables dependents. Aquests resultats mostren que la comunitat de parla està altament diferenciada, en el sentit que en el cas de variables sociolingüístiques estables totes les classes socials estan estratificades en cada context estilístic; al mateix temps, aquests resultats confirmen que la comunitat de parla també és remarcadament uniforme: cada classe social segueix una pauta paral·lela de canvi d’estil. Una forma diferent d’independència entre factors es troba quan es consideren diverses variables dependents al mateix temps, com és el cas del treball de Kroch (1989) sobre l’estudi ampli del canvi lingüístic en francès. El paral·lelisme de les corbes obtingudes per a cada variable estudiada va permetre a Kroch inferir que aquestes variables diferents són el producte d’una única variable abstracta i formular dos tipus de principi: el principi de les gramàtiques en competència i el principi del factor constant, en el sentit que el paral·lelisme d’aquestes corbes es manté durant tota la progressió del canvi. Aquests dos principis expressen la màxima del raonament quantitatiu que guia el model labovià de variació lingüística i que comporta la caracterització de la variació en l’estructura superficial d’una llengua a partir del conjunt més gran i més abstracte d’objectes que varien de la mateixa forma (Labov, 2008).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 39

27/05/14 13:32


40

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

2.3.5.  La interacció entre factors independents La interacció entre factors es produeix quan els valors d’ocurrència d’una variant pel que fa a un factor independent difereixen d’acord amb els valors d’un altre factor. Aquest resultat, que pot semblar que introdueix elements de menys sistematicitat pel que fa al sistema, es converteix en un paràmetre d’observació molt potent quan la mateixa pauta d’interacció apareix en diferents estudis. Un exemple clar d’interacció és el de l’estratificació social de la (r) a Nova York, que després va resultar ser interactiva amb el gènere biològic i amb l’estil. I el mateix passa amb la variable (ing) (Trudgill, 1974). Hi ha tota una sèrie de tècniques analítiques desenvolupades al llarg de la trajectòria variacionista que s’han aplicat a noves comunitats i situacions lingüístiques i que tenen a veure amb el fet que no només els factors que restringeixen la variació estan subjectes a diverses explicacions en competència, sinó que la mateixa variable dependent pot ser el producte de diversos processos que determinen el seu comportament de forma independent. Així, la triangulació consisteix a localitzar una altra variable que registra la freqüència de només un dels processos en competència i que s’ha emprat per aclarir determinats resultats que no eren congruents amb les troballes lingüístiques d’estudis precedents. Per exemple, en el cas de la caiguda de la variable t/d en anglès jamaicà, Patrick (1991) demostra que aquesta altra variable són els verbs irregulars. Altres temes, que tampoc no és possible desenvolupar en aquest article, però que també defineixen la teoria del canvi lingüístic i la variació, són els factors en competència, els factors independents racionals i irracionals i els efectes multiplicadors d’aquests factors independents. 2.3.6.  L’anàlisi multivariant i la tabulació creuada Finalment, cal esmentar l’anàlisi estilística més comunament emprada en estudis de variació i canvi lingüístics. D’una banda, la utilització de l’anàlisi multivariant en estudis de variació ha estat molt útil per mostrar l’efecte simultani de totes les variables independents rellevants i, de l’altra, la tabulació creuada ha servit per donar una visió més precisa de la distribució de les dades i del grau d’independència de les variables entrecreuades. L’anàlisi multivariant empra un model de regressió multi­ variant dissenyat pel matemàtic i lingüista David Sankoff i conegut com a VARBRUL (Cedergren i Sankoff, 1974), l’avantatge del qual és poder tractar l’efecte de diversos factors en la covariació de les variants d’una variable lingüística amb dades que acostumen a presentar cel·les buides i que exhibeixen una distribució desigual d’ocurrència.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 40

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

41

3.  Les aportacions de la recerca sociolingüística variacionista en llengua catalana al model labovià de variació lingüística

En aquest article em limito a ressenyar aquells treballs que s’inscriuen en el model variacionista labovià,8 tant des del punt de vista teòric com metodològic, i no esmento, per tant, treballs que reflecteixen altres tractaments de la variació lingüística i de la sociolingüística catalana. En canvi, tinc en compte treballs realitzats sota l’aixopluc de la geolingüística o la dialectologia moderna amb clares referències a la variació sociolingüística, com els estudis de Colomina (1985) dins de Colomina ([ed.], 1985). Els àmbits en els quals la contribució de la recerca variacionista en llengua catalana al model labovià ha estat més clara són àmbits d’abast tant teòric com metodològic. Existeixen magnífiques ressenyes d’aquesta contribució. Per exemple, Pradilla (2002) centra els seus comentaris de sistematització al voltant de la metodologia del model quantitatiu (comunitat de parla, variable, mostra); també Pradilla (2003), atenint-se al vessant multidimensional del variacionisme, fa referència als diferents vèrtexs en què s’ha desenvolupat aquest pel que fa a la recerca variacionista en llengua catalana, tot i que aquesta multidisciplinarietat li fa perdre focus, ja que hi queden incorporades obres que clarament no són variacionistes; finalment, Mas i Montoya (2004) basen la seva ressenya en el model de prestigi (català o espanyol) que tenen les comunitats estudiades, a partir de les variables fonològiques i morfològiques analitzades. El plantejament d’aquest article és considerar la contribució del variacionisme en llengua catalana a partir de totes aquelles observacions que més de cinquanta anys de recerca variacionista han convertit en principis epistemologicoteòrics i metodològics, principis que identifiquen i desmarquen el model labovià d’altres respectables i respectats tractaments de la variació lingüística. Els principis que s’han vist confirmats, i les generalitzacions de les quals es deriven, es poden classificar en dos grups. Un primer grup, referit a l’epistemologia sobre el canvi lingüístic que, sense cap mena de dubte, es fonamenta en l’observació de la variació lingüística, la qual alhora s’integra dins d’una teoria d’aquest canvi. Els temes més rellevants dins d’aquest primer grup són: el canvi com a símbol d’identitat social; l’estratificació de la comunitat de parla i el grau de mobilitat social; la trajectòria del canvi lingüístic: el patró curvilini i els capdavanters del canvi; les variables sociolingüístiques estables; el canvi des de dalt i des de baix; finalment, l’edat, el temps aparent i el temps real (gradació d’edat o canvi generacional). Un segon grup té a veure amb generalitzacions teoricometodològiques, com són la definició de la variable dependent i la seva discrecionalitat, el control de la variació lingüística per factors lingüístics interns, l’establiment de factors indepen8.  Model al qual, com s’esmenta a la presentació d’aquesta jornada, hom es refereix amb un «extens ventall d’etiquetes», però que si se l’enquadra com un model «generador de teoria» (theory-building) és per la definició tan específica de l’objectiu central que es proposa assolir (descriure la variació lingüística), de les dades que analitza (la varietat més espontània d’un individu, és a dir, la seva parla vernacla) i dels mètodes que aplica per mesurar aquesta variació (observació, descripció, explicació), i sobretot per la consideració de dos paràmetres investigadors ja esmentats que el caracteritzen: la precisió en el mètode i el raonament quantitatiu.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 41

27/05/14 13:32


42

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

dents, la divisió binària de factors interns i externs (socials, culturals i cognitius), la independència i la interacció dels factors independents estudiades a partir de l’anàlisi multivariant i la tabulació creuada, respectivament. 3.1.  L’epistemologia del canvi lingüístic La majoria dels treballs en sociolingüística de la variació en llengua catalana reten compte de canvis lingüístics progressius que esdevenen símbols d’identitat social per als grups que els lideren. Cal destacar9 els treballs pioners de Colomina (1985 i 1992; [ed.], 1985) a la Canyada de Biar, amb el procés de difusió lèxica i geogràfica de l’elisió de la /d/ intervocàlica,10 el de Montoya (1989) a Petrer i el de Colomina (1991) a la Marina Baixa; Alturo i Turell (1990), amb la substitució de l’africada per la fricativa; Alonso i Suïls (1993), amb la substitució de la morfologia verbal del subjuntiu de la zona del Segrià per les formes de la varietat estàndard; Escrivà (1993), amb l’assimilació de la variable [e] àtona final a Oliva en el nord-occidental valencià; Alturo (1995), amb la substitució de l’auxiliar ser per haver en plusquamperfet del nord-occidental ribagorçà; Plaza (1995), amb la substitució de la variant [i] > [e] > [ə] a la Conca de Barberà, procés en el qual [i] és una variant estigmatitzada i [e] funciona com a marca local espluguina de prestigi, fins que serà substituïda per la variant estàndard [ə]; Pradilla (1993 i 1995), amb el desafricament prepalatal intervocàlic del català nordoccidental/valencià; el treball de Casanovas i Creus (1999), encara que no sigui un estudi aprofundit de les variables fonològiques i morfosintàctiques del lleidatà considerades; Carrera (1999), amb l’alternança a/e al Segrià; Montoya (2000), sobre el parlar alacantí i la interrupció intergeneracional de la llengua i el procés de convergència cap a l’espanyol, la llengua d’expansió; Romero (2001a i 2001b), que tracta diversos trets morfològics a la Conca de Tremp (Pallars Jussà); Segura (2003), amb l’estudi de l’abandonament dels trets fonètics locals tradicionals al Baix Vinalopó; Carrera i Freixenet (2003), que estudien diverses situacions de variació fonètica en el nord-occidental lleidatà (la localitat de Sunyer al Segrià) lligades al model de parla de prestigi directament connectat a les formes de l’escrit; i més recentment, Busquet (2010), amb la substitució de l’article salat per l’article literari el, la a diverses localitats del nord-est de Catalunya. Una bona part dels treballs variacionistes en llengua catalana també expliciten l’existència d’estratificació social i estilística i el grau de mobilitat social que hi està vinculat. Cal destacar els treballs de Montoya (1989) a Petrer, on «els resultats del factor estilístic i del factor social, “grup socioeconòmic”, així ho demostren»; Alturo i Turell (1990), on només es va estudiar l’estratificació social, la qual cosa no vol dir que la variable estudiada [tʃ] → [] no en presentés d’estilística; Alturo (1995) i Plaza   9.  Considero conjuntament les varietats que tenen com a model de prestigi el català o l’espanyol. 10.  Mentre que el tractament d’altres variables (l’elisió de la /r/ final, les diferents realitzacions dels fonemes fricatius i africats, alveolars i prepalatals, i altres) és bàsicament geolingüístic.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 42

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

43

(1995), amb dades i resultats que presenten estratificació social; un esment a part mereix l’estudi de Pla (1995) sobre l’obertura de la vocal mitjana central [ə] a la parla urbana xava de l’àrea metropolitana barcelonina i altres varietats, que presenta una clara estratificació social i una gran variació interna; Pradilla (1993 i 1995), amb estratificació tant social com estilística; Montoya (1993),11 amb estratificació social però no estilística per no haver-la plantejat en el disseny experimental; els treballs de Romero (2001a i 2001b), amb estratificació per edat que reflectiria comportaments més conservadors entre els informants de més edat, i de Segura (2003), que també presenta estratificació social per edat. Finalment, també presenta estratificació social i estilística l’estudi de les vocals pretòniques en posició inicial de frase a Alguaire i a Lleida de Carrera (2006). Tot i que no es poden esmentar totes les comunitats estudiades, és interessant considerar els resultats de la recerca variacionista en llengua catalana pel que fa a la trajectòria del canvi lingüístic tenint en compte el patró curvilini que s’ha observat a moltes comunitats de parla arreu del món, i establint quins són els capdavanters d’aquest canvi. Així, el patró curvilini es va confirmar en els dos estudis portats a terme al Pont de Suert, ja que tant en el cas de la variable fonològica // (Alturo i Turell, 1990) com en el de la variable sintàctica estudiada per Alturo (1995), «el canvi és afavorit per grups intermedis que mantenen un major grau d’interacció social i de relacions amb membres d’altres comunitats»; també es va confirmar a l’estudi de Carrera (2006) sobre el procés de canvi lingüístic observat a Alguaire i Lleida de les vocals pretòniques en posició inicial de paraula; en aquest cas, el manteniment de la vocal [a] presenta un patró curvilini en relació amb el grup de factors edat que interactua amb el grau d’instrucció i coneixement de la llengua catalana. Una contribució important de l’anàlisi de la variació sociolingüística en llengua catalana al model labovià de variació lingüística té a veure amb la caracterització que s’ha pogut fer de situacions i variables sociolingüísticament estables i, per tant, amb la distinció dels canvis motivats des de dalt, en el marc dels quals les dones afavoreixen les formes de prestigi (Labov, 1990: 213), i els canvis motivats des de baix, en el marc dels quals les dones són més innovadores (Labov, 1990: 215) i on més clarament els factors lingüístics independents interns entren en joc. En aquest article esmentaré alguns exemples de canvis des de dalt i canvis des de baix observats en el domini lingüístic del català. L’article d’Alonso i Suïls (1993), sobre la morfologia del present de subjuntiu a la comarca del Segrià, ens informa que s’està produint un canvi introduït des de dalt, en el marc del qual se substitueixen les formes dialectals pròpies de la zona (amb connotacions negatives per als mateixos parlants de la varietat estudiada) per les formes de la varietat estàndard. Les dones de trenta a cinquanta anys són les més innovadores, tendència que es pot explicar pel fet que algunes de les comunitats de parla estudiades a la comarca en aquells anys havien experimentat canvis socioeconòmics importants i, per tant, també havia augmentat la possible promoció social de les dones. A Pradilla (1995) s’estudia una de les tendències innovadores de la situació de 11.  La variació a Valls ja havia estat estudiada per Cabré (1989).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 43

27/05/14 13:32


44

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

canvi observada en el català nord-occidental/valencià de Benicarló: la finalització del procés de desafricament i la generalització de //, o sigui, el pas de j +  a .12 Es tracta d’un canvi des de baix, en què la variant [] es veu afavorida per les posicions pretònica i tònica, el context anterior de vocals anteriors o palatals, el context posterior de vocals altes i l’etimologia i derivació moderna, aquest últim factor en interacció amb el factor social edat. El tercer moment del canvi observat ([i] > [e] > [ə]) a l’Espluga per Plaza (1995), és a dir, l’augment de la variant [ə], també és un canvi des de baix liderat per la generació més jove. D’altra banda, la visió general que s’ofereix en el treball de Segura (2003) —tot i que no es tracta d’un estudi variacionista aprofundit—13 sobre l’observació dels processos de canvi a la comarca valenciana del Baix Vinalopó, permet perfilar dos tipus de canvi que s’haurien d’estudiar en profunditat: canvis des de dalt, com la caiguda de la d intervocàlica o de la r final, que són controlables conscientment per motius ortogràfics, ja que hi ha més coincidència amb les formes fonètiques de l’espanyol; canvis des de baix, com el tancament de les vocals o la realització sorda de la s sonora, entre d’altres, que no representen «tendències conscients de correcció» sinó «la imitació força involuntària de pronúncies prestigiades», en què hi ha el castellà. Finalment, pel que fa al debat sobre el temps aparent i el temps real i la distinció sobre «gradació d’edat» o «canvi generacional», cal esmentar la recerca portada a terme sobre variació i canvi lingüístics en temps real en diverses comunitats de parla que havien estat estudiades als anys noranta del segle xx en el marc del projecte HUM2004-0504-C02-01//2005-2009. Les comunitats estudiades en temps real són la Canonja (Tarragonès), amb variables de contacte de llengües (Turell, 1995a); el Pont de Suert (Ribagorça catalana), amb la variable fonològica: [tʃ] → [], [d] (Alturo i Turell, 1990) i la sintàctica: ser → haver (Alturo, 1995); Benicarló (Baix Maestrat), amb l’estudi dels sons africats substituïts per sons estàndard (Pradilla, 1995), i, finalment, Petrer (Vinalopó Mitjà), on s’estudia en temps real l’ensordiment de la consonant palatal africada sonora (Montoya, 1989). Metodològicament, s’han emprat dos tipus d’estudi: a) els estudis tipus «rèplica» (trend studies) —Bailey i Maynor (1987), i Turell (2003)—, emprat al Pont de Suert i Benicarló, amb la selecció dels mateixos talls generacionals de població, però no necessàriament els mateixos informants, i l’ús dels mateixos instruments de recollida de dades i les mateixes tècniques d’anàlisi emprats en temps aparent, un nombre x d’anys més tard (usualment entre deu i quinze anys); b) els estudis tipus «mostrari» (panel studies) —Sankoff i Sankoff (1973), Brink i Lund (1975), Prince (1987), Sankoff i Thibault (1977), i Turell (2003)—, emprat a la Canonja i Petrer, amb la localització dels mateixos individus entrevistats en temps aparent, l’ús dels mateixos instruments emprats en l’estudi en temps aparent i un nombre x d’anys més tard (usualment entre deu i quinze anys). S’han presentat resul12.  La tendència inversa, que no ha estat estudiada, afavoreix les realitzacions africades. 13.  L’objectiu central d’aquest article és demostrar que «el procés incipient de normalització lingüística experimentat pel català» al Baix Vinalopó «té repercussions en el model de llengua tradicional del valencià» (Segura, 2003).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 44

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

45

tats, encara parcials, a tesines i congressos; en el cas de Petrer, amb aportacions de Montoya (2006) i Verdú (2007a i 2007b), i en el cas del Pont de Suert (Suïls et al., 2010), com a publicació de les actes del congrés de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes del 2009 celebrat a la Universitat de Lleida. Les principals conclusions d’aquesta recerca sobre variació i canvi lingüístic en temps real es poden resumir en els punts següents: 1. En general, els processos de variació i canvi es mantenen en temps real, però no avancen i, en el cas de la Canonja i el Pont de Suert, retrocedeixen; 2. A la Canonja es produeixen menys préstecs de l’espanyol i al Pont de Suert el grup d’edat més jove manté les variants locals; 3. A Petrer, en canvi, tot i que la situació del català de València ha millorat en algunes zones, en temps real s’ha de parlar d’avanç respecte de la variant que motivava el canvi en temps aparent. 3.2.  Generalitzacions teoricometodològiques sobre el canvi lingüístic Pel que fa al segon grup de principis i generalitzacions, la definició, formalització i discrecionalitat de la variable dependent són elements distintius fonamentals de la recerca variacionista en llengua catalana des dels orígens, tant en el vèrtex històric (Pradilla, 2003) com en el sincrònic, tant en treballs d’enfocament més sociodialectològics, com el de Pons (1992), seguit en el temps pels treballs recollits a Turell ([ed.], 1995), més distants en el temps, com en estudis recents en els quals s’estudien variables fonològiques (Segura, 2003; Carrera, 2006; Güell et al., 2006) o morfològiques (Carrera, 2003; Romero, 2003; Busquet, 2010). Tots els estudis variacionistes en llengua catalana sense excepció, tant els estudis sincrònics com diacrònics, plantegen la recerca partint de la hipòtesi que la variació lingüística està controlada per factors lingüístics interns,14 plantejament que s’allunya clarament de la posició segons la qual els estudis de sociolingüística variacionista es basen estrictament en la cerca dels factors/variables independents externs que restringeixen el comportament de la variable lingüística dependent; alguns treballs es basen en hipòtesis (factors independents) internes i externes (socials, estilístiques, cognitives) binàries. No obstant això, les troballes més interessants s’obtenen quan es consideren diverses dimensions de variació i canvi lingüístics, és a dir, en contextos d’estudi multidimensionals, en el marc dels quals es correlaciona una variable lingüística dependent amb una multiplicitat de factors interns i externs formulats de forma polinominal, és a dir, amb la identificació de diversos factors dins de cada variable independent. Sembla interessant recordar en aquest punt que la generalització 4 sobre la naturalesa dels factors independents d’una variable ens informa que els factors interns són independents entre ells, mentre que els factors externs són interactius. En aquest sentit, la utilització de l’anàlisi multivariant en els estudis de variació sociolingüística en llengua catalana ha estat molt útil per mostrar l’efecte simultani de totes les varia14.  De fet, hi ha fenòmens variables que només estan controlats o restringits per factors interns.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 45

27/05/14 13:32


46

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

bles independents rellevants i la tabulació creuada ha servit per donar una visió més precisa de la distribució de les dades i del grau d’independència de les variables entrecreuades. Per exemple, a l’estudi de Plaza (1995) a la Conca de Barberà s’utilitza la tabulació creuada entre gènere biològic i nivell d’estudis per explicar el resultat inesperat segons el qual les probabilitats d’aparició, resultants de l’execució de VARBRUL,15 de la variant estàndard en la generació més gran són més altes que les de la generació més jove. La tabulació creuada demostra que el nivell d’estudis superiors té un paper molt important perquè afavoreix l’aparició de la variant estàndard en els grups d’edat extrems, però no en l’intermedi. Romero (2003), per la seva banda, utilitza la tabulació creuada del programa GoldVarb per entendre millor la naturalesa de les dades morfològiques analitzades a la Conca de Tremp. L’estil de parla es presenta com a factor explicatiu que afavoreix l’aparició de les variants més innovadores en les variables lingüístiques analitzades: les formes reforçades de l’article definit masculí (el, els), els pronoms personals singulars (em, et, es) i les formes no velaritzades dels adjectius demostratius (aquest, aquell). La tabulació creuada entre l’estil de parla i el factor «instrucció i coneixement del català escrit» permet explicar aquesta convergència dialectal cap a l’estàndard; finalment, i per donar un exemple de cada nivell lingüístic, la tabulació creuada que va realitzar Alturo (1995) entre l’aspecte situacional i la relació entre el temps de l’acció (TA) i el temps de referència (TR) ret compte del fet que l’elecció de l’auxiliar ser/haver és una gramaticalització que donaria un sistema segons el qual «les situacions d’aspecte cíclic s’oposarien d’un banda a les d’aspecte no cíclic/ [+anterior], i d’una altra a les d’aspecte no cíclic/[–anterior]» (Alturo, 1995: 248), com queda palesat al diagrama 1. Diagrama 1 Elecció de l’auxiliar

Aspecte

Selecció auxiliar

Cíclic No cíclic

ser/haver [+anterior]

haver

[–anterior]

ser

Font:  Alturo (1995).

Una aportació metodològica important, tot i que no prové directament de la recerca estrictament variacionista en llengua catalana, és la confecció de corpus textuals, alguns etiquetats i altres no, que no només impulsen els estudis contrastius sinó que faciliten els estudis en variació lingüística, ja sigui sociolingüísticament i quanti15.  Programa d’anàlisi multivariant, encara en MS-DOS (equiparable a GoldVarb per a Macintosh o GoldVarb2001 per a Windows), però molt més útil que aquests ja que permet el tractament de ternàries i fins a un màxim de nou variants de la variable dependent, com va ser el cas de l’estudi de Pradilla (1993 i 1995) a Benicarló sobre el desafricament prepalatal.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 46

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

47

tativament motivada o no. En aquest sentit, s’han d’esmentar una sèrie de corpus i bancs de dades textuals que han reforçat la recerca variacionista en català perquè permeten a l’estudiós de la variació lingüística poder comptar amb dades reals en diversos nivells d’informalitat/formalitat i amb informació demogràfica dels informants, sobretot en el cas dels corpus orals: el Corpus Oral Dialectal (http://www. ub.edu/lincat/); el corpus de varietats socials (Boix-Fuster et al., 2006); el Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCCUB) (http://diposit.ub.edu/ dspace/handle/2445/18065); el Corpus Oral de Conversa Col·loquial (COC) (http:// diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/10411); el corpus derivat del projecte FFI200804982-C03-01/FILO, amb dades útils per estudiar paràmetres prosòdics, executat per diversos grups de diverses universitats de l’àmbit de la llengua catalana (Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de València) (http:// liceu.uab.cat/cast/c_corpus.html); el Corpus Oral de Registres del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (COR-CUB) (Alturo et al., 2004); el corpus audiovisual de textos en català, castellà, anglès i alemany del projecte VARCOM (Variació, comunicació multimodal i plurilingüisme: estils discursius i ideologies lingüístiques en textos orals) (Payrató et al., 2003), i finalment, pel que fa a l’escrit, el Corpus Textual Especialitzat Plurilingüe (en cinc llengües i cinc àrees d’especialitat), conegut com el Corpus Tècnic de l’IULA (Institut Universitari de Lingüística Aplicada) de la Universitat Pompeu Fabra. 3.3.  Sociolingüística de la variació històrica Ja ha quedat establert (Labov, 1990) que l’estudi de les etapes sincròniques del passat d’un llengua pot ajudar a entendre millor la situació de variació present d’aquesta llengua; variació que, d’altra banda, pot haver progressat en canvi lingüístic o no. Igualment, comparteixo amb Mas (2003) que «la sociolingüística històrica […] ens possibilita entendre millor la llengua actual per mitjà de l’estudi diacrònic de la llengua del passat i, també, ens permet reconstruir els estrats de la llengua anterior amb les aportacions de l’anàlisi de la llengua oral». Per tant, en un article sobre sociolingüística de la variació en llengua catalana s’han de ressenyar també els principals treballs orientats en aquesta direcció. Destacant les referències precursores de Gimeno (1983a i 1983b), començo aquesta ressenya sobre sociolingüística històrica amb Colomina ([ed.], 1985), en què s’utilitza aquest àmbit d’estudi per situar la caiguda de la /d/ intervocàlica en valencià estudiant diversos textos de La Donsayna (1844-1845) i alguns treballs lexicogràfics valencians dels segles xviii i xix; després segueixen els articles de Mier (1986) a Treballs de Sociolingüística Catalana i de Montoya (1986). A la dècada dels noranta queden destacats també els articles de Mas (1994) i de Montoya (1995). Aquest últim ressegueix cinc regles variables de la fonologia del català balear durant els segles xix i xx, fent un «seguiment retrospectiu fins on és possible obtenir informacions», la qual cosa li permet també descriure la naturalesa d’anada i tornada d’alguns d’aquests canvis. D’altra banda, la regla /'ə/→ ['ε] ha seguit una implantació

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 47

27/05/14 13:32


48

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

desigual, i és a Menorca on s’ha estès millor; així, el canvi de la vocal neutra tònica seria un canvi estabilitzat a Mallorca i Eivissa i a Menorca encara es podria considerar un canvi progressiu. Les altres quatre variables considerades seguirien una direcció contrària a l’evolució de la resta de variants del català. 4. La recerca pendent i els reptes de futur Comparteixo, amb Argenter (1998), Bibiloni (1998), Boix (1998), Mas i Montoya (2004), la necessitat de redreçar la recerca sociolingüística variacionista cap a contextos que tinguin en compte no només els processos de variació i canvi lingüístic en llengua catalana que es deriven del canvi estructural intern del català, sinó també aquells processos que es deriven de la situació de multilingüisme i, per tant, de la influència d’altres llengües; en el nostre context, sobretot de l’espanyol. Per tant, un dels principals reptes als quals s’ha d’enfrontar la sociolingüística de la variació en llengua catalana és replantejar algunes de les hipòtesis amb les quals ha estat treballant i redissenyar el treball de camp, per tal que inclogui elements de discriminació sobre l’efecte dels factors interns i també dels factors externs, com pot ser el contacte amb una altra llengua. Es tracta no només d’un repte teòric sinó també empíric. No obstant això, com ja comenten Mas i Montoya (2004: 246), des del moment de fer aquestes apreciacions sobre la necessitat d’una reorientació a finals dels anys noranta, ja existeixen treballs que mesuren «l’efecte (lingüístic però també social) que exerceix el castellà sobre les diferents comunitats de parla on comparteix el repertori verbal amb el català», tot i que encara se circumscriuen a les comunitats de parla amb el castellà com a model de prestigi. Aquest article n’ha esmentat alguns, d’aquests treballs, però s’ha de seguir en aquesta línia, també en comunitats de parla del domini lingüístic català que tenen com a model de prestigi una varietat del català. Aquest és el cas de l’estudi de Forcadell (2007), sobre una innovació estructural de tipus entonatiu detectada en el català oral actual, segons la qual la variant sintàctica estàndard (la dislocació) és substituïda per la variant prosòdica i no estàndard (la desaccentuació) a partir del contacte amb l’anglès i l’espanyol. D’altra banda, és cert que la recerca en variació sociolingüística en llengua catalana, juntament amb altres models d’anàlisi de la variació lingüística, ha permès descriure processos de convergència dialectal, sobretot cap a la varietat estàndard, i de divergència entre diverses varietats del català; no obstant això, no és menys cert que aquesta informació no s’ha sistematitzat tenint en compte els processos de variació i canvi lingüístics afectats pels factors, tant lingüístics interns com socials i estilístics, que han generat nous límits i fronteres que reflecteixen aquests canvis. No estic plantejant un atles alternatiu a l’Atles lingüístic del domini català (ALDC) escomès per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans sinó que, en la línia de la ingent obra portada a terme per Labov, Ash i Boberg (2006), plantejo la transcendència per al català que representaria poder escometre un enfocament d’atles que redefinís els límits geogràfics dels dialectes del català, marcant la influència del gènere biològic, edat, nivell

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 48

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

49

educatiu i extensió de la comunitat de parla (ciutat, poble) per establir l’efecte d’aquests factors en l’avanç dels canvis lingüístics —bàsicament els fonològics, però no necessàriament els únics— que s’estan observant en el seu domini. Per acabar, voldria fer constar la vitalitat de la recerca sociolingüística variacionista en llengua catalana com queda palesat en el programa de la I Jornada Temàtica de la Xarxa CRUSCAT: «La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana», celebrada el 6 de juny de 2012 a l’Institut d’Estudis Catalans, que va comportar la presentació de ponències que consideren diversos nivells lingüístics, diversos fenòmens de variació i diverses varietats del català i que escometen algunes de les línies de recerca que he esmentat en aquest article. Així doncs, sembla clar que a partir d’una anàlisi científica dels factors lingüístics i socials que fonamenten el canvi lingüístic, o un context de variació lingüística: d’una banda, s’ha pogut avançar en la comprensió específica de les causes de la variació i el canvi lingüístics del català, i de la forma en què els canvis lingüístics s’estenen a través del temps i de l’espai, i de l’altra, i sense cap mena de dubte, s’han fet aportacions importants a la sociolingüística variacionista general, tot i que en ambdós casos queda molt camí per recórrer.

Bibliografia de referència Alonso, Helena; Suïls, Jordi (1993). «La morfologia verbal en subjuntiu al Segrià: un estudi prospectiu». Sintagma, núm. 5, p. 5-17. Alturo, Núria (1995). «La variació d’haver auxiliar al català nord-occidental». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 221-255. Alturo, Núria; Bladas, Òscar; Payà, Marta; Payrató, Lluís (ed.) (2004). Corpus oral de registres. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Disponible en línia a: <http://www.publicacions.ub.edu/ver_indice.asp?archivo=06342.pdf>. Alturo, Núria; Turell, M. Teresa (1990). «Linguistic change in El Pont de Suert: the study of variation of //». Language Variation Change, vol. 2, núm. 1, p. 19-30.

Argenter, Joan A. (1998). «La variació lingüística: el fet i la seva significació». Caplletra, núm. 25, p. 11-19. Bailey, Guy; Maynor, Natalie (1987). «Decreolization?». Language in Society, vol. 16, núm. 4, p. 449-473. Barnett, Ruthana; Codó, Eva; Eppler, Eva; Forcadell, Montserrat; Gardner-Chloros, Penelope; Hout, Roeland van; Moyer, Melissa; Torras, M. Carme; Turell, M. Teresa; Sebba, Mark; Starren, Marianne; Wensing, Sietse (2000). «The LIDES coding manual. A document for preparing and analysing language interaction data». The International Journal of Bilingualism [Londres: Kingston Press], vol. 4, núm. 2 (juny), p. 131-270. Becker, Kara (2009). «/r/ and the construction of place identity on New York City’s Lower East Side». Journal of Sociolinguistics, vol. 13, núm. 5, p. 634-658. Bibiloni, Gabriel (1998). «Variació i estàndard». Caplletra, núm. 25, p. 163-172. Boix, Emili (1998). «La variació social». Caplletra, núm. 25, p. 135-161.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 49

27/05/14 13:32


50

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

Boix-Fuster, Emili; Àlamo, Marina; Galindo, Mireia; Vila, F. Xavier (2006). Corpus de varietats socials: Materials de treball. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Bresnan, Joan; Cueni, Anna; Nikitina, Tatiana; Baayen, Harald (2007). «Predicting the dative alternation». A: Boume, G.; Kraemer, I.; Zwarts, J. (ed.). Cognitive foundations of interpretation. Amsterdam: Royal Netherlands Academy of Science, p. 69-94. Brink, Lars; Lund, Jørn (1975). Dansk Rigsmal I-II. Lydudviklingen siden 1840 med soerligt henblink pa sociolekterne i Kobenhavn. Copenhagen: Gyldendal. Busquet, Núria (2010). «El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Cabré, Rosa (1989). «Estudi d’un fenomen de variació lingüística en la parla dels vallencs». A: XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Vol. III. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, p. 227-238. Carrera, Josefina (1999). «L’alternança a/e al Segrià». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. —  (2002). «L’estadística en l’anàlisi de la variació fonètica: una aplicació del programa Goldvarb». Noves SL: Revista de Sociolingüística (primavera). Disponible en línia a: <http:// www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm02primavera/metodologia/carrera1_5.htm>. —  (2003). «Variació verbal al Segrià: la pronunciació del morfema de 3a persona en diversos àmbits d’ús». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/carrera1_3.htm>. —  (2005). «Linguistic insecurity and phonetic change in northwest Catalan». Estudios de Sociolingüística, vol. 6, núm. 1, p. 65-86. Disponible en línia a: <http://stel.ub.edu/ labfon/sites/default/files/2005-1.pdf>. —  (2006). «Some connections between linguistic change and the written language: the behavior of speakers aged 3 to 20». Language Variation and Change, vol. 18, núm. 1, p. 15-34. Disponible en línia a: <http://journals.cambridge.org/action/displayFulltext?type =1&fid=364822&jid=LVC&volumeId=18&issueId=01&aid=364821>. Carrera, Josefina; Freixenet, Elisabeth (2003). «“Auliva” o “oliva”? Caracterització de l’alternança al Segrià». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm03tardor/freixenet1_3.htm>. Casanovas, Montserrat; Creus, Imma (1999). «Apunt sobre el lleidatà: fonètica i morfosintaxi». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 12, p. 83-108. Cedergren, Henrietta (1987). «The spread of language change: verifying inferences of linguistic diffusion». A: Lowenberg, Peter H. (ed.). Language spread and language policy: Issues, implications and case studies (GURT on Language and Linguistics). Georgetown: Georgetown University Press, p. 45-60. Cedergren, Henrietta; Sankoff, David (1974). «Variable rules: performance as a statistical reflection of competence». Language, vol. 50, núm. 2, p. 333-355. Chambers, Jack K.; Trudgill, Peter; Schilling-Estes, Natalie (ed.) (2002). The handbook of language variation and change. Oxford: Blackwell. Cheshire, Jenny (2005). «Age and generation-specific use of language». A: Ammon, U.; Dittmar, N.; Mattheier, K.; Trudgill, P. (ed.). Sociolinguistics: An introductory handbook of the science of language and society. Berlín: De Gruyter Mouton, p. 1552-1563. Disponible en línia a: <http://webspace.qmul.ac.uk/jlcheshire/sociolingx%20and% 20age.pdf>.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 50

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

51

Colomina, Jordi (1985). «La diftongació de /E/ i d’altres canvis vocàlics a la Canyada de Biar». A: Colomina, Jordi (ed.). L’alacantí: Un estudi sobre la variació lingüística. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, p. 94-109. —  (1991). El valencià de la Marina Baixa. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. —  (1992). «El parlar de la Canyada de Biar (l’Alt Vinalopó): un estudi de sociolingüística». A: Miscel·lània Sanchis Guarner. Vol. I. València: Universitat de València; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 437-459. Colomina, Jordi (ed.) (1985). L’alacantí: Un estudi sobre la variació lingüística. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. Eckert, Penelope (1997). «Age as a sociolinguistic variable». A: Coulmas, Florian (ed.). Handbook of sociolinguistics. Oxford: Blackwell, p. 151-167. —  (2008). «Variation and the indexical field». Journal of Sociolinguistics, vol. 12, núm. 4, p. 453-476. Escrivà, Vicent (1993). «Aproximació sociolingüística al procés d’assimilació de la variable /ε/ àtona final a Oliva». A: Alemany, Rafel; Ferrando, Antoni; Messeguer, Lluís (ed.). Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991. Vol. III. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 121-136. Espaudella, Laura; Pineda, Griselda; Cisquella, Magda (1993). Variació generacional en el parlar de la Garriga. Sant Cugat del Vallès: Rourich. Forcadell, Montserrat (2007). «Information packaging, language contact and linguistic change: structural calque in Catalan». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Fowler, Joy (1986). The social stratification of (r) in New York City department stores, 24 years after Labov. Nova York: Universitat de Nova York. [Manuscrit no publicat] Fridland, Valerie (1999). «The Southern shift in Memphis, Tennessee». Language Variation and Change, vol. 11, núm. 3, p. 267-285. Gimeno, Francesc (1983a). «Hacia una sociolingüística histórica». Estudios Lingüísticos de la Universidad de Alicante, núm. 1, p. 181-226. —  (1983b). «De sociolingüística histórica: tradición grafemática y variable fonológica». Boletín de la Academia Puertorriqueña de la Lengua Española [San Juan, Puerto Rico], vol. 11, núm. 2, p. 71-86. Gimeno, Francesc; Montoya, Brauli (1989). Sociolingüística. València: Universitat de València. Gómez Molina, José Ramón (1986). Estudio sociolingüístico de la comunidad de habla de Sagunto (Valencia). València: Institució Alfons el Magnànim. Grimm, Scott; Bresnan, Joan (2009). «Spatiotemporal variation in the dative alternation: a study of four corpora of British and American English». Disponible en línia a: <http:// www.stanford.edu/~sgrimm/talks/Grimm_Bresnan_4corpora_slides.pdf>. Güell, Sílvia; Buldó, Magda; Pradilla, Miquel Àngel; Saura, Anna; Verge, Joan Anton (2006). «Pervivència de la realització fricativa labiodental a Valls». A: Blas, J. L.; Casanova, M.; Velando, M. (ed.). Discurso y sociedad: Contribuciones al estudio de la lengua en contexto social. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 391-400. Guy, Gregory R. (1980). «Variation in the group and the individual: the case of final stop deletion». A: Labov, W. (ed.). Locating language in time and space. Nova York: Academic Press, p. 1-36.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 51

27/05/14 13:32


52

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

Guy, Gregory R. (2003). «Variationist approaches to phonological change». A: Joseph, B. D.; Janda, R. D. (ed.). The handbook of historical linguistics. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell, p. 369-400. Hinrichs, Lars; Szmrecsanyi, Benedikt (2007). «Recent changes in the function and frequency of standard English genitive constructions: a multivariate analysis of tagged corpora». English Language and Linguistics, vol. 11, núm. 3, p. 437-474. Hymes, Dell (1972). «Introduction». Language in Society, vol. 1, núm. 1, p. 1-14. Disponible en línia a: <http://journals.cambridge.org/action/displayIssue?decade=1970&jid =LSY&volumeId=1&issueId=01&iid=2987160>. Johansson, Stig; Hofland, Knut (1989). Frequency analysis of English vocabulary and grammar: Based on the LOB Corpus. Vol. I: Tag frequencies and word frequencies. Oxford: Clarendon Press. Johnston, Trevor; Schembri, Adam (2007). «Testing language description through language documentation, archiving and corpus creation: the case of indicating verbs in the Auslan Archive Corpus». A: Austin, Peter K.; Bond, Oliver; Nathan, David (ed.). Proceedings of Conference on Language Documentation and Linguistic Theory, p. 145154. Disponible en línia a: <http://www.hrelp.org/publications/ldlt/papers/ldlt_17. pdf>. Johnstone, Barbara (2000). Qualitative methods in sociolinguistics. Oxford: Oxford University Press. Kendall, Tyler (2011). 50 years of language study began on Martha’s Vineyard. Disponible en línia a: <http://www.mvtimes.com/marthas-vineyard/article.php?id=6918>. Kretzschmar, William A. (1996). «A glass half empty, a glass half full». American Speech, vol. 71, núm. 2, p. 198-205. Kretzschmar, William A.; Tamasi, Susan (2003). «Distributional foundations for a theory of language change». World Englishes, vol. 22, núm. 4, p. 377-401. Kroch, Anthony S. (1989). «Reflexes of grammar in patterns of language change». Language Variation and Change, núm. 1, p. 199-244. Disponible en línia a: <http://www. stanford.edu/~kiparsky/Papers/kroch89.pdf>. Labov, William (1963). «The social motivation of a sound change». Word, núm. 18, p. 1-42. —  (1966). The social stratification of English in New York City. Washington: Center for Applied Linguistics. [També: The social stratification of English in New York City. 2a edició. Oxford: Oxford University Press, 2006] —  (1969). The study of nonstandard English. Washington: National Council of Teachers of English. —  (1972a). Language in the inner city: Studies in Black English vernacular. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press. —  (1972b). Sociolinguistic patterns. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press. —  (1975). What is a linguistic fact? Lisse, Països Baixos: Peter de Ridder Press; Nova York: Humanities Press. —  (1982). «Building on empirical foundations». A: Lehmann, W.; Malkiel, Y. (ed.). Perspectives on historical linguistics. Amsterdam: John Benjamins, p. 17-92. —  (1990). «The intersection of sex and social class in the course of linguistic change». Language Variation and Change, núm. 2, p. 205-254. —  (1991). «Three dialects of English». A: Eckert, P. (ed.). New ways of analyzing variation in English. Nova York: Academic, p. 1-45.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 52

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

53

Labov, William (1994). Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. —  (2001). Principles of linguistic change. Vol. II: Social factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. —  (2007). «Transmission and diffusion». Language, vol. 83, núm. 2, p. 344-387. També disponible en línia a: <http://www.ling.upenn.edu/~wlabov/Papers/TD.pdf>. —  (2008). «Quantitative reasoning in linguistics». Disponible en línia a: <http://www.ling. upenn.edu/~wlabov/Papers/QRL.pdf>. —  (2009). «A life of learning: six people I have learned from». A: The 2009 Charles Homer Haskins Prize lecture. Disponible en línia a: <http://www.acls.org/publications/ audio/labov/default.aspx?id=4462>. —  (2010). Principles of linguistic change. Vol. III: Cognitive and cultural factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. Labov, William; Ash, Sharon; Boberg, Carl (2006). The atlas of North American English: Phonetics, phonology and sound change. Nova York: De Gruyter Mouton. Labov, William; Waletzky, Joshua (1967). «Narrative analysis». A: Helm, J. (ed.). Essays on the verbal and visual arts. Seattle: University of Washington Press, p. 12-44. [Nova edició: Journal of Narrative and Life History, núm. 7 (1997), p. 3-38] Lattin, Christine R. (2001). «The potential of data sharing in quantitative sociolinguistics: /t,d/ deletion as a case study». Disponible en línia a: <http://www.swarthmore.edu/ SocSci/Linguistics/Papers/2001/lattin_christine.pdf>. Macauly, Ronald (2009). Quantitative methods in sociolinguistics. Basingstoke, Regne Unit: Palgrave Macmillan. MacWhinney, Brian (1995). The CHILDES Project: Tools for analyzing talk. 2a edició. Hillsdale, N. J.: Erlbaum. MacWhinney, Brian; Snow, Catherine E. (1990). «The child language data exchange system: an update». Journal of Child Language, núm. 17, p. 457-72. Mas, Antoni (1994). La substitució lingüística del català: L’administració eclesiàstica d’Elx en edat moderna. Alacant: Diputació d’Alacant. —  (2002). La variació lingüística en la consueta de la Festa d’Elx. València: Denes. —  (2003). «La sociolingüística històrica: una alternativa a l’anàlisi del canvi lingüístic». Noves: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat. net/llengcat/noves/hm03tardor/mas2_2.htm>. Mas, Antoni; Montoya, Brauli (2004). «La sociolingüística de la variació als Països Catalans: estat de la qüestió». Caplletra, núm. 37, p. 243-266. Mather, Patrick-André (2011). «The social stratification of /r/ in New York City: Labov’s department store study revisited». Journal of English Linguistics, vol. 20, núm. 10, p. 1-19. Disponible en línia a: <http://pamather.com/yahoo_site_admin1/assets/docs/ Journal_of_English_Linguistics-2011-Mather-0075424211431265.94212647.pdf>. McElhinny, Bonnie (1999). «More on the third dialect of English: linguistic constraints on the use of three phonological variables in Pittsburgh». Language Variation and Change, vol. 11, núm. 2, p. 171-195. Mier, Jeanne Z. (1986). «Estudi sociolingüístic de certs aspectes de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 33-112. Milroy, Lesley (1987). Observing and analysing natural language: A critical account of sociolinguistic method. Oxford: Basil Blackwell.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 53

27/05/14 13:32


54

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

Milroy, Lesley; Milroy, Gordon (2003). Sociolinguistics: Method and interpretation. Oxford: Wiley-Blackwell. Montoya, Brauli (1986). Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’Edat Moderna. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. —  (1989). «Estratificació de la variació lingüística a Petrer». A: Gimeno, Francesc; Montoya, Brauli (ed.). Sociolingüística. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 67-95. —  (1993). Variabilitat i prestigi en el català de Valls i de l’Alt Camp. Valls: Institut d’Estudis Vallencs. —  (1995). «L’observació del canvi fonològic en el català balear». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 165-219. —  (1999). «La reconstrucció de la llengua oral a partir de la literatura popular escrita dels segles xviii al xx». A: Actes de l’Onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 147-170. —  (2000). Els alacantins catalanoparlants: una generació perduda. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. —  (2003). «L’observació sociolingüística d’Antoni M. Alcover». A: Actes del Congrés Internacional Antoni M. Alcover. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 483-498. —  (2006). «Enquesta en temps real a Petrer». Comunicació presentada al XIV Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Budapest, Hongria). Myers, John; Guy, Gregory R. (1997). «Frequency effects in variable lexical phonology». A: Boberg, C.; Meyerehoff, M.; Strassel, S. (ed.). Penn Working Papers in Linguistics, vol. 4, núm. 1, p. 215-227. Patrick, Peter (1991). «Creoles at the intersection of variable processes: -t, -d deletion and past marking in the Jamaican mesolect». Language Variation and Change, vol. 3, núm. 2, p. 171-189. Payrató, Lluís; Alturo, Núria; Juanhuix, Marta (2003). «Varcom project». Presentació al BAAL/CUP Seminar on Multimodality and Applied Linguistics (Universitat de Reading). Pla, Joan (1995). «L’obertura de la [ə] a Barcelona: el xava i altres varietats». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 39-162. Plaza, Carme (1995). «Lleialtat lingüística, edat i nivell educatiu: la e posttònica a la Conca de Barberà». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 117-138. Pons, Lídia (1992). Iodització i apitxament al Vallès. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Pradilla, Miquel Àngel (1993). «Variació i canvi lingüístic en curs al català de transició nordoccidental/valencià». Tesi doctoral. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. —  (1995). «El desafricament prepalatal en el català de transició nord-occidental/valencià». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 53-116. —  (2002). «La variació fònica en la llengua catalana: inventari i avaluació metodològica». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www. gencat.cat/llengua/noves>.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 54

27/05/14 13:32


Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català

TSC, 23 (2013)

55

Pradilla, Miquel Àngel (2003). «Les representacions del variacionisme en l’àmbit de la llengua catalana. Transferències i transaccions». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hemeroteca/ tardor03.htm>. —  (2011). «L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 125-140. Disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/TSC>. Prince, Ellen F. (1987). «Sarah Gorby, Yiddish folksinger: a case study of dialect shift». International Journal of the Sociology of Language, núm. 67, p. 83-116. Rietveld, Tony; Hout, Roeland van (2005). Statistics in language research: Analysis of variance. Nova York: De Gruyter Mouton. Romero, Sílvia (2001a). «Canvi lingüístic en morfologia nominal a la Conca de Tremp». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. —  (2001b). «Una aproximació a l’estudi dels processos de canvi lingüístic en varietats geogràfiques no prestigioses: el cas de la Conca de Tremp». Noves SL: Revista de Sociolingüística (hivern). Disponible en línia a: <http://www.gencat.cat/llengua/noves>. —  (2003). «La diversificació estilística com a factor de variació i canvi lingüístics». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/ llengcat/noves/hemeroteca/tardor03.htm>. Sankoff, David; Laberge, Suzanne (1978). «The linguistic market and the statistical explanation of variability». A: Sankoff, David (ed.). Linguistic variation: Models and methods. Nova York: Academic Press, p. 239-250. Sankoff, David; Sankoff, Gillian (1973). «Sample survey methods and computer-assisted analysis in the study of grammatical variation». A: Darnell, R. (ed.). Canadian languages in their social context. Edmonton, Alberta: Linguistic Research, p. 7-64. Sankoff, David; Thibault, Pierrette (1977). «L’alternance entre les auxiliaires avoir et être en français parlé a Montréal». Langue Française, núm. 34, p. 81-108. Sankoff, Gillian (2006). «Age: apparent time and real time». A: Brown, K. (ed.). Encyclopedia of language and linguistics. 2a edició. Boston: Elsevier, p. 110-116. Segura, Carles (2003). «Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.net/ llengcat/noves/hm03tardor/docs/segura.pdf>. Suïls, Jordi; Ariño, Susana; Alturo, Núria; Turell, M. Teresa (2010). «El canvi lingüístic al Pont de Suert, vint anys després (estudi en temps real a partir de l’estudi en temps aparent de 1986)». A: Creus, Imma; Puig, Maite; Veny, Joan R. (ed.). Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 267-314. Szmrecsanyi, Benedikt; Hinrichs, Lars (2008). «Probabilistic determinants of genitive variation in spoken and written English: a multivariate comparison across time, space, and genres». A: Nevalainen, Terttu; Taavitsainen, Irma; Pahta, Païvi; Korhonen, Minna (ed.). The dynamics of linguistic variation: Corpus evidence on English past and present. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 291-309. Trudgill, Peter (1974). The social differentiation of English in Norwich. Cambridge: Cambridge University Press. —  (1988). «Norwich revisited: recent linguistic changes in an English urban dialect». English World-Wide, núm. 9, p. 33-49.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 55

27/05/14 13:32


56

TSC, 23 (2013)

M. Teresa Turell

Trudgill, Peter (1994). «Editor’s preface». A: Labov, W. Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Cambridge, Mass.; Oxford: Blackwell. —  (1996). «Prefacio». A: Labov, W. Principios del cambio lingüístico. Vol. I: Factores internos. Madrid: Gredos. Turell, M. Teresa (1995a). «La base teòrica i metodològica de la variació lingüística». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 17-49. —  (1995b). «The variationist view of variation: evidence from Catalan-speaking communities». Catalan Review: International Journal of Catalan Culture, núm. 12, p. 275-290. —  (2003). «El temps aparent i el temps real en estudis de variació i canvi lingüístic». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/ llengcat/noves/hemeroteca/tardor03.htm>. —  (2011). «Retornar al passat per entendre el present: estudis de variació sociolingüística catalana en temps real». Comunicació presentada a les I Jornades «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana» (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona). Turell, M. Teresa (ed.) (1995). La sociolingüística de la variació. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias. Verdú, Orland (2007a). «Canvi lingüístic en temps real a Petrer». Tesina. Alacant: Universitat d’Alacant. —  (2007b). «Variation in real time: a case of sound change in Catalan». Comunicació presentada al XVIII International Conference on Historical Linguistics (Mont-real, Canadà). Wallis, Sean (2007). «Annotation, retrieval and experimentation. Or: you only get out what you put in». A: Meurman-Solin, Anneli; Nurmi, Arja (ed.). Annotating variation and change. Vol. I. Hèlsinki: Research Unit for Variation, Contacts, and Change in English. Disponible en línia a: <http://www.helsinki.fi/varieng/journal/volumes/01/ wallis>. Weinreich, Uriel; Labov, William; Herzog, Marvin I. (1968). «Empirical foundations for a theory of language change». A: Lehmann, W. P.; Malkiel, Y. (ed.). Directions for historical linguistics: A symposium. Austin; Londres: University of Texas Press, p. 95-195. Disponible en línia a: <http://www.utexas.edu/cola/centers/lrc/books/hist05.html>. Wolfram, Walt (2006). «Variation and language, an overview». A: Brown, K. (ed.). Encyclopedia of language and linguistics. 2a edició. Boston: Elsevier, p. 333-340. Disponible en línia a: <http://www.ncsu.edu/linguistics/docs/pdfs/walt/Language_variation -sgl.pdf>.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 56

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 57-79 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.51 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord-occidental Morphological change vs. phonological change in north-western Catalan Esteve Valls Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona Centro Ramón Piñeiro para a Investigación en Humanidades

Data de recepció: 18 de maig de 2012 Data d’acceptació: 20 de desembre de 2012

Resum L’objectiu d’aquest article és analitzar si el procés de desdialectalització de les varietats nordoccidentals de Catalunya i Andorra afecta amb intensitats diferents els aspectes morfològics i fonològics de la llengua. La discriminació entre els elements impredictibles —o morfològics— i predictibles —o fonològics— es du a terme mitjançant una anàlisi generativa del corpus. D’aquesta manera, és possible calcular per separat la distància en els àmbits de la morfologia i de la fonologia i visualitzar —mitjançant tècniques d’anàlisi multidimensional— les diferents evolucions d’aquests dos nivells de llengua al llarg de quatre generacions de parlants nordoccidentals. Es tracta, al capdavall, d’aportar una mica més de llum al debat sobre la major permeabilitat dels diferents components de la llengua en els processos de canvi lingüístic per raons de prestigi. La conclusió és que, si més no en català nord-occidental, la jerarquia d’estabilitat dels elements lingüístics és clara: la morfologia s’ha anivellat a un ritme més ràpid que la fonologia, la qual cosa ha comportat una progressiva accentualització de la majoria d’aquests parlars. Paraules clau: sociolingüística de la variació, dialectometria, canvi fonològic, canvi morfològic, català nord-occidental.

Abstract This paper aims to determine whether the dedialectalisation process undergone by the northwestern varieties of the Catalan language in Catalonia and Andorra affects the morphological and phonological components of the language in differing degrees. Through the generative analysis of the corpus of writings from this region we distinguish unpredictable—or morphological—aspects from predictable—or phonological—aspects, hence enabling us to calculate the morphological and phonological distances among the north-western varieties separately and view—through a multidimensional analysis—the different evolutions of the morphological and the phonological components of these varieties in four generations of northCorrespondència: Esteve Valls. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/I: http://ub.academia.edu/estevevalls. A/e: e.valls@ub.edu.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 57

27/05/14 13:32


58

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

western Catalan speakers. In a word, we aim to shed a bit more light on the debate as to what language components are most susceptible to the influences of standard language due to prestige. We reach the conclusion that at the very least in north-western Catalan, the hierarchy of stability among linguistic elements is clear: morphology has levelled off faster than phonology. As a result, most of these speech varieties have undergone an accentuation process. Key words: sociolinguistic variation, dialectometry, phonological change, morphological change, north-western Catalan.

1. Presentació

D

arrerament —vegeu Valls (en premsa, a) i Valls et al. (2013)— hem presentat els resultats d’investigar diversos aspectes del canvi lingüístic en curs a l’àrea del català nord-occidental. Per fer-ho, ens hem valgut d’un corpus contemporani elaborat ad hoc i de diverses tècniques dialectomètriques, basades en la distància de Levenshtein, que ens han permès de calcular la distància lingüística entre aquestes varietats i analitzar-ne les dinàmiques evolutives en temps aparent i des d’una perspectiva global. Els resultats d’aquests treballs mostren que en els darrers vuitanta anys s’ha produït un anivellament progressiu de les varietats nord-occidentals de Catalunya i d’Andorra com a conseqüència d’un procés d’advergència vertical amb les varietats de prestigi: tradicionalment el català oriental central i, més recentment, la varietat estàndard;1 un procés que contrasta amb la relativa estabilitat dels dialectes situats a les comarques d’administració aragonesa. La difusió de les innovacions sembla haver-se produït mitjançant la interacció de dos models d’expansió de les varietats prestigiades:2 per contagi —en forma d’ona expansiva, d’est a oest— i jeràrquic, ja que les ciutats han actuat transitòriament com a capdavanteres del canvi, com a illes d’innovació que han afavorit el posterior anivellament de les varietats de l’àmbit rural. D’altra banda, el procés d’advergència vertical dels parlars nord-occidentals de Catalunya i d’Andorra amb les varietats de prestigi ha comportat un procés paral·lel de divergència horitzontal entre aquestes varietats i els parlars de la Franja, de manera que, a dia d’avui, l’increment de la incidència de l’efecte frontera sembla estar consolidant una falla dialectal en el tradicional contínuum del català nord-occidental. Únicament les àrees de parla ribagorçana i tortosina presenten una dinàmica evolu1.  Som conscients que no hi ha consens entre els especialistes sobre el grau de consolidació de l’estàndard català i que sovint es prefereix parlar de normativa o normatives, atès que l’actual procés de codificació de la llengua es caracteritza sobretot per ser policèntric i polimòrfic. La complexitat d’aquesta qüestió, tanmateix, ens ha fet optar per designar amb el terme estàndard el model referencial majoritari difós a Catalunya, en bona mesura elaborat a partir de la varietat oriental central de la llengua. 2.  Vegeu Taeldeman (2005: 263) per a una exposició detallada de les característiques d’aquests dos models de difusió del canvi lingüístic.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 58

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

59

tiva diferent respecte a la majoria de parlars nord-occidentals. Aquest major conservadorisme les converteix, malgrat els incipients indicis d’anivellament detectats, en veritables «garants irrefutables de la unitat de la llengua» (Pradilla, 2008a: 132) en un context marcat per l’efecte frontera i, doncs, per l’eixamplament de la distància lingüística entre parlars transfronterers que fins fa ben poc constituïen un contínuum inqüestionable. A Valls (en premsa, b) s’examina detalladament aquest assumpte i es reclama que el manteniment de la dialectalitat d’aquests parlars —i especialment del tortosí, doble garant de la unitat de la llengua per la seva condició de doble cruïlla interautonòmica— passi a considerar-se un aspecte cabdal en tota acció planificadora encaminada a l’enfortiment de la comunitat lingüística. Aquest treball vol constituir una baula més en l’anàlisi del procés de desdialectalització del català nord-occidental. El nostre propòsit és demostrar com, utilitzant tècniques dialectomètriques, no només és possible resseguir la direccionalitat del canvi lingüístic (CL) a partir de dades fonètiques —com hem fet en els treballs suara esmentats— sinó que es pot arribar a discriminar entre la naturalesa morfològica o fonològica d’aquest canvi.3 Es tracta, en altres paraules, de resseguir no només la direccionalitat i l’abast, sinó molt especialment la naturalesa del CL a partir d’una anàlisi generativa de les dades que discrimini allò que és predictible —o fonològic— d’allò que és impredictible —o morfològic. Aquest tipus d’anàlisi hauria d’aportar llum a un debat que a partir de les dades fonètiques —si més no des d’un punt de vista quantitatiu— no sembla que es pugui abordar: la constatació, o no, que el desgast de les varietats dialectals és més important en els aspectes morfològics que no en els fonològics i que, per tant, i des d’un punt de vista respectuós amb la diversitat, potser caldria reformular l’assumpció de procedència anglosaxona que un dialecte només ho és si manté una certa idiosincràsia morfològica.4 Altrament, la devaluació de parlars que, segons aquest criteri, passen a esdevenir «meres varietats accentuals» —en paraules de Viaplana (1999: 115-116)— podria no ser cap bon estímul a favor del manteniment de la dialectalitat d’alguns parlars nord-occidentals.

3.  Viaplana (1999) ja demostra de forma convincent que és possible aplicar tècniques d’anàlisi dialectomètrica als components morfològics i als components fonològics de la llengua per separat. La principal contribució d’aquest treball, que es basa en la proposta elaborada per Viaplana (1999) i seguida per Clua (1998), rau en l’aplicació, per primera vegada, d’aquest sistema d’anàlisi a un corpus contemporani que permet resseguir, en temps aparent, l’evolució d’un conjunt de varietats dialectals del català al llarg de quatre generacions. 4.  Chambers i Trudgill (1980: 5) van popularitzar una distinció entre dialecte i accent que ha estat assumida per molts estudiosos de la variació i el canvi lingüístics: «More particular terms will be accent and dialect. ‘Accent’ refers to the way in which a speaker pronounces, and therefore refers to a variety which is phonetically and/or phonologically different from other varieties. ‘Dialect’, on the other hand, refers to varieties which are grammatically (and perhaps lexically) as well as phonologically different from other varieties. If two speakers say, respectively, I done it last night and I did it last night, we can say that they are speaking different dialects». Des d’aquest punt de vista, qualsevol varietat que s’anivella morfològicament a una altra perd la categoria de dialecte i ha de passar a considerar-se un accent.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 59

27/05/14 13:32


60

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

2. Corpus5 Aquest treball es basa en un corpus del català nord-occidental contemporani que ha estat dissenyat i recollit específicament per a aquesta finalitat. Conté dades de tots els territoris de parla nord-occidental: Andorra, les comarques orientals de l’Aragó i la meitat occidental del Principat de Catalunya —tret de la Vall d’Aran.6 En concret, el treball de camp es va dur a terme a 40 localitats —2 a Andorra, 8 a l’Aragó i 30 a Catalunya— ubicades en 20 comarques diferents, a les quals hem afegit una varietat artificial: l’estàndard. La meitat de les entrevistes es va dur a terme als caps de comarca —les localitats més poblades de cada territori— i l’altra meitat a poblacions petites de les respectives comarques. En total s’han enquestat 320 informants, 8 per localitat, que havien de ser fills de pares nascuts a la mateixa població i hi havien d’haver viscut tota la vida. Els informants s’han dividit en quatre franges d’edat: 1) F1: 80 informants, 39 homes i 41 dones, nascuts entre el 1991 i el 1996 —any mitjà de naixement: 1994—; 2) F2: 80 informants, 37 homes i 43 dones, nascuts entre el 1974 i el 1982 —any mitjà de naixement: 1979—; 3) F3: 80 informants, 36 homes i 44 dones, nascuts entre el 1946 i el 1960 —any mitjà de naixement: 1954—; i 4) F4: 80 informants, 63 homes i 17 dones, nascuts entre el 1917 i el 1930 —any mitjà de naixement: 1922. Les entrevistes constaven d’un qüestionari de 712 ítems del qual hem seleccionat un subcorpus de 363 ítems per informant, dividits en 8 àmbits morfològics: articles —16 ítems—, clítics pronominals —81 ítems—, demostratius —12 ítems—, demostratius neutres —3 ítems—, locatius —3 ítems—, verbs regulars —220 ítems—, possessius —20 ítems— i pronoms personals —8 ítems. El corpus final que hem utilitzat en aquest treball consta de 113.749 ítems i 680.639 segments —35 dels quals són únics.7

5.  Per a una descripció més detallada del corpus —criteris d’estratificació, ítems seleccionats i els seus contextos d’aparició, etc.— vegeu Valls et al. (2013). 6.  Durant la confecció d’aquest treball vam actualitzar amb una nova franja d’edat un corpus del català nord-occidental elaborat durant els anys 1995 i 1996. El fet que en aquell moment no s’entrevistessin informants de les comarques septentrionals del País Valencià ha impedit que les puguem incloure en el present treball, de manera que el parlar tortosí es troba, malauradament, escapçat. Volem agrair, d’altra banda, a Mar Massanell la tasca ingent d’haver realitzat el 75 % de les enquestes a partir de les quals s’ha confegit aquest corpus. 7.  Per garantir que les dades del corpus reflectissin un nivell de llengua col·loquial, es va adoptar la precaució de complementar les entrevistes amb un mínim de quinze minuts de conversa informal, que han permès modificar en algunes —poques— ocasions les respostes del qüestionari. A grans trets, doncs, els resultats d’aquest treball s’han d’interpretar com un reflex de l’evolució dels parlars col·loquials dels informants, sense perdre de vista, però, que en un context comunicatiu màximament informal els resultats obtinguts haurien estat, probablement, un xic més conservadors quant a la presència de trets dialectals. La coherència dels resultats, tanmateix, i el fet que totes les dades reflecteixin el mateix nivell de llengua, fan pensar que les tendències descrites no deuen pas distar gaire de l’evolució real de les varietats geolectals.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 60

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

61

3. Canvi morfològic vs. canvi fonològic 3.1. Metodologia Tal com s’ha exposat a la introducció, aquest article es proposa d’investigar la direccionalitat i l’abast del CL en curs en català nord-occidental, però també, i sobretot, les diferències en el ritme del CL en funció de la naturalesa —morfològica o fonològica— dels elements presos en consideració. En treballs anteriors8 hem mostrat com la distància de Levenshtein (LD) és un sistema vàlid per resseguir tant la direccionalitat com l’abast del CL a partir d’un corpus de dades fonètiques. L’anàlisi dels diferents ritmes del CL en funció de la naturalesa dels elements estudiats, tanmateix, requereix la utilització d’un altre sistema d’anàlisi i càlcul de la distància lingüística: l’MCOD.9 Aquest sistema postula que, mitjançant una anàlisi generativa de les dades prèvia al càlcul de distàncies, és possible captar diferències estructurals entre els parlars que no són visibles superficialment i que milloren la qualitat dels agrupaments posteriors.10 D’altra banda, una anàlisi d’aquest tipus permet discriminar aquells elements de la llengua que són impredictibles —morfològics— d’aquells elements de la llengua que són predictibles —les regles fonològiques. La comparació de l’evolució de les formes subjacents dels ítems del corpus hauria de permetre establir el ritme del CL a partir de dades estrictament morfològiques. Per contra, la comparació de l’evolució de les regles fonològiques que, aplicades a aquestes formes subjacents, donen lloc a les formes fonètiques del corpus, hauria de permetre establir el ritme del CL a partir de dades estrictament fonològiques. Imaginem-nos, per exemple, que un parlant de la F4 de Cervera utilitza la forma [me] per referir-se al clític de primera persona del singular em davant d’un verb començat per consonant: [me'ren to]. Un parlant de la F1 de la mateixa localitat, en canvi, podria utilitzar, en aquest mateix context, una forma més acostada als clítics de primera persona del singular propis del català oriental central i de l’estàndard: [em]. A l’hora de determinar la forma subjacent del clític pronominal de primera persona del singular, hom podria dubtar entre tres formes possibles: /me/, /em/ o /m/. Un cop d’ull a la taula 1, tanmateix, mostra que aquest clític només presenta formes amb vocal en contextos en què altrament la sil·labificació fóra impossible: davant de consonant —_#C: [em]/[me] rento— i darrere de consonant —C#_: irritant[me]. Això, juntament amb el fet que [e] és l’epèntesi no marcada pròpia dels parlars nord-occidentals, fa pensar que la forma subjacent del clític de primera persona del singular d’aquestes dues varietats cerverines és /m/ i que la vocal que pre  8.  Vegeu especialment Valls (en premsa, a i b) i Valls et al. (2013).   9.  Aquesta denominació provisional va ser utilitzada per primer cop a Valls i Clua (en premsa) i és l’acrònim de «mètode COD», en referència al fet que es va desenvolupar especialment arran de l’explotació del Corpus Oral Dialectal (COD) de la Universitat de Barcelona. Com ha quedat dit més amunt, tanmateix, l’artífex d’aquest mètode va ser Viaplana (1999). 10.  Aquesta qüestió queda fora dels objectius del present article, però és objecte d’atenció a Clua i Lloret (2006) i a Valls et al. (2012).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 61

27/05/14 13:32


62

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

senta superficialment en alguns contextos és una epèntesi necessària per reparar-ne l’estructura sil·làbica. Taula 1 Distribució del clític pronominal de primera persona del singular en quatre posicions contextuals: _#C (a), _#V (b), C#_ (c) i V#_ (d)

Cervera (F4)

Cervera (F1)

a. em rento

[me'ren to]

[em'ren to]

b. m’irrita

[mi'rita]

[mi'rita]

c. irritant-me

[iri'tamme]

[iri'tamme]

d. renta’m

['ren tam]

['ren tam]

D’acord amb les dades estrictament morfològiques, doncs, es pot afirmar que no hi ha hagut cap canvi entre la F4 i la F1 de Cervera pel que fa al clític pronominal de primera persona del singular. Hem vist, en canvi, que les formes superficials d’aquests dos informants diferien: F4 utilitza [me] i F1 utilitza [em]. Partint de la forma subjacent /m/, i segons l’explicació anterior, aquestes dues formes només es poden explicar com a resultat de l’addició d’una epèntesi vocàlica a la forma subjacent, un procés que anomenarem procés fonològic 1: epèntesi vocàlica per sonicitat; ara bé, la diferent posició de l’epèntesi respecte al segment consonàntic fa necessari postular l’existència de dues regles fonològiques més: un procés fonològic 2: epèntesi sempre a la dreta, que opera en el parlant de la F4; i un procés fonològic 3: epèntesi perifèrica, que opera en el parlant de la F1. D’acord amb les dades estrictament fonològiques, doncs, i a diferència del que passava en l’àmbit de la morfologia, es pot afirmar que sí que hi ha hagut un canvi entre la F4 i la F1 de Cervera pel que fa a aquest clític pronominal. El còmput de distàncies entre la F4 i la F1 pel que fa a la morfologia és 0; és, en canvi, 1 pel que fa a la fonologia.11 A grans trets, aquest és el procediment que s’ha seguit per discriminar els elements impredictibles dels elements predictibles del corpus. Una vegada s’ha realitzat una anàlisi d’aquest tipus a la totalitat de les dades, s’obtenen dues taules: una que conté les formes subjacents, que serà a la base de l’anàlisi del CL en els aspectes morfològics; i una altra que conté les regles fonològiques, que serà a la base de l’anàlisi del CL en els aspectes fonològics. El pas següent ja consisteix a calcular les interdistàncies entre varietats mitjançant l’aplicació de la mesura de la distància lingüística següent: dist (i , j ) =

long k =1

dif k (i , j )

long

100

11.  Tant Viaplana (1999) com Clua (1998) forneixen diversos exemples sobre els procediments seguits per discriminar els elements de naturalesa morfològica dels de naturalesa fonològica dels respectius corpus.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 62

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

63

És a dir, la distància lingüística entre dues varietats (i, j) és igual al sumatori (∑) de les diferències en relació amb una variable k entre les varietats (i, j), dividit per long, que és la longitud —o nombre de sons— de cada segment morfològic comparat, i multiplicat per 100.12 A la secció 3.3 presentarem els resultats d’aplicar aquesta mesura de la distància lingüística a tres bases de dades: la primera conté dades merament fonètiques i és, doncs, la mateixa a la qual hem aplicat la LD en altres treballs. El contrast entre aquests treballs permetrà examinar si el corpus és prou robust com per generar els mateixos resultats tot i l’aplicació de dos sistemes de mesura diferents.13 La segona i la tercera contenen les dades morfològiques i les regles fonològiques, respectivament. Els resultats que es presenten a les figures 1-6 són el resultat d’aplicar sengles anàlisis multidimensionals a les F4 i les F1 de les tres matrius de distàncies obtingudes —una per a cada base de dades original. Finalment, les figures 7 i 8 presenten els resultats de sumar les matrius de distància corresponents a la morfologia i a les regles fonològiques de la F4 i la F1, respectivament, per contrastar si hi ha diferències significatives entre els resultats de les dades analitzades fonològicament i els resultats obtinguts a partir de les dades fonètiques. 3.2.  Jerarquies d’estabilitat de les categories lingüístiques El debat sobre la major permeabilitat de determinats elements o categories pel que fa al ritme del CL no és, ni de bon tros, una qüestió resolta. Diversos estudiosos han intentat establir una jerarquia universal d’estabilitat de les categories lingüístiques, això és, una gradació dels elements susceptibles de ser assimilats amb més facilitat per les varietats de prestigi en una situació de contacte lingüístic. Les dificultats d’una tasca com aquesta són prou nombroses i diverses com per haver causat que cap de les propostes realitzades fins avui no gaudeixi d’un consens ampli. La primera dificultat rau en la mateixa definició de categoria lingüística, ja que els autors no sempre coincideixen en el nombre de categories que tenen en compte a l’hora d’establir la jerarquia. A grans trets, però, solen parlar de quatre grans categories, a saber: lèxic, 12.  La definició de la distància lingüística s’ha efectuat mitjançant el programa Microsoft® Excel. Les anàlisis multidimensionals posteriors s’han dut a terme amb el programa d’anàlisi multivariant GINKGO del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Barcelona, d’accés lliure a http://biodiver.bio. ub.es/vegana/index.html —darrera consulta: 13 gener 2013. Volem agrair als professors Miquel Salicrú i Sergi Civit, del Departament d’Estadística de la Universitat de Barcelona, el seu assessorament en el tractament estadístic de les dades. 13.  Les diferències entre la LD i l’MCOD pel que fa a la seva aplicació a corpus de dades fonètiques s’analitzen a Valls i Clua (en premsa) i es redueixen bàsicament a dues: la LD calcula la distància fonètica a partir de parells d’ítems, és a dir, contrastant els ítems de dues varietats entre ells; en canvi, l’MCOD permet l’alineament múltiple de les dades de totes les varietats del corpus. En segon lloc, l’alineament de la LD és automàtic —el du a terme l’anomenat algorisme de Levenshtein—, mentre que el de l’MCOD és manual —i, per tant, és més acurat a l’hora d’alinear o no elements de la mateixa naturalesa o de naturaleses distintes.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 63

27/05/14 13:32


64

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

fonètica/fonologia, morfologia i sintaxi. Tot seguit repassem algunes d’aquestes propostes. En el seu estudi sobre el CL en català nord-occidental des d’una òptica dialectomètrica, Viaplana (1999) constata que el procés d’anivellament de les varietats nordoccidentals es troba en un estadi especialment avançat en el cas dels constituents morfològics, mentre que el ritme del canvi en el terreny fonològic és molt més lent. Des del punt de vista de la teoria general sobre el CL encara és més interessant, però, l’asserció amb què clou el paràgraf següent: En el terreny pròpiament morfològic, el dels constituents morfològics bàsics, l’ona expansiva del procés d’orientalització ha avançat considerablement, i les varietats situades en la zona de transició estan ja —en graus diferents— orientalitzades. En el terreny fonològic, el de les regles fonològiques, en canvi, l’ona expansiva del procés d’orientalització ha avançat molt menys, i les varietats situades en la zona de transició es mantenen encara —i també amb graus diferents— occidentalitzades. Aquest fet és, d’altra banda, coherent amb els processos de canvi lingüístic determinats per raons de prestigi d’unes varietats sobre les altres, que solen tenir més efecte, i més ràpid, sobre els elements morfològics pròpiament dits que sobre els elements fonològics. (Viaplana, 1999: 97 [la cursiva és nostra])

Sankoff (2002), en el marc d’una reflexió general sobre els outputs que resulten del contacte de llengües, discrepa del punt de vista anterior i afirma, en contradicció amb Viaplana (1999), que els elements fonològics són més proclius al canvi que els elements morfològics: Morphology and syntax are clearly the domains of linguistic structure least susceptible to the influence of contact, and this statistical generalization is not vitiated by a few exceptional cases. On the other hand, lexicon is clearly the most readily borrowable element, and borrowing lexicon can lead to structural changes at every level of linguistic structure […]. And phonology is very susceptible to change. (Sankoff, 2002: 658)

Aquesta és també la posició de Berruto (2005), que analitza, des d’un punt de vista qualitatiu, l’impacte de l’italià estàndard en la resta de llengües italoromàniques: The influence exerted by the standard language on the Italoromance dialects varies considerably. As a simplified, general statement, we can say that the lexicon is most affected and that phonetics/phonology is also greatly influenced, whereas the imprint of the Italianising hand is less evident in morphology and syntax. (Berruto, 2005: 84)

Finalment, Gerritsen (1999) reporta tres noves jerarquies d’estabilitat de les categories lingüístiques en el seu estudi sobre la influència de tres varietats estàndard diferents —l’alemany estàndard i els estàndards neerlandesos dels Països Baixos i de

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 64

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

65

Bèlgica— en tres varietats tradicionalment molt similars i properes geogràficament que des de la primera meitat del segle xix pertanyen a tres estats diferents: Waldfeutch, a Alemanya; Susteren, als Països Baixos, i Maaseik, a Bèlgica. Segons Gerritsen (1999), la jerarquia proposada per Van Coetsem (1988) coincideix amb la presentada per Thomason i Kaufman (1988: 74) i defensa que els elements lèxics són els més inestables i els morfològics els més estables. La jerarquia és la següent: lèxic > sintaxi i fonologia > morfologia. Els resultats de Gerritsen (1999), tanmateix, contradiuen aquesta proposta, ja que determinats elements morfològics del seu corpus es comporten de manera inestable. En cerca d’una explicació que doni compte d’aquest fet, l’autora observa que les jerarquies de Van Coetsem i de Thomason i Kaufman es basen en la influència d’una llengua sobre una altra, mentre que el seu estudi es fixa en la influència de tres varietats estàndard en parlars que teòricament els són més propers; per això es fa la reflexió següent: It is plausible, however, that the hierarchy of stability would be somewhat different in a situation in which a dialect is influenced by its associated standard language. For one thing, the structural resemblance between dialect and standard is apt to be greater than the structural resemblance between one language and another. In addition the dialect-standard language situation is different from the standard language-standard language situation. (Gerritsen, 1999: 62)

És per aquest motiu que l’autora para esment en una tercera jerarquia en la qual l’objecte d’estudi s’assembla més al del seu propi treball: In this connection, it is interesting to compare our data with the hierarchy of instability of dialect elements found by Van Bree (1985) in a study of the adaptation of two dialects in the Netherlands to Netherlandic Dutch: word order > lexicon (content words) > morphology (3 sg. pret.) > morphology (plural formation) > morphology (diminutive formation) > lexicon (function words) > morphology (3 sg. pres.) > lexical/phonological aspects > syntactic constructions resembling their Netherlandic Dutch counterparts. (Gerritsen, 1999: 62)

Tot i les diferències entre aquesta jerarquia i les de Van Coetsem (1988) i Thomason i Kaufman (1988), Gerritsen (1999: 63) afirma que, malauradament, «our data are just as inconsistent with the former as with the latter», per la qual cosa opta per no proposar cap jerarquia d’estabilitat: «there are so many factors involved in language change due to contact that it is impossible to set up a universal order of decay of linguistic elements» (Gerritsen, 1999: 63). A grans trets, les cinc jerarquies que acabem d’esmentar tot just coincideixen a assenyalar el lèxic com la categoria lingüística més volàtil i la sintaxi com la menys susceptible de ser afectada pels processos de variació i canvi lingüístics. El grau d’estabilitat dels aspectes morfològics i fonològics de la llengua, en canvi, genera controvèrsia: a) morfologia > fonologia (Viaplana, 1999) b) lèxic > fonologia > morfologia / sintaxi (Sankoff, 2002)

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 65

27/05/14 13:32


66

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

c) lèxic > fonètica / fonologia > morfologia / sintaxi (Berruto, 2005) d) lèxic > sintaxi i fonologia > morfologia (Van Coetsem, 1988; Thomason i Kaufman, 1988) e) lèxic > morfologia > fonologia > sintaxi (adaptat de Van Bree, 1985). L’objectiu de la propera secció és demostrar com, gràcies a diverses tècniques d’anàlisi dialectomètrica, és possible discriminar amb nitidesa el ritme del CL en els aspectes morfològics i fonològics de la llengua. La nostra hipòtesi és que això només és possible, sense caure en el parany d’atorgar de forma arbitrària un valor més elevat a un tipus de canvi que a un altre, des d’una perspectiva global —aggregate perspective— de l’estudi de la variació. L’anàlisi quantitativa de variables concretes segons els postulats del variacionisme clàssic, per exemple, pot donar compte de tendències evolutives contradictòries entre elements de naturalesa morfològica i elements de naturalesa fonològica —o, fins i tot, entre elements de la mateixa naturalesa. La perspectiva global, en canvi, forneix un nou punt de vista gràcies al qual es pot identificar, en termes generals, quin tipus d’elements lingüístics és més procliu al canvi i quin hi és, per contra, més refractari. 3.3. Resultats14 En aquest apartat es presenten els resultats d’aplicar sengles anàlisis multidimensionals a les matrius de distància obtingudes mitjançant l’MCOD desglossats en vuit gràfics: les figures 1 i 2 mostren la distància lingüística entre varietats a partir de les dades merament fonètiques —i són, doncs, directament comparables als resultats d’aplicar la LD a aquest mateix corpus que es descriuen a Valls (en premsa, a i b) i a Valls et al. (2013)—; les figures 3 i 4 mostren els resultats del càlcul d’interdistàncies a partir de les dades morfològiques; les figures 5 i 6 mostren el resultat d’aquest càlcul a partir de les regles fonològiques; finalment, les figures 7 i 8 mostren la distància lingüística entre varietats a partir de la suma dels components morfològics i fonològics de les varietats estudiades.15 Les figures 1 i 2 plasmen la distància lingüística entre varietats a partir de les dades fonètiques dels parlants més grans (F4) i dels parlants més joves (F1). Tot i les diferències metodològiques amb la LD que ja s’han comentat a la secció 3.1, aquestes figures mostren uns resultats pràcticament idèntics als que observàvem en treballs anteriors. Aquest fet certifica la robustesa del corpus emprat, atès que sistemes d’anàlisi diferents donen lloc a resultats molt similars. En primer lloc, les figures 1 i 2 mostren com 14.  Per resseguir el CL ens centrarem en l’anàlisi de les dades corresponents als parlants més grans (F4) i als més joves (F1). La resta de franges d’edat s’obvien per raons d’espai. 15.  El grau de distorsió —en anglès, stress— respecte a les matrius de distància que reflecteixen les anàlisis multidimensionals és, en tots els casos, estadísticament perfecte, ja que presenta uns valors situats entre el 0,01 % i el 0,02 %. Els paràmetres que se solen fer servir com a referència per valorar la fiabilitat d’una anàlisi multidimensional pel que fa al grau de distorsió són els següents (Cuadras, 1991: 409): 20 %, pobra; 10 %, regular; 5 %, bona; 2,5 %, excel·lent; 0 %, perfecta.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 66

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

67

FIGURA 1 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en les dades fonètiques dels informants més grans (F4). El gràfic visualitza el 52 % de la variància

un grup important de varietats, que a la figura 1 apareixen escampades de forma regular per la meitat esquerra del pla, han patit un procés d’homogeneïtzació entre els parlants de la F1. Aquest nou clúster de varietats s’identifica clarament a la figura 2 i se situa, encara, a una certa distància de l’estàndard. Les varietats nord-occidentals més orientals semblen, doncs, estar patint un procés d’anivellament dialectal que redueix progressivament els trets distintius que les separaven. En segon lloc, s’aprecia que les varietats de la Franja no han modificat substancialment la seva posició, sinó que s’han mantingut estables en relació amb la resta de varietats. La combinació d’aquestes dues tendències afavoreix la incidència de l’efecte frontera, especialment entre les varietats franjolines centrals i les varietats principatines més properes. Només les àrees dialectals del ribagorçà i del tortosí es comporten de manera més conservadora i, tot i que és possible detectar un cert augment de la distància lingüística entre els parlars tortosins de l’Aragó —representats per Vall-de-roures i la Portellada— i els

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 67

27/05/14 13:32


68

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

parlars tortosins del Principat, és indiscutible que, a hores d’ara i en termes globals, aquests dos conjunts de varietats han esdevingut els veritables garants del manteniment efectiu del contínuum nord-occidental. Els gràfics assenyalen, finalment, que hi ha dues varietats —Sant Ramon i la Seu d’Urgell— que, en comptes d’aproximar-se a l’estàndard en el pas de la F4 a la F1, semblen allunyar-se’n —una qüestió que reprendrem més endavant. FIGURA 2 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en les dades fonètiques dels informants més joves (F1). El gràfic visualitza el 58 % de la variància

La principal pregunta que sorgeix de l’anàlisi de les figures 1 i 2 és la següent: a què es deu que les varietats nord-occidentals dels parlants més joves, tot i haver-se anivellat entre elles, no s’hagin acostat gaire a l’estàndard, en termes globals? La nostra hipòtesi és que aquesta distància es deu quasi exclusivament al manteniment de bona part de les regles fonològiques que caracteritzen aquests parlars, una situació que contrarestaria la marcada advergència —o convergència unilateral, vegeu Mattheier (1996: 34)— morfològica que han patit en relació amb l’estàndard.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 68

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

69

FIGURA 3 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en els components morfològics dels informants més grans (F4). El gràfic visualitza el 48 % de la variància

Precisament les figures 3 i 4 haurien de permetre validar aquesta hipòtesi. Aquestes figures mostren la distància lingüística entre varietats a partir de les dades estrictament morfològiques dels parlants més grans (F4) i dels parlants més joves (F1). Els resultats són altament reveladors: per un costat, s’observa que la distància entre l’estàndard i la resta de varietats és menor en termes morfològics que no en termes globals tant en la F4 com en la F1. Això ja permet suposar que el pes dels components fonològics és major que no el dels components morfològics en l’augment de la distància lingüística.16 De fet —observeu el canvi d’escala del gràfic a l’eix d’abscisses—, el 16.  Aquesta afirmació s’hauria de complementar amb un estudi de tipus perceptiu en el qual els parlants de diferents varietats avaluessin el grau de distància lingüística subjectiva que atorguen a parles d’altres indrets de l’àmbit lingüístic. Pretendre que la distància lingüística és objectiva, és a dir, no condicionada per factors de tipus perceptiu o, fins i tot, psicosocial —en el cas dels prejudicis associats a determinades varietats, per exemple— seria anar contra els dictats de la intuïció i la consideració essencial-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 69

27/05/14 13:32


70

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

FIGURA 4 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en els components morfològics dels informants més joves (F1). El gràfic visualitza el 58 % de la variància

procés de pèrdua estructural (Hinskens et al., 2005: 11) de la majoria de parlars nordoccidentals és molt visible entre els parlants de la F1, que pràcticament ja es confonen amb la varietat estàndard pel que fa als aspectes morfològics. En segon lloc, s’observa novament que el tortosí i el ribagorçanopallarès són les varietats principatines més conservadores tant entre els parlants més grans com entre els més joves, amb una diferència: en el pas de la F4 a la F1, els parlars pallaresos han perdut, a diferència dels parlars ribagorçans, més perifèrics, quasi totes les especificitats morfològiques. En tercer lloc, el contrast entre aquestes dues figures permet apreciar novament la incidència de l’efecte frontera, el qual, tot i quedar mitigat pel major conservadorisme del tortosí i del ribagorçà, és altre cop especialment visible entre les varietats principatines ment social del llenguatge. Malauradament, un estudi d’aquest tipus queda fora de les possibilitats del present treball i s’haurà d’abordar en investigacions futures.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 70

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

71

FIGURA 5 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en les regles fonològiques dels informants més grans (F4). El gràfic visualitza el 55 % de la variància

i aragoneses centrals —és a dir, allí on les varietats d’administració catalana han convergit més amb l’estàndard. Finalment, s’observa que els parlars ribagorçans de l’Aragó, representats per Benavarri i Tolba, són els més allunyats morfològicament de la resta.17 17.  Aquest aïllament es deu, en part, a la proximitat d’aquests parlars a l’àrea de transició cap a l’aragonès. Es tracta de varietats que es caracteritzen, per exemple, per presentar el morf /a/ corresponent al morfema de mode/temps (MT) ‘present de subjuntiu’ —/pε´rd+a/, /bég+a/, /sínt+a/, /síɾb+a/— o al morfema de nombre/persona (NP) ‘plural’ —/kás+a+s/—; en el cas de Benavarri, a més, alguns verbs que són de la classe verbal III [+EXT] arreu de l’àmbit lingüístic no presenten increment palatal en aquesta varietat: donen lloc, doncs, a formes rizotòniques del tipus [síɾβo], [síɾβes], etc. D’altra banda, la major distància que presenten tant les varietats apitxades de la Franja —les de la Ribagorça i, avui, també les de la Llitera— com aquelles que estan patint un procés progressiu d’apitxament —un procés que, en el nostre corpus, comença a ser notable a Fraga—, també es deu, en part, a una paradoxa de la metodo-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 71

27/05/14 13:32


72

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

FIGURA 6 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en les regles fonològiques dels informants més joves (F1). El gràfic visualitza el 56 % de la variància

Atès que el grau d’anivellament morfològic de bona part de les varietats nord-occidentals amb l’estàndard és gairebé absolut, la distància lingüística que s’apreciava a les logia emprada: atès que no disposem de cap sistema per comptabilitzar a part les diferències en els inventaris fonològics dels diferents parlars, aquestes diferències es comptabilitzen en l’àmbit de la morfologia. La raó és la següent: en aquest àmbit es recullen les diferències entre varietats pel que fa a les formes impredictibles, això és, subjacents. El fet que les varietats apitxades no disposin de fonemes fricatius i africats sonors en els respectius inventaris fonològics fa que, en les transcripcions subjacents que són a la base del càlcul de distàncies, els fonemes impredictibles siguin sords. Això provoca que entre dues varietats molt properes —Tolba i Vilaller, per exemple—, dues formes idèntiques pel que fa al morf corresponent al morfema de NP ‘plural’ —[kantas] a Tolba i [kan tes] a Vilaller— es comptabilitzin com a diferents, perquè el fonema subjacent és /s/ en el cas de Tolba però /z/ en el de Vilaller —fonema sobre el qual opera un procés regular d’ensordiment d’obstruents finals. Aquesta explicació dóna compte, doncs, d’una paradoxa metodològica: que una diferència en l’inventari fonemàtic de dos parlars es comptabilitzi com una diferència de tipus morfològic.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 72

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

73

FIGURA 7 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en la suma dels components morfològics i de les regles fonològiques dels informants més grans (F4). El gràfic visualitza el 50 % de la variància

figures 1 i 2, corresponents a les dades fonètiques, només pot deure’s al manteniment de les regles fonològiques que diferencien aquests parlars de la varietat de prestigi. Aquesta hipòtesi es veu confirmada per les figures 5 i 6, que plasmen la distància lingüística entre varietats a partir de les regles fonològiques dels parlants més vells (F4) i dels parlants més joves (F1). Un cop d’ull als resultats de les anàlisis multidimensionals mostra que l’homogeneïtzació entre parlars nord-occidentals —tret d’aquells més conservadors: els tortosins, els ribagorçans i els de la Franja— és quasi completa. Hi ha una diferència clara, però, entre aquests gràfics i els corresponents a l’àmbit morfològic: en aquest cas, la distància entre les varietats nord-occidentals i l’estàndard és molt important. Aquest fet confirma, doncs, l’accentualització a què s’ha reduït la dialectalitat de bona part de les varietats nord-occidentals: pràcticament anivellades en l’àmbit de la morfologia, allò que a hores d’ara les segueix diferenciant de l’estàndard és un accent particular, un ventall reduït de pronúncies fruit de les regles

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 73

27/05/14 13:32


74

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

FIGURA 8 Resultats de l’anàlisi multidimensional basada en la suma dels components morfològics i de les regles fonològiques dels informants més joves (F1). El gràfic visualitza el 56 % de la variància

fonològiques que segueixen vigents i que es limiten als parlars franjolins, ribagorçans i tortosins, per un costat, i a la resta de parlars nord-occidentals, per l’altre. D’altra banda, l’anàlisi de les figures 5 i 6 confirma un cop més la incidència de l’efecte frontera entre les varietats d’administració catalana i aragonesa, i fa ressaltar el major conservadorisme del tortosí i, molt especialment, del ribagorçà al Principat. Finalment, palesa l’evolució divergent respecte a les tendències generals que segueixen dues varietats que a la F4 són especialment pròximes a l’estàndard: Sant Ramon i la Seu d’Urgell. Es tracta, en tots dos casos, de varietats que podrien estar experimentant un canvi a causa de la influència de la varietat escrita entre els més joves. Un cop d’ull a les dades qualitatives del corpus mostra, per exemple, que en la F4 d’aquestes varietats els informants utilitzen amb regularitat vocals mitjanes centrals —[ə]—; sembla, doncs, que la regla de reducció de les vocals de la sèrie anterior àtones pròpia de les varietats orientals és vigent entre els parlants més grans d’aquestes localitats —si més

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 74

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

75

no en alguns contextos, com ara posició final absoluta de mot. La nostra hipòtesi és que les generacions més joves, pel fet de disposar d’una major competència lectoescriptora en català, tendeixen a substituir la pronúncia centralitzada de les vocals àtones per pronúncies més anteriors o més baixes que permetrien acostar la parla a l’escriptura. Aquesta hipòtesi concorda amb les observacions de Carrera-Sabaté i Freixenet-Esteve (2003: 9), les quals afirmen que «the process of change depicted here has allowed us to detect again the progressive imposition in the area of a prestigious model for oral language which is directly related to the written language». Una opinió que la primera autora reprèn en altres treballs: This process of change has allowed me to detect the speakers’ tendency to match the phonic forms of speech to written models. […] Regarding written language as prestigious to the detriment of oral language is an increasingly popular attitude. It is becoming widespread across generations and affects the youngest speakers, who, with the help of their schooling in Catalan, are losing the dialectal richness they are entitled to as linguistic inheritors of a speech community. (Carrera-Sabaté, 2006: 17)

Presentem, finalment, les figures 7 i 8 com a complement del treball exposat fins ara. Aquestes figures mostren la distància lingüística entre varietats que resulta de sumar les matrius de distàncies corresponents als aspectes morfològics, d’una banda, i a les regles fonològiques, de l’altra. La figura 7 reflecteix aquestes distàncies entre els parlants més grans (F4); la figura 8 reflecteix aquestes distàncies entre els parlants més joves (F1). Com s’observa, no hi ha diferències d’entitat entre aquests resultats i els obtinguts a partir de l’anàlisi de les dades fonètiques. 4. Conclusions i perspectives Al llarg d’aquest treball hem resseguit la direccionalitat i l’abast del canvi lingüístic que s’ha produït en els darrers vuitanta anys en català nord-occidental des d’una perspectiva global. Per fer-ho, ens hem valgut d’un sistema d’anàlisi dialectomètrica, l’MCOD, que fins al moment mai no s’havia aplicat a un corpus dissenyat per estudiar el CL en temps aparent. El contrast entre els resultats de l’MCOD i els resultats de diversos treballs anteriors, en els quals el càlcul de la distància lingüística entre varietats s’havia dut a terme mitjançant l’aplicació de la distància de Levenshtein, ha permès arribar a una doble conclusió inicial: en primer lloc, s’ha confirmat la robustesa del corpus, atès que l’aplicació de dos sistemes d’anàlisi dialectomètrica distints ha generat uns resultats pràcticament idèntics; en segon lloc, i per aquesta mateixa raó, aquest treball hauria de contribuir a valoritzar un sistema d’anàlisi, l’MCOD, que encara no ha estat utilitzat fora del cercle d’investigadors vinculats al Corpus Oral Dialectal de la Universitat de Barcelona i que permet, a més de resseguir la direccionalitat i l’abast del CL, determinar si els ritmes d’aquest canvi són diferents en els aspectes morfològics i fonològics de la llengua.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 75

27/05/14 13:32


76

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

L’anàlisi de les dades fonètiques ha permès constatar un cop més diversos aspectes del CL en curs en català nord-occidental: en primer lloc, s’ha fet palès un important anivellament de les varietats de Catalunya i d’Andorra amb l’estàndard —un procés que, com es desprèn d’altres treballs, no es pot desvincular del procés secular d’orientalització d’aquestes varietats—; en segon lloc, s’ha constatat que aquest procés d’advergència vertical contrasta amb l’estabilitat de les varietats franjolines, la qual cosa provoca un augment de la incidència de l’efecte frontera i el sorgiment d’una falla lingüística que segueix el traçat de la frontera política; finalment, s’ha confirmat un cop més que els parlars ribagorçans i tortosins, més refractaris al canvi que la resta de varietats del Principat i d’Andorra, han esdevingut els veritables garants del manteniment del contínuum nord-occidental —i, potser, els darrers esculls per a l’autonomització efectiva de la llengua. La principal contribució d’aquest treball, tanmateix, és la confirmació que el CL afecta amb intensitats diferents els components morfològics i els components fonològics de la llengua. La possibilitat de discriminar, des d’una òptica generativa, els elements impredictibles dels elements predictibles de la llengua, ha permès calcular per separat la distància lingüística entre varietats a partir de dos subcorpus de dades: un corresponent als aspectes morfològics i un altre corresponent a les regles fonològiques. Els resultats han confirmat el que fa més d’una dècada ja va avançar Viaplana (1999): que el CL ha afectat i segueix afectant amb més intensitat els aspectes morfològics que no pas els aspectes fonològics dels parlars nord-occidentals. Aquesta confirmació representa, paral·lelament, una contribució a la teoria general sobre el CL i, més concretament, als intents de fixar una jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques. Com hem vist a la secció 3.2, no hi ha consens sobre la major permeabilitat dels aspectes morfològics o fonològics de la llengua al CL per raons de prestigi. Aquest treball, tanmateix, demostra com, si més no pel que fa al català nord-occidental, la jerarquia d’estabilitat entre aquestes dues categories lingüístiques és clara: morfologia > fonologia. D’altra banda, el fet que avui bona part de les varietats nord-occidentals —tret de les més perifèriques— hagi convergit quasi del tot amb l’estàndard pel que fa als trets morfològics evidencia que el que s’ha produït en les darreres dècades ha estat una progressiva accentualització d’aquests parlars. Arribats a aquest punt es fa imprescindible reclamar, una vegada més, un canvi d’orientació en les accions planificadores que pretenen enfortir la salut de la llengua mitjançant l’enfortiment de la comunitat lingüística. En un context de canvi lingüístic que potencia les fronteres polítiques i dilueix el contínuum de parla catalana, cal més que mai dedicar esforços a mantenir la dialectalitat dels parlars fronterers que segueixen sent garants d’aquest contínuum, encara que sigui, com reclama Pradilla (2008b: 139), mitjançant «l’establiment d’uns estereotips lingüístics, significatius i simbòlics, a ambdues parts de la frontera politicoadministrativa». En el cas de les varietats que avui dia ja han substituït bona part de les peculiaritats morfològiques per formes pròpies d’altres varietats, sembla evident que aquests estereotips hauran de ser sobretot fonètics. Des del punt de vista de la percepció dels parlants de les varietats més accentualit-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 76

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

77

zades, tanmateix, aquests estereotips fonètics representen la màxima expressió de la idiosincràsia actual dels seus parlars i, per tant, són trets susceptibles de generar un cert prestigi intern. Al capdavall, l’objectiu de la fixació d’aquests estereotips hauria de ser afavorir una consciència positiva en relació amb el manteniment de la diversitat dialectal en el si de la comunitat lingüística i, especialment, en el si de les comunitats de parlants de les varietats més anivellades. És en aquest punt que la distinció clàssica entre dialecte i accent de Chambers i Trudgill (1980) perd la seva vigència: si el focus es desplaça de la variació de tipus estructural a la percepció de la variació que tenen els parlants, la dialectalitat dels diferents parlars deixa de ser objectivable. O, en altres paraules, els parlants d’una varietat accentualitzada però amb uns estereotips fonètics consolidats poden tenir una consciència dialectal tant o més forta que la d’altres parlants de varietats menys accentualitzades. En el context actual, en què els intents de desestructuració de la comunitat lingüística provenen essencialment de l’activitat política i incideixen sobretot en les ideologies dels parlants, desdibuixar la distinció clàssica entre dialecte i accent i eliminar, doncs, la devaluació implícita que comporta qualsevol procés de desdialectalització, podria ser una estratègia intel·ligent per preservar i enfortir la consciència unitària de la llengua en aquells àmbits en què el CL s’ha produït a un ritme més trepidant.

5. Agraïments Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte Descripción e interpretación de la variación dialectal: aspectos fonológicos y morfológicos del catalán (FFI201022181-C03-02), finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional.

Bibliografia de referència Auer, Peter; Hinskens, Frans; Kerswill, Paul (ed.) (2005). Dialect change: Convergence and divergence in European languages. Cambridge: Cambridge University Press. Berruto, Gaetano (2005). «Dialect/standard convergence, mixing, and models of language contact: the case of Italy». A: Auer, Peter; Hinskens, Frans; Kerswill, Paul (ed.). Dialect change: Convergence and divergence in European languages. Cambridge: Cambridge University Press, p. 81-95. Bree, Cor van (1985). «Structuurverlies en structuurbehound in het dialect van Haaksbergen en Enschede, een onderzoek naar verschillen in resistentie». Leuvense Bijdragen, vol. 74, p. 1-35. Carrera-Sabaté, Josefina (2006). «Some connections between linguistic change and the written language: the behavior of speakers aged 3 to 20». Language Variation and Change, vol. 18, núm. 1, p. 15-34.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 77

27/05/14 13:32


78

TSC, 23 (2013)

Esteve Valls

Carrera-Sabaté, Josefina; Freixenet-Esteve, Elisabet (2003). «“Auliva” o “oliva”? Describing variation in the Segrià». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor), p. 1-11. Disponible en línia a: <www6.gencat.net/llengcat/noves/hm03tardor/docs/a_freixenet.pdf>. Chambers, Jack K.; Trudgill, Peter (1980). Dialectology. 2a edició. Cambridge: Cambridge University Press, 1998. Clua, Esteve (1998). Variació i distància lingüística: Classificació dialectal del valencià a partir de la morfologia flexiva. Barcelona: Universitat de Barcelona. Clua, Esteve; Lloret, Maria-Rosa (2006). «New tendencies in geographical dialectology: the Catalan Corpus Oral Dialectal (COD)». A: Montreuil, Jean-Pierre (ed.). New perspectives on Romance linguistics. Vol. 2: Phonetics, phonology, and dialectology. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins. Coetsem, Frans van (1988). Loan phonology and the two transfer types in language contact. Dordrecht: Foris. Cuadras, Carles M. (1991). Métodos de análisis multivariante. Barcelona: PPU. Gerritsen, Marinel (1999). «Divergence of dialects in a linguistic laboratory near the BelgianDutch-German border: similar dialects under the influence of different standard languages». Language Variation and Change, vol. 11, núm. 1, p. 43-65. Hinskens, Frans; Auer, Peter; Kerswill, Paul (2005). «The study of dialect convergence and divergence: conceptual and methodological considerations». A: Auer, Peter; Hinskens, Frans; Kerswill, Paul (ed.). Dialect change: Convergence and divergence in European languages. Cambridge: Cambridge University Press, p. 1-48. Mattheier, Klaus J. (1996). «Varietätenkonvergenz: Überlegungen zu einem Baustein einer Theorie der Sprachvariation». Sociolinguistica, vol. 10: Konvergenz und Divergenz von Dialekten in Europa, p. 31-52. Pradilla, Miquel Àngel (2008a). Sociolingüística de la variació i llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. —  (2008b). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada. Sankoff, Gillian (2002). «Linguistic outcomes of language contact». A: Chambers, Jack K.; Trudgill, Peter; Schilling-Estes, Natalie (2002). The handbook of language variation and change. Malden, Mass.: Blackwell, p. 638-668. Taeldeman, Johan (2005). «The influence of urban centres on the spatial diffusion of dialect phenomena». A: Auer, Peter; Hinskens, Frans; Kerswill, Paul (ed.). Dialect change: Convergence and divergence in European languages. Cambridge: Cambridge University Press, p. 263-283. Thomason, Sarah Grey; Kaufman, Terrence (1988). Language contact, creolization, and genetic linguistics. Berkeley: University of California Press. Valls, Esteve (en premsa, a). «Direccionalitat i abast del canvi lingüístic en curs en el català nord-occidental». A: Actes del VII Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua. París: L’Harmattan. —  (en premsa, b). «L’excepcionalitat de la cruïlla catalanoaragonesa a les Terres de l’Ebre: un cas de dissidència respecte a les dinàmiques evolutives dels parlars nord-occidentals». A: Actes del III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Valls, Esteve; Clua, Esteve (en premsa). «Distància de Levenshtein vs. ‘mètode COD’: dos sistemes de mesura de la distància fonètica aplicats al Corpus Oral Dialectal». A: Actes del 26è Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques. Berlín: Walter de Gruyter.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 78

27/05/14 13:32


CANVI MORFOLÒGIC VS. CANVI FONOLÒGIC EN CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

TSC, 23 (2013)

79

Valls, Esteve; Nerbonne, John; Prokic, Jelena; Wieling, Martijn; Clua, Esteve; Lloret, Maria-Rosa (2012). «Applying the Levenshtein distance to Catalan dialects: a brief comparison of two dialectometric approaches». Verba: Anuario Galego de Filoloxía, vol. 39, p. 35-61. Valls, Esteve; Wieling, Martijn; Nerbonne, John (2013). «Linguistic advergence and divergence in north-western Catalan: a dialectometric investigation of dialect leveling and border-effects». Literary and Linguistic Computing, vol. 28, núm. 1, p. 119-146. Viaplana, Joaquim (1999). Entre la dialectologia i la lingüística: La distància lingüística entre les varietats del català nord-occidental. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Wieling, Martijn; Valls, Esteve; Baayen, Harald; Nerbonne, John (en premsa). «Border effects among Catalan dialects». Lecture Notes in Computer Science [Berlín; Nova York: Springer]: Special issue on mixed effects regression models in linguistics. Woolhiser, Curt F. (2005). «Political borders and dialect divergence/convergence in Europe». A: Auer, Peter; Hinskens, Frans; Kerswill, Paul (ed.). Dialect change: Convergence and divergence in European languages. Cambridge: Cambridge University Press, p. 236-262.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 79

27/05/14 13:32


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 80

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 81-101 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.52 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La convergència lingüística: possible retardador del procés de gramaticalització? Linguistic convergence: a possible delayer of the grammaticalization process? Cristina Illamola Departament de Filologia Hispànica. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 13 de juny de 2012 Data d’acceptació: 24 de setembre de 2012

Resum En diferents zones d’Hispanoamèrica, la substitució del futur sintètic en -rá (cantaré, lloverá) per la construcció ir a + infinitiu (voy a cantar, va a llover) resulta cada vegada més evident (Bauhr, 1989; Troya, 1998; Almeida i Díaz, 1998; Blas Arroyo, 2005; Sedano, 2006). Si bé en les zones peninsulars monolingües aquesta substitució també es percep, sembla que en les zones bilingües on el castellà està en contacte amb el català la tendència és justament la contrària. En aquest article es pretén verificar aquesta tendència tot partint de la hipòtesi que la construcció ir a + infinitiu per expressar valors temporals prospectius es fa servir en menor grau, sobretot en els parlants amb el català com a L1. La justificació cal trobar-la en la influència del català sobre el castellà; concretament, en el paradigma verbal particular del català —confusió amb el passat perifràstic (vaig cantar) i esforç articulatori— i en el fet que anar a + infinitiu no ha gramaticalitzat els mateixos valors que el castellà ir a + infinitiu —manté els valors etimològics. Per comprovar-ho, ens valdrem del corpus RESOL; un corpus de dades orals constituït per noranta-quatre entrevistes semidirigides realitzades a nens i nenes de 6è de primària, i novament quan cursaven 1r d’ESO, a escoles de Mataró i de Manlleu. Un cop analitzat el corpus, les dades revelen que, efectivament, en les zones bilingües, els informants amb el català com a L1 tendeixen a utilitzar la forma sintètica en major grau que la forma analítica. En canvi, els parlants que tenen el castellà com a L1 fan servir majoritàriament la perífrasi ir a + infinitiu, tot i que aquest ús no és tan profús com en la resta de zones monolingües peninsulars. En definitiva, el fet de tenir el català com a L1 sembla ser un dels factors que condiciona o determina la proliferació de la construcció ir a + infinitiu en el castellà parlat a Catalunya, però, alhora, la convergència de diferents factors lingüístics és el que condiciona l’ús particular d’aquesta perífrasi verbal en la zona analitzada.

Correspondència: Cristina Illamola. Departament de Filologia Hispànica, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 037 065. Fax: 934 035 757. A/e: cillamola @ub.edu.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 81

27/05/14 13:32


82

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

Paraules clau: convergència lingüística, gramaticalització, contacte de llengües, expressions de futur, català, castellà.

Abstract In different areas of Latin America, the tendency to substitute the synthetic future form in Spanish “-rá” (cantaré, lloverá) with the construction ir a + infinitive (voy a cantar, va a llover) is becoming increasingly more evident (Bauhr, 1989; Troya, 1998; Almeida & Díaz, 1998; Blas Arroyo, 2005; Sedano, 2006). Although this trend can also be seen in monolingual regions of Spain, it appears that in the bilingual areas where Spanish is in contact with Catalan, the trend is quite the opposite. This paper aims to confirm this trend, starting from the assumption that the periphrastic construction ir a + infinitive to express prospective time values is used to a lesser extent, particularly among L1 Catalan speakers. This use is justified by the particular verbal paradigm of Catalan itself, such as confusion with the periphrastic past (vaig cantar) and the articulatory effort, as well as the fact that anar a + infinitive has not grammaticalized the same values as ir a + infinitive in Spanish but rather upholds its etymological values. To analyse this, we use the RESOL corpora; a corpora of data consisting of 94 semi-structured oral interviews with sixth-grade children, and repeated interviews with the same children a year later, during their first year of secondary education, in the schools of Mataró and Manlleu. The data reveals that indeed, in bilingual areas, L1 Catalan informants tend to use the synthetic form to a greater degree than the analytical form. In contrast, L1 Spanish speakers chiefly use the construction ir a + infinitive, although this use is not as predominant as it is in other monolingual areas of Spain. In a word, having Catalan as L1 appears to be one of the primary factors that determine or hinder the spread of the ir a + infinitive construction in the Spanish spoken in Catalonia; however, it is the convergence of several different linguistic factors that determines the particular use of this periphrastic verb form in the area described. Key words: linguistic convergence, grammaticalization, language contact, future expressions, Catalan, Spanish.

1. Introducció

D

os mesos abans del referèndum sobre l’Estatut d’autonomia (2006), els ciutadans de Catalunya vam rebre una carta signada per l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en la qual se’ns convidava a exercir el nostre dret de vot. La carta estava escrita en les dues llengües oficials de Catalunya, en català i en castellà. A part de l’objectiu persuasiu principal, la missiva és interessant lingüísticament perquè reflecteix, tot i que en un context formal, un dels punts de divergència entre el sistema verbal del català i el del castellà, i que serveix ara de punt de partida d’aquest estudi.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 82

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

83

Fragment de la carta en català (12 de maig de 2006)

Fragment de la carta en castellà (12 de maig de 2006)

Ha arribat l’hora de la veritat per a l’Estatut de Catalunya. Després de dos anys de treball intens i de superar els tràmits parlamentaris, el proper mes de juny, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya tindrem l’oportunitat de decidir sobre l’Estatut en referèndum. No ha estat gens fàcil, però ara ha arribat el moment de demostrar que ha valgut la pena l’esforç que s’ha fet. Els estatuts de 1932 i 1979 van significar l’inici de períodes creatius al nostre país. Amb l’Estatut de 2006 també serà així. Més i tot. I suposarà el més gran reconeixement de la nostra personalitat i la nostra identitat, des de fa segles. […] És un Estatut per al futur. D’ara endavant serà una eina essencial per al nostre autogovern. D’aquí a pocs dies rebreu el text complet a casa vostra.

Ha llegado la hora de la verdad para el Estatut de Catalunya. Tras dos años de intenso trabajo y de superar los trámites parlamentarios, el próximo mes de junio, los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya vamos a tener la oportunidad de decidir sobre el Estatut en referéndum. No ha sido fácil, pero ahora toca demostrar que merecía la pena el esfuerzo llevado a cabo. Los estatutos de 1932 y 1979 marcaron el inicio de periodos creativos en nuestro país. El Estatut de 2006 también lo va a suponer. Más aún, si cabe. Y va a representar el mayor reconocimiento jamás obtenido de nuestra personalidad y de nuestra identidad. […] Es un Estatut para el futuro. De ahora en adelante se convertirá en la herramienta básica para nuestro autogobierno. En breve recibirá el texto en su domicilio.

Si es contrasten les dues versions, sembla que existeix una diferència de recursos lingüístics en cadascuna de les dues llengües per a l’expressió d’un fet prospectiu, és a dir, futur. D’una banda, la versió en català es val exclusivament de la forma morfològica sintètica -ré o -rà: tindrem l’oportunitat, serà, suposarà, rebreu. Per l’altra, la versió en castellà, per referir-se a aquests mateixos esdeveniments, recorre a dos dels recursos lingüístics existents en aquesta llengua: la construcció analítica ir a + infinitiu i la forma sintètica -ré o -rá1 (vamos a tener la oportunidad, va a suponer, va a representar, se convertirá, recibirá). Tant el català com el castellà, dins del seu ampli repertori d’estructures, disposen d’altres recursos específics per expressar la futuritat. D’una banda, en castellà, els parlants solen referir-se a aquests esdeveniments mitjançant la FS, el present o la forma perifràstica ir a + infinitiu. En català, en canvi, el ventall es redueix a dues formes —present i FS—, ja que, tot i que existeix la construcció anar a + infinitiu, paral·lela a ir a + infinitiu, aquesta estructura no ha desenvolupat els mateixos valors (temporal i modals) que el castellà, tal com explicarem més endavant. La primera dificultat que es planteja en aquest tipus d’anàlisi de la variació gramatical és la tipologia de llengües que es contrasten, que en aquest cas concret són dues llengües summament properes. Certament, la majoria de vegades la mateixa estructura derivada del llatí existeix en totes dues llengües; però, de vegades, la inexistència de 1.  D’ara endavant ens referirem a la forma sintètica amb la sigla FS i a la forma analítica, amb FA.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 83

27/05/14 13:32


84

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

certs usos en una de les llengües dóna com a resultat calcs de l’altra, de manera que s’obté un nou valor, inexistent inicialment, com dèiem. Durant força temps es va considerar que la interferència no afectava el nivell gramatical, ja que es pensava que era menys permeable que els nivells fònic o lèxic (Meillet, 1921: 82; Sapir, 1921 [1954]: ix). Més endavant, Weinreich (1953 [1996]: 29-31) va posar en dubte aquestes teories i afirmà que la interferència pot afectar tots els nivells lingüístics, però que depèn de la intensitat del contacte i del tipus de bilingüisme. Tornant a l’exemple: la FS i la FA no són completament sinònimes en castellà, sinó que podem observar que els matisos semàntics i pragmàtics no són equivalents. Fixem-nos que el text en castellà fa servir la FA en la part del text on l’objectiu és instar, persuadir, convèncer el ciutadà perquè exerceixi el seu dret de vot; en canvi, quan ubica en el temps esdeveniments no relacionats amb l’exercici del vot, utilitza la FS. En català, en canvi, no es fa servir una construcció específica per afegir cap d’aquests valors modals al text, tot i que hi són igualment presents. El fet que aquest fenomen s’insereixi en un context de convivència de llengües fa que ens preguntem si l’existència d’una forma més productiva per al futur en català pot condicionar d’alguna manera la distribució i l’ús de les formes de futur en el castellà parlat a Catalunya. Dit en altres paraules, el que es pretén és confirmar la hipòtesi de la influència del català sobre el castellà en l’expressió formal del futur, ja que sembla que a Catalunya la freqüència d’ús de la FS i de la FA en castellà per fer referència a accions prospectives és oposada a la tendència general d’aquesta llengua. Existeixen diversos estudis que comparen la freqüència d’ús de la FS enfront de la FA a Espanya i a zones americanes (Miró i Pineda, 1990; Gómez Manzano, 1988; Almeida i Díaz, 1998; Troya, 1998; Sedano, 2006; Company, 2006; Melis, 2006: 875-968 —entre molts d’altres—). Tots aquests investigadors arriben a la conclusió que la FA es fa servir en major grau que la FS, i encara més pronunciadament a Hispanoamèrica que a la Península (vegeu la taula 1). Cal afegir també les diferències diafàsiques entre la FS i la FA que alguns autors observen en les seves zones d’estudi, com Almeida i Díaz (1998) a les Canàries, Gómez Manzano (1988) a Madrid i l’estudi de Miró i Pineda (1990) a Sevilla. Tots ells posen en relleu que la primera forma és més pròpia dels contextos formals i cultes i la segona, dels informals. Tot i que encara són pocs els estudis que contrasten la FS i la FA en les diferents zones bilingües peninsulars, cal destacar els treballs de Ramírez Parra i Blas Arroyo (2000) al País Valencià i Illamola (2008) a Catalunya. Tot i que s’addueix que estem davant un fenomen bidireccional, en català els estudis sobre la variació en aquesta forma són gairebé inexistents; no obstant això, cal destacar el de Radatz (2003). Així doncs, a partir del corpus oral del projecte RESOL, realitzat a més de noranta informants de dos municipis de Catalunya (Mataró i Manlleu), es pretén analitzar l’ús de la FS i de la FA amb l’objectiu de respondre a dues preguntes principals: a) l’ús d’aquestes formes a Catalunya segueix la mateixa tendència que l’espanyol general, o, contràriament, es produeix un ús particular i diferent?

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 84

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

85

b) aquestes diferències que es detecten a Catalunya, tenen cap relació amb la L1 dels informants o amb el seu lloc de residència (Mataró i Manlleu)? Taula 1 Distribució de la FS i la FA en diferents zones castellanoparlants. Percentatges Zona

Forma sintètica

Forma analítica

Rep. Dominicana

2

98

Xile

3,6

96,4

Rosario (Argentina)

20

80

Puerto Rico

21,8

78,2

Veneçuela

23,9

76,1

Mèxic

31,2

68,8

42,9

57,1

38,1

61,9

Madrid

2

Las Palmas (Canàries) Font:  Troya (1998: 81).

En definitiva, la idea parteix del fet que, encara que en català també s’alternen les dues estructures —la forma morfològica i la construcció anar a + infinitiu—, el menor rendiment de la perífrasi en català i, per tant, el seu menor grau de gramaticalització —només presenta els valors de finalitat, de conat i incoatiu—, sembla incidir no només en la freqüència d’ús de la perífrasi ir a + infinitiu en castellà, sinó també en el seu ventall de valors.3 Per poder obtenir una completa explicació del particular ús de les formes verbals de futur en el castellà parlat a Catalunya, s’exposa, en primer lloc, una breu descripció del projecte RESOL, del qual s’ha pres la mostra de llengua oral que ara és objecte d’estudi. A continuació, es fa una descripció de la metodologia emprada per a la recollida de dades, i, en tercer lloc, es presenten els resultats obtinguts. Finalment, tanquem aquest treball amb unes conclusions sobre la validesa de la hipòtesi presentada en aquestes pàgines: el no avenç de la gramaticalització de valors de futur en la FA en el castellà parlat a Catalunya és degut al constant contacte entre català i castellà? Reformulant, el manteniment de la FS per expressar esdeveniments futurs, tendència inversa a la del castellà general, pot explicar-se per la influència del català sobre el castellà.

2.  Tot i la diferència, cal recordar el que assenyalàvem de les diferències diafàsiques: l’estudi de Gómez Manzano (1988) ofereix dades de la parla culta a Madrid i l’estudi de Miró i Pineda (1990) a Sevilla conclou que, si bé en el nivell popular la perífrasi amb valor de futur s’utilitza de manera profusa, en el nivell culte aquesta forma disminueix considerablement a favor de la FS. 3.  A més a més de la repercussió del català en l’escassa productivitat dels valors modals de la perífrasi en castellà, cal tenir en compte també que la proliferació de la construcció prospectiva ir a + infinitiu en castellà es va desenvolupar de manera productiva durant el segle xix, moment en què el contacte entre castellà i català comença a ser socialment més visible.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 85

27/05/14 13:32


86

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

2. Les formes sintètica i analítica, en català i en castellà Moltes llengües del món posseeixen més d’una expressió per fer referència als esdeveniments futurs, però no són idèntiques en tots els sistemes ni s’utilitzen en els mateixos contextos ni tampoc amb la mateixa càrrega comunicativa (Bybee, Perkins i Pagliuca, 1994: 243-244). El castellà i el català són dues d’aquestes llengües i, tot i que són sistemes molt propers i amb estructures prospectives molt semblants, aquestes construccions no s’utilitzen de la mateixa manera i els seus matisos de significat varien en modificar el context en què s’insereixen. Actualment, en català, el futur simple és la forma morfològica habitual per a l’expressió d’accions prospectives (No li diré res, no pateixis) i, com en moltes altres llengües romàniques, aquesta forma ha adquirit un valor modal, però en català els usos modals del futur simple són estrictament dialectals.4 Aquest fet cal atribuir-lo, sens dubte, a la necessitat de preservar el valor estrictament temporal, per tal com el català no disposa a hores d’ara d’una forma alternativa que pugui assumir aquesta funció en cas que el futur iniciés un procés progressiu de modalització. Notem que les construccions amb el verb anar, que s’utilitzen en altres llengües amb el valor temporal de posterioritat, resulten difícilment viables en català a causa de l’homofonia —o la quasihomofonia— que es produiria amb el pretèrit perfet perifràstic. (Pérez Saldanya, 1998: 294)

D’altra banda, anar a + infinitiu és catalogada com a antinormativa quan no apareix en contextos de moviment (1), de finalitat (2), incoatiu (3) o de conat (4): (1)  Cada capvespre vaig al port. (2)  Cada capvespre vaig a passejar (al port). (3)  Me’n vaig a passejar una estona. (4)  Ara anava a passejar una estona, però si vols t’espero i hi anem junts. Com s’aprecia, tots els exemples mantenen certa noció de moviment; noció que es perd en casos com Anem a cedir la paraula (cedirem) o Els ecologistes estaven convençuts que la majoria els anava a votar (votaria), i que, per tant, són considerats incorrectes.5 4.  Pérez Saldanya (1998: 293) documenta, d’una banda, l’ús modal sobretot en autors valencians: «Serà veritat que hem estat dèbils? […] (Soldevila, Valentina, p. 34)». També és comú l’ús per formular asseveracions atemporals: «Naturalment, hi haurà gent que hi sortirà perdent (com són ara els importadors de productes alemanys o japonesos), però també hi ha gent que hi sortirà guanyant» (Avui, abril 1995). I d’altra banda, l’ús del futur amb valor interpersonal com a marcador de la modalitat imperativa en les comarques nord-occidentals del Segrià i les Garrigues: «pensaràs-hi, eh?»; «trauràs-t’ho tu mateixa, sents»; «quan hi tornis, fixaràs-t’hi, veuràs». 5.  En gairebé totes les gramàtiques o manuals sobre la llengua catalana, apareix una referència a la interferència en català dels usos perifràstics del castellà en contextos modals. A tall d’exemple, citem

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 86

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

87

Així doncs, l’ús de la FA en contextos prospectius (*No li vaig a dir res, no pateixis) representa un allunyament de la norma, d’aquí el seu menor ús. A més a més, sembla que aquesta construcció no ha desenvolupat els mateixos valors modals d’intencionalitat, de certesa, d’advertència que el castellà i, per tant, manté encara el sentit etimològic de moviment (Radatz, 2003: 63). Si més no, exemples com els següents són poc freqüents: (5)  ?Vaig a sortir. (6)  ?Vaig a muntar un negoci. Taula 2 Valors de la forma analítica en castellà i les seves correspondències en català Valor Moviment

Castellà

Català

Voy a trabajar.

Vaig a treballar.

Voy (al mercado) a comprar la cena.

Vaig (al mercat) a comprar el sopar.

Me iba a levantar cuando sonó la explosión. Justo ahora te iba a llamar.

M’anava a llevar quan va sonar l’explosió. Semblava que anava a plorar.

Incoatiu

Voy a hacer la cena.

Vaig a fer el sopar.

Intenció

Lo que tienes que hacer es ponerte guantes cuando vayas a coger (= pretendas coger) al animal.

El que has de fer és posar-te guants quan vulguis agafar-lo / *quan vagis a agafar-lo.

Va a llover / ?Lloverá.

Plourà / *Va a ploure / Sembla que vol ploure. Cauràs / *Vas a caure.

Construcció final Conat

Immediatesa/ certesa

Advertència

Al·locutiu Futur/planificació

Te vas a caer / ?Te caerás. No molestes más a tu hermano, no vaya a ser que se enfade.

No molestis més el teu germà, no sigui que s’enfadi / a veure si s’enfadarà / *no vagi a ser que s’enfadi.

¿Qué te voy a decir yo que tú no sepas?

Què vols que et digui que ja no sàpigues? / *Què et vaig a dir…

Creo que este regalo le va a gustar / gustará mucho.

Crec que aquest regal li agradarà / *va a agradar molt.

Potser la raó del baix rendiment d’aquests valors presents en castellà en anar a + infinitiu, com assenyalava Pérez Saldanya, cal trobar-la en el major esforç articulatori

que aquesta estructura representa en determinats contextos vocàlics (Vaig a escoltar la ràdio vs. Vaig escoltar la ràdio; Va a encendre el llum vs. Va encendre el llum). Badia i Margarit: «[…], però les solucions veritablement genuïnes són les de futur (us ensenyaré el secret del joc) o de present amb valor de futur (us ensenyo el secret del joc). D’altra banda, quan hi falta el més petit tint de subjectivitat (que és l’única cosa que el podia justificar), el castellanisme hi és més evident i s’imposa de substituir-lo» (Badia i Margarit, 1994: 615).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 87

27/05/14 13:32


88

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

En castellà, convergeixen la FS (No se lo diré, no te preocupes) i la perífrasi ir a + infinitiu (No se lo voy a decir, no te preocupes),6 cadascuna amb valor prospectiu i, alho-

ra, múltiples valors modals (vegeu la taula 2). Així, existeixen contextos en què el verb ir s’ha desprès de la noció etimològica de moviment i presenta matisos d’intenció, de planificació, de certesa, d’exhortació, d’advertència, etc.; això és, el procés de gramaticalització en castellà està en una fase molt més avançada que el de la construcció anar a + infinitiu del català. A tall d’exemple, i centrant-nos en la FA, proporcionem el quadre comparatiu de les formes i valors d’aquesta construcció en castellà i català (vegeu la taula 2). 3. La convergència lingüística Tots els parlants, conscientment o inconscientment, intenten anivellar les diferències i suplir les mancances d’un sistema lingüístic amb els recursos propis del sistema. Els bilingües actuen de la mateixa manera, però amb la diferència que aquests parlants tenen un altre sistema lingüístic per confrontar les mancances i diferències; és a dir, es traspassen trets d’un codi a l’altre per intentar anivellar les diferències existents entre tots dos sistemes (Weinreich, 1953: 3-5). Per tot això, creiem que les formes de futur constitueixen un espai potencial de transferència. D’altra banda, el fenomen de la interferència s’ha descrit com el procés mitjançant el qual una llengua A pren o assimila una estructura pròpia de la llengua B, que resulta agramatical7 en A perquè es deriva de l’allunyament de les estructures pròpies de la seva norma (Payrató, 1985: 50-51). Existeixen nombrosos articles al voltant del fenomen de la interferència; breument, d’entre alguns exemples d’aquest fenomen entre castellà i català, tret dels de tipus lèxic, cal citar el que expletiu (¿Que vienes a cenar?), la influència del sistema binari pronominal en el sistema ternari del castellà (El niño este no me soporta), l’ús del verb ir en comptes de venir, etc. (Vila Pujol, 1996; Casanovas, 2000; Blas Arroyo, 1999, 2010 i 2011; Sinner i Wesch, 2008 —entre d’altres—). Però, el fenomen que pretenem estudiar en aquesta ocasió no desemboca en cap estructura agramatical, ja que les dues formes existeixen en totes dues llengües, tot i que amb usos i valors diferents. Així doncs, no podem parlar d’un fenomen d’interferència, sinó de convergència, ja que el resultat és totalment gramatical. A diferència de les interferències i els calcs, la convergència actua a partir d’estructures i processos existents ja en l’evolució de la llengua receptora: 6.  També s’ha d’assenyalar el present com l’altra forma que convergeix amb la forma morfològica i l’analítica, però no ens hi aturem ja que no forma part d’aquest estudi. 7.  El fet que uns reiterin l’agramaticalitat derivada de la incorporació a la llengua A dels elements exportats de la llengua B no ha de confondre’ns, perquè en el procés d’adopció de nous elements se succeeixen diferents fases: des de l’agramaticalitat fins a la gramaticalitat, és a dir, des de la incorporació o adopció fins a la integració en el sistema de la llengua receptora.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 88

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

89

Indeed, convergence may not involve any transfer at all: it may simply consist […] in the selection and favouring of one of two (or more) already existing native-language forms which coincides with the counterpart in the contact language. (Poplack, 1997: 289)

En realitat, en el cas concret de les formes sintètiques i analítiques, no hi hauria pròpiament una transferència de formes del català al castellà (o viceversa), ja que hi ha un punt d’equivalència entre els dos sistemes. Quan un parlant bilingüe té dues alternatives en la L2, per economia lingüística tendirà a emprar la més semblant o més propera a l’única que presenti la L1. Més concretament, escollirà la construcció que tingui un rendiment més alt, és a dir, aquella vàlida en les dues llengües en joc (Payrató, 1985: 30-31). Així doncs, presumim que un parlant amb llengua inicial catalana tendirà a utilitzar d’una manera més profusa la FS que la FA en contextos prospectius, ja que la FA en català no s’utilitza amb aquest valor de futur. 4.  Metodologia de l’estudi 4.1.  El projecte RESOL Les dades d’aquest estudi provenen del projecte sociolingüístic RESOL, que es va iniciar al final de l’any 2006 amb l’objectiu d’analitzar l’evolució dels usos lingüístics, les actituds i els coneixements lingüístics de l’alumnat dels territoris de llengua catalana en el seu pas de primària a secundària. En concret, en aquesta ocasió ens valdrem de les dades dels municipis de Manlleu i Mataró, tot i que RESOL inclou també dades de Sabadell, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Balaguer i Vic; zones limítrofes, Aragó catalanòfon (comarques del Baix Cinca i la Llitera), i Mallorca (Inca i Palma). El projecte es va dissenyar en tres onades de treball de camp, però per a aquest estudi ens valdrem de les dades recollides en la primera onada, que corresponen a proves realitzades a alumnes en el seu últim any d’ensenyament primari (6è grau) i que es van dur a terme durant el curs 2006-2007.8 4.2.  Recollida de dades A continuació descrivim les proves que va dissenyar l’equip de RESOL per a l’anàlisi de la competència oral dels informants, ja que són aquestes proves les que constitueixen el corpus del qual partim per a l’anàlisi de les FS i FA. Concretament, els informants havien de realitzar dues proves de competència lingüística, la primera 8.  En total, l’estudi longitudinal té dades de tres onades diferents: 6è de primària, 1r i 4t d’ESO, que es van recollir en els cursos acadèmics d’entre 2006 i 2012. Per a informació més concreta sobre la metodologia i disseny del projecte RESOL, vegeu Bretxa i Vila (2012).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 89

27/05/14 13:32


90

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

enfocada a analitzar les habilitats cognitivoacadèmiques i la segona de base més interactiva i interpersonal. Aquests dos exercicis es feien en català i castellà per tal d’obtenir resultats comparables en les dues llengües. La primera prova de competència, descontextualitzada i formal (d’uns tres minuts de duració), tenia com a objectiu específic que l’alumne mostrés la competència acadèmica adquirida durant la primària. Per això, es demanava a l’informant que descrivís exhaustivament les figures de la imatge 1 i posteriorment que fos capaç de dir els canvis que s’haurien de fer perquè les figures de la fila inferior fossin igual a les superiors. FIGURA 1 Prova acadèmica

FONT: RESOL.

Pel que fa a la prova conversacional, contextualitzada i informal (d’uns quinze minuts de duració), se simulava una situació de compravenda: l’entrevistadora (ENT.) assumia el paper d’una compradora que volia un animal perquè era l’aniversari d’un familiar, i demanava a l’entrevistat orientació per triar el més adequat a l’edat i a les característiques del destinatari, així com consells per cuidar-lo. En aquest cas, simulant una situació al més real possible, en un context versemblant per a l’informant i proper a la vida diària, es pretenia que l’informant convencés l’entrevistadora i li acabés venent algun dels cinc animals disponibles (vegeu les figures 2 i 3). A partir de la informació sobre l’animal que es proporcionava amb les fitxes (mides, preu, complements i aliment), l’entrevistadora formulava un seguit de preguntes a l’informant de manera que proporcionés més informació de la que hi havia a la fitxa. En el nostre cas concret, són preguntes rellevants sobre les mides actuals de l’animal i el que podria arribar a mesurar. Per exemple:

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 90

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

91

FIGURES 2 I 3 Prova conversacional

FONT: RESOL.

(7)  ENT.: ¿Y en un par de años…? M0725PEI: Supongo que crecerá, pero no sé hasta qué punto. L0006PEI: Pue(s) esta mosc- esta depende cómo te la compres. Si te la compras ya grande, no se hará grande, pero… (8)  ENT.: Vale ¿pero no se escapa? M0051PEI: Sí, pero si lo pones en la en la pecera, no se escapará. (9)  ENT.: ¿Y cómo se lo pones [el murciélago para comer], así entero o vivo o cómo? L0017PEI: No, vivo no, muerto y… entero no sé, porque no sé la hambre que van a tener ni… depende.

4.3. Participants Per a aquest estudi, partim d’una mostra d’escolars constituïda per noranta-quatre informants, d’11-12 anys, de dos municipis de Catalunya: Mataró (cinquanta-vuit) i Manlleu (trenta-sis). A més a més, ens centrem en l’anàlisi de les dades recollides en la primera onada del projecte, el treball de camp de la qual es va dur a terme durant el curs 2006-2007, moment en què els informants cursaven 6è de primària. Una altra de les variables independents rellevants en la configuració de la mostra (i en l’anàlisi de resultats posterior) és la titularitat de l’escola. A Mataró, les escoles que formen part de l’estudi són sis (tres de concertades i tres de públiques); i a Manlleu, són quatre (dues de públiques i dues de concertades).9

9.  A Mataró hi ha vint-i-vuit escoles de primària (quinze de públiques i tretze de concertades). A Manlleu hi ha cinc centres de primària (tres de públics i dos de concertats), però un dels públics només ofereix escolarització fins a 5è curs.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 91

27/05/14 13:32


92

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

Cal tenir en compte, però, que tot i que totes dues mostres partien de seixanta informants (i cal tenir present les pèrdues d’informants pròpies dels estudis panel), per a aquest estudi s’han deixat de banda vint individus de Manlleu perquè tenien l’amazic com a L1. Segons la llengua inicial, els informants —trenta-nou dels quals són homes (36,6 %) i cinquanta-cinc, dones (51,7 %)— es distribueixen de la manera següent:

Taula 3 Distribució dels informants segons llengua inicial declarada10

Llengua inicial Total

Municipi Manlleu

Mataró

Total

català

50 % (18)

31 % (18)

38,3 % (36)

castellà

36,1 % (13)

60,3 % (35)

51,1 % (48)

català i castellà

13,9 % (5)

8,6 % (5)

10,6 % (10)

36

58

94

Font: RESOL.

La diferència en les dades declarades pels informants de les dues poblacions és rellevant, sobretot a l’hora de respondre a la qüestió de la relació entre la llengua inicial i la producció de FS i FA. La distribució de la població del municipi en tres grups lingüístics és rellevant, no només per conèixer la composició sociolingüística de Mataró i de Manlleu, sinó també per explicar la distribució de la FS i la FA a partir d’aquesta variable, com veurem en l’apartat 5. 4.4.  El corpus oral i el tractament de les dades Un cop dutes a terme les proves de competència oral en català i en castellà als més de noranta informants de Mataró i Manlleu, s’han obtingut aproximadament unes 10.  El volum de població d’aquests dos municipis segons l’Idescat (2011) és de 123.868 habitants a Mataró i de 20.445 habitants a Manlleu. Tot i això, en l’inici de la recollida de dades (2006) les xifres eren 118.748 habitants i 19.979 habitants, respectivament. Segons les dades de l’Enquesta de consum i pràctiques culturals 2006 (Idescat, 2008), a Mataró només un 29 % dels mataronins té el català com a llengua primera, mentre que un 56,9 % té el castellà i un 12,2 %, una altra llengua. A la comarca d’Osona en general, veiem que la situació és la inversa: només un 24,35 % té el castellà com a llengua primera, mentre que gairebé un 58 % de la població té el català, el 6,76 % totes dues llengües i l’11,05 % una altra llengua. Si ho comparem amb el conjunt de Catalunya, observem que la situació del català a la comarca d’Osona té una posició majoritària / més forta que a Mataró, on el predomini de parlants amb llengua primera castellana és superior, fins i tot, a la mitjana de Catalunya.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 92

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

93

quaranta hores de gravació, de les quals surt la mostra de llengua oral en castellà de la primera onada.11 La manera com s’ha procedit per obtenir un corpus transcrit de llengua oral ha estat mitjançant la transcripció dels fragments que contenien FS o FA. Així doncs, s’ha creat una base de dades en un full de càlcul Excel que conté bàsicament informació lingüística relativa a les diferents ocurrències de FS i FA (valor, forma, mode, persona…), i també s’hi han introduït dades sobre el perfil de l’informant (data de naixement, sexe, L1), sobre l’entrevista (data, duració) i sobre l’escola (nom, tipologia, barri on s’ubica). Posteriorment, aquestes dades s’han codificat de tal manera que fossin analitzables mitjançant els paquets estadístics PASW17. A la taula 4 oferim un quadre amb tots els valors que hem documentat en el corpus, a part del de futur: Taula 4 Distribució del total de les ocurrències segons valor Valor Total

Futur

Probabilitat

Constr. final

Incoatiu

Intenció

Advertència

Certesa

Altres12

Forma sintètica

239

6

0

1

0

0

0

0

246

Forma analítica

41

0

28

5

4

2

1

7

88

Aquesta taula ens mostra valors temporals, aspectuals i modals propis d’aquestes formes en castellà i que s’han documentat en el corpus. Cal tenir en compte, però, que s’han suprimit aquelles construccions amb ir o irse que no estan conjugades en futur simple o que no constitueixen una FA, ja que el verb va seguit d’un locatiu i expressen moviment: van a la calle, ir al colegio, vas de visita al veterinario… Concretament, observem com la FS té com a valors prototípics el futur (10) i la probabilitat (11), i un cas anecdòtic d’incoatiu (12). A tall d’exemple: (10) L0058PEI: Ahora [la serpiente] está en oferta pero mañana ya valdrá más. Ahora vale 10, mañana ya valdrá 500. (11) ENT.: ¿Y son muy caros [los ratones]? Porque claro… M0283PEI: Un ratón valdrá 12 € o así. (12) L0027PEI: Vale, pues, no sé, comenzaremos por el primer animal. 11.  En català, les hores són també quaranta aproximadament. Pel que fa a la segona i tercera onades, les xifres són paral·leles, ja que les proves aplicades no han variat any rere any. 12.  En la columna «Altres» hi hem agrupat locucions i fórmules fixes com: «a ver… yo creo que… no sé a ver…». Així mateix, no s’hi inclouen els valors de conat ni al·locutiu, ja que en el nostre corpus no se n’ha documentat cap ocurrència.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 93

27/05/14 13:32


94

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

Pel que fa a la FA, els valors modals es multipliquen. Deixant de banda la construcció final (13) (pròxima encara al valor etimològic de moviment) i el valor de futur (14), cal destacar els valors d’intenció (15), incoatiu (16), d’advertència (17) i de certesa (18). (13) L0008PEI: Por ejemplo, si tu lo acostumbras a ir a pasear a un prado, siempre a ese prado… (14) ENT.: ¿Y lo puedo dejar en una habitación que vuele [el búho] y luego lo cojo? L0012PEI: No, porque… bueno, cuando está acostumbrado, a mejor sí, pero si no d’esto… no va a volver, no lo vas a poder coger. ENT.: ¿No? L0012PEI: Porque se va a colgar en las cortinas y no va, no lo vas a poder coger. (15) ENT.: ¿Y [la ardilla] siempre ha de estar allí, no puede salir? M0065PEI: No, sí, sí que puede salir, pero también como… una terracita… porque si va a salir y está por la casa no sé, se va a asustar un poco porque ellas están acostumbradas al bosque. (16) M0737PEI: Porque una serpiente para que… porque cada equits tiempo renova la piel, entonces cuando tú vas a renovar [estar a punto de / disponerse a] la piel eh lo que hace la serpiente para que no se sienta fría… (17) M0093PEI: Sí, sí, lo puedes sacar, pero con cuidado porque las ardillas saltan mucho y no vaya a ser que se te escape. (18) L0018PEI: Por la noche, no te va a dejar dormir [el búho]. ENT.: ¿Por qué? L0018PEI: Porque chilla mucho.

5. Anàlisi dels resultats En les més de quaranta hores de gravació, hem comptabilitzat en el nostre corpus un total de 334 formes sintètiques i analítiques, sense discriminació de valors. Taula 5 Distribució del total de les ocurrències segons FS i FA Freqüència

%

Forma sintètica

246

73,65

Forma analítica

88

26,35

Total

334

100

Veiem, doncs, a primer cop d’ull, l’ús majoritari de la FS, en general; tendència contrària a la del castellà general que es mostrava a la taula 1. Malgrat això, cal endinsar-se en les dades i analitzar els resultats de creuar les dues variables dependents amb les independents. En primer lloc, s’observa una relació significativa entre sexe i formes sintètica i analítica. Concretament, es fa palesa la preferència de les dones per la FA. Tot i que la

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 94

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

95

producció de FS és més o menys proporcional (52,8 % dels homes davant un 47,2 % de les dones), sembla que són les dones les que s’inclinen per l’ús de la FA (64 %). Es pot dir, per tant, que opten per la variable més innovadora.

Taula 6 Distribució del total de les ocurrències segons sexe Sexe

Total

Home

Dona

Forma sintètica

130 52,8 %

116 47,2 %

246 100 %

Forma analítica

31 35,2 %

57 64,8 %

88 100 %

Total

161 48,2 %

173 51,8 %

334 100 %

χ2 p = 0,005.

En segon lloc, si ens aturem en la relació entre la llengua inicial declarada pels informants i la distribució de les dues formes, observem que els parlants amb el català com a L1 utilitzen en un 83 % la FS. Els castellanoparlants, tot i utilitzar molt més la FS que la FA (en contra de la tendència general del castellà que hem vist a la taula 1), la utilitzen en un 67 %, relativament menys que els catalanoparlants. En canvi, la FA és emprada en un 16 % pels que tenen el català com a L1 i el doble pels parlants que tenen el castellà com a L1. Els informants que declaren tenir totes dues llengües com a inicials, podríem dir que se situen entre els dos altres grups lingüístics, ja que tres quartes parts de les seves produccions són amb FS i només una quarta part mitjançant la FA. Taula 7 Distribució del total de les ocurrències segons llengua inicial declarada

Llengua inicial

Total

Forma sintètica

Forma analítica

Total

castellà

125 67,2 %

61 32,8 %

186 100 %

català

99 83,2 %

20 16,8 %

119 100 %

bilingüe

22 75,9 %

7 24,1 %

29 100 %

246 73,7 %

88 26,3 %

334 100 %

χ2 p = 0,008.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 95

27/05/14 13:32


96

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

En darrer lloc, és interessant observar la distribució de les formes segons el municipi. Comparativament, a Manlleu hi ha un ús més elevat que a Mataró de la FA. Tot i aquesta dada, la relació no és significativa. Taula 8 Distribució del total de les ocurrències segons municipi Forma Forma sintètica

Forma analítica

155 76,7 % 91 68,9 % 246 73,7 %

47 23,3 % 41 31,1 % 88 26,3 %

Mataró Municipi Manlleu Total

Total 202 100 % 132 100 % 334 100 %

χ2 p = 0,125.

Caldrà veure amb detall, però, quin grup lingüístic produeix cadascuna de les formes i amb quins valors. Fins ara s’ha descrit la distribució de les formes sense discriminar valors. En l’apartat següent oferim una descripció dels resultats segons els matisos modals que adquireix cada forma i la relació amb les variables independents utilitzades abans. 5.1.  Les formes sintètica i analítica amb valor de futur Deixant de banda els valors modals i centrant-nos en el valor prospectiu exclusivament (280 ocurrències), les dades ens mostren que la FS s’utilitza en un 85,4 % i la FA en només un 14,6 % dels casos. Si a més a més controlem la variable L1, les dades revelen una clara preferència per la FS per part dels catalanoparlants i bilingües per expressar la futuritat, tot i que els castellanoparlants també l’utilitzen en un percentatge força elevat. Pel que fa a la FA, els parlants amb el català com a L1 o bilingües l’usen només en un 8 % dels casos i els castellanoparlants en doblen l’ús. Taula 9 Distribució de les formes amb valor de futur segons L1 Llengua inicial

Forma sintètica Forma analítica Total

castellà

català

bilingüe

119 79,9 % 30 20,1 % 149 100 %

98 91,6 % 9 8,4 % 107 100 %

22 91,7 % 2 8,3 % 24 100 %

Total 239 85,4 % 41 14,6 % 280 100 %

χ2 p = 0,021.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 96

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

97

Endinsant-nos una mica més en les dades, si controlem la relació amb la variable municipi, observem que les dades corroboren la hipòtesi de partida pel que fa a la relació entre l’ús d’una determinada forma i la llengua inicial: aquells individus que tenen el català com a L1 utilitzen en major grau la FS. Però també és cert que els informants que declaren tenir el castellà com a L1 també fan un ús molt profús d’aquesta forma per expressar esdeveniments futurs. Per contra, la FA s’utilitza al voltant del 20 % dels casos en tots dos municipis. Taula 10 Distribució de les formes amb valor de futur segons L1 i per municipi Municipi

Mataró

Llengua inicial

castellà

català

bilingüe

Forma sintètica

86 81,1 %

51 86,4 %

14 93,3 %

Forma analítica

20 18,9 %

8 13,6 %

Total

106 100 %

59 100 %

Total

Manlleu

Total

castellà

català

bilingüe

151 83,9 %

33 76,7 %

47 97,9 %

8 88,9 %

88 88 %

1 6,7 %

29 16,1 %

10 23,3 %

1 2,1 %

1 11,1 %

12 12 %

15 100 %

180 100 %

43 100 %

48 100 %

9 100 %

100 100 %

Mataró χ2 p = 0,393; Manlleu χ2 p = 0,008.

Aquesta taula ens mostra que les diferències entre els catalanoparlants, castellanoparlants i bilingües només són significatives a Manlleu. És a dir, en aquest darrer municipi, els catalanoparlants fan servir molt més la FS que no pas els altres dos grups, mentre que a Mataró els tres grups la fan servir d’una manera equitativa, tot i que, en general, l’ús de la forma sintètica és alt en tots dos municipis. 5.2.  La forma analítica amb valor modal Si analitzem ara les ocurrències amb valor modal exclusivament (47 ocurrències),13 hem de centrar-nos en la FA, ja que la FS només presenta el valor de probabilitat propi de la FS. En primer lloc, és rellevant subratllar que la construcció que predomina (28 ocurrències) és la que té valor final, que és també un dels valors de la forma perifràstica en català (vegeu de nou la taula 2). Aquests resultats corroboren la hipòtesi que els informants amb el català com a L1, davant dues possibilitats, s’inclinen per utilitzar la que ja preveu el sistema lingüístic de la seva llengua inicial. En segon lloc, la forma més recurrent, però a molta distància, és el valor incoatiu (5 ocurrències), també possible en català, tal com assenyalàvem a l’inici de l’article.14 13.  Com abans, no s’inclouen les locucions ni el valor de moviment etimològic. 14.  El baix índex d’ocurrències fa que els resultats no siguin significatius (p = 0,592), per tant serà necessari contrastar aquestes dades amb les onades del projecte següents per tal de corroborar els resultats obtinguts en aquest estudi.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 97

27/05/14 13:32


98

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

A partir de la llengua inicial, els resultats mostren que els tres grups lingüístics fan servir la FA per expressar valors modals, però en major percentatge aquells qui tenen el castellà com a L1. Taula 11 Distribució de la FA amb valor modal segons L1 Llengua inicial

FA amb valor modal

castellà

català

bilingüe

31 66 %

11 23,4 %

5 10,6 %

Total 47 100 %

Per municipis, observem que són els informants de Manlleu els qui utilitzen majoritàriament la FA amb valor modal (61,7 %). Però en aquesta població tornen a ser els castellanoparlants els qui empren en un 65,5 % aquesta construcció amb aquest valor. Si en les taules anteriors alguns usos dels bilingües se situaven entre els resultats dels parlants amb el castellà com a L1 i els dels parlants amb el català com a L1, pel que fa als valors modals, observem que se situen per sota dels informants amb el català com a llengua inicial. Igualment, caldrà esperar a veure l’anàlisi de les onades posteriors per justificar aquesta tendència, ja que les dades actuals no permeten donar una explicació ferma. En definitiva, les dades (relacionades amb les variables L1 i municipi) mostren que en general aquells informants que declaren tenir el català com a llengua inicial fan un ús majoritari de la FS, i que aquest mateix grup, quan utilitza la FA, l’usa amb valors existents en català (construcció final i valor incoatiu), no pas amb valors modals, usos gairebé inexistents en el corpus obtingut. Els que tenen el castellà com a L1 fan un ús força alt de la FS per expressar tots els valors, però és destacable l’alta presència de la FA en comparació dels altres dos grups lingüístics. Tot i això, és justament la tendència contrària a la resta de zones castellanoparlants (peninsulars o hispanoamericanes). Taula 12 Distribució de la FA amb valor modal segons L1 i per municipi Llengua inicial català

bilingüe

Mataró

12 66,7 %

4 22,2 %

2 11,1 %

18 100 %

Manlleu

19 65,5 %

7 24,1 %

3 10,3 %

29 100 %

31 66 %

11 23,4 %

5 10,6 %

47 100 %

Municipi

Total

Total

castellà

χ2 p = 0,987.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 98

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

99

6. Conclusions Fins aquí s’ha intentat mostrar de quina manera s’utilitzen les formes sintètica i analítica a Catalunya. A partir de les dades obtingudes mitjançant les proves de competència oral del projecte RESOL, realitzades a més de noranta informants, s’ha pogut mostrar com la FS predomina en contextos en què en català no és possible utilitzar la construcció perifràstica, principalment aquells casos amb valor de futur. Si recuperem les preguntes de què partíem —l’ús de la FS i la FA a Catalunya segueix la tendència general del castellà? I l’ús particular d’aquestes formes té cap relació amb la L1 o el municipi dels informants?—, les dades de què disposem i que s’han intentat presentar al llarg d’aquestes pàgines ens permeten dir, en primer lloc, que a Catalunya hi ha un ús particular de la FS i la FA contrari a l’evolució del castellà general. En segon lloc, la relació entre l’ús d’aquestes formes i la L1 dels informants sembla validar la hipòtesi que la llengua inicial condiciona de manera significativa l’ús d’una determinada forma, en aquest cas l’ús majoritari de la FS. A més a més, aquesta relació es veu també condicionada pel municipi, tot i que no de manera tan significativa. Així doncs, el contacte amb el català influeix en l’ús de les formes prospectives en la varietat de castellà que es parla a Catalunya. Aquesta influència es materialitza en un major ús de la FS en aquesta varietat del castellà —en detriment de la FA— en contextos en què la FA té valor modal. Malgrat aquest fet, no estem davant d’un fenomen d’interferència lingüística, sinó de convergència, ja que totes dues formes existeixen en català, com hem explicat línies més amunt, però els parlants amb el català com a L1 i el castellà com a L2, davant de dues possibilitats en la L2, tendeixen a utilitzar la més propera a la seva llengua primera. Alhora, els parlants de Catalunya amb el castellà com a L1 no segueixen la tendència general del castellà, en què la substitució de la FS per la FA és ja un fet constatat. Així mateix, la FA ha desenvolupat uns valors modals amb matisos d’intencionalitat, advertència, certesa, replicació, al·locució, exhortació, etc., gairebé anecdòtics en els informants analitzats. Per tot això, possiblement, aquest fenomen de convergència està afectant el procés de gramaticalització de la FA en el castellà parlat a Catalunya de manera que retarda l’aparició de nous matisos modals com passa en la resta de varietats de castellà. Si bé aquestes són les conclusions a què podem arribar a partir de l’anàlisi de les dades de la primera onada del projecte RESOL, creiem que la resta del corpus oral ens permetrà arribar a conclusions més fermes sobre aquesta qüestió, i comprovar si certament podem parlar del fre en el procés de gramaticalització de la FA com una característica pròpia del castellà parlat a Catalunya. 7. Agraïments Aquest article ha estat possible gràcies al suport del projecte Resocialització lingüística a la secundària (FFI2009-09968) del Ministeri de Ciència i Innovació, i del

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 99

27/05/14 13:32


100

TSC, 23 (2013)

Cristina Illamola

Grup d’Estudi de la Variació, grup consolidat de recerca reconegut per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya (2009 SGR 521). Agraeixo sincerament tots els comentaris, crítiques i temps que hi han dedicat Xavier Tenorio, F. Xavier Vila, Llorenç Comajoan i Montserrat Sendra.

Bibliografia de referència Almeida, Manuel; Díaz, Marina (1998). «Aspectos sociolingüísticos de un cambio gramatical: la expresión de futuro». Estudios Filológicos, núm. 33, p. 7-22. Badia i Margarit, Antoni (1994). Gramàtica de la llengua catalana: Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Bauhr, Gerhard (1989). El futuro en -ré e IR A + infinitivo en español peninsular moderno. Göteborg: Acta Universitatis Gothoburgensis. Blas Arroyo, José Luis (1999). «La gramática de la determinación en español y catalán: puntos de coincidencia y de conflicto estructural para la desambiguación de los fenómenos de contacto de lenguas». Moenia, núm. 5, p. 413-435. —  (2005). Sociolingüística del español. Madrid: Cátedra. —  (2010). «Confluencia de normas sociolingüísticas en un hecho de variación sintáctica: factores sociales en la selección de la variante deber de + infinitivo (vs. deber) en un corpus de español peninsular». Hispania, vol. 93, núm. 4, p. 624-649. —  (2011). «Deber (de) + infinitivo: ¿un caso de variación libre en español? Factores condicionantes en un fenómeno de alternancia sintáctica». Revista de Filología Española, vol. 91, núm. 1, p. 9-42. Bretxa, Vanessa; Vila i Moreno, Francesc Xavier (2012). «Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22, p. 93-118. Bybee, Joan; Perkins, Revere; Pagliuca, William (1994). The evolution of grammar. Chicago: Chicago University Press. Casanovas Català, Montserrat (2000). «“No cale que vengas porque hoy plegaré tarde”. Mecanismos de adaptación léxica en el español de los catalanohablantes». Analecta Malacitana, vol. 23, núm. 2, p. 697-709. Company Company, Concepción (dir.) (2006). Sintaxis histórica de la lengua española. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Gómez Manzano, Pilar (1988). «La expresión de futuro absoluto en el español hablado en Madrid y en México». Anuario de Letras, vol. 26, p. 67-86. Idescat (2008). Enquesta de consum i pràctiques culturals 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Illamola, Cristina (2008). «La expresión de futuro en el español de Cataluña. Un posible caso de confluencia lingüística». A: Discurso y sociedad II: Nuevas contribuciones al estudio de la lengua en un contexto social. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 485-492. Medina López, Javier (1997). Lenguas en contacto. Madrid: Arco/Libros. Meillet, Antoine (1921). Linguistique historique et linguistique générale. París: Champion.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 100

27/05/14 13:32


La convergència lingüística

TSC, 23 (2013)

101

Melis, Chantal (2006). «Verbos de movimiento. La formación de los futuros perifrásticos». A: Company Company, Concepción (dir.). A: Sintaxis histórica de la lengua española: Primera parte: la frase verbal. Vol. 2. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, p. 875-968. Miró, Ramona; Pineda, Miguel Ángel de (1990). «Perífrasis de infinitivo en el habla urbana de Sevilla». A: Palet, M. Teresa (ed.). Sociolingüística andaluza 5: Habla de Sevilla y hablas americanas. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, p. 59-83. Payrató Giménez, Lluís (1985). La interferència lingüística: Comentaris i exemples català-castellà. Barcelona: Curial. Pérez Saldanya, Manuel (1998). Del llatí al català: Morfosintaxi verbal històrica. València: Universitat de València. Poplack, Shana (1997). «The social linguistic dynamics of apparent convergence». A: Guy, G.; Feagin, C.; Schiffrin, D.; Baugh, J. (ed.). Towards a social science of language. Vol. II. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins, p. 285-309. Radatz, Hans-Ingo (2003). «La perífrasis <vado + infinitivo> en castellano, francés y catalán: por la misma senda – pero a paso distinto». A: Pusch, Claus D.; Wesch, Andreas (ed.). Verbalperiphrasen in den (ibero-)romanischen Sprachen = Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques = Perífrasis verbales en las lenguas (ibero-)románicas. Hamburg: Buske, p. 61-75. Ramírez Parra, María José; Blas Arroyo, José Luis (2000). «La expresión variable de la futuridad en el español castellonense». A: V Jornadas de Fomento de la Investigación. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 15-25. Disponible en línia a: <http://www.uji.es/ bin/publ/edicions/jfi6/expresio.pdf> [Consulta: 2 maig 2012]. Sapir, Edward (1921). Language: An introduction to the study of speech. Nova York: Harcourt. [Traducció espanyola: El lenguaje: Introducción al estudio del habla. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1954] Sedano, Mercedes (2006). «Importancia de los datos cuantitativos en el estudio de las expresiones de futuro». Revista Signos, vol. 39, núm. 61, p. 283-296. Sinner, Carsten; Wesch, Andreas (coord.) (2008). El castellano en las tierras de habla catalana. Madrid: Iberoamericana. Troya Déniz, Magnolia (1998). Perífrasis verbales de infinitivo en la norma lingüística culta de Las Palmas de Gran Canaria. Madrid: Real Academia Española. Vila Pujol, M. Rosa (1996). «Consideraciones acerca de la interferencia del catalán en el español de Barcelona». A: Briz, A.; Gómez, J.; Martínez, M. J.; Grupo Val.Es.Co (ed.). Pragmática y gramática del español hablado: (Actas del II Simposio sobre Análisis del Discurso Oral). València: Pórtico, p. 269-279. Weinreich, Uriel (1953). Languages in contact. Nova York: Linguistic Circle. [Traducció catalana: Llengües en contacte. Barcelona: Bromera, 1996]

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 101

27/05/14 13:32


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 102

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 103-115 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.53 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La variació lingüística a la Governació d’Oriola Linguistic variation in the Governació d’Oriola Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles Departament de Filologia Catalana. Universitat d’Alacant

Data de recepció: 23 de maig de 2012 Data d’acceptació: 5 de setembre de 2012

Resum Es tracta d’un estudi que intenta aproximar-se a algunes de les regles variables que existien en el català de la Governació d’Oriola en els segles xvi i xvii. La selecció de regles es concreta en quatre tipus: les que representen una conservació del català medieval, les que indiquen la persistència de trets del català oriental, les d’orientació castellanitzant i les de creació autòctona oriolana. Atesa la fragmentarietat de la documentació escrita antiga, no tots els trets escollits es poden estudiar quantitativament, tal com requereix la lingüística variacionista, però s’hi apunten tendències que, amb un major volum de documentació, podrien donar resultats satisfactoris per a la recerca. Ara bé, altres trets, com l’articulació [ʃ] o [jʃ] de mots com peix i l’increment [-ʃtɾ-] en verbs com coneixtre, sí que permeten un estudi de covariació. Paraules clau: sociolingüística històrica, regles variables, llengua catalana, canvi lingüístic, Governació d’Oriola. Abstract This study explores some of the variable rules that existed in the Catalan language of the Governació d’Oriola region (an area approximately covering the current autonomous communities of Alicante and Murcia) in the 16th and 17th centuries. The rules analysed are grouped into four different types: those that preserve medieval Catalan; those that indicate the persistence of features of eastern Catalan; those that tend to incorporate Spanish language structures; and others that emerged locally within the region of Oriola. Given the fragmentary nature of written documentation from the era, not all the selected features can be studied quantitatively, as required by variationist linguistics. Nevertheless, a number of trends could provide adequate results for research, if more documentation were available. All the same, other features, such as the articulation of [ʃ] or [jʃ] in words such as peix (‘fish’) and the infix [-ʃtɾ-] in verbs such as coneixtre (‘to know’), allow for a study of covariance. Key words: historical sociolinguistics, variable rules, Catalan language, linguistic change, Governació d’Oriola. Correspondència: Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles. Departament de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant. Apartat de correus 99. 03080 Alacant. Tel.: 965 903 400 / 965 903 410 (ext. 3010). Fax: 965 909 330. A/I: http://dfc.ua.es/va/. A/e: brauli.montoya@ua.es, antoni.mas@ua.es.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 103

27/05/14 13:32


104

TSC, 23 (2013)

Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles

1. La sociolingüística històrica

L

a majoria d’estudis engegats en la sociolingüística de la variació s’han fet a partir de mostres del discurs oral. Aquesta mena de mostres ens obliga a fer anàlisis lingüístiques sincròniques (tot i comptar amb l’avantatge del temps aparent) o, si volem recular en el temps, ja sabem que no podem retrocedir més enllà de la segona meitat del segle xix, és a dir, de l’època en què podem comptar amb material d’enregistrament fonogràfic. Una alternativa és la possibilitat de treballar amb documentació històrica, és a dir, fer una anàlisi variacionista de la documentació antiga escrita, línia d’estudis que coneixem com a sociolingüística històrica. El canvi d’estudi del nivell oral pel nivell escrit representa unes particularitats en l’anàlisi que hem de tenir presents en qualsevol estudi de sociolingüística històrica, i que podem resumir en aquests dos punts: a) En primer lloc, si per a la metodologia del variacionisme és fonamental l’observació de les freqüències de les variants, hem de tenir en compte que en la llengua escrita l’aparició de les ocurrències tendeix a reduir-se de forma considerable, a causa del control nul que podem exercir sobre la seua producció. b) En segon lloc, la llengua escrita representa sempre una etapa més tardana que la de l’aparició real de qualsevol fenomen lingüístic, ja que el text escrit incorpora les innovacions quan en l’expressió oral ja fa temps que es produeixen. Aquesta condició d’àrea auxiliar, més l’escàs volum teòric i metodològic publicat fins ara i, finalment, les severes crítiques provinents d’alguns sectors contraris a les innovacions del model empíric en què es basa el variacionisme —i que a vegades procedeixen fins i tot de les mateixes files de la sociolingüística (Mas i Montoya, 2004)—, podrien ser ben bé causes justificatives de la reduïda repercussió que aquesta disciplina ha tingut en la investigació lingüística, dins la qual no és aliena tampoc la lingüística catalana. A casa nostra, per exemple, només podem assenyalar l’existència del grup de recerca al qual pertanyem, originat a la Universitat d’Alacant a partir de les recerques del nostre mestre, Francisco Gimeno, qui ens inicià en la sociolingüística de la variació i ens invità a estudiar les regles variables locals, especialment interessants perquè es trobaven en una zona de cruïlla i disputa fronterera entre les corones medievals de Castella i Aragó. Al capdavall, i tal com ho formulà Labov (1975), la sociolingüística històrica, amb tots els seus inconvenients, ens possibilita entendre millor la llengua actual per mitjà de l’estudi de la llengua del passat i, també, ens permet reconstruir els estrats de la llengua anterior amb les aportacions de l’anàlisi de la llengua d’ara. 2. Persistència i canvi de trets lingüístics medievals a la Governació d’Oriola En el present treball pretenem fer un repàs dels trets lingüístics que hem estudiat des de la nostra constitució com a grup de recerca. L’objectiu és observar quatre tipus de trets:

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 104

27/05/14 13:32


La variació lingüística a la Governació d’Oriola

TSC, 23 (2013)

105

a) Els procedents del català medieval instal·lat en aquestes terres que no han seguit una evolució prototípicament valenciana que s’enceta en el segle xv al cap i casal del Regne (la -r final). b) Els provinents del català oriental que persisteixen durant l’edat moderna i que continuen fins hui (la iod prèvia al fonema prepalatal fricatiu sord i l’increment incoatiu isc/esc). c) Els que adopten una orientació castellanitzant a causa de la pressió del castellà en aquesta mateixa zona (el betacisme, l’ensordiment del fonema prepalatal africat i el pronom hi com a annex del verb haver-hi). d) Els que són de creació autòctona i segueixen hui caracteritzant el parlar alacantí, hereu de l’antic oriolà (l’increment [-ʃtɾ-]). En tots els casos semblen comportar-se com a autèntiques regles variables; fins ara, només hem pogut detectar algunes variables independents que en condicionaven l’evolució, però no hem estat capaços encara de descriure-les amb tota mena de detalls (Montoya, 1986 i 2003; Mas, 1994). El nostre propòsit ara és fer-ne un petit tast per a intentar copsar la rendibilitat d’un estudi més complet en el futur. 2.1.  El poblament de la Governació d’Oriola El català comença a sentir-se en aquesta àrea de cruïlla entre els regnes de València i Múrcia a partir de 1266, quan Jaume I la pobla amb cristians d’origen català i, concretament, catalanooriental (Guinot, 1999: 244-245). Després d’aquest poblament, la zona passa a pertànyer políticament a la Corona de Castella, fins que a principis del segle següent, pel pacte de Torrelles-Elx (1304-1305), acaba incorporant-se a la Corona d’Aragó i, per tant, passa a integrar-se al Regne de València, si bé ho fa amb un estatut especial que li garantirà durant tota l’època foral (fins a 1707) una certa autonomia sota la denominació de Governació d’Oriola. El territori actual que és hereu d’aquella administració valenciana especial és el format per les comarques del Baix Segura, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i el Vinalopó Mitjà, situades a l’extrem sud valencià. Segons Guinot (1999), no sols van ser aquestes comarques més meridionals les poblades majoritàriament per catalans orientals, sinó que també ho van ser les veïnes de més al nord per la costa de les Marines, la Safor i la Ribera del Xúquer. En canvi, l’altra zona valenciana veïna de la Governació d’Oriola, la de l’Alcoià-Comtat, la Vall d’Albaida i la Costera, va rebre un poblament més decantat cap a l’element català occidental, tal com va ser la mitjana valenciana, atès que el 40 % dels pobladors provenien de comarques del bloc occidental i el 30 %, del bloc oriental. Però a la dicotomia oriental/occidental, al Regne de València fundacional se’n sumava una altra de major envergadura, la que repartia els colonitzadors entre catalans i aragonesos (i castellans). Així, mentre que a la zona que després passaria a ser Governació d’Oriola els catalans (tant orientals com occidentals) representaven entre un 50 % i un 60 % (la resta eren aragonesos, sobretot, i castellans també, entre un 35 % i un 40 %), a la zona costanera de més al nord, l’element català oscil·lava entre un 70 %

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 105

27/05/14 13:32


106

TSC, 23 (2013)

Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles

i un 80 %, i a l’àrea també veïna però per l’interior, el contingent català dels colonitzadors també era més sòlid que a l’extrem sud, ja que variava entre un 60 % i un 66 %. En conjunt, els pobladors catalans van representar un 70 % de tots els rebuts al País Valencià (vegeu la figura 1). FIGURA 1 Mapa dels percentatges de pobladors catalans i del bloc dialectal d’origen d’aquests d’acord amb cinc zones valencianes de destinació

I, II, III, IV, V = Zones valencianes amb un major nombre de pobladors medievals d’origen català. % = Proporció de pobladors catalans establits a cada zona. Cat. Or. / Cat. Oc. = Predomini de catalans orientals (Or.) o occidentals (Oc.). FONT: Guinot (1999).

Aquestes proporcions ens fan esperar un major manteniment dels trets originaris de la llengua catalana importada en aquestes dues últimes zones, especialment a l’àrea costanera, més densament poblada per catalans, que al «con sud» valencià o antiga Governació d’Oriola, molt més exposada a la barreja amb elements castellanoaragonesos. Les hipòtesis de treball, doncs, en relació amb els quatre tipus de trets que hem proposat són les següents: a) Alguns trets del català medieval no haurien evolucionat d’acord amb les tendències de la resta del Regne de València a causa de l’autonomia administrativa oriolana respecte a la resta del territori.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 106

27/05/14 13:32


La variació lingüística a la Governació d’Oriola

TSC, 23 (2013)

107

b) Alguns trets del català oriental conservats haurien obeït, a més de al motiu anterior, a la proporció més alta de pobladors d’aquest origen. c) La influència del castellà hauria estat major que a la resta del País Valencià a causa no sols d’una proporció relativament alta de pobladors d’aquesta llengua sinó del veïnatge constant del Regne de Múrcia. d) Els trets de creació autòctona podrien respondre a l’efecte aïllacionista de l’autonomia administrativa de què gaudia la Governació d’Oriola. 2.2.  Les regles variables Passem, doncs, a examinar el capteniment dels trets lingüístics variables referits d’acord amb la classificació anterior. 2.2.1.  El català medieval sense «valencianitzar» 2.2.1.1.  La -r final Aquesta regla variable, tant en el passat que estudiem com en el present, no respondria a la dicotomia oriental/occidental sinó a la divisòria País Valencià / Catalunya, atès que actualment el País Valencià, per bé que amb excepcions al nord, contrasta bàsicament amb la resta de l’àmbit lingüístic per la pronunciació de les erres finals etimològiques. L’elisió gràfica de -r en el context de -rs (carrés, cavallés, devés, dinés, envés, espardeñyés, llavòs, obrés, sellavòs) alterna amb la seua presència. Quant als altres contextos de la -r en final de mot, les elisions són més rares, però se’n donen: a) infinitiu més pronom enclític: «per no havé·lo trobat» (1675). b) infinitius (sovint en interior de frase o grup tonal): «E per a escusar los danys que·s segueixen e es poden seguí de portar gavinets» (1581); «llimpiar el abelló i netejà·l fanch» (1603); «vol lo señor rey que lo qui es farà vení» (1613). c) substantius: «penes estatuïdes per lo señó conte y sos antecessors» (1581); «per a exemple y terró de tots» (1678) (però també: «per a què el terror de aquelles serveixca de exemple» en el mateix document); «llauradó» (1693) (però «esdevenidor» en el mateix document anterior). d) antroponímia: «Juan Vallespí» (1653); «Nostra Señora del Socós» (Pérez, 2002: 351). També hi detectem ultracorreccions en mots que no han de portar erra: «jutges contadors […] per al present cómpter» (1612). En la regió hereva de l’antiga Governació d’Oriola distingim dues zones: a) una d’elisió de -r en tots els contextos (el Vinalopó Mitjà, més els municipis d’Agost, Bu-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 107

27/05/14 13:32


108

TSC, 23 (2013)

Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles

sot i Crevillent, i la pedania il·licitana de Matola) i b) una altra de presència majoritària de -r, per bé que variable (l’Alacantí sense Agost, el Baix Vinalopó sense Crevillent i Matola, i Guardamar), on s’elideix sempre davant d’un pronom enclític i a voltes en infinitius a l’interior de frase. Quina devia ser la distribució durant el sis-cents? Hi havia una zona d’elisió total i una altra de variabilitat, com ara? Eren les mateixes o s’hi han produït canvis? Com que disposem de més documentació de l’antiga capital de governació i les elisions són ben escasses (pràcticament només els exemples que hem mostrat), hem de suposar que es trobava en una etapa de reintroducció de les erres prou avançada i la variabilitat pronunciació/elisió es decantava per la primera opció, tal com passa hui a les zones costaneres de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. La reintroducció en els segles xvii i xviii aniria de les ciutats (Oriola, Elx i Alacant) a les poblacions menors properes, però el procés, en vista de l’estat actual, no hauria finalitzat o s’hauria aturat en la seua penetració a les localitats interiors i/o de menor demografia (Montoya, 1986: 224-226). 2.2.2.  La dicotomia oriental/occidental 2.2.2.1.  El fonema prepalatal fricatiu sord La llengua catalana realitza aquest fonema de manera monofonemàtica [ʃ] i difonemàtica [jʃ] en mots com peix, dicotomia que també es reflecteix en la dialectologia. Així, dins dels parlars de la llengua catalana hi distingim dues zones en relació amb la presència o absència d’aquesta iod (Veny, 1982: 23). A principi del segle xx, Alcover (1908: 238) n’assenyalà les isoglosses corresponents i delimità que les zones que pertanyen al català occidental (excepte algunes comarques valencianes meridionals i la comarca de la Safor) més la parla del tarragoní pronuncien aquest so amb la iod [jʃ], mentre que la resta del territori catalanoparlant, és a dir, el català central (excepte el tarragoní), el septentrional, el balear, l’alguerès, més el valencià meridional i el de la comarca de la Safor, no realitzen aquesta iod. Colomina (1985: 142) especifica més aquesta zona del valencià meridional que apuntava Alcover, i assenyala que «en tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot, als de l’Alt Vinalopó i a Castalla i Onil hi ha una realització monofonemàtica, a més que en dos pobles de la Marina Baixa, Orxeta i Finestrat, fan variació». Cal assenyalar que en l’estudi de la documentació eclesiàstica d’Elx de l’edat moderna, Mas (1994) analitza la variant x també des d’una perspectiva diatòpica, és a dir, s’analitza aquesta variant en la documentació del mateix àmbit d’ús i de la mateixa època de les ciutats d’Elx, València i Barcelona, i en els resultats comprova que l’índex de probabilitat d’aparició que obté Elx, un 0,674, està més pròxim al que assoleix Barcelona, amb un 0,703, i se situa, en canvi, ben lluny del de València, que es queda en un 0,170 (vegeu la figura 2).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 108

27/05/14 13:32


La variació lingüística a la Governació d’Oriola

TSC, 23 (2013)

109

FIGURA 2 Probabilitat de la regla variable [j∫ ] > [∫ ]

FONT: Mas (1994).

D’altra banda, en la documentació de la governació d’època moderna estudiada, s’aprecia que el dígraf ix va guanyant terreny a la grafia simple. Montoya (2003: 29-30) observa aquest augment en diversos documents oriolans del segle xvii (vegeu la taula 1). Mas (1994 i 2002) i Cano (1995: 35) corroboren també aquesta mateixa evolució en documentació il·licitana. Taula 1 Progrés en la implantació en la documentació històrica d’Oriola de la grafia ix en substitució de x Etapes dins el segle xvii

Probabilitats d’aparició de ix

1603-1615

0,17

1647-1653

0,57

1676-1697

0,73

Font:  Montoya (2003).

Arribats en aquest punt, cal plantejar-se si l’èxit del dígraf és només una qüestió gràfica, o realment justifica la implantació de la variant ix en el nivell oral, encara que després tornaria a la realització antiga —canvi d’anada i tornada—, ja que actualment es fa sense suport vocàlic. En altres paraules, ens hem de plantejar si aquest tret dialectal té el seu origen en un model lingüístic característicament valencià que no arriba a aquestes terres meridionals, o aquest fenomen ja existia en l’època medieval i ara es conserva com un arcaisme medieval més dins dels trets orientals de la governació oriolana.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 109

27/05/14 13:32


110

TSC, 23 (2013)

Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles

2.2.2.2.  L’increment incoatiu isc/esc Els verbs incoatius, dins de la tercera conjugació, es diferencien dels verbs purs perquè entre l’arrel i la desinència intercalen l’afix -eix o -ix (segons zones). L’afix amb -eix és propi del català oriental (articulat amb vocal neutra o e oberta) i l’afix amb -ix pertany a l’occidental (Veny, 1982: 24). D’altra banda, hem de destacar també el paral·lelisme que descobrim en l’evolució del fonema prepalatal fricatiu sord i aquest morfema de l’incoatiu. Si consultem la documentació oriolana del segle xvii comprovem que el 74 % de l’increment incoatiu adopta la forma -eix (Montoya, 2003: 30). Igualment es constata en Almúnia (2008): les formes en -esc són clarament majoritàries (consedeix, prohibeix, etc.), encara que hem d’esmentar que les altres formes també comencen a fer acte de presència. Per un altre costat, de les 21 ocurrències detectades en les diferents còpies de la consueta de la Festa d’Elx, 19 corresponen a la forma -eix, mentre que les altres dues són per a l’increment -ix (Mas, 2002). Cal especificar, però, que aquestes dues ocurrències les localitzem en el text de les acotacions escèniques, és a dir, en la part menys formal de la consueta. De la mateixa manera, en altres treballs sobre la llengua d’Elx de l’època moderna (Mas, 1994; Cano, 1995), encara que sense quantificar, hi veiem clarament que hi ha un predomini de l’increment -eix. En suma, ens hem de preguntar si partim d’unes formes antigues amb l’incoatiu -eix, que deixaria pas a la forma més moderna i general en el valencià i en la resta del català occidental, -ix, o bé, com proposa Veny (1971: 128-132), si la diferenciació en dos blocs, -eix per a l’oriental i -ix per a l’occidental, és tan antiga com la llengua mateixa. En aquest segon supòsit, hauríem de pensar més aïna en una variació gràfica que obeiria a la influència dels hàbits fonètics del català oriental, que han acabat transcendint a la normativa fabriana inicial. 2.2.3.  Els trets castellanitzants 2.2.3.1.  Betacisme L’oposició entre els fonemes /b/ i /v/ es manté ferma en la part menys castellanitzada del País Valencià, especialment fora de l’àrea central, on es parla el dialecte fonèticament més acastellanat. El sud valencià és una zona on tradicionalment s’ha mantingut la susdita oposició fins a dia de hui. Ara bé, a l’Oriola que acabarà parlant castellà, ja en el xvii, al costat d’altres símptomes d’un català parlat precàriament, recollim exemples de confusió entre els dos fonemes que criden l’atenció en el valencià meridional actual: llabar, boler, bista, behí, bolguera. 2.2.3.2.  Ensordiment de la prepalatal africada Més estesa que el betacisme, durant tot el segle xvii trobem l’alternança entre les grafies j, g, tj, tg i ch: pucha, chen, formache, migchorn, vacha.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 110

27/05/14 13:32


La variació lingüística a la Governació d’Oriola

TSC, 23 (2013)

111

Ens demanem si aquests dos canvis fonètics s’havien estès entre els oriolans (ja minoritaris) que conservaven el català a la fi del segle xvii. És a dir, serien una singularitat local que no s’estendria a la resta de la governació on el català es va mantenir fins a dia de hui. A Elx, per exemple, són molt rars els canvis gràfics que podrien representar els respectius canvis fonètics (Mas, 1994; Cano, 1995). L’evidència és que en el parlar tradicional de les comarques de l’Alacantí i el Vinalopó i a Guardamar no hi ha betacisme ni es produeix l’ensordiment de la palatal referida. 2.2.3.3. El pronom hi com a annex al verb haver-hi El valencià actual es caracteritza, enfront dels altres dialectes catalans, pel retrocés que ha patit el pronom hi, el qual ha quedat restringit a l’ús d’annex del verb haver-hi.1 A la regió hereva de l’antic oriolà també ha desaparegut aquest ús en un procés de calc total de la morfologia castellana, que no coneix aquest pronom. Però quina era la situació en temps de la Governació d’Oriola? Era una situació de variabilitat que apuntava ja cap a l’estat actual. Hi registrem casos de manteniment (més cap al principi del segle xvii), d’elisió (a totes les èpoques) i d’inversió en el cas del present d’indicatiu. Vegem-ho esquemàticament: —  Casos de manteniment: «Ploga que no ploga, forment hi ha en Oriola» (1612) «el benefici i profit que i auria» (1612) «lo registre de les egües que hi-à en Oriola» (1620) «com hi agués qüestió ab lo noble don Ramon de Rocafull» (1620) —  Casos d’elisió: «Li begueren el aygua novella que en aquella ø hauria» (1608) «si ø agués abundància de més gent» (1612) «la falta que ø haurà» (1612) «ø havia un home y una dona» (1676) «ø havia dos hòmens» (1676) «ø havia oculta o amagada carn de ovella» (1684?) —  Casos d’inversió:2 «la poca gent que ø havia i de present a-y» (1612) «ploga que no ploga, forment a-y en Oriola» (1612) Aquesta última és una frase d’un refrany oriolà antic3 que apareix fins a cinc voltes en un document de 1612 on es contenen les declaracions d’alguns hòmens il·lustres de la ciutat: 1.  El pronom hi també tenia l’accepció de complement datiu en la combinació amb pronom acusatiu: «que no l·i (< lo hi) tocàssem». Recordem que hui aquest ús de hi ha estat substituït al País Valencià per li (la mateixa frase seria actualment «que no li’l tocàrem»). 2.  D’altra banda, no són rars els casos d’inversió en segles anteriors i per tot el territori lingüístic (Veny, 1971): «e a-y ocells que volen caçar ab cominal carn per a què sien ben temprats»; «A-y una malaltia que·s fa als falcons»; «A-y alguns astors o sparvers que an bona talla e bona pena» (Llibre de caça). 3.  L’esment més antic que coneixem és «Ploga ho no ploga, blat ha en Oriola» (s. xv).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 111

27/05/14 13:32


112

TSC, 23 (2013)

Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles

«ploga que no ploga, forment a-y en Oriola» (Pero Maça) «ploga o no ploga, forment i ha en Oriola» (Joseph Solanes) «ploga que no ploga, forment i ha en Oriola» (Pere Vilafranca) «ploga que no ploga, forment y ha en Oriola» (Joseph Orumbella) «ploga que no ploga, forment i ha en Oriola» (Baltasar Viudes) Només el primer, Pero Maça, d’ascendència aragonesa, empra la forma amb inversió, que hem de suposar castellanitzada. Els altres quatre declarants, segurament d’ascendència catalana, mantenien un català més genuí amb l’ús sense inversió. Ara bé, alguns dels qui mantenen la forma genuïna en el refrany, no ho fan en la resta de la declaració, en què introdueixen la castellanitzada: «los camps […] són dels més opulents i fèrtils que a-y en tot lo Regne» (Orumbella) «per la falta que en aquella a-y de gent de treball» (Viudes) És a dir, el refrany hauria ajudat a conservar un estadi més antic i «pur» de la llengua que ja s’hauria castellanitzat en el llenguatge corrent. Tanmateix, això no afectaria tothom ja que els dos prohoms de llinatges «més catalans»,4 Solanes i Vilafranca, usarien sempre la forma sense invertir (i ha) i mantindrien en els altres temps verbals el pronom hi («i avia, haver-i, i aurà»). Per tant, s’hi configura una regla variable que dependria de l’ascendència familiar dels parlants. Però el 1676 seguim observant l’alternança: dos oriolans que declaren en un procés diuen sempre a-y, i tres habitants de la veïna Benejússer fan sempre y a (Montoya, 1986: 244). No observem diferències d’ascendència entre ells ni tampoc socials. L’única diferència és la geogràfica (amb molt pocs quilòmetres de distància) i l’oposició ciutat (= Oriola) / poble (= Benejússer). Suposem, doncs, que la variant acastellanada d’aquesta regla variable viatjaria de la ciutat als pobles dels voltants. També a Elx s’observava alternança de l’ús amb el desús de hi durant l’època objecte d’estudi (Mas, 1994: 89-90; Cano, 1995: 69-71). Actualment el pronom hi, en el parlar hereu de l’antic oriolà, és pràcticament inexistent (Colomina, 1985: 318). 2.2.4.  Trets de creació autòctona 2.2.4.1.  L’increment [-ʃtɾ-] En una sèrie de verbs oriolans de la segona conjugació observem un tret singular, l’infix [-ʃtɾ-]: amanextre, coneixtre, pareixtre i regone(i)xtre. Ara bé, també detectem els mateixos verbs que apareixen a voltes sense aquest increment: parèixer, regonèixer (i reconèixer, també). Alguns, però, com comparèixer, només l’enregistrem sota aquesta forma general a tota la llengua. En el parlar d’Elx de l’edat moderna és també habitual el mateix increment i amb l’afegitó de les formes de futur, que, no debades, deriven de les d’infinitiu: parextrà, naixtran (Mas, 1994: 96; Cano 1995: 98). Encara que aquestes dues formes il·licitanes són dels anys 1609 i 1610, respectivament, el fe4.  Vegeu Moll (1982).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 112

27/05/14 13:32


La variació lingüística a la Governació d’Oriola

TSC, 23 (2013)

113

nomen degué originar-se a la capital de la governació abans del segle xvii, atès que la forma més antiga la localitzem en aquesta ciutat ja el 1603 (Montoya, 1986: 230). De la resta del segle a Oriola hem aconseguit recopilar 27 ocurrències que van dels anys 1603 al 1698, entre infinitius i futurs del model verbal afectat de la segona conjugació. Les formes amb [-ʃtɾ-] estan lleugerament per sota de les més generals en la llengua. Encara que són poques ocurrències, podem fer un assaig de les tendències del canvi en el pla cronològic (1603-1614, 1650-1654 i 1676-1698) i estilístic (redacció inicialment escrita dels escrivans, o estil formal, i transcripció que feien de les declaracions orals dels testimonis, o estil col·loquial) (Montoya, 1986: 26-30; Fresquet, 1997: 35-49). Els resultats exhibeixen una menor presència de l’infix [-ʃtɾ-] en el registre més formal (0,39) i una tendència descendent en el registre col·loquial a través del temps, com ens mostra la taula 2. Taula 2 L’increment verbal [-ʃtɾ-] en el registre col·loquial durant el segle xvii Etapes dins el segle xvii

Percentatges d’aparició en l’estil col·loquial

1603-1614

0,80

1650-1654

0,67

1676-1698

0,29

Font:  Montoya (2003).

Actualment, l’infix [-ʃtɾ-] és una regla categòrica que s’estén a tots els municipis catalanoparlants que envolten l’Horta d’Oriola: Crevillent, Elx, Santa Pola i Guardamar fan sempre els infinitius (naxtre) i han afegit els futurs (naxtré). Fins i tot han incorporat altres verbs a la llista, no sols de la segona conjugació (vençtre, crextre) sinó també de la tercera, encara que més habitualment en futurs i condicionals (ixtré < ‘eixiré’, culldria < ‘colliria’), però també en algun infinitiu (cluxtre < ‘cluixir’). El fenomen arriba, geogràficament, fins a l’illa de Tabarca, que presenta el polimorfisme de nàxer i naxtre, però s’interromp a les comarques contigües de més al nord: el Vinalopó Mitjà i l’Alacantí (Segura, 1998). 3. Conclusions La sociolingüística històrica és una alternativa que hem de tenir en compte per a analitzar la llengua en el nivell escrit i en estats anteriors a mitjan segle xix, quan no tenim testimonis enregistrats de la llengua oral. Tot i els condicionaments ja assenyalats sobre la menor freqüència de les variants i a causa de la dificultat de la datació dels fenòmens lingüístics, aquesta línia d’estudis podem considerar que ja comença a donar els seus fruits, tal com demostra la confirmació de les hipòtesis que hem presentat:

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 113

27/05/14 13:32


114

TSC, 23 (2013)

Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles

a) L’elisió de la -r final té el seu origen en el català medieval que no ha seguit l’evolució prototípicament valenciana que s’enceta en el segle xv al cap i casal del Regne. b) Les variables [ʃ] > [jʃ] i esc > isc són exponent d’una conservació del català oriental fins hui en el primer cas i fins a l’edat moderna en el segon. c) El betacisme, l’ensordiment de la prepalatal africada i l’elisió del pronom hi annex al verb haver-hi adopten una orientació castellanitzant a causa de la pressió del castellà en aquesta mateixa zona. d) L’increment [-ʃtɾ-] és de creació autòctona i segueix hui caracteritzant una part del parlar alacantí, hereu de l’antic oriolà. Bibliografia de referència Alcover, Antoni M. (1908). «El català devant els filòlecs estranjers. Una mica de dialectologia catalana». Bolletí de la Llengua Catalana, vol. iv, p. 194-303. Almúnia, Antoni (2008). Libre de tots los actes, letres, privilegis y altres qualsevol provisions del Consell d’Oriola. Edició i estudi preliminar d’Antoni Mas i Miralles. València: Universitat de València. (Fonts Històriques Valencianes; 35) [1a ed., 1620] Beltran Calvo, Vicent [et al.] (1993). «Aproximació al lèxic del parlar de Guardamar». A: Alemany, R. [et al.] (ed.). Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991. Vol. 2. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Alacant: Universitat d’Alacant; València: Universitat de València; Castelló: Universitat Jaume I, p. 495-512. Cano Ivorra, M. Antònia (1995). El Llibre del Mostassaf d’Elx: Edició crítica i estudi lingüístic. Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert: Ajuntament d’Elx. Colomina i Castanyer, Jordi (1985). L’alacantí: Un estudi de variació lingüística. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. Fresquet, Rafael (1997). Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera (1611-1666). Albalat de la Ribera: Ajuntament d’Albalat de la Ribera. Guinot, Enric (1999). Els fundadors del Regne de València: Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval. València: Tres i Quatre. 2 v. Labov, William (1975). «On the use of the present to explain the past». A: Heilmann, L. (ed.). Proceedings of the 11th International Congress of Linguists. Bolonya: Il Mulino, p. 825-851. Mas i Miralles, Antoni (1994). La substitució lingüística del català: L’administració eclesiàstica d’Elx en l’edat moderna. Alcoi: Diputació d’Alacant. —  (1999). «Introducció a la toponímia (anàlisi i proposta didàctica)». Revista del Vinalopó, núm. 2, p. 7-25. —  (2002). La variació lingüística en la consueta de la Festa d’Elx. València: Denes. (Investigació Francesc Ferrer Pastor; 9) Mas i Miralles, Antoni; Montoya, Brauli (2004). «La sociolingüística de la variació als Països Catalans: estat de la qüestió». Caplletra, núm. 37, p. 245-267. Millán, Jesús (1976). «Aproximació a l’estudi del canvi de llengua a la comarca d’Oriola». Serra d’Or [Barcelona: Publicacions de l’Abadia], núm. 196, p. 29-31. —  (1984). «La lengua catalana en Orihuela, ss. xii-xix. Testimonios y comentarios». A: Campanya «Carles Salvador». València.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 114

27/05/14 13:32


La variació lingüística a la Governació d’Oriola

TSC, 23 (2013)

115

Moll, Francesc de Borja (1982). Els llinatges catalans. Mallorca: Moll. Montoya Abat, Brauli (1986). Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’edat moderna. Alacant: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. —  (2002). «Un capítol de la repressió sobre el català en la instrucció escolar: la Carta Orden rebuda a Oriola el 1787». A: Miscel·lània Joan Veny. Vol. 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 237-262. —  (2003). «L’oriolà: una varietat siscentista de la llengua catalana». A: Actes del Dotzè Col· loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. 3. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 7-54. Montoya Abat, Brauli; Cremades, Francesc (2012). «Rerefons lingüístic i mèdic d’un text sobre l’epidèmia de 1678 a Oriola (1: rerefons lingüístic)». Estudis Romànics [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans], vol. 34, p. 165-207. Pérez Navarro, Vicent-Josep (2002). «Relíquies de toponímia catalana a l’Horta d’Oriola (Baix Segura)». A: Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. València: Universitat de València: Denes, p. 341-356. —  (2007). «Algunes notes sobre el català a l’Horta d’Oriola a començaments del segle xvii: les anotacions d’en Francesc Menargues, veí de Guardamar, al Llibre sobresequier l’any 1622». A: Homenatge a Joseph Gulsoy. Vol. 2. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 107-129. Segura i Llopes, Carles (1998). El parlar d’Elx a estudi: aproximació a una descripció. Elx: Ajuntament d’Elx. Veny, Joan (1971). «Regiment de preservació de pestilència», de Jacme d’Agramont (s. xiv). Tarragona: Diputación Provincial. —  (1982). Els parlars catalans. Mallorca: Moll.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 115

27/05/14 13:32


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 116

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 117-132 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.54 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües Stressed vowels in the Lleida dialect of Catalan in multilingual settings Josefina Carrera-Sabaté Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 4 de maig de 2012 Data d’acceptació: 20 de desembre de 2012

Resum En aquest estudi analitzo les realitzacions de les vocals tòniques del lleidatà emeses per adolescents que segueixen l’ESO i el batxillerat en centres d’educació secundària de Lleida i que tenen el català, el romanès i l’àrab com a L1. Paraules clau: fonètica articulatòria, variacionisme, L1, L2, L3, multilingüisme.

Abstract This study analyses the stress placed on vowels in the Lleida variety of Catalan by L1 Catalan, Rumanian and Arabic speaking adolescents enrolled in the secondary schools of Lleida. Key words: articulatory phonetics, variationism, L1, L2, L3, multilingualism.

1. Introducció

S

egons Pierrehumbert (2001), les representacions cognitives subjacents a l’ús de la llengua es construeixen a partir d’una classificació que els parlants fan del contínuum lingüístic en exemplars i grups d’exemplars.1 Aquesta classificació en exemplars està basada en les formes lingüístiques, en els significats, en el context en què s’han produït i també en les variables socials que hi estan relacionades. Seguint aquesta perspectiva, la classificació del contínuum lingüístic en exemplars es realitza Correspondència: Josefina Carrera-Sabaté. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 620. A/e: jcarrera@ub.edu. 1.  Exemplar és definit per Hruschka et al. (2009: 465) com «a specific instance of an utter-

ance or observation that is stored in the memory and used as a benchmark for interpreting and producing utterances in the future».

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 117

27/05/14 13:32


118

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

al mateix temps que s’utilitza la llengua i, des d’aquest punt de vista, les gramàtiques no són fixes ni estàtiques, sinó que es veuen modelades per l’experiència de cada parlant-oient. D’acord amb aquest marc teòric, l’adquisició, estructuració, organització, variació i canvi lingüístic d’una llengua no són aspectes independents sinó facetes diferents d’un mateix sistema que és complex i que es va adaptant als usuaris, que interactuen els uns sobre els altres i que es comporten seguint mecanismes perceptius i també motivacions socials.2 Si focalitzem l’atenció en l’inventari fonològic d’una llengua i d’una variant dialectal determinada, podem observar que el procés és el mateix que acabo de descriure i es pot predir, a grans trets, que els sons d’un sistema lingüístic es van afaiçonant i modificant a partir de l’ús que en fan els parlants-oients. Quan l’inventari fonològic de referència és utilitzat per parlants de procedències diverses, amb altres inventaris fonològics com a L1, hi ha, necessàriament, transferències i interaccions entre tots els sistemes implicats que provoquen que les modificacions fòniques arribin a ser força evidents. Aquest podria ser, per exemple, el cas del català, que s’utilitza molt sovint en contextos multilingües. Si ens centrem en el català i partim del fet que els usos i les interaccions del català d’avui no són ni de bon tros els mateixos que fa quinze o vint anys, és força obvi que s’hi podran observar noves modificacions i adaptacions en tots els components de la llengua. A més, si a això afegim que a Catalunya, des de finals del segle xx, hi ha hagut un creixement constant de població estrangera (per bé que s’ha aturat parcialment a partir de l’any 2008),3 podem considerar el català com un observatori ideal per analitzar una llengua variable des de tots els punts de vista. A l’hora d’analitzar les manifestacions lingüístiques dels parlants és absolutament imprescindible acotar la mostra. En aquest estudi la ciutat de Lleida4 és el punt de referència escollit. Segons les dades de l’Idescat de l’any 2010 (http://www.idescat.cat), Lleida és una ciutat d’uns 138.000 habitants, uns 29.000 dels quals són de nacionalitat estrangera; té un creixement migratori del 4,37 ‰ (a Catalunya el creixement és de l’1,34 ‰) i, segons Lorés et al. (2010), les llengües parlades a Lleida es poden dividir en quatre grans grups: llengües àrabs i berbers, llengües llatinoamericanes, llengües subsaharianes i llengües de l’Europa de l’Est. Partint d’aquesta situació social, en aquest estudi em proposo analitzar les realitzacions de les vocals tòniques del lleidatà emeses per adolescents que segueixen l’ESO i el batxillerat en centres d’educació secundària de Lleida i que tenen el català, el romanès i l’àrab com a L1 (i, evidentment, són usuaris actius d’espanyol). El fet d’haver escollit parlants de tres procedències lingüístiques diferents s’explica perquè, al marge 2.  Segueixo els postulats del sistema adaptatiu complex (CAS, a Beckner et al., 2009). 3.  Segons les dades de l’Idescat (http://www.idescat.cat), l’any 2001 es va registrar un creixement interanual de població estrangera d’un 48,5 %. A partir de llavors, la població estrangera empadronada a Catalunya ha seguit un moviment descendent, de manera que el creixement interanual de l’any 2009 s’ha situat en un 3,8 %. 4.  Vegeu algunes descripcions del lleidatà a Solans (1996) i Casanovas i Creus (1999).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 118

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

TSC, 23 (2013)

119

de formar part d’un col·lectiu nombrós a la ciutat de Lleida, en les tres llengües d’origen els inventaris vocàlics són força diferenciats. Per tant, aquestes tres estructures poden exercir diferents influències en l’emissió de les vocals del lleidatà. A continuació presento els tres inventaris de referència per al català nord-occidental, romanès i àrab magrebí (figures 1, 2 i 3), on es pot comprovar que el català és l’única llengua que compta amb les vocals /ε/ i /ɔ/ i l’àrab magrebí, l’única que només té tres vocals: /i/, /a/ i /u/. FIGURA 1 Inventari de les vocals del català nord-occidental

FONT: Elaboració pròpia a partir de Carbonell i Llisterri (1999).

FIGURA 2 Inventari de les vocals del romanès

FONT: Chitoran (2001).

FIGURA 3 Inventari de les vocals de l’àrab magrebí

FONT: Thelwall i Sa’adeddin (1999).

Les vocals mitjanes obertes del català, preses aïlladament o juntament amb les altres vocals que conformen l’inventari del català, han estat analitzades des de la producció (amb estudis comparatius interdialectals —vegeu, per exemple, CarreraSabaté i Fernández-Planas, 2005, i Recasens i Espinosa, 2006—) i també des de la percepció (vegeu, per exemple, Mora et al., 2011, i Mora i Nadeu, 2012). Totes aquestes aportacions coincideixen a assenyalar més inestabilitat en les vocals [ε] i [ɔ] que en les extremes (com ara [i a u]) tant des del punt de vista productiu (perquè en les primeres hi ha més variació en l’F1, sobretot), com perceptiu (perquè són més difícils de percebre, especialment si es tenen en compte les parelles [e ε] i [ɔ o] en relació amb d’altres com ara [i e] o bé [o u]). Al marge d’això, si es prenen en consideració processos d’aprenentatge de segones llengües, sembla que les dificultats perceptives i productives que s’observen a l’hora d’aprendre els sons d’una L2 no només són causades per les propietats fonètiques dels sons particulars d’una L1 sinó per l’estructura del sistema fonològic, de manera que són tots els trets fonètics de la L1 i les distàncies entre els sons que conformen el sistema, els que influeixen en la producció i percepció d’una L2 (Brown, 2000). Cal tenir en compte, endemés, que com més diferències hi ha entre un so de la L1 i un de la L2, més fàcilment es distingiran (i es produiran) els trets específics de la L2 (Flege, 1995).5 A banda d’aquests aspectes, la recerca sobre l’aprenentatge fonològic i fonètic d’una 5.  Speech learning model (Flege, 1995).

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 119

27/05/14 13:32


120

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

L2 s’ha centrat en variables com l’edat dels parlants i també en variables socials com ara l’ús de la L1 i la L2, la instrucció i pràctica de la L2, el temps de residència, l’aptitud, la motivació i els aspectes cognitius dels parlants (vegeu-ne una revisió a Major, 2008). Quant als usos lingüístics, la literatura variacionista ha proveït la comunitat lingüística de força exemples relacionats amb situacions de contacte lingüístic i s’ha observat que les interaccions cara a cara tenen un paper molt important per tal que hi hagi acomodació lingüística i, en definitiva, canvis lingüístics (Trudgill, 1989). La variable gènere dels parlants també ha estat a bastament utilitzada en tota la literatura variacionista i s’ha determinat un paper rellevant a les dones, tant en processos de canvi en curs com en processos de manteniment lingüístic. Tal com afirma Labov (2001: 367) «Women deviate less than men from linguistic norms when the deviations are overtly proscribed, but more than men when the deviations are not proscribed». També, tenint en compte el gènere dels informants, s’han trobat diferències en les mesures dels formants vocàlics que estan relacionades amb el gènere i amb l’edat dels parlants (Huber et al., 1999). La hipòtesi de partida d’aquest treball és que hi ha diferències en la realització de les vocals [ε] i [ɔ] en lleidatanoparlants que tenen diferents L1 i que aquestes diferències es veuen modificades per factors socials com el gènere, els anys de residència a la ciutat de Lleida i les llengües d’ús a casa, amb els amics i a l’escola. 2.  Metodologia Els informants analitzats són trenta-nou adolescents de dotze a disset anys que viuen a Lleida, estudien en centres de secundària de la ciutat i parlen lleidatà. Es troben distribuïts en tres grups segons la L1: dotze tenen el lleidatà com a L1 (i usen, normalment, aquesta varietat), quinze tenen el romanès com a L1 i dotze tenen l’àrab del Magrib com a L1. En cada grup de parlants hi ha subagrupacions relacionades amb el gènere: sis nois i sis noies en els grups L1 català i àrab i set nois i vuit noies en el grup L1 romanès. Les dades analitzades provenen d’un enregistrament d’una lectura de logòtoms dins d’una frase portadora. La frase portadora és «La Mar diu CVC quan vol». Els logòtoms estan construïts a partir de la combinació aleatòria de les vocals del lleidatà [i e ε a ɔ o u] en contextos consonàntics simètrics: [s ʃ ʎ k]. S’han analitzat un total de 1.090 vocals. Les variables lingüístiques per analitzar són els valors de F0, F1, F2 i F3 de cada vocal, obtinguts mitjançant Praat; el context consonàntic adjacent, la sonoritat de les consonants adjacents i, finalment, la durada de cada vocal. Per tal de poder comparar tots els enquestats, s’han normalitzat els formants seguint el mètode de Lobanov (Ferrari, 1980; Recasens, 2008); les durades de cada vocal també s’han normalitzat de manera proporcional a la durada de cada frase portadora. Les variables socials preses en consideració per a l’estudi són la L1 de cada informant, el gènere, el temps de resi-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 120

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

TSC, 23 (2013)

121

dència a la ciutat de Lleida, així com la llengua utilitzada a casa, al centre d’educació secundària i amb els amics. L’anàlisi estadística s’ha dut a terme mitjançant els programes Statgraphics i SPSS, utilitzant ANOVA multifactorial i d’un nivell i MDS. 3. Resultats i discussió 3.1. Generalitats L’anàlisi de la carta formàntica de les freqüències mitjanades de totes les vocals emeses pels tres grups de parlants permet observar, d’entrada, que les diferències més rellevants en totes les vocals es troben en les vocals mitjanes, tal com era previsible (vegeu el gràfic 1). De manera més concreta, s’observa que el camp de dispersió de les vocals mitjanes altes i baixes dels parlants que tenen l’àrab com a L1 no presenta distincions. En el cas del romanès com a L1, les dades són més diversificades perquè hi ha diferències entre les vocals mitjanes tancades i obertes, per bé que no tantes com en els parlants amb L1 català.

GRÀFIC 1 Carta formàntica corresponent a les freqüències mitjanades dels valors normalitzats de F1 i F2 per a cada grup de parlants: L1 català (CAT), L1 romanès (RM) i L1 àrab (ARB) -1,5 i i

-1

u

u

CAT

u

F1 Normalized

-0,5 e E e e

0

o O

E

o

RM

o O O

0,5 E 1

a

a

ARB

a

1,5

2 1,5

1

0,5

0

-0,5

-1

-1,5

F2 Normalized

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 121

27/05/14 13:32


122

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

3.2.  F0 i F1 Després d’analitzar els valors de F0, F1, F2 i F3, s’observa que només són significatius els resultats corresponents a F0 i F1. En relació amb els valors normalitzats de F0 es constata, paral·lelament al que s’ha observat en altres estudis, que les vocals altes tenen un F0 més alt (vegeu, per exemple, Whalen i Levitt, 1995). En relació amb la procedència lingüística dels parlants es constata que en totes les vocals els adolescents amb L1 romanès pronuncien els logòtoms amb uns valors de F0 més elevats que els altres parlants (vegeu el gràfic 2). Pel que fa a l’F1, les diferències més rellevants entre els parlants se situen en les vocals mitjanes obertes [ε] i [ɔ] perquè són més obertes (tenen l’F1 més elevat) quan els parlants tenen L1 català. Quant a les altres vocals, els parlants amb L1 romanès són els que les emeten més obertes (vegeu el gràfic 3). GRÀFIC 2 Valors mitjanats de F0 segons cada L1 i cada vocal (F = 7,13; valor p = 0,0008)

GRÀFIC 3 Valors mitjanats de F1 segons cada L1 i cada vocal (F = 9,93; valor p = 0,0001)

Al marge d’aquest aspecte, i encara dins del primer formant, es constaten diferències significatives si es tenen en compte les distàncies entre els F1 mitjanats de les parelles de vocals següents: [e ε], [ε a] i [ɔ o]. D’acord amb això, els parlants amb L1 català presenten distàncies més grans entre les vocals mitjanes obertes i tancades

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 122

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

TSC, 23 (2013)

123

([e ε] i [ɔ o]) que els altres dos grups de parlants i aquestes diferències permeten distingir ben clarament les emissions dels L1 català i les dels L1 romanès o àrab (vegeu el gràfic 4). S’observa també una diferència significativa en la distància entre [ε a], de manera que els parlants amb L1 català presenten menys distància entre aquestes vocals que els parlants amb L1 romanès o àrab. Aquesta diferència en la distància no és significativa en la parella posterior ([a ɔ]), per bé que s’hi dibuixa la mateixa tendència.

GRÀFIC 4 Valors mitjanats de les distàncies vocàliques entre els valors normalitzats de F1 segons cada L1 i segons cada parella de vocals analitzada ([e 3 ]: F = 8,16; valor p = 0,001; [3 a ]: F = 4,37; valor p = 0,02; [$ o]: F = 11,55; valor p = 0,0001)

Seguint en l’anàlisi de les distàncies entre les vocals, no s’observen diferències significatives entre les vocals extremes ([i a u]) de tots tres grups de parlants, de manera que, a grans trets, tant [i a] com [a u] són equidistants en tots tres grups (vegeu el gràfic 5). Aquesta observació concorda amb els resultats de Recasens i Espinosa (2006) en la comparació de les vocals de quatre grans zones dialectals del català, sobretot pel que fa a la parella [i a]. I és que, paral·lelament al que apunten Recasens i Espinosa (2006: 664) en relació amb els dialectes del català, en lleidatà, les diferències en les distàncies de les vocals mitjanes entre els tres grups de parlants es veuen compensades per la distància constant entre [i a] i també [a u] que presenten tots tres grups de parlants. D’alguna manera, es pot parlar d’un sistema compensatori que és donat per un rang global de F1 constant en tots tres grups de parlants i que delimita les diferències en les distàncies de les vocals mitjanes.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 123

27/05/14 13:32


124

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

GRÀFIC 5 Valors mitjanats de les distàncies entre [i a ] i [a u] a partir dels valors normalitzats de F1 segons cada L1 (sense diferències significatives)

3.3. Durada Els valors mitjanats i normalitzats de les durades de les vocals permeten remarcar que en els parlants amb L1 català les vocals són més curtes que en els altres grups lingüístics (vegeu els gràfics 6 i 8). En relació amb el context, s’observa que les vocals que s’emeten entre fricatius alveolars sords són més llargues que les altres i, al mateix temps, exceptuant el cas de la vocal [i], les vocals són més curtes quan s’emeten en un context sonor (vegeu el gràfic 7). Tots tres grups lingüístics presenten uns valors similars de durada en les vocals tancades anteriors i posteriors [i] i [u] i més variabilitat en les vocals centrals (vegeu el gràfic 8). És interessant remarcar que en els parlants que tenen L1 àrab la durada de les vocals [i a u] és menor que la de les altres vocals. Aquestes són les vocals que conformen l’inventari fonològic de l’àrab (vegeu la secció 1) i aquest comportament podria explicar-se com una possible transferència de la L1 àrab al català.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 124

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

GRÀFIC 6 Valors mitjanats de la durada segons cada L1 i cada vocal (F = 39,73; valor p = 0,0000)

GRÀFIC 7 Valors mitjanats de la durada segons el context adjacent i cada vocal (F = 7,72; valor p = 0,0000)

[k] [ ] [s] [∫]

TSC, 23 (2013)

125

GRÀFIC 8 Valors mitjanats de la durada de les vocals segons cada L1 (F = 10,67; valor p = 0,0000)

[i e 3 a $ o u]

3.4. Gènere La connexió de la variable social gènere amb els valors del primer formant de les vocals [ε] i [ɔ] permet determinar que les noies amb L1 català presenten un F1 molt elevat, fins i tot més alt que el dels nois del mateix grup lingüístic d’origen, i són les que emeten les variants vocàliques més obertes de tots els informants. Al marge d’això, tal com es mostra al gràfic 9, les noies que tenen L1 àrab són les que presenten un F1 més baix de tots els informants (tenen les vocals mitjanes baixes més tancades) i, finalment, cal destacar que els nois amb L1 romanès i català presenten un grau similar d’obertura en les vocals mitjanes baixes (vegeu el gràfic 9). Pel que fa a les distàncies entre les vocals, no es detecten diferències significatives en relació amb el gènere i es pot afirmar que les noies i els nois del grup L1 català són els que presenten les distàncies més grans en l’F1 de les vocals [ε]-[e] i [ɔ]-[o] si es comparen amb el dels altres informants. Després d’analitzar la connexió entre la durada de les vocals i el gènere dels informants s’observa que els nois del grup L1 català són els que emeten les vocals més curtes, mentre que són les dones del grup L1 àrab les que emeten les vocals més curtes. Les vocals emeses per nois i noies amb L1 romanès són les més llargues (vegeu el gràfic 10). La interacció entre la L1 i el gènere també és significativa quan es compara la durada de cada vocal del grup L1 àrab (vegeu el gràfic 11). I és que les vocals més breus del grup L1 àrab són [i] i [u] per a les noies i [i], [a] i [u] per als nois, paral·lelament al que he apuntat anteriorment.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 125

27/05/14 13:32


126

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

GRÀFIC 9 Mitjana en F1 segons el gènere i la L1 dels informants (F = 14,96; valor p = 0,0000)

GRÀFIC 10 Mitjana de les durades vocàliques segons el gènere i la L1 (F = 29,17; valor p = 0,0000)

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 126

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

TSC, 23 (2013)

127

GRÀFIC 11 Valors mitjanats de la durada de les vocals segons cada L1 (F = 30,81; valor p = 0,0000)

Finalment, la combinació de dos factors lingüístics (durada i F1) i dos factors socials (L1 i gènere) permet determinar que les realitzacions vocàliques de cada grup lingüístic s’agrupen espacialment tant en homes com en dones de la manera següent (vegeu els gràfics 12 i 13): les vocals més similars entre tots els informants se situen a la part central dels gràfics (vocals tancades [i] i [u]) i les vocals més variables ([] i [ɔ]) són a la perifèria dels gràfics. En els homes, les diferències vocàliques estan ben delimitades per llengües d’origen, mentre que en les dones s’observen espais molt acostats entre les produccions de les vocals tancades i mitjanes tancades de les dones amb L1 àrab i català. GRÀFIC 12 Distàncies (MDS) segons F1 i L1. Dones

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 127

GRÀFIC 13 Distàncies (MDS) segons F1 i L1. Homes

27/05/14 13:32


128

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

3.5.  Llengües d’ús La llengua d’ús a casa i amb els amics ha resultat un factor important a l’hora de determinar les variacions en l’F1 de les vocals [ε] i [ɔ] dels grups de parlants amb L1 romanès i àrab.6 I és que quan el català és una de les llengües utilitzades en les relacions familiars i amb els amics, els valors de F1 de les vocals [ε] i [ɔ] tendeixen a augmentar significativament (vegeu els gràfics 14 a 17). En els informants amb L1 romanès, els valors de F1 de [ε] i [ɔ] són fins i tot més alts que els dels informants amb L1 català (vegeu els gràfics 14 i 17). En aquest sentit, doncs, es pot afirmar que en els informants amb L1 romanès i àrab que utilitzen català hi ha un acostament a les realitzacions fòniques dels informants amb L1 català i, en aquest cas concret, els exemplars d’aquests parlants (en termes de Pierrehumbert, 2001) tendeixen a uniformitzar-se amb els que emeten els informants amb L1 català. Un cop més, l’ús de la llengua i la interacció cara a cara entre els parlants té un paper molt important en l’acomodació lingüística (Trudgill, 1989).

GRÀFIC 14 GRÀFIC 15 Valors mitjanats de F1 de [3 ] segons les llengües Valors mitjanats de F1 de [$ ] segons les llengües utilitzades a casa (F = 6,43; valor p = 0,001) utilitzades a casa (F = 4,27; valor p = 0,0027)

1: llengua dels pares, 2: llengua dels pares i català, 3: llengua dels pares i espanyol, 4: llengua dels pares i català i espanyol, 5: català.

6.  La llengua utilitzada al centre d’educació secundària no ha estat significativa ni tampoc el temps de residència a la ciutat de Lleida, contràriament al que s’esperava.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 128

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

GRÀFIC 16 Valors mitjanats de F1 de [3 ] segons les llengües utilitzades amb els amics (F = 3,16; valor p = 0,0158)

TSC, 23 (2013)

129

GRÀFIC 17 Valors mitjanats de F1 de [$ ] segons les llengües utilitzades amb els amics (F = 2,59; valor p = 0,0387)

1: llengua dels pares, 2: llengua dels pares i català, 3: llengua dels pares i espanyol, 4: llengua dels pares i català i espanyol, 5: català, 6: espanyol, 7: català i espanyol.

4. Observacions generals Les vocals del lleidatà emeses per parlants amb L1 català, romanès i àrab són força similars exceptuant les vocals mitjanes [ε] i [ɔ]. La diferència en la pronunciació de [ε] i [ ɔ] entre tots els grups de parlants es troba en el grau d’obertura d’aquestes vocals (F1), de manera que les vocals emeses per parlants amb L1 català són més obertes que les emeses per parlants amb L1 romanès o àrab. A més a més, les distàncies entre l’F1 de les parelles [e ε] i [o ɔ] dels parlants amb L1 català són més grans que les dels altres enquestats. Les diferències en l’obertura de les vocals mitjanes es poden explicar a partir de diversos factors: 1)  Factors intralingüístics: interdialectalment, les vocals mitjanes baixes del català són més variables que les vocals altes o que la vocal baixa (Carrera-Sabaté i Fernández-Planas, 2005; Recasens i Espinosa, 2006); a més, els contrastos entre [ε e] i [ɔ o] són menys productius que d’altres en què es combinen amb vocals altes (vegeu exemples aplicats a la percepció del català oriental a Mora et al., 2011, i Mora i Nadeu, 2012). Paral·lelament a aquestes observacions, les dades recollides en aquest estudi permeten observar variació en les vocals mitjanes de tots els enquestats. Cal tenir en compte, però, que totes les vocals dels tres grups de parlants s’han emès dins d’unes distàncies similars en les vocals extremes ([i], [a] i [u]), que confereixen estabilitat al sistema vocàlic lleidatà, independentment de la llengua d’origen dels parlants. 2)  Factors interlingüístics: les vocals dels sistemes fonològics del romanès i de l’àrab són diferents del català perquè no tenen les vocals /ε/ i /ɔ/ (en el cas del roma-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 129

27/05/14 13:32


130

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

nès) ni /eε/ i /oɔ/ (en el cas de l’àrab). A més a més, cal tenir en compte que els usuaris d’aquestes tres llengües es troben en contacte permanent amb una quarta llengua: l’espanyol, que tampoc no compta amb els fonemes /ε/ i /ɔ/. Si es comparen els F1 de tots tres grups de parlants, i al marge de les diferències en l’obertura de les vocals mitjanes obertes, s’observa que les produccions dels parlants amb L1 romanès són més obertes que les dels altres grups d’informants. Pel que fa als joves amb L1 àrab, els valors de F1 de les vocals [e] i [o] són pràcticament idèntics als de les mateixes vocals dels informants amb L1 català. En aquest cas, les vocals tancades no formen part del sistema fonològic de l’àrab i s’han integrat al català seguint el mateix patró que els catalanoparlants. Ara bé, les vocals mitjanes obertes no han seguit aquest patró. Altres factors de contacte lingüístic (segurament amb el castellà) i socials poden donar raó d’aquesta diferència. Quant a la durada de les vocals dels informants àrabs s’observa que les vocals [i], [a] i [u] són, en general, més breus que les altres vocals. 3)  Factors socials: les dones i els homes analitzats presenten actuacions diferenciades segons cada L1, seguint els postulats de la literatura variacionista. Les dades de l’anàlisi MDS confirmen aquestes diferències i permeten determinar que les produccions dels nois ocupen espais més delimitats que les de les noies, en què les produccions L1 àrab i català estan molt acostades. El contacte amb la llengua catalana en els àmbits de la família i els amics aporta llum en les diferències de F1 de les vocals mitjanes obertes: els adolescents que tenen L1 romanès o àrab i que usen el català a casa i amb els amics emeten les vocals [ε] i [ɔ] amb un F1 més elevat (més obertes) que els altres. En resum, el major contacte dels parlants amb L1 àrab o romanès amb la llengua catalana provoca que els seus exemplars es vagin modificant en la mateixa direcció que es troben les emissions dels parlants amb L1 català. Aquesta és, doncs, una prova més de la importància de les interaccions dels parlants per a l’acomodació lingüística i també de la variabilitat de la llengua com a sistema adaptatiu complex als usuaris i als contextos d’ús. 5. Agraïments Aquest treball s’ha beneficiat de l’ajut a projectes d’investigació amb referència número FFI2010-22181-C03-02 del Ministeri de Ciència i Innovació. Agraeixo la bona disponibilitat dels estudiants del Col·legi Episcopal i de l’Institut Joan Oró de Lleida, així com l’ajut de Celi Canyadell i Gemma Mirmi per poder contactar amb els informants. També vull agrair els comentaris de Jane Stuart-Smith, Tamara Rathcke i Imma Creus en versions anteriors d’aquest treball.

Bibliografia de referència Beckner, Clay; Blythe, Richard; Bybee, Joan; Christiansen, Morten; Croft, William; Ellis, Nick; Holland, John; Ke, Jinyun; Larsen-Freeman, Diane; Schoenemann, Tom (2009). «Language is a complex adaptive system». Language Learning, vol. 59, núm. 1, p. 1-26.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 130

27/05/14 13:32


Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües

TSC, 23 (2013)

131

Brown, Cynthia (2000). «The interrelation between speech perception and phonological acquisition from infant to adult». A: Archibald, John (ed.). Second language acquisition and linguistic theory. Oxford: Blackwell, p. 4-63. Carbonell, Joan F.; Llisterri, Joaquim (1999). «Catalan». A: Handbook of the International Phonetic Association. Cambridge: Cambridge University Press, p. 62. Carrera-Sabaté, Josefina; Fernández-Planas, Ana M. (2005). Vocals mitjanes tòniques del català: Estudi contrastiu interdialectal. Barcelona: Horsori. Casanovas, Montserrat; Creus, Imma (1999). «Apunts sobre el lleidatà: fonètica i morfosintaxi». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 12, p. 83-108. Chitoran, Ioana (2001). The phonology of Romanian: A constraint-based approach. Berlín; Nova York: De Gruyter Mouton. Ferrari, Sandra (1980). «Evaluation of vowel normalization procedures». Journal of the Acoustical Society of America, vol. 67, núm. 1, p. 253-261. Flege, James E. (1995). «Second language speech learning: theory, findings, and problems». A: Strange, Winifred (ed.). Speech perception and linguistic experience: Issues in cross-linguistic research. Timonium, Md.: York Press, p. 233-277. Hruschka, Daniel J.; Christiansen, Morten H.; Blythe, Richard A.; Croft, William; Heggarty, Paul; Mufwene, Salikoko S.; Pierrehumbert, Janet B.; Poplack, Shana (2009). «Building social cognitive models of language change». Trends in Cognitive Sciences, vol. 13, núm. 11, p. 464-469. Huber, Jessica E.; Stathopoulos, Elaine T.; Curione, Gina M.; Ash, Theresa A.; Johnson, Kenneth (1999). «Formants of children, women, and men: the effects of vocal intensity variation». Journal of the Acoustical Society of America, vol. 106, núm. 3, p. 15321542. Labov, William (2001). Principles of linguistic change. Vol. 2: Social factors. Oxford: Blackwell. Lorés, Elisenda; Soto, Joana; Berenguer, Oriol (2010). Les altres llengües a Lleida: Mapa lingüístic de Lleida 2010. Lleida: Òmnium Cultural: Pagès Editors. Disponible en línia a: <http://lleida.omnium.cat> i <http://www.paeria.es/dcci>. Major, Roy C. (2008). «Transfer in second language phonology». A: Hansen Edwards, Jette G.; Zampini, Mary L. (ed.). Phonology and second language acquisition. Amsterdam: John Benjamins, p. 63-94. Mora, Joan Carles; Keidel, James L.; Flege, James E. (2011). «Why are the Catalan contrasts between /e/-/ε/ and /o/-/ɔ/ so difficult for even early Spanish-Catalan bilinguals to perceive?». A: Wrembel, M.; Kul, M.; Dziubalska-Kołaczyk, K. (ed.). Achievements and perspectives in the acquisition of second language speech: New Sounds 2010. Vol. II. Frankfurt: Peter Lang, p. 183-193. Mora, Joan Carles; Nadeu, Marianna (2012). «L2 effects on the perception and production of a native vowel contrast in early bilinguals». International Journal of Bilingualism, vol. 16, núm. 4, p. 484-500. Pierrehumbert, Janet (2001). «Exemplar dynamics: word frequency, lenition, and contrast». A: Bybee, Joan L.; Hopper, Paul (ed.). Frequency and the emergence of linguistic structure. Amsterdam: John Benjamins, p. 137-157. Recasens, Daniel (2008). «Mètodes de normalització i de representació de dades acústiques i articulatòries». Estudios de Fonética Experimental, núm. xvii, p. 331-341. Recasens, Daniel; Espinosa, Aina (2006). «Dispersion and variability of Catalan vowels». Speech Communication, vol. 48, núm. 6, p. 645-666.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 131

27/05/14 13:32


132

TSC, 23 (2013)

Josefina Carrera-Sabaté

Solans, Esperança (1996). Estudi fonètic sobre la parla de Lleida. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. Thelwall, Robin; Sa’adeddin, M. Akram (1999). «Arabic». Handbook of the International Phonetic Association. Cambridge: Cambridge University Press, p. 52. Trudgill, Peter (1989). «Contact and isolation in linguistic change». A: Breivik, Leiv Earl; Jahr, Ernst H. (ed.). Language change: Contributions to the study of its causes. Berlín: De Gruyter Mouton, p. 227-237. Whalen, Douglas H.; Levitt, Andrea (1995). «The universality of intrinsic F0 of vowels». Journal of Phonetics, vol. 23, núm. 3, p. 349-366.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 132

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 133-151 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.55 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava Phonological variation in the Catalan spoken in Barcelona: the xava accent Jordi Ballart Macabich Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet

Data de recepció: 13 de juny de 2012 Data d’acceptació: 23 de gener de 2013

Resum L’article és un estudi de sociofonètica urbana que mostra un recull dels patrons de variació fònica de l’accent barceloní anomenat xava, analitzats a la meva tesi doctoral. Aquest accent es caracteritza especialment per l’obertura de la vocal neutra. Un altre tret fonètic associat amb aquesta varietat lingüística és l’ensordiment de les consonants sibilants /z/ i //. L’estudi de les correlacions d’aquestes variables lingüístiques amb factors socials com ara el sexe, classe social i llengua primera ens permet caracteritzar una sèrie de tendències de variació sociolingüística en unes variables fonològiques que pràcticament no han estat estudiades abans d’una manera quantitativa. Els informants de l’estudi eren adolescents de Barcelona i l’àrea metropolitana. Paraules clau: variació lingüística, català xava, variable lingüística, variable social, prestigi, Barcelona.

Abstract This article is a study of urban sociophonetics that displays a number of phonological variation patterns in a Barcelona accent of Catalan known as xava, which formed part of the author’s research for his doctoral dissertation. The distinctive features of this accent include the typical lower schwa vowel, as well as the devoicing of the sibilants /z/ and //. The analysis of the correlations among these linguistic variables and social factors such as gender, class and L1 shows a number of patterns of sociolinguistic variation in phonological variables that have scarcely been researched before using quantitative methods. The informants of the study were adolescents from Barcelona and its metropolitan area. Key words: language variation, xava Catalan, linguistic variable, social variable, prestige, Barcelona.

Correspondència: Jordi Ballart Macabich. Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet. C. de la Mare de Déu de la Mercè, 20, 3r. 08901 L’Hospitalet de Llobregat. Tel.: 934 406 570 / 651 521 140. A/e: jballart@cpnl.cat.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 133

27/05/14 13:32


134

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

1. Introducció

A

quest article mostra un resum dels patrons de variació fònica del català de Barcelona, investigats a la meva tesi doctoral (Ballart, 2004). L’objectiu d’aquest estudi és la caracterització i anàlisi sociolingüístics de variables fonològiques associades amb l’accent xava, descrivint la seva variació social en adolescents de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Els informants que han participat en aquest estudi provenen dels districtes de Gràcia, Sarrià - Sant Gervasi, les Corts, l’Eixample, Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu i Sants-Montjuïc, i de les ciutats de l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà. He partit d’una definició del xava com un accent del català barceloní caracteritzat per una sèrie de trets fonètics associats amb la influència del castellà. La tesi va ser publicada l’any 2004 i la recollida de dades es va fer al llarg de l’any 2003. Un dels objectius d’aquest article és que serveixi com a base per a futures recerques amb dades actualitzades sobre l’accent barceloní. Considero important també donar a conèixer els resultats de l’estudi que presento aquí, ja que el paper dels factors socials i els patrons de variació lingüística en l’accent xava no s’havien investigat abans amb dades empíriques. 2. El català xava Joan Vinyoles explica que xava procedeix del mot d’origen caló xabó, que vol dir ‘noi’ (Vinyoles, 1978: 175). Amb el temps, aquest paraula va perdre els morfemes de gènere originals del romaní, substituïts per un únic sufix, -a, i va donar com a resultat la paraula xava. López del Castillo explica que el terme xava, originalment utilitzat per referir-se a joves de classe obrera, va passar també a designar la parla dels xaves, amb tota una sèrie de connotacions negatives: «[…] parlar molt desmanegat del jovent de barriades populars barcelonines» (López del Castillo, 1976: 55). Aquest autor diferenciava diversos sociolectes barcelonins, segons la dimensió de classe social: el bleda a l’extrem de la classe alta i el xava a la classe obrera. Aquí hi havia també una diferenciació entre xarnego, el sociolecte dels castellanoparlants nadius, i el xava pròpiament dit, utilitzat pels catalanoparlants nadius. No hi ha dades empíriques, però, que mostrin que, per exemple, el bleda es parlés en una classe social determinada, o que els trets lingüístics dels parlants de xava o xarnego diferissin segons la seva llengua primera. Els conceptes de López del Castillo i també el repertori lingüístic barceloní analitzat per Tusón (1985) resulten de molta utilitat a l’hora de mostrar representacions socials d’aquests sociolectes i visualitzar processos d’estigmatització del català xava (Ballart, 1996). A l’hora d’estudiar d’una manera empírica aquest sociolecte, però, vaig considerar més adequat emprar un mètode variacionista. En aquest marc, Pla (1995) va dur a terme un estudi de les característiques articulatòries de la vocal neutra segons el context estilístic. Aquest autor

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 134

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

135

opina que el terme xava va passar a aplicar-se a un conjunt de varietats lingüístiques que tenen com a tret distintiu l’obertura de /ə/, independentment de l’origen etnolingüístic o classe social del parlant. 3. Les variables lingüístiques Les ideologies lingüístiques del català xava, que ja havia analitzat en un article previ Ballart (2002), mostraven com aquest sociolecte s’associava amb trets lingüístics de la llengua castellana. Algunes d’aquestes ideologies, per exemple, representaven el xava com a català amb so castellà. Vaig decidir, per tant, estudiar l’accent1 xava analitzant una sèrie de variables fonològiques que presenten variants que han estat relacionades amb la influència del castellà. La variable vocàlica La primera variable escollida va ser /ə/, tenint present l’estudi de Joan Pla i també una sèrie d’ideologies lingüístiques que m’havien fet veure com l’obertura de la vocal neutra és el tret lingüístic utilitzat normalment per imitar la parla estereotipada del xava. A banda de la variant [a], atribuïda a la influència del castellà i que és el resultat de la pronunciació de la vocal neutra com la /a/ àtona castellana (Recasens, 1996: 107), també vaig estudiar la variant [ɐ], una realització intermèdia entre la posició oberta i mig oberta del quadre vocàlic (Laver, 1994: 312). Aquesta variant, un so entre la vocal neutra i la vocal /a/ castellana, va ser produïda amb força freqüència pels informants. Una altra variant analitzada va ser la forma [e], de la qual no he trobat cap referència com a variant de /ə/ al català oriental. Així i tot, en vaig trobar alguns casos en les converses i entrevistes analitzades i, per tant, la vaig incorporar com una de les variants vocàliques. Aquesta forma apareixia en casos en què la variable vocàlica corresponia a la grafia e. Les variables consonàntiques Pel que fa a les variables consonàntiques, vaig seleccionar variables fonològiques sibilants. En primer lloc, vaig considerar les variants sorda i sonora de la fricativa alveolar /z/. L’ensordiment de la s sonora ha estat observat en parlants de llengua inicial castellana o en parlants de català com a llengua inicial molt influïts pel castellà (Mier, 1986: 79; Recasens, 1996: 277).2 1. Entenc accent com una varietat lingüística amb una sèrie de trets fonològics, fonètics i de pronunciació, però fora de l’àmbit morfològic, sintàctic o lèxic (Foulkes i Docherty, 1999: 5). 2.  Aquestes observacions, però, no s’han documentat empíricament amb dades quantitatives.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 135

27/05/14 13:32


136

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

La segona variable consonàntica estudiada va ser la fricativa palatal. Aquí vaig analitzar la variant sorda [ʃ], també atribuïda a la influència del castellà (Mier, 1986: 79 —vegeu la nota 2—). També vaig considerar una altra variant, l’aproximant palatal sonora [j], que va aparèixer en força ocasions en la pronunciació de paraules com ara projecte o jove. 4.  Metodologia El paquet estadístic emprat va ser l’SPSS Version 11, mitjançant tests khi quadrat que permeten calcular els nivells de significació per cada categoria (factors lingüístics) i els valors de les diferències entre grups independents (les categories socials). Tots els tests van ser aplicats a un nivell de probabilitat de 0,05. Els informants i les variables socials La mostra d’informants escollits va ser determinada pels objectius de la meva recerca. L’objectiu principal era la descripció de patrons de variació lingüística de l’accent xava segons una sèrie de factors socials. Per tant, vaig optar per una mostra estratificada on tots els grups d’una mateixa variable social tinguessin el mateix nombre d’informants. Així, les correlacions entre variants fonètiques i factors socials podrien ser analitzades sense quedar distorsionades per cap categoria social (per exemple, seleccionar més nois que noies ens hauria proporcionat uns resultats esbiaixats a favor del grup de sexe masculí). Les variables socials representades en diferents grups es classifiquen en una graella estratificada de dotze cel·les (tres classes socials × dos sexes × dues L1) i seixanta informants, cinc per cada cel·la. Els informants de l’estudi eren nois i noies adolescents, d’edats entre tretze i divuit anys, principalment d’instituts de secundària i batxillerat o cicles formatius. Vaig seleccionar la professió dels pares com a indicador principal de classe social, ja que aquest indicador també s’ha utilitzat en diverses enquestes oficials de població a l’hora de definir el perfil social dels enquestats. Vaig basar-me en l’anàlisi de l’enquesta oficial de població de 1996 (Farràs, Torres i Vila, 2000) i també en les observacions sobre l’estratificació social de l’Enquesta de la Regió de Barcelona 2000 (Subirats, Sánchez i Domínguez, 2003). Per tal d’afinar més la divisió de classes socials que apareixia en aquests treballs, vaig fer una divisió dins el grup de classe mitjana, on hi havia una gran diversitat de categories laborals. Per tant, vaig considerar un nou grup, el de la classe alta, formada per directors i propietaris d’empreses, i elits econòmiques. Per tal de completar el quadre de perfils socials, també vaig tenir en compte dades sobre el tipus de centre educatiu i el barri de residència dels informants.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 136

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

137

La variació estilística Un dels factors que analitzo en aquest estudi és el context estilístic. Per observar la variació segons aquest factor vaig triar dos formats estilístics: els grups de conversa, que correspondrien a l’estil informal, i les entrevistes individuals, que correspondrien a l’estil formal. Pel que fa a les entrevistes, vaig dissenyar un qüestionari amb l’objectiu de crear una situació de conversa formal i d’obtenir respostes a una sèrie de preguntes directes, evitant discursos narratius. A l’entrevista bàsicament els demanava informació sobre dades personals, estudis i hàbits de lectura. Així, mitjançant una estructura pregunta-resposta, podia controlar les intervencions dels informants. En canvi, als grups de conversa, l’objectiu era la creació d’una situació al més informal possible. La major part de gravacions van tenir lloc en un pis distribuït en dos espais diferents: la sala dels grups de conversa, on hi havia menjar per picar i begudes, i la sala d’entrevistes. A la sala dels grups, els participants es quedaven sols amb la gravadora engegada i no tenien cap tema de conversa delimitat. Vaig tenir cura d’incloure almenys un parlant nadiu de català en cada grup, ja que en grups formats exclusivament per parlants de castellà L1 la interacció en català hauria quedat en molts casos forçada i poc natural. Per la mateixa raó, vaig evitar formar grups que coincidissin exactament amb grups d’amics ja existents, en què a vegades l’ús del castellà era habitual i la interacció en català entre ells mateixos podria resultar estranya. En general, al cap de pocs minuts d’iniciar la gravació, els participants produïen converses espontànies en català en un ambient distès. Els comentaris d’alguns dels informants, un cop acabat el treball de camp, assenyalaven que en els grups de conversa parlaven «com els sortia», mentre que a les entrevistes es fixaven més en el llenguatge que utilitzaven. De fet, aquest contrast entre els dos estils era l’objectiu darrere la creació de dues situacions contextuals diferents. 5. Els resultats La variable /ə/ Influència dels factors lingüístics El primer pas, abans de procedir a l’anàlisi dels factors socials en les variables fonològiques estudiades, és l’anàlisi dels factors lingüístics i la seva possible influència en els patrons de variació observats. Aquest punt és important especialment a l’hora d’estudiar la forma [ə], molt sensible als efectes coarticulatoris (Recasens, 1996: 105). Per tant, vaig estudiar factors lingüístics susceptibles de tenir un determinat efecte en les variants vocàliques, com ara el context fonètic, el tipus de síl·laba, les pauses i les posicions intertòniques. La influència de l’ortografia també va ser tinguda en compte, ja que una de les meves hipòtesis era que les paraules escrites amb e afavoririen la va-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 137

27/05/14 13:32


138

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

riant [e] en parlants de castellà com a llengua primera. Aquest factor va ser analitzat més en detall correlacionant-lo estadísticament amb els factors socials. Els tests aplicats en l’anàlisi dels factors lingüístics van mostrar que el context consonàntic que semblava tenir un efecte més gran en la vocal neutra era quan aquesta precedia l’arxifonema /R/ en síl·laba travada.3 L’altre factor lingüístic que va indicar un efecte més gran en la variable vocàlica va ser la posició prepausal. Vaig recalcular els valors de cada variant vocàlica en tres contextos: general, excloent les posicions prepausals i excloent el factor V/R/ en síl·laba travada. La diferència màxima entre els resultats generals i els obtinguts excloent algun factor va ser de 3,57 punts. Les diferències entre els valors obtinguts per cada categoria social —gènere, classe social i L1— i les mateixes categories excloent els factors lingüístics esmentats eren mínimes, i es mostraven exactament els mateixos nivells de significació en cada cas. Podríem concloure, seguint Labov (1994: 513), que els factors externs semblen anul·lar la influència de restriccions internes de la llengua. Ortografia La variant [ə] apareix amb més freqüència a les síl·labes escrites amb e que a les síl· labes escrites amb a, mentre que [a] mostra uns percentatges més alts a les síl·labes escrites amb a. La variant [e] es troba solament a les síl·labes escrites amb e, gairebé sense excepcions. Aquestes correlacions són significatives, mentre que la variant intermèdia [ɐ], amb una distribució semblant en els dos tipus de síl·laba, no mostra cap influència significativa del factor ortogràfic. Pel que fa a les correlacions amb factors socials, cap de les variables socials (sexe, classe social i L1) ni estilístiques va mostrar una influència altament significativa de l’ortografia. A més, la distribució dels dos tipus de síl·laba a les converses i entrevistes analitzades és bastant regular. Tal com reflecteixen els patrons observats per L1 correlacionats amb l’ortografia, els parlants de castellà L1 produeixen un percentatge més alt de la variant [e] en síl·labes escrites amb e que els parlants de català com a llengua inicial. Caldria destacar, però, que en el grup castellà L1 solament trobem un 19,21 % de la variant [e] en aquestes síl·labes, mentre que la variant [a] és en aquest context la variant majoritària amb un 40,34 %. Podem dir, per tant, que els parlants de castellà L1, encara que en un grau més baix que els parlants de català L1, apliquen la regla fonològica de neutralització de les a i e àtones en català oriental estàndard, encara que el resultat fonètic d’aquesta neutralització tendeixi a ser més una a castellana que una vocal neutra.

3.  Curiosament, i de manera contrària als efectes observats en algunes vocals en aquest context (Recasens, 1986: 139-146; Solà i Pujols, 1988: 151), aquest efecte no semblava afavorir el descens vocàlic, sinó el tancament.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 138

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

139

Sexe Els resultats obtinguts mostren que als dos grups de sexe [a] és la forma amb percentatges més alts i [e] la variant amb percentatges més baixos, una tendència que es repeteix en totes les categories dels altres factors socials. A les converses informals les noies assoleixen un percentatge de [a] lleugerament més alt que els nois mentre que la variant estàndard, o sigui, la vocal neutra, es troba pràcticament en la mateixa proporció en noies que en nois. Les diferències entre sexes, però, no són significatives (p = 0,051). Pel que fa a les entrevistes formals, les noies continuen mostrant un percentatge més alt de la variant xava [a], mentre que els nois obtenen un percentatge més alt de la vocal neutra, encara que també produeixen més casos de l’altra variant no estàndard [e] que les noies. En aquest context estilístic sí que trobem patrons de variació significatius (p < 0,001). Aquests resultats són sorprenents en alguns aspectes. En primer lloc, pel que fa a les converses informals, en la majoria d’estudis de variació lingüística arreu del món el sexe és un factor diferenciador important, amb nivells de probabilitat prou significatius. En segon lloc, a les entrevistes formals, en què aquestes diferències són més marcades, trobem que les noies utilitzen més la forma xava i els nois més la forma teòricament de prestigi, o sigui la variant estàndard. Aquest punt està en contradicció amb patrons de sexe i variació lingüística observats gairebé de manera universal (Labov, 2001: 266; Cheshire, 2002: 425). En canvi, aquestes dades són consistents amb la intuïció de Pla (1995: 157), que opina que les noies lideren el canvi lingüístic a favor de la variant [a]. La correlació entre sexe i classe social pot contribuir a aclarir alguns d’aquests aspectes. En el gràfic 1 veiem com la forma estàndard, és a dir, la vocal neutra, té uns Gràfic 1 Freqüència de la variant [ə] correlacionada amb sexe i classe social. Percentatges

CA: classe alta CM: classe mitjana CO: classe obrera

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 139

27/05/14 13:32


140

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

percentatges d’ús més alts en els homes de les classes alta i mitjana, mentre que a la classe obrera les dones utilitzen més aquesta variant que els homes. És, per tant, en el grup social de la classe obrera on trobem patrons més en sintonia amb models de variació lingüística i sexe universals. D’altra banda, però, també és precisament en el grup de la classe obrera on les diferències de sexe no són significatives (p = 0,117). Pel que fa a la correlació entre els factors sexe i L1, les noies mostren un percentatge més alt de la forma [a], la principal variant xava, que els nois tant al grup de català L1 com al de castellà L1. Les diferències de sexe observades, però, no van mostrar valors significatius en cap dels dos grups de llengua primera. Classe social Els resultats mostren que segons descendim en l’escala social, el percentatge de vocals neutres disminueix i les variants xava [a] i [e] augmenten. Aquests patrons es donen en tots dos contextos estilístics. Taula 1 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de /ə/ segons la classe social Grups de conversa [ə]

[ɐ]

CA

23,70

29,83

42

4,47

CM

17,04

27,93

47,05

7,98

CO

13,33

23,01

53,15

10,51

[a]

[e]

[a]

[e]

Entrevistes formals [ə]

[ɐ]

CA

25,52

31,13

40

3,35

CM

20,96

26,12

44,93

7,99

CO

10,81

28,76

50,46

9,97

CA: classe alta; CM: classe mitjana; CO: classe obrera.

Aquesta correlació entre estatus social i variables lingüístiques està en consonància amb els patrons observats generalment a ciutats del món occidental (Labov, 1966; Trudgill, 1974). A més, els nivells de significació tant a les converses informals com a les entrevistes formals són alts (p < 0,001) i mostren que el factor de la classe social té una influència considerable en la variable fonològica estudiada. També observem a la taula 1 que les variants [ə], [a] i [e] mantenen una estratificació social regular en els dos estils. L’excepció és la variant intermèdia [ɐ], que no té un estatus clar en termes de la dicotomia estàndard / no estàndard i que des del punt de vista de les percepcions socials no té la importància de les altres variants. Pel que fa a l’estratificació estilística, però, solament la variant xava [a] mostra un patró regular

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 140

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

141

mantingut a cada classe social, amb més presència en l’estil informal, com podíem preveure. La vocal neutra mostra percentatges més alts en l’estil formal en les classes alta i mitjana, però no en la classe obrera, on, sorprenentment, trobem més presència de la variant estàndard en l’estil informal que en el formal. Podríem dir, seguint la terminologia de Labov (2001: 80), que la variable vocàlica /ə/ constitueix una funció monotònica de classe social però no de context estilístic. En qualsevol cas, tal com veurem més endavant en parlar dels estils, la diferenciació estilística de /ə/ és força baixa en totes les classes socials. L1 Tenint en compte que estem estudiant variants fonètiques atribuïdes a la influència del castellà, podíem predir que la llengua primera dels informants (català/castellà) tindria un paper importantíssim en les variables estudiades. La relació entre la variant típica del xava, la [a], i la influència del castellà sembla generalment acceptada pels lingüistes que han parlat del tema, encara que no s’havia investigat abans quantitativament. Els resultats de la taula 2 mostren, previsiblement, que les variants [ə] i [ɐ] tenen valors més alts en el grup de parlants de català L1, mentre que les variants xava [a] i [e] tenen un percentatge més alt en els informants que tenen el castellà com a primera llengua. Aquest factor mostra un nivell de significació alt (p < 0,001) i els valors dels tests khi quadrat (χ2 = 185,31 als grups de conversa i χ2 = 272,34 a les entrevistes) són molt més alts que els obtinguts en el factor de grup socioeconòmic. Sembla, per tant, que la influència de la llengua primera és molt més forta que la de la classe social, si bé tots dos factors són estadísticament significatius. Taula 2 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de /ə/ segons llengua primera Grups de conversa [ə]

[ɐ]

[a]

[e]

Català L1

24,49

30,99

39,24

5,28

Castellà L1

11,49

22,82

55,64

10,05

Entrevistes formals [ə]

[ɐ]

[a]

[e]

Català L1

28,29

31,27

35,86

4,58

Castellà L1

9,78

26,03

54,53

9,66

La correlació entre llengua primera i classe social a les converses ens mostra uns patrons diferents en els dos grups L1. Els parlants amb el català com a llengua primera mostren una estratificació social en totes les variants excepte [e], una variant que, en qualsevol cas, presenta uns valors molt similars a la classe alta i mitja-

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 141

27/05/14 13:32


142

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

na (vegeu el gràfic 2). En canvi, en el grup d’informants amb el castellà com a llengua primera, solament la variant [ɐ] mostra una estratificació de classe (vegeu el gràfic 3). En aquest grup, la classe obrera té un percentatge més alt de la variant xava [a] que altres classes, però també un percentatge més alt de la variant estàndard, la vocal neutra, que la classe mitjana. Veiem també com les diferències entre classes socials en l’ús de les diverses variants és menor al grup de parlants de castellà L1. Gràfic 2 Estratificació social de variants de /ə/ en informants de català L1

CA: classe alta

CM: classe mitjana

CO: classe obrera

Gràfic 3 Estratificació social de variants de /ə/ en informants de castellà L1

CA: classe alta

CM: classe mitjana

CO: classe obrera

Una possible interpretació d’aquestes dades és que els parlants de castellà L1 no siguin tan coneixedors de les connotacions de prestigi de la vocal neutra com els parlants de català L1. En qualsevol cas, sembla que el factor classe social té un paper més important entre els informants que tenen el català com a llengua primera que entre els parlants de castellà L1.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 142

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

143

Estil Hem vist com la variable vocàlica mostra una estratificació social. Pel que fa al context estilístic, però, no hi ha diferències significatives entre els dos estils (p = 0,122). En termes labovians, per tant, podem dir que la variable /ə/ és un indicador, però no un marcador sociolingüístic (Labov, 1972: 237). Aquests resultats són coherents amb les troballes de Pla (1995), que tampoc va trobar diferències estilístiques significatives en la variable /ə/. L’anàlisi correlativa entre classe social i context estilístic tampoc va mostrar diferències significatives entre els dos estils a la classe alta i la classe mitjana. La variació estilística a la classe obrera va ser significativa (p = 0,008) sobretot gràcies a les diferències trobades en la variant intermèdia [ɐ], ja que les diferències entre les altres variants en els dos estils no superaven els 3 punts. Les diferències estilístiques tampoc van mostrar nivells significatius en la correlació context estilístic i llengua primera. En canvi, sí que vam trobar unes diferències significatives entre estils als dos grups de sexe, sobretot en els nois (p = 0,001). Segons els resultats del test, els nois semblen més conscients, o més coneixedors, del prestigi de [ə], ja que mostren percentatges més alts d’aquesta variant en l’estil formal i també mostren més variació estilística tant per [ə] com per [a] que les noies. La variable /z/ Sexe A diferència de la variable vocàlica, aquí ens trobem que les noies produeixen un percentatge més alt que els nois de la variant estàndard [z] en els dos contextos estilístics. Aquesta tendència, a més, és força significativa (p < 0,001). Taula 3 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de /z/ segons el sexe Grups de conversa Homes Dones

[z]

[s]

56,87

43,13

71,46

28,54

Entrevistes formals

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 143

[z]

[s]

Homes

56,72

43,28

Dones

69,20

30,80

27/05/14 13:32


144

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

Pel que fa a la interacció entre sexe i classe social a les converses, la correlació és molt significativa a totes les classes socials, especialment al grup de classe obrera. En tots els grups socioeconòmics les noies tenen un percentatge més alt de la variant estàndard [z], unes dades que són consistents amb patrons de variació lingüística observats a la majoria d’estudis arreu del món. La correlació entre sexe i L1 també és molt significativa (p < 0,001). En aquest cas, i a diferència de la variable vocàlica, a tots dos grups de L1 les noies mostren uns valors més alts de la forma estàndard [z]. En qualsevol cas, els percentatges de [z] obtinguts per nois amb català L1 són més alts que els de les noies amb castellà L1, un fet que indica que la llengua primera és un factor de variació més potent que el factor sexe. Classe social La variable /z/ mostra una estratificació social clara i significativa, encara que en aquest cas les diferències més clares es troben entre la classe mitjana i la classe obrera. Taula 4 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de /z/ segons la classe social Grups de conversa [z]

[s]

CA

71,58

28,42

CM

69,47

30,53

CO

50,85

49,15

Entrevistes formals [z]

[s]

CA

73,55

26,65

CM

70,50

29,50

CO

45,34

54,66

CA: classe alta; CM: classe mitjana; CO: classe obrera.

Les dades també mostren com aquesta variable lingüística presenta una estratificació social als dos contextos estilístics. Els patrons d’estil, però, no es mantenen en tots els grups socials. Així, trobem que a la classe obrera hi ha, sorprenentment, un percentatge més alt de la variant estàndard a les converses que a l’entrevista formal. En qualsevol cas, les diferències estilístiques de /z/ són molt baixes a totes les classes socials.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 144

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

145

L1 Ja hem vist com l’ensordiment de la s sonora, igual que els altres trets del català xava, han estat atribuïts a la influència del castellà (Mier, 1986: 97; Recasens, 1996: 277). Els resultats obtinguts en la correlació entre /z/ i L1 confirmen aquesta tendència amb un nivell de significació molt alt als dos grups estilístics. Taula 5 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de /z/ segons llengua primera Grups de conversa [z]

[s]

Català L1

84,52

15,48

Castellà L1

42,36

57,64

Entrevistes formals [z]

[s]

Català L1

84,52

15,48

Castellà L1

40,43

59,57

La correlació entre classe social i llengua primera a /z/ ens dóna un increment de la variant estàndard a mesura que augmenta l’estatus social en el grup d’informants que tenen el castellà com a primera llengua. Entre els parlants de català L1, però, el grup que mostra un percentatge més alt de la forma estàndard és la classe mitjana (vegeu el gràfic 4). Aquesta interacció és significativa als dos grups de llengua primera, però els valors dels tests khi quadrat són molt més alts en el grup de castellà L1, on les diferències entre classes socials són més grans. GRÀFIC 4 Estratificació social de [z] per llengua primera

CA: classe alta

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 145

CM: classe mitjana

CO: classe obrera

27/05/14 13:32


146

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

Estil Els valors obtinguts mostren uns percentatges molt semblants en els dos estils i l’anàlisi estadística ens confirma que la variació estilística no és gens significativa (p = 0,506). De fet, cap de les correlacions entre context estilístic i variables socials va donar valors estadístics significatius. La variable / / Sexe En general, la forma sorda de la fricativa palatal apareix molt poc a les converses i entrevistes enregistrades. En aquesta variable fonològica, la forma xava que apareix amb més freqüència en totes les variables socials és la variant aproximant [j]. Pel que fa a la variable social del sexe, // segueix els patrons observats en la variable /z/ i tenim, per tant, que les noies produeixen un percentatge més alt de la forma estàndard que els nois. Aquestes diferències són estadísticament significatives en els dos contextos estilístics, especialment en els grups de conversa. La correlació entre sexe i classe social ens mostra que aquests patrons de variació segons el sexe es reprodueixen a cada grup socioeconòmic. Aquest també és el cas en els dos grups L1 quan correlacionem sexe i llengua primera. En aquest cas, però, mentre que la correlació és significativa en el grup de castellà L1 (p < 0,001), no ho és en el grup de català L1 (p = 0,105). Classe social Tal com hem observat en les altres variables fonològiques, // mostra una estratificació social significativa, i el percentatge de la variant estàndard va augmentant a mesura que ascendim en l’escala d’estatus de classe. Taula 6 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de // segons la classe social Grups de conversa []

[ʃ]

[j]

CA

77,42

7,26

15,32

CM

77,34

3,13

19,53

CO

53,49

5,43

41,08

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 146

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

147

Taula 6 (Continuació) Percentatge de freqüències de variants fonètiques de / / segons la classe social Entrevistes formals []

[ʃ]

[j]

CA

77,10

8,40

14,50

CM

66,67

9,09

24,24

CO

47,33

7,63

45,04

CA: classe alta; CM: classe mitjana; CO: classe obrera.

Cal destacar, però, que aquestes diferències en el context estilístic informal es troben especialment entre la classe mitjana i la classe obrera, ja que els percentatges de la classe alta i la classe mitjana són molt semblants. Aquest és un patró de variació lingüística que ja havíem observat en la variable /z/. Observem també que la forma estàndard mostra una estratificació estilística en què, sorprenentment, trobem percentatges més alts en l’estil dels grups de conversa. En qualsevol cas, les diferències estilístiques en el grup de classe alta són estadísticament negligibles. L1 El factor llengua primera mostra grans diferències entre els dos grups. El percentatge de la variant estàndard és molt més alt en el grup català L1, tot i que en el grup castellà L1 també és la forma que predomina. Els valors dels tests mostren que el factor L1, tal com observàvem en les altres variables fonològiques, és el factor de variació lingüística amb més influència. Taula 7 Percentatge de freqüències de variants fonètiques de / / segons llengua primera Grups de conversa []

[ʃ]

[j]

Català L1

82,56

4,62

12,82

Castellà L1

55,38

5,91

38,71

Entrevistes formals []

[ʃ]

[j]

Català L1

77,39

8,04

14,57

Castellà L1

49,74

8,72

41,54

La correlació entre els factors de classe social i llengua primera també mostra el mateix patró observat a la variable /z/. És a dir, hi ha una estratificació social en la variant estàndard en el grup de castellà L1 però no en el grup de català L1, en què a

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 147

27/05/14 13:32


148

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

la classe mitjana hi trobem el percentatge més alt de la forma estàndard [] i els percentatges més baixos de les variants xava (vegeu el gràfic 5). Gràfic 5 Estratificació social de [] per llengua primera

CA: classe alta

CM: classe mitjana

CO: classe obrera

Estil En la variable //, reproduint els patrons estilístics observats en les altres variables fonològiques, tampoc hi trobem una variació lingüística significativa. Les correlacions amb altres variables socials mostren més variació estilística al grup de classe mitjana i en les noies, mentre que els nivells de variació són molt similars en els dos grups L1. En qualsevol cas, cap d’aquestes correlacions va mostrar nivells de probabilitat significatius. 6. Reavaluant el concepte de prestigi Els resultats mostrats a l’apartat anterior ens han permès observar una sèrie de discrepàncies entre els patrons sociolingüístics de la variable /ə/, d’una banda, i les variables consonàntiques, de l’altra. Aquestes discrepàncies les trobem sobretot en el factor social del sexe. En aquest sentit, en altres estudis també s’han observat casos en què la variació lingüística per grup de sexe mostra tendències diferents segons la variable lingüística (Cheshire, 1998; Eckert, 2000). Una de les tendències observades és el percentatge més alt de la típica variant xava [a] en les noies, sobretot en estil d’entrevista formal. D’altra banda, les correlacions entre sexe i classe social mostraven uns valors més alts de [ə] en els nois a les classes alta i mitjana, grups en què les noies realitzaven més casos de [a] que els nois. Sembla, per tant, que a diferència de les formes no estàndard de les variables consonàntiques,

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 148

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

149

la forma [a] ha adquirit un cert prestigi social. Pla (1995: 148) ja formulava la hipòtesi que entre els joves l’obertura de [ə] a Barcelona tenia una sèrie de connotacions urbanes que la feien preferible a la vocal neutra, vista com a massa genuïna o rural. No és un cas gaire diferent, per exemple, de la glotalització a l’anglès de Cardiff, un tret lingüístic no estàndard associat amb la modernitat d’una ciutat com Londres i que sembla haver-se estès com un senyal de prestigi liderat per dones de classe mitjana (Mees i Collins, 1999: 200-201). Aquestes consideracions ens porten a qüestionar el concepte de prestigi associat a les formes lingüístiques estàndard, ja que, tal com ens recorda Milroy (1992: 129), es tracta d’un concepte que té més a veure amb els valors socials que li atribueixen els parlants que no pas amb les normes codificades d’una llengua. En un altre treball, Milroy, Milroy i Hartley van més lluny i afirmen que els conceptes de prestigi i estigma s’haurien d’articular en funció del sexe, i no de la classe social, ja que són les dones les que creen el prestigi atribuït a un tret lingüístic determinat (Milroy, Milroy i Hartley, 1994: 26). Caldria investigar els processos de canvi lingüístic de la vocal neutra en el català de Barcelona i veure fins a quin punt aquests processos poden ser explicats per models de prestigi associats amb el sexe dels parlants. En qualsevol cas, convé qüestionar-nos el lligam entre formes lingüístiques estàndard i prestigi social. 7. Conclusions En primer lloc, i abans d’entrar de ple en les conclusions sobre les dades analitzades, caldria recordar que les anàlisis estadístiques en estudis de variació lingüística ens mostren unes probabilitats d’una sèrie de patrons sociolingüístics, però no constitueixen en cap cas una prova de connexions causals entre diversos factors (Hudson, 1980: 147). El factor social que ha mostrat una influència més forta en les variables fonològiques és el de la llengua primera dels informants. Les formes estàndard [ə], [z] i [] es troben amb valors molt més alts en el grup d’informants amb català L1. Aquestes formes també augmenten els seus percentatges a mesura que ascendim en l’escala de classe social. És interessant destacar que en el grup de castellà L1 els percentatges de les variants estàndard de les sibilants augmenten amb l’estatus social, però en canvi aquest no és el cas en la variable vocàlica. Les variants estàndard de totes les variables fonològiques mostren una estratificació de classe en els dos contextos d’estil, un fet que podria indicar una certa estabilitat d’aquestes variables. En qualsevol cas, les diferències entre classes socials en la variable vocàlica són molt més regulars que en les variables consonàntiques, en què els percentatges de la classe alta i mitjana són molt similars, i, en canvi, trobem un gran desnivell entre la classe mitjana i la classe obrera. La variació estilística no és significativa en cap de les variables fonològiques estudiades. Tan sols trobem un nivell de probabilitat significatiu quan correlacionem estil i sexe a la variable vocàlica, on trobem que els nois realitzen un percentatge més alt de

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 149

27/05/14 13:32


150

TSC, 23 (2013)

Jordi Ballart Macabich

[ə] en l’estil formal. Podem dir, per tant, que tant les variables vocàliques com les consonàntiques no mostren una estratificació estilística i, per tant, actuen com a indicadors, i no com a marcadors sociolingüístics. Els patrons de variació de la variable vocàlica i les variables consonàntiques divergeixen sobretot quan correlacionem aquestes variables amb el factor sexe. Aquí trobem indicacions que mostren que la variant xava [a] va adquirint prestigi social. Caldria, però, estudiar les tendències de canvi lingüístic en aquesta variable per confirmar aquest punt.

Bibliografia de referència Ballart, Jordi (1996). «An urban accent in a bilingual setting. The case of Xava Catalan». Tesi de màster en lingüística aplicada. Universitat de Salford. —  (2002). «Saying Catalan words in Spanish: social representations of Xava Catalan». His­ panic Research Journal, vol. 3, núm. 3, p. 191-208. —  (2004). «Phonological variation in Barcelona Catalan: the Xava accent». Tesi doctoral. Queen Mary College, Universitat de Londres. Cheshire, Jenny (1998). «Linguistic variation and social function». A: Coates, Jennifer (ed.). Language and gender: A reader. Oxford: Blackwell, p. 29-41. —  (2002). «Sex and gender in variationist research». A: Chambers, Jack K.; Trudgill, Peter; Schilling-Estes, Natalie (ed.). The handbook of language variation and change. Oxford: Blackwell, p. 423-443. Eckert, Penelope (2000). Linguistic variation as social practice: The linguistic construction of identity in Belten High. Oxford: Blackwell. Farràs i Farràs, Jaume; Torres i Pla, Joaquim; Vila i Moreno, F. Xavier (2000). El coneixement del català. 1996: Mapa sociolingüístic de Catalunya: Anàlisi sociolingüística de l’enquesta oficial de població de 1996. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Foulkes, Paul; Docherty, Gerard (ed.) (1999). Urban voices: Accent studies in the British Isles. Londres: Arnold. Hudson, Richard A. (1980). Sociolinguistics. Cambridge: Cambridge University Press. Labov, William (1966). The social stratification of English in New York City. Washington: Center for Applied Linguistics. — (1972). Sociolinguistic patterns. Filadèlfia: Pennsylvania University Press. —  (1994). Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Oxford: Blackwell. —  (2001). Principles of linguistic change. Vol. II: Social factors. Oxford: Blackwell. Laver, John (1994). Principles of phonetics. Cambridge: Cambridge University Press. López del Castillo, Lluís (1976). Llengua standard i nivells de llenguatge. Barcelona: Laia. Mees, Inger M.; Collins, Beverley (1999). «Cardiff: a real-time study of glottalisation». A: Foulkes, Paul; Docherty, Gerard (ed.). Urban voices: Accent studies in the British Isles. Londres: Arnold, p. 185-202. Mier, Jeanne Zang (1986). «Estudi sociolingüístic de certs aspectes de la llengua catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 6, p. 33-112. Milroy, James (1992). Linguistic variation and change. Oxford: Blackwell.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 150

27/05/14 13:32


Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava

TSC, 23 (2013)

151

Milroy, James; Milroy, Lesley; Hartley, Sue (1994). «Local and supra-local change in British English: the case of glottalisation». English World-Wide, núm. 15, p. 1-33. Pla, Joan (1995). «L’obertura de la [ə] a Barcelona: el xava i altres varietats». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 139-162. Recasens, Daniel (1986). Estudis de fonètica experimental del català oriental central. [Barcelona]: Abadia de Montserrat. — (1996). Fonètica descriptiva del català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Solà i Pujols, Jaume (1988). «Efectes co-articulatoris de les consonants palatals sobre la vocal neutra del català». Estudios de Fonética Experimental, núm. iii, p. 135-156. Subirats, Marina; Sánchez, Cristina; Domínguez, Màrius (2003). «Classes socials i estratificació». A: Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, p. 219-241. Trudgill, Peter (1974). The social differentiation of English in Norwich. Cambridge: Cambridge University Press. Tusón, Amparo (1985). «El repertori lingüístic de la ciutat de Barcelona». A: La formazione dell’insegnante di lingue in ambiente di lingue in contatto. [Roma]: Il Bagatto. (Ricerche; 5), p. 63-85. Vinyoles, Joan J. (1978). Vocabulari de l’argot de la delinqüència. Barcelona: Millà.

01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 151

27/05/14 13:32


01 Sec Monografica 1 TSC23.indd 152

27/05/14 13:32


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23 (2013), p. 153-175 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.56 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació The intervocalic /d/ rhotacism in Algherese Catalan. Interpretation and quantitative analysis of its variation Maria Cabrera i Callís

Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona

Data de recepció: 13 de juny de 2012 Data d’acceptació: 4 de setembre de 2012

Resum Aquest treball descriu i analitza quantitativament la variació en el fenomen del rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès, a fi de determinar amb exactitud i validesa estadístiques els factors socials i lingüístics que determinen l’aparició de les variants al·lofòniques [d] i [ɾ] del fonema, en primer lloc, i d’emmarcar el procés en el si de la teoria variacionista del canvi lingüístic, en segon lloc. Pel que fa a la primera fita, els factors socials considerats s’han descartat com a rellevants a l’hora de determinar el procés, i el pes de la variació recau sobre factors lingüístics, fonamentalment relacionats amb l’àrea morfològica del mot i la tipologia de mot en què /d/ ocorre. Pel que fa a la segona fita, la manca d’aplicació del fenomen en mots d’introducció tardana és indicadora de la fossilització del dialecte, que s’encongeix tant fonèticament i fonològicament com estilísticament. Paraules clau: alguerès, rotacisme, canvi lingüístic, variacionisme, sociofonètica.

Abstract This paper offers a quantitative analysis of the variability in the intervocalic /d/ rhotacism in Algherese Catalan, firstly as a means to identify with precision and statistic validity the social and linguistic factors that give rise to the allophonic variants [d] and [ɾ], and secondly in order to view the process itself within the framework of the variationist theory of linguistic change. With reference to the first objective, the social factors under consideration were rejected as causal sources of the rhotacism process, meaning that variation owes itself to linguistic factors, and primarily to those relating to the morphological area of the word and the type of word in which /d/ occurs. As to our second aim, the under-application of rhotacism in words introduced later is indicative of the fossilization of the dialect, which phonetically, phonologically and stylistically displays a reduction tendency. Key words: Algherese Catalan, rhotacism, linguistic change, variationism, sociophonetics. Correspondència: Maria Cabrera i Callís. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 616. A/e: mcabrera@ub.edu.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 153

14/05/14 11:40


154

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

1.  Introducció

E

l rotacisme és el fenomen pel qual una consonant s’articula ròtica ([ɾ], [r]) o aproximant ([ɹ]) en determinats contextos. En fonètica històrica ha designat l’evolució del so [z] llatí de sibilant a ròtic (Alarcos, 1983: 127; Badia i Margarit, 1988: 79; Moll, 1991: 163); actualment és un procés que opera amb freqüència en les llengües romàniques i que en català afecta les sibilants alveolars, en mallorquí, i la lateral alveolar /l/ i l’oclusiva dental sonora /d/, en alguerès.1 La taula 1 descriu, contextualitza, formalitza i exemplifica les tres ocurrències del fenomen en aquest darrer dialecte: Taula 1 Modalitats de rotacisme en alguerès2 a) Rotacisme de /d/ intervocàlica

/d/ → [ɾ] ~ [ɹ] / V_V

codony [kuɾo´m] ~ [kuɹo´m] nadal [naɾa´l] ~ [naɹa´l]

b) Rotacisme de /l/ intervocàlica

/l/ → [ɾ] ~ [ɹ] / V_V

oli [ɔ´ɾi] ~ [ɔ´ɹi] bolet [buɾε´t] ~ [buɹε´t]

c)  Rotacisme de /l/ postconsonàntica homosil·làbica

/l/ → [r] / σ [C_

bleda [brε´ɾa] umpl [u´mprε´]

Això no obstant, el rotacisme alguerès està sotmès a una variació notable que la majoria de gramàtiques i estudis lingüístics o bé no han documentat o bé han atestat de forma insuficient, sense determinar ni l’abast ni els condicionants del canvi. L’interès principal ha estat la filiació del fenomen en el marc dels dialectes sards i/o italians, i les vacil·lacions en la seva aplicació o bé s’han obviat, o bé s’han minimitzat, o bé s’han descrit de forma insuficient: en termes generals el rotacisme s’ha presentat tal com il·lustren les regles opcionals d’aplicació categòrica exposades a la taula 1.3 1.1.  Objectius del treball, marc teòric i hipòtesis de partida Aquest treball pretén de descriure i analitzar quantitativament el fenomen del rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès atenent a la variació que presenta, a fi de determinar amb exactitud i validesa estadístiques els factors que condicionen l’aparició de 1. Els altres parlars catalans coneixen casos esporàdics i facultatius de canvi d’una consonant a [ɾ] o [r] en la parla col·loquial, especialment per dissimilació regressiva de laterals: seria el cas, per exemple, de realitzacions com ju[ɾ]iol, Eulà[ɾ]ia, a[r]calde, etc. 2.  Si no s’indica el contrari, les dades emprades en aquest treball són extretes del corpus de Cabrera (2009a i 2009b) i Cabrera (en preparació). 3. L’exposició detallada de les descripcions prèvies del rotacisme en les gramàtiques i els estudis sobre l’alguerès depassa els límits d’aquest treball. Per a una revisió exhaustiva de totes les anàlisis proposades, vegeu Cabrera (2009a) i Cabrera (en preparació).

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 154

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

155

les variants al·lofòniques del fonema, en primer lloc, i d’emmarcar el fenomen en el si de la teoria variacionista del canvi lingüístic, en segon lloc. El marc teòric en què recolza aquest treball és, com s’ha avançat, la sociolingüística de la variació. Més concretament, es tracta d’un estudi de sociofonètica: és l’anàlisi quantitativa d’una variable foneticofonològica en relació amb els condicionants lingüístics i socials que determinen l’aparició de les seves distintes formes variants. A la base d’aquest treball, doncs, hi ha l’assumpció que la llengua és estructuradament heterogènia (Turell, 1995), i que aquesta heterogeneïtat inherent del sistema s’ordena segons «una correlació regular entre la variació lingüística i variables o factors de tipus lingüístic, social i estilístic» (Pradilla, 2008: 82). Des d’aquesta perspectiva, l’interès se centra en les emissions del parlant-oient real, i no ideal, de la llengua: la competència és variable, perquè conté elements gramaticals i socials, i l’actuació és vista com el seu reflex estadístic (Carrera-Sabaté, 2002b; Pradilla, 2008).4 La quantificació de les dades és important en la mesura que l’objecte d’estudi del variacionisme és la gramàtica de la comunitat de parla. Si el que interessa són les regles socials i lingüístiques —externes i internes, doncs— d’ús de la llengua compartides per un grup de parlants, cal que el fenomen estudiat es quantifiqui en la mesura justa per establir clarament com aquestes regles interaccionen entre si per determinar-ne l’aplicació, d’una banda, i perquè la mostra escollida sigui un reflex representatiu de l’actitud de la població estudiada, de l’altra. Les variables foneticofonològiques han estat tradicionalment l’objecte d’estudi preferent de la sociolingüística variacionista, perquè són fàcilment quantificables (Carrera-Sabaté, 2002b), perquè s’adapten millor que les variables semàntiques i lèxiques a la premissa laboviana segons la qual la variació és l’ús alternatiu de formes equivalents semànticament i pragmàtica (Pradilla, 2008) i pel particular interès que revesteixen «in explaining the origins and transmission of linguistic change» (Foulkes, 2005: 497). El lligam entre el fenomen variable estudiat i el procés de canvi lingüístic operant en l’alguerès és íntim, perquè «el canvi implica variació, el canvi és variació» (apud Turell; Labov, 1984: 28), en el sentit que «és possible considerar canvis ja acabats com a substitucions d’elements dins de sistemes homogenis» (apud Turell; Labov, 1984: 28-29). El present treball, doncs, se situa al centre d’aquest procés substitutiu per determinar, a partir de l’anàlisi d’una de les seves manifestacions concretes, les causes que el guien i, en la mesura que sigui possible, les directrius futures que prendrà. Les hipòtesis de partida de l’estudi són les següents: 1) Les variables d’ordre lingüístic relacionades amb la procedència, la freqüència d’ús i el grau d’arrelament del mot determinen significativament l’activitat del rotacisme en el sentit següent: tendencialment, els mots patrimonials ben coneguts en la parla popular l’experimenten; els mots forans i/o poc coneguts a nivell col·loquial i familiar, no. 4.  Per a l’aprofundiment en l’aparat teòric i els principis de la sociolingüística de la variació, vegeu l’article fundacional de Weinreich, Labov i Herzog (1968), i els treballs posteriors de Labov (1963, 1966, 1994 i 2001); Moreno (1990 i 1998); Llisterri (1991); Silva-Corvalán (2001); Chambers, Trudgill i Schilling-Estes (2002); Turell (1995); Pradilla (2008), i Tagliamonte (2006), entre d’altres.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 155

14/05/14 11:40


156

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

2) La variable d’ordre lingüístic relacionada amb l’etimologia del mot determina significativament l’activitat del rotacisme en el sentit següent: tendencialment, els mots derivats de -t- intervocàlica llatina l’experimenten; els mots derivats de -d- intervocàlica llatina o de -t- o -d- no romàniques, no. 3) La variable d’ordre lingüístic relacionada amb la posició del fonema /d/ en el mot lèxic determina significativament l’activitat del rotacisme en el sentit següent: tendencialment, els mots en què /d/ ocorre, en context intervocàlic, en els sufixos (flexius o derivatius) l’experimenten; els mots en què /d/ ocorre, en context intervocàlic, en el prefix, a l’interior o als límits (dret o esquerre) de l’arrel o entre base i base d’un mot compost, no. 4) Les variables d’ordre social (edat, gènere, nivell d’estudis, coneixements d’idiomes) no determinen significativament l’activitat del rotacisme, per tal com l’atròfia de la llengua, així com la reducció dels seus àmbits d’ús a nivell familiar i col·loquial, han «fossilitzat» l’alguerès en un estadi improductiu i estàtic, impermeable a les innovacions generades per la interacció lingüística en societat. 2. Metodologia 2.1.  La variable d’estudi 2.1.1.  La variable dependent El motiu d’aquest treball és, com s’ha dit, l’anàlisi de la distribució de les variants que adopta el fonema /d/ en posició intervocàlica en alguerès, a saber: [ɾ] o [ɹ], en aquells casos que afecten rotacisme, i [d] o [dd], en aquells casos en què el fenomen no opera. En la codificació inicial de les dades s’ha mantingut la distinció entre les quatre formes, a fi de possibilitar interpretacions més fines; en l’anàlisi probabilística, en canvi, la codificació de la variable dependent s’ha reduït a una solució per a les formes rotacitzades (r) i una per a les no rotacitzades (d). 2.1.2.  Les variables independents Les variables lingüístiques preses en consideració en aquest treball són les següents:5 1)  Origen del mot: català, italià, sard, castellà, anglès i altres. 2)  Tipus de mot: mot patrimonial, mot culte, manlleu o neologisme.6 5.  Com és previsible, algunes d’aquestes variables interactuen entre si. En l’anàlisi estadística de les dades les variables s’han combinat entre si, i algunes d’aquestes s’han refós en una de nova; en la proposta inicial, però, i amb la finalitat de discernir més clarament els seus possibles efectes, es presenten de manera aïllada. 6. La tipologia dels mots s’ha establert a partir de Coromines (1980-1991), en el cas dels vocables catalans; Wagner (1960), en el cas dels vocables sards, i Battisti i Alessio (1975), en el cas dels vocables italians.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 156

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

157

3)  Etimologia de /d/: derivada de -t- intervocàlica llatina, derivada de -d- intervocàlica llatina, derivada de -t- intervocàlica germànica o d’altres llengües no romàniques o derivada de -d- intervocàlica germànica o d’altres llengües no romàniques.7 4)  Nombre de síl·labes del mot: una, dues, tres, quatre, cinc, sis o més síl·labes. 5)  Context vocàlic anterior a /d/: [a], [e], [ε], [i], [o], [ɔ], [u], [w] o [j]. 6)  Context vocàlic posterior a /d/: [a], [e], [ε], [i], [o], [ɔ], [u], [w] o [j]. 7)  Posició de /d/ segons la tonicitat de la síl·laba: pretònica, tònica o posttònica. 8)  Posició de /d/ en el mot lèxic: a l’interior de l’arrel; al límit esquerre de l’arrel: entre l’arrel i el prefix (context intervocàlic generat per l’addició d’un prefix acabat en vocal a l’arrel començada en /d/); al límit dret de l’arrel: entre l’arrel i el sufix (context intervocàlic generat per l’addició d’un sufix començat en vocal a l’arrel acabada en /d/); al sufix flexiu; al sufix derivatiu, o entre base i base d’un mot compost.8 9)  Freqüència d’ús del mot: rar o freqüent.9 Les variables socials preses en consideració en aquest treball són les següents: 1) Gènere: home o dona. 2) Edat: de quinze a trenta-cinc anys (individus nascuts entre 1974 i 1994), de trenta-sis a cinquanta-cinc anys (individus nascuts entre 1954 i 1973) o de cinquantasis a setanta-cinc anys (individus nascuts entre 1934 i 1953). 3)  Nivell d’estudis: sense estudis, amb estudis bàsics o amb estudis superiors. 4)  Coneixements d’idiomes: alguerès i italià; alguerès, italià i sard; alguerès, italià i anglès i/o altres; alguerès, italià, sard i anglès i/o altres. 2.2.  El corpus del treball El conjunt de dades a partir del qual s’ha bastit el treball consta de noranta-sis ocurrències de /d/ intervocàlica, i forma part d’un corpus més ampli constituït per 2.235 ítems i orientat a l’estudi del conjunt del sistema fonològic de l’alguerès.10   7. L’etimologia dels mots s’ha establert a partir de Coromines (1980-1991), en el cas dels vocables catalans; Wagner (1960), en el cas dels vocables sards, i Battisti i Alessio (1975), en el cas dels vocables italians.   8. La llista de prefixos i sufixos s’ha establert a partir de Cabré (2002), Sanna (1988) i Wagner (1960). No s’ha trobat, en aquestes fonts, cap prefix que contingui /d/ intervocàlica o que acabi en /d/ postvocàlica (en el context del qual l’addició d’una arrel començada en vocal generaria el context vàlid per a l’aplicació del rotacisme al límit dret del prefix).   9. La freqüència d’ús dels mots s’ha establert a partir de Rafel (1996): s’ha sumat la freqüència relativa d’aparició de totes les paraules del corpus en el Diccionari de freqüències i s’ha dividit el resultat pel nombre total de vocables estudiats, de manera que els que queden per damunt de la xifra s’han considerat freqüents; i els que queden per davall, rars. En el cas dels mots que, per la seva procedència forana, no apareixen al diccionari, s’han emprat altres criteris, com ara el tipus de mot, l’etimologia i el temps i la dificultat d’elicitació del terme per part dels informants. La frontera establerta és, doncs, relativa, però en qualsevol cas també ha resultat clarament útil a efectes metodològics. 10.  Vegeu Cabrera (2009b) i Cabrera (en preparació).

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 157

14/05/14 11:40


158

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

Pel que fa al fenomen que ens ocupa, en l’elaboració del qüestionari les dades s’han organitzat a partir de la posició de /d/ i de les característiques del mot en què el so s’escau. Així, s’ha establert una primera distinció entre els mots en els quals el fonema /d/ ocorre en posició intervocàlica a l’interior de l’arrel i els mots en els quals el fonema /d/ ocorre en posició intervocàlica o bé a l’interior de l’afix o bé al límit dret o esquerre de l’arrel, en aquest darrer cas perquè l’addició d’un afix o la concatenació de dues bases lèxiques generen el context propici per a l’aplicació del fenomen. Quant a les ocurrències de /d/ intervocàlica a l’interior de l’arrel, s’han seleccionat dotze mots patrimonials (codony, cada, cadena, cadira, nadal, medecina, idea, odi, edat, adob, modest, judeu ‘jueu’), onze cultismes (adoració, prodigi, edifici, piràmide, podòleg, cardiòleg, madona ‘Mare de Déu’, radiografia, credo, pediatre, jurídic), vuit neologismes (electrodomèstic, videoclip, videoteca, CD, DVD, buda, gouda, judo), sis italianismes (còdice ‘codi, còdex’, escadença ‘caducitat’, lampadina ‘làmpada’, comodino ‘tauleta de nit’, guidar ‘conduir’, tedesc ‘alemany’), vuit sardismes (bodina ‘pluja lleugera’, fiado ‘alè’, fedal ‘coetani’, nuedo ‘bou jove’, casadina ‘dolç sard’, badinjo ‘debilitat de cap’, escudir ‘picar’, malcaduf ‘esquizofrènia’) i dos castellanismes (enfado ‘enuig’, judia ‘mongeta’).11 Pel que fa a les ocurrències de /d/ en els límits de l’arrel, s’han seleccionat onze mots en què el fonema s’escau al marge esquerre de l’arrel, en contacte amb un prefix acabat en vocal (adormiscar, adolçir ‘endolçir’, adauar ‘tallar a daus’, adolorir, adéu/adiós, prediure ‘predir’, producció, traduir, contradiure ‘contradir’, antediluvià, antidemocràtic);12 disset mots en què el fonema s’escau al límit dret de l’arrel, en contacte amb un sufix començat en vocal (sedàs, rodó, ciutadà, didal, feudal, menudalla ‘cosa de poc valor’, monedutxa ‘monedeta, moneda de poc valor’, saludar, foradar, güidar ‘conduir’, hollywoodià, abecedari, canadenc, budisme, delicadesa, tancadura ‘pany’, comoditat); deu mots en què el fonema s’escau al límit dret de l’arrel, precedint el morf flexiu de gènere (neboda, roda, seda, freda, moda, arribada, blocada ‘bloquejada’, coneixuda ‘coneguda’, apatxigada ‘enganxada’, bolujada ‘enterbolida’), i nou mots en què el fonema s’escau a l’interior del sufix derivatiu (obscuredu ‘pobret, mesquinet’, pocaredu ‘poquet, miqueta’, abraçada, jornada, servidor, dictadura, adobadura ‘reparació’, homicidi, comèdia). 11.  Tant pel que fa als sardismes nuedo i fiado com pel que fa al castellanisme enfado, s’ha considerat el segment -o final com a part de l’arrel, i no pas com a marca de gènere masculí, perquè en català el morfema de gènere es realitza privativament com a [femení] —i, doncs, en la seva adaptació a la llengua, aquest segment final resta desposseït de la càrrega gramatical i flexiva que en els altres dos idiomes té. 12.  S’han considerat mots afixats aquells que tenen un base a la qual s’afegeix un afix, i tant l’un element lèxic com l’altre reocorren, idèntics o amb alteracions fonètiques i ortogràfiques mínimes, en un o més vocables diferents. Així, per exemple, s’assumeix que el mot producció és prefixat perquè tant el prefix pro- com la base -ducció s’atesten en altres mots: procedir, introducció; semblantment, s’assumeix que el mot ciutadà és sufixat perquè tant la base ciutad- com el sufix -à s’atesten en altres mots: ciutadella, cortesà. Tots els termes llistats apareixen tant en el Diccionari de la llengua catalana (2007, 2a edició) com en el Diccionari català de l’Alguer (Sanna, 1988).

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 158

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

159

Per a la realització de les enquestes, el qüestionari s’ha organitzat per camps semàntics. En la codificació posterior dels resultats, els mots del corpus s’han classificat segons les nou variables independents de tipus lingüístic exposades a l’apartat 2.1.2 (vegeu supra). 2.3.  La població 2.3.1.  La mostra L’univers d’estudi del present treball és la població algueresoparlant de la ciutat de l’Alguer. Aquesta comunitat de parla, però, resulta molt difícil de quantificar amb exactitud: veus expertes l’han xifrada de forma poc precisa a l’entorn dels vint mil habitants, en estudis fets als anys vuitanta i noranta del segle xx, i entre els deu mil i els set mil habitants, en estudis més recents —però en cap cas han donat compte dels criteris de què s’han servit per delimitar-la. Atesa la naturalesa fonètica de les dades amb què es treballa, la població algueresoparlant considerada en el treball s’ha cenyit estrictament als ambilingües, els bilingües equilibrats i els bilingües amb una llengua dominant (això és, la italiana): s’han deixat al marge aquells individus el coneixement de català dels quals resulta insuficient per permetre’ls expressar-se amb una pronúncia genuïna, que no mostri una dependència excessiva de la dicció italiana.13 Ateses les dificultats per delimitar amb precisió l’univers poblacional estudiat, i atès que el llindar del 0,025 % de la població referit per Labov (1966) per a nuclis urbans resulta, en aquest cas, en xifres molt reduïdes,14 la mostra de la població s’ha establert en dotze individus —quatre per subgrup d’edat, xifra que s’acosta a la que SilvaCorvalán (2001) i Carrera-Sabaté (2002b) consideren adequada per als estudis sociolingüístics. 2.3.2.  Els informants Quant al disseny de la mostra, s’ha usat un mètode de selecció intencionada a partir de les característiques següents dels informants: edat, gènere, lloc de naixement, lloc de naixement dels pares i coneixements acadèmics d’alguerès. Així, s’han seleccionat sis homes i sis dones, distribuïts uniformement en tres franges d’edat: de quinze a trenta-cinc anys (nascuts entre 1974 i 1994), de trenta-sis a 13. Els bilingües amb l’italià com a llengua dominant s’inclouen en l’estudi, tot i les interferències fonètiques d’aquesta llengua que en major o menor grau presenten en el seu discurs, perquè la pràctica totalitat dels algueresoparlants menors de trenta-cinc anys formen part d’aquest grup. 14.  Si s’assumeix, com proposa Veny (1982), que la comunitat algueresoparlant consta de vint mil habitants, el 0,025  % de la població serien cinc individus; si, en canvi, s’assumeix, en la línia de Caria (2007) i Scala (2003), que els parlants no arriben a deu mil, el nombre idoni d’informants es reduiria a un màxim de dos i mig.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 159

14/05/14 11:40


160

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

cinquanta-cinc anys (nascuts entre 1954 i 1973) i de cinquanta-sis a setanta-cinc anys (nascuts entre 1934 i 1953). Tots els informants han nascut a l’Alguer i tenen com a mínim un progenitor de procedència i parla algueresa. Pel que fa als coneixements acadèmics de la llengua, s’han seleccionat informants que no hagin realitzat cap dels cursos oferts per les associacions locals de defensa i promoció del patrimoni lingüístic: la decisió respon a la voluntat d’obtenir realitzacions orals no influïdes pel model d’escriptura, que corregeix molts dels fenòmens fonètics objecte d’estudi en l’enquesta. 2.4.  La recollida de les dades Les tècniques emprades per a la recollida de les dades han estat el qüestionari i l’entrevista. El primer mètode s’ha escollit, a pesar de la seva poca acceptació en l’àmbit de la sociolingüística (Carrera-Sabaté, 2002b), perquè sols mitjançant un corpus de preguntes tancades és possible d’obtenir les realitzacions de /d/ intervocàlica en tots els contextos i tipus de mots que interessen en aquest estudi (vegeu els apartats 2.1 i 2.2, supra). Seguint el model de la dialectologia tradicional i dels atles lingüístics, el qüestionari s’ha organitzat per camps semàntics distints, a fi de facilitar l’elicitació dels ítems desitjats. Les enquestes, a més, s’han completat amb una entrevista d’una durada aproximada de vint minuts en la qual es demanava als informants que parlessin lliurement sobre l’Alguer i els costums de la ciutat i de l’illa o, en la línia de les històries de vida labovianes (Labov, 1984), sobre alguna vivència personal interessant. 2.5.  El tractament estadístic de les dades Els resultats de les enquestes, convenientment codificats i digitalitzats, s’han introduït al programa d’anàlisi estadística GoldVarb, per mitjà del qual s’ha procedit a l’anàlisi estadística descriptiva, en primer lloc, i a l’anàlisi estadística probabilística o d’inferències, en segon lloc. Val a dir que en l’anàlisi estadística descriptiva el fitxer de condicions s’ha modificat recurrentment al llarg de la prospecció, a fi d’assolir la combinació de factors que expliqui millor el fenomen variable. D’altra banda, per a una anàlisi més detallada de les interaccions entre els resultats i les condicions explicatives del canvi, en repetides ocasions s’han interrelacionat dues o més variables mitjançant l’operació de tabulació creuada. L’anàlisi estadística probabilística s’ha completat, finalment, amb el càlcul de dues operacions més: el binomial up & down i el binomial 1 level. Els resultats d’ambdues anàlisis s’exposen detalladament a l’apartat 3, on es recullen els resultats generals de l’estudi, d’una banda, i les consideracions parcials rellevants de la prospecció, de l’altra.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 160

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

161

3.  Resultats 3.1.  Resultats globals de l’anàlisi L’anàlisi estadística de les dades mostra que les variables determinants de l’aplicació o el bloqueig del rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès són: la freqüència d’ús del mot en què ocorre /d/, el context vocàlic anterior, el context vocàlic posterior, la prominència de /d/ en el mot15 i la casuística del mot en què ocorre /d/.16 De les variables lingüístiques preses en consideració en l’estudi, doncs, sols la relacionada amb la quantitat de síl·labes del mot s’ha revelat irrellevant. Per contra, s’han desestimat totes les variables de tipus social com a explicadores de la variació en el fenomen estudiat. L’estudi porta a col·lació que la probabilitat total d’aplicació de la regla de rotacisme —o sia, d’ocurrència de les variants rotacitzades de /d/ intervocàlica ([ɾ] o [ɹ])— és molt escassa (input = 0,127).17 Aquesta dada de caràcter general dóna compte de la tendència a la fossilització del fenomen: sembla que el procés ha deixat de ser operatiu en alguerès i sols es manté en uns ítems lèxics concrets, establerts tradicionalment amb la pronúncia rotacitzada. Aquesta mateixa raó explica la irrellevància dels factors socials presos en consideració: com que el fenomen ja no és productiu, els mots que s’han fixat amb rotacisme es reprodueixen de forma pràcticament idèntica entre tots els parlants, sense fissures ni per a la variació social ni per a la innovació fonètica. La conducta, com s’exposa més endavant, és il·lustrativa i indicativa del procés d’atròfia que afecta la llengua en tots els àmbits. 3.1.1.  Incidència de la freqüència d’ús del mot Pel que fa a la variable relacionada amb la freqüència d’ús del mot, la utilització habitual de l’ítem lèxic en el qual ocorre /d/ afavoreix l’aplicació del rotacisme —i, doncs, la presència de les variants [ɾ] o [ɹ]— en una probabilitat del 0,52; mentre que, a la inversa, la baixa freqüència d’ús del terme tendeix a bloquejar el fenomen, que en aquest context s’escau en una probabilitat molt baixa, del 0,23. El gràfic 1 il·lustra aquestes afirmacions.

15.  Aquesta nova variable ha estat generada a partir de la combinació de les variables inicials posició de /d/ en el mot lèxic i posició de /d/ segons la tonicitat de la síl·laba. 16.  Aquesta nova variable ha estat generada a partir de la combinació de les variables inicials origen del mot, tipus de mot i etimologia de /d/. 17. En aquest treball no s’explora la distribució de les variants [ɾ] i [ɹ], en el cas de les formes rotacitzades, i [d], [] i [dd], en el cas de les formes no rotacitzades: es manté la distinció binomial entre aplicació/bloqueig del rotacisme.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 161

14/05/14 11:40


162

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

Gràfic 1 Probabilitat d’aplicació del rotacisme segons la freqüència d’ús del mot 1 0,9 0,8 0,7 0,6 0,5 0,4 0,3 0,2 0,1 0

Aplicació del rotacisme Mot freqüent

Mot rar

X2 total = 329,145 (X2 màxim = 335,096); p = 0,000.

Així, sembla que la raresa del mot condiciona de manera notable l’activitat del procés, en el sentit que en bloqueja l’aplicació en un nombre elevat de casos. Per contra, els termes d’ús freqüent presenten una variació en l’articulació de /d/ que es reparteix de manera força equitativa entre les dues solucions (la rotacitzada i la no rotacitzada): són formes neutrals, no marcades i, doncs, transparents a la variabilitat del fenomen. S’entén, per tant, que la freqüència d’ús determina el bloqueig en l’aplicació del fenomen en aquells mots que, pel seu ús restringit, no són presents en la quotidianitat del conjunt de la comunitat de parla. Per si sola, però, la variable no resulta explicativa de l’activitat del rotacisme en els mots comuns. 3.1.2.  Incidència del context vocàlic adjacent Quant a l’influx dels segments fònics adjacents a /d/, la tendència és la mateixa tant pel que fa a les vocals que precedeixen el so com pel que fa a les vocals que el segueixen. En efecte, la presència d’una vocal mitjana ([e], [ε], [o] o [ɔ]) suposa l’aplicació de la regla de rotacisme en una probabilitat del 0,24, en el cas que el so precedeixi la consonant, i del 0,25, en el cas que la segueixi. En canvi, la presència d’una vocal extrema ([a], [i] o [u]) precedint i/o seguint /d/ no sembla que condicioni l’activitat del rotacisme en cap sentit: en ambdós contextos, la probabilitat d’aparició de la solució rotacitzada és del 0,49. Els gràfics 2 i 3 il·lustren aquestes consideracions.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 162

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

GRÀFIC 2 Probabilitat d’aplicació del rotacisme segons el tipus de vocal precedent 0,6 0,5 0,4 0,3 0,2 0,1 0

Vocal mitjana

Vocal extrema

TSC, 23 (2013)

163

GRÀFIC 3 Probabilitat d’aplicació del rotacisme segons el tipus de vocal següent 0,6 0,5 0,4 0,3 0,2 0,1 0

Vocal mitjana

Vocal extrema

X2 total = 329,145 (X2 màxim = 335,096); p = 0,000.

Així, mentre que les vocals extremes es mantenen neutrals quant a l’aplicació variable de la regla, sembla que les vocals mitjanes en determinen ostensiblement la tendència al bloqueig. Aquesta conducta s’explica, més que no pas per raó de les propietats acústiques del so per se,18 per la concomitància amb l’aplicació o el bloqueig d’una altra regla fonològica, la de reducció vocàlica, com a manifestació paral·lela del grau d’adaptació del mot a la llengua (vegeu 3.2.1, infra). 3.1.3.  Incidència de la prominència de l’àrea del mot El factor relacionat amb la prominència de l’àrea del mot en què ocorre /d/ resulta cabdal per a l’anàlisi. En efecte, aquesta nova variable, refosa de les inicials posició de /d/ en el mot lèxic i posició de /d/ segons la tonicitat de la síl·laba, explica coherentment la tendència a l’aplicació o al bloqueig del rotacisme en funció de la rellevància morfològica, prosòdica i/o psicolingüística de la zona del mot en què ocorre el segment estudiat. En aquest sentit, una idea recurrent dels estudis sobre fonologia és que hi ha posicions estructurals que, per raó del seu pes morfològic o prosòdic, són més fortes que d’altres (Lloret i Jiménez, 2008a; Lloret i Jiménez, 2011). La taula 2 recull les asimetries posicionals estipulades normalment que afecten el fenomen aquí estudiat.

18.  Considerades aïlladament, les vocals mitjanes no presenten, ni precedint ni seguint /d/, unes regularitats en el comportament que permetin d’establir generalitzacions interpretatives. Per a una exposició detallada de la incidència dels segments vocàlics en l’activitat del rotacisme, vegeu Cabrera (2009a).

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 163

14/05/14 11:40


164

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

Taula 2 Posicions contraposades quant a prominència + Prominent (fort)

– Prominent (feble)

Síl·laba tònica

Síl·laba àtona

Síl·laba pretònica

Síl·laba posttònica

Posició inicial del mot

Posició final del mot

Radical

Afix

Font:  Adaptat de Lloret i Jiménez (2008a: 1).

Aquesta distinció posicional s’ha emprat per explicar les asimetries que es reporten, en les llengües del món, entre elements iguals situats en llocs estructurals diferents: s’admet que les unitats que apareixen associades a posicions més fortes es troben protegides i, doncs, són més resistents als canvis; mentre que les unitats que s’associen a posicions més febles no estan protegides i, doncs, són més susceptibles d’experimentar modificacions.19 En vista d’aquesta situació, el comportament variable del fenomen aquí analitzat resulta fàcilment interpretable. Per començar, la taula 3 recull els percentatges de rotacisme de /d/ intervocàlica segons la posició del segment quant a tonicitat i quant a l’àrea morfològica del mot en què s’escau. Taula 3 Percentatge d’aplicació del rotacisme segons la situació accentual i morfològica de /d/ Síl·laba pretònica

Síl·laba tònica

Síl·laba posttònica

Base + base (mot compost)

0 % (16 ocurrències)

Límit esquerre de l’arrel

0 % (55 ocurrències)

0 % (24 ocurrències)

Interior de l’arrel

20 % (122 ocurrències)

40 % (288 ocurrències)

42 % (60 ocurrències)

Límit dret de l’arrel

43 % (23 ocurrències)

46  % (193 ocurrències)

66 % (107 ocurrències)

37 % (36 ocurrències)

71 % (48 ocurrències)

100 % (72 ocurrències)

Sufix derivatiu Sufix flexiu — = absència d’ocurrències.

La primera consideració rellevant que cal fer és que, en relació amb el procés fonològic estudiat, el límit entre base i base d’un mot compost es comporta semblantment 19. La teoria de l’optimitat (Prince i Smolensky, 2004) s’interessa preferentment per l’anàlisi d’aquest tipus de casos, i pel seu influx en l’aplicació o el bloqueig dels fenòmens fonològics: en el marc d’aquest model fonològic, la situació s’entén en termes de fidelitat posicional.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 164

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

165

al límit de paraula: en bloqueja totalment l’aplicació. L’abast de la regla de rotacisme és el mot lèxic, i la frontera entre bases d’un mot compost cau més enllà. L’addició d’un prefix acabat en vocal a una arrel començada en /d/ tampoc no genera un context vàlid per a l’aplicació del rotacisme, amb independència de la posició accentual que ocupi el segment. En aquest cas, però, el bloqueig del procés no es deu al fet que se’n superi l’abast d’aplicació, sinó al caràcter prominent i, doncs, més protegit de l’activitat dels fenòmens fonològics de l’àrea del mot en què ocorre el fonema.20 L’interior i el límit dret de l’arrel sí que són sensibles a la posició accentual de /d/: els casos de rotacisme augmenten en els mots amb /d/ en síl·laba tònica respecte dels mots amb /d/ en síl·laba pretònica i en els mots amb /d/ en síl·laba posttònica respecte dels mots amb /d/ en síl·laba tònica. Al mateix temps, la probabilitat d’aplicació del rotacisme també s’eleva sensiblement en els mots amb /d/ al límit dret de l’arrel respecte dels mots amb /d/ a l’interior de l’arrel. L’interior i el límit dret de l’arrel són, per tant, les més neutrals quant a la prominència, en el sentit que ni protegeixen absolutament els trets dels segments que hi ocorren, ni toleren plenament l’activitat dels processos fonològics que els modificarien. El percentatge d’aplicació del rotacisme hi oscil·la entre el 20 % i el 66 %. A l’interior del sufix derivatiu, l’activitat del rotacisme és molt sensible a la posició de l’accent en el mot: en el pas dels mots amb /d/ en síl·laba tònica als mots amb /d/ en síl·laba posttònica augmenta en un 34 %. A l’interior del sufix flexiu, finalment, el rotacisme opera sistemàticament. Sembla, doncs, que el radical (això és, l’arrel més els morfemes de derivació) és especialment sensible quant a la protecció dels trets dels seus segments, perquè la tendència a la fidelitat a la forma subjacent deixa de ser activa més enllà dels seus límits. Així, els elements flexius que es concatenen rere la frontera del radical es troben en l’àrea més feble i menys prominent del mot, i, doncs, són susceptibles d’experimentar més processos. Feta l’anàlisi general dels resultats, cal afegir dues consideracions específiques en relació amb les àrees de prominència exposades. La primera és que la distribució dels percentatges d’aplicació del rotacisme de la taula 3 revela que la posició de /d/ en el mot lèxic és més determinant de l’activitat del procés que no pas la posició de /d/ segons l’accent. En efecte, el primer criteri permet de distingir les àrees d’aplicació i de bloqueig del fenomen de forma més clara. El segon criteri, en canvi, sols actua en la distinció dels àmbits del mot de major o menor tendència al rotacisme en aquelles àrees més neutrals del mot lèxic —això és, entre l’interior de l’arrel i el límit del radical. La segona consideració té a veure amb l’horitzó d’expectatives generat per les dicotomies de la taula 2. En efecte, d’acord amb aquestes oposicions s’esperaria una major aplicació del rotacisme en els mots amb /d/ en síl·laba pretònica que no pas en els mots amb /d/ en síl·laba tònica, perquè la primera posició, com que és àtona, es considera més feble i, doncs, menys protegida dels processos fonològics que no pas la segona. 20.  Per a una anàlisi d’aquesta variació en el marc de la teoria de l’optimitat, vegeu Cabrera (en premsa) i Cabrera (en preparació). Agraeixo als revisors anònims de treballs de sociolingüística catalana les seves valuoses aportacions en aquest sentit.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 165

14/05/14 11:40


166

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

Nogensmenys, els mots amb /d/ en síl·laba pretònica són els que presenten una probabilitat més baixa d’aplicació de la regla. Semblantment, atenent a la dicotomia radical (+ prominent) vs. afix (– prominent) s’esperaria una major aplicació del rotacisme en els mots amb /d/ al límit esquerre de l’arrel que no pas en els mots amb /d/ a l’interior de l’arrel, perquè la primera posició, com que és perifèrica, es considera més feble i, doncs, menys protegida dels processos fonològics que no pas la segona. Això no obstant, les paraules amb /d/ al límit esquerre de l’arrel són les que presenten una probabilitat més baixa d’aplicació de la regla. Aquests comportaments singulars revelen que, pel que fa a la prominència, el criteri diriment en l’aplicació del rotacisme és la posició de /d/ a l’inici o a la fi del mot. En efecte, l’increment d’actuació del procés segons l’escala /d/ en síl·laba pretònica < /d/ en síl·laba tònica < /d/ en síl·laba posttònica es relaciona, més que no tant —o no directament— amb la tonicitat, amb l’increment d’ocurrències del segment al final del mot: quan es troba en situació pretònica, el segment se sol escaure a l’inici de la paraula, a la segona síl·laba (ex.: a.do.lo.rir); quan es troba en situació tònica, el segment se sol escaure a l’interior de la paraula (ex.: a.be.ce.da.ri); quan es troba en situació posttònica, el segment se sol escaure al final de la paraula, a la penúltima o l’última síl·laba (ex.: a.bra.ça.da). Paral·lelament, l’increment de l’actuació del procés segons l’escala límit esquerre de l’arrel < interior de l’arrel respon a l’increment de les ocurrències del segment al final del mot: quan es troba entre el prefix i l’arrel, /d/ sol ocórrer cap a l’inici del mot (ex.: a+dorm+isc+a+r); quan es troba a l’interior de l’arrel, en canvi, /d/ sol ocórrer a l’interior o cap a la fi del mot (ex.: nadal). L’aplicació del rotacisme, per tant, augmenta com més a la dreta del mot ocorre /d/: l’escala de prominència que determina l’increment de l’activitat del fenomen és posició inicial > posició central > posició final. La major rellevància de la part inicial del mot es deu sobretot a raons psicolingüístiques i perceptives, i es relaciona amb el caràcter lineal del llenguatge i amb l’accés lèxic d’esquerra a dreta per part dels parlants (Hawkins, 1988; Lloret i Jiménez, 2008a; Lloret i Jiménez, 2008b). Les figures següents mostren l’increment percentual de rotacisme d’esquerra a dreta del mot, segmentat segons l’àrea morfològica (figura 1) i prosòdica (figura 2) en què ocorre /d/. FIGURA 1 Increment percentual del rotacisme d’esquerra a dreta del mot en relació amb l’àrea morfològica en què s’escau /d/ [[prefix][_arrel_][sufix derivatiu]]R[sufix flexiu] 0%

33 % 52 % 54 %

rotacisme

100 %

+

[…]R = límit del radical (arrel + morfemes derivatius)

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 166

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

167

FIGURA 2 Increment percentual del rotacisme d’esquerra a dreta del mot en relació amb la tonicitat de la síl·laba en què s’escau /d/ /d/ en síl·laba pretònica 16 %

/d/ en síl·laba tònica 43 %

/d/ en síl·laba posttònica 60 %

rotacisme

+

Les anàlisis parcials dels factors relacionats amb la prominència corroboren, doncs, la validesa de la hipòtesi: la probabilitat d’ocurrència de la solució rotacitzada augmenta com més cap a la dreta del mot ocorre /d/, perquè l’àrea final del mot és la més feble i, doncs, la que resta més desprotegida davant del procés fonològic operant. D’altra banda, el fet que el canvi fonètic operi en el darrer tram de la paraula comporta menys costos en la descodificació lèxica —que els parlants inicien per l’esquerra de l’ítem (Hawkins, 1988)— i en la distribució informacional del mot —atès que a la dreta del mot es concatenen els morfemes derivatius, primer, i els morfemes flexius, després, que aporten matisos d’informació semàntica, els primers, i sols informació gramatical, els segons. 3.1.4.  Incidència de la casuística del mot El darrer factor rellevant per a l’anàlisi és el que es relaciona amb la casuística del mot, fusió de les variables inicials origen del mot, tipus de mot i etimologia de /d/.21 Pel que fa al primer factor, la filiació de l’ítem lèxic en què ocorre /d/ al català, al sard, al castellà, a l’italià o a l’anglès determina el comportament del rotacisme en els dos sentits oposats que el gràfic 4 il·lustra. Gràfic 4 Probabilitat d’aplicació del rotacisme segons la procedència del mot 1 0,9 0,8 0,7 0,6 0,5 0,4 0,3 0,2 0,1 0 Català

Sard

Castellà

Italià

Anglès o altres

Articulació rotacitzada

X2 total = 329,145 (X2 màxim = 335,096); p = 0,000.

21. En l’anàlisi estadística aquestes tres variables s’han reagrupat en un sol factor, perquè s’han detectat interrelacions entre les seves variants. Per raons de claredat expositiva, però, els resultats de la seva incidència en l’aplicació del rotacisme es presenten aïlladament.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 167

14/05/14 11:40


168

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

L’adscripció catalana i, en menor grau, sarda i castellana del mot en què ocorre /d/ sembla que es manté neutral quant a l’activitat del rotacisme: reflecteix transparentment el caràcter variable del fenomen, sense determinar-ne ni la tendència a l’aplicació ni la tendència al bloqueig. L’afirmació és especialment vàlida per als mots de procedència catalana, perquè en aquest cas la probabilitat de realització de [ɾ] o [ɹ] és del 0,51. Ben al contrari, la filiació italiana o anglesa dels vocables en què s’escau /d/ condiciona determinantment l’activitat del rotacisme, en el sentit que en bloqueja el procés gairebé de forma total. En efecte, en els mots d’origen italià la probabilitat d’aplicació de la regla és molt baixa (0,07); i la tendència arriba a l’extrem en els mots procedents de l’anglès o d’altres llengües: en aquest cas, no es constata cap ocurrència de /d/ rotacitzada. El comportament del procés de rotacisme en relació amb l’origen dels mots en què ocorre és, doncs, indicatiu de la superposició de dos estadis lingüístics distints. En el primer, això és, en l’època de major penetració de sardismes i castellanismes en la llengua (segles xvi-xviii), el fenomen era productiu i s’aplicava als elements lingüístics forans amb la mateixa variabilitat amb què s’aplicava als mots autòctons: d’aquí que els percentatges d’activitat i bloqueig del fenomen siguin similars tant en els mots catalans com en els manlleus del sard i del castellà. En el segon estadi, que coincideix amb l’inici de l’abundant penetració de mots procedents de l’italià i, en menor mesura, de l’anglès o d’altres llengües (segles xix-xxi), en canvi, el fenomen ha deixat de ser productiu: els mots que actualment s’incorporen al cabal lèxic de l’alguerès ja no experimenten aquest procés. D’aquí el predomini gairebé total de la realització no rotacitzada de /d/ en els mots d’adscripció italiana, anglesa o d’altres llengües. La tipologia del mot en què ocorre /d/ és clarament determinant de l’activitat del rotacisme: els mots cultes i els manlleus i/o neologismes tendeixen a bloquejar-ne l’aplicació, mentre que els mots patrimonials l’afavoreixen. El gràfic 5 il·lustra els resultats obtinguts en la prospecció. Gràfic 5 Probabilitat d’aplicació del rotacisme segons el tipus de mot 0,8 0,6 0,4 0,2 0 Cultisme

Neologisme o manlleu

Mot patrimonial

Articulació rotacitzada

X2 total = 329,145 (X2 màxim = 335,096); p = 0,000.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 168

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

169

Les dades, doncs, apunten en el mateix sentit que les relacionades amb la freqüència d’ús del mot: les paraules que són presents en la quotidianitat del conjunt de la comunitat de parla experimenten el fenomen en més casos que no pas aquelles que, per raó del seu ús especialitzat o del seu caràcter elevat, en resten al marge. Això explica, per tant, la baixa freqüència d’aparició de la forma rotacitzada en cultismes. D’altra banda, l’augment de les probabilitats d’ocurrència de la solució afectada pel procés en els neologismes i els manlleus (0,28) respecte dels cultismes (0,05) podria fer pressuposar una certa productivitat del rotacisme en els vocables de nou encuny. La hipòtesi, però, no és vàlida: es tracta d’una desviació en els resultats fruit de la inclusió en la variant manlleus i neologismes de tots els mots d’adscripció forana, inclosos aquells que, com els sards o castellans, presenten nombrosos casos d’articulació rotacitzada de /d/. Així doncs, es confirma el supòsit que el procés ha deixat de ser operatiu en la llengua: sols tendeix a aplicar-se normalment (amb una probabilitat del 0,74) en els mots patrimonials que formen part del pòsit del lèxic comú. L’etimologia de /d/ també determina significativament l’activitat del procés: el segment rotacitzat deriva generalment de -t- intervocàlica llatina (en aquest cas, la probabilitat d’aplicació de la regla és del 0,9); alguns pocs vocables derivats de -d- intervocàlica llatina, però, també experimenten aquesta modificació (la probabilitat és del 0,16). Així mateix, els mots derivats de -t- i de -d- d’origen germànic o d’altres llengües no romàniques no experimenten mai el procés. El gràfic 6 il·lustra els resultats obtinguts de l’anàlisi. Gràfic 6 Probabilitat d’aplicació del rotacisme segons l’etimologia de /d/ 1 0,8 0,6 0,4 0,2 0

Articulació rotacitzada T

llatina

D

llatina

-tgermànica

-dgermànica

X2 total = 329,145 (X2 màxim = 335,096); p = 0,000.

Aquesta tendència general es manifesta semblantment sigui quina sigui la llengua de procedència del vocable en què s’escau /d/. Al gràfic 7 es recullen les probabilitats d’aplicació del rotacisme segons l’origen sard, castellà i italià de l’ítem lèxic en el qual ocorre el fenomen. (Els manlleus de l’anglès s’han obviat per tal com bloquegen l’aplicació del rotacisme de manera sistemàtica.) Com es pot comprovar, doncs, és en les paraules de procedència sarda on més casos d’aplicació etimològicament indeguda del rotacisme es corroboren (la probabilitat

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 169

14/05/14 11:40


170

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

Gràfic 7 Probabilitat d’aplicació del rotacisme en els manlleus segons l’etimologia de /d/

100 80 60 40 -T- llatina

20 0

-D- llatina Sard

Castellà

Italià

X2 total = 329,145 (X2 màxim = 335,096); p = 0,000.

d’ocurrència de [ɾ] o [ɹ] en mots amb /d/ derivada de -d- llatina és del 0,47). Els mots d’origen castellà, en canvi, reflecteixen de forma neutral el pes de l’etimologia en l’activitat del fenomen (no presenten rotacisme en cas que /d/ derivi de -d- llatina); els mots d’adscripció italiana, finalment, traeixen el seu rebuig al procés fins i tot en aquells casos en què, per l’ascendència etimològica de /d/, s’esperaria que el rotacisme operés (la probabilitat d’aplicació de la regla en mots derivats de -t- llatina és sols del 0,56). El pes de l’etimologia en el desencadenament del procés, que en vista d’aquestes dades sembla molt important, es relativitza en creuar-se amb les dades relacionades amb el tipus de mot que l’experimenta: el contrast entre ambdós factors porta a col· lació que la majoria d’ocurrències de -t- llatina es donen en mots patrimonials (288 emissions d’un total de 383), mentre que la majoria de les ocurrències de -d- llatina es donen en mots cultes (240 emissions d’un total de 578) i en neologismes i manlleus (201 emissions d’un total de 578). Així, si bé no deixa de ser un factor rellevant, l’influx de l’etimologia en l’orientació del procés resulta menys transcendent del que semblava. 3.2.  Resultats parcials de l’anàlisi 3.2.1.  El grau d’adaptació del mot a la llengua: concomitàncies entre la subaplicació de la regla de rotacisme i la subaplicació de la regla de reducció vocàlica L’adjacència de vocals mitjanes ([e], [ε], [o] o [ɔ]) a /d/ determina, com ja s’ha apuntat (vegeu l’apartat 3.1.2, supra), una inclinació notable al bloqueig del rotacisme. El fet, però, no sembla lligar-se —o no d’una manera directa i determinant— amb les qualitats acústiques dels sons vocàlics per se (vegeu la nota 18), sinó que més aviat es relaciona, per concomitància, amb la subaplicació d’una altra regla fonològica: la

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 170

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

171

de reducció vocàlica.22 En efecte, el bloqueig de l’activitat d’un i altre procés en un mateix mot es pot entendre com una manifestació del poc grau d’adequació a la fonologia de la llengua que el vocable ha assolit. D’una banda, l’anàlisi creuada de les dades relacionades amb la presència d’aquestes vocals i la posició de la síl·laba tònica en el mot ha permès d’aïllar la major part dels casos d’excepció a la reducció vocàlica presents en el corpus de dades estudiat; de l’altra, l’observació del comportament d’aquests ítems quant al procés de rotacisme ha permès d’establir concomitàncies entre l’un i l’altre fenomen com a manifestacions paral·leles de la poca integració de la paraula a la fonologia del català. L’encreuament de les dades relacionades amb el context vocàlic anterior amb les dades relacionades amb la tonicitat de la síl·laba en què ocorre la consonant ha permès d’aïllar quaranta-nou emissions de /d/ pretònica precedida de vocal mitjana i vuitanta-nou emissions de /d/ tònica precedida de vocal mitjana. En el primer context, la subaplicació de la regla de reducció vocàlica coincideix amb la subaplicació de la regla de rotacisme en el 100 % dels casos. En el segon context, la subaplicació de la regla de reducció vocàlica coincideix amb la subaplicació de la regla de rotacisme en el 89  % dels casos. L’encreuament de les dades relacionades amb el context posterior amb les dades relacionades amb la tonicitat de la síl·laba en què ocorre la consonant ha permès d’aïllar quaranta-vuit emissions de /d/ pretònica seguida de vocal mitjana i trenta-sis emissions de /d/ posttònica seguida de vocal mitjana. En ambdós contextos, la subaplicació de la regla de reducció vocàlica coincideix amb la subaplicació de la regla de rotacisme en el 100 % dels casos. Sembla, doncs, que la manca d’aplicació de la reducció vocàlica es manifesta, en concomitància amb la manca d’aplicació del rotacisme, com un símptoma de la no adaptació (plena) del mot a la fonologia de l’alguerès. La quantitat de mots en què s’ha constatat aquesta situació frega el 20 % del corpus d’aquest estudi: la xifra, doncs, orienta sobre el procés paral·lel de fossilització d’altres fenòmens fonològics idiosincràtics de la llengua que l’alguerès experimenta en el moment actual. 4. Conclusions Els factors que condicionen l’aplicació del procés de rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès són, com s’ha vist, la freqüència d’ús del mot en què s’escau, la prominència de l’àrea del mot en què ocorre (assumint que l’inici de la paraula és més rellevant —informativament, semàntica i perceptiva— que no pas el final de la paraula), la 22. En alguerès, el sistema vocàlic tònic consta de set elements: [i], [e], [ε], [o], [ɔ], [u] i [a]; i el sistema vocàlic àton, de tres: [i], [u] i [a]. Les vocals tòniques de la sèrie anterior [e], [ε] i [a] es realitzen [a] en posició àtona; les vocals tòniques de la sèrie posterior [o], [ɔ] i [u] es realitzen [u] en posició àtona; [i] i [u] tòniques es realitzen, al seu torn, [i] i [u] en posició àtona. Per a una exposició detallada dels tipus de reducció vocàlica operants en català, vegeu Mascaró (2002).

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 171

14/05/14 11:40


172

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

casuística del mot en què ocorre (és a dir, l’origen i la tipologia de la paraula i l’etimologia de /d/) i, més matisadament, el context vocàlic adjacent al segment. Així mateix, la interacció de la subaplicació de la regla de rotacisme amb la subaplicació de la regla de reducció vocàlica es revela indicativa de la poca adaptació dels mots a la fonologia de l’alguerès, d’una banda, i del procés de debilitació de les regles del sistema que, en estadis anteriors, s’aplicaven de forma generalitzada (Bosch, 2002; Cabrera, en preparació). Els factors socials considerats en l’anàlisi (edat, gènere, nivell d’estudis i coneixements d’idiomes dels informants), en canvi, no condicionen el funcionament variable de la regla. Així doncs, les quatre hipòtesis de partida del treball es confirmen com a raons explicatives de la variació en el fenomen estudiat. Els resultats de l’anàlisi estadística revelen que la probabilitat total d’aplicació de la regla de rotacisme és molt escassa (input = 0,127). Aquesta dada és símptoma de la fossilització del fenomen, que ha deixat de ser productiu en la llengua i avui sols resta fixat en els mots tradicionalment articulats amb la solució rotacitzada: de fet, és probable que la majoria dels parlants no reconeguin la forma alternativa del mot sense rotacisme i, doncs, no siguin conscients del procés que ha transformat l’ítem lèxic en la forma que ells tenen actualment registrada al lexicó. En vista d’aquestes dades, és possible de dibuixar, a tall conclusiu, dos estadis en el procés de rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. En el primer estadi, que abraça els segles xvii-xix i els primers decennis del xx, la regla presenta variació en la seva aplicació per raons lingüístiques internes i externes. Les primeres es relacionen, com s’ha vist, amb l’etimologia del segment i la prominència de l’àrea del mot en què s’escau (Kuen, 1932; Peana, 1995; Bosch, 2002; Scala, 2003). Les segones, en canvi, es relacionen amb la convivència diglòssica de dos models de llengua (Bosch, 2002): l’un, propi de la noblesa urbana i emprat en registres de parla elevats, manté la solució no rotacitzada pròpia del dialecte consecutiu importat a l’illa; l’altre, propi de la pagesia i emprat en la parla col·loquial, pren la solució rotacitzada per influx dels parlars circumdants de l’illa. En el segon estadi, que s’enceta al segle xx i arriba fins a l’actualitat, els factors lingüístics interns que anteriorment explicaven la variació han deixat de ser operatius: els mots que en aquell moment popularment s’articulaven amb rotacisme s’han lexicalitzat així, però els principis lingüístics que determinaven la variació han perdut el caràcter discriminant. Els manlleus i els mots de nou encuny que s’incorporen al cabal lèxic de l’alguerès (majoritàriament procedents de l’italià i de l’anglès) ja no experimenten rotacisme: la distinció al·lofònica entre [ɾ] o [ɹ], d’una banda, i [d] i [dd], de l’altra, es perd en favor de les dues darreres realitzacions, que són les compartides amb la llengua italiana dominant. El sistema fonològic de l’alguerès presenta símptomes evidents d’atròfia lingüística, i «les regles obligatòries que caracteritzaven en el passat la llengua afectada esdevenen variables en una correguda sense fre cap a una convergència (asimètrica) amb la llengua expansiva» (Montoya, 2000: 19; Campbell i Muntzel, 1989). Els factors lingüístics externs que en el primer estadi condicionaven la variació també han deixat de ser operatius: la distinció d’usos lingüístics en funció de l’estatus i en funció dels registres s’ha esborrat. Les dades d’aquest estudi corrobo-

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 172

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

173

ren que, actualment, en aquest parlar no hi ha variació social: la defecció lingüística de les classes dirigents en favor de l’italià, encetada ja al segle xviii, ha fet que l’alguerès que en aquell moment era propi de les classes populars sigui ara l’únic model de llengua existent. El català de l’Alguer és avui un dialecte monoestilizat i encongit quant a àmbits d’ús —probablement, junt amb el català septentrional, el que més de tot el domini lingüístic català. El panorama dibuixat, doncs, no augura un futur gaire esperançador per a la llengua. En aquest sentit, l’evolució del rotacisme de /d/ intervocàlica es revela indicatiu i il·lustratiu d’un procés d’abast més ampli que afecta tots els nivells —no només el foneticofonològic— de la llengua: la substitució lingüística. Així, la fossilització i la improductivitat de les regles idiosincràtiques de l’alguerès, que queden anul·lades per l’influx de les regles del sistema lingüístic dominant, empobreixen i atrofien la llengua, que perd vitalitat des de dins mentre, per pressions externes, els seus parlants l’abandonen en favor de l’italià. 5.  Agraïments Aquest treball forma part del projecte Descripció i interpretació de la variació dialectal: aspectes fonològics i morfològics del català (DIVaD) (FFI2010-22181-C03-02), finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional. Dono les gràcies a Lluís Payrató, Maria-Rosa Lloret Romañach i Joaquim Viaplana pels comentaris, les lectures crítiques i les aportacions, i, molt especialment, a Josefina Carrera-Sabaté i Clàudia Pons-Moll, pel suport i per la tutoria de la investigació. Bibliografia de referència Alarcos, Emilio (1983). Estudis de lingüística catalana. Barcelona: Ariel. Badia i Margarit, Antoni M. (1988). Sons i fonemes de la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Battisti, Carlo; Alessio, Giorgio (1975). Dizionario etimologico italiano. Florència: Giunti. Bosch, Andreu (2002). El català de l’Alguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cabré, M. Teresa (2002). «La derivació». A: Solà, Joan; Lloret, Maria-Rosa; Mascaró, Joan; Pérez-Saldanya, Manuel (dir.). Gramàtica del català contemporani. Vol. I. Barcelona: Empúries, p. 731-775. Cabrera i Callís, Maria (2009a). «El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Anàlisi quantitativa de la variació». Treball d’investigació llegit a la Universitat de Barcelona. —  (2009b). «Distribució dels sons líquids en alguerès. Revisió i proposta de descripció sincrònica». Treball d’investigació llegit a la Universitat de Barcelona. —  (en premsa). «Morphologically conditioned intervocalic rhotacism in Algherese Catalan. A lexically indexed constraints account». A: Côté, Marie-Hélène; Mathieu, Éric; Poplack, Shana (ed.). Selected proceedings of the 41 Linguistic Symposium on Romance

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 173

14/05/14 11:40


174

TSC, 23 (2013)

Maria Cabrera i Callís

Languages. Filadèlfia: John Benjamins. Cabrera i Callís, Maria (en preparació). «El consonantisme de l’alguerès. Una proposta de descripció sincrònica». Tesi doctoral en preparació. Campbell, Lyle; Muntzel, Martha (1989). «The structural consequences of language death». A: Dorian, N. C. (ed.). Investigating obsolescence. Cambridge: Cambridge University Press, p. 287-354. Caria, Rafael (2007). «El català a l’Alguer: apunts per a un llibre blanc». Llengua i Dret, núm. 46, p. 29-99. Carrera-Sabaté, Josefina (2002a). «L’estadística en l’anàlisi de la variació fonètica: una aplicació del programa Goldvarb». Noves SL: Revista de Sociolingüística, núm. 6, p. 2-7. —  (2002b). Escola catalana i variació fonètica: Una evolució del vocalisme àton a Alguaire i Lleida. Lleida: Pagès. Chambers, Jack; Trudgill, Peter; Schilling-Estes, Natalie (ed.) (2002). The handbook of language variation and change. Malden, Mass.: Blackwell. Coromines, Joan (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial. Foulkes, Paul (2005). «Sociophonetics». A: Brown, Keith (ed.). Encyclopedia of language and linguistics. 2a edició. Amsterdam: Elsevier, p. 495-500. Hawkins, John (ed.) (1988). Explaining language universals. Oxford: Basil Blackwell, p. 220227. Kuen, Heinrich (1932). «El dialecto del Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana». Anuari de l’Oficina Romànica de Llengua i Literatura, vol. 5, p. 121-127. Labov, William (1963). «The social motivation of a sound change». Word, núm. 19, p. 273-309. —  (1966). The social stratification of English in New York City. Washington: Center for Applied Linguistics. —  (1970). «The study of language in its social context». Studium Generale, vol. 23, p. 30-87. —  (1984). «Field methods used by the project on linguistic change and variation». A: Baugh, John; Sherzer, John (ed.). Language in use: Readings in sociolinguistics. Englewood Cliffs, N. J.: Prentice-Hall, p. 28-53. —  (1994). Principles of linguistic change. Vol. I: Internal factors. Oxford: Blackwell. —  (2001). Principles of linguistic change. Vol. II: Social factors. Oxford: Blackwell. Llisterri Boix, Joaquim (1991). Introducción a la fonética: El método experimental. Barcelona: Anthropos. Lloret, Maria-Rosa; Jiménez, Jesús (2008a). «Marcatge posicional i prominència en el vocalisme àton». Caplletra, núm. 45, p. 55-91. —  (2008b). «Asimetrías perceptivas y similitud articulatoria en la asimilación de sonoridad del catalán». Cuadernos de Lingüística del I. U. I. Ortega y Gasset, vol. 15, p. 71-90. —  (2011). «Obscure vocalic changes and positional markedness». Handout del treball presentat al 21st Colloquium on Generative Grammar (Universitat de Sevilla). Mascaró, Joan (2002). «El sistema vocàlic. Reducció vocàlica». A: Solà, Joan; Lloret, MariaRosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (dir.). Gramàtica del català contemporani. Vol. I. Barcelona: Empúries, p. 89-123. Moll, Francesc de B. (1991). Gramàtica històrica catalana. València: Universitat de València. Montoya, Brauli (2000). Els alacantins catalanoparlants: una generació interrompuda. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Moreno Fernández, Francisco (1990). Metodología sociolingüística. Madrid: Gredos.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 174

14/05/14 11:40


El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès

TSC, 23 (2013)

175

—  (1998). Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje. Barcelona: Ariel. Peana, Joan (1995). El fenomen del rotacisme en la parla popular algueresa d’avui. A: Griera, Antoni; Udina, Frederic (ed.). Estudis de llengua i literatura oferts a Antoni M. Badia i Margarit. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 101-120. Pradilla Cardona, Miquel Àngel (2008). Sociolingüística de la variació i llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Prince, Alan; Smolensky, Paul (2004). Optimatlity theory: Constraint interaction in generative grammar. Malden: Blackwell. Rafel, Joaquim (dir.) (1996). Diccionari de freqüències. Vol. I: Llengua no literària. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Sanna, Josep (1988). Diccionari català de l’Alguer. L’Alguer; Barcelona: Fundació del Segon Congrés de la Llengua Catalana. Scala, Luca (cur.) (2003). Català de l’Alguer: criteris de llengua escrita. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Silva-Corvalán, Carmen (2001). Sociolingüística y pragmática del español. Washington: Georgetown University Press. Tagliamonte, Sali (2006). Analysing sociolinguistic variation. Cambridge: Cambridge University Press. Turell, M. Teresa (ed.) (1995). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU. Veny Clar, Joan (1982). Els parlars catalans: Síntesi de dialectologia. Palma: Moll. Wagner, Max Leopold (1960). Dizionario etimologico sardo. Heidelberg: C. Winter. Weinreich, Uriel; Labov, William; Herzog, Marvin I. (1968). «Empirical foundations for a theory of language change». A: Lehmann, W. P.; Malkiel, Y. (ed.). A: Directions for historical linguistics: A symposium. Austin: University of Texas Press, p. 95-188.

02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 175

14/05/14 11:40


02 Sec Monografica Cont TSC23.indd 176

14/05/14 11:40


Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/about/ submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs pre­sentats.

04 Sec RESSENYES TSC23.indd 505

27/05/14 13:36


TSC-2012-22 COVER_llom27.pdf 1 21/05/14 08:54

Treballs de Sociolingüística Catalana 2013

Institut d’Estudis Catalans

2013

23

Societat Catalana de Sociolingüística

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana Llindar, per Emili Boix-Fuster Article in memoriam sobre el llegat de M. Teresa Turell, per Emili Boix-Fuster i Jordi Cicres Secció monogràfica. La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana Introducció. Les diferents mirades del variacionisme en la tradició catalana, per Miquel Àngel Pradilla Retrospectiva del model labovià de variació lingüística des del català, per M. Teresa Turell Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord-occidental, per Esteve Valls La convergència lingüística: possible retardador del procés de gramaticalització?, per Cristina Illamola La variació lingüística a la Governació d’Oriola, per Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles Vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües, per Josefina Carrera-Sabaté Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava, per Jordi Ballart Macabich El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació, per Maria Cabrera i Callís Secció miscel·lània L’ensenyament en català a la Catalunya del Nord: primer pas per a una eventual reversió sociolingüística, per Alà Baylac-Ferrer «L’idioma que ens connecta a tots». Els discursos sobre l’aprenentatge de l’anglès dels adolescents de Mataró, per Avel·lí Flors Mas

Llengua d’ús principal de les xarxes socials dels infants bilingües inicials: anàlisi dels factors intervinents, per Maria Dolors Areny i Cirilo El rus com a lingua franca als estats postsoviètics, per Miquel Cabal Guarro «M’encantaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip»: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola, per Neus Nogué Serrano Orígens, llengües i motivacions dels pares d’alumnes de l’ensenyament en català a la Catalunya del Nord, per Rita Peix Llengua inicial i llengua amb progenitors. Una mateixa realitat o dues variables diferents?, per Xavier Tenorio Segarra «És com saber informàtica»: les ideologies lingüístiques legitimadores del català i l’estonià en l’era de la globalització, per Josep Soler Carbonell Homenatge a Pêr Denez, defensor de la llengua i la cultura bretones, per Martine Berthelot (coord.), Gwendal Denis, Immaculada Fàbregas i Alegret i Meic Stephens Ressenyes Posar-hi la base. Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, de F. Xavier Vila i Moreno (ed.), per Albert Fabà Prats Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011), de Xarxa CRUSCAT, per Xavier Tenorio Segarra i Josep Ubalde Buenafuente De retòrica. La comunicació persuasiva, de Xavier Laborda, per Francesc Bernat i Baltrons Survival and development of language communities. Prospects and challenges, de F. Xavier Vila (ed.), per Josep Soler Carbonell

Muerte y vitalidad de las lenguas indígenas y las presiones sobre sus Una llengua en estat d’excepció: dades, discursos i perspectives de hablantes, de Roland Terborg i Laura García Landa (coord.), futur al voltant de la substitució lingüística a Castelló de la Plana, per Josep Soler Carbonell per Josep J. Conill i Anna Salomé Comunicación y grupos sociales, de Maria Àngels Viladot Presas, per Casilda Güell La recerca sobre normativa: proposta general, per Joan Costa Carreras Memòria d’activitats del 2012 L’adopció d’actituds lingüístiques: un estudi transversal sobre les actituds vers el català en adolescents de Catalunya i la Franja, per Josep Ubalde

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC23

La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana Institut d’Estudis Catalans


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.