SCI 38

Page 1

publicación

trimestral

1

º

trimestre

2011

nº38

Cena de premios Socio distinguido del año



sumario

Junta Directiva del

Safari Club International Catalunya Chapter President: José María Losa Reverté Vicepresident 1º Alberto Feu Puig Vicepresident 2º Marisol Ruíz Landínez Secretari Joaquim A. Rossell Carol Tresorer Francisco Javier Puga Villaverde Vocals Francisco Miguel González Ribas Juan Manuel Pursals Pons Josep Maria Valeri Ferret Francesc Fusellas Esteba Revista SCI Catalunya - Número 38 - 1er trimestre 2011 Directiu - Redactor Jefe Francisco Miguel González Ribas Col.laboradors Carlos Sitjar Santaló, Joaquín Rossell Carol, Ignasi Sitjar Jordi Muntanyola, Juan Pou i Padrós, Josep Panyella i Pujadó, Andreu PujolKennebec, Africa Dream Safaris.

• Cena de premios

4

• The American Dream

10

• Contes de cavallers

14

• Mi cacería del Dall Sheep • Las Rickettsias

16 20

• Crónicas desde el Limpopo

22

• IV Jornada Gastro-Cinegètica 24 • Sala de trofeos

28

• La biblioteca

30

• Mosaico Gráfico

31

Comissió de Fires - Directius Francesc M. González Disseny i Maquetació Ignasi Sitjar Manresa - www.ignasisitjar.com Impressió Litogama Cartes a la redacció SCI Catalunya a l’atenció de Francisco González Ribas C/Lorena,45 - 47 7º 4ª 08042 Barcelona El SCI de Catalunya no es fa responsable de les opinions i articles que apareixen al butlletí.

Propósitos, intenciones y razón de ser del SCI Expandir y promover relaciones entre aquellos que amen la caza y la naturaleza. Promover la conservación de los recursos naturales renovables, reconociendo la caza como una de las mejores herramientas de gestión de los mismos. Educar a los jóvenes, a los deportistas de la naturaleza y al público en general, en la responsabilidad de conservar nuestra fauna y flora, las cuales son nuestra herencia de la naturaleza.

Compartir nuestras experiencias cinegéticas con el resto de los miembros del S.C.I. Conducir la organización como una entidad sin ánimo de lucro, que sea consecuente con sus propósitos altruistas, a la vez que ayuda al común entretenimiento de sus miembros, con el objeto final de participar en la ayuda a la conservación de los animales que nos gusta cazar hoy, para que aquellos que quisieran, en un futuro, puedan participar de esta actividad, la caza.


Catalunya

chapter

VII Cena de premios del Safari Club International de Catalunya

E

l día 18 de noviembre de 2010, se celebró en el Círculo Ecuestre de Barcelona, la VII Cena de Premios y nombramiento del “Socio Distinguido del Año”, y “Premio Literario” que anualmente se concede por el S.C.I. Catalunya Chapter. Asistieron al acto, más de cien socios, amigos y familiares, iniciándose con el tradicional aperitivo, que tiene lugar en los salones nobles de la planta baja del emblemático edificio modernista. Acto seguido, se pasó a la tercera planta, donde se encontraban expuestos los trofeos escogidos por el

4 SCI - Gener 2011

Jurado como merecedores de premios, por su extraordinaria calidad. Del Continente europeo, destacaron el record de España de “Sarrio hembra” de Jordi Boix, así como el número 1 del mundo de “Boc balear”, cazado por Pedro Ginard, y un extraordinario “Jabalí” de Gerardo Trenchs. Del continente asiático, se premió un “Dagestan Tur” de Azerbajan, así como un “Ibex Bezoar”, ambos cazados por Miguel Núñez. De Africa, se premió un “Elan gigante”, así como un “Roan”, ambos cazados por Juan Manuel Olabarría, y


un “Civet cat”, cazado por Francisco Javier Puga. De América, fue premiado un “Oso negro” de Jaime Serra y una “Corzuela parda” de Paraguay, cazada por Miguel Núñez. Este año, por primera vez, se premiaron también los trofeos cazados con arco, concediéndose premios para los cazados en España, recayendo en un “ciervo español” cazado por Manuel Vaquer y un “gamo” de Josep Coy, así como para el resto del mundo, que fueron para un “oso negro” de Jordi Vaquer y un “Nyala“ de Frederic Magrans. El premio al mejor trofeo presentado fue para el Sarrio hembra de Jordi Boix. La cena, servida por el Círculo Ecuestre, consistente en una ensalada de tagliatelle y langostinos, seguida de pavé de dorada con setas, fue del agrado de los asistentes, que alabaron el “savoir faire” del Chef. Una vez los comensales aposentados, se inició el acto con unas palabras de bienvenida a los asistentes por parte de José María Losa, Presidente del Chapter de Catalunya, que hizo la presentación de lo que sería la

velada. En el transcurso del primer plato, se concedió el Premio Literario del Año, que recayó en Andreu Pujol Mir, por sus relatos quijotescos “Contes de ficció i caceres reals”. En el transcurso del segundo plato, Nacho Parellada, Socio Distinguido del año anterior, presentó, como es tradicional, al Socio Distinguido de este año, que lo fue “in memoriam”, recayendo en nuestro socio Ferran Casals, haciéndose entrega de la placa acreditativa a su viuda, Totón Riera, que tuvo unas palabras de agradecimiento, emocionando a todos los asistentes. En el transcurso de los postres, se entregaron los premios a los mejores trofeos, ya relatados, actuando de anfitrión de los mismos nuestro socio Juan Luís Oliva de Suelves, Presidente del Jurado, que resaltó el valor de cada uno de los trofeos galardonados y los méritos que el Jurado apreció para la concesión de tales premios. Asimismo, Juan Luís aprovechó la oportunidad para destacar la necesidad de la práctica de la caza, se-

SCI - Gener 2011 5


Catalunya

gún mandan los cánones, debiendo alejarse el cazador de las modernas tecnologías que hacen diluir el verdadero espíritu que debe presidir la acción de cazar, dando siempre al animal la oportunidad de escabullirse, ya que, de lo contrario, no se practica la caza sino que se convierte en una mera práctica de tiro. Mención especial debe hacerse de los dos trofeos que también se exhibieron en el acto fuera de concurso. En efecto, en el mismo panel en que figuraban todos los trofeos premiados, se encontraban también, entre ellos, dos trofeos excepcionales. Uno era el Sarrio macho record de España, cazado por nuestro socio Jordi Boix y que tuvo a bien traerlo para acompañar a la Hembra, también record de España, como hemos dicho, que obtuvo el premio especial del Jurado. El otro, era el Corzo record de Catalunya, cazado por Eduard Melero, que asistió también a la cena junto con Jaume Argerich, president de la Societat de Caçadors de Navès, a la cual pertenece el citado cazador de

6 SCI - Gener 2011

chapter

dicho Corzo. A ambos, el Presidente del Safari Club de Catalunya felicitó y agradeció su asistencia. El acto concluyó con unas palabras de agradecimiento y despedida por parte del Presidente del Chapter a todos los concurrentes, y el tradicional sorteo de distintos artículos del Capítulo de Catalunya. Francisco González


De un total de 32 trofeos presentados a los premios convocados para el año 2010, después de la correspondiente selección, el Jurado eligió un total de 14 trofeos, sobre los cuales se han otorgado los siguientes premios:

Continente: Europa Tercer premio

Segundo premio

Primer premio

Don Gerardo Trenchs Vallet

Don Pedro Ginard Reynés

Don Jordi Boix Alabau

por un JABALÍ. puntuación SCI: 24 4/16 número del libro: 29

por un BOC BALEAR. puntuación SCI: 77 6/8 número del libro: 1

por un SARRIO HEMBRA del Pirineo, record de España. puntuación SCI: 24 2/8 número del libro: dentro del libro no existen hembras y en la relación de

Continente: Asia

machos, sería el nº 18.

Segundo premio

Primer premio

Don Miguel Núñez Nieto

Don Miguel Núñez Nieto

por una IBEX BEZOAR puntuación SCI: 94 4/8 número del libro: 111

por una DAGESTAN TUR, de Azerbajan. puntuación SCI: 130 4/8 número del libro: 115 SCI - Gener 2011 7


Continente: África Tercer premio

Segundo premio

Primer premio

Don Francisco Javier Puga Villaverde

Don Juan Manuel Olabarría García-Rivero

Don Juan Manuel Olabarría García-Rivero

por un CIVET CAT puntuación SCI: 9 5/16 número del libro: 17

por un ROAN puntuación SCI: 71 5/8 número del libro: 76

por un ELAN GIGANTE puntuación SCI: 125 2/8 número del libro: 71

Continente: América Segundo premio

Primer premio

Don Jaime Serra Plà

Miguel Núñez Nieto

por un OSO puntuación SCI: 18 1/16 número del libro: 69 8 SCI - Gener 2010 2011

por una CORZUELA PARDA de Paraguay puntuación SCI: 13 12/16 número del libro: 55


Premio al mejor trofeo cazado con arco en España Segundo premio

Primer premio

Don Josep Coy Solsona

Don Manuel Vaquer Boix por un CIERVO ESPAÑOL puntuación SCI: 204 7/8

por un GAMO puntuación SCI: 206 7/8 número del libro: 8

número del libro: 8

Resto del mundo Segundo premio

Primer premio

Don Frederic Magrans Fontrodona

Don Jordi Vaquer Tarragó

por un NYALA puntuación SCI: 61 6/8 número del libro: 81

por un OSO NEGRO puntuación SCI: 21 14/16 número del libro: 10

Premio al mejor trofeo presentado Mejor trofeo Don Jordi Boix Alabau

por un SARRIO HEMBRA del Pirineo, record de España. puntuación SCI: 24 2/8 número del libro: dentro del libro no existen hembras y en la relación de machos, sería el nº 18. SCI - Gener 2011 9


Socio distinguido Ferran Casals

Entrega el premio, Nacho Parellada y lo recoge la esposa de Ferran, Totón Riera.

Premio literario

Agradecimientos

Andreu Pujol i Mir

Jaume Argerich

Eduard Melero

José María Losa con los hermanos Paco y Tomeu Berga y Pedro Ginard, amigos de Mallorca, socios de nuestro capítulo nos honraron con su presencia. 10 SCI - Gener 2011


El Noticiero del Chapter Nuevas Corbatas del SCI Recuerda que lucir o regalar una corbata de seda natural con el anagrama SCI que es la primera asociaci贸n del mundo en caza y conservaci贸n siempre es un distintivo de cultura y buen gusto. Para pedidos dirigirse a: jrossell@scicatalunya.org El precio de la corbata es de 30 euros con cuyo importe contribuyes a la conservaci贸n del medio ambiente y a la defensa de la caza.


Crónica

de una cacería The American Dream Somni americà

L

a lluna del mes de novembre marca el començament del zel dels cérvols white tail americans. Durant els últims dies de la tardor, quan el fred ja es deixa sentir, els mascles comencen a marcar els seus territoris i segueixen les femelles sense donar gens de treva. Pràcticament no dormen ni mengen, només caminen i persegueixen els seus congèneres tot el dia. És temps de moltíssima activitat. Els caçadors americans disposen de molts pocs dies per intentar abatre un d’aquests trofeus i tots procuren planificar i estudiar les seves caceres amb molt deteniment. En alguns estats, la temporada de caça amb arc dura entre un i tres mesos, mentre que la temporada amb arma de foc només dura entre tres dies i una setmana. És per això que la caça amb arc està tan estesa i aixeca tantes passions, però si es vol caçar amb arc es necessita planificació i estudi. Aquesta vegada, tota la planificació anava a càrrec del Dave, un amic que durant tres setmanes deixa la seva feina per fer de guia professional de caça al comptat de Pike, a l’estat de Illinois. Aquesta zona del Midwest americà es coneix com la Meca de la caça del cérvol, tant per la seva quantitat com per la qualitat dels trofeus. El Bluffs Camp és un campament de caça situat en una granja en mig de la gran plana del riu Mississippí, molt a prop del poblet de Bari. La zona està conformada per grans extensions dedicades al cultiu del blat de moro i la soja. En mig d’aquests camps, s’escampen clapes boscoses que es ramifiquen seguint el curs de petits barrancs. Els cérvols viuen, mengen i dormen gran part de l’any dins dels camps de blat de moro, fent que la seva caça sigui molt difícil. En canvi, quan arriba el final d’octubre i principis de novembre, amb la collita del cereal, tots els cérvols es veuen obligats a buscar refugi dins d’aquests barrancs boscosos. El campament de caça gestiona més de 1.000 hectàrees d’aquestes zones mixtes de conreu i bosc i només permet l’entrada a 30 caçadors arquers cada any. En Bill, en Tony, en George i jo vam acudir fidelment a la cita que en Dave ens havia preparat. Tots som caçadors arquers des de fa molts anys i sabíem que aquella reunió era molt especial perquè s’havia organitzat durant 12 SCI - Gener 2011

el pic del zel dels cérvols. A més, el temps sec i fred de la darreres setmanes havia possibilitat la sega dels camps de blat de moro. Era una situació idònia i sabíem que estàvem al millor lloc. Teníem davant nostre sis dies sencers de caça que hauríem d’aprofitar al màxim. La caça es duria a terme des de llocs fixes dalt dels arbres situats dins dels corredors boscosos que comuniquen les zones d’alimentació amb les zones de descans dels cérvols. L’estratègia consistia en trobar el punts de pas més habituals dels animals i situar un treestand dalt d’un arbre dominant per amagar la presència del caçador tant com fos possible. En aquest tipus de bosc, les possibilitats de tir es presenten a distàncies entre 10 i 20 metres, fent que el camuflatge i el sigil durant l’espera hagin de ser extrems. El cérvol white tail té costums que recorden molt als nostres cabirols. Al vespre surten dels llocs de descans per anar a pasturar a les zones obertes o de conreu del seu territori. Al matí, després d’haver passat bona part


de la nit a camp obert, retornen a emboscar-se per passar la resta del dia descansant. Per interceptar alguns d’aquests cérvols en el seu anar i venir, ens llevàvem a les 4 de la matinada per estar dalt dels treestands abans de la sortida del sol. D’aquesta manera evitàvem espantar animals mentre caminàvem cap al lloc de caça. Una vegada dalt de l’arbre començava una tensa espera que durava la resta del dia. Els dies anaven passant i poc a poc vam anar prenent consciència que aquella caça no era per afeccionats. Passàvem més de 12 hores dalt dels treestands, sense bellugar-nos ni baixar per cap motiu. Mai hauria pensat com el fred acaba debilitant el cos amb el pas de les hores. I a més no ens podíem relaxar gens perquè constantment hi havia activitat d’animals per la zona. Era fàcil veure entre 25 i 30 cérvols cada jornada de caça i l’activitat començava amb les primeres llums i continuava al llarg del dia. Estàvem dalt del treestand fins que la falta de llum ja no ens deixava veure els pins del punt de mira de l’arc. L’arribada al vespre al campament sovint se celebrava amb la notícia que algun dels companys havia abatut un bon trofeu, però el cansament era sempre evident a les nostres cares. Després de les felicitacions i les fotos de rigor a l’afortunat, calia preparar el material pel dia següent i descansar. Cada dia es repetia el mateix ritual: abans d’entrar a la granja ens trèiem els vestits de camuflatge per introduir-los en bosses de plàstic que guardàvem al buit per evitar que s’impregnessin de l’olor del campament. Guardàvem els arcs i revisàvem que tot l’equip estigués en perfectes condicions pel matí se-

güent. Només després entràvem al menjador per sopar i donar pas a les tertúlies inacabables sobre els animals que havíem vist, el millor reclam per atreure un mascle en zel, el millor camuflatge, etc. En fi, ja sabeu com de fàcil és caçar des de la taula d’un menjador, oi?... Abans de les 9 del vespre ja dormíem, procurant somniar amb aquell trofeu de mascle que es resistia a aparèixer mentre estàvem dalt del treestand. El 5è dia de caça va ser el més fred de tots, o si més no, això és el que em va semblar. Suposo que ja estava molt al límit de la meva resistència física i psicològica i ja no aguantava tan fàcilment el pas de les hores dalt de l’arbre. Què seria de nosaltres els caçadors si perdéssim aquesta il·lusió que ens fa pensar que d’un moment a l’altre apareixerà el trofeu que busquem? Doncs jo estava perdent aquest sentiment, i crec que per això va ser el dia que vaig veure menys animals i vaig gaudir menys de la caça. Recordo que li vaig dir al Dave que no havia vist gaire activitat i que potser caldria canviar de zona. Però en Dave va ser taxatiu: “Jordi, si t’he posat en aquesta zona és perquè sé que tiraràs a un bon trofeu. Aguanta! Tots estem molt cansats però ja descansaràs quan tornis a casa. Ara és temps de caçar i no oblidis que l’últim dia de caça tens exactament les mateixes possibilitats de

El camuflatge i el sigil dels cérvols al caminar pel bosc feia molt difícil la seva localització. Només quan eleven la cua blanca (d’aquí el seu nom de white tail) quan se senten alertats els distingeix fàcilment. Però quan això passa ja és massa tard. Ja t’han detectat. SCI - Gener 2011 13


Els white tail caminen per dins del bosc amb tant sigil que és molt difícil sentir-los. L’espera ha de ser molt tensa i en absoluta concentració per que mai se sap quan pot aparèixer un bon trofeu.

que gratava el terra buscant aliment. Mentrestant, les cérvoles anaven desfilant sota el meu treestand sense parar.

veure el teu trofeu que en el primer minut del primer dia. Never, never give up!” (Mai et donis per vençut!). Jo em considerava un arquer experimentat avesat a caçar pel Món i a adaptar-me a qualsevol situació i acabava de rebre una lliçó d’humilitat impressionant. Els caçadors arquers hem pres la decisió de caçar amb arc per assaborir al màxim l’acció de la caça i no pas per garantir que matarem una peça determinada. Resulta que estava a la Meca de la caça de white tails, que estava caçant amb els meus amics, i que tot i no poder tenir cap trofeu a distància de tir veia més de 25 cérvols cada dia. Hi ha una situació millor que aquesta? Aleshores, com hem podia desanimar tant?! Aquella nit vaig descansar tant com vaig poder i vaig permetre’m reflexionar sobre la situació. Els meus companys m’aconsellaven que l’endemà tirés al primer mascle que passés, encara que fos petit, ja que almenys m’enduria un cérvol cap a casa. Però la reflexió ja estava feta. No dispararia a res que no fos el trofeu que havia vingut a buscar. I si no el veia hauria d’acceptar que la caça amb arc és així, que havia gaudit d’una intensa setmana de caça en un lloc espectacular i que això era més important que el fet de disparar a cap animal. L’endemà al matí vaig començar a caçar amb ànims renovats. A la sortida del sol va començar la desfilada de cérvols per sota de l’arbre però el meu trofeu no apareixia, només veia femelles i mascles joves. La tarda va ser espectacular. Estava convençut que ja no tiraria, però m’havia proposat gaudir al màxim de les últimes hores de caça contemplant tot l’espectacle que se’m presentava. Tenia un grup de paons salvatges a la meva esquerra 14 SCI - Gener 2011

De sobte, una femella va passar corrent, alertada, i això també em va alertar a mi. A uns escassos 100 metres darrere la femella va aparèixer un mascle jove empaitant-la. Era un signe evident que aquella femella estava al màxim del seu zel. Si era així, on estava el mascle dominant? Com és que deixava que els mascles més joves empaitessin les seves femelles? El temps va anar passat i vaig veure que el rellotge marcava la última mitja hora de llum. Era la última mitja hora de la meva setmana de caça. Ho havia intentat, però no havia aconseguit veure cap gran cérvol. Davant meu, des del fons del barranc vaig sentir un soroll, vaig pensar que potser un cérvol apareixeria però finalment va ser un ós rentador. Són molt graciosos però el seu hàbit nocturn em va fer recordar que ja s’acabava el dia. De sobre un altre soroll a la meva dreta em va fer girar el cap i vaig veure unes banyes per sobre de l’herba alta que fregaven amb força les branques d’un arbust. Era un mascle gros que marcava el territori! Per fi havia aparegut el meu mascle, però estava fora de tir. Ja havia sortit del barranc i estava a camp obert. L’havia de fer venir cap a la meva posició com fos! Vaig treure el reclam, una trompeta que imita el gruny dels cérvols. Si era el mascle dominant hauria de plantar cara i venir a buscar aquell “intrús” que gosava grunyir dins del seu territori. Vaig fer sonar un primer “grooh” i res. El mascle no es va immutar i continuava caminant allunyant-se de la meva posició. Dos “grooh” seguits més forts el fan fer aturar però va girar cua corrent. L’havia espantat en comptes d’atreure’l! El cérvol va descriure un cercle mentre corria allunyantse de mi i va saltar cap dins del barranc, desapareixent dins l’espessor. Què havia anat malament?! Però mentre maleïa el reclam i la meva oportunitat perduda vaig veure de cua d’ull un moviment dins del ba-


neta de brancatge em permetria un tir net. Ara només l’havia d’aturar. Tot i no caminar ràpid, calia fer-lo aturar just al mig de la petita finestra que tenia entre el brancatge. Un xiulet el va sorprendre i es va aturar, girant el cap en la meva direcció per detectar qui havia fet aquell soroll tan estrany. Però ja era massa tard. Abans que em veiés ja havia deixat anar la corda i una fletxa volava cap a la seva espatlla. El cérvol va notar l’impacte i va saltar enlaire instintivament. Al tornar a tocar al terra va rebotar com una molla per acabar sortint del meu camp de visió. Havia desaparegut però tenia el convenciment que anava ferit de mort. Havia vist la fletxa desaparèixer dins la seva cavitat toràcica i sortir per l’altre costat clavant-se al terra. Era un bon tir. rranc. Era el cérvol que pujava barranc amunt amb el nas enlaire, intentant captar la pista del seu “enemic”. La seva expressió era desafiant, amb el cap enlaire i movent-se nerviós i altiu. Buscava el mascle que havia gosat grunyir dins el seu barranc! Era la meva oportunitat. El cérvol anava pujant cap a la meva posició i jo tenia l’arc preparat, amb el disparador a la corda. Només calia obrir l’arc en el moment oportú, però calia fer-ho sense que em veiés. L’anava observant mentre caminava mirant cap a totes direccions i quan va passar per darrere d’unes branques vaig obrir l’arc tan sigil·losament com vaig poder. El cérvol no va notar res i va continuar la seva marxa. Ja el tenia a només 20 metres i l’anava seguint amb el pin del punt de mira a la seva zona vital, però calia que se’m posés perfectament de costat en un espai net de branques per disparar. Sovint la precipitació i els nervis ens fan errar i ferir l’animal per no saber esperar la situació adequada. Jo només dispararia si el podia matar netament, i calia esperar una mica més. Ja tenia el cérvol a 15 metres caminat pel seu sender i veia que al davant seu una zona

Recordo que em vaig quedar amb l’arc a la mà i em van començar a entrar els tremolors típics de la relaxació muscular. Tanta adrenalina continguda acaba sortint generant fluixesa de cames i braços, i tot i l’emoció sabia que havia de seure de nou al treestant i deixar passar el temps prudencial per deixar refredar el cérvol i tranquil·litzar-me prou com per baixar de l’arbre amb seguretat. Vaig trucar al Dave: “Dave, ho he fet, crec que ja el tinc”. Un crit d’alegria va contagiar les veus de la resta de caçadors que ja estaven al campament i sentia pel soroll de fons les primeres felicitacions dels meus amics. No van trigar a venir tots enmig de la nit per buscar el meu trofeu que va resultar que jeia mort a uns escassos 40 metres del lloc on l’havia tirat. Acabava així una experiència de caça fantàstica que em va permetre conèixer el que sens dubte és un dels cèrvids més bonics de quants es puguin caçar. És un tipus de caça apassionant que demana molta concentració fins, literalment, l’últim minut de llum. n Jordi Vaquer

Les granges de la zona consideren els cérvols com una segona collita. Els caçadors americans paguen veritables fortunes per obtenir el permís dels propietaris per caçar durant 3 setmanes a les seves finques. A canvi, els grangers protegeixen les poblacions de cérvols sembrant cultius de temporada després de la collita del blat de moro i creant zones per la seva protecció. SCI - Gener 2011 15


Contes de cavallers i caceres reals IV per terres catalanes

A

l cap d’unes jornades de sortir de l’Aragó, Don Quixot i el seu escuder Sanxo arribaren a les terres fermes de Lleida. De bon matí, passaren pel Pla d’Urgell on es trobaren moltes partides de caçadors, que amb els seus arcabussos i perdiguers, perseguien, com no! a les braves perdius i a les fugisseres llebres. El cavaller preguntà a algun dels caçadors, “A que se debe noble discípulo de San Huberto y San Eustaquio tanto tropel de cazadores en un festivo domingo, ¿por que no están en la iglesia rogando por las cosechas materiales y los bienes espirituales?”. “Senyor cavaller”, li contestà el caçador, “És que no esteu assabentats que aquest famosos terrenys acotats, on ens trobem, han sigut declarats lliure per tothom que tingui ganes de caçar, alguna roja perdiu o ràpida llebre, a fi d’omplir l’olla familiar.” Astorats per tan rebombori de trets que es sentien per llevant i per ponent, i que el tiroteig es va fer més pa16 SCI - Gener 2011

lès, el cavaller i el seu fidel escuder, decidiren a donarse un recés a tan trasbalsat viatge, per descansar les seves muntures i el seus molguts ossos. El descavalcar es trobaren amb un nodrit estol de caçadors i de dianes que buscaven refugiar-se de tan gran aldarull cinegètic. Don Quixot se’ls dirigí amb una amable salutació “Buenos días nos de Dios, gentiles damas y nobles cazadores, queremos compartir refugio con vuesas mercedes para reposar de tanto alboroto” i afegir Sanxo “Y de paso señores, presentarnos, aquí el caballero Don Quijote de La Mancha y yo su humilde y hambriento servidor, Sancho Panza”. El més gran dels caçadors els respongué “Sigueu benvinguts senyors i ben acollits en aquest humil i natural indret, soc Jaume de Saragossa, i la meva muller Marisol de Barcelona, aquí el meu germà Josep i la seva esposa Mercè de Mollerussa, acompanyats dels nostres cosins Montse de Valls i el seu espòs de


Granollers tots hem vingut a intentar caçar, però està clar que han pensat el mateix una munió de gent, que acudiren en aquest famós i deslliurat acotat, que ha quedat saturat per la molta afecció, però amb pobres i perillosos resultats”. Don Quixot respongué “Pues os voy a dar un consejo damas y caballeros, recoged vuestros pertrechos y marchemos a aquella hondonada para proteger a nuestras personas del arcabuceo de tan malos cazadores, que vienen de todas partes acosando a las perdices y a las ágiles liebres y ...vive Dios, a todo bicho viviente”! Així ho feren tot el grup aprofitant l’espai més fondo per refugiar-se i esmorzà, i naturalment, convidant al cavaller i al seu escuder a compartir-ho. Sancho,

descavalcant de la seva somera, exclamà “Gracias a vuestra generosidad podremos reparar nuestra mermadas fuerzas, de tanto cabalgar por esas tierras llamadas fermas”. Compartiren durant força temps el pa, la sal i el vi, i l’excel·lent pernil que els havia regalat Don Florenci, pare de la Mercè. Don Quixot va preguntar quin era el millor camí per anar a la vall del riu Corb. L’orientaren per anar cap a Tàrrega, i després en direcció Montblanc. Varen xerrar fins que es van acabar els espetecs dels caçadors cap al migdia, sigui per que esgotaren les municions o perquè ja no quedaven perdius volant o conills corrent. A les hores, s’acomiadaren efusivament i partiren el cavallers cap a terres tarragonines.n Andreu Pujol i Mir

In Memoriam

Uns dels nostres socis fundadors, En Josep Mallorquí i Pol, soci número 8 del nostre Capítol, que va formar part de les primeres Juntes, ens ha deixat just abans de Festes, sense fer soroll i amb la discreció amb què havia viscut en els darrers temps, donat que, per motius de salut no havia pogut compartir amb nosaltres els actes organitzats pel nostre Club. En Josep Mallorquí era un caçador presumit dels de tota la vida, que havia començat amb l’escopeta perseguint perdius i conills per l’Empordà i desprès, amb el rifle arreu del món, darrera els millors trofeus. Havia fet diversos safaris a l’Àfrica, havent caçat també per la major part d’Europa, l’isard, l’ós, l’ibex, el senglar..., tenint totes les espècies espanyoles, inclòs el llop. Hem d’agrair-li haver estat un dels nostres socis fundadors, contribuïnt en el seu dia a constituir el nostre Capítol, i així mateix, com ja hem dit, dedicar part del seu temps a les tasques que el President li va encomanar com a membre de les dues primeres Juntes Directives. Des d’aquí volem expresar el nostre condol a la seva esposa Montse i a tots els seus familiars i amics, deixant constància del nostre record i reconeixement. La Junta Directiva

SCI - Gener 2011 17


Crónica

de una cacería

Mi cacería del Dall Sheep

E

n el año 1990 y hallándome yo en el Stand del S.C.I. en Las Vegas, me llamó por teléfono uno de mis mejores clientes en la época, y me encargó que contratara para él y para mí una Cacería de Dall Sheep, indicándome que él pagaba y cuando llegara yo a Barcelona, pasaríamos cuentas. Cumpliendo el encargo, contraté la cacería, 1x1 con “Safaris Outfitters”, la mejor Compañía, a mi criterio, para América del Norte, ya que era la Compañía de Upoloski. Cuando llegué a Barcelona, contacté de inmediato con Xavier, ya que éste era el nombre de mi cliente, y ante mi sorpresa, me dijo que tenía problemas y que no podía realizar la cacería que acababa de contratar y pagar el adelanto.

Una vez en Whitehorse, contactamos con el Delegado de la Compañía, que nos organizó un vuelo para el día siguiente en avioneta para amerizar en el campamento que tiene la compañía “Bonnet Plume Outfitters”, cuyo propietario es Charly Stricker.

Ante tan incomprensible contratiempo, para no perder la paga y señal, inicié la búsqueda de un compañero y lo encontré con Luís García Reina, gran amigo y cazador, con el cual después de la cacería de este relato, hemos continuado manteniendo una excelente relación.

Era un campamento rústico, compuesto de una cabaña que servía de comedor y cocina y otra cabaña con literas, además de unas tiendas grandes para los guías y un corral abierto para los caballos.

A petición de Luís, decidimos añadir, a lo que debía ser una cacería pura y dura, unos días de turismo para nuestras esposas, a las que organizamos un viaje a Canadá y Estados Unidos, mientras nosotros nos íbamos a Yukon (Whitehorse).

Al día siguiente por la mañana, después de un abundante desayuno, dispuse en mi mochila, junto con el saco de dormir, lo suficiente para poder cazar durante un mínimo de tres días sin regresar al campamento, siguiendo las instrucciones de mi guía Charly Stricker, quien lo acondicionó sobre mi caballo de carga. Después de despedirme de mi amigo Luís García, abandonamos el campamento para iniciar nuestra cacería. Estuvimos cabalgando como cinco o seis horas, a lo largo de las cuales vimos caribú, sin que mi guía me permitiera disparar, indicándome lo cazaríamos a la vuelta. También vimos muchas marmotas y Charly mató a pedradas unas perdices de nieve, parecidas a las de los Pirineos, que nos servirían de comida fresca en los próximos días.

18 SCI - Gener 2011


Cuando llegamos a un lugar que a Charly le pareció idóneo, el muchacho de la Compañía que también había cabalgado con nosotros, se llevó los caballos de regreso al campamento, quedando que volvería dentro de cinco días. Charly y yo iniciamos la cacería y en la primera salida que hicimos, vimos un Dall muy bueno, pero como ya era tarde, Charly me dijo que mañana intentaríamos hacerle la entrada y cazarlo; de regreso al campamento, también vimos un Grizzly, no muy grande, que estaba cazando marmotas. Después de instalar nuestras dos tiendas en lo que sería nuestro campamento en los próximos días, tomamos unos bocadillos que nos habían hecho antes de salir en el campamento principal y nos fuimos a dormir. La mañana siguiente, de buena hora, nos dirigimos hacia donde ayer vimos el Dall Sheep que nos pareció bueno y no tardamos mucho en localizarlo. Fuimos haciéndole la entrada, siguiendo yo de cerca a Charly y procurando que el Dall no nos viera pero, a pesar de ello, de repente, el animal se puso en pié, al tiempo que Charly, muy nervioso, me indicó que le disparara. Medí la distancia y estaba a 600 metros, pero como no era cuestión de discutir en aquellos momentos, decidí tirar, sin que el animal hiciera caso alguno del disparo.

Ante ello, Charly me insistió en que repitiera el tiro, a lo cual me negué, pues entendí que, aunque no pudiéramos entrarle más cerca debido al sitio en que se encontraba, siempre había la opción de que fuera el propio Dall el que se moviera, cambiando de sitio, y ello permitiera que le pudiéramos hacer una entrada. Me costó convencer a Charly, ya que iba transcurriendo el día y el animal no se movía, pero cuando estábamos ya a punto de desistir, alrededor de las cinco de la tarde, el Dall se levantó y empezó a venir en nuestra dirección. Charly no podía creer lo que estaba pasando, y yo, que estaba medio adormecido, me despabilé súbitamente y coloqué mi mochila sobre unas piedras, acomodando a ella mi rifle Sauer Watherby Calibre 300, buscando por el visor a mi Dall que, pacientemente, se iba acercando, sin ninguna prisa ni precipitación, hasta que se colocó en un pequeño prado a unos 230 metros, en cuyo momento y a no aguanté más y le disparé, cayendo redondo. Entonces Charly me abrazó, dando rienda suelta a su contenido nerviosismo; nos acercamos, no sin dificultad, hasta donde se hallaba el Dall Sheep y hicimos las fotografías de rigor. Acto seguido, preparamos al animal para transportarlo íntegramente hasta el campamento, ya que en Canadá tienes la obligación de no dejar la carne en la montaña, lo cual no sería posible realizarlo durante aquel SCI - Gener 2011 19


coger la carne y el trofeo de mi Dall, lo montamos todo sobre los caballos y regresamos al campamento, preguntando en seguida por Luís, que me indicaron todavía no había regresado. Cena y a dormir. Al día siguiente, tan pronto amaneció, salimos de caza con el fin de intentar los Caribús que habíamos visto el primer día. No tardamos mucho en localizarlos en la zona en donde los buscamos.

mismo día, debido a la distancia a que se encontraba y lo avanzado de la tarde. Ante ello, Charly metió la carne y el trofeo en bolsas de plástico y lo sumergió en un río que discurría por el fondo del valle en que habíamos cazado el Dall Sheep. Llegamos al campamento volante ya de noche y por la mañana, Charly me indicó si podría él regresar al campamento principal y enviar los caballos a buscarme, a lo cual, lógicamente, respondí que sí. Cuando me quedé solo, con el fin de distraerme mientras no venían a buscarme, decidí coger el rifle y dar una vuelta por los alrededores. Ello me permitió ver un grizzly muy grande, dos wolverines y un Dall Sheep tan grande como el que acababa de cazar.

Charly organizó el rececho, internándose en un bosque que teníamos a nuestra derecha, de forma que al llegar al final del mismo, los Caribús estaban pasando delante nuestro a unos 100 metros. El resto fue cuestión de poca historia. Me apeé del caballo y apoyando mi rifle en un tronco, disparé y me hice con el Caribú que mejor trofeo presentaba Al acercarme al mismo, me pareció ser un animal más pesado que un caballo, pero más corto de patas. Al regresar al campamento, Luís nos estaba esperando, ya había cazado su Dall Sheep, y al día siguiente, intentaría su Caribú, cosa que efectivamente haría, cobrando un gran trofeo. Los alces, que habitaban también en aquellos bosques, ni los vimos , ya que sólo salen de la espesura en septiembre, cuando están en celo.

Más tarde, en un prado que había junto a unas grandes rocas, ví una marmota y no pude resistir la tentación hasta cazarla, ya que me había quedado con ganas de hacerlo.

Y los grizzlies, que también se encontraban en la zona, al habérseme acabado a mí el presupuesto, no insistí en su búsqueda.

Sobre las tres de la tarde del día siguiente, vi venir de lejos a los caballos y al guía.

En fín, una gran cacería que finalizó con dos Dall Sheep y dos Caribús, cumpliéndose nuestro objetivo.n

Después de desmontar el campamento volante y re20 SCI - Gener 2011

Salvador Chías


La

Biblioteca

La grandeza de la caza

E

l pasado día 25 noviembre 2010 fue presentado en Madrid el libro “La grandeza de la caza. El siglo de oro de la venatoria Tomo II, es la obra póstuma de Ricardo Medem, en la que el autor glosa en siete capítulos la actividad venatoria de otros tantos cazadores, si bien el libro contiene tres capítulos más, el I, escrito por Pedro Gónzalez Arispe dedicado al Rey Alfonso XIII, el capítulo IX, escrito por Ramón Estalella dedicado a Roy Watherby y el X y último, escrito por Craig Boddington dedicado al propio Ricardo Medem.

oro, siendo objeto del capítulo III del libro, haciendo constar que Juan Luis fue el primer español en viajar a Mongolia Exterior para cazar el Argali del Alto Altai, consiguiendo un record increíble de 64 pulgadas de longitud y 20 de base.

Esta obra de Ricardo Medem constituye la continuación del primer volumen que el autor nos presentó en la XXVIII tertulia literaria de nuestro Club, que se celebró en 12 noviembre de 2008 (ver nuestro boletín nº 30) y que su autor no pudo concluir, siendo sus hijos en especial Gonzalo, quien se ha ocupado de que dicha obra viera la luz.

Toni Jager

El libro consta de dos ediciones, una especial de 200 ejemplares y la normal de 450, tiene un prólogo de José Luis López-Shümmer, ilustraciones de Amadeo Valldepérez , ha sido realizado e impreso por La Trébere y editado por Fundación Natura.n

Es de destacar que para Ricardo Medem, uno de nuestros socios, Juan Luis Oliva de Suelves ha merecido figurar como uno de los cazadores del siglo de

pagina web la e d io in m o d el d roblemas onando una ci ec nf Debido a diversos p co ta es b u cl o niamos,nuestr te a ch fe la a ast h e qu ubcatalunya.org cl ri fa sa n io ac in m eno d nueva pagina bajo la consultar an ed u p e v re b en s o Que esperam ue lo deseen. q s o ci so s lo s o d to y participar SCI - Gener 2011 21


Sala de

Trofeus Francec Fusellas

L

’amic Francec Fusellas va començar a caçar als 14 anys, empaitant les perdius per l’Empordà, al costat del seu pare, Miquel, que li va encomanar l’afecció per la cacera.

Més endavant, es va apuntar a la Colla del Senglar de Crespià i allà es va iniciar en la seva aventura de la caça major, que és la que actualment més practica. Lluny queda ja el dia en què va fer el primer safari pel Desert del Kalahari, a ón, precisament, només iniciar la caça, i el matí del primer dia, pistejant un gemsbock, va estar a punt 22 SCI - Gener 2011

de ser víctima d’una mamba negra, malgrat haver advertit el professional que l’acompanyava, a preguntes que tot novell fa sobre les serps quan aterra al primer campament africà, que no s’havia de preocupar de res, ja que pràcticament no n’hi havien… Després d’aquest primer safari, n’han vingut d’altres, havent recorregut gran part del Continent africà, darrera les diferents espècies que són col.leccionades acuradament a la seva Sala de trofeus. Però com que en Francesc és un caçador inconformista,


també ha anat a caçar per dues vegades al Canadà, on ha aconseguit l’ós negre, bisó i white tile. Moltes vegades, repassant les caceres internacionals, ens descuidem les del nostre Continent, i especialment les d’Espanya. Pràcticament ha caçat per tota Europa, aconseguint les espècies pròpies del Continent, així com alguna altra de les introduïdes, com pot ser un magnífic trofeu de Thar, que llueix en la seva Sala de trofeus. Ha caçat, com hem dit, pràcticament per tota Espanya, i està en possessió de totes les espècies espanyoles, excepte el llop que, malgrat haver-ho intentat alguna vegada, és el seu repte pendent a la Península Ibèrica.

Voldria destacar l’acurada presentació dels trofeus dins la Sala, acompanyat cadascún amb la fotografia “in situ” de cada cacera, i tot dins un ordre premeditat que deixa constància de la personalitat del caçador. M’explica en Francesc que la naturalització de tots els trofeus ha anat a càrrec dels taxidermistes Pedro Segura i Pere Serquella, els quals han intervingut també en el moment de distribuir-los per la Sala. Al tractar-se, en aquest cas, d’un caçador amb anys per endavant, a ben segur continuarà omplint la magnífica Sala que hem visitat, amb bons trofeus testimonis d’autèntiques caceres d’uns apassionats com són en Francesc i n’Agnès.n Joaquim Rossell

Tots aquells que llegeixen habitualment les revistes especialitzades, saben bé de què els estic parlant, ja que les seves fotografies amb diferents trofeus, són habituals en les mateixes. Malgrat que la pràctica de la caça major li ha fet quasi abandonar la menor, és de destacar la cacera de galls fers feta a Bulgaria, que és l’enveja de qualsevol caçador. Fidel acompanyant en totes les seves caceres, ho ha estat sempre la seva muller Agnès, que malgrat no disparar, ha recolzat a sol i serena el nostre caçador per tots aquests móns de Déu, patint les inclemències del temps i en moltes ocasions, les penalitats dels viatges. SCI - Gener 2011 23


Crónica

de una cacería Crónicas desde el Limpopo

V

amos a empezar este cuaderno de bitácora con el relato de dos de los safaris que se han realizado este mes de julio pasado en nuestro rancho de The Hunter’s Dream: los veteranos cazadores Josep Galindo y Sergio Corridori. Josep llegó con un bagaje repleto de experiencias cinegéticas africanas. No era ni mucho menos su primer safari en África y venía con la intención de abatir sus 2 primeros “grandes”: el búfalo y el hipopótamo, además de algunos antílopes.

La visibilidad no era buena. Nos arrodillamos y enfocamos los prismáticos para cerciorarnos. Efectivamente, ese era nuestro objetivo. Optamos por no levantarnos para no perderle de vista debido a la densidad del bush. El búfalo nos había ya detectado y nos miraba fijamente. Josep, con la respiración entrecortada, apoyó el rifle 375 en mi hombro y disparo una sola bala hiriendo de lleno al animal en el pecho.

He aquí el búfalo: el objetivo escogido estaba en una finca a orillas del río Limpopo y era un búfalo con problemas de convivencia con el resto de la manada. Era el macho alfa con un boss de 11 + 11” y 37”. la caza fue a la huella, buscándolo por el bush durante dos horas y media a primera hora de la mañana.

El búfalo salió corriendo y cayó a unos 20 metros más allá. Como no lo veíamos, tuvimos que entrarle sin saber el daño que le había hecho el disparo. La verdas, es que corríamos un gran riesgo pero había que hacerlo. Nos fuimos acercando lentamente hasta llegar a un metro del animal herido y nos pusimos frente a él, cara a cara.

Cuando lo localizamos, estaba solo entre los arbustos y nos acercamos hasta 20 m. de él.

Intentó levantarse pero no le dimos opción. Le disparé inmediatamente para evitar una carga contra nosotros. Jo-

24 SCI - Gener 2011


sep le disparó un tercer tiro. Y el animal cayó fulminado. Fue un lance muy emocionante ya que este búfalo especialmente tenia muy mal carácter. Pero no tenía duda de la habilidad de Josep para enfrentarse a ese gran búfalo. Y el nyala: El nyala se abatió en una finca en el río Limpopo con una densidad casi increíble de nyalas, casi 400 ejemplares. Y Josep tuvo la suerte y la habilidad de tirar el más grande nunca tirado en esa finca: un espléndido nyala macho de 27 6/8 pulgadas. Y otros antílopes: también tiró un bushbuck, un oryx, 2 ñus, un avestruz, varios impalas, blesbucks y facos y un magnifico duiker de 4 8/16 pulgadas. El hipopótamo: El hipo ha quedado para el próximo safari. Y no será porque no lo intentamos. Durante 7 u 8 noches con toda la constancia de que hacen gala los cazadores, Josep, su cazador profesional y Alvarete, iban religiosamente a la

concesión donde se debía realizar la caza de este animal. Se le puso comida, se le controló, se le esperó, se le oyó acercarse y comer pero… no se dejó tirar. Pasaron frío, hambre y vivieron intensas emociones oyéndole tan cerca! Pero el tiempo esos días no les acompañó. El aire rulaba constantemente y el hipo venteaba al grupo. Y he dicho religiosamente porque dos de esas noches eran las noches futboleras de la temporada: jugaba España la semifinal y la final del campeonato mundial de fútbol y a pesar de esto, se iban los tres pertrechados contra el frío, con algo de comida y café caliente mientras en el rancho nos preparábamos para ver el partido cenando “a la española” los embutidos de la tierra que Josep precisamente nos había traído de contrabando en la maleta. Y así es la caza, señores. THE HUNTER’S DREAM SAFARI Limpopo Province ANTONIO MORA Outfitter y Cazador Profesional licenciado SCI - Gener 2011 25


Jornadas

gastronómicas

IV Jornada Gastro-Cinegètica dedicada al cèrvol

A

Can Piqué, vam celebrar el dia 16 de desembre de 2010, la nostra IV Jornada gastro-cinegètica dedicada al cèrvol, que va servir de dinar de Festes i comiat de l’any pels nostres socis i amics. A fi de que l’acte tingués un interès afegit, es va celebrar, prèviament al dinar, una tirada de plat organitzada i dirigida pel campió mundial de l’especialitat, el reusenc Eladi Vallduví. Tot un luxe, a qui tenim que agrair des d’aqui la seva desinteresada tasca d’organització i realització de la tirada, que va ser tot un èxit. Hi vàrem participar 16 tiradors, havent quedat en primer lloc el nostre soci Sergio Corridori, que va esmicolar tots els plats que se li varen posar per davant, tant els corresponents a la tirada general com els corresponents al darrer desempat, no deixant opció a cap dels altres concursants.

El segon i tercer lloc van ser per en Felipe Zuazu i Manuel Carretero, respectivament, però malgrat

26 SCI - Gener 2011


la gran actuació dels tres primers, no per això va deixar de ser meritòria la dels altres 13 tiradors, que es van acostar molt a obtindre un rècord Guiness col.lectiu de tiradors de plat coordinats, motiu pel qual van tenir tots els seu trofeu. Un cop acabada la tirada, vàrem passar als menjadors de Can Piqué acompanyats també de la resta de socis i amics que no van participar en la tirada, compartint la taula muntada per la Isabel, mestressa de Can Piqué, sota la direcció d’en Rafel, el seu espòs, i l’exclusiva cuina del seu fill Albert, que ens va servir, desprès d’un selecte pica-pica, un consomé de cèrvol, seguit del plat principal de cèrvol guisat amb xocolata, i postre a escollir. Vàrem degustar en el decurs del dinar, el vi Santa

Creu de Creixà i cava Brut que ens va obsequiar l’amic Jordi Sumarroca, de les Bodegues Sumarroca.

SCI - Gener 2011 27


Des d’aquí, volem agrair les atencions rebudes pels propietaris i personal de Can Piqué, així com a les Bodegues Sumarroca per la seva contribució a l’èxit del dinar.

Al finalitzar el dinar, va tenir lloc el repartiment de premis de la tirada, i amb el desig d’unes Felices Festes, va concloure la I Tirada al Plat i IV Jornada Gastro-Cinegètica del nostre Capítol. n 28 SCI - Gener 2011

Huberto de Goloso


Consejos

Médicos Las Rickettsias I Estimados lectores, con este artículo la Junta intenta informar a los cazadores de las enfermedades que, por el propio contacto con la Naturaleza que nuestra pasión comporta, pueden afectar a los que nos paseamos, tanto a nivel nacional como internacional, por bosques y otros andurriales desarrollando el ejercicio de la CAZA. Sirvan estas palabras para introducir estas lecturas, así como para animar a nuestros socios médicos a que puedan ilustrar a los legos en estas materias.

L

as enfermedades causadas por Rickettsias son zznosis que afectan en la naturaleza a mamíferos e insectos vectores. Los humanos son huéspedes fortuitos y no contribuyen a la propagación de la bacteria a excepción del tifus epidémico transmitido por piojos, en que el hombre es el reservorio principal y el piojo el vector de la infección a otros humanos. Pulgas, piojos, garrapatas, ácaros son los vehículos que a nosotros habitantes del mundo cosmopolita, parecen quedarnos muy alejadas. Estas enfermedades tradicionalmente asociadas a la pobreza, malas condiciones higiénicas, guerras... pero que no han sido erradicadas. La incidencia parece aumentar en la cuenca mediterránea donde son endémicas, en Australia, en países africanos (Ruanda, Burundi, Etiopia) y en las montañas Rocosas en USA. Características generales de las Rickettsias Las rickettsias son bacterias pequeñas, cocobacilos plomorfos, parásitos intracelulares estrictos. Son muy

sensibles y raramente sobreviven fuera del huésped (reservorio o vector), a excepción de Coxiella burneti (fiebre Q), que es resistente a la desecación, al calor y a la luz solar y se transmite por vía aérea. El resto es inoculado al huésped directamente a través de una picadura en la piel producida por el vector, por contaminación de la picadura con las heces del insecto. La incidencia de las infecciones por rickettsias aumenta en los meses de la primavera y verano. Manifestaciones clínicas Después de la picadura, a los siete días, fiebre, cefalea y exantema. Se sistematizan en tres grupos: 1.- las fiebres manchadas. 2.- el grupo de tifus. 3.- Fiebre Q no aparece exantema. Mecanismo patogénico Vasculitis por la proliferación de las rickettsias en el endotelio de pequeñas arterias, venas y capilares. El daño endotelial origina aumento de la permeabilidad vascular, hemorragias petequiales, formación de mi-

SCI - Gener 2011 29


Algunas características epidemiológicas y clínicas de las rickettsiasis. Enfermedad

Etiología

Distribución

Artrópodo

Vertebrado

Exantema

Escara

Fiebres manchadas Fiebre de las Montañas Rocosas

R rickettsii

Hemisferio occidental

Garrapata

Roedores salvajes, perros

Tronco, extremidades

No

Fiebre botonosa

R conorii

África, Mediterráneo, India

Garrapata

Roedores salvajes, perros

Tronco, extremidades Cara

Grupo del tifus Tifus epidémico

R prowazekii

Sudamérica África Asia, USA?

Piojo del cuerpo

Hombre, Ardilla voladora

Tronco a extremidades

No

Brill-Zinsser

R prowazekii

En todo el mundo

Ninguno

Hombre (recurrencia del tifus)

Tronco a extremidades

No

Tifus murino

R Typha

En todo el mundo

Pulga

Pequeños roedores

Tronco a extremidades

No

Vacas, ovejas, gatos (inhalación)

No

No

Otras Fiebre Q

C burnetii

En todo el mundo

Garrapatas

crotrombos, acumulo de mononucleares y ocasionalmente, obstrucción vascular y microinfartos.

segunda semana, el tratamiento siempre se instaura empíricamente. Fdo: Dr. Josep Panyella

Las lesiones vasculíticas pueden afectar: piel, pulmones, hígado, riñón, miocardio, meninges y encéfalo. El diagnóstico Siempre se establece por el cuadro clínico y la historia epidemiológica compatible. Ejemplo: picadura de insecto, después de 7 días fiebre, cefalea y exantema. La confirmación del diagnóstico requiere estudios serológicos ya que cultivar la bacteria solo es posible en laboratorios y con cultivos celulares. Como la evidencia serológica de la infección no aparece antes de la 30 SCI - Gener 2011

DEDICATORIA

La capacidad de pensar es lo que nos hace disfrutar de acontecimientos que deseamos que ocurran. Sirva de homenaje y agradecimiento a un amigo que ha pedido el alta voluntaria en un hospital y ha venido a disfrutar de los amigos, de las tertulias y como no, de todas las escenas que nos proporciona ese gran teatro en plena naturaleza: la caza. Te admiramos y agradecemos compartir tu ilusión.


Mosaico

gráfico

Cazador: Juan Manuel Olabarría Lugar: Camerún Especie: Central Africa Lord Derby Eland

Cazador: Pedro Antonio Lugar: La Mamola Especie: Cabra Hispánica

Cazador: Pablo Carol Lugar: Pirineo catalán Especie: Isard

Cazadora: Carmen Lugar: Cadí Especie: Isard


Mosaico

gráfico

Cazador: José María Losa Lugar: Almarza de Cameros Especie: Corzo

Cazador: Jordi Vaquer (Arco) Lugar: Ullastret Especie: Gamo

Cazador: Jordi Muntanyola Lugar: Conca de Barberà Especie: Jabalí

Cazador: Joan Daranes Lugar: Els Ports Especie: Cabra Hispánica


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.