Idea Exacta de Federación - La Republica Federal Española

Page 1

Valentí Almirall i Llozer

Idea Exacta de Federación. La República Federal Española

Pròleg de Josep Pich i Mitjana Edició d'Enric Ucelay Da-Cal Reedició de l'original Madrid 1873



Primera edició: 2014 Editor literari: Enric Ucelay Da-Cal Gràfica i maquetació: Marcel A. Farinelli © Del pròleg: Josep Pich i Mitjana © D'aquesta edició: I.I.O – Edicions Online del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives Universitat Pompeu Fabra Ramon Trias Fargas, 25-27 08005 Barcelona Telèfon: +34 93 5422474 E-mail: grup.grens@gmail.com ISBN: 978-84-697-1895-7 Tret del pròleg, aquesta és una reproducció facsímil del text original publicat en 1873, i avui de domini públic. Totes les imperfeccions, marques, taques o altre elements gràfics han estats mantinguts per respectar el document original a partir del qual s'ha realitzat aquesta edició.

Financiado por MINECO (Ref. HAR2011-28572) Supported by the Spanish Ministry of Economy and Competitiveness (Grant HAR2011-28572)


Índex Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i el federalisme, Josep Pich

I

Idea Exacta de la Federación. La República Federal Española Valentí Almirall i Lozer Introducción

3

Teoría de federación

4

Soberanía de los estados federados

5

Objetos del contrato de federación

9

Medios de que dispone la federación para garantir la independencia de los estados federados 11 Garantía de libertad de los ciudadanos

14

Medios que pueden empelarse para garantir la libertad de los ciudadanos

15

Armonía del poder con la federación

18

Instituciones a que da vida el contrato de federación

20

Asamblea federal

21

Atribuciones de la asamblea federal

22

Organización del Poder Ejecutivo

25

Atribuciones del Consejo Ejecutivo

26

Organización y atribuciones del Tribunal Federal

27

Atribuciones propias y deslindadas de cada autoridad

29

Organización de la marina y ejercito federales

29

Clausulas complementarias del contrato de federación

30

Organización de los estados federados

31

Conclusión

32


La imatge de l’esquerra és la del jove Almirall al 1868, amb la capçalera del diari que dirigí durant el Sexenni Revolucionari, L’esquella de la Torratxa, 24 de juny de 1904, núm. 1329, p. 409. La caricatura de la dreta és de Miró, L’esquella de la Torratxa, 7 d’agost de 1886, núm. 395, p. 241.

Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i el federalisme * El rellevant dirigent republicà, federalista i catalanista Antoni Rovira i Virgili afirmava que Pi i Margall i Almirall haurien estat els «dos únics teoritzadors federalistes d’alçada que hi hagué a la península durant el segle XIX». És més, els considerava com gairebé els «únics teoritzadors polítics» i afegia que «tots els altres teoritzadors – federalistes o no- foren mitjanies universitàries, o bé simples repetidors de les lliçons dels tractadistes nacionals i estrangers». 1 La perspectiva sobre els teoritzadors federals hispans formulada per Rovira i Virgili ha estat un criteri que ha resistit el pas del temps. Una de les darreres recerques sobre la teoria de la federació en l’Espanya del segle XIX, des de la perspectiva de la història del Dret, considera una «injusticia histórica» que la historiografia espanyola no hagi reconegut que la teoria de la federació que Almirall volia aplicar a Espanya «podría considerarse la obra de referencia del federalismo español», tot i que tradicionalment s’ha estudiat com una «estrategia regionalista/nacionalista, más que como un ensayo teórico federal sincero». 2

*

Aquest estudi forma part del projecte d’investigació: «Las problemáticas federalistas españolas, siglos XIX-XX», HAR2011-28572 sufragado por el Ministerio de Ciencia e Innovación. Agraeixo al Dr. Enric Ucelay-Da Cal la lectura crítica d’aquest pròleg, tot i que els errors únicament són atribuïbles a l’autor. 1

A. ROVIRA I VIRGILI, ed. a cura de L. COLOMER, Lectura de Pi i Margall, Barcelona, Edicions la Magrana i Diputació de Barcelona, 1990, p. 139.

2

J. CAGIAO Y CONDE, Tres maneras de entender el federalismo. Pi y Margall, Salmerón y Almirall. La teoría de la federación en la España del siglo XIX, Madrid, Biblioteca Nueva, 2014, pp. 233-234.

I


Cal indicar que els estudis sobre el federalisme espanyol parteixen de dues perspectives diametralment oposades. D’una banda, trobem els que l’utilitzen per defensar la recentralització espanyola, mentre que, de l’altra, s’hi situen els que argumenten que podria resoldre el problema de la vertebració territorial espanyola amb el reconeixement dels fets diferencials vinculats als nacionalismes subestatals. A tall d’exemple, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 i el desenvolupament de l’Estat de les Autonomies, va semblar que la major part dels juristes constitucionals espanyols eren partidaris del «modelo federal, en su versión cooperativa». Per a bona part dels constitucionalistes espanyols l’Estat de les Autonomies vindria a ser el federalisme a l’espanyola. 3 Tanmateix, el 1983, un grup d’alts funcionaris integrats a l’«Asociación Española de Administración Pública» publicaren el llibre: España. Por un estado federal. 4 Els autors utilitzaren el significatiu pseudònim de «Javier de Burgos», tot i que aquest és el polític, periodista, i escriptor que, el 1833, va aconseguir que s’aprovés la divisió territorial d'Espanya en províncies, una de les principals fites del centralisme espanyol. El llibre mostra sintèticament la percepció que tenia un sector rellevant de la jerarquia administrativa espanyola sobre el llavors nou nat Estat de les Autonomies. 5 Aquest grup pretenia utilitzar el federalisme per recentralitzar Espanya, quan tot just s’iniciava la descentralització establerta a la Constitució espanyola de 1978. És remarcable que el pròleg del llibre l’escrivís el catedràtic, escriptor i, posteriorment, amb una remarcable carrera política al Partido Popular, Alejandro Muñoz Alonso, i l’epíleg el redactés Jorge de Esteban, catedràtic en Dret Constitucional, diplomàtic i, durant uns anys, president d’«Unidad Editorial», l’editora del diari El Mundo. En canvi, a Catalunya, molts polítics i intel·lectuals, especialment els vinculats o propers al PSC, defensaven la necessitat d’aprofundir l’Estat de les autonomies, així com el reconeixement de les aspiracions de les nacionalitats històriques, amb la transformació d’Espanya en una federació. 6 De fet, les teories federals s’han dut a la pràctica a vint-i-vuit països que s’autoidentifiquen com federacions, on hi viuen el quaranta per cent de la població mundial. 7 Tals diferències de criteri no ens haurien de sorprendre, ja que, des d’una perspectiva històrica, hi ha efectivament dues maneres diferents de pensar el federalisme a Espanya. Com ha remarcat Jorge Cagiao, d’una banda, els que l’entenen a partir de l’experiència unitària del «Pueblo o del Estado ya constituido […] ya sea tomando como fundamento la soberanía individual (Pi y Margall), ya sea tomando como fundamento la soberanía del Pueblo o Nación (Salmerón)». De l’altra, la que defensa que la federació es basa en la unió de Pobles o Estats, «independientemente de 3

X. ARBÓS MARÍN, «Doctrinas constitucionales y federalismo en España», WP, núm. 245, Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona, 2006, op. cit., pp. 48-65. Un dels darrers intents de presentar la Constitució Espanyola de 1978 i l’Estat de les Autonomies com un veritable sistema federal la trobareu a ROBERTO LUIS BLANCO VALDES, Los rostros del federalismo, Madrid, Alianza Editorial, 2012. 4

«JAVIER DE BURGOS» [pseudònim col·lectiu de l’«Asociación Española de Administración Pública»], España. Por un estado federal, amb pròleg d’ALEJANDRO MUÑOZ ALONSO i epíleg de JORGE DE ESTEBAN, Barcelona, Argos Vergara, 1983. 5

X. ARBÓS MARÍN, “Doctrinas constitucionales y federalismo en España”, op. cit., pp. 48-49.

6

LL. ARMET [et al.], Federalismo y estado de las autonomías, Barcelona, Planeta, 1988.

7

G. ANDERSON, Federalisme: una introducció, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Autonòmics, 2008. Vegeu també J. M. COLOMER, Europa, com Amèrica: els reptes de construir una federació continental, Barcelona, Servei d'Estudis de La Caixa, 2010; M. GUERRERO I TARRAGÓ, L'Engany del federalisme espanyol. El model de Washington: un miratge per a Catalunya, Barcelona, Aresta, 2011 o ROBERTO LUIS BLANCO VALDES, Los rostros del federalismo, op. cit.

II


que estos sean ya previamente independientes y soberanos o no», que era la concepció d’Almirall. Quan una idea, com el que s’entén per federalisme a Espanya, és «tan confusa que puede ser utilizada por grupos que se consideran rivales, suele ocurrir también que al final todos la acaben abandonando, pues a nadie le gusta llevar la misma bandera que su adversario». En la política espanyola actual, doncs, veiem les «mismas tesis y posiciones teóricas, desinformadas las más de las veces, que las que encontramos en la segunda mitad del siglo XIX […] De ahí que la claridad sea, hoy como ayer, necesaria». 8 El concepte federalisme prové de la paraula llatina foedus, és a dir, aliança, tractat o pacte. 9 Cal afegir que el pactisme és una de les principals tradicions polítiques catalanes. Montesquieu definia el federalisme com una «société de sociétés». A més, la vertebració territorial d’un Estat, tant en una monarquia com en una república, pot ser simple, políticament centralista i culturalment uniformitzadora, o composta, és a dir, descentralitzada i pluricultural. 10 A la segona meitat del segle XIX, imperis com el britànic, l’austro-hongarès o l’alemany eren Estats compostos. No obstant, el federalisme estava vinculat a algunes tendències republicanes que prenien com a referents a les repúbliques federals nord-americana i suïssa. 11 Els Estats Units d’Amèrica eren el principal referent dels republicans federals decimonònics, ja que van ser els primers en promulgar una constitució liberal escrita que optava per una forma de govern republicano federal. Hi ha un cert consens en que la Declaració d’Independència de les tretze colònies britàniques de 1776, El Federalista o Els documents federalistes i la Constitució dels Estats Units, vigent des de 1789, formen part de la «santa trinitat de documents que constitueix el fonament intel·lectual dels Estats Units». 12 Als Estats Units, els federalistes defensaren l’increment de les competències del govern federal, en contra dels partidaris de la confederació. Aquesta havia estat formulada als Articles de la Confederació i Unió Perpetua de 1777, vigents entre 1781 i 1789. En principi, doncs, tant els federalistes com els confederals eren unitaristes, ja que estaven d’acord en la unió perpètua de les antigues colònies britàniques. El que els diferenciava eren les competències que haurien de ser exercides pel govern federal i/o pels estatals. S’imposaren els federalistes, però aquest no optaren per un sistema centralista, com el que predominava a bona part dels Estats europeus de finals del segle XVIII. Pels federals nord-americans la igualtat dels ciutadans no consistia –ni consisteix- en que s’apliquessin les mateixes lleis a tota la federació –cal 8

J. CAGIAO, Tres maneras de..., op. cit., pp. 15 i 243-244. És aconsellable la lectura de les pp. 15-34 d’aquesta obra, on Cagiao estableix de forma convincent el que hauríem d’entendre per federalisme i la vinculació d’aquest concepte amb l’anomenada “ciència jurídica”. 9

«EL DIRECTOR DE EL ESTADO CATALÁN» [V. Almirall], Idea exacta de la federación. La República federal española (datos para su organización) por el director de El Estado Catalán, 2a. Ed, Barcelona, Imprenta hispana, Barcelona, 1873, p. 4. Vegeu també M. CAMINAL i J. PICH, «Federalisme i catalanisme (1868-2010)», Activitat parlamentària, núm 21, abril de 2010, p. 8-15. 10

Vegeu V. ALMIRALL, «Dimensions de l’Estat» i «l’Estat compost», Lo Catalanisme, Barcelona, RBA, 2013, pp. 235-274. Al capítol dedicat a l’Estat Compost, Almirall cita a MONTESQUIEU, De l’esperit des Lois, vol. I, llibre IX, capítol I; J. MADISON, A. HAMILTON i J. JAY, El federalista, a la pp. 262, 268 i 270, d’A. FREEMAN, «General Introduction», History of federal Government, p. 264, d’A. DE TOCQUEVILLE, De la Democratie en Amerique, tom I, capítol VII, pp. 265-266, de D. WEBSTER, In adress delivered on Bunker Hill, p. 267. L’edició de J. Elliot, The Debates in the Convention of the State of Pennsylvania, tom II, p. 270, i una carta de Washington a G. Morris, p. 271. 11

V. ALMIRALL, «Part tercera. Solucions pràctiques», Lo Catalanisme, op. cit., pp. 329-394.

12

J. KINCAID, «Introducció analítica», a J. MADISON, A. HAMILTON i J. JAY, El Federalista, Barcelona, Institut d’Estudis Autonòmics, 2009, p. 9.

III


recordar que hi ha Estats amb pena de mort i d’altres que l’han derogada-, sinó que s’apliquin de la mateixa manera, a tots els ciutadans nord-americans que resideixen a l’Estat on s’aplica una normativa que no és contrària a la Constitució de l’Estat on s’aplica i a la nord-americana. La difusió del republicanisme federal nord-americà, tant als territoris espanyols a América, des del virregnat de Nueva España al del Río de la Plata, com també a la metròpoli arribà a través de l’edició francesa d’El Federalista de 1792, que reeditaren el 1795. John C. Hamilton, el fill d’Alexander Hamilton, un dels tres autors d’El Federalista, explicava un anècdota significativa. Ell assegurava que el famós estadista francès Charles Maurice de Talleyrand-Périgord (1754-1838) -antic eclesiàstic i bisbe, alhora que aristòcrata nat, comte a l’Ancien Régime, després príncep i duc bonapartistahauria aconsellat a Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda (1719-1798), deu anys ambaixador de la Majestat Catòlica a París, que llegís El Federalista. 13 Un text que possiblement va influir en els processos emancipadors de les Índies hispanes, tot i que aquesta influència és encara debatuda. No obstant, malgrat el consell d’Hamilton fill, El Federalista va tenir poca influència en el procés d’instauració del règim liberal espanyol iniciat amb el moviment revolucionari policèntric i juntista que impulsà la convocatòria de l’Assemblea Constituent gaditana. Les Corts de Cadis promulgaren la llibertat política, malgrat mantenir l’estricta confessionalitat catòlica, alhora que aboliren la inquisició, la jurisdicció senyorial i, finalment, aprovaren una Constitució, escrita tant per a les terres espanyoles de la Península ibèrica com pels territoris americans de les Espanyes. Aparescuda el dia de sant Josep de 1812, dita primera llei fonamental fou per aquest motiu coneguda amb mofa com la Pepa. Un text constitucional que molts republicans catalans de principis del segle XX veien com una mala còpia del sistema polític francès, excepte en l’uniformisme. De fet, a Cadis, on s’inicià la historia del constitucionalisme espanyol, «se quiso frenar cualquier deriva hacia el federalismo». 14 El catedràtic en Dret Constitucional Xavier Arbós afirma que la història constitucional espanyola decimonònica s’inicià rebutjant el federalisme. Els manuals que s’utilitzaven per ensenyar el Dret Públic argumentaven que el federalisme era un «modelo inconveniente para España; en muchos casos, sin tomarse la molestia de presentar una descripción mínimamente rigurosa de lo que es una Constitución federal. Además, al rechazo de la opción federal se le acompaña el elogio de la centralización y la defensa del Estado nacional». 15 El pintor, escriptor i polític Fernando Garrido Tortosa va ser un dels primers en defensar el federalisme a Espanya, a La República Democrática Federal Universal. Nociones elementales de los principios democráticos, dedicadas a las clases productoras. La primera edició va ser publicada a Lleida, el 1855, mentre que a la setzena, el 1881, hi afegiren un pròleg de l’ùltim president de la Primera República

13

J. C. HAMILTON, «Historical notice», a A. HAMILTON, J. MADISON i J. JAY, The Federalist, Filadelfia, J. B. Lippicott&Co., 1877, p. LXXXVIII. Citat a X. ARBÓS MARÍN, «Doctrinas constitucionales y federalismo...», op. cit., p. 6 i nota 3.

14

J. M. PORTILLO VALDÉS, «Nación política y territorio económico. El primer modelo provincial español (1812)», Historia contemporánea, n. 12, 1985, p. 248.

15

X. ARBÓS MARÍN, «Doctrinas constitucionales y federalismo...», op. cit., pp. 9-19. La cita es troba a la p. 48.

IV


espanyola Don Emilio Castelar, tot i ser un dels principals unitaristes espanyols, i els dos projectes de Constitució federal elaborats per les Corts de 1873. 16 La revolució de setembre de 1868, coneguda com la Gloriosa, acabà amb el regnat d’Isabel II i implicà un important canvi polític. El pronunciament contra el règim isabelí iniciat a Cadis es transformà a Barcelona en una revolució democràtica que es concretà en el desig generalitzat de transformacions estructurals del sistema polític espanyol, en el sorgiment i la consolidació del moviment republicanofederal i en l’eclosió d’una nova generació de polítics. Després del triomf de la revolució democràtica de 1868, el sector majoritari del Partit Democràtic es transformà en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF).17 Els objectius del republicanisme federal quedaren sintetitzats a la capçalera de Lo Somatent. Periodich politich lliberal, on afirmaven que volien: «Llibertat en totas las manifestacions, tots los drets individuals, abolició de quintas, desestanch de tot lo estancat. República federal única forma de gobern que pot admetre la democracia espanyola si estima sos principis y la vida de las provincias. Sufragi Universal. Milícia nacional. Economies, destrucció del monopoli, inviolabilitat de la correspondència y del domicili, abolició de la esclavitud, drets á las Antillas». 18 El Club dels Federalistes de Barcelona va ser la primera associació política federal catalana i espanyola, des d’on impulsaren una primera vinculació entre federalisme i catalanisme. L’encapçalaven Gonçal Serraclara, Valentí Almirall i Manuel de Lasarte. Aquesta associació política difongué la propaganda federal amb opuscles com Les Bases para la constitución federal de la nación española y para la del Estado de Catalunya, el 1868, o, el text que reeditem, Idea exacta de la federación. Datos para la organización de la República Federal Española, el 1869, amb els que reiniciaren el debat sobre el model de vertebració territorial d’Espanya, durant el Sexenni Democràtic i la primera República. 19 16

Vegeu S.A. [J. NAKENS], «Fernando Garrido», El Motín. Periódico satírico semanal, núm. 22, 28 de maig de 1892, p. 1 i la presentació de J. MALUQUER DE MOTES, a F. GARRIDO, La Federación y el socialismo, Barcelona, Mateu, 1970; la tesis doctoral del catedràtic en Dret Constitucional E. AJA, Democracia y socialismo en el siglo XIX español: el pensamiento político de Fernando Garrido, Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1976. També és interessant l’estudi d’E. MARTÍNEZ PASTOR, Fernando Garrido, su obra y su tiempo, Instituto de Estudios Cartagineses, Cartagena 1976. Més recents són els articles de República, M. ANDÚGAR MIÑARRO, «Federación y Socialismo en Fernando Garrido», Res publica, 21, 2009, pp. 209-217, que utilitza com a única font d’informació els textos del llibre editat per Jordi Maluquer de Motes, sense citar el compilador dels textos. Així com l’article del geòleg i especialista en història naval i del republicanisme del segle XIX, M. ROLANDI SÁNCHEZ-SOLÍS, «Fernando Garrido Tortosa (1821-1883)», Cuadernos Republicanos, núm. 76, 2011, pp. 115-128. Trobareu més informació a J. PICH MITJANA, «Fernando Garrido Tortosa i Los Estados Unidos de Iberia», a Fernando Garrido, Los Estados Unidos de Iberia, Barcelona, Ed. GRENS, 2014, pp. I-XII. URL: http://issuu.com/grens/docs/los_estados_unidos_de_iberia-edici_/3?e=12298624/8654684. 17

Sobre l’organització i l’evolució del PRDF els millors estudis són els de C.A.M. HENNESSY, La República federal en España. Pi y Margall y el movimiento republicano federal 1868-1874, Madrid, Aguilar, 1962, i C. PÉREZ ROLDÁN, El Partido Republicano Federal 1868-1874, Madrid, Endymion, 2001, també des d’una òptica més sintètica els d’I. MOLAS (editor i director), Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2000, pp. 269-279 i el d’À. DUARTE, Història del republicanisme a Catalunya, Lleida-Vic, Pagès ed. i Eumo, 2004, p. 87-116. 18

Vegeu la capçalera de Lo Somatent. Periodich polítich lliberal, 24 d’octubre de 1868. Aquests principis eren defensats explícitament pel «EL DIRECTOR DE EL ESTADO CATALÁN» [V. Almirall], Idea exacta de la federación..., op. cit. 19

J. A. GONZÁLEZ CASANOVA, Federalisme i Autonomia a Catalunya (1868-1938), Barcelona, Curial, 1974, pp. 104-112.

V


A Barcelona, la defensa del federalisme universalista, formulada per Garrido a La República Democrática Federal Universal, el 1855, va ser assumida pels republicans històrics o benèvols. Aquests defensaven les directrius establertes per la direcció del PRDF, alhora que acusaven als seus rivals, els federals intransigents barcelonins, de ser catalanistes i separatistes. 20 No obstant, quan el PRDF es dividí en benèvols, encapçalats per Pi i Margall, Castelar i Figueras, i intransigents, liderats per Orense, el general Contreras o Roque Barcia. Els primers pretenien transformar Espanya en una república federal, a través del respecte a la legalitat vigent, mentre que els segons no renunciaven als mitjans revolucionaris per aconseguir els seus objectius polítics. El projecte de federalisme universalista de Garrido era més proper al defensat pels dirigents històrics –el mateix Castelar, que encapçalava el sector més conservador del PRDF, prologà alguns dels seus llibres-, però el seu tarannà revolucionari el portà alinear-se amb els intransigents. L’opuscle que reproduïm: Idea exacta de la federación. La República federal española (datos para su organización) por el director de El Estado Catalán és un dels millors treballs d’Almirall, com a propagandista del federalisme. En aquest opuscle planteja l’essència, l’objecte, les principals clàusules del pacte o Constitució federal, les institucions, els mecanisme de defensa i de reforma de la mateixa federació, així com la manera en que haurien d’organitzar-se els Estats particulars, si Espanya es transformés en una federació. Entre 1868 i 1873, concebia la federació com una aliança de pobles lliures i sobirans que cedien una part de la seva sobirania, entesa com a capacitat competencial, a través d’un pacte que es concretava en la Constitució federal. 21 Tanmateix, abans de començar la lectura del text d’Almirall, pot ser convenient conèixer una mica més al seu autor. Esbós biogràfic Valentí Almirall i Llozer nasqué el 8 de març de 1841 i morí el 20 de juny de 1904 a Barcelona, als seixanta-tres anys d’edat. 22 El mateix Almirall explicava que l’avantpassat més antic que coneixia era un advocat manresà del segle XVI i des 20

J. PICH MITJANA, Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Afers, Catarroja-Barcelona, 2006, pp. 170-186. 21

«EL DIRECTOR DE EL ESTADO CATALÁN» [V. Almirall], Idea exacta de la federación..., op. cit., pp. 5 i 16-17. Vegeu també J. PICH, Valentí Almirall i..., op. cit., p. 120-124.

22

Qui estigui interessat en la visió del món d’Almirall i especialment en el seu projecte polític doctrinal pot llegir directament els seus escrits, ja que l’Institut d’Estudis Catalans ha iniciat la publicació de la seva Obra completa: V. ALMIRALL, Obra completa, ed. a cura de J. M. FIGUERES, Vols. 1 i 2, Barcelona, IEC, 2009 i 2013, on poden trobar els seus escrits entre 1867 i 1884. Sobre Almirall els estudis més rellevants són els d’A. ROVIRA I VIRGILI, Valentí Almirall, Barcelona, Barcino, 1936; J. SOLÉ-TURA, Ideari de Valentí Almirall, Barcelona, Edicions 62, 1974 i del mateix autor «Almirall: la burguesía ideal», Catalanismo y Revolución burguesa, Edicusa, Madrid: 1974, pp. 105-120; J. M. FIGUERES, El Primer Congrés Catalanista i Valentí Almirall: materials per a l'estudi dels orígens del catalanisme, Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència, 1985, i del mateix autor alentí Almirall, forjador del catalanisme polític, Barcelona, Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 1990; E. UCELAYDA CAL, El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España, Barcelona, Edhasa, 2003, pp. 81-215; J. CAGIAO y CONDE , Tres maneras de..., op. cit., així com els treballs on vaig publicar la major part de la meva tesi doctoral: J. PICH, El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894), Afers, Catarroja-Barcelona, 2002; Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista, Eumo, Vic: 2003, i: Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall (1841-1904), Eumo, Vic: 2004 i Valentí Almirall i..., op. cit.

VI


d'aquell moment en la seva família materna sempre hi hagueren advocats i clergues, fins al punt que el darrer inquisidor de la ciutat de Barcelona, Josep Llozer, era el seu oncle avi. La seva família també estava vinculada a la noblesa i el mateix Almirall, en el seu cercle íntim d'amistats, afirmava que li agradava ser noble per poder-se'n fotre.23 Els darrers anys de la seva vida, heretà una fortuna considerable, tal com reflecteix el fet que llegués a la ciutat de Barcelona la mansió dels Llozer, valorada en unes 450.000 pessetes del 1904, demolida posteriorment per edificar part de les dependències de l’actual Ajuntament. En definitiva, coneixia perfectament els seus orígens familiars i reaccionà, conscientment, contra la seva classe social, ja que al llarg de la seva vida fou un home d’humor liberal i tarannà progressista força coherent amb la seva ideologia. 24 La bona situació socioeconòmica familiar i la capacitat d'aprenentatge li permeteren adquirir un volum de coneixements superior al de la mitjana del seus coetanis. Era un poliglot que dominava tant el grec i el llatí clàssics, com el francès, l’anglès, l’italià i l’alemany. Tenia bons fonaments de matemàtiques, de dibuix artístic i de música. Es llicencià en Dret, el 1863, tot i que exercí d’advocat de manera discontinua. 25 A l’àmbit cultural, estigué vinculat amb la vessant progressista de la Renaixença, a través del seu lligam amb el moviment dels humoristes barcelonins, mal anomenats «xarons», paraula que identifica als bromistes de mal gust i mancats d'art. 26 També participà en la gènesi i en la consolidació del teatre modern i de la premsa escrita en català, ja que impulsà diverses publicacions vinculades a la llibreria espanyola d’Innocenci López Bernagosi. 27 El període federal (catalanista) A l’àmbit polític, entre 1868 i 1881, Almirall milità al PRDF, on va ser un dels principals dirigents dels federals intransigents provincialistes barcelonins, un grup minoritari dins del republicanisme federal de la capital catalana, que es vertebrava al voltant d’un club polític, el Club dels Federalistes. Aquest, el maig de 1869, impulsà la constitució del Comitè provincial barceloní i, posteriorment, el pacte de Tortosa per coordinar les direccions republicanes federals dels territoris que havien integrat la Corona d’Aragó. El pacte impulsat pels federals barcelonins va ser el model en el que s’inspiraren la resta dels territoris espanyols. Era la primera expressió pràctica del federalisme pactista que, teòricament defensava Pi i Margall, però la seva concreció pràctica implicava que la iniciativa del republicanisme federal passés de la direcció, on 23

J. GARRIGA I MASSÓ, Memòries d'un liberal catalanista (1871-1939), Barcelona, Ed. 62, 1987, pp. 32-35. Vegeu també. J. PICH, Federalisme i catalanisme, op. cit., pp. 21-24. 24

25

J. PICH, Valentí Almirall i..., op. cit., p. 18. J. PICH, Federalisme i catalanisme, op. cit., pp. 25-35.

26

Sobre la dualitat de la Renaixença entre jocsfloralescos i xarons vegeu P. COROMINAS, Interpretació del vuitcents català, Barcelona, La revista, 1933. A. ROVIRA I VIRGILI, Els Corrents ideològics de la Renaixença Catalana, Barcelona, Barcino, 1966. À. CARMONA, Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1967, pp. 174-177; J. FONTANA, «La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868)», Història de Catalunya, Vol. V, Barcelona, Ed. 62, 1988, pp. 443-445, i del mateix autor «L’altra Renaixença: 1860 i la represa d’una cultura nacional catalana», a P. GABRIEL (dir), Història de la Cultura Catalana, vol. V, Barcelona, Ed. 62, 1994, pp. 19-21. 27

J. PICH, Valentí Almirall i el federalisme intransigent, op. cit., pp. 204-211.

VII


Pi era un dels líders més rellevants, a la dels federals provincials, on Almirall hi tenia un rol molt important. 28 La direcció del PRDF, que encapçalava Pi i Margall, impulsà la recentralització de la direcció del republicanisme federal amb el Pacte Nacional, el 30 de juny de 1869. La discrepància dels federals intransigents barcelonins amb la direcció del republicanisme federal espanyol començà a ser notòria, quan el dirigent progressista i ministre de Governació Práxedes Mateo Sagasta va promulgar l’ordre que obligava a tots els càrrecs públics a jurar la nova Constitució monàrquica de 1869, o dimitir de la funció pública exercida. La direcció del PRDF aconsellà als càrrecs electes del seu partit que juressin per imperatiu legal. En canvi, Almirall i els seus partidaris s’hi oposaren i pel fet de mantenir el seu criteri perderen el control dels Comitès local i provincial del republicanisme federal barceloní i la direcció del pacte de Tortosa. Els federals intransigents van voler explicitar el seu malestar amb la dissolució del Club dels federalistes, però abans de dissoldre’l, començaren a publicar el diari El Estado Catalán, dirigit per Almirall, com a portaveu dels federals intransigents barcelonins.29 El Estado Catalán el publicaren en quatre etapes, entre 1869 i 1870, a Barcelona, i la darrera el 1873, a Madrid. L’objectiu del diari dirigit per Almirall era intentar recuperar la direcció política i doctrinal del republicanisme federal barceloní. Des de les pàgines d’El Estado Catalán defensaren que pretenien transformar el sistema polític espanyol d’un Estat simple a un de compost. Identificaven l’Estat simple amb la monarquia, políticament unitària i culturalment uniformitzadora, mentre que el compost el veien com a republicà, federal i respectuós amb les diverses cultures que integraven (i encara integren) Espanya. Per fer el canvi, defensaven que calia dur a terme una revolució federal des de «baix» sorgida per la iniciativa de las classes populars. Aquesta hauria d’impulsar, segons la terminologia utilitzada pels federals intransigents, la divisió de la sobirania, entre els futurs Estats i el Govern de la Federació. De fet, ho interpretaven com una divisió competencial favorable als Estats que integressin la República Federal espanyola. 30 Els federals intransigents barcelonins es caracteritzaven pel seu idealisme, pensaven que les idees estaven per sobre de les persones. Eren, per tant, dogmàtics, ja que posaven el seu projecte per sobre de qualsevol tàctica política, i pel seu maximalisme, tal com reflectia el seu lema «o tot o res». Tot plegat, feia que no acceptessin cap pacte que impliqués alguna minva del seu projecte polític i doctrinal, plantejament que dificultava la concreció pràctica dels seus objectius polítics. 31 Els fracassos de les revoltes republicanofederals de 1869 i de 1870, la primera d’àmbit estatal i la segona centrada a Catalunya, van afeblir el republicanisme federal català. Les dues insurreccions implicaren la promulgació de l’estat d’excepció i la supressió temporal de les llibertats de reunió i d’expressió. Durant aquests períodes, el capità general de Catalunya, el general Eugenio Gaminde, ordenà la clausura de totes les associacions i de la premsa vinculada al republicanisme federal català. Al setembre de 28

«EL DIRECTOR DE EL ESTADO CATALÁN» [V. Almirall], Idea exacta de la federación..., op. cit.., p.

7. 29

J. PICH, Valentí Almirall i el federalisme intransigent, op. cit., pp. 86-91.

30

«EL DIRECTOR DE EL ESTADO CATALÁN» [V. Almirall], Idea exacta de la federación..., op. cit., pp. 5 i 16-17. Vegeu també J. PICH, Valentí Almirall i el federalisme intransigent, op. cit., pp. 91-120.

31

J. PICH, Federalisme i catalanisme..., op. cit., p. 90-119.

VIII


1869, Almirall va ser detingut, quan era un dels integrants de la Comissió que intentava evitar l’inici de la rebel·lió a Barcelona. L’empresonaren a les Balears d’on fugí al nord d’Àfrica per a posteriorment exiliar-se a la Provença, fins que el Govern promulgà l’indult que va permetre tornar als exiliats. En aquest període, continuà la seva tasca com a propagandista del federalisme amb la publicació d’Idea exacta de la federación. Datos para la organización de la República Federal Española. 32 El maig de 1870, la crispació entre una part dels federals intransigents i els republicans històrics barcelonins va disminuir, quan la premsa republicana madrilenya publicà una declaració que pretenia limitar el federalisme del PRDF a un nominalisme sense concreció pràctica. La direcció del republicanisme federal espanyol i la major part del partit van oposar-s’hi. En aquestes circumstàncies, Almirall deixà de publicar El Estado Catalán, un gest que es podria interpretar com d’esgotament i/o decepció. Tanmateix, ell guardava energies. En una avinentesa, en la que els republicans controlaven la Diputació de Barcelona, el nomenaren director de la Casa de Caritat, la principal institució assistencial barcelonina, càrrec que ocupà entre 1871 i 1875. 33 Entre març i juny de 1873, Almirall tornà a l’activitat política al ser un dels impulsors dels intents de proclamar l’Estat català, dins de la federació espanyola o ibèrica. No ho aconseguí i publicà la darrera etapa d’El Estado Catalán a Madrid, gest visiblement desafiador. Els motius de la seva sorprenent decisió no eren la voluntat d’explicar el projecte polític del federalisme intransigent des de la capital d’Espanya o intentar influir en el govern provisional de la primera República, sinó que temia per la seva vida si no marxava de la capital catalana. En un dels darrers articles publicats a Madrid, reconegué que mai havia confiat en poder transformar Espanya en una federació des de «dalt», és a dir, per la iniciativa del Govern o de les Corts Constituents, però que quan intentava dur-ho a terme des de «baix», amb la proclamació de l’Estat Català, la seva vida perillà. Per tant, el març de 1873, es sentia més segur a Madrid que a Barcelona. No va ser elegit per formar part de les Corts Constituents republicanes. Tornà a ser derrotat electoralment, alhora que discrepava de les decisions del nou govern republicà, ja que aquest havia sortit reforçat pels resultats electorals. Consegüentment, decidí finalitzar la publicació del seu diari. S’acomiadà de Madrid i de les Corts Constituents republicanes amb un article titulat amb la frase que Dant, a la Divina Comèdia, havia penjat a les portes de l’infern: «Lasciate ogni speranza [oblideu tota esperança].»34 Durant el Sexenni i la primera República, l’activisme d’Almirall es basà en l'organització interna del republicanisme federal barceloní i en la formulació del seu projecte, tant polític com doctrinal. En aquest període, començà a estudiar els sistemes polítics suís i nord-americà, perquè estava convençut que aquests, sempre que s’adaptessin a les característiques específiques de la societat espanyola, podien ajudarlos a establir el model d’Estat que pretenien instaurar els republicans federals. La crisi de la primera República, la restauració de la monarquia i el retorn al govern dels conservadors implicà un cop duríssim per al republicanisme federal 32

EL DIRECTOR DE EL ESTADO CATALÁN [V. ALMIRALL], Idea exacta de la Federación; la República Federal española, Vda. E hijos de Gaspar, Barcelona, 1869. Trobareu més informació a J. PICH, Federalisme i catalanisme..., op. cit., pp. 115-124 i 134-136 i Valentí Almirall i el federalisme intransigent, op. cit., pp. 120-143 i 191-204. 33

J. PICH, «Valentí Almirall i la Diputació de Barcelona», a M. JANUÉ [et altri], La Diputació revolucionària 1868-1874, Barcelona, Diputació de Barcelona-Avenç, 2003, pp. 133-172.

34

J. PICH, Valentí Almirall i el federalisme intransigent, op. cit., pp. 235-243 i 281-285.

IX


espanyol. Inicialment, impediren l’organització de qualsevol tipus d’oposició contra el nou règim. Per tant, Almirall es va veure obligat a substituir l’activisme polític per l’exercici de l'advocacia, les tertúlies i les col·laboracions a la premsa barcelonina de tarannà republicà. També participà en la constitució dels primers grups excursionistes vinculats al catalanisme cultural, s’interessà pels estudis del folklore català i col·laborà en la introducció i en la difusió de les teories positivistes i evolucionistes a Catalunya. 35 El 1879, el govern promulgà una nova llei d'impremta que tolerava l'edició de diaris polítics d’oposició. La nova normativa li va permetre publicar el primer diari polític escrit en català. El Diari Català (1879-1881) és una fita cabdal en la història del periodisme català, en el procés de normalització de la llengua i en la politització del catalanisme. A les seves pàgines, Almirall i els seus hi començaren a desenvolupar el discurs polític i doctrinal federal catalanista, segons el gir polític donat al terme “catalanisme”. Pretenien transformar Espanya en un Estat compost que retornés l’autogovern a Catalunya i n’acceptés la realitat diferenciada. Consegüentment, defensaven un projecte polític i doctrinal federal asimètric. El 1880, impulsaren la celebració del primer Congrés Catalanista, un esdeveniment fonamental en el procés de politització del catalanisme.36 El 1881, Almirall i els seus partidaris trencaren la seva vinculació amb el republicanisme federal espanyol, quan Estanislau Figueras i Pi i Margall es disputaven el seu control. La pugna entre els dos dirigents d’orígen català implicà que Pi tornés a Barcelona, després de trenta-quatre anys d’absència, en plena campanya per reafirmar el seu lideratge al PRDF. Durant una bona part de la Restauració, Pi i Margall encapçalà el republicanisme federal espanyol, amb un discurs polític i doctrinal racionalista i abstracte, i amb un nacionalisme espanyol inconscient, que no coincidia amb el federalisme d’inspiració positivista i historicista defensat per Almirall. 37 Aquest i els seus partidaris van haver de decidir entre transformar-se en una tendència minoritària i subsidiària del projecte pimargallià o intentar polititzar la Renaixença que també era coneguda com catalanisme literari. Escolliren la darrera opció. Deixaren de publicar el Diari Català i constituïren el Centre Català (1882-1894), la primera associació política catalanista, que dirigí, directament o indirectament, entre 1882 i 1888. 38 El període catalanista (federal) El primer Congrés Catalanista havia aprovat que es constituís una plataforma, que hauria d’anomenar-se Centre Català, amb l’objectiu d’aplegar totes les tendències catalanistes. Els federal catalanistes volien utilitzar la nova associació per polititzar el catalanisme, però sabien que necessitaven el suport de la major part de les tendències de la Renaixença, alhora que haurien d’intentar encapçalar les principals reivindicacions de la societat catalana del període. Les mobilitzacions proteccionistes de 1882 possibilitaren l’entesa dels federal catalanistes, amb els partidaris de la Renaixença, d’orientació romàntica, als que s’havien enfrontat i derrotat durant les sessions del primer Congrés 35

J. PICH, Federalisme i catalanisme..., op. cit., p. 176-181.

36

La trajectòria d’aquest diari ha estat estudiada per J.M. FIGUERES, El primer diari en Llengua Catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999 i, des d’un altre perspectiva, per J. PICH, Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista, Vic, Eumo, 2003. 37 38

J. CAGIAO, Tres maneras de ..., op. Cit., pp. 48-97. J. PICH, Federalisme i catalanisme..., op. cit., p. 186-234.

X


Catalanista. No obstant, van haver d’acceptar que els primers estatuts del Centre prohibissin que a l’associació es discutís de política i de religió. Inicialment, per tant, la nova associació catalanista era una mena de barreja entre grup de pressió i d’Ateneu, tot i que els federal catalanistes volien polititzar, tant el Centre com el catalanisme que en aquell període es fonamentava en l’activisme cultural. 39 A l’etapa constituent, començaren a elaborar un ideari polític, a partir de la premissa bàsica del nacionalisme nord-americà: «Amèrica pels americans», que transformaren en «Catalunya pels catalans». Les seccions del Centre discutiren un projecte de programa catalanista. Aquests objectius havien de ser legitimats pel segon Congrés Catalanista (1883), amb el que s’haurien de desvincular de les formacions polítiques d’àmbit estatal. Les circumstàncies polítiques del període impediren la finalització del Congrés, ja que les autoritats vincularen a Almirall i a alguns dels seus partidaris en un intent de pronunciament republicà. El Congrés, però, aprovà la ruptura del catalanisme amb els partits d’àmbit estatal. També modificaren els estatuts del Centre acceptant que es transformés en la primera associació política catalanista.40 Almirall iniciava el camí per establir el catalanisme com una veritable opció política. Entre 1884 i 1885, el Centre Català entrà en una etapa de crisi. Aquesta finalitzà quan aconseguiren canalitzar el malestar de la societat catalana per les iniciatives governamentals d’impulsar la unificació del Dret Civil espanyol, amb la consegüent supressió de la legislació civil catalana, i per la negociació d’un tractat comercial amb la Gran Bretanya, que era vist com un atac a la indústria catalana. Convocaren una reunió a la Llotja de mar de Barcelona, on s’acordà la redacció d’un escrit que reflectís les queixes de la societat catalana per lliurar-lo directament al cap d’Estat, Alfons XII. No vulneraven cap norma al presentar les seves queixes al monarca, i posaven de manifest que no es sentien representants ni pel govern, ni per les Corts del període. Almirall dotà a l’incipient moviment polític catalanista d’un escrit reivindicatiu, ja que va ser designat ponent de redacció de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, més coneguda com el Memorial de Greuges, on defensà la tesi que el sistema centralista era el principal culpable de la decadència espanyola i del malestar dels catalans. L’alternativa passava per transformar l’Estat simple espanyol –unitari i uniformitzador- en un de compost, amb una estructura simètrica o asimètrica, però que garantís l’autogovern de Catalunya. Era molt improbable que el monarca pogués –i/o volgués- canviar la vertebració territorial espanyola, però les crítiques desmesurades de la premsa centralista ajudaren a impulsar les tesis catalanistes. El Memorial es transformà en el primer corpus doctrinal del catalanisme polític. 41 Durant aquest temps, Almirall assolí la seva plenitud, tant política com intel·lectual, fins al punt que era vist com el líder del catalanisme, i molts el 39

J. PICH, El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894), Afers, CatarrojaBarcelona, 2002, pp. 27-44 i «La Génesis del catalanismo político. De los inicios de la Restauración a la crisis del Centre Català», Hispania, núm. 229 (2008), pp. 437-470. 40

M.C. ILLA I MUNNÉ, El Segon Congrés Catalanista. Un Congrés inacabat 1883-1983, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1983, pp. 17-94; J. LLORENS, La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, pp. 50-57; P. GABRIEL, «Catalanisme i republicanisme federal del vuitcents», a P. ANGUERA, i altres, El Catalanisme d'esquerres, Girona, C.d’E.H. i S., 1997, p. 39, i J. PICH, El Centre Català..., op. cit., pp. 44-77. 41

Trobareu més informació a J. NADAL et altri, El memorial de Greuges i el catalanisme polític, Barcelona, La Magrana-Institut Municipal d'Història, 1986, i J. PICH, El Centre Català..., op. cit., p. 78-104. Per una visió diferent sobre el Memorial de Greuges vegeu E. UCELAY-DA CAL, El imperialismo catalán, Edhasa, Barcelona, 2003, pp. 93-108.

XI


consideraven una mena de Parnell català –que en aquells moments era el cap dels autonomistes irlandesos-, tot i que paradoxalment Almirall a qui admirava era a Gladstone, el líder dels liberals britànics, ja que aquest era partidari d’establir l’autogovern irlandès. No ho aconseguí pel gran refús que l’autonomia irlandesa generava entre una bona part de la societat, tant britànica com irlandesa del període. Aquests darrers eren coneguts com unionistes. Eren uns anys en que Almirall arribà al seu zenit polític i doctrinal, en els que va publicar estudis com Les Cartes a mon amic C, un catecisme doctrinal per facilitar la formació dels catalanistes; La Confederación Suiza y la Unión Americana. Estudio político comparativo, una fita en els estudis del constitucionalisme i de la politologia al nostre país; L'Espagne telle qu'elle est, un assaig polític i sociològic, redactat en un estil gairebé esperpèntic, on criticava explícitament el sistema polític de la Restauració per basar-se en el caciquisme i en el clientelisme; unes crítiques que s’avançaren amb més d’una dècada a les del polític, escriptor i notari Joaquín Costa. Tanmateix, la principal contribució d’Almirall a la formulació del corpus doctrinal catalanista la formulà a Lo Catalanisme, el 1886. 42 En aquest període, aconseguí la seva plenitud política i intel·lectual. Semblava que es consolidava al capdavant del catalanisme en vies de politització, però es tractava únicament d’un miratge. El seu lideratge era fràgil, tant pel refús, més o menys intens, de totes les opcions polítiques espanyoles del període a la politització del catalanisme, com per la pluralitat del mateix catalanisme, ja que estava integrat per sensibilitats molt diferents i de vegades contraposades. Finalment, el 1887, els crítics amb el lideratge d’Almirall i dels seus partidaris del Centre Català començaren a organitzar-se al voltant de l'excarlí, enginyer i empresari Ferran Alsina. Els crítics volien intentar canviar el projecte doctrinal que havien formulat els federal catalanistes. La pugna finalitzà amb l’escissió del Centre, el 1887, i l’inici de la lenta davallada de la primera associació política catalanista, cap a la seva autodissolució el 1894, per tornar-se a refundar, i integrar-se a la Unió Catalanista, el 1895. Aquesta darrera plataforma catalanista havia estat constituïda el 1891 pels escindits del Centre, que prèviament s’havien agrupat a la Lliga de Catalunya. 43 La divisió implicà que el catalanisme entrés en un període convuls que, tot i revifades puntuals, no finalitzà fins al 1898, amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. Tanmateix, a principis del segle XX, la principal formació política catalanista era la Lliga Regionalista de Prat de la Riba, però la politització del catalanisme no pot entendre’s sense tenir present l'activitat política i ideològica tant del mateix Almirall i dels seus partidaris, com la d’aquells que establiren alternatives al seu projecte polític i doctrinal. A tall de conclusió Almirall, el principal ideòleg del catalanisme liberal progressista i el primer líder del catalanisme polític, és un dels principals clàssics del federalisme espanyol. A l’àmbit del federalisme, evolucionà d’uns plantejaments simètrics, com els que formulà a Idea exacta de la federación, a l’asimetria, és a dir, a defensar un projecte polític que 42

J. PICH, El Centre Català..., op. Cit., pp. 119-158; V. ALMIRALL, Antologia de textos, estudi introductori de J. PICH, [Barcelona] : Generalitat de Catalunya, Institut d'Estudis Autonòmics, 2011, i V. ALMIRALL, Lo Catalanisme : motius que el legitimen : fonaments científics i solucions pràctiques, pròleg: J. PICH, Barcelona, RBA, 2013. 43

J. LLORENS, La Unió Catalanista, op. Cit.. J. PICH, «La Génesis del… », art. Cit.

XII


es fonamentava en l’obtenció de l’autogovern per a Catalunya. Per a Almirall la nació era Espanya, tal com poden veure a la pàgina 8 del text que reeditem, però Catalunya hauria de ser un Estat de la federació espanyola, tal com poden veure a les pàgines que van de la 9 a l’11 de l’opuscle d’Almirall, amb una àmplia capacitat d’autogovern obtinguda per la voluntat dels catalans. Idea exacta de la federación és un text escrit el 1869 i reeditat el 1873, però els seus plantejament polítics i doctrinals encara són polèmics, com poden comprovar amb la seva lectura. El 1873, els que van publicar l’opuscle afirmaven, tal com poden veure a la pàgina 32, que: «se recomienda á cuantos desean el triunfo de la federación que contribuyan eficazmente á la circulación de este folleto», però cal recordar que el federalisme almirallià era un federalisme plurinacional que pretenia transformar Espanya en un Estat compost, és a dir, descentralitzat, tant políticament, com administrativament i jurídicament, així com també pluricultural, amb l’oficialitat de totes les llengües dels pobles que integren Espanya. Josep Pich Mitjana Professor d’Història Contemporània, Universitat Pompeu Fabra

XIII



































Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.