10 LA VANGUARDIA
G I R O N A
DIVENDRES, 30 NOVEMBRE 2012
CIUTADANS
L’esgarrifós dietari d’un exo Un clergue de Palafrugell del segle XIX va descriure detalladament els intents per deslliurar una adolescent del dimoni durant quatre anys Fotograma de la pel·lícula L’últim exorcisme GERARD BAGUÉ Girona
U
n diari inèdit del prevere de Palafrugell Pere Jaume, que publicarà properament l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, revela un escruixidor cas de suposada possessió diabòlica que va patir entre els anys 1820 i 1824 una noia de quinze anys, a la qual el clergue va exorcitzar, amb el vistiplau de l’aleshores bisbe de Girona, Juan Miguel Pérez González. El dietari, que han tret a la llum els investigadors Pep Vila i Jordi Curbet, descriu amb un detallisme corprenedor les tortures que suposadament infligia el diable a la noia: li clavava ganivets a les cuixes i agulles per tot el cos, li donava fortes bufetades a les galtes, li vessava aigua i oli bullent a les llagues obertes, on hi tenia una trentena de cucs que la rosegaven dia i nit, l’obligava a jeure al damunt de grosses pedres que reapareixien cada vegada que els hi treien... Del turment que va patir la noia, que va durar fins que es va morir, en van ser testimonis el prevere exorcitzador i els homes que vetllaven la pacient dia i nit, en torns de sis hores, per ordre de les autoritats locals. En el dietari, el prevere assegura que es van destinar a la vigilància de la noia “los hòmens més fidedignes i més contraris en creure estes coses”, els quals, segons assenyala, “ho hagueren de creure per algunes coses estraordinàries que casi tots presenciaren”. El cas, que el prevere qualifica com el més horrorós dels que apareixen descrits als llibres sobre exorcisme que ha consultat, va crear una gran commoció a Palafrugell, malgrat que el Diario Constitucional, Político y Mercantil de Barcelona del 5 de març del 1822 el descriu com “un suceso cuya relación podría calificarse de ridícula si por desgracia el vul-
go no estuviese todavía tan sumido en las tinieblas de la superstición”. El clergue es va sentir dolgut pel to burlesc de la notícia, que va arribar al diari perquè l’alcalde de Palafrugell va informar al Govern sobre aquell estrany cas que trasbalsava la població. P R O P E R A P U B L IC A C IÓ
El dietari inèdit serà publicat per l’Institut d’Estudis del Baix Empordà R E S S Ò A L A CA PIT A L
Un diari barceloní es burlava del cas: “El vulgo está sumido en la superstición”, deia El diari del prevere comença el dia 25 d’octubre del 1820, amb el relat de la confessió de la noia, V., la qual va revelar al capellà que patia visions espantoses i que el diable la despullava, li impedia entrar a l’església i li provocava desmais. Durant dies seguits, segons relata el dietari, les
PATTI PERRET / ARXIU
dents li quedaven serrades i no podia ingerir aliments ni begudes, cosa que li va passar periòdicament al llarg dels quasi quatre anys de patiments, en els quals va estar ajaguda al llit i sovint a punt de morir d’inanició. El diari de Pere Jaume, que inclou cartes que va escriure al bisbe de Girona i a un reputat franciscà de l’època, Emmanuel Cúndaro, en demanda de consell, és molt detallista en la descripció de les tortures físiques que suposadament el diable infligia a la noia, però per pudor no explica les vexacions sexuals a les quals la sotmetia tambè constantment. “Per esser esta matèria tan delicada, no m’apar prudent esplicar lo que passà en particular”, confessa el prevere. No obstant això, en el capítol del dietari titulat “Castedat”, és prou explícit: “No hi ha cosa fea que no la obligàs a obrar i a presenciar físicament. Tot ho trastornava per fer-la consentir. Se sentia acomesa d’una revolució de pensaments i d’un foc de luxúria tan estraordinaris en son cos, que se veia precisada del modo que podia per preservar-se del que tan perillava”. El diari descriu un cas de levitació en què la noia surt per una
Un quadre de Goya on apareix sant Francesc de Borgia fent un exorcisme
LA VISIÓ DE LA PREMSA DE L’ÈPOCA
Un cas de fanatisme ]En un to burlesc i crític
descriu els fets de Palafrugell el Diario Constitucional, Político y Mercantil de Barcelona del 5 de març del 1822. El text, que els investigadors publiquen com un annex al diari de mossèn Pere Jaume, qualifica el cas de pur “fanatisme” i acusa els veïns d’estar sotmesos a les “tenebres de la superstició”. “La ignorància ha dei-
xat petja a tots els pobles i esperem els efectes de la il·lustració”, es diu en el text. L’article, anònim, adverteix que si el cas arriba a oïdes d’un estranger, per exemple un francès, “riurà cor què vols del fanatisme d’aquests bàrbars espanyols”. El cronista assegura que el cas va causar tant de trasbals al poble que l’alcalde
ho va comunicar al Govern, després d’haver convocat l’Ajuntament, facultatius, mossens i el director espiritual de la malalta “perquè es prenguessin providències sobre un cas que podria tenir els pitjors resultats en pervertir l’opinió entre aquella gent inculta”. Els investigadors Jordi Curbet i Pep Vila admeten que no han trobat prou do-
cumentació per analitzar com es va viure el cas entre els veïns. El diari del prevere assegura que una part del poble de Palafrugell es va revoltar contra la noia i que la volien curar a bastonades. També hi ha haver qui es va enfrontar al capellà, acusant-lo d’introduir a l’habitació de la noia llibres i objectes per provocar “fets extraordinaris”.
orcista
GETTY IMAGES
LA VANGUARDIA 11
G I R O N A
DIVENDRES, 30 NOVEMBRE 2012
finestra de la seva habitació. La van trobar desmaiada al pis de dalt de l’edifici amb una imatge de “la Maria Santíssima dels Dolors”. És la mateixa imatge que el capellà li posava sempre al davant per foragitar el dimoni i que, segons el clergue, destil·lava gotes d’aigua dels ulls, com si es tractés d’un miracle. També un Sant Crist de la casa supurava un líquid roig de les seves llagues, segons Pere Jaume. A més de les imatges de la Verge i de Crist, l’exorcitzador va intentar deslliurar la noia del diable amb oracions, aigua beneïda o els sagraments. Pere Jaume admet que moltes vegades “no lograva lo efecte que desitjava” i que mentre ell exorcitzava la jove, “lo malvat obligava a la pacienta” a colpejar-lo, a escopir-li o a tirar-li els coixins del llit. Resulta commovedora la descripció dels patiments que, segons assegura, no van cessar ni un sol dia durant els quatre anys de calvari. Explica, per exemple, que “tot lo mes d’octubre patí lo mateix que lo setembre, i molt més; ja per haver-li posat oli bullent en les llagues, per haver-li clavat un ganivet en la cuixa, de fondo cerca un quart de pam, i per haver-li posat brases de foc sobre ella en lo llit”. El prevere indica que sovint cauen sobre ella “pedres com lo puny”, i que aleshores cau desmaiada de dolor. L’exorcitzador s’entreté a comptar les pedres i fins i tot les pesa, i revela que de vegades la gent que estava a l’habitació veia les pedres voleiar i que quan volien agafar-les desapareixien. En la descripció referida al mes de juliol del 1822, Pere Jaume confessa sentir pena en veure la noia “tan abatuda”: “Tenia el cos ple de nafres, de les quals sortien cucs. Li posaven pebre mòlt a les nafres”. Al novembre, segueix el prevere, la van portar “a una bassa del poble. Allà li desinfectaren la pell amb calç viva”. En nombroses ocasions, principalment quan romania diversos dies sense menjar ni beure, la noia estava a les portes de la mort i el capellà li administrava l’extremunció. La jove, però, es refeia i era sotmesa de nou a cruels martiris per part del diable, segons el capellà. Segons la cronologia dels fets, la noia no va descansar de “la pena infernal” fins al dia de la seva mort, el 12 de setembre del 1824. UNA ENCEFALITIS? Un procés purament psiquiàtric, com ara una histèria o una psicosi, o potser un procés
en Déu”. El diagnòstic i, per tant, les cures que hauria rebut la noia avui en dia potser li haurien evitat el calvari que va patir.
DE AGOSTINI / GETTY IMAGES
El miracle de sant Ignasi de Loiola (1618-19), de Rubens
neurològic associat a una inflamació cerebral, com una encefalitis. Aquest seria possiblement el diagnòstic que se li hauria fet avui a la noia palafrugellenca, ben diferent del que van dictaminar les autoritats eclesiàstiques d’aquell moment, en ple Trienni Liberal, “una època històrica turbulenta, que es va viure de forma especialment conflictiva a l’Alt Empordà”, segons els investigadors que han descobert el dietari, Jordi Curbet i Pep Vila. En un context de divisió social entre constitucionalistes i absolutistes, el prevere Pere Jaume pertanyia “al bàndol més conservador, precarlí, reactiu a la difusió d’idees progressistes hereves de la Revolució Francesa”. Aquesta circumstància explicaria, segons Curbet i Vila, que el clergue optés per pràctica d’exorcismes en lloc de recomanar a la noia la visita a un metge. Convençut que V. estava posseïda per “mals preternaturals
T O RT U R ES BR U TALS
El suposat dimoni li clavava a la noia ganivets i agulles i li tirava oli bullent C O N TR A LA CI ÈNC I A
El clergue no vol metges, sinó “els remeis espirituals aprovats de la Iglésia” causats del dimoni ab la sua virtut”, Pere Jaume assegura en el seu diari que contra els dolors que patia la jove “no s’han d’aplicar remeis humans inventats dels metges, sino remeis espirituals aprovats de la Iglésia, com són oracions, sagraments, preceptes, la invocació de Jesús i Maria, coses sagrades o beneïdes, lo senyal de la Creu, i sobretot la confiança
L’OPINIÓ D’UN NEURÒLEG Els investigadors que han rescatat el diari hi han adjuntat un epíleg, signat pel neuròleg Josep Dalmau, del departament de Recerca en Neurologia Icrea-Idibaps de l’hospital Clínic de Barcelona i professor de la Universitat de Pennsilvània (EUA). Dalmau assegura que les alteracions de conducta, al·lucinacions visuals i auditives, els moviments anormals com obrir i tancar la boca de manera involuntària, les pèrdues de consciència i convulsions, entre altres símptomes que presentava la noia de Palafrugell, “tenen origen en processos neurològics i psiquiàtrics ben identificables”. El neuròleg es decanta per una malaltia autoimmune, pel fet que els símptomes apareixien de manera fluctuant al llarg de quasi quatre anys, i atribueix les llagues que tenia la noia per tot el cos al fet d’estar postrada al llit i a “la malnutrició causada per les dificultats de menjar i beure”. El metge admet que en determinades ocasions alguns tipus de malalties neuroimmunològiques “han originat la sospita de possessió diabòlica si, com en el nostre cas, l’entorn social i les creences religioses de malats i familiars ho afavoreixen”. El doctor Dalmau apunta que la sensació de tenir ganivets o agulles clavades pot estar relacionada amb dolors o espasmes musculars causats per un procés inflamatori cerebral o medul·lar. La possibilitat que V. tingués una encefalitis per un procés autoimmune es referma, segons el metge, per diverses de les conductes que es desprenen del relat del mossèn: “hiperreligiositat, al·lucinacions, deliris de grandesa, hipersexualitat, moviments anormals amb la boca, cara, braços, cos...”. Tot i que el metge té una explicació per als símptomes que presentava la pacient, no en pot donar cap altra que la de la “pura fantasia” als fenòmens descrits pel mossèn com ara les desaparicions d’objectes de les mans de la jove, el foc que li cremava la roba o l’episodi de levitació. Dalmau apunta que el clergue “va posar en el mateix sac realitat i ficció” al seu diari en descriure “una malaltia amb un quadre simptomatològic poc comprensible per a la medicina de l’època, unit als episodis d’estrès col·lectiu causats per l’expectació generada al voltant de la pacient”.c