#fotoselaine
#fotoselaine
Les fotos de l'Elaine Un homenatge semivoyeur
La Fundació Setba inaugura el dijous 27 de juny, la mostra Les fotos de l'Elaine. Un homenatge semivoyeur, una aproximació al Llach més íntim.
En el marc convuls dels darrers temps i a les portes del Concert per la llibertat, en el qual participa, per descomptat, Lluís Llach, la Fundació Setba li ret un segon homenatge, en el pis on va viure 14 anys.
Lluís Llach a la Plaça Reial Del 8 de gener al 13 de febrer de 2009 El mes de gener de 2009 Setba va organitzar una mostra que aplegava 36 fotografies de Juan Miguel Morales. Les imatges feien un recorregut per la vida del cantautor, des de la seva infantesa a l’Empordà fins a la retirada dels escenaris en els mítics concerts de Verges. Als retrats, paisatges i gests hi quedaven plasmats tant moments artístics com personals.
Les fotografies es van acompanyar d’onze textos d’Omar Jurado que recollien anècdotes i confidències fruit de diferents xerrades amb el mateix Llach i de les seves reaccions en veure les imatges.
#fotoselaine
Les fotos de l'Elaine Del 27 de juny al 6 de setembre de 2013
Aquesta, d'alguna manera vol ser una seqüela de la primera exposició, ja que li pren el relleu i transcorre en la darrera dècada, des de poc abans de la retirada del cantautor, fins avui.
L'Elaine Jones és una ciutadana britànica que un dia, fa gairebé deu anys, va conèixer Lluís Llach en un concert i se'n va "enamorar" artísticament i intel·lectual. Des d'aleshores l'ha seguit per tot arreu, ha après català i s'ha fet independentista. I a més, ha canviat la seva professió per la de fotògraf!
Exposició Dates Lloc Artistes Disciplines Inauguració
Les fotos de l'Elaine Del 27 de juny al 6 de setembre de 2013 Fundació Setba | Plaça Reial 10, 1r 2a (08002) Barcelona Elaine Jones Fotografia Dijous 27 de juny a les 20h
El seu fons fotogràfic compta amb més de 20.000 imatges del cantautor que són una crònica semivoyeur de la vida de Llach (però de la seva vida íntima, la que no surt als mitjans, a casa, a les vinyes, cuinant, llegint, en actes de la Fundació...). I és semivoyeur perquè és autoritzada. De fet entre ella i Llach, al llarg d'aquests anys, s'ha acabat forjant una amistat. La mostra compta amb un centenar i mig d’imatges que comprenen un període de gairebé 10 anys de vida de l’artista. Des de la primera que li va fer l'Elaine, en aquell concert l’any 2004 a Cap Roig, fins a la més recent. Així, la mostra té dos protagonistes, Lluís Llach i Elaine Jones: l'artista i la fan excèntrica i fins un cert punt obsessionada (però de forma amable) que ha re encaminat la seva vida al compàs de les passes del cantautor.
L'exposició es podrà veure fins al 6 de setembre.
#fotoselaine
Des de la meva retirada dels escenaris, els ulls de l'Elaine, a la que vaig conèixer després del concert "Junts" que férem amb en Josep Carreres, m'han seguit durant el pas dels anys i fins avui. A Porrera o allà on hagi anat a fer alguna activitat pública, ella ha captat insistentment moments de la meva vida. He de dir que segurament és ella qui ha acumulat més material fotogràfic sobre la meva persona des que vaig deixar de cantar i que en aquest materiall trobareu petits testimonis d'uns instants que, sense la tossuderia de l'Elaine, no s'haurien documentat mai. Des d'aquest punt de vista, l'exposició que us proposa és única i especial. esp
Bona sort Lluís Llach
#fotoselaine
Barcelona, 27 de juny de 2013
Per a mi, en Lluís Llach és més que un cantant i un compositor talentós, és un símbol de Catalunya i una força per a la independència. Ell és intensament fidel al seu país petit i a la seva llengua materna. Moltes de les seves cançons han cridat l’atenció a les causes catalanes i han inspirat les persones, no només per abraçar el concepte de “la llibertat” sinó per esforçar-se activament per aconseguir-ho. Crec fermament que si hagués abandonat la seva terra i hagués cantat la seva música en castellà, o millor encara, en anglès, podria haver estat una estrella internacional, però va preferir quedar-se a prop de les seves arrels i ajudar el seu país. Per això, compta amb el meu més profund respecte i gran admiració. De fet, és aquesta lleialtat inqüestionable la que primer em va inspirar a aprendre més sobre aquest país, la seva cultura i les seves tradicions i em va portar pel camí d'esdevenir una catalanista! Des del punt de vista d'un fotògraf, té una d'aquestes cares que és perfecte per a la càmera! Així, quan canta es pot escoltar l'emoció en la seva veu i quan se’l mira a la cara, es poden veure els seus pensaments i sentiments. Amb els anys he tractat de capturar-ne un ampli ventall d'expressions – tranquil·litat, atenció, alegria, tristesa, de vegades fins i tot l’he captat enutjat o en una explosió de rialles– i totes elles serveixen per il•lustrar la complexitat de l'individu. Ell és un home de contrastos: de vegades obert i disposat a parlar de gairebé qualsevol cosa, a posar per a les fotografies i altres vegades, tancat i molt protector de la seva vida privada. He intentat mostrar molts aspectes de la seva vida en aquesta col•lecció d'imatges, alhora que he respectat la seva intimitat, lluny de la mirada del públic. Així que, com va començar tot això? Sembla que he arribat a Catalunya a través d'una cadena de coincidències. Tot va començar amb una cançó, no en català, però sí d’un cantant català. Aquest periple va iniciar-se amb un enregistrament de Luciano Pavarotti cantant Nessun Dorma que va ser utilitzat, al Regne Unit, com el tema musical de la copa del món de futbol l'any 1990. Em va agradar la cançó, encara que no sabia res d'òpera i per això, vaig veure l'emissió de TV del concert dels famosos 'Tres Tenors' la nit abans de la final de la copa. Tot i que vaig gaudir dels tres cantants, la veu que més em va atraure per les seves qualitats emocionals i líriques, va ser la d’en Josep Carreras. Em vaig convertir en una fan devota i el vaig seguir en concerts per tot Europa. Per ésser justos, realment va ser en Josep qui em va introduir per primera vegada a Catalunya. Ell sempre ha insistit que “Sóc català, no espanyol” i això em va portar a preguntar-me per què es mostrava tan ferm en aquesta posició i què és el que ha produït que molts catalans se sentin com ell. Els meus avantpassats són de Gal•les, així que suposo que, d'alguna manera, el sentit d'independència corre per les meves venes!
#fotoselaine
El 2004 vaig anar a un concert a Cap Roig amb Josep Carreras i un altre cantant, el nom ni tan sols el podia intentar de pronunciar en aquell moment. Era, per descomptat, Lluís Llach. Em va agradar el concert i em va encantar la música, tot i que no podia encara entendre les lletres. Una cançó va destacar, l’última del concert que en Lluís va cantar sol i que em suggeria un viatge. No tinc ni idea de per què, però a mesura que l'escoltava vaig recordar un poema que havia llegit a l'escola, molts anys abans. El poema es diu 'Ítaca' de Konstantin Kafavis. Ja es poden imaginar la meva sorpresa quan més tard vaig saber que la cançó que avui coneixem com a 'Viatge a Ítaca' va ser feta basant-se en el mateix poema! Crec que el destí estava tractant de guiar-me aquella nit i em va empènyer a prendre el meu propi viatge especial, a través de molts concerts meravellosos en llocs bonics; molts d'ells petits llocs on mai hauria estat i dels quals mai no hauria sentit parlar sense l'atractiu d'un concert. He conegut molta gent, he fet algunes amistats especials i he arribat a estimar Catalunya i la seva cultura rica i diversa. Ara puc veure clarament per què la gent vol ser independent: perquè són diferents de la resta d'Espanya, en molts aspectes.
#fotoselaine
El meu viatge em va portar finalment a la petita i bonica localitat de Porrera, on ara passo gran part del meu temps. Vaig arribar-hi un dia de setembre de 2006, només com una turista, encuriosida per veure el lloc on va viure en Lluís, l’indret que havia inspirat tot un disc de cançons. Va ser amor a primera vista, en el llogaret s'hi respira pau i tranquil•litat, quelcom molt difícil de trobar en aquest món frenètic. I per alguna raó, m'hi vaig sentir com a casa. La gent és càlida i amable, i no van trigar gens ni mica a acollir a aquesta desconeguda entre ells. Seguia tornant i cada vegada ens hi quedàvem més fins ara, que hi he llogat una casa. Espero que aviat pugui comprar un habitatge permanent. M’hi sento còmode aquí i m’agrada gaudir de formar part de la vida del poble, fins i tot cantar amb la coral local; també hem adoptat dos gats, però com es diu, aquesta és una altra història... Bé, si aquesta exposició vol ser clarament un homenatge a Lluís Llach, també m'agradaria retre homenatge a Josep Carreras i a tots els amics que he conegut al llarg del meu viatge. N'hi ha massa per esmentar-los a tots, però individualment, ells saben qui són. També m'agradaria donar les gràcies a en Darío, a la Cristina i a tothom de SETBA per la seva generositat en l’organització i el muntatge d'aquesta exposició. Finalment, m'agradaria dedicar aquest esdeveniment als meus pares que, per desgràcia, ja no són aquí. Ells sabien que la meva ambició era ser fotògrafa i sempre m'han donat suport, em deien que el més important en la vida és seguir el teu cor i els teus somnis. El meu cor m'ha portat a una nova vida a Catalunya, i amb aquesta exposició, un somni s'ha fet realitat!
Elaine Jones Juny 2013
#fotoselaine
Sóc editor i tinc família a Porrera. A l’editorial van aprofitar aquest fet i em van comentar que preparaven uns articles dedicats a les comarques catalanes emergents i van considerar idoni parlar del PRIORAT. És ben sabut que aquestes terres tarragonines sempre s’han dedicat a la vinya, però darrerament, els seus vins han agafat molt de prestigi i s’han erigit com a paradigma de la qualitat. Fins aquí tot correcte i per tant vaig agafar la meva càmera de fotografiar, el cotxe i, aprofitant que a Porrera se celebrava una festa de tast de vins, vaig telefonar al meu cosí per a confirmar-li la meva assistència i que de passada, em deixés les claus del seu celler, ja que em calia fer algunes fotografies per il·lustrar el reportatge que posteriorment s’escriuria als despatxos de l’editorial. Cap problema!!! Arribo a Porrera, faig un petit glop del exquisit nèctar familiar en companyia del meu cosí i amb les claus prestades a la butxaca i l’equip fotogràfic vaig a retratar les bodegues amb la tranquil•litat que proporciona la solitud i el silenci.
#fotoselaine
Tot tornant a la plaça aprofundeixo en el tema de l’article i és llavors quan, copa en mà, passa per l’estand familiar una xicota que clarament es veia que no era del poble, però que anava plena d’escuts i penjolls independentistes. Si vols bones fotos i fer un bon reportatge cal que a mi em deixis tranquil i vagis amb l’Elaine a prendre unes copetes. – Em comenta mon cosí. Així vaig fer-ho i desprès de presentar-me-la i xerrar amb ella, vaig quedar encantat de poder gaudir del tracte exquisit d’aquella xicota. Mentre ella anava parlant jo pensava interiorment “cal que vinguin d’Anglaterra per a parlar-te amb amor de la terra que trepitges i que siguin també els de fora els que et facin descobrir les meravelles que tenim prop de casa”. El tantes vegades visitat poble de Porrera va agafar, gràcies a la meva conversa amb l’Elaine, uns colors i uns matisos especials, mai vistos per mi. L’Elaine és una anglesa d’edat indeterminada, que parla un anglès pausat i un català impecable. Va arribar a Catalunya per amor a la música i viu a cavall entre Porrera i Southport. Es fotògraf i també es dedica a escriure a temps parcial, la qual cosa la fa una artista completa i aquesta exposició, en dona fidel testimoniatge. Viatja sempre que pot arreu d’Europa i gràcies a això te un arxiu fotogràfic impressionant. Un sarró de roba atresora una munió d’estris absolutament prescindibles i la seva inseparable càmera sempre va penjada del seu coll, les seves fotografies ja formen part de l’èxit de totes les nostres publicacions. Per totes les virtuts que atresora i per l’amistat que m’uneix a ella, desitjo sincerament que el seu pas pel Cap i Casal amb la mostra dels seus treballs sigui l’èxit que tots preveiem.
Ernest Blanch i Pàmies ARION EDITORIAL, S.L.
#fotoselaine
L'Elaine va trucar la porta de la meva casa rural un bon dia de tardor, vestida de negre rigorós i amb la seva inseparable bossa de càmeres penjada a l'ombro: "Busco un espai per passar uns quants dies" em va dir. Se'm va fer curiós sentir com aquesta anglesa de Southport pronunciava un català força acceptable i, amb una rialla vergonyosa i aclucant els ulls, m'explicava tot seguit que venia seguint les petxades d'en Llach. Des del seu primer encontre a Cap Roig al 2004, poques oportunitats es deu haver perdut per seguir el cantant... Per aquelles èpoques encara alternava la seva feina a les oficines del registració de la població esmentada amb les cada vegada més sovintejades escapades a Catalunya, o a on fos que en Lluís fes un acte solidari, un concert, una presentació de llibre, i també fora de Catalunya, o a l'estranger (per Europa). D'ací a instal·lar-se ja per més llargues temporades a Porrera, no va passar gaire temps. Jo mateixa la vaig ajudar a trobar un allotjament. Dia si dia també, l'Elaine s'asseia a un banc de la plaça Catalunya, amb el seu portàtil. Al principi tothom es preguntava què feia aquella dona, vestida de negre, asseguda al banc, rodejada de gats -és una gran amant dels felins- amb el seu ordinador portàtil i les càmeres al damunt del seient. Passats els primers mesos, l'Elaine es va anar integrant a la vida del poble. Es pot dir que es va convertir en la fotògrafa oficial dels diferents actes que es fan a Porrera al llarg de l'any... A banda de les imatges que ha fet del cantant, són famosos els seus retrats de la gent gran del poble i ha demostrat una sensibilitat pels paisatges i una afecció imparable per plasmar les festes: l'Esmorzar de Sant Antoni, el Tasta Porrera o Tast de Carinyenes, els Gegants i els Grallers o els nens fent el repartiment de coques per la Festa Major, els jocs de Cucanya, els dinars i les trobades populars... La Coral, de què ja forma part... El seu perfil de facebook dóna bona fe de tot plegat... La història de l'Elaine és una història d'amor que creix com una taca d'oli i que cada vegada la uneix més al Priorat, a Catalunya i l'Independentisme...
Isabel Vila Propietària de Cal Porrera
#fotoselaine
El cop de "clic" britànic per il·lustrar el bategar d'un sentiment de llibertat: cançó, nació i llengua catalana.
Josep Maria Vileu Informàtic del Celler Vall Llach
#fotoselaine
Rosor Foret Responsable de comunicaci贸 rosorforet@art-barcelona.cat 671 860 561