David Lorente_it

Page 1

Fundaci贸 Arranz-Bravo

David Lorente _IT

David Lorente




Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

Núria Marín i Martínez

Davit Lorente. It del 4 de juny al 28 de setembre de 2015

Vicepresident

Coordinació

Eduard Arranz Bravo de Laguna

Albert Mercadé

Patrons i Patrones

Comissariat

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin

Mar Esteve, David Martrat, Montse Liz

Secretari

CATÀLEG

Jaume Graells Veguin

Edita

Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

Muntatge

Fundació Arranz-Bravo Agraïments especials

Julián Agut

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Textos

Albert Mercadé, Mar Esteve, David Martrat, Montse Liz Amics de la fundació Arranz-bravo Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty

Correcció i traduccions

Alan William Moore Glòria Trias Montforte Fotografies

Adriana Llarch Disseny i maquetació

Estudi NaA Impressió

La Bienvenida Studio, imprès a The Folio Club

Dipòsit Legal: B-17811-2015 ISBN: 978-84-606-9416-8

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

Juny 2015

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors


David Lorente_It



Des que va obrir les seves portes l’any 2009, la Fundació Arranz-Bravo ha apostat pel talent i la creació dels més joves. Les seves sales s’han obert a propostes i treballs, sovint arriscats, signats per artistes joves i emergents. És el cas de David Lorente, que es presenta a la ciutat amb “It”, una mostra que, a més, ha estat curada per David Martrat, Montse Liz i Mar Esteve, joves estudiants de crítica d’art. Com a presidenta de la Fundació, em sento molt orgullosa de la bona feina que l’Eduard Arranz-Bravo i el seu equip duen a terme en la promoció i la difusió de l’art contemporani. Una feina callada, seriosa i constant que contribueix a fer de L’Hospitalet un autèntic viver de creació i d’exhibició artístiques. A L’Hospitalet hem apostat de manera decidida per la cultura i pel coneixement com a motors de ciutat. Entre tots, hem començat a assentar les bases per crear el futur Districte Cultural, un projecte engrescador, cridat a ser un potent generador d’activitats, de projectes i de futur. Us convido a conèixer de primera mà l’obra de David Lorente i a deixar-vos atrapar pels seus “Estats de shock”. Núria Marín i Martínez

Alcaldessa de la ciutat i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo


David Lorente. Estats de Shock

Walter Benjamin, en el seu cèlebre assaig L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica (1936), demanava que l’obra d’art, en una nova era que titllava de postauràtica, havia de provocar un ‘estat de Shock’ en l’espectador. El shock dadaista que es produeix en abordar incisivament la realitat, com en els fotomuntatges o els primers collages dels pioners dadaistes alemanys. L’art ha de sacsejar no des de l’emoció o la pensada, sinó des d’una vertical ganivetada a la realitat. Si no hi ha realitat no hi ha creació. L’abstracció no existeix, ha de ser perseguida com a heretgia. L’art ha de ser visceralment real, ha de ser palpable i modificable, s’ha d’introduir a les ments de l’audiència, que ja no és audiència, sinó protagonista d’una obra d’art, que ja no és obra d’art, sinó un eficaç mitjà vital d’acció política. L’art de David Lorente té molt de shock benjaminià. Ens va frapar d’entrada, per la manera crua i insòlita d’afrontar la realitat a Potes de pernil dins de bloc de formigó, l’obra amb la que es va presentar al Premi d’Arts Visuals Arranz Bravo 2014. Lorente sintetitzava el seu context vivencial més proper i de la realitat en feia identitat, i de la identitat, metàfora, que és l’expressió, en paraules de Danto, més complexa que es pot exigir al creador postmodern. Aquell imaginari alhora barroc i frontal de Lorente entroncava amb tota la seva producció restant, d’un gran eclecticisme en veritat, però a tothora punxant, desbordant i explosiva. Una obra dual, per múltiple i unitària, que s’obre a un gran ventall de disciplines i tècniques vinculades al món de la reproductibilitat digital. Com generar sentit des de la hiperreproductibilitat postmoderna, i com destil·lar-ne identitat? Com gestionar la saturació d’imatge sense caure en l’escepticisme iconoclasta? I finalment, podem mantenir el compromís social i polític des de la reproductibilitat serialitzada? Aquestes són, ens semblen, algunes de les preocupacions del nostre artista que intenta resoldre al seu projecte a la FAB.

En masses ocasions l’art reproductible –en el gravat, el cinema o la fotografia- ha seguit perpetuant els vicis de l’art auràtic criticat per Benjamin. Què és el pop art sinó una metàfora hedonista de les mels del capital? No, l’artista ha d’abordar la reproductibilitat, inserir-hi com un cirurgià, transformar-la com un mag: retallar, capgirar, desconstruir la imatge de les revistes, dels diaris, dels audiovisuals; desconstruir la imatge exposada, en suma, i reexposar-la ben exprimida, en el seu crit primigeni, que ens salva de la imatge lluent i epidèrmica de la societat del capital. El repte curatorial d’aquesta exposició ha estat majúscul perquè no ha sigut evident l’endreça del món efervescent de Lorente. Per posar-hi ordre hem comptat amb el bon treball dels estudiants de crítica d’art de la professora Pilar Bonet: David Martrat, Montse Liz i Mar Esteve. En la seva primera exposició comissariada han sabut abraçar els pilars fonamentals de la curadoria que amb clarividència ens resumia Harald Szeemann: submergiment en l’obra d’art, troballa del nucli fonamental de l’artista, estímul del creador cap a nous horitzons, comprensió atmosfèrica de l’obra i interpretació espacial de la mateixa. Una exposició completa des de tots els punts de vista del comissariat que desitgem, com és anhel i missió de la nostra institució, que serveixi per a despertar i formar consciències preparades per mediar en una era saturada de dígits com la que estem cridats a conviure i actuar. Albert Mercadé, director artístic de la Fundació Arranz-Bravo


IT

“Disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir tener lo que no se tiene”* El concepte de simulacre, popularitzat pel teòric i filòsof Jean Baudrillard (Reims, 1929 - París 2007) comporta plantejar-nos la possibilitat de representar realitats paral·leles a la nostra, tot qüestionant les diferencies entre allò real i imaginari, entre allò veritable i fals. És aquest el punt de partida on se situa el treball de David Lorente (Barcelona, 1989), el qual sempre avança cap a territoris inexplorats, ocults, que poden ser representats a través de la simulació. Així, l’artista no es conforma amb l’epidermis de la imatge: vol crear, també, un relat que ens reveli un imaginari inèdit, subidentitari, vinculat a la materialitat escultòrica, les contradiccions entre superficialitat i identitat, i el qüestionament del concepte d’imatge, així com el seu desplegament visual. Tot plegat esdevé un rerefons conceptual fonamental en el seu treball, el qual hem volgut reflectir a través dels tres àmbits expositius en els que hem estructurat aquest projecte. David Lorente sempre s’ha interessat pels processos d’apropiació i intervenció de les imatges, com a estratègies postmodernes inspirades en certes pràctiques artístiques d’artistes com Robert Rauschenberg, Robert Longo o Sherrie Levine, les quals li permeten dur a terme uns tipus de treballs on la intervenció de l’artista esdevé un mecanisme per tal de revelar allò ocult. Què s’amaga sota la pell de cada individu? És la identitat una veritat inqüestionable? Existeix la possibilitat de simular a través de l’art noves realitats, encara que això qüestioni molts dels principis identitaris de la nostra realitat? Aquestes són algunes de les preguntes que l’artista formula a través dels projectes que configuren aquesta exposició, encapçalada pel concepte “IT”, fonèticament molt pròxim a l’”ID” identitari, que en tot moment es confronta a la materialitat de l’objecte. Així, hem volgut fer confluir totes les trajectòries dispars que configuren el treball de David Lorente en un mateix espai, tot generant unes convergències i divergències sempre motivades pel senzill interès d’encuriosir la imaginació de cada visitant. Escultura, fotografia, vídeo, instal·lació... tot plegat es dilueix sota el concepte “IT”, remarcant l’aparent superficialitat que sovint s’atribueix a la pràctica artística contemporània i que potser, només potser, amaga altres significats encara per descobrir. Mar Esteve, David Martrat, Montse Liz comissariat IT * BAUDRILLARD, Jean, Cultura y Simulacro, Kairós, Barcelona, 1978, p. 12.


Identitat(s) David Lorente ens introdueix en el seu univers artístic a través d’una simbologia que engloba conceptes com la identitat, la quotidianitat i l’apropiació. La força de les Potes de pernil dins de blocs de formigó, ens apropa al seu ambient familiar vinculat als mons de la xarcuteria i la construcció. Aquestes dues realitats s’uneixen en el seu art formant una nova identitat singular i colpidora. L’ambigüitat de les seves obres prové de la multiplicitat de significats que l’artista convoca, ja siguin relacionats amb l’actualitat, la societat, l’alimentació, l’economia, etc. D’aquesta manera, els mons de la construcció i de l’alimentació es fusionen en l’art de Lorente i li serveixen per proposar un traspàs d’identitat: de la seva identitat a la identitat col·lectiva. El ciment és un material recurrent en la seva obra, estretament lligat a les seves arrels, que al mateix temps està relacionat amb diversos factors contextuals del país. Bloc de formigó amb dues obertures per als peus esdevé una metàfora de la càrrega que suporta la comunitat pels diversos factors de crisi d’identitat, de societat, d’economia, de valors, que ancoren l’individu impedint-lo avançar. A Entrepans embolicats amb paper d’alumini ens trobem davant de l’univers de la repetició modular que ens pot recordar al minimalisme en la utilització d’estructures repetitives, en aquest cas els entrepans, com a realitat quotidiana de molts estudiants, treballadors, etc. Per la seva banda, Tupper amb pèls, és una composició a base de pèls que configuren un rostre, es tracta d’una visió d’autoretrat molt allunyada de l’estàndard, que ens remet al concepte de la conservació de la identitat. El concepte d’apropiació cultivat en l’obra de Sherrie Levine, esdevé un referent en les obres de Lorente, en les quals es fa visible l’apropiació d’imatges i una conseqüent intervenció de l’artista. El Nan de jardí és una peça aparentment innocent, que duu un objecte molt significatiu: l’”smartphone”. D’aquesta manera, la imatge adquireix una nova realitat, més propera i vigent: estem entrant en el fenomen “selfie”. L’obra ens indueix a reflexionar sobre la tecnologia com a arma reproductora, el fet de viure en una realitat distòpica en que s’ha banalitzat el concepte de la tecnologia, esdevenint amable i accessible, capaç d’amagar una realitat obscura al darrere de la seva faceta més afable. La “selfie” es tractada en altres ocasions per l’artista, creant noves imatges a través d’un procés de modificació d’identitats, en el qual el resultat és obtenir noves identitats ocultes a la realitat a partir de fotografies extretes del seu context natural. Les obres de David Lorente ens obren la porta a un imaginari, un espai de reflexió i de pensament sobre la vida i el modus operandi de la societat actual. Ens planteja dubtes i inquietuds, per a què lliurement puguem trobar el sentit més crític a les nostres vides. Mar Esteve


Entrepans, 2014 Pòrex i paper d’alumini

Ciments, 2014-2015 Pernils, formigó i acer, 71 x 23 x 11 cm.


Tupper amb pèls, 2014 Composició a base de cabells i pèls Bloc amb dos peus, 2014 Formigó Anells, 2014-2015 Fosa en bronze Nan de jardí, 2014 Ciment, formol, cloroform, aigua, plàstic i esmalt.



Pell fatigada En el projecte IT/ID s’ubica un dels nuclis fonamentals de l’exposició: la inhabilitació de la identitat. Es tracta del resultat final d’un procés marcat per la superficialitat, la banalitat, la reproducció i la mecanització, tot multiplicant el concepte inicial d’identitat, generant un complex sistema de punts de vista on s’ubica el plantejament de David Lorente. Al llarg de les diferents imatges que conformen la revista detectem alguns elements que es repeteixen: la imatge àrida del desert com a teló de fons, les fotografies publicitàries apropiades de diferents revistes de moda i representacions del motor mecànic d’un automòbil. A partir d’aquests elements s’articula un discurs que per una banda esdevé poètic-surrealista i per altra banda crític-social. L’accelerada evolució tecnològica dels darrers anys ha contribuït en bona mesura a generar una societat del cansament (concepte desenvolupat pel filòsof Byung Chul Han) on l’individu és entès com un element de la cadena de producció en que “la possibilitat” esdevé sempre “realitat”. A partir d’aquest plantejament sorgeix el contingut d’IT/ID, configurat a partir d’una poètica visual molt propera a la desconstrucció, en un format de revista que actua de palimpsest, d’objecte en el qual rastrejar allò que s’hi ha anat acumulant estrat rere estrat. Així, la superfície desèrtica present en cadascuna de les pàgines de la revista adquireix una dimensió a la vegada arqueològica i lírica. Esdevé un espai ideal per a la contemplació de la superficialitat, de la vacuïtat, de l’absència d’identitat que al seu torn multiplica aquest mateix concepte. És doncs un lloc per a la poesia visual on es troben les imatges, les subidentitats. Un espai on ens reflectim, com un mirall esquerdat on es generen múltiples perspectives que parteixen d’una realitat comuna. I aquesta alteració de la identitat ens condueix a la superficialitat. De l’”id” a l’”it”. És precisament en la noció d’”it”, de superficialitat, on es situa la reflexió al voltant de les “it girls”, concepte proper a la condició postmoderna i a la cultura pop utilitzat per definir la dona com a objecte, com a producte. I al seu darrere s’hi amaguen tot tipus de contradiccions vinculades als mons de la moda i el culte al cos, als quals David Lorente dóna visibilitat a través de la revista, la qual beu principalment de referents estètics molt propers a la imatgeria visual de l›art post internet. IT/ID és un projecte artístic que es desplega a la manera d’una instal·lació, partint de l’objecte físic per tal de generar tota una posada en escena al seu voltant que possibiliti la immersió de l’espectador en aquest complex joc de miralls que aquí es planteja. En definitiva, es tracta d’un treball que proposa múltiples preguntes, algunes de les quals hem apuntat anteriorment i que, més enllà de trobar una resposta en la reflexió de l’espectador, configuren tot un imaginari especulatiu al voltant dels conceptes d’identitat, de representació i de superficialitat. La mirada de l’espectador és la que possibilita una lectura sempre mutable d’allò que està fixat en el suport de la revista. Es tracta doncs d’un diàleg de tu a tu entre imaginaris, entre el nostre “jo” i els múltiples “tu” presents en cadascuna de les pàgines. David Martrat ID/IT, 2014-2015. Instal∙lació





Revista ID/IT, 2014-2015. Impressi贸 sobre paper de revista.



Realitats distòpiques “Día a día se hace vigente, de manera cada vez más irresistible, la necesidad de apoderarse del objeto en su más próxima cercanía, pero en imagen, y más aún en copia, en reproducción.” * Ja al 1936, Walter Benjamin plenament connectat amb la contemporaneïtat, se n’adona i preveu que l’artista esdevé i esdevindrà cada cop més, no un productor, sinó un reproductor d’obra. Aquesta reflexió entronca plenament amb la sèrie de selfies (autofotos) i imatges que s’ubiquen en aquesta zona, on David Lorente ens porta a entendre la tecnologia com el mitjà artístic reproductor per excel· lència en l’actualitat i on seguint una estètica marcada pel moviment postinternet, reprodueix constantment la còpia de la còpia fins al col·lapse que comporta la pèrdua de la identitat. Les noves tecnologies se’ns presenten com amables, fàcils i accessibles, mostrant-nos una irrealitat utòpica en la que ens sentim segurs. No obstant això, a l’exposició IT es critica i es presenta la veritable distòpia en la que vivim, on es banalitza la tecnologia i on constantment regalem la nostra llibertat. Aquesta és l’atmosfera museogràfica que Lorente genera en l’àmbit que ens ocupa. L’artista exposa una declaració d’intencions: que a major dependència tecnològica, més actituds infantils adquirim fins arribar al punt de l’accident fatal, conseqüència natural de l’excés tecnològic i de la simbiosi entre la tecnologia i l’ésser humà. Mitjançant el seu procés creatiu basat en l’apropiació, la reproducció i la intervenció a l’espai, David Lorente ens fa veure com la hipertròfia tecnològica acaba modificant les identitats dels individus, dels objectes i fins i tot de la mateixa realitat. Tot plegat genera una multiplicació de subidentitats que al trobar-se i entrar en contacte entre elles, gesten a la vegada noves identitats ficcionades. Lorente promou en les seves obres aquestes trobades entre subidentitats reproduïdes que es troben en una realitat paral·lela i oculta a la que coneixem. En aquest espai expositiu, doncs, l’artista pretén obrir nous camins i visibilitzar allò amagat de la realitat que ens envolta, sotmesa a l’addicció tecnològica i al capitalisme salvatge de la societat de consum. L’objectiu és que l’obra, l’espai i els visitants dialoguin fins al punt en què l’espectador arribi a reflexionar sobre la societat actual en què ens ha tocat viure. La intenció és incomodar-lo i obstaculitzar-lo per tal de que es qüestioni i sobretot es deslliuri de la multiplicació de realitats que genera la tecnologia i retorni a la realitat primigènia. Montse Liz * BENJAMIN, Walter. La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. México: Ítaca, 2003, p. 47-48.




Carrosseries 2015 Instal∙lació de cotxe


Metacrilats IT 2015 Instal∙lació


(PĂ gina segĂźent)

Caps, 2014-2015, argila i esmalt.

Selfies, 2014. Imatges apropiades




13, 2014. Vídeo / Durada: 3,56 min / Format original: WMA / Format còpia: DVD / So: Estéreo / Producció: Autoproducció.

Gesto, 2014. Vídeo / Durada: 7,07 min / Format original: WMA / Format còpia: DVD / So: Estéreo / Producció: Autoproducció.‐



Desde que abrió sus puertas en el año 2009, la Fundación Arranz-Bravo ha apostado por el talento y la creación de los más jóvenes. Sus salas se han abierto a propuestas y trabajos, a menudo arriesgados, firmados por artistas jóvenes y emergentes. Es el caso de David Lorente, que se presenta en la ciudad con “It”, una muestra que, además, ha sido curada por David Martrat, Montse Liz y Mar Esteve, jóvenes estudiantes de crítica de arte. Como presidenta de la Fundación, me siento muy orgullosa del buen trabajo que Eduard Arranz-Bravo y su equipo llevan a cabo en la promoción y la difusión del arte contemporáneo. Un trabajo callado, serio y constante que contribuye a hacer de L’Hospitalet un auténtico vivero de creación y de exhibición artística. En L’Hospitalet hemos apostado de forma decidida por la cultura y el conocimiento como motores de ciudad. Entre todos, hemos empezado a sentar las bases para la creación del futuro Distrito Cultural, un proyecto apasionante, llamado a ser un potente generador de actividades, de proyectos y de futuro. Me es grato invitaros a conocer de primera mano la obra de David Lorente y a dejaros atrapar por sus “Estados de shock”. Núria Marín i Martínez Alcaldesa de la ciudad y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo

David Lorente.Estados de Shock Walter Benjamin, en su célebre ensayo La obra de arte en la era de la reproductibilidad técnica (1936), reivindicaba que la obra de arte, en una nueva era que tildaba de postaurática, debía provocar un ‘estado de Shock’ en el espectador. El shock dadaísta que se produce al abordar incisivamente la realidad, como en los fotomontajes o los primeros collages de los pioneros dadaístas alemanes. El arte debe sacudir no desde la emoción o el pensamiento, sino desde una cuchillada vertical a la realidad. Si no hay realidad no hay creación. La abstracción no existe, debe ser perseguida como herejía. El arte debe ser visceralmente real, palpable y modificable, debe introducirse en las mentes de la audiencia, que ya no es audiencia, sino protagonista de una obra de arte, que ya no es obra de arte, sino un eficaz medio vital de acción política El arte de David Lorente tiene mucho shock benjaminiano. Nos perturba de entrada, por la

manera cruda e insólita de afrontar la realidad en Potes de pernil dins de bloc de formigó [Patas de jamón dentro de bloque de hormigón], la obra con la que se presentó al Premio de Artes Visuales Arranz Bravo 2014. Lorente sintetizaba su contexto vivencial más cercano haciendo de la realidad identidad, y de la identidad, metáfora, que es la expresión, en palabras de Danto, más compleja que se puede exigir al creador posmoderno. Aquel imaginario barroco y frontal a la vez de Lorente entroncaba con toda su producción restante, de un gran eclecticismo en verdad, pero en todo momento punzante, desbordante y explosiva. Una obra dual, por múltiple y unitaria, que se abre a un gran abanico de disciplinas y técnicas vinculadas al mundo de la reproductibilidad digital. ¿Cómo generar sentido desde la hiperreproducibilidad posmoderna, y cómo destilar su identidad? Cómo gestionar la saturación de imagen sin caer en el escepticismo iconoclasta? Y finalmente, podemos mantener el compromiso social y político desde la reproducibilidad serializada? Estas son, nos parecen, algunas de las preocupaciones de nuestro artista que intenta resolver en su proyecto en la FAB. En demasiadas ocasiones el arte reproductible -en el grabado, el cine o la fotografía- ha seguido perpetuando los vicios del arte aurático criticado por Benjamin. ¿Qué es el “Pop Art”, si no una metáfora hedonista de las mieles del capital? No, el artista debe abordar la reproductibilidad, insertar en ella como un cirujano, transformarla como un mago: recortar, darle la vuelta, deconstruir la imagen de las revistas, los periódicos, los audiovisuales; deconstruir la imagen expuesta, en suma, y volverla a exponer bien exprimida, en su grito primigenio, que nos salva de la imagen brillante y epidérmica de la sociedad del capital. El reto curatorial de esta exposición ha sido mayúsculo porque no ha sido evidente el orden del mundo efervescente de Lorente. Para ello hemos contado con el buen trabajo de los estudiantes de crítica de arte de la profesora Pilar Bonet: David Martrat, Montse Liz y Mar Esteban. En su primera exposición comisariada han sabido abrazar los pilares fundamentales de la curaduría que con clarividencia nos resumía Harald Szeemann: sumergimiento en la obra de arte, hallazgo del núcleo fundamental del artista, estímulo del creador hacia nuevos horizontes, comprensión atmosférica de la obra e interpretación espacial de la misma. Una exposición completa desde todos los puntos de vista de la comisaría que deseamos, como es anhelo y misión de nuestra institución, sirva para despertar y formar conciencias preparadas para mediar en una era saturada de dígitos como la que estamos llamados a convivir y actuar. Albert Mercadé Director artístico de la Fundación Arranz-Bravo

IT “Disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir tener lo que no se tiene”* El concepto de simulacro, popularizado por el teórico y filósofo Jean Baudrillard (Reims, 1929 - París 2007) nos plantea la posibilidad de representar realidades paralelas a la nuestra, cuestionando las diferencias entre lo real e imaginario, entre lo verdadero y falso. Éste es el punto de partida donde se sitúa el trabajo de David Lorente (Barcelona, ​​1989), el cual siempre avanza hacia territorios inexplorados, ocultos, que pueden ser representados a través de la simulación. De esta manera, el artista no se conforma con la epidermis de la imagen: quiere crear también un relato que nos revele un imaginario inédito, subidentitario, vinculado a la materialidad escultórica, a las contradicciones entre superficialidad e identidad, y el cuestionamiento del concepto de imagen, así como su despliegue visual. Todo ello se convierte en un trasfondo conceptual fundamental en su trabajo, que hemos querido reflejar a través de los tres ámbitos expositivos en los que hemos estructurado este proyecto. David Lorente siempre se ha interesado por los procesos de apropiación e intervención de las imágenes como estrategias posmodernas inspiradas en ciertas prácticas artísticas de artistas como Robert Rauschenberg, Robert Longo o Sherrie Levine, las cuales le permiten llevar a cabo unos tipos de trabajos donde la intervención del artista se convierte en un mecanismo para revelar lo oculto. ¿Qué se esconde bajo la piel de cada individuo? ¿Es la identidad una verdad incuestionable? ¿Existe la posibilidad de simular a través del arte nuevas realidades, aunque esto cuestione muchos de los principios identitarios de nuestra realidad? Estas son algunas de las preguntas que el artista formula a través de los proyectos que configuran esta exposición, encabezada por el concepto “IT”, fonéticamente muy cercano al “ID” identitario, que en todo momento se confronta con la materialidad del objeto. De este modo, hemos querido hacer confluir todas las trayectorias dispares que configuran el trabajo de David Lorente en un mismo espacio, generando unas convergencias y divergencias siempre motivadas por el sencillo interés de despertar la curiosidad, la imaginación de cada visitante. Escultura, fotografía, video, instalación ... todo ello se diluye bajo el concepto “IT”, haciendo hincapié en la aparente superficialidad que a menudo se atribuye a la práctica artística contemporánea y que tal vez, sólo tal vez, esconde otros significados aún por descubrir. Mar Esteve, David Martrat, Montse Liz comissariat IT

* BAUDRILLARD, Jean, Cultura y Simulacro, Kairós, Barcelona, 1978, p. 12.


Identidad(es)

Piel fatigada

Realidades distópicas

Mar Esteve

David Martrat

Montse Liz

David Lorente nos introduce en su universo artístico a través de una simbología que engloba conceptos como la identidad, la cotidianidad y la apropiación. La fuerza de Potes de pernil dins de blocs de formigó [Patas de jamón dentro de bloques de hormigón], nos acerca a su ambiente familiar vinculado al mundo de la charcutería y de la construcción. Estas dos realidades se unen en su arte formando una nueva identidad singular y sobrecogedora. La ambigüedad de sus obras proviene de la multiplicidad de significados que el artista convoca, ya sean relacionados con la actualidad, la sociedad, la alimentación, la economía, etc. De esta manera, los mundos de la construcción y de la alimentación se fusionan en el arte de Lorente y le sirven para proponer un traspaso de identidad: de su propia identidad a la identidad colectiva. El cemento es un material recurrente en su obra, estrechamente ligado a sus raíces, y al mismo tiempo relacionado con varios factores contextuales del país. Bloc de formigó amb dues obertures per als peus [Bloque de hormigón con dos aberturas para los pies] se convierte en una metáfora del peso que soporta la comunidad por diversos factores de crisis de identidad, de sociedad, de economía, de valores, que sujetan el individuo impidiéndole avanzar A Entrepans embolicats amb paper d’alumini [Bocadillos envueltos con papel de aluminio] nos encontramos ante el universo de la repetición modular que nos puede recordar al minimalismo en la utilización de estructuras repetitivas, en este caso los bocadillos, como realidad cotidiana de muchos estudiantes, trabajadores, etc. A su vez, Tupper amb pèls [Tupper con pelos], es una composición a base de pelos que configuran un rostro, se trata de una visión de autorretrato muy alejada del estándar, que nos remite al concepto de la conservación de la identidad. El concepto de apropiación cultivado en la obra de Sherrie Levine es un referente en las obras de Lorente, en las que se hace visible la apropiación de imágenes y una consecuente intervención del artista. Nan de jardí [Enano de jardín] es una pieza aparentemente inocente, que lleva un objeto muy significativo: el “smartphone”. De esta forma, la imagen adquiere una nueva realidad, más cercana y vigente: estamos entrando en el fenómeno “selfie”. La obra nos instiga a reflexionar sobre la tecnología como arma reproductora, el hecho de vivir en una realidad distópica donde se ha banalizado el concepto de la tecnología, convirtiéndose en amable y accesible, capaz de esconder una realidad oscura detrás de su faceta más afable. La “selfie” es tratada en otras ocasiones por el artista, creando nuevas imágenes a través de un proceso de modificación de identidades, en el que el resultado es obtener nuevas identidades ocultas a la realidad a partir de fotografías extraídas de su contexto natural. Las obras de David Lorente nos abren la puerta a un imaginario, un espacio de reflexión y de pensamiento sobre la vida y el modus operandi de la sociedad actual. Nos plantea dudas e inquietudes para que libremente podamos encontrar el sentido más crítico en nuestras vidas.

En el proyecto IT + ID se ubica uno de los núcleos fundamentales de la exposición: la inhabilitación de la identidad. Se trata del resultado final de un proceso marcado por la superficialidad, la banalidad, la reproducción y la mecanización, multiplicando el concepto inicial de identidad, generando un complejo sistema de puntos de vista donde se ubica el planteamiento de David Lorente. A lo largo de las diferentes imágenes que conforman la revista detectamos algunos elementos que se repiten: la imagen árida del desierto como telón de fondo, las fotografías publicitarias apropiadas de diferentes revistas de moda y representaciones del motor mecánico de un automóvil. A partir de estos elementos se articula un discurso que por un lado se convierte en poéticosurrealista y por otro lado en crítico-social. La acelerada evolución tecnológica de los últimos años ha contribuido en buena parte a generar una sociedad del cansancio (concepto desarrollado por el filósofo Byung Chul Han) donde se entiende el individuo como un elemento de la cadena de producción en que “la posibilidad” se convierte siempre en “realidad”. A partir de este planteamiento surge el contenido de IT + ID, configurado a partir de una poética visual muy cercana a la deconstrucción, en un formato de revista que actúa de palimpsesto, de objeto en el que rastrear lo que se ha ido acumulando estrato tras estrato. Así, la superficie desértica presente en cada una de las páginas de la revista adquiere una dimensión a la vez arqueológica y lírica. Se convierte en un espacio ideal para la contemplación de la superficialidad, de la vacuidad, de la ausencia de identidad que a su vez multiplica este mismo concepto. Es pues un lugar para la poesía visual donde se encuentran las imágenes, las subidentidades. Un espacio donde nos reflejamos, como un espejo agrietado donde se generan múltiples perspectivas que parten de una realidad común. Y esta alteración de la identidad nos conduce a la superficialidad. Del “id” al “it”. Es precisamente en la noción de “it”, de superficialidad, donde se sitúa la reflexión en torno a las “it girls”, concepto cercano a la condición posmoderna y a la cultura pop utilizado para definir la mujer como objeto, como producto. Y detrás se esconden todo tipo de contradicciones vinculadas a los mundos de la moda y el culto al cuerpo, a los que David Lorente da visibilidad a través de la revista, que bebe principalmente de referentes estéticos muy cercanos a la imaginería visual del arte post internet. IT + ID es un proyecto artístico que se desarrolla a la manera de una instalación, partiendo del objeto físico para generar toda una puesta en escena a su alrededor que posibilite la inmersión del espectador en este complejo juego de espejos que aquí se plantea. En definitiva, se trata de un trabajo que propone múltiples preguntas, algunas de las cuales hemos apuntado anteriormente y que, más allá de encontrar una respuesta en la reflexión del espectador, configuran todo un imaginario especulativo en torno a los conceptos de identidad, de representación y de superficialidad. La mirada del espectador es la que posibilita una lectura siempre mutable de lo que está fijado en el soporte de la revista. Se trata de un diálogo de tú a tú entre imaginarios, entre nuestro “yo” y los múltiples “tú” presentes en cada una de las páginas.

“Día a día se hace vigente, de manera cada vez más irresistible, la necesidad de apoderarse del objeto en su más próxima cercanía, pero en imagen, y más aún en copia, en reproducción.” 1 En 1936, Walter Benjamin, plenamente conectado con la contemporaneidad, ya se da cuenta y prevé que el artista se convierte y se convertirá cada vez más no en un productor sino en un reproductor de obra. Esta reflexión entronca plenamente con la serie de selfies (autofotos) e imágenes que se ubican en esta zona, donde David Lorente nos conduce a entender la tecnología como el medio artístico reproductor por excelencia en la actualidad y donde siguiendo una estética marcada por el movimiento posinternet, reproduce constantemente la copia de la copia hasta el colapso que conlleva la pérdida de la identidad. Las nuevas tecnologías se nos presentan como amables, fáciles y accesibles, mostrándonos una irrealidad utópica en la que nos sentimos seguros. Sin embargo, en la exposición IT se critica y se presenta la verdadera distopía en la que vivimos, donde se banaliza la tecnología y donde constantemente regalamos nuestra libertad. Esta es la atmósfera museográfica que Lorente genera en el ámbito que nos ocupa. El artista expone una declaración de intenciones: a mayor dependencia tecnológica, más actitudes infantiles adquirimos hasta llegar al punto del accidente fatal, consecuencia natural del exceso tecnológico y de la simbiosis entre la tecnología y el ser humano. Mediante su proceso creativo basado en la apropiación, la reproducción y la intervención en el espacio, David Lorente nos hace ver como la hipertrofia tecnológica termina modificando las identidades de los individuos, de los objetos e incluso de la misma realidad. Todo ello genera una multiplicación de subidentidades que al encontrarse y entrar en contacto entre ellas, gestan a la vez nuevas identidades ficcionadas. Lorente promueve en sus obras estos encuentros entre subidentidades reproducidas, que se encuentran en una realidad paralela y oculta a la que conocemos. Así pues, en este espacio expositivo, el artista pretende abrir nuevos caminos y visibilizar lo oculto de la realidad que nos rodea, sometida a la adicción tecnológica y al capitalismo salvaje de la sociedad de consumo. El objetivo es que la obra, el espacio y los visitantes dialoguen hasta el punto en que el espectador llegue a reflexionar sobre la sociedad actual que nos ha tocado vivir. La intención es incomodarlo y obstaculizarlo para que se cuestione y sobre todo se libre de la multiplicación de realidades que genera la tecnología y regrese a la realidad primigenia. 1 BENJAMIN, Walter. La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. México: Ítaca, 2003, p. 47-48.


Since it first opened in 2009, the Arranz-Bravo Foundation has always been firmly committed to promoting young talent and creativity. The exhibition rooms at FAB are open to the often daring works and projects of up-and-coming, emerging artists. This is the case of David Lorente, who brings “It” to our city, an exhibition that is also curated by three young art criticism students, David Martrat, Montse Liz and Mar Esteve. As president of the Foundation, I am proud of the excellent work that Eduard Arranz-Bravo and his team are doing here, promoting and disseminating contemporary art. Theirs is a serious, constant, silent task that is helping to make L’Hospitalet a veritable hothouse for artistic creativity and shows. L’Hospitalet is firmly committed to culture and knowledge as drivers of our city. Together, we have begun to lay the foundations for the future Cultural District, an exciting project that designed to become a powerful generator of activities, of initiatives and of future. It is my pleasure to invite you to come and discover the work of David Lorente, allowing yourselves to become trapped in his “States of Shock”. Núria Marín i Martínez Mayor of the City and President of the Fundació Arranz-Bravo

David Lorente. States of Shock Walter Benjamin, in his famous essay The Work of Art in the Age of Mechanical Reproducibility (1936), said that the artwork, in a new age that he called “post-auratic”, should cause a “state of shock” in the viewer. The Dadaist shock caused in a searing depiction of reality, as in the photomontages and the first collages of German Dada pioneers. Art must shake, not only through thought or feeling, but also through a sharp depiction of reality. Without reality, there can be no creation. Abstraction does not exist; it must be persecuted as a heresy. Art must be viscerally real, it must be palpable and alterable, it must enter the minds of spectators, who are no longer the audience, but the protagonists in a work of art, which is no longer work of art, but a vital, effective means of political action. The art David Lorente has much of Benjamin’s ”shock”. He startled us from the beginning, with his raw, unusual way of depicting reality in Potes de pernil dins de bloc de formigó [Legs of Ham in Concrete Blocks], submitted for the 2014 Arranz Bravo Visual Arts Prize. In it, Lorente expressed his own personal en-

vironment, turning reality into identity and identity into metaphor, which is, to quote Danto, the most complex expression that can be required of the post-modern artist. The baroque, shocking imagery found continuity in Lorente’s subsequent work, which is certainly eclectic in the extreme, but is also similarly striking, overwhelming, explosive. A dual work, multiple yet unitary, which embraces a wide range of disciplines and techniques related to the world of digital reproducibility. How to generate meaning from the post-modern hyper-reproducibility, and how to distil its identity? How to manage the saturation of images without falling into iconoclastic scepticism? And, finally, we can maintain social and political engagement through serialised reproducibility? These, we feel, are some of the artist’s concerns and which he attempts to resolve in his project at FAB. Because, on too many occasions, reproducible art – in engraving, in film, in photography – has continued to perpetuating the vices of auratic art criticised by Benjamin. What is pop art but a hedonistic metaphor of the honey of capital? No: the artist must address reproducibility, open it up like a surgeon, transform it like a magician: cut, turn-upside down, deconstruct the image of magazines, newspapers, audiovisuals; deconstruct the image displayed, in short, and re-display it, all juice squeezed from it, in its original form, which saves us from the shiny, superficial image of the society of capital. The curatorial challenge behind this show as enormous, because it was not clear how to organise Lorente’s ebullient world. In our attempt to impose order, we were assisted by the excellent work of three students in Professor Pilar Bonet’s art criticism class: David Martrat, Montse Liz and Mar Esteve. In their first exhibition project, these three embraced the fundamental pillars of curatorship so clearsightedly summed up by Harald Szeemann: immerse yourself in the work of art; find the artist‘s core; stimulate the artist towards new horizons; gain an atmospheric understanding of the work and its spatial interpretation. An exhibition that is complete from all the curatorial points of view that interest us, that is the goal and mission of our institution, that serves to awaken and shape awareness, readiness to mediate in an age saturated by digits like the one that it is our lot to live and act in. Albert Mercadé Artistic Director Arranz-Bravo Foundation

IT “To dissimulate is to pretend you don’t have something that you do. To simulate is to pretend to have what you don’t”* The concept of the simulacrum, popularised by the theorist and philosopher Jean Baudrillard (Reims, 1929 - Paris 2007) leads us to consider the possibility of representing realities parallel to our own, questioning the differences between what is real and what is imaginary, between what is true and what is false. This is the starting point where we must place the work of David Lorente (Barcelona, 1989), an artist constantly moving towards uncharted, hidden territories that can be represented through simulation. Accordingly, our artist is not satisfied with the epidermis of the image: he also wants to create a narrative that will reveal to us a new, “sub-identifying” imagery, one linked to the materiality of sculpture, the contradictions between superficiality and identity, that questions the concept of the image as well as its visual realisation. As a result, everything becomes a basic conceptual backdrop to Lorente’s work, which we showcase in the three exhibition areas around which we have structured this project. David Lorente has always been interested in the processes of appropriating and intervening in images, post-modern strategies inspired by certain practices employed by such artists as Robert Rauschenberg, Robert Longo and Sherrie Levine. These strategies allow him to create works in which the artist’s intervention becomes a mechanism to reveal what is concealed. What is hidden under the skin of each individual? Is identity an unquestionable truth? Is it possible to simulate new realities through art, even though this questions many of the principles that help us to identify our reality? These are some of the questions that Lorente poses through the projects that form this exhibition, whose focus is the concept of “IT”, phonetically very close to the “ID” of identity, which always questions the materiality of the object. In this way, we seek to bring together all the different paths that make up the work of David Lorente in one single space, generating convergences and divergences that are always motivated by the simple aim of arousing the visitor’s curiosity and imagination. Sculpture, photography, video, installation... It all dissolves into the concept of “IT”, highlighting the apparent superficiality that is often attributed to contemporary art practice and that perhaps, just perhaps, conceals other meanings yet to be discovered. Mar Esteve, David Martrat, Montse Liz curated IT

* BAUDRILLARD, Jean, Cultura y Simulacro, Kairós, Barcelona, 1978, p. 12.


Identity(ies)

Tired Skin

Dystopian Realities

Mar Esteve

David Martrat

Montse Liz

David Lorente takes us into his artistic universe through a symbolism that embraces such concepts as identity, the everyday and appropriation. The strength of his work Potes de pernil dins de blocs de formigó [Legs of Ham in Concrete Blocks], introduces us to his family environment, which is linked to the worlds of pork products and construction. These two realities are fused in Lorente’s art to form a unique, striking new identity. The ambiguous nature of his work is a result of the multiplicity of meanings that the artist invokes, related to current affairs, society, food and drink, economics, etc. In this way, the worlds of construction and food merge in Lorente’s art, enabling him to propose a transfer of identity: from his own identity to the collective identity. Cement, a material found frequently in his work, is closely linked to his roots as well as to a series of factors in the current national context. Bloc de formigó amb dues obertures per als peus [Concrete Block with Two Openings for Feet] becomes a metaphor for the burden that the community has to support due to different factors, such as the crises that affect identity, society, the economy and values and which anchor the individual, preventing them from moving forward. In Entrepans embolicats amb paper d’alumini [Sandwiches Wrapped in Foil], we find ourselves before the universe of modular repetition, which may remind us of minimalism, in the use of repetitive structures, in this case sandwiches, as the everyday reality of many students, workers, etc. For its part, Tupper amb pèls [Tupperware with Hairs] is a composition based on hairs that form a face, an unusual self-portrait that invokes the concept of preservation of identity. The concept of appropriation, explored in the work of Sherrie Levine, is a key reference in Lorente’s work, in which the spectator can observe the appropriation of images, as well as the artist’s constant intervention. Nan de jardí [Garden Gnome] is a seemingly innocent piece, but this character is holding a most significant object: a “smartphone”. In this way, the image takes on a new reality, closer to us and highly topical: an allusion to the “selfie” phenomenon. The work leads us to reflect on technology as a reproductive weapon, the fact that we live in a dystopian reality in which the concept of technology has been trivialised. Technology now appears friendly and accessible, yet it is capable of hiding a dark reality behind its most friendly face. Lorente alludes to the “selfie” in other works, too, as he creates new images through a process of changing identities in which the result is the generation of new identities hidden from reality based on photos taken out of their natural context. David Lorente’s works open a door onto an imagery, a place for meditation and thought about life and the modus operandi of present-day society. The artist suggests doubts and concerns to enable us to freely find the most critical meaning in our own lives.

The project IT+ID contains one of the core pillars behind this exhibition: the disabling of identity. This is the end result of a process marked by superficiality, banality, reproduction and mechanisation, multiplying the initial concept of identity, generating a complex system of viewpoints from which David Lorente approaches his art. The various images that form the magazine contain certain elements that are repeated: the arid desert as backdrop; the advertising photographs appropriated from fashion magazines; and representations of a car engine. These elements are used as the architecture for a discourse that is both poetic and surreal and imbued with social critique. Rapid technological development in recent years has made a decisive contribution to generating a society of tiredness (a concept suggested by the philosopher Byung Chul Han) in which the individual is seen as an element in the assembly line and in which “the possibility” always becomes “reality”. This meditation leads to the generation of the content of IT+ID, built up through a visual poetics close to deconstruction, in a magazine format that acts as a palimpsest, as an object in which we can trace that which has been accumulated, layer by layer. As a result, the desert surface found on each of the pages in the magazine acquires a dimension that is at once archaeological and lyrical. This landscape presents an ideal space for contemplating superficiality, emptiness, lack of identity, and which in turn multiplies this concept. It is, then, a place for visual poetry in which we find images, sub-identities. A place where we are reflected like a cracked mirror that generates multiple perspectives from a common reality. And this alteration of identity leads us to superficiality. From “id” to “it”. It is precisely the notion of “it”, of superficiality, that provides the context for reflection about the “It Girl”, a concept closer to the post-modern condition and pop culture, used to define women as objects, as products. And hidden behind this are all kinds of contradictions linked to the worlds of fashion and the cult of the body, which David Lorente suggests in the magazine, which draws primarily on aesthetic references close to the visual imagery of post-Internet art. IT+ID is an art project that unfolds in the manner of an installation, taking the physical object to generate an all-embracing architecture, enabling the spectator to become immersed in the complex game of mirrors suggested here. In short, it is a work that proposes multiple questions, some of which we have noted previously, and that, more than seeking an answer in the spectator’s thought processes, build up a speculative imagery around the concepts of identity, representation and superficiality. The spectator’s gaze makes it possible to generate a constantly-changeable interpretation of that which is fixed onto the magazine support. This is, then, a dialogue of equals between imageries, between our “I” and the many “yous” found on each of the magazine pages.

“Every day the urge grows stronger to get hold of an object at very close range by way of its likeness, its reproduction.” 1 Way back in 1936, Walter Benjamin, fully connected with the contemporary world, realises and predicts that the artist is becoming and will increasingly become, not a producer, but a reproducer of work. This reflection ties in perfectly with the series of self and images installed in this section, where David Lorente leads us to an understanding of technology as the means of artistic reproduction par excellence today. This is where, adopting an aesthetic movement influenced by the post-Internet movement, he constantly reproduces the copy of the cop until he finally causes the collapse that results from loss of identity. The new technologies are presented to us as friendly, easy and accessible, showing us a utopian unreality in which we feel safe. However, the exhibition IT is critical, illustrating the true dystopia we live in, one in which technology is trivialised and we constantly give away our freedom. This is the museum atmosphere that Lorente generates in this section as he presents a statement of intent: the notion that, the more dependent we become on technology, the more infantile attitudes we acquire, to the point of the fatal accident, the natural consequence of excessive technology and the symbiosis between technology and humans. Through his creative process, based on appropriation, reproduction and intervention in the space, David Lorente shows how technological hypertrophy finally modifies the identity of individuals, objects and even reality itself. All this generates a multiplication of sub-identities that, coming into contact with each other, in turn give birth to new fictionalised identities. In his works, Lorente fosters these meetings between reproduced sub-identities, which occupy a reality that is parallel to or hidden from the reality we know. In this exhibition space, then, the artist seeks to open up new paths and reveal things that are hidden in the reality that surrounds us, and which is subject to technology addiction and the savage capitalism of the consumer society. The aim is for the work, the space and visitors to establish a dialogue to encourage the spectator to meditate on today’s society, in which it is our lot to live. The intention is to make spectators feel uncomfortable, placing obstacles in their way so that they question and, above all, free themselves from the multiplication of realities that technology generate, returning to an earlier reality.

1 BENJAMIN, Walter. La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. Mexico: Ítaca, 2003 (The Work of Art in the Age of Mechanical Reproducibility)





Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.