Francesc Vila i Batallé -1-
MÈTRICA I VERSIFICACIÓ Unitats mètriques Síl·laba. Contacte vocàlic Dièresi: En la seva accepció mètrica, consisteix a trencar un diftong per tal de aconseguir una síl·laba més en el recompte sil·làbic. Fònicament, s’aconsegueix pronunciant com dues síl·labes diferents la vocal i la semivocal del diftong Elisió: és la supressió de la vocal àtona (a o e) quan entra en contacte amb una altra vocal en l'interior d’un vers. D’aquesta manera, dues síl·labes gramaticals esdevenen una única síl·laba mètrica. Hiat: Pronunciació separada de dues vocals de distint so que entren en contacte en el vers: la darrera d’una paraula i la primera de la següent. Sinalefa: Consisteix en la unió, fònica i mètrica, en una sola síl·laba, de la vocal final d’una paraula amb la inicial de la següent. Sinèresi: És la unió forçada, a efectes mètrics, de dues vocals que no formen diftong en una sola síl·laba.
Accent Ritme: Repetició d’un mateix fenomen de manera regular. En la poesia, el ritme s’aconsegueix mitjançant la rima, el metre, les pauses i, sobretot, els accents. Esquema accentual:
Rima Repetició de sons finals de les paraules amb què acaben dos o més versos, a partir del darrer accent. Assonant : és la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics, però no els consonàntics dels versos. Considerem assonant la rima dels versos aguts d’idèntica vocal tònica, i la dels versos plans que mostren coincidència entre la tònica i l'àtona següent. En els esdrúixols no es té en compte més que la vocal tònica i l’ultima, mentre que s’ignora la penúltima. Consonant: és la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics i els consonàntics dels versos a partir de l’ultima síl·laba tònica. Falsa: Quan la repetició de sons que és la rima no presenta unes característiques fonètiques plenament idèntiques. La rima visual és un tipus de rima falsa.
Francesc Vila i Batallé -2Visual: Rima falsa que es produeix quan no es té en compte el so, sinó l’ortografia dels mots. En el cas del català afecta, sobretot, a la pronúncia o emmudiment de la r a final de mot, i al grau obertura de les vocals e i o Fàcil: és la que es dóna entre mots derivats d’una mateixa arrel (troba/retroba), i entre mots de la mateixa categoria gramatical (adv. en -ment, infinitius, gerundis, etc.) Equívoca: és aquella que es produeix entre dues paraules homòfones. Interna: és aquella que es dóna entre dues paraules en un mateix vers. Pot ser entre dues paraules qualssevol, entre l’ultima paraula del vers i la penúltima (rima en eco), i entre l’ultima del vers i l’ultima del primer hemistiqui (rima lleonina). Externa: és aquella que es dóna al final del vers. Generalment, quan parlem de rima al·ludim a la rima externa. Masculina: és la que es dóna quan les paraules finals de vers, que rimen, són agudes. Per extensió, parlem també de versos masculins. Femenina: és la que es dona quan les paraules finals de vers, que rimen, són planes o esdrúixoles. Per extensió, parlem també de versos femenins. Alternada: Referit al fet d’alternar les rimes masculina i femenina, en la successió de versos. Maridada: Es produeix entre les rimes masculines i femenines d’una mateixa paraula i les respectives masculina i femenina d’una altra: bufó (a) bufona (b) rodó (a) rodona (b). Encadenada: (o rima d’alternança).- En una quarteta, l’estructura on rimen el primer i el tercer vers, d’una banda, i el segon i el quart, de l’altra (ABAB). Creuada: (CROADA, ENCREUADA O DE CIRCULARITAT) .- En una quarteta, l’estructura on rimen el segon i el tercer vers, d’una banda, i el primer i el quart, de l’altra (ABBA). Vers coix: Vers defectuós per manca d’alguna síl·laba mètrica, en relació a la mesura que hauria de tenir. VERS ESPARS .- Vers que, dintre d’una composició rimada, no rima. És un vers blanc, dins una composició amb rima. VERS ESTRAMP .- Vers decasíl·lab femení, sense rima. Vers blanc: Vers d’una composició sense rima. Malgrat que no rimen, els versos blancs estan sotmesos a les lleis rítmiques i mètriques, amb un determinat esquema regular. Els decasíl·labs blancs femenins són anomenats estramps. Si el vers blanc apareix en una composició rimada, parlem de vers espars; i si, a més de ser blanc, no se subjecta a cap estructura mètrica i rítmica regular, l’anomenem vers lliure. Vers lliure: Vers no sotmès a cap estructura regular, rítmica o mètrica, en la composició. És l’absència de qualsevol tipus de regularitat -i no pas la més evident de rima - el que determina que el vers sigui lliure. Versicle: De tradició hebraica, és una frase o un conjunt de frases d’un text bíblic que es contraposen o es complementen mútuament. Sovint estan formats per versos lliures.
Francesc Vila i Batallé -3-
Mètrica Clàssica METRE .- Mesura (número de síl·labes) d’un vers. MÈTRICA .- Conjunt de regles relatives a la mesura dels versos (el metre) i a les estrofes.
Peu Unitat rítmica en què es basava la mètrica grega i llatina, fonamentada sobre la distribució accentual i, doncs, en la repetició d’una seqüència de síl·labes breus i llargues en el vers. La seva adaptació a la mètrica actual s’ha fet sobre la combinació de síl·labes àtones i tòniques. Amfíbrac: Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl·labes (breu-llarga-breu), adaptat a la poètica catalana amb l’estructura àtona-tònica- àtona Anapest: Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl·labes (breu-breu-breu), adaptat a la poètica catalana amb l’estructura àtona-àtona-tònica. Dàctil: Peu mètric clàssic de tres síl·labes (llarga-breu-breu), adaptat a la poètica catalana amb l’estructura tònica-àtona-àtona. Espondeu: Peu de la poesia clàssica format per dues síl·labes (llarga-llarga). Iambe: Peu mètric clàssic, format per una síl·laba breu i una llarga. Ha estat adaptat en la combinació àtona-tònica. Troqueu: Peu mètric de la poesia grega i llatina, format per una síl·laba llarga i una breu. Ha estat adaptat en la poesia catalana en la combinació d’una síl·laba tònica i una àtona.
Vers Conjunt de paraules ordenades segons unes regles arbitràries que en regulen el metre i el ritme i que, combinades amb d’altres conjunts similars conformen un poema. Adònic: Vers de cinc síl·labes de la poesia clàssica, l’accent final del qual recau en la quarta síl·laba, que és l’ultima síl·laba àtona. Les síl·labes estan formades per un peu dàctil i un espondeu o troqueu. Anapèstic: Vers de la poesia clàssica amb un número indeterminat de peus anapèstics. Dactílic: Vers de la poesia clàssica, amb un número indeterminats de dàctils i, ocasionalment, amb algun altre peu mètric. Hexàmetre: Vers grec i llatí, format per sis peus mètrics. Heptàmetre: Vers grec i llatí, format per set peus mètrics. Iàmbic: Vers de la poesia clàssica, caracteritzat per l’ús bàsic de peus iambes. Pentàmetre: Vers grec i llatí format per cinc peus mètrics (dos dàctils o espondeus, un espondeu i dos anapèstics).
Francesc Vila i Batallé -4Sàfic: Vers de la poesia clàssica grega i llatina, format per cinc peus i mig (tres troqueus, dos iambes i una síl·laba solta). En català ha estat adaptat en decasíl·labs femenins blancs, amb accent a la quarta (paraula plana). Trocaic: Vers de la poesia clàssica format per un número indeterminat de troqueus.
Mètrica Sil·làbico-accentual Vers Recompte de versos: Operació per establir el metre dels versos. Cal tenir present que el número de síl·labes mètriques no ha de coincidir necessàriament amb el número de síl·labes gramaticals. En funció del tipus de vers que ha estat considerat com a patró per al recompte (el masculí/agut o el femení/pla), les literatures romàniques n’ofereixen dos models: la basada en el vers femení, com la castellana i la italiana, que compten fins la síl·laba àtona que segueix a l’ultima tònica (així el vers agut serà comptat amb una síl·laba més i l'esdrúixol amb una de menys), i la basada en el vers masculí, com la catalana i la francesa, que compten fins l’ultima síl·laba tònica i ignoren totes les que la segueixin (així el vers pla serà comptat amb una síl·laba menys i l'esdrúixol amb dues). Cesura: Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis. Hemistiqui: Cadascuna de les parts d’un vers que ha estat migpartit per la cesura. Isosil·làbic: Referit als versos d’un poema quan tenen igual número de síl·labes. Quan, al contrari, tenen diferent número de síl·labes parlem de versos anisosil·làbics. Isomètric: Veg. Isosil·làbic. Anisosil·làbic: Referit als versos d’un poema quan tenen diferent número de síl·labes. Quan, al contrari, tots tenen el mateix número de síl·labes parlem de versos isosil·làbics. Heteromètric: Veg. Anisosil·làbic. Encavallament: Es produeix quan l’estructura sintàctica de la frase no coincideix amb el final del vers, de manera que continua en el vers següent. Habitualment força una lectura de ritme més ràpid. De vegades, l’encavallament es produeix en relació al límit dels hemistiquis. Esticomítia: Normal en la poesia, consisteix en la coincidència de la pausa menor de final de vers, amb la pausa sintàctica de la frase. és, de fet, el contrari de l’encavallament. Tornada: Versos, en menor nombre que les estrofes de la composició, que es repeteixen al final i la tanquen. Malgrat la seva semblança, es distingeix del refrany, perquè aquest està format per un o més versos que es repeteixen al llarg de tota la composició, i no només al final. Retronxa: és un tipus d’enllaç entre les estrofes d’una mateixa composició, que en remarca la seva unitat. Es basa en la repetició, a la fi de l’estrofa, d’algun element: d’un o més versos del refrany (retronxa de vers); d’un mot que rima al refrany (retronxa d’identitat de rima); o d’una o més rimes del refrany (retronxa de rima).
Francesc Vila i Batallé -5Refrany: Vers, o conjunt de versos, que es repeteix al llarg de tota la composició. Bordó: En la mètrica catalana medieval designa el vers. Es fa servir també per designar el vers que es repeteix al final de cada cobla. En la mètrica castellana, al·ludeix, a partir del s.XV, al conjunt de tres versos, el primer i el tercer pentasíl·labs assonants, i el segon heptasíl·lab solt, que de vegades clou la seguidilla. Reble: Paraula o frase totalment innecessària que ha estat utilitzada, només, per raons mètriques (per la rima o per ajustar el metre del vers).
Versos d’art Menor Són versos d’art menor els que tenen vuit o menys síl·labes. Monosíl·lab: Vers d’una síl·laba. Bisíl·lab: Vers de dues síl·labes. és escassament usat. Trisíl·lab: Vers de tres síl·labes. Molt escassament usat en la poesia catalana. Tetrasíl·lab: Vers de quatre síl·labes. És el més curt dels utilitzats tradicionalment en la lírica catalana. Jaume Roig hi va escriure el seu Spill o llibre de les dones. Pentasíl·lab: Vers de cinc síl·labes. Hexasíl·lab: Vers de sis síl·labes. Freqüentment utilitzat pels trobadors i pels poetes catalans del s.XIV. Heptasíl·lab: Vers de set síl·labes. Molt habitual en la poesia catalana, tant culta com popular. Octosíl·lab: Vers de vuit síl·labes, eminentment narratiu. Fou molt utilitzat durant l’edat Mitjana.
Versos d’art Major: Són versos d’art major els que tenen nou o més síl·labes. Enneasíl·lab: Vers de nou síl·labes. Molt poc utilitzat en la poesia catalana. Decasíl·lab: Vers de deu síl·labes. és el vers per excel·lència de la poesia catalana, amb l’estructura cesurada 4+6. També pot presentar l’estructura de l'èpica francesa 6+4 i la d’influència castellana 5+5. Hendecasíl·lab: Vers d’onze síl·labes. Molt poc usat en la poesia catalana. Dodecasíl·lab: Vers de dotze síl·labes sense cesura, a diferència de l’alexandrí. Ha estat molt poc utilitzat. Tredecasíl·lab: Vers de tretze síl·labes. No té cap tradició en la literatura catalana. Alexandrí: Vers de dotze síl·labes, format per dos hemistiquis. En la mètrica anglesa i francesa, com en la catalana, és també de dotze síl·labes, mentre que en la castellana i la italiana és de catorze. Octonari: Vers de setze síl·labes. Infreqüent.
Francesc Vila i Batallé -6-
Estrofes Conjunt de versos d’una composició poètica que estan relacionats entre ells per la rima i el sentit, i delimitats per una pausa. Estrofa de peu trencat .- és aquella que està formada bàsicament per versos llargs, però que els alterna amb uns de més breus. Cobla.- En la tradició literària catalana -i en el sentit habitual actual-, sinònim d’estrofa: grup de versos relacionats per la rima o el sentit i limitats per una pausa. Entrada.- Estrofa inicial d’un poema que dóna a conèixer la seva intenció. Esta formada per dos versos i una tornada (rescobla) que es repeteix al final de cada estrofa. Veg. els goigs. Apariat: Combinació mètrica de dos versos que rimen en consonant o en assonant. Habitualment es presenten en tirallongues d’extensió il·limitada. Dístic: Estrofa de dos versos de la poesia clàssica grega i llatina. El dístic elegíac està format per dos hexàmetres, el segon dels quals està sincopat com un pentàmetre. Tercet: Estrofa de tres versos de formes mètriques i distribucions de rima variables. Amb tot, quan formen combinacions, acostumen a presentar rimes encadenades : ABA BCB CDC... Quartet/quarteta .- Estrofa de quatre versos, amb una o dues rimes (AAAA, ABAB, AABB, ABBA, etc.). Tot i que la tradició catalana medieval no ho feia, per influència castellana, avui se sol distingir si els versos són d’art major (quartet) o d’art menor (quarteta). Seguidilla: Estrofa de quatre versos, d’origen castellà, composta per dos hexasíl·labs blancs (primer i tercer) i dos tetrasíl·labs que rimen entre ells (segon i quart). Sovint, la seguidilla finalitza amb un bordó. Quintet/quinteta: Estrofa de cinc versos, amb dues rimes consonants (ABABA, ABBAB, ABAAB, AABBA, etc.). Distingim entre el quintet, si és amb versos d’art major; i la quinteta, si són d’art menor. Lira: Estrofa formada per cinc versos anisosil·làbics, hexasíl·labs el primer, el tercer i el quart, i decasíl·labs el segon i el cinquè (aBabB o aBaaB). Sextet/sexteta: Estrofa de sis versos amb un esquema ABABCC, tot i que pot presentar variacions. Per influència de la mètrica castellana hom distingeix el sextet (amb versos d’art major) de la sexteta (amb versos d’art menor). Octava: Estrofa de vuit versos d’art major, molt sovint de versos decasíl·labs, amb dues o tres rimes consonàntiques: la cobla (tradicional octava de la poesia catalana, amb decasíl·labs cesurats a la quarta), l’octava italiana (versos de qualsevol mesura, però tots iguals) i octava reial (vuit versos decasíl·labs de rima encadenada, més un apariat). Dècima: Estrofa formada per deu versos, generalment d’art menor, amb rima consonant a b b a a c c d d c. També és coneguda amb el nom d’espinela, en al·lusió al poeta del pre-barroc espanyol Vicente Espinel.
Francesc Vila i Batallé -7-
Composicions En el sentit literari, sinònim d’obra. Més específicament, una composició poètica és un poema. Acròstic: Poema en el qual les lletres inicials dels versos, o d’altres expressament remarcades, formen una paraula, en ser llegides de dalt a baix o de baix a dalt. Albada: Poema que expressa sentiments relacionats amb l’arribada del nou dia. De caràcter popular. Auca: Composició de la literatura popular, composta per quaranta-vuit dibuixos, cadascun dels quals és il·lustrat amb un rodolí (apariat, normalment heptasíl·lab). Bioc: En una composició anisosil·làbica, vers molt breu, de menys de quatre síl·labes, d’una estrofa de peu trencat, que es combina amb versos llargs. Cal·ligrama: Poema que utilitza formalment la tipografia i l’escriptura per aconseguir una representació plàstica que suggereixi amb la seva forma visual algun tipus de relació amb el seu contingut temàtic. Forma utilitzada per la poesia avantguardista, malgrat que té precedents molt antics, deu el nom al poeta francès Gillaume Apollinaire, vers el 1914. Cançó: Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de tema amorós, de tradició antiga. La cançó popular, lligada a la música i a una estrofa lliure presenta una temàtica molt variada. Els trobadors van convertir-la en el vehicle poètico-amorós de la poesia culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5,6 o 7 cobles de vuit versos decasíl·labs, amb una tornada de quatre versos, el darrer dels quals contenia el senyal. Collage literari: Composició poètica de caràcter avantguardista, en què s’utilitzen elements tipogràfics i, en general, visuals, per subratllar-ne el contingut. Corranda: Cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta per quatre versos heptasíl·labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions: cançonetes, glosses, follies, etc. Dansa: Composició i gènere de la poesia trobadoresca, generalment composta per tres, quatre o cinc cobles de vuit versos relligades pel refrany; normalment feta amb heptasíl·labs, solia constar d’una entrada i una tornada. Estança: Estrofa formada per versos hexasíl·labs i decasíl·labs, disposats lliurement. Modernament, l’estança designa sovint una estrofa variable en el metre i la rima. Glossa: Composició poètica culta d’origen Barroc. Consta d’una entrada, molt sovint una corranda, seguida de tantes estrofes com versos té l’entrada, més llargues, que fan referència al contingut de l’entrada. Les estrofes es clouen, per odre, amb un dels versos de l’entrada, fins que es tanca la composició amb l’últim d’aquella. Goig: Gènere poètic religiós de caràcter semipopular, de tema marià o hagiogràfic. Mètricament, són composicions de formalisme força rígid, normalment de versos heptasíl·labs amb aquesta estructura: entrada de quatre versos de rima encadenada (abab), entre cinc i vinti-cinc estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos darrers versos de
Francesc Vila i Batallé -8l’entrada, a manera de refrany, i una tornada final formada per una quarteta que rima com l’entrada inicial i conté els dos versos de la retronxa. Es tracta d’un estrofisme molt semblant al de la dansa trobadoresca, de la qual deriva. Haikú: (o haikai) .- D’origen japonès, és una composició breu, d’una sola estrofa, anisosil·làbica, de tres versos femenins, habitualment blancs, que sumen disset síl·labes, comptades també les síl·labes àtones finals. Lletres satíriques: Composicions de caràcter burlesc de Francesc Vicenç Garcia, provinents mètricament de la letrilla castellana. Estan formades per versos heptasíl·labs amb aquesta estructura: entrada de dos o quatre versos, seguida d’un conjunt d’estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos darrers versos de l’entrada, a manera de refrany, en cada estrofa. Nadala: Cançó popular, el tema de la qual és el naixement de Jesucrist o, més en general, qualsevol dels motius tradicionalment considerats nadalencs. D’estructura mètrica molt variada. Madrigal: Gènere líric i composició breu, de procedència italiana, habitualment de tema amorós, formada per versos hexasíl·labs i/o decasíl·labs, que fan dos o tres tercets i una o dues tornades, i tenen rima variable. Antecessora de la silva. Poema visual: Obra avantguardista, de caràcter visual, però impresa, que connota un missatge poètic. Rodolí: Combinació de dos versos apariats, amb la mateixa rima. Generalment de caràcter festiu, acompanyen els quadres d’una auca. Sextina: De procedència trobadoresca, composició formada per sis sextets (sis estrofes de sis versos decasíl·labs). Silva: Composició d’un nombre indeterminat de versos hexasíl·labs i decasíl·labs, combinats i rimats (blancs o amb rima consonant) segons la lliure voluntat del poeta. És d’origen castellà. Sonet: Composició poètica d’origen italià, composta per versos decasíl·labs formant dos quartets (amb rima creuada ABBA o encadenada ABAB) i dos tercets (de rima més variada). En la poesia contemporània, s’han produït variacions respecte al metre i a la rima. Tanka: D’origen japonès, és una composició breu, d’una sola estrofa anisosil·làbica, de cinc versos femenins, habitualment blancs, que sumen trenta-una síl·labes, comptades també les síl·labes àtones finals. Tercina: Composició formada per tercets decasíl·labs encadenats, el darrer dels quals sol tenir un vers més (ABA BCB ... YZYZ). Va ser introduïda per Andreu Febrer en la seva traducció de la Divina Comèdia de Dante. Viadera: Composició pròpia de la poesia galaico- portuguesa medieval (viadeyra, o cançó de camí), que va ser introduïda en la poesia catalana pel trobador Cerverí de Girona. Es tracta d’una forma de caràcter popular, per ser dansada, d’estructura força complexa.
Francesc Vila i Batallé -9Villancet: Adaptació del villancico castellà, fou introduït per Pere Serafí al S.XVI per designar una composició de forma semblant a la dansa. A partit del XVII ha estat utilitzat per referir- se a la nadala, per influència lèxica del castellà. Virolai: Composició formada per una entrada i un conjunt d’estrofes amb refrany, de forma molt variada. Deriva del gènere poètico-musical francès de mateix nom(virelai), destinat a la dansa. Se sol identificar amb el poema de Verdaguer, malgrat que aquest no hi té res a veure formalment.
Tirades Composicions formades per una o vàries sèries llargues de versos d’igual metre, monorims o apariats. Codolada: Tirada de versos formada per una sèrie d’apariats que alternen versos llargs (de vuit o de set síl·labes) i curts (de quatre). També fa referència a un gènere de la poesia popular, amb versos heptasíl·labs apariats, encara avui ben viu a l’illa de Mallorca. Noves rimades: Habitualment de caràcter narratiu, són una tirada de versos apariats, generalment octosíl·labs, amb rima consonant, de gran difusió durant l’edat Mitjana. Lai: Composició -i gènere- medieval d’origen francès, breu, fonamentalment narrativa, formada per una tirada de versos octosíl·labs apariats (com les noves rimades o la codolada). En els lais lírics, la mètrica admet variacions i sovint els dos versos octosíl·labs es veuen acompanyats per un tercer vers més curt que pot rimar amb els octosíl·labs següents. Romanç: Composició d’un nombre indeterminat de versos, generalment heptasíl·labs, amb els versos senars rimant en assonant, mentre els parells són blancs. Si els versos són decasíl·labs parlem de romanç heroic, i de romancet si en tenen cinc o menys.
ALTRES PROSA POÈTICA : Text escrit en prosa, que pel seu ritme i el seu to és molt pròxim a la lírica. SENYAL: (en provençal senhal) .- En la lírica trobadoresca, paraules que amaguen el nom de la dama a qui s’adreça la cançó, o el d’un altre trobador, que apareix en la tornada final.