Francesc Vila i Batallé fvila1@xtec.cat
COMENTARI DE TEXTOS LINGÚÍSTICS 1. ADEQUACIÓ Propietat del text que determina la varietat (dialectal/estàndard) i el registre ( general/específic, oral/escrit, objectiu/subjectiu, formal/informal) que cal usar en cada situació comunicativa, en cada context. És a dir, a l’hora de construir un missatge són presents: - l’origen geogràfic, social o generacional dels interlocutors - el grau de formalitat - el canal de comunicació - el camp de la realitat - la intenció comunicativa Requisits discursius: - Propòsit comunicatiu pel qual ha estat produït - Correcció en el tractament personal - Grau de formalitat o to familiar - Manteniment del grau d’especificitat: terminologia específica i registre científic pertinent - Relació entre text i context: l’enunciació com a conjunt de produccions lingüístiques que funcionen com una unitat comunicativa integrada la qual inclou: - el procés comunicatiu de produir i entendre un missatge (acte discursiu) - els interlocutors (emissor i receptor) - un temps (ara discursiu) - un espai (aquí discursiu) - Comunicació verbal (elements lingüístics) i no verbal ( elements no lingüístics que incideixen en la interpretació del missatge lingüístic) - Coneixements enciclopèdics (lligats a la cultura en què viu el receptor) i marc (el nostre coneixement convencional d’alguna situació) - Veus del discurs: - Autor real-lector real - Autor model-lector model - Locutor-alocutari (emissor-receptor) - Enunciador (parla en primera persona) - Punts de vista i empatia (locutor es posa en la pell)
1
Francesc Vila i Batallé fvila1@xtec.cat
2
- Polifonia (desdoblament de veus), tot i que poden coincidir: - Autor: productor físic de l’enunciat - Locutor: qui parla en primera persona - Enunciador: veu que assumeix cada acte de parla concret - Variació lingüística: - Variant dialectal i diatòpica (eix geogràfic) - Variació diastràtica (eix social) - Variació diafàsica o funcional (eix situacional) - Registre: Estàndard Formal Col·loquial Vulgar Es defineix a partir de: temàtica, relacions entre interlocutors, intenció comunicativa i la manera com s’estructura formalment el text - Màximes conversacionals i implicatures segons el principi de cooperació (interlocutors han de construir conjuntament l’intercanvi comunicatiu i contribuir-hi a cada moment) del filòsof Paul H. Grice a. Màxima de quantitat (ser exacte) b. Màxima de qualitat (demostrar-ho) c. Màxima de rellevància o de relació d. Màxima de manera (fer-se entenedor) - Pressuposicions (informacions impílícites que conté l’enunciat) - Intertextualitat (integració d’un text dins d’un altre text)
2. COHERÈNCIA Fa referència tant al tema o idea global del text, com a la seva estructura. S’ocupa d’aspectes com ara: - Tema del text: Mot temàtic (expressions o mots que sintetitzen la idea central del text) i funció del títol - Selecció de la informació - Quantitat d’idees, d’informació, de contingut Les rellevants i fonamentals, presents en l’escrit Les no tan imprescindibles
Francesc Vila i Batallé fvila1@xtec.cat
3
- Quantitat d’informació: les idees poden aparèixer completament explicades o bé només mig desenvolupades (comprensió dificultosa) - La superestructura: Reconeixement de l’esquema textual emprat amb domini de les regles - La macroestructura: síntesi de tota la informació. Operacions que permeten construir expressions lingüístiques generalitzadores i simplificadores de la informació global que el text ofereix: - Omissió (de banda el poc rellevant) - Selecció (tria de la informació) - Generalització (extreure el comú) - Integració (diversos conceptes en un sol) - Progressió temàtica: Anar afegint informació nova (remàtica) a la ja coneguda pel context (temàtica) - Isotopia ( repeticions de significats – conceptual – que contribueixen a la coherència del text)
3. COHESIÓ És el resultat d’un esforç de l’emissor per donar pistes que guiïn el receptor cap a la construcció del sentit del text. Inclou els mecanismes de tipus sintacticosemàntic que s’utilitzen per a explicitar els lligams que hi ha entre les diferents parts del text. Els mecanismes cohesius bàsics són:
Recursos de cohesió basats en la referència - Coreferència: dos elements d’un text es refereixen a un mateix objecte i que la interpretació d’un orienta la significació interpretativa correcta de l’altre. - Deïxi: estableix relacions entre alguns elements del text i altres elements situats en el context. Tenim la personal, espacial i la temporal Són deíctics: els pronoms personals els morfemes verbals, els possessius, els demostratius, adverbis i expressions de lloc, temporals i morfemes de temps. - Anàfora: és la relació establerta entre un element d’una oració i un altre element de la mateixa o de diferent oració
Francesc Vila i Batallé fvila1@xtec.cat
4
- El·lipsi: supressió d’un element redundant, de forma que no es pronuncia, tot i que l’interpretem i ocupa una posició sintàctica determinada - Proformes: relacions substitutives que reemplacen elements presents en el text (pronoms, determinants...) - Repetició: d’un element aparegut en la seqüència anterior amb identitat total - Substitució lèxica basada en una relació de significat (cohesió lèxica) Sinònim: les dues produccions resulten efectivament intercanviables (buscar/cercar) Hipònim: extensió semàntica més reduïda (automòbil/furgoneta) Hiperònim: extensió semàntica més àmplia (pera/fruita) Perífrasi: substitució lexical més extensa (Barça/club blaugrana/ campió de la lliga) Metàfora: manera original d’expressar la realitat - Concordança morfològica de gènere, nombre, persona, temps, mode i aspecte verbal
Recursos de cohesió basats en la connexió - Connectors: Conjuncions Adverbis Preposicions Locucions o sintagmes preposicionals Interjeccions Signes de puntuació - Flexió verbal: L’ús del temps verbal afavoreix la fragmentació del text en paràgrafs, en blocs temàtics; per tant, en facilita la comprensió La utilització flexiva dels verbs permet individualitzar les unitats que formen el discurs L’ús dels temps verbals indica les prioritats internes d’un text La utilització del temps verbal informa sobre l’actitud de l’autor del missatge - La modalització que dóna compte de la subjectivitat (posició que pren el parlant) del discurs amb els següents marcadors:
Francesc Vila i Batallé fvila1@xtec.cat
5
Elements lèxics valoratius Fórmules d’expressivitat de l’emissor Recursos prosòdics: entonació, gràfics, puntuació (parèntesi o cometes) Procediments pragmàtics com l’ironia, la interrogació retòrica, canvi de registre, canvi de llengua,.. - El discurs reportat (dins d’una enunciació se n’integra una altra): Estil directe: reproducció textual Estil indirecte: reproducció d’un enunciat mantenint només el significat i modificant la forma per tal d’integrar-la dins del propi sistema enunciatiu Estil indirecte lliure: dissociació de dos actes d’enunciació Monòleg interior:l’enunciació no és dominada per un narrador - Estil segmentat (textos més clars, encara que plans i poc lligats) vs. cohesionat (oracions llargues amb estructura sintàctica complexa i articulada)
4. RECURSOS ESTILÍSTICS - Ironia: el sentit de l’enunciat és el contrari del que significa literalment - Metàfora - Hipèrbole - Personificació - Repetició - Enumeració - Adjectivació