EN MARXA!
Número 4 3a època Estiu 2011
Publicació semestral de Maulets, el jovent independentista revolucionari
Reivindiquem Països Catalans Pàg. Pàg. 66 aa 99
Les reformes dels estats: via lliure cap al neoliberalisme Pàg. 10 i 11
Les revoltes al nord d’Àfrica i Orient Mitjà, sembrant esperança malgrat els impediments Pàg. 12 i 13
EN MARXA!
2
EN MARXA!
Publicació semestral de Maulets, el jovent independentista revolucionari
Disseny i maquetació: fotlifoc.blogspot.com
editorial
Entrant a l’autopista neoliberal Ben endins del tercer any oficial de crisi econòmica capitalista, la ciutadania dels Països Catalans ens immergim en un vehicle que han escollit uns pocs i que ens duu directament a l’autopista neoliberal. El draconià camí, diuen, no té marxa enrere, i és pel bé de tots, “del sistema”, -valgui’s el sarcasme-.
Així, la ciutadania està essent espectadora de com una dreta creixent s’està apoderant dels respectius governs autonòmics, estatals i municipals i ens estan conduint a una autopista de tisorades que ja han anat encimentant els governs de Zapatero i Sarkozy. Tenen, per tant, el camí aplanat per a la construcció dels respectius estats de lliure empresa, ensordits pels dictats del mercat global. Vénen, doncs, temps difícils, en què el jovent roman al punt de mira. La reforma de les pensions, la privatització de la sanitat i l’ensenyament, universitats... no tenen altra víctima més directa que el jovent d’avui, prop de la meitat del quals ja està a l’atur. La nació catalana, a més, s’enfonsa en una situació conjuntural en què es consolida una classe política que manté la corrupció com a norma i que aviva més que mai l’autoodi cap a la pròpia catalanitat de tot el territori. És alarmant, en definitiva, que al poble català li sigui negat viure en normalitat pel simple fet de ser poble, tal i com indiquen les apagades d’emissions de TV3, els retrocessos del català a l’ensenyament públic i les contínues negacions a la unitat de la llengua i del país. Tenim, doncs, l’enemic a casa. És en aquestes circumstàncies on es fan imprescindibles les respostes de base, participatives i directes. Es fa més palesa que mai la necessitat d’unir forces en clau juvenil, entre la CAJEI i Maulets. Cal que l’esquerra independentista aporti una resposta sòlida i unida, tant per fer front a la situació actual, com per oferir una eina eficaç a un jovent que en molts casos ja s’ha començat a organitzar. Respostes de base, participatives i directes, com han suposat l’auge de la CUP a tot arreu on hi ha tingut presència. És, doncs, una aposta a mantenir i enriquir, que ha connectat de forma madurada i realista amb un poble que ja comença a estar fart d’estar castigat, de perdre drets socials i llibertats nacionals.
el semàfor
contacte@maulets.org enmarxa@maulets.org Seu Nacional C/Amàlia, 16 baix 08302 / Mataró (el Maresme)
www.maulets.org
El català a l’ensenyament, en perill
La irrupció de Bildu al mapa polític
“Eliminar la línia en valencià a l’ensenyament ja al curs 2012-2013, en favor d’una sola línia lingüística”, aquestes són les intencions del conseller valencià d’Educació Alejandro Font de Mora, que suposen un nou cop al sistema lingüístic. Ara per ara, són milers els valencians que han d’abandonar la seva llengua a mesura que es fan grans: la línia valenciana suposa ara el 33,3% de la primària, 27,3% de l’ESO i un 18% del batxillerat. En estat d’alarma també es troben les Illes, amb el nou president José Ramón Bauzá, que ja ha fet pública anteriorment la voluntat de suprimir el Decret de Mínims i les normatives de normalització lingüística, així com no reconèixer el català com a llengua pròpia de les illes.
Amb més de 310 mil vots i 1138 regidors elegits a Euskal Herria, situant-se com a primera força en càrrecs electes i segona en nombre de vots a Euskadi, no hi ha dubte que estem davant d’un èxit rotund de l’esquerra abertzale. Així, la formació política ha irromput amb més força que mai al mapa polític, després d’anys en què una bona part del poble basc no hi ha tingut representativitat, com a fruit de la política d’il·legalitzacions iniciada en ferm el març del 2003 amb les il·legalitzacions de Batasuna, EH i HB. Aquest cop, però, l’arbitrarietat de la justícia espanyola no va impedir fer-ho possible, amb 6 vots contra 5 per part del Tribunal Constitucional.
EN MARXA!
3
roda de comarques
Acció contra el consumisme Barcelona (Barcelonès)
Mural en defensa del català a l’ensenyament Girona (Gironès)
Sopar popular a les falles alternatives Benimaclet (l’Horta)
Marxa en defensa del territori (Maresme)
Davant les Corts per la llibertat d’expressió València (l’Horta)
Mural pel 8 de març Benimaclet (l’Horta)
Manifestació juvenil del 25 d’abril Llíria (Camp de Túria)
Enterrament de la pagesia i el petit comerç Amposta (Montsià)
Concert en defensa de la llengua Girona (Gironès)
Acció en contra de les retalladesValència (l’Horta)
Fotografia: Roser Ortiz
Concert contra la persecució a l’independentisme, el passat 4 de juny Argentona (Maresme)
Durant tot l’any i arreu del país assemblees de Maulets convoquen i participen d’actes, xerrades, fan accions i manifestacions. Aquí en fem un petit recull dels últims mesos
EN MARXA!
4
lluites locals Dia a dia, des d’arreu del territori s’impulsen lluites i campanyes locals. Aquí ens en fem ressò en una petita mostra
l’Alcoià
el Baix Llobregat
Centre històric viu! Lluites obreres
El centre històric de Castalla viu en l’actualitat una pèssima situació de deteriorament, de cases ensorrades, carrers en mal estat i, el que considerem més important, una pèrdua de teixit social del barri, que esdevé alhora causa i efecte de la mateixa problemàtica. Des de l’Associació d’amics i veïns del centre històric de Castalla (amicsiveins.blogspot.com) s’ha treballat, a banda de per la conscienciació de la resta del poble, per posar els fonaments del que podria ser un Pla Integral per a aquest barri. El passat 26 de Març es va realitzar una jornada reivindicativo-festiva amb la col· laboració de Maulets l’Alcoià en un parc d’aquest barri, amb l’objectiu d’apropar la realitat del centre històric a la resta de ciutadans de Castalla, així com demostrar que donar-li vida és una qüestió de responsabilitat i compromís per part de tots. La jornada va consistir primerament en l’or-
ganització d’una taula redona amb dos membres de la plataforma Salvem el Cabanyal i un veí del barri del Partidor d’Alcoi. Dos barris afectats per problemàtiques típiques de les polítiques urbanístiques al País Valencià i dels conflictes que generen. Unes polítiques més preocupades per tenir la cara “ben rentada” que pels teixits socials i la quotidianitat de les ciutats. En acabat, va haver-hi una cerveseta popular amenitzada per diferents grups de música del poble que va concloure amb la interpretació d’una cançó creada expressament per a aquesta ocasió. Des de Maulets l’Alcoià valorem molt positivament el fet de tenir l’oportunitat de compartir experiències amb altres col·lectius compromesos amb aquest tipus de lluita, perquè teixint un entramat de moviment social arrelat en la lluita quotidiana caminarem cap al poder popular
La recuperació de la nostra memòria històrica, juntament amb al dignificació de totes aquelles que han lluitat per les nostres llibertats individuals i col·lectives, són aspectes claus per conèixer-nos com a poble. Des de l’Assemblea de Maulets del Baix Llobregat, durant el passat mes d’abril s’organitzà un cicle de xerrades al voltant de les lluites obreres a la comarca. Des de la industrialització, fins a les reivindicacions durant el franquisme i la transició. Les jornades s’emmarquen en la companya nacional de Maulets contra la crisi capitalista, i tenien també per objectiu fer-nos recordar que si ens organitzem i lluitem podem plantar cara i vèncer. Val la pena destacar en el cicle la xerrada sobre la vaga de Laforsa a Cornellà, que va comptar amb la presència d’un ex-treballador de la fàbrica. Un conflicte que s’inicià amb l’acomiadament d’un treballador per un error en el procés de producció, seguí la solidaritat dels companys, la resposta de 150 acomiadaments més, i que acabà amb més de 3 mesos seguits de vaga, i la paralització de més de 60.000 persones al Baix Llobregat. Els obrers plantaven cara i ho feien amb el suport de les famílies i
la societat. Finalment, el conflicte acabà amb sancions a 10 treballadors i la readmissió de tots els acomiadats. Reflecteixen la força de la comarca les paraules d’un general de l’exèrcit franquista de l’època en una reunió del Ministeri de l’Interior amb Franco: “España tiene dos preocupantes problemas: la ETA y Cornellà”. Uns “problemes” que venien de lluny, de la mà dels maquis com en Quico Sabaté (de la Torrassa, a l’Hospitalet) i els seu actes de propaganda i agitació. I de més enllà, en les organitzacions obreres dels anys 30. Són especialment interessants les experiències d’autoorganització i cooperativisme de l’època. En un moment en què les condicions de treball eren infrahumanes, i en què el pistolerisme i l’acomiadament per motius polítics era el pa de cada dia, les obreres decidiren organitzar-se creant cooperatives. Això no només els va permetre poder treballar, sinó que van ser experiències i mètodes d’autoorgantizació lliures de patrons, que en molts casos van permetre mantenir la producció sense problema durant la guerra civil i la Revolució. Juntament amb les cooperatives de treball, també es crearen escoles i centres de salut.
EN MARXA!
5
lluites locals
la Garrotxa
Apostant per la cultura popular Enguany es va celebrar, dissabte 2 d’abril al poble de Montagut, el 2n Combat de Corrandes de la Garrotxa, organitzat per l’assemblea de Maulets de la Garrotxa i el Grup de Joves de Montagut, entre d’altres col·laboradores. Al matí tothom va poder participar a un taller de bèlit organitzat per l’equip de Girona Cupdecana. Després, gent de totes les edats va poder gaudir d’una cercavila pel poble, per la qual cal agrair la participació de la colla Terra Aspra de Montagut. Seguidament es va passar al dinar, amb una assistència de més de 200 persones. A les 4 de la tarda va començar el combat de corrandes, amb 11 contrincants. Les més de 300 persones que van seguir el combat finalment observaren com el jurat, de noms coneguts com Anna Roca, Clara Segura i Gustinet d’Espolla, i l’àrbitre, Marta Rius, donaven el premi,
com fa dos anys a Santa Pau, a l’Albert Botran. Ja cap al tard, totes les assistentes van poder escoltar en Manelic de Pera, un bon músic que ens va oferir grans cançons de l’Alta Garrotxa.
Actes com aquests, plens de cultura popular, són els que de mica en mica construeixen el país i no deixen que tradicions ben catalanes es quedin en l’oblit, a més d’ensenyar-nos a gaudir d’un altre tipus d’oci apte per a totes les edats. Sabem que això no és interès d’unes poques, sinó d’una bona part de la població, fet demostrable amb les més de 450 persones que van passar per les diferents activitats d’aquest 2 d’abril a Montagut. Som moltes, i cada dia més, les qui estimem la cultura catalana i mai la deixarem perdre. Lluitarem per consolidar un espai a la Garrotxa mantenint actes com aquests anualment i construint-ne de nous.
el Baix Ebre
La Jota a la Plaça
L’any 2006, des del Casal Popular Panxampla va nàixer el projecte de La Jota a la Plaça. Com sabeu, el Casal Popular Panxampla de Tortosa ha estat i és sovint punt de trobada de diferents moviments socials i de l’esquerra independentista, i és que, no de bades, som cruïlla dels Països Catalans. Tot i així, quan vam començar amb La Jota a la Plaça, el nostre marc de referència eren les Terres de l’Ebre. A les Terres de l’Ebre la cultura popular i la tradició ens ve marcada pel ritme de jota -música, dansa i cançó improvisada. Actualment, però, i sobretot a Tortosa, la teníem i la tenim ubicada dalt de l’escenari. La gent la sent com a pròpia, s’hi emociona, però la viu majoritàriament com a espectadora. Amb La Jota a la Plaça pretenem recuperar la jota en la seua vessant més popular i retornar-la, com a element de festa, al seu lloc d’origen: la plaça i el carrer, des d’una actitud activa i participativa. Tenim
clar també que la jota complix una funció social i que és una eina més de lluita. Aprofitem les nostres ballades per manifestar una vegada més, esta vegada a ritme de jota, el nostre compromís en la defensa del territori, en la recuperació de la memòria, en la defensa de la llengua i la cultura catalana... Volem contribuir, també, a introduir la jota en l’imaginari cultural català i d’esta manera aconseguir que responga a la riquesa i gran diversitat que tenim gràcies a la singularitat dels diferents territoris que conformen els Països Catalans. Així, després de cinc anys, allò que era un projecte i que partia d’una anàlisi de la realitat a Tortosa i a les Terres de l’Ebre, ja és una realitat que intenta omplir les places a ritme de jotes que ens arriben des de les Illes, el País Valencià, la Franja i de diferents indrets del Principat. I és que, per què no, si volem buscar una dansa que ens unisca a nivell nacional, sense dubte, serà la jota!
6
EN MARXA!
reportatge
Som Països Catalans
En aquest número de la revista EnMarxa!, parlem amb cinc persones del món de la cultura catalana sobre la necessitat d’articular els Països Catalans per alliberar-nos de les visions reduccionistes de la catalanitat i l’oblit (quan no clar atac) cap al nostre marc nacional complet, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Parlem, per enriquir i aprofundir les visions que se’n tenen des de diferents indrets de la nostra nació, amb Julià de Jòdar, de Barcelona, Toni Cucarella, de Xàtiva, Tomeu Martí, de Palma, Pere Manzanares, de Perpinyà, i Quim Gibert, de Fraga.
EN MARXA!
Cal crear un poder popular que tinga el seu marc de referència en els Països Catalans, perquè ha de ser aquest poder popular el que ens porte a la llibertat nacional en un marc de relacions socials justes. L’independentisme ha d’estar necessàriament lligat a la construcció d’unes noves relacions socials per afrontar de manera coherent els reptes que li cal afrontar: l’alliberament total del seu poble. No ens podem limitar, doncs, a la reivindicació d’unes essències pàtries que, a poc a poc, en el context de mundialització i uniformització accentuada, i de segles d’ocupació espanyola i francesa, van aconseguint que se’ns fonguen entre els dits. I sobretot en zones on la consciència diferencial és molt reduïda. Els Països Catalans existeixen i existiran durant un bon temps. Però també poden deixar d’existir en un moment determinat. Perquè els Països Catalans, la nostra nació, la construïm els catalans en la nostra actuació quotidiana. Els Països Catalans són un marc encara en permanent construcció: la consciència del marc nacional l’anirem consolidant amb la nostra actuació, i en cap cas no pot respondre d’un plantejament estàtic, acrític i immobilista. Els catalans compartim una sèrie de trets culturals que cal protegir de les agressions externes: una mateixa llengua, una mateixa tradició cultural, gastronòmica i festiva... Una cultura que cal protegir dels perills de la regionalització i el particularisme perquè esdevinga una eina per a la creació d’una consciència vertaderament nacional. Cal, però, una actuació més enllà de la defensa d’aquests elements «en perill», per aconseguir que el discurs independentista esdevinga «atractiu», «útil». Perquè més que mai és necessària una política del poble i per al poble, i és l’hora que assumim el repte que des de fa quaranta anys ens hem proposat: la independència dels Països Catalans i la justícia social. Cal, més que mai, un Moviment Català d’Alliberament Nacional al servei del poble català, una esquerra independentista que treballe per la construcció nacional.
El relat de l’opressor Julià de Jòdar
Badalona (el Barcelonès Nord) escriptor i editor, col·labora amb diversos mitjans de comunicació No fa pas gaire, en un acte políticocultural promogut per Endavant al Poble Nou de Barcelona, vaig tenir ocasió de dir que el relat polític de la nostra nació ens l’està fent l’opressor i que l’única sortida nacional viable és que cal que comencem a fer-nos-el nosaltres mateixos.
Principat
La construcció dels Països Catalans, el marc d’acció col·lectiva que volem alliberar, passa per una necessària coordinació i creació de referents comuns. I en això l’esquerra independentista hi juguem un paper clau. Cal fer una prioritat de la coordinació d’iniciatives de cultura popular, la creació d’espais comunicatius propis, la promoció dels grups de música joves, la coordinació de les lluites en defensa del territori, l’articulació dels moviments anticapitalistes, la creació d’una xarxa d’economia solidària, de teixit cooperatiu i de producció local.
7
Una primera, i principal, fal·làcia del relat de l’opressor, per exemple, és que el Principat ha ficat tant el nas en els afers valencians que ha malmès qualsevol possibilitat de relació de bon veïnatge, amb què es justificarien des del blaverisme i les bombes fins a la persecució interior contra la llengua i l’apagada de TV3. Però, des del punt de vista nacional, és tot el contrari: durant el franquisme, el Principat va mantenir importants i sostinguts lligams culturals amb el País Valencià, però va ajudar a construir el nou Estat borbònic, participant en la elaboració de la Constitució de 1978, que negava tota possibilitat reunificadora als nostres països i permetia als senyors Alfonso Guerra del PSOE i Abril Martorell d’UCD repartir-se el País Valencià i encetar la «batalla (anticatalana) de València»; d’aquesta manera, la part sud de la nació fou sacrificada i deixada políticament a la seva sort –o sigui, a mercè de l’opressor— i els del nord es van centrar exclusivament en aconseguir el migrat Estatut de 1979. Naturalment, aquest abandonament d’una part fonamental de la nació per l’altra, va propiciar que el conjunt dels Països Catalans perdés de vista la necessitat de treballar conscientment per la unitat política i que cada territori tractés els seus afers amb l’opressor com si fossin una qüestió particular. (Una entrevista recent feta a un intel·lectual valencià, en la qual només es parlava dels afers interns de les forces polítiques
valencianes, sense posar-les en relació amb el conjunt de la nació, va ratificar aquesta trista provincianització, extensible a cadascun dels nostres països). La postura de la política del Principat respecte al conjunt nacional ha tingut efectes altament nocius en una segona, i no menys important, fal·làcia del relat opressor. Aquesta ve a dir: quan nosaltres aconseguirem la independència, la resta dels territoris, seguint el nostre exemple, ja pujaran al nostre carro, i aleshores podrem reconstruir la unitat nacional. O el que és el mateix: atesos els ritmes distints en la marxa de cada territori cap a l’emancipació, el que cal és que els ciutadans i les entitats més conscienciades del País Valencià i de les Illes s’incorporin, individualment, a les instàncies que es vagin creant al Principat –per exemple: a la futura Assemblea Nacional Catalana, en tràmit de ser creada aquest any 2011. Una posició molt lògica, massa lògica i tot: tant ho és, de lògica, que sembla mentida que ningú no s’hagi demanat quina és la repressió que ens estem fent damunt nostre, en tant que ciutadans de la nació catalana, quan no l’anomenem directament Assemblea Nacional dels Països Catalans, així, amb un parell; i com és que, en el seu camí de cristal·lització pública, no preveiem de celebrarne sessions plenàries a les Illes, al País Valencià, a la Franja, i a la Catalunya Nord, seguint l’itinerari real que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dit d’una altra manera: com és que no desafiem la legalitat territorial espanyola i francesa amb les armes de la legitimitat nacional catalana, com a una de les primeres fites en el camí conjunt vers la independència dels Països Catalans.
EN MARXA!
8
Els nostres fills es parlen en castellà
La Nació Catalana, la lògica i el sentit comú
Quim Gibert
Tomeu Martí
Fraga (Baix Cinca)
Palma (Mallorca)
psicòleg i coautor de Removent consciències
Situacions com aquestes s’expliquen perquè la inseguretat lingüística s’ha apropiat de molts veïns de la Franja de Ponent i altres catalanoparlants. I és que per viure en català necessitem referents sòlids a l’hora de fer camí. Segons Francesc To r r a l ba, filòsof, per viure ens calen certeses, fiar-nos de les estructures que trepitgem: «no comprovem, abans de fer un pas, si la terra que
trepitjarem és ferma. Donem per suposat que és sòlida» (en el llibre La gratuïtat).
El primer que cal tenir clar és que els territoris compresos entre Salses i Guardamar i entre Fraga i Maó som per raons històriques, culturals i lingüístiques, una nació. I cal no oblidar que, en l’àmbit oficial, la major part d’aquests territoris compartim una estructura estatal –l’estat espanyol- i un títol de ciutadania: la ciutadania de la unió europea.
Illes
La Franja
«No t’has adonat que els nostres fills es parlen en castellà entre ells?», em va dir no fa gaire una fragatina. Qui més qui menys és testimoni que les noves fornades de fragatins, siguin educats a casa en català o no, solen parlar-se en castellà. Hi ha avis i néts que parlen llengües diferents: s’està produint un trencament generacional. Per a la majoria de famílies de Fraga, però, és un fet irrellevant.
vicepresident de l’Obra Cultural Balear i de la Federació Llull
Viure instal·lats en aquesta inseguretat contribueix a l’extinció de la nostra llengua. El lingüicidi que no va aconseguir d’arrodonir Franco, ara l’està perpetrant, amb guants de seda, la democràcia espanyola. Abans que la desarticulació de l’àmbit lingüístic català sigui irreversible, convé cercar formes per vertebrar-nos i projectar-nos nacionalment. Els vincles s’estableixen moventnos pel país, sigui per mitjà de contactes, lectures, intercanvis, estades... Per què no descobrir llogarrets tan singulars com l’Aiguabarreig, El Palmerar d’Elx, La Fageda d’en Jordà, El Lluc, La Cova de l’Aragó...? Si no coneixem el territori ni la seva gent, difícilment podrem estimar-lo. Per Iu Forn, periodista, el que no es coneix no existeix: «i el que no existeix, desapareix» (Avui, 8-4-11). Vincular-nos ens configura però per a continuar sent una identitat viva dins la diversitat, ens hem de tractar bé, exquisidament bé. I és que tenir cura de les coses nostrades és el millor aliment per a créixer sans i estalvis.
És cert que la Nació Catalana, esquarterada fa més de 350 anys i ocupada i subjugada des de en fa 300 per part dels estats francès i espanyol, pateix tots els mals típics de qualsevol poble colonitzat. Entre ells una important manca de consciència de la pròpia identitat. Per ventura el mapa més aproximat per conèixer quin és l’estat de la consciència nacional és el mapa que han dibuixat les consultes populars sobre la independència que s’han fet del setembre de 2009 a l’abril del 2011. Malgrat tot, la realitat és caparruda. La lògica i el sentit comú indiquen que els territoris que formen la Nació Catalana continuen tenint els mateixos interessos comuns. La Nació Catalana és ben viva (encara que s’eviti el mot català, criminalitzat en molts àmbits) en les expres-
sions culturals i artístiques, en les estructures socials i en els interessos econòmics. De Salses i Guardamar i entre Fraga i Maó compartim qüestions tan importants com la mateixa història, la mateixa llengua pròpia, la mateixa cultura, la mateixa mar, el mateix clima, els mateixos interessos... i els mateixos problemes i enemics. Sempre he estat partidari d’aplicar aquell lema ecologista de “pensa globalment, actua localment” al nostre treball en favor de l’alliberament del nostre Poble. Si pensam globalment en tota la nació ens n’adonarem de la quantitat d’esforços que inverteix l’enemic per mantenir-nos separats, dividits i enfrontats. Especialment en els àmbits de la comunicació de masses, de la mobilitat i del mercat cultural. Els independentistes podem jugar el paper d’avantguarda que tan avesats estam a desenvolupar. Cal crear espais de trobada entre persones d’arreu de la nació. Cal reforçar els existents i crear nous mitjans de comunicació alternatius de tota la nació. I cal facilitar i abaratir la mobilitat de les persones, però també dels productes i creacions culturals entre els nostres territoris.
Anuncia’t i col·labora
enmarxa@maulets.org
EN MARXA!
9
Països Catalans per instint de superviència
Té sentit l’independentisme a Catalunya Nord?
Xàtiva (la Costera)
Perpinyà (el Rosselló)
Toni Cucarella
Pere Manzanares
escriptor, col·labora amb diversos mitjans de comunicació
Els pobles catalans vivim d’esquena els uns dels altres. La majoria ha assumit les normes
d’intercomunciació i de convivència imposades pels espanyols. Cosa que ha propiciat l’actual fragmentació de la llengua. En conseqüència, la nostra creació cultural –el nostre mercat–, és minifundista i econòmicament poc rendible.
A Catalunya Nord podria semblar irreal declarar-se o militar per la independència. Tres segles i mig d’aculturació i d’integració a l’estat francès han dibuixat un territori i una societat singulars. Qualsevol visitant se’n pot adonar.
Cal considerar els Països Catalans, doncs, des de la «rendibilitat econòmica». I que no s’escame ningú: a la guerra com en la guerra. La nostra cultura ha de ser «competitiva» en el món global i mercantilista al qual estem sotmesos. Són necessàries mesures polítiques que permeten no solament la supervivència de la nostra cultura, més i tot convertir-la en una referència mundial. Si ens importa el futur de la nostra cultura, de la nostra llengua, els Països Catalans són l’única proposta política que la fan econòmicament factible.
Només cal posar de relleu que avui dia la meitat de la població que hi viu ni tan sols hi ha nascut! Fet únic en tots els Països Catalans. Tot i això, no han desaparegut ni de bon tros les manifestacions de catalanitat dins la societat . Ara bé, políticament quins són els camins possibles del catalanisme?
No hi ha essencialisme dogmàtic, doncs, sinó una visió realista del món global en el que vivim. Un món que ens obliga a ser pragmàtics, a pensar les nostres decisions polítiques des del més bàsic instint de supervivència. I per a sobreviure cal pensar estratègies des de la unitat i no des de la fragmentació: si per por dels pardals deixàrem de sembrar, tard colliríem.
A curt termini, el principi de realitat porta a estratègies de col·laboració amb institucions i partits hexagonals. El temps sentenciarà sobre l’èxit o no de l’estratègia. Mentrestant uns i altres no tindrien de bandejar la construcció, en paral·lel, sigui d’un moviment, sigui de realitzacions concretes en tots els àmbits possibles: culturals, socials, econòmiques... clara-
Catalunya Nord
País Valencià
Hi ha molta gent que pensa, sobretot al País Valencià, que els qui defensem els Països Catalans ho fem des d’un obtús essencialisme o colpits per una mística purament devocional. Res més lluny de la realitat. Ben al contrari, ho fem des del més absolut pragmatisme, ben bé per pur instint de supervivència. Fet i fet, quan una comunitat se sap amenaçada tendeix a agrupar-se per defensar-se millor. Així actuen fins i tot els animals. Els romans, amb aquell sentit imperialista que els va empènyer a conquerir i subjugar altres pobles, practicaven aquesta coneguda divisa: divideix i venceràs. Només cal pensar que l’espanyolisme podria assumir, si més no a nivell purament «estaturari», que Catalunya és una nació, que mai no ha mostrat cap animadversió especial cap a la «nació valenciana»; tanmateix, s’expressa amb notable virulència davant el projecte polític dels Països Catalans; no debades estan prohibits implícitament per la Constitució Espanyola. Si ells els temen, serà perquè a nosaltres ens convé: com més por té el gos, més lladra.
activista cultural, i fundador i impulsor de Ràdio Arrels
La història recent ha demostrat a bastament les poques perspectives de desenvolupament i de respecte de la identitat des de l’estat francès i de les institucions vigents al territori.
ment ubicades en el marc dels Països Catalans com a referent preferencial. Des d’una escola catalana a una ràdio, d’un centre cultural a una empresa o a la mateixa USAP, aquest marc és l’únic a oferir potencialitats i perspectives. Em sembla que més enllà de les paraules són aquests actes de transgressió d’una cultura i d’un pragmatisme heretats del passat que donaran pas demà a una legitimitat social que farà que els Països Catalans i la independència de Catalunya no podran més ser titllats de surrealistes en cap dels nostres territoris, ni a Catalunya Nord.
EN MARXA!
10
reportatge
La crisi obre les portes al capitalisme salvatge Les retallades i reformes permanents amb l’excusa de la recessió estan servint a les classes dominants per ampliar els seus privilegis
Al segon número d’En Marxa! analitzàvem l’origen i els primers efectes de la crisi des de l’òptica juvenil catalana. Tot seguit fem un cop d’ull a les primeres reformes estructurals que els governs estan aplicant en l’actual context de depressió econòmica. Unes reformes que carreguen el pes de la crisi sobre les classes populars aplicant religiosament els principis neoliberals: desregulació, retallada i privatització de serveis públics i afavoriment dels interessos empresarials. Neoliberalisme, doctrina del xoc i el govern dels mercats El neoliberalisme és el model de capitalisme més radical, un model que s’aplica des de fa tres dècades i que és responsable de la virulència de l’actual crisi. Un model d’extrema dreta que perjudica el benestar de la societat i només afavoreix les classes altes, i que no és fàcil d’aplicar per part dels governs. És per això que els seus promotors aprofiten moments de crisi, de por social i d’inestabilitat per implementar les reformes adients. Sembla contradictori veure les grans empreses, bancs i inversors aprofitar la crisi que ells mateixos han provocat per ampliar els seus beneficis i empitjorar el nivell de vida de les classes treballadores.
Se’ns bombardeja amb la idea que «cal que ens estrenyem el cinturó» a través d’uns plans de xoc que no afecten tothom per igual. No es parla dels enormes beneficis que bancs i inversors han guanyat a través de les bombolles financeres, ni de les penúries que pateixen les persones aturades, desnonades, precàries... Només se’ns exigeix treballar més per menys, a l’espera que apaivaguem les exigències dels «mercats» (eufemisme per referir-se als rics). La sobirania de tots els pobles del món es veu anul·lada davant del poder d’aquests inversors internacionals. Les grans fortunes estatals i globals sostenen econòmicament els partits polítics, financen els mitjans de comunicació, escriuen els informes del Fons Monetari Internacional, redacten les lleis de la Comissió Europea... Poden enfonsar un país en la crisi i el deute i obligar-lo a adoptar mesures dràstiques d’ajustament. Aquesta estafa global també existeix a nivell regional. A la Generalitat de Catalunya, per exemple, el conseller de salut, Boi Ruiz, és expresident de la patronal d’hospitals privats, i el c o nseller responsable de les retallades universitàries, MasColell, presideix una empresa que ofereix màsters privats. Primeres mesures «anticrisi»: salvar els rics En esclatar la crisi la primera reacció dels governs va ser protegir la banca. La Reserva Federal americana i el Banc Central Europeu van injectar centenars de milers de milions al sector financer. L’estat francès va construir un fons de 360.000 milions d’euros públics per reforçar la seva banca, sense plantejar una contrapartida per
aquestes ajudes, ni parlar de nacionalitzar un sector que havia demostrat ser molt perillós en mans privades. A l’estat espanyol la crisi s’ha manifestat amb molta més intensitat, a causa de la precarietat, flexibilitat i temporalitat del mercat laboral i de la importància que havia tingut l’especulació immobiliària. Com a l’estat francès, s’han creat diversos fons per tal de donar i prestar diner públic a les entitats financeres amb problemes, posant a la seva disposició fins a 200.000 milions d’euros. No contents amb això, s’ha iniciat un procés de reestructuració de les caixes d’estalvi, potenciant-ne la fusió i l’acomiadament massiu de treballadors via prejubilació, i posteriorment privatitzant-les. I totes aquestes ajudes es realitzen mentre la banca obté milers de milions de beneficis i mentre equilibra els seus pressupostos amb execucions hipotecàries, embargaments a famílies endeutades, frau comptable i control de preus al mercat de l’habitatge. Així mateix, l’estat espanyol ha satisfet altres reivindicacions històriques de la dreta, sobretot pel que fa a política fiscal: reducció d’impostos progressius i ampliació d’impostos regressius; reducció de l’IRPF i augment de l’IVA al 18%; reducció de la cotització de les empreses a la Seguretat Social un 0,5%; reducció de l’impost sobre beneficis de les PIMES; eliminació de l’impost sobre Patrimoni. Al Principat en particular s’ha eliminat l’impost de successions, que ja només pagaven les rendes altes. Destrucció de l’Estat del Benestar: ajustar el dèficit retallant la despesa social La crisi econòmica ha reduït els ingressos dels estats i n’ha disparat les despeses. Això ha augmentat el dèficit públic per sobre dels límits dictats per
EN MARXA! la Unió Europea. Sota la pressió de Brussel·les i del FMI, el govern francès ha anunciat que reduirà la despesa pública en 45.000M en els propers 3 anys mitjançant diverses vies, com l’augment de l’edat de jubilació o la congelació salarial al funcionariat. En el mateix sentit el govern espanyol ha anunciat una primera reducció de 50.000M. Aquest ajustament pressupostari serveix d’excusa per accelerar les reformes neoliberals de privatització del sector públic a través de les retallades de finançament en educació i salut, entre altres. Algunes conseqüències de la retallada en sanitat són la centralització de serveis, l’acomiadament de personal, la reducció de sales i quiròfans, l’allargament de les llistes d’espera, el reforçament dels models de gestió privada i l’amenaça del copagament. En educació trobem una reducció de personal a través de la no substitució de baixes o jubilacions i les retallades dràstiques de despesa corrent. Al Principat, el territori on s’han fet primer les eleccions autonòmiques, el govern ja ha decretat una reducció del 10% en totes les conselleries. A l’estat espanyol el dèficit es podria resoldre de diverses formes, reduint despesa militar, perseguint el frau o regulant l’economia submergida. Malgrat això, les primeres mesures han estat: · Una primera reducció de salaris a treballadors públics del 5%, mesura que també perjudica indirectament la resta de salaris de tot el mercat laboral. · Reducció dràstica d’oferta de treball públic. · Privatització parcial dels aeroports després de realitzar un ajustament laboral. Per combatre les protestes dels treballadors es va declarar l’estat d’emergència, es van negar drets civils i laborals i es va enviar als aeroports la Guàrdia Civil i l’Exèrcit. Reforma laboral i de les pensions: barra lliure al mercat La crisi ha servit d’excusa per aplicar altres reformes antisocials que permetin afavorir certs negocis privats a costa de reduir els ingressos directes i indirectes de les classes treballadores.
11 El govern francès va aprovar augmentar l’edat de jubilació normal de 60 a 62 anys per reduir despesa pública, malgrat les vagues generals i les mobilitzacions massives en què fins i tot es va fer perillar el subministrament de carburant a l’estat. Zapatero no es va quedar enrere i va aprovar la seva pròpia retallada de les pensions per reduir-les un 8,3%, amb l’augment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, l’augment dels anys de cotització de 35 a 40 anys i dels anys de càlcul de 15 a 20 anys. Així mateix, la reforma retalla les pensions d’invalidesa i viduïtat. Finalment, destaca la reforma laboral aprovada a Madrid el setembre del 2010 per satisfer les demandes de la patronal i empitjorar encara més les condicions laborals, especialment les dels joves: augment de la precarietat a través, per exemple, de l’ampliació dels contractes de “formació”; allargament dels contractes temporals i ampliació dels sectors on poden actuar les ETT a construcció i sector públic; facilitació i abaratiment de l’acomiadament, que seran en part compensats amb diners públics. Així mateix, la reforma perjudica la negociació col·lectiva i afavoreix el monopoli sindical de CCOO i UGT. Només tenim un camí: l’autoorganització i la lluita La crisi ens ha ensenyat la cruesa d’un sistema dissenyat per al benefici d’una minoria. Hem vist amb els nostres ulls a qui serveixen les institucions polítiques i els grans sindicats, i hem comprovat l’avarícia dels bancs i les patronals. Ara ens toca superar l’estat de xoc i construir eines d’apoderament i organització. Només a través de la lluita podrem resistir el monòleg de la dreta i avançar cap a la transformació de la societat i la desmercantilització de les nostres vides.
EN MARXA!
12
internacional
Article de Mostafà Shaimi
Les revoltes al nord d’Àfrica i Orient Mitjà:
trencant mites, construint esperança
El món àrab no estava dormint abans de la revolució que està succeint aquests dies. Ja des de fa temps que hi hagut revoltes ofegades pels poders àrabs, amb la complicitat i el vistiplau dels governs europeus.
Punt i final per alguns poders que estaven instal·lats des de feia dècades i generació de nous escenaris que han provocat canvis que eren impossibles. Algunes lliçons poden ser apreses a partir dels esdeveniments recents. En primer lloc, en els casos de la revolució àrab que ha pres lloc a Tunísia i Egipte, les mateixes cares, a excepció de Ben Alí i Mubàrak, es troben encara en el control del país. La revolta de 2011, de moment, es troba en fase primària, sense l’abolició dels privilegis. El president se n’ha anat, però molts
dels presos polítics es troben encara a l’ombra i una legislació d’emergència continua protegint els poderosos. A Egipte, l’exèrcit, que ha proporcionat la República a tots els seus presidents, de Naguib a Mubàrak, és la pàgina central del país des de la revolució militar de 1952. En segon lloc, les revoltes àrabs no són la revolució iraniana. Si bé és cert que els islamistes estan jugant un paper important en la mobilització d’Egipte i Bahrain, la revolució pren base en una mobilització que va més enllà dels
Germans musulmans i els partits xiïtes. A diferència de Khomeini, no aconsegueixen monopolitzar el poder: si bé la religió a Iran va ser un dels pilars de l’Estat, els Germans van ser desterrats de l’escena política egípcia, i els xiïtes de Bahrain són marginats severament. Si la revolta àrab es pot comparar amb la revolució iraniana, és perquè en ambdós casos la rebel·lió és capaç de proporcionar una part de l’estat: el clergat a l’Iran, l’exèrcit d’Egipte, el príncep hereu a Bahrain, suposant així una oportunitat per reorganitzar el poder de les cartes del país.
EN MARXA! En tercer lloc, la revolta àrab reflecteix els canvis polítics i de les lleis. En l’absència de partits polítics creïbles, les mesquites s’han convertit en punts importants de la contesta. Però la religió també ha estat víctima de la repressió. Activistes empresonats, mesquites sota vigilància... la religió s’ha convertit en un objecte de consum massiu en què tots hi han competit en l’última dècada, cercant la despolitització de la política mateixa de l’Islam. Al mateix temps, la revolució tecnològica ha proporcionat armes als nous desafiaments. A l’hora d’organitzar-se en el si d’un estat policial, podem confiar en les xarxes familiars, però és millor l’ús d’Internet. Internet ha augmentat enormement la protesta. Comparteix consells i es beneficia de la mobilització de milions d’usuaris. No obstant, anomenar la revolta àrab com la revolució del Fa-
Carrer Eivissa, 10 / 07011 Palma (Mallorca)
13 cebook seria confondre l’instrument i l’objectiu, els mitjans i els fins. La revolució de 2011 és, simplement, la sortida al carrer de tunisians i egipcis democràtics per recordar als poderosos que eren més poderosos. En quart lloc, la generació dels nous àrabs, més urbana, amb un nivell acadèmic més alt, més ambiciós que el seu predecessor... ofereix un espectacle que pocs observadors s’havien dignat a prendre en consideració, obsessionats amb l’avanç de l’Islam i el terrorisme. Tecnologia intel·ligent, ràpida per aprofitar l’espai urbà, consignes partidistes universals, tals com l’exigència de la fi de la repressió, dignitat, parar els peus als corruptes, el poder per al poble... tot això amb el seu èxit per influir en el curs de la història. Tots els ulls miraven a al-Qaida, però ningú va pensar en seguir de prop el que la nova generació cuinava a les voreres de Tunísia i rotondes del Caire.
D’aquesta manera es recorda una veritat important: la xarxa social més eficaç, i que sigui més favorable a la revolta, no és Facebook. És la ciutat. Els primers dies, quan començava la revolució a Tunísia i després a Egipte, tots els polítics i mitjans de comunicació estaven a favor de les revoltes, i criticaven que els poders àrabs utilitzessin la força per desmuntar-les. Avui en dia a Catalunya hem tingut moltes places Tahrir, però la lectura del govern és diferent, és clar! Aquí se suposa que vivim en democràcia i no cal manifestar-se i impedir unes retallades. La revolucions dels països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà ens han ensenyat una cosa tan important com que la lluita dels pobles és l’únic camí per realitzar el canvi. En aquest camí ens trobarem amb manipulacions, intents per desprestigiar la lluita... però si hi anem decidits farem caure els poders corruptes i generarem alternatives.
C/ Mossén Huch, 19 (Baixos) 08600 / Berga (el Berguedà)
EN MARXA!
14
Breizhistance Independance et Socialisme
Corentin Lemonnier, portaveu
entrevista
“Breizhistance, la lluita per l’alliberament nacional a Bretanya”
En primer lloc ens agradaria que us definíreu com a moviment explicant què és Breizhistance, quins són els vostres eixos de treball i les campanyes que esteu portant actualment a terme. Breizhistance és l’organització política de l’esquerra independentista bretona. El nostre objectiu a llarg termini és l’adveniment d’un estat socialista bretó, la qual cosa no vol dir que no estiguem implicats en altres lluites com la de l’ecologisme o l’antisexisme.
Parlem sobre l’organització política de l’esquerra i ndependentista bretona Breizhistance – Independance et Socialisme amb el seu portaveu, Corentin Lemonnier.
El nostre moviment prové d’Emgann, un moviment polític creat a l’any 1981 que a l’any 2009 va deixar d’existir com a tal per a passar a anomenar-se Breizhistance, que en recull l’herència política. Ara mateix estem duent a terme unes quantes campanyes nacionals a curt termini, cal destacarne una contra l’exèrcit i l’imperialisme francès. Ara mateix hi ha més soldats francesos a Bretanya que a Afganistan i aquests són una peça clau de dominació del nostre territori. D’altra banda, hi ha una campanya molt important per a nosaltres que estem desenvolupant des de fa molt de temps amb altres col· lectius. Es tracta de la campanya per demanar la reunificació del departament de Loire Atlantique i la seua capital, Nantes, a la regió de Bretanya. Aquesta separació duta a terme a mitjans del segle passat provoca problemes com la marginació de la llengua i cultura bretones, ja que el bretó no està reconegut a la regió Pays de la Loire. Nosaltres apostem per suprimir aquesta divisió artificial dels departaments i substituir-la per un parlament bretó que, per a nosaltres seria el primer pas cap a un estat independent. A les últimes eleccions cantonals decidíreu presentar algunes llistes conjuntes amb el NPA. Com afronteu aquest tipus de conteses electorals?
Quina és la vostra relació amb l’esquerra “francesa”? En primer lloc m’agradaria dir que per a nosaltres aquestes eleccions no són massa importants perquè les funcions dels seus representants són molt minses. Tanmateix, pensem que és un bon espai per arribar al poble. La nostra campanya sobretot anirà centrada en la necessitat d’aconseguir un altre marc polític, que el model dels departaments francesos està esgotat i que cal aspirar a un parlament propi.
“apostem per suprimir la divisió en departaments i substituir-la per un parlament bretó [...] primer pas cap a un estat independent” També veiem útil presentar-nos a aquestes eleccions per tal de participar del debat polític i intentar evidenciar les contradiccions del PS i d’altres partits bretons que es diuen sobiranistes com l’UDB però no dubten en pactar amb el jacobinisme francès. Pel que fa a la coalició amb el NPA, cal dir que no és res de nou. A l’any 2008 Emgann (antic nom de Breizhistance) va presentar-se conjuntament amb la LCR
“el nostre objectiu a llarg termini és l’adveniment d’un estat socialista bretó [...] ens impliquem en lluites com l’ecologisme o l’antisexisme” a les eleccions municipals. Malgrat dissentir en moltes opinions, hem col·laborat estretament en nombroses lluites com ara el moviment contra la reforma de les pensions. Pel que fa a la qüestió nacional ells estan, teòricament, a favor de l’autodeterminació dels pobles i els seus nuclis a Breta-
nya no tenen problemes en reconèixer el poble bretó, altra cosa són els seus nuclis a París o a la resta de l’Estat, però amb aquells amb qui convivim dia a dia no hi tenim cap problema. Què pots contar-nos sobre la situació de la llengua bretona a l’actualitat? Es calcula que actualment hi ha 300.000 parlants de bretó al nostre país, que té uns 4 milions d’habitants. Des dels anys 60 i 70 s’ha aconseguit impulsar les escoles Diwan, centres d’ensenyament associatiu que ofereixen un ensenyament totalment en bretó. Hui en dia aquesta és la nostra principal esperança per al futur de la nostra llengua, ja que a poc a poc està fent que població més jove la conega. S’ha de remarcar una creixent demanda social per aprendre bretó: l’expansió de les escoles Diwan i l’èxit dels cursos nocturns per a adults que impulsa el col·lectiu Skol An Emsav en són la prova. Cal dir que a l’alta Bretanya existeix una altra llengua, el gal·ló, que prové de les llengües d’oïl. El problema és que aquesta llengua mai no ha estat normalitzada i sovint és utilitzada per a negar el caràcter bretó de les zones més occidentals del nostre país i la retolació pública en bretó. Per a Breizhistance el bretó és la llengua nacional de Bretanya. No tenim res en contra del gal·ló però mentre no existisca un moviment popular que el defense i impulse nosaltres no ho farem. Nosaltres editem tot el nostre material sempre en bilingüe bretó–francès i intentem també que a tots els moviments dels quals participem tot es faça bilingüe. A més, cadascú de nosaltres s’esforça, individualment, per aprendre bretó, perquè no tots hem tingut la sort d’haver estudiat a una escola Diwan i conèixer la llengua del nostre poble.
EN MARXA!
cultura
15
10 anys de lluites i cançons, per l’aigua i per la terra
documental
llibre
Plataforma en Defensa de l’Ebre/2011
La PDE, 10 anys després de la seua fundació, publica aquest llibre-disc amb un triple objectiu: homenatjar els artistes -del Principat, de la Franja de Ponent, del País Valencià i de l’Aragó- que han dedicat part de la seua obra a la defensa de l’aigua i de la terra (amb cançons, entre molts altres, de Quico el Célio, Pepet i Marieta, Obrint Pas, Los Draps o la Ronda de Boltaña); fer un exercici de memòria històrica i comprovar que la lluita per una gestió racional dels recursos hídrics fa més de mig segle que existeix; i deixar clar que la lluita continua ben viva, que la situació és igual o més crítica que en els temps del famós PHN i que cal mobilitzar-se davant els actuals transvasaments encoberts o l’insuficient Pla de Conca de l’Ebre. Més informació a ebre.net
Festa i compromís. Les alternatives de Sants
Aixina Produccions Audiovisuals/2011
Aquest documental fa un repàs a la història de les Festes Alternatives de Sants, organitzades des de finals dels 90 per l’Assemblea de Barri de Sants. El documental mostra la voluntat de l’assemblea d’oferir-hi activitats populars, participatives i per a tots els públics, i lliga aquest vessant festiu amb la reivindicació d’espais dignes pel barri i les festes majors. Així, es parla de la històrica lluita veïnal pel Parc de l’Espanya Industrial i la reivindicació de poder-hi fer les Alternatives, amb episodis memorables com la manifestació i el concert «sorpresa» per reivindicar la festa al Parc l’any 2008. Una mostra que, amb la lluita i la constància, sense pors ni renúncies, es poden consolidar projectes alternatius que sumen forces a un necessari contrapoder popular. Podeu veure el documental a www.sants.tv i a vimeo.com/aixina
eMPREMTA
música
Kòdul/2011 Des de Maulets volem destacar el disc que acaben de publicar els guanyadors de l’Esclat, concurs de grups de música joves dels Països Catalans, en la passada edició del 2010: Kòdul es consolida gravant un disc d’onze cançons, Empremta, pensat com un recull d’històries quotidianes d’una realitat silenciada, de l’empenta i les ganes de canviar el món dels deu membres del grup. El disc posa al punt de mira la justícia injusta, al servei dels poderosos; repassa la vida d’un vell milicià exiliat, que al cap de 70 anys retorna a casa seva; denuncia la corrupció de polítics, banquers i empresaris; en definitiva, és un cant a la mobilització i a creure que amb la lluita es pot crear un nou món. El podeu descarregar gratuïtament des de www.kodul.cat