Llibret falla port 2016 web

Page 1


EDITA Falla Port de Silla www.fallaportdesilla.org fallaportdesilla@gmail.com DIRECCIÓ I COORDINACIÓ Ivan Serrador i Ferrer

COL·LABORACIONS Josep Antich i Brocal Pep Aguado i Llobet Vicent San Ramón i Ferrer Catherine Anne Peacock Stubbs Cristina Hermosa Vicenta Benedito i Pons

EDITORIAL

IMPRIMEIX Gráficas Fortuny DIPÒSIT LEGAL V-4077-2011 S’han imprés 1.000 exemplars

«Any 1977, el món es commociona a causa de la mort d’Elvis Presley i a la gran pantalla s’estrena l’exitosa pel·lícula “La Guerra de las Galaxias”. A Espanya se celebren les primeres eleccions en 42

SUB-DIRECCIÓ José Vicente Zaragozà i Huesa DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ Cristina Peris i Ocio

CRÍTICA MONUMENTT Llorenç Alapont i Martin CRÍTICA MONUMENT INFANTIL Josep Ramón Navarro i Martínez

PORTADA Ivan Serrador i Ferrer

FOTOGRAFIES OFICIALS Mar Navarro i Herraiz

REDACCIÓ Ivan Serrador i Ferrer Lorenzo Pérez i Rodríguez Noemí García i Alba Aida Melero i Jareño Jose Rios Almudever Lidia Guerrero Moreno

FOTOGRAFIES José Vicente Zaragozà i Huesa Noemí García i Alba Ivan Serrador i Ferrer Mar Navarro i Herraiz Raquel Vedreño i Serra Arxiu Municipal de Silla

L’Associació Cultural Falla Port de Silla no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits.

anys, des de l’època de la Segona República, i el partit Unió de Centre Democràtic d’Adolfo Suárez es proclamava guanyador. Mentrestant, a Silla, un grup d’amics pensaren a formar una comissió. Començava així la història de la Falla Port de Silla, una història que avui en dia ja la podem trobar als llibres…». Trenta-nou anys duem editant llibrets per a falles. Més de 25.000 exemplars hem tret al carrer durant aquests anys. Milions

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i l’ús del valencià.

de lletres, milers de paraules, centenars d’escrits, desenes d’escriptors, però el més important per a nosaltres, tot en valencià.

Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de Poesia Satírica, Premi Mestre Ortifus coherència i portada, i Premi Climent Mata, què s’inclouen en els Premis de les Lletres Falleres

en curs, en un referent literari de la festa fallera, aplicant a les publicacions de la comissió la mateixa fórmula que portem a

Per a nosaltres, el nostre llibret és un exemple clar de la defensa de la nostra cultura i la nostra llengua. Amb el pas del temps, hem sabut convertir una publicació anual que sols contenia l’explicació de les falles que planten i els seus esbossos, les fotos de les falleres majors, la llista de fallers, els components de la Junta Directiva i altres informacions sobre l’exercici faller terme amb els monuments i altres activitats, fet que ens han atorgat l’etiqueta de ser una de les falles amb més prestigi de tot València, aconseguint els últims anys importats premis a la promoció de l’ús del valencià que atorga la Generalitat Valenciana. La Falla del Port ha estat, és i serà part protagonista de la història del nostre poble. Per aquest motiu, aquest any volem convidar-los que coneguen com eren les coses quan va crear-se la nostra comissió. Un temps en què la llibertat era només una promesa i la justícia, la qual havia d’arribar de la mà de la democràcia, una esperança compartida per tothom.

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Empar Minguet i Tomàs Servei de Normalització lingüística de l’Ajuntament de Silla

PUBLICITAT Francis Benaches i Porcel Marcos Riera i Cordellat Lluís Pérez i Peris

La nostra comissió ha estat, des dels seus inicis, una comissió compromesa amb el poble. Ho va estar durant la transició democràtica i ho està a hores d’ara. A través de les pàgines d’aquest llibret descobriràs l’esforç que un important nombre de persones, entre ells, molts fallers i falleres de la Comissió del Port, va realitzar en aquella època per tal d’aconseguir el que a hores d’ara gaudim.

Però per a poder entendre aquesta història, primer cal recordar tot el que va ocórrer a Silla ara fa quaranta anys…

3


SUMARI

4

5


SALUTACIÓ DEL

PRESIDENT Estimats fallers, veïns i simpatitzants: Com a president és un autèntic plaer per a mi escriure des dels fulls del nostre llibret unes paraules de salutació. De la mateixa manera que és tot un honor tindre durant 12 anys la presidència de la comissió. Ací va nàixer i ací morirà el meu esperit faller i portaré l’escut del Port allà on em demanen els meus fallers i siga necessari arribar. Han passat ja 39 anys i hui per hui els llibrets s’han convertit en una font d’informació molt important. A part dels diversos continguts que fan referència a la comissió, també incorporen una sèrie de textos literaris en què sempre hem apostat per la promoció i difusió del valencià. Hem apostat per la nostra cultura i tradició, posant si cap, més èmfasi, a la del nostre poble i, com no, intentant recuperar, dins de les nostres possibilitats, part del nostre patrimoni faller. La comissió, a l’igual que en tots els projectes que al llarg d’aquests anys s’ha proposat i ha realitzat, no podia deixar passar l’oportunitat de tornar a ser un referent i continuar fent història, perquè som una falla oberta, dinàmica i participativa, on la convivència de tots ens fa ser una gran família.

Fallers i falleres, gràcies per continuar formant part d’aquesta comissió fallera, gràcies per contribuir al creixement i desenvolupament de la festa de les falles, gràcies per ser com sou. Jo ho tinc clar ara i ho tindre sempre: “DE RAÇA ALBUFERENCA” No puc oblidar-me de mencionar i agrair a totes les firmes comercials, entitats, fallers d’honor, l’esforç que feu durant tot l’any, col·laborant amb nosaltres, sols amb una finalitat, engrandir la millor festa del món. En nom meu i de la meua Junta Directiva, tinc el gust d’invitar a tot el món perquè passen a visitar els nostres monuments. Si així ho fan, podran comprovar com per a la Falla Port, la festa, la crítica, el llibret, el casal, els fallers i falleres són les bases principals sobre les quals s’ha de sostindre aquesta festa, la festa de les falles. Gràcies a tots en nom de la Falla Port i no oblideu mai que l’evolució és important i per a evolucionar cal innovar, agafant del passat i del present aquelles coses que ens resulten útils per construir el millor futur. Bones festes falleres passeu tots.

Lorenzo Pérez i Rodríguez


JUNTA DIRECTIVA

JUNTA

DIRECTIVA PRESIDENT Lorenzo Pérez i Rodríguez

SECRETÀRIA Mireia Micó i García

DELEGACIÓ DE PRESENTACIÓ MªCarmen Lorente i Carbonell

VICEPRESIDENT 1ER. Ivan Serrador i Ferrer

VICESECRETÀRIA Lidia Guerrero i Moreno

DELEGAT MUSICA PRESENTACIÓ Cristian Serrador i Baixauli

VICEPRESIDENT 2ON. Inmaculada San Lorenzo i Alapont

DELEGACIÓ DE RECOMPENSES Noemí García i Alba

DELEGACIÓ DE MONUMENT Francisco José Brocal i Díaz

VICEPRESIDENT 3ER. Bernat Capilla i Ramírez

DELEGACIÓ LOTERIA HOMENS Francisco Doménech i Soler Mª Dolores López i Aguilar

DELEGACIÓ DE RELACIONS PÚBLIQUES Marcos Riera i Cordellat Lluis Pérez i Peris

VICEPRESIDENT 4ART. Francis Benaches i Porcel VICEPRESIDENT 5É Josep Cordellat i Ortega VICEPRESIDENT 6É Maite Sánchez i Giner

DELEGACIÓ LOTERIA DONES Mª Luisa Álvarez i Ballestero Sergio Brocal i Álvarez DELEGACIÓ DE LLIBRET I CULTURA José Vicente Zaragozá i Huesa Aida Melero i Jareño

8

COMPONENTS JUNTA LOCAL FALLERA Sivia Más i Jareño Inma Rosaleny i Más Lara Zaragozá i Macián

DELEGACIÓ DE BAR I CASAL Francisco Montero i Aparicio Longinos Moreno i Zaragozá Juan Carlos Sánches i Giner Paco Ruá i Giménez Juan Bermúdez i Moreno Eduardo López i Ramos Oscar Esteve i Benítez Juan Carlos Montero i García Monica Miro de los i Rios Pepi López i Rios DELEGACIÓ DE MANTENIMENT DE CASAL Longinos Moreno i Fortuny Remi Serrador i López DELEGACIÓ DE PÀGINA WEB Miguel Alegre i Zaragozá Ivan Serrador i Ferrer DELEGACIÓ DE SO Juanvi Ribera i Lafont

Maria Fuster i Ramírez Mónica Raez i Díaz Josefa Zaragozá i Benaches Leo Calatayut i Primo Isabel Zaragozá i Benaches Margarita Ramírez i Sánchez Ana Cordellat i Gomar Gloria Ballesteros i Herruzo Olga Zaragozá i Giner DELEGACIÓ DE FESTEJOS Alejandro Zaragozá i Huesa Borja Lillo i Carbonell Inma Montero i Primo Ximo Rios i Almudever Daniel Gutierrez i Bautista Conrrado Machancoses i Díaz Saúl Chaqués i Millá David Canet i Esparza Marta Millá i Rodrigo Marta Tormo i García Maria Jose Alfonso i Chulvi

DELEGACIÓ CULINARIA Jose vicente Santos i Ferrando Francisco Antich i De Prada Vicente Raga i Hostalet Fernando Garcia i Regalado

DELEGATS DE TEATRE José Antonio Antich i Fernández Jose Rios Almudever Josep Navarro i MartÍnez

DELEGACIÓ INFANTIL Esther Toledano i Ríos Mª Eugenia Navarro i Sáez Inma Primo i Forner

DELEGACIÓ DE PLAY-BACK Carla Gil i Blesa Noelia Moya i Rodríguez

9

SUB-DELEGACIÓ DE PLAY-BACK Estela Giner i San Lorenzo Trini Rios i Almudever DELEGACIÓ DE JUVENTUT Nikol Plamenova i Penkovska Marina Vicens i Jover Merixell Martines i López Ana Puig i Chilet Mar Mas i Espinosa Tamara Moya i Navarro Vera Revert i Laseva Nuria Juan i Royo Paula Flores i Moreno Vanesa Giner i San Lorenzo


COMISSIÓ MAJOR

COMISSIÓ

MAJOR

Abel Magalló Alonso Adrian Castaño Aguilar Adrián González Bautista Adrián Rodriguez Gomar Aída Melero Jareño Aida San Ramon Raga Alba Navarro Navarro Alba Perez Lorente Alberto Alapont Benaches Aleixandre Zaragozá Huesa Alison Gamero Almodovar Amanda Pérez Cordellat Amparo Rodrigo Gimenez Ana Cordellat Gomar Ana Grancha Navarro Ana Mª Lopez García Ana Puig Chilet Ana Simeón Pontes Anabel Machancoses Moreno Andrea Micó García

Ándrea Vozmediano Hernández Angel Zanon Muñoz Anna Navarro Celda Arantxa Guante Simó Armando Serrador Alba Arturo Cervera Peris Arturo Zaragozá García Bernabe Sebastian Barba Bernat Capilla Ramírez Borja Chust Navarro Borja Lillo Carbonell Carla Estará Molina Carla Gil Blesa Carla Primo Raga Carles Zaragozá Ferrer Carlos Primo Gimenez Carme Alba Carbonell Carolina Barberá Rubio Carolina Valero Rosello Celeste Garcia San Andres

10

Celia Blazquez Domenech Celia Doménech Domingo Celia Gil Más Celia Gomar Rodrigo Conrado Machancoses Diaz Conxín Martínez Sánchez Conxín Primo Zaragozá Cristian Serrador Baixauli Cristina García Zaragozá Cristina Montero Gonzalez Cristina Peris Ocio Cristina Sanramón Jimenez Daniel Alba Lopez Daniel Gutierrez Bautista David Canet Esparza David Palau Zaragoza Dolores Rocher Cuenca Eduard Domenech Forner Eduardo Carbonell Valero Eduardo López Ramos

Enrique Pérez Morón Estela Alba Zaragozá Estela Giner San Lorenzo Esther Toledano Rios Esther Zúnica Revert Eva Duran Marti Eva Giner Brocal Eva Mª Carrión Ferrer Eva Pastor Calero Federico Domingo Montserrat Fernando Garcia Regalado Fernando Ruiz Jimenez Francisco Antich de Prada Francisco Benaches Porcel Francisco Doménech Soler Francisco Giner Carbonell Francisco José Brocal Díaz Francisco Montero Aparicio Francisco Ruá Giménez Francisco Tronchoni Motes Giovanna García Monzó Gloria Ballesteros Herruzo Imma Montero Primo Inmaculada Costa Hernández Inmaculada García Monzó Inmaculada Primo Forner Inmaculada Rosaleny Mas Inmaculada San Lorenzo Alapont Irene Alberola Lluch Isabel Ruá Zaragozá Isabel Sebastián Barba Isabel Zaragozá Benaches Itziar Lopez Chacón Iván Cuenca Navarro Iván Serrador Ferrer Jaime Bueno Muñoz

Jesús Carbonell Olmos Jesus Francisco García Gil Joan Ballester Manrique Jordi Valero Díaz José Antonio Antich Fernández Jose Arturo Antich Romaguera Jose Costa Celda José Francisco Navarro Batalla Jose Lopez Ramos José Luis López Rodriguez Jose Mª Fortuny García Jose Manuel Barberán Ramos Jose Rios Almudever José Santos Royo José Vicente Fortuny Serrano José Vicente Santos Ferrando José Vicente Zaragozá Huesa José Vte. Calvo Sainz José Vte. Zaragozá Delhom Josefa Zaragozá Benaches Josefina Zaragozá Giner Josefina Zaragozá Naranjo Josep Chulvi Calatayud Josep Cordellat Ortega Josep Iborra Pons Josep Ramón Navarro Martinez Juan Bermúdez Moreno Juan Carlos Montero Garcia Juan Carlos Sánchez Giner Juan Ferreres Soler Juan Jose García Gil Juan Jose Guillén Llacer Juan Vte Ribera Lafont Judith Del Valle Blazquez Julio Vte. Ramón Moreno Laia Machancoses Castells

11

Lara Zaragoza Macian Laura Almudever Zaragoza Laura Mico Gastaldo Laura Peris Zaragozá Layla García Lorente Leo Calatayud Primo Lidia Guerrero Moreno Lluis Perez Peris Loli Gomera Hernández Longinos Moreno Fortuny Longinos Moreno Zaragozá Lorena Muñoz Zaragozá Lorenzo Gimeno Zaragozá Lorenzo Pérez Lorente Lorenzo Pérez Rodríguez Lourdes Tronchoni Segura Mª Carmen Lorente Carbonell Mª Dolores Forner Lorente Mª Dolores López Aguilar Mª Dolores Royo Celda Mª Dolores Santos Royo Mª Elisa Riera Ridaura Mª Elvira Carbonell Valero Mª Eugenia Navarro Saez Mª José Alfonso Chulvi Mª José Lorente Bosch Mª Jose Pardo Marti Mª Luisa Alba Galán Mª Luisa Alvarez Ballesteros Mª Oreto Ruano Gallego Mª Pilar Fuentes González Mª Pilar Garcia Carbonell Mª Pilar Gomez Moreno Mª Rosa Castellanos García Macarena Agúilera Castilla Manoli Bañuls Retamal


FALLA PORT DE SILLA 2016 Manuel Bellon Bellon Mar Mas Espinosa Mar Navarro Herráiz Marc Gastaldo Carbonell Marco Bodi Vendrell Marcos Riera Cordellat Margarita Ramírez Sánchez Mari Loli Huerta Albert María Aparicio Zaragozá María Benaches Ruiz María Ferrando San Pedro María Fuster Ramírez Maria Requejo Alvarez Marina Llario Laseca Marina Vicens Jover Mariví Sánchez Bueno Marta Antich Lopez Marta Antich Zaragozá Marta Milla Rodrigo Marta Péris Rozalén Marta Tormo Garcia Marta Zaragozá Carbó Mayte Sánchez Giner Meritxell Martinez Lopez Miguel Alegre Zaragozá Minerva Guerrero Llombart Mireia Casañ Aibar Mireia Micó García Miriam Muñoz Fernández Monica Raez Diaz Monica Giner Aguado Monica Miró de los Rios Monica Pedrón Perello Nacho Alfaro Garrido Nacho Garcia Riera Nacho Gimeno Zaragozá

Naomy Pastor Lahoz Nely Navarro Moreno Nerea Fortuny Serrano Neus Climent Costa Nikol Plamenova Penkovska Noelia Carbonell Pons Noelia Moya Rodriguez Noemí García Alba Noemí Zúnica Revert Nuria Cervera Peris Nuria Ferreres Lorente Nuria Juan Royo Olga Sánchez Giner Olga Zaragozá Giner Oscar Esteve Benítez Paco Valero Mascarell Pau Mallagó Alonso Paula Flores Moreno Paula Fortuny Lahoz Pedro Alberola Lluch Pilar Agustí Román Rafa Chaqués Millá Rafa Luque Pons Rafa Rios Vedreño Raquel Torralba Riera Raul Más Medina Raul Valero Fort Remigio Serrador López Rosa Mª García Carbonell Sandra Gil Blesa Sara Giner Brocal Saul Chaqués Milla Serafín Simeón Peris Sergio Brocal Alvarez Sergio Casañ Alfonso Sergio Palau Valero

12

Sergio Yago Rios Silvana Machancoses Fuster Silvia Cañas Gregorio Silvia Más Jareño Sonia Cuñat Bermejo Tamara Ferrando Rosaleny Tamara Moya Navarro Trini Rios Almudever Vanesa Giner San Lorenzo Vera Revert Laseca Vicen Mas Rozalen Vicenta Lorente Tortosa Vicente Ferrando San Pedro Vicente Machancoses Moreno Vicente Olmos Castillo Vicente Raga Hostalet Victor Jiménez García Vivi Luque Pons Xelo Segura Alfonso Ximo Ríos Almudever Yaiza González Alvarado Yoana Galán Serrador Yolanda Celda Ballester

GUARDONS

COMISSIÓ MAJOR BUNYOL D’ARGENT

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

Inmaculada Rosaleny i Más Nerea Fortuny i Serrano

MªLoli Huerta i Albert Vicente Ferrando i San Pedro

BUNYOL D’OR

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

Cristina Garcia i Zaragozá Daniel Gutierrez i Bautista Eduard Domenech i Forner Esther Zunica i Revert Lorenzo Gimeno i Zaragozá Margarita Ramirez i Sánchez Mª Jose Alfonso i Chulvi Rafa Chaques i Millá Sergio Casany i Alfonso

Jose Vicente Zaragozá i Huesa MªCarmen Lorente i Carbonell

AQUESTES SON LES RECOMPENSES SOL·LICITADES PER LA FALLA PORT DE SILLA, A FALTA DE CONFIRMACIÓ PER PART DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA

13


A LA FALLERA MAJOR, MIREYA MICÓ I GARCÍA .

Una dona amb caràcter especial, plena de l’art, de llum i claror, portant des de la infància la gràcia oberta a la tradició d’una falla i un cor il·luminant, la Falla del Port!

Tot el que envolta la falla li agrada, del monument ella fa especial menció. Però aquest any serà per a Mireya quan, bote foc a la metxa, la culminació de l’any de coronació.

Una il·lusió de temps, feta realitat, una fallera del Port, amb esperança, fluint la fortalesa plena de serenitat la força demostrada per la voluntat amb fermesa, enteresa i elegància.

Tot i que el regnat serà testimoni, pels amics que tant l’estimen, la nit de les albades les veus vistent de colors, d’estrelles a la nit dediquen alegrant a la fallera i als que la miren.

La complaença i sentir faller, el portent i sentiments enraigats, farà d’aquest any inoblidable, la plantà i l’ofrena perdurable que Mireya Micó mai no oblidarà.

I, és que la festa fallera supera la més imperiosa tradició. Internacional portant de València no sols la bandera Senyera sinó, per ser la pionera d’una festa de renom i admiració.

L’any 2016 serà molt emocionant, per la seua família que l’acompanya. Un company, el més gran admirador la sort per tindre la Fallera Major desplegant dedicació, amor i gràcia.

MIREYA MICÓ I GARCÍA que la Comissió de la falla envolten de castells de carcasses i trons, a una fallera que porta la gràcia, i la dedicació, per la Falla del Port! Vicenta Benedito i Pons


MIREYA, AUTÉNTICA FALLERA DE BANDERA

MIREYA, AUTÈNTICA FALLERA DE BANDERA Per Ivan Serrador i Ferrer

He de confessar-vos que encara que he tingut el privilegi d’entrevistar un bon grapat de falleres majors, avui estic més nerviós del que és habitual. Tinc la sort de conèixer Mireya des de ja fa un bon grapat d’anys. Ens vam conèixer a la falla i, des que va ser escollida com a secretària, ara fa sis anys, hem viscut junts milers d’històries i experiències que m’han enriquit, no sols com a faller, sinó també com a persona, ja que amb Mireya un no deixa mai d’aprendre. Els que coneixen la gran amistat que ens uneix de segur que pensen que ningú millor que jo per poder contar-vos totes les virtuts d’aquesta fallera major. Però, sabeu quina responsabilitat?

llibret. Ens citem al port de Catarroja, situat a uns dos quilòmetres a l’est d’aquesta població. Un dels més bonics que podem trobar-hi. Un canal amb accés a l’Albufera que discorre pràcticament paral·lel al barranc de Xiva. Tant pel canal, amb alguna embarcació, com pel camí paral·lel al Port, podem arribar a l’Albufera. Fer un passeig a través dels arrossars, trobant-nos amb la varietat d’aus típica de la zona així com amb els seus paisatges típics de la marjal, és una experiència única. Fa uns anys es va iniciar la remodelació i modernització del port. Es van realitzar treballs de neteja, es va doblar l’amplària del canal i es va dotar, a més, d’embarcadors. En l’actualitat continua a l’espera de noves actuacions ja que, segons el projecte, se li ha de dotar de rutes, nous restaurants, llacs artificials, zones d’oci i esbarjo...,

Silla, diumenge 6 de desembre de 2015. Encara que les primeres hores del dia volien recordar-nos que ja estem a les portes de l‘hivern, a mesura que van passant les hores, per sort, el sol llueix amb força i el calor, que es resisteix a abandonar les nostres terres, ens fa gaudir d’un clima casi primaveral, un fet poc habitual tenint en compte que el Nadal es troba tan a prop Però avui, per a mi, malgrat que es diumenge i vaig arrossegant els excessos del cap de setmana, he matinat amb il·lusió. Aquest és un dia especial per a mi i en el qual he imaginat moltes vegades. La Falla m’han encomanat la tasca d’entrevistar una xica simpàtica, treballadora i molt implicada amb la nostra comissió. Una de les millors amigues que tinc. Ella és Mireya Micó i García, la senyoreta que ens representarà durant totes les falles del 2016.

16

Són les 10 del matí. A l’entrevista m’acompanya Noemí García, una bona amiga de Mireya que de segur estarà al seu costat en aquest any tan meravellós i li regalarà algun que altre consell des de l’experiència, i a qui m’agradaria, des d’ací, agrair la seua ajuda i col·laboració en aquest

17


FALLA PORT DE SILLA 2016

MIREYA, AUTÉNTICA FALLERA DE BANDERA Quan falta menys de dues setmanes per a la teua presentació, com estàs vivint aquests moments? S’ha fet molt llarga l’espera?

Què signifiquen per a tu les Falles? Des de quan

Aquestes setmanes estan sent més tranquil·les del que

Per a mi les falles són incomparables a qualsevol altra festa

esperava, ja que a casa ho tenim tot controlat. Els que em

del món. Les falles no són només la Setmana Fallera, ja que

conegueu bé, sabeu que portava ja molts anys fent plans

les falles s’han de viure tot l’any. Les albades, la proclamació,

i imaginant com seria aquest moment. Em vaig apuntar

la firma de contractes, la presentació del llibret i participar

per representar la nostra comissió fa molts anys. La veritat

regates. Heu gaudit alguna vegada d’una regata de

en les activitats cíviques i culturals que porta endavant la

és que l’espera s’ha fet molt llarga, encara que he de

vela llatina? Durant aquests actes es pot gaudir d’unes

comissió. Per a una sillera, és un honor veure la Dansa dels

reconèixer que vivint ben a prop el regnat d’algunes de

belles imatges amb les barques amb les típiques veles

Porrots del grup de la falla cada 6 d’agost pels carrers del

les meues amigues ha sigut més fàcil de suportar

nostre poble. Sóc fallera des de menudeta i porte la meua

encara que es pot pensar que no s’estan duent a terme com s’hagués de fer, ja que en alguns casos no es respecta la història del lloc ni els seus elements, ja ha desaparegut algun edifici i un antic pou.

Més que una entrevista a la fallera major, sembla una tertúlia fallera entre tres bons amics que es coneixen des de fa molt de temps i que comparteixen, entre moltes altres coses, una gran passió per la Falla Port. Pot haver-hi alguna cosa més bonica? Un fum de paraules, anècdotes, reflexions i preguntes sobre el significat que té per a Mireya, la gran festa valenciana per excel·lència i que avui prenen cos en forma d’entrevista.

Aquest port es prou conegut perquè diverses vegades a l’any l’Associació de Vela Llatina convoca les embarcacions de vela per realitzar excursions a altres poblacions amb accés des de l’Albufera, com ara Silla. També s’organitzen

ets fallera? Què diferencia la Falla del Port d’altres falles?

desplegades navegant enmig de l’Albufera. Si no ho heu

comissió al cor.

fet, el port de Catarroja és el lloc ideal per fer-ho!

Encara que sone a tòpic, aquesta és per a mi la meua família fallera. Ser de raça albuferenca és un orgull i poder representar cadascun de vosaltres és un autèntic privilegi.

Després d’un bon desdejuni tipus pícnic, que he preparat amb Noemí per sorprendre Mireya amb tot allò que a ella més li agrada, mentre gaudim per uns instants de les meravelloses vistes de la albufera de València, comencem a xerrar sense guió, sense principi ni fi, però amb sentiment. Què ens pots explicar del teu treball, a què et dediques? Sóc graduada en Òptica i Optometria per la Universitat de València i fa poc més d’un any, el meu esperit emprenedor em va portar a obrir la meua pròpia òptica en un conegut centre comercial de València. Gaudisc amb el meu treball, m’agrada molt el tracte amb la gent i és molt gratificant veure somriure les persones quan es posen les ulleres noves.

18

19


FALLA PORT DE SILLA 2016

MIREYA, AUTÉNTICA FALLERA DE BANDERA Aquest any conviuràs amb persones que formaran part per a sempre dels teus records més estimats. D’entre d’elles vull preguntarte per Loren, Valèria i David, el president, la fallera major infantil i el president infantil.

Com visqueres el moment en què la Junta Directiva et va proposar que fores la fallera major del Port? Has viscut moltes vegades aquest moment des d’un punt de vista diferent? Era com ho imaginaves?

com l’emoció es fa patent en cadascun dels membres de la meua família. El meu pare està completament implicat a ajudar en tot el que siga necessari perquè la meua presentació isca perfecta i la meua germana, que sap tot el que açò significa per a mi, la note més nerviosa que mai.

Em sent molt afortunada per poder compartir aquest any tan especial al costat de Loren, Valèria i David i es seues famílies. Tant David com Valèria són dos xiquets molt dolços, extravertits i xarradors. Crec que formem un gran equip!

Mentiria si et diguera que fou una sorpresa, però el que sí que us puc assegurar és que encara que ho havia imaginat milions de vegades, l’emoció que vaig sentir el dia de la meua demanada va superar totes les meues expectatives. La perspectiva és diferent. Durant molt de temps, m’he posat en el lloc d’altres falleres per intentar saber què se sentia, però viure-ho des de dins és diferent. Mai no oblidaré aquell dia. Em va fer molta il·lusió veure tota la Junta Directiva, per a mi els meus amics, reunits a casa el mateix dia que vaig estrenar el meu pis. Fou molt especial.

De Serafín, què puc dir? Que sé que per a ell no hi ha res més important que veure’m feliç. Sé que viurà de forma intensa el meu regnat. Mai no oblidaré que em sorprenguera el dia de la meua proclamació amb aquelles paraules tan emotives. Ens vam conéixer a la Falla, les falles del 2005. Varen ser molt especials ja que començàrem la nostra relació. Aquest és un dels diversos motius pels quals portem la Falla Port tant al cor.

Valèria és un amor; encara que al principi pot parèixer un poc tímida, de seguida hem agafat confiança. David és un poc més inquiet, sempre està disposat a riure i passar-ho bé. No paren ni un segon i m’ho passe molt bé amb ells.

Recorde l’emoció dels meus pares, que encara que no

De Loren, el president, què puc dir? Que per a mi és un orgull que siga el president de la nostra comissió. És una autèntica màquina, treballador nat, el seu voler per la falla no té límits. Tinc la sort de conéixerlo bé, sé que junts passarem un any fenomenal.

han siguts mai massa fallers, a poc a poc estan enamorantse més de la falla, sobretot la meua mare. Un dels meus

Sabem que tan Serafín com els teus pares

objectius era que canviara la seua visió de les falles. Ella

i la teua germana estan molt contents que representes enguany la nostra comissió…

és de la Recueja, un poble d’Albacete, i, encara que visca a Silla des dels 7 anys, no té la tradició fallera tan arrelada com nosaltres. Ara estic segura que no canviaria tot el que està vivint al meu costat per res del món.

20

Sé que estan fent un gran esforç per mi. Els estaré eternament agraïda, sobretot a la meua mare que és molt previsora i gràcies a ella sempre està tot perfecte. Aquests dies note

21


FALLA PORT DE SILLA 2016

MIREYA, AUTÉNTICA FALLERA DE BANDERA

Sabem que gaudeixes molt amb la indumentària valenciana. Què ens pots contar sobre el teu vestit?

desinteressada, diumenge rere diumenge, per convertir somnis en realitats, però com sé el que estan treballant i les ganes que tinc que arribe aquest dia, per a mi ja és el primer premi i no fa falta ni que vinga el jurat [rialles]. També podria dir-te els monuments, però ens donen el que ens donen el que és important és plantar-los. Sense els monuments la nostra festa no tindria sentit. O el del llibret... aquesta falla no es conforma en res. Que t’he de contar jo a tu! Amb el llibret també fem una gran tasca mantenint la cultura viva i fent grans llibrets com aquest. En definitiva, Ivan, em coneixes massa bé i ja saps el que crec i el que pense de la resta... Si jo ho tinc clar, ja ens poden donar el que vulguen.

La indumentària valenciana em torna boja. Fa temps vaig comprar la tela del que seria el meu primer vestit de fallera. Era del color preferit de ma mare. La veritat, us he de confessar que, encara que és preciós, mai no haguera comprat una tela d’aquest color, però clar, en veure la cara i els ulls brillants de ma mare no vaig saber dir que no. Al maig, els meus pares em van donar una sorpresa que mai no podria haver imaginat. Em van portar a una coneguda tenda d’indumentària valenciana perquè em comprara el vestit amb el color que sempre havia volgut, roig. Però no sols tinc dos vestits nous, ja que la meua germana em va regalar un més. És un brocat de color blau i també és molt bonic.

D’entre tot el que et queda per viure, què esperes amb més ganes?

perfecte. M’agradaria, des d’ací, convidar a tots a viure les falles del 2016 amb la mateixa intensitat que les viuré jo, i que m’acompanyen en cada acte com a la gran família que som. I, com no, vull donar una forta abraçada a les meues amigues en agraïment pel seu suport.

Espere amb moltes ganes la setmana fallera, però sé que tot açò passarà molt ràpid, per això vull assaborir cada moment. Altre moment que espere amb molta il·lusió és la meua presentació, el moment en què es fa oficial que sóc la fallera major del Port per a l’any 2016.

Aquest és un any diferent de tots els que he viscut com a fallera. Ser de raça albuferenca és tot un privilegi per això convide a tots els fallers, veïns i simpatitzants que ens visiten i junts puguem gaudir de les falles del 2016.

La nit de la plantà és la nit més especial per excel·lència per a tots els fallers i falleres. És el moment en què, enmig de la foscor, la tensió es fa realitat. El treball de dotze mesos que s’han fet massa llargs. I de les experiències que ja has viscut, quina ha sigut la que més t’ha agradat? Quina elecció més difícil! Com he dit abans, la demanada fou molt emotiva, tindrevos a tots a casa, en un moment tan especial, fou per a mi un orgull. Però per l’oficialitat del moment i l’espectacularitat, potser em quede amb la proclamació. Sentir tan a prop el caliu de la gent que em rodeja és una sensació que mai no oblidaré.

M’agradaria preguntar-te pels premis. Tenen valor per a tu? Quin premi és el que més il·lusió et faria guanyar? El premi jo ja el tinc i és poder ser fallera major de la meua comissió. Només em queda un i serà el dia en què passe la

Per últim, quin desig tens per a aquestes falles del 2016?

banda i recordar com de bé que ens ho hem passat a les falles del 2016. A mi els premis no em preocupen perquè, independentment dels que ens donen, la nostra comissió sempre intenta superar-se any rere any. Si he de dir-ne un, el de presentació, ja que participen molts fallers de forma

El meu desig més sincer és gaudir i viure en primera persona el que he viscut durant aquests sis anys com a secretària, sempre treballant en l’ombra perquè tot eixirà

22

23


ON ANEM? ALBERTO RIBERA

LLORENÇ ALAPONT I MARTÍN


CRÍTICA

FALLA GRAN Per Llorenç Alapont i Martín “ACÍ FAIG UN POPURRI SENSE CISALLA PER INTRODUIR EL LEMA DE LA FALLA”

Ixen amb corona de llorer els que van de patriotes

On anem no serà un lloc molt agradable si maltractem un animal.

campions, que en pujar al caixó, exhibeixen la bandera

Prenent consciència de respectar tant a la mascota com la fera

però que a l’hora de pagar, no ingressen ni micotes

evitarem que alguns salvatges facen del sofriment un festival

pe contra, és a Andorra i Suïssa on amaguen la cartera.

i si els agrada la llança, la vara i el fuet que es fustiguen l’ouera

Això de ser el gall del corral i posar els ous en altre niu

No em clavaré en si la tauromàquia es una festa d’interès cultural

ens toca prou els nostres, quan ací patim de retall abusiu

però també es cultura recuperar tradicions que a ningú fan cap mal

On anirem a parar? Això voldria jo saber!

On anem és un desbarat al ritme infernal que duem

Amb tanta contaminació l’oratge està guillat

una absurda febre consumista que ha tots ens ha infectat

a gener ple de gent, en conill, a la platja del Saler

ens fa comprar coses que no necessitem per tirar-les al fem.

i a l’agost, d’esquimal perquè toca tempestat.

Que la felicitat s’aconsegueix amb diners és una gran falsedat

Nosaltres,que som d’Albufera i vora marina

hauríem de pensar si donem al temps la importància que mereix

ens caldrà canviar el cotxe per la vela llatina

i quins valors ens ajuden a fer un mon millor cada dia que amaneix

On anem està en internet i és veritat absoluta.

Amb aquest popurri he indicat on va l’esser humà

Qui no es parla amb el veí, te mil amics al feixbuc

i la conclusió és... que ens n’anem tots a fer la ma!

publicant tanta bondat que semblen Teresa de Calcuta On anem? És la qüestió que tothom es pregunta amb tanta malifeta i tant de mamó al planeta no dubta el més optimista que la cosa acabarà en punta en aquest món, on omplir-se el canut sembla la meta. Si no canviem d’actitud i deixem de fer el borinot no tindrem altre destí que acabar com Camot

i a la vida reial no fan bé per ningú sigues persona o samaruc ara qui va al comú s’oblida abans el paper que la cobertura perquè sense connexió no l’ix el cagalló per l’obertura No molt lluny anem el valencians amb l’almoina del estat Ens han enganyat com caragols amb el finançament autonòmic

Ara diuen que no és bo menjar embotit ni pernil, cansalada, botifarra ni entrecot perquè agafes un mal que et deixa ben ferit. Que li ho diguen als que mengen sols de pot molts, que l’últim xoriço que van divisar era un, amb corbata, sense res a declarar.

26

Vinga ofrenar amors i glories a Espanya per malviure de prestat pagant com vassalls, sembla medieval, aquest desgavell econòmic esperant desesperats això que diuen FLA per fer front als deutes i pagant ofegats interessos als sobrats que ens fan d’emfiteutes

27


El cos central

és un pelicà que de riure es disjunta

Que els parlen als de Vinaròs de gasos i pets

repliquen a la primera proposta

SIGUES NOBLE O CRIAT

simbolitzant com la natura tramunta

amb tant de terratrèmol ja no sabien què fer

resultant que és falsa la resposta

VAS AL MAR ENFONSAT

el destí de les persones

si et pillava fent l’amor et donava algun plaer

i han quedat en evidència.

fent una calamitat de les bones

al contrari, amb l’ai per si et queien les parets

per venjar-se de tanta agressió junta

amb el magatzem de gas han quedat ben fartets.

Al món dels internautes

Semblava un poltergeist allò que vivien a casa

tot el que rellueix no és or

El cos central de la falla és una barca que naufraga mentre la noblesa es despaga

Fer de l’Albufera un petroler

tanta vibració tornava a la gent carabassa

doncs darrere de l’ordinador

mirant al criat com treballa

volen alguns i no es broma

però fins Iker Mil·leni sabia que no era cap misteri

s’amaguen moltes flautes

per mantenir surant la vitualla.

que pensaria el Tio Coloma

i per tancar-ho hem de pagar a Florentino un imperi

que enganyen els incautes

Ara se n’adona la marquesa

que maleïa a qui la feia arrosser,

apujant-nos el preu de la llum una cosa massa.

com a les rates del comte.

que fa aigües l’empresa

que “cañas y barro” potser

per tindre la mà foradada

avui és un conte de xiquets.

Ara s’estila navegar per Internet

i en realitat és un trompellot

comprant sinagües de Prada

Més lloc on calar els monets

a tota hora connectat a l’aparell

més lleig que un ceballot

i tirant de visa com Blesa.

és allò que volem

que ni dorms ni cagues sense ell

i més vell que Caronte

i no ficar més el rem

tant de teclejar et queda el dit desfet

A l’altre costat el majordom i el servent

Al perfil sembla vescomte

i ja hi ha qui el porta tot envenadet.

Dedicaré alguns versos

que també fan de patró i mariner

Això que fan del fracking és encara pitjor

Que siga tot digital

a aquells que es fan a la mar

fa dos mesos que no cobren un diner

per traure el gas natural del fons de la mar

no em sembla normal,

sense por a naufragar

però tots dos s’esforcen de valent

avoquen un còctel químic d’excreció nuclear

fer el sexe amb home o dona

quan bufen vents adversos.

perquè el contracte està cloent.

que potser trobes a l’ham mirant-te amb rancor

cara l’ordinador en la trona

Emprenedors i autònoms diversos

Confien els dos pobres ignorants

una llisa groga amb tres ulls que et cagues de por.

sense fer ús de la figa o el pardal.

que fan més hores que un rellotge

que salvant el patrimoni dels benestants

Hi ha qui creu que la mar tot s’ho traga

podran renovar l’acord i cobrar el pendent

i que respectar el medi la pena no paga

Per a la navegació digital

i amagant-se l’hèrnia sota la faixa

sense saber que amb el règim laboral vigent

pensant així, un dia direm sense consol

no necessites ni rems ni veles,

abans d’agafar una baixa

el treball dura menys que la quietud dels infants.

bona nit cresol...

sinó un grapat de megues

i als qui no faré cap reprotxe.

que el sol s’apaga!

per tirar-te a la mar virtual

lluitant enmig d’una crisi ferotge

Segons l’artista m’apunta

i sucumbir a la xarxa social

(Estos que fan d’amos i criats

qui ha fet el forat a la nau

allí tothom presumeix d’eminència

són en realitat esclaus de l’Estat)

per destapar tot el frau

creient que güguel és clarividència

28

29


El remat

Aquestos que han fet un caliquenyo amb rodes

Al mòbil els pirates abunden

La Ciutat de les Ciències

DE MOLINER MUDARÀS,

són els pirates alemanys de volsmanguen

i has d’estar ben alerta

obra de Calatrava

PERÒ DE “PIRATA” NO T’ESCAPARÀS (dita popular)

amb els diners que costa, de pensar-ho plores

d’avisos i gangues t’inunden

de tantes incidències

que és una fumigadora incorporant electrodes

i tant et marmolen i furguen

hem acabat fins la fava.

i després volen que els altres s’arromanguen.

que et sembla un premi l’oferta.

Dalt del pal del vaixell

L’avinguda de França tot és esplendor

hi ha tres pirates malcarats (Una més de regal perquè la història és brutal)

i el barri del Cabanyal fa por de tant abandó.

que han causat un desgavell

La pirateria és una faena

atracant amb pistola i fusell

per a la indústria audiovisual

i deixant a tots malparats.

abans que es faça l’estrena

En una maleta amagada

ja has vist l’última escena

un pirata ocultava el tresor

i anar al cinema et fa igual.

d’euros una milionada

L’Opera i l’Àgora

per descuit oblidada

són tot un trencadís

pel llanterner o pel repartidor.

que la humitat devora

Els pirates especuladors esperen el profit del naufragi

El centre i la seu de València són un primor

per desnonar els deutors

Potser alleujaria la cosa

malvenent als postors

baixar el preu cultural

que veuen complit el presagi.

perquè l’IVA és una llosa

(Però com aquest conte no se’l creuen ni els llenguados

que hauria d’estar exclosa

nomenarem l’autor que és el sogre de Granados)

Ara la pirateria és molt fina

i creues el riu cap al carrer de Sagunt i caus de gaidó.

i cau fins al voladís. Volem reconèixer allò nostre i autèntic reflectit al poble i la ciutat la pròpia identitat, l’arquitectura modernista i tradicional

perquè espanta el personal.

no cal renunciar a l’arquitectura moderna si està ben integrat

i està al corrent de la moda la roba de marca més divina

També hi ha pirates amb corbata

Comte on vas!

la imiten en sèrie a la Xina

que oferien per la cara un curs de formació

EL QUE SEMBLA UN PARADÍS VORA MAR

pagant misèria a qui borda.

però a la lliçó no acudia ni una rata

PER DARRERE ÉS UN SOLAR

encara que a mi el que m’agrada és la llotja, la seu i el mercat central. El pont del jamonero també costà un ull de la cara

sinó era algú a fer-se amb la plata El pirata treballa en negre

cobrant els diners de la subvenció.

i no sap quina cosa és l’IVA

En l’actualitat en què vivim quasi tot és de façana

ha guanyat més que un torero

cada vegada és més difícil trobar alguna cosa real

fent l’obra cada volta més cara.

contant els diners ben alegre

Hi ha molt de pirata vivint de l’audiència

i això es pot apreciar en la mateixa trama urbana

esperant que hisenda reintegre

programes plens de mantes, llits, butaques i trones

construint a base de milions una ciutat de postal.

la declaració que ha eixit negativa.

on es paga el múscul, la silicona i la presència però ni un gra de forment, de raó ni de ciència i encara fa gràcia veure les xonis totes elles ben mones.

30

31


És veritat que el valencià és llengua molt rica

afirmen amb to despectiu que si aprens el valencià,

A Silla també hi ha molta arquitectura inacabada

Si no tens parella et recomane no abusar del carxofar

de lèxic extensiu, variants pròpies i dialectes exclusius,

et quedaràs en collidor, agranador o drapaire

i encara no saben quin ús donar als edificis.

i si tens amb qui fer-ho, molt d’exercici compartit.

però això no vol dir que siga cap entrebanc

mentre que si parles castellà, anglès i potser alemany

per aprendre l’anglès, el xinés o l’alemany

seràs de l’elit dominant, banquer, magnat o governant.

L’OMS ha recomanat no abusar de la carn

més ben dit succeeix el contrari

Doncs saps què et dic, que jo parle cinc idiomes

no cal que ho diguen al preu que està pernil

el fet de ser bilingüe quasi de naixement

i no m’interessa ni la política ni els negocis ni les finances

A Silla han fet tres casals

als fans del greix l’amenaça ha servit d’escarn

facilita d’altres llengües el coneixement.

allò que m’apassiona és la cultura i l’educació

sense saber el perquè

i ara tots s’han tirat al bullit i al bacallà al pil pil

M’indigna especialment que diguen del valencià

per això, de cap manera puc entendre

que és com una sirena

aquesta gent que tant es preocupa

molt bonica però sense cap utilitat.

per l’estranya involució que provoca

Totes les llengües són útils ja per si mateix

inculcar la llengua valenciana

perquè són la porta a la cultura, la literatura i el saber

fent-te un panoli atraçat agressor d’altres llengües.

també al cor de les persones i a la seua identitat.

Per sort ni l’anglès ni el castellà estan en perill d’extinció

Com no potser útil la llengua que hem mamat?

tenen mil canals de televisió, vint diaris i prou promoció.

Jo no podria expressar a ma mare ni al meu fill

En canvi nosaltres ni diaris ni antena ni transistor.

ells mateixos sentiments si ho fera en castellà.

No sé per què la gent es pregunta estranyada

A la meua sirena em declarí en valencià

perquè els menuts de la línia en valencià

i no m’ho imagine en altre idioma del fals que hagués estat

només parlen castellà sense altra mania

Potser al Japó, Eslovàquia o Alemanya

que els valencians no se sap si són peix o carn

el valencià no faça massa falta (i tampoc el castellà),

com la mitològica sirena

però pot ser de gran utilitat

ja ho deia Joan Fuster

si vas al Rosselló francès a l’Alguer Italià, a Còrcega i Andorra.

No obstant això, no em semblen de fiar

També et rebran amb fraternitat a les Illes Balears

aquells que defensen tres idiomes per igual

encara que els pobres fan una amargor de paella.

perquè tampoc se sap si són sèpia o calamar.

No puc acceptar que diguem del valencià

Que el valencià és una perla

que és per a carrancs que van cap enrere

ha quedat més que clar

doncs d’Ausiàs March a Estellés tens on triar

i el que pense el contrari

si et vols cultivar i aprofitar la neurona

que es tanque a la caverna

Diuen amb displicència que és llengua de camperol

i llance les claus a la mar

Aquesta és la conseqüència de començar per la teulada. Que s’acaben collons! que bona falta fan els hospicis.

que siguen centres socials crec que estaria prou bé

(Menció a part té l’art de la modern cuisine, que per dir un ou fregit diuen on òvul de gallus domèsticus amb suc del fruit de l’olivera partit).

(I encara queden els publials, la Nau de la Cultura i el multifuncional. La Sirena no se sap si és peix o carn.

Que es lliguen bé les espardenyes i que ho facen racional).

LA SIRENA ÉS FAMOSA PEL SEU CANT AFRODISIÀ On anirem a menjar

I CANTA EN MOLTS IDIOMES, ENTRE ELLS EL VALENCIÀ.

DE PENES I BONS SOPARS, N’ESTAN PLENS ELS FOSSARS Em permetreu que amb aquests versos

(dita popular)

defense amb ironia i vehemència Avui en dia el menjar és un despropòsit

el nostre signe d’identitat més preat

qui no és celíac, es vegetarià o naturalista

que no és altre, que nostra estimada llengua.

jo no tinc problemes per omplir el dipòsit

Vull defensar-la a capa i espasa

sóc animal de bona barra i menge per la vista.

enfront d’aquells que, amb mala baba, diuen que aprendre el nostre idioma és de neandertals que viuen en cova

Altres per desgràcia són al·lèrgics a alguna cosa,

fent servir el trilingüisme amb cants de sirena

fins i tot algun ésser estrany no pot tastar la paella.

perquè servisca d’excusa l’anglès

Hi ha qui ho és al formatge, la crema o la lactosa

reduint el valencià de l’ensenyament.

però curiosament, no hi ha cap que no xuple la mamella.

Sembla que si aprens el valencià a tuti ple tant t’ompli el cervell que no et queda lloc per res.

Els que es posen a dieta perquè es volen aprimar

Això que diu el refranyer que el saber no ocupa lloc

sempre estan de mal toc pensant en tot allò prohibit.

ho apliquen a quasi tot menys a la llengua de Guarner.

32

fet que em sembla una ofensa al respectable llaurador com si la gent del camp fóra poc obtusa i poc lletrada

(Ací no val ni sis ni set, estimem el valencià i punt... i final!)

33


ELS TAURONS

canvie al fi la ratxa donant per fi la talla

Mires la decoració sense cap dragó, Buda i gargot que diuen lletres

Labo de bou o de vaca (a elegil)

ELS PEIXOS GROSSOS SÓN TAURONS QUE NO TENEN AMICS

que d’un crack com ell s’espera.

i penses que alguna cosa no quadra per molta foto del Mestalla

Moniato amb tapelots

imatge de la Geperudeta i calendari de la cooperativa de Meliana

Fideua de glanotes

Els que donen molta por són el taurons de la llum.

l’assumpte es posa cru, quan llegeixes al menú paella valenciana.

Ostietes en vinagle

Com arreu hi ha taurons a l’aguait

Acabarem il·luminant-nos amb ciris de grum

En Silla, sense anar-nos-en més lluny, han posat al carrer de València

Molo de polc amb bajoqueta

no es menester viatjar a Kuwait

si no baixa el preu de l’ampere-hora.

un negoci d’hostaleria, que amb aparença, sembla el bar de la Tonica

Panoli amb calagol enganyat

per trobar estafadors sense escrúpols.

Per entendre el rebut has d’estudiar tres carreres,

a la vitrina mostren botifarra, carn amb salsa i truita de quereguilla,

Peus de polc en aigua bullida

Tots pretenen escurar-te la butxaca

l’apugen a l’hivern i l’abaixen a l’estiu com si fossem idiotes

i el menú del dia tal i com està escrit textual:

Paella de pato amb laca extra-fort

deixar-te fet un coca a la cloaca

i sempre el pic més alt és quan poses la llavadora.

Pimero: Remenejat de fesols, Sesgon: Ali pever o paela,

i de postles els senyols poder tliar

Poster: Taronjas de la china o caraillo de cazalla

Panfigol amb ouets

L’empresa de l’aigua és un tauró ben feroç.

T’expliques l’ensurt quan veus que el cuiner, el cambrer i el de la barra

malicons en almival

Els taurons dels banquers tenen l’ullal afilat

No sé en altre lloc, però a Silla ens han pegat un bon mos.

son tots forasters d’allí on es crien ben a gust els ossos de parranda

mamelletes al vi

i veuen els estalviadors com terreny abonat

La vam cagar el dia que contractàrem la gestió del bé més preat

Potser vam fer una errada quan preguntarem amb alguna esperança

i figuetes molletes

si volies un pla fix sense cap altre risc

perquè paguem l’aigua a preu d’or sense poder beure un glop

si hi havia, fora del menú, alguna vianda que ens pogués obrir la gana

Açò es un desgavell sense sentit

t’enganxaven amb les accions preferents

amb tant nitrat i tant mal sabor que no es la beuria ni un llop

el xinés molt servicial i amb un valencià d’aquella manera,

no arribe a descobrir si és cuina de fusió,

i fins que no passen d’anys uns cent o dos-cents

mentre pugen el rebut quan els ve en gana dins un pla ben ideat.

comença a relatar sense intenció de parar

o és la cuina de Confuci o tot és confusió

una sèrie de menjars, que se suposa, son típics de la terra

ja veig que he d’anar a ca la sogra

ELS COMPLIDORS I ELS HONRATS NO ES FAN MAI RICS

i furtant-te, fins i tot, de les espardenyes la pols.

no et tornen els diners, ho posava amb asterisc.

si vull menjar-me un allipebre com toca

(L’aigua d’ací ho deixa tot emblanquit i tot un picor fins la figa. Ells tenen la inversió assegurada

A veure si un valent, els planta cara fent fora la bonyiga)

alós amb salsa de naps

amb anguila albuferenca i substància de la bona.

i per si la cosa ve doblada

alós amb gambes i veldures botaes

et posen una clàusula abusiva

alós blut amb tinta de calamal

(La gastronomia és cultura i la nostra tradició i la paella si és mixta o porta ceba és aberració)

fa igual, divisa, euroibor que prima

El “bal” de la plaça

alós melos a la blasa

que et poleixen els diners com una llima

EL BAR TRADICIONAL NO EL REGENTA EL TIO COA NI PAQUIU

alós a la Lilica de Silla

i a canvi pel dipòsit no et donen ni saliva.

L’AMO ÉS UN QUE LI DIUEN XE KIN FUM DE LA XINA NATIU

olla que ases d’alos Pelnil amb caqui asple

A l’equip del València tenim el tauró Negredo

Quina sorpresa t’emportes quan entres amb la fam d’una hiena

Galetes de cagalnela tolades

que no marca un gol ni al club del Robredo

a un bar de tota la vida, amb tauletes al carrer i aroma de fritanga

Ali peble de polastre capat

del poc que mossega sembla més una sépia que una fera

i darrere de la barra trobes un xinés somrient oferint-te vi de la casa.

Ali peble d’anguila de camal Ouets esclafats de paldal

esperem que abans que cremen la falla

34

35


El polítics

Dirigint la comparsa està el gallec de la barba

Amb aquest senzill sonet

que a València finança amb una raspa de sardina

acabe la crítica del llibret

(Mentre els polítics discuteixen sobre l’escalfament global

donant promeses a grapats però de blat ni una garba

esperant que no siga una ruïna.

acabarem com l’Antàrtida, ja veig vindre el percal.)

i retallant a tort i dret, menys als que van en berlina.

i ningú vol remar amb ell perquè el bot està foradat.

PER MOLT GRAN QUE SIGA EL NAUFRAGI ELS POLÍTICS SEMPRE SUREN GRÀCIES AL SUFRAGI Això de la majoria absoluta

(A l’home no li agrada donar la cara en persona

(Perquè si el jurat considera que no he donat la talla,

i prefereix fer-ho per plasma o que vaja la lleona.)

els de la comissió em posaran a la falla).

sembla que ja ha acabat

Aquest xic tan arriscat de tarongeta sembla el gendre

hauran de repartir la batuta

que tothom voldria tindre, si no fos perquè és polític

i deixar el “rodillo” aparcat

i té pinta d’actor de telesèrie, sense ànim d’ofendre

(L’última inversió al corredor mediterrani la van fer els romans

Estar fet una coca = Estar molt malalt o esgotat

si el caragol és moro o vaqueta ho sabrà algun científic.

construint la Via Augusta fa ja més de dos mil anys.)

Ser un cap de suro = Neci Tindre la mà foradada = Ser malgastador

(Al nostre Estat no hi ha costum de consensuar ni la verdor,

Fer el manta = Gandulejar

(El galà oferí matrimoni a una xica vestida de magenta

en arribar al poder el primer que fan és arrasar allò anterior.)

i ella el va rebutjar i ara s’ha quedat maxuxa i de serventa) Als partits majoritaris els han tocat la corfa i la moral

Vine a Silla

Escurar la butxaca = Llevar els diners a algú

SI VÉNS A SILLA GAUDIRÀS

Afluixar cordons = Gastar diners

DE TOT ALLÒ QUE TROBARÀS.

i sembla que no molen, com abans, ni gavines ni rosals

El jove de la coleta va avançant per l’esquerra

encara que, com són prou gats, els salva la llei electoral

i com no posa l’intermitent i va a tota virolla

ara hauran de repartir el pastis entre un cabàs de comensals.

alguns li demanen moderació i que toque peu en terra,

Si no saps on anar i què menjar

(Diuen els gavinots que a Europa i al món no volen un govern de coalició

però com és revolucionari, amb poquet, se’n va de l’olla.

no cal que et calfes el cap allipebre d’anguila o de rap

perquè no hi ha estabilitat, que és fer el que diga Merkel, sense cap objecció.) (Un xic esquerrà ben apanyat li va demanar matrimoni al de la coleta

millor que a Silla no l’has de tastar.

però li va donar carabasses i va preferir compromís amb una valencianeta.)

En les passades eleccions tots anaven ganivet entre dents

La dansa dels porrots és espectacular,

a l’abordatge, com si el vot fos el tresor de “La Mercedes”, però acabaren tots en naufragi amb els fardets ben coents

Al xicot templat del capoll se li van caient els pètals,

el cant de la carxofa t’aborrona,

mirant-se de reüll per trobar algú amb qui partir-se les peres.

a aquest pas, la flor es mor, i es queda amb l’espineta.

la Fira de Sant Sebastià és ben bona

(“Amb Mariano, no hi vulgues partir carteres

Es veu que els que regaven davant abusaren de retalls

i tant el Museu com la Torre són dignes d’admirar.

perquè ell es quedarà les plenes i a tu et deixarà amb les penes.”)

i ara el camp està erm quan abans tiraven de veta.

Després dels comicis estan tots l’aigua al coll.

(Allà a Andalusià la rosa està ben alta

Silla és un poble especial

perquè en aquesta autonomia parné no li falta.)

té Albufera i parc natural port, marjal i vela llatina.

Mariano, un poc menys, perquè sembla que ha guanyat però va sol amb una barca que s’enfonsa dins un toll

36

37


QUIN DESITG TENS PER A LES FALLES 2015?

QUIN DESITG TENS PER A

LES FALLES DE 2015?

Descriure aquest any va ser molt difícil ja que cada dia era tota una aventura; des del moment en què Loren, Ivan i Mireia vingueren a ma casa a convèncer ma mare fins a avui mentre escric aquestes paraules per al llibret. Les emocions no es descriuen en paraules però, per a poder explicar tot el que he viscut, són necessàries.

Va ser molt especial veure com la meua amiga Lara feia remoure sentiments a l’estomac mentre parlava el dia de la proclamació i quan, en escoltar el meu nom, un castells de focs d’artifici va explotar. També ho va ser poder escoltar els consells que Noemí em donava per a ajudar-me a fer-ho tant bé com ella! La setmana de la presentació serà difícil d’oblidar per a mi i

Per Aida Melero i Jareño

per a totes les persones que feien tot el possible perquè jo diguera el meu vers, ja que cada vegada que començava tot era un gran plor. Alguns pensaven que els prenia el pèl, però ho dic de tot cor, no ho podia evitar. Ara, quan recorde aquelles paraules, encara se m’omplin els ulls de llàgrimes. Mai oblidaré el dia de la meua presentació. Per moltes

Diuen que si desitges alguna cosa amb molta força, s’acaba fent real

vegades que imagines com pot ser, fins que no ho vius, El meu desig més sincer és gaudir d’unes falles diferents a totes les que he viscut de fallera. Veure des de la taula presidencial tota la meua comissió cantar, ballar, botar, riure i, sobretot, gaudir de les falles del 2015. Així finalitzava la meua entrevista en el llibret de l’any passat.

no et fas a la idea de l’emoció que es sent. Veure la Nau

La primera imatge que em ve al cap, ara que faig memòria per recordar tot allò que m’ha passat, és una xicoteta sorpresa que m’esperava a l’ordinador de la feina que deia: «Prepara’t perquè el somni es farà realitat». I així ha sigut. Després d’açò tot començà a passar molt ràpid. Vaig conèixer els dos xiquets que formarien part de la meua vida, Emma i Pepe, i que junts viuríem molts moment bonics com el dia que els vàrem entrevistar. Els dos tenien tanta vergonya que no es volien ni mirar! Ara, un any després, els veig tan majors que no m’ho puc ni creure!

38

39


FALLA PORT DE SILLA 2016

QUIN DESITG TENS PER A LES FALLES 2015?

Jove de gom a gom, viure cada minut intensament esperant que tot isca perfecte, i després veure les cares de satisfacció dels fallers i falleres que durant mesos han treballat de forma desinteressada per tindre la millor de les presentacions no te preu.

Una de les coses que volia que arribara era la pintada d’escuts, el meu dia preferit. Per fi tindria l’escut de la meua falla a la porta de ma casa! Quin plaer! Quin orgull! Cada vegada que caminava per la vorera el mirava i pensava:

Al principi, el fet d’estar a la taula presidencial no em feia

Aquest any he tingut una companya fidel en tots els actes.

cap gracia, he de reconèixer-ho, però, a poc a poc, i tal com

No se n’ha volgut perdre cap. Ella ha sigut la pluja, sols em

passaven els dies, li anava agafant el gustet. Veure les taules

deixava respirar en els moments en què em posava el vestit

plenes, la gent cantant, ballant dalt de les cadires o fer guerres

de valenciana i m’enfundava la banda de fallera major.

«Aquest és el meu. Per fi el meu escut pintat per a mi!»

de cacaus, són imatges que quedaran a la meua memòria

Cada dia amaga una història especial i diferent, i molts

M’ha encantat tindre Vicente sempre a punt per

protagonistes,

demanar-li els encàrrecs, suportar les meues manies,

coses les guarde, per a mi, en la meua memòria.

poder-me vestir i, a més, veure’l molt pagat de mi. Ell

Jo no sóc de creure en prínceps ni princeses, ni d’històries

ha sigut molt necessari i un pilar fonamental per a tot,

però

em

permetreu

que

aquestes

romàntiques, però aquest viatge ha sigut digne de conte.

junt amb la inseparable companyia dels meus pares i els meus amics. Després de tot, per fi arribà la setmana fallera, la gran setmana fallera. Aquests quatre dies en

Sentiments portats a l’extrem, anècdotes infinites i tot

què res et fa mal i els somriures mai no poden fallar.

gràcies a vosaltres!

A més em va fer sentir molt especial que aquest any el tema principal sobre el qual va tractar la presentació fora el teatre. Quan tanque els ulls puc recordar perfectament l’imponent silenci que s’escoltava a la sala mentre el grup de teatre representava el museu faller que havíem preparat, i com a poc a poc, eixe silenci es transformava en rialles, mentre els “ninots” de la falla anaven prenent vida. Però en especial, tindre el meu amic Ivan, que serà de les persones que millor em coneix, d’exaltador, és un dels moments que sempre guardaré en el meu cor, ja que va ser una vivència molt emocionant.

40

41


HISTÓRIA D’UN ANY PRESENTACIONS, 6 i 7 DE DESEMBRE

HISTÒRIA

D’UN ANY

Per Noemí García i Alba

el cor d’un xicotet monument. El mantenidor va ser el nostre amic Iván Serrador, que ens va parlar d’Aida i ens contà les aventures que tots dos visqueren des de menuts.

Aquest apartat em transmet molta nostàlgia ja que aquesta presentació era el meu últim acte com a fallera major. I la veritat és que, després de viure un any meravellós al costat de Pau, Celia i Loren, t’adones que un any passa volant i que feia res era jo la que era presentada com a fallera major. Però en aquell moment no estava trista ja que la meua amiga Aida recollia el meu testimoni. Un any més la Nau Jove era el local elegit per a les presentacions i us he d’assegurar que el que vaig sentir en fer l’entrada a la Nau, on sols s’escoltava la música de fons, no ho havia sentit abans.

Com cada any, tornàrem a tindre una multitudinària presentació infantil. El diumenge dia 7 fou el torn dels més menuts. Marta Antich va ser l’encarregada d’exaltar

Amb llàgrimes als ulls es realitzaven les últimes fotografies de l’exercici. La fallera major infantil, Emma, i el president infantil, Pepe, veien com es preparava la seua falleta per convertir-se en cendra. Aquella cendra que queda en el record, per sempre guardada en la caixeta, i que dóna pas a un nou exercici faller.

a Emma i al seu germà Pepe. Els va dedicar unes paraules molt boniques. Els encarregats de portar la presentació endavant varen ser Alba García i Joan Comí que ens asseguraven que estaven molt nerviosos perquè era la primera vegada, però ho van fer de categoria.

Com és habitual, la Cremà de la falla del primer premi va causar màxima expectació. La fallera major, Aida, li pegà foc al monument i, mentre es consumia el suro i la fusta, ens adonàrem que un dels ninots de la falla es resistia a cremar-se. Un ninot al qual aquestes falles dedicàrem una cançó ¨El caballito de palo¨. I així va ser, el cap del cavall va ser l’últim a cremar-se. Semblava que no volia cremar-se.

Però una presentació completa no ho seria sense totes les persones que treballen durant mesos perquè tot estiga preparat per a aquest gran dia. Com a delegada del playback durant molts anys, vull destacar el treball que fan els fallers i les falleres, assajant hores i hores i, fins i tot,

És en aquest moment quan, davant l’ordinador, em vénen molts dels records viscuts en el 2014, ja que vaig tindre l’oportunitat de representar la meua falla. I és hui quan tinc el plaer de poder contar-vos tots i cadascun dels detalls viscuts de primera mà. Així que, sense més, comença la història d’un any inoblidable.

42

modificant coses la mateixa setmana de la presentació, per

Els fallers del Port havíem creat un autèntic museu faller, amb ninots reals. Els presentadors Esther i José Antonio cobraven vida per donar inici a la presentació. Aquesta parlava de falles i, com no, la nostra fallera major Aida era

tal d’encaixar-ho tot a la perfecció; així com el treball que fan els grups de teatre, el major i el infantil, que s’involucren tant en el paper que es podrien fer passar per professionals.

43


FALLA PORT DE SILLA 2016

HISTÓRIA D’UN ANY

GENER

EXALTACIÓ 31 DE GENER

SOPAR DE LA BAIXADA DE QUADRES, 21 DE FEBRER

ESTRENA DEL DOCUMENTAL I PRESENTACIÓ DEL LLIBRET

I com ens sentim com a casa, tornem a la Nau Jove per celebrar el sopar d’exaltació de les falleres majors i presidents de les comissions falleres de Silla, organitzat per la Junta Local, en què l’alcalde i el president executiu van rebre tots els representants i on Patricia i Amparo, components de Junta Local, van fer l’exaltació a cada representant major i infantil.

Si aquest sopar sempre és diferent, enguany, per a mi, ha sigut el millor sopar, ja que m’acomiadava, ara sí per sempre, de ser fallera major i on sols els records a la meua ment i unes fotografies al casal donen fe que l’any 2014 fou especial i que ja forme part de la història de la meua estimada falla.

Com els fallers del Port estem fets d’una pasta, sempre estem pensant a innovar. El dia 24 de gener, al Teatre de la Plaça, férem l’estrena del nostre documental De Raça Albuferenca com si fóra una pel·lícula de Hollywood. Va tindre tant d’èxit que omplírem les dues sessions. Aquest documental ens retroba amb els arrels de la Falla Port i amb la història del nostre poble de Silla. Si vols saber com van aconseguir aquella Harley que van rifar o qui va escriure la nostra cançoneta, et convidem que adquirisques el DVD del documental. Jo vaig participar per formar part de la història de la falla i he de dir que va ser una experiència molt bonica. Aprofitant l’ocasió férem la presentació del llibret, però no un llibret qualsevol no, ja que mesos després rebérem la notícia que el llibret del Port havia fet història obtenint el segon premi que atorga la Generalitat a la promoció i l’ús del valencià. Des d’ací aprofitem per donar les gràcies als fallers que treballen de valent i a totes les persones que col·laboren desinteressadament perquè els llibrets del Port estiguen en el més alt.

més bé tirant joguines. En arribar a la plaça amb les sis comissions, les falleres majors digueren els seus pregons. Moment en què quedaven inaugurades les falles del 2015. A l’endemà, a la Nau de la Cultura es va inaugurar l’exposició del ninot on les sis falles presentaven les seues propostes per al millor ninot indultat infantil i major. Aquell dia, i durant la setmana següent, la Nau de la Cultura es va omplir de visitants per poder gaudir d’aquelles obres d’art. Més tard, acudírem a la Nau Jove per celebrar el lliurament de recompenses de Junta Local.

Ens ho vam passar genial. Després de sopar tinguérem l’espectacle de Kike, el drag queen, que va saber interactuar amb grans i menuts. Un Dj amic de Pilar ens va amenitzar amb la millor música de pachanga i per tancar aquella meravellosa vetllada el gran Dj K-saña ens va fer ballar fins a ben entrada la nit amb la millor música remember .

MARÇ

FEBRER FALLERS D’HONOR El dia 14 de febrer, al saló, férem l’homenatge als nostres fallers d’honor. Una nit en què fallers i simpatitzants ens reunim per a sopar. Els representats reben els assistents per donar-los la benvinguda. En finalitzar el sopar, una discomòbil ens va fer ballar fins a la matinada. Al final de febrer vam penjar les tradicionals banderes a casa de Pepe, Emma i Aida, que ens fan saber, per si

Ja estem en el mes més esperat i comencem escalfant motors. La Nau s’ompli de remolques que, amb paciència, els transformem en divertides carrosses per al Dia de la Cavalcada. És clar que si donaren premi a la millor disfressa, el premi seria per al meu grup, ja que duguem uns anys treballantnos les disfresses a fons. Recorde que l’any passat vam fer un homenatge a l’esport i ens vam disfressar de gimnastes i entrenadores. Anàvem totes molt ben equipades.

DIES DE FALLES El casal obri les portes perquè tots els xiquets i xiquetes puguen vindre a berenar. Com sempre la Delegació d’Infantil organitza totes les vesprades diferents activitats perquè s’ho passen d’allò més bé amb manualitats, decoracions falleres, jocs populars, campionat de futbol, etc.

Enguany, com és tradició al Port, les falleres majors ixen acompanyant les falleres majors en la carrossa. Celia i jo, al costat d’Emma, Pepe i Aida, ens ho vam passar d’allò

algú es despista, on viuen els nostres representants.

44

45


FALLA PORT DE SILLA 2016

HISTÓRIA D’UN ANY Per fi el dia 12 de març va arribar el dia, un dia històric per a tota la comissió. Vam acompanyar els nostres representants a recollir, de mans de la Fallera Major de València, el millor premi que ha aconseguit la Falla Port, el banderí del segon premi per a l’ús i promoció del valencià en llibrets de Falla, al monestir de Sant Miquel dels Reis. Un reconeixement que no fa més que reafirmar el ferm compromís que tenim amb la nostra llengua.

Els majors tenim la feina de condicionar el casal, pintar els escuts… però no tot és treball. Recorde el gran concurs de paelles que organitzàrem a la pista, on es cuinaren al voltant de 30 paelles. Enguany els guanyadors van ser el grup Dels Crancs!!! Durant la setmana, la Delegació de Festejos va organitzar el campionat de truc i parxís, i les vencedores del parxís van ser Imma Rosaleny i Marta Millá, i els del truc, Rafa Chaqués i Daniel Gutiérrez. Com a novetat tinguérem el campionat de futbolí. Alejandro Zaragozá i Josep Cordellat foren els vencedors.

El dia 16, amb la tota la nostra ressaca de la nit anterior, esperem l’arribada del Jurat amb un bon esmorzar i, de vesprada, els nostres representats ens convidaren a berenar a tots els fallers i amics!! El dia 17, a les 8 del matí, comencem amb la primera despertada pels carrers del nostre poble visitant les cases dels representants. Al voltant de les 12 del migdia, com des de fa un anys, fem la concentració de les falles a la plaça dels Germans Iborra, i eixim tots junts fins a la plaça del Poble. És un dia de molts nervis i tensió. Seré sincera, sempre es diu que el que és important és participar, però si guanyem millor, no?

que es viu dins, pots compartir-la amb la resta de la comissió que canta l’himne de la falla celebrant el premi atorgat. Recorde que, al meu any, el banderí del premi de millor ninot indultat major es va soltar del ferro i caigué damunt dels fallers del Port i que, ràpidament, tornaren a pujar-lo dalt. Va ser una anècdota molt divertida i un dels dies que mai no oblidaré.

El diumenge dia 15, després de sopar en companyia dels artistes de la falla gran, acudírem a la plaça del Mercat Nou.

Al concurs d’allioli, la guanyadora va ser Mari Loli Santos. Després del lliurament de trofeus va eixir tot el món a tirar El Xupinaso. Un dels Dj’s més valorat de les nits valencianes i, a més, siller, ens esperava dins la Nau per passar una gran nit, ja que tots els fallers l’esperaven com aigua de maig!

Aquesta nit el recorregut que ens tocà fer es va omplir de

Una vegada tots reunits a la plaça, la secretària de la Junta

jaquetes roges. Una nit on m’arriscaria a dir que tots els

Local comença amb el veredicte del Jurat. Ara que tinc

xiquets i xiquetes de la falla acudeixen a recollir els ninots

l’oportunitat d’expressar la diferència de sensacions que es

indultats de les nostres falles que, gràcies a la xaranga,

viuen quan estàs al despatx de l’alcalde, on sols et trobes

ens fan passar una nit molt divertida. Quan arribem al

amb Loren. Com que ell és veterà en açò, tracta de calmar-

casal escoltem l’albada que se’ls dedica als representants.

nos, però que de segur que està igual de nerviós que nosaltres. És el moment d’eixir al balcó on tota la tensió

46

47


FALLA PORT DE SILLA 2016

HISTÓRIA D’UN ANY Però el millor premi, i el més important, va ser tindre Aida, Emma, Pepe i les seues respectives famílies, uns representants de categoria internacional.

Aquest any, com a anècdota, us contaré que el dia dels premis ens atorgaren un primer en l’apartat de presentació i que passats 20 dies d’acabar falles feren el lliurament d’aquell banderí a la falla guanyadora i no a nosaltres, ja que un membre del Jurat de Junta Central Fallera es va adonar d’un error en les puntuacions. Quedàrem, finalment, en el segon lloc en presentació major. Els premis que ens van atorgar foren els següents:

A la vesprada vam fer una cercavila lluint els nostres banderins i a la nit soparet, amb orquestra i, com no, discocasal. Després, per a recuperar forces, ens menjàrem un bon entrepà pistero. El dia 18 començà amb la despertada i, de vesprada, férem l’ofrena a la Mare de Déu on, per culpa de l’amenaça de la pluja, ens vam veure obligats a acurtar el recorregut. A la nit… a la matinada, tots ens menjàrem un bon plateret de paella per al ressopó.

Falla gran: 1r premi i Millor Falla de Silla. Falla infantil: 2n premi. Presentació major: 2n premi. Presentació infantil: 6é premi. Llibret: 2n premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del valencià i 1r premi a Silla.

gotes de força. Enguany la missa es va fer a la parròquia de Sant Josep Obrer i després de la mascletada que va sonar ben fort en tota la pista, anàrem a dinar tots junts. Sense adonar-nos-en, la falleta infantil ja era història. Més tard, Aida feia els honors de donar pas a un nou any, a un començar de nou. Es tancaven unes falles per obrir-ne unes altres, perquè per als fallers d’arrels com els del Port mai no s’acaben les falles, sinó que continuen. Que no s’ho cregueu? Continueu llegint i ho comprovareu. CREU DE MAIG El dia 31 d’abril celebràrem una de les tradicions que va

PROCLAMACIÓ DE LES FALLERES MAJORS I

implantar al poble de Silla l’abuelo Vicent i que enguany

PRESIDENT INFANTIL

Dia 19 Festivitat en honor a Sant Josep

fa 39 anys que la Falla Port continua respectant: la Creu

La tercera i més esperada despertada ja que, des de fa uns anys, els joves ens disfressem per fer més divertida, si po ser, l’última despertada i on exprimim al màxim les últimes

de Maig. Aquesta creu es plantava amb el propòsit

El 4 de juliol vam celebrar un dels actes més esperats de l’estiu. Un any més les instal·lacions de la piscina

que, amb el seu poder, cuidaria la collita de tempestes,

municipal es vestien de gala per proclamar, com a fallera

pedra i gelades. Vam fer un sopar molt familiar, però

major, la senyoreta Mireiya Micó i García; com a fallera

que ens serveix d’excusa per reunir-nos i fer festa.

major infantil, Valeria Puig i Costa, i com a president infantil, David Remuzgo i Cosmos per a l’exercici 2016.

48

NIT DE SANT JOAN 27/06/2015

Els presentadors van ser, un any més, Esther i José Antonio

Arribà juny, i el dissabte 27 vam celebrar el II Matinal de

que, amb la seua experiència van conduir l’acte de la millor

Pàdel al poliesportiu de Silla. A la nit, com mana la tradició,

manera possible. Els nervis dels nostres representants

al port celebràrem la Nit de Sant Joan al nostre carrer,

estaven a flor de pell, més en uns que en altres, però que

on fallers i convidats van gaudir d’una nit molt calorosa.

es van anar calmant a poc a poc, mentre els familiars feien

Després de sopar férem un bingo i el monologuista Álex

les seues exaltacions. El primer torn va ser per a David on el

Martínez ens va fer passar una vetllada molt divertida.

seu germà major Voro ens contà un poc com és ell.

49


FALLA PORT DE SILLA 2016

HISTÓRIA D’UN ANY què les sis comissions i la Junta Local vam sopar a la plaça

La germana de Valeria, Marina, va ser l’encarregada de contar-nos el que hi ha darrere d’aquesta xiqueta vergonyosa que no va deixar de plorar ni un instant pels nervis. I com que era una nit màgica per a Mireya, havia de tindre un exaltador especial. I així va ser. La seua parella Serafín li va dedicar unes paraules molt emotives que ens va tindre a tots emocionats fins a l’últim moment. Tot el públic va trencar amb un fort aplaudiment. Ho va fer de categoria! Finalitzant l’acte, com a anècdota, he de contar-vos que enmig de l’himne regional van votar els aspersors de la gespa i alguns dels assistents ens van refrescar una mica.

espectaculars premis que atorgaren als guanyadors.

Enguany vam ser els guanyadors en el truc i tercers en parxís. També donaren un reconeixement especial a la parella que més partides va aconseguir guanyar al truc. Dos fallers van ser premiats, ells són Enrique i Ivan.

El 24 d’octubre, a la Nau Jove, es va celebrar la Nit del Món Faller on vam acudir per acompanyar els representats per arreplegar el trofeu de campions al truc i el tercer lloc del parxís del campionat que organitza Junta Local. Després tinguérem els monologuistes d’Olla Xunta, junt amb les sis comissions. Ho vam passar d’allò més bé.

Un dels concursos més divertits, refrescants i originals va ser el de Sempreport, on havíem de pujar fotografies de les nostres vacances a la platja, amb amics o familiars, però sempre amb un complement de la Falla.

del Poble per gaudir de les actuacions. El nostre nombrós grup de playback infantil ens va delitar amb un clàssic de Disney: El llibre de la selva. Totes anaven caracteritzades d’animals. El grup major ens va fer recordar la pel·lícula de Charlie i la fàbrica de xocolate. El Dia del Crist, com tots els anys, la dansa dels porrots de la comissió, des de bon de matí, participa ballant pels carrers del poble fins a la plaça.

SETEMBRE Tornem amb les piles carregades i, com és tradició, tots els diumenges ens veiem al casal per a dinar i començar a fer la presentació, però abans cal posar ordre al magatzem i llevar la pols al despatx.

FESTES DEL SANTÍSSIM CRIST Enguany, per culpa de la pluja, vam suspendre el concurs de pesca infantil. Esperem que el proper any els xiquets puguen gaudir d’aquesta activitat al port.

Enguany el campionat de truc i parxís que organitza la Junta Local es va traslladar a setembre i el vam celebrar la nit del divendres i la vesprada del dissabte.

Aquest mateix dia es va celebrar la Nit dels Playbacks, en

50

L’últim acte del mes d’octubre és la tradicional Nit de Halloween. A la vesprada els més menuts van gaudir d’un bon berenar i a la nit l’ingènit s’apoderà del casal on un gran grup de fallers lluïen disfresses ben originals, com la fallera calavera, les germanes mortes o les famílies Adams que junt amb els guanyadors de caçafantasmes passàrem una nit d’autèntic terror fins a altes hores de la matinada.

OCTUBRE Un dels actes que realitzàrem al mes d’octubre és la firma de contracte dels artistes fallers, Julio Monterrubio i Alberto Ribera, encarregats de dissenyar els monuments de les pròximes falles. De segur que tindrem dues falles de categoria especial! Aquest mateix cap de setmana vam celebrar la Festa del Mig Any. De matí tinguérem quinto i tapa al nostre carrer. Fou un èxit total. Vam dinar paella i, de vesprada, tots amb la brusa ratllada férem una cercavila amb xaranga inclosa. De nit sopàrem al casal i férem el lliurament dels premis del concurs de fotografia

I fins ací la història d’un any que acaba hui, però una nova història que ve ja va creant-se. Començàrem presentant-vos la meua amiga, la que serà la fallera major de l’exercici 2016, Mireya Micó i García; la fallera major infantil, Valeria Puig i Costa, i el president infantil David Remuzgo i Cosmos. Haurem d’esperar un any per poder descobrir el final.

#Sempreport. Els guanyadors infantils van ser Alexandre, Alba i Pau i el major el nostre faller Remi i la família del nostre president infantil David. Es va donar un premi especial als més pesats, que va ser atorgat al nostre president Loren, al vicepresident Ivan i a la nostra secretària Mireya. Volia agrair la participació de Unika, Loli Blàzquez i Euronics pels

51


DANSA DELS

PORROTS Francis Benaches i Porcel Alberto Alapont i Benaches José Santos i Royo Bernat Capilla i Ramírez Lorenzo Gimeno i Zaragozá Alexandre Zaragozá i Huesa

Saúl Chaqués i Millá Raúl Valero i Fort David Palau i Zaragozá Borja Lillo i Carbonell Conrado Machancoses i Díaz Jordi Valero i Díaz

52

GRUP

D’ARTISTES MAJOR DELEGADES Carla Gil i Blesa Noelia Moya i Rodríguez SUBDELEGADES Estela Giner i San Lorenzo Trini Rios i Almudever

Noelia Moyà i Rodríguez Celia Doménech i Domingo Laura Almudéver i Zaragozá Vanesa Giner i San Lorenzo Alba Pérez i Lorente Alba Navarro i Navarro Marta Antich i Zaragozá

53

Marta Peris i Rozalén Laura Buges i Serrador Vera Revert i Laseca Maria Cuñat i González Nuria Juan i Royo Adrián González i Bautista


54

55


EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

EL FUTUR NO ES

EL QUE ERA Per Vicent San Ramón Ferrer

No hi ha cap persona que puga posar en dubte que vivim un nou temps. Les coses han canviat a tots els àmbits de la vida. Ha canviat el model econòmic, han canviat els costums socials, disposem de noves tecnologies per a la comunicació i els joves ja no pensen com pensaven els seus majors.

El que no ha canviat, en la seua essència, és la Falla. La comissió ha evolucionat amb els temps però hi ha coses que mai no podran canviar. La Falla del Port és, en eixe sentit, una falla especial. El nostre poble ho ha pogut comprovar gràcies al documental “De raça Albuferenca” i els fallers són conscients que pertanyen a una gran família que, més enllà de la festa, comparteix un alt grau de sensibilitat social i comunitària. La Falla del Port ha estat, és i serà part protagonista de la història del nostre poble.

presenta per a la vertadera participació dels ciutadans en les decisions polítiques. El que potser no coneguem és l’esforç que un important nombre de persones va realitzar en aquella època per tal d’aconseguir el que a hores d’ara gaudim. Els fallers també van lluitar de valent. El tio Martínez (fundador de la Falla del Port) en va ser protagonista i els presidents d’aquella etapa van patir de valent en el càrrec per les represàlies del govern franquista a Silla.

Potser els més joves no recorden, o simplement no han conegut, com eren les coses quan va crear-se la Falla. Si pensen que aquests són temps convulsos haurien d’haver conegut aquells anys en què s’anunciava la transició. Per això la Falla ha triat parlar d’aquells temps en què la llibertat era només una promesa i la justícia, la qual havia d’arribar de la mà de la democràcia, una esperança compartida per tothom. Un llibret, a la fi, també és això: una eina que transmet la història, que la divulga, que la fa conèixer a la resta del poble… Un llibret no és només per al fallers sinó per al conjunt de la ciutadania.

La Falla del Port va saber i sabrà trobar l’equilibri entre la tradició que defensa, com un valor de la seua valenciania, i els nous reptes que plantegen les actuals circumstàncies socials. Hi serà part de la història del poble, com sempre, però potser abans caldrà recordar tot els que va ocórrer a Silla fa quaranta anys…

La Falla del Port ha estat, des dels seus inicis, una comissió compromesa amb el poble. Ho va estar aleshores i ho està a hores d’ara. Als últims anys vivim el que hom anomena la Segona Transició: molts posen en dubte el que va significar el procés de la dictadura a la democràcia i, amb el pas del temps, hem conegut els problemes que el sistema

56

57


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA i expectatives de canvi, que van organitzar-se d’una manera espontània sense preocupar-se’n en excés de la resposta institucional a les seues accions. Cal no oblidar que el règim, fins i tot als seus últims temps, actuava amb duresa amb els dissidents.

El present, diuen, no pot ser entés sense un profund coneixement del passat. Estic convençut que és impossible interpretar l’actual moment polític, social i cultural sense remuntar-se a un periode històric sobre el qual van cimentar-se els valors, les creences i les actituds dels que hem tingut la sort de créixer en democràcia. D’aquesta manera, podeu imaginar que l’objectiu d’aquesta investigació és l’anàlisi del procés de la Transició Democràtica a Silla.

–   El moviment va obrir-se espai a la pràctica totalitat dels àmbits locals: Obrer, estudiantí, cultural, veïnal, social i polític. Açò pot donar una idea de la seua importància, de la seua amplitud i de les seues repercussions.

El que escriu aquestes lletres és fill del poble i veí del carrer de Sant Roc. Açò, evidentment, no és motiu suficient per implicar-se en la realització d’un treball d’aquest tipus però, ben vist, potser siga un plus de motivació. Escric des del sentiment de pertanyença, amb la convició que he d’arrelar a Silla i impulsat pel desig de conèixer la realitat que m’envolta.

–   La temàtica resulta força interessant per tal de ser investigada i, malgrat açò, encara no ha estat objecte d’estudi a nivell local. –   Els protagonistes d’aquella etapa són encara

I he d’afegir encara altres motius:

vius (excepció feta d’algunes pèrdues lamentables) i poden testimoniar la seua experiència, enriquint amb dades i opinions un treball que s’ocupa d’un tram històric que, de segur, ha exercit una gran influència a les seues vides.

–   El periode de la Transició ha estat el moment històric més ric en continguts reivindicatius i ideològics des dels anys anteriors a la Guerra Civil. I possiblement, podria afirmar-se que estem parlant de l’etapa de mobilització cívica més important a la història del poble.

Crec que en aquest moment cal deixar clars una sèrie d’assumptes que podrien preocupar al lector. La pretensió del que investiga és ,sempre, cercar el màxim grau d’objectivitat, fugint de plantejaments parcials i intentant oferir un tractament respectuós del tema, sense ferir cap sensibilitat. Les opinions reflectides a les diferents

–   Els protagonistes dels moviments socials contraris a la dictadura franquista eren majoritàriament joves, no necessàriament nets o fills de represaliats pel règim, amb inquietuds

58

ser objecte d’altre estudi.

entrevistes realitzades no han de coincidir obligatòriament amb el que pensa l’investigador. Les entrevistes han estat reproduïdes íntegrament en un dels apartats de l’estudi i l’autor ha extret alguns arguments dels protagonistes quan ha considerat adient fer-ne ús d’ells.

En aquest apartat que centra la investigació he trobat no pocs problemes per tal d´organitzar la informació. Finalment, he optat per usar una estructura que, tot i no ser perfecta, sembla la més adient per dotar el treball d´una coherència funcional. Després d’una breu reflexió teòrica a mode de hipòtesi i un epígraf dedicat al consistori franquista, he dividit els moviments de resposta ciutadana en quatre grups diferenciats:

Les lletres d’aquesta investigació han estat organitzades per tal de dotar el treball d’una estructura que facilite la seua comprensió global. He decidit obrir foc parlant del que va ocórrer en àmbits territorials més extensos perquè el lector puga establir connexions entre el nostre poble i el contexte social i polític de influència. Així, parlaré breument de la Transició a l’Estat espanyol citant diverses visions històriques del procés. I també ho he de fer de la Transició al País Valencià. Malgrat l’interès d’aquestes realitats, cal no perdre el fil del treball i fer un esforç de síntesi en aquests apartats.

L´àmbit estudiantí.

L´àmbit cívic i cultural (el sector més ampli i on hi podem trobar les associacions culturals i socials que reivindicaren en algun moment una ruptura al sistema franquista vigent). –

Després, tal i com ja heu pogut llegir, l’estudi de la Transició a Silla ha estat realitzat mitjançant informació secundària (textes, articles, papers dels fons documentals del poble...) i amb una sèrie d’entrevistes realitzades a les persones clau de l’etapa històrica que he estudiat. Els esdeveniments històrics i les dades aconsellen centrar l’estudi entre els anys 1969, amb l’arribada de l’últim alcalde del règim al govern municipal, i 1981. La data de finalització no és aleatòria. El colp d’estat del 23 de Febrer enceta el que, des del meu parer és una mena de Segona Transició, més institucional i menys ciutadana, la qual potser mereixeria

L´àmbit obrer-sindical.

I finalment, l´àmbit polític.

El problema rau en el fet que molts protagonistes d´aquells temps multiplicaven les seues accions en els diferents àmbits de resistència al règim, la qual cosa li atorga al moviment ciutadà a Silla els trets d´una resposta global a les condicions imperants al franquisme. En qualsevol cas, la divisió teòrica de les diferents manifestacions en els quatre àmbits esmentats es

59


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA trets d’aquells temps que tenen a veure amb l’univers emotiu del periode de la Transició a Silla. Hi ha també molt que llegir entre línies, la qual cosa, com podeu imaginar, no és matèria del que investiga perquè resulta perillós incórrer en l’errada de la interpretació de les paraules. I amb tot, considere que la informació que s’oculta entre el retglons tampoc no ha de ser menyspreuada.

fonamenta en criteris bàsics com són: Les accions organitzades pels moviments socials d´oposició al règim s´adequen a diferents tipus de resposta, i hi ha diferències notables pel que fa al seu grau d´enfrontament (més o menys obert o declarat) contra el govern franquista local. –

Els diferents tipus de resposta segueixen una pauta cronològica que, a més, pot relacionar-se amb les noves oportunitats d´acció i també amb la seua pròpia estructura organitzativa. A mesura que avancem en el temps, les organitzacions adquereixen una major complexitat interna. –

Segon: Les entrevistes, en el seu conjunt, han pres la forma d’un treball independent que traça un fil argumental d’una impressionant coherència. Llegides del principi a la fi, fa l’efecte que composen un trencaclosques de peces perfectament configurades per encaixar i dibuixar una autèntica i rigorosa anàlisi d’aquella realitat.

La resposta estríctament política, evidentment, ha d´ocupar l´últim lloc cronològic perquè el moviment muta paulatinament des d´una resposta de bases cap un model de partits, on van anar integrant-se els diferents protagonistes per combatre amb major força el franquisme i plantejar les noves alternatives dins les futures regles del joc democràtic. –

Tercer: Els propis entrevistats em remeten a altres protagonistes, de manera que el llistat de persones que poden aportar informació creix exponencialment a mesura que avance en l’estudi. Açò, que és bastant simptomàtic de l’abast del procés a Silla, ha estat un greu problema per a la confecció del treball, atés que he hagut de triar entre les persones clau per motius, única i exclusivament, d’estructuració i extensió de la investigació. D’aquesta manera, he decidit cercar unes poques persones que representaren la resta d’informants potencials. Aprofite per disculpar-me si he equivocat el meu criteri d’elecció o si alguns dels protagonistes no es sent representat per les persones que han pogut participar en l’estudi. A les Conclusions del treball m´agradaria realitzar una última

Un cas a banda és l’apartat dedicat a les entrevistes, que he considerat reproduir íntegrament en un últim epígraf per diversos motius: Primer: Els entrevistats ofereixen molta més informació de la que jo puc sintetitzar al llarg de l’estudi. Hi ha fets, aparentment anecdòtics, que expliquen molt clarament

60

anàlisi, ara ja amb totes les dades recopilades, i resumir també els fets d´aquell tram històric descrivint el seu valor simbòlic, tot traçant una idea aproximada del que va significar aquell procés per al seus protagonistes. D´una manera breu, com a qualsevol treball d´investigació, m´agradaria assenyalar els nous dubtes que necessàriament sorgeixen al finalitzar un estudi, connectant (si és viable) els trets més significatius d´aquella època amb les condicions socials de l´actualitat. I, si m´ho permeten (agafant velocitat des del passat i el present), fent ús d´un trampolí teòric que ens permeta dibuixar una societat futurible, afegir la possibilitat per a la realització d´un nou estudi. Sense interrogants no ens serveix fer història, ni cap ciència, ni ens és possible apropar-nos amb un mínim de rigor a la vertadera realitat del nostre poble. Una cosa més: És el meu desig que consideren aquest treball com una obra inconclosa, oberta a revisions, matisacions i noves aportacions. Aquest no és, ni pretén ser-ho, un treball absolut. No és possible abordar aquell procés sense que manque cap element, o sense que alguns elements siguen tractats d´una manera més lleu. El temps de la Transició a Silla respon a una realitat amb moltes cares. Espere, sincerament, que altres persones completen aquest políedre.

61


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA esdeveniments ocorreguts als contextes socials i polítics de influència. Sobre la Transició a l’Estat i al País Valencià hi existeix una extensa bibliografia que el lector pot consultar si vol aprofundir en la temàtica que ens ocupa ara només a nivell local.

Referències a la realitat més ampla

BREU REFERÈNCIA AL FENÒMEN DE LA TRANSICIÓ A L’ESTAT ESPANYOL El fenòmen de la mobilització d’amplis sectors de la societat al tram històric conegut com Transició Democràtica contempla diferents tipus de protagonistes i manifestacions. De tots són conegudes les repetides protestes universitàries, germen de la consciència social democràtica, o la creació de sindicats i partits polítics a la clandestinitat i en lluita contra l’opressió i la injustícia del règim. Totes aquestes manifestacions actuen de forma

Càrrega policial al carrers de Barcelona, 1976

Com ja he comentat a la Introducció, em dispose a parlar sobre els contextes més amples: La Transició a l’Estat i al País Valencià. El fenòmen de la Transició en aquestes altres realitats és força interessant però no és l’objectiu d’aquest treball. És per aquest motiu que, tot i la necessitat d’oferir referències al fenòmen en ambdos contextes, no puc realitzar cap anàlisi exhaustiva. He de suposar que

conjunta i de manera no institucionalitzada amb l’objectiu de produir un canvi a la societat espanyola. És ben cert que els moviments socials han estat un fenòmen històric universal però, probablement, la força adquirida pels esmentats moviments al darrer segle, coincidint amb l’època històrica que és coneguda per modenitat, els confereix una especial importància en l’anàlisi del canvi de les societats. Ara bé, els moviments socials necessiten, per a ser efectius, les condicions favorables per al seu desenvolupament. Piotr Sztompka (1995), important

el lector ja coneix alguna cosa sobre el que va significar la Transició a fora dels límits del poble. Així doncs, vaig a escriure una breu referència de les diferents dimensions del mateix fenòmen per tal que reste definida l’època i els

62

Al 1971 es produeixen altres fets que van encoratjar les forces demòcrates. D’una banda hi va ser l’arribada del Cardenal Tarancón a la presidència de la Conferència Episcopal per tal de substituir el Cardenal Morcillo, de caire especialment conservador. I d’altra banda, el decret que permetia al Príncep Juan Carlos dirigir l’Estat al llarg dels periodes en que la malaltia impedira el govern del dictador. Açò va produir-se efectivament l’any 1974, quan Franco va estar oficialment malalt durant quaranta-cinc dies. L’ombra del dictador semblava menys ferotge quan la la seua salut es resentia.

estudiós d’aquestes manifestacions potenciadores del canvi social, assegura que “la seua presència activa rarament és causa completa del canvi (…), normalment apareixen com a condició necessària o suplementària, però mai no com a condició suficient del canvi social”. La mobilització social antifranquista va trobar en la mesures d’obertura i modernització ordenades pels tecnòcrates, el moment i les condicions idònies per al seu èxit. Açò és conegut a la disciplina sociològica com Estructura d’Oportunitat Política i resulta clau per interpretar la capacitat de transformació real dels moviments socials. És per tot açò que fixarem una data d’inici per a la realització d’aquest estudi, que necessàriament coincidirà amb el moment en que els condicionants polítics permetéren aprofitar una escletxa a l’estructura institucional per a que l’acció col. lectiva poguera iniciar les seues accions i produir el canvi.

Uns mesos abans, al Desembre de 1973, ETA havia fet volar per l’aire Carrero Blanco, i Arias Navarro havia estat proclamat President del govern. Mentre al 1975 Fraga i altres destacats polítics del règim organitzaren la coneguda “reforma democràtica”, només el búnquer franquista semblava no voler veure la realitat i feia servir la violència repressora de l’Estat.

Resum cronològic dels anys de la Transició a L’Estat.

Els afusellaments del Setembre en són una bona prova. I al mes de novembre Franco va morir.

Al Juny de 1969, Juan Carlos de Borbón és declarat

fora del territori espanyol, potser va permetre als pro-

S’encetava el torn del Rei, i així van iniciar-se les negociacions entre els diferents ideòlegs i representants. És signada la Llei de Reforma Política (1976) que emparava els partits polítics dins la legalitat, excepte el PCE que va trigar uns mesos en ser legalitzat. El poble volia un canvi des d’anys enrere, una ruptura, i els polítics organitzaren

demòcrates enfortir el seu posicionament antifranquista.

una reforma. Carrillo parlava de “ruptura pactada”.

per Franco futur succesor al règim, permetent-li ostentar el títol de Rei. L’avançada edat del dictador i l’esperança que el següent Cap de l’Estat obriguera la porta a les exigències democràtiques provenents de dins i

63


EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

FALLA PORT DE SILLA 2016

Diari La vanguardia, 21 de Desembre 1973

el PSOE celebrava el famós 28 Congrés, on González va imposar la renúncia al marxisme. I per finalitzar l’any van ser aprovats els estatuts d’Euskadi i Catalunya. A l’any 1980 van ser aprovats dos nous estatuts d’autonomia: l’andalús i el gallec. El valencià, no. A la dimissió de Suárez (Gener de 1981) va seguir el Colp d’Estat del 23 de Febrer, que només tingué l’efecte de fixar el punt i final al primer periode de Transició, i iniciar quasi d’immediat una segona part, que és “altra cosa”, on la macro-política va acabar de desmobilitzar la massa. Malgrat tot, la Transició Espanyola ha passat als llibres de història com un exemple de canvi calmat, pacífic i gens traumàtic. Un autèntic paradigma de la implantació d’un nou sistema democràtic, d’un èxit sense precedents i triat lliurement pel poble. Una interpretació de la història que contrasta amb la d’altres pensadors que no han fet una anàlisi tan positiva del procés.

Diari Informaciones, 27 de Setembre 1975

Al carrer es succeïen els enfrontaments: Vagues, repressió policial (cal recordar la mort de cinc obrers a Vitoria), atemptats de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra (GRAPO), i un llarg etcètera d’esdeveniments socials que reflectien la tensió d’aquells temps.1 Finalment,

creences del que va ocórrer en aquells temps. 2 A les primeres eleccions democràtiques celebrades al Juny de 1977 UCD va guanyar el 35% dels vots (165 diputats), el PSOE un 29% (118 diputats), el PCE un 9% (20 diputats) i AP un 8%(16 diputats).

3 Del Roig al Blau és un excel.lent document audiovisual editat per la Universitat de València per tal d’analitzar el procés de la Transició valenciana. I Roig i Blau és, possiblement, l’estudi més important que sobre la Transició democràtica valenciana ha estat editada. Alfons Cucó (2002) ens ofereix en aquest llibre una rigorosa anàlisi del fenòmen que ens ocupa, al nostre àmbit teritorial.

dedicar-li més temps al fenòmen de la Transició a l’Estat però m’agradaria, això sí, recomanar un texte: “Transición

postfranquista a la monarquía parlamentaria y relaciones de clase: del desencanto programado a la socialtecnocracia transnacional”, escrit per A. Ortí i editat per la revista “Política y Sociedad” (nº2, 1989). Es tracta d’una interessant anàlisi de la Transició Espanyola que fa caure no pocs mites i

1 Només a Madrid van ser registrades 96 mobilitzacions i manifestacions durant el curt periode de govern d’Arias Navarro. El govern de Suàrez, més llarg però no menys intens, va comptabilizar a la mateixa ciutat un total de 593 manifestacions convocades per organitzacions socials de diferent signe polític, segons Adell Argilés (2003)

64

nos d’aquest fet, la primera comissió per a la redacció d’un Estatut d’Autonomia va constituir-se, malauradament, dos dies abans del començament de la Guerra Civil Espanyola4. I després, el franquisme va propiciar la difusió

La Transició Democràtica al País Valencià es defineix, efectivament, com una simple variació cromàtica: Del roig al blau3. Podriem dir, sense por d’equivocar-nos, que les forces antifranquistes al nostre país pretenien la consecució de dos objectius primordials. El primer d’ells, obviament, era el canvi d’un règim autoritari per un ordre democràtic. L’altre objectiu de la quasi totalitat dels activistes demòcrates era aconseguir per al País Valencià, si més no, un alt grau d’autonomia. “En molts moments, reivindicar una societat democratitzada al País Valencià va ser equivalent, de fet, a reclamar una societat valencianitzada. L’esforç per fer del País Valencià una quarta nacionalitat històrica no semblava, de cap manera, un esforç balder”, escrivia Cucó (2002). I és que el fenòmen de la Transició era concebut com una oportunitat única dels pobles històricament reconeguts amb identitat pròpia per tal d’assolir desvincular-se, en major o menor mesura, d’un Estat fins aleshores centralitzat i centralitzador. La importància adquirida pel Moviment d’Alliberament Nacional Basc o per les forces nacionalistes a Catalunya era una prova evident del repte de les nacionalitats a l’entramat polític estatal. Al País Valencià, cal no oblidar-

Ja he comentat sobradament que no és possible

els Pactes de La Moncloa a les darreries de l’any 1977 i l’aprovació de la Constitució al 1978 atorgaren legitimitat popular a les primeres Corts Generals democràtiques des de la República, que tenien en UCD la força amb major representació.2 L’any 1979 va resultar també important per entendre la Transició a l’Estat espanyol. Al mes de març, UCD va tornar a guanyar les Eleccions Generals, un mes abans de les primeres Eleccions Municipals. Just després,

BREU REFERÈNCIA AL FENÒMEN DE LA TRANSICIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

i la consolidació de la ideologia nacional espanyola i va fer desaparèixer qualsevol moviment polític alternatiu. Les maniobres unificadores del franquisme toleraven només les manifestacions del regionalisme reaccionari, producte de la pressió espanyolaritzadora. La Universitat des dels anys seixanta fins els primers setanta. Si hem de parlar dels primers intents realment viables d´oposició al franquisme al País Valencià, sense cap dubte, ens hem de remetre a l´àmbit universitari. Als anys seixanta, l´obra de Joan Fuster “va suposar el primer

intent, coherent i reeixit, de construir una visió del País Valencià radicalment independent de l´única imposada i permesa” (Mira, 1997). Fuster pensava que el futur només havia de tindre sentit lligat a la Universitat, i així va encetar-se un procés pel qual el valencianisme atribuirà una poderosa força simbòlica al poder i domini sobre l´àmbit universitari. Així doncs, des d´aquells establiments va iniciar-se un procés d´oposició al règim que tindrà un fort component de recuperació nacional i que es consolidarà amb la creació del P.S.V. El Partit Socialista 4 L’any 1936, Esquerra Valenciana, dins la coalició del Front Popular, va aconseguir un diputat a les Corts Espanyoles, i el Partit Valencianista d’Esquerra, en la mateixa coalició, tenia cinc regidors a l’Ajuntament de València. I tots dos partits van aconseguir el suport de la coalició per a la redacció d’un Estatut d’Autonomia per al País Valencià.

65


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Els partits polítics i la Batalla de València, 19751981.

Valencià, sense cap vinculació amb partits d´àmbit estatal, va realitzar una important tasca antifranquista fins que la seua pròpia composició heterogènia i plural, el seu origen quasi exclusivament universitari i l´esquerranisme creixent, amb la nova consolidació del PCE, condueixen a la seua desintegració. Quasi al mateix temps desapareixia també el Sindicat d´Estudiants de la Universitat de València que havia suposat un salt qualitatiu contra la dictadura, amb un suport massiu i participatiu. El SDEUV va desestabilitzar les estructures autoritàries i va trobar una resposta en una forta repressió policial. La celebració del Congrés Nacional del Sindicat Democràtic a València va significar la mobilització massiva dels estudiants que deixaren desconcertades les autoritats. Detencions, repressió i altres mesures violentes no van poder evitar la celebració del Congrés, ni la convocatòria de la primera vaga general universitària a l´Estat espanyol. Després d´aquells fets, el

Al novembre de 1975, mort Franco, els partits polítics es van convertir en els màxims protagonistes de la Transició. El 1976 és un any de manifestacions i esdeveniments que il·lustren la convulsa situació valenciana: Manifestacions no autoritzades per defensar la llibertat, l´amnistia i l´Estatut d´Autonomia, constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià5, el naixement del PSPV que aglutinava diversos grups polítics, l´aparició del Partit Comunista del País Valencià6… Els partits més radicals que defensaven el proletariat i l´alliberament nacional o bé van desaparèixer o no trobaren el recolzament ciutadà. A l´àmbit estatal, l´aparició a l´escenari polític del PSOE, que comptava amb el suport de la II Internacional i amb la memòria col·lectiva dels espanyols, va aconseguir traure protagonisme al PCE.

mecanismes repressius es van enfortir i les circumstàncies propiciaren la radicalització de les organitzacions i la proliferació dels partits d´extrema esquerra en solidaritat amb els obrers, que patien les conseqüències socials dels grans canvis econòmics de l´època.

L´any 1977, amb la Declaració Anticatalanista de l´Ajuntament franquista de València prengué forma el que anava a convertir-se en el conflicte identitari conegut com “Batalla de València”. A l´estiu, UCD guanyava

En resum, podem afirmar que s´havia produït un moviment de retoalimentació i d’expansió del sentiment demòcrata i nacionalista entre l´àmbit universitari i les forces de l´esquerra i el moviment obrer.

les Eleccions Generals però el PSPV va triomfar al País Valencià i van establir-se dos bàndols ideològics, sobre el paper, antagònics. S´iniciaren els tràmits per redactar l´Estatut i establir l´Autonomia, i tot açò envoltat per una

El propi Cucó (op. Cit) escriu que “amb escassa maduresa ideològica, amb poca autonomia respecte dels aparells centrals dels seus partits, sotmeses al bombardeig constant del populisme blaver vehiculat per una agit-prop constant i violenta, les direccions dels partits d´esquerra van anar plegant-se a les exigències i als enganys d´un centrisme valencià al qual pràcticament res separava ja de la dreta postfranquista de Fraga Iribarne”.

atmosfera de caire belicós al carrer: Mítins, manifestacions i, fins i tot, bombes. A Alacant és assassinat el valencianista Miquel Grau, mentre enganxava cartells per la Diada del 9 d´Octubre.

D´altra banda, J.V. Marqués (1979) argumentava que, de la mà de l´esquerra, l´autonomia havia sigut privada de tot contingut concret com a procés d´alliberament i alhora es preguntava: “si no és per refer el País, per fer-lo sobre altres bases, i si no és perquè som una nacionalitat oprimida, sap algú per què reclamen l´autonomia?”. I el mateix Joan Fuster castigava amb força els socialistes valencians: “Finalment, totcristo ha ensenayat el cul: la dreta i l´esquerra. Vull referir-me, ara, a la qüestió de l´autonomia al País Valencià. L´esquerra -la parlamentàriaha demostrat en el últims mesos una desgana autonomista molt curiosa. A la dreta no li calia demostrar-la: la donàvem per sabuda (…). L´esquerra, parlamentària o no, no té alternativa. Ni té alternativa Albiñana. Assèpticament, considere que el buit de l´esquerra, la suau, suavíssima esquerra que no li ha donat suport a Albiñana, ha fet el joc a la dreta ultra. Ens trobem davant la perspectiva que dir sí a l´autonomia siga, després, aguantar un estatut d´UCD,

Fèretre de Miquel Grau, víctima de la confrontació identitària al País Valencià.

Entre el 1978 i el 1979 va continuar la situació d´intens conflicte identitari, i van produir-se també diferents maniobres polítiques, les quals requeririen un temps per a l’anàlisi del que ara no disposem. Amb tot, potser hi ha dos fets que cal subratllar: Primer, la unitat de PSOE i PSPV al Juny de 1978 i segon, l´abandonament del Consell Valencià per part del PSPV-PSOE (i la dimissió del President Josep L. Albiñana) al novembre de 1979, que va deixar camí lliure la UCD per arraconar l´opció de l´article 151 i optar per l´opció d´un estatut de segona categoria per al País Valencià.L´actuació del PSPV-PSOE pel que fa a la redacció de l´Estatut va estar i ha estat sotmes a fortes crítiques per part dels pensadors valencianistes. 5 La Taula de Forces Polítiques i Sindicals, màxim organisme unitari democràtic, va nàixer amb Broseta. Aquest era un polític inversemblant que també va ser assessor d´Albiñana abans de dirigir l´anticatalanista UCD de València.

66

6 El PCPV dels renovadors i nacionalistes va ser perseguit per l´aparell central del partit a Madrid fins que van haver de dimitir per la forta pressió del líder, Carrillo.

67


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

antinacional, antivalencià, o un pacte parlamentari com una salsa maionesa”. (Fuster a Valencia Semanal, nº 86, 1979). Definitivament, el PSPV-PSOE va perdre la Batalla dels Símbols, que no era sinó l´estratègia política d´UCD per vèncer les esquerres i evitar la redacció d´un estatut que reconeguera la identitat nacional dels valencians. Al País Valencià triomfà la tesi del “regionalismo bien entendido” d´Attard, Abril Martorell i Broseta.

(Periòdic Arriba: 21 de novembre de 1975; tira còmica de Perich a la revista Por Favor, el mateix any; diari La Vanguardia: 7 de desembre de 1978).

En defensa del PSPV podria argumentar-se que hi havia una desproporció de mitjans de comunicació considerable. L´esquerra en general i el nacionalisme no tenien instruments de comunicació com la dreta. Levante era aleshores del movimiento i després de “los medios de comunicación social del Estado” i Las Provincias, de la mà de María Consuelo Reyna va optar per l´opció empressarial més rendible: el conflicte i l´agitació (blavera).

Ací podem observar diferents publicacions que fan referència a la polèmica que va suscitar el procés d’aprovació de l’Estatut. L’esquerra va deixar el Consell en mans dels conservadors i, finalment, l’autogovern no va resultar tan ambiciós com desitjava una bona part del poble valencià. (Revista Generalitat, juliol de 1983; Revista Valencia Semanal, nº77, juny de 1979)

CALAIX DE DOCUMENTS La inestabilitat social, econòmica i política va provocar la

La notícia de la mort de Franco va obrir un nou periode en el qual les forces polítiques van optar per una reforma consensuada i van desestimar una ruptura radical amb el sistema franquista (amb un model republicà). Aquest fet va desencisar molts ciutadans. Amb tot la Constitució de 1978 no va tenir problemes per ser aprovada majoritàriament.

resposta dels que enyoraven el franquisme. El Colp d´Estat de 1981 va fer tremolar els ciments de la nova democràcia. I açò va posar punt i final a la primera transició democràtica. És innegable que va haver un punt i apart després del 23 de febrer de 1981. (Diari El País, 24 de febrer de 1981).

68

La Batalla de València va enfrontar els valencians. La maniobra impulsada des del partit centre-dretà UCD per desestabilitzar i conduir el procés autonòmic es servia de nombroses manifestacions anticatalanistes. L’altre bàndol també va mobilitzar-se, (Diferents pamflets convocant als ciutadans; Revista Serra d’Or, octubre de 1977)

69


EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

FALLA PORT DE SILLA 2016 ANÀLISI D’UN TEMPS

La transició democràtica a Silla

Un sociòleg espanyol de reconegut prestigi insistia que la vertadera democràcia mai no és atorgada sinó conquerida pel poble: Per a fer preguntes i no limitar-se a respondre-les, per a crear una paraula col.lectiva i no una suma de paraules individuals (Ibáñez, 1976 Sembla una definició lliure d’imperfeccions: El poder en mans del poble. Els teòrics diuen que això mateix és el que va ocórrer a la Transició. Potser aquest fet siga més fàcilment observable al reduït contexte d’una ciutat menuda com la nostra, més constant i menys variable que els contextes de la realitat més ampla, àmbits més permeables a la influència de l’estratègia política, al mercat de les idees i a les decissions de l’elit.

Portada del primer Butlletí Municipal.

Els moviments socials són definits, des de les ciències

Encete ací la part de l’estudi dedicada exclusívament a la Transició Democràtica al nostre poble. El treball compta

socials, com “col.lectius vagament organitzats que actuen

de forma conjunta i de manera no institucionalitzada amb la finalitat de produir un canvi a la societat” (Sztompka, 1995). Una definició potser més ajustada afegiria que es tracta de “grups d’individus reunits amb el propòsit comú d’expressar el seu descontent de forma pública i canviar allò que és percebut com els fonaments socials i polítics de l’esmentat descontent” (Eyerman i Jamison, 1991). Podriem afegir una nova definició (Tilly, 1978): Per tal que hi existeisca una acció col.lectiva han de coincidir una sèrie d’elements:

amb sis diferents apartats. El primer d’ells apunta algunes reflexions teòriques que poden explicar sociològicament les diferents manifestacions del moviment social antifranquista. El segon epígraf fa referència a l’últim govern anterior a la democràcia, a les seues característiques i composició. Finalment presente els quatre tipus de manifestacions o resposta social: La dels estudiants, la cívica i cultural, l’obrera i sindical, i la política.

70

–  –

Interès comú.

Organització més o menys estructurada.

Mobilitzacions.

I, Estructura d’Oportunitat Política.

Així les coses, l’Estructura d’Oportunitat Política cal definir-la com “el conjunt de variables del sistema polític

que afavoreixen o dificulten l’aparició i sosteniment d’una acció col.lectiva” (Elsinger, 1973). Les manifestacions socials de protesta aprofitaren aquesta nova estructura d’oportunitat a l’Estat i al País Valencià, però potser el moviment va ser més pur o íntegre als contextes menuts per un motiu fonamental:

És evident que la configuració del propi Estat (i del territori autonòmic de referència) és important per tal de considerar els seus efectes sobre la protesta social. Les condicions polítiques sota les quals els moviments passen a l’acció defineixen la seua intensitat, la seua potencialitat per tal d’originar un canvi i la seua probabilitat d’èxit. El concepte d’Estructura d’Oportunitat Política és bàsic a l’anàlisi de les diferents manifestacions socials. Un Estat fort (quasi sempre centralitzat) va a exercir la seua repressió

La majoria dels moviments socials de caire polític segueixen un procés evolutiu que naix com un model de bases, amb una estructura organitzativa relativament informal i descentralitzada i amb accions que van a dependre, bàsicament, del compromís i el voluntarisme dels membres del col·lectiu (Rutch, 1999). I després, de manera paulatina, va creixent en complexitat organitzativa fins el model de partits, per definició més formals i reglamentats. En el camí moltes de les reivindicacions van modificant-se o acoblant-se als canvis progressivament aconseguits i les exigències dels col·lectius solen ser engolides per la maquinària dels partits, sovint sotmesos també per la jerarquia estatal.

dels moviments socials i no va a permetre la continuïtat i regularitat de les seues accions. Altre factor important pel que fa a la proliferació d’accions de protesta és el grau de conflicte entre les elits. D’aquesta manera, podem concloure que les condicions polítiques a la Transició presenten una sèrie de característiques com són: –

Possibilitat de creixement de la pluralitat ideològica a l’elit.

Progressiu procés d’afebliment de la legitimitat repressora de l’Estat.

En un contexte menut, com ho és un poble, la càrrega ideològica del primer model esmentat roman molt més temps a la consciència dels membres “manifestants” potser perquè les tensions i les friccions de la primera

Expectatives d’una profunda descentralització del poder.

71


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA i que alguns dels elements i confrontacions ideològiques de la Transició perduren al nostre poble, en estat latent i perdent força, diluïnt-se en les noves condicions polítiques i socials que imposen les altres realitats de influència.

etapa adquereixen en moltes ocasions un caire més intens i personal. Potser les conseqüències del conflicte o l’enfrontament en aquest contexte retarden l’assumpció dels trets més moderats d’una estratègia política dissenyada pels responsables de la nova elit. El resultat és una política local amb reminiscències dels temps de màxima força reivindicativa, més “visceral” i menys racional, més ideològica que administrativa que, això sí, tard o d’hora acaba sent corregida per la influència de la política general.

Així doncs, a Silla, va manifestar-se la capacitat del poble per tal d’intervindre i participar en la transformació de la realitat. Un procés de transformació dirigit única i exclusívament des de dalt (per les elits polítiques) haguera suposat ,segurament, un canvi sensible a la conformació dels governs de Silla des de 1979. Aquesta és la

En resum, defense que a Silla va produir-se una resposta social que en els seus inicis mostrava els trets bàsics d’un model de resposta de bases pel que fa a la seua estructuració (poc definida) i a l’interès comú: Tots els mecanismes de resposta s’articulen en funció de l’objectiu de desmarcar-se de l’autoritat franquista demostrant, en major o menor mesura, el seu descontent polític i social. Defense també que, amb el temps, els protagonistes d’aquestes mobilitzacions s’integren en organitzacions més estructurades conformant un nou model de resposta política, el model de partits. I que tot açò va ser producte de les condicions socials de l’època que facilitaren la manifestació de la resposta. És a dir, els moviments socials aprofitaren la nova Estructura d’Oportunitat Política, conseqüència d’una crisi de legitimitat del règim franquista i de la seua força repressora.

antifranquistes amb els factors circumstancials, i que deixa contància visual de la durada dels diferents tipus de moviment social (estudiantí, civic i cultural, obrer i polític) i les seues Organitzacions al llarg del periode de la Transició. El mapa és, a més, un exemple gràfic sobre cóm les diverses manifestacions de protesta desemboquen en una última, la política, que va suposar la institucionalització de la resposta. Nomena ment de Roberto Brocal

història d’uns fets d’especial rellevància al nostre poble,

1969 1970

possiblement els esdeveniments de major repercusió el tram històric més important a Silla dels últims setanta

1972

anys.

1973

Abans de continuar vull fer una puntualització a efectes parides pels moviments socials en quatre diferents àmbits d´actuació, dificulta realitzar un seguiment cronològic dels fets. Vull recordar al lector que aquesta divisió ha

72

Taula de Forces Polítiques i Sindicals

1976

1978

estan, d´alguna manera, relacionades i mostren trets que

Consell del País Valencià

1979

il·lustren la seua interdepèndencia.

dels alcaldes.

Espanyola

Tancament

Colp d´Estat.

1980 1981

CÍVICCULTURAL Grup d´Amics de la Cultura.

Grup de Teatre “Boira”. Monument al Llaurador.

Un ciutadà era alhora membre d’una familia, membre del

Cooperativa de Consum.

sindicat únic de l’Estat o membre d’una entitat local. I totes tres dimensions del ciutadà hi eren sota vigilància del poder central. Així que van crear-se els terços familiars, municipals

Associacions Veïnals

POLÍTIC CUIDES Primeres Eleccions Generals.

Falla del Port. Porrots

i sindicals mitjançant els quals es celebraven periòdicament

Manifestació de Ford.

eleccions. Tot i la possibilitat d’existir diferents llistes mai no

Etapa de desgovern. Eleccions Municipals. Dimissió de Vedreño. Antich/Mtnez.

Parlar d’eleccions (lliures) a temps de Franco és un absurde. Certament es feien servir eleccions per designar els governants mitjançant votació però de cap manera podem afirmar que aquest mecanisme mostrara cap tret d’aspiració democràtica. Malgrat açò i gràcies a un malabarisme lingüístic, el franquisme va inventar el concepte de democràcia orgànica. Ací, la relació entre el significant i el significat (de la paraula democràcia) està tan devaluada que pot afirmar-se que l’expressió perd tot el seu sentit. La democràcia orgànica era una maniobra a través de la qual el règim pretenia legitimar-se oferint una imatge de participació ciutadana.

OBRER El cas Shark.

Avant/Llavor

A.I.S.O.

1975

Constitució

A continuació presente un mapa cronològic que podrà ser d´utilitat per posar en relació les expressions

Considere que aquesta època va deixar una important empremta als primers anys de governs democràtics a Silla

Mort de Franco

1977

Cal tenir en compte que les diferents formes de resposta

Connexió entre els professors i els estudiants de l´Institut.

1974

Assassinat de Miquel Grau.

estat pensada per la funcionalitat que atorga a l´anàlisi.

INEM

1971

política, social i cultural des del 1936. Ens trobem front

pràctics. El fet de dividir les diferents Organitzacions

ESTUDIANTÍ

APUNTS SOBRE L’ÚLTIM GOVERN FRANQUISTA A SILLA

es podien trobar idees diferents. I fins eixe punt, mai no més enllà, hi arribava l’amplitud d’aquesta democràcia. Amb

Crisi de Shark.

aquest mecanisme polític va ser triat alcalde Roberto Brocal Olmos, i amb aquest sistema va iniciar la seua meteòrica

Colp d´Estat.

carrera fins les Corts de Madrid.

73 25


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

A la Diputació Provincial hi trobàvem els representants de cada poble, habitualment els seus alcaldes, i d’entre ells triaven (així doncs pel sistema d’elecció indirecta) el Procurador a Corts. Les Corts eren, sense remeï, un òrgan institucional dirigit pels vertaders governants, els que envoltaven Franco, on els Procuradors es dedicaven a poc més que acceptar sense fer massa soroll les directrius de l’elit. “A la Diputació -diu Brocal- m’encarregava de la Comissió de Personal i també de la d’Industria (…) A Madrid jo formava part de la Comissió de Pressupostos Generals, per a la qual cosa calia l’opinió favorable del Ministeri d’Hisenda”. ( Entrevista nº 1).

L’últim alcalde franquista.

entre les diferents postures. Com que ja em coneixien, més tard vaig ser triat alcalde”.

Hom podria sorprendre’s si afirme ací i ara que la Transició Democràtica a Silla va iniciar-se amb l’arribada de Roberto Brocal a l’alcaldia del poble. Però, d’alguna manera, eixa va ser la realitat.

La meua idea és que Brocal era una alcalde de nou perfil polític, sense cap vinculació que el relacionara amb el franquisme més tradicional i conservador. Era, en certa manera, sang nova i un clar exemple d’una tènue renovació del sistema. La seua fulgurant carrera, des de Silla fins la Diputació i des d’aquesta fins Madrid, podria ser una nova demostració del fet que calia gent allunyada de radicalismes passats i disposada a acceptar sense excessives resistències les reformes que les elits anirien marcant als últims anys del règim. M’agradaria afegir ací, al fil del que he dit fins ara, altre comentari de Brocal quan l’interrogue sobre les votacions a la Llei de Reforma Política de 1976: “Amb aquella llei s’acceptaven les associacions polítiques i va ser majoritàriament aprovada. Però molta gent va votar amb una fòrmula diferent. S’escoltava molt dir: Sí, por Franco. I és que aquesta havia estat una voluntat seua. Tot estava arreglat. La reforma política de Fraga, el Jurament del Rei (Juro por los principios del movimiento)…” Aquesta resposta de Brocal deixa clara constància de la significació real de l’esperit reformador d’una part de l’elit franquista (els més conservadors, de segur, oferiren resistència a la feble renovació impulsada pels reformistes). A més, retrata el paper secundari dels Procuradors en el sistema jeràrquic del règim. Finalment, cal sumar un tercer fet a la meua afirmació inicial. Roberto Brocal va arribar a l’alcaldia el

Evidentment no em refereisc a cap troika a l’estructura jerarquitzada del consistori, ni a cap mesura d’obertura a la participació ciutadana. Ans al contrari, la majoria dels protagonistes del periode de la Transició denuncien una manera de procedir pròpia del règim franquista, insensible a la realitat pre-democràtica. Hi ha dos fets però que fan clara referència al que intente explicar. El primer fet és que Roberto Brocal no havia estat vinculat a la política abans del seu nomenament com alcalde. La seua irrupció al món polític és extraordinàriament repentina. D’altra banda, és el Govern Civil el que “revisa” la designació dels alcaldes. És a dir, ell és triat per un estament governatiu de rang superior. Era el costum que el Govern Civil donara el vist i plau a l’elecció de l’alcalde previ estudi dels informes que obraven al seu poder. Les paraules del propi ex alcalde són bastant aclaridores: “A les darreries dels anys seixanta

hi va haver un conflicte amb el tema de l’arròs. Era un conflicte on es van crear dos bàndols. El Governador, a través del Delegat Governatiu, buscava una figura neutral per solucionar aquell conflicte i vaig ser elegit per mediar

Levante, 28 d´abril de 1969.

17 d’Abril de 1969, molt poc abans del moment en què les forces antifranquistes començaven la seua activitat subversiva i, en conseqüència, ell va ser l’objectiu dels moviments socials de protesta contra el règim i els seus representants. És per tot el que he escrit fins ara que dic que la Transició a Silla va encetar-se amb el seu nomenament. Amb tot, les últimes eleccions a l’Ajuntament franquista de Silla per a la renovació de regidors van celebrar-se l’any 1973. D’aquell procés electoral va resultar l’últim consistori, que va romandre al poder, potser obligats per les circumstàncies pre-democràtiques i per decisió d’àmbits jeràrquics superiors, fins la celebració de les primeres Eleccions Municipals Democràtiques a l’any 1979. La renovació de càrrecs va configurar una nova Corporació Municipal. Sembla interessant deixar constància gràfica dels resultats electorals de 1973, per allò d’il·lustrar amb un exemple el sistema de democràcia orgànica.

Nous Regidors pel Terç d’Entitats, triats al Novembre de 1973. (Arxiu Municipal).

74

75


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

En qualsevol cas l’alcalde, màxim representant del poder establert, era la figura central en l’estructura totalment jerarquitzada de l’Ajuntament. D’aquesta manera, Brocal era el referent simbòlic d’un règim dictatorial que, al llarg de la seua etapa, anava a enfrontar-se a les cada vegada més nombroses manifestacions de protesta dels grups pro-demòcrates. I no és estrany que Brocal fora considerat l’ariet del franquisme a Silla. No era només l’alcalde sinó que era també Diputat i, més tard, Procurador en Corts. Tota una col·lecció de càrrecs que als ulls dels demòcrates convertien Brocal en l’home de Franco al poble.

per a una part de la població de Silla, convençuda de les virtuds del franquisme, o desconfiada davant l’alternativa democràtica, feble i sotmesa a la pressió i persecució pel règim durant trenta anys. Aquesta desconfiança però anava a revertir el seu sentit a mesura que els moviments socials i les condicions polítiques generals evolucionaren.

Composició de l´Ajuntament després de les eleccions de 1973. Últim Consistori

Com alcalde, Brocal era el cap i responsable de totes les decisions polítiques municipals, mesures de repressió i coacció incloses. Però també era el legítim representant

76

Brocal contra els moviments socials democràtics. Tot i menysvalorar els moviments socials contraris a la figura de l’alcalde, Roberto Brocal no podia amagar la inquietud que li causaven aquelles manifestacions públiques contra el consistori franquista. Les accions socials es repetien regularment i creixien en quantitat i intensitat al llarg dels deu anys que va ostentar el seu càrrec. En aquest punt del treball no és adient detindre’s en l’anàlisi particularitzat de les diferents manifestacions (temps n’hi ha per ocupar-nos), però potser puga ser interessant citar els majors problemes als quals va tenir que enfrontar-se Brocal: –

La insubordinació ideològica de professors i estudiants de l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà i, en conseqüència, el planter de nous activistes antifranquistes que van brollar a l’INEM.

Les accions del Grup d’Amics de la Cultura (GAC), que intentava sensibilitzar la població sobre el problema lingüístic

La activitat del grup jovenívol Llavor.

La creació de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Institut social Obrer de València (AISO), que intentava la sensibilització en l’ordre polític, social i sindical, entre d’altres activitats.

77

La creació del grup de teatre Boira, acollit més tard per la comissió de la Falla del Poble, atés la seua dificultat per funcionar pels obstacles institucionals.

La constant activitat pro-demòcrata i nacionalista de les comissions falleres, de la mà de la família Martínez (els inicis de la Falla del Poble i la posterior creació i consolidació de la falla del Port)

La consolidació d’una plataforma democràtica, el Comitè Unitari i Democràtic de Silla (CUIDES), que va realitzar una important tasca d’oposició al règim i a la gestió de l’alcalde.

Les polèmiques al voltant de la seua gestió a l’Ajuntament amb els assumptes de la ubicació de les industries i la urbanització dels barris de Sant Roc i Sant Lluís.

Altre tipus de polèmiques i fets conflictius que cal sumar als nombrosos problemes que va patir l’alcalde per la pressió dels moviments de protesta: La manifestació dels treballadors de Ford i la càrrega policial pels carrers de Silla, l’enfrontament amb els dançaires dels Porrots, la discutida decisió d’encarregar el Monument al Llaurador…

I, finalment, la seua pressumpta dimissió a l’any 1977 i la gran quantitat d’articles de premsa contra la gestió municipal.


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

En definitiva, un bon grapat de problemes que solventar i que, de segur, va convertir aquest en el govern més difícil i conflictiu de l’època franquista.

Recentment, a l’entrevista realitzada per tal de documentar aquest treball, Brocal es defensava de moltes d’aquestes manifestacions socials de protesta. La seua gestió urbanística va ser un dels objectius de les crítiques de l’oposició democràtica. Era freqüent llegir, als primers Butlletins Municipals, opinions respecte la manca de planificació o el foment de l’especulació. Brocal no defuig de contestar aquestes acusacions. Brocal defensa la legalitat de la seua gestió urbanística i afegeix: “Es graciós que els socialistes criticaren la gestió urbanística quan jo només seguia un Pla General aprovat abans de la meua arribada a l’alcaldia, i precísament a mi que vaig deixar fet el Polígon 3 (de tolerància industrial) i el Polígon 6”. Respecte a la polèmica urbanització del Barri de Sant Roc, Brocal argumenta que l’única situació problemàtica va ser l’escolarització dels xiquets nouvinguts i que ell va resoldre el problema: “Li vaig traure al constructor uns terrenys on l’Ajuntament va fer un grup escolar de setze unitats”. En qualsevol cas, l’últim alcalde franquista evita aquestes crítiques afirmant que en arribar els socialistes al poder van encetar una investigació, que encapçalava Ignacio Rodríguez, per depurar la gestió de Brocal. L’ex alcalde diu que el punt i final d’aquesta investigació la va posar el mateix Rodríguez quan va concloure: “Aquest home (referint-se a Brocal) o era molt intel·ligent o molt honrat”. A l’àmbit de les manifestacions culturals de l’època, per exemple, l’alcalde franquista assegura que mai no va impedir

Xavier Mulet a LAS PROVINCIAS, critica la gestió de Brocal. (1 se setembre de 1977)

78

cap acte o concentració cultural amb independència del signe polític que representara. Les seues paraules són aclaridores respecte a la creació i posterior activitat del grup de teatre Boira o a les accions culturals de la Falla del Port: “Mai no m’he oposat a cap activitat ni acte cultural. L’Ajuntament no prohibia aquelles coses. De fet ací va vindre a cantar Lluís Llach. Una part del poble comulgava amb les idees del cantant. Jo havia de defensar els drets de tots els ciutadans, també el d’aquell grup de persones, tot i no ser del meu pensar”.

En la mateixa línia d´argumentacions, Brocal es defensa de la resta d´accions crítiques amb la seua gestió al capdavant de l´Ajuntament. És el cas de la polèmica construcció d´un monument al llaurador, que fins fa uns pocs anys encapçalava l´entrada al parc, i que va ser motiu d´enuig per a molta gent del camp i per a un bon grapat de la resta dels ciutadans. El monument al llaurador de Silla va omplir pàgines de diaris i revistes d´àmbit extramunicipal. L´opinió de Brocal respecte el monument era, i ho és a hores d´ara, clara i senzilla: “El monument va suposar un milió vuit-centes mil pessetes i pense que els llauradors mereixien eixe homenatge del poble (…) Els seus descendents han de conèixer qué ha suposat l’agricultura per al poble”.

A més, Brocal atribueix el permanent tancament de la Biblioteca (altra de les reivindicacions dels opositors demòcrates) a causes alienes a la seua voluntat: “La

Biblioteca era a l’Ajuntament i estava tancada perquè no

No cal dilatar més aquest punt del treball perquè resten moltes més coses per tractar. Els problemes que va patir Brocal, conseqüència directa de l’acció social dels moviments opositors, van a ser relatats amb major precisió i detall més endavant. Només considerava que front la continua pressió que l’ex alcalde va suportar en aquella època i posats a contar tot el que va succeir, Brocal mereixia unes planes on tenir la possibilitat de mostrar la seua opinió i posicionament, una mena de dret de rèplica.

hi havia condicions físiques per tenir-la oberta. Calia una obra per reformar algunes estances de l’Ajuntament, i la zona de la Biblioteca n’era una”. Respecte a la negativa dels Porrots a ballar el dia del Crist de 1977, Brocal es defensa argumentant: “Eixa va ser una maniobra de l’oposició.

Ells van omplir el cap de pardalets als dançaires. Nosaltres ajudàvem els Porrots, és a dir, rebien una xixoteta ajuda (…) I dos dies abans de les festes venen i diuen que si no cobren no ballen. Això era, pel poc de temps que restava

Una consideració final: A l’entrevista, Brocal va defugir hàbilment de contestar les qüestions més compromeses, convençut també que la seua tasca a l’alcaldia havia estat desenvolupada de manera òptima. El seu convenciment

per al dia del Crist, un xantatge en tota regla. No hi havia una altra que usar el Principi d’Autoritat (…)Res, allò va ser una maniobra per desprestigiar-nos”.

79


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

i les seues argumentacions són transmesses amb una asertivitat envejable i és fàcil entendre la convicció i el recolzament dels seus simpatitzants en aquell temps. En aquest assumpte també té molt a veure el treball (i la retòrica) del seu màxim aliat al llarg del seu govern: En Julio Carbonell Primo.

continua sent una eleció arriscada. I la suma de totes aquestes coses obra la metamorfosi final. Julio Carbonell no va ser cap notari de la història sinó, més bé, jutje i part. I, a la fi, aquell que havia de testimoniar la història va mutar a protagonista, i per aquesta raó cal assenyalar en aquestes pàgines el seu paper als últims anys de govern franquista a Silla. Pot entendre’s però que, potser en aquell temps el rigor i la disciplina ideològica es confonien. Pot entendre’s que els intel·lectuals (concepte també de difícil definició) assumien l’ordre jerarquitzat del règim i oferien el seu servei a les autoritats convençuts de servir a la pàtria, també a la patria chica. I pot entendre’s que En Julio Carbonell va

La figura d’En Julio Carbonell.

se. Els moviments socials van veure l’oportunitat de fer públic el seu descontent a través de la premsa escrita (sovint aprofitant les seccions d’opinió dels lectors), la qual cosa significava que als diaris i revistes, inclosos els que tradicionalment pertanyien al movimiento, la veu dels ciutadans anava obrint-se pas. Altre cas era el de les revistes de nova creació, de caire totalment demòcrata (Valencia Semanal, per exemple), on els moviments d’oposició al règim d’arreu del País podien opinar sense mossegar-se la llengua. Va ser en aquests moments quan Carbonell va percebre amenaçada per primera vegada la integritat política de l’alcalde. Era el moment de respondre.

viure massa a prop una nova situació social que va trencar una llarga calma de tres dècades que havien narcotitzat els ciutadans. La proliferació d’insurrectes obligava a moure fitxa i plantar cara. Ell segurament pensava que eixe era el seu deure. Julio Carbonell Primo combinava diversos càrrecs i ocupacions. Ell era mestre de la seua pròpia escola, regidor honorífic, corresponsal local del Levante i cronista oficial de la Vila. Carbonell era també, tot i que eixe càrrec no figurava escrit al seu currículum, portaveu de l’alcalde

Ser el cronista del poble i creuar indiscriminadament la línia que separa l’objectivitat de l’opinió interessada és sempre, a llarg plaç, un mal negoci. Convertir-se en la mà dreta de l’últim alcalde franquista, ser la seua lletra, tenir vocació d’escuder i lliurar-se al combat obert en defensa del poder establert i contra la realitat emergent del poble,

i altaveu de les seues decisions. Era company, amic i fidel defensor de Roberto Brocal. I per això no va dubtar en traure pit quan les coses anaven complicant-li-se al màxim mandatari. A mesura que transcorria el temps, la pressió de la resposta ciutadana a la gestió de Brocal va aguditzar-

80

Resposta de Julio Carbonell a uns veïns de Silla. (3 de Setembre 1975).

Presente a continuació diferents articles de premsa que il·lustren el que he comentat fins ara sobre la figura de Julio Carbonell. A l’Agost de 1977 es succeïren els esdeveniments. Ací podem observar dos diferents visions d’una mateixa noticia. Al primer article (dalt), l’alcalde sembla el màxim protagonista dels fets i, fins i tot s’expliciten les seues paraules (entrecomillades). Al segon article (dreta) signat per Julio Carbonell, l’alcalde és totalment exculpat dels fets i la responsabilitat cau sobre un dels seus regidors. L’article “Cosas de Silla” deixa ben a les clares que Carbonell era l’encarregat de defensar públicament l’alcalde.

La defensa de la gestió de Brocal per part del corresponsal va obrir una nova dimensió de la lluita entre l’Ajuntament i l’oposició democràtica. Els articles d’uns i dels altres anaven multiplicant-se i la difusió pública del conflicte

81


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

va accelerar un procés on el poble anava posicionantse en els respectius bàndols. Potser els més afavorits van ser els opositors al règim que van veure les seues accions reforçades per la dinàmica de les circumstàncies socials. Tot i que els temps eren difícils, l’enyorada democràcia anava convertint-se en l’única alternativa possible en l’ocàs franquista.

–   Deu anys d’intens conflicte entre el govern municipal i les forces antifranquistes.

En qualsevol cas, el fet més destacable és que Julio Carbonell, del qual no podem jutjar en aquests fulls més que la seua actuació al periode de la Transició, va convertirse en una peça destacada del bàndol franquista al poble. Carbonell era la veu de Brocal i el mecanisme d’entrada de l’alcalde als mitjans de comunicació, on poder respondre públicament a les agressions pro-demòcrates. La figura d’En Julio Carbonell, corresponsal i cronista, ha estat marcada per la voraginosa dinàmica d’aquells temps. Potser podriem afirmar que Carbonell, finalment, va ser tràgicament engolit per la història.

–   Uns objectius clars per part de les forces socials contràries al règim:

CALAIX DE DOCUMENTS

Notícia que fa referència al nomenament de Brocal com Pocurador en Corts. L’alcalde de Silla, en competència amb altres representants d’altres localitats, havia obtés finalment el privilegi de ser Procurador a Madrid. Una notícia que va fer créixer, pel que es pot llegir, la seua popularitat.

–   Dos postures enfrontades , les del consistori front les protestes del moviments socials, amb una resposta des l’Ajuntament que perdrà força a mesura que creixen les reivindicacions i el recolzament popular a la democràcia.

a) Desestabilitzar el govern municipal. b) Denunciar les situacions percebudes injustes. c) Deixar ben a les clares que el canvi suposaria un altre mode de fer i de gestionar. d) Defensar un model polític i cultural ben diferent, plural i substentat sobre els principis ideològics de la democràcia i el valencianisme (no regionalista). De tot açò anem a parlar als següents fulls. Comencem per l’any 1970, a l’Institut Nacional d’Ensenyament

Breu resum del que ens Interessa. No és possible en aquests fulls fer una anàlisi exhaustiva dels anys de govern de Roberto Brocal, atés que la meua pretensió és l’anàlisi dels moviments socials opositors. Precísament, des d’aquest punt de vista i esquemàticament, podriem dir que l’últim govern franquista a Silla es defineix amb els següents elements:

(Levante, 17 de desembre de 1971).

Així eren les coses. El govern local va desplaçar-se a Madrid per retre-li homenatge Franco a l’Octubre de 1971.

(Levante, 9 d’octubre de 1971) L’alcalde i el seu regidor honorífic a una entrevista publicada al Levante. L’entrevista forma part d’una secció del diari dedicat a la crònica de la celebració de les festes patronals del poble. L’article parla de la magnífica gestió de Brocal al capdavant de l’Ajuntament.

Al poble era també costum commemorar les dates en les que poder exaltar els grans referents de la dictadura i del movimiento. Records, a la fi, d’un passat gloriós, d’una guerra guanyada, d’un territori i uns pobles conquerits per a ser dominats sota els designis del règim i las seua ideologia. (Levante, 29 d’abril de 1975)

82

(Levante, 4 d’agost de 1971).

83


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA EL MOVIMENT ESTUDIANTÍ

La notícia de l’encàrrec d’un monument al llaurador va encetar un intens debat ciutadà i va provocar nombroses protestes. L’elevat preu del monument contrastava amb la crisi de l’agricultura. Els llauradors i altres grups ciutadans no dubtaren en oposar-se a l’arribada del monument i van prpoposar un ús més racional dels diners públics. Molts llauradors exigiren que els diners del monument fóren invertits al camp. (Levante, 1974).

27

d´abril

Encetaré el tema dels moviments de protesta des d’aquest punt perquè l’INEM va ser un dels primers llocs on van agrupar-se una sèrie de ciutadans amb convenciments, idees i arguments semblants ,i disposats a posar en marxa accions per assolir eixe objectiu comú (col·laborar per la promesa d’un sistema democràtic). Parle, evidentment, del professorat, responsables de fer créixer entre els estudiants el germen del pensament democràtic.

Els centres formatius han estat sovint els espais impulsors de les reivindicacions socials i polítiques dels últims temps. Fent memòria ens venen al cap les revoltes franceses del famós Maig del 68 o les mobilitzacions universitàries a Madrid i Barcelona contra el règim i per la democràcia. I més tard, el paper de la Universitat de València en la lluita antifranquista i el reviscolar nacionalista. Existeix així una certa regularitat que uneix els centres de formació amb la resposta social, potser per la concentració d’una important massa de subjectes (joves i amb inquietuds intel·lectuals) que facilita la transmissió de les idees, també les noves i subversives.

de

Composició de l’última corporació municipal, dels diferents representants, ponències i autoritats. Com pot observar-se Julio carbonell aglutina altres diversos càrrecs. (Llibret de festes 1977).

Julio Carbonell va escriure aquesta trista nota de premsa amb motiu de la mort de Franco el 21 de novembre de 1975. No va ser publicada.

84

A més, l’activitat realitzada pels professors va significar l’emergència d’una nova generació de joves disposats a lluitar pel canvi, joves que van iniciar des de l’INEM la seua tasca antifranquista i que la van perllongar en el temps integrant-se, una vegada superada l’etapa a l’Institut, en altres grups de protesta. El que van viure els professors i els estudiants va ser curt, però intens. És per això que cal atorgar-li la importància que mereix.

Al poble, i a petita escala, ens trobem el cas de l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà (INEM), que va jugar un paper important en la difusió de l’esperit democràtic. L’INEM, de la mà d’un professorat compromés i conscienciat, d’una manera poc organitzada però efectiva, va encetar un procés a través del qual: –

Fomentava el pensament crític.

Transmetia, en conseqüència, noves argumentacions i interpretacions històriques.

Oferia alternatives ideològiques als principis rectors de l’ordre franquista.

Potenciava l’interès social entre l’alumnat.

La inauguració de l’INEM va ser molt ben acollida al poble i va ser presentada com un èxit de l’alcalde Robert Brocal. ( Levante, 27 de setembre de 1970)

85


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

La connexió entre professors i estudiants (1970-1974).

Rafi Jareño (entrevista nº 4) assegura que “Va ser allí (a l’Institut) on vaig conèixer els que van convertir-se en referents per a mí, gent il.lusionada amb el canvi que s’anunciava, implicada en la lluita antifranquista (...). La major influència per a mí va ser la d’Elia (Serrano). Ella militava a l’O.I.C. i jo vaig decidir conèixer més d’aquell món”. Francesc López,(entrevista nº 3) també antic alumne, comenta: “Recorde que amb Elia, profesora de Filosofia, vam fer un treball de camp on entrevistàvem els patrons d’algunes empreses. El fet és que en aquell qüestionari introduïem preguntes sobre seguretat laboral. Ja pots imaginar la cara de molts gerents quan escoltaven allò. Sense ser-ne molt conscients, Elia ens formava en matèria de Dret del Treball. D’altra banda, Elisa era professora de Manualitats, sí, com ho escoltes. Aquella dona va aprofitar l’assignatura per ensenyar-nos a fer fitxers, i fitxes, i en conseqüència vam aprendre a estudiar d’una nova manera. Pitarch, per exemple, aprofitava algunes hora de Tutoria que li cedia Vicent Sarrión per ensenyar Valencià als alumnes que de manera voluntària hi estàvem disposats.” Vicent Saragossà encara recorda que “Pitarch, els dissabtes, usava un llibre que es deia Faristol, i també era el màxim promotor dels viatges..”. (entrevista nº 5).

L´Institut Nacional d´Ensenyament Mitjà (INEM) va ser inaugurat l´any 1970 per l´alcalde Roberto Brocal. Tot i que les gestions havien estat iniciades abans de 1969, la data d´inauguració va coincidir amb el primer any de Brocal a l´Ajuntament. En una curiosa maniobra del destí, semblava que el propi alcalde donava inici oficial a la llarga llista de problemes que anava a patir des d´aleshores fins la fi del seu govern a l´any 1979, amb la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques. El moviment antifranquista a l´àmbit estudiantí es va convertir en un important referent de la lluita contra el règim a Silla. Açò es va produir per un factor clau. El professorat o, si més no, un representatiu grup de professors, demostrava un gran interès per sensibilitzar l´alumnat en la necessitat d´un canvi al sistema. Els continguts de les diferents matèries apuntaven a una nova manera de fer, i invitaven al pensament crític. En certa manera, aquells professors s´ocuparen de fer germinar l´esperit democràtic entre els alumnes de l´INEM. De fet, la seua influència resultà fonamental en la trajectòria antifranquista de molts dels estudiants, que hi van participar més tard en el moviment pro-democràtic a Silla des de diferents àmbits (lluita obrera, resistència cultural, oposició política…).

Els professors, a més, eren gent implicada en diferents moviments polítics i culturals de clar signe antifranquista. El fet més important, o el de major repercusió en aquells anys

7 He d´aclarir (perquè el lector se n´adonarà més tard) que els protagonistes dubten sobre quina va ser la profesora expedientada i tampoc sembla que arriben a l´acord pel que fa al nombre de professors expulsats. En qualsevol cas, pense que el veritablement important ara no són els noms

propis i les xifres sinó els valors que van substentar l´eixida dels professors i la magnífica relació qu van mantenir amb els alumnes. Per cert, la professora expedientada va ser Elisa Sanchis.

86

de l´INEM, va ser l´expulsió dels professors antifranquistes a l´any 1974. L´origen d´aquell conflicte va produir-se precísament amb la detenció d´una professora quan participava a una manifestació il·legal a València7. En

denoten que entre mestres i alumnes s´havien establert importants lligams afectius. Aquell fet reponia, sense cap dubte, a una mena d´operació de “neteja” als Instituts. El cas de Silla no va ser un cas aïllat. Al País Valencià i Catalunya, els professors acomiadats sumaven un nombre al voltant dels cent 8.

aquells temps, a l´inici de cada curs escolar els professors havien de presentar un Certificat de Bona Conducta que tenia, en realitat, l´única funció de control ideològic del personal docent. El que aquella professora es trobara amb l´impediment legal de continuar amb la seua tasca a la docència pel fet d´estar fitxada per la policia, va originar una reacció importantíssima a l´Institut. Els professors van solidaritzar-se amb ella. Les mesures de pressió eren continues i les manifestacions de protesta per part de professors i estudiants van ser, potser, una de les primeres mesures de caire obertament antisistema enregistrat a Silla. “Van estar (els professors), si més no, tres setmanes sense entrar a classe”, diu Francesc López. Pau Lluesa afegeix: “Els alumnes també s’organitzàrem per tal de protestar. Vam decidir no entrar a classe i vam signar algun que altre escrit a favor de la professora”, (entrevista nº 2)

El personal docent acomiadat formava part del cos de Professors No Numeraris, és a dir, eventuals. Açò agreujava la situació perquè no disposaven de mecanismes legals per fer front al problema. A més, el contracte que els vinculava amb l´Administració els obligava a adherir-se i acatar els Principis del Moviment i la resta de lleis fonamentals. L´expulsió de la professora i de la resta dels companys que van voler solidaritzar-se amb ella va tenir diferents conseqüències: la primera, de caire personal, deixava els acomiadats en una difícil situació econòmica. La segona, molt més fructífera, va provocar que les injustícies del sistema dictatorial es mostraren als ulls dels alumnes, com en un exercici pràctic d´una hipotètica assignatura de política franquista. En definitiva, els alumnes van poder prendre consciència del que significava viure sotmesos pel règim i els professors, amb la seua actitud (cadascú a la seua matèria, i al llarg dels esdeveniments ací esmentats) van deixar, de segur, la seua petjada democràtica a l´esperit dels estudiants.

Vicent Saragossà, al fil d´acò, afegeix: “Decidirem fer una assemblea i deixàrem d´assitir a classe durant tres dies. Vàrem redactar uns pamflets i tot (…). Durant el conflicte, cap estudiant va parlar amb els professors expulsats. Les accions s´havien de produir de forma autònoma. Crec que així ho van entendre ells i nosaltres”. Aquestes paraules

Però, perquè s´havia produït aquesta mena de

8 Fco. Candel (Crónicas de Marginados, 1976) fa referència a la problemàtica dels Professors No Numeraris i esmenta les xifres amb major exactitud. El cas de Silla va ocasionar que l´escriptor donara compte dels fets que ocorrien als Instituts Nacionals d´Ensenyament Mitjà.

87


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

CALAIX DE DOCUMENTS

connexió entre professors i estudiants? Al llarg de les entrevistes que he pogut realitzar, els antics alumnes guarden un record molt positiu del seu temps a l´Institut. I també els professors pensen el mateix dels seus deixebles. Potser entre els uns i els altres es va produir una dinàmica de reciprocitat. Els uns demanaven nous estímuls i idees per afrontar un futur potser massa incert, i els altres volien demostrar que l´ensenyament era un mecanisme a través del qual podria fer-se alguna cosa més que reproduir el sistema i mantenir l´statu quo. L´ensenyament havia de possibilitar el canvi. Segurament caldria pensar que aquella situació va produir-se en aquells temps perquè les circumstàncies ho afavoriren i potser aquells fets, màgics per a tots els implicats, no podrien haver-se repetit en cap altre moment.

que, més enllà d´arribar a ser magnífics professionals, foren també protagonistes importants en la lluita antifranquista. L´acomiadament dels professors va acabar amb l´esperit d´aquells temps a l´INEM però potser aquell fet no va poder impedir contemplar els resultats d´aquella tasca d´alliberament intel·lectual. Aprofitaré novament, per acabar, les paraules d´un dels estudiants, Vicent Saragossà, que defineix la tasca dels professors així: “L´etapa a l´Institut, finalment, la considere una època de descobriment, de portes que s´obrien, de cultura, de foment del pensament crític, d´autèntica formació i, d´alguna manera, de coneixement de la realitat que ens envoltava i també vàrem prendre consciència de la complexa realitat del món adult. Eixa és la importància que cal atorgar-li a l´Institut , que no és poca cosa, però no pot afirmar-se que fora un primer cicle obligatori en el camí dels joves antifranquistes.

Les paraules d´un dels professors, Josep L. Pitarch (entrevista nº 13), són aclaridores respecte a l´afecte que els unia amb els estudiants: “Per l´Institut començaren a passar els jovenets i les jovenetes que, a la llarga, arribarien a ser uns excel·lents professionals de tot, i sols basta repassar la nòmina: professors universitaris com Abelard Saragossà, Vicent Saragossà ‘Canó’; d´Institut com Joan Doménech, Joan Iborra, Cristina Gonzàlez, Teresa Llopis, Paco López; mestres com Josep Lluís Cases, Pau Lluesa, Xelo Calvo; industrials com Joan Perales, Vicent Alba; artistes com Albert Forner; metges com Emili Peris, Inma Calvo, Paco Giner, i així etcètera, etcètera: moltíssims i lamente no citarte´ls tots”. Els noms que cita Pitarch són els de persones

La implicació de la gent en activitats ‘subversives’ no segueix un camí cronològic, són coses que van, més bé, en paral·lel”. Anem a cercar eixos moviments paral·lels, però haurem de fer un canvi a l´àmbit d´acció referencial. Parlarem ara del moviment de resposta cívica i cultural.

88

Diferents textes escrit pels ex alumnes J. L. Cases “Ara que tinc vint anys” i Cristina González “Aquell viatge a Mallorca” per a la revista commemorativa del 22 aniversari de L´Institut.

Viatge de Fi de Curs per Catalunya. Curs 1972-73

A la part dreta fragment del capitol “Peonaje eventual del intelecto” extret del llibre “Crònicas de Marginados” (F. Candel, 1976).

Alguns dels estudiants de l´INEM ho van passar d´allò més bé a Catalunya. Molts d´ells anaven a ser importants opositors al règim franquista.

89


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

EL MOVIMENT CIVIC I CULTURAL

Hi existeixen diversos motius que afavoriren l’acció antifranquista a través de les expressions culturals:

La Cultura, sense filar prim, és el conjunt de tradicions històriques, socials, literàries i científiques d´una comunitat. I el civisme, pel que pertoca a aquest estudi, era l´aspiració de la gent de superar la seua condició de súbdits i assolir la condició de ciutadans. El que realment ocorria als temps de la Transició era que hi existia una cultura imposada i allunyada de les tradicions pròpies de la nostra societat que sotmetia els pobles al poder sobirà franquista. I pel contrari hi existia un sentiment dels pobles, que anava creixent exponencialment, amb l´aspiració d´assolir els drets legítims dels que pertanyen a una cultura diferent a la imposada.

a) Les institucions de l’època sovint utilitzaven mecanismes de censura per tal de protegir les creences i valors imperants i imposats pel règim. La gent estava àvida de noves idees i pensaments, i la cultura es va convertir en el medi idoni per difondre i conèixer aquestes maneres d’entendre les coses.

En definitiva, per no complicar-ho més, els ciutadans eren proclius a defensar uns interessos i institucions diferents als que imposava el règim franquista.

c) D’aquesta manera, la cultura oficial perdia valor, i es revaloraven els trets culturals perseguits i

La prohibició sistemàtica feia més atractiva l’acció cultural. b) Els límits folklòrics i espanyolitzadors eren superats amb facilitat per les noves manifestacions.

castigats fins eixos moments pel franquisme. El valencià, com mitjà d’expressió cultural, pren força sota l’empar dels col.lectius pro-demòcrates.

És per tot açò que el civisme i les expressions culturals anaven de la mà en aquell procés de lluita per la democràcia.

d) Les agressions culturals contra el règim eren més difícils de controlar perquè la identificació de l’amenaça restava amagada sota el paraigües del concepte cultura.

Així les coses, als anys de la Transició hi podem trobar un moment en que les idees polítiques i les manifestacions culturals presenten un elevat grau de correlació al nostre poble. En aquella etapa pre-democràtica la cultura es convertia en un poderós instrument contra el règim franquista.

A Silla, els moviments socials presentaren un ampli ventall d´expressions culturals que conformaren una autèntica ofensiva ideològica.

90

aconseguir el suport econòmic de l´Ajuntament: 200.000 pessetes de l´època que suposaven un elevat percentatge del pressuport del que disposava el consistori, que van ser destinades a l´adquisició de llibres i a la compra de mobiliari i condicionament de la Biblioteca. Els joves van voler anar més enllà i van crear i consolidar una Junta dedicada a la gestió de la Biblioteca, la qual cosa els aportava certa autonomia respecte a les decisions de l´Ajuntament i que suposava un èxit pel que fa al grau de participació popular a l´Administració local. Potser van voler arribar massa lluny perquè el sector conservador i els personatges més pròxims a Lluesa van convéncer l´alcalde per tal d´abortar aquell projecte i, finalment, els joves van haver d´abandonar la Junta. Amb tot, l´Organització va reviscolar temps més tard, al voltant de l´any 1970, amb forces renovades. Aquella primera experiència els havia servit per convéncerse de la seua capacitat d´acció i, a més, la decisió de Brocal de tancar la Biblioteca i el seu estil autoritari i contrari a les expressions culturals sorgides des del poble van resultar l´impuls definitiu per posar-se en marxa.

Les diferents organitzacions i col·lectius utilitzaren el format cultural per lluitar contra les condicions sociopolítiques que defensava el règim. Aquestes manifestacions però es van diluir amb el pas del temps, engolides per la dinàmica d’implantació i oficialització dels partits polítics (la lluita obertament política és el principal tret dels últims anys a la Transició) o bé continuaren la seua tasca desprenent-se del seu component polític-reivindicatiu per la democràcia. En qualsevol cas, la seua activitat antifranquista va resultar importantíssima i ara és el moment de parlar-ne d’aquell esforç. El Grup d’Amics de la Cultura (1970-1974). Parlar del Grup d´Amics de la Cultura és fer referència a la primera manifestació contrària als valors del franquisme a Silla. El seu naixement és anterior, fins i tot, a l´arribada de Roberto Brocal a l´Ajuntament. Podria afirmar-se que els joves que composaven el grup compartien inquietuds intel·lectuals i una extraordinària motivació per dinamitzar els assumptes culturals del poble. Cal atorgar-los el mèrit d´impulsar una Biblioteca Municipal realment adequada a les necessitats dels ciutadans, per al gaudi de tota la població, atribuint-se així una responsabilitat que semblava no assumir el consistori. Amb tot, l´alcalde Lluesa potser sí atresorava una sensibilitat intel·lectual de la qual mancava Brocal. Aquells joves van

Lluis Martínez recorda que en aquells primers temps “l’objecte principal era sensibilitzar la població sobre el problema lingüístic: La recuperació i generalització de l’ús del valencià, la seua introducció a les escoles, l’ensenyament a les persones adultes, incrementar la seua presència en el mitjans de comunicació, la promoció de la lectura en valencià, etc”. (entrevista nº 14).

91


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

Efectivament, les accions iniciades pel Grup d´Amics de la Cultura tenien un important component per la defensa de la llengua, en uns temps en que el valencià travessava una forta crisi, no només a nivell institucional sinó també respecte al seu ús popular. Les famílies tendien a l´utilització del castellà, identificant l´ús de la llengua de l´Estat amb una simbòlica elevació de l´statu social. Afegeisc ara una série d´activitats (no necessàriament ordenades cronològicament) impulsades des de l´Organització i obstaculitzades sistemàticament pel consistori franquista: –

Impuls del Primer Cicle de Cultura de Silla, que oferia conferències a càrrec de persones del món polític amb inquietuds de caire democràtic.

Recitals de Cançó, que comptaven amb la participació d´artistes situats a fora del circuit cultural franquista.

Creació i consolidació del Cine-Fòrum, que consistia en la projecció de films que propiciaven la reflexió i el debat posterior. Açò permetia la lliure expressió de idees i arguments, i qüestionar d´una manera indirecta i subtil les condicions socials i les injustícies del règim.

Presentació al poble de la Gran Enciclopedia Catalana.

Oferta de cursets de llengua.

Organització de quatre edicions del Concurs de Redacció o Dibuix Jaume I, adreçat als escolars del poble per a la promoció entre els xiquets de l´ús del valencià. Aquesta activitat potser fora la de major repercusió social de les que va impulsar el grup. La participació va ser massiva (milers de xiquets), i va resultar un magnífic instrument per tal d´apropar la nostra llengua als més joves, i també a les escoles del poble.

Cal no oblidar-nos de la reivindicació permanent de la re-obertura de la Biblioteca Municipal, que malauradament no va tornar a obrir-se fins uns anys més tard.

dictatorial, entés com una situació d´injustícia i com una imposició que restava autonomia i llibertat a les seues vides. Alguns d´ells, no per casualitat, formava part de la nòmina d´estudiants de l´INEM.

Curiosament, la major part d´aquestes activitats eren realitzades en locals públics (Cinema de la Plaça, Cine Rex…) o en espais habilitats pel Grup, quasi de manera improvisada, en casos particulars, generalment cedides per propietaris que destacaven per posicionaments ideològics conservadors. Açò evidencia l´habilitat del Grup d´Amics de la Cultura per desenvolupar la seua activitat malgrat l´oposició velada de l´Ajuntament. L´activitat cultural té la virtud de filtrar-se pels clivells més inaccesibles.

La història del grup Avant començà gràcies a l´acció de dues persones clau: Pep Benlloch i Imma Calvo. Avant és el producte d´una escissió del grup Scout de l´esglèsia. Els protagonistes del fets arrossegaven dos línies de pensament que, atenent a les circumstàncies, esdevenien contradictòries. D´una banda, hi havia una extraordinària motivació per treballar colze amb colze amb altres joves, compartint experiències, idees i temps d´oci. D´altra banda, l´estructura scout era insuficient o incapaç d´oferir les oportunitats per desenvolupar el que era el seu desig. Als scouts, vinculats a l´esglèsia reaccionària, no hi cabia una actitud d´obertura a nous plantejaments i de lliure circulació de les idees. D´aquella tensió intel·lectual va resultar el grup Avant, acollit per altra estructura (els Juniors) que permetia allò que mai no hagueren acceptat els Scouts. El fet és que al grup Avant va coincidir un extraordinari grup humà que sovint combinava les activitats d´oci amb el debat i la comunicació de idees i pensaments. Al grup Avant hi pertanyien noms propis com: Jose Monzó, Lola Bàguena, Pep Albentosa, Boro Luzón, Avelino, Vicent Saragossà i els “membres fundadors” Pep Benlloch i Imma Calvo. Caldria sumar al grup tots els joves que hi

El Grup d´Amics de la Cultura va anar transformant la seua activitat i els seus membres van col·laborar també amb altres organitzacions socials de protesta com, per exemple, l´Associació de Veïns de Poble Vell o l´Associació d´Antics Alumnes de l´Institut Social Obrer. De tot açò parlaré més tard. Els Grups Jovenívols: Avant i Llavor. (19721977 aproximàdament).

La Biblioteca va obrir novament les seues portes en una nova ubicació, i aquell fet va ser presentat pel corresponsal Carbonell com un èxit de la gestió de Brocal (Levante, 6 d´octubre, 1976)

Encete ací el relat dels grups jovenívols. El paper d´aquestes organitzacions en el procès de la Transició a Silla és, sorprenentment, força important. La dimensió adquirida pels grups Avant (primer) i Llavor (després) potser hi trobaria explicació en la pròpia dinámica de funcionament, profundament democràtica i, a més, en la relació d´integrants dels grups: joves amb inquietuds, preocupats per la construcció d´un futur millor i amb conviccions directament enfrontades amb el sistema

8 Aquells eren rectors seculars, que treballaven a empreses ordinàries i que pertanyien a un corrent de pensament dins l´Esglèsia que defensava apropar la Institució als més oprimits socialment.

92

93


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA En aquest punt caldria dir que el concepte democràcia era entés des del seu sentit més estricte, més proper a la democràcia directa i l´autogestió que a la, més habitual, democràcia representativa. Podria afirmar-se fins i tot, que la idea (semblant a la filosofia que va impulsar la Cooperativa de Consum9) caminava en el sentit d´una Plataforma de

participaven a les activitats organitzades per Avant. El grup Avant, amb el pas del temps, anava a mutar en una organització de majors dimensions ideològiques i intel·lectuals. Era segurament el camí natural que la joventut havia d´encetar en aquells temps de conflicte i lluita per assolir majors graus de llibertat, de participació, d´expressió i de defensa dels valors antagònics al franquisme. Parle del grup Llavor, una experiència excepcional i extraordinària, difícilment repetible en altres circumstàncies.

Conscienciació Ciutadana. Les activitats, desenvolupades a un local cedit pels rectors, eren diverses: des de cinema, fins xerrades i conferències…

El grup Llavor va significar un pas endavant a l´àmbit de la resposta ciutadana en temps de Brocal. Cal no oblidar en aquest punt la influència ideològica, anterior i també amb posterioritat, que van afegir Juan Alfonso (Ponxo) i José Mª Corell en la creació, consolidació i filosofia de funcionament del grup. Ponxo i Corell eren dos rectors del Parc Sant Roc8, que van tenir un paper destacat en la lluita contra el sistema franquista. Sobre José María Corell parlaré més endavant també, a l´àmbit del Moviment Obrer, on va desenvolupar una activitat de gran importància.

amb el pas del temps, presentaren una major coordinació i estructuració interna i una declaració més oberta i decidida del seu ideari contrari al règim. El Grup d´Amics de la Cultura (del que ja hem parlat) va anar madurant ideològicament fins el punt d´incorporar al seu repertori d´accions unes altres amb continguts més polítics i socials. Va ser així com va constituir-se l´AISO.

El contingut d´aquestes activitats eren pensades per a l´impuls del debat i la reflexió. Però Llavor no restringia la seua tasca a la transmissió de pensament sinó que, moltes vegades, era el punt de confluència on els activistes antifranquistes decidien noves accions de protesta. L´any 1976, per exemple, va organitzar-se una manifestació per commemorar l´1 de Maig (una acció molt complicada si tenim en compte que el dictador havia mort uns mesos abans i es respirava una atmosfera enrarida), i el dia del Crist de 1977 va muntar-se un acte de protesta per la negativa de l´alcalde a que fora ballada la Dansa dels Porrots sense major motiu que les seues discrepàncies amb els dançaires.

L´Institut Social Obrer de l´Arquebisbat de València era un ens que intentava la promoció al món del treball dels valors de la doctrina social de l´Esglèsia. Als anys setenta la seua prioritat era la formació i la participació en les accions político-sindicals. La possibilitat de crear una associació vinculada a l´ISO presentava una sèrie d´avantatges que els activistes amtifranquistes van saber aprofitar. Potser el més important dels avantatges era la protecció que oferia el paraigües de l´Esglèsia i la possibilitat de realitzar diferents accions amb la seguretat que proporcionava el fet de tenir les esquenes cobertes.

Com es pot veure, Llavor va ser un grup obert i de lliure afluència, molt important per a la conscienciació, l´impuls i l´articulació de la lluita antifranquista, on tal i com diu Vicent Saragossà (aleshores secretari de l´Organització) hi acudien “persones que provenien de diferents tendències polítiques que tenien el costum de deixar-se l´etiqueta a la porta”. Joves, antifranquistes, compromesos i decidits per una ruptura amb el sistema dictatorial: En definitiva, un (altre) maldecap per l´alcalde Brocal.

Llavor era un grup que seguia els principis de l´assemblearisme i la lliure circulació d´idees. En aquells temps era fàcil veure gent de totes les famílies polítiques (clandestines, és clar) i totes les opinions i argumentacions eren respectades perquè allò pretenia convertir-se en un centre de dinamització de la cultura democràtica.

L´Associació, al poble, va impulsar la creació d´una Assesoria Laboral i també altra sèrie de seccions que potenciaven la conscienciació dels veïns pel que feia als problemes de tipus polític, social i, obviament, sindical. L´Assesoria va assolir una gran importància i ressò, i el cas de la resta d´activitats d´entre les quals hi destacava el cine-club, van aconseguir un grau d´èxit semblant.

L´Associació d´Amics i Antics Alumnes de l´Institut Social Obrer, A.I.S.O. (1974-1976). L´arribada dels nous rectors a la parroquia de Sant Roc va ser notícia a LEVANTE, (21 de setembre, 1972). Juan Alfonso Vila va encarregar-se de dinamitzar els grups de joves.

Els moviments socials antifranquistes es caracteritzaren per travessar diferents etapes, diguem-ne, evolutives que,

L´AISO significava una pas endavant en l´àmbit reicindicatiu de la Transició perquè la lluita contra el sistema

9 A l´àmbit Moviment Obrer escric un grapat de lletres sobre el tema de la Cooperativa.

94

95


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA va tenir en l´impuls, creació i consolidació de la primera plataforma unitària democràtica, el CUIDES, que va ser l´última Organització amb funcions cohesionadores abans de la dispersió de les forces antifranquistes en els diferents partits polítics.

des d´una entitat legalitzada deixava les autoritats incapaces d´enprendre actuacions realment contundents contra els activistes. Açò no vol dir que la intenció dels governants fora una altra diferent a dissoldre l´Organització. De fet, posaren en marxa tots els mecanismes possibles per interrompre la seua activitat. Martínez Benaches comenta les dificultats que l´AISO va trobar-se pel camí a causa de la persecució policial: “La Guàrdia Civil va vindre a ma casa i va requerir la meua presència a la Caserna (…) vaig informar al Comandat que hi existia un Concordat pel qual l´Esglèsia no havia de rendir-li comptes a l´Estat espanyol de les seues activitats (…). Hi havia més gent interessada en fer desaparéixer l´Organització (…). Efectivament, eixa mateixa nit o al sendemà de nit, a la matinada, va acodir a una casa la Brigada Política i Social”.

En definitiva, l´AISO va ser la major preocupació del consistori al llarg de dos anys als que caldria sumar-li els primers del Grup d´Amics de la Cultura i, potser, els posteriors amb el CUIDES. Una llarga història d´activitat antifranquista en la qual els seus membres demostraren interès i voluntarisme, capacitat d´organització estratègica i decisió per enfrontar-se al sistema autoritari i dictatorial. El grup de teatre Boira (1974-1979 aproximadament).

L´AISO va créixer en importància i va radicalitzar les seues accions contra el govern Brocal. Durant un temps la seu de l´associació va convertir-se en el centre d´operacions dels activistes del poble. Tot i que la presència de gent mai no va arribar a ser massiva, les decisions que prenien forma a l´AISO assolien un gran recolzament per part dels moviments socials. Al local de l´AISO va reunir-se també, en diferents ocasions, el Comité de Vaga de Ford, abans que a l´any 1977 els treballadors de l´empresa multinacional protagonitzaren una manifestació que va acabar en “batalla campal” pels carrers de Silla.

El grup de teatre va ser una experiència que potser, d´entre les esmentades en aquesta part del treball, va ser la que major vinculació va tenir amb la dimensió de les expressions culturals i, segurament, fóra la de menor intensitat social i reivindicativa. Tot i que els problemes del grup de teatre van començar amb una representació bastant crítica amb les autoritats locals franquistes, la pretensió de la “Companyia” mai no va arribar molt més lluny de l´interès artístic. L´alcalde Brocal va censurar l´activitat del grup, és de suposar que per tal d´evitar més crítiques i sàtires sobre el consistori però potser també

És destacable també el paper preponderant que l´AISO

96

perquè la cultura mai no va estar entre les seues prioritats en el seu temps al capdavant de l´Ajuntament.

“Boira” va travessar diferents etapes i en aquell procés van incorporar-se noves cares. En qualsevol cas les obres representades pel grup en van ser moltes i algunes van

L´oferiment de Vicent Martínez Mengual perquè el grup de teatre s´integrara a la Falla del Poble va ser ben rebuda pels actors. Aquella era l´oportunitat de continuar un projecte que havia estat avortat prematurament per l´alcalde. La condició del Tío Vicent era que aquell grup de gent es feren fallers i l´alternativa proposada pels membres del grup de teatre va ser crear una secció diferenciada de la resta d´activitats falleres. L´acord va produir-se i aquell grup va continuar la seua trajectòria a la Falla del Poble i, posteriorment, a la Falla del Port, sempre sota l´empar del seu “mentor”, Martínez. El nom “Boira” servia per diferenciar la seua activitat artística de la resta de la comissió.

resultar premiades als diferents concursos del circuit teatral del País Valencià. Aquella història va tenir, com totes, un principi i un final però també va deixar uns fruits que ara cal mencionar: D´una banda va obrir la porta de noves experiències que fructificaren, ja en democràcia i, que continuaren el camí encetat pel Boira. D´altra banda va servir per descobrir actors que triaren aquesta professió per guanyar-se la vida i que han assolit l´èxit a l´espai teatral valencià. I finalment, potser el més important, el Boira va servir per afavorir l´adquisició de la sensibilitat per l´art i la cultura: Un patrimoni emocional per als membres que aquella experiència va deixar-los en herència. No puc acabar sense aportar els noms dels homes i les dones que van passar pel Boira en les seues diferents etapes: Joan Iborra, Bonifaci Conde, Albert Forner, Manolo Melero, Cristina González, Vicent Català, Vicent Alberola, Vicent Brocal, Xelo Carbonell, Francesc López, Pau Lluesa, Josep Albentosa, Dorita Carbonell, Juli García, Manolo Requena, Sinta García, Eva Domingo, Francesc Doménech, Lluís Palenzuela, Francesc Alba...

Fitxa artística d´una representació del grup Boira, acompanyada per un poema d´Estellés.

97


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

Els Martínez i les falles (1974-1979).

referència a diferents acussacions i maniobres de l´alcalde per fer fora el “tío Vicent”, aleshores president, “…exemples de la manera de procedir d´un alcalde que no anava a consentir que una gran força social com la Falla del Poble es mostrara ideològicament contrària a la seua persona”. A la fi, sembla que les coses van eixir-li bé Brocal perquè Vicent Martínez Mengual va abandonar la presidència de la comissió. Però ací no van acabar els problemes per al consistori franquista perquè arran d´aquest fet i gràcies a l´interès d´uns veïns del poble (que comptaven amb la participació dels Martínez) anava a crear-se una nova força social, vinculada també al món de les falles, que “es convertí en el paradigma del posicionament ciutadà front el franquisme recalcitrant, que encara perdurava representat pel govern municipal”10. Parle de la creació, al

La contribució de la familia Martínez (Vicent Martínez Mengual i el seu fill Vicent Martínez Moret) a l´activitat fallera del poble és inqüestionable. És evident que una comissió fallera és un ens coplexe on hi ha un bon grapat de gent implicada. No és menys obvi que les accions iniciades a favor de la democràcia des del món faller és una qüestió de molta gent, un compromís, diguem-ne, col·lectiu. Però en aquest cas cal referir-se a la complicada funció del lideratge i, indubtablement, per aquest motiu és inevitable fer menció d´aquesta parella d´activistes fallers. La tasca dels Martínez al món faller de Silla va encetar-se a la Falla del Poble, on pare i fill van aplicar la seua gestió fins convertir una xicoteta comissió en una important massa de persones implicades en el creixement de la comissió i en la transmissió de la cultura valenciana. El problema rau en el fet que una agrupació de grans dimensions es converteix, quasi automàticament, en un mecanisme difusor d´opinió i en el cas que ens ocupa (a temps de Franco, governant Brocal i tenint en compte els plantejaments democràtics que havien impulsat Vicent Martínez Mengual i el seu fill) la comissió era una organització potencialment perillosa per a l´alcalde del règim a Silla. D´aquesta manera és possible entendre que Brocal tinguera en ment fer-se amb el control ideològic de la comissió. Vicent Martínez Moret (entrevista nº 8) fa

que era una situació personal incòmoda”. El President va continuar gràcies a la col·laboració i el recolzament dels seus fallers i quan, finalment, va deixar el càrrec va ser substituït pel propi Vicent Martínez Moret, al 1979.

se amb forces renovades i va aguditzar els trets culturals referits a l´actitud democràtica, nacionalista i reivindicativa. Les accions organitzades per la Falla del Port en van ser moltes. Faré ara referència a algunes d´elles sense tractarles amb profunditat: –

La indumentària dels fallers, la famosa brusa que trencava l´uniformitat imposada, va conservar-se com un emblema de la Falla malgrat la pressió de la Junta Central Fallera de València (de caire franquista). Allò va ser una prova de força que va desestabilitzar la pròpia Junta Central.

Les Presentacions de les noves falleres, actes culturals envoltats sempre de polèmica, incloïen reivindicacions nacionalistes on la referència a la quatribarrada i a la unitat lingüística de les comunitats de parta catalana hi era sempre present. També hi havia cabuda per a reivindicacions culturals referides a l´àmbit municipal com, per exemple, la proposta que la “Carxofa” (motet religiós representat el dia del Crist) fora cantada en valencià.

La inclusió dins la comissió del grup de teatre “Boira” que va poder continuar la seua tasca cultural gràcies a l´empar de la Falla, després que el grup fos també perseguit per Brocal.

Els llibrets fallers, que apostaven pel valencià

1977, de la Falla del Port. La Falla del Port: el compromís cívic i per la democràcia (1977-1979) Els inicis de la nova comissió fallera no van resultar gens fàcils. El consistori franquista, Brocal al capdavant, va fer ús de tots els mecanismes legals (i no tant legals) per dificultar la creació d´aquesta nova Falla. Martínez Moret asegura que “Pep Montalvà (primer President de la Falla del Port) va voler abandonar la comissió. L´alcalde l´amenaçava amb ficar-li les coses difícils i el coaccionaven (…) és cert

La filosofia de la nova Falla era la d´afegir al carácter festiu una bona dosi d´acció cultural i social. I clar, el govern municipal d´aleshores temia que el problema faller viscut amb la Falla del Poble poguera reproduir-se novament. En realitat, els temors dels franquistes van confirmar-se i el “problema”, lluny de poder ser controlat, va impulsar-

10 Són paraules de Lluís Martínez Benaches i Josep L. Pitarch a l´article “L´agredolç any de 1977” escrit per commemorar el 30 aniversari de la Falla del Port i publicat al Llibret de la Falla de l´any 2007.

98

99


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA social en la lluita per la restitució de la democràcia i pel fet diferencial valencià.

nomalitzat i estaven replets d´articles reivindicatius, molts d´ells signats per Martínez Moret sota el pseudònim de Sento Collverd. –

Contestadas las alusiones, sólo me resta hacer constar mi identificación con el acuerdo del Ayuntamiento, porque considero muy “Quan al llaurador ja l´havien justo y loable el que se perpetúe con ese despullat algun ben intencionat va monumento al labrador, en homenaje a tindre la idea de fer-li un monument. los hijos de Silla que convirtieron charcas inmundas en huertas deliciosas y en campos de oro los arrozales, ajenos a las luchas Qui paga el monument? políticas de linaje alguno en la paz de Dios Vosté és tonto, oi?”

I l´activitat de major repercussió: la promoció de la “Nova Cançó” al poble amb les actuacions de noms reconeguts d´artistes del món de la cultura musical valenciana i catalana: “El Sifoner”, Llach…

Anem a aturar-nos en aquest últim fet i analitzar el que va ocórrer precísament l´agost de 1977 durant l´actuació de Lluís “El Sifoner” a la Plaça del Poble. Aquella nit d´estiu no va ser una nit qualsevol. La plaça de bous, tradicionalment muntada per a les festes, va omplir-se de gent per escoltar la música del cantant valencià. I el fet més destacat no va ser l´èxit del Sifoner sinó més bé l´actitud del públic que

que les unía fraternalmente. Ll. Martínez Benaches.

Julio Carbonell. (Levante, 21-09-1975).

La polèmica construcció del Monument al Llaurador (1975)

va manifestar-se a favor del valencianisme i la democràcia i va ofrenar una sonora xiulada l´alcalde quan es llegia pels micròfons una nota oficial: “Comunica el senyor alcalde:…” Tot en aquell any en que ostentar el màxim càrrec polític va convertir-se en un autèntic malson per Brocal (notes de premsa contra la seua figura i la seua gestió, problemes amb els dançaires del Porrots, celebració de les primers eleccions democràtiques a l´àmbit extramunicipal amb uns resultats contraris als seus interessos…). La resistència al règim i el descontent del poble havia estat manifestat novament en aquella famosa nit de forma massiva, precísament el que no volia Brocal, i la Falla del Port havia encetat la seua aventura convertint-se en un referent

Podriem afirmar sense por d´equivocar-nos que el projecte de construcció d´un monument al llaurador a Silla va convertir-se en la referència simbòlica del govern Brocal. Els anys de l´últim alcalde franquista al poble, ja ho hem vist, estan envoltats d´una atmosfera de protesta i són freqüents les mobilitzacions des de diferents àmbits en contra de la seua figura al capdavant de l´Ajuntament. El cas del monument va significar, a més, la materialització dels despropòsits dels quals acusaven l´alcalde. El monument al llaurador es va prendre com el signe o representació de l´època Brocal o potser com un emblema del propi règim i de les decisions autoritàries i personalistes del representant del franquisme al poble. Alguns ciutadans van sentir-se fins

100

i tot ofesos (em refereisc, és clar , als llauradors) perquè el projecte del monument va arribar en meitat d´una greu i llarga crisi de l´agricultura que afectava les butxaques, i de quina manera, dels nostres llauradors. És evident, argumentaven els ciutadans, que quan hom intenta mantenir la seua economia, decebut pel comportament dels gestor públics incapaços de solventar la seua angoixosa situació, el que menys necessita és rebre un homenatge. El cas era més sangnant si tenim en compte la despesa que el monument significava per al municipi: Un milió vuit-centes mil pessetes de l´època. Uns diners que, en opinió dels afectats podrien ben bé destinar-se a subsanar la situació (mitjançant inversions al camp) i no ser malbaratats en una operació d´estètica urbanística per a glòria, més que dels llauradors, del propi Brocal. El fet és que el monument va nàixer envoltat de la controvèrsia i que les opinions contràries van fer-se escoltar al poble i també més enllà dels límits territorials de Silla. L´aparició del tema en revistes i diaris va encendre encara més el foc de la polèmica fins el punt de centrar el debat als carrers.

presumia darrere de les diferents operacions de compra i venda de sòl. Però el de Veremundo Martínez no va ser l´únic article publicat sinó un de tants. Des de l´anunci de la decisió d´aquell homenatge en pedra al llaurador a l´abril de l´any 1975, les respostes contràries dels ciutadans i els arguments favorables de Julio Carbonell es van succeir als papers dels diaris. Un bon grapat de gent (periodistes, editorialistes, cronistes i veïns) van fer pública la seua opinió al respecte. Els periodistes Josep Lluís Torró, Pep Soriano Bessó, Rosa Solbes i Eduardo Álvarez Puga s´ocuparen de la polèmica que va ser tractada en diaris i revistes autonòmiques (Levante, Tele/Express València, Valencia Fruits…), i en altres d´àmbit supra autonòmic com Canigó (publicada a Catalunya) i la revista Mundo (aquesta d´àmbit estatal). A l´article de la revista Mundo “Ya están maduros”, realitzaven una anàlisi de la polèmica que atorgava als ciutadans que s´oposaven a la construcció del monument la maduresa cívica i política necessària per rebre la democràcia. O el que és el mateix, el periodista elogiava l´esforç i el compromís de la ciutadania per fer públic el seu descontent, en un periode on podia intuir-se la proximitat dels sistema democràtic.

Potser l´escrit que va tindre major repercusió va ser el que va signar Veremundo Martínez Motes a la revista Valencia Fruits on, a més dels problemas del camp (als que podriem qualificar, sent venèbols, d´estructurals), Martínez Motes parla de l´especulació que malbaratava la terra en benefici de les indústries i en detriment dels llauradors. I és que l´ombra de Brocal, sempre pressumptament, es

Pel que fa al veïnat, les mostres d´adhesió als manifests en contra d´aquella construcció van créixer ràpidament. Els llauradors, els membres dels col·lectius socials, i un bon nombre de veïns a nivell particular van sumar-se a les crítiques del projecte de l´alcalde.

101


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA contexte de protesta continuada contra la seua gestió, contra el seu càrrec i contra el que Brocal representava en aquells temps. Tal i com pot observar-se el tema ara, des de la distància que atorga el pas del temps, l´afer del monument va ser un enorme llast per a l´esquena de Brocal i una peça fonamental (un detonant, podriem dir) per a la reacció dels activistes contraris al règim, per a la difusió pública dels problemes i les injustícies percebudes pels moviments prodemocràtics, i per a la pèrdua de popularitat de l´alcalde franquista.

punts de les seues reivindicacions, sembla que l´Associació presentara un programa electoral de tendència progressista. I com que les reivindicacions es refereixen a dèficits reals del poble, també cal pensar que la inversió del govern Brocal en serveis socials i per a la comunitat era feble, força feble. Un cas sangnant era el de l´ambulatori, pel seu funcionament i per la seua ubicació (en un espai mancat de condicions) que, en conseqüència, reflectia una política decebedora i caracteritzada per una evident desatenció al benestar social del poble.

Les Associacions Veïnals (1976-1981)

Així doncs, quan a l´Associació de Veïns de Poble Vell, podem dir que era una agrupació carateritzada per la seua càrrega ideològica i orientada al compromís civil per les millores de caràcter social que haurien de ser assegurades en un sistema democràtic, atés que el govern Brocal no permetia (ni estava entre les seues prioritats) la millora de les condicions de vida dels ciutadans de Silla.

L´Associació de Veïns de Poble Vell era un mecanisme a través del qual la reivindicació civil trobava un suport organitzacional per fer força front el consistori franquista. Hereva directa dels primers moviments de caire cultural (els membres d´aquesta associació en són molts dels primers activistes contra Brocal), l´Associació de Veïns de Poble Vell oferia una nova dimensió en la lluita local a favor de la democràcia. Amb la vessant cultural coberta per altres organitzacions, calia propiciar-ne l´impuls d´una altra que s´ocupara de les reivindicacions i necessitats més immediates per a la població que el consistori franquista semblava oblidar sistemàticament. Aquestes necessitats o problemas per resoldre es referien habitualment a mancances de tipus social que apuntaven una orientació esquerrana de l´Associació. Si fem una ullada als principals

Carta de Veremundo Martínez Motes a Valencia Fruits qüestionant la idoneïtat del monument.

Julio Carbonell no tenia temps material per donar contestació a l´allau d´articles publicats que, a més del tema del monument, aprofitaren l´ocasió per denunciar un bon grapat de mancances socials del poble. Ens trobem doncs front un nou problema al que havia d´atendre Brocal, un problema creat per ell mateix en un

102

Noticia de la creació de l´Associació de Veïns de Poble Vell (Las Provincias, 8 d´agost, 1976).

Eixa càrrega ideològica, de lluita antifranquista i per la democràcia, no era tan clarament observable a l´Associació de Veïns del Parc Sant Roc. La del Parc Sant Roc, de posterior creació i potser replegant la idea, o la influència, de l´experiència de Poble Vell, resultava una associació molt més pragmàtica. La problemàtica del barri era el suficient important com per dedicar l´esforç a la resolució dels dèficits als habitatges i als serveis del Parc Sant Roc. La construcció d´aquella zona del poble va ser un dels temes més conflictius als anys del govern Brocal.

L´arribada de Ford-España a Almussafes i la proliferació d´indústries a Silla era un poderòs reclam per als immigrants (majoritàriament de geografies “deprimides” de l´Estat) que trobaren ací un treball i noves oportunitats econòmiques. I van trobar també un nou barri, fet per a ells, que no disposava de les condicions idònies a les vivendes ni dels serveis que l´administració local ha de garantir en una zona d´alta densitat demogràfica. Mai no va poder

103


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

provar-se cap vinculació o fet delictiu que ficara al mateix sac el promotor Gil Terrón i l´alcade Roberto Brocal en l´assumpte de l´urbanització del Parc Sant Roc però les organitzacions socials “insinuaren” al llarg d´aquells temps i, també en democràcia, que ambdues persones varen traure un profit econòmic, diguem-ne, pel damunt del que assenyalen les regles en aquest tipus d´operacions urbanístiques.

que proposava reivindicacions derivades dels problemas d´habitatge i dels serveis del barri (…). La nostra era més ideològica…” (entrevista nº 12). Les diferències del caràcter de cadascuna de les organitzacions veïnals, en qualsevol cas, no va impedir que iniciaren, fins i tot, accions conjuntes. En certa manera, ambdues associacions es completaven l´una a l´altra. El interès pels problemes socials del poble era comuna.

3. La resposta dels moviments socials va ser contundent i els articles a la premsa van repetir-se al llarg dels dies següents, denunciant el cas dels dançaires i descobrint, a més, la llarga sèrie de situacions percebudes com injustes pel moviment pro-demòcrata. En conseqüència, l´assumpte dels Porrots va possibilitar una potent ofensiva contra el consistori franquista.

del que escriu aquestes lletres. La dansa no fou ballada el dia del Crist d´aquell any per les reivindicacions del dançaires que pretenien cobrar per ballar i per la postura hermètica de l´alcalde, ferma i ancorada en el principi d´autoritat, que no va voler accedir a les pretensions dels Porrots. En qualsevol cas, aquest fet te unes repercussions que calen ser analitzades: 1. El posicionament dels dançaires no haguera estat possible en cap altre moment anterior a l´any 1977. La celebració de les Eleccions Generals uns mesos abans va permetre que la gent percebera més a prop la fi del govern Brocal i això produïa un efecte deshinibidor que restava credibilitat a una manera de governar autoritària.

El cas és que les importants deficiències globals al barri de Sant Roc proporcionava els suficients arguments com per dedicar-se exclusívament a la resolució d´eixos problemes materials. Açò provocava, en conseqüència, que les reivindicacions ideològiques es diluïren ens el “paquet” reivindicatiu de l´Associació i que aquesta vessant (la ideològica) no assolira el pes que, al contrari, sí va adquirir a l´Associació de Poble Vell. Tant és així que, mentre l´Associació Poble Vell va acabar per inserir-se en altres organitzacions, bàsicament polítiques, l´Associació del Barri de Sant Roc va continuar la seua lluita fins que va veure ben a prop la solució als seus problemes, ben entrada ja l´etapa democràtica. Potser les paraules de Josep Antich (membre de l´Associació de Veïns de Poble Vell) són bastant aclaridores: “L´associació (…) es plantejava necessitats com, per exemple, l´impuls d´una altra associació con la del Parc Sant Roc que va ser, diguem-ne, “controlada” pels treballadors d´Incusa. La del Parc Sant Roc era una associació veïnal més pragmàtica,

Pamflet de les dues associacions veïnals presentant els problemas de Silla i demanant col·laboració.

La polèmica dels Porrots (1977). L´assumpte del desacord entre els dançaires dels Porrots i l´alcalde Brocal, que va provocar que la Dansa dels Porrots no fora ballada a l´any 1977, va produir una sèrie de reaccions que no poden deixar de cridar l´atenció

104

4. L´autodefensa, per al·lusions, del Cronista Julio Carbonell que publicava Levante el 3 de Setembre tornava a reavivar el foc de la polèmica, en una prova més de la mancança de recursos del consistori per controlar una crisi que encetaria una etapa de desgovern a Silla.

2. Evidentment, la resposta de Brocal, típica d´un règim poc acostumat a negociar, va ser possiblement la menys intel·ligent de les opcions que podia triar l´alcalde. Una postura de força era, precísament, el que esperaven les organitzacions antifranquistes del poble per reaccionar i fer pública l´errada del màxim “representant”. Una negociació amb els dançaires li havera estalviat Brocal un munt de problemes i evitar “l´efecte allau” d´un fet que no semblava tan greu. Aquest article de Julio Carbonell recolza l´argument que la Dansa no deuria d´haver estat suprimida, però en cap moment responsabilitza Brocal dels fets (Levante 3 de setembre, 1977).

105


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Els problemes del Barri de Sant Roc van propiciar la creació d´una Associació de Veïns. L´associació va mostrar-se molt activa i va reivindicar una solució als dèficits del barri. A l´esquerra, notícia que fa referència a la condemna judicial sobre l´empresa constructora: Valencia Urbana S.A. (Levante, 5 de gener, 1977). Darrere, article sobre l´activitat reivindicativa iniciada des de l´associació (Levante, 18 de setembre, 1976).

EL MOVIMENT OBRER És evident que el moviment obrer a l’Estat espanyol mostra unes peculiaritats que el distancien de la resta de manifestacions obreres de la resta d’Europa. Aquestes peculiaritats responen a les especials circumstàncies socials que marcava el domini franquista. Les condicions imposades per la dictadura (absència de llibertats polítiques i sindicals) expliquen que la lluita obrera s’apropara també a plantejaments polítics, fruit d’una inèrcia que pretenia abastir l’espai que, malauradament, tampoc no ocupaven els partits. En conseqüència, el moviment obrer a l’Estat, al País Valencià i també a Silla, podria definir-se en aquella època sota l’etiqueta de moviment sociopolític i les mobilitzacions que des de l’àmbit obrer van ser posades en marxa eren, així doncs, de caire antidictatorial i democràtic.

Els Martínez i les falles. Notícies sobre la constitució de les comissions falleres. A l´esquerra, el “tío Martínez” i la comissió de la Falla del Poble, a l´octubre de 1974. La constitució de la Falla del Port, al 1977, en la notícia de la dreta.

La polèmica de la Dansa dels Porrots de 1977 va obrir novament el foc contra l´alcalde. Article sotasignat per totes les forces polítiques del poble i algunes organitzacions socials (Levante, 28 d´agost, 1977).

Josep Lluis Torró va encetar la polèmica del monument al llaurador. Torró qüestiona al seu article la idoneïtat del monument. Després, els articles a favor i en contra van multiplicar-se. Brocal, al primer “Boletín” va publicar un dibuix sobre el projecte del monument defensant la inversió dels diners públics en un homenatge del poble al llaurador (darrere).

Cal assenyalar també que el moviment obrer en temps de Franco va saber aprofitar la ja esmentada escletxa als pilars del règim i amb una estratègia de vertadera enginyeria política, els obrers van poder assolir finalment

106

107


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA El cas Shark (1972-1981).

els seus objectius. M’explique: Primer, l’organització clandestina de noves forces sindicals (CC.OO, USO…) va servir per aglutinar el major nombre de treballadors possible. I segon, aquestes organitzacions van decidir executar l’estratègia de la “parasitació” del sindicat del feixisme: El sindicat únic. Es tractava, literalment, d’una ocupació del Sindicat Vertical fins aleshores propietat del règim franquista.

M´agradaria encetar aquest apartat de l´estudi, el de l´àmbit obrer, parlant de Shark Uniwall perquè aquesta potser fora l´empresa més gran del poble i perquè a Shark varen produir-se els esdeveniments més importants en temps de Transició. A Shark-Uniwall treballaven aproximadament setcentes persones, quasi totes procedents de les poblacions pròximes a la factoria (Silla, Alcàsser i Picassent). Les mostres de feblesa del règim franquista anunciaven una pròxima etapa de canvis que potser va fer créixer el sentiment democràtic entre els treballadors. Açò va ocasionar diferents fets: D’una banda, el creixement de simpatizants dels partits de signe esquerrà, d’una manera no sempre oberta i declarada, però conjuntant una majoria de treballadors. D’altra banda, el naixement d’una mena de consciència de classe que potenciaria les accions de caire reivindicatiu.

Aquesta maniobra pretenia inutilitzar l´òrgan de representació obrera a temps de Franco i impulsar les noves organitzacions de caire democràtic. Un Sindicat Vertical, ocupat i inoperant, ja no tenia cap sentit. Ja no podia ser un mecanisme de control sinó, més bé, un instrument obsolet en mans dels enemics del règim. El sistema anava afonant-se sense remeï, i el poble (demo) es percebia a si mateix capaç de governar-se (cràcia). Potser al moviment obrer aquesta sensació semblava més real: era el resultat directe de la lluita i podia apreciar-se com s´obria la porta dels nous temps. Ara, molts anys després, es fàcil pensar que tot va ser un miratge però potser caldria pensar que la democràcia (en el seu sentit estrictament etimològic) mai no ha estat una promesa tan palpable com en aquells temps. Presente a continuació els fets més destacats de la lluita obrera al poble de Silla: la conscienciació, el ferm convenciment en que altre futur era possible, les mobilitzacions, la il·lusió (i el desencís), els protagonistes…

Evidentment, tot açò no va ocórrer de la nit al matí. És el moment de parlar dels activistes obrers de Shark. Començaré per José María Corell. Corell va estar una persona clau al procés de conscienciació obrera a Shark. Ell era un rector seglar de la recent estrenada parròquia de Sant Roc, un dels que la història ha batejat amb el qualificatiu de “cura rojo”. La seua filosofia i el seu compromís van calar a l´esperit dels treballadors de l´empresa.. la seua manera

108

molts adeptes a l´empresa, convençuts per la filosofia de “democràcia extrema” que propugnava el sindicat. La democràcia directa, l´assemblearisme, el recolzament sindical per a l´impuls de les reivindicacions, la llibertat dels treballadors per decidir col·lectivament els seus objectius i mitjans d´acció… Tots aquests eren els punts forts que convertiren USO en un sindicat fonamental a l´empresa i que, més enllà de les seues parets, tingueren molt a veure amb la posterior creació d´una Cooperativa de Consum dels obrers i per als obrers.

de pensar i de fer propugnava un sindicalime de classe, no una lluita purament defensiva sinó una altra que apostara per la transformació de la societat. Corell pensava també que l´acció obrera no podia ser dirigida per una elit d´ideòlegs sinó que les majories (la base) havien de tindre el poder de decisió. A més, el rector també desitjava que els treballadors adquiriren la capacitat d´anàlisi i de crítica, que posseiren informació i que pogueren expressar-se lliurement. Per tot açò, el que defensava Corell realment era la implantació d´una organització obrera a l´empresa que funcionara sota el sistema de democràcia directa i mitjançant l´assemblearisme.

L´efecte Corell va sorprendre, fins i tot, a ell mateix. “El nivell de conscienciació obrera a Silla va aconseguir-se a marxes forçades, en molt poc de temps. A Shark la majoria dels treballadors eren gent vinguda del camp, senzilla, però sense una consciència obrera ni sentiment sindicalista. En molt poc de temps hi vaig trobar treballadors interessats, amb els quals poder iniciar un procés de conscienciació (…) Recorde noms com el de Llucià, Olmos, o el mateix Porras, que varen participar d´aquell esforç (…) I tot allò va funcionar molt bé: L´Assemblea va posar-se en marxa i l´ambient obrer era excel·lent” (entrevista nº 6).

El que va propiciar Corell va ser una mena “d´escola” de la democràcia i açò va fer que l´esperit democràtic superara els límits de la pròpia empresa i molts dels treballadors acabaren convertint-se en profunds defensors d´un nou sistema, molt allunyat del que el franquisme proposava. Amic del socialisme autogestionari, el “cura rojo” somniava amb un sistema democràtic revolucionari en el que els obrers assoliren la propietat social dels mitjans de producció i foren capaços de participar col·lectivament de les decisions en una Economia democràtica en mans de la massa treballadora. Utòpic.

Sobre la figura del rector també parla Vicent Saragossà: “Era un home convençut de la revolució obrera, partidari de les Plataformes de Poder Obrer (però no de l´estructura que proposava l´OIC). Ni ell, ni tampoc la USO, practicaren el proselitisme (…) potser era massa respetuós amb les idees

El cas és que aquells pensaments tan abstractes pogueren, en cert grau i al seu nivell, concretar-se en Shark. Corell pertanyia a USO i aquella organització va guanyar

de la resta”.

109


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

amb CCOO, sindicat del que acabaria formant part.

directius. Ans al contrari, semblava una mena de mitjà o nexe “fictici” de comunicació per tal de transmetre (i veure acceptades) les condicions laborals exigides pels patrons amb el consentiment dels treballadors, representats per companys dòcils i submissos als òrgans de direcció. El paper de Porras va ser precísament eixe: Infiltrar-se al Jurat d´Empresa, lluitar des de l´interior d´aquell òrgan de representació ficticia dels treballadors i anar fent camí en la difícil missió d´aconseguir la llibertat sindical. Com diu Josep Antich: “…eixa va ser l´estratègia. És el cas de Porras, per exemple, que va entrar al Vertical (amb la crítica d´alguns companys perquè és obvi que ell no podia fer ban de la seua intenció) i des de dins va treballar per la causa”. Pel que fa al Jurat d´Empresa potser les paraules més aclaridores són les del propi Porras: “Eren gent venuda a l´empresa, aquell era un òrgan sense cap sentit”,(entrevista nº 7). En aquella aventura en solitari, Manuel Porras confesa haverse sentit perseguit per la resta de treballadors del Jurat.

El fet que en la primera etapa de la Transció no hi existira cap òrgan de representació real dels treballadors a l´empresa era motiu suficient per encetar els primers moviments interns per aconseguir fer-se un lloc al Jurat d´Empresa i encetar un procés pel qual els treballadors, per fi, tingueren veu i vot al respecte de tot allò que els afectara. El Jurat d´Empresa, antecedent del Comitè d´Empresa, estava composat per treballadors que, de cap manera, anaven a ocasionar cap problema als òrgans

I així, a colps de força i d´estratègia sindicalista, les coses anaven canviant. Finalment, la consciència obrera que havia anat calant a l´empresa i la mobilització ferma i decidida dels treballadors va servir per desmantelar l´organització sindical del règim. Els nous i diferents sindicats van ocupar el lloc del Vertical i van trobar-se una situació crítica que calia resoldre: El futur de Shark-Uniwall semblava condemnat al pitjor dels finals possibles, el seu tancament definitiu.

Fragment del llibre “El moviment obrer al País Valencià sota el franquisme”, de Josep Picó que fa al·lusió al cas Shark. A l´entrevista, Corell matisa les paraules de Picó i presenta una realitat on CCOO realitza, efectivament, un esforç conscienciador.

L´altra persona important per al moviment obrer a Shark va ser Manuel Porras, aleshores amb moltes afinitats

110

El tema de la crisi serà tractat més endavant perquè en aquest epígraf només pretenia assenyalar el que el lector ja ha pogut percebre. Shark va ser pionera pel que fa als moviments de resposta a les situacions d´absència de la llibertat sindical i de representació dels treballadors i, a mes, il·lustra el fenòmen de la proletarització al poble, que potenciaria el sorgiment d´un important moviment obrer que finalment s´afegiria a la resposta social contra el sistema franquista.

El propi Corell va ser membre fundador de la cooperativa, però no va participar de la gestió perquè la seua tasca a Shark i al sindicat absorbia tot el seu temps: “Vaig col·laborar tot el que vaig poder (…) La clau era el mètode social utilitzat per a la creació i funcionament de la cooperativa (que coincidia amb el plantejament de Shark): El treballador, en aquest cas el soci-treballador, havia de tenir protagonisme i mai no ser utilitzat ni manipulat, cas contrari podia nàixer un sentiment de frustració desmobilitzant.

La cooperativa de consum de silla (1974-1976 aproximàdament)

Els efectes socials de l´ús de la potencialitat de tothom són extraordinaris”.Aquell projecte va ser autofinançat pels obrers i van participar-hi altres empreses del poble com Ganal, Incusa, Maplex i Tableros Felipe (aquesta última ubicada a Alcàsser). La col·laboració i el voluntarisme resultaren fonamentals en els inicis de la cooperativa. Tots havien de treballar colze amb colze. Era la condició necessària per veure complit aquell desig autogestionari. Al final va arribar-se a la xifra de set-cents socis. Vicent Saragossà afegeix més dades: “Pel que fa als socis calia pagar una quota de 3000 pessetes i complir una condició: Ser treballador, per compte propi o compte alié (…) la cosa funcionava bastant bé. la idea d´una cooperativa per a gent humil amb la venda de productes més barats, va agradar. Era com un somni complit”. Però l´èxit de l´experiència no va poder ser gaudit molt de temps.

La cooperativa de consum potser siga la prova més evident de les altes cotes de conscienciació que van assolir els treballadors de Silla, no només a Shark sinó també a la resta d´indústries del nostre poble. Obviament, l´impuls d´aquesta nova experiència va nàixer a Shark-Uniwall on la dinàmica obrera i el procés accelerat d´adquisició d´una consciència de classe (un procés, a més, d´una important profunditat) va permetre el sorgiment d´aquesta idea. L´objectiu de la creació de la cooperativa era la de proporcionar a la classe treballadora productes de consum domèstic a preus baixos. La filosofia subjacent tenia una connexió directa amb la dinamització de Plataformes Obreres Autogestionàries en la línia de les propostes de Corell.

111


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA testimoni de la magnitud de la desfeta i que vaig sentir una profunda tristesa. Podriem dir que aquella inundació havia ofegat també la il·lusió i l´esperit del projecte”. Corell, quan els vaig interrogar sobre el cas, es mostrava més positiu: “La història de la cooperativa va continuar, després de tancada, d´altra manera al llarg del temps”. Aquestes paraules de Corell calen ser explicades: La cooperativa que varen projectar, crear i veure créixer els obrers de Silla responia, ja ho he comentat, a una filosofia que perseguia la transformació social. I en el mateix sentit anaven proliferant noves iniciatives i empreses a la comarca (un exemple d´aquelles noves experiències podria ser la pionera Cooperativa de Vivendes Populars, Covipo o el cas de La Nostra Escola Comarcal). El fet és que el cooperativisme, des del seu prisma més democràtic i socialment sensible, es va convertir en una fòrmula eficaç per tal de combatre abusos i situacions d´injustícia.11 Des

Notícia de la creació de la Cooperativa de Consum (Levante, 24 de novembre, 1974).

No em referisc als problemes interns, que els hi va haver però que són comuns i habituals en qualsevol organització. Em referisc a un fet circumstancial que va provocar la fi prematura de la cooperativa. Vull recórrer novament a les paraules de Vicent Saragossà perquè reflecteixen els sentiments dels que havien invertit temps i esforç en la creació i consolidació del projecte: “… I finalment va

de Covipo, influïts per l´esperit de Mondragón, es van llençar noves idees i oportunitats que un grup de gent motivada pels avantatges del cooperativisme van aprofitar per crear altres empreses. És el cas de Consum que va ser fundada per Luis Valero i Paco Pons. Aquest últim havia viscut en primera persona, perquè havia tingut un càrrec a la Junta, l´experiència

ocórrer el desastre. Una inundació va desfer el local i tots els productes. Un colp com aquell era insuportable per a l´economia de la cooperativa. Recorde que vaig ser

de la cooperativa de consum de Silla. Quan la “nostra” cooperativa va ofegar-se en les aigües de la Rambleta, la 11 Nardi Alba Benaches (2006): “La empresa más humana. Episodios de la historia cooperativa en la Comunidad Valenciana (1975-2005)” és un llibre molt interessant que pot donar una idea sobre el que va significar el cooperativisme en quells anys.

112

dels treballadors (sindicats), va prendre forma amb major rapidessa del que era habitual. Cal sumar un nou element per a l´anàlisi de la importància de l´arribada de Ford a Almussafes, i és que qualsevol acció obrera encetada a la multinacional podia ser considerada digna d´imitació. La influència de Ford a la resta del món obrer dels contextes més pròxims era més que probable.

cooperativa de Paco Pons va engolir la de Silla i aquesta va passar a formar part d´un grup més gran que he perdurat fins els nostres dies. Ara bé, la filosofia del Consum de Paco Pons, per tal d´ajustar-se a les exigències del mercat, va haver de triar l´opció d´una direcció centralitzada. Res a veure amb el que havia significat per als treballadors del poble la cooperativa de consum de Silla.

Amb tot, no podem oblidar-nos del fet que parlem d´una època difícil per a obrers i sindicats, la qual cosa pot dur-nos a altres consideracions: el fet que la Transició prometa llibertats i que aquestes no hi arriben pot fer esclatar qualsevol situació de tensió. A Ford es van produir, a l´any setenta-sis (i primers del setentaset), una sèrie d´esdeveniments que, sumats els uns als altres, van provocar una important crisi. D´una banda hi podiem trobar un fort sentiment de consciència de classe i un impediment efectiu per a que els sindicats (els treballadors no acceptaven la representació del sindicat oficial) desenvoluparen la seua activitat sense coacció ni censura. D´altra banda hi era el fet que les reivindicacions obreres (pel que fa a condicions econòmiques i laborals) no foren escoltades i es percebera una situació d´injustícia patent. Tot açò, en conjunt, va originar la convocatòria d´una assemblea que, com que no va ser permesa a la factoria, va acabar realizant-se a un espai obert, a prop de l´estació de contenidors de Silla. L´11 de Gener de 1977 van produir-se els fets que al poble són recordats

La manifestació de Ford (1977). La localització de la factoria Ford-España al municipi d´Almussafes va tindre moltes repercusions al nostre poble. Alguns d´aquests efectes són de tipus demogràfic (per l´arribada de molta gent d´altres indrets de l´Estat), urbanístics (per tal de proporcionar habitatge als nouvinguts) i socials. Ens fixarem en aquests últims per donar compte d´un complexe procés relatiu al món obrer. Ford-España no és, de cap manera, una indústria comuna a la resta de factories. Es tracta d´una multinacional que basa la seua producció en el sistema de cadena de muntatge, que és el més alienant dels sistemes, i que dona treball a milers de persones. Així doncs, a FordEspaña hi podiem trobar el més important conglomerat de treballadors conegut fins aleshores. I evidentment, amb aquestes condicions el procés de proletarització, amb la conseqüent assumpció de la consciència de classe i la proliferació d´inquietuds i mecanismes de representació

113


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA La crisi de Shark-Uniwall (1979-1981).

com “la manifestació de Ford”. El que realment va passar pot resumir-se així: Quan els treballadors van arribar al lloc assenyalat a la convocatòria van trobar-se les forces de seguretat esperant-los per tal d´impedir la reunió. L´acció de la força pública va ser contundent i desproporcionada per tal de dissoldre la massa de treballadors que, esglaiats per l´amenaça a la seua integritat física, van fugir per refugiar-se als carrers del poble. Açò no va servir per mantenir-se estalvis perquè els membres de les forces d´ordre públic van iniciar una cursa pels carrers que va provocar una important commoció a Silla. Els obrers van amagar-se als bars i als comerços i van trobar l´auxili dels veïns que van obrir-los les portes de casa.

Com ja he comentat abans, coincidint amb l´últim periode de la Transició, l’empresa Shark-Uniwall va entrar en una profunda crisi que va acabar amb el seu tancament definitiu al 1981. Aquest fet va provocar nombroses protestes i mobilitzacions per part dels treballadors. Els actes de protesta van convertir-se en un constant i l´agitació obrera va aguditzar-se a mesura que el perill de tancament anava fent-se més evident. Al principi, els sindicats que s´ocuparen de la protesta obrera van ser CCOO, de la mà de Manuel Porras (que més tard va preferir passar-se´n a l´UGT amb una nombrosa representació de companys) i USO. En aquells temps, potser perquè la consciència obrera i la dinàmica reivindicativa al món obrer ho facilitava, la protesta no convencional, és a dir, la mobilització no autoritzada, era el fet reivindicatiu més habitual. Els treballadors no tenien por d´incórrer en el delicte de la “desobediencia civil”. Així, per exemple, a Shark-Uniwall era freqüent l´ús de formes d´acció de l´estil de: Concentracions i manifestacions acordades pels treballadors sense donar avís i sense esperar cap autorització legal, tancament dels propis treballadors per tal de fer pública la protesta, aturada de la producció, interrupció del trànsit de la carretera nacional…Tot açó va provocar l´enuig dels patrons (i, obviament, de les forces de seguretat de l´Estat) però va provocar que el cas SharkUniwall es covertira en tema de debat públic.

Aquests fets, és clar, van originar posteriors conseqüències. Els treballadors de Ford van convocar dies despres noves mobilitzacions i manifestacions, la qual cosa evidenciava que el moviment obrer mai no donaria la lluita per perduda i que continuaria sent protagonista de la protesta social fins que foren aconseguides les llibertats perseguides. Pel que fa al nostre poble, les diferents organitzacions polítiques signaren un manifest adreçat als veïns on demanaven la dimissió de les autoritats locals. L´oposició democràtica responsabilitzava Brocal i el seu consistori de tot el que havia ocorregut argumentant que els antidisturbis no podien actuar al poble sense el consentiment de l´alcalde. El de l´11 de Gener va ser un esdeveniment de gran importància i encetava un any que resultaria molt problemàtic per a Brocal.

114

Aquest tipus d´acció de protesta també ocasionava efectes no desitjats per als propis obrers i podia perjudicarlos en cas d´una possible “eixida” negociada d´aquella situació problemàtica. La realitat va ser que la crisi o, més bé, la seua magnitud havia sorprés als treballadors que mai no varen abandonar la idea de trobar una solució. Al fil d´açò, Manuel Porras comenta: “Quan ens vàrem assabentar dels problemes econòmics de l´empresa, la seua dificultat per obtindre crèdits, els propis treballadors anàrem a solventar els problemes de l´empresa. Imagina´t 300 treballadors al centre de València per parlar amb els responsables de “L´Urquijo” i la Caixa de València. Parle de l´any 1979. Vàrem ser “escoltats” per un fum de policies (…), des dels bancs vàrem anar als Jutjats, amb aquells policies a punt de perdre la paciència. I finalment, cap a la Generalitat on l´acós policial era ja quasi impossible de sostindre”.

va ser deguda (només) al motiu esmentat. La postura del govern municipal es movia també per altre tipus de condicionaments: Aquella crisi suposava l´oportunitat de demostrar que les coses havien canviat i que l´actitud del nou Ajuntament de Silla defensava nous valors socials, democràtics i solidaris. A més, com que el model de bases antifranquista havia engreixat les llistes de militants als partits polítics, hi existia una mena de compromís moral amb els obrers que havien estat una força activa en la lluita per la democràcia. Semblava de justícia fer-los costat i així va ocórrer. Les explicacions de Manuel Porras deixen constància del que estic explicant: “…gràcies als grups del PSOE i PCPV poguerem fer ús de l´Ajuntament per tancarnos allí dos dies sencers. Allí vam rebre la visita de diputats, de molts alcaldes i del Secretari General del PSOE, Ciprià Ciscar. Només vam rebre compromís moral”.

Però en tota aquesta llarga crisi hi ha aspectes que cal assenyalar i subratllar perquè resulten importants per a l´anàlisi. La major part de l´angoixa económica de SharkUniwall va transcórrer a l´any 1980, coincidint amb els primers mesos de govern democràtic a Silla. L´Ajuntament socialista i comunista, recent estrenat, observava la crisi amb preocupació. Molts treballadors del poble (i les seues famílies) es veurien afectades per la fallida d´aquesta empresa. I clar, entre l´Ajuntament i la força obrera es va produir una mena de col·laboració, que potser no Treballadors de Shark tancats en senyal de protesta a l´Ajuntament. (Butlletí Municipal).

115


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

A la fi ningú no va poder evitar que Shark-Uniwall tancara portes. El que cal plantejar-se és la possibilitat que amb un sistema de participació dels treballadors més obert i democràtic el futur de l´empresa podria haver sigut un altre. O potser no. Però, de segur que la informació hauria circulat de manera més fluïda i els obrers s´hagueren assabentat abans del que realment ocorria, podria haver-se treballat coordinadament per solventar la crisi o suavitzar les conseqüències i la fallida hauria estat tractada des de l´àmbit de la negociació i el consens i no des de l´enfrontament i el conflicte.

que les lleis s´adequaren a la nova realitat i mentre, aquelles organitzacions obreres anaven nodrint-se de més treballadors. Política i sindicalisme semblaven una mateixa cosa i era habitual que un obrer s´afiliara al sindicat i també al seu partit de referència. En alguns casos aquell fenòmen adquiria caràcter d´obligatorietat moral. UGT i PSOE, per exemple, formaven un binomi indisoluble. El nostre primer alcalde (Vedreño) era de l´UGT abans que del PSOE, i també el “segon” (Antich).

una representació que la llei (sempre amb retard) no emparava. Les empreses no acceptaven cap elecció a les fàbriques i els obrers no pensaven tolerar la censura dels patrons. I les eleccions de representants es produïen espontàniament, als racons de la factoria o al carrer, sense protocols de procediment, sense cap model oficial d´acta…

(l´estació ha estat testimoni de moltes mobilitzacions al llarg de la història) i van aportar als seus amics i companys tota l´experiència que havien mamat treballant a l´empresa de major dimensió obrera de l´Estat. Per uns motius o altres, van baixar del tren a l´estació de Silla van establir-se ací, i es sumaren, amb la resta de veïns, a la lluita.

CALAIX DE DOCUMENTS

El procés de conscienciació no sempre seguia un mateix model (i sí la dinàmica dels primers contactes que solien produir-se, curiosament a l´hora de l´esmorzar), però l´estratègia posterior a la presa de consciència obrera sempre era la mateixa. La “parasitació” del Vertical es reproduïa a totes les empreses: Les de la fusta i el moble, i a Maplex, i a Ganal… Aquesta manera de procedir no

Els altres. La importància adquirida pel cas Shark potser fa pensar que la resta d´indústries van passar per la Transició sense fer soroll. I no és cert. És per això que en aquest moment cal fer menció dels altres. Silla vivia, en aquells temps tan complicats, fortes transformacions econòmiques i socials. L´agricultura (en crisi permanent) cedia sòl les fàbriques, que anaren convertint-se paulatinament en contenidors d´ideologia. La conscienció obrera creixia a un ritme de vertígen i els treballadors no s´amagaven i assumien la responsabilitat que els pertocava en la lluita per la justícia i la llibertat política i sindical. El Vertical anava desplomantse pels peus perquè els “infiltrats” havien fet fang on abans hi havia pedra. El nou sindicalisme s´obria pas a l´espera

estava exempta de risc. Antich afirma que “l´evolució política va ser tan ràpida i les mobilitzacions en van ser tantes que el paper d´eixos “infiltrats”, tot i ser fructífer, (…) es va veure complicada (…) La radicalitat del moviment era un problema per als obrers clavats al Vertical perquè si ells aguditzaven la seua postura antisistema podien ser acomiadats amb facilitat”. Amb tot, la decisió de formar part del sindicat oficial era una opció meditada on tenia major pes el component ideològic que el pragmàtic. Finalment (mort i enterrat el Vertical) va existir un periode de temps en el qual els treballadors reivindicaven

116

Model d´acta improvisada per a la celebració d´eleccions sindicals a Ganal.

Tal i com diu Josep Antich: “La Transició del Vertical al nou sindicalisme lliure i plural no va ser ni reglada ni linial. Es va produir un trencament, una ruptura, un parèntesi d´indefinició de quasi un any de durada”. No puc acabar aquesta breu referència als importants “altres” sense rescatar els noms d´Ignacio Rodríguez i Diego Torres, que van ser peces importants en la dinamització del moviment obrer a Silla. Els dos provenien de RENFE

El nou sindicalisme va arraconar el Sindicat Vertical fins provocar la dimissió dels seus representants. Aquest document n´és una bona prova. A Ganal, els representants del sindicat únic van dimitir al juliol de 1977.

117


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA EL MOVIMENT POLÍTIC Va ser arran de la LLei d´Associacions de 1976 que els partits polítics van tenir l´oportunitat, abans negada, d´encetar el camí de la legalització. I açò, evidentement, els va atorgar una força representativa que paulatinament anava a créixer fins el punt d´engolir o assimilar les organitzacions socials de les quals hem estat donant compte al llarg d´aquest treball. Evidentment, la desaparició de la resta de moviments socials no va produirse de la nit al matí (tampoc la configuració, superada la clandestinitat, i la consolidació dels partits polítics va ser ràpida i espontània). I, a més, aquest fenòmen d´inserció als partits polítics forma part d´un procés natural a la vida de qualsevol moviment social. Ara bé, el moviment polític marca un punt d´inflexió important en la dinàmica social

Els treballadors de Ford, dies després dels esdeveniments de Silla, van escriure aquest pamflet on denuncien la dolenta situació obrera a la factoria d´Almussafes i també es mostren solidaris amb la resta dels treballadors en lluita a l´Estat espanyol.

de protesta i açò és el que cal analitzar en aquest moment. Els moviments socials, ja ho he repetit al llarg d´aquests fulls, són potents forces de canvi i el seu vertader poder rau en el fet de mostrar-se independents de qualsevol institució, i utilitzar mètodes no formals o no convencionals per aconseguir ser escoltats. És a dir, la “no formalitat” i la “no submissió” són els pilars que substenten el fenòmen. La primera permet créixer democràticament creant noves formes de participació. La segona (“no submissió”) també, però aquesta afegeix un nou avantatge: la possibilitat de corregir la injustícia percebuda, lliures de limitacions i

Ací podem observar una nota de protesta dels treballadors de Shark, tancats a l´Ajuntament. Els treballadors es mostren agraïts amb el consistori. La crisi ja apuntava un final dramàtic.

118

coaccions, per a convertir-se en motor de canvi El problema és que, inevitablement, el model formal representatiu presenta, per la seua pròpia naturalesa, obstacles per a la participació. La metamorfosi experimentada pels moviments socials amb la seua mutació de model de bases a model de partits implica l´adopció de fòrmules convencionals per exercir pressió. És un fet provat que els partits presenten l´avantatge d´adquirir la competència d´agents negociadors (reconeguts com interlocutors vàlids), i no és menys cert que aquesta mena d´institucionalització s´associa al creixement de recursos financers, professionalització, jerarquització del procés decisori i pèrdua de trets participatius. A l´àmbit de les ciències socials aquesta situació ha provocat un intens debat 12, però, en qualsevol cas, és majoritària

de la resta. I després del CUIDES tothom havia fet pública la seua opció. El Comitè va suposar l´últim esforç comú de totes les forces, l´última acció conjunta abans d´encetar nous camins. Camins paral·lels al principi. Camíns ben diferents, després. I finalment camíns que marcaren un distanciament progressiu cap a posicionaments fins i tot irreconciliables en alguns casos. El Comitè era l´última parada natural perquè així són els moviments socials, que perden el seu significat quan s´institucionalitzen i que, irremediablement, han d´arribar a la seua fi d´aquesta manera. Podria pensar-se que aquesta institucionalització és la prova definitiva de l´èxit de les activitats realitzades abans: Açò significa assolir un caràcter de permanència, d´ordre intern i d´alternativa real per substituir les (institucions) que ostenten el poder. En democràcia manen els partits. I als ulls de molts historiadors els partits polítics derrocaren el franquisme.

l´opinió que, després d´un procés d´institucionalització, els moviments socials haurien de perdre eixa consideració perquè no s´ajusten a la definició original del concepte.

L´esperit del CUIDES però, encara conservava els trets definitoris dels moviments socials, la seua carta de

El Comitè Unitari i Democràtic de Silla, CUIDES (1976).

presentació. Les seues accions continuaven comptant amb eixe estil valent i amb eixa filosofia profundament

El Comitè Unitari va ser l´última parada, natural i obligatòria, dels moviments socials antifranquistes en el seu procés de lluita per la democràcia. Abans del CUIDES cadascú havia triat ja les sigles que representaven el seu pensament. Al CUIDES tots coneixien sobradament l´opció

dialèctica, potser dràstica, marcadament dramàtica i quasi utòpica (adjectius que el que escriu col·loca en el caláix de les coses bones) que els moviments heretaren de la seua obligada clandestinitat. Els nombrosos articles de premsa

12 Jiménez Sánchez, en Funes i Adell (2003): Movimientos Sociales: cambio social y participación, ofereix una visió més completa sobre la institucionalització dels moviments socials i sobre les

diferents perspectives i estudis del procés. Cal assenayalar també les distincions, difícils d´establir, que entre moviment social i grup d´interès assenyalen Pedro Ibarra i Elena Grau: Anuario de movimientos sociales. Una mirada sobre la realidad (2000).

119


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA fora possible una connexió entre els antifranquistes però no era fàcil construir un espai de trobada entre totes (repeteisc, totes) les forces ideològiques, i molt menys que l´experiència poguera constituir-se formalment. Els estatuts del Comitè van fer-se públics perquè van prendre la forma d´un manifest. Aquelles lletres eren tota una declaració d´intencions i obrien d´una manera oberta i declarada un periode d´enfrontament directe amb l´alcalde franquista. Seguidament esmentaré algunes de les accions impulsades des del Comitè: Articles d´opinió i notes de premsa que apareixien publicades a Levante, La Vanguardia, Las Provincias, Canigó o Valencia Semanal entre d´altres; revistes i butlletins informatius per als veïns; pamflets, i també pintades… Allò va fer impossible el govern de Brocal que, fins i tot, va querellar-se contra algun membre del CUIDES (Pitarch).

contra l´alcalde i a favor de la democràcia, l´impuls d´una Assemblea Popular i la forta convicció democràtica cantada (més que contada) al Manifest Cívic, en són bona prova del que parle. L´origen del CUIDES és incert. Potser va ser conseqüència directa de llargues jornades de reflexió i debat a l´AISO. Açò connectaria, quasi directament, la creació del Comitè amb Lluís Martínez. O potser va ser la concreció d´un pensament: Aconseguir a Silla el que trigaven massa a fer la Junta Democràtica i la Plataforma de Forces Polítiques i Sindicals. I aleshores tot hauria nascut al cervell de Pitarch (veure entrevista). I el fet és que l´origen del CUIDES, la seua paternitat, no és el més important perquè a ningú no li preocupava atorgar-se cap mèrit, perquè en aquell moment els dos noms que he esmentat (i que a la ment de tots són els pares de la Transició a Silla) treballaven junts i amb un mateix objectiu, i perquè el realment important era posar fi a quaranta anys de franquisme i als que els opositors pensaven “fatídics” anys de govern de Roberto Brocal. Josep Antich potser encerta quan afirma que la idea era tan localista que resultava efectiva: “L´unificació d´esforços, la cohesió de les diferents ideologies, des dels conservadors fins els nacionalistes, era la clau de l´èxit”.

La pressió era angoixosa per a l´alcalde i la cosa no va millorar a l´any 1977 amb la celebració de les Generals, i, amb tantes coses dolentes com van passar aquell any per al consistori franquista de Silla. Tot açò, en suma, va provocar la “pressumpta” dimissió de Brocal de la qual tractaré més endavant.

El CUIDES, efectivament, va crear-se uns mesos abans que la Platajunta, i va ser una experiència quasi única al País Valencià. No vull dir que en altres poblacions no

120

comú i, per damunt de tot açò, per a que el poble fóra el protagonista de la vida política. Però per a parlar d´aquell Comitè les meues paraules no són les més adients. És preferible llegir als propis protagonistes. És millor llegir el que pensaven Ignacio Rodríguez, Williams Alba, Vicent Soriano, Veremundo Martínez, Benito Floro, Jesús Llopis, Lluís Martínez, Josep Pitarch i la resta de gent a la qual ells representaven. I les seues paraules són les que es poden llegir al document de constitució del Comitè Unitari i Democràtic de Silla, elaborat per tal de ser presentat públicament als veïns del poble. Aquest potser siga el document més important de la Transició a Silla, el recull de totes les idees comunes que van convertir el moviment social antifranquista en el fenòmen més important al poble en les últimes dècades. Aquest és el Manifest Cívic. Eleccions Generals de 1977. Les Eleccions Generals del 15 de Juny de 1977 suposaren per als ciutadans la seua primera participació democràtica des d´abans de la Guerra Civil. Amb el dictador mort i

En certa manera ja hem parlat del cóm, del quan, i del

amb el consens dels partits polítics per impulsar el sistema

perquè. Només resta dir per a què va nàixer el CUIDES. El

democràtic, la gent (tots els que hi volgueren participar a

Comitè va crear-se per atorgar-li al moviment antifranquista

l´Estat espanyol) va tenir l´oportunitat de triar un President

un caràcter formal i estatutari, per organitzar la lluita i

del govern i afegir, a més, una oposició que poguera

articular els esforços, per tal de fixar un model ideològic

fiscalitzar l´actuació del nou representant electe.

Les idees de la majoria dels ciutadans anaven a estar, quaranta anys més tard, presents al Parlament. Altre debat, del que no podem ocupar-nos ara, és si aquelles eleccions responien al desig del poble, si el fet que no s´hagués

121


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

produït una ruptura radical amb l´anterior sistema i si el fet d´haver-se establert una monarquia i no una república, era desencisador per a la massa antifranquista. Siga com siga, la democràcia prenia forma a l´Estat espanyol i la ciutadania va exercir el seu dret per tal de triar els seus representants polítics.

amb 118 escons (29,3% dels vots), i a continuació hi era el PCE amb 20 escons (9,4% dels vots). Les forces d´esquerra aglutinaven així 138 escons, 28 menys que l´UCD. Al poble les coses eren d´altra manera. Ací les forces d´esquerres van resultar guanyadores. El PSOE a Silla va sumar 3345 vots que representaven el 39,3% dels vots i UCD (guanyadora a l´Estat) va obtindre 1718 vots que van significar el 20,1% dels vots del poble. La diferència a favor del PSOE era extraordinàriament ampla però encara resultava més important si sumen el percentatge de vots de les altres forces d´esquerra. PCE i PSPV van aconseguir un 7,8% i un 4,5% respectivament, la qual cosa significa que l´esquerra de Silla va acumular el 51,6% del vots. La meitat del poble preferia l´opció de l´esquerra.

A Silla, les Eleccions Generals, suposaven també una mena de test o assaig per a les Eleccions Municipals. Potser els més atents als resultats d´aquell passeig per les urnes eren les forces socials antifranquistes. Aquell dia anava a reflectir-se el pensament ideològic del poble i allò serviria per esbrinar definitivament el grau d´èxit de les organitzacions antifranquistes de Silla. I, a més, suposava també una mena de punt de partida per a la consolidació i plantejaments estratègics dels diferents partits polítics que substituirien efectivament els grups d´acció social

Hi ha més detalls que cal considerar. La quarta força més votada a Silla va ser AP, partit situat més a la dreta que Unió de Centre Democràtic. Però AP va sumar un 7,1% dels vots. Açò vol dir que entre els dos partits de dretes sumaven un 27,2% dels vots dels ciutadans de Silla, molt lluny de les opcions d´ esquerra.

pro-democràtica vigents des de set o vuit anys abans. La institucionalització dels moviments socials anava a convertir-se en un fet inevitable i irreversible amb el sistema democràtic tocant la porta del poble. Fent una anàlisi dels resultats a la totalitat de l´Estat i

Seria una greu errada deixar d´assenyalar que UDPV, la força de la burgesia autonomista valenciana va obtindre 429 vots (5%) a Silla, mig punt pel damunt dels socialistes del PSPV.D´altra banda cal fer referència al fet que entre un munt d´altres alternatives polítiques de diferents signes ideològics hi podiem trobar tres forces de caire obertament franquista: Falange Española Auténtica, Alianza Nacional

al poble ens trobem amb diferències que potser caldria tenir en compte. A l´Estat les eleccions del 1977 atorgaren la majoria a la dreta, representada per l´UCD d´Adolfo Suárez. Unió de Centre Democràtic va obtindre un 34,6% dels vots, la qual cosa li va suposar ocupar 166 escons del Congrés dels Diputats. La segona força política era el PSOE

122

18 de Julio i Círculos José Antonio van obtindre, entre tots, l´1% dels vots de Silla. Els temps, sense cap dubte, havien canviat. Amb tot, l´opció que Silla preferia per a l´Estat era ben diferent a la que van triar majoritàriament els ciutadans espanyols. Silla es declarava, dos anys abans de les Municipals, un poble d´esquerres.

Relació de forces polítiques i percentatge de vots a Silla (Generals 1977). Elaboració pròpia.

Proporció d’ideologies polítiques (Esquerres/Dretes) a les Eleccions Generals de 1977. Resultats a Silla. Elaboració pròpia.

Aquests són els resultats de les Generals de 1977. Les xifres atorguen la majoria UCD. Aquests resultats són força diferents a Silla. A continuació podeu observar els resultats al poble gràficament. (www.vespito.es).

des del 1977 fins el 1979, accelerant un procés iniciat a l´any 1976 amb l´aprovació de la Llei d´Associacions).

Un massiu recolzament (ara ja públic i notori) dels ciutadans als moviments socials antifranquistes i als partits demòcrates d´esquerra.

La perplexitat i el desordre del consistori franquista que no va poder (ni saber) afrontar la nova situació i que va haver de mantenir-se, per imperatiu legal, a l´Ajuntament fins la celebració de les Municipals de l´any 1979.

Aquest fet va originar una complexa etapa de desgovern a Silla.

Els números ja indicaven el que podia succeir a les Eleccions Municipals i aquests resultats al poble, com ja he comentat, van ocasionar diferents efectes: –

Un augment de la pressió per part dels moviments socials antifranquistes (els activistes dels quals anirien integrant-se en els diferents partits polítics

123


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

Els anys de desgovern (1977-1979)

El fet que els partits polítics seguiren persistentment la seua lluita per la democàcia al poble va propiciar un major enfonsament de la figura de l’alcalde, que finalment va dimitir. O potser no. Aquest és un dels misteris de la Transició a Silla. Tot fa pensar que la dimissió era l’eixida més factible per a Brocal però en aquest assumpte hi ha dos versions totalment oposades.

Tornem a parlar de Brocal. En aquest moment cal dedicar-li un nou espai en aquesta història. L’alcalde franquista havia patit des l’any 1970 la pressió dels moviments socials. En l’origen del moviment antifranquista l’alcalde semblava defensar-se amb bastant solvència però amb el pas del temps la cosa va anar complicant-li-se. Primer, amb els professors de l’Institut als quals va fer fora (directa o indirectament). Després, amb el Grup d’Amics de la Cultura i més tard Llavor, l’AISO, la polèmica del monument… Els problemes es multiplicaven. Quan va posar-se en marxa el CUIDES la cosa va tenyir-se d’un color més obscur per a Brocal però els problemes de l’any 1977 van convertirse en un obstacle insalvable. L’any va começar amb la manifestació de Ford a Silla i va trobar el seu punt més àlgid amb la celebració de les Generals que sentenciaren definitivament Brocal perquè suposaven l’anunci definitiu i oficial del canvi de sistema i també per la magnitud dels resultats, que deixaven ben a les clares les intencions dels ciutadans per a la següent consulta democràtica del 1979. El poble no estimava l’alcalde franquista. Les activitats de la Falla del Port aquell “horrible” mes d’agost i la polèmica (mediàtica) sorgida amb la polèmica dels Porrots foren el detonant per tal que l’alcalde decidira passar pàgina i encetara noves iniciatives professionals que l’allunyaren d’un Ajuntament que havia estat sa casa des del 1969.

La dimissió de Brocal mai no va passar de ser un rumor (Levante, 2 de setembre, 1977).

124

La versió oficial, publicada als diaris, diu que Brocal no va dimitir. Ell mateix va encarregar-se de desmentir el fet i acusar l’oposició de difondre rumors per desestabilitzar el govern municipal. L’altra versió, la dels opositors, afirma el contrari: L’alcalde va dimitir però la seua dimissió no va ser acceptada per l’ordre jeràrquic superior. Açò podia explicar que Brocal desmentira els fets, perquè una dimissió sense efectes podia haver estat devastadora per a la seua imatge pública (si més no, entre els seus adeptes). Lluís Martínez continua insistint que la dimissió de Brocal va ser un fet consumat: “…tinc un escrit signat per ell i els altres nou regidors. És una fotocòpia (l’escrit) i no conec si li van donar curs o no. Pel poble circulava la versió que les instàncies superiors van tornar-li la dimissió tan prompte com aquell paper va arribar-los a les mans”. És lògic i obvi pensar que les institucions governatives no admitiren cap dimissió dels alcaldes franquistes en el periode que va des de les Eleccions Generals fins les Municipals. Cal pensar que, d’haver-se produït aquest fet, l’allau de dimissions i els seus efectes hagueren originat una situació caòtica als Ajuntaments. D’altra banda, la reforma impulsada per l’elit de l’Estat, des d’abans i tot de la mort de Franco, i el consens entre les forces polítiques, feien pensar que la situació als pobles estava acceptablement controlada.

la notícia que Brocal havia votat en contra de la Llei d’Associacions de 1976. Aquest fet no encaixaria amb el perfil d’un alcalde de “nova generació” per més que la doctrina del Movimiento haguera calat al seu esperit. Així que si aquest fet fóra cert (cosa que podria intuir-se a l’entrevista que els lector poden llegir més endavant, però que el que escriu no ha sigut capaç de detectar) ens trobariem front un esdeveniment ben difícil d’entendre. En qualsevol cas, l’única cosa irrefutable és que l’alcalde Brocal, tot i que oficialment continuava al seu càrrec, va decidir dedicar-se a altres afers i va desatendre l’Ajuntament. Allò, irremediablement, va deixar un buit de poder que va encendre les ires dels partits democràtics, incapacitats per fer altra cosa que exercir el dret a queixarse, de responsabilitzar Brocal d’haver creat una (altra) situació perjudicial per al poble, i preparar-se per afrontar les “seues” eleccions. El guanyador de la propera tria d’alcalde havia d’assumir, entre altres molts problemes, les consqüències negatives que anaven a originar dos anys de desgovern. Les Eleccions Municipals de 1979. El 3 d´abril de 1979 va celebrar-se el que els polítics i els mitjans de comunicació han batejat històricament com la festa de la democràcia, que no és altra cosa que el pas dels ciutadans per les urnes. Obviament, si açò ha resultat

Al fil d’açò caldria parlar de l’altre misteri que envolta la figura de l’alcalde franquista de Silla. Entre els opositors al règim es coneixia (i a hores d’ara encara ho esmenten)

125


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA contra el bàndol ultradretà, que va fer dels símbols l´última trinxera del totalitarime. L´èxit de la democràcia era el premi dels moviments, i la il·lusió i l´esperança no s´havien perdut, només canviava el contexte, que carregava eixos sentiments amb el pes de la responsabilitat i dels deutes històrics amb la ciutadania.

alguna vegada una festa va ser aquell any (i el de la celebració de les Generals de 1977). Al poble, les eleccions significaren dues coses: D´una banda, la recompensa a tots aquells antifranquistes que havien lluitat al llarg de tants anys per veure complit aquest somni. D´altra banda, la fi de l’etapa de desgovern franquista, dos anys sense cap sentit (i sense cap gestió) que arribaren al seu punt i final després de 22 mesos d´angoixosa espera.

Els resultats de les eleccions van ser els esperats (ja havien estat anunciats amb el recompte de les Generals) i l´esquerra va guanyar sobradament.

El 3 d´abril d´aquell any va culminar, a més, un procés a través del qual els integrans de la lluita per la democràcia havien anat ocupant el seu lloc ideològic, substituïnt paulatinament l´esperit comú per un altre de major pes “particular”, on l´interès de cada sector democràtic prenia major importància que l´activitat comuna que havia definit els anys anteriors, quan la democràcia o la possibilitat de les eleccions eren expectativas llunyanes.

L´única força política de dretes era UCD, que aglutinava els vots dels més moderats i que aprofitava la influència positiva de la imatge de Suárez. UCD a Silla, tot i mantenir les consignes ideològiques dels representants autonòmics (Abril i Attard, o el Broseta de l´última etapa) no pot considerar-se com un exemple del sentiment ultradretà al nostre poble. Açò volia dir que la dreta franquista havia estat expulsada del consistori i romania al carrer en grups minoritaris que, això sí, anaven a fer molt de soroll en la primera legislatura.

Tot i no ser el punt i final de la Transició, la celebració de les eleccions pot considerar-se l´últim capítol del periode dels moviments socials, la seua institucionalització definitiva. Els partits polítics, les diferentes sigles, havien dividit els protagonistes d´aquesta investigació en diferents calaixos de diversos colors. D´aquella primera etapa només restava, tampoc íntegrament, el moviment obrer de Shark que, amb el seu trist final, va dibuixar perfectament l´ocàs d´un fenómen que havia pintat d´il·lusió i esperança els últims deu anys de història a Silla. I també el valencianisme polític que va resultar l´únic nexe d´unió entre els demòcrates

Resultats del recompte de vots a les primeres Eleccions Municipals, 1979. (Butlletí Municipal).

126

El PSPV-PSOE, fruit de la recent fussió dels dos partits, va haver de pactar amb els comunistes per tal de governar. La fussió, en termes generals havia estat profitosa i l´èxit electoral n´era una bona prova però també s´havien creat tensions internes al nou partit perquè la confecció de les llistes electorals havia sigut problemàtica. Finalment, Alberto Vedreño, del sector del PSOE, va ser triat per encapçalar la llista i, en conseqüència, va convertir-se en el primer alcalde democràtic des de la República. Lluís Martínez, del PSPV, era el número dos.

història ens deixa contemplar de vegades fenòmens tan complexos i difícils d´entendre com els que vam viure els valencians en aquells temps. I que encara perduren. La missió del nou Ajuntament era força complicada però calia esforzar-se per assolir els objectius. Uns mesos més tard, i de manera sobtada, l´alcalde Vedreño va presentar la seua dimissió i allò va complicar més el panorama polític al poble. D´aquest fet caldrà que ens ocupem a continuació. En qualsevol cas, i abans de parlar de Vedreño, cal dir que als temps de la Transició, calia que es produira eixa altra transició: Els moviments de protesta havien d´acoblarse a les estructures polítiques perquè eixa era realment la manera de seguir optant a influir en les decisions locals, perquè eixe era el mecanisme defensat al llarg de tots eixos any de lluita, perquè cada activista havia compromés el seu esforç per la democràcia i perquè els partits polítics eren la forma en que la veu del poble havia d´organitzarse en el nou sistema democràtic que anava a encetar-se després de quasi quaranta anys de dicatura 13.

El 3 d´abril de 1979 va convertir-se en el moment en que calia fer realitat les promeses que, des dels diferents àmbits d´acció antifranquista, s´havien enviat al poble. Cada acció havia resultat un missatge que rebia la població i ara que la població triava el projecte de l´esquerra, calia complir. Era el moment de fomentar la participació ciutadana en les decissions de l´Ajuntament, era el moment d´afavorir el desenvolupament de la cultura, era el moment de fer fora la corrupció i l’especulació (de la qual era acusat Brocal), i era el moment de planejar els següents quatre anys. I també, malgrat no ser la millor notícia, era el moment d´enfrontar-se als elements de l´extrema dreta que campaven pel poble intentant desestabilitzar la recent estrenada democràcia a través de maniobres relacionades amb la batalla dels símbols. La valenciania, en aquells moments, era disputada pels uns (els demòcrates) i els altres (la dreta espanyolitzada). La

Acte d´investidura d´Aberto Vedreño, primer alcalde de Silla després del règim franquista.

127


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

La dimissió d’Alberto Vedreño (alcalde), (1979).

Vedreño i que impedien fer compatibles les funcions d’alcalde i la necessària atenció que la seua família requeria.

El primer alcalde democràtic de Silla (post Franco) va dimitir del seu càrrec pocs mesos després d’haver estat triat pel poble. La dimissió d’Alberto Vedreño, en plena Transició, significava una perillosa eventualitat en el contexte d’una feble democràcia. Calia una resposta immediata i el nomenament d’un nou alcalde per via d’urgència. Els fets van ser sorpresius fins i tot per alguns dels seus companys de partit. És el cas de Josep Antich que va assabentar-se de la notícia quan gaudia les seues vacances i que va haver d’interrompre-les per ocupar transitòriament el lloc de Vedreño.

Després d’haver parlat amb diferents companys de Vedreño i, el que és més important, amb el propi protagonista, podria considerar-se que els motius de la seua dimissió no són explicables en exclusivitat des de cap de les hipòtesi formulades sinó, més bé, per una complexa i matisable interrelació de totes elles. Alberto Vedreño era (és) una persona moderada i ho era també a l´àmbit de la política. Potser excesívament moderada en una època convulsa on les ideologies marcaren el ritme de la vida social a Silla. Podria dubtar-se sobre la conveniència o no de la seua candidatura però eixes coses, en política, troben la resposta a les urnes. I Vedreño va ser triat alcalde.

Amb tot, la dimissió de Vedreño va suscitar molts comentaris i moltes possibles explicacions sobre els fets que provocaren la seua decisió. Algunes d’aquestes argumentacions apunten la possibilitat que Vedreño va ser víctima d’una maniobra política pensada i executada des del seu propi partit. Si fem cas d’aquesta possible explicació, Vedreño hauria sigut traït pels seus companys. Altra possibilitat que explicava aquesta prematura dimissió feia referència a la pressumpta manca de preparació de l’alcalde per fer front, d’una banda a la complicada situació social del poble i, d’altra banda, a la pròpia gestió de l’Ajuntament. Finalment, la tercera possible explicació dels fets parlava dels problemes personals que arrossegava

Potser caldria pensar que per alguns membres del seu partit, el càrrec requeria una persona amb conviccions més fortes i escorades a l´esquerra. I segurament eixe era el motiu que pot justificar els conflictes que van sorgir al PSPV-PSOE. El mateix Vedreño assegura que “tot era molt difícil al meu propi grup, i tot allò de les bandres(…). Lluis i els seus, i també els comunistes, arribaren a organitzar una manifestació pels carrers i la plaça per demanar la quatribarrada al balcó de l´Ajuntament (..). El meu temps a l´Ajuntament va ser sempre conflictiu amb Martinez Benaches” (entrevista nº 10).

13 La qüestió més preocupant és que aquesta assimilació dels mecanismes de protesta social, potser per la forta identificació dels partits polítics (com organització) amb la democràcia, va originar un afebliment progressiu de la protesta social no subordinada a la disciplina partidista i a hores d´ara

l´activitat reivindicativa al poble és quasi inexistent (fora de l´àmbit estrictament polític). És un tema que plantejaré a les conclusions d´aquest estudi.

128

significar la clau que obria la porta de l´Ajuntament. Vedreño ho explica assèpticament (qui sap el que s´amaga darrere de la seua afirmació?), tranquil, potser cansat: “El

Altres persones argumenten que la seua moderació política responia a una manca de capacitat per afrontar la complexa i tensa situació de la Transició. Simplement, pensaven que Vedreño no estava preparat per ser alcalde:”no tenia la capacitat política per desenvolupar la missió que li havíem encomanat” (Lluís Martínez). No és possible concloure afirmativament en aquest sentit per la senzilla raó que l´alcade no va poder demostrar la seua capacitat al capdavant de l´Ajuntament. O potser la seua dimissió és la prova definitiva que serveix per valorar la seua manca de recursos? Segurament podriem passar una bona estona interrogant-nos sobre aquesta qüestió.

meu paper va ser guanyar les eleccions”.

Tampoc no ajudava el fet que Vedreño no tenia dedicació exclusiva a l´Ajuntament i no ingressava cap gratificació pel seu esforç. Així les coses cal pensar que Vedreño (capacitat o no per governar a Silla) no gaudia d´unes circumstàncies afavoridores per desenvolupar el seu càrrec.

La dimissió de Vedreño va ser notícia a Levante (20 de setembre de 1979).

I sí, Vedreño patia problemas familiars que l´esgotaren (o acabaren amb el poc oxígen polític que li restava): “Jo vaig passar una depressió abans de dimitir. El meu fill patia una greu malaltia (…) I allò va ser la gota definitiva”.

Antich, alcalde accidental/ Martínez, alcalde vocacional (1979).

Així que, com pot observar-se, valorar la dimissió del primer alcalde democràtic a la Transició resulta força complicat. Vedreño va ser una peça més de la història de Silla, una peça de difícil taxació. Amb tot, per als socialistes de Silla (açó no ho hem d´oblidar) Alberto Vedreño va

va provocar una situació delicada i complicada de resoldre.

La dimissió d´Alberto Vedreño del seu càrrec d´alcalde La dimissió no va produir-se segons els criteris establerts sinó mé bé d´una manera poc ortodoxa. El primer en assabentar-se de la seua decisió va ser el corresponsal de Levante a Silla, Viñals. I el que sobre el paper havia de

129


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA immers Josep Antich tampoc no era senzilla. Front la situació d´emergència que va crear aquella sobtada dimissió, el treball de l´alcalde accidental requeria la seua dedicació exclusiva a l´Ajuntament. La responsabilitat n´era molta i la situació política en eixe primer any de democràcia obligava a multiplicar esforços per fer una bona gestió. Antich va sacrificar fins i tot la seua ocupació laboral a fora de l´Ajuntament i allò el va fer patir una dolenta situació econòmica, atés que l´assumpte de les seues retribucions al càrrec no hi estaven resoltes. El fet que l´ambient al carrer fóra tens per la forta insubordinació dels nostàlgics dins el nou sistema democràtic afegia pes a la responsabilitat que Antich havia assumit. Afortunadament allò ho controlava l´alcalde accidental amb una envejable temperància. El mateix Antich ho confirma amb aquestes paraules: “Ser l´objectiu de l´extrema dreta em reafirmava en les meues conviccions polítiques”. Al fil d´açò cal afegir que Antich es va veure immers en diferents episodis que van fer perillar la pròpia integritat física dels demòcrates. La Batalla de València estava al seu moment més àlgid i la violència “blavera” es manifestava amb regularitat al carrer: “A Catarroja, recorde que l´alcalde Cubillos ens va convidar a un acte del partit i, pel carrer, l´extrema dreta ens llençava de tot i ens insultava”. Però potser la situació més tensa en la qual va veure´s immers l´alcalde accidental va ser la dels fets de Quart. A Quart de Poblet, una massa descontrolada d´agitadors ultradretans van provocar una resposta democràtica dels alcaldes de L´Horta que van

substituir-lo al càrrec provisionalment, perquè era primer tinent d´alcalde, va assabentar-se del cas al llegir la notícia al diari. El fet que Vedreño no convocara un plenari per presentar la dimissió va retardar considerablement la solució a la qüestió que aquell fet plantejava. Josep Antich, que en la confecció de les llistes electorals podia haverse convertit en l´home de consens al PSPV-PSOE, havia manifestat reiteradament la seua negativa a ser alcalde perquè, en un clar exemple de responsabilitat política, pensava que era massa jove i inexpert per governar. La nova situació que provocava la dimissió de Vedreño obligava Antich a realitzar les tasques d´alcalde i ho va fer amb solvència al llarg del mig any que va transcórrer entre la dimissió del primer alcalde i l´arribada de Lluís Martínez al silló de l´alcaldia. Aquella primera legislatura no va ser fàcil, ja ho hem comentat sobradament. Josep Antich opina sobre la dimissió de Vedreño: “El primer any de legislatura van prendre´s decisions polítiques importantíssimes com la retirada de la Creu dels Caiguts o la nova retolació dels noms dels carrers (gràcies que no tocarem els carrers amb nom de Sants i optàrem per la toponimia local!). L´últra dreta pressionava i creava tensió: Anònims, amenaces, pamflets… L´alcalde (Vedreño) no va resistir aquella situació perquè calia una gran calma de carácter i ell, a més, afegia als problemes polítics altres de tipus personal” .En efecte calia resoldre molts problemes i calia, a més, suportar la pressió que exercien els grups ultradretans. La situació personal en la qual es va veure

130

decidir tancar-se durant tres dies a l´Ajuntament fins que el Delegat del Govern de València solucionara una situació de constant provocació, desacatament i desestabilització que els “blavers” oficiaven amb total impunitat. Aquells fets violents eren invisibles als ulls de les autoritats governamentals i qualificades d´”incidents” pel partit de la dreta (UCD) que semblava així donar suport moral als esmentats actes, potser a l´espera de traure rendibilitat o benefici polític. El cas de Quart de Poblet va ocupar primeres planes de diaris i revistes. Albiñana i Girona, que van ser el principal objectiu de les agressions de Quart, i una comissió d´alcaldes van desplaçar-se a Madrid per entrevistar-se amb el Ministre de l´Interior en una desesperada maniobra per tal d´estatalitzar un problema que no podia trobar solució al propi País Valencià.

De la lluita dels símbols ens ocuparem de seguida perquè Silla no va ser un cas aillat en aquesta problemàtica realitat del País Valencià. Abans cal aprovar, amb bona nota, el paper d´Antich al capdavant de l´Ajuntament des de la seua obligada arribada a l´alcaldia fins la seua retirada a un segon plànol. Lluís Martínez Benaches, número dos de les llistes del PSPV-PSOE, va accedir finalment a l´alcaldia a les darreries de 1979. Sobre la polèmica de la dimissió de Vedreño i els seus problemes personals amb Martínez Benaches, tot fa pensar que allò va ser la conseqüència d´una tensió interna al PSPV-PSOE, provocada pel difícil acoblament d´ambdues forces polítiques. Potser va ser el producte, gens sorprenent, d´un procés massa ràpid en un temps de dinàmiques accelerades. En qualsevol cas no és matèria d´aquest estudi esbrinar si aquella tensió ha estat ben resolta al llarg dels anys posteriors. Potser els resultats electorals, l´èxit del PSPV-PSOE al llarg de les següents legislatures democràtiques, tingué un efecte anestèsic sobre les friccions al partit. Cal no oblidar el fet que Vedreño va ser capaç de guanyar aquelles primeres eleccions democràtiques, però Lluís Martínez va obtindre en la següent legislatura un resultat excel·lent a les urnes. Ni més ni menys que onze regidors. Onze. Per tot el dit fins ara, cal concloure que Martínez va ser el primer alcalde vocacional de la democràcia. La seua trajectòria anterior (Grup d´Amics de la Cultura, AISO,

Josep Antich va fer-se càrrec de l´alcaldia en agost de 1979 i la precipitada dimissió de Vedreño va perllongar la seua estada al càrrec fins l´elecció de Lluís Martínez.

CUIDES…) l´havia convertit en un home experimentat

131


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA del 23 de Febrer de 1981 i la legislatura de Martínez és més llarga. El seu paper com alcalde, des d´aquests fulls, no pot ser jutjat més que en el periode que va des del seu nomenament fins el dia del Colp d´Estat. I en aquest periode cal referir-se als dos problemas o situacions que resulten fonamentals en aquell curt espai de temps: Les conseqüències de la gestió de Brocal i el valencianisme polític, que propiciava un ambient de confrontació continuada i d´alerta permanent.

i capacitat per fer front als problemes de l´Ajuntament i assumir els avantatges i els inconvenients del càrrec (ser conscient de la dificultat d´aquells temps i responsable de tot el que de bò i de dolent suposava convertir-se en el respresentant de la majoria dels ciutadans). Al llarg del seu govern hi podem trobar clars i obscurs, com en la trajectòria de qualsevol polític, i fets envoltats de polèmica que contrasten amb altres resolts amb convicció i coherència. En aquells temps, per exemple, era difícil entendre que el seu grup acceptara retirar del balcó de l´Ajuntament el pendó del Consell (la quatribarrada), precísament manant ell que va mostrar-se contrariat quan Vedreño va cedir a les pressions del carrer i va retirar la bandera per la insistència de l´extrema dreta, (Martínez Benaches explica el cas a l´entrevista). Supose que, a hores d´ara, amb la situació “normalitzada”, aquell afer no seria objecte de polèmica, però cal recordar que aquells eren els

El dèficit en infraestructures sociosanitàries (l’ambulatori, per exemple) i educatives (mancança significativa de places escolars i mal condicionament de les escoles).

La mancança de zones verdes i d’esbarjo.

La construcció irracional de barris d’alta densitat demogràfica sense planificació de serveis municipals bàsics per al benestar dels ciutadans.

L’especulació del sòl i l’ubicació capritxosa de les indústries al llarg i ample del terme de Silla.

Tots aquells que pogueren derivar del llarg periode de desgovern que va patir el poble al periode 1977-1979.

L’herència de Brocal (1979-1981).

Especuladors i polítics ben agafats de la mà han fet sense massa escrupols una bona morterà.

temps de l´enfrontament entre els valencians i la decisió de Martínez podia crear certa confusió i perplexitat entre els seus simpatitzants. I malgrat l´esdeveniment comentat, Martínez Benaches va mantenir una postura clarament definida a favor del valencianisme “científic” (el dels filòlegs, el de la Universitat, el dels historiadors i pensadors del País Valencià) i contrària al valencianisme “regional” defensat

El nou consistori democràtic de Silla havia d’heretar obligadament el resultat de la gestió i la manera de fer dels governs franquistes.

A tots aquests problemes caldria afegir-ne d’altres que tenen a veure amb les circumstàncies econòmiques de l’època, com podia ser la mínima capacitat d’operar per part de l’Ajuntament pel curt pressupost municipal amb que comptava el nou govern (al voltant de 60 milions) que no permetia realitzar actuacions vertaderament rehabilitadores sinó, més bé, pal·liatives.

L’últim alcalde del règim, Roberto Brocal, apunten la majoria dels entrevistats, no havia destacat per realitzar una gestió modèlica al capdavant de l’Ajuntament. Ans al contrari, els problemes sorgits arran de les seues decisions n’eren molts i molt importants. Assenyalaré els més greus:

Potser els més greus dels llegats de Brocal van ser els que es referien a la planificació urbanística: La construcció irracional de nous barris i la lliure ubicació de les indústries, tots dos casos esdevinguts per l’absència d’un Pla d’Ordenació.

Lluís Martínez i Josep Pitarch.

per la dreta. Comente tot açò perquè aquesta aproximació i anàlisi de la realitat a la Transició a Silla finalitza en la data exacta

132

L´herència de Brocal va posar-se de manifest a diaris i revistes (revista L´Horta nº 10).

L’afer del barri de Sant Roc va ser sangnant per diversos motius d’entre els quals destacaven la incoherència manifesta d’un projecte d’eixa magnitud demogràfica a la qual cal sumar-li un absolut desinterès per dotar el barri dels serveis i equipament adients a les necessitats

133


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA per la legalització implicaven el veïnat: Llocs de treball en perill, diners particulars invertits… Al Club Esportiu Saladar hi havia un gran nombre de socis del poble esglaiats per la possibilitat d’un enderrocament de les instal·lacions. Açò creava un intens conflicte, també ètic, perquè aquell centre esportiu s’havia alçat en meitat de La Marjal, molt a prop de L’Albufera. El “poli” del Saladar continua a hores d’ara en peu i gaudint de bona salut econòmica i social, una rendibilitat afavorida pel seu emplaçament únic i incomparable dins la zona d’un parc natural. Hamprofester era i és un clar exemple de la manera en que una planificació nefasta influeix en el futurs plantejaments urbanístics. Amb l’arribada d’Hamprofester i la seua desafortunada ubicació es va malbaratar la possibilitat d’un ús urbà i/o comunitari d’una zona del terme amb magnífiques condicions per al seu aprofitament. Tot açò sense oblidar-nos dels efectes que l’activitat d’aquella empresa suposaven per al medi i per als llauradors.

de la població. Si afegirem a l’assumpte les deficiències a les pròpies vivendes, seria fàcil veure créixer el dubtes sobre la “transparència” de tota aquella operació. Doncs bé, el problema de Sant Roc va romandre a l’agenda dels governs municipals durant molts anys, i a hores d’ara encara forma part dels “deures” de l’administració local. L’altre cas era el de la lliure ubicació de les indústries que arrossegava altres problemes (o efectes no desitjats) de tipus econòmic, comunitari i ecològic. No cal aturar-se a pensar molt de temps perque ens vinguen al cap les empreses erròniament ubicades: Artierro, Incusa, Hamprofester i també el Poliesportiu del Saladar entre d’altres que van aprofitar la manera de gestionar el creixement industrial de Silla en temps de l’alcalde Brocal. Tot aquest desgavell suposava un treball extraordinari per al primer govern democràtic. Algunes d’aquelles indústries no disposaven ni tan sols de llicències d’obertura i funcionaven sense un mínim control de les seues instal·lacions per part de l’Ajuntament. Les irregularitats semblaven ser la norma. L’ús de camins rurals per al transport de mercaderies pesants, i els vessaments incontrolats de materials tòxics i nocius per a l’atmosfera, per als cultius i per al medi ambient eren habituals en aquells anys. La caòtica situació heretada pels nous representants del poble es va convertir en un llast per a la seua gestió i va retardar l’impuls de noves iniciatives polítiques. El tema es complicava molt més quan les possibles accions

Vull deixar constància també de la important funció com instrument de comunicació del Butlletí d’Informació Municipal, que als seus cinc primers números (fins el 1981)

El Valencianisme polític. El tema del valencianisme resulta important en aquest estudi perquè és, per explicar-ho d´alguna manera, un fenòmen transversal a tot el periode de la Transició. La valenciania ha decorat tots els àmbits que hem analitzat: L´estudiantí evidentment de la mà d´aquella colla de professors i fonamentalment per les fortes conviccions nacionalistes de Josep Pitarch; l´àmbit cívic i cultural per les diferents activitats del Grup d´Amics de la Cultura i el seu foment i defensa de la llengua, però també per les accions desenvolupades a través de les Falles i especialment per la Falla del Port; l´obrer per la vinculació dels treballadors amb els partits polítics en la clandestinitat (als quals sempre hi existia, en major o menor mesura, un corrent nacionalista); el polític per la creença ferma dels principals actors en el fet diferencial valencià (només cal repassar l´article 5.2. del Manifest Cívic del CUIDES).

Brocal en matèria urbanística i de planificació del territori, i on es parla ben a les clares dels (jo afegiré pressumptes) interessos especulatius d’uns pocs, de l’existència de grups de pressió i del foment del favoritisme mentre manava Roberto Brocal.

134

El concepte del País Valencià com una nacionalitat històrica que mereixia un Estatut d´Autonomia per la via del 151.

La creença en determinats símbols distintius per al País Valencià, com la pròpia denominació del territori o la bandera del Consell.

D´altra banda, els franquistes i la posterior dreta democràtica defensaven altre tipus de valenciania:

Els moviments socials d´oposició al règim compartien una valenciania que es definia per:

està replet de referències a l’herència de la gestió de

L´ús i defensa de la llengua valenciana, entesa com una manifestació autòctona d´una unitat lingüística i cultural que vertebra les comunitats de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. L´adhesió intel·lectual a les institucions científiques expertes en filologia.

135

La defensa de la llengua valenciana (que no l´ús) entesa com una manifestació “folklòrica” de la regió.

El rebuig frontal a les institucions científiques expertes en filologia.

El concepte del País Valencià com una regió espanyola on l´Estatut d´Autonomia no era entés com un èxit identitari.

La creença en determinats símbols distintius com la denominació del territori (Regne o Antic Regne en contraposició a País) o la bandera (les quatre barres sota una franja blava).

L´enfrontament directe amb tots aquells que defensaren la valenciania definida abans (la dels opositors al règim) i la forta creença en l´amenaça d´un catalanisme imperialista que anava a engolir als valencians.


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA excesívament de la del partit a nivell autonòmic perquè els seus votants potencials es movien en l´eix de la dreta i perquè les consignes anticatalanistes eren acceptades pel grup local sense problemes. Malgrat aquestes circumstàncies el comportament dels membres de l´UCD al poble va definir-se per la seua moderació, un fet que els permetia mantenir una bona relació amb l´esquerra de Silla i que els allunyava de la dreta més radical 14.

Aquests últims trets eren els que des de l´UCD s´expressaven com “regionalismo bien entendido”. Per tal de ser pragmàtics podrien dir que la valenciania dels moviments eren d´ideologia esquerrana i que l´altra era de dretes. El valencianisme va convertir-se en un instrument de confrontació a través del qual la dreta pretenia traure rendibilitat política. L´extrema dreta va atrinxerar-se en el conflicte dels símbols per desestabilitzar l´esquerra valenciana i com afirma Vicent Martínez: “Allò era una estratègia política més que una qüestió de certeses científiques”. Aquell fenòmen va convertir-se en una realitat generalitzable a tot el País Valencià i Silla no va ser una excepció. Al llarg d´aquest estudi ja he parlat de la valenciania dels moviments socials antifranquistes, però potser en aquells primers temps el conflicte es reduïa a la contraposició dictadura/democràcia i el fet identitari semblava secundari per als que ostentaren el poder. Va ser només percebre que s´apropava la fi, quan les dretes usaren el fantasma del catalanisme per posicionar-se clarament contra l´esquerra democràtica. És per aço que els episodis de major intensitat (fins i tot violents) es van produir des del 1979 fins l´aprovació de l´Estatut d´Autonomia (però perduren sense fer tant de soroll als nostres dies).

Els radicals de Silla van anar organitzant-se sense massa ordre ni disciplina fins l´arribada del Grup d´Acció Valencianista (GAV). La importància de GAV és matisable: Mai no va arribar a ser una organització d´un gran pes numèric al poble però el perill no residia en el nombre de gent que simpatitzava amb el Grup d´Acció Valencianista sinó en la radicalitat dels seus membres. Lluís Martínez comenta que “els incidents amb la bandera i els símbols van reproduir-se (…) amb més persistència des de la creació de GAV a Silla al 1979, que aprofitaren l´estructura de la Falla del Poble per créixer”. Des d´aleshores el GAV va desenvolupar una intensa activitat de desprestigi dels partits d´esquerra, als quals responsabilitzaven d´una pressumpta difusió del pancatalanisme.

“Roig i catalanisme” eren els adjectius més usats pels radicals d´extrema dreta per tal de definir els nous governants. Banderes i símbols, significants i significats, certeses i creences, són els elements del conflicte identitari valencià que a Silla (com a la resta del País) va originar una crisi que va acabar sense resoldre´s. Alguna cosa va passar, perquè els partits polítics de l´esquerra, també ací, van perdre amb una sorprenent facilitat aquella batalla. Caldria fer unes últimes reflexions: On s´amaguen les idees i les conviccions quan aquestes s´institucionalitzen?, què redueix a cendres l´esperit contestari dels últims anys del franquisme?... El final dels moviments socials rebaixa sempre a la meitat els objectius plantejats des de la seua gènesi. En el cas que ens ocupa, el blau va imposar-se al roig. El 23 de febrer de 1981. Ací acaba aquesta aproximació al fenòmen de la Transició a Silla. Punt i final. El 23 de febrer d´aquell any va ser el de la por, i també el de la consolidació definitiva de la democràcia.

El paper d´UCD a Silla en aquest assumpte és difícil de definir. No pot afirmar-se que la seua estratègia diferira

Els fets ocorreguts a Madrid van coincidir amb una reunió de la Comissió Permanent de l´Ajuntament de Silla. Els representants polítics van assabentar-se de la notícia del Colp d´Estat mentre parlaven del futur del poble, un futur que aquella nit era més incert que mai.

UCD manifesta la seua postura contrària al valencianisme d´esquerres (catalanisme).

14 La primera legislatura al poble va ser extraordinària també pel que fa a l´organització i repartiment de papers i funcions dels diferents partits. Tots els regidors de l´Ajuntament,

independentment del partit al que pertanyien, tenien la responsabilitat d´una Ponència. Des de l´oposició es treballava tant com des del govern i l´obligació de treballar conjuntament, propiciava un major enteniment entre els polítics.

136

Pamflet del Grup d´Acció Valencianista adreçat als veïns de Silla.

137


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA de l´Ajuntament. Afortunadament, la policia local, sota el comandament d´un fins aleshores “sospitós” Cap, va mantenir-se fent costat l´alcalde democràtic.

El relat dels esdeveniments que van succeir-se el dia 23 està farcit d´anècdotes que els protagonistes recorden ara amb un lleuger somriure. Però els fets d´aquell dia eren massa seriosos com per mantenir-se tranquils. Cadascú dels membres d´aquella Comissió va veure perillar la seua vida i el dubte del que haguera pogut passar encara és present al seu cap. Quan l´alcalde va decidir posar fi a la sessió, tots el integrants de la Permanent van expresar el seu recolzament incondicional al sistema democràtic. Al saló de Plens de l´Ajuntament hi eren presents Josep Antich, Ignacio Rodríguez i Vicent Martínez pel PSPV-PSOE, també Ximo Magalló i Paco Espuig per l´UCD, i Francesc García “Llavata” per part del PC. Presidia la sessió l´alcalde i l´acompanyava el Secretari de l´Ajuntament.

CALAIX DE DOCUMENTS

Finalment no es van produir manifestacions antidemocràtiques al carrer i els transistors i la televisió feren arribar als ciutadans la notícia del fracàs colpista. La nit va ser llarga però la democràcia havia guanyat molts anys de vida perquè aquells esdeveniments van meréixer la condemna de partits polítics i ciutadans. Dies després, com en un miratge, tothom va mobilitzar-se al carrer donant suport a la democràcia. Tot, absolutament tot el que va ocórrer després del 23 de febrer de 1981, és altra història. Potser tot fóra ja altra història abans d´aquella data.

L´alcalde va decidir romandre a l´edifici i la resta van marxar cadascú a sa casa o a la Seu dels partits o, qui sap, si a protegir dades confidencials que no podien caure en mans alienes. La por de tots els que aquella nit eren a l´Ajuntament i el temor de molts altres que formaren part dels diferents partits polítics (amb respresentació al consistori o sense) no era causat pel que poguera passar si l´intent colpiste triomfava. Açò, en aquells moments resultava un assumpte menor. El vertader perill era la possibilitat que les forces incontrolades de l´extrema dreta es llençaren als carrers per cobrar-se la revenja.

Composició del nou Consistori democràtic després de la dimissió d´Albert Vedreño. Novembre-desembre de l´any 1979. (Butlletí Municipal, 1980).

El PSOE de Silla encoratjat pels resultats de les Generals anuncia les accions previstes per als següents dos anys, fins l´arribada de les Eleccions Municipals.

Lluís Martínez va rebre el suport de molts i la visita inesperada d´alguns altres, només dues persones, que encoratjades pels fets de Madrid volien prendre possessió

Convocatòria de l´Ajuntament de Silla per participar a una manifestació després del 23-F.

138

139


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

Article de Simón Aldana que parla sobre els trets més importants del Grup d´Acció Valencianista a Silla. (Levante, 5 d´abril, 1980).

L´herència de Brocal: L´Associació de Veïns del Parc Sant Roc va perllongar la seua lluita fins més enllà de la fi del govern franquista. La situació del barri i de les vivendes era la seua màxima preocupació. Fragment d´una nota adreçada al poble.

140

Pamflet que denuncia la política de l´Ajuntament, les despeses que suposava el Butlletí Municipal i la tendència ideològica dels partits d´esquerra. L´antivalencianisme o “catalanisme” era l´argument més usat per l´extrema dreta del poble per tal de desprestigiar el nou Consistori democràtic.

L´agressió a Girona i Albiñana quan visitaren Quart va originar una manifestació de protesta per part dels alcaldes de la comarca que decidiren tancar-se a l´Ajuntament de Quart. L´extrema dreta colpejava fort i els socialistes es sentien desemparats per la justícia. Antich parla dels fets a l´entrevista realitzada recentment. (Valencia Semanal, nº 86, 1979).

Resposta de l´alcalde accidental Antich als membres d´UCD on manifesta la intenció de mantenir al balcó de l´Ajuntament la bandera del Consell (quatribarrada). Julio de 1979.

141


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

LES ENTREVISTES Ha arribat el moment de disculpar-me i donar explicacions. He intentat que aquest treball compte amb la participació de les persones que foren protagonistes d’aquella etapa de la història de Silla però, una vegada més, s’imposa el tòpic: Són tots els que hi estan però no hi estan tots els que són. Sóc conscient que, en l’intent de cercar persones clau, he deixat d’escoltar altres testimonis tan importants com els que podeu llegir a les pròximes pàgines. Com ja he comentat al encetar aquest estudi, espere que tothom puga sentir-se representat per la gent que he pogut entrevistar. Si alguna persona pensa que l’elecció no és encertada o que hi ha aspectes que no he contemplat i són valuosos per a l’anàlisi, estaré disposat i agraït d’escoltar la seua opinió. Amb tot, la pretensió d’aquest treball no és absoluta (repeteisc el mateix que a la part introductòria) i espere sincerament que l’estudi no arribe al seu punt i final a l’última pàgina. La possibilitat de veure una continuació del treball, potser des del punt de vista d’altres ulls, seria per a mí motiu de satisfacció. Els protagonistes de la Transició en són molts i poden aportar tanta informació com per plenar més d’un llibre. La meua és només una aportació a l’estudi d’aquells fets que ha comptat amb una sèrie de testimonis

142

Transició, els artífexs del canvi, els escriptors d’un manual de democràcia que jo només he intentat sintetitzar en uns pocs fulls.

que servien per escriure aquesta modesta contribució al record des d’un prisma sociològic. Espere que les meues disculpes siguen acceptades i que les meues explicacions siguen enteses perquè això significaria un autèntic descans per a mí i un antídot per a les meues preocupacions.

Les entrevistes que presente a continuació tenen un valor extraordinari per tot el que diuen i per tot el que silencien, pel que es pot llegir i pel que només pot intuir-se, pel valor històric de les paraules i pel seu valor emocional, i perquè es completen les unes a les altres donant-li forma a la Transició. A tots aquells que han compartit amb mí els seus records i han acceptat deixar ací el seu testimoni:

Bonifaci Conde, Joan Iborra, Llucià Almodóvar, Conxa Sebastián, Pep Benlloch, Imma Calvo, Xelo Calvo, Xelo Zaragozá Millán, Marina i Ana Zaragozá, Inés Felipe, Cristina Gonzàlez, Albert Forner, Manolo Melero, Juan Alfonso (Ponxo), Rafa Magalló, Pepe i Pepa, Elia Serrano, Elisa Sanchis, Esperanza Cano, Alicia Payà, Leopoldo Vivó, Vicent Bermejo, Vicent Alba, Xavier Mulet, Boro Luzón, Josep Lluís Cases, Joan Perales, Pep Montalbán, José Monzó, Lola Báguena, Avelino, Pep Albentós, Benito Floro, Vicent soriano, “Asensio”, Olmos, Ignacio Rodríguez, Diego Torres, Esteban Villagrasa, Josep Ramón Bermell, “Paquiu”, “El Pau”, Manolo Soler, Veremundo Martínez, Williams Alba, Jesús Llopis, José Martí, Vicent Álvarez, José María Lorente, Lucio Ceña, Abelard Saragossà, Xelo Carbonell, Pau Lluesa, Francesc López, Rafi Jareño, Vicent Martínez Mengual, Vicent Martínez Moret, Paco García “Llavata”, Helena Cubells, Vicent Saragossà, Albert

Gràcies.

Vedreño, Manuel Porras, Josep Antich, José María Corell, Lluís Martínez Benaches, Josep Pitarch, i alguns altres que no he mencionat per oblit o per pur desconeiximent (em disculpe novament) són els autors materials de la

143


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

VICENT MARTÍNEZ

Vicent, estem ací per parlar de la Transició… Em sembla bé, jo l’he viscuda de ben a prop. Vaig ser regidor en diverses legislatures. També a la primera, que va ser viscuda al poble amb molta intensitat. Va lluitar contra el franquisme i, a Silla, contra el govern de Roberto Brocal… Sí, a València vaig treballar de valent però em van cridar des de Silla i vaig decidir vincular-me a la política local. Al poble, l’Ajuntament estava en mans de Roberto Brocal, un governant pragmàtic que es diferenciava de mí precísament pels meus dèficits polítics: És que jo tinc el costum de moure’m per motivacions ideològiques. I evidentment, les meues idees diferien de les seues. A nivell personal, no tinc cap problema amb ell. A nivell polític, visquèrem alguns enfrontaments. Supose que al llarg d’aquesta entrevista parlarem més de Brocal. El fet important és que , a la fi, un govern democràtic va fer-se càrrec de l’Ajuntament.

Vicent Martínez Moret va ser regidor a la primera legislatura democràtica. Home d’una intensa vida política, sempre vinculat al PSOE, va ser també peça fonamental (amb son pare Vicent Martínez Mengual) a l’àmbit cultural del poble pel fet d’haver estat vinculats en diferents periodes a la Falla del Poble i a la Falla del Port.

Un govern democràtic amb un alcalde que va dimitir quasi d’immediat… Vedreño, el primer alcalde, era un bon home però sense cap preparació per desenvolupar la seua tasca amb solvència. Allò calia solucionar-ho. En Transició, el temps calia gestionar-lo amb rapidessa, calia apretar l’accelerador.

144

I què pot contar-me de l’activitat fallera?

L’eixida de Vedreño va ser necessària. Qualsevol de la llista podria haver exercit d’alcalde: Antich, Martínez, jo mateix… Finalment va ser triat Lluís. D’aquella legislatura guarde bons records. Hi havia gent que, al marge dels interessos partidistes, treballava pel poble amb gran esforç i voluntat. Vull reivindicar ara i ací la figura de José Emilio Giner (UCD) amb el qual vaig treballar colze amb colze. José Emilio, que ja ha faltat, era una extraordinària persona. Al marge hi eren els problemes ideològics.

Uf… Les falles han estat des de sempre una part importantíssima a la meua vida. Podries escriure un llibre si t’ho contara tot. Vaig a contar-te el que tinga a veure amb el teu treball. Mon pare i jo érem fallers a València, concretament a la Falla Mestre Aguilar-Matías Perelló-Centelles. El President d’aquella falla era un home amic de treballar i no d’eixir a les fotos. El seu nom era Salvador Barberà i ell ens va ajudar a saber què era allò important perquè una comissió funcionara: Uns responsables que fugiren de protagonismes i es dedicaren a realitzar una bona gestió. A Silla hi havia una falla, la del Poble. Els fallers, que coneixien mon pare, ens van oferir la possibilitat de col·laborar-hi. En realitat, volien ajuda per donar un major impuls a la falleta. I així va ser com vam arribar a les falles de Silla. En pocs anys, amb mon pare de President, la Falla del Poble va convertir-se en una de les més importants de València, però el fet que ens importa és que vam aconseguir ser una organització molt nombrosa i, per tant, una força social a tenir en compte. Les falles on hem estat (pare i

Com ho era el blaverisme de la dreta… Per exemple. En qualsevol cas, aquest és un tema massa “trillat” i les coses sempre han estat clares. El blaverisme era un fet que la dreta va sobredimensionar per traure’n profit polític. El blau era, potser, l’emblema ideològic d’un partit que va veure en la batalla dels símbols una oportunitat política per a la desestabilització de les esquerres. Allò era una estratègia política més que una qüestió de certeses científiques. I el tema, malauradament, no ens el traure’m del damunt fins que desapareguen els governs de dretes de les diferents administracions. A hores d’ara pense que la posició del PSOE tampoc va resultar massa correcta. Pense que l’únic polític del PSOE que va tenir valor per mantenirse al marge dels interessos de Madrid va ser Albiñana. La resta han rebut de l’Administració Central l’única cosa que ens oferien: Fotre’ns. Vull fer broma i dir-te que la “Muralla Xina” hauria d’haver estat prolongada fins Bunyol.

fill) no eren falles buides de contingut ideològic. La nostra intenció sempre era afegir al caràcter festiu una bona porció d’acció cultural i social. Acolliem i recolzàvem les manifestacions culturals del poble. Hi ha dos fets que marquen la fi de la nostra participació a la Falla del Poble. Primer: Després d’una cavalcada vam

145


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Seria una revolució carregada de pòlvora...

ser convidats per Brocal a assistir al que nosaltres pensàvem que era un acte cordial de l’alcalde. Una vegada hi érem a l’Ajuntament, Brocal ens va mostrar uns globus que, pressumptament, nosaltres haviem repartit al passacarrer. Eren globus propagandístics de partits esquerrans. Cóm havien arribat eixos globus a l’Ajuntament era tot un misteri. El ben cert és que la falla no tenia res a veure. Segurament, ell mateix havia recollit les “bufes” d’altre lloc per acusarnos després. Allò va suposar el meu primer enfrontament directe amb l’alcalde. Brocal i el Cap de la policia, Santana, van amenaçar-nos i encetaren un procés de coacció que, sense que serveisca per disculpar-los, eren les formes pròpies de procedir al franquisme. El segon fet del que et parle és més lleig encara. Potser recordes que a un poble anomenat Puerto Lumbreras van patir una riuada que va deixar els seus ciutadans a la misèria. Nosaltres decidirem convidar diferents xiquets d’aquell poble a passar les festes

semblava més adient l’ús de la brusa. Hi eren també altres falles de Xàtiva, Gandia o Borriana. Tots nosaltres vam demanar permís a la Junta Central Fallera de Valencia i en principi no hi va haver cap problema. Després, però, la Junta Central Fallera va descobrir que les “comissions de la brusa” no compartien exactament la ideología del regim. La Junta Central Fallera estava composada pels “Títots”, els notables de València. La seua composició no era democrática i ells, en certa manera, eren un instrument de control franquista. Les falles que t´he comentat (el Port, Baixa La Mar, Mercat de Xàtiva, Cadarsos, Plaça Major de Borriana i una altra també d´allà dalt) amb l´ajuda d´Albiñana i també de Pérez Casado vam aconseguir imposar el nostre criteri i, a mes, influir en la dissolució de la Junta Central Fallera de València que va “convertir-se” a la democràcia. Pel que fa a les nostres presentacions falleres vull contar-te alguns fets que il·lustren la nostra tasca pel valencianisme. A les nostres primeres presentacions sempe hi incloïem alguna que altra reivindicació.

I tant. Les primeres reunions de la comissió van ser “boicotejades” per l’alcalde que s’emparava en una absurda llei franquista per la qual no eren permeses reunions amb més de dues persones. Després, la persecució era constant. Brocal ja coneixia els meus principis ideològics. Era coneixedor de la meua activitat al nº5 de la Gran Vía Marqués de Sotelo. La meua oposició al règim era evident i no podia consentir altra organització de les dimensions d’una comissió fallera que s’oposara als seus interessos.

L´activitat solidària de la Falla del Poble de la qual parla Martínez Moret va ser notícia al Levante el 1 de febrer de 1975.

amb nosaltres. Éren els xiquets que havien patit la pèrdua dels seus pares en aquella catàstrofe natural. Aquell acte de solidaritat va ser aprofitat per l’alcalde per rendibilitzarlo políticament, però oblidant-se totalment de la falla.

I pare i fill marxaren de la falla... Sí, jo primer i mon pare més tard. Així ho vam acordar. Uns veïns del poble tenien la sana intenció d’organitzar una nova comissió: La Falla del Port. La meua presència en

Són dos exemples de la manera de procedir d’un alcalde que no anava a consentir que una gran força social com la Falla del Poble es mostrara ideològicament contrària a la seua persona. Brocal tenia la prioritat d’exercir el control sobre la comissió. I ho va aconseguir quan Vicent Carbonell

Entre les coses que organitzàvem podriem destacarne moltes, però intentaré seleccionar-ne algunes. A nivell anecdòtic puc explicar-te que, com que el veïnat del Port no podia assumir quotes elevades, vaig aconseguir una Harley Davidson que vam rifar, venent numerets per tots els pobles del voltant. Vam ingressar quasi dos milions de pessetes de fa trenta anys, i allò va impulsar definitivament la comissió. Altres coses de major pes polític van ser el conflicte de la brusa, les nostres presentacions falleres, els concerts de “La nova cançò”, els articles de Sento Collverd als llibrets fallers...

És el cas en què dedicàrem l´acte a escenificar la València dels Quatre Rius, en clara al·lusió a la senyera quatribarrada, o la presentació infantil del 81, on Mayte Riera, la xiqueta, va llegir una poesia on simulava una conversa amb el Crist de Silla i li preguntava els motius pels quals “La Carxofa” no era cantada en valencià. Jo, personalment, li havia comentat aquella possibilitat Sansaloni. El fet és que, crec que l´any següent, el motet va ser cantat en la nostra

aquella organització va ser motiu d’enuig per Brocal, que com podràs suposar havia encetat una lluita personalista contra mí i mon pare, arran dels temps de la Falla del Poble. Tot el que va ocórrer després és un procés que podriem qualificar com “Revolució Fallera”.

El Tent va fer-se amb la presidència de la falla.

146

Endavant, conte-m’ho. El tema de la brusa és important, no tant per la peça de roba sinó pel que allò va significar. A mí, personalment, m’agradava ben poc la jaqueta curteta dels fallers i em

147


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Hem parlat poc de son pare...

llengua. I fins ara. El fets de la “Nova Cançó” van tenir més ressò. L´any 1977 vam aconseguir dur a Silla al Sifoner. Va cantar a la Plaça de Bous i allò va convertir-se en un acte de reivindicació democrática.

Vicent Martínez Mengual era una persona humil i treballadora. Ell va viure de massa a prop la guerra i va haver de patir l´experiència de sobreviure a un camp de concentració del qual va fugir amagat a un camió. Al moment de la fugida només tenia els pantalons i una corda apretada a la cintura. I allò va marcar la seua vida. Tant que pense que tenia cert recèl si els seus fills progressaven massa econòmicament. Fins eixe punt era humil.

També vingué Lluis Llach, gràcies al recolzament d´Albiñana i, malauradament, no vam poder contractar Serrat perquè havia estat amenaçat pel règim. Dels articles de Sento Collverd te´n faré arribar algun amb bastant “mala llet”!.

La seua figura ha estat important al poble. Formàvem un tàndem curiós. Ell era un poc la imatge i jo comptava, a la seua ombra, amb el suficient marge de maniobrabilitat. Per això, quan no va voler convertir-se en president de la Falla del Port, els nostres papers estaven canviats. Des del món faller, mon pare prestant la seua imatge i un grapat de gent empentant pel darrere, hem col·laborat tant com hem pogut per la restitució de la democràcia i pel fet diferencial valencià.

Tot allò va suposar greus problemes a la Falla. Sí, però en major mesura al president, Pep Montalvà. Tant és així que ell va voler abandonar la comissió. L´alcalde l´amenaçava amb ficar-li les coses difícils i el coaccionaven. Allò, evidentment, solia ser només “verborrea” franquista però és cert que era una situació personal incòmoda. Els fallers en general, i el grup més representatiu en particular, el vam recolzar i impedirem la seua dimissió. Més tard, Montalvà va deixar el càrrec i jo el vaig substituir.

Per últim, Vicent, valore el temps de la Transició.

Anys més tard vaig deixar el càrrec perquè el component ideològic de la Falla va anar diluïnt-se i van arribar-hi

Anem a veure, jo crec que la gent de la meua generació valorava la Transició com l´opotunitat de lluitar per les nostres idees. No podem oblidar que la gent de la meua edat ha hagut de fer front a greus problemes socials i econòmics. Haviem viscut una dura postguerra i la nostra

nous fallers amb tendències més blaveres. A mi tampoc m´agrada ser el màxim representant de cap organització, preferisc treballar per darrere. I si vaig ser president en aquella etapa va ser perquè mon pare no va voler ser-ne.

148

ideologia estava definida per les condicions d´existència, i accentuada en major o menor grau en funció del nostre origen social. Les condicions de vida de la meua generació les he vist reproduïdes en un viatge que he fet recentment a Cuba. He “llegit” una vida semblant a la que vam patir ací no fa tant anys. Si voliem sobreviure amb alguna garantia de no patir havien de formar-nos culturalment, la qual cosa, si deixem de banda el Credo i el Cara al Sol de l´escola, ens va servir per autodefinir-nos. Més endavant vam haver d´enfrontarnos a una “Transició” económica que requeria l´adaptació als nous avanços tecnològics, a l´irrupció dels processos informàtics (ací afegeix un breu parèntesi per contar-me l´acudit del rector i l´ordinador, pregunteu-li), i de les noves tècniques comercials. En definitiva, els meus, hem estat quaranta anys patint, sacrificant-nos i esforçant-nos per tal d´estudiar, treballar i rendir. Tot açò ens ha enfortit. La Transició era el moment de la lluita dels que haviem estat discriminats, assenyalats, perseguits, pressionats... i sempre pecant.

Reproducció del primer llibret de la Falla del Port al 1978.

149


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

JOSEP ANTICH

Josep, ara que li he explicat un poc el que estic fent, m’agradaria escoltar el seu testimoni. Si li sembla una bona idea, crec que seria interessant abordar temes com la realitat obrera, la seua incorporació al PSOE, l’experiència del moviment associatiu veïnal, el Comitè Unitari i la seua vivència al capdavant de l´Ajuntament… Potser són moltes coses? En realitat són coses que van de la mà i que resulta difícil abordar-les per separat. Jo vaig contant i tu m’assenyales el que més interessa. El primer que he de dir-te es que la meua elecció política no va resultar fàcil, jo dubtava entre dues opcions: El PSOE i el PC, potser pel meu ideal utòpic marcat pels herois de la resistència antifranquista i de la guerra civil, i açò m’apropava més als comunistes, però el PSOE, quan va reviscolar, va fer una campanya molt interessant: Utilitzaren la imatge de Pablo Iglesias i llençaren missatges del tipus “cien años de honradez”… a més de la imatge fresca i il·lusionant de Felipe González. Pense que la meua militància a l´UGT també va ser important per decidir-me

Josep Antich, a l’actualitat.

Josep Antich va ser una persona implicada políticament a temps de Transició. Les seues inquietuds van nàixer a l’àmbit obrer i després va decidir-se per l’acció ciutadana participant en diferents activitats reivindicatives de caire cívic i social com, per exemple, l’associacionisme veïnal. Destaca també la participació al CUIDES i el seu paper polític des del PSOE. Va ser alcalde de Silla, circumstancialment, durant quatre mesos.

per la segona opció. L´UGT va nodrir les files del PSOE, doncs existia una mena d’obligació moral d’acabar engreixant el partit si estaves vinculat al sindicat. La meua altra contradicció però, era el valencianisme. Jo vaig créixer al si d’una cultura castellana i espanyolitzadora, de forta educació religiosa.

150

però era un homenatge perquè havia dedicat la seua vida al sindicalisme i la lluita obrera ferroviària. Bé, doncs aquesta gent ens aporten (als que tenim l’honor de conèixer-los)

Als col·legis i centres formatius que vaig assistir només es fomentava una filosofia, que era la del “espíritu nacional”, i vuit hores al dia entre frares i falangistes condicionen moltíssim. Quan vaig eixir al carrer vaig adonar-me’n que hi existia un món i una altra cultura escrita que era tot el contrari del que m’havien explicat. “I ara on vaig?”, em qüestionava. Es pot dir que vaig canviar la sotana per la corbella i el martell, i la bandera nacional per les quatre barres.

“l’escola” del moviment laboral i organitzatiu de RENFE que, havia reviscolat molt abans que els conflictes de Ford, i ja als 68, 69 i 70 havia estat capaç d’organitzar mogudes importants. Ells no van dubtar en clavar-se de seguida en les accions socials de protesta al poble. A Ganal, d´altra banda, “l´alma mater” de totes les reivindicacions era Esteve Villagrasa Valero.

Vull assenyalar-te també una cosa important. El meu cas és el d’un localisme ideològic al qual van afegint-se altres aspectes de la realitat. Em va marcar el servei militar (1972), que va ser un infern... l’assassinat de Carrero Blanco, els moviments d’estudiants que es percebien a València, els llibres prohibits, els missatges de la “nova cançó”, però a mi el que realment m’interessava era la situació a Silla. I ara és el moment de combinar el tema de la meua decisió política i un altre, que és de la realitat obrera.

I, és cert que es produeix una mena de “parasitació” del Vertical? Sí. A l’últim període del Vertical, les empreses, molt hàbilment, ja nodreixen el sindicat de persones d’esquerres, però no revolucionàries. Els patrons mateixos fomentaren eixa incorporació… Era millor tindre’ls dins que a fora. I les persones d’esquerra argumenten la seua decisió amb el pensament: “Prefereisc entrar per a transformar que

Em sembla perfecte.

no ser fora i no fer res”. Les dos estratègies, podem dir,

Parlar-te de la realitat obrera és, inevitablement, parlarte de noms propis. Cal mencionar ací diferents persones arribades a Silla per motius de treball i que provenien de l´històric sindicalisme de RENFE. Són Ignacio Rodríguez i Diego Pérez. I a més, cal mencionar un altre home, jubilat, que acabà sent president de l´Agrupació Socialista: el tio Boronat. El càrrec evidentment era honorífic i no executiu,

convergeixen. Evidentment el treballador mai no havia pensat formar part d’aquell sindicat però és que a l’any 1973-74 la patronal ja detecta la necessitat de canviar-li la cara al sindicat i comencen a entrar gent que després va estar al camp de l’esquerranisme (UGT, CCOO, USO…). L’estratègia del treballador en aquest cas és: Rebre major

151


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA urnes improvisades. Tampoc es disposava de cap model oficial. A Ganal, l’acta la va dissenyar el delineant amb el sistema de plantilla de noms i creuetes. La gent del nou sindicalisme era més radical o potser més compromesa. La il·legalitat d’aquests sindicats creà situacions de tensió a les empreses i tot allò no va calmar-se fins que l’engranatge democràtic va posar-se efectivament a funcionar i els empresaris van adonar-se’n que la cosa havia canviat definitivament, que la força era al carrer i que no hi havia més remeï que acceptar la nova situació.

informació, poder fer proselitisme i treballar per la causa. Així i tot, l’evolució política va ser tan ràpida i les mobilitzacions en van ser tantes que el paper d’eixos “infiltrats”, tot i ser fructífer (a Ganal en mig any es van aconseguir coses que no s’havien pogut fer realitat en set o vuit anys) es veu complicat. Les vagues del metall, la siderúrgia i les protestes a Macosa, Renfe i la Universitat, l’Escola Industrial, etc. proliferen i causen un efecte multiplicador. La radicalitat del moviment és un problema per als obrers clavats al Vertical perquè si ells aguditzen la seua postura antisistema poden ser acomiadats amb facilitat. Però sí, eixa va ser l’estratègia.

La Transició del Vertical al nou sindicalisme lliure i plural no va ser ni reglada ni lineal. Es va produir un trencament, una ruptura, un parèntesi d’indefinició de quasi un any de durada.

És el cas de Porras, per exemple, que va entrar al Vertical (amb la crítica d’alguns companys perquè és obvi que ell no podia fer pública la seua intenció) i des de dins va treballar per la causa.

Per la meua part, jo vaig entrar a treballar a Ganal en 1968 i és allí on conec de prop Villagrasa, que és una de les persones més conscienciades al món laboral i polític

A la fi, entre unes coses i altres, el Sindicat Vertical tirà la tovallola. Però en eixe moment la legislació no estava preparada per a l’altre sindicalisme. Hi existia un buit legal. En 1976, els treballadors de les fàbriques organitzaven noves eleccions de manera espontània, encara que l’empresa no reconeixia la legitimitat d’unes eleccions celebrades fora de llei i sense cap vigilància ni control del procediment, però açò no va impedir que els treballadors celebraren eleccions per tot arreu.

que he tingut l’oportunitat de conèixer. Els esmorzars a Ganal eren especials perquè ens ajuntàvem deu o dotze persones (“Paquiu”, el “Pau”, el Xato Romeu, el Montillano, Ibàñez, Herminio, Aniceto...) que sempre trobàvem temps per parlar de política. Comencem a interessar-nos per les condicions de treball, els salaris, la seguretat laboral… Tot açò ens condueix a formar una plataforma reivindicativa per tal de pressionar el Vertical, i el Vertical pressionava l’empresa motivat per tots nosaltres, però l’empresa sabia qui érem i ens “fitxà” a tots. En 1975

En alguns casos en votava dins de caixes de cartró,

152

Els que manaven sabien que allò que la gent demanava

recolzàrem una vaga del metall (que resultà històrica a Ganal, i amb molt d’èxit) i allò ens fa iniciar un camí més seriós. Els treballadors decidim buscar l´empar dels sindicats de València: Uns optem per l´UGT, uns altres opten per CCOO (que aleshores era més bé una entelèquia, sense locals ni res, una cosa molt meritòria).

es convertiria en una realitat immediata, no els convenia dilatar les coses, era millor anticipar-se a una mobilització major. El fet és que anàrem al carrer Cirilo Amorós, allí vaig conèixer Joan Lerma... i ens van fer l’encàrrec formal de crear una agrupació local del PSOE a Silla. Nosaltres impulsàrem l’estructura i buscàrem gent del poble de la qual sospitàvem la seua afinitat al PSOE. Açò seria començant l’any 1976, molt poc després la mort de Franco.

El sentiment demanava que calia passar a l’acció, doncs una persona que en aquella època tinguera idees progressistes i malgrat açò optara per militar “romànticament” des de la lectura i la conversa amb els amics, estava cometent una traïció generacional. Pertocava actuar, fer alguna cosa, encara que fora una acció “senzilla” com mantenir viva la reivindicació política al lloc de treball o sopant amb els amics. El pas de l´UGT al PSOE era aleshores l’opció lògica. Villagrasa em va comunicar llavors que s’havia afiliat clandestinament al partit. I jo darrere. Passat el temps, no massa temps, recorde un dia que València, de la nit al matí va aparèixer plena de cartells de diferents partits demanant l’afiliació… Afiliar-se ens semblava un deure…

Però això seria d´Associacions…

després

de

la

Tots nosaltres, la gent de l’agrupació, estàvem convençuts que havíem de fer política i treballar pel poble i com que no podíem anar per lliure havíem d’integrar-nos a eixa plataforma unitària, per ajuntar forces amb l’objectiu comú, que era el CUIDES. Per favor, parlem del Comitè. En els inicis del CUIDES ens reuníem d’amagats, primer a un xalet, crec que propietat d’uns familiars de Pitarch, a l’eixida de Picassent. Després, ja al poble, hi érem a un local del carrer Hernán Cortés. Evidentment, les autoritats no es refiaven. El cas és que recorde un dia que Cases projectava una pel·lícula del Cine-Club i una altra persona hi era a la porta vigilant, per si de cas.

llei

No, és que una cosa anava a “remolque” de l´altra. La

El local era a fosques i no hi havia ningú perquè hi érem a la part del darrere reunits per parlar del que calia fer per respondre al govern local. Hi seriem un bon grapat de

legislació anava sempre un pas enrere de les demandes socials, i això no ho capgirava ningú, eren fets consumats.

153


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA (des dels conservadors fins els nacionalistes) era la clau de

gent: Josep Ramón Bermell, Iborra, Lluís Martínez, Pitarch, Ignacio, Villagrasa, els germans Llavata, Rafi, Jesús Llopis (de la democràcia –cristiana), que ens va ajudar, i molt ¡¡... el matrimoni Llucià i Conxa… (Per cert, que Llucià va ser un dels expedentiats de Shark en companyia d’altres com: Manolo Soler, Olmos, igual que “Paquiu” i Faubel que van ser expedientats a Ganal (jo me’n vaig eixir abans que m’acomiadaren). Llucià era de l´USO i els altres de CCOO). Però, al que anem…

l’èxit. Però quan els partits van obrir legalment les portes, cadascú va anar-se’n a la seua casa ideològica.

Aleshores tinc un dubte, l’associació de Veïns del Poble Vell és anterior o posterior al CUIDES? No, l’associació és anterior. És que tot açò va ser tan accelerat que és difícil posar data a les coses. L’associació era anterior i es plantejava necessitats com, per exemple, l´impuls d’una altra associació com la del Parc Sant Roc. La del Parc Sant Roc era una associació veïnal més pragmàtica, que proposava reivindicacions derivades dels problemes d’habitatge i de serveis del barri.

Allí es plantejaven accions concretes: pintades, pamflets, la confecció d’una revista de la qual s’encarregaria Inés Felipe… Ens reuníem i ens portaven notícies de fora. Pitarch i Inés coneixien més coses potser pels amics i contactes que tenien… Érem tots antifranquistes i “antimalaena” ... allò era el nexe d’unió.

A la nostra associació la cosa era molt més ideològica, i hi havia també elements del món de la cultura com Marina Zaragozá, Carmen i Xelo “Les Casandres”, i alguns molt joves, del teatre. Parlàvem de tot un poc i varem veure la necessitat també de fer un nou col·lectiu, que jo pense que va ser la idea que li va donar cos. I així tornem al CUIDES. El Comitè naix del fet que calia donar-li al moviment de resposta antifranquista un caràcter, fins i tot, estatutari per tal d’organitzar-nos i no dispersar esforços, fixar un patró ideològic i d’acció.

Quan el CUIDES va desaparèixer, alguns havien marxat perquè ho portaven dins (les sigles, el partit..) i el Comitè havia proporcionat la única fórmula possible de treballar junts, de canviar impressions… Recorde que no hi havia afiliació formal i que la propaganda era clandestina. Al CUIDES era possible ajuntar-se vint persones en una reunió i parlar només dels interessos del poble (mai no des de la perspectiva de cap partit).

Després, com t’he comentat abans, amb la llei d´Associacions, Villagrasa, Ignacio Rodríguez i jo mateix (els representants del PSOE ) dedicàrem la nostra activitat

La idea era tan localista que resultava efectiva: La unificació d’esforços, la cohesió de les diferents ideologies

154

Pot explicar-me un poc millor el tema de la “làpida”?

al partit. El CUIDES va tindre una vida aproximada d’un any i va passar les etapes pròpies de qualsevol organització: un inici il·lusionant, una etapa d’acció coordinada, més tard una inevitable descoordinació i, finalment, la dissolució. En aquell intent cohesionador el CUIDES va tindre dos referents clau, dues persones importantíssimes i molt

Sí, varem fer una placa reivindicativa pels morts de la República i recorde perfectament que allò va tindre moltíssimes conseqüències. Els ho devíem als companys més majors, seguíem en realitat la línia reivindicativa i volíem deixar un recordatori dels caiguts del bàndol republicà. Clar, la Transició estava entre cotons (hi existia un subterrani pacte de no agressió entre dretes i esquerres) i varen arribar uns bojos de Silla i se’ls va ocórrer ficar una placa a les quatre de la matinada a la porta de l’església,

experimentades, Pitarch i Lluís Martínez, que han segut alcaldes posteriorment. Ells sabien el que volien des del principi: Una entitat, un estatut i un reglament per tal que les coses funcionaren coordinadament.

tapar-la amb la quadribarrada i inaugurar-la al dia següent, després de missa major.

Doncs, parlat d’alcaldes, si li sembla, parlem ara del PSOE, de l´Unió amb el PSPV, de Vedreño…

Allò va ser una bomba. Va ser una iniciativa espontània de l´Agrupació Local que automàticament anava a ser censurada. Manolo Rivas, Secretari d´Organització de la Comarca va acudir a la seu que teníem al carrer Doctor Peset i ens varem emportar un bon tiró d’orelles. És un exemple del que significaria més tard la manca d’autonomia dels partits polítics als pobles. Però continuem on ho havíem deixat…

Al PSOE hi havia dos perfils diferents. D’una banda hi eren els majors, que havien viscut la Guerra Civil, dipositaris d’idees molt sentimentals i que arrossegaven certa amargura per tot el que havien passat (alguns van afiliar-se en contra de l’opinió de la família, dels seus fills): El tío Paco el peloto, Vicent Castelló, José M. Gastaldo Coa, el tio Pedro, Federico xinxetes, Amadeo Pons.. I d’altra banda

En aquells temps es va produir la fusió amb el PSPV. Allí militaven Lluís Martínez, Cases, Joan Iborra, Helena, Bermell, Pepe Martí, Llucià… Ells n’eren vuit o nou, i nosaltres uns quaranta, però cadascú d’ells valia per quatre de nosaltres per la seua experiència i perquè aportaven una nova estratègia en les reivindicacions valencianistes. Vingueren

hi havia un altre perfil de gent molt jove, entre els vint i vint-i-cinc anys. Tinguérem la sort de ajuntar-nos molts amb ganes de fer coses pel poble, programes d’actuació i temes a reivindicar com el de l’ambulatori, les escoles, i d’altres més.

155


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Però ell li havia comunicat la decisió abans a

a desenvolupar una forma més “professional” i practica de

Viñals (corresponsal)…

fer política. És clar que el PSPV volia obtindre el màxim protagonisme

Sí, però va agafar una baixa laboral i desapareix de

dins del partit i allò, evidentment, es va reflectir en la

l’ajuntament d’una manera poc convencional, molest

confecció de les llistes electorals, el primer entrebanc que

per algunes decisions polítiques que no li agradaren, i

patirem. Potser el procés no va ser gestionat com calia, i

mentre no convocara un plenari per dimitir oficialment, jo

allò va fer créixer alguns problemes interns als quals no

havia d’assumir el seu càrrec perquè era el primer tinent

varem saber donar solució. Davant la meua negativa a

d’alcalde. Des d’agost fins a novembre o desembre vaig

encapçalar la llista, Vedreño va ser triat el número un, i Lluís

actuar com a alcalde accidental i vaig haver d’enfrontar-

Martínez el dos. L’esquerra va guanyar les eleccions, però

me a molts problemes.... tots polítics.

al PSPV-PSOE ens calia un regidor més per a governar i,

Potser és que la decisió de triar Vedreño es basava

per això, el lligam lògic amb el PC va imposar-se i el govern

només en el fet que ell arrossegava més vots que Martínez?

socialista-comunista va ser el primer en democràcia.

Alberto era un home de família llarga i antecedents

El primer any de legislatura van prendre’s decisions

republicans, era una persona activa que venia del sector

polítiques importantíssimes i polèmiques, com la retirada

de la fusta de l´UGT, i amb molt bona relació amb els

de la Creu dels Caiguts o la nova retolació dels carrers (i

llauradors, tenia quaranta anys, l’edat òptima en aquells

gràcies que no tocàrem els carrers amb nom de Sants i

moments per ser alcalde.

optàrem per la toponímia local!).

És cert que després van passar moltes coses a nivell

L’ultra dreta pressionava i creava tensió en forma

nacional com la caiguda d´AP o l’auge del felipisme... tot

d’anònims, amenaces, pamflets… L’alcalde (Vedreño) no

això va afegir-li vots locals al PSOE però, tenint en compte

va resistir aquella situació perquè calia una gran paciència

eixes circumstàncies, el fet que la següent legislatura Lluís

i fortalesa de caràcter i ell, afegia als problemes polítics uns

Martínez obtinguera onze regidors va ser molt meritori.

altres de tipus familiar, molt respectables i comprensibles...

També crec que Vedreño haguera fet un bon paper, però

I va dimitir, va marxar a casa al mes d’agost i jo m’assabentí

en una època més estabilitzada que aquella, tan plena de

oficialment pel diari un diumenge en la platja de Cullera…

tensions internes i externes.

156

José Soto, no per la seua actuació exemplar al 23-F, que també, sinó durant tota aquella primera legislatura tan complicada.

I al seu temps d’alcalde va haver de viure l’experiència de Quart? Sí, com alcalde accidental vaig viure i patir de ben a prop els efectes del “valencianisme” radical dels grups d’acció, el GAV, en l’anomenada Batalla de València. A Catarroja, recorde que l’alcalde Cubillos ens va convidar a un acte del partit i, pel carrer, eixos “patriotes” ens llençaven de tot mentre ens insultaven. La història de Quart va ser més impressionant, tancats en l’ajuntament en protesta de les agressions que rebíem els alcaldes socialistes però aquelles coses, en certa manera, m’encoratjaven.

Era una persona capaç de mediar entre les forces antagonistes i va desenvolupar un paper important com a responsable de l’ordre públic i el control de les accions ultra-dretanes i, fins i tot, amb l’actitud conciliadora que intentava contagiar-nos a la resta. Li férem un homenatge ben merescut.

Josep, podria fer una valoració final d’aquells temps?

Quan vaig decretar que onejara la senyera quatribarrada al balcó, vaig rebre varies telefonades anònimes a l’autoescola on treballava i a l’ajuntament, però no ho vaig fer públic per no preocupar a la meua família (que no volia que em ficara en política), però ser un objectiu de l’extrema dreta em reafirmava més en les meues conviccions polítiques.

En l’ajuntament de 1979 teníem bones relacions amb els regidors de la UCD (l’oposició), una cosa que ara sembla impensable.... En temes ideològics i culturals discutíem molt, però en assumptes de gestió municipal treballàvem colze o colze amb il·lusió: José Peris, Paco Marta, José Emilio el terero, Paco Giner Pera, Ximo Magalló, Juan A. Llopis, Tormos el sariero... tenien delegació de ponències, esmorzàvem junts amb tota cordialitat, anàvem als actes públics amb les dones i mai tinguérem una desavinença personal. Jo vaig dimitir a mitjan legislatura per motius laborals (en anar-me’n a Líbia), però haguera continuat molt agust.

La història del 23-F va ser més grossa: Aquella impotència, la incertesa, l’experiència d’observar reaccions que no “quadraven” als esquemes que prejutjaves, com va ser el cas del recolzament públic en favor de la democràcia de don Vicent Lluesa, un destacat membre del règim anterior, o l’acollonament d’alguns/algunes intel·lectuals d’esquerres, que a partir d’eixe dia es quedaren a casa per sempre. I ací vull fer referència al Cap de la Guàrdia Civil,

L’oposició forta estava al carrer, en aquells hipòcrites de casino que tiraven la pedra i amagaven la ma. En

157


FALLA PORT DE SILLA 2016 1991 vaig tornar a la política municipal per fer-me càrrec de la gestió urbanística, la qual cosa també requeria un alt nivell d’exigència, i tant l’experiència “ideològica” dels primers anys com la següent experiència “tècnica” em demostraren que la política absorbeix, esgota i comporta moltes decepcions. No... no vull dir que estic decebut amb la Transició, passa que la política, des de meu punt de vista, s’ha vist reduïda en l’aspecte humà i ha guanyat excessivament en mercantilisme, en una lluita deslleial, duta inclús al nivell personal. Hi ha més interès en accedir al poder que en explicar projectes i convèncer a la gent, un comportament egocentrista que allunya els polítics del carrer, i a la inversa, també allunya als ciutadans del seu compromís social, només cal mirar com augmenta el desinterès i l’abstenció.

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA imatge de la democràcia, donant cabuda a formacions reaccionaries i malbaratant unes expectatives que havien nascut de la il·lusió. Una il·lusió, que al meu cas ha anat esvaint-se i potser no torne mai.

JOSEP L. PITARCH

Vosté va ser una persona clau a la Transició per molts motius, però potser el fet d’estar expulsat de l’Institut és el més cridaner…Què pot contarme del temps que va passar a l’Institut? El curs 69-70 vinguí a Silla, a viure i a treballar a l’Institut, acabat d’inaugurar, i és en aquest centre on coincidim una sèrie de professors més o menys de la mateixa corda i uns magnífics estudiants, amb els quals encetem un procés educatiu innovador, que acaba “preocupant” tant a les forces vives del règim que no paren fins expulsar 9 professors. L’ambient que s’hi respirava era doble. Un de positiu, el que envoltava les classes i les activitats d’una part del professorat, que diríem “progre” i l’ambient fastigós i en alguns moments preponderant dels professors de l’ala carca. De tota manera, l’Institut significà per a Silla un impuls extraordinari en més d’un sentit. Per una part es convertí en un referent de cultura per a la població i al centre s’hi feren activitats a les quals s’invitava a participar el veïnat (per exemple teatre, conferències, classes de valencià...). Tenint en compte el règim polític del moment, allò tenia molta importància, malgrat les limitacions.

En resum i des d’una perspectiva d’esquerres, d’aquella època caldria recollir les experiències positives i oblidar-se dels personalismes, que també n’hi hagueren. Però no volem aprendre la lliçó.... i així ens va.

Pitarch, a l’actualitat.

Al cas de Silla, des de fa tres legislatures exactament, s’arrossega una perillosa dinàmica que afavoreix el conflicte personal, motivat pels interessos partidistes, la desconfiança, la revenja d’actuacions passades i la falta de diàleg entre els responsables. Això és un greu error, perquè primer són les persones, després les idees... i per damunt de tot, el poble que t’ha elegit.

Josep Lluís Pitarch va ser un dels membres més actius i prolífics dels moviments antifranquistes. Va ser professor de l´INEM i hi va participar de les accions culturals i polítiques contra l´Ajuntament. Va ser també, membre fundador del CUIDES.

No es tracta de repartir culpabilitats sobre qui va encetar la picabaralla, això no solucionarà el problema.... cal dialogar entre adversaris.... reflexionar sobre la imatge que s’està donant i el calvari en que s’ha convertit la política municipal, que poc a poc també desprestigia la pròpia

Quina influència va tenir el professorat sobre els alumnes? En el sentit que t’he dit, els alumnes reberen dosis interessants de referents democràtics, evidentment inèdits per a ells, per part d’aproximadament la meitat del

158

159


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

professorat; curiosament, les primeres “autoritats” docents érem de la corda (Esperança Cano, Maite Rodríguez, Elisa Sanchis, Alícia Payà, Leopoldo Vivó...), cosa que canvia en part quan es renovà la direcció del centre i finalment quan caigué en mans d’un perfecte inútil i extraordinari repressor, el director Ferrando.

Saragossà, Vicent Ramírez, Empar Tortosa; etcètera, etcètera: moltíssims i lamente no citar-te’ls tots i sols ho faig de la gent d’ací, perquè l’Institut rep alumnes de Benifaió, d’Almussafes, Alcàsser, Picassent, etc. i en aquests pobles també hi arriba la influència del que s’està fent a Silla.

Com a conseqüència, crec que aquells anys s’han de considerar crucials perquè marcaran la trajectòria política futura de molts d’aquells estudiants, cosa que s’anirà veient al llarg dels anys.

Què va passar per tal que abandonaren l’Institut vosté i els altres professors? No l’abandonàrem, senzillament no ens renovaren el contracte, exactament a 9, perquè fórem considerats els més perillosos. O siga, ens expulsaren de l’ensenyament, perquè evidentment a ningú ens anaven a contractar en cap altre Institut. Què havíem fet? Realment, de tot, encara que moderadament. Hi havia la decisió governativa de porgar el centre de certs elements, i entre ells hi era jo.

Quanta gent (alumnat) recorda que va dedicar-se després a l’activitat cultural, política, reivindicativa…? Per l’Institut començaren a passar els jovenets i les jovenetes que, a la llarga, arribarien a ser uns excel·lents professionals de tot, i sols basta repassar la nòmina: professors universitaris com Abelard Saragossà, Vicent Zaragozà ‘canó’; d’Institut com Joan Domènech, Joan Iborra, Cristina Gonzàlez, Teresa Llopis, Paco López; mestres com Josep Lluís Cases, Xelo Calvo; professionals de la cultura, com Xelo Carbonell, Jesús Escorihuela, Benja Doménech, Pau Lluesa; industrials com Joan Perales, Vicent Alba; artistes com Albert Forner i Miquel Gil; metges com Emili Peris, Imma Calvo, Paco Giner; i economistes, advocats, gestors, gerents, etc. com Vicent Valero, José Manuel Castaño, Lluís Arévalo, Filiberto Sanramon, Pep

Ho sabia perquè havia tingut dues advertències, de signe ben contrari: per una part, l’alcalde Brocal m’havia advertit que venien a per mi i que havia de canviar d’actitud, perquè sinó ho pagaria; ell s’oferia a tirar-me un cable si “canviava”.

PSUPV, PSPV). I havia altra gent molt implicada com un famós capellà de Sant Roc (lamente no recordar el nom). Vull fer un record d´un metge, Vicent Uribe, (PC), fill menor d’una família de represaliats, amb el qual mantinguí una estreta amistat i amb qui em vaig beure una botella de xampany davant la tele el dia que enterraren a Franco. Recorde que Uribe plorava.

De totes maneres no oblidaré mai la seua noblesa i la seua decisió sobre mi. Finalment, el detonant fou la clara i decidida defensa que els 9 professors expulsats férem, per escrit i de paraula, de la professora Elisa Sanchis, sobre la qual havien decidit d’actuar la policia i l’administració, acusant-la de comunista.

Com descriuria la vida política al poble en aquests anys? Als pobles no era com a la ciutat i per això hi havia, en general, tanta por a manifestar-se públicament i fins i tot en privat. Hi havia l’alcalde Roberto Brocal, que era tota una fitxa, i el poble estava simplement quiet, a excepció de les activitats “culturals” que organitzaven les persones que he citades i altres (Bonifaci Conde, Rafi Jareño, etc).

Tot aquest afer arribà a produir una important quantitat d’articles de premsa i fins i tot apareix molt ben retratat al llibre de Francesc Candel “Crónicas de Marginados”.

Cal tindre en compte que aquests anys són els de les grans i errònies transformacions de Silla (Barriades de Sant Roc i Sant Lluís, arribada de molta immigració, proliferació de fàbriques sense ordre ni concert: problemes de tot tipus, que s’agreujaran a la llarga).

A banda del seu treball a l´Institut. Quines implicacions pro-demòcrates tenia? M’hi vaig ficar, només vindre a Silla, a fer tot tipus

Per altra part el comandant de la Guàrdia Civil, sergent

d’activitats que, evidentment, cridaren l’atenció d’altres

En realitat, Brocal era el perfecte prototip de franquista

Diana, m’havia explicat “secretament” que tenia ordres de

elements de la mateixa corda, que també es movien per

analfabet, o siga dels que tenien posat el cor en el règim,

vigilar-me estretament i d’informar negativament de mi; a

la ciutat i actuaven fent algunes coses, i ens trobàrem.

perquè d’ell passaven casa, i feien i desfeien com uns

ell això li havia provocat un greu problema, perquè estava

Vull recordar el tio Vicent Martínez, que dirigia una falla

sàtrapes, de manera que vivien i viuen, els que encara

molt agraït (són les seues paraules) a la manera com

“democràticament”, Lluís Martínez i el grup que dirigia format per Àlex Iborra, Carme i Xelo Zaragozà, etc. (USO,

queden, pendents de qualsevol cosa que fera perillar el

havia ajudat la seua filla a estudiar i com havia aconseguit

160

fer un miracle amb la filla, i ella li parlava tant bé de mi, estava disposat a eixir en la meua defensa. Al poc temps el comandant fou traslladat a Euskadi, i, segons m’assabentí, deixà el cos. No sé si el que féu per mi tingué a veure amb el que li feren a ell, o no. Com no el torní a trobar i morí, lamente no poder saber quina fou la meua responsabilitat en el seu procés.

seu status quo, cosa que els treia i trau de polleguera.

161


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA independentista (PSAN), passant pel PSOE, PSPV i PCPV, a més dels sindicats (CCOO, UGT, USO, CNT).

Eren, i són, gent que estaven i estan disposats a veure rojos i catalanistes per tot arreu, i disposats a fer qualsevol cosa per a autoprotegir-se: per exemple a fer la depuració

Ens reuníem mig d´amagotis en un local que ens deixava la família Llopis (UDPV) i fèiem un butlletí, notes de premsa, articles d’opinió que publicàvem on podíem. Vull recordar el cas d’una carta oberta al ministre Fraga, que publicà Levante i per la qual l’alcalde em posà una querella criminal, perquè jo era l’autor material i qui l’havia duta al Levante, malgrat que la signava el CUIDES. El dia de presentar-me a l’Audiència aní jo sol, amb l’advocat Vicent Àlvarez: de Silla, ningú s’atreví o pogué acompanyar-me...

que feren entre el professorat de l’Institut.

El CUIDES. Com va nàixer la idea? Des de la meua expulsió de l’ensenyament jo treballava al Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma (que després esdevindria Acció Cultural del País Valencià) i tenia l’oportunitat d’estar prou assabentat de moltes coses, entre d’altres de la doble plataforma: la Junta Democràtica i la Plataforma de Forces... S’estava parlant de confluir i no hi arribàvem i aleshores tinguí la pensada de fer un Comitè Unitari i Democràtic de Silla (CUIDES).

Quina influència o importància va tenir el CUIDES a la Transició? Amb el que t’he dit ja pots pensar que al CUIDES hi érem tots els qui teníem compromisos polítics amb els partits i sindicats democràtics, o siga els qui temps a venir protagonitzaríem les activitats polítiques més diverses. Posteriorment i a mida que la democràcia anava fent acte de presència s’incorporarien noves cares.

La cosa tingué èxit.El fet és que algunes persones vinculades a partits polítics i sindicats tenien una certa confiança amb mi i això em permetia mantindre “contactes”, de manera que va ser a casa meua que un dia cridí uns i altres i els presentí entre ells, perquè molts no es coneixien. I va ser a continuació quan llançàrem la idea d’organitzar un Comitè Unitari i Democràtic de Silla (CUIDES) abans que la Junta Democràtica i el Consell Democràtic formaren la taula de Forces Polítiques i Sindicals (1976), cosa que ens feu un poc famosos als sillers. Al CUIDES hi havia de tot, hi estàvem tots, des de la dreta (UDPV), a l’esquerra més radical (MCPV, OIC, Bandera Roja), l’esquerra

Quin paper desenvolupa vostè al Comitè? Allí no hi havia cap organització i cadascú feia alguna cosa. Jo, des del primer moment, m’encarreguí de la part de la premsa i de fet Silla començà a aparèixer amb molta freqüència als papers escrits (Levante, La Vanguardia,

162

Las Províncias, Canigó, Valencia Semanal...). Aviat ens trobàrem, amb la ploma a la mà, Lluís Martínez i jo, que començàrem a signar alguns escrits a mitges...

de Paco Burguera, Joan Fuster, etc) i em posà allí, malgrat les diferències ideològiques (haig de dir que tant ell com jo hi duràrem un any, ell precisament per haver-me confiat aquell càrrec!).

I com actuen les autoritats franquistes del poble, aquests anys?

A Silla, els dos partits de l’esquerra que acaben tenint representació són el PSOE i el PC, amb els quals el nacionalistes i evidentment jo, mantenim bones relacions i fins i tot col·laboracions, especialment amb els socialistes, en les llistes dels quals arribarà a haver alguns nacionalistes, en aquestes i en posterior eleccions (Helena Cubells, Vicent Brocal, Josep. L. Cases, Eliseu Frígols, etc). Però els nacionalistes con tal no ens presentem en aquestes primeres eleccions.

Viuen acollonats, especialment l’alcalde, al qual no deixem ni alenar, de tantes crítiques que li continuem fent, acusant-lo de tot, de feixista, de dictador, etc. Ens tenen por, evidentment, i llevat del cas que acabe de contar (em referisc a la querella) no s’atreveixen a res més, a excepció del boicot que li fan al tio Vicent Martínez en la falla que presidia, a Pepe Montalban, a la nova falla del Port, etc. i algun malpensament que tenen.

Jo personalment mantinc les bones relacions amb Lluís Martínez i el seu grup i hi col·labore un poc (butlletí municipal), sense refiar-me´n del tot, com tampoc se’n refiaven ells de mi, perquè se’m vetà per a ser anomenat cronista del poble (els socialistes afirmen que qui en vetà fou el PC de Paco Llavata! Possiblement foren tots plegats...).

Finalment, en abril de 1979 es fan les eleccions a l’Ajuntament. Quin és el seu paper? Per quin partit es presenta? En les primeres eleccions generals (1977) ja s’ha vist que Silla vota majoritàriament per l’esquerra, cosa que es confirmarà en les municipals de l’any 79. En aquells moments jo ocupava un càrrec de responsabilitat en una conselleria, la d’Educació que dirigia UCD; evidentment, hi estava per raons “tècniques” per a ocupar-me’n del tema de l’ús i ensenyament de la llengua, pel fet que el conseller, J. L. Barceló, era un nacionalista convençut (amic

El cas del primer alcalde democràtic, Albert Vedreño, que dimití al poc temps, com el va viure vostè? A què creu que es degué aquella dimissió? Vedreño està vivint en aquell temps una situació personal difícil (se li ha mort un fill i això l’angoixa

163


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

especialment), a més no tenia dedicació exclusiva al càrrec i no podia controlar bé la situació; siga com siga finalment Vedreño va dimitir cosa que possibilità que el substituira Lluís Martínez.

LLUÍS MARTÍNEZ

Des de l´any 70 al 75, els darrers 5 anys del franquisme, amb Franco viu, vol dir-me quina va estar la seua activitat política? I social? A partir de 1968 (jo tenia 22 anys) un grup de joves començàrem a treballar organitzant activitats culturals. Jo passava llargues temporades fora, doncs estudiava a la Universitat de Barcelona. També el servei militar m´obligà a absentar-me durant un temps. El 21 de Desembre de 1969 vaig tornar al poble definitivament. Fou a partir de 1970 quan aquell grup de joves encetà una activitat contínua i sistemàtica que es va perllongar durant uns anys fins l´aparició dels partits polítics (cap a 1976, poc dalt o baix).

Evidentment, jo no estava en l’intríngulis del partit i de cap maniobra i me n’assabentí a cosa feta, cosa que no m’agradà gens. Al poc de temps, aprofitant la crisi del canvi de bandera, m’acomiade definitivament del PSOE, enviantli aquella mateixa nit una carta a l’alcalde. Curiosament, l’endemà de bon matí, l’alcalde m’estava esperant per a demanar-me que no ho fes i, entre altres arguments, en digué que ell s’havia jugat mig bigoti perquè els socialistes em deixaren escriure al butlletí municipal (que jo els havia pràcticament organitzat!). Ho deixí anar, els deixí anar. Des de llavors jo i els nacionalistes de Silla comencem seriosament la nostra pròpia operació política, posicionantnos enfront dels socialistes i esdevenint finalment irreconciliables amb el successor de Martínez, Paco Baixauli, per les seues actuacions extravagants, poc democràtiques i gens nacionalistes. I fins ara.

164

Durant aquest temps podem diferenciar tres etapes:

Gran activista per la democràcia, va ser membre fundador del Grup d’Amics de la Cultura, de l’AISO, del CUIDES, del PSPV a Silla i, a més, primer alcalde amb vocació política després de l’etapa franquista. Aquesta entrevista amb l´alcalde Martínez consta de dues parts, una primera més antiga i una altra que completa la que vaig realitzar fa uns anys. He decidit presentar-les conjuntament com si fós una única entrevista.

a) Una primera (1970-1974), de més incidència en el camp de la dinamització cultural, en la que l´objecte principal era sensibilitzar la població sobre el problema lingüístic. La recuperació i generalització de l´ús del valencià, la seua introducció a les escoles, l´ensenyament a les persones adultes, incrementar la seua presència en els mitjans de comunicació, la promoció de la lectura en valencià, etc. Durant aquest anys organitzàrem, entre d´altres activitats, la presentació de la Gran Enciclopedia Catalana, cicles de conferències, cursets de llengua, literatura i història del País Valencià, quatre edicions del Concurs de Redacció

165


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

i Dibuix Jaime I, etc. Aquest concurs va causar un fort impacte social: aconseguirem participacions de quasibé tres mil xiquets (més del vuitanta per cent de la població escolar del poble). Cada xiquet presentava els seus treballs, obligatòriament en valencià, i rebia un obsequi només per participar. Després, quan varen comprovar la incidència que tenia, intentaren prohibir-lo, però, ja no pogueren. Es limitaren a posar entrebancs i prou. El grup executor de tota aquesta activitat s´identificava amb el nom de “Grup d´Amics de la cultura”.

la nostra activitat es radicalitzava i el control i repressió de les autoritats augmentava. Les visites de la Guàrdia Civil i la Brigada Político-social eren freqüents, però, mai s´atreviren a fer res més que a amenaçar i pressionar: Ens cobria el mant protector de l´Esglèsia, cosa que els confonia molt i no sabien com menjar-se. Tot i això, la participació directa de persones del poble no va sobrepassar mai la xifra d´unes poque decenes. Cal dir també que des del primer moment mantinguérem contactes amb grups de joves d´altres pobles de la comarca (Alcàsser, Picassent, Catarroja, Massanassa, Aldaia, Sedaví, Paiporta, Castellar, etc). De les persones amb les que ens vàrem relacionar durant aquests anys, recorde a Eliseu Climent, Josep Vicent Marqués, Vicent Álvarez, Pep Guía, Vicent Soler, Josep Lluís Blasco, Emèrit Bono, Vicent Miquel, etc.

b) A partir de 1974 i fins 1976, l´activitat va derivar cap a manifestacions de contingut més polític i social, fou el moment de la legalització del grup com una corresponsalia de l´Associació d´Amics i Antics Alumnes de l´Institut Social Obrer de l´Arquebisbat de València (A.I.S.O.). En aquest temps obrirem un local social, primer al carrer de Sant Roc i després al carrer d´Hernán Cortés. Bàsicament l´activitat de l´Associació era una Assessoria Laboral per als treballadors, xerrades de contingut polític i sindical, campanyes de sensibilització i mobilització front a problemes d´índole política, social, mediambiental, sindical, cinema-club. Durant aquest temps, tal com la situació política evolucionava, l´interès de la gent més desinqueta del poble es despertava,

D´aquesta segona època destacaria la participació d´alguns de nosaltres en la campanya de defensa del Saler (1974-75), en la difusió clandestina de l´Avantprojecte d´Estatut d´Autonomia del País Valencià (Estatut d´Elx, 1976) i, com no, en la creació d´una plataforma d´oposició democràtica al poble de Silla. c) Finalment, a partir de la mort de Franco, una tercera etapa en la que entrem directament en la transició política. A la seu de l´A.I.S.O. es varen

166

de temps aquest panorama desolador: a part del que he dit més amunt, cal destacar l´aparició d´un moviment veïnal al barri de Sant Roc i la fundació de la Cooperativa de Consum de Silla, creada per treballadors de Uniwall.

presentar gairebé tots el partits polítics i sindicats: el PSOE, el PSPV, la UDPV, el PSAN, el PCE, la UCE, la UGT,CCOO, USO. Durant la primera vaga de Ford, el comitè de Vaga es va reunir en alguna ocasió en aquest local.

Des de la mort de Franco (1975) a la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques, Silla viu uns anys d´intensa activitat política. Encara continua governant el mateix alcalde franquista, Brocal, però els grups s´estan organitzant i actuen a cara descoberta, exigint un canvi de la situació i més llibertats, s´hi fa una crítica durísima cada dia, a la premsa especialment. Quin paper hi juga vostè en

Com descriuria la vida política al poble en aquests anys? La vida política d´aquella època era molt distinta a ara. L´absència de democràcia i la manca d´organitzacions d´esquerra legals i les doctrines “desarrollistes” feien que la política municipal en els darrers anys del franquisme només girara al voltant dels interessos econòmics dels especuladors, que ni tan sols eren del poble. Els negocis urbanístics més descarats els feu el senyor Gil Terrón amb la construcció del barri de Sant Roc i un temps després, ja en plena transició democràtica, el barri de Reis Catòlics. Això sí: de la mà d´algun espavilat del poble.

aquests anys? A l´estiu de 1975, encara vivint Franco, es produeix el primer enfrontament entre un veí i l´Ajuntament amb un ressò públic als mitjans de comunicació. Jo en vaig

Eren uns anys en què a Silla no hi havia cap organització política, ni de dreta ni d´esquerra, legal o clandestina. Una absència d´estructures socials i econòmiques (només la Cooperativa Agrícola tenia un cert pes) i una manca de líders absoluta. Ni tan sols Roberto Brocal, alcalde aleshores que fou fins i tot Procurador en les Corts franquistes tingé el mínim pes social al poble, fora de la seua petita cort de pilotes i aprofitats.Tanmateix, l´aparició d´un proletariat industrial al poble durant aquest anys feu canviar en poc

ser el primer protagonista quan vaig enviar una carta al diari Levante manifestant la meua discrepància amb la decisió de plantar un monument al llaurador al Parc de Silla. Després hi varen participar més persones generant una forta polèmica que enllaçaria amb l´aparició d´una plataforma d´oposició cívica i política. Aquesta dinàmica va durar fins les primeres eleccions democràtiques a l´Ajuntament, el dia 3 d´abril de 1979.

167


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Roberto Brocal, procurador en Corts, va votar en contra. Han perdut la iniciativa i el poc prestigi que hagueren pogut tindre en algun moment. Després, una vegada coneguts els resultats al poble de les primeres eleccions generals del dia 13/6/77, l´Ajuntament franquista amb Brocal al cap va presentar la seua dimissio al governador civil. Aquest no els se la va acceptar i senzillament desaparegueren de l´Ajuntament. Fins 1979 que es va constituir el primer Ajuntament democràtic, passaren dos sense govern municipal. Només l´actuació del Secretari de l´Ajuntmant d´aleshores, en Ramón Daza, va evitar el colapse de l´Administració local.

Durant aquests anys els esdeveniments politics es succeïen a una gran velocitat provocant en poc de temps el canvi polític i social de conseqüències més profundes en la historia moderna de Silla. Em cap el privilegi d´haver estat coprotagonista d´aquesta evolució en companyia d´unes quantes persones més en els primer moments i després amb tot el poble de Silla. Vaig ser fundador de la primera plataforma d´oposició democràtica i unitària (el Comitè Unitari i Democràtic de Silla, CUIDES), fundador de l´antic PSPV al poble (d´aquest Partit vaig ser President del seu Consell Nacional i membre de la Comisió Executiva). Després de la unitat dels Socialistes, ja com a militant del PSOE vaig ser membre de la Comissió Executiva d´aquest Partit al País Valencià i membre del Comitè Nacional.

Finalment, en abril de 1979 es fan les primeres eleccions a l´Ajuntament. Quin és el seu paper? Per quin Partit es presenta?

Com actuen les autoritats franquistes al poble, aquests anys.

Uns mesos abans de les eleccions municipals es va realitzar la unitat dels Partits Socialistes. A Silla, el PSPV es va incorporar al PSOE formant una sola organització socialista en el nostre poble. Després d´això, a la llista del PSOE figuràvem quatre persones procedents del PSPV i tots vàrem ser regidors. Jo era el número dos de la candidatura. Vaig tenir una participació molt directa en la preparació de les eleccions, des de la confecció de la llista d´aquest Partit, la redacció del programa electoral i la preparació i execució de la campanya electoral (en aquell temps jo era Secretari General del PSOE) i també en la creació d´una

Entre la mort de Franco i les primeres eleccions generals el 15 de juny de 1977, les autoritats franquistes es mostren cada vegada més desconcertades. La contestació dels demòcrates és cada vegada més forta i no tenen arguments per defensar-se. El recurs a la repressió ja no és aplicable. La política es fa ja d´una altra manera. No saben interpretar la nova situació, ni tenen capacitat per reaccionar amb dignitat. Cal destacar que en la votació per aprovar la Llei de Reforma Política, de Suárez, que va obrir formalment el procés de soterrament del franquisme,

168

Partit que hem hagut de reconèixer després i aceptar les conseqüències.

organització nova per l´Ajuntament. Als pocs dies de les eleccions va dimitir l´alcalde (Alberto Vedreño) i entràrem en un termini de temps de provisionalitat fins que el 16 de novembre de 1979 vaig ser elegit alcalde de Silla.

Per completar l´entrevista, podria parlarme més en profunditat de les organitzacions socials i polítiques no institucionalizades, és a dir, abans de la creació dels partits…

El cas del primer alcalde democràtic, Alberto Vedreño, que dimití al poc de temps, com el va viure vostè? A què creu que es degué aquella dimissió?

Bé, doncs el CUIDES, per exemple, va constituir-se amb carácter d´oficialitat mitjançant un Manifest Cívic adreçat al poble de Silla. La gent del CUIDES eren els que estàvem cansats de la repressió i de la manca de llibertats. Recorde que atorgàvem molta importància a l´assemblearisme i que usàvem moltíssim l´adjectiu “autogestonari”. Fins i tot la Democràcia Cristiana usava aquell concepte, fent malabarismes argumentals. A vore com podia explicarse que la Democràcia Cristiana defensara l´autogestió? Però Llopis era un home al qual li agradava tot allò que es respirava al CUIDES i tot el que estàvem fent, tant com als altres!

En aquells moments, a més de ser el número dos de la llista del PSOE, era tinent d´alcalde de l´Ajuntament i un militant qualificat d´aquest Partit. El problema m´afectava molt directament i en bona mesura tenia una forta responsabilitat a l´hora de buscar una solució. La dimissió de Vedreño no va tenir cap conseqüència negativa per al poble ni per a l´Ajuntament. Les funcions d´Alcalde les feu transitòriament Pep Antich i fins i tot en algun moment Paco García (Llavata, del PCPV). La crisi es va resoldre per la direcció del Partit Socialista designant-me a mi mateix candidat i fent una nova elecció pel Plenari de l´Ajuntament el dia 16 de novembre de 1979.

Evidentment, ningú representava oficialment cap partit però tots ens coneixiem de sobra. La constitució del CUIDES, o el seu Manifest Cívic, va ser signat per Ignacio Rodríguez (que era del PSOE), Jesús Llopis (per la UDPV), Williams Alba i Puig (UGT), Vicent Soriano (del PC), Benito Floro (CCOO), Veremundo Martínez (en representació de la Cooperativa), Pitarch i jo, que no érem de cap organització però que hi érem ací i enllà sempre. Mon pare

La causa de la dimissió de Vedreño és ben senzilla. No era la persona adequada per ocupar el càrrec. No tenia la capacitat política, preparació tècnica, ni nivell cultural suficients per desenvolupar la missió que li havíem encomanat. La seua designació fou un error del

169


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

no estava afiliat al PC en eixe moment. Ell era comunista de cor des que va passar els anys de la Guerra Civil amb uns militars rusos. Ell va meravellar-se del tracte i la cultura d´aquells homes, tant que quan va tornar a casa ja havia assumit aquelles idees. Quan va arribar la democràcia no va dubtar en afiliar-se al PC i, fins i tot, va ser regidor a la primera legislatura quan jo era alcalde pel PSPV-PSOE. La seua aventura a la política no va ser tan gratificant com ell imaginava i va tenir algunes discrepàncies amb els membres del partit comunista. Passats els quatre anys va abandonar el PC però mai no va voler afiliar-se a cap altre partit perquè s´estimava més no participar-hi que pogueren acusar-lo de canviar de jaqueta…

Barcelona, on estudiava) i que el Grup va aconseguir organitzar la Biblioteca Municipal. En aquella època aquella activitat li va costar a l´Ajuntament unes despeses al voltant de les 200.000 pessetes (el que suposava el 10% del pressupost municipal) fraccionades en tres anys. La meitat d´eixos diners el destinàvem a la compra de llibres, quasi esgotarem els fons de l´editorial Aguilar, i la resta era per a mobiliari i condiconament. Es va crear la Junta de la Biblioteca per gestionar tot allò però un franquista exaltat, Juan Ferreres Sanchis, d´un estil ben diferent a Lluesa, va exercir influència sobre l´alcalde i ens van fer fora de la Junta. I la Biblioteca va tancar portes?

Però açò de la Transició és com una cistella de cireres: Totes juntes. Hi havia gent al CUIDES que provenien d´altres organitzacions i hi havia moltes organitzacions

No, Lluesa la va mantenir oberta i funcionava amb una afluència important de lectors. La Biblioteca estava al que són ara les dependències de la Policia Local, era xicoteta però tingué un gran èxit. Brocal va ser qui la va tancar.

abans o al mateix temps que el CUIDES. Mira, el grup Llavor, per exemple, eren més joves i no hi teniem un contacte permanent. Potser mitjançant Pitarch que els coneixia de l´Institut perquè havien estat alumnes seus… La majoria d´aquells joves va acabar a la USO. També hi era l´AISO (Associació d´Antics Alumnes de l´Institut Social Obrer), que no era altra cosa que la forma legal que va adoptar el Grup d´Amics de la Cultura. El Grup d´Amics de la Cultura va encetar la seua activitat al 1968, manava aleshores Lluesa, amb el tema de la Biblioteca. Recorde que aquell any el vaig passar a Silla (jo anava i venia de

Jo vaig marxar novament a Barcelona i en tornar, a l´any 1970 es quan reiniciàrem l´activitat del Grup d´Amics de la Cultura, encorajats per aquella primera experiència. Encetàrem la nostra activitat cultural amb el Primer Cicle de Cultura. Aquell Cicle oferia conferències (recorde una de Vicent Miquel i Diego, de la Democràcia Cristiana, que més tard va ser membre del Consell Preautonòmic en temps d´Albiñana), també s´oferien Recitals de Cançó al cinema Rex de la Plaça, i un Cine-Fòrum, que Brocal no

170

coses anaren complicant-se a poc a poc. La Guàrdia Civil va vindre a ma casa i va requerir la meua presència a la Caserna. Afortunadament ens emparava el paraigües de

veia amb bons ulls. La primera sessió la vàrem celebrar amb la presència del Comandant de la Guàrdia Civil (que va avorrir-se com un “pato”) perquè havia de controlar l´assistència. El que realment li preocupava Brocal era el col·loqui posterior a la projecció. A partir d´aquell moment tot va començar a funcionar més seriosament. Va arribar Pitarch al poble, ens va localitzar i va voler unir-se a nosaltres i a les nostres activitats culturals…

l´Esglèsia, concretament el de l´Arquebisbat de València del qual depenia l´Institut Social Obrer. A la Caserna vaig informar al Comandant que hi existia un Concordat pel qual l´Esglèsia no havia de rendir-li comptes a l´Estat espanyol de les seues activitats. A més, mira per on, eixe dia el Cap de la Guàrdia Civil va assabentar-se que la seua filla era la Presidenta de la Junta Directiva del Cine-Club!

Després, a l´any 1973 es va constituir l´AISO.

En qualsevol cas, aquell Guàrdia Civil va posar-me al dia

I Brocal va prendre por?

del que realment ocorria: Hi havia més gent interessada en fer desaparèixer l´Organització i, de segur, anaven a iniciar-se noves accions en contra nostra. Efectivament, eixa mateixa nit o al sendemà de nit, a la matinada, va acodir a ma casa la Brigada Política i Social. Afortunadament, jo personalment havia anat a parlar amb el rector que obstentava la direcció de L’ISO, que va donar-me instruccions clares sobre el que havia de fer: No obrir mai ningú. I així ho vaig fer. Després d´aquella nit no tornaren a molestar-me pel que tenia a veure amb l´AISO. A més, és que ell personalment (i davant meu) havia telefonat el Cap de la Brigada a València per assegurar-se que a Silla no patiriem cap problema. Parle de l´Octubre de 1974. després vaig treballar amb eixe home a l´ISO de València (a la Junta Directiva de l´organisme, a l´Arquebisbat) perquè entendràs que no podia negar-me, fins que aquell

Sí. Llogàrem una casa al carrer de Sant Roc, propietat d´una dona major, de tradició dretana, que va tenir por del que passava allí dins i ens va fer fora. Recorde que, abans d´anar-nos-en va produir-se una visita de la Brigada Político-Social. Després cercarem un nou local i ho varem fer amb més mala idea perquè, tot i ser el propietari un home conservador (Andrés Llopis), coincidia que era un home enfrontat amb Brocal i allò ens beneficiava. L´AISO oferia una Assessoria Laboral, que posava nerviosíssims a les autoritats i també oferia altres seccions i activitats com les conferències, les publicacions i el CineClub. En el cas del Cine-Club hi entrava tot el que volia (no només els socis) excepte la Guàrdia Civil que vigilava les nostres accions des del carrer. Brocal va arribar a comparar-nos amb terroristes… Així que, a l´any 1974, les

171


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Bessó també escriu a Tele/Express (el 25 d´agost) sobre el tema. Julio Carbonell ens contesta el 3 de Setembre. Els escrits es multiplicaven. Hi ha un altre article, signat per altra gent, recolzant tots els arguments de la meua primera intervenció al diari. Signaven mon pare, Vicent Soriano, Inés Felipe, Vicent Zaragoza (“Cebolla”), Vicent Peris (“el Cresido”), Eduardo Riera (vice-president de la Cooperativa), Paco Carbonell, Paco Benaches, Ildefonso Benaches i Salvador Ferrer. També està l´article de mon pare a Valencia Fuits, i a la mateixa revista un altre de Rosa Solbes. A poc a poc anava adherint-se més gent com, entre d´altres, Pitarch, Miguel Castro, Navarro, Magraner, Dani Palomares, José Martí (“El Quadraet”, que també hi va estar en tota la història de la Biblioteca), etc. I finalment, Canigó va tractar també el tema, el tio Martínez va escriure

rector va retirar-se del càrrec… Bé, doncs el local de Llopis ens costava unes 4000 pessetes i jo mateix asumía aquella despesa, que ningú mai va saber com es financiava. En aquell local també, en alguna ocasió, es va reunir el Comité de Vaga de Ford. Jo, a les primeres reunions vaig fer com si no estigués assabentat però, ja veus, no va ser casualitat que aquella famosa manisfestació fora convocada a Silla. Dels de Ford, el que feia d´interlocutor amb nosaltres era Vicent Álvarez, d´OIC, que era casat amb una d´aquelles professores de l´Institut, l´Elia Serrano. Vicent va començar a freqüentar l´AISO al voltant de 1975… Recorde que era l´època de la polèmica del monument al llaurador… Sí, que va resultar molt important… (Martínez Benaches obri una carpeta i em mostra un dossier, confeccionat per ell mateix, sobre els

una sàtira al llibret de la Falla, i la revista Mundo (aquesta de tirada estatal), on Eduardo Álvarez Puga reflexiona

fets del monument).

sobre el paper dels ciutadans en tot aquest tema quan diu

I tant. Tot va començar quan mon pare va veure publicat un article seu al llibret de Festes. Ell l´escrigué perquè era el President de la Cooperativa, i es queixava de la mala situació del camp. Però va ser el 3 d´agost de 1975 que apareix un article en premsa sobre el monument al llaurador escrit per J. R. Torró (tot sense que ningú li ho demanara). Aprofitant allò va començar la “traca”. Jo mateix vaig escriure´n un altre, agraïnt l´article de Torró i fent públics tota la sèrie de problemes que patia el poble. El 12 d´agost va ser publicat aquest article. Pep Soriano

“Ya están maduros”, per a rebre la democràcia, és clar. Brocal , que se´n pujava per les parets, va crear el “Boletín Municipal” per informar al poble sobre el projecte, però hi havia molta gent contra el monument, i a favor de la democràcia. També hi havia molts en contra del propi alcalde que havia fet i continuava fent molt de mal a Silla. Només cal referir-se a l´assumpte de les urbanitzacions de Sant Roc i Sant Lluís.

Què pot contar-me d´allò?

per un defecte de l´urbanització. Clar, el Ponent de Serveis Municipals era Ximo Magalló, de la UCD, i calia fer una reunió amb els veïns. Nosaltres vàrem pensar que Magalló, patiria les ires d´un barri on eren molt d´esquerres i cremats per tants problemes, i decidirem treure-li-ho del cap Magalló i acodir Llucià Almodóvar (que vivia allí), Antich (alcalde provisional) i jo, que era Ponent d´Obres. El cas és que el tema va estar solucionat en pocs dies.

El barri de Sant Roc començaren a edificar-lo a l´any 1969, aprofitant que no hi havia un Pla d´Ordenació i fins que no va arribar Ramón Daza (Secretari de l´Ajuntament) el senyor Gil Terrón campava pel poble com per sa casa. Daza va poder treure-li al constructor el que ara és coneix com “Parc del Satisfetxo” i un altre tros de solar on ara és el col·legi…

Abans d´açò que et conte (manant Brocal), ja ens posicionàrem en contra de l´urbanització del barri de Sant Lluís. Aquest és un altre cas que clama al cèl.

Les deficiències del barri eren evidents i per això, amb el temps, es va crear l´Associació de Veïns. Allò era un desastre, i encara ho és si ho mirem de manera objectiva després d´haver fet millores importants al barri. Només cal fixar-se en la densitat de població, en la qualitat de les vivendes, en els edificis sense ascensors, en la manca de plaçes d´aparcament, i en aquells temps calia sumar problemas d´abastiment d´aigua, enllumenat, males olors…

En aquells temps, aprofitant novament el forat del Pla d´Ordenació, aconseguiren fer la trampa de col·locar una zona “consolidada” per beneficar, altra vegada, Gil Terrón. Aquell constructor no ha tornat a vindre al poble des que el PSPV-PSOE va arribar a l´Ajuntament! Li ho varen fer passar malament a l´alcalde Brocal…

A l´Associació hi podiem trobar gent implicada en la millora del barri com Emilio (el del Bar Stop), José García

Sí. Mira, després de les Generals de 1977, Brocal i tots els seus regidors van dimitir.

Cortés (Pepe, de l´OIC, fundador de l´Associació), Manuel Delgado Talavera, José Mª Martínez Lozano, Francisco San Andrés Safont, Juan Lorente Martínez o José Díaz… En alguna ocasió aquesta gent va aconseguir atraure

Ell ho nega, i diu que allò eren rumors que havia fet córrer l´oposició…

l´atenció dels diaris. Recorde que aquell problema el vàrem heretar nosaltres

Doncs va dimitir. A més, és que tinc un escrit signat per ell i els altres nou regidors. És una fotocòpia (l´escrit) i no

a la primera legislatura. El barri va quedar-se sense aigua

172

173


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Paco Espuig i Llavata. Després vaig intentar parlar amb Manuel Girona però no va poder ser i només vaig poder localitzar Císcar, a l´Ajuntament de Picanya. Ell sabia el mateix que jo, res. En això, mon pare va vindre a per mi i el vaig tranquilitzar i vaig aconseguir fer-lo tornar a casa. Un altre home, del PC (Lucio) també va apropar-se a l´Ajuntament i vaig haver de repetir el mateix procés.

conec si li van donar curs o no. Pel poble va circular la versió que les instàncies superiors van tornar-li la dimissió tal i com va arribar a les seues mans. El fet és que la seua voluntat era dimitir i el paper del qual et parle ho demostra… Després ell va decidir, sent alcalde, dedicar-se a la gestió d´una sucursal bancària que li va oferir el càrrec de Director. El banc era el “Nuevo Banco”, una entitat de l´extrema dreta que finalment va enfonsar-se. Brocal va obrir un compte al banc per ingresar els pocs diners de l´Ajuntament, però és que els veïns del poble no obriren cap compte en aquell banc…

El següent que vaig fer és parlar amb Santana, màxim càrrec de la policia al poble, al qual li vaig recordar que el cos policial tenia el deure de servir l´alcalde i que tots els policies havien d´estar atents per si de cas calia eixir al carrer. Amb tot, no podia prendre´s cap mesura sense seguir les meues ordres. El perill, en realitat, era que arribaren grups d´incontrolats (del poble o de fora) encoratjats pel que estava succeïnt. Soto, Comandant de la Guàrdia Civil, va telefonar també per oferir-me la seua protecció però clar, és que els del Congrés eren de la Guàrdia Civil, i aquell gest tot i ser d´agraïr no era garantia de res.

Ens resta parlar del 23 de Febrer i del valencianisme. Trie vosté l´ordre. El 23 de febrer de 1981 teniem Comissió Permanent, amb regidors de tots els grups polítics perquè allò era com un “minipleno” en aquella època. Hi eren els set membres, més el Secretari i l´Interventor.

Vaig romandre a l´Ajuntament fins les onze de la nit i en eixir al carrer, Santana em va fer una observació sobre tres individus que s´apropaven. Eren Ferreres, Fortuny i Lluesa. Els dos primers venien amb la intenció de prendre posessió de l´Ajuntament i Lluesa amb la intenció de calmar els altres dos. Els vaig dir que calia acatar el “Toque de Queda” i els vaig ordenar tancar-se a casa!

Jesús Escorihuela, “cabo” de la policia, vingué a avisarnos i amb ell venia un militant del PSOE (José López) que insistia en que ens feren arribar la notícia. La veritat és que ens quedarem tots blancs. Vaig decidir donar per finalitzada la sessió i enviar tothom a casa. Tots els presents varen manifestar la seua indignació i, uns pocs decidiren romandre a l´Ajuntament. Afortunadament vaig poder convéncer-los i marxaren. Els regidors de la Comissió eren Antich, Ignacio Rodríguez, Vicent Martínez, Ximo Magalló,

Aquella nit tot eren nervis, a la seu del partit havia de tranquilitzar els afiliats, bàsicament perquè no podiem fer

174

res. Si allò anava endavant tots sabiem el que ens pertocava… Finalment a la 1 de la matinada, després de Pujol, el rei va eixir i en eixe moment sembla que tot aquell intent va frustrar-se. A València, un alt càrrec militar (Caruana) va intentar que Milans Del Bosch es rendira però Milans no va cedir. Ho sé perquè allò va passar al mateix lloc on hi eren segrestats Fernàndez del Rio (Governador Civil) i Pérez Casado (alcalde de València) i Casado m´ho va contar temps després. A les 2 de la matinada, la meua esposa i jo volguerem veure el que havia passat a València. Ja no hi havia tanques però podien observar-se les marques a l´asfalt. No vaig poder dormir en tota la nit. Al sendemà, vaig acodir a l´Ajuntament i tos intentàrem comportar-nos amb nomalitat (dins del que es podia).

l´Ajuntament, i sense cap remuneració. Ximo Magalló va fer un gran paper a la Ponència de Serveis Municipals i Paco Espuig a la d´Hisenda. Altres, malauradament, ja han faltat…

Uns dies després va celebrar-se una manifestació a València per la democràcia i anàrem tots els regidors, també els nostres companys de la UCD. No podia ser d´altra manera.

El valencianisme a Silla, crec que no m´equivoque

Eren gent honesta i amb una capacitat important per treballar pel poble, unes persones que es lliuraren sense reserves a la seua activitat en l´Ajuntament. I tampoc la seua postura respecte al valencianisme va ser excesívament radical… No, de cap manera. No eren bel·ligerants. El que passa és que des de fora els pressionaven i ells tenien entre aquells radicals del poble un bon nombre de votants…

al dir-ho, va reviscolar gràcies al Grup d´Amics de la Cultura. Des d´aquell grup a l´any 1970 encetàrem la reivindicacions per la recuperació de la llengua. Al poble, els que no anaven al camp, començaven a parlar

Quina diferència trobava vosté entre la UCD de Silla i l´autonòmica (que ha estat qualificada pels pensadors i intel·lectuals com un partit que va escorar-se molt a la dreta)?

als fills en castellà! Vull recordar, novament, el Concurs

La gent de la UCD a Silla era gent molt normal. Alguna vegada s´haurà de reconèixer el seu paper a la primera legislatura i, evidentment, em pertocarà a mi fer-ho. No pots imaginar tot el que treballaven eixos homes per

valencià i manuals com “Faristol”. Aquell primer any vàrem

Jaume I per als escolars del poble que va comptar amb una participació extraordinària i on repartirem premis als alumnes i a les escoles. A les escoles, repartiem llibres en intentar fer l´exposició dels treballs (redacció en valencià i dibuix) i el lliurament de premis al Cine Rex però Brocal ho va impedir. Calia trobar alternatives. La fòrmula era

175


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA CONCLUSIONS

se al balcó de l´Ajuntament. Vedreño estava d´acord, però immediatament la gent ultradretana que hi estava a la Plaça va adonar-se´n dels fets i van acodir a “parlar” amb l´alcalde. Vedreño va ordenar la retirada del pendó. Uns dies després jo li vaig recriminar Vedreño aquell fet perquè havia pres una decissió consensuada pel grup. Allò es va resoldre amb un Decret d´Alcaldia, que Antich va oferirse a redactar, i que permetia penjar la quatribarrada i l´espanyola al balcó.

sempre la mateixa: Cercar un local accesible i propietat de persones enfrontades amb l´alcalde. El lliurament de premis es va celebrar finalment a la casa que hi ha al costat de l´Ajuntament, que no era aleshores propietat municipal. Brocal, que no volia que organitzàrem allò, va veure com ompliem la Plaça de xiquets i fins i tot vàrem invitar-lo perquè al concurs havia participat la seua filla! A l´any 1975, abans de la Llei d´Associacions, posarem en marxa el Consell Popular de Cultura Catalana, de la mà de Pitarch i d´Eliseu Climent: Repartiem adhesius per als cotxes, etc. I a més, com que es va redactar l´Estatut d´Elx (una mena d´avantprojecte d´Estatut d´Autonomia impulsat per Fuster, Enric Solà i Eliseu Climent) vaig acompanyar Pitarch a presentar aquell document per tot el País Valencià. Jo vaig anar, fins i tot, a Mallorca (al Monestir de Randa) a presentar allò.

Realment, per als que hem viscut en democràcia i no hem patit la dictadura, resulta difícil entendre el nivell d’assumpció popular de l’estricte mode de governar del règim dictatorial. Ens és complicat imaginar la mancança de resposta d’un poble privat de llibertats. I hem de suposar que l’amarga experiència d’una guerra, les represàlies que hagueren de patir els vençuts i la dura mà de ferro emprada pels vencedors, condicionàren aquest llarg silenci de quaranta anys.

Més tard, la quatribarrada va ser substituida per la del Consell (la mateixa però amb l´escut)… Però tot açò va ser abans d´aprovar-se l´Estatut. Penjàrem la del Consell perquè era una Disposició Legal i pel mateix motiu penjàrem la “blava” quan va aprovar-se l´Estatut d´Autonomia. El que passa és que decidirem retirar discretament la del Consell abans d´hora perquè ja sospitàvem que l´altra seria l´elegida i no voliem que el canvi de bandera suposara un

I a l´any 1980 o 1981, abans de l´Estatut i, obviament, abans de la llei d´Ús, aconseguirem signar un acord amb les escoles públiques per tal d´oferir una hora setmanal de Valencià als cursos més avançats. Contractarem dues mestres: Cristina González i Mª Teresa Llopis…

La veu del poble no va ser escoltada fins els últims quinze anys de govern franquista i aleshores tampoc n’éren molts els valents que oferiren resistència. Els clandestins del comunisme van intentar-ho en tot moment i després, també els sectors més decidits dels nacionalismes perifèrics: Les nacionalitats històriques i el País Valencià, que va perdre la duríssima batalla pel seu reconeixement nacional. Incloure l’ETA en aquest reduït grup de resistència no sembla ara políticament correcte però llavors l’organització independentista gaudia de certa simpatia dels antifranquistes. En qualsevol cas, imaginar el grau de repressió de la “legítima” violència exercida per l’Estat ens fa pensar que el poble, lluny de guardar silenci, restava un poble silenciat. Les demostracions de força del règim no s’esgotaren fins la mort del dictador i, quan no era la violència de l’Estat, eren els grups de l’ultra-dreta els

“número” del que s´aprofitara l´extrema dreta. Amb tot, els incidents amb la bandera i el símbols van reproduir-se al llarg d´aquells anys i amb més persistència des de la creació del GAV a Silla (1979), que aprofitaren l´estructura de la Falla del Poble per crèixer. Al GAV hi estava, crec recordar, un home que li deien Carrascosa, Amadeu Iborra (no el del PSOE sinó un altre), Lozano, “El Litri”,… A més d´algun intent de penjar la “blava” sense cap consentiment oficial, també repartien escrits, propaganda i pamflets…

I el tema de la Bandera? Només constituir-se el primer Ajuntament democràtic i abans de la primera Comissió Permanent, el PSPV-PSOE i el PC vàrem acordar que la quatribarrada hauria de penjar-

176

177


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA

que executaven els ciutadans. Per aquest motiu és possible afirmar que la Transició va discórrer també, al marge de la reforma i el consens polític, entre bales i explosius. Tot açò, és clar, atorga als que aprofitaren l’escletxa als pilars del règim (açò és, l’Estructura d’Oportunitat Política) un valor afegit sobre els seus actes. Mentre vivia Franco, inclosos els seus últims anys, no era fàcil mostrar-se contrari al règim i molt menys actuar per la transformació social i la democràcia. És evident també que a les ciutats petites i als pobles, les dimensions de la Transició pel que fa a la violència repressora no va produir-se a la mateixa escala que al territori estatal, però les amenaces i les coaccions formaven part del discurs franquista i de la seua manera d’entendre l’ordre i l’autoritat. La por era un sentiment vigent encara per a les persones majors, i eren els més joves els que manifestaven una actitud menys submissa i més rebel. D’aquesta manera el procés d’implantació,

c) Un major nombre de participants a les activitats organitzades pels moviments socials antifranquistes, arrossegats per: - La major força dels propis moviments socials. - La possibilitat creixent i manifesta d’un canvi de règim. d) Un poble dividit on guanya força la postura de progrés demòcrata i perd valor proporcional el sector moderat tradicional. e) Aparició d’un model de partits, on les forces d’esquerra democràtica superen en nombre de simpatitzants el sector conservador. f) Celebració de les primeres Eleccions Generals on aquesta dinàmica pren forma. Silla es declara obertament d’esquerres amb uns resultats aclaridors del posicionament ideològic del poble.

reconeixement i recolzament dels moviments socials antifranquistes al poble, respon a diferents fases que, del menys al més, aconsegueix l’objectiu d’un canvi al sentir dels ciutadans de Silla. Considere que les diferents etapes del procés són: a) Un poble sorprés i incrèdul al veure les mostres de protesta d’un sector de la població. b) Un poble cada vegada més permeable a la ideologia oberturista dels integrants dels moviments socials.

g) Celebració de les primeres Eleccions Municipals, on guanya el PSOE i governa amb el suport dels comunistes.

178

i, d’altra banda, prescindir paulatinament dels trets bàsics dels propis moviments socials que són la forta participació de tots els membres en les decisions i una interpretació de la democràcia allunyada de qualsevol manifestació jeràrquica a la seua estructura. Altre element que cal incorporar a l’èxit dels moviments era la forta densitat de relacions existents que originava una patent capacitat d’interacció entre els membres i afavoria la participació. Les relacions de reciprocitat i confiança acceleraren la cooperació i estimularen la ràpida consolidació d’actituds democràtiques. Com ja heu pogut observar, l’anàlisi dels moviments socials no pot ser estàtica. Al mateix temps que canviaven les circumstàncies socials (afavorint el protagonisme dels opositors), canviaven els propis moviments, però també les “identitats” dels membres que s’orientaren cap a plantejaments de major rendibilitat personal. Potser perquè és inherent a la condició humana (ho afirmava Corell a l’entrevista) els integrants analitzaren les oportunitats, els beneficis, els privilegis i/o les gratificacions que la seua participació al moviment podia haver-los afegit a nivell individual.

Si centrem l’atenció en l’anàlisi dels moviments socials podem arribar a conclusions vàlides sobre tot el que va significar el procés de mobilització antifranquista. En els inicis dels moviments hi existia una coordinació de baixa intensitat, on les accions contràries al règim eren esporàdiques i no es produïen des de cap patró o model d’acció dissenyada amb voluntat de convertir-se en una oposició realment organitzada. Amb el temps, i des de l’estructura d’oportunitat política que oferia el declivi del règim, la resposta social va proliferar i desenvolupar-se amb una mínima “arquitectura” organitzativa que permetia assolir èxits i recompenses per a les accions contra el sistema i a favor de la democràcia. Açò va donar un nou impuls als moviments socials que van anar sumant col·laboradors i simpatitzants fins que el nombre d’opositors al règim aportaren la suficient capacitat d’acció com per realitzar noves activitats, orientades des d’aquell moment per nous instruments estratègics. Finalment, el nivell d’estructura orgànica dels moviments va originar uns nous temps d’acció, amb la consciència que les seues iniciatives, articulades totes per una mateixa missió, tindrien efectes devastadors per al règim.

Açò, de manera evident, va provocar una situació d’estudi de probabilitats en la nova dinàmica de partits

L’objectiu dels moviments socials, des d’aquesta dinàmica de coherència, eficàcia i eficiència, semblava més a prop de poder fer-se realitat. La capacitat d’establir un ordre orgànic ben definit va tindre així dos efectes (contraris): Afavorir una resposta contundent a nivell social

que anava a establir-se. El que major rendibilitat (vull que s’entenga que aquesta no havia estat perseguida intencionadament) havia assolit, anava a ocupar una millor posició en el món de la competència política.

179


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA argumentació sòlida precísament pel seu anacronisme. A hores d’ara la població atresora els nivells formatius més alts de la història. I no es tracta de cap afirmació fútil perquè suposa una reducció del llast “utòpic” de la primera definició i una disminució de legitimitat per a la definició més “realista”.

Aquest fet, que pot corrompre el propi procés d’oposició, sol manifestar-se en l’ocàs dels moviments socials però, així i tot, produeix desavenències i enfrontaments personals i ideològics de difícil solució. M’arriscaré a dir que aquesta situació (habitual i no condemnable) va provocar diferents efectes d’entre els quals destacaré el de fer inviable una hipotètica possibilitat d’haver conformat una única força socialista plural, liderada pels pares de la Transició i recolzada per la generació del canvi. Aquesta possibilitat, és clar, s’allunyaria de les tesi científiques sobre el procés de vida i desaparició dels moviments socials, però no per difícil haguera resultat impossible.

En qualsevol cas, la institucionalització dels moviments socials, que va materialitzar-se amb l’arribada de les estructures polítiques dels partits, va suposar la seua fi perquè:

A Silla, la filosofia comuna subjaent als diferents àmbits d’oposició i la dinàmica d’acció cohesionada dels últims temps, podia produir l’oportunitat d’aquesta experiència. Però la democràcia que hi arribava no era la mateixa que, d’origen, havien fet servir els moviments socials. El sentiment democràtic dels moviments socials és més pròxim a les definicions de democràcia basades en els pensaments dels Rousseau, Stuart Mill o Tocqueville que als posteriors pensadors “pragmàtics” de la democràcia. Si la definició del concepte poguera interpretar-se des de dos diferents posicionaments, podriem dir que hi existiria una democràcia forta (directa, participativa, associativa) i una altra més tènue, més a prop de la convicció que les elits han de tenir major pes decisori que la massa, generalment menys preparada o instruida. Aquesta última no és una

L’objectiu democràtic perseguit pels moviments era ja pròxim i la tasca d’oposició perdia el significat que els membres de les Organitzacions li havien atorgat.

Els partits polítics oferien la possibilitat del govern, és a dir, l’oportunitat de substituir les idees dels anteriors “representants” per aquelles que havien estat negades als llargs anys del franquisme. O el que és el mateix: Convertir-se en protagonistes del canvi des de les noves estructures democràtiques.

La democràcia formal representativa era l’única opció possible i els partits són els instruments d’aquesta democràcia.

Per tal de finalitzar, afegiré unes reflexions. El nostre poble no pot resumir-se en els pocs minuts de llargària i d’amplària que van des del Lluent fins el Molí de

180

allunyament progressiu dels ciutadans respecte dels polítics. L’associacionisme més reivindicatiu no és massa nombrós al nostre poble i la desmobilització social és evident (pel desencís dels majors i pel desconeixement dels més joves). Així les coses, el germen de la Transició no ha estat aprofitat i la societat participa ben poc de la política local, tret de les eleccions.

Magalló i des de l’accés a la N-332 fins el Cau de Les Raboses. Silla té molts anys de profunditat. I de la mateixa manera que les troballes arqueològiques restaven soterrades al subsòl, els esdeveniments històrics ens esperen als arxius i a les biblioteques i als calaixos de la memòria individual i col·lectiva. Aquest treball és el resultat d’una recerca entre els records de les institucions i les persones per a l’anàlisi i coneixement d’una època. Tot el que ja és passat ens ajuda a entendre el present i potser també el futur.

Mentrestant, alguns dels nostres joves, a hores d´ara ja compten amb un regidor, s’organitzen en grups de caire neo-feixista i s’apropen a plantejaments espanyolistes o d’un valencianisme regional i sucursaliste que retrata el fracàs d’aquell resorgiment del nacionalisme valencià a l’empar de les tesis científiques dels filòlegs, dels historiadors i de la Universitat.

A les primeres lletres d’aquesta investigació anunciava, amb el permís del lector, fer ús d’un trampolí cronològic que en ajude a pensar una societat futurible. Després de llegir, rellegir i interpretar la Transició, els dubtes que sorgeixen sobre els temps que venen són inevitables. No és la meua intenció dibuixar ací un paissatge catastrofista però sí vull denunciar una sèrie de circumstàncies que semblen apuntar el fet que potser la història siga cíclica. Tots els esforços i l’esperit reactivador de la societat a la Transició podrien restar, si no hi trobem algun remeï, fets més propis de la nostàlgia que del profit civil.

De progressar aquesta dinámica ens restarà només un poble mort, conseqüència de la manca de compromís dels habitants, desmobilitzats per la feble imaginació dels governs per crear nous mecanismes de participació política. L´esperit de la Transició (vull dir la seua ànima i no els processos i reformes interessades que van calar des de dalt fins els pobles) és un bon exemple de mobilització cívica de la població.

És ben cert que no hi existeix a hores d’ara un referent contra el qual lluitar i que les nostres carències socials no són conseqüència directa d’un model de govern autoritari i castrador de la veu del poble. Però l’amenaça als nostres dies és diferent i també ho ha de ser una possible resposta. La societat actual ens deixa veure una democràcia cada vegada més electoral i menys participativa, i un

Què cal fer per recuperar l´ànima d´un moviment social? Pense que, en primer lloc cal conscienciar la gent del poble que la seua opinió és important. I açò només serà viable si s´inventen mecanismes per a una vertadera participació (més enllà de les promeses dels programes

181


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL FUTUR NO ES EL QUE ERA Hom pot pensar que he caigut, ara que acabe, en la trampa de fer opinió. I no, no és aquest el paper adient per manifestar aquests pensaments. Però prefereisc pensar que, lluny de presentar una idea personal sobre el que opine que ocorre (una idea sense connexió amb el tema d’aquest estudi), el que realment estic fent és desenvolupar en prosa els magnífics versos de la Transició, de la seua banda sonora. Uns versos que encetaren aquell periode il.lusionats:

electorals) fomentant i impulsant associacions socials (no només de caire festiu). Cal dotar les associacions de la possibilitat de ser escoltades i respondre efectivament a les seues necessitats. El nostre poble ha deixat ja constància (els fets que hem estudiat en aquests fulls en són una bona prova) que pot i sap gestionar els seus interessos. Aquells joves que conformaren la generació del canvi a Silla també poden a hores d´ara tenir cura que la seua herència no siga malbaratada.

Seré ambiciós (i perdoneu-me la insolència): El meu desig és que tot el que he escrit fins ara serveisca per remoure la consciència dels que van participar de la Transició a Silla i també dels que no la van conèixer. Només serem si ens sentim en l´obligació de créixer tots junts. Espere que aquesta es converteisca en una modesta contribució d´un veí que només pretén fer poble. .

Si estirem tots ella caurà

Quants d´aquells noms no formen part encara de partits polítics i han arribat, fins i tot, al govern local? Seria possible la redacció als temps que corren d´un nou Manifest Cívic de Silla, sotasignat per tots aquells que ja ho feren i per uns altres que mostraren un renovat activisme cultural i el seu compromís social pel nostre poble?

I molt de temps no pot durar Segur que tomba, tomba, tomba Ben corcada deu ser ja

I que acabaren per cantar una realitat diferent:

En definitiva, es tracta d’aprofundir en la democràcia, fer d’aquesta un sistema viu i dinàmic, atorgar la gent el dret i la responsabilitat de treballar pel poble. És als contextes petits i mitjans, com és el cas de Silla, on la societat ha de sentir que és possible participar-hi, col·laborar-hi, i aprofitar aquesta circumstància per apropar els ciutadans a les institucions de govern. El simple fet de votar no ens converteix en demòcrates. La democràcia és alguna cosa més que canviar les cares dels governants, és triar noves polítiques , noves maneres de fer…

No és això, companys, no és això Pel que varen morir tantes flors, Pel que varem plorar tants anhels, Potser cal ser valents altre cop I dir no, amics meus, no és això.

Finalment sembla que Llach és un extraordinari cronista. El futur ja no és el que era.

182

183


L’ALLIBERAMENT DE LA INFORMACIÓ

L’ALLIBERAMENT DE

LA INFORMACIÓ Per Jose Ríos i Almudever

La RNE tenia el monopoli informatiu nacional i internacional i reflectia la situació que es vivia en aquells anys, en què sols l’emissora estatal podia contar als espanyols el que ocorria al país. Possiblement, la falta de llibertat d’informació de les emissores privades va fer que aquestes continuaren fent com la ràdio d’entreteniment, sense plantejar tan sols la idea d’innovar. Entre altres motius, perquè si ho hagueren fet, podria haver-los costat el tancament de l’emissora o que no els renovaren la llicència per a emetre. Foren anys molt difícils en què els mitjans de comunicació es van veure sotmesos a grans pressions que, desgraciadament, influïren sobre la seua credibilitat. La població era conscient de la capacitat d’entreteniment i que la versió dels fets era l’oficial i no hi havia altra alternativa.

Va ser l’arribada d’Adolfo Suárez a la presidència la que va conduir a un alliberament dels mitjans de comunicació -encara que no del tot- ja que aprovà una llei, una norma per a la llibertat. El 1977 el president va aprovar la llei que acabava amb la restricció informativa a la qual ens veiem sotmesos. A partir d’aquest moment els mitjans començaren a expressar-se lliurement i a adquirir el caràcter informatiu del qual sols la ràdio i la televisió pública responien. No és que deixaren de costat l’entreteniment: radionovel·les, radioteatre, concursos, música..., però sí que feren un pas de gegant per al que avui és la seua senya d’identitat: la informació.

la podem trobar als quioscos els dimecres, un setmanari que ens conta l’actualitat amb clau d’humor satíric.

Açò va conduir a un canvi inevitable en la societat. Aquesta estava més informada i més formada, perquè no cal oblidar que tant la ràdio, premsa i televisió, més que contar les coses, les explicaven perquè la gent poguera entendre què era el que estava passant. I això en un moment d’inestabilitat política era una faena summament difícil.

Menys important en aquella època, però que avui la seua desfilada de moda suposa un espectacle a l’altura dels grans esdeveniments, és el catàleg de la firma de llenceria i roba íntima Victoria Secret, que va veure la llum en aquell any i va ser anunciat a les ràdios nacionals, cosa impensable temps enrere. A Espanya no teníem models de la talla dels actuals angelets, però teníem Rafaela Carrá,

Però no tot va ser informació. Fins i tot avui en dia, a pesar que utilitzem els mitjans de comunicació per estar ben sabedors del que ocorre al món, també formen part d’una gran part del temps que li dediquem a l’oci. Per això no era d’estranyar que, una vegada eliminada la barrera de la censura, nasqueren noves televisions i ràdios privades, fins i tot mitjans escrits que tingueren la seua missió de fer-nos gaudir. I és el cas de la revista El

icona de la música. El guateque era el pla de moda i el bingo, que el 1978 es va considerar legal. Socialment, Espanya canviava. Fiebre del Sabado noche i Mazinguer

Z ocupaven la cartellera al costat de La Guerra de las

Jueves, que té els seus inicis el 1977, i que avui encara

184

185


FALLA PORT DE SILLA 2016

L’ALLIBERAMENT DE LA INFORMACIÓ

Galaxias o Encuentros en la 3a Fase, i s’acaba, per fi, la censura del Último tango en París… Sèries com RinTinTin, Bonanza o Viaje al fondo del Mar acaparaven grans i menuts davant el televisor. Eurovisión era l’espectacle més esperat en la paròdia musical. La cançó que ens representava ràpidament es convertia en famosa i sonava a totes hores a la ràdio i als tocadiscos de l’època. El 1977 tots cantarem al costat de Micky «Enséñame a cantar».

Ja al 1982 torna a la televisió amb el programa Buenas Noches, també d’entrevistes, i des d’ací la seua carrera no ha fet més que créixer. Són molts programes d’entrevistes que contaven de primera mà com veien ells el país, premsa, ràdio... La informació era més abundant que mai i tot gràcies al naixement de la democràcia.

El famós programa d’entrevistes va ser emés en la televisió pública (TVE) entre el 1976 i el 1981. Els entrevistats eren sempre personalitats de l’àmbit artístic, literari i científic de l’època. Entre ells, van estar Juan Rulfo, Salvador Dalí, Julio Cortázar, Jorge Luis Borges, Mario Vargas Llosa, Rafael Alberti, Joan Manuel Serrat, Julio Iglesias o el director de cinema Roman Polanski, una mostra de la qualitat dels entrevistats.

Molts reculls de premsa parlen que la transició democràtica arranca a València, quan l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, anuncia que havia nomenat fallera major infantil de València per al 1977 Sonsoles Suárez, filla menor del president del Govern. Independentment del que aquell nomenament suposara, el ben cert és que Adolfo Suárez viatjà a València i va viure uns dies d’intensa cultura fallera. Potser Adolfo se n’adonara, observant els monuments, que era hora que la gent sabera què passava al país sense una informació esbiaixada. Qui sap si l’humor satíric de les falles donà una visió diferent sobre la necessitat de llibertat?

Res a veure amb la Mercedes que coneguem avui en dia, presentant realities shows. Aquella Mercedes començava la seua carrera com a periodista dins de la Televisión Española, en la secció d’Informatius, i des del 1974 fins al 1978 va ser un membre molt important en la secció d’Esports. Ella ens va contar com Àngel Nieto guanyava el seu 8é títol mundial de motociclisme el 1977. Compaginava aquesta activitat al costat d’entrevistes i participacions a la ràdio en companyia d’altre grandíssim periodista, Luis del La publicitat també va començar a inundar la televisió, ràdio i premsa escrita, però a nivells que avui en dia és complicat d’imaginar. En el 1977 va ser el primer Nadal que Freixenet ens el va felicitar amb un anunci produït per Liza Minelli. Aleshores sols hi havia 31 minuts de publicitat al dia. Ara hi ha 31 minuts cada pausa…

En l’actualitat aquest format segueix tenint gran acceptació del públic que intenta esbrinar com són aquelles persones que estan darrere del personatge mediàtic, i bona prova d’açò és que podem gaudir a diverses cadenes televisives de programes similars a aquest. Quant a personalitats del món periodístic de l’època, potser una figura important, i més quan ser dona pesava molt a l’hora de desenvolupar el seu treball i posarse al capdavant d’uns micròfons, va ser Mercedes Mila.

Però el programa líder d’audiència va ser A Fondo. Un programa del gènere Talk Show dirigit i presentat pel respectat periodista Joaquín Soler Serrano.

186

Olmo. Més tard, el 1978, va fer el pas com a presentadora de televisió. Ho va fer de la mà d’Isabel Tenaille, amb el programa d’entrevistes Dos por Dos, que va assolir una gran acceptació per part dels espectadors. Una vegada concloïa l’espai televisiu, retornà a la ràdio al costat d’Iñaki Gabilondo. Eren temps de periodisme d’investigació i com ella ha confessat alguna vegada en alguna entrevista, va estar fins i tot investigada pel treball que duia a terme, doncs sempre hi ha coses que no han de saber-se…

187


LETTER TO SIRA

LETTER TO

SIRA

Per Catherine Anne Peacock Stubbs

Carta a la meua néta (una anglesa en la dictadura) Fa unes setmanes, Sira, em vas preguntar perquè et parle sempre en anglès quan tu estàs acostumada a sentir, escoltar i expressar-te en castellà i valencià. En aquell moment et vaig explicar que vaig nàixer en un país anomenat Anglaterra on tots parlen aquest idioma. Acabes de complir tres anys i em va semblar una resposta que potser podies comprendre. No obstant això, em vaig quedar dubtant després del que t’havia dit, quan em van proposar escriure un article per a aquest llibret relatant la meua experiència i punt de vista durant els anys de canvi a Espanya.

L’etapa de la meua vida que et vaig a contar és molt

processons tan solemnes o sòbries. En la religió protestant,

significativa per a mi perquè em va fer créixer i madurar

que és la que predomina a Anglaterra, no existeixen les

com a persona. Conviure amb la gent espanyola

efígies, en canvi, ací al sud sentia que havia entrat dins d’un

amb la seua forma tan variada d’entendre la vida,

conte de segles passats. T’imagines la meua incomprensió

els costums, les tradicions i l’idioma, en una etapa

en veure tants passos al carrer a la nit amb la gent de les

molt complicada per a tots des del totalitarisme a la

confraries vestides en llargues túniques negres i fosques

transició i la democràcia, fou una vertadera aventura.

amb cucurutxos en el cap i tapant-los la cara? Desfilaven pels carrers molt lentament portant pesadíssimes efígies

La gent que em coneixen bé sap que no crec en les

en les espatlles. No obstant això, alguns d’aquests homes

casualitats de la vida, sinó que crec en la vida, tot succeeix

miraven i flirtejaven un grup d’estrangeres on estava jo!

per a algun motiu. Sols has de pensar que si no haguera

Ens oferien les seues botelles de licor que portaven sota

triat venir a Espanya no t’estaria escrivint ara, per exemple.

les seues túniques! Per a nosaltres era una contradicció

L’aventura de joventut em conduïa al sud d’Andalusia on

tremenda que no vam comprendre. Encara em pregunte

vaig viure entre una mescla de persones, algunes riques

si això era devoció, flirteig o festa! Llavors va venir el

i poderoses i altres treballadores i menys afortunades.

primer gran esglai i la nostra perplexitat després de la

Em vaig sentir una estranya ací veient l’anada i la

Pasqua quan la Policia ens cità per anar a la comissaria

tornada de la gent passar en els seus quefers diaris

i ens van acusar d’haver fet burla de la seua sagrada

mentre jo intentava sobreviure en un territori totalment

processó de Setmana Santa. No m’ho podia creure!

desconegut. El més frustrant era que em va costar molt

Espanya quedava darrere del Pirineu submergida en

entendre aquest accent dels pobles de Màlaga i només

una silenciosa foscor. Encara era 1970, ni la república ni

parlava algunes paraules soltes de castellà. Em sentia

la monarquia ni la llibertat d’expressió existien. El nord

irritada i frustrada quan volia dir alguna cosa o explicar Quan sigues major podràs llegir-ho i sabràs com la meua vida es transformà encara que la meua llengua materna continua sent l’anglès.

188

d’Europa no volia saber res de la política espanyola; ni

què em passava; em sentia verbalment molt limitada.

tan sols a l’escola ens parlaven d’Espanya i la seua història

Va arribar la Setmana Santa i em vaig quedar bocabadada

del segle 20. Era com si Espanya gairebé no existira.

perquè no coneixia que existia aquesta escenificació i

Solament filtraven frases soltes en castellà, algunes frases

interpretació de la Pasqua. No havia sentit mai parlar de les

tòpiques que tan de mal han fet a la imatge del país

189


FALLA PORT DE SILLA 2016

LETTER TO SIRA

fins avui en dia. Sol i platja, ballarins i flamenc, toreros i

em vaig quedar frustrada, però la gent ja estava farta

«On m’he ficat?» -vaig pensar. Al principi he dit que no

democràcia, millors condicions laborals, coses que,

bous, dictador i dictadura, falta d’educació i llibertat.

de l’antic règim i era el moment de protesta, malgrat

crec en les casualitats. Jo crec que creem les nostres vides

sota el meu punt de vista, tardaren massa a arribar-hi.

M’havia intrigat com es vivia així i llavors vaig començar

que encara li quedava uns anys encara a la dictadura.

i la meua estava en marxa a una velocitat accelerada en

a descobrir-ho mentre la meua aventura seguia.

El 17 de desembre 1970 de vesprada, una treballadora

aquell moment prenent cops de sorpreses i no sense por.

Fixa’t Sira com un moment pot canviar el nostre camí en

d’un comerç que vaig conèixer em va dir que es

Encara havia de viure personalment el final del franquisme

la vida. Gràcies al costum de la casa on vivia, que no em

tancaven les tendes i l’hostaleria perquè tots anaren

el 1975 sent mare primerenca. Veia imatges en la televisió

permetien sortir quan es feia de nit, va fer que un dia decidira

en massa a la plaça d’Orient. Volia que anara amb ella

i fotos en la premsa d’espanyols familiars sent arrestats i

marxar-me d’Andalusia amb destí a la capital d’Espanya.

per escoltar el Generalísimo Franco dirigir-se a tot el

acusats pel règim de ser antifranquistes i vaig pensar

Madrid significava un temps de més obertura, frescor,

país sobre l’afirmació nacional. Aquest dia també estava

«Quina lliçó he d’aprendre jo en veure una foto de la meua

expansió, cultura i relacions personals. Passejar per grans

donya Carmen del Polo i els prínceps Juan Carlos i Sofia.

cunyada en la portada dels periòdics i la seua imatge en

avingudes, gaudir de l’art al museu del Prado o descansar

Per tal de satisfer la meua curiositat i veure com el petit home

el telenotícies, sent commutada la pena de mort a última

a l’ombra dels arbres del Retiro mentre m’envaïa l’olor

parlava allí, me’n vaig anar. Franco estava a la balconada

hora de la nit prèvia de les execucions del 27 de setembre?»

a primavera, era el que més m’agradava d’aquella gran

fent el seu discurs, el qual no acabava d’entendre del

ciutat. Em vaig matricular en castellà per a estrangeres a la

tot, però sí que em vaig adonar que aquest petit home

Por, incomprensió, frustració corria pel meu cos

Facultat de Filosofia i Lletres i va començar una nova etapa.

necessitava convèncer les masses per mantenir el seu

El meu món va començar a obrir-se, vaig conèixer

règim opressiu. Estava envoltat de milers de persones que,

constantment. Arran d’açò, visitava sovint la presó de dones d’Alcalá d’Henares on a algunes mares i filles no se’ls permetia parlar la seua llengua materna (català, valencià

gent de Madrid i d’altres ciutats, estudiants de la

de sobte, van aixecar el braç dret i van cantar «Cara al sol».

facultat com jo ansiosos d’aprendre castellà per

En aquest moment volia desaparèixer, però no em

callades i no parlar perquè no sabien parlar castellà. Això

Al cap d’un temps, vaig venir a viure a Silla. Al meu carrer hi

comunicar-nos millor amb la gent de la capital.

podia moure per la quantitat de gent que m’envoltava

era crueltat.

havia una associació de veïns en què anava de vegades per

Vaig començar a llegir Bécquer i el teatre de Miguel

entusiasmades cantant. El meu sentiment profund

Poc després, vam celebrar tranquil·lament la mort del

conèixer la gent i saber què feia falta al barri. L’ambient era

dictador, encara que amb por a allò desconegut per

tens. Sense anar més lluny, a la fàbrica Ford van començar

no saber com es presentaria aquesta nova etapa a

les vagues i la meua casa va ser una de les moltes que

Espanya. Afortunadament tenia un xiquet per gaudir i

recollia els treballadors que fugien de la Policia. La transició

això em mantenia entretinguda. Al carrer hi havia molt

arribà i va durar molt de temps. No era fàcil després de tants

de moviment i inquietud. La gent demanava canvi,

anys de mà dura establir la pau al país i acontentar a tots.

d’anglesa estava a flor de pell recordant la història,

Miura quan, de sobte, una altra vegada l’ombra va

no tan llunyana, de la Segona Guerra Mundial quan

caure damunt de mi. Hi havia protestes a les facultats i

vaig comprendre que Franco era admirador i aliat

les classes s’interrompien. Els grisos corrien darrere dels

d’Hitler. Vaig tornar tremolant a casa després del xoc

estudiants copejant-los i no vaig poder assistir a classe

de cultures que em donaven voltes en el meu cap.

durant un temps per les revoltes. Una altra vegada jo

190

o basc) i les mares més majors havien de mantenir-se

191


FALLA PORT DE SILLA 2016

LETTER TO SIRA

Em vaig matricular en classes nocturnes de valencià

importància alguna a la política i on havia viscut totalment

a l’Institut de Sanchis Guarner i vaig gaudir una altra

despreocupada pels governants. Ah! Spain is different!

vegada aprenent l’idioma local per poder comunicar-

El meu camí era això. Havia d’aprendre, enfrontar-me

me amb la gent de Silla en la seua llengua vernacla.

als esdeveniments, viure i créixer perquè jo havia triat

Necessitava integrar-me amb el poble i parlant el seu

quedar-me aquí amb la meua família sota la calor del sol

idioma. Era la forma més fàcil i directa per fer-ho. No

Va haver-hi un període de temps que buscava treball

vaig trigar a demanar el pa i dir bon dia a la gent. Em va obrir una porta nova i va fer que em trobara més a casa.

del món pels seus negocis o plaer i parlar amb gent d’altres

En el Col·lectiu de Dones de Silla vaig trobar un lloc i començàrem a portar la veu de la dona al carrer. Espanya reclamava la llibertat de tots, però les dones ho tenien molt més difícil, no solament la llibertat dels drets com els homes, sinó també lliurarse de la societat masclista en l’Espanya del moment.

mons. Molta gent que volia obrir-se a altres maneres de viure i descobrir noves latituds, endinsar-se en cultures diferents, comparar i contrastar les seues vides, cadascuna marcada per la història que els ha tocat viure pel fet que geogràficament han nascut en un país determinat.

fora de casa. Dona treballadora? Quina gràcia! Però de

I ara Sira jo també he començat un altre nou camí en la

gràcia, no en tenia gens. Era insultant la resposta dels

meua vida que m’ha portat a tenir-te a prop. Jo com a

empresaris. A cada entrevista en l’anglès, com a carta

àvia i tu una ànima daurada amb el teu propi dia a dia a

de presentació, sempre acceptada amb avidesa, però

seguir que et portarà al camí que vas triant amb l’anglès

després venia el cop masclista. Quines ganes de dir-

que compartisc amb tu per ajudar-te. És tan bonic parlar

li: «Fins aquí hem arribat, Sr. empresari. Jo organitzaré

i expressar-te amb la gent de qualsevol lloc i país, que

la meua maternitat, els meus fills i el meu treball!».

ho podràs descobrir tu mateixa quan sigues més major i llavors comprendràs perquè ara et parle sempre en anglès, encara que de vegades no vols. De moment gaudeixes de viure i créixer en una Espanya canviada,

Vaig comprendre que no podia dependre de tercers i la responsabilitat de trobar treball era meua si volia evolucionar. Vaig reajustar els meus pensaments, em vaig preparar i vaig decidir treballar pel meu compte. El màxim que vaig poder oferir era la meua llengua materna, l’anglès, i per aquí vaig dirigir tota la meua energia. Treballava per poder viure i satisfer les meues necessitats, d’una banda, alhora que oferia el que jo tenia a centenars de persones per ajudar-los a formar-se en anglès. Ells també tenien somnis, desitjos i necessitats i amb l’idioma van tenir una gran ajuda per trobar treball, viatjar al voltant

Un altre esdeveniment històric que em va tocar viure fou el 23 F. Aquest dia teníem classe de valencià, però no es va poder impartir ja que els centres educatius van tancar quan els tancs van eixir al carrer a la ciutat de València. Una altra vegada amb por a l’ombra negra, ara amb dos nens petits a casa, em tornava a preguntar què feia jo encara a Espanya i per què sempre havia d’estar esquitxada per aquests aiguats. Clar, a tothom els afectava i jo reflexionava sobretot la meva joventut a Anglaterra on no donava

192

amb altres dificultats, però oberta i més democràtica.

193


LA MÚSICA DE LA TRANSICIÓ

LA MÚSICA DE

LA TRANSICIÓ Per Lidia Guerrero i Moreno

Quina música se sentia al final dels anys 70? Ho recorden? Quins van ser els grans esdeveniments que van marcar el transcurs de la música? Ens centrarem en l’última etapa dels anys 70, precursora de l’esplendor dels anys 80. A Espanya, l’any 1977 va marcar un abans i després en la història després de la mort, l’any anterior, de Francisco Franco. Tenen lloc les primeres eleccions lliures per a triar els membres que constituirien les Corts i, de forma inesperada i amb tota la classe política de vacances, es legalitza el partit comunista encapçalat per Adolfo Suárez. Després d’aquests canvis se suprimeix definitivament la censura cinematogràfica i de premsa

194

Bautista amb la seua cançó emblemàtica “Terciopelo“ i altres autors com Paco Muñoz i Ovidi Montllor. En l’àmbit nacional Kaka de Luxe potser va ser dels primers a oferir i donar exemple d’un genuí espectacle d’acord amb el que començava a ser la moguda madrilenya que, a València es va originar quasi al mateix temps però amb dues bandes, Doble Zero i La Banda de Gaal.

Aquesta època va ser l’època dels descobriments musicals, descobriments de grups i estils que anys més tard servirien de base per a anar consolidant els actuals. En l’àmbit internacional, les llistes nord-americanes destaquen els èxits d’Eagles o Stevie Wonder i les bandes sonores de pel·lícules com La Guerra de les Galaxias o Rocky. També un esdeveniment important per a la música va ser la mort del «Rei del rock and roll» Elvis Presley on comencen a sentir els seus temes per a rendir-li tribut. Es va produir una autèntica revolució en el rock mundial amb l’aparició del Punk i de la New wave als Estats Units i Gran Bretanya. Els Sex Pistols són el referent en el punk en l’àmbit internacional i dóna peu a una generació de joves insatisfets que criden a través de les seues cançons.

En el terreny de cantautors que intenten arribar al públic amb les seues lletres trobem Elisa Serna, lluitadora, que impulsa en els temps de canvi un cant a la fraternitat i l’esperança amb «Choca la mano». Un altre dels cantautors coneguts pels seus temes polítics és Adolfo Celdrán que comença a editar cançons prohibides durant el franquisme.

Sorgeix la nova ràdio musical quan en tot el món la música s’oferia bàsicament a través de les FM, a Espanya es continuava utilitzant l’ona mitjana. L’única ràdio en FM que havia començat a programar música nova és Radio Popular. Les emissores de ràdio valencianes feien buit a la seua programació a tot el que ocorria a la capital del Túria, culturalment parlant, tant amb emissores pirates (les que més) o legals com Ràdio Klara o Ràdio

L’any 1978, en l’àmbit internacional, va estar submergit sota la febra del ball discotequer conduït per la presència

Funny, dues emissores que encara segueixen en actiu.

de John Travolta amb el «Saturday night fever» dels Be

Pel que fa al pop valencià, els gustos musicals tornen als cantants solistes. Els treballs són amb un contingut de major duresa i compromís social i inclouen temes sobre la realitat social d’aquell moment. Destaca el valencià Juan

Gees. Allunyats del món del rock, a Espanya sorgeix el duo de germans madrilenys anomenats Los Pecos, una època en què el panorama musical espanyol estava dominat per solistes melòdics com Camilo Sesto, Julio Iglesias, Pablo

195


FALLA PORT DE SILLA 2016

LA MÚSICA DE LA TRANCISIÓ

Abraira o José Luis Perales. Els nous temes pretenen I no potenciar la imatge d’ídols per a les joves; ressorgeix així puc el món de les fans. Moltes persones influents de l’època

més tard passen a formar la banda Els Romeos. El que de

com a escriptors o cantautors van ser censurats pel

grans concerts. Ací sorgeixen grups amb cançons molt

règim franquista i els seus treballs van ser retirats. És el

reeixides en l’època, però molts d’ells no tenen més abast degut, en gran part, a l’obligació de fer el servei militar que obliga a descompondre moltes bandes. De nou, imitant la capital d’Espanya i igual que a Madrid, va existir un localreunió de músics d’aquella moguda madrilenya anomenat Pentagrama. A la capital del Túria també es trobava un lloc d’idèntiques característiques denominat Pyjamarama, la

veritat cou en el pop espanyol és una nova generació de rockers. A poc a poc, es van obrint nous locals on celebrar

cas de Joan Manuel Serrat que, després d’un any exiliat a Mèxic, torna a Espanya després de la mort de Franco. Ho fa amb por perquè, en no haver-se promulgat encara l’amnistia, hi ha possibilitat que siga capturat i enjudiciat. Finalment, aquest mateix any es promulga la llei d’amnistia. Arribem al final de l’etapa dels anys 70. El 1979 tenen

sala de referència a València ciutat per als grups valencians que servia de sala de concerts i per a prendre un café o reunió de músics, productors discogràfics, mànagers i per als amants de la bona música. Van haver-hi més locals com la planta baixa, al barri del Carme, Nou Café Concert, lloc important de concerts en directe; per allí van passar entre altres Interterror, Siniestro Total, Golpes Bajos o Seguridad Social, que van gravar el seu eixit i primer LP en directe anys més tard. Bowie, per la zona de Juan Llorens, va ser un altre local que també va posar el seu granet d’arena i en ell es van poder veure moltes formacions valencianes que deambulaven en aquell moment.

lloc les primeres eleccions generals d’Espanya, després de l’aprovació de la Constitució de les Corts el 1977. En aquest període van tindre lloc nous descobriments com el de l’Orquestra Mondragón, considerada una de les

parlar de la música a València i no parlar de la mítica botiga Harmony, on tots els amants de la música anaven, no sols a comprar discos -que segurament no podien trobar en un altre lloc- també aprendre i compartir informació amb la gent que hi havia allí. A València, el punk havia tingut un impacte anecdòtic, moltíssim més anecdòtic que a Madrid o Barcelona. En l’àmbit musical imperava el mediterrani i el rock en el seu vessant progressista, tradicional i urbana.

Sex Friend, Flesh for Lulu... La sala Ku Manises va acollir els primers concerts d’un grup saragossà anomenat Heroes del Silencio i la sala Espiral va acollir a grups valencians com Los Inhumanos, Seguridad Social o Presuntos Implicados, grup establert a valència amb origen murcià.

El grup alacantí Mediterráneo va gravar un àlbum en

l’altura de la de Vigo, comparable amb la de Madrid, més

què la cançó estrella «Tabarca» va sonar molt en les llistes

assequible i comercial que la basca. “La Movida” podria estar

d’aquells temps. A Castelló, Morcillo el Bergant i els Rítmics,

capitalitzada per Madrid, però València es va convertir en

Per finalitzar, simplement donar un parell de pinzellades a l’esplendor de la música valenciana dels anys 80. València va viure la seua particular revolució, un moviment avantguardista paral·lel a la denominada moguda madrilenya, però molt diferent, tant en el fons com en la forma. Un temps en què la ciutat del Túria estava més prop de Londres que de Madrid amb una selecció musical que era l’enveja de tots els joves il·lustrats del país, virant cap al postpunk, els nous romàntics i totes les novetats arribades de Londres i Berlín. Els primers Dj de la ruta valenciana van crear un caldo de cultiu per a discoteques conegudes

liderats per l’incombustible Juan Antonio Morcillo, que

la porta d’entrada de grups com Immaculate Fools, Alien

en l’àmbit mundial com a Barraca, Chocolate o The Face.

formacions musicals pioneres en la fusió de la música i el teatre a Espanya. En ple començament de la modernitat a Espanya, la Comunitat Valenciana es va pujar al carro de la música rock. La varietat i disparitat de grups era considerable. D’Alacant, per exemple, va arribar un cantant i guitarrista, Carlos Goñi, que amb el temps seria una estrella nacional amb la formació del grup Revólver.

196

En el context d’un país acabat d’eixir de l’època franquista, després d’últims trets dels anys 70 on ja es comença a veure una escena musical més activa. Està començant a nàixer una nova època en la música “La Movida” i en altres àmbits de la cultura com el cine del destape. La Comunitat Valenciana va desenvolupar una escena musical activa, intensa, a

197


COSES D’AHIR PER AVUI

COSES D’AHIR

PER AVUI

Per Jose Ríos i Almudever

En qualsevol llibre de la història d’Espanya, se li dedica un apartat molt extens a l’època de la transició i és normal, ja que és en aquell període de temps on s’assentaren les bases del que avui som com a país. Doncs bé, alguna cosa semblant va ocórrer amb la tecnologia. Avui en dia estem immersos en un món ple de tecnologia, aquesta és, per exemple, fonamental en medicina amb aparells capaços de fer mesuraments molt precisos, o a la industria capaç de construir qualsevol cosa i cada vegada més ràpida. La tecnologia inunda les nostres cases, televisors del grossor d’un bolígraf amb pantalles gegants, electrodomèstics capaços de cuinar per nosaltres o avisar-nos quan han acabat la seua faena. La tecnologia ha canviat la forma de viure en molts aspectes, mòbils, tauletes, Internet… Tots són invents molt útils, però són invents recents?

dels retrovirus (i que cinc anys més tard donà lloc al descobriment del VIH, el SIDA) i van arribar als nostres hospitals les primeres vacunes de la pneumònia; el 1978 la de la meningitis i el 1979 la de la rubèola.

Doncs podríem pensar que a l’igual que a la transició va ser una època de canvis socials, també va ser l’època de canvis en el camp de la tecnologia, una transició cap al món tecnològic del qual avui gaudim. Per conèixer un poc més aquesta tecnològica transició, enumerarem una sèrie de descobriments, invencions, etc. que avui en dia són fonamentals en la nostra vida i que van nàixer en aquella època. És al camp de la medicina on més patent es fa l’avanç tecnològic. El 1977 es van desenvolupar les primeres tècniques genètiques per a seqüenciar les molècules d’ADN. Podem dir que naix la clonació. Arran d’aquest descobriment, en aquest any van sorgir de seguida moltes coses més, per exemple la primera fertilització in vitro, sota la direcció del ginecòleg Patrick Steptoe, una tècnica que ha anat modernitzant-se fins avui i que al 2014 va ser utilitzada per 50.000 futures mares.

El món de l’astronomia i l’aviació també va tindre uns anys de descobriments brillants. Imatges que avui vegem als llibres i molts dels coneixements astronòmics que s’expliquen avui, van ser descoberts en aquests anys. Senyalat en negreta és aquell 10 de març de 1977 on es descobriren els anells del planeta Saturn.

També és en el 1977 quan va rebre el Premi Nobel de medicina una dona, per segona vegada des de la seua creació, per uns estudis sobre la insulina. D’aquests estudis i gràcies a la seqüenciació d’ADN, el 1978 es va poder clonar el gen de la insulina per crear la primera insulina al laboratori i, dos anys més tard, el 1980, van començar els assajos amb voluntaris. La història final ja la sabem, avui els diabètics tenen un aliat indispensable amb la insulina artificial i gaudeixen d’una millor qualitat de vida.

EL 20 d’agost i el 5 de setembre d’aquell any són dates molt importants, ja que van ser enviades a l’espai les sondes Voyager 2 i amb retard la Voyager 1, respectivament, les quals van explorar els confins de l’univers i van proporcionar informació molt valuosa. Utilitzaven una tecnologia

I es pot destacar l’apartat de la microbiologia dins la medicina. Va ser el 1977 quant tingué lloc el descobriment

198

199


FALLA PORT DE SILLA 2016

COSES D’AHIR PER AVUI

puntera desenvolupada per l’exèrcit dels Estats Units, el GPS (Global Position System), el 1978, que servia per esbrinar el punt exacte on s’encontraven. Hagueren d’esperar fins al 1994 perquè el Govern Americà posara a disposició del públic en general l’ús del GPS. Actualment aquest es troba incorporat als nostres vehicles, ordinadors, fins i tot als mòbils, i no em diran que no ens ha salvat d’alguna situació complicada a l’hora de trobar algun lloc a València.

tan gran en aquests anys, i va guanyar tants seguidors, que es va estrenar, un 25 de maig de 1977, la primera pel·lícula de La Guerra de las Galaxias, la primera de tota la saga Star Wars. Més tard un 15 de novembre del mateix any, es presenta als cinemes una exitosa Encuentros en la 3a Fase.

del que actualment coneguem com a televisió per cable. Tampoc les televisions eren les mateixes La primera a color va veure la llum el 1970, però a Espanya van arribar les primeres sobre el 1977. Eren de grandària mitjana i molt pesades, ja que albergaven al seu interior el tub on es formava la imatge. Ni en somnis s’hagueren imaginat les televisions actuals els nostres parents en aquells anys.

Ballester. Aquests establiments ara ja han tancat la porta, ja que el format ha sigut modificat i van passar al DVD, ara el disc Blue Ray, o simplement descarregats des d’Internet.

Però del que sí van gaudir van ser del Walkman, inventat per l’Holandes Joap Sinjou i llançat al mercat per la japonesa Sony el 1979. Aquest permetia escoltar de CD o disc compacte mentre anaves caminat a l’escola

L’aviació té marcat com una fita el 22 de novembre del 1977, en la qual es va inaugurar la primera línia supersònica regular entre París-Nova York, pel avió Concorde, que les unia en poc més de 3 hores i 38 minuts. Un accident, anys més tard, va fer plantejar-se la necessitat d’aquests avions.

que van encontrar una oportunitat de mercat. És el cas de

I és que, sens dubte, Internet potser siga l’invent més revolucionari de l’última època i ja hi ha gent que el compara amb el descobriment del foc, el llum, etc. Potser són paraules majors, però no podem negar que Internet ens ha canviat la forma de viure. Ara tenim més informació de la que mai hauríem pogut imaginar quan estem asseguts davant d’un ordinador o a la pantalla del mòbil. Però va ser el 1977 quan va nàixer Internet. Als EEUU van connectar els tres primers ordinadors en modo ARPAnet., el precursor de l’Internet que utilitzem avui en dia.

George Atkinson, que al 1977 munta el primer video-club

La tecnologia domèstica també patia les conseqüències

(lloguer de cintes de vídeo i pel·lícules), el Video Station,

naturals de l’evolució. El 1977 s’instaurava la primera

a Espanya, aquest s’instaura el 1980 a Barcelona, era el

televisió per cable. Eren aquelles antenes posades sobre

Video Instant, i la cadena valenciana Broadway obria el

la mateixa televisió connectades a aquesta mitjançant un

primer video-club a València el 1983, al carrer de Joaquim

cable i que permetia la visualització de més canals. Res

El cinema també va començar la seua transformació mentre nosaltres transformàvem la nostra societat democràtica. Les marques tecnològiques començaven una carrera per apropar el cinema a casa, i és en el 1976 quan s’introdueix al mercat el videocassette amb el format VHS, i anys més tard, el 1978, arriba a les nostres cases el primer gravador de vídeo, el Victor HR-3300REK. El VHS va ser tot un èxit i no va passar desapercebut per a molts emprenedors,

A casa nostra, Iberia adoptava la imatge corporativa que encara podem observar als seus avions blancs, on esta serigrafiada la I amb franges roges i grogues amb una corona. La veritat és que la febre de l’espai i l’aviació va ser

200

o qualsevol altre lloc. Va marcar un èxit de vendes i tan Sony com Philips, dues marques de referència al món dels electrodomèstics, van proporcionar al món el so digital utilitzant el CD com a vector. Avui en dia el CD encara és utilitzat al món de la música, encara que cada vegada més la música és descarregada, de nou, des de Internet i guardada en algun dispositiu mòbil. Això ho va interpretar molt bé la companyia Apple, fundada el 1976, que va copiar l’essència del Walkman i el transformà, donant lloc a un dels seus productes estrella, l’Ipod. I és aquesta companyia líder en tecnologia de computació la que el 1977 s’alia amb Tandy Corporation per fabricar el primer ordinador domèstic. D’aquests naix la idea d’incorporar el teclat i el monitor a la computadora (que ja existia des del 1974, la TRS-80), i així naix l’Apple II, el primer ordinador d’ús domèstic i amb un preu que rondava els 2.700 €, un preu poc accessible en aquella època.

201


FALLA PORT DE SILLA 2016

COSES D’AHIR PER AVUI de milions d’euros a l’any, i que cada vegada més compta amb més adeptes des de menuts fins a majors. Però, tot i que la consola fou una invenció extraordinària, no era en aquells temps el regal més sol·licitat.

La tecnologia de la computació treia el cap i començava una carrera per la innovació que continua fins els nostres dies. Som testimonis com les cases comercials dediquen tots els seus esforços a crear productes cada vegada més versàtils i amb la millor tecnologia disponible. I això també inclou les consoles de jocs. Continuen sent, des del seu llançament al mercat fins a avui en dia, el regal estrella dels més menuts. I és sorprenent l’evolució a la qual han sigut sotmeses des de la seua aparició l’any 1977, en què la firma Atari fabricava la primera consola, l’Atarai 2600, que es connectava a la televisió i podies jugar hores i hores als únics jocs disponibles, el Pong i el Pac-man, conegut com el Comecocos. Jocs que avui encara estan disponibles, però amb versions més modernes que fan que el joc siga més sofisticat. Sens dubte, l’aparició de les consoles a les jogueteries ha creat una indústria al voltant d’aquestes que mou, actualment, una xifra considerable

El 1977 els Reis deixaren a les cases valencianes el Magia Borrás, les nines de Nenuco, el Volquetón de Payá o la Lamparita de Jemar. Las Barriguitas en el 1978 i la Barbie en el 1979 foren els regals per excel·lència. I va ser en el 1977 quan s’incorpora a les tendes de joguines, el Cub Rubik, ideat per Ermo Rubik, un trencacaps mecànic que consisteix a deixar cadascuna de les cares del cub amb el mateix color. Joc que actualment aconsegueix milions d’adeptes dia a dia i que, de segur, que tots nosaltres hem jugat almenys una vegada en la vida i que molt pocs hem sabut completar-lo amb èxit

valenciana Mercadona, passava per un escàner un producte identificat amb un diagrama de línies verticals i paral·leles, i amb desigual amplitud. Es tractava doncs d’un senzill fregall de l’empresa M3. Però era el primer article que va lluir a Espanya un codi de barres (patentat el 1952 i utilitzat comercialment el 1966). Sens dubte, s’imaginen vostès fer cua a la caixa d’un supermercat i que res tinguera codi de barres? Calculen les hores que faríem d’espera?

La vida a casa començava a canviar. Continuàvem tenint el iogurt en un got de vidre, el Nescafé continuava sent un luxe, s’utilitzava el molinet per moldre el café i el refresc es guardava per als dies de festa, i el que no faltava era la llimonada La Casera. Però les faenes domèstiques trobaven un canvi molt important, apareixien les primeres llavadores automàtiques allà cap al 1978. Aquestes, controlades per un microxip, podien realitzar tot el procés de llavat i centrifugat complet. El 1979 s’iniciava al producció dels primers forns microones, encara que ací a Espanya encara tardarien un temps a arribar. El que no tardà gaire bé res van ser els productes de neteja. En el 1977 la firma PyG trau al mercat el detergent per a la llavadora Ariel, un producte perfeccionat i especialment dissenyat per eliminar les taques més difícils. Però el verdaderament important va ser l’envàs que va servir per als xiquets i xiquetes del babyboom com a tambor o paperera. Un any després, el 1978, l’empresa Henkel aconsegueix un rècord de vendes amb el netejador universal Tenn, que es converteix ràpidament en líder de la seva categoria, igual que el seu majordom, qui en el 1984 protagonitza una campanya publicitària en què va convertir la frase «El algodón no enganya» en una expressió col·loquial.

Hem fet un repàs d’aquelles coses que van tindre els seus inicis en el mateix moment que la nostra democràcia, en què un 15 de juny de 1977, ens van citar per acudir a les urnes per primera vegada. El mateix any en què les Corts espanyoles aprovaven la llei que permetia inscriure al Registre Civil els noms de pila dels nostres fills i filles en qualsevol idioma (apareixen els primers Kevins, Jessiques, etc.). Mirem on mirem, ens adonem que tot ha canviat, res té a veure com vivien els nostres avis de com ho fem nosaltres avui en dia, però la realitat és que tot el que tenim avui va nàixer de la mà dels nostres avis. Espanya començava a caminar i la vida, tal com la vivim, també.

I és que tant va ser la revolució tecnològica que fins i tot les botigues van haver adaptar-s’hi. És un 3 d’octubre de 1977, quan la caixera d’un supermercat de la cadena

202

203


204

205


EL CONSUM DE NEU A SILLA

EL CONSUM DE NEU

A SILLA

Per Josep Antich i Brocal

orientals, això possibilitava el costum grec de refredar

Fent una retrospectiva pels anys 50, encara recordarem les primeres neveres casolanes en forma de caixons de suro on s’allotjava mitja barra de gel trossejada, mercaderia que els xiquets anàvem a comprar entusiasmats presagiant un bon dinar i una vetllada de festa al carrer que conclouria amb l’obligada “geladora” manual, de la que tot el veïnat participava fent girar l’ansa o afegint la sal necessària per refredar millor el llimonet o la deliciosa “llet amb canella”. I si ens allunyem més enrere hauríem de parlar de les tradicionals gerres, pous i “bodegues” condicionades al subsòl del rebost baix la revoltonada de l’escala per mantenir la despensa fresca.

vi utilitzant un vas de forma cònica farcit de gel que s’introduïa a les cràteres... O quan per exemple Sèneca a “les Gloses” o Marcial als “Epigrames”, anomenen el colum nivario i el saccus nivario, frigorífics artificials indispensables per al sibaritisme romà de consumir glaçada tota la fruita del temps, o la elaboració d’un exquisit licor de rosses amb xarop de mel granissada (a manera de sorbet a les postres). En la València del s. XIII ja es documenten receptes gelades com l´ordiat o la llet de xufes (orxata), que s’acompletaran en època foral amb les aigües d´almasc, les aleses i els mosquets.

L’actual tecnologia al servei de la vida moderna, possibilita disposar a casa d’un frigorífic generant temperatures adequades per a la conservació d’aliments; proveintnos també de gel abundant i beguda fresca per quan arriben les primeres calines. Però açò que avui sembla normal i imprescindible, solament ho gaudim des d’unes poques dècades ençà, ja que abans la solució no era gens senzilla, esdevenint greus problemes a les cuines per poder mantenir la carn, el peix i demés productes difícils de conservar, sobretot a les latituds càlides, on havien d’utilitzar grans quantitats de sal i espècies picants, dos articles prohibitius i sempre monopolitzats1.

A manera de remei casolà

contra les cremades i hemorràgies, també es feia servir el tradicional “oli de neu”, elaborat amb oli verge d’oliva diluït en neu caiguda sobre determinades herbes medicinals que acompanyaven la maceració. Socialment, el fet de disposar d’aigua freda als períodes d’estiu era tot un èxit, així, l’esplendor cortesà del Renaixement ens aporta les primeres al·lusions documentals del consum abusiu a les festes de la noblesa. El llicenciat

1 Fins la supressió del règim senyorial, l’abastament de sal a Silla estava regulat per llei, havent -se de desplaçar un bagatge de carros dues vegades a l’any a l’alfolí del Saler (dipòsit ) per a recollir la “quota” de sal assignada al nostre poble. Quantitat sobre la que s’aplicava l’impost de la gabella.

206

Montón a l’obra: “Artes liberales i mecánicas” ens parla

Al llarg de totes les èpoques l’enginy humà sempre ha procurat solventar aquesta necessitat, doncs coneguem a l’antiguitat mediterrània l’afició d´Alejandro Magno per aprovisionar-se de neu abundant a les campanyes

de com els àrabs utilitzaven les propietats del sofre per refredar atifells a la cuina, tècnica que més tard s’aprofitarà als hostals per climatitzar les gerres de vi...

2 Felip II va estipular l´anomenat “quint de la neu” o dret real, fixat en 2 maravedís per lliura descarregada. En 1604, les Corts valencianes presidides personalment per Felip III, també estableixen un nou impost sobre la introducció de neu a les ciutats, equivalent a 8 reals per càrrega, per ajudar així a les despeses de vigilància de costes.

207


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL CONSUM DE NEU A SILLA desinfectar ferides, etc. Un remei que als llocs càlids com el nostre serà un privilegi exclusiu de malalts o de rics, perquè hom intuirà les greus dificultats que esdevindrien

En el mateix sentit s’expressa Castellví en: “Sobre como guardar la nieve y resfriar con ella el agua”. També vegem com el marqués de Cruïlles a la “Guia de Valencia...”,

al seu procés de recollida, magatzematge, transport i distribució des de l’interior a les poblacions costaneres. El procés començava a ple hivern i en una època climàtica més rigorosa que l’actual, on solia nevar molt sovint als cims que s’aixecaven més enllà de 400 ó 600 metres. Tota aquesta neu es localitzava periòdicament a llocs molt concrets de les muntanyes, destacant per la seua importància comercial la Serra Mariola i el Montcabrer pel sud (Agres i Bocairent); zones que abastaven pràcticament fins als límits del Xúquer, dipositant-la als pous de Xàtiva i Barx com a segons reservoris en cas de necessitar apropar-la fins a València. Mentre que a l’oest de la ciutat la neu era segura a les serres d´Alcublas, Andilla, Xelva, Ademús, Aiora, etc... I als anys més generosos la trobaven fàcilment en sobrepassar Bunyol, abastant-se normalment de Set Aigües, Requena o les immediacions del Montiber. La tècnica consistia a construir una xarxa artificial de caves soterrànies (neveros) ubicades a les zones de més intensitat, simples excavacions que podien ocupar 30 ó 40 mts.2 de superfície per 3-4 mts de fondària, generalment de forma circular. Aquests dipòsits havien de protegir-se per damunt de l’acció del sol, bé amb una construcció de fàbrica simple (i de vegades sofisticada) o mitjançant una coberta vegetal de branques i fullaraca.

en documentar els orígens del carrer de

les Neus, justifica el nom per les nombroses botigues d’aquest producte, dedicant varies pàgines a recordar els mètodes casolans que feien servir al s. XVII els països més civilitzats per poder baixar artificialment la temperatura.

A més de ser considerada un luxe de moda i una font important d’ingressos 2,

tant metges com escriptors

fan referència a les seues propietats terapèutiques, tradicionalment

relatades

als

manuals

d’herbolaris.

Però serà en arribar el segle XVIII quan les refinades classes benestants recuperen majoritàriament la vella pràctica medicinal que recomanava l’aigua de neu per a ser utilitzada en cosmètica, per curar certes dolences, 3 Esparteres: Bossa o motxilla d’espart compacte de forma cilíndrica i aplanada per una part, que es subjectava amb dues cinxes al llom de la persona. Eren molt semblant als utilitzats a la verema, encara què aquests estaven fabricats de vímet i canya

4 5

208

Arganell: Sarió de doble cos que portaven a l’hivern els anomenats: matxos de neu. VALERO I MARTÍ, Gaspar. “Nevaters i cases de neu” Lluc, nº 714, Palma de Mallorca. 1984

La neu caiguda a les immediacions del pou es recollia a cop de pala i aixades omplint les esparteres individuals3 ,però quan la distància era més llarga calia fer varies amuntonades i utilitzar el bestiar carregant els arganells , o també una mena de caixons nugats sobre pals (civeres) que havien de transportar dues persones per poder abocar-la. Aquella neu es descarregava a la porta del clot, on els “poueros” la baixaven escampant-la i apitxant uniformement fent servir unes enormes maces de fusta per a compactar (xafar la neu)... així anaven formant diverses tongades fins arribar al sostre, separades unes d’altres per palla o ramatge eixut, material que permetria la posterior extracció en arribar la primavera (picar la neu). Òbviament no cal parlar de la dificultat d’aquest primer treball, sempre en terreny escabrós i a la intempèrie de l’hivern, el que suposava pagar elevats jornals degut al perill de congelacions i malalties pulmonars, la necessitat de roba i calcer adequat, alimentació i beguda especial, etc. D’aquest ofici encara hi han supervivències al vell costumari popular, en aquest cas en un lloc de clima tan moderat com Mallorca5: 4

Però si costós era recollir-la, encara més transportar-la, bé dels mateixos muntons traslladada en carros a ple d’hivern cap altres dipòsits entremitjos més apropats, esperant allí emmagatzemada al temps assenyalat per distribuir-la al seu destí final... o bé retirant-la del nevero a la temporada d’estiu. En aquest cas calia condicionar la càrrega envoltada de suro i sacs de pallús, sempre viatjant a la fosca en voler evitar el sol, i patint unes condicions lamentables degut a transitar bona part de la ruta amb poca visibilitat per sendes de muntanya.

El nevater ja se’n va cap a dalt del Puig Major allà neu replegarà s´aigo podem refrescar d’estiu amb tanta calor. 5

VALERO I MARTÍ, Gaspar. “Nevaters i cases de neu”

Lluc, nº 714, Palma de Mallorca. 1984

209


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL CONSUM DE NEU A SILLA Item. Que tota la neu que portarà y entrarà a les ciutats, viles i llocs del present Regne, ans de descarregarse aquella, se haja de donar verdader manifest y pagar o assegurar lo dret en poder dels taulegers (cobradors) de les dites noves imposicions....

Al ple de migdia, els traginers es refugiaven als estables dels hostals o a l’ombriu d’una pinada, invertint un temps mort que també havien de cobrar. Si a tot açò afegim les pèrdues de transport per les evaporacions lògiques de varies jornades de camí amb la possibilitat d’una pluja forta que fonia la neu, o els accidents del bestiar que llençaven a perdre tot el bagatge... podrem entendre la dificultat d’atendre aquest servei, així com els desorbitats preus que solien pagar-se a la botiga per una ració. Però malgrat aquests entrebancs, això comportava un gran negoci per als propietaris dels pous, generalment explotacions municipalitzades com a bens “de propis” que s’arrendaven al millor postor, qui precisaria d’un capital considerable mitjançant préstecs, fiances, avalistes, etc, per afrontar les despeses prèvies. Una vegada aconseguit l’aprovisionament de la matèria prima, l’assentador (comerciant) també hauria d’assegurar-se la xarxa de clientela poble a poble, per aconseguir-ho, acudia cada any a la subhasta municipal d’adjudicació del servei, doncs és d’imaginar que la venda d’aquest producte de luxe no era gens lliure, restant monopolitzada pel poder reial, foral i local que incrementarà més encara el seu “valor afegit” per als veïns. Així la Generalitat també va establir “els quatre drets” fiscals que afectaven a: la sal, al joc de cartes, els barrets i la neu, així ho vegem al capítol 14 é de La Crida6:

Aquest subministrament de neu també arribà a la població de Silla, puix a les acaballes del s. XVII ja ens apareixen al·lusions a l’ofici de “nevatero” o “nevader”, un fet que demostra l’existència d’aquesta curiosa activitat comercial, però malauradament sense trobar cap document complementari. No obstant, només arribar el segle següent, aquest servei començarà a generalitzarse a la burocràcia municipal, i aleshores el tenim perfectament localitzat a diferents contractes notarials pels quals l’Ajuntament arrendava els drets de venda a l’assentador. Silla, degut a les bones comunicacions, entrava al circuit de distribució de la capital, però les autoritats locals havien d’oferir una quantitat, sempre a la baixa (6 lliures en total), per a garantir-se el port regular del centenar d’arroves que més o menys podien consumirse per “temporada” en funció dels escassos 800 habitants existents, reduint-se a un 15 % els clients potencials. El parany consistia a imposar-li el preu de venda al veïnat, .

Al s. XVII solia pagar-se d’impost una lliura per càrrega de neu introduïda per a la venda. (A.R.V REAL CANCILLERIA, Llibre 698, ff. 120-123) 7 Per a poder aclarir-nos millor direm que, a València el nom de “lliura” s’utilitzava per a dues aplicacions:

Com a moneda: 1 lliura = 20 sous. 1 sou = 12 diners. Com a mesura: segons la “qualitat” i el refinament de l’article a pesar, la lliura valenciana podia estar formada per 12, 16 o 18 onces, per tant, oscil·lava entre 355 i 474 grams. En el cas de les espècies, la neu , la xocolata o la “llavor” del cuc de seda, la lliura equivalia a 0’474 Kg.

6

210

qui pagarà per partida doble: al subministrador pel preu fixat, i al botiguer com a impost de consum.. la suma de les dues taxes donarà un preu final de 4 sous per lliura de neu, despesa que solament es podria permetre una xicoteta part de la nostra societat.7

a) Quan era alcalde Josep Llosano; Geronim Baixauli, regidor major; i Josep Valero, regidor segon; es signen els següents:

Capítulos por los quales Josep Dufau se obliga a mantener y dar nieve perentoriamente al lugar de Silla desde el primero de mayo de 1726, asta el ultimo dia del mes de octubre del mismo año. Primeramente: Siempre que falte la nieve, ya sea de dia, o ya de noche, incurra en la pena de 10 s. (sous), y faltando dos horas por la primera vez, y asi haviendo ido a por ella y no la allase, trayendo certificado quede libre de pena. Y en segunda vez, que pasadas dos horas no la huviere, incurra en la pena de una libra por cada vez, observando la clausula y pauto antecedente. Otro si. El comun tenga obligasion de darle 6 libras, las que se han de pagar el dia de San Juan el regidor mayor 2 libras, y el dia de la Virgen de Agosto el regidor segundo 4 libras. Y con dichas condiciones se obliga con el poder en persona y bienes

Una vegada al poble, la neu es descarregava baixantla en fardots a la “bodega” o dipòsit ubicat a la tenda de la Senyoria, darrer punt de control i distribució al detall. Tal com veurem, el servei d’abastament durava exactament els sis mesos de més calor, regulant fins i tot els horaris de venda pública, prevenint també fortes sancions en cas d’incompliment.8

Testigos: Miguel Benaches. Antonio Gastaldo

8

A.R.V PROTOCOLS M- 1523

211


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL CONSUM DE NEU A SILLA Per fer-nos una idea del cost econòmic del servei, pensem que en aquella època una fanecada de terra campa a l’Alter costava 10 lliures, una vaca 25 lliures, una egua 40 lliures, un potro cerríl 12, i una casa mitjana 150 lliures. I respecte del preu final fixat al consumidor, fent les equivalències del pes i moneda veiem que pagaria 1 lliura per cada 2’37 quilos de neu. Tot un luxe de sibarites si pensem que amb el capital necessari per adquirir vint i cinc quilos (el probable consum de persona/any) quasi podia comprar una fanecada de terra. Però aquesta mercaderia semblava molt delicada de subministrar, doncs depenia de factors climàtics com la intensitat i freqüència de les nevades, fet que trencava els esquemes del nevater obligant-lo a adquirir el producte en llocs més allunyats (de vegades baixant-la fins i tot de Terol). Això feia que reclamaren una revisió dels preus pactats, entrant en una dinàmica d’incompliments que provocava nombrosos canvis de llogaters, greument sancionats a la mínima fallida. A més a més, també resultava un article conflictiu de vendre en quant a la picaresca en les mesures de pesar, arribant fins i tot a greus altercats entre venedor i l´almotazen local. Així vegem com el 2 d’octubre de 1737, l’alcalde de Silla Josep Agustí, obri diligències per un judici de faltes contra Tomàs Belloch, aleshores “nevadizo”, tavernero y herbacero de la comanda, per agressió física al mostaçaf Meltxor Fort en ser-li requerides les peces de mesurar la neu, les canastres i la balança:

b) L’any següent, durant l’alcaldia de Josep Simeón, amb Josep Mas de regidor primer, i Meltxor Fort, de regidor segon, tornem a localitzar un altre contracte semblant, encara què amb diferències en quant a preus, sistema de subhasta i l’ús preferent, reservat per als malalts:

Capitulos de la nieve para que sepa el que la haya de traer al lugar de Silla de este año de 1727, tenga la obligasión siguiente: Que la haya de dar a los vesinos del lugar a 4 sueldos la libra. Que no le falte desde mañana al salir el sol hasta las ocho de la tarde, so pena de diez sueldos por cada vez que le faltara por espacio de tres horas. Que la haya de traer asta Todos los Santos, y caso que ubiese enfermos en cantidad y se ubiere menester, a de proseguir. Y el lugar dara al que se obligue con lo referido y se obligare a traerla por el precio de 7 libras o mas bajo, que se dira corriendose a voz de pregonero, y tasandose a consentimiento de los señores del Govierno, quienes han de guardar y cumplir, y todos lo sepan asta el fin de ella para que esté con horden y buen gobierno. Y dichos alcalde y regidores le otorgan el mandamiento a Juan Saragoza, quien siendo presente azetó y se obligó en todas sus formas.

212

Però el seu interès vindrà donat per la transcripció a l’acta

...”y haviendome dado noticia de que este pesaba

judicial de dos capítols de les Ordenances Municipals

la nieve con un peso sin estar marcado ni refinado,

d’època foral, concretament les aprovades pels jurats i

mando que se le asegure preso en la torre del

justícia de Silla l’any 1605, un text ratificat pel lloctinent

palacio del Ecmo. Marques de la Mina”...

de la comanda, aleshores Hierònim Carbonell, normes

9

que encara no s’havien castellanitzat ni adequat al nou règim borbònic, amb la curiositat que tanmateix

Els fets ocorregueren dins la botiga de la Senyoria, un monopoli que Belloch tenia llogat al carrer major “vulgarmente llamado de Valencia”... Per desacatament i agressió a l’autoritat se li va imposar una sanció de 10 reals castellans o penyora equivalent, quantitat que l’acusat es negà a pagar, esdevenint tot un seguit d’altercats greus al mostrador que varen originar un llarg plet criminal, puix cal dir que el funcionari públic va ser demandat per intimidació, amenaces i abús d’autoritat, però també per l’avortament de la tavernera, la qual participà activament als fets quan estava en avançat estat de gestació

ens mostra la relació d’eines que feien servir al comerç

Tomas Bernat, escribano real y público del Ayuntamiento del lugar y Encomienda de Silla, della vecino y morador, en cumplimiento del auto que antecede doy fe y verdadero testimonio, que habiendo registrado el Libro de Capítulos que se hallaba entre los papeles del Régimen y Gobierno de este lugar, que para este efecto se me a exigido, en el Cartense diez y ocho del texto siguiente: Cap. XIII Dels pesos i mesures. Item. Estatuhim y ordenam que lo dit Mustasaf del present lloch de Silla, que hui es y per temps sera, puga reconeixer y reconega los pesos y mesures, lliures, quartes y miches quartes, y cualsevol llibres y mesures. Y trobant les peses i mesures falses, encórreguen en pena la persona que tal pes y mesura tindra en sa casa fals. So pena de 20 sous.

9

Almotazen: Funcionari públic encarregat del control de les mesures comercials, higiene i qualitat de les botigues, mercats, etc. Era l’antic mustaçaf d’època islàmica i foral, que la nova legislació borbònica va anomenar així castellanitzant el nom.

A.R.V CLERO-MONTESA llig. 882, caixa 2320.

213


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL CONSUM DE NEU A SILLA

Cap. XVIII De refinar pesos i mesures. Item. Estatuhim e ordenam que tots els particulars de Silla que tindran barcelles, almuts, mijalmuts, alnes, mitjes alnes, canters, migs canters, quartes, mijes quartes, peçes i pedres... aquells sien tenguts y obligats huna vegada en lany, de haver de dur los tals pesos y mesures a casa del Mustasaf per a que els refine y marque.10

Així vegem com el negoci de la neu va configurar una infraestructura econòmica i fiscal que pràcticament afectava a tot el País, tenint-la referenciada a les acaballes del XVIII en les “Observaciones...” de Cavanilles, mantenintse quasi intacta fins a mitjan segle XIX on encara apareixerà detallada al Diccionario Geográfico de Madoz. Però el canvi climàtic cap a un període més eixut que dificultava el magatzematge de neu, i degut sobretot a la introducció tecnològica del “fred industrial”, deixaran impracticable

I qui lo contrari fara, encórrega en pena de 20 sous, que lo tal mesura o mesures o pedres que tinga en sa casa, la qual pena siga partida ut supra, avent primer de fer eixida el ministre (el corneta) acusant a la gent que cascun porte dits pesos y mesures a refinar. Y no presentantles, encórrega en dita pena com esta dit. Y para que conste de ello doy fe a los quatro dias de octubre de 1737. Tomás Bernat

l’antiga recollida artesanal que anirà extingint-se al voltant de 1920, data de les darreres ordenances reguladores de la venda de neu natural. A partir d’ací, es popularitza (i afortunadament es democratitza) la indústria gelatera amb l’aparició al carrer de polos i “manitos”, mentre a les cases s’adquirien els primers caixons nevera revestits de suro i llauna, que solament s’utilitzava als diumenges o en algun compromís extraordinari. Relacionat amb aquest producte refrescant, cal dir que a Silla varen existir dues fabriques de gel artificial, que majoritàriament subministraven a casinos i carnisseries dels pobles de la contornada. La més antiga estava ubicada als Quatre Camins, oberta l’any 1925 per D. Leopoldo Fortuny, el pare de Rafael i Tomàs Fortuny, a qui anomenaven popularment “roig del gel”, tant pel seu aspecte físic com pel negoci que regentava. Des de la fàbrica, un tant allunyada del poble, distribuïen el genero a una sèrie de

botigues on s’emmagatzemava adequadament per a la venda al detall, normalment a mitges i quarts de barra que calia embolicar dins d’un sac i portar ràpidament a casa. Després de trenta-cinc anys de dedicació continuada va tancar portes, traslladant la mateixa activitat a la Rambleta, però al càrrec de la família Lázaro (qui també serà conegut per “Jesús el del gel”). Aquesta nova empresa es mantingué en funcionament fins les darreries dels anys 60, quan ja no podrà competir amb les modernes càmeres industrials i el “boom” dels frigorífics capaços de produir “neu” domèstica en forma de cubets glaçats, les perles blanques d’estiu tan desitjades pels nostres avantpassats, que per ser tan escasses i costoses, solament pogueren assaborir els paladars més afortunats... els privilegiats de sempre. De la nostra infantesa, mai oblidarem aquells “poleros” que ens alegraven l’estiu, quan cada vesprada, empentant un

Felipe Plà el Cigronero amb la seua esposa Carmen

carretó passejaven els carrers del poble oferint-nos: polos, orxata, aigua limón, “cortes” i “mesuretes” de gelat. Feien sonar la campaneta i el veïnat acudia a “refrescar”, ja que aleshores, poca cosa havia a les neveres, aigua fresca i prou...

10 Alna: (mitja vara) Mesura de longitud per mesurar teixits, equivalent a 0’ 51 mts. Canter: 10´77 litres. El mig-canter, la quarta, i la mitja quarta son divisions proporcionals d’aquesta mesura base.

214

215

José Salvador el tio Cole


DE RAÇA ALBUFERENCA

DE RAÇA

ALBUFERENCA

Per Pep Aguado

Teníem clar que el nostre objectiu era contar a tot el món

Gent, que com ja sabeu, va lluitar de valent els primers anys

l’apassionant historia, de la nostra comissió. La història d’una

perquè avui puguem lluir amb orgull la nostra vestimenta,

colla d’amics amb la convicció de formar una falla. La història

ja que la brusa negra de l’horta no era ben vista en els

d’un vaixell que encara que bufe el vent en contra, salpa cada

estaments fallers Avui, amb la cara ben alta, podem dir

any, amb nous objectius, nous tripulants i amb les il·lusions

que el temps ens ha donat la raó i encara que els inicis

renovades, però amb el mateix entusiasme que ara fa 44 anys

van ser molt durs, mirant el present i el futur de la comissió,

va eixir per primera vegada a navegar. Una comissió diferent,

estem segurs que valgué la pena.

capaç d’oferir al món faller una identitat pròpia i innovadora i que va trencar rotundament amb tot el que s’establia fins aquells moments en la cultura fallera.

Ja fa quasi un any, al Teatre de la Plaça es va estrenar el documental sobre la història de la Falla Port, De Raça Albuferenca. La projecció del documental va ser molt ben rebuda per part del públic ja que férem dues projeccions i la sala estava plena de gom a gom.No val la pena centrar-se en tot el que passà aquell dia de tantes i tantes anècdotes perquè no s’acabaria mai, en el qual també es presentava el llibret que, per cert, cal donar-los l’enhorabona ja que ha obtingut un segon i més que merescut premi a l’ús i promoció del valencià.

Aquell dia vàrem fer totes i tots un exercici que no està gens malament de fer de tant en tant, que és fer memòria. I és que considere, més que mai, i em reafirme amb allò que vaig dir durant la presentació, que de temps i de

216

Un projecte utòpic, que 44 anys després s’ha convertit un

memòria estem constituïts. Agraïsc a la Falla Port l’encàrrec

referent de la festa fallera, el col·lectiu més nombrós de Silla

d’aquest treball perquè em va resultar interessant per

arribant a xifres de 509 fallers convertint-se en una de les

diverses raons. La primera és poder realitzar, junt amb els

comissions més nombroses de l’horta i omplint de notícies

meus companys d’Arrels Audiovisuals, l’elaboració d’un

mitjans de comunicació com radio, premsa i Televisió.

treball audiovisual seriós i d’importància en què poder

217


FALLA PORT DE SILLA 2016

DE RAÇA ALBUFERENCA

desplegar la nostra professionalitat. La segona, i no menys

teatre Boira, la creació d’un grup de Dansa dels Porrots,

M’agradaria també anomenar els meus companys

Com bé deia Carme Primo al documental referint-se als

important, poder conèixer de primera mà els orígens i

que es cantara la Carxofa en valencià i mil coses més.

d’Arrels: Marina Fuertes, Carla Donet, Gustavo Gracia i

inicis de la Falla Port, «Tot allò va ser un caldo de cultiu,

la història d’una comissió fallera a la qual em sent molt

Tanmateix, em va resultar molt satisfactori l’aspecte emotiu

Carles Sánchez que treballaren molt durament tant en la

d’il·lusió i ganes de fer una cosa diferent» que mai se’ns

vinculat personalment.

que tingueren molts dels testimonis i intervencions.

producció com en la postproducció del document. Així

acaben les ganes, ni la il·lusió, perquè al final és això pel

Recorde ara mateix els de Carme Primo, Maite Mas,

mateix, vull ressaltar la figura d’una persona que no era

que paga la pena viure.

Paco Ruà, Juan Ferreres o Julio Garcia Llavata i Vicent

membre del grup però treballà amb nosaltres com si ho

Martínez, que van ser fonamentals a l’hora d’estructurar

fóra, ens va guiar, aconsellar, ajudar i sense ell el projecte

el relat. També em vénen al cap altres que, més que

no haguera anat endavant ni hauria pres la forma ni

emotives, com la de Josep Antich i Abelard Saragossà,

les dimensions que va adquirir. Es tracta del meu amic

acabaren

Armand Zaragozà, gran professional i millor persona.

de

dotar

el

document

de

credibilitat.

També voldria agrair especialment a Vicent Zaragozá, Ivan Serrador, Lorenzo Pérez, Mireya Micó

i Inma

Per a finalitzar, també vull ressaltar que s’han de reivindicar

San Lorenzo haver apostat i fer possible el treball

activitats com aquestes al nostre poble, ja siga a través

en un moment en què les oportunitats en el camp

d’una falla, associació o simplement per la pròpia iniciativa

professional de l’audiovisual són més prompte escasses.

dels veïns. En un temps en què la gent no llig el suficient, els mitjans i els productes audiovisuals són un bon vehicle

L’elaboració del guió i les posteriors entrevistes durant

Així mateix, agrair a persones que ens han ajudat i mostrat

el rodatge varen ser una oportunitat immillorable per a

suport, com ma mare Amparo Llobet que ens va cuidar a

conèixer i valorar millor la història de les falleres i fallers del

tots els membres d’Arrels durant el rodatge i el muntatge

Port. Es va recuperar una part important de la memòria

del documental; a Xavier Cunyat, per l’ajuda durant tot el

del poble de Silla. També es dignificà la figura de tantes

procés d’escriptura del guió i pels seus valuosos consells;

persones que en el seu dia van ser criticats i estigmatitzats

a la meua cosina Vivi Rios, que ens prestà la seua preciosa

per la simple raó de pensar diferent, de veure les falles

veu per a cantar la cançó de la Falla per al documental, i

d’una manera no sols lúdica, sinó també veure altres

a tots i cadascun dels fallers que varen aportar qualsevol

possibilitats que aquestes tenien, com ara, la vertebració

tipus de documentació ja fóra per escrit, de manera

a través de la llengua, les accions culturals com el grup de

oral o en una cinta de vídeo. Mil gràcies a totes i tots.

218

per a recuperar la memòria col·lectiva.

219


EL LLADRE DELS RECORDS

EL LLADRE

DELS RECORDS Per Cristina Hermosa

La llum de la nit es filtra a través de l’àmplia finestra del saló on em trobe. Sembla ser hivern, perquè a la xemeneia borbolleja alegre el so d’un viu i càlid foc. No sé quin dia serà avui. Desconec en quin moment visc com tampoc en quin any estic. Ni quina edat tinc, d’on vinc, com em dic o on vaig. Estic assegut fusionat amb el temps sentint el compàs del rellotge, veient com mor cada moment, intente recordar alguna cosa però al cap de pocs segons s’ha esfumat de la meua ment, tot record oblidat. Trobar un record en la meua ment buida és com un vi dolç en la meua boca, com un tro en el cel, com el bell cantar d’un ocell adornant amb melodies el meu cor, com a l’arc de Sant Martí després de la pluja en un dia sense sol. Em mire en el mirall i em sorprenc davant la desconeguda imatge que em retorna el seu reflex. De vegades, quede submergit en una espècie de tràngol, en una etapa de regressió al passat on per moments semble estar ancorat.

220

I així estic ara, en aquests mateixos moments. La meua dona, que és el meu àngel particular, sempre deixa al meu costat una llibreta amb el títol: “Els teus record”, m’incita a submergir-me en les seves pàgines,

amb el sigil d’un gat, però desapareixen com l’ombra enmig de la foscor en la meua eterna letargia. De sobte, sent que algú m’està mirant, i allí està el meu àngel bell que va escapar del cel. Em mira amb tendresa i embadaliment, s’apropa a poc a poc, amb cautela, amb la calidesa d’un vers. Pren una de les meues mans entre la calidesa de les seues, plasma un petó en elles i acaricia el meu cabell abans de marxar-se, com un raig en el cel. Però ara, quan ella torna al meu costat, neixen en mi alguns records. Alguns diuen que una gota més en la immensa profunditat de l’oceà no suposa cap canvi. Uns altres diuen que un gra més de sorra en el desert, no es notarà a cap moment. Però sé que mentre per a alguns un gra de sorra siga alguna cosa inapreciable, per a aquells que realment ho necessiten pot suposar la grandesa d’un desert. Doncs jo sempre he cregut que una gota es pot sumar a una altra fins a omplir el got. Que una veu sumada a més veus pot convertir-se en un murmuri. Que més veus lluitant en harmonia poden convertir-se en una bella cançó el compàs de la qual desgranant les seues notes, s’instal·la en el teu cor.

i quan ho faig, és com si pogués anar recordant a mesura que vaig llegint. Em submergesc en ella, em deixe transportar i em perd en el seu interior. Ara que en la meua ment han florit alguns vells records del passat i del meu oblit, t’explicaré la meua història, per si en transcórrer d’unes hores m’atrapa el lladre dels records i de nou m’oblide de la meua essència i del que he viscut. Quines coses vaig fer, quins fets em van convertir en l’home que no reconec per molt que en el mirall el mire. Quins camins vaig prendre en el passat, quines senderes hauré caminat que amb els seus passos fins ací m’han transportat. Estic atrapat en la meua pròpia ment, en el meu propi cos, entre una marea de tèrbols records que si més no ho espere, els creixen ales i alcen el vol. Es van lluny de mi, més enllà de l’inassolible cel. Déu meu… em sent confós, atordit, perdut en el passat i en el temps, davant la boira de records, marejat. És com si de sobte la meua ment viatgés al passat. I llavors, recorde la meua vida, el meu poble, els meus records d’antany. Desitge explicar-te la meua història, però amb quina dificultat acudeixen als meus llavis les paraules quan més les necessite. Em recorden el moviment de les ales d’una au que es perd volant ran del cel. Apareixen

Jo sempre deia que de vegades les coses més insignificants poden ser les que donen grandesa a una història i que amb gestos petits es podria contribuir a canviar el món. I ella és el meu món, el meu sentit, el meu rellotge, el meu tot. Què seria del meu sense ella?

221


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL LLADRE DELS RECORDS

Té el do de la infinita paciència. Aguanta els meus atacs de ràbia, els meus moments de tristesa. Les meues nits sense lluna, els meus dies sense harmonia. Els meus tràngols d’ira, les meues estones d’angoixa, les meues arrencades d’agonia. M’abraça quan trenque en plor, em bressola quan em desvetlle espantat, pres de l’oblit en aquest ombrívol forat. M’atén amb l’afecte que una mare cuida a un nen. I encara que potser no sap el que porte al meu interior, l’Alzheimer esborra la memòria però no els sentiments. Recorde la seua enteresa, recorde cada gest. La mire amb l’embadaliment d’un etern enamorat. I comprenc que ella és el motiu de la meua vida, que sense ella gens tindria sentit quan estic perdut en aquest abisme. I acabe la meua carta a mig escriure, per si demà de nou m’oblide.

records. I en aquest mateix instant de lucidesa recorde haver navegat solament, sense rumb, sense camí, marcint el temps amb els meus desvergonyiments i sons. He patit el vertigen de la mort en cada llàgrima caient en el buit de les meues fosques nits, però al teu costat la solitud es converteix en felicitat eterna. En una vida fosca on la teua presència és plena, els teus ulls són la llum de la meua foscor, la felicitat reflectida en el teu somriure és el llenç més bell del meu museu, el teu rostre és l’horitzó que em guia en la meua perduda i destruïda ciutat i caminar de la teua mà és el camí més cert d’aquesta vida incerta. T’estime, com dues paraules que quan module fan que es forme el somriure dels teus llavis. T’estime, com dues paraules que no haurien de deixar mai de pronunciar-se. Romans sempre al meu costat, em tendeixes la teua mà quan camine perdut, estàs al costat de mi en les meues nits tristes, eres el murmuri del vent que es bressola suaument en la finestra i quan crec que tot està fosc per a mi, et converteixes en un estel que al capdamunt il·lumina el meu lúgubre camí. Les teues doloroses llàgrimes juntament amb els teus laments i frases dirigides a Déu, perforen la meua ànima com si m’estigueren matant. Una sensació d’impotència i temor deixa marca en tot el meu ser, sobretot quan et mire i no comprenc que t’està succeint i si per la meua causa és el teu lament.

Estimada Elisa: Fixa’t, és el miracle de la nit i la nit és el que més s’assembla al desert, treu la bellesa amagada de les coses i ho torna tot pur, místic i silenciós, igual que el mar ho retorna tot després d’un temps, especialment els

Per això no puc deixar de donar-te les gràcies: per ser el meu univers, per confiar en el meu com en el seu

222

bastó el cec, per ser l’ungüent que guareix les meues ferides i els cops que em dóna la vida, per ser el meu punt d’equilibri, per ser la força que em sosté i em manté viu. Gràcies per estar al meu costat quan no veig, quan sembla que el meu món entre les tenebres ha sucumbit, per ser la vela que il·lumina la meua destinació. Què més puc dir quan em plouen mullats i intensos records? Records on la teua presència és el meu motor, el teu somriure la meua font d’aliment, on perdre’m en els teus foscos ulls és com submergir-me en la profunditat del mar endins, on la teua figura és el meu recer perfecte, on la teua veu és per a les meues oïdes la melodia més bella de la meua partitura buida i oblidada. Enrere van quedar aquells somnis que s’esvaïen sense deixar petjada i es desfeien deixant tan sols un fum blanc, enrere van quedar aquells somnis que es convertien en gel o pedra. Perquè al final del camí comprens que viure no és passar les fulles d’un calendari, sinó entendre que cadascuna de les seues fulles són úniques i irrepetibles. Per això desitge viure cada moment que em queda al teu costat, per si demà no estic, per si demà d’aquest món m’he marxat. Contemple la foscor de la nit des de la meua finestra, mire al cel, als estels i em pregunte en quin lloc despertaré demà, si serà en un altre abisme o al teu costat en el nostre llit, despertant amb les teues carícies com cada matí. I encara que ara sembla que estiga entenimentat, no ho estic a tot moment,

no és aquesta la meua realitat, tant per tu ho sent. Són moments passatgers, fins que apareixen les ales i els meus records alcen el seu vol. Patisc viatges d’anada i tornada i cada vegada és més llarga la meua estada en l’altre costat, per això tinc tanta por, perquè mai sé quan quedaré per sempre en aquell abisme sense sortida atrapat, sense porta ni escapatòria, sense possible retorn al teu costat. Ara que tinc en concordança tots els meus sentits, perquè la meua ment ha tornat per moments de l’oblit, sota la llum de la lluna aquesta carta jo t’escric: Per si demà ja no fos el mateix, per si demà no pogués ser capaç de dir-te per última vegada quant et vull i el molt que sempre t’he estimat i t’he volgut. Per si deixe d’existir, per si m’atrapa l’etern abisme. Per si demà no hi torne, o per si demà m’oblide. En honor a tots aquells que pel lladre dels records han estat vilment visitats, quedant en el buit atrapats.

223


EL CINEMA DEL DESTAPE

EL CINEMA DEL

DESTAPE

Per Pep Aguado

Les claus d’aquest boom van residir en un argument

Es

va

assignar

la

lletra

que, encara que siga tremendament surrealista (un

explícitament

metge que es fa passar per marieta perquè als xicons

més

del poble no els molestara que haguera de veure les

Pel que fa al cas valencià, també tenim l’honor d’estar

seues dones nuetes), representa una certa volta de

vinculats amb aquest subgènere en dues pel·lícules

rosca irònica respecte a les comèdies anteriors, però,

firmades per Vicente Escrivá, El virgo de Visanteta i

sobretot, la pel·lícula mostrava senyoretes bastant

Visanteta esta-te queta, protagonitzades Maria Rosaria

lleugeres de roba segons els paràmetres de l’època.

Omaggio, Pepe Sancho, Antonio Ferrandis i un

pornogràfic

moderat

de

la

i

“X” la

“S”

calentor

al a de

que un

era grau

l’època.

bon nombre de secundaris inoblidables com Joan

Fa quasi quaranta anys, abans de l’èxit de Torrente o els cognoms bascos i catalans, Espanya vivia l’increïble èxit de No desearás al vecino del quinto

La censura que hi havia al cine i la vida en general

Monleón, Rosita Amores o Tony Valento. La pel·lícula

va sobreviure dos anys després de la mort de

és una adaptació dels sainets de Bernat i Baldoví. La

Franco, i després es va encabotar a tutelar l’accés

trama ocorre al poble de Favara (Ribera Baixa) i narra

d’espectadors,

els

dues històries entrellaçades, la d’una jove i virginal

espanyols, mitjançant la doble classificació de les

“Visanteta” que, a partir de la seua interpretació de

pel·lícules que tractaren d’una manera o altra el sexe.

Santa Bàrbara en una obra folkloricoreligiosa, compta

tan

poc

experimentats

com

(Ramón Fernández, 1970) que va significar una revolució gradual en el camp del cinema comercial espanyol o espanyolada. Segons algunes fonts, aquesta és la pel·lícula estrictament espanyola amb més espectadors de tota la història; la superava La muerte tenía un precio (Sergio Leone, 1965) coproduïda amb Itàlia.

224

225


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL CINEMA DEL DESTAPE

amb una mena de força sobrenatural al seu favor

Vistes amb la perspectiva del temps i parafrasejant

del públic per veure coses que no s’havien vist mai a

que consisteix en una ajuda divina que sorgeix cada

altre

resultaren

les nostres pantalles. La dictadura i la seua censura van

vegada que està a punt de tenir una relació sexual.

sociològicament reveladores, taquillerament rendibles

reprimir les persones d’una cosa tan normal i tan lògica

i cinematogràficament oblidables, excepte algunes

com és el sexe i la sexualitat. Els joves i no tan joves que

En 1979, després de l’èxit de “El Virgo de Visanteta”,

excèntriques (i avui en dia de culte) excepcions com

vivien en aquella època grisa volien viure experiències

Vicente Escrivá va rodar una segona part en la qual

les que proporcionaven directors com Jess Franco.

noves i aquest cine, purament d’entreteniment, dotà

narrava les aventures i de Visanteta després de perdre

Bona part dels directors que firmaren bona part

d’aire fresc les sales de cine i, posteriorment, una

la seva virginitat. Visanteta i Pascualo es van casar, per a

d’aquesta àmplia, suggeridora i enginyosa llista de

generació com la meua o anteriors una excusa per a

felicitat de Santa Bàrbara i per extensió de tota Favara. Però

títols provenien de la llarga nit del cinema espanyol,

revisar, d’una forma antropològica o nostàlgica, el nostre

Visanteta volia recuperar el temps perdut i estava deixant

Lazaga, De la Loma, Ozores, Iquino o Vicente

cine i la nostra societat.

al pobre Pascualo en els ossos, a força de posar a prova els

Escrivá, cineastes avesats en tot tipus de gèneres

matalassos del llit. Al poble ho tenien clar, i no pensaven

cinematogràfics (inclòs el religiós) que s’embarcaren

aguantar més tempestes com les ocorregudes en “El

amb molt d’entusiasme en tan picant aventura.

diagnòstic

del

cine

espanyol,

Virgo de Visanteta”. Si Visanteta acabava amb Pascualo, li havien de buscar a algú perquè li escalfara els llançols...

El

Aquesta era una història una mica més allunyada

mercat de carn fresca que va obrir les portes a un

de l’obra original de Josep Bernat i Baldoví, però que

nombrós conjunt d’actrius disposades a ensenyar

mostrava un humor encara més sorneguer i unes escenes

generosament la seua anatomia, ho exigira o no el

més properes a la vida quotidiana del camp valencià.

guió. Aquestes actrius visqueren el seu moment de

Potser per posseir un humor més valencià, en algunes

glòria i èxit en un curt termini de temps i quasi cap va

ocasions poc comprensible fora de la nostra terra, la

continuar la seua carrera més enllà d’aquest període.

cinta no va tenir l’èxit esperat, i s’ha convertit en una

Mites com Nadiuska o María José Cantudo passaren

fenomen

va

propiciar

un

aflorament

d’un

autèntica raresa. Fins al punt que, per a alguns, aquesta

Aquell conjunt de pel·lícules que es va allargar en el

a l’oblit i únicament van ser notícia molts anys

pel·lícula no existeix. Però existeix!, Encara que solament

temps fins a entrats els vuitanta, foren invariablement

després per la premsa rosa i per les seues misèries.

es pugui trobar en Llengua Valenciana. Sota el meu punt

comèdies que prolongaven d’alguna manera l’èxit

En definitiva, el cinema del destape va sorgir, com

de vista, tan bona, si cap, com “El Virgo de Visanteta”.

d’altres subgèneres com el Landisme o derivats.

sorgeixen molts gèneres i subgèneres, per la necessitat

226

227


228

229


SALUTACIÓ DEL

PRESIDENT INFANTIL Benvolguda Comissió: De nou vénen els primers dies de la primavera i els nostres carrers es preparen per a viure la setmana més emocionant per als valencians. D’aquí a una mica, els monuments, la música i els focs inundaran Silla. Encara que sóc faller des de xicotet, aquest any serà especial per a mi. Per això, des d’aquesta pàgina del nostre llibret, vull agrair-vos a tots la confiança que heu dipositat en mi nomenantme president de la nostra Comissió Infantil. Per a mi, és tot un honor representar els xiquets i xiquetes de la nostra Falla. Espere que des del càrrec de president infantil, i al costat de Valèria i l’ajuda de Loren i Mireia, sàpiga deixar el nom d’aquesta falla en el lloc que mereix i que tots els meus predecessors han sabut fer. De debò que m’estic esforçant per aconseguir-ho.

per la paciència que tenen amb mi, ja que sóc conscient que sóc revoltós com un coet. Gràcies de tot cor, perquè, amb el seu treball i sacrifici han fet possible que el meu somni es fera realitat. Tampoc vull oblidar-me, de totes aquestes persones que col·laboren amb nosaltres: comerços, fallers d’honor i els veïns, a qui demane que perdonen les molèsties que en els dies que vénen puguen causar-los. Sense l’ajuda de tots vosaltres, res seria possible. Finalment, només voldria afegir convidar a tots els xiquets i xiquetes de la Comissió Infantil a participar en tots els actes i activitats que la Delegació d’Infantils organitzarà a partir de ja i durant tot l’exercici. Espere divertir-me al costat de vosaltres, tirant coets a les despertades i al casal! Seria molt feliç si aquest any ens ho passàrem tots molt bé. Com he dit abans, aquest serà un any especial per a mi i espere que per a vosaltres també.

M’agradaria donar les gràcies a cadascun dels membres d’aquesta comissió i Junta Directiva, David Remuzgo i Cosmos 230

231


A LA FALLERA MAJOR INFANTIL

VALERIA PUIG I COSTA Fluir i candor d’una fallereta, que en la falla ho passa fenomenal, i la cavalcada del Pregó comença l’any que per sempre recordarà.

És la FALLERA MAJOR INFANTIL, que la Falla del Port presenta. VALERIA PUIG I COSTA feliç, amb els berenars i despertà que comença!

Té delicadesa i tendresa, en vestits de fallera amb molt d’honor, quatre anys d’història fallera estimada per tota la Comissió.

Contempleu l’aurèola que fa lluir, al seu pas cap a l’ofrena a la plaça, a la Mare de Déu les flors sempre oferir tradició en Sant Josep, les festes destaca.

Una xiqueta amb molt de sentiment, que estudia, patina i fa manualitats, instrument de guitarra un temps dedica amor als seus amics i a dos gossos blancs.

Eres una fallereta molt especial, amb pares cordials i germana, aquest any mai no oblidaran per tindre una fallera agraciada.

Confessa el gran fervor per ser fallera, i la gran il·lusió que porta per dins, destaca el poble de Montanejos per estiuejar amb els seus amics.

Eres estimada i tradicional, enamorada de la Falla del Port, una xiqueta excepcional que tots portarem en el cor! Vicenta Benedito i Pons

232

233


COMISSIÓ INFANTIL

COMISSIÓ

INFANTIL Abril Moreno Guaita Adrián Barberán Forner Aina Díaz Fuentes Ainara Soriano Romaguera Ainoa Navarro Benaches Aitana Bellón Ruano Aitana Navarro Gómez Aitana Nieto Alba Alba Bermúdez Sánchez Alba García Ballester Alba Pérez Anchel Alba Perez Expósito Alba Ramón Brocal Alba Rodriguez Fernández Alba Simó Martínez Alba Zaragozá Lorente

Alba Zaragozá Navarro Alberto Guerrero Llombart Alejandro Bellón Ruano Alejandro Zamora Cobo Alex Domenech Valero Alex Huesa Martí Alex Raga Forner Alex Sánchez Sebastián Alexandre Zaragozá Navarro Alvaro Botica Costa Alvaro Mirto Lorente Amat Matias García Amparo Valero Benaches Ana Baixauli Bernardo Anna Balma Benaches Rodrigo Ana Belén Cabello Vidrio

234

Ana Machancoses Grancha Andrea Alba Gómez Andrea Brocal Francés Andrea Carbonell Aparicio Andrea Soriano Romaguera Antonio Ponce Navarro Arnau Zaragozá Blázquez Arturo Agustí Castellanos Arturo Carbonell Pérez Azahara Baixauli Cortés Betlém Millá Rodrigo Balma Agustí Castellanos Blai Gómez Giménez Blanca Cubel Machancoses Carla Huesa Martí Carla Monfort Hortelano

Carla Navarro Fuster Carlos Muria Ruiz Carlos Primo Sancho Carme Castaño Santos Carmen Adelantado Tena Carmen María Larios Gil Celia Gómez García Celia Medina Hernández Clara Argilés Román Clara Machancoses Grancha Clara Martínez Morilla Clara Medina Hernández Claudia Muñoz Micó Claudia Sánchez Peris Cynthia Villar Sánchez Dani Navalón Valero Daniel Salvador Giménez Daniela Asensio Más Dario Ponce Navarro David Agustí Molero David Remuzgo Cosmos Diego Doménech Domingo Elia Zaragozá Carrión Elsa Antich Gomera Elsa Martínez Morilla Elsa Tamarit Fortea Emma Guillén Fuentes Emma Marín Valero Enrique Lucena Chacón Estel Matías García Esther Palmero García Francesc Ramón Muñoz Gregorio Cubel Machancoses

Guillem Navarro Gómez Guillem Simeón Rosell Guillem Valdés Fuster Guillem Cortés Sáez Guillermo Sanmartín Pérez Héctor García Forner Héctor López Gomis Hugo García García Hugo Peris Blázquez Inés Navarro Ballester Irene Carbonell Sanz Israel Nieto Ruano Ivo Rollán Fernández Iker De la cámara Lozano Iker Torrijos Francés Izan Cuenca Machancoses Jacobo Peris Zaragozá Jaume Carbonell Torralba Jaume Pont Fernández Javier Martínez González Javi Ruá Navarro Jesús Alba Carbonell Jesús Alba Doménech Jesús Salvador Giménez Joan Comí Machancoses Joan Sampedro Fernández Joan Marcos Alapont Jorge Carbonell Ballesteros Jorge Tamarit Fortea Jorge Yago Rios Jose Alba Gómez Josep Alfonso Carbonell Josep Ballester Tarazona

235

Josep Carbonell Torralba Josep Simeón Rosell Juan Ferreres García Judith López Gómis Judith Ruiz Ráez Júlia Valero Muñoz Julio Ramón Muñoz Laia Alba Gómez Laura Agustí Molero Laura Ballester Tarazona Laura Medina Boil Laura Membrilla Melnyk Laura Mora Gastaldo Laura Remuzgo Cosmos Laura Zamora Cobo Lara Lliso Ramírez Leyre Muñoz Simó Llorenç Alapont Serrador Lucas Carbonell Simeón Lucas Gómez Giménez Lucía Cantador Revert Lucía Gil Antich Lucía Jiménez García Lucía Martín Moreno Lucía Navalón Valero Lucía Tomás Gil Lucía Torres Castells Lucía Valero Agustí Lydia Pérez Alba Marc Comí Machancoses Marc Doménech Valero Marc Ochandio Valero Marc Sebastián Durán


Marcos Pedro Colomino María Magraner Ruá María Martínez Valero María Mas Camarena María Mirto Lorente María Nieto Ruano María Pérez Delgado María Pilar López Cubel Marina Carbonell Sanz Marina Puig Costa Maribel Navarro Ortega Mario Botica Costa Mario Sanmartín Riera Marta Brocal Francés Marta Espuig Bodi Marta Gastaldo Primo Marta Montero Gomar Marta Mora Gastaldo Marta Muria Ruiz Marta Adelantado Tena Martina Hiraldo Antón Martina Moreno Cerdán Miguel Torralba Gozálvez Miguel Angel López Ramírez Miquel Marcos Alapont Mireia Carbonell Mulet Mireia Clavijo Zaragozá Mireia Guzmán Machancoses Mireia Molina Hernández Mireia Montero Benaches Mireia del Mar Navarro Navarro Mónica López Pedrón Nacho Fortuny Olmos

Nacho Mas Domínguez Nacho Serrador García Nayara Moreno Cuenda Natalia Arce Hernández Néstor García Misa Neus Ribera Ruá Neus Santos Zúnica Nora Hostalet Chanzá Oscar Martorell Giner Oscar Mulet Bañuls Oscar Peris Ferreres Oscar Yago Ríos Pablo Andreu Simeón Pablo Domenech Raez Pablo Rubio Primo Pau Alfonso Carbonell Pau Benaches Más Pau Navarro Navarro Pau Sorroche García Pau Zaragozá Carrascosa Pau Zaragozá Navarro Paula Mulet Bañuls Paula Peris Domenech Paula Pons Moreno Pedro Muñoz Simó Pepe Antich Zaragozá Raquel Hostalet Chanzá Robert Peris Blázquez Rubén Lacruz Picazo Rubén Lérida Hernández Rubén Zúnica Carretero Ruth Doménech Raez Sandra Cantador Revert

236

Sara Palenzuela Liberos Sara Sampedro Fernández Sergi Ruiz Montes Sergio Barberán Forner Sergio Brocal Francés Sergio Lérida Hernández Sergio Juan Llacer Heredia Sheila Donate Climent Soraia Espuig Bodi Sonia Garrido García Susana Zanon Muñoz Toni Sanmartín Pérez Valeria Puig Costa Vanessa Giner Aguado Vera Nieto Alba Vera Baixauli Bernardo Verónica Guerrero Alba Vicent Peris Ferreres Vicente Machancoses Grancha Vicente Valero Agustí Víctor Montero Escudero Víctor Sánchez Carbonell Victoria Agredo Muñoz Xavi Doménech Valero Xavi Viala Pedro Yolanda Marín Valero Zaida Alvarez Estevez Zaida Romero Carbonell Zihao Zhou Zheng

GUARDONS

COMISSIÓ INFANTIL BUNYOL D’ARGENT

BUNYOL D’OR

Anna Balma Benaches i Rodrigo Claudia Muñoz i Micó Daniela Bermudez i Rios Guillem Valdés i Fuster Josep Ballester i Tarazona Keyra San Andrés i Guardiola Laura Medina i Boil Llorenç Alapont i Serrador Lucia Gil i Antich Lucia Torres i Castells Marc Sebastian i Durán Mario Boticá i Costa Neus Ribera i Ruá Robert Peris i Blazquez Sonia Garrido i García Vera Revert i La Seca

Alba Ramón i Brocal Carla Huesa i Martí Clara Argiler i Roman Clara Machancoses i Grancha Jorge Carbonell i Ballesteros Laia Alba i Gomez Marc Comí i Machancoses Marc Domenech i Valero Minerva Guerrero i Lombart Miquel Marcos i Alapont Sheila Donate i Climent

AQUESTES SON LES RECOMPENSES SOL·LICITADES PER LA FALLA PORT DE SILLA, A FALTA DE CONFIRMACIÓ PER PART DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA

237


DOS XIQUETS ENCIÇADORS

DOS XIQUETS

ENCIÇADORS Per Noemí García i Alba

Valeria Puig i David Remuzgo, una nova parelleta que de segur que farà parlar en aquestes falles. Ella, una xiqueta que aparenta tímida i, ell, un xiquet que és tot el contrari, però que, des que els conec, i segons van passant les setmanes, es va notant que són com tots els xiquets: xerradors, curiosos i molt divertits. Quedàrem al casal per anar tots junts. Recorde que David ens preguntava què anàvem a preguntar-li, pareixia un poc nerviós. Mestrestant, Valeria el mirava fent cara de circumstància. Els dos són molt sincers, s’han convertit en grans amics i, a més, van a la mateixa escola. Formen una parella meravellosa amb qui vam podem gaudir d’una estona divertida i molt esportiva el dia de l’entrevista.

238

Després que el meu amic Ivan i jo li donàrem moltes voltes d’on podíem anar a fer l’entrevista, ens decidim i ens trobem en un dels llocs on més afluència de xiquets i xiquetes es concentren al llarg de la setmana per practicar diferents esports: el poliesportiu municipal de Silla. Un lloc que per a mi és com estar a casa, ja que des dels tres anys, mentre les altres xiquetes anaven al parc a jugar, jo em dirigia tres dies a la setmana a entrenar al pavelló. A més, des de fa uns anys, sóc entrenadora de gimnàstica rítmica, un esport molt sacrificat i alhora el més espectacular, que sols els amants de la rítmica poden continuar practicant-lo.

En el seu temps lliure li agrada fer experiments. Fa cristalls amb un joc que té a casa. Ens assegura que li agraden molt les manualitats i podem assegurar-ho ja que fent la presentació ajuda en tot el que estiga relacionat amb les manualitats. També estudia en el Conservatori guitarra espanyola i ja va a professional. Ens garanteix que no és difícil i que en l’ESO, a les classes de música, et deixen estudiar David diu que en el seu cas, en primària, sols els deixen no anar a classe si són esportistes d’elit. Li pregunte si té algun cantant o grup favorit, em diu: ”No tinc cap cantant favorit, m’agrada tot tipus de música”. David ens talla dient que a ell el que no li agrada és... i es posa a pegar crits escenificant un cantant que no sabem de quin tipus de música, però descobrim que és l’òpera. I coincideixen que les cançons que fan a classe no els agraden.

Va ser el diumenge dia 1 de novembre. Passàrem un matí divertit corrent per les pistes d’atletisme, fent-se fotografies al camp de futbol, fins i tot David es va atrevir a fer de porter, mentre Valeria es reia des de la banqueta. Elegírem el velòdrom per a relaxar-se i fer l’entrevista. Valeria Puig i Costa és la fallera major infantil d’enguany. Estudia 1r d’ESO al col·legi Sagrada Família i té 12 anys (David apunta que Valeria li trau 2 anys). Li agrada patinar i anar a música. Ens conta que toca la guitarra, fa patinatge artístic i entrena dos dies a la setmana. Preguntem a David si ell sap patinar i ens diu: “Sí, però no sé fer piruetes”. Darrere de les seues ulleres color rosa s’amaga una xiqueta que va agafant confiança. Quan li pregunte pels estudis diu: “El que més m’agrada és Socials i Matemàtiques, el que menys Biologia i Castellà.

239


FALLA PORT DE SILLA 2016

DOS XIQUETS ENCIÇADORS -diu Valeria. “És molt divertida i graciosa” -diu David. I sobre vosaltres, què n’opineu? “David em punxa i em fa enfadar, però s’ho passem molt bé junts”. David, que es riu amagades de la contestació de Valeria assegura: “Estic

A poc a poc, entrem en confiança i em parla de la seua família. Té una germana major que li diuen Marina i, com ella, també és fallera des de menuda. David diu que ell en té dos, un més major, Boro, amb qui juga moltes vegades, i una altra més xicoteta, Laura, que de tant en tant juga al futbol amb ell. Els seus pares són Toni i Luisa. Valeria ens acaba contant que el seu pare també és Toni i sa mare Marina.

major, però li agradaria ser socorrista professional. Valeria té clara la seua vocació, però no recorda el nom i em diu: “Ah! Les que fan roba” dissenyadora.

importants ja que el seu objectiu es representar la comissió de la millor forma possible, tot i que els dos em diuen que els agradaria que guanyara la falleta infantil. Pregunte a David com va ser el dia que va saber que ell seria president infantil. “Veníem de dinar els meus pares i Laura i en arribar a casa em varen donar un paper en què estava escrit que jo seria el president infantil per a les falles del 2016. Em vaig posar molt content!”

content de tindre Valeria com a fallera major infantil“.

Parlant un poc de falles pregunte a Valeria què és el que més li agrada de la festa i em conta que l’acte que més li agrada són els premis. Mentrestant David confessa que li agraden tots aquells actes en què no haja de parlar en públic. Li preocupa el temps que tindrà per aprendre els versos, però es decanta per la Cremà i em diu: “Les falles tornen a començar!” Li pregunte a Valeria si em pot dir alguna cosa dels vestits, la quantitat, el color, si són en or o argent… però sols diu que en té tres. Tota la resta és un secret que ja descobrirem.

David Remuzgo i Cosmos és un xiquet nerviós que no para quiet i en tot moment ha estat participatiu en l’entrevista. David estudia cinqué de primària al col·legi Sagrada Família i té 10 anys. Diu que no té molt de temps lliure ja que practica un esport molt dur, natació, salvament i socorrisme (Nipper). Entrena tots els dies de la setmana excepte algun dissabte i els diumenges a la piscina coberta de Silla en l’equip de Les Sirenes. Ens conta una anècdota interessant: “ Vaig viure a França dos anys pel treball de mon pare, sé parlar francés” i per a sorpresa nostra ens digué unes paraules van fer que ens quedàrem bocabadats. Pensant en un futur els pregunte… “Què voleu ser de majors?” David no té molt clar què vol ser de

Sense adonar-se’n van passant els minuts i amb ells Valeria em conta detalls sobre els actes passats: “Recorde el dia que em van dir que seria la fallera major infantil. Estàvem els meus pares i la meua germana a casa. Ma mare em va cridar i m’ho preguntà per sorpresa. Jo li vaig dir que sí, que ho tenia clar! La meua germana Marina m’insistia que ho fóra. Una vegada sabem com va conèixer Valeria que ella seria la fallera major infantil els pregunte: “Què opineu de la fallera major Mireia?”. “Mireia és molt amable“

240

L’entrevista va arribant a la seua fi i, per últim, els preguntem què dirien als xiquets de la comissió i Valeria diu: “Que s’ho passen molt bé, que ens acompanyen a tots els actes, que són bona gent i que gaudisquen de la millor festa del món!” Es veu que estan molt contents amb tot el que els espera. Jo també ho estic d’haver tingut l’oportunitat de conéixer-los un poc més. Es nota la innocència pròpia de la seua edat i la il·lusió que senten de representar enguany aquesta comissió. Us assegure que passareu un any divertit, a més d’esgotador, però és una experiència única que enguany tindreu el privilegi de viure com a fallera major

Se m’ocorre que podíem fer unes fotos divertides en la posició d’eixida de les carreres d’atletisme i, com si foren dues atletes, allà que es plantaren. Mentrestant, se m’ocorre preguntar si tenen algunes mascotes a casa. Els dos responen que sí i Valeria comenta: “Tinc dos

gossos Dukesa (enseguida ens diu que s’escriu en k) i Lili. David ens ensenya una fotografia de la seua tortuga, però diu que no té nom perquè no sap si és xic o xica. Tornant a les falles, David ens conta el que més li agrada fer al casal. “Jugar, ja que sempre hi ha algun xiquet o xiqueta disposat a jugar i fer-se amics”. Valeria ens diu: “És de veres, el casal sempre està ple de fallers amb ganes de passar-ho bé.” Ivan els fa una pregunta relacionada amb el tema dels premis. Els dos coincideixen que per a ells no són

infantil i president infantil per al 2016 de la comissió de Port.

241


DÉUS I LLEGENDES

JULIO MONTERRUBIO

JOSEP RAMÓN NAVARO I MARTÍNEZ


CRÍTICA

FALLA INFANTIL Per Josep Ramón Navarro i Martínez

244

Hi ha qui és llest des de menut tens al típic tarambana la ignorància del llanut o qui és fet de porcellana.

Però van passant els mesos i anem desenvolupant uns ens fem afectuosos i altres van fent-se un espant.

Però la curiositat que anem avui a compartir és que no és la humanitat qui d’açò ens pot assortir.

Quan som ja grans i adults hi ha qui sembla altra persona com si uns atributs ocults es feren en una estona.

I és que a banda de nosaltres conec d’un cas molt simpàtic que compartiré amb vosaltres tot i que em direu llunàtic.

Qui no ha sentit l’expressió “com ha canviat aquesta xica” Discutim per diversió o ens en passem una mica?

COS CENTRAL I REMAT

Feta aquesta introducció potser us he marejat és de poca educació parlar tan embolicat.

Però abans de desvetllar a qui m’estic referint m’haureu tots d’acompanyar que ningú vinga dormint!

Cal veure com la vida a tots ens va modelant crec que no dic cap mentida ni estic pas exagerant.

El que pretenia dir és que des que naixem ja podem fer el que fem que un no es pot reconduir.

No és que el camí siga llarg ni tan sols és perillós hi ha qui ho troba un poc amarg o de sabor sospitós.

Les persones de menudes naixem amb gens heretats no sols passa de vegades també ocorre això amb els gats.

Vaja, en poques paraules cadascú és com és i punt ni visitant moltes aules canviaràs ni poc ni un munt.

Més enllà de les muntanyes trobarem una esplanada a veure com t’ho apanyes si no saps fer escalada.

És l’eterna discussió mira com s’assembla a son pare no et faces molta il·lusió si és clavadeta a sa mare!

Sí amics, personalitat un tret de la raça humana no direm que és pecat ni en el cas de ma germana!

Si amb mi has aconseguit a l’esplanada arribar sentiràs un gran neguit ningú ho pot pas evitar.

245


Primer ens veurem les cares les mans tots enllaçarem un record per a les mares en un bufit arribem.

Del cel s’obrirà una escletxa i el sòl ens tremolarà Qui haurà encès aquesta metxa? Més d’un es preguntarà. No cal que us preocupeu que això dura un minutet de seguida us trobareu més animats que un pollet. Una força extraordinària ens haurà fet el trasllat si ets un xiquet de primària igual t’has espatarrat. M’heu de creure si us dic que és millor que anar a peu doneu-vos un bon pessic quan us diga on esteu. A l’Olimp us he portat heu pujat d’una tacada no intenteu fer-se un retrat que la boira és molt tancada. No és un Olimp qualsevol és l’Olimp dels jovenets us he dut un envol amb els peus descansadets.

246

L’Olimp està construït sustentat per uns pilars d’un gran geni són el fruit únics i espectaculars.

Quina colla més diversa! Hi ha déus grecs i déus romans! Dis-ho així o viceversa inquietud sense descans.

Una bufa la rebutja a les gosses no en fa cas sí, ja la veig com s’enutja, s’ho pren tot com un fracàs!

En estar poblat per joves els pilars són especials tenen forma d’unes garses estilitzats animals.

A Zeus tothom el coneix o què dir del Déu Morfeo digues Baco, tanmateix són com trets d’un vell tebeo.

Si us dic que el seu nom és Dalila la perruquera què penses tu i els demés que el que busca és una pera?

A l’entrada hi ha un cartell de pedra esculpit a mà al voltant fent un dentell l’autor no deu ser humà.

Un Olimp particular no han donat l’última espenta però sols gesticular i ja veus la seua empremta.

Coneixent molt bé la història no cal que et diga què busca ella té una trajectòria és una dona un poc brusca.

Clarament es pot llegir que viuen déus i llegendes no hi ha res a corregir no us ho dic debades.

La punyeta volen fer-se mira tu quin desgavell deixa’m acabar la frase que no sóc cap gat vell.

Recordeu quan començàvem què estàvem enraonant? Cadascú és com és, ens dèiem, de menut et vas formant.

Crec que si pose un exemple entendreu el que vull dir situeu-vos en un temple no m’aneu a dissuadir.

Quasi arriba als afores què cabuda és la xicona per trobar unes tisores va corrents com una fona. I ara que les ha trobades la careta li ha canviat per dins va dient: «Ausades! Ja les tinc amb mi al remat!»

Doncs ací amb els mitològics passa exactament igual són d’orígens embriològics pares i fills tal per qual.

Allí es veu una xiqueta buscant en què divertir-se porta al braç una nineta què més vol per alegrar-se?

El següent pas està clar. La nineta s’acollona no hi ha ajuda per la zona pot començar a plorar.

Des de ben menuts manies o direm trets conductuals penses tu potser que podries fer-nos a tots ben iguals?

Va buscant amb la mirada No s’acaba de decidir continua amoïnada sembla i tot empal·lidir.

Dalia treu la llengüeta la mossega amb les dentoles no la veuràs gens distreta ni tampoc gens trapatroles.

247


Li primera tisorada li ha tallat més de dos pams la segona l’ha deixada amb ganes de fer dos brams.

Un podria esperar-se que entre tant de Déu i mite viure allí siga un conflicte i impossible d’aclarir-se.

ESCENA PRIMERA

Mira que ho he repetit que la personalitat es crea de ben petit abans de la pubertat!

Però esteu equivocats certament dels peus al cap viure allí és d’afortunats no li veig cap handicap.

Quan la veus vindre de lluny vas sentint ja alguna cosa el cor se’t posa en un puny i la cara blanca i rosa.

Doncs aquest exemple és bo per tal de fer-vos cinc cèntims. Qui de menut és un tro de major ho és amb els íntims.

Quan de joves eduquem als nostres fills i a les filles tenim clar que el que plantem val ací i per a les illes.

No alça un pam de terra encara és menuda i descarada quantes coses emmascara prima, dolça i ben parada.

Tot i que hi ha rebombori i que hi ha grecs i romans abans juguen al sambori que arriben a les mans.

Així que no hi ha sorpresa quan un jove es torna adult Aquesta és la gran fortalesa no un misteri ben ocult.

Porta un vestidet de seda d’una seda verdadera ja estic entrat en vereda captivat a la primera.

Cadascú amb la seua història manieta o desficaci però honrant tots la memòria actuant de bonifaci.

“Criem, amem, sembrem la llavor de l’essència l’essència de les nostres vides com un espill, fidel reflex. Ells s’assemblen a nosaltres nosaltres a d’ells des del primer minut, des del primer alè que veure’ls créixer siga un orgull de majors seran els déus del nostre Olimp l’Olimp on ens agrada viure, on ens agrada morir”.

Afrodita és el seu nom; quin so més angelical! Has d’anar amb peus de plom, mareja més que el mescal!

Cap conflicte trobaràs a l’Olimp entre els seus membres, no cal fer-vos un repàs allí no hi ha rics ni pobres. Quantes coses hem d’aprendre de la vida en harmonia fes les paus amb el teu gendre tanta sorna i ironia.

248

Perquè la roba interior pel vestit se li clareja generant molt d’estupor i guanyant-se gran enveja.

Perilla el teu cor amb la deessa de l’amor

Però no us penseu pas que es un tanga delicat, ni que el cos és de gimnàs exigit i treballat. Afrodita encara porta els bolquers sota el vestit ja que el pipi no s’aguanta no us ho havia d’haver dit. El que sí que se li nota és aqueixa tendra mirada, quedaràs com un idiota i amb la cara al·lucinada. ESCENA SEGONA També hi ha xics ben plantats tot i que són quatre gats

És clar, tractant-se de criatures hi ha detalls que són graciosos ja que quan parlem d’aventures el cor se’ns pot fer a trossos.

Hi ha qui diu que un nadó en nàixer és més lleig que un cul pelut però cal reconèixer que no és sempre, en absolut.

El vestit de l’Afrodita porta subtils transparències la televisió aprofita per fer pujar les audiències.

I si no, veieu a Apol·lo que ja des del minut zero la comare es marcà un solo sols en veure-li el pandero.

249


Però Apol·lo no sols era un xiquet ben paregut, podem dir que és la repera, d’entre els déus, el més volgut.

Què penses que has d’esperar de dos bitxos ben curiosos? No rendir-se de jugar almenys fins que siguen mossos.

Aquests vicis quan comencen són difícils de deixar ja tens clar d’on és l’origen que té Baco de xuplar.

És un seguici molt nombrós per anar obrint-li el pas no ho trobeu meravellós? Va, no digues que és escàs.

Essent fill de Leto i Zeus bessonet de l’Artemisa des de ben menut ja ho veus que està més bo que una llissa.

ESCENA TERCERA Si la línia és un problema, beure vi no és un dilema

El que és fruit de controvèrsia és perquè està rodonet hi ha qui diu que és per herència altres que ve del vinet.

Fixa’t, vénen de perfil. És la reina Cleòpatra han arribat des del Nil amb un cavall i una poltra.

Des de ser el Déu de la llum a ser-ho del tir amb arc passa i se sent un rum-rum està per posar-lo en un marc.

Un dels déus més animats ha estat qui anomenen Baco. Tant li valen gots com plats pregunta-li-ho, si no, a Paco.

Baco sempre està disposat a pagar-se un esmorzar no li importa el pressupost si son pare ho va a pagar.

Quina cara més lluenta que ens porta aquesta xiqueta no li falta gens d’espenta té un cos com si fos d’atleta.

Però a ell no li interessa cap ni una habilitat més enllà de la sorpresa que al cap se li ha embolicat.

És un xic molt agraït, però no per ser molt guapo, té el cos ben arrodonit fins i tot un poc guilopo.

A la fi què és el que importa? què més dóna fi no estar? Mentre passe per la porta a mi no em va a molestar!

Però com pot relluir amb aqueixa llum natural! Jo ho he intentat deduir amb rictus professional.

Vol lluitar amb un amic que Cupido l’anomenen ell el vol com a enemic no sé de què ara se sorprenen.

Sembla ser que de menut quan es posava potrós sa mare en un minut tenia un remei desastrós.

Així que deixeu el pobre és pura felicitat del grup d’elegits n’és membre i ho porta amb gran dignitat.

Però aquest és un secret francament ben amagat ho treu d’un animalet que ningú s’ha imaginat.

Pensa que això de llençar fletxes apuntant el cor no val la pena arriscar a veure si algú se’ls mor.

Li posava unes gotetes de cassalla al biberó i ell, com no, queia redó deixant les mans ben mortetes.

ESCENA QUARTA Un secret molt ben guardat que et deixaria espatarrat

Als matins i a poca nit a una burra fa munyir usa l’esclau més fornit a qui sol avergonyir.

Prefereix aprofitar que a tots dos l’arc els agrada per anar a molestar a qui més fàcil s’enfada.

Però clar, quan despertava el vici li havia quedat, ara ja no s’esperava era un poc exagerat.

Mira, sonen les trompetes ara sabrem qui s’apropa d’entre totes les xiquetes és la reina de la tropa.

No contenta amb l’ingredient ordena escalfar la llet. No ho sol dir molt somrient però sí cloent l’ullet.

250

251


Amb llet tèbia de la burra es renta tota la cara mentre tots criden fort: «Hurra! La joia no s’emmascara».

Fins a ser considerada caçadora molt precisa va estar ben ensinistrada per Mare Naturalesa.

Sent fill de Nix i d’Hipnos que són la Nit i els Somnis no pot ser molt enganyós o creus que es dedica al tennis?

S’arrimaven les ovelles amb angelical careta li xuplaven les orelles mira tu al bajoqueta.

Ja coneixeu el secret de l’eterna joventut ara hauràs de ser discret que això és sempre una virtut.

No cal que tot us ho conte amb pèls i senyals també si voleu vaig i ho pinte i faig la història malbé.

Ell era l’encarregat d’induir somnis perfectes de segur que te l’has trobat en algun dels teus projectes.

ESCENA CINQUENA Si caçadora seràs, compte no siga un fracàs

Sols un xicotet detall amb vostès compartiré us ho contaré a destall i així ho remataré.

Proveït d’ales potents es movia molt de pressa abans de rentar-te els dents t’abordava amb avidesa.

I és que treballar no ho és tot a la vida d’un becari si no t’ha crescut bigot tampoc has de fer l’horari. Tingues en compte que a Neptú no se li escapa ningú

Amb els temps que corren ara sembla clar que no hi ha coses que sols puguen fer els homes. La igualtat ens aclapara.

Resulta que Na Diana quan molt menudeta era s’entrenava per Sollana per traure’s una quimera.

Però clar quan ets menut algú t’haurà d’ensenyar així que un vell conegut a Morfeu va contractar.

Però això no us penseu que és una modernitat, a veure si m’ateneu i escolteu de veritat!

De sobte un dard no es troba d’aquells d’anar a entrenar s’haurà enredat per la roba? On haurà anat a parar?

Un contracte de becari és el que li feu signar feia més que un funcionari esmorzar només fitxar.

Ja els romans ho tenien clar i a una dona ben parada varen, doncs nomenar una deessa adorada.

Mare meua quin problema! jo ja m’havia distret! Podríem fer un poema, se li ha enganxat al culet! Si de nit tu vols dormir en un somni et pots submergir

Pel més senzill començaren comptant milers d’ovelletes si no es fa de dia no paren qui li diria caguetes!

Diana era el viu reflex d’una experta caçadora sé que t’has quedat perplex una xica encisadora.

Ara parlem de Morfeo aquest és molt popular no ix pas en cap tebeo tot us ho he d’explicar!

252

Ens anem a referir al Déu romà de les aigües aneu ara a descobrir que hi ha moltes males llengües. Tothom sap que és responsable de movent el seu trident fer un mal incalculable provocant un accident. Té un cos més que poderós i una cara molt seriosa tu li pegaries un mos? S’armaria una ben grossa. Clar que el mite s’engrandeix quan vius en un castell daurat, no s’arrima ni un sol peix ni que vaja ben mamat.

En ser un xiquet inquiet i acabar de començar es quedava un poc distret no s’havia d’abusar.

A més usa el seu transport un cavall de color blanc no l’usa per fer esport fixa’t com allarga el tranc.

253


Diuen que té males puces i que sempre està enfadat a veure si tu l’abraces no has d’estar tan espantat.

Tots sabem el seu origen ja no ho cal endevinar algun element mutagen la força li va donar.

Així ja s’imaginava una vida més tranquil·la però el futur li deparava coses per fer-se una til·la.

De jovenet apuntava maneres de seductor. Si tens el raig com la fava... a què li has de tindre por?

Se li vol penjar el mort de tots els mals i tempestes vinga, va, que això és molt fort o és que heu fet unes enquestes?

Com més llargs els seus cabells, més força tenia al múscul, muntava grans desgavells ja sé que sona ridícul.

El perill tenia un nom Dalila tenia la culpa no cal que diga quelcom que no es mereix cap disculpa.

Afers un cada setmana sobrat ho podia aguantar ni els consells de sa germana el podien aplomar.

Si us conte el que passà quan Neptú era ben menut i sa mare el capbussà en veure’l un poc panxut.

Els seus pares es pensaven que era tota una epopeia tenia por que li’ls tallaren per si un poc de mal li feia.

Mira que no se’n refiava de contar-li el seu secret doncs raó no li faltava el deixà tot desfetet.

És normal que amb aquella marxa que s’havia autoimposat sols que llencés la xarxa a més d’una havia lligat.

S’apuntà a un gimnàs del centre on l’ompliren de batuts l’assignaren un “bon” mestre d’entre el grup dels més forçuts.

Però Samsó ja sabia la força on li descansava no era “perruqueriafòbia” però la gent què es pensava?

No entenc com no t’ho creus si el més gran dels déus és Zeus!

Ves i fes un passeig parant atenció a les cares suficient amb un mostreig per endevinar els pares.

Neptú es quedà pillat no podem dir que és culpable el deixaren aplomat fent-li un mal incalculable.

Aquest xic tan decidit va prendre la decisió. Usant la força d’un dit tenia la solució.

No el culpeu doncs quan la mar s’embraveix de matinada ens haurem d’acostumar i assentir amb la mirada.

Es posà davant la porta d’aquella perruqueria. No li calgué dur escorta açò no és xafarderia.

Si del pèl li ve la força no busques davall de l’escorça

Menys d’un segon li costà enderrocar l’edifici i al perruquer li tocà quedar-se’n sense l’ofici.

De menut ja s’intuïa que Samsó era especial al bateig, a l’abadia ja mostrà el seu potencial.

254

Ara ens posarem dempeus per presentar aquest mite que de nom tenia Zeus a la marxa un gran addicte.

Doncs si més de la meitat a Zeus li tenen un aire crec que ho tens tot explicat o cal que cride al cantaire?

Perquè tots el coneixeu com de tots els déus el pare de Crono i Rea l’hereu no tenia pinta de frare.

De menut ja l’advertiren, però ell no va fer cas, mentre tots es divertiren amb la mà els feia: zas!

Sempre armat amb el seu raig era un déu que impressionava, feia dos metres i escaig a tu se’t cauria la bava.

“L’Olimp. Tot el que rellueix no és or, però s’assembla. La vida és com sembla, no com és. Com a l’Olimp. Mite o llegenda, tant s’hi val. Jo també vull ser a l’Olimp.”

Tenia un bon caràcter de tothom es feia amic, no calia un paternòster i crear-li un embolic.

255


GRUP

D’ARTISTES INFANTIL DELEGADES Carla Gil i Blesa Noelia Moya i Rodríguez Estela Giner i San Lorenzo Trini Rios i Almudever GRUP D’ARTISTES Andrea Brocal i Francés Marta brocal i Francés Abril Moreno i Guaita Ainoa Navarro i Benaches

Inés Navarro i Ballester Alba García i Ballester Leyre Muñoz i Simó Mireia Montero i Benaches Álvaro Mirto i Lorente Pepe Antich i Zaragozá Mireia Navarro i Navarro Carla Huesa i Martí Betlém Millà i Rodrigo Alba Ramón i Brocal Alba Bermúdez i Sánchez

256

Laura Remuzgo i Cosmos Aina Díaz i Fuentes Lucía Torres i Castells Elsa Martínez i Morilla Laura Ballester i Tarazona Ana Baixauli i Bernardo Anna Balma Benaches i Rodrigo Ana Belén Cabello i Vidrio Emma Guillen i Fuentes Valeria Puig i Costa David Remuzgo i Cosmos

CONTE

EL DRAC GENARO Per Ivan Serrador i Ferrer

Conta la llegenda que, a les fosques terres de les bruixes i els donyets, vivia fa molt temps el drac més terrible que mai no va existir anomenat Genaro. Els seus màgics poders li permetien ser com un núvol, moure’s ràpid com el vent, ser lleuger com una ploma i prendre qualsevol forma, des d’una simple ovelleta a un feroç ogre. A més, era l’únic capaç de llançar per la seua boca, no sols flamarades de foc, sinó també brillants rajos de tempesta.

257


FALLA PORT DE SILLA 2016

EL DRAC GENARO

Tots els dies, en caure la nit i en fer-se l’hora de sopar, el drac Genaro es transformava en una densa boira de manera que els donyets no podien veure res al seu voltant i, sense ser conscients ni tan sols que era el núvol que els rodejava, apareixia per atacar la seua llar i menjar-se tot el que trobava al seu abast. Una freda nit d’hivern, després que els donyets es quedaren de nou sense res per a menjar, van decidir reunir-se enmig del bosc i convocar els cavallers de la taula redona per veure si els podien ajudar. Els cavallers de la taula redona eren els encarregats de defensar els habitants del bosc contra les bruixes i els dracs; van rebre de les fades una espasa màgica, gràcies a la qual dominaven tot allò que es proposaven i eren anomenats cavallers de la

De sobte, quan els cavallers estaven a punt de tancar la porta de ferro que cobria la cova màgica on habitava el drac, els seus ulls es van il·luminar i un riu de llàgrimes ho va omplir tot.

I dit i fet, els cavallers de la taula redona van cridar al millor mestre paeller dels donyets que habitava al bosc, el qual va ensenyar a Genaro a fer les receptes més delicioses i enriquides amb vitamines i ferro que existien.

Llorenç, el cavaller més jove, va pensar que no podia haver-hi ningú tan dolent i que, el drac podria aprendre a comportar-se correctament. Així que va decidir arrimar-se a ell sense escut ni armadures, totalment desarmat, disposat a esbrinar què era el que portava al drac a actuar d’aquella manera i li va dir: - Drac Genaro, perquè et comportes així amb els donyets? Ells treballen de valent cada dia per aconseguir menjar i el cuinen amb molta estima per poder alimentar-se bé i fer front a les dures nits de l’hivern…

El drac Genaro es va prendre tant a la valenta les classes de cuina que semblava que hagués estat esperant allò durant segles i no va dubtar a repetir cada pas quan no li eixia com ell volia. Aquest es divertia tant que va començar a experimentar amb ingredients nous per inventar noves receptes.

El drac Genaro, amb rostre de penediment va confessar:

taula redona perquè els seus membres deliberaven sobre la seua estratègia entorn d’una taula circular.

- Sovint, tinc molta gana i jo no sé cuinar. Ho he intentat, però per a mi és molt difícil fer l’arròs, les llentilles o els fideus tan bons com ho fan els donyets.

Després de diversos dies reunits, els cavallers de la taula redona, encapçalats pel rei Artur, van anar a buscar el drac Genaro amb la intenció de tancarlo a la cova on vivia perquè mai més no poguera tornar a endinsar-se al bosc. Quan van arribar allí, el drac només veure venir els cavallers, va començar el seu repertori de trucs, fins que se’n va adonar que lluitar contra els cavallers de la taula redona era inútil.

Llorenç li va respondre: - Així que aquest és el problema? Doncs, això té fàcil solució! T’ensenyarem a cuinar!

I així va poder el drac tornar al bosc sobre un gran núvol amb forma de boira, convertit en el millor xef que hi havia en aquelles terres davant l’alegria i l’admiració de tots els donyets que una vegada més se n’adonaven que no s’ha de jutjar a ningú, sense conèixerlo i que, amb esforç i sacrifici, tot es pot aconseguir. Finalment, Genaro va poder alegrar tant la vida dels habitants del bosc, que mai més va necessitar fer mal a ningú per poder menjar. I, com a pagament pel que havia fet, convidava tots els dies a sopar als que més ho necessitaven. I conte contat, conte acabat.

I ací fou quan, per fi, Genaro va alçar el cap, es va aixecar i adolorit, però molt somrient, va cridar: - Que bé! Visca!

258

259


A Josefina Alonso

PROGRAMA DE

PROGRAMA DE

FESTEJOS AVÍS: Els horaris dels actes organitzats per JLF estan per confirmar. Disculpen les molèsties. 260

261



FALLA PORT DE SILLA 2016

PROGRAMA DE FESTEJOS

OCTUBRE

GENER

DIUMENGE DIA 13 A les 15:00 hores, eixirem des del casal i anirem arreplegant xiquets i xiquetes per a celebrar la nostra presentació infantil.

DISSABTE DIA 31 A les 18:00 hores, BERENAR infantil i festa Halloween.

A les 18:30 hores, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ INFANTIL de la fallera major infantil VALERIA PUIG i COSTA i del president infantil DAVID REMUZGO i COSMOS, així com de tots els xiquets i xiquetes de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR al casal i festa de Halloween.

DESEMBRE DISSABTE DIA 12

DISSABTE DIA 19

A les 17:00 hores i acompanyants per la banda de música, eixirem des del casal i anirem arreplegant fallers i falleres per celebrar la nostra presentació.

A les 17:00 hores, BERENAR infantil de Nadal. Comptarem amb la presència del Pare Noel al nostre casal. A les 22:00 hores, SOPAR de faixa al casal i FESTA de NADAL

A les 19:00 hores, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ de la fallera major MIREIA MICÓ i GARCIA i de totes les falleres i fallers de la comissió.

DISSABTE DIA 23 A les 20:00 hores, al Teatre de la Plaça, presentació del llibret de la Falla Port de Silla per a l’exercici 2016

DIMARTS DIA 5 Cavalcada dels Reis Mags, organitzada per l’Ajuntament de Silla, amb la col·laboració de les sis comissions falleres de Silla junt amb altres associacions culturals. Després soparem al casal. Ens portaran alguna cosa els Reis Mags?

DIUMENGE DIA 24 A les 12:00 hores, tindrem la segona i última ARREPLEGADA. Vaja per davant el nostre agraïment a tots els veïns del poble per la seua col·laboració. En acabar, tots els que vinguem a l’arreplegada dinarem al casal.

DIVENDRES DIA 8 A les 22:00 hores, SOPAR al casal per a fer el LLIURAMENT DE BANDES a totes les dones i xiquetes que no es vestiren de fallera.

FEBRER

DISSABTE DIA 16

DISSABTE DIA 6

A les 22:00 hores, a la NAU JOVE, SOPAR D’EXALTACIÓ a LES FALLERES MAJORS I PRESIDENTS que celebrarem totes les falles del poble.

A les 22:00 hores, SOPAR D’HOMENATGE ALS NOSTRES FALLERS D’HONOR. Esperem que tots els nostres simpatitzants passen una nit agradable en companyia de tots els fallers.

DIUMENGE DIA 17

DIVENDRES DIA 13

A les 12:00 hores, primera ARREPLEGADA per tot el poble i, sobretot, pel nostre veïnat que són els que més ens aguanten.

264

A les 22:00 hores, SOPAR i festa SANT SOLTERÍN. Jocs i regals per a aquells que hi participen.

265


FALLA PORT DE SILLA 2016

PROGRAMA DE FESTEJOS

DIVENDRES DIA 19

MARÇ

SETMANA ARTÍSTICA Del 23 al 27 de FEBRER

A les 22:00 hores, SOPAR i, després de sopar i de la partida de truc o parxís, carregarem el carret i anirem a penjar banderes.

Acudirem al casal a sopar, o després, per ajudar a fer carrossa.

DISSABTE DIA 20 A partir de les 22:00 hores tindrem el tradicional sopar de la BAIXADA DE QUADRES, on regalarem a les falleres majors i president infantil les fotografies que durant tot l’any han estat presidint-nos. Els representants de l’any 2015 convidaran a sopar a tots els fallers en agraïment a un any inoblidable. Després festa fins que el cos aguante.

DISSABTE DIA 27

DIJOUS DIA 3

DIMARTS DIA 1

A les 18:00 hores, BERENAR. Després continuarem engalanant el nostre casal amb manualitats.

A les 18:00 hores, tots al casal perquè els fallerets i falleretes gaudisquen del berenar. Després jocs i manualitats.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després GRAN FINAL del campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després, campionat de TRUC i PARXÍS.

DIVENDRES DIA 4 A les 18:00 hores, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Després lliurament dels VIP infantils. No hi podeu faltar!

A la vesprada, cavalcada i després PREGÓ DE LES FALLERES MAJORS. A la nit sopar al casal amb premis a la comparsa que es mantinga disfressada fins al final

DIUMENGE DIA 28

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

gaudint de la música al casal. A les 18:30 hores, LLIURAMENT de RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera a tots els fallers i falleres mereixedors d’aquestes. Queda obert el casal per als sopars. Bon profit a qui puga i vulga acudir.

DILLUNS DIA 29 A les 18:00 hores, obrirem les portes del casal perquè tots els xiquets i xiquetes puguen vindre a berenar. A continuació, creatives manualitats.

A les 17:00 hores i organitzat per la Junta Local Fallera, tindrem la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després lliurament del VIP de la Falla i, a continuació, pintada dels escuts a casa de les nostres falleres majors i presidents.

DIMECRES DIA 2 A les 18:00 hores, BERENAR al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació jocs i manualitats falleres per a engalanar el nostre casal per a la gran setmana fallera. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després bingo.

266

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després continuarem amb el campionat de TRUC I PARXÍS.

267


FALLA PORT DE SILLA 2016

PROGRAMA DE FESTEJOS

DISSABTE DIA 5

DILLUNS DIA 7

DISSABTE DIA 12

A les 18:00 hores, XOCOLATADA al casal per a tots els fallerets i falleretes. Després manualitats i jocs.

A les 18:00 hores, XOCOLATADA al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, tots a traure l’artista que duguem dins cantant en el nostre KARAOKE.

A les 18:00 hores, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Després manualitats i jocs.

A les 20:00 hores, Repartiment dels condiments per al X Concurs de Paelles. Després discomòbil dins de la Nau.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores , SOPAR de la nostra comissió major. Després campionat de futbolí i fallera calavera.

DIUMENGE DIA 6

DIMARTS DIA 8

A partir de les 12:00 hores, durant tot el dia, GRAN FIRA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la nostra falla.

A les 18:00 hores, BERENAR i després manualitats i jocs. A les 18:00 hores, BERENAR i després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Continuarem el campionat de futbolí i fallera calavera.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després bingo.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major.

DIJOUS DIA 10 A les 18:00 hores, BERENAR. Després taller de pintacares A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després de sopar, bingo.

A les 24:00 hores, un dels Dj més valorats de les nits valencianes i, a més, siller, Dj Juanjo Benaches. DIUMENGE DIA 13 A partir de les 12:00 hores, al llarg de tot el dia, GRAN FIRETA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la comissió

DIVENDRES DIA 11 A les 18:00 hores, XOCOLATADA per a tots els fallers i després, per a donar l’entrada a la setmana gran de falles, farem una GLOBOTADA.

A les 18:00 hores, XOCOLATADA per a tots els xiquets i xiquetes. Després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat.

DIMECRES DIA 9

268

A les 18:00 hores, XOCOLATADA. Després manualitats i jocs.

ABANS DE SOPAR DONAREM INICI A LA SETMANA FALLERA TIRANT EL “XUPINASO”.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després de sopar, bingo.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Concurs d’allioli, torrà i després “FUROR”.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després de sopar karaoke per als més artistes.

269


FALLA PORT DE SILLA 2016

PROGRAMA DE FESTEJOS

DILLUNS DIA 14

DIJOUS DIA 17

DIVENDRES DIA 18

A les 18:00 hores, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Després manualitats i jocs.

A les 8 del matí i seguits de la banda de música, primera DESPERTADA pels nostres carrers.

A les 8 del matí, DESPERTADA per tots els carrers del barri a càrrec dels qui aguanten la nit i els que porten la cara ben rentada.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després gimcana fallera.

A les 11:00 hores ens concentrarem a la porta del casal. Després, PASSACARRER des de la plaça dels Germans Iborra fins a la plaça del Poble, on recollirem els premis que ens hi hagen atorgat que, de ben segur, algun primer s’emportarem.

DIMECRES DIA 16

A les 13:00 hores, es repartiran els rams de flors a totes les xiquetes i senyoretes que de vesprada es visten de fallera per a l’ofrena.

DIMARTS 15 A les 10 del matí, i mentre esperem l’arribada del Jurat, hi haurà esmorzar.

A les 18:00 hores, XOCOLATADA per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà superunflables.

A les 18:00 hores, BERENAR per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà superunflables.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. Aquest dia els nostres artistes fallers acabaran de donar els últims retocs a les dues falles. Els fallers els ajudarem en tot allò que siga possible i ho deixarem tot a punt per al dia següent que passarà el Jurat de falles.

A les 18:00 hores, PASSACARRER per tot el poble.

A la vesprada acudirem a la plaça del Mercat per a començar la cercavila de L’OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS. L’horari i l’itinerari serà el tradicional establert per la JLF.

A les 21:30 hores, SOPAR de faixa de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors.

A les 24:00 hores, Orquestra LA FACTORIA MUSICAL i després discocasal.

A les 24:00 hores, ningú podrà quedar-se assegut a la cadira amb l’espectacle de música i ball de l’ORQUESTRA DIAMONDS. Després discocasal.

A les 14:00 hores, dinar per a tota la comissió.

A les 21:30 hores, SOPAR de faixa de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. A les 24:00 hores, Festa vaquera. Porta al casal un barret vaquer, unes pistoles i, si tens cavall... Gaudirem d’un bou mecànic mentre ballem la millor música del moment.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després, cap a les 12 de la nit, anirem a pels nostres ninots indultats. A continuació, i com és costum, tindrem NIT D’ALBADES.

Per al que aguante despert podrà gaudir del nostre entrepà pistero.

Després de tanta festa a tots ens entra un bon plateret de paella per al ressopó.

Els més nocturns podran gaudir del ressopó de HOT DOGS.

270

271


FALLA PORT DE SILLA 2016 DISSABTE DIA 19 A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. Després, i per a finalitzar la festa infantil i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major infantil, VALERIA PUIG i COSTA, en companyia del president infantil, DAVID REMUZGO i COSMOS, pegaran foc a la falleta infantil.

FESTIVITAT EN HONOR A SANT JOSEP Felicitats a tots els que celebrem el seu sant. A les 8:00 del matí, darrera DESPERTADA en la qual pensem esgotar tota la pólvora que hi quede (a l’última tots disfressats)

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors.

A les 11:00 hores, concentració al casal per a començar el PASSACARRER

Per a finalitzar aquestes festes, i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major, MIREIA MICÓ i GARCIA,

A les 12:00 hores, MISSA en honor del nostre patró.

encendrà la metxa que pegarà foc a la falla que durant tants dies ha estat al nostre costat com a protagonista principal de la festa que tots més volem: les falles.

AGRAÏMENTS L’AC Falla Port vol agrair la col·laboració desinteressada de totes les persones que han treballat per aquest llibret, sense fer distincions sobre quina haja estat la seua funció: publicitat, textos, disseny, portada, creativitat o, fins i tot, haver passat hores i hores davant l’ordinador; però, sobretot destaquem la il·lusió de fer el llibret. Per a nosaltres tots són importants.

A les 14:00 hores, MASCLETADA a la PISTA. En acabant, dinar de Sant Josep. Ja informarem del lloc. A les 18:00 hores, PASSACARRER BOIG (Si no havíem fet prou la mona aquests dies, ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho). En aquest acte s’acomiadarem dels músics que ens han acompanyat aquests dies de falles. Fins l’any que ve.

Però en el cor de tots, sols hi haurà un desig, un somni, una altra il·lusió, mentre vegem com va cremant-se la falla i convertint-la en cendra. Tots a una, cal dir-ho ben fort: «VISCA LES FALLES DEL 2017».

Gràcies.

Nota: Els actes organitzats per la falla poden variar

Gràcies.

Gràcies també al Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla per la paciència i dedicació en la correcció dels escrits d’aquest llibret.

o ser canviats de dia. Disculpen les molèsties.

I també, agrair sincerament a les següents firmes comercials que sense el seu suport econòmic no haguera estat possible la realització i edició d’aquest llibret. Moltes gràcies.

272

273


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.