Llibret Falla Port de Silla 2018 by Falla Port de Silla

EDITORIAL A

totes i tots ens encanta l’olor del café al matí. Ens resulta atractiu el color de la maduixa madura, la textura d’un pastís de verdures... I, no obstant això, en realitat, cap de les qualitats d’aquests aliments existeix més enllà del nostre cervell. És així: els sabors, les olors i els colors no són res més que percepcions. A través de les pàgines d’aquest llibret, volem que olores, assaborisques i gaudisques de la gastronomia d’avantguarda i recórregues els mercats més importants de la nostra ciutat de la mà d’importants col·laboradors i prestigiosos crítics gastronòmics. Els mercats valencians, a més de la bellesa de la seua arquitectura, destaquen per la seua llum i, sobretot, la bullícia diària. Per poder apreciar el seu valor, convé perdre’s per ells, admirar els productes de la terra, sentir el murmuri de la gent que parla i riu, percebre les olors, degustar el menjar típic... Als mercats, es va per a viure. Anar al mercat és anar al cor del barri. Anar al mercat és anar al cor de la nostra gastronomia. Tocar els aliments amb els dits, sentir els seus batecs, és entrar en la nostra essència, en el lloc que millor ens defineix, amb totes les seues virtuts. Allí trobaràs d’on venim i cap a on anem. Al cap i a la fi, som el que mengem. Anar al mercat és una experiència única que desperta els teus sentits. És un exercici vital.

Però, a més de parlar sobre gastronomia, el nostre llibret torna a apostar fermament per la nostra llengua, la nostra cultura i la igualtat de gènere, un compromís adquirit des de ja fa uns anys i que enguany es reforça amb l’adhesió al Pacte Valencià Contra la Violència de Gènere i Masclista, perquè la Falla del Port és la falla de totes i de tots!

rá

IÓ

IT A

IÓ

C LI OR N Se G R EC rv ei Ü de ÍS CI l’A No T Ó ju r L Es nta ing ma IC l m ü i A te fa en íst tza

ÍT

ww po w.f Fal rtd all la es apo Po illa rt rt d @ des e Iv gm ill Sil an ai a.o la S l.c rg er La r om ra ad or Ai Zar Fe da ag rre M oz r el á er i M o i J ac ar ian eñ o lla

AQ PO UE RTA I DI TA D M ar Na SS C A, va I rro EN Ó iH er Y

EDITA

Vi ce

c i a t de ca d ió G S e Fu óme illa en z te i s

Fr M anc Si arc isc Llu lvia os R o B is Má ier ena Pé s a c re i J i C hes z i ar or i Pe eño del Po lat rce ris l

CI Ó

RE DA C

I TO ES GR AF IE S

N zo oe Pé mí Im re Ga z r m C Ai a ar i R cia da M la od i A o M nte Gil ríg lba ele ro i B ue ro i P les z i J rim a ar eñ o o

re n Lo

Be M ne a r Ce N dit sa av o iP r G ar on on ro i s zá He lez rr áiz

fic

P 0 Ò

rtu

S 0 I

-2

IT AT

rá

M Jo ON M sep UM Jo ON Ra EN se UM m T M An EN on A to T Na JO nio IN v R An FA arro : tic NT i M h i F IL: art ín er ez ná nd ez

COL.LABORADORS

Verónica March Laura Franqueza i Moreno José Rios i Almudever Imma Rosaleny i Más Laura Almudever i Zaragozá María del Carmen Ibáñez i Ferrer Ángeles Hernández Josep Antich i Brocal Pedro G. Mocholí Santi Hernández Tania López i Blesa Paquito Carles Navarro i Cotanda Xavier Climent i Costa Antonio Navarro i Ruiz Vicent Macián i Salvador José Vicente Cabello i Mascarell Enric Morera i Català Nuria Cervera i Peris Elia Grau i Brines

Raúl Antón Merce Climent i Payà Jordi Guerola Anna Rubio Fandós Vicent Marco Col·lectiu LAMBDA Anna Perpinyà i Saragossà Lameuapau Casa de la Dona de Silla Francesc Giner Víctor Jiménez i García María Requejo i Álvarez Javi Martínez Iván Cuenca i Navarro Sonia Rubio i Romaguera Laia Machancoses i Castells Andrea Micó i Garcia Regidoria d’Igualtat i Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla

L`Associació Cultural Falla Port no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i l’ús del Valencià.

SUMARI 13. 1. Salutació del President

........10

2. Junta Directiva

........12

3. Comissió Major

........14

4. Guardons Comissió Major ........17 5. A la Fallera Major, Inmaculada Rosaleny i Mas

........18

6. Inma, història i encant

........20

7. Falla Gran

........26

8. Crítica Falla Gran

........28

9. Ser fallera major,

no té comparació

........46

10. Història d’un any

........48

11. Dansa dels Porrots

........56

12. Grup d’Artistes Majors

........57

ELS MERCATS, EL COR DE LA NOSTRA GASTRONOMIA 14. Una ruta pels nostres mercats ..........60 15. El Mercat Central ..........64 16. El Mercat de Colom ..........74 17. El Mercat del Cabanyal ..........88 18. El Mercat de Rojas Clemente ........102 19. El Mercat de Russafa ........110 20. Mercavalència, el major centre agroalimentari de la Comunitat Valenciana ........120 21. Cròniques del mercat vell ........122

22. VALÈNCIA A L’AVANTGUARDA DE LA CUINA 23. La cuina valenciana i la seua evolució 24. La cuina, la gastronomia i els mercats 25. Tradició i avantguarda converteixen València en un referent gastronòmic, 26. [Desconstruint] K-anròs 27. La meua primera vegada a una Estrella Michelin 28. La cuina, la meua vida

........134 ........138 ........140 ........142 ........148 ........150

29.

50.

LA GASTRONOMIA, PART DE LA NOSTRA VIDA

ARTICLES D’OPINIÓ I ESCRITS LITERARIS

30. Productes de proximitat ........156 31. Comprar i vendre tot és començar ........164 32. València, capital mundial de l’alimentació ........168 33. De la coca d’oli a la pizza, ........172 34. Birra & tardeo ........176 35. El Mercat Central ........179

36.

........212 ........216 ........220 ........222 ........223

56. COMISSIÓ INFANTIL

UNA FALLA COMPROMESA AMB EL VALENCIÀ 37. Recomanacions per a un llenguatge igualitari 38. La cassola 39. Et menjaria a paraules 40. Que vinga al llit 41. Festa de pells 42. Els personatges de les Falles

51. Un conte curt 52. Nosaltres som el futur 53. Les falles com a element de cohesió 54. En record a Enrique Pérez Morón 55. L’Amistat un tresor que cal cuidar

........182 ........184 ........186 ........188 ........190 ........191

43. UNA FALLA PER LA IGUALTAT 44. La Falla Port de Silla, primera a adherir-se al pacte valencià contra la violència de gènere ........196 i masclista 45. Manifest pacte valencià contra la ........197 violència de gènere i masclista ........199 46. Borinot el que no bote ........200 47. Falles i feminisme ........202 48. Vull per a tu ........204 49. Homenatge a les Dones de Silla

57. Salutació del president infantil 58. A la Fallera Major Infantil, Laura Remuzgo i Cosmos 59. Comissió Infantil 60. Guardons Comissió Infantil 61. Una parelleta de vertadera complicitat 62. Falla Infantil 63. Crítica Falla Infantil 64. Grup de Play Back Infantil 65. Grup de Teatre Infantil 66. Hábits per a una alimentació saludable 67. La gran poma verda 68. Fruita i Verdura

........226 ........228 ........230 ........233 ........234 ........240 ........242 ........256 ........257 ........258 ........260 ........262

69. PROGRAMA DE FESTEJOS ........266

70. Programació

71. Guia Comercial

........276

Lorenzo Un any més! Unes Falles més! Un llibret més!

Pérez i Rodríguez

Falleres i fallers, col·laboradors, veïnat i simpatitzants sé que quan s’obrin les pàgines del llibret, les tres frases anteriors són un pensament més generalitzat del que seria desitjable. Però no és així, mai no és un any més, mai no són unes Falles més, ni molt menys un llibret més. No importa que siga una tasca que portes un, cinc, huit o catorze anys realitzant, no importa si és un treball desitjat, demanat, esperat o acceptat per compromís. Una vegada s’arreplega el testimoni i dónes el “sí”, el compromís és total i, la il·lusió, com la del primer dia, més gran si cap. Immediatament, el cap es posa a funcionar i sorgeixen noves idees, nous reptes, nous objectius... És quan veus l’ocasió de millorar allò immillorable i de mantindre les coses ben fetes. Sempre he pensat que no és un any més, cada any té la seua màgia, la seua dinàmica, el seu moment únic i irrepetible, en definitiva, una evolució costant. Tampoc no són unes Falles més, les Falles tenen el seu encant diferent cada any, el seu treball mai és igual a l’anterior, la seua personalitat i els seus sentiments, ben diferenciats. I, per suposat, per a mi, mai no és un llibret més. Cada llibret té la seua pròpia força, la seua il·lusió, el seu caràcter, les seues històries, el seu ingeni, així són els llibrets del Port. Per tots aquestos motius, em sent orgullós de pertànyer a aquesta comissió, comissió en la qual he crescut i m’he criat, i en una qualitat de les persones que ens fa ser grans. Vull fer una crida des d’ací als fallers i falleres que la formen, perquè gaudisquen d’uns dies amb la intensitat que es mereixen. A més, vos demane col·laboració, ja que hem de suplir l’experiència de tots aquestos anys amb ganes, esforç i perseverança. Per no caure amb la monotonia, ja que som més que una falla, som una gran família, una gran escola, un lloc especial, únic, divertit, màgic, un lloc on s’enalteixen valors com l’amistat, la cooperació, el sentiment i el valor dels valencians per els nostres costums i tradicions. També vull fer un reconeixement a tots els nostres simpatitzants, col·laboradors, fallers d’honor i veïnat. Uns pel seu suport incondicional any rere any i altres per aguantar-nos durant tot l’any les molèsties que puguem ocasionar. Gràcies a tots perquè vosaltres també formeu part d’aquesta gran falla com és el Port. Un any més, en nom de la meua directiva, de la comissió i en el meu propi, tinc el gust de convidar-vos a què passeu a visitar els nostres monuments. Si així ho feu, podreu comprovar un any més com, per a la Falla Port, la falla, la sàtira i la crítica són les bases principals sobre les quals s’ha de sostenir aquesta festa. Que passem tots bones Falles i que gaudim de la grandesa de les Falles, festa d’un valor incalculable, una abraçada per a tots.

ríg

re si rra de do pr r i im nt Fe e r r

5 Vi c

si d ch Fr se en es an go t i P cis n

ía

e i G tàr

es id el er te en o i J rce ta ar ra eñ M

cr ia

Se ire M

To l

ío

n in Ca er rl

Vi se cep Ju té re a s os

Vi si cep Es se r th na esi er d

Sá

pr Ai

Vi ce

Vi ci cep No nq r em ue esi í G na de n a

or co ce l

Pé

Vi c

An tic h

Vi qu cep Jo a re si Fe se rt de rn An án to nt d n

2018

Junta Directiva

Vice-Secretària: Lidia Guerrero i Moreno / Tesorera: Marta Forner i Domenech / Delegació Loreria homes: Paco Domenech i Soler, Mª Dolores López i Aguilar / Delegació Loteria dones: Mª Luisa Alvarez i Ballesteros, Jose Fina Zaragozá i Giner / Delegació de Llibret i Cultura: Lara Zaragozá i Macián, Mar Navarro i Herráiz / Delegació de Publicitat: Silvia Más i Jareño / Delegació de guions: Sara Giner i Brocal / Delegació de música i so: Juanvi Ribera i Lafont, Cristian Serrador i Baixauli / Delegació de monument: Francisco Jose Brocal i Díaz / Components de Junta Local Fallera: Maria Fuster i Ramírez, Anna Navarro i Celda, Víctor Jiménez i García / Delegació de Manteniment de casal: MªCarmen Lorente i Carbonell, Longinos Moreno i Fortuny, Fernando Ruiz i Jiménez / Delegació de Bar i Casal: Paco Rua i Gimenez, Paco Montero i Aparicio, Juan Carlos Montero i García, Eduardo López i Ramos, Noel Gradoli i Carbonell, Carlos Marcos i Gómez / Delegació culinaria: Francisco Antich i de Prada, Vicente Raga i Hostalet, Jose Vicente Santos i Ferrando / Delegació de Festejos: Marta Tormo i García, Conrado Machancoses i Díaz / Subdelegació de festejos: Laura Almudéver i Zaragozá, Miguel Alegre i Zaragozá, Sergio Casañ i Alfonso, Ana Maria López i García, Imma Montero i Primo, Marcos Riera i Cordellat, David Canet i Esparza, Edu Domenech i Forner, Carla Gil i Blesa, Lorenzo Pérez i Lorente, Maria Requejo i Álvarez, Daniel Gutierrez i Bautista, Yoana Galan i Serrador / Delegació d’infantil: Inma Costa i Hernández, Mayte Sanchez i Giner / Subdelegades d’infantil: Amparo Aguado i Albert, Aranzazu Machancoses i Díaz, Isi García i Gómez, Lola Rozalén i Giménez, Loli Hernandez i Fierre, Mar Machancoses i Díaz, Maria García i Gómez, Yolanda Valero i Zaragozá, Alba Pérez i Lorente, Carla Estará Molina, Marta Peris i Rozalén, Monica Giner i Aguado, Nuria Juan i Royo, Vera Revert i Laseca / Delegació de teatre: Josep Ramón Navarro i Martínez, María Fuster i Ramírez / Delegació de Playbacks Infantils: Noelia Moya i Rodríguez / Delegació de Playbacks Major: Alba Navarro i Navarro

03 Abel Magallo Alonso Abel Sanmartín Riera Adrián Castaño Aguilar Adrián González Bautista Adrián Rodríguez Gomar Aida Melero Jareño Aida San Ramón Raga Ainara Verdu Olmos Ainoa Navarro Benaches Ainoa Trigo Zaragozá Ainoa Medina Lorente Alba Zaragozá Lorente Alba Navarro Navarro Alba Pérez Anchel Alba Pérez Exposito Alba Pérez Lorente Alberto Alapont Benaches Alexandre Zaragozá Huesa Alfonso Machancoses Peris Alicia Bodi Sanz Alison Gamero Almodóvar Alvaro Mirto Lorente Amanda Pérez Cordellat Amparo Aguado Albert Amparo Mayo Peinado Amparo Rodrigo Giménez Ana Cordellat Gomar Ana Grancha Navarro Ana Isabel Ramos Gascó

COMISSIÓ MAJOR

Ana Mª López García Ana Simeón Pontes Anabel Alba Ponce Anabel Machancoses Moreno Andrea Brocal Francés Andrea Micó García Andres Micó Alonso Anna Navarro Celda Antonio Puig García Antonio Remuzgo Salas Arantxa Guante Simó Aranzazu Machancoses Díaz Argentea Cabello Mascarell Armando Serrador Alba Arturo Carbonell Pérez Arturo Cervera Peris Arturo Granell Guitart Barbara Cuenda Limones Bernabe Sebastián Barba Bernat Capilla Ramírez Betlem Milla Rodrigo Borja Chust Navarro Borja Lillo Carbonell Carla Huesa Martí Carla Estará Molina Carla Gil Blesa Carla Primo Raga Carles Zaragozá Ferrer Carlos Marcos Gómez

Carmen Mª Larios Gil Carmen Muñoz Nacher Carolina Barberá Rubio Carolina Valero Rosello Celeste García San Andrés Celia Domenech Domingo Celia Gil Mas Celia Gomar Rodrigo Clara Argiles Román Conrado Machancoses Díaz Conxin Martínez Sánchez Cristian Serrador Baixauli Cristina García Zaragozá Cristina Peris Ocio Cristina Sanramón Jiménez Cruz Alapont Benaches Daniel Alba López Daniel Bermejo Asensio Daniel Gutiérrez Bautista David Canet Esparza David Palau Zaragozá David Romera García Desire Calle Muñoz Dolores Rocher Cuenca Edgar Forner Cuenca Eduardo Carbonell Valero Eduardo Domenech Forner Eduardo López Ramos Enrique Lucena Chacón Estela Alba Zaragozá Estela Giner San Lorenzo Esther Palmero García Esther Toledano Rios Esther Zúnica Revert Eva Carrion Ferrer Eva Duran Martí Eva Giner Brocal Eva Pastor Calero Eva Revert Matias Fernando Ruiz Jiménez Francisco Antich De Prada

MAJOR Francisco Domenech Soler Francisco Giner Carbonell Francisco Jª Benaches Porcel Francisco Jª Martinez Jabalera Francisco Jº Brocal Diaz Francisco Montero Aparicio Francisco Ruá Giménez Francisco Tronchoni Motes Giovanna García Monzó Gloria Ballesteros Herruzo Guillem Cortés Sáez Inmaculada Costa Hernández Inmaculada Garcia Monzó Inmaculada Montero Primo Inmaculada Primo Forner Inmaculada Rosaleny Mas Inmaculada San Lorenzo Alapont Irene Alberola Lluch Irene Carbonell Sanz Isabel Iborra Santos Isabel Ruá Zaragozá Isabel Sebastián Barba Isabel Zaragozá Benaches Isidora García Gómez Israel Nieto Ruano Itziar López Chacon Iván Cuenca Navarro Iván Sánchez Herreros Ivan Serrador Ferrer Izan Cuenca Machancoses Javier Cuñat Martínez Javier Martínez González Jesús Alba Domenech Jesús Alberto Zamora Martinez Jesús Carbonell Olmos Jesús Fco García Gil Joana Cobo Serrador Jorge Carbonell Ballesteros José Antonio Antich Fernández José Antonio Marín Costa José Arce Rullo

José Arturo Antich Romaguera José Costa Celda José Fco Navarro Batalla José Joaquín Pérez San Lorenzo José López Ramos José Luís López Rodríguez José Manuel Barberán Ramos José Maria Fortuny García José Rios Almudéver José Santos Royo José Vicente Cabello Mascarell José Vicente Calvo Saiz José Vicente Fortuny Serrano José Vicente Santos Ferrando José Vicente Zaragozá Huesa Josefa Martínez Sánchez Josefa Zaragozá Benaches Josefina Zaragozá Giner Josep Chulvi Calatayud Josep Cordellat Ortega Josep Iborra Pons Josep Machancoses Díaz Josep Ramón Navarro Martínez Juan Antonio Bermudez Moreno Juan Carlos Montero García Juan Carlos Sánchez Giner Juan Jose García Gil Juan Jose Guillen Llácer Juan Vicente Ribera Lafont Judith Del Valle Blázquez Julio Vicente Ramón Moreno Lara Zaragozá Macián Laura Almudéver Zaragozá Laura Micó Gastaldo Laura Peris Zaragozá Layla García Lorente Leo Calatayud Primo Lidia Guerrero Moreno Lluis Pérez Peris Lola Rozalén Giménez Loli Gomera Hernández

Comissió Longinos Moreno Fortuny Longinos Moreno Zaragozá Lorena Muñoz Zaragozá Lorenzo Gimeno Zaragozá Lorenzo Pérez Lorente Lorenzo Pérez Rodriguez Lourdes Tronchoni Segura Lucas Carbonell Simeón Lucia Torres Castells Luis Zaragozá Costa M Carmen Lorente Carbonell M Dolores Forner Lorente M Dolores Hernández Fierre M Dolores López Aguilar M Dolores Royo Celda M Dolores Santos Royo M Elisa Riera Ridaura M Elvira Carbonell Valero M Eugenia Navarro Sáez M Isabel Cardo García M Jose Alfonso Chulvi M Jose Ballester Alba M Jose Lara Ramos M Loli Huerta Albert M Luisa Álvarez Ballesteros M Luisa Cosmos Sanchís M Oreto Ruano Gallego M Pilar Fuentes González M Pilar García Carbonell M Pilar Gómez Moreno M Pilar López Ramos M Rosa Castellanos García M Teresa Fuster Ruá Macarena Aguilera Castilla Manoli Bañuls Retamal Mar Navarro Herráiz Marc Gastaldo Carbonell Marcos Riera Cordellat Margarita Ramírez Sánchez María Aparicio Zaragozá María Benaches Ruiz

Comissió MAJOR

María Cuñat González María Del Mar Machancoses Díaz María Ferrando San Pedro María Fuster Ramírez María García Gómez María Mirto Lorente María Requejo Álvarez María Valero Prieto Marina García Tormo Marina Costa Moreno Marina Llario Laseca Marina Puig Costa Marina Vicens Jover Marivi Sánchez Bueno Marta Cuadro Pérez Marta Gastaldo Primo Marta Montero Gomar Marta Adelantado Tena Marta Antich Zaragozá Marta Forner Doménech Marta Milla Rodrigo Marta Peris Alapont Marta Peris Rozalén Marta Primo Gómez Marta Tormo García Marta Zaragozá Carbó Mayte Sánchez Giner Miguel Alegre Zaragozá Miguel Angel Comí Doménech Miguel Ferrer Castro Minerva Guerrero Llombart Mireia Casañ Aibar Mireia Micó García Mireia Pastor Alcoy Monica Giner Aguado Monica Miró De Los Rios Monica Pedrón Perello Monica Ráez Díaz Nacho Alfaro Garrido Nacho García Riera Nacho Más Domínguez

Naomy Pastor Lahoz Natalia Arce Hernández Natalia Mª Mas Puig Nely Navarro Moreno Nerea Fortuny Serrano Neus Climent Costa Noel Gradolí Carbonell Noelia Carbonell Pons Noelia Martínez Martínez Noelia Moya Rodríguez Noemi García Alba Noemi Zúnica Revert Núria Cervera Peris Núria Ferreres Lorente Núria Juan Royo Olga Sánchez Giner Olga Zaragozá Giner Omar Mekraz Peris Oscar Peris Ferreres Oscar Esteve Benítez Paco Valero Mascarell Paula Flores Moreno Paula Fortuny Lahoz Paula Simeón Vedreño Pedro Alberola Lluch Pepe Antich Zaragozá Pepe Ballester Alba Pilar Agustí Roman Rafa Chaques Millá Rafa Luque Pons Rafa Rios Vedreño Raquel Torralba Riera Raul Más Medina Raul Valero Fort Remi Serrador López Robert Peris Blázquez Rosa Mª García Carbonell Sandra Gil Blesa Santiago Alba Sánchez Sara Giner Brocal Saúl Chaques Millá

Serafin Simeón Peris Sergio Brocal Álvarez Sergio Casañ Alfonso Sergio Yago Rios Silvana Machancoses Fuster Silvia Más Jareño Sonia Garrido García Susana Zanón Muñoz Tamara Ferrando Rosaleny Trini Rios Almudéver Vanesa Giner San Lorenzo Vera Revert Laseca Vicen Más Rozalén Vicente Ferrando San Pedro Vicente Machancoses Moreno Vicente Navarro Gómez Vicente Olmos Castillo Vicente Raga Hostalet Víctor Jiménez García Violeta Vidrio Hernández Vivi Luque Pons Xelo Segura Alfonso Ximo Rios Almudéver Yoana Galan Serrador Yolanda Celda Ballester Yolanda Marín Valero Yolanda Valero Zaragozá Zaira García Menargues Zoe Garrido Forner

Guardons COMISSIÓ MAJOR

BUNYOL D’ARGENT

Adrián Rodríguez i Gomar Arturo Cervera i Peris David Canet i Esparza Francisco José Brocal i Díaz Lluís Pérez i Peris Marcos Riera i Cordellat Marina Vicens i Jover Marta Forner i Doménech Mónica Raez i Díaz Pilar Agustí i Román Sandra Gil i Blesa Trini Ríos i Almudéver Vicen Más i Rosaleny

BUNYOL D’OR

AMB FULLES DE LLORER

Ivan Serrador i Ferrer Mireia Micó i García Olga Zaragozá i Giner

BUNYOL D’OR

Adelaida Martínez i Domingo Anabel Ramos i Gascó Jose Arturo Antich i Romaguera Josep Ramón Navarro i Martínez Juan Carlos Montero i García Mª Luisa Álvarez i Ballesteros Mar Navarro i Herráiz Saúl Chaqués i Millá Miguel Alegre i Zaragozá

BUNYOL D’OR

AMB FULLES DE LLORER i BRILLANTS

Alfonso Machancoses i Peris José Joaquin Pérez i San Lorenzo

Inmaculada Rosaleny i Más

Afectuosa, senzilla i entranyable, podem contemplar la fallera major, una senyoreta radiant i sensible, captivats i plens d’admiració. Una fallera major amb molta saviesa, un marc ple de colors vius i clars, uns colors que en ella brillen i plasmen la grandesa d’una dona especial! És col·laboradora del llibret de la falla. Carrera d’universitat i treballadora, estudis de finançament i comptabilitat, sentir música caminant, l’enamora! Amb quatre germans, forma la família, i una tia que els farà sempre costat. Suport de pares que admira i precisa donant-li tot l’amor al seu regnat. És fallera des de naixement, uns arrelaments d’indubtable valor, riallera, simpàtica i adorable fruiter que derrama, com un clamor!

Lluint diferents vestits de fallera, amb el port i solera valenciana, orgull de la Comissió Falla del Port, davant d’una dona molt entregada. En la proclamació, plorà ben de valent, és que té els sentiments, a flor de pell, en la falla viu els actes cada moment sense dubte una dona molt imponent! El 2004, fou fallera major infantil, té experiència i gran amor a la falla, cosa que la impregna del gran sentir esclatant com una rosa perfumada.

Un record per sempre immemorable. per a Inmaculada serà molt especial, ha vist complit el seu enyorat somni desitjat per ella des de fa 14 anys! Junt a Inmaculada Rosaleny i Mas, fallers, esclateu ofrenant la Verge! A la Verge volguda pels valencians! I, les nacions, que la visiten i l’aclamen!

Vicenta Benedito i Pons

INMA HISTÒRIA I ENCANT Per Cristina García i Zaragozá

s estiu al poble i Inma agafa el volant del cotxe sense saber cap a on ens dirigim. El dia de la Mare de Déu del Carme va ser la setmana passada i el sol comença a escalfar de forma imparable. Podria haver sigut un dia com un altre, però aquell seria un dia per perdre la vergonya, perdre el rumb i perdre la noció del temps. Pugem les finestres per posar l’aire del cotxe i, de camí, deixem enrere totes les olors que s’entremesclen com les que venen del port. Prop d’allí, un any més, l’arròs comença a canviar les tonalitats verdoses per d’altres més daurades. Posem la ràdio per tal de relaxar-nos i Inma comença l’entrevista volent saber cap on anàvem i quines preguntes havia de respondre. S’acaba l’autovia i ens endinsem a València, al centre. Per ser més concrets, ens trobem en un dels barris més encantadors de la ciutat, un barri mil·lenari que parla per ell mateix. D’una banda, aquests carrers són una mescla de la història de la ciutat, conté edificis

que daten de distints períodes històrics i estan construïts per diferents cultures –la musulmana, la cristiana o la mossàrab–; d’altra banda, aquest tresor urbà va solidificant una història viva, actual i moderna, on les manifestacions culturals més innovadores es deixen veure tímidament com símbols artístics, unes mostres d’expressió que són el reflex de l’esperit lliure i reivindicatiu dels ciutadans. Aquest barri és referent i, per tant, parada obligatòria per als turistes. Situat a la denominada ciutat vella, el barri del Carme és un lloc idòniament acollidor per començar l’entrevista. La veritat és que a la falla tots et coneguem, Inma, però, per tal d’anar entrant en conversa, podries descriure’t? La veritat que és prou difícil parlar d’un mateix (Inma es riu). Em dic Inma i em considere prou tímida, un poc reservada, simpàtica, amable i respectuosa.

A més, fa uns anys que estudie (ara mateixa em trobe a la Universitat de València estudiant un grau) i treballe o bé en la cafeteria del meu germà, o bé al bar dels meus pares, intente ajudar la meua família sempre que puc. Quan acabe el grau, m’agradaria aprendre anglés i obtenir experiència amb les finances i models de gestió. Inma, ens pots contar en què ha canviat l’ambient a casa des que saps que seràs la fallera major de la falla? De vegades és prou graciós, a casa ja només es parla de les Falles. El meu pare, que no està tan arrelat al món faller, ens va regalar dues agendes: una per a mi i altra per a ma mare; i és on apuntem totes les idees que se’ns ocorren. Pel que fa als meus germans, tot i que més d’una vegada estan fent-me la punyeta, a l’hora de la veritat són els primers que m’ajuden. Recorden tots els moments feliços que van viure amb la comissió quan van ser representants infantils

INMA HISTÒRIA I ENCANT Per Cristina García i Zaragozá

i volen que, ara que som tots adults, gaudim tant com puguem d’aquest any. Així que estudies i treballes, com ho faràs enguany per poder estar llesta en tot moment? Crec que és una realitat prou comú i cada vegada més joves estudien i treballen, sóc conscient que el càrrec de fallera major és una responsabilitat i que hauré d’anar a diversos actes, per això considere que l’organització és un punt fonamental, a més de la il·lusió. Aquesta no és la teua primera experiència com a màxima representant ja que, l’any 2004, vas ser fallera major infantil amb el teu germà Pau. Quins records tens de menuda? A casa sempre m’han dit que, només nàixer, va ser ma tia, una apassionada de les Falles, qui em va apuntar a la nostra falla. És per això que, quan em van sorprendre amb què seria fallera major infantil, estava emocionadíssima. Ho havia viscut tot al meu entorn familiar, ja que tenim una llarga trajectòria fallera. Al 1998, el meu germà major, Josep, va representar la nostra comissió infantil, s’ho vam passar tan bé que, al 2001, va ser el torn del meu cosí Jesús. Seria uns anys després quan, acompanyada del meu germà menut, Pau, vaig viure la meravellosa experiència de formar part d’aquesta història familiar a la comissió. Aquell any va ser molt especial per a mi gràcies a la meua fallera major i al nostre president. Amb ells dos i amb el meu germà, vaig viure moments sensacionals i divertits. Encara m’ix un somriure espontani quan recorde aquells dies. La

Per Cristina García i Zaragozá

INMA HISTÒRIA I ENCANT

Inma

Fallera Major any 2018

meua família va demostrar tindre una energia insuperable quan, al 2008, el meu germà Pau va tornar a ser president infantil. En acabar aquell any, tots necessitàvem un merescut descans, encara que jo continuava mantenint la flama fallera que, a dia de hui, m’ha fet ocupar aquest càrrec. Tots sabíem la il·lusió que et feia poder tindre aquest càrrec però... Se t’ha fet llarga l’espera? Crec que una vegada vaig acabar el meu any de fallera major infantil, no vaig sentir cap necessitat immediata. Com a xiqueta, saps que encara eres menuda i, per tant, han de passar els anys fins que passes a la comissió major, per això només penses en gaudir. D’aquells anys tinc molts bons records, sobretot als assaigs de playbacks, als berenars de la falla i, en definitiva, a cada acte amb la comissió infantil. Una vegada vaig créixer, recorde la tensió d’abans

de ballar a les presentacions i en estiu a la plaça del Poble, era molt gratificant saber que, de la col·laboració, anava creixent un

compromís amb la falla. Després, una vegada vaig passar a la comissió major, En aquests anys, ja anava picant-me el cuquet i ja els preguntava, de tant en tant, als meus pares quan seria el meu any, també els preguntava per si s’havien fixat en alguna novetat fallera “mare, has vist els nous vestits de la fallera major de València? Han canviat l’exposició del ninot de lloc, veritat?”. Com qui no vol la cosa, vaig començar a estalviar sabent que el meu any estava més prop del que m’imaginava. I, per fi, ha arribat aquest moment, i tens la sort d’estar ben rodejada de tots els qui més t’estimen. Què ens pots contar del teu xic Ricardo? S’ha fet ja a la idea? Ell va saber des de primera hora quina era la meua il·lusió i, tot i que ell no és faller (se n’ha d’afegir un, “de moment”), sí que col·labora amb tots els preparatius i m’ha donat el consell de què gaudisca tant com puga d’aquest any, que no em deixe portar pels nervis i que siga jo mateixa en tot moment. La veritat és que no puc estar-li més agraïda per la paciència i suport que m’està mostrant constantment. Com bé deia, aquest any estaràs molt ben acompanyada. Però, pel que sembla, no totes les teues amigues estan a la falla. Com trobes que serà aquesta situació enguany?

INMA HISTÒRIA I ENCANT Per Cristina García i Zaragozá

Era bressol quan vaig començar a ser fallera, és per això que l’afició em ve d’abans. El fet de créixer a un lloc on et trobes com a casa fa que siga molt fàcil mantenir el grupet que tenim a la Falla Port. Totes compartim el vincle faller i les ganes de passar-ho bé al casal... Amb unes quantes he compartit moments molt especials i de riures, anècdotes que es queden guardades i que enforteixen les ganes d’ajudar fent col·lectivitat. Pel que fa a la resta, en un sentit general, totes elles m’han desitjat que tinga el millor any que una fallera pot tindre. Sé que encara que algunes, pel treball o pels estudis, no podran estar presents als actes, em donen tot el seu suport i comparteixen amb mi l’alegria que aquest càrrec suposa. Hi ha amigues que són falleres d’altres falles, és per això que comprenen amb més facilitat el sentiment faller d’una dona en representar la seua comissió; d’altres, encara que no són falleres, s’emocionen i es queden sorpreses quan els vaig contant el meu dia a dia. De vegades, em van fent preguntes que responc intentant que entenguen el potencial de la festa més bonica del món. Inma, aquest any ja és teu i dels que tu anomenes “els teus xiquets”. Tots tres amb Loren, el nostre president, sereu els representants del 2018. Què ens pots contar de tots ells? Per començar, parlaré de Laura, la nostra fallera major infantil. Laura desprén bondat i estima, és una xiqueta inquieta i divertida, així que és molt fàcil passar-ho bé quan estem amb ella. Pel que fa a Jose, el nostre president infantil, puc dir que és molt tranquil, encara que té un esperit curiós, per això de vegades fa unes preguntes que fins i tot els majors ens quedem bocabadats. Es

Per Cristina García i Zaragozá

fixa molt en els detalls i sempre està pendent de Laura. Estic molt contenta de tindre aquesta parelleta representant la nostra comissió infantil, ja que són com el sol i la lluna i, quan es junten, formen la combinació perfecta. Del nostre president, només tinc paraules de gratitud i de felicitat, ja que tenia clar que volia que fóra ell qui continuara al capdavant de la nostra falla un any més. Valore el treball constant, la implicació desinteressada i les idees tan originals que té. A més, Loren és prou exigent i sempre té ganes de millorar, el conec des de sempre i sé que, al seu costat, l’any serà insuperable. L’atenció que dedica als representants és excel·lent, a més, si tens la sort de tindre’l al costat, pots aprendre sempre, bé del seu ull crític o bé de les seues historietes. La vesprada ha deixat pas a la nit i el barri del Carme es converteix en un lloc màgic on les hores no passen. No només hem perdut la noció del temps, sinó que, a més, ens hem volgut perdre entre els carrers i descobrir cada racó deixant-nos guiar pel nostre instint.

INMA HISTÒRIA I ENCANT

I ara, ens pots contar què és el que més t’agrada i el que no t’agrada tant? He de reconèixer que, com a fallera major, l’acte que més il·lusió em provoca és la presentació, ja que és on tots els fallers treballen de valent per fer un gran espectacle. És més difícil parlar del que menys m’agrada, ja que, com bé he dit, tinc una passió fallera que em permet gaudir de tot... M’és igual un dinar al casal o una vesprada preparant la presentació que una nit al casal ballant. Potser sí que he de dir que una cosa que considere un repte és el fet d’haver de parlar en públic, ja que sóc un poc vergonyosa, però sé que em prepararé a consciència per fer-ho tan bé com puga i transmetre les paraules que dedique a cada acte a tot aquell que estiga escoltant-me. Per últim Inma, que li demanes al 2018? El meu desig com a fallera major de la Falla Port de Silla és gaudir de les Falles des d’altra perspectiva, ara ja sí com a fallera major. Sé que, encara que l’any ve complet d’actes, passarà ràpidament, així que m’asseguraré que cada moment siga únic. A més,

m’agradaria fer una invitació a tots els qui llegiu aquestes paraules de què gaudiu d’aquest exercici faller amb mi i amb la comissió del Port. No sabem com va passar, però sense voler va ocórrer. Sembla que va ser el destí qui feu que Inma s’emocionara, potser imaginant-se tot el que li quedava per vindre, i és que, sense buscar-ho ni demanar-ho, vam acabar als peus de les torres de Serrans, un lloc que només els bons fallers sabem el significat que té. Potser Inma ho va entendre en aquell moment: la maquinària de les Falles ja havia començat, el procés estava actiu, mai havia deixat d’estar-ho. Però, aquesta vegada, tot serà diferent per a ella, tot serà per un any més real que mai no havia estat abans.

Alberto Ribera i Fernández Autor de la Crítica: Josep Ramón Navarro i Martínez Artesà Faller:

CRÍTICA FALLA GRAN Josep Ramón Navarro i Martínez

COS CENTRAL I REMAT Vivim en un món complex amb ben poques alegries, jo em quede un poc perplex, crec que tu també podries. Això em va passar a mi en fixar-me en un detall reflectit en un mirall amb l’espurna d’un llumí. El que jo allí em vaig trobar fou la imatge d’un rellotge que, de sobte, em va robar el meu cor sense embalatge. Entendria, si penseu, que hi ha moltes altres coses; jo diria que arreu, arreu hi ha milers de més formoses. Però jo no estic d’acord, perquè no és sols el rellotge. Tot comença amb un record que a mi em va creant solatge.

I si no, a veure que us sembla la següent pregunta oberta que a mi em corre com a rambla deixant-me la ment desperta... Vull portar-vos als inicis, als inicis de la vida, quan no existien indicis del que hui és nostra moguda. Què hi havia abans de tot, abans que res existís? Pensa i no et poses cabot... Creus que hi havia un paradís? Ni molècules, ni àtoms, pensa en un pas endarrere, jo no vull fondre’t els ploms, deixa-ho si sents un ampere. Al rellotge tens la pista, què ens ajuda a mesurar? Això no ho perdràs de vista si puntual vols arribar. El temps, efectivament, un concepte fascinant, pareu-vos per un moment a entendre el que estem parlant. El temps sempre ha estat present, sinònim d’immensitat, en continu moviment, fins i tot quan ets parat. És un concepte tan ampli que em fascina i em captiva, intentant entendre’l, m’ompli de serenor productiva.

Primer passe per tractar-ho com un concepte enigmàtic, si a tu et sembla un poc traumàtic més val parar i deixar-ho... Per a mi és ben bé el contrari, els enigmes m’apassionen, fins i tot si, en solitari, els pensaments m’empresonen. Done voltes i més voltes intentant captar l’essència, vaig tancant i obrint les portes, esbrinant-ho amb paciència. Eixos moments em recorden a quan un bon llibre lliges, ja pot fer soroll un tren, que no vols deixar-lo a mitges. Però, indefectiblement, a poc a poc l’enigma baixa, no es tracta d’empobriment, ni l’interés es rebaixa. Resulta que, amb tant d’enigma i conceptes absoluts, s’acompleix un paradigma de temors altius i aguts. Gairebé sense adonar-me’n, tot comença a tremolar-me, no m’he pres res immunogen per tal de no acollonar-me. Vol dir que jo estic de pas? O que sóc sols anecdòtic? Ja m’està tocant el nas... O sóc jo que estic neuròtic?

Té més anys que una caterva i la Terra és joveneta, a mi això sí que m’enerva més que si es trenca una ungleta! Està clar que el temps no es para i que això és inevitable, per tant, una cosa clara: s’ha de ser raonable. El que ocorre és que, per molt que això siga natural, jo no em trobe desimbolt, crec que és un poc cultural. Si enrere tires la vista, al temps de tot pots culpar, inclús, si et poses purista, el podries demandar! Hi ha qui diu que ell voldria que els minuts es feren hores, així no s’envelliria ni vivint als afores. Però, realment, és el temps a qui hem de tirar les culpes? O... Què ocorre si no reps de qui siga unes disculpes? Ara vaig a proposar, de l’assumpte, un altre enfoc no se heu d’escarotar, anirem a poc a poc. Al temps, no tires les culpes, ell tan sols està passant, no ha de suportar el pes del que gens t’està agradant.

Primer, pensa en tu mateix, si l’estàs aprofitant, és el temps qui a tu et mereix? Atent al que estic contant!

Vaig a contar-te un secret que t’acabarà animant, un assumpte molt concret i del tot clarificant:

I després està l’assumpte d’esperar que les coses, més que res, arriben prompte com si foren un ram de roses.

Quan et pares a pensar, ben segur que te n’adones que no és el temps, en passar, qui ens trenca les coses bones.

T’has parat a interrogar-te si esperar és una opció? Tracta hui d’aprofitar-te, no pots perdre la noció!

Més aviat és el que fan, o el que algú deixa de fer, el que porta el món sencer a gitar-se en un divan.

De tu, i no del temps passar, és de qui depèn la cosa, deixa, doncs, de suposar, que gaudint no fas cap nosa.

Estem tots per a tancar, com uns gats en una gàbia, no ens parem de criticar, no se salva ni la teua àvia.

S’ha d’exprimir el moment, que, en anglés, es diu mindulness, no rebutges carantoines i embogeix la teua ment.

A veure si ho entenem d’una vegada per totes, que si el món ens estimem, no cal dir-nos paraulotes.

Que, esperant la redempció, moltes coses et pots perdre, o vols una decepció per no gosar ni mamprendre?

Jo ja he començat a fer-ho I, certament, em funciona: una cuirassa de ferro m’he llevat com a persona.

Ara que ja no ets escèptic i has perdut, al temps, la por, no direm que ets un eclèctic per no crear estupor.

I és per això que he estat capaç d’imaginar-me una història que segur que no és veraç, ni quedarà en la memòria.

Però sí podem ben dir que, al temps, mires amb uns ulls que no calen persuadir si, de bon cor, tu els esculls.

Eixa història va d’un mite: Chronos era el nom a Grècia, ja us dic que açò no és exacte, però a mi em fa un poc de gràcia.

Primer, Chronos no tenia cap forma determinada, simplement ell existia regnant de forma ordenada. Perquè si incorpori us dic que era com es va crear, o eres el millor amic, o m’envies a... pastar. Aquest déu tan absolut s’avorria com una ostra, i és que ha de ser molt fotut tindre el cor sols com a mostra... I, com temps no li’n faltava, sí que hauria estat graciós, a poc a poc s’imaginava com podia fer-se el cos. Es passà segles i segles jugant a prova i error... On em pose les orelles? Per no quedar un horror! A la fi es va decidir per la seua forma humana, i no se’n va penedir, li agradava sa façana. Braços forts i poderosos, els dits fets amb decisió, recordava els grans colossos, però amb tocs de precisió. Tot i haver sempre existit, tenia un rostre juvenil. No sé si això té sentit, ara no em digueu senil!

El cas és que feia esforços per quadrar dies i hores, no li van caldre reforços ferramentes o estisores. Fixeu-vos què detallista que s’inventà un any bixest i ideà els cronos de pista del preciós circuit de Xest. Però, clar, la soledat anava minvant-li els ànims i no es quedà gens conformat, eren sentiments legítims. Es quedà mirant la mà quant de temps no sabria dir, però sí que es concentrà i això no es podia predir. Primer va eixir una espurna, tot seguit, un fil de fum com si fos una llanterna i, de fons, un lleu rum-rum. Finalment, una flameta de careta angelical, que, com àgil palometa, s’enlairava en vertical! Eixa flama senyorial inicià la creació i, en progressió factorial, treballà amb abnegació. Ella sola va crear el món que ara coneguem, primer, Chronos va somniar per sentir-se un ser suprem.

A més, el foc femení ha estat més que inspiració mostrant-nos sempre el camí, jo li tinc gran devoció.

Chronos va sofrir al cos una simple mutació, un assumpte fastigós que s’ha d’entendre amb caució.

Quan Chronos va decidir de persona prendre forma, un detallet per polir li quedà com a proforma...

Tot i que semblà per fora que res s’ha modificat, ara ja ens ha arribat l’hora d’escampar la veritat.

I és que, a ritme un tant pausat, però sempre inexorable, l’aspecte del seu retrat anava essent modulable.

Del mite, tot l’interior s’ha desnaturalitzat, el seu ésser anterior se’ns ha volatilitzat.

Primer les potes de gall, la front un poc arrugada, ni buscant-se amagatall evitava la jugada.

Ara sols hi ha un mecanisme on abans hi havia vida, sentiment de derrotisme, se’ns acaba la partida...

El temps estava envellint, no és això paradoxal? Els anys anava complint fins i tot usava un xal!

Mecanisme molt complex, fascinant com a engranatge, queda com un sol reflex d’ell mateix com a llinatge.

A més, tindre el privilegi de poder-ho veure tot requeria un sortilegi per a no fer-se un ninot.

El temps no s’aturarà, és menester com ho ha estat sempre, però, ens enamorarà? Tinc els dubtes ara al vespre...

Sols pareu-vos a pensar si veiéreu les misèries, les que no es poden contar, les que no ixen ni a les sèries.

No li hem donat elecció, igualet que altres coses, és la robotització la que mana a nostres cases!

El que va anar ocorrent és un procés natural, no va ser en un moment una cosa estructural.

Això és el que ens hem guanyat, s’ha perdut la fantasia, l’emoció se’ns ha escapat, ja no se sent cap melodia!

Però, mentre el tic-tac sone, hi serem a temps encara... Jo, a la societat, li done oportunitats, com ara.

Al llarg de l’any, el temps passa i l’oratge va canviant, potser tu no ho entens massa, tot i que té el seu encant.

Inspirem profundament, retrobem la nostra essència, ho tenim tot a la ment ara ens cal tindre paciència!

Si jo t’explique el perquè d’eixa constant variància, ho entendràs crec que molt bé, que ja no estàs en la infància...

Açò sí que és reptador... Deixar que el temps passe avant, que entre tots regne l’amor, ja m‘estic emocionant!

A l’hivern, fa prou de fred I, a l’estiu, molta calor, igual t’entra un bon calfred, que se’t puja una rojor.

“El temps. No es tracta d’acceptar que el temps no para, ni tampoc de lluitar contra ell. Es tracta d’insuflar els nostres pulmons cada centèsima en forma de pau, cada segon en forma de joia i cada vida en forma de relat. On sempre hi guanyen els bons, com tu.”

Doncs, veureu, curiosament, que l’explicació és senzilla, això ho té el Temps en la ment com un pes en la motxilla.

ESCENA PRIMERA S’han de fer molts sacrificis per quadrar ambdós solsticis. El déu Chronos porta al cap un fumer de detallets, de segur que ell sí que sap tenir-los ordenadets! Però dos hi ha, sense dubte, amb enorme rellevància; jo diria que són un repte de la més gran importància...

Resulta que hi ha una causa que fixa temperatures, no és que un déu es fa una pausa per a fer-se unes lectures. La causa no és la distància que hi ha del Sol a la Terra, això no fa diferència ni que hi sigues a la serra. On recau l’explicació és en un fet prou científic que es diu la declinació, i això no és cap tret lingüístic. I, si et parle del solstici, segur que ja et sona més, sense molt de sacrifici, te’n recordes del procés.

Qui els dos solsticis coordina és el Temps, com de costum, amb sandàlia o gavardina, amb la foscor o amb la llum. Els solsticis són dues dones que els agrada molt xerrar, les discussions són ben bones, poden botar-se el dinar! No vull que ara, entre nosaltres, hi haja cap de malentendre, no és que xerren per ser dones, que ningú em vulga mamprendre! És el Temps qui té el problema per ser el més xafarder, d’un sospir fa un teorema i ja tenim el merder... I, així, el Temps es descontrola, als solsticis entreté, no és que siguen cap gentola, però mira, gairebé! Per tant, si veieu l’oratge tornant-se boig i variable, imagineu-vos la imatge dels tres pelant el Diable!

ESCENA SEGONA El sistema planetari és el més igualitari. L’altre dia vaig anar a veure el Temps a sa casa, no sé com el vaig trobar prou més quiet que una bassa...

No volia preguntar-li d’on venia aquella cara, que ja no sóc cap pipioli i li tinc respecte encara.

Em contà com, al principi, el sistema planetari era tot un desficaci, molt pitjor que el meu armari...

Però els gestos de dolor van fer que em decidís, es feia del tot precís entendre eixa tremolor.

Veies com tots els planetes anaven per on volien, venien d’esquerres i dretes, i topant-se es destruïen.

Va ser només que apropar-me i entendre què li passava, no va caldre cap gendarme, l’origen s’evidenciava...

Uns a miquetes es feien, d’altres eren engolits, milers de minerals queien que quedaven ben polits.

Però home! Li vaig dir... Què tens clavat a l’esquena? De seguida va assentir amb una cara de pena...

Se n’ajuntaren tots els déus a veure com ho arreglaven i s’ho jugaren als daus, del contrari, no acabaven.

Enganxat al seu darrere, un sistema planetari, a què ara voleu entendre si és que això és hereditari?

Li tocà a Chronos, com no, novament l’ordre posar, ell no va fer cap acció, es posà com a pensar.

Tu també te n’encarregues de coordinar els planetes? És normal que tu així estigues, vols que et porte unes pastetes?

Milers d’anys després d’allò, tot era estabilitat, ara et conte la raó, no has de ser espavilat...

Chronos no tenia gana, estava molt afligit, però, a ell, el cor li mana, jo això ja ho havia llegit...

Com sempre passa a la vida en tenim d’or una regla, tranquil, si no veus eixida, perquè el pas del temps ho arregla.

Al costat d’ell em vaig seure a escoltar la seua història, un gotet d’anís vaig veure mentre el Temps feia memòria...

ESCENA TERCERA Un comportament erràtic ens portà el canvi climàtic. La culpa de tots els mals el senyor Temps no la té, no vulgues ser ara un fals, això ho saps tu ben rebé. I, si no, parlem del clima, a veure què n’opineu, si, al Temps, li teniu estima, a mi no us oposareu. El ben cert és que d’inici el clima era l’ideal, es vivia ací de vici fores un lluç o un pardal. Però fou arribar l’home i entortellar-se la cosa, per culpa d’un algoritme, res quedà de color rosa. Primer, eren gent del camp, Nòmades, crec que em van dir... Però, un dia, caigué un llamp i el foc es va descobrir. Jo no em puc imaginar si la carn crua està bona, però, si la pots cuinar, està millor la bacona. A allò que és bo, ens acostumem sense esforç i prou de presa, i si cal, ens alternem, per a això sí que hi ha entesa!

De la foguera passem d’un bufit al microones, i les pells ja no ens posem, preferim l’abric de plomes! Això s’ha de fabricar, tenim plantes industrials, l’ozó es comença a buidar, se’ns moren els animals... El Temps ha estat testimoni de com ens ho hem carregat, plens de diòxid de carboni, ara sí que l’hem cagat... Córrer a la nostra contra, això el Temps no ens ho va a fer, però, esperant bona potra, així no anem a poder... Una idea tingué un xic d’aturar el temps un poc, anà a buscar un amic tot i que era un equivoc. Obriren al Temps per sota, però això era un impossible, una idea prou idiota amb derrota indefectible... Al Temps, tots hem d’ajudar a aturar la bogeria i deixar-nos de buscar amb tota una infanteria. Si nosaltres aprenem que és nostra la pol·lució, tot açò ho aturarem trobant, doncs, la solució.

ESCENA QUARTA Una cosa del sillers vos contaré en vers...

L’acompanya una persona amb una bossa en la mà per arreplegar la mona quan l’amolla ací o allà!

Amb el pas del temps, el poble va sofrint transformacions, a poc a poc s’ha fet el doble i ens reporta emocions.

Però, ara hi ha una de nova que a mi em té un poc estranyat, em sembla com una prova d’interès insospitat.

A la vida dels sillers, de polítics, n’hi ha molt bons, que ens canvien les direccions de la meitat de carrers.

Si un trosset de la vorera estàs pensant ocupar, ja veuràs la que t’espera... Pense que fliparàs!!!

Quan arriben les votades, es veu molt de moviment, les voreres arreglades per tenir-te a tu content.

Primer pensí en les terrasses dels bars de la població, de vegades, omplen places parant la circulació.

Decisions que, de vegades, alcen molta controvèrsia, tot i que siguen debades o les pague algú de Pèrsia.

Però, els tècnics, com he dit fan una interpretació, si els contradius treuen pit i t’arriba la sanció...

Tenim ara, últimament, que els tècnics s’estan posant més estrictes que un sergent i sancions van inventant...

Si vols eixir a la fresca tardet, a boqueta nit, es considera una gresca i un permís han exigit!

Algunes les pots entendre, tracten de cuidar la imatge, la roba no es pot estendre a la porta d’un garatge...

Ara tracten les persones com si foren moble urbà prohibit en unes zones... Ho han escrit en valencià!

Què bonic es veure un gos passejant acompanyat, gos que no es menja ni un os perquè s’ha modernitzat.

Jo no em vull imaginar els municipals de ronda intentant-nos raonar que això és com una rotonda...

Com la cosa està crispada, m’imagine discussions amb la policia armada i, els uelets, plens de raons!!!

Penses que el temps corre lent, hi ha dies que mai no s’acaben, el teu cap es queda absent, però dins el cor es graven.

Però, compte amb el que crides mentre t’estan expulsant, que, de volum, hi ha unes mides que igual estàs depassant...

Un dia de bon de matí t’alces i et quedes sorprés; enfront, tens el teu destí; de la infància, no hi ha res.

Confiem en els polítics, en què se centren un poc més, que, si no, hi serem molt crítics i no els votarem ni res!

Ja no eres algú menut, tens gent per mantenir i, amb algun que altre cabut, sempre et toca discutir.

ESCENA CINQUENA Històries de llei de vida, ací tenen acollida.

Això li passa a Consol, dona quasi centenària, que ha lluitat des del bressol com si fos la Passionària.

El tic-tac imperceptible no s’atura, ens acompanya, no lluiteu, és impossible, que vos entrarà migranya...

Treballant des de menuda allí al molí de les xiques, veges tu quina moguda, caminant fins els afores.

Si ens parem tots a pensar que el nostre pas és efímer, ens posem a rondinar i possiblement a témer!

La República primer, eren temps molt agitats, discussions pel carrer, sentiments molt arrelats...

Tots tenim algun record de quan érem més menuts, que, si no has perdut el nord, uns són nets i d’altres bruts!

La guerra els va colpejar com un sàdic caçador, de repent, se’n va emportar, del costat, el seu amor...

Però hi ha altres entranyables, d’eixos que et fan sospirar moments un tant enyorables, com perfums per recordar...

Certament, tingué la sort de poder veure’l de nou, més d’un cop mirà la mort sense rebre ningun sou.

I formar una família, i seguir lluitant com sempre, viure en continua vigília, el destí mai no interrompre... Ha vist créixer fills i néts, transmetent-los la sapiència, fins i tot, té uns quants besnéts, no ha perdut mai la paciència... Consol ara està major, es mou un poc rarentida, tot i que, amb força, el seu cor ens diu que mai ens oblida... Observe les seues mans, com van perdent fortalesa, transformant-se en uns fins grans part de la naturalesa... Un dels néts hi juga amb ella, vol que es quede ací amb nosaltres, ignorant que ja és molt vella, compartint amb ella les postres... Consol ara està tranquil·la, respirant i assaborint, no li cal ninguna til·la, dies i hores va complint. “La vida no se’n va, la vida sempre queda. El Temps no esborra, el Temps grava històries que ens encanten, que ens enamoren. Temps continu, ho enteneu? Jo seré demà un tros teu, com tu ho eres de mi, com sempre ho has estat. Jo no sé si ho entenc, però m’agrada. Som i serem. M’agrada.”

SER FALLERA MAJOR NO TÉ COMPARACIÓ Per Imma Montero i Primo

e segur que alguna vegada heu imaginat alguna cosa al vostre cap tantes vegades que no seríeu capaços d’imaginar com seria si passara de veritat. Per molt que jo poguera imaginar-me aquest any, no es pot comparar amb les històries que es passaven pel meu cap quan jo imaginava tot el que viuria. No sabeu com de complicat és plasmar un any tan intens com aquest, on tot moment és més important que l’anterior, on tot allò viscut es queda gravat a foc al meu cor per sempre, en un xicotet resum. Encara recorde com va començar tot quan el dia 20 de març estàvem tots a casa de ‘’ressaca fallera’’ i es van presentar Loren i Mireia per tal d’oferir-me el càrrec, el qual esperava des de feia anys. No ho dubtàrem ni un segon i, a partir d’aquell moment, va vindre tot rodat. Ja coneixia els meus dos acompanyants en aquesta aventura, xicalla d’autèntica família fallera i, des d’enguany, també meua. Ha sigut meravellós compartir aquest somni amb ells, ja que tots els hem vist créixer al casal i, després d’un any, veure com han canviat i tot el que han gaudit, estic més que satisfeta! I què puc dir de Loren... Si al seu costat

mai m’ha faltat de res, sempre pendent de tots els detalls, ha estat un plaer compartir aquest any amb ell. Els dies passaven i els actes també i, de seguida, va aplegar la proclamació; estava nerviosa, però tampoc massa, o això pensava... Quan vaig sentir la dolçaina i el tabal arribant a ma casa, la cosa anava en augment. Aplegàrem a l’acte i, quan vaig ser anomenada per pujar a l’escenari, he de reconèixer que estava completament en un núvol. Una vegada dalt, vaig començar a adonar-me’n de tot el que estava passant. La meua amiga Pau va ser l’encarregada de crear-me un nus en la gola i fer-me sentir emocions vertaderes, a mi i a tots els presents, amb les seues paraules tan sinceres. Seguien passant els actes i aplegava el moment d’anar fent presentació, la cosa anava prenent força. El meu acte preferit anava apropant-se perquè, com bé vaig dir a la meua entrevista, l’acte que més m’agrada és la presentació i estic més que orgullosa de la immillorable presentació que la comissió va preparar per a mi.

NO TÉ COMPARACIÓ Per Imma Montero i Primo

Va ser un dia genial, un dia en el qual he d’admetre que sí que estava nerviosíssima. Per fi estrenava el meu vestit de valenciana, una de les meues amigues era una de les presentadores de l’acte, altra amiga la meua exaltadora, el meu cosinet l’encarregat de pujar-me la banda i tota la gent que estime estava al meu costat, com tota la comissió, que, entre tots, van fer que la presentació fora de 10! No podia demanar més: el meu acte preferit havia eixit a la perfecció!!!

Ser Fallera Major

Ha sigut un plaer representar la Comissió del Port en el seu 40é aniversari; per la meua part, només puc donar-vos les gràcies a totes i cadascuna de les persones que heu format part del meu meravellós somni. I, com bé em va dir una bona amiga, no has de plorar perquè s’acaba, has de somriure perquè va ocórrer.

Sense adonar-me’n, teníem les Falles al damunt, com he pogut gaudir! Estar en plena setmana fallera era voler parar el temps en tot moment. La cavalcada del pregó, l’arreplegada del ninot, les despertades, l’ofrena... En definitiva, TOT! Ha sigut una sort tindre a persones al meu voltant sempre disposades a muntar taules,vestir-me, fer encàrrecs, fer el que fóra! Sense ells, el meu somni hauria sigut molt diferent. També sé l’esforç que han fet els meus pares, que han sigut la meua ombra en tot moment, com també Conrado; per a ells, no hi havia cansament, sempre al peu del canó, ho han viscut tot al meu costat i sé que, sense ells, aquesta història no hauria sigut possible, milions de gràcies, de tot cor!

HISTÒRIA D’UN ANY

Per Carla Gil i Blesa

luny queda el record d’aquells llibrets del Port on simplement s’editaven les fotos de les falleres majors, l’explicació de les falles que es plantaven i els seus esbossos, el llistat de fallers, els components de la junta directiva i altres informacions sobre l’exercici faller en curs. Actualment, aquests han donat pas a autèntiques obres literàries com l’obra la qual tens a les mans, on apareixen articles històrics, de recerca o d’opinió sobre la festa de les Falles o sobre altres temes. Per aquest motiu, m’agradaria enaltir, des d’aquestes línies, els llibrets del Port i felicitar a l’equip de redacció i publicitat del llibret de l’any 2017 per haver aconseguit el premi 15é a la promoció de l’ús del valencià amb menció honorífica per l’ús del llenguatge inclusiu que atorga la Generalitat Valenciana.

La nostàlgia és el sentiment de pena o tristesa que produeix l’absència d’alguna cosa, la tristesa malenconiosa originada pel record d’una pèrdua. En definitiva, allò que sentim els fallers cada 20 de març. Però vaig a intentar no deixar-me emportar pel sentiment de tristor i, amb la premissa del no plores perquè ja es va acabar, somriu perquè va succeir (Gabriel García Márquez), vos resumiré de la millor manera possible tots els actes que hem tingut durant aquest exercici faller i intentaré aconseguir transmetre la mateixa intensitat, emoció i passió que sentim els fallers de la comissió del Port per la nostra festa. Benvingudes i benvinguts a un viatge en el temps, on viureu amb a mi una història plena d’emocions i anècdotes. Ara sí, comença la història d’un any.

DESEMBRE: UNES PRESENTACIONS DIGNES DE RECORDAR Una altra volta, vam ser els últims en fer les presentacions, aquestes presentacions eren molt importants per a nosaltres, ja que la nostra comissió complia 40 anys i volíem fer unes presentacions dignes d’un 40 aniversari. Un any més vam

D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

tornar a demostrar a totes i tots que som capaços de transformar una nau diàfana en un meravellós teatre en un temps rècord. Dissabte dia 10, a la Nau Jove, va ser la presentació de la fallera major, la senyoreta Imma Montero i Primo. En aquesta ocasió i amb l’ajuda d’uns fallers i falleres de primera convertits en actors, il·luminadors, tramollistes, decoradors, escenògrafs i teloners vam aconseguir convertir la Nau en una autèntica paleta del colors, colors que utilitzen els nostres artesans per fer lluir més encara els seus monuments. Va ser una nit de presentació que de segur que per molts anys perdurarà dins del nostre cor. Fou una de les millors presentacions que recorde, la Nau Jove deixava el seu aspecte trist i obscur per donar pas a l’alegria que tots aquells colors repartits per tota la Nau Jove ens feien sentir. Gràcies al playback, la decoració de la passarel·la i l’apoteosi final, la nostra fallera major Imma va eixir d’un costat de l’escenari dalt d’un impressionant tron en el qual ella simbolitzava el color de la festa. Aquest any vaig tindre l’honor de fer-me càrrec de la presentació per primera vegada amb el meu amic i faller José Rios, ens ho vam passar de categoria junts assajant i vam gaudir molt del dia de la presentació. La mantenidora fou una amiga de la fallera major Pau Magalló i Alonso, la qual li va dedicar unes paraules molt emotives i sentides on va recordar algunes anècdotes que havien viscut juntes i va enaltir totes aquelles qualitats que fan d’Imma una persona única i especial.

Història

El diumenge dia 11 va ser la presentació de la fallera major infantil, la xiqueta Abril Moreno i Guaita, i del nostre president infantil, el xiquet Marc Comí i Machancoses. La Nau Jove, on férem les presentacions, estava plena de gom a gom, com ens passa tots els anys. Per molt gran que siga el local que ens deixe l’Ajuntament, som tants que mai no en tenim prou. El tema de la presentació infantil era: deixa volar la teua imaginació. Enguany, la comissió del Port va crear per als nostres infants un món màgic, ple de fantasia, somnis, moviment, llum i color amb la finalitat que tant menuts com majors se n’adonaren que molts dels nostres somnis poden fer-se realitat. Els presentadors van ser uns dels xiquets amb més gràcia que conec: Pau Navarro Navarro i Mireia del Mar Navarro i Navarro, que ho van fer de categoria. Molt bé ho va fer també Alba Pérez, que li va dedicar unes paraules d’exaltació molt boniques i sentides a la nostra fallereta major infantil, i com no, Abril Moreno, que va explicar a tot el públic assistent el tema de la seua presentació amb una serenitat i una simpatia insuperable. No m’agradaria oblidar-me del grup de playback infantil, que ens van oferir un meravellós espectacle que van fer millor, si cap, les nostres presentacions; ni dels xiquets que van eixir fent el teatret, que aconseguiren deixar la vergonya a una part i es comportaren com autèntics professionals.

GENER I FEBRER:

Història D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

UNS MESOS CARREGATS D’ACTES El dissabte 14 de gener es va celebrar a la Nau Jove el tradicional sopar d’exaltació a les falleres majors i presidents de Silla. La Junta Local de Silla un any més ens va sorprendre amb un sopar de gala, amb un càtering a càrrec del Restaurant els Porrots. Després de l’acte i per a tots els assistents, vam poder escoltar música i passar-ho d’allò més bé amb els membres de les altres comissions falleres de Silla.

El dissabte 21 de gener, al teatre de la plaça i en plena fira de Sant Sebastià, com és tradició, vam presentar al poble el llibret de falles 2017, un llibret molt complet en el qual el seu director, coordinadors i tots els seus col·laboradors ens contaven quina era la fórmula de l’èxit de la Falla Port. El dissabte 28 de gener, celebràrem a la Nau Jove de Silla, la gala del 40 aniversari. Un acte on volguérem recordar a tots i cadascun dels nostres representants al llarg dels 40 anys d’història de la Falla Port i als qual vam obsequiar amb un record d’aquest acte tan especial.

El dissabte dia 11 de febrer, a la sala Siglo XXI de l’Alcúdia, tinguérem l’homenatge als nostres fallers d’honor. Aquesta nit sempre és especial perquè és l’única nit que ens ajuntem tots els fallers i simpatitzants fora del casal, en un ambient diferent dels sopars que fem durant tot l’any. Ho vam passar molt bé i el nombre d’assistents fou molt superior al d’altres anys; en acabar el sopar, vam ballar fins a la matinada. Dissabte dia 25 de febrer tinguérem el tradicional sopar de la baixada de quadres on els representants de l’any 2016 Mireya, Valèria, David i les seues famílies ens convidaren a un sopar de categoria, una torrada digna dels més suculents paladars. La Nau Jove estava plena de persones de la falla i convidades. Després de sopar, els regalàrem les fotografies que durant tot l’any havien estat presidint-nos al casal i, com no, el millor per al final... Les famílies ens van voler regalar a tots l’actuació d’una mítica banda espanyola, Los inhumanos. I com, a colofó final, per tal de tancar una grandiosa nit, les famílies ens van sorprendre amb l’actuació d’una cantant de remember molt coneguda.

D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

MARÇ: CAVALCADA, PREGÓ I LLIURAMENT DE RECOMPENSES He de confessar-vos que la cavalcada és un dels actes fallers que més m’agrada; sobretot els dies previs, que ens quedem fins a la matinada (els qui tenen la sort de no treballar a l’endemà) preparant les carrosses perquè tot isca perfecte. És una feina difícil perquè, com que som tants fallers i duem tant de temps disfressant-nos, sembla quasi impossible no repetir disfressa. El dissabte 4 de març, un any més, crec que els fallers del Port guanyàrem en originalitat i participació, vam tindre disfresses per a tots els gustos: de Trolls, de barrufets, de burrets, de medievals i, fins i tot, del mític joc Quién es quién?. Els de la meua comparsa anàvem de pastissos d’aniversari amb les veles del 40 aniversari, original, no? Crec que encertàrem amb la disfressa perquè volíem remarcar encara més, si cap, que estàvem d’aniversari a la falla. En general, totes les carrosses van quedar de categoria i vam demostrar que, a més de ser bons fallers, som bons pintors, fusters i soldadors. Després que les sis comissions arribaren a la plaça, vam esperar el torn de les nostres falleres majors Imma i Abril, acompanyades per Marc i Loren. Elles van dir els seus pregons i, així, quedaren inaugurades les Falles del 2017. Cal dir que les dos ho van fer molt bé, amb naturalitat i sense llegir cap guió.

Història

L’endemà, a la Nau de la Cultura, es va inaugurar l’exposició del ninot. Recorde que el saló estava ple i que vam haver de fer torns per poder veure els ninots. Després, acudírem a la Nau Jove, on es va celebrar l’acte d’entrega de recompenses que atorga la Junta Local Fallera.

DIES DE FALLES Aplega març i les dues setmanes més esperades per als fallers. La pista tallada i la Nau, oberta quasi 24 hores al dia, es plena de bruses ratllades i de xiquets per gaudir dels berenars, dels jocs i d’activitats que organitza la Delegació d’infantil. Per als majors, la Delegació de festejos ens presenta les activitats que ens ha preparat, el tauler d’anuncis es plena de fulles d’inscripcions per al campionat de parxís i truc, de futbolí, la gimcana fallera, el concurs de paelles i per poder gaudir dels menús de falles que els nostres cuiners ens han preparat per als grans dies. Van ser uns dies molt especials, ja que comencen els dies de convivència al casal on tots, més xicotets o més

Història D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

grans compartim festa, jocs i opinions per tal de fer allò que més ens agrada fer, com nosaltres diem: fer falla. El divendres 10 de març tinguérem un dia molt complet, un any més ens desplaçàrem al Palau de les Arts Reina Sofia per recollir el banderí del premi núm. 15 a la Promoció i l’Ús del Valencià al llibret de falles amb menció d’honor per l’ús del llenguatge inclusiu, on la nostra fallera major, Imma, acompanyada de Marc, Abril i Loren, recollia de les mans de la fallera major de València el banderí. En aquest acte també es va fer un homenatge a la festa de les Falles, ja que, recentment, havia sigut declarada Patrimoni Immaterial Cultural per la UNESCO. A la nit, després de sopar, els nostres representants tiraren el xupinaso d’eixida a la gran setmana de Falles. Més tard, carreguem material i anem a casa dels nostres representants per tal de pintar els escuts a la porta de casa. Aquell escut que, quan ixes del portal, et saluda cada matí i que mai no vols que cap cotxe passe per damunt seu i l’esborre. Aplegàrem a casa de cada representant i, com de costum, els artistes que tenim a la falla, dibuixen a mà alçada l’escut que, després de pintar-lo, els nostres representants signen amb el seu nom a la barca del nostre escut. El dia 11 de març, vam tindre l’esperat concurs de paelles que organitzem a la pista, on una trentena de paelles competiren pel títol de millor paella per a tot un any! És una de les nits que més m’agraden de Falles, ja que m’encanta veure tota la pista plena de gom a gom. El jurat, format per Conrado, Paco, Miguel i Longinos (pares dels representants), li varen donar la

victòria a la paella Corazón de león, en la qual, justament, es trobava la mare de la fallera major! I, després, per celebra-ho, tinguérem discoteca al casal.

El dia 15 de març, mentre els més menuts jugaven amb els inflables, els majors, amants de la plantà, gaudíem dels germans Parra i el seu equip que començava a donar forma a la falleta infantil. Personalment, el dia de la plantà és un dia molt esperat per a mi, un dia en què, sense adonar-te’n, et passes pràcticament tot el dia al carrer veient com els artistes infantils i majors donen forma al monument. També és un dia amb molts nervis perquè, quan veus una peça suspesa en l’aire, se’t posa una coseta a la panxa de pensar que es pot caure... Sense adonar-nos-en, teníem la gran nit d’albades: primer, dins del casal, els cantadors i versadors, acompanyats per la Junta Local Fallera, dedicaren als nostres representants unes albades de categoria especial. Més tard, al parc de l’estació, i dirigits per

D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

unes ulleres de llum d’última moda, acudírem a pels nostres ninots indultats, que els acompanyàrem fins al seu lloc en els nostres monuments. El dia 16 de març, la nau lluïa d’una forma molt divertida, l’ocasió ho mereixia: els nostres representats Marc, Abril i Imma ens convidaven a berenar i ompliren les taules de globus i de temàtica dels Minions. A la nit, gaudírem d’un espectacle molt divertit amb l’actuació del transvestit Davinia. En finalitzar l’actuació, tinguérem discocasal i els més nocturns poguérem gaudir del resopó de Hot Dogs.

Història

Falla gran: 2n premi Falla infantil: 3r premi Presentació major: 1r premi Presentació infantil: 4t premi Llibret: 1r premi 15é Premi al llibret GVA

A la vesprada, una multitudinària cercavila, on ballàrem, cantàrem i passejàrem orgullosos els banderins dels premis pel nostre poble. I, a la nit, com és tradició després de sopar, els nostres representants ens convidaren a un pastís, en forma

El 17 de març, tinguérem la primera despertà acompanyada de la banda de música pels nostres carrers. Després, ens vam concentrar a la plaça dels Germans Iborra i tots junts ens concentràrem a la plaça del poble per rebre els premis dels diferents apartats. Vos he de dir que enguany tenia la il·lusió de guanyar un dels premis, ja que vaig participar per primera vegada com a presentadora i també em vaig passar molts dies al casal assajant el playback de la presentació, una presentació molt especial per a mi, ja que era la de la meua amiga Imma. Quan es van deliberar els premis i ens donaren el primer premi de presentació major, no podia estar més satisfeta, gran treball per part de tots els fallers del Port que es va veure recompensat aquell dia i, per descomptat, la satisfacció de veure a la meua amiga endur-se el premi que tant desitjava. Els premis foren els següents:

Història D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

d’escuts del 40 aniversari i amb fotos d’ells. Més tard, la gran orquestra Código ens va fer vibrar fins a la matinada, va ser una de les millors nits que recorde. I després del resopó, vam tindre el nostre tradicional entrepà pistero. El dia 18 de març, amb la ressaca de la nit anterior, encara ens quedaven forces per acompanyar els més menuts a la despertà, on s’ho passen d’allò més bé tirant coets i despertant el veïnat. A la vesprada, l’acte més emotiu: l’ofrena a la nostra patrona, on tots els fallers férem entrega dels rams de flors a la nostra Geperudeta. A la nit, sopàrem una truita gegant, la comissió ens convidava a sopar, ja que teníem acompanyants de luxe, els nostres fallers d’honor i col·laboradors del llibret. I, per tancar la nit, l’orquestra Diamonds ens va fer ballar fins a la matinada, si es pot dir ballar a com ho fem...

Marc pegaren foc a la falleta i, més tard, Imma pegà foc a la falla gran per tancar un any més la festa de les Falles. Mentre el foc consumia la nostra falla, ens passaven pel cap tots els moments que havíem viscut aquestes Falles, unes Falles de 40 aniversari que sempre perduraran al cor de tots. Benvingudes, Falles del 2018!

ABRIL: FESTA DE L’APUNTÀ En la comissió del Port, qualsevol excusa és bona per tal d’ajuntar-nos tots i, sobretot, si fa tan poc que han acabat les Falles i ens trobem tant a faltar. Per això el dia 9 d’abril celebràrem la festa de l’apuntà, un dia molt complet on, des de bon matí, ens citàrem al nostre casal faller per tal de passar tot el dia junts. Dinàrem una paella gegant de Galbis que estava boníssima, els més menuts gaudiren tot el dia dels unflables El dia 19 de març, de bon matí, acudírem a l’última despertà. Com que era l’última, havíem de cremar tota la pólvora que ens quedava. Pel migdia, les obligacions cridaven els nostres representants, que s’havien d’enfundar la vestimenta per acudir a la missa del dia de sant Josep i, després, anar a l’ofrena del patró de tots els valencians. A les 14 h, la mascletà va sonar ben forta en tota la pista. Després, anàrem a dinar tots junts sense poder descansar i per continuar amb la festa. Estàvem ultimant les poques forces que ens quedaven, però el multitudinari passa carrer boig arrancà amb bruses negres i bandes amb la xaranga per recórrer els carrers i visitar, per última vegada, la casa dels nostres representants. A les 21 h, Abril i

D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

Història que teníem preparats per a ells i els més majors gaudírem com xiquets jugant als jocs tradicionals que la Delegació de festejos havia preparat. El dia 30 d’abril, els nostres representants acudiren a l’acte del Besamans a la Mare de Déu dels Desemparats.

MAIG I JUNY: CREU DE MAIG, ALBAES I NIT DE SANT JOAN Maig és un mes de commemoracions, el Dia Internacional del Treballador, el Dia de la Mare, l’alçament del poble madrileny contra les tropes franceses... A València, i des de fa molts anys, plantem la creu de maig amb el propòsit que amb el seu poder cuide la collita de tempestes, pedra i gelades. I, com en la comissió del port som gent que cuidem i respectem la cultura popular valenciana, el passat dia 1 de maig vam celebrar el sopar de la plantada de la Creu de maig. És un sopar molt familiar perquè no sol vindre molta gent, però he de dir que enguany s’ho vam passar molt bé, ja que qualsevol ocasió és bona per fer festa.

El dissabte 6 de maig vam celebrar un altre acte dels considerats fixos en el calendari faller: la tradicional nit d’albades. Una nit màgica on se’ns posa la pell de gallina en sentir una albà i on ho vam passar tots de categoria. I, com passa sempre, sense adonar-nos-en, va arribar el mes de juny i, amb ell, la màgica Nit de Sant Joan. Aquest any la vam celebrar dissabte: com sempre, un fum de persones de la falla i convidades ens vam reunir al carrer per gaudir d’un bon sopar envoltats d’amics. Després de sopar, vam gaudir de l’actuació d’alguns fallers que ens volgueren fer riure un poc amb les seues particulars imitacions de cantants d’ara i d’abans.

JULIOL: PROCLAMACIÓ DE LES FALLERES MAJORS I PRESIDENT INFANTIL Ficar cadires, prova de so i micròfons, planxar cortines, assajos... Encara que vos recorde als preparatius de la presentació, vos relataré un acte que, a poc a poc i durant els anys, hem anat perfeccionant i fent que siga cada vegada millor: la proclamació. El dia 15 de juliol vam celebrar a la piscina mu-

Història D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

nicipal l’acte de la proclamació. Aquell dia, vam tindre l’honor de proclamar per tot l’any 2018 a la senyoreta Inma Rosaleny i Mas com a fallera Major, Laura Remuzgo i Cosmos i José Alba i Gómez, com a fallera major infantil i president infantil. Aquest any em vaig encarregar de l’acte amb el meu amic i faller José Rios, i vàrem tindre la sort de viure tota l’emoció des de dalt de l’escenari, des de ben a prop. Els nostres representants estaven nerviosos però molt il·lusionats, tant o més que els familiars que els van fer l’exaltació. A Jose, li la va fer Jose, un bon faller i pare seu, i és que... Qui millor que ell podia parlar del nostre president infantil? Ho va fer de categoria. A Laura, va ser el seu germà David qui va tindre l’oportunitat de fer-li l’exaltació i donar-li algun consell, ja que ell ja va viure fa dos anys l’experiència de ser president infantil. Molt emocionants van ser també les paraules que Silvia Mas li va dedicar a la nostra fallera major i neboda seua Inma, que es va emocionar molt en recordar històries i anècdotes familiars i la qual estava molt contenta de veure a la seua neboda complir el seu somni.

lencianes, per aquest motiu vam organitzar aquesta jornada de tradicions que incloïa un concurs de pesca infantil, un curs de

perxa, passejos amb barca per l’albufera i, per últim, el ja tradicional desafiament de perxadors. Va ser un dia molt complet on xiquets i majors gaudírem d’antics costums valencians, com la perxa.

PARTICIPACIÓ EN LES FESTES DEL SANTÍSSIM CRIST DE SILLA

El dissabte 29 de juliol, tinguérem la gran nit de playbacks de les falles. En el record ens quedaran per sempre les grans actuacions que ens va preparar el grup de playback infantil, que sorprengué tots els assistents primer amb un musical de la mítica pel·lícula Grease i que van finalitzar amb un recull de cançons del gran grup Queen. Unes actuacions que van fer que tota la plaça s’emocionara. El dissabte 22 de juliol, la Falla Port va organitzar una jornada de tradicions al Port de Silla, patrocinada per l’Ajuntament de València. Com hem dit anteriorment, la Falla Port sempre ha defensat i defensarà la cultura i les tradicions va-

El dia del Crist, com tots els anys, el grup de la dansa dels porrots de la comissió participà en les celebracions ballant durant tot el dia pels carrers del poble.

D’UN ANY Per: Carla Gil i Blesa

Història

Tio Fredo. Ens portaren el seu monòleg Tots a una veu, l’únic espectacle d’humor que sols parla de València. El dissabte 30 de setembre, vam fer el sopar de la signatura del contracte de les falles. Enguany, tenim l’honor que els reconeguts artistes fallers Alberto Ribera i Xavier Gàmez ens planten els nostres monuments.

Però al 2017 tornàrem a tindre un protagonisme especial a les festes del nostre poble. Com portem fent des de fa diversos anys, decidírem organitzar la festa de després de l’entrada de bous i, gràcies a la macrodiscoteca que vam muntar a l’interior del parc, vam aconseguir que, durant tota la setmana de bous, més de 2.000 persones vingueren a gaudir amb nosaltres de les festes del nostre poble. Encara que vam treballar molt, ho vam passar molt bé i, des d’ací, m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que treballaren de valent perquè aquest projecte es fera realitat. Setembre sempre és un mes dur: tornem a començar després de l’estiu, tornem la rutina i, com també els menuts tornen a l’escola, els fallers tornem a ocupar els nostres casals. Vam començar el mes celebrant la festa del mig any, un gran dia on vam gaudir d’una multitudinària despertà, concurs de paelles, berenar, passa carrer boig i sopar, no ens faltà de res! El divendres 29 de setembre organitzàrem una nit d’humor amb el monologuista Raúl Antón i la col·laboració del

El passat 14 d’octubre vam celebrar a la Nau Jove la tradicional nit del món faller, antigament, coneguda com a nit de germanor. Una nit organitzada per la Junta Local, on totes les falles de Silla ens juntem per tal de sopar junts i on després de sopar ens espera un punxa discs que ens fa ballar a tots. L’últim acte del mes d’octubre fou la ja tradicional festa de Halloween, a la vesprada i amb la decoració terrorífica que havíem fet al casal, els més menuts van poder gaudir de diverses activitats que havia preparat la delegació d’infantil. A la nit, com sempre, vam acudir tots els majors al sopar. S’ho vam passar molt bé! I fins ací, la història d’un any, que acaba hui, dia en què anem a presentar-los a tots vostés la fallera major del 2018, Inma Rosaleny i Mas, però açò ja forma part d’altra història, una història que haurà esperar almenys un any per poder ser contada.

DANSA DELS PORROTS

Francisco Benaches i Porcel Alberto Alapont i Benaches José Santos i Royo Adrian Castaño i Aguilar Bernat Capilla i Ramirez Lorenzo Gimeno i Zaragozá Saul Chaqués i Millà Borja Lillo i Carbonell Conrado Machancoses i Díaz

Som uns fallers i valencians de tradició. Per eixe motiu, des de fa ja alguns anys cada 6 d’agost, en honor a la festivitat del Santíssim Crist de Silla el grup de la Dansa dels Porrots de la Falla Port, balla pels carrers del nostre poble, contribuint aixi a mantenir la cultura popular.

GRUP DE PLAY BACK Delegada: Noelia Moya i Rodríguez Carla Gil i Blesa Sandra Gil i Blesa Alba Navarro i Navarro Marta Peris i Rozalén Alba Perez i Lorente Vera Revert i Laseca Nuria Juan i Royo Monica Giner i Aguado

GRUP D’ARTISTES MAJOR

GRUP DE TEATRE Jose Antonio Antich i Fernández Josep Ramón Navarro i Martínez María Fuster i Ramirez Lorenzo Pérez i Lorente

13 60

ELS MERCATS EL COR DE LA NOSTRA GASTRONOMIA

14 O

UNA RUTA PELS NOSTRES MERCATS Per Verónica March

lors, colors i sorolls. Els mercats són una autèntica explosió de sensacions. Enguany he tingut l’oportunitat de conèixer cadascun d’ells per una qüestió laboral. La televisió on treballe, Levant e TV, emetia cada cap de setmana #DissabteAlMercat, un programa que, patrocinat per Mercavalència, ha permés recórrer els mercats municipals de la ciutat. Centres de compravenda, centres socials, centres neuràlgics del barri on s’ubiquen… Els mercats són escenaris d’infinites històries i contenidors de nombroses relacions interpersonals. En la visita a cada mercat per a la gravació del programa trobava perfils que s’anaven repetint: la família que portava al mercat ‘tota la vida’, el joves que proven sort obrint una parada de productes ‘bio’, els tenders o tenderes que ‘duen la veu cantant’, la clienta fidel i, fins i tot, el que no vol que el graves per eixir en la televisió. Les històries de cada edifici i la seua evolució amb el pas del temps també són semblants, i conéixer-les ens ajuda a entendre part

de la història de la pròpia ciutat, del barri i de la comercialització de productes. Cada mercat, però, té la seua pròpia idiosincràsia. Entre mercaders i clients m’ajudaren a configurar la vida de cada mercat amb records, vivències i fotografies. Vos convide a conéixer els mercats municipals i les seues històries. Una ruta per aprendre i, a més, com no, poder fer la compra, se’n veniu? En aquesta publicació ja es parla més extensament del mercat Central, del de Colom, de Rojas Clemente, del Cabanyal i de Russafa, però, fins a arribar als 16 mercats municipals, ens queda prou de recorregut... La nostra ruta parteix del cor de la ciutat, del barri del Carme. Molt prop del carrer de Cavallers, trobem el mercat de Mossèn Sorell. Però, atenció! On ara hi podem veure un modern i envidrat mercat, abans hi havia ubicat un palau, un dels palaus medievals més importants de València. Va ser construït al segle XV i el seu propietari fou Bernat Martí Sorell Aguiló. El palau va patir un fort incendi al 1878 i va ser enderrocat al 1882, algunes peces es vengueren abans de la demolició, com tres de les seues portes, que ara podem trobar al Louvre de París, a una galeria italiana i al museu de ceràmica de Manises. Però tornem a aquesta cèntrica plaça... L’últim propietari d’aquest espai fou Mossèn Sorell, que el va cedir perquè es fera un mercat amb el seu nom. I així va ser, fou alçat al 1932. Hi hagué una primera reforma al 1984 i altra al 1992. Encara que és menut, té molta vida, ja que, l’espai central, que està dedicat a actes culturals, fa que siga un punt de trobada per al veïnat del barri del Carme. Fem un agradable passeig pel centre de la ciutat fins a arribar a un dels edificis més emblemàtics, l’estació del Nord. Molt a prop i després de delectar-nos amb la seua façana, hi està el mercat de Jerusalem (per a nosaltres, que som fallers, la referència és la Falla del Convent de Jerusalem). Aquest és un mercat molt particular, si no ens fixem, el passarem de llarg, ja que està integrat dins d’un bloc de vivendes i no té un edifici propi. Des de fora, no ens sembla que allotge tantes parades dins i d’una forma tan ampla i acollidora. Té dues entrades, una pel carrer del Matemàtic Marçal i altra per l’Estrella.

Per Verónica March

Benimamet

Sant Pere Nolasc

Però el mercat de Jerusalem no sempre ha sigut així. Fa 20 anys, totes les parades estaven al carrer, el mercat no tenia edifici, estava integrat en el conegut mercat ambulant de Pelai, que ara encara continua cada dimarts. Les parades de producte fresc també es muntaven i desmuntaven cada dia, la qual cosa enduria molt les condicions de treball. A la fi i per promesa de l’Ajuntament de València, es va adquirir el baix d’aquest edifici i els venedors pogueren tindre un sostre i un espai condicionat. L’espai va rebre el nom de mercat de Jerusalem. Com que tenim molt a prop la parada de la plaça d’Espanya, podem agafar el metro i baixar a Patraix. En aquest barri visitarem el mercat de Jesús - Patraix. Un mercat d’avantguarda que compta amb prop de 35 titulars de punts de venda i quasi tots en actiu. Però, òbviament, açò tampoc no ha sigut sempre així. El barri de Patraix era un poble independent de València amb Ajuntament propi, per tant, tenia el seu propi lloc de venda. Diverses casetes de fusta venien verdura i carn al lloc on ara està l’actual mercat; a l’altra banda del carrer i separat pel tramvia, hi estaven les parades del peix. Les casetes de fusta estaven molt ben equipades, tot i que el producte anava i venia cada dia. Quan Patraix ja es va annexionar a València, va arribar la primera gran reforma del mercat, el feren al mateix lloc, però, el nou espai no tenia res a veure amb l’actual. Un edifici

Una ruta PELS NOSTRES MERCATS

Mossen Sorell

avantguardista, envidrat i molt espectacular a nivell visual. Fou un gran impacte en el seu moment, per la seua forma de vaixell i el seu sostre acabat en punta. Hi ha parades a l’exterior i les de dins estan disposades en cercle, a més de tindre dos illots al centre. Aquesta reforma va ser inaugurada el 27 de juny de 1994. És moment de visitar el mercat de sant Pere Nolasc, ubicat a la plaça que rep aquest mateix nom. Ens sorprendrem de la deixadesa que trobarem en aquest mercat, amb només dues parades obertes. Mitjançant els records, el veïnat conta, però, que al voltant del carrer de Sagunt, molt a prop del mercat, arribaven venedors d’Utiel i de Requena per vendre els seus productes a l’aire lliure, fins que un particular va cedir l’espai on ara es troba el mercat perquè l’Ajuntament el construïra. L’estructura inicial, coberta però oberta pels laterals, allotjava unes 50 parades, les peixateries hi estaven a la banda de fora i, a les cases baixes del voltant, també es venia producte fresc. Tot d’extremada qualitat. Ara, i després d’una reforma a finals dels anys 80 principis i del 90, el mercat compta amb un corredor central creuat per altres dos i sis portes per accedir al seu interior. Però el mercat ha anat tancant les seues parades fins a l’actualitat, que en queden només dues en actiu –i no obrin tots els dies–, una d’elles de conserves.

Una ruta PELS NOSTRES MERCATS Per Verónica March

Anem cap a un dels barris més creixents de València en els últims anys: Benicalap. L’actual edifici del mercat de Benicalap és un bloc rectangular amb soterrani i tendes de cara al carrer, però la història d’aquest mercat és llarga i canviant. El primer mercat de Benicalap s’inaugurà en 1957 en l’avinguda de Campanar, estava format per una sèrie de parades de fusta on es venia producte fresc, alguns mercaders vingueren d’altres mercats i arribaren a ser més de 100 parades. Passats tres o quatre anys i com a conseqüència de la gran demanda, es feu una segona fase i s’afegiren més casetes a l’altra banda de l’avinguda. Al 1974 el mercat es traslladà a l’avinguda del General Avilés, alguns venedors sol·licitaren casetes d’obra i s’aprovà, però ho costejaren ells mateixos. A més, quan l’avinguda s’obrí, l’Ajuntament els hagué de tornar a traslladar, en aquest cas, darrere de l’hospital La Fe, ara sí costejat pel mateix consistori. L’últim i definitiu mercat és obert en 1986 en un solar que, per aquells moments, estava envoltat de camps, la qual cosa va generar molt de conflicte entre els venedors perquè era una zona deshabitada. Però el vell mercat s’enderrocà i el nou mercat era imminent. Un edifici amb més de 160 parades d’uns 30 titulars. Des del 86, s’han millorat les instal·lacions amb càmeres i obradors propis, els accessos i les condicions; a més de ser, sanitàriament, un dels millors mercats de tota València. I del barri que acollirà el futur estadi del València CF, passem al barri que té molt a prop l’estadi llevantinista, Torrefiel. El mercat de Torrefiel és un xicotet mercat en marxa des de la dècada dels 80, en concret, es va inaugurar el 12 de novembre de 1987. Aquesta fita va suposar la culminació d’un procés d’urbanització de la zona nord de la ciutat. L’edifici es va alçar sobre un solar de 2300 m2 i amb una capacitat per a 76 parades, encara que, quan es va inaugurar, solament 57 parades estaven en actiu. Abans de la construcció d’aquest mercat, en aqueix

mateix solar, estava prevista una església, però, una gran mobilització veïnal obligà el consistori a canviar d’opinió. En 1996 hi hagué una primera reforma. Es van fer més accessos al mercat i es va remodelar la coberta, un any més tard també es va millorar el sistema de ventilació. Al 1999 es renovà el paviment, l’enllumenat i la climatització. El 2002, s’instal·laren les portes automàtiques i, més tard, s’adaptaren els banys a discapacitats. Un espai que més que un mercat és un centre comercial municipal, com diu el seu nom. L’estructura és ben clara, el mercat com a tal per a la zona del producte fresc i el corredor comercial amb forma de L per tot tipus de serveis.

I com d’estadis va la cosa, a prop de Mestalla també hi podrem fer la compra. El mercat d’Algirós, en la plaça de sant Felip Neri, és la nostra pròxima parada. Un dels mercats més emblemàtics de la ciutat, no per la seua mida, però sí per la seua intensa activitat diària. M’atreviria a dir que ha sigut un dels meus preferits, acollidor, complet, de qualitat i amb gent molt amable. El mercat d’Algirós es va inaugurar l’any 1982. Abans de la seua construcció, moltes d’aquestes parades estaven ubicades en la propera plaça de Sancho-Tello on, en unes menudes casetes de fusta a l’aire lliure, els mercaders muntaven cada dia el seu producte. L’actual edifici és l’únic que a València té càmeres subterrànies que s’utilitzen per a emmagatzemar el gènere. Els llocs estan muntats de forma molt esmerada i l’oferta és tan selecta que sorprén que puguem trobar-la en un mercat tan menut. Des d’aquesta zona podem agafar qualsevol autobús de l’EMT que ens porte cap a l’avinguda del Cid. Allí, al carrer de Llombai, s’alça imponent el mercat de Castilla, que compta amb una superfície de més de 5.000 metres quadrats amb nombroses parades i una oficina d’ocupació de l’Ajuntament de València que dóna cobertura al veïnat del barri. Els voltants del mercat són gratificants, ja que compta amb un passeig verd

Per Verónica March

amb arbres i una estructura arquitectònica molt interessant. És un centre neuràlgic per al producte fresc, sense dubte. D’aquest edifici podem destacar un envejable sistema d’aire condicionat, similar als industrials, que és un goig per a clients i comerciants. És un mercat amb molts visitants, ja que aprofiten que es pot trobar aparcament molt fàcilment. Ens traslladem a la València marítima, primer, per deixar-nos caure per un dels mercats que més em van sorprendre: el mercat del Grau. L’edifici que hi trobarem és el més antic de tots els mercats de València. Es va inaugurar el 17 de setembre de 1910 quasi al final de l’avinguda del Port. Tot i que hi ha hagut un parell de reformes, l’estructura del mercat és la mateixa. Els propietaris d’aquestos terrenys el van cedir a l’Ajuntament per tal de fer un mercat i l’estructura inicial, sobre gran quantitat de columnes estretes, encara es manté. Allí arribaven des de l’horta i la mar per vendre el producte, amb carros i animals, era un dels mercats més importants de tota la ciutat. Més tard les parades foren de fusta, moltes d’elles mirant al carrer, la qualitat era extrema i s’arribà a tindre més d’un centenar de parades. Els canvis més forts vingueren amb la construcció dels laterals, les semicobertes i voladissos, però sempre tot sobre la mateixa estructura. L’última reforma és de 1991. Ara, dos corredors centrals i dos externs donen a aquest mercat un aspecte entranyable i bonic. Tot i això, el pas del temps, el canvi d’hàbits i el deteriorament de l’espai, ha fet que ara el mercat només compte amb tres parades obertes i el bar. No molt lluny, ubicat a un barri de pescadors, pròxim a la mar i al port de València, s’alça el mercat de Natzaret. Farà prop d’un centenari que a aquest lloc venien pescadors i agricultors a vendre els seus productes. Una estructura amb pilars i oberta pels laterals allotjava els venedors que portaven allò que conreaven o allò que pescaven. Des de l’horta, arribaven amb paneres, caixes o cistelles i exposaven les mercaderies en grans bancades, però pagaven per cada dia que venien en aquest espai. Les ones de la mar quedaven just davant i les característiques pròpies feien que també fora lloc de joc per als més menuts.

Una ruta PELS NOSTRES MERCATS

Més tard, el mercat es va cobrir, el marbre es va reconvertir en una sèrie de casetes de fusta però, riuades, inundacions i el pas del temps el tornaren a deixar obsolet. Fa 24 anys el mercat de Natzaret va viure la seua reforma més integral per deixar-lo tal i com el veiem ara mateixa. Es fa el corredor, les parades, els banys, les seues dues entrades, una pel carrer Major de Natzaret i altra pel carrer de Dalt del Mar. Aquesta reforma s’inaugurà el 10 de juny de 1993. És un mercat menut però concorregut per la gent del barri, amb deu parades, tot i que només sis estan en actiu. A més, vaig poder verificar la simpatia de totes les persones que venen allà, que fan que, a més d’endur-te una bona compra, isques amb un millor estat d’ànim. I, per últim, ja acabant la nostra intensa ruta, ens adrecem al mercat més allunyat del centre de València: el mercat de Benimàmet. Benimàmet fou un poble independent fins al 1882, aqueix any passà a ser una pedania de València, tot i que està lluny i a l’oest de la ciutat. La principal activitat del barri era l’agricultura, els cítrics especialment, per això no és d’estranyar que els camperols s’ajuntaren en algun punt per vendre el seu producte. L’actual plaça d’Alboraig és un punt de venda des que els agricultors arribaven allí amb cistelles i caixons, i ho posaven damunt d’un tauler improvisat, l’agutzil passava per recollir l’impost que havien de pagar cada dia que venien allí. En la dècada dels 20-30, es començaren a construir les primeres casetes, eren de fusta i de color verd, com la majoria de casetes de venda d’aquells anys, encara que la construcció de cada caseta corria a càrrec de cada venedor. Hi hauria 10-12 casetes omplint l’espai i una font enmig, es venia moltíssim cada dia, tot el que es portava. En 1995 s’inaugurà aquest mercat de forma triangular, amb una torre annexa on s’ubiquen els banys. El canvi per als venedors fou substancial, per fi un edifici amb sostre i sòl! La part superior és envidrada perquè deixe entrar la llum i té dues entrades per a més comoditat. Compta amb 12 parades encara que, actualment, hi ha tres punts de venda oberts. I, ara sí, amb la compra feta i, perquè no dir-ho, totalment esgotats, ens en tornem a casa.

CENTRAL

Per Laura Franqueza i Moreno

El Mercat

EL MERCAT CENTRAL Per Laura Franqueza i Moreno

i introduïm les paraules mercat central València en un famós cercador d’Internet, aquest ens llançarà tres milions de resultats. Si busquem què veure a València, el Mercat Central és una de les primeres opcions de la llista. Si ens acostem un dia qualsevol a comprar o simplement a fer una visita, podem trobar-nos amb desenes de persones arribades a la nostra ciutat des de tots els llocs del món mirant fascinades aquest edifici modernista. El Mercat Central és, per tant, un dels grans estendards de la ciutat de València. I és que aquesta joia és el cor de la ciutat... L’enclavament que actualment ocupa aquest mercat té el seu origen en la València musulmana. Un riu de carrers inun-

El Mercat CENTRAL Per: Laura Franqueza i Moreno

dats de comerciants i mercats ambulants que negociaven amb productes de la terra, però també amb exòtiques teles, espècies portades del llunyà orient i una infinitat de productes d’allò més variat.

Els orígens de l’actual Mercat Central cal buscar-los en temps musulmans. En aquella època en el conegut com a raval de la Boatella, extramurs de la ciutat, s’assentava un mercat o soc musulmà.

En 1261 després de conquistada València pel rei Jaime I el Conqueridor, est concedeix un privilegi a la ciutat per celebrar mercat setmanal a la zona de la Boatella. Anys després el rei Pedro IV el Cerimoniós autoritza al fet que el mercat tingui caràcter diari i en construir-se un nou perímetre emmurallat est queda intramurs de la ciutat. El mercat encara que permanent estava format per llocs que es muntaven al matí i es desmuntaven en fosquejar. Bàsicament consistia en espais coberts per tendals o lones i en cistells de vímets o espart es col·locaven els productes de l’horta. Arran del decret de desamortització de Mendizábal de 1838 el Convent de les Magdalenes és derruït i sobre ell, l’any

CENTRAL Per Laura Franqueza i Moreno

1839 s’inaugurà a la ciutat un mercat descobert anomenat el mercat nou. Aquest és l’origen de l’actual Mercat Central. Donada la ràpida expansió de la ciutat i del nucli de població al segle XIX, aquest mercat començà a ser insuficient. Per aquest motiu, l’Ajuntament convocà fins a dos concursos per a la construcció d’un nou mercat. En 1910, l’Ajuntament de València convocà un nou concurs i, dels sis projectes presentats, es trià el dels arquitectes Alejandro Soler March i Francisco Guàrdia Vial. Tots dos s’havien format a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i havien treballat en l’equip de col·laboradors de Luís Doménech Montaner, arquitecte que es va caracteritzar per un estil propi dins de les línies del Modernisme.

El Mercat

Alfonso XIII va protagonitzar l’acte protocol·lari d’inici dels enderrocaments. El 24 d’octubre de 1910, amb una piqueta de plata va donar diversos colps en el mur del nombre 24 de la plaça del Mercat. Finalment l’obra s’acabà l’any 1928 de la mà dels arquitectes Enrique Viedma i Ángel Romaní. Al gener d’aquest mateix any, s’inaugurava el que coneixem hui com el Mercat Central, un mercat que reflecteix a la perfecció la bulliciosa ciutat de València. Un enclavament en el qual anys després la tradició i la riquesa de la nostra horta es fon a la perfecció amb els nous temps i necessitats de València i els seus habitants. Respecte la seua arquitectura, l’espectacularitat del Mercat Central és innegable. Es tracta d’una de les edificacions més atractives i visitades de la ciutat de València. La seua arqui-

tectura s’integra a la perfecció amb altres dos importants monuments: la Llotja de la Seda i l’Església de Sants Joan del Mercat. És, hui dia, un dels edificis més representatius de la València que, a principi del segle XX, avança cap al progrés tecnològic i mercantil, i se sent orgullosa del potencial agrícola de la seua horta. Aquesta aposta pel progrés i per la producció agrícola es desprèn de l’estructura modernista del mercat i de l’ornamentació simbòlica que observem en el seu interior.I és que, sens dubte, aquest edifici és més que un simple mercat... Quan un entra per primera vegada al Mercat Central, queda impressionat. Una explosió d’olors i color són la manyaga, i la importància pel producte fresc i de la terra es palpa des del primer minut. Posseeix una superfície total de 8.160 metres quadrats. La seva planta és un polígon irregular de catorze costats i està dividida en dues zones: una per a la venda del peix i l’altra per a productes d’horta i salaons principalment.

L’edifici del Mercat Central combina el metall, les cúpules, el vidre i les columnes, al record gòtic del modernisme, com si d’una catedral del comerç es tractara. Les cúpules, de ferro, cristall i ceràmica (la central aconsegueix 30 metres d’altura) i els penells que les coronen: la de la cotorra i la del peix s’integren a una panoràmica paisatgística de torrasses i campanars eminentment valenciana. La ceràmica, el ferro, la pedra, i les vidrieres, adornen profusament interiors i exteriors d’aquest gran edifici dedicat al comerç. Destaquen les vidrieres amb els colors de la senyera valenciana en la façana de l’edifici. La planta de l’edifici s’adapta a la forma de la parcel·la que ocupa, resolent-se les seves cobertes per mitjà

d’innovadores cúpules i diferents sostres inclinats. L’armadura de cobriment remitent a les grans arquitectures industrials del ferro, com les de l’estació del Nord o el mercat de Colón, mentre que els murs perimetrals, que amb prou feines tenen funció de sustentació sinó més aviat de tancament, estan proveïts de sòcols ceràmics policromes a la seva base i de “mallorquines” metàl·liques en el seu extrem superior. Els sòcols ceràmics provinents de la fàbrica de la Ceramo de Benicalap donen el contrapunt perfecte a una arquitectura industrial del ferro que fa de l’edifici, un exemplar únic en l’arquitectura modernista valenciana.

El mercat està ple de vida, és un anar i tornar de gents de molt diversa índole fan igualment la compra setmanal com una sessió de fotos per a una revista d’arquitectura. Actualment, és possible trobar tot tipus de productes. Fruites exòtiques i de la terra, espècies d’alta cuina i brins de safrà de tota la vida. Un sabater apedaçador que porta prop de trenta anys cosint a mà el cuir i que coneix pel nom de pila tots els seus clients. Gent jove que, provinent d’una llarga tradició familiar, va aprenent l’ofici i acabarà fent-se càrrec del lloc que ha pertangut tota la vida a la seua família. Perquè, al final, això és el Mercat Central, una gran família...

El Mercat CENTRAL Per: Laura Franqueza i Moreno

No obstant això, molts dels botiguers porten en l’ofici des que la seua memòria aconsegueix a recordar. Podem trobar un totum revolutum que fa que, en essència, el mercat siga un formiguer de gents que van d’ací a allà. Amb els seus més de 400 llocs de venda, l’estima pel producte fresc i de la terra és el punt fort. És per això que es tracta del major centre d’Europa dedicat a l’especialitat de productes frescos... La distribució de l’interior és racionalista, de manera que les parades se situen al llarg d’una sèrie de carrers rectilinis travessats per dos amples vies. Es va concebre per a 959 tendes de dos tipus: tendes altes tancades i tendes baixes obertes. En la zona general se situen les tendes altes tancades per a carnisseria, cansaladeria, ultramarins i quincalla; tendes baixes per a venda de creïlles, llegums, verdures, fruites i gallina; tendes altes obertes per a venda de pa, dolços, carn i caça, existint en la peixateria tendes altes per a venda de saladures i despulles, i tendes baixes per a peix. Els dos pavellons de l’accés principal estan construïts amb maó vist, amb aplicacions de pedra i de ceràmica decorada; mentre que el cos annexionat de tinença d’Alcaldia segueix la construcció d’influència noucentista i queda rematat per torretes coronades per xicotetes cúpules semiesfèriques.

d’altapes o

A més de les compres, també podem recrear-nos amb una excel·lent experiència gastronòmica. Des de l’any 2012, al Mercat Central podem fer una xicoteta parada en el bar central. Com indiquen des del mateix bar, la seua oferta depén exclusivament dels productes de temporada. Aquest espai pretén que gaudim guna cosa tan nostre com és un esmorzar, unes una cervesa ben fresqueta.

prendre algusi mateixa. De la València, el guanyapodem degustar elabofrescs. La seua carta és sabor i l’estètica fan que pa-

El bar central no és qualsevol espai on na cosa, és una experiència gastronòmica en mà d’un dels cuiners més importants de tot dor d’una Estrella Michelin, Ricard Camarena, radíssims plats fets a partir de productes de canviant, viva. Una infinitat de productes on el rar mentre fem la compra o simplement mentre

CENTRAL Per Laura Franqueza i Moreno

El Mercat

passegem pel mercat, siga tot un luxe. Entrepans com el Ricard Camarena, amb llom, mostassa ceba i formatge; el Mary, sèpia amb el nostre allioli; o el Mercat, embotit de la terra amb samfaina elaborat amb les millors verdures de temporada, són els seus vaixells almirall.

ens expliquen què és el que més els agrada de València, que s’estremisquen quan escolten per primera vegada una mascletà, que ens diguen que no s’imaginaven el barri del Carme amb tant d’encant o que sempre vulguen vindre a visitar-nos a l’estiu per anar a la platja. I nosaltres encantats!

El Mercat Central no és solament un lloc on comprar, és un reflex viu de la nostra manera de vida, de l’espontaneïtat de les nostres gents, del clima mediterrani que anima a eixir al carrer i gaudir de les xicotetes coses com un dia assolellat en ple mes de novembre o de prendre una cervesa en el bar del nostre barri envoltats d’amics. Ens agrada. Ens agrada el carrer, estar amb gent, relacionar-nos, conversar, conéixer gent diferent, que

Presumim de València, en parlem d’ella i expliquem totes les nostres peculiaritats. Com ens ajuntem els diumenges a menjar paella al costat de tota la família, com fem una passejada per la Malva-rosa o anem a caminar per l’albufera com si tenir un trosset de parc natural molt a la vora fóra el més normal de món. Com anem amb màniga curta en ple octubre mentre la resta del país es congela.

El Mercat CENTRAL Per: Laura Franqueza i Moreno

Tot això es reflecteix al Mercat Central, la proximitat de les seues tendes, que no dubten a explicar-te d’on procedeix el seu producte i totes les seues bondats. Que si la tomata del Perelló és de les millors, que si les nostres taronges són úniques... I raó no els falta! Tot això fa que el que va al Mercat Central per primera vegada, isca meravellat... Per la seua llum. Per la seua cúpula rodona, per l’anar i tornar de gent... Per l’algaravia i els crits anunciant que la

GAMBA ROJA DE DÉNIA DE HUI ÉS ESPECTACULAR! Per tenir a l’abast productes que ahir estaven en el camp i que, l’endemà, estan en els millors restaurants del país. Tot això és el Mercat Central! Un gresol de cultures: anglesos amb xancles i calcetins; senyors i senyores amb carros de la compra; moderns i modernes que entren per fer fotos i pujar-les a Instagram; restauradores i restauradors buscant el millor producte fresc del dia; persones que al·lucinen veient els anglesos amb xancles i calcetins; japonesos comprant mandarines; botigueres i botiguers que sempre t’atenen amb un somriure i, a Nadal, amb el barret del Pare Noel; senyores i senyors majors que intenten colar-se; riures, veus, olors i sabors.

Tot això és el Mercat Central, un mirall de València i el seu modus vivendi. Un mercat que, com la societat, ha sabut caure i aixecar-se. Posar-se al dia, suportar carros i carretes, modernitzar-se, obrir-se a les noves tecnologies, però un mercat que segueix viu i amb l’essència d’aquests sorollosos carrers musulmans d’on tot va sorgir.

CENTRAL Per Laura Franqueza i Moreno

El Mercat

DE COLOM Per José Rios i Almudéver

El Mercat

EL MERCAT DE COLOM Per Jose Rios Almudéver

més emblemàtics El Mercatquedeconformen Colon és un dels edificis centenaris i la ciutat de València. Hui en dia es troba rehabilitat i dotat de comerços i establiments dedicats a l’hostaleria. Un espai que uneix cultura i tradició amb gastronomia. No de bades és on més locals, restaurants i bars reunits en un sol lloc podem trobar al centre de València. Al llarg d’aquest article, repassarem tota la vida d’aquest icònic edifici, des dels seus inicis, decadències i transformació fins el que és hui. Una de les conclusions a la qual un servidor arriba, després de consultar la bibliografia, és que el Mercat de Colon no és un mercat qualsevol, és un mercat amb història,

que conté històries d’esplendor al seu interior, moments tristos, situacions d’incertesa i, a la fi, innovacions que l’han dut a ser un dels pocs edificis de la ciutat que ha sabut transformar-se i adaptar-se a les necessitats que els veïns i veïnes de la ciutat requerien, i conformar una obra arquitectònica de gran valor que tothom pot visitar. A mesura que avancem pel carrer de Jorge Juan, anem veient la imponent presència del mercat. Amb les seues rajoles vermelles i una il·luminació de contrastos, ens n’adonem que, a pesar del temps que té el mercat, aquest presenta un disseny molt modern, tenint en compte les construccions que hi ha al seu voltant, on els edificis són clàssics. Aquest element de modernitat del mercat, que és la conjugació de molts detalls que en acabant descriurem, fan que siga un edifici únic i impossible de repetir, nascut al 1916 i que, més de 100 anys després, conserva intacte el seu esperit i el seu seny.

La gestació del mercat La gestació de la idea d’un nou mercat fou al voltant del segle XX, on València estava transformant-se a passos agegantats. A la dècada del 1850 la població de València es limitava al que hui coneguem com a Ciutat Vella, encara emmurallada, però cada vegada era més gent la que es traslladava a viure a la capital del Túria, arribant a assolir els 100.000 habitants. Aquest fet va provocar que l’Ajuntament decidira projectar el creixement de la ciutat cap al sud, on el 1852 s’inaugurà l’Estació del Nord en l’Hort de Sant Francesc i, més endavant, en el 1859, el mateix ajuntament es va traslladar des del Palau de la Generalitat Valenciana a l’emplaçament que ocupa actualment. Fruit d’aquests moviments tan demogràfics com urbanístics, la ciutat començà a créixer i es construïren nous barris, com l’Eixample, que limita al nord amb Ciutat Vella, a l’est amb el Pla del Real, al sud amb Quatre Carreres i a l’oest amb Extramurs. L’Eixample, tal com el coneguem hui en dia, està conformat per tres barriades: Russafa, el Pla del Remei i la Gran Via. Es tracta dels nous barris on s’assentava la burgesia valenciana, amb carrers amples i cases senyorials de façanes d’una riquesa arquitectònica majestuosa i que, si tenen l’ocasió

de passejar pels seus carrers, se n’adonaran de seguida que tot el conjunt de llambordes al carrer, façanes, faroles, etc. són d’autèntica bellesa. L’Eixample, a diferència d’altres barris de la ciutat, presenta una tipologia molt característica, ja que l’illa o bloc d’edificis és quadrada, d’uns 100 metres de llarg per cada costat i amb encreuaments de gran visibilitat. Amb tot l’increment de construccions i nou veïnat, molts foren els establiments que decidiren obrir les seues portes per abraçar necessitats bàsiques que demanava la població. Els antecedents administratius del Mercat de Colon daten del 1890 i recullen les pregàries i contínues reclamacions dels veïns i veïnes del barri, els quals sol·licitaven constantment a l’Ajuntament la implantació d’un mercat, bé provisional o bé definitiu, per tal d’obtindre els articles i aliments de primera necessitat, sense la incomoditat de desplaçar-se als dos mercats, que aleshores estaven ja en actiu, el Mercat Central i el de Russafa, ja que aquests estaven un poc lluny del barri i no existien els mitjans de transport actuals, així que anar a comprar suposava un gran esforç per al veïnat del barri de l’Eixample. L’Ajuntament no és que desatenguera les demandes del veïnat, sinó que tots els esforços en aquells anys se centraven en el Mercat Central, el qual volien que fóra el centre neuràlgic del comerç a València. A la fi, i després de molts intents d’arribar a un acord entre veïnat i consistori, el qual ja notava la necessitat d’atendre o resoldre aquest conflicte, ja que s’estaven instal·lant comerços il·legals que satisfeien les necessitats dels ciutadans de l’Eixample, es proposà que seria el veïnat qui es faria càrrec del 60 % del cost del projecte, ja que l’Ajuntament no disposava, aleshores, de tants diners per emprendre el nou projecte. Els veïns i veïnes acceptaren de bon gust, ja que s’ha de tindre en compte que la gent que hi residia en els barris era

gent adinerada de l’època. Per aquest fet, per ser finançat pel veïnat, el qual ja disposava dels diners, el Mercat de Colon fou construït abans que finalitzara la construcció del Mercat Central. Una vegada decidits i signats els acords corresponents, s’encarregà de la projecció del nou mercat a l’arquitecte municipal, el saguntí Francisco Mora Berenguer, el qual ja havia dissenyat alguns dels edificis senyorials que l’envoltaven, al que després seria el mercat de colon, i altres molt representatius de l’arquitectura valenciana com l’edifici ubicat entre el carrer de la Pau i el carrer de les Comèdies, la Casa Sagnier. L’arquitecte Mora no fou considerat modernista en la seua època. El vocable modernista estava restringit, pejorativament parlant, per a qualificar exclusivament aquelles arquitectures importades de països estrangers, com Brussel·les o Viena, les quals utilitzaven formes i decoració banals. Hui en dia, i comparant el Mercat de Colon amb la resta d’edificis, sí que podríem considerar-lo com a un edifici modern en aquella època. I és així pels diferents elements que el componen i que l’arquitecte, sàviament, va projectar al seu disseny. Francisco Mora va estudiar en l’Escola Superior d’Arquitectura a Barcelona i va tindre un contacte directe amb el modernisme català, especialment amb l’obra de Gaudí, Puig i Cadafalch i altres molts arquitectes modernistes barcelonins, els quals entenien l’arquitectura com una obra d’art total, llavors de l’esforç de tots els oficis que hi participaven en les construccions que ells dirigien. Per això, en visualitzar els detalls, façanes, vidrieres, etc. del mercat, ens n’adonem que aquest presenta cert aire als edificis dissenyats per Gaudí. Arquitectura i disseny d’estil modernista L’arquitecte presentà un projecte l’abril del 1907, però va ser modificat dues vegades. A la fi, l’últim projecte es presentà el dia 8 d’agost del 1913 i és aquest el que hui és el Mercat de Colon. El Mercat de Colon, com qualsevol obra modernista, va ser concebuda com a una gran obra d’art arquitectònica total en què el disseny s’allarga des de la concepció de l’edifici fins a cadascun dels elements que el conformen, fent especial èmfasis en les arts aplicades i implicades en la seua construcció. Tant és així que, hui en dia, encara podem gaudir si ens passegem pel seu interior o ens podem evadir una estona en alguna terrassa

El Mercat DE COLOM Per José Rios i Almudever

Es van haver de modificar nombroses zones per donar cabuda, llavors la ciutat estava en continu creixement i, per les nombroses obres projectades i començades d’edificis, esbrinar un lloc suficientment gran per construir allí el mercat era difícil. Finalment, es va optar per ubicar-lo a l’inici de l’Eixample, on prèviament s’havia projectat una zona residencial, però per la necessitat d’un gran espai i des del consistori, es cregué convenient enderrocar la fàbrica de gas Marqués de Campo, que estava en desús. La fàbrica propietat de la família de José Campo i Pérez, marqués que impulsà la indústria del ferrocarril, la marina i el gas a València. La família Campos va vendre la fàbrica i el terreny a la ciutat de València, amb la promesa de construir allí el nou mercat. En concret, se situa entre el carrer de Colon i la Gran Via, donant vida i envoltat pels carrers de Comte Salvatierra, Jorge Juan, Cirilo Amorós i Martínez Ferrando. Actualment, una de les zones comercials més prestigioses de la ciutat.

La construcció començà a l’abril del 1914 dels nombrosos locals que ara l’habiten, observant l’estructura metàl·lica del sostre, els dibuixos a la ceràmica, etc. Francisco Mora, l’arquitecte, amb col·laboració amb Demetrio Ribes, director de l’obra, posaren especial interés en el disseny de les columnes de ferro, en els maons o rajoles vermelles, en la ceràmica policromada elaborada a Manises, les cadires de pedra, la fusteria treballada pels millors artesans valencians, etc. Tot són detalls que li proporcionen l’esplendor amb què llueix l’edifici actualment. S’ha de destacar, que el Mercat de Colon

és l’obra mestra de l’arquitecte que el dissenyà, Francisco Mora, pel que no és d’estranyar que s’involucrara i intentara tindre-ho tot controlat, ja que sabia que estava davant el seu gran repte, aquella faena per la qual un professional és recordat en la història. El lloc destinat per a la seua construcció no va ser fàcil de decidir, es tractava d’un espai que seria emblemàtic per a la ciutat, encara hui en dia ho és, i també que necessitava una gran extensió.

i, tot i que estava planejat que no durara més de dotze mesos, es va retardar la construcció pels impediments que suposava una construcció de tal magnitud. Del projecte original, van haver de ser modificades les façanes laterals i afegir uns voladissos

DE COLOM Per José Rios i Almudéver

El Mercat com a suggeriment de la comissió de l’Eixample. Aquesta comissió fou creada per l’Ajuntament l’any 1867, la qual s’encarregaria de planificar el disseny urbà de l’Eixample.

Finalment, la inauguració del Mercat de Colon tingué lloc el 24 de desembre de 1916, el dia de la Nit de Nadal, amb un cost de quasi un milió de pessetes de l’època.

Per fer-se una lleugera idea del cost de l’edifici, podem comparar el cost d’un producte de consum com el vi, que pel 1916 el litre es pagava a 0.40 € i hui, el preu mitjà del litre de vi de qualitat mitjana se situa als 5 €. Fent el càlcul, si la construcció del mercat fóra hui, el cost estimat seria pel voltant d’uns 13 milions d’euros. L’edifici del Mercat de Colon, tal com es va dissenyar, és una joia arquitectònica d’estètica modernista, que tothom que visita València deu apropar-se a veure i gaudir de la seua bellesa i atractiu. L’edifici està envoltat per complet d’una reixa de ferro colat sobre un sòcol de pedra, la qual és entravessada per huit portes que donen accés al recinte on es troba la planta basilical; aquesta és la denominació que rep l’edifici construït del Mercat de Colon. En la totalitat, el perímetre que assoleix la construcció de l’edifici del mercat és d’una superfície rectangular de 3.500 m2, distribuïda en tres seccions, la central molt més ampla i alta, d’uns 18 metres d’alçada fins al seu punt més alt, i dos laterals, més estretes i baixetes, de només 8 metres d’alçada cadascuna. Aquestes últimes presenten uns voladissos metàl·lics de 6 metres per cada costat que s’obrin a l’exterior del edifici, projectant-se fora ja de la planta basilical, és a dir, de l’edifici pròpiament dit. A l’interior, la secció central s’uneix amb les laterals a través de crugies, de 7 metres de separació, aquestes són els espais arquitectònics que comprenen entre dos murs de carrega, on es formaria un passadís, o entre pilars, com és el cas, formant una galeria. En el cas del Mercat de Colon, les crugies són sustentades per un total de 36 pilars de forja que suporten tot el pes del sostre, fins a assolir tota la superfície, i donant un

aspecte molt característic i de fàcil reconeixement a l’edifici del Mercat de Colon. Les diferents altures de les seccions o naus faciliten unes obertures als seus murs longitudinals al llarg de tot l’edifici, ja que les seccions laterals més baixes s’uneixen a la central que té el sostre més alt i, per tant, un mur enllaça ambdós teulades. Les obertures d’aquest mur serveixen per millorar la il·luminació i la ventilació a l’interior de les seccions, i així donar-li encant a l’edifici, a través del pas de la llum. L’arquitecte volgué amb la introducció d’aquestes obertures, crear un espai lumínic característic i únic. Quant al sostre, el “carener” s’encontrava obert, és a dir, no hi havia la línea de teules que uneixen les dos cares de la teulada al seu punt més alt, aquestes estaven col·locades fins a cobrir tota la planta principal, menys uns metres al centre, possiblement l’arquitecte dissenya una lluminària, fent ús de l’estil modern de l’edifici, i que serviria per aprofitar la llum del dia i il·luminar millor el seu interior. Hui en dia, trobem el sostre perfectament reformat, i aquesta lluminària es troba envidrada, proporcionat una bona il·luminació natural a la nau central. Però, sense cap dubte, dos són els aspectes que més ens atrau l’atenció, un és l’estructura metàl·lica del sostre, la qual es recolza sobre els grans i nombrosos pilar de ferro co-

El Mercat DE COLOM Per José Rios i Almudever

lat. Està composta per encavallades, una estructura utilitzada a l’època mitjançant la que s’entrellaçaven les bigues de forma triangular per assegurar el sostre, i junt als arcs de gelosies, formaven un preciós sostre. Aquesta estructura metàl·lica era emmarcada i/o penetrava als murs laterals, fets de maons, rajoles i pedres, formant una brillant ornamentació en combinar els diversos materials. El mercat està construït amb parets de rajoles i maons de color vermellós, els quals li atribueixen una caracterització i seny únic, i un aspecte modern i innovador. La decoració i ornamentació de l’edifici no sols recau sobre la composició i utilització dels diversos materials de construcció, si més no, també ve acompanyada pels mosaics, obra de l’escultor Ricardo Tàrrega, el qual de forma singular i atrevida, composa diverses figures i elements tradicionals valencians, com són els productes de l’horta, animals de granja, productes del mar, i en definitiva, aquells productes que eren objecte de venda al recinte. Era costum d’adornar i enaltir aquells atributs i elements més valuosos de València, per això trobem a moltes façanes, mosaics de pedra o de ceràmica o es representen tarongers, llauradors treballant, pescadors pescant a l’Albufera, o la dona valenciana amb la seua indumentària regional i la seua orfebreria. Un edifici que des de la seua concepció ja fou pensat com un dels més emblemàtics de l’època, no podia ser menys, i és per això que el Mercat de Colon recull en les seues parets ceràmiques pintades tot l’esplendor de la terra valenciana. L’altre aspecte rellevant és l’accés a la planta basilical. El disseny de Francisco Mora aportà com a novetat a l’època en aquest tipus de edificis, l’obertura de dos grans vies d’accés a la planta basilical, les quals impregnen a l’edifici d’un caràcter obert, i permet la visió a través de les mateixes, produint una agradable sensació de diafanitat i transparència, perceptible fundamentalment des de l’interior del recinte, el que sense dubte, constituïx un original i singular encert. L’entrada o accés principal recau al carrer de Jorge Juan, entre altres coses, perquè està més decorada i és més gran. L’entrada la forma un gran arc apuntat o dentat, fet de rajoles i pedra, de 16 metres d’altura. Al seu interior acull una xicoteta galeria formada per 3 arcs i coberta per cúpules de teu-

la vidriosa. Aquesta galeria s’obri tant a l’exterior com a l’interior a través de grans finestrals. La galeria està situada a l’entrada principal i eren les dependències de la tinença d’Alcaldia. El decorat de la façana està format per una sèrie d’elements com són la ceràmica valenciana, els trencadís, els mo-

DE COLOM Per José Rios i Almudéver

El Mercat

saics i els relleus. A l’entrada principal, són dignes d’admiració els mosaics que ocupen les eixutes i el frontal del arc, on es representen imatges de l’horta valenciana, amb dones vestides amb la indumentària regional i amb presència de fruits representatius de la terra, com són les taronges, tots ells pintats a mà pels artesans ceràmics de Manises. Pel que fa als elements comuns, les dues entrades són estilitzades per dos torres, una a cada banda de l’entrada, acabades amb un cupulí i rematat amb pinacles i un gran escut de la ciutat realitzat amb pedra. D’altra banda, la façana de la segona obertura, que confronta amb el carrer del Comte Salvatierra, és un poc més discreta quant a mida respecte. Està formada per un gran arc el·líptic i, a l’obertura del arc, aquest està tancat fins a mitja altura per una gran vidriera i una marquesina que protegeix l’entrada. Quant a la decoració, comparteix elements, figures i materials amb l’entrada principal i, a més a més, sobre l’arc, es representa l’escut de la ciutat amb una pedra policromada d’autèntica bellesa.

Inauguració i esplendor del mercat El Mercat de Colon tenia prevista la seua construcció en dotze mesos, però es va retardar i fou el 24 de desembre del 1916 quan s’inaugurà el mercat amb una “desfilada pintoresca” pròpia de l’edifici que s’inauguraria. A pesar que la inauguració fou el dia 24, el dia 23 ja es podia comprar productes al mercat. Els propietaris de les parades o llocs de venda es donaven pressa per tindre-ho tot a punt per a la gran inauguració, i es vivien moments de nerviosisme i ansietat per part de veïnat, per veure com allò que tant havien demanat en uns dies es veuria, per fi, l’obra acabada. Aquell dia 24 de desembre, Nit de Nadal, València vivia la inauguració que, encara hui, segueix sent un dels símbols modernistes de la ciutat. Aquest acte festiu i multitudinari congregà a molta gent que va eixir desfilant des de la plaça de bous de València en direcció al Mercat de Colon, poc després de les 12:00 del migdia, on la guàrdia municipal muntada a cavall marxarà al davant, amb tambors i clarinets, de la banda la Roca de la Fama.

El Mercat DE COLOM Per José Rios i Almudever

A la peculiar desfilada també assistiren els venedors més populars del mercat: peixaters, carnissers, llauradors, etc. ningú va voler pedre’s una cita tan esperada i tancava la comitiva les autoritats municipals, encapçalat per l’alcalde i altres personalitats polítiques, amb l’administrador de mercats, el senyor Avalos, l’arquitecte del mercat, Francisco Mora, i una carrossa de l’estil de Lluís XV, ocupada per la regina de la festa, escollida recentment per votació popular per a representar al mercat, la senyoreta Elenita Durá, la qual lluïa un tratge de valenciana, i acompanyada per la seua cort d’honor: Florencia Llopis, Leonor Rubio, Isabel Pérez, Isaura Coffé, Pilar Grau, Filomena Albert i María Albert, totes elles igualment vestides. Després, se situava la banda Municipal de València i altra secció muntada a cavall de la guàrdia municipal. La cavalcada va recórrer pels carrers del centre. Començà al carrer de Colon i en direcció al carrer de Pascual i Genís, després pel d’Emilio Castelar, al carrer de la Sang, passaren pel carrer de Sant Vicent fins a la plaça de la Reina, giraren pel carrer de la Pau passant per Glorieta, per davant de Capitania General, on Domingo Bazán, qui ostentava el més alt càrrec militar, obsequià la reina de la festa amb un gran ram de flors. La comitiva continuà fins a l’inici del carrer de Colon girant cap a Félix Pizcueta i a la Gran Via, on ja enfilà cap al Mercat de Colon. Com no, per posar el punt i final a aquesta jornada de inauguració, es disparà una tranca que donava la volta per complet al mercat. Tota una festa es va viure aquell dia, vespra del dia de Nadal. Un autèntic esdeveniment en què participà tot el veïnat, i no era per menys, ja que, quasi 101 anys després, el Mercat de Colon segueix sent un lloc màgic. La seua vida va estar marcada per alt i baixos. Des del seu inici fins ben entrat els anys 80, el Mercat de Colon ha gaudit de l’esplendor del comerç, de les contínues visites dels compradors i venedors, de com aquestos arreglaven les paradetes de forma majestuosa per tal de captar l’atenció dels seus visitants, etc. Fins a 300 parades ocuparen tot l’espai i ompliren de vida el mercat, convertint-lo en un dels mercats referents a València.

DE COLOM Per José Rios i Almudéver

El Mercat Eren parades de tot tipus, a l’interior s’ubicaven les carnisseries i peixateries, amb productes fresc i de la terra, als voladissos exteriors i laterals s’ubicaven les fruiteries i verduleries amb productes autòctons i de temporada de l’horta valenciana, servits directament pels llauradors dels pobles del voltant de València. Raïm d’Utiel, nispros de Callosa, taronges de Llíria, Godella i Alberic, etc. I les floristeries, les quals s’ubicaven als diferents mercats i no a la plaça de l’Ajuntament com les coneguem hui en dia, s’ubicaven als costats de les dues entrades.

parades que encara aguantaven impassibles el pas del temps eren poques i el mercat ja s’havia quedat vell i desfasat, a més, el veïnat ja no tenia problemes per comprar aliments, sinó per estacionar els cotxes. València ha crescut molt i l’Eixample, que antigament es trobava als afores de la ciutat, hui ja forma part quasi del barri històric. Grans edificis conformen els carrers més cèntrics de la ciutat i el veïnat ha canviat les seues preferències i costums de consum, fet al qual no ha sabut adaptar-se el Mercat de Colon.

Decadència i reordenament del mercat

La necessitat de dur a terme una actuació de restauració i remodelació en l’edifici queda patent pel seu crític estat i, amb la problemàtica de les places d’estacionament que sol·licitava el veïnat, es canvia el concepte d’utilitat de l’edifici; és a dir, des del consistori municipal es va decidir compaginar l’espai del mercat amb un ús diferent al qual tenia i més adaptat a les necessitats de l’època. I entengueren que amb un plantejament global del nou ús de l’edifici, seria el més adient per a no sols

Però, a poc a poc, van anar tancant les parades, bé perquè la descendència del propietari no desitjava continuar el negoci familiar, be perquè els clients ja no visitaven el mercat o per altres motius, el ben cert és que, a mesura que avançava el temps, el mercat anava presentant una imatge més desoladora, lluny del que antigament va ser, un lloc innovador per a l’època i un dels centres neuràlgics del comerç a la ciutat de València. Potser la decadència del mercat va ser conseqüència d’un cúmul de circumstàncies, des que les paradetes baixaven la persiana per a mai més obrir-la fins als responsables polítics, per la seua inactivitat o falta de propostes, acabaven per deixarlo morir. És possible també que el moment més complicat i, per tant, d’abandonament del mercat, coincidira amb el temps en què les grans superfícies guanyaven terreny al xicotet comerç, els quals veien com s’aglutinaven totes les necessitats de compra del veïnat en un sols comerç. Malgrat tot, el mercat va resistir gràcies a l’esperit de lluita i sacrifici dels venedors que encara hi quedaven i a la llei de mercats que dictava que, mentre una parada seguira oberta, el mercat devia seguir sent mercat. A pesar de tot, l’edifici va seguir enfonsant-se, les condicions no eren les més saludables per a un mercat: hi havia gats pertot arreu i algun que altre rosegador manifasser; en els anys 80, el carreró proper al mercat estava ple de xeringues; i hi havia nombrosos altercats. I, com vos podeu imaginar, la vida al mercat va desaparèixer per complet. A meitat dels 90, les

El Mercat DE COLOM Per José Rios i Almudever

recondicionar el edifici, sinó també revaloritzar el barri, el qual, amb el mercat, també s’havia anat deteriorant i empobrint malgrat ser un dels barris cèntrics de la ciutat. En 1999, l’alcaldessa de la ciutat, Rita Barberà, es decideix a posar en marxa finalment la rehabilitació de l’espai, encarregant l’obra a l’empresa AUMSA. A pesar que l’alcaldessa, en un primer moment, volgué convertir l’edifici en un jardí i parc per al veïnat, però per la proximitat de l’antic llit del riu Túria, es replantejà el projecte i s’encaminà cap a l’adequació d’un nou espai recuperat per a la ciutat, amb un ús recreatiu i també comercial. Les parades que encara eren al mercat foren traslladades a uns baixos d’un edifici en el carrer del Comte Salvatierra per començar la remodelació. Aquesta començà l’abril del 2000 i conclogué al març del 2003 després de moltes discussions respecte a l’estructura, ús i condicionament de l’edifici, que anà retardant cada vegada més la finalització de les obres. Rehabilitació La rehabilitació del Mercat de Colon naix de la necessitat de restaurar el monument pel seu precari estat, a més de la problemàtica adés comentada. La intervenció es desenvolupà en dues fases. La primera fou la restauració de l’edifici en si. En un primer terme, es treballà la readaptació de la cimentació existent per poder permetre excavar les quatre plantes per davall del nivell del sol, ja que, en el nou projecte del Mercat de Colon, es plantejava que albergara un aparcament subterrani de quatre plantes. L’excavació es feu de manera progressiva, una vegada excavada i cimentada la primera planta, es continuà la perforació i cimentació de la segona i així fins la quarta, per evitar, qualsevol contingència o problema a l’estructura del ja vell edifici i, sobretot, el perill d’enderrocament al qual podia veure’s afectat l’antic edifici. En una segona actuació es recuperà la nau històrica, els seus murs, pilars teulada, etc, que mostrava signes de deteriorament pel pas del temps i oxidacions, sobretot als pilars de ferro i al sostre, ja que aquestos eren aprofitats i

utilitzats com a baixants de l’aigua recollida a la teulada els dies de pluja; i una tercera actuació que estigué dirigida a restaurar els elements decoratius dels mosaics que s’havien anat desprenent pel pas del temps, la cancel·la perimetral que també fou restaurada, per tal de poder retornar el edifici als seus orígens, o els escuts de la ciutat ubicats a les dues entrades, els quals van ser restaurats. La segona fase se centrà a recuperar per a l’ús públic que volia donar-se-li al mercat. Es va habilitar la zona de mercat i restaurants en el semisoterrani, i una zona comercial a la planta baixa o principal. Al remat, el mercat quedà estructurat de la següent manera: es van recuperar les paradetes de flors, situades a l’entrada cap al carrer del Comte Salvatierra; a l’interior de l’edifici en la planta principal o espai central, s’ha instal·lat una mena de recintes cúbics de cristall, sis en total, retroil·luminats a l’interior, que allotgen els comerços de la planta baixa, com són cafeteries, orxateries, cerveseries, etc., les quals escampen les seues taules i cadires per tota la superfície tant interior, com als voladissos exteriors, en forma de terrassa, creant un lloc lúdic on poder aïllar-se de l’estrés i els sorolls que comporta el

DE COLOM Per José Rios i Almudéver

centre de la ciutat. La planta baixa i l’inferior o semisoterrani es connecten visualment mitjançant un espai central, just al mig del mercat, on s’encontra un buit que connecta, a través d’unes escales mecàniques, al semisoterrani, on s’han instal·lat nombrosos restaurants, alguns d’ells de renom, l’entrada o eixida a l’aparcament subterrani i, de manera molt ben col·locada, els antics venedors que encara quedaven al mercat els quals han sabut adaptar la seua oferta de productes al públic que els visita, des dels productes tradicionals que podem trobar a qualsevol supermercat fins a productes gourmet, d’alta qualitat, que cada vegada tenen més acceptació en els consumidors. De teló de fons, un arbrat que naix des del forjat inferior, recolzat en una cascada d’aigua, crea una recreació ambiental molt atractiva al visitant i que afegeix un valor extra a la oferta gastronòmica, comercial i d’oci que ofereix el mercat, la qual ja és excel·lent. Aquesta remodelació tingué un cost de 33 milions d’euros però, vist el resultat, ha sigut ben invertida, ja que ha donat no sols vida al mercat, sinó a tot el centre històric de València, ja que el mercat registra nombroses visites de turistes arribats de tots els racons del món que visiten i gaudeixen de la nostra ciutat. I és pensant en aquestos turistes a partir d’on s’organitza l’oferta cultural que ofereix el Mercat de Colon.

Centre gastronòmic La bona salut de la qual es beneficia el Mercat de Colon hui en dia és gràcies a què ha sabut unir una oferta gastronòmica, d’oci i mercat selecte de manera molt harmoniosa i que ha servit d’exemple per a altres ciutats, les quals intenten imitar-lo. És una plaer poder asseure’t a gaudir de l’autèntica orxata valencia-

El Mercat

na, per exemple, amb els seus fartons, en un lloc tan idíl·lic com aquest, o d’un aromàtic café a mitjan mati, el qual et dóna la pausa necessària per reprendre l’activitat amb més energia. No sé què hauria passat si hagueren apostat novament per rehabilitar el mercat destinant-lo al mateix ús comercial, potser sí que hauria funcionat, ja que al Mercat Central segueixen estant les parades tradicionals i té una afluència de visitants molt notòria, o tal volta no seria el mateix; el que sí que és completament plausible és que el nou Mercat de Colon a ningú deixa indiferent i tots troben el un lloc en què poder evadir-se del dia a dia. Un lloc diferent, una barreja de conceptes entrellaçats entre ells, que creen un espai únic amb una carta d’oci i gastronomia, tot unit, molt atractiva. La gran acollida que ha tingut aquest espai reconvertit ha sigut per molts aspectes, potser gràcies en part a l’arribada del famós cuiner Ricard Camarena, reconegut amb la distinció d’una estrella Michelin, el qual impulsà el projecte i donà una publicitat que ningú esperava quan va decidir instal·lar un dels seus restaurants al semisoterrani del Mercat, el Habitual, amb una proposta gastronòmica molt atractiva, plena de sabors mediterranis, i plats que són una autèntica delícia. Per altra banda, les noves obertures d’establiments, les quals firmen un contracte de permanència al mercat per una durada de cinc anys, estan pensades per als vianants de l’entorn que treballen o visiten el centre i volen trobar un lloc on prendre’s un descans en la seua rutina. Quant a l’oferta d’esdeveniments i celebracions, els amants de la cervesa estan d’enhorabona, ja que sovint es fan tasts i presentacions de noves referències i tot tipus d’esde-

El Mercat DE COLOM Per José Rios i Almudever

veniments vinculats a la beguda de llúpol. Són varies les referències comercials que tenen el seu establiment a l’interior del mercat i aquest també és un dels atractius per a visitar-lo, poder tastar una cervesa d’alta qualitat. També els aficionats als vins tenen al Mercat de Colon un enclavament molt especial, ja que, com ocorre amb la cervesa, són diverses les bodegues que trien aquest edifici per fer públic el seu nou producte i organitzen tasts de vins acompanyats d’unes tapes molt apetitoses. I no sols, podem gaudir de begudes noves o de l’alta cuina valenciana, al Mercat de Colon entra a formar-ne part un nou concepte, el de “Street food”, un concepte de cuina ràpida acompanyada de beguda, però de molt bona qualitat i a qualsevol hora del dia, a més d’un servei clau que opera segons les noves modes; per tant, visitar el Mercat de Colon no sols és gaudir de la seua arquitectura, paisatgisme i àuria que l’envolta, sinó que també és descobrir les noves propostes gastronòmiques, noves modes, nous sabors, noves begudes, sense tindre que perdre ni un minut del teu temps, sols deixar-te entabanar pels sentits. Sumat a tot això, està la continuïtat de les parades de venedors tradicionals, que han convertit el Mercat de Colon en el primer mercat gourmet de la ciutat. Aquestes parades organitzen tallers de rebosteria i cuina, per apropar els visitants al Mercat i per a donar a conèixer els seus productes de la millor forma possible, cuinant-los. Una proposta molt interessant, sobretot quan és per als més menuts. Només són quatre les parades que queden, però són d’autèntica bellesa. Mentre passeges per les seues parades, els venedors ofereixen plats cuinats amb els productes que ells mateixos venen, no fa falta que vos diga com de bones estan aquestes tapes…

Els quatre supervivents, als quals els devem un reconeixement són:

• Peixateria Martín&Mary: els quals obriren el 1976 a la planta principal, després de traslladar-se als baixos, pogueren assentar-se al nou mercat i, al costat, està el primer bar d’ostres de València, i un altre que elabora sushi al moment, tots regentats per les persones propietàries de la peixateria, amb la qual abasteixen els barets xicotets.

• Fruites i verdures Fina: és la més veterana al mercat, sa mare va obrir el dia de la inauguració i, des d’aquell moment, tots els dies han obert al púbic. Fina té hui 76 anys i, encara que ja és la tercera generació qui porta el negoci, ella tots els dies visita el mercat. Un exemple de superació i treball per a tothom. • Xarcuteria Manglano: va obrir les seues portes el 1955. Amb més de cent referències de formatges artesans i tot tipus de salmó i anxoves fumades, és un referent a València. Al costat de la paradeta, hi ha un raconet on elaboren un menú diari, on el formatge corre de taula en taula acompanyat de pernil. Un meravella. • Carns Varea: última paradeta on podem trobat productes carnis de tota classe, des de les 30 tipus de hamburgueses: d’estruç, ànec, xai, algues, etc. fins a les carns selectes. Fins ara hem parlat de gastronomia, la qual al mercat es contempla una carta ampla i variada i per a tots els gustos, però no sols viuen al mercat aquests negocis. Aquest també té una carta de comerços més enllà de les paradetes que abans hem descrit, també hi trobem comerços diversos, com les tradicionals floristeries o establiments de moda juvenil. Tots ben integrats al paisatgisme de l’edifici. En aquest punt, estic segur que ja s’heu fet una idea del perquè el Mercat de Colon és un lloc diferent, únic, agradable, etc. i perquè ha tingut tant d’èxit, com la forma en la qual s’ha modernitzat i adaptat ha sigut ben acollida per la societat. Però res valdria si no continuara innovant dia a dia, apropant al públic allò que aquest demana. No és tasca solament dels propietaris dels negocis que hi ha allí, sinó també del propi mercat. Ha entés que la tecnologia juga un paper fonamental en la nostra vida, i és per això que disposa de pàgina web on consultar totes les novetats i tota l’oferta d’esdeveniments que es duen a terme al mercat. L’oferta cultural és molt gran i relacionada amb allò que ofereix el Mercat de Colon. Organitzen un mercat artesà de productes i articles per a la llar que anomenen soc i també un mercat d’antiguitats ubicat al centre. Des de la vessant gastronò-

DE COLOM Per José Rios i Almudéver

mica, s’organitzen jornades de cuina saludable d’elaboració de receptes equilibrades segons els cànons que dicta una bona dieta mediterrània, inclús visiten les instal·lacions personatges reconeguts com és el xef Alberto Chicote o Ricard Camarena, el qual assisteix habitualment al Mercat de Colon, per a xerrar sobre nutrició i estils de vida cardiosaludables. Des de les cerveseries, organitzen jornades per servir correctament una cervesa, les paradetes brinden amb la clientela, etc. Fruit de tot això, el Mercat de Colon ha sigut pioner a detectar una tendència entre el seu públic, l’“afterwork”, açò és el que coneguem com l’aperitiu amb els companys de treball una vegada acabada la jornada.

El Mercat

va de l’arquitectura que es practicava a l’època, emmarcant-se en el Modernisme; resulta d’obligada visita, de viure’l, sentir-lo, evadir-se en les seues terrasses, de gaudir de boniques vetlades… El Mercat de Colon és un lloc contemporani que serveix de contrapunt elegant d’un edifici històric i ara centenari, i deixa el protagonisme a la creació d’un enclavament on relaxar-se, veure i escoltar, amb qualitat de vida, l’atractiu del centre de la ciutat i tot el que aquesta ofereix. Es tracta d’un mercat viu, modern i emblemàtic. Un espai màgic al cor de València.

Doncs bé, els habitants del mercant han adaptat la seua oferta a aqueix temps d’oci després del treball, i ha tingut tanta gran acceptació, que els divendres és complicat tindre lloc per gaudir d’una copa. Tant és l’èxit que el Mercat de Colon acull un local-pub on regna una barreja d’ambient de negoci de manera divertit, que crea un espai ideal per als “afterwork”. També, quan s’apropa dates assenyalades, el mercat es transforma per oferir el millor a les persones que el visiten i, per exemple, en la nit de Sant Joan, el mercat roman obert fins ben entrada la nit per a gaudir de la seua terrassa, on es respira un ambient de pau extraordinari, i on la fresqueta de la nit és agraïda pels seus visitants. És tanta la quantitat d’ofertes i jornades que ofereix setmana a setmana aquest mercat que ha creat tota una cultura al seu voltant. I cada vegada és més gent la que s’anima i el visita, el qual és un acte del que hem de sentir-nos orgullosos, ja que un edifici tan emblemàtic com aquest, centenari i bonic gaudeisca d’aqueixa vida que la gent li dóna, és per estar-ho. Podíem concloure que el Mercat de Colon, una vegada finalitzat el projecte de rehabilitació i vista l’acollida que ha tingut per part de la societat el nou enfocament i ús del monument on s’ha creat un marc elegant i sensible; és a dir, l’edifici com a obra d’art arquitectònica, en un entorn modern i còmode, on l’avantguarda de hui s’uneix al modernisme del passat, ja que cal recordar, l’edifici dissenyat per Francisco Mora es desmarca-

DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

El Mercat

EL MERCAT DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

imecres 6 de setembre del 2017, el director d’aquest llibret –Ivan Serrador– em pregunta si vull participar-hi amb un article. Un article al llibret de la meua comissió l’any en què la represente com a fallera major, l’orgull i la satisfacció m’envoltaven per poder participar en aquest projecte en què hi posem tanta estima i dedicació els fallers del Port. Encara que, amb poca experiència com a escriptora, ja que només hi he participat una vegada i amb un tema molt fàcil per a mi (l’any en què representí tots els xiquets de la comissió infantil), ja fa uns quants anys, per això vaig tindre un poc de por, però, amb forces, vaig agafar la tasca i comencí a investigar quin és el barri

El Mercat DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

que més m’agradaria explicar i comentar-ne els aspectes més característic. Així, vaig escollir el barri del Cabanyal, barri que m’agrada molt, ja que en gaudisc cada diumenge amb la meua família de les platges, la gastronomia i el bon ambient, que són algunes de les seues millors característiques. Aquest barri pertany al que coneguem com a Poblats Marítims, composats pel Canyamelar, la Malva-rosa, el Cabanyal i el Grau. Els quals detallarem a continuació. Comencem amb el barri del Grau, també conegut com a Vilanova del Grau: és el barri més conegut de tot el conjunt de poblats marítims, potser perquè és en el qual se situa el Port de València. Els seus límits són al nord, el Canyamelar-Cabanyal, l’est amb el mar Mediterrani, al sud amb Nazaret i l’oest amb la pròpia ciutat de València. L’origen d’aquest barri era un xicotet moll realitzat amb estaques de fusta que servia per al desembarcament de persones i mercaderies a la costa valenciana, sempre d’una forma precària, ja que el moll estava clavat en l’arena i la mar l’assotava fort. Després, continuem amb el barri de la Malva-rosa, zona caracteritzada per una història singular, l’inici del qual és a l’any 1848, quan Jean Felix Robillard Closier (França 1812 † Valèn-

cia 30-09-1888) va ocupar la plaça del jardiner major del Jardí botànic de València. Així, uns 10 anys després, aquest home comprà unes terres, que eren pantanoses i molt humides, en una zona propera al Cabanyal, amb l’objectiu de plantar flors i plantes per tal de dedicar-se a l’estudi d’aquestes. Una d’aquestes plantes, la coneguda com a malva-rosa (de la família dels geranis), s’adaptava molt bé a la zona humida i, a poc a poc, va aconseguir secar amplis terrenys, que va permetre una millorar les condicions de vida dels cabanyamelers. Amb el cultiu d’aquest tipus de planta, Robillard va obrir una fàbrica de perfums i essències que arribà a ser molt coneguda a València i inclús a tota Espanya. Les seues àmplies plantacions de malva-rosa donàren nom al barri de la Malva-rosa. Era una planta que s’utilitzava per a elaborar sabons, xarop, olis essencials o infusions medicinals. Quina cosa més curiosa, no? D’una planta, s’arriba a posar-li nom a un barri. I... com no? Aquest barri rendeix homenatge a la persona que li donà nom i s’ha retolat una plaça amb el seu nom: plaça del Botànic Robillard. Els límits del barri són: pel nord, el conegut camí de la Vera (Alboraia i la platja de la Patacona) i, pel sud, l’avinguda dels Tarongers. El seu eix viari principal és el carrer d’Isabel de Villena, paral·lel a la platja i a la mar.

DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

A continuació, el barri del Canyamelar: habitat per cases de pescadors i amb nucli urbà al voltant de l’església de la verge del Rosari. Les primeres mencions d’aquest barri daten de 1759. El nom del barri no està clarament determinat ja que, en 1862, el cronista Vicente Boix determina que el nom provenia de la canya de sucre (canyamel), encara que el cronista Antonio Sanchis Pallarés afirma que el nom procedeix del cultiu del cànem, ja que no s’han trobat indústries associades al cultiu de canya de sucre ni tradicions que així ho confirmen. I ara és el torn del barri que hem escollit, comencem el trajecte on vos conte els meus descobriments d’aquest emblemàtic barri. Com es forma l’actual barri del Cabanyal? Quina fou la seua història? Què el fa diferent dels altres barris? Els seus orígens es remunten al segle XIII quan un grup de pescadors començaren a ocupar la Vila Nova Maris (l’actual Grau en la seua muralla d’aleshores) per tal de viure de la pesca amb les seues famílies. En aquell moment, el rei Jaume I, que estava molt interessat en què l’activitat pesquera evolucionarà, col·laborà perquè pogueren anar edificant xicotetes barraques. Aquesta zona es divideix en tres grans nuclis separats per uns accidents geogràfics artificials, molt curiosos denominats sèquies que, des de l’època musulmana, recorrien els horts fins la seua desembocadura en la mar. El primer nucli (el Canyamelar)

El Mercat

s’escampava entre la sèquia del Riuet, separava amb el Grau (el que és hui el carrer Francisco Cubells) i la sèquia d’en Gash (hui avinguda del Mediterrani) que separava el Canyamelar del Cabanyal. La sèquia d’en Gashera era una branca secundària de la sèquia de Mestalla i, a més, hi ha constància que el seu caudal es veia incrementat per uns aqüífers propis que feien possible que aquesta aigua fora apta per al consum humà. És així com es forma el barri dels pescadors, però no fou fins el segle XV quan es denominà el barri del

Cabanyal. Nom que procedeix de les barraques que s’alçaren en la zona del barri. De fet, un dels carrers més populars de la zona es denomina carrer de les Barraques, nom del qual data del 4 de juny de 1422. En aquell moment, el pescadors tindrien en compte que devien organitzar-se si volien mantindre un diàleg cordial amb les autoritats per tal de créixer a poc a poc, per això es van crear els gremis de pescadors. Amb això, el barri va anar formant-se i popularitzant la coneguda pesca dels bous, que consistia a introduir a la mar dos barques amb la típica vela llatina per a estendre les seues xarxes en aigües de poca profunditat. Les xarxes, quan es tensaven dins la mar,

El Mercat DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

adquirien la forma de dos corns i per això ve el nom de pesca dels bous, per la forma que prenien les xarxes en l’aigua. Quan les barques aplegaven a la platja, una parella de bous les duien a la mar. Així, es pot considerar una pesca d’arrossegament, cosa que el pintor Joaquim Sorolla plasmà en una de les seues obres: La vuelta de la pesca (1894); tot i que no és l’única obra que aquest artista valencià plasma d’algun costum de la seua ciutat, com pot ser Sol de la tarde (1903), Cosiendo la vela (1896), Paseo a orillas del mar (1909). Obres que feren que el pintor valencià tinguera un monument en la ciutat de València a l’any 1933, deu anys després de la seua mort. Però, en la riuada de 1957, quedà destruït. Així, en 1963, amb la iniciativa de l’alcalde Rincon de Arellano, es reposà el monument de nou als cent anys del naixement del pintor. Amb la pesca dels bous, s’impulsà la creació de les cases dels bous, compostes de dues parts fonamentals: la barraca (la casa on habitaven els criadors de bous) i un corral per als animals. La vuelta de la pesca (1894), Joaquim Sorolla Quan els pescadors desembarcaven dels seus vaixells, la recollida del dia la distribuïen pel barri o eren dutes a llocs tan emblemàtics de València com la plaça Redona, on es vendrien a crit de “peix d’ara, viu”, així donaven a conèixer que el peix era molt fresc, ja que l’havien recollit poc de temps abans de la seua venda. En l’any 1814, el barri del Cabanyal, comptava amb 1.515 habitants. Els pescadors pensaven que era motiu suficient per tindre una parròquia autònoma, cosa que el sr. Josef Fornés, arquitecte de la Reial Acadèmia de Sant Carles, construeix una església, amb la invocació de Mare de Déu Senyora dels Àngels. Aquesta destacava per ser la més alta entre les vivendes del voltant, cosa que fou un aspecte molt pràctic per als mariners, ja que el campanar els servia de guia quan pretenien arribar a la riba durant els temporals. El barri era independent a l’any 1821 però, en 1837, va decidir unir-se amb el barri del Canyamelar. Així, aquests dos barris amb el desaparegut Punt de França formen un municipi independent anomenat Poble Nou de la Mar entre 1837 i 1897. El seus límits són al nord amb

la sèquia de la Cadena que separava amb la Malva-rosa, al sud amb el barri del Grau, a l’est amb el Mar Mediterrani i a l’oest amb la ciutat de València. Així, l’1 de juliol de 1897, els tres nuclis que formen el Poble Nou de la Mar (Cabanyal, Canyamelar i Cap de França) s’integren en la ciutat de València, per tant, perden la seua independència municipal. Després de contar-los l’inici de la història del Cabanyal, per què no fem un viatge per la seua gastronomia? Comencem pels entrants més típics coneguts d’aquest barri... L’esgarraet és el plat primordial i és la síntesi de quatre elements: oli, pimentó, abadejo sec i all; són la perfecta combinació de productes de la mar i l’horta. Continuem amb uns bons aladrocs amb vinagre o més coneguts com a boquerons, que són una aproximació al sushi japonés des de la gastronomia mediterrània. Passem a unes bones clòtxines valencianes, que no tenen res a veure amb els clòtxines de Galícia... Sense desmillorar aquestes, la nostra clòtxina té un sabor exquisit que només podem degustar de maig a agost. Si investiguem un poc més sobre aquesta deliciosa cuina, de segur que molta gent jove no coneix la sardina de bóta o els capellanets, que són la versió valenciana de l’abaeget, que s’asseca als secadors només toca terra, per això, també són coneguts com a capellà de la barca. Preparar-los és molt senzill: es posen directament al foc, després s’esmicolen i s’afegeix una bona tomata valenciana amb unes gotetes d’oli verge d’oliva, o bé s’inclou en l’esgarraet. L’esgarraet Passem al plat principal: amb tota la morralla (peix menut), ceba, creïlla, safrà, llorer i pebre roig, es fa un bon caldo de peix. I, una vegada fet, tenim diverses opcions... Sopa marinera, sopa de pa i rap, fideus de bis, arròs de polp i coliflor, arròs caldós amb cigales, arròs del senyoret, paella de galeres i carrancs, arròs a banda, arròs d’abadejo al forn, arròs de cigales al forn... No sabria quin de tots detallar-vos perquè gaudíreu d’aquesta explosió de sabors, a veure quin de tots està més bo... Quin escolliríeu vosaltres? Jo no podria elegir-ne un, sinó que els tastaria tots, a poc a poc.

DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

Arròs del senyoret Si no sou molt de peix, també podeu escollir un primer plat com pot ser el potatge de vigília, que és tan senzill, com agafar un grapat de fesols i cigrons, una garbeta d’espinacs i una creïlla, tot bullit i amb un sofregit de tomata ratllada, ceba, all picant, uns cacaus, uns llesques de pa dur i un poc de pebre roig, s’ajunta tot i s’inclou l’ou dur i l’abadejo, està per a xuplar-se els dits! Potatge de vigília Com no, l’olla de carn (putxero), qui no s’ha menjat el putxero de la iaia? Cadascuna el farà diferent, però segur que no hi haurà cap millor. Aquest plat, en el passat, l’aprofitaven molt, ja que utilitzaven les sobres per a fer el rossejat de putxero, les croquetes de putxero, la ropavieja (sobres del putxero) o canelons de putxero. Els nostres avantpassats aprofitaven bé el menjar.

El Mercat

menjar-nos un poc de sang amb ceba (compost per sang, ceba i pinyons), allipebre de perló (peix abundant i assequible amb prou d’espines, que també se sol preparar amb altres peixos com la mussola, la llisa o el llobarro), el blanquet (són sardines de fanal, cebes, llorer, oli i vinagre), calamars farcits... No sabeu què són els calamars farcits? No importa, vos ho explique... Són calamars farcits de caldo de peix, ceba, tomata, alls, pinyons, ou dur, llorer, boletes de pebre, copa de conyac o vi blanc, sal i sucre. Calamar farcit Passem a les postres? Un dolcet sempre ve bé per a acompanyar, quin vos agrada més? Carabassa i moniato al forn, corets, cocotets, rollets d’anís, llesques –o més conegudes com rosquetes– d’ou, coca en llanda, coca escudella, coca escudella de carabassa, coca cristina, pilota dolça o farinetes del Cabanyal –que porten llet, sucre, farina d’arròs, ous, canella en rama i corfa de llima, molt semblants a la sopà–. Rolls d’anís

Putxero valencià Ja tenim el plat principal, anem a pel segon plat! Què escollirem entre tantes delícies? Si no tenim molta gana, podem

Hem parlat d’un bon viatge per a un dinar singular d’aquest barri, què vos pareix si parlem ara de la seua arquitectura? Què té de singular aquest barri? Com bé he dit abans,

El Mercat DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

l’origen del barri fou amb la creació de xicotetes barraques d’un grup de pescadors, fetes de palla i fusta, que eren molt fràgils. Per aquest motiu, sempre tenien present que, amb una xicoteta espurna, podien estar afectats pel foc. Les barraques estaven construïdes prop de la mar, sense tindre en compte cap alienació ni ordenació, ja que en aquell temps no hi havia els avanços que hui en dia tenim. El 21 de febrer de 1796 tingué lloc un fet que marca un punt d’inflexió, ja que es va produir un gran incendi, les causes les quals no hi ha constància. Aquest fet fou una desgràcia per als veïns i el record perdurà durant molts anys en el barri. A partir d’aquest moment, es dictaren unes normes per a la construcció de les noves barraques i la distància que hi devia haver. En la imatge exposada, podeu visualitzar una zona en roig, el punt afectat per l’incendi, i també podeu observar la composició de desigualtat dels carrers. No hi ha constància de quines foren les normes que es dugueren a terme, ja que sorgiren diferents fets que marcaren la vida dels habitants del barri com poden ser: la primera locomotora que va creuar l’horta el 24 d’abril de 1862, que va agradar a uns i a altres no però, a poc a poc, amb el temps, l’horta es va anar acostumant al pas del tren; o la creació d’un teatre el 1856 al carrer de la Reina. Es va construir la sala d’espectacles i l’anomenaren Teatre les Delícies, encara que, al 1864, el teatre va patir un incendi i fou restaurat per l’arquitecte Carlos Spain Pérez prenent el nom de Teatre de la Reina. Posteriorment, en 1874, en plena 1a República, tornà a canviar de nom i l’anomenaren Teatre la Marina. A més, en 1940 el teatre es transformà en cine i perdurà fins al 1962, on un incendi va destruir l’edifici novament. Aquest teatre i cine, en l’actualitat, ha desaparegut. Quan la població cresqué i es dedicà tant a la pesca com a l’agricultura, es pensà que era convenient disposar els carrers en direcció paral·lela a la mar. A més, s’afegia la fàcil combustió dels materials que utilitzaven per fer les barraques, així començaren a construir cases de maó i teula (cases d’obra) de dues plantes d’altura com a molt, ja que volien que totes les cases tingueren la brisa de la mar. A més, es modificà la forma de les teulades perquè pogueren haver vivendes ados-

sades sense que li caiguera aigua de la teulada del veí: l’aigua ara cauria per davant o per darrere. Per tant, canviàrem d’un plànol amb carrers sense definir a un plànol que, a poc a poc, va prenent forma rectilínia amb carrers llargs i amb línia recta paral·lels a la mar. Cal destacar un fet important: el canvi de lloc de la popular casa de bous el 1874, un edifici que fou construït a instàncies de la Marina Auxiliant (anteriorment anomenada Marina Protectora), societat creada amb l’objectiu d’agrupar i ajudar als pescadors de Poble Nou del Mar. En un principi, la casa de bous es trobava al carrer Sant Telmo, però aquest lloc quedava molt lluny de vora mar, per això s’hagué de buscar un nou lloc. L’ocasió aplega en 1877 quan el rei Alfons XII visità València, quan el rei en va escriure un missatge que va servir com a carta fundacional de la nova casa. El missatge firmat pel rei deia: “ninguna autoritat s’oposarà a què els pescadors de Poble Nou del Mar, que pertanyen a la Marina Auxiliant edifiquen una casa per als bous en la platja”. La nova casa es crea el 1895 i se situa enfront de la llotja dels pescadors. Es tracta d’una casa amb un pati descobert, tancat per un portó encarat a l’est, és a dir, cara a la mar. L’edifici consta de dues plantes: la seua entrada està forma per un arc rebaixat i, damunt, un balcó amb muralla de forja. I, per a completar el conjunt, quatre finestres, dos per planta. En la façana, podem trobar dos caps de bou sense cornamenta, record perpetu de l’ús de la casa. Tot i això, la casa té un escàs valor arquitectònic, però té l’encant del seu valor patrimonial i cultural, ja que el pintor Joaquin Sorolla guardava els quadres que pintava en aquest lloc. A més, l’escriptor novel·lista Vicente Blasco Ibáñez (València 1867 † França 1928) citava en certes ocasions aquest establiment en el llibre Flor de Mayo. A més, aquest escriptor va construir en aquest barri el seu xalet l’any 1902, un edifici de tres plantes rodejat per un jardí. En la primera planta, destaca la gran terrassa sostinguda per dos cariàtides i nou pilars d’estil jònic oberta a la Mediterrània. Des d’ella, instal·lat en una taula de marbre d’estil imperi, obra de Jesús Castelló, escrigué algunes de les seues obres com Cañas y barro, Entre naranjos, La Barraca o Arroz y tartana. La casa fou incautada per l’Ajuntament franquista després de la Guerra Civil

DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

i utilitzada per les Fletxes Navals del Moviment. L’edifici deixa d’utilitzar-se i fou abandonat, va quedar en la ruïna en la dècada dels huitanta i va ser derogat en la seua totalitat. L’Ajuntament, en la dècada dels noranta, va reedificar de nou respectant la fisonomia original i instal·lant-hi la Casa Museu de Blasco Ibáñez, que acull retrats i escultures de l’escriptor i la família, així com mobles, documents i objectes de la seua vida. La Casa Museu fou inaugurada l’estiu de 1997. El xalet d’aquest escriptor és un magnífic exemple de l’arquitectura burgesa de principis de segle XIX, obra de l’arquitecte Vicente Bochons Llorente. En l’actualitat, el museu consta de tres plantes: a la planta baixa, el saló d’actes i la sala d’exposicions; en la primera planta, el museu; i, en la segona, el centre d’investigació. A més, disposa d’un ampli jardí en la part posterior. Una cosa

El Mercat

curiosa que feu l’escriptor fou que, quan emigrà a Alemanya, demanà que en la seua nova casa feren un jardí similar que es poguera veure la vora de la mar de València per poder sentir-se en la seua terra. L’escriptor sempre va estimar València i, entre els carrers del Cabanyal, alimentà la seua imaginació per a la creació de la seua obra bibliogràfica. En el llibre Flor de Mayo, el tema se centra en el barri de pescadors, però dedicà un capítol sencer per a la descripció de la Setmana Santa Marinera. Si retornem a l’arquitectura, en la segona meitat del segle XIX es produïren diversos factors i es crearen així un conjunt de llum i de color referent a aquesta activitat. Factors com poden ser la industrialització dels processos de producció, que experimentava un gran creixement demogràfic unit al creixement econòmic i estava protagonitzat per l’alta burgesia,

El Mercat DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

que impulsà un procés de renovació urbana i de reforma dels habitatges. També, altre factor serà l’aparició d’un nou estil: el Modernisme. Les noves edificacions arquitectòniques responen als nous criteris estilístics: l’historicisme i l’eclecticisme. Conformaren l’actual retícula i presentaren una qualitat i uniformitat que li atribuïen un valor inestimable. Les edificacions presenten una despreocupació formal, un gust per l’ornamentació, la virtuositat alegre i la minuciositat del treball artesanal.

que produiria que moltes de les edificacions amb l’arquitectura popular, que hui en dia conservem, desaparegueren. D’aquest barri, no només és destacable la seua arquitectura popular, sinó que hi ha llocs d’oci i restaurants que no pots deixar d’anar a visitar-los. Cal destacar, com a restaurant emblemàtic, el més antic de tots, que data de 1836, lloc de menjar tradicional en què es reuneix la gent i es pot gaudir d’un bon menjar: Casa Montaña.

A més, les finques presentaven una peculiaritat, ja que no superaven les dos o tres plantes. També, radica la unió entre inquilí i propietari i la pròpia obra, sent el mateix en els seus orígens. Traduït a l’àmbit visual i estètic, cadascuna està decorada segons els gustos personals dels amos, encara que sempre emmarcades dins de l’estil popular que, irrefutablement, només es pot associar al barri del Cabanyal.

No podia deixar de mencionar un lloc on pots trobar uns entrepans enormes i és el lloc considerat com el rei dels esmorzars... Sabeu de quin lloc parle? En efecte, és la Bodega Pascuala, lloc emblemàtic que pots trobar als carrers d’aquest barri, que data de 1921. No es pot evitar tastar eixos entrepans gegantescos amb uns noms molt singulars. Aquests entrepans no comencen a ser així fins l’any 2000, que va ser quan es convertiren en els més grans, els més barats i els més variats del barri. Vos convide a què els tasteu, que de segur vos encanta el lloc i hi tornareu.

Com es pot apreciar en la fotografia, les façanes estan recobertes de vistosos taulells i rajoles ceràmiques de producció que les recobren en la seua totalitat i donen com a resultat una expressió visual única, un costum tradicional propi d’aquest segle. Aquest fenomen és l’anomenat Modernisme Popular. Els poblats marítims han sigut des de mitjans del segle XX el lloc d’espargiment estival dels valencians, ja que es desplaçaven en tren, tramvia o tartana per prendre el bany, separats per sexe rigorosament, o gaudir de la brisa marina. També, algunes persones de l’alta burgesia desplaçaren alguns pescadors del barri perquè es construïren viles i cases d’estiu al costat de la platja, on passaven els calorosos mesos d’estiu. A més, l’any 1993, el conjunt de Cabanyal i Canyamelar foren declarats com a bé d’Interès Cultural per la Generalitat Valenciana a causa de la peculiar trama en retícula de les antigues barraques i la seua arquitectura popular. El barri del Cabanyal gràcies a aquesta arquitectura popular és considerat com el Nothing Hill València, una atribució que dóna molta emoció escoltar d’altres persones que vénen a conèixer la nostra ciutat, però que, en l’actualitat, no està valorat com es deuria si tenim en compte els conflictes que hi hagué amb les reformes que es volien dur a terme. Reformes les quals consisteixen en fer que l’avinguda Blasco Ibáñez arribe fins el passeig de la platja, cosa

I per a destacar un lloc en què preparen un plat molt destacat d’aquest barri i que encara no hem mencionat, tenim Casa Guillermo amb el plat conegut com a titaina, compost de tonyina de sorra (és la ventresca, la part més greixosa i saborosa de la tonyina del Mediterrani), tomata madura, pimentó verd, alls, oli, sal, sucre, julivert i pinyons. La titaina se sol menjar en entrepà o en plat amb un ou fregit i mitja barra de pa per a sucar. Quin menjar més exquisit! A més, aquest plat es pot combinar fent pastissets de titaina, coques i pepitos. I, si feu pasta, proveu a posar titaina en lloc de salsa bolonyesa! A més d’aquests restaurants, com no, cal nombrar, un lloc que gràcies a Antonio Zarranz Beltran, militar i diputat, inspirant-se en l’ambient de les platges franceses quan viatjà a l’estranger, va voler fer. Primer, hagué de demanar a l’Estat uns terrenys de domini públic a la vora de la mar en una zona entre el rec del Gas i el límit, per on es muntaven les barraques de bany. Aleshores, en octubre de 1889, obtingué l’autorització per ocupar el rectangle de 60 per 8 metres i construir el cos central del que després constituiria el balneari de Les Arenes. Balneari en l’actualitat destinat a persones d’un alt nivell econòmic,

DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

amb unes qualitats de servei i instal·lacions molt bones. Prop d’aquest edifici, trobem diferents llocs d’oci, com els pubs, on pots fer-te alguna copeta amb els amics i ballar alguna que altra cançó, com el Veles e Vents. De segur que vos agrada el ambient que es respira per aquesta zona, sobretot en estiu, ja que és una zona de terrasses. Parlant d’altre tema, cal destacar una activitat tradicional d’aquest barri, la Setmana Santa Marinera, els seus orígens es remunten al segle XV, quan es creà l’agrupació Concòrdia dels Disciplinats, en la qual fou prior sant Vicent Ferrer. L’entitat realitzava actes de penitència i caritat quan aplegava la Setmana Santa. Però, a causa de la Guerra Civil, tots els arxius parroquials i els del mateix arquebisbe, foren destruïts. Per tant, s’han hagut de reconstruir els fets basant-se en fragments dispersos que han anat recomponent la història d’aquesta activitat tradicional. En l’actualitat, hi ha un programa d’actes i celebracions que li atribueixen una significació única no tan destacada com la Setmana Santa andalusa o castellana, però el Pas de Verònica de Don Mariano Benlliure és una de les imatges de major reconeixement. Aquesta activitat se celebra en els poblats marítims on desfilen en processons amb personatges bíblics i

El Mercat

confraries de granaders vestits a l’estil de l’exèrcit napoleònic. La Setmana Santa Marinera presenta tres actes principals: la Bendición de Palmas, la Procesión del Santo Entierro i el Desfile de Resurrección. En les processons, a més de les confraries, hi participen les corporacions armades que agrupen a Pretòria, Granaders, Sayones i Vestas. D’una banda tenim que, amb el programa d’actes conjunts, hi ha un dia assenyalat per a cada germandat en la que es du a terme una processó amb l’anda i es realitza el trasllat de la imatge a casa del confrare que haja sigut seleccionat. Amb les imatges de cadascuna de les Confraries s’unien altres persones vivents vestides de personatges bíblics que desfilen a toc de campanes i acompanyament de musica tradicional. Molts d’aquests personatges bíblics han sigut rescatats de l’antiga processió del Corpus Christi. La seua indumentària destaca els pentinats sent aquests cridaners i complicats de realitzar. Altra tradició que es repeteix els dissabtes de Glòria a les dotze de la nit és la trenca dels perols, que consisteix en què, quan les campanes anuncien la Resurrecció, el veïnat dels barris marítims tiren pitxers de fang, vaixelles velles i aigua des de les finestres i balcons. El diumenge i dilluns de Resurrecció

El Mercat DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

són festes a València que estan marcades amb caràcter popular i campestre. Les famílies i colles d’amics van a l’antic canal del riu, convertit en jardí, o a la platja a menjar llonganisses de pasqua i mones mentre envolen els catxerulos i es practiquen tot tipus de jocs. Encara que, l’acte més gran de la Setmana Marinera és el Santo Entierro al qual acudeixen totes les corporacions, germandats i confraries amb les seues andes i imatges, per ordre de passió. Així, aquesta celebració emblemàtica que un dia començaren uns pescadors i mariners, ha arribat a nosaltres amb el carisma del mediterrani que aquesta il·lustre zona ha sabut impregnar. Per altre costat, si s’heu fixat, el títol de l’article és Mercat de tradició pesquera, títol molt característic per al barri, perquè? Vos preguntareu... Doncs aquest barri té un mercat amb una història per a contar, la qual detallaré a continuació. Com hem detallat abans, el conjunt de Poble Nou del Mar (Cabanyal, Canyamelar i Cap de França) aconsegueix la seua autonomia en 1837, durant més de 60 anys. Una de les preocupacions de l’Ajuntament era crear un mercat que oferira un bon servei a la població. Els tres llocs de venta que hi havia a cadascuna de les parts del Poble Nou del Mar eren: en primer lloc, en el Canyamelar podien anar a les drassanes velles, situades en les esquenes de les cases tabernes junt al Riuet; en segon lloc, en el Cabanyal, podien comprar en el carrer ample de Sant Andrés, en la sèquia d’en Gas; per últim, en Cap de França, podien acu-

100

dir a la plaça del Pont del Àngels, en la part de les cases junt a la de D. Vicente Zacarés. Encara que la situació dels mercats no era molt estable, funcionaven a bon ritme. A més, podíem trobar quatre gremis diferents de venedors: de carn; de vi, vinagre i aiguardent; d’oli i sabó i de neu. A partir de 1855, baix la presidència del alcalde Pelegrín Cerveró, l’Ajuntament pensà a construir un mercat en un lloc que estava reservat per a edificar vivendes entre els carrers de la Reina, Barraca, Teatre i Justo Vilar. A més, l’Ajuntament no estava sol, tenia un aliat, la Diputació Provincial, que empara la realització proposta. Fins aquell moment que es decideix començar les obres del mercat, els estiuejants havien d’anar als mercats del Grau o bé al centre del Cabanyal, travessant sèquies, xafant terra arenosa i sofrint el sol de l’estiu. Però, el 20 de juny de 1855, la Diputació Provincial imposà diferents condicions per a dur a terme la seua realització, cosa que a l’Ajuntament no agradà gens, ja que, entre altres coses, hauria de pagar als propietaris l’import del solar. Per aquest motiu, com l’Ajuntament tenia molts pocs recursos, al cap d’un any, l’alcalde informà la Diputació que no es duguera a terme el mercat. Així, deu anys després, es perfilà una proposta que seria la definitiva. Des de 1869 fins a 1958, el nou mercat es va establir entre els carrers de Sant Andrés i Verge dels Àngels, en l’actual plaça del Dr. Lorenzo La Flor, pràcticament en el centre geogràfic de Poble Nou de la Mar. Per això, amb la intenció de l’Ajuntament de

DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

fer un mercat de gran categoria, fou el 1867 quan el projecte se li encomanà a l’arquitecte Joaquin M. Calvo, que era l’arquitecte oficial. Aquest, tal i com es pot apreciar als plànols de l’arxiu municipal, elaborà un projecte preciós firmat el 5 de juliol de 1867. Però, per desgràcia, el pressupost de l’Ajuntament no era suficient, per això hagueren de recórrer a un projecte més modest que creà el constructor del xalet de Vicente Blasco Ibáñez, Vicente Bochons. Tot i això, l’Ajuntament d’aquell moment, presidit per Vicente Barberá Bellido, havia encarregat el disseny senzill al constructor, però no li va encarregar el projecte, ja que buscava altra opció més assequible, i l’encarregà a un constructor anomenat Jose Llorca Vidal, que va cedir els drets del contracte al seu germà Pedro, enginyer mecànic. Finalment, va construir ell el mercat que va ser el punt neuràlgic del Cabanyal durant 89 anys, un rectangle de 40, 20 per 45 metres amb 52 llocs de venta. La façana est o principal tenia tres portes: en el carrer de Sant Andrés, que després s’anomenaria d’Escalante; tres en la façana oest o carrer de la Verge dels Àngels; i una en la façana nord i sud. Cadascuna de les casetes tenia 7,8 centímetres i estaven edificades en huit trams, dos a cada un dels costats. El preu de tot el mercat ascendia a 11.995 escuts, 400 mil·lèsimes, 29.988 pessetes, que hui en dia serien 180,20 euros. Quina cosa més curiosa, no? Amb 180 € hui en dia no pots fer pràcticament res... El deute es pogué cancel·lar en 1876.

El Mercat

verdures. En el quadrant central que mirava a la propera plaça de la Creu del Canyamelar, se situaven els llocs de peix, on destacaven els simpàtics crits de les venedores cridant als seus clients. Les pescadores exposaven les seus peces rodejades de gel picat, que adquirien de la coneguda fàbrica de Terencio, que es trobava a les esquenes del mercat en una carrer paral·lel al de Sant Pere. L’especialitat del Mercat era sempre el peix que es venia gràcies a la tradició pesquera del barri. La qualitat del peix era equiparable a la del Mercat Central, ja que se servia també per pescadors del Cabanyal. Sempre s’ha dit que les persones del Cabanyal i el Canyamelar saben, amb una sola mirada als ulls d’un peix, garantir la seua qualitat i frescor. El mercat actual es va construir gràcies a l’augment de la població, ja que es creà un nou mercat d’uns 3.550 metres quadrats amb la façana al carrer de Martí Grajales i Marino Si-

Segons la descripció de Ximo Diez, el mercat formava aproximadament un quadrat amb sostre de fusta sostingut per tirants de ferro amb dos llargues cobertes que el travessaven i estava rodejat d’una paret en què s’obrien finestres i portes per a accedir a les casetes de l’interior, i amb una espectacular porta en forma d’arc elegant d’un estil renaixentista que es tancava per unes reixes, i aïllat de l’exterior. En les dos cantonades que donaven al carrer d’Escalante, existia el que es coneixia per Les Fregidores, on des de molt matí es feien diferents entrepans de truita, pimentó, llonganissa, botifarró… i se servien a les persones treballadores que es dirigien a treballar. En la part que donava al carrer dels Àngels, es trobava l’Oficina del Repeso. L’interior del recinte es trobava rodejat de casetes en què s’oferia la carn, les aus, l’embotit i, en la part central, se situaven les

101

El Mercat DEL CABANYAL Per Inma Rosaleny i Más

rera, que fou inaugurada el dia 2 de juliol del 1958. El que no ha canviat en absolut és que la principal venta continua sent el peix, amb la seua qualitat i sobretot amb els pescadors i pescadores cridant i exclamant, dotant d’una alegria i humor al mercat. Segons Pep Martorell, cite textualment: “L’actual edifici del Mercat del Cabanyal (...) dóna inici al carrer de la Mediterrània. Escrupolosament situat al mig de les demarcacions del Cabanyal i del Canyamelar, des que fou inaugurat al juliol de 1958, presenta als visitants una oferta cada dia més cuidada. A més, és una caixa de ressonància on molta gent es coneix. Cada parada ofereix infinites possibilitats per aprendre a conèixer les verdures, els peixos... El mercat ha anat adaptant les seues instal·lacions a la vida actual, millorant instal·la cions, oferint promocions. En una paraula, ajudant a crear una relació cordial i de confiança amb els clients. Els dissabtes són dies principals. Totes les parades es preparen per a tindre una clientela que serà important. Acudiran molts compradors, molts d’ells de barris llunyans, esperonats per la possibilitat de comprar peixet de platja que les pescadores gloriegen amb els seus crits de reclam. A l’interior del mercat les presses que regnen a l’exterior perden força. El soroll mecànic dels autos és substituït pel remor de les converses. Tothom parla. Les venedores continuen descobrint als clients, les excel·lències dels seus productes. Recomanen innovacions culinàries amb nous productes vinguts

102

de fora. Nous productes per a atendre nous col·lectius de població. Noves formes de presentar-los acomplint amb les noves tendències higièniques i estètiques. De tota la xarxa de mercats municipals, aquest del Cabanyal és un dels més coneguts de la ciutat. El dijous estenen al seu voltant els productes els venedors ambulants. L’entorn s’ompli de crits reclamant l’atenció de les onades de gent que recorren els carrers ocupats per una oferta multicolor. També és digne de destacar el mercat de Reis.” Així, amb la citació de Pep Martorell, finalitzem les nostres aventures per aquest barri tan emblemàtic de la ciutat de València, en què he descobert milions de coses que, per sort o desgràcia, no coneixia i que ha fet que estime un poc més aquesta terra que aprecie tant. Un viatge en què he pogut descobrir perquè el barri de la Malva-rosa es diu així o la titaina –que he tastat gràcies a ma mare–. I com no, dir que ha sigut un plaer poder endinsar-vos en aquesta aventura. Una aventura d’un barri, que comença a ser reconegut com es mereix perquè la seua història, descobriment i tots els monuments o edificis que el caracteritzen amb les noves zones d’oci que fan que siga un dels barris més visitats pels nostres estrangers. Cosa que és un orgull per a nosaltres, per això està considerat com un dels barris de moda de la ciutat de València. Per finalitzar, m’agradaria agrair la confiança que ha dipositat Ivan Serrador en mi, donant-me consell i suport per tal de realitzar aquest escrit. Espere que vos agrade i gaudir amb mi d’aquesta experiència.

103

104

DE ROJAS CLEMENTE

Per Laura Almudéver

Mercat

MERCAT DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

olt prop de les torres de quart, concretament al centre del barri del Botànic, trobem la Plaza Rojas Clemente, escenari d’amors adolescents quan fosqueja, zona de repòs de persones sense llar, i lloc de treball d’incansables “gorrillas” però també el mercat de Rojas Clemente, una autèntica joia, que és considerat el primer mercat modern de la ciutat. Per a conèixer millor la història d’aquest mercat, ens hem de remuntar al 1964. Una vegada finalitzada la guerra civil, i amb una ciutat molt major que l’anterior al parèntesi bèl·lic comença la construcció del mercat de Simon Rojas Clemente. En aquell moment, en la plaça Rojas Clemente també es trobava un trinquet, el Juan de Mena, que es va crear durant la

105

Mercat DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

primera meitat del segle XX i on es celebraven mítings polítics molt abans de l’esclat de la Guerra Civil i un cine, el Cine de Versalles, on tot el veïnat del barri gaudia d’ell i va estar en funcionament fins als anys 70. El nou mercat es va construir a uns horts ubicats entre el riu Túria i el convent de Sant Sebastià concretament a una zona situada en el districte d’Extramurs (fora de les antigues muralles de la ciutat) que en 1802 l’Ajuntament de València havia cedit a la Universitat de València, un dels grans objectius de la construcció del nou mercat era reubicar el mercat ambulant que estava instal·lat a la plaça de Sant Sebastià així com donar aixopluc als botiguers que abans es plantaven cada matí al descobert de la mateixa plaça, sotmesos a les inclemències del temps. Però encara que les intencions eren bones, la realitat és que aquest mercat va estar envoltat per la polèmica des del mateix naixement, a causa dels costos dels nous llocs de venda. Quan el varen construir no tots els botiguers estaven d’acord amb el traspàs de les seues botigues, ja que molts d’ells consideraven que el preu a pagar per instal·lar-se dintre del mercat era excessiu, encara que el projecte es va aconseguir dur a terme, a conseqüència que molts dels venedors ambulants, ja no suportaven estar més a l’intempèrie de la plaça de Sant Sebastià, pel mal oratge, i per la poca higiene que hi havia. L’Ajuntament de València va prendre el model barcelonès de les corts sobre el projecte del nou mercat modern a la ciutat de València; i gràcies a la iniciativa privada va alçar un mercat per a 200 venedors amb llicències de venda, el promotor fou l’empresari Eusebi Santos Martínez; els arquitectes Angla-

106

da, Gelabert i Ribas. El cost total d’aquest mercat fou de 30 milions de pessetes. Aquest mercat només van tardar a construir-lo cinc mesos i es tracta del primer mercat modern que es va construir a la ciutat; tardaren a construir-lo del 10 de juliol al 10 de desembre de 1963 i el dia 20 de desembre, en portes del Nadal, el mercat Rojas Clemente comença a treballar de bon matí. Hi havia 88 paradetes dobles, paradetes de fruites, verdures, carn, peix, forn, etc.

Al nou edifici, cada lloc de treball tenia les seues neveres frigorífiques, millorant de forma considerable, no sols la higiene de les botigues, també, la higiene personal, ja que on estava situat abans el mercat no tenien lavabos dignes que garantiren unes condicions saludables tant per als clients com per als treballadors.

Hi havien tres o quatre neveres frigorífiques per a les paradetes de peix i molta il·luminació en les paradetes de la carn, perquè esvera bé el producte, i fora més fàcil la seua venda. A l’interior del mercat, també hi havia dos bars i una oficina del Banc de Bilbao, entitat que finançava l’operació general del mercat, així com, alguns locals per a productes no alimentaris.

Respecte al nom, el nou mercat, es va nomenar Simón de Rojas Clemente en honor al naturalista valencià, nascut a Titaguas en 1777, deixeble de Cavanilles, del que va heretar la passió per la botànica.

DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

Rojas Clemente es va formar en els seminaris de Segorbe i València i prompte es va sentir atret per les ciències naturals al mateix temps que aprofundia en la seua altra gran passió, la filologia. Amb 23 anys se’n anà a Madrid per a formar-se en el Real Jardí Botànica i posteriorment aconsegueix la càtedra de llengua Àrab en el Seminari de Nobles, per la qual sent tal afició que inclús arriba a vestir en públic el vestit morú, per la qual cosa acaba sent dit com “El Moro Sabio”. Simón de Rojas Clemente i Rubio va ser un dels primers personatges a retolar un carrer a València, quan estes van començar a reanomenar-se amb els il·lustres fills del nostre Regne a mitjan del segle XIX. I dic carrer, perquè abans de la plaça que ara ostenta, va retolar una xicoteta via que comunicava la baixada de San Francisco i el carrer Sant Vicent i que es va perdre amb la remodelació de l’actual plaça de l’Ajuntament.

Mercat

El lloc més propici per a retolar un carrer amb el nom del savi valencià era precisament la coneguda fins llavors com a plaça del Botànic, primer per la indubtable comunió entre Rojas i el jardí valencià i segon per la confusió que originava als veïns l’existència del carrer i la plaça del Botànic, ambdós amb idèntica nomenclatura. Finalment, en 1963 va acabar per popularitzar-se el nom de Rojas Clemente en inaugurar-se un mercat en el centre de la mateixa plaça i que també va ser batejat amb el nom del botànic. Però si hi ha una cosa que va caracteritzar el mercat Rojas Clemente, eixa fou la seua gestió, ja que

fou el primer mercat a València en tindre el sistema d’autogestió per part dels venedors,

107

Mercat DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

és a dir, un sistema d’organització en què els treballadors participen activament en les decisions sobre el seu desenvolupament o funcionament. En època de bonança, el mercat va arribar a albergar en el seu interior un supermercat d’una important cadena. En 1988 es va instaurar el model d’autogestió, una fórmula que encara mantenen els mercats més importants de València com el Central o el del Cabanyal. No obstant això,

la clausura del supermercat en 2008 va suposar un dur revés per a la resta de venedors, ja que cada vegada era més difícil mantenir costos com els d’advocacia o secretaria, la qual cosa els va portar a tirar la tovallola de l’autogestió a l’any següent i acollir-se a la xarxa municipal. A pesar que el barri on se situa el mercat no és un barri pobre (els indicadors de renda de barris apunten que es tracta d’un barri de nivell mitjà i mitjà-alt) on se situen un fum d’indús-

108

tries creatives, el barri s’enfronta al gran problema de la despoblació. En el 2013 es varen registrar dades de variació anual de població negativa, és a dir, la quantitat de gent que havia faltat durant ixe any, era superior a la taxa de natalitat. Açò ocorre perquè en el centre de València la majoria de les persones que habiten en les vivendes són persones majors que resideixen allí des de l’època de la Guerra Civil i que a poc a poc es fan majors. El llarg degoteig d’habitants, siga per trasllat o per defunció, ha fet que amb el pas del temps molts serveis i comerços hagen hagut de tancar les seues portes. A aquest problema s’uneix el fet que existeix un gran conflicte en la plaça on es situa el mercat. Moltes de les persones que vénen a visitar la ciutat de València, es queden sorpresos del perquè la plaça de Rojas Clemente on està situat el primer mercat modern no es tracta d’una plaça digna. Els visitants quan visiten la plaça Rojas Clemente esperen un espai urbà públic, ampli i descobert, però no és així quan arriben a la plaça es troben amb un pàrquing de cotxes. Aquest ús atrau altres usos i persones secundàries que reforcen aquesta situació, impedint noves opcions d’ús i noves

DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

Mercat

versari del mercat de Rojas Clemente. Música en viu en l’exterior i un catering amb diverses degustacions en l’interior, van posar la guinda a un centre que es va convertir en un dels símbols del barri d’Extramurs. Amb el 50 aniversari, els comerciants varen voler donar les gràcies a tots els clients, que gràcies a ells fan cada dia que el mercat vaja avant i el que feren fou sortejar dues televisions i tres tauletes digitals. Cada client que feia alguna compra, també es duia un bolet, en el que després en les mateixes instal·lacions es feia el sorteig. Tots els articles havien sigut aportats per l’Ajuntament de València, que va ser el coordinador dels actes de celebració del 50 aniversari. Una clara aposta per presentar el mercat com un centre competent i modern.

dinàmiques per part dels agents implicats, és a dir, la majoria de les persones que aparquen els seus cotxes a l’aparcament del mercat, no és per a visitar i comprar sinó que eixes persones van per a fer altres coses que no tenen res a veure amb el mercat. En l’actualitat, el mercat es troba en una situació crítica, amb gran part dels llocs abandonats. Malgrat això, segueix sent un agent molt rellevant al barri del Botànic. El mercat és importantíssim i la seva presència és molt potent. De fet, la seva construcció va determinar en gran manera la forma la plaça i la conversió d’aquesta en un pàrquing per intentar pal·liar les necessitats d’aparcament per logística que un mercat caracteritza.

Aprofitant l’ocasió, la Regidoria de Mobilitat Sostenible de l’Ajuntament de València, va obrir un procés participatiu perquè el veïnat, els comerciants i les entitats i col·lectius que viuen o treballen en el Botànic participaren en la regeneració d’aquest barri, amb un disseny dels usos de l’espai públic i la mobilitat de la zona. Aquest procés, denominat #elbotanicesmou, es prolongà durant sis mesos. I el resultat fou l’elaboració d’un document i un pla d’intervenció i actuació per a regenerar el barri.

Una de les últimes accions que es van portar a terme per a revitalitzar el mercat, fou la gran festa celebrada el 2014 per festejar el seu mig centenari.

El 22 de setembre del 2014, el mercat va complir 50 anys, des que es va construir.

Centenars de persones, entre clients i veïns, van clausurar eixe dia amb una animada festa els actes de celebració del 50 ani-

109

Mercat DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

Entre altres propostes que es van dur a terme, l’associació Districte 008 que neix en 2013 amb la intenció de dinamitzar i promocionar culturalment i comercialment la zona 008 del barri Extramurs de València va arribar a un acord amb l’ajuntament de València i els comerciants del Mercat Rojas Clemente per a decorar els murs exteriors, ja que no s’havien decorat fins al moment. Aquest projecte nascut amb la voluntat de regenerar la vida cultural i social del barri i on artistes de la talla de Julieta, Hope i Deih del col·lectiu XLF, amb molts anys d’experiència i presència en els murs de la ciutat de València, varen ser els encarregats d’extraure i vehicular les idees de la comunitat i de plasmar-les en les parets de l’edifici. A part de la decoració de l’exterior, el mercat compta amb una decoració interior

dissenyat pels alumnes de l’Escola d’Art i Disseny Barreira una obra on l’art, el color, la creativitat i l’alegria cobren protagonisme donant una nova vida i un nou aspecte a un edifici i un barri degradat durant molts anys.

110

A més, el mercat fou equipat amb un espai infantil perquè mentre els pares, iaios o altra persona familiar realitza la seua compra, deixen als xiquets allí perquè puguen gaudir jugant i pintant en un xicotet parc de boles o fent activitats supervisades per monitors. Tot aquest projecte va veure la llum el dia 8 de juliol a un esdeveniment festiu de la presentació del resultat en el qual tant l’exterior com l’interior del Mercat mostraren al barri i al conjunt de la ciutat un canvi d’imatge amb l’art urbà com a protagonista, convertint el Mercat Rojas Clemente en el primer mercat d’estes característiques de la ciutat de València. Aquest mateix dia, en el que es va inaugurar el canvi del mercat es va fer una gran programació per a totes les persones del barri i de tota València, tallers participatius, tallers per als inquilins de les parades del mercat, tallers participatius per als veïns, clientes del mercat i públic en general, tallers per a les associacions, falles i agents del barri, presentació d’esbossos, presentació d’esbossos per a la votació popular, l’obertura portes del Mercat i recorregut del mural i un concert a la plaça Rojas Clemente. Pel que fa a la restauració, com tots els mercats que trobem a la ciutat de Valencià, el mercat de Rojas Clemente, també te’l seu temple de l’’esmorzaret. Es tracta del Restaurant Rojas Clemente, un local que manté l’horari del mercat i que es troba en els limítrofs del mateix mercat. Un bar de tradició familiar i on els primers cafés es comencen a servir a partir de 7 del matí, i famós pels seus entrepans per a esmorzar. Les vitrines de la barra s’omplen fonts amb productes recentment elaborats, truites fumejants i una infinitat d’avitualla-

DE ROJAS CLEMENTE Per Laura Almudéver

Mercat ment que vénen de gust un munt. El més típic és el de cansalada, patata i alls tendres. I de les truites és molt representativa la de ceba amb bacallà esmollat, encara que la de patata i ceba, també té molts adeptes. Tot açò acompanyat d’un gran pa que prové d’un dels millors forns valencians; el Forn Raimundo, en la C/ Ángel Guimerá 58. Una altra de les especialitats del Bar Restaurant Rojas Clemente són els pastissos salats, que s’assemblen a les Quiche Lorraine. Per acompanyar els esmorzars i els menús del migdia, Enrique ens proposa la cervesa Alhambra Especial ben freda, en la qual percebem matisos singulars que a més de sadollar la set, són un magnífic acompanyant per a totes les seves propostes. Però si hem de parlar d’un element de cohesió social entre veïnat i territori, no podem oblidar-nos de la falla del barri. La festa de les falles que és per als valencians un ritual de participació comunitària; no és un espectacle passiu sinó una manifestació cultural de què es senten partícips. La falla Rojas clemente més coneguda com “La cordà” planta el seu monument allí mateix des d’abans de l’existència del mercat. Al casal existeixen algunes fotos que es remunten a l’any 1934, encara que és possible que la falla siga inclús més antiga. El monument es plantava a l’antiga plaça, anterior a la construcció del mercat. A més, la comissió rep el malnom de “La Cordà” debut a la fama adquirida per realitzar una important “cordà”; espectacle pirotècnic que consisteix a soltar gran quantitat de coets coneguts com a “borratxos” que ixen disparats en qualsevol direcció però que no exploten. Aquestes “cordades” encara es realitzen a alguns llocs però en gran part han desaparegut per motius econòmics i de seguretat. No només les “cordades” sinó també les “mascletades” i “aranyes” es realitzaven a la plaça per iniciativa de la comissió fallera, encara que aquestes també s’han extingit.

111

112

DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

Mercat

MERCAT DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

l barri de Russafa limita amb els de Sant Francesc (al districte de Ciutat Vella) pel nord; el Pla del Remei i Gran Via (al mateix districte de l’Eixample) per l’est; Montolivet, En Corts i Malilla (a Quatre Carreres) pel sud; i amb els barris de la Roqueta i Arrancapins (a Extramurs) per l’oest. Amb una extensió de 87,8 hectàrees, el barri té una forma trapezoide, la part estreta del qual es troba al nord, coincidint amb el sector més a l’oest del carrer de Xàtiva (on es troba la plaça de Bous). El límit sud, el marca l’avinguda de Peris i Valero i als laterals el carrer de Russafa i l’avinguda del Regne de València per l’est, i l’estació del Nord per l’oest.

113

Mercat DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

L’antic terme municipal de Russafa s’estenia per la zona sud-oest de l’actual terme de València, des de l’actual barri fins a L’Albufera, englobant dins d’aquest pedanies i barris com Pinedo, Natzaret, el Saler, la Font de Sant Lluís, Malilla, Montolivet i la Punta.

L’ORIGEN DE RUSSAFA Quan Jaume I va arribar per primera vegada a aquestes terres a principis del segle XIII allò era una alqueria andalusina més de les moltes que envoltaven Madinat Balansiyya, amb algunes cases disperses, un espai d’horta regat per la séquia de Rovella (que no sabem com era de gran) i un terme més o menys delimitat que afrontava amb les alqueries de Patraix, Raiosa o la mateixa València. I ja ho era un segle abans, quan Pere I d’Aragó va atacar la zona d’Ademús i va fer una ràtzia per València, prometent la donació de l’alqueria de Russafa al Orde del Temple quan es conquistara. Durant un temps el mateix rei Jaume I va instal·lar-hi el seu campament, mentre durava el setge a la ciutat, segurament perquè estava suficientment allunyada de qualsevol de los portes de la muralla per les quals, en qualsevol moment, podia eixir un grup de ballesters a cavall per a atacar l’exercit feudal.

114

Després de la conquesta fou sempre un nucli de poblament de reialenc que es va mantindre dins del terme particular de la ciutat, tot i que més tard va arribar a ser un poble independent que acabaria per desaparéixer oficialment quan es va integrar de nou a la ciutat de València en 1877, i les construccions del nou Eixample ortogonal vuitcentista es van engolir, literalment, les seues cases de poble. Ara bé, quin fou el seu origen en època andalusina? Roman en el més absolut misteri com el de la majoria d’alqueries? Doncs el ben cert és que no es té una certesa absoluta, però tot sembla indicar que l’origen de Russafa es una almúnia construïda per Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman (s. VIII-IX), més conegut per al-Balansí perquè va ser en aquestes terres on va passar la major part de la seua vida, i que era el fill menut de l’emir de Còrdova Abd ar-Rahman I. Però, ¿què feia un príncep omeia de finals del segle VIII vivint en la boirosa i esquifida Madinat al-Turab (la “ciutat de terra o de la pols”), envoltat de tribus berbers disposades sempre a rebel·lar-se? I per què es va construir un palauet als afores de la ciutat i li va posar aquest nom?

DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer Doncs el millor serà anar per parts, i remuntar-nos alguns segles enrere i molts kilòmetres vers Orient, fins al desert de Palmira, a l’actual Síria, i seguir després la història fins la construcció de la Russafa valenciana.

Mercat

te d’aquesta ciutat) van passar a ganivet a tota la família dels Omeies, l’únic supervivent fou Abd ar-Rahman, nét del califa Hixam, que després d’anys de fugida va aconseguir arribar fins a al-Andalus i fer-se amb el poder, convertint-se en el primer emir andalusí independent (756-788).

Segons algunes fonts en el segle IX aC

els assiris haurien construït un campament en el desert al que anomenaren Rasappa en la seua llengua. Amb el temps es convertí en una ciutat, amb unes enormes cisternes per a recollir la pluja perquè no comptava amb cap altra font d’aprovisionament d’aigua, i en època de l’emperador romà Justinià es van construir unes fortes muralles que encara hui es conserven. De fet, altres fonts diuen que mai s’han trobat restes arqueològiques anteriors a l’època romana, tot i que apareix fugaçment esmentada a la Bíblia amb el nom de Resef (Isaïes 37:12). L’astrònom grecoegipci Ptolemeu (c.85-c.165) la va anomenar Rhesapha (Ρεσαφα). Cap al final del període romà apareix esmentada com a Rosafa en alguns itineraris fiscals, i durant el domini bizantí li van canviar el nom pel de Sergiopolis, en honor a Sant Sergi.

Una vegada consolidat el poder a Còrdova, va ser ell qui decidí construir-se un palau de camp als afores de la ciutat, una almúnia (àr. al-munya), i va decidir posar-li el nom de Rusafa. El mateix nom de la ciutat dels palaus del seu avi, en els quals de ben segur que ell mateixa va residir-hi en més d’una ocasió durant la seua infància. Ho sabem bé per Ibn Hayyan, el text del qual ens ha arribat a través d’al-Maqqarí. D’aquella almúnia cordovesa, per descomptat, hui no queda res, puix va ser destruïda durant la segona fitna, però es conserva el topònim de la Arruzafa com a nom d’un barri cordovés, i és el nom d’un parador turístic situat allà. Tot i això, actualment està discutit que aquest siga l’emplaçament de l’almúnia de Rusafa, i acaben de publicar-se les actes d’un col·loqui que es va fer en 2011 a voltant d’aquest tema. El que sí sabem per Ibn Hayyan és que comptava amb un jardí/hort que descriu com a grandiós, i alguns autors contemporanis han parlat d’ella com el primer jardí botànic de la

Després de la conquesta àrab de Síria, però, va recuperar el seu nom i va ser coneguda com a Rusafa al-Xam, o Rusafat Hixam, perquè al segon quart del segle VIII el califa Hixam (724-743) la va elegir per residir-hi, a 25 kilòmetres de la vall del riu Eufrates que estava plena de mosquits. I allà es va construir un parell de palaus, en una ciutat al bell mig del desert en la que la vista alcança uns quants kilòmetres de buidor. Però la descripció que se’n fa d’ells, molt sumptuosa, no és segura, ja que podria ser una invenció literària, i de moment només s’han descobert algunes restes del període omeia al sud de la ciutat que estan sent estudiades. Com és ben sabut, quan els abbàssides (que es van construir una altra Rusafa a Bagdad i actualment és un distric-

115

Mercat DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

península Ibèrica, ja que l’emir feu portar espècies de plantes exòtiques des de tots els punts del món conegut.

germà major, Suleyman, no estava disposat a consentir-ho, i es va revoltar des de Toledo. Mentre que Abd Al·lah, que va quedar totalment apartat del poder per Hixam I, se’n va anar a fer-li costat a Suleyman.

Fou allí on es va introduir per primera vegada una espècie de magrana coneguda com a russafí, i una vegada aclimatada es va estendre per tot Alandalús.

No entraré ara en els esdeveniments que es van produir durant aquesta guerra, i per al cas n’hi ha prou amb saber que Sulayman i Abd Al·lah van haver de fugir al nord d’Àfrica, i Hixam I va consolidar el seu poder.

Diuen els cronistes àrabs que quan l’emir Abd ar-Rahman I va morir, el seu fill major, Sulayman, estava a Toledo, i el seu fill segon, Hixam, estava a Mèrida. De manera que nomes tenia al seu costat el fill menut, Abd Al·lah, el futur al-Balansí. Al seu llit de mort Abd ar-Rahman I hauria encarregat a Abd Al·lah lliurar el poder al primer dels seus dos germans majors que arribara a Còrdova, i aquest fou Hixam, que precisament es va instal·lar a la Russafa. I així fou com Abd Al·lah va acomplir el desig de son pare i Hixam es va convertir en emir. Per descomptat el

A la mort de l’emir el va succeir el seu fill al-Hàkam I, mentre que els seues dos oncles, després de 7 anys desterrats, van tornar a Alandalús per a reivindicar els seues drets. Sulayman va anar a Mérida, on va morir finalment, mentre Abd Al·lah va anar al Targ, a la frontera amb els cristians de l’Imperi Carolingi, intentant rebre el suport dels habitants de la Marca Superior i del Xarq, que no reconeixien el nou emir. Fins i tot va arribar a viatjar a Aquisgrà per a demanar ajuda a Carlemany, però aquest no li va fer cas, com tampoc li havien donat suport les tribus de la zona. Per això, una vegada mort Suleyman, i sense suports suficients, va decidir pactar amb el seu nebot al-Hàkam, que li va reconéixer el govern de la Vall de l’Ebre i del Xarq Alandalús (és a dir, li va concedir els impostos d’aquests territoris), per la qual cosa va continuar residint-hi a València (era una condició, que no podia eixir d’allí) i va ser conegut com al-Balansí. A la mort de l’emir al-Hàkam I, en 822, el va succeir el seu fill Abd ar-Rahman II, moment que Abd Al·lah al Balansí va voler aprofitar per a annexionar-se la cora de Tudmir (Múrcia). Però el nou emir no va haver de fer res per a respondre ja que, en plena campanya militar, al-Balansí va patir un atac que el va deixar paralitzat (és a dir, una hemiplegia, possiblement provocada per un infart cerebral) i va de-

116

DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer manar que el portaren de nou a València, on va vegetar fins a la seua mort l’any següent, en 823. Amb l’almúnia de Russafa no sabem què va passar, però pareix raonable pensar que al segle XI, quan desapareix el Califat i naix la taifa de Balansiyya, aquesta ja no existeix com a edifici. Abd al-Aziz al-Mansur, el net d’Almansor, que va governar València i va construir les noves muralles, se’n va edificar una nova en un altre lloc. Possiblement fou destruïda durant la fitna, com la Russafa cordovesa, o per les tribus en alguna revolta, però és difícil saber-ho. Pel que fa a l’aspecte de l’almúnia tampoc no en sabem res, excepte que va existir perquè apareix esmentada a les fonts escrites i perquè s’ha conservat el seu topònim fins ara. És possible que la construcció de la séquia de Rovella estiga relacionada amb la construcció de l’almúnia, ja que és una séquia eminentment urbana, que porta aigua als horts que envoltaven la ciutat, a les adoberies i als banys, i és la que arriba fins a Russafa per a regar la seua horta; però només es tracta d’una hipòtesi que per ara és molt difícil de corroborar. Potser algun dia una excavació arqueològica en el barri de Russafa done amb les seues restes, a sota d’uns quants metres d’argila d’al·luvió. Amb tot, el que és ben segur és que aquelles ruïnes, i especialment la séquia que hi portava aigua, degueren aprofitar-se en algun moment posterior per a construir un nou assentament, i així fou com va nàixer l’alqueria de Russafa.

Mercat

Safwan ibn Idris (1164/5-1202), fent un diàleg fictici entre ciutats, posa en boca de la mateixa València la següent frase: “jo tinc belleses d’altíssima elevació; tinc hortes a les quals els horitzons estenen la mà de la rendició; la meua Russafa i el meu Pont amb la ciutat de la Pau fan competició; decidiu, doncs, totes portar-me salut i submissió”. El més famós poeta àrab valencià, Ibn al-Abbar (11991260), és el més explícit quan diu:

Oh, jardí de la Russafa! Ets l’únic jardí que estime. Imagines que tots els arbres reunits allí son vells i joves el cap cobert de corones de rossada. Hi corren riuets que es fonen al riu amb assiduïtat els creuries, quan llisquen, serps que visiten la serp gran.

El ben cert és que durant segles diversos poetes àrabs van cantar alabances cap a aquest lloc. Segurament degué quedar durant molt de temps una espècie de jardí o zona enjardinada amb un gran nombre d’arbres i canaletes d’aigua en moviment, per això va cridar tant l’atenció i fou esmentada per diversos autors. Malgrat que en tots els casos de forma molt tardana, a partir del segle XII, quan Russafa ja és clarament una alqueria. Així, per exemple, al-Hijari (s. XII) parlant de València va dir que “té el mar a prop i terra ampla; a on ixes pels seues voltants no trobes més que llocs de diversió i esbarjo, i entre els més bells i cèlebres hi ha la Russafa i l’almúnia d’Ibn Abi Amir” (això és, la d’Abd al-Aziz).

117

Mercat DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

I per últim al-Xaqundí (c. 1195-1231/2), parlant també de València, diu que “la seua Russafa és un dels més bells llocs d’esbarjo de la terra”.

Al-Russafi , LA RUSSAFA DE VALENCIA ¡No hi ha llar com la Russafa! Pluges primaverals li donen els nuvols. L ́enyor per ella i pels meus me fan sofrir com al poeta de Mossul Per descomptat, com podeu veure, no podem saber l’aspecte real que poguera tindre aquest jardí. Cal dir que, normalment, les descripcions paisatgístiques de les cròniques i les poesies àrabs solen enganyar, ja que quan de vegades ha estat localitzada arqueològicament alguna zona descrita no era per a tant. La poesia àrab tendeix a magnificar allò que no és corrent,

118

per poc que siga, ja que segueix els estereotips del desert, on qualsevol oasi és digne d’admiració en mig de la buidor d’arena. És el cas, per exemple, de la zona dels càrmens d’Aynadamar, a Granada, que són sumptuosament descrits per les fonts escrites i en realitats són parcel·les molt menudes amb construccions molt minses. Per últim, cal esmentar al-Himyarí (s. XIII-d.1325), qui després de parlar de la Russafa de Damasc, de la de Bagdad i de la de Còrdova, diu que “hi ha una altra Russafa a València, entre la ciutat i la mar. Es creu que es d’ací el poeta al-Rusafí, panegirista d’Abd al-Mu’min ibn Alí”. I, en efecte, a la Russafa valenciana va nàixer Abu Abd Al·lah Muhammad ibn Galib al-Rusafí, a mitjans segle XII, però prompte va emigrar a Màlaga, on va viure la major part de la seua vida i va morir en 1177. Va ser poeta de la cort del califa al-Mu’min, va participar activament de les tertúlies literàries de Màlaga i Granada, i està considerat el millor poeta d’origen valencià al període almohade.

DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer Finalment, només resta dir, que les cites dels darreres paràgrafs estan agafades d’obres escrites en àrab, com és obvi, i que s’han emprat les traduccions al valencià d’Ana Labarta, Carmen Barceló i Josefina Veglison, València àrab en prosa i en vers, Publicacions de la Universitat de València, València, 2011.

1238, la conquesta cristiana

El pla de Russafa va constituir una de les posicions claus per a la presa de València, com ho demostra el fet que Álvar Fáñez acampara amb els seus seguidors en ell, quan va acompanyar el destronat al- Qadir de Toledo cap a València l’any 1085, o posteriorment les tropes de Jaume I en 1238, que van assetjar la ciutat des d’aquest punt. Consta que en aquest lloc va residir el rei durant la campanya, i es va celebrar la capitulació de la ciutat entre Zayyan ibn Mardanish i Jaume I.

1811, municipi independent

Fotografia de la ciutat de València al fons en el segle XIX (la plaça de Bous i la primitiva Estació del Nord al davant) feta des del campanar de l’església de San Valer, a Russafa, en la que encara es veuen els camps emplaçats entre Russafa i la ciutat, abans de la construcció de l’Eixample, el camí de Russafa, i algunes cases del poble. Després de la conquesta cristiana, els jardins van ser transformats en terres de labor, i les edificacions musulmanes transformades en alqueries, ocupades pels conqueridors o els seus vassalls. El posterior eixamplament de la muralla de la ciutat de València, efectuat al segle XIV, va deixar extramurs aquest nucli rural, que no va perdre el seu caràcter agrícola malgrat quedar convertit en raval. A les proximitats de la porta de Russafa de la ciutat de València es va construir, cap al 1860, la Plaça de Bous de València i cinc anys després de la seua construcció es van enderrocar les muralles, la qual cosa suposaria el desbordament de la ciutat en direcció sud.

Mercat

Russafa va constituir un municipi independent des de 1811 fins a 1877, quan va passar a formar part de l’Ajuntament de València juntament amb tot el seu territori, que comprenia la pràctica totalitat dels actuals districtes d’Eixample, Quatre Carreres i Poblats del Sud.

1870, abans d’unir-se a València

L’any 1860 comptava amb 13.013 habitants. Abans d’unir-se a la ciutat de València, estava composta per alqueries i jardins limítrofs amb l’entrada sud de la ciutat emmurallada.

LA TERRA DEL GANXO Durant molt temps es va conèixer com la terra del ganxo, perquè molts dels seus habitants van treballar en la recollida dels troncs de fusta que arribaven a València provinents dels Serrans a través del riu Túria, per a això utilitzaven ganxos. Actualment, aquesta denominació encara està palesa en molts dels noms de comerços i casals fallers del barri. Per a altres, El barri de Russafa és popularment conegut com;la terra del gancho, pel fet que l’Albufera arribava fins al seu entorn de través dels seus canals. Per a subjectar les embarcacions utilitzaven uns ganxos situats en l’extrem de les perxes, la perxa necessària per a navegar. Existixen també altres creences origen d’esta denominació, però menys infundades; com que és degut a la simpatia i familiaritat dels russafenyos. Sense descartar la que se cita degut l’interés que es tenia a aconseguir al Santíssim Crist del Grau quan arribava pel mar fins a la desembocadura del va riu Túria, i els hortolans de Russafa intentaven rescatar-lo per a la seua parròquia utilitzant els ganxos. També és conegut el popular barri pel del Contrast, a causa de l’existència en la zona d’unes quantes cases especialitzades a contrastar l’or.

119

Mercat DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

1957, la construcció del mercat El mercat va ser projectat per Julio Bellot Senet, segons acord de l’Ajuntament de 1954 i iniciades les obres a finalitats de maig de 1957. Es troba situat en el nucli de la barriada de Russafa, davant de l’església barroca de Sant Valero i Sant Vicent Màrtir. El mercat va ser traçat sobre un solar rectangular de 4.780 metres quadrats. La planta està dividida en tres parts principals: l’edifici d’Administració, en forma de torrassa adossada, la peixateria i el mercat pròpiament dit. L’espai interior, dedicat a mercat de varis, és de 60 per 55 metres i una altura de 16 metres. La peixateria, situada en lloc adjacent, a l’angle de la dreta, en comunicació directa amb el local anterior i amb els carrers adjacents, té unes dimensions de 21 per 24 metres. Formalment segueix la tipologia de l’edifici de Mercat a València, cobert però no totalment tancat, amb elements de gelosia que serveixen de protecció per a pluja i vent. Ací el llenguatge és eclèctic, resultat de la utilització d’uns determinats elements en la construcció que tenen un origen funcional i una expressió no autònoma sinó identificada amb aquella funció (el binomi forma-funció segueix una relació de casualitat massa directa: una vegada emplenada la funció no existeix recerca en l’elaborat formal). És de destacar l’articulació de les diferents activitats (oficines, venda, exposició) a l’interior de l’edifici i la seua expressió diferenciada a l’exterior. També la extraversió del mercat que trau els llocs de venda a l’exterior i anima l’escena urbana, li dóna un aspecte de mercat a l’aire lliure, l’enfilada del qual amb l’estructura urbana del barri -carrers estrets i irregulars- és evident i evoca la tradició dels socs que està en els orígens culturals del mercat.

EL MERCAT EN L’ACTUALITAT És un dels barris més característics de la ciutat de València, un gresol cultural i artístic on conviu el veïnat que ha

120

vist evolucionar el barri, amb joves que s’estan mudant. Es perfila com a nova zona de moda de València pels artistes i la multitud de bars, cafès i restaurants moderns que estan obrint les seues portes en aquest enclavament tan peculiar. Així doncs, aquest singular mercat llueix espectacular amb les seues façanes pintades de colors, un impacte visual que continua en el seu interior gràcies als més de 600 llocs de venda, al constant anar i venir de clients, a la infinitat d’aromes, a la qualitat de productes, que fan de la compra diària un agradable tasca. A més a més, moltes de les parades disposen de servei a domicili i el mercat té, també, aparcament, per facilitar les compres als seus clients.

ACTIVITATS CELEBRADES AL MERCAT DE RUSSAFA

BONIC/A FEST Un dels baluards gastronòmics, culturals i artístics de la ciutat són els seus mercats municipals, racons repartits per cada carrer que respiren tradició i qualitat a parts iguals. Per a posar en valor la seua labor naix el Bonic/a Fest que va celebrar la seua segona edició dissabte 16 de setembre. La nit del 16 de setembre es va poder gaudir d’un passeig diferent pels mercats municipals que formaren part del Bonic/a Fest a València. Aquesta iniciativa va tindre com objectiu acostar la ciutadania i visitants de València la cultura del mercat. Es van organitzar activitats gastronòmiques que van posar en valor la gastronomia de València. A més a més, la vetllada va estar amenitzada amb música en directe tota la nit i diverses exhibicions i activitats.

Sens dubte, una manera diferent d’eixir a València.

DE RUSSAFA Per Maria del Carmen Ibáñez i Ferrer

ALIMENTA’T DEL MERCAT El mercat de Russafa està immers en un projecte educatiu per a xiquets i xiquetes dels centres escolars pròxims al centre. El projecte s’anomena Alimenta’t del mercat i té com a objectiu donar a conèixer el mercat, conèixer els aliments frescs i de temporada que es venen, promoció d’una alimentació saludable i potenciar uns bons hàbits alimentaris.

Mercat

FIRA SOSTENIBLE PROJECTE MERCAT DE RUSSAFA L’Ajuntament de València ha elegit el Mercat de Russafa per instaurar un servici de venda a domicili sostenible. Ha sigut seleccionat entre tots els mercats i li han concedit una subvenció per començar el projecte.

121

MERCAVALÈNCIA EL MAJOR CENTRE AGROALIMENTARI DE LA COMUNITAT VALENCIANA Per Ángeles Hernández

urant la primera meitat del segle passat, les ciutats creixien cada vegada més. Més persones, més vehicles, més boques per alimentar. Els productes entren en les ciutats en grans transports fins a arribar al Mercat d’Abastos. Des d’allí, els comerciants els distribuïen per tota la ciutat. Però va arribar un moment que tot eixe volum de vehicles que transitaven la nit per la ciutat van començar a convertir-se en un problema. Per esta raó, a la fi dels seixanta es creà en tot el país la xarxa de Mercas. En cada ciutat se cerca un lloc proper, accessible, però fora de la urbs per a instal·lar els Mercats d’Abastos. Es crea Mercavalència, participada en un 51% per l’Ajuntament de València i en un 49% per Mercasa, empresa pública nacional que posseeix part de tots els mercas. A València, es trià un lloc entre la carrera d’En Corts i Castellar, un lloc que era horta periurbana. El primer mercat a traslladar-se és el mercat del peix que, fins a eixe moment, ocupava els baixos del Mercat Central. Després, el Mercat d’Abastos de fruites i verdures i l’escorxador que es trobava en el passeig de la Petxina. L’escorxador de serveis actual, un dels més grans i moderns d’Europa, compta amb diverses certificacions de qualitat i benestar animal, així com amb la certificació d’escorxador ecològic. Però hi havia una altra necessitat. Per tradició, des dels temps de la Taifa de Balansiya, els agricultors tenien dret a vendre els seus productes directament als comerciants, sense

122

intermediaris. Este dret va ser reconegut per Jaime I i perpetuat malgrat l’abolició dels furs. Així, cada dia, els agricultors de l’horta de València acudien primer a la plaça de l’Herba i, més tard, a la plaça del Mercat a vendre els seus productes. El magistrat que regia el comerç, el Muhtasib, els col·locava en perfecta formació un a continuació de l’altre per a formar una tira de productes. Els agricultors deien col·loquialment “vaig a la tira” per a indicar que acudien al seu lloc en el mercat, on venien els seus productes per peces que comptaven meticulosament. Este costum es va perpetuar en el temps i fins i tot Luís Vives va assegurar en els seus Diàlegs “quin mercat tan gran, quin bon ordre i distribució de mercarderia!”. En traslladar el mercat d’Abastos a Mercavalència, estos agricultors que, en eixe moment es col·locaven en la porta, van ser situats en una nau feta per a ells de sis mil metres quadrats. La nau és coneguda com La Tira de Comptar i rep el nom d’eixe ancestral dret dels agricultors. En ella, cada nit, centenars d’agricultors de l’horta que envolta la ciutat se segueixen col·locant en perfecta formació en uns quadres grocs marcats en el terra per a, com feien els seus avantpassats, vendre els seus productes recentment collits. Més tard, en els anys vuitanta, es construeix Mercaflor, el mercat de les flors. El seu referent, encara que més informal que el mercat del peix o el de abastos, eren els llocs de flors que se situaven en el subsòl de la plaça de l’Ajuntament.

EL MAJOR CENTRE AGROALIMENTARI Per Ángeles Hernández Era una plaça subterrània envoltada de columnes en la qual els floristes acudien a vendre al públic. Mercaflor és un mercat de majoristes i productors per a floristes i decoradors. L’oferta de Mercavalència es completa amb terrenys per a naus industrials, locals comercials, bars, cafeteries, gasolinera, grans superfícies comercials i més de dues-centes empreses que ocupen un total de mig milió de metres quadrats. Es tracta, per tant, del major centre agroalimentari de la Comunitat Valenciana. La seua finalitat és garantir el proveïment alimentari de la ciutat. Cada nit a les seues instal·lacions acudeixen a comprar els comerciants dels mercats municipals i les tendes de barri pel que tots els productes frescos arriben en menys de 12 hores a tots els racons de la ciutat. En 2017, València s’ha convertit en la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, centenars d’alcaldes de tot el món que van subscriure el Pacte de Milà es van donar cita per a intercanviar models i processos alimentaris. El sistema de distri-

Mercavalencia

bució de Mercavalència (mercats majoristes i Tira de Comptar) i la xarxa de mercats municipals de València es va descobrir com el procés més ràpid, senzill, sostenible, equitatiu i eficaç per a garantir a la població d’una ciutat gran una alimentació sana basada en producte de temporada i proximitat. En l’actualitat, els reptes de Mercavalència són convertir-se en referent agroalimentari, garantir la distribució alimentària del futur i, com a empresa dels habitants de València, conservar i difondre eixe sistema, fer arribar a la població el privilegi que suposa tindre tan a prop l’horta i tan accessibles els seus fruits. Campanyes com Mercapolitan, #HortAttack o Aphorta, la col·laboració amb més de quaranta entitats públiques i privades, el suport als mercats municipals en esdeveniments com el Bonica Fest, la promoció d’hàbits de vida saludables, les campanyes dirigides a la infància i la participació activa de l’empresa en tots els fòrums relacionats amb l’alimentació van encaminats a acostar a la població un sistema que ha de fer seu i perpetuar.

123

124

DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

Cròniques

CRÒNIQUES DEL MERCAT VELL Per Josep Antich i Brocal

omençava la dècada dels anys setanta i, un bon dia, sense comptar amb l’opinió veïnal, les “jerarquies” del moment derrocaren a pla i alça el mercat de Silla, un edifici representatiu de l’arquitectura modernista del ferro, i el punt d’encontre amb més concurrència del poble. La justificació era que impedia el trànsit de vehicles i l’accés al parc, que no reunia les condicions higièniques necessàries i que resultava insuficient per al creixement que experimentava la població. Potser foren certes totes aquestes deficiències, però també és veritat que, al rerefons, es planejava el negoci urbanístic del nou emplaçament: el 1975 s’edificava un mercat arraconat, amb dues plantes i sense cap identitat arquitectònica ni artística que, amb el temps, s’ha demostrat que és encara més inadequat que l’anterior.

125

Cròniques DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

Des de que sa posat de moda el ram de la construcció llevaren el marcat vell pa acostar-lo a l’estació. Perquè havien bons terrenos i de bona qualitat, els dirigents del poble se varen aprofitar que veneren el terreno pa poder-se ells obrar, i com eren tan listos deixaren el mercat com una caixa de mistos.

i finalment resultava necessari disposar d’un edifici més modern, almenys s’hauria pogut salvar l’estructura fèrria, bé traslladant-la de lloc o bé eliminant les parets laterals i deixant diàfan el seu interior, una solució semblant a la qual vegem al mercat de Colon de València, però no es varen molestar a aportar noves idees ni a recuperar el projecte de remodelació que havia encomanat l’anterior alcalde Vicente Lluesa. Tot allò molestava perquè hi havia diners a guanyar bastint torres de pisos a l’entorn del nou mercat, per això fou derrocat sense més contemplacions i, com a conseqüència, també va desaparèixer “l’Hort de Tonet” i l’alqueria construïda amb l’arribada del ferrocarril el 1852. Així opinava l’inoblidable Fernando Zaragozà Aguado, el Rull (1915-1993) en un dels seus poemes carregats d’ironia i de grans veritats: (transcripció literal)

126

L’escuradeta en 1916 Hui, des de la perspectiva del temps i el remordiment per la passivitat amb què fou acceptada aquesta malifeta, ens hem de conformar amb unes poques fotografies de l’exterior, més circumstancials que tècniques, ja que, el desinterés per

DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

l’art i la història fou tan evident, que no varen tindre la precaució de fer un mínim reportatge amb els curiosos detalls de l’estructura: capitells, arcades, enreixats, ornamentació, etc. Tots els testimonis varen sucumbir a la picota i al ferroveller, menys un tram de la reixa perimetral que m’asseguren que va acabar protegint el xalet d’un significat membre de “la cassola”. Va desaparéixer l’edifici de la mateixa manera irracional amb què havien desaparegut la font de la Plaça i la font de la Bàscula (i, posteriorment, l’Estacioneta), però la memòria no se’n resigna a oblidar aquell lloc per on tots hem passat a cavall de l’adolescència, de la rutina o de la mà de la nostra mare quan érem infants. Aleshores, tothom anava al mercat dijous i dissabte: homes, dones, joves o xiquets, per a prosseguir un costum ancestral que no podia decaure. Al seu ombriu, s’havia celebrat la fira de ramat cavallar que concentrava tots els tractants de la contornada i l’escampada de l’escuradeta oferia tota mena de cànters, poals i atifells de cuina.

Vista des de l’Hort de la Baronessa (actual Parc)

Cròniques

Tots els de la meua generació, en aquells matins de diumenge amb roba neta i desdejuni de xocolata, anàvem a jugar al Parc de l’Estació, al costat del mercat, on suposàvem que a l’eixida de missa acudirien les amigues. Moguts pel desfici, ens xopàvem en la font de manilla, tiràvem pedres a la uralita del sostre, botàvem la sèquia de la Rambleta fugint del guarda, l’inoblidable tio Romanones, convertit en l’autoritat suprema que ningú no qüestionava, ja que amb una vara, un gos i el ranquejant d’una cama, li sobrava energia per mantenir-nos a ratlla i cuidar els rosers que lluïen esplendorosament. Entre setmana, al capvespre esperàvem ansiosos l’eixida de les xiques davant el col·legi de les monges, mentre als barracons de la fira sonaven les cançons americanes de moda, com aquell Only you que mai han pogut superar. Varem tindre l’oportunitat d’assaborir el típic encís que oferien els matins de mercat, cruïlla d’ocis i costums, lloc obligat i necessari on les nostres mares xafardejaven amb l’amiga o la veïna. Una dialèctica quotidiana, necessària d’una època sense massa pretensions, en la qual, la subsistència era la sola aspi-

127

Cròniques DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

ració permesa. Mentrestant, les cistelles buides s’omplien de tot un carregament de provisions adquirides després de l’acostumada oratòria amb els venedors, acompanyada de l’improcedent manucleig de tots els productes exposats a la venda, tan sols pel plaer del tacte i la tafaneria. Recordem Paco Agustí el Manano, en competència amb una eixerida pescatera del Cabanyal; a la tia Malagara venedora de raïm, a Salvador Pèsol amb les verdures, els germans “Patos” carnissers, Palmira la Farruca, Felipe el Cigronero, la tia Rogeta... l’allero, el castanyer encenent la braserada, la tia Joaquina “la dels panquemaos”, el llanterner estanyant lleteres i llibrells... i, sobretot, una paradeta que esvaïa l’aroma de creïlles fregides en una gran caldera d’oli fumejant. Bosses roges, bosses blaves i bosses grogues empresonades en un cistell

128

Plaça del Mercat Rosita “la de Jaimito” i Paqui “la Melenga” a les voladores de la fira

DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

Cròniques de vímet que despertava fam i desig. Encara recordem la font rodona de quatre aixetes que hi havia enmig, la sentor de les deixalles del peix abandonat a les mosques i a la sèquia que travessava les entranyes del recinte... Olor de fruites fresques i a terra mullada, olor a gent... olor a poble, olor a tradició ancestral. El murmuri que s’escapava de les paradetes es barrejava, de vegades, amb el grinyol expectant de les rodes d’un tramvia que lliscava per davant de la façana del mercat. Era el número 20, que enllaçava l’estació de Silla amb la plaça de Sant Agustí de València, un altre element que contribuïa a conferir singularitat a l’entorn; al costat del Xalet, un edifici de 1909 amb doble escalinata exterior, parets emblanquinades i testos grans rematant l’enreixat, una imatge que tampoc oblidem per la seua originalitat constructiva i el nucli familiar que l’habitava.

Palmira i el seu germà “el Farruco” a la taula de carn. A més de ser una àgora d’encontre veïnal i motiu d’innumerables anècdotes i records, també caldria parlar del mercat vell com a element arquitectònic. Sortosament, tenim a l’abast un document excepcional que ens ajudarà a conéixer a fons els tràmits d’aquella edificació i el context polític tan enrevessat en què es va desenvolupar.

Any 1953. Venedors del mercat: la mare dels “Bartolos”, la tia Malagara, Joaquina la dels panquemaos i Salvador Machancoses, Pèsol.

El 25 d’abril de l’any 1907, l’Ajuntament aprova per unanimitat la construcció d’un mercat en uns terrenys de la seua propietat a l’anomenat passeig de la Independència. El projecte fou encarregat a Lluís Ferreres, arquitecte de València, que el va presentar tres mesos després. Un document justifica l’admissió a tràmit pel Govern Civil i l’aprovació dos anys més tard, el 18/05/1909, data que li dóna llum verda a la Corporació per a seguir en els tràmits pertinents. L’estudi tècnic té una primera part d’introducció on se’n parla dels plantejaments i la

129

Cròniques DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

necessitat d’aquest mercat municipal, així com també de les causes que el forcen. Per tindre un exemple dels arguments, podem transcriure un tros que diu: Esta

necesidad es tanto más sensible en la cercana población de Silla, en donde la plaza en que actualmente se verifica, sin ser de gran capacidad, viene formando parte de la travesía de la carretera de Valencia a Alicante, que, bien de segundo orden en cuanto a su clasificación, es de excesivo tránsito y por la que constantemente circulan gran cantidad de carros y caballerías.

El pla d’execució d’obres va ser reflectit en quatre fulls signats per l’arquitecte en un plec de condicions; hi són quatre capítols i cinquanta-un articles, que van exposant les obligacions a què es compromet el futur contractista. Anem a veure’n un d’ells: Art.45. El plazo para la ejecución y completa terminación de las obras será el de nueve meses, contados desde el día que se notifique al contratista la adjudicación del remate. El pressupost és relatiu al pes i les dimensions del material: el ferro de foneria, el forjat de les jàsseres, portes, reixes i marcs, excavació i pavimentació, pedra de cantera,

130

rajoles o fusta, fins a les persianes i els elements decoratius. Aquestes mesures són detallades amb tota mena d’especificació de les peces necessàries i els preus corresponents. Vegem uns exemples: Art. 2 Material de construcción Metro cúbico de excavación................................... 0’50 pesetas Metro cúbico de mortero......................................... 2’75 pesetas Metro cuadrado de adoquines a pie de obra........... 4’75 pesetas Mano de obra, colocar metro cuadrado de adoquines....................0’25 pesetas Art.4 Hierro Kilogramo de hierro fundido en columnas............... 0’35 pesetas Kilogramo de hierro labrado en columnas............... 0’60 pesetas Metro cuadrado de plancha ondulada, cumbrera.... 5’50 pesetas Metro lineal de verja a pie de obra............................ 25’ pesetas Juego de dos puertas para las verjas..................... 463’ pesetas Etc, etc.

El mercat va costar quaranta-dos mil huit-centes catorze pessetes amb cinquanta cèntims. L’expedient fou iniciat el 31 de gener de 1907 i va concloure el 27 de desembre de 1913, data en què van rebre les obres definitivament. Sis anys, però, va tardar tot el procés de construcció, barrejat de peripècies on hi hagueren desavinences polítiques i econòmiques reflectides en les impugnacions i entrebancs que li van posar al desenvolupament de l’obra. Ho concretaré d’una forma tan breu com puga: Comença amb una providència de l’alcalde d’aleshores, Vicent Rostoll Esteve, on demana les certificacions al secretari general, Antonio Soler Pourtan, el qual designa els regidors que anaven a composar la Comissió de Mercats, encarregant-los el corresponent dictamen per arreplegar la idea i emetre un informe de les possibilitats econòmiques. L’esmentat dictamen reconeix la impossibilitat de la hisenda local per a fer-li front a

Per Josep Antich Brocal

Cròniques DEL MERCAT VELL

un projecte d’eixa envergadura. Dóna la solució de fer el pagament en quatre anys, a raó de huit-mil pessetes anuals, única quantitat que el pressupost ordinari pot permetre’s. Cal dir que es manifesta contrari a la imposició de contribucions especials o d’altres pagaments que pertocaren al veïnat. Signen el dictamen Simeón Zaragoza Miralles, Francisco Martínez Zaragoza i Francisco Serra Valero, aleshores regidors. És aprovat el document i, com hem dit abans, en abril s’encarrega el projecte que, una vegada rebut, passa a mans de la Comissió de Policia Urbana i Rural. Abans de convocar la subhasta, aquesta Comissió emet un plec de condicions econòmiques on es parla del depòsit de fiança, garantia de les obres, etcètera. El pago de la cantidad por la que se ejecutan las obras se hará en cinco anualidades una vez terminadas las mismas, a razón, cada una de ellas de lo que corresponda a la quinta parte de la cantidad por que se rematen las obras. Se expedirán certificaciones por el señor arquitecto, cuyas cantidades se consignaran en el Presupuesto Ordinario de este Ayuntamiento para los años 1908, 1909, 1910, 1911 y 1912. Per fi, en la sessió plenària de la Junta Municipal de 31 de juliol és aprovada per unanimitat tota la documentació; aleshores, el projecte, pressupost, dictàmens i d’altres compromisos s’envien a la Comissió Provincial. Dos anys li va costar a l’arquitecte del Govern Civil informar favorablement. Així, el 18 de maig de 1909 aquest organisme li demana a l’alcalde (ara, Josep Mulet Valero) que publique al “Bolletí Oficial de la Província” el corresponent edicte i obriga un termini de quinze dies d’informació pública (BOP núm. 130, 17/06/1909). Però aleshores apareix el primer entropessó: una reclamació presentada dintre del termini reglamentari a càrrec d’Eduardo Lázaro Zaragoza. La resposta és contundent: La Corporación, teniendo en cuenta que la reclamación presentada obedece más al propósito de molestar que al de ejercitar un derecho, dado el lenguaje poco correcto y además improcedente, la desestima por unanimidad.

131

Cròniques DEL MERCAT VELL Per Josep Antich Brocal

La subhasta fou publicada dues vegades al “Bolletí Oficial de la Província”, al temps que Silla tornava a canviar altra vegada d’alcalde. Aleshores li tocava a Vicent Sanchis Garcia. Encara estem a juliol de 1909. L’acte s’anuncia al saló de sessions de la Casa Capitular, a les 10 del matí de 28 de juliol, on es requereix la presencia del notari Tomás Català Serra perquè prenga acta de la subhasta. També hi ha una delegació de l’Alcaldia en el regidor Pedro Lamberto Segarra per a exercir la presidència de la Comissió. Les obres s’adjudicaren a Gaspar Pérez Pons, de València, per la quantitat de 42.800 pessetes. Però ¡AH! el mateix regidor que presideix la subhasta presenta un escrit de protesta amb un altre membre del consistori. Aquesta impugnació clarament política obliga a una resolució plenària que no té mes remei que anul·lar tot el procés, ja que es posa de manifest un defecte de forma i altres irregularitats en la tramitació de l’expedient. Votaren a favor de l’anul·lació sis regidors; dos i l’alcalde en contra; més dues abstencions de Pedro Lamberto i Vicente Arévalo, que no pogueren votar per ser els signants de l’escrit de protesta. Com s’explica el canvi d’opinió? Tres mesos després es torna a convocar una subhasta pública que ha de ser desconvocada pel fet de no tindre consignació en el pressupost ordinari per a les obres del mercat i, aleshores, no es donen les condicions necessàries. Queda així doncs, un any més paralitzat el projecte.

132

I entrem en 1911, quan torna a l’Alcaldia Vicent Rostoll Esteve, l’home que, quatre anys enrere, havia iniciat l’expedient. Tornen els tràmits i, una altra vegada més, el BOP núm. 149 de 24/06/1911, convoca subhasta d’obres. Es requereix al notari i als regidors Arévalo i Valero perquè acudisquen a l’acte. Solament hi ha un oferiment, el de Luís Soler Pelayo, de Picassent, que remata en 42.814 pessetes i deixa un 5 per 100 en depòsit. Però tot no s’acaba ací, ja que el regidor de l’oposició, Francisco Simó Carbonell, presenta un recurs de protesta: Porque teniendo orden preferente las obras púbicas con arreglo a los acuerdos tomados y proyectos aprobados, existe el de construir un cementerio público, que es de más utilidad, teniendo en cuenta la sanidad municipal y mucho más en la actual situación, ya que tenemos el cólera en Italia, o sea a la puerta de nuestra casa. En sessió plenària del 4 d’agost es considera improcedent el recurs i, per tant, és aprovada definitivament l’adjudicació d’obres amb els vots en contra de dos regidors. I un

Per Josep Antich Brocal

Cròniques DEL MERCAT VELL

mateix, ho denuncia al governador civil. Aquest incident de força major torna a paralitzar-ho tot i sense saber ni qui ni com, el denunciant retira el recurs, en data de gener de 1912. Ara sí... Una colla d’homes forasters comencen a treballar al costat de la Rambleta. Tot anava endavant: fonaments, parets i pilars feien l’expectació de tot un poble. Però, sempre apareix una tecla per tocar en aquesta dilatada història. El contractista presenta un escrit (23/X/1912) en el qual demana una pròrroga de sis mesos, degudament justificada: El material de hierro lo encontraré oportunamente con la empresa de fundición George H Bartle, de Valencia, pero los pedidos quedan anulados hasta que se solucionen las huelgas de los mineros ingleses y los metalúrgicos de Vizcaya.

altre però... el 14 del mateix mes el veí Ricardo Llácer Dalmau presenta un escrit de recurs contra l’aprovació definitiva de les obres, argumentant defectes de forma en la contractació; tan-

La Corporació acorda per unanimitat concedir la pròrroga que se li demana, ja que no hi havia un altre remei. La resta fou rebre definitivament les obres el 27 de desembre de 1913 per l’alcalde Pedro Lamberto Segarra, un dels membres que abans s’havia destacat en fer oposició. Coses de la política.

133

22 134

VALÈNCIA A L’AVANTGUARDA DE LA CUINA

135

LA CUINA VALENCIANA I LA SEUA EVOLUCIÓ Per Pedro G. Mocholí

ecar de xovinisme, els valencians podem dir, fins i tot cridar als quatre vents, que en les nostres senyes d’identitat gastronòmiques hi ha el plat més popular en la història de la gastronomia: la paella. Bé, segur segur que la paella que menjaven els nostres ancestres era un plat diferent del que mengem ara, però en essència devia tindre més similituds que diferències. I si aprofundim una mica, veurem que la paella està íntimament lligada a la nostra història. Els àrabs van ser els que van portar el cultiu de l’arròs, i va ser tal l’expansió que hi hagué, que quan Jaume I conquistà la ciutat, va dictar un edicte en el qual limitava les plantacions d’arròs al que hui coneixem com el parc natural de l’Albufera. Els camps d’arròs arribaven als límits de la ciutat, amb el considerable risc d’infeccions que comportaven les aigües estancades. Si poguera ser, m’agradaria transportar-me a aquella època, i provar in situ aquelles paelles.

136

I LA SEUA EVOLUCIÓ Per Pedro G. Mocholí

Un altre acte de gran rellevància a escala històrica va ser el descobriment d’Amèrica. Quan hi pensem, sempre ens ve al cap l’or, la plata que vam portar d’allí i que a penes va pal·liar la gana al nostre país, i solament va servir perquè uns quants s’enriquiren, a part dels tresors que van anar a parar al fons del mar, després dels atacs dels pirates, encoratjats per la Pèrfida Albió, Anglaterra. Però van haver-hi uns tresors que no van enriquir a ningú, però sí que va suposar la primera gran revolució gastronòmica que va viure la humanitat, i no va ser altra que tots aquells productes que els colonitzadors van descobrir al Nou Món. La pataca, la tomaca, el pimentó i el xocolate com a primeres opcions, i totes les fruites exòtiques que hi van trobar, i la aclimatació magnífica que van tindre al nostre sòl, perquè si

La cuina valenciana

no haguera sigut així, no podríem haver-los conreat ací. Podríem parlar de les fams que va contindre la pataca, o del roig passió i saborós que transmeten les tomaques i els pimentons als nostres guisats, o com d’abellidor i reconfortador és una tassa de xocolate calent a l’hivern per a desdejunar. Doncs tot això va ser gràcies al descobriment de les noves terres, que si bé van omplir les arques d’uns pocs d’or i plata, això va ser un nimietat, si ho comparem amb tota l’aportació de productes, gèneres o matèries primeres que van descobrir, i que cinc-cents anys després, no solament són utilitzats, sinó que sense els quals no podríem parlar de la cuina actual. És indubtable que els valencians, gràcies a la nostra climatologia i el nostre sòl vam ser una de les regions més be-

137

La cuina valenciana I LA SEUA EVOLUCIÓ Per Pedro G. Mocholí

neficiades, i gràcies a això, la nostra gastronomia de base es va enriquir considerablement. I va ser la paella una de les més beneficiades gràcies a la unió de la tomaca i el pimentó i la creació del sofregit tan característic que aporta tant de sabor a l’arròs. I així, amb la paella com el major estendard de la nostra gastronomia hem anat vivint, i ha arribat fins als nostres temps, i continua sent, no la nostra senya més important, sinó la responsable de l’aparició de molts plats, derivats de la paella, en els quals el més important ha sigut saber donar sabor a l’arròs, cosa que ningú havia sigut capaç de fer mai. Els anys han anat passant, i a principi del segle passat, els restaurants eren una rara avis a la nostra ciutat, i solament als hotels podies trobar una oferta culinària amb certa distinció. Per a qui no podia accedir-hi, hi havia sempre una recorreguda opció que eren les cases de menjars, la qual cosa va ser l’embrió de futurs restaurants. Van ser les dècades dels anys cinquanta i seixanta amb la nova figura del turista quan els restaurants van aparéixer. I va ser la platja de la Malva-rosa qui va veure com antics berenadors es van reconvertir en restaurants que van captar l’atenció de gent del món de l’espectacle, la faràndula o les arts i van

138

crear la primera opció de restaurants representatius de la ciutat. La Marcelina, Las tres cepas, La Pepica o La Rosa van ser alguns d’aquells establiments que oferien cuina i plats molt típics de la platja i de l’època. Clòtxines al vapor (en temporada), calamars a la romana (arrebossats), sépia a la planxa, sardines fregides. Excepcional trobàvem la mariscada de la casa o l’extra; plats propis de la societat que ja eixia del tercer pla de desenvolupament i podia pegar-se un homenatge de tant en tant. No oblidem que eixir a un restaurant en la dècada dels cinquanta i seixanta era una cosa exclusivista i excepcional. És a la fi dels seixanta i tota la dècada dels setanta quan apareix el primer gran restaurant valencià, i no va ser altre que Los Viveros. Va marcar tota una època, i van ser molts els empresaris valencians que en les seues taules van parlar o van tancar negocis. Per les cuines i salons van passar cuiners i caps de sala que en acabant van obrir locals propis. Un dels exemples més prestigiosos n’és Óscar Torrijos, que anys després va obrir el seu local propi i qui, anys després d’obrir, va aconseguir l’estrela Michelin, un dels primers restaurants de la ciutat a tindre el famós asterisc. A més del seu prestigiós restaurant, en els seus salons es van fer les bodes, les comunions o els batejos més sonats.

Quan tancà es va acabar una època, i van aparéixer

I LA SEUA EVOLUCIÓ Per Pedro G. Mocholí

La cuina valenciana nous locals com va ser La Hacienda o Dt. Cuina. Els huitanta va ser una era nova en la restauració valenciana, en la qual hi havia inquietuds noves, i que en molts casos venien influïdes per restaurants de Madrid o Barcelona.

Durant els primers anys, els millors cuiners espanyols del moment hi imparteixen classes, creen una gran expectació entre els nous cuiners valencians, cosa que, sens dubte, va ser el germen del futur de la cuina valenciana.

A la fi de la dècada irromp amb força una dona que gran caràcter i personalitat; Loles Salvador. Loles va eixir de Dt. Cuina, on era la responsable dels arrossos de la casa.

El moviment de la nova cuina valenciana el formaven cuiners de la talla de Quique Dacosta, Ricard Camarena, Vicente Patiño, Quique Barella, Enrique Medina o Manuel Alonso Fominaya. Cuiners que amb el pas de temps i a poc a poc s’han convertit en els nous referents de la nostra cuina.

Al cantó dels carrers del Comte Altea i Ciscar, va obrir junt amb algun dels seus fills un primer restaurant que va anomenar La Sucursal. Establiment que després va canviar a l’avinguda de Navarro Reverter, i que ha sigut l’emblema de la família Andrés Salvador des de llavors i fins ara, que després de passar per l’IVAM, el trobem a l’Edifici Veles e Vents. Amb Loles es va iniciar una primera revolució que va veure arribar a Tito Albacar, Bernd Knöller, Walter di Tomaso, i a encara incipient Raúl Aleixandre, que junt amb Mari (la mare), aconseguien per a Ca Sento una estrela Michelin a les acaballes del segle passat, en 1999.

La irrupció de la tercera via.

Les noves propostes han vingut de l’actualització de la cuina i els plats valencians que, sens dubte, han sigut font d’inspiració de moltes de les noves creacions que han aparegut en els darrers anys. La coses important de tot el que ens ha passat és que el futur està més que assegurat. Les noves generacions de cuiners tenen una gran informació i una millor formació, coneixen el sector, i estan molt preparats en tots els aspectes, sobretot en el de la rendibilitat del producte. No oblidem que al final, la restauració en tots els conceptes, s’ha de basar en els que genera una empresa, amb inputs i outputs, i sobretot amb els que puga generar beneficis.

A mitjan dècada dels noranta, irrompen amb força els CdT (Centres de Turisme), els quals inicien una important labor referent a formació, tant en sala, com en cuina.

139

24 140

LA CUINA LA GASTRONOMIA I ELS MERCATS Per Santi Hernandez

Per Santi Hernández

Terra de falleres i fallers, terra de flors, terra d’horta i tarongers, terra de cuiners i cuineres. València bull, i és que la gastronomia floreix a la capital del Túria... Una gastronomia d’arrels i de tradició. Una gastronomia cosmopolita on es conjuga la tècnica de la nova cuina i els sabers de la cuina tradicional. Cuina internacional, cuina tradicional, cuina de fusió, cuina casolana... Així és València hui en dia. Una ciutat que dorm als peus del Mediterrani, amb una influència culinària de tots els racons del món. Hui els nostres cuiners i les seues cuines parlen diferents idiomes. Com a bons cuiners, agafen eixa riquesa per plasmar-la als plats i, així, fer-nos volar amb els seus productes. Però val la pena que anem per parts, ja que els nexes d’unió entre uns i altres són molt evidents, encara que cadascú té la seua parcel·la o el seu àmbit de treball. Per una banda, podem trobar a Ricard Camarena i Quique Dacosta, els quals podríem considerar com als nostres ambaixadors de la nostra comunitat. Tots dos amb una gran trajectòria nacional i internacional, molt vinculats als productes de la terra i als mercats de la ciutat, els mercats del barri i els costums de les seues iaies. Records, olors i sabors que no poden oblidar i duen allà per on van. Però, per altra banda, tenim cuiners com Belén Rodrigo de La Salita, Rakel de Karak, Maria José de Lienzo, Alejandro del Toro, Vicente Patiño de Saiti, Bernd H. Knöller del Riff, Santi Prieto de Sents o Juan Exojo de Julio Verne, entre altres. Ells treballen diàriament per traure-li la màxima expressió a la seua cuina. Una cuina que està igualment arrelada a la tradició i als productes de les seues terres d’origen. Tots ells busquen als mercats el millor producte.

La Cuina LA GASTRONOMIA I ELS MERCATS

de La Sequieta, Alfonso de The Book, Luis de La Tòfona, Javier de Ginebre, i un llarg etcètera que podríem estar anomenant durant hores, són alguns d’ells. Però no penseu que açò s’acaba ací... Què en dieu dels bars i restaurants que conviuen als nostres barris de València? No ens en podem oblidar. Bars i restaurants amb anys de tradició familiar, amb menjars casolans i tapes que, des de ben xicotets, hem tastat i que no podem llevar-nos del cap. Qui no té un bar o un restaurant de tota la vida baix de casa? M’agradaria que cadascú pensara en eixe bar que recordem des de xicotets. La truita de creïlla, les braves, els morros, els calamars... La sang amb ceba, les sardines, l’all i pebre o el tan apreciat esmorzar dels valencians. Doncs bé, des dels primers cuiners fins als últims que he anomenat, tots ells acudeixen als mercats per comprar els productes que els hi ofereixen. Mercats de poble, mercats de barri, mercats de tota la vida. Els mercats estan vius i, a dia de hui, segueixen abastint famílies, bars i restaurants, independentment del tipus de cuina, del tipus de client o del país d’origen. Per tot això, m’atrevisc a dir que València bull gastronòmicament gràcies als mercats. Allà es on trobem els nostres cuiners i cuineres, mares, iaies... Allí podem trobar les arrels més profundes de la tradició, els nostres costums, la cultura i la gastronomia del nostre poble.

Però, darrere d’ells, podem trobar restaurants d’un cost no massa elevat però que ofereixen una cuina espectacular, esmerada i molt cuidada. En aquests restaurants, podem trobar una cuina moderna i tradicional a la vegada, una cuina treballada fins al punt de traure plats que ens lleven el sentit. Cuiners com Paquito de K-anròs, Silvia de la Pitanza, Sebastian Romero

141

TRADICIÓ I AVANTGUARDA VALÈNCIA COM A REFERENT GASTRONÒMIC Per Tania López

En els últims anys, sens dubte, València s’està convertint en tot un referent gastronòmic. I no només per una arrelada tradició culinària en la qual els principals protagonistes sempre han sigut productes procedents del cultiu i de l’horta valenciana, sinó també perquè un grup de cuiners emprenedors, i de prestigi, van començar a innovar i a convertir aquests productes tradicionals en elaboracions originals que han contribuït en el despertar de la cuina valenciana. Però, això sí, sense renunciar al sabor tan característic de la nostra terra! I és que igual que una ciutat mai no oblida la seua història i la seua cultura, això també s’extrapola a la gastronomia. D’aquesta manera, la cuina moderna es defineix amb un estil que, a través de les receptes clàssiques, es reinventa i utilitza noves tècniques de manipulació o de cocció, però respectant sempre la puresa dels sabors. Així, és lògic pensar que la nova cuina avantguardista no podria existir sense la cuina tradicional. Es complementen l’una a l’altra. I

142

justament d’aquest avanç gastronòmic hem sigut testimonis els valencians.

De la mà de prestigiosos xefs, València s’ha anat obrint camí en els mercats internacionals. I ja són moltes les propostes gastronòmiques que es coneixen, fins i tot, a l’altre costat del toll i que generen no solament un augment de l’exportació dels nostres productes, sinó també un augment de turistes en la regió valenciana que vénen a la nostra terra, a més de per a conéixer els nostres monuments, els nostres paisatges o les nostres platges, per a descobrir, no cal dir-ho, una gastronomia que, malgrat la innovació en la cuina, mai no ha perdut el seu senyal d’identitat. Tant és així, que no és d’estranyar que la província de València siga un dels llocs més demandats per a obrir nous restaurants. Cada any, segueixen aflorant nous restaurants, especialment en la costa, que ajuden a potenciar la imatge valenciana i la converteixen en una atracció per al turisme

que cerca l’alta gastronomia. No obstant això, aquests nous restaurants també conviuen amb les estrelles Michelín, com a Casa Manolo a Daimús, El Poblet de Quique Dacosta o Ricard Camarena Restaurant, que ja són els ambaixadors d’una cuina avantguardista, però que també fomenten els productes de proximitat i l’essència valenciana. Cal no oblidar que, en els últims anys, s’està treballant en la conscienciació sobre la importància de consumir en els xicotets i mitjans comerços, així com per a adquirir productes de proximitat que ajuden a mantenir l’horta valenciana, tan característica de la nostra terra. I és precisament aquest treball el que ha portat a convertir València en la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible 2017. Un reconeixement que ha portat una infinitat d’esdeveniments internacionals que han contribuït a donar a conéixer al món la cuina mediterrània, alhora que València s’ha posicionat, encara més, com una de les ciutats gastronòmiques de prestigi. Cada vegada més, la gastronomia s’ha alçat com un dels factors determinants per a l’elecció d’una destinació a l’hora de fer turisme. Una dada que no ha passat desapercebuda i que ha posat a treballar a l’Agència Valenciana de Turisme, als Consistoris i a altres entitats en l’organització d’esdeveniments gastronòmics de gran rellevància, com Gastrònoma en Fira València o el Festival Gastronòmic de Dénia DxNA, que, a més d’atraure a xefs i professionals del món de la cuina, també promocionen València per tot el món. La gastronomia forma part del que som, de la nostra cultura, i com a tal és important conservar les tradicions culinàries de cada zona, ja que són aquestes elaboracions les que ens representen. No obstant això, tampoc cal rebutjar la creativitat i l’avantguarda en la cuina, ja que, aquesta innovació que respecta els nostres productes i sabors, també és una finestra al món i, per descomptat, una cuina alternativa que no solament ha arribat per a quedar-se, sinó que juga un paper determinant en la promoció i difusió dels productes valencians.

143

26 1

[DESCONSTRUINT] K-ANRÒS Per Paquito

L’èxit, la matèria primera

Quan es cuina, el producte sol ser dels mercats de València; nosaltres formem part d’un moviment que s’anomena slow food, amb una ràtio de 100km a la redona i de producte local, ja que no tots els dies et pots desplaçar a un mercat o al Mercat Central des d’ací, Alcàsser... Alguns productes, més frescos i de temporada, els busques en temporades concretes i proveïdors concrets. El cuiner busca la comoditat de buscar-ho i que t’ho porten a casa. Un productor hortícola que et faça els productes que necessitem i volem.

144

La cuina oriental de Japó, Xina, Índia o Tailàndia són les cultures que fusionem en la nostra cuina tradicional però sense perdre les nostres arrels. Nosaltres podem cuinar una lloza, un dumplin, un din... Però ho farcim de pilota de putxero, busquem la fusió de la cuina tradicional en els plats moderns. Però no tot esta destinat a una cuina fusió... Al menú sense mans que hem fet aquest mes, estem fent un peix i amb all i pebre perquè hi ha plats que no pots prostituir-los, hi ha coses que s’han de fer de manera tradicional. Les coses han de tindre el seu sabor i el sabor ens el dóna el producte, que és on hem començat, ja que, quan més qualitat tinga, millor serà el seu sabor. Quan un fa un fumet, un caldo, un fondo de carn... Si el producte és bo, deixarà una millor base, a partir d’això eixirà un arròs de qualitat com els que nosaltres considerem que cuinem des d’ací. Cert és que en els arrossos encara no ens atrevim a fer coses tan arriscades perquè considerem que no s’està encara preparat per a tanta innovació; podem ser capaços d’incorporar algun ingredient que ens done un toc diferent, però sense arriscar massa. Encara que, a les jornades gastronòmiques que es feren, vam fer un arròs molt més creatiu jugant amb sabors, textures i contrastos, en aquesta ocasió férem un arròs de navalles

amb plàncton, callos d’abadejo, poma osmotitzada amb api i julivert i bolet d’orella de Judes i alfàbega; hi ha una fusió i s’anomenen arrossos d’avantguarda. Encara que està més acceptat fer una paella de mar i muntanya. Nosaltres anem més enllà, cuinem una cuina tradicional i intentem pegar-li la volta. Quan tu agafes una natilla, esperes trobar la galeta, ja que si no seria molt monòton, doncs ací intentem jugar amb les textures per què siga divertit. A un mousse li posem una galeta o un cruixent, trobem allò cremós i allò cruixent en els sabors, àcid i dolç, amb gelatina, espuma, bescuit, tot això es mescla i es dóna un equilibri sense que un element mate el sabor de la resta. La mescla d’ingredients és fonamental, és molt interessant anar a descobrir la cuina d’altres llocs per a veure els seus contrastos. Pots veure que dos elements fan un bon contrast. És fum o no la gastronomia valenciana? La gastronomia valenciana és la que és! És la nostra, la que tots devem realçar i la que tots devem cuidar i mimar. País basc i Catalunya són dos comunitats que tenen una alta gastronomia, perquè s’ho han treballat i l’han sabuda vendre, i perquè porten deu anys per davant de nosaltres. Això ho tenim clar, ací estem per a aprendre i evolucionar, i fer una gastronomia pròpia. Ací hi han molt bons cuiners i bons restaurants. Les xarxes socials i els programes televisius han sigut roïns però, d’altra banda, han sigut bons perquè ara pots veure i saber què fa un cuiner. Ja que

abans havies d’anar al seu restaurant per veure què era el que estava cuinant i descobrir-ho. Hui pots veure a quin nivell està molta gent, que és el que està de moda, que és el que s’estila, i això socialment ens ajuda a saber què estan fent en altres restaurants. Que hi hagen cuiners que vinguen de fora i vulguen plantar la seua cuina a València és símptoma que a València hi ha un valor gastronòmic afegit. València és costa, és sol, és clima i tot això hi ha ciutats que no podran tindre-ho mai. Per exemple, Galícia té alguns d’aquests elements, però no té la temperatura que tenim ací. I és un gran luxe. Que vinguen ací a obrir segons restaurants està molt bé, també ha anat Ricard Camarena a obrir un a Madrid, i que siga un dels pocs que s’han atrevit a fer-ho, això està bé, perquè també deuríem nosaltres anar a envair altres llocs. Però alguna cosa es mou quan un dels grans com Pepe Solla munta el Atlántico casa de comidas, “Un lugar para saborear la cocina gallega en Madrid”.

La gastronomia a l’abast de tots

Açò és una part complicada, complicada per diferents motius. Ser competitiu en els mercats no és fàcil i, per a ser competitiu, de vegades has d’arriscar, moure’t o fer inversions o treballar molt, i això comporta unes despeses. No pots cobrar el mateix que una altra persona que possiblement no estiga fent el mateix que fas tu. Cadascú fica el preu segons el que vulga vendre i segons el que vulga fer, personalment nosaltres

145

Desconstruint K-ANRÒS Per Paquito

en aquest negoci considerem que relació qualitat preu fem una cosa molt justa. Però nosaltres tenim el privilegi de tindre una primera feina, no aquesta, aquesta possiblement sent la segona, siga, a la que més temps li dediquem, més estima, més hores i això ho fem perquè és teu, i quan és teu és com quan tens un fill i vols educar-lo, ensenyar-li quin és el camí, vols mimar-lo. En açò passa exactament el mateix, és una cosa teua, una cosa que tu has creat i vols que vaja millor, que evolucione i és el que hem parlat, has de invertir i has de començar a complicar-te més la vida, arriscar i fer coses diferents, això pot tindre acceptació o no. Quan tu comences a fer coses, comences a tindre més volum de feina, perquè no és igual una natilla que tu la fas i la deixes en un recipient, que unes postres que tenen sis textures diferents dins d’un mateix plat, això al final és feina afegida i més consum de llum, de recipients, més vegades poses en marxa el rentaplats, més paper, més sabó… Tot aquest increment està justificat? Personalment, a ma casa més que justificat, tot i que és una cosa de decisió de cadascun. Jo puc entendre que hi ha restaurants que se’n pugen a la parra i pensen que estan en un nivell que igual no els correspon gastronòmicament, però sí a l’altura, econòmicament és decisió del que cadascú crega… Si cobra car i ho té ple, no

146

estarà malament, el problema està si cobra car i no té ningú. La gent estem disposada a gastar en una celebració puntual una quantitat perquè la tens en la ment i és una il·lusió. Sí que és cert que hi ha hagut cuiners molt intel·ligents perquè s’han reinventat perquè en la crisi no podien gastar-se els mateixos diners. Pots provar la cuina de grans cuiners i no fer el desemborsament de la gran quantitat de diners en un preu igual o més just perquè tu no pots gastar-te aqueixa quantitat de diners. Abans no es feien menús, ara es fan. Nosaltres a l’any, any i mig d’estar ací, en férem, comprovàrem que, o ens movíem o res. Després de fer això, hem comprovat que el dia més fluix era el divendres, i per això fem el menú, ara s’ha convertit en el dia de més feina. Fer menús sense coberts, menús temàtics, el menú de picnic…. Fer que la gent estiga a gust, siga divertit i se senta com a sa casa és el que es busca des de K-anrós

De la tele a la taula

La gastronomia s’ha convertit en una cosa molt popular i això està molt bé. Els programes són reals, és realitat relativa. És un treball, tu eres el treballador i desconnectes, però quan és el teu negoci, sempre has d’estar buscant, innovant, pegant voltes per millorar. És un treball molt gratificant però és molt dur. Perquè l’oci de la gent és l’esport, menjar, beure i viatjar. Encara que per a mi tots els ocis al cap i a la fi estan lligats a la gastronomia. Al cine, vas a sopar abans o després; fer esport, acabes fen-te un refresc; si viatges, acabes coneixent la gastronomia del país... Hui per hui, la gastronomia està al cim i la gent s’ho gastem tot en el menjar. Treballar en l’hostaleria és molt dur perquè quan més treballes és quan tot el món està de festa, a més de ser un

K-ANRÒS Per Paquito

treball molt dur; però és molt més gratificant, perquè si tu vens i t’agrada el menjar t’ho passes bé. Així que quan la gent va i et diu “que bo estava açò!”, és la màxima satisfacció. Veure la casa plena o que criden per telèfon i els haja de dir que no hi ha lloc, per a mi és molt gratificant, no puc demanar més.

K-anrós des de...

Des de menut, m’ha agradat la cuina; l’únic que veia era Argiñano, és un crack, és un personatge que socialment a contribuït a què visualment s’obriren les portes d’una cuina, no és el que més ha evolucionat en el món de la cuina, ja que Adrià, Arzak, Martin Berasategui, Roca, Dacosta… han sigut més avantguardistes que ell. Eixia d’escola a veure el programa, m’apuntava les receptes i després el cap de setmana cuinava una, fèiem la compra i cuinàvem la meua iaia i jo. Sempre he col·laborat a casa, després de finalitzar els estudis, vaig voler estudiar i formar-me, i des dels 16 anys no he parat, estudiava i treballava fins que vam decidir començar aquesta aventura que, de moment, està funcionant molt bé. Que, encara que amb els peus a terra pensem que podria funcionar millor, per això intente treballar perquè siga així.

Desconstruint

Jo porte un poc la veu, però faig de tot; cert és que m’he intentat rodejar de gent professional no m’agrada ser el protagonista de la història, encara que sóc el capità del vaixell. Som dos parts: el meu germà Jaume, que porta la gestió econòmica burocràtica i fiscal de la sala i la bodega; i jo la resta, la gestió de cuina, I+D, director i en la batalla; a mi m’agrada, intente delegar però em costa moltíssim. No m’agrada dir que sóc el cap, a més, és perquè a mi m’agrada treballar, sóc el primer que ve i l’últim que se’n va, igual cuine que fregue que escure, que el que faça falta. Alguna cosa que t’haja agradat molt de fer, alguna cosa puntual? Si jo mire huit anys enrere, el que més em sorprén és l’evolució que hem tingut o que hem aconseguit. Del que més orgullós estic és de l’evolució, del que féiem al que fem, i tot és

El nom de K-anrós, com bé he dit, a mi m’agrada que les coses tinguen ànima, i aquest nom el té, ve de dos noms: k ve de casa i ros de Rosa, la iaia Rosa, 95 anys encara està viva, i per molt més temps que la tinguem. I, quan vam començar, vam començar cuinant amb ella i quan encara no teníem el restaurant, però féiem comandes, les féiem a la seua cuina i a sa casa. Així que ve dels nostres inicis, és un homenatge als sentiments, a les arrels... I per això el seu nom, K-anrós és Casa Rosa.

Paquito dirigir o cuinar?

Sí, hem anat ampliant, jo i tres cuiners més, un frega, tres cambrers i algun més, 10 persones per a cinc servicis d’unes 40 persones.

147

Desconstruint K-ANRÒS Per Paquito

obra de tots, els que estaven i els que estem, és una contribució de molta gent que ara ja no està. Començàrem sent una base molt tradicional perquè estem a Alcàsser i com bé diu la dita “Nadie es profeta en su tierra”, treballar a un poble és molt complicat, el repte era aconseguir que la gent dels pobles adjacents, fins i tot la gent de València, fóra capaç de vindre ací. Que es parlara que a Alcàsser hi havia un restaurant. De moment està anant molt bé i ho hem aconseguit.

El comentari que abans es feia era: hem d’anar a Silla i Picassent perquè al poble no hi ha res. Ara això no es pot dir ara perquè sí que hi ha... Al saló, normalment hi ha molta gent de fora, però als esdeveniments familiars que s’organitzen sí que és cert que la gran majoria és gent del poble.

Una de les millors coses que hem fet ha sigut fer menús, posar-li un nom, com és “Triem per tu”, una decisió que férem fa aproximadament cinc anys. Aqueixa evolució va ser la clau per no centrar-nos en una carta i fer coses diferents. Quan mires enrere veus que coses innovadores i sorprenents que et varen motivar, ara les evoques i no són tan innovadores, això significa que la teua evolució ha estat superada per les expectatives que tenies. Ara estem buscant una part divertida, desenfadada, per atraure als clients: un menú sense

148

coberts, altre on els recipients no eren plats i cada vegada hem de treballar per continuar sorprenent.

Alguna meta? No tinc cap meta en concret, és per exemple l’inconformisme, superar a poc a poc escalons, sempre estem a temps de baixar, però no volem pujar de dos en dos. Cada cosa t’aporta alguna cosa més. Quan anem a tocar sostre? Doncs no ho sabem, però esperem que arribe molt tard, pense que un es cansa quan no fa res més que el que ha de fer i nosaltres ara no estem en aqueix punt, ja que volem fer coses i encara tenim molt per pro-

K-ANRÒS Per Paquito

var. Perquè açò passe, és necessari tenir un equip que et seguisca, que tinga la teua mateixa filosofia, voler ser millor però mantindre els peus a terra. Es pot ser molt bon cuiner, però si no estan en la teua mateixa filosofia, acabaran anant-se’n, això és dur perquè has de buscar altra persona i tornar a començar. Aquesta faena és dura perquè treballem tots els caps de setmana, fins i tot, els dijous, encara que a porta tancada, els festius… Així que hem de passar-ho bé, gaudir i divertir-nos. L’objectiu és ser feliços, i nosaltres ho som, intentem solucionar els problemes. Sentim orgull de tot el que hem aconseguit, amb esforç i

Desconstruint

sacrifici, però molt d’orgull. Crear aquest negoci no hauria sigut possible sense l’esforç de la nostra família. Nosaltres no volíem que formaren part, però mai ha estat possible, ara reconec que ha estat molt positiu que haja sigut així. El seu suport no ha sigut dintre del restaurant però sempre pendents de les coses que succeeixen. S’ha reforçat la unitat familiar i tenim molt que agrair-los; han fet una faena que no es veu, però, gràcies a ells, mai no hem tingut cap discussió el meu germà i jo, gràcies a la seua experiència de vida.

149

LA PRIMERA VEGADA A UNA ESTRELLA MICHELIN Per Carles Navarro i Cotanda

ra una curiositat que sempre havia tingut. Bé, sempre no, des que em vaig aficionar al programa Masterchef i vaig veure tots aqueixos cuiners posseïdors de diverses Estrelles Michelin... Va ser el moment en què vaig començar a preocupar-me i a ocupar-me d’aquella manera de menjar. Jo mai he sigut un gran aficionat a la cuina en general. No sé fregir ni un ou, les truites a la francesa semblen ous remenats executats malament i les carns i els peixos sempre se’m passen o se’m queden crus, secs, humits o sense fer... El meu defecte sé que és la paciència, no la tinc ni per als fogons, ni per a res en la vida! Però suplisc aquesta manca amb un bon paladar i amb què m’encante menjar. Gaudisc sempre assegut a la taula i hi ha molt pocs ingredients que no m’agraden... I, si algú me’ls serveix en un plat, me’ls menge i en pau! Sense posar cares rares ni gestos de disgust. En fi, al que anàvem. El meu temor cap als restaurants ‘estrellats’ era el preu del menú, xifres desorbitades que podrien desquadrar-me els meus paupèrrims comptes mensuals...

150

Aquells locals de luxe eren prohibitius i solament estaven a l’abast de multimilionaris, celebritats o reis de monarquies europees. Però, com tot en la vida, el desconeixement i la desinformació són el pitjor enemic del plaer. Decidit doncs, a sadollar la meua curiositat al mateix temps que el meu apetit, em vaig organitzar per a mi mateix un cap de setmana gastronòmic en un restaurant posseïdor d’una Estrella Michelin. Solament una, ni dos, ni tres, UNA. Que, per a començar, no estava malament... El lloc triat era l’hostatgeria El Batán, a escassos quilòmetres d’Albarrasí, i que tenia l’honor d’haver sigut el primer restaurant de la província de Terol a obtenir aquest prestigiós guardó. La meua primera sorpresa va ser que vaig obtenir taula d’una setmana per a una altra. Res d’ingressar en infinites llistes d’espera de les quals tan orgullosos presumien en El Bulli o en Can Roca... Primer mite derrocat. I després, el preu de la broma. El Batán té tres opcions a triar: el menú Gourmand, de 49 euros i de tall més tradicional; el Gourmet, de 55 euros un poc més avantguardista; i l’elecció lliure o com se sol conèixer, ‘a la carta’. La responsable del local em va recomanar la segona opció, més innovadora i

A UNA ESTRELLA MICHELIN Per Carles Navarro i Cotanda

en la qual el xef, al costat del seu equip de cuina, podia lluir-se. Vaig arribar sobre les 14 h d’un dissabte al lloc acordat en Tramacastilla. L’edifici estava completament en obres. Estaven renovant l’hotelet però allò estava encara en els seus inicis de reconstrucció. Però, per la part posterior, hi havia una discreta entrada de fusta fosca que conduïa a un bonica recepció en la qual t’atenia una senyoreta molt amable. Em vaig identificar i em van acompanyar a la meua taula, que estava situada al costat d’una finestra en la qual s’albirava el jardí quallat de fulles seques derrocades per la incipient tardor. L’atenció per part del personal d’El Batán va ser exquisida. No van reparar en gestos amables a cap dels comensals que ocupàrem el diminut menjador. En total, érem nou persones, reunides sota un mateix fi que no era un altre que gaudir d’un menjar únic i innovador, i que el cap de sala s’encarregaria d’explicar-nos i anunciar-nos el servei de cada plat. D’alguna manera han de justificar el preu del cobert... Els menús dels Estrelles Michelin són espectacles mesurats, coreografies assajades perquè res falle i tot estiga al gust de clients exigents que volen gaudir d’un dels majors plaers que ofereix la vida, i així va ser. Aquell senyor vestit de negre, a manera de mestre de cerimònies, va donar començament al xou després d’haver servit un vermut, els tipus de sal que podíem consumir, l’oli que degustaríem i els pans que s’havien cuit per a l’ocasió. El menú Gourmet anava de menys a més. Em sentia com la Bella de Disney en el cèlebre número d’El Festín de la pel·lícula La Bella y la Bestia, en el qual els servents de la Bèstia li ofereixen tot tipus de menjars. Pels meus nassos els

La primera vegada

cambrers anaven servint tot tipus de plats, però sense pressa, amb molta calma... De vegades, massa. Però el menú cal degustar-ho, assaborir-ho, fer que participen tots els sentits, despertar el major dels plaers a força de sabors, olors, textures i colors. I tot emplatat amb un gust exquisit i preparat perquè el cervell solament senta benestar! Xips de moniato al costat d’un Martini blanc amb aroma de llimó era l’entrant amb el qual El Batán volia preparar les papil·les gustatives que salivaven imaginant-se què se’ls venia damunt... Una sopa de carabassa i salmó, un maki d’alvocat, arròs i llonganissa de la zona, una amanida en textures les tomaques de la qual havien convertit en gelatina, una ostra aromatitzada amb algues marines... Després van servir una llet de tigre de color rosa sobre un grup d’adobats, carxofes estofades amb reducció de pernil, un ou en tempura i una fondue de formatge manxec tancaven el segon bloc del menjar. El tataki de tonyina i la carn de vaca amb fals arròs de blat eren els plats forts d’un menú que arribava a la seua fi... Però que encara quedaven els focs artificials i que no eren uns altres que un sorbet de llimó amb escuma de ginebra, un altre de fruits del bosc del que solament havies de prendre les bombolles de la seua escuma i que s’allotjava en el paladar formant una pel·lícula, necessària per a degustar les postres a base de bescuit de xocolata, crema de vainilla i formatge. En total, tres hores i mitja de menjar. Un festival de culinari en el qual no va faltar cap graó de la piràmide alimentària i cap element que no estiga inclòs en una dieta sana i equilibrada. En definitiva, una experiència única i que recomane a tots, encara que siga una vegada en la vida. Sé que ara molts de vosaltres vos estareu preguntat quant em va costar l’estrelleta… Doncs us diré que molt menys del que jo em pensava!

151

XAVI LA CUINA, LA MEUA VIDA Per Xavi Climent i Costa

la cuina és una manera d’expressar les teues emocions i sensacions a través d’un plat, és una cosa meravellosa i inexplicable

152

LA CUINA, LA MEUA VIDA Per Xavi Climent i Costa

Xavi

tre amb mostassa i prunes. Me’n recorde perfectament quan li’l vaig servir als meus pares en la taula. Quan començàrem a menjar, em fixava, principalment, en les seues cares... Transmetien una gran felicitat en veure que, allò que estaven menjant, ho havia cuinat jo amb només 13 anys. Recorde que em sentia ansiós per preguntar-los com estava i, clar, encara que em digueren que estava molt bo, que va ser el que em van dir, no crec que ho estiguera, ja que era la meua primera recepta de calent. Quan acabàrem i després de veure la seua reacció, es pot dir que va ser quan em vaig enamorar de la cuina.

A partir d’aquest moment, ja vaig notar que hi havia alguna cosa en la cuina que m’atreia. Vaig començar a interessar-me pel món de la cuina veient programes de televisió i llegint articles especialitzats. Les meues primeres experiències van ser fent els pastissos per als aniversaris de la família, encara que alguns eixien horribles, però, a poc a poc, amb la pràctica i informant-me més, anaven eixint molt millor.

Em va costar un poc acabar l’institut, cal reconèixer-ho, perquè, amb certes edats, costa estudiar... Només vols eixir amb els amics i no tindre massa obligacions, però clar, si volia estudiar realment allò que m’agradava, havia d’aprovar l’ESO per a poder entrar en el curs de cuina que volia. Així que em vaig posar a la feina i ho vaig traure. Va arribar el moment d’apuntar-me al primer curs, encara que al meu pare la idea no li acabava d’agradar. Al cap i a la fi, tot pare vol que el seu fill vaja a la universitat a fer una carrera… Però, si al final fas alguna cosa que no t’agrada, el dia a dia acaba sent un malson. Per això, després de tot, em va recolzar.

ot va començar quan tenia uns 12 anys. Vaig començar l’institut i anava a menjar a casa dels meus iaios perquè els meus pares treballaven i no podien arreplegar-me per a anar a casa. Quan hi arribàvem, la meua iaia es posava a fer el dinar, ja que, per costum, sempre menjàvem molt tard i em quedava aclaparat veient l’amor i l’afecte que posava en fer-lo. La mirava i la veia feliç de poder cuinar-nos. Però, quan més gaudia ella, era quan ens veia menjar i li déiem que estava tot boníssim... Era quan li eixia un somriure d’orella a orella.

La meua mare, en veure la meua afició per la cuina, em va regalar el meu primer llibre de receptes. Després de llegir-lo, vaig decidir fer el meu primer plat de calent: cuixetes de pollas-

153

Xavi LA CUINA, LA MEUA VIDA Per Xavi Climent i Costa

Quan va començar el curs els meus pares es quedaren al·lucinats, ja que els estudis sempre m’havien costat una mica i, en veure que ara se’m donaven de meravella, es van adonar realment que la cuina era la meua passió. El primer curs va ser en l’escola Gambrinus, que impartia les classes en l’Hotel Confortel del centre comercial AQUA, en el qual també estava el Restaurant Vertical, en aquell moment amb una estrella Michelin. El curs constava d’un any, el qual incloïa tres mesos de pràctiques obligatòries en un restaurant o un hotel. Als matins, les classes eren de 9 a 11, i apreníem la teoria, i d’11 a 17 féiem les pràctiques en l’Hotel Confortel, Restaurant Vertical, Colonials Horta o Restaurant La Sucursal. La major part del temps vaig estar al Restaurant Vertical, ja que m’encantava. El professor ho sabia i, si treia bones notes, podia estar allí, i si no m’enviava a un altre lloc com a xicotet càstig. Després d’estar ja alguns mesos en el restaurant, el cap de cuina em cridava perquè anara a ajudar-los els caps de setmana, ja que hi havia prou feina. Francisco José Lázaro era el cap de cuina, al qual li done les gràcies per tot el que em va ensenyar. Una vegada finalitzats els 9 mesos teòrics del curs, tocava fer les pràctiques, i jo volia anar a Quique Dacosta, el millor restaurant de tot València i un dels 50 millors del món. Vaig aconseguir realitzar-les gràcies als meus professors, encara que m’advertien que era un lloc molt dur per a les meues primeres pràctiques. Em vaig mudar a Dénia, que era on estava el restaurant, amb només 17 anys. Era la primera vegada que anava a viure fora de la meua casa sense els meus pares, una cosa un poc complicada. Van ser tres mesos bastant durs en els quals treballava sis dies a la setmana o, fins i tot, alguna setmana vaig arribar a treballar-ne set. Hi entrava a les 9 del matí fins que acabava el torn, és a dir, fins a les 6 de la vesprada més o menys. Quan acabàvem, ens quedàvem, perquè teníem molta feina per al pròxim torn, que començava a les 8 de la vesprada fins a les 12 o l’1 del matí, i després tocava netejar. Finalitzàvem

154

entre les 2 o les 3, fins i tot algun dia una mica més tard, i, després de tot el dia, havia d’anar a casa amb bici perquè estava bastant lluny (a uns 40 min caminant) i ja no hi havia autobusos. Després de tot el dia treballant, havies d’arribar a casa, posar-te a encendre la llavadora i planxar-te l’uniforme per a l’endemà perquè havies d’anar impol·lut. Ja quasi havien passat els tres mesos, em quedava només una setmana i el meu cos ja no podia més; de fet, vaig arribar a desmaiar-me diverses vegades... Tot i això, ho vaig suportar i vaig acabar amb les meues primeres pràctiques. Durant aquesta època, vaig conéixer grans cuiners de València que, hui en dia, són molt reconeguts i, gràcies a ells, em vaig obrir moltes portes. Després del primer curs de cuina, vaig fer un grau mitjà en l’Escola d’Hostaleria del Mediterrani de 2 anys de durada. Quan estava finalitzant el primer any, em van oferir anar a Andorra. Un cuiner valencià, Amadeo Faus, guanyador de molts premis –com el 40 Concurs Internacional de la Fideuà de Gandia–, anava a obrir un restaurant arrosseria allí i em va semblar molt bona idea anar-hi, ja que així podria veure com naix un restaurant des de zero i des de prop, i també per a conéixer la cuina tradicional valenciana. Als sis mesos, vaig acabar de treballar i me’n vaig tornar a València per a presentar-me als exàmens del curs, que vaig aconseguir aprovar i finalitzar el grau. Més endavant, em va cridar a Francisco Lázaro, el cap de cuina de Vertical. En aquesta ocasió, estava treballant en un restaurant obert recentment en la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Restaurant Contrapunto Les Arts. Vaig començar anant els caps de setmana a ajudar per la gran quantitat de treball que tenien, però, al poc de temps, un dels companys se’n va anar i va vindre la meua oportunitat per a entrar a treballar, i així va ser. Després de 5 mesos treballant al restaurant, el segon cap de cuina se’n va anar a un altre restaurant que havia obert la mateixa empresa i, gràcies a la confiança que Francisco dipo-

LA CUINA, LA MEUA VIDA Per Xavi Climent i Costa

sitava en mi, em va dir que em volia al seu costat com al segon cap de cuina. Jo no m’ho creia, amb només 21 anys, segon cap de cuina! Als 7 mesos, me’n vaig anar a un altre restaurant perquè volia adquirir més coneixements. Aquesta vegada va ser al Vuelve Carolina, restaurant de Quique Dacosta. Encara que, al poc temps, vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n a estudiar un màster en la Universitat de Cuina Gasma de Castelló, i no m’ho vaig pensar, i és on estic actualment. Hi ha persones que em pregunten perquè vull ser cuiner amb totes les hores que treballem dia rere dia, sense poder gaudir prou de la gent del teu voltant… I jo l’única cosa que puc

Xavi

dir-los és que, només amb la sensació que et recorre quan veus algú gaudir tant amb allò que has creat tu, en tens prou per a suportar-ho tot... I, si posem el cas que la persona que està gaudint tant és un familiar o una amistat teua, la sensació és millor encara. Al cap i a la fi, la cuina és una manera d’expressar les teues emocions i sensacions a través d’un plat, és una cosa meravellosa i inexplicable. Tot açò no seria possible sense el suport de les persones que m’envolten. Sobretot, he de donar les gràcies als meus pares perquè ells són el més gran i més fort dels meus pilars, els que m’ajuden a créixer dia rere dia com a cuiner i també com a persona. Ells sempre estan al meu costat i mai no fallen. GRÀCIES, vos estime!

155

29 156

LA GASTRONOMIA PART DE LA NOSTRA VIDA

157

PRODUCTES DE PROXIMITAT Per Antonio Navarro i Ruiz

SOM EL QUE MENGEM! No et fixes en l’origen dels aliments que consumeixes?

Fas malament. Si compres menjar de proximitat obtens més qualitat, millors preus, menor impacte ecològic i, a més, ajudes l’economia de la teua zona. Hui en dia el consumidor cada vegada està més informat i conscienciat, la seua elecció ja no té en compte només el preu, sinó que a més li agrada informar-se sobre la nutrició i la seguretat alimentària, la seua experiència de compra passa pel coneixement de l’origen dels productes, així com els seus mètodes de producció.

Els productes de proximitat són productes responsables i sostenibles.

158

Cada dia ens fem més preguntes, busquem més informació, estem més interessats i ens plantegem qüestions sobre la qualitat, l’origen, la fiabilitat o l’impacte, que sobre el medi ambient que produeixen els productes que consumim. Cada dia més, recordem i ens preocupem de la terra que ens rodeja. Productes pròxims a la nostra casa, del nostre entorn, d’aquells que inclús podem veure créixer dia a dia amb un simple passeig. Són aquestos productes de proximitat, de quilòmetre zero, els que en poc de temps i espai passen del camp a la taula, els que ens proporcionen, a través d’eixa proximitat, més seguretat i confiança en el seu consum. Amb els avanços tecnològics, la percepció per part de la societat de la mesura del temps i l’espai s’han alterat. Els espais s’han acurtat i els temps s’ha reduït. Allò que estava lluny

Per Antonio Navarro i Ruiz

Productes DE PROXIMITAT

«Ens esgarrem les vestidures quan veiem vídeos de xiquets dient que la llet ve del tetrabric i els ous del súper, però conec gent adulta que no sap que les taronges són d’hivern i les carabassetes d’estiu. No és culpa seua. La distància que separa la nostra societat actual de l’antic calendari agrícola és enorme, i potser no hi ha taronges durant tot l’any en les botigues? L’estrany és que aquest desconeixement general conviu amb una preocupació cada vegada més perceptible pel que mengem: transgènics, pesticides, súper aliments, empremta de carboni...» Ana Vega

hui està prop i allò que s’allargava en el temps hui ha disminuït. Si a tot això unim la capitalització, la mercantilització pura i dura del sistema productiu i el seu consum en les seues versions més radicals, ens condueixen a un camí de globalització deshumanitzada en el cor de la producció i l’oferta d’existències. Productes amb un cost humà i ambiental desmesurat. Tot aquest conglomerat ens condueix a considerar si els mètodes emprats en l’obtenció dels productes són els més encertats. Qualsevol producte hui en dia, està en qualsevol espai i temps, quan no fa tant era impossible pensar. Les estacions i l’estacionalitat dels mateixos han desaparegut i les terres originàries van sent modificades al capritx dels mercats sense importar l’impacte sobre el medi humà, social i ambiental que ocasionen.

Proximitat i temporada

Els sistemes de producció han canviat i amb això han modificat l’oferta i, en conseqüència, el consum en proposar tota una sèrie de productes que, en uns temps no tan llunyans eren impensables. Però, els canvis produïts en costos humans no entren en consideració sobre el teixit social i territorial pròxim, i la contaminació sobre el planeta. La conscienciació per part de capes més àmplies de la societat dels efectes negatius que produeixen cada dia ens porten a una mirada diferent de conviure amb l’entorn.

Difícilment podem parlar de temporada sense parlar de proximitat o de proximitat sense fer-ho de temporada. Els productes o el consum de proximitat són aquells en els quals tenim en compte la distància que hi ha entre el punt d’origen del producte i el seu consum. Però, plantejant no sols la distància entre on s’ha cultivat o realitzat el producte i on s’ha consumit, sinó que, a més a més, a aquest concepte també cal sumar-li l’estacionalitat o temporalitat, amb la tendència de promoure el consum de productes de temporada

Comprant menjar de proximitat obtenim més qualitat, millors preus, menor impacte ecològic i damunt ajudem a l’economia de la nostra zona.

Els mercats municipals amb els seus productes locals haurien de ser el primer vehicle de comunicació entre els agricultors i els consumidors.

159

Productes DE PROXIMITAT Per Antonio Navarro i Ruiz

Tan senzill com del camp a la taula. Directament, sense temps ni intermediaris. Una tendència que hauria d’incentivar-se dia a dia.

Beneficis que ens aporta consumir productes de proximitat:

Quan parlem del consum de productes de proximitat també fem referència al tipus de cultiu, tenint en compte l’impacte ambiental que busca reduir l’empremta ecològica del consum. Per això s’incideix a fomentar així mateix els productes ecològics, ja que el menjar orgànic aporta beneficis a la salut dels consumidors, a més d’afavorir al medi ambient en la seua etapa productiva.

En els productes de proximitat o productes de Km0 parlem de: - Productes produïts i consumits en un radi de 100 Km – Km 0 - Productes de temporada - Amb objectiu de ser productes orgànics, produïts en cultius ecològics Fan referència a aquells productes que es produeixen en un radi de distància entre productor i consumidor relativament pròxim.

Gran nombre d’ells són procedents de cultius ecològics que contribueixen a què el nostre organisme estiga lliure dels pesticides usats en els cultius que no són ecològics, és per això que, en basar la nostra dieta en menjar orgànic i en productes biològics, el nostre organisme es veu afavorit. Els productes de proximitat són més frescos perquè han passat poques hores des que s’han arreplegat del cultiu fins que han arribat a la nostra casa. En reduir els dies des que s’ha arreplegat fins que els tenim, aquestos productes mantenen totes les seues propietats nutritives i organolèptiques més òptimes. Com que no passen per cambres frigorífiques, els productes de proximitat són arreplegats en el punt de maduració oportú, a diferència dels que no ho són, ja que són recol·lectats abans del seu punt perfecte de maduració perquè puguen suportar el llarg recorregut del camp al consumidor final.

i podem disposar d’un encisam cultivat en la nostra horta, no cal comprar una que provinga de la comarca veïna; o si es cullen taronges en les nostres terres, no cal adquirir-les en un altre país. La idea principal és comprar aquell producte que s’haja produït el més prop possible. Fruita, verdura, carn, ous, embotits, llet i derivats, fruita seca, cereals, etc.

És un tipus de consum més sostenible que redueix els costos energètics derivats del transport i redueixen així l’empremta ambiental.

On la distància entre el punt d’origen i el de consum del producte són mínimes. Amb el consum d’aquestos productes, a més de reforçar l’economia local, també es redueix en despesa energètica quant a transport.

Redueixen l’impacte mediambiental derivat de l’ús de pesticides i fertilitzants químics, així que el consum de proximitat afavoreix la reducció d’emissions de CO2 i afavoreix el bon estat del sòl lliure de productes químics.

160

Els productes de proximitat, a més de ser beneficiosos per al nostre organisme, també ho són amb l’entorn.

Per Antonio Navarro i Ruiz

Este tipus de consum més responsable i sostenible ajuda a recuperar espècies autòctones. Afavoreixen la conservació i desenvolupament de les espècies agroalimentàries autòctones en les diferents regions que estan amenaçades de perill d’extinció. Consumir productes propis de la regió i seguir el ritme de consum marcat pels productes de temporada afavoreix al desenvolupament de la zona agrícola del territori.

Productes DE PROXIMITAT

Des d’un punt de vista econòmic, els productes locals de temporada suposen un estalvi en els costos de producció. A més s’acurta la cadena i s’estableix una relació molt més directa entre productor i consumidor, amb la qual cosa se suprimeixen alguns intermediaris. D’altra banda, a més d’evitar el transport de llarga distància, també es redueixen els costos derivats de l’emmagatzemament, l’envasament i el combustible. Costos que repercuteixen en el preu final del producte.

Hui les administracions comencen a sumar-se a aquest moviment d’alimentació sostenible i no és difícil trobar titulars del tipus: “La Diputació de València traslladarà als municipis valencians el debat sobre la necessitat d’establir sistemes alimentaris sostenibles que vinculen les àrees urbanes i rurals, tal com s’ha mantingut durant els últims dies a València amb motiu de la Capitalitat Mundial de l’Alimentació Sostenible, que ostenta la ciutat durant el present exercici 2017.” “Amb l’objectiu que la ciutadania, no sols de la ciutat de València, prenga consciència de la importància d’apostar per una alimentació sostenible en tot el món. És una manera de traslladar als municipis els valors dels productes de proximitat i l’horta productiva valenciana.” (Hortanoticias) Per exemple, en moltes àrees metropolitanes estan florint nous camps de cultiu ecològic que basen la seua producció en productes orgànics de temporada. Compra directa a l’agricultor: una iniciativa a fi de promoure el canal directe de comercialització agroalimentària, posar en valor els productes locals i oferir un servei als consumidors i professionals que, moguts per criteris de proximitat, consum responsable i sostenible, busquen un accés més directe als aliments pròxims i de qualitat.

En alguns municipis encara es mantenen tradicions d’intercanvi i oferiment de productes, porta a porta, que els governs municipals han inclòs dins les seues ordenances municipals per a defensar el seu manteniment sense riscos administratius. Un suport directe a l’agricultor i producció local i la seua venda directa al consumidor.

Són més sostenibles, tant ambientalment com econòmicament: - Ajuden a reforçar l’economia de la gent del voltant: de la comarca, de la província, etc., i redueixen al mínim imprescindible el nombre d’intermediaris. - Els mitjans i xicotets productors, i especialment a les produccions de tipus familiar, produir per a consum de proximitat els permetrà preservar la seua identitat i les seues rendes, i contribuir d’aquesta manera a la pervivència del territori, i la defensa dels seus valors agrícoles i tradicionals, de vegades engolits pel desenvolupament urbà.

161

Productes DE PROXIMITAT Per Antonio Navarro i Ruiz

- Consumir productes de major qualitat i amb garanties de seguretat, ja que tenim un coneixement més profund de la seua procedència. L’accessibilitat a la informació del producte, el seu origen, com s’ha elaborat, els canals que ha seguit, etc., així com en la creació de sinergies entre el productor i el consumidor. - A més, la proximitat va molt lligada a la temporada: els productes es trobaran al punt òptim de maduració, seran més frescos, sans i saborosos, que ofereixen la major aportació nutricional, ja que en el moment de la seua recol·lecció mantenen intactes totes les propietats, i el preu serà més econòmic, ja que com més pròxim siga el producte, menys intermediaris necessitarà per a arribar al mercat. - Relació directa amb el productor, generalment xicotet i que utilitza procediments més artesans. No obstant això, els productes de proximitat i de temporada no exclouen les grans produccions. -Contribuir a la sostenibilitat mediambiental, ja que reduïm les despeses energètiques derivades del transport i reduïm les emissions de CO2, amb la reducció dels costos de transport dels productes procedents de zones més llunyanes. Garanteixen la reducció de rebutjos inorgàniques en el seu envasament i embalatge, ja que provenen de productors locals i es basen en el sistema de distribució tradicional. - Fomentem el desenvolupament de l’economia local. Suposa consumir productes i serveis fets en el nostre entorn territorial més pròxim. D’aquesta manera s’ajuda a reforçar l’economia local. - Contribuïm al manteniment de xicotetes explotacions familiars, agràries i ramaderes, al mateix temps que evitem l’abandonament de les zones forestals. - Respectar la biodiversitat, ja que amb el consum de proximitat afavorim la conservació d’espècies agroalimentàries autòctones en perill de desaparició.

Consum de productes de temporada Productes (fruita, verdura, bolets i peix) que, de manera natural i a causa del seu cicle biològic, es troben en el punt òptim de consum en algun moment de l’any.

162

Només estan disponibles durant un període de temps concret. Les cireres que es troben a l’estiu són les millors, les sardines que comprem a l’estiu són més carnoses... En aqueix moment concret, tindran les màximes propietats organolèptiques: de gust, d’aroma, d’aspecte, etc. També seran més assequibles econòmicament, ja que hi haurà més oferta. Hui en dia trobem pràcticament tots els productes en les botigues qualsevol dia de l’any. Però el fet de transportar-los des de tan lluny fa que els productes hagen de viatjar molt, que s’hagen arreplegat quan encara no estaven en el punt òptim de maduració (per a allargar la seua perdurabilitat durant el transport) i, en definitiva, que no els trobem tan bons i siguen més cars. Quan un producte prové d’un lloc llunyà, potser serà un producte de temporada en aqueixa zona, però no en la nostra. És important conèixer la temporalitat dels productes per a traure el màxim benefici. Les taronges són d’hivern (per tant, si es compren a l’estiu no seran d’un lloc pròxim); les maduixes, de primavera; el meló d’Alger, els cogombres i les carabassetes, d’estiu; els bolets, les castanyes i els moniatos, de la tardor... Si es vol consumir un producte de temporada, haurà de ser també de proximitat i, si es consumeix un producte de proximitat, serà necessàriament de temporada.

Per Antonio Navarro i Ruiz

Un PACTE MUNDIAL El Pacte de Política Alimentària Urbana de Milà (MUFPP) o Pacte de Milà és el primer protocol internacional en matèria alimentària que es realitza a àmbit municipal. Les ciutats que ho han signat i les que ho signaran es comprometen a “treballar per a desenvolupar Sistemes alimentaris sostenibles, inclusius, segurs i diversificats, per a assegurar menjar sa i accessible a tots en un marc d’acció basat en els drets, a fi de reduir els desperdicis d’aliments i preservar la biodiversitat i, al mateix temps, mitigar i adaptar-se als efectes dels canvis climàtics”. València es posa al front, al llarg de l’any 2017, d’un moviment transformador anomenat Pacte de Política Alimentària Urbana de Milà. El propòsit del projecte, al llarg d’aquestos mesos, és potenciar aquest protocol mundial, fer-lo més conegut i servir d’inspiració perquè altres ciutats s’adherisquen al mateix. Contribuir d’aquesta manera a la creació de ciutats més justes i millor alimentades.

Productes DE PROXIMITAT

La mitat de la població mundial viu en les ciutats. Volem posar les nostres experiències en comú, recolzar-nos mútuament i millorar la qualitat de vida de la ciutadania.” Parlem de l’oferta i el consum de productes, però en ells s’ha d’establir una Responsabilitat Social. La RS és un model innovador de gestió de les empreses i organitzacions basat en criteris responsables en els àmbits econòmic, social i ambiental, que s’orienta a incrementar la seua competitivitat i fomentar el seu desenvolupament sostenible, alhora que contribueix a construir una societat millor. La Comissió Europea, en el Llibre verd per al foment d’un marc europeu per a la responsabilitat social de les empreses (Comunicació de la Comissió Europea de l’any 2001), defineix la RSE com “la integració voluntària per part de les empreses de les qüestions socials i mediambientals en les operacions i en les relacions amb els grups d’interés: clients, proveïdors, treballadors, accionistes i la comunitat en què opera”.

“Perquè creiem que, en aquest moment, les ciutats tenim un paper decisiu en la busca d’aliments sostenibles i la promoció de dietes saludables. Perquè moltes ciutats volem fer compatible nostre creixement urbà amb la supervivència de xicotets productors d’aliments en el nostre entorn. Perquè sabem que, a través de les polítiques alimentàries, podem transformar la realitat abordant la pobresa i la sanitat, el transport i els comerços, l’energia, l’educació…

Ara que es parla tant de la responsabilitat social empresarial o corporativa (RSE o RSC), podríem dir que els productes de proximitat són productes responsables i sostenibles en si mateixos. Es tracta de productes de temporada, produïts o cultivats en zones pròximes a on es vendran i un exemple clar el tenim amb les fruites i hortalisses, encara que també hi ha molts altres. La RS es basa en el desenvolupament sostenible, com la conjunció dels aspectes econòmic, social i ambiental, rele-

163

Productes DE PROXIMITAT Per Antonio Navarro i Ruiz

gant objectius de maximització de beneficis a curt termini per altres, que fan compatible a llarg termini el creixement econòmic amb la protecció del medi ambient i les iniciatives socials. La RS es caracteritza també per la seua transversalitat, entesa com una nova cultura que impregna tota l’empresa o organització i està present en totes les àrees de gestió així com en tots els països en què opera i basa el seu èxit en la transparència i la participació de les parts interessades en tota la cadena de valor.

Un benefici per a tots: Sostenibles des del punt de vista mediambiental. Menor consum energètic en el combustible del transport des de l’origen al punt de venda. Menors emissions de CO2 a l’atmosfera i la conseqüent disminució de l’empremta de carboni. Menys costos i tenen un millor preu.

(...) en eixa varietat d’elecció entra l’aposta pels productes locals i regionals de cada una de les comunitats autònomes on estem implantats. Els criteris mediambientals i de sostenibilitat són fonamentals per a la nostra elecció de productes i proveïdors locals. En definitiva, busquem crear riquesa regional a través de proveïdors locals com a forma de tornar a la societat parteix dels resultats que ens atorguen a través de les seues compres.”

La crisi econòmica ha fet que els consumidors siguen molt més exigents en les seues compres. A més de preocupar-se pel preu o la qualitat, els clients són cada vegada més conscients de la

I en això cal implicar a les grans superfícies i distribuïdors. Que els proveïdors de productes frescos i refrigerats compten amb certificacions de qualitat i garantisquen el respecte del medi ambient i la seguretat alimentària, qüestions que han de ser prioritàries per a una empresa socialment responsable. Les grans superfícies es fan eco i traslladen en les seues campanyes d’informació que: “prioritzem per uns productes d’origen nacional, afirmen, sempre que podem, amb les garanties de qualitat i frescor que tenim establides. Inclús realitzem també diferents campanyes amb distints productes regionals o locals que són molt ben valorats pels nostres clients. En la secció de fruites i verdures oferim productes de temporada, de distintes produccions espanyoles, per a cobrir la demanda de tot l’any, atenent als diferents calendaris productius, com, per exemple, maduixes i fruits rojos de Huelva i de Salamanca a l’estiu; cítrics de la Comunitat Valenciana, Múrcia i Huelva; fruites d’os, com a bresquilles i prunes, entre altres, de Múrcia, Aragó o Badajoz,etc.

164

seua responsabilitat i exigeixen a les empreses una actitud més sostenible des del punt de vista ambiental i sociolaboral. Volen comprar productes de qualitat a un preu assequible, però també trien productes i servicis d’aquelles empreses que tenen un comportament ètic, relacionat amb la sostenibilitat i el respecte ambiental del seu entorn. Amb els productes de proximitat s’estimula el desenvolupament econòmic local, es genera ocupació i es respecta el medi ambient, qualitats bàsiques de la responsabilitat social empresarial i nostra.

Per Antonio Navarro i Ruiz

I on compre? Cada vegada hi ha més superfícies en què els aliments de proximitat i temporada estan destacats. A més dels mercats d’abastiments, moltes ciutats i pobles espanyols tenen la sort de comptar amb fires setmanals a les quals acudeixen productors pròxims amb molt bon gènere. També hi ha la possibilitat de fer-se membre d’un club de consum o demanar cistelles de verdures a un productor pròxim o directament a l’agricultor. Ja no hi ha excusa per a traure-li tot el suc a la nostra cistella d’anar a comprar al mateix temps que estalviem i portar una alimentació variada i saludable. Amb aquestos eixos basats en uns productes de proximitat que ens porten als de temporada, uns productes pròxims que suposen una iniciativa en suport del medi ambient i l’empresa no només local, ens anem trobant dia a dia més consumidors que estan modificant les seues preferències i introduint canvis en el sistema de producció i distribució.

Productes DE PROXIMITAT

Consumidors cada vegada més conscienciats i informats, que, a més de productes amb preus més baixos, són especialment sensibles a les característiques de nutrició i seguretat alimentària, que busquen enriquir l’experiència de la compra amb el coneixement de l’origen dels productes i els mètodes de producció.

I ací tenim els productes de proximitat i temporada, uns productes sans, saborosos, que ofereixen la major aportació nutricional, amb una garantia que la producció d’emissions contaminants vinculada a la manipulació dels aliments és reduïda al màxim. Valorant el producte no sols en funció del seu preu sinó també del significat que els consumidors li reconeixen i aprecien.

165

VENDRE I COMPRAR TOT ÉS COMENÇAR! Per Vicent Macián Salvador

ls que tenen un negoci, una tenda o un bar els agrada vendre, és clar, i quant més millor. Però comprar ens agrada a tots, és clar, i quant més millor. No sempre hem comprat amb diners i no sempre ha estat El Corte Inglés obert tots els dies de l’any. Fa 4.500 milions d’anys, quan diuen que aparegueren els primers éssers vius al planeta Terra, la nostra casa comú, tenien dos objectius: sobreviure i reproduir-se; i, per aconseguir-ho, hagueren d’aprendre moltes coses, moltes estratègies i proves, molts errors amb les relacions, amb les atraccions i rebutjos. Diguem-ho clar: els altres estan perquè em cobrisquen les meues necessitats vitals de viure i de reproducció. Aquesta llei ha marcat no només les relacions en cadascuna de les espècies, sinó de l’espècie mateixa. Aquells éssers vius o aquelles espècies que no ho aconseguien, desapareixien del mapa.

166

L’aprenentatge en les relacions i l’adaptació a l’entorn i al canvi marcaren l’evolució. Algunes coses d’aquestes passaven d’una generació a l’altra mitjançant l’aprenentatge i els gens. En aqueixos 4.500 milions d’anys les necessitats eren ben poques: un poc de menjar, una poca calor i protecció, però, tot i això, elegir la parella o el grup era de màxima importància per a sobreviure: portaràs prou de menjar? Cuidaràs el niu, el refugi? Em protegiràs? I tu, què faràs per mi? En aquestos temps era tot molt clar, la compra i la venda era molt simple, i si no t’ho ensenyaves ràpid, no tenies res a fer. Desaparegueren moltes espècies i, fa només 70.000 anys, una d’aqueixes espècies es va convertir en l’ama i senyora del planeta. És una espècie mamífer de la rama dels homos que havia compartit espai amb els neandertals (de cervell més gran), però, encara no se sap perquè, aquests desaparegueren i els homo sapiens (a partir d’ara els nombraré com els sabuts, com els que viuen a Massanassa), cobriren tot el planeta. Ja feia quasi 4 milions d’anys que la pobreta Lucy estava soterrada a la vora d’un riu d’Àfrica, morta d’una pedrada; ja feia molts anys que s’utilitzava el foc i la pedra tallada

TOT ÉS COMENÇAR! Per Vicent Macián Salvador

per a caçar; ja feia molts anys que habitaven la terra diferents espècies d’homos i que anaven desapareguent. Com a mamífers que eren, les necessitats eren majors: la criança i protecció dels nadons, el nomadisme, els forts canvis climàtics... feien que els grups foren no molt grans, així com les relacions, que cada vegada eren més sofisticades: qui era el mandamás de la tribu decidia com eren les aliances, com eren les relacions sexuals entre homes i dones, de qui eren els xiquets, si hi havia monogàmia, poliàndria, hi existia el tabú de parentesc en les relacions sexuals, qui tenia dret a menjar més, el millor caçador, la dona prenyada, etc. Quasi no en sabem res de tot allò que passava fa 70.000 anys però, si observem les espècies, els animals més pareguts a la nostra espècie (98% d’ADN igual), veurem com les relacions entre ells són altament sofisticades per a cobrir les necessitats de vida i reproducció (enganys, aliances, seducció, la por, les rialles, l’aprenentatge, la criança i protecció, la força, l’atac, etc.). I, si uns éssers vius que tenen el 98% d’ADN igual a nosaltres fan tot això, em pregunte: què no farem nosaltres per a menjar tots els dies, tindre una cova, una parella polígama o poliàndrica i un tros de pell de tigre per a tapar-nos les vergonyes, si és que fa 70.000 anys existien aquestes coses? Com es pot veure, els intercanvis eren senzills, poc sofisticats, però intercanvis a la fi... No de productes com es farà més avant als mercats, sense utilitzar diners però sí intercanvis de protecció, de criança, d’aprenentatges, de pors i de forces i, per suposat, de sexe. Què va passar perquè aqueixos homos es convertiren en sabuts? Hi ha dos claus: la capacitat de col·laborar un grup suficientment gran (uns 130) per a caçar, recol·lectar, cuidar-se i viure junts, i la capacitat d’imaginar-se alguna cosa que els seus ulls no havien percebut mai. A partir d’aleshores, els sabuts, nosaltres, serem capaços de fer desaparéixer milers d’espècies, fer imperis, anar a la Lluna, provocar un canvi climàtic o prémer un botonet i anar-nos-en tots a fer la mà. Segur, que vos esteu preguntant què té a veure açò en vendre i comprar, què té a veure amb els mercats... Jo vos dic que moltíssim. N’estic parlant que els 7.500 milions d’és-

Vendre i comprar

sers humans al planeta, des que ens despertem pel matí, estem comprant i venent, i no sols al treball (on venem el nostre temps i la nostra força física o intel·lectual), als transports, als bars, as Mercadona, al Consum, etc., també comprem i venem afectes, protecció, pors, sol·licituds, necessitats físiques, emocionals, rialles i plors, atenció, companyia, somriures... I no només comprem i venem, sinó que, al nostre cervell, tenim una calculadora d’alta precisió on apuntem el preu de cada cosa que comprem i venem, i a qui li ho comprem i a qui li ho venem, calculem el total i sempre creiem que perdem; aleshores reclamem, protestem, ens victimitzem i ens vengem... I culpem a tots, des dels que viuen amb nosaltres fins als que viuen a la Xina. I açò ho fem tots, els sabuts i les sabudes, des de fa uns 70.000 anys més o menys. Podem pensar que açò és molt fort, que no és possible que pugem comprar i vendre aqueix tipus de coses; que en les relacions de tot tipus tot ho fem per amor, amistat, germanor, per la família, per solidaritat, etc. Però hui en dia ja se sap com funciona el cervell i la ment, la capacitat d’imaginació, d’autoengany del que som capaços d’inventar-nos, conceptes com l’amor vertader, “amb tu pa i ceba”, “fins a la mort”, tot per a no veure que ens relacionem perquè els altres ens cobrisquen les nostres necessitats i siguem els nostres culpables preferits. I viceversa. Ja tenim uns éssers amb aqueixes dues capacitats que les perfeccionarà durant 60.000 anys mentre cacen i recol·lecten, i imaginen forces sobrenaturals a les quals demanen ajuda, protecció i a les qui ofereixen ofrenes i rituals. Al principi, són elements naturals, volcans, animals de poder, etc. i tornen a comprar i vendre protecció a canvi d’ofrenes humanes, i busquen interlocutors (els xamans) i plantes i fongs per a fer viatges i tindre visions. Fan preguntes i els xamans escolten les respostes. Però, al costat dels grans rius (l’Eufrates i el Tigris a Mesopotàmia, el Nil a Egipte, el Ganges a l’Índia, el Yangtsé i el Groc a la Xina), van deixant d’ésser caçadors i recol·lectors i van inventant el correu i la ramaderia, augmenta la produc-

167

ció i la població, desapareix el matriarcat i apareix el patriarcat, les ciutats, els exèrcits, els imperis, la creença comuna en una veritat, els excedents, els temples on es fan les ofrenes... I els mercats al voltant dels temples. Ja era hora!!! Com hem passat d’intercanviar taronges per bledes a vendre i comprar per Internet? Doncs el conreu i la ramaderia ens va fer sedentaris, els rius es convertiren en autopistes i els excedents hagueren d’emmagatzemar-los, repartir-los, controlar-los i donar-los com a herència als nostres fills i filles. Els homes agafaren les espases i les dones es quedaren conreant, la sang, els cognoms i les herències ja no eren de les mares, ara ho transmetrien els pares i, fins i tot, els déus es feren mascles.

del temple, AL MERCAT. Prompte, els magatzems dels temples estaven plens i els mercats a sobreeixir. Cal imaginar fa cinc o sis mil anys els temples i mercats de Xian, a Samarcanda, a Babilònia, a Luxor, a Benarés, a... Però encara els sabuts, les sabudes poc contaven en aquests llocs, només eren emprades, com he dit abans, per a conrear els camps, cuidar els ramats i les cases, i als temples eren oferides pels sacerdots com a meretrius dels temples; un gran negoci de carn humana, i també com a oracles, ambaixadores de la por al futur, dient allò que volien escoltar... Com més diners ficaven, més raó donaven.

I no només es necessitava un representant a la terra d’aqueixos déus que actuaven com a pares intolerants i amorosos, sinó que també es necessitaven cuidadors dels temples i de les ofrenes, recaptadors d’impostos, escrivans, etc. és per això que es fa urgent construir temples dedicats a aqueixes divinitats on fer els intercanvis d’ofrenes i pregàries.

Si els homos esdevingueren sabuts i sabudes quan varen ser capaços de col·laborar en grups cada vegada més grans, compartint una idea comuna d’allò que no percebien els seus ulls, encara havien d’imaginar dues noves idees i ficar-les en pràctica per augmentar el seu poder al planeta. Primera, com havien de portar els comptes dels representants dels déus a la terra, dels impostos i ofrenes, inventaren els comptes i l’escriptura. Clar, s’havia de deixar constància dels decrets, les prohibicions, de les pregàries... I també feia falta un mitjà d’intercanvi perquè cada vegada més gent reconeguera el seu valor i inventaren el concepte de diners. Açò va ser la gran revolució en la compravenda i en l’ampliació del comerç. Començaren donant-li valor a les coses de la natura, com l’àmbar, cristallets de colors que brillaven com les perles, les maragdes verdes, els corals, trossets de metall que trobaven a la natura, etc. i acabaren encunyant monedes amb la cara de l’emperador i, fins i tot, paperets de colors sense valor material, però amb un valor conceptual d’intercanvi, no només en una regió, sinó en el món sencer.

Pagar impostos i anar al temple a fer les ofrenes: blat, arròs, un cabrit... i tot allò que sobrava, a canviar-ho al voltant

Hui podem reconèixer el valor de l’or, de l’euro i del dòlar (interessant el disseny d’aquestos bitllets amb símbols

Una societat agricoramadera necessitava nous déus que els ajudaren a tindre més collites, que controlaren les pluges i els nivells dels rius... I, així, la relació dels humans amb els déus es va fer intensa i plena d’intercanvis, i es va fer necessari que aqueixos déus tingueren representants al nostre món. I no se sap com, aqueixos representants s’alçaren amb el poder, el control de la gent i dels excedents, dels tributs i de les pregàries, de la por i la força. Cada vegada més gent acceptava la idea d’aixa força superior i del seu representant (rei, faraó, emperador o coses així) feia que un imperi fóra més gran i més fort, i exemples són Babilònia, la Xina, l’Índia o Egipte.

168

TOT ÉS COMENÇAR! Per Vicent Macián Salvador

maçons, el triangle, l’ull de déu i “confie amb tu”), però ja hem fet el trànsit pels diners de plàstic i prompte, si no ja, utilitzem els diners digitals (perquè amb un dit al mòbil o a l’ordinador comprem i venem mobles, llibres, roba, etc). El concepte de diners és el mateix, però la forma que adopta canvia ràpidament, en uns anys la moneda refugi no serà ni l’euro ni el dòlar, serà el RMB (renminbi o moneda del poble) xinés, ja que ells tenen a les seues mans el deute públic més gran del món de països com EUA i altres europeus i, a més a més, lideren el comerç mundial amb dos conceptes: el somni xinés i la ruta de la seda. Hui ja existeixen les monedes virtuals com el bitcoin i altres que estan apareguent. Tot això no vol dir que no seguim gaudint d’anar als mercadets de dijous i dissabte a Silla, a les tendes d’Alfafar, a l’IKEA o a l’MN4, El Corte Inglés, als mercats medievals, als mercats nocturns de Taipei, Macao, Born, als mercats nadalencs, al Gran Batzar d’Istanbul o al mercat dins del cementiri

del Caire; ara anar al mercat no sols és anar a comprar i vendre, és anar a menjar, a escoltar música o mirar pel·lícules. I, si tens molts diners, sempre pots anar a comprar diamants als mercats de Nova York o Amsterdam; de fet, hi ha gent que va a comprar carn humana al barri roig de Bombai, Amsterdam, Bankog o Rio de Janeiro. Tot es compra i tot es ven i, com déiem al principi, amb les relacions diàries i quotidianes comprem sense diners afectes, companyia, amor, atenció –alguns ho compren i venen fins i tot amb diners– i comprem i venem als mercats per Internet. A Chicago hi ha uns grans magatzems al costat de l’aeroport

Vendre i comprar

que fica “compreu, compreu i després moriu-vos”. On està la necessitat imperiosa de comprar? Perquè vendre és un negoci, però comprar i comprar, on ens porta? Jo crec que està en la idea no ja de sobreviure –hui tenim quasi de tot–, sinó d’obtindre, de tindre més i més, d’inventar-nos més i més necessitats, perquè creguem que, si no ho fem, es pararà el món i desapareixerem com a espècie. Sabem que no podem seguir depredant el planeta, acabant amb espècies i recursos, provocant el canvi climàtic, però, a la vegada, no podem parar de consumir i d’inventar necessitats. Vivim en un món que pensa massa en el passat, sempre pensant en allò que creguem que ens fa falta, amb por al futur, i només se’ns ofereixen antidepressius, ansiolítics, tranquil·litzants... i compres. Haurem de fer, altra vegada, com els sapiens fa 70.000 anys, inventar-nos relats més potents d’autoenganys per a poder viure un poquet més tranquils.

Jo vos recomane que aneu als mercats, que compreu allò que vulgueu, que utilitzeu les noves tecnologies per pagar, per comprar i per vendre, que proveu altres menjars, que olgueu altres olors i que no demaneu diners als bancs si no podeu tornar-los. Vos recomane que cadascú i cadascuna siga capaç de cobrir les seues necessitats, tant materials com emocionals, que feu acords que pugueu trencar, que no busqueu culpables ni fora ni dins de vosaltres i, mentre camineu per un mercat qualsevol, siga a la Xina o a la plaça Redona de València penseu: HA D’HAVER-HI UNA ALTRA MANERA. Vos agraïsc la vostra paciència.

169

VALÈNCIA CAPITAL MUNDIAL DE L’ALIMENTACIÓ SOSTENIBLE Per Josep Vicent Cabello i Mascarell

CAPITAL INSPIRADORA

València es posa al capdavant, al llarg d’aquest any, 2017, d’un moviment transformador anomenat Pacte de Política Alimentària Urbana de Milà. El propòsit del projecte és potenciar aquest protocol mundial, fer-lo més conegut i servir d’inspiració perquè altres ciutats s’hi adherisquen. Contribuir d’aquesta manera a la creació de ciutats més justes i millor alimentades. Hi ha moltes raons per a això:

- Perquè moltes ciutats volen fer compatible el nostre creixement urbà amb la supervivència de xicotets productors d’aliments en el nostre entorn.

- Perquè, en aquest moment, les ciutats tenen un paper decisiu en la recerca d’aliments sostenibles i la promoció de dietes saludables.

- La meitat de la població mundial viu a les ciutats. Posar totes les experiències en comú, donar suport mútuament i millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

170

- Perquè, a través de les polítiques alimentàries, es pot transformar la realitat: la pobresa i la sanitat, el transport i els comerços, l’energia, l’educació…

DE L’ALIMENTACIÓ SOSTENIBLE Per Josep Vicent Cabello i Mascarell

València Capital Mundial

L’ALIMENTACIÓ SOSTENIBLE

L’alimentació sostenible és un concepte interdisciplinari que comprén àrees com les de la salut, l’educació, l’agricultura, drets, la planificació del territori, el comerç, la inclusió social, el transport, l’energia i el medi ambient. Els objectius principals són l’eradicació de la fam, la inseguretat alimentària i la malnutrició. A més, són prioritàries l’eliminació de la pobresa i l’impuls del progrés econòmic i social per a tots, així com la gestió i l’ús sostenibles dels recursos naturals, inclosos els del sòl, de l’aigua, de l’aire, del clima per a benefici de generacions presents i futures. El dret a una alimentació sana i segura és un dret humà bàsic equiparable al dret a l’accés a l’aigua. A més, s’ha de combatre l’existència de poblacions que passen fam en un mateix món en què milions de persones pateixen obesitat. Les ciutats tenen un paper de lideratge a l’hora de promocionar dietes sanes i de desenvolupar xarxes d’alimentació sostenibles. Al 2050, el nostre planeta tindrà més de nou mil milions de persones i tres quartes parts viuran en àrees urbanes. Des d’aquesta perspectiva, les ciutats necessitaran reconsiderar les seues xarxes d’alimentació i canviar els plantejaments que proporcionen un mer aliment a les seues poblacions per

una concepció més sistèmica. De fet, l’alimentació no és només la suma de calories i nutrients necessària per a fer que el nostre cos funcione, sinó que s’insereix en un sistema integral amb influència en la nostra qualitat de vida i que inclou totes les activitats i els agents necessaris per a cultivar, collir, processar, empaquetar, transportar, posar a la venda, consumir i disposar de menjar, així com de tots els articles que s’hi relacionen. És possible una renovació del cicle vital que va des de la producció d’aliments fins al seu transport als nostres plats, i aquesta requereix un compromís polític, així com accions concretes que impliquen múltiples agents tant de la societat civil com del món empresarial, de la política i del món acadèmic.

EL PACTE DE MILÀ

El Pacte de Política Alimentària Urbana de Milà (MUFPP) o, abreviat, Pacte de Milà, és el primer protocol internacional en matèria alimentària que es realitza a escala municipal. Les ciutats que l’han signat i les que el signaran es comprometen a treballar per a desenvolupar sistemes alimen-

171

València Capital Mundial DE L’ALIMENTACIÓ SOSTENIBLE Per Josep Vicent Cabello i Mascarell

taris sostenibles, inclusius, resilients, segurs i diversificats, per a assegurar menjar sa i accessible a tots en un marc d’acció basat en els drets, amb la finalitat de reduir el malbaratament d’aliments i preservar la biodiversitat i, al mateix temps, mitigar i adaptar-se a l’efecte dels canvis climàtics. La iniciativa encetà el seu camí durant l’Exposició Universal de 2015 a la ciutat de Milà i en coordinació amb l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). Fins al moment, el Pacte ja ha sigut signat per més de 155 ciutats de tot el món. A l’octubre de 2016, la ciutat de València, després d’un procés de votació, va ser la ciutat designada per a organitzar la trobada anual i cimera d’alcaldes del Pacte de Milà de 2017, que va tindre lloc del 19 al 21 d’octubre de 2017. Assistiren a l’esdeveniment totes les ciutats que han firmat el Pacte de Milà i s’invità a altres ciutats d’Espanya i de tot el món perquè acudiren a l’esdeveniment i així unir esforços.

VALÈNCIA I LA FAO

El mes d’octubre passat, l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) i la ciutat de València van signar un acord per a lluitar contra la fam i el malbaratament d’aliments i millorar la nutrició en zones urbanes. Aquest acord, signat pel director general de la FAO, José Graziano da Silva, i l’alcalde de València, Joan Ribó, arribà en el moment en què València va ser elegida com a amfitriona de la pròxima trobada de les més de cent trenta ciutats que l’any passat es van adherir al Pacte de Milà sobre Política Alimentària Urbana, en el qual es fixen les bases per a promoure l’aplicació d’aquest pacte, una promesa per a impulsar sistemes alimentaris més justos i més racionals ecològicament a les zones urbanes.

172

Els factors que van decidir a la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura) a decantar-se per València com la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible van ser clars: - Una forta estructura agrària consolidada en un entorn urbà - Pràctiques agrícoles respectuoses amb el mitja ambient - Foment de xicotets productors - Un mercat central amb productes de proximitat i tot això en un marc geogràfic que sosté els principis de la dieta mediterrània Raons més que suficients per a que els integrants del Pacte de Milà es decantaren per reconéixer a la capital del Túria. València s’embarcà així en un dels projectes estrella de la legislatura que va tindre el seu punt final a finals d’octubre, quan més de cent alcaldes de tot el planeta es reuniren al Palau de Congressos per a debatre futures accions polítiques per intentar millorar les pràctiques alimentàries del 50% de la població mundial, aglutinada en entorns urbans. Així també, la ciutat va ser seu de cicles de conferències, cimeres i reunions d’experts per a debatre les necessitats alimentàries de les ciutats i impulsar les pràctiques sostenibles.

Les teues decicions canvien el món Fes que milloren la teua salut, la del teu entorn i la del planeta.

DE L’ALIMENTACIÓ SOSTENIBLE Per Josep Vicent Cabello i Mascarell

València Capital Mundial

173

DE LA COCA D’OLI A LA PIZZA Per Enric Morera i Català

ai podia haver-me imaginat que una frase dita en una conversa suscitara tanta curiositat. A portes de les vacances d’estiu, la periodista Loli Benlloch de l’agència EFE em va demanar una entrevista sobre què faig amb el meu temps lliure a l’estiu i quines aficions tinc. Al cap i a la fi, eixes coses que ens acompanyen en la vida i que poden ser les més interessants. La resposta sobre si faria alguna escapada aquest agost, va ser: “Siempre el Mediterráneo, me atrae mucho. De hecho, este verano voy a ver si confirmo mi teoría de que la pizza italiana viene de la coca de Oliva”. Li contestava que pensava fer una visita privada al grup d’arqueòlegs valencians (Llorenç Alapont i Rosa Albiach) que estaven excavant i dirigint el projecte Necròpoli Porta Nola a Pompeia. De pas, se’m va escapar una de les meues passions: la gastronomia. En aquest cas, lligada a la nostra història i identitat.

174

A LA PIZZA Per Enric Morera i Català

Arran d’aquella entrevista, m’han preguntat per la connexió coca-pizza allà on he anat aquest estiu: Com va l’estudi? Ja ho tenim clar? No serà també de la Marina? Jo dic d’Oliva. Com diria l’Ovidi, perquè vull. I per més coses. A Oliva es manté la tradició de menjar coca els divendres, és a dir, s’ha mantingut en les pràctiques populars. Oliva té una especial relació amb la Coca de pasta bona. Els forns d’Oliva i els que mantenim les tradicions fem Coca i mengem coca els divendres. Som un poble fidels a les tradicions. També a la gastronomia. La Coca forma part del nostre ADN, i així la duríem a Nàpols quan els valencians erem una potència al Mediterrani. Alfons el Magnánim regnava a Nàpols i la Coca tenia encara uns pocs anys per aparèixer a la capital de la Campània. Fa uns anys, quan Atenes va organitzar els jocs olímpics, ja vaig poder establir la connexió entre Coca i Pizza a Castellamare di Stabia, on va morir Plini el Vell, a la vora de Nàpols. Sense més pretensió, trobàrem una mena de trattoria o forn antic molt recomanable. Allà anàvem totes les nits. L’amo del forn ens rebia molt amablement i feia que els clients ens deixaren lloc a les tauletes de la porta del forn. Encara està en marxa i el seu nom es molt exòtic: Pizza Connection.

De la coca d’oli

Una nit li vaig preguntar com era la Pizza Napolitana, i de forma ingènua vaig afegir: “duu tàperes i anxoves?”. Ell de forma solemne, i una mica teatral, va invocar un gran recurs d’autoritat: “Venite domani e la mia mamma ti farà una vera pizza napoletana”. La Mamma és una paraula clau, com molt bé ha explicat Josep Pla a l’extraordinari llibre “Les Escales de Llevant”. Així, mudats per a l’ocasió i amb un ram de flors per a la Mamma ens disposàrem a conèixer la revelació i menjar la “Vera Pizza Napoletana”. La Mamma, senyora mare del propietari, major i vestida de dol, ens va donar la més entranyable benvinguda. L’hospitalitat mediterrània en estat pur. Passades les llargues converses sobre la família, l’origen valencià, què fèiem i després ingerir intensos i abundosos “antipasti” va arribar la vera pizza napoletana. Els meus ulls no donaven crèdit: una Coca de pasta bona, a l’estil d’Oliva. Rectangular, amb pebrera, tomaca i dues llonganisses que a Nàpols diuen “salsitxa”. També la fan rodona amb pinyons.

Aquest fet va passar l’any 2004 i en alguna ocasió l’he

175

contat. Ara em disposava a anar un punt més enllà. Com vos deia, amb aquest desig de “veriuar-ho” encarava l’anada a Nàpols durant uns pocs dies d’agost. Paco Alonso, el periodista i gastro-agitador (cultura del almuerzo) em comenta que hi ha una tesi doctoral sobre les tropes d’Alfons el Magnànim, que certifica que

gràcies a la notable presència valenciana a la regió napolitana, la Coca va arribar a Nàpols. La tesi manté la meua teoria i dóna consistència a les meues impressions. Jo volia anar més lluny i connectar la Coca d’Oliva amb Pizza Italiana. David González, alcalde d’Oliva i gran amic, mig de broma, mig seriosament em va demanar que aconseguira connectar l’origen de la pizza amb Coca d’Oliva per a més notorietat de la nostra ciutat.

llocs del Mediterrani, i fins i tot a casa nostra trobareu fessols de careta. A Nàpols sí. Als mercats de carrer de Nàpols, hi ha molts i variats, podeu trobar fessol de careta. La meua amiga i poetesa Àngels Gregori, ànima del Poefesta d’Oliva, a New York no en va aconseguir. Té una particularitat. En 1492 es descobreix el nou món, punt clau en la nostra investigació. Aleshores el Papa Alexandre VI ja era Papa al Vaticà. Va propiciar el Tractat de Tordesillas on es va repartir el nou món. I què té a vore amb la Coca-Pizza?, em preguntareu. Molt. Anem a pams, perquè, entre d’altres coses, cal tindre en compte que la conquesta de Mèxic va obrir la porta a la tomaca al vell continent. La base del menjar a la mediterrània (i encara ho és a molts llocs) era l’oli i el blat. Amb aquest ingredients es feien les “gatxes”, que han estat la base de l’alimentació del poble romà i del conjunt de pobles de la mediterrània. A comarques d’interior es fa la “Gatxamiga” amb farina, oli i alls. A les antigues tavernes de Pompeia les “gatxes” eren el menjar principal.

De fet, la majoria de les tropes d’Alfons el Magnànim provenien de la Safor. Entre ells el nostre gran poeta Ausiàs March. A Oliva tenim un endemisme gastronòmic: “El Figatell” d’origen més que clar italià. És a dir, hi ha una relació evident, cultural, econòmica i gastronòmica. Figatelli (figatell), fessols de careta i la coca-pizza un espai d’intensa relació. En pocs

176

I què té a vore amb la coca d’Oliva?

La relació cultural, l’intercanvi comercial i també gastronòmic, va fer que arribara a la zona de la Campània, a la ciutat de Nàpols la tomaca, il pommodoro, l’element bàsic de la pizza. Els napolitans són tan seus que em discutien l’element de la tomaca. A la pizzeria Trianano, molt estimada pels napolitans,

A LA PIZZA Per Enric Morera i Català

el cuiner en cap fa una explicació aferrissada, com podeu vore al vídeo. Quan veu per on anem, arriba a dir que la tomaca la van dur ni més ni menys que els napolitans a Mèxic, d’on realment és originària. Ells fan les coques-pizzes en forns moruns, com els de casa nostra, el que també és un indicador de la procedència valenciana. És lògic pensar que arribaria també, elaborat en forma de coca i allà seria imitat per la població local. La primera pizza que es coneix és la Margheritta, en honor la virreina i d’ací, coneixent el caràcter comercial del poble napolità, el primer nom de la pizza coneguda va ser Pizza Margheritta. Mireu una coca d’Oliva i mireu una pizza Napolitana. En qualsevol lloc de Nàpols, origen clar de la pizza italiana, vos trobareu la Coca d’Oliva en forma de pizza. Efectivament en qualsevol lloc on aneu de Nàpols la pizza és grosseta, pasta bona amb tomaca i, això sí, ells van introduir a posteriori la mozzarella (di bufalla) i més endavant per fer la tricolore (senyera italiana) el basilisc (que és la nostra alfàbega – no puc dir que siga de Bétera- però quasi segur). Roig de la tomaca, blanc del formatge i verd de l’alfàbega.

De la coca d’oli

En alguns casos també vaig trobar coca-pizza amb pebrera (bajoques) verdes i roges. També enviades a Nàpols pels valencians presents al sud d’Itàlia. Tomaca i pebrera, dos ingredients bàsics de la coca i la pizza que vénen d’Amèrica. En alguns supermercats, també la venen al “taglio” i la calfen. Amb totes aquestes cabòries anava quan em van suggerir el millor lloc on fan l’autèntica pizza Napolitana. Em van suggerir un restaurant molt antic i popular. Treballa amb receptes autèntiques. Es troba prop del Museu Arqueològic i la plaça Cavour de Nàpols. Té vàries distincions i és molt popular. Quan em van dir el nom quasi caic de tos: Restaurant Oliva, les millors pizzes de Nàpols. I saben on està? Enfront de l’església de Sant Vicent Ferrer, segon patró de Nàpols, valencià, i com la Coca, un dels nostres referents. Hi ha elements clars que posen en evidència que la pizza té el seu origen en la Coca d’Oliva. En tot cas, i per als descreguts el dedique la frase que ha marcat l’ingeni i fantasia del poble napolità “se non è vero, è ben trovato”.

177

BIRRA & TARDEO LA COMBINACIÓ PERFECTA Per Núria Cervera i Elia Grau

a paraula tardeo és el nom que s’utilitza ara per al que tota la vida s’ha dit “anar de tapes”. Espanya és el bressol d’aquesta idea i el lloc on més es posa en pràctica, però aquest costum no és gens nou. Es creu que el seu origen ve de després del període d’escassesa de la Guerra Civil Espanyola, que es prenien xicotets mossets per suportar millor la fam. Amb els anys, aquest costum s’oblidà en la major part d’Espanya i, actualment, ha tornat amb més força que mai i amb un significat totalment diferent, una estratègia de màrqueting. Des d’aquest punt de vista, quan encara no era una pràctica tan popular, els hostalers utilitzaven aquest reclam per a emplenar els seus locals i les seues terrasses amb més gent de l’habitual en regalar una tapa amb la beguda. Ara, la majoria d’ells s’han apuntat a la moda del tardeo per a no quedar-se enrere, per la qual cosa, la idea com a tal ja no és un punt de diferenciació, sinó que ho és el ventall de tapes i montaditos que caracteritzen cadascun dels bars i restaurants. Eixir per les vesprades s’ha posat de moda i no només

178

LA COMBINACIÓ PERFECTA Per Núria Cervera i Elia Grau

Birra & Tardeo per les tapes. D’una banda, després d’un nou període d’austeritat, la famosa crisi, la gent jove i major tenia ganes d’un canvi, estaven cansats d’estar a casa perquè s’havia d’estalviar. D’altra, els bars i restaurants necessitaven que la gent es tornara a animar per eixir i passar una bona estona amb les amistats i una copa. Així que tornà de nou la tapa i el tardeo. Promocions que feien que la gent se n’adonara que la vida s’ha de viure i amb companyia dels qui estimes; i en un ambient com el que ofereix el sector hostaler, es passa millor. Aquest canvi d’etapa en què deixàvem enrere els mals moments fou una bona alenada d’aire fresc per a ambdues parts. Amb tot açò, el sector turístic també trobà una gran oportunitat. Els nostres gustos han canviat i, a més de la típica cervesa per a acompanyar una bona vesprada, cada vegada, ens agrada més una bona copa de vi o un còctel acompanyat de bones amistats. Aquesta beguda, el vi, que en l’antiga Grècia era el suc dels déus, està creixent culturalment entre la població i cada vegada és més freqüent la imatge d’una bona copa de vi amb vistes al Mediterrani. Hi ha ciutats espanyoles, com les d’Andalusia, on el costum no ha arribat a perdre’s mai. Aquest fet ha estat determinat sobretot per la gran afluència de turistes que busquen els costums i l’ambient on viure una experiència ben espanyola, junt a la sesta!!! Com he mencionat abans, també el turisme a les grans ciutats ha beneficiat la pràctica del tardeo. A València, en concret, hem notat molt el canvi climàtic que estem patint i cada vegada tenim unes primaveres més avançades i unes tardors més càlides, i aquest sector se n’ha sabut aprofitar. Cada vegada és més habitual l’escena de turistes gaudint d’una vesprada tranquil·la asseguts en una terrassa amb una copa i vistes al Mediterrani. Així, els bars i restaurants de les ciutats turístiques espanyoles potencien aquest costum.

El tardeo no és només cosa de copes i tapes en un ambient col·loquial, sinó que ha posat de moda també els cocktails de vesprada, ja no és només cosa de la nit. Molts esdeveniments que abans es realitzaven per la nit perquè era l’hora d’obertura de les planxes dels bars, entre altres motius, ara han canviat. Ja podem celebrar una jubilació, un aniversari d’adults o una benvinguda una vesprada i deixar la resta de la vetlada lliure. Les tapes i el tardeo estan tan relacionades que una sense l’altra serien com el yin sense el yang, com Zipi sense Zape. Tot i això, no sempre hem d’entendre la tapa com a un entrant elaborat, a qui no li trauen unes olives de l’horta valenciana quan es demana una canya? Amb aquesta relació de tardeo i tapa, neixen els esdeveniments de vesprada amb pi-

179

Birra & tardeo LA COMBINACIÓ PERFECTA Per Núria Cervera i Elia Grau

cadeta, com els còctels de benvinguda o còctels de celebració que mencionàvem abans. És cert quan dic que les tapes han arribat a convertir-se en un senyal d’identitat espanyola, fins al punt que són ofertes en els banquets de recepció dels més alts dignataris, que es denominen Tapas Meeting. Com a anècdota, vos contaré que, durant la conferència del Palau de Madrid, la reina Sofia i l’alcalde de Madrid de 1991, José María Álvarez de Manzano, convidaren a Raísa Gorbachova, dona del president de la Unió Soviètica del moment, a una beguda amb tapa durant la seua visita a aquesta ciutat. Actualment, existeixen bars que ofereixen especialitats de tapes, fenomen que s’ha denominat com a cuina en miniatura. Ferran Adrià en fou el creador d’aquest concepte en l’alta

cuina i en utilitzar-los com a entrants. Com deia, els costums entre la societat estan canviant i la moda del tardeo no només ha sigut iniciativa dels propis usuaris. En poblacions i ciutats valencianes, els hostalers han creat les rutes de la tapa com a estratègia de venda, que també estan associades al tardeo. No és més que fer que la gent es moga un dia entre setmana: els hostalers acorden un dia de dilluns a dijous on només serveixen tapes amb una beguda, però, en aquest cas, la tapa no és gratuïta, sinó que es fixen preus molt atractius i s’ofereix l’oportunitat de fer un sopar diferent. I amb aquesta tècnica aconsegueixen augmentar les vendes. A més d’Espanya, en moltes ciutats d’Europa també fa temps que és popular, encara que cadascú el batege amb el seu nom. A Itàlia, per exemple, esperen els divendres amb ànsies per fare un antipasto, un ritual molt comú que no distingeix d’edats. És molt estrany conèixer un italià que no practique la tradició d’anar de tapes en eixir de l’oficina, igual d’estrany que seria conèixer algun que no li agrade combinar-les amb una beguda tan clàssica com el Negroni, un còctel a base de ginebra, vermut roig i Campari, decorat amb pell de taronja. A més a més, l’hostaleria italiana ha perfeccionat aquesta tècnica de màrqueting i acota el seu moment de fare l’antipasto de 17:00 a 20:30 aproximadament, amb la qual cosa es potencia el consum en aquestes hores i, quan acaba, encara és bona hora perquè la gent seguisca consumint al preu habitual. I no només Itàlia utilitza aquesta estratègia com a reclam per a emplenar terrasses i locals, també altres països europeus, com Alemanya i Portugal, potencien les vesprades de bars. En la nostra València, més que unir-nos a la moda, hem sigut precursors d’aquest costum. Som molts als que ens agrada eixir per les vesprades amb el bon temps i el sol, o al cau d’una bona estufa de terrassa i música ambiental, o acollits dins dels locals, i passar una bona estona amb amics entre roses i xerrades que regalen vesprades per al record.

180

EL MERCAT CENTRAL Per Raúl Antón

És l’època de comprar per Amazon, Wallapop, Ebay i Aliexprees. Però, dins de cada ciutat, de cada poble valencià, els mercats resisteixen al pas del temps. M’agradaria centrar-me en el Mercat Central, un mercat de cine... L’aparcament només ja sembla tret de la pel·lícula La història interminable; situat en el centre de València, unes obres que perduren al llarg del temps, la nostra Sagrada Família. Si ja és complicat que ens desplacem fins allí les persones que no vivim a la ciutat, aparcar es converteix en una altra pel·lícula: Missió impossible. A alguns se’ns infla la vena quan es ressalta la bellesa de mercats com el de la Boqueria de Barcelona o el de San Miguel de Madrid, destinat també pel tapeo, el tardeo i altres coses que acaben amb -eo. Que sí, que tenen una bellesa i una singularitat úniques, però, perdoneu, per a mercat bonic, el nostre, el Mercat Central, i no perquè ho diu Bernie Ecclestone, antic propietari del circ de la Fórmula 1, sinó perquè ressalta la seua bellesa a primera vista.

Bernie deia que a Londres no s’aixecava a les 7 del matí per anar al mercat, però a València sí perquè li agradava molt, el tenia enamorat. Dues coses, Bernie: la primera, gràcies per les lloances cap a la nostra ciutat i, particularment, cap al seu mercat, estem molt agraïts. La segona és que, Bernie, mira-t’ho, perquè, si jo tinguera els diners que tens, no m’alçaria a eixa hora per anar a cap lloc. Potser, jo eixiria del llit a l’hora que comença La ruleta de la fortuna i, si tinguera ganes més tard, ja aniria al mercat o on fera falta. Llevant això, el Mercat Central és un referent dins del turisme a la ciutat de València: centenars de turistes diàriament s’endinsen entre els seus carrerons i se submergeixen entre les seues olors a productes de l’horta valenciana i peixos recentment eixits de la mar. Fins i tot els japonesos es lleven la màscara que porten per protegir-se de la contaminació! Està en un entorn privilegiat enfront de l’església de Sant Joan del Mercat i de la Llotja de la Seda, un dels edificis més importants de la seua època en tot el món, ja no només pel desenvolupament econòmic, sinó també per la seua bellesa. Hauria d’estar penat per llei ser valencià i no haver visitat la Llotja! En definitiva, i no em vull estendre, amb el mercat central de València ocorre com amb tantes altres coses que tenim a l’abast de la nostra mà, que el tenim tan a prop que no li donem la importància que té. Però, quan la gent que ve de fora aprecia la seua bellesa i la seua peculiaritat. Així que anime sobretot a les persones més joves a anar al Mercat Central, no només al de Colom, que és de cerveceo, sinó a aquest, i que vagen a comprar i a viure el seu ambient. I a gaudir i cuidar el que és nostre. Hi ha altres mercats que són molt bonics també i, com que estem en l’època d’ofendre’s per tot, pose en aquesta llista el de la seua ciutat natal, poble o el que vosté vulga. A partir d’ací, ja pot seguir llegint sense sentir-se ofés pel que ha llegit anteriorment.

181

36 182

LES FALLES EN VALENCIÃ&#x20AC;

183

RECOMANACIONS PER A USAR UN LLENGUATGE IGUALITARI

184

Per Regidoria de Normalització Lingüística i Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Silla

PER A USAR UN LLENGUATGE IGUALITARI

Recomanacions

185

vui, amb el pare, hem preparat cassola per a dinar. Com cada dissabte des que tinc memòria. Avui, n’estic segur, tornarem a escoltar la mare contar la història de Pepica la Suca. Com cada dissabte des que la seua memòria va i ve. És veure-la a taula, sobre el setiet d’espart, i aquell calaix del record s’obri. I així, de bat a bat, resta tot lo dia, fins que queda buit d’imatges i de paraules.

LA CASSOLA Per Mercè Climent

«Recordes, Salvoret?, i quin pesar tenia jo. Aquell dia que venia Joanet i la nora a dinar. I jo cap a casa, amb una cassola que no era la meua. –Què hi ha, Carmeta? A casa a dinar? –Sí, però avui el menjar se m’ha d’assentar malament. –I això, dona? –A alguna que li ha d’haver agradat més la meua cassola i l’ha bescanviada per la seua. –Ei, haurà estat un error, amb tantes dones que portem el menjar al forn és fàcil que aquestes coses passen. D’esma, aquestes cametes, que llavors eren tan fortes, van desviar-se pel carrer de dalt i l’atzar va voler que mirara per la finestra de ca Pepica la Suca. Allí estava ella, al bell mig de la taula, imponent, majestuosa, amb aquell color de fang a la pell i la cicatriu que li travessava el front. Perquè ha temps enrere tingué un greu accident, saps? Crec recordar que fou al llavador, no Salvoret? Sí, ja recorde, fou un dissabte d’agost, un dia de ponent, que semblava que el nostre Senyor ens llençara foc a cabassades. Com era la cosa? Ah sí, relliscà tot just quan l’aigua li esborrava els caminets de sabó de la pell. Quasi la donàrem per perduda,

186

CASSOLA Per Mercè Climent

però ella, que era del poble dels socarrats, de natura resistent, decidí que encara li quedaven molts anys de festejar amb els vius. –Que no t’has fixat que aquesta cassola no és la teua: més gran, més fosca i amb aquest badall que la fa inconfusible? –Ai, Carmeta Ara que ho dius és cert, només havia reparat en l’interior ...i com que a tu et queda igualeta igualeta a la que faig jo... Veges tu, i quina confusió. Ja ho diuen, que les presses mai no són bones. Però no et preocupes que podeu menjar-vos la que he fet jo sense tenir pesar. A s’endemà, ben escurades, ens les tornem. I jo em preguntava quina pressa havia de tenir aquella dona que mai no havia necessitat treballar i que tampoc no tenia fills. Segurament la de sempre, la de donar un bon homenatge al cos. Perquè ella i l’home es delien per un bon menjar, i la

prova estava en el solc que dividia l’àpat en dues porcions exactament iguals, com si uns uendos acabaren de passar la rella. Aquells dos es cruspirien l’arròs al forn que jo havia preparat per a quatre persones. Amb resignació vam acabar dinant l’altra cassola –encara com i la Suca m’havia donat permís– que només s’assemblava a la meua en el nom. El temps de cocció havia superat el punt i l’arròs havia esclatat convertint-se en una pasta blanca, òrfena de safrà i escarmentada de costelles, orelleta i cua de porc. La cabeça d’alls que l’havia de coronar havia desaparegut, deixant com a únic rastre unes poques dents. Això sí, bona cosa de cigrons i de creïlles. I és que ja se sap: pa amb pa no suca. I al pensament les paraules de la Suca: igualeta igualeta a la que faig jo. Recordes, Salvoret?, i quin pesar tenia jo. Aquell dia que venia Joanet i la nora a dinar. I jo cap a casa, amb una cassola que no era la meua».

187

188

ET MENJARIA A PARAULES

’.estima, l’amor i la gastronomia estan íntimament lligades. Com en l’amor, en el menjar, tot allò relacionat amb els sentits, amb sentir-nos bé, amb cuidar-nos, ens fa immensament feliços; tal i com passa quan estimem, tots els nostres sentits es despleguen per poder captar tot allò que ens ofereix eixe instant irrepetible en què el nostre cor vol ser visitat per un altre cor. Ens trobem davant la persona estimada, cara a cara, igual que amb el menjar, una relació personal, única i irrepetible. Així, una persona que ens agrada sos, ens la menjaríem a besos, o na quan somriu o parla ens resulta de la mar, com les coques salades

molt és dolça; com els pastisa paraules. La mateixa persosalada; com tot allò que prové dels forns dels nostres pobles.

El desamor! Eixos moments en què el nostre cor queda trencat en mil pedaços té molt a dir en el tema que ens ocupa... Així, una persona agra, com les llimes, mai dirà allò que volem sentir; més encara, una persona ens dirà la veritat de manera crua, sense adobar, més difícil de digerir. George Bernard Shaw, la primera persona que va aconseguir un premi Nobel i un Òscar, va dir que no hi ha un amor més sincer que el que sentim cap al menjar. I... Encara podríem dir més! Projectem l’amor cap a la persona estimada a través del menjar, la majoria de vegades d’una manera inconscient. Moltes vegades intentem impressionar persones que estimem, o volem estimar, amb deliciosos menjars com a mostra de tot el que guardem al nostre cor i que està per descobrir. En les gran celebracions, amb la gent que ens agrada tindre ben a prop, no falta el menjar de forma abundant: quan fem una reunió familiar, quan volem una vetllada propera amb la parella... Prepararem un sopar íntim en casa o en alguna tauleta per a dos en un restaurant meditadament escollit. Encara més, quan, per algun motiu no podem prendre l’aliment o el plat que tant ens agrada, insistim i insistim a l’altre perquè menge per nosaltres. 189

QUE VINGA AL LLIT Per Anna Rubio Fandos

Què vinga al llit! Al jaç del zel. Què hi vinga! Embolcallada de nuditat al tàlem, juganera i delerosa, m’enjoia la remor dels passos de l’home que anhele. S’apropa. Amb un tap de vi, que gemega en ser alliberat, li anuncie que em trobe al final d’aqueix camí de ciris encesos que el condueixen, via indefugible, al meu cau. La resposta és un silenci, passes deturades, fugisser. Li segueixen la fressa subtil de la roba en lliscar del cos a terra i el murmuri de l’aigua que acarona la carn amb què em vull delectar. El desig m’esperona els sentits. Llavors, faig dringar dues copes. Amb una, m’embriague. L’altra roman delerosa de ser emplenada. A glops menuts m’empasse l’ardent elixir mentre em dedique a esperar, amb zel, la pell que desitge.

Què vinga al llit! Al clam del foc. Què hi vinga! Guaita la porta, somrient i mullat. A sota d’un tros de ris, suggeridor, amaga nuesa. Mes a sobre la línia d’un pubis esvelt i desvergonyit, el tors s’enalteix, despullat. Em mostre voluptuosa. Acarone el tros de llit encara fred, buit d’home, que li tinc reservat. Passe una mà tèbia pel lloc on desarà els cabells, bese l’espai on reposarà el seu pit, xucle el redós on anhele veure el seu ventre.

190

AL LLIT Per Anna Rubio Fandos Aixeque el cap. Les mirades rauran l’una amb l’altra; s’encalcen ardents. Ell deixa enrere la porta i ja hi és, als peus del meu jaç. Encesa pel seu esguard, òmplic, atiadora de focs, el fred vidre amb el roig bullent de passió.

Què vinga al llit! Al ball de les pells. Què hi vinga! Li oferesc el vi, ofrena carnal. S’afanya a flairar-lo, delitós de capbussar-se en aquesta aroma embriagadora. Es delecta. M’aprope al seu melic, l’ensume amb avidesa, fins al pit..., i més amunt... fins al coll, per afartar-me d’aquesta essència de mascle que m’arriba més enllà de l’aigua. Més enllà d’aquest vi que se’ns va ensenyorint. El sent com s’entreté amb els meus dits, els mulla amb el roig i aspira la flairança amb un llarg sospir. Llavors, ressegueix, llaminer, les petjades del meu perfum des dels canells fins al mugró. Enmig del silenci, ens respirem.

Vine al llit! Vull exhalar la teua flaire. Vine! Encarats a la vora del tàlem. Ell dempeus, encara a fora; jo de genolls, a sobre. El seu vi, entre els dos. Amb l’esguard, m’escalfa els sentits; amb les mans, la copa. M’apropa el vidre, lasciu, a la galta, l’acarona... Enceta un ball, la copa

Que vinga

rodant cara avall, coll avall... Fins que arriba al bell mig del pit i, dibuixant sensualitat, enceta a rodar-la de mugró a mugró, juganer. Jo li prem, amb fal·lera, les natges cobertes. M’atreviré a resseguir la vora del tovalló amb dits encuriosits que desfan el nus del ris fins que, lentament, davalla a terra.

Vine al llit! Arran dels llençols? Ets lluny. Vine! M’ofrena la copa. Bec. En paladejar el glop, cobege barrejar la recialla que em delita amb els seus llavis, frescos i tendres. Se m’obren sense oposar resistència, i jo m’endinse per empaitar-li la llengua, assaborir-li l’ànima. A besos ens absorbim l’un a l’altre. Gemegue, amarada d’aquesta feréstega i humida trobada ardent. I, enfollida, malde per fer-lo meu. És llavors quan escolte la fressa d’aquest cos que avança a dintre del meu llit i, entre mossos i xuclits, l’hostatge i el posseïsc.

Té el meu llit! L’ànima i la pell, el meu delit! Té!

191

Assaboresc l’arc de sant Martí. Em bec la seua pluja.

FESTA DE PELLS Per Anna Rubio Fandos

Una carícia groga. Calidesa enmig la llengua. Mossos de rajos de sol. Encenalls de llum i besos. La suau tardor paladeja somnis ataronjats. Capvespre i potència! L’aroma d’un cítric dansa. Tots els sabors del roig M’evoquen les teues nits. Saps que el roig també es beu? I, a glops menuts, es despulla. El verd cruix, frescor i vida bes de suc i de saliva. Tast de gespa, cosquerella. Esclat de zel, la natura. Mos al cel, mos a la mar. Boca plena de blau clar. Cotó-en-pèls, escuma i sorra Ta pell em sap a ona. Llepa, cobejosa i llépola, la cobertura del cel. Llaminadures d’estels. Carícia d’indi i lluna. Evoque un pessic de púrpura fondre’s en la meua boca… Un fado sona. Plaer! La pell, pam a pam, s’encén.

L’arc de sant Martí a la boca Catarsi en l’ànima.

192

ELS PERSONATGES DE LES FALLES Per Vicent Marco

A cada casal, en cada comissió, a cada falla és habitual trobar uns personatges recurrents. Jo he fet una llista d’alguns dels més habituals que podeu trobar als llibres De Categoria. (Els personatges poden ser indistintament masculins o femenins)

L’afanós Vol ser el ninot en la falla, el músic en la banda, dur l’estendard, parar taula, cuinar i arreplegar i tot al mateix temps. Que cal decorar, allí està, que cal anar al supermercat d’urgència allí està. És un superheroi que viu en un estat d’hiperactivitat constant.

El coeter Amb la metxa sempre encesa, i bona cosa de masclets a la butxaca, el coeter és qui més disfruta de les mascletaes, despertaes i disparaes diverses. La Nit de la Cremà és el seu moment de glòria, quan explica als bombers tot el seu dispositiu pirotècnic per a fer volar pels aires la falla.

El relaxat Tot el contrari a l’afanós, ell sempre està assegut. El més normal és que el trobes jugant a les cartes, al dòmino o manant faena als altres, perquè ell no arrima el llom ni obligant-lo. De vegades a més de relaxat és un poc senyoret, i això de “suar” muntant taules (per exemple) no va amb ell.

La família nombrosa Ells a soles, entre cosins, cosins prims, fills, pares, nebots i iaiosformen una quarta part de la falla, si no en són més. De vegades fan pinya, altres es duen a matar (per alguna herència), però si la neboda vol ser fallera major, ja faran força tots els membres de la família per a aconseguir-ho.

La lotera El seu paper silenciós és bàsic i molt desagraït, ja que totes les falles fan loteries i rifes per a subvencionar la festa.

193

Els Personatges DE LES FALLES Per Vicent Marco

Normalment li costa anar darrere d’uns i d’altres repartint loteria i buscant-los per a cobrar. Ara bé, si toca i cal pagar, hi ha cues per a arreplegar el premi.

El cuiner S’ha fet el propietari dels fogons i ningú s’atrevix a llevar-li la cullera una vegada encén el foc. Potser les paelles se li empastren, les fideuaes es queden sense sal, en les torraes la carn està cremada d’un costat, i les ensalades siguen de batalla. Però ho fa amb tanta passió que ningú li diu mai que l’arròs està “pa que se’l menge el gat!”.

La iaia-fallera Una veterana de guerra que encara es fica cada any els “topos”, la pinta, els tacons i el seu vestit del segle passat. Això sí que és amortitzar una bona tela. Com que té molt de mèrit és una institució en la falla i passa la primera, o l’última en l’ofrena entre els aplaudiments de la seua comissió.

El sabudet Per les seues sentències el reconeixeràs: “Ja sabia jo que eixe artista ens estafaria”, “ja sabia jo que plouria durant l’ofrena”… i així es passa totes les falles sabent-ho tot. Després a l’hora de la veritat, quan li preguntes opinió, mai diu una de bones, però a bou passat se les sap totes.

La sentimental Saps que plorarà. I a més plorarà molt tant en l’ofrena, com en la cremà, en la presentació, o el dia de la proclamació, mai falla, s’emociona. Després totes les fotos que té de fallera

194

són amb el maquillatge fora de lloc i cara de figa molla, però els valencians som sentits, què li anem a fer.

El desaparegut Sempre hi ha diversos desapareguts en cada comissió. El dia 14 apareixen pel casal amb un “bon dia!”. I el dia 19 després de la cremà desapareixen amb un “fins a l’any que ve”. No se’ls veu el pèl en tot l’any i només viuen la setmana fallera, i com tenen les quotes domiciliades, no passen per la falla ni per a pagar.

El “sense casa” Tot el contrari, sempre hi ha algú que sembla que no té casa, i passa més temps al casal que l’estendard. El “sense casa” no es perd una junta, una reunió, una festa o un sopar des de fa segles, i a més és el primer a obrir i l’últim a tancar, hi ha qui sospita que alguna vegada s’ha quedat a dormir al casal.

La fallera-xafardera Ho criticarà tot, la decoració, els horaris, les interpretacions en el playback, el vestit de la fallera major… i contarà les intimitats de tota la comissió, perquè si algú es divorcia o està esperant un xiquet, la resta de membres de la falla han de saber-ho sí o sí, i a la de ja.

El perdut/la perduda És la parella d’algun membre de la comissió que s’acaba d’apuntar i va com cagalló per séquia. No coneix a ningú al principi i li toca anar amb les amigues o els amics de la seua parella fins que es fa un lloc a la falla. El trobaràs darrere de

DE LES FALLES Per Vicent Marco

la seua parella amb una cervesa a la mà pensant: “Mare! On m’he clavat?”

El tresorer Té el càrrec més complicat: controlar la caixa, així que o és de fiar o el recel s’instaurarà en la comissió. Normalment és una persona discreta, que no fa massa soroll, i a la qual li agraden els números. Com és una tasca ingrata, ningú sol estar massa damunt d’ell, perquè quan comencen a desquadrar els números: “quasi res porta el diari!”

L’organitzador/ora Anem a muntar una setmana cultural, una nit temàtica mexicana, una iniciativa solidària amb els refugiats, o podríem decorar el carrer amb post-its. Qualsevol iniciativa té darrere un parell de persones incansables que sempre estan ficant-ho tot al lloc, i preocupant-se perquè estiga tot en perfecte estat de revista. Màquines de fer funcionar la falla.

El monumentalista Insistix en anar a vore tots els monuments de la secció per a avaluar la qualitat de les falles contra les quals competiu, encara que siguen de cinquena categoria i encara que calga anar a Pinedo o a Mislata. A més la nit d’abans de la Plantà d’especial comboia a tota la comissió per a fer “nit de ronda”. Coneix a tots els artistes i recorda de memòria els primers premis de totes les categories principals dels últims 20 anys, és tota una enciclopèdia.

L’innovador Hi ha innovadors amb idees de “bomber”, del tipus: Per què no fem una falla de pedra? i altres innoven de veres,

Els Personatges

ja que algú hagué de dir en un primer moment “perquè no fem una globotà?”. Sempre amb idees noves, regeneren les festes encara que de vegades siga a costa de fer monuments incomprensibles o organitzar coses a les quals no va ningú.

El DJ Quan no està el DJ contractat és sempre ell qui fica la música, és el punxadiscos més entregat a la seua setlist, un Chimo Bayo en potència. A més a la banda de música la du boja amb totes les peticions que no para de fer, es pensa que és el director de la banda perquè va estudiar fins a tercer de solfeig. Només cal pregar perquè no li agrade el reggaeton.

El competitiu Sempre està comboiant per a formar un equip de pilota, de futbol sala, de bàsquet, de teatre o de truc. Vol guanyar els carrers il·luminats i també els carrers decorats. Vol que la seua falla estiga perfecta, que la seua paella siga la millor del concurs de paelles, i omplir de palets la seua habitació. Així és ell, l’Eddie Merks de les falles.

L’esportista Este no juga a futbol, a bàsquet ni a pilota valenciana, és jugador de barra fixa. Un atleta expert en apertura de botelles, i proves combinades (Rom-cola, gintònic…) Li ix a compte fer-se faller, perquè a la falla li costa molt menys bufar-se que al bar, i a més ho fa amb companyia.

Dóna igual quin siga el teu perfil, tots s’ho passen de meravella en falles on el comboi i el bon rotllo no falten mai, com la Falla el Port De Silla, una comissió De Molta Categoria.

195

43 196

UNA FALLA

PER LA IGUALTAT

197

LA PRIMERA FALLA EN ADHERIR-SE AL PACTE

La Falla Port de Silla se suma al pacte valencià contra la violència de gènere i masclista

La Falla Port és la primera falla de l’Horta Sud que ha signat la seua adhesió al pacte amb el compromís de fer difusió del manifest i, per la igualtat i el respecte amb totes les activitats que s’organitzen. La Falla Port de Silla, a través de la seua delegació de llibret, ha estat la primera falla de l’Horta a signar i adherir-se al pacte valencià contra la violència de gènere i masclista. Amb aquest pacte, les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants. Així, les signatàries i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i conviden tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita. El pacte valencià contra la violència de gènere i masclista s’estructura en cinc eixos, 21 objectius i 293 mesures concretes amb l’objectiu de transformar la societat i eradicar les violències contra les dones. Aquest és un document en moviment perquè, persones individualment o altres organitzacions, independentment de les promotores, puguen subscriure’s i sumar noves accions. Amb la seua adhesió, la comissió es compromet entre altres a difondre el manifest al seu llibret de falles i xarxes socials i animar a l’adhesió als membres de la nostra associació a més de transmetre amb les activitats que organitzen valors igualitaris i no discriminatoris per raons de sexe, d’orientació sexual o d’identitat de gènere, així com a promoure el tracte igualitari, especialment entre les xiquetes i xiquets.

198

Podeu llegir el manifest i adherir-se al pacte a la següent adreça web: www.sumatalpacte.com

45 MANIFEST La desigualtat estructural, la discriminació i l’opressió basada en el gènere com a mecanisme social que utilitza el patriarcat per a subjugar les dones respecte als homes i al constructe social d’allò “masculí” té, entre les pitjors conseqüències, l’assassinat de dones. Des que hi ha dades oficials, només a l’Estat espanyol, han sigut assassinades més dones, i els seus fills i filles, que víctimes hi va haver del terrorisme d’ETA. Davant d’aquesta situació d’emergència nacional, la societat valenciana, liderada, especialment, pels moviments feministes i pels col·lectius de dones, ha interpel·lat les diferents administracions per a arribar a un pacte d’Estat contra les violències masclistes. El 21 d’octubre de 2015, les Corts Valencianes van aprovar la creació d’una comissió —posteriorment subcomissió— d’estudi per a l’eradicació de les violències de gènere amb la finalitat d’impulsar un pacte autonòmic contra la violència que pateixen les dones i per la igualtat de gènere. Un treball reflexiu, participat i dialogat amb la societat civil i les persones expertes, tant en la legislació, les mancances i els problemes derivats de la seua aplicació, com en la conceptualització de la violència masclista. Un treball, l’Informe sobre l’estudi de les violències masclistes a la Comunitat Valenciana i per a la creació d’un pacte autonòmic contra la violència que pateixen les dones i per la igualtat de gè-

MANIFEST DEL PACTE VALENCIÀ CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

nere, conclòs el 7 de juliol de 2017 per unanimitat i fora de tota confrontació partidista, que serveix com a base d’aquest pacte. El 10 d’abril de 2017, la Generalitat va convocar les persones representants dels partits polítics, agents econòmics i socials, universitats, entitats feministes, col·lectius de dones supervivents, tercer sector, mitjans de comunicació, cossos de seguretat, Administració de Justícia i el conjunt de les administracions públiques valencianes per a treballar en el Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista. Un pacte basat en el consens, en el treball de la subcomissió de les Corts i de diferents 4 meses de treball de la Vicepresidència i de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, en el marc de la Convenció sobre l’eliminació de tota forma de discriminació contra la dona (CEDAW); el Conveni d’Istanbul, especialment contra el tràfic de dones i criatures amb fins d’explotació sexual; la Declaració Universal dels Drets Humans, i de les competències pròpies de la Comunitat. El Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista interpel·la les diferents parts que hi intervenen perquè assumisquen i desenvolupen 293 compromisos i mesures concretes per a combatre la violència masclista i treballar per una societat basada en la cultura de la no-violència, la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, i que respecte la diversitat i els drets humans, per a desenvolupar les mesures i accions en els pròxims 5 anys. El Pacte valencià contra la violència de

199

Pacte Valencià CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

gènere i masclista inclou en l’agenda pública valenciana la lluita col·lectiva contra les violències masclistes i per la igualtat de gènere. Una oportunitat per a enderrocar els murs que encara hui invisibilitzen la violència de gènere i masclista i la consideren un fet privat i domèstic, i socialitzar-la com un conflicte polític, social, cultural i simbòlic. Un manifest de sororitat de totes les administracions públiques valencianes i les organitzacions socials, econòmiques, culturals i acadèmiques amb les dones víctimes de violència de gènere, i un missatge inequívoc de confrontació amb els agressors i la violència que exerceixen. El Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista s’estructura en cinc eixos, 21 objectius i 293 mesures concretes amb l’objectiu de transformar la societat i eradicar les violències contra les dones. La feminització de la societat vinculada als valors tradicionalment atorgats a les dones, com la cultura de la no-violència, el diàleg, la gestió de les emocions i l’horitzontalitat. La promoció de l’equilibri entre l’esfera pública i privada, reproductiva i productiva, la raó i les emocions. Un equilibri basat en la recuperació de la memòria i les genealogies de dones, així com l’empoderament d’aquestes com a nous referents socials. Una causa col·lectiva a la qual cal sumar els homes, des del treball de les noves masculinitats, i la seua despatriarcalització. Teixir sinergies amb la pèrdua MANIFEST 5 de privilegis dels homes i l’alliberament d’opressions de les dones per a garantir una societat més lliure, segura i inclusiva. Un canvi de paradigma que ha de fonamentar-se en una escola coeducativa, en uns mitjans de comunicació responsables amb perspectiva de gènere, uns usos de temps coresponsables i un nou espai públic que permeta el desenvolupament de relacions saludables, crítiques i lliures. Un canvi de paradigma cultural que ha d’anar emparellat amb una transformació socioeconòmica que permeta tant el canvi de forma de vida com la independència econòmica de les dones per a garantir l’autonomia personal d’aquestes. Un pacte contra la violència de gènere i masclista que treballa sobre les causes i les arrels del conflicte de les violències masclistes, però paral·lelament també dóna resposta a les conseqüències d’aquesta desigualtat estructural i aquesta discriminació. La millora de la coordinació institucional i el treball en xarxa per a donar una atenció integral a les dones víctimes de violència de gènere i als fills i filles d’aquestes, des de la interseccionalitat i la inclusió activa. Un disseny de polítiques públiques des

200

de la prevenció i la sensibilització, la detecció i la intervenció, l’acompanyament i la recuperació biopsicosocial de les dones, la rehabilitació dels agressors i la reinserció sociolaboral de les dones supervivents. Unes polítiques públiques desenvolupades per personal amb formació específica en perspectiva de gènere i violència masclista. Una aposta per la intel·ligència col·lectiva i l’empatia contra la violència masclista i les desigualtats, una suma de compromisos i voluntats, de mesures i accions concretes que cada una de les persones i institucions que hi intervenim ens comprometem a desenvolupar per a eradicar totes les formes de violència cap a les dones. Aquest manifest, així com el Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista, és un document obert al qual persones individualment o altres organitzacions, independentment de les promotores, podran subscriure’s i sumar noves accions pròpies per a combatre les violències masclistes, ja que totes i tots tenim molt a fer

46 Des de Lambda-col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, vàrem iniciar en 2015 la campanya “Borinot el que no bote”, demanant a la societat valenciana que canviara la paraula maricón per borinot en esta cançó festiva tan coneguda. L’objectiu no era un altre que fer unes Falles més respectuoses i inclusives per a les persones LGTB. A dia de hui, hi ha casals fallers i agruacions musicals que en nom de la tradició consideren que és millor seguir cantant “maricón el que no bote”. Ens preguntem per què esta resistència a un canvi que l’única cosa que pretén és generar una societat més respectuosa i igualitària per a les persones? Si posem atenció a una definició general de la paraula tradició, per descomptat esta argumentació seria més que vàlida, doncs entenem per tradició el conjunt de costums i manifestacions que cada societat considera valuoses i manté perquè siguen apreses per les noves generacions, com a part indispensable del llegat cultural. Però qui diu que és este llegat el que volem deixar a les futures generacions? En ple segle XXI les persones som més que conscients que vivim en una societat patriarcal i heteronormativa, que genera comportaments masclistes, com l’assetjament a les dones i els feminicidis, i LGTBfòbics amb el bulling escolar a menors

homosexuals, bisexuals o transsexuals o la violència en els carrers, entre altres, ja que ho veiem cada dia quan agafem un periòdic, naveguem per la xarxa o encenem la televisió. Estos comportaments masclistes i LGTBfòbics es basen precisament en arguments com el que estem qüestionant, la tradició. Quantes vegades hem sentit “açò és així de tota la vida”, “a estes altures de la pel·lícula açò no va a canviar” o “no ho dic per ofendre, però així ens entenem tots”? I amb estes frases apreses des de xicotetes, les persones seguim generació rere generació perpetuant un sistema que ens oprimeix, mensprea, genera desigualtats i ens lleva llibertat per a “ser” diverses. Perpetuar en l’imaginari col·lectiu la paraula maricón com un insult només reforça la LGTBfòbia ensenyada pel sistema i interioritzada per les persones que formem part d’ell i que amb actes que a simple vista semblen tan inofensius, com cantar una cançó de festa, fem que les futures generacions seguisquen patint l’assetjament, la vexació, la invisibilitat, la inseguretat, etc. En definitiva, la por a “ser” elles i ells mateixos. Esperem que se sumen moltes més falles i agrupacions musicals al “Borinot”, perquè el que pretenem no és acabar amb la tradició, sinó seguir amb ella. Per unes falles més respectuoses per a totes i tots.

201

FALLES I FEMINISME Per Anna Perpinyà

*Feminisme (AVL): Moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l’home. Preguntar si les Falles són masclistes és preguntar si la societat és masclista. Clar que ho és! Clar que ho som! La cultura patriarcal ho impregna tot. Des d’abans de nàixer, ja ens estan marcant si serem de color rosa o blau i tot el que allò comportarà. Per tant, la pregunta hauria de ser si les Falles, com també la societat, es poden «convertir» en feministes. I la resposta és rotundament sí. Perquè l’essència de les Falles és l’ànima valenciana festiva i creativa, de música i de pólvora, d’expressió artística i d’esperit de col·laboració. I tot això és molt més femení i feminista del que ens n’adonem. Jo no he sigut mai fallera, però sí que recorde amb gust les festes del carrer del Patí, on ens organitzàvem per fer-

202

nos disfresses, per fer un sopar al carrer i un ball, amb un escenari amb música que era el camió del meu pare posat al mig del carrer... D’eixa manera de viure el carrer, d’ajuntar-nos per celebrar la vida, és del que parlem. Els masclismes, però, aguaiten en la manera en què fem eixa festa, en com ens relacionem els subjectes i en com la societat ens marca el camí. Perquè és difícil contractar dones pirotècniques si hi ha ben poques. La magnífica i reconegudíssima Reyes Martí n’és un exemple de dona en un món d’homes que, a més prové d’una llarga tradició familiar, la qual cosa, probablement, ha afavorit que puguem gaudir de tot el seu art. El mateix passa amb les artistes falleres, que són aproximadament una de cada 20 artistes. Com anem a animar a les nostres xiquetes a què siguen artistes si no tenen referents? Com anem a superar els ninots de «culs i mamelles» si no obrim la porta a noves expressions artístiques? Eixe és el camí en què estem i, a poc a poc, els monuments fan canvis. Siguem valentes! L’esperit creatiu i crític de les falles ens ha de portar a ser més exigents, a deixar de creure que el cos de la dona és un objecte, a fer una mirada «violeta» a allò que fem a les falles i a les nostres vides. Altre gran aspecte d’una festa tan gran, que és per fi Patrimoni de la Humanitat, és la indumentària. Quin gran treball que han fet les indumentaristes! Història viva del poble valencià. Història, en majúscules, que hem de reivindicar més. Perquè, en este cas, com que és una feina més feminitzada, com sempre passa a les societats masclistes, és minimitza el seu valor. La vestimenta fallera no és només una imatge bonica i luxosa, és història i és art al carrer. Encara hi ha més, molt més. Les bandes de música, els concerts, la festa... Totes elles formen part de les Falles. En les bandes ho tenim malament, perquè és un altre espai masculinitzat. No és gens fàcil trobar dones directores de banda, però sí, hi ha moltes i bones professionals de la música, només cal buscar un poc, només cal dir: enguany nosaltres portarem un grup de dones! I la festa! La nit, el ball i la beguda són la combinació letal on els homes obliden que les dones no som objectes, que el nostre cos és nostre i el vestim i el movem com volem i no és

I FEMINISME Per Anna Perpinyà

per a ells, no és una invitació a transgredir-lo. Mantinguem-nos al nostre lloc i diguem tolerància zero a les agressions sexuals. Respecte els llibrets, bé, si esteu llegint-me, és que ho anem fent bé. Cal donar veu a més dones, reivindicar les dones del nostre poble, les pioneres i les lluitadores, les que comencen, només és qüestió de posar-s’hi! Però les falles no són sols eixa part visible, les falles són estructures socials de base organitzades democràticament i que fan una tasca social impressionant. I en el dia a dia és on podem treballar per la igualtat. A la Falla del Port no hem tingut encara cap presidenta, però ja hem tingut una presidenta de Junta Local i també hem aconseguit la paritat a la Junta Central, i això fa que la mirada sobre les Falles canvie, perquè cal que les dones, que som la meitat de la població, formem part de les estructures i que estiguem en la presa de decisió. Només ens queda el darrer pas. Estem al segon escaló, ens queda fer el pas endavant i, als companys, fer-lo enrere. Sinó, només representem la meitat. Cal seguir en eixe camí, cal veure que la diversitat que aportem les dones és necessària pertot arreu. Arribats este punt, de segur que algun i alguna (no ens oblidem, homes i dones estem educades en el masclisme) em dirà això de què «queda millor que a una dona l’acompanye un home». Doncs no, en realitat, cal també que trenquem les estructures heteronormatives, que obrim les portes a la diversitat, perquè la diversitat sempre és enriquidora. Les «parelletes» (heteros) no són una cosa imprescindible, deixem que cadascú s’expresse com vulga. Hi ha grans falleres que mai no han volgut vestir-se. Hi ha moltes dones que són falleres i els seus homes no ho són, així que... amb qui les emparellem? No, el que ens cal és el foment del grup, de l’amistat, del treball conjunt per fer una festa gran, bonica i oberta per al poble de Silla. El més important és l’actitud, tindre clares les prioritats i saber que el sexe o el gènere no és el que determina ni la festa ni el respecte a les tradicions. I crec que a Silla en sabem molt d’estes coses, perquè, tant a la Dansa dels Porrots com a la Carxofa, dos dels nostres símbols, hi participen dones i homes

Falles

amb la naturalitat que és d’esperar i que fa la festa més gran. Per totes estes coses podem dir que el camí és ben sabut –si em permeteu parafrasejar a Al Tall– i el que cal és caminar-lo amb valentia. Les dones ja som les ambaixadores de les Falles, així que aprofitem-ho! Fem valdre el nostre paper. Vindrà en la mesura que tinguem la necessitat de reivindicar-nos com a subjectes i no objectes. Deixem de contestar preguntes frívoles i sexistes. Parlem de la festa i de la falla, de la gent i del que significa ser fallera. La nostra fallera major, Inma Rosaleny i Mas, no ha arribat a ser-ho per guapa, per si té nóvio o per si pensa tindre descendència, sinó perquè fa molts anys que treballa per la festa, ocupa càrrecs a l’organització i la viu des de l’ànima, i per això la representa magníficament. Perquè les falles són les mestres de la invenció, essència creadora, són el símbol de la renovació; per això, poden ser l’exemple de conjugar la tradició sense deixar de renovar-se i d’adaptar-se als temps, per a ser més fortes, més plurals i més inclusives. Els homes i les dones feministes són imprescindibles al teixit faller perquè tots els canvis han de vindre des de la pròpia gent que fa possible este espectacle únic, tan valencià i del que volem estar més orgulloses cada any.

203

VULL PER A TU

Per Lameuapau

ull per tu que pugues créixer sols amb la por d’haver somrigut una sola vegada al dia, ni una més, ni una menys. Que la teua preocupació no puga cenyir-se a la llargària d’una falda, d’un escot, de la teua ratlla de maquillatge o a la mida dels teus tacons; vull, simplement, que, quan vages a dormir, estigues atemorida d’haver somrigut una sola vegada, enlloc de les mil que vull per a tu cada dia. Així ho vull, perquè no sé voler altra cosa. Vull per a tu cabells llargs, curts, rapats. Vull per a tu colors tintats i naturals. Llavis rojos, grisos o negres, però, per damunt de tot, pelats de tant de mossegar-te i que te’ls mosseguen d’amor. No puc voler per tu i els teus llavis que obrigues portes a moments únics imperdibles a l’eternitat dels moments únics. Vull els carrers plens i lliures, o buits i lliures. Vull els carrers per i per a tu. No vull les teues clares endinsades al teu puny, perquè no vull que tingues motius per això. Vull que tingues les ganes, la capacitat i la dolçor de mirar els cels estrellats mentre camines tranquil·la. Vull que et perdones sola i solament si ho creus necessari. Perquè així com jo tinc mil defectes, així com jo tinc pors, jo ja em faré, però vull poder fer per a tu uns taulells grocs per a les teues sabates vermelles, i que les colpeges i no et cal-

204

PER A TU Per Lameuapau

Vull ga més que escoltar el soroll del teu riure. M’encisa pensar-te rient. M’encisa, el teu riure lliure.

T’entendré totes les vegades que no entengues. Que no comprengues.

Que vull que et canses. Que el llit et prometa caliu i refugi, i que els malsons sols vulguen que fugir quan, tries amb qui tries dormir, i les vegades que tu ho vulgues, desparéixer per donar-te pas a somnis. I en tots ells et vull contenta. En tots ells et vull com quan mescles el blau i el rosa, i dius que quins colors tan semblants!

Que la feina et plene i que plenes la teua feina dels cargols dels teus cabells. Que siga amb vaquers, vestits; amb xarol o amb sabates. o fins i tot disfressada cada 28 de desembre, però que importe poc i res per al teu valor. Vull que els teus ulls i la teua veu prominent siguen tot el que puga importar quan treballes.

Et vull amb els dits plens de pols, i que em mires i em digues el nom. Vull que tingues tots els cabells que vulgues a qualsevol lloc de tu. Vull que aprengues a entendre les preguntes i, encara més, entendre les respostes. Et vull. Molt. Et vull cartògrafa de dos mapes, els del món que viatges i els de tots els mossos a la teua pell per qui tu elegisques. Per qui s’ho meresca. Vull que me’ls assenyales i ràbies per no tenir-ne més. Que tries, que elegisques, que qüestiones i, si no entens, que tornes a qüestionar. Que t’estimes, que t’estimes molt i, si et costa, que t’estimen i que et deixes estimar. Que ningú et force a ser la primera que et vulgues, que tot té el seu ritme.

Vull que, si vols maquillar-te, et maquilles, i si no, no. I ja. Vull que, si et pregunte si t’arreglaràs, em respongues que no sabies que estaves trencada; i que, si m’ho dius tu, et trobe llegint. I tot ho vull perquè és necessari. Cal estimar-te amb la dolçor de les baules trencades i de les promeses que no caduquen. Vull que erres, que falles i que dubtes però mai que no seguisques endavant. , de nou, vull que la teua única por, a casa, al carrer o al llit, siga que només has somrigut una sola vegada en aquest dia. Perquè, si no et done un mínim, perquè, si no et crec somrient un “almenys”, no vull aquest món per a res.

205

HOMENATGE A LES DONES PIONERES DE SILLA

Per Casa de la Dona de Silla

a Casa de la Dona de Silla, vol aprofitar l’ocasió que la Falla Port els ofereix en aquest llibret, per fer un xicotet homenatge a dones que per diferents motius van ser pioneres a Silla. A continuació, anem a expossar les històries de dones de Silla que han tingut rellevància local professional o han sigut pioneres en professions o càrrecs en què la dona encara té una menor presència. Amb aquest article volem contribuir al fet que més veïns i veïnes coneguen que Silla ha tingut dones capdavanteres que ocupen càrrecs de responsabilitat en el teixit associatiu (falles, associacions) o en el món laboral, en la direcció o en la presidència. Aquest escrit te com a objectiu posar en valor el patrimoni social i cultural que totes aquestes dones, amb el seu treball, atorguen al nostre poble. Totes elles són dones que, des de la normalitat del seu àmbit cívic, laboral, esportiu, han demostrat que és possible trencar les barreres, els sostres de vidre, les dificultats d’accedir en normalitat i en igualtat de condicions a llocs ocupats tradicionalment pels homes.

206

Dones en el món dels Porrots La primera notícia que es té de la participació de dones en el món dels Porrots és de l’any 1949, quan la responsable de la Secció Femenina a Silla, Carmen Gastaldo Hernándiz, va inscriure els Porrots de Silla en l’Agrupación Nacional de Coros y Danzas i trencà, per primera vegada, el costum que reservava tot el protagonisme al sexe masculí. A la majoria de la gent del poble els va agradar i van mostrar reaccions simpàtiques o d’admiració per la valentia d’aquesta colla de dones atrevides, sense por a les reaccions masclistes de l’època. Ballaren la dansa igual que els homes, marcant el ritme guerrer i agressiu sostenint la parella durant el salt horitzontal. Va ser tal l’èxit, que hagueren de participar per tot arreu de l’Estat Espanyol. El 1958 a Madrid, les dansarines Rosita Blanch, Amparín Banyuls, M. Ángeles Aguado, Carmen Alberola, Carmen Baldoví, Juanita Pericà, Maria Mallorc, Maquita Díaz i Maruja Delhom triomfaren i aconseguiren el primer premi nacional.

Equip femení de bàsquet Va ser concretament en l’institut on va nàixer la idea de formar un equip femení de bàsquet. L’any 1977 les alumnes de BUP en la classe d’Educació Física practicaven, quasi exclusivament, vòlei. Però la veritat és que unes poques d’elles no estaven massa identificades amb aquest esport. Per aquell temps els jugadors del club entrenaven també a l’institut. Pràcticament va ser pensat i fet. Van parlar amb ells i es van oferir per a

207

Homenatge A LES DONES PIONERES DE SILLA Per Casa de la Dona de Silla

formar part del Club de Bàsquet Silla. Es va fer una selecció i es formà el primer equip.

La primera temporada en què participaren en competició oficial va ser la de 1978-1979. Fins l’any 1982-1983 en què es va dissoldre l’equip.

Les dones que van formar part de l’equip són Toñi Moreno, Pili Montiel, Perpe, Amparo Brocal, Sime, Aurea, Lola, Tere Bautista, Rosa Simeón, Ernesto, Calet, Fechu, Mercedes Moya, Lorena Ramírez, Carmen Peris, M. José.

Tant d’interès va suscitar el futbol femení que es van crear dos equips. Es va organitzar un partit de presentació dels dos equips femenins del Silla CF amb els equipatges patrocinats pel Departament de la Dona de l’Ajuntament. La temporada següent 1995-1996, es va consolidar un equip de jugadores d’entre 14 i els 18 anys que van jugar la lliga Provincial de Futbol Femení. Ara és bastant habitual que els clubs de futbol promoguen el futbol mixt (xiquetes i xiquets) i formacions femenines en categories superiors, però aleshores no hi havia equips femenins al municipi.

Encara que el primer equip de bàsquet que es va formar a Silla a l’any 1940, organitzat per la Secció Femenina a instàncies de Dª Conxa Català, aquest equip tingué molt bona trajectòria que el portà a participar en importants competicions. Elles eren Carme Gastaldo, Mercedes Salvador, Tere Dalmau, Amparo Peris, Conxa Martínez i Josefina Escorihuela.

Equip de futbol femení. La primavera de 1994 el Silla CF va fer una gran convocatòria a les joves de la localitat per crear un equip de futbol femení. La iniciativa va tindre una gran acollida i a les proves de selecció es presentaren al voltant de 50 xiques interessades a practicar futbol, un esport que fins aleshores comptava únicament amb formacions masculines.

208

Aquelles primeres joves que es van calçar les botes i les canyelleres en la temporada 1995-1996 van ser Amparo Martínez, Silvia Cuenda, Emi Sabio, Vanesa Sabio, Vanesa Roca, Antonia Muñoz, Raquel Raez, Raquel Sanchez,Carmen Felip, Ramona Caceres, Mar Chacon, Paqui Villalba, Encarna Villalba, Nieves Gil, Irene Gil, Vanessa(portera), Kika Sáez, (portera), Rosa Beniparrell, Viki i moltes més. Els entrenadors van ser Josep Vicent Morales i Alejandro Carbonell. El president del Silla CF era Josep Amigó.

Primera dona que va formar part de la banda La Lírica És la primera dona de Silla que va entrar a formar part de la banda La Lírica. Va ser l’any 1972, quan tenia 12 anys. Maria Dolores Mas recorda que a La Lírica la van acollir amb els braços oberts, ja que era una oportunitat de fer la banda més nombrosa. Les amigues no s’ho podien creure. «Seràs capaç d’anar darrere de l’alcalde en les processons?» – li deien les més atrevides. I ella els contestava tota satisfeta que sí. A casa, els pares estaven molt contents amb la decisió de la xiqueta. Això sí, son pare l’acompanyava a tots els assajos. No volia deixar la seua filla sola amb més de 60 homes.

A LES DONES PIONERES DE SILLA Per Casa de la Dona de Silla

Ara és conscient del pas que prengué aquell any i el significat que va tindre per a la resta de xiquetes que la van seguir, ja que a l’any següent s’apuntà una altra xiqueta, Conxa Giner. Només té paraules d’agraïment per a la Societat la Lírica.

ra des que va acabar la seua Llicenciatura en Ciències Econòmiques per la Universitat de València l’any 1988. Va passar per una entitat bancària a Sueca. Al temps vingué a Silla. Poc després li van oferir ser subdirectora de l’oficina, cosa que va acceptar de seguida i va mostrar gran valentia a pesar de la seua joventut i gran responsabilitat que suposava aquest càrrec on ja porta 6 anys al capdavant de l’oficina.

La primera dona en treballar en el repartiment de Correus Jacqueline Castellanos es va convertir en una de les primeres dones a treballar en el repartiment de Correus en l’any 1988. L’ofici de carter havia sigut sempre “cosa d’homes” però Jacqueline mai no es va sentir menyspreada o discriminada pels seus companys que van tractar, en tot moment, d’ajudar-la i mostrar-li l’ofici. Amb el seu bon fer, fins i tot van convèncer els més majors i tradicionals que elles podien fer-ho tan bé o millor que ells. La incorporació de les dones a Correus va canviar positivament la forma de treballar que va haver de modernitzar-se i reemplaçar les velles i pesades carteres de cuir, que pesaven 3 kg buides, per moderns carros similars als de la compra. Encara que els carters més antics es resistien a portar el carro, finalment, tots van entendre que la modernització era bona. Avui en dia, les dones estan totalment integrades en la plantilla de Correus i com ha de ser, tenen els mateixos drets i obligacions.

Directora d’oficina d’un banc a Silla M. Teresa Mas Pons (Maite) es va convertir en la primera dona que va arribar al càrrec de directora d’oficina d’un banc a Silla. La seua trajectòria sempre ha estat lligada a una entitat finance-

Homenatge

Maite confessa que mai no ha sigut conscient de la rellevància de la seua posició per a les dones i sempre ho ha considerat un reconeixement al seu treball i dedicació. Al principi sí que va notar un poc de recel pel fet que una dona fóra la directora, però va ser per poc de temps. Tant els clients com els companys s’acostumaren prompte al fet que fóra més visible.

Primera directora del Institut Enric Valor

Va nàixer a Silla el 1962. Elvira Simeón és llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València (19811986). Va començar la seua tasca com a auditora a l’empresa SIM&CO i, posteriorment, va ser fitxada per Bancaixa per a formar part de l’equip del Mercat de Capitals de l’entitat. Va treballar com a dealer del Mercat Monetari a la seu central del banc fins al 1990. En aquest any va començar la seua carrera com a professora d’ensenya-

209

Homenatge A LES DONES PIONERES DE SILLA Per Casa de la Dona de Silla

ment de secundària de l’especialitat d’Administració d’Empreses. Després de passar per diversos instituts, el 1993 va començar a desenvolupar la tasca a l’institut Enric Valor de Silla, on va ser directora des de 1995 fins a 1998. Així es va convertir en la primera dona a arribar a aquest càrrec. En aquest institut continua fins a dia d’avui impartint classes d’Economia i coordinant el programa d’altes capacitats. A més de la seua tasca a l’Enric Valor de Silla, Elvira també és professora de diversos cursos i màsters de la Universitat de València, de la Valencia International University i de la Universitat Politècnica de Valencia.

Primera dona jutgessa de pau pel Ple de l’Ajuntament de Silla

A l’any 1997, Laura Millán es va convertir en una pionera per partida doble ja que va ser la primera persona elegida jutgessa de pau pel Ple de l’Ajuntament de

Silla (abans el jutge era nomenat pel Tribunal Superior de Justícia) i, sobretot, per ser una dona en aquest càrrec. El nomenament suposava un pas endavant per a les dones, especialment dones casades, que moltes vegades trobaven dificultats per a accedir a un lloc de treball d’aquesta responsabilitat. Laura va decidir presentar-se perquè estava molt sensibilitzada amb el tema de la llengua. El seu treball ha estat centrat a conscienciar la gent perquè la utilitzara en una època en què el valencià estava mal vist i, fins i tot prohibit. Volia donar suport al valencià al 100% i que tots els documents que isqueren del jutjat es feren en la nostra llengua. Encara que tenia poques competències i que les seues actuacions serien molt limitades, ja que l’Administració de justícia funcionava d’acord amb unes regles fixes i clarament establertes, Laura sols pensava a servir el seu poble. El seu nomenament va ser un al·licient per

210

a totes les dones i Laura està molt orgullosa del seu treball al capdavant del Jutjat de Pau de Silla.

Primera dona en interpretar l’angelet de la Carxofa Tanya Duran va fer història en convertir-se en la primera dona de Silla que va interpretar l’angelet de la Carxofa en l’any 1997, l’acte litúrgic més important de les festes del nostre poble. Fins a aquest any, el motet sempre era interpretat per xiquets de l’Escolania i músics de fora del poble, però en aquest any es va decidir que tant els músics com l’angelet serien del poble. Per a sorpresa de tots va ser elegida d’entre un grup de persones interessades pel cant. Avui en dia, tot açò està molt normalitzat i els angelets són triats per les seues condicions vocals, però fa 20 anys va ser una gran novetat. Van haver-hi molts detractors, però Tanya va estar molt recolzada per la societat musical i pel rector d’aquella època, D. Fernando. Tot es va poder dur a terme amb gran èxit.

La primera dona presidenta de Falla Isabel Redondo, Maribel, va ser la primera presidenta d’una falla a Silla l’any 2002. La seua experiència com a presidenta de la Falla Reis Catòlics de Silla va ser molt satisfactòria. Un any ple d’alegries i nervis per la responsabilitat

A LES DONES PIONERES DE SILLA Per Casa de la Dona de Silla

de ser la primera dona en un càrrec tan important dins del món faller. Maribel, una enamorada de les festes falleres, va ser una de les fundadores de la seua comissió, on va estar més de 30 anys ocupant diferents posicions. Encara que a alguns homes no els va fer gràcia tindre una dona com a presidenta, ella només té paraules d’agraïment per a les seues falleres majors, el president infantil i per a la resta de presidents d’altres falles que la van tractar com una més.

Primera dona en obrir una farmàcia a Silla M. José Benaches i Gastaldo va fer realitat el seu somni el 2005 en obrir la seua oficina de farmàcia a Silla després d’una lluita de 20 anys, quan el Tribunal Superior de Justícia que li va permetre poder exercir la professió de farmacèutica al seu poble. D’aquesta manera, van poder continuar amb el camí obert per a la seua tia Ester Gastaldo Ríos, que fou la primera farmacèutica de Silla.

Primera dona en pertànyer a la Comunitat de Pescadors de Silla Marisa Alfonso Nieto va ser la primera dona que va pertànyer a la Comunitat de Pescadors de Silla, una associació de caràcter exclusiu de la qual tan sols es permet ser membre si algun familiar ho és. En el cas de Marisa, el seu pare i el seu avi ja hi

Homenatge havien pertanyut.

El 2011, el seu pare, Lluís Alfonso Ramón, va ser convidat al sopar anual de la Junta i ella es va decidir a donar el pas i apuntar-se per poder acompanyar-lo. Ell estava molt orgullós del fet que la seua filla volguera formar part d’un club de tradició familiar i la va acompanyar a parlar amb el president, el Tarugo, per tal de formalitzar la inscripció. Així doncs, després de pagar la quota anual i la part corresponent de les barraques, Marisa va passar a ser membre i va acompanyar el seu pare al sopar. En aquest sopar, al principi totes les mirades anaven dirigides cap a ella perquè era l’única dona present. Fins i tot evitaven seure al seu costat. No obstant això, al final de la nit, tots els que tenia a prop van acabar oferint-li les seues barques sempre que les necessitara i la van fer sentir molt còmoda. El seu record és d’una experiència màgica per haver pogut compartir aquest moment tan especial amb el seu pare i la resta de companys pescadors de Silla.

Primera Dona Directora de cinema Eva López Marín és una jove directora de cinema de Silla. Ha escrit guions i dirigit dos curtmetratges Ezequiel y la Galga María i Lucrecia que han sigut seleccionats i premiats en nombrosos festivals internacionals. De fet, el seu primer treball va ser seleccionat per la revista de cinema Caimán com un dels millors curtmetratges del 2015. Eva col·labora amb altres cineastes com a assessora de guió i prepara els seus pròxims treballs cinematogràfics.

211

50 212

ARTICLES D’OPINIÓ

213

UN CONTE CURT

1 - Pel matí 2 - A veure què passa per fora 3 - Va com va El xic menut, prim i fort portava dins seu una sensació espontània que barreja la curiositat d’allò desconegut amb la consciència de perill. Una por imminent no parlada a casa (“a veure què fas”, li va escridassar la mare aquell matí; el pare, silenciós).

Per Francesc Giner L’ànsia de descobrir contra la realitat construïda de fora, imaginada fins ara. No viscuda sinó en el relat mut dels que havien fet una postguerra, els nostres pares i mares, la generació sense veu d’Antich (un luxe tindre’l al poble). Són les coses serioses del món dels adults, “com si no fóra major jo, Jaumet, el de la tia Gràcia, fill de Batiste”. Tot un repte, una aventura als 16 anys. Per damunt de tot, la il·lusió de veure-la a ella, Lola, d’un curs més endarrerit, BUPera de primer any, melons per esclatar plens de força vital.

Pel matí

Primavera al parc de l’estació. La nit d’abans se sentia l’olor de la fulla torrada pel foc, passada per mil mans, plena de rialles, cançons i plors i, de nou, més somriures. Desbarataments d’adolescents, somnis d’un món millor i fam, que en tenen. La claror del dia i Jaume cap a l’institut Cid Campeador, esmorzar de mortadel·la i borsa de llibres al llom. La remor d’una amenaça pròxima, latent, estava en l’aire.

214

La seua amiga Maria José, Josep Vicent i Toni, plaça de la Bàscula amunt, també tremolaven. Bombes d’hormones i cervell curiós, obert a l’exterior, preciós i àgil com només el tenim a eixa edat. Ànsia, curiositat i el parlar nerviós del grupet mostrat sense poder-ho evitar en les bromes pel carrer, desenfadades, caminant en la frescor del matí. A veure qui és el guapo que es queda a casa eixe dia. Ningú, tots a l’institut. Els beneficis de la por, la més important i antiga de les emocions humanes i potser també de tot animal que mama. La por prepara el cos i la ment, ens fa estar més atents, llestos i vigilants, més aptes per a sobreviure. Cal respondre ràpid al perill sobtat, que no sabem ben bé per on eixirà, sabem que vindrà i que no captem encara ni com ni quan mostrarà la seua vertadera cara, fosca. La por, meravellosa emoció que ens ha fet dominar el món, a l’espècie humana, després de milers d’anys d’evolució.

CURT Per Francesc Giner

A l’hora del pati una veu ordena: “no saldréis del recinto durante la hora del patio”, sense cap explicació i es tanquen de nou a la sala de professors. Ells, que haurien de saber-ho tot, per això són mestres, callen. Ja sospitaven que no ho sabien tot, que, com els pares, són humans. Condicions ideals per a decidir: a veure què passa per fora, esmorzem a la plaça. Les xiques es queden, la colla no vol que s’arrisquen elles, som homes i les defenem, anys 70 del segle XX. Venim d’una fosca nit. Eixint de la fosca nit, uns forasters davallen el carrer del Castell, apleguen a la plaça compactes, en massa anònima, sense cara, grisos, negres, foscos, armats. Armats ataquen. Ataquen.

Un Conte

Baldoví, nascut a Sueca, fou “el poeta satíric valencià de més gràcia, humor i grossa intenció, que marcà una escola de fer versos fallers que encara perdura”. Queda per a una altra ocasió resumir-vos el relat original, resum que no farà més que empobrir el geni de l’autor. Millor llegiu-lo vosaltres, o bé, ja vorem. Imagineu que el conill de Vicenteta era l’objecte del desig de D. Facundo, lechuguino adinerat que el volia per a ell, al conillet. Esfambrat i amb dinerets, com aniria el tal senyor! Els tractes sobre el preu del conill pelut són molt saborosos, irònics i sense os. No spoiler, anote sobre l’autor aquesta descripció de Carles Salvador: “(...)poeta festiu, de vegades groller, a voltes satíric i càustic, el qual, al temps de befar la davallada de la nostra llengua en alguns sectors populars, tracta en ocasions de netejar-la, de polir-la i d’usar-la dignament”.

A veure què passa per fora

L’any 1855 es va publicar el primer Llibret de Falla, origen dels actuals. Escric el començament, trobat en Salvador_Pensat_i_fet_num45.pdf (repositori de la UJI), que en la coberta portava la famosa quinteta: “Està en este quadernet la història de Vicenteta i del pobre conillet. Val lo manco una pesseta però es ven... per un quinzet.” El conill, Vicenteta i Don Facundo, J. Bernat i Baldoví, 1855

Diu l’article que en Josep Bernat i

Des que la falla és falla, pense, vull creure que l’estima per la llengua és un senyal propi, fa part de la seua identitat. Amb la crítica al poderós i al prepotent o, almenys, així era en els seus inicis. L’aferrament pel valencià de l’esperit faller és, torne a pensar, l’ànima viva de la festa. El pegament relacional que va nàixer en els anys foscos, obscurs, aquells anys on les persones honrades i amb pensament autònom callaven, mudes a la força. Pensaven i callaven. Quan els homes callen les

215

Un Conte CURT Per Francesc Giner

pedres parlen, va escriure un valent. En aquest cas, el cartó pedra dels versets de falla. Açò és com ho veu un ciutadà com jo, que no sóc faller, des de fora del món faller. Per això aferre aquesta explicació del primer llibret al conte curt que hem començat abans. Aferrament en castellà es tradueix per apego, vincle innat a l’ésser humà. La tendència a buscar la seguretat i la calma del malestar emocional en les pròpies figures protectores és imprescindible per permetre el repòs després de l’acció, o de l’abandó. És com un pegament que fa que els vincles amb els qui són nostres, els coneguts i amb els quals confiem (i que estan per a protegir-nos en cas de dificultat), es retroben quan s’han perdut els vincles.

L’aferrament és un pegament invisible, tan fonamental com les tres F: fugir (to flee), lluitar (fight) o congelar-se (freeze), bloquejar-se. Les tres F representen un sistema d’acció per fer front a les amenaces vitals, impulsat per la por i necessari per la supervivència personal, i de grup, crec. A veure què passa per fora em sembla una bona metàfora de l’impuls de la Falla del Port per a donar veu als que no som fallers, però que sí que som amics, veïns, coneguts, enemics, diferents, pareguts, nascuts ací o fora, vivint a València, sentint ací. Tots estimem el valencià, el defensem, lluitem aferrant-se

216

al vincle compartit que ens dóna parlar, escriure, sentir, voler i també rabiar, queixar-se o renegar en el nostre propi idioma, amb el qual parlem i ens emocionem. El valencià permet que ens aferrem a les persones que ens protegeixen només nàixer i aconsegueix confortar els qui volem, en dir-los adéu al marxar (que siga ben tard...). L’aferrament al valencià és el vincle d’unió entre valencians. Emet la hipòtesi que

les Falles són hui per hui un element fonamental, necessari, per a mantindre viva l’estima pel valencià. Potser l’únic vincle d’aferrament que hi havia durant els anys obscurs, la fosca nit, a aquesta banda del mur gelat. Pegament farcit d’esperança pels conflictes del present, malgrat les faltes d’ortografia. Millor escriure amb faltes que estar mut, aquesta és la meua opinió. La falta de veu del pensament propi, veu parlada i escrita, porta a l’anorreament com a persona, i com a poble. Fa falta molta resistència per a no sentir-se buit per dins sense l’expressió de la veu pròpia. Els valencians hem demostrat que en tenim, de resistència. Les Falles han estat l’única organització popular que ha escrit en la nostra llengua de manera pública, al carrer, als anys de la negror. Als anys de la pesta. Pensem en grups humans muts de valencià, com passava en el poble gran al costat de Benetússer, passant el riu, de Silla a Alboraia. Eixint de la fosca nit, tan fosca que els obscurs no voldrien que

CURT Per Francesc Giner

s’aclarira, que clarejara ja, cal que els fallers vius, joves i vells, mireu altra vegada el perquè lluitava Bernat i Baldoví, en el primer llibret faller de la història: “(...)befar la davallada de la nostra llengua en alguns sectors populars, netejar-la, polir-la i usar-la dignament”. Hem parat la davallada, està net el valencià, està polint-se, volem usar-lo dignament. Som al segle XXI, no ens hem befat de ningú.

Va com va

Tornem als qui s’han quedat paralitzats, congelats per la sorpresa, a la plaça del Poble. Que de la por útil, necessària per respondre a l’amenaça, estan passant al terror, a l’horror, que bloqueja i destrueix el pensament, el congela. La mirada fixa dels que s’han fet homes de colp, dels colps de porra.

Queda gravada per sempre en la memòria la imatge dels punys enguantats al morro de la gent que coneixes, que saps qui són, has parlat amb ells. Jaume i els amics, companys, miren espantats a l’altra banda, davant seu.

Un Conte

foren seus. Garrotades al cap, a ta casa, de desconeguts. Què volen aquesta gent? Estem en una fosca nit i és de dia, pel matí. Les cames corren i corren, carrer de València, entren els peus com si tingueren vida pròpia a una casa, porta junteta. Tots deixen de pensar, només suor, pantaix i la tanquen, creuen la porta que deixa arrere la ja llunyana ingenuïtat de xiquet. Barreja d’emocions, pensaments i accions. La por ajuda a preservar la vida, almenys la física, el terror no. Vindrà la ràbia i tornen a comprendre, quan se’n va, que va com va. Al temps, caminar prudent, estan a l’institut. Les companyes saben, sense parlar, com calmar-los, valentes, amigues, queden en la memòria per sempre. És un dia en què tornen a casa adultes i adults, homes i dones lliures, sense por, amb tristesa. La tristesa els ajuda a pensar amb calma, com a tot humà ben construït. Vindrà l’alegria més tard, es casen, o no, tenen fills, altres fan el seu camí. Totes i tots van com van, avant, en la consciència de no ser res si no s’és poble. Pensen i parlen amb veu pròpia, la veu retrobada:

A tu t’han dit preciós, a mi m’han dit tu calla. I jo no vull callar mentre tu tens la tralla. Va com va. Aquesta història és real, va ocórrer a Silla l’any 1977, els noms dels personatges estan canviats. Els joves es fan majors, el temps els porta lluny o prop. Han deixat de veure’s, però mai no han deixat d’estimar-se.

Un home parat, ulls grans oberts, mans tocant el mur de l’església, antic Correus. Perplexe, torbat, apegat a la paret no compren res, però rep, rep i rep, sense comprendre. Volia veure què passava per allí fora. Senten els trons com si

217

NOSALTRES SOM EL FUTUR Per Víctor Jiménez i María Requejo

l futur està en les nostres mans

- Mira’ns, Víctor, 19 de març, la falla cremada i els mateixos de sempre… Una llàstima, perquè es perden moltes coses, no ho creus? Fins l’any que ve, quan comence la setmana fallera, no tornarem a veure tots els nostres amics. - Tens raó, Maria, enguany nosaltres hem pogut descobrir una part de la Falla Port que no sabíem que existia fins l’any passat. Ni els teus pares ni tampoc els meus eren fallers, per això només coneixíem la setmana fallera i poquets dies més a l’any, encara que els dos hem sigut fallers des que vam nàixer... Enguany, vam decidir començar a anar a sopar els divendres, anar a fer presentació, implicar-nos vertaderament amb la falla i hem pogut viure moltes coses que als que ens agraden les Falles ens apassiona. Ara que sabem tot el que es viu en aquesta comissió, no entenc perquè la gent jove i més majoreta es perd totes les coses tan divertides i emocionants que passen durant l’any, només vénen els quatre dies de Falles i la Falla Port és molt més que això.

218

- Jo crec que pensen que els càrrecs han d’agafar-los la gent més major, però… Ells no han d’estar tota la vida i, qui agafarà el relleu si no estan per donar consell? A més, mira’ns a nosaltres: tu, 19 anys, enllaç amb la Junta Local Fallera i jo, 18 anys, subdelegada de festejos de la nostra comissió. Potser el càrrec al principi done un poc de por però, una vegada ha passat això, tot és diversió i orgull pel treball ben fet. Tu recordes, Víctor, quan vam començar a anar als sopars dels divendres? L’únic que no ha canviat des d’aquell temps són els bons moments que hi passem. Ens sentim com a casa, el casal és la nostra segona llar i, després de sopar, tot són rialles amb les converses que tenim. Eh, recordes el dia que vam començar a jugar al joc d’endevinar la història de misteri i vam acabar enganxant tota la taula? - Sí, hi havia gent que no volia alçar-se ni a per aigua per si es perdia algun detall! Entre tots, ens posem al dia de tot el que ens ha ocorregut durant la setmana i sopem en germanor, encara que mai falten les lluites de cacaus. Ah, i recordes eixa gran batalla de flors amb les llepolies sobrants de la festa de la presentació d’esbossos?

SOM EL FUTUR Per Víctor Jiménez i María Requejo

- Sí, si encara em ric de recordar-ho, Klass ens va convidar a eixir del casal ordenadament, va ser molt graciós. No em mires així, sovint també parlem de temes més seriosos, però m’has d’admetre que, la majoria de vegades, ens divertim i confessem les ganes d’imaginar les sorpreses que els nostres artistes fallers ens tenen preparades, també intentant esbrinar allò que els majors ens tenen preparat tots els diumenges. - Això sí que són bons records… Eixos grans diumenges que són difícils d’oblidar, perquè són eixos moments on la gent més major d’aquesta comissió ens intenta inculcar tot el que durant tants anys d’història fallera han aprés. Un dia on els més joves i majors de la falla col·laboren junts per fer realitat les nostres grans presentacions.

Nosaltres

president Loren i els vicepresidents ens havien manat. No podia fallar res. Em varen proposar pujar l’estendard, davant de tota la meua comissió, volien que pujara l’emblema que ens mou a continuar cap avant, l’escut de la Falla Port. Estava nerviós, però el vaig agafar amb força i el portí fins a dalt l’escenari. Va ser impressionant. - L’orgull que senties es plasmava al teu rostre, Víctor. No hi havia faller més content en aquell moment, pujant el símbol que

Com bé déiem, en aquestes ocasions, trobem a faltar a més gent de la nostra edat, perquè, encara que a la nostra comissió hi ha molta gent jove, no molts vénen a participar, i no hem d’oblidar que nosaltres som el futur de la Falla Port. Pense que no han de tindre vergonya i més si els agraden les Falles perquè, si s’apropen més, podran descobrir tota la màgia que envolta ser de raça albuferenca. Maria, te’n recordes de la lluita de pastissets que hi vam fer un dia després de dinar? - Sí, vam acabar tots plens de nata i xocolata. Ho vam deixar tot fet un desastre i ens van fer arreplegar-ho tot. I la quantitat de farolets que hi vam fer? Això sí, no ens poden negar que van quedar genial després d’uns quants retocs, encara sort que Carmen sempre està damunt de nosaltres. No podien eixir-nos perfectes a la primera… Però, finalment, la passarel·la va quedar va quedar molt bonica il·luminada pels farolets! - I tant que sí! Després de tres mesos fent feina, ho dubtaves? Recorde l’arribada d’eixa setmana a la Nau preparant la presentació, cada dia ens divertíem més i fins a altes hores del matí, la veritat, vam treballar molt dur. Quant va arribar el dia de la presentació,va ser un dia de nervis, perquè nosaltres mai havíem estat dins de l’engranatge d’una presentació. Tot estava a punt perquè eixira de meravella, però nosaltres havíem de fer els treballs que el nostre

encapçala tots els passacarrers. En canvi, la meua actuació es va centrar únicament darrere les cortines. La tasca que em van adjudicar era la d’ajudar a baixar les falleres que no es volien quedar, perquè no entropessaren amb els tratges tan bonics que portaven. A algunes els costava trobar l’eixida i alguna altra va entropessar amb tanta foscor però res que no es poguera solucionar amb una llanterna. Va ser molt divertit poder viure la presentació des d’un altre punt de vista. I us puc assegurar que és inclòs més divertit que viure-la des de fora. Els nervis s’in-

219

Nosaltres SOM EL FUTUR Per Víctor Jiménez i María Requejo

crementen però, la felicitat, en veure la presentació finalitzada sense cap error, és indescriptible. - Clar que sí, però el moment amb més tensió, sens dubte va ser l’apoteosi final, Loren i jo havíem d’obrir les cortines en el moment just, però no vam estar molts atents, aleshores el nostre president va aparèixer per darrere i ens va pegar un crit: obriu ja! Va ser un moment molt tens, encara que ara em ric de la situació. Després, les nostres companyes de playbacks van fer una actuació estel·lar i, per finalitzar, vaig ajudar a llevar les cortines que feren que Imma eixira amb el seu espectacular seient que la va portar per tota la passarel·la. Encara em ve al cap la meua expressió en haver d’agafar tantes cortines! Però tot valgué la pena. Ja teníem fallera major per tot el nostre 40é aniversari i, quan veus que tot ha eixit com havies pensat i que tu has ajudat que això es fera possible, és una sensació indescriptible. - Eixe dia va ser especial Víctor, per a tots, igual que la baixada de quadres, el mig any o la cavalcada del pregó, però aquesta setmana ha sigut el colofó final d’un any meravellós. Donava gust veure el nostre casal ple de gom a gom, els xiquets (i no tan xiquets) rient i gaudint dels berenars tan bons que ens preparaven nostres subdelegades d’infantils. Pareix mentida que només faça quatre dies que tot va començar. La nit màgica de la plantà, tots plegats anant a pel nostre ninot amb la xaranga animant tota la comissió en el passacarrer. Va ser molt divertit i, en tornar al casal, vam plantar els nostres monuments acompanyats dels nostres artesans fallers, que ens van deixar bocabadats amb els seus treballs. Però vaig tornar a tindre eixa amarga sensació de sentir que érem els únics joves allí presents. La majoria de la comissió juvenil ni es trobava al casal en tornar d’arreplegar el ninot. Sent llàstima que es perden els moments tan únics que hi vivim. Una nit on vàrem ajudar amb tots els possibles, per això vaig trobar a faltar alguna persona més. - Tens tota la raó Maria, sempre som el únics que ens quedem embovats mirant la falla, a veure si d’ací en avant ens acompan-

220

ya algú. Tot el contrari que el dia dels premis, un dia de nervis, que fins els més joves vivim amb gran expectació. I més si cap enguany, amb tota la implicació que hem tingut. Però, d’altra banda, un premi que no és el que esperes no té un mal sabor del tot, perquè un banderí roín amaga molts moments indescriptibles. Però a tots ens agrada guanyar! Recordes l’emoció que vam sentir en guanyar la nostra presentació? Ens vam fondre en una abraçada i és que, que reconeguen el treball ben fet, ens agrada a tots. I després, la gran celebració al casal, que quasi trenquem l’escenari de tant de botar.

SOM EL FUTUR Per Víctor Jiménez i María Requejo

Nosaltres

- Sí, ha sigut desesperant arribar al casal! Però ha valgut la pena perquè, només arribar, han pegat foc a la falla xicoteta, quina llàstima, tant bonica que era enguany! El sopar ha sigut interessant, tots hem fet memòria de tot el que hem viscut aquestes Falles. Per això dic que veure el casal ple és un luxe, vull que sempre siga així. M’estic posant melancòlica… - Maria, és la màgia de les Falles, cremar-se per renàixer de nou. Quan Imma ha pres la metxa de la falla, en eixe castell de focs, eixes flames, eixes espurnes i cendres, estan naixent les Falles 2018, unes falles que esperem que siguen molt millors que aquestes, unes Falles que no puguem oblidar, unes falles en què, de segur, molts joves de la nostra edat comencen a implicar-se de veritat en aquesta gran falla.

- Si és que tant de farolet al final havia d’eixir-nos be! I què em dius del dia que vam anar a veure falles a València i ens vam perdre? Això ens passa per fer-li cas a la Siri, que ens volia enviar a Na Jordana pel carrer Colon quan estàvem eixint del Pilar. Al final vam fer dos grups: uns volien seguir a Siri i Carla, i altres a nosaltres dos. I vam acabar discutint, com sempre que anem a veure falles, per veure qui tenia la raó. Però, llevant eixes discussions passatgeres, ho vam passar d’allò més bé veient tots els monuments que engalanaven la capital aquesta setmana que acaba de passar. És impressionant veure com València, al mes de març, es transforma de cap a peus.

- No ho dubtes, amic, ho seran, perquè tot el que envolta la nostra falla sempre es indescriptible i de segur que molts d’ells estan a punt de descobrir-ho. - Maria, pense que ja es hora d’anar-nos-en a casa, tenim moltes hores de son que recuperar, i també per agarrar forces i començar de nou, que açò mai no s’acaba.

- I, per rematar tot açò, arriba hui, que com ja és tradició no dormim res per aprofitar els últims moments de la millor festa del món. Un dia estrany, quan ix el sol comences a dir adéu als dos monuments que han estat al nostre costat durant cinc dies. Les falles han estat les nostres companyes de ressopó durant aquesta gran setmana, quantes voltes li hem pegat, menjant-nos la paella! Primer la despertada, després la missa i, finalment, la mascletada. El dia de Sant Josep cadascun va a dinar amb les seues famílies perquè és un dia molt especial. Encara tinc el sabor de la xocolata que ens hem pres al passacarrer boig, ja no teníem ni forces.

221

LES FALLES COM A ELEMENT DIFERENCIADOR Per Francisco Javier Martínez i Jabalera

es Falles són tradició, cultura, innovació i un element integrador, ja que duen a terme diverses activitats en els barris i les ciutats on estan situades. Durant els anys 60 i 70, la província de València va patir un elevat moviment migratori amb la vinguda de persones que deixaven les seues poblacions d’origen i cercaven un avenir millor. Les Falles d’aquella època van servir per a moltes famílies nouvingudes al fet que s’integraren en la nova societat, en estar directament connectades les persones que pertanyien a les comissions en les barriades on se situaven els nous habitants. Les comissions d’aquella època, alhora que servien d’element integrador, ensenyaven les tradicions, la cultura i la llengua als nouvinguts. Moltes d’aquestes desenvolupaven activitats de suport en els estudis per als més menuts i amb menys recursos econòmics a l’eixida dels col·legis, i també tot tipus de tallers com costura o perruqueria per a intentar portar millor les despeses de la festa i de la casa. Si les falles representen entre el 10 i 15 % de la població de cada municipi, és fàcil trobar-se, actualment, persones en

222

COM A ELEMENT DIFERENCIADOR Per Francisco Javier Martínez i Jabalera

Les Falles

les comissions que tenen diferents nacionalitats o que són d’altres regions d’Espanya que estan totalment integrades en els seus barris i en la festa. A més, comparteixen les activitats de la seua comissió gràcies al sentiment d’igualtat i germanor que existeix en les Falles. En l’actualitat, existeixen múltiples exemples de Falles compromeses socialment, fins i tot, s’han creat uns premis com a reconeixement a les comissions que dediquen part del seu temps i esforç a construir una societat més solidària i accessible per a tots. Falles que presenten els seus projectes solidaris al principi de cada exercici i creen un vincle tan fort amb l’entitat escollida per a desenvolupar la seua labor social que, una vegada acabat l’any, continuen les relacions entre ambdues. Exemples de treballs amb els més desfavorits o exclosos socialment en què comparteixen amb ells la taula, projectes artesanals de construcció de monuments infantils per part dels discapacitats d’una localitat amb l’objectiu de finançar part de la despesa de manteniment d’alguna associació de discapacitats, premis a les falles més compromeses amb la igualtat de gènere, donacions a obres socials i recollides d’aliments són algunes de les accions que duen a terme les falles. Existeixen Ajuntaments que recolzen la continuïtat de comissions falleres, bé siga amb subvencions administratives o amb ajudes de la cessió de locals municipals perquè aquestes comissions no desapareguen, ja que realitzen les seues accions en els barris més desfavorits i on existeix un alt índex de persones amb risc d’exclusió social. Les falles no solament han contribuït a una labor d’integració de les persones, o bé a fets solidaris amb diferents entitats, sinó que també s’han preocupat a fer que els monuments i la festa siga més accessible per a tots. Existeixen comissions falleres que utilitzen el sistema Braille en els cartells on s’explica la crítica de les escenes del monument faller per a acostar la festa a les persones invidents i eliminar la barrera d’aquesta discapacitat física. A més, últimament s’estan utilitzant les noves tecnologies per a acostar la festa a qualsevol persona del món i també s’estan desenvolupant plataformes de realitat augmentada perquè puguen veure la falla en format digital amb un telèfon mòbil o una tableta electrònica des de qualsevol part, eliminant també les barreres arquitectòniques.

223

EN MEMÒRIA ENRIQUE PÉREZ MORÓN Per Iván Cuenca

Res pot fer pensar que un matí de juliol, quan el Sòl trenca l’horitzó i s’endevina un dia calorós, una crida de telèfon et pot canviar la vida. Però de vegades, malauradament, és així. Aquell dilluns 17 de juliol, les coses varen passar molt de pressa, com un mal somni. En primer lloc la incredulitat i al llarg d’aquell matí, els missatges que no paraven de repetir, molt escotament: “és veritat?”. Si, desgraciadament era veritat i tindre un bon cor no és garantia que no puga fallar, com va ser el cas d’Enrique. Va ser l’any 2012 quan el vaig conéixer de la millor manera possible i en el millor lloc, com no. Les nostres famílies començaren una etapa que a més de fer-nos viure moments de felicitat forjaria una amistat que, qui ens ho diria, semblava per sempre. Aplegà Lydia, Fallera Major Infantil 2013 al costat de Izan, el meu fill. I com no, Enrique, Luisa, la seua dona, Sandra, l’altra filla i germana de Lydia i els seus inseparables cunyats, Jesús i Maria José. Va ser un any únic i irrepetible per nosaltres i a més deixà una bona amistat personal que des d’aquell moment vàrem seguir cultivant.

224

El caràcter d’Enrique, al principi, era més bé seriós, però res a vore en la realitat. Darrere d’eixa aparença, recta i tranquil·la, s’amagava un somriure que, quan es va trobar còmode al casal, no deixà d’acompanyar-lo. Passà el temps del falleratge i Enrique va trobar el seu lloc i la gent que el feia sentir còmode dins d’eixe micro món que és una comissió fallera. Incansable jugador de truc, sempre prop de l’acció, si esta era per suposat, la broma, les rialles i els bons moments que sols un casal et pot fer passar. Però de sobte un dia es trenca tot i t’adones que a l’ànima tenim i tindrem ferides que inclús cicatritzades ens seguiran fent mal, perquè ens recordaran allò que vam perdre pel camí, allò que tant estimàvem, apreciàvem i volíem. Allò que viurà per sempre als nostres cors. Això si, no vull acabar estes paraules amb pena, per què Enrique no era així. Ell mereix ser recordat amb aquell etern somriure, amb aquells ullets entreoberts i brillants, amb el gotet en la mà, al mig del grup d’amics. Estes falles, quan rodem la mirada buscant-lo i el trobem a faltar, pot ser que per un instant ens sentim tristos, però tenim la fórmula que ell ens deixà per tornar al camí de l’alegria. Quan el trobem a faltar, demanarem una cerveseta, en el raconet on sempre ens ficàvem i brindarem per la memòria d’un bon home, d’un bon amic. Allà on estigues Enrique també estarà la nostra estima, la que deixares marxant tan prompte, tan de sobte. La vida continua, però ja res pot ser igual. El nostre homenatge, serà el teu record i la sort de poder conèixer un home com tu, senzill i bo. Fins a sempre, amic!

Aquesta paraula indica un vincle molt especial i, de cures, necessita de totes parts per igual. Mireu si és gran del que parle que a tot el món fa falta, siguen dos o siguen quatre, l’amistat has de cuidar-la com si d’un arbre es tractara.

I és més, afegiria

L’AMISTAT UN TRESOR QUE CAL CUIDAR Per Sonia Rubio i Romaguera

que, llavors, com l’alegria seguida de molta dolçor i infinita empatia, fa créixer aquest amor que ens acompanya nit i dia.

Si també vols afegir molta i molta paciència, perquè, entre totes, hem de dir que l’amistat no és una ciència on hages de dividir. Tot açò ací vos explique que la suma és necessària per tindre una amistat diària i que molt duré, a la fi.

Així que llevat el disgust i mira-ho amb comprensió, que tot sempre té solució i, si d’amistat s’acompanya, augmenta la satisfacció. Tinguem clar que l’amistat dura per a tota la vida i et fa créixer dia a dia amb qui tens sempre al costat.

225

56 226

COMISSIÃ&#x201C; INFANTIL

227

José

Alba i Gómez Amb tota l’estima als lectors i a tota la comissió de la Falla Port de Silla: M’agradaria dirigir aquest escrit a tots vosaltres amb la intenció de desitjar-vos unes Falles com a mi m’agraden, plenes de sorpreses, d’emocions i, sobretot, de molts bons moments. Tinc el desig que tots els xiquets del Port ens acompanyen en tots els actes fallers que ens esperen aquest any, que estic segur que serà màgic. Per a mi, és un orgull enorme ser el president infantil de la Comissió del Port just quan es compleixen 40 anys que el meu pare va ocupar el mateix càrrec... Totes les coses que m’ha contat i allò que he pogut veure en fotos, ho podré viure ara en primera persona.

228

President Infantil Estic segur que, amb Laura, Inma i Loren, gaudirem tots d’unes Falles de categoria perquè, des del primer moment en què ens vam ajuntar, estem sempre bromejant i rient, i això contagia les persones del nostre voltant... Gràcies a tots els qui haveu fet possible que puga portar la brusa negra amb l’escut roig al pit, faré tot allò que estiga a les meues mans perquè les Falles del 2018 siguen molt emocionants. Vos esperem a tots al casal, veniu, què ens ho passarem d’allò més bé! Visquen les Falles del 2018!

229

Fallera Major Infantil

Laura

Remuzco i Cosmos

230

Mirar una fallera alegre, plena de vida i color, un somriure diví, una xiqueta amb tot l’esplendor. El seu vestit il·lumina la cara, bellesa natural de la tendror, bellesa que no oculta la flama de ser, del Port, la fallera major! Fa, natació, salvament i socorrisme, d’Espanya, 3r premi guanyadora, estudiosa, impregnada de pragmatisme infantil i, al mateix, temps lluitadora! Dels dos germans, ella és la xicoteta, els pares, amb orgull i molta voluntat, tradició fallera que tots porten dins cavalcar junts i, per la falla, aflorant. És i serà molt amiga d’Abril, fallera que aquest any li dóna pas, dos amigues que portaran dins l’honor, la mateixa falla representant! José és el president infantil, tot un any que parella formaran, molt contenta i molt feliç per tindre un bon acompanyant. Tots els colors li agraden, els jocs, en la falla també, la despertada i les “merendoles” la proclamació: emoció i plaer! Una xiqueta que tots recordaran, perquè aporta felicitat i alegria. En la fallera major complicitat dos falleres majors, que uneix la vida. La Falla del Port és tradició ja que reflecteix la llum de la festa, la llum que Laura porta per dins aportant gràcia, il·lusió i tendresa! Esclaten mascletades! Amunt la festa fallera! Música, ninots i campanes! Sant Josep ja comença! Vicenta Benedito i Pons

231

COMISSIÓ

Blanca Cubel Machancoses Carla Castaño Esteve

INFANTIL

Carla Navarro Fuster Carla Cifuentes Mayo Carlos Primo Sancho Carme Castaño Santos Carmen Adelantado Tena Celia Gómez García

Abril Moreno Guaita

Alexandre Zaragozá Navarro

Clara Machancoses Grancha

Adrián Barberán Forner

Alicia García Oliveira

Clara Martínez Morilla

Aitana Bellón Ruano

Alma Asins Carreño

Claudia Muñoz Micó

Aitana Nieto Alba

Alvaro Botica Costa

Claudia Sánchez Peris

Aitana Navarro Gómez

Amat Matias García

Claudia Iranzo Rodrigo

Alba Bermúdez Sánchez

Ana Baixauli Bernardo

Dani Navalón Valero

Alba García Ballester

Ana Machancoses Grancha

Daniela Asensio Más

Alba Ramón Brocal

Ana Benítez Serrano

Dario Ponce Navarro

Alba Llopis Pérez

Ana Belén Cabello Vidrio

David Remuzgo Cosmos

Alba Simó Martínez

Andrea Alba Gómez

David Agustí Molero

Alba Zaragozá Navarro

Andrea Carbonell Aparicio

Diego Iranzo Rodrigo

Alberto Guerrero Llombart

Andrea Soriano Romaguera

Elia Ochandio Valero

Alejandro Bellón Ruano

Angel Montero García

Elia Zaragozá Carrión

Alejandro Zamora Cobo

Anna Balma Benaches Rodrigo

Elsa Martínez Morilla

Alejandro Franco Ríos

Antonio Ponce Navarro

Elsa Tamarit Fortea

Alex Domenech Valero

Arantxa del Carmen González Zaragozá

Elsa Antich Gomera

Alex Huesa Martí

Arnau Zaragozá Blázquez

Emma Guillén Fuentes

Alex Martín Moreno

Arturo Agustí Castellanos

Emma Marín Valero

Alex Raga Forner

Balma Agustí Castellanos

Eric Prieto Alfonso

Alex Sánchez Sebastián

Blai Gómez Giménez

Estel Matías García

232

INFANTIL Francesc Ramón Muñoz

Joan Comí Machancoses

Leyre Muñoz Simó

Gregorio Cubel Machancoses

Joan Marcos Alapont

Llorenç Alapont Serrador

Gonzalo Serrador Lara

Joan Sampedro Fernández

Loreto Patricia Abrego Peris

Guillem Navarro Gómez

Joel Domingo Monar

Lucas Gómez Giménez

Guillem Simeón Rosell

Jorge Gutiérrez Giménez

Lucia Duran Zúnica

Guillem Valdés Fuster

Jorge Tamarit Fortea

Lucía Cantador Revert

Guillermo Sanmartín Pérez

Jorge Yago Ríos

Lucía Gil Antich

Guillermo Cifuentes Mayo

Jose Alba Gómez

Lucía Jiménez García

Haonan Zheng Chen

Jose Manuel Laserna Martínez

Lucía Navalón Valero

Hector Chust Martos

Josep Alfonso Carbonell

Lucía Tomás Gil

Héctor García Forner

Josep Ballester Tarazona

Lucía Valero Agustí

Héctor López Gomis

Josep Carbonell Torralba

Lucía Martín Moreno

Hector Franco Ferrando

Josep Simeón Rosell

Lucrecia Hidalgo Saluso

Hugo Peris Blázquez

Juan Ferreres García

Lydia Pérez Alba

Hugo Sánchez Primo

Judit Ruiz Ráez

Marc Comí Machancoses

Hugo Zaragozá Rodríguez

Judith López Gómis

Marc Doménech Valero

Iker Delacámara Lozano

Judith Pons Llopis

Marc Ochandio Valero

Iker Torrijos Francés

Júlia Valero Muñoz

Marc Sebastián Durán

Inés Navarro Ballester

Julio Ramón Muñoz

Marc Llopis Pérez

Inés García Carnero

Laia Alba Gómez

Marcos Pedro Colomino

Iñaki Ramos Peñalver

Lana Centeno Casañ

María Magraner Ruá

Izan Torrijos Francés

Lara Lliso Ramírez

María Martínez Valero

Jacobo Peris Zaragozá

Lara Zaragozá Carrión

María Más Camarena

Jaume Carbonell Torralba

Laura Agustí Molero

María Nieto Ruano

Jaume Pont Fernández

Laura Ballester Tarazona

Maria Iranzo Rodrígo

Javier Ruá Navarro

Laura Mora Gastaldo

María Pilar López Cubel

Jimena García Antich

Laura Remuzgo Cosmos

Maria Simeón Micó

Jimena Carbonell DeLuis

Laura Zamora Cobo

Maribel Navarro Ortega

Comissió

233

Comissió INFANTIL

Marina Carbonell Sanz

Oscar Mulet Bañuls

Tàlia Santos Zúnica

Mario Botica Costa

Oscar Yago Ríos

Teresa Hernández Navarro

Mario Sanmartín Riera

Pablo Floro Puigcerver

Toni Sanmartín Pérez

Marta Brocal Francés

Pablo Rubio Primo

Valeria Puig Costa

Marta Espuig Bodí

Pablo Andreu Simeón

Vanessa Giner Aguado

Marta Muria Ruiz

Pau Alfonso Carbonell

Vera Baixauli Bernardo

Marta Sahuquillo Hernández

Pau Benaches Más

Vera Nieto Alba

Marta Mora Gastaldo

Pau Sorroche García

Vera Ibañez Gastaldo

Martí Valdés Fuster

Pau Navarro Navarro

Verónica Guerrero Alba

Martina Moreno Cerdán

Pau Zaragozá Navarro

Vicent Peris Ferreres

Mer Alba Ibañez

Paula Floro Puigcerver

Vicent Valero Agustí

Miguel Torralba Gozálvez

Paula Mulet Bañuls

Vicente Machancoses Grancha

Miguel Angel López Ramirez

Paula Villarreal Iniesta

Victor García Tormo

Miquel Marcos Alapont

Paula Pons Moreno

Víctor Montero Escudero

Mireia Clavijo Zaragozá

Paula Ballester Tarazona

Víctor Sánchez Carbonell

Mireia Guzmán Machancoses

Paz Bermejo Asensio

Victoria Agredo Muñoz

Mireia Molina Hernández

Pedro Muñoz Simó

Xavi Doménech Valero

Mireia Montero Benaches

Raul Sanmartín Cabello

Xavi Viala Pedro

Mireia Carbonell Mulet

Rubén Lérida Hernández

Zihao Zhou Zheng

Mireia del Mar Navarro Navarro

Sandra Cantador Revert

Mónica López Pedrón

Sara Sampedro Fernández

Nacho Serrador García

Sara Ibañez Gastaldo

Natalia Muñoz Micó

Sergio Barberán Forner

Nayara Moreno Cuenda

Sergio Brocal Francés

Nerea Lavinia Pérez Gavrila

Sergio Lérida Hernández

Néstor García Misa

Sergio Martín Matoses

Neus Ribera Ruá

Sheila Donate Climent

Neus Santos Zúnica

Soraia Espuig Bodí

234

COMISSIÓ INFANTIL

BUNYOL D’

ARGENT

Aina Díaz Fuentes Alba Simó Martínez Carla Castaño Esteve Estel Matias García Lara Lliso Ramirez Maria Mas Camaren MºPilar Lopez Cubel Pau Sorroche García Toni Sanmartín Pérez Víctor García Tormo

BUNYOL D’

Guardons

Abril Moreno Guaita Alejandro Bellón Ruano Ana Belén Cabello Vidrio Andrea Alba Gómez Arturo Agustí Castellanos Celia Gómez García Emma Guillén Fuentes Guillem Simeón Rosell Guillermo Sanmartín Pérez Héctor López Gomis José Alba Gómez Juan Ferreres García Judith López Gomis Laura Ballester Tarazona Laura Remuzgo Cosmos Lucas Gómez Giménez Lucia Jiménez García María Magraner Ruá Miguel A. López Ramírez Mireia Guzmán Machancoses Oscar Martorell Giner Pau Alfonso Carbonell Vicent Peris Ferreres

235

JOSÉ I LAURA

UNA PARELLETA DE VERDADERA COMPLICITAT Per Inma Montero i Primo

aura i Jose es coneixen des que la memòria els pertany. Una gran amistat els recolza des de ben menuts, però nosaltres els coneguem ben bé. Aneu a tindre l’oportunitat, amb aquesta entrevista, d’enamorar-se coneixent-los. Estem segures que aquestes Falles ens divertirem moltíssim, ja que la nostra parelleta està formada per dos xiquets innocents, simpàtics, espontanis i xerradors. En definitiva, una parelleta que ens captivarà. Vos parlem de Laura Remuzgo i Cosmos i de Jose Alba i Gómez, dos xiquets que estimen molt la nostra falla. Laura és fallera des de ben menuda, té moltes ganes i il·lusió de representar aquesta comissió de la mateixa manera que Jose, un xiquet d’autèntica tradició fallera que, com Laura, també està molt il·lusionat. Així doncs, estem ben segurs que representaran la nostra comissió com cal.

236

JOSE I LAURA Per Inma Montero i Primo

Una Parelleta de Verdadera Complicitat

Jose i Laura President Infantil i Fallera Major Infantil any 2018

Dos xiquets molt inquiets i que, com hem dit abans, una gran complicitat els uneix com a bons amics. Laura és més nerviosa, molt afectuosa i extravertida, una xiqueta molt xerradora. En canvi, Jose és més tímid, però molt afectuós i responsable. En definitiva, una parelleta que encaixa a la perfecció. De segur que no ens defraudaran! El dia que vam quedar amb ells per fer-los l’entrevista va ser un diumenge de matí del mes d’octubre. Vam aprofitar el moment en què els majors feien presentació al casal per emportar-nos-els i ferlos l’entrevista, acompanyades per Ivan, vicepresident de la comissió. Volem aprofitar l’ocasió per agrair-li tot l’esforç i dedicació que en tot moment mostra per fer possible aquest llibret. El lloc elegit va ser el parc de l’Estació, un lloc tranquil on, entre fotos, rialles i

jocs, els xiquets ens anaren contant coses de la seua vida, gustos, aficions, records... Com és normal, estan una mica nerviosos perquè no tenen ni idea que es tracta d’una entrevista com aquesta. Per això, són ells els qui no paren de preguntar-nos pel camí: “seran molt difícils les preguntes?”, “ens aneu a preguntar moltes coses del col·le?”, “és molt llarga l’entrevista?”. D’aquesta manera, començàrem a bromejar amb ells i els vam fer creure que l’entrevista tractaria de fer multiplicacions i divisions amb decimals. Després de veure les seues caretes de pànics, els vam dir que estàvem bromejant. Una vegada al parc, decidírem començar amb l’entrevista. Aleshores, Laura i Jose es miraven seriosament i es preguntaven quina seria la dificultat de les preguntes. Laura Remuzgo i Cosmos és la fallera major infantil

237

d’enguany, estudia quart de primària al Col·legi Sagrada Família de Silla i té 9 anys. És una xiqueta amb el somriure sempre present i de caràcter molt obert. Li preguntem què ens pot contar dels seus estudis, ràpidament ens contesta: “m’agrada molt anar al col·le, l’assignatura que més m’agrada és matemàtiques”. Sobre altres aspectes de la seua vida, ens conta:

sóc una xiqueta molt esportista, practique natació i salvament tots els dies de la setmana, he sigut tercera en el campionat d’Espanya en salvament en solitari, també m’agrada molt mirar pel·lis Li preguntem si té algun cantant o grup de música favorit: “m’agrada tot tipus de música, però la meua cantant preferida és Shakira”. En aquest moment Jose interromp l’entrevista i diu: “el meu cantant preferit és Manolo García”. Com nosaltres dos coneguem las majoria de cançons dels dos artistes, dediquem uns minuts a recordar algunes de les seues cançons. De segur que vosaltres també recordeu algun gran èxit, no? A poc a poc, anem prenent confiança amb aquesta parelleta i ens parlen un poc de les seues arrels falleres. Laura ens diu: “el meu germà David va ser president infantil en l’any 2016 i el meu germà Voro ha sigut faller, també, molt anys”. Jose no pot evitar-ho i interromp a Laura per a parlar-nos del seu pare Jose, que va ser un dels primers presidents infantil de la nostra comissió.

Quan li preguntem a Laura què és el que més li agrada de les festa de les Falles ens conta:

a mi, el que més m’agrada són les despertades perquè m’encisa tirar coets i anar acompanyada de la banda de música.

238

JOSE I LAURA Per Inma Montero i Primo

Una Parelleta de Verdadera Complicitat Després, li fem una pregunta obligada, que és sobre el color del seu vestit i ens respon molt seriosament: “ja sabeu que això és un secret, només puc dir-vos que el meu vestit és molt bonic”. Mentrestant, Jose aprofita per a confessar-se i dir: “el que més m’agrada de la festa de les Falles són els actes on cantem i ballem perquè m’ho passe molt bé, sobretot a l’arreplegada del ninot i el passa carrer boig”. Els preguntem quin és l’acte que menys els agrada, ràpidament ens contesten: “la nit de la cremà”. En aquest moment pareix que vagen soltant-se i van contant-nos detalls sobre l’any que estan vivint. Per a Laura: “la proclamació va ser molt emocionant, sobretot el moment en què meu germà David em va dir eixes paraules tan boniques. Gaudisc molt venint a la falla, tinc moltíssimes ganes que arribe la presentació”. Arribat aquest moment, els preguntem quina opinió tenen de la seua fallera major Inma. Aprofitant que no ens escolta, què vos pareix Inma? “És molt afectuosa, m’agradà molt que ens portara a la bolera per a conéixer-nos millor” diu Laura; “és molt simpàtica i, també, molt guapa. Sempre està molt pendent de nosaltres” diu Jose. Aprofitem l’ocasió i els preguntem quina opinió tenen de l’altre. Jose ens diu amb molta vergonya: “m’agrada que Laura siga fallera major infantil amb mi perquè ens coneguem des de xicotets i tenim molta complicitat”. Laura rient ens conta: “Jo volia ser fallera major infantil amb Jose, per això estic

239

Una Parelleta de Verdadera Complicitat JOSE I LAURA Per Inma Montero i Primo

molt contenta, és molt responsable, estic segura que ho farà molt bé”. Jose Alba i Gómez és un xiquet molt tranquil, afectuós i amb moltes ganes d’afrontar aquest càrrec. Mentre Laura ens responia les preguntes, ens ha quedat clar que Jose també té moltes ganes de participar en aquesta entrevista. Jose estudia al Col·legi Sagrada Familiar de Silla, està en quart de primària i té 10 anys. Es troba un poc nerviós. De l’escola ens conta que “és un poc rollo, però l’assignatura que més m’agrada és plàstica”. Ara, li preguntem en què aprofita el seu temps lliure: “practique patinatge amb les meues germanes i ajude a ma mare en les coses de casa, però sols de vegades”. Li preguntem pel seu equip de futbol preferit i ens respon: “no m’agrada massa el futbol, però els meus equips preferits són el Barça, el Silla i el València”. Deixem córrer les hores, el temps va passant, ells van fent-se fotos i jugant, tot per a prendre’ns un descans. Estem a gust, parlem de tot un poc. Tenen molt clar que vénen a passar-ho bé i a deixar el nivell ben alt. Com que hi érem al parc, Jose veu volar uns pardalets i, de sobte, comença a parlar-nos de les seues mascotes. Per tant, se’ns ocorre preguntar-los si tenen mascotes. Jose ens diu: “m’agraden molt els animals, tinc tres cavalls, dos gossos i molts gatets”. Ràpidament Laura ens conta que a ella també li agraden molt; en el seu temps lliure, passeja el gos de la seua iaia, que es diu Capitán, però el seu animal preferit és el cavall.

240

Tornem a parlar de Falles i Jose ens conta que “m’agrada molt tirar coets i qualsevol festa on la gent es disfressa”. Laura ens diu “el que més m’agrada es juntar-me amb les amigues de la falla. Tinc moltes ganes que vinga març, també m’agrada molt tirar coets”. Els preguntem sobre els premis, per veure què en pensen; els dos tenen la mateixa opinió i ens diuen que els premis són importants per a ells, no ens voler dir mentides, encara que també és important tindre un bon monument i una bona relació amb les altres comissions falleres.

En definitiva, passar-ho d’allò més bé. Pràcticament no poden parar de riure, per les confessions que ens fan, pel que coneguem d’ells, aquesta parelleta l’única cosa que vol és jugar i la festa. Per curiositat i per finalitzar aquesta entrevista, els preguntem com fou el dia en què van saber que serien els representants de les Falles del 2018, Laura ens conta que estava asseguda al sofà quan li van donar una carta que ficava “seràs fallera major infantil en l’any 2018”, en aquell moment es va posar a cridar, era el seu somni!

Per altra part, Jose va rebre la notícia d’una forma molt diferent, estaven en un bar quan la seua mare li va donar la notícia que seria el pròxim president infantil per a les Falles del 2018, es va ficar molt content i més encara quan va saber que Laura seria la seua acompanyant. L’entrevista va arribant a la seua fi, ens ha encantat veure la il·lusió que té aquesta parelleta per representar la nostra comissió, sabem que estan molt contents amb totes les coses que els esperen. Per part nostra, ha estat un plaer haver compartit amb ells aquest matí, són uns xiquets encisadors. Laura i Jose, uns xiquets que tindrem com a fallera major infantil i president infantil durant tot l’any 2018 i amb els qui, de segur, ho passarem d’allò més bé.

241

Xavier Gámez Autor de la Crítica: José Antonio Antich i Fernández Artesà Faller:

242

243

CRÍTICA FALLA INFANTIL Jose Antonio Antich i Fernández

PRÒLEG És tradició en el Port tindre un llibret excel·lent dedicant esforç ben fort a la crítica dels monuments. Crítiques, crítica i criticats falles, llibrets i fallers, en tenen un bon grapat, però parlarem dels primers. Encara que sabem que la gent ho llig poc, fotos és el que volem! Ens ho demanen quasi en bloc! Per a nosaltres, tretze són tretze, i seguim fent hores de bades, alguns acabem al metge o amb les parelles emprenyades.

244

Però quina satisfacció quant algú et felicita, ha gaudit a muntó amb el fruit de la inventiva.

Una veritat afligida dedicada a tota la xicalla, açò és part de la vida, com també ho és la falla.

El que agrada a l’escriptor és prou fàcil d’endevinar, és trobar un bon lector amb qui poder connectar.

Altres podeu pensar que són temes antagònics, si voleu, ho discutim sense cridar fins quedar afònics.

I com la feina ja està feta i tu l’estàs llegint, el plaer ve de bestreta i ja el vas absorbint.

Direu que la soledat no té cabuda a una comissió, que els casals, de bat a bat, i cal entrar de gaidó.

Per si de cas ha marejat aquest pròleg ací present, la crítica no ha començat no estigues impacient.

Però ara ens permetreu citar-vos dos o tres casos i a final de tot veureu que no són temes fugaços.

I ara sí que sí, la falleta desgranarem, amb un grapat de línies ací contarem el que volem. TEMA: VOLGUDA SOLEDAT Volguda soledat, aquella que al llarg de la vida sempre voleteja al nostre costat i, de tant en tant, ens crida. Tots al llarg del temps ens hem vist sols, a través de l’espaitemps, començant pels bressols. Però no ens alarmem, que al món infantil estem, a cap infant espantem, perquè un somriure busquem.

245

Artesans fallers de solera que ideen en soledat, allò que a mi m’abandera i a tu et deixa bocabadat. Qui cuina grandiosa paella i a la fi dóna remat. que igual pot ser ell que ella qui viu tal soledat. Exemple tercer i últim, segurament, el d’un president de falla que pensa en tot moment en la seua gent gran i tota la xicalla. Com heu pogut comprovar, existeix una relació que, en cas de no poder demostrar, tiraríem d’invenció. I és que, als monuments, tots els temes tenen cabuda, i també tots els moments no és cosa gens planyuda. Al nostre artesà infantil, un accident li va ocórrer i el convertí en falla amb estil fins que el van socórrer.

246

Un bon dia d’estiu la mar volgué visitar, ara ho pensa i riu, però allà es va espantar. Una visita va rebre Que mai no haguera imaginat, la soledat va percebre i ho va entendre a l’instant. Amb bon vi i bon vent emprengué el remugueig i, de sobte i entre les dents, va dir-se: ja ho veig! Va traure la llibreta I, sense pausa ni pressa, ja regalimava l’aixeta i fluïa la bellesa. Gens ni mica va tardar en veure-ho amb claredat, un barreig d’històries de la mar amb la volguda soledat.

EL MONUMENT I ja aplega el moment, el que fa una estona espereu, vos parlarem del monument i ja comencem en breu. Una falleta marinera, es mire per on es mire, un obra d’art de primera perquè la gent admire. Uns ninots de suro i fusta que formen la composició, que amb una mirada justa no caldrà reposició. Figures d’un entorn marí, paradoxes de la vida! Acabaran cremades ací i la missió estarà acomplida. Perquè no cal oblidar l’origen de nostra festa, cremar per renovar tot allò que ens molesta. Ja ho feien fa prou anys pel mes de març, els fusters andròmines, tacs i fustanys amuntonaven als carrers. Ara plantem els ninots i a la falla hi ha un grapat, enguany en tenim i no pocs inclús un cel ben llampat.

247

Creiem que no falta de res, bé, per no mentir, una cosa, hem intentat que la pluja afigurés, però era una obra fastuosa.

Encara que ja deuríem saber quant enganyen les aparences, potser és un pou sencer de saviesa i de bonances!

Així que ara que ja teniu una visió més global, amb tot el detall i caliu, vos ho explicarem com cal. Un mariner amb gran planta, d’eixos ben tatuats, dels que a les xiques encanta i que allà on van són jutjats.

Que estem mal acostumats de parlar molt de pressa i criticar als dels costats, que això sempre interessa.

Braços ben forts i adornats amb uns quants motius marins, es noten ben treballats i plens d’àncores i dofins. De maixella ben quadrada i de nas xato i menut no sembla llegir la Ilíada ni cap llibre en absolut.

Però no cal enganyar-nos, que el nostre protagonista és un tant cavernós i, segurament, masclista. Abans ocorria a sovint que algun que altre mariner tenia, d’amors, més de vint i no coneixia el voler. Un amor en cada port era com s’anomenava, ara ens pareix molt fort i abans ningú s’espantava. I és que la societat ha canviat però amb alguna que altra esmena, és fàcil veure un home penjat dels càntics d’una sirena.

La que apareix a la falla no és sirena d’Eslovènia, ja que té el cos i la ratlla d’una gamba de Dénia.

248

I alguns es preguntaran el perquè de la barreja, al remat acabaran veient amb qui festeja. L’artista ens va fer la proposta de tindre una sirena distinta, i ací ens va això de l’aposta, i la cosa té bona pinta! Tornem al fil de la història i no perdem cap detall, que si ens falla la memòria, tornarem a començar. Hi havia un mariner embadalit pels encants d’una sirena, en menys que es tira un bufit ja la portava en vena. Mil i un relats existeixen d’aquestes fades del mar, però alguns ens aclareixen que són bruixes d’espantar. El càntics fan l’embruix que al mariner engalipa i més si el pilla fluix qui més, qui més, s’anticipa!

249

No sabem encara com cantarà mitja gamba, si amb veu fina i clara o tal vegada una samba. D’una manera o altra, algú acaba patint, una “pin up” ho llastra i, fumant, ho va seguint.

Una jove arriscada, d’ulls clars i ametlats, que al moll espera parada mentre cigarrets va empalmant. El cos porta ple de tinta com marcava la moda als 50, al cap porta una cinta i, entre calades, un rock canta. La nostra “pin up” preferida té un estil que ens fascina, llavis amples de per vida i pell ben blanca i molt fina. Un escot d’aquells d’infart i autèntica amb totes les forces, la seua figura és tot art d’arrelades creences. Per les vesprades passeja mirant amb nostàlgia els vaixells, hores i hores vagueja amb la mirada perduda en ells. És una xica preciosa que podria triar-se parella, però amb sang aiguardentosa si ell mira altra femella.

250

I és que, en temes de l’amor, ens tornem tots molt cecs, sempre triem el pitjor i al final ens quedem secs. Açò no crearà cap dol, que el marí està mig figa, al remat quedarà sol i ella amb algun amic o amiga. I, quan es fa tard al moll, la nit porta la foscor, per això tenim un far majestuós, alt i aclaridor.

Uns gegants fets de pedra que ajuden els mariners a no estampar-se i fer cendra, encara que siguen bucaners. Quant l’oratge es complica i la mar comença a bramar, la gent prega i suplica per l’ajuda d’un bon far. Compleixen al peu de l’aigua la seua missió a la terra, donar llum gens ambigua si el vent ens dóna guerra. La soledat els acompanya al llarg de la seua existència, suporten moltíssima llenya i reflecteixen paciència. Hi ha de moltes classes i en tots els estats, els que s’emporten les lloances i alguns mig enderrocats.

251

També hi ha algun famós que no sembla arrupit, el d’Alexandria era un colós que va ser destruït. Ara en tindrem un que es coneixerà a tot Silla, el planta el Port per fer fum i lluir com qui més brilla.

I és que, d’animals gegants, n’hi ha en tota cultura històries que van contant ancianes amb parla segura.

Al mig de tots els ninots s’enaltirà com una torre i, rodejat de gavinots, serà el foc qui l’ensorre.

El Ieti està a la muntanya, al llac Ness hi ha un fardatxo, a mi tot em sona a castanya i a invents d’algun borratxo.

I s’emportarà al kraken també que al damunt el far suporta, engolint un vaixell de bé, és una criatura ben forta!

El kraken nadava fons i els navilis el temien, ningú tenia collons d’apropar-se on apareixien.

Un ésser mitològic que pot ser calamar o polp, tindre por no és demagògic, et pot caure un bon un colp.

D’aquesta bestiola està clar que no era de la terreta, perquè acabaria en algun bar bollida, cuita o fregideta.

Millor no anar a buscar-la, que ací ja tenim a Sanxa, una serp de l’Albufera amb quatre metres de panxa.

No em cap en tot el cap les racions que n’eixirien, a veure si algú ho sap i, si el pesquem, ho faríem. De tota forma ací està compartint protagonisme amb una xica amb sobrevesta i dos ossets dalt a l’abisme.

252

I així passem al nostre cel que omplin aquestes figures, constel·lacions o algun estel adornades amb floritures.

La rossa que apareix amb un llum d’oli a la mà, l’estrella polar em pareix pel món mariner aclamà! És, ha sigut i serà, per orientar-se, indispensable, en terreny aquós o secà, un espectacle admirable. Ens marca on està el nord i així la gent no es perdia, trobar-lo era una sort, sempre de nit, mai de dia. I sense cap dubte els ossets no poden ser altra cosa, també en són dos estels una menuda, altra grossa. S’anomenen Ursa en llatí, algú a la Lluna ha quedat, però no cal ser endeví per a dir-los en valencià.

253

L’óssa major és la gran amb forma de carro o cassó, set estels són qui la fan una constel·lació amb blasó. L’altra és l’óssa menor, però de menor no té res, contemplar-la és un primor, l’estrella polar també hi és! Així omplim d’animals una falla marinera, encara ens queden uns quants, la beluga, la primera. Un animal ben simpàtic que podem gaudir a sovint, ja que està a l’Oceanogràfic, on porta uns anys vivint.

És graciosa i cabuda i té dos ulls xicotets, també para un poc panxuda, podria tindre mil motets! També tenim gavinots, o alguns li diuen gavina, que semblen uns tararots voltejant una piscina. Però, de bovos, no tenen res, que sempre estan on hi ha peix, s’acosten als mariners i viuen a cos de rei!

254

Deixen empremta allà on van en forma de caguerada, ho pinten tot amb to blanc i escampen la marranada. Altre animal apareix a ras del tauler, és un gos, no més peix propietat del mariner. Un gos vell i avorrit de fer temps tot el dia al moll, dels gavinots és amic i de caparres té ple el coll. Ja no lladra ni es meneja, són molts anys per allí, no recorda ni es planteja com el varen recollir. Crancs, un lloro i un dofí repartits pels voltants completen el quadre fi que vos estem presentant. Un lloro d’un pirata, però un ben especial, que no li falta cap pota, és un xiquet genial.

Com també el dofí, que està sent cavalcat per altre infant atrevit que ens deixa bocabadats.

255

Finalment, una nena amb un flotador gegant més neta que una patena i que a l’aigua està jugant. Tots els xiquets de la falla representen el mateix, d’una mateixa baralla semblarà que l’hem tret. La imaginació al poder, aventures de pirates, eixa que hem de voler que no mai se’ns escape. La infància cada volta llig menys i pitjor, i damunt als majors no escolta, vos ho dic amb estupor. Cal tornar a inculcar-los la passió pels llibres, llegir amb ells, involucrar-los... Això els farà un poc més lliures. De contes i històries, hi ha moltes, milers i milers de la mar, faules i llegendes soltes, com no els pot agradar?

256

Mil i una històries hi ha al nostre monument infantil, totes elles de la mar amb un detall especial, cadascuna està viscuda des de la soledat, com el plaer d’un llibre, o d’un llibret en aquest cas. Una falla quan es crema és com un relat acabat, es consumeix a poc a poc i és agredolç al remat. Al cap i a la fi, tot és cultura, què més es pot demanar?

257

GRUP DE PLAY BACK

258

Abril Moreno i Guaita Laura Remuzgo i Cosmos Alba Bermúdez i Sánchez Alba García i Ballester Inés Navarro i Ballester Jose Alba i Gómez Julio Ramón i Muñoz Alex Sánchez i Sebastián Francesc Ramón i Muñoz Lloreç Alapont i Serrador Andrea Alba i Gómez Laia Alba i Gómez

Maria Martínez i Valero Leyre Muñoz i Simó Mireia Molina i Hernández Emma Marín i Valero Marta Espuig i Bodi Valeria Puig i Costa David Remuzgo i Cosmos Mireia del Mar Navarro i Navarro Vanessa Giner i Aguado

Llorenç Alapont i Serrador Claudia Micó i Muñoz Julio Ramón i Muñoz Guillem Valdés i Fuster

GRUP DE TEATRE

259

66 1 2

260

Per Andrea Micó i García

Mai t’has de botar el desdejuni. Aquest ha de ser el menjar més important del dia, ha d’incloure cereals, fruita i algun producte lacti.

Limitar al màxim la brioixeria industrial i menjar ràpid.

Reduir la quantitat de sucre simple i productes ensucrats.

5 6

PER A UNA ALIMENTACIÓ SALUDABLE

S’ha d’augmentar la ingesta de fruita i verdura (cinc vegades al dia).

3 4

HÀBITS

Ensenyar el bons hàbits en les hores del menjar, rentar-se les mans, menjar a poc a poc, amb la boca tancada i amb tranquil·litat, açò ajudarà a no menjar en excés i facilitarà la digestió.

Repartir els menjars del dia en 5 o 6 vegades, evitar períodes de dejuni perllongat.

7 8

Involucrar als xiquets en la compra dels aliments i la preparació dels menjars-

Llegir l’etiquetatge nutricional.

9 10

Fer els plats més atractius amb sabors, textures i colors diferents, ajudarà a què el xiquet s’interesse més pels menjars.

Menjar ha de realitzar-se en família i ha de ser un moment agradable.

11 12

No menjar mirant la televisió perquè el xiquet siga conscient de l’acte de menjar.

No s’ha d’utilitzar el menjar per a premiar o castigar.

13 14

L’exercici físic ha d’estar present en la rutina diària del teu fill. Cal donar-li exemple al teu fill. El cap de setmana és un moment ideal per a practicar exercici físic en família. És important cercar activitats físiques que li agraden, d’aquesta manera mantenir-se actiu i saludable els resultarà més fàcil.

Reduir el nombre d’hores que passa davant de la televisió, videojocs o ordinador.

Hidratar-se correctament és important i la millor elecció per a fer-ho és l’aigua.

261

LA GRAN POMA VERDA Per Laia Machancoses i Castells

i havia una vegada... O potser dos, no me’n recorde. Un xiquet, que no sé el nom, que vivia a... On era? Bé, el cas és que vos contaré la història del xiquet que no li agradaven les verdures, que, com n’hi ha tants, el nom és el que menys importa, així que li direm... Joan! John, com li deien els seus pares, vivia en una gran ciutat. Diuen que és la Gran Poma, però em sembla que la ciutat no té forma de fruita... Bé, mai ho entendré. Per sort recorde el nom, no penses que tinc tan mala memòria... Vivia en la immensa ciutat de Nova York. Joan era de València, coneixes València? Una ciutat amb olor a pólvora, color del foc i sabor mediterrani. Però havia hagut d’anar a viure a la gran ciutat de ben menut pel treball del seu pare. A Joan li agradaven molt els videojocs i el McDonald’s, podríem dir que tot això amb la xocolate eren el motor de la seua rutina.

262

Aquest any els pares van haver de marxar fora i en

Joan passà l’estiu amb els avis a València. Els seus avis viuen a una masia enmig de la natura, tenen una granja molt i molt bonica. L’avi cuida als animals mentre que, a l’àvia, li agrada veure créixer les seues plantes i les verduretes de l’hort. La veritat és que a Joan no li va fer gaire gràcia anar-hi, perquè a casa els avis no hi ha wifi, ni McDonald’s i, potser, tampoc xocolate... Els dos primers dies, els va passar tancat a l’habitació, ben emprenyat per no poder jugar a videojocs. A més, no acceptava que els seus avis no sapigueren pronunciar el seu nom: John. Els avis ja no sabien què fer, el nen no volia menjar res, ni tan sols entrepans i dolços. Els esperaven unes vacances realment difícils a tots tres. Però, el tercer dia, Joan va anar amb el seu avi a visitar la granja. Potser per curiositat o potser per avorriment, qui sap? - Avi m’agraden molt els conills, no n’havia acariciat cap abans!

VERDA Per Laia Machancoses i Castells

La Gran poma - Són molt llestos i molt àgils, Joan. - ÉS JOHN... I com és que són tan llestos? Si són molt xicotets! - Perquè mengen moltes carlotes! - Aaah...

hi ha una planta que et farà ser alt i fort... - Em dic Jonh... és igual. Quina plant, avi? - Les bledes i els espinacs! - Deeeejjj... Però, si són de color verd, no m’agrada el color verd!

Aquella nit Joan va demanar a l’àvia que li donara a provar una carlota. I l’àvia, tan contenta com estava, li va demanar que anara amb ella el dia següent a collir-la ell mateix.

Aleshores l’avi va improvisar: - Totes les verdures de color verd tenen la propietat de fer-te créixer fort i gran. - Ah sí? Segur? - Clar que sí, Joan. - Li podem dir a l’àvia que vull sopar verdures verdes? - Digues-li-ho tu mateix – va dir l’avi assenyalant la cuina amb el cap.

Va ser un dia molt divertit, Joan va aprendre a plantar-les i cuidar-les. I, a més a més, va poder escollir la que més li agradava per menjar-la. L’àvia, que era molt llesta, en compte de donar-li a provar la carlota directament, en va agafar unes poques i va fer un pastís. Joan va quedar bocabadat de veure que es podia fer un pastís amb verdures, però li va agradar tant que no va dir res i se’l va menjar tot. Un altre dia va acompanyar a l’avi a raspallar els cavalls, van quedar ben blancs! Mai havia pogut imaginar que serien tan grans en directe... Joan, que sempre havia volgut ser alt i fort, li va preguntar a l’avi. - Avi, com és que els cavalls són tan grans i robusts? - Perquè mengen molta herba! - Avi, doncs jo vull sopar herba avui!

L’avi es va fer un fart de riure i li va explicar: - Joan, les persones no podem menjar herba, però

Joan va anar corrent a demanar-li a l’àvia que volia menjar toooootes les verdures de color verd que hi havia a l’hort. I l’àvia va agafar unes quantes i va fer un estofat. Joan no havia provat un plat tan bo mai de la vida i va passar la resta de l’estiu demanant estofat i pastís de carlota de postres. Quan van anar a buscar-lo els seus pares van quedar bocabadats de veure tot el que havia aprés el nen, i sobretot que li agradessin tant les verdures. Molt agraïts, l’aventura acabava i tornaven cap a casa. - John dóna’m la maleta que la carregue al cotxe i digues adéu als avis! – Va dir la seua mare. - EM DIC JOAN, mamà, i la maleta la carregue jo, que ja sóc molt fort! No veus que he passat l’estiu menjant aliments de color verd?

263

FRUITA I VERDURA Carabassa

Taronja

Maduixa Espinac

Poma Encisam Albergina

264

Pimento Carlota

I VERDURA

Fruita

Rave

All tendre

Dacsa

Llima

Tomaca

Bajoca

Cogombre

Platan

Kiwi

265

266

PROGRAMA DE FESTEJOS

267

70 23

SETEMBRE

DISSABTE

PROGRAMACIÓ

SETEMBRE

DISSABTE

A les 22.00 h, A les 9.00 h, despertada i, a continuació, xocolatada. A les 15.00 h, DINAR del concurs de paelles. A les 18.00 h, BERENAR i inflables per als més menuts. A les 19.30 h, passacarrer boig. A les 22.00 h, SOPAR al casal i per finalitzar discocasal.

268

SOPAR de la “Firma de contractes”.

AVÍS: Els horaris dels actes organitzats per JLF estan per confirmar. Disculpeu les molèsties.

OCTUBRE

DIMARTS

OCTUBRE

A les 18.00 h,

A les 22.00 h,

BERENAR infantil i festa de Halloween.

DISSABTE

SOPAR del MÓN FALLER a la Nau Jove.

DESEMBRE

DISSABTE

A les 19.30 h,

A les 22.00 h, SOPAR al casal i festa de Halloween. Tindrem els jocs mes misteriosos, premis a les millors disfresses i disco Halloween.

acompanyants per la banda de música, eixirem des del casal i anirem arreplegant fallers i falleres per celebrar la nostra presentació. A les 22.00 h, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ de la fallera major INMA ROSALENY I MAS i de totes les falleres i fallers de la comissió.

FESTEJOS

DESEMBRE

DIUMENGE

A les 15.00 h, eixirem des del casal i anirem arreplegant xiquets i xiquetes per a celebrar la nostra presentació infantil. A les 18.30 h, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ INFANTIL de la fallera major infantil LAURA REMUZGO I COSMOS i del president infantil JOSE ALBA I GÓMEZ, així com de tots els xiquets i xiquetes de la comissió infantil.

DESEMBRE

DISSABTE

A les 17.00 h, BERENAR infantil de Nadal. Comptarem amb la presència del Pare Noel al nostre casal. A les 22.00 h, SOPAR al casal i FESTA de NADAL.

GENER

DIJOUS

Cavalcada dels Reis Mags, organitzada per l’Ajuntament de Silla, amb la col·laboració de les set comissions falleres de Silla junt amb altres associacions culturals. Després soparem al casal. Ens portaran alguna cosa els Reis Mags?

GENER

DIVENDRES

A les 22.00 h, SOPAR al casal per a fer el LLIURAMENT DE BANDES a totes les dones i xiquetes que no es vestiren de fallera.

Programació

GENER

DISSABTE

A les 22.00 h, a la NAU JOVE, SOPAR D’EXALTACIÓ a les FALLERES MAJORS I PRESIDENTS que celebrarem totes les falles del poble.

269

Programació FESTEJOS

GENER

DIUMENGE

A les 12.00 h, primera ARREPLEGADA per tot el poble i, sobretot, pel nostre veïnat que són els que més ens aguanten. En acabar, dinar per a tots els que han col·laborat en l’arreplegada.

270

GENER

DISSABTE

A les 12.00 h, tindrem la segona i última ARREPLEGADA. Que vaja per davant el nostre agraïment a tots els veïns del poble per la seua col·laboració. En acabar, tots els que vinguen a l’arreplegada dinarem al casal.

GENER

DISSABTE

A les 20.00 h, al Teatre de la Plaça, presentació del llibret de la Falla Port de Silla per a l’exercici 2018.

FEBRER

DISSABTE

A les 22.00 h, SOPAR D’HOMENATGE ALS NOSTRES FALLERS D’HONOR. Esperem que tots els nostres simpatitzants passen una nit agradable en companyia de tots els fallers.

FEBRER

DIVENDRES

FEBRER

DIVENDRES

A les 22.00 h,

A les 22.00 h, SOPAR i nit d’espectacle amb l’esperat xou de... FUROR.

SOPAR i festa SANT SOLTERÍN. Jocs i regals per a aquells que participen.

Programació FESTEJOS

FEBRER

DIVENDRES

A les 22.00 h, SOPAR del PIJAMA, després de sopar i de la partida de truc o parxís, carregarem el carret i anirem a penjar banderes als nostres representants.

FEBRER

DISSABTE

A partir de les 22.00 h tindrem el tradicional sopar de la BAIXADA DE QUADRES, on regalarem a les falleres majors i el president infantil les fotografies que durant tot l’any han estat presidint-nos. Els representants de l’any 2017 convidaran a sopar a tots els fallers en agraïment a un any inoblidable. Després festa fins que el cos aguante.

FEBRER

DISSABTE

Del 27 al 2, Acudirem al casal a sopar, o després, per ajudar a fer carrossa per a l’esperada cavalcada.

MARÇ

DIVENDRES

Del 27 al 2, Acudirem al casal a sopar, o després, per ajudar a fer carrossa per a l’esperada cavalcada.

MARÇ

DISSABTE

A la vesprada, cavalcada i després PREGÓ DE LES FALLERES MAJORS. A la nit sopar al casal amb premis a la comparsa que es mantinga disfressada fins al final gaudint de la música al casal.

MARÇ

DIUMENGE

A les 17.00 h, organitzat per la Junta Local Fallera, tindrem la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT. A les 18.30 h, LLIURAMENT de RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera a tots els fallers i falleres mereixedors d’aquestes. Queda obert el casal per als sopars. Bon profit a qui puga i tinga ganes d’acudir.

271

Programació FESTEJOS

MARÇ

DIVENDRES

MARÇ

DILLUNS

A les 18.00 h, obrirem les portes del casal perquè tots els xiquets i xiquetes puguen vindre a berenar. A continuació, lliurament dels VIPs. No podeu faltar! A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil.

272

MARÇ

DIMARTS

A les 18.00 h, tots al casal perquè els fallerets i falleretes gaudisquen del berenar, després hi haurà inflables. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h SOPAR dels majors. Després començarem amb el fenomenal campionat de TRUC I PARXÍS.

MARÇ

DIJOUS

A les 18.00 h,

MARÇ

BERENAR. Després hi haurà inflables.

A les 18.00 h,

A les 21.30 h,

BERENAR al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació jocs i manualitats falleres per a engalanar el nostre casal per a la gran setmana fallera.

SOPAR de la comissió infantil.

DIMECRES

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22.00 h,

SOPAR dels majors. Després bingo.

SOPAR dels majors. Després continuarem amb el campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 18.00 h, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Per agafar forces i fer el nostre mural faller. A les 20.00 h, eixirem amb el carro ple de pintura i anirem a pintar els escuts dels nostres representants infantils. ABANS DE SOPAR DONAREM INICI A LA SETMANA FALLERA AMB EL NOSTRE “XUPINASO”.

A les 22.00 h, A les 21.30 h, SOPAR dels majors. GRAN FINAL del campionat de TRUC I PARXÍS.

SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Després lliurament del VIP de la falla i, a continuació, pintada dels escuts a casa de les nostra fallera major i president i, en acabar, penjarem banderes per tots els carrers.

FESTEJOS

MARÇ

DISSABTE

A les 11.30 h, repartiment dels condiments per al XI Concurs de Paelles major i infantil. Després, GRAN BATUCADA, dins de la Nau.

MARÇ

DIUMENGE

A partir de les 12.00 h,

SOPAR de la comissió infantil.

durant tot el dia, GRAN FIRA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la nostra falla.

A les 22.00 h,

A les 18.00 h,

A les 21.30,

SOPAR dels majors. Després discocasal.

BERENAR i després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després bingo.

MARÇ

DILLUNS

A les 18.00 h, BERENAR per a tots els fallers i, després, per a donar l’entrada a la setmana gran de Falles, farem una GLOBOTADA. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h , SOPAR de la nostra comissió major. Després campionat de futbolí amb la millor música.

MARÇ

DIMARTS

A les 18.00 h, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, inflables. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després, campionat de futbolí amb la millor música.

Programació

MARÇ

DIMECRES

A les 18.00 h, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, gaudirem dels jocs gegants. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després gimcana fallera.

273

Programació

FESTEJOS

MARÇ

DIJOUS

Aquest dia els nostres artistes fallers acabaran de donar els últims retocs a les dues falles. Els fallers els ajudarem en tot allò que siga possible i ho deixarem tot a punt per al dia següent, que passarà el jurat de falles. A les 18.00 h, XOCOLATADA per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà súperunflables. A les 20.00 h, tindrem la esperada VESPRA D’ALBADES. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després, cap a les 12 de la nit, anirem a pels nostres ninots indultats. A continuació, i com és costum, tindrem discocasal.

MARÇ

DIVENDRES

A les 10.00 h, mentre esperem l’arribada del jurat, hi haurà esmorzar. A les 18.00 h, BERENAR per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà súperunflables. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la “TORRÀ” de la nostra comissió amb el tradicional concurs d’allioli. A les 24.00 h, gaudirem d’un espectacle divertit per als nostres fallers amb la gran macrofestival amb grup d’animació i moltes sorpreses més. Ells són MOTIVATION. Els més nocturns podran gaudir del ressopó de HOT DOGS.

MARÇ

DISSABTE

A les 8:00 h del matí i seguits de la banda de música, primera DESPERTADA pels nostres carrers. A les 11.00 h ens concentrarem a la porta del casal. Després, PASSACARRER des de la plaça dels Germans Iborra fins a la plaça del Poble, on recollirem els premis que ens hi hagen atorgat que, de ben segur, algun primer s’emportarem. A les 14.00 h, dinar per a tota la comissió. A les 18.00 h, PASSACARRER per tot el poble. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. A les 24.00 h, Orquestra CODIGO i després discocasal. Qui aguante despert, podrà gaudir del nostre ENTREPÀ PISTERO.

274

DIUMENGE

A les 8:00 h del matí, DESPERTADA per tots els carrers del barri a càrrec dels qui aguanten la nit i els que porten la cara ben rentada. A les 13.00 h, es repartiran els rams de flors a totes les xiquetes i senyoretes que de vesprada es visten de fallera per a l’ofrena. A la vesprada acudirem a la plaça del Mercat per a començar la cercavila de L’OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS. L’horari i l’itinerari serà el tradicional establert per la JLF. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. A les 24.00 h, ningú podrà quedar-se assegut a la cadira amb l’espectacle de música i ball de l’orquestra LA EMBRUJADA. Després discocasal. Després de tanta festa a tots ens entra un bon plateret de PAELLA per al ressopó.

FESTEJOS

Programació

MARÇ

DILLUNS

FESTIVITAT EN HONOR A SANT JOSEP Felicitats a tots els que celebrem el seu sant. A les 8.00h del matí, darrera DESPERTADA en la qual pensem esgotar tota la pólvora que hi quede (a l’última, tots disfressats). A les 11.00 h, concentració al casal per a començar el PASSACARRER. A les 12.00 h, MISSA en honor del nostre patró. A les 14.00 h, MASCLETADA a la PISTA. En acabant, dinar de Sant Josep. Ja informarem del lloc. A les 18.00 h, PASSACARRER BOIG. Si no havíem fet prou la mona aquests dies, ara tenim l’oportunitat d’aconse-

guir-ho! En aquest acte s’acomiadarem dels músics que ens han acompanyat aquests dies de Falles fins l’any que ve. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. Després, per a finalitzar la festa infantil, i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major infantil, LAURA REMUZGO I COSMOS, en companyia del president infantil, JOSE ALBA GÓMEZ, pegaran foc a la falleta infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Per a finalitzar aquestes festes i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major, INMA ROSALENY I MAS, encendrà la metxa que pegarà foc a la falla que durant tants dies ha estat al nostre costat com a protagonista principal de la festa que tots més volem: les Falles. Però, en el cor de tots, només hi haurà un desig, un somni, una altra il·lusió, mentre veiem com va cremant-se la falla i convertint-se en cendra. Tots a una, cal dir-ho ben fort: VISCA LES FALLES DEL 2019!

Nota: Els actes organitzats per la falla poden variar o ser canviats de dia. Disculpeu les molèsties.

275

276

GUIA COMERCIAL

277

278

279

280

281

282

283

284

285

286

287

288

289

290

291

292

293

294

295

296

297

298

299

300

301

302

303

304

305

306

307

308

309

310

311

312

313

314

315

316

317

318

319

320

321

322

323

324