Espai de Llibertat - núm. 20

espai de llibertaT revista d'esquel'l'es per a la rormació, la refl exió i l'agita ció políticA Oual'I, Ll'i mestre 2000 ::;00 pessetes

20

El monogràfic: Nou mil·leni L'entrevi sta: Forges

Número 20.

Qua rt trim estre 2000 Director: Jord i Serrana Subdirector: Jordi Miralles Consell de redacció David Sempere , Xavier Bretones, Josep Sellarès, Gemma Martin, Santi Castellà , Ferra n Escoda , Montse López, Antoni Castells Vicenç Motina,

Espai de Ll ibe rtat.

Avinyó , 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@cje ,org Tel. 93 412 59 28 Fax 93317 0661 Edita: Fundació Fe rrer i Guàrdia Impremta: Primera Impressió , S.L. Sabadell Disseny: Ferran Cartes I Montse Ptass Maquetació: Fundació Ferrer i Guàrd ia, Assessorament lingü(stic: Montse L ópe~.

Revista trimestral.

Preu : 500 pts.

Subscripcions: 2000 pls.lany, Dipòsit legal: B. 33 ,262· 1996 ISSN : 1136· 1581 Espai de Ll ibertat és memb re de l'Associac ió de Publicacions Pe riòdiques en Català .

Sumari Editorial Forges

3

La reflexió Cultura sostenible Jordi Miralles

4

La consigna Fons ètics i banc dels pobres Josep Sellarès

7

El monogràfic L'era de la incertesa Vicenç Molina Nota sobre el segle XX Antoni Castells La ciberdemocràcia Santi Castellà Humanitzar la ciència Jordi Miralles L'entrevista Antonio Fraguas , Forges Jordi Serrana La col·laboració L'article 27 .3 de la Constitució ...

Joan·Francesc Pont Cròniques des del Fora Quique Toledo l'apunt Víctor Serge Antoni Castells La creació Sense títol Alfons Borrell La foto Ernest Brugué

La I(nia editorial d'aquesta revista és el lIiurepensament, per tant, les opi nions del consell de redacció , les lrobareu a l'Ed itoria l. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi,

Les recomanacions Llibres La sucursal Xavi Torren t

9 16 23 27

29

33 36

39

45 46

47 49

editol'iaL

Molta barra

Hi ha moltes vies d'accés a la interpretació politica i la menys recomanable per als racionalistes és la intuïció. Però com que ningú és perfecte i Espai de Llibertat tampoc, vet aqui que quan veiem imatges de Seattle o Praga, abans de raonar, ens posem al costat dels qui protesten. Oui amb un mínim de sensibilitat es pot identificar amb aquells homes grans tan ben vestits i amb cara d'anar molt ben peixats del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial? Oui pot tenir confiança que aquests sàtrapes decideixin alguna cosa positiva per a la població mundial? Però, sobretot , qui els ha elegit per decidir el nostre futu r? Per contra uns ~ilers de joves es manifestaven als carrers posant nerviosos als del Fons Monetari Internacional i als del Banc Mundial. Alguns -una infima minoriatrenquen vidres i mobiliari urbà , però no ho compararem amb la quantitat de nens i nenes morts de gana i guerres al Tercer Món per culpa de l'especulació financera l Els amos de l'univers han construït el discurs únic, només hi ha una alternativa: que els rics es facin més rics - molt més rics , immensament rics- i que els pobres continuïn morint-se de gana. Si això no fos suficient han demostrat ampl iament que cap de les seves receptes econòmiques dóna resultat.

El FMI i el BM fan informes exigint als governs que facin politiques econòmiques neoliberals - passant per sobre de la sobirania popular- . Ara descobrim que , a més , no els sabien fer. Copiaven receptes sense haver estudiat el país.

No és estrany que el resultat sigui el següent: com més cas fa un país de les receptes dels amos , més malament li va. Són capaços fins i tot de destruir tota l'economia d'un país. S'han equ ivocat a Rússia , a l'Àsia, a Mèxic, ...

Estem farts que es riguin de nosaltres. Ens han dit que els sous no poden pujar - ens ho diuen des de la nit dels temps- ; mentrestant, els beneficis de les empreses creixen i creixen.

Ens diuen que la liberalització de l'economia crearà competència i els preus de la gasolina i dels telèfons - per exemplebaixaran . En s estem fent un tip de riure. Ens diuen que cal fer més reform es laborals i eliminar els drets dels treballadors;

20 1

2

mentre que ell s ex igeixen contractes blindats i stock aptians que els farien enrogir si tinguess in verg onya .

I la ci utadania calla . Van ca llar durant 40 anys i ja hi estan acostumats. Durant la transició l'esquerra va acceptar la desmobil ització ciutadana i ara aix ò es paga . No podem ni imag inar un Estat de benestar com el dels països nòrdics. Quan es planteja un debat en aquesta direcció -cosa poc comunas'acaba amb una consellera que diu que en comp tes d'escoles bresso l laiques , públiques i gratuïtes , els nens els tinguin les mares a casa seva amb un sistema de rotació. I ni ngú protesta. I no es demana la dimissió de ningú . I en l'oasi cata là tot continua igual. t la reforma electoral? I la reforma de l'assistència primària? Quan han passat 10 anys dels term inis compromesos encara hi ha un 30% de CAP sense reforma . I els dine rs per a la reforma educativa? I el reciclatge de les de ixalles? I l'equilibri territo rial?

No és cert que no tinguem idees noves , ni projectes , ni una visió al ternativa de Cata lu nya, el que no hi ha són les persones que haurien de construir aq uesta alternativa , mentre la ci utadania mira cap a un altre cantó. I els joves surten al carrer a Praga. Aconseguiran alg una cosa? Potser no, però almenys els amos de l'univers han sabut per un moment que van despullats •

•

el punt de vista de ForgeS

la rcfl cxiÓ

Cultura sostenible

Jordi Miralles.

President de la Fundació Terra

4

Probablement, el mot sostenibilitat pot ser tan ambigu i deleteri com la perversió de qui l'usa sense propietat. AI capdavall , per sostenibi litat s'entén aquell procés que pretén trencar amb l'actual model socioambienta l inic; per tant, que vol que el consum de recursos no renovables no superi la seva taxa de renovació ni la seva taxa de substitució i en el qual la generació de residus permet afrontar la seva assim il ació.

En altres paraules , una activitat és sostenible quan s'usen materials en forma de cicles tancats i amb fonts d'energies renovables.

Conseqüentment , ser sostenible no és una quimera impossible, ben al contrari és una voluntat personal i col·lectiva si una societat està convençuda que progressar és viure millor i no pas viure pitjor durant més temps . La tecnologia actual ens posa a l'abast nombroses eines perquè la nostra vida s'encarrili en els rails de la sostenibilitat. Tanmateix , seria il· lusori pensar que això s'aconsegueix sense esforç persona l i econòmic. Apostar per tecnologies més sostenib les és ser avantguardista, minoritari i, per tant, requereix el convenciment que invertir temps o recursos és un acte de subversió con tra l'actual sistema.

En definitiva, avui, fomentar la cu ltu ra sostenible és ser progressista i antisistema.

Com en tot cami incert cal aprendre dels errors i saber qu e la dificultat és un obsta-

cie superable i no una meta desitjable. El que és bo no és al lò que costa sinó allò que val.

Un no és sostenible simplement per seguir un manual d'ecologia quotidiana. La cultura de la sostenibi litat es dibuixa més amb petits gests que no pas de pensament.

Vegem-ne alguns exe mples.

Estalviar contaminació Per fer un gest ca l tenir bones raons. Estalviar energia no vol dir només tancar el ll um o l'ordinador quan no el fem servir. Molt sovint, els migdies, quan anem a dinar deixem l'ordinador engegat. Total són entre 200-400 Wh de consum per cada màquina . La clau per fer el gest perquè reposi apagat rau en el fet que per cada kWh malversat enviem a l'atmosfera 0,7 kg de diòxid de carboni qu e contribue ixen a l'efecte hivernacle . Quan per guanyar cinc o deu minuts de temps prenem el cotxe o superem la velocitat de 90 km/h escalfem el planeta . Nosaltres hem guanyat el nostre preciós temps , però realment l'estem perdent perquè la con taminació està mermant la nostra salut. Ser sostenible vol dir. precisament, pensar que les nostres millores o progressos només són possibles en un entorn saludable.

Progressar requereix sempre invertir. ja sigui en temps , treball o recursos. Per això, la nostra generació haurà de fer un esforç important per invertir en noves tecnologies

que estalviïn energia i aprofitin millor els recursos. El s nostres pares voli en la casa amb garatge. Nosaltres l'hem de vole r amb energia solar, amb materials reciclats, amb sistemes d'estalvi d'aigua i aprofitament d'aig ües grises o pluvials . És el client qui amb la seva demanda i la convicció determina el mercat. El mercat de l'eficiència energètica encara és massa ve rd . Ser sostenible és esforçar-se perquè madu ri.

Recanvis i durabilitat Per què preferim ser propietaris més que no pas usufructuaris? Aquesta és una qüestió clau en una cu ltura sostenible.

L'única diferència entre propietat i usdefruit és la transmissió del patrimoni un cop deixem d'existi r. En la propietat determinem nosaltres el destí, en l'usdefruit ja està prefi xat. En una cultura basada en el compartir i la cooperació social l'usufructuari forma part del patrimoni perquè n'esdevé el guardià , aquell qui el conserva i el fa transce ndir. Molts dels objectes de consum podrien se r en règim compartit, començant pel cotxe i acabant per la roba. Tanmatei x, per això cal educa r amb uns altres valors.

Hem de foragitar el tenir per reclamar el ser.

En un altre ordre de magnitud quan adquirim alguna eina ens hauriem de qüestionar com es reutilitzarà al final de la seva vida útil. Hi haurà reca nvis? La podrem ampli ar en fun ció de les nostres necessitats? Com es reciclarà?

Malauradame nt , no hi ha cap pressió social perquè des d'un ordinador fin s a un ganivet se'ns donin dades de la composició dels materials i del tractament que en podrem fer quan deixin de fun -

cionar. És evident, que res pot durar per sempre per una simple llei termodi nàmica; per això, és important definir com aplicarem novament l'energia pe r donar-li una nova vida a fi que no es converteixi en una andròmina o en un residu peri llós.

Conèixer el cicle de vida d'un producte i la composició ens fa ria ser més conscients de la necessitat d'allarga r la vida útil de les nostres pertinences. És preferible ser usuari d'una bona ploma estil ogràfica personal que no pas d'un centenar de bolígrafs d'usar i tirar per més que siguin de plàstic biOdegradab le.

Qüestió de racionalitat Hem d'aprendre a valorar sempre quina és la nostra aportació en treball o esforç per tal de con tribuir a fer que no es generin residus perillosos o que la despesa energètica es minimitzi al màxim. La diferència entre comprar una caixa de cerveses amb envàs de vidre retornable i una amb llauna és que en la dels envasos retornables hem pagat un dipòsit per tal de no ll ençar-los mentre que els de llauna no tenim cap obligació ni econòmica ni moral de no llençar-los en lloc de compactar-los i portar-los al contenidor de reciclatge. No és pas una qüestió de balanços energètics , sinó sobretot de com ens impliquem perquè un envàs no sigu i un residu. La mandra és el pitjor enemic de la sostenibilitat com la irracionalitat ho és de la bona convivència . La bona cuina no depèn de la precisió d'una recepta sinó de l'experiència i l'amor del cuiner. Viure de forma sostenible també és una qüestió de perseverància i generositat. Voler és poder, o no? • •

20 5

¡; mo.!1

Associació Empresarial

laic i progressista

d e la Iniciativa SOcial de Catal u nyo

<> A

N

CUOpt·f.ltl \{·' fi t' Auoci .. ció d ~ lud olec.1iri~ J.lh ¡ LudDt ~UC) de Ca[a lunyil

di' Cat.llunya

ENTORN , la teva garantia Tel. 93 302 61 62 a/e: entorn@fonocom.es

Tr('Il.1 11

la consignA

Fons ètics i Banc dels Pobres

Josep Sellarès.

Director de l'Escola Lliure El Sol Aquestes dues noves formes de cooperació i d'acció per al desenvolupament, que tenen una llarga tradició a altres països europeus , semblen cridades a incidir en la lluita per al progrés material i moral dels humans.

Aban s de comentar què són els fons ètics, aclarim què és i com funciona un fons d'inversió.

Un fons és, a grans trets, quan moltes persones ajunten igualitàriament els seus estalvis per tal que un tercer, a canvi d'una comissió , els gestioni unitàriament invertint en accions, obligacions, etc., de manera que pels volums que mou i la desintermediació, obté rendibilitats millors que en l'estalvi clàssic.

Ara bé, en la seva recerca del lucre dins de la legalitat, el fons invertirà en qualsevol empresa que sigui rendible, faci el que faci. I aquí apareixen els fons ètics que forcen que es tingui en compte el compliment de determinades condicions polítiques o morals. Hi ha dues estratègies. La primera és cedir part dels beneficis de la gestió del fons a la cooperació limitant el compromís al seu estadi més indirecte. La segona seria la d'aquells fons que determinen quines són les inversions que es poden fer, tenint en compte consideracions afegides a la rendibilitat, a través d'un comitè ètic independent.

Però hi ha diverses consideracions a fer. Si volem que la gent els tingui en compte com una alternativa real d'estalvi ,

cal que els fons ètics donin rendibilitats a llarg termini , en línia amb les de la resta dels fons d'inversió. Però si entrem en el dia a dia d'un fons com el "Fons Ètic FIM", descobrirem que el gestor i molts cops el comitè ètic per invertir en un mercat amb milers d'empreses que fan centenars de milers d'activitats diferents, a un centenar llarg de països i cotitzen legalment a un mín im de cent borses, es basen en els informes de les mateixes empreses, en la informació de la premsa, o en darrer terme en la informació dels experts. Tot i aquestes possibilitats , no se sap que Fasa Renault a la planta d'Espanya ha discriminat les dones durant trenta anys fins que no apareix la sentència dels tribunals que aixi ho demostra . Una altra opció és la d'invertir en empreses petites de les quals se sap tot.

Però això farà augmentar el risc del fons i baixar la rendibilitat . ja que al primer creditor a qui deixes de pagar és al soci d'una empresa, i un fons d'inversió en empreses petites és de fet un soci molt especial , ja que no té dret a vot.

En definitiva els fons ètics obren un camp d'acció política innovadora i potent , però tenen el llast que calen molts anys per consolidar un equip d'experts solvents i trobar un gestor financer ben qualifi cat consolidant així rendibilitats atractives.

La segona figura és la del Banc dels Pobres, basada en l'experiència del

20 7

8

Grameen 8anking for the poar' de Bangla Desh.

Si analitzem la seva organització , veu rem que és una caixa d'esta lvis on els impositors continu en tenint la darrera paraula , com a Catalu nya fa setanta anys quan les ca ixes s'anaven consolidant. La praxi, desenvolupada al llarg dels darrers 25 anys de vida del banc, és buscar persones (mass ivament dones), que compleixin tres condicions : primera, haver demostrat repe tidament la capacitat per respectar compromisos il o retornar crèdits anteriors ; segona, la inexistència de cap li mitació legal o cultural que impossibiliti el retorn del crèdit; tercera , que el capital cobreixi realment la inversió necessària en el projecte proposat i que els terminis i vo lum a retornar no siguin impossibles d'assolir pet deutor segons ell mateix.Tenen molta importància la solidesa del projecte proposat i el comprom ís del credito r no només en el projecte empresarial, sinó amb tota la xarxa de suport i solidaritat per a la millora de la comunitat on viu , que és la que li ha de dona r suport polític i personal.

El volum mitjà dels crèdits concedits a Bangla Desh és de 160 dòla rs, el tipus d'interès és del 16%, per cobri r la morositat i constitui r una reserva que capitalitzi el projecte. De la part dels cred itors. el 95% són dones, i la taxa de devolució és del 95%, gràcies a la pressió soc ial del grup de suport que espera en el futur rebre un crèd it per al seu projecte.

Val a di r que després de tants anys d'estatisme cooperatiu (0,7%, crèd its FAO , etc.), i de donacions a fons perdut per al desenvolupament, aquest retorn a considerar la sortida de la pobresa com un repte ind ividua l, al qual només cal donar una oportunitat, és eng rescador vistos els re sultats individuals i socials que obté.

Però la metodologia , un crèdit per a la capitalitzac ió de projectes empresarials, i els objectius finançats i gestionats personalment , cases, eines, telèfons mòbils, cu ltius parcialment comercia litzables , és en el fons capitalisme pur i dur i pot trencar molts dels tòpics que encara avui circu len pel món de la cooperació ,

•

1. http ://www.grameen-info.org/index.htmt

el monogràfiC

L'era de la incertesa

Vicenç Molina.

Professor d'Ètica empresaria l Ni entre el 31 de desembre de 1999 i l' 1 de gener de 2000 , ni entre el 31 de desembre de 2000 i l' 1 de gener de 2001, no passa absolutament res. No hi ha cap relació amb cap canvi astronòmic ni amb cap pas d'una era a una altra que no sigui un simple convencionalisme de base matemàtica. A més, inventat per un Papa.

L'astrònom Soci gen es d'Alexandria va elaborar un model de còmput de l'any, basat en la suposada rotació del Sol al voltant de la Terra , aplicat a Roma per Juli Cèsar l'any 46 abans de la nostra Era (any 708 de la fundació de Roma). En comptes de començar al març, com era habitual (i més lògic en els calendaris de base solar) , l'any s'iniciaria al mes de gener i tindria una durada de 365 dies, afegint un dia més cada quatre anys - es feia doble , precisament, el 23 de febrer (bis-sexta die ante calendas martias). En conjunt, es computava una durada de 365'25 dies , produint-se un error de 7'5 dies en 1000 anys . El Papa Gregori XIII , el 1582 , ordena una reforma que establirà les estacions segons el cicle solar existent l'any del Conci li de Nicea (325) i farà coincidir l'any civi l - 365 diesamb l'any tròpic - 365'242 dies-oCom en els 1257 anys transcorreguts des d'aquell Concili s'havia acumu lat un retard de 10 dies, es va decretar que després del dijous 4 d'octubre de 1582 vindria el divendres 15 d'octubre, i que serien de traspàs tots

els anys múltiples de 4, però dels acabats en dos zeros només ho serien aquells el nombre de centenes dels quals fos també múltiple de 4.

Els països amb governs majoritàriament catòlics van adoptar ben aviat el nou sistema proposat pel Papa , però a la mateixa Europa van coexistir durant molt de temps ambdós calendaris. Gran Bretanya no adoptaria el calendari gregorià fins al 1752; Japó ho faria el 1863, Rússia el 1918; Ruman ia i Grècia el 1924 i Turqu ia el 1927.

A més, hi ha calendaris lunisolars que tenen la mateixa durada però amb mesos que segueixen aproximadament les llunacions . Tenen un mes variable que permet realitzar ajustaments , de manera que , després d'un cert cicle , l'any comenci en les mateixes circumstàncies astronòmiques .

Es el cas dels calendaris amb més relació amb els canvis reals de caràcter natural , com l'hebreu , el grec antic, el xinès , el mongol , l'indi i el maia.

Hi ha , també , calendaris lunars que es fonamenten tan sols en el curs de la lluna.

Computen un any de 12 mesos d'entre 30 i 29 dies , amb un total de 354 dies.

Presenten importants marges de diferència amb la durada de l'any natural. L'exemple més clar és el ca lendari musulmà. 33 anys "musu lm ans" equivalen a 32 anys naturals.

Hi ha, finalment, sistemes basats en aspectes humans i no pas naturals, ma-

20 9

10

temàtics o astronòmics. d'un abast molt menys considerable, però que pretenen fonamentar-se en dates que al·ludeixen , d'una forma històrica o simbòlica, a processos inaugurals o fund acionals considerats positius. Els casos més clars es relacionen amb una concepció il·lustrada que pretén desempallegar-se del sistema de comptabili tzació tradicional a partir del suposat (i no demostrable històricament) naixement de l'individu que dóna peu al canvi d'era en el món occidental.

L'exemple més complet és el del calendari republicà francès instituït el 24 de novembre de 1793 per la Convenció revolucionària. Es datava a partir del 22 de setembre de 1792, dia de la proclamació de la República - que, a més a més coincidia amb l'equinocci de tardor-, inici de l'any I. L'any es dividia en 12 mesos de 30 dies, segmentats en tres "dècades" de deu dies en comptes de setmanes de set, afegint-hi 5 dies de "festes republicanes". És conegut el canvi de nom dels mesos, per simbolitzar el pas a una nova era, que prenien com a base els cicles del treball agrícola o les circumstàncies climàtiques. L'1 de gener de 1806 , Napo leó, obeint els seus desitjos d'estabil ització del règim que implicaven una entesa amb el Papa, va decidir el seu reemplaçament pel calendari gregorià .

Un altre és el cas del calendari maçònic que s'inspira en una aproximació simbòlica als inicis del procés de la civilització (sempre, òbviament , des d'una perspectiva occidental i un tant eurocèntrica) que prendria la revolució urbana posterior al neolitic i la transició a l'edat del bronze com a paràmetre inicial, sumant 4000 anys a la data convencional.

No podem treure tampoc massa conclusions concretes , deixant a part els merders dels calendaris, respecte a si de debò hi ha res a celebrar... o tan sols a commemorar.

Hi ha moltes maneres d'enfocar els hipotètics sentits o absències de sentit de qualsevol període temporal que pugui periodificar-se des d'un punt de vista, diguem-ne, històric. Una de les interpretacions més recurrents, aquests darrers temps, insisteix a considerar, malgrat la raó matemàtica, el segle XX com a culminació d'un procés obert que , gairebé des del començament de l'existència d'un espai social i cultural comú a Europa occidental , hauria d'haver conduït al progrés general de la societat i a la millora global de les perspectives vitals i intel ·lectuals dels individus que hi viuen. Aquest espai, sense capficar-nos massa en la versemblança de les dates, sembla con figurar-se per la barreja de les desfetes poliliques de l'Imperi romà i la pervivència del seu llegat cultural , empeltat d'una certa però no pas general tradició grega, amb la mitologia - material i metafi sica- cristiana que atorga cert pe rfil als regnes d'origen germànic amb els quals es dibuixa l'entorn politic europeu a parti r del segle V. Fins a l'any 1000, més o menys, s'escolen els "segles de terro" que desemboquen en un tímid intent de quatre frares, represen tats per Alcuí de York -la majoria dels qua ls ho ere n per poder accedir a la minima cultura escrita, però no pas per conviccióde plantejar-se alguna necessitat

més que l'estricta supervivènci a. Del cos , evidentment. I ho fan des de l'únic lloc on és possible mobilitzar recursos de cai re intel·lectualment creatiu : algunes escadusseres biblioteques del nucli de l'Imperi carolingi on es conserven manuscrits aprofi tab les ... Aquí comença el que no podem escatir si és o no un dels orígens d'un error impo rtant de percepció hi stòrica: el "renaixement" carolingi com a primera fita de l desplegament a Europa del geni de les potencialitats humanes posades al servei d'algun afany de millora, d'un anhel de contribuir a fer possible una correcta combinació entre la passió de les idees i la capacitat per materialitzar-les en un procés constructiu del qual en pogués sorti r un avenç per a d'altres persones o grups .

Una interpretació tradicionalment "positiva" o potser idealista ha volgut enl laçar, des d'aqui , els esforços posteriors amb les conseqüències darreres de la modernitat , tot considerant que la feina per la "il·lustració" esdevenia d'un horitzó de molt més abast que no pas el del pensament progressista "modern" manifestat a partir del seg le XVIII ... .. . Una mica més tard , al segle XII , es man ifestaria aq uell incipient ambient de creati vitat i energ ia alternativa que Lluís Racionero ha volgut imaginar com a antecedent directe del Renaixement : el desvetllament cu ltural occità que té en les co rt s d'amor i el catarisme la seva man ifestació més clara , on l'heterodòxia espiritual porta a repl antejar, en bona mesura , la funció de moltes relacions socials i personals , amb la dona , per primer cop en el nostre con text, com a eix vertebrado r d'una nova concepció de la comunitat.

Malgrat la ferotge repressió

patida , alguna espurna en subsisteix en form a de llavor, transmesa pels "fratelli d'amore" i els humanistes incipients del do/ce stil nuava, a les zones del nord i el cen tre d'Itàlia que , més tard , es converteixen en el nucli del nou esperit renaixentista. En la seva expansió hi contribuirà, en bona mesu ra, el re latiu progrés agrícola que han fet possible els canvis d'arada i la substitució de les eines de fu sta per les de ferro en bona part dels territoris de l'Eu ropa meridional (sembla prou comprovable que és en aquesta època quan , a Catalunya , pot detectar-se ja una important transformació del paisatge com a resultat del trebal l de la terra) , aix í com la infl uència efi caç de la ciència i la tècnica àrabs , que a través de l'intercanvi que es manté ininterrompudament malgrat les cri sis bèl·liques, condueixen a la revolució comercial del segle XIII , a un augment molt considerable de les activitats mercantils i a la millora dels mitjans de transport i de comunicació -que vol dir assegurar, bàsicament, l'existència de camin s entre el món rural i els seus centres de me rcat, les fires i, cada cop més, les ci utats-, i a ampliar o organitzar els ports.

D'aquesta primera tongada d'acumu lació de capita l per part d'una inci pient burgesia mercantil en sortirà el seu intent d'aspirar a una més gratificant posició social i polit ica i, in evitablement, l'enfrontament amb els beneficiaris de la feudalitat , l'Esgl és ia i la noblesa terratinent.

Aque st procés ens porta a les lluites de la Bu sca contra la Biga per fer-se amb el co ntrol del Consell de

20 11

~

.,

¡JNIV¡':RSI rA r DI- BARCELO:-\,\

Q)

•

GRADUATURA SUPERIOR MÀSTER EN AUDITORIAOENSURA JURADA DE COMPTES E SCOLA UNI VE RSITÀRIA D ' E sTUDIS EMPRE SA RI ALS UNI V E R S ITAT DE BAR CELONA

20 prom oció

(curs 2000-2001 )

* Doble titulació (2n i 3r cicle) en das anys •

.; Exempci ó de la prova teòrica d' accés al ROAC

* Més de l .400 h. de pràctiques en fi rmes auditores * Subvenció del curs per part de les empreses • -* Places limitades

INFORMACiÓ I INSCRIPCIONS F I R MES COL LABORAOORES (C»dlu dftI CUlS '\199.2«Xl)

..t M,t BCN ' COflés Y As.ooodos Aud lor~ t FCUfO'CO'O, Aud~oo·COO$u~ON. ' Fam,",. Salos y k.ododos Auditores t Goroa Ca0r6 'I Podl AIId" ares f G<!ssó y Cia Audironl's CJC t GM Ao.rdilp rs ' GPM Auditors Au.oool'S t Gronooos.

FOUl' ó · Mortlne~ (lI.od,Ofl ' G,*""o Aud'KHII$ I • Ho rwc 'h PlM AudrlOf'M I .kIVIr1e Mongot ' I(PMG Audrlores t Pleta Aud,to.1tS I Pon I Meslles & Auditores AsGDOdos t Pncewot~oo~ .

•

Amb 10 c;oI.l oboroci6 de .

:011 h.;1 ~·L

a ~ s,,::~~ IUII!\l"S

D[ COMPTES DE C~1.'.LUNH

Àrea de Coordmacló d'Ensenyaments ¡desp. 120) Escolo UmverSllÒflO d'Estudis Empresorlols UB

All . Dlogonol, 696 . 08034 6orcelollCl Tel.: 93 402 44 69 . FQ)(' 93 402 44 74 hHp :/ Iwww .ub .es/empresa nois

E...,ul<! Un" c rSll il n: 1 d 'bl UU1S Elllprc"anal ...

~:~ .. ~J~"

Cent barceloní, a la dinamització creixent de la fun ció de les ciutats com a àmbit generador de noves expectatives i, indefugiblement, a la revolució urbanística i artística del segle XV i als nous paràmetres mentals que desemboquen en l'humanisme renaixen tista.

Al gú ha volgut veu re en el nou paradigma de l'''home del Renaixement" la veritable i definitiva consciència europea.

L'autoafi rmació de l'individu , la capacitat d'en llaçar la raó intel·lectual amb la vol untat d'acció, i la possibilitat de comunicar-ho i estendre-ho universa lment, per augmentar el control dels individus sobre el medi , el domini sobre el món , l'aparen ça de protecció enfront l'adversitat, el desig de permanència en la vida de la terra més que no pas la permanent preparació medieval per a l'''altra vida".

El gest i la pulsió que comuniquen el rostre amb la mà , a punt per actuar, del David de Miquel Àngel , ens en donen bona prova . A partir d'aquí, s'obren dues menes de perspectiva : l'aprofundi ment en els valors de la llibertat, la conquesta del dret i dels drets davant qua lsevol sistema totalitzador, orgànic i hegemònic, el trencament dels vells dogmes esclerotitzats .. . o l'impacte arrabassador del geni , de la voluntat desfermada per damunt de tot i de tothom .

La mirada universalment comu nicativa de la Gioconda de Leonardo potser ho fa extensible arreu . O potser el misteri màgic del seu som riure i l'esborronament difós del seu entorn ens avisen , irònicament, que, al final del camí, hi podríem trobar sorpreses ...

Perqu è, d'una banda , hi ha l'embrió de la llibertat de consciència i de l'emancipació dels qui han estat sotmesos ... de l'altra , la gènesi del poder absol ut, de l'estat racionalment estructurat com a maquinària fun cionarial inesgotable , de les gran diloqüents monarquies del Barroc .. . el Leviathan de Hobbes .

Potser la nova energia es transformaria en voluntat de poder i assumi ria els costos destructors com a part indefugible de l'accés al control del món. Potser al final hi

hauria l'imperialisme colonialista, el productivisme explotador capitalista, la degradació del medi i l'esgotament dels recursos natu rals i la tecnologia de l'holocaust, o del gulag .

El cas és que l'aplicació tècnica de la "nova ciència" permetrà , a partir del segle XVII , procedir a exportar aquest nou paradigma eu ropeu per afavorir l'aprofitament dels recursos agrícoles i minerals d'arreu del món i l'explotació de la població , destru int cultures quan cal , que és gairebé sempre, i condemnant continents sencers a viure en el futur un rol subsidiari i inert .

L'actual situació d'Àfrica n'és el resultat més sagnant.

De ben seg ur hi haurà, entre la població europea, una relativa millora en les seves condicions alimentàries i higièniques - no és cap broma que les patates ameri canes seran el principal (i durant molt de temps únic) benefici per als sectors populars d'aquesta expansió- i que les transformacions comercials i l'obertu ra contínua de noves rutes marítimes permetran augmentar la capacitat d'inc rement en els ritmes d'acumulació de capitals i, paral·lelament , exportar excedents de població a d'altres continents, preferentment a Amèrica.

Amb això , tindrem la base dels fonaments materials de la modernitat industrial.

I el pensament d'arrel il ·lustrada haurà de començar a reivindicar la seva adscripció a una d'ambdues tradicions modernes : aquella que s'inscriu en la Declaració de Filadèlfia de 1776 com a resum de les intencions de les idees de progrés, el dret de tots els individus a la felicitat. El cànon de pensament i d'acció dels corrents humanistes que, sota adscripció liberal, socialista o àcrata, o, evidentment, sense cap mena d'adsc ripció , han constituït la clau de volta de les lluites populars per la llibertat i han begut , i segueixen bevent, de les fonts de la Revolució Francesa de 1789 ... Per desenganxar-se de l'altra, la dels qui han donat peu a un esquema de "progrés" en què l'evolució científico-tècnica es posa només al servei de la voluntat

20 13

14

de poder, sigu i a l'empresa, a cadascun dels diferents àmbits de sociabilitat o en l'espai de la com un itat políticament articulada , per a la qual les persones deixen de ser, fonamentalment , subjectes de drets i esdevenen "recu rsos humans" ... És el fil , no gens subtil , que porta de F.W. Taylor a Hitler i a Stalin. Tots, malgrat les distàncies històriques i els diversos orígens mentals , identificats amb una visió quantitativa, mecanicista , per a la qual només compta la dimensió li nealment productiva de les capacitats d'organització de l'ind ividu concebut com a peça d'engranatge d'un ordre "harmònic" definitiu. Amb el suport decidit i immarcescib le de totes les franges conservadores de la societat i de totes les esglésies dogmàtiques que , es diguin com es diguin , sempre han prioritzat el principi d'ordre per damunt del de llibertat... o el de Thanatos per damunt del d'Eros.

Paradoxalment, doncs, una de les valoracions possibles ens fa sospitar que la versió mecanicista de la modernitat enllaça , altre cop, amb els vells models imperials del despotisme "as iàtic", afegint-hi , això sí, bones dosis d'eficàcia tècnica i rigor científic. Sense aquesta versió, el segle XX no hagués comportat la transform ació de tantes possibilitats d'accés real al gaudi dels béns de la vida. com duia al seu si , en un malbaratament groller i en l'invent dels camps de concentració .

Segurament és per això que Cioran , com a resum del pessimisme filosòfic contemporani, es plantejava que la no-acció i el noésser havien d'have r resultat millors per a la

humanitat i per al conjun t del planeta : no haguéssim hagut de sortir de les cavernes , no haguéssim hagut de començar cap procés civilitzatori ...

Però .. . i la tensió creadora de ls elements enriquidors de la cultura humana , i el desfermament d'una "acció" fonamenta da en l'amor, i el goig d'estimu lar la solidaritat entre tots els éssers humans , i de sentir-se combatents per la lI ibertat? ...

Aquestes eren les esperances que ens mobilitzaven , de joves , en la lluita contra el feixisme , i que partien del su pòsit im plícit que , en la concepció d'un esdevenidor més lliure , més igual i més fratern , hi rau la primera de les tradicions de la rnodernitat. Podríem anomenar-la mitjançant els etiquetatges clàssics i diversos, probablement ben intencionats. Almenys, en la seva majo ria ... però són poc adequats als ritmes actuals de configuració de la postmodernitat, altament desconfiats -amb raó, en bona part- de ls sistemes ideològics tancats. El que es buscava , conscientment o, més probablement , amb to ta inconsciència , no era res més ni re s menys que la plasmació d'aquell espe rit que anticipaven les primeres idees de l'humanisme europeu: • El caràcter universal de la raó i el seu us com a instrument fonamenta l del coneixement i com a vehicle de transformació de la societat.

• L'evidència que tots els homes i dones són iguals, independentment dels seus origens socials.

• El dret de tots els homes i dones a assolir la felicita!.

• La creença en la necessitat d'un

progrés general de la societat, els costums i les formes de vida .

Ara com ara, si ens demanessin una conclusió del sentit final d'allò que ha estat i del que hauria pogut ser, tenint en compte que, amb tots els daltabaixos , segueixen coexistint ambdues visions , pod ríem potser al·ludir a la nova concepció helicoïdal de l'evolució, segons la qual el progrés no és lineal i ininterromput sinó que torna a perfilar-se d'u na manera més aviat cíclica, en forma de cercles ascendents, que, malgrat tot, contribueixen a explicar els retrocessos i les aturades ... i, també, les expectatives de futur, la construcció i l'enfor-

timent d'aquell gest de passió racional que el David podia representar. I, com ell , assumir ben clarament que l'única mà de la qual podem esperar algu n ajut es troba al final del nostre braç. Amb el benentès de no oblidar-nos del somriure de la Mona Lisa i de saber, és clar, fotre'ns de les nostres pròpies dèries. És incert, però hi som. Ha estat ince rta, aquesta era del fals "segon mil·lenari", com incerta és la seva conclusió. Malgrat tot, seguirem treballant per la versió original de la pel ·lícula. Que ningú no ens obligui a interpretar-la amb els seus subtítols manipulats •

•

20 15

el monogl'àfiC

Nota sobre el segle XX

Antoni Castells Duran.

Doctor en Ciències Econòmiques

16

En el transcu rs del segle XX , en els diversos camps de l'activita t humana : el científic, el cu ltural , el polític, el social, l'econòmic, etc., han tingut lloc nombrosos esdeveniments importants i canvis transcendentals.

Des del canvi de paràmetres científics, en particular en el camp de la física amb la teoria de la relativitat i la teoria quàntica que han qüestionat la va lidesa universal de la newtoniana , fin s al fenomen de l'explosió demogràfica, d'una magnitud sense precedents, passant per l'e norme destrucció d'espècies vegetals i animals i la posada en peri ll de l'ecosistema de la Terra , pel gran augment de la producció acompanyat, durant el darrer quart de segle, d'un important increment de la desigualtat en el seu repartiment i de l'increment de la misèria, per l'avenç, en la major pa rt de països. del reconeixement dels drets de les dones i la seva equiparació real encara que no total amb l'home , etc.

L'extensió d'aquesta nota impedeix referir- se als diversos aspectes de l'activitat humana . Per això aq uí tan sols es farà referència, i de forma esquemàtica, a dos d'aq uests aspecte s. el geopolític i l'econòmico-social.

El segle XX s'inicià amb el predomini mundial de l'imperi britànic, que a les acaballes del regnat de la reina Victòria es trobava en la seva màxima esplendor i s'aca-

bà amb el predomini mundial indiscutit de l'imperi ianqui.

Aquesta ex-colònia britànica aconseguí la independència a finals del segle XV II I, quan els colonitzadors d'origen britànic de la costa Est protagonitzaren la revolució americana i la guerra de la independència amb què aconseguiren trencar els vincles colonials amb l'imperi britànic , al qual al cap de més de cent anys i arrel de la Primera Guerra Mundial , substituïren com a primera potència mundial.

Així, a nivell geopolític, el segle XX es caracteritza pel predomini anglosaxó a nivell mundial, que de forma més o menys total s'ha mantingut en el transcurs de tot el segle, i pels diversos intents de substitui r O sostreure l'esmentada dominació, amb les corresponents guerres i revolucions a què han donat lloc.

El 1914 s'inicià la Primera Guerra Mundial (1914-19 18) . En aquest conflicte que enfrontà les "potències centrals" -Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia ,.. .a les "potències aliades" -Gran Bretanya, França. RUssia ,.. .- a les quals avançada la guerra s'hi afeg iren els EUA , s'hi entrecreuen diverses enemistats i motivacions , com la rivali tat franco-alemanya , la disputa entre Àustria i Russia pel domini dels Balcans, etc. Però la seva causa general i raó principal es troba en la ll uita per una nova redistribució del món entre les potèn-

cies europees degut a l'aspiració d'Alemanya, que en els anys anteriors havia experimentat un formidable creixement econòmic , a potència hegemònica i a la volunta t de Gran Bretanya de mantenir el seu predomini.

Aquesta guerra, que fin alitzà amb la derrota de les "potències centrals", a més d'acabar, de moment, amb les aspiraci ons d'Alemanya , comportà altres conseqüències. Poden ci tar-se entre les més importants: - La desaparició de qu atre imperis: l'imperi alemany, el ru s, l'austro-hongarès i el turc, i la transformació dels dos prime rs en repúbliques tot patint considerables pèrdues territorials, mentre que els dos segons es desintegraren com a entitat política.

- L'inici de la pèrdua de l'hegemonia mundial de les potè ncies europees a favor de l'hegemonia dels EUA i l'ocasió per al desencadenament de la revolució ru ssa.

La revolució ru ssa de 1917. a més de comportar profundes transformacions a nivell polític i econòmico-social, va representar també un canvi important a nivell geopolític. el de la constitució d'un espai territorial extens exclòs de "L'ordre mundial" patrocinat per la dominació anglosaxona.

El 1945 començà el conflicte bèl·lic que va enfron tar les "potències de l'eix" - Alemanya, Itàlia, Japó- a les "potències aliades" - Gran Bretanya , França. l'URSS, els EUA- en el transcurs de la Segona Guerra Mundial (1939- 1945) . El motiu central de la guerra fou l'intent d'Alemanya i del Japó de posar en qüestió l'estructura de dominació mundial imperant i substituir-la per l'establiment d'un "Nou Ordre Internacional" basat en el re-

partiment del món en tres zones hegemòniques: l'anglosaxona, l'alemanya i la japonesa. Intent que es trobà amb l'oposició anglosaxona, en particular de la Gran Bretanya i dels EUA .

Alemanya propugnava la creació de l'anomenat "Espai Vital", que s'estenia per l'Eu ropa con tinental i les terres de l' Est -fer de Rússia l'índia alemanya- com a zona autosuficient econòmicament i dividida territorialment per funcions econòmiques d'acord amb els interessos alemanys.

El Japó. amb uns plantejaments semblants , pretenia la creació de "L'Esfera de Major Coprosperitat de l'Àsia de l'Esf', utilitzant l'eslògan d'''Àsia per als asiàtics" (llegir per als japonesos), copiat del de la doctrina Monroe aplicada pels EUA des de feia més de cen t anys d'''Amèrica per als americans" (llegir nord-ameri cans).

Els EUA amb plantejaments també similars propugnaven primer la creació de la "Gran Area" que incloïa a més de tot Amèrica, els països de l'occident europeu i els seus imperis colonials, en particular el britànic, el francès i l'holandès, la qual cosa entrava en conflicte amb les aspiracions d'Alemanya i del Japó.

Avançada la guerra, quan aquesta s'inclinà a favor seu, ampliaren la "Gran Àrea" i la substitu iren pel "Món Ll iure" que incloïa tot el món , excepte l'U RSS i la seva zona d'influència. Entre 1942 i 1944 ja van planificar la creació del FMI , el Banc Mundial, l'ONU , etc ., per garantir els interessos dels EUA a la postguerra.

El resultat de la guerra representà la fi de les aspiracions d'Alemanya i de l Japó, l'establiment de la supremacia indiscutible dels EUA a nivell

20 17

Ajuntament

-

~~ de Terrassa

mundial -e l 1947 amb el 6'3% de la pob lació disposaven del 50% de la riquesa mundial- i l'ampliació de la seva hegemonia i comandament a tot el "Món lliure". I també, la consolidació de l'UR SS, que sortí de la guerra econòmicament debilitada i territorialment ampliada , com un espai independent de l "Món lli ure".

Una altra conseqüència de la gue rra va ser la pèrdua de capacitat de les metròpolis per mantenir les seves possessions colonials, en especial les d'Àsia on la major part havien estat .ocupades pel Japó. El 1945 la meitat d'Asia , gairebé tot Africa , com també el Carib i Oceania eren colònies, però molt aviat començà un ampli i ràpid procés de descolonització. El 1946 els EUA concediren la independència a les Filip ines, mentre que França i Holanda es resistien més cosa que donà lloc a guerres - Indoxina , les índies Holandeses- que van perdre. Gran Bretanya va recular amb més rapidesa i va concedir la independència a Bi rm ània, l'índia, el Pakistan . L'evolució al Pròxim Orient va ser simi lar. I a l'Àfrica el procés es produi amb cert retard , i no es va no accedir en molts casos a la independència fins a principis de ls seixanta i fins i tot més tard, com va ser el cas de les colònies portugueses.

Poc temps després d'haver-se signat la pau , finalitzà la lluna de mel entre els EUA i l'URSS aliats durant la guerra i s'inicià el llarg període de l'anomenada "Guerra Freda" que finalitzà el 1989 amb la "caiguda" del mu r de Berlin . Dos anys més tard, el 199 1, l'URSS es desintegrà.

Els més de quaranta anys que durà la "Guerra Freda" constitueix un període caracteritzat per la divisió del món en dos grans blocs enfrontats , els anomenats "Món lliu re" i "Països Socialistes", comandats respectivament pels EUA i l'UR SS. Es tractà d'un enfrontamen t asimètric en què el "Món lliure" va disposar sempre d'una clara superioritat econòmica, tecnològica i militar, tot i que el 1949 la Xi na s'incorporà al camp "socialista" i que la Unió Soviètica obtingué algunes victòri es puntuals , com les que aconseguí en la cur-

sa per la conquesta de l'espai. Superioritat que si bé conferí als EUA una indiscutible supremacia a nivell mundial no fou suficient per impedir el desenvolupament autònom d'uns estats , l'UR SS i la Xina com a més importants, que intentaren superar el retard econòmic heretat dels segles anteriors.

A partir dels anys cinquanta, cal tenir també en compte la presència, en l'escenari de la política mundial, dels anomenats "Països no Alineats" o del "Tercer Món", bloc que inclou un ampli conjunt de països econòmicament poc desenvolupats, la majoria amb la independència política acabada d'estrenar i que en la "Guerra Freda" no volien situar-se ni amb els EUA ni amb l'URSS. Aquests paisos, a partir de la seva neutralitat en la "Guerra Freda" i comptant amb la força numèrica de què disposaven a l'ONU com també amb el seu pes com a productors de matèries primeres que necessitaven els països industrialitzats , intentaren aconseguir la independència econòmica i l'autonomia que precisaven per poder desenvolupar-se .

Durant els anys cinquanta i seixanta i fins la primera meitat dels setanta aquest bloc de països obtingueren un èxit considerable amb l'increment de la seva influència política i amb un major desenvolupament econòm ic. Però a partir de la segona meitat de ls setanta i durant la dècada dels vuitanta van ser progressivament marginats , fins a desaparèixer totalment com a projecte conjunt durant els noranta.

L'última dècada del segle XX , amb l'enfonsament del "camp socialista" i la desaparició del bloc dels països del "Tercer Món", el "Món lliure", dirigit i controlat pels EUA , va passar a abastar tot el món. Per això des de l'inici dels noranta, els EUA diuen que s'ha instaurat un "Nou Ordre Internacional" .

En acabar el seg le XX , el rang de llengua universal aconseguit per l'anglès, la imposició de la cultu ra ianq ui arreu del món i la xarxa d'espionatge planetari "Eche lon" en la qual hi participen els EUA, la Gran Bretanya, el Canadà , Austràlia i

20 19

20

Nova Zelanda , simbolitzen clarament el moment de màxima expansió -fins al present- atès per la sup remacia anglosaxona.

Pel que respecta a l'àmbit econòmicosocial , en iniciar-se el segle XX el sistema econòm ic imperant era el capitalisme liberal. el qual tot i les fa ses o cicles d'expansió i crisi per què havia passat des del seu naixement , s'havia anat expandint i consolidant. Durant la primera dècada del seg le XX i part de la segona, els països econòmicament més desenvolupats experimentaren un fort creixement de la seva capacitat productiva -en constitueix una mostra l'enorme augment de la producció de la indústria sidero-metalúrgica-. que els empenyé a incrementar les seves possessions colon ials amb les darreres terres que res taven per repartir.

Els problemes derivats de la sobreproducció exacerbaren la competència i riva li tat entre les grans potències industri als , la qual cosa finalment conduí a l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) , a partir de la qual el capitalisme liberal entrà en una ll arga i profunda crisi. Crisi que va atènyer la seva màxima gravetat l'any 1929, amb el crac de la Borsa de Nova York - l'anomenada "crisi del 29"- i de la qual el capitalisme no aconseguí sortir fins a la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta crisi del capitalisme li beral va sumir la burgesia en una greu crisi de confiança sobre el seu present i el seu futur, en perdre la fe en el funcionament dels "mecanismes automàtics del

mercat" en què es basava el capi tali sme liberal.

Davant la crisi econòmico-social que es va ob rir en el si del capitalisme i la incapacitat del mateix capitalis me liberal pe r superar-la, es varen propugnar i es van dur a terme una sèrie d'alternatives econòmicosocials que d'una manera més o menys profunda tractaven de modifica r o substituir el capitalisme liberal a fi de poder superar aquesta crisi.

Per la seva importància i signifi cació com a alternatives que es van posar en pràctica durant aquest periode cal esmentar: El "sociali sme" d'Estat a la Uni ó Sovièt ica , que es desenvo lupà a partir de la revolució bolxevic de 1917; els règims totalitaris feixista i nacionalsocialista a l'Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler respectivament; l'alte rnativa col·lectivista basada en els principis del socialisme llibertari o antiautoritari , que és desenvolupà durant la revolució espanyola de 1936 i la política del New Deal promoguda pel Brain Trust, que el President T. Roosevelt va impulsar als EUA. Totes aquestes alternatives presentaven entre elles diferències importants, però al mateix temps , a excepció de la col ·lect ivista - basada en l'autogestió dels treballadors i en l'exercici de la democràcia di recta-, tenien totes un important element comú: el d'assignar a l'Estat , en major o menor grau , un considerable increment del seu poder i de les fun cions que havia de desenvolupar

en el conjunt de l'activitat social en general , i en l'activitat econòmica en particular, donant-li el paper d'ordinador actiu de la vida econòmica, que el capitalisme liberal confiava exclusivament als mecanismes del mercat.

El resultat de la guerra espanyola de 1936-1939 que eliminà l'alternativa col·lectivista i el de la Segona Guerra Mundial (1939- 1945) que acabà amb el nazisme i el feixism e (excepte a Espanya i Portugal que re staren com a països aïllats o marginals) reduí, a partir de 1945, a dos el nombre d'alternatives amb presència real , les quals protagonitzaren la vida econòmicosocial de les dècades següents: la del "socialisme" d'Estat, que en les seves diverses variants fou la que imperà en els països de l'anomenat camp socialista i la del New Oea!, que també en diferents versions , fou la que s'implantà en els països capitali stes més desenvolupats , donant lloc al capitali sme monopolista d'Estat i a l'anomenat Estat de benestar.

Pel que fa al "Tercer Món", constituït per un ampli i comp lex conjunt de països amb diferents graus i condicions de dependència econòmica , durant les dècades que van des dels anys cinquanta fin s als vuitanta, s'assajaren diferents models de desenvolupament en els quals el pes o importància de la propietat privada o estatal dels mitjans de producció era força diferent, però la intervenció de l'Estat en l'economia va tenir, en general , una gran importància.

La fi de la Segona Guerra Mundial marcà l'i nici dels "trenta gloriosos", període en què s'experimentà un impressionant creixement

econòmic , tant a "Occident", com en el camp "socialista" -que fou particularment elevat- com en el "Tercer Món".

Amb "els fets de maig" a París -món occidental-, "la primavera de Praga" a Txecoslovàquia -camp socialista- i els esdeveniments de la Plaça de les Tres Cultures a Mèxic - tercer món-, l'any 1968 marcà l'inici de la contestació social a la situació existent, que es prolongà durant la dècada següent. El moviment s'originava , no tant per la manca de progrés econòmic, el qual es donava , sinó per la manca de participació i capacitat real de decisió de la població en els afers polítics , econòmics , culturals, etc., en definitiva per l'exigència de fer realitat el dret de la població a decidir el tipus de societat en què volia viure , dret que es trobava negat per la imposició de la dominació que exercien les diverses elits polítiques i econòmiques.

Aquest moviment va ser reprimit, neutralitzat i finalment derrotat en els tres móns "l'occidental", "el socialista" i "el tercer" , però deixà una clara constància de l'ampli rebuig social al manteniment del statu quo imperant des del final de la Segona Guerra Mundial -1945- i posà en evidència l'esgotament dels models econòmico-socials existents i la necessitat de reemplaçar-los.

De tot plegat les classes dominants en prengueren bona nota i no precisament per satisfer les aspiracions plantejades ans tot el contrari per intentar impedir que podessin ser plantejades de nou.

A l'URSS, a partir de finals de la dècada

20 21

22

dels setanta , una fracció de la classe dominant assajà de portar a terme certes mesures descentralitzadores i pseudodemocratitza do res tot mantenint el model de "socialisme d'Estat" sense aconseguir resultats positius , Posteriorment - el 1991 la mateixa classe dirigent decidí liquidar l'esmentat model per instaurar la propietat privada capitalista i a partir de la seva situació de privilegi poder seguir exercint de classe dominant. Això ha donat lloc a un capi talisme assilvestrat en el qual les màfies i la corrupció desenfrenada són els protagonistes ; com també, un dramàtic descens de la producció i del nivell de vida de la pobl ació i a un aug ment espectacular de les diferències econòmiques. Rússia ha tornat de fet a la situació tercermundista de què en bona part havia aconseguit sortir.

Pel que fa a la resta de països que havien adoptat el ·'socialisme d'Estaf' l'evolució ha estat semblant, excepte algun cas, com el de la Xina , en què la transició ha estat més gradual , i ha obtingut uns resultats econòmics més positius , acompanyats però d'un augment de les diferències

econòmiques i de la misèria d'una part important de la població.

En els països capi talistes - amb els EUA i la Gran Bretanya al davant- , la classe dominant mancada de noves idees i incapaç tant de renunciar a la seva situació de privilegi com de plantejar noves alternatives que li permetin mantenir-se en el poder, optà per tornar a introduir els vells dogmes i esquemes del capitalisme liberal - maquillats amb la pompa de les noves tecnologies- sense, pel que sembla , tenir en consideraci ó la profunda crisi que ja patí el capitalisme liberal durant aquest segle , amb l'enorm e destrucció de riqu eses i les desenes de milions de morts que provocà. Crisi que al ser incapaç de superar, forçà al capi talisme mateix a recórrer a d'altres alternatives .

Amb tot, l'ofensiva per imposar el capitalisme liberal que s'inicià a finals dels setanta i prosperà durant els vuitanta, s'ha imposat totalment , a nivell mundial, durant l'última dècada del segle XX , tot i haver patit una sèrie de crisis parcials . La continuació enca ra no és història i quan ho sigui formarà part del segle XXI \

ci monogl'àfic

La ci berdemocràcia

Santi Castellà.

Professor de la Universitat Rovira i Virgili La crisi de la democràcia delegativa Han saltat. diverses alarmes amb una intensitat més gran després de la caiguda del mur de Berlín com a símbol del desgel Est-Oest, que ens indiquen la crisi dels models de democràcia liberal clàssica basada en el model del parlamentarisme representatiu o delegatiu, que de vegades arriben a qüestionar i posar en perill el propi model democràtic (popu li sme, auge de nous integrismes, primacia de la identitat col·lectiva sobre les llibertats individuals , moviments excloents de signe autoritari , etc.), i que si més no, ens mostren els límits i défici ts d'aquest model posant de manifiest la necessitat de la seva profundització i radicalització.

Entre els símptomes més destacables d'aquest problema, profusament analitzat des del pensament marxista durant la segona postguerra mundial, i avui detectat des de les proclames socialdemòcrates per una tercera via democratitzadora de la democràcia (Tony Bla ir dixit). així com des del pensament liberal progressista i radical, cal destacar els següents : • La monopolització pels aparell s electorals dels partits polítics de la canalització de l'activitat política ciutadana.

• Les llistes tancades i bloquejades que furten als ciutadans d'un ampli marge d'actuació en l'elecció dels seus representants.

• L'opacitat política i l'extrema burocratització de les formes de participació que desincentiven una activita t criti ca de la ciutadania.

• La marginalització de l'activitat parlamentària en la vida política, en favor del protagonisme institucional del poder ejecutiu.

• Un teixit associatiu cívic dèbil, fàcilment manipulable des del poder polític, i sense tradició ni cultu ra participativa .

• Unes altes taxes d'abstenció en els processos electorals, únic espai de participació realment obert.

• Unes campanyes electorals basades més en la imatge i en la impressió immediata sobre l'elector que en el debat i l'explicació dels programes i propostes.

• Una creixent professionalització de les elits polítiques, que multipliquen els seus càrrecs de forma simultània, i repeteixen els mandats de forma il·limitada.

• Les dificultats per a l'accés a una informació veraç i directa de l'activitat institucional.

• L'ocupació des del poder públic de parcel·les de l'espai social impedint l'autonomia i l'autogestió de la societat civi l dels seus propis interessos i generant una cultura de demanda paternalista.

• La pervivència de grans àrees de poder no específicament polític alienes a la democratització del seu funcionament: educació, exèrcit, sanitat, etc.

20 23

24

• Un sentiment d'indefensió ciutadana davan t les possibilitats coactives de l poder politic .

• Una falsa cultura política del consens, uniformitzadora dels missatges polítics i de les propostes, reduint el camp de possibilitats a les existents, i afavo rint la gestió política sobre la decisió política.

Aix í, podríem seguír enumerant causes que han portat a la crisi als mode ls democràtics clàssics del liberalisme polític , qüestionant la seva vigència i deslegitimant la seva autoritat. La necessitat d'obrir el sistema polític de forma que la ciu tadania recuperi el protagonisme segrestra t des de les elits tancades dels apa rell s de ls partits, apareix així, en tot el món civilitza t, com una necessitat d'ave nç i aprofun diment democràtic, a la qual les noves tecnologies de la comunicació i les seves possibilitats d'interactivitat aporten grans facilitats.

Les possibil itats de la democràcia interactiva Les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen per a l'aprofundiment de la democràcia i l'activació de la participació ciutadana en l'accés, gestió i control del poder públic podem dividir-les en dos grans marcs: l'informatiu i el pròpiament interactiu o participatiu. Hem d'assenyalar aixi mateix alguns dels problemes i perills que presenten aquestes possibilitats, com també els seus principals avan tatges i aportacions. Tot això ho farem enunciant simplement els dive rsos punts d'anàlisi, que donaria cadascun d'ells per si sol per a un article.

La utilització de la ciberdemocrècia en un terreny de difusió de la informació, aixi com facilitar l'accés a la matei-

xa des del propi ordinado r pe rsonal pot concretar-se en les següents idees: • Accés a documents ofi cials, normatives, impresos, etc.

• Tauler de notícies, co municats i informacions dive rses.

• Accés a bases de dades temàtiques.

• Links que permitin l'accés a altres pàgines d'informació vinculades amb el tema, amb especial preeminència de la in formació sorgida des d'instàncies no governamental s.

• Arxiu de converses i xa ls rea litzats , • Convocatòries d'actes públics, agenda d'actividats , etc.

En el marc de la interactivitat i la participació és on se'ns revela l'especial potencial de la ciberdemocràcia per a l'aprofundiment i muti plicació de les formes de participació ciu tadanes. Els se us principals elements se rien : • Xa ls perm anents (fòrums) sob re temes d'actualitat.

• Xals auto regenerats pels ciutadans sobre temes del seu inte rès.

• Intercomu nicació dels ciutadans amb in stitucions i polítics.

• Recoll ida de firmes electróniques per instar la in iciativa legislativa popular.

• E-maits autodifusors: un cop rebuda la informació/reivindicació aquesta. si ho desitja el receptor, s'envia automàticament a tota la seva agenda electrònica de direccions.

• Vídeoconferències.

• Reunions on fine.

• Revistes electròniques (webzines) , • Urna electrònica per a referèndums locals, autonòmics o estatals .

• Segu iment de l'activitat pOlítica en directe: debats parlamentaris , etc.

• Llistes temètiques de correu electrònic.

• Enquestes obertes.

• Enquestes d'opinió a sectors especifics .

• Articulació de propostes: disseny de politiques des de la participació ciutadana on line.

Podem enumerar els principals problemes i perills a què la ciberdemocràcia ha de donar una resposta encertada en els següents elements: • Dictadu ra telemàtica: el con trol de la ciutatania i la invasió de la seva intimitat tot restring int les seves llibertats.

• Aristocràcia telemàtica: l'accés d "uns pocs a vies preferents de participació, excloent la majoria de la pob lació.

• Plebiscitarisme populista: la ruptura de la legitimitat de les instàncies representatives a favor de l'enquesta .

• Determ inació dels idiomes de treball.

• Divulgació dels projectes per al seu coneixement i possibilitat d'accés als mateixos.

• Titularitat del website.

• Determinar qui reali tza la gestió transparent i el control del website.

• Problemes de privacitat i protecció de dades.

• Ciberatemptats contra institucions: virus informàtics, canvis a la website,...

• Dificultats tècn iques diverses.

Enfront d'aquests perill s, trobem com a principals avantatges i apo rtacions de la interactivitat democràtica les següents característiques: • La seva universalitat.

• L'accés lliu re , sense mediadors.

• La asincron ia: obert les 24 hores.

• La seva descentralizació.

• L'eliminació de costos de infraestructu res .

• El caràcter comp lementari i no substitutori de la democràcia representati va.

• L'augment de les possibilitats de participació de joves dones.

• La generació de política aif-fine.

• La conversió del discurs polític en llenguatge ciutadà.

• L'enfortiment de la societat civi l.

• La identitat postnacional : desterritorialització del discurs.

• Les possibilitats de control directe de l'activitat política •

•

20 25

Sqon. d utll de Clta1unva Millora en infra estru ct ures de comunicaci ons Tractamen t de r('sidus

•

Po tencia ci ó de les activitats fi ra ls Can llong Re cuperació del Ripoll

Outlt digital Cablejat de la ciutat

•

Fundació Industri es de la Inform ació F2i Salut en l!.arxa

Sabadell 2010

!

Sabadell

2004

El Parc de Salut Accé s universal Col·laboraci6 amb universitats

Neteja de la ciutat

Sabadell

Actua ció als barris Pla de mobilit at Cultura de la prevenció

Consells de participació Nova estructura orgaflltlativa tnformació a l'abas t de tothom Potenciar els consells de districte

as VIbs i "

cultu,.

Descentra ll!zació de les acti vi tats culturals PolHlques de promoció ¡Jltisti c¡¡ Ciutat educadora l 'esport i ellleule Ciuta t sos tenible Sabadell solidària

Ajuntament de Sabadell

Per a la igualtat Dona home Ciutat jove

ci monogràfiC

Humanitzar la ciència

Jordi Miralles.

President de la Fundació Terra Si algun tret pot caracteritzar la nostra existència actual és el convenciment que la millora de la nostra qua litat de vida gràcies als avenços científics i tecnològics és imparable. Un telèfon mòbil via satèl·lit per comunicar-nos des de qualsevol lloc del món . Un robot humanoide per ajudar-nos a les tasques domèstiques. Un empelt biodegradab le per tractar els trastorns cardíacs. Un ordinador que executa les ordres que li donem amb la veu ... La imaginació humana sembla no tenir límits quan es tracta d'assolir més comoditat i controlar amb la raó els aspectes més biològics de la nostra vida.

Tanmateix , l'equilibri entre el grau de confort d'una civi lització i la degradació ambiental és mo lt fràgil. Una sobreexplotació de l'entorn desemboca sense remei en una amenaça directa per a la supervivència pròpia. En el futur, imaginar una bona convivència entre la ciència i la tècnica i una societat lliure i cooperati va potser exigeixi alguns canvis radicals.

1. "La ciència sense consciència és la ruïna de l'ànima". Im primir consciència a la ciència és el gran repte pendent de la humanitat. Emprar una tecnologia , una eina, altera sempre els nostres hàbits de comportament , en definitiva, els nostres valors.

Per exemple, aprendre a encendre foc ens obrí la possibilitat a la vida nocturna, a menjar cuit , a ser més sensitius , etc. Per això, no es pot dir que la ciència i la tècni-

ca siguin neutres. En el futu r caldria esperar que la ciència reconegui que és una forma li mitada del coneixement en la qual l'objectivitat del mètode no és sinó una convicció subjectiva ordenada de forma coherent; en definitiva que no és infa lible ni l'única eina per progressar que tenim com a espècie .

2. Cada nou giny, cada nou avenç científic comporta en la major part de ls casos un úS més gran de recursos naturals i energia i, lòg icament , de generació de residus. Atès que l'ambició humana sembla no tenir límits, potser és imprescindible que controlem la imaginació perquè tingui un fonament ètic que controli la rauxa cerebral. Per això, un futu r esperançador seri a aquell en el qual els esforços científics i tecnològics s'adrecen a objectius predeterminats i acceptats socialment. Malauradament, la tendència actual és la contrària. Un cas evident és el dels aliments transgènics que tant rebuig reben de la majoria de les persones i tanmateix les empreses biotecnològiques hi destinen recursos econòmics ingents. La nostra societat tampoc ha estat capaç de formular un cod i ètic que reguli l'activitat tecnològica més en llà d'alguns aspectes i encara amb documents mel ·liflus (per exemple , el Manifest del genoma humà o el Protocol de bioseguretat).

3. La ciència i la tècnica no haurien d'estimular processos o experiències que

20 27

28

posin en joc la nostra pròpia supervivència. Per exemple , la rece rca microbiològica aplicada a la indústria de l'armam ent s'ha convertit en una amenaça real d'abast planetari sense que hi hagi hagut cap objecció de consciència per part dels cien tifics i els governs que han participat a fer possible la creació de microbis pandèmics .

L'amenaça de l'autodestrucció no sorg eix exclusivament pe r l'existència mateixa de les bombes de neutrons o dels gasos leta ls que hem inventat sinó per la manca d'autocontrol racional que ha permès desenvolupar-les. També és cert que qualsevol eina té semp re dues cares; el martell no és el mateix en mans d'un paleta o d'un psicòpata . Segurament , el principi de prevenció davant del risc d'un desenvolupament científic o tecnològic essencialment destructor hauria de se r inqüestionable.

4. La ciència i la tecnolog ia han de reforçar la seva verteb ració ètica. Els canvis en els valors humans que ja s'han produït o es generaran en els propers anys poden se r catas tròfi cs. La intuició també és una forma de coneixement que no s'hauria de menysprear. Per exempl e, tots sabem que escriure exigeix un ordre mental estructurat si vol expressar-se amb exactitud una idea o un sentiment. L'espontaneïtat de la parla s'aprofita del llenguatge no verba l per suplir les mancances estructu rals del pensament i per això en molts casos pot com portar equivocs . El fet que escriure reque reixi un exerc ici manual , ja sigu i dibuixant la cal·ligrafia o teclejant lletra a lletra facilita el procés d'organització de les idees que expressaran un pensament. La tendència a favor de la implantació dels reconeixedors de veu per escri ure en els ord inadors persona ls pot propiciar una pèrdua de precisió en el llenguatge escrit i introduir una

pertorbació en una habil itat que fins ara atorgava precisió a la ment humana .

Els artefactes que entren a la nostra vida fan modificacions en el nostre patró de comportament, però a més poden dificu ltar l'evolució cap a una societat més justa i equ itativa. Pensem per exemple amb el WC d'aigua que coneixem . Realment , es tracta d'un gran invent i molt higiènic (sempre i quan les aigües residuals que evacuen no comportin la contam inació dels rius i les aigües potables) . Però . el fet de veu re com excrements i orins desapareixen sota el doll d'aig ua de la tassa ens reta lla la capaci tat d'acceptar com a quelcom natural les pròpies pudors o permetre la possibilitat d'aprofitar-los com a adobs org àn ics i introd uir massivament els wàters compostado rs. Un altre cas és el del cotxe . En aquelles societats on està molt arrelat acaba sent responsable d'un conjunt de mals hàbits socials que dificu lten la convivència entre les persones.

Probablement de qualsevol ginyo tecnologia no només se n'hauria d'ensenyar el seu funcionament, sinó que també hauria d'anar precedit d'una educació del comportament. 11 ·lustrem-ho amb dos exemples senzil ls. Amb el ca rnet de conduir ca ldria que ens ensin istressin per vèncer el vici de prendre un cotxe per recórrer distàncies inferiors a mil metres. En una societat marcada pels mitjans multimèdia , caldria que en el cu rrículum escolar l'estudi del llenguatge àudio-visua l arranqués des de ls primers estad is.

El futur científic i tecnològic no pot ser definit només per les prestacions que ens permetin incrementar el con fort sinó que ha d'estar presidit per una actitud que ens permeti fer front a l'ambició i l'esperit de dominació que ens deshumanitza des de fa seg les •

•

l'entrevistA

Forges Humorista

Jordi Serrana Di rector d'Espai de Llibertat

L.:entrevista apareix íntegrament en castellà.

Malgrat que la nostra idea és de publicar en català tots els articles i totes les entrevistes, en aquest cas i sense que això signifiqui un precedent, hem mantingut les preguntes i les respostes en la llengua forgiana, ja que en traduir-les s'hagués perdut part del matís que ell li dóna.

- ¿ Profesión?

- Currinchi.

- ¿ Cómo I/egas a un dibujo?

- Analizando lo que pasa y expresando lo que puede pasar en cualquier momento.

- ¿ El sentido del humor es de izquierdas ?

- Si; los que son de derechas son muchos chistosos.

- Has trabajado en muchos medios de comunicación. ¿te has sentida cómodo?

- En general, si. En sargento, no siempre.

- ¿ Has tenido probtemas?

- Algunas veces , como en El Mundo. Pera siempre lo he solucionado "cog iendo el cesto de las chufas" y largàndome. iAh! y dejàndo màs amigos que adversari os.

- ¿ Te preocupa la concentración de medios?

- Claro. Si sólo hay un amplificador, aunque pongan 3.000 altavoces, siempre se oirà lo mismo.

- ¿Es peligroso para la /ibertad de información?

- Por supuesto; es igual de peligraso que las macracompañias y sus inmensas cuentas publicitarias. ¿Te imaginas un media cualquie ra contando una huelga , por ejemplo, en El Corte Inglés?

- Antes dibujabas a una señora gorda con pato esperando al menda. Ahora la señora esta leyendo mientras el señor hace el gilipol/as. ¿ Es correcta esta interpretación que hacemos de la evolución histórica de este pais?

- Creo que si: elias saben lo que quieren , por primera vez en la Historia ... y nosotras estamos esperando sus instrucGÍones.

- Sabemos que estàs muy al dia de las nuevas tecnologias. ¿ Crees que nos ayudan a vivir mejor?

-Sí, siempre que, como cualquier avance , lo pongamos a disposición del se r humano y no al revés .

- ¿ Crees que, en general, con el móvil,

20 29

30

Inlemet, etc. , vivimos màs estresados?

- Yo llevo siempre el móvil apagado y me conecto a lnternet , por si hay "emilios" un par de veces a la semana .. . since ramente, estoy asaz rel ajado.

- Los pol íticos pod erosos , preciso , Esos no tienen ningún sentido de l humor ¿razón? Pues porqu e cuando se miran al espejo por las mañanas ven lo sólo lo poderosos que son; no lo que son en realidad .

- ¿ Cuàl es tu relaciòn con la tradiciòn de la Escuela Moderna y Francisco Ferrer?

- Mucha admiración, mucho respeto y muchos deseos de que, por fin, su sac rifi cio no sea estèril.

- ¿ Hay alguna que lo tenga?

- Si , pera curiosamente , mas Elias que Ell os, Mi hija Irene , concejala prog resista, sí lo tiene ; la actual mini stra de Educación y Cultu ra, también, Y Carmen Alborch .. ,y de Ellos , un cotilleo: Felipe Gonzalez lleva siempre enci ma una li breta neg ra, de tapas de hu le, donde anota todos los chis tes de "Ieperos" que le cuentan ..

- ¿ Còmo encaras la religión?

- Es un sentimiento interno de cada uno , que no de be mediatizar la Razón , Me "jobreen" los dogmaticos y los dogmas. Se puede ser católico o del Barça , pero no se debe ser ni "woitiljista" ni boisso noy.

- ¿ Crees, como dicen algunos, que el sigla XX fue el sigla del anticlericalismo y que el sigla XXI sera el del catolicismo?

Siguiendo esta ruta , ¿ no puede ser que el sigla XXII sea el sigla del feuda lismo?

- Me temo que eso es "optimi sta", La velocidad actual de la Historia puede hacernos sa ltar etapas ... a lo peor, el siglo XX II es el de Cromagnon , - Los politicos no tienen sentida del humor, ¿por qué?

- ¿Cómo te definirias?

- Antonio Fraguas es un ser humano muy solo, que intenta crear un mundo sonriente , Y no va a de'ar de inte tarlo,

- ¿ Cómo ves a la izquierda, el PSOE, IU, CCOO, UGT, etc,?

- Desconcertados unos y ot ras pagando el pa to de 400 años de gobiernos autocràticos y "policias para lelas", (lo que no justifica NADA de los desmanes cometidos, ojo),

- ¿ Qué se puede hacer?

- Mirar alrededor y actuar en consecuencia,

- Encarga a estos personajes alguna actividad útil para el país: Gonzalez, Aznar, Vilallonga, Ybarra, ROdriguez Ibarra, Guerra, Pujol, Maragall, Bono, Solana ...

- Los que leen, que lean muchos màs libros de Historia. Y los dos que no leen , que lean aunque sea un poca.

- Diferencia entre lo que oyes y lo que sabes.

- Lo que aiga de Catalunya en Madrid es mejor de lo que se creen los catalanes.

- ¿ Cómo variar la situación?

- ¿ Cómo ves a la derecha que gobierna el Ayuntamiento de Madrid, la Comunidad de Madrid y el Gobierno central ?

La del Ayuntamiento : cutre, cutrisima, cru térrima .

La de la Comunidad : dicen que es "derecha civilizada" La del Gobierno central: sigue en él Alvarez-Cascos , luego sigue la "derechonamontarazl).

- Lo que voy a contar es cierto : muchísimos madrileños vamos regularmente a Catalunya y es muy difícil encontrar a alguien de Madrid que no haya estada allí por lo menos una vez.

Bien ¿Sabes la cantidad de catalanes que no han esta do nunca en Madrid? ¿No? Pues pregunta en tu entorno, te quedaràs sorprendid@ , como estoy yo. No conocen Madrid la gran mayoría de los catalanes, palabra . ¿Cómo es posi ble? Misterios (estúpidos) sociológicos , oyes.

- De siempre tienes mucha relación con Cataluña.

- Claro, y con bastantes "partes" màs: soy nacido en Madrid, de madre catalana, padre gallego; estoy casada con una andaluza ; paso mucho tiempo al año en Alicante y soy del Athletic de Bilbao ... bueno, y can to jotas aragonesas d'buten . Pero claro; cuando a uno le han dormido de niño can tàndole el "Adeu rosa d'Abril", su vida queda marcada por un afecto especial , especia!. ..

- ¿ Qué les dirías a los jóvenes?

- Que les estàn engañando ; que sí hay Futura y que lo exijan .. .y que si no se lo dan, que lo arranquen de las garras de los poderosos . Nada de movidas de fin de semana en plan alcohólico-pastillata, eso es lo que quieren los poderosos para que los jóvenes crean que son libres y así poderles seguir prostituyendo laboralmente. Que lo arranquen , insisto, porque el Futuro es suyo \

20 31

VILADECANS EN MARXA EVA PÉREZ. MARINA PON S. MIREIA GARC iA. DAVID MARQ UEZ. MARIA VASCO. VALENT f MASSA NA, MARIA LUISA MUÑ OZ i MARCO A. CEPEDA (absent

CI

la foto ).

la millor representació a Syd ney de la nostra ciutat.

Ajunhuncllt de Vih.deca ns

""" <y

la col·laboraciÓ

L'article 27.3 de la Constitució i el dret a una educació laica Joan-Francesc Pont Catedràtic de Dret Trib utari (UB) La polèm ica sobre l'assignatura de religió sembla tornar a ocupar un cert protagonisme polític després de les últimes eleccions genera ls, malgrat que això no sigui més que el re sultat de la pressió permanent del lobby catòlic per imposa r els seus criteri s.

L'Església catòlica, única confessió que regula les seves relacions amb l'E stat mitjançant un tractat internaciona l o concordat -i no mitjançant un conveni aprovat per les Corts generals-, defensa l'acord concordatari de 1979 i voldria una assignatura de religió amb professo rs nomenats pels bisbes, però pagats per l'Estat, de caràcter quasi obligatori i avaluable a efectes del currícul um escolar. La darrera proposta del govern del pp preveu una assignatura de cultura, valors i religió amb dues modalitats, una confessional (catòlica , evangelista, islàmica o jueva) i una aconfessional.

El sistema educatiu bàsic admet la pluralitat de centres (llibertat d'ensenyament de l'articl e 27.1 de la Constitució) sense perdre el seu caràcter d'àmbit de realització d'un dret i d'un deure fonamentals de les persones. Així es pot entendre que els pares no tinguin el dret de no enviar els seus fills a l'escola o que no pugu in alterar les cond icions bàsiques definides pel conjunt de la societat (no poden objectar l'ensenya ment de la música, de ls esports o de la vida sexual, per exemple) . L'espai públic educatiu és d'inserció obligatòria perquè

és una garantia de la igualtat dels ci utadans (article 1.1 de la Constitució) i perquè és la via de creació d'una comunitat politica d'homes i dones ll iures destinats a viure democràticament. Els nens i adolescents a l'escola pertanyen exclusiva ment a aquesta com unitat, circum stància que fa inadmissibles els signes de diferenciació identitària de caràcter religiós (la creu , el mocador islàmic, la kippa) o racial (certes formes de vesti r).

Comencem per aclarir alguns conceptes. Francisco Tomàs y Valiente distingia, amb encert , entre educació i ense nyament. L'ensenyament és transmissió de ciències i tècniques mentre que l'educació és la formació en un esquema de valors vertebrador dels coneixements adqu irits .

L'article 27.2 de la Constitució defineix els límits de l'educació, ja que el se u objecte ha de ser el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i lliberta ts fonamentals, mentre que l'article 27.4 atorga a l'ensenyament bàsic els ca ràcters d'obligatorietat i gratuïtat. De la interpretació d'aquests dos preceptes es desprèn que l'ensenyament bàsic (en l'actualitat fins als setze anys) és un dret dels ciutadans, però - sobretot- és un deure.

Aquest deu re implica la creació d'un espai públic educatiu (amb independ ència que l'escola sigui pública , concertada o priva-

20 33

34

da) al qu al han d'adsc riure's tots els menors de setze anys (ho vulguin o no els seus pares) i en el qual la característica dominant és la transmissió (teòri ca, pràctica i viscuda) dels valors consti tucionals.

L'ensenyament bàsic es dirigeix a tothom d'acord amb una prog ramac ió general (article 27 .5 de la Constitució) , s'organitza sob re una base parti cipati va quan hom rep fons pú blics (a rti cle 27.7), i se situa sota la inspecció i homologació dels poders públ ics (art. 27 .8) . La Constitució defineix amb claredat l'espai públic educatiu i li atorga una import ància central en la confi guració de la ciutadania. Totes aquestes consideracions no poden oblidar- se a l'hora d'interpretar l'a rti cle 27.3 de la carta mag na: Els poders públics gara nteixen el dre t que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves con viccions.

El primer i més imm ediat significat d'aquest precepte és de caràcter negatiu : són incom patibl es amb la Constitució les imposicions de qualsevol mena reali tzades en matèri a de religió i de mora l. de tal mane ra que ningú no pot se r obli gat a l'adoctrinament en una opció filosòfi ca que no hagi triat ell o els seus pares .

L'article 27.3 té, doncs, un valor hi stòri c innegable, perquè trenca amb la confessionalitat de l'ense nyament. una pràctica constant al nostre pais do min at per l' Església catòlica, però re forçada per l'aliança c1é rico-auto ritàri a del fran quisme. Des de l'entrada en vigor de la Constitució el sistema educa tiu no podrà contenir l'ensenyament doc-

trinari de la religió o de la moral com a matè ries obl igatòries .

El segon significa t de la norm a co mentada és conseqüència de l'anterior: en un règim de llibertats , totes les opcions reli gioses i morals poden despl egar-se i arribar a aquelles persones que triïn la respectiva opció . Els poders públics han de vetll ar perqu è això no es vegi impedit.

Aqu est dos significa ts descrits corresponen a la mentalitat de la transició política espanyola: prohibir els monopolis ideològics i deixar a la responsa bilitat de ls ciutadans - dels pares diu la norma- la fo rmació ed ucativa dels fill s. Aq uests dos significats, al meu parer, ja podrien exhaurir l'aplicabilitat del precepte comentat. perquè ja suposen una innovac ió prou important en el nostre ordenament juridic i en les reg les de la vida social.

Però l'Església catòli ca ha insistit a la llum de l'acord concordatari de 1979 - un tractat internacional, corn he dit- a defensar un a terce ra interpretació de l'article 27 .3 de la Constitució, de ca ràcter pos itiu i no merament negatiu : es tracta d'entendre que la garantia de formació relig iosa i moral obliga el s poders pú blics a oferi r la formac ió doctrinal ca tòlica a totes les escoles i a fin ançar els costos del personal triat per la jerarquia eclesiàstica . Ai xò va porta r a l'establi ment de l'opció ètica-rel igió a les escoles, substituïda per l'opció re li gió-a ltres activitats l'any 1994 en have r considerat el Tribunal Suprem contrari a l'ord enament qu e qui tri ava rel ig ió es veia privat de la form ac ió ètica . Ara , com també he dit. es proposa introduir una assignatura amb dive rses modalitats.

L'ensenyament de la religió catòlica és, per tant , d'oferta obligatòria per les escoles i de demanda volu ntària pels alumnes , El mateix passa amb tres confessions més: evangè lica , islàmica i isra elita, D'aquesta manera l'espai públic comú de l'escola es veu disg regat per les opcions religioses i morals dels pares dels al umnes i es realitza un trencament radical de la igualtat a l'introduir-se un factor identitari diferenciador, AI meu parer, la solució a aquest problema radica en torn ar als primers i més se nzills sig nificats de l'article 27,3 i, d'aco rd amb la aconfessionalitat de l'Estat (cap confessió tindre carecter estata/ - article 16.3 de la Constitució) , acoll ir un plantejament de separació entre les esglésies i l' Estat: la religió i la moral com a doctrines no han d'ensenyar-se a l'escola , sinó a les respecti ves in stitucions religioses o d'altra mena.

No sembla, tanmateix, qu e aquesta sigui la via més probabte en el futu r immediat, al menys mentre no es replantegi seriosament l'estatut jurídic de l'Església ca tòlica a Espanya , Mentrestant , els pares podran continuar triant - sota una o altra modalitat- que els seus fill s rebin una educació confess ional a l'Escola o rebutjar aquesta possibilitat.

Sembla aix í que la societat estigui dividida entre creients d' una religió i nocreients, una mica com passa als actes de jurament de càrrecs: un s juren davant la Bíblia, d'altres prometen sobre la Constitució, com si aq uest darrer "ll ibre" no fos obligatori per a tots!

Encara no s'ha prestat excessiva atenció al fet que

l'article 27.3 de la Constitució garanteix una formació religiosa i moral d'acord amb les conviccions dels pares. Si aquest dret ha d'interpretar-se , com volen els catòlics, en el se ntit que ex isteixi una assig natura optativa per la "convicció" religiosa i moral de cada ciutadà, les possibles "conviccions" no poden reduir-se a les de les religions organitzades amb l'afegitó dels "sense religió", No tenir religió és una opció , i ha de ser evidentment acceptada com a tal, però no és una convicció sobre la qual resu lti possible form ar els alumnes. La convicció pot ser, per exemple, l'humanisme laic, però encara ningú no ha reclamat que els seus fills siguin ed uca ts de forma laica.

L'explicació de la inexistència d'aquesta reivi ndicació ha de trobar-se en el fet que els laics hem defensat sempre la llibertat d'opció i ens hem acoll it als significats garantistes i oberts de l'article 27,3 de la Constitució. Per als laics , la religió és una realitat respectable , però que ha de mantenir-se en l'àmbit de la privacitat i no afectar l'espai públic reservat a la convivència entre ci utadans iguals.

Potser ha arribat el moment en què els laics comencem a reclamar el dret a triar una educació laica per als nostres fill s. La nova assignatura que proposa el Partit Popular o ha de desaparèixer o ha de teni r una sisena opció, al costat de les quatre con fessionals i de la aconfessional, que és la laïcitat.

Només així se situarà els laics en un pla d'igualtat amb els catòlics o els membres d'altres religions i es respectarà el mandat consti tucional •

a

20 35

la col·labomciÓ

Cròniques des del Foro El Manzanòdrom

Quique Toledo Espai de Ll ibertat

36

Carretera Nacional 634 al seu pas per San Vicente de la Barqu era. Santander. La parsimoniosa caravana de veh icl es travessa la ria a pas de tortuga. Fart de l'aire condic ionat . he obert la fin estreta per intentar refrescarme amb l'aire del nord . Que n'és de diferent un embús de vacances del tipic embús de dilluns al matí allà al Fora, tan ll unyà .. .

En travessar un pas de vianants escolto un paisa: "iJoder con estos madrileños! ¿No pondrà el gobierno un sitio para que se pasen todos juntos el verano sin joder la marrana por aquí?". Entre sorprès i divertit pe l comentari miro al meu voltant. Hi ha cotxes de tot arreu : de Madrid. de Barcelona . de Vall adolid . algu ns portuguesos. gall egs. bilbaïns,... Ale shores. pe r què ha fet aquest comen tari sobre els madrilenys? És potser aquesta llegendària enveja als de la capital? Podria se r. per ven tura. aquesta prepotència que caracteritza els de les grans ciu tats i que ens fa odiosos als ulls dels pobletans? Serà potser per aquesta mania. que últi mament sembla que s'acobla a les nostres mentalitats. d'encasel lar I·altre. de classificar-lo i postergar-lo en un racó pel sol fet de se r diferent. de ser un altre?

No puc apartar del meu pensament la frase del pa isa i la seva relació amb al lò que passa al Fora últimament. Un a idea grandiosa va començar a apuntar-se a la meva ment. Pretenia potser el paisà que

l'Ajuntament de Madrid . sempre a I·avantguarda. comencés les gestions encaminades a la posada en marxa del que podríem anomenar un Madridódram?

I què seria un Madridódrom. podria preguntar-se el profà. aliè a les últimes tendències en polítiques sòcia-cu lturals? Doncs ni més ni menys que un espai especialment condicionat perquè els madrilenys. en el seu conjunt. s'agrupessin sense causar trastorns a la resta de l'Estat. En fi : un cosódrom. pe r anomenar-ho d'alguna manera.

L'època dels cosòdrams s'inicià en les albors de l'últim camí democràtic d'aquest pais. En el Madrid de nerno Galvàn les coses van començar amb la creaci ó del primer macrocentre comercial ("La Vaguada") en un barri populós del nord de la ciutat (e l Barri del Pilar) amb una densitat molt alta de població i una carèn cia cIara d·equipaments. Les reivindicacions veïnals (poliesportius . cen tres cultural s, zones verdes. habitatges socials .... ) es van veu re relativament reconegude s. Avui en dia podem veure un petit parc. dependències municipals. un centre cultu ral. un teatre mun ici pal i un parell de pistes de basquet ; encara que la su perfície del cen tre comercial va ser molt superior a la que tots esperaven . El centre comercial "La Vaguada" fou el primer gastódrom d·Espanya. Les conseqüències que va tenir l'obertura d'aquest centre van afectar la cultura del

barri. Per exemple, els jubilats, ll uny de passejar pels parcs , passen les tardes assegudets dins el centre comercial ve ient passar les hores i la gent.

Com eren els temps de la moguda , una de les primeres idees que es van proposar va ser la cre ació d'un rockòdrom en el qual es poguess in celebrar grans esdeveniments musicals. Després d'alguns anys d'utilització, el recinte que es va habilitar per a aquests fins va quedar en desús per obsolet. Després va arribar Àlvarez del Manzano i el tema va passar a les catacumbes dels projectes. Però la idea havia calat en més d'una mental itat. No la idea del rockòdrom - no ens confonguem-, sinó la que subjeu quan s'aplica amb perversió.

Una de les perversions de les denominades mentalitats democràtiques d'avui en dia.

Es tractaria de les solucions que es proposen al problema existent entre ellímit dels drets d'uns i de les llibertats dels altres. Aquesta mania de postergar el veí "molesf' o incòmode respecte a la moral oficial (tan ortodoxa aquí a la Villa y Cortej o És aquesta mora l mesq uina que no es resigna a la tolerància re specte a l'altre, simplement el suporta. I, si és possible, millor que no es veg i. Així, per exemple. aquí al Fora portem anys amb les queixes de l'Alcalde respecte a la quantitat de manifestacions que es produeixen a Mad rid i la seva peregrin a idea de crear un manifestòdram en el qual els descontents de totes les Espanyes proclamin les seves consignes, sense que resulti molest ni per al trànsit ni per a les sensibilitats de la gent de bé .

És aquesta mentalitat encal lada en la utilització del terme llibertat d'una manera tan limitada ... Els ve ll s romanços dels conservadors: semp re preocupats per la limitació de les llibertats públiq ues , que no privades (per als que disposin de possibles) .

Un altre exemp le el podríem trobar en la idea de la regidora , Sra . Tardón , amb la seva intenció "d'agrupar" les prostitu tes que es busquen la vida a la Casa de Campo en un pujol perdut (un putòdrom), aïll ades , sense dotació de cap tipus. I així , d'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol , o dit d'una altra manera , la tàctíca de l'estruç. Però, és clar, quan el tema pren altres dimensions, com pod ri a ser el sexòdrom existent prop de l'aeroport, immediatament s'encenen tots els ll ums d'alarma , i amb qualsevol excusa es tanca el xiringuito . La vella història d'atacar conseqüències , oblidant-ne les causes. És com l'afany de reprodu ir el tractament que fa uns segles es reservava als leprosos. I és que, en el fons , viuen tant la Srndrome de Torquemada que se senten com un peix a l'aigua encotillats en la seva mentalitat timo rata.

Sofreixen una tremenda confusi ó ent re gueto i espai específic. I aix í ens trobem amb la riquesa dels seus arguments : que si són molests, que si és un escàndol , que si és més còmode, que si és més bonic, que si és més discret, que si és més tradicional ,... I, és cla r, les tradicions cal respectarIes per sobre de qualsevol altra manifestació cultural.

D'aquesta manera ens han convertit Madrid en un autèntic processòdrom disfressat de tradició - cristiana , per suposaten el qual els beats de la Villa y Corte es

20 37

guanyen el cel amb la seva devoció.

Aquells que no combreguen amb els seus credos pod ran accedir a algun dels mú ltiples cosódroms que cada dia se'ls ocorren. I n'hi ha molts. A saber: els gastòdromos (o cen tres comercials), els ociòdroms o els marxòdroms (tan de moda últimament i ubicats en polígons industrials reconvertits en bars de copes), el rockòdrom (encara que ara no estigui operatiu). el putòdrom o els sexòdrom (per no danyar sensibilitats) , el nenòdrom (Juvenalia , el dia de l nen ,... ), el manifestòdrom (que tant reivindi ca l'alcalde), el politicò-

38

drom (o seus de les diverses institucions estatals , autonòmiques i loca ls) ,...

Haig de dir que cada dia que passa pren forma a la meva ment la idea de reivindicar un laicòdrom en què els laics i lli urepensadors podem ajuntar-nos a parl ar de les nostres coses , les de tots, sense que cap senyora d'abric de pelis ens mi ri com a leprosos i ens relegui al gueto.

Encara que , si d'això últim es tractés, i pensa nt-hi aqui a la platja , com en un som ni estiuenc, el que més m'agradaria seria que es creés un Manzanòdrom \

l'apunT

Victor Serge

Antoni Castells Duran.

Doctor en Ciències Econòmiques Vida i actuació política

Viktor Lvovitx Kibaltxix, més conegut pel seu "nom de guerra" Victor Serge , nasqué a Brussel·les el 30 de novembre de l'any t 890. en el si d'una familia de revolucionaris russos emigrants, treballà de linotipista i morí el 1947 a Mèxic d'un sobtat atac de cor.

Victor Serge va mi litar des de ls quinze anys fins a la seva mort .

Començà la seva activitat a la Jove Guàrdia Socialista belga, passant més tard al Partit Obrer belga.

Posteriorment milità en les fi les llibertàries, sent el 1910 un dels principals redactors de L'Anarchie. De Bèlgica es trasll adà a França. A París es vincu là als medis anarquistes més radicals i va ser processat i empresonat junt amb altres companys anarquistes, alguns dels quals foren condemnats a mort i guillotinats.

Després de complir a França cinc anys de presó, fou alliberat el 1917 i es traslladà a Espanya on ingressà a la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Dugué una intensa activitat periodística i va viure intensament la vaga general revolucionària del 1917, de la qual va deixar-ne testimon i esc rit en un dels seus primers lli bres: El naixement de la nostra força.

Com molts altres militants anarquistes i d'altres corrents ideològics, la revolució russa el portà a Moscou. Durant el trajecte fou detingut de nou per la policia fran cesa

fins que els bolxevics l'inte rcanviaren per presoners de guerra francesos.

Des de la seva arribada a la Rússia Soviètica participà amb passió en l'edificació del nou règim obrer i en la propagació del moviment sociali sta a altres països . Va formar part del gabinet Zinoviev al Comitè Executiu de la Internacional Comunista , va ser un dels redactors de la revista Imprecor (Correspondència Comunista Intern aciona l). que informava de la lluita de classes arreu del món.

També va ser un dels portaveus de la Internacional juntament amb altres dirigents revolucionaris procedents de les files llibertàries , com Andreu Nin , Joaquim Maurin, Alfred Rosmer, etc. , que s'acostaven a Moscou per discutir les seves relacions amb la nova Internacional. Participà en la guerra civil russa com a artiller i posteriorme nt s'incorporà activament a les lluites dels moviments comunistes d'Alemanya i d'Àustria.

Quan es posaren de manifest els primers signes evidents de la degeneració del poder dels soviets i la seva transformació en poder burocràtic, la qual cosa representà la derrota de la revolució russa, Victor Serge, (a partir de 1923). va lluitar contra l'estalinisme per establ ir la democràcia obrera i l'internacionalisme socia li sta , i va se r un dels principals activistes de l'Oposició d'Esquerra vinculada a

20 39

Col·lecció Materials de Joventut Ulla Ito na elna pel co ne l le r aspecles nO us o po c estud ia t s de la condicIó juvenil

.tdiI, ... c. .~ tel. . . . . . 1Itc:e1Ma ........... 1. .

JrUIUIA U OE JOVUIJUl

Darrers títols publicats , [ I lusl Ju vlm l In IOt U" .. dl"U ' IrT'~, Ir 1 ~,

I,,·

,'I, J

"

,r.

l'" Ir

J

l' "I, 'l''

'I,

1''''<' ,I

"t.(,l'

"'.0'

,'e •. I'I.I

l

Ir

' " I.'

.• ,,,

l".

(Is

IO~U

.,.t

,df I

lIe I, d,n'OC OItl'

"if=i;i;f I~

li 1._"...,.

k " 13.Iht,p,

~.~

1,1,

j

IDOiPutació de Barcelona O'lerna del PI.t Jo...!'

., .,'

Trotski. Com la major part dels opositors fou exclòs del Partit Comunista ru s el 1928 i més tard , el 1933. detingut i deportat a Orenburg. A principis de 1936 va ser alliberat després d'una intensa campanya internacional en què participaren amics íntims seus, com André Gide i Marcel Martinet. que tenien una gran influència en el si dels moviments revolucionaris obrers de França . Bèlgica i Espanya .

Un cop alliberat. Serge va ser un dels escriptors més actius de l'oposició revolucionària a l'estalinisme . Mantingué una difícil relació amb l'Oposició d'Esquerra i amb Trotski , en el transcurs de la qual debateren. en moltes ocasions sense posarse d'acord, sobre una sèrie de qüestions passades com la repressió que els bolxevics exerciren con tra els mariners i treballadors de Kronstadt que s'havien alçat en defensa dels seus drets i de la seva llibertat. repressió que Victor Serge condemnava. presents com el paper i la política a desenvolupar pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM ) durant la revolució i la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, i organitzatives. Serge defensava la creació d'un front revol ucionari ampli en contra de la idea de Trotski de crear una Quarta Internacional. Victor Serge fou també un assidu col·laborador de La Batalla. òrgan d'expressió del POUM .

d'una revolució. 1917-1937, L'assassinat d'Ignasi Reiss. El tombant fosc, 16 afusellats a Moscou, La matança dels escriptors soviètics i L'assassinat politic a l'URSS. Sobre el compromís dels artistes: Literatura i revolució. La tragèdia dels escriptors soviètics. De novel·la: Mitjanit en el segle, Els últims temps. Els anys sense perdó, El cas Tulaev. De poesia: Per una brasa en el buit. Per últim no es poden deixar de mencionar: Memòries d'un revolucionari, text autobiogràfic i potser la seva millor ob ra. La vida i la mort de L. Trotski, El nou imperialisme rus i Varsòvia traicionada per Stalin.

D'entre els seus escrits, un dels que millor reflecteix l'esperit i les conviccions que durant tota la vi da van guiar l'actuació d'aquest rebel , d'aquest revolucionari , és la carta-testament que 1'1 de febrer de 1933, poc abans de la seva detenció a Leningrad - avui Sant Peters burg- Serge . militant del Partit Comunista de l'URSS des de 1919 i autor de nombroses obres en defensa de la Revolució Ru ssa , va enviar a alguns amics francesos: "Sobre tres punts importants, superiors

a totes les consideracions tàctiques, sóc i seré. sense importar-me els perills que això pot representar, un resistent absolut. clar, que tan sols callarà si li imposen el silenci:

Escrits L'obra literàri a de Victor Serge és molt extensa , inclou una gran varietat de gèneres: la novel·la , l'assaig. la crítica literària, l'estudi històric, la poesia .... D'entre els seus escrits poden destacar-se els següents texts: de Serge anarquista, Contra la gana , El paper social dels anarquistes.

Meditacions sobre anarquisme, Els anarquistes i l'experiència de la Revolució russa. i en especial El naixement de la nostra força. De la Revolució russa : L'any u de la Revolució russa, Lenin el 1917 i Allò que tot revolucionari ha de saber. Sobre la lluita contra la burocràcia i l'estalinisme: De Lenin a Stalin, Retrat de Stalin. El desti

/. Defensa de l'home.

Respecte per l'home. Cal tornar·1i els drets, la seguretat, un valor. Sense tot això no hi ha socialisme. I. pel que fa al cas, sense desdir-me 'n ni d'una sola línia del que he escrit sobre la necessitat del terror en les revolucions en perill de mort, vull afirmar que considero una abominació in· qualificable, reaccionària, vergonyosa i desmoralitzant la utilització continua de la pena de mort per la justicia administrativa i secreta. Per a mi, és igualment abomina· ble i injustificable, la repressió mitjançant l'exili. la deportació, la presó gairebé perpétua de qualsevol dissident del movi· ment obrer.

20 41

11. Defensa de la veritat.

L'home i les masses tenen dret a la veritat.

No accepto ni la falsificació sistemàtica de la história i de la literatura, ni la supressió de tota informació seriosa a la premsa, reduida a un simple instrument d'agitació.

Considero que la veritat és una condició indispensable de la salul intel·lectual i moral. El que parla de veritat. parla de sinceritat. Dret de l'home a l'una i a l'altra.

42

III. Defensa del pensament.

Considero que el socialisme tan sols pot engrandir-se en l'ordre in tel·lectual mitJançant l'emulació, la recerca, la lluita d 'idees. Considero que el socialisme no ha de témer l'error, sempre corregit amb el temps per la própia vida , sinó l'estancament i la reacció; que el respecte de l'home pressuposa per a aquest el dret a conNxer-ho tot i la llibertat de pensar. El socialisme no pot triomlar contra la llibertat de pensament. contra l'home. sinó tot el contrari, gràcies a la llibertat de pensar i millorant la con dició de l'home".

Consideració final Victor Serge fou un revolu ciona ri heterodox , un Il iurepensador que no es va quedar mai ci rcumscrit al pla de les idees, sinó que va intervenir activament en la realitat del seu temps per inten tar transtormarla. La vida li interessava molt, per damunt de ls lIi-

bres i les leo ries les quals posava al seu servei. No tenia por a equivocar-se ni tampoc després a rectificar si s'havia equivocat. Per tot això i sent com era internacionalista , va formar part i participa activament en organitzacions i activitats diverses a diferents països , com La Jove Guardia Socialista belga, els anarquistes radicals de França . la CNT espanyola, el Partit Comunista de l'URSS, l'Oposició d'Esquerres a Stalin , la critica a la Internacional trotskis ta (la IV),.. . mantenint sempre la seva llibertat i el propi criteri.

També els seus ll ibres i esc rit s contenen temàtiques i accents diversos , sense , però. perd re la seva coherència revolucionaria , perquè es corresponen a com Serge va anar afrontant els diversos moments i situacions del procés transformador de la realitat que li va tocar viure .

El pensament i actuació de Victor Serge es fa difícil de classifica r, per a desesperació d'aquells que tot ho pretenen etiquetar, perquè fins a la seva mort s'hi combinen un conj unt d'elements de diversos corrents polítics com l'anarquisme. el marxisme revolucionari i el socialisme d'esque rres. sense ser-ne una sintesi , donat que és Serge amb el seu propi criteri qui els selecciona i reela bora d'acord amb el que considera les necessitats de la vida i de l'acció \

CONEIXES

VOLS compartir pis amb altres companys!

,.,o_'

T'INTERESSA

treballar a l'estranger!

CONNECTA-THI

http://WWW.gencat.es/joventut Correu electrònic

joventut@correu.gencat.es

~ Generalitat de Catalunya

mm ~

Departament de la PresidènC ia

!:J Secretaria General de Joventu t

Alfons Borrell

44

Sense tĂ­tol

la creaciÓ

(

y • .

/

•

.

.

la cl'caciÓ

46

Ernest Brugué

recomanacionS

lIibl'eS El compromís de viure

(apunts de memòria)

Joan Colamines.

Columna. Barcelona, 1999 Aquest llibre va guanyar el II I Premi d'Assaig Fundació Ramon Trias Fargas, una paradoxal mostra de civilitza · ció del nostre país , atès que el

Dr. Colamines i el professor Trias Fargas mai van tenir excessius punts de coincidèn-

cia i des de 1978 van represen tar posicions força diferents al si de Convergència Democràtica de Catalunya. El propi llibre d'en Colamines prova aquesta afirmac ió ja que pràcticament ignora Trias

que els fets poden contrastarse a altres fonts. No crec , tanmateix, que digui tot el que sap i guarda silencis "patriòtics" sobre persones amigues com Balista i Roca, Viusà i Martínez Vendrell.

El llibre està ben construït.

Lliga la descripció cronològica amb experiències més recents de forma prou creativa , i recol za el relat amb un complet aparell bibliogràfic i amb referències a l'arxiu de I·autor.

Es més descriptiu que crític.

Dóna bons referents sobre les re lacions entre ca tolicisme i nacionalisme, una de les claus sense les que és impossible entendre la Catalunya actual.

Fargas, justa con trapartida, potser, de la ironia amb la que el professor liberal tractava el metge de l'Eixample.

En qualsevol cas, els apunts

Diccionari

de Joan Colamines són , al

de les cabronades

meu parer, de lectura obligada per conèixer la petita història del nostre país , un país defini tivament petit un cop t'adones

de la quantitat de noms que et sonen o de persones que has conegut d'entre les esmentades al llibre. En Colomines no

s'avergoneyeix de ser enormement subjectiu , dóna la seva visió del que ha viscut o del que ha conegut, però ho fa amb l'honestedat de qui sap

(J FP)

Víctor Alba Laertes SA de Ediciones.

Barcelona, 2000

Víctor Alba (Barcelona 1916) , força conegut com a periodista i au tor de nombrosos llibres, és un testimoni d'excepció del segle XX per la seva independència de cri teri i capacitat d'observació i de crí-

tica, així com per la seva actitud sempre compromesa amb la realitat del seu temps i les situacions que li han tocat viure. Fou militant del POUM, partit marxista, revolucionari i antiestalinista. Visqué i participà en la revolució i la guerra de 1936- 1939. Col ·laborà amb diverses publicacions de França i Mèxic, entre elles Comba t d'Albert Camus al que l'uní una estreta amistat . Va ser professor de ciència política a la Universitat de Ken t.

Diccionari de les cabronades

constitueix, de fet , el cinquè volu m de les memòries de Víctor Alba que porten el tito l de Sísif i el seu temps. En aquest diccionari l'autor, a partir de les notícies dels dos últims anys fa un recull i tria de cabronades de tot tipus - polítiques, cultu rals. socials, de la vida quotidiana, etc.que comenta amb agudesa i ironia. Aquest llibre permet constatar que estem vivint un dels temps més cruels i paradoxals de la història de la humanitat i en constitueix una denúncia. Amb tot no és descoratjador, ja que conté també exemples d'humor i de petits plaers que ajuden a suportar -no acceptar- les cabronades.

(ACD)

2(J 47

recomanacionS

llibreS ¡Esa luz!

48

Carlos Sau ra, Galaxia Gutemberg & Circu lo de Lectores, Barcelona , 2000.

Diego Larios, periodista a El Socialista, viu a Madrid l'esclat de la guerra civil l'estiu de 1936, mentre Teresa i la seva filla queden alrapades a la zona nacionalista i han de refugiar-se a Zamora. Aquesta òpera prima de Carlos Saura descriu, amb el ritme cinematogràfic propi de l'ofici de l'autor, els dos escenari s parallels en que viuran els protag onistes, compromesos amb els valors de la república democràtica i, per tant. en una situació de perill des de les posicions d'intolerància nascudes de la divisió fratricida dels republicans i del fanatisme religiós dels nacionalistes. ¡Esa tu z! ha de convertir-se en una recomanació obligada per a l'educació de les noves generacions en la democràcia, perquè amb tècnica novel·listica manté la ten sió del lector i el fa viatjar en el temps a través del noslre passal col·lectiu . El resultat de la lectura és. de la ma d'un desenllaç inevitablem enl tràgic, una forma de despertar sentiments de rebuig al feixisme ibèric.

(JFP)

El Dios de la modernid ad.

El desarrollo del naci ona lismo en Europa ociden!a!.

Josep R. Ll obera. Anagrama.

Col. Argumentos 185.

Barcelona, 1996.

En el pròleg, l'autor constata que, com a construcció ideolò-

gica , el nacionalisme ens ha estat perseguint durant dos segles, però en certa manera no l'hem entes . Les acusa-

cions puerils o malintencionades sobre el fet que és o era una ideologia en decadència o que el nacionalisme (dels altres) era i és molt perillós, no han frenat et seu avenç a través de la històri a, devastador de vegades, transformador sempre.

Partint d'aquesta constatació l'autor se sumergeix en l'edat mitjana i segueix el procés de constru cció de la identitat nacional a través de les elits intel·lectuals i artistique s de la societat teològica medieval. de l'impacte que té la construcció de l'Estat absolut i finalment la seva consag ració com a ideologia revo lucionaria amb la Declaració dels Drets Hu mans de 1789 i la primera constitu ció republicana .

Entronitzada la constitució, la nova fe religiosa, amb un déu que és el poble-nació. uns

practicants que són els patria· tes i uns ritus i símbols sagrats, es constitueix en una ¡dée force (una idea per a l'ac· ció) que començarà a avançar autònomament a través dels estats. grups socials i minories de tota Europa, predicant la fe que calen unitats polítiques identificades amb identitats cu lturals.

I és en aquest moment quan l'Estat s'apropia de la nació ja que el pot enfortir creant fidelitats quasi religioses. I inicia el procés de construir identitats culturals homogènies a través de la in stitu ció clau que és l'escola.

Però davant la constatació que la identitat nacional només té uns nivells d'integra· ció inferiors als de l'Estat. i que hi ha raons molt clares que demostren la impossibili· tat de desenvolupar·se per sobre d'ell, l'Estat nacional modern pensat des de l'homogeneïtat ha de gestionar la diversitat cultural per a la qual politicament no està en abso· lut preparat.

(JSC)

~WYorz 3\ff6~ tvo~¿S

ls a;¡; OS VAfb ~~AR ?C~è AbRNJA.- fl<oVC(jJ( 1t\IWAVêN .3 Dït;S-?ER DO>JAR LA CtJNFOrnfTAT Af~ 1¿! 3J AWS f J t7fA.-1 (>. U~ 1AlJf...

\ f

Il1sl ('uiu-I'os i sCl'eu lliures. associeu-l'os i sereu forls. eslimeu-l'Os i sc/'eu leliços

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia