James Stirling

Page 1

ÍNDEX 0. INTRODUCCIÓ

pàgina 2

1. PART DESCRIPTIVA

pàgina 3

2. PART ANALÍTICA

pàgina 22

3. PART INTERPRETATIVA

pàgina 33

1|Pàgina


0. INTRODUCCIÓ La creació d’un edifici és ,en si mateixa, una història que, com tota història, pot ser relatada. Entenem el projecte com la suma de tota reflexió que ambiciona la realitat, a saber, la conclusió d’una experiència amb tots els seus ets i uts. I és, per tant, que en el treball que es presenta volem, d’alguna manera, entendre, malgrat la llunyania de l’edifici i la incapacitat de visitar-lo, l’experiència vital que aquest presenta. En el cas concret, estem parlant de l’edifici que l’arquitecte James Stirling dissenya per a la universitat d’enginyeria de Leicester sobre els anys cinquanta. Per aquest motiu hem intentat recrear una definició especulativa en forma de maqueta física a partir de tots els mitjans que hem tingut a l’abast i que en aquest treball es presenta a partir de la següent estructura:

A. Una part descriptiva dels quals en presentem diferents tipus de materials, entre ells una llistat del material gràfic trobat, resum de les parts literals més interessants de diferents fonts i un traçat propi dels plànols de l’edifici. B. Una part analítica, on analitzem la composició general de l’edifici a partir de diferents aspectes. C. Part interpretativa, on conclou el nostre treball a partir d’una síntesi de l’edifici en forma de maqueta.

Volíem, per últim, radicar en la importància que l’edifici esmentat té pel seu moment històric, explicat posteriorment, i sobre algunes les reflexions totalment innovadores i contemporànies que l’arquitecte té durant el seu procés de projecció.

2|Pàgina


1. PART DESCRIPTIVA

ÍNDEX RECERCA D’ARXIUS

pàgina 4

Monografies

pàgina 5

Manuals

pàgina 10

Veus de James Stirling

pàgina 14

Revistes

pàgina 20

PLÀNOLS

3|Pàgina

pàgina 30


1. Monografia 1 - Títol: James Stirling. Edificios y proyectos. 1950 – 1974 - Autor/s: Introducció de John Jacobus. Disseny de Leon Krier i James Stirling. Fotografies de Brecht-Einzig, Michael Carapetian, Jean Collas, John Doant, Kerry Downes, James Gowan, Yukio Futawa, Urs Graf, Phyllis Lambert, Norman McGrath, Sandra Lousada, Galeria Stampa, James Stirling i Michael Wickham. - Editorial: Gustavo Gili, S.A. – Barcelona - Any d’edició original: 1975 - Versió: Versió castellana traduïda per Justo G. Beramendi l’any 1975. - Tipus de font: Font directa. - Tema del llibre: Monografia sobre l’obra de James Stirling des de la seva Tesis doctoral l’any 1950 fins a la maduresa de la seva obra a l’any 1974. - Estructura del llibre: La monografia està ordenada cronològicament. A part, els projectes estan agrupats en etapes en què James Stirling ha treball sol o amb companyia. - Sobre l’edifici en qüestió: Ens comença ha parlar sobre l’inici de tot projecte, el terreny. Degut a que aquest era de reduïdes dimensions i a l’ampli programa que havia de resoldre, l’ajuntament va permetre a l’arquitecte projectar un edifici de més de tres plantes. El resultat fou una torre administrativa amb caràcter simbòlic (l’edifici està al costat d’un parc) més una amplia nau de tallers dissenyada de diferent manera. Cal veure la gran importància de les instal·lacions en aquest projecte, que serà motiu de forma en molt casos i el pragmatisme és fa omnipresent. Un exemple és la coberta dels tallers, que serà orientada a 45º respecte la planta per introduir la llum de nord. Aquests tallers, per la seva banda, estan dissenyats de tal manera que sigui fàcil l’intercanviï de maquinària pesada a través de terres amb obertures practicables. A la torre ens trobem amb volums articulats de forma pragmàtica. A més, el client va exigir un dipòsit d’aigua a 30.48 metres per tal de fer experiments de pressió. Les sales de conferències estan situades als nivells inferiors de la torre i, en resum, la disposició d’aquestes, així com la de la sala magma és pensada de tal manera pugui resoldre les situacions comunes (l’arribada tard de persones, etc.). els vestíbuls verticals, per la seva banda, disminueixen de dimensió a mesura que arriben a més alçada, responen a la l’ocupació de cada planta. En aquesta monografia hi ha molt material gràfic de l’edifici (fotografies, plànols generals, detalls constructius, ...) que donen a entendre la complexitat de l’edificació i l’aposta de l’arquitecte cap a creació d’espais a través de materials i tècniques absolutament contemporànies.

4|Pàgina


2. Monografia 2 - Títol: James Stirling - Autor/s: James Stirling - Editorial: RIBA Publications Ltd - Any d’edició original: 1974 - Versió: Original - Tipus de font: Font directa. - Tema del llibre: El llibre parla, resumidament, de 38 projectes de Stirling, explicats per ell mateix. Els projectes explicats van des del 1950 fins el 1972. Molts dels projectes explicats aquí seran reeditats a un nova monografia un any després titulada James Stirling. Edificios y proyectos. 1950 – 1974. - Estructura del llibre: El llibre s’estructura cronològicament i cada època queda compactada amb els diferents col·laboradors que van treballar amb James Stirling. - Sobre l’edifici en qüestió: El llibre, de petites dimensions, destina dues pàgines a l’edifici de la Universitat d’Enginyeria de Leicester. Pel què a la documentació gràfica l’autor ens adjunta una perspectiva general i una secció que expliquen les relacions entre els cos baix i el cos elevat de l’edificació. A més, l’autor ens adjunta un petit text en què fa referència a l’estabilitat de masses d’una composició. En el seu edifici, aquest fet es produeix gràcies al gran voladís en què aplana la torre i que adquireix gran pes. Un equilibri, diu l’autor, que fa que l’edifici adquireixi, inherentment, qualitat arquitectònica, sobretot quan l’equilibri surt d’una composició asimètrica, com és en aquest cas. Queda reflectit, doncs, quan d’orgullós estava l’arquitecte del seu edifici. D’altre banda, l’autor afegeix una conversa entre ell i el professor Pevsner, en a què els aquest fa referència, en primer lloc, als acabats de la sales d’estudi. Sembla ser que Pevsner no l’encerta, i Stirling comenta, irònicament “It is clear that when Professor Pevsner approaches a builiding which he THINKS he should not like – he closes his eyes”. Finalment l’autor acaba comentant un dels molts croquis que es va d’haver de fer per mostrar al vidrier de l’obra la complexa geometria que tenen els mainells dels finestrals d’una part de la torre.

5|Pàgina


3. Monografia 3 - Títol: Stirling and Gowan (Architecture from Austerity to Affluence) - Autor/s: Mark Crinson - Editorial: Paul Mellon Centre for Studies in British Art - Any d’edició original: 2012 - Versió: Original - Tipus de font: Font indirecta. - Tema del llibre: El llibre tracta sobre l’arquitectura de Stirling a l’època en què treballava amb James Gowan, o sigui, el període de temps que del 1956 al 1963. - Estructura del llibre: El llibre s’estructura en set amplis temes que parlant sobre la temàtica de la seva arquitectura. Aquests són: 1 - Formulas, Free Plansand and a Piranesian City 2 – Third Generation 3 – Junk, Bunk and Tomorrow 4 – The Cube and the Pile-Up 5 – The Uses of Nostalgia 6 – The Mechanical Hobgoblin 7 - Aftermath - Sobre l’edifici en qüestió: És el tema sis, Mechanical Hobgoblin, on l’edifici en qüestió agafa rellevant importància. Aquest és, segons l’autor, “great, awkward monument left by the ebb tide of modernism”. Abans de Leicester només hi havia altres dos universitats modernes dissenyes a Gran Bretanya, la qual l’atenció del públic es posà en trobar un arquetip per aquest tipus d’edificacions. La primera qüestió més important va ser l’emplaçament, on trobem un personatge molt important, Parkes, que va defensa la posició final d’aquesta universitat malgrat els problemes que la parcel·la posava. El llibre segueix parlant sobre la volumetria dels edificis. Aquests són uns volums íntegres seguint la passió de Gowan per apilar els diferents espais i l’interès d’Stirling per Le Cobusier. En concret es posa èmfasi a l’obra lecorbusiana de Rochamp. Tot i la integritat dels volums aquests entren en relació entre sí a través d’un nucli circulatori, entre d’altres relacions. Finalment l’autor del llibre diu que l’edifici sembla una aproximació a una fase final del De Stijl, malgrat i diferenciarse respecte l’ús de l’axonometria des de l’inici del projecte i no com a representació final.

6|Pàgina


4. Monografia 4 - Títol: Big Jim: the life and work of James Stirling. - Autor/s: Mark Girouard - Editorial: Chatto & Windus, Londres. - Any d’edició original: 1998 - Tipus de font: Font directa. - Tema del llibre: Monografia sobre la vida i l’obra de James Stirling. Estructura del llibre: està ordenat cronològicament explicant alhora la vida personal i la professional de James Stirling. S'organitza en capítols que formen etapes de la seva vida. Sobre l’edifici en qüestió: Comença afirmant que l'edifici de Leicester, que el va fer mundialment famós, es trobava adjacent a edificis antics i a un parc. Ningú s'esperava l'èxit en aquesta recent anomenada 'universitat' que anteriorment era un campus provincial. La falta de tradició, un bon pressupost, la llibertat donada al projecte i el contacte amb un radical professor en cap del departament d'enginyeria són factors que van modelar l'edifici final. Segons Jim (així és com l'anomenen per la confusió amb James Gowan) l'edifici i els seus espais interiors s'expressen clarament des de l'exterior: laboratoris, oficines, aules a l'estil constructivista rus, etcètera. Afirma que el disseny presentat no va ser el definitiu ja que va patir molts canvis dramàtics com per exemple quan va acabar acceptant uns muntants horitzontals, que no eren en el disseny inicial, vora l'escala per evitar que, si la gent relliscava, caigués a través del vidre, si això suposava salvar dos estudiants per any Finalment, va ser un edifici sensacional tant de dia com de nit, degut a les llums interiors que van provocar que els nens de l'escola del costat l'anomenessin 'fairy palace'. A tall d'anècdota comenta que tothom volia veure el moment d'encesa de l'enllumenat interior: fotògrafs, periodistes, arquitectes com el propi Stirling i visitants i amics que ell mateix portava. Això provocà que Parkes, l'enginyer amb qui treballaren, fes broma amb la factura de la llum. O com el baixar de l'aigua des del dipòsit produïa notes i com d'orgullós se'n sentia. A més, explica la relació amb Gowan i altres membres que es van anar afegint al grup. A continuació comenta algunes referències ja existents vistes per Stirling. En general, es tracta l'edifici d'una manera més humana: la relació de les persones responsables del projecte i posada en obra o manteniment, abans durant i després de la seva construcció. Els sentiments d'un arquitecte cap al seu edifici i la relació amb tothom que hi estava interessat es fan palès. Tracta la cara més humana de l'arquitectura.

7|Pàgina


5. Monografia 5 - Títol: James Stirling / Michael Wilford - Autor/s: MAXWELL, Robert - Editorial: Birkhäuser. Basilea, Berlin, Boston. - Any d’edició original: 1998 - Tipus de font: Font directa. - Tema del llibre: Monografia sobre l’obra de James Stirling amb Michael Wilford. Estructura del llibre: està ordenat cronològicament explicant l'obra més inicial de Stirling i més endavant l'obra d'ell juntament amb M. Wilford. Sobre l’edifici en qüestió: En una breu explicació i un parell d'imatges, es fa èmfasi en la verticalitat que adquireix el programa com a conseqüència del petit terreny: com unes torres per sobre del parc, una imatge que va fer famosos a Stirling i Gowan. L'edifici, que es pot entendre des de l'exterior, respon material i expressivament a la seva funció: vidres per administració, finestres horitzontals per a la torre de recerca, maons en vertical per a la torre de servei i formigó a la xemeneia. Les rajoles i maons vermells donen una imatge visual i escultural unitària amb unes geometries 'altament decoratives'.

8|Pàgina


6. Manual 1 - Títol: Historia de la arquitectura moderna - Autor/s: Leonardo BENEVOLO - Editorial: Gustavo Gili, S.A. - Any d’edició: Primera edició 1974. Última edició 2002. - Pàgines sobre l’Stirling: 776, 786, 914, 1009, 1010, 1011, 1016, 1021, 1058, 1065, 1073, 1078, 1079, 1083, 1092, 1098, 1099, 1102, 1104, 1132. - Resum sobre l’edifici o l’autor esmentat pel llibre: És, Stirling, un dels arquitectes més influents de les primeres generacions de l’arquitectura moderna. El seu treball ha influenciat a arquitectes de països com Argentina i Uruguai. I no només això. Stirling a ajudat a descobrir nous talents com Francesco Cellini, descobert en motiu del concurs de 1988 pel pavelló italià en la Bienal de Venècia. Pel què fa a l’àrea de l’urbanisme i paisatgisme modern, Stirling a motivat als projectes paisatgístics de Gregotti Associati i d’altres com Martorell, Bohigas i Mackay (estudi MBM Arquitectes). Aquest reprodueixen, segons Benevolo, gairebé un collage del últims projectes de l’Stirling. A petita escala podem trobar arquitectes com Van Eych, a la seva casa d’Amsterdam, on els espais tenen una complexa articulació. Tot això es deu a que, com esmenta el llibre, James Stirling, que a partir del 1938 s’associa amb l’arquitecte Michael Wilford, treballarà per tot el món. En el seu treball diari, Stirling perfeccionarà la seva capacitat de captar, sense prejudicis, les peculiaritats del lloc més variades. I això el portarà a que les seves obres més compromeses, com el projecte de la Staatsgalerie i el del teatre d’Stugart, presentats a concurs al 1977, i els projectes per la Rice University, per Fogg Museum de Harvard i el de Wissenschaftszentrum de Berlín al 1979, ha ser modificats constament. En aquest aspecte també trobem la Facultat de Química de Columbia i la nova Tate Gallery a Londres al 1980, i per la Performing Arts Center de la Cornell (1982). Molts d’aquests edificis, un cop acabats, van tenir certa adversió del públic, i van ser titllats d’extrema llibertat.

9|Pàgina


7. Manual 3 - Títol: Modern Architecture: A Critical History - Autor/s: Kenneth Frampton - Editorial: Editorial Gustavo Gili, S. A. - Any d’edició: 1981 (Primera edició) 1993 (Sisena edició ampliada) - Pàgines sobre l’Stirling: 266-272, 312-313. - Resum sobre l’edifici o l’autor esmentat pel llibre: Cal dir que l'obra d'Edward Reynolds, i en especial els seus dissenys estructuralment expressius (o expressionistes) van exercir una influència decisiva en el desenvolupament del brutalisme en el projecte de Stirling al Engineering Building per a la universitat de Leicester. Obra amb la que considerem que va sobrevenir la definitiva integració de l'estètica del brutalisme britànic tot i que el propi Stirling va assegurar que mai s'havia considerat brutalista. Per una banda, la proposta pel Selwyn College, de Stirling i Gowan, presentava la plasticitat cristal·lina del seu estil inicial, i alhora apareixia per primera vegada el tema “part anterior” contra “part posterior”, tema derivat de l'expressió "sòlid contra vidriat” de l'edifici de la Ville Radieuse. Això va exercir una influència clau en la forma del Leicester Engineering Building, obra en la qual Stirling i Gowan van arribar finalment a la seva expressió única. El que abans havia estat l'element “llosa” en el Pavillon Suisse de Le Corbusier va quedar transformat aquí en la forma horitzontal d'un bloc laboratori amb coberta de cristall, mentre que la torre autoestable d'accés de Le Corbusier reapareixeria com un conjunt vertical que abastava plantes laboratori, sales de conferències i oficines. Leicester va absorbir les contradiccions fonamentals de la posició brutalista inicial recombinant les formes canòniques del Moviment Modern amb elements extrets del vernacle industrial i comercial de Liverpool, bressol de Stirling. L'edifici conté detalls mariners que el presenta, com les baranes de coberta, les escales de toldeta i capotes que havien estat il·lustrades a Vers une architecture. Pel que fa a la resta, Leicester recordava per la seva notable juxtaposició d'elements diversos a l'obra de Telford i Brunel, i alhora a la de William Butterfield, manifesta a la Església de Tots els Sants a Londres, en 1849. Liecester va imposar la reixeta de 45º sobre una geometria d'altra banda ortogonal, mentre que l'edifici de la Facultat d'Història realitzat en Cambridge cinc anys més tard, construïda per Stirling, presentava la diagonal com el principal eix organitzador del pla. Al propi temps, la Facultat d'Història va imposar la sintaxi del maó i cristall de Leicester fins que la forma cristal·lina del vidre va començar a imposar-se a l'armadura predominant del maó. Malgrat això, aquest encara va seguir presidint la doble torre dels ascensors, no només com una articulació d'accés sinó també com un dispositiu tipològic.

10 | P à g i n a


8. Manual 3 - Títol: Modern architecture in color - Autor/s: HOFMANN, Werner i KULTERMANN, Udo - Editorial: The Viking Press, Nova York. - Any d’edició original: 1970 - Pàgines sobre l’Stirling: 420-423 - Resum sobre l’edifici o l’autor esmentat pel llibre: El text comença parlant de què representen els edificis d'universitats tècniques, institucions on es formen arquitectes i enginyers, que s'havien convertit en el tipus de projectes principals dels arquitectes dels anys seixanta, amb exemples de Mackintosh (Glasgow Art School) i de Walter Gropius (la Bauhaus). A més, des del Crown Hall de Mies van der Rohe s'han buscat solucions contrastades, preocupant-se per la funció, així doncs, a l'edifici de Stirling prima la tecnologia i l'eficiència per a determinar la forma. Es tracta d'un edifici per a dos-cents cinquanta estudiants envoltats d'aules, taller, oficines i laboratoris que formen una unitat integrada. Dividit en dos, amb els tallers coberts per una coberta de dent de serra amb vidre per deixar passar la llum en una part, i en l'altra part una torre que alhora es divideix en dos parts principals de diferents alçades connectades. En aquesta última part, de quatre plantes, hi trobem els laboratoris ventilats i il·luminats amb finestres triangulars obertes per la part inferior. L'altra torre, l'administrativa, coberta majoritàriament de vidre creix per sobre del cos anterior com un màstil. Aquesta composició de verticals i horitzontals contrasta amb el voladís en diagonal de les aules, que tenen cent i dos-cents seients cada una i projectades perpendiculars entre elles. L'edifici s'entén des de l'exterior i podrem veure la inclinació de les aules gairebé des de qualsevol punt. També podrem veure els tallers del professorat, que es troba a Nord amb coberta vidriada per una millor il·luminació. Per tant, la tecnologia és un distintiu en tot l'àmbit del projecte. Els materials són acer per a l'estructura i ciment revestit de rajoles de terracota. Ens acaba explicant com havia comentat en certa manera anteriorment que l'efecte de l'edifici és mostrar la realitat tècnica tot i que hi ha clars records dels principis de l'arquitectura moderna.

11 | P à g i n a


9. Manual 4 - Títol: Modern architecture since 1900 - Autor/s: Curtis, William J. R. - Editorial: Phaidon, Londres. - Any d’edició original: 1982 - Pàgines sobre l’Stirling: 534-536, 665, 674, 676 - Resum sobre l’edifici o l’autor esmentat pel llibre: Al parlar de James Stirling, el menciona com un dels arquitectes que es desentén de l'arquitectura moderna diluïda a Anglaterra durant els anys cinquanta, conscient del seu lloc en la tradició moderna. En una necessitat d'aportar projectes moderns, en contacte amb les tradicions nacionals anteriors i influenciat per la indústria vernacular de pobles del Nord o Le Corbusier, el seu estil personal emergeix amb l'edifici de la Universitat d'Enginyeria de Leicester. Aquest, format pel que anomena 'una esvelta cama' per sobre les formes de l'auditori i relacionada amb un bloc més baix on apareix una coberta amb dent de serra a 45 graus. La volumetria adquireix una dinàmica escultural amb una disposició de programa lògica on els elements s'enfronten o dialoguen. Comenta alhora que les consideracions formals i funcionals van deixar pas a una preocupació amb les imatges mecanicistes de l'arquitectura moderna. Esmenta doncs a Hannes Meyer o el constructivisme de Melnikov com en una barreja amb detalls navals o rampes corbusianes o elements de Wright usats a la Torre Johnson Wax Laboratory. Una barreja aparentment deliberada que fa entendre el terme 'Futurist Revival'. Tot això porta a Stirling va fer uns descobriments que aplicaria més endavant en una altra facultat, la d'Història a Cambridge, tot i tenir un context funcional diferent.

12 | P à g i n a


10. Veu de James Stirling 1 - Títol: Seven Keys to Good Architecture - Data i lloc de la publicació: Publicat a Twentieth Century a l’hivern de 1963. - Idea principal: El text tracta dels aspectes més generals de l’arquitectura, qui és el personatge de l’arquitecte, quina és la funció d’aquest i quines eines té en uns nous temps. - Resum del text: Stirling comprèn, a l’inici del text, la nova funció de l’arquitecte: “Today we have to create practical, logical and appropriate organitzations out of the problems of society” Uns problemes que, com és evident, han deixat de ser els problemes de tota la vida. Aquest fet comporta a que l’arquitecte tingui una gran responsabilitat social. Ells són qui han de respondre a les noves necessitats de les persones, tal i com Le Corbusier ja va plantejar. Una societat però, que sovint es mostra contrària a aquesta arquitectura, tal i com li passà al propi Stirling. En tot cas, assegurarà l’autor, la societat ha d’observar-ho tot amb suspicàcia. Seguidament l’autor es marca com a funcionalista, fet degut a la seva manera d’entendre el patró d’una forma lògica per produir solucions constructives. Però segueix: “But functionalism is not enough. The building must also be expressive”. Per tant, l’expressivitat és tan important com la funció de l’edifici. I no només això. L’autor assegura que cal que l’edifici mostri els diferents components on la gent farà diferents coses. L’arquitectura és funció, de la mateixa manera que expressivitat. Perquè és la funció la forma de fer expressiu l’edifici. Per desgràcia, diu Stirling, sovint s’ha posat massa èmfasi a l’expressivitat visual de l’arquitectura. La societat, a vegades equivocada, s’ha concentrat massa en l’aparença de la peça arquitectònica i no tant en el programa, la relació dels espais i la seva organització, l’estructura... Tots aquests aspectes són iguals d’importants. El programa, per exemple, és una jerarquització del què realment és important alhora de crear un espai, i el què no ho és tant. En resum, és una forma de detectar i mirar de solucionar el problema, funció de l’arquitectura i l’arquitecte. Finalment Stirling diu: “I believe that modern architecture has nothing to do with the past. [...]. The industrial revolution changed everything in every conceivable way. While I enjoy past architecture in itself I do not accept that you can carry it over into our time as a lesson to assist you. It lacks relevance.” És, doncs, l’inici d’una nova època.

13 | P à g i n a


11. Veu de James Stirling 2 - Títol: Anti-Structure - Data i lloc de la publicació: publicat a Zodiac, 1969, a partir d’una conferència per a un simposi donada a la Universitat. - Idea principal: Defensa la contextualització del projecte per tal de valorar la importància del factor social, ambiental i organitzatiu per sobre de l’estructura. - Resum del text: Stirling parlarà, en un simposi d’estructura, de moltes coses abans que d’estructura. Defensa la humanització del procés de disseny, fet que potser l’ha dut a ser considerat com un dissenyador irracional, quan únicament aplicava una lògica adequada en cada situació. Així doncs, explica casos com el d’unes cases per a nens normalment orfes i com volien donar la sensació ‘perduda’ de llar: cases petites en dos blocs per a alleugerir tot el conjunt i amb una reculada de les seves habitacions superiors per a la identificació del nen amb la seva habitació. A continuació, manifestant la importància de l’expressió, parla d’altres projectes d’habitatges, com els Ham Common, on es valora la tradició material i d’alçades de la zona i el sentit de comunitat que una torre hagués trencat mitjançant ascensors. Stirling, al parlar, afronta constantment el futur mitjançant algunes deduccions o sense atrevir-se a afirma quelcom a ciència certa. Per tant, el sentit antisocial que troba en els ascensors resideix en la seva forma present. James Stirling deixa els projectes de caire domèstic i es disposa a parlar de la Universitat d’Enginyeria de Leicester, on s’intenta generar espais interiors comprensibles des de l’exterior, per exemple: els eixos verticals per a comunicacions en vertical com ascensors i escales. El total de l’edifici representa una conjunció d’activitats fixes i variables. En aquest últim cas, tenim de dos-cents a tres-cents estudiants que es mouen i s’aturen constantment durant el dia, formant un element consistent a través de l’edifici. A més, també afirma que, així com s’ha cuidat la representació exterior adequada per a cada espai, aquesta no es fica a l’interior sinó que també s’ha adaptat a la funció d’aquest espai i, per tant, l’estructura i construcció també serà diferent per a cada situació. Ara que torna a parlar d’estructura, comenta que la funció de cada espai no és l’únic factor decisiu a l’hora d’escollir-la. L’equilibri de masses juga un paper molt important en això i queda clar amb el seu edifici i en tot aquell en que s’observi una qualitat arquitectònica amb tal equilibri, normalment asimètric. Un cop pensats els espais, els quals haurien de ser multifuncionals com el terra de les aules que fa alhora de voladís rebedor, buscarà una estructura convenient.

14 | P à g i n a


Fa també un repàs a altres projectes seus on s’hi pot trobar aquest equilibri mitjançant torres com contrafort per l’empenta d’un pla estès o d’altres que, al contrari, l’estructura és el fet expressiu, el que cobra més importància. Aquests casos són els d’una residència per estudiants amb molts mòduls prefabricats diferents que poden ser col·locats amb una grua o el d’un edifici per al qual es va demanar mostrar la capacitat de manipulació de l’acer d’aquella zona industrial. Del primer destaca l’interès de nou pels espais i el sentit de comunitat i com a vegades cal crear espais incòmodes per afavorir la relació social en altres espais amb més qualitat. Del segon fa una observació altra vegada sobre el futur i diu que varen acceptar el projecte per la confiança que tenien en el desenvolupament futur de l’acer. Per finalitzar la conferència, opina que en un discurs arquitectònic cal parlar de sentit comú, la funció i la lògica i no de termes estètics. Preveu que es desenvoluparan les estructures i sistemes constructius tot i que alerta als arquitectes a no confiar el paper de l’expressió únicament en les tècniques, cal fer molt abans consideracions humanístiques.

15 | P à g i n a


12. Veu de James Stirling 3 - Títol: The monumentally informal - Data i lloc de la publicació: Comentari sobre l’Staatsgalerie, publicat a l’Space design. - Idea principal: Defensa la contextualització del projecte per tal de valorar la importància del factor social, ambiental i organitzatiu per sobre de l’estructura. - Resum del text: “I would like to think that our work is not simple...” i és que de fet, els esforços de d’Stirling es basen en equilibrar, a la seva arquitectura, aspectes que a simple vista semblarien contradictoris malgrat, si entenem que l’arquitectura moderna ha de resoldre els aspectes del present, que cal que aquests aspectes siguin complementaris. Els aspectes són, principalment, l’abstracció i la representació. Abstracció és el què ha ressaltat el moviment modern, la forma humana de veure el món, una abstracció que es veu inspirada en la abstracció. L’altre, la representació, ja tinguda en compte en el passat, és l’únic aspecte que tenia en compte el neoclassicisme, però que no per això han de ser menystingudes, perquè és aquest aspecte el de la singularitat de l’edifici (la història del lloc, la tradició. No obstant, diu l’arquitecte, alguns edificis (i assenyala clarament al Leicester University), tendeixen a ser més abstractes, influenciat per les noves corrents i, en cas de Leicester, segurament per la situació del lloc. La relació d’aquestes característiques ve, per l’Stirling, ja en el seu treball de fi de carrera. En el aquest projecte on es projectava vil·la anglesa, es va voler solucionar mitjançant l’art modern i no va tenir cap altre referència que no fossin absolutament contemporànies. Malgrat tot, diu l’Stirling, el mateix programa, el voler fer una vil·la anglesa, ja era representatiu en sí mateix. En el fons es volia donar resposta nova a un problema tradicional. En resum, Stirling manifesta que les noves corrents arquitectòniques, com la Bauhaus i l’Internations Style, han tendit a construir un llenguatge simple i repetitiu, quan el problema arquitectònic és complexa i ple d’interrogants. Cal, de la mateixa manera en què els pintors, els escultors i els músics fan, tenir un cert mirament cap a l’aspecte representatiu de l’edifici, i introduir-lo amb l’abstracció en el “our art...”. En aquesta línia, en la relació dels aparents pols oposats, tenim, a part de la representativitat i l’abstracció, la monumentalitat i l’informalitat i la tradició i la modernitat. Aquest ha estat l’objectiu del treball fet Stirling en el projecte de Staatsgalerie, on les preexistències del neoclassisme el fan portar a pensar tots aquests aspectes.

16 | P à g i n a


13. Veu de James Stirling - Títol: A Personal View of the Present Situation - Data i lloc de la publicació: Publicat a Architectural Design, al juny de 1958. - Idea principal: Fa una crítica a l’arquitectura dels anys cinquanta, contraposant-la amb l’arquitectura que es realitzava als anys vint. - Resum del text: Considera que la ruta des de l’obscuritat cap a la respectabilitat es va iniciar a la vivenda privada. Diu que a finals dels anys seixanta la manera tradicional de procedir ha esdevingut un sense sentit i és extremadament dubtós que una casa hauria estigui tan condicionada per temes estètics. Entén la casa com una gènesis de l’organització espacial multicel·lular d’un microcosmos, i la recerca de la casa ha influït en la solució de molts problemes arquitectònics. Malauradament, no havia aparegut cap casa revolucionaria, o bé no s’havia permès l’aparició d’aquestes a Anglaterra des de la guerra. Quelcom res comparable a la arquitectura blanca dels anys 30. En contrapartida, als Estats Units diu que ha observat com Rudolph, Kahn i altres en vint anys van començar una ruta des de las petites cases cap al desenvolupament del planejament de la ciutat. La manera més normal de establir-se era guanyant concursos o per sort. Stirling considera que cap d’aquestes dues vies són satisfactòries, ja que normalment aquesta sort arriba per influències, amiguismes i els concursos depenen de l’elecció d’un assessor. El guanyador d’una competició podria ser algú sense una experiència directa a l’hora d’afrontar un gran edifici, i això és un problema ja que la sensibilitat per juxtaposar materials o l’entesa dels efectes de la llum només poden ser adquirits amb el contacte personal. Aquest aspecte és el més decebedor de la generació de nous arquitectes, malgrat el temps d’un estilisme més lliure. En el camp de la vivenda privada, l’estat de l’arquitectura mai havia sigut pitjor, i l’establiment ha permés i acceptat el creixement dels suburbis al país. A més, cap regulació havia tingut cap efecte per controlar-ho. Parla d’un període de molts estils, on cada cas té la seva pròpia estètica, fet que contrasta amb els anys vint, on la majoria d’edificis es feien sota la convicció de que havien de ser dissenyats seguint l’estil internacional.

17 | P à g i n a


14. Veu de James Stirling 5 - Títol: This is tomorrow - Data i lloc de la publicació: Publicat al catàleg de l’exhibició “This is tomorrow” a la Whitechapel Gallery, al 1956. - Idea principal: L’arquitectura ha és una art pràctica per sobre de les arts plàstiques, i per tant un edifici ha de tenir prou caràcter escultòric com per no haver de precisar ornament a sobre. - Resum del text: L’autor es qüestiona el sentit de l’ornamentació als edificis. Segons ell, les peces escultòriques que ornamenten l’edifici no fan més que espatllar-lo, i diu que l’arquitecte hauria de ser capaç de fer un treball prou excitant com per a que n hi hagués cap necessitat escultòrica que anul·lés la seva presència. En el Engineering Building veiem com el propi edifici té caràcter escultòric i per tant no precisa d’ornato. Per altra banda, utilitza una metàfora, dient que la pintura està tan obsoleta com la imatge d’unes vies de tren en un paisatge. L’arquitectura, una de les arts pràctiques, juntament amb les arts populars, desinflen la posició de pintors i escultors (belles arts) . L’artista egòlatra situat a la cúspide per part de la societat ja s’ha extingit a si mateix. Les belles arts no poden recuperar la vitalitat dels artistes investigadors dels anys vint (aquells que a través de les revistes van generar un vocabulari per les arts pràctiques). El veritable artista ha d’actuar com un consultor, així com ho son l’enginyer o l’arquitecte tècnic per a l’arquitecte. Per posar un exemple, haurien de ser com els dissenyadors industrials o els fabricants de mobles, que tenen una implicació més íntima i directa amb la concepció.

18 | P à g i n a


15. Revista 1 - Títol de la revista: The Architectural Review. Article: Engineering Building, Leicester University. Apartat: Criticism - Any de la publicació: Abril 1964. - Número de l’exemplar: 806 - Naturalesa del text: Font directa. - Sobre l’edifici en qüestió En un moment d'auge en la construccuió d'edificis universitaris, John Jacobus analitza l'obra de James Stirling i James Gowan a la Universitat de Leicester a l'espera de la finalització de l'Universitat d'Història a Cambridge. Comenta que per tal de no rivalitzar amb edificis ja existents en una 'camisa de força' com podia ser el 'clixé local modernista' i que hagués de ser refet més endavant, s'adrecen amb 'devoció i respecte' a les demandes del programa. Així doncs, representa una solució que respon a les circumstancies de manera directa. És 'l'aquí i l'ara'. Passa a explicar el motiu del creixement en altura del programa, pel petit terreny i la voluntat de disposar d'un dipòsit per a fer probes a certa distància del terra. Altres exigències per part del client eren la no utilització de formigó vist, cosa que van acceptar de molt bon gust els arquitectes els quals creien que no era adequat per al clima britànic. Segueix explicant l'edifici, amb formes riques en color i superficies, funcional, complet i integre. L'autor del text es pregunta per què ens hem estat conformant amb menys durant tant temps, que com pot ser que amb el que sabien en aquella època, l'edifici sigui l'excepció i no la regla. Per tant desprestigia l'arquitectura dels anys vint, per la que segons ell ens hem deixat enganyar i no mereix més admiració, més cubista que pràctica. Jacobus defensa la claredat funcional com la de l'edifici de Stirling. Quan se li pregunta com és l'edifici, compara amb l'estació de Londres de St. Pancras i diu que, a diferència d'aquesta, la Universitat d'Enginyeria no va ser un accident ni tan sols en materials. Però a l'hora de la veritat s'ha de parlar de com és vista, i diu que té un caràcter pintoresc tot i no ser composat per a tal motiu, com hauria passat en 'mals temps anteriors'. Així doncs, per aquest motiu i en sentit tradicional, sembla accidentat i improvisat, tot i no ser cert, com ja ha dit anteriorment. Si hi havia hagut una disputa sobre la forma contra el contingut, que encara avui pot ser present, els arquitectes varen passar per sobre. Per aquest fet, l'autor necessita fer un repàs de l'obra anterior de Stirling per entendre el procés pel qual ha passat per arribar a l'estat actual. El vertader pas que Jacobus veu en l'edifici de la Universitat és l'ús del material transparent i opac, el vidre tant

19 | P à g i n a


en cobertes com façanes, i el material opac, vermellós, igual des de lluny però amb diferències al apropar-se. No són, doncs, dos materials sinó quatre: el maó vermell, la rajola vermella, vidre transparent a Nord i més opac per a la resta. Excepte a la nit. A la nit, es transforma i no es pot diferenciar entre el vidre real i el cec. Amb el vidre, però, hi havia el perill de caure en el disseny d'una caixa transparent i mirant enrere per trobar una referència digna, el més proper que troba és el Johnson Wax Building de Wright, verticalitat contra horitzontalitat, tot i que amb certes diferències. 16. Revista 2 - Títol de la revista: Arquitectura (COAM) - Any de la publicació:1966 - Número de l’exemplar: 254 - Naturalesa del text: Font indirecta. - Tema del què parla: La revista destina dues pàgines d’aquest número a descriure gràficament l’obra de Stirling i Wilford del museu d’Stuttgard. A més, afegeix un text de les memòries de l’autor que hem comentat en els escrits d’autor.

17. Revista 3 - Títol de la revista: Space Design - Any de la publicació: Octubre de 1984 - Número de l’exemplar: 241 - Naturalesa del text: Font directa. - Tema del què parla: És bastant similar al material adjuntat a la revista Arquitectura del COAM. S’afegeix, en versió original, el mateix text de les memòries de l’autor, aquesta vegada amb el títol (Es diu: “The monumentally informal”) i afegeix cert material gràfic del museu d’Stuttgard i més que algun altre edifici.

20 | P à g i n a


18. Revista 4 - Títol de la revista: A+U. Recent Work Of James Stirling Michael Wilford And Associates - Any de la publicació: 1990 - Número de l’exemplar: 1990:05 - Naturalesa del text: Font directa. Número especial sobre l’obra de James Stirling. - Sobre l’edifici en qüestió: Només hi hem trobat material gràfic . Hem adjuntat el més interessant. 19. Revista 5 - Títol de la revista: A&V - Any de la publicació: Juliol i agost de 1993 - Número de l’exemplar: 42 - Naturalesa del text: Font directa. Número especial sobre l’obra de James Stirling. - Sobre l’edifici en qüestió: En el capítol titulat Experimentos magistrales, la revista ens planteja l’edifici d’Enginyeria de Leicester com un punt d’inflexió de l’obra d’Stirling, una obra que plantejarà els aspectes que acompanyaran, posteriorment, a l’Stirling en tota la seva trajectòria artística. Un d’aquests aspectes serà la composició per parts, un collage de variants culturals. Després d’una petita descripció del vessament de l’edifici, l’article busca allà on Stirling podria haver tingut alguna influència. Referències com el Club Rusakov de Melnikov per les sales de conferències, i les circulacions de Louis Kahn d’uns altres edificis de laboratoris universitaris a Filadèlfia. Però no només són referències el què aquest edifici representa, sinó que en mateix serà una referència culminant per altres futurs arquitectes com Norman Foster i Richard Rogers. És, aquest edifici, una voluntat de fer expressar els elements tecnològics més enllà d’una mera utilitat.

21 | P à g i n a


2. PART ANALÍTICA

ÍNDEX 1. 2. 3. 4. 5. 6.

EMPLAÇAMENT PROGRAMA MATERIAL ESTRUCTURA I FORMA LLUM RECORREGUT EPÍTOM

22 | P à g i n a

pàgina 23 pàgina 24 pàgina 25 pàgina 27 pàgina 28 pàgina 32


1. EMPLAÇAMENT És possible que el terreny destinat al projecte fos escollit per Stirling o que el client ja ho hagués decidit amb anterioritat, però si hi ha un personatge clarament a favor d'aquest emplaçament no és el propi James Stirling sinó Parkes, un enginyer que va col·laborar en el procés creatiu i que també va ser cap del departament d'enginyeria. Un terreny prou reduït per a tot el programa necessari que es demanava va ser un limitador en certs camps però definitivament va condicionar el resultat final. És a dir, no s'hauria fet mai l'edifici de la manera que es coneix si no fos per aquest emplaçament, tant per les seves vistes i limitacions com pel fet que va ser el responsable que l'edifici creixés en altura. Tot i que una limitació existent no permetia créixer per sobre de tres plantes, degut a les excepcionals condicions restrictives preexistents, l'ajuntament va modificar el necessari per tal de poder superar en alçada aquest límit. Aquest petit terreny es troba força aïllat al costat del Victoria Park, des del qual la visió global de l'edifici és molt clara i es demostra la verticalitat del projecte com unes torres sobre el parc. És aquesta imatge des del parc com la del moment d'encesa de l'enllumenat interior la que va ajudar a fer reconeguts els arquitectes.

Emplaçament (Escala 1/1000) Localització (Sense escala)

23 | P à g i n a


2. PROGRAMA El terreny sobre el que l'edifici s'hi projecta era de reduïdes dimensions i havia de resoldre un ampli programa. És per aquest motiu que va haver de créixer en alçada i per tant pujar més de les tres plantes que admetia el pla urbanístic. És per això que l'ajuntament de Leicester va permetre excepcionalment a James Stirling pujar en alçada més del que estava permès. El resultat fou una torre administrativa amb caràcter simbòlic més una amplia nau de tallers dissenyada amb una coberta lluernari orientada a 45º respecte la planta per captar la llum de nord i conduir-la cap a l'interior. A la torre ens trobem volums articulats de forma pragmàtica. El client va exigir un dipòsit d’aigua a 30 metres per tal de fer experiments de pressió. Pel que fa a la torre, les sales de conferències estan situades als nivells inferiors, disposant-les de manera que aquestes puguin resoldre les diverses situacions que poden donar-se, com l'arribada tard de persones o l'acumulació d'un gran nombre de gent. Per altra banda, els vestíbuls verticals disminueixen de dimensió a mesura que arriben a més alçada, responent a l'ocupació de cada planta. D'aquesta manera, pel que fa a la segregació del programa, en planta baixa tindríem un vestíbul d'entrada junt als vestuaris i el nucli de comunicacions en el volum de la torre administrativa, i per l'altra tindríem la zona de tallers. En la primera planta, trobem situada en una posició preferent una rampa que suposaria l'entrada superior cap ala primera sala de conferències de dimension més reduïdes. Pel que fa a la zona superior dels tallers, hi trobem les calderes. A la planta segona i trobem novament una nova sala de conferències més gran i el departament de conservació. A partir de la quarta planta, els tallers deixen de créixer en alçada, restant-hi únicament el volum de la torre administrativa, on hi trobaríem en aquest nivell l'hemeroteca i el laboratori. Finalment, fins a la sisena planta trobem més laboratoris i oficines, mentre que de la sisena fins la novena planta només hi segueix pujant un volum molt reduït que conté els despatxos dels professors.

24 | P à g i n a


3. MATERIAL, ESTRUCTURA I FORMA James Stirling, en projectes anteriors al que va suposar un punt decisiu en la seva carrera, el de la Engineering University of Leicester, ja havia posat molta atenció a l'ús dels materials i la tradició d'aquests depenent de la zona. Així dones, uns materials són més adequats per a habitatges com d'altres ho seran en altres tipologies, o bé materials que cal posar-los o amagar-los per decisió de la clientela. Aquesta cura pels materials arriba a la màxima expressió quan aquests s'adeqüen a la funció de cada espai especialitzat, cosa que podem veure a l'obra en qüestió. No serà només la forma, els tancaments o la visió interior el que ens demostrarà que s'hi desenvoluparà allí; seran els materials els que acompanyaran a tants altres factors decisius per a 'mostrar'. Aquests materials (vidre, maons, formigó o acer, ja siguin modulars o 'no-modulars') aniran sent disposats de manera adequada en espais diferents segons les necessitats o demandes d'aquests. A la Universitat de Leicester: -El vidre, com si fos un mur, es troba a la zona d'oficines i en finestres horitzontals a la torre de recerca. De la mateixa manera que el volum, el vidre busca la directa relació dins-fora. Però no només diferencia en la forma del vidre, sinó també segons materialitat: els vidres a Nord són més transparents que a Sud, que són opacs. Per tant, uns vidres acceptaran l'entrada visual i lumínica i d'altres permetran el reflex de visions i llum. Uns d'entrada i altres de sortida. Suposa doncs dos materials diferents i no només un, que alhora albergaran dos funcions formals diferents depenen del lloc; pell i volum. -Els elements ceramics estan disposats en vertical per a la torre de servei i en horitzontal en elements amb menys caràcter ascendent com el sòcol o cos baix dels tallers. S'hi sumen a més rajoles de terracota vermella com a revestiment de formigó, el que suposa, de nou, no només un únic material. El mateix des de lluny, diferents al apropar-se però mantenint una imatge unitària.

La compensació de masses, !'absoluta assimetria, la complexitat deis cossos i l'equilibri d'altura amb la gran xemeneia del cos baix.

-El formigó es destina a la xemeneia però per exigència del client en altres llocs no es deixa vist, la qual cosa van acceptar els arquitectes sense cap problema degut al clima britànic. -Les instal·lacions, tractades coma material, si bé la seva presencia a l'edifici és constant i la seva col·locació a l'espai és decisiva per a la l'obtenció de les sensacions desitjades. Els conductes d'aigua, així com els de ventilació i evacuació, dimensionats amb molta cura, suposen un atractiu per l'edifici fins a tal punt que en boca d'un violinista amic de l'Stirling sortiren les paraules: "el pas de l'aigua perles canonades produeixen els diferents acords simfònics". Aquesta és, en tota la seva totalitat practica, la idea de no negar la funcionalitat de l'edifici respecte la seva estètica. Així dones, trobem com la gran xemeneia del cos baix sobresurt com element singular que estimula a la compensació de masses, el dipòsit d'aigua es troba com a remat de la torre, el conducte de ventilació ens marca l'entrada que passa per rampa i cap el primer pis, conductes que inciten a la circulació en vertical per la torre, plaques solars que juguen a l'entrada de llum per la coberta dentada, evacuacions de fums dels tallers que inciten a la mirada a la gran coberta, etc.

25 | P à g i n a

L’aspecte de l’edifici, segons un estidiant, reflecteix la importancia de Le Corbusier a la carrera de l’arquitecte Stirling

Espai sota la gran coberta dentada i la singularitat deis tubs de ventilació.


- Finalment, !'estructura es realitza mitjan~ant acer. Aquest material també és utilitzat en la coberta en dent de serra, juntament amb vidre, sobre els tallers per afavorir llum del Nord amb una expressió d'edifici industrial. Per ell, un edifici es pot construir amb qualsevol material, nou o antic, més o menys natural però d'acord amb factors econòmics, climàtics i tota mena de factor que afecti de forma directa a l'edifici. Tota aquesta expressió material exterior no entra a l'edifici, ja que cada espai disposarà del material correcte sense cap lligam necessari amb el que es manifesta exteriorment. Aquesta especialització que té el material segons principis funcionals també l'adopten, necessariament al mateix moment, la construcció, !'estructura i la forma, que han d'adaptar-se a la funció de cada espai. Aquesta diferenciació exterior-interior no queda expressada en la forma de l'edifici, que a diferencia del material, la forma interior pot ser resultat de la forma exterior o viceversa. L'expressió de la forma exterior serà la mateixa que !'interior tot i que amb funcions mai idèntiques. És per això, que una forma interior té una funció determinada i, alhora, la mateixa forma a !'exterior en té una altra, com és l'exemple del terra inclinat de les grades d'una aula a !'interior, que es tradueix a !'exterior com una coberta inclinada que dona la benvinguda a l'entrada principal. Aquest fet suposa l'allunyament de la discussió entre forma i contingut. Aquí, forma és contingut, per això reconeixem una forma perquè reconeixem el seu funció i a la inversa.

Conducte de ventilació i entrada superior

Tuberies de servei i/o barana

Stirling creia que la forma era indicativa de l'ús i l'estil de vida dels ocupants i, com a conseqüència d’això, era (o havia de ser) rica i variada, com la seva expressió en materials. Aquestes formes derivades dels espais han de ser recognoscibles per associació, familiaritat o identificació amb elles fins al punt en que un edifici podria ser entès com la suma d'aquests elements comprensibles no només per els senyors arquitectes. Aquesta desitjada suma d'elements no és, per descomptat, aleatòria, sinó que es té en compte un equilibri elemental de masses, on un cos més baix i de gran superfície es veu compensat per una torre més esvelta i es fa pales la preferible asimetria per assolir tal equilibri. Caixa d’escala de la torre. Les tuberies es mostren el públic

D’esquerra a dreta: secció tipus de la torre amb obertura entre planta i planta pel pas de maquinàries, la xemeneia com a element de composició i seccions de la trovada entre la façana i la coberta i la façana i la balustrada.

26 | P à g i n a


4. LLUM Com altres arquitectes comenten sobre James Stirling, l'arquitecte va arribar a sentir tal passió pel seu propi edifici fins al punt de portar a altres arquitectes o periodistes a observar-lo tant de dia com de nit. Aquests pols oposats donaven efectes i resultats molt diferents a la Universitat tant a l'interior com a l'exterior. L'ús adequat del material opac, transparent, reflectant o translúcid dota a l'obra d'una qualitat i quantitat de llum diferent segons les necessitats. Com s'ha comentat en l'apartat de 'materials', hi ha vidres a Nord transparents per tal d'afavorir l'entrada de llum natural indirecta i vidres menys transparents a Sud. Per una banda, aquests últims són els que durant el dia reflecteixen més la llum cap a l'exterior mentre que els encarats a Nord es veuen foscos ja que l'absorbeixen. Per altra banda, de nit la llum interior surt cap a l'exterior donant una imatge general, però especialment a la torre per ser aquesta la més alta i la més vista des de ben lluny, fet que va donar lloc a noms populars per a l'edifici. La importància del material i la forma en relació a la llum és essencial. Stirling, coneixedor d'aquest fet, aplica solucions diferents i funcionals. La coneguda coberta dels tallers en dent de serra que permet l'entrada de llum natural indirecta per tal de no molestar amb llum directa i que alhora, l’efecte nocturn ja comentat en són uns clars exemples.

Visió diürna

Escala de cargol i coberta dels tallers

27 | P à g i n a

Visió nocturna

Entrada de llum als tallers


5. RECORREGUT James Stirling era de l'opinió que l’ascensor trencava el sentit de comunitat: un espai petit on envaeixes espai personal de l'altra persona i envaeixen el teu propi de manera anti-social i no apte per dur-te a casa. En canvi ara no ens trobem amb un edifici de caire comunitari de poca alc;ada. El sentit de comunitat o el pes dels recorreguts ve definit per altres factors, així que no dubta en situar ascensors i dotar-los d'un caracter majestuós en tota l'alc;ada que adquireixen. Per tant, oblidant la premissa anterior, les circulacions aquí, horitzontals o verticals, són múltiples degudes al gran nombre d'estudiants que formen part de la comunitat universitaria. Circulacions de serveis, d'estudiants, de professors, a diferents nivells o en diferents direccions i sentits es creuen generant un únic cos circulatori global prou consistent. Aquests recorreguts individuals pera cada tipus de persona són també discontinus: els serveis es mouen a un ritme diferent que els professors, els estudiants van a classe, s'hi queden i cada cert temps canvien de classe de nou. Tot i aixo, la comunitat que formen tots plegats 'taca' els espais circulatoris ocupant-los en certs moments en que es troben tots plegats com la simfonia d'una gran ciutat, visible des de !'exterior d'aquesta i ambla podent ser viscuda des de l'interior. l. Rampa d'entrada superior

2. Entrada principal

1

3. Vestíbul d'entrada principal

28 | P à g i n a

4. Galería i entrada superior


4. Galeria i entrada superior

5. Sala petita de conferències

6. Escala de cargol

7. Sala de conferències

11. Hemeroteca 8. Vestíbul de la sala de conferències

9. Escales planta tercera

Planta primera: Petita sala de conferències, entrada superior, tallers i calderes

29 | P à g i n a

10. Sala de vidre

Planta segona: Sala de conferències i departamento de conservació.

Planta quarta: Hemeroteca, laboratorios i nivel superior dels tallers


Planta primera: Petita sala de conferències, entrada superior, tallers i calderes

12. Escales dels laboratoris

13. Escales dels laboratoris de construcció

Planta segona: Sala de conferències i departamento de conservació.

Planta tercera.

30 | P à g i n a

15. Escala d'emergencia dels laboratoris

16. Mur exterior

14. Laboratori de la planta superior


Tot seguit plantegem el corregut que hauria de seguir un estudiant que va al lloc dels tallers, una persona que vol acudir a la sala d’actes i una persona d’administració:

E

S T U D I A N T

C O N F E R E N C I A N T A D M I N I S T R A C I Ó 31 | P à g i n a


6. EPÍTOM Reyner Banham, crític d'arquitectura, agrupa els primers treballs de James Stirling junt amb les últimes obres de Le Corbusier, del Team X i de l'Atelier S, entre d'altres, sota la denominació Nou Brutalisme en el llibre The New Brutalism: Ethic or esthetic?, escrit al 1966 on expressa la seva reacció per la precària i difícil realització física, comú als arquitectes creatius d'aquest període. Tot i que el propi James Stirling va assegurar que mai s'havia considerat brutalista, certament cal dir que les seves primeres obres amb James Gowan es van desenvolupar en aquest marc arquitectònic decisivament influenciats pels dissenys estructuralment expressius (o expressionistes) d'Edward Reynolds. El Nou brutalisme era un aspecte de l'estil internacional de !'arquitectura que exigia un enfocament funcional cap el disseny arquitectònic. La interpretació expressionista de Le Corbusier de l'estil internacional va implicar la utilització de formes escultòriques monumentals i l'ús del formigó en brut vist. Una manera de fer que va representar un nou brutalisme pels arquitectes anglesos, en contrast amb el contemporani Mies Van der Rohe que utilitzava acer i vidre. El brutalisme com a moviment de reforma va abrogar pel retorn als principis funcionalistes - serveis, materials i estructura-. Els arquitectes d'aquest corrent arquitectònic evadien deliberadament el refinament en els seus edificis, en els que els seus elements estructurals com bigues i lloses de formigó prefabricat estaven exposats per transmetre una rectilinealitat dura i austera.

Reyner Bangam, The New Brutalism: Ethic or Aesthetic? (New: Reinhold, 1966)

James Stirling, amb el desenvolupament de Flats at Ham Common que va fer junt amb Gowan va ser considerat com una fita en el desenvolupament residencial brutalista malgrat ser una descripció que rebutjaven. Per altra banda, bé podríem considerar que l'Engineering Building pera la universitat de Leicester va sobrevenir la definitiva integració de l’estètica del brutalisme britànic. Aquest edifici té aules esglaonades, i els nombrosos volums tècnics s'utilitzen per obtenir una animada composició de cossos contraposats, sobrecarregada, a més, d'un revestiment en ceràmica de color vermell. Pel que fa a la forma del Liecester Engineering Building, hem de tenir en compte la influencia clau que va exercir la Ville Radieuse, d'on sorgia el tema "salid contra vidriat" del que ja va derivar el tema "part anterior contra part posterior" de la proposta pel Selwyn College, edifici que presentava la plasticitat cristal·lina de l'estil inicial de Striling i Gowan. En el Leicester Engineering Building, Stirling i Gowan van arribar finalment a la seva expressió única. Stirling creia en la capacitat expressiva de la forma coma tal, en la capacitat que el llenguatge aglutina. Leicester va absorbir les contradiccions fonamentals de la posició brutalista inicial recombinant les formes canòniques del Moviment Modern amb elements extrets del vernacle industrial i comercial de Liverpool, bressol d’ Stirling. Un cop abandona la seva associació amb Gowan en 1963, Stirling va desenvolupar-se més aviat cap a una vessant de post-modernitat junt amb Michael Wilford, fent ús d'eixos de construcció no convencionals i formes geomètriques complexes, realitzant edificis com el de la Facultat d’Història de la Universitat de Cambridge, les residencies estudiantils de la universitat de St Andrews a Escocia, el Queen's College de Oxford i un barri residencial en Runcorn, entre d'altres.

32 | P à g i n a

,...

Selecció d'edificis actualment referits a l'arquitectura brutalista.


3. PART INTERPRETATIVA

ÍNDEX MEMÒRIA

pàgina 34

FOTOGRAFIES de LA MAQUETA FÍSICA

pàgina 35

33 | P à g i n a


MEMÒRIA En la maqueta conclusiva ens trobem en diferents aspectes que han sigut resultat de profunda reflexió i que a continuació intentarem explicar: Ens trobem davant un edifici que gran complexitat, resultat d’una gran suma d’elements que el caracteritzen i és, per això, que en la maqueta hem volgut mostrar una voluntat de simplificació, tot seguint un procés de despull, deixant el que creiem que és essencial en ell. En dels motius d’aquesta síntesis és l’escala que en aquesta presentem, 1/100. Hem escollit determinada escala en motiu al què creiem que és de suma importància en l’edifici: les seves masses, que no només expliquen la composició d’aquests, sinó tot els seu programa i recorreguts. Una maqueta amb una escala massa gran corria el risc de caure en mans de l’explicació de la broma arquitectònica, sigui dit, el detall, recurs infinit en aquesta obra, no gens important si no es tracta de forma de general. Una maqueta massa gran, l’exagerada simplificació. Hem volgut explicar elements estructurals contraposats als elements volumètrics a partir diferents colors i materials. Pel què va el vidre, hem volgut mostrar només aquell que és producte de volum i no de pell interpretant que és aquest el més important compositivament. La coberta de l’edifici s’explica a partir d’una disgregació d’aquesta. Per parts expliquem: estructura, linealitat i ple. D’altra banda hem volgut explicar la nau a través de la seva estructura interior ja que ha sigut la part en què hem trobat més dificultats per a trobar la informació desitjada. El tema del vidre, de radical importància, l’hem volgut tractar de la següent manera: no hem maquetat aquell vidre que era tractat com una mera pell transparent, recobriment que va de volum a volum, entenent que la seva existència de mera funció; no pot ploure en determinades. D’altra banda hem volgut maquetar aquell que és tractat com a volum, diferenciant aquells que són completament transparents amb aquells que són translúcids. Pel què fa a les fotografies hem escollit posar-nos al sota la llum del sol per ressaltar tal volums explicadors de la composició equilibrada, el programa i el moviment, malgrat estigui, l’edifici real, en un clima més aviat poc assolellat. Així doncs, en l’únic dia de sol de l’any a Leicester...

34 | P à g i n a


FOTOGRAFIES DE LA MAQUETA

35 | P à g i n a


36 | P à g i n a


37 | P à g i n a


38 | P à g i n a


39 | P à g i n a


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.