A tu, Sara. Per la tendresa i l’alegria que em regales cada dia. A la Lana. Per tal que vèncer les dificultats sense deixar de somriure sigui anar fent camí. Montse Junyent Gràcies a la Charo, el Josep, la Dolors i l’Alidé. Agraïments al Dr. Cèsar Blanché, catedràtic de botànica de la UB, per l’ajuda en la recerca de documentació. Pep Boatella
Text: Montse Junyent Il·lustracions: Pep Boatella Maquetació: Imma Canal
Primera edició: octubre 2013 © 2013, Editorial Proteus C/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves www.editorialproteus.com ISBN: 978-84-15549-97-0 Depòsit legal: B. 24476-2013 BIC: YBC Tots els drets reservats Imprès a Espanya - Printed in Spain
Text: Montse Junyent Il路lustracions: Pep Boatella
Col路lecci贸 HELENA
En Gunk va treure el cap de l’aigua i es va quedar quiet. Escoltava amb atenció els sons del bosc al capvespre. Aquell soroll estrany tornava a pertorbar la seva rutina diària. Feia un any que s’havia instal·lat amb la seva família en aquell tram de riu, es coneixia cada racó i sabia identificar tots els sons que l’envoltaven en cada moment del dia però aquell era diferent. El pelatge se li eriçà, va encarar el musell en la direcció d’on venia el soroll i va ensumar l’aire. Pressentia perill i la seva família encara dormia a la lloriguera. Podia fer dues coses, recular i amagar-se amb els seus o sortir a la vora i esbrinar què era el que passava. En Gunk era un castor gros, fort i avesat a plantar cara al perill, així que va enfilar la cua cap a la vora del riu i va sortir de l’aigua. No havia caminat més de tres passes quan una veu darrere seu el va fer parar en sec.
—Ei!, perdona, no et voldria molestar... només volia parlar amb tu. En Gunk es va tombar amb els punys tancats i els ulls molt oberts, mostrava els llargs incisius i amb la cua donava cops a terra. Davant seu tenia una llúdriga prima, que amb prou feines li arribava al musell i que semblava més espantada que ell. Tot i això va pensar que havia de demostrar la seva força davant aquell intrús. —Grrrrrr... grrrrrrr... —No, no t’enfadis —va dir la llúdriga reculant una mica—, em dic René —va fer el gest d’atansar-li la mà, però la va retirar ràpidament en veure que el castor no tenia cap intenció de donar-li la seva. —Grrr... Què hi fas aquí? Què vols?
—Ehm... la Dimara, la meva parella, s’ha fixat que tens una lloriguera molt gran i ha pensat, vull dir... hem pensat que potser t’avindries a fer-ne una per a nosaltres. En Gunk no sabia com prendre’s aquella proposta. Es va relaxar, ja no patia per la seva vida. No sabia si tornar a l’aigua i ignorar aquella llúdriga que li causava repulsió o continuar la conversa que estava segur que no els duria enlloc. Tanmateix, estava encuriosit pel que la llúdriga li acabava de proposar. —I per què us hauria de construir jo una lloriguera a vosaltres? —Ja entenc que no ho faries a canvi de res. Demana’m el que vulguis... a la Dimara li fa tanta il·lusió... 10
Es va sentir un lleu so de branques que es trencaven, tots dos es van tombar en la direcció del so. Una llúdriga d’ulls grans i pelatge lluent va sortir de la bardissa. Es va acostar a en René i s’hi va agafar de bracet, tot repenjant el cap sobre d’ell. —Patètic —va pensar en Gunk—, dues llúdrigues enamorades que es volen instal·lar en una lloriguera de castors.