Primera edició: abril 2013 Text: Miquel Osset Hernández Il·lustracions: Eduardo de la Torre Concepció gràfica: Imma Canal
© 2012 d’aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com ISBN: 978-84-15549-84-0 Depòsit legal: B. 7047-2013 Imprès a Espanya - Printed in Spain Són rigurosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.
En Biel al laberint
.................................... Miquel Osset Hernández Il·lustracions d’Eduardo de la Torre
.................................... Helena 7.14
I
—Biel! En Biel va sentir la veu de la seva mare, la Noèlia, des de la cuina. —Què? —Quan deixaràs el pijama i et pentinaràs? Aquesta era una pregunta dolorosa. Deixar d’anar en pijama, encara que fos per a posar-se la samarreta de Spiderman, era demanar molt. Tot i així, el dia era bonic. Lluïa un sol espatarrant que convidava a sortir. L’esmorzar a casa feia estona que havia acabat, així que calia començar ja el dia.
5
—No ho sé. —No ho saps? Doncs ja t’ho dic jo: ja toca! Feia estona que en Biel intentava trobar un dels seus gormitis preferits, el Lucas. On podia haver-se amagat aquest ninot? En Biel sospitava que, com a una pel·lícula de por, aquests gormitis tenien vida pròpia quan tothom dormia. I el Lucas, un gormiti del bosc, havia tocat el dos. Podia estar sota el sofà? Podia, però no hi era.
6
Tot i que a en Biel li agradava veure la tele al sofà amb les cames amunt i el cap avall, el Lucas no hi era sota el sofà. Sí que hi era la seva pistola Nerf, amb el carregador ple, i la seva flauta, però el Lucas no. Això l’amoinava. Encara que no fos el primer cop que el Lucas desapareixia, aquesta vegada trigava més en trobar-lo. La Tea, la seva gossa, no podia haver-lo amagat ni haver-se’l menjat: era massa gran per fer-ho. I la Wanda, la seva gata, tampoc: no feia cap cas del Lucas. Potser la seva germana, l’Idra, en sabia alguna cosa? —Escolta.... —Què? —Has vist on és el Lucas? —No. —Ahir estava sobre la taula del menjador. —No l’he vist. —Haurà marxat? —Com vols que marxi? És una joguina. —Ja, però....
7
—Però què? —Que el Lucas és especial... D’això, n’estava convençut. No tenia cap ganes de tocar la bateria fins que el Lucas no aparegués. Els diumenges al matí eren un bon moment per a tocar la bateria. Ningú no s’empipava i ell podia fer la seva. Però així, no... —Biel! El seu pare estava preparat per a sortir i anar a jugar el partit de futbol. —Vols venir? —No. Tothom a casa semblava preparat per a fer alguna cosa. I ell? Buscar on s’havia ficat el Lucas? Potser el Lucas havia decidit marxar. Potser. Aquests gormitis tenen aquestes coses. I a més, al Lucas li agradava la natura, així que podia perfectament haver decidit sortir de la casa i trobar el seu lloc pels voltants. Com estar-ne segur? El tricicle estava a la terrassa. Biel el va agafar i va dir al seu pare:
8
—Vull sortir a passejar amb el tricicle. —Molt bé. Pots agafar-lo? —Sí. —Espera, que t’ajudo. No va ser difícil treure’l i, a més, estava acostumat a moure’s amb ell per Cardedeu a molta velocitat. Alguna vegada havia caigut a terra, però res greu. En Biel pensava que a prop de casa seva podia tenir sort. Calia provar-ho. Tenia un pressentiment. No se’n va adonar, o potser sí, però poc després ja era al carrer. Amb el pijama posat.
9
II
En Biel havia agafat el camí de sortida de Cardedeu amb el seu tricicle. No calia pedalar gaire fins a trobar-se a la sortida del poble, en direcció cap a Granollers. No coneixia gaire aquell camí, però recordava haver vist un bosc petit a prop d’allà: el tipus de bosc que li agradava a en Lucas. Si els seus pares sabessin que havia sortit sol, en pijama, amb el seu tricicle i en direcció oposada a l’habitual, s’enfadarien. I tindrien raó. Però en Biel pensava, i no sabia per què, que no trigaria gaire a trobar el Lucas i tornar cap a casa. Tenia una intuïció.
10
El camí, però, es va anar fent més estret. I de cases cada cop se’n veien menys. Havia arribat al llindar del bosc. Tot i que no era fàcil moure’s amb el tricicle per allà, en Biel sabia com portar-lo per aquell camí de terra i no trigà gaire en trobar-se ben endinsat en el bosquet a prop de casa seva.
11
De sobte, escoltà un soroll. Algú caminava pels voltants. En Biel s’aturà i de seguida veié com un senyor s’apropava. Anava vestit d’una forma una mica estranya, amb una mena d’uniforme, potser militar, i unes ulleres grans aixecades sobre el seu front. Què feia així vestit enmig del bosc? Semblava perdut. —Bon dia. —Bon dia. —Disculpa, saps on puc trobar una ferreteria? En Biel se sorprengué de la pregunta. —Avui és diumenge. —Ah... —Està tot tancat. Potser els xinesos tinguin obert... —Els xinesos? Hi ha xinesos per aquí a prop? —No ben bé a prop: a la botiga al costat de Correus. —Hi ha una oficina de Correus? —Sí, però avui està tancada.
12
Aquell home semblava totalment perdut. —He hagut de fer un aterratge d’emergència amb l’avió i necessito eines per a reparar-lo. —L’avió? —Sí, l’avió. —Vostè és pilot d’avió? —Sí. Militar. Un avió militar s’havia estimbat al bosquet i aquell home buscava eines per a reparar-lo. Això superava qualsevol cosa que hagués previst per a aquell diumenge. —Puc veure’l? —El què? —L’avió. —Sí, és clar que sí. Està darrere d’aquells arbres. Vine. En Biel seguí aquell home amb el seu tricicle fins que, efectivament, veié com un avió antic no gaire gran de triple hèlix es trobava al bell mig d’una clariana del bosc. —Oh! —T’agrada? És un P-38 F5B. No és un mal
13
avió, però sí una mica vell. Ja em va donar un ensurt fa uns mesos. Al desert. —Has estat al desert? —Sí. La guerra... —Quina guerra? —Com que quina guerra? La guerra!
En Biel no recordava haver sentit res d’una guerra propera. D’on venia aquest home?
14
—Però vaig poder sobreviure, sí senyor. —Ja ho veig. L’aviador s’aturà per a mirar en Biel detingudament. —Com et dius? —Biel. I tu? —Antoine. L’Antoine saludà amb la mà dreta en Biel i el mirà fixament. —T’assembles molt a un altre noi que vaig conèixer al desert. Però tu no m’has demanat que et dibuixi un xai. —Com? —Ja t’ho explicaré en un altre moment... Quin home més estrany! Semblava simpàtic, però. I no li feia gens de por. Un pilot d’avions perdut i que venia d’una guerra... Quan ho expliqués l’endemà als seus companys d’escola no s’ho creurien. Dirien que els prenia el pèl. —Vine. Et mostraré l’avió des de més a prop.
15
En Biel s’aixecà del tricicle i li donà la mà al pilot. —No camines bé, Biel. —No. Tinc un problema a les cames. Fa molt de temps que el tens? —Des que vaig néixer. —I et fan mal les cames? —No. Hi estic acostumat. Puc anar en tricicle i en skateboard, jugar a bàsquet amb cadira de rodes... Puc fer un munt de coses. —I has pujat abans en un avió com aquest? —No, com aquest no. —T’agradaria pujar-hi? —Sí, és clar. —Doncs ajuda’m i hi pujaràs.
16
III
L’Antoine va obrir el motor de l’avió i mirà a dins. —Potser si podem fer girar aquesta peça aconseguirem que es mogui. En Biel no entenia res de motors d’avions, i encara menys d’avions militars antics, però estava disposat a ajudar l’Antoine. —Vine —digué l’Antoine—. Agafa fort per aquí. En Biel obeí i agafà una palanca amb les seves mans. —Fes força! —cridà l’Antoine.
17