BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2016
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 2n A de l’escola Espai 3; tutora: Mònica Perera DESENLLAÇ: 2n B de l’escola Espai 3; tutor: Miquel Sánchez
Avui és dissabte i aquest matí he après una paraula nova divertidíssima. Plantofes. El cas és que tinc un full enganxat a la porta de la nevera de casa se sosté perquè té un imant a sobre on escric llistes de paraules noves. És un joc que em va ensenyar l’Anna, la meva germana gran. De color marró fosc he escrit les paraules més avorrides: gris, carrer, sorra. Només en tinc tres. Però en tinc moltes de color vermell, que són les més complicades i les que més li agraden a la meva germana. Ella se’n riu de mi si no les pronuncio bé: saltimbanqui, enderrocs, matafaluga, terrabastall, i així fins a dotze! Les que més m’agrada com sonen les escric amb retolador verd, perquè és el meu color preferit: paaas tís, paaaastís, a que sona bé pastís? I galàxia. M’encanta dir “galàxia”. I Coixí. Sí, ho poso amb lletra majúscula perquè Coixí és el nom del gat dels meus avis. És tan gros i té tant de pèl que quan està a sobre del sofà ja podeu imaginar a què s’assembla. Doncs quan estàvem esmorzant a la cuina, perquè els dies que no anem a l’escola ens llevem una
mica més tard, ha arribat la meva àvia, ens ha fet petons a tots i ha dit: Vinc de comprar me uns plantofes. Unes què? he dit jo Unes pitofes? Si home, unes estufes, si et sembla. Miquel, l’àvia ha dit plantofes. L’Anna, de vegades, es fa la interessant perquè ella ja va a sisè i coneix moltíssimes paraules. Però jo he començat a pensar ràpid i, com plantofes s’assembla a carxofes, he dit: I són bones per menjar? No vegis com han rigut. No podien parar, la mare, l’Anna, l’àvia, i a mi se m’ha encomanat. Vinga riure. Resulta que plantofes és igual que dir sabatilles d’estar per casa. Així que quan hem parat de riure tots plegats he agafat el full de la nevera i he començat una llista de color taronja: paraules divertides. I he escrit plantofes. Llavors l’àvia ha explicat que s’ha comprat unes sabatilles noves perquè fa tres dies que no troba les seves, creu que Coixí les ha amagades, però molt ben amagades. He posat la casa potes enlaire i és ben bé com si s’haguessin evaporat! O volatilitzat ha dit l’Anna fentse la xula. Llavors ha sonat el telèfon, i era l’avi que parlava tot nerviós i astorat. La mare no podia entendre el que li deia i només repetia: Estigues tranquil, ara venim, estigues tranquil, ara venim. El cas és que Coixí també ha desaparegut.
El pare i la mare han marxat a casa dels avis i l’Anna i jo ens hem quedat amb l’àvia a casa acabant d’esmorzar. Quan els pares han arribat a casa dels avis han trobat a l’avi molt nerviós i tots tres s’han posat a buscar a Coixí. La meva germana i jo mentrestant hem parlat del que podia haver passat i si la desaparició de les plantofes, vull dir de les sabatilles d’estar per casa de l’àvia, i la desaparició de Coixí estaven relacionades o no. Miquel penso que hauríem de fer de detectius i investigar aquest cas em diu l’Anna. El que m’acabava de dir l’Anna m’ha agradat tant que he esmorzat en un segon i hem marxat amb l’àvia a casa seva disposats tots dos a fer de detectius i esbrinar què havia passat a casa dels avis. Els pares i l’avi han passat una bona estona buscant per la casa i pel jardí, però no l’han trobat. Quan hem arribat al barri dels avis hem anat a preguntar per algunes botigues, per si l’havien vist, i en una botiga de dolços, el pastisser ens ha dit que feia un minut havia passat pel davant de la pastisseria un gat que era igual a Coixí. Anna! corre, anem a veure si és Coixí! Miquel! mira allà, sembla que sigui Coixí, és del mateix color.
Però quan ens hem apropat hem vist que no ho era. Quan ja no sabíem on anar a buscar el pare i la mare han decidit d’anar a la policia, i mentrestant l’Anna i jo hem anat pels carrers penjant fotos de Coixí. Hem passat el dia buscant a Coixí per tot arreu i no l’hem trobat. Ja s’ha fet fosc i tornem tots a casa dels avis a descansar. Ara que els avis i els pares han anat a dormir l’Anna i jo ens quedem desperts mirant al jardí per la finestra de la nostra habitació vigilant. Per si Coixí torna a casa a menjar el seu menjar preferit i a beure aigua i, sobretot, vigilant si passa alguna cosa estranya a casa dels avis. Anna desperta! Ens hem quedat adormits i no hem vist si Coixí ha tornat. Sí Miquel, estàvem massa cansats per aguantar tota la nit amb els ulls oberts.
Mira Anna! el menjar i l’aigua de Coixí estan igual que ahir a la nit. L’Anna i jo baixem a esmorzar i quan entrem a la cuina veiem a l’avi i als pares amb cara de preocupació. Avi, què passa? li pregunto a l’avi. Miquel algú a entrat a la nostra casa quan nosaltres dormíem, perquè falta menjar a la nevera del que la teva àvia tenia preparat per avui dinar contesta l’avi. Per les escales escoltem baixar a l’àvia i quan entra a la cuina i l’avi li explica el que ha passat l’àvia es posa molt nerviosa i va a seure al sofà i, de cop, veu que falta alguna cosa. Els coixins!!! crida l’àvia Àvia, què passa? Els coixins han desaparegut! Anna, l’àvia diu que els coixins han desaparegut. En aquell moment l’Anna i jo ens mirem i amb els ulls ens fem un senyal i marxem a l’habitació per parlar i pensar un pla per esbrinar què passa a casa dels avis. Tots dos, molt preocupats, comencem a investigar i buscar qualsevol pista que ens ajudi a esbrinar què ha passat amb les plantofes, Coixí, el menjar de la nevera i els coixins de l’àvia. Després de mirar per la planta de dalt de la casa baixant per les escales…
Anna!! Què passa Miquel?
L’Anna i jo ens quedem bocabadats i molt sorpresos. Per les escales hi ha unes petjades molt estranyes i misterioses per la seva forma. Aquestes petjades no són ni dels pares ni dels avis. Com ha dit l’avi, algú ha estat aquí aquesta nit! –li dic a l’Anna preocupat. Potser val més que tornem de seguida a la policia. En arribar a la comissaria, els ha atès l’agent Laureà. Després d’explicarli ràpidament la història, ha semblat que l’agent no ho havia acabat d’entendre. Així doncs, creieu que algú us ha robat el vostre gos Xancleta i també us han robat el sopar i uns tovallons, oi? Noooooooooooo... –ha fet l’Anna, posantse la mà al cap. – Senyor agent! Algú ha entrat a casa els avis, s’ha endut el gat que es diu Coixí, el dinar que l’àvia havia preparat per avui i també els coixins de la sala d’estar. Que ho entén ara? Aaaaah! Ara ho entenc tot, per què no m’ho dèieu abans? Precisament aquest matí, mentre patrullava, he vist un home que sota un braç duia un gat tan pelut que semblava un coixí, i a l’altra
mà portava una bossa grossa i una carmanyola amb menjar. Deuria ser fricandó, perquè feia una oloreta... L’Anna i jo no ens ho podíem creure. Aquell agent tenia una informació molt valuosa per a nosaltres. A més, en Laureà, que ja acabava el seu torn de feina, es va oferir a anar a buscar l’home amb nosaltres. Després de regirar mig poble, hem passat prop d’una fàbrica abandonada i hem decidir entrarhi a veure si trobàvem alguna pista que ens guiés fins al gat i els objectes perduts. Hem vist que hi havia llum, hem entrat silenciosament, i hem vist que en un racó hi havia un home que s’escalfava a prop d’una llar de foc. L’agent Laureà ha reconegut de seguida l’home: És ell! L’home que vaig veure ahir! El lladre, en veure’ns, s’ha aixecat i ens ha mirat als tres visitants i ha comprés que l’havien enxampat. Suposo que tot això és vostre... –ha dit amb pena, assenyalant una capsa de cartró per on treia el nas en Coixí, la carmanyola de l’àvia i uns coixins que havia col∙locat per fer de matalàs. Per què ens has agafat tot això de casa dels avis? –he preguntat amb una mica de por. Sento molt haverho agafat sense permís... Com ja veieu, sóc molt pobre. Gairebé no tinc res per menjar i he de dormir al terra. A més, estic molt sol. Vaig passar per davant de casa vostra i en
sentir l’oloreta del menjar i tenint tanta gana... vaig pensar que no ho notaríeu. En entrar vaig veure aquest gat tan bonic i vaig pensar que seria un bon company per a mi... Ho sento moltíssim, no sé si em podreu perdonar. L’Anna i jo ens hem mirat, i hem sabut de seguida que aquell home no era una persona dolenta, sinó algú que ho estava passant malament. L’agent Laureà ens ha ajudat a explicar als pares i els avis el que havia passat, i tothom ha estat d’acord en mirar d’ajudar aquell home. Li hem deixat els coixins i el menjar, i li hem promès que l’ajudaríem a buscar un lloc on pogués allotjarse. A més l’hem convidat a dinar a casa els avis... i no sabeu què vam trobar dins del microones quan volíem escalfar el dinar... Dins del microones hi havia... LES PLANTOFES!!!
FI