11 de Juliol 1936. Avui he donat classe per primera vegada a 3 xiquetes, m’han ensenyat molt, ja que no més entrar per la porta e fet que es presentaren, em contaren un poquet la seva història, que sabien fer, etc. La primera es deia Nadia, era un nom estrany per als temps en que vivim, ella tan sols tenia 9 anys i ens contava que sols sabia les coses que li podia haver ensenyat s’ha mare, que era fer punt, calça, ganxet, i demés coses que soles feien les dones, les ames de casa. La segona xiqueta es deia Sofía, tenia 15 anys. Aquella xiqueta tenia una mirada estranya, com perduda, ella ens contà, que apart de les feines de casa sabia escriure, per aprendre s’amagava darrere de la porta del despatx on el seu germà major donava classe. La tercera era una xiqueta mes corrent, tenia 17 anys i es deia María, no havia pogut aprendre res, sols que a fregar ja que ella es va crear entre homes, per que s’ha mare va morir al parir al seu germà menut. 12 de Juliol 1936. Aquest matí hem tornat soles les 3 xiquetes i jo. Per avui tenia una activitat més divertida. Consistia en dir una paraula que començara amb les lletres del abecedari, a estat bé, el que passa es que a sigut un poc difícil ja que amb la h no en sabien ninguna, sols Sofía i a dit Home. Espere que demà la activitat que vaig a plantejar sigui més fàcil. 13 de Juliol 1936. Avui divendres, sols hem aplegat Nadia, Sofía i jo, no ens em preocupat, per si s’havia retrasat, però després de mitja hora hem decidit anar a s’ha casa per saber que passava. Ens a obert un home gros, amb aparença de animal. De fet ens ha parlat molt malament i quan li he preguntat per María m’ha contestat que si jo era aquella mestra que donava esperances a les xiquetes quan no tenien ni una. Jo li he retret que les dones també tenim futur. Ell l’únic que ha dit es que tant de bo em poguera denunciar. I ens va tancar la porta. Mentre fèiem marxa en rere una veu dolceta ens cridava, ens vam girar i era ella, ens a explicat tot el que passava i era que ella venia a l’escola sense permís ja que volia aprendre, però aquest matí quan anava a eixir la pillada i ja no a pogut escapar. 14 de Juliol 1936. Al ser dissabte teníem la reunió amb els professors, però després del saber que li passava a María, no he pogut quedar‐me tranquil∙la, així que he decidit dir que estava malalta per poder anar a veure a María.
Quan he arribat a casa de María no podia anar per la porta principal així que he decidit apropar‐me a la finestra on ens va atendre ahir. Ella s’ha estranyat un poc al veurem, ja que no m’esperava. Li vaig explicar que em va commoure la seva història aleshores jo volia ensenyar‐li moltes coses. Li vaig prestar uns quants llibres per a que ho intentara. Ella soles em donava les gracies per tot el que estava fent per ella. 8 d’abril 1939. Després d’estar quasi 4 anys en guerra es difícil tornar a començar, la vida que vas deixar apartada per culpa d’uns militars. Sols feia una setmana que havia acabat la guerra civil. Era tan dur això de veure als homes marxar a la guerra i saber que mai anaven a tornar... Per sort o per desgràcia vaig poder fugir d’Espanya a meitat de la guerra, a conseqüència de que vaig tenir que suportar diferents castics. 9 d’abril 1939. Va ser la primera reunió de professors que hem tingut després de la guerra, de 12 professors que érem, sols quedàvem 6, quasi tot érem dones. No sabíem que fer per poder començar la reunió, de fet quasi decidim anul∙lar‐la, ja que teníem por de que pogués passar alguna cosa. Al final vaig començar contant la història de María, i tot el que ens havia passat. Després continuaren els demés mestres i finalment ens vam contar que vam fer durant la guerra. 10 d’abril 1939. Vaig decidir passar‐me per casa de les meues alumnes, per saber‐hi si encara estaven disposades a continuar. Vaig anar‐hi a casa de Nadia, i hem va obrir una xiqueta que anava tota de negre. Em va costar reconèixer‐la, ja que ella sempre havia vestit d’un altra forma. Vam estar dues hores parlant, i finalment em va dir que estava disposada a continuar. Després em vaig apropar a casa de Sofía i com estava prop enseguida vaig aplegar. Em va obrir un home prim i d’un bon port, i li vaig preguntar per Sofía, però em va aclarir que va morir a la guerra, ja que quan intentava escapar la van pillar i la van afusellar. No podia creurem el que estava escoltant, ja que una xiqueta d’uns 16 anys havia mort per intentar tindre llibertat.
Després del que havia escoltat no tenia ganes de més però soles em quedava María, la qual em pensava que ja no estaria entre nosaltres, per que creia que l’havia matada el seu propi pare després del que va passar el 13 de Juliol de 1936. Però no va ser així ella estava viva, ja era una dona, i em va contar que quasi mor a les mans del seu pare, però per sort per a ella el van manar a la guerra i allí va morir. També em contava que havia après molt, ja sabia llegir, escriure inclús sabia matemàtiques, tot açò gracies als seus germans que la van a pollar fins l’últim moment de les seves vides. 11 d’abril 1939. Avui vaig començar les classes de nou, però ara amb una persona menys, els vaig contar el que havia passat i es van ficar a plorar. Vam seguir les classes, però ara d’una manera diferent ara era María qui ens va explicar alguns coneixements que li van ensenyar els seus germans. Núria Mora Cano 4ºC