de
Si tot va bé començarem el proper curs a la nova escola del carrer Mallorca.
Arcadi Oliveres va començar desmentint que la crisi econòmica en la que estam sotmesos sigui la més greu actualment.
L’enhorabona a les professores des Mercadal, a en Bernat Melià (gerent de Serveis Educatius de Menorca S. A. L.), a l’equip directiu del CEPA Ciutadella, als alumnes i a l’Ajuntament des Mercadal, que tant s’han esforçat durant anys per aconseguir uns espais dignes.
Com es va viure la Guerra Civil a Ciutadella? Molta fam, moltíssima. Jo el que més record menjar era el pa moreno, i no queia gaire bé als nens petits...
Els alumnes de 4t d’ESPA de ciències socials van gaudir de la xerrada que va oferir el notari amb plaça a Maó, Alberto Vela Navarro-Rubio.
ADVERTIMENT: El fet de donar a conèixer aquesta pàgina web no significa que estigui convençut de la fiabilitat i el rigor científic de l’organització del doctor Rath i els seus estudis. Només vull compartir un “descobriment” que em va sobtar, i posar-lo a debat (segurament per a molts no ho serà un descobriment perquè fa anys que aquestes qüestions causen polèmica). És un fet constatat que moltes persones el consideren un xarlatà. A mi, ho he de confessar, m’agradaria que algunes coses de les que es diuen a la pàgina de més avall fossin certes, però també que altres no ho fossin. Pere Gorrias www.4esp.dr-rath-foundation.org LA ORGANIZACIÓN PARA LA SALUD FUNDADA POR EL DR. RATH ES ÚNICA EN EL MUNDO: TODOS LOS BENEFICIOS SE DESTINAN A UNA FUNDACIÓN DE UTILIDAD PÚBLICA.
Por qué los animales no sufren infarto ... y los hombres sí Este libro documenta el revolucionario avance médico que permitirá acabar con el infarto de miocardio, la apoplejía, la hipertensión, la insuficiencia cardíaca, los trastornos del ritmo cardíaco y otras enfermedades comunes en nuestra sociedad. El Dr. Matthias Rath, médico y científico de renombre internacional, ha liderado este avance en la investigación de la medicina celular y de las vitaminas, que salvará las vidas de millones de personas. ¡Ahora ya es posible vencer a la muerte causada por afecciones cardíacas! Poco antes de su muerte en 1994, Linus Pauling, galardonado en dos ocasiones con el premio Nobel, le dijo al Dr. Rath: "Puede que llegue el día en que se declaren guerras para evitar que estos avances científicos se den a conocer en todo el mundo. Será entonces cuando tendrás que hacer oír tu voz." Y ese momento ha llegado con la guerra de Irak. El Dr. Rath ha recurrido a una campaña mundial, con anuncios publicados en el New York Times y otros periódicos en todo el mundo, para alertar sobre los grupos de interés que se esconden tras la industria petrolífera y farmacéutica, y que son los principales beneficiarios de esta guerra y de otros conflictos internacionales. Esa ha sido su forma de enfrentarse como hombre, científico y médico, a un cártel económico y político todopoderoso en apariencia. Este libro documenta las bases científicas que han permitido al Dr. Rath dar este paso en pro de toda la humanidad. Entre tanto, el Dr. Rath se ha convertido en la "conciencia de la humanidad". Este libro también marca el camino hacia una medicina más eficaz y más fácil de financiar. Ha llegado la hora de que exista una nueva asistencia sanitaria al servicio de las personas y no de los accionistas de los grandes grupos farmacéuticos. Ha llegado la hora de aspirar al objetivo vital del Dr. Rath: "Salud para todos en el año 2020".
La descarga [PDF, 14.5MB]
Farem una bona escola si...
E
nguany ha estat un curs d'inauguracions per a les escoles d'adults de Menorca: primer la seu d'Alaior, després a Mercadal i ara li ha tocat a Ciutadella.
Sempre hem reivindicat uns espais dignes, tan necessaris per fer bé la tasca d'ensenyar i aprendre. És una petició que es repetia des dels inicis de les classes per a adults. A la fi, tindrem les aules que necessitam. Enguany ocupàvem 6 aules al CP Mare de Déu del Toro i 3 aules a l'IES M. A. Cardona. Als dos centres, i especialment als seus equips directius, els estam agraïts per la seva disponibilitat. El curs que ve, al nou centre del carrer de Mallorca, a l'annex de l'IES J. M. Quadrado, tindrem les 15 aules que actualment utilitzam. Ja no estarem dispersos, canviarà la fisonomia del centre. N'Amador Alzina, qui va ser director del nostre centre durant més de 10 anys, em comentava que “ja ens ho mereixíem, ja era hora!”. Ara, però, ens toca als mestres primer i a tots els que formam part de l'Escola d'Adults, fer d'aquestes parets i aules una bona escola, mantenint el clima que s'ha respirat fins ara. Farem una bona escola si tenim bons mestres, il·lusionats i implicats, amb ganes de millorar i de donar-se als alumnes i al centre, que se sentin part del mateix projecte. I és que l'Escola d'Adults és més que unes aules i unes hores de classe... Farem una bona escola si els alumnes estau motivats, participau i aprofitau les classes i us sentiu privilegiats de poder accedir a uns ensenyaments als quals teniu ple dret. Farem una bona escola si l'administració local i educativa escolta les necessitats i les propostes, si té projectes de futur per a l'escola i amplia i actualitza la seva oferta. L'Escola d'Adults vol agrair a totes les persones que han fet possible que després de 21 anys oficials d'existència puguem comptar amb unes instal·lacions adequades.
Assumpta Lluch Moll, directora
MENORCA.info El anexo del "Quadrado", mucho más que un instituto El conseller de Educación, Bartomeu Llinàs, inauguró un edificio que albergará aulas del centro y también de la Escuela Oficial de Idiomas o el Conservatorio, entre otros.
En la inauguración tenía que haber estado el presidente del Govern, Francesc Antich, que no pudo viajar por motivos de salud.- Cris
I.P.D.R., Ciutadella 08/03/2011 Ha tardado pero, al fin, el instituto Josep Maria Quadrado de Ciutadella ya tiene su más que necesaria ampliación. El nuevo edificio, de 5.745 metros cuadrados, ha supuesto una inversión de 4,9 millones de euros y servirá para suplir la falta de espacio no solo del propio centro de secundaria, sino también la que sufren la Escola Oficial d’Idiomes, el Conservatori de Música, el Centre de Professors (CEP), los servicios de atención y orientación para las etapas de infantil y primaria (EAP y EOEP), la Escola de Persones Adultes, el Equip d’Atenció Primerenca, el Centre Municipal Universitari, el Punt d’Informació Juvenil, el Casal de Joves y la Ludoteca Municipal. La inauguración de las nuevas dependencias tuvo lugar ayer por la mañana, a pesar de que no entrarán en servicio hasta septiembre, pues falta aún el equipamiento. Para el acto se contó con la presencia del conseller de Educación y Cultura, Bartomeu Llinàs, acompañado del presidente del Consell, Marc Pons; el delegado territorial de Educación, Joan Coll; la alcaldesa de Ciutadella, Pilar Carbonero; la directora general de Planificación y Centros, Elvira Badia; y, el gerente del IBISEC (Institut Balear de Infraestructures i Serveis Educatius i Culturals), Francisco FernándezTerrés. Tampoco faltaron miembros directivos y del profesorado del centro. Durante el acto, el director del
instituto, Pere Ferrer, recordó los dos años de obras y otros muchos de reivindicación. Un tiempo que, sin embargo, ha servido para optimizar al máximo el proyecto, de tal manera que ha concluido en “un planteamiento integrado que liga muy bien con la filosofía de las Ciudades Educadoras” que el Consistorio tomó como compromiso de futuro. Tras las obras, el centro recupera espacios, como por ejemplo el área de Tecnología, y gana otros, como varias aulas, vestuarios para Educación Física y nuevas instalaciones para los servicios de Educación Especial (aulas de fisioterapia y estimulación). Además, con la ampliación, el centro cuenta ya (desde el inicio de este curso) con nuevas dependencias para Formación Profesional (Taller de Sistemas Automáticos, aula técnica y nuevo departamento de la familia profesional de Mantenimiento). Ahora, el director del “Quadrado” espera que llegue el mobiliario y el resto de equipamiento de aquí a final de curso, para que en septiembre esté todo listo. Por otro lado, el Ayuntamiento ha recuperado el busto y la placa que Ciutadella dedicó a Josep Maria Quadrado en 1969, como reconocimiento a la importante labor del ensayista, escritor, periodista y poeta, nacido en el municipio de Ponent en 1819.
Encara no és segur, però sembla que el mes de juny començarem el trasllat a la nova escola, de manera que ja hi podrem iniciar el proper curs 2011-2012.
ÚLTIMA HORA MENORCA
/ NOTICIAS / LOCAL
Es Mercadal inaugura la nueva Escola d’Adults El centro cuenta con seis aulas, una oficina propia y funcionará como espacio polivalente Úrsula Pons | 12/02/2011 La nueva sede de la Escola d'Adults de Es Mercadal ya es una realidad. El centro, ubicado en la calle Llevant, fue inaugurado ayer con la presencia de numerosos vecinos y de autoridades políticas y representantes del mundo de la educación. La inversión de las obras, incluidas dentro del Plan E 2010, ha ascendido a 335.000 euros. El recinto de formación dispone de una oficina propia y seis aulas, todo ello comprendido en un espacio de más de 500 metros cuadrados. Una de las salas se destinará a actividades juveniles y otra de ellas ha sido habilitada como clase taller. Así, el centro funcionará como espacio polivalente para el uso de otras entidades sociales y culturales del pueblo. La apertura del nuevo recinto ha supuesto un logro
importante para el municipio. Así lo mencionó la concejal de Cultura, Rosa Pallicer, que declaró «haber hecho frente a una de las reivindicaciones ciudadanas más antiguas» y animó a los asistentes, entre ellos estudiantes y profesores, «a quitar el olor a nuevo del local». Por otro lado, el alcalde de Es Mercadal, Francesc Ametller, se manifestó orgulloso no sólo por la apertura del nuevo espacio sino también por todo el trabajo que se ha realizado en la zona de la de Vía Ronda, que reúne viviendas de protección oficial, áreas verdes, nuevas plazas de parking y que, en un período máximo de un mes, inaugurará la nueva escuela infantil. «El siguiente paso será la creación de la nueva escuela de música municipal», avanzó Ametller.
El presidente del Consell, Marc Pons, durante su intervención en la inauguración del centro, rodeado de autoridades y personalidades del mundo educativo. 12-02-2011 | Sylvana Raschke
L’enhorabona a les professores des Mercadal, a en Bernat Melià (gerent de Serveis Educatius de Menorca S. A. L.), a l’equip directiu del CEPA de Ciutadella, als alumnes i a l’Ajuntament des Mercadal, que tant s’han esforçat durant anys per aconseguir uns espais dignes.
S
omos el grupo de Enseñanzas Iniciales 2 de la Escuela de Adultos de Ciutadella, y escribimos esta redacción para animar a la gente a venir a la escuela.
Antes de matricularnos, nos lo pensamos mucho, ya que nos daba reparo; nos daba miedo saber poco y no estar a la altura. Además, algunas circunstancias (trabajo, familia...) nos impedían poder venir. Los motivos por los que venimos son distintos. En algunos casos asistimos porque necesitamos obtener el graduado para trabajar. El resto venimos para aprender, ya que no pudimos ir a la escuela cuando éramos pequeños. Los primeros días estábamos nerviosos porque no conocíamos a nadie, teníamos miedo de saber menos que los demás y nos faltaba confianza en nosotros mismos. Actualmente, a medida que va pasando el tiempo, vamos mejorando y aprendiendo cosas nuevas. Nos sentimos muy a gusto y recomendamos a la gente que se anime y venga a la Escuela de Adultos.
Alumnos y alumnas de Enseñanzas Iniciales 2
Antoni Orfila professor de Ciutadella
Tret principal del teu caràcter... Dir mentides.
Cristina Llull alumna de Ciutadella
Tret principal del teu caràcter... Molt amiga dels meus amics.
Una mania... Mossegar-me les ungles dels peus.
Una mania... No puc veure mai el pa cap per avall.
Qualitat que t’agrada d’una persona... L’honestedat.
Qualitat que t’agrada d’una persona La sinceritat.
El teu principal defecte... El físic i el caràcter.
El teu principal defecte... Sóc orgullosa.
Una qualitat... Cap. Un somni per realitzar... Recórrer el Camí de Santiago amb barca. Un llibre... “La Biblia en verso”. Quina música escoltes a casa... La del veí. Una pel·lícula... Los bingueros, amb Fernando Esteso y Andrés Pajares. El teu secret per estar en forma... No estic en forma. Un plat i una beguda... Tabac i café. Un fet històric important.... L'arribada de LIDL a Menorca. Faltes que no perdonaries... Que em diguin mentides. Estat actual del teu esperit.... Mig mort.
Una qualitat... Ser bona persona. Un somni per realitzar... Està realitzat: tinc dues filles meravelloses. Un llibre... La catedral del Mar. Quina música escoltes a casa... A casa, al cotxe, etc., sóc addicta a la música en general i al heavy en particular. Una pel·lícula... No m'agrada gaire el cinema, però en aquest cas triaria Crepúsculo, em va fer pensar molt. El teu secret per estar en forma... No consider que estigui en forma. La constància no és una de les meves virtuts; per això, les dietes i haver d'anar al gimnàs cada dimarts i dijous de cada setmana no van amb mi. Un plat i una beguda... Les ensalades i la cervesa. Un fet històric important.... La caiguada del mur de Berlín. Faltes que no perdonaries... La infidelitat. Estat actual del teu esperit.... Bo.
CONTES PETITS PER A NENS GRANS
U
n replec d’alumnes i mestres de les escoles des Migjorn i Ferreries vam assistir dissabte dia 16 d’abril a la Biblioteca Pública des Migjorn Gran. Allà es va oferir una vetllada de contes, més ben dit de “reinterpretació de contes”, d’aquells que tothom recorda. Joan de Boer ens va explicar un seguit de relats que havien patit metasèmia, que és el canvi que es produeix en les llengües com a conseqüència de l’anàlisi metalingüística, la qual comporta una interpretació o reinterpretació de la matèria dels contes segons determinats models d’ells mateixos. Va contar la història d'una Caputxeta Vermella "feminista"; d’un Patufet que es va casar i tenia una nova "anatomia", però que va tornar a les seves arrels; un flautista d’Hamelin que es va endur les dones del poble... Ja podeu comprovar que van ser contes una mica “diferents”. Alguns contes van tenir música de fons...
D’altres, veu en directe del “cantant d’Hamelin”.
Va ser una vetllada ben agradable i divertida en què el públic va participar activament. Fins i tot vam tenir un intèrpret de llenguatge de signes!
El contacontes no va pensar a dur el faristol i les mestres de l'escola el van ajudar encantades.
La monarquía, ¿ una necesidad o un abuso?
T
odos conocemos a nuestros reyes, simpáticos, alegres, vivos y felices. Sus mensajes de Navidad cargados de amor y esperanza, su gran ayuda (dicen...) en momentos de transición que supuso que la democracia siguiese en su camino hacia lo más grande y glorioso “según se dice”. Su gran seriedad y saber estar delante del pueblo, siempre amable y amistoso, parece que va a dar, pero lo único que hace es quitar; sin darnos cuenta, nuestros reyes arruinan poco a poco nuestro país. Seguidamente cargo unos argumentos irrefutables sobre nuestra monarquía, que a más de uno no dejará indiferente. Tras la avalancha de noticias sobre el futuro enlace del príncipe, queda claro que la sociedad española sigue encandilada con la monarquía. ¿Por qué? No tengo ni idea, no lo entiendo. Un análisis habitual en la prensa diría que la figura del Rey ha salvado la democracia en España, que sin el Rey el golpe del 23-F habría tenido éxito (discrepo), que es un Rey muy campechano, que es la cara de España en el exterior, etc. Repasemos algunos conceptos sobre la monarquía en España: El artículo 56.3 de la Constitución dice: “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Ergo, está por encima de la ley. El artículo 62.h dice: “Corresponde al Rey el mando supremo de las Fuerzas Armadas”. Por lo tanto, el poder militar último reside en una persona que no ha sido elegida democráticamente. El artículo 65 dice: “El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma”. Este año es de 7,2 millones de euros, a su libre disposición. Resumiendo, con el único currículum de tener cierto parentesco con antiguos gobernantes absolutistas y tiránicos, le pagamos para mantenerlo, le ponemos por encima de la ley y, por si acaso no es bastante, le damos el control último de las Fuerzas Armadas.
El presidente de la República sería elegido por el pueblo, estaría sometido a las leyes y podría disentir (con suerte) de ciertas decisiones del gobierno de turno (por ejemplo en temas en los que la sociedad se movilizara contra el gobierno, como con la guerra de Iraq). En cambio, lo único que tenemos es un busto parlante que gasta fondos públicos en bodas, bautizos y futuras comuniones, misas, desfiles y demás mandangas anacrónicas que pagamos "religiosamente". Sin embargo, aún hay muchísima gente que sigue apoyando a nuestra monarquía; es como si tuviesen una venda en los ojos que no les dejara ver más allá de sus narices, pensando y autoconvenciéndose de que nuestros reyes están para ayudarnos y representarnos en los países vecinos, mientras nuestros países vecinos se ríen de nuestra situación. La solución a esta gran crisis pasaría por recortar los gastos de nuestra monarquía y reorganizar todo ese dinero destinado al sustento de nuestra monarquía y repartirlo entre todas las familias necesitadas de nuestro país que no pueden pagar sus hipotecas y ni siquiera tienen algo que llevarse a la boca en algunos casos y que es tan vital y necesario como el aire que respiramos. En conclusión, señores, a nuestra monarquía no le falta de nada gracias al pueblo y ¡al pueblo le falta de todo!
Álex Torrens Mariano ESPA 2.2
Aquest escrit fa referència al que m’ha passat a mi els darrers anys.
L
’experiència d’estudiar –en el meu cas, una persona de mitjana edat– ha estat vertaderament positiva. No sé per què, però un bon dia comences a donar-li voltes (a açò d’estudiar, em refereixo). Supòs que deu influir el fet de tenir més temps lliure quan els fills es fan grans i ja no et necessiten tant... També deu haver influït el fet de treballar a l’hoteleria; és a dir, fer feina sis mesos te deixa la resta de l’any lliure. Sigui com sigui, l’aventura d’estudiar, d’haverho començat, fet i aconseguit és tot un repte. De veritat, no us enganaré: hi ha dies de nervis, que si els exàmens, que aixecar-te dematí o anarte’n al llit tard, vaja, dormir poques hores. Als fills, tot i que ja són grans, encara els has d’ajudar, estar per ells, ja m’enteneu, no? El marit, la casa, tot es capgira un poc... o molt! La idea d’anar “a l’insti”, com diuen ara, abans de començar em feia sentir tallada, si us explic... Aniria a classe amb al·lots de l’edat del meu fill, segurament molt més preparats que jo. El català i la informàtica eren les matèries que més em preocupaven.
Tanmateix, quan hi vaig estar ficada, dins el món de l’estudiant, vaig veure que no n’hi havia per tant, que tot s’aprèn, i que aprenent t’ho pots passar d’allò més bé. Una de les coses que també m’amoïnava era haver d’anar i venir de Maó cada dia durant un grapat de mesos. Però, per sorpresa meua, el que vaig descobrir és que m’encanta conduir. Quan hi penso, ara, no em penedeixo de res. He fet nous amics durant la trajectòria, tindré l’oportunitat de fer feina en el que més m’agrada, he donat un bon exemple de fermesa als meus fills, i m’he demostrat a mi mateixa que mai és tard... per fer allò que un es proposi. Voler i poder estudiar és tot un gust i un privilegi. Anim a tothom a intentar-ho.
Marga Moll alumna de l’escola
David Marzal professor de Ciutadella
•
Tret principal del teu caràcter...
Constància. • Una mania... La puntualitat.
Memorial cal·ligràfic
• Qualitat que t’agrada d’una persona Empatia.
Amarats de dubtes i reptes
• El teu principal defecte... La impulsivitat.
recorríem la terra erma del desconeixement sagnant. Obituaris de paraules mortes decoraven la nostra vida. Un esclat fred, tebi anunci de la por, soterrava l’esperança de saber estels contar. I sota la tremolosa llum de la llàntia gasosa, que il·luminava els anys ocre, vàrem aprendre la pronúncia
• Una qualitat... El sentit de l'humor. • Un somni per realitzar... Publicar un llibre. • Un llibre... Tròpic de Càncer, de Henry Miller. • Quina música escoltes a casa... Jazz, pop, funky, rock, flamenc i house. • Una pel·lícula... Una? En tinc més de cent! En castellà, Almodóvar i Coixet. En català, Villaronga i els joves guionistes.
de les paraules prohibides. Ara que sé dir tu i tu saps dir jo, consciència dual de tots dos, et convide a visitar de nou la cal·ligrafia tendra del records.
David Marzal
• El teu secret per estar en forma... Mentalment, la lectura, i físicament, passejar i nedar. • Un plat i una beguda... Pebreretes del piquillo farcides de bacallà i un bon vi blanc...Marina Alta. • Un fet històric important.... Sense dubtar-ho la Revolució Industrial a Catalunya. •
Faltes que no perdonaries...
La deslleialtat, el menyspreu, l'atac per l'esquena. •
Estat actual del teu esperit...
Ple, feliç i renovat.
Aquestes darreres setmanes, amb els alumnes d’Història d’Espanya de segon de BAD, hem estat veient la Guerra Civil Espanyola i el franquisme, i hem pensat que podria ser interessant aprofundir en el tema i trobar gent gran que ens pogués parlar de la seva vivència durant aquestes etapes de la nostra història que encara ens són tan properes. Per això, amb una alumna hem posat fil a l’agulla! Aquí en teniu el resultat. Esperam que us resulti interessant, i que no sigui la darrera! ENTREVISTA
Som una alumna que estudia Història a l’escola d’adults i he decidit fer una entrevista sobre la Guerra Civil a Menorca a un home ciutadellenc. Quants anys tenia vostè quan va començar la Guerra Civil?
Molta fam, moltíssima. Jo el que més record menjar era el pa moreno, i no queia gaire bé als nens petits...
Jo tenia dos anys quan va començar. Tot el que record és el que he sentit contar als meus germans i als meus pares.
Van passar molta fam durant la guerra ens ha dit, i nosaltres ens demanam si els productes d’aquí (formatge, sobrassada...) van minvar la situació d’aquella època o no?
Recorda on s’amagaven, vostè i la seva família? Quan hi érem a temps, ens amagàvem als túnels que hi havia pel poble; el que ens queia més a prop a nosaltres era el de Santa Clara. Si no, ens amagàvem dins el rebost i jo em posava davall les faldes de mu mare. A part del de Santa Clara, hi havia altres refugis al racó de la plaça des Be, a la catedral, un a prop de la plaça de ses Palmeres, un altre a la Contramurada i un altre a la plaça d’Espanya. Els refugis eren molt grans i havien estat fets pel mateix poble a base de picar i picar. Tots es comuniquen. Als refugis hi anàvem quan sentíem la sirena, que sonava quan venien els avions per tirar les bombes, i nosaltres començàvem a córrer. I recorda algun bombardeig o enfrontament que li hagi pogut contar algun membre de la seva família? Sí, record quan els comunistes van tirar a baix el convent de Santa Clara. Van disparar als capellans i a les monges i també van cremar els sants i les esglésies. Una ciutadellenca, quan va veure el que feien els comunistes, va agafar el Sant Crist (conegut com “el Crist que va suar”), se’l va emportar a casa i un cop acabada la guerra el va tornar al seu lloc. De bombardejos no n’hi va haver gaires, tampoc. Alguna bomba van tirar, però tampoc van ser moltes. Com es va viure la Guerra Civil a Ciutadella?
Els productes típics van anar bé pels que en tenien, com els pagesos que es van salvar perfectament, els altres ens havíem d’espavilar. En aquella època no hi havia res. Els homes anaven a guanyar picant pedralla a l’ajuntament per fer les carreteres, com que no hi havia feina les construïen. A l’entrada del poble hi havia vàries casetes molt petites que es deien “Es consum”, allà hi havia el consumer que aturava a la gent que entrava al poble i els rastrejava: a les madones miraven si portaven res davall les faldes, sabien requisar aliments... L’anècdota que més record és que molts amos s’enfadaven quan veien que els consumers aixecaven les faldes a les seves dones, deien que els hi tocaven les cuixes. Record que un cop vam passar amb un conill i el consumer ens el va prendre i va dir: “açò serà per nosaltres dinar”.
En aquella època funcionàvem amb una llibreta de racionament: l’ajuntament donava menjar segons el que marcava aquesta llibreta i et donaven el que tocava. Era una misèria, el que et donaven. Hi va haver molta fam en aquesta època. La gent que robava ho feia per necessitat. Record una anècdota d’un home que passava moltíssima fam i un dia va veure un pagès amb el seu ramat de bens i s’hi va atracar i va fer veure que cercava alguna cosa que havia perdut entre el ramat d’aquell pagès. El pagès, quan el va veure, li va dir “bo què fas tu?”, i aquell pobre home li va contestar: “ara he perdut el be que duia jo per aquí i no el trob”. Quan es pagès va arribar al lloc, va veure que li faltava el be: aquell li havia pres. O una altra d’una gallina. Un home es va trobar una gallina morta i la va agafar i un altre home el va veure i li diu “bo que fas amb sa gallina aquesta? No veus que està morta...?” i aquell li contesta “i què? T’has menjat cap gallina viva tu mai?”. I un cop finalitzada la guerra, recorda si la fam va continuar? Oh sí, la fam va continuar molts d’anys més... Hi va haver “dijuni” un fotimer d’anys més. La cartilla de racionament després de la guerra encara funcionava, també. L’alimentació era a base de llegum, principalment.
Recorda enfrontaments nacionals i republicans? Sí. Li he sentit contar sempre a un conco meu que un home un dia li va comentar que la guerra per fi ja havia acabat, i ell li va contestar que la guerra començava ara; i efectivament va ser així. Després van començar les anomenades “renúncies”, que eren una espècie d’acusacions que es feien entre ells: “que si tu ets comunista i aquell és partidari d’en Franco…”. I així van començar a matar-se els uns als altres. Què ens pot dir dels inicis del franquisme? Franco va prendre a anar davant i es pensava que tot ho feia bé... He sentit contar a un dels meus germans que hi havia els de La Falange (situada allà on avui dia hi ha Correus), que feien el mateix: prenien tot el gust de matar-se els uns als altres. Nou o deu ciutadellencs voluntaris van partir amb La Falange cap a Rússia per matar els comunistes; es pensaven que els posarien una medalla. Quan van tornar, tot el poble va sortir a rebre’ls. SARA PONS TORRES alumna
LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939) Precedents, definició i context La Segona República Espanyola es va instituir el 14 d'abril de 1931. Les seves pretensions eren les de modernitzar i revitalitzar la vida política i social del país els mals del qual eren atribuïts per la majoria de l'opinió pública d'aquell temps a la monarquia. La República heretà un país endarrerit socialment i econòmicament, amb unes altíssimes taxes d'analfabetisme i pobresa, unes condicions laborals properes l'esclavitud (molt especialment al camp, on els terratinents exercien el caciquisme1) i una omnipresent Església Catòlica que gaudia de gran influència, però que estava extremadament antiquada. Els republicans convertiren l'eradicació d'aquests mals en la veritable raó de ser de la República. El context històric mundial de la República va estar marcat per la crisi econòmica derivada del crack borsari dels Estats Units (1929) i encara que les conseqüències d'aquesta crisi no van afectar especialment l'economia espanyola, sí que van determinar l'evolució política de molts estats europeus, creant les bases per al triomf dels totalitarismes2, especialment a 1 Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia (poder d’uns pocs) que deté el poder i els habitants de les seves localitats. 2 Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres d’un estat, sense admetre cap forma d’oposició, concentra tots els poders en un grup o partit, sense respectar els drets cívics i polítics i les llibertats públiques o reduint-los.
Alemanya i a Itàlia (moviments nazi i feixista). Així mateix, a l'altre extrem d'Europa, la Revolució Soviètica a Rússia es consolida i aconsegueix seguidors a les classes treballadores de la resta dels països Europeus, desitjoses de trobar una possible sortida a les deficiències socials, agreujades per la crisi econòmica que hi ha als seus països. Tot això comporta una radicalització política que resulta especialment dramàtica en el cas de la República espanyola i que anys després es materialitzarà en la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Aquesta guerra suposà l'esdeveniment més traumàtic de la història contemporània d'Espanya, amb repercussions que arriben clarament als nostres dies. Va ser la guerra civil més gran d'Europa al segle XX, i en la seva època suposà per al món occidental l'enfrontament de la democràcia, el feixisme i el comunisme. Les seves repercussions internacionals a causa d'aquestes característiques la van convertir en la premonició de la guerra mundial que esclataria més tard. Totes dues guerres estarien estretament relacionades. A la Guerra Civil s’hi van fer servir noves tàctiques fins llavors inèdites, com els bombardejos massius sobre la població: va ser el camp d'experimentació de la Segona Guerra Mundial. La Guerra Civil a Menorca La Guerra Civil Espanyola es va viure d’una forma particular a Menorca, que va ser l’única illa de l’arxipèlag en què fracassà l’alçament militar de 1936 i restà fidel a la Segona República fins a la seva inevitable ocupació pels franquistes el febrer de 1939, ja cap al final del fatal enfrontament. Aquesta situació va fer que durant els primers mesos les persones relacionades amb el bàndol nacional, especialment membres de l’Església, fossin atacades per radicals comunistes i durant tota la guerra es perseguissin i s’empresonessin els partidaris de l’alçament, per por dels republicans de perdre un dels darrers baluards que restaven lliures de l’atac militar al país. Enfrontaments entre ciutadans, bombardejos, crueltat i fam són alguns dels records que la gent que va viure de prop la guerra i la postguerra ens poden relatar. Convé escoltar-los per no oblidar el que suposa un fet com aquest en qualsevol societat. Notes bibliogràfiques: Per saber-ne més sobre el tema, disposau de diversos llibres a la biblioteca de l’escola. Entre d’altres, cal destacar: CASASNOVAS i CAMPS, MiIquel Àngel: Història de Menorca, Editorial Moll, 2005. Obra absolutament recomanable per tenir una visió general i fàcilment entenedora de tota la Història de l’illa des dels primers pobladors fins a la seva història més recent, en que hi trobam el tema de la Guerra Civil ben documentat. MURILLO i TUDURÍ, Andreu: La Guerra Civil a Menorca (1936-1939), Quaderns d’Història Contemporània de les Illes Balears, Edicions Documenta Balear, núm.8, Palma, 1997. A través de les seves 64 pàgines analitza la situació econòmica, política i social de l’illa de Menorca durant el conflicte bèl·lic. PONS SINTES, Bartomeu: La Guerra Civil y la represión de la postguerra. Memorias de un preso político, Centre d’Estudis Locals d’Alaior, Alaior, 2003. Replec d’articles publicats al Diario de Menorca sota el títol de Al filo del recuerdo y los años grises, que conten les vivències de l’autor durant la guerra i la postguerra. Obra doblement interessant, ja que en ella s’hi recull en la seva introducció un repàs de la bibliografia publicada fins el 2003 referent a aquests difícils anys. Així mateix, cal destacar un llibre publicat recentment i que tracta els temes de la postguerra i el franquisme des de la perspectiva de l’humor que es manejava durant l’època. El llibre inclou un DVD amb imatges i anuncis de l’època dignes de veure: CARDONA ESCANERO, Gabriel: Cuando nos reíamos del miedo, Destino, Barcelona 2010.
CATALINA FULLANA PIZÀ professora
no de los pasos evolutivos que ha dado la restauración desde el punto de vista culinario ha sido la incorporación de nuevas técnicas y diversos recursos e ingredientes que aportan nuevos sabores y nuevas texturas, más hermanadas con el campo de la química que con el de la alimentación.
U
¿Acaso en el Museo del Prado se puede acceder al disfrute de algunas obras y de otras no? ¿Las de mayor prestigio están reservadas solamente a unos pocos? Si tratamos como obras de arte las piezas que muchos cocineros ofrecen en sus restaurantes, la comparativa está servida.
Y es que da la impresión de que a todos los grandes genios de la cocina, los que marcan el tempo, se les ha olvidado la razón por la cual el ser humano necesita comer.
Todo esto se ha ido inflando, y se ha ido tiñendo poco a poco del color de las modas, y tratándose de un servicio cara al público, no se deberían de establecer este tipo de modas clasistas, ya que el haber asistido a una de estas ceremonias culinarias hace que el comensal rebose, y no de comida, sino de arrogancia.
Esta razón no es otra que la alimentación, aportar a nuestro organismo los valores proteínicos necesarios para que podamos realizar las funciones básicas del día a día. Pero de un tiempo a esta parte todo esto ha ido cambiando y se ha convertido en una ilusión alimentaria, aire con sabor, y se está enfocando hacia el placer de los sentidos, concretamente el del gusto o, más bien, el del disgusto si momentos después de haber comido tienes que pagar la cuenta. Pero... ¿quién no disfruta comiendo?
Más si se pone en duda que uno de estos menús pueda no llegar a ser indigesto, puesto que no cualquier estómago soporta el comer siete u ocho platitos sin tener la sensación de reventar; además de la cantidad de ingredientes que son parte de estos menús, con nombres tan variados como pectina, nitrógeno líquido, glicerina o dextrosa, entre otros. De ninguna manera parece comprensible que ninguno de estos cocineros pueda recordar que también se puede encontrar la fórmula del buen comer en un simple tomate restregado en un trozo de pan bañado de aceite sin más. Ni tampoco que, cegados por el poderoso caballero, enfoquen toda su sabiduría –de la mano de la química– a potenciar esos sabores más relacionados con la confección de productos farmacológicos que con la elaboración de menús a la carta.
Estoy de acuerdo con que comer es un placer, pero en este caso parece estar reservado solamente a una clase social elitista, unos pocos que pueden alcanzar la satisfacción que pueda resultar sentarse a comer en uno de esos templos de la sabiduría culinaria.
Ahora bien, tras once años de experiencia en varios de estos templos, sólo me cabe recordar a todos ellos y a muchos otros que se mueren por apuntarse a una moda tan banal como la que en estas líneas describo. Es algo que a todos en algún momento nos sirvió para dejar de hacer y prestar atención a algo tan importante como es nuestra alimentación... Como decía mi abuela: con la comida no se juega. Roberto Cuevas Suso alumne d’ESPA 2.2
Terra baixa Autor: Àngel Guimerà Núm. de pàgines: 131 Editorial: Barcanova Resum: És un drama en tres actes que narra les històries que passen a una casa-molí d'un pagès. El llibre explica la història d'una al·lota, filla d'un moliner, a qui volen casar perquè no se'n pugui anar del molí i el senyor pugui fer el que vulgui amb la seva vida. Però el futur espòs farà que les coses canviïn. Comentari personal: És un drama, però és molt divertit. Les vivències dels diferents personatges són molt entretingudes, i això fa que no deixis de llegir. Qui el recomana: Eva M. Paredes Ureña
Afortunada Autora: Alice Sebold Editorial: RBA Nº de páginas: 298 Resumen: Alice Sebold es la autora y la protagonista de la novela. A los 18 años fue violada brutalmente, lo que le supuso un trauma difícil de superar. Por ello escribió el libro, para poder acabar con aquella historia. La autora describe cómo fueron la violación y el juicio y lo que sentía cada día en su interior. Opinión personal: Es un libro entretenido y me gusta porque es una historia real contada por su protagonista. Es lo que te engancha más y hace que sientas cariño por la protagonista, e incluso que llores en los momentos en los que ella llora. Quién lo recomienda: Ana Coll
Memorias de una geisha Autor: Arthur Golden Núm. de pàgines: 551 Editorial: Alfaguara (versió en castellà) Resum: El llibre narra la història de Sayuri contada per ella mateixa quan ja és una anciana, poc abans de morir. Sayuri explica com van separar-la del seu pare i de la seva germana i com, amb el temps, es converteix en una geisha, una de les tradicions japoneses que més curiositat inspiren al món occidental. Comentari: Un llibre apassionat, que fa que no puguis deixar de llegir-lo. Et fa sentir que és real. Qui el recomana: Gemma Soler
Memorias de una geisha Autor: Arthur Golden Editorial: Punto de Lectura Resumen: Una historia de amor que transcurre en el secreto mundo de las geishas, una peculiar práctica cultural a la que están ligadas artes tales como la seducción, la danza, la pintura, el samishe y la clásica ceremonia del té. Comentario: Te transporta a Japón y te entran ganas de ponerte encima unos de esos preciados kimonos que lucen las geishas. Quién lo recomienda: Ana Pilar Laguarta Franco
Las cenizas de Ángela Autor: Frank McCourt Núm. de pàgines: 483 Editorial: Maeva, 2005 Resum: L’autor descriu la història de la seva família al voltant de l’any 1935 a Brooklyn. La família de Frank McCourt no està en un bona situació i decideix tornar a Irlanda, el seu país d’origen. A Limerick, Irlanda, viuen a una casa vella, plena de brutícia, i comparteixen una comuna amb tots els veïns del carrer 7. De vegades, Frank i els seus germans han d’anar a robar pa i a cercar carbó per tenir combustible, ja que el seu pare gairebé mai porta els diners a casa perquè se’ls gasta tots en la beguda. No tenen res, fins i tot duen les sabates cosides amb neumàtics com a sola. Passen moltes malalties, moren tres dels seus germans…. Quan ja és adolescent, aconsegueix treballar i estalviar diners per poder fer el viatge tan anhelat i desitjat: viure a Amèrica. Comentari: És una història que, quan la llegeixes, és impossible que la imaginació no voli. A mesura que l’anava llegint m’imaginava que formava part de la història. Qui el recomana: Débora Rincón
Anita Cabuyales
Guillem LLuch professor de Ciutadella i Ferreries
alumna de Ferreries
Tret principal del teu caràcter... Alegre. Una mania... Que es regui la sal. Penso que dóna mala sort. Qualitat que t’agrada d’una persona... M’agraden les persones entusiastes, cultes i que els agradi gaudir de la vida. El teu principal defecte... Som “cabezona”. Una qualitat... La constància. Un somni per realitzar... Acabar els meus estudis. Un llibre... L’illa dels cinc fars, de Ferran Ramon Cortès. Quina música escoltes a casa... Música romàntica, balades i boleros... Una pel·lícula... La vida es bella. El teu secret per estar en forma... Menjar sa, fer exercici i treballar. Un plat i una beguda... Be al forn i sangria. Un fet històric important.... L’atemptat a les Torres Bessones el 2001. Faltes que no perdonaries... La mentida. Estat actual del teu esperit.... El meu esperit és lliure, amb ganes de tenir més amistats.
Tret principal del teu caràcter... Solitari. Una mania... Una de tantes: m'agrada beure el cafè en una tassa apropiada. Qualitat que t’agrada d’una persona Que sigui divertida, intel·lectualment parlant. El teu principal defecte... Em costa prendre la iniciativa. Una qualitat... Som honest i lleial. Un somni per realitzar... Veure balenes en estat salvatge. Un llibre... El gen egoista, de Richard Dawkins. M'ha ajudat molt a entendre la vida. Quina música escoltes a casa... Sempre escolt música: cantautors, indie, pop, electrònica, jazz, clàssica, punk, folk, rock, world ... Una pel·lícula... Pulp fiction. Me va impactar molt. El teu secret per estar en forma... Vigilar els greixos i fer un poc d'exercici. Però, secret, secret, no ho és. Un plat i una beguda... Un got de vi negre i una truita sense ceba. Un fet històric important.... El descobriment de l'agricultura. La vida devia ser tant diferent, abans. Faltes que no perdonaries... Que no em perdonessin una falta. Estat actual del teu esperit.... Entretingut.
ESCOLTAM N'ARCADI OLIVERES, ECONOMISTA I ACTIVISTA PER LA PAU I LA JUSTÍCIA SOCIAL Un grup d’alumnes d’ESPA animats per en Damià, professor d’història, i na Maria, professora d’anglès, vam assistir el passat dia 11 de maig a una xerrada de l’economista i activista per la pau i la justícia social, Arcadi Oliveres, que va tenir lloc as Mercadal. Aquí us volem fer cinc cèntims del que van ser dues hores de ponència amena i de recull d’interessants dades econòmiques i socials. Sota el títol “La crisi i nosaltres”, Oliveres va començar desmentint que la crisi econòmica a la qual estam sotmesos sigui la més greu actualment. Per contra, va apuntar tres crisis com els riscs més greus de la nostra societat: la fam mundial, la crisi ecològica i la crisi de valors. 1. Crisi alimentària. El professor d’economia aplicada es va queixar que no féssim res per aturar la crisi alimentària. Davant les 80.000 persones que moren cada dia de fam (dada més aclaparadora que les 20.000 morts recents del Japó, tot i que, en comparació, va tenir un ressò mediàtic insignificant), l’única aportació esporàdica és l’enviament d’aliments. Aliments que, per una banda, en moltes ocasions no són aptes per al consum i dels quals els països rics volen desfer-se; i per l’altra, representen una competència deslleial al pagès local. Per tant, segons l’ONU (Organització de les Nacions Unides), exceptuant casos concrets d’emergència, s’hauria d’evitar l’enviament d’aliments i hauríem d’encaminar els esforços cap a la sobirania alimentària. És a dir, que cada país produeixi els aliments que necessita. Per aconseguirho, es necessitaria treballar en tres línies. Primer, aconseguir un bon repartiment de la terra mitjançant una reforma agrària. Segon, produir els aliments necessaris com ara els cereals i deixar de banda els monocultius als quals occident i el colonialisme els van abocar, com els de cafè, sucre o cacau. I tercer, és necessària una quantia de diners per afrontar inversions com la creació de regadius, de camins rurals o de granges i la compra de maquinària, com ara tractors. El juny de 2008 l'ONU va estimar que cada, any entre tots els països, calia fer una aportació de 50.000 milions de dòlars per crear un Fons d'Emergència contra la Fam. No es va arribar a fer perquè els estats no van voler col·laborar. Paradoxalment, però, aquests mateixos estats han donat a la banca la quantitat de 2,7 bilions de dòlars (54 vegades més) que encara estan pendents de ser retornats. Per què, es pregunta Arcadi Oliveres, els governs actuen d'aquesta manera criminal? La resposta de l'economista és clara: perquè governs i banca són la mateixa gent o íntims amics. 2. Crisi ecològica. Segons l’economista ens estem menjant aquest planeta i ja ha arribat el moment de dir prou a aquest creixement i començar el decreixement.
3. Crisi de valors. Una crisi que, segons Arcadi Oliveres, es va demostrar quan la majoria de la població va aplaudir un crim comès per un estat, un assassinat d’una persona sense judici previ (en referència amb la mort de Bin Laden). Orígens de la crisi actual Segons Oliveres, el capitalisme és un sistema pervers que crea crisis periòdiques i aquesta n’és una. Això ve donat perquè el capitalisme té un objectiu, que és maximitzar el benefici, però no es pot aconseguir sempre perquè tot té un límit. Quan els beneficis deixen de pujar, els inversors deixen d’invertir, i, per tant, augmenta el nombre d’aturats i es disminueix la despesa. Un tret diferenciador d’aquesta crisi ha estat la importància de l'especulació mobiliària i immobiliària, que ha pervertit la idea del diner com a element intermediari. A l’Estat espanyol, l’especulació mobiliària ha tingut un gran pes. A tall d’exemple, el catedràtic cita Catalunya, on per cada persona sense sostre hi ha 100 pisos buits destinats a especular. A la resta del món, però, ha estat l’especulació mobiliària la que ha tingut una gran importància. L’especulació ha crescut per tres raons: Internet, la inexistència de límits en la mobilitat de capitals i el fet que cap autoritat vulgui impedir aquest fet. A corre-cuita, el G-20 (segons Oliveres, una organització antidemocràtica d'especuladors i responsables de la crisi formada per les 20 economies més grans del món) es reuneix, en teoria, per estudiar com arranjar la situació. A la pràctica, però, el seu únic objectiu ha estat treballar per salvar els bancs. A més a més, no es pot dir, segons l'economista, que els governs no estaven avisats des de diverses bandes que aquesta especulació conduiria a la crisi. Van apuntar aquest fet diversos moviments socials i col·lectius populars o economistes com el Premi Nobel J. Tobin o fins i tot grans especuladors com G. Soros. Els governs van fer cas omís i així van transformar una crisi financera en una crisi econòmica. Propostes per lluitar contra aquesta crisi 1. Respostes financeres i econòmiques Segons l'economista, si és una crisi financera calen mesures financeres. Primer, aturar el frau fiscal. Segon, instaurar la taxa Tobin (es tracta d’un impost sobre els intercanvis de divises que per una banda reduiria els moviments financers especulatius i dificultaria les fugues de capitals, i per l'altra produiria uns ingressos que podrien ser una important font de finançament per combatre la pobresa al món). I tercer, nacionalitzar la banca que hagi estat subvencionada per l’estat. Altres mesures econòmiques que recomana el professor són: primerament, demanar a les caixes d’estalvi que deixin de convertir-se en bancs i continuïn treballant com a fundació i fent obra social; en segon lloc, treballar amb banques ètiques que no especulin i no inverteixin en armes o en explotació infanti; i en tercer lloc, la destrucció de l’euro, una
moneda única aplicada a una zona geogràfica amb una diversitat econòmica enorme només amb l’objectiu d’afavorir el capital. 2. Respostes laborals Es tracta d'una crisi d’origen financer, però amb conseqüències laborals. La més important és que a l’Estat espanyol hi ha 5 milions d’aturats. Segons Oliveres, aquesta xifra no la resoldrem mai si no repartim entre tots el treball existent, tot i que des de l’Administració no hi ha voluntat de fer-ho.
3. Respostes solidàries En paraules de l’economista, “si la justícia no funciona ha de funcionar la caritat”, com es demostra en la tasca de diverses entitats. 4. Respostes ecològiques Oliveres: “No tenim dret a créixer ni un mil·límetre més”. Segons el catedràtic, a dia d’avui els països occidentals “vivim de gorra”, a costa de les futures generacions i sense tenir en compte la petjada ecològica (l’impacte al planeta del nostre mode de vida). A Occident hem d’arribar a decréixer. Això no implica, però, deixar de desenvolupar-nos artísticament, culturalment, musicalment, etc. 5. Respostes antimilitaristes Enguany el Govern no ha apujat les pensions per estalviar 1.300 milions d’euros. Aquesta mateixa partida, però, s’ha destinat a pagar la participació de l’Estat en un avió europeu de combat obsolet per atacar la inexistent Unió Soviètica. 6. Respostes sense fronteres “La immigració no té cap culpa d’aquesta crisi”, afirma Oliveres. Hauríem de tenir en compte que des de l’Estat espanyol també hem immigrat en diverses ocasions. Segons l'economista, mirant-ho de manera egoista, l’arribada de nouvingudes afavoreix la piràmide de població de l'Estat espanyol (mancada de població intermitja) i dóna més recursos econòmics que no pas en pren.
NOSALTRES OPINAM... Dita Allès “Em va encantar. Una xerrada molt realista que et posa els cabells drets.” “Trob molt positiva aquesta sortida de l'escola, tot i que sé que el temari és el que és i no hi ha temps per fer-ne gaires activitats.” Mònica Romero “Trob que l'escola hauria de fer més activitats com aquesta. Em va agradar moltíssim i em va semblar molt interessant perquè tot el que deia era ver. Em va agradar molt allò que la gent que feia vuit hores hauria de fer-ne quatre i les altres quatre les fes una persona aturada. Jo estic aturada”. Maria Navarro professora d’anglès
E
l passat divendres dia 20 de maig, els alumnes de 4t d’ESPA de ciències socials van gaudir de la xerrada que va oferir el notari amb plaça a Maó, Alberto Vela NavarroRubio. La xerrada va versar sobre els drets i els deures dels ciutadans, un dels temes que han estudiat aquest any al centre els alumnes i que forma part del nou currículum de l’assignatura.
Va començar a les 20 hores i es va perllongar fins a les 22 hores, comptant-hi el torn obert de paraules. En un primer moment, el ponent va instruir els presents sobre l’origen dels drets i els deures al llarg de la història de la humanitat, així com de l’estat en què es troben actualment i de com la nostra constitució actual en parla i els tracta. L’exposició es va desenvolupar en un to distès i alegre, tot i la seriositat i el rigor que li va conferir l’orador, que durant l’espai de debat va aprofitar per explicar com es regeix el procés d’oposicions a notari i va animar tots els presents a estudiar la carrera de dret i posteriorment preparar les oposicions per accedir al cos de notaris. Segons l’opinió de Vela, que es considera un fan d’aquests processos, es pot aconseguir després de 7 o 8 anys d’estudi i preparació. Finalment, va sorprendre a tothom animant als assistents a fer testament, ja que és un dels actes més normals, econòmics (només 37 €!) i recomanables. Vela recomana fer-lo a una edat primerenca, ja que, en cas contrari, si per desgràcia es produeix una defunció sense testar, el procés que s’ha de seguir es complica i s’allarga substancialment, la qual cosa provoca situacions desagradables per als familiars del difunt. Des d’aquí esperem que algun dels nostres alumnes segueixi les seves recomanacions, encara que sigui la d’estudiar per a notari. Damià Moll professor de socials
Olor de colònia Autor/a: Sílvia Alcàntara Edicions de 1984, Col·lecció Mirmanda Premis o guardons: Joaquim Amat-Piniella 2010, Premi Qwerty 2009, Premi Regió 7-TMV 2009. Partint d’un títol polivalent (antitètic a l’olor d’una colònia tèxtil), Sílvia Alcàntara escriu un text apassionat i apassionant al voltant d’una colònia que ens remet als temps de la Revolució Industrial. Així, doncs, ficció i realitat – versemblança, al cap i a la fi– conformen un text ferm que relata un procés de supervivència. L’incendi que es produeix a la fàbrica, metàfora d’un món en decadència i d’un estil de vida agonitzant, acabarà amb un misteri irresolt: tothom ha sortit de la fàbrica? Sota aquest enigma l’autora configura un fresc social on el despotisme, la condescendència i el vitalisme cremen els personatges com el mateix foc. Lectura imprescindible que lliga el fet lector amb la reflexió social i moral.
El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present. Autor: Tony Judt Editorial: RBA Col·lecció: Orígens Any de publicació 2010 Us heu plantejat mai com vivim actualment? Heu imaginat el futur? I, com us l’imagineu? Potser la cita d’Oliver Goldsmith que obre l’assaig sigui una bona ajuda: “No se’n surt el món – pres de mals que s’apressen– on s’acumula la riquesa i es malbaraten els homes”. L’historiador Tony Judt deixa com a testimoni aquesta obra. Visió esfereïdora de la crisi que ens empeny cap a la deshumanització des del punt de vista de la història intel·lectual i política del segle XX. Un llenguatge planer, nombroses dades i un estil combatiu ens posen a l’aguait d’un new world order en el qual els estats són el braç armat de les multinacionals i l’Estat del Benestar acaba enfonsat en un magma de privatitzacions i retallades socials. Ens trobem a una veritable cruïlla i Judt intenta posar-hi la direcció adequada. Una obra intel·ligent, anacrònica i sincrònica alhora, que ens convida a la discussió sobre la crisi sistèmica que ens assola.
¡Bum! Autor: Mark Haddon Editorial: Salamandra Any de publicació: 2010 Per pura casualitat, Jim i el seu millor amic Charlie descobreixen que dos professors del seu institut es comuniquen en un incomprensible idioma secret. Presos per la curiositat, es confabulen per endevinar el misteri que, dia rere dia, es torna més inquietant. Què signifiquen paraules com spudvecht o snekkit? Qui són els Centinelles? I per què, de sobte, els ulls del professor Pearce són blaus fluorescent? I per què el senyor Kidd i la senyora, amb un llenguatge codificat, són assaltants de bancs, espies d’una potència enemiga i fins i tot aliens que preparen una invasió a la Terra? Haddon torna a aconseguir, després d’El curiós incident del gos a mitjanit, un altre gran èxit. Per badar-se de riure!
El sueño del celta Autor: Mario Vargas Llosa Editorial: Alfaguara Any de publicació: 2010 Des del Congo l’any 1903 fins a una presó de Londres un matí de 1916, se’ns narren les aventures d’un home singular: Roger Casement. Casement fou un dels primers europeus a denunciar els horrors del colonialisme. Dels seus viatges al Congo Belga i l’Amazonia sud-americana en quedaren dos informes memorables que commocionaren la societat del seu temps. Aquests dos viatges i el que allí va veure canviarien Casement per sempre, fent-li emprendre una altra travessia, en aquest cas intel·lectual i cívica, igual de devastadora o més. Cosa que el va portar a enfrontar-se a una Anglaterra que admirava i a militar activament en la causa del nacionalisme irlandès. Premi Nobel de Literatura 2010, l’obra de Vargas Llosa esdevé una visió imprescindible de la nostra realitat.