NÚMERO 78
Kevin Giltan 6è C
ÍNDEX AGRAÏMENTS P3
EL LLOP QUE ERA BO.
P4
LA PRINCESA I EL DRAC
P5
EL DRAC DE FOC
1r
LES 7 CABRETES
2n
LA BRUIXA
3r
HANSEL I GRETEL I LA FADA KADABRA
4t
CARLITOS, EL CUIDADOR D’ANIMALS
5è
EL DRAC
6è
UNA HISTÒRIA DE DETECTIUS
Benvolguts i benvolgudes, Un any més, el dia 23 d’abril ja ha arribat a Can Parera i, des de l’escola, hem volgut tornar a
celebrar-ho de la manera que més ens
caracteritza... envoltats de roses, llibres, premis literaris i, per fi, de tota la comunitat educativa (alumnat, professorat i famílies). Estem molt contents i contentes d’haver pogut obrir de nou les portes, de gaudir de tots nosaltres sense mascareta i aquí, a l’escola, com no podia ser d’una altra manera! En aquesta Xafardera trobareu els escrits guanyadors dels nens i nenes de l’escola. Uns contes que són només una petita mostra de tota la feina que s’ha fet des de l’escola. És impossible incloure
tots els escrits
participants en aquesta revista però, tot l’equip de mestres, els enviem un gran aplaudiment perquè han treballat de valent i s’ho mereixen!!! Desitgem que us agradin els textos guanyadors i que hàgiu gaudit d’un gran Sant Jordi 2022.
EL LLOP QUE ERA BO. VET AQUÍ UNA VEGADA, UNA MAMA QUE ESTAVA AL CAMP PLANTANT FLORS.
QUAN VA APARÈIXER UN LLOP ELLA ES VOLIA AMAGAR A UN ARBRE PERÒ NO HI HAVIA. SEMBLAVA QUE EL LLOP SE LA VOLIA MENJAR.
PERÒ VA ARRIBAR UN CAÇADOR I VA EXPLICAR A LA MAMA QUE EL LLOP ERA BO.
EL SEU FILL ESTAVA A CASA AMB EL PARE CUINANT EL DINAR QUAN VAN ARRIBAR LA MARE, EL CAÇADOR I EL LLOP PER MENJAR JUNTS.
TOTS ES VAN FER AMICS I VAN ANAR A FER UNA FESTA AL PARC. TOT CANTANT AQUESTA CANÇÓ. “ARA QUE AMICS,
SOM
BONS
VINE AQUÍ I JUGA AMB MI”
DESPRÉS DE LA FESTA, VAN ANAR AL CINE A VEURE UNA PEL·LÍCULA DE SUPERHEROIS I MENJAR “PALOMITAS”. I VET AQUÍ UN LLOP, UNA MARE, UN FILL, UN PARE I UN CAÇADOR QUE ES VAN FER AMICS I A AQUEST CONTE LI HA ARRIBAT EL SEU FI.
CONTE ESCRIT I IL.LUSTRAT PER: IVET, AITOR, ALEJANDRO, NIHAD, ANAS, ERIC, ANNA, BLANCA, GALA, LARA, AINHOA, BRUNO, THIAGO, LUCÍA, UNAI, MOISÉS, ARIA, ANTHONY, DAKOTA, OLIVER, VALERIA, LUCAS, MUHAMMADOU, IAN, NEIZAN. P3. SANT JORDI 2022
LA PRINCESA I EL DRAC
VET AQUÍ UNA VEGADA, UNA REINA QUE TENIA UNA FILLA QUE ESTAVA PRESONERA A UN CASTELL. ERA LA PRINCESA JÚLIA. LA JÚLIA ESTAVA PREPARANT UN PASTÍS DE XOCOLATA I NATA PER LA SEVA MARE, QUAN VA ARRIBAR UN DRAC QUE VOLIA MENJAR PASTÍS. EL DRAC ES VA POSAR A BUSCAR LA MANERA D’ENTRAR AL CASTELL. I BUSCANT I BUSCANT, VA TROBAR LA CLAU DE LA TORRE A SOTA D’UNA PEDRA. EL DRAC VA PODER ENTRAR AL CASTELL I ES VA MENJAR LA MEITAT DEL PASTÍS. ESTAVA TAN CONTENT QUE VA ANAR A BUSCAR A LA PRINCESA PER JUGAR.
QUAN LA JÚLIA EL VA VEURE, LI VA DIR QUE PODIEN ANAR A SALTAR JUNTS A LES “COLXONETES”.
LA MARE ES VA POSAR MOLT CONTENTA EN VEURE A LA JÚLIA I EL PASTÍS.
QUAN VA VEURE AL DRAC, ES VA ENFADAR MOLT PERQUÈ HAVIA TRENCAT UNA MICA EL CASTELL. EL DRAC I LA JÚLIA VAN DEMANAR PERDÓ A LA MARE I VAN EXPLICAR-LI QUE EL DRAC ERA BO, QUE HAVIA AJUDAT A LA JÚLIA A NO ESTAR PRESONERA.
LA MARE JA HO VA ENTENDRE, ES VA POSAR CONTENTA I TOTS TRES ES VAN FER UNA ABRAÇADA I UN PETÓ.
AL CEL VA SORTIR UN ARC DE SANT MARTÍ I VAN DECIDIR ANAR A LA PISCINA A MENJAR UN GELAT I AQUEST CONTE JA S’HA ACABAT.
CONTE ESCRIT I IL.LUSTRAT PER: MARTÍN, MAXIM, NILS, DAVID, JULEN, JAN, ALEX, LIA, VERA, MARIA, NOUR, NADIA, AMADOU, BIEL, ALFONSO, BLANCA, GAEL, MARIA, JAN, AINARA, MARTÍN, ALAN, GERARD, MÍA, JON, LUKA. P4. SANT JORDI 2022
EL DRAC DE FOC VET AQUÍ UNA VEGADA, UNA NENA QUE ES DEIA MARTA QUE ANAVA A VIURE A UN CASTELL AMB LA SEVA MARE, LA LUCIA.
AL CASTELL HI VIVIA UN DRAC QUE VOLIA SER BO.
QUAN LA MARE VA ARRIBAR AL CASTELL, LI VA DIR A LA MARTA QUE ES PORTÉS MOLT BÉ, PERQUÈ LA MARTA NORMALMENT NO RECOLLIA LA SEVA HABITACIÓ.
EL DRAC, EN VEURE L’HABITACIÓ DESENDREÇADA, VA TIRAR FOC PER LA BOCA I PEL NAS.
LA LUCIA VA CALMAR AL DRAC CANTANT-LI LA CANÇÓ DE “VAMOS PA LA PLAYA”. ALESHORES EL DRAC VA ABRAÇAR A LA LUCIA I A LA MARTA, I ENTRE ELS TRES VAN RECOLLIR L’HABITACIÓ. UN ALTRE DIA, EL DRAC ES VOLIA A MENJAR A LA MARTA PERQUÈ L’HAVIA CRIDAT A L’ORELLA, I AIXÒ AL DRAC NO LI AGRADAVA GENS. LA LUCIA EL VA CALMAR CANTANT-LI LA CANÇÓ DE “LA ESTRELLITA”. EL DRAC ES VA RELAXAR I ES VA ADORMIR AL SEU LLIT.
QUAN ES VA DESPERTAR, VA A ANAR A BUSCAR LA MARTA I LA LUCIA PER VEURE UNA PEL·LI JUNTS. DE COP, EL DRAC, VA PARAR LA PEL·LI I VA MARXAR AL BOSC A BUSCAR CASTANYES.
MENTRESTANT ELLES VAN JUGAR AMB ELS PLAYMOBIL.
QUAN EL DRAC VA ARRIBAR ES VAN MENJAR LES CASTANYES JUNTS MENTRE ACABAVEN LA DE VEURE LA PEL·LI.
MÉS TARD VAN TORNAR AL BOSC A RECOLLIR FLORS.
I...SORPRESAAAA!!!! ES VAN TROBAR AL PARE DE LA MARTA, EN RUBÉN, QUE REGAVA LES PLANTES DEL BOSC.
UNA NENA QUE HI HAVIA PER ALLÀ, VA ARRENCAR ALGUNES PLANTES I TOTS ES VAN ENFADAR MOLT. EN UN MINUT VA COMENÇAR A PLOURE, I VAN SORTIR CARGOLS PER TOT ARREU.
VAN AGAFAR ELS CARGOLS I TOTS 4 VAN TORNAR AL CASTELL. ALESHORES VAN CELEBRAR QUE S’HAVIEN RETROBAT, MENJANT CARGOLS, PERÒ A LA MARTA NO LI AGRADAVEN I VA MENJAR ARRÒS, COM ELS XINESOS. I VAN VIURE JUNTS, LA MARTA, LA LUCIA, EL RUBÉN I EL SEU DRAC, COM SI FÓS UN GOS.
I VET AQUÍ UN GOS I VET AQUÍ UN DRAC, AQUEST CONTE JA S’HA ACABAT!
CONTE ESCRIT I IL.LUSTRAT PER: ASIER, MARIO, ISHA, GUILLEM, ARNAU, ZAHRA, ABDEL KADIR, NADIA, LUCA, ADRIÁN, NUR, LEO, DYLAN, ADRIANA, NICO, CARLA, MARCOS, CARLA, BRUNO, LARA, ANNA, VERA, JÚLIA, FATOUMATA, NICOLE
P5. SANT JORDI 2022
LES 7 CABRETES I EL LLOP Hi havia una vegada una cab que tenia cab
. Abans de marxar sempre
deia: -Si truquen a la
, no obriu pas!
El llop tenia molta gana i per això va idear un pla per menjar-se les Quan la
va sortir de casa, el
. va
picar a la o i va dir amb veu ronca: -Obriu,
! Sóc la vostra mare.
Però no era la veu de la ma i per això les entrar.
no el van deixar
El lo va afinar la seva veu menjant molts ous la
i va tornar a picar a
.
-Qui hi ha? -van preguntar les
.
-Sóc la vostra mare! -va mentir el
.
-Ensenya’ns la El
! -van respondre.
va ensenyar la seva pt peluda i
les
no el van deixar entrar. Així
que el
es va enfarinar la
semblés la de la les
. Aquesta vegada,
van caure a la trampa i van
deixar-lo entrar. El
perquè
va menjar-se totes les
menys , qui va amagar-se darrere del
. Quan la
va tornar a casa,
es va espantar molt perquè no trobava les
. Llavors, la cabra més
petita va sortir de darrere del
i va
explicar-li tot. El llop se’'n va a prop d'’una fàbrica de sabó. El llop es menja el sabó que hi ha i beu molta aigua. Al cap d’'una estona fa un rot molt gros i les cabretes surten dins d’una bombolla de sabó. Finalment es fan tots amics. Equip Pokemon (Marina, Fode, Bianca, Eric)
Aquesta nit a l’Espàrrec Pudent es celebra un gran sopar de gala que reuneix als personatges més malvats del món, entre els quals es troba... LA BRUIXA La Bruixita és la bruixa més ràpida del món. El seu cos és alt, prim i verd. Té la cara allargada, berrugosa i somrient. El seu cabell és llarg i de color lila. Té els ulls arrodonits i negres. El seu nas és allargat i punxegut. Té la boca desdentada amb les dents brutes i desgastades. Les seves orelles són punxegudes i porta arracades. Porta un vestit vell lila i un barret allargat i punxegut. Li agrada enverinar pomes, volar amb l’escombra i cruspir criatures. LES BRUIXES ( Xiangkun Yang, Judith Rodríguez)
Hi havia una vegada dos germans que es deien Hansel i Gretel. En Hansel era un noi de 8 anys i vivia al Montseny. Era alt, corpulent i fort. Tan fort, que a vegades agafava els troncs de dos en dos. Els cabells els tenia curts i llisos, i els seus ulls eren blaus com el mar. Aquell que l’havia vist pel bosc sempre el veia que vestia amb leggins negres i una dessuadora blava. També veien que era amable, divertit i alegre. La Gretel, la seva germana, també era musculosa, alta i prima. És clar, eren bessons. Ella tenia el cabell castany i ondulat. Els ulls els tenia marrons com la xocolata i la boca molt fineta. Li agradava vestir amb dessuadora rosa i uns texans. El que més destacava de la Gretel és que era molt positiva i bona persona. Un dia, en Hansel i la Gretel van anar a la granja a cuidar les seves gallines, però quan es van descuidar, les gallines es van escapar cap al bosc. Ells van anar corrents a veure si les trobaven, però van anar molt lluny i no les van poder trobar. I a més a més, es van perdre al bosc i no van poder trobar el camí per tornar a casa. Després de caminar una bona estona, van trobar una mansió de color verd. Com eren molt tafaners van entrar perquè estava la porta mig oberta. Era molt gran però no hi havia ningú. Van investigar per tota la mansió, però no van trobar a ningú. Com no trobaven a ningú van anar a la última habitació, una a on no havien entrat abans. Van obrir la porta poc a poc i al mig de l’habitació van veure... una fada! La fada va desaparèixer però va deixar un rastre i el van seguir. El rastre portava al pati de la mansió i van tornar a veure a la fada. De sobte, quan ningú s’ho esperava la fada va agafar una vareta i els va convertir en
verdures! I va tornar a desaparèixer. Els havia castigat per haver menjat llaminadures, pastissets i brioxeria cada dia? Molt desesperats van tornar a seguir el rastre de la campaneta i van arribar fins a la cuina. Allà estava ella, preparant un puré i una amanida. A ells no els hi agradava gens ni mica ni les amanides ni els purés. Però la fada els hi va dir:
Voleu a tornar a tenir forma de nens? Doncs mengeu-vos aquesta amanida i el puré.
No ens facis això, si us plau! Les amanides i els puré no ens agrada! – Van dir els germans a la vegada.
Perfecte! Doncs seguireu sent una verdura. – Va dir la fada
Aleshores els dos germans van agafar molt poc a poc la cullera van començar a menjar puré. La Gretel va tenir una idea i se la va dir al seu germà:
Hansel, tanca els ulls i imagina que estem menjant els pastissets que més ens agrada.
Bona idea Gretel!!!!
Els dos van ficar-se la cullera de puré dins la boca mentre s’imaginaven que menjaven un dels seus pastissets preferits. Va funcionar! Cada vegada es ficaven més cullerades a la boca i es van acabar el plat. Ara només quedava l’amanida.
Vinga Hansel. Ara ens imaginarem que aquesta amanida té gust de les llaminadures que més ens agrada.
La veritat és que l’amanida no tenia gust de llaminadures, però els dos germans es van acabar els dos plats. Tampoc va ser tan fastigós.
Estic molt contenta Hansel i Gretel. – Va dir la fada
Fada! Crec que cada dia no seria capaç de menjar això, però et prometo que un dia a la setmana sí. – Va dir la Gretel
Sí, jo també podria. – Va dir en Hansel
Aleshores, la fada es va posar a pensar. Es va quedar en silenci i un temps més tard va tornar a treure la seva vareta. Els nois van veure una llum molt intensa i es van quedar cecs per uns segons. Quan van tornar a veure bé, estaven en mig del bosc envoltats per les seves gallines!
Hansel! Tornem a ser dos nens i no verdures! – Va dir la Gretel
Per fi! No aguantava més olorar a verdura! – Va cridar en Hansel
Vinga, que vaig a preparar verdures amb patates! – Va dir la Gretel
D’acord! Però que al menys siguin fregides! – Va contestar en Hansel
Els 3 compositors. (Claudia Garrido, Laia Ocaña, Sergio Moreno)
Hi havia una vegada un nen que es deia Carlitos que estava a la platja, jugant amb les petxines. Un dia, en Carlitos va entrar a casa seva
a esmorzar mentre el seu pare, Felipe, s'estava
preparant per anar a pescar. En Carlitos, quan va acabar d'esmorzar, va sortir a buscar animals al mar. De sobte, va trobar una balena, no s'ho va pensar, la va carregar i la va posar a la seva carreta per portar-la a casa seva. Quan va arribar va pensar que seria millor posar la balena a la seva banyera. Li va agafar tant d'afecte que li va voler posar un nom, Baluna. En Carlitos estava tan emocionat que va passar tot el dia amb ella, fins que va arribar el pare de pescar. No va ser capaç de dir-li res. Quan el seu pare es va adormir, en Carlitos va agafar els peixos i se'ls va emportar a la Baluna perquè els mengés. Al cap de l'estona, el pare es va despertar i va veure la Baluna. Molt sorprès li va preguntar a en Carlitos, i ell li va explicar la història. El pare, li va dir que la Baluna no podia viure amb ells, que
havia
de
tornar
al
mar
amb
la
seva
família.
Aleshores, en Carlitos i el seu pare es van acomiadar de la Baluna i
la
van
portar
al
mar.
Durant
uns
dies
en Carlitos estava trist perquè trobava a faltar a la seva balena. Fins i tot, va fer un dibuix per penjar a la seva habitació. El seu pare per animar-lo el va convidar a fer un pícnic a una cala. En Carlitos content, el va ajudar a preparar el berenar per anar d'excursió. Quan van arribar a la cala, encara no havien començat i van veure a
una
balena
que
s'apropava...
i
sabeu
què?
Era
la
balena Baluna amb la seva mare. En Carlitos es va posar molt content i des d'aleshores van anar cada setmana a aquella cala a veure a la seva amiga. Els reis i les reines de l’univers. (Nora Lobato, Aron Carretero, Sergio Llamas, Aisha jar)
Vet aquí que una vegada hi havia una nena que es deia Laia. Era valenta, creativa i llesta. Un dia passejant pel carrer es va trobar una pedra preciosa i va decidir emportar-se-la a casa. Aquesta pedra va resultar ser un drac molt petit al qual li va posar el nom de Rayo. El va amagar a la seva habitació i només va compartir el secret amb el seu germà. Cada dia es guardava una miqueta de menjar per donar- li al drac. Al cap de dues setmanes, el petit drac s'havia fet molt gran i no sabia què fer amb ell. El dia del seu aniversari va demanar un desig: convertir-se en drac per poder volar amb el Rayo i trobar-li un lloc més apropiat on viure. El seu desig es va complir i es va convertir en drac durant tretze hores, que era els anys que havia fet. Amb dificultats, va sortir volant amb el Rayo. Com no sabia volar bé del tot es va xocar amb un arbre, va caure a terra i es va fer mal a l'ala. El Rayo va anar a casa a demanar ajuda. Els pares es van espantar molt en veure un drac a casa seva. En Ibai, el germà de la Laia, els va tranquil·litzar explicant-los que era amic de la Laia. Tots tres van pujar a sobre del drac i van sortir volant cap al bosc. Al cap d'una estona, van trobar a la Laia i la van curar. Finalment, el drac Rayo es va quedar a viure al bosc i tots i totes van ser amics per sempre.
Dino 8 ( Aroa Herrero).
UNA HISTÒRIA DE DETECTIUS DETECTIU SHERLOCK DETECTIU MAFALDA DONA RICA GINA CUINER ROGER JARDINERA MÒNICA
ESCENA 1 (Llum. En un racó de l’escenari hi ha l’oficina del Detectius. La resta de l’escenari és la sala principal de la casa de la senyora Mafalda. Truca una senyora a la millor oficina de detectius de la ciutat de Florida. El detectiu Sherlock i la seva companya Gina interroguen a la senyora per saber tota la informació necessària) Mafalda: Bon dia, sou els detectius de Florida? Gina: Hola, bon dia si truca al lloc indicat, som els detectius de la ciutat, osea. Sherlock: Passa’m el telèfon, Gina! Mafalda: Em podeu ajudar a resoldre el meu problema? Sherlock: Clar que sí, quin és el seu problema i on està situada? Mafalda:Em dic Mafalda he trucat perquè estan desapareixent les meves coses de valor i estic molt preocupada. Sherlock: Però, on està situada ? Mafalda: Em trobo en el carrer Joan XXIII número 17. Sherlock: Senyora, estarem allà en 15 minuts (Penja el telèfon) Gina: La meva primera missió, que chupiguay. (Surten d’escena) ESCENA 2 (En un lateral de l’escenari) Roger: S’he m’ha acudit una idea. Mònica: Que se't passa pel cap Roger? Que ens coneixem…
Roger: La Mafalda, la nostre Cap… Mònica: Sigues directe. Roger: És una dona amb moltes riqueses, coses de valor.... tu ja m’entens. Mònica: Vinga Roger! Roger: La meva idea és, fer un pla. La senyora Mafalda ens paga molt poc, llavors podem infiltrar-nos a casa seva i robar-li totes les seves coses de valor. Mònica: Però que dius Roger, estàs boig? Roger: És clar que no. És una bona idea, què pot sortir malament? Mònica: Tot pot sortir malament, Roger. Ens poden descobrir, denunciarnos, fins i tot enviar-nos a la presó. Roger: No et preocupis Mònica, això no passarà, saps per què? Mònica: No. Per què? Roger: Perquè tinc un pla i el tinc assegurat. Mònica: Està bé. Roger: Llavors anem! (Marxen) ESCENA 3 (Interior de la casa de la senyora Mafalda) Gina: Wow, sabia que seria una missió chupiguay. Sherlock: Gina, no toquis res! (Aparaeix la senyora Mafalda) Mafalda: Gràcies a déu que han arribat. Sherlock: No hi ha de què. Gina: Senyora, quina casa més gran… Em puc quedar a viure amb vostè? Sherlock: Gina, hem vingut per treballar. No li faci cas (a la senyora) Gina: D’acord, tranquil ja em tranquil·litzo, osea. Sherlock: Per on comencem a investigar? Gina: Jo començo per els bolsos. Sherlock: Gina, ara mateix no és moment de pensar en bolsos. Gina: Llavors, per on començo? Sherlock: Tu comences per la 2a planta i jo em quedaré a la 1a planta.
Gina: Quines ganes de fer-me pujar les escales. (Gina surt d’escena. Sherlock comença a inspeccionar la sala, en silenci, seguit molt d’aprop per Mafalda) Sherlock: Senyora, té alguna idea de qui ha pogut ser? Mafalda: La veritat és que no. (Torna a entrar Gina) Sherlock: Gina, has vist alguna cosa sospitosa per dalt? Gina: No, la veritat és que no, només veig molts bolsos de marca que són chupiguais. Sherlock: Gina, ja t’ho he dit abans, que hem vingut a treballar, no toquis res que no hagis de tocar. Centra’t, aquest és un cas important. Gina: D’acord tranquil, ja em centro, com et poses de pesat, osea. Mafalda: Heu trobat alguna pista o alguna cosa misteriosa? Sherlock: Acabo de trobar una pista... Gina: (li treu la pista) He trobat una pista! Sherlock: Què dius, Gina? Si he trobat jo la pista. Gina: Em tens molta enveja! Sherlock: No seguiré amb aquesta discussió absurda. Gina: No estem discutint. Mafalda: Heu trobat una pista, veritat? És igual qui l’ha trobat. Quina classe de pista és? Que al final amb aquesta discussió encara la perdran. Gina: Doncs, una empremta. Mafalda: En serio això és veritat? Com l’heu trobat? Sabeu de qui pot ser aquesta empremta? Sherlock: Encara no sabem de qui pot ser però aviat sí ho sabrem. Anem a l’altre sala i fem les comprovacions. (Tots tres marxen d’escena i apareixen en Roger i la Mònica) Roger: (xiuxiueja) Mira Monica, tinc a les meves mans el diamant més car del món.
Mònica: (xiuxiueja) Roger, compte que no et caigui, que tu ets molt maldestre. Roger: Nooo, tranquil·la, que no se'm cau…(Li cau el diamant) Mònica: Roger!! Què fas!? (Agafen el diamant i surten d’escena. Apareixen els detectius i la senyora) Sherlock: Shhh! He escoltat un soroll per allà. Gina: Comença la diversió! Sherlock: Gina, si us plau. No comença la diversió, això és una missió seria. Sherlock: Oh déu meu! Que és aquest rastre? Gina: A veure, deixa'm que jo l'escanejo. Sherlock: No, deixa'm a mi que jo el miro amb la lupa, n’extrec la mostra i després ho envio al laboratori. Gina: Si ho faig jo és molt més ràpid. Sherlock: Que no, Gina. Gina: Que si Sherlock, deixa’m d’una vegada. Sherlock: Està bé, però com facis alguna cosa malament marxaràs de la missió. Mafalda: Podeu parar de barallar-vos? No m'està ajudant en absolut aquesta actitud. Gina: Senyora, no s’hi fiqui, que això no és el seu problema. Sherlock: És clar que n'és el seu problema. Per què creus que ens ha trucat? Mafalda: A mi no em vinguis amb vacil·lades, nena malcriada. Sherlock: Pareu de barallar-vos i ajudeu-me a trobar respostes. Gina: No, ella m'ha de respectar, és que no ho entens? Jo no sóc un maniquí perquè em parli així, la vella aquesta. Sherlock: Gina! No parlis així de la nostra fantàstica clienta. La senyora no té la culpa de res i com tornis a dir alguna cosa t'hauré d’acomiadar. Gina: Ahá! Mafalda: Moltes gràcies, per fi ho entenen. Barallar-se no és la solució. Gina: Ja tinc resposta d'aquesta pista.
Sherlock: A veure-la, Gina. Encara que no em sorprendria que la tinguessis malament. Per això, he enviat les proves al laboratori i jo també tinc la resposta. Mafalda: Quina rapidesa. Quan ho ha fet, això? Sherlock: És un secret, senyora. Gina: Però ja t’he explicat moltes vegades que amb aquest iPad puc mirar tota la informació possible amb tan sols un clic. Sherlock: Sí, el que tu diguis. Fer-ho a l'antiga usança seria molt més segur i sense errors. Gina: No hi ha errors, és molt fiable. Tu, Sherlock estàs una mica fora de la realitat. Avui dia s'utilitzen els iPads i no fa falta enviar res al laboratori. Perquè els iPads són molt més ràpids. Sherlock: Si tu ho dius Gina, no penso discutir més. Gina: No estem discutint Sherlock. Si algú pensa el contrari de tu, això no és discutir és que l'altra persona no pensa el mateix que tu i ja. Mafalda: Prou! (Pausa) Al final no m’han dit de qui és la empremta que han trobat amb la tonteria de discutir tant. Gina: Que pesats esteu tots amb que estem discutint, ehhh. Sherlock: L’empremta que hem trobat és de… Gina: Sherlock, espera! Ho vull dir jo. Sherlock: Està bé Gina, digues-ho tu, però ràpid. Gina: Oh!!! Hi ha hagut un petit problema, em diu l'iPad que la empremta no existeix, és a dir, que és una "empremta falsa". Sherlock: Gina, ja t’he dit que això no és fiable. Deixa’m a mi, que ja m’ha arribat la resposta del laboratori. Gina: A veure senyor expert. Sherlock: Espera un moment, la meva resposta és que la empremta no existeix. Mafalda: Què està passant aquí? Gina: Jajaja, Sherlock, el teu sistema tampoc és que sigui molt fiable. Sherlock: Gina, prou de rialles. Mafalda: Ja n’hi ha prou de ximpleries, què està passant, m’havien dit que eren els millors detectius de tot Florida. Sherlock: I ho som, no es preocupi senyora, ara ens posem a treballar i segur que alguna pista trobarem.
Mafalda: Doncs per ara no m’estan demostrant que són el millors detectius de tot Florida. Poseu-vos a treballar ja! Gina: Escolti senyora, se'm calma, eh? Perquè nosaltres dos estem fent tot el possible per ajudar-la. Mafalda: (Tallant-la) ESCOLTEU! (els detectius s’espanten) Estic disposada a pagar molts diners perquè m’ajudeu a resoldre tot això. Gina: (sospira) D’acord, senyora. Sherlock: D’acord. A investigar. Mafalda: Si trobem el lladre o lladra o lladre o com li vulgueu dir, us asseguro que estaré molt agraïda i us pagaré molt. Gina: Va, SHERLOCK! Va! Sherlock: Només t'interesses pels diners. Gina: Exactament, xato. Sherlock: Doncs, no perdem més el temps, a treballar. Gina: Si, osea. (Comencen a rebuscar per tot arreu i finalment troben una pista) Sherlock: És un cabell. Gina: Però, de qui? Sherlock: Aquí hi ha una cosa que se’ns escapa…esperi. Viu algú més amb vostè? Mafalda: No, però sí que tinc algunes persones que treballen per a mi. El meu cuiner, la jardinera, etc. Sherlock: Hem d’interrogar-los. De pressa! (surten corrent a la cuina) (Per l’altre costat entren en Roger i la Mònica, amb un cistell de la compra) Roger: A aquestes alçades, no hi ha ningú que ens pugui aturar! Monica: No exageris, Roger. Roger: No exagero, és la veritat. (Tornen a entrar els detectius i la senyora, i els troben a la sala) Sherlock: Son aquí! Alto!
Mònica: Què deies, Roger? Gina: Mònica?... Mònica: Hola Gina… Sherlock: La coneixes!? Gina: Va ser la meva amiga a la universitat. Sherlock: Bé. Això és igual. Tenim un parell de preguntes per vosaltres. Roger: Primer, que tal si els preparo alguna cosa de menjar, un muntadet? Sherlock: No creus que oferir-nos un muntadet del no-res és molt estrany? Roger: Noooo…(to nerviós) Mònica: És clar que no, això és molt comú…precisament venim de fer la compra per fer-ne. Sherlock: D'acord, però només un. A veure quins ingredients utilitza per fer-lo? (S’apropa al cistell) Roger: NO! No miri! Gina: Per què no? Roger: Perqueeè… Sherlock: Per favor, que pot haver-hi d’estrany en un cistell? (Mira dins del cistell) Sherlock: LA MARE DE DÉU! Gina: Què passa ara? Sherlock: Aquí hi ha un DIAMANT! Mònica: ROGER! Per què l’has amagat aquí? Roger: No em miris a mi. No és la culpa meva. Si m’ho has dit tu que el posés aquí. Gina: A veure... Que està passant? Mafalda: Mònica i Roger. Expliqueu-me tot això. Mònica: Senyora Mafalda no és el que sembla. Mafalda: Aquest és el meu diamant? Roger: Sí, però… Mafalda: Me l'has robat? Roger: Però, què diu. No seriem capaços.
Mafalda: S'ha acabat. Sherlock, Gina, truqueu a la policia. Ahh! I naturalment vosaltres dos esteu acomiadats. Gina: No fa falta. Nosaltres som membres de la policia. Mafalda: De veritat? Gina: És clar. Que es pensava que érem, aficionats? Mafalda: Ah! Doncs feu el vostre treball. (Detenen en Roger i la Mònica) ESCENA 4 (A l’oficina) Gina: Per ser la nostra primera missió junts no ha estat gens malament. Sherlock: Bé Gina, crec que hem de millorar algunes coses. Gina: Quines coses, Sherlock? Jo ho veig tot perfecte. Sherlock: A veure, una de les coses que hem de millorar és que no podem discutir per tot i tu no pots estar tota l'estona pensant en bolsos, etc… Gina: Tens raó, Sherlock, per a la següent missió que tinguem hem de millorar tot això. Sherlock: Potser em podries ensenyar aquests coses modernes dels iPads i tot això. Gina: I tu a mi sobre coses antigues… Sherlock: Comencem? Gina: És clar que si. El primer que has d'aprendre de les noves tecnologies és que… (Fosc) Els Detectius Hèctor Vilà, Nerea Sànchez, Lucía Palma, Martí Amo, Iraida Cívico.
ESCOLA CAN PARERA 23 D’ABRIL DE 2022