FANNY PRICE O... ON ÉS LA JANE? Tornar a llegir les novel·les de la Jane Austen, i fer-ho en l’ordre en el que van ser escrites, permet afrontar la seva creació d’una manera nova, totalment allunyada de la forma en que se sol fer, amb salts cronològics en la lectura i a més en ordre també aleatori. Els avantatges són molts. En primer lloc, —i els que enumeraré es reflexionen de manera consecutiva, no simultània— ajuda a veure la seva obra en la seva globalitat, com si fos un poliedre de moltes cares similars però amb diversos matisos que divergeixen entre sí; en segon lloc, va permetent discernir el que en una primera lectura no cronològica no es veu prou bé, i és que les heroïnes de la Jane no només no s’assemblen tant entre sí, sinó que cada una és diferent a les altres, encara que totes semblin germanes sortides efectivament de la mateixa mare. Però potser el més sorprenent, i a la darrera reflexió a la que s’arriba, és que en fer aquest exercici de revisió s’acaba per sentir molt clarament que la Jane Austen real estava darrera de cada una d’aquestes dones, i que també en cada una Mansfield Park, de Fernando Vicente deixava una part de sí mateixa i molts fragments de la seva vida i del seu pensament. No hi ha biografia més perfecta per a mi que tenir quatre pinzellades del que l’escriptora va viure i omplir tots els forats amb les característiques de les seves protagonistes. És més, amb l’anàlisi dels seus personatges femenins, i no tan sols dels principals, es pot arribar probablement a entendre com va evolucionar psicològicament l’autora al llarg de la seva curta vida i quines coses li van impactar més de les seves vivències reals. Si el lector d’aquestes línies vol tenir una idea genèrica de la vida de Jane Austen, pot remetre’s a l’anterior article que he escrit per a aquest homenatge, Jane Austen, mare soltera, però en el cas present m’enfonsaré més en la psicologia, no només dels personatges principals, sinó per extensió de l’escriptora mateixa. Jane Austen, per mitjà dels seus alters ego deixa veure el canvi i l’adopció de maduresa existencial que va viure al llarg dels anys. Em centraré especialment en el personatge de Fanny Price, de Mansfield Park, que és al meu entendre la seva obra més complexa, encara que per a mi no la més madura, atès que en aquest segon cas ho seria Persuasió, és a dir, Anne Elliot. Per què dic que Fanny Price és el personatge més complex de Jane Austen? La resposta és paradoxal: simplement perquè penso que aquesta dona literària és la que s’assembla més a la Jane Austen “pública”, la que tothom semblava conèixer però ningú entenia realment —a excepció de la seva germana Cassandra qui, curiosament va destruir una part molt important de les seves cartes... les que amagaven el que realment pensava de la gent i el seu entorn? No ho sabrem mai!—. Fanny Price és per a mi qui més correspondència té amb la Jane Austen autèntica, però també en conseqüència la que més s’amagava davant del món, ocultant així la veritable essència del que realment pensava o anhelava l’escriptora com a filosofia de vida. Començo doncs amb una breu sinopsi que, si se’m permet, he agafat del web Que libro leo i que em sembla molt encertada: Fanny Price es una niña todavía cuando sus tíos la acogen en su mansión de Mansfield Park rescatándola de una vida de estrecheces y de necesidades. Allí, ante su mirada amedrentada, desfilará un mundo de ocio y de refinamiento en el que las inocentes diversiones alimentaran maquinaciones y estrategias de seducción. Ese mundo oculta una verdad peligrosa y sólo Fanny, desde su sumiso silencio, será capaz de atisbar sus consecuencias y amenazas. Mansfield Park recrea un orden familiar y social que se deshace y restaura engañosamente a través de los ojos ambiguos de una jovencita a quien se ha asignado la suerte y el destino de una Cenicienta. Publicada en 1814, Mansfield Park es, probablemente, la novela más densa y compleja de la autora, todo un prodigio de arquitectura narrativa y de profundidad psicológica. 1
1
http://www.quelibroleo.com/mansfield-park#resumen
Si seguim l’ordre cronològic d’escriptura de les seves obres, i deixant de banda els seus escrits menors de joventut, veiem que Susan (la futura L’abadia de Northanger) va ser la primera obra en la que va treballar l’autora. Després vindrien les primeres 2 versions de Sentit i Sensibilitat (en forma epistolar en un inici, i titulada Elinor i Marianne) i Primeres impressions (títol que l’escriptora va haver de canviar per Orgull i Prejudici perquè ja existia una novel·la amb el primer triat). Podem fer una reflexió sobre aquestes tres obres de joventut, que encara que no van ser revisades i publicades fins passada la primera dècada de 1800 (de fet, L’Abadia de Northanger va ser editada pòstumament) comparteixen al meu entendre uns trets diferencials molt remarcables a través de les seves protagonistes. Es nota en aquestes tres primeres obres (si entenem que les correccions posteriors no van alterar l’esperit original) una passió i una alegria de viure en les seves protagonistes que no es veu en obres posteriors. Sentit i Sensibilitat tracta obertament el tema del Romanticisme més exacerbat, de recent instauració a l’època i en voga amb escriptors com Byron, Shelley o Keats al davant, i que en Sentit i Sensibilitat està personificat en la figura de Marianne i la seva manera de mostrar les seves passions —tant les alegres com les tristes— en contraposició al conservadorisme de la Regència que advocava per un manteniment de les tradicions i un respecte cap a unes normes de societat molt encotillades: les dones havien de sotmetre’s al que la societat els tenia marcat, s’havien de casar si els era possible amb el millor partit, sense importar si mantenien sentiments amorosos cap a ell: només havien de pensar en el seu futur manteniment econòmic. És en definitiva el paper que juga Elinor a la novel·la, però ho fa d’una manera continguda i rebel en la seva interioritat (trobaríem aquí a la veritable Jane Austen? Jo crec que està imbuïda entre les dues germanes), però sempre mantenint aquest savoir faire. Al final triomfa el sentit, en una mena de derrota de les idees més inconfessables de l’escriptora, ansiosa de llibertat i de lliure elecció, en favor del que havia de fer per respecte als seus i el que li dictava el seu entorn (encara que mai va acabar d’arribar a executar, vés per on quina ironia!). Per la seva banda, L’Abadia de Northanger és una novel·la exquisida, en la que Jane Austen deixa totalment les regnes i es llença a una mofa sobre les novel·letes anomenades gòtiques, la lectura de les que tan infravalorava a les dones als ulls d’uns homes que, secretament, eren tan addictes a aquelles com elles mateixes. Jane es riu obertament d’aquestes obres en la figura de la innocent i tendra Catherine Morland, espantada quan ha de visitar una abadia que li fa pensar que en ella viurà tots els terrors descrits a les pàgines d’aquestes novel·les que tant li agraden. Però si es fa una anàlisi detinguda a l’obra, —vet aquí la sorpresa!— es troben molts paràgrafs en els que l’autora, parlant en primera persona, defensa emfàticament el gènere novel·lesc en contraposició als assajos considerats acadèmics i destinats a ser llegits i elaborats per ments 3 “més privilegiades” com les masculines . D’aquesta manera, Jane Catherine Morland, L’abadia de Northanger No s’ha de menystenir l’enorme influencia que obres com Evelina, de Frances Burney, publicada el 1778, van tenir sobre la jove Jane Austen. L’obra està escrita, com moltes de l’època, en forma epistolar, tal i com la mateixa Jane Austen va començar a elaborar els seus primers escrits. La temàtica, el paper submís de les dones que no ho són tant, i el to mordaç i irònic van en total consonància amb l’obra de la nostra escriptora. Aquesta obra de per sí, mereix un article a banda que potser algún dia m’animaré a escriure. Jane comptava en l’any 1778 només amb tres anys d’edat, però aquesta novel·la va tenir un enorme èxit en les seves primeres dècades de publicació, i de fet ara ha estat “rescatada” per l’editorial d’Época amb una sublim edició. 3 Si es vol sentir un fragment d’aquestes reflexions, el vídeo que vaig enregistrar jo mateixa per a la secció “Llegim la Jane Austen” del nostre Canal Youtube és un perfecte exemple del que dic. Paga la pena veurel’s tots, però! 2
Austen s’erigeix aquí en narradora defensora del gènere novel·lesc en general, destinat injustament pels homes a un suposat públic femení inferior molt menys docte per a ells, i per molt que les obres “gòtiques” provoquessin certa sorna en l’escriptora. La jove Jane Austen, plena de vida i d’il·lusions, esperant que els seus somnis de llibertat i de poder casar-se per amor es fessin realitat, era la que escrivia aquestes novel·les tan divertides i lleugeres, encara que carregades d’incisiu cinisme. El cas més paradigmàtic és el personatge de Lizzy Bennet a Orgull i Prejudici. No costa gaire imaginar-se que aquesta noia és precisament, i fil per randa, el que hauria volgut ser la Jane Austen a la seva edat, i com es voldria haver mostrat obertament en societat, —encara que en la realitat només en els seus entorns més íntims es podia fer veure així d’extravertida amb la seva germana Cassandra—; amb la resta, era una noia agradable i divertida però molt reservada i força defensora de la seva privacitat. Pride and Prejudice, per Nanorph
Deixant enrere aquest primer grup d’obres, el següent grup de novel·les són ja les que es podien considerar de maduresa. Jane Austen ja estava entrant a la trentena quan les va escriure. Entre elles la primera és Emma (1815), per a mi molt diferent de tota la resta, perquè la protagonista és l’antítesi de les seves germanes literàries, car no necessita riquesa atès que la té en abundància i precisament el que no vol és casar-se... Un altre cop però, tornem a no trobar tan fàcilment a la Jane-persona per darrera... Qui diu que Jane Austen volgués realment casar-se? No va demostrar al llarg dels anys, i poc abans ja ho havia fet rebutjant una proposició de matrimoni molt profitosa en riquesa, que el matrimoni per ella no ho era tot en la vida? No va al·ludir en nombroses ocasions en les seves cartes a que l’obligació femenina de dedicar-se a una prole nombrosa de fills és coartada segura de la felicitat en la dona? Aquí, en la negativa d’Emma a lligar-se amb algú, sí que veiem a l’autora sense cap mena de dubte, tot i que les dues acaben amb destins diferents (simplement Jane no va trobar el seu amor veritable? O senzillament tampoc estava per la labor i preferia sentir-se lliure? De nou, mai no ho sabrem!). La segona novel·la de maduresa que mencionaré és Persuasió (1814), encara que va ser la darrera que l’autora va escriure i que va acabar molt poc abans de morir, essent publicada pòstumament. Podem dir que el personatge d’Anne Elliot és literalment Jane Austen des de la seva visió adulta de la vida: més assossegada, reflexiva, continuant amb la seva alegria de viure però molt més calmada, sense penedir-se de les decisions preses en un passat, però aprenent d’elles i lluitant per canviar les coses que vol finalment canviar. Si en el cas d’Anne Elliot això estava orientat a aconseguir de nou l’amor del capità Wentworth, en el cas de Jane Austen aquesta lluita va ser encarada a aconseguir valdre’s per sí mateixa i dedicar el seu temps i esforços a intentar guanyar-se la vida com a escriptora. Aquesta va ser la seva fita durant els seus darrers anys, i certament ho estava aconseguint (almenys en part) quan la va sorprendre la malaltia que la va portar Mansfield Park, de Fernando Vicente
a una mort injusta i prematura amb tan sols quaranta-un anys. Finalment, i encara que escrita abans de les dues anteriors, tenim Mansfield Park (1813). Deixo la seva anàlisi per a aquest punt perquè em sembla que té molts temes relacionats amb la protagonista i amb l’autora que val la pena comentar. En primer lloc, Fanny Price és la protagonista femenina més antiausteniana que l’escriptora va crear, referint-nos amb això a la “veritable” Jane Austen, no a la seva personalitat social i pública. El perquè va triar aquest personatge tan submís, tan recatat, tant d’acord amb les normes que la societat li manava en tot moment, no el sabem. Jo vaticino que Jane, havent passat durant aquella etapa uns anys a la ciutat de Bath, que van esdevenir estranyament en una inactivitat creativa en l’escriptora, i que només poden respondre a una etapa de desengany davant la vida, de certa malenconia davant dels somnis de joventut enfrontats a una realitat implacable, i efectivament també, d’una enyorança extrema cap a la seva soledat en la vida que gaudia abans als camps d’Steventon, no trobava gaire força en realitzar un personatge realment lluitador com havia estat sempre ella mateixa. Em remeto aquí al fragment recitat per la Marina Porras en la llista de reproducció Llegim la Jane?, que hem creat al nostre canal Youtube per a aquest especial. Com la Marina comenta, i aquest petit text deixa palès en paraules de la protagonista, efectivament es trasllueix una malenconia sobre la vida i el pas del temps, sobre els canvis inexorables que desplega l’esdevenir. Estava clar que Jane Austen estava passant per un impàs en la seva carrera i en la seva vida personal... Bath era un entorn —les ciutats, en general— que Jane Austen odiava, i només la natura, tant el mencionat entorn d’Steventon com el mar alliberador de poblacions com Lyme, que amb tan bons records rememorava i que també va deixar anar en la seva ploma, van sumir a l’escriptora en un període de probable melangia i escepticisme davant la seva situació a la vida. Depenia, a l’igual que la seva germana Cassandra, del manteniment dels seus germans (mort ja el seu pare), i ambdues es resistien amb força a casar-se per interès monetari. Què fer doncs? Aquí penso que és on va començar la nova etapa de lluita, en aquest cas literària, que hem esmentat abans i que engloba aquestes tres novel·les de maduresa. Jo crec que Jane Austen veia en Fanny Price el que hauria pogut ser una sortida força acceptable a la seva vida: casar-se per amor, sense ambicions pecuniàries, amb un home senzill i amb una vida al davant a una rectoria ubicada al camp, sense gaire més misteri. Però en això tornem a veure que Jane Austen tampoc acaba de donar el seu beneplàcit amb les seves línies —què complicada i fascinant és aquesta autora!—. A molts lectors els passa que, a l’igual que succeïa amb el final de Marianne a Sentit i Sensibilitat, a través de la qual els instints passionals acabaven per perdre per sobre del judici, Mansfield Park els deixa un gust agredolç. I per què? Simplement: perquè a ningú que llegeixi amb deteniment li convenç per res que el personatge d’Edmund s’enamori de Fanny com realment ella ho necessita i anhela; de la mateixa manera que poca gent creu versemblant que Marianne s’acabi enamorant del coronel Brandon al que només sembla estimar com a una mena de germà o fins i tot pare protector. Citaré un fragment de Mansfield Park que em sembla molt significatiu al respecte i dins del que aniré inserint el meu parer: Edmund perdió todo interès por entraron tantos deseos de propia Fanny podia desear explicació? No em sembla propi temes tan supèrfluament) Con efectivamente había tenido assentada en los más caros desvalimiento, y completada por sus cualidades cada vez más aconteciera este cambio? sentiments d’amor? No es parla Fanny Price, de Lominowa És com si fos un fet lògic, més Queriéndola, guiándola, protegiéndola, como había estado haciendo
la señorita Crawford, y le casarse con Fanny como la (*Així, de repent, sense més de Jane Austen resoldre aquests una estima por ella como la que durante mucho tiempo, estima derechos de la inocencia y el todas las recomendaciones de preciosas ¿qué más natural que (*torno a incidir: on són aquí els més aviat de carinyo i tendresa? que no pas un succés natural...) desde que ella tenia diez años;
dotada de un espíritu modelado por él en tan gran medida, y de una paz que dependía de su amabilidad; y siendo para él objeto de tan íntimo y especial interès, tanto más cuanto que ante ella tenia él más importància que ninguna otra persona de Mansfield (*una mica vanitós no?), ¿qué más podía añadir ahora, sinó aprender a preferir unos ojos dulces y claros a otros oscuros y brillantes? (*I aquí, finalment ressalto les paraules per deixar ben a les clares que Edmund no sent amor per Anne, i que a més ella ho sap!) Tots dos es conformen davant de passions per altres persones que només els haguessin portat a la ruïna moral, encara que no a la personal, tot s’ha de dir. Els ulls “foscos” i “brillants” (bellesa, enigma, passió, hi ha símils més clars?) són els d’Anne Crawford, al meu parer un personatge que comparteix a Mansfield Park el protagonisme heroic femení amb Fanny Price, i fins i tot en molts moments el supera. És una dona egoista —però amb bon fons— que només busca la riquesa, i que no claudicarà en això de cap de les maneres, així que també acabarà per no conformar-se amb el que el seu cor li mana, atès que ella estima bojament a Edmund tot i que de manera diferent a la devoció incondicional amb la que ho fa Fanny. La complexitat de Mansfield Park és enorme, però molt interessant per debatre. Costa trobar a la Jane Austen real, repartida per molts personatges diferents i centrada bàsicament en les dues dones protagonistes, però mai tampoc de manera completa i sí amb moltes reticències d’acceptació i identificació plena per part de l’autora. D’una altra banda, la novel·la mostra molts elements autobiogràfics de la vida de l’escriptora, com el fet de que Fanny fos acollida per uns familiars i aconseguís finalment la ventura econòmica a través 4 d’ells. És el que li va passar a Edward Austen, un dels germans de l’escriptora, i que en aquest cas ella ho personalitza en la figura de Fanny. Les representacions teatrals 5 a les que els protagonistes juguen recorden a les que els germans Austen i els seus familiars i amics feien al graner de Steventon de petits.
Mansfield Park, de Fernando Vicente
I finalment, està el tema dels espais: la gran mansió, com el lloc magne desitjat per “tothom” per viurehi, i el més molt més modest habitatge de la família veritable de Fanny, on la pobresa fins i tot es deixa veure, i on Fanny també, a l’igual que Jane, espera ansiosament l’arribada d’un germà que s’obre camí en l’armada Naval, a l’igual que Jane feia amb els seus germans Charles, i sobretot amb Frank. Un llibre complicat, sí senyor, que t’obliga a pensar en una primera lectura que no és ni de lluny la millor obra de l’escriptora, però que analitzant-lo detingudament dóna molt de joc, i potser al·ludeix a una tristor existencial de Jane Austen a la que no ens tenia acostumats. Per a mi, ha acabat essent una obra mestra! Susanna Farré, bibliotecària
4
Ja ho vàrem comentar en l’article anterior, p. 1 Shakespeare és mencionat en molts llocs de la novel·la, el que denota la gran afició de Jane Austen pel teatre i per aquesta autor singularment, a qui llegien a casa seva sovint en la família. 5