qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq LA REPÚBLICA wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas Beatriz Mínguez, Laura González, Marina Mora, Amanda Martínez, Andrea Zarcero
En aquest comentari explicarem el període de la Segona República (1931-1936) a partir de l’anàlisi de dues fonts: discurs de Clara Campoamor en 1931, i discurs e Largo Caballero en la campanya electoral del Front Popular en 1936.
En ambós casos es tracten de fonts primàries, és a dir, textos escrits en el període al qual pertanyen. A més, els dos són polítics, ja que, com ja s’ha dit, són dos discursos. En quant a l’autor és també individual en les dues fonts, en la primera és tracta de Clara Campoamor, abogada, delegada de la Societat de Nacions i diputada del Partit Radical, va ser una de les primeres dones defensora dels seus drets, i en la segona, de Largo Caballero, un dels principals dirigents del PSOE en aquest moment. Pel que fa a la finalitat de la primera font, tracta de convèncer als diputats sobre la importància del paper de la dona. Per altra banda, la segona font té l’intenció d’influènciar en el vot de la població espanyola a favor del front popular en les eleccions de 1936. Per tant, les dues fonts són adreçades a un destinatari públic. La idea principal de la primera font és la defensa del sufragi universal femení; com a idees secundàries trobem que “la única manera de madurarse en el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella”, així, “la mujer española espera hoy de la República la redención”, és a dir, la dona espanyola espera eixir de la misèria política mitjançant la Segona República.
La idea principal de la segona font és el discurs de Largo Caballero en la campanya electoral del Front Popular per a les eleccions de 1936. Com a idees secundàries trobem el pacte entre comunistes, socialistes i republicans que es va signar per a augmentar la participació en les eleccions del 16 de juny. A més, Largo Caballero proposava la guerra civil com a una resposta enfront les amenaces de la dreta.
Podem situar aquestes dues fonts durant el període de la Segona República a Espanya (1931-1936), període de democratització i modernització espanyola. Aquesta es va proclamar el 14 d’abril i un de les seues primeres mesures va ser l’aprovació de la Constitució de 1931, on un dels seus trets va ser el sufragi universal masculí i femení. Després d’un llarg i complex debat en les Corts, finalment les dones espanyoles van obtindre el dret a vot. EN auqest moment podem situar la primera font de Clara Campoamor, una de les primeres dones defensora dels seus drets. Quant a la segona font, la podem situar a finals d’aquest període, al 1936, abans de cel·lebrar-se les eleccions Nacionals, degut al creixent ambient de radicalització, on les candidatures que es van presentar van ser el Front Popular (format per Espquerra Republicana, PSOE, PCE, POUM) i Esquerra Repúblicana de Catalunya.
Reforma Agrària: És el conjunt de mesures polítiques, econòmiques, socials i legislatives que s’aproven amb la finalitat de modificar l'estructura de la propietat i producció de la terra. A Espanya va ser promulgada una Llei el 9 de setembre de 1932, essent una de les més
importants de la Segona República. Pretenia solucionar alguns problemes interrelacionats com la concentració de la propietat de la terra en poques mans o latifundisme i la baixa productivitat agrícola a causa del no ús de tecnologies. Missions pedagògiques: van ser les principals accions culturals iniciades al 1931 pel Govern Progressista Republicà. Pretenien el foment de la cultura als pobles i llogarets de l'Estat Espanyol. Es portava a totes les zones rurals l’activitat cultural que es desenvolupava a les ciutats. Es generalitzava la cultura mitjançant biblioteques populars, l’organització de lectures, sessions cinematogràfiques, sessions musicals de cors i orquestres, audicions per radio, exposicions d'art amb museus circulants, orientació pedagògica amb visites a escoles, cursets per a mestres, etc. Les dones republicanes van participar en les Missions de manera molt activa.
La Segona República és un dels moments clau de la historia contemporània espanyola. El projecte de democratització i modernització que va començar en 1931, i que tantes esperances va despertar en molta població espanyola, va concloure amb una cruenta guerra civil. El 14 d’Abril de 1931 amb el triomf de les candidatures republicanes en les grans ciutats es va proclamar la República a Espanya, que va fer que el rei Alfons XIII haguera d’exiliar. Es va formar un Govern Provisional presidit per Niceto Alcalá Zamora, i format per republicans d’esquerra i dreta, socialistes i nacionalistes. Aquest nou govern havia de dirigir el país fins que unes noves Corts Constituents donaren forma al nou govern. Entre les primeres mesures que va adoptar es trobaven la reforma agrària, reformes laborals, militars, l’aprovació de la legislació educativa i la posada en marxa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tot i això, l’ambient social es va encrespar ràpidament: la CNT anarquista promovia una àmplia campanya de vagues i els enfrontaments entre l’Església i el nou govern van ser immediates, on el sector més conservador de l’Església va posar tot tipus de traves, i va donar lloc de nou al anticlericalisme on diverses esglésies i convents van ser assaltats i cremats. Finalment al juny de 1931 van tindre lloc les eleccions a Corts Constituents. Es va donar una clara majoria de la coalició republicana-socialista, on el conjunt de l’esquerra va aconseguir 279 escons metre que centre-esquerra sols va aconseguir 160 escons. Així el 9 de desembre del 1931 es va aprovar la nova Constitució, els principals trets de la qual són la sobirania popular, on es declarava una “República democràtica de treballadors de totes classes” amb un Sufragi universal masculí i femení, Clara Campoamor va defensar el dret a vot de les dones perquè, tal com defensa en la segona font, “me siento ciudadana antes que mujer y considero que sería un error político dejar a la mujer al margen de ese derecho...”; una extensa declaració de drets i llibertats, com el divorci i l’educac ió. Per altra banda, el poder legislatiu es trobava en mans d’unes Corts unicamerals, l’executiu en el president de la República i el cap de Govern anomenat pel president i tot havia de ser aprovat per les Corts, per últim, el poder judicial estava en mans dels tribunals de justícia. A més es aquesta es caracteritza per ser la primera vegada en la història espanyola en què s’estableix el dret de les regions a establir Estatus d’Autonomia, a més de ser un estat laic, és a dir, la separació de l’Esglèsia i l’Estat i la llibertat de consciència i cultes. ·
Poc després de l’aprovació de la constitució es va formar el primer Govern Constitucional, presidit per Manuel Azaña (d’Acció Republicana), e integrant principalment per republicans d’esquerra i socialistes. Aquests últims ocupaven alguns llocs claus des de el punt de vista social, com la cartera de Treball (Largo Caballero) i la d’Institució Pública (Fernando de los Ríos). En un gest conciliador, es va cedir la presidència de la República al conservador Alcalá Zamora, que havia sigut fins el moment president del Govern Provisional. El nou govern es va proposar la feina de realitzar una profunda transformació de la realitat espanyola, amb en fi de satisfer les grans expectatives socials dipositades en ell. Aquest va emprendre un ampli programa de reformes, entre les quals cal destacar unes reformes laborals iniciades des del Ministeri de Treball pel socialista Llarg Caballero que afavorien la posició treballadora, una reforma educativa amb un ampli programa de construcció d’escoles i contractació de mestres, es tractava d’una ensenyança mixta a on la religió deixa de ser una assignatura obligatòria. També van prendre una reforma militar buscant garantir la fidelitat de l’Exèrcit al nou règim republicà i propiciar la reducció de l’excessiu nombre de caps i oficials, exigint el jurament de fidelitat al nou règim republicà, podent optar els que es negaren, al retir voluntari amb paga completa. Per últim, una reforma agrària, es va aprovar en 1932 la “Llei de Bases de la Reforma Agrària” amb aquesta es buscava l’assentament de llauradors sense terra en latifundis insuficientment explotats. No obstant, la seua aplicació va ser un fracàs i molt pocs llauradors es van beneficiar de la llei, la qual cosa donà lloc a una decepció generalitzada entre llauradors. Les grans dificultats que va patir la República per a reformar les estructures de la societat espanyola va ser la resistència de forces polítiques i socials. D'una banda, s'oposaven a ella el sector popular, principalment els anarquistes, els quals declaren la República enemiga de la classe obrera. Davant del que consideraven lentitud de les reformes republicanes, sobretot de l'agrària, la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) i la CNT impulsaran la iniciativa obrera i llauradora al marge del poder. Així van tindre lloc les agitacions anarquistes, tant rurals com urbanes des del començament de la República. La més important d'aquestes va ser l'ocorreguda al gener del 1933 en la localitat gaditana de Casas Viejas, on els llauradors es van sublevar i van atacar la Guàrdia Civil, fet ràpidament respost per la Guàrdia d'Assalt que va matar a un gran grup de llauradors anarquistes. Esta intervenció de les forces de la República la va desacreditar entre els sectors populars i va contribuir en la seu crisi i caiguda. D'altra banda, en contra de la República també es trobava l'exèrcit. Les conspiracions militars van ser contínues, i la República va adoptar una política de sancions que reflectien el seu temor de la força de l'exèrcit. De totes estes conspiracions, la més important va ser la del General Sanjurjo a Sevilla en l'estiu de 1932, però este pronunciament va fracassar per precipitar-se tindre una mala coordinació. La reacció del Govern va ser la supressió d'alguns periòdics de dretes com ABC, la supressió d'alts càrrecs, la dissolució del terç de la Guàrdia Civil que s'havia sublevat, l'expropiació de terres d'aristòcrates implicats i finalment el processament del General Sanjurjo, condemnat a mort encara que finalment només va ser condemnat a cadena perpètua. L'Església, per la seua banda, també s'oposava a la República per la seua política anticlerical plasmada en la Constitució i la normativa legal. Finalment, altres opositors al nou règim van ser els partits polítics de dretes, classificats en dos grups: la dreta possibilita, l'estratègia de la qual consistia a conquistar el poder per les urnes per a convertir la República d'esquerres en una conservadora. La dreta possibilista estava
formada per dos partits polítics dels quals el mas important va ser la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) recolzat per l'Església Catòlica i dirigit per Gil Robles. El segon grup era la dreta monàrquica i antirepublicana, que pretenia acabar amb la República per mitjà de la conspiració militar. Esta dreta estava representada per dos partits: Partit Carlí o Tradicionalista de Fal Comte i Renovació Espanyola amb Calvo Sotelo, que propugnava el retorn a la monarquia autoritària. Finalment i de caràcter minoritari estava l'extrema dreta davall la inspiració del feixisme italià i el nazisme alemany. En este extrem sorgeixen diferents partits totalitaris que es van unir formant la Falange Espanyola fundada en 1933 per José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador. La Falange va utilitzar el terrorisme contra membres de sindicats i partits d'esquerra. Finalment al novembre del 1933 El Govern republicà va convocar eleccions. Mentre que l'esquerra es va fragmentar en diferents grups, les eleccions van donar la victòria als grups conservadors: Partit Republicà Radical i CEDA. El triomf conservador va ser contestat amb una intervenció anarquista que va tindre com a conseqüència més de cent morts. Després de les eleccions en les que les dones votaven per primera vegada i on la dreta va aconseguir guanyar amb una gran majoria, els dos primers governs que es van formar van estar presidits per membres del partit radical, no va ser fins al 1934 quan la CEDA (partit guanyador a les eleccions) va començar a ocupar carteres ministerials. El govern del bienni, en conjunt va representar una etapa en la que s’intentava aplicar una política restauradora o reparadora dels excessos del bienni anterior. Aquesta nova política es va concretar en la paralització de les reformes iniciades com la paralització de la reforma agraria, de la reforma militar, de les reformes educatives, i en la conciliació amb l’Església Catòlica i l’enfrontament amb els nacionalismes periferics En un context de crisi econòmica internacional i de trionf dels extremismes a Europa (Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya i la consodilació de la dictadura de Satlin a l’URRS) es va radicalitzar la lluita política al nostre país, quedant aquest polaritzat entre dretes i esquerres. El grup de dretes estava format principalment per tres partits; la CEDA de Gil Robles, Renovació Espanyola dirigida per Calvo Sotelo i la Falange Espanyola de José Antonio Primo de Riivera. Per altra banda el grup d’esquerres havia quedat format per cuatre partits; el PSOE de Indalecio Prieto i Largo Caballero, el PCE, la CNT i Esquerra Republicana de Catalunya de Lluís Companys. Mentre, l’Esquerra Republicana de Manuel Azaña agrupava el centre-esquerra que havia optat per una política reformista. La tensió que es va formar entre els dos pols polítics va culminar amb l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern a l’octubre de 1934. Aquesta remodelació va ser entesa pels grups d’esquerres com l’anunci de l’imminent triomf feixista i van cridar a la vaga general contra el govern. A Madrid, el moviment va fracassar ja que el govern va aquarterar les tropes i va detindre als principals dirigents socialistes i comunistes. A Barcelona, Lluís Companys va dirigir una insurrecció amb matís independentista que va ser ràpidament reprimida per l’Exèrcit.
Però el pitjor va ocorrer a Astúries. La vaga general va triomfar, degenerant en una revolució organitzada per la UGT i la CNT. Així doncs, la persistència de la insurrecció va portar a que el govern manara la seua repressió més brutal, enviant a la Legió dirigida pel general Franco. Milers de morts, ferits i detinguts com Companys, Azaña i els principals dirigents del PSOE com Prieto i Largo Caballero, van ser els resultats de la revolució d’octubre de 1934. La reacció del govern va ser suspendre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i redactar una nova Llei de Reforma Agrària. No obstant, les diferències entre el Partit Radical i la CEDA eren evidents. La crisi definitiva va aplegar amb l’escàndol de corrupció conegut com l’escàndol de L’Estraperlo. L’aparició de nous escàndols van precipitar la fi de la legislatura i la convocatòria d’eleccions a corts al febrer de 1936. En un ambient de creixent radicalització, es van presentar les següents candidatures a les eleccions de febrer de 1936: Per una banda, l’esquerra, amb l’experiència del bienni conservador va comprendre la necessitat d’unir les seues forces contra la reacció de dretes, així apareix en la segona font, “tenemos que unirnos contra la clase burguesa”, també per a aconseguir una amnistia que treguera de la presó els dirigents populars detinguts després de la revolució asturiana. Així, es va signar un pacte electoral al gener de 1936, el Front Popular, amb Esquerra Republicana, PSOE, PCE, POUM i Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest pacte agrupava a tota l’esquerra, tal com Largo Caballero exposa en el seu discurs de la campanya electoral del Front Popular, “comunistas y socialistas, unidos a los republicanos, hemos firmado un pacto que no nos satisface, pero, a pesar de ello, hemos de cumplirlo todos...”. Per l’altra banda, la dreta: per una part estava la coalició de la CEDA i la Renovació Espanyola, i pel seu compte es van presentar la Falange i el PNB. La victòria va ser per al Front Popular amb la participació electoral més alta de totes. Encara que els vots sumats de la dreta i del centre superaven els del Front Popular, el repartiment dels escons beneficià a l’esquerra, doncs, el Front Popular obtingué majoria absoluta amb 59% dels escons. El Congrés va destituir el president de la República, Alcalá Zamora, i va ser elegit Manuel Azaña, qui va haver de dissoldre el Govern que havia presidit fins aleshores. L’objectiu era que Indalecio Prieto, de l’ala més moderada del PSOE, ocupara la direcció del govern. No obstant això, la negativa del Partit Socialista, dividit en diverses tendències, va fer que es formara un govern presidit per Casares Quiroga, format exclusivament per republicans d’esquerra, sense la participació del PSOE, que encapçalat per Largo Caballero es decantava per la revolució socialista. Per tant va nàixer un govern ja dèbil. El nou gabinet va iniciar l’acció reformista amb una àmplia amnistia per als represaliats desprès d’octubre de 1934, un restabliment de l’Estatut català, l’allunyament de Madrid dels generals més sospitosos de colpisme, la represa de la reforma agraria i la tramitació de nous estatuts d’autonomia: el de Galícia, aprovat en juny de 1936 i el del País Basc, pràcticament acabat en juliol de 1936 No obstant això, l’ambient social era cada vegada més tens, l’esquerra obrera va adoptar una postura revolucionària i la dreta volia posar fi al sistema democràtic. Des del mes d’abril hi hagué enfrontaments violents al carrer entre falangistes i milícies socials, i comunistes i anarquistes.
La conspiració militar contra el govern del Front Popular avançava, per una part estaven els principals líders dels partits: Gil Robles, Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera..; per altra part, creixia el nombre de generals implicats, i nomenat cap de la conspiració. Molt prompte es van iniciar els contactes amb Mussolini i Hitler. El 12 de juliol, va ser assassinat el tinent Castillo, per l’extrema dreta. Com a resposta, va ser assassinat José Calvo Sotelo per un grup de membres de les forces de seguretat. Malgrat tot açò, el govern de Casares Quiroga no va pendre mesures i va veure com el 17 de juliol de 1936, l’exècit del Marroc iniciava la rebel·lió contra el govern de la República. El triomf parcial del colp va desencadenar la Guerra Civil. Existeix una coincidència general en considerar que les primeres dècades del segle XX constituïren un període de extraordinària fecunditat cultural en Espanya, en diversos àmbits, al qual es coneix com la “Edat de Plata” de la cultura espanyola. El seu començament coincidiria amb la crisi de 1898, suposant una ruptura amb el passat i obrint una nova etapa de reflexió sobre Espanya, i en quant al seu final en 1936, perquè marca el principi d’una guerra fratricida que subordina la cultura a les seues exigències. Podem trobar quatre grans grups culturals durant aquesta “Edat de Plata”: la generació del 98, la generació del 1914, la generació dels anys 20 i finalment, culminant durant la República l’extraordinària evolució cultural d’aquestes generacions, la cultura dels anys trenta. Aquesta impulsà ambiciosos programes per a portar la cultura al poble, com les Missions Pedagògiques o el grup de teatre universitari “La Barraca”, i contà amb el suport de figures tan rellevants com Manuel Azaña. La radicalització política de la societat aconseguí també arribar als intel·lectuals i artistes, com Antonio Machado, Ramón Mª del Valle-Inclán o Rafael Alberti, que s’orientaren a l’esquerra, i Ramiro de Maeztu o Eugeni d’Ors cap a la dreta monàrquica i inclús el feixisme. Per a concloure, cal mencionar el grup més jove d’intel·lectuals que tancaren l’Edat de Plata: la “Generació del 36”, profundament marcada per la Guerra Civil. Els seus integrants es varen veure obligats a elegir entre la fidelitat a la República o el suport al bàndol militar sublevat. Pel que fa als republicans foren Miguel Hernández, Buero Vallejo i els filòsofs Ferrater Mora i Julián Marías, i respecte al bàndol sublevat destacaven Ridruejo, Leopoldo Panero, Torrente Ballester i López Aranguren.
Per concloure, podem observar que l'etapa que representa els valors democràtics és la Segona República, instaurada el 14 d’abril de 1931 després de la dictadura de Primo de Rivera. Les característiques d'aquest període són semblants a les del Sistema Liberal, però liberalisme no significa democràcia. Així doncs, durant la República podem dir que la sobirania és popular i s'establirà el sufragi universal masculí i femení. Aquest tret caracteritza el Sistema Democràtic i va permetre que la presa de decisions per part de la ciutadania.
El Sistema Liberal va ser el primer pas per a aconseguir la democràcia. Estava suportat per la Constitució, que otorgava a l’Estat la divisió de poders en diferents institucions: el poder legislatiu en mans del Parlament o les Corts, el poder executiu concentrat en El Govern i el poder judicial corresponent als Tribunals de Justícia. Aquesta separació de poders implica major grau d'imparcialitat, justícia i objectivitat. La sobirania, va ser nacional o popular, és a dir, compartida entre el monarca i les Corts. Anterior a aquest període, a l’Antic Règim el model d'Estat era la monarquia absoluta, en el qual el rei concentrava tots els poders de l'Estat (legislatiu, executiu i judicial). La societat era teocèntrica, raó per la qual s'acceptava la teoria de l'origen diví del poder, per la qual el rei només havia de respondre dels seus actes davant de Déu i no davant dels seus súbdits. Abans de la República, el general Miguel Primo de Rivera, recolzat pel Rei Alfons XIII, va establir la seua pròpia dictadura, amb aspectes semblants a l'Antic Règim i al règim franquista. De fet, el fill de Miguel Primo de Rivera, José Antonio, es va posar al capdavant del partit polític ‘Falange Espanyola' que, després de la seua mort, acabaria convertint-se en el partit únic establert durant la Dictadura Franquista. Totes les reformes polítiques instaurades durant la Segona República van ser abolides amb la victòria del bàndol nacional en la Guerra Civil i el posterior Règim Franquista. La postguerra es va caracteritzar per la fam i l'extrema necessitat que va afectar la majoria de la població espanyola, mentre que una minoria es beneficiava de la política econòmica intervencionista del règim. Pel que fa a les relacions amb l'Església Catòlica, resulta clar que el poder de Franco es fonamenta en la voluntat de Déu i rep el suport incondicional de l'Església. El règim la protegeix i l'empara, i ella protegeix al règim, en una mostra més del poder i influència que sempre va tindre l'Església a Espanya. Amb la fi de la dictadura i l'aprovació de la Constitució de 1978 es torna a instaurar a Espanya un Sistema Democràtic. Aquest segon període democràtic, després de la Segona República, és el més llarg de democràcia que ha viscut el nostre país durant tota la seua història.