2008. La poesia, de Josep Piera
El poeta de Gandía Josep Piera. Fotografia: ILC / Carles Roche
La poesia No són veus celestials, que de lluny endins ens parlen. Són veus estimades. Veus de dins, veus distants, veus que diuen un camí que ningú no sap on va. Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc; com n’hi ha que són remors de llunyanies. Hi ha veus que ens han fet ser de mots. Veus callades, veus absents, veus silencis… La poesia són veus convertides en sons que diuen d’on venim, on anem, i qui som. Josep Piera
2009. A la poesia, Ponç Pons
El poeta menorquí Ponç Pons. Fotografia: ILC A la poesia Des d’una illa de mots, entre ullastres i llibres, mentre sent escoltant la bellesa del vent que escriure és respirar, comprendre, fer l’amor i l’art ens humanitza, t’ho diré passional: t’estim i sense tu res tindria emoció ni seria tan cert açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor i tinta com el mar generós de les illes, sembram versos per fer florir lliures i oberts al sagrat cos del món sentit i veritat. Més que d’on hem nascut som del lloc que estimam i lectors agraïts que tenim el que dam feim diversos un sol gran poema on no hi ha més pàtria que la vida. Ponç Pons
2010. La poesia, de Jordi Pàmias
El poeta de ponent Jordi Pàmias. Fotografia: ILC / Txema Salvans La poesia Com el galop, mig oblidat, d’uns cavallets de fira, avui, a casa, ens sedueix l’encant d’un món feliç: el tèrbol remolí de la imatge. Però la nit truca a la porta, i el silenci convoca les paraules perdudes -com un grapat de còdols grisos a la llera del riu, sota la boira gebradora. Amb lent reflux, tornen llunyanes cançons de bressol, ecos d’elegia, mormols…
erit d’enyor, calla el poeta. I entreveu, amb ulls clucs, el cec enigma d’un temps de somni i de vertigen, que roda més de pressa que els cavallets de fira. Ens amenaça el trist orgull de l’home, seduït per l’encant de la tècnica. Però no moren, les paraules. Flama en la nit, la poesia és saviesa compartida, contra l’oblit. I pura gràcia d’un art madur: rigor i joc. Jordi Pàmias
2011. Poesia: una visió personal, de Marta Pessarrodona Poesia: una visió personal
Marta Pessarrodona. Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvan Al principi hi havia la Paraula Sant Joan 1:1 Tal com va dir el prevere de les Mallorques: guaita l’horitzó de les coses futures. Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar que també pel passat pot fer-hi via. Sabem que tot s’hi val si res no és mentida. En el principi és la paraula i molt mimada. Un súbdit britànic ens va ensenyar que podíem envellir als trenta anys: la reina d’ulls metamorfosats en perles, en un mes de risc i crueltats variades. A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi: el fred era ben a prop i un polsim de malenconia.
L’àngel, el del sant poeta, el de la creu, per sort, ens va assenyalar ja de petites. Després, l’hem hagut de venerar, cercar, per a cadascuna de les seves visites. Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem. Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria. És sempre la passió. A la prosa, encara que florida, hi va l’amor. És el cim de la piràmide literària i, envejosos, la vesteixen de parenta captiva. Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller. Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.