B I B L I OT E CA
D E L
N Ú VO L
Nit de poesia 15È FESTIVAL NACIONAL DE POESIA A SANT CUGAT
2015 I N S T I T U C I Ó D E L E S L L E T R E S CATA L A N E S
Nit de poesia 15è festival nacional de poesia a sant cugat
Biblioteca del NĂşvol
Primera edició: octubre de 2015 © Dels pròlegs: Àngels Gregori, Laura Borràs © Dels poemes: Mireia Calafell, Manuel Forcano, Sònia Moll, Josep Piera, Lluís Solà, Josep M. Sala-Valldaura i Antònia Vicens D’aquesta edició: Biblioteca del Núvol Carrer Provença 356 1r 1a 08037 Barcelona www.nuvol.com @nuvol_com Maquetació: Mercè Roig
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Taula
Presentació de Laura Borràs Proemi d’Àngels Gregori Mireia Calafell Manuel Forcano Sònia Moll Josep Piera Lluís Solà Josep M. Sala-Valldaura Antònia Vicens
5 7 8 15 22 32 40 48 56
Nit de poesia
La Nit de Poesia del Festival Nacional que organitzem conjuntament l’Ajuntament de Sant Cugat i la Institució de les Lletres Catalanes és l’acte d’aquesta festa de la poesia que converteix Sant Cugat en l’epicentre poètic del festival. La Nit és el que ens connecta amb la llavor del que va ser el festival en els seus orígens, el Festival de Poesia de Sant Cugat. Amb tot, l’any 2014 vam recuperar la Nit justament reivindicant la conveniència d’anomenar-lo Festival Nacional, perquè va néixer amb la voluntat de projectar la potència de la poesia catalana i —després de quinze anys— és de justícia reconèixer-ho. La Nit, doncs, recull l’herència del passat i també vol projectar el festival cap al futur. La seva centralitat també es llegeix en la representativitat na cional dels poetes que hi participen. Volem donar comptes de la riquesa poètica en llengua catalana i convidem a poetes de tot el domini lingüístic. L’any passat Andorra, el Principat, l’Alguer, les Illes Balears i el País Valencià hi van ser representats. Enguany la Nit està dirigida per Àngels Gregori, poeta i organitzadora del Festival de Poesia d’Oliva, al País Valencià, que ha guanyat el concurs públic per a dissenyar-la, i que ens ofereix una proposta rica i plural que es veurà completada amb l’actuació singular de Maria del Mar Bonet, la cantautora mallorquina que ha donat veu a tants poetes, acompanyada de músic valencià Borja Penalba, que també acumula ja una trajectòria important donant veu als poetes i acompanyant a cantautors com Lluís Llach, Feliu Ventura o la mateixa Maria del Mar. Mireia Calafell, Manuel Forcano, Josep M. Sala-Valldaura i Lluís Solà, són els poetes catalans que hi participen, més la representació mallorquina i menorquina d’Antònia Vicens i Sònia Moll, respectivament, així com Josep Piera, que vindrà de València. Una nòmina que equilibra joventut i ex5
laura borràs
periència, cartografies generacionals diverses i que troba en la qualitat i la potència el seu nucli vertebrador. Veus poètiques que no deixen indiferent, que enamoren, sacsegen, que pertorben, que ens interpel·len... Delicadesa i brutalitat, sensualitat i nuesa, acció, evocació i reflexió es donen la mà en els versos dels poetes que hi participen, embolcallats dins l’espai sonor que crea Xavi Lloses. I m’agrada evocar aquí la definició de poesia que Middleton Murry ofereix en el seu llibre sobre Shakespeare i Keats i que tant agradava a Riba com per transcriure-la en una carta a Pous i Pagès, director de la Institució de les Lletres Catalanes a l’època. La poesia és “la facultat de concentrar sobre un punt tots els recursos del llenguatge en tot llur abast, de manera que una expressió senzilla i aparentment sense esforç delecta la imaginació estètica en el moment que espera més i que és més exigent, i al mateix temps esbalaeix l’intel·lecte amb un nou aspecte de la veritat”. Precisament per concentrar tots aquests recursos del llenguatge, per aspirar a delectar la imaginació estètica més exigent i per esbalair els intel·lectes amb aspectes de la veritat poètica que aquests poetes ens ofereixen, en aquesta edició hem volgut afegir un nou element a la Nit. Un element que s’afegeix al programa de mà i a les postals que des de l’any passat elaborem, també, amb citacions dels poetes convidats. Enguany que el Festival celebra els seus quinze anys d’existència, emetrem la Nit en streaming perquè pugui ser seguida arreu i oferirem l’antologia dels poemes en versió e-book, en col·laboració amb Calàndria i Núvol. Una edició electrònica que té la missió de fer arribar la poesia que inundarà el Teatre-Auditori de Sant Cugat en la Nit de Poe sia 2015, molt més enllà d’un espai físic. Per celebrar els 15 anys de #FNP: que corri la poesia per la xarxa! Laura Borràs Directora de la Institució de les Lletres Catalanes
6
Nit de poesia
Vindran mesos amb erra, com ens alertava Gabriel Ferrater. I com cada octubre des de fa quinze anys, amb l’arribada de la tardor s’omplen de versos els carrers de la ciutat. Lectors i lectores del món, ja ho deia Pere Quart: com el Vallès no hi ha res! Des de la seva primera edició fins avui, el Festival nacional de poesia ha portat fins a Sant Cugat un total de dos cents quaranta-cinc poetes d’arreu del territori de parla catalana, un veritable actiu per generar lectors. Perquè, com al mestre Foix, ens exalta el nou i ens enamora el vell, avui hem volgut comptar amb algunes de les veus més representatives de la nostra literatura i amb d’altres que comencen amb força en aquest terreny de joc i de foc, com ens avisava Riba. Mireia Calafell, Manuel Forcano, Sònia Moll, Josep Piera, Lluís Solà, Josep Maria Sala-Valldaura i Antònia Vicens. Acompanyats pel pianista Xavi Lloses, aquestes set veus diran el seu món al costat de Maria del Mar Bonet, la gran veu de la Mediterrània —aquella mar de vi que havia definit Montserrat Roig—, i la veu i la guitarra del valencià Borja Penalba. Àngels Gregori Directora de Nit de Poesia 2015
7
MIREIA CALAFELL
Nit de poesia
Literatura No t’ha besat i ha marxat amb pressa, i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador, i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis. En fa literatura. Només literatura. Tantes mudes Perifèric Edicions 2014
9
mireia calafell
Naufragi Pel canal obert que deixen les esquenes baixa com l’aigua el temps de les promeses. Dormiu i no veieu desfilar els verbs —còdols que desemboquen a altres mars—: veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu. No us ho pensàveu, no ho esperàveu, però el cabal del desencís ha anat pujant i al llit, sou el que éreu: una parella que ja no es mulla i va al revés, en desacord, desfent l’amor, apassionadament. Tantes mudes Perifèric Edicions 2014
10
Nit de poesia
Muda Lentament —tampoc no hi ha alternativa—, es treu la roba. Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat, com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre. Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual. I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben. No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda, poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides. Tantes mudes Perifèric Edicions 2014
11
mireia calafell
Llops «Un llop que no sembla un llop entra a una casa, toc-toc devora l’àvia, o la fa fora de casa, de casa seva, a la pobra àvia.» No tinguis por, és sols un conte. Res d’això passa, un conte i prou –em repetíeu. Però mai, mai no us vaig creure. I ara les notícies em donen la raó. Tantes mudes Perifèric Edicions 2014
12
Nit de poesia
Balenes Franques Quina delícia el joc de les balenes quan no hi havia espècies ni hemisferis. Quanta complicitat sota la mar abans de l’espetec, de l’estampida, d’aquell fugir sense saber per què cap a altres oceans i separar-se, d’aquell partir-se el gel inexplicable. I ja mai més els dies sense temps on tot el que calia era saltar, i ja mai més foren regals les ones sinó un recordatori de distàncies, el dolor constant de qui ha perdut l’altre. S’estimaven, jo sé que s’estimaven. És fàcil reconèixer en els teus ulls el moviment tectònic de l’adéu, l’angoixa a la mirada de les bèsties, com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem. Tantes mudes Perifèric Edicions 2014
13
mireia calafell
Diacrític dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna dona dóna que violent és un accent quan no fa prou diferència Tantes mudes Perifèric Edicions 2014
14
MANUEL FORCANO
manuel forcano
No em blasmeu pas Per motius que ara no puc explicar, sovint se m’encaua la pensa dins un somni, la vista perduda cap al lluny. Se m’afiguren ciutats de cara al mar, o el bullici d’un basar —les cames tenen fam de córrer-hi—, i borrosament, per uns instants, també somriures, carícies, tremolors... i pocs més detalls podria dar-vos. No em blasmeu pas: per molts records camino enlluernat o tot negreja. Ciència exacta Edicions Proa, 2014
16
Nit de poesia
Cert Escric el que considero que és veritat. Hecateu de Milet, s. v aC.
Cert, jo sóc d’aquells que avancen més de nit en somnis que no pas cada dia en el real. Però aquell vaixell, la travessia lenta per les illes, els dofins entre l’escuma, i tu i jo, el sol al rostre, el vent als cabells, als colls oberts de les camises, el desig com l’àncora que vol el fons del mar. Ens voltaven no sé quines paraules per la boca abans dels besos. I a la cabina, el desordre de les mans com a les fosques palpant parets cap a la llum. En el goig, s’havia embravit l’onatge? I què importa si l’únic port on va arribar el vaixell és aquest full? Ciència exacta Edicions Proa, 2014
17
manuel forcano
Com cada dia Com cada dia a sol morent, comença la dansa dels records. Us prometo que són coses d’agradar, i de goig se’m flecten gairebé les cames. Què fóreu?, què sou? —els demano, perquè amb prou feines si tinc mots i ni la poesia m’hi arriba. Amb pas pressut els veig córrer cap al no-res, s’apaguen, callen, ocells que van a jóc. L’oblit és com algú d’esquena al mar que no veu el banyista que s’ofega. Ciència exacta Edicions Proa, 2014
18
Nit de poesia
Ciència exacta Que cadascú s’examini ell mateix i es presenti: a fe, tant tu com jo, dúiem a sobre un immens desert de set. L’aigua que vam beure l’un de l’altre es pot ben explicar amb l’enunciat de la tercera llei de Newton: “Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer”. Us ho corroboro no de paraula sinó amb fets: el desig, com la física, és una ciència exacta. Ciència exacta Edicions Proa, 2014
19
manuel forcano
Bandera vermella Els maldients poden dir el que vulguin: jo he perdut mil batalles per guanyar-te i m’han vençut tant la fam com l’abundor de tu. Cada cop que ara estimo un cos, per un instant em ve el record del teu: porto aquest tresor com en gerres de terrissa per un camí de pedres d’ensopec. D’això bé que me n’adono i és funest: passo molt de temps a la memòria, bandera vermella a la platja, i jo m’hi banyo. Ciència exacta Edicions Proa, 2014
20
Nit de poesia
Aquella llum Quan a poc a poc la penombra ens vestia la nuesa, això vas dir-me: que eres d’un vilatge del Panjab, el país dels cinc rius, tots tributaris del gran Indus. Que a les seves ribes homes i déus havien combatut. Que la teva brunor de pell era de la mescla d’indis i de perses. Que els teus ancestres també es remuntaven als soldats grecs d’Alexandre. Que el teu país l’havien governat generacions de gurus i d’endevins. Que el paisatge era de prades immenses fins als Himàlaies. Que als cims les neus eren perpètues. Que a l’estiu eren miralls. Que la llum, aquella llum... —i jo la veia fulgurar als teus ulls, immensa. Sempre en el sol dels dies recordo aquella nit. Ciència exacta Edicions Proa, 2014
21
Sﾃ誰IA MOLL
Nit de poesia
La mare és petita i pots dur-la en braços Tadeusz Ró˙zewicz
Fer-se gran La mare és petita i tu no saps com créixer per sostenir-la. I Déu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
23
sònia moll
Tristesa Et torno, mare, tota la tristesa, que he guardat aquests anys com si fos meva: la malenconia silenciosa i xopa dels diumenges les primeres setmanes sense pàtria, quan l’enyor començava a fer-te capes al voltant del pulmó, com una sòlida i sinistra teranyina que t’estreny encara avui els fils de la memòria a mesura que els anys et desconcerten. Et torno els crits que rompen el silenci etern, irreversible, del fill a les entranyes, i el plor estancat al coll des d’aleshores, i aquella pena fonda que escampaves pels carrers impassibles mentre al ventre et creixia una altra criatura. Et torno, mare, tota la tristesa. Pots desar-la, si vols, dalt de l’armari, amb la roba d’hivern i l’aixovar que mai no has fet servir. També pots fer-la llum, venir a buscar-me quan surti de la feina, dur-me al bar de la plaça i fumar dues o tres cigarretes d’amagat del pare,
24
Nit de poesia
mentre rius i contemples i recordes i ets i no te’n vas. I Déu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
25
sònia moll
Si no li agrada el pot canviar —No te l’emproves? És evident que aquesta no és la meva talla. —És per a la meva mare. La dependenta assenteix i somriu: —Digue-li que si no li agrada el pot canviar. I ara sé que s’imagina una mare com les altres. Una que obre el paper de regal sense barallar-se amb els dits —una que l’obre, que el pot obrir. Una mare que et truca als vespres per saber com t’ha anat el dia o per preguntar si diumenge hi aniràs a dinar. Una mare que et porta caldo a casa quan estàs malalta, que et pregunta sovint si encara no tens nòvio. Que fa mitjonets de llana per als fills dels teus germans. Imagino que imagina una mare com les altres mentre embolica el regal i em somriu.
26
Nit de poesia
Potser a ella li hauria agradat que la seva filla li comprÊs un jersei tan bonic. I DÊu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
27
sònia moll
Residència (I) Obries de bat a bat els porticons de fusta de la casa del poble i ens cridaves a taula. Eres forta i bonica com un arbre i els nens del veïnat s’enrojolaven si els tocaves la galta amb un sol dit i els regalaves caramels de menta —feies olor d’espígol i duies vestits d’estiu esquitxats de flors vermelles. Ya, pues, vamos para casa. Torno a enfilar mentides blanques —Mañana, mamá, mañana— mentre embotones i desembotones el mateix trau de la camisa una vegada i una altra sense mirar-me. I oblides l’alumini blanc de les finestres d’avui, que només s’obren endins. I Déu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
28
Nit de poesia
Desafinada em vas dir que l’amor ens desafina com un piano vell toco les tecles amb guants de llana sense dits a estones perdo el ritme i se’m talla la pell ran de les ungles desafino sovint estimo encara I Déu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
29
sònia moll
Reservat el dret d’admissió És meu, només, el lloc on t’acomiado —el lloc on crido, el lloc on sagno. I ara estic de genolls damunt les pedres i no trobo cap clot on fer-hi cabre Déu. No l’he deixat entrar. Em mira d’un tros lluny, amb el seu Únic Ull, amb el seu Ull tot sol —tan sol, potser, com jo. «T’odio, amor meu», li dic, sense mirar-lo. O t’ho dic. O us ho dic. Ja no ho sé. Què importa, ara. Estic sola igualment, en aquest pedregar on t’acomiado. I Déu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
30
Nit de poesia
Així Somriuries així, mare, si no haguessis oblidat? I Déu en algun lloc Cafè Central / Eumo 2014
31
JOSEP PIERA
Nit de poesia
Sentir
Sentir el perfum verd d’un hivern calm, les flors gelades emblanquinant els cims, la transparent certesa de la mar. Sentir l’eco llunyà de les lloses llatines, el fred silenci dels marbres antics, el que fou i no és, la joia absent. Sentir el lleu batec de l’ombra que gotinya, el tot en el no-res, un vol d’ocell, la vida que roman i que no és vida. Sentir que tot és temps i que el temps se’ns endú, que al final som com a molt un record, i que viure és només això i res més: sentir -se ser. Nova versió inèdita d’un poema publicat a Dictats d’amors, Ed. 62, 1991
33
josep piera
A tu A tu, a qui tant he estimat. A tu. A tu, volcà volgut de flama viva. A tu, cendra cremant i lava freda. A tu, illa del cel i lluna en mar. A tu, llum fent-se cos entre la boira. A tu et cante encara. A tu. A tu. A tu, que vas ser la musa secreta. A tu, que vas ser la festa dels mots. A tu, la joia que l’alba desperta. A tu, la fruita madura en el millor mos. A tu et cante ara. A tu. A tu. El temps trobat Ed. Bromera, 2013
34
Nit de poesia
La infantesa La ràdio escampava gardènies a parelles, tristos tangos tavernaris, melosos drames amargs, cuplets per somiar plaers o pecats mortals (Fumando espero...), sermons, misses, rosaris i lletanies en llatí. Per la ràdio es dedicaven cançons de goig o de dol: Estan clavadas dos cruces en el monte del olvido por dos amores que han muerto, que son el tuyo y el mio. La infantesa no sap del passat ni del futur. La infantesa és un temps sense temps. La infantesa no sap res i ho sent tot. La infantesa és voler-se present pur. La infantesa no té memòria, viu i prou. El temps trobat Ed. Bromera, 2013
35
josep piera
En blanc Estic gitat al llit, malalt. L’estiu, fora de mi, crida joiós d’ocells el temps dolç de natura. Tinc seixanta anys passats. I encara ara, després de tants oblits, després de tants amors i morts i tant de tot, dic que uns pocs versos són el resum de la vida. Estic gitat al llit, malalt d’un mal que em fa qui sóc. Jo sóc aquell... Sense remei.
De lluny, per la finestra, travessant ombres, m’arriben cants d’infants que juguen jocs riallers i feliços. L’efímera festa. Juguen el joc estrany del futur, el joc del temps, l’estiu rialler, llançant-se alegrement a la piscina. En sent les veus distants i els veig escabussar-se nus en l’aigua neta, els cossos contents, com bronzes vius. Malalt al llit, sol i a fosques, en blanc —també els records queden lluny, criatures— no em queda cap més joc que l’esperança. Nova versió inèdita d’un poema publicat a Dictats d’amors, Ed. 62, 1991
36
Nit de poesia
Volare Volare, oh, oh! Melodies meloses sonaven i sonaven per les places mig fosques de les festes d’estiu o a les pistes de ball els diumenges d’hivern. Eren revetles amenitzades per orquestrines i vocalistes imitadors de Domenico Modugno. Cantare, oh, oh, oh, oh! Melodies amables en nits de gesmils on uns ballaven i altres miraven, i els músics tocaven i el món girava mentre els xiquets jugaven i corrien atrotinats entre les taules dels bars. Nel blu, dipinto di blu... Les parelles es buscaven amb les mans per oferir-se un tremolós tacte furtiu. Elles somreien amb alegres vestits volanders. Ells, ufanosos com titots amb bigotet de Charlot. Ells i elles, a la pista, com ocells pel cel més blau. Volare, oh, oh! Cantare, oh, oh, oh, oooh! El temps trobat Ed. Bromera, 2013
37
josep piera
Lisboa, abril 1974 Passejava pels carrers de la Lisboa antiga. Pessoa somiava sol davant la mar, convertit en estàtua de sal silenciosa. Les places feien pudor de bacallà fregit. A la vora d’un local de mala vida i pitjor mort, vaig veure una dona, cames obertes, que orinava l’excés d’alcohol que duia al cor. Era una puta barata, els cabells vermells, la cara blanca pintada d’orient i vestida de dol, com la lluna i la pruna en un cel ple d’estels. La dona entonava una vella cançó tavernària arribada d’una illa del Carib feia molts anys. A ella, a mi, i a la llum dels fanals, el record ens tornava a temps contents. Tot i això, ella la cantava infeliç, creient que ningú més no sentia aquell plany. La cançó que la nit encantava deia així: Ninguem me ama Ninguem me quer Ninguem me chama De «meu amor». A vida passa E em sem ninguem E quem me abraça Não me quer ben. Vim pela noite tão longa De fracasso en fracasso 38
Nit de poesia
E, hoje, descrente de tudo Me resta o cansaço. Cansaço da vida Cansaço de mim Velhice chegando E eu chegando ao fim. Ninguem me ama Ninguem me quer... L’endemà d’aquella nit antiga a Lisboa els diaris publicaven els noms dels joves morts a la guerra d’Angola. Ningú no podia imaginar aquella nit d’abril pudent que Lisboa s’ompliria aviat de rojos clavells cridant llibertat a les boques dels fusells i als llavis dels soldats: Gràndola, vila morena, terra de fraternidade... Així, sol, trist i fosc, vell i cansat com la puta portuguesa cantava el bolero caribeny, cante jo ara. No com ho feien, somrients i esperançats, els soldadets abrilencs. Poema inèdit
39
LLUÍS SOLÀ
Nit de poesia
Canta l’ocell dalt de la branca però no saps si canta en l’ara o en l’abans o en el després, i mentre escoltes la profusa melodia, mentre escoltes però no saps, i com un riu revé l’estiu damunt la plana i dins l’estiu bull el cristall de tot hivern, oïda endins un altre estiu desclou les frondes i a cada fulla bat el vent, i així tu ets la cambra destinada on ondula la veu incoercible del vivent. Oh tu que de l’error vols fer-ne una certesa, escolta al fons de gorges de l’estiu què ens anomena, què ens constreny i ens solca, endins del buit escolta el ple, escolta el foc serè i l’engruna d’aire que tremola, el sílex i la neu mudats a cada instant en so, escolta en el brancatge de tenebra com gira l’heura de la llum, tu que escoltes l’ocell però no saps si canta a dins o a fora, no saps si canta en l’ara o en l’abans o en el després. Publicat a la revista “El Procés”
41
lluís solà
A les places del migdia hem fet l’estudi absolut, tenir set però no beure, tenir set i haver begut. Com la salvatgina pura hem baixat cap als torrents, com més corríem nosaltres més s’esmuny l’aigua corrents. Hem xuclat arrels i fulles, el còlquic dolç i el neret, el roc, el núvol i l’alga, com més bevíem, més set. Hem davallat a la cova on crema constant el fosc, hi hem aspirat a glopades els fums del diamant tosc. Hem trepanat la petxina i engolit la llet astral, al capvespre vomitàvem les entranyes del real. Una campana vermella bat el gira-sol del vent, en el ritual de l’aigua no hi ha set sense turment. L’arbre constant Obra poètica 2, Edicions Proa, 2003
42
Nit de poesia
Al capdamunt de la branca reposen les pomes clares, les pomes dorments, plenes de focs pacients i de pluges altes i despullades. Del llunyà vénen les pomes plenes i rodones, de coves fondes, de jardins perduts, d’inexpugnables dunes blaves, del lluny i de l’a prop, cansades. Del llunyà vénen, de les arrels del poc, tenaces, dels sucres del futur, de rocs de l’esperança, de rescloses incandescents i d’olis esmolats vénen, cansades. I reposen, adormides, damunt fulles foscants, plenes i clares, apinyades, dolces, enceses i clements, plenes de plenitud, interminables, plenes, atapeïdes de vivent, suspeses al balcó de l’ara, entre el nascut i el no existent. L’arbre constant Obra poètica 2, Edicions Proa, 2003
43
lluís solà
Més enllà de nosaltres ens besàrem, lentament, voraçment, com si la boca cerqués una altra boca dins la boca i les mans altres mans dins de les mans. Més enllà de nosaltres ens besàrem, cap als boscos profunds, cap a les coves urgents, cap als carbons, cap als granits, endins dels ulls de feres esglaiades, a l’alè dels lleons, als brucs florits, als mars de plom i als cavalls blancs que udolen, als ganivets de la pedra, als coltells del vent, a la maragda despullada, a la ginesta incandescent, als sols multiplicats a les argiles aspres, aigües enllà, estels i nits enllà, més enllà de nosaltres ens besàrem, més enllà del tu, més enllà del jo, més enllà del no-res i del vivent, més enllà de nosaltres ens besàrem. L’arbre constant Obra poètica 2, Edicions Proa, 2003
44
Nit de poesia
Quan ja no tinguis cap paraula parla, comença el so, no paris, inventa la paraula, excava cap a dins de les síl·labes, excava, obre els corredors, obre les mines imaginades, excava, comença una altra vegada la llengua començada, no vacil·lis, no t’aturis, escriu la lletra nova, escriu-la a les parets de l’aire, escriu-la als miralls de l’aigua, parla, no paris, camina amb la paraula, puja als cims d’abans de la paraula, baixa als pous de després de la paraula, fica’t a les coves enlluernades del so, escolta, escolta les vocals buides quan el so s’acaba, les vocals immòbils sota l’aigua clara, escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa, escolta-les i agafa-les d’una a una, bufa sense parar sobre les cendres blanques, no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t per les escales del silenci, no paris, fila el llençol incansable de l’esperança, digues, parla, passada rere passada, fil impalpable rere fil impalpable, enfila l’agulla amb la claror inacabable, cus el silenci inconsolable del dolor, no paris, cus la pluja que cus la plana i la muntanya, cus la paraula incomençada, cus, digues, no paris, anuncia la paraula. Entre bellesa i dolor Obra poètica 4, Edicions 62, 2010
45
lluís solà
VI En el lloc sense lloc, errants, amb ulls oberts i sense veure-hi, pastant la llavor abrasadora del no-res. Amb la petxina emmetzinada, amb la petxina i la destral. Cap a la fi, cap al començament. Caminant sense avançar. Nosaltres que no som, on som? Nosaltres que no som, què som? Nosaltres que no som, qui som? Car nosaltres només fluïm. Des del fons hem cridat, des del roc, des del mar, el foc i el vent. Des del fons hem cridat, des del dolor, des de la por. Amb paraules d’home hem cridat, amb paraules buides. I no ens respon ningú.
46
Nit de poesia
Des del fons hem cridat, des dels pous, des dels murs que s’esllavissen. Des del fons hem cridat, des de la carn, el son i la follia. I som una paraula, incompleta, som una empremta sense el peu. I no ens respon ningú. Qui ens escoltarà? Qui ens aixecarà? Qui ens estirarà per força? A les carenes aspres de la nit qui ens farà fer el salt? La nostra vida és com els munts de runa a la falda de les mines. Des del fons escoltem, des del fons esperem. Cap a les pomes grogues de la llum, de començament a començament. Entre bellesa i dolor Obra poètica 4, Edicions 62, 2010
47
JOSEP M. SALA-VALLDAURA
Nit de poesia
Pro Minerva Foc refredat i màgia explicada, a Hegel se li escolen de les mans els versos juvenils. Ara, a penes reté conceptes grans, edificis enormes de temps i d’espai. Afligit, Hölderlin, l’amic de Tubinga, li escriu unes ratlles: “Hegel benvolgut, els mots no expliquen, cremen només el moll de les coses, els cims en els pous, i són la foguera exacta de llocs i minuts prou precisos, d’instants prou sentits; fins les flames tenen el perfil i el rostre de les persones que estimes.” Inútilment Hölderlin envia la carta, perquè ja el filòsof pensa que la Idea és el Tot. En aquest dau del foc, Edicions de la Magrana, 1987
49
josep m. sala-valldaura
Amb un farcell taquicàrdic de fonemes… Amb un farcell taquicàrdic de fonemes, la paraula ha abandonat el redós del diccionari i s’ha enfilat rost amunt o s’ha escolat claveguera avall per escoltar el ressò dels buits de la veu o l’eco ferit dels xiscles del món. Ha pres el sol a les places dels barris vells, els que tenen esglésies i putes antigues, ha confós lletres i lleterades, ha après faltes d’ortografia per poder entendre els dolors dels més pobres, s’ha arrencat les vocals als hospitals de campanya i en algunes leproseries. Quan ha comprat una catifa màgica, hi havia pobres dormint, i fins els núvols rodons dels seus somnis no deixaven prou pluja als deserts. De tornada, ha apagat el flexo i l’he sentida plorar damunt el paper, com un pardal petit de tinta blanca. Daltabaix Pagès editors, 2012
50
Nit de poesia
Darreres notícies (Commedia della vita) Pantalone recorda els bordells de Venècia i l’or que li ha deixat el turisme. Pulcinella encara braveja a la vora del port. No es parla amb el fill, un polític corrupte, molt conegut. Després de casar-se amb la filla de l’amo, Scapinno ha deixat la ciutat i viu a la costa amb dues amants. No sabem res d’Arlecchino, però corre la brama que ha perdut l’alegria, la fortuna i la dona. Colombina ha emigrat i cuida una parella de vells. Smeraldina, la seva germana, ha caigut en la droga i treballa en un bar. Il Capitano i Pierrot s’escriuen encara poemes d’amor. Flors i carboni Jardins de Samarcanda – Cafè Central, 2008
51
josep m. sala-valldaura
Els cucs de terra Colgats per natura dins la natura, la història dels cucs de terra és fosca. Fan una vida negra i rutinària, obrint-se pas entre pedres, arrels, tubercles... amb un esforç pacient. Surten de tant en tant a plena nit, cecs i humits pel rellent del ros que ignoren, i es perden, per un destí cruel i ocult, quan tornen pas a pas camí de casa. (Llavors me’ls miro com em mira Déu.) Gota a gota Edicions Proa, 2014
52
Nit de poesia
Ars vitæ A negra nit, quan un vent cansat de resseguir el desfici cal·ligràfic de les vies explica amb udols de llop estranyes contalles a les sales d’espera, quan ha vagarejat fent rodolar fulles i papers pels polígons, entre carrers de naus solitàries, i abandona destrets i esperances donant cops de cap a les pedres dels bancals, escriure… …escriure amb l’escalfor del sol que belluga les ones, que desfan en escuma horitzons de mar i de cel pas a pas per l’arena, …escriure gota a gota i gra a gra, humilment, amb la pluja que esborra els calfreds i el perfil de les pells, els noctàmbuls ressons de les paraules a les platges més fosques, escriure… …escriure un poema d’amor que encalci el neguit enderiat dels quiròfans, que pinti —amb el verd i les sentors perfumades d’altres records— la fredor blanca, els monstres febrosos de la irremeiable paret de l’insomni i l’esclat de la sang que, com un pobre ram de roselles, el vent arrossega per vies, andanes i sales d’espera,
53
josep m. sala-valldaura
escriure, escriure un poema d’amor tot i els ulls de la mort. Flors i carboni Jardins de Samarcanda – Cafè Central, 2008
54
Nit de poesia
Currículum i permanència Al rebedor, quan et treus l’abric de les paraules socials, mostres un gest nu de nena rossa. Degotes pluja amb plom de dues guerres passadís envant, perquè et mullen el cor regalims de sangs vessades. Prendràs dempeus un got d’aigua clara i de silenci, endreçaràs plats, cassoles, records d’un estiu llunyà, i sortiràs del bany amb un barnús de somriures afables. És color de taronja la teva veu que dringa i són blaus els ulls amb què expliques diàlegs lents, reblerts d’història, d’un film francès, a taula. Miols de gat i fru-frus de seda acompanyen els teus passos pel pas dels dies i repiquen campanes o toquen flautes dolces els teus cabells, cascada d’una font riallera que un bosc tofut oculta. Una passió aboca, engrescadament, fum, neguits i dèries per la finestra oberta del teu despatx. Dormirem plegats, amb el tacte suau d’un somni compartit: “t’estimo”, dirà la meva pell, “t’estimo”, respondrà la teva. Coordenades en procés
55
ANTﾃ誰IA VICENS
Nit de poesia
La meva primera llibreria Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre i mig d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. Williams Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson McCullers. I James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el corobert de la fusta i no davant el Cor de Jesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. 57
antònia vicens
A la mare que no havia obert mai un llibre també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les encletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla. Lovely Editorial Moll 2009, Balanguera, 149
58
Nit de poesia
dVISIONS De sobte et vas trobar entremig de l’espai caminant cap al seu somriure enciser entre niguls. El sol no et va enlluernar perquè tu també eres llum. No cregueu que va ser un somieig. Encada duu cristalls de gel a les ungles. * I una nit va caure de més amunt de les estrelles dins el teu dor mi to ri. Va embrutar els llençols de celístia. *
59
antònia vicens
Un altre pic es va asseure en una roca de la cala. Tu remaves i la barca es va paralitzar i les ones es van paralitzar. Llavors va revenir el moviment la vida. Va ser quan ell va emprendre el retorn cap a l’infern. A tothora deia: ja només sóc el perfil del meu cos quan el sol bondadós el dibuixa per a tu. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. * Després el cel es va rompre i els morts que tant havies plorat van aparèixer en filera. Alguns es van tornar combustible per encendre tempestes. En canvi d’altres segons la lluor que desprenien eren escollits per refer la glòria. Sota el paraigua el crit Lleonard Muntaner 2013
60
Nit de poesia
Amb el cap de ciment i els peus d’aigua no podràs caminar pel fred comença l’hivern les fulles mortes s’arronsen dins els teus ulls == moltes de les coses que abans no vas gosar fer ara sí que tens prou coratge de fer-les però no pots a la sang ja no t’hi creixen lliris camines arrossegant amb les sabates enfilalls de sols petits que no encalenteixen == apagaràs tots els llums les cortines s’ompliran d’ocells negres els records ferits d’ala rebutgen la claror et van enganyar abastar el cel és cosa del foc ==
61
antònia vicens
si bé vas deixar dit que et volies endur a la tomba el jardí i les estisores de podar només hi ha cabut l’hiverN. Fred als ulls Cafè Central/Eumo Editorial 2015
62