ANOIADIARI 53 (Juny de 2020)

Fotos: Oriol Casanovas, Toni Cortès, Carles Ramos, Carme Riera, Santi Vidal

Número 53 · Juny del 2020/ Gratuït / www.anoiadiari.cat

gràcies!

Pòster a l’interior

Retrats de la crisi de la Covid-19 a l’Anoia

Històries del confinament

CARLES RAMOS

02

editorial

juny/2020

EDITA Cinquanta-set SL C/del Rec, 15 · Igualada

Editorial

DIRECCIÓ Toni Cortès Minguet COORDINACIÓ Francesc Vilaprinyó REDACCIÓ Albert Compte Toni Cortès Maria Moix Marc Soler Francesc Vilaprinyó PUBLICITAT Pere Ribalta WEB Creagia IMPRESSIÓ Lerigraf S.L. ANOIADIARI C/ de Sant Magí, 28 08700 Igualada REDACCIÓ redaccio@anoiadiari.cat 651942192 PUBLICITAT publicitat@anoiadiari.cat 619786011

www.anoiadiari.cat TEXT LEGAL Cinquanta-set S.L. es reserva tots els drets sobre els continguts de l’AnoiaDiari. No es poden reproduir ni transmetre, totalment o parcial, a altres mitjans de comunicació, sense prèvia autorització escrita.

DIFUSIÓ CONTROLADA PER

MEMBRE DE

AMB EL SUPORT DE

missatge del diari

TOTA L’ACTUALITAT DE L’ANOIA

www.anoiadiari.cat

CARLES RAMOS

T’informem a: www.anoiadiari.cat

T’escoltem a: 609394628

Et llegim a: contacte@anoiadiari.cat

Estem en contacte a: @anoiadiari

Ens trobem a: facebook.com/anoiadiari

t.me/anoiadiari

C/ de Sant Magí, 26 · 08700 Igualada

juny/2020

espai patrocinat

03

04

dossier

juny/2020

Històries del confinament

MARÇ-MAIG/2020

Tres mesos d’esforç i sacrifici L’emergència sanitària de la Covid-19 a l’Anoia explicada en titulars i posada en context internacional El virus SARSCoV-2, detectat per primera vegada a Wuhan (Xina), ha provocat un gran impacte i una crisi sanitària, social i econòmica global.

Les característiques del contagi de la Covid-19 van alertar les autoritats sanitàries, les quals van obligar a confinar prop de 70.000 persones a la Conca d’Òdena, quan es van detectar els primers positius entre els professionals sanitaris i la població local. El clúster de contagis va afectar de forma directa les poblacions de Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, Òdena i Igualada, les quals van estar pràcticament aïllades durant 25 dies en un confinament estricte, sota protocols de seguretat per a la protecció i atenció de la ciutadania. Pocs dies després, aquest confinament es reproduïa arreu del territori. L’AnoiaDiari ha resseguit amb aquesta línia de temps l’emergència sanitària des dels seus inicis fins al 31 de maig, però la Covid-19 segueix sent notícia cada dia...

ALBERT COMPTE / TONI CORTÈS / FRANCESC VILAPRINYÓ

11/3 MESURES Els ajuntaments d’Igualada, Òdena, Vilanova del Camí i Montbui decreten el tancament de centres educatius, espis cívics i parcs infantils TONI CORTÈS

12/3 CONFINAMENT Expectació mediàtica al saló de plens de l’Ajuntament d’Igualada, on s’anuncia el tancament perimetral de la Conca d’Òdena. TONI CORTÈS

dossier

juny/2020

05

Històries del confinament

> ANOIA > CATALUNYA / MÓN

15/3 CHECKPOINT Es manté el tancament perimetral de la Conca d’Òdena però s’obren uns punts d’entrada per als serveis essencials. TONI CORTÈS

19/3 VULNERABILITAT Creix el nombre d’usuaris als bancs de queviures. TONI CORTÈS

06

dossier

juny/2020

Històries del confinament

21/3 CARPA L’Atenció Primària es reorganitza i instal·la, amb la col·laboració de Metges sense fronteres i el Servei d’Emergències Mèdiques, una carpa de cribatge a l’exterior del CAP Anoia CARLES RAMOS

27/3 PREVISIÓ L’Ajuntament d’Igualada habilita un hospital de campanya al pavelló de les Comes per acollir malalts de Covid-19 donats d’alta que hagin d’estar en aïllament CARLES RAMOS

21/3 CARPA Entrem a l’interior de la carpa per conèixer com treballen els professionals de l’Atenció Primària TONI CORTÈS

5/4 RESIDÈNCIES El Govern aixeca el confinament perimetral de la Conca d’Òdena, on les residències de gent registren els punts més alts de mortalitat CARLES RAMOS

dossier

juny/2020

Històries del confinament

25/3 COMIAT El David, sepulturer del cementiri d’Igualada, fa una vídeotrucada amb els familiars d’un difunt per Covid-19 que no han pogut accedir al recinte per acomiadar en persona del seu ésser estimat TONI CORTÈS

07

08

dossier

juny/2020

Històries del confinament

11/4 INTERVENCIÓ Agents de la Unidad Militar de Emergencias (UME) de l’exèrcit espanyol, provinents de Saragossa, han participat en tasques de desinfecció a la residència Amavir, de Vilanova del Camí. La Guardia Civil també ha desplegat diversos controls en diversos municipis de l’Anoia. CARLES RAMOS

14/4 TRANSPORT PÚBLIC Diversos voluntaris de Creu Roja Anoia comencen a repartir mascaretes entre els usuaris del trasnport públic. CARLES RAMOS

22/4 DESCENS El desconfinament coincideix amb un descens del nombre de víctimes i casos positius a l’Anoia. CARLES RAMOS

26/4 SORTIDA Els infants comencen a sortir al carrer. Dies després, s’estableixen unes franges horàries per a la pràctica de l’esport i per al passeig de persones grans i vulnerables. CARLES RAMOS

dossier

juny/2010

Històries del confinament

15/4 AÏLLATS Descobrim com és el dia a dia dels professionals i residents de la residència d’APINAS als Prats de Rei. Confinats, han de comunicar-se amb els seus familiars a través de vídeoconferències. APINAS

09

10

dossier

juny/2020

Històries del confinament

9/5 UCI un equip de l’AnoiaDiari entra a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital d’Igualada. TONI CORTÈS

dossier

juny/2010

Històries del confinament

14/5 CONTACTE Un pacient conversa amb la família a través d’un dispositiu. CARLES RAMOS

25/5 VISITA El President Torra trenca el seu confinament per visitar la Conca d’Òdena, on anuncia un pla específic per al territori. CARLES RAMOS

11

12

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Oriol, Francesc, Maria Lluïsa, Emili i Gemma Van estar ingressats per positiu de Covid-19. Ara han tornat a la seva activitat

Convidats a sobreviure La pandèmia del coronavirus ens ha afectat, en més o menys mesura, a tots. A la comarca de l’Anoia ha provocat gairebé 500 morts, més de 1.300 casos positius i supera els 3.800 casos sospitosos. Ha estat una crisi sense precedents en els últims anys que, sens dubte, no ha deixat ni deixarà indiferent a ningú. Malgrat les males notícies, i gràcies a la bona tasca dels professionals del món de la salut, hi ha hagut també un alt nombre de casos que han estat donats d’alta i que, actualment, ja es troben a casa en bon estat. Des d’Anoia Diari hem parlat amb cinc testimonis recuperats per saber com han viscut tot el procés de la malaltia, com ha estat l’hospitalització i la recuperació, i com continuen, ara, amb la seva vida habitual dins les limitacions amb les quals ens toca conviure aquests mesos.

MARC SOLER RIERA

L’ORIOL El primer testimoni amb qui hem parlat ha estat l’Oriol, de 50 anys. Just abans del confinament de la Conca d’Òdena, que va iniciar-se el dia 12 de març, l’Oriol va notar que cada dia tenia febre. No era una febre alta, no passava dels 37,5º però era constant. En un principi, no semblava res preocupant, més enllà d’unes dècimes, però deu dies després de patir-la cada dia, li va pujar a 39º. Al cap de tres dies més sense disminuir-li la temperatura, va decidir trucar al CAP. Després de la trucada, l’Oriol va anar al Centre d’Atenció Primària per fer-se proves i saber què tenia. El van atendre a l’emblemàtica carpa groga (una de les grans protagonistes de les fotos i els vídeos que circulaven aquells dies per la xarxa). Allà li van fer una placa pulmonar, en què li van detectar una pneumònia bilateral, fet comú en un gran nombre de casos de coronavirus. Els professionals del centre van decidir enviar-lo a l’Hospital d’Igualada i van dir-li que havia de fer-se la prova de la Covid, però van avisar-lo que gairebé segur que sortiria positiva i s’hauria de quedar a l’hospital.

“Era un caos, era com entrar en un hospital de guerra”, explica l’Oriol sobre el moment en què va arribar a urgències. Tan bon punt va entrar a l’hospital, li van fer la prova de PCR per a poder confirmar el que ell ja s’esperava, i el van tractar amb els antivirals que en aquell moment donaven als pacients de coronavirus. L’Oriol va passar la nit a l’Hospital d’Igualada. “Érem 50 en una planta on només hi havia un lavabo”, remarca. “Hi havia gent gran que s’arrancava la via respiratòria per a poder arribar al lavabo”. Malgrat el caos del moment, l’Oriol destaca que les infermeres, que “feien tot el que podien”, van actuar en tot moment de manera exemplar: “L’atenció sanitària era per treure’s el barret; un 10”.

L’endemà el van enviar a l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat, i allà l’ambient era un pèl diferent.

El van assignar a una habitació on havia d’estar aïllat fins que li donessin l’alta. “Com que em van avisar que feia pinta que seria coronavirus, vaig preparar una bossa amb mòbil i carregadors. Estava sempre amb l’Skype al mòbil per a poder mantenir el contacte amb familiars”. Poc després d’ingressar a l’hospital, van rebre els resultats del PCR que confirmaven que era un cas positiu de Covid-19.

“Les úniques persones a qui vaig amagar que tenia coronavirus i que estava ingressat van ser els meus pares”, explica quan li pregunto sobre la comunicació amb familiars i amics. “Ja tenen 90 anys, i tampoc no podien fer-hi res perquè estàvem tots confinats. No calia afegir més patiment a la situació”. Va decidir comentar-los que havia tingut el virus el dia abans de rebre l’alta, quan ja sabia que es trobava fora de perill.

Durant el temps que l’Oriol va estar a l’Hospital General, el van tractar amb hidroxicloroquina (medica-

ment que més endavant es va demostrar que no era efectiu per a la prevenció de la Covid-19) i antibiòtics.

“Anaven vestits com si fossin de la NASA, semblava una pel·lícula de ciència-ficció”, destaca de la seva estada al General. Explica, també, que, durant el seu ingrés a l’hospital, es trobava relativament bé físicament i que, per tant, no patia excessivament: “Si en aquell moment hagués tornat a tenir febre o m’hagués fet mal alguna cosa, suposo que m’hauria acollonit molt”. L’Oriol va tenir la “sort” de no haver d’estar intubat i que els símptomes de la malaltia li van desaparèixer bastant aviat.

Per saber com evolucionava el virus li feien ecografies de pulmó i anàlisis de sang: “semblava que els sanitaris que entraven a l’habitació ho fessin amb por. Tapats fins a les orelles. Molta distància, mesures de seguretat, tocant el mínim de coses possible...”.

Finalment, va arribar l’esperat dia en què li van comunicar que ja havia passat la malaltia, que li donaven l’alta i que podia tornar a casa. “Quan em van donar l’alta va ser una sensació de tranquil·litat, d’alleujament.

De pensar que jo me n’he salvat. Saps d’amics o coneguts que han mort, i la sensació és que tens una segona oportunitat”.

Un cop va arribar a casa, explica que van trucar “moltes vegades” al CAP per a demanar si podien fer la prova de coronavirus als familiars que convivien amb ell, però que des del centre els van dir que no els la farien. La seva dona i el seu fill també van tenir símptomes, però, tot i això, la resposta a les trucades era sempre negativa. “En ma vida he vist el meu fill tan malalt, però la resposta era sempre que no”. A ell, de fet, no n’hi han fet cap més des que va sortir de l’hospital. A més, destaca la desinformació i poca coordinació entre sanitaris a l’hora de dir-li què ha de fer: “Ningú no té clar res. El metge que em va atendre em va dir que havia de fer una setmana d’aïllament; en canvi, des del CAP em van dir que havia d’estar-hi dues setmanes i mitja”. “Transmetien una sensació de caos”.

Quan acabem l’entrevista, insisteix a explicar-me que, si ell hagués fet cas de l’aplicació de la Generalitat per a la detecció de la Covid-19, abans d’anar al CAP per primer cop, ara “estaria mort”. Posés els símptomes que posés, la solució que li proposava l’app era quedar-se a l’habitació i, per tant, no hauria estat atès a l’hospital.

Ell però, no va fer cas de l’aplicació i va ser llavors quan va decidir trucar al CAP. L’Oriol ara ja es troba bé, a casa i sense cap seqüela ni símptoma de la malaltia, i ens explica que fa gairebé cada dia 60 quilòmetres en bicicleta.

“Les úniques persones a qui vaig amagar que tenia coronavirus i que estava ingressat van ser els meus pares. Ja tenen 90 anys, i tampoc no podien fer-hi res perquè estàvem tots confinats. No calia afegir més patiment a la situació”

“Quan em van donar l’alta va ser una sensació de tranquil·litat, d’alleujament.

De pensar que jo me n’he salvat. Saps d’amics o coneguts que han mort, i la sensació és que tens una segona oportunitat”.

dossier

juny/2020

13

Històries del confinament

EL FRANCESC També hem parlat amb el Francesc, de 70 anys. Ell, a casa, va començar a notar una sensació de cansament constant, acompanyada de febre i fred a la nit. Aquests símptomes li van durar durant tres dies i va ser llavors, el 26 de març, quan va decidir trucar al CAP. Després d’una segona trucada, li van recomanar que hi anés per a fer-se proves. “Al CAP em van fer una radiografia i va sortir que tenia una pneumònia al pulmó dret”. Vistos els resultats de la radiografia, van decidir enviar-lo a l’Hospital d’Igualada.

El Francesc va arribar a urgències a les 8 del vespre i li van fer la prova del PCR. “El personal sanitari semblava que vingués d’un altre planeta, per com anaven vestits. Semblaven fantasmes”, diu.

Va passar la nit allà i l’endemà el van traslladar a l’Hospital General de Catalunya: “érem massa gent al d’Igualada, i a alguns ens van enviar cap a Sant Cugat”.

La prova del PCR tarda uns dos dies a obtenir resultats, però al Francesc ja el tractaven com si tingués coronavirus des del primer moment. “Els dos primers dies ja treballaven amb mi com si fos malalt de Covid”, explica. Ell respirava bé i no tenia tos. “Suposo que amb la radiografia ja van veure què era, perquè jo a simple vista no tenia tots els símptomes de la malaltia”, ens diu. Dos dies després del seu ingrés a l’Hospital General, van arribar els resultats que li confirmaven que tenia el virus.

Igual que en el cas de l’Oriol, el Francesc va endur-se cap a Sant Cugat el telèfon mòbil i el carregador per a poder seguir en contacte amb familiars i amics. Tot i això, els primers dies es notava tan cansat que no tenia gaires ganes de parlar amb ningú: “Les primeres hores i els primers dies, tot i que em comunicava amb els de casa, no els transmetia gaire bones sensacions i no tenia ganes d’agafar telèfons”. Més endavant va ser la doctora que l’atenia qui, cada dia, parlava amb la seva dona per a transmetre confiança tant a ell com a la família i explicar-los com evolucionava la situació: “Quan trucava jo, no crec que ajudés gaire a animar a la família; era millor quan la doctora parlava amb ells”.

El Francesc estava ingressat sol en una habitació de l’Hospital General de Catalunya i, a mesura que passaven els dies, seguia trobant-se malament.

Tenia una sensació constant de cansament, sense forces, i no tenia ganes de menjar. “Estava ben atès, això si, però tenia les meves misèries”, explica. Durant l’estada a Sant Cugat, duia ulleres nasals per a poder respirar bé, i els metges li feien proves per a observar l’evolució del virus. Li prenien la temperatura cada dia, li feien extraccions de sang i radiografies de pulmó. “Quan entrava la doctora, semblava que dugés un escafandre”, explica, rient. Tot i l’impacte de veure el personal sanitari amb tantes mesures de seguretat, ell tenia la sensació que la situació estava controlada: “a l’Hospital d’Igualada, la situació era límit; en canvi, a Sant Cugat, em va semblar que ja estava controlat”, destaca.

Ell valora molt que la comunicació amb la doctora fos molt bona; ella vetllava per mantenir-lo tan informat com fos possible i, a més, diàriament es comunicava amb la dona del Francesc per a tranquil·litzar-la, fet que agraeix moltíssim: “el personal sanitari transmetia humanitat, i això encara ho valoro ara”.

El 7 d’abril a la nit, la doctora el va informar que, a l’espera de comprovar un parell de proves, ella ja tenia la sensació que l’endemà li donarien d’alta i podria marxar a casa. “Em va donar una esperança que es va complir: a primera hora del matí següent, ja van venir a donar-me l’alta, va ser emocionant”.

“El personal sanitari semblava que vingués d’un altre planeta, per com anaven vestits. Semblaven fantasmes”

“Les primeres hores i els primers dies, tot i que em comunicava amb els de casa, no els transmetia gaire bones sensacions i no tenia ganes d’agafar telèfons. “Quan trucava jo, no crec que ajudés gaire a animar a la família; era millor quan la doctora parlava amb ells”.

Igual que l’Oriol, el Francesc defineix el moment en què va saber que podia tornar a casa com una sensació “d’alleujament i alliberament”.

Quan el Francesc va marxar de l’hospital el 8 d’abril, va estar el temps que li van dir en aïllament, tot i que la doctora li havia comentat que ell ja era “una persona segura”. Un cop acabat l’aïllament a casa, va haver d’anar al CAP a fer-se una anàlisi per saber com evolucionava. “El doctor que em va visitar em va dir que no hi pensés més, que jo era un postCovid i que podia estar tranquil”, explica. Tot i això, el Francesc no estava al 100% les primeres setmanes després d’arribar a casa: “sentia ràbia perquè, en principi, jo era una persona curada, però seguia patint”, diu. Arran d’això, va enviar un correu a la doctora que l’havia tractat a Sant Cugat i ella li va trucar i va dur un seguiment de la situació com va poder.

Els primers dies que el Francesc intentava fer vida “normal” i caminar, es notava cansat i havia de parar molt sovint. Ara però, explica que va en bicicleta a un ritme fort i que se sent amb ganes de tornar a caminar. Tot i això, no sap si té els anticossos contra el virus, i destaca que “vivim tots en una incertesa”.

14

dossier

juny/2020

Històries del confinament

LA MARIA LLUÏSA La Maria Lluïsa, de 72 anys, es va trobar que la seva filla tenia símptomes de la malaltia, van trucar al 061 i els van recomanar que es quedés a casa i fes repòs allà. Poc després, ella va notar els mateixos símptomes: tenia tos i febre alta, i va decidir trucar una altra vegada al 061 i la recomanació va ser la mateixa. Van passar tres dies i la febre va desaparèixer. Per desgràcia, però, això només va ser durant un dia i, quan va parlar amb la doctora per telèfon, li va recomanar que anés al CAP i que l’atendrien a la carpa groga per saber què tenia. Un cop allà, li van fer una radiografia i, quan van veure els resultats, la van enviar a l’Hospital d’Igualada. “Jo, quan vaig arribar a la carpa, pensava que tornaria cap a casa, però després dels resultats ja no vaig poder”, diu.

Quan va arribar a urgències li van tornar a fer una radiografia i el PCR per detectar el virus. Mentre li feien la prova, li van dir que s’hauria de quedar ingressada i que el més probable era que tingués coronavirus, diagnòstic que, més endavant, es va confirmar. Després d’informar com va poder a la seva filla i la resta de família, van dur-la a la primera planta de l’Hospital d’Igualada, on va passar la nit. L’endemà la van traslladar a una habitació de la tercera planta, on es va estar els 17 dies que va durar l’ingrés.

“Vaig estar 3 o 4 dies molt malament”, explica. Al principi van tractar-la amb cortisona i, de mica en mica, anava millorant. Els primers 5 dies ingressada seguia amb febre alta i se sentia molt dèbil i cansada. “A l’habitació, sort que em tractaven unes noies molt agradables”, comenta, fent referència al personal sanitari. Durant aquests 5 primers dies no va poder estar en contacte amb la família ni per telèfon. A partir del cinquè dia, feia una videotrucada cada dia amb la seva filla, en la qual la doctora l’informava sobre l’estat de la seva mare i com evolucionava, fet que la tranquil·litzava, tant a la filla com a ella. Al cap d’uns dies, la febre li va disminuir, físicament s’anava recuperant i ja es trobava millor.

La Maria Lluïsa és una persona molt animada, però dins l’hospital, amb la situació en què es trobava, era complicat ser-ho, i per això insisteix a destacar el gran tracte humà que va rebre per part de l’equip de sanitaris que la va atendre.

“Hi havia una infermera que es posava a ballar i d’altres que cantaven per animar-nos”, comenta. Els sanitaris es bolcaven amb cos i ànima, malgrat la dificultat del moment, per mantenir els pacients tan animats com fos possible i per fer la seva estada a l’hospital menys dura. “Hi havia una infermera que un dia em va portar una mica de xocolata perquè li havia comentat que m’agradava molt, i quan me la va donar li vaig dir que em venien de gust unes escopinyes per fer el vermut. Al cap de dos dies, va aparèixer amb una llauna d’escopinyes”, explica. “Jo, d’aquests detalls que tenien n’estic molt agraïda”, afegeix. Gràcies a la feina i dedicació del personal, els dies se li van fer més curts i el que era un malson, en un principi, va acabar millorant amb escreix. De fet, va escriure una carta pública d’agraïment a l’Hospital d’Igualada i a tot el personal sanitari que va ser publicada a anoiadiari.cat.

El 17 d’abril va rebre l’esperada notícia: la doctora li va comunicar que havia passat la malaltia i que podia tornar a casa. “Em vaig posar a plorar, va ser molt emocionant”, explica, mentre se li trenca la veu. La Maria Lluïsa encara s’emociona quan recorda el moment, més de dues setmanes després de rebre l’alta. Quan va sortir de l’habitació, tot el personal li donava l’enhorabona, i va ser en veure la situació des de fora quan es va adonar de com estaven d’aïllades les habitacions i l’hospital en general.

Un cop va arribar a casa, va intentar recuperar la vida normal, però seguia sentint-se molt cansada. A més, havia de seguir confinada i aïllada uns dies. “Tenia moltes ganes d’abraçar la gent, la meva filla, però no podia”, diu. Al principi, ella tenia por de sortir al carrer i es quedava a casa tancada, malgrat estar ja en fase de desconfinament. La seva filla, però, la convencia perquè sortís de tant en tant a caminar, però a ella li costava molt: “jo intentava caminar, però sentia un cansament impressionant”.

Des del CAP van fer-li un seguiment i control per veure si es recuperava bé i van repetir-li radiografies i anàlisis, en els quals encara li van trobar residus en un dels pulmons.

Abans d’acabar l’entrevista, la Maria Lluïsa va tornar a insistir a felicitar i agrair la tasca del personal de l’hospital, que havien aconseguit fer de 17 dies a l’hospital amb coronavirus una estada millor.

“Hi havia una infermera que un dia em va portar una mica de xocolata perquè li havia comentat que m’agradava molt, i quan me la va donar li vaig dir que em venien de gust unes escopinyes per fer el vermut. Al cap de dos dies, va aparèixer amb una llauna d’escopinyes”

Tenia moltes ganes d’abraçar la gent, la meva filla, però no podia”

L’EMILI L’Emili, de 61 anys, va notar, a casa, que ja no tenia gana, que tenia un mal gust de boca i una mica de malestar general. Es va prendre la temperatura i va veure que també tenia una mica de febre. Aquesta situació es va perllongar durant dies, i la febre pujava i va decidir contactar amb una doctora del CAP, que li va recomanar que hi anés per a fer-se una radiografia de pulmó. L’Emili és de la Pobla de Claramunt i Igualada ja estava confinada; per tant, el van parar els Mossos per dirli que no podia entrar a la ciutat. Els va ensenyar la conversa amb la doctora i va poder arribar a la carpa. Un cop allà, li van fer la radiografia i el van enviar cap a l’Hospital d’Igualada. Li van fer una ecografia i, en un principi, no semblava que fos preocupant, però el PCR va confirmar que es tractava de Covid-19. Va haver de passar la nit a urgències: “va ser la pitjor part, estava a tope”. A urgències només hi havia un lavabo i eren més de 50 persones. A més, el medicament que donen just quan ingresses provoca diarrea, i la situació és un pèl caòtica. “Haver de dormir tota la nit en una llitera d’aquelles tan incòmodes es va fer complicat”, comenta.

L’endemà al matí van traslladar-lo a l’Hospital General de Catalunya, i allà la situació era diferent. Estava en una habitació amb llit i amb “totes les comoditats que pots tenir en un hospital”, i compartia l’habitació amb un home de la Torre de Claramunt. Cada dia els feien proves, els comprovaven la temperatura i els posaven l’oxímetre al dit per a mesurar l’oxigen en sang. “Els sanitaris ens cuidaven perquè estiguéssim tan bé com fos possible”, remarca. “El tracte que vam tenir per part del personal era extraordinari. Bé, ‘extraordinari’ és poc”, afegeix.

L’Emili es va anar recuperant de mica en mica, i va recuperar la gana i tornar a una

dossier

juny/2020

Històries del confinament

certa normalitat física, fet que l’ajudava a no patir molt pel seu estat.

Tan bon punt va saber que l’ingressaven a l’hospital, la seva dona li va portar el portàtil, fet que va fer que l’estada a Sant Cugat fos més “senzilla”. “Sigui amb videotrucades amb la família o amics, o mirant una pel·lícula de Netflix, les hores passaven més ràpidament”. Gràcies

a l’ordinador, l’Emili també seguia les notícies sobre la malaltia que llegia a internet. “Les infermeres ens preguntaven que per què miràvem notícies si acabaríem deprimits, però era interessant saber com estaven les coses fora”.

Es vivia una situació d’incertesa perquè els mateixos metges no sabien del cert si la medicació que els donaven era realment efectiva contra el virus, i així els ho feien saber, però, d’altra banda, l’assistència mèdica era excel·lent: “només puc dir coses bones del tracte del personal”. Finalment, va arribar el dia de la bona notícia, li van dir al matí que li donaven l’alta i que podia tornar a casa.

“Ho vaig viure fantàsticament, tants dies sense poder tenir a prop la família i els teus es fan molt durs”. Des de l’hospital li van oferir l’opció de tornar en ambulància si no tenia vehicle propi, però l’Emili va preferir trucar al seu fill perquè el vingués a buscar, i aquell mateix migdia ja era a casa.

Quan va arribar a la Pobla, però, va haver d’estar 14 dies de quarantena a la seva habitació, aïllat de la família. “Es feia molt estrany, però com a mínim era a casa i els veia quan em portaven el menjar; és un aïllament diferent”. L’Emili destaca la sort de tenir jardí, perquè tenia un espai per a poder parlar amb la família. Passats aquests catorze dies, van

fer-li una radiografia i una anàlisi al CAP, en les quals que va sortir tot bé.

Igual que els testimonis anteriors, abans d’acabar l’Emili insisteix a remarcar el bon tracte per part del personal sanitari. “Rebre les mostres d’afecte que ens va donar el personal de l’hospital en aquells moments que ens sentíem tan sols ens van anar molt bé. Ho agraïm molt. Es mereixen un 11 sobre 10”.

“El tracte que vam tenir per part del personal era extraordinari.

Bé, ‘extraordinari’ és poc”

“Les infermeres ens preguntaven que per què miràvem notícies si acabaríem deprimits, però era interessant saber com estaven les coses fora”

15

16

dossier

juny/2020

Històries del confinament

LA GEMMA L’últim testimoni amb qui hem parlat és la Gemma, de 55 anys. El cas de la Gemma és una mica diferent dels anteriors. Els resultats de la prova PCR van donar negatiu en coronavirus, però ella reunia els símptomes de la malaltia i la seva doctora no es creia el negatiu, així que la van tractar com a positiva.

El dia 10 de març, després de dos dies seguits amb febre, la Gemma va trucar al 061, li van fer algunes preguntes sobre el seu estat i, pel que va descriure, li van dir que semblava una grip comuna i que anés al centre d’atenció primària. Un cop allà, la va visitar una doctora que li confirmava el diagnòstic que havia rebut per telèfon: grip comuna. Ella va tornar a casa i va iniciar un tractament habitual de la grip amb Paracetamol. La febre, però, no disminuïa, i vuit dies després del primer diagnòstic va decidir tornar a trucar al CAP. En aquell moment, la Gemma podia respirar bé i estava preocupada principalment per la febre constant. A Igualada ja havia començat el confinament i, per telèfon, li van dir que era perillós anar al CAP. Van fer-li un seguiment per via telefònica i la febre seguia sense disminuir. El dia 21 de març, quan ja feia més d’onze dies que estava a més de 38º, li va trucar la doctora Carme Riera i li va dir que anés al centre d’atenció primària, on li farien proves. “Va ser allà on em vaig adonar que em cansava molt. No vaig voler agafar l’ascensor i, quan vaig pujar les escales, vaig veure que em costava respirar. A casa, estant amb febre només anava de l’habitació al lavabo, i no me n’adonava”, comenta. Allà li van mesurar l’oxigen en sang i li van fer una radiografia. Després de

veure els resultats van enviar-la a urgències.

Quan va arribar a l’Hospital d’Igualada li van fer una analítica i la PCR i li van dir que no podia tornar a casa, però que no sabien on estaria perquè “l’hospital estava ple”. Aquella mateixa tarda van dir-li que havia d’anar a l’Hospital General de Catalunya. La Gemma, de fet, va ser de les primeres pacients que es va derivar a Sant Cugat per la quantitat de gent que estava sent atesa a Igualada: “vam ser dels primers pacients de l’Anoia que anàvem al General, i quan vam arribar allà hi havia habitacions de sobres”, comenta. Ella, a diferència dels altres testimonis, no va poder agafar res de casa ni preparar-se una bossa. “Sort que tenia el carregador del mòbil al cotxe”, explica.

Un cop instal·lada a l’habitació, li van diagnosticar una pneumònia, molt probablement a conseqüència de la Covid-19. Van començar a tractar-li la pneumònia amb antibiòtics i paracetamols, en veure que semblava que era provocada pel virus, van decidir donar-li també hidroxicloroquina. Cinc dies després, van arribar els resultats de la prova PCR que li havien fet a l’Hospital d’Igualada i eren negatius de coronavirus.

La doctora, però, tenint en compte els símptomes i la pneumònia, no es creia que fos negatiu i va decidir que les dosis d’hidroxicloroquina que li faltaven per a acabar el tractament se les prengués a casa.

Quan la Gemma va arribar a casa, tenia el seu espai, “la zona segura”, que era on s’havia de quedar aïllada de la família fins que acabés el tractament. Un cop acabades les dosis que li corresponien d’hidroxicloroqui-

na, i de mica en mica, va tornar a la normalitat. “Vaig arribar molt cansada a casa, molt dèbil”. Durant el temps que durava el tractament, però, no va rebre cap mena de seguiment per part dels doctors ni de l’hospital: “era molt al principi; ara pel que sé, si que truquen, ara n’han après”. Tampoc no li han tornat a fer la prova i no sap si té els anticossos. “Quan arribes a casa, arribes amb por. Un cop has vist les coses des de dins, tens més por”. Les primeres setmanes, la Gemma només va sortir tres cops de casa per por i respecte al virus. Ara, però, es troba bé i no ha tornat a tenir febre ni símptomes de la malaltia.

Quan acabàvem l’entrevista, i seguint la tònica general de la resta, la Gemma insisteix a agrair el tracte del personal sanitari i, en concret de la doctora Carme Riera, que és qui li va trucar per a recomanar-li que anés al CAP a fer-se les proves. “Jo estava feta pols i em deien ‘tranquil·la, no pateixis’, fins que em va trucar la Carme Riera i em va oferir solucions”.

Aquests són només cinc testimonis del munt que n’hi ha que han superat el coronavirus. Tots, sense excepció, han fet molt ressò i han insistit molt a agrair la tasca del personal que els ha atès, metges i infermeres, i alguns encara ho feien emocionats. Tots han passat per una situació molt dura i han viscut moments complicats, però ara recorden i destaquen els moments de tracte més humà que han rebut quan han estat ingressats, que són els que durant tot el procés els han ajudat a viure-ho de forma més senzilla i a sentir-se menys sols.

“Em cansava molt. No vaig voler agafar l’ascensor i, quan vaig pujar les escales, vaig veure que em costava respirar.

A casa, estant amb febre només anava de l’habitació al lavabo, i no me n’adonava”

“Quan arribes a casa, arribes amb por.

Un cop has vist les coses des de dins, tens més por”

Els comerços de proximitat van tancar per protegir-nos.

Ara toca ajudar-los a aixecar la persiana

#jocomproacasa

juny/2020

espai patrocinat

17

18

dossier

juny/2020

Històries del confinament

David Rosinés

Sepulturer del cementiri d’Igualada

“Som aquí per viure i, mentre vivim, ens hem d’ajudar els uns als altres” Durant els enterraments, el David fa videotrucades en directe des del cementiri amb els familiars que no poden acomiadar-se personalment dels seus éssers estimats

TONI CORTÈS MINGUET

El David emmarca amb el seu mòbil l’escena. Els seus companys acaben de col·locar la làpida i la segellen.

Un nom. Una data, de naixement.

Una data, de mort. A l’altra banda del telèfon, una família. La família del difunt. Desolada. No han pogut anar al cementiri per acomiadar-se de l’avi. Tampoc no han pogut fer la vetlla al tanatori. El David els explica què estan fent. Pas a pas. Els mateixos passos que aquests dies han repetit massa vegades. La família fa preguntes. El fill recita un poema, els nets canten una cançó.

El més petit ensenya un dibuix. És un cel ple d’estrelles. Una és l’avi.

“Ens en sortirem”, ha escrit. Amb lletra lligada.

“Després d’uns dies intensos, després de fer diversos serveis sense acompanyants, vaig pensar que, amb les famílies —que pateixen un doble dol—, potser podríem compartir aquest moment a través del meu telèfon mòbil. Hem fet fotografies dels enterraments. També ens han demanat que fem fotografies del nínxol els dies posteriors.

Hem fet les fotografies i les hem enviades pel Whatsapp. També

hem fet videotrucades en directe.

Hem fet tot el que hem pogut, tot el que està a les nostres mans perquè les famílies dels difunts, que no han pogut acomiadar-se’n, puguin sentir-se, malgrat tot, malgrat l’absència, una mica a prop de les persones estimades que han perdut aquests dies. Hem procurat que, d’una manera o altra, poguessin acomiadar-se’n”, explica el David.

Amb prudència, amb un respecte rigorós i visiblement emocionat, el David assenyala que “tot i que procurem, en tot moment, donar el màxim suport a les famílies, amb tota la nostra empatia, aquests dies tot sembla una mica més deshumanitzat; tot és doblement trist, perquè no hi ha hagut el tracte personal, el vincle directe amb aquestes famílies. Hem hagut de canviar la manera de treballar.

Ara es fa pràcticament tot per telèfon. Quan ens comuniquen que hi ha hagut un difunt, faig una trucada als seus familiars i parlo amb ells. Els pregunto si la defunció ha estat per Covid, si els familiars convivien amb el difunt i si havien estat en contacte amb ell, per decidir els procediments segons les normes i comunicar-los que, en aquest

cas, no podran assistir al funeral. I saps i sents que són a l’altre costat del telèfon. Sents que el dol, la tristor, són a l’altra banda del mòbil.

Això és molt trist. És molt dur.” En David afegeix que “en moltes ocasions, hem fet enterraments sols, sense ningú. Enterrar algú que has perdut, que estimes, i no haver-lo vist ni acomiadat és dur. És un dol estrany i doblement trist”.

Igualada i el seu entorn ha estat el territori on la pandèmia ha estat més letal. En David explica que a l’inici la situació “va ser un bon mal de cap... Cada dia hi havia diverses defuncions. En primer lloc, havíem de tenir en compte el tipus de defunció, si era per Covid-19 o no; i, si ho era, si els familiars havien estat en contacte amb el difunt o no. Si hi havien estat en contacte, no podien acompanyar el difunt. I això va originar problemes. Hi va haver moltes famílies que no van poder acomiadar els seus éssers estimats.

Moltes persones, per exemple, no van poder acomiadar-se dels seus familiars perquè residien fora de la zona confinada i no podien entrar-hi. Altres, com deia, no podien venir al cementiri perquè eren contactes del difunt. I, evidentment,

El David, al Cementiri Vell d’Igualada. TONI CORTÈS MINGUET

també hi va haver limitacions per les restriccions que es van ordenar.

Eren situacions amb què no ens havíem trobat mai. Havíem de decidir si els familiars podien entrar o no, i com podien fer-ho. Si podien entrar, ho havien de fer amb mesures de protecció i, com a màxim, només tres persones.”

La crisi, com a tots els professionals de la sanitat i dels serveis públics, també va sorprendre els serveis funeraris. “No sabies ben bé què passaria l’endemà. Quan tanquen la Conca d’Òdena, ja veus que això acabarà sent molt gros i que hi haurà problemes, que es complicarà la cosa. Van començar a arribar difunts sense parar… Hi va haver un moment, quan van abolir les 24 hores d’espera després d’una defunció, que vam veure que la cosa era greu. A part de l’increment de feina, havies d’estar sempre pendent. Sempre a punt. T’avisaven d’una defunció i, en qüestió d’hores, ja havies de tenir a punt la sepultura i realitzar l’enterrament.

No paràvem…”. En aquest sentit, en David remarca que en el punt alt de la crisi “no es feien molts, molts, enterraments; potser, el màxim eren 5 o 6 en un dia, i això era a causa del fet que hi havia moltes incineracions i també hi havia trasllats a altres cementiris a fora d’Igualada. Però no paràvem. Estàvem sempre a punt.”

Malgrat aquesta situació excepcional, el David reconeix que “la gent ha col·laborat molt bé. Hi ha hagut molt pocs casos en què la

“

“Hem fet tot el que hem pogut, tot el que està a les nostres mans perquè les famílies dels difunts, que no han pogut acomiadar-se’n, puguin sentirse, malgrat tot, malgrat l’absència, una mica a prop de les persones estimades que han perdut aquests dies.

Hem procurat que, d’una manera o altra, poguessin acomiadar-se’n.”

“Sents que el dol, la tristor, són a l’altra banda del mòbil. Això és molt trist. És molt dur.”

dossier

juny/2020

19

Històries del confinament

El David comparteix, a través d’una vídeotrucada amb el seu mòbil, la cerimònia d’enterrament amb els familiars del difunt que no han pogut accedir al cementiri. TONI CORTÈS MINGUET

família s’hagi tancat en banda. Al principi potser els costava entendre les mesures, però acabaven acceptant-ho. Em va sorprendre molt la bona voluntat de la gent, de les famílies.” En David apunta que, fins i tot en alguns casos, s’havia trobat “amb famílies que, sense saber si el difunt havia mort a causa de la Covid, em deien que preferien no assistir a l’enterrament per evitar-nos problemes a nosaltres. Això va ser molt impressionant”.

Ara, dos mesos després de l’inici del brot a Igualada, les defuncions han anat baixant. En David agafa aire i se sent alleugerit. D’una banda, perquè la pandèmia ja s’ha saldat un cost humà molt car. De l’altra, perquè en aquesta nova fase de desescalada, les mesures restrictives en els ritus funeraris són més obertes i permissives. Ja es permeten, per exemple, cerimònies amb quinze persones. Les famílies poden acomiadar els seus estimats.

En David no vol tancar la conversa sense fer un agraïment “sobretot a les famílies, per la seva comprensió. També als companys del cementiri i, especialment, al Martí, el nostre encarregat, perquè hem estat tots al peu del canó en tot moment i en situacions dures. Per sort, cap de nosaltres no ha caigut.

També els de la funerària, amb qui tenim una molt bona coordinació, i l’Ajuntament, que ens han donat suport. Hem tingut molta, molta feina; ha estat mot dur, però el tre-

ball en equip i el suport de tothom ens ho ha fet més fàcil”.

Abans de marxar, passegem pels passadissos del cementiri vell d’Igualada. En David em confessa que, “tot i que el cementiri nou és molt bonic i té un disseny molt maco, li agrada més el cementiri vell, més clàssic, més cementiri”.

Caminem, en silenci. Sembla que els ocells se senten més que mai.

En David té 30 anys. En fa set que va començar a treballar com a sepulturer del cementiri d’Igualada.

Sepulturer. Ho diu amb orgull. “Fa uns anys, la feina d’enterramorts, com es deia llavors, era una feina més tabú, més estigmatitzada”.

Des del novembre passat, en David és el cap de servei. “Penso que és una feina molt important, perquè tothom vol que els seus difunts, que la gent que estimem, siguin tractats amb cura i respecte. És una feina molt digna i respectable, a mi m’agrada molt i li tinc molta estima”. I es nota. Es nota en les seves paraules. I en els seus gestos: ens creuem amb un senyor que porta flors a la tomba de la seva muller.

Parlen. A uns metres, un avi el saluda amb la mà. L’aprecien. L’estimen. El David s’ofereix a ajudar-lo a canviar les flors. Unes roses esclatants de primavera. Em mira de reüll i em diu: “som aquí per viure i, mentre som aquí, mentre vivim, ens hem d’ajudar els uns als altres”.

En un lloc tan ple de mort, lliçons de vida.

20

dossier

juny/2020

Històries del confinament ALBERT COMPTE TIBA

La Dra. Griselda Gonzàlez Zobl (Barcelona, 1979) és epidemiòloga al Consorci Sanitari de l’Anoia. AnoiaDiari ha volgut parlar amb ella per saber, des del seu punt de vista, com es va actuar durant la primera resposta al contagi, de quina forma es comporta la Covid-19, què es coneix dels símptomes que provoca la nova malaltia, com hem d’actuar durant el desconfinament per evitar al màxim el risc d’un possible rebrot o què vol dir fer més testos a la població, entre altres qüestions.

Griselda Gonzàlez

Epidemiòloga del Consorci Sanitari d’Igualada

“És un virus nou que tot just té mig any de vida, i el que pot provocar es va coneixent a mesura que va passant el temps”

“

“Les actuacions de cadascú de nosaltres poden tenir un impacte en el nostre entorn proper, però també en el conjunt de la població.”

“No podem oblidar tot el que ha passat ni les conseqüències passades, presents i futures.”

Durant el mes de gener es va detectar un augment de grips que han passat a ser sospitoses. S’estan analitzant els casos?

Suposo que en la situació actual de pandèmia de Covid-19 existeix una sospita que no tots els casos de grip fossin grip. És una hipòtesi a contrastar, i caldrà pensar i plantejar un estudi per intentar confirmar-ho.

Considera que ens va agafar per sorpresa l’aparició d’una epidèmia nova?

La situació a la Xina quedava molt lluny; amb una mica de sort, potser no arribava, però Itàlia ja quedava més a prop. Era qüestió de temps que arribessin casos i, a mesura que passaven els dies, cada cop era més probable. Ens estàvem preparant.

Creu que es va pensar massa tard en la possibilitat que el virus ja el tinguéssim voltant pel territori?

Si es va pensar massa tard o no, serà una cosa a avaluar per a qui correspongui definir l’estratègia de detecció de la transmissió comunitària.

Penso que, si es fa, seria interessant poder incorporar la visió i les propostes dels professionals sanitaris d’Igualada per tot el que es va viure aquí.

Com valora els passos que es

van fer a la Conca d’Òdena?

Crec que el confinament era necessari per evitar la transmissió i aparició de nous casos, dins i fora de la Conca d’Òdena.

Com preveu les fases per al desconfinament?

Que es pugui adaptar a la situació de cada territori, crec que és un encert. És flexible perquè podem tornar a la fase anterior però tinguem present que mai no es podrà fer enrere el que hagi succeït. Per tant, hem de fer tot el possible com a societat per anar sempre endavant.

Pensem que les actuacions de cadascú de nosaltres poden tenir un impacte en el nostre entorn proper, però també en el conjunt de la població. Hem de protegir els més vulnerables i protegir-nos d’aquest virus: higiene de mans, com tossim, mantenir les distàncies, portar correctament la mascareta, seguir l’aïllament o la quarantena quan s’indiqui, seguir les mesures per a les trobades, la compra, l’ús de transport públic... No podem oblidar tot el que ha passat ni les conseqüències passades, presents i futures.

Hi ha risc per a un possible rebrot?

Sempre hi ha un risc. Depèn de moltes coses que es faci real, i també depèn que seguim les recoma-

nacions per evitar-ho. De moment, les recomanacions és allò de què disposem per a lluitar-hi. Com t’he comentat, el que faci cada persona suma, i el virus aprofitarà al màxim les oportunitats que li deixem per continuar disseminant-se.

Els penellons i altres marques a la pell estan relacionades amb la Covid-19? És un virus nou que just té mig any de vida, i el que pot provocar es va coneixent a mesura que va passant el temps, van apareixent casos i es pot relacionar. És greu, l’estat de salut d’una persona després d’haver estat ingressada per Covid-19?

Si li han donat l’alta de l’hospital, molt greu no hauria d’estar. En tot cas, segurament li faran un seguiment des d’Atenció Primària.

Durant uns dies van augmentar el nombre de positius per dia.

Es deu al fet que s’estaven fent més testos ràpids en casos sospitosos?

L’augment de casos no es produeix per fer testos: els casos ja hi eren, i els testos ajuden a detectar-los i aplicar mesures de prevenció i control. Cada prova té les seves característiques, indicacions i interpretació de resultats, i les dades també s’han d’explicar i posar en context.

Com es pot diferenciar el resultat de nous casos en el moment de fer-se més testos i destriar-ho d’un rebrot?

Tornar a tenir un brot seria tornar a tenir una concentració de casos més gran de l’esperat en una zona i en un moment concrets. Fer més testos no genera més casos ni tampoc un brot. En tot cas, és un recurs més per a detectar i aplicar mesures de prevenció i control.

“Fer més testos no genera més casos ni tampoc un brot.

En tot cas, és un recurs més per a detectar i aplicar mesures de prevenció i control.”

Què vol dir que una població aconsegueixi immunitat de grup?

Si tenim moltes persones protegides, la probabilitat de contacte entre una persona malalta i una de no protegida és baixa i, així, es pot bloquejar la transmissió d’una infecció. Per tant, la immunitat de grup podem dir que és el grau de protecció d’una població enfront d’una infecció per la presència d’un elevat nombre de persones protegides.

“Preparem i preparem-nos, protegim i protegim-nos, i esperem sempre que no arribi mai el pitjor.”

Els virus poden mutar?

Tenim l’exemple del virus de la grip, que cada any pot tenir petits canvis i que cada cert temps pot tenir uns canvis més grans, com va passar el 2009 amb la pandèmia de la grip A. Això vol dir que tindrem Covid-19 durant temps?

Dependrà de com es comporti aquest virus en concret i dels recursos que tinguem per fer-hi front, com, per exemple, si disposem d’una vacuna efectiva. Però sempre haurem d’aplicar mesures d’higiene bàsiques per a la Covid-19 i per a altres malalties transmissibles.

Per què la Covid-19 és més greu en una persona adulta, amb un sistema immunitari madur, que no pas en un infant, amb un sistema immunitari poc preparat?

Bona pregunta. Crec que encara no hi ha una resposta. Hi ha moltes coses que no sabem, per això ens hem de protegir tots. Crec que, des de petits, s’ha d’ensenyar a no tossir a la cara de les persones, a saber esternudar, a rentar-se bé les mans i saber en quins moments s’han de rentar. Preparem i preparem-nos, protegim i protegim-nos, i esperem sempre que no arribi mai el pitjor.

dossier

juny/2020

21

Històries del confinament

“Van tardar moltes hores a dir-nos que l’avi havia mort per coronavirus” J.

Neta d’una de les primeres víctimes confirmades de la Covid-19 a l’Anoia i a Catalunya

Judit Gómez

Voluntària de Creu Roja Anoia

“És un moment molt tens, quan portes menjar a una casa on viu una família confinada”

F. VILAPRINYÓ / T. CORTÈS

El seu avi va ser una de les primeres víctimes confirmades de la Covid-19 a l’Anoia, una llista que ara ja s’eleva a més de 500. La neta d’aquesta persona, J. —ha demanat no donar a conèixer el seu nom—, explica a AnoiaDiari l’evolució de la malaltia de l’avi i critica el procediment que es va seguir a l’Hospital d’Igualada.

Va ingressar a final de febrer i l’11 de març es va convertir en una de les primeres víctimes del coronavirus a l’Hospital d’Igualada. El dol per a la família de J. ha estat molt difícil, ja que viuen separats en diferents regions sanitàries. Ara, miren enrere i expliquen la incertesa i dolor de les dues setmanes en què el seu avi va estar ingressat a l’Hospital d’Igualada: “Era impensable en aquell primer moment, quan el van ingressar, que tingués coronavirus. De fet, l’avi va fer la prova i va sortir negatiu. Ell tenia pneumònia i necessitava oxigen a casa, però que fos positiu, no”.

Recorden també que “aquelles primeres jornades van ser normals, dins el fet d’haver de desplaçar-nos a l’Hospital. Entre les netes i els meus tiets, ens anàvem alternant per anar-lo a veure. Les visites les vam fer amb normalitat. Si va morir el dia 11, podem dir que fins al dimarts 10 no vam veure cap alteració de la normalitat: va ser quan van començar a aïllar gent.”

De fet, l’avi semblava que tornaria al seu domicili: “El cap de setmana del 7 i 8 de març es trobava millor, estava bé, i pensàvem que la següent setmana ja podria tornar a casa. Just aquell diumenge, però, va començar a tenir febre. El dilluns, tot i que era el dia que hauria de tenir l’alta, encara estava allà i encara feia bromes amb nosaltres i tot.

No va ser fins al dimarts 10 que tot va canviar de mig a mig.”

Aquell dia 10, J. va portar la seva àvia des d’una població veïna a l’Hospital d’Igualada, i va ser “el primer moment que vam veure que movien llits amunt i avall. Devien ser les 5 de la tarda. Segons em va dir l’àvia, l’avi va dir que amb el tràfec ni van pensar a portar-li res per a berenar.” Així, “quan el van aïllar el dimarts 10, no sabíem què tenia.

Li van deixar les coses a la primera habitació que havia ocupat. Recordo que la meva tieta va demanar d’agafar-les. I el dia 11, a primera hora del matí, va ser quan ens van trucar per dir-nos que havia mort.

I també ens deien que podíem fer vida normal”. No va ser fins aquell vespre del dia 11 “quan se’ns va comunicar que l’avi havia estat positiu per coronavirus. Va ser quan ens va dir que prenguéssim mesures de distanciament”.

El comiat amb l’avi, per tant, va ser “com cada dia, un ‘fins demà’. No teníem clar ni si l’aïllarien a ell. Aquell dimarts ens van dir que no li féssim dos petons com li fèiem cada dia, però fins aquell dilluns sempre ho havíem fet.” Després del dimecres 11, “no ens van fer testos de manera immediata. Vam haver de trucar al 061. Va ser estrany, perquè la meva germana, amb quatre fills, va tenir algunes de les criatures amb febre. A la nostra família no ens van donar cap recomanació, i el pitjor és que nosaltres ho podríem haver encomanat a algú més.”

Segons la família, l’aïllament no era correcte i els pacients amb Covid-19 compartien habitació. “Quan vam anar a l’Hospital, una vegada ens van dir que l’avi havia mort, a l’habitació on era encara hi havia una altra persona, un home gran viu, que trucava a casa i cridava que no podia seguir allà, al costat d’una víctima de coronavirus.”

Aquella primera setmana, quan va començar el confinament, “era el moment que com a família hauríem volgut fer pinya, però ens vam haver de separar pel confinament.” Els símptomes de la Covid-19, J. els va tenir la setmana següent: “Eren cefalees, però ho atribuïa als nervis, també febre i dificultats per a respirar.” Encara que eren asimptomàtics, els seus familiars també van donar positiu.

Les cendres de l’avi no les van poder recollir fins dos mesos més tard. La família viu a diferents zones sanitàries i encara no han pogut retrobar-se per fer un acte de record. Ara, pensen que “sense el coronavirus, potser s’hauria recuperat. Tenim molt clar que ho va agafar a l’Hospital. Només que l’haguessin aïllat bé...”.

FRANCESC VILAPRINYÓ

El balanç que deixa la Covid-19 és aspre i dur en molts aspectes, però també ha generat un important moviment solidari, sigui en forma de les xarxes de distribució de material de protecció o bé en el voluntariat per a ajudar els col·lectius desafavorits. Un dels exponents en aquest punt és la Creu Roja Anoia, que ha ampliat els voluntaris. Una d’aquestes persones que s’hi ha sumat és la jove periodista Judit Gómez, que explica el seu cas a l’AnoiaDiari.

Des de quan fa aquest voluntariat per a la Creu Roja Anoia?

Des de mitjan abril. Vaig escriure’ls-hi a final de març per oferir-me. No és que hi tingués cap familiar o conegut, però la meva companya de pis és infermera i, en aquells moments crítics, jo també volia contribuir. Soc periodista, però estava de baixa i tenia temps lliure... vaig entendre que, en comptes de quedar-me a casa, podia donar un cop de mà.

Com va ser la primera jornada?

El primer dia vam anar a repartir material escolar. Va ser un repartiment casa per casa.

Explicàvem a algunes famílies com emprar el material informàtic en concret, però en bona part eren llibretes i quatre colors. Hi ha unitats familiars que ni tan sols poden invertir en això. El segon dia vam anar a repartir menjar.

Cada quant participeu en el repartiment?

Estem força actius. Hi ha molt moviment i cada setmana ens van trucant.

Va començar aquest voluntariat fa dos

mesos. Quins canvis ha notat durant aquest temps? Quina evolució hi ha hagut en el material que repartíeu i en els nuclis familiars que reben l’ajut?

El cert és que, una vegada es va començar a poder sortir de casa, hi ha hagut un canvi. Quan havies d’entrar a les cases i la gent feia dies que no en sortia, era més tens. Hi ha moltes famílies que fins ara (l’entrevista va ser feta a final de maig) tenien por. Només quan s’ha estès el desconfinament, aquesta tensió s’ha desfet.

Amb quin material de protecció treballeu?

La mascareta, és clar, i els guants. Hem de firmar força papers. I som molt metòdics i ho hem de desinfectar tot. Els bolígrafs amb els quals signem s’han de rentar amb gel desinfectant. Cada cotxe que utilitzem s’ha de rentar a fons.

Havia participat en alguna experiència de voluntariat, abans?

Sí, però a altres països. A França o en estades a l’Àfrica, però és el primer cop que soc voluntària i conec aquestes realitats aquí.

T’adones que el voluntariat no és només anar a fora.

Quan parlem d’aquestes realitats, què ha vist de nou?

Et canvia la percepció de les coses. Hi ha molt treball darrere del que fan les organitzacions: el volum de persones que treballen en la logística, que és molt necessària.

Ara que la pandèmia baixa l’afectació, vol seguir col·laborant com a voluntària a la Creu Roja?

Sí, m’agradaria, però ho hauré de complementar amb més formació específica.

22

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Cristina i Francesc

Han tingut una filla, la Clara, a l’Hospital d’Igualada durant el període més àlgid de la Covid-19 a la Conca d’Òdena

Llum enmig de la foscor MARIA MOIX

La Clara va néixer a l’Hospital d’Igualada el 31 de març, dues setmanes després que s’anunciés el confinament de la Conca d’Òdena i amb el pic més alt per la Covid-19 al centre hospitalari igualadí. Hem parlat amb els seus pares, la Cristina i el Francesc, perquè ens expliquin quina ha estat la seva experiència de convertir-se en pares, per primera vegada, en aquestes circumstàncies.

Primer de tot, com esteu?

Bé, molt bé. La nena és tranquil·la, així que tenim molta sort.

Quin dia va néixer?

El 31 de març.

Així, us vau trobar en ple confinament i amb el pic més alt de contagis.

Sí. De fet, vam anar a l’hospital en uns dies molt difícils per a nosaltres, perquè tant la Cristina com jo feia uns dies que havíem perdut el pare. A part d’això, eren els pitjors dies a l’Hospital d’Igualada, ja que hi va haver el pic més alt de casos, amb més de 20 morts aquell dia. La Cristina també havia donat positiu més o menys quinze dies abans, tot i que en el moment de parir ja va donar el primer negatiu. Vam anar a l’Hospital amb tota aquesta angoixa i, alhora, amb tota la confiança i la il·lusió del món per viure el naixement de la Clara.

Com vau reaccionar a les notícies del confinament de la Conca?

Va ser molt difícil, perquè el dia abans es va morir el meu pare i l’endemà, quan encara estàvem de dol, comencem a rebre notícies que tancaran Igualada. El dia 14 van enterrar el meu pare i era estrany perquè hi havia confinament, però no el volíem: volíem estar junts, amb la família. Així i tot, ho vam fer i ja està.

Us vau haver de preparar d’una forma diferent?

Ens van avisar de l’hospital que havíem de seguir un protocol i que les parelles i els fills havien d’estar el menor temps possible al centre.

Per exemple, la bossa que havíem preparat la vàrem haver de refer per posar-hi el mínim de coses possibles, per passar només les hores del part i algunes més i, després, anar directament cap a casa, sense passar per l’habitació.

Quines coses vau haver de canviar de la bossa?

Bàsicament, de tota la llista de coses que teníem a la bossa, ens van dir que només portéssim una muda per a la nena. Jo no portava roba de recanvi ni tampoc pijama: allà em van donar la típica bata d’operacions. Ens van prohibir portar qualsevol cosa de menjar o begudes. No volien que portéssim res de fora. De fet, ens van dir que portéssim un petit necesser amb el raspall de dents i una mica de sabó.

Portàvem una bossa molt petita.

Hi vau estar 24 hores, aproximadament?

Vam estar-hi 15 hores fins al moment del part i 15 hores més amb la nena, i, després, cap a casa.

Què era el que més us preocupava?

Teníem molts dubtes. Coneixíem més gent que havia de parir aquells dies, i uns deien una cosa, els altres una altra, i va arribar un moment que vam decidir que en el moment del part ja ens dirien què necessitàvem i què havíem de fer. Anàvem molt oberts de ment: “ja ens diran per quina porta hem d’entrar, ja ens diran com hem d’actuar...”. Ens ho vam agafar amb tranquil·litat, perquè les notícies anaven canviant cada dia.

Millor anar amb tranquil·litat.

Sí, teníem companys i amics a qui havien derivat, o ells mateixos havien anat a altres hospitals, però

nosaltres, amb el confinament i el virus, per no comprometre cap altre hospital i com que ens havien fet un bon seguiment aquí, vam decidir quedar-nos.

Com va anar, aquell dia? Em refereixo... tens les primeres contraccions, decidiu anar a l’hospital, i quina és la situació un cop hi sou?

Jo ja passava de les 40 setmanes i em feien revisions dia sí i dia no.

Aquell mateix dia havia de ser a l’hospital a les 10 del matí, i a les 6 em vaig llevar perquè em feia mal la panxa, però pensava que era gana, així que vaig esmorzar, em vaig estirar al sofà i, a poc a poc, vaig veure que alguna cosa passava, però no n’estava segura. Vaig esperar a les 10 h i, efectivament, em van dir que havia tingut contraccions. Teníem dues possibilitats: tornar a casa i esperar que fossin més contínues, o quedar-nos. Vaig ser allà dues hores i ja em van dir que em quedés perquè anava de pressa. Vaig trucar al Francesc i va venir al cap d’una estona.

Vàreu poder estar junts, en tot moment?

Sí, ens van posar en una sala més aïllada pel risc. La Cristina ja havia donat negatiu, però hi havia el risc que jo fos positiu, tot i que no m’havien fet la prova i tampoc no tenia símptomes. Allà vam poder estar junts totes les hores, però sense poder sortir, amb mascareta, i tot el personal també anava amb totes les proteccions necessàries.

De fet, ara us ho anava a preguntar: quines mesures preventives vau prendre, tant vosaltres com el personal sanitari, per evitar un possible contagi?

Oficialment no érem positius cap dels dos, i per evitar riscos, anàvem amb mascareta i ens rentàvem les mans tota l’estona.

En el moment del part em van tapar més del compte, em van posar una tela verda a les cames. Anaven

vestits com astronautes: amb bates, ulleres, mascareta, guants i tot el material necessari.

El que vam trobar a faltar va ser que, al principi, jo volia un part natural i, en haver-hi aquesta situació, com que no podien estar gaire a l’habitació, no hi havia gaire seguiment de les meves contraccions i ens vam veure una mica sols. Jo no vaig poder aguantar: no portava cap via i no hi havia les condicions per fer un bon part natural. Vam trobar a faltar aquest assessorament. Després de 12 hores de contraccions, vaig demanar l’epidural; estava molt cansada.

Així i tot, el moment del part va anar bé?

Sí, el moment del part va ser molt ràpid i no hi va haver cap complicació, tot molt controlat.

Com descriuríeu la vostra experiència?

L’atenció que vam rebre no podia ser la d’un part en condicions normals, però ens fem càrrec completament de la situació, i el més important és que la Clara i la mare estan perfectament bé.

Què els diríeu, als pares que ara mateix es troben en la mateixa situació? Algun consell?

Que estiguin ben tranquils, perquè nosaltres havíem anat a les classes prepart, havíem preparat la bossa amb consciència, ens havíem imaginat mil vegades el que havíem de fer i, al final, tot va sortir al revés.

Els diria que no cal pensar gaire ni preparar-s’ho tot tan bé, que simplement hi vagin amb il·lusió, que s’ho prenguin amb calma, acceptin el que hi ha en aquell moment, i a gaudir-ne.

A vegades ho volem tenir tot controlat i potser només ens hem de preocupar d’estar bé?

Sí, això mateix. Jo també vull fer un agraïment als professionals de la sanitat pública i a la seva lluita per defensar-la, dia a dia.

“

“Vam anar a l’hospital en uns dies molt difícils per a nosaltres, perquè tant la Cristina com jo feia uns dies que havíem perdut el pare.

A part d’això, eren els pitjors dies a l’Hospital d’Igualada, ja que hi va haver el pic més alt de casos, amb més de 20 morts aquell dia.

La Cristina també havia donat positiu més o menys quinze dies abans, tot i que en el moment de parir ja va donar el primer negatiu.

Vam anar a l’Hospital amb tota aquesta angoixa i, alhora, amb tota la confiança i la il·lusió del món per viure el naixement de la Clara.”

“Vull fer un agraïment a la sanitat pública i a la seva lluita per defensar-la, dia a dia.”

espai patrocinat

juny/2020

23

Pàgines especials

La Generalitat convoca ajuts per al lloguer a famílies amb dificultats econòmiques per la Covid-19 Alguns dels requisits són: estar a l’atur, haver patit un ERTO o una retallada de sou per la Covid-19, o tenir un topall de renda familiar i un lloguer no superior a 900 euros

La Generalitat de Catalunya, a través de la Secretaria d’Hàbitat Urbà i Territori, ha convocat una línia d’ajuts al lloguer de l’habitatge habitual de 14,5 milions d’euros.

La subvenció, que es pot sol·licitar des del 15 de maig, s’adreça a famílies arrendatàries que es trobin en situació d’atur, Expedient Temporal de Regulació d’Ocupació (ERTO), o que hagin vist reduïda la seva jornada de treball de manera que els suposi una pèrdua d’ingressos. L’ajut que es concedirà serà directe i s’haurà de destinar o bé a pagar la quota mensual del lloguer o bé a cancel·lar els microcrèdits que la família hagi demanat. Cal recordar que els microcrèdits de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) són uns ajuts transitoris de finançament oberts per l’Estat també en el marc de les mesures per fer front a les conseqüències econòmiques del coronavirus.

L’ajut que ara convoca la Generalitat es pot concedir per un màxim de 6 mensualitats de la renda de lloguer, des d’abril a setembre de l’any 2020, i per un import màxim mensual que varia segons la ubicació de l’habitatge. Així, a Barcelona ciutat i la seva demarcació és de 750 euros; de 500 euros a les demarcacions de Girona i Tarragona, de 450 euros per a la demarcació de Lleida, i de 350 euros per a les Terres de l’Ebre. En cas de compatibilitzar aquest ajut amb altres, l’import total de l’ajut no pot superar la renda de lloguer pactada en el contracte d’arrendament.

Tractant-se d’ajuts finalistes, es concediran per ordre d’entrada de les sol·licituds al registre corresponent, acompanyades de la documentació completa, fins a exhaurir el pressupost.

Despeses iguals o superiors al 35% dels ingressos Per accedir a aquests ajuts cal que la persona sol·licitant sigui titular d’un contracte de lloguer, que l’habitatge constitueixi el seu domicili habitual i que, a causa de la Covid-19, es trobi en una situació sobrevinguda de vulnerabilitat econòmica que pugui acreditar.

Quant als ingressos, els requisits per rebre aquesta subvenció són que el conjunt dels ingressos dels membres de la unitat familiar, en el mes anterior a la sol·licitud de l’ajut, no siguin superiors a 1.613,52 euros mensuals.

No obstant això, aquest topall d’ingressos màxims s’amplia a 2.151,36 euros mensuals quan la unitat familiar tingui a càrrec algun membre amb un cert nivell de discapacitat intel·lectual, sensorial o física reconeguda o amb una malaltia greu que l’incapaciti per a tre-

El conseller Calvet, durant el lliurament a Sabadell de pisos construïts per l’INCASÒL i finançats per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

ballar. I també s’amplia si és la persona deutora principal qui pateix aquesta discapacitat (2.689,20 euros mensuals).

Finalment, també s’eleva el topall per a cada fill a càrrec i en un import diferent en funció de si és una família monoparental o no.

A més dels requisits econòmics de la unitat familiar, cal que la renda de lloguer, més les despeses i subministraments bàsics de l’habitatge (llum, gas,

gasoil per a la calefacció, aigua, telefonia i quota de la comunitat) igualin o superin el 35% dels ingressos nets de la unitat familiar.

També cal que l’import mensual del lloguer sigui com a màxim de 900 euros (inclosos la renda, els seus endarreriments, l’impost de béns immobles (IBI), la taxa per al servei de recollida d’escombraries i els imports corresponents a la repercussió de les obres de millora).

Promoció d’habitatge de la Generalitat a Molins de Rei. DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

La partida forma part de la línia específica d’ajudes de l’Estat al pagament del lloguer davant l’emergència de la Covid-19, que ha dotat Catalunya d’una partida extraordinària de més de 14 milions d’euros que el Govern convoca i gestiona.

Presentació telemàtica i atenció telefònica Les persones interessades poden sol·licitar l’ajut fins al 30 de setembre de 2020 preferentment a través de mitjans electrònics i consultar tota la informació sobre aquest ajut al web de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (agenciahabitatge.gencat.cat).

També s’ha posat en funcionament un número d’atenció telefònica específic (900 922 841) per atendre les persones interessades a optar aquest ajut i assessorar-les perquè tinguin les màximes facilitats per poder fer el tràmit telemàticament, sobretot tenint en compte que els ajuts s’atorgaran per ordre d’entrada fins a exhaurir el pressupost. L’atenció telefònica serà de 9 a 14 hores.

En el cas que al municipi de residència o al consell comarcal corresponent hi hagi una Oficina Local d’Habitatge que gestioni els ajuts, es facilitarà el seu número de telèfon i la informació sobre una possible atenció presencial quan es truqui al 900 922 841.

24

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Joan Beumala Psicòleg clínic

FRANCESC VILAPRINYÓ

Amb el desconfinament esglaonat, els infants van recuperant, a poc a poc i de forma controlada, un retorn a la normalitat.

Tornen a sortir al carrer, alguns a l’escola. Aviat, si tot va bé, es trauran els precintes dels parcs. Com han passat els infants el confinament? Com els ha afectat? Com poden reprendre el retorn a la normalitat?

Ho hem preguntat al psicòleg Joan Beumala Solé, coordinador del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i de l’Hospital de dia per a infants i adolescents. També és psicòleg de l’Hospital d’Igualada, del Consorci Sanitari Anoia.

Com han encaixat els infants el confinament? Hi ha algun precedent d’una situació similar?

La irrupció de la Covid-19 va generar en un inici un impacte emocional molt fort. Les imatges que vèiem als mitjans de comunicació, l’esforç del personal sanitari dels hospitals, d’atenció primària i de tots els qui estaven a primera línia ens feien adonar que estàvem vivint una situació inèdita, sense precedents en la història recent.

La societat hiperactiva i globalitzada es va veure obligada a confinar-se. Una parada obligatòria.

Els precedents de pandèmies d’una magnitud semblant ens quedaven lluny: el VIH, la sida, el 1980, i quasi fa cent anys la pandèmia més devastadora del segle xx, la coneguda com a grip espanyola.

Amb relació a com els infants i adolescents han viscut aquest confinament, és difícil fer una generalització, però podríem dir que hi ha hagut diferents “fases”. En un primer moment, va aparèixer la por; podien amagar-la o confessar-la a les persones de més confiança.

Després hi va haver un període en què es van anar adaptant al que suposava el confinament: adaptació de l’exigència escolar a la nova situació, reducció de les relacions socials, flexibilització dels horaris… i, curiosament, alguns s’hi van acomodar ràpidament. En aquestes dues fases, hi ha el que anomeno una calma clínica, que consisteix en el fet que els casos d’infants i adolescents amb trastorns psí-

quics i de conducta estan continguts i compensats. En la tercera fase, apareix l’avorriment, el cansament i l’emergència de malestars que havien estat latents, però que, amb el confinament, havien quedat en stand by, a l’espera.

Hi ha hagut més consultes?

El confinament va suposar una emergència sanitària que implicava prioritzar els esforços i centrar-los en l’atenció de les persones que patien els efectes d’aquest virus i en els seus familiars. Per tant, les derivacions d’atenció primària de salut al Centre de Salut Mental infantil i juvenil, com era lògic, van disminuir en aquells moments. Des de l’inici de la pandèmia, al CSMIJ (consulta ambulatòria) i l’Hospital de dia per a infants i adolescents (hospitalització parcial) vàrem atendre telemàticament (telefònica i videotrucada) els infants i adolescents, i les seves famílies que tenien visites programades.

En l’àmbit presencial s’atenen els casos de caràcter preferents i urgents. Cal tenir en compte que, actualment, donades les circumstàncies, hem ampliat els formats assistencials: presencial, videotrucada i atenció telefònica. Cal destacar que el Consorci Sanitari Anoia està estudiant i valorant les possibilitats de l’atenció telemàtica.

L’angoixa davant la situació va ser més al principi (i més amb el doble confinament de la Conca), o s’ha accentuat amb el temps?

El brot que es va produir a la Conca d’Òdena va representar el focus més greu que es produïa a Catalunya. Si al principi es podia tenir la impressió que els efectes del coronavirus eren a molta distància, i per tant, donava una sensació de tranquil·litat, pel fet que el brot fos a “casa nostra”, la por i l’angoixa van sorgir davant la incertesa del que podia passar. La por és una resposta a un perill extern, i per tant, contingent. En canvi, la funció de l’angoixa és de donar un senyal, d’avisar d’un perill intern pulsional. Segons la quantificació de la seva intensitat, tindríem angoixa, estrès i atac de pànic.

Voldria destacar el paper que han tingut les famílies amb relació als infants i adolescents en el con-

“

“La irrupció de la Covid-19 va generar en un inici un impacte emocional molt forT (...) La societat hiperactiva i globalitzada es va veure obligada a confinar-se.

Una parada obligatòria.”

“Si al principi es podia tenir la impressió que els efectes del coronavirus eren a molta distància, i per tant, donava una sensació de tranquil·litat, pel fet que el brot fos a “casa nostra”, la por i l’angoixa van sorgir davant la incertesa del que podia passar.”

“Voldria destacar el paper que han tingut les famílies amb relació als infants i adolescents en el confinament. Han fet un gran esforç per distribuir el temps —d’estudi, d’esbarjo, de videoconsoles—, han reorganitzat en certa manera el funcionament ordinari dins de la casa.”

“L’element clau de socialització són els centres escolars.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Joan Beumala

“La por és una resposta a un perill extern, i per tant, contingent” finament. Han fet un gran esforç per distribuir el temps —d’estudi, d’esbarjo, de videoconsoles—, han reorganitzat en certa manera el funcionament ordinari dins de la casa. Una mare em comentava que el seu fill estava bé a casa, perquè, en alguns moments, s’havia convertit en certa manera en un càmping. Dit d’una altra manera: flexibilització dels horaris de dormir, dels hàbits alimentaris, etc.

Els infants que tenen un grau de socialització molt elevat (esplais, corals, esport) s’han adaptat pitjor? I aquells que no tenen germans a casa?

L’element clau de socialització són els centres escolars. El confinament ha suposat que l’escolaritat presencial ha deixat pas a l’escolaritat telemàtica. Cada escola i institut ha mantingut el vincle amb els alumnes, i això ha estat important per no desconnectar-los dels seus aprenentatges i dels companys.

Les activitats extraescolars, que formen part del procés educatiu de l’infant, en la mesura que han pogut també s’han intentat mantenir. Els qui ho han tingut molt complicat han estat els qui feien activitats esportives, a través de les quals canalitzaven la competició i la cooperació.

La relació entre germans generalment pot anar des de la rivalitat fins a l’amistat, de competir a compartir, tot això en poc temps. Dependrà, doncs, de la relació que estableixin que el confinament hagi estat més confortable per a ells i també per als pares.

Com viuen les víctimes de l’assetjament escolar aquest parèntesi sense anar a l’escola?

Per als infants i adolescents que entenen que la relació amb els altres és més una amenaça que una oportunitat, el fet de no anar a l’escola ha alleugerit el seu malestar.

L’assetjament escolar implica una escena amb tres actors: els/les qui assetgen, els/les assetjades i els tercers, que són els espectadors de l’escena. El fet de quedar-se a casa redueix les possibilitats que es pugui produir l’assetjament, excepte a les xarxes socials.

Ara ens trobem amb infants i adolescents que han descobert que casa seva és la zona de confort. Un

noi de 13 anys em comentava que l’obligaven a sortir de casa a passejar cada dia, i ell volia negociar que fossin dies alterns. A casa ja tenia de tot.

L’entorn socioeconòmic dels infants és important durant el confinament?

L’entorn més important per al desenvolupament dels infants és el familiar. D’altra banda, no és el mateix passar el confinament en un habitatge amb pocs espais diferenciats i sense sortida exterior que en un altre que sí que ho tingui. Poder fer els deures en un lloc, veure la televisió en un altre o desplaçar la mirada a diferents paisatges disminueix el cansament. Poder entrar i sortir, encendre i apagar produeix un efecte de discontinuïtat que pot ajudar després a fer les feines amb més concentració.

Com pot afectar aquesta “anormalitat” quan arribi la tornada a la normalitat?

Potser haurem de replantejar-nos que, per un temps, la normalitat en què viurem és la que tenim; per tant, haurem d’intentar adaptar-nos a la realitat. Podem enyorar com vivíem abans que hi hagués la pandèmia, però el present ens convoca cada dia. El filòsof Zygmunt Bauman ja enunciava que en els temps de la postmodernitat l’única certesa era la incertesa. A les persones els incomoda la incertesa, és difícil conviure-hi. La irrupció de la Covid-19 ens ha posat aquesta carta sobre la taula.

Tanmateix, hi ha un altre punt que també hem de tenir en compte, que és l’espai de llibertat i responsabilitat individual que té cada persona davant els interrogants que ens planteja la nova situació.

Posem un exemple senzill: portar mascareta o no portar-la, en els casos en què la legislació no indiqui cap consigna.

El subjecte haurà de fer una valoració pròpia tenint en compte les informacions de què disposa i prendre una decisió basada en un criteri. Caldria que els pares i els educadors transmetessin als infants que en la presa de decisions entren en joc diferents factors: fonamentalment entre el que ens agradaria i el que és convenient.

Un repte a considerar.

espai patrocinat

juny/2020

25

Pàgines especials

Yvette Pons Esteticista

“Sentir-se bé amb un mateix és un pilar fonamental per una bona salut física i mental” Després de tres mesos des de l’inici del desconfinament, Igualada i l’Anoia, com la resta del país, han entrat en una fase de desescalada progressiva on els comerços van recuperant la normalitat. Com us va afectar el període de confinament? Què vau poder fer per als vostres clients durant aquells dies?

En el meu cas, vaig informar a tots els meus clients mitjançant les xarxes socials, SMS i l’enviament de newsletters que podien contactar directament amb mi via telefònica per encarregar els productes cosmètics que poguessin necessitar i rebre’ls a casa per missatgeria. Per facilitar la gestió respectant el confinament, vaig habilitar una habitació al meu domicili amb tots els productes i embalatges necessaris per poder fer els enviaments sense moure’m de casa.

També he aprofitat aquest temps per potenciar la comunicació a través de les xarxes socials, gravant vídeos per ensenyar a fer-se automassatges a casa —tant corporals com facials— i oferint consells de com cuidar-se la pell, el cos i l’alimentació. La veritat és que ha estat una experiència molt gratificant i amb molt bona acceptació, que ens ha ajudat a arribar a un públic que no ens coneixia.

Quines consultes us feien?

La gent s’ha interessat molt pels massatges facials per preveure l’envelliment, per com cuidar-se adequadament la pell a casa i per com preparar la pell per al sol. Crec que ha estat una bona oportunitat perquè la gent comenci a conèixer i a creure més en les tècniques manuals i naturals i sobretot, en el poder que tenen les mans en sinergia amb bons mètodes de treball.

Quan vau obrir les portes, a Yvette Pons? Les mesures de protecció són molt importants, sobretot en centres de salut i d’estètica.

Quines mesures heu adoptat?

En el nostre sector se’ns va permetre obrir a partir del 4 de maig, però nosaltres no vam començar a treballar fins al dimarts 12 de maig, ja que tot plegat va ser una mica precipitat. La salut i la seguretat dels nostres clients i treballadors és el primer; per aquest motiu, vaig preferir reprendre l’activitat una setmana més tard, per tenir temps de preparar totes les mesures de protecció i contenció necessàries per evitar la propagació de la pandèmia, i obrir amb les condicions més adequades.

Les mesures que estem prenent tant per als clients com per als treballadors són les següents: • Els clients han d’acudir al nostre centre amb mascareta.

• Quan entren, els proveïm de solució desinfectant i de fundes per a les sabates.

• Els prenem la temperatura amb un termòmetre digital a distància i, si la temperatura és superior a 37,4 graus, anul·lem la visita.

• Els fem una petita enquesta que han de signar.

• Tota la roba i pertinences les guardem amb una bossa d’un sol ús o en una safata.

• Les cabines es desinfecten totalment en cada canvi de client.

• Tot el material s’esterilitza després de cada ús.

• Tot el personal portem bates d’un sol ús i anem protegides amb mascaretes FPP2, mascareta quirúrgica i ulleres.

• Els banys, les cabines i totes les nostres instal·lacions es desinfecten contínuament.

• Totes les habitacions, recepció, despatxos i banys estan proveïts de solució antisèptica per a les mans.

Durant la crisi, especialment en aquestes setmanes de confinament, les persones —en general— potser hem descuidat una mica el nostre cos. Quins consells recoma-

neu per a “reprendre” la cura del nostre cos?

Jo crec cegament en la combinació d’una dieta equilibrada i esport. Recomano a qui no pugui anar al gimnàs que surti a fer caminades llargues aprofitant el bon temps o faci rutines d’exercicis a casa. Però el més important és l’alimentació. Amb una alimentació equilibrada i saludable millorarem la pell, els cabells, les ungles... i ajudarem a estar més sans i amb més energia vital. Com deia Hipòcrates, “som el que mengem”. Puntualment, ens podem ajudar amb algun complement nutricional, sempre assessorats per un bon professional, però seguir unes bones pautes d’alimentació és imprescindible per sentir-nos a gust amb nosaltres mateixos.

En aquest sentit, les nostres recomanacions són les següents: • Respectar els horaris de cada àpat i no picar entre hores.

• Deixar els greixos saturats i els sucres afegits.

• Consumir pa de massa mare i farines i cereals integrals.

• Prescindir dels hidrats de carboni de mala qualitat.

• Beure 1,5 l d’aigua diàriament.

• Menjar proteïna de bona qualitat a cada àpat.

• Consumir 3 peces de fruita al dia.

• Vegetals, crus o cuits, dues vegades al dia.

La gent torna a sortir al carrer, torna a fer esport i aviat tornarà a la platja. Quines recomanacions faries per protegir-se del sol?

En primer lloc, controlar la vitamina D i, si cal, prendre algun complex vitamínic recomanat per un especialista. També és molt recomanable prendre aliments rics en betacarotè, que és una bona font de vitamina A, molt antioxidant i que ajuda a protegir la pell contra els radicals lliures i contra les cremades de les primeres exposicions solars. Els podem trobar

“

“Crec cegament en la combinació d’una dieta equilibrada i esport.”

“Recomano a qui no pugui anar al gimnàs que surti a fer caminades llargues aprofitant el bon temps o faci rutines d’exercicis a casa. Però el més important és l’alimentació.”

“El futur de l’estètica es basarà cada vegada més en el contacte humà i les tècniques manuals.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Yvette Pons

en la pastanaga, el pebrot, la carbassa, els plàtans, la poma i vegetals de color verd fosc com els espinacs, el bròquil o les bledes.

També és important no voler córrer massa a posar-se moreno. Cal evitar exposicions molt prolongades i els horaris de màxima radicació solar.

Cal aplicar una bona i alta protecció solar i repetir-la cada 2 hores, com a molt, ja que les pantalles solars no són fotoestables i al cap de 2 hores tornem a quedar desprotegits.

Quins tractaments creus que tindran més demanda durant la desescalada?

Remodelació corporal, cel·lulitis i baixada de pes. La majoria de la gent ha estat molt inactiva, i començo a rebre moltes trucades dient-me que s’han engreixat i no es veuen bé. La veritat és que estem tenint molta feina en aquest sentit i com he dit abans, veure’ns bé ens ajuda a estar contents i il·lusionats per seguir endavant amb més ganes, energia positiva i optimisme.

Als centres d’estètica, el contacte humà és bàsic. Creu que, arran d’aquesta crisi, canviaran els hàbits i procediments als centres?

Jo, sincerament, crec que no. Al contrari: penso que el futur de l’estètica es basarà cada vegada més en el contacte humà i les tècniques manuals. Això sí, sempre amb la màxima higiene i mesures de protecció com la mascareta, que en el nostre cas ja utilitzàvem abans de la crisi sanitària i penso que acabarà sent obligatòria en sectors com el nostre. Pel que fa a tractaments, penso que les tècniques manuals, la cosmètica natural o les teràpies holístiques continuaran guanyant terreny a altres mètodes més basats en la tecnologia. Pel que fa a resultats, no tenen res a envejar i són una bona oportunitat perquè les bones professionals surtin a la llum.

26

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Floren Fernández García Va estar 50 dies intubada a l’UCI per Covid-19

“Tornaré a ballar” Hem acompanyat la doctora María José García i la infermera Sandra Moreno, del Centre d’Atenció Primària de Vilanova del Camí, a una visita al domicili de la Floren i el Josep.

Les dues professionals fan un seguiment postalta a aquesta parella vilanovina, que va estar ingressada per Covid-19.

TONI CORTÈS MINGUET ORIOL CASANOVAS (Fotos)

A la taula del menjador, com un petit altar, una espelma encesa i la imatge de Jesucrist. Unes setmanes abans, la Floren seia al voltant d’aquesta mateixa taula amb el seu marit, en Josep, per celebrar el seu sant. Els acompanyava la germana de la Floren, la Pilar. El sopar, com tantes altres trobades familiars, va transcórrer entre rialles, anècdotes i records. “L’endemà, la meva cunyada es va trobar molt malament. Vòmits, diarrees, febre… s’ofegava”, explica en Josep.

La Floren l’escolta, atenta. En Josep afegeix: “la Pilar va ingressar un dimarts a les 11 del matí, i moria l’endemà. Només van passar 24 hores. Tot va anar molt de pressa.

Els fills no tenien clar si havien d’incinerar-la, però la Pilar volia ser enterrada al cementiri, amb la seva mare. Nosaltres no hi podíem anar. No hi va haver cerimònia.

Les nebodes ens van avisar que cap a les 5 de la tarda el cotxe de la funerària passaria, amb el fèretre, per davant de casa nostra. Quan va ser l’hora, vam sortir al balcó per acomiadar-la. Més tard, ens van enviar una fotografia de la sepultura”.

Poques hores després, la Floren i el Josep també comencen a trobar-se malament. Primers símptomes. Tots dos ingressen a l’Hospital d’Igualada. El diagnòstic: una pneumònia bilateral per coronavirus. Divendres. A la Floren, més greu, la pugen a la planta on hi ha els infectats per Covid-19. En Josep passarà la nit a la zona bruta d’urgències. L’endemà a la tarda pugen en Josep a planta, a la mateixa habitació que la Floren. Passaran una nit junts. Unes hores. L’endemà, traslladen la Floren, intubada, a la Clínica del Pilar de Barcelona. “Li vaig fer una abraçada i un petó al front”, recorda en Josep. Ja no tornaria a veure la seva esposa fins al cap de 60 dies. Dos mesos d’incertesa, por, angoixa i neguit.

La parella va patir la malaltia amb diferent intensitat. En Josep

va rebre l’alta mèdica al cap de quinze dies i va tornar a casa, on va passar la quarantena. Cada dia parlava per telèfon amb el personal mèdic de la clínica barcelonina. Les notícies no eren bones. “Un dia, el metge em va dir que em preparés per al pitjor desenllaç, que segurament no passaria d’aquella nit”, ens explica el Josep, i afegeix que “aquella nit no vaig aclucar l’ull, estirat al llit, amb el telèfon al costat de l’orella esperant, tement la trucada. L’endemà al matí, l’angoixa se’m menjava per dins. Vaig telefonar a la clínica i em van dir que, de matinada, havien pogut estabilitzar-la. Vaig preguntar si estava fora de perill i em van dir que no, que seguia molt greu, crítica, i que, com que ja feia molts dies que estava intubada, intentarien fer una traqueotomia. La Floren estava molt delicada i els metges van avisar que seria molt arriscat, però que s’havia de fer. I va anar bé. Els dies van anar passant i la Floren va anar millorant, a poc a poc.”

La Floren va passar 50 dies a la unitat de cures intensives de la Clínica del Pilar de Barcelona, on la van despertar d’un coma induït. “El dia que es va despertar, vaig sentir una alegria immensa. Quan va sonar el telèfon, vaig tenir un ensurt molt gran, però em van dir que la Floren es despertava. Primer obria els ulls, mirant a banda i banda, buscant, explorant. Després va començar a moure els dits. El tercer dia ja estava més desperta”, explica el Josep. “Aquell dia vaig poder veure-la per primera vegada i vaig poder parlar una miqueta amb ella a través d’una videotrucada, amb el mòbil d’algú de l’UCI. La Floren no em reconeixia. Em va preguntar ‘qui ets?’, jo li vaig dir ‘el Josep’, i em va respondre ‘quin Josep?’. ‘El teu home’, li responc, i ella em digué ‘que soc vídua’. Vaig haver de canviar de conversa, ràpidament.

Li vaig donar records dels seus nebots i també em va dir que no podia ser, que no en tenia. I en té disset!”

La Floren gairebé no recorda res.

No recorda el sopar amb el Josep i la Pilar, la seva germana. No re-

corda que la seva germana hagués mort. No recorda veure passar el seu taüt per davant de casa. No recorda trobar-se malament, ni l’ingrés a l’hospital. Els metges li han dit que tingui paciència, que a poc a poc anirà recuperant la memòria.

Amb el Josep fan petits jocs i exercicis memorístics. “No m’acabo de creure que la Pilar hagi mort. No m’ho crec. Soc a casa i em sembla que la sento, al passadís”, lamenta la Floren. “Per telèfon, la Floren em preguntava per la seva germana. No recordava que havia mort.

Jo no sabia com fer-ho...” remarca en Josep. La seva neboda, també va donar positiu per Covid-19.

La Floren va començar a recuperar els primers records quan la van traslladar de l’UCI a planta, on va passar una setmana, aproximadament. “Li ensenyava fotos i començava a recordar la família”, explica en Josep. “Un dia em va dir que recordava que havia estat el nostre segon aniversari de casament i li sabia greu, perquè no ho havíem pogut celebrar”, explica el Josep, mentre la Floren li demana que ens ensenyi una fotografia del dia que es van casar. El moble del menjador és ple de fotos familiars.

El Josep l’agafa i la dona a la Floren, que ens l’ensenya, orgullosa i emocionada. A la imatge, somrients, llueixen els vestits tradicionals d’hereu i pubilla. La Floren i el Josep ballen amb els veterans de l’Agrupació Folklòrica Igualadina.

La Floren ja no deixarà la foto fins al final de la conversa. L’anirà mirant, de reüll. En Josep diu que la Floren és “una dona molt dinàmica, molt activa, no parava mai. Li agradava molt ballar i caminar. Fa tres anys va fer una bona part del Camino de Santiago, i cada setmana fa llargues caminades”.

El 6 de maig, la Floren va rebre l’alta mèdica. Havien passat 64 dies. “Aquell dia no podia caminar.

Em van fer seure en una cadira de rodes. Ja sortíem cap a la part de les ambulàncies, i una noia ens va dir que havíem de sortir per un altre lloc. Em va estranyar… Allí ens esperaven, per sorpresa, molts

dossier

juny/2020

Històries del confinament professionals de la clínica. Era l’alta número 400!!! El director del centre em van regalar una capsa de bombons i em va dir que havia estat la persona que havia estat més temps a l’UCI, tot un rècord, i que havia estat una pacient molt bona.

El metge em va dir que em volia fer un petó i que no podia, però que m’estimava molt”, recorda, emocionada, la Floren.

“Durant tots aquests dies, enviava missatges molt llargs a la doctora María José, explicant-li com anava tot; li passava el parte”, ens explica el Josep. La María José Garcia és la seva metgessa de capçalera. Aquests dies, amb la infermera Sandra Moreno, fan atenció domiciliària, fan seguiment postalta de persones que han passat la Covid de manera greu, com la Floren i el Josep. Avui, les hem acompanyat en aquesta visita a casa seva. “Tots dos van ingressar per una pneumònia bilateral, però han passat la malaltia amb diferent intensitat. El Josep va estar ingressat quinze dies, però la Floren ha seguit un procés més greu i complicat”, ens explica la doctora María José García, directora del CAP de Vilanova del Camí. Visiten regularment la Floren perquè la llarga estada a la clínica, el temps en coma, l’enllitament, la intubació i la traqueotomia han deixat seqüeles al seu cos que requereixen un seguiment. “Són una parella molt lluitadora”, explica la doctora García. “Cada dia que venim, veiem com evoluciona, com progressa favorablement”, remarca la Sandra Moreno, infermera i adjunta a la direcció del CAP de Vilanova del camí. “El primer dia, gairebé no es podia ni moure, i avui ja heu vist com s’ha aixecat pràcticament sola del llit”, afegeix la Sandra Moreno, i el Josep reconeix que “els primers dies, l’aixecava jo del llit i per bellugar-la posava els seus peus damunt els meus i li deia ‘ara ballarem un tango’”.

La Floren agafa la mà de la María José. Tot i que duu guants, la humanitat és a flor de pell. Un dels records recuperats de la Floren és que, a la clínica, “tot i que anaven amb guants, m’acariciaven per donar-me escalfor i ànims”. “Aquestes noies són extraordinàries, són molt valentes, molt bones. No som prou conscients de tot el que estan fent”, diu la Floren, i estreny més fort la mà.

La Floren mira el carrer a través del balcó. El mateix balcó per on va veure passar —tot i que encara no ho recorda— el cotxe funerari amb el cos de la seva germana. “Si mireu, veureu gent que no pren mesures de seguretat per evitar el contagi. Hi ha gent molt inconscient”, exclama. “Només desitjo que ningú, ningú, no es contagiï.

Jo vaig patir molt, moltíssim. Pensava que moria. Vaig veure que moria. Un dia vaig dir ‘mama, llévame contigo’... però es veu que encara no m’hi volia, al seu costat”. La Floren enyora que li toqui l’aire a la cara. I té un altre desig: tornar a ballar. >>>>>

27

28

dossier

juny/2020

Històries del confinament

María José García i Sandra Moreno Metge de família i infermera del CAP de Vilanova del Camí

“És molt difícil lluitar contra una cosa que no veus” TONI CORTÈS MINGUET ORIOL CASANOVAS (Fotos)

La Maria José García és metgessa de família. Actualment és la directora del Centre d’Atenció Primària de Vilanova del Camí, on treballa des de fa 21 anys, amb un parèntesi de 5 anys a Igualada. L’adjunta a la direcció és la Sandra Moreno, amb una experiència de 15 anys en l’atenció primària, la majoria dels quals a Vilanova del Camí. Hem acompanyat totes dues professionals sanitàries a una visita postalta al domicili de la Floren i el Josep.

L’atenció domiciliària és un dels elements essencials de l’atenció primària, que, amb aquesta crisi, s’ha reivindicat com un pilar fonamental del nostre sistema sanitari.

L’atenció als domicilis, tant dels malalts de Covid com d’altres patologies, ha canviat durant aquesta situació?

Sandra: L’atenció domiciliària és molt important, i ara encara ho és més. I ho serà molt més. Ara hem de vigilar les distàncies; les persones no poden venir tan presencialment a les nostres consultes com feien en una situació de normalitat. I no podem deixar de fer seguiment a aquests pacients. Per tant, hi hem d’anar nosaltres.

Amb l’esclat del brot a l’Anoia, un dels territoris més afectats per la pandèmia, el sistema es va haver de reorganitzar amb molta rapidesa; gairebé es va capgirar del tot.

Maria: La decisió es va prendre d’una setmana a l’altra. Es van tancar CAPs, com el de Montbui, on es va ubicar el centre de trucades, des d’on tota mena de professionals han estat fent atenció telefònica a tota la conca d’Òdena. El CAP Nord no feia atenció al centre i va assumir l’atenció de totes les residències de la Conca. A Igualada va quedar centralitzada l’atenció als adults i l’atenció a la Covid (primer, a la carpa i, ara ja, a l’interior de l’edifici). I a Vilanova va quedar la part d’atenció més neta, més lliure de Covid, per donar atenció a pediatria, llevadores, odontologia, treball social, etc. també de tota la Conca. Es va crear l’equip de

complexitat o cronicitat que, a part de donar atenció al seguiment més agut dels pacients de Covid, havia de continuar fent seguiment als pacients crònics descompensats que no es derivaven a l’hospital. També hem fet el seguiment i acompanyament fins al final de vida de moltes persones al seu domicili.

Aquest acompanyament no deu ser fàcil, habitualment, i menys en aquestes circumstàncies.

Maria: Ha estat molt difícil. Hi va haver unes setmanes molt, molt dures.

Sandra: Sí, i les condicions no ajudaven. Per exemple, les proteccions que dúiem, EPIs, mascaretes, guants… no ajudaven al contacte, i en l’acompanyament de final de vida, el contacte és molt important.

Maria: Moltes vegades, quan vas a un domicili, t’obren la porta i et veuen amb la màscara, les ulleres, etc. i no et reconeixen. Pregunten “qui ets?”

Heu fet i feu seguiment de persones que ja us tenien com a referent, però també de moltes d’altres que no havíeu tractat mai.

Maria: Sí, també hem atès persones de tota la Conca que no coneixíem.

El que és important és que aquestes persones necessiten un referent que els faci un seguiment continuat, que cada dia no hi vagi un equip diferent.

El confinament ha provocat que, al costat de la Covid, sorgeixin altres problemàtiques de salut?

Maria: D’una banda, al principi, la situació va ser molt dura: hi va haver unes dues o tres setmanes en què hi havia molta patologia per Covid, i casos que no es derivaven a l’hospital. Ara estem visitant persones, persones grans, amb problemes que ja tenien crònics i, a causa del confinament, els han començat a sorgir altres problemes: persones que han perdut mobilitat i no caminen, persones amb trombosis per estar tants dies quietes, persones grans que tenen descompensacions cardíaques… Això es deriva del confinament, d’estar tants dies a casa. I això quedarà durant temps i temps, perquè l’altre, el virus, s’anirà apagant.

Però el virus ha vingut per que-

dar-se?

Maria: Sí, el virus ha vingut per quedar-se. Haurem d’aprendre a conviure amb ell, de la mateixa manera que convivim amb altres virus. Hem de veure com evoluciona.

Però que té de diferent, aquest?

Maria: Té una especial virulència.

En primer lloc, perquè no l’esperàvem i ens va agafar a tots sense estar preparats.

Sandra: Sí, no estàvem preparats…

Temeu que hi pugui haver rebrots?

Maria: Si cap a la tardor o a l’hivern hi hagués un repunt, que tant podria ser que sí com que no —no ho sabem—, segur que serà diferent, per força. Ara ja estem més preparats.

I comencem a conèixer-lo…

Maria: Exacte! Comencem a saber coses que no sabíem a l’inici.

El tancament de la Conca d’Òdena va ser una decisió encertada, pel que fa a l’àmbit sanitari?

Maria: Va ser una decisió molt encertada. Hi va haver un brot crític, el territori va ser un clúster del virus, com el van anomenar. I hem de tenir en compte que, a més, hi va haver molts professionals malalts o que van estar de baixa per contacte.

Va ser molt dur, però el tancament va ser molt important. Va ser clau, decisiu. La gent va entendre que era necessari per frenar la propagació del virus. La població es va comportar molt bé.

Temeu que, amb la desescalada, la gent es relaxi?

Maria: Quan surts al carrer i veus segons quines actituds, hi ha moments que sí, que et preocupa. Sembla que, si ja pots anar a fer una cervesa en una terrasseta, ja tot torna a ser normal. Però, per a la normalitat, encara falta temps. La gent no ho acaba de veure clar. Potser s’estan normalitzant coses —com obrir les grans superfícies comercials— que no haurien de ser normals.

Veus terrasses plenes de gent, sense distàncies, i moltes persones sense mascaretes. Això fa patir.

Heu comentat que hi ha hagut molts professionals, molts companys i companyes vostres, que

dossier

juny/2020

“

“Moltes vegades, quan vas a un domicili, t’obren la porta i et veuen amb la màscara, les ulleres, etc. i no et reconeixen.

Pregunten “qui ets?”

“El virus ha vingut per quedar-se.

Haurem d’aprendre a conviure amb ell, de la mateixa manera que convivim amb altres virus.”

“Va ser molt dur, però el tancament va ser molt important.”

“Quan surts al carrer i veus segons quines actituds, hi ha moments que sí, que et preocupa.

Sembla que, si ja pots anar a fer una cervesa en una terrasseta, ja tot torna a ser normal. Però, per a la normalitat, encara falta temps. “ “Al principi, quan era una amenaça invisible, quan començàvem a veure casos, i casos i més casos, llavors potser sí que, més que por, ens feia molt respecte.”

“La por no et deixa avançar, no es pot treballar ni conviure amb la por.”

“Recordo reunions dels primers dies en què ens preguntàvem “això on està escrit?” Hi havia protocols… escrits en xinès!”

“Tots hem pogut reflexionar sobre certes coses, com la mort i el dol.”

“Un dels problemes ha estat que el virus s’ha reproduït amb molta velocitat. I l’única manera de parar-lo, com s’ha fet amb altres pandèmies, ha estat evitant el contacte entre persones.”

“El veritable fre al virus l’han posat les persones, quedant-se a casa. “

29

Històries del confinament han estat de baixa per haver donat positiu o per prevenció, per ser contactes. Vosaltres, que esteu a primera línia, malgrat les mesures no us fa por aquest risc tan directe? No us fa por, quan acabeu el torn, tornar a casa, amb les vostres famílies?

Maria: Al principi, quan era una amenaça invisible, quan començàvem a veure casos, i casos i més casos, llavors potser sí que, més que por, ens feia molt respecte. Però hem tingut material i hem seguit mesures per protegir-nos. Quan et poses o treus un EPI cada dia, al final ja ho fas amb una certa naturalitat. Al principi, quan tornàvem a casa, miràvem i rumiàvem totes les pautes, i ara ja ho fem tot igual, però més mecànicament; ja forma part de la rutina. El respecte hi continua sent, però es tracta de fer les coses adequadament. Encara em pregunten si no tinc por. Però la por no et deixa avançar, no es pot treballar ni conviure amb la por.

Quin ha estat el paper de l’atenció primària en aquesta crisi?

Maria: Això és com un iceberg. La punta són les persones que han estat ingressades, les més greus: les que han passat per l’UCI, han necessitat respiradors, etc. Això potser és un 20% de l’iceberg, que és el que es parla a tot arreu, però després hi ha el 80% restant, que és més invisible, però que hi és, i que és la nostra feina. Es tracta dels casos lleus i moderats, persones que s’han tractat a casa seva. La nostra feina, a la primària, és la de sempre, és una feina de formigueta, sense fer soroll.

Sandra: Sí, la nostra feina no és tan espectacular…

Maria: S’ha fet, es fa i es farà, per exemple, una atenció telefònica excel·lent. S’han fet moltíssimes, moltíssimes, trucades. Ara ja s’estan fent videotrucades. S’està creixent molt en coses que abans potser costaven, perquè a la població també li costava. Però amb la necessitat han sorgit. Ara pujarà l’atenció amb les TIC i l’atenció domiciliària, que serà més potenciada.

Una part molt important de la vostra feina és el seguiment postalta.

Maria: En ser els primers, també vam ser els primers de crear protocols. Recordo reunions dels primers dies en què ens preguntàvem “això on està escrit?” Hi havia protocols… escrits en xinès! Entre tots, entre diferents professionals, de la primària i de l’hospital, ho han estat treballant a fons. Es va fer un equip de treball que ha fet el protocol de l’Anoia sobre com es feia el seguiment postalta. Ara és així, i potser l’any que ve, que sabrem més coses, serà diferent. Ja veurem com evoluciona.

Malgrat tot, malgrat la gravetat, què en podrem treure de positiu, d’aquesta crisi?

Maria: el veritable treball en equip.

Però no només a la primària sinó també amb l’Hospital d’Igualada, el sociosanitari, els pal·liatius… Moltes

vegades ens omplim la boca sobre el treball en equip, però realment, en aquesta situació, sí que ha estat molt important. Tothom s’ha arremangat. Potser en altres circumstàncies hauria costat més…. Aquí s’han trencat totes les barreres.

Sandra: Sí, ens hem barrejat tots.

Maria: Inicialment va ser dur, perquè tothom va sortir de la seva zona de confort de manera dràstica.

Maria: També ens hem adaptat a treballar amb més seguretat, hem fet coses a les quals no estàvem acostumats.

Maria: També haurem de valorar que s’hauran d’incorporar nous perfils professionals a la primària, professionals que ara no hi són. És el cas de la teràpia ocupacional, que a Vilanova en tenim, però n’hi hauria d’haver a tot arreu. S’haurien d’incorporar fisioterapeutes, que ara tenen —i tindran— un paper molt important. Hi ha persones pendents d’intervencions quirúrgiques que han perdut molta mobilitat, gent gran que ha perdut massa muscular, persones que han estat molt greus per Covid, persones grans que ara han deixat de caminar… Nosaltres podem alleugerir el dolor, però, si fa dos mesos que estàs assegut, necessites fisioteràpia i ha de ser domiciliària. Potser ara s’obrirà una porta i començarem a visualitzar que hi ha nous perfils professionals que hauran d’incorporar-se a la primària.

Maria: També, com a part positiva, com que, com dèiem, vam ser els primers, diverses persones vam elaborar el Procediment de cronicitat Covid-19 del SAP Anoia, amb una part molt destacada sobre pal·liatius, decisions ètiques i voluntats anticipades. Un final de vida a domicili ho hem fet sempre, però la majoria de vegades ja coneixíem les famílies i era un procés lent, en el qual anaves treballant. Ara hi ha hagut finals de vida rapidíssims, que han estat un xoc per a les famílies, però també per a nosaltres. Ho hem plasmat, diversos professionals, en un document que penso que és important i que pot ser útil per a tothom.

Hi havia protocols i procediments que no estaven escrits, i els professionals de l’Anoia, en ser els primers, heu acabat escrivint. Heu estat referents per a altres centres i territoris?

Maria: Sí. Per exemple, amb el tema de les ecografies pulmonars. Ara estem lluitant per tenir-ho a tots els centres. És una eina molt útil perquè detectes patologia fins i tot abans que en una radiografia. I es poden fer als domicilis i a les residències de gent gran, evitant desplaçaments.

Un dels aspectes més tràgics de la crisi és que ha mort molta gent gran i que molts ancians han mort sols.

María: Als hospitals, sí: les famílies no han pogut fer l’acompanyament.

A casa han pogut morir acompanyats. Moltes persones ho valoraven.

Quan veien que s’acostava el final, que no hi havia sortida, et demanaven quedar-se a casa per morir en

pau, d’una manera dolça i acompanyats de la família. Això, els que volien… Algunes famílies ho demanaven. Potser ha estat un dels guanys mentals que tots hem fet; tots hem pogut reflexionar sobre certes coses, com la mort i el dol. Això també acabarà sent un guany, una cosa que podrem treure en positiu d’aquesta situació excepcional. Morir a l’hospital és fred, no és casa teva. La gent gran vol quedar-se a casa seva. Tots hem fet les nostres reflexions sobre coses en què potser abans no pensàvem, perquè el dia a dia et menja i no et deixa aturar i pensar-hi.

Per què el virus va irrompre amb tanta força? Què va passar els primers dies? Abans heu comentat que ens va sorprendre, que no estàvem preparats? Els primers dies hi va haver un dèficit de capacitat de resposta del sistema sanitari, o l’impacte tan gran en positius i víctimes va ser a causa de la virulència de la Covid?

María: No va ser un problema tècnic. Inicialment, tothom desconeixia realment la virulència d’un virus que era un enemic invisible. És molt difícil lluitar contra una cosa que no veus. No el vam veure venir. Però no han faltat llits, no han faltat respiradors. Un dels problemes ha estat que el virus s’ha reproduït amb molta velocitat. I l’única manera de parar-lo, com s’ha fet amb altres pandèmies, ha estat evitant el contacte entre persones. Com puc aturar una cosa que no es veu? L’única manera és mantenint distàncies de seguretat, perquè els contactes, amb tota certesa, es fan en el tema respiratori. El veritable fre al virus l’han posat les persones, quedant-se a casa.

D’aquí la preocupació de veure ara les terrasses plenes, amb molta gent sense mascaretes i sense mantenir distàncies. Perquè és una falsa relaxació. No sabem què passarà. L’única manera que jo no ho encomani a cinc persones és que jo no estigui en contacte amb aquestes cinc persones. Això no té res a veure amb la tècnica, amb les màquines. És cert que, al principi, quan arriba i no el veus venir, hi pugui haver un cert col·lapse. Tot ho hem anat aprenent sobre la marxa.

María: Al gener ens arribava que això era com una grip. Després hem vist que no: hem vist que hi ha persones que ho han passat com una grip, que ho han passat fins i tot sense símptomes. Aquest és un extrem, però després hi ha l’altre extrem, sobretot si vas pujant d’edat, molt més greu, amb moltes més complicacions, perquè tens altres problemes de salut, que sumen.

Durant el confinament, la gent sortia al balcó, cada dia a les vuit del vespre, per mostrar el seu agraïment cap als professionals de la salut, un agraïment que s’ha estès a les xarxes i als carrers.

Com ho sentiu?

Sandra: El fet que la ciutadania reconegui la teva feina és d’agrair.

M’he sentit contenta. Però, a part de la població, el reconeixement hauria d’arribar d’altres nivells.

30

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Santiago Abreu

Cap del servei de l’UCI de l’Hospital d’Igualada

“Els pitjors moments arriben quan veus que el malalt no va bé i el perdràs. És terriblement dur” Ens pot explicar per què?

Sobretot perquè és una malaltia nova, que no coneixíem, i això et provoca angoixa, perquè no saps què fer.

TONI CORTÈS MINGUET

La Conca d’Òdena ha estat el territori més castigat pel coronavirus. Ben aviat es va qualificar el territori com la “zona zero” de la pandèmia. I, dins aquesta “zona zero”, encara en trobem una altra: l’Hospital d’Igualada. I, si filem més prim, en podríem trobar una tercera: la Unitat de Cures Intensives del centre hospitalari igualadí.

Per aquí han passat els malalts més crítics afectats per aquest virus desconegut. Alguns hi han mort. Molts, la majoria, n’han sortit i ara són a casa. Hem entrat a l’UCI de l’Hospital d’Igualada i hem parlat amb el cap del servei, el doctor Santi Abreu.

Hem conegut, de primera mà, com treballen els professionals d’aquest servei, els més exposats al contagi. Com és el seu dia a dia darrere les màscares i sota els feixucs equips de protecció; com surten —sempre amb un somriure— la tensió, el desgast físic i l’impacte emocional de la seva feina.

Com recorda aquells primers dies de la crisi?

Vam ser els primers, i ho vam patir molt. Però això, tanmateix, ha permès donar un petit marge als altres centres, que han pogut veure què fèiem aquí, quina era la nostra experiència. Aquest avantatge els ha permès prendre decisions i preparar-se bé. La veritat és que, a l’inici, la situació ens va sobtar i va provocar que es produïssin baixes, sobretot de personal sanitari. Això va fer que patíssim més…

La transformació física del ser-

vei va ser molt important.

Molt. Vàrem passar de tenir 6 llits de malalts crítics i 4 de semicrítics a 18 llits, tots de crítics.

Malalts crítics d’una malaltia completament nova.

El gran problema d’aquesta malaltia és que era nova. Totalment. No coneixíem res. Ara en sabem alguna cosa més, però encara ens falta molt...

Heu estat, doncs, un referent per a la resta d’hospitals?

Sí, ens han fet moltes consultes des d’altres centres d’arreu. Quan arribava el primer cas a un hospital, nosaltres ja en teníem de controlats. Hem pogut aportar el nostre granet de sorra en aquest sentit.

Hem estat més o menys una setmana per davant respecte als altres centres hospitalaris de Catalunya.

Per entrar a l’UCI m’he hagut de vestir “d’astronauta” i, al cap de 3 minuts, ja no podia respirar.

Al cap d’un quart d’hora ja estava esgotat. Com suporteu, físicament, aquesta feina?

Imagina’t això 12 hores seguides!

Treballar amb els equips de protecció individual (EPIs) és molt molest i aclaparador. Et costa respirar. I quan ens posem, al damunt, el vestit groc, llavors és angoixant.

Perdem uns quants quilos cada dia….

I, emocionalment, com ho aguanteu?

Com que durant el dia vas fent, sense parar, no tens temps de pensar. Ara, que des de fa uns dies comencem a veure una mica de llum, sí que t’atures a reflexionar. Ha estat molt dur.

“

“El gran problema d’aquesta malaltia és que era nova. Totalment.

No coneixíem res. Ara en sabem alguna cosa més, però encara ens falta molt... “ “Una de les coses greus que ha portat aquesta malaltia, per desgràcia, és que els malalts no han pogut estar acompanyats. “ “A l’inici, ens va agafar desprevinguts, però ara ja sabem com va.

Si hi ha un nou pic, esperem poder frenar-lo a temps i que no arribi als nivells anteriors. Si la gent no és conscient de la gravetat de la situació, hi haurà rebrots.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Santi Abreu

Imagino que la mort dels malalts també us impacta emocionalment.

Sí. Emocionalment, impacta molt el fet de tenir malalts durant vint o trenta dies, lluitant, parlant amb els familiars… que seguint la seva evolució i que, al final, aquests malalts no se’n surtin. Són situacions “dragon khan”. Un dia milloren, tot va bé, tot va amunt, una petita alegria, i l’endemà, de cop i volta, se’n van cap a baix i ja no se’n surten. Emocionalment, són alts i baixos molt durs. No és una malaltia que ja coneixes i saps que el final anirà cap a una banda o altra, bona o dolenta. En aquest cas, és desconcertant.

Quin ha estat el punt més tens a l’UCI de l’Hospital d’Igualada?

Els primers dies, els primers casos.

Perquè no sabíem amb certesa ben bé què passava i els casos es multiplicaven dia rere dia. A escala organitzativa, va ser molt dur. I, a més, veies com anaven caient companys, professionals. Hi havia una incertesa molt gran. Després vam tenir unes setmanes intenses, dures, però ja no tant pel que fa a l’organització, sinó només en l’àmbit dels malalts. Eren malalts molt estancats, i alguns els vam perdre. Eren malalts que teníem gairebé des del principi, i quan arriba el moment en què veus que ja no pots fer res per a ells, quan veus el desenllaç negatiu, és molt dur...

Moltes persones han mort soles, sense cap familiar al costat.

Sí, una de les coses greus que ha portat aquesta malaltia, per desgràcia, és que els malalts no han pogut estar acompanyats. Això afecta molt, el malalt i la família, però també ens afecta a nosaltres.

Estar amb ells i veure que no poden tenir el contacte de la família, haver de parlar amb els seus familiars per telèfon per informar-los sobre com està, és molt dur. Aquí és quan t’adones de la qualitat humana d’aquest equip, quan veus els professionals agafant el seu mòbil i fent videoconferències entre els malalts i els seus familiars. Quan es desperten hi ha una certa complicitat, et diuen que se’n sortiran, els dius que anirà bé… A part del pes que pateixes, has de transmetre bona energia, als malalts i a les

famílies, que no poden veure’ls ni estar amb ells. Això ho agraeixen molt.

S‘està completant el desconfinament. Li preocupa que, si no es fa correctament, puguin sorgir rebrots de la pandèmia?

Sí, i és molt preocupant. Allà on hi ha hagut relaxació, han tingut petits pics. Ha passat a Alemanya, ha passat a França, a Itàlia, a la Gran Bretanya, a Wuhan… I ara veiem que comença a haver-hi una certa relaxació aquí. És cert que la corba ha començat a aplanar-se i que els casos baixen, tant de mortalitat com d’infectats, però no ens podem relaxar gens. La malaltia no ha passat. El gran perill d’aquesta malaltia és que molts la passaran sense símptomes, i això no vol dir que no puguin transmetre-la. Esperem que els pics que vindran siguin més manejables. A l’inici, ens va agafar desprevinguts, però ara ja sabem com va. Si hi ha un nou pic, esperem poder frenar-lo a temps i que no arribi als nivells anteriors. Si la gent no és conscient de la gravetat de la situació, hi haurà rebrots.

Una UCI és un lloc hostil. La gent pensa que pot ser l’última estació del seu viatge.

Quan algú em pregunta on treballo, li dic a l’hospital i em contesta que potser ens veurem allà, li dic que millor que no... La veritat és que és millor no haver d’ingressar a l’UCI, perquè és l’últim recurs, l’última oportunitat de l’esglaó terapèutic. Això no vol dir que l’UCI sigui una condemna, perquè la majoria dels malalts en surten i en surten bé. Hi entres perquè estàs greu i, a vegades, no és per a un tractament intensiu, sinó només per a un monitoratge, una vigilància intensiva, de suport. Entenc el respecte que la gent té a l’UCI, però nosaltres treballem perquè els qui ingressen en surtin bé, que el desenllaç no sigui dolent.

Quin ha estat el pitjor moment que ha viscut a l’UCI de l’Hospital d’Igualada? Quin moment no oblidarà mai?

N’hi ha hagut bastants. Són coses més generals, com la incertesa. Hi va haver canvis de protocol diaris. La incertesa és gran i tu has de transmetre seguretat. Els pitjors moments també han estat quan has perdut malalts, malalts que has portat tu personalment. Quan arriba el moment que veus que no va bé i que el perdràs, és terriblement dur.

espai patrocinat

juny/2020

31

Pàgines especials

Carles Carol

ALBERT COMPTE RIBA

Els temps de crisi serveixen per a reinventar-se. Són moments en què l’emprenedoria s’obre camí per trobar opcions, solucions i propostes per a adaptar-se a les noves situacions. Aquest és el cas d’Espai Gastronomia, la branca familiar dirigida per Carles Carol (Igualada, 1982) que, davant el gir sobtat d’aquest 2020, en comptes d’abaixar els braços ha iniciat una nova proposta gastronòmica, Amèrica Orígens, basada en la recuperació del restaurant familiar situat a l’Avinguda Mestre Muntaner, 44 i que beu d’una tradició familiar amb més de 70 anys d’història. Però les propostes, com explica Carol, no s’acaben aquí, perquè Espai Gastronomia oferirà altres experiències gastronòmiques singulars durant l’estiu, amb sopars sota les estrelles al jardí del Castell de Tous i un Wine & Grill Bar als exteriors de les Caves Bohigas.

A la seva web comenten que són la quarta generació de restauradors. Ens pot explicar els inicis familiars en el món de la gastronomia?

La relació familiar amb la restauració ve de lluny i comença amb els meus besavis, l’any 1944. El Jeroni i la Laura van muntar el primer bar Amèrica a la rambla d’Igualada.

Més tard, els seus fills, el Josep i el Joan, van capitanejar el creixement del negoci durant 50 anys. El meu pare és qui porta ara l’hotel mentre que jo, després de ser-ne el director durant 6 anys, vaig seguir el meu camí amb la creació d’Espai Gastronomia. Es pot dir que no partíem de zero. Amb aquesta iniciativa gestionem actualment 4 espais molt singulars de la comarca: Ca n’Alzina, El Castell de Tous, Can Macià i ara, també, Amèrica Orígens.

Què és per a vostè el mot orígens en el nom del restaurant?

En la recuperació del restaurant hem fet una recerca per trobar fotografies antigues, cartes originals dels anys 50, dels 60 i altres objectes i records. Hi ha una història darrere que un no pot obviar. I també, en el

CEO d’Espai Gastronomia

“La restauració és una activitat amb una gran cadena de valor”

meu cas, he crescut i m’he educat a l’hotel des que era ben petit. És un món que sempre ha format part de la meva vida.

Per què és important no perdre de vista d’on es ve?

No podem escollir d’on venim, ni sempre hem d’estar orgullosos de tot el que hem fet, però cal conèixer i respectar profundament els orígens, ja que la història ens ajuda a entendre el present. Respectar els nostres orígens és imprescindible per a saber qui som. En el llegat de la meva família com a restauradors, hi ha l’esforç d’haver aixecat el bar Amèrica a la Rambla, traslladar-se més tard a l’antiga Nacional-II i entendre què ha significat al llarg dels anys aquesta voluntat.

Han trobat en un temps de crisi una nova oportunitat.

La crisi de 2008 va ser un moment difícil per a nosaltres, perquè ens va obligar a tancar el restaurant de l’hotel. La situació actual m’ha donat l’empenta que necessitava per a tornar-lo a obrir. És l’hostaleria un comerç de proximitat?

Sens dubte. La restauració és una activitat amb una gran cadena de valor, que dona feina directament i indirecta a molta gent del territori, a un gran nombre de proveï-

“

“He crescut i m’he educat a l’hotel des que era ben petit. És un món que sempre ha format part de la meva vida.”

“La situació actual m’ha donat l’empenta que necessitava per a tornar-lo a obrir.”

“D’una banda, tenim programat un cicle de sopars a la fresca al majestuós pati del Castell de Tous i, de l’altra, obrirem un Wine & Grill Bar al pati de la masia centenària de Caves Bohigas.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Carles Carol

Espai Gastronomia posa el focus en la recuperació de la tradició i la restauració artesanal amb l’obertura d’Amèrica Orígens dors i col·laboradors, molts d’ells de proximitat.

La gastronomia s’ha convertit en un acte per a la seducció dels sentits. Com sedueixen els seus comensals?

Des de fa un temps, menjar bé ja no és suficient. S’ha convertit en una experiència, en una satisfacció plena. Per això, hem volgut potenciar el confort de l’àpat amb taules rodones, amples, i la seguretat normativa l’hem aplicat en forma de reservats. D’aquesta manera, podem obtenir il·luminacions individuals, major intimitat i una experiència gastronòmica completa.

Encaren la nova normalitat amb el projecte Amèrica Orígens o l’acompanyaran amb altres propostes, aquest estiu?

Com molts altres companys del sector, les previsions i els projectes que teníem han canviat. Aquest 2020 havia de ser el nostre millor any, i ens hem trobat que ha calgut reinventar alguns dels projectes ja engegats. Hem decidit no abaixar els braços i per això estem treballant en altres propostes gastronòmiques. D’una banda, tenim programat un cicle de sopars a la fresca al majestuós pati del Castell de Tous i, de l’altra, obrirem un Wine & Grill Bar al patí de la masia centenària de Caves Bohigas. Pensem que aquests

i altres espais tenen molt de valor.

Creiem que l’Anoia té molt atractiu que encara s’ha de descobrir i, com nosaltres, tots els agents turístics de la comarca hi estem treballant.

De quina manera?

Estem connectats de forma periòdica amb la Taula de Turisme de la Unió Empresarial de l’Anoia. Som més de 300 empreses del sector al territori i creiem que hi ha molta feina per fer, perquè la comarca té molt potencial.

De tot aquest potencial, vostès gestionen quatre espais singulars de la comarca. Quins valors transmeten per a vostè?

Penso que, tot i ser espais molt diferents, els uneix el fet que tots tenen ànima pròpia, molta personalitat i una història darrere que es pot respirar dins de cada un d’ells. Ca n’Alzina és una masia centenària dalt d’un turó amb vistes a la vall de Rubió que encara conserva amagatalls de la Guerra Civil. Can Macià està envoltada de vinyes, amb un jardí ple d’arbres centenaris i una tradició familiar des del segle XIII. El castell de Tous és una fortificació amb més de 1.000 anys d’història que, en gran part, es conserva original. I finalment, l’hotel és la història de la meva família, on jo he crescut, m’he educat i m’he apassionat per l’ofici de l’hospitalitat.

32

opinió

opinió Tindrem memòria?

“

MARC TALAVERA ROMA President del Col·lectiu Eixarcolant Doctor en Biologia per la UB

E

n aquests darrers mesos hem viscut situacions que mai abans hauríem imaginat. Tot s’ha capgirat, però afortunadament, i tal com ja havíem demostrat com a societat en tantes altres ocasions, hem estat capaços, cadascú des del seu camp d’acció i possibilitats, de teixir complicitats i donar resposta a la realitat, desconeguda fins aleshores, que ens estava —ens està— tocant viure.

També hem constatat que la nostra capacitat d’adaptació, com a individus i com a societat, davant dels canvis és molt més gran del que a vegades ens podem arribar a imaginar. Allò que un dia és impossible, pot esdevenir habitual i normalitzar-se l’endemà. I és que la capacitat d’adaptació al medi és quelcom inherent de tots els éssers vius, i els trets adaptatius són, de fet, un element clau per a entendre els processos de selecció natural i especiació (procés evolutiu pel qual s’han originat i s’originen noves espècies biològiques). Però no per això aquesta capacitat deixa de ser sorprenent.

Fins fa pocs mesos, era impossible reduir la circulació i el trànsit aeri per tal de lluitar contra el canvi climàtic, i ara hem vist com aeroports i avingudes de grans ciutats quedaven desertes. Era impossible viure en un poble allunyat de la gran ciutat perquè cada dia l’agenda era plena de reunions, i ara hem vist que moltes d’aquestes reunions es poden fer perfectament des de la distància. Era impossible entendre que els comerços tanquessin abans de les 20.30 h, i ara hem vist que poden funcionar només amb horari de matí. Era impossible tenir temps per comprar amb consciència, per cuinar, o per fer un petit hortet al balcó o pati de casa, i ara hem esgotat la farina dels comerços, hem creat desenes de directoris per poder trobar els productors de vora casa, i hem transformat balcons i patis en veritables ecosistemes.

Són només alguns dels molts impossibles que hem constatat que potser no ho eren tant. La llista podria ser molt més llarga, i una de les reflexions que seria bo de fer en l’àmbit col·lectiu és la de plantejar-nos com haurien estat aquests canvis si els haguéssim materialitzat perquè realment volíem fer el canvi i no pas com a resposta improvisada, forçada, a una emergència sanitària que ens ha obligat a transformar-ho tot.

Encara diria més. Caldria preguntar-nos si els canvis que hem vist, i veurem en les setmanes i mesos vinents, seran merament conjunturals i tindran per objectiu tapar tan sols les esquerdes generades per la Covid-19 o, si per contra, seran canvis estructurals que permetran realment construir els fonaments de nous models productius, econòmics i comercials, que resolguin des de la base les mancances d’un sistema caduc que ara s’han fet més evidents que mai.

I cadascú de nosaltres, com a consumidors, com a ciutadans, també hauríem de preguntar-nos si tindrem memòria. Fins quan recordarem allò que hem après del confinament? Fins quan recordarem, per exemple, que és important consumir productes alimentaris locals perquè resulta que aquests dies hem descobert que, si no, hi ha uns pagesos i ramaders que no poden viure, però que alhora són els que ens poden alimentar més bé en temps de crisi? Fins quan recordarem que tenir feina és indispensable, però que tenir temps també és important, i que, per tant, hem de lluitar perquè a la feina se’ns tracti com a persones i no com a mercaderia? Fins quan recordarem que els camins, corriols, boscos, fonts i prats que tenim a prop de casa poden ser tan meravellosos com el més exòtic dels països?

Són moltes preguntes, i podrien ser-ne moltes més, encara sense resposta clara.

Però, si jutgem per les polítiques de reconstrucció anunciades pels governs, i també pel que es destil·la a les places i carrers, ara que el confinament ja sembla aigua passada, crec que, de memòria, en tindrem més aviat poca. O, si més no, no prou per a revisar els fonaments del sistema. Així que, de ben segur, seguirem, tan sols, tapant esquerdes.

juny/2020 “Si jutgem per les polítiques de reconstrucció anunciades pels governs, i també pel que es destil·la a les places i carrers, ara que el confinament ja sembla aigua passada, crec que, de memòria, en tindrem més aviat poca. O, si més no, no prou per a revisar els fonaments del sistema. Així que, de ben segur, seguirem, tan sols, tapant esquerdes.”

MARC TALAVERA

La cultura també ha de ser part de la vacuna JOAN VALENTÍ CORTÈS Actor i regidor d’ERC

E

stem vivint uns temps convulsos, en què les llibertats i la democràcia es troben en un clar retrocés. I només invertint en cultura decididament i al llarg del temps, podrem assolir una major salut democràtica.

I invertir en cultura no necessàriament implica invertir en totxo.

Abans de crear nous equipaments i infraestructures, cal repensar bé els espais ja existents, readaptar-ne d’altres, si cal, i destinar el pressupost sobretot als creadors, a les entitats i associacions que la promocionen, a difondre i fer arribar la cultura a tothom.

Perquè ens hem de creure realment que la cultura és vital! I no només com a titular o per sortir a la foto. Ens cal una política cultural transversal amb la resta de polítiques: educatives, socials, econòmiques. Si es preveu una tardor d’emergència educativa, econòmica i social, també ho serà cultural. Perquè la cultura també ha de ser part de la vacuna!

Ara ens trobem il·lusionats de retornar a la “normalitat”, veient com disminueixen els casos de contagi. Però hauríem d’aconseguir una nova realitat. Perquè el problema en molts aspectes era la normalitat. I la cultura a la nostra ciutat també es pot fer millor.

Durant el confinament, el teatre, la música, les arts visuals, totes les arts en general ens han servit per suportar millor l’aïllament, la soledat —en molts casos—, i ara, en el desconfinament, ens han de servir per retrobar-nos, per vehicular els sentiments i les emocions. A partir de la fase 2 ja és possible programar espectacles al carrer amb el públic assegut i mantenint les distàncies. Si els ajuntaments ara poden utilitzar el seu superàvit per fer front a la crisi social i econòmica, dediquem-lo també a la cultura. Per retornar al sector l’ajut que ens han donat durant aquests mesos.

I és que el moment actual, resultat d’aquesta pandèmia, ens ofereix l’oportunitat de poder replantejar tot allò que durant els darrers anys no s’ha volgut abordar: per exemple, la Festa Major. O per planificar millor “Igualada Capital de la Cultura Catalana 2022”. Planificar escoltant totes les entitats i agents socials i culturals de la nostra ciutat perquè l’esdeveniment sigui el millor de nosaltres mateixos com a comunitat, com a societat. Que serveixi per mostrar la força cultural de totes les nostres entitats i fugi només d’una llista d’actes a celebrar. La capitalitat cultural ha de servir per fer créixer i potenciar tota la nostra creativitat, que és molta.

Ens cal una cultura més inclusiva, sostenible, accessible i de proximitat, en què totes les igualadines i els igualadins sentin com a seva la cultura que es fa a la ciutat, i això comporta que tinguin veu i opinió. Vivim en un context de pluralitat, i per això cal crear espais de trobada, de diàleg, per conèixer-nos més els uns als altres, per bastir complicitats i crear sinergies, tenint ben present aquesta diversitat i amb l’objectiu d’arribar a un consens mutu. No podem tirar endavant projectes culturals pensant només en els interessos propis, sinó en els dels públics diversos i reals que conformen la nostra ciutat. Perquè la cultura és clau per articular-nos com a societat. Per entendre també el nostre passat i preveure el futur.

juny/2020

“

E

“Durant el confinament, totes les arts en general ens han servit per suportar millor l’aïllament, la soledat —en molts casos—, i ara, en el desconfinament, ens han de servir per retrobar-nos, per vehicular els sentiments i les emocions. JOAN VALENTÍ

l dia 12 de març vaig prendre una de les decisions que de ben segur més em marcarà en la meva vida. El confinament perimetral dels municipis de la meva ciutat i els 3 municipis de la Conca d’Òdena comportava anar a allò tan bàsic com la llibertat de moviments de tots els seus veïns i veïnes, inclosos la meva família. Vam prendre aquesta decisió amb el convenciment que no hi havia cap opció millor per esmorteir la virulència d’una pandèmia mundial que ens impactava, especialment als municipis de la Conca, amb molta intensitat. L’endemà, el dia 13, ningú podia entrar ni sortir de la Conca llevat dels treballadors essencials i uns dies després aquesta decisió la faríem extensiva a la resta del país.

El brot d’Igualada, com a la resta de llocs del món on hi va haver brots similars, va ser molt dur i va tensionar el nostre sistema de salut com mai abans havíem vist. La nostra prioritat, sense cap mena de dubte, va ser reordenar el sistema de salut tan ràpid com es podia fer per poder atendre a tothom i aconseguir evitar tantes infeccions i pèrdues de vida com fos possible.

El brot a Igualada, com deia, va comportar que un percentatge altíssim de personal sanitari estigués aïllat o donés positiu de la COVID-19, fins a 300 professionals, i per tant havíem de trobar solucions per atendre a tothom que ho necessités. Per això vam prendre totes les mesures que teníem al nostra abast i que ens van permetre afrontar les necessitats dels veïns i veïnes mentre el personal sanitari passava la quarantena i es reincorporava. Una de les vies que vam aplicar va ser activar l’Hospital General de Catalunya com a segon hospital per als veïns de la Conca, on es van atendre fins a 197 pacients de l’Anoia, i que va ajudar a descongestionar el d’Igualada. També vam fer noves

“

opinió

33

“Vam viure i patir, com ha passat a tot el món, les conseqüències d’una pandèmia molt dura que ens ha afectat a tots i totes. Ara, però, cal seguir amatents davant l’evolució de la COVID-19 i malgrat estar immersos en el procés de desconfinament no ens podem ni confiar ni refiar i cal vetllar per la nostra salut i també per la salut de qui ens envolta” ALBA VERGÉS, CONSELLERA DE SALUT

Gràcies ALBA VERGÉS Consellera de Salut

contractacions, fins a 50, de nou personal sanitari i es van activar 8 UCIs més a l’Hospital, passant de 10 a 18.

Alhora, vam encarregar a l’Hospital de Bellvitge una coordinació entre direccions per poder planificar bé la recuperació d’activitat a l’Hospital d’Igualada i vam utilitzar la seva capacitat de laboratori per fer el primer cribatge massiu amb proves PCR a tot el personal sanitari de la Conca d’Òdena. També vam reordenar l’atenció primària, que ha fet una feinada immensa a primera línia, reorganitzant-se posant l’accent en l’atenció a domicili per tanta tota la gent que ho necessitava, prioritzant també atendre les residències i muntant un doble circuit per atendre COVID fins i tot amb una carpa de cribatge a l’exterior del CAP, amb l’ajuda del SEM. Tot això, sumat a la immensa professionalitat de tots els treballadors i treballadores sanitàries, l’excel·lent comportament de la gent i l’esforç de moltíssimes persones, va permetre esmorteir l’impacte del coronavirus a Igualada i la Conca fins a seguir la tendència de la resta del país. La situació, tothom ho sap, no va ser gens fàcil i, malauradament, ens han deixat persones que ens estimem. Vam viure i patir, com ha passat a tot el món, les conseqüències d’una pandèmia molt dura que ens ha afectat a tots i totes. Ara, però, cal seguir

amatents davant l’evolució de la COVID-19 i malgrat estar immersos en el procés de desconfinament no ens podem ni confiar ni refiar i cal vetllar per la nostra salut i també per la salut de qui ens envolta, sobretot amb una mirada especial cap a la gent gran. Estem treballant molt dur perquè no volem que un rebrot sigui com el que hem passat i si anem seguint les recomanacions, ho podem aconseguir.

Hem demostrat que malgrat l’enorme dificultat, complexitat i el desafiament titànic d’aquest virus el nostre sistema de Salut ha aconseguit resistir i combatre el virus. No ha estat fàcil, certament, i tampoc ho serà el camí que falta per recórrer. Vull agrair molt especialment als meus veïns i veïnes tot el que han fet durant aquestes setmanes. Gràcies, gràcies i gràcies.

A la Conca hem sigut un exemple de civisme i d’enorme responsabilitat, hem actuat com pertocava fer-ho en uns moments molt difícils. I cal donar les gràcies.

Gràcies a tot el personal sanitari que ha estat al peu del canó, als professionals d’atenció primària, de les residències, de l’Hospital, dels serveis de neteja, que han viscut moments complicadíssims i que, n’estic absolutament convençuda, tota la societat ho ha sabut valorar. Gràcies per haver doblat torns, per jornades maratonianes, per donar-ho tot arribant al límit de les vostres forces, per treballant incansablement per ajudar als nostres veïns i veïnes. A algunes de vosaltres us conec, us poso nom i cara i sé el que heu passat perquè m’ho heu pogut explicar amb missatges, trucades o quan ens hem pogut veure. Només puc dir-vos, gràcies per ser-hi i confiar-me sinceritat.

I gràcies també a tots els altres treballadors essencials que anaven a treballar per oferir els serveis bàsic a la gent. Som un gran país amb una gran gent!

Hem demostrat que malgrat l’enorme dificultat, complexitat i el desafiament titànic d’aquest virus el nostre sistema de Salut ha aconseguit resistir i combatre el virus. No ha estat fàcil, certament, i tampoc ho serà el camí que falta per recórrer. Vull agrair molt especialment als meus veïns i veïnes tot el que han fet durant aquestes setmanes. Gràcies, gràcies i gràcies. A la Conca hem sigut un exemple de civisme i d’enorme responsabilitat, hem actuat com pertocava fer-ho en uns moments molt difícils. I cal donar les gràcies. Gràcies a tot el personal sanitari que ha estat al peu del canó, als professionals d’atenció primària, de les residències, de l’Hospital, dels serveis de neteja, que han viscut moments complicadíssims i que, n’estic absolutament convençuda, tota la societat ho ha sabut valorar.

opinió

34

juny/2020

Opinó

Comerç local, comerç de proximitat

S

Segons diuen els experts, aquesta crisi farà que les persones tornem a comprar al comerç local.

Tot i això, a mi em fa por que a mesura que torni la normalitat també aniran tornant els costums de consum d’abans que arribés el Coronavirus.

El fet que les autoritats ens recomanessin que, per evitar riscos i que l’epidèmia s’escampés més ràpidament, les persones ens confinéssim a casa i sortíssim tan poc com fos possible ha provocat que el comerç local, prou castigat des de fa anys, s’hagués d’espavilar i fer allò que fa temps que se-li recomanava o reclamava. S’ha adaptat als temps actuals, activant el comerç digital i servint a domicili molt més de com ho feia. Ha fet el que fa temps que fa la pagesia, sobretot l’ecològica: per cobrar uns preus dignes, prefereixen servir ells mateixos els seus productes de forma directa, tant a les botigues com als domicilis privats, i no pas fer-ho a través d’intermediaris a preus rebentats.

Sí, el comerç s’ha hagut d’adaptar a la crisi a correcuita, i això ha parat l’estocada. Però, si vol sobreviure als nous temps, haurà de continuar aquest servei i invertir-hi per guanyar o mantenir la clientela nova que han fet.

Ha passat exactament el mateix amb els petits elaboradors artesans de la Conca, sobretot amb els elaboradors de productes làctics i de cerveses artesanes.

Han hagut de fer lots del seu producte per poder arribar a les llars, i així, evitar haver de llençar produccions. I els ha anat prou bé, crec. Un dels casos més interessants que he conegut per aquest motiu —segur que n’hi ha més exemples— ha estat a la Llacuna. Tres artesans han fet lots de formatges, cerveses i carquinyolis. És molt interessant perquè han cooperat; potser no sortia a compte fer-ho cadascú per la seva banda, però, conjuntament, han pogut arribar a altres poblacions abaratint costos de transport i diversificant l’oferta. Animo altres productors a fer-ho, perquè fa molt més interessants aquests lots i, alhora, ajuda que et conegui més gent.

D’altra banda, moltes persones que quasi tot ho compraven a grans superfícies comercials s’han retrobat amb els comerciants locals, a causa també d’aquesta poca mobilitat que ens han demanat les autoritats.

La qualitat dels productes i el tracte directe i personalitzat que podem trobar al comerç local, siguin botigues o supermercats familiars, siguin els pagesos que ens serveixen a domicili, pot arribar a ser força més alta que la que podem trobar a les grans superfícies comercials. És exactament això el que moltes persones han retrobat. Potser aquestes compres ens han costat una mica més de diners, però la qualitat dels productes, així com el bon tracte de les persones que es fan

ORIOL CÀLICHS SOLER Cuiner

càrrec d’aquests comerços i dels seus treballadors, bé s’ho val. I com que la bona qualitat dels productes d’alimentació va lligada a la salut i als estats d’ànim, es podria dir que ens ha sortit barat i ens ha animat una mica durant aquest confinament.

El que no m’ha agradat i, fins i tot, he trobat menyspreable, és que els mateixos polítics que fa anys que promouen i posen totes les facilitats perquè vinguin empreses de l’alimentació per construir grans superfícies comercials a la Conca, ara, són els mateixos que han fet campanyes a favor de comprar a prop de casa, del comerç local i dels mercats municipals. Ja tocava!

Però, per molts comerços i paradistes, aquest suport ha arribat tard, i crec que ha estat més una acció de maquillatge polític que res més.

Precisament, aquestes polítiques en favor de les grans superfícies comercials són les que han promo-

Cal que mantinguem aquests hàbits adquirits durant aquesta crisi sanitària i seguim consumint de proximitat. Cal que les administracions no facin polítiques de maquillatge i comencin a fer política de veritat en favor del comerç local, de la pagesia i dels petits productors artesanals. I cal que el comerç local segueixi actualitzant i modernitzant el seu servei, perquè tots ells són un dels pilars que aguanten la nostra manera d’entendre el món i la vida.

gut la destrucció del comerç local. Si hi sumem l’aparició de grans superfícies de comerç digital, es podria dir que la situació comença a ser catastròfica, com a mínim per a alguns sectors. Qui no s’ho cregui, que faci un volt pels carrers de les nostres viles i que compti quants comerços de tota la vida tenen les persianes abaixades.

Els mercats municipals, els supermercats familiars (antics colmados) i el petit comerç a peu de carrer són el cor de les nostres poblacions i, alhora, l’engranatge que fa funcionar l’economia més propera. Són els qui compren un producte acabat de collir o pesquen als productors de proximitat o a les llotges de la nostra costa, en comptes de comprar-ho tot a Mercabarna.

Ves a saber quants quilòmetres han fet aquells productes per arribar aquí, i el temps que fa que s’han collit o pescat.

Són els qui mantenen la vitalitat a les nostres places i carres, i són els qui mantenen viva la flama de la cultura vital i gastronòmica del país, la que ens dona aquesta personalitat especial al món i, de la qual lluïm orgullosament. Això és el que fa que siguem atractius a ulls de persones d’altres indrets i cultures, i vulguin venir a conèixer aquesta forma nostra de gaudir de la vida. És aquest atractiu el que fa que l’hoteleria funcioni i que siguem la punta de llança de la gastronomia mundial. I les persones professionals d’aquesta gastronomia acaben comprant part del producte que necessiten al comerç local, perquè és on hi ha el producte de qualitat. Tot plegat es va retroalimentant. Això fa que l’activitat econòmica se sostingui fent circular l’economia dins el mateix país i que ens enriquim una mica tots plegats, en comptes que se n’enriqueixin poques persones i la resta anem sobrevivint de millor o pitjor manera.

Però no acaba aquí. Són els pagesos, comerciants i restaurants de cada vila qui cedeix gratuïtament el seu producte o servei a les entitats locals de diferents tipus perquè puguin finançar les seves activitats, organitzant els típics quintos o sortejos de paneres. Així, no depenen només de les subvencions que puguin rebre de les administracions.

Cal que mantinguem aquests hàbits adquirits durant aquesta crisi sanitària i seguim consumint de proximitat. Cal que les administracions no facin polítiques de maquillatge i comencin a fer política de veritat en favor del comerç local, de la pagesia i dels petits productors artesanals. I cal que el comerç local segueixi actualitzant i modernitzant el seu servei, perquè tots ells són un dels pilars que aguanten la nostra manera d’entendre el món i la vida.

juny/2020

espai patrocinat

35

36

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Marc Castells Batlle d’Igualada

“La pitjor situació ha permès veure la millor versió de la ciutat”

“

TCM/FV

Més de tres mesos després de l’inici de la crisi, quin impacte deixa la Covid a la capital de l’Anoia?

Probablement han estat les setmanes més dures de la història recent de la ciutat i del seu entorn.

El més dur ha estat la socialització de la mort, que ha deixat una petjada col·lectiva. Alhora, però, hem comprovat que la pitjor situació ha permès veure la millor versió de la ciutat. El sacrifici, la disciplina, la solidaritat i la col·laboració que hem vist en aquest episodi ens han d’enorgullir com a comunitat. De fet, la reacció de la Conca d’Òdena davant d’aquest episodi ha estat un exemple per a la resta del país.

Com valora la tasca dels professionals de la salut i de serveis del territori?

Els professionals de la salut es mereixen un aplaudiment a tot el país, però en el cas de casa nostra es mereixen un homenatge. Tant el personal de l’hospital com el dels centres d’atenció primària han exhibit una capacitat de sacrifici que els honora com a servidors públics i ens enorgulleix com a societat. I aquest reconeixement cal fer-lo extensiu a tot el personal del servei d’emergència, dels funeraris i de tots els sectors essencials que han estat al peu del canó i que han fet possible que, malgrat el confinament sever, la ciutat pogués mantenir l’activitat i els serveis bàsics.

Ara, amb la perspectiva del temps, creu que la decisió presa el 12 de març de confinar perimetralment la Conca d’Òdena va ser encertada?

Nosaltres sempre hem acceptat les decisions que el Govern ha anat adoptant sobre el nostre territori, perquè disposa de tota la informació. El tancament perimetral va ser una decisió dura, amb moltes afectacions socials i econòmiques, però sempre ha prevalgut la preservació de la salut de les persones. Les dades actuals que tenim de l’Hospital, de l’atenció primària i dels serveis funeraris ens confirmen que la disciplina amb què els ciutadans van aplicar el confinament ha servit per capgirar la situació, i ara ja estem fins i tot millor que moltes zones del país.

L’afectació a les residències del nostre entorn ha estat més alta fins i tot que a l’Hospital. Què ha passat, a les residències?

“El sacrifici, la disciplina, la solidaritat i la col·laboració que hem vist en aquest episodi ens han d’enorgullir com a comunitat.”

Penso que, a escala de país, alguna cosa no s’ha fet bé amb les residències, que no estaven sanitaritzades.

Caldrà un canvi de mentalitat: ens haurem de preguntar si el model actual és el millor que podem oferir a la nostra gent gran. En aquesta emergència hem comprovat que les residències no estaven preparades per a un repte com el que hem patit.

Igualada i la Conca d’Òdena han liderat la resposta a l’emergència i han estat un referent per al territori. Això ha tingut un cost, però també ha marcat el camí a altres centres hospitalaris i a altres ciutats. Com ho valora?

Quan puguem analitzar tot plegat amb una certa perspectiva, amb totes les dades i amb tots els factors que cal tenir en compte, crec que la conclusió serà que ens van tancar perquè vam ser els primers, però no haurem estat els pitjors, pel que fa a l’expansió i a les conseqüències sanitàries d’aquesta pandèmia.

Com valora l’actitud dels igualadins i les igualadines durant la crisi?

Sempre he actuat amb el convenciment que hem de confiar en la nostra ciutadania. Som una societat madura i, per tant, la gent reclama informació veraç i transparent, perquè genera confiança.

Els igualadins i les igualadines han estat conscients que la situació era molt greu, perquè han tingut la informació del que estava passant. I, quan la gent s’adona de la gravetat, reacciona de la millor de les maneres. Això ha permès veure un confinament exemplar i, també, incomptables iniciatives de col·laboració i de solidaritat. Molta gent s’ha arremangat. Parlem de

ciutadans, d’entitats, de col·lectius, d’empreses... Tothom ha estat disposat a donar un cop de mà. Per això dic que la pitjor situació ha permès veure la millor versió de la ciutat.

Què l’ha impactat més, com a alcalde, durant aquestes setmanes? Quins han estat els pitjors moments? Malgrat tot, hi ha hagut algun bon moment?

A banda de les poques hores amb què vam haver d’assumir el tancament, amb la certesa que seria una situació inèdita i complexa de gestionar, l’última setmana de març i la primera d’abril van ser d’una gran duresa per l’elevat nombre de víctimes mortals. Eren xifres que, en el context d’una ciutat de les dimensions d’Igualada, es traduïen ràpidament en noms i cognoms, en persones concretes. Van ser els dies en què vam ampliar les instal·lacions dels serveis funeraris i vam activar l’hospital de campanya a les Comes, que afortunadament no va caldre utilitzar. Sempre hem actuat esperant el millor, però preparant-nos per al pitjor. I, de la mateixa manera, els alcaldes hem viscut amb alleujament l’arribada de les bones xifres i els senyals d’un progressiu capgirament de la situació. Personalment, el que hem patit, no ho oblidaré mai.

La pandèmia ha provocat una crisi sanitària, però ara seguirà una segona crisi: l‘econòmica.

Quin impacte tindrà a la capital de l’Anoia?

Aquest episodi ha generat una crisi sanitària sense precedents, i tenim el risc que comporti també una crisi social i una crisi econòmica molt severes. Ara que estem controlant la crisi sanitària hem d’abocar es-

“Quan aquest brot estigui erradicat, caldrà revisar tot el que s’ha fet, i hem de ser capaços de sortir millorats d’aquesta crisi sanitària i d’estar preparats per saber reaccionar com a país en episodis similars.”

“El tancament perimetral va ser una decisió dura, amb moltes afectacions socials i econòmiques, però sempre ha prevalgut la preservació de la salut de les persones.”

“Ens van tancar perquè vam ser els primers, però no haurem estat els pitjors, pel que fa a l’expansió i a les conseqüències sanitàries d’aquesta pandèmia.”

“Aquest episodi ha generat una crisi sanitària sense precedents, i tenim el risc que comporti també una crisi social i una crisi econòmica molt severes.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Marc Castells

forços a preveure i controlar la crisi social i l’econòmica. La nostra prioritat ara és ajudar a reiniciar o a mantenir l’activitat de les empreses i els comerços; és la millor manera d’evitar el col·lapse econòmic.

Hi ha alguns factors que poden convertir el context actual en una oportunitat per avançar en nous escenaris que readaptin moltes coses. Però hem de ser conscients que moltes empreses patiran i que les administracions hem de saber oferir estímuls per a l’activitat i recursos perquè les persones que ho passen malament tinguin una xarxa que els reculli.

Hauran d’executar canvis en el pressupost d’aquest 2020?

L’efecte de la Covid-19 forçarà a replantejar totes les inversions del mandat?

Hem fet una estimació i hem calculat que els ingressos de l’Ajuntament disminuiran al voltant de 3 milions d’euros i, alhora, caldrà incrementar les partides destinades a polítiques socials; per tant, augmentarem les despeses. És una situació complicada i difícil de resoldre si no tenim el suport de les administracions superiors, com el Govern, l’Estat, la Diputació i també Europa. En el primer ple virtual de l’Ajuntament ja vam prendre mesures, i esperem que la recuperació de la crisi sigui ràpida, però ens estem adaptant a l’emergència.

Segons alguns experts, hi ha probabilitats que sorgeixin rebrots de la Covid. Quines mesures preventives es prendran?

Com a alcalde, això el preocupa? Quins consells dona a la ciutadania?

Em preocupa, perquè ni volem ni ens mereixem un rebrot que faci estèril tot l’esforç i tot el sacrifici de tanta i tanta gent. Per això anem fent passes endavant en el desconfinament, però sense fer ni un pas enrere en el camí de la prudència.

Demanem a la ciutadania que sigui tan disciplinada en el retorn a l’activitat com ho ha estat durant el tancament. L’Ajuntament també farà el mateix. Ja hem fet passos endavant, com la dinamització de les terrasses dels bars i restaurants o la reobertura del teatre o. Anirem obrint equipaments i anirem reprogramant activitats, però sempre seguint les normes i recomanacions de cada fase. I si, malgrat tot, arriba el rebrot que auguren els experts, haurem d’estar preparats.

No s’hi valdrà l’excusa que ens ha agafat desprevinguts.

juny/2020

espai patrocinat

37

38

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Noemí Trucharte Batllessa de Vilanova del Camí

“Hem de garantir als nostres ciutadans que no ningú quedarà enrere”

“

TCM/FV

Quina petjada està deixant la crisi dela Covid a Vilanova del Camí?

Penso que ens deixa un sentiment ambivalent. D’una banda, la crisi deixa molta tristesa i resignació i, de l’altra, també ens ha fet més forts davant les adversitats i ha creat un sentiment de superació i, alhora, de solidaritat. Han estat setmanes molt dures, durant les quals tots hem patit molt. L’angoixa dels primers dies, de no saber a què ens enfrontàvem ni en quines condicions, va ser per a mi un dels moments més durs de tot el procés.

Aquesta angoixa inicial va donar pas a una tristesa immensa en els dies posteriors, davant la pèrdua de tants amics i familiars que ens han deixat en unes condicions especialment dures. Així i tot, la mateixa excepcionalitat d’aquesta crisi i la necessitat de procurar per la seguretat i el benestar de la ciutadania, per sobre de tot, ens ha fet, jo crec, més forts a tots plegats.

L’impacte de la Covid-19 ha estat molt alt a Vilanova del Camí, especialment a la residència.

L’impacte del coronavirus ha estat especialment important en el col·lectiu de la gent gran del municipi. Les primeres defuncions a la residència Amavir van encendre totes les alarmes, perquè sabíem la virulència de la Covid-19 i la seva ràpida propagació. Van ser dies molt durs, durant els quals es van prendre les mesures que vam creure oportunes per assegurar les millors condicions de les nostres persones grans.

Potser van ser mesures molt dràstiques, però l’objectiu era fre-

“La mateixa excepcionalitat d’aquesta crisi i la necessitat de procurar per la seguretat i el benestar de la ciutadania, per sobre de tot, ens ha fet, jo crec, més forts a tots plegats.”

nar el contagi a la residència i salvar vides. L’Ajuntament es va posar a disposició de la direcció del centre, va proporcionar material EPI, va gestionar desinfeccions per a tot el recinte, va pressionar les diferents conselleries per dotar el centre de més personal i del material necessari per treballar en condicions dignes... I, malgrat que al principi no va fluir la comunicació, agraïm el canvi de rumb que es va prendre des del centre.

Com ha estat la col·laboració amb els altres ajuntaments del territori, durant el confinament? Es marca el camí a seguir cap a una Conca unida?

Ha estat un camí de col·laboració intens i fructífer que, estic segura, no s’acabarà amb la Covid-19.

Aquestes setmanes de treball en comú per cercar solucions a temes comuns han evidenciat els avantatges d’una conca unida i forta.

La Conca ha liderat la resposta a l’emergència, de manera que

ha estat un referent per al territori. Això ha tingut un cost, però també ha marcat el camí a altres centres hospitalaris i a altres municipis. Com ho valora?

Molt positivament. Els ajuntaments de la Conca hem estat des del primer dia al costat dels professionals de l’hospital, de tots: començant per metges i infermeres, fins a portalliteres, administratius, personal de neteja i de manteniment. Creiem que la feina que han fet ha estat extraordinària, i la gestió de la Covid-19 ha esdevingut un exemple.

Com valora l’actitud dels veïns i les veïnes de Vilanova del Camí durant la crisi?

Estic molt orgullosa dels veïns i les veïnes. En general, la gent, des del més petit al més gran, s’ha comportat de manera exemplar. Han complert les normes decretades per l’estat d’alarma, les franges horàries, les mesures de protecció... però, com a tot arreu, també hi ha veïns incívics que prefereixen

“L’impacte del coronavirus ha estat especialment important en el col·lectiu u de la gent gran del municipi. “ “La crisi sanitària ha estat molt dura a Vilanova del Camí, on s’ha cobrat la vida de prop de dos centenars de veïns, però la crisi econòmica tampoc no serà fàcil de gestionar.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Noemí Trucharte

fer-se les normes a la seva conveniència.

La pandèmia ha provocat una crisi sanitària, Però ara seguirà una segona crisi: l’econòmica.

La crisi sanitària ha estat molt dura a Vilanova del Camí, on s’ha cobrat la vida de prop de dos centenars de veïns, però la crisi econòmica tampoc no serà fàcil de gestionar. Des de l’Ajuntament de Vilanova del Camí hem anat implementant mesures per reduir l’impacte econòmic d’aquesta crisi en les famílies, els comerços i les petites i mitjanes empreses. Les primeres mesures que vam adoptar van ser la reconfiguració del calendari fiscal amb la voluntat de distribuir taxes i impostos a partir del mes de juny per donar un respir a les famílies.

Es va treballar intensament des dels Serveis Socials per fer un seguiment exhaustiu de les persones més vulnerables i en risc d’exclusió social, però també de la gent major de 65 anys. També s’ha habilitat una partida de 50.000 € en ajudes per a les famílies afectades pels ERTOs i EROs que fa més de dos mesos que viuen sense ingressos. I des de Promoció Econòmica també s’han habilitat diferents partides per reactivar el comerç i ajudar els autònoms i les petites empreses.

L’Ajuntament també ha estat pendent d’altres col·lectius vulnerables com els nens i les nenes que tenien beques-menjador, i ha col·laborat amb el Consell Comarcal en la distribució de les targetes-moneders.

També hem treballat amb els centres de primària i secundària per fer garantir els recursos suficients, ordinadors i connectivitat a l’alumnat vilanoví per seguir les tasques escolars.

juny/2020

espai patrocinat

39

40

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Jesús Miguel Juárez

Batlle de Santa Margarida de Montbui

“Si junts hem arribat fins aquí, ara no podem anar enrere” Acaba de complir un any en el càrrec d’alcalde de Santa Margarida de Montbui, però Jesús Miguel Juárez, Schummi, i el seu equip de govern, format pels grups Ara Montbui i Som Montbui-ERC, ja han trobat la que serà, amb tota la probabilitat, la crisi més important al capdavant de l’Ajuntament: la Covid-19. “Ens enfrontem a la crisi més important dels últims temps”, exposa l’alcalde. Mentre encara s’està afrontant la crisi sanitària, ara es presenta una nova preocupació sobre els efectes econòmics i socials de l’epidèmia en un municipi que va patir de ple els efectes del doble confinament (un de perimetral durant 24 dies), i on el “tsunami” de la Covid ha afectat moltes famílies. L’escenari incert necessitarà una resposta municipal sense precedents.

Com ha viscut l’epidèmia des de l’Ajuntament?

Ens vam trobar amb la necessitat de prendre mesures urgents i de màxim impacte per a la ciutadania davant la gravetat d’una crisi sanitària sense precedents a casa nostra.

Vam haver d’actuar ràpidament i ho vam fer. Crec que van ser mesures correctes i que ens van ajudar a fer que la gent entengués el problema.

Inicialment, vam procedir al tancament dels equipaments públics i dels espais i activitats amb concentració de persones, com el Centre de Dia, la Vinícola, Mont-Àgora, els equipaments esportius, els tallers i cursets... També vam procedir a la suspensió del mercat i del transport públic. Vam anar adaptant els serveis segons el grau d’essencialitat, i per això vam impulsar un pla de contingència en l’àmbit de neteja i la desinfecció, que s’ha mantingut ininterrompudament durant tota la crisi sanitària. Des dels serveis de l’ajuntament s’ha fet un treball coordinat a tots nivells. En els moments més durs de tota la crisi sanitària, el personal de l’Ajuntament ha donat més del 100%. Vull agrair l’esforç de totes aquelles persones que han estat a primera línia, uns serveis essencials que han demostrat la seva competència, sense la implicació dels quals res no hauria tirat endavant.

El tancament del CAP i el corresponent trasllat de serveis a Igualada i a Vilanova del Camí va ser una mesura impopular…

Com a Ajuntament, no teníem ni tenim competències a l’hora de pren-

“

“Ens vam trobar amb la necessitat de prendre mesures urgents i de màxim impacte per a la ciutadania davant la gravetat d’una crisi sanitària sense precedents a casa nostra. Vam haver d’actuar ràpidament i ho vam fer.”

dre aquesta decisió, que s’emmarcava en una reorganització dels serveis d’atenció primària i que va decidir el Departament de Salut. Nosaltres sempre hem treballat braç a braç i de forma coordinada amb la resta d’Ajuntaments de la Conca, i hem mantingut en tot moment una actitud de lleialtat màxima envers la resta d’institucions. Hem entès que, si es prenien decisions a Montbui, a Igualada o en algun altre municipi, sempre era per optimitzar recursos que repercutirien en la bona salut de tothom. Dit això, a la mínima que es pugui treballar amb un mínim de normalitat, el CAP de Montbui i el Consultori del Nucli Antic han de recuperar els seus serveis habituals.

Ha parlat de col·laboració entre els alcaldes i les alcaldesses del territori. La Conca d’Òdena ha donat exemple d’unitat.

Crec que hem donat exemple i que els alcaldes i les alcaldesses hem refermat la força d’aquest territori davant una situació especialment complicada. Cadascú des de la seva responsabilitat i amb les seves possibilitats, però hem treballat de forma coordinada, amb múltiples reunions per videoconferència diàries, amb compareixences informatives realitzades amb la voluntat de transmetre a la ciutadania el que estava passant amb total transparència. D’aquesta crisi surt una conclusió evident: la unitat d’acció del territori és més important que mai, i aquesta unitat ens fa ser més forts a l’hora de reivindicar millores i inversions per part de la resta d’administracions superiors.

L’Ajuntament de Montbui està treballant des de l’inici de la crisi sanitària per estar al costat de les persones i els col·lectius més necessitats.

En la mesura de les nostres possibilitats, estem treballant per reactivar l’economia municipal i apostem per ajudar aquelles petites empreses i autònoms del municipi, amb microcrèdits específics.

Tenim un pressupost sanejat i volem utilitzar aquesta capacitat econòmica de la institució per ajudar aquells col·lectius més necessitats. No volem ni podem deixar ningú enrere. Utilitzarem el romanent i tots aquells recursos econòmics que siguin necessaris perquè és la nostra obligació i responsabilitat, i perquè vam venir a solucionar els problemes de la gent; ara toca més que mai. Demanarem la màxima implicació i el suport econòmic de totes les administracions: la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el govern de l’Estat i els Fons Europeus.

També hem garantit i garantirem les necessitats bàsiques de tota la ciutadania. En aquest sentit, des de l’inici de la crisi de la Covid-19, el Banc d’Aliments ha donat cobertura a 150 famílies i 518 beneficiaris.

També s’han activat targetes-moneder per a 136 persones, en conveni amb la Diputació de Barcelona.

Hem mantingut actius els casos d’atenció domiciliària. També estem treballant en noves línies de beques per a les famílies amb infants, que aprovarem en el pròxim ple. Els serveis a les persones són una de les nostres prioritats, i treballarem sense descans per aconseguir-ho.

I després de la crisi sanitària, Montbui prepara un pla de xoc contra la crisi econòmica?

Han adaptat el calendari fiscal…

L’objectiu ha estat intentar no perjudicar les economies familiars,

“D’aquesta crisi surt una conclusió evident: la unitat d’acció del territori és més important que mai, i aquesta unitat ens fa ser més forts a l’hora de reivindicar millores i inversions per part de la resta d’administracions superiors.”

“L’Ajuntament de Montbui treballa des de l’inici de la crisi sanitària per estar al costat de les persones i col·lectius més necessitats.”

“En una situació com la que hem viscut, l’Ajuntament és la primera “trinxera” i a mi m’agrada ser a primera línia.”

“S’ha de tenir paciència i molta, moltíssima, responsabilitat. Això encara no s’ha acabat, i no s’hi val a badar.“

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Jesús Miguel Juárez

tenint en compte aquests mesos en què moltes llars han tingut una minva molt important d’ingressos econòmics. L’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui té sensibilitat social, i treballarem per tirar endavant aquelles mesures que puguin ajudar les persones i famílies del nostre municipi. Treballarem també perquè les exempcions arribin als col·lectius més afectats per aquesta situació.

Com valora l’actuació de l’ajuntament montbuienc en aquesta crisi?

En una situació com la que hem viscut, l’Ajuntament és la primera “trinxera” i a mi m’agrada ser a primera línia. Quan la gent té una necessitat, acudeix a l’administració per demanar concreció en les coses complexes i en les més simples. Hem viscut uns moments molt intensos, de canvis normatius dia sí i dia també. Mai fins ara no ens havíem trobat en una situació semblant, i, quan mires enrere, sempre hi ha coses que penses que es podrien haver fet d’una altra manera. És normal, en una situació així.

Però penso que hem de ser honestos i valorar tot allò que hem fet de forma molt positiva. L’autocrítica és important i segurament, com tot a la vida, hi ha coses que sempre es poden millorar, però des del primer dia hem estat al peu del canó i hi hem deixat la pell. D’això no hi ha dubte.

Amb la desescalada hi pot haver un cert relaxament...

El canvi de fase és una bona notícia, perquè tenim més a prop l’anomenada nova normalitat. Demano sentit comú i precaució a la ciutadania. Cal continuar respectant, en la mesura del possible, les mesures d’aïllament social, extremar les mesures d’higiene personal i portar mascareta en els espais públics.

Amb això serem molt estrictes i treballarem perquè els veïns i les veïnes de Montbui convisquin respectant totes aquestes noves mesures.

De mica en mica s’aniran reobrint espais i serveis. S’ha de tenir paciència i molta, moltíssima, responsabilitat. Això encara no s’ha acabat, i no s’hi val a badar. Si junts hem arribat fins aquí, ara no podem anar enrere. Ja ho he comentat diverses vegades: som un municipi valent i optimista, amb caràcter fort. I tot i que hem patit moltíssim, seguirem endavant. No m’agradaria finalitzar sense tornar a donar les gràcies a tota la ciutadana per la seva responsabilitat i saber fer.

juny/2020

espai patrocinat

41

42

dossier

juny/2020

Històries del confinament TCM/FV

Quina petjada està deixant la Covid-19 a Òdena?

Evidentment, hi ha hagut conseqüències negatives al municipi, totes elles vingudes per les defuncions de veïns, així com la pèrdua d’amics del poble. Hem viscut moments colpidors, sobretot perquè el comiat de totes aquelles persones que se n’anaven no podia ser com hauríem volgut. Molts dels veïns també han patit la malaltia, i això també provoca una angoixa generalitzada. Alhora, aquesta situació tan colpidora ens ha permès teixir noves relacions veïnals, molt més properes dins la distància física, i cal remarcar-ho perquè diu molt de tots els veïns del poble. Aquesta és una bona oportunitat perquè les bones professionals surtin a la llum.

La decisió de confinar la Conca d’Òdena va afectar especialment el seu municipi, amb els diferents nuclis separats. Quines dificultats va comportar?

La decisió del confinament perimetral presa el 12 de març va ser particular al nostre municipi, perquè molts nuclis disseminats que formen part d’Òdena varen quedar fora. Això va ser més dificultós per als veïns d’aquelles zones que no pas si haguessin quedat dins. Vàrem intentar, doncs, atendre’ls a tots ells, sobretot perquè molts eren gent gran, de masies, i es trobaven dins els col·lectius de risc. Així, vam trobar una problemàtica en la diversitat del nostre municipi, però el fet de ser un nombre d’habitants no tan elevat com la resta dels tres municipis confinats ens va permetre fer una atenció personalitzada a gairebé tots els col·lectius que ho van reclamar. El lliurament d’aliments a domicili, així com el de medicaments, el suport psicològic, les trucades periòdiques... van ser alguns dels serveis que vàrem proporcionar.

El tancament del territori va ser una decisió necessària? Quina valoració fa del confinament que s’ha fet a la Conca d’Òdena?

Veient les xifres de difunts i la situació viscuda sobretot durant tot el mes de març, entenem la decisió presa sobre el tancament de la Conca i creiem que era del tot necessari.

Va ser una decisió que ens va permetre no empitjorar encara més la situació, gràcies també a la responsabilitat de tots els ciutadans. Així, en faig una valoració positiva si fem esment de com els ciutadans ho van acceptar, s’hi van adaptar i van actuar amb moltíssima responsabilitat. Segurament, però, d’aquí a un temps caldrà valorar-ne aspectes més concrets d’organització, planificació de l’emergència i gestió d’aquesta emergència, i caldrà fer autocrítica des de totes les administracions, sempre amb l’ànim d’aprendre i millorar.

La pandèmia ha provocat una crisi sanitària amb un alt cost humà. Però ara seguirà una se-

Maria Sayavera Batllessa d’Òdena

“L’Anoia requereix inversió i una millora urgent de les infraestructures actuals”

“

“Aquesta situació tan colpidora ens ha permès teixir noves relacions veïnals, molt més properes dins la distància física, i cal remarcar-ho perquè diu molt de tots els veïns del poble.”

gona crisi: l’econòmica. Quin impacte tindrà a Òdena i a la Conca?

Aquesta altra crisi ja s’ha començat a fer palesa; si mirem les dades d’atur al nostre municipi, estem al 14%, un percentatge alt i que no ens agrada. Així, començarem a notar un impacte en l’economia local per les afectacions que poden tenir les empreses del municipi, moltes d’elles obligades a demanar un ERTE per als seus treballadors, així com per la situació econòmica en què se submergiran moltes famílies que s’han vist afectades per aquests ERTE, o fins i tot per la pèrdua del seu lloc de treball. L’administració pública haurà d’estar al seu costat, sal costat d’aquells que generen economia productiva i que haurem d’ajudar a remuntar —sobretot, petits empresaris i autònoms—, així com ajudar els veïns i les veïnes que no puguin fer front a les despeses bàsiques. Si des d’administracions superiors ens ajuden a tirar endavant l’economia local i a recuperar activitat, i així llocs de treball, l’impacte serà menor. Però per a això, caldrà invertir al territori.

Es parla molt del redreçament econòmic de la comarca i que, amb la disponibilitat de sòl que té, Òdena hi ha de tenir un paper clau. Com veu la recuperació?

Quina és la proposta que fa Òdena?

Penso que la recuperació econòmica de la Conca implica donar suport i creure en la indústria actual i en el gran potencial humà que tenim.

Això significa invertir en l’economia local i generar noves oportunitats per a les empreses existents, permetre-les créixer a través d’una

economia circular que aposti pel gran potencial que hi ha al territori. I evidentment, la creació de nou sòl industrial també ha de ser possible, però sempre des de la visió de les activitats i els equipaments ja existents, apostant-hi i fent-los créixer. Així, en el creixement industrial, Òdena aposta per dotar de sentit l’equipament de l’aeròdrom i els seus voltants, sempre seguint un creixement que respecti el medi natural, així com la distància cap als nuclis urbans més propers. Seguim amb la mateixa defensa feta del territori que ara fa un any.

Com valora l’actitud dels veïns i les veïnes d’Òdena durant la crisi?

Molt i molt positiva. Penso que la majoria de veïns i veïnes d’Òdena han actuat amb total responsabilitat i respecte envers la crisi viscuda.

Som conscients de la duresa de la situació, i els nostres conciutadans han ajudat l’administració, amb actituds responsables i de comprensió, a poder gestionar de la millor manera possible aquesta pandèmia sanitària. Per això, tan sols tinc paraules d’agraïment.

Existeix la possibilitat que hi hagi algun rebrot de la pandèmia. Quines mesures preventives es prendran? Com a alcaldessa, li preocupa? És cert que ens preocupa la possibilitat de patir un rebrot tan massiu com el que hem viscut. Sabem que el virus ha vingut per quedar-se, que haurem de conviure-hi, però el que hem d’evitar és el contagi massiu, per tal de no saturar de nou el nostre sistema sanitari. Per això, cal continuar amb les mesures de pre-

“La decisió del confinament perimetral presa el 12 de març va ser particular al nostre municipi, perquè molts nuclis disseminats que formen part d’Òdena varen quedar fora.”

“El tancament de la Conca va ser una decisió que ens va permetre no empitjorar encara més la situació, gràcies també a la responsabilitat de tots els ciutadans.”

“La recuperació econòmica de la Conca implica donar suport i creure en la indústria actual i en el gran potencial humà que tenim. ” “La creació de nou sòl industrial també ha de ser possible, però sempre des de la visió de les activitats i els equipaments ja existents, apostant-hi i fent-los créixer.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Maria Sayavera

venció amb què tant hem insistit: neteja personal i dels espais, distanciament físic i autoprotecció. Així, de moment, evitarem els actes que apleguin un alt nombre de veïns i veïnes; haurem de buscar alternatives per apostar per la nostra cultura, la vida social i l’esport. A més, caldrà estar al costat dels col·lectius més vulnerables i proporcionar-los, sobretot, material de protecció i facilitats per evitar l’assistència a llocs concorreguts. Així, tot i la fi del confinament perimetral, continuem amb el servei de compra a domicili per als col·lectius vulnerables.

Què l’ha impactat més, com a alcaldessa, durant aquestes setmanes? Quins han estat els pitjors moments? Hi ha hagut algun bon moment?

Amb total sinceritat i parlant amb gran franquesa, el dimecres 11 de març al vespre, cinc alcaldes de la Conca rebem una trucada indicant que l’endemà, dijous 12, es cancel·lava l’activitat escolar als nostres municipis. I, malgrat que feia dies que llegíem notícies de la Covid-19, no va ser fins llavors que vaig ser conscient que estàvem davant un problema, un problema del qual no vaig saber la magnitud de la tragèdia fins a l’endemà, dijous, quan ens informen als set alcaldes de la Conca de la situació actual i les previsions de futur. Aquell vespre, 12 de març, quan vaig sentir les xifres de possibles difunts que podíem tenir a la Conca si no actuàvem amb celeritat i d’una manera contundent, m’ha quedat gravat, i és l’impacte més fort que he rebut en tot això.

Suposo que a partir d’aquell moment, i després d’uns dies també molt durs, acabes creant una petita cuirassa que et permet gestionar tota la problemàtica derivada de la situació. Evidentment, i també en l’àmbit personal, sempre he procurat tenir una actitud “positiva”, sempre recordant què estàvem vivint i com patien molts dels nostres veïns i veïnes, però em quedo, com a “bon moment”, amb el gran teixit veïnal que s’ha creat al voltant d’aquesta crisi. I ara, en la fase actual, el fet de poder retrobar-me, tot i que a distància, amb molts dels veïns i veïnes del municipi que solia veure cada dia i que sovint tan sols saludava amb un cop de cap, també és un gran moment: poder veure’ls de nou, després de dos mesos, saber que estan bé i que tornen a passejar pels carrers del poble, em reconforta i m’emociona.

juny/2020

espai patrocinat

43

44

dossier

juny/2020

Històries del confinament TCM/FV

Gairebé tres mesos després de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, quina petjada deixa la crisi al municipi?

Evidentment, abans que cap altra, la pèrdua de vides humanes. Tot i no haver-ne patit en un nombre elevat, és una conseqüència colpidora. Però la crisi també ha tingut una cara més amable: molts veïns i veïnes s’han mobilitzat per oferir la seva ajuda als més vulnerables i desafavorits. I això és increïble!

David Sànchez Batlle de Jorba

“Ara toca treballat plegats en un pla de recuperació”

“

Quina valoració fa del confinament perimetral que es va decretar entorn dels municipis veïns d’Igualada, Montbui, Òdena i Vilanova? Va ser una decisió encertada?

Les autoritats sanitàries van estimar, en el seu moment, que la situació a l’Hospital d’Igualada era greu: el col·lapse sanitari en aquest equipament s’havia de gestionar. És evident que el confinament perimetral va ser una mesura inèdita, contundent, sense precedents, però calia actuar. I és evident que la situació ha canviat cap a millor.

Vist en perspectiva, com tot sovint hauríem de fer, s’evidencia l’encert. Segurament, amb canvis, millores... Els errors ens han de servir, justament, per a aprendre’n i millorar.

El confinament ha fet que els municipis treballin braç amb braç, d’una manera insòlita.

Com valora l’actuació conjunta amb els altres municipis de la Conca?

Des del minut zero, en què tots els alcaldes i alcaldesses de la Conca, reunits a la mateixa sala, ens vam assabentar de la mesura (el confinament perimetral), ens vam conjurar per gestionar-la de forma conjunta.

Cal destacar-ho: 7 municipis amb 5 colors polítics ben diferents.

Una situació sense precedents, que afectava moltes àrees (salut, educació, atenció social, ocupació, activitat econòmica, etc.), s’ha treballat de manera coordinada i consensuada; evidentment, respectant les particularitats de cada municipi. Això ens demostra que l’acord en molts temes és possible.

Però cal ser just: el treball conjunt a la MICOD ja s’havia produït durant el passat mandat. Ara, amb les repercussions econòmiques i socials que deixarà la crisi sanitària, especialment, cal seguir treballant plegats. I ho estem fent: l’Aliança per la Conca és una realitat que ha nascut per quedar-se.

Durant el confinament perimetral, quins serveis van tenir els jorbencs que normalment depenen d’Igualada, com és el cas de l’Hospital?

Els jorbencs i jorbenques ens “nodrim” de la majoria de serveis d’Igualada, i també d’altres municipis de la que va ser zona confinada.

Això és una realitat.

Jorba, en la seva gran majoria (re-

“Però la crisi també ha tingut una cara més amable: molts veïns i veïnes s’han mobilitzat per oferir la seva ajuda als més vulnerables i desafavorits.” “És evident que el confinament perimetral va ser una mesura inèdita, contundent, sense precedents, però calia actuar. I és evident que la situació ha canviat cap a millor.”

cordem que no va coincidir el perímetre policial amb els límits del municipi), va quedar fora d’aquest confinament. Però allò que podria veure’s com un avantatge, no ho va ser tant: d’un dia per l’altre, a l’atenció hospitalària cal afegir-hi el proveïment de productes d’alimentació i higiene, la recollida de residus (que no es va poder prestar els primers dies), l’accés al lloc de treball... I així, un llarg etcètera.

I els treballadors i treballadores de Jorba que no van poder entrar dins la Conca tindran la baixa laboral, finalment?

Aquest és l’objectiu, que seguim i seguirem reclamant, perquè representa una vulneració de drets flagrant. Van aconseguir aquest reconeixement per als treballadors i les treballadores dins la zona confinada, que tampoc no existia, fruit de la petició incessant dels alcaldes i les alcaldesses de la Conca.

Aquest greuge comparatiu, fruit d’un error del govern espanyol (el competent en virtut de la proclamació de l’estat d’alarma), suposa una anomalia que cal esmenar. No defallirem.

Com valora l’actitud dels veïns i les veïnes de Jorba durant la crisi?

Ja ho he esbossat abans: vull destacar la creació d’un grup de voluntaris que, amb el suport de l’Ajuntament i Creu Roja Anoia, han informat als ciutadans de qualsevol novetat rellevant relacionada amb la crisi sanitària; han ajudat

les persones que ho necessitaven a fer-los arribar medicaments, aliments i pautes de medicació; els han acompanyat periòdicament via telefònica en el cas d’estar sols o molt aïllats, han repartit mascaretes a tots els majors de 65 anys...

Davant d’això, si fes qualsevol valoració personal, em quedaria curt.

Tan sols puc agrair-los la predisposició i la gran tasca realitzada.

La pandèmia ha provocat una crisi sanitària sense precedents al territori, amb un alt cost humà. Però ara seguirà una segona crisi: l’econòmica. Quin impacte tindrà a Jorba i a la comarca?

Encara estem immersos en la crisi sanitària, no s’ha acabat pas, però les primeres dades oficials, com els índexs de desocupació, no auguren un escenari optimista. No pretenc fer una previsió econòmica —això ho deixo als experts en la matèria—, però l’impacte econòmic hi serà.

Recordem que vam ser la zona zero, on va començar tot. El confinament perimetral va tenir un gran impacte econòmic a la zona, a tota la Conca. Ara toca treballar plegats en un pla de recuperació.

Estem completant el desconfinament. Quin pla específic requereix l’Anoia, ara?

Parlaré de Conca més que d’Anoia, perquè és la realitat física i social on estem encabits com a municipi, on estem gestionant la crisi i on treballem en la seva recuperació.

Em consta que altres zones de la

“L’Aliança per la Conca és una realitat que ha nascut per quedar-se.”

“Encara estem immersos en la crisi sanitària, no s’ha acabat pas, però les primeres dades oficials, com els índexs de desocupació, no auguren un escenari optimista.”

“Ara toca treballar plegats en un pla de recuperació.”

“L’Aliança per la Conca no pot ser un nou pla estratègic que quedi en un calaix, sinó un instrument pràctic, àgil i transversal.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a David Sànchez

comarca també treballen en aquesta línia.

Quina estratègia plantegen en l’àmbit econòmic?

N’hem parlat abans: amb el consens i el treball conjunt. Ho hem fet durant la crisi sanitària i ho hem de seguir fent durant la fase de recuperació. Estic parlant de l’Aliança per la Conca que ja camina i ha començat a obtenir els primers fruits.

Aquesta aliança no pot ser un nou pla estratègic que quedi en un calaix, sinó un instrument pràctic, àgil i transversal. En aquest sentit, també hi hem sumat els agents socioeconòmics (sindicats majoritaris i Unió Empresarial de l’Anoia).

I les primeres fites comencen a veure’s: les declaracions del president de la Generalitat, per petició dels set municipis de la Conca, per a anunciar un pla específic de mesures per part del Govern; el compromís del Departament de Territori de finalitzar el planejament de nou sòl industrial; l’activació del programa de microcrèdits a interès zero per a autònoms i petites empreses que Jorba també concedirà, tal com es va anunciar aquesta mateixa setmana en la roda de premsa dels alcaldes/ses de la Conca; les campanyes d’ajuda al comerç... i més que en vindran!

Existeix la possibilitat que el virus tingui rebrots. Quines mesures preventives es prendran?

Com a alcalde, li preocupa?

Quins consells dona a la ciutadania?

La preocupació hi és, evidentment.

Només cal mirar enrere i veure d’on venim; on no hem de tornar.

La via és la prevenció i la responsabilitat personal. Malgrat que existeix l’anhel de major contacte social, del possible retorn de l’activitat escolar, no hem d’abaixar la guàrdia.

Què l’ha impactat més, com a alcalde, durant aquestes setmanes? Quins han estat els pitjors moments? Hi ha hagut algun bon moment?

Els pitjors moments han estat personals, de caràcter familiar, i me’ls reservo. Soc conscient que molta gent ha passat per circumstàncies ben dures i vull aprofitar per fer-los arribar els meus millors desitjos.

Clar que també hi ha hagut bons moments! Em quedo amb el fet que, malgrat el confinament, molt possiblement hem augmentat els llaços amb altres persones.

juny/2020

espai patrocinat

45

46

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Joan Serra Batlle de Castellolí

“Castellolí, en els darreres mesos, ha sabut treure el millor de si”

“

TCM/FV

Quin impacte està deixant al municipi la crisi de la Covid?

Castellolí, en els darrers mesos, dins la dificultat, ha sabut treure el millor de si: els veïns i les veïnes han estat respectuosos amb el medi, amb les normes, i han estat solidaris i altament generosos.

Ho hem passat malament, és clar, però el nostre entorn ha millorat en positiu: rieres plenes de vegetació i aigua, silenci a l’entorn, amb el cant de les orenetes de simfonia de fons...

Castellolí té una dependència important dels serveis que hi ha dins la Conca. Durant el confinament perimetral, quins serveis van tenir els veïns i les veïnes de Castellolí que normalment depenen d’Igualada, com és el cas de l’Hospital?

Castellolí forma part de l’àrea geogràfica de la Conca d’Òdena, per tant en depèn socialment i econòmicament. El tancament perimetral de la Conca ens va perjudicar clarament perquè ens va obligar a anar a buscar tots els serveis que es prestaven des de la capital a altres municipis o, fins i tot, haver de prestar alguns serveis directament des de l’Ajuntament, com la compra d’alimentació o medicaments (la portàvem a les cases), la desinfecció dels principals carrers, la realització de tots els cursos (fins aleshores presencials) de forma online, com el teatre, el ioga, la gimnàstica, l’anglès, la música, etc., i, a més, totalment gratuïts. També vam facilitar equips informàtics a alumnes de l’escola perquè poguessin fer les classes des de casa. Hem fet de tot, també oferir serveis, com el psicològic; ens preocupem pels veïns i les veïnes, en especial pels més vulnerables i la gent més gran.

Hem intentat i seguim intentant, com a administració més propera, estar més a prop que mai de les persones.

Quina valoració fa del confinament perimetral que es va decretar entorn dels municipis veïns d’Igualada, Montbui, Òdena i Vilanova? Caldria haver tancat també Castellolí?

Em va semblar bé en el fons, però no en la forma i en com es va fer.

M’explico: no es va informar les alcaldies del que passaria fins minuts abans, ens van deixar sense marge de maniobra d’acció per a preparar la població i les empreses, i assegurar serveis bàsics com

“Hem intentat i seguim intentant, com a administració més propera, estar més a prop que mai de les persones.”

“L’afectació més important va ser la prohibició d’anar a treballar a la zona confinada els qui veníem de fora, i encara avui tenim un greuge comparatiu respecte a la gent que va ser dins l’àrea confinada.”

la recollida del porta a porta, que va quedar interrompuda perquè els camions van quedar tancats a l’àrea confinada. És només un exemple...

Si des de la Conselleria d’Interior ens haguessin demanat l’opinió, segurament la zona confinada hauria estat de tots els municipis de la Conca; a les autoritats els hauria estat més fàcil fer el control policial, i a la població, en general, també ens hauria facilitat el dia a dia.

El tancament perimetral ens va portar molts problemes, alguns d’ells provocats per la improvisació i per no escoltar el territori. L’afectació més important va ser la prohibició d’anar a treballar a la zona confinada els qui veníem de fora, i encara avui tenim un greuge comparatiu respecte a la gent que va ser dins l’àrea confinada: no tenim dret a cap subsidi per l’afectació provocada, com en canvi sí que tenen els qui van quedar dins del perímetre.

Penso que és una injustícia que cal denunciar a l’Estat perquè doni una solució.

Durant tot el temps, com a govern, vam estar amb la resta d’alcaldes de la Mancomunitat de la Conca, la MICOD, en la presa de decisions de les mesures pal·liatives davant la situació sobrevinguda (tant de dins com de fora de la zona confinada), actuant com una unitat, un exemple a seguir.

La pandèmia ha provocat una greu crisi sanitària, amb un alt cost humà. Però ara seguirà una segona crisi: l‘econòmica. Quin impacte tindrà a Castellolí i a la comarca?

Un impacte brutal. Sens dubte, serà molt difícil. Alguns negocis ja no tornaran a obrir. Ara bé, com que m’agrada veure les coses en el sentit positiu, crec que aquesta crisi farà que les empreses es transformin digitalment molt més ràpidament; farà que tornem a la cadena de valor de proximitat i farà que treballem per un futur més sostenible. I en això la comarca crec que se’n sortirà bé: com que hem estat històricament castigats per diverses crisis, tenim capacitat de resistència i d’adaptació al canvi.

Pel que fa a Castellolí, les grans instal·lacions que tenim al poble durant la Covid-19 han tingut menys activitat que habitualment, però estic segur que seran referent per sortir de la crisi. El Parcmotor de mica en mica comença a funcionar, tot i que a mig gas, i estic convençut que aviat serà referent en TestLab de vehicle connectat. El Dipòsit controlat de Can Parera està funcionant com a servei bàsic; encara té una vida útil d’uns 10 anys i ens garanteix el 25% del Pressupost Ordinari de l’Ajuntament.

Respecte al polígon Industrial de Can Parera, on estava prevista l’arribada de dues grans empreses, tot continua endavant: DOGA els pròxims dies ja començarà l’activitat (després d’haver-se construït la nau) i FRIME està a punt de presentar el projecte executiu a l’Ajuntament perquè sigui aprovat i poder començar ben aviat les obres.

Els pagesos locals i els ramaders estan treballant més que mai perquè l’alimentació arribi a totes les cases. Nosaltres som un dels mu-

“El tancament perimetral ens va portar molts problemes, alguns d’ells provocats per la improvisació i per no escoltar el territori.”

“La comarca crec que se’n sortirà bé: com que hem estat històricament castigats per diverses crisis, tenim capacitat de resistència i d’adaptació al canvi.”

“En un primer moment, la meva impressió va ser la d’estar vivint una pel·lícula de ciència-ficció.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Joan Serra

nicipis fundadors del Parc Rural de Montserrat i estem fent bona feina, potenciant les nostres empreses en aquest àmbit.

Els negocis de restauració de mica en mica van obrint, i estic convençut que, superada la crisi, retornaran a la normalitat, ja que, per la nostra posició geoestratègica (prop de l’A-2), per la pràctica de l’esport en el nostre entorn o per l’arribada de més treballadors amb les empreses de nova creació, la demanda està garantida.

En tot cas, estem preparats per poder fer molta inversió pública i ajudar les nostres empreses, els autònoms i els treballadors a sortir-ne com més aviat millor.

Faran canvis en el pressupost?

Quina estratègia plantegen en l’àmbit econòmic al seu municipi?

Hem ajornat tots els pagaments que hi havia previstos a principi d’any (de març a juny). Pel que fa al pressupost, avui dia ens mantenim on érem; era molt realista i creiem que podrem executar-lo en la major part. Tenim un bon romanent, i per les mesures extraordinàries sobrevingudes en farem ús. Hem fet gratuïts tots els serveis d’educació musical o teatral, i els cursos des de març fins que finalitzin, a l’estiu.

Hem tret un primer paquet d’ajudes, de més de 50.000 euros, destinat a beques d’estudis, transport escolar, ajudes a entitats, a treballadors en ERTO que no hagin cobrat encara i no tinguin recursos; s’ha ampliat la partida de Benestar Social per a la compra de banc d’aliments; s’ha fet una borsa de diners per ajudar autònoms locals; s’ha fet una compra de mòbils per connectar, ensenyar i ajudar les persones més grans, i s’han donat ajudes directes a les empreses de restauració del municipi per a la compra de seguretat i adequació dels espais per a la nova realitat.

I ben aviat, juntament amb tota la MICOD, traurem una línia de finançament a interès zero per ajudar les nostres empreses en moments de dificultats.

Què l’ha impactat més, com a alcalde, durant aquestes setmanes? Quins han estat els pitjors moments?

El més impactant com a alcalde, sens dubte, va ser viure les hores prèvies des de dins del confinament del perímetre. En un primer moment, la meva impressió va ser la d’estar vivint una pel·lícula de ciència-ficció.

juny/2020

espai patrocinat

47

48

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Antoni Mabras

Batlle de la Pobla de Claramunt

“Aquesta situació ha cohesionat com mai el nostre municipi” TCM/FV

En què ha canviat la Pobla de Claramunt aquestes darreres setmanes?

L’impacte que hem patit a la Pobla a causa de la crisi sanitària ha estat important, ja que aquí al municipi tots tenim familiars o amics propers que han patit, en diferent grau, els efectes de la Covid-19. Ara, passats ja tres mesos, el que sí que puc dir és que els pobletans i les pobletanes han actuat amb un important grau de responsabilitat i solidaritat, ja que entre tots ens hem cuidat i ens estem cuidant per evitar que la crisi sanitària vagi a més. Aquesta situació ha cohesionat com mai el nostre municipi, i estic segur que això quedarà.

Quina valoració fa del confinament perimetral que es va decretar entorn dels municipis veïns d’Igualada, Montbui, Òdena i Vilanova?

La decisió del confinament perimetral dels 4 municipis de la Conca es va prendre des de la Generalitat de Catalunya mitjançant les conselleries de Sanitat i d’Interior. Entenc que tenien tota la informació necessària per a dur-ho a terme i, per tant, des dels municipis vam seguir les seves indicacions per traslladar-les a la població.

El confinament ha fet que els municipis treballin braç amb braç, d’una manera insòlita. Com valora l’actuació conjunta amb els altres municipis de la Conca?

La situació de crisi sanitària ha estat un punt d’inflexió que canviarà la nostra societat i que, en el cas de la Conca, s’ha convertit en una oportunitat. Des del primer moment, l’actuació dels 7 municipis de la Conca d’Òdena està consensuada i ara ja fa més de dos mesos que ens estem veient cada dia per seguir treballant en una sola direcció. Els 7 alcaldes tenim clar que aquesta unitat l’hem de mantenir per assolir aquells objectius comuns.

Arran de l’experiència de la Covid-19, la Mancomunitat de la Conca ha d’avançar en la seva integració?

Si, totalment. Ha d’avançar i reformular en certa manera els seus objectius, amb una visió supramunicipal per aglutinar les necessitats que tenim com a territori.

Com valora l’actitud dels veïns i veïnes de la Pobla de Claramuntdurant la crisi?

Excel·lent. Els pobletans i les pobletanes han tingut una actitud exemplar, amb accions de voluntariat que es van iniciar des del primer moment, que encara duren ara, i també en surten de noves.

Durant el confinament perimetral de la Conca d’Òdena, les empreses pobletanes dels Plans d’Arau van estar gairebé aturades. Quin resultat ha tingut això en el dia a dia del municipi?

Aquesta és la segona part: la crisi sanitària ens ha portat a una crisi econòmica que crea incertesa, ja que en aquests moments ningú no sap com anirà. Ara, passats tres mesos, sabem que les empreses s’estan reactivant gradualment i esperen arribar a nivells anteriors a la crisi en qüestió de mesos.

I els treballadors i les treballado-

i les empreses, i estem resolent les consultes i els dubtes que ens arriben cada setmana, entenent que som part important per a aconseguir aquesta recuperació. En aquesta mateixa, línia els 7 ajuntaments de la Conca hem promogut l’Aliança per la Conca amb l’objectiu d’establir una estratègia comuna amb les patronals i els sindicats.

Estem completant el desconfinament. Quin pla específic requereix l’Anoia, ara?

S’han de seguir les pautes que ens arriben des de la conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya, ja que entenc que les decisions les prenen amb tota la informació necessària perquè són les més encertades. Als ajuntaments ens toca mantenir informats els nostres veïns i veïnes, i, en el cas de la Pobla, demanem sempre als pobletans

“

“La situació de crisi sanitària ha estat un punt d’inflexió que canviarà la nostra societat i que, en el cas de la Conca, s’ha convertit en una oportunitat.“ “Els pobletans i les pobletanes han tingut una actitud exemplar, amb accions de voluntariat que es van iniciar des del primer moment, que encara duren ara, i també en surten de noves.”

“Aquesta és la segona part: la crisi sanitària ens ha portat a una crisi econòmica que crea incertesa.”

“Els 7 ajuntaments de la Conca hem promogut l’Aliança per la Conca amb l’objectiu d’establir una estratègia comuna amb les patronals i els sindicats.”

res pobletans que no van poder entrar dins la Conca? Tindran la baixa laboral?

Estem treballant en aquest tema des del primer moment, i aquesta demanda l’estem portant a totes les reunions amb les administracions superiors. No entenem per què es van deixar de banda els treballadors que no van poder entrar dins la Conca, i s’ha de solucionar amb urgència.

La pandèmia ha provocat una crisi sanitària sense precedents, amb un alt cost humà. Però, com deia, ara seguirà una segona crisi: l’econòmica. Quin impacte tindrà a la Pobla i a la Conca?

En aquests moments és imprevisible, com a la resta del país. Està clar que l’impacte econòmic ha estat negatiu, i esperem que la recuperació sigui ràpida. L’ajuntament de la Pobla està al costat dels autònoms

i pobletanes que segueixin les informacions mitjançant els canals oficials de l’Ajuntament.

Quina estratègia plantegen en l’àmbit econòmic des del seu equip de govern?

Des de l’ajuntament vam sol·licitar els ajornaments dels impostos municipals, com l’impost sobre els vehicles, el clavegueram i l’IBI, amb l’objectiu d’alleugerir la pressió econòmica dels nostres veïns i veïnes en aquests primers moments tan difícils. D’altra banda, des de la regidoria de benestar social es van treballar les ajudes per a les famílies en forma de lots d’alimentació i en ajudes en el pagament de lloguers. Aquestes ajudes estan actives fins al mes de juliol, però ens estem plantejant d’allargar els terminis.

En aquests moments, seguim treballant en aquesta línia, i en els pròxims mesos desenvoluparem

“En els pròxims mesos desenvoluparem noves línies orientades als sectors més necessitats.”

“Estic impressionat pel gran moviment de solidaritat que va sortir dels veïns i les veïnes de la Pobla.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a Antoni Mabras

noves línies orientades als sectors més necessitats.

Existeix la possibilitat que el virus tingui rebrots. Quines mesures preventives es prendran?

Com a alcalde, li preocupa?

L’Ajuntament estem seguint les indicacions que ens fa arribar el PROCICAT, i jo, com a alcalde, estic en contacte diari tant amb altres ajuntaments com també amb el CAP Anoia Rural, que en aquests moments el tenim ubicat a la Pobla de Claramunt, des del qual s’està fent una feina excel·lent. Vull aprofitar aquest moment també per enviar un agraïment molt especial a tot el personal sanitari que tenim al CAP la Pobla, ja que han estat i segueixen sent la primera línia sanitària i ofereixen una atenció professionalitzada a les persones que ho necessiten. La ciutadania ha de saber que estem en bones mans, encara que no ens cansem d’indicar des de l’Ajuntament que segueixin amb responsabilitat les indicacions que els fem arribar mitjançant els nostres canals oficials.

Què l’ha impactat més, com a alcalde, durant aquestes setmanes? Quins han estat els pitjors moments? Hi ha hagut algun bon moment?

Sempre recordaré aquell dijous, 12 de març, quan vèiem que des de la Generalitat s’acordava l’ordre de confinament de la Conca, i allà vaig entendre que estàvem vivint un moment excepcional que requeria decisions de responsabilitat per part dels ajuntaments. Els pitjors moments van ser aquelles primeres setmanes, quan tots els pobletans i les pobletanes vam començar a conèixer casos de contagi al nostre municipi, i de famílies que en patien les primeres conseqüències.

Com a alcalde vaig estar en contacte amb moltes d’aquestes persones per gestionar les seves necessitats en aquells moments complicats i intentar, així, ajudar en tot el que fos possible des de l’alcaldia. D’altra banda, sempre ens queden coses bones, i aquesta crisi ens ho ha tornat a demostrar. Estic impressionat pel gran moviment de solidaritat que va sortir dels veïns i les veïnes de la Pobla: vam rebre, des del primer moment, una allau de propostes, moltes de les quals es van acabar gestionant des de les diferents regidories de l’equip de govern, que han treballat molt intensament en aquestes darreres setmanes, i a les quals també vull agrair l’enorme feina que estan fent...

espai patrocinat

juny/2020

L’Ajuntament de la Pobla de Claramunt convoca ajuts extraordinaris a les famílies per la situació de la Covid19 L’Ajuntament de la Pobla de Claramunt ha convocat uns ajuts extraordinaris amb caràcter urgent a les persones, principalment famílies amb infants a càrrec, que han estat afectades per l’actual situació econòmica provocada per la propagació del coronavirus. Es fa referència especialment a aquelles persones que hagin perdut la feina arrel del tancament de la seva empresa, o que hagi reduït la plantilla degut als efectes del Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declara l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de la crisis sanitària ocasionada per la COVID-19 o bé, aquelles persones que s’han vist afectades per un ERTE (Expediente de Regulación Temporal de Empleo)

o ERTO (Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació) motivat pel mateix Decret o alguna situació de caràcter anàleg que pugui ser admesa com a equivalent pels Serveis Socials Municipals i que, per aquests motius, acreditin no tenir ingressos, patrimoni o recursos suficients per fer front a les despeses de lloguer i aliments bàsics.

Es podrà presentar una sol·licitud d’ajuda extraordinària durant un termini inicial de tres mesos, revisable a l’alça per Decret de l’alcaldia, donada la situació d’excepcionalitat relacionada amb la COVID-19. Per a la concessió d’aquests ajuts es destinarà una partida de 40.000€.

S’estableixen dos línies d’ajuts: la primera relacionada amb la

despesa de lloguer de l’habitatge habitual i la segona relacionada amb la despesa de l’alimentació bàsica. Pel que fa el lloguer, l’ajut màxim podrà ser de 1.000€ i el pagament corresponent es realitzarà directament al propietari/a o immobiliària. En relació a l’alimentació es farà un lot per unitat familiar amb una despesa màxima de 500€. Cada unitat familiar podrà sol·licitar un màxim d’un ajut per cada un dels conceptes al mes.

Degut a la declaració d’estat d’alarma no es presta servei presencial d’atenció al ciutadà/ ana, per tant, les persones sol·licitants hauran d’emplenar i presentar una instància genèrica de forma telemàtica a través de la pàgina web municipal www.lapo-

bladeclaramunt.cat.

Per a suport a la presentació telemàtica i resolució de dubtes, els interessats poden trucar al telèfon 93.808.60.75. S’ajudarà a les famílies amb dificultats a l’hora de presentar documentació de forma electrònica fent ús dels mitjans esmentats.

La resolució de les sol·licituds es tramitarà de forma urgent, atesa la situació extraordinària provocada per la declaració de l’estat d’alarma i es notificarà a les famílies de la forma més ràpida possible, en la mesura de les possibilitats.

La presentació de la sol·licitud comporta l’acceptació de les bases d’aquesta convocatòria per part de tots els membres de la unitat familiar.

Ajornat el pagament d’impostos municipals i taxes a la Pobla de Claramunt L’Ajuntament de la Pobla de Claramunt ha refet el seu calendari fiscal per al present exercici ajornant el cobrament de taxes i impostos municipals, en el marc de les actuacions motivades per l’aparició del coronavirus. La voluntat de l’equip de govern és la d’ajudar a famílies, comerços i empreses davant els problemes econòmics motivats per l’aturada de l’activitat que acompanya l’actual Estat d’Alarma.

Entre els ajornaments establerts destaca el fraccionament de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) que passa a ser en els mesos de setembre i desembre i no a juny i novembre com estava previst. També s’ha modificat el calendari de l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica que ha vist com la seva data de venciment passa a ser en el mes de juny i la taxa de clavegueram al mes de setembre.

Gràcies!

Volem fer arribar a tots els poblatans i poblatanes un missatge d’agraïment pel grau de responsabilitat demostrat fins al dia d’avui, seguint totes les recomanacions que ens arriben des del departament de Salut davant la crisi Covid-19.

Enviem un missatge de solidaritat i d’ànims a totes aquelles famílies que estan vivint en primera persona els efectes d’aquesta crisi sanitària que estem patint.

Un agraïment especial a tot l’equip d’Anoia Rural i en particular als professionals del Cap La Pobla, així com a tots els treballadors del mateix Ajuntament i els voluntaris i voluntàries que han ajudat al municipi en aquests moments tan especial.

L’equip de govern de l’Ajuntament de la Pobla de Claramunt

Una abraçada!!

49

50

dossier

juny/2020

Històries del confinament TCM/FV

Més de tres mesos amb la Covid-19. En què ha canviat, Tous?

Què deixen al municipi aquestes setmanes tan dures? Quin impacte hi està deixant la pandèmia?

Tot i les dificultats i el dol per la situació viscuda, el sentiment principal continua sent el d’orgull de poble i de comunitat. Sant Martí de Tous ha tingut una reacció ràpida i àgil, l’ajuntament garanteix els serveis bàsics a totes les famílies que ho necessitin i comencem a gestar iniciatives per refermar-nos com a municipi, des del suport al comerç local i al foment de la cultura com a tret diferencial per demostrar que, tot i les dificultats, si es treballa conjuntament, tirarem endavant.

La pandèmia de la Covid-19 haurà motivat una crisi de greus conseqüències i un futur incert, posant a prova la nostra societat i com es relaciona amb el seu entorn. Es fan necessàries, més que mai, reflexions i projectes per canviar la societat on vivim, des d’una mirada de proximitat, amb criteris de sostenibilitat i que fomentin la producció agroalimentària de km.

0; amb una educació i uns serveis de salut de qualitat, en un entorn rural com el nostre... No ens ve de nou, reprenem amb força la iniciativa “Tous en Transició” creada l’any 2010, que definia perfectament aquests mateixos objectius i que ja ens ha permès avançar molt en aquesta línia els darrers anys.

Ara volem que sigui l’eina que ens ajudi a replantejar tot el que ens envolta i com ens hi relacionem, el motor per afrontar la greu crisi social i econòmica que segurament haurem d’afrontar. De la desgràcia tocarà fer-ne virtut.

Tous està molt interconnectat amb Igualada i la Conca. Quina afectació va tenir el tancament?

Un dels trets diferencials de Sant Martí de Tous, com a municipi petit, és que conserva el comerç local de primera necessitat: forns de pa, farmàcia, supermercat, estanc, productors agroalimentaris de proximitat, etc. Aquests establiments han demostrat, una vegada més, la seva voluntat de servei a la comunitat obrint, tot i les dificultats, en un horari ampliat que ha facilitat el dia a dia dels veïns, sempre amb paciència i la bona cara que els caracteritza.

D’altra banda, des de l’ajuntament hem anat resolent les afectacions d’altres serveis bàsics sempre que ens ha estat possible: per exemple, el repartiment de bombones de butà durant els primers dies de confinament. Altres conseqüències que no estan resoltes, com en la majoria de municipis de la comarca, són, per exemple, el servei de correus, que ha patit endarreriments importantíssims. Evidentment, també patim les conseqüències de la tensió del sistema sanitari: el tancament del consultori local ha estat un mal necessari en favor de la resposta a

la Covid-19, ja que calia concentrar esforços en determinats centres d’atenció primària. Desitgem que la situació permeti que tornem a la normalitat amb atenció presencial, perquè pensem que atendre la salut comunitària des de la proximitat, sense cap mena de dubte, és la millor opció.

El fet que molts tousencs i tousenques no es poguessin desplaçar a treballar i no tinguessin la baixa laboral, quina resolució tindrà?

Ens preocupa molt la situació de tots els treballadors afectats pel confinament de la Conca d’Òdena i que encara ara no tinguin garantit el dret a baixa en aquesta fase inicial de la pandèmia. És una reclamació de justícia, ja que van ser tan afectats els veïns de dins l’àrea confinada, a qui sí que se’ls ha reconegut el seu dret, com els qui viuen fora, però tenen dins el perímetre el seu lloc de treball. Desitgem que tot plegat tingui una solució favorable per part del Govern espanyol, per aquest motiu hem instat els diputats d’Esquerra Republicana a exigir-ho a Madrid, com ens consta que ja estan fent, i esperem que es trobin les complicitats necessàries per part de les forces polítiques de la comarca perquè aquesta reclamació justa prosperi.

Com valora el confinament perimetral dels municipis de la Conca d’Òdena que es va decretar el 13 de març?

Crec, sincerament, que el confinament de la Conca d’Òdena s’ha demostrat necessari i efectiu davant la situació motivada per la Covid-19. Evidentment, va alterar molt el dia a dia de tothom, no només dels veïns afectats per aquest tancament perimetral, sinó també, d’una manera molt significativa, de les veïnes i els veïns de les poblacions properes amb qui hi ha una forta relació, ja que, en el nostre cas, el de Sant Martí de Tous, pràcticament tota la població visita diàriament la capital. Estem convençuts que la mesura ha permès contenir la situació també al nostre municipi, on hem tingut diverses famílies afectades, però, sortosament, sense un nombre elevat de defuncions.

Com valora l’actitud dels veïns i les veïnes de Sant Martí de Tous durant la crisi?

En aquests moments de dificultat, Sant Martí de Tous torna a demostrar, gràcies a les veïnes i els veïns, els comerços, la farmàcia i els serveis bàsics, que formem una gran comunitat solidària, responsable, compromesa i amb voluntat de servei. Tot i la dificultat, continuem demostrant dia a dia que som poble, un poble amb sentiment col·lectiu. Els veïns han actuat, de manera general, amb prudència i responsabilitat, tot fent cas de les indicacions sanitàries, i estic segur que continuarà sent així, ara que les condicions de confinament es comencen a relaxar.

David Alquézar Batlle de Sant Martí de Tous

“De la desgràcia tocarà fer-ne virtut”

“

Quina estratègia plantegen en l’àmbit econòmic?

L’augment de despesa social i la gestió dels recursos disponibles requerirà un gran esforç de priorització a l’hora de decidir quines accions emprendre, i més en ajuntaments petits com el nostre. Entenem que la prioritat ara mateix és garantir les necessitats bàsiques per totes a les nostres veïnes i veïns, i estem treballant per no deixar ningú enrere.

Ja s’ha aprovat un nou calendari fiscal que endarrereix els períodes de cobrament per a totes les famílies, però, en cas de necessitat, també preveiem admetre el fraccionament o l’ajornament del pagament d’impostos municipals a famílies, autònoms i empreses sense costos financers, quan se sol·liciti.

La modificació del pressupost municipal és bàsica per donar resposta a la situació social dels pròxims mesos. Segurament, al llarg de l’any haurem de realitzar diverses modificacions de crèdit per donar sortida a noves necessitats. De manera immediata, definirem una partida pressupostària prou àmplia per donar resposta a totes aquelles famílies que requereixin un major suport i per afrontar les necessitats de prevenció que es deriven de la situació actual i, així, assegurar una resposta àgil.

Les partides que anaven destinades a activitats i accions que no s’han pogut fer per la situació actual, les utilitzarem per fer front a les conseqüències.

Com hem comentat, entenem que a escala local la millor estra-

tègia és continuar treballant en el programa “Tous en Transició”, amb una nova empenta i més recursos. Treballar des de la proximitat per afavorir la xarxa de comerç local amb noves campanyes de promoció, treballar per la implantació d’energies renovables de producció propera, treballar per uns serveis de proximitat de qualitat com l’escola o la salut, fomentant la producció i el consum de productes agroalimentaris de km.

0. Aquest camí el vam iniciar l’any 2010; ara cal repensar-lo amb l’ajuda dels veïns, per reflexionar junts sobre el que ha significat la crisi viscuda i cap on hem d’avançar.

Què l’ha impactat més, com a alcalde, durant aquestes setmanes? Quins han estat els pitjors moments? Hi ha hagut algun bon moment?

El que m’ha impactat més, a diferència d’altres crisis viscudes, és veure com de la nit al dia s’ha capgirat la realitat del país. Com hem passat de viure amb normalitat a estar en una situació de confinament amb unes mesures sanitàries que han alterat d’una manera mai vista la relació entre persones. La part més negativa és la preocupació per la greu crisi humanitària i econòmica que haurem de gestionar, amb la necessitat moral que aquesta vegada no ho paguin els de sempre: les Pimes, els treballadors, els autònoms, les famílies.... Com ja he dit, també podem fer la lectura positiva: hem viscut com mai el sentiment de comunitat i de solidaritat entre els nostres veïns.

“Sant Martí de Tous ha tingut una reacció ràpida i àgil, l’Ajuntament garanteix els serveis bàsics a totes les famílies que ho necessitin i comencem a gestar iniciatives per refermar-nos com a municipi, des del suport al comerç local i al foment de la cultura com a tret diferencial per demostrar que, tot i les dificultats, si es treballa conjuntament, tirarem endavant.”

“Ens preocupa molt la situació de tots els treballadors afectats pel confinament de la Conca d’Òdena.”

“En aquests moments de dificultat, Sant Martí de Tous torna a demostrar, gràcies a les veïnes i els veïns, els comerços, la farmàcia i els serveis bàsics, que formem una gran comunitat solidària, responsable, compromesa i amb voluntat de servei.”

“Ens hem fixat com una de les prioritats no suspendre els actes culturals i seguir celebrant les tradicions, si cal reinventant-les.”

MÉS INFORMACIÓ

www.anoiadiari.cat

Aquí pots llegir l’entrevista completa a David Alquézar

juny/2020

espai patrocinat

51

52

dossier

juny/2020

Històries del confinament

Àngels Chacón

Consellera d’Empresa i Coneixement

“Aquesta crisi accelerarà la necessitat d’apostar pel coneixement” Com s’ha adaptat el teixit productiu de Catalunya al confinament? Tenim xifres fiables de fins a quin punt s’ha reduït l’activitat industrial?

L’economia catalana, per la seva elevada obertura a l’exterior, està més exposada quan es produeixen aquestes dinàmiques mundials. És evident que la pandèmia ha provocat un fort impacte en tot el teixit productiu, reduint facturació i paralitzant sectors com el comerç i el turisme. També en el sector industrial, que és un dels motors de creixement econòmic del país.

El 8,6% dels ERTOs a Catalunya s’han dut a terme en empreses industrials. Això ha afectat a més de 140.000 treballadors (el 20% dels afectats per ERTOs a Catalunya).

Aquestes xifres mostren el pes de la indústria, que presenta de mitjana una mida d’empresa superior a la de serveis com comerç o turisme. Així i tot, la indústria catalana també ha demostrat un alt grau de flexibilitat i adaptació; així com un fort compromís social amb el seu entorn. Aquests dies no hem parat de veure exemples d’empreses que han reorientat la seva producció per fer front a l’emergència sanitària; més de 2.000 empreses catalanes s’han transformat i han ofert la seva tecnologia, material i capacitat de producció per fer front a la Covid-19 a través del Marketplace d’ACCIÓ. Catalunya és i ha de continuar sent un país industrial, ja que les societats industrials tenen menys atur, són més exportadores, més innovadores, més productives i generen una ocupació més estable i de més qualitat.

voluntat) de disposar de cadenes de valor més properes també pot generar noves oportunitats per a la relocalització de certes indústries o la creació de nous proveïdors propers que hem de mirar d’aprofitar. Hem activat nous serveis per reforçar el suport a les filials d’empreses catalanes a l’estranger en el marc de la Covid-19 a través de les 40 oficines d’ACCIÓ que tenim arreu del món, per intensificar així el suport a l’empresa catalana que compti amb plantes de producció o oficines a l’estranger. Un altre aspecte que ja feia mesos que anàvem anunciant i que aquesta crisi accelerarà és la necessitat de digitalitzar-se i d’apostar pel coneixement. Aquests són dos aspectes clau que ja eren una tendència a l’alça i que la pandèmia ha fet més vius que mai. Per una banda, les empreses necessiten adoptar les noves tecnologies, tasca per a la qual ja vàrem engegar un programa com el ProACCIÓ 4.0, que ja ha permès a 150 pimes rebre un ajut de 14.000 € per impulsar la seva transformació digital. I per altra banda queda demostrat que el coneixement és el principal factor de competitivitat per a territoris i empreses. Fa més d’un any que vam iniciar els treballs del Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, que havíem d’aprovar el 12 de març i que finalment, de forma telemàtica, vam poder aprovar per unanimitat en el seu Plenari el 13 de maig. Amb aquesta crisi hem comprovat que el coneixement el podem generar o el podem comprar. La nostra aposta ferma és fer de Catalunya una societat del coneixement que faci d’aquest el seu eix de creixement.

En un moment en què es posava l’accent en la internacionalització de l’economia, aquesta crisi compromet i obliga a canviar el que es feia?

El primer que hem de tenir clar és que seguim vivint en un món global i interconnectat. Aquesta és una realitat que no canviarà. El comerç internacional seguirà sent una font de progrés i benestar; i és impossible retornar a temps d’autarquia on tots els països intenten produir tot el que necessiten sense sortir a l’exterior. Per tant, la internacionalització ha de seguir sent un pilar per al creixement econòmic de Catalunya i les seves empreses. Més enllà d’això, és evident que aquesta crisi farà replantejar algunes relacions i cadenes de valor. La necessitat (i la

A la Conca d’Òdena hi va haver el confinament perimetral. Va ser una idea encertada permetre que continuessin les activitats i s’obrissin les zones blanques?

La crisi per la pandèmia del coronavirus ha posat de manifest com d’àmplia i diversa és la nostra indústria; però sobretot ens ha permès fer evident la complexitat de les seves cadenes de producció.

D’aquesta manera, quan s’ha hagut de limitar l’activitat als serveis essencials, hem comprovat que moltes indústries que no eren així considerades, seguien sent necessàries per la seva condició de proveïdores de les indústries essencials. En el cas de la Conca d’Òdena teníem diverses empreses dins del perímetre que eren clau per al man-

FRANCESC VILAPRINYÓ

“

“La pandèmia ha provocat un fort impacte en tot el teixit productiu, reduint facturació i paralitzant sectors com el comerç i el turisme. També en el sector industrial, que és un dels motors de creixement econòmic del país.”

teniment d’altres indústries essencials, i viceversa. Aconseguir mantenir viva la cadena de valor d’aquestes indústries essencials, alhora que es garantia la seguretat sanitària amb totes les mesures de prevenció possibles, crec que va ser una actuació molt positiva. Per això també, des del Departament d’Empresa i Coneixement, vam habilitar un certificat de declaració responsable per tal d’oferir seguretat jurídica a totes aquelles empreses i indústries que havien de mantenir la seva activitat. Gairebé 1.500 empreses considerades essencials i més de 600 de la seva cadena de valor (packaging, materials, etc.) han fet servir aquesta declaració responsable.

Quan es demana un pla especial per a la Conca d’Òdena i l’Anoia, com ho rep el Govern? Pensem en ajudes concretes o una planificació per aixecar els sectors?

El Govern tenia molt clar que havia de promoure un primer paquet de mesures per a la Conca d’Òdena per prioritzar els territoris i sectors més necessitats. Hem acordat una subvenció d’1,5 milions d’euros a fons perdut per a la mancomunitat de municipis de la Conca d’Òdena destinats a comerç i serveis. Amb aquest ajut, que complementa altres que hi pugui haver en l’àmbit general, el Govern vol garantir el manteniment de la xarxa comercial i preservar el petit comerç de proximitat, col·laborant en la seva modernització i rendibilitat, per exemple amb el foment de la digitalització. També, tenint en compte el pes de la indústria, en la propera convocatòria d’ajuts a la indústria que fem des del Departament, introduirem una puntuació

especial per als municipis de la Conca d’Òdena per afavorir-los.

Davant la manca d’equips de protecció en els primers moments de la crisi, hi haurà una aposta per aconseguir relocalitzar algunes indústries estratègiques?

Com en qualsevol crisi, d’aquesta també en podem extreure lliçons i aprenentatges. És cert que hem trobat dificultats en el proveïment d’equips de protecció; però també cal entendre que en un context excepcional de crisi global sempre existiran dificultats d’aquest tipus.

Segur que cal replantejar algunes produccions, però tampoc podem pensar a centrar tota la indústria en una sola direcció perquè un cop superada la crisi sanitària tampoc tindria sentit.

Va ser una de les impulsores del 4D Health i la innovació en la simulació. Què cal canviar per millorar les eines dels professionals en una crisi que ha deixat tantes víctimes?

Situacions com la d’aquesta pandèmia han evidenciat que tota aquella formació que no es fa fora dels hospitals fa que els pacients pateixin la corba d’aprenentatge.

I un centre de simulació sempre ens permet reproduir tantes vegades com vulguem i incrementar-ne el nivell d’estrès. Ara hem incrementat el nivell d’estrès de manera increïble i els equips han hagut d’improvisar amb la millor de les intencions. La simulació és una eina essencial, hauríem d’entendre al segle XXI que l’aprenentatge de certes competències no s’ha de fer en entorns on hi ha pacients reals.

“La indústria catalana també ha demostrat un alt grau de flexibilitat i adaptació; així com un fort compromís social amb el seu entorn.”

“Amb aquesta crisi hem comprovat que el coneixement el podem generar o el podem comprar. La nostra aposta ferma és fer de Catalunya una societat del coneixement .”

“En el cas de la Conca d’Òdena teníem diverses empreses dins del perímetre que eren clau per al manteniment d’altres indústries essencials, i viceversa.”

“El Govern tenia molt clar que havia de promoure un primer paquet de mesures per a la Conca d’Òdena per prioritzar els territoris i sectors més necessitats.”

espai patrocinat

juny/2020

Si tens més de 60 anys, ha arribat l’hora de viure bé, amb comoditat, seguretat i tranquil·litat, al Residencial ViuB2, a Igualada.

Pisos de lloguer econòmic.

Equipats amb mobles, terrassa, cuina i bany adaptat.

Darreres places disponibles trucant al 93 804 74 16

53

54

espai patrocinat

juny/2020

Pàgines especials TCM

La notaria és un servei públic d’interès general i és considerat un servei essencial durant l’estat d’alarma. Com treballeu des de la Notaria Igualada durant aquest període? Quins serveis oferiu?

El Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es va decretar l’estat d’alarma a tot el territori, va imposar unes fortes limitacions a la normal activitat en tots els àmbits. I, al costat d’aquells serveis que tots tenim presents, com els sanitaris i els de policia, per exemple, n’hi ha altres que també van ser declarats de caràcter essencial. Encara que menys visibles per a la majoria de la població, els serveis prestats a la notaria han tingut aquest caràcter, a causa de la necessitat de gestionar i tramitar assumptes i expedients de caràcter urgent.

Lògicament, ha resultat tremendament complicat compatibilitzar l’atenció al públic amb les mesures de seguretat necessàries. Inicialment, només algunes operacions molt urgents es van anar atenent, però a poc a poc, i amb el pas dels dies, hem pogut adaptar-nos a aquesta situació i normalitzar la prestació de servei. Cal tenir en compte que la urgència és un concepte subjectiu, i en funció de les circumstàncies del cas es valorava la necessitat de formalitzar l’escriptura. Després dels dubtes inicials, es van anar atenent els expedients que no acceptaven demora, com han estat els préstecs ICO i ICF posats a disposició de les empreses per a les entitats financeres amb l’aval de l’Estat. Però també s’han signat actes de declaració d’hereus, algunes herències i —com tothom comprendrà— testaments de qui es trobava especialment inquiet durant aquests dies, així com poders generals per evitar haver de sortir de casa, habitualment entre la gent gran.

Quin tipus de consultes i gestions es poden fer presencialment? En cas de gestions presencials, quines mesures de seguretat i prevenció adopteu?

A hores d’ara, la Notaria té les portes obertes com ha fet durant tot el confinament, i demanem als clients que acudeixin amb màscara i guants, que utilitzin el gel desinfectant i mantinguin la distància de seguretat i, fins i tot, que facin ús del seu propi bolígraf. A les sales de signatures s’han suprimit cadires i s’ha deixat un espai suficient per mantenir la distància necessària, i s’ha deixat de fer ús de les sales més petites en la mesura que sigui possible. Igualment, s’ha requerit que es redueixi l’assistència en el moment de la signatura a persones imprescindibles. Des de l’inici s’han espaiat en el temps les cites per evitar concentració de clients al despatx i hem disposat de pantalles protectores a la recepció i als despatxos tan aviat com ha estat possible adquirir-les Durant el confinament, part de la plantilla treballava des de casa, fent torns, amb el telèfon desviat, rebent les trucades i els correus electrònics.

Carlos Calatayud Notari d’Igualada

“Recomanem a la ciutadania que confiïn en el personal de la Notaria, que, per coneixement i experiència, serà qui millor podrà assessorar-los”

“

En aquests moments, estem atenent presencialment, organitzant les cites per evitar esperes, però igualment seguim rebent consultes telefòniques i per correu electrònic per evitar desplaçaments innecessaris.

Els efectes més tràgics de la crisi sanitària són les morts provocades per la pandèmia, que ha estat més letal a l’Anoia que en altres territoris. La majoria dels traspassos es produeixen de forma ràpida, fulminant, i provoquen molts dubtes, incerteses, neguits i inseguretat en els familiars en aspectes burocràtics, com pot ser el cas del testament. Han variat d’alguna manera els procediments per a testaments, poders, etc., durant la crisi sanitària de la Covid-19? Què recomanen als familiars dels difunts?

Malauradament, tens raó. Ha estat una crisi sanitària terriblement cruel amb el nostre territori, però els dubtes i les inseguretats són, bàsicament, les mateixes que en altres moments. Tanmateix, per la situació que estem passant, la necessitat de posar les coses en ordre la sentim a flor de pell.

Bàsicament, els procediments són els mateixos, tot i que hem atès molta gent que, per estar en una franja d’edat de més risc, ens ha demanat que acudim a les seves llars per signar testament, poders o pòlisses.

La recomanació seria la mateixa que hauria de fer-se en altres circumstàncies: recomanem a la ciutadania que confiï en el personal de la Notaria, que per coneixement i experiència, serà qui millor pot assessorar-los i aclarir els seus dubtes.

I és que, com diu el refrany, “home previngut val per dos”, i signar per primera vegada testament o actualitzar aquell que va quedar obsolet, és imprescindible. De la mateixa manera que atorgar uns poders a favor del cònjuge o parella, o a favor dels fills, pot ser d’inestimable utilitat, tal com hem vist tristament aquests dies.

En aquest sentit, què aconsellen a les persones que ara volen o necessiten fer testament durant aquest període, davant la por que pugui succeir quelcom?

Que truquin a la Notaria i ens expliquin la seva necessitat. Com ja he dit, a hores d’ara, som especialment sensibles a la por que gran part de la població té de sortir al carrer. Que pensin com voldrien deixar els seus béns i anotin els dubtes, que es posin en contacte amb nosaltres i tindran, amb la màxima brevetat de temps possible, la tranquil·litat de tenir signat el testament o els poders, l’herència o el tipus d’acta de què es tracti. Nosaltres els guiarem en tots els passos que s’han de fer.

A part de la crisi sanitària, la pandèmia provoca una crisi econòmica que afecta treballadors, autònoms, famílies, empreses...

Quins serveis o gestions realitzeu des de la Notaria en aquest àmbit?

En l’àmbit empresarial s’han signat préstecs de la línia ICO, amb els quals reben finançament amb l’aval de l’Estat, en unes condicions normalment més favorables que les habituals, i també s’han signat préstecs de l’Institut català de Finan-

“Ha estat una crisi sanitària terriblement cruel amb el nostre territori, però els dubtes i les inseguretats són, bàsicament, les mateixes que en altres moments.

Tanmateix, per la situació que estem passant, la necessitat de posar les coses en ordre la sentim a flor de pell.”

“Bàsicament, els procediments són els mateixos, tot i que hem atès molta gent que, per estar en una franja d’edat de més risc, ens ha demanat que acudim a les seves llars per signar testament, poders o pòlisses.”

“La millor manera de servir el ciutadà i les empreses és seguir fent la nostra feina amb responsabilitat i professionalitat.”

“Que la població de l’Anoia sàpiga que pot comptar amb nosaltres, involucrant-nos, resolent dubtes i problemes que han sorgit i seguiran sorgint, tal com hem fet ja durant tants anys de servei als ciutadans i empreses, a qui agraïm la seva confiança i per a qui tenim les portes obertes a la Rambla.”

ces (ICF), comptant amb un any de carència en l’amortització de capital i tres anys o més per a la devolució.

Des del punt de vista immobiliari, s’han signat operacions que havien començat la gestió abans de la pandèmia i no admetien demora, però el confinament ha alentit noves transaccions.

A més, els bancs estan estudiant les diferents alternatives per a formalitzar moratòries en el pagament de les hipoteques, si arribés el cas, atès que és previsible que en un futur pròxim moltes famílies es vegin amb greus dificultats per atendre les seves obligacions econòmiques.

Una d’aquestes gestions és la moratòria d’hipoteques?

El Reial decret llei 8/2020 de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per fer front a l’impacte econòmic i social de la Covid-19, adopta una mesura de caràcter urgent adreçada a assegurar la protecció dels deutors hipotecaris en situació de vulnerabilitat. S’estableixen mesures conduents a procurar la moratòria del deute hipotecari per a l’adquisició de l’habitatge habitual de les persones que pateixen extraordinàries dificultats per atendre el seu pagament a conseqüència de la crisi de la Covid-19. S’aplicarà als contractes de préstec o crèdit garantits amb hipoteca immobiliària quan el deutor es trobi en els supòsits de vulnerabilitat econòmica. La formalització d’aquelles modificacions es realitzaran a la Notaria.

La notaria, com dèiem abans, és un servei públic d’interès general i té el seu vessant humà.

Com podeu ajudar a fer que la ciutadania i el teixit empresarial puguin desenvolupar sense fissures greus la seva vida personal i econòmica?

La millor manera de servir el ciutadà i les empreses és seguir fent la nostra feina amb responsabilitat i professionalitat. Que la població de l’Anoia sàpiga que pot comptar amb nosaltres, involucrant-nos, resolent dubtes i problemes que han sorgit i seguiran sorgint, tal com hem fet ja durant tants anys de servei als ciutadans i empreses, a qui agraïm la seva confiança i per a qui tenim les portes obertes a la Rambla Sant Isidre 33 d’Igualada. També podeu escriure a: carloscalatayud@notariado.org

juny/2020

espai patrocinat

55