Girona en el context marítim de la Mediterrània occidental: navegació i comerç 20 de març de 2003
Xavier Nieto
És ben conegut que tot jaciment arqueològic terrestre té una relació amb el territori on s’ubica, atès que aquest condiciona l’activitat humana i que l’acció de l’home sobre el territori acaba modificant-lo, en major o menor grau, per adaptar-lo a les seves necessitats. Aquesta relació biunívoca s’estableix des del mateix moment de l’elecció d’un lloc per fer un assentament humà, ja que aquesta decisió ve motivada pels projectes de futur i per les necessitats del grup humà, que tria el territori que li sembla més idoni per als seus objectius. Però, el pas dels anys i els segles va canviant les necessitats i els objectius, amb la qual cosa les raons de les primitives modificacions antròpiques del territori queden oblidades i amagades. És una de les funcions de l’arqueologia, el desfer el camí, separar allò essencial d’allò menys transcendent i arribar, quan es pot, a esbrinar aquestes motivacions que van regir la relació de l’home amb el territori. La ciutat de Girona, gràcies a les recerques arqueològiques portades a terme al seu solar durant els darrers anys, és un magnífic exemple d’això que venim exposant: fa dècades la ubicació de la ciutat al vessant d’una muntanya, en un lloc irregular i amb fort pendent, va fer pensar que l’elecció del lloc responia als patrons indígenes i, amb raons i proves, que l’avenç de la recerca ha mostrat com a insuficients, es va establir com a cert un origen preromà per a la primera ocupació humana del lloc, que respondria a uns
patrons ibèrics, amb els típics recintes fortificats al cim d’una muntanya. Les excavacions arqueològiques portades a terme a la ciutat durant els últims decennis han aportat proves sòlides i suficients per establir un origen romà, cap al primer terç del segle I aC, a la fundació d’aquesta ciutat. Sorprèn l’elecció del lloc, perquè la topografia del solar s’aparta d’allò típic del món romà, atès que condiciona un urbanisme irregular i, fins i tot, de difícil circulació. Aquest inconvenient únicament era acceptable si el lloc tenia avantatges suficients, com així era i ja han estat hàbilment deduïts i exposats per J.M. Nolla: Girona està en el millor emplaçament possible, pràcticament l’únic, per garantir el control sobre l’antiga via Heràclia i posteriorment Augusta i sobre les lleres dels rius Ter i Onyar, i al mateix temps gaudir d’una ubicació fàcilment defensable i propera a un territori amb un important potencial agrícola. Efectivament, tot fa pensar que l’elecció d’aquest lloc per a la construcció de la ciutat de Girona, en un dels contraforts de les Gavarres, ve motivada, essencialment, per aconseguir dominar les vies de comunicació. Tot indica que va ser una elecció prou meditada i que obeeix a decisions estratègiques que superen l’àmbit de decisió local. Diverses proves semblen apuntar en aquesta direcció. D’una banda, la mateixa decisió de construir una ciutat en un lloc fins aleshores desocupat, la qual cosa obliga a un esforç
237