AMB UNA POLS DE MISTERI... La gent de quart de l'Arxiduc ens ha volgut obsequiar amb un grapat d'històries per llegir una d'aquestes nits d'hivern. Són històries reals? Són viscudes? Les han pescades amb fil d'or o amb ham de plata? Què hi fa una cosa o l'altra? Les han tret de l'aigua cega del record, o d'un mar de fantasia? Les han rentat, les han cuinat, les han polit... I ara, ens esperen perquè les llevem del plat del silenci. Agafemles, posem-hi el tremp que més ens agradi, potser un pessic de sal... Però, compte, que les han ben amanides amb una pols de misteri. IES Arxiduc Lluís Salvador Gener 2011
1 Eren les vacances d’hivern. Els pares se n'havien anat de viatge per uns quants dies, així és que jo vaig decidir convidar la meva amiga Llucia perquè es quedés a dormir a casa meva, ja que jo estava tota sola: -Què?, estàs preparada? -vaig dir-li per telèfon. -Clar que sí. Quan va arribar, primer vam organitzar una petita festa a la qual vam invitar a tots els de la nostra classe: vam demanar pizzes, vam beure refrescs, vam ballar, vam cantar… bé, que va ser molt divertit. Quan tots se n’anaren, vam haver de netejar la casa, que estava feta tota un desastre: la patatilla damunt del sofà, les llaunes de refresc en terra, etc. Després d’haver-ho arreglat tot, ens en vam anar a dormir. Estàvem esgotades. Crec que devien ser devers les tres de la matinada, quan una estranya sensació em va despertar. Després d’haver esperat un minut per si tornava a sentir cap mena de soroll, vaig intentar dormir una altra vegada. Però no, no vaig poder. De sobte, vaig sentir un renou, com si un cristall o un vidre s’hagués romput. Vaig anar a la cuina per veure el que passava, corrent. Resulta que s’havia romput un got que era ple de llet i aquesta estava tota vessada per en terra. Després, em vaig demanar: -Com pot haver caigut el got si jo mateixa l’havia deixat damunt la taula? Em vaig espantar i vaig anar a despertar na Llucia. Però abans, em vaig adonar que tots els coixins del sofà estaven estripats, com si algú hagués fet servir el ganivet. El meu cor bategava cada cop més fort, no entenia el que passava. Llavors, vaig despertar na Llucia ràpidament:
-Llucia, desperta’t, desperta’t! -Què passa? -mig adormida. -Vine, de pressa! Com que plovia molt fort, l’electricitat se’n va anar i tots els llums es van apagar. Llavors, vaig anar a cercar la llanterna, que sempre la deixava davall del meu llit. Quan em vaig acotar per agafar-la, aparegueren uns ulls grocs com de color de mel i, del retgiró, vaig cridar: -Ah! Una bèstia! Aparegué de nou l’electricitat i quan ho vaig veure… resulta que era el gat de la meva veïna, que sovint solia escapar-se de ca seva. Ja ho entenia, tot tenia sentit: -I, doncs, eres tu, Muxi! -vaig admirar aspirant- Ja ens havies espantat! -Pobra de tu! Ai ai ai, en quin embolic t’has ficat? -em va dir na Llucia. -Sí, seré morta i no sabré quina excusa posaré als pares! Gunit Kaur
2 L’estiu passat vaig anar a un campament d’estiu, situat al nord de la nostra ciutat, on hi ha moltes muntanyes i neva quasi sempre. Vaig compartir tenda amb dues al·lotes, que nomien Karla i Maria. Una nit vaig sortir de la tenda perquè volia veure els estels, però, de sobte, vaig sentir que a poc a poc m’elevava cap amunt. Eren uns marcians que volien introduir-me a la seva nau! Jo estava morta de por i vaig començar a plorar. Però resultava que ells eren uns marcians bons i em varen deixar lliure i, finalment, vaig córrer amb totes les meves forces cap a la tenda. I mai més no vaig decidir sortir tota sola. Adriana Soliz
3 Era un dia molt fred de desembre. En Marc i jo vàrem anar d’excursió a la muntanya i vàrem decidir passar-hi la nit. A mesura que el sol anava ocultant-se, baixava la temperatura; sort que teníem els suficients recursos per no passar fred: jerseis de llana, abrics, etc. Ja era tard, començava a fer fosc. En Marc i jo vàrem començar a muntar la tenda de campanya. Després ens vàrem prendre un entrepà de formatge i un suc de taronja. Hi havia un paisatge preciós, els estels il·luminaven la nit. Des d’on estàvem, es distingien altres cims, amb molts d’arbres i plantes. Estàvem molt cansats, i ens ficàrem en els sacs de dormir. Tancàrem la cremallera de l’entrada de la tenda i apagàrem un petita llanterna que dúiem. Gairebé no es notava la diferència de llum, ja que la lluna i els estels resplendien molt aquella nit. No passaren ni cinc minuts que ens havíem ficat dins els sacs, quan vaig veure la silueta d’uns puntets damunt el sostre de la tenda. No podia ser: plovia? En Marc, estranyat, va sortir a comprovar si allò era pluja. En tornar, em va dir que sortís de la tenda: no plovia. Doncs, què era allò? Vaig mirar el sostre de la tenda: eren... granets d’arena. Vaig mirar cap al cel, queien granets d’arena! D’un tacte tan suau com la seda, fins, i no gens humits. Com podia ser? Era el fet més estrany que m’havia passat mai. Vaig decidir mirar al meu voltant: tot era preciós, aquells granets brillaven com si fossin estels. Després d’estar defora un bon temps, ens vàrem tornar a ficar a la tenda, ja que feia molt de fred. Al matí següent no hi havia rastre de l’estranya pluja de la nit. Vàrem agafar les nostres coses i ens n’anàrem com si no hagués passat res. Sempre me’n recordaré d’aquell moment. Toni Pep Sánchez
4 Era el dia tan esperat d'aquell curs: partiríem d'acampada. Tot i que no fos el primer any que anàvem a passar dues nits fora de casa, sí que ho era per passar-les a l'aire lliure, al camp, devora un llac preciós, i per dormir dintre de tendes de campanya. La professora de ciències naturals (que havia organitzat la sortida) trobava que era una manera més emocionant i divertida d'acabar el curs i, a més, de repassar uns quants temes que havíem estudiat amb ella. El primer dia ens va passar com si res, entre fer els grup que dormiríem junts dintre d'una mateixa tenda, explorar el territori, explicar les normes que s'haurien de complir durant la nostra estada en aquell lloc... En fi, no ens n'adonàrem i ja s'havia fet fosc. Era l'hora d'asseure'ns al voltant d'una petita foguera i escoltar una història de terror sobre un cementiri enterrat sota els nostres peus i, també, sobre llums estranyes que sortien cada nit a ballar damunt el llac; és a dir, dues llegendes que em sembla que ni la pròpia professora, l'encarregada de contar-les, se les creia. Quan començàrem a anar-nos-en a dormir, eren les dotze i quart de la nit. Tot era fosc i silenciós. El meu grup, format per quatre noies incloent-m'hi a mi, era l'únic que tenia una llanterna amollada. Passaven les hores i, com de costum, no em podia adormir. De sobte, vaig sentir un soroll molt estrany provinent de l'exterior. Al principi no en vaig fer gaire cas;
però, en veure que no
s'aturava i que pareixia que s'acostava de cada cop més, vaig despertar totes les meves companyes. Estàvem les quatre molt alarmades i encara més juntes per donar-nos sensació de màxima protecció. La bateria de la llanterna va començar a fer mencions d'esgotar-se i, després d'una estona no gaire llarga, s'apagà definitivament i això ens va permetre veure com a defora hi havia un personatge corpulent amb un capell de vaquer. Inevitablement, totes cridàrem el més fort que poguérem i, aleshores, jo, sense pensar-m'ho ni un segon més, vaig intentar obrir la tenda de campanya desitjant amb totes les meves forces que fos una broma pesada dels nois; però, tot i que la figura no es movia, alguna cosa no em deixava obrir. De sobte, vam veure com una altra figura s'acostava, fins al punt d'obrir ella la nostra tenda i, per la nostra sorpresa, fer desaparèixer aquella ombra tan estranya: era la nostra professora, amb cara d'ensurt pel nostre enrenou. Després d'una petita bronca, tot pareixia estar en normalitat, com si no hagués passat res... Havia estat tot allò fruit de la imaginació? No ho sé ni ho crec, però em sembla que a qualcú no li agradava la nostra presència... Antònia Puig Vidal
5 Un dia vàrem decidir anar d'acampada, les meves amigues i jo. Vàrem anar a Lluc, amb les tendes, el menjar, etc. Ja havíem sopat i muntat les tendes, i ja es feia l'hora d'anar-nosen a dormir. Estàvem cansades i era molt tard, eren la una o les dues de la matinada. Cadascuna de nosaltres se'n va anar a la seva tenda de campanya. Jo dormia amb una amiga, na Laia. De sobte, vàrem sentir un soroll molt sospitós. D'entrada pensàvem que era d’un ós: Teníem molta por. Per no tenir-ne, vàrem decidir cantar una cançó. Cantant cantant, ens vàrem adormir però, de cop, ens despertàrem: una altra vegada aquells sorolls sospitosos. Amb el cor a cent, vàrem decidir posar música en el mòbil. Al cap d'una bona estona, ja ens vàrem poder dormir tranquil·lament. Quan ens despertàrem, ho vàrem contar a les nostres amigues i elles, rient, varen dir: " sí, és que na Carmen mentre dorm fa renous". Talía Martínez
6 Eren les dotze de la nit quan, de sobte, vaig sentir un soroll al bosc. Sense despertar a ningú dels que érem al campament, vaig anar a veure què havia estat aquell renou. Quan em vaig haver endinsat més al bosc el vaig tornar a sentir: un soroll molt estrany. Em vaig endinsar un poc més, però va parar. Al matí següent, vaig contar el que havia sentit als meus amics, però ningú no havia sentit res. Vaig passar-me el dia pensant què podia haver estat aquell so tan estrany. En arribar la nit, vaig quedar-me despert per veure si tornava a sentir-lo un altre cop. Esperant, es van fer les onze, les dotze, la una... i el vaig tornar a sentir, però aquesta vegada, a més del renou, també vaig veure llum molt lluny. Però, de cop, tot es va fer silenci i ja no hi havia gens de llum. A l'endemà, ens en vam anar. Vam tornar a casa, però de camí vaig anar preguntant-me tot el temps què havia estat allò. Sergio Martínez
7 Un bon dia, la meva amiga Pamela i jo havíem passat la nit a la casa de camp del meu padrí, que nom Luciano, que està situada vora el poble de Biniali, un poc apartada de les altres cases. Anàvem a dormir, després d’un llarg dia amb les amigues, que havíem passat d’un lloc a l’altre, del centre recreatiu al cinema, molt esgotador per a mi. Havíem sopat d’una paella que va fer la meva mare i que li havia sortit boníssima, encara que jo no en vaig menjar gaire. Després, vàrem anar a la meva habitació, que era en el segon pis. Ens vàrem canviar i ens vàrem ficar a llits diferents, però juntes, com sempre. Fèiem una anàlisi de tot, també com sempre, i, sobretot, xerràvem del que havíem fet durant tot aquell dia. Al cap d’una estona, ja cansades de xerrar, totes dues vàrem anar tancant els ulls a poc a poc, fins que vaig sentir un espetec que procedia de la teulada. Totes dues, immediatament, ens vàrem despertar i, amb una mescla de por i de curiositat, vàrem pujar a l’àtic. Vàrem obrir lentament la porta i vàrem veure una ombra negra d’un home amb un capell, que pareixia que havia fet caure en terra un petit bagul. El vàrem seguir, però abans vaig encendre els llums per tot arreu i, quan crèiem que l’havíem agafat, només vàrem trobar l’abric llarg negre i el capell caiguts en terra. Vàrem quedar totes dues amb la boca oberta i molt espantades, tant que quasi no vàrem dormir en tota la nit. Nicole Muñoz Peña
8 Un dia, quan vaig anar a casa de la meva amiga Esther, va passar una cosa molt estranya. Quan vaig arribar a casa seva, ella era damunt el portal. Esther té una germana major que es diu Penèlope. Penèlope havia sortit a comprar al supermercat i Esther no tenia les claus per entrar a casa seva. Quan la vaig veure, em va mirar amb una cara que feia por, tot perquè tenia gana, i li vaig dir: -Esther, què et passa? -No em passa res! -va contestar. -I per què tens aquesta cara? -vaig dir jo. Em va explicar tot el que havia passat i que no tenia les claus per entrar a casa seva. Em vaig posar a riure perquè pensava que havia passat una altra cosa més greu. Després, la vaig intentar animar i ho vaig aconseguir. Mentre xerràvem vàrem sentir una veu xiuxiuejant: "Vols les claus"? En sentir aquella veu tenebrosa, ens vàrem quedar de pedra. Teníem tanta por de girar-nos!... perquè aquella veu venia de darrera nosaltres. Esther va recordar que, abans de baixar de casa seva duia les claus a la mà, però, misteriosament, ja no les hi tenia. Mentre estàvem comentat això, va caure una cosa i ens vàrem aixecar per veure què era: eren les claus que amb tanta tristesa cercava Esther. Quan va agafar-les, aquelles claus estaven congelades però, al mateix temps, cremaven a les mans. Allò ens va fer venir tanta por de pujar a casa d'Esther que les dues vàrem decidir anar a casa meva fins que tornàs la seva germana. Tomilade Baderinwa
9 Hi havia una vegada un nin que es deia Jaume. Un dia, quan venia d’escola, la seva mare i el seu pare li varen dir que l’havien de dur a un internat perquè el seu pare havia canviat de feina i havia de viatjar molt. La setmana següent van acompanyar-lo a l’internat i el director li va mostrar tots els llocs de l'edifici i li va explicar els seus deures i l’horari. La secretaria li va assignar l’habitació, on havia de viure amb dos nins més. Al migdia, ja incorporat a classe i a la seva habitació, va anar al menjador i es va asseure al costat dels seus companys. Mentre dinaven, parlaven: -La setmana que ve farà cinc anys de la senyora del llac verd -va dir en Joan silenciosament-. Jo vull anar-hi!. -Segurament hi haurà més professors que rondaran pels passadissos, pel pati i, fins i tot, pels afores de l’escola. Serà impossible anar al llac -va dir en Pau. En Jaume, encuriosit per l’assumpte, va demanar què era això de què parlaven. Els seus companys li explicaren la llegenda de la senyora del llac verd: cada dia 12 d’octubre el llac s’il·luminava de llum verda i, d’allà, en sortia una dona que era l’ex-directora del centre, que havia mort ofegada allà dins i que, curiosament, robava objectes de valor. En Jaume va quedar sorprès davant aquesta història i els va dir que ell també volia acompayar-los a veure la senyora. En Pau i en Joan van advertir que si els enxampava algun professor o el director podrien ser expulsats. Dia 12 d’octubre el amics van preparar tres llanternes i menjar dins una motxilla. Al vespre, van sortir de la seva habitació però, malauradament, van topar-se amb el cap d’estudis, en Miquel, que els va fer tornar al seu dormitori. Però els tres nois no es volien rendir tan fàcilment, malgrat ser vigilats per en Miquel. Així que van decidir sortir al pati per la finestra, van agafar una corda i van baixar. Tot d’una van anar a amagar-se darrere unes mates que hi havia al costat del llac. Van esperar i a les 12 de la nit van veure el director, en Lluc, i el cap d’estudis, en Miquel, que col·locaven els
llums de color verd davant del llac. A la 1, aquells llums es varen encendre i es veia tot el llac de color verd. Però, d’allà no sortia la senyora de la llegenda. Van esperar dues hores més, però no va passar res i van anar-se’n a dormir. Al dia següent, el megàfon va despertar-los. El director deia que tot l’alumnat i el professorat havia d’anar a la sala d’actes. Allà, el profesor Mateu i el cap d’estudis informaven que aquella nit havien robat l’espasa d’or que hi havia dins del despatx del director i que cercarien qui havia estat. Els amics es varen posar nerviosos perquè, si algú els havia vist, podria sospitar d’ells. Els companys van pensar també que era molt estrany el que havien fet el director i el cap d’estudis. Així que van decidir anar un altre cop al llac aquell mateix vespre. Quan van baixar per la finestra, van veure en Miquel i en Lluc que treien l’espasa a fora del col·legi i la duien a un home que esperava devora un cotxe negre. Ells van donar l’espasa a aquell estrany home i ell va donar-los un feix de doblers. En Joan havia gravat tot el que havia passat… Quan van despertar-se, van anar a contar-li-ho al profesor Mateu i aquest va fer un comunicat amb el megàfon per a tot l’internat. Amb tota l’escola reunida, van projectar el vídeo: el director i el cap d’estudis eren els lladres. Ràpidament, van cridar a la policia i van tancar-los a la presó. En Jaume, en Joan i en Pau, en tres dies, van convertir-se en els herois del centre! Caterina Ferriol
10 Feia una tarda molt desagradable perquè plovia i estava ennuvolat. Així que no vaig poder sortir a passejar amb els meus amics. Però, clar, això no volia dir que fos impossible devertir-me… Vaig decidir ajeure’m damunt el llit i agafar el meu llibre preferit; m’agradava perquè era un d’aquests que contenen històries misterioses i esgarrifoses. Vaig començar a llegir molt atentament i la veritat és que m’emocionava moltíssim. Una de les històries tractava d’una nina que vivia en una casa molt gran que pareixia un castell. Vivia tota soleta perquè la seva família l’havia abandonada pel motiu que ella tenia una cosa en especial. Els seus pares no podien acceptar el que li passava, per això pensaven que era boja. Però en realitat no ho era, solament que tenia una forma diferent de veure el món: podia veure fantasmes, cosa que les persones normals no podem fer. Per aquest motiu, la gent s’allunyava d’ella i no tenia amics. De caràcter, en el fons era molt bona persona, però d’això te n’adonaves després de temps. Se sentia molt soleta, rebutjada i la més rara del món, per això necessitava tenir algú en qui poder confiar i sentir-se persona. I això va passar, però per molt poc temps… Mentre estava llegint vaig decidir anar a cercar un tassó d’aigua. Vaig deixar el llibre i… em vaig espantar molt perquè no era a ca meva! És increíble, peró quan vaig girar el cap cap a un costat em vaig adonar que era a casa de la nina misteriosa. Em vaig espantar molt. De sobte vaig veure una ombra que s’anava acostant a mi: era la nina. Vaig saludar-la i ella també a mi. Li vaig suplicar que em volgués tornar a ca meva, però ella em va somriure i em va dir que si em quedava amb ella m’ho agrairia. Em vaig quedar callada. Seguidament em va contar tot el que li havia passat i, també, que se sentia molt soleta, així que em va fer molta pena i em vaig quedar amb ella. Va passar el temps i ella em volia ensenyar com
parlava amb els fantasmes. Allò em resultava molt estrany i, la veritat, em va fer molta por; tenia ganes de tornar a casa, peró sentia que no podia i que tot allò no s’acabaria mai. Vaig cridar d’estrés. En aquest moment, em va sonar el mòbil. Em vaig espantar, vaig obrir els ulls, vaig girar el cap i, com per art de màgia, em vaig adonar que havia tornat a casa. Vaig mirar a terra i vaig veure que el llibre que llegia havia caigut, així que el vaig agafar i vaig començar a riure. -Déu meu, quina por que he passat, encara que no ha estat malament! Hristiyana Vasileva
11 Un dia vaig anar a casa d'una amiga, Nathi. Ella vivia enmig d'un bosc molt gran. Les dues vam anar a fer una volta i a veure el paisatge: era tot molt bonic! Al vespre, el seu pare va dir que hi havia foc a fora, i que la mare de Nathi estava preparant el sopar. Després de sopar, el seu pare ens va contar una història de terror, que tractava sobre aquest bosc. Ens va dir que hi havia una cova i un home a qui no agradava gens que hi hagués gent que hi anés. Aquell home, de fet, vivia en aquella cova i la cova era casa seva. Nathi em va dir que volia anar a veure la cova, però jo li vaig dir que era un poc perillòs, perquè era de nit i no hi havia gent major que ens hi acompanyés. Totes dues hi vam anar igualment i vam veure que hi havia un home que hi estava atrapat de feia molt de temps; però no era un home, només era un nin, i tan sols feia una setmana que hi estava atrapat, però havia pogut sobreviure perquè tenia una motxilla amb menjar. El més curiós era que tots deien que hi havia un home i que si feia tant de temps... Però quan vam sortir de la cova… Wendy Torrico García
12 Eren les vuit quan vaig aixecar-me i arribava tard a l’institut. Vaig preparar-me ràpidament i vaig agafar el bus. Quan hi pujava, vaig passar la targeta i el conductor va estranyarse que la màquina sonés sola, però no vaig fer-ne cas i vaig continuar. En arribar a l’institut, feia tard però ninigú no em deia res, així que vaig anar a cercar els meus llibres a l’armariet i vaig veure na Jeniffer. En veure’m, va preguntar-me: -T’han castigat? -No! -vaig dir. -A mi tampoc. No m’ha fet cas ningú, com si jo no hi fos! Vam pujar a classe i, en obrir, tothom mirava espantat la porta que, per a ells, s’obria i tancava tota sola. -No poden veure’ns! -vaig cridar sorpresa. -Per això, tothom s’ha espantat quan hem tocat les cadires. En veure això, vam sortir de classe i vam passejar per diferents aules. Vam assitir també a una classe de batxillerat. Després, vam anar a la sala de professors i vam barrejar els exàmens. Passàrem tot l’horabaixa fent entremaliadures i molestant els alumnes que ens havien emprenyat alguna vegada, pegant-los empentes o baixant-los els pantalons en públic. Perquè na Jeni havia descobert que podíem tocar la gent i que, encara que ells poguessin transpassar-nos, no ens sentien ni ens veien; però hi havia una cosa que mancava: no podíem passar a través de les parets. Quan ja feia fosc, el guàrdia va espantar-se amb el soroll que fèiem i va anar-se’n deixant-nos tancades dins de l’institut. Com que ja teníem fam, vam haver de sopar al bar i, després, vam dormir al gimnàs.
A l'endemà, en aixecar-nos, na Jeni ja havia oblidat tot el que havia passat. I quan li ho vaig haver explicat tot, ella pensà que m’havia tornat boja. Però jo sempre tindré el record d’aquell dia tan divertit. Orokia-Clara Traore
13 Avui fa una setmana que en Carles i jo vàrem anar a unes coves de la serra de Tramuntana. Eren més o manco les 15:30 h. quan vàrem arribar a aquella muntanya infinita. Encara sentíem el menjar que la padrina d'en Carles ens havia preparat cap a les 14:00 h. En arribar a l'entrada de la cova, vaig dir que creia que aquesta entrada era una altra, i no la que jo coneixia, però ens hi vàrem introduir igualment. Passat un temps, volguérem sortir i vàrem estar una bona estona cercant l'altre accés de la cova. Finalment, després de molts esforços inútils, vàrem decidir tornar cap enrere, però ens vàrem adonar que totes les bifurcacions eren sempre iguals; fins que en vàrem trobar una de la qual sortia una llum vermella. Hi vàrem anar corrents i vàrem veure bocabadats que allò no era res normal i que, tal vegada, era més propi dels expedients X. Era una mena de remolí vermell molt insólit. No teníem gaire idea del que era, però tampoc ens hi vàrem quedar per investigar-ho, sobretot quan una mà negra va sortir del remolí. Vàrem córrer tant que, sense adonar-nos-en, vàrem sortir de la cova per no tornar-hi més… Juan de Dios Gamero
14 Un dia, la Maria i jo anàvem caminant baix el sol del migdia i xerrant, quan, de sobte, tot es va enfosquir com si fos la nit més fosca que podíem passar. També vam sentir un soroll espantós que no sabíem d’on provenia i que de cada vegada s’apropava més i més. Tots dos estàvem molt cagats. Després d’un petit silenci d’aquell horrible soroll, vam poder veure un objecte bastant gran al cel, amb forma rodona i molt brillant. Aquella cosa va aterrar al terra d’aquell parc, i en van sortir dues figures que pareixien éssers humans, però que brillaven com dos sols petits. La Maria i jo vam sortir corrents d’aquell lloc, tot dos ben espantats. Després d’uns minuts, tot va tornar a la normalitat, però ningú no s’havia adonat del que va passar en aquell parc. La Maria i jo vam cercar a internet les característiques del que havia passat: foscor, un soroll espantós… I l’internet ens va donar la resposta: al cercador va sortir una paraula en lletres grans i massa cridaneres. A la pantalla sortia la paraula OVNI. Pablo Humacata
15 Des de feia temps, el meu amic estava observant els estels quan, de sobte, va ensopegar amb una pedra. Va caure d'esquena i va veure una llum de color verd. Ràpidament, va aixecar-se i va col·locar el telescopi al seu lloc, però no va poder veure allò què era. Se'n va anar a casa afligit de no poder observar aquell estrany objecte. Una setmana més tard, era a la meva terrassa, que és a prop del lloc on ho va veure l'altra vegada i, per una casualitat, la llum de color verd, que ja coneixia, va tornar, però no tenia el telescopi. Va decidir venir l'altra setmana, perquè estava segur que hi tornaria a passar el mateix. A la setmana següent, tot va passar com ell ho havia predit, ho vam veure tots dos; però es va desil·lusionar perquè era un ocell que lluïa d'una forma increïble. Albert Peláez Montoya
16 Era un matí esplèndid, perfecte per a l’acampada que havíem organitzat na Mery i jo. L’acampada, la vàrem fer en un cim preciós, amb una vista preciosa que donava just davant d’una altra muntanya, plena de flors i arbrissons. A la nit, se’ns hi varen unir uns amics; tots vàrem muntar les tendes en un cercle, al voltant de la foguera que hi havia al mig. Tots portàrem begudes alcohòliques, carn per torrar… etc. Cap a les 12:00 de la nit tothom ja anava gat, gaudint de bona música “house” i ballant…, quan, de sobte, uns ulls grocs, lluents i aterridors, es deixen veure enmig dels arbusts. Tothom es va espantar i vam començar a córrer cap a les tendes i cap als cotxes. Varen passar 20 minuts, fins que tothom va decidir pegar un cop d‘ull per veure si “la bèstia dels ulls grocs” encara era pels voltants. El perill havia passat. Aquells ulls aterridors ja no hi eren, però, de sobte, en el cim de la muntanya del davant, es va descobrir la silueta del que pareixia un llop. Tot va quedar en un ensurt i la festa va continuar. Adriano Dos Anjos Machado