Rivalitat [rivalitát]
f. Estat de dos o més persones o coses que són rivals.
Rival [rivál]
adj. i m. i f. Adversari en la competició per a aconseguir una cosa.
adj. i m. i f. Que aspira a igualar o a sobrepassar algú.
En aquest món tan global sol haver moltes pretensions, ara la competència és bestial, arribarem a bones conclusions si sabem tractar-les com cal.
A ningú li ha d’estranyar, la situació ja sembla normal i resulta tan difícil d’apanyar que quan traiem l’instint animal sempre a tot volem guanyar.
Sol passar en molts aspectes, en qualsevol situació del dia, per estar en el grup dels selectes molta gent actua amb gallardia per demostrar que son perfectes.
Açò no és només cosa de quatre, encara que provoquen un aldarull sempre amb algú ens hem de batre, pot sempre més en el nostre orgull el voler ser un poc millor que l’altre.
Tendim sempre a la comparació, a superar al que tenim al costat, si cal farem una bona demostració encara que arribem a la frivolitat esperant del públic l’adulació.
Vaig sentir en una conversació que deien que la rivalitat és sana, que és un instint de superació, sobretot per a aquell que mana que no vol mai abandonar el silló.
Només volen posar-se galons, alguns atípics polítics de marres, entre ells es tracten a puntellons exercint el poder, provocant guerres i fotent-nos amb les seues decisions.
Les enveges també brotaran, existeix tanta competència que a tot el món desafiaran i es posaran en evidència per veure qui la té més gran.
També existeix rivalitat en les falles sobretot quan comparen el monument, ja tinc la solució a totes eixes batalles, això ho arreglaria jo en un moment pimplant-nos un parell de cassalles.
Al final de tot ho hem d’assumir, saber que rivalitat sempre hi haurà encara que siga per poder presumir, jo sé que més d’un cel i terra remourà per totes les seues virtuts poder esgrimir.
Edita
AC Falla El Canet
Dipòsit legal
V-331-2012
Coordinació i portada
Juan Gabriel Figueres Hernández
Paula Grau Puig
Treball fotogràfic
@virruizphotography
Juan Gabriel Figueres
Col·laboracions literàries i gràfiques
Juan Ramón Alcocer Pla
Josep Vicent Baldoví Martínes
Susana Bou Mateu
Joan Castelló Lli
Estefania Català Nácher
Robert Català Nácher
José Ramón Cerdà Bellver
Neus Cerveró Sanfèlix
Merche de la Guía Macia
Carles-Andreu Fernández
Dennis Ferrer Ruiz
Sergi Gómez Cuallado
Dafne Gómez Royo
Albert Llueca Juesas
Miguel Ángel Martínez Tortosa
Hernan Mir Serrano
Pasqual Molina Faus
Jose Moreno Fernández
Manuel Muñoz Ferrer
Tomás Palomares López
Antonio Sancasto Martínez
Aitor Sánchez Collado
Juan Sapiña Calatayud
Ramon Solaz Gil
Rafa Tortosa García
Amparo Vendrell Fos
Agraïments
Joan Castelló Lli
Paula Grau Puig
Freepik i Veectezy
Fotografies
Ángel Romero
Col·laboradors literaris
Comissió AC Falla El Canet
Joan Castelló Lli
Fernando Navarro Tirada
225 exemplars
Versió digital
«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023».
«El present llibre ha participat en el XXVI concurs de llibrets organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera amb la col·laboració del MI Ajuntament de Cullera».
«Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres».
L’AC Falla El Canet no s’identifica necessàriament amb les opinions dels seus col·laboradors.
Aquest llibret ha reduït l’ús del plàstic i és respectuós amb l’Agenda 2030 tractant de complir els Objectius Globals de Desenvolupament Sostenible
Aquest llibret inclou pictogrames en les explicacions de les seues falles per a persones amb diversitat funcional
Aquest llibret està escrit integrament amb les normes de l’Acadèmia Valenciana de la llengua.
Rivalitats 2
La rivalitat en les Falles 8
RIVALITATS TÍPIQUES FALLERES 12
Memòries. Rivalitats falleres a la Secció Especial de València 14
Rivalitat o no rivalitat dels artistes fallers 18 Rivalitats als llibrets de falla 24 Presentacions:la batalla de València 30 Rivalitat en la pirotècnia? Benvinguda siga! 36 Rivalitat en la Cort d’Honor? 40
Rivalitats entre informadors fallers 46
RIVALITATS A LES COMISSIONS FALLERES 50
Els deu manaments fallers 52 Atraure falleres i fallers... més que una rivalitat 58 Top Fallers: els grups rivals a la comissió 64 Faller
ve de falla 70 La raresa de ser únics 74
RIVALITATS A LES FALLES DE CULLERA 78
Rivalitat per a progressar 80 L’Intéres Turístic: la joia de la corona 86 Rivalitat sana als llibrets cullerans 90 El verí del teatre
96 Rivalitat en la promoció del valencià 102 Esport i Falles, una dupla que mai decep 106 Que comence l’espectacle! 112
RIVALITATS FALLERES DE NORD A SUD 118
La rivalitat que va acabar en unió. El manifest dels poetes fallers de Borriana 120 Rivalitats a les Falles de Sagunt 126 Rivalitats polèmiques a les falles torrentines 132 Rivalitats falleres. Coses que passen a Sueca i per tot arreu 144 Vull ser de la millor 150 La rivalitat a les Falles de Xàtiva 154 Controvèrsies amb el llibret de Gandia 160 Les rivalitats al poble del Me’n Fot 164
er aquest any 2023, la delegació de llibret de l’AC Falla El Canet ha escollit el tema de les rivalitats com a eix central del seu projecte, el qual inclou tant el llibret com les dues falles que es plantaran en el mes de març (esperem).
Pel que fa al llibret, que és el que tenen a les seues mans, l’hem dividit de nou en tres volums, encara que aquesta no era la idea inicial, ja que per problemes tècnics ho hem de fer així, i aquest és el resultat. El primer volum parlarà de les rivalitats falleres, el segon de les no falleres, i el tercer mostrarà com erradicar rivalitats, a més de tots els aspectes de la comissió, incloent-hi de nou contingut infantil, i afegint a les explicacions de la falla pictogrames per a persones amb diversitat funcional, ja que tot el món té tot el dret de gaudir del nostre llibret.
Centrant-nos en el primer volum, l’objectiu fonamental d’aquest pròleg, s’explicaran com són les típiques rivalitats falleres en diferents premis (falles, llibrets o presentacions) o aspectes generals com la pirotècnia, els artistes fallers, la cort d’honor o els mitjans d’informació fallera.
A més, podrem conéixer algunes de les rivalitats internes de la comissió (presidència, grups fallers) o d’altres com són a l’hora de captar personal per a les seues comissions, i els debats al voltant de la falla, mostrades en el segon capítol, amb col·laboracions realitzades per falleres i fallers de diverses ciutats i comissions.
En tercer i, en quart lloc, ens endinsarem en les rivalitats que hi ha en els diferents concursos a Cullera i en diverses rivalitats de nord a sud, on els nostres col·laboradors conten rivalitats de manera general, o conten alguns aspectes interessants d’algunes rivalitats del passat.
No els entretenim més, en el segon volum els tornarem a fer una xicoteta introducció, per tant, esperem que gaudisquen d’aquest.
La rivalitat en les falles, és sana amb alguna excepció. Quan acaba a galtades, o amb mala educació.
Sol ocórrer alguna vegada, més del que ens agradaria. Que es disfressa de gamberrada, lo que és ... rivalitat insolidària.
Es parla molt de la germanor, entre totes les comissions.
Però les disputes donen terror, quan s’anuncien les votacions.
Tots esperen el primer premi, sense excuses ni condicions.
I si no guanyen l’anhelat banderí, comencen les reclamacions.
Ningú es veu ben valorat, a excepció de qui guanya el guardó. I s’iguala al dimoni amb el jurat, si no els ha afavorit la votació.
La culpa sempre és dels mateixos, del tribunal qualificador... per “ignorant”. Que no entén d’art, risc, enginy, ni dibuixos, per al derrotat...intolerant.
Per al perdedor, es puntua sense coneixement. Sense criteri, idea ni rigor, tan sols... observant ràpidament.
La rivalitat dins de les comissions, és una altra variant de la mateixa concepció. Que pot acabar en separacions, creant-se una nova comissió.
Il·lustració: Roberto Català
Enfrontaments i baralles, que no aporten solucions. Que divideixen falles, fallers i falleres, per disparitats d’opinions.
Una simple discussió, pot acabar en disputa.
Provocant una escissió, dramàtica i absoluta.
Uns volen més falla que festa. Altres més consumicions.
Total: Discrepància manifesta, i ambient procliu... a divisions.
Hi ha qui vol més monument, altres... més beguda i companatge.
I al mig està el president, suportant... el mal oratge.
Sort que aquesta manera d’actuar, ocorren en comptades excepcions.
Perquè la festa no ha de parar, i no cal perdre el temps... en discussions.
La discrepància és sana, si es fa amb cordialitat.
Però és malsana, quan provoca enemistats... per rivalitat .
Quina coentor era allò de portar un bon grapat d’insignes a la jaqueta de faller. Reconec que ho vaig fer i, fins i tot, portava la de la falla Na Jordana. Tota una declaració d’intencions.
Eren els inicis dels noranta. Cada 15 de març, alguna vegada la mateixa nit de la plantà, teníem el costum de marxar cap a València per a vore les falles de la secció especial. Érem una colla de falleres i fallers que, malgrat el cansament d’una exhaustiva nit de plantà, agafàvem el tren de rodali a per apar é ixer pels carrers del cap-i-casal. Eren anys d’assaborir aquella rivalitat entre l’Antiga de Campanar, Convent de Jerusalem-Matemàtica Marzal, la plaça del Pilar i la de Na Jordana, falles aspirants als primers premis, any rere any. Cal no oblidar la falla de la plaça de la Mercè, amb les falles de Pepet i de Latorre i Sanz, un emplaçament icònic de la màxima categoria, com ho foren també la del Mercat Central, la del doctor Collado, l’avinguda Regne de València o el carrer de Xàtiva amb la falla de la Ferroviària, les quals hi foren els rivals a batre en èpoques passades.
Ramon Espinosa en Campanar ( Contes Xinesos o l’ Eroticrònica ), l’atreviment artístic en els projectes d’Agustín Villanueva a Convent com ara Mantis Viatgera i, per descomptat, de la rivalitat artística entre Miguel Santauelàlia i Julio Monterrubio.
Sempre he estat fascinat pel binomi Santaeulàlia—Na Jordana, amb aquelles excel·lents posades en escena de crítiques punyents i satíriques com ara Ojo, que la estan peinando! , El somni verd o De la festa la Vespra. També era digne de contemplar la concepció i estètica del treball dels Monterrubio a la plaça del Pilar com ara Caceres o Fora de la Llei . I és que la clau de l’èxit del Pilar i Na Jordana era aquesta: donar-li confiança — potser també diners—, als millors artistes del moment.
S’encetà el nou segle i aparegué la figura de Paco López per donar solidesa als projectes de Convent de Jerusalem.
En aquells noranta també poguérem contemplar les excèntriques falles de
També Pedro Santaeulàlia, qui guaitava per primera vegada en l’Olimp l’any 2003, i posava a Sueca-Literat Azorín en el mapa de favorits. Nogensmenys, aparegué Nou Campanar per trencar qualsevol rivalitat esdevinguda anteriorment. La tercera generació de la saga dels Santaeulàlia —també Monterrubio i Baena—, feien
Eroticrònica, de Ramón Espinosa (l’Antiga de Campanar, 1989). Arxiu: Josep Alcayde
El somni verd, de Miguel Santaeulalia (Na Jordana, 1996). Arxiu: Joan Vicent Ramírez
Fora de la llei, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar de València, 1996). Arxiu: Josep Alcayde
excel·lents treballs amb pressupostos estratosfèrics. Cap altra comissió fallera podia seguir aquest ritme a colp de talonari —ni Convent que podia, volia—. Exposició-Micer Mascó, el Pilar, Almirall Cadarso-Comte Altea, Cuba-Literat Azorín, Convent Jerusalem o Sueca eren els candidats a aconseguir els premis del segon cap a baix. Per què no ens ho contaren, des de 2004 fins a 2013, allà que anàrem a presenciar les falles-espectacle més enllà del poble de Campanar i comprovar que els diners feien la felicitat i l’èxit. Però no sempre. Convent, amb Paco López i Pedro Santaeulàlia, els furtava algun any el primer premi.
En arribar 2014 sembla que s’acabaren els diners i de nou poguérem gaudir de la competició. I la cosa tornava i torna a ser de l’Antiga de Campanar, Convent de Jerusalem i el Pilar, comissions que mantenen en confiança plena els artistes Carlos Carsí, Pere Baenas i Paco Torres, respectivament, i ens permet gaudir d’una exquisida rivalitat fallera i artística cada mes de març. Això sí, amb el permís dels cadafals de la falla Cuba de Vicent Martínez, qui planta uns cadafals frescos i cridaners, que fan que siga el meu favorit. La rivalitat entre aquestes quatre comissions s’hi reflectix en els pòdiums de premis de la secció especial des de 2014, on pràcticament copen tots els esglaons de l’èxit.
A aquesta nòmina de comissions que rivalitzen pel màxim guardó de la secció especial, només en falta una: Na Jordana. Potser, la seua recerca en trobar el seu artista franquícia haja minvat el seu favoritisme, inclús haja estat afectada en l’intent de cercar noves estètiques o qualitats artístiques. No obstant, la falla del barri del Carme no està per a primers premis, però continua muntant les millors Falles de València, les més satíriques i divertides. Així que continuarem visitant-la.
Arquitecte i artiste faller
Actualment, vivim a una societat individualista, capitalista, consumista i competitiva. Des de ben xicotets ens ensenyen a aspirar a ser guanyadors i a treballar intensament per tal d’aconseguir fer realitat els nostres somnis i desitjos. Ens proporcionen les eines necessàries per a triomfar sense pensar que, per tal que n’hi haja guanyadors, també ha d’haver-hi perdedors.
Aquesta manera de viure ens porta, irremeiablement, a enfrontar-nos a altres persones que volen les mateixes coses que nosaltres o a passar-les per damunt si suposen un obstacle per a obtenir els nostres objectius. És a dir, vivim en una societat que fomenta la rivalitat.
Les falles són un reflex de la societat que els dona vida i, encara que l’evolució de la festa és lenta i aquest reflex sols anar una mica desfasat amb relació a altres àmbits socials, aquesta situació també és extrapolable al món de les falles i dels artistes fallers.
Per al públic en general la rivalitat més evident, mediàtica i cridanera és la derivada de l’obtenció o no obtenció de premis. Nogensmenys aquesta rivalitat
moltes vegades està més fomentada pels mitjans de comunicació i les comissions que pels mateixos artistes fallers.
És veritat que, en moltes ocasions, per als artistes els bons premis ens resulten una interessant carta de presentació davant una comissió, però, al cap i a la fi, no són més que una valoració subjectiva d›un grup de persones molt reduït pel que no té cap trellat rivalitzar. Per als treballadors de les falles les vertaderes rivalitats són causades per altre tipus de situacions més ordinàries i que afecten el desenvolupament de les nostres vides laborals.
La primera gran batalla de cada any és aconseguir feina i mantindre el taller obert. Moltes falles opten pel sistema de concurs d’esbossos per tal d’assignar el treball a un artiste. En aquest tipus de concursos el que sol cridar l’atenció, a més a més d’ una il·lustració detallada i cridanera, és la quantitat de figures que la falla tindrà o els metres d’ alçada als quals arribarà.
D’aquesta manera, el concurs torna en una espècie de subhasta i els artistes es poden sentir obligats a augmentar la seua oferta per tal d’assolir la feina en cas de necessitat. Qui ho faça segurament
assolirà guanyar el concurs i deixarà sense feina al seu contrincant. Aquesta situació pot fomentar certa rivalitat en sentirse, l’artiste descartat, com un perdedor. Encara pot ser més dolenta si l’artiste elegit ha fet ús de tècniques moralment qüestionables per convéncer als clients.
Per als fallers és una tècnica molt còmoda perquè esperen que els artistes criden a la seua porta, els fan competir entre ells i es queden amb qui més els dona pel mínim cost. A priori no n’hi ha punt feble en aquesta tècnica, però l’experiència demostra que pot tindre resultats molt roïns per ambdues parts si els artistes proposen coses que no poden complir.
Per això és molt important fer valdre la figura de l’artiste faller, tant per part dels mateixos artistes com dels fallers. Si no valorem el nostre treball i li donem la importància que mereix mai podrem esperar que la resta de persones ho facen també. Per evitar aquest germen de rivalitat cal fer una tasca educativa rellevant i reivindicar el valor i la importància de la nostra professió, per exemple, intentant no participar en aquest tipus de contractacions. Un artiste faller mai hauria de vendre el seu treball al pes, restant-li el seu valor artístic i creatiu.
La segona gran batalla que pot fomentar la rivalitat entre els artistes és la contractació de personal als tallers. Pareix lògic pensar que amb un millor equip s’aconsegueixen millors resultats , per tant, qui no vol tindre el millor equip es puga permetre si el té al seu abast?
El món de les falles és molt menut i és fàcil que els treballadors, igual que altres àmbits laborals, vaja anant i tornant d’un taller a un altre. Quan un artiste aconseguisca endur-se a un treballador que forma part d’altre taller, també es pot generar cert ressentiment que finalitze en rivalitat entre els artistes.
Però no totes les rivalitats són roïnes. Entre nosaltres també es pot desenvolupar l’anomenada enveja sana, un tipus de rivalitat que impulsa als artistes a intentar convertir-se en la millor versió d’ells mateixos. Una rivalitat sorgida de l’admiració per un company de professió i el seu treball.
I la millor vessant d’aquesta rivalitat és que pot esdevindre en vertaderes amistats de professió o, fins i tot, col·laboracions laborals d’allò més interessants. I és que, no n’hi ha millor manera de relacionar-se amb els teus companys de professió que des de l’admiració i el respecte.
Al cap i a la fi, la situació tan complicada que està travessant la professió no deixa lloc per rivalitats que ens separen. Hem d’actuar junts com a col·lectiu per tal de defendre la nostra activitat. Si no ens unim sota una sola veu i deixem que les circumstàncies ens afonen, més prompte que tard, haurem de patir l’extinció de la figura de l’artiste faller.
Els premis de la conselleria de Cultura a la promoció i ús del valencià al llibret de falla, s’han convertit en el gran dinamitzador del món de llibret de falles a la nostra comunitat. Les persones, que ja fa més de trenta anys, els varen pensar, crear i posaren en marxa la primera edició, poden estar ben orgullosos del seu treball i de l’evolució que han tingut.
Aquests premis han contribuït a evolucionar de llibret de falles a llibre de falles, on s’ha passat de llibrets molt senzills, que contenien l’explicació de la falla, el programa de festejos, les fotos de representants, els llistats de membres de la comissió i poc a més, a llibres que són autèntiques joies literàries, on es pot veure el treball d’investigadors fallers, i de moltes altres disciplines, il·lustradors, dissenyadors, etc.
L’evolució que han tingut els llibrets en aquestes trenta edicions dels premis de conselleria és excel·lent, any darrere any, els llibrets han anat evolucionant, i millorant en continguts i disseny, i innovant en diferents formats i presentacions.
I el que és més important, aquests premis estan aconseguint el seu objectiu inicial, que recordem no és altre que promocionar i normalitzar, la utilització de la nostra llengua a les publicacions falleres, aconseguint any darrere d’any superar-se en falles participants, el que implica que cada any, més falles, es preocupen per tindre un bon llibre, fet amb molt de treball, molta estima, i molta cura per la llengua.
Però no s’equivoquem, els participants en els premis són comissions falleres, i ens juguem un premi, i quan els fallers i falleres ens juguem un estàndard, anem a totes, i és quan apareixen les rivalitats, perquè per a cada membre d’una falla, la seua falla és la millor, i és la mereixedora de tots els premis. Aquest manament faller és el que ens fa vore, que el nostre llibret és el que més ens agrada, les nostres falles enguany són
Taula dels guanyadors del primer premi de la Generalitat Valenciana (1993-2002).
Elaboració: Tomas Palomares
1993 Falla Ferroviària Xàtiva
1994 Falla Plaça La Malva Alzira
1995 Falla Club 53 Borriana
1996 Falla Benlloch-Alexandre VI Xàtiva
1997 Falla Francisco Climent-Uruguay València
1998 Falla El Campot de l’Albufera Catarroja
1999 Falla El Campot de l’Albufera Catarroja
2000 Falla Francisco Climent-Uruguay València
2001 Falla L’Albufera Catarroja
2002 Falla Francisco Climent-Uruguay València
2003 Falla El Charco Catarroja
2004 Falla Plaça La Malva Alzira
2005 Associació Cultural Falla Na Jordana València
2006 Falla Comissió Falla Sagrada Família Gandia
2007 Falla Plaça La Malva Alzira
2008 Falla Penya El Mocador Sagunt
2009 Falla Plaça La Malva Alzira
2010 Falla Penya El Mocador Sagunt
2011 Falla Plaça La Malva Alzira
2012 Falla Plaça La Malva Alzira
2013 Associació Cultutal Falla Sant Roc Torrent
2014 Falla Penya El Mocador Sagunt
2015 Falla Plaça La Malva Alzira
2016 Falla Plaça La Malva Alzira
2017 Associació Cultural Falla Na Jordana València
2018 Falla Penya El Mocador Sagunt
2019 Associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit Gandia
2020 Falla Plaça La Malva Alzira
2021 Falla Port Silla
2022 Falla Penya El Mocador Sagunt
millors que les altres, la nostra presentació ha sigut espectacular, la nostra desfilada de cavalcada ha sigut la més original, i fa destacar participació de la nostra falla, allà on hi ha un premi en joc.
Si no en tenim prou amb la cruenta competitivitat fallera, cal destacar, que aquests premis de Conselleria, duen una suculenta quantitat econòmica per als primers classificats, i quedar entre els primers et dona un avantatge competitiu per a l’any següent, si s’inverteix l’import del premi en el llibret de l’any vinent.
Basant-se en tots aquests precedents, podem dir que en els premis de conselleria, hi ha molta rivalitat, ja que és el premi on més diners es juguen. El que passa és que és una rivalitat diferent, més elegant, més fina. No és una rivalitat a mort, com la poden haver-hi entre les falles de diferents pobles, on s’han donat casos, de renyines, trifulques, incidents, insults, i lamentablement a vegades de fins a arribar a les mans, no és aquest tipus de rivalitat. En aquests premis es competeix contra més de cent falles de tota la comunitat i tots som conscients del complicat que és estar entre els primers vint premis, per tant, sol haver-hi més respecte per a les decisions del jurat, encara que sempre
queda això de pensar, que este llibret que ha quedat per davant de mi, no ho mereixia, però eixe pensament se’l sol quedar cada u per a ell, i els llibreters que formem part d’aquest concurs, ens solem alegrar pels nostres companys.
El que està clar és que la rivalitat local, també es trasllada a aquest concurs, tots volem tindre el millor premi, però este sempre té millor sabor, si a més a més eres la millor falla del teu poble. Això no ho podem negar ningú dels participants. I si després en el premi de llibret local, la falla que ha quedat per darrere de tu, et guanya, sempre estan les socorregudes expressions, “ja veus tu, en València, els guanyem, i este jurat que no té ni idea, no ens dona el primer”, “és que agarren de jurat a qualsevol”, etc. També vos dic que a nivell personal, per a mi és molt més important el premi de Conselleria, que el local.
La gran rivalitat d’aquests premis és la que tenen la Falla Plaça la Malva d’Alzira, i la Falla Penya el Mocador de Sagunt, que són els grans triomfadors d’aquests premis, monopolitzant catorze primers premis de les trenta edicions que s’han convocat fins ara, i si tenim en compte sols les últimes vint edicions, han guanyat tretze, una autèntica barbaritat, una rivalitat que ha
Gràfic de les trajectòries de les comissions Plaça La Malva d’Alzira i Penya El Mocador de Sagunt.
Elaboració: Tomás Palomares
Top 10 de les comissions falleres premiades per la Generalitat Valenciana (2017-2022).
Elaboració: Tomás Palomares
fet evolucionar el llibret faller, innovant cada any, per superar el gran rival. Són falles que fan una acció cultural que va més enllà del llibret faller, fent unes setmanes culturals excepcionals, i amb una trajectòria reconeguda pel món faller i cultural de les seues poblacions. La falla Plaça la Malva, té una trajectòria més dilatada, ja que comença fa més de trenta anys, de la mà de José Manuel Rubio i Miguel Àngel Martínez, dos fallers, que han aconseguit que una xicoteta comissió d’Alzira, siga un referent cultural per a tot el món faller, i han marcat el camí per a altres falles, com la Penya el Mocador, que de la mà d’Hugo Morte i Rosa Benet, han sigut els grans dinamitzadors del llibret en Sagunt.
Si veiem l’evolució dels seus premis, és impressionant vore com copen la majoria d’anys el 1r i 2n lloc, i soles unes poques falles privilegiades (Sant Nicolau Mosquit de Gandia, Port de Silla, Sant Roc de Torrent, i Na Jordana de València) han pogut guanyar el primer premi en els últims anys. Cal destacar també que en aquesta rivalitat es manté per tònica l’alternança entre ells, ja que sols dues vegades, s’ha guanyat dos anys seguits el primer premi, fita que sols ha aconseguit fins ara la falla Plaça la Malva d’Alzira.
Aquestes dades no han de desanimar al següent grup de falles que nomenaré que podrien estar emmarcades en la rivalitat, de “Tots contra la Malva i el Mocador”, hi ha una sèrie de falles, que estan ocupant els primers llocs de la classificació en els últims anys, però els falta fer eixe bot que els done un any el primer premi, que segurament mereixen.
D’este grup, hi ha dos falles que ja ho han aconseguit en una ocasió com Sant Nicolau Mosquit de Gandia i Port de Silla, però hi ha falles com el Canet i el Raval de Sant Agustí de Cullera, Reis Catòlics de Silla, Cambró i
Portal de Valldigna de Tavernes de la Valldigna, Xúquer de Sueca, Selgas
Tovar i Joan Ramon Jiménez de Xàtiva, Sant Francesc d’Oliva, i Plaça del Forn d’Alzira, entre altres que qualsevol any podem donar la sorpresa, i estaria bé que així fora, perquè eixe duopoli que hi ha instaurat vaja deixant pas a més falles en els primers premis.
Codirector Revista Cendra-Suc de Falles
El naixement de les comissions de falla, com qualsevol associació de caràcter festiu, va vindre acompanyada de la “necessitat” d’una representació “honorífica” d’aquestes. Possiblement influenciada per les festes populars de pobles i ciutats, el càrrec de “reina” del col·lectiu va introduir-se ràpidament i generalitzadament en aquestes agrupacions falleres, com també va succeir en agrupacions culturals i socials com ara Lo Rat Penat, Societats Musicals, Ateneus, etcètera, que caminaren la mateixa drecera. Bé fora amb el títol de “Regina” o el més estés de “Fallera major”, aquesta representació femenina i honorífica es va estendre com la pólvora fins al punt de no entendre’s la creació d’una comissió de falla sense l’existència del càrrec honorífic que assumia la “representació” del col·lectiu de cara a la societat. Així la fallera major esdevenia la figura que atresorava la representació de la comissió i arreplegava tots els honors que el col·lectiu poguera assolir. També influenciada per les pràctiques de les festes pobletanes es va fer necessari l’acte de presentació de la Fallera Major, tal com es feien ja en els programes de festes de molts pobles, de tal forma que es va convertir ràpidament en un dels actes fonamentals del programa de festes de cada comissió. L’acte de presentació en aquells inicis de la festa era essencialment necessari perquè brindava l’oportunitat de donar a conéixer al barri la identitat de la dona que ostentava en aquell any la més alta representació de la comissió fallera. També era el moment adequat per oferir al barri un espectacle, generalment teatral, musical i sentimental que agombolara les voluntats i fera acudir el major nombre d’espectadors a l’esmentat acte del qual s’obtenien uns ingressos econòmics importants per al desenvolupament de l’activitat festiva de la comissió de falla.
D’aquesta manera i igual que la falla, cada comissió intentava fer el millor espectacle possible de tal manera que amb el reconeixement popular dels espectadors i el boca a boca, aconseguir per al següent any major assistència i majors ingressos econòmics. Fins i tot va
haver-hi comissions que programaren l’acte de presentació en diferents dates, dins dels escenaris llogats a l’efecte, per tal d’augmentar els ingressos. Cert que aquesta “motivació o pruïja va fer nàixer les rivalitats entre les comissions, però no és gens menys cert que va ser l’establiment de premis a aquests actes, el que va potenciar fins a l’extrem la rivalitat, tal com va passar amb les falles.
I parlar de rivalitat en falles és parlar de la lluita pel primer premi que l’entitat encarregada d’organitzar el concurs concedia per al que un jurat considerava el millor espectacle. D’ací van nàixer els apropòsits, peces teatrals escrites i representades expressament per a la presentació de la fallera major i que per efecte mimètic va assumir l’esquema de les presentacions pobletanes i finalment dels jocs florals on el mantenidor dels mateixos va ser extrapolat a les presentacions falleres per a gloriejar la figura de la “regina” de la falla.
Parlar de rivalitat entre els actes de presentació en el Cap i Casal no és altra cosa que parlar de la baralla de totes contra una, una batalla permanent entre la falla Na Jordana i la resta de comissions participants en el concurs. La Junta
Elaboració: JG
Central Fallera instituïx el premi de presentacions en l’any 1949, just un any abans de la fundació de l’actual Comissió de Falla de la plaça de Na Jordana, la qual participa amb un èxit reeixit al concurs de presentacions a partir de 1956. Tant és l’impacte de la participació jordanivola al concurs i tal la seua “superioritat” que la Junta Central Fallera, influenciada per la resta de comissions participants, creà en 1963 i 1964 un premi extraordinari de presentacions, específic per a Na Jordana sense dotació econòmica, és a dir un premi honorífic adreçat al fet que el primer premi de presentacions se’l pogueren guanyar els segons espectacles. Aquest premi anti-Na Jordana porta a aquesta comissió a no presentar-se en l’edició de 1965 el que comporta la desaparició de l’esmentat premi, que torna a instaurar-se en l’edició de 1966 per a “premiar” de nou a Na Jordana que tornava al concurs i que va suposar la retirada d’aquesta comissió del concurs. Durant el temps “d’exili” voluntari de la comissió del Carme altres comissions, com ara Carrera
Sant Lluís-Dr. Waksman i Peris i Valero Cuba coparen els primers premis de presentació sense que es reeditara l’esmentat premi Extraordinari.
Això sí, la baralla amb Na Jordana no s’havia acabat. En 1977 Na Jordana reprén la seua participació en el concurs i torna a arrasar en el mateix. De la mà de Josep Alarte, que capgira totalment el fons i la forma de les presentacions tradicionals del moment, assolix el primer premi en onze de les dotze participacions en el mateix. La “batalla” anti-Na Jordana pren llavors altra drecera amb la creació d’una categoria nova anomenada “Sala de Fiestas”, que es vol justificar pel diferent espai de representació dels apropòsits, una Sala de Festes en lloc d’un teatre. La fal·làcia és total, ja que Na Jordana representa en els anys 1978 i 1979 el seu apropòsit a la sala IKE de Meliana, una discoteca-sala de festes de moda en aquell moment, i en l’any 1980 ho fa a l’interior d’un globus instal·lat en aquell moment al Jardí dels Vivers de València, de tal forma que l’excusa per a la creació d’aquesta nova categoria s’aigualeix de forma estrepitosa. Els interessats en mantindre les dues
categories esgrimeixen llavors, i aconsegueixen que s’introduïsca en les bases, que la diferència de les dues categories es fonamenta en la possibilitat o no de representar un apropòsit que no fa altra cosa que perpetuar la fal·làcia, ja que les comissions guanyadores de la categoria
“Sala de fiestas” feien totes apropòsit amb la qual cosa no hi havia diferència més enllà de la “possibilitat” de guanyar un primer premi de presentacions lluny de la competència de Na Jordana.
Amb el pas del temps, la batalla ha arribat als nostres dies i algunes comissions de falla, tradicionalment rivals de la comissió del Carme en altres vessants de la festa, assumiren el repte de “destronar-la” i ho aconseguiren amb la “contractació” de “mercenaris” provinents d’altres comissions i especialistes en les diferents parts d’una presentació: escriptors, coreògrafs i directors. De nou Na Jordana abandonà el concurs momentàniament en sentir-se enganyada per aquestes pràctiques.
Des d’aleshores Na Jordana va i torna del concurs sobretot després de l’unificació del mateix en una sola categoria, retornant-lo als seus inicis i desfent-se definitivament dels subterfugis i les enganyifes que havien contaminat les bases del mateix. Aquesta fusió va palesar des del principi, que les comissions que militaven en “fictícia” categoria B, no tenien cap mancança que les fera “inferiors” a les de la categoria
A, i també podien, i poden, aspirar a guanyar la batalla de València a la temuda Na Jordana, com així va passar.
Hui en dia la batalla de València en les presentacions continua viva després que Na Jordana haja guanyat en 41 ocasions de les 51 edicions en les que ha participat de les 73 celebrades.
Fer un article sobre la rivalitat en el món de la pirotècnia, és parlar de la història viva, tant tot allò que ha ocorregut com el que ocorre actualment, des del minut zero. I és una evidència que, en aquest món, la rivalitat estiga molt present perquè totes les empreses rivalitzen en molts dels aspectes de la pirotècnia actual com, per exemple, amb els productes de fàbrica o les mateixes mascletades i tota classe d’espectacles pirotècnics que hi ha hui en dia.
Encara que, de vegades, les empreses es compren productes entre elles, pel fet que moltes d’elles estiguen especialitzades i que moltes d’elles fan només un producte i, per tant, s’haja de recórrer a elles, hi ha rivalitat. I aquesta fomenta que en el sector pirotècnic hi haja avanços, millores, nous productes, investigació i, per descomptat, una evolució pel que fa a la seguretat.
Aquest fet es pot evidenciar en qualsevol festa on es dispare una mascletà com puguen ser les festes valencianes més mediàtiques i importants (Falles, Fogueres o la Magdalena), i també en qualsevol festa patronal o de barri. En elles, els representants de les empreses
Vull ser coeter!, dels Germans Micó (Séneca-Iecla de València, 2021).
Foto: Ángel Romero.
pirotècniques tracten de seduir als ajuntaments i als seus governants, festers o juntes directives per tal de ser ells els encarregats d’organitzar els seus esdeveniments pirotècnics, ja que en tota festa valenciana mai trobem a faltar aquesta mena d’espectacles que tant ens omplin als que ho vivim.
Aleshores, aquesta rivalitat existeix i, de vegades, el nom de l’empresa fa molt per tar d’aconseguir el seu objectiu, amb més opcions d’aglutinar qualsevol espectacle pirotècnic. Podem posar l’exemple tornant a incidir en les mascletades falleres, les quals els primers dies són disparades per empreses més menudes, encara que són magnífiques mascletades. Tal com van avançant els dies i arriba l’apogeu de la festa, van disparant cada vegada empreses més importants. Però no cal desmeréixer cap mascletà disparada a la plaça de l’Ajuntament, més aviat al contrari.
Cal ressenyar que a la Comunitat Valenciana es troben la meitat de les pirotècnies del país, i de les quals sempre s’ha parlat d’una nissaga familiar molt coneguda en el món sencer. Però no sols trobem aquesta, ja que hi ha diverses que també són d’àmbit familiar i que han passat per diverses generacions, i també
de nova creació. Aleshores, la rivalitat està present entre totes elles.
I aquesta rivalitat és molt bona, pel fet de lluitar per aconseguir contractes i espectacles, indispensables per a la supervivència de les empreses i dels seus llocs de treball, ha provocat que tant uns com les altres estiguen molt ben valorades i siguen considerades els/les millors del món. Hem innovat, inventat i perfeccionat la pirotècnia mundial a causa de tenir als millors i a les fàbriques més segures, ja que és fonamental que un esdeveniment d’aquestes característiques ha d’eixir a la perfecció en aquest sentit, per tal d’evitar cap catàstrofe.
Per això, considere que aquesta rivalitat és positiva tant per al sector com per a tots aquells que es beneficien d’ell, perquè ens fa millorar any rere any per poder mostrar al món la qualitat que atresorem en els diferents actes en els quals la pirotècnia estiga present i que tant agraden als valencians, festers o no festers. D’aquesta manera, benvinguda siga la rivalitat en el nostre sector!
Junta Central Fallera
Definim que és rivalitat. Segons el diccionari de la RAE, la rivalitat és la qualitat de rival. I Rival: Dit d’una persona que competeix amb una altra, pugnant per obtindre una mateixa cosa o superar a aquella.
Parlem ara de l’ésser humà. Els éssers humans estem fets per a col·laborar entre nosaltres, però també per a competir, per a rivalitzar. Des dels orígens de la Humanitat la rivalitat o la competència ha sigut, en moltes ocasions, una qüestió de supervivència i també un motor per a la superació.
La rivalitat puntual i ben entesa amb l’altre, persona o grup, ens permetrà superar els nostres límits i, per tant, avançar, ser millors en el que fem. Però, per contra, si la rivalitat va associada a sentiments d’enveja o recel, pot generar situacions d’odi o violència, mai desitjables. El primer tipus de rivalitat, ens fa sentir millor amb el nostre esforç i la segona ens empobreix com a persones.
Els fallers som éssers humans i, per tant, tenim les mateixes característiques. Però, a més, el faller és vehement, visceral, irascible, emotiu, plorem, riem i gaudim. Els fallers som l’essència pura de la rivalitat.
Rivalitzem en tot, en els concursos que es realitzen, Playbacks, teatre, presentacions. Rivalitzem en els campionats en els quals competim, esportius, de truc, va dominar, parxís, escacs. I per descomptat rivalitzem en l’obtenció dels premis de falles. Són rivalitats sanes, sí, però, al cap i a la fi, rivalitats. Encara que totes en l’àmbit col·lectiu, en l’àmbit de comissió.
Però què passa quan aquesta rivalitat transcendeix de l’àmbit col·lectiu i se centra en l’àmbit privat, en l’àmbit personal? Llavors el panorama s’enfosqueix. Parlem d’arribar a formar part de la Cort d’Honor de la Fallera Major i fins i tot, una vegada ja en la Cort d’Honor, arribar a ser la Fallera Major. Qualsevol fallera que ha representat a la seua comissió durant un any, aspira a representar a la seua població com a Fallera Major. Què passa quan “només” arriba a ser de la Cort d’Honor?
El procés és llarg, primer ser elegida entre les candidates del teu sector. Posteriorment, ser elegida entre totes les candidates de la població i estar en la Cort d’honor. I posteriorment, i ja dins de la Cort d’Honor, ser triada com la Fallera Major. I ens preguntem ací, es generen rivalitats? Igual entre les candidates no, però i entre les comissions de cadascuna i les seues famílies?
Quan algú ha format part del jurat tant de Cort d’Honor, com de Fallera Major, aqueixa rivalitat es palpa, aqueixa rivalitat se sent. Sembla que ningú s’adona que formar part de la Cort d’Honor, és en si un privilegi, a l’abast de molt poques i que, a partir d’aqueix moment, hi ha un any per davant de convivència, i que, si hi ha rivalitat, aquesta convivència es deteriora.
Aquesta clar que per a cada comissió i per a cada família, la seua candidata és la més preparada, la més bonica, la més simpàtica.
Però s’obliden que les altres candidates, també són les, més preparades, les més boniques i les més simpàtiques.
La tasca del jurat no és senzilla, cal crear un grup homogeni, cal buscar una líder que unisca a tota la cort i en la qual ella, siga una més del grup. De tots és sabuda la “soledat de la Fallera Major” i quan està amb la seua Cort d’Honor, s’ha de sentir com una més.
Quan el procés finalitza i el grup ja està creat, aqueixa rivalitat es va diluint. Són persones adultes que saben que hi ha al davant un any de convivència, i que compartir tantes hores i tants dies amb les seues companyes, si es fa sense rivalitat, es porta molt millor. L’experiència
demostra, que quan en una Cort d’Honor no hi ha rivalitat, apareixen amistats per a tota la vida.
Però què passa amb les infantils? Desapareix la rivalitat quan s’inicia l’any de regnat? Ací trepitgem en terres movedisses. Sabem que les infantils són un lot. Són elles i els seus pares. I sabem que les xiquetes són innocents, que gaudeixen d’estar en grups amb xiquetes de la seua mateixa edat i gustos. Que els encanta viure aventures desconegudes i que són curioses. Els encanta fer noves amistats.
Sabem que el comportament dels pares afecta directament al comportament de les filles. Les xiquetes són com a esponges: modelen tot el que fan els seus pares i incorporen el que veuen en les seues pròpies vides. És important que els pares sàpiguen realitzar els exemples correctes per als seus fills. Que admeten que, si no han arribat a la Cort, no passa res, que ja han viscut l’experiència de ser Falleres Majors de la seua comissió. Que, si ja estan en la Cort i no arriben a ser Falleres Majors, no passa res, són unes privilegiades, perquè formen part d’un grup de triades.
I que un any de convivència amb dotze companyes més, es pot fer molt llarg,
I la Fallera Major és..., de Francisco Gisbert (Exposició de València, 2011).
si hi ha rivalitat, o molt curt si hi ha companyonia i germanor.
I quin paper exerceix la comissió? Un paper fonamental. Encara que durant un any no la podran trepitjar, quan acabe el regnat tornaran a ella, amb les mateixes forces i ganes amb les quals van eixir. Notar la presència de tots ells amb pancartes, alabances, suport en xarxes socials, és crucial per a sentir-los a prop. Ací estan les seues amigues de sempre, les famílies de les seues amigues, la comissió sencera que gaudeix de la seua elecció com a Cort d’Honor o com a Fallera Major. Sentir-los a prop és una dosi d’adrenalina contínua, la qual cosa els fa gaudir de gom a gom del seu any. I ací l’orgull venç a la rivalitat. Tindre representant en Cort o Fallera Major, fa que brot en cadascun dels membres de la comissió, un sentiment d’alegria incomparable. Presumir d’elles es fa una cosa inevitable i voler fer-ho bé de cara a la resta de triades, és una tasca fonamental en la comissió.
Rivalitat en la Cort? Al meu entendre sí, però una rivalitat sana, una rivalitat que naix i que perdura al llarg dels temps. Però una rivalitat que ben portada es converteix en una amistat per a tota la vida.
Carles-Andreu Fernández
Responsable de DistritoFallas.com i
membre de l’Associació d’Estudis Fallers
En un món tan competitiu com és el faller, on ja no saben què concurs inventar i on hi ha més premis creats que gent per a premiar, els informadors fallers no podien ser menys. No és que hi haja concursos de qui escriu la crònica més bonica ni de qui fa la millor foto, sinó més bé que s’han donat i continuen donantse casos en els quals s’han enfrontat (i sense premi en joc ni res) alguns mitjans, fins i tot públicament. Algunes vegades s’ha solucionat el conflicte, però d’altres continua fins als nostres dies.
La primera rivalitat manifesta i pública entre informadors fallers va aparéixer amb una revolució en este sector: l’aparició de les webs falleres. A finals dels anys 1990 i principis del 2000, el creixement d’Internet a Espanya va fer que s’obriren les primeres webs d’informaci ó fallera, entre les quals destacaven Ciberfallas , Mundo Fallero i Distrito Fallas (esta última aleshores dins del portal Telepolis.com). La novetat va ser molt ben rebuda per tots els aficionats a la festa fallera, ja que podien tenir notícies i fotografies dels actes de manera immediata, a més de poder interactuar amb els informadors còmodament, principalment amb el correu electrònic. Ara bé, la premsa tradicional (revistes i ràdio
fonamentalment) no va estar tan contenta, ja que li arribava competència que no necessitava massa inversions econòmiques per a funcionar, i que en la majoria dels casos no eren periodistes professionals. Certament, era lògic que l’arribada d’un participant nou i tan misteriós (en aquella època Internet era una desconeguda per a moltes persones) al joc de la informació fallera provocara un fort rebuig. En concret, el director d’una important revista fallera va queixar-se públicament d’estos nous mitjans de comunicació fallers per considerar-los competència deslleial, però poc després va rectificar la seua postura i la relació va tornar-se cordial, i continua sent-ho en l’actualitat.
Precisament eixa mateixa publicació va ser protagonista d’un nou enfrontament amb un altre mitjà de comunicació faller quan acabava de nàixer, i en este cas dels tradicionals: l’emissora Música y Fallas Radio . La cadena radiofònica va iniciar la seua emissió en 2006, dedicant pràcticament tota la seua programació a les Falles i altres festes. La seua aparició va ser tan impactant en el món faller, que poc temps després, va rebre un premi de part d’una agrupació fallera, cosa que va indignar a l’esmentada revista perquè no veia bé que un acabat d’arribar s’emportara
Ninot de Vosaltres caceu i altres vos cacen, més vadria estar en casa, de José Jarauta (Sant Vicent-Pianista Iturbi, 2012).
Foto: Carles-Andreu Fernández
eixe premi, quan la publicació ja tenia molts anys de vida. Després d’una temporada d’enfrontament públi c entre ambdós mitjans de comunicació, finalment també va arribar la pau.
Tornant als mitjans digitals, un clàssic de les rivalitats entre ells és el fet que alguns tenen acreditació de Junta Central Fallera i altres no. Al principi només en tenien els pioners supervivents a eixos primers temps ( Mundo Fallero , Ciberfallas i Distrito Fallas ), però amb el temps eixe organisme va concedirne a moltes altres webs, ja que va canviar els seus criteris al respecte per donar major difusió a la festa. No obstant això, l’aparició de les xarxes socials va fer sorgir una altra modalitat de comunicador que només estava en estes (fonamentalment en pàgines de Facebook), els quals no estan acreditats si no tenen també web. Este inconvenient ha fet que alguns protestaren, sense èxit.
Altres rivalitats i mals rotllos informatius (afortunadament, ja passats) s’han donat sense eixir d’alguns mitjans, és a dir, van ser interns al programa en qüestió. Li va passar al programa radiofònic Veus de festa , on alguns col·laboradors va tenir diferències amb el seu director i se’n van anar a altre programa. El mateix va passar en Nuestras Fallas , on per deteriorament de la relació entre el director del programa (i de l’emissora de ràdio, Música y Fallas en aquell moment) i el seu copresentador, Vicente Alventosa, este va abandonar el vaixell i va muntar la seua pròpia ràdio. Però no són els únics casos, ja que les rivalitats o desavinences dins d’un mateix mitjà apareixen de tant en tant, com ha passat en 2022 en Univers Faller . Les raons solen ser les ganes d’un major protagonisme que tinga un col·laborador o col·laboradora, que el director del programa tinga por que algú de dins del programa li puga llevar el lloc, o intentar esprémer massa a voluntaris o voluntàries que col·laboren.
En definitiva, els mitjans de comunicació especialitzats en Falles són un reflex del món en què es mouen, tant per les coses males com per les roïnes. I les rivalitats no podien faltar, encara que segur que en altres àmbits informatius també n’hi ha.
Benvolgut iaio:
Sé que les noves tecnologies no van amb tu i per això he decidit fer-ho a l›antiga i agafar paper i bolígraf per a contar-te que si, que tenies tota la raó del món: ser president de la nostra falla és una gran feina. Quan fa dos anys em vas donar la teua llista dels «Deu manaments del president de Falla» et vaig dir que els quinze anys de presidència t›havien afectat prou... però ara, després de dos exercicis, et puc contar algunes coses:
Primer manament, el bàsic: Estimaràs i prioritzaràs la falla sobre totes les coses No hi ha vida més enllà de la falla. No pots fer cap pla, cap escapada, cap viatge... sense consultar abans l’agenda fallera. I si cal ficar un acte en mig del pont, has d’intentar intervenir entre els fallers que tenen i els que no tenen pont... Encara sort que tant la iaia com el meu home són fallers fins a la medul·la, per què si no, estic segur que ens hagueren enviat a la me... veritat que si iaio? Que important és per a un president rodejar-se de gent que estima i compren també la festa. Aquest altre m’encanta: No prendràs el nom de la teua comissió en va . Mai, però mai, blasfemaràs utilitzant el nom de la falla. Per moltes
La Fallera Major i el president tenen ganes de festa!, de Xaume Torrent (Campament-La Yesa de València, 2012).
Foto: Ángel Romero
discussions que tinga’m, la falla és sagrada i ningú es caga amb ella. Amb el tercer, em costa més simpatitzar, t’he de ser sincer iaio... Controlaràs i tancaràs totes les festes . Com a bon gestor, he de controlar que des del primer fins a l’últim minut de festa, que tot funcione bé i no falte subministrament de res. Relaxar els ànims de qui no vol parar, i animar a aquells que no volen ni començar la festa. Falla o festa, festa o falla... eterna rivalitat.
Els següents crec que són els més intensos... no creus? Honraràs als fundadors de la falla. A totes les directives i reunions generals de la falla, es nomenarà a algun fundador com a font inesgotable d’informació, anècdotes i vivències. Encara que les opinions pertanyen al segle passat o siguen inversemblants, hauràs de gestionar-les i acceptar-les. El “com tota la vida” o l’evolució... Hi ha punt mitjà en aquesta rivalitat iaio? En el quint generalment et faig cas, ja que sempre m’ensenyares a ser pacífic i resilient: No mataràs, encara que en les juntes tingues ganes . T’aguantaràs les ganes de violència verbal o física que puga sorgir en qualsevol reunió, pensant sempre en el bé de la falla. No cometràs actes impurs, ni et bufaràs en la setmana fallera . Sempre he de ser la imatge del trellat i de la responsabilitat,
per això és molt important mantenir activa la ingesta de líquid per hidratar-se. (Aigua iaio, ho tinc clar). Però la iaia em contà alguna anècdota... i aquest manament de vegades no el tenies en compte, eh? I ara el sèptim, el més seriós: No robaràs, i controlaràs fins a l’últim cèntim . Pots estar ben tranquil, sempre m’han educat en l’honradesa. Molts polítics podrien agafar exemple de com gestionar diners aliens pensant únicament amb el bé comú mirant la gestió econòmica dels centenars de comissions falleres del País Valencià.
I ara els últims, els que generen més controvèrsia i poden frenar o no les rivalitats: No mentiràs a les reunions de presidents . Bo... ací de vegades fallem, iaio. La rivalitat innata entre falles veïnes o presidents que no es porten bé, és inevitable i ens toca adornar la realitat. Cadascú mira per la seua falla. Davant qualsevol amenaça rival d’altra comissió, s’ha de defensar a ultrança la nostra. O, he de tirar d’honradesa i mai mentir iaio? De vegades pense que tant una cosa com l’altra estan malament, doncs, tant si mentisc com si no, puc avivar rivalitats innecessàries. Quin dilema! No consentiràs pensaments impurs . En aquest punt iaio, crec que et va patinar la memòria o no entenc quins pensaments impurs podem
Quan arriba el sol?, de Sergio Amar (Cuba-Literat Azorín de València, 2011).
Foto: JG Figueres
tindre amb la falla. Encara que de vegades els jurats sí que acaben donant pel cu... et referies a açò? Coneguen-te, pot ser sí. I el desé: No envejaràs els premis de les altres falles . El que et toque, t’ha tocat. Recorde que la iaia sempre ens deia això el dia dels premis. Mai s’enfadava, ja que creia massa en el destí. Intente fer-li cas, però veient la intenció del manament anterior... sé que a tu no t’agradaven les injustícies. Per això sempre intente que la comissió millore en tot allò que fa, encara que siga una rivalitat continua amb l’economia.
Com veuràs iaio, encara intente treballar amb el teu llistat de manaments sobre com ser un bon president de falla i fer front a totes les rivalitats que ens persegueixen. Crec que alguns són més viables que altres, però sempre lluite per mantenir l’equilibri i la pau a dins i fora de les parets del nostre casal. La rivalitat no deixa de ser una força alimentada per la cobdícia, l’enveja i l’orgull i, al cap a la fi, crec que un president de falla serà bo o no, no per guanyar més “palets” amb primers premis que altre, sinó per deixar de banda l’orgull personal i les lluites tan internes com amb altres comissions i aconseguir una falla forta, cohesionada i amb objectius clars i comuns.
De vegades també pense iaio, que si no hi ha rivalitat, mai les comissions donaran el màxim possible, però, per l’experiència pròpia, crec que puc dir que la nostra falla, o la que siga, sempre dona el màxim sense esperar res a canvi. L’esforç i la satisfacció del treball ben fet no sempre ve acompanyada de bons premis o bones crítiques dels teus rivals, per això és vital que el sentiment d’unió i “família” prevalença davant tot.
Fixat el bon president que vas ser que, malgrat les esbroncades que vas tenir amb el president de la falla veïna, amb el teu vicepresident d’economia o amb l’artista faller, ningú guarda un mal record de tu. Perquè, clar que si, hi ha rivalitats que mai desapareixeran, però saber-les gestionar, controlar i administrar és el que distingeix a les persones. Entre el blanc i el negre, hi ha una escala de grisos que tu sabies apreciar i oferir. I eixe és el meu exemple a seguir.
És un fet evident que la pandèmia va ser un colp molt dur per a totes les comissions falleres a causa de la incertesa que va provocar l’estat d’alarma en tots els àmbits de la vida i, com a conseqüència, va provocar un retrocés del nombre del cens faller a les comissions i això va suposar el col·lapse dels exercicis econòmics, sobretot els de les comissions més xicotetes, les quals van veure perillar, fins i tot, la seua existència. És un fet obvi que, sense quotes, es limita la font d’ingressos més important i, per tant, no es poden atendre les diferents despeses que comporta l’activitat fallera, les quals són moltes. Tot i això, va ser necessari, en moltes ocasions, cercar l’enginy i, també, en el cas de Cullera, de les ajudes extraordinàries que va concedir la Junta Local Fallera (JLF), ajudes que van ser un vertader baló d’oxigen per la subsistència de les falles de la ciutat. També és cert que en casos com aquests, el tarannà social i solidari amb germanor va estar present en tota la família fallera.
Però les falles del 2022 varen ser alliberadores. Per fi vam veure la llum a la fi del túnel, començarem a reunir-nos, desenvolupar activitats, gaudir de l’aire sense mascareta... A ser i fer falla, com
ho féiem abans. Dit d’una altra manera, va ser tot un revulsiu que va permetre que començarem a funcionar amb una normalitat més que suficient, a pesar que no comptàvem amb la pluja... Però podem dir que va tornar l’esperada normalitat. I aquesta va provocar els típics moviments d´anades i vingudes de gent, perquè la gent fa festa i la festa crida la gent. Es necessita, tal com Cullera necessita les Falles. Davant aquesta relació simbiòtica es van remordir les consciències, perquè no em podeu negar que en Falles tots volem ser fallers i falleres, ser protagonistes en primera persona de la millor festa del món i unir-se al comboi.
Primer trobem als retornats, aquells que, per circumstàncies extraordinàries, hagueren de deixar la falla, els quals posseeixen un sentiment d’enyorança tan gran que, sense dubte, el primer dia anuncien la seua implicació i tornada a la comissió, on són rebuts com el fill pròdig del Nou Testament amb tota classe de vítols per prendre la decisió de sumar-se novament al projecte. Després estan els dubtosos, els que van de falla en falla degustant cada particularitat, buscant afinitats i consultant el catàleg de qui em dona més pagant menys, i ací, senyors i senyores, permeteu-me fer un paral·lelisme,
sonen les trompetes i una veu estrident que anuncia el començament dels Jocs de la Fam , on les diferents faccions han de lluitar feroçment a mort per a captar a aquestes noves espècies. Recorde que el llibre resava la següent frase: L’ambició serà el seu motor. La rivalitat, la seua motivació .
Açò ens va de luxe per a explicar com les comissions escampen els seus llargs tentacles per atrapar-los en cadascuna de les diferents congregacions.
Ací val tot, no oblidem que ens pot l’ambició i el gust per acaparar l’atenció. Ser el millor en tot és la panacea de les comissions més grans i perseguint aquesta quimera tots els mecanismes d’atracció es posen en marxa. També les falles menudes utilitzen armes sofisticades de publicitat, encara que estan basades en paradigmes més abstractes com la familiaritat o la falta inexistent de grups individualitzats o també una que ven molt és nosaltres som els primers a eixir en l’Ofrena i comencem la festa abans... Ah! I no cal fer torns per a sopar.
Unes i altres trauen les urpes amb la intenció de quedar-se amb el sol·licitant que busca formar part de les seues i com no som res originals, podrem observar molts subterfugis comuns servits per uns i pels altres. Les frases més recurrents, sense dubte, estan relacionades amb l’ús del maquillatge econòmic per a engalanar els comptes de forma atractiva, és a dir, el missatge que diu que, per exemple, és un orgull tindre-ho tot a un preu tirat en aquesta falla; o també que en aquesta falla es menja molt bé; o la tan aplaudida ací tot és festa i diversió i passes les falles sense pegar brot... Però no tot és cert i el ben cert és que no tot és or el que rellueix. Després, a mitjan exercici s’escolten comentaris com açò no és el que diguéreu, les rifes i la loteria no estan incloses en el preu? Com és que he de pagar una polsera per a la beguda? Per què he d’anar a traure falla? Com és que tanqueu el casal tan prompte? O ací quan es menja? I altres sentències paregudes que fan pensar a l’incaut que en quin safareig m’he ficat?
De festa en festa, de Jorge Gil (Rei en Jaume I de Cullera, 2014).
I és que per l’ànsia de pertànyer al millor projecte, més d’un no mira la lletra xicoteta. Tot el món sap que ningú dona gat per llebre, més aïna a l’inrevés i, en trobar-se decebut, dona prou per sac durant tot l’exercici, comparant unes i altres comissions del poble o inclòs d’uns altres, sense adonar-se que cadascú té la seua idiosincràsia, no arribant a cap conclusió. A tal efecte, conec a més d’un tresorer que li entren ganes que aquests espècimens se’n vagen a altra falla amb la promesa de pagar-li ell mateix les quotes. Se’ns oblida, majoritàriament, que les coses importants no es veuen a simple vista i que els diners són importants, però tot el món sap que no donen la felicitat i per a estar a gust en la comissió sols falta molt bona companyia, estar emparat, no sentir-se fora del grup i ser igual a la resta de membres de la comissió, entre d’altres.
Per últim, un factor a tindre en compte i que passem per alt són les possibilitats de cadascú, és a dir, cal barallar la qualitat de la comissió davant de la quantitat. No podem oblidar que una massificació d’afiliats pot comportar problemes de tota mena com puguen ser l’abastiment, l’espai, la seguretat, els sorolls amb el veïnat, o la sostenibilitat... Vull defendre que aquest concepte és crucial i, a més a més, cal que siga un objectiu fonamental que totes les falles han de plantejar-se i perseguir, donant més importància a la qualitat que a la quantitat. Cal buscar l’excel·lència, ja que de vegades menys és més.
1 Aquest article ha participat en el XIIé Concurs d’Articles de Llibret Falles 2023 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera
Benvinguts i benvingudes a Top Fallers, l’article que selecciona anualment i en clau d’humor, els continguts més graciosos d’una falla. Avui hem preparat un programa especial, dedicat a les rivalitats internes d’una mateixa comissió tenint en compte l’enginy i la gràcia que ens caracteritza. I és que la línia entre ser un bon o un mal faller o fallera és massa prima i moltes vegades delimita el lloc de cada persona dins d’una mateixa falla. Per això, com a la nostra societat ens agrada tant classificar, repartirem unes quantes recompenses a les més clàssiques i “divertides” rivalitats que es troben dins d’un mateix casal.
Sense més dilacions, començarem pel bunyol de coure, que serà entregat directament al grup de veterans/es de la falla. És fàcil trobar alçades grans fortificacions entre aquests i els nouvinguts dins d’una mateixa comissió. El problema és clar: “ai, que de fora vindran i de casa ens tiraran!”. I és que l’entrada de nous fallers, sobretot a falles xicotetes, pot arribar a fer créixer dos tipus de sentiments: per una banda, l’alegria de l’arribada a la falla, ja que suposa més beguda a la barra, més ninots al monument i més pàgines al llibret; per altra, el sentiment de ràbia quan a la primera festa qualsevol d’ells o d’elles es fot la seua part de beguda més la del faller/a del costat, es menja quatre plats d’arròs al forn i seu a la dreta del tot poderós president. És ací quan els ulls veterans s’entretanquen, s’engrunsen les celles i es pronuncia un suau “fill/a de…”. En aquest moment és quan la guerra pren la seua forma inicial.
Però si de conflictes es parla, no hi ha millor exemple que la lluita entre els majors i els jóvens d’una comissió. El cas és que els primers van a cavall a la batalla, mentre que els altres ho fan a peu, a primera fila i carregats amb l’espasa, les fletxes i l’escut. És per això, que el bunyol d’argent l’atorguem al sector major i no al jove. De tots és sabut que els primers munten falla, confeccionen decorats i preparen i lleven taules i cadires, mentre que els joves destrossen el casal, no fan més que beure i no venen
La música sol ser un motiu de disputa. Jo per a ser feliç vull un camió, de Xavi Herrero (Sant Vicent de València, 2011). Foto: JG Figueres
als actes oficials perquè la ressaca o la vagància poden amb ells. Com? Que és injust perquè els jóvens defensen la festa, la cultura i el progrés? Ja, és estrany… ho analitzarem a la redacció del programa i tindrem en compte l’opinió del públic per a la pròxima entrega, no patiu!
I què em dieu de l’or? Històricament, aquest metall era la més pura representació del poder. I qui té el poder en una falla? Doncs la directiva, per això atorguem el bunyol d’or als membres de la directiva. Un lloc que no és fàcil d’aconseguir d’un dia per a un altre, i que costa anys, aparença i paciència. La gent es mata per tindre un lloc a la directiva, perquè per poc que faces, pots dir que tens càrrec. El problema ve quan treballes per la falla sense tindre cap “cartera”, ja que no importa; però si no treballes tenint una funció directiva, malament. De tots és sabut que el poder ho és tot, i una vicepresidència o una delegació de rifes i loteries, ni diguem. Els avantatges de la tirania són tremends: reunions secretes, decisions individuals, crítiques a les espatlles, aprofitament d’espais i objectes comuns… I sols amb un colp d’estat, amb els estatuts en una mà i una botella de cassalla a l’altra, es pot enderrocar qualsevol dictadura opressora del progrés.
Arribem ja a les fulles de llorer sense oblidar la rivalitat més clàssica, formada entre els homes i les dones. Aquestes últimes han aconseguit desfer-se per complet de la imatge de dona florer per mostrar altres capacitats no físiques, com presidir una falla, organitzar una comissió o plantar un monument, construint un camí directe i constant cap a unes falles igualitàries que tanta falta feien (fan). Què queda d’aquell principi de segle tan cavernícola, on les dones no formaven part de la directiva ni de la comissió? On queda aquell protocol ranci i medieval que diu que les dones han de pujar acompanyades per un home i que a l’ofrena han d’anar formades davant de tots? I què em dieu del costum ancestral que decretava que tan sols una dona podia ser fallera major?
D’acord… tal vegada encara ens queden coses per millorar. Per això el
sector femení es mereix la recompensa, perquè per molt que es queixen pel monyo i pel vestit, si fa falta arrepleguen la taula o se’n pugen a ella a ballar.
Però atenció! Cavallers, dames i persones en general: el bunyol d’or amb fulles de llorer i brillants, sens dubte, és per a les per a les persones fanàtiques de la comissió. Si no teníem bastant aguantant als de les altres falles, que ja prou per al sac donen, imaginat si l’enemic està a dins de la teua. El fanatisme extrem, aquell apassionament exagerat del qual molts
s’enorgulleixen, però que no aporta res bo a la falla i que alça més bé barricades que no firma acords de pau. Doncs, de què serveix “portar la falla al cor” si després no es fa res per “aportar al seu manteniment”? Què a qui em referisc? A aquelles persones que, vestits de cap a peus amb el marxandatge de la falla, venen a menjar, a cagar i a beure, però no lleven taula, no munten falla, no traslladen el decorat ni fiquen diners per a rifes. I critiquen, sobretot critiquen als que sí fan, el que suposa una bomba per a la comissió.
I què ens queda? Doncs la recompensa més gran i més important que es puga obtenir: el bunyol de carabassa mullat en xocolate. Efectivament, es tracta d’un bunyol inexistent, que no està estipulat en cap reconeixement faller més que el d’un o una mateixa. És una recompensa individual i interna que pot comparar-se amb el fet de gaudir d’un bon desdejuni al matí en acabar una despertà. L’explicació és fàcil: perquè el fet de ser un bon faller o fallera no resideix en l’entrega d’una xapa de metall, sinó en el fet de sumar a la falla.
Cap comissió és perfecta, i els conflictes existents són mostra de què la falla està viva. Per tant, elogiem aquells grups que remen per la cultura, que festegen la tradició, que tallen gespa o que preparen la paella. Eixes persones i totes aquelles que sumen en la comissió són els únics que poden fer front a l’enemic des de dins i amb una única acció: prescindir de les persones que resten i unir a les que sumen, perquè per damunt de tota rivalitat està la falla.
Segons la RAE:
Faller: 1. Pertanyent o relatiu a les falles
L’hivern acaba entre cels blaus i eixa llum que anuncia que hem aplegat a la millor època de l’any; març és sinònim de falles. Sentim rotunda i poderosa l’alegria primària i pura d’estar vius. Tot ho anuncia, tot és vespra i imminència. Sabem que els carrers s’ompliran de gent, i de música, i de la nostra indumentària tradicional, i de joia. Però del que sens dubte s’emplenarà València i els pobles per tot arreu del nostre territori, seran de falla. En cada cantó, s’alçarà una falla. I en un encreuament entranyable, la nostra.
Els carrers seran altra volta espai públic, i estarem junts celebrant que som poble, com feien els nostres avantpassats, i com faran els que vindran, com nosaltres de xiquets, com ara que som pares i mares, com farem quan siguem ancians: festa de tots i per a tots, festa íntima, festa familiar i comunitària, festa que és la suma de moltes festes de barris, pobles i pedanies... Festa entranyable i la nostra cultura viva, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Fins ací tot molt clar, tot correcte i tots contents. Però si ens parem a mirar al nostre voltant, trobem un panorama difícil. No són bons temps per a la professió d’Artista Faller que es veu greument amenaçada i es demostra cada dia amb els tallers que han tancat, tanquen o tancaran. Una bona mostra d’ells han hagut d’emigrar a la recerca de nous horitzons. Es viu eixa gran contradicció d’estar celebrant que som bons i les falles tan bones que plantem, quan a estos l’ofegament quasi no els permet respirar. Ni tant sols el projecte d’una reactivada Ciutat de l’Artista Faller els consola, perquè finalment el que volen és vore realitats.
Després d’una pandèmia i d’un temps de transició podríem dir que la festa ha sabut torejar gran part del que ens vingué damunt. Encara que varen haver-hi reduccions dràstiques amb els diners a gastar i en com gastar-los, i en un debat instal·lat ja fa molts anys a totes les comissions, el de “falla o festa”, la falla portava les de perdre. Malauradament, tira més una botella de Casalla que un ninot.
Els artistes es troben en una crisi de recursos econòmics, sumat a un excés d’oferta, una mala gestió burocràtica als tallers, un augment considerable del preu
de les matèries primeres i el faller d’ açò té un pelaet nano o el de quants ninots em posaràs? ... Sumat a altres tantes calamitats.
I vostés diran, i que passa, que tot es culpa dels fallers? Per descomptat que no. No som els únics responsables, però sí que tenim a la mà, l’oportunitat de fer-ho bé amb els nostres. D’invertir el màxim en la falla, de tractar a l’artista com es mereix, com un professional i no com un amic que ens està fent un favor. Per això és important fer pedagogia fallera.
Involucrar a tots els fallers, des del més menut fins al més gran, des d’un inici en el projecte que tindrem vigent durant tot l’exercici faller. Poder vore com es pareix la idea inicial, desenvolupar eixa idea fins a arribar a convertir-la en esbós; fer activitats entorn de la temàtica de la falla, vore com creix i el procés creatiu d’aquesta amb visites als tallers. Implicar a tots en la plantà i finalment culminar amb la cremà. Que tots i cadascun dels membres de les nostres comissions puguen sentir el que és ser faller amb totes les lletres, i no sols fester.
Sí, sé el que estareu pensant a hores d’ara, que el meu plantejament és
utòpic, i que jo estic boja. Bé jo també ho pense, però, o apostem per la falla o acabarem convertint-nos en associacions gastronòmiques, festeres... o qualsevol altra cosa, serem el que voldrem, però no una falla.
I ojo que estic d’acord en el fet que les falles han d’obrir-se al món, que cal tindre una balança entre falla i festa per aconseguir que l’amic del meu cosí o que el meu company de treball s’apunte a la falla, perquè és guai, fem festa i ens ho passem d’allò més bé, però també fem falla i per això som fallers.
Tindre clar d’on venim, qui som i on anem. Saber que l’eix de la nostra festa és la falla i sense això no som res. Perquè les falles amb tota la seua grandesa i esplendor, són molt menys conegudes del que mereixen, però hem de tindre en compte que oferim una cosa distinta, que ens fa destacar per damunt d’altres festes. Ja sabeu a què estic referint-me, a la falla.
El que mai hem d’oblidar que venim de la falla i per això som fallers.
D’un temps ençà, comence a ser conscient de la importància que tenen les opinions en un món on ser diferent -o més bé, pensar diferent-, rep directament l’etiqueta de rar, en compte de veure’s com al que realment és, una opinió més dins d’una societat on tots els individus opinen com si es tractara d’una necessitat vital.
Si pensem en el món de les falles, podríem dir que cada comissió és única, la meua, per exemple és molt diferent del que la gent està acostumada. Jo mateixa, podria ser catalogada com a una ‘fallera rara’ dins del món de les falles, per què? Vos preguntareu. Doncs perquè no sé el que és portar la banda, ni tampoc els rodets dels costats, d’entre tants.
I no penseu que tinc curiositat, la banda l’he hagut de portar en alguns actes quan era representant i em pareix la cosa més antiestètica de tota la indumentària fallera. Sí, les teles i els detalls del vestit els escollim amb molta cautela, i ens gastem molts diners en el saber fer que ens aporten les i els modistes com perquè després es queden sota un tros de tela erta que molesta i s’enganxa en cada moviment.
Si vos soc sincera, jo no vaig estar en el moment en què es va decidir si la meua comissió portava banda o no -de fet, no havia ni nascut-, però pel que m’han contat, no va generar cap conflicte ni tampoc va haver-hi cap opinió en contra. El que sí que vos puc dir, és que, si actualment es programara altra votació, la resposta encara seria la mateixa.
Del que sí que soc conscient, és del fet que les coses avancen, molt a poc a poc, però ho fan. Recorde que quan em contaren que algunes comissions estaven optant per llevar la banda i ficar la caramba , una xicoteta part de mi es va alegrar perquè a poc a poc hi havia més llibertat d’elecció respecte a aquest tema, encara que jo no en tinguera res a veure.
Ninot de Celebrant, de Xavi Herrero (Mercat-Rojas Clemente de València, 2019).
Foto: JG Figueres
Com deia abans, cada comissió i cada persona són un món, reitere, però òbviament, la realitat és la què és, i el fet que només les dones tinguen l’obligació de dur eixa senya tan característica d’identitat fallera, a mi, sincerament, no m’agrada. De segur que després d’esclafir la magrana hi ha algú pensa que açò no és realment cert i que els hòmens moltes vegades tenen la faixa brodada amb l’escut i bla, bla, bla, coses per l’estil, però contesteu mentalment a aquesta pregunta: Açò és obligatori o voluntari?
Mireu, a mi pot ser la banda m’hauria servit quan era menuda, l’any que em vaig perdre quan ens vam creuar amb altra comissió, però per a la resta d’ocasions, mai m’ha fet falta perquè jo sé a quina comissió pertany la meua ànima, la meua família i amics saben on podran trobar-me i per descomptat, podré lluir sempre les meues teles al complet, així que per a mi, malgrat les opinions contràries, és completament innecessària.
Fa ben poc va eixir una sèrie, Miércoles , i molts internautes deixaren clara la seua postura respecte a totes aquelles persones que idolatraven la raresa del personatge principal i que després, en la vida real, aquesta hipocresia se’ls berenava. En
el cas que tractava anteriorment, és el mateix, hi ha molta gent que es comporta de manera contrària al que els seus valors sostenen, i per por d’expressar el que pensen, per costum o simplement per no voler ser diferent de la resta, no fan el pas necessari per al canvi: el de verbalitzar la seua opinió.
Teniu en compte que açò no és cap intent de convéncer a ningú, ni de bon tros. No pretenc això, cadascú és conscient dels seus pros i contres respecte al tema, i sobretot, és capaç de tenir una bona capacitat d’elecció. Simplement, és la mostra de què no tot ha de ser com “sempre ha sigut”, si fora així possiblement jo no estaria ací escrivint, i aquesta declaració és dura, però real.
Això sí! L’únic que cride als quatre vents, encara que potser a algú li fota, és que jo no soc menys fallera que altra persona per tenir aquesta opinió, tots sabem de primera mà que cadascú té les seues rareses, i aquestes, per sort o per desgràcia, són les que ens fan únics.
Periodista. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)
La rivalitat és competència i competitivitat. Com a competència, la rivalitat considera enemic a l’adversari i aquesta accepció excloent ha desencadenat, des que existeix la humanitat, multitud de guerres i enfrontaments per l’afany imperialista dels dirigents polítics que han volgut annexionar territoris pròxims a les seues fronteres. Hitler en la II Guerra mundial i Putin amb la invasió d’Ucraïna en aquest 2022 són dos exemples paradigmàtics, però no els únics.
Però rivalitat és també competitivitat, afany de superació, de ser el millor, i aquesta predisposició per a competir a dreta llei, aquesta voluntat de progressar, a no tindre una actitud conformista, és el que, a través dels segles, ha fet avançar a la humanitat.
En les falles de València, la creació dels premis en 1901 va suposar un esperó per a millorar la qualitat dels monuments que es feien fins a aqueix moment. Va despertar l’afany de superació dels fallers, que van contractar artistes professionals per a aconseguir els millors guardons, encara que això fora en detriment de la sàtira.
Aquest punt d’honor per ser el millor és el que ha fet progressar a les falles, que han passat de ser un amuntegament d’andròmines velles a monuments de gran qualitat artística que, en la seua màxima expressió (la secció Especial de València), tenen un cost de centenars de milers d’euros i que de manera excepcional un d’ells ha arribat a costar un milió d’euros en 2009 1 .
A Cullera aquesta rivalitat ha existit també com a forma de superació, encara que en algun moment puntual ha adoptat tints de confrontació. Però, en tot cas, ha sigut l’excepció que confirma la regla.
En els primers anys de la dècada dels setanta, quan els premis encara no s’havien instituït, existia un ambient de companyonia entre les quatre comissions en actiu en aquests moments, els components dels quals rebien apel·latius com “els germans” (Sant Antoni), “els xiquets” (Plaça d’Espanya), “els bròfecs” (Passeig) i “Els sabuts” (Plaça José Antonio).
La rivalitat més clàssica a Cullera, matisada amb el pas del temps, l’han protagonitzada dues comissions veïnes: Passeig-Mercat
Pareix que estem en la lluna, d’Andrés Martorell (Passeig-Mercat, 1983), més coneguda com ‘La falla de la Mona’, representa la rivalitat existent entre les comissions de Passeig i Taüt.
Arxiu Joan Castelló
i Taüt. Un dels moments més crítics va tindre lloc en 1983, quan els fallers de Taüt, que havien aconseguit el primer premi, van anar a tirar cacaus a la mona que presidia la falla del Passeig, ja que alguns dirigents d’aquesta comissió havien presumit durant tot l’exercici que anaven a guanyar el primer premi per la monumentalitat del primat que presidia el cadafal. “A la mona cacau” va ser el crit amb el qual els fallers de Taüt llançaven aqueix fruit sec a la figura central de la falla Passeig-Mercat, que va haver de conformar-se amb el tercer premi. La venjança, que sempre és millor servir-la en fred, es van consumar en mels dos anys següents: Passeig va aconseguir el primer premi en 1984 i 1985, amb falles realitzades pels germans Colomina, mentre que Taüt va haver de conformar-se amb un segon (1984) i un quart premi (1985).
A partir de 2003, La Bega i El Port han mantingut una pugna per a veure qui és la millor en la secció Primera. L’estadística és favorable a La Bega, que ha aconseguit el primer premi en onze ocasions, per només dos del Port, que en aquest mateix període va sumar 8 segons premis.
Durant la dècada dels noranta i primers anys del segle XXI (abans que es crearen les seccions), Raval i Port van rivalitzar per ser els millors en la categoria infantil. Raval va aconseguir el primer premi en 1991, 1992, 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2000, 2001 i 2002, mentre que El Port van aconseguir primers premis en 1994 i 1999, i van ser segons en 1995, 1997, 1988, 2000 i 2001. Ja amb les seccions en marxa, en la màxima categoria aquestes comissions només van competir en dues ocasions, en 2003 i 2004, amb un balanç de dos primers premis per a Raval i dos segons per El Port. Era clar qui ostentava sense discussió l’hegemonia en falles infantils.
No sols cal buscar rivalitats entre falles amb demarcacions pròximes. També en el si de cadascuna d’elles es produeixen a vegades discrepàncies insalvables que condueixen inexorablement a crear una
En cotxe fins la mar de José Sanchis (falla infantil del Port de 1994), va trencar una ratxa de tres primers premis consecutius de Raval.
Arxiu Joan Castelló
nova comissió. La Falla Mongrell va nàixer en l’exercici 19791980 a partir d’una escissió de Sant Antoni; fallers del Canet van crear El Pontet en 1994-1995; alguns fundadors de la falla Rei en Jaume I en 1998-1999 provenien del Passeig; i fallers del Port van crear en 2003 la Falla Xúquer.
L’edició de llibrets ha constituït també un focus de rivalitat en positiu entre cinc o sis comissions que s’han disputat els primers premis, encara que aquesta competitivitat no ha impedit l’existència d’una relació harmònica entre els seus coordinadors, que col·laboren en els llibrets de les falles rivals i es reuneixen de tant en tant en esmorzars amigables per a parlar de monuments i literatura fallera. Juan Gabriel Figueres (El Canet), Salvador
Tortajada (Raval) Nacho Romero (Taüt), David Ferrer (Xúquer) i Salva Andrés (Rei en Jaume I), integren un quintet llibreter que cada any, comptant tots ells amb aportacions literàries i gràfiques de Joan Castelló Lli, competeixen entre si amb les seues esmolades armes literàries per a ser els millors, tant en el concurs de la Junta Local com en el de la Generalitat.
A més a més, hi ha comissions que no tenen rival en alguna activitat fallera. És el cas de la Falla Passeig-Mercat, que ha aconseguit cotes de gran qualitat en les representacions teatrals, amb muntatges espectaculars i de gran nivell interpretatiu. En aquesta trajectòria triomfal han exercit un paper fonamental en les últimes tres dècades persones com Julio Martí Zahonero, Juanfran Sáez Núñez, Iván Miralles, Lara Bernabeu i Encarna Torres, entre altres integrants del grup teatral.
Són totes elles rivalitats sanes, concebudes per a millorar i per a fer progressar la festa fallera a Cullera.
No hi ha res com un bon estímul per despertar una rivalitat “sana”.
Fins a l’any 2018 el premi per promocionar el turisme local dins del monument faller estava relegat a la part literària dels monuments, a les seues crítiques, i no a totes. Hui en dia, hi ha grups de treball dins de les comissions especialitzats a plasmar idees que puguen fer més visible les bondats i el nom de la nostra ciutat “Cullera” promocionant-la també en la part del disseny del monument i en la decoració que l’envolta. I és que no hi ha res com establir unes bases amb uns bons premis per donar-li vida a aquesta activitat.
En primer lloc, vaja per davant el fet que té més interés per al turisme un monument amb més pressupost, més monumental i unes dimensions més admirables perquè ja de per si atrau major nombre de públic, i amb aquest comentari vull fer un poc de polseguera fallera sempre baix la meua humil opinió, i, tot i que a les bases no fa referència aquesta “virtut” crec que és de raó no llevar-li mèrit. Però ja ficats que aquest punt no es valora, continuaré amb la polseguera, i és que no es pot influir de la mateixa manera, a l’hora d’incloure
Al so del circ faller, de Jordi Carrascosa, guanyadora del Premi d’Interés Turístic (El Canet, 2018).
el nom i el foment del turisme que especifica a les bases, en un monument gran que en un de menor cost i amb una estructura, diguem que més austera. Perquè sabem que tota la promoció turística ha d’estar inclosa en el monument que opta al premi i una falla que ha apostat per un monument d’una dotació pressupostària molt important, no ho té tan fàcil per manipular-lo.
Per altra banda, com a bons valencians, hem de destacar les arts i les manyes d’algunes comissions, per copiar el que fan altres falles, per fer museus fallers en locals prop del monument però no dins per tal de poder confondre al jurat, arts totes molt valorables però de dubtosa honorabilitat...
I finalment, tot i haver actualment unes “bases”, que busquen promocionar el turisme local dins dels monuments, no és menys cert que aquestes bases són una mica estranyes i publicades amb poca antelació, i tenint en compte que sobre elles es recolza la llavor de tot un any, la manera d’afrontar el treball i el com acaba resolguen-se el premi, generen certa controvèrsia. Aquest comentari, fora de bromes, sí que estaria bé que aprofitara d’estímul per a la institució reguladora per convocar el premi amb més marge de temps perquè, cada any som més les falles il·lusionades en innovar per tal d’incloure en cada monument la presència i el nom de Cullera, i estaria bé poder tindre marge de maniobra.
En definitiva, el premi d’interés turístic ha passat de ser un banderí més a ser la joia de la corona, el premi amb major dotació econòmica dels que es pot optar en totes les festes falleres, i això en nota amb l’interés que suscita.
Coordinador del llibret de l’AC Falla El Canet
Dir que a Cullera no hi ha rivalitat en els llibrets de falla és una favada molt gran, encara que també cal dir que no és la mateixa que puga haver-hi en els premis a les falles, ja que en aquests pense que és molt més acèrrima, en part també perquè aquest és el més important, però en els llibrets no hi ha hagut mai episodis excessivament polèmics que han acabat al jurat d’incidències. El concurs de llibrets es va crear en 1999. Des d’aquest any fins a l’actualitat, caldria diferenciar dues etapes pel que fa a les rivalitats: una des de 1999 fins a 2012, i una altra des de 2013 fins l’actualitat.
En la primera d’elles, va ser una rivalitat un poc més oberta, ja que els primers premis van estar més repartits entre diverses comissions falleres de la ciutat, entre altres, Raval de Sant Agustí, El Raconet, Passeig-Mercat, La Bega o Sant Antoni, havent-hi a més moltes altres en el podi d’aquests. Eren llibrets molt diferents dels que vegem hui en dia, ja que eren llibrets amb un màxim d’un centenar de pàgines on començaven a brollar diferents continguts literaris al voltant de les Falles i d’altres aspectes de la societat cullerana i valenciana.
Aquests llibrets començaven a aparéixer en els llistats de premis de la Generalitat Valenciana (GVA), destacant la falla Raval de Sant Agustí, aconseguint diversos premis entre el desé i el vinté premi, i La Bega i Passeig-Mercat, les quals també van formar del llistat en aquest període de temps. No obstant això, l’aparició meteòrica la va fer el llibret de l’AC Falla El Canet, que en 2012 va obtenir el huité premi després d’una progressió fulgurant (52é en 2010 i 32é en 2011).
La segona etapa, des de 2013 fins a l’actualitat, destaca pel duel, any rere any, entre les comissions d’El Canet i Raval de Sant Agustí, els quals i amb el permís de Taüt, guanyadora en 2016, s’han repartit majoritàriament el primer i el segon premi. Pel que fa a la primera, ha obtingut cinc primers premis (2013, 2018, 2019, 2020 i 2022), i quatre segons (2014, 2015, 2017 i 2021), mentre que la segona ha obtingut en aquesta etapa quatre primers premis (2014, 2015, 2017 i 2021) i sis segons premis (2013, 2016, 2018, 2019, 2020 i 2022). Més d’un l’ha batejada com, per fer un paral·lelisme amb el futbol, entre el Mourinho i el Guardiola dels llibrets (sense ficar-se el dit a l’ull). Són dos llibrets amb dos estils diferents, que segons com t’agrade l’estil et pot agradar un més que
l’altre, però són els dos que han estat al capdavant tant en Cullera com en els premis GVA. En ella, el Canet ha aconseguit, des de 2013, un tercer (2014), dos quarts (2015 i 2019), tres cinquens (2017,2018 i 2021), un sisé (2020); un seté (2016) i dos huitens més (2013 i 2022), mentre que el Raval ha obtingut un tercer (2021), un quart (2016) un cinqué (2015), un seté (2022), tres huitens (2017, 2018 i 2020) i un onzé (2019), lluitant ambdues per estar en el top 10 dels millors llibrets de tota la geografia valenciana.
A banda, el fet que en 2018 s’atorgaren cinc premis als llibrets ha fet que comissions
que tradicionalment no apostaven per ell hagen fet per millorar-lo, ja que exceptuant a les clàssiques comissions de PasseigMercat, La Bega, Sant Antoni de la Mar o Raconet, s’han afegit altres com Taüt, Rei en Jaume I, Xúquer o Plaça d’Espanya, les quals s’han posicionat també dins dels premis als millors llibrets que atorga Junta Local Fallera i també en els premis GVA.
En l’àmbit local, Taüt ha aconseguit un primer (2016), cinc tercers (2015, 2017, 2018, 2020 i 2021) i dos quarts (2019 i 2022), mentre que en GVA ha obtingut un 14é premi com a millor resultat; PasseigMercat ha aconseguit dos tercers (2013 i
2016) i un quart (2018) a Cullera i en GVA dos 16é premis (2015 i 2016) com a millor resultat; Rei en Jaume I dos quarts (2020 i 2021) i un cinquè (2019) a Cullera, i el més alt el 19é (2022); Xúquer ha obtingut un tercer (2019) i dos cinquens (2020 i 2021) en Cullera i un 30é com a resultat més alt en GVA; La Bega ha obtingut un primer (2012), i un tercer (2014) en Cullera i un 11é (2022) com a millor resultat en GVA; Plaça d’Espanya ha obtingut un cinqué premi (2018) en Cullera i un 60é en GVA; Sant Antoni de la Mar un tercer premi (2022) a Cullera i un 21é en GVA; i el Raconet un cinqué premi a Cullera (2022).
Aquesta rivalitat també s’extrapola a altres premis relacionats amb el llibret, com són els premis de portada, millor article i el Premi Cullerot a la millor poesia satírica. Pel que fa al primer, hi ha bastant rivalitat, ja que fallers i altres artistes col·laboradors han plasmat les seues obres per tal de donar-li molt de nivell aquestes creacions
artístiques, aconseguint el primer premi les comissions Passeig-Mercat (2012), El Canet (2013, 2014, 2017, i 2021), Taüt (2015 i 2016), Raval de Sant Agustí (2018 i 2020), Xúquer (2019) i Sant Antoni de la Mar (2022). Pel que fa al d’article, se l’han repartit les comissions d’El Raconet (2012, 2014, 2016 i 2020), Xúquer (2013), El
Les comissions d’El Canet, Raval de Sant Agustí i Taüt a la Mostra de Llibrets de Gandia (2022).
Canet (2015 i 2019), Rei en Jaume I (2017), La Bega (2018), Taüt (2021) i Bulevar (2022). I el premi més recent, el Premi Cullerot, se l’han repartit les comissions d’El Canet (2019, 2020 i 2021) i Rei en Jaume I (2022).
No obstant això, amb el nivell que hi ha, la rivalitat és més sana que en altres elements de la festa com és la falla, ja que és freqüent veure articles dels coordinadors dels llibrets en els seus competidors, és a dir, en la resta de llibrets de Cullera, per tal de mostrar els seus punts de vista sobre els temes proposats per cadascun d’ells. Açò, molts fallers no ho entenen, perquè pensen que els articles que fem per a la resta de falles els podríem fer per al nostre llibret. Però el coordinador de llibret busca qualitat en els textos, i no relats fets arreu. M’explique, si el coordinador de la falla ics vol parlar de crítica fallera i el coordinador de la falla zeta és el millor guionista de tot el territori valencià, tindrà més qualitat un article fet per aquest que no pel mateix coordinador que, probablement, no tinga idea de fer una estrofa. És per això que tenim rivalitat entre nosaltres, però no ens matarem ni farem un drama si u guanya i l’altre no.
Aquesta rivalitat fa que entre nosaltres millorem a l’hora de realitzar els nostres llibrets i això és positiu per a la ciutat de Cullera, ja que fa que tinga un nivell més alt per a donar-li presència a la ciutat entre les millors ciutats. Sense anar més lluny, sis de quinze comissions van ser premiades a GVA, quasi el 50% d’aquestes, el qual vol dir que estem en el bon camí, encara que de vegades no se li dona massa repercussió als nostres llibrets davant als d’altres poblacions. No sols som les falles del poble on es fabrica Cerveró...
S’obri el teló, com cada any, del teatre faller de Cullera. Les butaques plenes d’espectadors i espectadores que omplin la Casa de la Cultura. Un públic exigent i un jurat qualificat integrat per professionals de l’escena valenciana esperem amb ganes el que ens oferiran els grups de teatre de cada falla.
Als que tenim injectat eixe verí del teatre ens fa molta il·lusió escriure unes paraules sobre aquest art meravellós. I més quan ho vius des de la part que resulta més complicada, la de valorar a companys i companyes que també tenen injectada eixa dosi d’adrenalina que ens fa estimar tant aquesta afició per les arts escèniques.
La meua experiència com jurat de teatre resulta ben enriquidora. És quan t’adones del sacrifici que fan els grups per arribar a ser cada dia millor. Perquè veus una progressió constant i el nivell que tenen la majoria de falles s’assembla quasi al de les companyies professionals. Actors i actrius que han fet obres que podrien representarse a qualsevol espai escènic i no sabríem distingir d’aquells que hui són estrelles de primer nivell. Interpretacions majestuoses que et fan esborronar la pell. Cada vegada més professionals i amb major projecció.
Algunes d’elles i ells amb moltes “tables”, en altres casos pot suposar l’inici d’una llarga carrera teatral. Amb eixa barreja d’experiència i d’atreviment podem veure espectacles fascinants que no deixen indiferent a ningú. El nivell és altíssim i aquesta situació provoca unes rivalitats que no poden deixar d’existir com en qualsevol àmbit de la nostra vida.
L’èxit, el fracàs, l’enveja i la competència per ser millor. Algú va dir que l’enveja és sana. És possible, potser una manera de retroalimentar-se, un instint de superació que ens mou a fixar-nos en la resta per a aconseguir objectius més alts. Totes i tots lluitem per tindre més èxit que el nostre veí, volem enfortir el nostre ego, que ens reconeguen quan fem les coses bé. Això és el que passa quan en una competició s’entreguen premis individuals o col·lectius. Això de “el més important és participar” només és una frase que em van dir una vegada i que solen utilitzar els perdedors.
Com en totes les disciplines hi ha qui disposa de més entusiasme, de més pressupost, d’una aposta més ferma pel que respecta a una modalitat. Algunes falles aposten per tindre un millor monument, altres per les festes que es fan al “cau faller” i en els últims anys,
moltes, cada vegada més, aposten per la cultura. Això es nota i molt. És cert que això es trasllada a la gent que forma el grup teatral. Obres extraordinàries, amb escenografies espectaculars i actors i actrius excel·lents que cada vegada ens ho posen més difícil als que hem de valorar el treball de molts mesos en només una hora d’actuació.
Cullera té la grandíssima sort de comptar amb grans autors teatrals i amb bastants companyies que s’impliquen en aquest certamen i això el que fa és pujar el nivell del concurs.
I per descomptat que existeix la rivalitat entre les falles com existeix en qualsevol competició. És un orgull per a qui guanya i un impuls per a qui no ha aconseguit estar entre els millors. Perquè això fa que la motivació siga un referent per al pròxim any.
El teatre és això, motivació i atreviment, gent de totes les edats que participa en els muntatges, que viuen el teatre al seu màxim esplendor, que si fa falta es deixen la barba unes setmanes abans de l’estrena, que no es tallen el monyo fins que no passe l’obra, que remou els armaris per a trobar el vestuari idoni, que pregunta en la falla
qui té els mobles necessaris per trobar l’escenografia adequada i sobretot comparteix amb totes i tots grans moments el dia de la funció.
Podeu estar orgullosos del treball que heu fet. Podeu sentir-se afortunats per l’atreviment que mostreu dalt d’un escenari, intentant traure el millor de vosaltres mateix. Podeu dir a tot el món que quan pugeu ahí dalt gaudiu i podeu estar segurs que heu fet gaudir a la gent. El teatre té eixa màgia i ens fa passar moments molt bonics.
Hem pogut assaborir, aprendre, descobrir les qualitats humanes de totes les persones que formen el món del teatre faller. Les companyies heu donat el millor que teniu i el vostre entusiasme l’heu compartit amb tots nosaltres. El meu reconeixement als que heu perdut hores de son als assajos, als que passeu tot l’any dissenyant vestuaris i escenografia, als que aposteu per mantindre l’essència del teatre i sobretot a tots aquells que aposten per promocionar i fomentar el teatre no professional.
Els nervis estan a flor de pell, ara només queda saber el resultat del jurat. Després d’intenses reunions i de debats amb molt de criteri i amb molta cura per intentar ser justos sobre cada representació, només ens queda dir :
“IN THE WINNER IS”
O millor encara, com diria el meu paisà i no sé si família, Bernat i Baldoví, en el Virgo de Visenteta:
La comèdia ja està feta, tireu el teló...No encara, que falta un viva, punyeta, al teatre faller i a les falles de Cullera.
Estefania Català Nàcher
Filòloga Catalana, vicepresidenta segona i
delegada de Cultura de l’AC Falla del Port
AC Falla el Raconet. El primer que em ve al cap quan pense en el premi per la promoció i ús del valencià en les falles de Cullera és la Falla el Raconet.
Aquesta comissió ha mantingut viva l’espelma de la victòria durant molts anys. I no era per la victòria pròpiament aquesta, la seua, tasca incansable. El seu propòsit era purament emotiu, sentimental i una digna vocació de portar per emblema la nostra llengua i la nostra cultura.
Més enllà de la competència que s’ha creat per aconseguir el banderí, on queda aquesta vertadera vocació per fer de la nostra llengua un mitjà, únic i inviolable en el món de les falles que, contra el que podem pensar ara, tant ha perjudicat la idiosincràsia dels valencians? Sense tractar de posar-me en contra el món faller, perquè me l’estime, i en forme part, puc i vull opinar que les falles no han estat un benefici per a la nostra identitat. Amb l’afany de convertir-nos en referent per a un país que se n’aprofita tan sols de la publicitat de València com atracció turística i de les falles com capdavanteres en ‘’fiesta y olé’’, ens han volgut capbussar durant anys en la idea que no som més que un passatemps, una festa antiquada
i retrograda, que en forma part una amalgama de tradicions rancies de la xarxa de pobles espanyols que s’han deixat portar per polítiques unitàries, totalitàries estatals heretades del franquisme.
Dit açò, i per sort, han nascut comissions amb la idea que les falles són més del que ens han volgut vendre, que han tingut la sort, també, de comptar amb uns governs que han reconegut la importància de la tradició de les falles, la cultura i tot el que arrossega aquesta festa, i no només ho han reconegut, sinó que han volgut potenciar l’ús del mitjà principal que ens uneix i ens defineix, que ens caracteritza i ens fa ser qui som, que ens transmet les arrels i no ens deixa oblidar d’on venim: La llengua.
Juntament amb el reconeixement de l’autonomia, la creació de l’estatut dels valencians, la normativització de la llengua i el propòsit de normalització han esdevingut patrons que cal respectar i amb ells la promoció i ús de la llengua en el món faller. Quina és la millor forma per potenciar-ho? Un concurs.
Així doncs, i com que ens encanta la competència ens posem mans a l’obra, i ara, després d’anys en què semblava no importar a ningú les faltes d’ortografia,
Acte cultural entre la Muixeranga de Cullera i l’AC Falla El Canet (2022).
Arxiu: AC Falla El Canet
les ‘’espardenyades’’ i les rialles que ens provocava els sainets plens de vulgaritats i coses poc apropiades per a la cultura de la qual podem gallardejar... Per fi, podem dir que la competència per ‘’parlar, escriure, i viure en valencià’’ ha arribat al nostre poble.
Què és trist que molts només ho facen per guanyar el premi? Si ho és. Que almenys podem sentir-nos orgullosos de tenir una forta competència? Sí, ho podem sentir.
Al remat, som éssers competitius i si aquesta batalla serveix per a transmetre a futures generacions la necessitat de fer un ús correcte de la nostra llengua, doncs fem-ho. Ensenyem-los com poden fer activitats originals que conviden a la gent a emprar la llengua dels nostres iaios i iaies, escrivim a les xarxes en valencià i fem que siga més ‘’top’’ que escriure en castellà o anglés, posem Zoo i que tothom sàpiga a qui ‘’li falta un tobogan’’, escrivim poemes, cartes, narracions i fem teatres en valencià digne i pur. Quin goig trobar escrits i que no ens caiguen els ulls, quina meravella llegir llibrets de falla amb paraules tan nostres i tan ben escrites. Vaja, que no hauria de ser açò un esforç per guanyar un banderí o per competir contra una altra comissió, hauria de ser
necessitat humana conrear la nostra imatge com a poble, el nostre missatge com a cultura i la nostra bandera com a nació.
I quan ja pensàvem que ho teníem tot... Plantem una Falla que rebutja la dignitat de la llengua, i la bellesa de la normativa. Qui dirà a aquesta gent que ens ha costat molt arribar on estem, dotar de dignitat les Falles de Cullera, i fer vore que no som aquella tradició franquista que pretenia fer de les Falles ‘’una fiesta popular española’’ i el valencià un ‘’dialecto del español’’?
Si tots remant cap al mateix port ja ens ha costat tants anys fer que la promoció del valencià esdevinga una vertadera rivalitat, encara que siga per guanyar un banderí, com podrem avançar amb una comissió que ens va en la contra? Per sort la Junta Local Fallera de Cullera està compromesa amb la causa i les bases del que és valencià i del que no és valencià, estan ben clares. Mentre continuem així la rivalitat serà decent i beneficiària per a la causa que ens ocupa: La promoció i ús del valencià.
Els guanyadors mai es rendeixen i els que es rendeixen mai guanyen. Vince
LombardiEn l’àmbit de les rivalitats, l’esport és un clar protagonista en tots els sentits, eixa competència entre persones per aconseguir un mateix fi o superar-ho a vegades va més enllà de l’estrictament atlètic.
L’esport és un camp on l’enemistat i la lluita són més freqüents, en este context, no té sentit que hi haja cap connotació negativa, excepte quan la passió deriva en violència. De vegades la rivalitat es construeix per motius històrics, en o sense fanatismes, però el que és important saber i tindre en compte és la qüestió que els rivals no tenen per què ser enemics, encara que contratemps o impediments fan que no sempre siga així, Guardiola-Mourinho, Màrquez-Rossi... L’ésser humà sempre ha tingut eixe impuls de donar el millor de sí i batallar per aconseguir la seua meta.
L’esport és un dels millors exemples, un món on la sana competitivitat estimula per a ser cada dia òptims i insuperables. No ens enganyem, vivim en una persistent competència, anar aconseguint els objectius que ens proposem, en el món actual flota en l’ambient un nivell d’exigència i enveja que ha anat a més
al llarg dels anys. I esta competència dona peu a rivalitats i les falles no són cap excepció, tots volen emportar-se banderins, al millor monument, llibret, ninot indultat... Falles i esport són una barreja fulminant, explosiva, forta.
L’esport a les falles de Cullera amb el pas dels anys s’ha convertit en un vertader colós i estrella durant tot el calendari faller anual, ha de ser un element més d’unió entre les diverses comissions de la ciutat, on intercanviar a cada moment comboi i diversió, fer amistats amb persones d’altres falles i per damunt de tot intentar compondre i crear una competició sana, honesta, decent i digna, on el banderí puga arribar a ser secundari i on la germanor fallera triomfe i trenque barreres, tot i això, a Cullera en els diferents esports fallers hi han hagut sonades rivalitats, però sense cap mena de dubte el futbol sala s’emporta la palma. És moment d’aprofundir i recordar...
Els primers campionats, com que no hi havia encara Pavelló Cobert, es varen fer en diversos llocs com el Poliesportiu, al col·legi dels Germans Maristes i inclús l’antiga pista de patins, a la vora del riu Xúquer. En aquella època, anys 80, eren molt pocs equips, destacava el Passeig
amb Guardiola i els germans Navarrete i començava a despuntar el País Valencià. Una anècdota molt sublim i preciosa a parer meu fou la figura del “ploró”, un ninot del monument infantil de la falla País Valencià dels principis dels anys 90 que en guanyar eixe any la final enfront de la Taüt el varen portar en processó d’un casal a altre i els de la Taüt el van rebre i conjuntament les dos falles compartiren una estona divertida. Tant va ser el bon rotllo que eixe “ploró” es quedaria tot l’any al casal de la Taüt, fins que tornarà a guanyar esta comissió, i per fortuna per a mi, ja que jo era ja jugador vàrem guanyar al següent exercici faller i els la vàrem tornar. Eixa tradició va durar uns quants anys, inclús un any els vam regalar una carabassa ben gran del nostre monument, això sí, sempre en un clima sa i divertit.
Anys més tard i durant almenys una dècada hi havia una lluita forta entre el Raval i Taüt, any rere any es repartien el botí de guanyador i l’ambient esportiu faller va anar creixent amb esta competència, a vegades sana i altres vegades dificultosa. Eren partits durs, polèmics, amb les grades del Pavelló plenes de gom a gom i en format de 24 hores que agradava a la gent fallera i no fallera. En acabat este domini es va iniciar un període gloriós per a la falla Passeig que va encadenar de bona manera quantitat d’èxits seguits.
A hores d’ara el futbol sala continua sent l’esport estimat per la majoria del món faller tan sénior com xiquets, on es continua rivalitzant per l’anhelat banderí. Per què no ens enganyem, a qui no li agrada guanyar? Encara que des de temps remots encara existeix el problema de la gent censada que realment no és fallera de cap comissió, un tema que ha estat sempre en l’ull de l’huracà, però al que mai s’ha donat solució satisfactòria.
El fer una gal·la on es lliuren tots els banderins esportius ha estat un encert, vore les diferents falles amb el seu color de brusa corresponent
Equip de futbol sala de l’AC Falla El Canet (2016).
Arxiu: AC Falla El Canet
Partit entre les comissions de l’AC Falla Taüt i AC Falla El Canet de bàsquet (2022).
Foto: Fernando Navarro
Gala de l’Esport organitzada per Junta Local Fallera (2018).
Foto: Fernando Navarro
i un territori marcat, i aplaudir ben fort amb crits sonats, denota rivalitat. Per arredonir este esport cal comentar que comissions de Cullera en estiu celebren campionats de futbol 7 i futbol sala per a xiquets, la qual cosa dona vida al poble i suposa un estímul per a practicar esport, el que no impedix que siguen competitius i problemàtics a vegades.
En altres esports que es fan al llarg del calendari anual faller també hi ha hagut els seus més i els seus menys, sobretot en bàsquet amb bones rivalitats Raval, Raconet i Taüt. Tots els altres esports, pel fet de no ser de confrontació directa sinó cadascú al seu camp no hi han hagut tants problemes, parlem de tenis-taula, tenis, pàdel, dards, pic i maneta, vòlei-platja... Fins i tot futbol-platja. El parxís, truc, dominó i pòquer no els considere esports i no entre a valorar.
Per finalitzar voldria destacar que els últims anys en la Volta a Peu a Cullera hi ha premis per a les comissions falleres de Cullera, tanmateix, distintes falles organitzen trails de muntanya i pujada a la Bola, és a dir no soles viuen les falles dels seus esdeveniments com a tal, sinó que també rivalitzen organitzant activitats esportives i participants en altres que organitza l’Ajuntament. Una darrera reflexió que no em vull passar per alt, les falles i la pilota valenciana són una combinació que supera els bunyols amb xocolate. Les falles són la festa més internacional que tenim els valencians i la pilota l’esport autòcton per excel·lència, aleshores per què la poca iniciativa per recuperar este esport per a les falles, és veritat que participaven poques, però ens dona igual? Què defense’m? I la nostra llengua? Per què no un dia de jocs tradicionals per a totes les comissions? On anem en tant esport faller que no interessa a ningú i ens deixem de banda el nostre? Incentivem l’esport valencià, si de cas en diners, no ens penedirem, total encara que participem en tot no guanyem un euro. Salut i esport.
Si parlem de rivalitats al nostre poble, és parlar del pa de cada dia. Des que eres ben menut t’inculquen la rivalitat allà on vas. Jo recorde quan era menut i “ens picàvem” per quin col·legi era el millor. ¿La Inmaculada o la Milagrosa? També podem parlar de les baralles entre associacions musicals i bandes, o com no dels equips dels nombrosos esports que es practiquen a Cullera. Però bé, si entrem en el món faller, eixes rivalitats es quadrupliquen, i més si ens centrem en les falles de la secció especial, encara que en alguns campionats no sols són aquestes les que destaquen i lluiten per ser el millor llibret, la falla amb la millor promoció del valencià o la millor comparsa.
La cavalcada de comparses és un acte que du dins de les nostres festes patronals des de fa molts anys, però no sempre ha tingut la rivalitat que hui en dia podem veure al carrer el divendres abans de l’aurora de Sant Antoni. Hem de viatjar fins als primers anys d’aquest acte quan les comissions del poble participaven solament per donar major realç a la festa i no comptaven amb ajudes econòmiques ni premis.
La fase competitiva d’aquest gran dia va ser instaurada cap al 1986 on la Falla Passeig Mercat aconseguia un primer premi històric, que pot ser en aquells temps no se li donés major importància, però que ara com ara és un dels guardons que moltes falles de cullera lluiten per conquerir. Al llarg de la història hi ha falles que destaquen més que altres, com la Falla Sant Antoni de la Mar que compta amb 18 primers premis respecte a la Falla Passeig Mercat que ocupa el segon esglaó del “pòdium” amb 6.
Per a la Falla Sant Antoni de la mar és un dels guardons més especials de tot l’exercici faller, i que no sols es basa a comprar una disfressa i ballar una cançó a l’atzar. Ja amb anterioritat aquesta comissió dedicava molt d’esforç, però des dels anys 2000, dediquen molt de temps perquè cada any, un nou espectacle puga veure la llum als carrers del poble. Mesos
abans de falles la temàtica ja és escollida pel grup de comparsa, que posteriorment realitzarà tallers al casal per a realitzar la confecció de la disfressa. A més assajarà incansablement un gran ball setmanes abans de la data escollida. Ara si, tot en el més secret absolut.
I ací és on entra la rivalitat, que podem observar com any rere any va adquirint major importància a les comissions del poble. Durant els anys 2009-2014 són les Falles de la Bega i Sant Antoni les que lluiten per obtindre el millor guardó, demostrant així una lluita any rere any que es veuria destronada per l’aparició d’altres comissions en anys venidors.
L’any clau, des del meu punt de vista va ser l’any 2015-2016 on comissions com la Falla Passeig Mercat o Plaça Espanya començaren a augmentar la qualitat de les seues comparses, acompanyats per la Falla Taüt que començava a interessar-se per aquesta desfilada.
La Falla Sant Antoni de la Mar aconsegueix revalidar el primer premi quatre anys consecutius (2015-2018) punt crucial a la rivalitat d’aquesta cavalcada. La Falla Plaça d’Espanya ja feia alguns anys que intenta guanyar aquest guardó atorgant a la
cavalcada unes comparses molt pensades i amb molta feina a l’esquena, però és l’any 2018 quan la Falla Taüt irromp al pòdium de premiats amb un espectacular show obtenint un segon premi. Des d’aquest any la rivalitat amb aquestes tres comissions adquireix un nou punt i es veu reflectit amb el nivell que aporten a aquesta cavalcada els anys posteriors. La Falla Taüt obté el primer premi l’any 2019 amb “Aztlan” enfront de “La dinastia Shan” de la Falla Sant Antoni o els “Intergal àctics ” de la Falla Passeig Mercat. Aquest any també va suposar un punt i a part en aquesta festa, ja que amb una pandèmia pel mig, moltes de les comissions del nostre poble van plantejar la idea d’anar a competir i augmentar l’enginy i l’elaboració de les seues pròximes comparses.
Arriba l’any 2022, després de dos anys sense cavalcada i la sorpresa s’estableix al nostre poble. Ja no són tres o quatre comissions les que han dut una comparsa molt cuidada, original i amb molta feina. A les comissions ja abans esmentades se’ls uneix la Falla Alboraia, la Falla Bulevar, la Falla Rei Jaume o la Falla del Port. Aquesta cavalcada de comparses ja té un altre color al qual podíem veure anys anteriors. Amb l’augment dels premis per part de la
Comparsa de l’AC Falla El Canet (2019).
Comparsa de l’AC Falla El Canet (2017).
Junta Local Fallera moltes falles volen també lluitar per obtindre un guardó.
És ací on des d›un participant d›aquesta festa i amant de les comparses agraeix a totes les comissions del poble, l›esforç i dedicació que estan començant a mostrar aquest dia. Si ja molta gent dels voltants venien a gaudir d›aquesta vesprada abans, ara i amb més motiu vindran a veure el meravellós espectacle que en conjunt mostrem totes les comissions del poble.
De cara al futur és molt bo que apareguen més comissions que vulguen lluitar per un bon premi, la rivalitat en la seua justa mesura engrandeix aquesta festa i fa que any rere any la innovació, originalitat, qualitat de les disfresses o inclús dels balls augmenten considerablement. Però cal no oblidar-nos que quan més invertim en la cavalcada més hauríem de rebre. Gràcies a les comissions del nostre poble, aquesta data ha passat a formar part dels dies més importants de les nostres festes patronals junt amb la Baixà, Sant Vicent o l’Aurora i fa que Cullera s’ompli de visitants. No estaria de més fer un crit d’atenció (a qui corresponga) perquè ens agraïsquen la feina que dediquem a aquest dia i ens ajuden un poc més, ja que amb una major ajuda, millors comparses eixiran al carrer i així podrem gaudir d’una immillorable cavalcada de festes.
Ara sí, amb tot dit és el moment de començar a pensar i imaginar en què ens sorprendran cadascuna de les comissions falleres del nostre poble el mes d’abril vinent. Quina serà la millor comparsa? Que comence l’espectacle!
Faller de La Mercé i
Delegat de Cultura de la JLF
Parlar de rivalitats en l’àmbit de les falles pel que respecta a la ciutat de Borriana, i imagine que igual que en la resta de poblacions falleres, donaria per a un llibre sencer, principalment en la competició anual per aconseguir el màxim guardó de falla, motiu principal de la festa i allò per què més se sol lluitar per intentar ser els millors. Com que això ja és ben sabut, en el present article ens remuntarem als inicis de la festa fallera a Borriana que naix a la capital de la Plana Baixa el 1928. El ritme de creació de noves falles a la ciutat amb dos al 1929, una al 1930 i una més la 1931, any en el qual varen ocórrer els fets que narrarrem, donen idea de la força que va agafar la festa fallera en Borriana que voria nàixer un total de huit comissions fins a l’any 1936 que comença la Guerra Civil. Aquelles falles primigènies comptaven amb molts pocs actes comparades amb les comissions de l’actualitat i llevat d’algun concert al carrer i alguna despertà, la festa se circumscrivia a la plantà de la falla i l’edició del llibret explicatiu, ja que ni falleres hi havia. La rivalitat aviat es va fer present entre les comissions que optaven al premi al millor cadafal i al millor llibret, els únics que es concedien.
L’any 1929 va ser el primer de competició a les falles de Borriana, a la iniciadora comissió de la Plaça del Mestre Selma (La Mercè) s’unien la Plaça Benavente (Barri València) i la Plaça Major (Barri La Vila) sent aquesta última la triomfadora amb els dos primers premis (falla i llibret). El llibret guanyador va ser escrit per Manuel Peris Fuentes, patrici i polític conservador borrianenc que s’erigiria més tard en un dels protagonistes principals d’aquesta història. El mestre Pere Ferrer es va alçar amb la menció d’honor amb el seu llibret per a la falla de la Plaça Mestre Selma i el també mestre, Vicente Nadal va ser l’encarregat d’enllestir la publicació de la falla de la Plaça Benavente. Començava amb aquests tres «poetes fallers» la història dels llibrets fallers a la ciutat. Les falles de 1930 amb la incorporació de la falla de la Plaça Sant Josep (Barri d’Onda) varen transcórrer amb la normalitat habitual i la Plaça Major novament es va alçar amb els premis de falla i llibret.
La polèmica sorgiria a l’any següent, 1931. Eixe any naix la falla del barri de l’Escorredor, la qual encomana la confecció del seu llibret a l’enginyer Pere Echevarria el qual destacaria de seguida per la seua crítica àcida i punyent. Quatre varen ser les comissions en plantar falla aquell any, La Mercè, el Barri València, el Barri d’Onda i L’Escorredor. La Vila que si havia plantat el 1929 i 1930 no ho fa aquell any, un fet que acabaria sent prou normal en els primers anys de la festa quan no sempre les falles aconseguien formar comissió de manera continuada. Aquest fet, que no deixa de ser anecdòtic, acaba convertint-se en fonamental per al cas que tractem, ja que el poeta que els dos anys havia enllestit els llibrets de l’esmentada comissió era Manuel Peris Fuentes, erigit esta vegada en membre del jurat qualificador dels llibrets d’aquell 1931. Com era habitual l’ajuntament feia públics els premis l’endemà de la plantà i la sorpresa va ser màxima en aquella ocasió quan es varen conéixer els guardons a les falles i no es varen atorgar premis als llibrets. Ningú sabia que havia passat per deixar-los deserts.
Ja cremades les falles, el 20 de març apareix en la crònica que signa el corresponsal a Borriana del periòdic «Heraldo de Castellón», Rafael Solá:» ... nos dicen que el jurado calificador «dels llibrets de falles», no ha encontrado bastantes méritos para conceder los anunciados premios » No obstant això, tractant Solá d’averiguar el vertader motiu de l’absència de premis, continua : «La causa de todo ello tal vez se encuentre en los siguientes pareados que en la sección «Andevina, andevinalla » publica el llibret
de la Falla Escorredor: «Dies ire, dies ira,/ el retor ja s’espavila./Puja enterros puja mises/i ompli el sac de llonganises.» Sobre esto, se hacen acalorados comentarios de los que no sale bien librado cierto ilustre señor vocal del jurado. El asunto traerá cola» finalitza. I no s’enganyava el periodista perquè l’assumpte va anar a més, tant que una setmana després el mateix diari publicava: «Para salir al paso de los comentarios que se hacen contra determinado vocal del jurado «de llibrets de les falles» y como rectificación a lo que
dijimos nosotros sobre este particular el pasado 20 de marzo publicamos el acta del jurado de llibrets: «Acta del Jurat del llibret. Reunits en la Casa Consistorial de la ciutat de Burriana, a les tres de la vesprà del dia 18 de mars de 1931, els senyors nomenats per a juzgar els llibrets de les falles d’enguany, es llisqueren els quatre que han segut presentats i, després de fer un detengut examen dels mateixos, s’acorda per unanimitat, tenint en conter la forma desconsiderà i poc respetuosa en que s’ha manifestat ú dels autors al fer certes alusións i reconeixent que si li oferixen tots alguna qua atra mostra del sentiment poetic popular, no es avaloren circonstancies literaries recomendables, fer constar qu’es de pareixer, que els llibrets de la Falla del Escorredor, del cami d’Onda, de la Mercé i de la Plaza Benavente, no mereixen premi. I per donar fe del seu juí i decisió, firmen la present acta, en el lloc i data expresats. Manuel Peris, Jose Maria Cantavella, José González Falomir, Juan Bautista Tejedo.»
Com hem pogut llegir, l’acta fa referència a la «forma desconsiderà i poc respetuosa d’ú dels autors» i, d’altra banda «no es avaloren circonstancies literaries recomendables » erigint-se estos dos motius en criteris decisius per tal de no
atorgar els premis. El cabreig de Pere Echevarría principalment, encara que creiem que el de Pere Ferrer, autor de tres dels quatre llibrets presentats a concurs no ho seria menys, va motivar la publicació per part d’Echevarría d’un «Manifest Fallero» dedicat íntegrament a Manuel Peris Fuentes al que els signants «Poetes Falleros» posen de «volta i mitja» analitzant un text publicat per Peris al llibret de La Vila de 1929. La repercussió de l’esmentat manifest i la polèmica sorgida per haver deixat el concurs de llibrets desert va ser de tal magnitud que no sols va servir que unir més als poetes fallers d’aquella època sinó que ha passat a la història de les falles de Borriana. La sana rivalitat que pogués haver-hi entre els poetes fallers es va vore menyspreada precisament per un d’ells que just aquell any no concursava i que amb la seua decisió va deixar de costat el que és l’essència dels llibrets de falla, la crítica i la sàtira, per tractar d’imposar amb el seu desafortunat veredicte els seus principis morals i polítics. La resposta, com hem vist, va ser històrica.
Les rivalitats en les Falles de la Ciutat de Sagunt es basen en la distribució geogràfica de les mateixes i de com es conformà la Junta Fallera de Sagunt. Va ser el 2 de juny de 1971 , “aquell dia en l’Excm. Ajuntament de Sagunt es va celebrar una reunió, la presidia el llavors regidor de festes i relacions públiques Sr. Luis Cuadau Marco, en la mateixa es trobaven presents els representants de les falles: Palmereta, Luis Cendoya, Victòria, Santa Anna i els Màrtirs, hi havia excusat la seua absència la Marina. En l’esmentada reunió es debatia la conveniència de crear una associació entre totes les falles existents en els dos nuclis, fins a aquell moment cada entitat funcionava independent”.
Cal entendre la realitat existent en el municipi de Sagunt on des de 1921 existeixen dos nuclis diferenciats de població i que, des de 1926, han intentat segregar-se sense que cap expedient arribés a bon port.
És per això que des del Consistori saguntí, ja en el tardofranquisme arribant a la seua fi, sent alcalde Sr. Vicente Masip s’intentava articular un organisme, festiu, que aglutinés a tota la ciutat i servirà de nexe d’unió entre els nuclis de població. En eixe moment Luis Cuadau era el regidor encarregat de les festes del Port mentre que les de Sagunt eren responsabilitat del seu company de corporació, Ricardo Almenar Soriano. L’acord va ser que si s’arribava a un consens de la creació de la Junta Local Fallera de Sagunt, seria Luis Cuadau el seu primer president i la competència dins de l’ajuntament passaria per les seues mans sense diferenciar nuclis de població coordinant totes les activitats i accions de les falles.
Ja partint d’esta premissa podem començar a definir les primeres rivalitats entre Port i Sagunt. En este sentit també la manera d’entendre la festa està damunt de la taula. Al Port de Sagunt ocupen les places i a Sagunt es fa la vida dins del Casal.
Després del tancament de fàbrica i després de la reconversió industrial el Port de Sagunt ha tingut sempre major riquesa que la mateixa ciutat històrica i ací és quan bé la primera rivalitat en les Falles de Sagunt i Port de Sagunt. En un moment determinat de finals dels anys 80 i principi dels anys 90 els majors pressupostos de les falles eren Eduardo Merello (Port) i Doctor Palos (Sagunt) i rivalitzaven per vore quina era la primera. Açò va durar poc, ja que el pressupost de la Falla del nucli de Sagunt va baixar a més de la meitat d’un any a l’altre. Eduardo Merello encara es manté en la secció especial de les falles de Sagunt.
Continue pensant que les rivalitats en les falles de la capital del Camp de Morvedre sempre han anat relacionades amb la política, per exemple, teníem la falla ‘roja’ perquè hi havia una diputada del PSOE o una falla de pijos perquè aglutinava a la gent que vivia en la part noble de Sagunt.
També en un moment determinat després de ser l’única falla que feia llibret premiat a València, la falla Santa Anna, es va vore amenaçada en 2005 per la incursió d’una falla que ja havia guanyat el primer premi al millor llibret de València en 1982, l’hegemònica el Mocador, la qual s’ha mantingut en els primers llocs de la classificació cosa que Santa Anna mai ha pogut arribar a eixes posicions, encara que a Sagunt els premis s’invertien i el Mocador no aconseguia cap palet encara que guanyés a València. Potser aquesta no fora una rivalitat estrictament fallera sinó més política i de posicionament de l’Ajuntament en eixe moment, recordeu allò del tardofranquisme? O també la necessitat de donar els premis de manera intercalada Sagunt-Port-Sagunt-Port... per a quedar bé en tots els nuclis de població.
Altres aspectes de la festa tenen rivalitats puntuals o simplement voler destronar l’anterior guanyador, però sempre de manera sana com pot ser el cas dels playbacks de les falles on en un moment determinant una falla, El Romano, va tindre l’hegemonia i que després que els fallers
Presentació dels Premis de Lletres Falleres a Cullera, on Hugo Morte (a la dreta) va presentar el Premi Mocador. (2013).
Foto: JG Figueres
que s’encarregaven s’ho deixaren, és el que té el voluntarisme a les falles, guanyaren altres falles. Això també va passar al teatre, a les disfresses i a altres activitats de les falles.
Podríem ara fer una reflexió que igual no deixa a algú en bon lloc. Les falles han sigut utilitzades per la part política i social del nostre municipi, és un fet i és indiscutible, i per això encara que la Junta Fallera de Sagunt i que, festivament, és l’única entitat capaç d’articular i vertebrar activitats en diferents pobles de la comarca. Una Junta que per motius legals ha passat a denominar-se Federació Junta Fallera de Sagunt i que formalment s’ha desvinculat, segons el seu reglament, del lligam directe amb l’Ajuntament de Sagunt deixant de ser l’Alcaldia el president nat de la Federació passant este a ser un simple títol honorífic. La Junta, després d’aquests 50 anys, compta amb una salut i un múscul que deixa entreveure-li una llarga vida associativa.
Malgrat que econòmicament encara depenga quasi al 100% de l’administració pública i que sense ella no podria existir la festa fallera a la nostra comarca. Igual ara hauria de ser el moment de deixar rivalitats entre falles i seguir l’exemple d’altres juntes local o comarcal del territori valencià i ser un col·lectiu fort.
Un col·lectiu que no siga utilitzat per la política de torn o el polític de torn i que les decisions depenguen dels fallers i falleres.
Si fora així possiblement de les tres o quatre rivalitats que hem parlat no hagueren existit. No ho penseu?
Aitor Sánchez Collado
Membre de la Comissió d’Estudis Fallers
de Torrent (COMFET)
Esbroncades, baralles, palets de premis tirats per terra, alegria, llàgrimes de felicitat i il·lusions complides són la paleta de colors que podem trobar en la ruleta de les falles de Torrent. Tot un compendi de sentiments bolcats envers una festa que es costeja amb la suor, diners i empeny dels torrentins que, a cada pas de la història, han format un calidoscopi festiu no exempt de polèmica.
Premis: palets, palets i més palets!
Al llarg de la història els premis han sigut generadors de grans conflictes i polèmiques que encara la gent recorda. Mai en la vida un tros de tela havia significat tant per a l’ésser humà i és que com déiem, les forces econòmiques i humanes que es fiquen a l’abast per aconseguir un premi té la seua recompensa en forma de reconeixement social conjunt i compartit per la comunitat fallera. A Torrent, una de les polèmiques més recordades va ser als anys noranta, quan una entrega de premis es va convertir quasi en una manifestació pública en contra del regidor de Falles d’aquell moment de l’Ajuntament de Torrent. Tal com va contar el periodista Luis Arnal en el diari Levante-EMV, el 18 de març de 1994: “Les falles de Torrent exigent la
dimissió del regidor de Festes durant l’acte d’entrega de premis.”Així doncs, podem llegir:
La polèmica i l’enfrontament de les comissions amb els dirigents de JLF de Torrent (especialment amb el seu president i regidor de Festes, Juan López Castro), estan presidint les festes falleres de la població enguany. L’entrega dels premis celebrada en la vesprada de dimecres passat es va convertir, per part d’algunes comissions, en un acte de protesta contra els mandataris fallers. L’al·lusió més directa va ser la protagonitzada pels components de la falla Ángel del Alcázar (secció especial) que, al seu pas, per la tribuna on eren entregats els guardons, al compàs de la música i davant dels membres de Junta Local i de l’edil, van corejar a tot pulmó “¡Castro vete ya!”. Era la seua manera de fer patent el seu desacord amb la gestió portada a cap en els últims temps pel màxim organisme faller, i particularment, amb la forma de concedir els premis d’enguany.
Per la seua banda, la falla Toledo no es va quedar arrere. Només arreplegar els corresponents guardons atribuïts
per JLF en forma de banderins, els seus portadors els van posar cap per avall mentre que eren ovacionats pels seus companys de comissió. De fet, els banderins entregats per junta local a la falla Toledo es troben, com correspon, als peus dels monuments, però amb una excepció: en la falla major estan posats del revés (de manera que no es llig res) i en la infantil, simplement, tirat en terra.1
Tot això, sumat a la dura crítica posada en una escena per la comissió de falla Avinguda Segon Tram durant la cavalcada del ninot, i amb la indignació que ha esclatat en la de Ramon y Cajal, arran de la concessió dels premis, han convertit la festa de 1994 en la més polèmica dels últims temps. No en va, estes falles estan marcant una profunda divisòria en l’època de López de Castro com a regidor i president. Tots els enfrontaments, fins ara latents, estan eixint a la palestra” 2 .
En 1994, la revista “Mundo Fallas” preguntava al regidor de falles, Juan López Castro, sobre la petició de dimissió a
1 ARNAL, LUIS (1994): Levante, del 18 de març de 1994
2 ARNAL, LUIS (1994): Levante, del 18 de març de 1994
través d’un escrit entregat en l’Ajuntament per part d’un col·lectiu faller. Per la seua banda, el regidor va respondre l’escrit que demanava la dimissió de La Junta Local i a la fi va ser signat per 18 persones sense ser ratificat pels presidents. El periodista insistia en el fet que els fallers afectats asseguraven que Junta Local es va burlar d’una comissió de falla, a la qual cosa López Castro va contestar que “allò va ser un sobre en el que havia de figurar els premis obtinguts i per un defecte de forma, per la mateixa dinàmica de la Secretaria de la Junta es va ometre donar bé la informació. Però mai una burla” 3 .
I si es tracta de parlar de polèmiques i premis, la cosa està servida, sols cal arribar a l’any 1999 quan en plena tribuna es va embolicar una… i ben grossa. Un error en la suma de la puntuació del jurat enfrontà a les falles de Torrent. El premi d’Ingeni i Gràcia infantil havia sigut donat per error a la falla Sedaví, però per error en la suma dels punts per part del jurat, el premi li corresponia a la falla Antoni Pardo. En Levante-EMV del 18 de març de 1999
Amparo Barbeta escrivia el següent:
3 ORTIGUEIRA, GUILLERMO (1994): “Mundo Fallas”. Revista fallera. Valencia
“Dues hores després (de llegir l’acta del jurat) “i com a procediment de rutina”, segons el president de la Junta Local Fallera i regidor de festes, Alfred Domínguez, es van revisar les puntuacions. “Ens vam adonar que existia un error, perquè la suma no era la correcta i immediatament es va intentar restituir l’error, perquè la falla premiada era Falangista Antonio Pardo i no Sedaví, com es va dir en un principi”, va indicar. La JLF va comunicar, segons ha pogut saber este mitjà, l’error a Falangista Antonio Pardo, però va obviar dirigir-se a la falla premiada, Sedaví.
Al voltant de les huit de la vesprada, en ple acte oficial d’entrega de premis, va ser quan la comissió de Sedaví va conéixer l’error que els privava del premi. Entre els fallers de la comissió, es va deslligar la polèmica. Ningú acatava la nova situació. Els uns i els altres van començar a encastar-se en discussions que van restar lucidesa a l’acte.
Els membres de JLF -que van assumir l’error de jurat que havia sigut anomenat per la Junta Central Fallera-
4 BARBETA, AMPARO (1999): Levante, 18 de març de 1999.
no eixien de la seua sorpresa, davant de la situació van optar per donar una solució salomònica: que les dos falles compartiren el guardó. Però, en eixe moment, es va generar un altre problema, tan sols hi havia un palet i les dos el volien. La JLF va decidir llavors no entregar el mateix a ningú i ajornar l’acte fins després de festes.
Però no ha sigut esta l’única polèmica que s’ha suscitat en Torrent, ja que ahir va ser desestimada una impugnació realitzada per una comissió que estava disconforme amb el premi de carrosses.
Ahir, la polèmica es va adobar amb la insubordinació que el vicepresident executiu i les falleres majors li van donar a l’alcalde i al regidor de festes en un programa de la televisió local”4 .
L’últim palet perdut va ser el de la falla Antoni Pardo en les falles de 2009. Esta comissió aconseguia per primera vegada el primer premi de la Secció Especial en la seua història, amb l’agreujant que eixe màgic any van fer doblet, també amb el primer premi d’infantils. A l’hora de fer entrega dels premis, la Junta Local Fallera
del moment va oblidar arreplegar el palet que regala Junta Central Fallera a la millor falla de la ciutat (en este cas la guanyadora de la secció especial). A causa de l’oblit, la Junta Local va acordar amb la comissió fer un sopar després de Falles i fer l’entrega del guardó.
Playback : el regne de la purpurina
El món del playback també és una font de rivalitats i enfrontaments al llarg dels anys. El que se suposa una activitat per entretenir als infantils i juvenils de la comissió, s’ha convertit en una elit de grups de playbacks professionals que fitxen a fallers d’altres poblacions per censar-los al grup de ball. Baralles,
5 AMATE, MANUEL (2002): La Opinión de Torrent, desembre, 2002.
excisions, i refundació de grups en altres comissions.
El diari La Opinión de Torrent es va fer ressò d’una polèmica relacionada amb el concurs de playback infantil de la falla Sant Valerià. Corria l’any 2002 i davant de la queixa d’una de les falles participants pel resultat, se li va convidar a no participar en la pròxima edició del concurs. La falla Sant Valerià afirmà que no va haver voluntat d’ofendre a la falla Santa Llúcia (la falla afectada), però acusava esta comissió de menyspreu en estavellar contra la paret el premi 5 .
A la dècada dels 2000 la falla Ramón y Cajal comença a crear un potent grup de
playback infantil que després faria el salt als majors. En eixe moment comencen a organitzar grans números musicals com el viatge al Zoo, La Bella i la Bèstia, el Rei Lleó, etc. Fallers d’altres poblacions se censaven a Torrent per ballar en este grup com també en la falla Saragossa-Parc Central: la gran rival. Esta comissió, amb gran tradició en els playbacks va guanyar a Ramón i Cajal amb el seu número de La Sirenita . L’ambient estava caldejat. Finalment, la falla Saragossa no va tornar a competir davant la impossibilitat de mantenir el ritme dels contrincants. Anys després el grup de Ramón y Cajal va muntar el musical del Rei Lleó i el representaven per tots els pobles, fins que Disney els va manar un burofax on se’ls requeria no actuar més i els animaven a destruir tot el vestuari i decorat per no tenir els drets de la productora ni de la companyia per representar-lo. Finalment, el grup de Ramón y Cajal es va donar de baixa en bloc de la falla per desavinences amb el president del moment i es van apuntar a Antoni Pardo, on encara militen i continuen triomfant amb els espectacles sobre Brasil (guanyadors de la Champions de JCF) o Àfrica.
Carrosses: rivalitat històrica entre Avinguda i Ramón y Cajal
De tots és sabut la rivalitat entre l’Avinguda i Ramón y Cajal amb les seues carrosses confeccionades per a la cavalcada del ninot. Als anys huitanta i noranta, la rivalitat era molt més acarnissada per fer la millor carrossa de la ciutat. De fet, cada falla té el seu propi estil i els seus equips de treball. La falla Avinguda es caracteritza pel seu risc al col·locar a la fallera major en un pal en equilibri. La falla Ramón y Cajal es caracteritzen per dissenys espectaculars. A la falla Avinguda treballen dins del casal en poc més d’un mes, cada nit queden a sopar i pegar papers en planxes de suro desmuntables que després munten al carrer el dia de la cavalcada. A la falla Ramón y Cajal s’encarrega la gent veterana, els majors de la falla van apegant papers i la fan a una nau del polígon industrial de la ciutat.
Així, entre muntanyes de papers de seda, i ara també purpurina, s’ha forjat una competició fins a arribar al punt, de broma mig seriosament, que els pares no volien que isqueren uns d’una falla amb els de l’altra. Una història torrentina als Capuleto i Montesco. El palmarés indiscutible el guanya la falla Avinguda, amb 29 primers
Carroses a les falles de Torrent (1995).
Arxiu: Aitor Sánchez
premis, davant dels 14 de Ramón y Cajal. Cal observar com en la dècada dels 90 va ser la més renyida, ja que Ramón y Cajal va guanyar de manera consecutiva en 1995 i 1996, així com en 1998 i 1999, fins al punt que en 1998 la falla Avinguda no va arreplegar el 2n premi en tribuna en considerar que no estaven d’acord amb el veredicte del jurat.
Des de 2019, la falla Avinguda continua imbatible en el món carrosser i amb una bona participació de la gent jove: és un ritual. Tots els fallers, des dels menuts fins als iaios, queden els mesos de gener i febrer per confeccionar carrossa; mentre que la falla Ramón y Cajal nota com la gent major va perdent forces i necessita un relleu generacional per a fer front a esta sana rivalitat.
Font: elaboració pròpia a partir de les dades aportades per Pepe Maroto, de la falla Avinguda i El Granerer de 1984.
En esta rivalitat carrossera, el premi al millor esglai també se l’emporta la falla Avinguda, ja que en 1991 va patir la cremà sencera de la carrossa. Una vegada acabada la cavalcada del ninot, en arribar al casal, de la carrossa van començar a eixir flames amb la Fallera Major, Maria José Almerich, encara damunt d’ella. Finalment, va haver de tirar-se literalment de la carrossa i ser agarrada pels fallers. El gran barret de Mexicà que representava el carromato de fantasia, va donar un bon esglai als fallers, però amb l’alegria del primer premi. Esta roïna sort va tornar a repetir-se en 2009, quan hores abans de la cavalcada, a l’hora
del dinar, una espurna d’uns petards del carrer van caure en el vehicle ple de paperets de colors i cotó-en-pèl. La Fallera Major, Flavia Mares, va ser l’encarregada d’arreplegar el palet.
Pintes, bandes... i polèmiques
Acabem amb la rivalitat més gran al món faller, i a la vegada, la competició més vetlada i plena de secrets: corts d’honor, falleres majors, candidates... pintes.
Cada any es generen desenes de polèmiques al voltant de la convivència entre Corts d’Honor i Falleres Majors de Torrent: rivalitats entre clans familiars, baralles amb Junta Local, joc d’egos i frustracions, així com -de vegades- falta de tacte amb les que aspiren al càrrec i es queden com a Cort. Tot un equilibri d’emocions i correlacions de forces que s’intenta portar amb discreció i en silenci, fins que esclata la bomba. Temes delicats que abans anaven de barra en barra de casal i que ara amb les xarxes socials salten al WhatsApp en temps real.
Però el que va ser inaudit és que un d’estos problemes cortesans esguità als mitjans de comunicació. Corria l’any 2001 quan “L’expulsió d’una fallera de la Cort va enfrontar al món faller de Torrent”, així deia el titular de La Opinión de Torrent de juliol del 2001. El regidor de falles, Alfred Domínguez, va obligar a readmetre a la jove per “indefensió”. Així consta en la notícia:
“L’expulsió d’una fallera de la cort el passat mes de juny, per divulgar comentaris entre membres de la mateixa ha creat un profund malestar dins del món faller. La fallera E.C., menor d’edat, va reclamar a través de sa mare la readmissió en considerar que la Junta Local Fallera es va extralimitar en les seues funcions.
L’al·legació fallera ha sigut també recolzada pel regidor de festes de la localitat, Alfred Domínguez, en considerar que va haver-
hi indefensió de la menor i per no incloure’s en el mateix expedient els motius de l’expulsió.” 6
Un altre cas diferent va ser el d’una component de la Cort d’Honor que va deixar el seu càrrec a les dos setmanes d’haver sigut triada i tres dies després de l’acte oficial d’imposició de bandes. En La Opinión de Torrent de 2003 podem llegir:
“Segons la protagonista, abandonava el seu lloc en la Cort per petició del seu president per a ostentar el càrrec de fallera major de la seua falla, ja que des de fa tres anys la seua comissió no havia tingut fallera major. La fallera va desmentir que la seua renúncia es deguera a no haver aconseguit ser Fallera Major de Torrent i al·lega motius de treball per a renunciar al càrrec.” 7
Conclusió: rivalitats diluïdes per una societat fallera festera
En conclusió, amb el pas del temps estes rivalitats falleres s’han anat calmant... Els fallers hem aprés a ser més cívics? O... Ens donen ja igual els premis?
Falta temps d’anàlisis, però la resposta més encertada és que la festa fallera ha entrat a Torrent en un altre estadi, on té més pes la cultura de l’oci (nocturn i diürn), mentre queden relegades a un segon pla les activitats de treball faller. Així ara els esforços i hores dedicades a defensar els premis de monument, les hores assajant teatre, fent carrosses, o preparant cavalcades queden eclipsats per un corrent hedonista (més marcat després de la pandèmia) centrat en revetles, concursos gastronòmics, quint i tapa, etc. i amb poques responsabilitats. Les noves generacions de fallers tampoc atorguen importància esta activitat fallera, ja que per a ells és més important l’oci que les competicions.
El futur només dirà si estes sanes rivalitats són només coses del passat o continuen vives encara que siga per mantenir viva l’herència i la flama d’usos orals i costums intergeneracionals que ens van atorgar el reconeixement de Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
6 AMATE, MANUEL (2001): La Opinión de Torrent de juliol de 2001
7 AMATE, MANUEL (2003): La Opinión de Torrent, 2003.
Levante-EMV
ARNAL, LUIS (1994): Levante , del 18 de març de 1994
Andreu, Jose Vicente (1987): Levante , del 20 de març de 1987
BARBETA, AMPARO (1999): Levante , 18 de març de 1999.
DE SALTA, JESÚS. Levante , 1982
Levante , 11 de març de 1978
Levante , 19 de març de 1977
Levante , 15 de maç de 1989
Levante , 12 de març de 1985.
SANFELIX, JUAN BTA (1978): Levante , 17 de març.
La Opinión de Torrent
AMATE, MANUEL (2001): La Opinión de Torrent de juliol de 2001
AMATE, MANUEL (2002): La Opinión de Torrent , març de 2002.
AMATE, MANUEL (2002): La Opinión de Torrent , desembre, 2002.
AMATE, MANUEL (2003): La Opinión de Torrent , maig de 2003.
AMATE, MANUEL (2003): La Opinión de Torrent , 2003.
AMATE, MANUEL (2003): La Opinión de Torrent , març de 2003.
AMATE, MANUEL (2009): La Opinión de Torrent . Segona quinzena de 2009. N. 152
Mundo fallas
ORTIGUEIRA, GUILLERMO (1994): Mundo Fallas. Revista fallera . Valencia.
El Granerer (1973-2022)
ASueca s’han fet falles des de fa més de cent anys, encara que falles modernes, com les que coneixem hui en dia, amb comissió, n’hi ha des dels anys cinquanta. Enguany la Junta Local Fallera celebra el seu 50 aniversari (1973-2023), i per eixe temps, en l’any 1972, a Sueca sols teníem set comissions falleres i una comissió en el Perelló. Eixes comissions (molts dels noms escrits en castellà) eren: “Falla Virgen de Sales”, “Falla Mercat”, “Falla Calle Mariano Serrano”, “Falla Avda. España”, “Falla Avda. Bernardo Aliño”, “Falla Plaza Cervantes” i “Falla Avda. 18 de julio”. En l’any 1978, pren nom la comissió del Perelló i s’anomena “Falla Tro i Flama”. L’any 1996 va sorgir una nova comissió a partir d’una penya valencianista, la “Falla Xe Collons”. Actualment a Sueca tenim 13 comissions falleres, més dos en el Perelló i una al Mareny de Barraquetes, esta última fundada l’any 1991.
A les comissions falleres sempre s’ha presumit de tindre molta germanor fallera, especialment si ens preparem per a guanyar algun concurs de sainet, de playback, de paelles, del ral·li, de la cavalcada del ninot o d’aconseguir premi al monument faller (quan es donaven premis al monument, cosa que actualment,
per rivalitats, Sueca és l’únic poble sense premis al monument). Som un col·lectiu molt competitiu i manifestem una gran eufòria fallera el dia de l’entrega de premis. Tots i totes a una veu manifestem la nostra alegria o la nostra disconformitat. Però eixa germanor fallera, de vegades es pot convertir en RIVALITAT. Podem dir que rivalitat és l’enfrontament o oposició entre dues o més persones que aspiren obtenir una mateixa cosa. Eixa rivalitat es pot donar dins d’una mateixa comissió o entre diferents comissions.
La rivalitat dins d’una mateixa comissió, ocasionada per desavinences entre els seus membres, va donar lloc en Sueca que algunes comissions falleres es disgregaren en dos comissions diferents, com és el cas de les següents comissions: De la “ Falla el Portal ”, va sorgir la “Falla Ronda del País Valencià” , de la “Falla Verge de Sales” , es va formar la “Falla Xúquer” pel malestar del veïnat de l’altra part de la carretera que pagaven el cartó i no passava la falla desfilant per la barriada de l’altra part. De la “ Falla Bernat Aliño” , una de les primeres de Sueca, es va formar la “Falla Ronda del Materal” com a resultat d’uns fallers d’idees prou capdavanteres, i de la “Falla Avinguda 18 de juliol” , va sorgir la “Falla Sucro” junt amb els pocs fallers
Tots els anys posen al monument faller una parella d’ous de diferent color i grandària a la falla Poble Vell (1991)
Arxiu: Falla Poble Vell
que quedaven de la “Falla Mariano Serrano Viguer”.
El cas molt curiós és el de la “ Falla Tro i Fama” del Perelló. En l’any 1984, van sorgir desavinences dins de la mateixa comissió o millor dit desacords en algunes coses com en el fet d’assistir a missa o portar la senyera en la banda de les falleres. Els que manifestaven el seu malestar, llançaven la idea de formar altra comissió i els contrincants els deien: -Qui vosaltres?, altra falla?. –Vosaltres no teniu prou collons, vos falta tindre més ous!
A conseqüència de la polèmica i rivalitat entre els membres de la comissió de la “ Falla Tro i Flama” , l’any següent es va formar en el Perelló una nova comissió, la “Falla Poble Vell” . En arribar la setmana fallera, el dia de la «plantà» , apareix com a ninot central del monument faller, un gran sultà que portava dos ous en una bandeja com a prova que havien complit la seua paraula i també gallines. Des d’aleshores, la parella d’ous forma part de la seua identitat. Cada any en el monument apareixen dos ous, que poden ser daurats, blancs, o de diferent color o diferent tamany . A la insígnia de la falla Poble Vell porten dos ous penjant, és l’emblema de la comissió, una comissió per ous. Sempre
posen en els ous del monument el següent verset:
« Uns deien que no podia ser, altres que no tindríem prou cacaus, ara està plantada la falla i junt a ella un parell d’ous » .
Està clar que l’entrega de premis, pot ocasionar moltes vegades una gran polèmica com podem apreciar en este escrit de Joan Castelló al llibre de “Pasqual Carrasquer: Creador de falles ”: « Però no tot han sigut esdeveniments feliços. També hi ha hagut moments per a l’amargor i la decepció. El major desacord es va donar en la dècada dels setanta amb la instauració dels premis de falles a la ciutat de Sueca. Carrasquer havia fet les falles de Verge de Sales dels anys 1961 a 1970, ambdós inclusivament. En 1971, el primer en què les comissions entraven en lliça pels premis, Carrasquer va cedir el testimoni al seu alumne avantatjat, Andreu Martorell, mentre que ell es reservava la falla de Bernat Aliño per a oferir les seues millors armes en aquesta competició. Martorell no sols va conquistar el primer premi en 1971 amb la paella de ressonàncies turístiques, sinó també en 1972 amb “Les pallassades”. En ambdues ocasions Carrasquer es va haver de conformar amb llocs secundaris amb
dues falles també de gran calat: “Sembrar hui i collir demà” (1971) i, sobretot, “Posant les coses clares” (1972), un fanal amb una exuberant ornamentació oriental que aspirava a tot, però que va quedar derrotat enmig de la polèmica. La concessió d’aquest últim guardó va portar molts conflictes i enfrontaments entre ambdues comissions, a pesar que el primer premi no comportava una dotació econòmica, sinó que consistia únicament en un palet que s’exhibia en la cremà , en la mateixa falla ». -
Va ser un duel entre artistes i comissions per a veure si guanyava el mestre o el deixeble, i quan anaren a l’ajuntament a arreplegar el premi, la situació se’n va anar de mare i manifestaren el seu malestar arrosegant els banderins per terra davant de la façana de l’ajuntament. Des d’eixe moment es va decidir no tornar a donar els premis de falles. Posteriorment, al voltant dels anys vuitanta, hi ha un acord entre les comissions de falles i es decideix donar una altra vegada premis a les falles. Aquesta segona etapa de premis dura fins a l’any 1990
L’any 1990, eixe any encara es donaven premis al monument faller i el vicepresident de la Junta Local Fallera era membre de la falla el Mercat. Ell va
buscar als membres del jurat que eren unes persones jubilades i van decidir donar el primer premi a la “ Falla el Mercat” de l’artista Paco Vizca í no amb el lema: «Les noves costums», una crítica local on apareixia l’alcalde Paco Ferrer casant a una parella, el passeig de l’estació, llauradors plorant. Esta falla tenia un pressupost d’unes 850.000 ptes. El segon premi el va guanyar Cervantes obra de Pedrós Beltrán i el tercer premi per a la Falla Poble Vell , de l’artista faller Josep Lafarga. L’entrega de premis va ser en la Sala San Remo, on era el casal del Mercat. Açò va provocar molta rivalitat entre les falles del Mercat i la falla Poble Vell del Perelló, estos últims no van pujar ni per arreplegar el premi. La falla Poble Vell del Perelló, havia fet una gran inversió en el monument faller, prop de 3.000.000 ptes. Era molt gran i molt bonica feta per l’artista José Lafarga amb el lema: « Fraternitat (per a alguns entre cometes) » per a la comissió de la falla Poble Vell, va ser un premi molt injust, que va aconseguir que la falla Poble Vell deixara la Junta Local per un temps i van amenaçar en destrossar la falla. Van haver de buscar un vigilant per a evitar que la destrossaren. El següent any van col·locar en el cadafal faller una pastilla de xocolate amb la frase: « Paquito el Chocolatero. Da premios al mundo entero » , com a crítica al vicepresident de la
Junta Local Fallera, que tenia una empresa dedicada al xocolate.
L’any 1991, encara es van donar premis, aconseguint el primer premi al monument gran i a la infantil la falla plaça de Cervantes. El premi al ninot indultat, va ser per a la falla del Mercat obra de Paco Vizcaíno i era una figura de Joan Fuster damunt del llibre obert de “Nosaltres els valencians”. A partir de l’any 1992 ja no es donen premis al monument faller. Com a conseqüència, des d’aleshores , Sueca és el poble sense premis a les falles . És l’únic poble on no es dona cap premi als monuments fallers, ni als grans, ni als infantils, sols es donen premis als ninots de l’exposició del ninot, i els ninots guanyadors, quedaran indultats en el Museu Faller. Un fet molt lamentable per no donar visibilitat al gran treball que fa durant tolt l’any, l’artista faller.
També poden sorgir rivalitats dins d’una mateixa comissió. Si ix una Fallera Major o qualsevol representant amb moltes ganes de bufonejar, posant en evidència als altres representants, açò pot provocar que per als pròxims anys costa trobar noves Falleres Majors.
En fi, són COSES QUE PASSEN, coses de Falles! BIBLIOGRAFIA
Escena Nosaltres els Valencians (El Mercat, 1992).
Arxiu: Amparo Vendrell
Bibliografia
Les falles de Sant Josep a Sueca . Rvdo.
Andrés de Sales Ferri Chulio.
Setmanari Sueca any 1972.
Llibres col · lectius JLF de Sueca
Pasqual Carrasquer: Creador de Falles de Joan A. Castelló Lli
Testimoni oral d’artistes fallers i alguns membres de JLF de Sueca
La rivalitat és un estat que està present en qualsevol moment de les nostres vides entre persones, equips, associacions, etc. i les falles no podien escapar-se d’esta situació. Sempre es vol tindre la falla més alta, la més ampla, la més nombrosa... i això marca una competició sana dins de la festa.
El bon amic JG em proposa que parle de la rivalitat de les falles a la meua població, Alzira, la qual suposadament no distarà massa d’allò que passa en altres localitats.
Si parlem de rivalitats en falles, evidentment ho hem de fer amb les de la categoria d’Especial. En l’actualitat, i quasi des de sempre, Plaça Major (Plaça del Cabdill), Camí Nou (General Asensio) i El Mercat són les que han entrat en la feroç lluita per ser la millor. En cada moment de la història, per motius diferents, cadascuna d’elles mostrava la seua supremacia. He de dir que la Plaça Major i el Mercat juguen amb desavantatge, ja que planten les seues falles en espais oberts i grans, mentre que Camí Nou ho fa en un encreuament de carrers molt estret.
La rivalitat entre estes tres falles no ha sigut inconvenient perquè creen la
Federació de Falles d’Especial, encara que el dia del lliurament dels premis, el 16 de març a la vesprada, els nervis i les emocions van per barris.
Però com és normal, no tan sols tenim a Alzira este aspecte de rivalitat. Els llibrets de falla és un cas significatiu de la lluita per guanyar. La Malva, des que en 1989 va començar a participar en el concurs, duu 25 primers, 2 segons, 4 tercers i un quart premi. Des de 2003 fins al 2017, van ser 15 primers premis de manera ininterrompuda, fet que va motivar la queixa d’algunes comissions que van forçar la Junta Local Fallera d’Alzira a crear un concurs de llibrets en format gran (18 x 24) i un concurs de llibrets menuts. La reflexió és molt clara, a Alzira el tamany sí que importa. En els últims anys, Plaça del Forn, Mercat i La Gallera han pegat un pas endavant millorant d’una manera espectacular els llibrets d’Alzira.
Continuem en els aspectes singulars de les rivalitats en les falles d’Alzira i entrem de ple en la Cavalcada Multicolor, on quasi totes les falles anem disfressades i bevent alcohol pel carrer, mentrestant altres com Albuixarres-Camí Fondo, Sant Andreu, Colonia Ana Sanchis o Avinguda Luis Suñer, entre altres, elaboren minuciosament unes
Escena de Que comence el joc! de Carmen Camacho i Raúl Tazo Falla Plaça Major d’Alzira (2021).
Foto: JG Figueres
Llibret Museu de destrellats de la falla Plaça La Malva d’Alzira (2020)
Arxiu: Miguel Ángel Martínez
disfresses amb enginy i gràcia, i desfilen amb una uniformitat exquisida. Allò de l’alcohol en la cavalcada d’Alzira és una de les assignatures més pendents que tenim, i passem tant els presidents i com les Juntes Locals, i no hi ha manera que posen ordre en este tema, més si comptem que la cavalcada es fa sempre un dissabte, i en la qual ixen tant majors com infantils.
Un dels actes més particulars que té la festa de les falles a Alzira és el Concurs del Pasdoble. Es celebra la vesprada del 19 de març i és un acte en el qual les xarangues i les comissions entren en plena simbiosi. Preparen acurades coreografies que van executant al llarg del recorregut oficial. La falla que més premis té en este sentit és La Gallera-Hort dels Frares, encara que sempre queda l’esperança d’endur-te un bon premi.
Recorde perfectament que, a principis dels anys noranta, José Manuel Rubio i jo anàrem a Carcaixent per tal d’aprendre com feien les presentacions. He de dir que allí són uns mestres, ja que des dels anys seixanta han fet autèntics espectacles combinant música, llums, teatre i decoració d’escenaris. A La Malva ens posarem mans a l’obra i ho vam aconseguir i estàvem una setmana sencera assajant en el Gran Teatre, construíem tres i quatre decorats per a una mateixa presentació, fèiem apropòsits de teatre i utilitzàvem ballarins. Les comissions d’Alzira, de seguida, volgueren fer el mateix, encara que he de dir que la rivalitat forta va ser entre La Malva i Pere Morell.
El Concurs de Teatre és una altra de les activitats que marca la rivalitat en Alzira. Totes les comissions o quasi totes hem passat a interpretar les nostres obres al Gran Teatre, però si he de decantar-me per la rivalitat entre dos, possiblement les millors en el temps serien l’Avinguda Josep Pau i la falla Sants Patrons.
Segurament em deixe moltes rivalitats, les que es produeixen en el Ral·li
Humorístic o en els jocs de saló, perquè guanyar al parxís, truc, xamelo o punyet no és qualsevol cosa, i la grandesa de la festa resideix en la pura i sana competició, encara que al final sempre es queda amb una abraçada i una amistat.
Juan Ramón Alcocer Pla
Membre de l’AC Estudis Fallers de Xàtiva
D’entre les bones coses que ens va portar la Segona República, trobem la reaparició en l’escena xativenca de la popular festa de les Falles. Quin any el del 1933! Les dues comissions majors existents es van encarregar, a la par, de l’edició del llibre explicatiu de les Falles d’eixe any. A més, l’Ajuntament va repartir proporcionalment els diners que havia destinat per a les comissions: 200 pessetes per a les dues majors i 50 pessetes per a les dues infantils. Sense rastre de cap mena de rivalitat d’entre elles. Almenys, cap nota de premsa del moment mostra algun signe de tensió que ho demostre.
Però, el temps es va encarregar de fer més gran la festa fallera, augmentant a poc a poc el nombre de comissions, reunides totes elles entorn d’un Comit é Central Faller , encarregat d’organitzar els actes conjunts, així com d’assignar els premis a les millors falles. Just és en eixe moment, quan entra en acció la rivalitat entre les Falles de Xàtiva: quan els premis fomenten la competència entre elles.
A Xàtiva hem passat del premi, en forma de subvenció, de l’any 1933, a tenir en l’actualitat una quantitat ingent de premis, en forma de palet . Tanta feina hem de recon é ixer a les Falles?
La rivalitat és filla de la competició, i a la vegada, aquesta ho és de la igualtat entre comissions o de la proximitat física entre elles. Perquè dues (o més) comissions mantinguen una rivalitat, han de tenir unes pretensions semblants quant a la consecució de l’anhelat premi. I si al que s’ha dit li afegim proximitat geogràfica entre les dues falles, és possible que no acabem el dia sense sentir algun despropòsit provenint d’una falla cap a la falla “veïna” (sol passar també a les comunitats de veïns).
Si no es donen les circumstàncies anteriors, la rivalitat deixa de ser-ho per a transformar-se en ximple enveja del que vol arribar respecte del que està dalt. I de les dues coses en tenim a Xàtiva.
Male ï ts premis! El seu origen el trobem en el desig de recon é ixer la feina feta, siga econòmicament o tan sols de manera simbòlica mitjançant un banderí.
Tampoc podríem parlar de rivalitat en altra característica de les Falles de Xàtiva: l’especialització en determinades activitats falleres, com la presentació, la decoració, el llibre o les cavalcades. Se centren en determinades activitats concretes en què
posen tot el seu empeny. I, quan s’inverteix temps i diners en una meta, augmenta el sentit de competència (que no rivalitat) amb la resta de comissions que opten al mateix objectiu. No ho conceptualitze de rivalitat perquè, normalment (hi ha hagut excepcions puntuals), la comissió que ha vist amb sorpresa com una altra falla s’ha emportat el premi immerescudament, no han carregat les seues armes (dialèctiques s’entén) contra la falla guanyadora, sinó contra el jurat corresponent. No sé què tenen els membres d’un jurat, siga del
que siga, que sempre fallen en els seus veredictes. Bona raó per desfer-se d’ells.
Doncs, on trobem rivalitat a Xàtiva?
Sense dubte, el premi que més rivalitat ha provocat ha estat el del monument gran. A Xàtiva són poques les comissions que opten continuadament a aquest premi. És més comú que les comissions passen per cicles en què el temps de penúria deixa pas a exercicis d’acomodació econòmica, el final dels quals marca de nou l’inici d’un cicle de mancances monetàries, i així
successivament. El temps de bonança econòmica ajuda al fet que la comissió s’atrevisca a millorar els monuments plantats i, d’aquesta manera, il·lusionar-se per poder optar al millor dels premis en monuments grans. Així, a les comissions acostumades a guanyar, sempre els eixia un rival que els feia perillar el primer premi.
Curiosament, en aquest cas sí que es donen les premisses de què havíem parlat: tenen la mateixa pretensió (guanyar el primer premi) i, en la majoria dels casos, trobem proximitat geogràfica d’entre elles.
Sonores han estat expressions de rivalitat com enfrontaments durant el lliurament de premis, esbroncades nocturnes, conflictes dialèctics, i altres tipus de desventures falleres... L’alcohol igual desinfecta una ferida que la provoca.
Tot, perquè els guanyadors han comprat al jurat, coneixen el jurat, són l’ullet de la JLF... Note’s la diferència amb els premis dels quals d é iem que tan sols creaven competència: ací es carrega les culpes als “flatosos” guanyadors, que a més a
Banderins aconseguits per la falla Plaça Espanyoleto de Xàtiva (2011).
Foto: Juan Ramón Alcocer
Premis a les Falles de Xàtiva (2016)
Foto: Juan Ramón Alcocer
més exhibeixen el seu primer premi amb arrogància i altivesa, sense mer é ixer-ho.
Alguna mesura calia prendre per a rebaixar aquest grau de tensió. No, no pense el lector que es va prendre la mesura adequada, és a dir, l’eliminació dels premis. Al contrari, el món faller va agafar altres camins. Com la instauració, el 1989, del Sopar de Germanor (ara es fa a migdia), reconvertint l’antic Sopar d’Homenatge a la Dona del Faller , que ja havia quedat obsolet. Continua sent una bona excusa per la interacció social entre fallers de diferents comissions.
Tots ells van haver d’acostumar-se a una paraula, tant beneïda com deplorada, com és la de secció : els monuments s’agrupen en seccions i competeixen tan sols d’entre ells. No va ser fàcil, amb períodes en què les seccions no es contemplaven, però a la fi s’han consolidat en el panorama faller.
Per la seua banda, la JLF de Xàtiva també ha contribuït per eliminar burreres innecessàries com, per exemple, intentant que la major part dels premis estiguen fallats per jurats populars, o almenys delegats per la JCF en el cas dels monuments.
Però, deixem per al final la mesura principal, la que no ha rebut cap reticència per part del món faller: s’ha augmentat el nombre de premis a repartir entre les comissions. Just el contrari del que es devia de fer, al meu parer. Actualment, al voltant de 100 banderins són clavats als monuments, desprès penjats als casals i, amb el pas del temps, dipositats al fem.
El brodat de la tela que conformen aquests banderins tenen el poder d’amargar-te o alegrar-te les Falles. No hi ha tonteria més gran ... a excepció de la rivalitat entre comissions.
Pasqual Molina Faus
President de l’Associació Cultural Premi Iaraní de Gandia i membre de l’Associació d’Estudis
Fallers de Valencia (ADEF)
Les comissions falleres a Gandia tenen dos obligacions ineludibles: han de plantar una falla i han de fer un llibret. Encara que la festa fallera gandiana és més que centenària es considera la falla de l’any 1928, com la primera de l’època moderna. La falla es plantà a imitació de les de Val èn cia i va ser fruit del comboi d’uns quants socis de la Societat de Foment d’Agricultura, Ind ú stria i Comerç de Gandia, reunits a l’hora del vermut en la seu social, el dia de Sant Josep, per a celebrar el sant del president de l’entitat.
Es coneixen i es conserven alguns dels llibrets de comissions falleres d’abans. El primer concurs de llibrets de falla gandians es celebrà l’any 1976 i l’autor guanyador fou En Vicent Ribes pel llibret de la Falla de Corea. Des d’aquell moment les comissions falleres dedicaren una cura especial cap als seus llibrets, acudint, inclòs a la recerca d’autors consagrats forans. Hi va haver un moment que hi havia dos premis de llibret a Gandia: un per a aquells autors de fora i, un altre, per a autors locals. Al premi de llibret a Gandia se li donà el nom de Lluís Català en memòria d’un impressor i autor festiu gandià. Des del primer moment l’avaluació del premi de llibret era de dues terceres parts per a l’explicació en vers de la falla i
una tercera part pel que s’anomenava, amb cert grau de menyspreu, “la resta” i que corresponia a les col·laboracions literàries, les poesies, fotografies, etc.
Quan a finals de la dècada dels huitanta entre en contacte amb el món editorial fallers des de la Falla de Corea en copsa que en molts dels llibrets es publicaven articles de grans autors que passaven desapercebuts donada la curta tirada i l’escassa distribució dels llibrets. Aleshores vaig crear el Premi Iaraní al millor article publicat en un llibret de falla, un premi ben dotat econòmicament que mogué moltes comissions a acomboiar els autors consagrats a escriure en els llibrets fallers, la qual cosa, com digué el president de l’ADEF, Gil-Manuel Hernández, aconseguí l’apropament del món de la cultura a les publicacions falleres les quals, les quals, fins eixe moment, havien vist amb menyspreu.
Quan vaig adquirir la responsabilitat del llibret de la Falla de Corea tenia clar que volia aconseguir, que el llibret de falla, a part de la seua principal missió d’ocuparse’n de l’explicació de la falla podia ser el vehicle de propagació de la cultura en general, escrit en llengua valenciana.
Llibret de la falla Sagrada Família-Corea (2006).
Foto: Joan Castelló
Mostra de Llibrets de Gandia (2019).
Foto: Joan Castelló
162
Canviarem formats, models de maquetació incorporarem monogràfics que s’ocuparen del patrimoni, de l’arqueologia, de la historia, de l’economia; incorporarem la fotografia com a vehicle de ... i apostarem fermament per la poesia, creant, des de l’Associació Cultural Premi Iaraní el Premi de Poesia Joan Climent que patrocinava el millor text o conjunt de tets poètics publicats en un llibret de Falla. Des de la Falla de Corea canviarem el llibret i crearem tendències i, amb eixa idea, guanyarem, l’any 2006, el primer premi de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, quan hi havia una sola categoria en el certamen, en la qual participaven tots els llibrets de la Comunitat Valenciana.
Però no va ser fàcil a Gandia, durant anys, hi hagueren comissions fonamentalistes amb el fet que el llibret sols havia de ser tan sols l’explicació de la falla feta en vers i estaven totalment en contra del que f é iem en la comissió de Corea. El meu nom i la meua imatge feta ninot de falla es plantà, durant diversos exercicis, en una de les bases del monument faller que mirava cap a la casa en la qual jo vivia en el carrer Alfaro on es plantava la Falla de Màrtirs, una de les comissions, junt amb la de la Vilanova que, aleshores, foren més bel·ligerants amb la idea que preconitzaven des de la nostra Falla.
No foren temps fàcils, les postures eren enfrontades, probablement per les persones, més que per les comissions. Hui passats tants anys pareix que tot es difumine en els núvols de la història. Hui la major part de les comissions falleres gandianes i moltes de les de fora fan el que iniciarem nosaltres i alguna d’elles està guanyant repetidament el premi Lluís Català del llibret de Falles a Gandia.
Tal va ser l’evolució estètica i conceptual del llibret que fa setze anys crearen la Mostra de Llibrets a Gandia on, anualment, es reuneixen els delegats de llibrets de la Comunitat Valenciana els quals arriben amb el seu llibret per a exposar-lo conjuntament, perquè tothom puga veure els dels altres, recollir idees i millorar la qualitat general de les publicacions falleres en els següents exercicis.
Últimament , sorgeixen veus que alerten que, probablement, ens n’estem passant en el volum dels llibrets i que, amb tanta col·laboració literària i monogràfics, s’estiga perdent l’esperit inicial i ineludible del llibret, el qual ha de servir, sobretot, per a fer l’explicació de la Falla.
Normalment, quan els amics del Canet em demanen que els dedique unes línies, ho sol fer del Cap i Casal. Però enguany canviem de terç i m’han demanat que ho faça del lloc on va començar la meua trajectòria fallera: Dénia, o com li anomenem, el poble del Me’n fot. Ens autoanomenem així perquè, en certa manera, solem ser un poc (bastant) de deixar veure les coses passar, lligat amb cert punt de supèrbia de capitalitat comarcal fan que les Falles, siguen una mica l’espill que la societat deniera és.
Parlarem de les rivalitats, què, com a tots els llocs existeixen, no és cosa d’un sol poble o altre. I a més una rivalitat a diferents nivells i amb fanatismes que freguen de vegades les obsessions malaltisses o són preses amb esportivitat i bon humor.
Començarem parlant per la típica, la dels monuments, que s’ha vist prou desvirtuada amb la implantació de seccions. Sí, seccions a un poble amb onze comissions, que molt de G-8 d’eixe que diuen, pretensiositat total la que vullgues, molta emoció, doncs no dona.
Fins a 2006 era un concurs de tots contra tots, estava clar que quatre comissions eren les que es jugaven el podi i la resta el cinquè. PERÒ, de tant en tant, algun jurat feia
de les seues i deixava a alguna de les falles modestes en un 3r-4t premi, desplaçant a les punteres a un 5é. L’entrega de premis, que es fa a l’ajuntament és un dels principals actes de les Falles denieres, i les reaccions de les comissions, una fantasia. En eixa plaça s’han vist plors d’alegria, de ràbia, de falles rivals que s’alegren perquè altres queden mal, palets que acaben volant... Totalment recomanable per fer un estudi sociològic (i psicològic). Entre l’actual secció especial, les quatre comissions que la conformen –Baix la Mar, Oest, Centro i París Pedrera—han anat rotant les rivalitats, sempre quan alguna ha tingut els comptes més plenets que altres, cíclic tot s’ha de dir.
També vos dic, hi ha una rivalitat no escrita entre tres d’aquestes comissions, les més antigues, sobre quina vol ser més pareguda a tot allò que es fa a València. I potser, això ja va a gust del consumidor, no en aspectes positius i ho deixe en eixe punt i me’n vaig. Que tinc família i amics i voldria anar a fer-me un arrosset amb ells. Les altres s’ho prenen amb més menifotisme , i sorprenen uns i altres amb llibrets de qualitat o donant-ho tot a una connexió televisiva.
Un altre tret característic de la festa deniera ocorre cada mes de juliol amb les carrosses. Monuments confeccionats per
les mateixes comissions amb materials diversos com el paper, fusta, teles i tot allò que pugueu imaginar. Personalment, li donen infinites (o més voltes) a les de la Batalla de Flors valenciana. Aquí sí que tenim una competició de tots contra tots, i podem veure rivalitats més transversals. On una falla il·lustre es pot emportar un premi de la cua i aquí pau i després glòria.
I la cosa no queda aquí, millora per moments. Tenim els concursos de paelles, també en el si de la Festa Major. Una altra
Pantomima, de Pere Baenas (Falla Centre de Dénia, 2019).
Foto: Vicent Gayà
competició encara més oberta i que, a una ciutat creativa de la gastronomia per la UNESCO, conjumina el primer amb això del #SomPatrimoni i demés . Un concurs que el pot guanyar qualsevol falla, per què, mai millor dit, és qüestió de gustos, ara, la meua paella era la més bona, això que no falte.
La llàstima que hagen minvat les competicions esportives. Per què sempre que a la meua família han parlat del futbol faller, es parla de rivalitats pròpies de primera divisió. De projectes de campionats
Foto:
fallers que han durat una edició, com el voleibol o el bàsquet. Sort que queden encara les 24 hores de futbol sala i encara es pot vore eixa barreja entre prendre’s les coses a pit i el meninfotisme.
Per a anar tancant, he de dir que és una llàstima que vagen desapareixent concursos i competicions, feien de la vida fallera una mica més divertida de com és
ara, més centrada a protocols i floritures que es queden com una caricatura de la caricatura original, ja m’enteneu, espere. El millor de tot, és que la rivalitat aquí és vista de manera diferent, depenent de com et prengues les Falles, tenen de tot: fanàtics, no tan fanàtics i gent que paga la quota. Que, al cap i a la fi, com resa el títol, som el poble del Me’n fot.
