1 de Desembre de 1759 Pot ser aquest diari es perga amb el pas del temps o simplement ningú s’interese per ell i es quede en l’oblit. El meu nom es Marguerite, Marguerite de Roges contesa de Valencia, on nomes soc l’adorn del meu marit Daniel, el senyor de les terres de Terol. Com que no hi ha ningú que m’escolte o em comprenga en aquest món, he decidit escriure part de la meua vida en unes memòries que sols jo se de la seua existència. Fa uns dies durant una de les avorrides i insoportants festes que organitza Daniel, ja sabeu un poc de té, pastes i alguna que altra amiga del meu marit, vaig coneixer algú. Sé que es un poc arriscat, peró aquesta nit m’he citat amb ell en el nostre jardí. Si Daniel m’agafa, em pegara fins satisfer la seua rabia i em tancara a la meua cambra durant 1 setmana com a minim, sense mejar i sense beguda i despres cuan anem a algun lloc em dira”Tu nomes somriu i parla si et pregunten”. No saps l’agonia que em provoquen eixes paraules. Intentare ser tot lo discreta que puga.
2 de Desembre al 1759. Hui he vist al meu amant, a eixa persona a la que adore, eixa persona que pensa igual que jo, eixa persona a la que li persegueix l‘inquisició per la forma de pensar. Sempre m’espera al començament del bosc, el bosc que hi ha desprès del meu jardí.
Totes les nits ixc per la finestra de la meu habitacio on estan les branques de l’abre que hi ha i baixe com tres pisos, còrrec fins el ballat , obric una trampilla que hi ha i em fique per ella i a uns quants metres em trobe en un pou que hi ha al començament del bosc, i a uns metres esta ell. Desprès ens asseiem, ens vessem i xarrem durant tota la nit sobre els nostres problemes, les accions de l’inquisicio, sobre com esta la societat .... I quan la nit comença a clarejar em torné a la meua habitació per on he vingut, em gite i començe ha escriure el diari fins que m’adorm 3 de Desembre de 1759
Avui hem rebut una visita molt especial, han vingut el Marqués de Toledo junt amb la Marquesa i els seus dos fills. Hem desdejunat, els nostres fills han estat jugant tot el mati, despres hem estat conversant sobre la monarquia anglesa però el meu marit m’ha interromput dràsticament per que no te els mateixos ideal que jo, quan els Marquesos s’han anat m’ha pegat una bufetada per que no vol que parle de la moraquia i de l’inquisicio quan tingam visita per que no vol ser humiliat per les meues idees i les meus ideals . Despres ha agafat un carruatge i s’ha anat a la ciutat, segurament a “vistar” a la Comtessa de Motpelie, la seua actual amant, des de que ems vam casar fa dos anys, ha tingut mes de tres amants. I damunt ha vingut borratxo, m’ha tocat quedar-me amb ell fins que s’adormi’t, demá pel mati aniré a la ciutat a vore al meu amant.
4 de Desembre de 1759 He pres una decisió,m’he escapat de casa junt al meu amant, he anat per on sempre anava per les nits. Quan ens hem abraçat ens hem donat conte de que ens havien descobrit, hem comença a corre fins endinsar-nos en la foscor del bosc in hem trobat una cabanya abandonada, xicoteta i mig destrossada, ací estem amagats i escrivint el diari sabent que ens persegueix el meu home i la guàrdia reial, supose per les falses acusacions que he rebut últimament per part de un burgesos i per la Contesa de Motpelie la actual amant del meu marit.
5 de Desembre de 1759 He passat tota la nit al calabós, he de dir que es el pitjor que m’ha passat des de que hem vaig casar amb ell. Estic a una cela encerrada sense ningú lo unic que hi ha es el plat buit del dinar , un troç de pa sec i un poc de carn passada a i una rata mig morta davall el “llit”. Segurament el meu marit s’ha haurà assabentat però no crec que faja res per mi. Ell seguirà amb les seus festes i els seus dinars. I ara que puc contar, si apenes em queden dies de vida si no per la guillotina o per les condicions que hi ha en la cela. Daniel m’acaba de dir que dema hem portaran al tribunal on si em maten a l’acte hem condemnaran a la guillotina. On estic asseguda hi ha una finestra, es veu la lluna, he d’admetre que brilla com mai havia brillat abans. Pot ser es perquè tinc el ulls plens de llàgrimes. Mai ho sabré.