EDITORIAL ······················································································
Vuit mesos després de que isquera a la llum el primer número d'aquest fanzine, per fi teniu a les vostre mans Independència Total #2. La veritat és que m'haguera agradat tindre'l abans però, per unes circumstàncies o per altres, no ha pogut ser així. Si parlem del primer número, he de dir que va tindre més acceptació de la que esperava i que el va llegir gent que mai m'ho haguera imaginat —que és, en gran part, el meu objectiu. Més de cent còpies es van editar en paper i es va penjar al blog per a què tothom el poguera descarregar i llegir-lo virtualment. Les opinions sobre el fanzine han estat de tot tipus: gent que et dóna l'enhorabona, cosa que et fa seguir escrivint, i gent que és molt crítica amb tu i et diu el que no li pareix tant correcte cert article, cosa que et fa aprendre, llegir i tornar a escriure... Centrant-nos en la revisteta que teniu a les mans, podríem dir que és una espècie de transició —dic transició perquè hi ha molts articles meus, però no exclusivament meus — entre el que era un projecte personal, amb articles, llevat d'algun, exclusivament propis —un exemple és Independència Total #1— i el que serà un projecte de moltes persones, en el que la tasca d'un servidor es reduirà per a què altres persones ens facen saber les seues inquietuds a les línies d'aquestes fulles. Això és així perquè Independència Total passarà a ser el fanzine d'un nou projecte, la nova distribuïdora que acaba d'eixir a la llum i que té el mateix nom que aquesta revista. Espere de tot cor que aquest projecte que anem a tirar avant tinga una bona acollida i done els resultats que esperem. 1 | Independència total
Si ens endinsem en l'interior d'aquesta revista trobarem un ampli ventall d'articles crítics i contundents amb la realitat que vivim (la lluita de l'esquerra, el consumisme, les relacions socio-afectives patriarcals...), però també podrem gaudir de poesia o de la ressenya que tanca aquest segon número. Per acabar, m'agradaria donar les gràcies a totes aquelles persones que han volgut col●laborar amb aquestes pàgines: totes aquelles que heu escrit alguna coseta, sobretot a l'Úbeda per tindre prou més estil, gràcia i salero que jo i haver maquetat els dos primers números del fanzine —paga la pena pegar-li una ullada al seu: We've grown. Fins la pròxima ocasió, en la que, si tinc el gust d'escriure aquestes línies, ja no m'adreçaré a vosaltres a títol personal. Recordeu, a partir d'ara Independència Total és el fanzine —possiblement trimestral— d'una distribuïdora de material crític, i que té per nom el mateix que aquesta revista. ··········································
Jordi Garcia Miravet Betxí, la Plana, primavera de 2012 www.independenciaxtotal.bogspot.com ··········································
Índex ······················································································
EDITORIAL.........................................................................................................................1 ESTRATÈGIA UNIVERSITÀRIA 2015: UN NOU ATAC DEL CAPITAL A LA UNIVERSITAT.........................4 EL CONSUMISME, MOTOR DEL CAPITALISME..............................................................................6 LA DISTRI: DELS LLIBRES ALS CARRERS...................................................................................8 TRANSINDEPENDENTISME: CAP A L'ALLIBERAMENT COL●LECTIU -12 TESI-....................................9 LOS NADIE.......................................................................................................................11 L'ESQUERRA I EL SEU PAPER ALS PAÏSOS CATALANS.................................................................12 VIOLÈNCIA PACTADA, LA MONOGÀMIA COM A ELEMENT DE COACCIÓ..........................................14 LA LLENGUA COM A INSTRUMENT DE PODER...........................................................................16 ESPERA............................................................................................................................20 L'ESTAT, UNA NECESSITAT NACIONAL.....................................................................................21 DE LES MOBILITZACIONS A LES ASSEMBLEES...........................................................................23 RESSENYA DE LAS VENAS ABIERTAS DE AMÉRICA LATINA............................................................25
|2
«La publicitat ens fa desitjar cotxes i robes, tenim ocupacions que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem sofert una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra espiritual, la nostra gran depressió és la nostra vida. Vam créixer amb la televisió que ens va fer creure que algun dia seriem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem i a poc a poc ens hem adonat i estem molt, molt cabrejats». El club de la lluita
3 | Independència total
Estratègia universitària 2015: un nou atac del capital a la Universitat ······················································································
L'Estratègia universitària 2015 és una declaració de guerra al concepte d'Universitat Pública. És la cristalització de la ideologia neoliberal en el camp de l'educació superior, representa els interessos d'una minoria dominant i té com a paradigma el model de Califòrnia, un model on la universitat és un engranatge més per a la maximització de beneficis i els estudiants som xifres d'un balanç comercial. Al moviment estudiantil se'ns presenta un repte important, i no serà fàcil enfrontar-nos al front comú que estan construint els diversos partits polítics, els rectors i els lobbys empresarials. És imprescindible reanimar la lluita i portar l'Estratègia 2015 al centre del debat públic, identificant a la vegada la nostra lluita amb la lluita contra el desballestament de l'Estat del Benestar i
les retallades sociolaborals. Des de la lluita haurem de reivindicar i construir espais de debat públic on fer sentir la nostra veu i desemmascarar aquesta contrareforma. Eix a eix: A. GOVERNAMENT En un primer lloc trobem la tendència ja visible d'enfortiment dels òrgans rectorals i els consells socials enfront uns claustres cada cop més testimonials. EU2015 busca uns consells socials (anomenats juntes de govern) al capdavant de les universitats com a dissenyadors de l'estratègia, els quals nomenaran un rector amb plens poders que dirigirà sense cap tipus de control democràtic.
|4
B. FINANÇAMENT Mentre els governs ofeguen financerament les universitats, s'obre la porta al capital privat. D'aquesta forma es traurà autonomia a les universitats i se les sotmetrà als propietaris de capital, els quals a la vegada formaran part dels consells socials governant les institucions. Convertides les universitats en empreses on s'inverteix capital, la seva activitat perdrà el sentit no comercial. Davant la manca de finançament induïda, s'imposen reestructuracions financeres. Per una banda s'exprimeix més al personal, reduint les plantilles, tot augmentant-ne les tasques i eliminant l'estabilitat que els treballadors tenien com a funcionaris fins ara. Per l'altra es carrega als estudiants les despeses dels centres, ja sigui a través d'externalitzacions de serveis o l'augment continuu de taxes. També es redueixen activitats poc rentables econòmicament i es castiga els repetidors eliminant-los les subvencions a les matrícules.
impulsar, com a altres estats d'Europa, la creació de «Campus d'Exel●lència Internacional» per a les universitats més competitives. En aquesta línia es constituirà una línia d'universitats d'elit, fet en sí qüestionable davant la manca de finançament. El paper social d'aquests espais és també qüestionable. Ara bé, per a les empreses serà un espai idoni per utilitzar el capital humà i físic de les institucions públiques, així com impulsar negocis lucratius utilitzant la ciència i la tecnologia com a motor econòmic. D. AVALUACIÓ Per tal de garantir l'evolució de les universitats en la línia projectada per EU2015 (mercantilització, privatització, elitizació, eficiència econòmica), el capital i el govern reforcen les estructures del control de l'activitat a les universitats. ··········································
C. EXCEL●LÈNCIA INTERNACIONAL Les noves universitats-empreses han de competir a nivell internacional per aconseguir capital, estudiants i personal. També han de vendre els seus serveis a les empreses. És per això que es preveu
5 | Independència total
www.sepc.cat
El consumisme, motor del capitalisme ······················································································
-Tenia el problema solucionat. Ho tenia tot. Tenia un bon equip de música. Un armari que desbordava roba de marca… Estava apropant-me… a la realització personal. -Fotre, i ara ja no et queda res. -Exacte, res de res. El club de la lluita ······················································································ ··············
Farà cosa cosa d'una setmana vaig veure un anunci a la televisió —eixa caixeta tonta que ensinistra al personal— que em va cridar força l'atenció. Al finalitzar l'anunci una veu deia, «si sueñas... loterias». Aquesta frase ens deixa clar que als somnis només es pot arribar amb diners. Uns diners que, com no els tenim, els hem d'aconseguir —en aquest cas jugant a la loteria. Si pensem que és simple publicitat i ho entenem com un fet aïllat, cometem una errada. L'anunci representa el que ens imposen el gestors del sistema capitalista: tot es compra i tot es ven, tot es consumeix —fins i tot els somnis! Ens introdueixen en les ments que cal consumir per a ser feliços, que cal acumular productes per a obtindre la felicitat i que cal aspirar a tindre quants més diners millor per a després poder obtindre els productes, que ens donaran la felicitat. El fet que els amos d'aquest sistema salvatge estiguen tan interessants en que les persones consumim és perquè el consumisme és el motor del sistema capitalista, ja que fa que la gent no puga eixir d'un cercle viciós que les obliga a passar per l'aro i a acabar sent explotades. Aquests quatre aspectes pense que són claus per entendre el perquè de l'interés de les elits a introduir en les ments de la gent conductes que inciten al consumisme: 1.
Són els amos del producte. El capitalista roba al treballador el
producte —plusproducte— que aquest ha creat i el ven. Aquesta venda li proporcionarà uns beneficis econòmics que seran el seu objectiu final. 2.
Si les persones consumeixen, se'ls obliga a treballar per a obtindre uns beneficis i poder, posteriorment, pagar els productes que es volen consumir. La necessitat de treballar molt —més del necessari per cobrir les necessitats bàsiques— fa que l'empresari obtinga més beneficis.
3.
Els capitalistes són rics perquè s'apoderen del treball del treballadors (un individu, amb el que guanya, treballa quatre hores més de les que serien justes d'acord amb el seu salari i ho fa gratuïtament. Amb aquestes quatre hores de més, realitza un plustreball que genera un plusproducte que, posteriorment, vendrà l'empresari per a enriquir-se). Si les persones se n'adonen que l'amo els roba quatre hores tots els dies de l'any, el consideraran el seu enemic i actuaran en la seua contra. Per això, la resposta dels senyors que controlen el sistema és la d'introduir en les ments de les persones aquest missatge; «Si vols ser feliç has d'aspirar a ser com jo». Amb això, la gent deixa de banda actituds crítiques, combatives, solidàries i |6
cooperatives i a aspira a ser com els seus amos que l'exploten, acumulant bens (cotxes, cases...). 4.
El fet que les persones necessiten tant el treball provoca que caiguen en actituds egoistes i individualistes, buscant el benefici personal en comptes del col●lectiu. Aquesta falta d'unitat entre treballadores que lluiten pels seus drets i adquirisquen una forta consciència de classe també és beneficiós per a l'amo capitalista, ja que no serà criticat quan actue en contra dels seus treballadors o podrà fer fora els que el critiquen sense que cap company ho denuncie, ja que aquests no es podran permetre que el seu cap els faça fora i els deixe sense la seua font d'ingressos.
El fet de consumir implica passar per l'aro. El perquè el trobem en que una persona que intenta dur un ritme de vida d'una persona rica, l'obliga a treballar molt per poder pagar totes les despeses, ja que la realitat és una altra: no és rica, és pobra. Això provoca que, com deia, aquesta persona haurà de treballar molt i passar per l'aro, acceptant totes les condicions, siguen les que siguen, que li plantege el cap, perquè no es podrà permetre el «luxe» d'anar-se'n de l'empresa,
7 | Independència total
ja que necessita els ingressos, tot i que siguen injustos —que segur que ho són—, per poder tirar endavant amb el ritme de vida al que aspira. En resum, pense que el consumisme és el càncer d'aquesta societat que va podrint-se a passes de gegant. Amb el consumisme ens obliguen a ser titelles de fira en les seues mans. Ens obliguen a treballar, pagar i callar. Qualsevol persona s'alça del llit per a treballar vuit hores durant el dia —quatre més de les necessàries— més les extres, i només desitja gastar aquests diners que obtindrà amb el treball per a intentar sentirse millor amb ella mateixa, fet que no es produirà, doncs la felicitat no està empaquetada. Tanmateix, moltes són les famílies que cada dissabte acudeixen al centre comercial que tenen més a mà per a gastar gran part dels ingressos que l'home de la casa ha guanyat. Una vegada a la setmana aquestes famílies, que el sistema capitalista s'encarrega de mostrar-nos-les als nostres ulls com a ideals (l'home, la dona, un xiquet i una xiqueta), provaran sort a veure si troben la felicitat en algun dels milions de productes que veuran als prestatges d'alguna botiga que s'anuncia a la televisió. Jordi Garcia
La distri: dels llibres als carrers ······················································································
La distribuïdora Independència total naix com una eina per a propagar idees revolucionàries i independentistes, fomentar el pensament crític i polititzar l'ampli sector de la societat que encara no ho està. La nostra activitat consistirà a distribuir material d'editorials, d'altres distribuïdores o d'alguns col●lectius alternatius i revolucionaris. A més, també ens ocuparem de distribuir material editat per nosaltres mateixos: fanzines —com per exemple el fanzine de la distribuïdora, Independència Total—, treballs sobre llibres, samarretes, xapes... Creiem que la nostra tasca, pel fet que volem arribar a un ampli sector de la societat, no s'ha de limitar a l'autoconsum, en el que moren moltes distribuïdores similars a la nostra, per això entenem que ens cal crear nous espais més enllà dels que ens movem en l'actualitat. D'aquesta manera, tot i comptar amb alguns locals fixos on deixar el material per a què qui vulga puga accedir a ell, pensem que ens hem de moure arreu del nostre país per a fer arribar la nostra idea. Concerts, manifestacions, però també fires del llibre o altres àmbits no polititzats han de ser els espais on treballem com a distribuïdora.
que entenem que comparteixen molt més del que les separa i, que en aquest context de guerra, calen uns mínims d'unitat entre les diferents forces revolucionàries que comparteixen l'anticapitalisme, l'acció directa i l'assemblearisme. A més, considerant-nos independentistes i revolucionaris, entenem que l'única via per tirar avant el projecte és l'autogestió, i que els beneficis que s'obtinguen de la venda del material vagen destinats al propi col●lectiu sense que cap persona s'enriquisca. Per concloure, direm que aquest és un projecte que comença a caminar però que, amb l'ajuda de totes i tots, pot convertir-se en una eina útil per assolir els nostres objectius, avançant cap a una societat més crítica amb el seu entorn, en la que les persones, polititzades, lluiten per un món més just en tots els àmbits. Jordi Garcia
Com hem comentat abans, Independència total és una eina per a propagar idees revolucionàries, independentistes i crítiques. Per tant, abracem totes aquelles ideologies que treballen dins d'aquests paràmetres i, a més, ho fem amb la intenció de crear afinitat amb aquestes ideologies, ja |8
Transindependentisme: cap a l'alliberament col●lectiu
-12 tesi-
······················································································
1. Independència com a projecte. Per a afirmar açò partim de l'evidència: no som independents. 2. Independència no solament com a projecte: no almenys com a projecte a llarg termini o com a utopia. Si utopia és el lloc que no existeix, l'independentisme ha de generar espais que tinguen com a objectiu aconseguir la major independència possible, aproximar-se a la utopia. És a dir, no plantejar l'independentisme com una meta sinó com un procés, un viure dia a dia, una pràctica. 2.1. Un bon exemple és aquest fanzine, Independència Total, que és un artefacteindependent i no un artefacte-mercaderia que responga a una lògica d'obtenció de beneficis. Així l'artefacte-independent no solament planteja un discurs independentista sinó que és en si, en la seua forma, independent i possibilita un diàleg lliure. Elaborar el fanzine i compartir-lo és una pràctica independentista. 3. Independència pel que fa a què? La resposta: independència total respecte al poder exercit sobre nosaltres. És evident que mai serem independents en la mesura en què per a ser necessitem dels altres. Som subjectes socials, depenem totalment dels altres. Així doncs: independència total i dependència total. Però dependència respecte a aquell que és el meu igual. En un plànol d'igualtat desapareix el «podersobre» que passa a ser «poder-per» a fer tot allò que ens proposem. Sota aquest context, també desapareix en última instància la paraula dependència i és substituïda per la 9 | Independència total
col●laboració i la solidaritat. [i] 4. Què significa independència? En 1 hem afirmat que «no som independents». Però es pot parlar des del col●lectiu (som) i al mateix temps parlar d'independència? Sí. És l'única resposta possible. Jo sóc si l'altre també és. Parlar de ser és afirmar la nostra humanitat. Parlar d'humanitat és afirmar la nostra dignitat. Solament el poder col●lectiu té la capacitat emancipatòria possible perquè cada individu puga explot/rar al màxim la seua llibertat. 5. L'independentisme no es pot pensar des del paradigma Estat-Nació. Si un Estat reprodueix relacions de poder d'uns individus sobre uns altres, la independència de la col●lectivitat queda impossibilitada. Avui més que mai l'independentisme ha de cercar l'arrel dels problemes en el capitalisme i no en l'Estat assumint que els aparells repressius de l'Estat són adoptats, consumits voraçment i perfeccionats pel capitalisme. Entenem per «aparells repressius» del Mercat-Nació no solament els «cossos de seguretat» sinó el conjunts de les seues institucions. En un món on els Estats poc a poc van privatitzant-se, és a dir, desapareixent, haurem de cercar la independència pel que fa a la producció capitalista. 6. El transindependentisme no com a projecte exclusiu de les diferents nacionalitats empresonades en un mateix Estat (en el cas de l'Estat espanyol, la nacionalitat catalana o basca, entre d'altres) sinó com un projecte de totes les oprimides (de totes les dependents).
7. Llavors per què l'ús preferent del català
en la lluita independentista? L'ús del català com una elecció política de dissidència. En un món en constant mercantilització, i per tant en constant despolitització, on el poder pretén homogeneïtzar-nos, hem d'apostar per aquelles eines que fracturen aquesta voluntat homogeneïtzadora. L'ús del català és un rebuig, conscient o inconscient, del projecte hegemònic que s'ha servit tradicionalment del castellà. El català, en posicionar-se com la «llengua diferent» davant la llengua dominant, potència més que aquesta última una actitud crítica. No obstant, açò no exclou al castellà (com podríem parlar de l'anglès) com a eina possible en la lluita per la independència. 8. L'independentisme no ha de caure en l'error de generar institucions. Les institucions sempre generen normativa. La normativa sempre és creada amb voluntat de ser imposada. L'independentisme no pot prendre actituds impositives perquè llavors no possibilita una independència col●lectiva (que és l'autèntica independència) sinó la «independència» d'uns sobre uns altres. Per açò l'independentisme ha d'assumir una labor constant i incansable de diàleg. És a dir, l'independentisme no ha de pretendre homogeneïtzar una cultura (per al cas de la nostra discussió la cultura catalana) sinó generar xarxes entre la multiplicitat de particularismes i integrar-los en un front on cadascun puga explot/rar al màxim la seua llibertat. De fet, en el moment en què el català fora homogeneïtzat, perdria el seu potencial dissident i podria, sense cap problema, ser una llengua al servei de postures conservadores i impositives. 9. Propose el transindependentisme com un concepte des del qual situar la nostra activitat. El independentisme no com un àmbit més de lluita sinó com una actitud davant la lluita. «El prefix trans fa
referència a alguna cosa que travessa el que nomena, el re-vertebra i el transmuta (…) crea un trànsit, una transhumància entre les idees, una transformació...» [ii]. Aquest és precisament el propòsit del transindependentisme: entendre la lluita no com un camí determinista entre A i B sinó com un esdevenir on la nostra voluntat d'independència travesse tota la nostra activitat. 10. La voluntat independentista col●lectiva adquirirà inevitablement una multitud de formes diverses (per exemple: castellàparlants i catalanoparlants). És el nostre treball aconseguir el consens entre totes elles. Sabem que aquesta tasca és possible doncs sota la multitud de formes trobem un objectiu comú: la independència. 11. El transindependentisme es proposa així com un independentisme permanent, com un constant «caminar cap a». Es tractaria, en definitiva, d'una proposta molt pròxima al concepte trotskista de «revolució permanent» però incidint en la voluntat, davant totes les coses, d'aconseguir la independència. 12. El transindependentisme és solament un concepte. El realment important no és tant nomenar-ho i donar-li cos teòric sinó posarho en pràctica cada dia, en cada acte de la nostra quotidianitat, en cada lluita. Subcomandant Julia Martín ··········································
i.- Per a aprofundir en els conceptes «podersobre» i «poder-per» mirar HOLLOWAY, J. (2002). Cambiar el mundo sin tomar el poder. Barcelona. El Viejo Topo. ii.- VALENCIA, S. (2010). Capitalismo gore. Editorial Melusina.
| 10
LOS NADIE ······················································································
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca. Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos. Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata. Eduardo Galeano
11 | Independència total
L'esquerra i el seu paper als Països Catalans ······················································································
L'objectiu d'aquest article és definir que és l'esquerra política i quin paper ha de desenvolupar en el context actual. En política el terme «esquerra» es presenta massa abstracte. Tot i això, intentaré definir-lo de la manera que considere més apropiada. Podríem dir que una ideologia esquerrana és aquella que s'identifica amb les igualtats socioeconòmiques d'una societat, que busca el bé de les majories en comptes del bé d'una minoria elitista. Teòricament, moltes organitzacions s'autodenominen d'«esquerres». Tanmateix, tant la teoria com la pràctica que fan respecte al que es denominen deixa molt que desitjar, fins arribar, algunes d'elles, a fer tot el contrari del que prediquen. Personalment, l'esquerra sols serà esquerra si a la seua teoria esquerrana se li suma una pràctica coherent amb la teoria. Si atenem a la definició del concepte «esquerra» que havia esmentat anteriorment, cal dir que sols pot fer referència a una ideologia que, tant en la seua teoria com en la seua pràctica, siga anticapitalista, ja que el capitalisme és un sistema que fomenta les desigualtats socioeconòmiques entre classes. Per tant, partint d'aquest principi, sols serà d'«esquerres» aquella organització que trenque amb el capitalisme, tant en la teoria com en la pràctica, aquelles que lluiten per un món sense classes, on les persones no siguen dominades ni explotades i s'autoorganitzen de manera assembleària.
Una vegada definida l'esquerra, veurem que a l'Estat espanyol trobem algunes organitzacions que es fan passar per esquerranes quan la realitat és molt diferent. Fan el paper per a fer veure que ens trobem en un estat democràtic on hi ha diversitat ideològica. La seua tasca es fer veure a la societat que els seus interessos de classe estan en bones mans, quan la realitat és ben contrària. Aquesta falsa esquerra, representada actualment pel Partit Socialista Obrer Espanyol i per les dues forces sindicals majoritàries, CCOO I UGT, segueix jugant al mateix joc al que ja jugava en la Transició: són una eina del sistema i de l’Estat per a fer d’intermediaris sobre les classes populars i controlar-les per a què no participen directament en la defensa dels seus drets. S’aprofiten dels mitjans de comunicació —mitjans al seu poder, a canvi de vendre’s a la dreta feixista per un plat de llenties— per fer veure a les masses quins són els seus drets (allunyantles de discursos vertaderament trencadors amb el sistema i adoctrinant-los amb un discurs reformista, tant en la teoria com en la pràctica) i com s’han de defensar davant les agressions que sofreixen i que atempten conta aquestos drets (apartant-los d’una pràctica de democràcia directa, horitzontal i assembleària i fent-los creure que la millor manera d’organitzar-se és a traves d’un intermediari —ells— que gestione la vida política, en comptes de fer-ho elles directament). Ells —el PSOE i els sindicats grocs— són, com deia, els intermediaris encarregats de fer veure que els interessos de les classes baixes estan salvaguardats i, a | 12
més, són els encarregats de pactar amb la dreta totes les reformes que atempten contra aquestes classes i d'aplicar-les quan estan en el poder. I ara, amb la dreta feixista al Govern, tornen a vendre'ns que són l'esquerra i que estan al costat del poble per defensar els seus interessos, convocant una trista vaga d'un dia que ja va anunciar anteriorment el president, Mariano Rajoy. Arribats a aquest punt, tenim clares dues coses: què és «esquerra» i quines organitzacions es fan passar per ella. Ara veurem quines organitzacions representen l'esquerra i quin és el paper que han de jugar. Partint del fet que una organització d'esquerres ha de ser anticapitalista i la seua pràctica assembleària, als Països Catalans trobem un ampli ventall de col●lectius que responen a aquestes característiques (l'Esquerra Independentista, grups llibertaris, assemblees obertes d'estudiants, de barris...). Però, quin és el seu paper? Al meu parer, aquestes organitzacions, primerament, han d'apartar-se radicalment de la falsa esquerra, allunyant-se del discurs victimista: «ara per ara, tal i com estan les coses, els necessitem per a unir esforços» i demostrar a la gent que aquestes organitzacions, en comptes de defensar-los, atempten contra els seus interessos socioeconòmics. Si seguim acudint a les seues convocatòries, si seguim sent aquells quatre per un costat i quatre per l'altre dins d'una multitud controlada pel sindicalisme groc, seguirem en aquest bucle que invisibilitza el nostre treball anticapitalista del dia a dia. Per tant, cal desmarcar-se radicalment d'aquesta dreta disfressada i fer el nostre propi camí, ja que més val ser quatre que quedar-nos en la invisibilitat de la seua multitud. Per altra banda, cal dir que negar que les nostres forces són escasses seria una errada. 13 | Independència total
Però el que també és cert és que l'esquerra, ara per ara, està dispersa: som quatre per ací i quatre per allà. Personalment crec que, davant la situació actual que patim de retallades als sectors públics, seria interessant una lluita unitària d'aquells col●lectius que compartisquen unes característiques mínimes com l'anticapitalisme, l'assemblearisme i l'acció directa i, poc a poc, anar bastint un nou projecte al marge d'aquelles organitzacions que, com sabem, estan al servei dels que, el 1939, van guanyar la Guerra Civil. Jordi Garcia ··········································
VIOLÈNCIA PACTADA, LA MONOGÀMIA COM A ELEMENT DE COACCIÓ ······················································································
Per començar seria interessant definir de què parlem quan ens referim a la cultura monògama. La cultura monògama ens proposa un model de relació afectivo-sexual basat en un pacte o ideal explícit d'exclusivitat sexual entre dues persones i per a tota la vida. Actualment aquest model és el majoritari, ja que és el que ens han ensenyat. Per tant, la cultura monògama és un dels pilars fonamentals del sistema patriarcal.
o sense fer-ho, ens podem sentir atretes per altres. El problema en una relació monògama-romàntica és que aquest fet es nega, tot i que és reconeix que puga passar, ja que s'introdueixen elements per a evitar que passe: el pacte de «fidelitat». Tot i això,
La monogàmia no és qüestiona, al contrari sol estar acceptada per totes les persones com la forma més comuna i generalitzada de mantenir relacions afectivo-sexuals, sense tenir cap component negatiu per a les nostres vides. En aquest article ens proposem identificar quins són els elements que configuren les relacions monògames i proposar alternatives lliures i no coercitives. Els efectes de la monogàmia són quotidians i molt més perillosos i dolents del que en un principi podem pensar. Si ens parem a analitzar una relació monògama podem observar dos elements fonamentals: els cels i la coacció. Quan dues persones comencen una relació aquesta sol ser tancada, es a dir, cap de les dues persones pot tenir cap relació sexual amb un altra que no siga la seua parella. En aquest sentit, s'introdueix la coacció mútua en forma de pacte. Un pacte que té l'objectiu de preservar la relació per a que no perille la seua existència. Però aquest element deixa de tenir sentit si acceptem el fet que les persones, mantenint una relació monògama
aquest pacte no evita que puguen existir amenaces per a l'estabilitat de la parella monògama. Quan apareix o es pensa que hi ha una amenaça es manifesten els sentiments de gelosia o la baixa autoestima. Moltes vegades aquests sentiments es reconeixen com a inevitables i naturals, però res més lluny de la realitat, aquests poden ser controlats i eliminats de les | 14
nostres vides. La gelosia és un sentiment de recel o ràbia, que experimentem instintivament des de ben petites, quan ens sentim desposseïdes per algú altre d’una persona que estimem o desitgem, però de xicotetes ens eduquen per tal de deixar de sentir-lo en alguns casos. Quan naix una germana menuda els nostres familiars s'esforcen per evitar que tinguem cels i finalment acabem superant aquest sentiment, però en el cas de les relacions afectivo-sexuals la gelosia mai es censura. La gelosia no ens aporta res positiu, en canvi pot desenvolupar conductes negatives que apleguen a la violència psicològica o física. Per aquests motius entenem que és necessari treballar per tal d'eliminar-la. Quan parlem de coacció dintre d'una relació monògama, ens referim als pactes que s'originen dintre d'aquesta. Moltes vegades aquests pactes no són ni tant sols conscients. Els pactes tendeixen a tallar les llibertats de les dues persones per establir una seguretat i evitar que la parella es trenque. Però aquest pacte no té cap sentit si partim de la base de que una parella es conforma per una sèrie de sentiments sincers basats en l'amor, l'atracció, complicitat, estima... Per tant, si analitzem aquests sentiments, ens podem adonar que mai van a ser exclusius d'una sola persona i que és possible i molt probable que al llarg de la nostra vida sentim aquests sentiments per diverses persones, tinguem o no una parella monògama. Els problemes que causa la monogàmia romàntica s'adjudiquen a l'àmbit privat, però això no és així, ja que les formes que adopten les nostres relacions monogàmiques-romàntiques venen imposades pel patriarcat i les hem d'analitzar i combatre. Hi ha un factor fonamental que promou la monogàmia: els sentiments i emocions conformats per
15 | Independència total
l'entorn cultural en el qual hem crescut i ens hem educat. Hi ha que tenir en compte que les nostres vides estan plenes de productes culturals que fan apologia de la monogàmia. El que volem dir és que és necessari partir de la base de la confiança i la llibertat per tal de construir les relacions que volem. Si confiem en la persona que estimem i creiem que és sincer amb nosaltres podrem gaudir de moltes formes d'amor inclusives, sense tenir que constrènyer-nos a un model concret. Podem sentir amor per diferents persones, diferents tipus d'amor, afecte, atracció sexual, però hem de garantir-nos tenir la llibertat d'escollir en cada moment el que volem fer, sense limitar els nostres sentiments a pactes imposats pel patriarcat. Hem de tenir en compte que la solució no és establir un nou model que siga políticament correcte, sinó permetre'ns ser conscients, construir i crear les relacions que desitgem fora dels esquemes patriarcals. Per tant,, allò ideal és l'absència de models, la llibertat de crear relacions. Àtia dels Júlia ··········································
La llengua com a instrument de poder ······················································································
LA LLENGUA COM A INSTRUMENT DE PODER DE L'ESTATALISME ESPANYOL
Els estats utilitzen la llengua com a instrument de poder, tant per a enfortir la de l’Estat (l’oficial) com per a aniquilar la resta de llengües que impedeixen a les persones instal●lades en el poder consolidar el seu projecte, i l’Estat espanyol no és una excepció. Aquest Estat va prendre com a llengua «pròpia» la castellana, com a vehicle de comunicació per a tot el territori espanyol, per ser la llengua de la cultura més centralitzada i la llengua pròpia de l’elit que exercia el poder. Un fet que demostra que la llengua és un instrument de poder és la nomenclatura. Anomenar «espanyol» al «castellà» no és pura casualitat. Si ens referim a aquesta llengua amb el nom de «castellà» estem dient que eixa llengua fa referència al territori castellà i que no es pròpia dels altres territoris que conformen l’Estat Espanyol. Per tant, l’Estat utilitza el mot «espanyol», que fa referència a tot el territori estatal, per a que tothom se senta identificat, ja que les persones, alienades pel poder, s’identifiquen amb «tot allò espanyol». A parit d’ací intenten consolidar la llengua com a pròpia del territori —a més de ser oficial per imposició— i, paral●lelament, substituir les demés llengües de l’Estat, al●legant que l’espanyol és una llengua que serveix per a tot el territori estatal i que les altres només serveixen per a comunicar-se entre individus d’una mateixa comunidad regional. El fet d’anomenar la llengua d’acord amb el nom que es dóna al territori administratiu, com hem vist en el cas anterior en el qual es
substituïa un nom per un altre per a cohesionar un territori, es pot dur a terme per a fragmentar una llengua i dividir la comunitat cultural per a acabar amb ella més fàcilment, aplicant el divide et vinces. Aquest cas és el que pateixen els Països Catalans que, tot i compartit trets que els identifiquen com a nació, és van constituir en administracions diferents. Aquest fet va provocar que els habitants de cada territori anaren anomenant a la llengua segons el gentilici de la seua administració. Per exemple, els habitants del País Valencià, a partir del segle XV, van començar a dir-li «valencià» al seu català, això sí, sense cap voluntat de diferenciar una llengua de l’altra (els valencians tenien ben clar que, tot i dir-li «valencià», la llengua que parlaven era «català»). El fet de denominar de manera diferent la llengua catalana es va convertir en una arma letal en mans de l’espanyolisme per a dividir-la i enfrontar a catalans del Principat i valencians, al●legant que els catalans són uns imperialistes quan diuen que «valencià» és el català que es parla al País Valencià. Això ha provocat que s’hagen creat hostilitats entre individus del nord i individus del sud d’una mateixa comunitat nacional. D’aquesta manera es pot veure com les llengües no només són una eina social de comunicació entre individus, sinó que poden arribar a convertir-se en un mitjà del poder per a cohesionar o dividir un grup de persones. Aquest és un instrument en mans de l'Estat amb el qual s’aliena a la població, ja que, de manera indirecta, introdueix el missatge que vol transmetre en la ment dels individus. Jordi Garcia | 16
PONÈNCIA DEL 7 DE MARÇ DE TERESA MEANA SOBRE EL SEXISME EN EL LLENGUATGE
La primera qüestió que ens hem de plantejar és el fet que la llengua, en tant que invent més productiu (o descobriment, si es vol) de l’ésser humà, pot convertir-se en un obstacle segons l’ús que en fem. Pel que fa a la utilització del llenguatge en relació al gènere, entès com a producte cultural, o al sexe com a quelcom biològic, trobem distintes manifestacions. En el cas que ens ateny parlarem de manifestacions en l’ús de la llengua que impliquen certa predominança del sexe masculí sobre el femení. Però aquestes manifestacions o usos es poden donar de diferents maneres: l’una és el silenci, la inexistència, la invisibilitat de la dona. La segona és el menyspreu directe, la col●locació en un segon nivell, en un pla inferior al sexe femení. Així doncs, hem de tindre en compte per a la següent qüestió que el llenguatge és el que domina el nostre pensament i la nostra manera de veure el món. Un esquimal, per donar un exemple típic, tindrà conceptes que expressen moltes varietats del color blanc però no en tindrà cap per expressar el que nosaltres diem «paella». Per notar aquesta infiltració del llenguatge en la nostra manera de pensar, es proposa l’enigma següent: Com es pot ser pare sense tindre fills? Després de rumiar-ho durant uns instants, us adonareu que les respostes que us venen al cap estan relacionades amb l’adopció o amb educar els fills. Però només si heu sigut suficientment suspicaços haureu esbrinat que es pot ser pare tenint filles. Un altre de semblant és el següent: 17 | Independència total
Pérez tenia un germà, que es morí. El germà de Pérez mai no va tindre germans. Com és possible? Bé, potser ara la il●luminació no ha sigut tan difícil, car ja teníeu la ment predisposada a buscar quelcom en el llenguatge que no quadrava. Però per si de cas, Pérez era dona. Els diccionaris i els virtuosos de la llengua moltes vegades són tan puritans que s’aferren a la idea del plural genèric i altres qüestions arcaïtzants, que ja tractarem en les següents línies, arribant fins al punt de trobar entrades al diccionari com aquestes: Huérfano: Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre. Sombrero: 1. m. Prenda de vestir, que sirve para cubrir la cabeza, y consta de copa y ala. 2. m. Prenda de adorno usada por las mujeres para cubrirse la cabeza. Notem el sexisme de «Huérfano», on és el pare l’important a l’hora de determinar l’orfandat d’un infant, i en el cas de «sombrero», on la dona s’adorna i no es vesteix. També hauríem de fer referència al canvi lingüístic per abordar esta qüestió. Les llengües no tenen res més inherent en elles mateixes que el fet de canviar constantment. De no ser així, ara mateix parlaríem llatí o àrab o què sé jo, la llengua d’Adam i Eva, amb la qual parlaven amb la serp? Tot açò ve de certes postures conservadores
respecte a la utilització del «tots i totes», de la creació de femenins que abans no existien, com advocada, arquitecta, etc., les quals afirmen que amb aquests usos la llengua es destrueix, es contamina, es degenera. Tenen la seua part de raó, en tant que atenen al criteri de l’economia lingüística; podríem tindre un text de la següent manera: Bon dia a tots i a totes: El problema que tractarem hui és sobre les famílies amb fills i filles discapacitats i discapacitades, les quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per als funcionaris i funcionàries, per als notaris i les notàries, entre altres. Els ciutadans i ciutadanes estem indignats i indignades, cosa per la qual demanem la dimissió de tots els treballadors i treballadores del ministeri de foment. És exagerat, sí, inversemblant, també. La postura sobre el masculí genèric l’explicaré breument: el masculí, en la llengua que ens pertoca, el català, igual que en el castellà, és genèric. I per tant, té la capacitat d’actuar pels dos, d’englobar tot un conjunt mixt de masculí i femení. Així, quan diem «tots», ens referim a «tots i totes», sense necessitat de dir-ho reduplicat. Aleshores, seguint amb les explicacions de Meana, partim del fet que la llengua no és una cosa innata, no és res de l’esperit (Sant o no Sant). És quelcom que aprenem per imitació, per adquisició; no parlarien igual dos bessons que, arrencats del bressol només nàixer, posaren un a Xàtiva i l’altre a Guardamar. Tampoc no pensarien igual ja que han rebut cultures, valors i tracte diferent, ambient i context totalment aliens l’un de l’altre.
Per tant, tot allò cultural és un afegitó, és com l’actualització del Windows: si la tens, sempre pots anar a la carpeta base i modificar lleugerament un arxiu. No obstant això, no sempre és fàcil trobar eixe arxiu. Amb tot i això, ens hem d’endinsar en les profunditats del gènere gramatical: en resum, és arbitrari, podria haver estat d’una altra manera, és una convenció, és un accident. Quan ens referim a objectes sense sexe, com una pedra o un encenedor, no tenim problema. El gènere per a aquestes paraules és el que és, no podem dir el pedre o l’encenedora perquè és anar radicalment (mai millor dit) en contra de la morfologia. Per donar un poc d’anècdota a l’assumpte, Meana ha relatat una enquesta que varen fer a alumnes de primària. Es demanava el dibuix del casament entre la forqueta i la cullera. La qüestió era: a qui posarien el vel? El resultat fou: els catalanoparlants posaren el vel indistintament a la forqueta o a la cullera, però els que parlaven habitualment castellà, endevineu a qui feren el marit i a qui la muller. Quan al principi parlàvem de silenci o de menyspreu, parlàvem d’androcentrisme i de sexisme. L’androcentrisme és simplement l’absència de la dona en els discursos i les referències quotidianes. Per posar un cas, «els valencians han votat que sí». I què passa amb les dones valencianes? Un altre cas més esfereïdor és el del sexisme, que directament menysprea i posa en segon lloc la dona: «Arriben el senyor Queralt i la senyoreta Lili», o “tu és que eres una verdulera”. El sexisme el trobem en duals aparents, com governant/governanta, on el primer és algú que governa un país i la segona és la que està a càrrec d’un hotel; verdulaire és qui ven verdures però «verdulera» (cast.) és algú que parla molt, malament, o cridant. | 18
També tenim buits lèxics, com en la paraula cavallerositat, que no té un correlat femení i ella mateixa no és aplicable a les dones. També és interessant que busquem al diccionari les mateixes accepcions de «dona» i d’«home». Algú manifesta que hi ha paraules ocupades, com casera. Molt bé, i doncs, quan jo dic que tinc un amic joier, és que a cas estic dient que tinc un amic que és una capsa per posar joies? Canviar un text per fer-lo menys sexista no és difícil. Tot rau en la creativitat, en no ser redundants, en buscar l’opció menys repetitiva i més neutra. Mirem de modificar el text tan horrible que hem plantejat abans: Bon dia a tothom: El problema que tractarem hui és sobre les famílies amb descendència discapacitada, les quals no poden fer front a les retallades que el govern està preparant per al funcionariat i notariat, entre altres. La ciutat està indignada, cosa per la qual demanem la dimissió de tot l’equip de treball del ministeri de foment. Hem de fer referència al salt semàntic: és un error lingüístic, però correcte gramaticalment. Consisteix a començar amb un suposat genèric per descobrir a continuació que no era tan genèric. Per exemple: «tot el poble va baixar a rebre l’ambaixador. Les dones i els xiquets es quedaren a casa». Alvaro García Meseguer ha sigut qui més ha teoritzat sobre aquest tema. Per finalitzar, val a dir que,en la mesura que la llengua reflecteix la nostra manera de pensar i d’actuar, si no la canviem, la realitat no canviarà. O potser és a l’inrevés. Jordi Chiner http://botzinadesmentals.blogspot.com 19 | Independència total
Espera ······················································································
Entraba aire por todas partes pero parecía ridículo respirar hondo. Para matar el tiempo grapamos nuestra esperanza en los descosidos de la ropa. Esperábamos alguna señal que nos alertase sobre la conveniencia de salir a la calle mientras calculábamos el dolor de las bañeras en desuso. Lavamos las mantas hasta que perdieron el color. Salimos al balcón minúsculo. Lanzamos piedras al vacío para alterar el orden impuesto. Sin mediar palabra sabíamos que nos lo jugábamos todo a una sola carta: decir "nosotros" o ser derrotados mucho antes de romper las cerraduras Jorge Brunete (De La casa de Mijail, inèdit)
| 20
L'estat, una necessitat nacional ······················································································
No simpatitze amb la idea que se'ns ven quan diuen que els estats són necessaris, imprescindibles per a l'organització d'una societat. Pense més bé el contrari: no podrem ser lliures mentre un estat — entenent-lo com una elit política que domina, explota i aliena la societat— seguisca exercint el seu poder. Tanmateix, cal no defugir de la realitat: vivim en un món d'estats imperialistes. Un món on el peix gran s'intenta menjar al peix menut. Un món on s'intenta acabar amb cultures per consolidar projectes polítics. Amb aquesta realitat que se'ns presenta, les cultures sense estat corren un gran perill d'extingir-se. L'elit política de l'estat que les sotmet, mitjançant l'alienació (violència indirecta, li'n podríem dir), intenta desposseir als individus de la seua identitat perquè aquesta és l'única manera d'«integrar-los» totalment a l'estat. És a dir, els estats —mitjançant l'alienació— no ataquen a cultures amb estat propi o cultures que estan sotmeses per un altre estat, sinó que ho fan amb les cultures que pertanyen —legalment a la força!— al propi estat, per a extingir-les i aconseguir que només hi haja una cultura en el territori estatal, la que ells han elegit com a oficial. D'aquesta manera evitaran dissidències i consolidaran un projecte cohesionat que responga als interessos de pensament únic que imposen, als seus interessos de classe. Per tant, vist que els estats ataquen les cultures que no en tenen un de propi, la consigna de les nacions amb consciència de ser-ho, que no tenen estat, és clara: lluitar per aconseguir el seu propi. D'aquesta manera, podríem dir que s'oficialitza la nació i es reconeix la cultura i la forma de 21 | Independència total
vida d'aquesta i deixa de ser qüestionada. Seguint amb la metàfora del peixos, diré que és comparable amb el següent exemple: en una peixera (el territori estatal) hi ha dos peixos. Un és gran (l'Estat, l'elit que exerceix el poder) que vol menjar-se al menut (la nació sense estat). El peix gran vol menjar-se al peix menut perquè d'aquesta manera tindrà la peixerà al seu gust, sense que ningú li qüestione certes actituds. Legalment la peixera és seua i li molesta que el menut li qüestione certes coses, per insignificants que siguen. El peix menut corre el perill de ser devorat pel gran i, a més, en la peixera no se li reconeixen el mateixos drets que a l'altre. L'única manera de viure amb normalitat és amb la seua pròpia peixera, on serà reconegut i no correrà el perill de ser devorat per un peix gran. Una altra qüestió seria entrar a valorar quins mitjans podríem utilitzar per aconseguir un estat o fins on estaríem disposats a arribar per aconseguir-lo, tot i que aquest estiguera dominat per una elit que exercira el poder sobre la resta de la població —això sí, compartint la mateixa cultura. Personalment, no sóc partidari de fer revolucions per a què ens seguisquen sotmetent —encara que ho facen en català! —, però sí que hi ha vies que podríem anomenar com a accessibles o vies que no comporten un gran esforç diguem-ne físic (per exemple, un referèndum) i seria una irresponsabilitat nacional no accedir a elles. De totes maneres, ací em detinc. La meua tasca en aquest article és limita a fer veure que en un món d'estats a cada cultura li cal el seu per a sobreviure. Això sí, cal tindre
clar que, com ja deia Joan Fuster, «Si en aquest món hi ha una cosa intrínsecament
dolenta és, sens dubte, l'Estat». Jordi Garcia ··········································
Amaguen piles d'ampolles buides i gasolina en pisos on no trobaràs paroxetina ni prozac. Alguns són hackers que llegeixen fins les tantes, s'amaguen com Houdini el mag entre el fum del tabac. Van de negre perquè tenen dol perpetu, t'odien, és clar, "butru" superflu adicte al "fatu". Els sobre ímpetu i mala bava, descuida, grava a la puta retina que viuen per donar pel sac. En manis per Palestina o tancats en facultats, segellant caixers, pintant carrers, teixint afinitats. Editen diaris, revistes i poesia insurrecta, tenen tacte i olfacte, diuen que són una secta, però... Ningú no representa els orfes d'occident. Saben qui els explota i qui és el delinqüent. Ningú compra la ment d'un orfe d'occident. Atent perquè el podrit present no viurà eternament. «Els orfes d'Occident», At-versaris
| 22
De les mobilitzacions a les assemblees ······················································································
Des que al 2008 començà la crisi —una altra de les irremeiables crisis d’aquest sistema— els governants no han escatimat esforços en retallar drets de tot tipus a la classe treballadora, aprofitant-se de l’excusa que cal que totes ens hem de sacrificar pel bé comú per eixir d’aquesta situació. A més, amb la crisi, els bancs i les grans multinacionals, en comptes de patir els efectes de la ruïnosa situació que nosaltres sí que patim, han incrementat els seus guanys, fet que demostra que aquesta crisi que ens volen vendre reforça encara més aquest sistema. Als Països Catalans, la gent se n’està adonant de la situació i, tot i que no tantes persones com seria lògic pel panorama actual, estan eixint als carrers fartes d'aquesta situació insostenible i identificant —algunes— l'arrel del problema: el sistema capitalista. 23 | Independència total
El fet que la gent haja eixit al carrer és ja una realitat. Ho confirmen el moviment 15M, que va omplir les places d'arreu de l'Estat espanyol fa quasi un any; les multitudinàries manifestacions contra la reforma laboral; la vaga general; o les grans manifestacions dels estudiants a la ciutat de València contra la repressió policial i la privatització de l'ensenyament. Que el poble comence a perdre la por ho hem de valorar molt positivament. És molt importat que en manifestacions on abans assistíem quatre gats ara omplim els carrers de gom a gom. Tanmateix, la lluita no es pot limitar a eixir als carrers. No podem manifestar-nos avui i demà quedar-nos a casa esperant que el govern, al veure la quantiosa xifra de gent descontenta, canvie el seu programa polític, perquè no passarà. Les manifestacions i les concentracions són una eina política molt valuosa que no hem de deixar de banda, serveixen com a mesura de pressió contra els governants i com a indicador de forces que donen suport a alguna cosa. Però les mobilitzacions cal complementar-les amb l'autoorganització dels subjectes descontents, capaços de crear per ells mateixos una alternativa a allò que ens proposa l'Estat i el sistema capitalista. Ha de ser així perquè una vertadera democràcia és aquella radicalment assembleària i en la que totes les persones participen directament. Per tant, entenem que el mètode que s'utilitza actualment per la política institucional capitalista (partits polítics i el sindicalisme majoritari de
CCOO i UGT) no és democràtic, ja que unes poques persones elegeixen en nom d'una majoria. Les assemblees han de ser, per tant, l'espai decisori de les persones i on es trasllade el debat. Allà totes les persones, amb el mateix poder de decisió, decidiran el futur que volen construir, alternativament al camí que ens marca el poder. Han de convertir-se en l'eina de la nostra organització com a persones, ja que la entenem com la manera més democràtica en la que tothom té veu i intenta arribar a un consens front al vot, que discrimina la minoria. Però per a què les persones siguen subjectes directes en la política, cal que estiguen prèviament polititzades i no caiguen en el discurs de la delegació política, que alimenta el capitalisme. És a dir, han de ser conscients, han d'actuar conseqüentment amb la ideologia adquirida i renunciar a algunes comoditats personals, pel bé col·lectiu. Una vegada s'haja donat aquest pas, la lluita serà alguna cosa més que eixir una vegada al mes al carrer i els individus seran subjectes directes de la política, participant en les assemblees de barri, treball, facultat... i decidiran directament el seu futur com a persones, com a classe i com a poble.
Jordi Garcia ··········································
| 24
Ressenya Las venas abiertas de América Latina ······················································································
Las venas abiertas de América Latina és una de les obres més conegudes d'Eduardo Galeano en la qual es proposa fer una síntesi de la història d'Amèrica Llatina introduint el seu estil propi que barreja història, assaig i ficció. És un llibre que ha provocat moltes reaccions, però que lluny de les posicions a favor o en contra, la seua gran importància es troba en què dona les claus per a la interpretació històrica dels esdeveniments ocorreguts a Amèrica Llatina des del s. XV fins a l'actualitat. Des d'una anàlisi que parteix del materialisme històric, Eduardo Galeano ens mostra una història d'Amèrica Llatina com a resultat de la lluita entre un poble mancat de mecanismes de defensa i unes forces imperialistes que s'aprofiten de la seua riquesa des de ben prompte. Una lluita entre l'opressor i l'oprimit que, des del s. XV fins hui, ha marcat el desenvolupament de la seua història. Amb un objectiu clar, l'autor ens vol mostrar els elements de quins han sigut els orígens de la situació actual d'Amèrica Llatina. Així doncs, parteix de la teoria de la dependència, que confronta els termes desenvolupament i subdesenvolupament. Un subdesenvolupament que forma part de la natura expansiva dels estats desenvolupats capitalistes. Es parteix d'una crítica a les teories econòmiques neoclàssiques. Segons Raul Prebisch, aquestes es capfiquen en desconèixer les disparitats estructurals que tendeixen a l'estrangulament extern de la perifèria, així com el joc de relacions de 25 | Independència total
poder, que influeixen en el procés distributiu internacional sota el signe de l'hegemonia dels centres capitalistes. 1 El seu llibre ha tingut una transcendència fonamental per a la historiografia llatinoamericana en general, però també per a la construcció de la seua identitat nacional. Centrant-se en la posada en valor de la història dels més dèbils, l'autor explica alguns dels elements que fan que puguem entendre els episodis que han construït la història d'Amèrica Llatina i que eren desconeguts per a una gran part de la població. Per tant, la publicació de Las venas abiertas de América Latina ha possibilitat la difusió d'una perspectiva de la història no oficial. Però no només la seua difusió ha estat ampla en Amèrica Llatina: un exemple que ens mostra la seua transcendència és que el llibre va disparar les seues vendes com a conseqüència de l'entrega d'aquest com a regal per part d'Hugo Chávez a Barak Obama, en la V Cumbre de las Américas. Si fem una ullada ràpida sobre l'índex que ens presenta, podem observar la gran capacitat de l'escriptor a l'hora de sintetitzar les idees fonamentals que es proposa desenvolupar. Entenem important fer menció dels diferents títols que dóna a cada capítol per entendre el que estem dient. L'obra s'inicia amb una introducció, Ciento veinte millones de niños en el centro de la 1. PREBISCH, RAUL: Capitalismo periferico, crisis i transformación, Madrid, Medio Siglo, 1993. p. 56-58.
tormenta, per passar a la primera part, La pobreza del hombre como resultado de la riqueza de la tierra i concloure amb una segona part, El desarrollo es un viaje con más náufragos que navegantes. Observem quins son els elements als quals vol prestar atenció: en primer lloc, planteja el problema que suposa per al futur de la població llatinoamericana viure en un territori que ha patit les conseqüències del colonialisme i l'imperialisme europeu i nord-americà. En la primera part, vol assenyalar que, tot i que Amèrica Llatina és un territori amb grans riqueses, no ha tingut l'oportunitat de utilitzar-les per al seu desenvolupament i han sigut altres estats els que s'han aprofitat espoliant els seus bens materials i humans. En la segona part, assenyala el fracàs dels moviments independentistes burgesos del s.
XIX, les conseqüències a nivell fronterer a partir de les independències i el problema que ha suposat el desenvolupament capitalista per a la major part de la població. Las venas abiertas de América Latina s'ha convertit en uns dels clàssics de la literatura del continent americà fins al punt que va ser prohibit en Argentina, Uruguai i Xile durant el període de les dictadures militars. En conclusió, ens trobem davant d'un llibre fonamental que es va publicar el 1970 i encara té una gran actualitat, ja que apunta els elements per a l'anàlisi i comprensió de molts dels conflictes que es viuen actualment a Amèrica Llatina. Àtia dels Júlia ··········································
| 26
«La raó d'Estat és la raó que dóna l'Estat quan no té raó». -Max Weber
27 | Independència total