Revista Antic Teatre nº 02

Page 31

El fet que em va llançar cap a la idea d'aquest solo va ser l'obra "Shibboleth", 2007, de Doris Salcedo. Aquesta obra era una esquerda al terra de molta profunditat i anava de punta a punta de la Turbine hall de la Tate Modern a Londres. Simplement em va causar un xoc que em va encantar. Sortia dels límits que em podria imaginar fins aleshores. La vaig trobar d'una força bastant insuperable. Era un acte REAL i valent, molt directe i positiu. Vaig entendre que alguna cosa així no estava fet perquè sí, era molt clara la connexió del seu concepte amb l'emoció que vaig sentir i em va causar l'obra. Vaig trobar d'un gran risc la manera com l'artista va expressar els seus sentiments cap a la societat actual, i com volia fer reflexionar al públic. Del que em va remoure Shibboleth, va sortir el concepte de “Solo para dos”. Reflexionar sobre la relació entre la meva necessitat instintiva per ballar i el món professional. Vaig voler anar més enllà de la meva professió. Em pregunto on és la pura essència d'aquest art, que la trobo bastant incompatible amb el negoci i el món competitiu. Quan parlo de Solo per a dos, vull exposar la relació directa entre públic, espai escènic i intèrpret. Parteixo de les preguntes: perquè ballo? Quina és la meva essència com a ballarina? Perquè hi ha un públic? qui sóc com intèrpret i persona en aquest triangle i en general, en l'àmbit de les arts escèniques? Entenc com a "dos", el públic, com cada persona individual receptora d'emocions. I com "solo" l'escena, en aquest cas, l'intèrpret com a individu, tenint la necessitat d'expressar una identitat pròpia i explicar "qui es" a través del moviment. En aquest solo, com a intèrpret, vull donar tot el que sóc a l'espectador i compartir-ho. D'aquí també va sorgir la idea de transparència. Com és el meu propi moviment? Què és el que em fa moure? Tot el que vull comunicar aquí part d'una emoció de força i esperança, a no voler ni poder abandonar. Després de l'escolta del Concerti de violoncel de Vivaldi, em poso a jugar amb el moviment que sorgia mentre escoltava els seus moviments alegro. Va ser una música que em va fer moure instintivament, i d'allà vaig començar a investigar, escoltar, observar i desenvolupar moviment que va sorgir d'aquesta emoció de força que em transmetia la música. Va sorgir un moviment explosiu, molt dinàmic que vaig voler portar fins un clímax, i que el vam continuar explorant i treballant junts amb el compositor i músic, per a crear la música original. Paral.lelament, van sorgir altres fisicalitats que partien d'una imatge específica en la imaginació, partint d'allí, observava quina relació física es creava entre diferents parts del cos, a quina qualitat i dinàmiques de moviment portava i com es projectava en relació a l'espai. I d'aquestes imatges, van sorgir altres escenes que anaven component la dramatúrgia de tota l'obra. El moment actual, tant com a públic i intèrpret el visc com una espera, però sense parar. Esperant que alguna cosa em sorprengui i em remogui, que m’emocioni. Que em faci reaccionar i descobrir alguna cosa amagada que no conec, per seguir actuant d'una manera coherent. Sembla que tot es quedi en l'intermedi, aquesta sensació de hi ha molt però no hi ha res. Perquè una cosa canviï s'ha d'anar una mica més enllà, hi ha d'haver risc. Vull creure que l'honestedat, el donar-li la volta a alguna cosa i el canvi, és l'única manera que alguna cosa evolucioni i vagi cap a algun costat.

El hecho que me lanzó hacia la idea de este solo

fue la obra ”Shibboleth”, 2007, de Doris Salcedo. Esta obra era una grieta en el suelo de mucha profundidad e iba de punta a punta de la Turbine hall de la Tate Modern en Londres. Simplemente me causó un shock que me encantó. Salía de los límites que me podría imaginar hasta entonces. La encontré de una fuerza bastante insuperable. Era un acto REAL y valiente, muy directo y positivo. Entendí que algo así no estaba hecho porque sí, era muy clara la conexión de su concepto con la emoción que sentí y me causó la obra. Lo encontré de un gran riesgo la manera como la artista expresó sus sentimientos hacia la sociedad actual, y cómo quería hacer reflexionar al público. De lo que me removió Shibboleth, salío el concepto de solo para dos. Reflexioné sobre la relación entre mi necesidad instintiva por bailar y el mundo profesional. Quise ir más allá de mi profesión. Me pregunto dónde está la pura esencia de este arte, que la encuentro bastante incompatible con el negocio y el mundo competitivo. Cuando hablo de Solo para dos, quiero exponer la relación directa entre público, espacio escénico e intérprete. Parto de las preguntas: porque bailo? Cuál es mi esencia como bailarina? Porque hay un público? quién soy como intéprete y persona en este triángulo y en general , en el ámbito de las artes escénicas? Entiendo como ”dos”, el público, como cada persona individual receptora de emociones. Y como ”solo” la escena. En este caso, el intérprete como individuo, teniendo la necesidad de expressar una identidad propia y explicar ”quien soy” a través del movimiento. En este solo, como intérprete, quiero dar todo lo que soy al espectador y compartirlo. De aquí también surgió la idea de transparencia. Cómo es mi propio movimiento? Qué es lo que me hace mover? Todo lo que quiero comunicar aquí parte de una emoción de fuerza y esperanza. A no querer ni poder abandonar. Tras la escucha del Concerti de violoncello de Vivaldi, me pongo a jugar con el movimiento que surgía mientras escuchaba sus movimientos alegro. Fue una música que me hizo mover instintivamente, y de allí empecé a investigar, escuchar, observar y desarroyar movimiento que surgía de esta emoción de fuerza que me transmitía la música. Surgió un movimiento explosivo, muy dinámico que quisé llevarlo hacía un clímax, y que a continuación lo exploramos y trabajamos juntos con el compositor y músico, para la crear la música original. Paralelamente, surgieron otras fisicalidades que partían de una imagen específica en la imaginación. Partiendo de allí, observé la relación física que se creaba entre diferentes partes del cuerpo, a que calidad y dinámicas de movimiento llevaba y cómo se proyectaba y expandía en relación al espacio. Y de estas imágenes, surgieron otras escenas que iban componiendo la dramatúrgia de toda la obra. El momento actual, tanto cómo público e intérprete lo vivo como una espera, pero sin parar. Esperando que algo me sorprenda y me remueva, que me emocione. Que me haga reaccionar y descubrir algo escondido que no conozco, para seguir actuando de una manera coherente. Parece que todo se quede en el intermedio, esa sensación de hay mucho pero no hay nada. Para que algo cambie se debe ir un poco más allá, debe haber riesgo. Quiero creer que la honestidad, el darle la vuelta a algo y el cambio, es la única manera que algo evolucione y vaya hacia algún lado.

The fact that threw me to the idea of this solo was the work "Shibboleth", 2007, by Doris Salcedo. This work was a crack in the floor of great depth and was from the door to the end of the Turbine Hall of Tate Modern in London. It just caused me a shock that I loved. It came out of the limits that I could imagine before. I found the work with a quite insuperable force. It was a REAL and brave act, very direct and positive. I understood that something like that was not done because of nothing. It was very clear the connection of its concept with the excitement I felt and caused me the work. I found a great risk of how the artist expressed her feelings towards society, and how he wanted it to reflect it to the public. From what Shibboleth removed me, it came the concept of “Solo para dos” (Solo for two). I reflected on the relationship between my instinctive need to dance and the professional world. I wanted to go beyond my profession. I wonder where is the pure essence of this art, I find it quite incompatible with the business and the competitive world. When I speak about Solo para dos, I explain the direct relationship between public performance space and interpreter. I question myself why do I dance? What is my essence as a dancer? why is there an audience? who am I as interpreter and person in this triangle and, in general, in the field of performing arts? I understand as "two", the public, as each individual receptor of emotions. And "solo" the scene. In this case, the performer as an individual, having the need to express their own identity and explain "what am I" through movement. In this solo, as a performer, I give all I am to the viewer and I share it. Hence also arose the idea of transparency. How is my own movement? What is it that makes me move? All I want to communicate here is an emotion of strength and hope. Not being able and not wanting to abandon. After listening to Vivaldi's Cello Concerti, I get to play with the movement that arose as I listened to their allegro movements. It was music that made me move instinctively, and then I began to investigate, listen, observe and develop movement that arose from the emotion of force that gave me the music. It came an explosive motion, a dynamic which I wanted to bring to a climax, and which we continue to explore and work together with the composer and musician, to create original music. Parallel to that, there were other physicalities which started from a specific image in the imagination. From there, I observed the physical relationship that was created between different body parts, to which quality and dynamics was bringing me, and the projection and expansion in relation to space. And those images, there were other scenes that were composing the dramaturgy of the entire work. How I live the present, as public and interpreter, is as a standby, but without stopping. Waiting for something to surprise me and remove me, and making me feel excited. Waiting for something that makes me react and find something hidden that I do not know, to continue acting in a consistent manner. It seems that everything is in between, this feeling of there is a lot but there is nothing. For something to change should go a little further, there must be risk. I believe that honesty, turn around something and change, is the only way to evolve something and go somewhere.

Isabel Ollé. L’any 2003 sóc llicenciada a l'Escola Superior d'Art d'Amsterdam com Batchelor en dansa contemporània. Com a ballarina he treballat a Holanda amb Nicola Hepp, Caroline Hermans, Andra Perrin, Iris van Pepper, Sanne van der Putt, Susana Duarte i amb la Cia Bebeto Cidra a Barcelona. Em conviden a participar a Skite / S & T Collaborations Porto 2008, on col.laboro amb Antonio Julio, Uxía P. Vaello, Hajime Fugita, Lucie Eidenbenz i com intèrpret a "Re-run" dirigida per Meg Stuart. El 2007 cofundo l'Associació Artística Trans, des d'on, entre altres projectes, impulso el meu propi treball en col.laboració.

31


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.